La sopa de l'avi - Babulinka Books

Page 1

sopadeabuelo

Mario Satz

Una petita joia d’amor i compassió, un model de relació nét- avi que pot inspirar molta gent.

Catalina la convalescent i el seu avi Ezra ordeixen, sense saber-ho, una història tendra que frega el sentit clàssic de les faules. Una adolescent que ha decidit morir sota el pes incongruent de l’anorèxia és salvada in extremis pel seu avi jubilat que la cura amb un “senzill” plat de sopa. La curació d’una malaltia com l’anorèxia no és fàcil, però no hi ha vis medica que superi l’amor, que és el que en definitiva acabarà ajudant la Catalina, qui molt aviat haurà de retornar al seu avi allò que aquest li va transmetre. En algunes cultures hi ha plats miraculosos o vins especiats que aixequen l’ànim. En aquesta faula, un senzill plat de sopa conté gairebé tota la saviesa del món.

En aquesta faula, un senzill plat de sopa conté GAIREBÉ tota la saviesa del món

Mario Satz

Babulinka Books no fa llibres perquè sí. Tots neixen de la sincera voluntat de contribuir a fer un món més harmònic. Amb tota la humilitat, tan sols editant llibres que inspirin, que ajudin a despertar la felicitat interior. Perquè creiem amb totes les nostres forces que la suma d’individus feliços fa un món millor.

La sopa de l’avi

Pot l’amor alimentar l’ànima?

La sopa de l’avi

Aquest llibre pertany a la col·lecció Petites Joies per a Grans Lectors, una exquisida selecció d’obres que transmeten valuoses Ensenyances a través de bellíssimes històries.

Albert Asensio, (Horta de Sant Joan, 1974).

Il·lustracions d’Albert Asensio

Babulinka significa àvia en rus. Siguem Savis el més aviat possible

Mario Satz, nascut el 1944, a Coronel Pringles, Buenos Aires. Filòleg, assagista, poeta, novel·lista i traductor. Viatjant incansable: Amèrica del Sud, Estats Units i Europa. Va viure a Jerusalem (1970 1973) estudiant Càbala, Bíblia i Antropologia i Història de l’Orient Mitjà. Nacionalitzat espanyol, resideix a Barcelona des de 1978, on es va llicenciar en Filologia Hispànica. Ha editat una dotzena d’assajos, entre els quals es compten Música per als instruments del cos (Miraguano, 2000) i Les vocals del riure (Miraguano, 2001). És autor, entre altres novel·les, de la pentalogia Sol, Lluna, Terra (Noguer, 1976, 1977 i 1978); Mart (Seix & Barral, 1980), i Mercuri (Heptada, 1986). Els seus últims llibres són: Amore ludum (Madrid, 2008), i El criador de cuques de llum (Barcelona, 2010). Imparteix regularment cursos sobre Càbala i sobre mística comparada.

Estudia disseny gràfic a l’EADT. Més tard, realitza un postgrau d’il·lustració a l’escola Eina Barcelona (2006-2007) i dos cursos de dibuix i pintura al Central Saint Martins College of Art and Design, Londres (2009). Al 2007 comença a treballar com a il·lustrador per a editorials de renom. Ha rebut un Laus de Bronze pel cartell de “Fira Tàrrega 2010”, un premi amb el llibre Kim, de l’editorial Joventut, premiat pel Banco del Libro de Venezuela i ha estat guardonat amb tres premis Junceda.



La sopa de l’avi

Mario Satz

Il·lustracions d’Albert Asensio Traducció d’Iñaki Tofiño



De tots els apetits, el mĂŠs difĂ­cil de satisfer ĂŠs la fam de miracles.



Quan van aparèixer les primeres orenetes, i l’aire va ser tebi més enllà dels pins, la Catalina va decidir deixar de parlar i començar a morir. L’explicació que van donar a l’escola sobre l’anorèxia no va acovardir els seus tretze anys. Es creia lletja i se sentia grossa, gens atractiva. Els seus pits eren botons desmenjats i els seus ulls ni verds ni grisos, ni trists ni alegres. Cap noi no la mirava amb interès i els seu caminar bufó no cridava l’atenció. Primer va rebutjar la carn, després els llegums i per fi les verdures i la pasta. Si tan simiesca la creien només es quedaria amb el record del sabor de les fruites. No mancava amor en la vida de la Catalina, hi havia els seus pares i el seu germà petit, una gosseta

9


10

anomenada Aigua i la tia María José, que després de la frustrant consulta amb els metges va ser la primera en adonar-se del caràcter psíquic del dolor de la seva neboda i del vertiginós corc que postrava la seva voluntat. —Provarem amb les flors —va dir la tia María José, una dona rossa de mitjana edat que repartia somriures amb la mateixa facilitat amb què recomanava essències de clemàtide, rosella o arç blanc. Però els dies passaven entre el fil de les preguntes i l’absència de respostes. La Catalina s’esfumava, els seus ossos van començar a veure’s sota la pell trista, les seves amigues no podien evitar ploriquejar a la vora del seu llit i l’aigua carregada de vitamines tot just mantenia viva la lluentor dels seus ulls. —Vols marxar, oi? —va preguntar-li la seva mare. —Ni tan sols això —va respondre la Catalina—, no tinc noms per a aquesta absurditat, paraules per a aquest no-res. El cas estrany era que, com més prima estava, i més proper a una pàl·lida màscara semblava el seu



36

—Un blau ben diluït, em penso. No és difícil pintar l’aigua amb aigua, de la mateixa manera que no és difícil trobar l’amor duent-lo en les teves mans. —Molt maca la teva frase, avi, però una mica irreal. —La realitat és tot, petita. El teu somni, el teu dolor, la teva fantasia, la teva manca de ganes de viure, la teva passió, la teva por, les teves pèrdues i les teves trobades. —Ets únic —va dir la Catalina abraçant-lo per darrere. Van pintar dos gots d’aigua, un de gran i un altre de petit, i també un grapat de sal grossa que l’Ezra va dipositar, perquè es veiés, sobre un platet de fusta. Però no tot havia de ser tan fàcil per a la jove anorèxica: va tenir una recaiguda, és a dir una perillosa indigestió i una mica de febre, cosa que la va retornar al llit i a la son. Va ser aleshores quan l’Ezra va aprofitar per posar fil a l’agulla i cuinar la sopa. Va demanar estar sol a la cuina, va posar una mica de música agradable, el concert per a arpa i flauta de Mozart, va disposar cadascun dels ingredients amb gràcia, somrient en evocar la seva petita àvia.


37


38

En arribar el bull una aroma familiar i tendre va cridar l’atenció de la seva filla, que també va reconèixer en aquest perfum els dies de la seva infància i joventut. —Has fet molt, papà, però ja veus, segueix feble. —Cal dosar-li l’entusiasme, això és tot. Mentre la seva sopa seguia el gradual camí de la cocció, l’Ezra va buscar la carpeta amb les aquarel·les i les va ordenar després de repassar-ne aquí i allà els detalls. Serien per a la Catalina, la seva recepta visual, la seva taula de cromàtica salvació. No sabia ben bé per què havia actuat així, va pensar que podia resultar i això era tot. Quan la Catalina va despertar va veure el cuiner i aquarel·lista al seu costat amb un bol fumejant. Ell li va donar la carpeta i ella es va incorporar per mirar-se altra vegada les imatges que havia contribuït a pintar, afegint un marró aquí i un suavíssim verd allà. —Beu, preciosa —va dir l’Ezra. —Ets un bruixot, avi —va comentar la convalescent. —Tal vegada —va riure ell. —Mmm, mmm —va exclamar la noia—. Deliciosa!


—És una cosa senzilla i alhora complexa. —Per què? —Senzilla perquè els ingredients són comuns i complexa perquè les mans, el temps, l’escassa sal, els tocs d’alfàbrega i julivert i el rajolí d’oli d’oliva han d’amalgamar-se i fluir, hi ha d’haver acord en el bull i l’assentament posterior. És sabut que dues persones que cuinen el mateix plat produeixen sabors diferents. —Hauré de fer un curs intensiu de cuina i d’aquarel·la amb tu, avi. —Quan vulguis. Aquest va ser l’equador de la seva curació, ja que a partir d’aquella sopa els dies li van mussitar a cau d’orella cançons i promeses, la llum li va oferir als seus ulls tants matisos que la Catalina no donava l’abast per registrar-los tots. —Viure és el miracle —va dir l’avi—, la resta maldestres i vans comentaris que fem pel mer gust d’emprenyar-nos a nosaltres mateixos. Va tornar la gana, va reaparèixer el bon humor, va reprendre els seus estudis amb tant d’afany que va

39


recuperar el temps perdut davant la mirada de sorpresa i admiració dels seus companys. Fins i tot li va semblar que els nois l’observaven amb un interès no mancat de sensualitat, però ni li havien crescut els pits ni la seva manera de caminar havia canviat. Això sí: duia posat el somriure a tot arreu. I quan li preguntaven com s’havia guarit la Catalina responia: —Senzillament amb la sopa de l’avi.

40



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.