El sol ja amenaça de sortir. Un ocell fa el primer cant del dia. Comença a veure l’alba i això vol dir que ja és hora de tornar a casa. Endreça el material de pintura sota la pedra amagada a l’arbust i es posa dreta. S’agafa el vestit i corre tant com pot per l’herba suau i humida. La primera brisa del matí li acaricia la galta i la desperta. És en aquest moment del dia quan se sent més viva. Ara entrarà al palau, farà veure que ha dormit plàcidament tota la nit i ningú sabrà que ha
estat explicant contes als seus amics animals mentre pinta la bellesa del bosc en la llum de la lluna.
Treu la pedra que tapa el forat defectuós de la muralla i entra sigil·losament, ajupint-se com una espia. La torna a col·locar al seu lloc i, segura que ningú la veu ni la sent, puja per les escales laterals i entra per una porta d’emergència. Només ha de seguir el passadís fins al fons i serà a la seva cambra. Hi arriba de puntetes i, com suposava, està tal com l’ha deixada. Es renta els peus al lavabo privat, es pentina una mica i es posa al llit. D’aquí a unes hores la minyona vindrà a despertar-la i haurà de baixar a esmorzar com la princesa que és: princesa Marion del regne d’Evermere. La més perfecta i educada.
—Marion, la setmana que ve tindrà lloc el ball de màscares per celebrar l’equinocci de primavera. He parlat amb la teva minyona i ja té uns quants vestits a punt perquè puguis triar el que més t’agradi. Cada vestit té una màscara de conjunt. Haureu d’anar a la modista de la ciutat perquè te’ls puguis emprovar.
El rei Frederick, el pare de la Marion, era un home alt i imponent. Tenia uns ulls marrons gairebé negres de tan foscos que eren, i una barba que li ocultava part del rostre. Solia semblar enfadat gran part del temps i per això ningú no gosava contradir-lo o dir-li alguna cosa que el pogués fer empipar. El cert era que el rei havia guanyat
moltes guerres fins i tot abans que nasqués la Marion, i per això era un rei molt ben considerat. Era dur i cruel, però també feia tots els possibles perquè el regne funcionés.
—És clar, pare. Quina hora heu reservat per a la modista? —va preguntar la seva filla tallant un tros de croissant per posar-se’l a la boca amb delicadesa.
—Avui a les sis de la tarda. Ni un minut tard —va contestar el rei Frederick amb un to solemne sense treure-li els ulls de sobre.
—D’acord.
Van estar uns minuts en silenci. La reina Clarissa, també present, no va afegir cap comentari. Vivia sota l’ombra d’en
Frederick i feia tot el que ell deia. Sovint no estava d’acord amb la seva manera de fer, però si protestava s’arriscava a rebre
un càstig. Ningú va dir res més fins que tots van acabar d’esmorzar.
La Marion va pujar a la seva cambra. Necessitava reposar abans d’anar a la ciutat i emprovar-se una bona quantitat de vestits que sabia que no li agradarien. Només havia dormit unes hores i seria estrany veure la princesa amb ombres fosques sota els ulls. Havia d’evitar comentaris si volia mantenir la seva vida nocturna.
Llavors, algú va trucar a la porta.
—Altesa, el carruatge és a punt —va sentir que deia la minyona des de l’altra banda de la porta. —Ja vinc.
La Marion va sortir amb un vestit rosa pàl·lid de seda, les mànigues gairebé transparents, un collaret de perles preciós i els seus cabells castanys acariciant-li les espatlles descobertes. Els llavis i els
ulls se’ls havia pintat de conjunt amb el vestit. La minyona sempre quedava impressionada per la seva bellesa. No hi havia dubte que pertanyia a la reialesa.
La minyona la va agafar del braç i totes dues van sortir de palau. La Marion es va preguntar si era necessari agafar un carruatge per anar a veure la modista, perquè hi podrien anar a peu perfectament, però va decidir no qüestionar les decisions del pare. No tenia ganes de discutir. Va pujar al carruatge amb l’ajuda d’un lacai i, tot seguit, la minyona va pujar després d’ella. Van fer camí fins al centre de la ciutat i van arribar a la botiga de la modista al cap de deu minuts. El carruatge es va esperar a l’entrada.
La botiga de la modista era un lloc humil però acollidor. Hi havia tot ple de cintes i diferents tipus de tela a cada
racó de l’establiment, i tantes finestres que la il·luminació era ben agradable.
La minyona de seguida va intercanviar unes paraules amb la modista i aquesta va treure de seguida els vestits que havien encarregat. Per a sorpresa de la Marion, només n’hi havia quatre. Podria ser pitjor. La minyona la va acompanyar a l’emprovador i ella es va emprovar els quatre vestits. La modista en persona va desatendre les seves obligacions per donar tota l’atenció a la princesa, tal com havia ordenat en Frederick. Havia de ser la dama més bonica del ball.
La minyona es va decantar pel vestit verd fosc pàl·lid de màniga llarga, mentre que a la modista li agradava més el blau cel perquè li afavoria la figura. La Marion no tenia gens d’interès en els vestits, en tenia cent més per triar a pa-
lau, però va decidir posar-se de part de la minyona i insistir per comprar el verd.
Era el seu color preferit i el color dels boscos que ella tant estimava. Tot i que la modista va intentar convèncer-la, no ho va aconseguir.
Amb el vestit verd a les seves mans, van tornar a palau. El rei i la reina van estar molt satisfets amb la tria. La Marion se’n va alegrar. Tot i que no li agradava el títol de princesa ni moltes de les decisions que prenien els seus pares, en el fons se’ls estimava.
Van sopar tots junts mentre parlaven de les últimes notícies de la cort i de regnes veïns, casaments, divorcis i noves dames que es presentarien en societat ben aviat. A la Marion l’avorrien de mala manera aquestes converses, així que va començar a pensar en quin conte expli-
caria aquella nit. Quan van haver acabat de sopar, va pujar a la seva cambra.
Al cap d’unes hores que havia passat llegint, va sortir descalça per una de les portes del darrere, va travessar la muralla defectuosa i se’n va anar corrents al bosc. El cel estava ben destapat i les estrelles brillaven. La Marion va córrer per l’herba, va respirar profundament l’aire pur que l’abraçava i va deixar que la brisa ballés amb els seus cabells. No va poder evitar somriure de felicitat.
Va arribar a la clariana, va treure el quadern i els llapis i va començar a dibuixar. Un conill i un cérvol es van acostar a ella.
—Bona nit, amics meus. Sabeu què?
La setmana que ve he de jugar a fer de princesa en un ball de màscares. Quin malson, oi? Però no us preocupeu, que
a la nit tornaré a ser aquí per explicar-vos un conte. —Va acariciar el conill i després el cérvol.
—Coneixeu el conte de La princesa i el pèsol? Vet aquí que una vegada...
Els animals es van ajaure a prop de la Marion a escoltar atentament mentre ella, amb la veu dolça, emplenava el bosc de màgia i dolçor. ***
—Com estàs, avui?
L’esperit saltava de tomba en tomba, feliç. La lluna era radiant, plena, i il·luminava el món nocturn. En Kael era al seu costat, observant-la. Era tal com la recordava cada moment del dia, amb la diferència que si li clavaven un ganivet, no li sortiria sang. No tenia cos, només
