La Duna prenia el sol del matí al mur de la vinya. La fredor de la nit s’havia escolat al cau, entre la pedra seca, i li havia entumit tot el cos. Mentre deixava que l’escalfor se li escampés des de la cua fins al cap, observava atenta el voltant. Era el moment més vulnerable del dia. La sang encara no corria prou viva per dintre seu i això la feia lenta, massa lenta, per fugir dels predadors o dels brètols. Els vailets forassenyats gaudien atrapant sargantanes i comprovant com deixaven anar la cua per fugir. “No passa res, els tornarà a créixer”, cridaven veient com la cua escapçada es movia frenètica, lluny de la seva propietària. Mentre la Duna rumiava el mal que devia fer haver de desprendre’s de la cua, una ombra es va moure entre les herbes seques.
—Bon dia, Duna. Quina dormideta tan bona, aquesta nit. No m’hauria llevat si no fos per la gana.
La Tura es va acostar a la seva companya i es va deixar caure mandrosa al seu costat, disposada a que els raigs de sol fessin efecte sobre el seu cos. Un engruiximent estrany a la base de la cua era la prova que ella no havia tingut sort davant les maleses dels vailets. Hores d’ara li havia tornat a créixer, però aquell bony boterut evidenciava que havia salvat la vida pels pèls. Malgrat tot, mai va perdre el seu caràcter alegre i tafaner.
—Ja has omplert la panxa de cuques, Duna?
—Encara no, noia.
—Escalfem-nos una mica més i anem de cacera juntes —va proposar la Tura.
Portaven una estona mandrejant, quan la Tura, que sempre barrinava alguna cosa al magí, va dir:
—Fa dies que no he vist el Tonet.
—Jo tampoc no l’he vist, Tura. M’he fixat que els porticons de la seva habitació, al mas, estan tothora tancats.
—Que estarà malalt altra vegada?
—No ho pensis. Potser ha marxat a Reus a veure algú de la família.
La Duna va mirar de ser positiva. Les dues n’estaven molt del petit del mas; mai les empaitava per fer-los mal i sovint sortia a l’era amb un quadern gran i tot de llapis i es passava hores dibuixant-les. Els jocs del seu germà i les seves germanes no el distreien; només deixava de dibuixar quan sentia la mare: “Tonet, vens a dinar? L’escudella es refreda”. Aleshores plegava els estris, deixava els papers sota d’una pedra i corria cap al mas. De vegades, el ventijol feia voleiar els fulls del quadern i la Duna i la Tura s’acostaven a observar els dibuixos del Tonet. Els agradava reconèixer-se elles mateixes dalt del mur i observar amb quin detall els dibuixava les escames, els ulls o els dits de les potes.
“Aquest noiet arribarà lluny, Duna. Recorda el que et dic!”. La Tura estava encisada amb aquell nen d’ulls tan blaus i posat tan despert.
Però feia dies que els porticons de la seva habitació eren tancats. Això les neguitejava. Sovint veien la mestressa del Mas de la Calderera que treia el Tonet a coll i el pujaven en un carruatge. Després passaven dies sense veure’l. Quan tornava se’l veia més prim, amb el blau dels ulls apagat i aspecte malaltís.
Havien observat, però, que un parell de jornades al mas, sota la cura de l’àvia i de la mare, feien meravelles i al Tonet li retornava la vida als ulls. Aviat tornava a córrer pels camins i pels camps amb els seus llapis i els papers.
La Tura i la Duna, retornades completament gràcies a l’escalforeta del sol, van acostar-se al mas per guaitar si es veia algun moviment.
—Els porticons segueixen tancats —va somicar la Tura.
—Confiança, Tura. Tingues confiança —va consolar-la la Duna amb el cor encongit pel propi dubte.
El carruatge, que portava el Tonet des de l’Hospital de Sant Joan de Reus, va arribar entrada de fosc. L’endemà al matí, el sol va tornar a il·luminar l’estança del vailet.
—Tura, Tura, desperta’t! —cridava la Duna amb el cap dins de les pedres.
—Què és aquest rebombori, Duna? Potser es cala foc?
—Guaita, el noi ha tornat!
La Tura va sortir del cau corrent i entrebancant-se amb la Duna.
—On és? On és?
—Encara deu ser al llit. Però es veu moviment a la seva habitació —va explicar la Duna mentre totes dues alçaven el musell i fixaven els ullets al balcó del Mas de la Calderera, on tantes vegades havien vist el Tonet.
A mig matí, amb el sol ben alt, l’amo Francesc va posar una cadireta de boga sota la figuera, al costat del pou. El Tonet va sortir tot seguit, al costat de la mare que li portava la carpeta de dibuixos i la capseta de llapis. Els pares van anar per feina i el vailet va començar a mirar els seus dibuixos. Els germans feia estona que havien marxat a estudi i ell passaria el dia tot sol.
—No fa massa bona cara, no trobes? —La Tura no apartava la mirada del Tonet.
—No t’hi capfiquis, en un parell de dies tornarà a córrer entre els oms de la vora del riu.
—Acostem-nos fins al brocal del pou, Duna. Així el podrem veure millor. —La Tura ja es despenjava per la paret de la vinya. La seva companya no va poder fer altra cosa que seguir-la.
Travessada l’era a correcuita, les dues es van enfilar al pou. El Tonet les va veure i tot seguit els va somriure. “Dues sargantanes juntes, una amb la cua esmussada... només poden ser aquell parell que viuen a la tanca de la vinya”, es va dir el noi reconeixent-les.
Va treure el llapis més nou i va començar a dibuixar-les. La Tura, presumida i afalagada, s’hi posava bé per tal que el Tonet pogués veure el dibuix de les escames del seu llom.
El noi no va trigar a recuperar el seu aspecte saludable. Allí al mas ajudava l’àvia i la mare en les feines de l’hort, però el que més li agradava era observar el pare mentre feia olles i cassoles. El pare havia après l’ofici de l’avi del Tonet. “Un dia tu també faràs de calderer”, li havia dit el pare observant la fascinació del Tonet pel treball dels atuells d’aram.
Li agradava tant el martelleig sincopat del martinet sobre les planxes com la fosa de materials al gresol. El fascinava com el metall, que arribava en carros des de la farga, es transformava en una superfície corba. Les mans fortes i hàbils del pare la brunyien fins a fer-la lluir com el sol de la posta.
Quan no acompanyava el pare a la caldereria, recorria els camins del mas observant la natura i dibuixant-ne totes les petites meravelles. La Tura i la Duna el seguien; el Tonet, agraït per la seva companyia, les obsequiava amb un bocinet de formatge del berenar o els caçava alguna aranya o algun escarabat i els hi deixava a l’abast.
El Genius, el gran llangardaix ocel·lat, no podia sofrir aquelles mostres d’afecte. Sempre s’ho mirava de lluny, des del peu de la gran roca a la vora del camí. Quan advertia que el Tonet l’havia vist i s’acostava sigil·losament per poder-lo dibuixar, s’escapolia sota la pedra, fins que els cargols o les papallones captaven la curiositat del vailet i s’oblidava d’ell.
Al Mas de la Calderera tot s’esdevenia amb plàcida rutina mentre el Tonet gaudia de la vida a pagès. Un capvespre, però, va aparèixer un personatge fosc i sinistre. Tots havien sentit històries del vell fetiller que s’estava a la Torre del Fargas. Des de que havia quedat abandonada, feia molts anys, aquella talaia circular mig enderrocada havia servit de refugi als pastors però també a bergants i bandolers de tota mena. Fins que s’hi havia instal·lat Nicodemus. Des d’aleshores ningú no s’acostava a l’indret i van començar a ordir-se històries de bruixeria i malèfics encanteris.
Quan Nicodemus va acostar-se al Mas de la Calderera només l’amo Francesc feinejava pel taller; el Tonet i els seus germans, la mare i l’àvia feia estona que eren a dormir.
Els cops insistents a la porta van sobresaltar el pare del Tonet. “No són pas hores”, va pensar amb desconfiança. L’intrús sabia que era allà dins: la llum de les candeles es filtrava pels porticons i per sota la porta. “És inútil fer veure que no hi soc”. Els cops es van repetir. El calderer, amb cautela, es va disposar a obrir. La claror del taller va il·luminar la figura fosca i la va cobrir d’un aspecte tenebrós.
—Bona nit tingueu, calderer. Perdoneu que us visiti a aquesta hora foscana. Necessito un gresol i he pensat que me’n podríeu vendre algun que no féssiu servir.
El discurs polit i educat del desconegut va alleujar momentàniament el calderer. El va fer passar i el va convidar a seure.
