Elisabet Pérez Méndez
Un bon dia, l’Àlex juga amb la seva mascota Ònix. Li agrada donar-li el biberó i fer com si fos un nadó.
A l’Àlex li fa molta pena pensar que l’Ònix no és el seu nadó de veritat i voldria que fos de la seva família.
Amb tot això, l’Àlex va corrents, corrents, corrents a veure
l’Aran i li pregunta:
«D’on venen els nadons?»
«Com ho fan per arribar a una família?»
L’Aran, que sap moltes coses, pensa que, per explicar
d’on venen els nadons, primer s’ha de parlar sobre els cossos, que és d’on surten, i li ho explica.
«Totes les persones tenen el cos diferent. Les mans, ningú les té igual. N’hi ha de diferents colors, més grans i més petites. N’hi ha de primes, de grasses, de curtes, de llargues, amb arrugues, amb pigues, amb més pèl, amb menys pèl, amb les ungles més curtes o més llargues...
Hi ha persones que tenen més dits o menys que d’altres i també qui no té mans o en té una.»
Prova posant la mà al costat de la d’una altra persona i mira’n les diferències.
Això mateix passa amb totes les parts del cos. Hi ha parts del cos, com els genitals, que podem pensar que tothom té igual. Però, exactament igual que passa amb les mans, passa amb els genitals, que ningú, ningú, els té iguals.
