Història Bàsica d'Alfafar by Ajuntament Alfafar

窶連lfafar

Director publicació: Guillem Bertomeu Torner Autor: José Fco. Català Vila Cronista Oficial Correcció llingüística: Anabel Martinez Cubells Annarella Marimon Abarca Diseny i maquetació : Carles Micó Fotografia: Arxiu Municipal d´Alfafar Edita: Ajuntament d’Alfafar Dipósit legal: V-1698-2013 Exemplars: 1.000

La història de la nostra província es veu reforçada per iniciatives com la publicació d’Historia Básica de Alfafar, un llibre que narra l’evolució i el creixement que ha tingut el vostre municipi des de l’època romana fins als nostres dies. Alfafar es mostra fidel a les seues arrels, heu demostrat que sabeu adaptarvos a l’esdevindre de la història, que no vos oblideu del vostre passat, però que teniu posada la mirada en el futur. La nostra història, tradicions i creences són les que ens identifiquen com a poble, d’ací la transcendència de no oblidar esta part del nostre llegat cultural, que reforça la nostra identitat i que ens ha portat a ser el que hui som. La prosperitat del vostre municipi va vindre marcada pel cultiu de l’arròs, per a més tard convertir-vos en un referent nacional en la fabricació de mobles, i davant de les vicissituds del mercat, reconduir la vostra economia cap al model productiu de les grans superfícies comercials. Un marc econòmic que ha marcat el creixement de barris com el de l’Orba. La Diputació de València, en el seu objectiu de fomentar la cultura i potenciar el nostre patrimoni, col·labora amb l’Ajuntament d’Alfafar per a la publicació d’este llibre, que arreplega la història, les vivències i el creixement d’este municipi de la comarca de l’Horta. Voldria reconéixer l’excel·lent treball d’investigació i documentació realitzat pel cronista oficial de la vila, José Francisco Catalá Vila, qui ha sabut plasmar de manera molt amena la memòria d’esta terra. També m’agradaria destacar la tenacitat que des del principi ha posat el vostre Ajuntament perquè este llibre veja la llum amb motiu de la commemoració de la tradicional Festa de la Font. Una obra que pel seu contingut s’ha convertit des del moment de la seua publicació en una part important del vostre llegat cultural. Alfonso Rus Terol President de la Diputació de València

Un poble que té història La Història Bàsica d'Alfafar està dirigida, fonamentalment, a les veïnes i veïns del nostre municipi perquè puguen conéixer com ha sigut el naixement d'esta població. Com no, l'autor d'este llibre vol que altres ciutadans de la comarca i de fora del nostre entorn, quan escolten la paraula "Alfafar" tinguen un referent escrit de l'evolució d'este terme. El llibre relata les distintes etapes històriques i l'evolució d'Alfafar al llarg dels segles passats. Des de l'època romana fins als nostres dies, el Cronista Oficial (José Francisco Catalá) ens mostra totes les peculiaritats d'un municipi que s'ha fet a si mateix . Si en 2013 es va celebrar el cent aniversari del naixement de l'aigua potable a Alfafar, en el 2014 també hem de celebrar un altre esdeveniment, i és el propi "naixement" d'un llibre que serà capçalera per a la majoria de les alfafarenques i alfafarencs. És un llibre on la característica primordial és la seua senzillesa. Permet apropar-se a la majoria de ciutadans, a uns arrels que tenen els seus valors més enllà del purament anecdòtic. Si tinguérem que destacar els capítols més interessants sense dubte, després de fer un breu repàs per l’època romana, musulmana i medieval, són els segles XIX i XX, on l’autor ens mostra el naixement d’un poble que està íntimament lligat al llac de l’Albufera i a la seua marjal amb el tradicional cultiu de l’arròs.

El segles XIX i part del XX són l’eclosió d’una societat agrícola on el model de producció principal és el sector primari. Així és com es va anar delimitant la idiosincràsia de les alfafarenques i alfafarencs. Aconseguir que l’aigua de l’Albufera es convertira, amb un treball inmens, dur i sacrificat, en camps d’arròs sols té un nom: la perseverància i la voluntad - per damunt de tot - de fer poble, d’unir una terra que significava molt per a tots. La incipient “revolució” industrial a partir de finals dels anys 60 del segle XX, començà a crear una nova societat. Ja el cultiu de l’arròs no era la base de la riquesa a Alfafar, ara la irrupció de la producció industrial del moble i tot el que comportava al seu voltant, primava sobre el que havia sigut el model tradicional agrícola. Alfafar es convertix, mitjançant les fàbriques de mobles, en un referent per a tot l’estat espanyol. És en eixe moment històric on el teixit social del poble inicia el canvi amb l’arribada dels inmigrants, castellà-manxecs, andalusos i extremenys. José Francisco Català ens explica l’evolució d’un Alfafar agrícola a un Alfafar industrial, on la ciutadania va aceptar els nous reptes que apareixien en la nova societat. El Cronista Oficial ens ha deixat per a properes entregues, la història dels canvis ocorreguts a l’últim terç del segle XX i dels inicis del segle actual. Alfafar al segle XXI té una nova personalitat, les grans superfícies comercials, el sector terciari, és l’eina prioritària de l’economia alfafarenca. Tenim un futur per davant que està per escriure. Eixe repte el deixarem per a futurs investigadors. Voldria finalitzar esta xicoteta introducció, recomanant a tothom que llija el llibre mirant el que hui som i d’allà d’on venim. Alfafar ha sabut tindre una història propia. Sols un poble com el que hui tenim es mereix que el recordem amb les pàgines escrites del Cronista Oficial d’esta Vila. Setembre de 2013

Juan Ramón Adsuara Monlleó Alcalde d’Alfafar

Index Introducció ANTIGUITAT Època romana EDAT MITJANA Època musulmana El nom La conquesta cristiana Trobament de la Mare de Déu Primera església La repoblació La expulsió dels mudèjars Nova comunitat El reialenc El senyoriu dels Boïl Francs de Marjals Revoltes campesines Formació del municipi EDAT MODERNA La Germanía Expulsió dels moriscs L’alqueria del Pi Lloc Nou de la Corona La Guerra de successió Aterrament de la marjal L’actual església Els patis i La Fila HISTÒRIA CONTEMPORÀNEA La Guerra de la Independència Reg i desaigüe de la terra Els Romrée La Banda de música El còlera i la panerola El Casino de Dalt Primer enllumenament d’aigua potable La Caixa Rural i Sindicat Agrícola La guerra civil i postguerra Les primeres associacions culturals La industrializació El Barri de l’Orba Els últims anys La transició

Pág. 11 Pág. 13 Pág. 15 Pág. 16 Pág. 17 Pág. 17 Pág. 19 Pág. 20 Pág. 21 Pág. 22 Pág. 22 Pág. 23 Pág. 25 Pág. 26 Pág. 27 Pág. 31 Pág. 32 Pág. 33 Pág. 34 Pág. 34 Pág. 35 Pág. 38 Pág. 40 Pág. 42 Pág. 43 Pág. 43 Pág. 45 Pág. 47 Pág. 47 Pág. 48 Pág. 49 Pág. 50 Pág. 52 Pág. 53 Pág. 56 Pág. 58 Pág. 60

Introducció: Aquest treball pretén ser un compendi bàsic de continguts que faciliten la iniciació en el coneixement de la història de Alfafar. No és un relat referenciat a peu de pàgina, però sí que està avalat per una bibliografia adequada que es completa amb la investigació pròpia. Està estructurat en quatre grans capítols, que corresponen amb les quatre Edats que solen dividir la Història. He intentat que la redacció siga de lectura senzilla, tenint en compte que l’exposició d’aquestos temes resulte en ocasions complexa. Per acabar, desitge agrair l’Ajuntament d’Alfafar i l’alcalde en particular, la deferència d’encarregar-me la redacció d’aquestos treballs i la seua posterior publicació. José Fco. Català Vilar Cronista Oficial

Antiguitat

Època Romana S’hauria d’arribar a l’antiguitat tardana, perquè tinguérem alguna noticia relacionada amb Alfafar. Pertanyia aquest territori a la província romana Tarragonina quan per l’any 28 a. de C., temps florent de l’Imperi Romà, l’emperador Cayo Octavi August va iniciar la contrucció de vies públiques, entre elles, la calçada romana que es va cridar Via Augusta. Unia Roma amb la província Bètica, entrant en la península per Empúries i seguint cap a Barcelona, Tarragona, Tortosa, Cabanes i Sagunt; creuava València i continuava amb direcció cap a Xàtiva, fins al seu destí. Esta calçada, com altres construïdes per tot l’Imperi, estava destinada al transport militar en els temps immediats a la seua construcció. A principis de la nostra era, l’emperador Tiberi va impulsar la seua millora i va deixar de tindre ús exclusivament militar, servint també per al desplaçament de gent i mercaderies. Encara que la Via Augusta creuava el pla quaternari format fundamentalment per les aportacions del riu Turia, sobre el qual s’estén el terme d’Alfafar, no ens ha quedat vestigi d’aquesta infraestructura, si bé diversos autors senyalen que transcorreria per l’espai occidental del territori que hui ocupa la població. Tampoc existeix cap registre arqueològic, ni document de l’època que parle d’aquesta població. La construcció de la calçada hauria comportat un canvi de paisatge en el territori, de manera que les terres ermes i pantanoses que se situaven a l’Est d’ella, es van transformar en terres de cultiu y van aconseguir considerable extensió en època del califat.

Edad mitjana

Alqueria Casa del Carrillo després (Placeta del Forn)

Esquema de l’alqueria en la seua forma original amb porta d’entrada estil morú, sense balcons.

Època musulmana Els primers establiments humans que coneixem a Alfafar són d’època califal. Els musulmans eren un poble amant de l’agricultura i de la vida en el camp; amb ells, l’horta va aconseguir la seua plenitud; van construir les primeres edificacions alçades sobre el terme, i documentades en el Llibre del Repartiment, com alqueries y rahales. Durant els segles VIII i IX de la nostra era, l’ocupació musulmana va fer necessari estendre la superfície de cultiu de regadiu. Per a aconseguir-ho, van construir una xarxa de séquies que constitueix l’estructura més antiga de la comarca. Uns dels nuclis de població per a l’assentament musulmà va ser la “qarya” o alqueria. L’alqueria d’Alfofar va constituir una unitat rural d’explotació, cohesionada i de primera importància en terres de regadiu. Nucli de població que es va vertebrar a partir de l’actual plaçeta del Forn. En el subsòl de l’alqueria, existeixen unes galeries excavades on possiblement s’emmagatzemarien diferents productes. També s’ha pensat que pot tractar-se de jaciments d’argila utilitzada en terrisseria;

però la composició grauosa del territori que ens ocupa, dificulta l’acceptació d’aquest supòsit. En alguns casos s’accedia a elles des de la boca del pou que tenien les cases. Es troben a un metre de profunditat i en ocasions a menys. Tenen forma circular o ovalada i una altura aproximada d’un metre. No són naturals, més bé semblen perforades per l’home. Quan Jaume I va posar setge a València en 1238, va alçar el seu campament en Russafa i a la seua arribada a aquestes terres, a més de l’alqueria d’Alfofar va trobar el rahal Abin Sancho (Rabisanxo), l’alqueria de Benibahari i el rahal d’Abengebir. Aquestes unitats d’explotació estaven dedicades a l’agricultura que gaudia d’una terra fèrtil i la benignitat del clima. Al blat, la vinya i l’olivar, s’unien produccions especials com l’arròs, que els musulmans havien introduït; la cria del cuc de seda, que van extendre; i les frutes i hortalisses.

El nom El nom Alfofar registrat en el Llibre el Repartiment per designar l’alqueria matriu d’aquest lloc, equival a l’aràbic Al hofra. Vocable que es tradueix amb dues accepcions segons els diferents autors: foia o terrisseria. Per a l’historiador José Sanchis Sivera, el nom d’Alfafar inscrit en el Llibre del Repartiment, confeccionat amb motiu de la conquesta cristiana, equival a l’àrab Al hofra,, que significa foia, fossat, canal de reg o tros de terra destinat a cultivar hortalisses, segons els casos. En aquesta línia se situa el Llibre de Murs i Valls, que en parlar de la conservació i arreglament del Camí de Xàtiva, en 1874, es refereix a “el pont per on passa l’aigua per a regar la Foia d’Alfafar”. El profesor Manuel Sanchis Guarner, afirma que Alfafar i Alfafara signifiquen la gerrería, és a dir, terrisseria. Però aquest mateix autor i també en la seua Gramàtica Valenciana, diu que Alfofra significa el clot.

La conquesta cristiana Animats per la victòria de les Navas, els regnes cristians de la península van començar el seu procés d’expansió. Quan Jaume I d’Aragó arriba a aquestes terres (1238), en cap dels llocs d’aquest terme hi havia torres fortificades, no existien moros armats; els seus habitants eren llauradors tranquils del regne de taifa, que va seguir a la caiguda del califat; un territori en guerra civil on l’autoritat musulmana pràcticament no existia. No van oferir resistència als conqueridors cristians i es van lliurar pacíficament al maestre de l’Ordre de l’Hospital, Hugo de Fullalquer, que va ser un personatge molt actiu en la conquesta de la taifa de València. Els homes de Montpellier, ciutat natal de Jaume I, també participaren en l’ocupació d’aquesta zona. Així es desprén de les nombroses donacions que van rebre en la comarca y molt particularment en Rabisanxo.

Trobament de la Mare de Déu Conta la tradició d’aquest lloc, que per aquells dies propers al setge de València, els soldats del rei que estaven a Alfafar, van veure caure set estels i van sentir el so de la campana. Assabentat el rei, va ordenar excavar en el lloc fins descobrir una imatge de la Verge, pètria i sedent, que sostenia al Xiquet de peu sobre el genoll esquerre. Estava dins d’una pila baptismal i coberta per una campana. El rei, en veure la imatge de La Nostra Senyora, va pronunciar l’exclamació “¡oh gran Do!” i diu la notícia que des de ashores es venera a la Verge a Alfafar com Mare de Déu del Do. L’estil artístic de l’actual imatge, segons la història de l’art, es gòtic i es data a finals del segle XIV o a principis del XV. Açò fa pensar en un possible retoc de la primitiva imatge o, millor, en alguna eventualitat posterior que motivara un nou esculpit de la mateixa.

Església de Creuada de Lliria

Detall del portic

Primera església La construcció d’una església a Alfafar arran de la conquesta, probablement durant la treva de set anys que va seguir a la mateixa, és un fet històric que proven les rationes decimarun hispanie de 1279 i 1280, en incloure-la entre les esglésies i monestirs que havien de satisfer la desena part de les seues rendes, imposada per el II Concili de Lyon (1274), per sufragar l’última croada de Jerusalem. La font de riquesa principal de rendes per a la parròquia era el delme que cobrava en la seua demarcació, coneguda com delmari. La presència d’aquesta església en un lloc al que no es va atorgar carta de població després de la conquesta, i faltat per tant de normes organitzades elementals, és decisiva per suposar amb fundament, que la parròquia va intervenir categòricament en l’organització de la nova societat cristinana i que el culte i la devoció a Santa María, es remunta a la conquesta o a temps molt pròxims a ella. Les esglésies d’aquest tipus són conegudes com esglésies de croada o de conquesta. Es tracta de temples xicotets, amb una sola nau i molt austers. Existia en ella una pila baptismal molt antiga, que

semblava de pedra de barxeta; per l’exterior era vuitada i en els vuitabuits, alternativament, hi havia un escut amb una sola ala per insígnia, arma parlant d’Alfafar. Pera esta església, en 1402, el pintor Pere Nicolau, impulsor del gòtic en València, pintà els Set Gojos de la Verge. Les seues imatges, estaven atentes a la concreció de formes presses del natural, a un pas ja del realisme que consagraria el nou llenguatje renaixentista. Va ser erigida com a parròquia per san Juan de Ribera en 1574. En realitat, el que es va fer va ser donar a la realitat forma ajustada a dret canònic. Pertanyien a la jurisdicció d’aquesta parròquia els llocs de Benetússer, Paiporta i Massanassa, als quals va tindre com annexos des de la seua fundació fins a mitjan segle XVIII.

La repoblació A Alfafar l’extensió dels territoris resultants del repartiment no va precisar d’ofertes col·lectives per poblar, doncs no eren grans propietats. Pot admetre’s que els conqueridors o aquells que obtenien les terres sense prendre part en la conquesta, conreaven directament les extensions que posseïen lliures de tota càrrega i dret senyorial; valent-se per a això de la població autòctona o mitjançant contractes individuals concedits als nous pobladors. Però va haver una part de

la terra que no va ser repartida i va quedar en poder de la corona; els mudèjars no solament la treballaven, sinó que pel que sembla tenien el domini útil de la mateixa. La repoblació va ser mixta, amb cristians i mudèjars. Encara que no es coneixen detalls d’aquest procés, pot dir-se que en general, l’absència de cristians és la principal característica del seu inici, però en el nostre cas la ràpida construcció d’una església de croada, pot significar una ràpida presència de cristians. La propietat territorial dels cristians no implicava que la majoria de la població autòctona, els mudèjars, deixara de treballar la terra com a bracers o arrendataris dels nous senyors, tal com va permetre la capitulació que va obrir les portes de València a l’exèrcit cristià.

L’expulsió dels mudèjars La revolta del cabdill mudèjar Al-Azraq en 1247, va fer que Jaume I decretara l’expulsió general dels mudèjars valencians el 1248, amb l’objectiu de poblar la terra amb cristians, sobretot al sud del Xúquer. Les condicions físiques d’aquesta comarca, van oferir més possibilitats al compliment del decret que les zones muntanyenques i abruptes, que disposaven de fortificacions, i es van negar a obeir-ho. Però el propi rei va atorgar privilegis a determinats senyors, que van permetre el manteniment o la volta posterior dels mudèjars. Aquesta actitud s’adoptava per no motivar un caos en l’agricultura. Com vulga que no tenim constància de cap privilegi, reconeixent als mudèjars d’Alfafar el dret de conservar les condicions en què vivien, i l’expulsió, davant l’oposició dels nobles, pràcticament no va afectar més que a les terres de reialenc, és lògic suposar que va interessar als mudèjars que açí treballaven terres de la Corona. A arrel de l’expulsió dels mudèjars, va començar la segona etapa de la població. Al no haver-hi tampoc ara, carta de població en aquest

lloc, no tenim dades concretes sobre els assentaments cristians del segle XIII, ja que és en aquests documents on apareixen. Sembla que Alfafar era un lloc poblat per cristians a la mort de Jaume I en 1276. A més, existeixen notícies de que els senyors de Boïl, constituït el senyoriu, no van permetre la presència de mudèjars en el territori.

Nova comunitat La repoblació va imposar la convivència forçosa entre cristians i mudèjars, circumstància que va ocasionar conflictes en alguns llocs. En el cas d’Alfafar no es té notícia que es donaren, com tampoc es coneix que existira moreria. Sembla puix, que la convivència en l’alqueria va ser amistosa des de l’origen. La nova comunitat es va agrupar al voltant de l’església a partir de 1238. Els pobladors eren de diversa procedència. La parròquia facilitava la integració i no solament era el centre de vida social i religiosa sinó que, a més, era la unitat administrativa per recaptar el delme i les primícies. L’ambient sociable que es vivia en la parròquia, ajudava a reforçar la solidaritat entre els veïns i assegurava l’arrelament en el lloc. La necessitat de cooperar en la construcció i manteniment d’infraestructures agrícoles comuns i la necessitat de recaptar recursos comunitaris, van ser decisius per a la formació d’un grup de persones, unit en la realització de tasques d’interès; comunitat coneguda com a universitat, antecedent llunyà de l’Ajuntament. Aquesta comunitat solidària de veïns, va constituir un municipi primitiu amb formes de govern embrionàries.

El reialenc En els primers temps de la repoblació, el conjunt de veïns o universitat, es reunia en assemblea a la plaça o a l’església, per tractar assumptes comunitaris. Eren els temps de reialenc, no tenien més senyor que el rei. No hi havia administració senyorial, ni secular ni eclesiàstica i requeien en la universitat múltiples funcions que el senyoriu retallaria.

Mentre va existir el reialenc, els béns nómes contribuïen amb el delme en benefici de l’Església i el morabetí en benefici del rei. Entre les franqueses i drets que van aconseguir les universitats, va figurar el que les facultava per usar armeries, sent seqüela d’això les seues creacions heràldiques. En el cas d’Alfafar, com en el d’altres llocs el nom dels quals comença amb la síl·laba AL, es va triar un ala com a arma parlant del propi nom de la comunitat. Com ja hem dit, els nostres majors van tindre ocasió de veure-la blasonada en la primera pila baptismal que va tindre la parròquia. Aquells escuts constituïen potser, el vestigi més singular de la comunitat cristiana que simbolitzaven. L’escut en qüestió va ser oblidat amb el temps. Amb la implatació del senyoriu en 1365, va haver de caure en desús, circumstància reveladora de la pèrdua de protagonisme en el poder local dels representants de la universitat.

El senyoriu dels Boïl Després de la conquesta, va haver-hi terres en aquest lloc que van romandre en poder de la Corona. Aquestes terres, en 1347 van ser donades en plena propietat al que seria després senyor del lloc. En 1365 es concedeix, a més, la jurisdicció civil Alfonsina d’Alfafar a Pedro Boïl Castellar. Queda doncs, creat el senyoriu territorial i jurisdiccional. Martí de Viciana ens diu en la seua crònica que els de el cognom Boïl són d’antiga i neta sang, i relata que el valerós García Aznares es va retirar als Pirineus l’any 712, data propera a la invasió musulmana de la península.

Van passar alguns anys entre guerres i treves, amb el que García Aznares, descedent de l’anterior, va prendre el Castell de Boïl i ho va entregar al rei de Sobrarbe. El monarca li va donar la tinença del castell al seu conqueridor, amb la qual cosa, des de llavors, va ser nomenat García Aznares de Boïl, ell i el seus successors. La fam de l’any 1333, l’any de la gran fam, va ser el primer avís de la crisi del règim feudal. Va ser seguit per la Gerra de la Unió (1347-1348) en què es van enfrontar la noblesa valenciana i les forces reials de Pedro IV, com a conseqüència inmediata del anomenament de la filla com herua de la corona. Estimaven que el rei havia comés contrafur. En aquest període de gran recessió econòmica i cataclismes demogràfics, s’emmarca la concessió del senyoriu a Pedro Boïl Castellar. Poc abans d’iniciar-se la Guerra de la Unió, el rei va donar a Boïl totes les terres que pertanyien encara a la Corona i pagaven el delme a l’església d’Alfafar, i poc més tard el terç del delme, el morabetí i la jurisdicció civil Alfonsina, d’elles i de les que havien estat donades en alou o plena propietat. Pedro Boïl es va mantenir fidel a la Corona durant la guerra. No obstant això, uns altres hisendats del terme van ser unionistes, com és el cas de Doménech Monçó, propietari aleshores de Rabisanxo, a qui al finalitzar la guerra li van confiscar les propietats. La Guerra de la Unió va fer més fort al rei davant la noblesa i va afavorir a Pedro Boïl, que va sortir enrobustit política i econòmicament d’ella, mentre uns altres senyors van haver de vendre les seues heretats per fer front als dispendis de la guerra. Amb la implantació del senyoriu, els béns, a més del gravamen que suposaven els drets establits a favor del rei i de l’església, van ser gravats amb contribucions a favor del senyor. Així mateix els últims vestigis de la protecció teòrica que el rei garantia als veïns del lloc, van ser transmesos al senyoriu. El señor es convertia en un xicotet sobirà.

El canvi de prerrogatives va haver de ser mal rebuda pels veïns del lloc, que van sofrir amb esta donació un canvi notable en les seues condicions de vida. Amb caràcter general, pot dir-se que la situació de la majoria dels veïns d’Alfafar no era extrema. Però hi havia també una part de camperols que treballaven la terra baix unes condicions oneroses i pesades per a la mentalitat cristiana; una bona part del terme estava subarrendada a llauradors pobres amb un duríssim règim de participació de fruits.

Francs i Marjals Per si fóra poca desgracia la Guerra de la Unió, a finals de maig de 1348 va arribar a aquest territori la Peste Negra que va produir un nombre molt elevat de morts que, al seu torn, van motivar seriosos col·lapses en l’economia de la zona, especialment en la partida de Francs i Marjals, pertanyent en aquell moment a la Ciutat de València i fronterís amb aquest terme, i que donarien lloc a la Concordia de 1383. Pedro IV i el Cabildo de la Catedral, van pactar amb el Consell de la Ciutat per a dessecar la partida. Pedro Boïl va quedar al marge, circumstància que evidència que la zona de la partida fronterera amb aquest terme, no pertanyia al senyoriu d’Alfafar. La partida, situada a l’est d’Alfafar i Massanassa, s’estenia des del riu Turia al barranc del Poyo, que discorre entre Massanassa i Catarroja. Estava dedicada al cultiu d’arròs des de temps dels musulmans; va ser dessecada i sembrada de forment. La transformació ha de contemplar-se dins de les periòdiques prohibicions de conrear arròs que es van donar des de la conquesta de València en els contorns de la ciutat, on estava establit per motius sanitaris. Amb el temps, en 1756, els Boïl reclamaren a la ciutat de Valènica, la part de la partida confrontant amb la seua frontera, en un pleit que va durar més de vint-i-cinc anys. En 1802 es va fallar a favor de la ciutat, amb la qual cosa va seguir pertanyent a València fins a la dissolució de la seua Particular Contribució, gràcies a la qual, part del terme de la ciutat va passar a ser terme d’Alfafar.

Revoltes campesines Després de la conquesta, les condicions de vida d’una part dels veïns d’Alfafar no eren exageradament dolentes perquè les terres que treballaven estaven censades amb diners i no en partició de fruits. Però hi havia també una fracció de camperols desheredats que treballaven la terra baix unes condicions oneroses; i un bon tros del terme, estava subarrendat a llauradors pobres amb un duríssim règim de partició de fruits. En aquesta cojuntura on trobem la revolta de 1367. Els llauradors del lloc, juntament amb els de altres pobles de la comarca, van aprofitar l’absència del senyor, que batallava a Castella y va ser fet presoner en la Guerra dels Dos Pedros, per a mostrar amb una revolta la seua disconformitat amb el règim feudal.

Els esdeveniments donen a entendre que els veïns no tenien una altra forma de expressar la seua oposició. Es tracta d’una pertorbació de l’ordre, sense víctimes mortals, però amb una sèrie d’alteracions considerables que van arribar a produir ferits. Els conflictes socials, fruit del empobriment econòmic, demostraven el começament d’una crisi del feudalisme valencià, que malgrat els pleits, protestes i enfrentaments de diversa índole, havia de mantenir un procés de desintegració de diversos segles.

Formació del municipi Els vincles religiosos que es van establir a arrel de la conquesta i el delmari de la parròquia, van ser molt importants. Aquesta demarcació va acabar convertint-se en el terme municipal. Així mateix, la jurisdicció Alfonsina concedida als Boïl, va ser un eficaç instrument per a extendre i consolidar el règim municipal. En el Regne de València, les ciutats i viles eren les úniques categories municipals que gaudien de personalitat legal i sobirania municipal plena. Posseïen extensos termes generals sobre els quals exercien la jurisdicció suprema per consessió del monarca. Dins del seus termes generals hi havia nombrosos nuclis de població, reialencs o senyorius, subordinats a la ciutat o vila, segons el diferent grau de autonomia municipal adquirit per cadascun. D’asquesta manera es va consolidar una categoria municipal, formada pels municipis amb una sobirania i competènciens limitades i dependents de la ciutat o vila reial. A aquesta categoria de municipis, va pertànyer Alfafar des de que Pedro IV va concedir la jurisdicció Alfonsina en 1364. Formava part del terme general de la ciutat de València, que exercia la jurisdicció suprema, però desconeixem el grau de autonomia municipal. Pertanyia també, al terme particular de la ciutat que la legislació foral cridava Contribució i tenia una finalitat estrictament fiscal. Encara que el terme general de València va ser modificat nombroses vegades, les modificacions no van afectar a Alfafar. No es tenen notícies que els Boïl obtingueren la jurisdicció suprema, ni per compra ni per donació. Açò hauria suposat la segregació del terme general de València, però no es va donar. Hi ha indicis per a suposar que va ser a arrels de la Guerra de Successió quan Alfafar va obtenir una major autonomia municipal, ja que va aconseguir un alcalde, dos regidors i un fidel de fets, que no sabem amb certesa que tipus d’organisme municipal formaven. Però poc

després, quan en 1761 es va procedir a la delimitació i amollonament de l’Albufera, la col·locació de fites es va fer en presència de tres representacions; la del rei, integrada pel jutge comissionat, el promotor fiscal, l’enginyer Torbé i el escrivà Madalenes: un representant o apoderat del senyor del lloc, i una comissió de l’Ajuntament, composta per l’alcalde major i el mediador Juan Bautista Romero.

Edat moderna La Germanía Els gremis de la ciutat de València, atenent la proposta de Fernando II que el seu nét Carlos I va acceptar, van adquirir armes per a respondre a la pirateria nord-africana que afectava a les costes valencianes. D’altra banda, va sobrevenir una crisi de subsistència, que va aconseguir el seu punt màxim en 1519, i es va col·lapsar amb una epidèmia de pesta. Davant la fugida de les autoritats al camp, intentant salvar-se de la malaltia, els gremis de la capital van actuar com a poder paral·lel i independient als tres estaments del regne. La Germanía va començar amb les benediccions del governador, no significava per tant cap deslleialtat, era inicialment un suport del poder reial. Posteriorment, els agermanats van imposar per la força, la presència popular en el govern de la ciutat de València. En 1520 la Junta dels Tretze, coordinadora dels agermanats, va encomanar la defensa de l’horta a les quatre casernes que componien la Particular Contribució de València. La caserna de Russafa al que pertanyia Alfafar, en cas de perill s’havia de reunir en el portal de San Vicent, juntament amb el de Patraix; i els escuadrons de les places de Sant Francesc i Pellicers, havien de defensar la zona sud. Com vulga que la Cancelleria de la Corona d’Aragó, en nom de Carlos I, va reconèixer autoritat a la Junta dels Tretze, els vassalls dels senyorius van tindre via lliure per a agermanar-se. Segons ells, ja era legal el que havia sigut prohibit pels seus respectius senyors, i van ser els vassalls dels senyorius pròxims a la ciutat de València, els primers a fer-ho. La revolta es va extendre per tot el territori valencià i va adquirir caràcter antisenyorial. Els nobles, veient amenaçats obertament el seus interessos, van decidir mobilitzar-se i presentar un front comú contra la Germanía. La tolerància inical de Carlos I amb els agermanats, va ser retreta i van exigir al rei que prohibira la Germanía. Temien que els agermanats s’apoderaren dels castells i implantaren el moviment en el terres senyorials.

Expulsió dels Moriscs Després de les expulsions dels mudèjars, els que van romandre en el regne, que eren molts, deien convertir-se al cristianisme però es resistien a la intengració en la nova comunitat cristiana creada després de la conquesta. Els agermanats en 1522 van batejar a la força a tots els mudèjars que van poder i l’Església es va reforçar en la seua evangelització. Però seguien constituint un grup a part, que conservava la seua llengua, la seua religió i un model de vida regit pels costums islàmics. Es considerava que constituïen un perill pel seu ràpid creixement demogràfic, que amenaçava amb establir un equilibri de forces. A açò es va unir el temor que ajudaren als turcs, nord-africans o francesos, en una hipotètica invasió de la península. En 1609, el Consell d’Estat, va concloure que els moriscs havien de ser expulsats i que l’expulsió havia de començar pels regnes de la Corona d’Aragó i en primer lloc pel de València, on hi havia uns 135.000 mudèjars. El gran interès de la façana meridional d’Espanya, residia que era un espai vital per a les comunicacions amb els dominis italians, però també per l’intens flux comercial de mercants del nord que circulaven cap al Mediterrani. El nombre total d’expulsats del regne de València, es calcula en l’actualitat entorn als 120.000. Segons les estadístiques, aquests esdeveniments no van tindre repercussió a Alfafar, puixs abans de l’expulsió no hi havia cases de cristians nous. Només existien 30 cases de cristians vells en el lloc, possiblement perquè el senyor territorial no hi havia consentit la presència de mudèjars, des del començament del senyoriu. La ressenya de la visita en 1571 de l’arquebisbe Juan de Ribera, confirma que el cent per cent de la població eren persones de confessió i comunió. Per tant, el dany causat a l’agricultura pel succés, açí no es va donar; no va afectar l’escassetat de bracers com en altres llocs.

Recreació de Vicente Puertes Lozano

L’alqueria del Pi L’acumulació de la terra en mans de la noblesa i de l’Església durant els segles XVI i XVII,- a Alfafar és menys accentuada que en altres llocs de la comarca- va fer que en general, l’expulsió dels moriscs portara la ruïna a bona part de la noblesa. La seua fallida va ser la causa principal que es produïren activitats al marge de la llei, que es coneixen com bandolerisme. Llinatges de la noblesa valenciana amb molta solera, ho van practicar. Altres, com el Marqués de Dos Aigües, propietari en aquest terme, van poder superar les dificultats de l’escassesat de mà d’obra. A més, les dificultats econòmiques van propiciar també el bandolerisme popular. El malestar social era manifest, les accions violentes i extorsions haurien propiciat la construcció de l’alqueria del Pi, coneguda també com la de Sapatos. Sens dubte, es va alçar amb missió defensiva de les persones i béns d’aquest terme, com provaven la seua garita i els seues merlets. Encara que aportacions recients senyalen que la fortificació referida seria del segle XIX, no obstant això la seua ubicació al costat de la Via Augusta i a l’entrada de la població, seria concloent.

Lloc Nou de la Corona Aquest municipi era en el segle XVIII, un grup de diverses cases agregades en el civil i en l’eclesiàstic a Alfafar. Allí, els agustins recoletos van alçar un convent en una heretat de l’horta en 1676, que es va cridar de la Corona. El convent va quedar abandonat amb la desamortització de Mendizábal, després de diversos anys. Entorn d’ell s’havien agrupat algunes cases i barraques per als llauradors, que van formar un xicotet nucli de població. Aquest lloc es va eregir en municipi a principis del segle XIX i a l’empara de la legislació de Cádiz, com Lloc Nou de la Corona. Això fent referencia al convent i a la denominació d`est, és a dir, a la corona d’espines de Jesucrist. Amb la desamortització, en ser clausurat el Convent de la Corona, el lloc va passar a ser annex a la parròquia d’Alfafar, i des de 1902, en què es va construir l’actual temple, es va convertir en ajuda de primera de la Parròquia de Ntra. Sra. Del Don. Situació que es va mantenir fins a 1979 en què la seua església va ser erigida com Parròquia de Ntra. Sra del Rosario, per l’arquebisbe de València Miguel Roca Cabanelles.

La Guerra de Successió Amb la mort sense descendència de Carlos II, últim representant de la Casa d’Àustria en el tron d’Espanya, Felip d’Anjou i l’arxiduc d’Àustria, es van enfrontar en la Guerra de Sucessió en 1702. La guerra va ser internacional i civil al mateix temps. Va enfrontar als partidaris de Felipe d’Anjou, proclamat com Felipe V, i l’arxiduc Carles, que haguera sigut l’hereu en cas de renúncia de Felipe d’Anjou. Castella va recolzar majoritariament al centralista Felipe V, i la Corona d’Aragó es va decantar a favor de l’Arxiduc Carles, que suposava una monarquia federalista. José Felip Boïl d’Arenós, senyor d’Alfafar en aquells moments, va prendre partit per l’arxiduc, quan va caure València, va haver de partir amb tota la seua família a Barcelona.

Els vencedors van considerar als regnes d’Aragó i València territoris conquistats, ja que havien comès delicte de rebel·lió, i els van llevar els seus furs, privilegis, exempcions i llibertats. De manera que en 1713, poc abans que les tropes borbòniques prengueren Barcelona, el marqués de Boïl va embarcar juntament amb alguns del seus fills, amb rumb a Nàpols i destinació Viena. El marqués romandria en la cort imperial austriaca fins a la seua mort. L’emperador d’Àustria Carles VI (abans arxiduc), va premiar la seua lleialtat concedint-li les dignitats de Magnat d’Àustria, Gentilhombre de Càmera de la seua Cesària Majestat i comte del Sacre Romà Imperi. Per la seua banda, conclosa la guerra, el rei Felipe V, va premiar a quants li havien ajudat i va nomenar senyor de l’Albufera al comte de les Torres, amb el que aquesta va deixar de pertànyer al Reial Patrimoni. El nomenament va tindre conseqüències particulars per a Alfafar, doncs va afectar a la concessió d’establiments a la frontera del llac abans de 1761. Els múltiples enfrontaments entre José Vicent Boïl, baró de Borriol i el comte de les Torres, van provocar un considerable caos en la colonització de les terres, situació que només es va salvar després de la volta de l’Albufera al Reial Patrimoni en 1761.

Aterrament de la marjal Fins al 1708 l’Albufera i la seua Devesa havien pertangut al Reial Patrimoni. Aleshores, en les terres dels límits de l’Albufera no es conreava arròs, es dedicaven a la criança de pastures, i no tenia excessiu interès delimitar on acabava el domini del senyor del llac i on començava el domini dels Boïl. La normativa que prohibia els arrossars, va començar a suavitzar-se en 1730, les perspectives de reconvertir en camps d’arròs aquells paratges, aumentaren. En 1753 es va legislar sobre la sembra d’arrossos, però les terres dels límits d’Alfafar amb l’Albufera, van quedar compreses en la llegua de València, on continuava prohibida la sembra. No obstant, la consolidació i expansió del cultiu que es donava amb caràcter general, va afavorir també el procés en la frontera d’Alfafar.

La sembra d’arrossos va originar conflictes entre el comte de les Torres i el baró de Borriol, que havia heredat el senyoriu d’Alfafar del seu pare, el marqués de Boïl. Tots dos pretenien concedir establiments en les mateixes terres ermes i cobrar el consegüent cens, consistent en una part de la collita. La Reial Ordre que incorporava l’Albufera i la seua Devesa al Reial Patrimoni, va arribar en 1761. Com a conseqüència, es va procedir a la partició i amollonament de l’Albufera, que hauria de marcar amb claretat els límits precisos entre els termes dels pobles circumdants i el domini reial. Amb la partió, va concloure el primer caos en què no hi havia regla per res, va arribar la seguritat als qui conreaven o tenien l’esperança de conrear les terres i, amb això, l’hora de constriur la infraestructura per al reg i desguàs de les terres frontereres. Alguna séquia va allargar el seu curs, com la de Rabisanxo; altres, es van construir de nou com la Nova d’Eixarc; es van obrir nous braços, com la Séquia Vella, aprofitant aragalls antics, y el mediador Juan Bautista Romero va projectar un vessament que porta el seu nom. Posat ordre en els aterraments, la marjal va ser creixent al costat de les séquies mencionades, ya que les séquies del Vall i del Tremolar, pertanyien en aquells dies a València, segons es dedueix del pleit que va començar en 1756 entre el senyor d’Alfafar i la ciutat de València, i que va finalitzar en 1802 amb sentència favorable a la ciutat i als propietaris de les partides de Francs de Marjals i el Tremolar. Actualment, en la marjal, el límit del terme d’Alfafar amb el de València, ho marquen les séquies del Vall y del Tremolar, i en l’horta i casc urbà, el Bras de Sant Jordi. Els límits en la marjal són els que defensava el marqués de Boïl en el segle XVIII. Això és així com conseqüència de l’agregació de terres al terme al segle XIX, resultat que va derivar de la dissolució de la Particular Contribució de València, en 1818.

L’actual església L’església que hui té Alfafar, dedicada a la Nostra Senyora del Don, va començar a construir-se en 1736 sobre el solar de la primitiva convenientment ampliat, i van passar dotze anys perquè conclogueren les obres. L’estil que es va seguir en alçar-la és el barroc. Es va construir a càrrec del poble i del senyor del lloc. Aleshores la població tènia 680 habitants i era senyor Juan Boïl, baró de Borriol. El poble era xicotet per alçar tanta església, però hi havia àmplies expectatives de creixement demogràfic, ja que en aquells dies s’iniciava el cultiu de l’arròs en els límits de l’Albufera, que generaria molts llocs de treball i atrauria població. A més, cal considerar que la devoció a la Mare de Déu, per aquells dies, era gran en tota la comarca. Al temps que el temple, es va haver de construir un rajolar per fabricar les rajoles, taulells i altres peces que elevarien els pilars per subjectar els llenços de pedra arrancada a les pedreres. No es va utilitzar cap biga ni trave; les arcades, voltes i cúpules estan construïdes exclusivament per materials terris i argilencs, barrejats segons les fórmules de l’època.

Té planta de creu llatina. La nau central, coberta per volta, creuer amb cúpula i prebisterio; a més cal sumar dos naus laterals amb volta. Posseeix també una bella capella per a la comunió, sacristia i trasagrari amb cúpula, que hui serveix com cambril de la patrona. El magnífic edifici compta amb quatre grossos contraforts que fan posible l’estructura. Així mateix, posseeix un esvelt i cridaner campanar. Compta amb apropiat cancell en la porta de la façana principal i una porta secundària, baptisteri, cinc capelles laterals amb falsa cúpula i dos en el creuer. Entre les capelles laterals, destacarem les de la Verge del Socors i la de la Puríssima, ambdues amb un retaule de fusta tallada en el seu moment per artesans de la localitat. El retaule major, construït amb pedra de marbre i ornat amb bronze, consta de tres cossos: el primer està centrat entorn d’un manifestador; el segon compta amb quatre columnes amb fusta de marbre, i base i capitell de bronze, que custodien la fornícula de la Verge, i en els espais intercolumninos dos llenços: uno de San Pedro i un altre de San Pablo, obra de José Segrelles; i el tercer compta amb dues columnes de la mateixa factura que les anteriors, però més reduïdes, i dues pilastres. Tot això disposat entorn de San Sebastià, i rematat per una figura del Pare Etern; aquestes dues escultures són dels escultors Tena i Ciurana, respectivament. Hi havia en el creuer del temple parroquial, fins que va ser destruït en començar l’última guerra, un retaule dedicat a la Verge del Rosari. La imatge que ho presidia era d’Esteve, i estava compost per quinze cuadrets amb els misteris del Rosari, obra de Pablo Madrigal, artista que va ser substituït per Cristóbal Llorens en morir aquell en 1645. Tots dos pintors van pertànyer a l’escola de Juan de Juanes i la seua composició, d’estil barroc, era molt bella. El papa Píu VI, mitjançant un breu pontifici de 1797, va concedir jubileu, en la forma acostumada per l’Església, als fidels que la visitaren el dia vuit de setembre de cada any. En 1801, i també mitjançant un breu pontifici, Píu VII li va concedir altar privilegiat perpetu, amb el que el temple té concedides indulgències tant per a vius com a difunts.

Els patis i La Fila A finals del segle XVIII, la població havia crescut. L’expansió territorial va comportar l’expansió demogràfica, hi havia terres i treball per a més persones. Les terres amb domini senyorial havien disminuït per la concessió de solars, o patis de casa, a cens mitjançant Escriptura d’Estableiment, atorgada pel senyor. Això va fer posible el creixement de la població des del carrer del Mar (hui Dr. Ferrán) amb el naixement de la barriada del Els Patis, vertebrada pels carrers de Dalt, del Mig i de Baix (San Cayetano, San José i San Pascual) fins a Cid Campeador, que després s’ampliarà amb La Fila gràcies a les cases que es van alçar a continuació en els voltants de la séquia d’aquest nom. En la riuada de l’any 1957, tant una zona com l’altra, es van inundar les cases com conseqüència del desbordament de la séquia, que va anar a parar a la clotada que senyala el límit de les dues barriades que hui en dia es coneixen com La Fila; eixamplament de la població en el seu moment, però tan sòlidament integrat, que no es considera un barri sinó part essencial de la població.

Història contemporànea

La guerra de la independència El dia 23 de maig de 1808, Vicent Doménech, un modest palleter, quan es va conèixer l’alçament del poble de Madrid contra els francesos, va declarar la guerra a Napoleó a València. El fill d’Alfafar, Gregorio Martínez Gimeno, Pep de l’Horta, no la va declarar però la va practicar. Ell i els seus amics van fustigar de manera molt efectiva als soldats de l’emperador en aquesta comarca. Prèviament havia participat en revoltes camperoles, propiciades pel malestar dels llaurados a principis del segle XIX. Relatar els fets i peripècies pels quals va passar, seria molt curiós i entretingut. Amb aquest motiu, els francesos van saquejar el temple parroquial, que va perdre part de les seues obres d’art. Entre elles estaria el retaule de Pere Nicolau, que seria desmuntat amb relativa facilitat, perquè estava estructurat per taules. Unes altres es van salvar gràcies al repartiment preventiu entre les cases de la població, previ al saqueix de l’església.

Reg i desaigüe de la terra El panorama ocasionat per la falta d’aigua era desolador en la frontera amb l’Albufera. Els llauradors que tenien el domini útil de la terra pel llarg temps a canvi de pagar un cens, regants i altres usuaris, van decidir aprofitar les aigües sobrants del riu Turia per al reg dels arrossars de Russafa i Alfafar. Les obres, podien considerar-se urgents i van començar en 1822. Van quedar constituïts en comunitat de regants en 1823, amb la denominació: Canal de Reg del Riu Turia. Després de moltes gestions i treballs, en els quals van destacar Vicente Blanch Juan, les aigües van arribar als camps en 1830. A partir d’aquest moment la séquia es va cridar Séquia de l’Or. Solucinat el problema del reg, quedava per resoldre el desaigüe, que quedaria resolt amb la construcció, a mitjan del segle XIX, de tres comportes en l’Albufera. S’evitava així, l’entrada d’aigua salada del mar i es regulava el nivel del llac, conforme a les necessitats dels arrossars. L’època en què els llauradors van lluitar per aquestes infraestructures, va ser també l’època de la resistència per acoseguir consolidar la propietat, ja que la terra tenia un domini útil, propietat dels llauradors, i un domini directe que pertanyia al Reial Patrimoni, o si és el cas, al senyoriu. La consolidació de la propietat, l’aconseguien els llauradors amortitzant el cens que cada any havien de pagar. És a dir, pagant una cantitat al Reial Patrimoni o al senyor. Al començar el segle XX, aquests processos estaven molt avançats, però no havien conclòs encara.

Els Romrée A mitjan segle XIX Antonio Romrée, coronel belga de les guàrdies balones, captivat per la bellesa de l’horta, va adquirir en el terme municipal un bon nombre de fanecades situades al sud del Bras del poble, fins a la séquia de La Fila, i que arribaven del Carrer del Sol fins al Camí Nou, en Benetússer. En els voltants del que es deia Camí Vell

de Xàtiva, hui carrer de Mariano Benlliure, es va construir un edifici d’estil europeu de l’època, i al voltant del mateix, en recinte tancat, es van plantar arbres de diverses espècies. En iniciar-se les obres del ferrocarril, el comte va cedir part dels terrenys que anaven a necessitar, a canvi de la construcció d’un baixador i després l’estació, front on pensava construir el palau. Antonio Romrée va contraure matrimoni amb María Josefa Paulín i de la Peña-Bellmunt, de la noblesa valenciana. De l’enllaç va nàixer un fill: Carlos. María Josefa va enviudar jove i va contraure segones

núpcies amb José Joaquín Agulló, comte de Ripalda, que va morir en aquesta població l’any 1876. Del matrimoni va nàixer Dolores Agulló Paulín, germanastra per tant de Carlos. Carlos, capità d’artilleria en les guerres carlistes, va contraure matrimoni amb María Milagros Palacios, comtessa de Berlanga de Duero. De la unió van nàixer tres filles. El més destacat de la prole va ser un nét: Edgar Neville de Romrée, fill de María i d’un enginyer anglès. Dolores Agulló no va tindre descendència i al no tindre fills, va heretar el seu títol de comtessa de Ripalda, Amalio Marichalar i Bruguera, ja que el primer títol de Ripalda es va concedir en 1724 a Jaume Ripalda Marichalar. Amalio Marichalar, que va heretar el títol per ser qui tenia millor dret, és el pare de Jaume Marichalar, gendre que va ser, per matrimoni amb la infanta Elena, del rei Juan Carlos I. Quant a Edgar, direm que va nàixer a Madrid en 1922. En el seu moment, va ser una de les persones més interessants de la vida cultural espanyola. Era home de lleis i escriptor polifacètic, va conrear tots els gèneres. Va ingressar en una carrera tan exclusiva com la diplomàtica, exercint càrrecs a Europa, Àfrica i Amèrica. Va aprendre l’ofici de la cinematografia a Hollywood. Tenia molts amics a Alfafar. El palau va ser derrocat i l’hort talat en 1963, com a conseqüència de l’especulació immobiliària que aleshores començava. Els seus últims propietaris van ser Edgar i el seu cosí Loup; van donar a aquesta població el llenç conegut com La Jura de Santa Gadea, oli de gran grandària pintat en 1887 pel pintor cubà Armando Menocal, que presidia l’escala d’honor de la residència i hui llueix en el despatx de l’alcalde.

La Banda de Música Les Bandes de música són un fenomen molt peculiar entre els valencians. La primera Banda de música es va fundar, a Alfafar, cap a 1850. Va ser el seu director des de la fundació Ramón Navarro

Lacreu. Fundada com a Banda Primitiva, subsistia gràcies a l’interés dels músics i als desvetllaments de don Ramón, que a més va ser mestre d’escola i organista de la parròquia. La Banda va aconseguir la maduresa amb directors com José Mª Bellver Martí, Félix Ramiro García i Eduardo Panach Ramos; l’exel·lència amb Ramón Navarro Galán, mestre de grans músics; i la modernitat amb Liberto Benet Martínez, i uns altres. Durant un breu període de temps, es va cridar Banda Municipal, va tornar a denominar-se Banda Primitiva i més tart, en 1957, va passar a identificar-se com a Banda del Centre Instructiu Musical.

El còlera i la panerola Les pestes que van assotar la població van estar massa presents des de l’Edat Mitjana. Al juliol de 1885 van morir a Alfafar, del còlera morb, José Bandés i Manuel Vázquez, capellà i vicari respectivament, doncs eren voluntaris per assistir als empestats. Van arribar per a substituir-los José Fogués, un capellà fort i alt de la Pobla Llarga, catedràtic del seminari; i Manuel Ríos, vicari baixet i valent, natural de Carcaixent. El rector José Fogués va prestar grans servicis a Alfafar. En veure que en un mes van morir 28 empestats, va pujar a l’altar i abraçant a la Verge, la va traure al carrer resant perquè acabara el còlera. Explicava el rector don Fermín Vilar, que la Verge ho va sentir i el poble va aclamar a la Mare de Déu amb alegria. L’any 1918, la grip es va extendre a gairebé tots els veïns de la població i va causar estralls en la comunitat. Es coneixia aquella epidèmia com la panderola. La malatia no va causar tants damnificats com a anteriors pestes, però va ser important y molt recordada. Es tracta de l’última epidèmia que va viure la població.

El Casino de Dalt Els aterraments de la marjal van ser seguits a Alfafar per la cerca del benestar social. Res podia ser més oportú per aconseguir-ho que una societat que tinguera per objecte estretir les relacions d’estima i d’amistat entre els seus socis, i proporcionar-los entreteniment i diversió en el seu establiment. D’aquesta manera, va nàixer el Casino Proteccionista en 1887. Es va cridar així per l’empara que oferia als seus socis. L’activitat més important del Casino va ser desenvolupar la seua política social. L’associat sense recursos, en cas de malaltia, percebia un mòdic jornal que li permetia mantenir la seua família. Tenia dret també a l’assistència

mèdica gratuïta. Així mateix, feia la funció de llontja de treball; allí acudien jornalers i propietaris de terres per a contractar jornals. Amb la República va arribar l’activitat cultural, que els joves van impulsar amb èxit. El Casino des dels seus orígens, s’havia identificat amb el Partit Conservador i va evolucionar, després de diversos avatars, fins a identificar-se amb Esquerra Republicana. Aquest partit va formar part del Front Popular, i conseqüència d’açò va ser la clausura de la societat en acabar la guerra civil.

Primer enllumenament d’aigua potable Dos anys després d’alçar el Casino, en 1912, Alfafar va aconseguir el primer enllumenament d’aigua potable. Encara que per si l’esdeveniment és molt important, l’és més si considerem l’autoestima que va infondre a un poble que se sentia admirat per la comarca. Els treballs van ser llargs i costosos. A ells van contribuir tots els veïns, participant en les recaptacions populars i alguns amb el seu treball. L’aflorament d’aigua a la superfície del 2 de setembre de 1912, va ser fruit de l’esforç col·lectiu de tot el poble. El veïnat, liderat pel seu

alcalde José Puertes Bru, desbordava alegria i va construir el monument conegut com La font, que embelleix la plaça, per conmemorar els fets esdevinguts.

La Caixa Rural i Sindicat Agrícola La necessitat de finançament en l’activitat agrícola, va portar a homes de principis del segle XX a fundar la Caixa Rural i Sindicat Agrícola, en 1918. L’entitat, coneguda com La cooperativa, a més de la secció de crèdit, tenia altres tres seccions: comestibles, abonaments i sements, sent la tenda de comestibles i el subministrament d’abonaments, les activitats més importants. La Caixa Rural hauria tingut molta acceptació si haguera concedit préstecs, però els diners depositats en ella eren molt escàs i limitava la seua actuació, en un període en què els mercats de capitals no existien. L’únic crèdit que es concedia era el pagament ajornat d’ abonaments per un període de temps que variava segons el magatzemista que servia el gènere. Finalitzada la guerra civil, va ser dissolta. La seua seu va passar a ser ocupada per la Germanor Sindical de Llauradors i Ramaders, organisme del sindicat vertical. Aquesta Germanor es va transformar, per llei, en Càmera Local Agrària, entitat que va acabar sent dissolta per decret.

La guerra civil i la postguerra Les polítiques impulsades per la República van ser molt contestades per una part de la població. El 18 de juliol de 1936, poc després de les eleccions generals d’aquell any, que van donar una minsa majoria de vots al Front Popular, part de l’exèrcit es va alçar contra la legalitat vigent i va haver-hi un enfrontament que va portar a la guerra civil. Espanya es va dividir en zona republicana i zona nacional. València va quedar en la primera zona. A Alfafar, les autoritats no van poder mantenir l’ordre públic els primers dies, i els revolucionaris de la localitat, juntament amb uns altres de poblacions properes, van cremar l’església, els arxius parroquials, municipals, judicials, etc. Per si açò fóra poc, els elements extremistas van cometre atrocitats i van assassinar a persones conservadores i pròximes a l’Església. Poc més tart, es va constituir el Comitè Executiu d’Enllaç, que va ocupar la Casa Consistorial, la va envoltar d’homes armats i va suplantar a l’Ajuntament. El Comitè va tindre el poder uns mesos, i durant els seu mandat es van perpetrar més crims; va ser dissolta pels Guàdies d’Assalt, donant pas a una Comissió Gestora. Durant la guerra civil, l’ambient que es va viure va ser caòtic. A les morts al·ludides, es van sumar les morts en el front i nombrosos empresonaments. Les tensions i les necessitats estaven presents a cada moment, però sobretot, el dolor per les víctimes que una guerra fratricida va ocasionar. Finalitzada la guerra, van començar les detencions en el bàndol republicà i els detinguts van ser empresonats fins que, en juís sumaríssims, eren condemnats a mort o a presó. Amb caràcter general, pot dir-se que quant major era l’arrelament en la població del capturat, més dura era la condemna. Amb totes les matisacions que es vulga, es pot dir que si uns van passar el seu calvari abans, els altres ho van passar després. També ara va haver-hi morts d’innocentes.

La postguerra va suposar fam per a aquells que no tenien collites pròpies. En La Fila va haver-hi molta misèria, el racionament no donava per a menjar, no tenien sabó per a llavar-se, les lleganyes s’apoderaven dels ulls… La fauna de la marjal era molt apreciada i els caragols també. La corfa triturada de taronja es portava al forn i sustituïa al pa, i una infinitat de coses que no podem recordar. Les cartilles de racionament van estar vigents fins a l’any 1952. Els que tenien collites pròpies, encara amb açò, es van veure privats d’alguns productes alimentosos com el pa de blat. L’arròs una vegada picat, es canviava per oli o pel que es podia, en alguna ocasió s’anconseguia farina de forment. En aquella època es menjava molt de pa, i la farina de dacsa substituïa a la de blat moltes vegades. Com en temps d’escassetat de qualsevol article, es produeix, quasi inevitablement, l’anomenat mercat negre o estraperlo. Es va començar açí a fer xicotets negocis com l’arròs, aprofitant la necessitat per a aconseguir millors guanys.

Les primeres associacions culturals El Centre Instructiu Musical té el seu antecedent més pròxim en la Societat Musical i de Caçadors creada en 1942. Aquesta entitat va tindre una vida curta ja que en 1945 va donar pas al Centre Instructiu Musical, el fi primordial del qual és el manteniment de la banda de música, que en aquells dies es denominava Banda Primitiva. En 1956 va inaugurar nova seu social. Les festes inaugurals van ser molt brillants, incloent concerts amb molt nivell i altres actes culturals.

Actualment la banda de música es denomina Banda del Centre Instructiu Musical i posseeix una trajectòria mereixedora d’elogis. L’any 1954, es va fundar el Centre Cultural Recreatiu amb la finalitat d’animar la vida cultural de la població. El seu assoliment principal ha sigut adquirir i mantidre la seu social que posseeix, alçada en 1910 pel Casino Proteccionista. L’edifici pentany, artísticament, a l’eclecticisme valencià i posseeix elements ornamentals modernistes de gran interès. Les dues entitats referides, van ser considerades, des de la seua fundació, emblema de la població; no existien més associacions culturals que elles. Hui existeixen moltes més entitats inscrites en el corresponent registre municipal.

La industrialització En anar incrementant-se la població, es va ampliar la diversitat d’activitats. Treballar la terra no era suficient i va ser necessària la indústria. La industrialització va començar en aquesta població a partir d’un sector artesanal impulsat per la iniciativa de Benigno Sáez Pons; ell va ser el primer a muntar una fàbrica de mobles corbats allà per 1920, en el carrer de Colón. La comesa precisava mercats més amplis i capacitat per a afrontar el canvi humà en el treball, utilitzant l’excedent desempleat pel camp que permetia oferir salaris baixos. L’activitat dels treballadors sense ferramentes pròpies, connectats entre si i disposats a especialitzarse en el maneig de les màquines més complexes, es controlava i aprofitava millor. Es tractava d’industrialitzar l’economia i absorbir l’excedent de població que tant haguera pogut torbar l’economia local. Benigno Sáez Pons va formar molt ràpid societat amb Ramón Sanchis Rodrigo, i la fàbrica va ser creixent en el que hui és carrer dels Furs. Poc després, muntarien fàbrica Vicente Ramón Castelló i Bautista Asensi Romeu.

A principis dels anys trenta va nàixer una altra empresa pionera, que va ser com les anteriors, va crear escola. Els germans Salvador i Vicente Sabater Ortiz, van fundar, juntament amb el cunyat d’un d’ells, Manuel Bort Sabater, Mobles Sabater. En la dècada dels cinquanta, la indústria del moble era ja important. Gràcies a la intel·ligència i voluntat del treball del nostres homes, tenia raó de ser, a pesar que cap de les matèries primes que usaven en la fabricació dels seus productes es produïa en el nostre sòl. Com l’esperit de treball d’aquest poble és molt gran, amb esforç es vencien les dificultats que es presentaven, i es van alçar fàbriques que proporcionaven treball a centenars d’obrers; i amb la seua producció, Alfafar va conquistar en tota Espanya i en l’estranger, nom i profit per a la seua economia.

No obstant això, una industrialització global no va començar a produirse fins a l’inici de la dècada dels seixanta. Des de la reforma econòmica liberal de 1959, el Pla d’Estabilització, la indústria que ens ocupa, va créixer amb una rapidesa que va conduir a un canvi fonamental de l’estructura econòmica i social, fins al punt que pot parlar-se de revolució industrial. En començar els seixanta, les fàbriques instal·lades en aquets terme començaren a acudir a la Fira del Moble de València, que en aquells dies donava els seus primers passos. La primera exposició de mobles va ser inaugurada per Mobles Sabater l’any 1964. Les noves instal·lacions, es trobaven en el que actualment és carrer de Benito Pérez Galdós. Amb elles s’iniciava una nova etapa, ja que a més de ser productors, van comercialitzar les manufactures pròpies i d’alguna altra fàbrica. En la dècada dels seixanta, l’envergadura del sector era importantíssima. El fet que els escolars en deixar l’escola, no sempre en el moment idoni, anaren a treballar a les fàbriques i deixaren d’anar al camp com ho havien fet fins a feia uns anys, era significatiu. Al construir-se polígons industrials en termes propers al nostre, les fàbriques més importants es van situar en ells. No obstant això en els anys setanta, el poble estava ple de xicotetes fàbriques. Entre les quals es van marxar a nous polígons, podem citar a Mobles Solomando, Mobles Ortells, Mobles Iranzo, Mobles Marfe, Dule Germans, Mobles Furió, Moblesa, etc. I entre les quals van romandre a Alfafar, a Esteban Caballero, Tomás Caballero, Gns. Zornoza, Ruiz i Vila, Garcima, Mobles Marlar, Mobles Vidal, Mobles Alapont, etc. Els llauradors de la població, van participar molt poc en el procés d’industrialització. Va haver-hi poc traspàs de capital del camp a la indústria, però es va crear una nova xicoteta burguesia diferent de la tradicional agrària. En l’actualitat són poques les fàbriques açí situades; les que hi havia, han tancat gairebé íntegrament. La globalització està a punt d’acabar amb el moble valencià.

El barri de l’Orba A mitjan segle XX, va començar a urbanitzar-se la zona de la partida de l’Orba, que quedava a l’oest del Camí Real, entre els termes de Benetússer i Massanassa i la séquia de Favara, a un quilòmetre aproximadament del centre urbà. Es tractava d’una ciutat dormitori d’habitatges protegits destinada, sobretot, a obrers industrials. El seu nom era Parc Alcosa, contracció del nom de l’empresa constructora que es deia Alfredo Corral, S.A. A finals de 1968, havia aconseguit molta popularitat i comptava amb 680 veïns. La seua parròquia de Santa Fe va ser erigida per l’arquebisbe de València, l’any declarat sant amb aquest nom per S.S. Pau VI. El seu primer rector, Eduardo Estevan Martí, arribaria a ser molt volgut. La primera missa es va celebrar al carrer, sota un sostre d’uralita. Aquesta parròquia ajudaria molt a vertebrar al barri. Allí es van conèixer molts veïns i van prendre consciència de classe. El seu nou temple parroquial va ser beneït en 1976 per l’arquebisbe de València José Mª García

Lahiguera. El rector amb el seu zel i constància, havia mobilitzat voluntats i ajudes perquè fóra realitat la seua obstinació apassionada. En 1974 l’activitat social del Parc era ja notòria. L’associació de Mestresses de Casa, Pares de Família i Consell de la Comunitat, es van reunir amb la fi de possar de manifest la necessitat de tindre un parvulari, doncs moltes mares treballaven fora de la llar. A aquesta petició es va unir molt prompte la reclamació d’un mercat, sense que açò fóra assumit per l’Ajuntament, que tenia altres prioritats i invocava la falta de recursos econòmics. El punt de vista municipal no va ser comprès pels veïns i van sorgir desacords. Ja en plena trancisió de la democràcia, el 13 de març de 1977, els veïns del barri, reunits en assamblea en la plaça, van elaborar una taula de reivindicacions entorn a les deficiències sanitàries a tots els nivells, que es patien en la barriada. Es va decidir així mateix, eixir en manifestació fins a l’Ajuntament. Durant el transcurs de la mateixa, van fer acte de presència efectius de la Policia Armada que va acompanyar als manifestants perquè anaren en silenci i ordre absolut. L’actitut tolerant de la policia hauria sigut impensable uns anys abans. El 3 d’abril es va celebrar una nova assamblea sense que assistira a ella l’alcalde, com s’esperava. De nou, es va dirigir la gentada cap l’Ajuntament, on van exigir la presència de l’alcalde i no van accedir al fet que una representació passara al seu despatx. Seguidament, es van dirigir a la carretera d’accés al barri i van tallar el tràfic per espai de dues hores, al mateix temps que cridaven eslògans com: ¡Alcalde dimiteix, el Parc no t’admet! Conseqüència dels fets, va ser la dimissió de l’alcalde, que la corporació municipal no va acceptar, però el municipi va persistir en la seua actitud. Coneguda la dimissió de Francisco Ruiz Muñoz, el malestar es va estendre pel centre urbà i va acabar amb una manifestació de veïns. L’alcalde va rebre a una comissió que li va reiterar el suport dels reunits, i davant les seues peticions, va cedir. És a dir, va retirar la dimissió.

Amb els fets explicats, van sorgir forts desacords no solament entre els veïns del Parc i l’Ajuntament, sinó també entre veïns de tots dos nuclis de població. Aquests desacords van continuar fins a ben entrada l’etapa democràtica, en què es van convocar eleccions municipals en l’any 1979. Les desavinences estan ara feliçment superades.

Els últims anys En els seixanta la gent es va adonar que els temps milloraven de forma considerable. Acavaba d’arribar la televisió al Musical i al Cultural, on a més dels homes, acudien les dones per a veure esdeveniments extraordinaris. La producció de mobles creixia de manera notable i l’agrícola també, gràcies a la tècnica i l’utilització de nous abonaments que van augmentar el rendiment; encara que els preus dels productes agrícoles no creixien acompassats amb els costos de producció. La contaminació de séquies, deguda als abocaments de la creixent població i de les indústries, va augmentar i va començar la deterioració ecològica sense que la població se sentira preocupada, de tal manera, que s’ha arribat a la deplorable situació actual. Es va popularitzar la ràdio. Ràdio Popular va començar a emetre des d’un local de l’església de Castellar; el seu rector, Salvador Giner, era el director. Entre els programes del moment, serà recordat Rimes al vent, poemes al cor, on el rapsode Paco Vila, el Morenet, enlluernava als oïdors. Van aparèixer les neveres, les llavadores i els telèfons, que fins llavors quasi ningú tenia. Note’s per exemple, que a principis dels seixanta, en algunes cases, per a guisar encara s’usaven fogons de serraures, encara que prompte es va passar als fogons i cuines a gas butà. Les cases de llauradors, que llavors eren moltes, conservaven els carrils formats amb pedra de gres roig per a l’entrada del carro, i els pilars al costat dels limitessis per a protegir-los.

La televisió i els magnetòfons a penes arribaven, i tímidament va començar l’era de l’automòbil; fins a aquest anys només hi havia cinc cotxes en la població. Aquests i altres canvis, van transformar la vida quotidiana. Les noves tecnologies va començar a eliminar mà d’obra en la indústria, i el camp va ser abandonat per quasi tots els llauradors que en ell quedaven. Però l’economia va créixer tan de pressa que els treballadors de la indústria van augmentar en nombre. El creixement va propiciar l’arribada de mà d’obra d’altres llocs d’Espanya, població que necessitava habitatge a preus assequibles. La construcció del clavegueram públic en 1960 i l’empedrat de quasi tots els carrers, així com l’obertura d’altres, va propiciar el creixement del casc urbà des de 1964. Així mateix, es va començar la construcció de Parc Alcosa, com ja hem dit, i va començar l’especulació immobiliària, encara que aleshores no s’utilitzava eixa paraula. L’ensenyament bàsic es va generalitzar i l’índex d’alfabetització va pujar considerablement. Van començar a veure’s estudiants de la localitat, que estudiaven Batxiller en instituts públics i col·legis privats.

En la primera dècada dels setanta, l’ensenyament universitari es va obrir i van anar relativament molts, si es compara amb èpoques anteriors, els veïns d’aquesta localitat que van cursar estudis superiors. La majoria dels estudiants procedia de famílies benestants, però també hi havia algunes famílies humils que podien permetre’s que els seus fills es dedicaren a estudiar. L’accés de les dones a l’ensenyament superior, va acabar prompte sent tan habitual com per als xics. Els “texans” i el rock es va convertir en distintius d’una joventut que en ocasions no era entesa per la generació major. Els primers pantalons vaquers a arribar a Tejidos Más van ser els Lois, que van començar a fabricar-se allà per 1962. Poc més tart, les dones van començar a usar minifalda, i s’anirien incorporant massivament al treball fora de la llar. Els qui van viure la realitat d’aquestes transformacions, no es van fer càrrec del seu abast, ja que les van experimentar de forma progressiva. Els canvis en la vida de les persones han sigut tan grans en cinquanta anys, que pot ser que encara no els hàgem calibrat. L’Alfafar de principis dels anys seixanta del passat segle, era molt diferent del de hui, potser més del que els qui no ho van viure puguen imaginar.

La trancisió A la mort del general Franco en 1975, Espanya va començar un procés polític que la portaria a ser una societat democràtica avançada. Aquest procés, afavorit per la Corona, conduït pel govern d’Adolfo Suárez e impulsat per l’oposició al règim, és el que es diu Trancisió Espanyola. Va ser un període ple de successos interessants que van apassionar a no pocs alfafarencs. A Alfafar van ser anys difícils perquè no es van poder resoldre les reivindicacions del barri de l’Orba. No obstant això, vull ressaltar l’harmonia amb que els fets polítics van tindre lloc. Amb la celebració

de les eleccions constituents de 1977, es va posar de manifest la majoria que el PSOE tenia en la població. Això va fer que l’alcalde Francisco C. Ruiz Muñoz, mantinguera relacions cordials amb els representants dels diferents partits polítics, i més estretes amb el partit guanyador, el secretari local del qual era José Martínez Chust. Aquets vincles, van traspassar el polític i van arribar a ser molt cordials; van portar al fet que els representants polítics fins i tot participaren, amb veu però sense vot, en els plens de l’Ajuntament. Si bé l’acceptació d’oponions de l’oposició, va ser considerada per alguns com a massa tolerant. Arribades les eleccions municipals de 1979, l’alcalde va convocar una assamblea informativa en el Centre Instructiu Musical. En ella va exposar l’abast de les eleccions i preguntat pel públic, va manifestar que no presentaria candidatura. Aquest detall tenia importància perquè UCD, la coalició de partits que liderava Adolfo Suárez, no s’havia implantat a Alfafar i un sector de la població no descartava la presentació de l’alcalde per aquesta coalició.

La transició a nivell local, va concloure amb les eleccions minucipals de 1979. A elles va concórrer el PSOE, el PC la AIA (Agrupació d’independents), MCE (Moviment Comunista) i el PTE (Partit del treball). Sent el resultat en nombre de regidors el següent: PSOE 10, PCE 5, AIA 5, MCPV 1. La sessió constitutiva d’Ajuntament va tindre lloc el dia 19 d’abril de 1979, i en ella va ser triat alcalde José Martínez Chust (PSOE). Van assistir al ple 19 dels 21 regidors, i van obtenir 17 vots i 2 abstencions. Seguidament es va constituir la Comissió Permanent. El senyor alcalde, va manifestar que l’emoció no li permetia parlar durant molt temps, va donar les gràcies als assistents, als funcionaris i als companyers de corporació que havien depositat la confiança en la seua persona. Va assenyalar que la labor havia de fer-se en equip i que havien de treballar tots per Alfafar.

BIBLIOGRAFIA AGUILERA CERNI, V. “Historia del Arte Valenciano” Consorci déditors valencians S.a. Valencia1988 BORONAT BARRACHINA, P. “Los moriscos y su expulsión” Valencia 1901 BURNS, R. “El regne croat de València” Tres i Quatre Valencia 1993 CABANES PECOUT, M.A.Y FERRER NAVARRO. “Llibre de Repartiment del Regne de València” Anubar Ediciones Zaragoza 1979 CARRERAS CANDI F. “Geografía general del Reino de Valencia” Barcelona 1918. CATALÀ SANZ, JORGE. “Rentas y patrimonio de la nobleza valenciana s. XVIII” Siglo XXI. ESCOLANO G. “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia” Valencia 1922 FEBRER ROMAGUERA M.V. “Incidència econòmica dels repoblaments cristians i de la contiunitat mudejar en la conca de ´lÁlbufera (Segle XIII)”. Annals de lÍDECO (1985-1986). Horta Sud 1986 FEBRER ROMAGUERA M. V. “Documentos históricos para el repartimiento y repoblació de l´Horta” Annals de lÍDECO 1985-1986. Horta Sud 1989 FURIO, A. “Les comunitats rurals de l´Horta Sud de lÉdat Mijana als temps moderns” II Congrés d´historia de l´Horta Sud.” Horta Sud 1992 FEBRER ROMAGUERA, M.V. “La crisis del segle XIV en la conca de lÁlbufera” II Congres d´hitoria de l´Horta Sud” Horta Sud 1992 GARCIA MONERRTIS, C. “Rey y señor. Estudio de un realengo del País Valenciano La Albufera (1761-1836)”Ayuntamiento de Valencia, Valencia 1983 GOMEZ ALBA, E. “Alfafar, cuatro años de Ayuntamiento democrático” Ayuntamiento de Alfafar, Alfafar 1983 HERNANDEZ J.L. y ROMERO J. “Feudalidad, burguesía y campesinado en la Huerta de Valencia” Ayuntamiento de Valencia, Valencia 1980 LACREU SENA J. “La Vía Augusta per Valencia i els seus voltants” XII Asamblea de Cronistas del Regne .Valencia 1980 LACREU SENA J. “Toponims dÁlfafar: Rabisanxo” IX Asamblea de Cronístes del Regne de València” Valencia 1974 LACREU SENA, J. “Personatjes dÁlfafar Gregorio Martínez Pep de l´Horta” X Asamblea de Cronistas del Regne de Valencia, Valencia 1976 LACREU SENA, J. “El palau i l´hort del comte de Romrée” XIII Asamblea de Cronista del Regne de Valencia, Valencia 1982 LLOP J.”Govern poític i juridic de la favrica de Murs e Valls de la Ciutat de València” València 1874 MAS SANTACREU, M. “Gran Enciclopedia de la Región Valenciana” Más Ivars Valencia 1973 RIUS SERRA, J. “Rationes decimarun hispanie”. C.S.I.C., Barcelona. 1956 SANCHIS GUARNER, M. “Gramatica valenciana” Editorial Torre Palma de Mallorca 1950 SANCHIS SIVERA, J. “Nomenclátor geográfico-estadístico de los pueblos de la Diócesis de Valencia” Valencia 1922 TORRES FAUS, F. “Les divisions administrtives històrique i la ordenació territoral al País Valenciá” Tesis doctoral. Valencia 1966 UBIETO ARTETA, A. “Origenes del Reino de Valencia” Anubar Ediciones. Zaragoza. 1981 VICIANA M. “Crónica de Valencia” Valencia 1881

Alfafar

Director publicación: Guillem Bertomeu Torner Autor: José Fco. Català Vila Cronista Oficial Corrección lingüística: Anabel Martinez Cubells Annarella Marimon Abarca Diseño y maquetación : Carles Micó Fotografía: Arxiu Municipal d´Alfafar Edita: Ajuntament d’Alfafar Depósito legal: V-1698-2013 Ejemplares: 1.000

Un poble que té història La Història Bàsica d'Alfafar està dirigida, fonamentalment, a les veïnes i veïns del nostre municipi perquè puguen conéixer com ha sigut el naixement d'esta població. Com no, l'autor d'este llibre vol que altres ciutadans de la Comarca i de fora del nostre entorn, quan escolten la paraula "Alfafar" tinguen un referent escrit de l'evolució d'este terme. El llibre relata les distintes etapes històriques i l'evolució d'Alfafar al llarg dels segles passats. Des de l'època romana fins als nostres dies, el Cronista Oficial (José Francisco Catalá) ens mostra totes les peculiaritats d'un municipi que s'ha fet a si mateix . Si en 2013 es va celebrar el cent aniversari del naixement de l'aigua potable a Alfafar, en el 2014 també hem de celebrar un altre esdeveniment, i és el propi "naixement" d'un llibre que serà capçalera per a la majoria de les alfafarenques i alfafarencs. És un llibre on la característica primordial és la seua senzillesa. Permet apropar-se a la majoria de ciutadans, a uns arrels que tenen els seus valors més enllà del purament anecdòtic. Si tinguérem que destacar els capítols més interessants sense dubte, després de fer un breu repàs per l’època romana, musulmana i medieval, són els segles XIX i XX, on l’autor ens mostra el naixement d’un poble que està íntimament lligat al llac de l’Albufera i a la seua marjal amb el tradicional cultiu de l’arròs.

Juan Ramón Adsuara Monlleó Alcalde d’Alfafar

Indice Introducción ANTIGUEDAD Época romana EDAD MEDIA Época musulmana El nombre La conquista cristiana Hallazgo de la Mare de Déu Primera iglesia La repoblación La expulsión de los mudéjares Nueva comunidad El realengo El señorío de los Boïl Francs de Marjals Revueltas campesinas Formación del municipio EDAD MODERNA La Germanía Expulsión de los moriscos La alqueria del Pi Lloc Nou de la Corona La Guerra de sucesión Aterramiento del marjal La actual iglesia Els patis y La Fila HISTORIA CONTEMPORANEA La Guerra de la Independencia Riego y desagüe de la tierra Los Romrée La Banda de música El cólera y la cucaracha El Casino de Dalt Primer alumbramiento de agua potable La Caja Rural y Sindicato Agrícola La guerra civil y posguerra Las primeras asociaciones culturales La industrialización El Barrio de l’Orba Los últimos años La transición

Pág. 11 Pág. 13 Pág. 15 Pág. 16 Pág. 17 Pág. 17 Pág. 19 Pág. 20 Pág. 21 Pág. 22 Pág. 23 Pág. 23 Pág. 25 Pág. 26 Pág. 27 Pág. 31 Pág. 32 Pág. 33 Pág. 34 Pág. 34 Pág. 35 Pág. 38 Pág. 40 Pág. 42 Pág. 43 Pág. 45 Pág. 47 Pág. 47 Pág. 48 Pág. 49 Pág. 49 Pág. 50 Pág. 53 Pág. 53 Pág. 56 Pág. 58 Pág. 60

Introducción El trabajo que sigue pretende ser un compendio básico de contenidos que faciliten la iniciación en el conocimiento de la historia de Alfafar. No es un relato refenciado a pié de página, pero si está avalado por una bibliografía adecuada que se completa con la investigación propia. Está estructurado en cuatro grandes capítulos, que se corresponden con las cuatro edades en que se suele dividir la história. He intentado que la redacción sea de lectura sencilla, teniendo encuenta que la exposición de estos temas resulta en ocaciones compleja. Por último deseo agradecer al Ayuntamiento de Alfafar, y al Alcalde en particular, la deferencia de encargarme la redacción de este trabajo y su posterior publicación. José Fco. Català Vilar Cronista Oficial

Antiguedad

Época Romana Se tendría que llegar la Antigüedad tardía, para que tuviéramos alguna noticia relacionada con Alfafar. Pertenecía este territorio a la provincia romana Tarraconense cuando por el año 28 a.C., tiempo floreciente del Imperio Romano, el emperador Cayo Octavio Augusto inició la construcción de vías públicas, entre ellas, la calzada romana que se llamó Vía Augusta. Unía Roma con la provincia Bética, entrando en la península por Ampurias y seguía hacia Barcelona, Tarragona, Tortosa, Cabanes y Sagunto; cruzaba Valencia y continuaba con dirección a Xátiva, hasta su destino. Esta calzada, como otras construidas por todo el Imperio, estaba destinada al transporte militar en los tiempos inmediatos a su construcción. A comienzos de nuestra era, el emperador Tiberio impulsó su mejora y dejó de tener uso militar exclusivamente, sirviendo también para el desplazamiento de gentes y mercancías. Aunque la Vía Augusta cruzaba el llano cuaternario formado fundamentalmente por los aportes del río Turia, sobre el que se extiende el término de Alfafar, no nos ha quedado vestigio de esta infraestructura, si bien diversos autores señalan que transcurriría por el espacio occidental del territorio que hoy ocupa la población. Tampoco existe ningún registro arqueológico, ni documento de la época que hable de esta población. La construcción de la calzada habría comportado un cambio de paisaje en el territorio, de modo que las tierras yermas y pantanosas que se situaban al Este de ella, se transformaron en tierras de cultivo y alcanzaron considerable extensión en época del califato.

Edad media

Alquería Casa del Carrillo después de la reforma (Placeta del Forn)

Esquema de la alquería en su forma original con puerta de entrada estilo moruno, ventanas sin balcones.

Época musulmana Los primeros establecimientos humanos que conocemos en Alfafar son de época califal. Los musulmanes eran un pueblo amante de la agricultura y de la vida en el campo; con ellos, la huerta alcanzó su plenitud; construyeron las primeras edificaciones levantadas sobre el término, y documentadas en el Llibre del Repartiment, como alquerías y rahales. Durante los siglos VIII y IX de nuestra era, la ocupación musulmana hizo necesario extender la superficie de cultivo de regadío. Para conseguirlo, construyeron una red de acequias que constituye la estructura más antigua de la comarca. Uno de los núcleos de población para el asentamiento musulmán fue la “qarya” o alquería. La alquería d´Alfolfar constituyó una unidad rural de explotación, cohesionada y de primera importancia en tierras de regadío. Núcleo de población que se vertebró a partir de la actual plaçeta del Forn. En el subsuelo de la alquería, existen unas galerías excavadas donde posiblemente se almacenarían distintos productos. También se ha

pensado que puede tratarse de yacimientos de arcilla utilizada en alfarería; pero la composición gravosa del territorio que nos ocupa, dificulta la aceptación de este supuesto. En algunos casos se accedía a ellas desde la boca del pozo que tenían las casas. Se encuentran a un metro de profundidad y en ocasiones a menos. Tienen forma circular u ovalada y una altura aproximada de un metro. No son naturales, más bien parecen perforadas por el hombre. Cuando Jaime I puso sitio a Valencia en 1238, levantó su campamento en Ruzafa y a su llegada a estas tierras, además de la alquería d´Alfolfar encontró el rahal Abin Sancho (Rabisanxo), la alquería de Benibahari y el rahal d´Abengebir. Estas unidades de explotación estaban dedicadas a la agricultura que gozaba de una tierra fértil y la benignidad del clima. Al trigo, la viña y el olivar, se unían producciones especiales como el arroz, que los musulmanes habían introducido; la cría del gusano de seda, que extendieron; y las frutas y hortalizas.

El nombre El nombre Alfofar registrado en el Llibre el Repartiment para designar la alquería matriz de este lugar, equivale al arábigo Al hofra. Vocablo que se traduce con dos acepciones según los distintos autores: hoya o alfarería. Para el historiador José Sanchis Sivera, el nombre de Alfafar inscrito en el Llibre del Repartiment, confeccionado con motivo de la conquista cristiana, equivale al árabe Al hofra, que significa hoya, foso, canal de riego o pedazo de tierra destinado a cultivar hortalizas, según los casos. En esta línea se sitúa el Llibre de Murs i Valls, que al hablar de la conservación y arreglo del Camí de Xátiva, en 1874, se refiere a “lo pont per on pasa l´aigua per a regar la Foia de Alfafar”. El profesor Manuel Sanchis Guarner, afirma que Alfafar y Alfafara significan la gerrería, o sea, alfarería. Pero este mismo autor y también en su Gramatica Valenciana, dice que Alfofra significa el clot.

La conquista cristiana Animados por la victoria de las Navas, los reinos cristianos de la península comenzaron su proceso de expansión. Cuando Jaime I de Aragón llega a estas tierras (1238), en ninguno de los lugares de este término había torres fortificadas, no existían moros armados; sus habitantes eran labradores tranquilos del reino de taifa, que siguió a la caída del califato; un territorio en guerra civil donde la autoridad musulmana prácticamente no existía. No ofrecieron resistencia a los conquistadores cristianos y se entregaron pacíficamente al maestre de la Orden del Hospital, Hugo de Fullalquer, que fue un personaje muy activo en la conquista de la taifa de Valencia. Los hombres de Montpellier, ciudad natal de Jaime I, también participaron en la ocupación de esta zona. Así se desprende de las numerosas donaciones que recibieron en la comarca y muy particularmente en Rabisanxo.

Hallazgo de la Mare de Déu Cuenta la tradición de este lugar, que por aquellos días próximos al asedio de Valencia, los soldados del rey que estaban en Alfafar, vieron caer siete estrellas y oyeron el sonido de una campana. Enterado el rey, mandó cavar en el lugar hasta descubrir una imagen de la Virgen, pétrea y sedente, que sostenía al Niño de pie sobre la rodilla izquierda. Estaba dentro de una pila bautismal y cubierta por una campana. El rey, al ver la imagen de Nuestra Señora, pronunció la exclamación “¡oh gran Do!” Y dice la noticia que desde entonces se venera a la Virgen en Alfafar como Mare de Déu del Do. El estilo artístico de la actual imagen, según la historia del arte, es gótico, y se data a finales del siglo XIV o principios del XV. Ello hace pensar en un posible retoque de la primitiva imagen o, mejor, en alguna eventualidad posterior que motivara un nuevo esculpido de la misma.

Iglesia de cruzada de Lliria

Detalle del portico

Primera iglesia La construcción de una iglesia en Alfafar a raíz de la conquista, probablemente durante la tregua de siete años que siguió a la misma, es un hecho histórico que prueban las rationes decimarum hispanie de 1279 y 1280, al incluirla entre las iglesias y monasterios que habían de satisfacer la décima parte de sus rentas, impuesta por el II Concilio de Lyon (1274), para sufragar la última cruzada de Jerusalén. La fuente de riqueza principal de rentas para la parroquia era el diezmo que cobraba en su demarcación, conocida como dezmería. La presencia de esta iglesia en un lugar al que no se otorgó carta de población tras la conquista, y carente por tanto de normas organizativas elementales, es decisiva para suponer con fundamento, que la parroquia intervino categóricamente en la organización de la nueva sociedad cristiana y que el culto y la devoción a Santa María, se remonta a la conquista o a tiempos muy próximos a ella. Las iglesias de este tipo son conocidas como iglesias de cruzada o de conquista. Se trata de templos pequeños, con una sola nave y muy austeros. Existía en ella una pila bautismal muy antigua, que

parecía de piedra de barcheta; por el exterior era ochavada y en los octavacios, alternativamente, había un escudo con una sola ala por insignia, arma parlante de Alfafar. El retablo que en 1402 pintó Pere Nicolau, impulsor del gótico en Valencia, para la parroquia, estaba dedicado a los Siete Gozos de la Virgen. Sus imágenes, estaban atentas a la concreción de formas tomadas del natural, a un paso ya del realismo que consagraría el nuevo lenguaje renacentista. Fue erigida como parroquia por san Juan de Ribera en 1574. En realidad, lo que se hizo fue dar a la realidad forma ajustada a derecho canónico. Pertenecían a la jurisdicción de esta parroquia los lugares de Benetússer, Paiporta y Massanassa, a los que tuvo como anejos desde su fundación hasta mediados del siglo XVIII.

La repoblación En Alfafar la extensión de los territorios resultantes del repartiment no precisó de ofertas colectivas para poblar, pues no eran grandes propiedades. Puede admitirse que los conquistadores o aquellos que obtenían las tierras sin tomar parte en la conquista, cultivaban directamente las extensiones que poseían libres de toda carga y derecho señorial; valiéndose para ello de la población autóctona o mediante contratos individuales concedidos a nuevos pobladores.

Pero hubo una parte de la tierra que no fue repartida y quedó en poder de la Corona; los mudéjares no sólo la trabajaban, sino que al parecer tenían el dominio útil de la misma. La repoblación fue mixta, con cristianos y mudéjares. Aunque no se conocen detalles de este proceso, puede decirse que en general, la ausencia de cristianos es la principal característica de su inicio, pero en nuestro caso la pronta construcción de una iglesia de cruzada, puede significar una rápida presencia de cristianos. La propiedad territorial de los cristianos no implicaba que la mayoríade la población autóctona, los mudéjares, dejara de trabajar la tierra como braceros o arrendatarios de los nuevos señores, tal como permitió la capitulación que abrió las puertas de Valencia al ejército cristiano.

La expulsión de los mudéjares La sublevación del caudillo mudéjar Al-Azraq en 1247, hizo que Jaime I decretara la expulsión general de los mudéjares valencianos en 1248, con el objetivo de poblar la tierra con cristianos, sobre todo al sur del Xúquer. Las condiciones físicas de esta comarca, ofrecieron más posibilidades al cumplimiento del decreto que las zonas montañosas y abruptas, que disponían de fortificaciones, y se negaron a obedecerlo. Pero el propio rey otorgó privilegios a determinados señores, que permitieron el mantenimiento o la vuelta posterior de los mudéjares. Está actitud real se adoptaba para no motivar un caos en la agricultura. Como quiera que no tenemos constancia de ningún privilegio, reconociendo a los mudéjares de Alfafar el derecho a conservar las condiciones en que vivían, y la expulsión, ante la oposición de los nobles, prácticamente no afectó más que a las tierras de realengo, es lógico suponer que interesó a los mudéjares que aquí trabajaban tierras de la Corona.

A raíz de la expulsión de los mudéjares, comenzó la segunda etapa de la población. Al no haber tampoco ahora, carta de población en este lugar, no tenemos datos concretos sobre los asentamientos cristianos del siglo XIII, ya que es en estos documentos donde aparecen. Parece que Alfafar era un lugar poblado por cristianos a la muerte de Jaime I en 1276. Además, existen noticias de que los señores de Boïl, constituido el señorío, no permitieron la presencia de mudéjares en el territorio.

Nueva comunidad La repoblación impuso la convivencia forzosa entre cristianos y mudéjares, circunstancia que ocasionó conflictos en algunos lugares. En el caso de Alfafar no se tiene noticia de que se dieran, como tampoco se conoce que existiera morería. Parece pues, que la convivencia en la alquería fue amistosa desde el origen. La nueva comunidad se agrupó alrededor de la iglesia a partir de 1238. Los pobladores eran de diversa procedencia. La parroquia facilitaba la integración y no sólo era el centro de vida social y religiosa sino que, además, era la unidad administrativa para recaudar el diezmo y las primicias. El ambiente sociable que se vivía en la parroquia, ayudaba a reforzar la solidaridad entre los vecinos y aseguraba el arraigo en el lugar. La necesidad de cooperar en la construcción y mantenimiento de infraestructuras agrícolas comunes y la necesidad de recaudar recursos comunitarios, fueron decisivos para la formación de un grupo de personas, unido en la realización de tareas de interés; comunidad conocida como universidad, antecedente lejano del Ayuntamiento. Esta comunidad solidaria de vecinos, constituyó un municipio primitivo con formas de gobierno embrionarias.

El realengo En los primeros tiempos de la repoblación, el conjunto de vecinos o universidad, se reunía en asamblea en la plaza o en la iglesia, para tratar asuntos comunitarios. Eran los tiempos de realengo, no tenían más señor que el rey. No había administración señorial, ni secular ni eclesiástica y recaían en la universidad múltiples funciones que el señorío recortaría. Mientras existió el realengo, los bienes sólo contribuían con el diezmo en beneficio de la Iglesia y el morabatín en beneficio del rey. Entre las franquezas y derechos que lograron las universidades, figuró el que las facultaba para usar armerías, siendo secuela de ello sus creaciones heráldicas. En el caso de Alfafar, como en el de otros lugares cuyo nombre comienza con la sílaba AL, se escogió un ala como arma parlante del propio nombre de la comunidad. Como ya hemos dicho, nuestros mayores tuvieron ocasión de verla blasonada en la primera pila bautismal que tuvo la parroquia. Aquellos escudos constituían quizás, el vestigio más singular de la comunidad cristiana que simbolizaban. El escudo en cuestión fue olvidado con el tiempo. Con la implantación del señorío en 1365, debió caer en desuso, circunstancia reveladora de la pérdida de protagonismo en el poder local de los representantes de la universidad.

El señorío de los Boïl Tras la conquista, hubo tierras en este lugar que permanecieron en poder de la Corona. Estas tierras, en 1347 fueron donadas en plena propiedad al que sería después señor del lugar. En 1365 se concede,

además, la jurisdicción civil alfonsina de Alfafar a Pedro Boïl Castellar. Queda pues, creado el señorío territorial y jurisdiccional. Martí de Viciana nos dice en su crónica que los del apellido Boïl son de antigua y limpia sangre, y relata que el valeroso García Aznares se retiró a los Pirineos en el año 712, fecha próxima a la invasión musulmana de la península. Pasaron algunos años entre guerras y treguas, con lo que García Aznares, descendiente del anterior, tomó el castillo de Boïl y lo entregó al rey de Sobrarbe. El monarca le dio la tenencia del castillo a su conquistador, con lo cual, desde entonces, fue nombrado García Aznares de Boïl, él y sus sucesores. De este modo nació y pasó el apellido. Con el tiempo, tuvieron rango de marqueses de Boïl. El hambre del año 1333, el any de la gran fam, fue el primer aviso de la crisis del régimen feudal. Fue seguido por la Guerra de la Unión (1347-1348) en que se enfrentaron la nobleza valenciana y las fuerzas reales de Pedro IV, como consecuencia inmediata del relevo del conde de Urgel, y hermano del rey, como gobernador general del reino. En este periodo de gran recesión económica y cataclismos demográficos, se enmarca la concesión del señorío a Pedro Boïl Castellar. Poco antes de iniciarse la Guerra de la Unión, el rey donó a Boïl todas la tierras que pertenecían aún a la Corona y pagaban diezmo a la iglesia de Alfafar, y poco más tarde el tercio diezmo, el morabatin y la jurisdicción civil alfonsina, de ellas y de las que habían sido dadas en alodio o plena propiedad. Pedro Boïl se mantuvo fiel a la Corona durante la guerra. No obstante, otros hacendados del término fueron unionistas, como es el caso de Doménech Monçó, propietario entonces de Rabisanxo, a quien al finalizar la guerra le confiscaron las propiedades. La Guerra de la Unión hizo más fuerte al rey ante la nobleza y favoreció a Pedro Boïl, que salió robustecido política y económicamente de

ella, mientras otros señores tuvieron que vender sus heredades para hacer frente a los dispendios de la guerra. Con la implantación del señorío, los bienes, además del gravamen que suponían los derechos establecidos a favor del rey y de la Iglesia, fueron gravados con contribuciones en favor del señor. Asimismo, los últimos vestigios de la protección teórica que el rey garantizaba a los vecinos del lugar, fueron transmitidos al señorío. El señor se convertía en un pequeño soberano. El cambio de prerrogativas debió ser mal recibido por los vecinos del lugar, que sufrieron con esta donación un cambio notable en sus condiciones de vida. Con carácter general, puede decirse que la situación de la mayoría de los vecinos de Alfafar no era extrema. Pero había también una parte de campesinos que trabajaban la tierra bajo unas condiciones gravosas y pesadas para la mentalidad cristiana; una buena parte del término estaba subarrendada a labradores pobres con un durísimo régimen de partición de frutos.

Francs i Marjals Por si fuera poca desgracia la Guerra de la Unión, a finales de mayo de 1348 llegó a este territorio la Peste Negra que produjo un número muy elevado de muertes que, a su vez, motivaron serios colapsos en la economía de la zona, especialmente en la partida de Francs i Marjals, perteneciente entonces a la Ciudad de Valencia y lindante con este término, y que darían lugar a la Concordia de 1383. Pedro IV y el Cabildo de la Catedral, pactaron con el Consejo de la Ciudad para desecar la partida. Pedro Boïl quedó al margen, circunstancia que evidencia que la zona de la partida fronteriza con este término, no pertenecía al señorío de Alfafar. La partida, situada al este de Alfafar y Massanassa, se extendía desde el río Turia al barranco del Poyo, que discurre entre Massanassa y Catarroja. Estaba dedicada al cultivo de arroz desde tiempos de los

musulmanes; fue desecada y sembrada de trigo. La transformación ha de contemplarse dentro de las periódicas prohibiciones de cultivar arroz que se dieron desde la conquista de Valencia en los contornos de la ciudad, donde estaba establecido por motivos sanitarios. Con el tiempo, en 1756, los Boïl reclamaron a la ciudad de Valencia, la parte de la partida lindante con su frontera, en un pleito que duró más de veinticinco años. En 1802 se falló a favor de la ciudad, con lo cual siguió perteneciendo a Valencia hasta la disolución de su Particular Contribución, gracias a la cual, parte del término de la ciudad pasó a ser término de Alfafar.

Revueltas campesinas Tras la conquista, las condiciones de vida de una parte de los vecinos de Alfafar no eran exageradamente malas porque las tierras que trabajaban estaban censadas con dinero y no en partición de frutos. Pero había también una fracción de campesinos desheredados que trabajaban la tierra bajo unas condiciones gravosas; y un buen trozo del término, estaba subarrendado a labradores pobres con un durísimo régimen de partición de frutos. Es en esta coyuntura donde encontramos la revuelta de 1367. Los labradores del lugar, junto con los de otros pueblos de la comarca, aprovecharon la ausencia del señor, que batallaba en Castilla y fue hecho prisionero en la Guerra

de los Dos Pedros, para mostrar con una algarada su disconformidad con el régimen feudal. Los acontecimientos dan a entender que los vecinos no tenían otra forma de expresar su oposición. Se trató de una perturbación del orden, sin víctimas mortales, pero con una serie de alteraciones considerables que llegaron a producir heridos. Los conflictos sociales, fruto del empobrecimiento económico, demostraban el comienzo de una crisis del feudalismo valenciano, que a pesar de los pleitos, protestas y enfrentamientos de diversa índole, había de mantener un proceso de desintegración de varios siglos.

Formación del municipio Los vínculos religiosos que se establecieron a raíz de la conquista y la dezmería de la parroquia, fueron muy importantes. Esta demarcación acabó convirtiéndose en el término municipal. Asimismo, la jurisdicción alfonsina concedida a los Boïl, fue un eficaz instrumento para extender y consolidar el régimen municipal. En el Reino de Valencia, las ciudades y villas eran las únicas categorías municipales que gozaban de personalidad legal y soberanía municipal plena. Poseían extensos términos generales sobre los que ejercían la jurisdicción suprema por concesión del monarca. Dentro de sus términos generales había numerosos núcleos de población, realengos o señoríos, subordinados a la ciudad o villa, según el diferente grado de autonomía municipal adquirido por cada uno. De esta manera se consolidó una categoría municipal, formada por los municipios con una soberanía y competencias limitadas y dependientes de la ciudad o villa real. A esta categoría de municipios, perteneció Alfafar desde que Pedro IV concedió la jurisdicción alfonsina en 1364. Formaba parte del término general de la ciudad de Valencia, que ejercía la jurisdicción suprema, pero desconocemos el grado de autonomía municipal. Pertenecía también, al término particular de la ciudad que la legislación foral llamaba Contribución y tenía una finalidad estrictamente fiscal.

Aunque el término general de Valencia fue modificado numerosas veces, las modificaciones no afectaron a Alfafar. No se tienen noticias de que los Boïl obtuvieran la jurisdicción suprema, ni por compra ni por donación. Ello habría supuesto la segregación del término general de Valencia, pero no se dio. Hay indicios para suponer que fue a raíz de la Guerra de Sucesión cuando Alfafar obtuvo mayor autonomía municipal, ya que logró un alcalde, dos regidores y un fiel de hechos, que no sabemos con certeza qué tipo de organismo municipal formaban. Pero poco después, cuando en 1761 se procedió al deslinde y amojonamiento de la Albufera, la colocación de mojones se hizo en presencia de tres representaciones: la del rey, integrada por el juez comisionado, el promotor fiscal, el ingeniero Torbé y el escribano Madalenes; un representante o apoderado del señor del lugar, y una comisión del Ayuntamiento, compuesta por el alcalde mayor y el medidor Juan Bautista Romero. Luego ya existía Ayuntamiento.

Edad moderna La Germanía Los gremios de la ciudad de Valencia, atendiendo la propuesta de Fernando II que su nieto Carlos I aceptó, adquirieron armas para responder a la piratería norteafricana que afectaba a las costas valencianas. Por otra parte, sobrevino una crisis de subsistencia, que alcanzó su punto máximo en 1519, y se solapó con una epidemia de peste. Ante la huida de las autoridades al campo, intentando salvarse de la enfermedad, los gremios de la capital actuaron como poder paralelo e independiente a los tres estamentos del reino. La Germanía comenzó con las bendiciones del gobernador, no significaba por tanto ninguna deslealtad, era inicialmente un apoyo del poder real. Posteriormente, los agermanados impusieron por la fuerza, la presencia popular en el gobierno de la ciudad de Valencia. En 1520 la Junta dels Tretze, coordinadora de los agermanados, encomendó la defensa de la huerta a los cuatro cuarteles que componían la Particular Contribución de Valencia. El cuartel de Ruzafa al que pertenecía Alfafar, en caso de peligro se había de reunir en el portal de San Vicente, junto con el de Patraix; y los escuadrones de las plazas de Sant Francersc y Pellicers, habían de defender la zona sur. Como quiera que la Cancillería de la Corona de Aragón, en nombre de Carlos I, reconoció autoridad a la Junta dels Tretze, los vasallos de los señoríos tuvieron vía libre para agermanarse. Según ellos, ya era legal lo que había sido prohibido por sus respectivos señores, y fueron los vasallos de los señoríos próximos a la ciudad de Valencia, los primeros en hacerlo. La revuelta se extendió por todo el territorio valenciano y adquirió carácter antiseñorial. Los nobles, viendo amenazados abiertamente sus intereses, decidieron movilizarse y presentar un frente común contra la Germanía. La tolerancia inicial de Carlos I con los agermanados,

fue reprochada y exigieron al rey que prohibiese la Germanía. Temían que los agermanados se apoderaran de los castillos e implantasen el movimiento en las tierras señoriales.

Expulsión de los Moriscos Tras las expulsiones de los mudéjares, los que permanecieron en el reino, que eran muchos, decían convertirse al cristianismo pero se resistían a la integración en la nueva comunidad cristiana creada tras la conquista. Los agermanados en 1522 bautizaron a la fuerza a todos los mudéjares que pudieron y la Iglesia se esforzó en su evangelización. Pero seguían constituyendo un grupo a parte, que conservaba su lengua, su religión y un modo de vida regido por las costumbres islámicas. Se consideraba que constituían un peligro por su rápido crecimiento demográfico, que amenazaba con establecer un equilibrio de fuerzas. A ello se unió el temor de que ayudaran a los turcos, norteafricanos o franceses, en una hipotética invasión de la península. En 1609, el Consejo de Estado, concluyó que los moriscos debían ser expulsados y que la expulsión debía comenzar por los reinos de la Corona de Aragón y en primer lugar por el de Valencia, donde había unos 135.000 mudéjares. El gran interés de la fachada meridional de España, residía en que era un espacio vital para las comunicaciones con los dominios italianos, pero también por el intenso flujo comercial de mercantes del norte que circulaban hacia el Mediterráneo. El número total de expulsados del reino de Valencia, se calcula en la actualidad en torno a los 120.000. Según las estadísticas, estos acontecimientos no tuvieron repercusión en Alfafar, pues antes de la expulsión no había casas de cristianos nuevos. Sólo existían 30 casas de cristianos viejos en el lugar, posiblemente porque el señor territorial no había consentido la presencia de mudéjares, desde el comienzo del señorío. La reseña de la visita en 1571 del arzobispo Juan de Ribera, confirma que el cien por cien de la población eran personas de confesión y comunión. Por tanto, el daño causado a la agricultura por el suceso, aquí no se dio; no afectó la escasez de braceros como en otros lugares.

Recreación de Vicente Puertes Lozano

La alquería del Pi La acumulación de la tierra en manos de la nobleza y de la Iglesia durante los siglos XVI y XVII, –en Alfafar es menos acentuada que en otros lugares de la comarca– hizo que en general, la expulsión de los moriscos llevara la ruina a buena parte de la nobleza. Su quiebra fue la causa principal de que se produjeran actividades al margen de la ley, que se conocen como bandolerismo. Linajes de la nobleza valenciana con mucho abolengo, lo practicaron. Otros, como el Marqués de Dos Aguas, propietario en este término, pudieron superar las dificultades de la escasez de mano de obra. Además, las dificultades económicas propiciaron también el bandolerismo popular. El malestar social era manifiesto, las acciones violentas y extorsiones habrían propiciado la construcción de la alquería del Pi, conocida también como la de Sapatos. Sin duda, se levantó con misión defensiva de las personas y bienes de este término, como probaban su garita y sus almenas. Aunque aportaciones recientes señalan que la fortificación referida sería del siglo XIX, no obstante su ubicación junto a la Vía Augusta y a la entrada de la población, sería concluyente.

Lloc Nou de la Corona Este municipio era en el siglo XVIII, un grupo de varias casas agregadas en lo civil y en lo eclesiástico a Alfafar. Allí, los agustinos recoletos levantaron un convento en una heredad de la huerta en 1676, que se llamó de la Corona. El convento quedó abandonado con la desamortización de Mendizábal, después de varios años. En torno a él se habían agrupado algunas casas y barracas para los labradores, que formaron un pequeño núcleo de población. Este lugar se erigió en municipio a principios del siglo XIX y al amparo de la legislación de Cádiz, como Lloc Nou de la Corona. Ello haciendo referencia al convento y a la denominación de este, es decir, a la corona de espinas de Jesucristo. Con la desamortización, al ser clausurado el Convento de la Corona, el lugar pasó a ser anejo a la parroquia de Alfafar, y desde 1902, en que se construyó el actual templo, se convirtió en ayuda de primera de la Parroquia de Ntra. Sra. del Don. Situación que se mantuvo hasta 1979 en que su iglesia fue erigida como Parroquia de Ntra. Sra. del Rosario, por el arzobispo de Valencia Miguel Roca Cabanelles.

La Guerra de sucesión Con la muerte sin descendencia de Carlos II, último representante de la Casa de Austria en el trono de España, Felipe de Anjou y el archiduque de Austria, se enfrentaron en la Guerra de Sucesión en 1702. La guerra fue internacional y civil al mismo tiempo. Enfrentó a los partidarios de Felipe de Anjou, proclamado como Felipe V, y el archiduque Carlos, que hubiera sido el heredero en caso de renuncia de Felipe de Anjou. Castilla apoyó mayoritariamente al centralista Felipe V, y la Corona de Aragón se decantó a favor del Archiduque Carlos, que suponía una monarquía federalista. José Felipe Boïl de Arenós, señor de Alfafar en aquellos momentos, tomó partido por el archiduque de Austria. Sus huestes estuvieron

en el bando austracista. Hombre de palabra y leal al archiduque, cuando cayó Valencia, hubo de partir con toda su familia a Barcelona. Los vencedores consideraron a los reinos de Aragón y Valencia territorios conquistados, ya que habían cometido delito de rebelión, y les quitaron sus fueros, privilegios, exenciones y libertades. De modo que en 1713, poco antes de que las tropas borbónicas tomaran Barcelona, el marqués de Boïl embarcó junto con algunos de sus hijos, con rumbo a Nápoles y destino Viena. El marqués permanecería en la corte imperial austriaca hasta su muerte. El emperador de Austria Carlos VI (antes archiduque), premió su lealtad concediéndole las dignidades de Magnate de Austria, Gentilhombre de Cámara de Su Cesárea Majestad y conde del Sacro Romano Imperio. Por su parte, concluida la guerra, el rey Felipe V, premió a cuantos le habían ayudado y nombró señor de la Albufera al conde de las Torres, con lo que esta dejó de pertenecer al Real Patrimonio. El nombramiento tuvo consecuencias particulares para Alfafar, pues afectó a la concesión de establecimientos en la frontera del lago antes de 1761. Los múltiples enfrentamientos entre José Vicente Boïl, barón de Borriol y el conde de las Torres, provocaron un considerable caos en la colonización de las tierras, situación que sólo se salvó tras la vuelta de la Albufera al Real Patrimonio en 1761.

Aterramiento del marjal Hasta 1708 la Albufera y su Dehesa habían pertenecido al Real Patrimonio. Entonces, en las tierras de los límites de la Albufera no se cultivaba arroz, se dedicaban a la crianza de pastos, y no tenía excesivo interés delimitar donde acababa el dominio del señor del lago y donde empezaba el dominio de los Boïl. La normativa que prohibía los arrozales, comenzó a suavizarse en 1730, con lo que las perspectivas de reconvertir en campos de arroz aquellos parajes, aumentaron. En 1753 se legisló sobre siembra de arroces, pero las tierras de los límites de Alfafar con la Albufera,

quedaron comprendidas en la legua de Valencia, donde continuaba prohibida la siembra. No obstante, el afianzamiento y expansión del cultivo que se daba con carácter general, favoreció también el proceso en la frontera de Alfafar. La siembra de arroces originó continuos conflictos entre el conde de las Torres y el barón de Borriol, que había heredado el señorío de Alfafar de su padre, el marqués de Boïl. Ambos pretendían conceder establecimientos en las mismas tierras yermas y cobrar el consiguiente censo, consistente en una parte de la cosecha. La Real Orden que incorporaba la Albufera y su Dehesa al Real Patrimonio, llegó en 1761. Como consecuencia, se procedió al deslinde y amojonamiento de la Albufera, que debería marcar con claridad los límites precisos entre los términos de los pueblos circundantes y el dominio real. Con el deslinde, concluyó el primer caos en que no había regla para nada, llegó la seguridad a quienes cultivaban o tenían la esperanza de cultivar las tierras y, con ella, la hora de construir la infraestructura para el riego y desagüe de las tierras fronterizas. Alguna acequia alargó su curso, como la de Rabisanxo; otras, se construyeron de nuevo como la Nova de Eixarc; se abrieron nuevos brazos, como la Sequia Vella, aprovechando regueros antiguos, y el medidor Juan Bautista Romero proyectó una escorrentía que lleva su nombre. Puesto orden en los aterraments, el marjal fue creciendo junto a las acequias mencionadas, ya que las acequias del Vall y del Tremolar, pertenecían por entonces a Valencia, según resulta del pleito que comenzó en 1756 entre el señor de Alfafar y la ciudad de Valencia, y que finalizó en 1802 con sentencia favorable a la ciudad y a los propietarios de las partidas de Francs de Marjals y el Tremolar. Actualmente, en el marjal, el límite del término de Alfafar con el de Valencia, lo marcan las acequias del Vall y del Tremolar, y en la huerta y casco urbano, el Bras de Sant Jordi. Los límites en el marjal son los que defendía el marqués de Boïl en el siglo XVIII. Ello es así como consecuencia de la agregación de tierras al término en el siglo XIX, resultado que derivó de la disolución de la Particular Contribución de Valencia, en 1818.

La actual iglesia La iglesia que hoy tiene Alfafar, dedicada a Nuestra Señora del Don, comenzó a construirse en 1736 sobre el solar de la primitiva convenientemente ampliado, y pasaron doce años para que concluyeran las obras. El estilo que se siguió al levantarla es el barroco. Se construyó a costa del pueblo y del señor del lugar. Tenía entonces la población 680 habitantes y era señor Juan Boïl, barón de Borriol. El pueblo era pequeño para levantar tanta iglesia, pero había amplias expectativas de crecimiento demográfico, ya que por entonces se iniciaba el cultivo del arroz en los límites de la Albufera, que generaría muchos puestos de trabajo y atraería población. Además, hay que considerar que la devoción a la Mare de Déu, por entonces, era grande en toda la comarca. Al tiempo que el templo, se tuvo que construir un rajolar para fabricar los ladrillos, baldosas y demás piezas que elevarían los pilares para sujetar los lienzos de piedra arrancada a las canteras. No se empleó ninguna viga ni trabe; las arcadas, bóvedas y cúpulas están construidas exclusivamente por materiales térreos y arcillosos, mezclados según las fórmulas de la época.

Tiene planta de cruz latina. La nave central, cubierta por bóveda, crucero con cúpula y presbiterio; además hay que sumar dos naves laterales con bóveda. Posee también una bella capilla para la comunión, sacristía y trasagrario con cúpula, que hoy sirve como camarín de la patrona. El magnífico edificio cuenta con cuatro gruesos contrafuertes que hacen posible la estructura. Asimismo, posee un esbelto y llamativo campanario. Cuenta con apropiado cancel en la puerta de la fachada principal y una puerta secundaria, baptisterio, cinco capillas laterales con falsa cúpula y dos en el crucero. Entre las capillas laterales, destacaremos las de la Virgen del Socorro y la de la Purísima, ambas con retablo de madera tallada en su día por artesanos de la localidad. El retablo mayor, construido con piedra de mármol y ornado con bronce, consta de tres cuerpos: el primero está centrado en torno a un manifestador; el segundo cuenta con cuatro columnas con fuste de mármol, y base y capitel de bronce, que custodian la hornacina de la Virgen, y en los espacios intercolumnios dos lienzos: uno de San Pedro y otro de San Pablo, obra de José Segrelles; y el tercero cuenta con dos columnas de la misma factura que las anteriores, pero más reducidas, y dos pilastras. Todo ello dispuesto en torno a San Sebastián, y rematado por una figura del Padre Eterno; estas dos esculturas son de los escultores Tena y Ciurana, respectivamente. Había en el crucero del templo parroquial, hasta que fue destruido al comenzar la última guerra, un retablo dedicado a la Virgen del Rosario. La imagen que lo presidía era de Esteve, y estaba compuesto por quince cuadritos con los misterios del Rosario, obra de Pablo Madrigal, artista que fue sustituido por Cristóbal Llorens al fallecer aquel en 1645. Ambos pintores pertenecieron a la escuela de Juan de Juanes y su composición, de estilo barroco, era muy bella. El papa Pío VI, mediante breve pontificio de 1797, concedió jubileo, en la forma acostumbrada por la Iglesia, a los fieles que la visitaran el día ocho de septiembre de cada año. En 1801, y también mediante

breve pontificio, Pío VII le concedió altar privilegiado perpetuo, con lo que el templo tiene concedidas indulgencias tanto para vivos como difuntos.

Els patis y La Fila A finales del siglo XVIII, la población había crecido. La expansión territorial conllevó la expansión demográfica, había tierras y trabajo para más personas. Las tierras con dominio señorial habían disminuido por la concesión de solares, o patios de casa, a censo mediante Escritura de Establecimiento, otorgada por el señor. Ello hizo posible el crecimiento de la población desde la calle del Mar (hoy Dr. Ferrán) con el nacimiento de la barriada de Els Patis, vertebrada por las calles de Dalt, del Mig i de Baix (San Cayetano, San José y San Pascual) hasta Cid Campeador, que después se ampliará con La Fila gracias a las casas que se levantaron a continuación en las inmediaciones de la acequia de ese nombre. En la riada del año 1957, tanto una zona como la otra, se inundaron como consecuencia del desbordamiento de la acequia que anegó las casas, y fue a parar a la hondonada que señala el límite de las dos barriadas que hoy en día se conocen como La Fila; ensanche de la población en su día, pero tan sólidamente integrado, que no se considera un barrio sino parte esencial de la población.

Historia contemporanea

La Guerra de la Independencia El día 23 de mayo de 1808, Vicent Doménech, un modesto palleter, cuando se conoció el alzamiento del pueblo de Madrid contra los franceses, declaró la guerra a Napoleón en Valencia. El hijo de Alfafar Gregorio Martínez Gimeno, Pep de l´Horta, no la declaró pero la practicó. Él y sus amigos hostigaron de manera muy efectiva a los soldados del emperador en esta comarca. Previamente había participado en revueltas campesinas, propiciadas por el malestar de los labradores a principios del siglo XIX. Relatar los hechos y peripecias por los que pasó, sería muy curioso y entretenido. Con este motivo, los franceses saquearon el templo parroquial, que perdió parte de sus obras de arte. Entre ellas estaría el retablo de Pere Nicolau, que sería desmontado con relativa facilidad, porque estaba estructurado por tablas. Otras se salvaron gracias al reparto preventivo entre las casas de la población, previo al saqueo de la iglesia.

Riego y desagüe de la tierra El panorama ocasionado por la falta de agua era desolador en la frontera con la Albufera. Los labradores que tenían el domino útil de la tierra por largo tiempo a cambio de pagar un censo, regantes y demás usuarios, decidieron aprovechar las aguas sobrantes del río Turia para el riego de los arrozales de Ruzafa y Alfafar. Las obras, podían considerarse urgentes y comenzaron en 1822. Quedaron constituidos en comunidad de regantes en 1823, con la denominación: Canal de Riego del Río Turia. Después de muchas gestiones y trabajos, en los que destacó Vicente Blanch Juan, las aguas llegaron a los campos en 1830. A partir de entonces la acequia se llamó Acequia del Oro. Solucionado el problema del riego, quedaba por resolver el desagüe, que quedaría resuelto con la construcción, a mediados de siglo XIX, de tres compuertas en la Albufera. Se evitaba así, la entrada de agua salada del mar y se regulaba el nivel del lago, conforme a las necesidades de los arrozales. La época en que los labradores lucharon por estas infraestructuras, fue también la época de la resistencia para conseguir consolidar la propiedad, ya que la tierra tenía un dominio útil, propiedad de los labradores, y un dominio directo que pertenecía al Real Patrimonio, o en su caso, al señorío. La consolidación de la propiedad, la conseguían los labradores amortizando el censo que cada año debían pagar. Es decir, pagando una cantidad al Real Patrimonio o al señor. Al comenzar el siglo XX, estos procesos estaban muy avanzados, pero no habían concluido todavía.

Los Romrée A mediados el siglo XIX Antonio Romrée, coronel belga de las guardias balonas, cautivado por la belleza de la huerta, adquirió en el término municipal buen número de hanegadas situadas al sur del Bras del poble, hasta la acequia de La Fila, y que llegaban del Carrer del sol hasta el Camí Nou, en Benetússer. En las inmediaciones de lo que se llamaba Camí Vell de Xátiva, hoy calle de Mariano Benlliure, construyó un edificio de estilo europeo de la época, y alrededor del mismo, en recinto cerrado, se plantaron árboles de varias especies. Al iniciarse las obras del ferrocarril, el conde cedió parte de los terrenos que iban a necesitar, a cambio de la construcción de un apeadero y después la estación, frente donde pensaba construir el palacio. Antonio Romrée contrajo matrimonio con María Josefa Paulín y de la Peña-Bellmunt, de la nobleza valenciana. Del enlace nació un hijo: Carlos. María Josefa enviudó joven y contrajo segundas nupcias con José Joaquín Agulló, conde de Ripalda, que falleció en esta población el año 1876. Del matrimonio nació Dolores Agulló Paulín, hermanastra por tanto de Carlos. Carlos, capitán de artillería en las guerras carlistas, contrajo matrimonio con María Milagros Palacios, condesa de Berlanga de Duero. De la unión nacieron tres hijas. El más destacado de la prole fue un nieto: Edgar Neville de Romrée, hijo de María y de un ingeniero inglés. Dolores Agulló no tuvo descendencia y al no tener hijos, heredó su título de condesa de Ripalda, Amalio Marichalar y Bruguera, ya que el primer título de Ripalda se concedió en 1724 a Jaime Ripalda Marichalar. Amalio Marichalar, que heredó el título por ser quien tenía mejor derecho, es el padre de Jaime Marichalar, yerno que fue, por matrimonio con la infanta Elena, del rey Juan Carlos I. En cuanto a Edgar, diremos que nació en Madrid en 1922. En su momento, fue una de las personas más interesantes de la vida cultural

española. Era hombre de leyes y escritor polifacético, cultivó todos los géneros. Ingresó en una carrera tan exclusiva como la diplomática, desempeñando cargos en Europa, África y América. Aprendió el oficio de la cinematografía en Hollywood. Tenía muchos amigos en Alfafar. El palacio fue derribado y el huerto talado en 1963, como consecuencia de la especulación inmobiliaria que entonces comenzaba. Sus últimos propietarios fueron Edgar y su primo Loup; donaron a esta población el lienzo conocido como La Jura de Santa Gadea, óleo de gran tamaño pintado en 1887 por el pintor cubano Armando Menocal, que presidía la escalera de honor de la residencia y hoy luce en el despacho del alcalde.

La Banda de música Las Bandas de música son un fenómeno muy peculiar entre los valencianos. La primera Banda de música se fundó, en Alfafar, hacia 1850. Fue su director desde la fundación Ramón Navarro Lacreu. Fundada como Banda Primitiva, subsistía gracias al interés de los músicos y a los desvelos de don Ramón, que además era maestro de escuela y organista de la parroquia. La Banda alcanzó la madurez con directores como José Mª Bellver Martí, Félix Ramiro García y Eduardo Panach Ramos; la excelencia con Ramón Navarro Galán, maestro de grandes músicos; y la modernidad con Liberto Benet Martínez, y otros. Durante un breve periodo de tiempo, se llamó Banda Municipal, volvió a denominarse Banda Primitiva y más tarde, en 1957, pasó a identificarse como Banda del Centro Instructivo Musical.

El cólera y la cucaracha Las pestes que azotaron la población estuvieron demasiado presentes desde la Edad Media. En julio de 1885 fallecieron en Alfafar, del cólera morbo, José Bandés y Manuel Vázquez, cura y vicario respectivamente, pues eran voluntarios para asistir a los apestados. Llegaron para sustituirles José Fogués, un cura recio y alto de Puebla Larga, catedrático del seminario; y Manuel Ríos, vicario bajito y valiente, natural de Carcaixent. El párroco José Fogués prestó grandes servicios a Alfafar. Al ver que en un mes murieron 28 apestados, subió al altar y abrazando a la Virgen, la sacó a la calle rezando para que terminara el cólera. Contaba el párroco don Fermín Vilar, que la Virgen lo oyó y el pueblo aclamó a la Mare de Déu con alegría. El año 1918, la gripe se extendió a casi todos los vecinos de la población y causó estragos en la comunidad. Se conocía aquella epidemia como la cucaracha. La enfermedad no causó tantos damnificados como anteriores pestes, pero fue importante y muy recordada. Se trata de la última epidemia que vivió la población.

El Casino de Dalt Los aterramientos del marjal fueron seguidos en Alfafar por la búsqueda del bienestar social. Nada podía ser más oportuno para conseguirlo que una sociedad que tuviera por objeto estrechar las relaciones de aprecio y de amistad entre sus socios, y proporcionarles recreo y diversión en su establecimiento. De esta manera, nació el Casino Proteccionista en 1887. Se llamó así por el amparo que ofrecía a sus socios. La actividad más importante del Casino fue desarrollar su política social. El asociado sin recursos, en caso de enfermedad, percibía un módico jornal que le permitía mantener su familia. Tenía derecho también a la asistencia médica gratuita. Asimismo, hacía la función de lonja de trabajo; allí acudían jornaleros y propietarios de tierras para contratar jornales. Con la República llegó la actividad cultural, que los jóvenes impulsaron con éxito. El Casino desde sus orígenes, se había identificado con el Partido Conservador y evolucionó, después de diversos avatares, hasta identificarse con Izquierda Republicana. Este partido formó parte del Frente Popular, y consecuencia de ello fue la clausura de la sociedad al terminar la guerra civil.

Primer alumbramiento de agua potable Dos años después de levantar el Casino, en 1912, Alfafar consiguió el primer alumbramiento de agua potable. Aunque por sí el acontecimiento es muy importante, lo es más si consideramos la autoestima que infundió a un pueblo que se sentía admirado por la comarca. Los trabajos fueron largos y costosos. A ellos contribuyeron todos los vecinos, participando en las cuestaciones populares y algunos con su trabajo. El afloramiento de agua a la superficie del 2 de septiembre de 1912, fue el fruto del esfuerzo colectivo de todo el pueblo. El vecindario, liderado por su alcalde José Puertes Bru, rebosaba alegría y construyó el monumento conocido como La font, que embellece la plaza, para conmemorar los hechos acaecidos.

La Caja Rural y Sindicato Agrícola La necesidad de financiación en la actividad agrícola, llevó a hombres de principios del siglo XX a fundar la Caja Rural y Sindicato Agrícola, en 1918. La entidad, conocida como La cooperativa, además de la sección de crédito, tenía otras tres secciones: comestibles, abonos y simientes, siendo la tienda de comestibles y el suministro de abonos,

las actividades más importantes. La Caja Rural habría tenido mucha aceptación si hubiera concedido préstamos, pero el dinero depositado en ella era muy escaso y limitaba su actuación, en un periodo en que los mercados de capitales no existían. El único crédito que se concedía era el pago aplazado de abonos por un periodo de tiempo que variaba según el almacenista que servía el género. Finalizada la guerra civil, fue disuelta. Su sede pasó a ser ocupada por la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos, organismo del sindicato vertical. Esta hermandad se transformó, por ley, en Cámara Local Agraria, entidad que acabó siendo disuelta por decreto.

La guerra civil y la posguerra. Las políticas impulsadas por la República fueron muy contestadas por una parte de la población. El 18 de julio de 1936, poco después de las elecciones generales de aquel año, que dieron una exigua mayoría de votos al Frente Popular, parte del ejército se levantó contra la legalidad vigente y hubo un enfrentamiento que llevó a la guerra civil.

España se dividió en zona republicana y zona nacional. Valencia quedó en la primera zona. En Alfafar, las autoridades no pudieron mantener el orden público los primeros días, y los revolucionarios de la localidad, junto con otros de poblaciones cercanas, quemaron la iglesia, los archivos parroquiales, municipales, judiciales, etc. Por si esto fuera poco, los elementos extremistas cometieron atrocidades y asesinaron a personas conservadoras y próximas a la Iglesia. Poco más tarde, se constituyó el Comité Ejecutivo de Enlace, que ocupó la Casa Consistorial, la rodeó de hombres armados y suplantó al Ayuntamiento. El Comité tuvo el poder unos meses, y durante su mandato se perpetraron más crímenes; fue disuelto por los Guardias de Asalto, dando paso a una Comisión Gestora. Durante la guerra civil, el ambiente que se vivió fue caótico. A las muertes aludidas, se sumaron las muertes en el frente y numerosos encarcelamientos. Las tensiones y las necesidades estaban presentes en cada momento, pero sobretodo, el dolor por las víctimas que una guerra fratricida ocasionó. Finalizada la guerra, comenzaron las detenciones en el bando republicano y los detenidos fueron encarcelados hasta que, en juicios sumarísimos, eran condenados a muerte o a prisión. Con carácter general, puede decirse que cuanto mayor era el arraigo en la población del apresado, más dura era la condena. Con todas las matizaciones que se quiera, se puede decir que si unos pasaron su calvario antes, los otros lo pasaron después. También ahora hubo muertes de inocentes. La posguerra supuso hambre para aquellos que no tenían cosechas propias. En La Fila hubo mucha miseria, el racionamiento no daba para comer, no tenían jabón para lavarse, las legañas se apoderaban de los ojos… La fauna del marjal era muy apreciada y los caracoles también. La cáscara triturada de naranja se llevaba al horno y sustituía al pan, y un sinfín de cosas que no podemos recordar. Las cartillas de racionamiento estuvieron vigentes hasta el año 1952.

Los que tenían cosechas propias, aún con ello, se vieron privados de algunos productos alimenticios como el pan de trigo. El arroz una vez picado, se cambiaba por aceite o por lo que se podía, en alguna ocasión se conseguía harina de trigo. En aquella época se comía mucho pan, y la harina de maíz sustituía a la de trigo las más de las veces. Como en tiempos de escasez de cualquier artículo, se produce, casi inevitablemente, el llamado mercado negro o estraperlo. Se comenzó aquí a hacer pequeños negocios con el arroz, aprovechando la necesidad para conseguir mejores ganancias.

Las primeras asociaciones culturales El Centro Instructivo Musical tiene su antecedente más próximo en la Sociedad Musical y de Cazadores creada en 1942. Esta entidad tuvo corta vida ya que en 1945 dio paso al Centro Instructivo Musical, cuyo fin primordial es el mantenimiento de la Banda de música, que por entonces se denominaba Banda Primitiva. En 1956 inauguró nueva sede social. Las fiestas inaugurales fueron muy brillantes, incluyendo conciertos con mucho nivel y otros actos culturales. Actualmente la Banda de música se denomina Banda del Centro Instructivo Musical y posee una trayectoria merecedora de elogios. En el año 1954, se fundó el Centro Cultural Recreativo con el fin de animar la vida cultural de la población. Su logro principal ha sido adquirir y mantener la sede social que posee, levantada en 1910 por el Casino Proteccionista. El edificio pertenece, artísticamente, al eclecticismo valenciano y posee elementos ornamentales modernistas de gran interés. Las dos entidades referidas, fueron consideradas, desde su fundación, emblema de la población; no existían más asociaciones culturales que ellas. Hoy existen muchas más entidades inscritas en el correspondiente registro municipal.

La industrialización Al ir incrementándose la población, fue ampliándose la diversidad de actividades. Trabajar la tierra no era suficiente y fue necesaria la industria. La industrialización comenzó en esta población a partir de un sector artesanal impulsado por la iniciativa de Benigno Sáez Pons; él fue el primero en montar una fábrica de muebles curvados allá por 1920, en la calle de Colón. El cometido precisaba mercados más amplios y capacidad para afrontar el cambio humano en el trabajo, utilizando el excedente desempleado por el campo que permitía ofrecer salarios bajos.

La actividad de los trabajadores sin herramientas propias, conectados entre sí y dispuestos a especializarse en el manejo de las máquinas más complejas, se controlaba y aprovechaba mejor. Se trataba de industrializar la economía y absorber el excedente de población que tanto hubiera podido turbar la economía local. Benigno Sáez Pons formó muy pronto sociedad con Ramón Sanchis Rodrigo, y la fábrica fue creciendo en lo que hoy es calle dels Furs. Poco después, montarían fábrica Vicente Ramón Castelló y Bautista Asensi Romeu. A principios de los años treinta nació otra empresa pionera, que como las anteriores, creó escuela. Los hermanos Salvador y Vicente Sabater Ortiz, fundaron, junto con el cuñado de uno de ellos, Manuel Bort Sabater, Muebles Sabater. En la década de los cincuenta, la industria del mueble era ya importante. Gracias a la inteligencia y voluntad de trabajo de nuestros hombres, tenía razón de ser, a pesar de que ninguna de las materias

primas que usaban en la fabricación de sus productos se producía en nuestro suelo. Como el espíritu de trabajo de este pueblo es muy grande, con esfuerzo se vencían las dificultades que se presentaban, y se alzaron fábricas que proporcionaban trabajo a centenares de obreros; y con su producción, Alfafar conquistó, en toda España y en el extranjero, nombre y provecho para su economía. Sin embargo, una industrialización global no empezó a producirse hasta el inicio de la década de los sesenta. Desde la reforma económica liberal de 1959, el Plan de Estabilización, la industria que nos ocupa, creció con una rapidez que condujo a un cambio fundamental de la estructura económica y social, hasta el punto que puede hablarse de revolución industrial. Al comenzar los sesenta, las fábricas instaladas en este término comenzaron a acudir a la Feria del Mueble de Valencia, que por entonces daba sus primeros pasos. La primera exposición de muebles fue inaugurada por Muebles Sabater el año 1964. Las nuevas instalaciones, se encontraban en lo que actualmente es calle de Benito Pérez Galdós. Con ellas se iniciaba una nueva etapa, ya que además de ser productores, comercializaron las manufacturas propias y de alguna otra fábrica. En la década de los sesenta, la envergadura del sector era importantísima. El hecho de que los escolares al dejar la escuela, no siempre en el momento idóneo, fueran a trabajar a las fábricas y dejaran de ir al campo como lo habían hecho hasta hacía unos años, era significativo. Al construirse polígonos industriales en términos cercanos al nuestro, las fábricas más importantes se ubicaron en ellos. No obstante en los años setenta, el pueblo estaba lleno de pequeñas fábricas. Entre las que marcharon a nuevos polígonos, podemos citar a Muebles Solomando, Muebles Ortells, Muebles Iranzo, Muebles Marfe, Dule Hermanos, Muebles Furió, Moblesa, etc. Y entre las que permanecieron en Alfafar, a Esteban Caballero, Tomás Caballero, Hnos. Zornoza, Ruiz y Vila, Garcima, Muebles Marlar, Muebles Vidal, Muebles Alapont, etc.

Los agricultores de la población, participaron muy poco en el proceso de industrialización. Hubo poco traspaso de capital del campo a la industria, pero se creó una nueva pequeña burguesía distinta de la tradicional agraria. En la actualidad son pocas las fábricas aquí ubicadas; las que había, han cerrado casi en su totalidad. La globalización está a punto de acabar con el mueble valenciano.

El barrio de l´Orba Mediado el siglo XX, comenzó a urbanizarse la zona de la partida de l´Orba, que quedaba al oeste del Camino Real, entre los términos de Benetússer y Massanassa y la acequia de Favara, a un kilómetro aproximadamente del centro urbano. Se trataba de una ciudad dormitorio de viviendas protegidas destinada, sobre todo, a obreros industriales. Su nombre era Parque Alcosa, contracción del nombre de la empresa constructora que se llamaba Alfredo Corral, S.A. A finales de 1968, había alcanzado mucha popularidad y contaba con 680 vecinos.

Su parroquia de Santa Fe fue erigida por el arzobispo de Valencia, el año declarado santo con ese nombre por su S.S. Pablo VI. Su primer párroco, Eduardo Estevan Martí, llegaría a ser muy querido. La primera misa se celebró en la calle, bajo un techo de uralita. Esta parroquia ayudaría mucho a vertebrar el barrio. Allí se conocieron muchos vecinos y tomaron conciencia de clase. Su nuevo templo parroquial fue bendecido en 1976 por el arzobispo de Valencia José Mª García Lahiguera. El párroco con su celo y constancia, había movilizado voluntades y ayudas para que fuera realidad su empeño apasionado. En 1974 la actividad social del Parque era ya notoria. La Asociación de Amas de Casa, Padres de Familia y Consejo de la Comunidad, se reunieron con el fin de poner de manifiesto la necesidad de tener un parvulario, pues muchas madres trabajaban fuera del hogar. A esta petición se unió muy pronto la reclamación de un mercado, sin que ello fuera asumido por el Ayuntamiento, que tenía otras prioridades e invocaba la falta de recursos económicos. El punto de vista municipal no fue comprendido por los vecinos y surgieron desacuerdos. Ya en plena transición a la democracia, el 13 de marzo de 1977, los vecinos del barrio, reunidos en asamblea en la plaza, elaboraron una tabla de reivindicaciones en torno a las deficiencias sanitarias a todos los niveles, que se padecían en la barriada. Se decidió asimismo, salir en manifestación hasta el Ayuntamiento. Durante el transcurso de la misma, hicieron acto de presencia efectivos de la Policía Armada que acompañó a los manifestantes para que fueran en silencio y orden absoluto. La actitud tolerante de la policía habría sido impensable unos años antes. El 3 de abril se celebró nueva asamblea sin que asistiera a ella el alcalde, como se esperaba. De nuevo, se dirigió el gentío hacia el Ayuntamiento, donde exigieron la presencia del alcalde y no accedieron a que una representación pasara a su despacho. Seguidamente, se dirigieron a la carretera de acceso al barrio y cortaron el tráfico por espacio de dos horas, al tiempo que gritaban eslóganes como: ¡Alcalde dimite, el Parque no te admite!.

Consecuencia de los hechos, fue la dimisión del alcalde, que la corporación municipal no aceptó, pero el munícipe persistió en su actitud. Conocida la dimisión de Francisco Ruiz Muñoz, el malestar se extendió por el centro urbano y acabó con una manifestación de vecinos. El alcalde recibió a una comisión que le reiteró el apoyo de los reunidos, y ante sus peticiones, cedió. Es decir, retiró la dimisión. Con los hechos relatados, surgieron fuertes desencuentros no sólo entre los vecinos del Parque y el Ayuntamiento, sino también entre vecinos de ambos núcleos de población. Estos desacuerdos continuaron hasta bien entrada la etapa democrática, en que se convocaron elecciones municipales el año 1979. Las desavenencias están ahora felizmente superadas.

Los últimos años En los sesenta la gente se dio cuenta de que los tiempos mejoraban de forma considerable. Acababa de llegar la televisión al Musical y al Cultural, donde además de los hombres, acudían las mujeres para ver eventos extraordinarios. La producción de muebles crecía de manera notable y la agrícola también, gracias a la técnica y al empleo de nuevos abonos que aumentaron el rendimiento; aunque los precios de los productos agrícolas no crecían acompasados con los costes de producción. La contaminación de acequias, debida a los vertidos de la creciente población y de las industrias, aumentó y comenzó el deterioro ecológico sin que la población se sintiera preocupada, de tal modo, que se ha llegado a la deplorable situación actual. Se popularizó la radio. Radio Popular empezó a emitir desde un local de la iglesia de Castellar; su párroco, Salvador Giner, era el director. Entre los programas del momento, será recordado Rimas al viento, poemas al corazón, donde el rapsoda Paco Vila, el Morenet, encandilaba a los oyentes. Aparecieron las neveras, las lavadoras y los teléfonos, que hasta entonces casi nadie tenía.

Nótese por ejemplo, que a principios de los sesenta, en algunas casas, para guisar todavía se usaban fogones de serrín, aunque pronto se pasó a los fogones y cocinas a gas butano. Las casas de labradores, que entonces eran muchas, conservaban los carriles formados con piedra de rodeno para la entrada del carro, y los pilones junto a los lindares para protegerlos. La televisión y los magnetófonos apenas llegaban, y tímidamente empezó la era del automóvil; hasta estos años sólo había cinco coches en la población. Estos y otros cambios, transformaron la vida cotidiana. Las nuevas tecnologías comenzaron a eliminar mano de obra en la industria, y el campo fue abandonado por casi todos los jornaleros que en él quedaban. Pero la economía creció tan deprisa que los trabajadores de la industria aumentaron en número. El crecimiento propició la llegada de mano de obra de otros lugares de España, población que necesitaba vivienda a precios asequibles. La construcción del alcantarillado público en 1960 y el adoquinado de casi todas las calles, así como la apertura de otras, propició el crecimiento

del casco urbano desde 1964. Asimismo, se empezó la construcción de Parque Alcosa, como ya hemos dicho, y comenzó la especulación inmobiliaria, aunque entonces no se empleaba esa palabra. La enseñanza básica se generalizó y el índice de alfabetización subió considerablemente. Comenzaron a verse estudiantes de la localidad, que estudiaban Bachiller en institutos públicos y colegios privados. En la primera década de los setenta, la enseñanza universitaria se abrió y fueron relativamente muchos, si se compara con épocas anteriores, los vecinos de esta localidad que cursaron estudios superiores. La mayoría de los estudiantes procedía de familias bienestantes, pero también había algunas familias humildes que podían permitirse que sus hijos se dedicaran a estudiar. El acceso de las mujeres a la enseñanza superior, acabó pronto siendo tan habitual como para los chicos. Los “tejanos” y el rock se convirtieron en distintivos de una juventud que en ocasiones no era entendida por la generación mayor. Los primeros pantalones vaqueros en llegar a Tejidos Más fueron los Lois, que comenzaron a fabricarse allá por 1962. Poco más tarde, las mujeres empezaron a usar minifalda, y se irían incorporando masivamente al trabajo fuera del hogar. Quienes vivieron la realidad de estas transformaciones, no se hicieron cargo de su alcance, ya que las experimentaron de forma progresiva. Los cambios en la vida de las personas han sido tan grandes en cincuenta años, que puede ser que todavía no los hayamos calibrado. El Alfafar de principios de los años sesenta del pasado siglo, era muy distinto del de hoy, quizás más de lo que quienes no lo vivieron puedan imaginar.

La transición A la muerte del general Franco en 1975, España comenzó un proceso político que la llevaría a ser una sociedad democrática avanzada. Este proceso, auspiciado por la Corona, conducido por el gobierno de

Adolfo Suárez e impulsado por la oposición al régimen, es el que se llama Transición Española. Fue un periodo lleno de sucesos interesantes que apasionaron a no pocos españoles. En Alfafar fueron años difíciles porque no se pudieron resolver las reivindicaciones del barrio de l´Orba. No obstante, quiero resaltar la armonía con que los hechos políticos tuvieron lugar. Con la celebración de las elecciones constituyentes de 1977, se puso de manifiesto la mayoría que el PSOE tenía en la población. Ello hizo que el alcalde Francisco C. Ruiz Muñoz, mantuviera relaciones cordiales con los representantes de los distintos partidos políticos, y más estrechas con el partido ganador, cuyo secretario local era José Martínez Chust. Estos vínculos, traspasaron lo político y llegaron a ser muy cordiales; llevaron a que los representantes políticos incluso participaran, con voz pero sin voto, en los plenos del Ayuntamiento. Si bien la aceptación de opiniones de la oposición, fue considerada por algunos como demasiado tolerante.

Llegadas las elecciones municipales de 1979, el alcalde convocó una asamblea informativa en el Centro Instructivo Musical. En ella expuso el alcance de las elecciones y preguntado por el público, manifestó que no presentaría candidatura. Este detalle tenía importancia porque UCD, la coalición de partidos que lideraba Adolfo Suárez, no se había implantado en Alfafar y un sector de la población no descartaba la presentación del alcalde por esa coalición. La transición a nivel local, concluyó con las elecciones municipales de 1979. A ellas concurrió el PSOE, el PC, la AIA (Agrupación de independientes), MCE (Movimiento Comunista) y el PTE (Partido del Trabajo). Siendo el resultado en número de concejales el siguiente: PSOE 10, PCE 5, AIA 5 y MCPV 1. La sesión constitutiva de Ayuntamiento tuvo lugar el día 19 de abril de 1979, y en ella fue elegido alcalde José Martínez Chust ( PSOE ). Asistieron al pleno 19 de los 21 concejales, y obtuvo 17 votos y 2 abstenciones. Seguidamente se constituyó la Comisión Permanente. El señor alcalde, manifestó que la emoción no le permitía hablar durante mucho tiempo, dio las gracias a los asistentes, a los funcionarios y a los compañeros de corporación que habían depositado la confianza en su persona. Señaló que la labor debía hacerse en equipo y que debían trabajar todos por Alfafar.

BIBLIOGRAFIA AGUILERA CERNI, V. “Historia del Arte Valenciano” Consorci déditors valencians S.a. Valencia1988 BORONAT BARRACHINA, P. “Los moriscos y su expulsión” Valencia 1901 BURNS, R. “El regne croat de València” Tres i Quatre Valencia 1993 CABANES PECOUT, M.A.Y FERRER NAVARRO. “Llibre de Repartiment del Regne de València” Anubar Ediciones Zaragoza 1979 CARRERAS CANDI F. “Geografía general del Reino de Valencia Barcelona 1918 CATALÀ SANZ, JORGE. “Rentas y patrimonios de la nobleza valenciana en el s.XVIII” Siglo XXI ESCOLANO G. “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia” Valencia 1922 FEBRER ROMAGUERA M.V. “Incidència econòmica dels repoblaments cristians i de la contiunitat mudejar en la conca de ´lÁlbufera (Segle XIII)”. Annals de lÍDECO (1985-1986). Horta Sud 1986 FEBRER ROMAGUERA M. V. “Documentos históricos para el repartimiento y repoblació de l´Horta” Annals de lÍDECO 1985-1986. Horta Sud 1989 FURIO, A. “Les comunitats rurals de l´Horta Sud de lÉdat Mijana als temps moderns” II Congrés d´historia de l´Horta Sud.” Horta Sud 1992 FEBRER ROMAGUERA, M.V. “La crisis del segle XIV en la conca de lÁlbufera” II Congres d´hitoria de l´Horta Sud” Horta Sud 1992 GARCIA MONERRTIS, C. “Rey y señor. Estudio de un realengo del País Valenciano La Albufera (1761-1836)”Ayuntamiento de Valencia, Valencia 1983 GOMEZ ALBA, E. “Alfafar, cuatro años de Ayuntamiento democrático” Ayuntamiento de Alfafar, Alfafar 1983 HERNANDEZ J.L. y ROMERO J. “Feudalidad, burguesía y campesinado en la Huerta de Valencia” Ayuntamiento de Valencia, Valencia 1980 LACREU SENA J. “La Vía Augusta per Valencia i els seus voltants” XII Asamblea de Cronistas del Regne .Valencia 1980 LACREU SENA J. “Toponims dÁlfafar: Rabisanxo” IX Asamblea de Cronístes del Regne de València” Valencia 1974 LACREU SENA, J. “Personatjes dÁlfafar Gregorio Martínez Pep de l´Horta” X Asamblea de Cronistas del Regne de Valencia, Valencia 1976 LACREU SENA, J. “El palau i l´hort del comte de Romrée” XIII Asamblea de Cronista del Regne de Valencia, Valencia 1982 LLOP J.”Govern poític i juridic de la favrica de Murs e Valls de la Ciutat de València” València 1874 MAS SANTACREU, M. “Gran Enciclopedia de la Región Valenciana” Más Ivars Valencia 1973 RIUS SERRA, J. “Rationes decimarun hispanie”. C.S.I.C., Barcelona. 1956 SANCHIS GUARNER, M. “Gramatica valenciana” Editorial Torre Palma de Mallorca 1950 SANCHIS SIVERA, J. “Nomenclátor geográfico-estadístico de los pueblos de la Diócesis de Valencia” Valencia 1922 TORRES FAUS, F. “Les divisions administrtives històrique i la ordenació territoral al País Valenciá” Tesis doctoral. Valencia 1966 UBIETO ARTETA, A. “Origenes del Reino de Valencia” Anubar Ediciones. Zaragoza. 1981 VICIANA M. “Crónica de Valencia” Valencia 1881

Crismera de plata, para guardar los Santos Óleos, del s.XV, se asocia al tradicional hallazgo de la Mare de Dèu del Do. Actualmente está depositada en el Museo de Bellas Artes de San Pio V