BALANÇ DEL NOU CARRER GRAN

Balanç de la pacificació del carrer gran, un any després

Alba Cabrera i Xavier Aragall

A finals de 2016 s’aprovava el pla de reforma urbanística del carrer Gran pel qual el carrer havia de passar a ser una zona de preferència per als vianants amb un ús pacificat dels de vehicles. Aquesta reforma acaba un cicle que s’iniciava ara fa dues dècades, quan es va buidar de trànsit una via més que saturada tant ambiental com acústicament i recupera un espai que convida a passejar-hi. Vist en perspectiva es pot dir que es tanca una època històrica, que de ben segur que d’aquí uns anys serà estudiada com el retorn de les persones a les vies principals deixant enrere una llarga etapa d’intensa motorització que s’inicià a la segona meitat del segle XX. Una etapa que va enlletgir i embrutir els eixos centrals de els poblacions, i van rellevar el vianant a un segon terme.

Avui en dia la planificació urbanística ha de conjugar i equilibrar la mobilitat de les persones, el creixement econòmic i el respecte amb el medi ambient i tot plegat garantint una bona qualitat de vida als ciutadans. La gestió del trànsit té encara avui una important component de planificació de la mobilitat basada en el vehicle, no obstant per fer sostenible la ciutat, creix cada cop més la necessitat de cercar alternatives de transport (transport públic, bicicleta i caminar). A nivell social, la pacificació permet crear espais de ciutadania, és a dir llocs per on passejar, jugar, trobarse, compartir i viure en comunitat de manera amable i lliure de fums i sorolls.

AJUNTAMENT DE BARCELONA

Anivell mediambiental fa reduir l’ús del vehicle privat i amplia àrees verdes amb incidència directa en la qualitat de l’aire. A nivell econòmic, la pacificació permet un destacat impuls comercial, cultural i turístic de l’àrea. Cal tenir present que nivell comercial s’erigeixen com a espais alternatius als centres comercials actuals. Avui els hàbits de consum han canviat, el processos de compra van associats al fet de passejar en un entorn amable, sense sorolls i molèsties de vehicles.

apunt històric | Els orígens de les zones de vianants|

Cal remuntar-se als anys 60 per trobar els primers projectes de creació de zones de vianants, propostes que aleshores van generar intensos debats entre partidaris i detractors, ja que estem parlant dels anys de la intensa motorització de les societats, quan el cotxe es fa assequible per a tot tipus de rendes familiars. De fet en aquells anys es proposava la peatonalització segregant completament els vehicles dels vianants, mentre que ara s’implementa més la pacificació per la qual cohabiten diferents modalitats de transport amb preeminència de les persones. Als anys setanta s’estendrà arreu d’Europa la tendència de peatonalitzar carrers principals de nuclis històrics de moltes ciutats a Alemanya o als Països Baixos primer, posteriorment cap a França. La pacificació entrarà en escena cap als anys noranta per la necessitat de combinar el pas de vehicles en àrees pensades per a vianants. La possibilitat de regular l’accés de vehicles (restriccions horàries, pilones automàtiques, limitacions de velocitat etc) permetrà aquesta combinació d’usos, deixarà les àrees estrictament per a vianants en zones cèntriques singulars, i permetrà estendre arreu de la ciutat les zones amb preferència per a vianants.

Una de les principals reivindicacions de l'AVV Les primeres reivindicacions es produeixen l’any 2009, es demanen talls entre el carrer Malats i Sant Adrià per als caps de setmana. L’any següent el 2010, es va fer un enquesta als comerciants, botiga per botiga, una gran majoria es mostra d’acord amb la pacificació. El 2011 serà un any destacat ja que es constitueix la comissió de l’AVV pel Carrer Gran. Es va dur a terme un estudi sobre l’aparcament, les zones blaves i es va fer una proposta amb l’assessorament de l’expert en mobilitat i trànsit Ole Thorson. L’any 2012 l’AVV presenta un projecte urbanístic de transformació del carrer Gran per als vianants. L’AVV fa diverses reunions informatives amb els veïns i es crea el logotip “tot passejant pel carrer Gran” per acompanyar la reivindicació.

L’any 2013 hi haurà una nova companya de recollida de signatures i actes reivindicatius. També aquell any, l’aprovació del pla de protecció del nucli històric, que fa constar la voluntat municipal de pacificar el carrer Gran.

L’any 2015 hi ha eleccions municipals i la pacificació del carrer Gran està inclosa al programa electoral del partit que guanya les eleccions.

El 2017 es constitueix la comissió de seguiment al Districte amb entitats veïnals, de comerciants i socials. El desembre d’aquell mateix any s’aprova el projecte de reurbanització. Cinc mesos després, al maig de 2018 s’inicien les obres del primer tram de Fabra i Puig fins a Ruben Dario. El juny de 2019 es dona per obert aquest primer tram, mentre que les obres entre Ruben Dario i Malats gairebé acabades van trigar uns mesos més. Finalment el tram entre Malats i Joan Torres va estar a punt avançada la tardor. Deu anys després de persistent activisme veïnal ja es pot veure gairebé acabat el nou carrer gran.

15

ALBA CABRERA

Les portades de seguiment de la pacificació del carrer Gran / AVV

Balanç d’aspectes positius En termes generals l’impacte de la remodelació, per la profunditat que té, fa pensar en positiu. S’han tret els vehicles del carrer, s’ha pacificat el trànsit, el carrer esdevé un espai acollidor, amb arbrat i jardineria presents de forma constant. Fins i tot destaca la manera com s’ha ordenat els espais, on hi ha alguns punts que disposen de molta amplitud semblant petites places introduïdes al llarg de l’eix. També es positiu el fet que ara les places com ara la del Comerç o la del Pomera queden integrades en el continu del carrer on el vianant és preferent. Falta veure com els veïns i passejants es van apropiant d’aquests nous espais i quins usos es van donant. Tot i així, es pot dir que la pacificació ja ha arribat i és irreversible, en el sentit que es faria molt difícil pensar que poguessin tornar cotxes i busos a circular-hi altre cop. Finalment, una part no visible de la reforma és el pla d’usos que l’acompanya. No és visible, però si que afecta en el resultat final, ja que la limitació d’espais per a terrasses o de les tipologies de comerç que s’hi pot instal·lar (evitar massa presència de bars i cafeteries, prohibició de sales de joc recreatiu etc) hauria d’anar fent créixer un carrer gran amb un comerç divers, que mantingui el valor de la proximitat i que sigui doncs un eix comercial posat al dia.

Aspectes a millorar Tanmateix després d’un any de funcionament, hi ha detectades algunes mancances o punts negatius que caldrà anar arreglant abans no acabin perjudicant el conjunt de la remodelació. Un punt destacat i ben visible és l’estat de l’asfalt de la calçada central, el seu color clar fa que ressalti molt la brutícia que és especialment desagradable en els punts de recollida d’escombraries, ja sigui davant d’establiments comercials (particularment els d’alimentació) o davant dels contenidors (especialment els de rebuig i orgànic). És un element a resoldre, treballant conjuntament amb el servei de neteja i el de recollida d’escombraries, ja que resulta força incomprensible trobar-se aquests trams ennegrits i enganxifosos en un eix cridat a ser un espai de ciutadania. Pel que fa a l’arbrat i jardineres hi ha diversos elements. D’una banda hi ha jardineres ben delimitades on les plantes i flors s’han anat fent (com el tram a tocar de Fabra i Puig) però hi ha altres trams on els escocells fan de jardineres i potser no tenen la dimensió adient i tampoc queda un espai prou ben delimitat. Així la gran majoria de plantes dels escocells ha anat desapareixent per una combinació d’incivisme i de manteniment poc acurat. També s’han apuntalat la base dels arbres, una mesura en principi per protegir-los, però se’n qüestiona l’eficàcia i a més estèticament és bastant dubtosa. Un dels aspectes més destacats és la regulació dels vehicles. A costat, i massa vegades encara passa, que els camions i furgonetes que son proveïdors de les botigues del carrer, no ho fan dins l’horari establert. Mentre que els cotxes en general, per bé que ja no passen els vehicles que passaven abans, sovint segueix havent-hi un trànsit constant de cotxes allà on haurien de ser preferents les persones. Ha calgut insistir en la necessitat de senyalitzar ben clarament que és un espai pacificat amb preferència per als vianants. D’altra banda, es pot veure sovint com hi ha cotxes que ocupen voreres com si fossin una àrea de càrrega i descàrrega, envaint l’espai de vianants. Son casos sobre els que cal fer especial seguiment, ja que de no corregir-se espatlla tot l’esforç de pacificació.

17

OBITUARIS Josi Llorens, lluitadora social pels drets dels discapacitats intel·lectuals

El proppassat 19 de juliol moria Josi Llorens i Martí als 96 anys. Una dona enèrgica, decidida i lluitadora. Fundadora conjuntament amb el seu marit Josep Martínez de Foix (mort als 95 anys el 2015 i històric dirigent de la FAVB, de la Federació d’ERC de Barcelona i d’Amics de la Unesco) d’Aspanias i el Taller Escola Barcelona. Arran del naixement del fill d’ambdós Joan, amb discapacitat intel·lectual, el 1951, van decidir implicar-se de valent en la lluita a favor dels discapacitats i a començaments dels anys seixanta del segle passat fundaven l’associació Aspanias.

El 1965, constituïen conjuntament amb d’altres set famílies el primer taller per a joves i adults amb discapacitat intel·lectual, el qual anys més tard es convertiria en la cooperativa Taller Escola Barceloneta, en honor al barri on s’allotjà el primer local de l’escola. Anys després, en traslladar la seu al Verdum i a Sant Andreu de Palomar, bescanviaren el nom pel de Taller Escola Barcelona (TEB), encara avui en funcionament i situat als carrers andreuencs de Fernando Pessoa i Andana de l’Estació així com en d’altres indrets de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un dels fills del matrimoni, en Jordi Martínez de Foix, militant independentista i membre de les joventuts del Partit Comunista d’Espanya (Internacional) morí als 21 anys mentre manipulava explosius, el 14 d’octubre de 1978 (la mort encara no s’ha aclarit del tot). El segon dels quatre germans, Francesc Martínez de Foix i Llorens, fou el continuador de la tasca associativa i social dels pares. Dirigí el grup Cooperatiu TEB fins la seva mort, ocorreguda prematurament el 2017. Francesc, a més a més fou president de la Federació Catalana d’esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual i vicepresident de Special Olympics de Catalunya i d’altres entitats relacionades amb el món del discapacitat intel·lectual. El 2012 va ser mereixedor de la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya. Tant el matrimoni format per Josep i Josian com el seu fill Francesc van ser socis de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar, des d’on van col·laborar en la sensibilització envers les persones amb discapacitat intel·lectual i donant a conèixer a través de les pàgines del Sant Andreu de Cap a Peus el projecte cooperatiu del Taller Escola Barcelona. Josi, a títol personal, el 1994, va rebre la Medalla de Plata de Solidaritat Civil i el 2000 la Medalla Francesc Macià. Des de l’Associació de Veïns volem expressar el nostre condol a familiars i amics.

Pau Vinyes i Roig

JOSI LLORENÇ

Mor Salvador Casas i Pujols, un dels fundadors del CEII

Hi ha morts que et deixen tocat i aquesta ha estat la del Salvador Casas i Pujols (Sant Andreu de Palomar, 10 de juliol de 1926 – 23 d’agost de 2020). Membre fundador i de la directiva del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, on hi va deixar una forta petjada. Home de poques paraules però de conviccions fermes i valentes. Mai tenia un no per ningú. De petit va educar-se sota el patronatge dels mestres republicans de l’escola municipal Ignasi Iglésias, entre els quals Josep Maria Roig i Llop -oncle avi de qui escriu aquestes ratlles-, l’Enric Gibert i Camins, Montserrat Roca i Baltà -futura directora de l’escola Teresa de Jesús- i Angelina Colubret i March -publicista d’ERC de Badalona. De gran en seria un dels promotors de la creació de l’Associació d’Exalumnes de l’Escola Ignasi Iglésias. Va ser un dels artífexs de la recollida de signatures per a dignificar en un espai públic de Sant Andreu de Palomar la figura de la pedagoga Montserrat Roca i Baltà (1892-1982), aconseguint que la plaça del triangle dels carrers Virgili i Santa Coloma fos batejada en honor a l’il·lustre mestra nascuda a Cuba. Anys després, de nou aconseguiria, gràcies a la recollida de signatures, que la nova escola del carrer d’Irlanda fos anomenada Mestre Gibert, en homenatge al pedagog Enric Gibert i Camins -primer director de l’escola 26 de Enero, institució inaugurada poc temps després de l’acabament de la Guerra Civil, el curs 1942-1943, i actualment amb el nom Arc Iris. Ambdós mestres fundadors de l’escola Ignasi Iglésias. També, fou un dels mantenidors de l’ofrena floral a la tomba d’Ignasi Iglésias, situada al Cementiri de Sant Andreu de Palomar, fins i tot en els anys repressius de la dictadura del general Franco, fent-ho clandestinament en alguna ocasió. El seu instint captiu en homenatjar els grans poetes catalans com Jacint Verdaguer i Joan Maragall, a més de l’esmentat Iglésias, el feren mereixedor d’elogis de tota mena. La sala de consultes de l’Arxiu Municipal del Districte de Sant Andreu duu el seu nom en reconeixement a la gegantina tasca de recopilar cartells, fulletons d’entitats i revistes que després faria donació a l’equipament municipal. Se’l solia trobar per les nits amb una bata blava -talment com si fos un operari d’una empresa pública- arrancant cartells que després dipositaria a l’arxiu del districte. Els anys setanta, vuitanta i noranta son ben representats a nivell de cartellisme i documentació gràcies a la seva tossuda tasca de recopilació. D’altra banda, solia recollir al local de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar exemplars del Sant Andreu de Cap a Peus, cada cop que sortia al carrer el butlletí veïnal, repartint-lo entre biblioteques i arxius públics i privats. Assidu lector de ca l’Ardiaca, l’hemeroteca de la ciutat de Barcelona. En fer les onomàstiques assenyalades dels vuitanta i noranta anys, a principis de juliol, era homenatjat pels seus companys de junta del CEII. Qui escriu aquestes ratlles va tenir el plaer de tractar-lo en mes d’una ocasió arrel de ser secretari durant un llarg temps de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar. No crec anar errat si expresso en nom de la l’actual Junta Directiva del CEII la gran pèrdua que significa la seva mort. Tot i això, en som continuadors de la seva tasca en pro de la recuperació de la memòria històrica. Casas no era historiador de professió, però actuava com si ho fos, atès tenia una ment prodigiosa i això el feia mereixedor d’esdevenir un cronista local de primera categoria. Des d’aquestes humils ratlles volem expressar el nostre més profund condol a familiars i amics.

Pau Vinyes i Roig

Commemoració del final de curs 2011-2012 del CEII. Salvador Casas -assegut a la dreta- rodejat dels membres de la junta directiva / JORDI ESPLUGAS