EL LLIBRE HA PARTICIPAT EN LA CONVOCATÒRIA DELS PREMIS DE LA GENERALITAT PER A LA PROMOCIÓ DE L’ÚS DEL VALENCIÀ DE L’ANY 2025
En aquest llibre s’utilitza l’ús genèric del masculi basant-se en la seua condició de terme no marcat en l’oposició masculí/femení, aixó implica que no hi ha denotació de discriminació sexista.
Edita:
Associació Cultural Foguera Avinguda de Loring-Estació
“SANTO” és un treball inèdit realitzat per la nostra delegació de Cultura Llibret, amb la col.laboració de Agustín Medina, Santiago Linares, Manolo Matas, Armando Parodi, Alfredo Campello del Arxiu Històric Municipal d’Alacant (AMA)
Conselleria d’Educació, Cultura Esport de la Generalitat Valenciana Regidoria de Cultura de l’Excel·lentíssim Ajuntament d’Alacant
Arxiu Històric Municipal d’Alacant (AMA)
Agraïments:
Agustín, Santiago, Manolo, Armando i Alfredo per la seua generositat. Susana Marilín per la seua complicitat. Zerezo per la seua implicació. Isidre-Vicent per la seua genialitat. Amparo i Miguel per la seua paciencia. Ofibook (Dani i kike) per la seua professionalitat.. Pepe, Rosario i Loli, simplement gracies per tot. a les empreses cases comercials, que han fet possible aquest llibre.
No està permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibret, ni el seu tractament informàtic, ni la transmissió per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o altre mitjà, sense permís previ de la Associació Cultural Foguera Avd. de Loring-Estació. Dirigeix-te a la nostra associació si necessites fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra avingudadeloringestacio@gmail.com
Donar suport a la protecció del copyright, estimula la creativitat, defensa la diversitat en l’àmbit de les idees el coneixement, promou la lliure expressió i afavoreix una cultura lliure.
La Foguera Avda. de Loring-Estació no
SANTO
JOAQUÍN I LES SEUES FOGUERES per Manolo Matas
JOAQUIN SANTO SEMPRE EN EL RECORD per Santiago Linares
JOAQUÍN SANTO. OBJECTIU, MINUCIÓS... I AMIC per Armando Parodi
JOAQUÍN SANTO, DIVULGADOR I ALICANTINISTA per Alfredo Campello
JOAQUIN SANTO MATAS per Agustín Medina Santiago Linares
AGUSTÍN EN EL VELL ARXIU MUNICIPAL per Joaquín Santo Matas
Joaquín i les seues fogueres
Manolo Matas
Nombre del artículo
Rambla 10. Dia 23 de juny de qualsevol any 60’ o 70’. Era una vesprada especial. Sobre les estovalles, pastissets de ceba del forn de Sant Nicolás, pastís de la pastisseria Seguí, orxata de Peret, més coses, però aquestes per a mi eren les millors en la berenada familiar a casa del meu cosí Quinín abans de la cavalcada de la província, una casa sempre oberta a la família.
Els seus pares, els meus, alguns familiars, tots els anys esperàvem en les finestres per a veure passar als festers dels pobles que portaven a la capital les seues tradicions i les seues festes. El “Pa Beneït”, sobre el cap dels de la Torre de les Maçanes, els arcabussos, la pólvora i els seus vistosos vestits que portaven des d’Alcoi, Xixona, Elda, Crevillent tants uns altres, els productes i eines de l’horta d’Oriola, els barrils dels colliters de les zones de vins, de Monòver, del Pinós, els pescadors dels ports,…amb la música i els seus balls populars al carrer. A la Rambla no cabia una agulla per a veure aquesta cavalcada senzilla, que encara no es deia ni Desfilada Folklòrica, ni Internacional, però que era enormement entranyable.
Article de Joaquin en la Revista Festa de l’any 1999, dedicat a la figura de Remigio Soler. Foto Manolo Matas.
Llibre editat per la Diputació d’Alacant l’any 2011 sobre la figura d’Enrique Lledó. Foto Manolo Matas.
En la presentació del llibret publicat per la Foguera de Calvo Sotelo, dedicat a l’artista Remigio Soler. Foto Manolo Matas.
Portada del llibret de la Foguera Calvo Sotelo 2017. Foto Manolo Matas.
Presentació del llibre dedicat a la figura de Pericás. Novelda 2018. Foto Manolo Matas.
Joaquín no li la perdia mai, els preliminars tampoc. Sempre va tenir bon apetit… un afecte enorme a tot l’alacantí. El seu gran coneixement d’aquesta terra el va portar amb el temps a ser sol·licitat en nombrosíssims esdeveniments i com no, en les Fogueres. Sempre va col·laborar amb els qui li ho van demanar, comentarista, membre del jurat, llibrets, publicacions de fogueres i barraques, revistes oficials,… Innombrables iniciatives culturals figuren als seus arxius.
Alguns anys treballàrem junts en aquests temes, ell amb la paraula, jo amb les imatges.
Tinc molts bons records dels monogràfics sobre els grans pintors d’aquesta terra, Enrique Lledó i Remigio Soler, que elaboràrem per a la revista oficial Festa i la comissió de la foguera Calvo Sotelo, ja en 2022, poc abans que ens deixara, el que va dedicar la Foguera Diputació-Renfe al ferrocarril a Alacant. Totes van resultar molt interessants.
Presentació del llibre dedicat a la figura del pintor Perez Gil en l’Àmbit Cultural d’El Corte Inglés. Foto Manolo Matas.
Conferència sobre la figura de Vicente Ramos, realitzada en la Universitat d’Alacant. 2019. Foto Manolo Matas.
Conferència realitzada a Caudete sobre la figura del pintor Perez Gil. Foto Manolo Matas.
El meu afectuós agraïment a la comissió d’Avinguda de Loring-Estació i a Santi Linares especialment, per la seua afectuosa iniciativa, dedicant el llibret d’enguany a un alacantí com Joaquín Santo.
Joaquín va dedicar molt de temps treball a Alacant, a la seua història, la seua cultura, a les seues festes.
Estaria bé que un carrer de la seua ciutat, a la qual va dedicar una bona part de la seua vida, portara el seu nom.
Seria un tribut preciós que sense dubte es mereix.
Alacant li ho deu. A vore si Sant Joan ens dona un cop de mà.
Primavera 2025
Conferència realitzada l’any 2022 sobre la figura de Ruperto Chapí. Foto Manolo Matas.
Presentació del Llibret de la Foguera Diputació Renfe. Foto Manolo Matas.
Algunes de les invitacions de les presentacions realitzades per Joaquin Santo. Foto Manolo Matas
Joaquín Santo sempre en el record
Santiago Linares Albert
Aquesta és la sensació, de temps suspès després de més de dos anys de la seua absència, incredulitat davant la seua primerenca desaparició. Són molts els records i moments compartits, difícils de resumir en unes línies. Afortunadament Joaquín ens va deixar per escrit abundant constància de la seua labor que ara podem repassar bussejant en diferents fons documentals.
En un article publicat en el llibret de la Foguera Sant Blai-La Torreta 2013, Joaquín es preguntava pel significat de la paraula “Cultura”, després de comprovar que existien més de cent cinquanta possibles definicions. I afirmava: “Jo, particularment, em quede amb la llegenda que figurava a la portada del quadern que utilitzàvem al col·legi dels Maristes: ‘Amb la ploma m’òbric pas’, quasi mai pel camí de la prosperitat econòmica”. Així va ser la trajectòria del nostre amic, una persona humanista, interessada per l’art, la història, literatura, música i filosofia, matèries que li produïen una íntima satisfacció. Gaudi que veia augmentat si ho podia compartir amb les persones pròximes, per poc que aquestes mostraren una mica d’interès. Aquesta transmissió de coneixements la realitzava a través dels seus escrits i de les seues innombrables conferències, xarrades i presentacions. En elles es mostrava com un gran comunicador, atrapava als espectadors amb la combinació de dades rellevants i amenes curiositats que alleugerien el to de l’exposat portaven a la sorpresa i el somriure als seus oients.
Joaquín tenia una base sòlida per la seua formació d’historiador, la seua innata curiositat i la labor pacient d’investigació i consulta de fonts d’informació en arxius biblioteques. Unit als seus contactes personals amb diverses personalitats de la cultura alacantina als quals havia tractat al llarg de molts anys.
La nostra relació es va iniciar a les dependències de l’Arxiu Municipal, proporcionant-li toms de periòdics, llibres i altres documents que li feien falta per a una investigació que portava en marxa, tant per a un llibre com per a una conferència o article que li havia demanat algun col·lectiu ciutadà. Així era de rigorós, les dades exposades havien d’estar contrastats.
Amb la millora dels fons gràfics de l’arxiu, la seua catalogació i digitalització, va poder tenir al seu abast aquests documents imprescindibles per a il·lustrar una xarrada o publicació. Joaquín era conscient del valor de les imatges, com a acompanyament però també com a font d’informació històrica.
Però el contacte no es limitava a aquesta labor, sinó que la conversa sorgia espontània, entorn de l’investigat o a qualsevol altre assumpte de l’actualitat de la nostra ciutat. Xarrada a la qual a vegades se sumaven altres investigadors o usuaris de l’arxiu i que Joaquín amenitzava amb els seus tocs d’humor. Aquesta relació al principi professional es va convertir en amistat compartida per altres contactes comuns.
Gràcies a Joaquín vaig poder formar part de l’equip de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert durant huit anys, al consell de redacció de les revistes Canelobre El Salt. Una molt bona experiència que em va permetre conèixer altres maneres de treballar la cultura. Allí vaig poder comprovar la il·lusió de Joaquín per aquest projecte que va culminar amb la nova seu de la Casa Bardín, al número 44 del carrer Sant Ferran. Un espai excel·lent que permetia desenvolupar les diverses activitats internes externes de la institució. Compartírem bons moments i altres no tant com la seua incomprensible eixida d’aquell projecte que tant li il·lusionava. Però el temps va posar a cadascú al seu lloc el nostre protagonista va continuar investigant divulgant la cultura en forma de xarrades, articles i llibres.
La col·laboració de Joaquín amb el món de les Fogueres de Sant Joan ha sigut molt fecunda, i es va prolongar durant més de quaranta anys, com s’ha posat de manifest a l’article extens d’aquest llibret. Una aportació fonamental a la cultura de la festa, reivindicant els aspectes artístics, històrics, literaris i costumistes relacionats amb aquestes celebracions. Millorant la qualitat dels llibrets als quals prestigiava amb els seus articles i presentacions.
Després del període de la pandèmia Joaquín va continuar freqüentant l’Arxiu Municipal a la recer-
ca d’informació per a les seues xarrades a la Seu de la Universitat d’Alacant. Una manera de continuar difonent la nostra cultura, reivindicant la labor de diverses personalitats de la nostra província que afortunadament han quedat reflectides en un llibre editat per la Universitat. Al mateix temps cercava informació per al seu llibre dedicat a l’arquitecte José Ibáñez Baldó, que va poder vore publicat uns mesos abans de la seua defunció. Record el seu somriure quan ens va portar a l’arxiu l’exemplar amb una dedicatòria molt afectuosa.
La seua obra roman en arxius, biblioteques i hemeroteques a l’abast de qualsevol interessat i el seu grat record de bona persona ens acompanya en la nostra quotidianitat.
Joaquín Santo. Objetiu, minuciós... i
amic
Armando Parodi Arróniz
Pensar en Joaquín Santo Matas i a escriure sobre ell es converteix en una curiosa paradoxa. No em resulta fàcil fer-ho sobre la meua relació amb ell perquè no va ser ni tan extensa ni tan intensa, però alhora, podria dir tantes tantes coses perquè, malgrat això, va marcar profundament la meua vida. Així que aprofitaré l’oportunitat de ferho i ho intentaré transmetre en aquestes pàgines dedicades a ell, li ho dec.
No recorde exactament quan on vaig tenir la fortuna de saludar-li per primera vegada, però de seguida em vaig adonar que era una d’aquestes escasses persones de les quals la sensació que perceps és de conèixer-la des de sempre. Havia
passat ja la seua etapa de diputat en les Corts Valencianes, molt probablement seria en l’Arxiu Municipal d’Alacant, A.M.A., al qual si no recorde malament estava vinculat d’algun mode, i jo aprofitava qualsevol buit per a investigar en el que encara ni jo mateix sabia que anava a ser el meu primer llibre, així que coincidia bastant amb ell.
Atès que en aquesta mateixa època, els primers anys dos mil, jo vivia immers en la meua primera etapa en la Delegació de Cultura de la llavors Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan, avui Federació, vaig tenir oportunitat d’oferir-li participar de jurat en el Certamen de Llibrets en l’ExJoaquín
Armant Parodi Joaquin Santo, en la presentació de la publicació Alacant Art i Foc.
Joaquin va realitzar en pròleg del llibre Alacant Art Foc. 2010.
posició del Ninot. Es percebien ja algunes de les moltes virtuts que acompanyaven a Joaquín, la seua disponibilitat incondicional, la seua empatia, la seua objectivitat i minuciositat, les ganes d’establir llaços d’amistat, ganes que em va contagiar, sentint-me molt còmode amb ell des del primer dia que li vaig tractar, tal com avançava abans, com si li coneguera de molt de temps arrere. Més avant, la seua participació en certàmens dirigits per mi des de la Comissió Gestora es va fer bastant habitual, sempre sense pegues, accedint a la primera sent un més, encara que no podia evitar ser referència a l’hora de donar les seues observacions i opinions, perquè la seua solidesa de criteri era àmpliament coneguda.
L’any 2003 tots dos iniciàvem nova etapa, jo en l’Assessoria de Cultura de la Comissió Gestora, la qual cosa m’alliberava un poc per a intensificar la meua investigació, i Joaquín al capdavant de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Cada vegada que coincidia amb ell a l’Arxiu Municipal, en alguna de les meues visites a l’Institut en les quals aprofitava per a saludar-li, perquè sempre que estava em rebia de grat, o en algun dels seus actes culturals multitudinaris, perquè la seua estirada era verdaderament sorprenent, sempre em preguntava com anaven les meues investigacions em va començar a inculcar la possibilitat de donar-li forma de llibre, quan inicialment només anaven a ser tres lliuraments de llibret per a una de les comissions de foguera més capdavanteres en l’època. Record en concret una conferència que va donar al Casino d’Alacant, que vaig haver d’escoltar-la dempeus ja que estava abarrotat el saló, una cosa habitual a les intervencions culturals de Joaquín, alguna cosa que sempre m’ha causat una mescla d’admiració i sana enveja.
Al final, va quallar la idea de donar-li forma de llibre i, com no podia ser d’una altra manera, li vaig oferir que m’ho prologara, una cosa a la qual no solament va accedir, sinó que per a la meua sorpresa em va donar les gràcies efusivament. Una personalitat de la cultura alacantina donant les gràcies a una persona que no havia publicat més que articles i organitzat certàmens, sense més transcendència que l’àmbit fester i poc més.
Arribat 2009, jo ja estava desvinculat de la Comissió Gestora, encara que òbviament em mantenia dins del món de la Cultura, tant en el que concernia a Fogueres com també al meu altre tema, Nova Tabarca, on són les meues arrels, alguna cosa que, per cert, com a Joaquín em va conèixer i va saber
el meu cognom va donar per fet, no sense raó, interessant-se també per les meues activitats relacionades amb el nostre barri insular. Però aquest any 2009 va arribar també per a Joaquin una dolorosa i injustificada destitució en la seua magnífica labor al capdavant de l’entitat cultural de la Diputació Provincial que dirigia. Interessos personals, més que polítics, sense cap criteri i només cercant tracte de favor, que ja la premsa de llavors va arreplegar no sense la contundència que deguera, van interrompre una labor impol·luta que estava enriquint la cultura alacantina any a any. Sempre recordaré la conversa que vam mantenir, de nou a l’Arxiu Municipal, en la qual vaig empatitzar amb Joaquín i la seua indignació com mai m’havia ocorregut amb ningú, i sé que ho va apreciar va valorar. Joaquín a vegades era tan transparent que parlava fins més del prudent, sense malícia però amb l’objectivitat que li caracteritzava, encara que en aquest cas l’afectara personal professionalment a ell. I va tenir un detall que no oblidaré, perquè em va dir que això no canviava el seu compromís amb mi i amb el meu llibre, tenint fins i tot la iniciativa de, conjuntament amb la comissió de la foguera destinatària d’aquesta trilogia origen del llibre, el primer lliurament del qual també va prologar, ajudar a cercar patrocini per a la seua publicació.
Com sempre, fent ús de la seua vasta cultura, començava el pròleg del meu llibre amb unes cites que m’agradaria rescatar, per a veure amb quina facilitat innata Joaquín enfocava allò de què volia parlar. Tots els que hem tingut la fortuna de conèixer a Joaquín reconeixem immediatament la seua personal manera d’expressar-se, com en aquestes primeres línies del pròleg d’Alacant. Art Foc:
«El filòsof José Ortega y Gasset afirmava “dis-me com et diverteixes i et diré com eres”, mentre el corpulent escriptor londinenc Chesterton deia que “divertit no és el contrari de seriós sinó d’avorrit”. Comente tot això perquè l’ésser humà necessita per a la seua supervivència de la festa, que va estretament unida a l’esdevenir dels pobles, sovint analitzats en funció de la seua manera d’interpretar-la, la qual cosa no fa per a res banal o secundari el seu estudi. I serà Ortega qui parle de la raó històrica i que l’home no té una naturalesa sinó una història. I aquesta marxa alhora unida als moments d’oci, convertit en assoliment per a la humanitat des d’aquell llunyà 1886 en què aconseguira la jornada laboral de vuit hores als Estats Units, perquè l’obrer necessitava dividir el dia en tres parcel·les d’igual temps per al treball, el somni l’esplai.
Estudiar la història de la festa civil per a un alacantí, a la llum de la veritat, segons el just criteri de Ciceró, és fer-ho sobretot de les Fogueres de Sant Joan, i a més a més des del rigor i d’una manera exhaustiva per a que resulte creïble».
Em permet rescatar unes línies més de l’extens pròleg, que no té desaprofitament, perquè cada paraula continua transmetent l’esperit comunicatiu i la didàctica de Joaquín, en afirmar que «fins ara s’ha pecat molt del treball d’hemeroteca, revisant periòdics i publicacions menors, copiant d’ells sense més, quan la paraula escrita no és dogma els errors i contradiccions abunden, trobant-se a faltar la constatació de la dada així com l’aprofundir als continguts». I rematava el raonament afegint: «Ja ho va dir Tagore fa molts anys: “El corrent de la veritat s’escampa pels canals dels errors”». Joaquín Santo en estat pur, que a continuació abocava amb la seua sapiència el millor resum que he llegit de la situació sociopolítica que vivia Alacant en el moment de la fundació de les Fogueres.
Era típic en Joaquín que sempre trobara el comentari, la dada o la cita més adequada o oportuna, i aprofitara qualsevol pretext per a això. Un clar exemple, sense eixir del mateix pròleg, quasi finalitzant el mateix, el tenim quan esmenta els meus estudis de metge, en afegir que «galens ja va haver-hi en l’etapa primigènia de les festes fogueriles, cas del primer president de Plaça de Chapí, Ramón Guillén Tato, fill del pintor i constructor de fogueres Heliodoro Guillén Pedemonti, o de José Estruch Ripoll i Ángel Pascual Devesa, tots dos presidents de la Comissió Gestora al 1931 i 1936 respectivament». I que «un gran científic
Presentació del segon lliurament de la trilogia Alacant Art i Foc, adaptada al sistema de lectoescriptura Braille en l’ONCE.
que tant va aportar al món de la Medicina com Louis Pasteur, afirmava que si no coneixia una cosa, la investigava». Com no estar orgullós i agraït que el meu primer llibre continga unes línies tan notables.
El llibre es presentaria al maig de 2010 a la sala cultural dels coneguts grans magatzems de la nostra ciutat, amb àmplia cobertura mediàtica, en la qual sens dubte va influir que, òbviament, no podria ser millor introduïda la seua presentació que amb paraules de Joaquín Santo Matas. Record que a penes portava unes anotacions en un parell de folis i, no obstant això, va desenvolupar una autèntica ponència que lamentablement no conserve, encara que sí el seu reportatge fotogràfic, part del qual acompanya a aquest article.
L’impuls el suport de Joaquín no es va quedar ací, participant també en quants actes relacionats amb el llibre i la trilogia de llibrets eren organitzats per la comissió de la foguera destinatària d’aquests, com és bon exemple el que arreplega Elperiodic.com del dia 26 de maig, en la presentació, el dia anterior, del segon lliurament de la trilogia adaptada al sistema de lectoescriptura Braille: «Joaquín Santo, en representació de l’ A.M.A. va fer la introducció de l’acte, recordant la seua relació personal amb els invidents als alacantins il·lustres amb problemes de visió».
Un parell d’anys després de la seua injusta destitució, Joaquín ocuparia uns anys, més que merescudament, el càrrec de l’Assessor de Cultura de Pre-
sidència de la Diputació d’Alacant, seria nomenat membre de la Comissió Científic-Artística del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, i al novembre de 2014 serien per fi reconeguts els seus mèrits en ser nomenat per unanimitat Acadèmic Corresponent de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. Immediatament que ho vaig saber em vaig posar en contacte amb ell per a expressar-li la meua més sincera felicitació perquè a la fi es feia justícia històrica amb ell, i record el seu agraïment i com es notava en les seues paraules la satisfacció que sentia. Joaquín era transparent. Cada vegada que a Joaquín se li atorgava un premi o distinció, com al 2015 quan se li va concedir el Premi Hermes Comunidat Valenciana a la Comunicació, per la seua labor divulgadora de la Cultura durant quatre dècades en premsa, ràdio i televisió, m’alegrava molt sincerament i així li ho manifestava quan tenia l’oportunitat de contactar amb ell.
També Joaquín, sempre que hi havia motiu o ocasió, va continuar mostrant-me el seu suport incondicional. Portaré com a exemple que aquest mateix any 2015 publicava un article el Diari Información del dia 1 de juliol, amb el títol Tabarca i les Fogueres, que començava així:
«El diumenge 21 de juny vaig coincidir com a jurat de Fogueres amb Armant Parodi, persona molt experta tant en temes tabarquins, on el cognom delata el seu origen illenc, com en assumptes relacionats amb la festa fogueril, investigant sobre tots dos molt i bé des de fa temps.
Doncs bé, Parodi em comentava que enguany li haguera agradat haver plantat foguera a Tabarca en complir-se mig segle d’aquella que es va alçar no es va poder cremar, en faltar bombers infraestructura de seguretat que garantira la cremà, el 29 de juny de 1965, festivitat de Sant Pere Sant Pau, durant les festes patronals de l’illa. Ho intentarà l’any pròxim».
Això al final no ocorreria, malgrat el seu suport moltes van ser les traves que se’m van posar, però és un clar exemple que demostra que, independentment del càrrec o càrrecs que ocupara, Joaquín sempre es va mostrar amb mi com un verdader i incondicional amic, i fins en certa manera reconec que m’aprofitava un poc d’això, perquè li enviava a persones que cercaven garantia de qualitat en qui els fera articles o xarrades, i només amb la meua referència Joaquín acceptava col·laborar. El seu tracte era exquisit especial, i com un altre exemple personal, sent coordinador i programador de concerts a l’Auditori de la Diputació Provincial d’Alacant, ADDA, em vaig posar en contacte amb ell cercant una nova sala per a poder impartir xarrades, em va citar al seu despatx i em va guiar en una autèntica visita VIP pel centre. Sempre tenia temps per a mi, i això li ho agrairé tota la vida, unit al fet que en bona part gràcies a ell he continuat la meua labor d’investigació promoció de la cultura alacantina. Puc dir, sense por d’equivocar-me, que Joaquín va ser el meu padrí cultural.
Als últims anys era fidel seguidor dels cicles que va coordinar per a recuperar la memòria d’alacantins il·lustres, a la Seu Universitària Ciutat d’Alacant, en la qual cada conferència era ple absolut, màscara inclosa quan va ser necessària, que Joaquín no podia dissimular l’incòmode que es trobava amb ella. I no m’estranya, en una persona dedicada a la divulgació la docència en la Cultura l’expressió corporal és bàsica, alguna cosa que Joaquín dominava a la perfecció. Encara em sembla veure-li cada vegada que entre a la Sala Rafael Altamira de la Seu Universitària Ciutat d’Alacant, que rebentava en l’acte d’homenatge que es va dur a terme, poc després de la seua desaparició, en aquesta que va ser una de les seues cases durant tants anys, on bona part de l’abraçada que li vaig donar a María José, la seua dona companya de vida, era per a ell.
Joaquín Santo divulgador i alicantinista
Alfredo Campello Quereda
Asociació Cultural Alacant Vivo Associació Cultural Lloixa
Nombre del artículo
Col·laboracions realitzades per Joaquin en la premsa alacantina.
No recorde quan vaig conèixer en persona a Joaquín Santo Matas, però si que recorde el lloc. Va ser a l’Arxiu Municipal d’Alacant, lloc de trobada de tots els que per plaer, professió o necessitat ens dediquem a investigar i divulgar la història de la nostra ciutat. I del que estic segur és que va ser Agustín Medina el que ens va presentar.
Recorde que em va semblar una persona molt afable que no va dubtar en cap moment a entaular conversa amb mi sobre temes alacantins sense conèixer-me a penes. En aquells anys jo havia d’estar cercant informació sobre el barri de les Carolines o documents i informació per als meus articles quinzenals en premsa. O potser les dues coses a la vegada. No recorde de què vam parlar però segur que d’algun destacat personatge que donava nom a algun carrer d’Alacant.
Posteriorment vaig coincidir amb ell de nou en un grup de treball que es va crear en temps de l’Alcaldessa Sonia Castedo i el llavors regidor d’Estadística Adrián Santos Pérez. Aquell primigeni grup tenia com a fi revisar la llista de carrers franquistes de la ciutat i proposar nous noms per a aquests carrers.
A penes es va reunir tres o quatre vegades i no va aconseguir modificar el nom de cap carrer, excepte la del General Millán-Astray canviada en aquests anys però fora de l’actuació del grup de treball. En aquelles reunions cada membre va portar un llistat de carrers a revisar i algunes propostes per a substituir-les. Joaquín va aportar un llistat de personatges alacantins molt poc coneguts que
ell reivindicava tant en premsa com als seus cicles de conferències. He de tenir el seu llistat encara per casa. A més a més a la seua proposta recuperava la memòria de personatges soterrats per la llosa de quaranta anys de franquisme així com a diverses dones encara més oblidades. Recorde a més que a una de les reunions a la qual no va poder assistir em va demanar que defensara la seua proposta en la seua absència, alguna cosa que vaig fer, però com va comentar més amunt, de res va servir.
Joaquín era un excel·lent divulgador. Isidro Buades, recordat Cronista Oficial de Sant Joan em va dir una vegada que havia de donar a conèixer el fruit de les meues investigacions perquè si me’l guardava per a mi de res serviria tot el temps dedicat a aquestes perquisicions. Joaquín divulgava sense parar en premsa, televisió i diverses publicacions tot el que havia esbrinat sobre il·lustres no tan il·lustres personatges alacantins.
Des d’aquell primer article seu, que si no recorde malament tractava sobre el capità Ramón Lagier, fins a la seua última obra sobre l’arquitecte Iváñez Baldó, Joaquín no va parar de divulgar la nostra història i de reivindicar la memòria dels nostres comprovincians. I a més ho feia molt bé, d’ací el títol del meu article. Per a escoltar a Joaquín era necessari tenir a prop una llibreta per a apuntar totes les dades que aportava quan es desviava del tronc de la seua xarrada i ascendia per branques que donarien peu a altres
xarrades diferents. Sabia col·locar les anècdotes i les dades curioses que feien entretingudes les seues conferències.
Joaquín María José vivien a Sant Joan a penes a dos carrers de la meua casa i era freqüent creuar-me amb tots dos per la Rambla. A més, el desaparegut Museu Fernando Soria on Joaquín va treballar durant alguns anys estava també molt a prop pel que em solia creuar amb ell sovint. Com a bon santjoaner d’adopció va participar en diversos llibrets de festes del poble va col·laborar amb l’Associació Cultural Lloixa de Sant Joan a la qual pertany en dues ocasions. La primera va ser al 2015 amb motiu de la publicació del seu llibre sobre la Societat del Canal de l’Horta i la segona al 2018, data pròxima al 120 aniversari de la mort d’Eleuterio Maisonnave. D’aquelles dues conferències ens queden les fotos així com la seua dedicatòria al Llibre de Signatures de l’associació que reproduïm en aquestes pàgines.
Al seu últim llibre, dedicat a l’arquitecte xixonenc Iváñez Baldó, vaig col·laborar breument facilitant-li els plans de l’antiga fàbrica de Torrons El Llop 1880 que es trobaven en l’arxiu de l’empresa.
El llibre va ser presentat per primera -i última vegada- al Teatret de Xixona i, sense saber-ho en aquell moment, seria l’última vegada que veuria a Joaquín. Vaig marxar abans del final de la conferència sense acomiadar-me
Participació de Joaquin en la xarrada de la Societat Canal de l’horta l’any 2015.
Dedicatòria amb motiu de la seua participació.
perquè tenia una cita ineludible i, com la xarrada anava a repetir-se a Alacant, podria quedar-me fins al final la pròxima vegada xarrar del llibre amb Joaquín, alguna cosa que, com sabem, mai va ocórrer. Els assistents a aquella presentació tenen el luxe de ser els únics que tenen el llibre dedicat per l’autor a penes unes setmanes del fatal desenllaç.
Em vaig assabentar de la defunció de Joaquín per Whatsapp. La notícia publicada com a “última hora” per la premsa en la seua edició digital va córrer com la pólvora per les xarxes socials i pels programes de missatgeria instantània dels telèfons mòbils. Molts de nosaltres no sabíem del delicat estat de salut de Joaquín i desconeixíem com s’havien desencadenat els esdeveniments amb terrible velocitat.
Amb la seua marxa se’ns va un home divertit, replet d’anècdotes i un alicantinista enamorat de la seua terra que fugia dels estereotips rancis de l’alacantí cercant un camí diferent per a defensar el nostre i als nostres. Però a més a més se’ns va ser un gran divulgador del qual alguns vam aprendre a contar la història de la nostra ciutat.
Joaquín Santo, divulgador i
Joaquín dedicant a la Associació Cultural Lloixa en agraïment a la seua invitació a partipar en la xarrada.
Joaquín Santo Matas.
Agustín Medina Ramos I Santiago Linares Albert
Nombre
L’INTEL·LECTUAL I LES FOGUERES
Una aproximació a la figura d’aquest entranyable personatge alacantí, Joaquín Santo Matas, que mai es va desvincular de les nostres Festes del Foc, involucrant-se des dels anys setanta al món de diferents comissions de fogueres, sempre ens va donar el seu particular punt de vista sobre la cultura, els alacantins, les arrels de les nostres festes, etc.
Tots els anys, durant aquestes dècades apareixen les seues col·laboracions als llibrets de diferents comissions de fogueres i barraques, així com a les revistes oficials, etc.
Va ser membre de Jurats de Fogueres, de Ninots, de Barraques, de Carrers Engalanats fins i tot també de l’Elecció de la Bellesa del Foc, del qual va formar part en diferents ocasions, nomenat bé per la Comissió Gestora, la Federació de Fogueres o per l’Ajuntament. Durant quatre dècades va lluitar per la recuperació oficial del terme “Bellea del Foc”, ja que sempre va considerar un error la denominació oficial de Bellesa del Foc, ja que xocava amb la utilització majoritàriament dels alacantins com a “Bellea”.
Estimava la investigació i la divulgació, aquestes activitats van ser les que més va destacar i per la qual cosa va ser conegut benvolgut pels alacantins. Va signar innombrables articles en Información, La Verdad, Hoja del Lunes diverses revistes. Joaquín Santo que va nàixer a Alacant l’11 de setembre de l’any 1953, va viure les festes de les Fogueres de Sant Joan com a millor va voler o va saber, però sempre amb el seu gran amor pel seu Alacant.
Va estudiar Filosofia i Lletres, branca d’Història, va exercir la docència al col·legi Jesús i María, va publicar diversos llibres d’investigació històrica, així com capítols d’obres col·lectives.
És a partir de 1979 quan comença les seues col·laboracions als llibrets, als diaris anteriorment citats, etc. Al 1982 edita el seu primer llibre en col·laboració. Des de 1983 va redactar gran nombre de publicacions sobre Alacant la seua província, com al 1999: “Alacant pas a pas”, per a l’Agència Valenciana de Turisme.
Va ser Diputat a Corts Valencianes, entre 1983 i
1991. Va ser el primer president de la Comissió de Sanitat, així com portaveu de Cultura.
Fins al 1999, publicava més d’un centenar de treballs de recerca històrica, assajos i crítica d’art en diferents periòdics i revistes. Va ser coordinador literari de totes les edicions del llibre “Alacant Estil”, una publicació editada per l’Ajuntament d’Alacant destinada per a regalar a les visites protocol·làries, unes obres amb les que es pretenia donar a conèixer el més representatiu d’un Alacant dinàmic, una urbs que combinava perfectament la seua faceta turística amb la de serveis, i on apareixen testimoniatges de personalitats il·lustres vinculats, a aquesta terra singularment acollidora.
En aquestes publicacions Joaquín Santo col·laborava amb articles com “S’ha dit d’Alacant”, sobre els personatges veus que escrivien, diuen, citen a la nostra ciutat; un altre article: “La petjada artística”, sobre els edificis i monuments que han anat deixant les diferents civilitzacions al seu pas per les nostres terres; un altre article seria: “Velles lloances a l’hivern alacantí”.
Va ser membre del Consell de Redacció de la revista Canelobre publicada per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert. També va ser patró de la Fundació d’Estudis Medievals Jaume II de la Universitat d’Alacant.
Joaquín Santo sempre
També va coordinar o va ser vocal de la revista Festa, en diverses etapes, per exemple als anys 1998 i 1999 en 2009 i 2010. Va ser publicista, va pertànyer a Juntes Directives d’entitats com l’Ateneu d’Alacant, l’Associació Espanyola d’Amics dels Castells, el Real Liceu Casino d’Alacant, el Rotary Club, etc.
Entre 2003 i 2009, quasi set anys va passar a ser el director de l’I.A. C. Juan Gil Albert. Va col·laborar amb el Patronat Municipal de Cultura així mateix va ser assessor de la nostra Diputació Provincial, i d’altres ajuntaments com el d’El Campello.
Va participar al Patronat de l’Església de Santa María, com a jurat d’Art comissari de diverses exposicions, va col·laborar repetides vegades amb la Setmana Santa Alacantina.
Va destacar com a conferenciant va coordinar diferents cicles de conferències. Va ser membre del Consell Valencià de Cultura i de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana.
A la Seu Universitària Alacantina va coordinar fins a sis cicles de conferències per a recuperar la memòria de diferents “Alacantins il·lustres”, el primer el curs 2017-2018, el segon 2018-2019, el tercer 2019-2020, el quart 20202021, el cinquè 2021-2022, Joaquín Santo va morir el 2 de novembre 2022, per la qual cosa l’últim cicle que ja el tenia organitzat 2022-2023 no es va celebrar i va culminar amb la presentació d’un llibre publicat per la Seu Universitària Alacantina titulat “Altres Alacantins Il·lustres”.
Comprovem, com escriure recordant a l’amic, a l’escriptor, a l’historiador… era fer-ho sobre Alacant i els alacantins, perquè any rere any recordant la figura de Joaquín, tractant d’acostar-nos a la impossible recopilació de tots els seus articles, en premsa, revistes i a les seues innombrables conferències… passava per la nostra memòria tota la història d’Alacant i la seua província.
La vida, la festa, la política, la cultura, s’entremesclen i acompanyen al nostre personatge en aquesta travessia, aquesta aproximació a la seua vida als temps que li van tocar viure.
Nosaltres farem particular incidència als seus articles publicats als llibrets de Fogueres i Barraques així com a les revistes oficials de fogueres els seus articles relacionats amb el tema que tractem.
Amb un encapçalament tractem de sintetitzar cada any, una associació de moments, representats amb un lema, un títol amb el qual reflectir algun monument o circumstàncies claus d’aquestes festes, als quals es resumiren condensaren instants i esdeveniments ja històrics.
1973-1974
FOGUERES DE SANT CHUAN!
En una ciutat de 213.469 habitants Francisco García Romeu fiscal cap de l’Audiència accedia a l’alcaldia el 20 de setembre de 1973. De la seua etapa d’alcalde cal citar la realització de les Places de Topete i de Sant Cristòfol, així com l’inici d’una gran via, l’avinguda de la Costa Blanca, que des de l’Albufereta connectava amb el Cap de l’Horta.
La festa dels Fogueres es denominava de San Chuan perquè la Comissió Gestora i els foguerers més avesats, deien que la denominació de la festa s’escrivia en ALICANTÍ i no en valenciá… ? El 3 d’agost de 1974 s’inaugurava el Pavelló Municipal d’Esports, l’Estadi Rico Pérez, de l’Hèrcules Club de Futbol i un mes més tard, l’Aula de Cultura de la Caixa d’Alacant i Múrcia (CAM), després de la fusió de la Caixa d’Estalvis del Sud-est amb diverses Caixes de la Província.
La Festa cada vegada estava més despersonalitzada en el seu conjunt, amb un total enaltiment del seu president Sr. Tomás Valcárcel, al qual per aclamació se li va atorgar el títol de President d’Honor Perpetu, se li concedia el primer emblema d’or i brillants.
En un altre Ple de Fogueres celebrat el 29 de gener de 1973, s’adoptava per aclamació i unanimitat l’acord de concedir l’Emblema d’Or Brillants de les Fogueres de Sant Joan, així com Placa de Plata, al cap de l’estat Francisco Franco, l’import de l’Emblema de “la Placa”, va ser sufragat per parts iguals per barraquers i foguerers.
El 4 de juny de 1973 prenia possessió l’almirall Luís Carrero Blanco com a nou president del Govern. El 20 de desembre patia un atemptat mortal. Un artefacte explosiu, accionat al pas del seu cotxe oficial, feia volar per l’aire el vehicle causant-li la mort en l’acte, l’organització terrorista ETA, s’atribuïa l’autoria de l’atemptat. Carlos Arias Navarro li substituïa al càrrec.
El 30 de novembre, la quarta Guerra àrab israeliana, provocava la denominada “Crisi del petroli”, el govern espanyol, adoptava mesures econòmiques restrictives, per a pal·liar els efectes de l’elevació dels preus dels carburants.
Joaquín
El 18 de novembre de 1974 moria Paco Hernández un gran alacantí, la seua vida va discórrer entre Fogueres, pintures, teatre, escenaris, pobles i gents. Va pintar altars, casinos, salons, l’any 1929 va realitzar amb Gastón Castelló dues fogueres, la d’Alfons el Savi: “L’amor a través dels temps”, i la de la Plaça del Pont: “El que serà el Benacantil”, que va tenir un èxit estrepitós i amb la qual van aconseguir el segon premi, 750 pessetes en plata, Alacant sencer va desfilar per allí, i la gent de la foguera, del barri, el van passejar duent-lo al bè, com es feia llavors als famosos toreros.
Hernández va fer riure a tres generacions, amb les seues obres de teatre en valencià, comèdies com “El ximple del panerot”, “Deixam la dona Pepet”, “L’alcalde de Favara”, “Es canvia moto per sogra” tantes tantes altres, però sobretot el seu gran èxit “Benacantil”, humorada folklòrica, dividida en dues parts setze quadres obra d’Antulio Sanjuan. Paco va mantenir durant anys les seues discrepàncies amb Tomás Valcárcel, pel vestit de “Núvia Alacantina”, al seu lloc va defensar fins al final el vestit de llauradora alacantina que era el típic de la ciutat de Xixona.
CONTE ALACANTÍ!
Joaquín Santo sempre va admirar a l’artista, a la persona de Remigio Soler, com a artista alacantí i com a constructor de fogueres per tota la seua obra religiosa en imatgeria i sobretot per la seua gran personalitat. Joaquín va escriure repetides vegades sobre aquest personatge, el va entrevistar el va fotografiar al seu taller de Benalúa.
La millor foguera de 1975 va ser “Conte alacantí”, i era la foguera oficial plantada davant del nostre Ajuntament a la Plaça del 18 de Juliol, el seu autor Remigio Soler, una de les millors fogueres de la història, la seua rematada va donar lloc en anys successius a moltes i variades imitacions.
Carlos Torres Marín, gran amant dels monuments fogueriles i president de la foguera Plaza 18 de Juliol va voler alçar davant de la “Casa del Poble” (com deia ell, al llibret, d’aquest mateix any) com a símbol de tots els alacantins una foguera oficial que fora una autèntica obra d’art, per a la qual va aconseguir el pressupost més alt fins llavors en les nostres fogueres 900.000 pessetes.
Una original “Palmera”, destacava com a rematada del monument, element aquest que ha sigut desenvolupat posteriorment per nombrosos artistes,
Joaquín
en 7 escenes, Remigio ens descrivia, a través d’aquest “Conte alacantí”, la nostra província, els nostres pintors i escriptors, els nostres més típics oficis, tradicions, destacaven grans panells, simulant talles sobre fusta en relleu mosaics apilaments, o acumulats, relleus grans, murals típics alacantins, que era el que a ell li agradava, (crear grans formes, que a la seua obra com a tallista o com a escultor no podia dur a terme), al voltant d’una part central on una cascada de ninots vestits amb els vestits típics de la Província, tocant instruments musicals, formant una torre humana (simulant els populars “Castellets”) rematada per aquesta palmera de traços tan originals, coronada per un gran cistell, on destacava el colorit d’uns grans fruits.
En fi un monument elegant, molt vistós, amb la seua estètica tan particular. Tot amb el colorit la lluentor, que li donava Remigio, el bon acabat, tot cuidat fins a l’últim detall gran escrupolositat. Una obra mestra. A l’ A.M.A. es conserva, un esbós d’aquesta foguera, fet a mà i signat per Remigio, que és dels més preciosos que es guarden als nostres fons alacantins, de “Fogueres”.
Enguany va haver-hi sorpresa amb el primer premi, Pascual Domínguez Pedro Soriano, deixaven sense premi a Ramón Marco i Ciutat d’Assís, antany imbatibles Pascual, per a Alfons El Savi, va sorprendre amb una foguera on la rematada, que representava, la creació de l’home per Déu, en una escena de la Capella Sixtina en el Vaticà, era tan gran com la base del monument, “La vida segueix igual”, era el seu lema, i va aconseguir el 1r premi.
El 2 de setembre de 1975 moria un altre gran alacantí l’arquitecte Juan Vidal Ramos, autor de la famosa poesia:
“Demane a la Faç Divina Estar sempre a Alacant En la nit de Sant Joan I tenir coca an tonyna Sistelleta de bacores I vaig veure de la Condomina…”
El 27 de setembre 1975 eren executats cinc membres d’ETA i del FRAP. Són executats malgrat les mobilitzacions internacionals a favor del seu indult. S’inicia una campanya de desprestigi del Règim Espanyol amb la retirada d’ambaixadors, l’assalt d’ambaixades espanyoles, concentracions protestes en diverses ciutats del món.
El 21 d’octubre 1975 Hassan II rei del Marroc enviava al Sàhara espanyol una columna formada per més de 300.000 civils desarmats, per a reivindicar la possessió d’aquest enclavament espanyol, aprofitant el clima de tensió política a Espanya els rumors del delicat estat de salut del General Franc.
EL 30 d’octubre de 1975, Joan Carles de Borbó assumia la Direcció de l’Estat, en aplicació de l’article 11 de la Llei orgànica. El 14 de novembre, es produeix l’Acord de Madrid on els governs del Marroc, Mauritània i Espanya signaven aquest pacte tripartit, pel qual Espanya retirarà les seues tropes lliurarà el territori del Sàhara als dos països africans signants. El Front Polisario Sahrauí comença la seua lluita per reconquerir la seua sobirania al territori cedit.
L’1 d’octubre tenia lloc a Alacant una manifestació de “adhesió a Franco” després de l’execució de “diversos terroristes d’ETA”. Francisco Franco Bahamonde, l’home que ha dirigit durant 36 anys, els destins d’Espanya mor a Madrid als 82 anys el 22 de novembre. Joan Carles I rei d’Espanya. Davant una nodrida representació nacional i internacional, es procedeix a la solemne proclamació de l’hereu de la corona, que jura davant les Corts Franquista, respecte i reconeixement als Principis del Moviment Nacional i a les Lleis Fonamentals del Regne. S’inicia la TRANSICIÓ.
CONTAMINACIÓ!
Remigio Soler va dur a terme dos anys seguits, les seues dues millors fogueres, a continuació es va retirar de la construcció d’aquests monuments.
Les seues dues millors composicions “Conte alacantí” i “Contaminació”, en anys de renovació evolució estètica, obres genials exemples de creació innovadora i personal.
El districte de Benalúa el seu president José Antonio Ruiz Valls, en 1976, van aconseguir que Remigio els plantés la seua última foguera, el seu comiat amb un monument que faria història, dins de l’estètica del nostre art efímer.
A la plaça de Navarro Rodrigo, en el seu encreuament amb el carrer Pardo Gimeno, van plantar la foguera més cara d’enguany, 900.000 pessetes, l’última de Remigio, “Contaminació”, va ser el seu lema, 1er premi, sense discussió de totes les categories, i una altra de les seues grans obres, per a la història, hem de destacar la seua estructura central, així com la seua coronació o rematada, plens d’original inspiració, creadora i innovadora.
La rematada de “Contaminació”, és antològica i alhora tan diferent de la de “Conte alacantí”, les dos tan admirables, belles harmonioses. Ens van cridar l’atenció per la seua vistositat, per la seua composició, la soltesa del seu conjunt, la neteja dels seus colors, el seu modelatge, del qual destaquem, belles formes que simulaven talles en relleu de fusta. En fi obres genials exemples de creació innovadora personal.
Al seu centre, destacava una gran figura, d’una estilitzada Mare de la Naturalesa, confeccionada, simulant un mosaic, de la qual partien uns ninots units, suspesos en l’aire, uns als altres, a la seua dreta animals, a l’esquerra unes vistoses majorettes (que en aquells anys causaven sensació, substituint a les tradicionals bandes de música), damunt d’aquesta peça central, una rica i daurada corona, sobre la qual rematant l’obra, unes formes blanques abstractes, i estilitzades, com movent-se, donaven al conjunt un estrany efecte embriagador i d’una inusitada moderna bellesa.
A Alacant es van produir nombroses manifestacions reclamant llibertat i amnistia. Es van crear, van anar sorgint les diferents Associacions de Veïns. El 3 de juliol de 1976, Adolfo Suárez, nou president del Govern. El 4 d’agost el Govern decreta una amnistia política i general per als delictes polítics comesos durant el règim anterior.
El 26 de febrer de 1976, Espanya abandona el Sàhara. El front Polisario, que no ha pres part en el procés descolonitzador, proclama La República Àrab Democràtica.
El 24 de gener quatre joves ultradretans assalten un despatx laboralista de CCOO assassinen a cinc advocats i fereixen a uns altres. La matança d’Atocha, succés que marca el punt de màxima actuació de les forces hostils al canvi polític, que malgrat les dificultats prossegueix avant.
A Alacant s’inaugurava l’edifici Riscal, amb el nom d’Aparthotel Alacant.
LA FESTA MES BELLA!
El 15 de juny de 1977 després de 41 anys els espanyols són convocats a les urnes per a triar als seus representants a les Corts, amb la participació d’un gran nombre de partits polítics. Van passar per Alacant tots els líders polítics, per a donar els seus mítings.
A l’Estat va guanyar la UCD, que formaria el 4 de juliol nou govern de la nació presidit per Adolfo Suárez. A Alacant va guanyar el PSOE, amb quatre diputats i a continuació la UCD amb també quatre diputats, amb un diputat del PCE.
El 25 d’octubre se signen els Pactes de la Moncloa, per a implicar en les tasques de govern al major nombre possible de forces polítiques, impedir que la greu crisi econòmica que afectava el nostre país, posés en perill la Transició pacífica cap a la Democràcia.
El 23 de juny es proclamaven en l’Audiència Provincial els resultats oficials de l’escrutini electoral del 15 de juny a la província d’Alacant, en el qual van participar el 83% dels alacantins amb dret a vot. A la porta de l’Audiència la foguera oficial i els coets, perquè estàvem en plenes fogueres. Es tancava així la campanya electoral que s’havia iniciat el 24 de maig, després de 41 anys, a la província es va poder votar, triant entre 15 partits i coalicions.
OTI!
Ángel Martín Jover aconseguia amb el pressupost més alt el primer premi en Benalúa, amb “La Festa més bella”, el segon va ser per a Fabulandia de Pascual Domínguez en Alfons el Savi. Volem recordar la figura d’Otilio Serrano “Oti” que triomfava tots els anys a la plaça de Ruperto Chapí o en la foguera Altozano, enguany amb primers premis en segona i tercera categoria. Fogueres amb motius modernistes, estilitzats, “Gastonianos”. Les fogueres, els cartells d’Oti agradaven molt i eren reconeguts i molt premiats.
El 12 de juliol de 1977, el Govern devalua la pesseta un 20% per a incentivar les exportacions i així pal·liar el dèficit exterior, davant la crisi econòmica a Espanya, producte de la “Crisi del petroli de 1973”, que ara es feia sentir amb més intensitat al nostre país.
El “Hiper” obria les seues portes en Sant Joan, també el primer bingo s’obria a Alacant. Se celebrava la primera “Diada” moria Miguel Grau d’un colp al seu cap quan pegava cartells en la plaça dels Estels.
“CONTRASTOS”!
Era el lema d’un gran monument davant del Mercat Central, Pedro Soriano començava la seua particular revolució estètica de les nostres fogueres, aconseguia el segon premi de la categoria especial, aquest monument es considera el punt de partida del denominat “Sorianismo”, que tantes passions a favor i en contra, despertava al món de les nostres fogueres.
1978, va ser l’any del “Cinquantenari”, del naixement de les Fogueres de Sant Joan. A les hemeroteques podem veure com van ser temps on ressalten els actes reivindicatius contra “tot el que s’estableix” per a afirmar i aconseguir les primeres llibertats, uns per la “ruptura democràtica”, uns altres per la “transició democràtica”, sorgeixen multitud d’associacions, socials, culturals, veïnals, polítics, grups i reivindicacions que van marcar aquests anys on els ciutadans progressistes van xocar amb les estructures anquilosades i arcaiques de la Dictadura. El 14 d’octubre de 1977, es va aprovar la Llei d’Amnistia, i el 31 d’octubre de 1978 s’aprovava la Constitució en un Ple de les Corts. Es reivindicaven Canvis també en la festa, partits polítics, sindicats, defensaven unes fogueres més populars alacantines.
Van plantar 50 fogueres i 77 barraques el primer premi amb un pressupost d’1.500.000 pessetes, amb el lema “La foguera” obra d’Ángel Martín Jover
aconseguia el primer premi per a Benalúa, el tercer premi era per a Alfons el Savi amb “Generalitat” obra de Pascual Domínguez. Javier Mayor Lleó ja començava arrasant, en premis i originalitat, com a Florida Portazgo amb “La consciència” primer de la primera categoria també en Obres Social de la Llar, amb “Caràtula” també aconseguia el primer de la segona categoria. Pel que feia doblet l’any del seu debut. S’inauguraven nous cinemes com les sales Arcàdia i Albereda.
Després de la mort de F. Franco el 20 de novembre de 1975 i amb la Constitució aprovada, ratificada sancionada en 1978, van ser anys durs per a les gents, els polítics, els ciutadans. Va caldre adaptar els anquilosats engranatges de l’Estat als nous temps democràtics constitucionals. Tot continuava funcionant igual que als últims 40 anys, els que va durar el Franquisme. L’aparell repressiu de la Dictadura continuava intacte i aquest afectava a totes les facetes de la vida quotidiana tan sols dos anys abans, en 1973 l’alcalde d’Alacant, president de la Gestora, Bellesa del Foc, etc., li van imposar l’emblema d’Or Brillants, així com Placa de Plata al Cabdill d’Espanya, per la gràcia de Déu, Cap de l’Estat Francisco Franco, li van testimoniar el seu afecte, admiració, respecte, així com la seua absoluta indestructible adhesió.
Llibret Barraca Ploma i...Ferro
En aquests anys Joaquín comença a col·laborar en distints llibrets de fogueres i barraques. El periodista Alfredo Aracil es va encarregar del llibret d’aquesta barraca va tirar d’agenda per a aconseguir la col·laboració d’un gran nombre d’artistes i escriptors. Noms molt coneguts de les arts plàstiques com Baeza, José Antonio Cía, Franch Cubells, Gastón Castelló, Gázquez, González Santana, Perezgil, Pérez Nadal, Remigio Soler, Suau i altres punts van aportar les seues il·lustracions. En la part anomenada literària col·laboren periodistes com Tirso Marín, Raúl Álvarez, Francisco Aldeguer, Emilio Chipont, Antonio Dopazo i Fernando Gil, al costat d’altres signatures com Enrique Cerdán Tato, José Mª Perez, Vicente Ramos, Miguel Signes, Vicente Mojica, Maribel Berna, Manuel Molina, Consuelo Jiménez de Cisneros, entre molts altres. Joaquín va presentar un article titulat “Els problemes d’Alacant en la temàtica fogueril”. Al text ens recorda com els monuments de foguera han servit per a criticar alguns temes controvertits de la realitat ciutadana. Els tramvies els passos a nivell, demandes d’un Museu Provincial, necessitat d’espais verds, estat d’alguns barris, temes d’actualitat com l’amnistia que es plantejava en 1979. Joaquín recorre a breus textos dels llibrets per a ressaltar aquestes qüestions en vers i de manera jocosa.
Carlos Mazón Iborra president de la barraca en la seua “salutació” afirmava com pretenia convertir el llibret: “en un preuat tresor, com el millor dels llibres”. Aquests llibrets van aconseguir el primer premi de presentació de continguts literaris.
El seu article: “Figueras Pacheco la Plaça de Sant Cristòfol”, Joaquín ens descrivia aquella plaça que va ser al segle XIX, la Porta de l’Horta de Sueca on va habitar la família de Figueras, malgrat la terrible malaltia que patia, no va ser obstacle perquè Figueras Pacheco fora nomenat Cronista d’Alacant, amb només 27 anys i a més deixés tan immens cabal bibliogràfic, tantíssimes obres que destaquen pel seu rigor científic i pel seu amor a la seua terra d’Alacant.
Joaquín Santo Matas
1979 Article Llibret Barraca Pluma Ferro
1979 1979 Foguera Benalúa, lema “Evolució”, artista Pedro Soriano, primer premi categoria especial, Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
1979 Article Llibret Foguera Rambla
1979 Foguera Ciutat de Asis, lema “Mon l’han clavat”, del millor artista fins llavors Ramón Marco, que ja no guanyaria cap primer premi. segon premi de categoria especial, d’esquena A. Medina i Moran Berruti visitant la foguera. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
GABRIEL MIRÓ EN LA RAMBLA!
Llibret Foguera Rambla de Méndez Núñez
Amb aquest article trobem a Joaquín Santo col·laborant al llibret de la foguera Rambla de Méndez Núñez de 1979. Començava l’article tractant de fer-nos veure la dificultat que existeix per a imaginar-nos a Gabriel Miró, un xiquet serè, despert i precoç ensopit al sol d’una plàcida Rambla, quan aquesta avui dia, encara que ens semble Gabriel Miró tan pròxim és un formiguer de torbes i cotxes, executants d’una horrible simfonia.
Situava a Gabriel Miró des de la seua casa natal al carrer Castanys i com amb el seu germà Juan seguia el seu rutinari camí del Passeig de Méndez Núñez, marcat pesadament per Antón Nuño, el vell i lleal criat xixonenc dels Miró, i com va quedar plasmada en la seua retina, una Rambla que Miró va arribar a definir com: “Passeig estret, enrajolat i en les ribes, a l’ombra dels oms, inamovibles com a arbres de pati, les muralletes de bancs sorolls; bancs cigales que ja coneixien totes les veus i aspectes de les gents”.
EN VALENCIÀ ÉS “BELLEA”
Seguia Joaquín col·laborant al llibret de la seua foguera llavors la Rambla de Méndez Núñez, amb aquest tema el seu multisecular defensa de la paraula Bellea. Afirmava Joaquín que “Bellesa”, mai ha existit en valencià assegurava que sí que estava d’acord a escriure “Chuan”, perquè es pronuncia així, encara que s’escriu Joan.
Per a Joaquín dir Bellesa és propi dels veritables despersonalitzadores de les nostres festes, anava unit a l’afany d’aquells que afirmen que el Regne de València és català, la qual cosa fa possible tals aberracions lingüístiques.
El diccionari normatiu valencià, i l’Acadèmia valenciana de la Llengua, accepta la forma Bellea, especialment per a la denominació Bellea del Foc, ja que és un terme molt consolidat en la parla col·loquial i festiva d’Alacant, també es pot escriure Bellesa del Foc. Té raó Sant Matas quan afirma, que els nostres clàssics alternaven les dues formes.
EVOLUCIÓ!
Al febrer de 1979, va haver-hi eleccions generals i a l’abril de 1979, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques municipals, des de la IIª República, el 19 d’abril, va prendre possessió el nou alcalde José Luis Lassaletta del PSOE, en la Diputació Provincial va triomfar la U.C.D. el seu nou President va ser Luís Díaz Alperi.
El 19 d’abril de 1979 prenia possessió el primer Ajuntament democràtic, des de la Segona República, el nou alcalde José Luis Lassaletta en el seu discurs recordava a l’alcalde Lorenzo Carbonell. A continuació va baixar a la plaça de l’Ajuntament va ser dut al bè al so de la Banda Municipal amb un emocionat Bernabé Sanchís al capdavant.
1979 Llibret Foguera Rambla
El 26 de juny de 1979, aquest era el gran titular que podíem veure en el periòdic Información. El dia anterior 25 de juny es va signar la cessió definitiva per part de l’exèrcit a la ciutat d’Alacant, del mont Benacantil de la fortalesa que s’assenta sobre ell “El castell de Santa Bàrbara”. Els seus 272.806 m2 serien zona verda i es van permutar per la finca “La britànica”, sense cap compensació en metàl·lic, la muntanya seria repoblada forestalment en col·laboració amb l’ICONA.
Pedro Soriano en Benalúa aconseguia amb aquesta foguera el màxim guardó de totes les categories, la seua primera gran obra premiada amb el primer premi. En ella destacava un obelisc egipci com a contrast d’una escultura moderna, que representava l’evolució en l’art, una estrela en el més alt com a rematada, representava el pas del temps.
Soriano dedicava la foguera a Gabriel Miró les figures centrals de la foguera representaven els seus principals personatges de la seua obra, sobre unes boniques i clàssiques formes, sorgien altres estilitzades geomètriques, tot formant un conjunt bell i harmoniós.
Una foguera d’Àngel Martín “Che de circ” al Mercat Central, que en un any de grans fogueres aquesta malgrat la seua gran qualitat, el seu bon modelatge perfecte acabat es va quedar sense cap premi. El primer premi va ser per a Benalúa i Pedro Soriano que amb la seua “Evolució” continuava amb el seu canvi estètic. El segon premi per a Ciutat d’Assís on el veterà Ramón Marco amb “Mon l’han clavat” utilitzava tota la seua experiència per a guanyar i un gran Javier Mayor Lleó amb “Escac i mat” aconseguia el tercer premi per a Alfons el Savi encara que la comissió pretenia el primer premi.
Era costum que després del Coso Multicolor el dia de Sant Pere, després d’un sopar a l’hotel Meliá, per això del castell de focs que aquesta nit es disparava més tard a la una.
Doncs bé després d’aquest sopar era costum, com a colofó de l’exercici que el Sr. Tomás Valcárcel presentés la seua dimissió a l’alcalde, posteriorment rebia l’ovació de tots els assistents i era de nou ratificat al seu càrrec. Però enguany l’alcalde Lassaletta va acceptar la seua dimissió, posant fi a 19 anys de mandat presidencial.
Després de les eleccions municipals celebrades el 3 d’abril de 1979, el 30 d’abril, per 17 vots contra 13 del PSOE, Luís Díaz Alperi resultava elegit president de la Diputació alacantina. L’1 de març s’havia produït la victòria de la UCD en les eleccions generals per al Parlament espanyol, la UCD va aconseguir 168 diputats per 121 del PSOE. Va ser significatiu ja l’avanç de les forces nacionalistes com a PNB, CiU, PSA, HB, etc.
Els anys 1979 i 1980, van ser els més durs per a les gents, polítics, ciutadans, festers, foguerers que degueren adaptar la Festa els seus anquilosats engranatges als nous temps democràtics constitucionals.
Jacinto Masanet Gomis, que va formar part de la Comissió Gestora durant tres anys, seria l’encarregat de fer la tasca de modernitzar i normalitzar la festa alacantina de “les Fogueres”. Va haver de suportar moltes tensions, tenia molts sectors enfrontats, conservadors uns, esquerrans uns altres, totes les coques anaven per a ell. A través de diferents Plens de foguerers, que es van succeir consecutivament, es va intentar una veritable democratització de les estructures organitzatives de la “Festa”, alhora, que es tractava de recuperar tot allò que fora popular, així com es va intentar aconseguir que participaren tots els sectors de la Festa, es va començar a reglamentar l’ús del valencià, la indumentària típica, tradicional, es van inaugurar nous locals, com a seu, de la nova organització, la creació del Museu de Fogueres, la inauguració del Monument al Foguerer, es va recuperar la Cavalcada del Ninot, es va suprimir la del Foc, es van crear noves categories, per a enquadrar i premiar, els monuments fogueriles, es van veure en la necessitat de realitzar un sorteig per a triar a la Bellesa del Foc Infantil. El terme “Bellea”, es va substituir, per la seua variant normalitzada “Bellesa”, això va portar molts enfrontaments i problemes, en general, davant totes les novetats, el món tradicionalista de les fogueres, va reaccionar i sempre ha reaccionat malament. Jacinto va ser Vicepresident de la Gestora, amb Valcárcel, els anys 1976, 77 i 78, el 7 d’agost de 1980, la Comissió Gestora va dimitir en un ple que va presidir l’alcalde Lassaletta, i el 12 d’agost, per primera vegada, la Gestora es va elegir democràticament. Va ser President tres exercicis, de juliol de 1979 a juliol de 1982, que va ser rellevat per Raúl Baeza.
L’11 de maig de 1979, l’himne d’Alacant que es va compondre feia 76 anys, va ser declarat himne oficial, en un Ple municipal. El 9 de juny, es va aconseguir que la Bellesa del Foc Infantil es triara a través d’un sorteig. Es va aprovar en un ple de Fogueres, amb l’oposició de Sr. Tomás Valcárcel.
En 1979, es van independitzar els Moros Cristians de Sant Blai de les festes de Fogueres.
Jacinto Masanet, li va oferir el càrrec de delegat de Cultura de la primera Gestora a Lluís Amat amb la funció d’assessorar sobre temes lingüístics, d’indumentària i costumistes. Per fi es van permetre l’ús dels vestits de “saragüells” per a “els foguerers” i de llauradora alacantina per a les comissionades. Pepe Espadero es va encarregar de confeccionar diversos models
Les fogueres en 1979, continuaven funcionant igual que en els últims 40 anys que havia durat el Franquisme, Sr. Tomás Valcárcel i la seua Comissió Gestora s’aferraven als costums autoritaris, antiquades i presidencialistes de l’anacrònic i passat de moda règim anterior. Sr. Tomás, va ser confirmat al seu càrrec, l’estiu de 1978, per l’alcalde Ambrosio Luciañez, i va rebre com sempre, l’acostumada tancada ovació, de tots els assistents, al Ple de Fogueres, malgrat les peticions de canvi, fetes per partits i col·lectius democràtics, es va fer cas omís de les protestes de l’oposició tots es van posar a organitzar una segona correguda goyesca, (la 1a va ser l’any anterior 1978, el del “Cinquantenari”. Sr. Tomás es va encarregar, com sempre de tot com a director d’escena, va organitzar, va llogar els vestits, va decorar la plaça de Bous, etc., li va encarregar a Julio Esplá un gran retrat de Goya).
de vestits per a la “Festa”, basats en gravats i en aportacions d’indumentaristes, així entre altres innovacions, es va recuperar per al poble alacantí, el vestit de llauradora alacantina, que estava marginat des de feia més de quaranta anys. En un ple de Fogueres, es va aprovar pels assistents la recreació que d’aquest vestit, va presentar Pepe Espadero, com a delegat artístic de la Gestora. En aquest ple, es va prendre l’acord que les belleses dames lluirien en els actes oficials el vestit de “núvia alacantina”, quedant el de llauradora, per a ser lluït, de manera voluntària pels participants en la festa, com per qualsevol altra persona.
El 28 de juliol de 1979, com a primer acte oficial: l’homenatge a José Torregrosa Pina, “L’Avi”, gran foguerer en actiu des de 1952 i ànima organitzadora i fundador de la foguera de Sagrada Família, home de caràcter amable cordial, tot el barri li professava un afecte. L’alcalde Lassaletta, després de dedicar-li unes entranyables paraules es va llevar de la seua solapa, l’emblema d’or de la ciutat, que li van imposar el dia de la seua presa de possessió com a alcalde, i li la va col·locar en la solapa de “L’Avi”, dient-li: “Tu, t’ho mereixes més que jo!”, aquest gest va ser molt aplaudit pels allí presents.
Anys d’il·lusió i de canvis a tots els nivells. Són anys de consolidació i afirmació de la nostra Democràcia, anys de camí cap a la modernitat. Amb l’entrada en vigor de la nostra Constitució de 1979, un aire de transformació progrés s’introduïa per totes les ranures de la nostra societat i s’emportava les teranyines d’una dictadura, un règim desfasat.
Llibret de la Barraca “Emploma i... Ferro”
Es repeteix la nòmina de col·laboradors del llibret de l’any anterior d’aquesta barraca, que va obtindre el primer premi al valor literari i a la presentació, com s’arreplega en les primeres pàgines. L’article de Joaquín es titula “Figueras Pacheco i la plaça de Sant Cristòfol”. Es complia el centenari del naixement del qual fora Cronista d’Alacant durant molts anys. Joaquín recorda el naixement de Figueras en el número huit d’aquesta popular plaça, precisament un 13 de desembre, festa de Santa Lucia, patrona dels invidents. Una trista casualitat perquè Figueras Pacheco va perdre la seua vista a principis del segle XX. El que no va ser obstacle perquè desenvolupara una ingent labor com a historiador i autor de nombrosos llibres i articles.
HOMENATGES FOGUERILES A GABRIEL MIRÓ!
Llibret foguera plaça de Gabriel Miró
En un senzill llibret, d’una foguera Plaça de Gabriel Miró, de la qual es feia càrrec una nova comissió de joves al capdavant de José Ángel Guirao. Emmarcat entre els col·laboradors habituals als llibrets de llavors, com el prolífic Emilio Chipont, Alfredo Aracil i l’artista Pedro Soriano que els construïa la seua foguera, al·ludia en un escrit a la seua amistat des de la infantesa amb José Ángel Guirao.
Joaquín Santo que signava com a Diputat a Corts Valencianes, escrivia un article com a homenatge a Gabriel Miró, en ell rememorava com la placa que s’exhibeix en el número 20 del carrer Castanys Casa natal de Miró, va ser col·locada per iniciativa d’aquesta foguera, al qual dona nom l’insigne escriptor que va ser descoberta en la vespra de la nit de Sant Joan de l’any republicà de 1935, van fer acte de presència Rafael Altamira, personatge alacantí que amb el pas del temps es consolida com un dels nostres més celebres conciutadans.
També assistia Rodolfo de Salazar, redactor cap d’ABC, i José Guardiola Ortiz polifacètic personatge, biògraf de Miró i llavors Governador Civil de Valladolid. Avui dia en el seu lloc es conserven dues plaques, una que commemora el 75 aniversari de Miró col·locada pel Patronat de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant, i que segurament alguna cosa hauria de veure Joaquín Santo, i la segona placa commemora el centenari de Miró.
El llibret d’aquesta popular foguera ha sigut una cuidada publicació, que als seus inicis es va denominar “El passeig del Chanco”, Santo es detenia l’any 1942, en el qual el districte homenatjava el nostre gran novel·lista i escriptor, feia una descripció d’aquest llibret així com de les personalitats que van col·laborar a l’homenatge, entre elles Figueras Pacheco cronista i company d’estudis i aventures de Miró, també feia un recorregut per l’obra dels artistes que realitzaven enguany la foguera Manuel Baeza Agustín Pantoja, un binomi perfecte que venia col·laborant en la construcció de fogueres des de 1933.
La foguera de lema “La seua obra”, de les 17 plantades aquest any, va rebre el primer premi, en aquest llibret de 1942 també s’homenatjava la figura de
Tomás Valcárcel, llavors delegat artístic de la foguera de Gabriel Miró.
Després d’un salt en el temps, es detenia Joaquín en 1979, centenari del naixement de Gabriel Miró i on la foguera de Benalúa, barri on va viure, es va casar i va tindre dues filles Gabriel, li dedicava una escena de la seua foguera obra de Pedro Soriano, els versos aclaridors van ser de l’entranyable popular expert Antulio Sanjuan. La foguera de lema “Cerca”, va aconseguir el primer premi de totes les categories.
El llibret també estava dedicat a aquest centenari homenatge, Santo citava a col·laboradors i erudits mironians com Vicente Ramos, G. Soler, etc., Santo que sempre ha defensat el valor a tots els nivells d’aquestes publicacions afirmava: “Perquè contra el que diu algun pazguato plumífer de curts recursos, moltes pàgines de llibrets s’han vist honrades per les millors signatures de l’espai cultural alacantí”.
COMISSIÓ GESTORA DEMOCRÀTICA!
El 7 d’agost de 1980 van ser triats democràticament per primera vegada en la història els membres de la Comissió Gestora. Nou membres són designats pels representants de les diferents comissions de districte i posteriorment aquests nou en unió de l’alcalde es reuneixen i elegeixen un president per un període de dos anys.
A José Luis Lassaletta Cano, impulsor de la festa i molt vinculat a tot l’alacantí, li va tocar normalitzar l’anquilosat món de les fogueres als nous temps, va acceptar públicament la dimissió de Tomás Valcárcel, posant fi a 19 anys de mandat presidencialista.
El seu paper va ser decisiu en la recuperació de les llibertats, la reconquesta del carrer, que amb el Franquisme s’havia perdut. Va democratitzar les estructures festives, va fer es redactara aprovara un nou reglament, que foren electes els membres de la Comissió Gestora, va mantenir va fomentar el fet diferencial de les Fogueres de Sant Joan, que encara que van nàixer de les Falles valencianes, estètica i festivament han volgut marcar la seua empremta.
Va assentar les bases d’un nou model de viure la festa. Va recuperar l’edició per l’Ajuntament, de la revista “Festa”, el seu amor, el seu compromís amb el món de “Les Fogueres” es va materialitzar en la seua decidida actitud, participant esgotadorament, de manera directa en les festes, va anar a votar vestit amb “zaragüelles” (el vestit recuperat, i distintiu dels quals volien gaudir de nous temps), agafat del braç de la “Bellea del Foc”, tot això va despertar, recels i crítiques en alguns sectors alacantins.
CERCA!
La recuperada Cavalcada del Ninot, va decebre aquests primers anys, perquè la desorganització la falta de bandes de música, van deslluir la desfilada. Enguany només va haver-hi tres bandes, una de cornetes tambors,
a més de la dolçaina i el tamborí, davant l’absència de música, la fredor dels participants, es va quedar en una trista i silenciosa desfilada (deia la premsa). També la recollida de premis, amb el nou sistema que va adoptar la Comissió Gestora va ser un complet desastre.
1980, ha passat a la història, perquè artistes tan diferents, però tan creatius com Ángel Martín, Javier Mayor, Pedro Soriano, van dur a terme fogueres ja mítiques i probablement les seues millors obres, concretament Ángel i Javier, això de Pedro Soriano va ser una altra cosa, ell va començar a marcar el rumb estètic de les nostres fogueres entre 1978 i 1993, podem afirmar que va realitzar alguns dels millors monuments del nostre art efímer.
Les barraques van complir 50 anys, “Els Goril·les” els “Trenta ú” van ser les dues primeres penyes, prop de dues mil alacantins, dividits en 87 barraques, van repetir la cerimònia de la “plantà”, com feia 50 anys. Va ser en 1930, quan van ocupar per primera vegada un espai delimitat i li van dir barraca, Sr. José García Sellés, Oficial Major de l’Ajuntament alacantí ens comptava: “Ens situem “Els goril·les”, a la porta del desaparegut bar “Julio Abril”, en Alfons El Savi, on està ara la “Caseta de Masatusa”
La Barraca Popular, que aglutinarà a la joventut, a partir d’aquests anys, va sorgir en 1979, aquest any 1980, era Municipal i es va instal·lar en l’antiga Llotja, les actuacions, reflecteixen el gran ambient, popular i nacionalista, tan diferent del dels nostres dies. El dia 22 actuava: “La Trinca” Joan Blasco i les seues dolçainers”. El dia 23: “Els Pavesos” “Lluís El Sifoner”. El dia 24: “L’Orquestra Argenteria! I “Carcaixet”. Tots ells grups que tractaven de fer música basada en les nostres arrels i tradicions. Com han canviat les coses, i els costums!
Gastón Castelló va rebre el títol de: “Fill Predilecte de la Ciutat”. En 1980, a proposta de la Comissió Gestora, se li va proposar representar al rei Gaspar, en la Cavalcada de Reis, així com ser el Pregoner de les Fogueres, al juny.
El pregó va estar dirigit a la gent jove, Gastón els va comptar, com va estar vinculat a les fogueres des del principi, i com li va lliurar els millors anys de la seua joventut, després els va parlar del seu pas per la Presidència de la Comissió Gestora, dels seus records sobre els vaixells especials que venien d’Orà, a les nostres fogueres, sobre la primera Elecció de la Bellesa del Foc, en la qual ell va ser jurat, l’any 1932, va explicar com va ser el President llavors de la Gestora, Ferrándiz Torremocha, el que va proposar el nom de “Bellesa del Foc”, títol que s’ha mantingut fins als nostres dies.
“Alborada” així es va denominar l’espectacle, per a l’elecció de la Bellesa del Foc, d’aquest 1980, amb guió de Lluís Amat i la direcció de Pepe Espadero, el Festival va tindre lloc el 3 de maig, per primera vegada en el Pavelló d’Esports (l’únic que hi havia llavors, a Alacant, el situat al Mont Tossal), en el text en valencià, segons la Universitat d’Alacant, es va canviar BELLEA per BELLESA, perquè així ho van decidir els lingüistes perquè fora el correcte,
1980 Article Llibret Foguera Rambla
com es va acordar que el Festival fora íntegrament en valencià, va haver-hi un fort malestar en un ampli sector de les fogueres, diverses comissions, en ser nomenades en valencià, es negaven a eixir a l’escenari, un president quasi va agredir a Lluís Amat, i a més no es va poder evitar la tradicional polèmica en les votacions, així tot, la “Nostra llengua”, per primera vegada, va ser l’autèntica protagonista.
El dia anterior a l’Elecció de la Bellesa del Foc, havia mort Agustín Segura Morote, foguerer durant més de 50 anys, comissionat, President, fundador de Piu XII, 1r actor d’obres de teatre valencià i foguerer, inoblidables les seues actuacions en l’obra: ”Taronges de Corbera”. Com a homenatge, la seua
1980 Foguera Carolines Baixes, artista José Abad, lema “Nostra festa”, la rematada representava al president Jacinto Masanet, lluitant contra tots. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
comissió de Piu XII, no va voler substituir-li, la seua bellesa va aparèixer sola, fent el “paseíllo” sense el seu president, tot el Pavelló d’Esports, del Mont Tossal, posat en peu, ho va acomiadar amb una clamorosa ovació.
El 20 de juny, es va posar la primera pedra del monument als màrtirs de la Llibertat, a la Plaça de la Mar, en aquesta primera pedra es va inserir dos periòdics del dia, una moneda, un pergamí que explicava el motiu de la instal·lació del monument i un programa de les Fogueres de Sant Joan, d’aquest any. La seua realització va ser encarregada a l’escultor José Gutierrez, i estaria finalitzat per a març de 1981. Aquest monument no es va dur a terme, encara espera, tot l’allí depositat, que sobre això s’alça, el monument que antany, ja va existir en aquesta plaça, en homenatge a tots els que han donat la seua vida per les llibertats ciutadanes.
Amb “Cerca”, Pedro Soriano aconseguia davant del nostre Ajuntament una obra genial i monumental, autèntica eclosió estètica i d’una gran harmonia, amb una combinació de formes clàssiques i avantguardistes, una conjunció perfecta de colors i on els espais buits adquirien gran importància. Una foguera perfecta per als “nous temps”. Els Jurats van voler atorgar-li una menció especial malgrat no entrar en concurs.
Davant del Mercat Central, potser la millor foguera d’Àngel Martín, un monument espectacular de 26 metres d’altura, de lema “Música, música”, amb el millor acabat i modelatge, i que va aconseguir el segon premi de la categoria especial.
Javier Mayor León per a Alfons El Savi, amb la Campanada, va muntar un temple del món, l’entrada del qual era una gran porta retorçada i majestuosa. Els cristalls que l’envoltaven en un difícil joc de colors, representaven la fragilitat de la vida. Dues orquestres interpretaven de manera diferent la “partitura de la vida”. Amb “la Campanada”, que així es va dir aquesta foguera, que va merèixer ser el primer premi, Javier seguia amb el seu renovador personal estil, que va començar en 1978, de gran capacitat creativa, amb una harmoniosa alhora nova disposició d’unes formes i figures enginyosament modelades caricaturitzades, els entesos diuen que amb un estil pròxim al còmic, amb un fort contingut ideològic, anticlerical i antisistema. Javier es va permetre tot tipus de recursos retòrics i un notable desplegament de monumentalitat, que no va deixar indiferent a ningú.
1980 Foguera Mercat Central, la millor foguera de l’artista Ángel Martín Jover, lema “Música, música”, es van conformar amb el segon premi d’especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
Aquests anys va ser crucial el que els membres dels Jurats van apostar per artistes que optaren per la renovació plàstica, els nous jurats democràtics van fer costat als artistes i a les fogueres creatives que coincidien amb les idees de progrés i de canvi polític, van apostar fort i sobretot en la màxima categoria, i van premiar fogueres de línia avantguardista i estilitzades, que entroncaven amb les que van crear Gastón Castelló, Lorenzo Aguirre, M. Baeza, A. Pantoja, Sr. Tafalla, etc.
Una característica essencial d’aquests anys és que per a premiar a les fogueres de la màxima categoria tots els jurats després de donar els seus premis en les seues categories respectives, s’ajuntaven tots els membres de tots els jurats, perquè el seu veredicte fora més democràtic i ajustat a la veritat.
El president Jacinto Masanet, era el protagonista de la rematada de la foguera de Carolines Baixes, on el va col·locar l’artista José Abad, al comandament del timó de la festa, vestit d’espadatxí, un homenatge de l’artista per a un president que va patir punts i injustos atacs durant el seu mandat.
Al febrer va haver-hi fortes pluges que van produir greus danys. Antonio Gil Olcina va ser nomenat Rector de la Universitat d’Alacant. Joan Báez va actuar a Alacant.
Tancava les seues portes el club d’Amics de la UNESCO, que tants serveis va prestar a la cultura alacantina, tan encotillada, durant els llargs anys de Dictadura.
Va ser notícia en plenes fogueres, les amenaces d’ETA, que al final va fer esclatar, artefactes a l’hotel Meliá, sense víctimes, però ens van deixar el seu neguit, i la seua amargor, en un clar intent de deslluir, les nostres festes.
El Calpisa es va proclamar campió d’Europa d’handbol.
President de la Comissió de Cultura i Festes, Salvador Forner, catedràtic d’història contemporània, militant, i candidat a l’alcaldia pel Partit Comunista d’Espanya, va ser molt crític amb l’Alcalde Lassaletta, així com amb Jacinto Masanet, opinava que l’Ajuntament havia d’immiscir-se el menys possible en les Fogueres, proposava un Reglament on se separara a l’Ajuntament i a l’Alcalde, de la Comissió Gestora, afirmava que no es tractava que l’Ajuntament donara l’esquena a la festa, sinó que havia de potenciar-la al màxim, més que mai, però sense cap mena de contrapartida i sense que intervinguera la política.
1980 Llibret Barraca Ploma i Ferro
1980 Llibret Foguera Rambla
Llibret Foguera Rambla de Méndez Núñez
Joaquín apareix com a director del llibret i autor de quatre articles. La revista presenta dues portades, una amb una il·lustració de Madrid Alfonso i amb el títol “Enyorances alacantines 1929”. A l’interior es reprodueix un dibuix de Gastón Castelló de l’any 1929 amb el títol de “Fogueres d’Alacant”. La publicació se centra en la festa de Fogueres de l’any 29. Joaquín recrea com era l’Alacant d’aquesta època, la Rambla d’aquest any, la foguera que es va plantar la figura del president de llavors, el doctor Evaristo Manero.
COMENÇAR EL DIA!
El 29 de gener de 1981 propiciada per la dreta tradicional, va dimitir el president de Govern Adolfo Suárez. Durant la seua presidència va tindre lloc la major part de la Transició Democràtica, incloent-hi la legalització dels partits polítics, les dues primeres eleccions democràtiques, l’elaboració de la Constitució, les primeres eleccions municipals i l’aprovació dels règims autonòmics d’Euskadi, Catalunya i Galícia.
Assalt al Congrés dels Diputats. Durant la votació d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president de Govern, va irrompre al Congrés un grup de guàrdies civils, al front dels quals estava el Tinent Coronel Tejero Molina. Els assaltants segresten a tots els diputats i al Govern en ple. Alhora J. Milans del Bosch, General de la III Regió Militar, va prendre militarment la ciutat de València i va establir el toc de queda, traient els seus tancs al carrer.
El colp d’estat es va donar per finalitzat, quan el rei Joan Carles I va anunciar per la televisió, que la Corona no donava suport a la revolta. A Alacant els regidors del seu Ajuntament es van desplaçar fins al nostre Palau Consistorial, per a fer costat a l’alcalde J.L. Lassaletta, que els alacantins havien triat democràticament.
El llibret de la foguera de Benalúa de 1981, en la seua portada lluïa una bella talla de Remigio Soler, també el de 1987, la portada era de Remigio, o
Joaquín Santo Matas
1981 Llibret Foguera Rambla
la del llibret de Florida-Portazgo de l’any 1997. Remigio va ser l’autor de la portada del llibret de la foguera del barri de José Antonio, l’any 1986, també va ser protagonista al seu interior, on apareixien quatre de les seues talles acompanyades de col·laboracions literàries, la col·laboració de Remigio, va contribuir al fet que aquest llibret fora el millor d’enguany, ja que va aconseguir el 1r premi.
Pedro Soriano tornava a sorprendre a tots en el barri de Benalúa, amb “Començar el dia”, foguera de formes abstractes, originalment sostinguda res més sobre tres punts, una altra revolució estètica i renovadora d’aquest artista, on transitaven formes abstractes cubistes la gamma de colors anava des del blanc, a diverses tonalitats de grises, que culminaven de forma destacada en un atrevit contrast, en la seua rematada amb el daurat i el roig.
El valencià Santiago Soro Capella plantava davant del Mercat una monumental foguera en la categoria especial que no va rebre cap premi, aquesta mateixa foguera de lema Mundials 82, plantada a València com a falla, aconseguia allí el primer premi de la categoria primera A. El primer premi va ser per a “Començar el dia” de Pedro Soriano, el segon per a Ciutat d’Assís amb “Els mites” de Ramón Marco i el tercer per a Alfons el Savi amb “Homenatge” de Javier Mayor León.
El camp alacantí i Espanya eren assolats per la sequera, per la gran escassetat de precipitacions. Cent poblacions estaven en alerta roja. Els embassaments contenien un volum entorn del 37% de la seua capacitat total. Excepte el nord de la península, la resta d’Espanya patia els efectes de la sequera.
“Alacant és una ciutat que està creixent cap a l’Albufereta i la connexió més agradable amb aquella part seria un passeig marítim”, “aquest passeig marítim podria estar fet en dos anys”, això afirmava Sergio Campos Ferrara, en la Fulla del Dilluns del 28 de desembre de 1981 (seria una innocentada?). Campos posava com a exemple els passejos que existeixen a Palma o Barcelona, certament modèlics. El problema era el finançament. Campos afirmava amb la seua realització es crearien platges artificials i es guanyarien milers de metres quadrats a la mar, ens deia que era un projecte autofinançable qualsevol corporació el podria escometre.
Aquesta idea del passeig marítim, apareix periòdicament amb diverses versions, podria anar fins i tot des de Santa Pola, fins a El Campello. Igual ocorre amb el soterrament de les vies de l’estació de Madrid la realització del gran parc central de la ciutat. Apareixen les notícies, passen els anys…
1981 Foguera de Ciutat de Asis, artista Ramón Marco, lema “Els mites”, ni Ramón Marco ni la comissió es podien creure que no s’emPortaren el màxim premi, van quedar en segon lloc. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
EL MUNDIAL 1982!
Alacant va ser seu del mundial de futbol d’enguany. Es va inaugurar el monument al foguerer en la Plaça d’Espanya pel seu autor l’escultor José Gutiérrez i el Museu de les Fogueres al Castell de Santa Bàrbara. El mes de març Gastón Castelló patia un edema pulmonar, Mari Lola Ferrer la seua musa i la dona de tota la seua vida l’acompanyava al costat del seu llit en la clínica de Vistahermosa. Moria Antulio Sanjuan popular alacantí, actor, autor de sainets en valencià, foguerer gran alacantí.
Es van plantar 61 fogueres adultes i 54 infantils, també 99 barraques. El primer premi va ser per a Benalúa, amb “Ofrena” on Pedro Soriano continuava creant noves formes, el segon premi per a Ciutat d’Assís amb “La mà” de Juan Capella i el tercer per a una monumental foguera de lema “Homenatge”, en Alfons el Savi, obra de Santiago Soro.
El 28 de juliol Adolfo Suárez abandona la UCD i crea un nou partit el CDS, que girarà entorn de la seua figura. Calvo Sotelo convocarà eleccions anticipades per a evitar que el CDS es consolidà reste vots a UCD. El 28 d’octubre el PSOE, gana les eleccions amb 10.000.000 de vots, majoria absoluta 202 diputats, UCD pràcticament desapareix, de 168 diputats es redueix a 11.
L’Ajuntament alacantí feia lliurament de la bandera constitucional al regiment de Sant Ferran número 13 de Benalúa, també comprava la Plaça de Bous per a la nostra ciutat. S’inaugurava el Mercat de Babel i el scalextric.
Apareixia el llibre “Terres alacantines” on participava Joaquín Santo. Octavio Cabezas primer governador civil de la Democràcia, Eusebio Sempere fill predilecte d’Alacant. El cantant Ray Charles actuava en la desapareguda
Sala de Festes El Gallo Rojo.
Per fi les pluges! El 20 d’octubre de 1982 una gran tempesta va provocar una riuada, un episodi de “Gota freda” que va destruir la presa de Tous a València, va provocar estralls en el barri de Sant Gabriel, un mort, i va tallar
les carreteres de Madrid Múrcia, la descàrrega de 217 litres per metre quadrat, va causar el caos a la nostra ciutat.
El 21 de desembre de 1982 s’aprovava per l’Ajuntament d’Alacant El Pla Especial d’Edificis Protegibles de la Ciutat d’Alacant. En el qual s’establia la protecció de l’actual edifici del Mercat Central.
Llibret de l’associació Grup Fester Foguerer: Rambla de Méndez Núñez, plaça de Gabriel Miró i Esplanada-Port-Postiguet.
Una publicació molt curiosa perquè suposa la fusió en un llibret d’aquests tres districtes tan cèntrics, en un any en què s’esperaven molts visitants per la disputa d’una fase del mundial de futbol a la nostra ciutat. En realitat s’enquadernen junts tres llibrets Joaquín col·labora en dos d’ells. En el corresponent al districte de la Rambla escriu un text sobre el monument plantat allí cinquanta anys arrere, en 1932, on es plantejaven diverses crítiques sobre el paisatge urbà de llavors. També referit a aquest any és un altre article en el qual ens rememora la primera elecció de Bellesa del Foc, que va tenir lloc a l’Ajuntament, en el qual va eixir triada Amparito Quereda del barri de Benalúa. Un tercer article el trobem en l’apartat de la foguera Esplanada i es refereix al Casino, allí situat, que havia sigut reformat en 1981.
1982 Llibret Grup Fester Fogueres
TERRES ALACANTINES!
Terres alacantines era un llibre de 300 pàgines, editat en 1982 pel gabinet d’Activitats Culturals de la Seu Mundial 82. Amb il·lustracions de Madrid Alfonso, veiem com tots dos col·laboraven per aquestes dates en uns altres llibrets i publicacions.
Amb una introducció del seu admirat Vicente Ramos, cronista oficial de la província d’Alacant, i que feia un recorregut per les ciutats més importants de la nostra província: “Alacant que cada matí, s’obri en amor atreta pel misteri de les aigües i la seua música”, “Des de l’arena, és assumpció d’un poble feia la llum”.
Elx, “el símbol del qual, en el vegetal és la palmera: metàfora d’elegàncies”. Oriola “ciutat adormida entre olors d’horta, de jardí i de dolços”.
Al centre de la província, Monòver, Novelda, Elda, Petrer, etc., és a dir en frase d’Azorín “l’Espanya invisible”, la màgia dels grisos dels castells Saix, Villena…
La nostra vall predilecta: el de Guadalest: “vertigen de blaus horitzons…”, “Confrides besant albes”, a les seues plantes “Abded, gesmiler de silencis”… província d’Alacant: bellesa i hospitalitat.
L’apartat en aquesta publicació sobre la geografia, els trets físics i l’economia eren obra de Pascual Bartolomé. També apareixia la Tauromàquia a càrrec d’Antonio Ruiz “Toñuelo”. Els esports per l’expert J. Navarro Olcina, el transport, el comerç el turisme per Luís Simón Zurita. El nostre autor Joaquín Santo desenvolupava els següents temes: la població, la història, la gastronomia, les festes, entre elles les fogueres i les falles. El patrimoni artístic. Alacantins insignes per a acabar el Nomenclàtor dels municipis.
1983 Llibret Foguera Explanada-Puerto-Postiguet
AMB RIGOR CIENTÍFIC!
Llibret foguera Esplanada-Port-Postiguet
En 1982 Joaquín Santo amb 29 anys ho trobem col·laborant amb l’ens organitzador “Mundials de Futbol 1982”. Va ser Diputat Autonòmic de 1983 a 1987 pel Partit Popular, pel CDS en la legislatura de 1987 a 1991. En 1983 apareix com a Director Literari en el primer llibret d’Esplanada-Port-Postiguet, també apareixia com a Secretari d’Honor d’aquesta comissió, juntament amb el Director Artístic de la comissió José Madrid Alfonso i amb Antonio Carratalà, responsable de muntatge i coordinació, eren els encarregats d’aquesta publicació.
En la seua introducció Joaquín ens explicava com volia contar la història amb rigor científic, però de manera agradable detenint-se en l’anècdota, donant-li importància a curioses fotografies antigues que anirien apareixent a través de les pàgines d’aquesta publicació.
El seu primer article es denominava: “L’Esplanada des de la seua gestació fins als nostres dies” on podem llegir partint del baluard de Sant Carles, situat en el que avui és la Plaça de Canalejas, va manar Pedro Fermín d’Iriberri, corregidor i comandant militar d’Alacant, realitzar un terraplè en 1823, guanyant-se metres a la mar; reduït ja el seu valor militar estratègic, la població va començar a conèixer el lloc com l’Esplanada.
Iriberri va ser un tirà, no va poder ofegar el sentiment liberal dels alacantins l’any 1844, la coneguda rebel·lió del coronel Pantaleón Boné, que va prendre la ciutat, el seu castell de Santa Bàrbara i algunes altres localitats pròximes, tot en nom de la Constitució, les forces absolutistes al comandament del capità general Federico Roncali, el 8 de març afusellava a Boné i a 23 dels seus seguidors a l’Esplanada, amb l’excepció de l’arquitecte Simón Carbonell, van ser tots enterrats en una fossa comuna del desaparegut cementeri de Sant Blas.
10 anys després l’Ajuntament decidia perpetuar la memòria d’aquells “Màrtirs de la Llibertat”, en l’honor de la qual es va alçar un monument, obra de Vicente Bañuls, naixia el “Passeig dels Màrtirs”. És en 1867 quan es decideix convertir el lloc en bell passeig. En 1894 es realitza el passeig central, s’alça un templet de música, que va estar fins a 1911, l’actual auditori data de 1954.
Amb l’alcaldia d’Agatángelo Soler, es realitza la reforma més dràstica en 1958, és llavors quan es duu a terme l’espectacular mosaic tricolor, compost per més de 6 milions de tessel·les de marbre de Monòver de 4 per 4 centímetres, alternant el color crema amb el roig i el negre, formant originals bandes ondulades.
Al 1982 va ser restaurat parcialment el mosaic degut a les clivelles i enfonsaments que les filtracions d’aigua havien produït en algunes zones. També tractava en l’article sobre les edificacions contigües del passeig com el Casino, etc. Acabava definint a l’Esplanada com el símbol d’Alacant obert al món.
”EL PORT: LA MAR D’HISTÒRIES”!
On es feia una xicoteta i documentada història des dels orígens de la població, al Tossal de Manises i com l’esdevenir històric de la nostra ciutat està íntimament lligat al seu port.
EL POSTIGUET: DELS BALNEARIS AL TUMULT!
Un altre article on Joaquín comentava, com són poques les ciutats que poden presumir de tenir una platja dins de la mateixa ciutat, explicava a continuació l’origen del seu nom, que vindria del Porticó pel qual s’accediria
al recinte emmurallat, en 1958, amb la inauguració del tren de Madrid, es convertiria també en la platja dels de la capital, que des de 1893 vindrien en els anomenats “Trens-Càntir” perquè aquest peculiar recipient apuntava per les finestres dels vagons, per a refrescar l’aigua i així alleujar en el tòrrid trajecte que es cobria en unes 10 hores, per als nombrosos madrilenys que venien per a prendre “banys de mar”.
La història dels Balnearis, del passeig de Gómiz, en honor del qual va ser alcalde d’Alacant entre 1891 1892 i que va propiciar es construïra aquest passeig. Acabava citant els vells lligalls del A.M.A., on apareixien unes ordenances de la primera meitat del segle XX, en la qual s’obligava els homes a banyar-se a almenys 200 peus de les dones com era obligatori posar-se un barnús a la platja.
Apareixien dos articles més en aquest llibret del nostre autor: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya”, al qual signava com a Diputat a Corts Valencianes i es felicitava sobre el fet històric que suposava per als alacantins, castellonencs i valencians, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, del primer de juliol de 1982 en unes Corts Valencianes amb les quals ens anàvem a governar. “Exemplar comportament dels nostres pintors”, aquest era el seu últim article i que era un sincer homenatge a tots els pintors que viuen, hagen nascut o no en la “Terreta” i que col·laboraven amb les diferents comissions de fogueres.
D’esquena a LA LLUM!
El 23 de febrer de 1983, el ministre d’Economia i Hisenda Miguel Boyer, anunciava la decisió del Govern d’expropiar el Grup Rumasa, propietat de l’industrial José María Ruiz Mateos. El Govern pretenia garantir els depòsits bancaris els llocs de treball, més de 45.000 empleats repartits en 222 societats, que estaven de debò perill degut a la situació de fallida tècnica el grup, amb un forat de més de cent onze mil milions i un deute fiscal de vint mil milions. Ruiz Mateos després d’escapolir-se d’Espanya, ser extradit empresonat una vegada alliberat, va acudir disfressat de Superman a l’Audiència Nacional on intentava agredir al Ministre Boyer.
Els reis visitaven Alacant i feien lliurament de dues banderes a les encabritades Infanta Elena i Infanta Cristina. L’Institut d’Estudis alacantins, passava a denominar-se Institut d’Estudis Juan Gil Albert, començava la restauració del Palau de la Diputació Provincial així com del Palau Conde de Lumiares.
Eusebio Sempere rebia el Premi Príncep d’Astúries, Gil Albert rebia la Medalla d’Or de la seua ciutat natal Alcoi, Gastón Castelló era nomenat Fill Predilecte de la Província d’Alacant i Calpisa, una de les empreses més importants d’Alacant suspenia pagaments amb un deute de més de 1.800 milions de pessetes.
Pedro Soriano continuava homenatjant l’obra de Gastón Castelló i aconseguint el primer premi de totes les categories, aquesta vegada al districte de
Plá
Pio XII, amb “D’esquena a la llum”, on una gran impactant rematada dominava la monumental escena, destacava el seu harmoniós i original disseny així com la repetició d’estilitzades figures, disposades simètricament com feia Gastón.
Javier Mayor León sorprenia en Plá-Metal amb “La caiguda dels imperis” pel seu personal modelat i derrotava a Pascual Domínguez, amb “Evolució”, en Benalúa.
Juan Capella s’apuntava a la “renovació” estilística amb “Conseqüències” en 1983 i “Evolució” en 1984, les dues en Mercat Central.
Nou president de la Comissió Gestora, el càrrec va recaure en Raúl Baeza lligat a la foguera de Foguerer-Carolines després d’unes eleccions a les quals es van presentar 27 candidats entre ells Rafael Quereda, Josep Amand Tomás i Alfonso Garrigós.
1983 Llibret Foguera plaza de Gabriel Miro
1983 Article Llibret Foguera plaza de Gabriel Miro
1983 Foguera de
Metall, lema “La caiguda dels imperis”, artista Javier Mayor León, que donava la sorpresa aconseguia el segon premi de la màxima categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
ESPLANADA D’ESPANYA – ANTIGA ORÀ!
Llibret Foguera Esplanada-Port-Postiguet
Un llibret profusament il·lustrat amb alacantinistes dibuixos i pintures del seu conseller artístic el pintor José Madrid Alfonso en 1984. Dins del quadre d’honor, Joaquín Santo apareixia com a secretari d’honor en una llista encapçalada com a president nat José Luís Lassaletta Cano i com a president d’honor Manuel Fraga Iribarne, el Fester Major era Jorge Verstrynge.
Tant la foguera adulta com la infantil eren obra de “la comissió”. El primer article que escrivia Joaquín Santo portava per títol “Aquelles fogueres d’Orà”, on partint de la idea que ha hagut de passar mig segle, perquè Alacant tornara a recordar-se d’aquella singularitat, que va imprimir un segell especial, la foguera d’Orà, en aquells republicans anys previs a la Guerra Civil 1936-1939.
Ens comptava Joaquín, com des del segle XIX, van ser molts alacantins els que van emigrar a l’Algèria llavors francesa. Aquests descendents d’alacantins, al capdavant del benaluense Carlos Ramos, i pare de la Bellesa del Foc de 1936 Carmela Ramos, van plantar la primera foguera l’any 1933, ens resumia com al llarg dels anys 1934, 35 i 36, es van enfortir els llaços de germanor entre Orà Alacant, plantant cada any, un monument en el que avui és Plaza de la Mar i llavors Plaza de Joaquín Dicenta, les Ambaixades recíproques entre totes dues ciutats, els homenatges a les autoritats espanyoles d’Orà, Gestora de Fogueres i les multitudinàries vingudes d’oraneses complimentats a Alacant, en 1935 ja eren dues les fogueres, una d’Orà l’altra de la ciutat d’Alger que plantava el monument “Alger a Alacant”. Tres bandes de música acompanyaven a la nodrida representació algeriana.
L’última foguera que va plantar Orà a Alacant es va titular “Dues chermanes”. Ningú podia imaginar-se al juny de 1936, com setmanes després aquesta relació entre ciutats germanes s’anava a trencar amb l’inici de la Guerra Civil.
Joaquín Santo Matas
Altres dos articles de Joaquín s’inserien en la publicació: “Quan la pólvora es converteix en tragèdia”, sobre la tràgica explosió de l’armeria El Gat, el calorós dia 31 de juliol de 1943, que va provocar 17 morts, 123 ferits i la pèrdua del bell edifici Real Consolat Marítim Terrestre d’Alacant. Entre els dies 24 i 29 d’aquest mateix mes mateix any, més de 7.000 bombes incendiàries queien sobre la ciutat d’Hamburg.
“El que no ens va arribar de Rafael Pérez i Pérez”, un altre article on Joaquín ens explicava com els de la foguera van decidir demanar-li a aquest escriptor una col·laboració, per a homenatjar-lo en el llibret, un autor de més de 160 novel·les. Però el 24 d’abril de 1984 apareixia en portada, en la premsa alacantina, la notícia de la seua defunció amb 92 anys, al seu poble de Quatretondeta, on va viure austerament, tots aquests anys, a pesar, que les seues obres havien sigut traduïdes a diversos idiomes i les seues edicions sumaven milions i milions de llibres venuts.
Llibret de la foguera Rambla de Méndez Núñez
Una colorista il·lustració de Núñez ens saluda en la portada d’aquest tradicional llibret. Amb un format de poques pàgines, quasi més de publicitat que de text, segons era el model d’aquests anys. Joaquín, qui signa com a Diputat a les Corts Valencianes, dedica el seu article a la memòria de l’escriptor Carlos Arniches. Recorda el seu naixement al carrer Sagasta, cantonada a Golfín, i el seu ràpid trasllat a Madrid, amb dèneu anys, on triomfaria literàriament. Però Joaquín assenyala el seu profund alacantinisme sempre manifestat per l’autor i demana, com resa la placa col·locada a la seua casa natal, que respectem la seua memòria.
1984 Llibret Foguera Rambla
LA MEUA CIUTAT!
Una reforma que mai va ser acceptada pel veïnat. A la plaça d’Hernán Cortés es contemplaven les obres de la seua reforma, amb grans columnes marquesines metàl·liques, que tractaven de recordar la vella plaça quan va ser mercat al Segle XVIII. De plaça Nova a plaça dels Ferros.
L’alcalde Lassaletta rebia la Gran Creu al Mèrit Militar, concedida pel rei en un acte organitzat per motiu del lliurament a la ciutat de les banderes del regiment Sant Ferran núm. 11, davant la seua desaparició després de quasi dos segles d’història. Aquestes banderes guions es conserven a la Sala Noble del castell de Santa Bàrbara.
S’implantava la “Ora” al centre d’Alacant. Eusebio Sempere era investit Doctor Honoris causa per la Universitat d’Alacant, Sr. Antonio Gil Olcina era reelegit Rector de la nostra Universitat i el nostre Ajuntament juntament amb la CAAM compraven el Teatre Principal per a la ciutat.
Pedro Soriano aconseguia el primer premi de totes les categories en Benalúa, amb “La meua ciutat”, Ciutat d’Assís impugnava aquest premi, però es quedava amb el segon, amb una foguera d’Ángel Martín “25 anys d’il·lusió”, es continuava reconeixent la genialitat de Javier Mayor Lleó en Pius XII amb “Ires contingudes”. Soriano també en Sèneca Autobusos amb el monument “Renovar-se o morir”, aconseguia el primer premi de la primera categoria, així com el segon de la segona i el primer de la tercera en la Plaça de Gabriel Miró. José Espadero “que va conquistar Nova York” actuava la nit del 25 de maig en la presentació de la Bellesa del Foc.
El 25 d’agost s’inaugurava la nova Casa de Socors, recuperant l’estampa clàssica dels anys 20. El 21 de setembre s’inaugurava el Palau de Congressos d’Alacant, un edifici ja inseparable de la història alacantina, des de llavors ha estat en permanent contacte amb la nostra societat, amb un disseny de l’arquitecte J. A. García Solera. En 1997 se li va afegir una planta en altura, les seues quatre plantes habiliten 6.800 metres quadrats d’espai útil.
L’Hèrcules Club de Futbol ascendia de nou a la primera divisió.
Jordi Pujol va acusar el Govern i als fiscals d’atacar-li a ell i a Catalunya. El Banc d’Espanya en una inspecció rutinària va descobrir en aquest banc un patrimoni negatiu superior als cent mil milions de pessetes. El banc va ser intervingut i venut al Banc de Biscaia, després del seu sanejament que li va costar a l’Estat tres-cents quaranta-quatre mil milions de pessetes.
1984 Foguera Pius XII, lema “Iras contingudes”, artista Javier Mayor León, tercer premi categoria especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
SOMNIS D’ALACANTÍ!
Al 1985, els sectors més conservadors alacantins, boicotejaven el pregó del Conseller Ciprià Ciscar. El 26 d’abril moria Jacinto Masanet als 52 anys, el 18 de setembre Otilio Serrano “Oti”. El 10 de març també moria Eusebio Sempere era enterrat al Monestir de la Santa Faç.
El primer premi va ser per a Ciutat d’Assís amb: “Se t’ha vist el plomall”, i és que s’havien unit el bon fer d’Ángel Martín i el geni de Javier Mayor León, un monument amb més espectacularitat i més enginy que el de Pedro Soriano en el barri de Sagrada Família, que amb el pressupost més alt, celebraven el seu 25 aniversari, un districte que fins avui mai ha aconseguit el primer premi. “Somnis d’alacantí” era una harmoniosa composició, un conjunt molt elaborat, amb homenatges a Gastón a Tomás Valcárcel.
Al llibret d’aquest barri Sagrada Família, Cecilio Alonso, escrivia un dels millors articles dedicats sobre la figura de Gastón Castelló, allí descrivia com aquest artista va voler portar l’art d’avantguarda al carrer, reintegrant a la cultura viva, elements de la tradició popular, el seu títol: “Gastón Castelló o l’artista del carrer”.
El tercer premi era per a Carolines Altes amb “Les mil una…” de l’artista de Borriana Santiago Ferrer Vicent. En 1987 es va plantar totalment aquest mateix monument, en la Plaça del Doctor Collado a València, en la premsa apareixia els problemes que van tindre per a introduir el gran cap de “Moro” en tan reduïda plaça. Ací van aconseguir el tercer premi de la secció primera A, signava la falla José Ferrer.
Es convocava el primer concurs de “Fogueres Experimentals”, naixia a Alacant, convocat pel Centre Eusebio Sempere, de la llavors progressista Diputació Alacantina, tractava de ser un revulsiu estètic i plàstic, alhora que aprofundia en les característiques particulars de la “Foguera alacantina”, el concurs tractava d’investigar, aprofundir en tot aquest fenomen artístic urbà alhora, replet de possibilitats per a incorporar estètiques actuals, noves intervencions expressives i a més donava la possibilitat perquè participaren persones i artistes no professionals.
A través de dos jurats, un format per especialistes un altre popular que eixia dels vots que exercia el públic en general.
El monument guanyador, es plantava com una foguera més, així es va fer diversos anys i en diferents llocs emblemàtics de la ciutat.
La Diputació va decidir a continuació canviar aquest concurs, per la “plantà”, de “horribles” reproduccions dels monuments que van guanyar el primer premi de “fogueres”, des de 1928 a 1936, va començar llavors cada any la “plantà” davant del Palau de la Diputació, d’unes “aberracions artístiques”, que quasi ningú va anar a veure, i que a ningú van agradar, al mateix temps que el seu President D. Juliol d’Espanya col·locava als seus jardins, les estàtues, a grandària natural de “Mortadelo Filemón”, va suposar un retrocés en la línia de situar a les Fogueres d’Alacant en l’avantguarda de les Arts Plàstiques, al mateix temps que es tancava el passe a joves que volien ser artistes.
Miguel Castelló, nebot de Gastón, que va ser secretari de la Comissió Gestora, Delegat Literari de la foguera del Mercat Central, on es va encarregar dels millors llibrets d’aquests anys 50. Ja jubilat en 1985 se’l nomenava Alcaide Honorari del Castell de Santa Bàrbara, allí podíem contemplar una sèrie de grans panells i dibuixos, sobre l’evolució històrica i arquitectònica d’aquest castell, fortalesa.
Es publicava el llibre “Transformem Alacant”, també contenia una breu història de la nostra ciutat, amb antics gravats i plans, i una crítica de l’especulació desenfrenada dels vint-trenta anys, que en la seua opinió havien deixat Alacant convertida en una ciutat despersonalitzada, desequilibrada, trossejada, dura, incompleta i improvisada, Veritat company Andrés Martín Aragó? Al seu pròleg, Juan Gil Albert, Gabriel Miró, Joan Calduch, Eduardo Irles o Jacques Prevert feien una glossa literària del que era l’Alacant dels seus temps.
1985 Foguera Carolines Altes, lema “Les mil i una…”, artista Santiago Ferrer de Borriana, tercer premi de categoria especial, l’any 1987 va ser primer premi de primera categoria a valència en la plaça del doctor Collado. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
L’Ajuntament va promocionar amb aquest llibre, el Pla General d’Ordenació Urbana, realitzat per José María Chofre un dels redactors del Pla i Enrique Cerdán Tato, cap del Gabinet Municipal de Premsa, es volia donar a conèixer al major nombre d’alacantins l’Alacant dels pròxims dotze anys, perquè participaren al projecte i presentaren al·legacions.
Miguel Díaz Verdú nou president de la Comissió Gestora. El 26 d’abril moria Jacinto Masanet i Otilio Serrano “Oti” el 18 de setembre. El 10 de març també moria Eusebio Sempere.
Atemptats d’ETA a la platja del Postiguet els voltants de l’hotel Sidi Sant Joan. Naixia el primer bebè proveta a Alacant i començava a sonar a la nostra ciutat una terrible malaltia, la Sida.
La Fàbrica de Tabacs el port van ser durant molts anys els punts forts de l’economia alacantina, la Fàbrica va arribar a ocupar més de cinc mil cent treballadors, la majoria eren dones. Salvador Forner, presentava la tesina de Caridad Valdés Chápuli al maig de 1985, citant-ho com un molt important treball, ja que fins ara no s’havia aprofundit als arxius de la Fàbrica, que fundada en 1801 va estar en mans d’una companyia arrendatària fins a 1887. Un important capítol estava dedicat a l’incendi que es va produir l’any de 1844.
PROTAGONISTA EL FOC!
Moria el nostre artista Gastón Castelló el 16 de maig de 1986 en la clínica Vistahermosa, sent acomiadat al so de la música i la pólvora per les Autoritats de la seua ciutat, l’Ajuntament va declarar quatre dies de dol oficial, va haver-hi un al·luvió d’articles en el seu record.
S’avançava la Plantà al dia 20 de juny, se celebraven eleccions municipals el dia 22. L’alcalde José Luis Lassaletta va publicar un bàndol en el qual posava de manifest la seua pena i la de la ciutat, també moria José Torregrosa Torregrosa exfutbolista de l’Hèrcules i expresident de la Comissió Gestora, Manuel Baeza un dels nostres millors pintors també moria el 5 de setembre de 1986 artista foguerer i pintor, juntament amb Agustín Pantoja van aconseguir dues vegades guanyar el primer premi de fogueres en 1940 1942, va treballar amb Manuel Bañuls.
El primer premi va ser per a la foguera “Mediterrani”, obra de Tomás Gosálvez i de Javier Mayor León, i eren desqualificades les fogueres de Paco Joan “Les belles arts” a Carolines Altes, va caure una de les seues parts, la de Pedro Soriano en Benalúa “Retalls d’ànima alacantina”, on una enorme palmera de tres tones de pes es desplomava als vint minuts de ser col·locada com la seua rematada.
No obstant això va ser un any de bones fogueres en la primera categoria com a “Protagonista el foc” de Pedro Soriano primer premi de primera categoria en Polígon de Sant Blai, “El nostre Alacant” de Paco Granja, segon premi de primera categoria en Alfons el Savi, i “Focs” va ser declarada la millor foguera d’Alacant, obra de J. Muñoz Fructuoso en la Florida.
Va haver-hi manifestacions en pro i en contra de l’OTAN. El 12 de març va tindre lloc el referèndum de permanència en aquesta organització defensiva. Un 52,5% dels votants es va declarar favorable. El Govern del PSOE va establir tres condicions per a continuar dins de l’OTAN: reducció de les bases de l’OTAN, no integració en l’estructura militar i prohibició de nuclearitzar Espanya. ETA feia esclatar una bomba al Meliá.
S’instal·lava al triangle final de la Rambla cinc mil quilos de ceràmica, en homenatge “a una legislació perquè cada poble siga com és”, la nostra actual Constitució. Un conjunt de peces en el qual destaca un espai en forma de proa, amb referències al món ibèric i a la cultura islàmica, que per a Arcadio són les claus del nostre caràcter. La ceràmica com a element arquitectònic suggeriment arqueològic de l’artista i ceramista Arcadio Blasco.
”Es van acabar els especuladors: no hauran més gratacel”! Això afirmava l’equip del Pla General d’Ordenació Urbana d’Alacant, després de sis anys de treball, un ambiciós projecte per a l’Alacant de l’any 2000. Entrava en
vigor a primers del mes d’abril de 1987. “Alacant ciutat oberta” era un dels lemes que avalaven la idea dels tècnics i creadors de la nostra ciutat cara a l’any 2000, que concloïen: Alacant era un nyap urbanístic.
Luis Capell president del Col·legi d’Arquitectes feia un cru retrat del PGOU de 1954, els polítics de llavors no van veure la necessitat de cenyir-se al projectat i van permetre que el desenvolupament de la ciutat fora el de la iniciativa privada, per exemple el barri Verge del Remei es va construir en una zona no edificable, tampoc van permetre que el PGOU de 1972, servira per a molt, la història del disseny urbà d’Alacant, fins a arribar al PGOU de 1986, com “un desastre que va continuar desenvolupant-se de manera imparable”.
1986 Foguera Alfonso el Savi, lema “El nostre Alacant”, artista Francisco Granja, segon premi de primera categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
1986 Foguera experimental lema “Així s’expressa un poble”, artista Lino Bellot Campoy. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
LA SANTA FAÇ I ALTAMIRA!
Gota freda a Alacant, la Santa Faç va estar en perill, el dia 4 de novembre de 1987, a això de les set vint del matí arribava una allau d’aigua procedent del “Barranquet”, segons avisava a crits l’alcalde pedani, era com una gran ona que arribava al Monestir.
Les Monges Clarisses van veure com entrava l’aigua al recinte van cridar perquè se salvara la Custòdia amb la Relíquia, van salvar el Sagrari i les Sagrades Formes, perquè l’aigua ja arribava fins a l’altar.
Portes, mobles, estendards i vitrines, es van trencar o es van perdre, però la Santa Faç no va córrer perill perquè les portes del seu cambril van resistir.
Tornava el dol, entre dues maneres d’entendre el nostre art efímer, Pedro Soriano en Sant Blai amb “Terreta”, que va ser el primer premi especial i Ramón Marco, amb “Piròmans”, una altra gran foguera, amb un gran acabat escenes que ja han passat a la nostra història, va ser el segon premi.
Pedro Soriano copava els premis més importants, en Benalúa, el primer de primera categoria amb “Renàixer”, en Alfons el Savi, amb “Salta a la vista”, el segon de primera categoria, el tercer de segona categoria, amb “Escriptors de la terra”.
El dia 23 de juny, incendiaven la foguera de la Plaça del Pont-la Vilavella. Moria prematurament un home lligat íntimament al món cultural d’Alacant cronista oficial menys d’un any, només onze mesos. No es pot escriure la història de la impremta a Alacant sense comptar amb la família Collía, i el seu taller d’arts gràfiques: “Such, Serra i companyia”. En 1985 va publicar el seu treball “Benalúa, odissea de la seua construcció” (1882-1896), després d’aconseguir el primer premi, en el concurs que va convocar el Banc d’Alacant per a celebrar el primer centenari de Benalúa, a continuació va publicar “Festes de bous a Alacant 1605-1900”. Al novembre de 1986 mor l’anterior cronista Vicente Martínez Morellá i l’Ajuntament va nomenar a Joaquín Collía 1918-1987, per a aquest càrrec, un home de tracte molt afable
que mantenia estreta amistat amb els intel·lectuals alacantins, però va morir el 29 d’octubre de 1987. Llavors va ser nomenat Cronista Oficial d’Alacant l’escriptor Enrique Cerdán Tato.
Amb 32 vots Conrado Albadalejo per 30 vots de Miguel Díaz era el nou president de la Comissió Gestora per un període de tres anys.
El Teatre Principal complia el 25 de setembre de 1987 el seu 140 aniversari, com a focus essencial de la cultura de la província i la seu més destacada de la música de la ciutat. Tal dia de 1847 s’inaugurava amb la representació de Guzmán el Bo d’Antonio Gil Izarate.”Els Joglars” alçaven avui el teló amb “Bye, bye, Beethoven”. Des de 1985 un equip d’arquitectes portava treballant per a la seua rehabilitació, sota la direcció d’Alfonso Navarro Guzmán.
L’Institut de Cultura Juan Gil Albert organitzava un homenatge a Rafael Altamira que és un dels més importants alacantins de la història, enguany es tractava de traure’l de l’oblit dels seus paisans, perquè tornara a entrar en la història de la seua província, Alacant volia perpetuar la seua memòria amb una exposició, un simposi i una fundació. En terres americanes se celebraria amb una exposició itinerant que recorrerà tot el continent. Altamira va ser director general d’ensenyament, Jutge al Tribunal Internacional de la Haia, candidat al Premi Nobel de la Pau i va morir a l’exili a Mèxic.
Una exposició que tenia lloc en un embull del port del 9 al 28 de gener, i una sèrie de xarrades a impartir per especialistes entre el dilluns el dijous en l’auditoria de la CAPA. El 25 de gener de 1987, es complia el 250 aniversari del mesurament del meridià per Jorge Juan i es rendia just homenatge a aquest savi alacantí, que va saber destacar en aquell “Segle de les llums”, Joaquín Collía Rovira, cronista oficial d’Alacant escrivia un bon article el 25 de gener de 1987: “Jorge Juan i Alacant”, i Carlos Llorca Baus com a comissari de l’exposició: “Jorge Juan el mesurador del món” presentava aquesta exposició i afirmava que “una gran mascletà”, obriria aquest homenatge,
1987 Foguera de Sant Blai, lema “Terreta”, artista
Pedro Soriano, primer premi de primera categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
a aquest alacantí universal per la seua participació en l’expedició portada a terme al Segle XVIII per a determinar la forma i magnitud de la Terra.
Els pavellons del Postiguet, que durant vint anys van complir amb els seus serveis de dutxes i guarda-roba i que van substituir als històrics balnearis, al març de 1987 passaven a ser història.
El 10 de maig s’inaugurava el Parc Lo Morant, dotze anys després que l’Ajuntament adquirira els terrenys, era inaugurat el parc més gran d’Alacant, la seua construcció incloent la zona esportiva va costar quatre anys i quatre-cents milions de pessetes, amb cent trenta mil metres quadrats, fonts, estanys, bosc, amfiteatre, pistes esportives, cafeteria, biblioteca, milers d’arbres, gespa i abundància de roserars i flors, dins dels actes d’inauguració actuaria la Banda Municipal en l’amfiteatre, els grups de danses “Cresol” “Postiguet”. En la zona de relació social, actuació de “L’ovelleta paranoica” “Acer”. En el camp d’aventures, actuaria el Circ Galàctic de Rataplán, així com grups de Dolçaina i Tamborí i les Estudiantines Universitàries de Dret Obres Públiques.
EL NOSTRE ALACANT!
Segons les excavacions realitzades per Pablo Rosser el seu equip, en 1988, es trobaven els primers vestigis dels habitants musulmans de la nostra ciutat, trobats en el Barri antic, darrere del Museu de l’Assegurada, restes musulmans que permetien demostrar que en aquesta zona es va assentar la ciutat musulmana “Medina Laquant”. Es van trobar monedes, ceràmica, que dataven dels Segles XII o XIII...
“Alacant una ciutat de 500 anys”. Començaven els actes commemoratius del fet històric l’atorgament de la carta de Privilegis de Ciutat per part del rei Sr. Ferran II d’Aragó en 1490 a la fins llavors Vila d’Alacant. Per a Carlos Mateo, comissari d’aquesta celebració, els 42 capítols d’aquesta història que va començar a distribuir el periòdic Información, seria l’eix del gran conjunt d’activitats programades per a la recuperació de les nostres senyes d’identitat.
Francisco Moreno Sáez com a responsable de publicacions d’aquest Vº centenari declarava al novembre de 1988, com 32 professors estaven treballant en una història d’Alacant, estructurada en 4 volums de 300 pàgines cadascun que volien que foren al carrer al gener de 1990.
La Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia, passava a dir-se Caixa d’Estalvis del Mediterrani. Es plantava per primera vegada la barraca popular en la zona de Campoamor. Aquest va ser un gran any de fogueres “El nostre Alacant” una obra superba de Paco Granja Camarasa es quedava sense premi, era un intent, un camí nou, amb noves formes, amb un peculiar acabat i un estil propi de concebre el nostre art efímer, amb ell, Granja ens deixava la seua empremta amb la qual volia representar a la tradició de la foguera alacantina.
Un altre any la foguera més atrevida i la millor de totes en Sant Blai, “Alacant geni i cultura”, era una explosió de disseny, una foguera de gran envergadura, amb unes bases molt cuidades decoratives, destacava la seua rematada molt espectacular, on Pedro Soriano utilitzava per primera vegada metacrilat, com a punt d’unió de tot el monument, la qual cosa conferia a aquesta rematada una sensació de surar a l’espai. Una altra gran foguera de Ramón Marco en Ciutat d’Assís “A la llum dels fogueres”, segon premi el tercer per a Paco Juan a Carolines Altes.
Dins del programa de restauracions, obres equipaments culturals tan necessaris per a la nostra ciutat. Aprofitant la celebració de la seua Vº centenari com a ciutat, s’iniciava, a l’octubre d’enguany la transformació del Palau Llorca en Arxiu Històric Municipal, la rehabilitació d’aquest edifici situat en ple centre històric, amb un pressupost de cent vint milions estava sota la direcció dels arquitectes Santiago Varela i Marius Bevià es preveia inaugurar-lo en dos anys. El regidor de cultura Martínez Bernicola mostrava la seua satisfacció pel començament i execució d’un projecte que va defensar amb tanta força i tenacitat.
Aquest acte estava relacionat amb les celebracions del Vº Centenari d’Alacant com a Ciutat, relacionat també amb la restauració les obres del Mercat Central i d’altres edificis de la nostra ciutat.
1987 Foguera de Sant Blai, lema “Terreta”, artista Pedro Soriano, ninots dels artistes Manolo Baeza, Gastón Castelló Oti Serrano entre el públic. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
1989
LA DÈCADA D’OR!
En 1989 el bisbe Pau Barrachina deixava la Diòcesi d’Oriola, Alacant després de 35 anys, dos anys després de complir l’edat reglamentària de 75 anys. Es retirarà a un xicotet xalet propietat de la Diòcesi, situat al barri del Raval Roig.
A les nou hores del dijous 6 d’abril de 1989, es van disparar 500 carcasses des del Benacantil prèvies a la caminada cap al Monestir, amb motiu del Vº centenari de la Santa Faç. El dia anterior es va inaugurar el monument a la Santa Faç, obra de l’escultor Arcadio Blasco, poc després de les 9 de la nit, la Sagrada Relíquia va ser traslladada per membres de la Germanor de la Santa Creu des de Sant Nicolás a l’ermita del seu barri.
Durant dos mesos març i abril va homenatjar Alacant a la Santa Faç amb motiu del seu Vº Centenari, coincidint amb la tradicional romeria es va inaugurar un monument com a homenatge a aquesta Sagrada Relíquia obra d’Arcadio Blasco. Sis publicacions, un vídeo i una pel·lícula conformaven el gruix de material a afegir a les seixanta publicacions ja existents sobre la Santa Faç, amb motiu d’aquesta celebració, la canalització del barranc que travessa la pedania i circumda el Monestir va ser un objectiu prioritari.
El dissabte 29 d’abril de 1989 es va inaugurar al port l’exposició que commemorava el Vº Centenari de la Santa Faç, Dionís Vázquez va ser l’encarregat de dissenyar el local i Manuel Oliver el comissari de l’exposició, i investigador dels orígens alacantins, tractava de mesclar l’ambient popular amb el religiós. Es va poder visitar fins al final del mes de maig.
Es rellançava i recuperava aquesta expressió de devoció popular més pròpia del món rural, on les antigues sèquies ara seques són mut testimoni del seu abandó, aquesta devoció pròpia d’un passat llaurador, s’urbanitzarà passant a configurar-se com una de les senyes d’identitat de l’alacantí. En 1979 el Bisbat de la Diòcesi d’Oriola, Alacant, va escripturar el Monestir a nom de les Monges Clarisses Recoletes que eren les seues guardianes des de l’any 1518, sense informar l’Ajuntament. Quan el Patronatge del Convent Monestir correspon al Consell d’Alacant per perpetuïtat, vint anys després, es va descobrir que en el Registre de la Propietat apareix el Monestir inscrit a nom de les Monges Clarisses.
L’Excm. Ajuntament d’Alacant, el Cabildo de la Cocatedral i la Vila de Sant Joan commemoraven aquest Vº Centenari, com ja ho van fer al IVº Centenari, els últims dies del mes de març, la Santa Relíquia, visitava la Parròquia Vila de Sant Joan, a continuació l’església de Los Angeles, la de la Misericòrdia la de Sant Joan Baptista del barri de Benalúa, va romandre 24 hores en cadascuna i en la Cocatedral fins al 6 d’abril.
1988 Foguera de Ciutat de Asis, lema “a le llum dels fogueres”, artista Ramón Marco, segon premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
1989 Foguera oficial davant del nostre Ajuntament, lema “La dècada d’or”, artista Pedro Soriano, foguera per la qual va ser sancionat. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
El 17 de maig de 1989, la premsa anunciava com el cinema Casablanca tancava les seues portes, amb la projecció de la cinta “Les amistats perilloses”, el cinema patiria obres de transformació per a albergar tres multisales. Es construirien tres noves sales, una en la planta baixa les altres dues en la primera.
També tancava el mes de juny el cinema Avinguda “el millor cinema de la capital”, obert en 1945 perquè s’anava a convertir en els habitatges que hi ha en l’actualitat.
Començaven les obres de l’aparcament de Maissonnave i el primer tram de la Gran Via, el centre de la nostra ciutat es començava a convertir en zona de vianants, també començaven les obres per a convertir la presó de Benalúa en els nous Jutjats. Tancava el Teatre Principal per a la seua
reforma. Primera exposició organitzada per la CAM l’Institut de Cultura Juan Gil Albert sobre la Maçoneria, tema tabú a Espanya.
El Tecnisan passava a dir-se Gelats Alacant i es mantenia en la Divisió d’Honor d’Handbol.
Gran cabreig de Pedro Soriano i de la comissió d’Hernán Cortés perquè la seua foguera, de lema: “Un somni” no aconseguia el primer premi, però és que a més l’artista era sancionat amb 185.000 pessetes, i un any d’inhabilitació per no plantar a temps la foguera oficial “La dècada d’or”. El primer premi era per a Paco Juan a Carolines Altes, el segon va ser per a Hernán Cortés i el tercer per a Ramón Marco amb “Made in Alacant” en Ciutat d’Assís.
1989 Foguera d’Hernán Cortés, lema “Un somni”, gran enuig de Pedro Soriano i de la comissió per quedar en segon lloc en la categoria especial. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz car la ciutat d’arxiu gràfic, els fons del qual es trobaven en mans de particulars.
El Nou d’Octubre de 1989 començaven oficialment els actes commemoratius del Vº Centenari, amb un pressupost de sis-cents milions de pessetes altres milers de milions aportats per la Generalitat i l’Administració Central. S’escometrien obres d’infraestructures culturals amb inversions superiors als dos mil cinc-cents milions, que deixaran empremta a Alacant, destacant entre elles la recuperació del Barri antic. Carlos Mateo assegurava que aquest esdeveniment “ha de ser una oportunitat per a conjuminar voluntats entorn de la millora de la ciutat i la seua qualitat de vida en el futur”.
Carlos Mateo com a comissari del patronat Vº Centenari de la ciutat afirmava que Alacant no tenia història escrita. Continuava explicant com existien cròniques, fabulacions i altres textos, com havien trobat les majors dificultats, per man-
Continuava contestant a la periodista Pirula Arderius Cases el 6 de novembre del 89 com afortunadament s’havia comptat amb la direcció del professor Francisco Moreno Sáez donat el complex del treball assumit. El Vº Centenari no havia de quedar-se només en celebracions i actes, sinó que havien volgut aprofundir en allò que romandrà per a la nostra ciutat a partir de 1990. Afortunadament romandrà aquesta història d’Alacant, La Memòria Gràfica, projectes com el Conjunt Cultural de Campoamor, la Sala Exposicions de la Llotja, la rehabilitació del Teatre Principal, la rehabilitació del Barri antic, la rehabilitació de l’Arxiu Municipal i la recuperació del Mercat Central de Proveïments.
ALACANT, Vè CENTENARI
Aquest era el lema de la foguera oficial que plantava Paco Juan davant del nostre Ajuntament, la millor foguera d’enguany. No va haver-hi premis en la categoria especial, perquè es van declarar deserts. Els actes oficials passaven al primer premi de primera categoria en Ciutat d’Assís on Pedro Espadero amb la seua foguera “Mos han fet un ciri” començava la seua exitosa carrera.
Que cap foguera de categoria especial, mereixquera premi, quedaren deserts per primera vegada en la història, aquesta va ser la notícia més important de les fogueres d’enguany.
També les 86 barraques amenaçaven amb no plantar i demanaven la dimissió del delegat de barraques pel que demandaven una millor representació dins de la Comissió Gestora.
Totes les festes importants, d’altres capitals com els San Fermines de Pamplona, les Falles de València, el Pilar de Saragossa o la Fira d’abril de Sevilla, porten unit a la festa el nom de la ciutat. Ací no obstant això es poden confondre les nostres fogueres, amb les de la veïna localitat de Sant Joan.
El 16 de gener, José Luis Lassaletta (alcalde d’Alacant entre 1979 i 1991) proposava canviar la denominació oficial de “les Fogueres de Sant Joan” pel de “Fogueres d’Alacant”. La proposta va crear controvèrsia i va merèixer qualificatius per a tots els gustos com a resposta, tots volien opinar, no va deixar indiferent a ningú.
El diari Información va iniciar una enquesta, entre els seus lectors, per a tractar de dilucidar la qüestió: “el nom de la Festa”, on es feien dues preguntes: -“És Vostè partidari d’associar el nom de la ciutat al de les festes i que siguen conegudes i promocionades com a Fogueres d’Alacant?” i -Prefereix per contra, el manteniment del nom tradicional Fogueres de Sant Joan?”. Setmana rere setmana, la diferència a favor de mantenir el nom es va anar distanciant, fins que va guanyar per aclaparadora majoria la segona opció.
1990 Foguera d’Alfonso el Savi, lema “Un any després de la dècada prodigiosa”, artista Paco Granja, segon premi de la primera categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
L’1 de juny saltava a la premsa que els bombers es negaven a realitzar la llavors no tan tradicional “Banyà”, perquè temien per la seua seguretat.
“Enguany no n’hi haurà “cremà”, si no ens protegeix la Policia. Demanaven més mesurades de seguretat: “l’any passat vam patir agressions, galtades amenaces amb navalles”, van expressar la seua oposició a la “banyà”: “Les funcions dels bombers són exclusivament les de controlar el desenvolupament de la cremà de la foguera i en cap cas les de banyar o tirar aigua al públic”, afirmava el seu portaveu i representant sindical Juan Carretero.
Alfonso Prats, com a Cap dels Bombers, va proposar, que un grup de suport dels bombers es dedicara a la banyà, perquè la gent no interrompera el treball dels quals apagaven el foc. Aquestes declaracions van causar malestar. Al final el 20 de juny, es va arribar a l’acord entre bombers i institucions implicades de suprimir la banyà, durant la cremà. El bomber tenia prohibit terminantment desviar una gota d’aigua al públic. La policia local, la nacional altres es deia, evitaran que el públic s’acostara als bombers en el moment de la cremà, i van insistir a recordar que “la banyà no és una cosa institucionalitzada en absolut”.
Al final sí que va haver-hi “banyà” ja que el públic la va forçar, els bombers van haver de claudicar, en veure’s desbordats per “allaus humanes”, que van superar totes les previsions i atès que s’estava en festes no es va voler forçar el tema, ni tan sols les prolongades esperes que van haver de suportar els joves, va ser motiu perquè desistiren. “La banyà”, tot un espectacle, deia Alfredo Aracil en l’Información.
Una data històrica el 26 de juliol dia més important de la commemoració del Vè Centenari la Sagrada Relíquia visitava per segona vegada Alacant. Va ser traslladada des del Monestir fins a la Cocatedral per a ser venerada en diverses parròquies de la nostra ciutat. Nombrós públic se sumava al trasllat a la processó.
Núria Larrosa, Bellesa del Foc, participava en tots els actes que va organitzar l’Ajuntament amb motiu del Vè Centenari, aquesta commemoració del cinc-centè aniversari d’Alacant que passava de vila i rebia el títol de ciutat és sens dubte l’esdeveniment més important que havia celebrat l’Ajuntament de la nostra ciutat fins llavors.
Ramón Marco rebia un homenatge pels seus més de 50 anys realitzant fogueres. Ramón Martín Mateo era reelegit rector de la Universitat d’Alacant. Moria la pintora Juana Francés.
1990 Foguera d’Hernán Cortés, lema “Focs”, artista Manuel Algarra amb disseny de Pedro Soriano, va ser la més votada de les tres d’especial, quan van deixar el premi desert d’esta categoria. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
Una exposició tractava d’arreplegar els seixanta-dos anys de la història de les fogueres, el coordinador va ser el professor M. Oliver Narbona, el disseny i la direcció del muntatge, van anar de Francisco Espejo, i els Patrocinadors “Masatusa”, la CAPA, l’Excm. Ajuntament.Constava de sis zones temàtiques, dins de tres etapes: 1928 al 1936, 1940 al 1979 1980 a 1990. A la mostra s’entrava per una portada, com si s’entrara a una barraca, en aquest primer espai s’exposaven cartells, esbossos, fotografies, de la primera època.
A continuació s’accedia a un altre espai on apareixien dos temes, un dedicat com a homenatge a l’artista Gastón Castelló un altre, on la llarga presidència de Sr. Tomás Valcárcel, apareixia amb tota la seua esplendor, destacant les desfilades, les cavalcades i les presentacions de belleses del Foc. L’últim espai estava dedicat temàticament a tot el que adorna les fogueres, com són les cercaviles, les mascletàs, les palmeres, les “cremàs”, els castells de focs artificials, ofrenes florals etc. Així com un apartat fotogràfic on es podien veure totes les belleses del Foc. Una altra part comprenia la construcció de les fogueres, destacant quaranta esbossos originals. Un audiovisual projectava sobre una pantalla gran, de 3 x 4 metres, la pel·lícula sobre les fogueres, rodada l’any 1929. Adorns festers, ninots, tres maquetes de fogueres, de Gastón Castelló, Ramón Marco i Pedro Soriano, vitrines amb esbossos, documents, medalles, bandes de belleses i faixins de fogueres, etc., completaven l’Exposició. Es va tractar de fer un recorregut per les etapes històriques de les Fogueres la pionera i inaugural de Jose Mª Py, les presidides per Gastón Castelló i Tomás Valcárcel, i finalment l’etapa democràtica, també dita “l’era Lassaletta”. Durant el mes que va romandre oberta va rebre la visita de gran quantitat d’alacantins i públic en general.
Més de dos anys va necessitar el Patronat del Vè Centenari, per a preparar l’EXPOSICIÓ sobre les Fogueres de Sant Joan, la més important realitzada fins als nostres dies, es va inaugurar, a les 20h00 del divendres 26 d’octubre de 1990, a la sala habilitada, situada en l’Embull 4-1 del Port d’Alacant. (Ja no existeix, aquesta zona l’ocupa ara el pàrquing del port, el casino, etc.)
Belleses, comissions, dolçaina tabalet, gegants i capgrossos, coca amb tonyna el vi de la Condomina, no van faltar, donant colorit en aquest acte a inaugural.
El diumenge 2 de desembre de 1990 la premsa anunciava com l’alcalde l’empresa ferroviària ultimaven la remodelació ideal dels terrenys de Renfe en l’estació de Madrid que després del soterrament de les seues vies acollirien un gran parc públic, un Palau de Congressos, un gran pàrquing subterrani, dos hotels i centres oficials, per al seu finançament esperaven comptar amb l’administració central com amb l’autonòmica i en cinc o sis anys el projecte podia estar acabat afirmava Lassaletta.
Llibret de la Foguera Bola d’Or
El rastre de Joaquín el trobem als llibrets més insospitats, en aquest cas la seua signatura apareix en aquest districte del barri de Carolines. En un article de diverses pàgines ens relata l’origen del nom d’aquest districte i la seua vinculació amb els inicis de la festa de Fogueres. Leandro Galán era un comerciant que tenia una botiga de teixits a la plaça de Gabriel Miró anomenada “La bola d’or”. I en el barri de Carolines tenia un xalet al carrer general Esparter, que va passar a denominar-se com la botiga. Galán va ser un dels quals va col·laborar amb José Mª Py per a organitzar la festa en 1928, però la seua figura ha quedat en l’oblit fins que ha sigut rescatada pel bo de Joaquín.
A GUANYAR DINERS!
El 12 de juny de 1991 José Luis Lassaletta Carlos Mateo presentaven la maqueta de les Efemèrides, més d’un milió de persones havien assistit als dos-cents vint-i-cinc actes del Vè Centenari d’Alacant.
1991 Llibret Fogura plaza de Bola de Oro
El 29 de maig de 1991 es presentava al Castell de Santa Bàrbara “La Memòria Gràfica d’Alacant”, un dels projectes més estimats pel Patronat d’aquest Centenari, reunia en dos volums prop de set-centes fotografies postals, per les quals recorria la història de la nostra ciutat, fruit del treball d’un equip de 22 persones, geògrafs, historiadors i especialment fotògrafs, que recuperaven la Memòria Gràfica del nostre passat més immediat. Per a l’alcalde Lassaletta era la presentació més important de l’any: “La joia del Vè Centenari”.
El primer premi per a Ciutat d’Assís de Pedro Espadero amb “A guanyar diners”, el segon premi per a Carolines Altes de Francisco Javier Capella i el tercer per a Hernán Cortés amb “El paradís perdut” de Pascual Domínguez. Es va celebrar a l’hotel Meliá el primer congrés de fogueres.
No havia ocorregut mai abans, se suspenia el llançament de la palmera des del castell de Santa Bàrbara la nit del dia 24, per una anomalia detectada en la roca del “Matxo del Castell”.
Ángel Lluna nou alcalde. Enrique Cerdán Tato escriptor, periodista, Premi de les Lletres Valencianes va ser el pregoner de les fogueres d’enguany.
La reina Dª Sofía va presidir la reinauguració del Teatre Principal, després de la seua restauració, pràcticament era un altre edifici més preparat per a les arts escèniques actuals. A Espanya són els anys de “la Faràndula”, de la cultura del “pelotazo”, emergien personatges com a Ràpel, Mariano Rubio, Mario Conde, De La Rosa, Roldán, ... Als anys 90 una sèrie de conflictes marquen aquesta dècada: la guerra del Golf, la desaparició de l’URSS, la unificació de les dues Alemanyes, conflictes, matances i neteja ètnica als Balcans.
Una tesi doctoral en 7 toms sobre aquest arquitecte Juan Vidal Ramos i gran personatge de l’Alacant del Segle XX, realitzada per l’arquitecte alacantí Ángel Fernández Fernández, on ens mostrava un recorregut per l’obra de Vidal alhora quant li deu Alacant la imatge de la nostra ciutat a aquest arquitecte. Sobretot és decisiva la configuració de la imatge urbana alacantina durant el primer terç del Segle XX en el desen-
volupament de les obres de l’Eixample alacantí. Vidal va abandonar el càrrec d’arquitecte municipal en 1923, passant ara a la Diputació com a arquitecte provincial, on va desenvolupar una labor professional ininterrompuda fins a 1957, en què es va jubilar per a l’administració. A ell es deuen la Casa Carbonell, el cinema Monumental que estava situat just al costat del Mercat, la Casa de Socors en 1925, i en 1926 acaba l’Hospital Provincial avui l’actual MARQ.
“Juan Vidal va ser un gran compositor d’arquitectures com de música fora Óscar Esplá, d’escriptors i literaris Azorín i Gabriel Miró Daniel Bañuls i Emilio Varela en l’escultura pintura respectivament. Tots van ser paisans, i amics seus, units per la sensibilitat artística i l’amor a la seua terra, on van cercar les seues arrels…” això afirmava Irene García Antón professora de la Universitat d’Alacant en 1991 en comentar el treball d’Ángel Fernández.
Va treballar dirigint reformes en el Passeig de Méndez Núñez, la Plaça d’Isabel II (avui Gabriel Miró), va continuar les obres paralitzades del Mercat Central de Proveïments, el projecte dels quals inicialment es va deure sobretot a l’enginyer Pròsper Lafarga.
El diputat per la província d’Alacant, en el Congrés Ángel Luna González pel PSOE entre 1986 i 1991, va ser elegit alcalde de la nostra ciutat entre els anys 1991 i 1995, anteriorment va ser conseller de Sanitat, Treball i Seguretat Social de la Generalitat valenciana entre 1981 1985 i també senador designat per la Comunitat valenciana entre 1983 i 1986. Després de guanyar els comicis municipals en 1991, va exercir també la Vicepresidència de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies. Durant el seu mandat es va aprovar el Pla Especial del Port, l’inici de l’execució del Pla de Rehabilitació i Arquitectura del Centre històric d’Alacant, així com la rehabilitació i reconstrucció del degradat barri de les Mil Viviendas.
1991 Foguera de La Florida, lema “A cavall anem pal muntanya”, artista José Muñoz Fructuoso, primer premi de primera categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
GENTS DE FOC!
Moria Vicente Samper, arxiver accidental de l’AMA, el 10 de novembre de 1992, i Joaquín Santo li dedicava un article en el periòdic La Verdad el 16 de novembre titulat: “L’AMA”. Per a Joaquín Santo que portava anys “escodrinyant la xicoteta i gran història dels nostres avantpassats, escrivia un entranyable article en record del qual durant tants anys fora l’encarregat de l’AMA. Vicente Samper, afirmava Joaquín que Vicente portava “l’arxiu al cap”, rememorava aquell vell arxiu i com Vicente no va voler conèixer el nou esplèndid AMA: “La vida ho va abandonar amb rapidesa, com el seu caminar i la seua paraula”, “Coneixia la cultura del Japó, d’un mode desmesurat com a desconcertant”. Devot del “Crist de la Bona Mort”, aquesta li havia sigut concedida per pura justícia, amb l’home bo.
La nostra ciutat, patia una metamorfosi, igual la festa de “Fogueres”, van sorgir molts barris, van arribar les noves tecnologies, el procés de globalització, es va anar produint una profunda transformació econòmica, política cultural. Amb un any de retard la Sala d’Exposicions de la Llotja, repte oblidat del Vè Centenari, s’inaugurava el 23 de març de 1992, amb una mostra sobre el nostre poeta Miguel Hernández, al 50 aniversari de la seua mort, l’exposició va ser un èxit amb quasi 3.000 visites aquest dia. Un total de 210 milions de pessetes més de 4 anys van ser necessaris per a l’esperada sala d’exposicions.
Joaquín
1992 Foguera Carmen San Agustín Santa Cruz, foto des de la seua ermita, lema “Crepuscle”, artista Javier Capella, segon premi de primera categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
L’alcalde Ángel Luna afirmava que Alacant tenia la Sala d’Exposicions que necessitava, l’exposició vertical disposada per a exposicions era de 1200 metres quadrats l’altura de 6 metres. També s’inaugurava l’ AMA, el nou Arxiu Municipal d’Alacant el 3 de desembre de 1992, allí es van donar cita polítics, arxivers, funcionaris, professors catedràtics de la Universitat d’Alacant.
El 20 de juny, s’inaugurava en el barri de Santo Domingo, amb la presència de l’alcalde Ángel Luna i de Conrado Albadalejo, una plaça amb el nom de Foguerer Tomás Valcárcel.
Alicia Crevillen era triada Bellesa del Foc, una dona, una Bellesa diferent. Tornava a plantar fogueres, Pedro Soriano i aconseguia un altre primer premi amb “Gents de Foc”, un monument amb gran riquesa de volums, la major espectacularitat en la seua rematada, una gran flor, enorme, però molt peculiar perquè els seus pètals eren com a acolorides tessel·les de mosaics que formava dibuixos, una obra de gran elegància plàstica. Segurament la millor foguera en Hernán Cortés durant molt de temps, i que a més seria l’últim primer premi de la categoria especial per a Pedro Soriano, segur que ningú li ho podia imaginar, ell el primer.
El segon premi era per a Pedro Espadero en Ciutat d’Assís i el tercer per a Carolines Altes amb Francisco J. Capella, Andrés Llorens era president de la foguera Sèneca-Autobusos, la comissió li imposava el primer Emblema d’Or de la Foguera. El futur de les fogueres experimentals era motiu de debat en unes jornades que s’anaven a celebrar en la Diputació durant els dies 18 i 19 de novembre, les jornades estaven organitzades pel Centre Eusebio Sempere d’Art i Comunicació Visual.
La CAM la CAPAV es convertien en una única caixa d’estalvis a partir del 23 de març de 1992. Amb la signatura de l’escriptura de fusió per part dels presidents de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani Román Bono Guardiola de la Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant València Francisco Rodríguez Valderrama, es tancava el procés d’integració de totes dues entitats per a constituir la primera Caixa d’Estalvis de la Comunitat Valenciana, la 4a o 5a d’Espanya, amb el 50% de l’estalvi de la Comunitat Valenciana.
Aquest era l’any de les Olimpíades de Barcelona, de l’Expo de Sevilla, on Paco Juan plantava una foguera, que representava a les nostres festes de Sant Joan, i assistien la Comissió Gestora, Belleses i Dames d’Honor diverses autoritats.
El 13 de juliol moria en un tràgic accident de moto, el judoka Sergio Cardell, de 37 anys i que era l’entrenador de Myriam Blasco, commoció a Alacant perquè era un personatge molt conegut.
Joaquín Santo Matas
1992 Foguera de Florida Portazgo, lema “Conqueridor”, artista Javier Mayor León, ninot indultat per votació popular. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
“CRESOL”
“No fem cap de bestiar”: aquest era el lema de la foguera Carolines Altes, on al seu llibret d’aquest any 1993, apareixen dos articles de Joaquín Santo trets del llibre “Terres alacantines”: “Les festes de les fogueres”, “Castillo de Santa Bàrbara”, emmarcats entre dibuixos de Remigio Soler i de Ruiz Morante, dos articles que consistien en extractes, del llibre ja citat, publicat en 1982 amb motiu del Mundial de Futbol.
L’elecció de la Bellesa del Foc es va realitzar als locals de la IFA en Torrellano, on va ser triada Sonia Molina Ortega, després esposa d’Andrés Llorens, regidor de festes. A Conrado Albadalejo, anterior president de la Comissió Gestora, se’l nomenava secretari particular de l’alcalde Ángel Luna.
“Foguet”, passava a ser la mascota de les nostres fogueres. S’inaugurava la nova seu de la Comissió Gestora, al carrer Serrano, número 5.
Paco Juan triomfava, al Polígon de Sant Blai, amb “Retalls, nyaps i pegats”, un modern estilitzat monument, amb el peculiar estil d’aquest artista, el segon premi va ser per a Pedro Espadero en Ciutat d’Assís i el tercer per a Carolines Altes i Francisco Javier Capella.
Al Port d’Alacant, José Iborra “Waldo”, amb la seua foguera “Mediterrània”, innovava afegint als tradicionals materials de la foguera uns altres de tipus natural com l’espart, fulles d’arbres, de la vinya, troncs d’oliveres, d’ametlers, palmeres, canyes, terres, panolles de dacsa, etc., amb els quals aconseguia uns conjunts plàstics, de formes avantguardistes i de gran impacte visual.
“Cresol” amb la rematada més gran, si no el més espectacular en la història de les fogueres davant de l’Ajuntament. Un grandiós disseny sense ninots, la foguera simulava emergir de l’asfalt, elevant les seues bases que imitaven a les llambordes del sòl, una complicada plantà, que l’Ajuntament va estar a punt de sancionar, perquè no va estar plantada a temps, va augmentar l’expectació d’autoritats i curiosos. Davant la seua grandiositat el regidor tinent d’alcalde Martínez Bernicola es rendia davant l’evidència… i no ho van sancionar. Una mà gegantesca, confeccionada com amb tessel·les de mosaics que tractava de fer ombra als raigs del sol. S’alçava espectacularment fins als 30 metres, una rematada composta a base d’allargades formes geomètriques, de diferents volums a mode d’aquests raigs del sol, la rematada de Pedro Soriano més espectacular, amb 22 metres de diàmetre que sobreeixia per damunt dels edificis de la plaça.
El 26 d’octubre de 1992, en un ple celebrat a l’Ajuntament d’Alacant presidit per l’alcalde Ángel Luna, al qual van assistir 60 presidents de comissions de districte, d’entre 3 candidats Andrés Llorens, J. Pérez (Pepe Larios), va resultar vencedor Luis Botella. Luis va exercir la seua presidència entre 1993 1995 (més 6 que va estar en anteriors gestores com a Vicepresident).
Moria enguany Ernesto Contreras important crític promotor de l’art de la província d’Alacant, conegut i respectat a nivell nacional, escriptor, poeta,
1993 Llibret Foguera Carolinas Altas
analista membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art i de la Comunitat Europea d’Escriptors. Els seus escrits i crítiques publicades en la premsa local, van ser imprescindibles, en la societat alacantina de mitjan cinquanta fins a finals dels 80, quan es va retirar.
Va ser el primer president del Club d’amics de la UNESCO. Les seues crítiques recorrien tot l’espectre cultural, la literatura, la música les arts plàstiques. Cal destacar la seua gran amistat amb José Vicente Mateo, amb Enrique Cerdán Tato, Manuel Molina, Manuel Baeza, Pérez Pizarro, Gastón Castelló, Carlos Sahagún…
Mario Conde va idear la fusió amb el Banc Central, però era la fusió de “dues entitats malaltes”, l’operació va fracassar, Conde va seguir amb una personalista gestió del Banesto, l’operació es va frustrar per la “Guerra del Golfo” en 1991 i Banesto va començar a fer aigües pertot arreu, acabarien en mans del Banc de Santander. Mario Conde va ser condemnat a 10 anys de presó, se’l va acusar d’estafa i apropiació indeguda i d’haver generat un forat de 605 mil milions de pessetes. Abans havia sigut condemnat pel cas “Argentia Trust” a 6 anys per retirar 600 milions que van ser ingressats
a Suïssa. Mario Conde el banquer directiu del Banesto i amb aspiracions polítiques acaba a la presó. Va ser la primera vegada que sentim aquest vocable “OPA”, acrònim d’oferta pública d’adquisició sobre Banesto, el Banc de Bilbao va ser el primer a moure fitxa amb aquesta “OPA hostil”.
Moria Pedro Fuster Cano propietari del quiosc a l’Esplanada i de l’orxateria del mateix nom tan popular a l’Alacant de llavors. José Casimiro Ros li rendia sentit homenatge pòstum, recordant com 45 anys arrere el quiosc Peret, “cap a la millor aigua de Seltz d’Alacant i la seua província” com en acabar el seu partit de futbol en el Coco el posterior bany al Postiguet, els joves d’aquella època en aquell quiosc la demanaven i li la donaven gratis, a més servida amb el major grat simpatia, tant per Peret com per qualsevol familiar o treballador dels quals allí atenien, a més sense mala cara desfavor per quant l’horari dels xics coincidia amb les hores punta del negoci, per a la demanda d’orxata, llimó, aigua civà, etc.
Els xiquets sense excepció, amb llàgrimes als ulls pel fort que estava aquesta “aigua de Seltz” i per l’ansietat amb la qual la consumien, s’anaven contentíssims agraïts, comentant que el quiosc del Peret, era el millor del món…
1993 Ninot indultat per votacio popular “Sirena Alacantina” Foguera de Santa Isabel de l’artista Pedro Soriano. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
1993 Foguera oficial, lema “Cresol”, artista Pedro Soriano. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
A LA CERCA DE SANT JOAN!
Al 1994 van plantar 76 fogueres, Ángel Martín presidia el Gremi d’Artistes de Fogueres. Hernán Cortés era el primer premi de la categoria especial amb “El temps donarà la raó”, de Pedro Espadero, però és que el segon i el tercer premi van quedar deserts, en ser desqualificades les dues millors fogueres, en Polígon de Sant Blas Pedro Soriano i a Carolines Altes de Francisco J. Capella. Enrique Cerdán Tato membre del Jurat d’aquesta categoria, proposava la creació del premi a la millor caiguda, també es podria valorar si cauria a l’esquerra o a la dreta.
Malgrat tot enguany va ser un any de grans fogueres com les de Waldo en Sèneca-Autobusos, Paco Juan en Port d’Alacant, J. María García “Pachi” a Carolines Baixes, Manuel Algarra en Plaza de Galícia, els monuments de Paco Gisbert i els de Jesús Grao.
José Iborra “Waldo”, apostava per l’art d’avantguarda i per l’experimental, aconseguia el primer premi de primera categoria, en Sèneca-Autobusos, amb “A la cerca de Sant Joan”.
Al setembre iniciava la seua activitat a Alacant l’EUIPO (abans l’OAMI). L’activitat d’aquesta oficina de Marques Europees ha contribuït a la creació d’empreses i ha suposat una injecció de diversos milions d’euros a la nostra ciutat a la nostra província.
“Tota la llum en el seu vol” escrivia Enrique Cerdán Tato, “Compromís amb la bellesa” escrivia José Carlos Rovira, recordant donant l’adeu a Manuel González Santana, aquest gran artista que moria amb 89 anys. Va treballar amb Daniel Bañuls i Gastón Castelló durant la Guerra Civil 36-39 en “Altaveu del Front”. “El seu color estremeix, s’excita i penetra en la terra, en aquests paisatges d’ametlers en flor, blancs, ivori, rosa, paisatges quiets, sembrats de cases amb teuladetes magres, vermellosos, bordeus potser…” escrivia Adrián Espí.
artista Pedro Soriano, no va tindre premi, va ser desqualificada. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
Moria amb 87 anys Manolo Albert, constructor de fogueres, premiat cartellista, dissenyador gràfic que va plantar quatre fogueres consecutives davant del nostre Ajuntament, llavors Plaza 18 de Juliol, entre 1961 1964.
Amb 67 anys, l’11 de maig de 1994 moria Emilio Chipont, conegut escriptor, polifacètic col·laborador als llibrets de fogueres periodista alacantí col·laborador del periòdic La Verdad durant més de 30 anys. “El nostre amic, l’amic de tots, ha mort, cobrint de dol les nostres ànimes”, escrivia l’historiador Vicente Ramos.
El Teatre Principal es va omplir per a acompanyar a Pepe Espadero al seu 50 aniversari. El ballarí va actuar dues hores amb el seu ballet alguns antics alumnes.
Adeu! Així s’acomiadava el conegut propietari dels cinemes Astoria, Paco Huesca, després de signar el 16 de juny d’enguany, el traspàs d’aquestes sales de projecció, com a solució a la crisi econòmica que arrossegaven i s’acomiadava en el periòdic amb sengles articles de l’Información del divendres 17 de juny.
A Espanya predominava la cultura del “Pelotazo”, eren els moments de Roldán, Mariano Rubio, Mario Conde, De la Rosa… sorgia la denominada “faràndula”, de la qual emergien personatges com a Ràpel.
1994 Foguera del Polígon de Sant Blai, lema “El temple de la festa”,
ÀNIMES DE FOC!
En 1995 l’artista de fogueres Muñoz Fructuoso venia de rebre el primer premi de la categoria A en les falles de València. Fructuoso havia plantat per segon any consecutiu un monument faller per a la comissió Quart-Extramurs-Velázquez. Afirmava que en la seua obra havia gaudit de llibertat artística per a introduir un nou estil a València, semblant al de les fogueres, tant a nivell de modelatge com a nivell de pintura.
Aquest és l’any de La Macarena, popular cançó que triomfava no sols a Espanya sinó per tot el món, es va cantar fins i tot a la Casa Blanca als Estats Units.
Moria la també molt popular Lola Flores, als catorze dies, el seu fill també compositor i cantant Antonio Flores.
La Hermandad de la Santa Cruz, no entrava a la Rambla per la carrera oficial, per la qual cosa era exclosa del programa oficial de la Setmana Santa alacantina. José Ángel Guirao acceptava la presidència d’una nova confraria que representava a barraquers a foguerers amb el nom de Verge de l’Alegria.
Luís Díaz Alperi, és el ciutadà que més anys ha sigut alcalde d’Alacant per elecció popular, ja que va guanyar les eleccions de 1995 pel Partit Popular, és de destacar que ha guanyat en totes les ocasions per majoria absoluta ocupant l’alcaldia 13 anys des de 1995 fins a la seua dimissió en 2008. Hem de destacar durant el seu mandat la construcció de la Ciutat de la Llum, el TRAM, (un tramvia metropolità d’Alacant), va intentar per tots els mitjans tirar avant el seu gran projecte, la construcció del Palau de Congressos, en terrenys del mont Benacantil, que estava declarat BIC, per la qual cosa després de diversos anys, de denúncies, judicis, etc., la Plataforma “Salvem el Benacantil”, va aconseguir fora rebutjat aquest projecte que llavors va passar a la zona de la pedrera al costat del barri costaner de “La Sangueta”, projecte que es va anar oblidant. El seu mandat al capdavant de l’alcaldia va estar embolicat en diverses denúncies per corrupció. Una altra plataforma ciutadana Stop al Pla Rabasa! Es va oposar a un altre dels seus projectes al marge del PGOU.
Joaquín
1995 Foguera de Plaça de Galícia, lema “Cinc voltes…chapeau!” artista Manuel Algarra, amb disseny de Pedro Soriano, primer premi de tercera categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
Les obres del Mercat Central s’avançaven al termini previst per a la seua conclusió, abans del que tenien pensat. Sobre la marxa decidien que només es mantinguera una porta tancada al públic. L’accés lateral pel carrer Calderón s’obriria el 22 d’abril. L’endemà passat es tancaria la porta posterior. Les obres de la plaça també es dividien en dues fases.
Dies abans de Setmana Santa, s’inaugurava l’autovia d’accés al Port amb un cost de quatre mil dos-cents milions de pessetes. Se signava el conveni per a connectar la Província amb Internet, signat per la Generalitat, la Diputació i la Telefónica.
Set fogueres optaven al premi de la categoria especial: Paco Juan plantava una de les seues millors fogueres, si no la millor a Carolines Altes, “El forat”, que va ser la millor foguera de totes les categories.
Pedro Soriano de nou en el Polígon de Sant Blai, insistia en el model de foguera de l’any anterior, que representava “El temple de la festa”, enguany era el crani d’un artesà de fogueres i el seu lema “Germen”, també seria visitable, però va tornar a caure’s part de la seua rematada i va tornar a ser desqualificada.
Gómez Morollón pretenia en Hernán Cortés amb “Brots d’incultura”, una foguera espectacular, batre rècords, un projecte molt arriscat, al qual també li va fallar la seua rematada, “El braç candelabro”, d’una gegantesca dona arbre.
Paco López Albert revolucionava les nostres fogueres infantils a Carolines Altes, enguany amb “So oriental”.
“Valors a la baixa”, impactant foguera pel seu colorit i bellesa plàstica, obra ja icònica d’aquest època, foguera de Javier Gómez Morollón, en el Passeig de Gómiz.
“Ànimes de foc” era la foguera oficial, que Pedro Espadero plantava davant del nostre Ajuntament que passava a la història, com el monument, que el foc no va poder consumir, malgrat els intents dels responsables del seu cremà. Luís Díaz Alperi recent alcalde d’Alacant, va haver de baixar a la plaça, per a calmar els ànims dels assistents, ordenar desallotjar la plaça i que els bombers desmuntaren la foguera i la cremaren allí mateix.
El fracàs d’aquesta foguera, va motivar que l’Ajuntament canviara les bases per a realitzar la foguera oficial, que fins llavors realitzava, l’artista que guanyava el primer premi l’any anterior. A partir d’enguany, la foguera oficial s’adjudicaria, mitjançant un concurs on un Jurat decidiria el monument triat per a ser la nostra foguera oficial.
Aigües d’Alacant descobria enfront dels Maristes el major aqüífer de la ciutat, que brollava a un ritme de 30 metres cúbics a l’hora el que permetia omplir 3 camions cisterna cada 60 minuts per a baldear tots els carrers de la ciutat. Aquesta empresa mixta afirmava que era el major brollador fins ara trobat a la nostra ciutat.
Enrique Cutillas Bernal revelava la història real de la Santa Faç, en aquesta tesi doctoral ha investigat la relació entre el Monestir la ciutat d’Alacant, el seu títol “El Patronat de la ciutat d’Alacant sobre el Monestir de la Santa Verónica” (15181804). Fins a 1752 “la Peregrina” se celebrava el 17 de març, malgrat l’oposició de l’Església que no veia amb bons ulls que en plena quaresma els alacantins celebraren una festa campestre on no sols es bevia alcohol sinó que es consumia gran quantitat de viandes fins i tot carn. Eren temps de reconquesta i la importància de les poblacions es mesuraven pel número dels Monestirs i Iglesias.
Els Jesuïtes cedien la Serra Grossa a la ciutat a canvi de la urbanització dels seus terrenys, el regidor d’urbanisme Tomás García assenyalava
com la cessió d’aquests 200.000 metres quadrats suposaven gran part d’aquesta serra, que d’aquesta manera passaven a ser propietat de la ciutat.
Agatángelo Soler moria el 30 de juliol de 1995, al novembre del mateix any moria el pintor i també farmacèutic Javier Soler. Agatángelo i Javier van ser fills i nets de farmacèutics.
Agatángelo va ser autor de dos llibres, costumistes, on contava episodis anècdotes d’Alacant: “Història de la placeta de San Cristofol” i “Un enterrament a la Federica”. Va recuperar a les seues expenses obres històriques i literàries de nostra més emblemàtica bibliogràfica com “Ressenya històrica de la ciutat d’Alacant” de Nicasio Camilo Jover crònica de 1978, “Gastronomia alacantina” de José Guardiola Ortiz i una edició facsímil de “La crònica d’Alacant” de Rafael Viravens Pastor.
El pintor Xavier Soler va ser una de les figures més capdavanteres de la plàstica alacantina Un mestre de la llum! Enamorat de la seua terra! Podem llegir en l’Información del 18 de novembre. Dos germans, dos farmacèutics, dues vides tan diferents, de dos alacantins il·lustres.
El 4 de gener de 1995 moria Navarro Olcina, una institució de l’esport alacantí en els últims seixanta anys.
El 5 de gener era el sepeli d’Enrique Torregrosa Pérez, que va morir amb 66 anys. Des de 1958 en el qual es va fundar el barri de la Sagrada Família, Enrique va estar lligat a ell, i amb el seu pare, el popular “L’avi”, des de 1960 van fundar la foguera, la que va presidir Enrique entre 1974 i 1991.
El 30 d’octubre, Andrés Bernardino Llorens Fuster “Nino”, veia recompensada la seua àmplia trajectòria de servei a les fogueres, rebia 60 dels 64 vots possibles de foguerers i barraquers i era nomenat president de la Comissió Gestora.
1995 Foguera del Polígon de Sant Blai, lema “Germen”, artista Pedro Soriano. va ser desqualificada. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
Llibret Foguera Alipark
Aquesta publicació deixa patent la millora dels llibrets a la dècada dels anys noranta. La portada és una il·lustració de José Díaz Azorín en l’anomenada part literària col·laboren l’arquitecte Santiago Varela, la sociòloga Begoña Sanmiguel, el polític Martínez Bernicola, el ceramista Arcadio Blasco i el col·lectiu fester “El budell del Moro”. Joaquín Santo escriu sobre la “Política crítica en les Fogueres”, recordant la temàtica de les primeres fogueres, la figura de José Mª Py, el període del franquisme i acaba assenyalant l’evolució que s’ha produït des de la restauració democràtica. En aquests últims anys s’havia apostat pel disseny, l’experimentació i els homenatges en detriment de la crítica municipal.
METAFORMOSIS!
Joaquín Santo ens comptava, com l’any 1996, va tenir l’honor de pertànyer al Jurat que va triar a la Bellesa del Foc, a Nuria Terol Terol, Joaquín es vanagloriava d’haver encertat amb aquesta dona de Villafranqueza, una xica amb formació universitària.
El Rabal Roig recuperava part del contingut de la seua Ermita que va ser derruïda l’any 1974, i que abans va ser Mesquita i després Església Mossàrab, així afirmaven l’Associació d’Amics per a la seua reconstrucció, mentre aconseguien fons, havien rebut una pila del Segle IX una altra del Segle XIV llaurada en marbre de Carrara, així com una pedra de l’antic “Pou del Drac” del Segle Vè, deien.
Amb una inversió de 10 milions de pessetes l’Ajuntament condicionava els pous de Garrigós situats al peu del Benacantil a la Plaça coneguda com Del Pont.
Turisme descartava construir un parador nacional al castell de Santa Bàrbara, després d’haver-ho anunciat el regidor Pedro Romero.
La sequera provocava la mort de més de 2.000 pins al Mont Benacantil. Naixia el primer mamífer clonat, l’ovella Dolly. A Espanya arribava el “Nou
ordre”: Eduardo Zaplana, M. Tarancón, José Luís Olivas, José María Aznar, Rodrigo Rato, Álvarez Cascos…
L’institut de cultura Juan Gil Albert inaugurava una exposició “100 anys de cinema” que se celebraria entre el 22 de novembre el 8 de desembre de 1996. Un homenatge al setè art i a les gents alacantines que van viure i viuen la passió pel cinematògraf. Nostàlgia pels cinemes ja desapareguts, i que milers d’alacantins omplim, com el Carles III, l’Avinguda, el Capitol, el Monumental o l’Ideal.
Tomás Valcárcel Deza, era nomenat Fill Predilecte d’Alacant Nino Llorens, era reelegit per aclaparadora majoria president de la Comissió Gestora.
Es creava la sisena categoria de fogueres, que acabaria sent la majoritària, naixien en aquesta categoria districtes com a Gran Via-La Ceràmica, Avinguda de Loring- Estació, Florida-La Vinya, etc.
Waldo, continuava impactant al públic i Jurats en Alfons el Savi amb “Joventut diví tresor”. Ramón Marco, mitjançant un concurs previ, plantava la seua última foguera davant de l’Ajuntament: “Metamorfosi”.
“Cinefília”, un altre èxit de Paco Juan a Carolines Altes, la foguera més cara, dedicada al món del cinema, i un altre primer premi. Paco Gisbert Picó amb la seua minuciositat, el seu preciosisme i l’harmonia que li caracteritza plantava en La Florida “Com a una crisàlide”.
Joaquín
1996 Llibret Foguera Alipark
Debutava Amaya Barquín en La Goteta, la nostra primera artista de fogueres femenina, aconseguia el primer premi de segona categoria amb una creativa obra de qualitat, Amaya venia de treballar en el taller del valencià Vicente Almela. També Paco Vázquez amb “La font elemental”, sorprenia amb el seu estil surrealista.
Somni lúdic Quina gran foguera! obra de Javier Mayor Lleó per al Mercat Central, amb una base de 40 metres i 20 d’altura, set grans figures amb formes de caps, màscares, una representava a una núvia alacantina, una altra al carnestoltes, una altra d’una dona mora i una altra d’una cristiana, un altre bust representava a la Santa Faç un altre cap representava a la Setmana Santa. Estaven totes com dormint, la foguera tractava d’homenatjar a totes les festes tradicionals alacantines i de la seua província, estaria il·luminada per dins. La seua rematada era una Au Fènix representant com la festa ressorgeix contínuament. La foguera estava inacabada perquè la seua rematada no corresponia amb el que apareixia en l’esbós, potser si l’haguera acabada haguera aconseguit un millor premi.
Enguany Pedro Soriano plantava enfront de les oficines de l’administració portuària “Bola de foc” aquesta gran foguera, amb un altre gran disseny, amb una altra espectacular rematada. En el desè aniversari de la foguera de Port d’Alacant va voler dedicar-li la seua segona foguera en la categoria especial al desè aniversari de la defunció de Gastón. Aquesta “Bola de Foc” quedava com penjant com a rematada de la foguera subjectada sobre tres grans torres totes modelades i recobertes de cares i símbols.
La foguera una de la més cares (9 milions de pessetes) representava una enorme “esfera de calor” que anava surant per l’espai com a símbol de la festa i que era un homenatge a la gent que treballa col·labora amb la festa de fogueres i del qual era figura destacada Gastón Castelló. Al mo-
1996 Foguera Mercat Central, lema “Somnis lúdics”, artista Javier Mayor León, segon premi de categoria especial, va poder guanyar si haguera acabat la rematada. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
nument destacaven grans quadres emmarcats en grans medallons on es reproduïen quadres i obres d’aquest genial alacantí. Soriano ara sembla obsessionat per modelar grans volums recarregats amb multitud de formes figures al·legòriques en relleu, no es mereixia el quart premi que va rebre. Aquesta és una de les grans creacions de Pedro i que el temps posarà en el lloc que li correspon dins de la seua obra.
Una altra novetat d’enguany és que la foguera estava plantada en terra ferma, no en una plataforma enmig de la mar, com havia sigut fins enguany (9 anys a la mar), també seria el primer any que la foguera tindria un RACÓ, fins enguany els seus membres no s’havien decidit perquè representaven a un districte sense veïns.
Aquest any 1996, desè aniversari de la defunció de Gastón Castelló, Pedro Bellido, va dirigir va maquetar un llibret monogràfic dedicat a Gastón, dins de la sèrie “Escultors del Foc”, amb articles de A. Llorens, “Deu anys sense Gastón Castelló” de José Alcanyís “Gastón Castelló: historia d’una soledat”, entrevista que Vicente Martínez Carrillo, va publicar en l’especial Fogueres 1980 del diari Información, aquesta sèrie de modestos però dignes treballats “llibrets” corresponien a la foguera Virgen del Remedio-La Paz.
A la pàgina 5 de la revista “La Traca”, que edita, la “Associació de Barraquers per la Festa”, Adrián Espí, Professor d’Història de l’Art de la Universitat alacantina i Director llavors de l’Institut de Cultura, Juan Gil Albert, va escriure l’article titulat: “Un breu record: Gastón Castelló Bravo, motor de la Festa”.
També la foguera Esplanada-Port-Postiguet, en un modest llibret, li van dedicar un gran article: “Gastón dels Fogueres, Gastón d’Alacant”, el seu autor un jove David Girona, un jove lliurat de ple a les festes de fogueres i que denotava respecte i afecte cap al nostre artista.
José Luis Martos, Xavi Martos, Isabel Tejeda, Toño Savall, F.J. Villacampa, J.J. Berenguer, van realitzar una gran labor, aconseguint que el seu llibret fora una obra de referència aquests anys, com el d’aquest any dedicat als primers anys de les nostres fogueres, de lema “1928-1936, el naixement de la festa”, que va rebre el primer premi de la Gestora i també el de la Generalitat per l’ús del valencià. Des dels seus orígens, l’any 1994, la foguera de Passeig de Gomis van considerar que el seu llibret era el mitjà més idoni per a investigar tractar de recuperar, la nostra cultura, la nostra història, la manera de ser dels Alacantins així en aquesta publicació podrien estudiar la indumentària, els orígens de les fogueres, les nostres arrels, en definitiva tot allò que servira per a rellegir el nostre passat i fer arribar tot això als amics, als curiosos, als foguerers, veïns conciutadans.
Amb aquests llibrets es comprometien a la recuperació de les nostres tradicions, la cerca de la nostra veritable identitat com a alacantins, valencians, mediterranis, també es proposaven usar el valencià per a la redacció dels textos.
1997 Foguera Port d’Alacant, lema “Bola de foc”, artista Pedro Soriano, quart premi de la categoria especial. Primer any que no van plantar en la mar. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
ART I FOC!
Llibret Barraca Al final vorem
“Ahir i avui de la barraca”, amb aquest article col·laborava Joaquín Santo l’any 1997, en la barraca “Al final vorem”, que pertanyia al districte Diputació-Renfe, començava el nostre autor explicant qui va ser José María Py, on va viure en l’avinguda d’Alfons el Savi, fins a la seua primerenca mort.
També ens explicava com sorgia la primera barraca “Els Trenta Ú” l’any 1931 i com aquestes “casetes o albergs” construïts toscament amb materials lleugers, tan allunyats del casal valencià, que ací solem cridar “Racó”, això era una característica que marca la diferència de les nostres festes de fogueres.
Advocava també Joaquín, perquè existira la màxima harmonia entre barraquers i foguerers, perquè tots dos resulten peces vitals, “perquè el cor de les fogueres continue bategant amb força”.
Es presentava el llibre “Un lloc en el Foc”, en el Teatre Principal, davant autoritats, foguerers i alacantins en general, amb una tirada de 1.900 exemplars José Luís Ferris, editava la publicació més completa sobre les nostres fogueres, 350 pàgines i més de 2.000 fotografies, etc.
Adrián Espí, professor de la Universitat d’Alacant i en aquest moment Director de l’Institut de Cultura Juan Gil Albert exaltava els valors d’aquest llibret, el lema del qual era “Art i Foc” de la foguera Port d’Alacant i que va ser el primer premi d’enguany, en un article titulat: “Sobre un llibret”, començava així: “Poques, poquíssimes vegades he escrit dues línies seguides sobre les Fogueres de Sant Joan, a continuació ho qualificava de llibre, no de llibret, va escriure després que aquesta publicació subjugava davant tant de rigor tant d’equilibri en la confecció. És una d’aquestes revistes, no llibret, que conservarem sempre!, i a la qual caldrà tornar en consulta una i cent vegades. Fotografies esplèndides, plans, maquetes, cartells, monuments fogueriles d’altres èpoques… i tot això distribuït amb una cadència, una absoluta
eurítmia! (Información, 20/06/1997). Una molt bona combinació, un bon llibret (què dic “llibre”) un bon crític, coneixedor d’aquests temes.
Enrique Cutillas presentava la seua tesi al Saló Blau del nostre Ajuntament, un exhaustiu estudi sobre la Santa Faç.
Ildefons Prats considerava negativa l’evolució que havia pres la nit de la Cremà, i demanava respecte i sensatesa al públic ja que per damunt del lúdic havia de prevaldre la seguretat. “La banyà és el més negatiu que li ha passat a la festa de fogueres als últims anys” afirmava. Complia 12 anys com a màxim responsable dels Bombers. La meitat de la plantilla d’aquests funcionaris es negava a treballar en la nit de la Cremà, pels insults que rebien any rere any per part de grups de joves i per la seua inseguretat manifesta. Proposava reduir la Banyà al màxim amenaçava també que les fogueres que no respectaren les mesures preventives de seguretat es quedarien sense cremar. Abans quan una foguera cremava caïen cendres, ara cauen cendres incandescents, la qual cosa resulta molt perillós.
És en aquests anys quan es promocionarà, consolidarà la Banyà com una cosa tradicional més, amb el suport de la Comissió Gestora, Ajuntament, es regularen les mesures les normes
Joaquín
1997 Llibret Barraca Al final vorem
de seguretat pertinents perquè la Banyà es produïra sense incidents. La fumera negra, que ocultava l’entorn que van començar a desprendre les fogueres durant la cremà no va agradar, ni agrada al públic, ni al valencià, ni a l’alacantí.
Però amb l’ús d’aquests materials es facilita i abarateixen els costos de fogueres-falles, entre monuments més xicotets amb els materials tradicionals van acabar triomfant els volums més grans, alhora que alleujava els pressupostos de les comissions. Els artistes en les condicions que s’imposaven, no podien continuar treballant amb els modelatges en fang, els buidatges, les escaioles, etc. Encara que destacats artistes com Ramón Marco i diferents personalitats opinaven que les fumeres negres enlletgien i desmereixien les Cremàs, la utilització dels nous materials serà irrenunciable fins a la data per tots els artistes.
Amb el canvi de segle, el poliuretà expandit i la revolució de les noves tecnologies, permeten confeccionar grans volums en un menor temps i per menys diners.
1997 Article Llibret Barraca Al final vorem
1997 Carrer doctor Buades. Primer premi de carrers adornats. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
“Pur Teatre”, tercer primer premi consecutiu per a Paco Juan a Carolines Altes, barri que portava apostant cada any pel monument de major pressupost. L’artista volia iniciar una etapa en la qual destacara més la innovació, les noves formes, arriscant més en la fusteria i més risc en el disseny de les seues fogueres.
“La Festa és… Dona!” Pedro Soriano plantava, no davant del Mercat Central, sinó al principi d’Alfons el Savi, una foguera que semblava eixir de la terra, de l’asfalt, 8 metres de base, 20 d’altura, 8 milions de pessetes de pressupost, on destacaven 9 rematades. Degué ser la foguera guanyadora de totes les categories.
“Alacant” era el primer premi, de la primera categoria, una elegant interpretació de foguera alacantina amb la qualitat de José Muñoz Fructuoso en Polígon de Sant Blai. La barraca de la Tercera Edat es muntava als jardins de la nostra Diputació.
1997 Foguera Mercat Central, lema “La festa és… dona”, artista Pedro Soriano, segon premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
En el padró d’habitants de 1996, la població de dret d’Alacant era de 274.577, d’ells 142.801 eren dones, i 131.776 homes, per la qual cosa el nombre de dones avantatjava als homes en 11.025. El SUMA s’encarregaria de cobrar les multes del nostre Ajuntament.
Després dels forts episodis de pluges de 1982, va haver-hi uns altres com 1987, però la pitjor gota freda patida per la ciutat es va produir a l’octubre de 1997, quan van caure 267 litres per metre quadrat. L’aiguat va provocar 4 morts, alhora que aquest desastre va propiciar les grans obres anti-riuades que a continuació es van escometre a la nostra ciutat.
La platja del Postiguet recuperava la bandera blava, després de dos anys, per mancar de serveis.
Preestrena en el Teatre Principal de la pel·lícula “Tabarca”. El Teatre Principal complia 150 anys com a referent cultural.
A l’agost de 1997, es produïa el terrible assassinat del jove Miguel Ángel Blanco a la localitat d’Ermua, d’on era regidor, aquest fet va marcar un abans i un després en l’activitat de la Banda Terrorista ETA.
També complien segle i mig la Policia Local. L’Ajuntament preparava actes per a festejar aquest aniversari. La Guàrdia Municipal Alacantina era una de les primeres fundades a Espanya, després de les de Valladolid, Madrid i Barcelona. Emilio Poyatos publicava un llibre sobre aquest aniversari, després de llargues investigacions.
Juan Giner Pastor, president de l’Associació de Belenistas celebrava els 10 anys del “Museo de Belenes” i afirmava que aquesta Associació no sols és una de les més importants a Espanya, sinó del món i era la primera única d’Espanya amb el títol de “Utilitat Pública” concedit pel Ministeri de l’Interior. El Belenismo estava en auge.
Després de tretze anys de Govern Social Demòcrates, amb Felipe González de president, es produïa la victòria per la mínima del Partit Popular, José María Aznar nou president del Govern.
Moria a París, amb 36 anys, Diana de Gal·les, “la princesa del poble”, Lady Vaig donar.
GOOGLE!
SOBRE LA SANTA FAÇ!
En 1998, Joaquín Santo realitzava en col·laboració amb Francisco Aldeguer, la publicació “Alacant 1939”, que es publicava a l’any següent. El va sorprendre a Joaquín, i a mi també, perquè semblava un tema exempt de polèmica, les nombroses versions, moltes contradictòries, de com es va salvar de la destrucció la Sagrada Relíquia, durant la Guerra Civil, també sobre la seua aparició, la troballa una vegada conclosa la contesa.
Tot això apareixia al capítol tercer: “La troballa de la Santa Faç”, en la publicació anteriorment citada, en 1998 Joaquín va entrevistar el meu pare Agustín Medina Vilella, i aquest li va explicar com el seu pare, el meu avi Francisco Manuel Medina Tomás, persona molt devota, que era casolà de la finca El Vassall, també coneguda per “La Capella”, que era portador del pal·li de la Santa Faç, quan es treia en processó el 13 de juny, en les festes patronals, de la pedania en honor de Sant Antoni, i juntament amb “Tonico, el del bar”, Antonio Ramos Alberola que era l’alcalde pedani, amb el veí Vicente Rocamora Ontinyent, van portar la Santa Faç amb tramvia, a l’interior d’un cabàs de l’horta, i la van depositar en l’Excel·lentíssima Diputació d’Alacant.
De totes les versions, Joaquín va considerar aquesta la més plausible sincera. A més aquesta versió coincideix amb l’informe realitzat pel Servei Militar de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, que apareix publicat en la portada del diari “Gaseta d’Alacant”, núm. 6 del diumenge 28 de maig de 1936.
80 ANYS DE PÉREZGIL!
Revista Festa
En el número 59 de la revista Festa l’any 1998, Joaquín Santo apareix com a coordinador de la revista i col·laborador literari. De la pàgina 64 a la 80 podem veure el seu article “80 anys de Pérezgil”, situava el nostre autor al
Joaquín Santo Matas
1998 Revista Festa
principi de l’article un poema de Manuel Molina: “Llums i ombres sembren la carícia – d’aquest tacte subtil, d’aquesta delícia que Pérezgil desgrana en la pintura”. Després amb la primera crítica, ens comptava la primera gran exposició, de quasi mig centenar de llenços, d’aquest artista pintor amb 13 anys que es va celebrar de l’1 al 12 de gener de 1936.
En “Un apunt manuscrit inèdit” on el propi Pérezgil, ens relatava la seua vida, des que va nàixer en la vila de Caudete el 18 de setembre de 1918 i quan va venir a Alacant amb els seus pares en 1925.
En “Pérezgil i les fogueres” Joaquín ens explicava com l’artista, va començar pintant ninots del valencià Fernando Guillot, en 1940 que va realitzar tres monuments. En 1941 Pérezgil va plantar dues fogueres. I en 1952 ja consagrat artista, plantava la foguera de Sèneca-Autobusos: “Les tres gràcies i les tres desgràcies”, que va realitzar
en el seu estudi de Benito Pérez Galdós. L’article estava il·lustrat amb la foto del cartell “Flames de la meua terra”, que va ser el premiat el primer premi de 1941, també apareix foto del pintor en 1940 amb la qual seria la seua dona Fina Carbonell, vestits de llauradors alacantins, quan van participar en el festival de la Plaça de Bous, el 22 de juny de 1940, en una altra fotografia de 1941, un jove Pérezgil, retocava el ninot per a la foguera de Gabriel Miró, “Ahir, avui demà”.
“Lliçó d’Art”, Javier Gómez Morollón aconseguia el primer premi de la categoria especial, així com el ninot Indultat, en Ángeles-Felipe Bergé.
Pedro Soriano, presentava la foguera més difícil de la seua vida, deia ell “Un bufe”, perquè els 70 anys de fogueres havien passat com un bufe, tornava a Benalúa després d’11 anys. El projecte era molt interessant, però el seu resultat va decebre, aconseguia el tercer premi de la categoria especial.
1998 Foguera infantil d’Angels Felipe Bergé, lema “Lliçó d’art”, artista Javier Gómez Morollón, primer premi de categoria especial infantil, al fons l’artista amb el president de la Foguera Isidro Antón Lillo. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
La millor foguera, “Un canvi de look”, no perquè guanyara sinó perquè va merèixer guanyar, quedava en segon lloc en Port d’Alacant i era obra de Maurici Gómez i el taller dels Fonseca, el primer premi era per a Carolines Altes i Paco Juan.
Apareix Google, es crea aquest cercador d’internet que va revolucionar les nostres vides, un dels cercadors d’Internet més importants. Ningú podia imaginar-se la importància que arribaria a tindre a les nostres vides. “Espanya va bé” aquest és l’eslògan d’enguany.
La col·lecció CAPA s’instal·lava per un període de cinc anys al nostre castell de Santa Bàrbara, era considerada com un dels conjunts escultòrics, més importants del món.
Luís de Castro, renunciava com a Director del nostre Teatre Principal.
El 28 de desembre de 1998 moria a Alacant a l’edat de 80 anys, el “Pintor de la Llum” José Pérez Gil, en 1981 va ser assessor artístic amb Jacinto Masanet, juntament amb Manuel Baeza Gastón Castelló, va ser foguerer d’honor de diverses fogueres, va col·laborar amb les barraques com “Emploma ferro”, “Or flama”, entre altres. Va ser jurat en l’elecció de la Bellesa del Foc, de cartells, de fogueres i de barraques. Acadèmic de les Acadèmies de Sant Ferran, Sant Carles, i San Telmo, va rebre nombrosos premis i havia realitzat prop de 200 exposicions per Espanya i l’estranger. La seua última exposició va ser en La Llotja en 1996. Va guanyar el premi de cartells anunciadors de les fogueres en 1941 amb “Flames de la meua terra” en 1940 el segon premi de títol “Joguet infernal”. La seua esposa Josefina Carbonell, en 1948 va ser bellesa de la foguera de la Plaça 18 de Juliol. En 1941 va construir la foguera de Gabriel Miró la de Camarada Maciá, en 1952 en la categoria especial la de Sèneca-Autobusos.
Al gener moria a l’edat de 77 anys, Luis López Sarabia veterà constructor de fogueres, falles, carrosses portades de barraques, va tenir com a companys de taller a Julio Esplá, Gutiérrez i sobretot a Maurici Gómez, va treballar per a tots els districtes, especialment per a Carolines, Rambla i Alfons El Savi, en 1994 va aconseguir el segon premi de la màxima categoria amb la seua foguera per a Benalúa, realitzada conjuntament amb M. Gómez: “Els 10 manaments”.
El 23 de juny moria també Francisco Almiñana Pérez als 81 anys, artista alacantí molt vinculat amb el districte Monges-Santa Faç als anys 70. Va ser president de Puente la Vilavella als anys 60.
1998 Foguera Port d’Alacant, lema “Un canvi de look”, artista Maurici Gómez Fonseca, segon premi de la màxima categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
1999
L’ART ÍNTEGRE!
Volem destacar com aquest any de 1999, ens deixaven, alhora personatges tan significatius per a les nostres festes de fogueres, com a Sr. Tomás Valcárcel, José Ángel Guirao, Conrado Albadalejo, Rosita Asensi (Bellesa del Foc de 1942), i Pepín García Sellés, oficial major de l’Ajuntament tants anys, tan important per a la barraca “Els Goril·les”.
Revista Festa
Trobem a Joaquín Santo Matas, com a coordinador de les col·laboracions literàries del número 60 de la revista Festa de 1999. De la pàgina 64 a la 81, podem llegir emmarcat entre fotografies de fogueres de la seua obra, talles de fusta, escultura, dibuixos, aquarel·les, etc., un article de Joaquín dedicat a Remigio Soler “L’art íntegre”, que començava amb un aforisme llatí: “L’art és don dels artistes”, aplicant-ho a aquest home i artista alacantí posseïdor d’una profunda creativitat, artista de profundes conviccions religioses, pintor, dibuixant, escultor, imatger que fugia de protagonismes, “La serenitat del modest” afirmava Joaquín, que entrevistava al seu estudi a Remigio, va fer fotografies d’ell i del seu treball, i analitzava des de l’any 1932, l’Alacant de la seua època, del seu pas per la Beneficència Provincial, després de quedar orfe als 10 anys, també el seu pas per l’Escola d’Arts Aplicades.
La seua relació amb pintors alacantins com Manuel Baeza o Pepe Pérezgil, amb l’escultor Juan Martínez Mataix “Juanito el Santero”, de com va ser deixeble de Ceferino Oliver, mestre de les aquarel·les i de Federico Marés, escultor. Ja a Alacant va treballar durant 12 anys al taller d’imatgeria dels Germans Blanco i com ja amb prop de 30 anys va començar a destacar com a constructor de fogueres.
Enquadrava Joaquín a Remigio Soler amb els més famosos artistes plàstics alacantins com Pérezgil, M. Baeza, G. Castelló, E. Varela, Heliodoro Guillén, Melchor Aracil o González Santana.
En fogueres Remigio va tractar de fugir dels convencionalismes barroquistes, marcats pels artistes valencians. Va cercar línies d’avantguarda, que suposaren una innovació, enfront d’uns postulats artístics que semblava no anaven a evolucionar mai. Destacava Joaquín les seues fogueres per la utilització de pintures a l’oli i al plàstic, amb el que conferia a tot el conjunt una lluentor especial, una vistositat que va causar enorme impacte entre el públic i entesos.
En 1974 Remigio declarava en la premsa alacantina com es comprometia a trobar una foguera plenament alacantina, sense mescla de falla, amb una diferent arquitectura, diferent color i on intentaria alicantinitzar més les fogueres, inspirant-se en artistes com a Gastón Castelló, Baeza, Carrillo, Varela Pérezgil.
Destacava el nostre autor la labor escultòrica de Remigio que aconseguia el cim amb el tallat en fusta i on resultava sublim aquesta mateixa, també ressaltava com és autor de la mostra escultòrica més original avantguardista de la Setmana Santa alacantina, citant el pas “Stabat Mater”, un tron que pesa quasi 1.700 quilos vinculat al col·legi Marista del Sagrat Cor.
Remigio és un artista total, és dibuixant pintor, coneix el disseny i la combinació de colors, a més és expert escultor en l’art de modelar figures. Sobreeixia
Joaquín
1999 Revista Festa
en l’article la modèstia d’aquest artista que destacava Joaquín com afirmava: “Que parle la meua obra per mi”.
El 2 de gener de 1999 moria una gran persona i alhora un gran fester, delegat artístic de la Comissió Gestora, José Ángel Guirao, encara el mes de maig va dirigir a la Plaça de Bous el seu últim festival per a l’elecció de la Bellesa del Foc, davant els aplaudiments reiterats del públic, Guirao manifestava: “La festa em dona la vida”. L’any 1980 va ingressar en la Gestora com a delegat de fogueres infantils, amb la presidència de Jacinto Masanet, va continuar amb Miguel Díaz i amb Conrado Albadalejo, com a delegat artístic. Artista, foguerer però també per la seua profunda religiositat, sempre va estar molt vinculat a la Setmana Santa Alacantina. En 1996 va fundar la “Gloriosa Hermandad de Nuestra Señora de la Alegría”. Va ser president de la foguera de Gabriel Miró, i fundador de la foguera Obra Social del Hogar en 1974 i de Plaza de Santa María en 1990-91. Un altre alacantí que va fer de la festa un art, carismàtic foguerer que donaria el nom a un nou districte. En 1997, en companyia d’Arturo Tresáncoras, van publicar “Entranyable Alacant”, un llibre on donaven a conèixer tot allò relacionat amb Alacant i les seues festes, així com temes esportius, religiosos curiositats de la nostra ciutat. La seua última aparició en públic va ser en la Coronació Pontifícia de la Verge del Remei. L’ajuntament li va dedicar un carrer al juny de 1998, el ninot que representava la seua figura que va realitzar Pedro Soriano, va ser indultat del foc en 1987 i s’exhibeix en el Museu de Fogueres. La barraca “Alacant Jove”, li va dedicar un llibret monogràfic, amb portada de Ramón Marco, Carolines Altes també li va dedicar el seu important llibret, amb un entranyable exhaustiu homenatge a la seua persona, l’any 2006.
1999 Revista Festa. Foto Manuel Matas
1999 Article Revista Festa
1999 Curiosa instantània de la Foguera experimental sufragada per la Diputació Provincial, plantada al costat de la Foguera de Passeig de Gómiz, lema “Perqué som aiçi” artista José Muñoz Fructuoso. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
“L’Arca del 2000” va ser el segon premi a Carolines Altes obra de Paco Juan i es produïa “El mosqueo del segle”, això el podíem llegir en la premsa es referien al cabreig d’aquesta comissió per no aconseguir el primer premi amb la foguera de major pressupost. El primer premi va ser “El somni del viatger”, obra dels Germans Gómez-Fonseca que plantaven en el seu tercer any consecutiu en una plataforma flotant en el Port d’Alacant.
El dilluns 30 d’agost de 1999 moria Sr. Tomás Valcárcel. Des de l’any 1940 que va organitzar el festival de la Bellesa del Foc, va participar activament en l’organització de les festes del foc d’Alacant. Va ser president de la Comissió Gestora des de 1971 fins a 1979. Tomás va ser promotor, director i fins i tot autor d’aquests festivals, representacions teatrals i acte sacramentals, jocs florals, festivals d’art, comèdies, òperes, sarsueles i espectacles artístics tant locals com provincials, la majoria d’ells de condició benèfica. Entre ells cal destacar l’organització molts anys del “Don
Juan Tenorio” obra de José Zorrilla, que era a càrrec de les denominades “Huestes” de Valcárcel.
També cal destacar la seua labor per les festes dels Moros Cristians, l’exaltació a la Santíssima Faç i sobretot la seua dedicació a la Setmana Santa Alacantina, on va crear noves confraries va brodar mantells sumptuosos, per a Verges imatges religioses com la nostra Senyora dels Dolors, la Santa Dona Verónica o la Verge del Socors.
Remigio Soler afirmava el 16 de juliol de 1999
“Quan jo vaig començar en les fogueres, marcàvem una línia que ens separava un poc de la falla valenciana, però no sé per quina raó, ha caigut en la falla valenciana i s’ha oblidat aquesta línia alacantina”.
Hi ha obra de Remigio al Vaticà, en Iglesias com San José de Carolines, La nostra Senyora de Gràcia, als Agustins, en Sant Joan d’Àvila, a Madrid, en el Convent Sevillà de Carmona, va ser aplaudit pel Papa i ara acabava una obra dedicada a la medicina, un “homenatge al guaridor”.
Va dimitir Andrés Llorens com a president de la Comissió Gestora, havia sigut reelegit el 20 d’octubre de 1998, i cessava a l’abril de 1999, per a presentar-se en les llistes municipals del Partit Popular. El 13 de juny, els Populars guanyaven les eleccions i Llorens era triat regidor nomenat responsable de Festes i Participació Ciutadana. “Junts progrés” aquest va ser el lema amb el qual l’actual secretari de la Comissió Gestora i únic candidat per a presidir-la, José Manuel Lledó, presentava el 2 d’octubre, la llista de persones amb les quals acudiria a les eleccions.
José Manuel explicava que amb el lema Elegit per a presentar-se a aquestes eleccions, per a ell significava la unió que desitja per a tots els membres de les festes, fogueres, barraques, com a ciutadans institucions públiques empreses privades.
Toñi Martín, ja va dimitir com a presidenta de Port d’Alacant per a anar en aquesta llista, on ocuparia la delegació de relacions públiques.
Lledó alacantí que estima la festa amb passió, va començar de xiquet amb el seu pare en la barraca “Bloc mostres”, de xiquet ja va formar part de la comissió infantil de Calderón de la Barca amb Alfonso Garrigós, gran mestre de foguerers del qual José Manuel assegurava va aprendre tot el que sap. Des de 1995, pertanyia a la Comissió Gestora, és Professor d’EGB Llicenciat en Filologia Anglesa, exercia com a professor d’anglès al col·legi Franciscans, és seguidor a ultrança del Barça i del qual agrada vestir els seus colors.
El 4 de novembre de 1999 en el Saló Imperi del Casino d’Alacant, Joaquín Santo i Francisco Aldeguer presentaven la seua publicació: “Alacant 1939”.
L’1 de novembre als 52 anys moria, Conrado Albadalejo que va ser un gran president de les fogueres, amb ell desapareixia una de les figures més estimades i carismàtiques de les nostres festes.
Conrado foguerer de vocació, polític circumstancial, va presidir la Comissió Gestora entre 1986 i 1992, durant la seua gestió va fer profunds canvis a la seua organització, tot això alhora que es consolidava la nostra transició democràtica iniciada en 1979.
Ángel Lluna, exalcalde d’Alacant, i del qual Conrado va ser secretari particular, va ser el que li va insistir perquè fera el seu salt a la política a la qual va arribar com a regidor en 1995, Ángel consternat declarava: “Ha sigut la persona amb més vitalitat que he conegut mai”, “Li interessava tot el que li interessara a Alacant, coneixia la ciutat com a pocs”, “Era un veritable espectacle acompanyar-li pel carrer, tothom li parava per a saludar-li, per a explicar-li qualsevol cosa”.
1999 Foguera infantil de Florida-Portazgo. Primer premi de categoria infantil especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
ALACANT 00!
Aquest any 2000, van ingressar al gremi d’artistes, 3 nous joves alacantins, Carlos Simón Rondón, Miguel Ángel Capella, Francisco José Esplá Tárraga, els tres van superar les proves de modelatge, escultura, fusteria, esbós ho van ratificar amb la construcció d’una foguera i es creava la Federació de Fogueres Especials, les 5 que participaven en aquesta categoria Especial, van aconseguir que importants firmes comercials els donaren el seu suport econòmic, per la qual cosa 3 noves fogueres més plantarien les seues fogueres especialment, Santa Isabel, Hernán Cortés i Polígon de Sant Blas, a l’any següent. El districte de Rabassa tornava a plantar després d’anys d’absència, també van sorgir nous districtes com José Ángel Guirao, La Condomina, fins i tot un curiós projecte que adoptava el nom de “Els dotze ponts”, que no va arribar a quallar. El primer premi de llibrets va ser per a Port d’Alacant amb “Alacant 00”.
Paco Vázquez realitzava la foguera oficial, on aquest artista comparava la pel·lícula de Stanley Kubrick “2001 una Odissea espacial”, amb la realitat dels nostres anys 2000. Aquest any apareixia el premi a la foguera més innovadora, el primer va ser per a l’artista Santiago Alzamora amb “Nit de bruixes” en Foguerer-Carolines.
Jesús Grao debutava en categoria especial en Plá-Metall amb “Disenyant el 2000”. Paco Juan repetia per sisé any consecutiu a Carolines Altes, després d’aconseguir quatre primers premis,
1999 Foguera Obra Social de la Llar. Lema “Passat, present futur”, artista germans Gómez Fonseca. tercera categoria. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2000 Foguera oficial. Lema “2001, una odissea en el poc espai que ens queda”, artista Paco Vázquez Sirvent. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
aquest any quedava fora de concurs, perquè la seua rematada va caure el dia 19.
Port d’Alacant revalidava el primer premi amb un lema extret d’un poema de Miguel Hernández “I les presons volen”, una foguera de 18 metres plantada en una plataforma dins de l’aigua. Sèneca-Autobuses, tornava a la categoria especial 50 anys després, “A vista d’ocell”, de l’artista valencià Emilio Miralles amb el qual aconseguien el tercer premi.
Mercat Central renovava al més llorejat artista valencià Pedro Santaeulalia, que amb “Mirant a la mar, vaig somiar” quedaven en segon lloc. Pascual Domínguez plantava un dels seus millors dissenys, de les seues millors fogueres a Florida-Portazgo “Folklore de la nostra terra”, que va ser el primer premi de primera categoria.
Cabreig de Pedro Soriano, que pensava guanyar el primer premi de primera categoria en Ciutat d’Assís amb “El miracle del mil·lenni”, de fet ja havia aconseguit el ninot indultat que representava als Germans Gómez-Fonseca, però es quedava sense cap dels cinc premis.
La foguera de Sagrada Família celebrava el seu 40 aniversari el seu president Carlos Gosálbes Cuenca, presentava els actes per a celebrar aquest esdeveniment. Havien aconseguit el pressupost més alt de la seua història Carlos Simón Roldón, que debutava com a membre del Gremi d’Artistes, realitzaria les seues dues fogueres, l’adulta la infantil.
També dedicaven un llibret monogràfic especial, en el qual portaven treballant intensament els dos últims anys. Un exemple de llibret commemoratiu, amb una recopilació de la memòria del barri, recordem a l’amic i malmès Emilio Poyatos Moreno, afanyat director del projecte, apassionat foguerer alacantí, així com una excel·lent persona i un gran professional de la Policia Local, on Emilio portava també diversos anys recopilant materials per al llibre que va realitzar sobre aquest cos policial: “Cent anys de la Policia Local a Alacant”.
En la portada del llibret, destacava la foto de José Torregrosa Pina, el popular “Avi”, president fundador de la foguera més a baix el seu fill Enrique Torregrosa Pérez, els dos, presidents durant molts anys, compartien la portada amb la foto de José María Py.
S’inaugurava el nou complex d’oci “Panoramis” en la segona fase del nostre port. Començaven les reformes del Banc Hispà-Americà en la Rambla per a condicionar-lo com a Casa de la Festa i futur Museu de Fogueres. José Espadero donava el seu nom al Conservatori de Dansa d’Alacant.
2000 Foguera de florida-Portazgo. Lema “Folklore de la nostra província”, el millor disseny de Pascual Domínguez. Primer premi de primera categoria. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2000 Foguera Port d’Alacant. Lema “I les presons volen”. Artista Mauricio Gómez Fonseca. Primer premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
S’inaugurava el MARQ, Museu Arqueològic d’Alacant. Enrique Ortiz màxim accionista de l’Hèrcules. L’exèrcit centrava en Rabassa, totes les seues unitats d’Operacions Especials, alhora aquest any 2000, va ser l’últim de la Mili, el servei militar obligatori, es va produir l’últim reemplaçament.
Obria les seues portes Terra Mítica, a Benidorm després d’una inversió de més de 70.000 milions de pessetes. Els Ajuntaments rebien de la construcció d’habitatges, una importantíssima font de finançament, a través de les seues regidories d’urbanisme, la construcció d’habitatges creixia en tota Espanya.
La Fàbrica de Tabacs es traslladarà al Polígon de les Talaies. C.L.H. deixa el port després de 25 anys i es trasllada a la finca Els Reiets al Bacarot.
Amb una ambiciosa mostra sobre Lorenzo Aguirre, obria la Galeria Gravina, amb la intenció de rescatar de l’oblit la figura i l’obra d’aquest alacantí il·lustre, José Luis Ferris comissari d’aquesta exposició, pretenia reivindicar la seua vida i la seua obra. Aguirre es movia entre Alacant i Madrid, i va ser escenògraf de l’Òpera de París, va realitzar els primers cartells de les nostres fogueres, va dissenyar fogueres molt modernes, va pintar quadres fonamentals en la nostra història, va ser Cap Superior de la Policia de Madrid designat pel Govern de la República i va morir executat a garrot vil en 1942 sota l’acusació de “auxili a la rebel·lió”.
El dia 18 de maig d’aquest any alacantins, amics de José Vicente Mateo, l’homenatjaven i recordaven, en la seu de l’antiga escola de comerç, escriptor, president del Club d’Amics de la UNESCO, senador en la legislatura constituent escrivia a “Alacant a part” en 1966: “Alacant és una cruïlla: sotmesa a colonització permanent, de les clàssiques a les turístiques, no va gaudir de repòs per a construir cap cosa segura i duradora. Pobre de recursos naturals -el seu riu vertebral és, abans que curs fluvial, una rambla-, no va disposar mai de patrimoni que conservar o llegar, establint així una línia de continuïtat…”
MISSATGE DE FOC!
Aquest era el lema de la foguera oficial l’any 2001, l’última gran foguera de Pedro Soriano, i el millor monument d’Alacant d’aquest any.
“Sol d’Alacant”, amb la rematada més espectacular, una gran foguera de Pedro Soriano a Ciutat d’Assís, aconseguia el tercer premi de la primera categoria, així com el ninot indultat, que representava la figura de l’escultor Remigio Soler.
Avantguarda i innovació en la foguera del Mercat Central, amb “Element, treball, discòrdia i mort del ser” obra de Paco Vázquez, al qual aconseguia el tercer premi de la categoria especial, així com el primer com a foguera més innovadora.
Amb “Llegat”, una monumental foguera en Hernán Cortés, Javier Mayor León, rebia un polèmic quart premi. En Polígon de Sant Blai, José María García “Pachi”, plantava una de les fogueres més impactants: “Males arts”, aconseguien el cinquè premi de la categoria especial.
Els Germans Gómez-Fonseca, plantaven la foguera més cara en Santa Isabel: “La fi màgica” amb la qual aconseguien el primer premi de la categoria especial, tres anys consecutius aconseguint aquest premi. Santiago Alzamora, el mestre de la innovació que aconseguia el primer premi l’any anterior, plantava un fallit projecte en Port d’Alacant, per problemes personals i familiars.
Arquitectes com Andrés Martínez Medina, Santiago Varela, Francisco Muñoz, Justo Oliva, José Antonio i Javier García Solera, homenatjaven l’arquitecte Miguel López, “pioner de la modernitat”, l’obra del qual és present en les guies d’arquitectura espanyola del Segle XX els treballs del qual són també una referència per als arquitectes locals.
L’11 de setembre d’aquest any 2001 passava a la història per l’atemptat terrorista a Nova York i la caiguda de les Torres Bessones, que produïen més de 3.000 morts. L’inici del Segle XXI serà recordat per l’auge del Terrorisme islamista.
Foguera
2001 Foguera Ciutat de Asis, lema “Sol d’Alacant”, artista Pedro Soriano, tercer premi de primera categoria. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
oficial davant de l’Ajuntament, lema “Missatge de foc”, artista Pedro Soriano, la seua última gran Foguera. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
”MASCARADA”!
L’any 2002, Pere Baenas, artista valencià, guanyava amb aquesta foguera el primer premi de la categoria especial. Era el primer artista no alacantí a aconseguir-ho des de l’any 1928.
Aquesta foguera i el seu districte Carolines Altes van acollir l’acte de la “cremá oficial”, després del desastre de Pedro Soriano i la seua foguera oficial “Reflexió”. Mascarada a més va aconseguir el primer premi de l’homenatge a Gastón Castelló.
“Abducció” obra monumental, foguera amb la qual debutava en la categoria especial l’artista Pedro Abad, hauria d’haver rebut el primer premi, en el Polígon de Sant Blas, es van conformar amb el segon.
Per al Col·legi d’Arquitectes i la seua vocalia de cultura la foguera “Baixes passions”, de l’artista Manuel García, tota realitzada en fusta vareta, era la triomfadora, en el districte d’Hernán Cortés.
A partir d’aquest any a l’Ajuntament van decidir que el Jurat que trie el pròxim projecte de la foguera oficial es valoraria, el que no tinguera risc de caiguda. Però la petició dels artistes perquè es liberalitzaren els materials per a construir la foguera oficial, va ser rebutjada, els materials que havien de predominar havien de ser: fusta cartó.
LES FOGUERES A TRAVÉS DELS SEUS LLIBRETS!
El 18 de juny de l’any 2002, s’acabava d’imprimir, aquesta publicació que pretenia ser una guia dels articles, així com una recopilació dels autors que van col·laborar amb els seus escrits i investigacions als llibrets de fogueres, des de 1928, fins a l’any 2001.
Joaquín Santo Matas apareix assíduament als llibrets de fogueres barraques ja des de l’any 1980, en aquesta publicació de 98 pàgines, amb disseny maquetació de Pepe Gimeno, la compilació dels articles va estar a càrrec del personal funcionari de l’AMA, Santiago Linares, Antonio Oliver Jaén, Luisa Villacorta Agustín Medina. Estava articulat en quatre períodes: 1928-1930, 1931-1936, 1939-1975 i 1976-2001.
2001 Foguera plaza de Santa María. Lema “De…”, artista Paco Gisbert Picó. Primer premi de segona categoria. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
Profusa i ricament adornat, malgrat la seua xicoteta grandària, amb tots els cartells premiats de fogueres, any rere any, amb les portades de llibrets, materials i fotografies de l’AMA, de S. Linares i de A. Medina.
En fi, una xicoteta joia, per a alacantins, amants de la seua història, per a col·leccionistes “una publicació necessària”, per al regidor de festes Andrés Llorens que a més a més prologava la publicació.
GASTÓN CASTELLÓ 100 ANYS!
Des de l’any 2000 Joaquín Santo formava part del Patronat Municipal de Cultura d’Alacant i aquest any del 2002 van commemorar aquest centenari, amb la presidència de l’alcalde Luís Díaz Alperi i del regidor de cultura Romero. Molt va haver de veure Joaquín en la celebració d’aquest esdeveniment, des del 3 de novembre de l’any 2001, data del centenari del seu naixement, es van proposar celebrar de manera especial, l’any Gastón Castelló, amb innombrables actes.
El 8 de juny de l’any 2002 apareixia en la premsa: “Manuel Mas realitza l’estudi més complet de la vida l’obra de Gastón Castelló”. Joaquín Santo Rosa María Castells, van ser els responsables de l’edició d’aquest llibre: “Gastón Castelló 19011986”, i que arreplegava la tesi doctoral d’aquest autor. Joaquín destacava en l’article del periòdic, com en aquest volum se supervisava la vida i l’obra de Gastón, i assegurava que era el primer
llibre extens i complet, que s’havia publicat fins llavors, d’aquest benvolgut artista alacantí.
La publicació era una síntesi d’una tesi doctoral, però no va resultar el que pretenia el Patronat de Cultura, per la qual cosa a través de Joaquín Santo, ens van encarregar a Santiago Linares i a mi, escriguérem sobre el nostre admirat Gastón aquest mateix any es publicava: “Gastón Castelló i les fogueres de Sant Joan”.
El Patronat de Cultura es va comprometre a rendir un just homenatge a aquest benvolgut alacantí i nosaltres preteníem que el llibre, fora un fidel testimoniatge, de l’enorme popularitat d’aquest artista, que va destacar no sols creant un estil propi de realitzar monuments de fogueres sinó que a més va sobreeixir com a pintor d’olis, d’enormes frescos, mosaics i aquarel·les.
Era la primera vegada que sorgia una publicació dedicada exclusivament, al treball realitzat per Gastón en les nostres fogueres, també apareixien els esbossos dels monuments, dibuixos realitzats per l’artista, portades il·lustracions, col·laboracions de Gastón en els llibrets, articles, també en la premsa, entrevistes, fotografies.
L’AMA col·laborava amb els seus fons, els seus documents, des de la secció de festes, les sèries de fogueres, les imatges del seu arxiu gràfic, la seua col·lecció de llibrets la més important que existeix, periòdics, revistes, llibres de la seua biblioteca auxiliar així com tota la informació oral o escrita, recaptada al llarg de la nostra experiència amb la qual tractàvem d’emmarcar la figura d’aquest artista, al marge dels estereotips fàcils i d’aquest folklorisme festiu.
Volíem donar-li la importància que Gastón i les seues fogueres es mereixien, ressaltant la seua trajectòria molt difícil d’igualar en el desenvolupament de les nostres festes, destacant alhora com moltes de les seues fogueres es podien comparar amb l’Art amb majúscules.
2002 Foguera oficial, lema “Reflexió”. Artista Pedro Soriano. Va haver de ser desmuntada pels bombers per al seu cremà. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
Aquest any 2002, moltes comissions tant de fogueres com de barraques, es van bolcar de nou per a homenatjar la figura més estimada i recordada, en el centenari del seu naixement es va celebrar un extens programa d’actes, “Gastón Castelló 100 anys”. Auest any es van celebrar innombrables actes commemoratius del primer centenari del naixement de l’artista alacantí Gastón Castelló.
Com ja vam dir l’Ajuntament a través del Patronat Municipal de Cultura va crear una comissió que va celebrar un extens programa d’actes, amb publicacions, una exposició, etc. Moltes comissions tant de fogueras com de barraques es van sumar als homenatges en els seus llibrets com el d’Els Chuanos, Festa i Vi, Block Mostres, Or i Flama, Pares Fills, Els Goril·les, El Millor de la Terreta també va dedicar la portada de la seua barraca que va ser premiada, el llibret de Ciutat d’Assís íntegrament.
El millor llibret d’aquest any va ser el del Port d’Alacant, primer premi “El Plaer de recordar” dedicava un article: “Les Fogueres a la manera d’Alacant”, la revista Festa amb un article de Juan Carlos Vizcaíno, la foguera de Carolines Altes va reproduir en el seu monument una escena de la Barca de Caront de 1935 i la foguera de Calvo Sotelo obra de Paco Vázquez es titulava “Gastón: els primers 100 anys”.
La foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz, casualment en el que seria el seu últim llibret, dedicaven el seu modest llibret a dos entranyables amics alacantins, ja que també celebraven el centenari del naixement d’Antulio Sanjuan al seu barri de Santa Cruz, gran idea celebrar alhora el naixement de tots dos personatges tan alacantins tan lligats a les fogueres, representants d’una ciutat una forma de vida que ja no ha de tornar.
El dimecres 26 de juny el regidor de Cultura Pedro Romero lliurava els premis del concurs de fogueres i barraques primer centenari Gastón Castelló, als guanyadors de Carolines Altes, “I lo millor de la Terreta”, 3.600 i 2.400 euros respectivament.
El mateix regidor, presentava el llibre: “Gastón Castelló i les fogueres de Sant Joan, escrit per dos llicenciats en geografia i història de la universitat d’Alacant i funcionaris municipals, Santiago Linares Agustín Medina.
Llibret de la Barraca Els Chuanos
El qualifiquem així perquè Joaquim es va implicar en la celebració del centenari del naixement del popular pintor. El bo de Gastón va ser un tema recurrent en diversos llibrets de fogueres i barraques. En el llibret de la barraca Els Chuanos Joaquim deixa la seua empremta en un xicotet text titulat “Gastón Castelló, un revolucionari de les Fogueres”. En les seues línies repassa la trajectòria de l’artista com a creador de moderns monuments d’art efímer com a president de la Comissió Gestora durant cinc exercicis.
En uns altres llibrets de barraques van destacar el de “Festa i Vi”, amb un ampli article en el seu llibret la portada de la seua barraca, en honor a Gas-
2002 Foguera d’Hernán Cortés. Lema “Baixes passions”. Artista Manolo García. Tercer premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
tón: un gran tramvia (visitable per dins) com el que va guanyar en Benalúa en 1928, el 1er premi de fogueres; “Block Mostres”, també llibret i la seua portada, que va realitzar M. Capella, amb el títol: “Enguany amb Gastón Castelló”; “Or Flama”, va dedicar diverses fulles del seu llibret, a un reportatge fotogràfic de Gastón i la seua obra; “Lo millor de la Terreta”, també van dedicar el seu llibret i la seua portada que representava a Gastón i a “Oti” pintant el barri de Santa Cruz i que va ser el 1er premi de portades de barraca aquest any 2002.
En “Parells i Fills”, li van dedicar una magnífica portada repleta de simbologia gastoniana; l’artista Paco Roca va realitzar la portada de “Els Goril·les”, reproduint altres portades de la barraca que va construir Gastón, les de 1936 i 1943, i aquest esbós va ser al seu torn la portada del llibret, i en el seu interior articles com: “Els Goril·les Gastón Castelló 100 anys”, “Gastón Castelló i González Santana”, d’Alfredo Aracil i “Entre Castelló i Kavafis”, d’Emilio Soler.
El llibret de la barraca “El Cabasset”, mereix citar-se a part, perquè Adolfo Bello i els seus col·laboradors, van confeccionar una luxosa inoblidable publicació, amb bells dibuixos i articles de Gastón, una preciosa portada que reproduïa un dels seus mosaics, amb motius alacantins i festers, així com també contenia un CD amb el pasdoble dedicat a Gastón per José Alfosea, i una reproducció del seu pregó de l’any 1980, tots els articles de “puny i lletra” dels seus autors, dels quals destaquem el de Pepe Gutiérrez: “com vaig conèixer a Gastón”, de 1985, i el de Rosa Mª Castells: “Tothom va conèixer a Gastón Castelló, jo no”.
El 10 de setembre del 2002 Andrés Llorens presentava el premi “Festers d’Alacant”, que es convocava per a premiar els protagonistes de les Festes de Fogueres, Setmana Santa, Moros Cristians, Festes Tradicionals, el premi es fallaria al setembre amb la intenció de traure de l’anonimat aquelles persones que desenvolupaven tasques darrere de les festes alacantines.
Com a colofó a aquest any de commemoracions
es va celebrar una “magna exposició”: “Gastón 100 anys” on es va mostrar una selecció de 150 de les seues obres, des del 3 d’octubre al 3 de novembre de l’any 2002. En el catàleg d’aquella mostra, es realitzava un estudi profund sobre l’artista i les seues innombrables facetes estètiques.
Després del saluda de l’alcalde Luís Díaz Alperi i del regidor de cultura Pedro Romero, en el primer article: “Tota una vida”, Joaquín Santo realitzava una biografia sobre aquest entranyable alacantí, sens dubte el més carismàtic del seu temps, un home polifacètic, d’una obra prolífica, sobretot profundament “bo”, concloïa Joaquín.
Joaquim Santo va viatjar a Madrid, per a entrevistar a José Ramón Clemente, advocat, escriptor, cineasta no professional íntim amic de Gastón, que li va relatar com van participar activament en la vida cultural alacantina de la seua època, en el següent article: “Avantguardisme, surrealisme i bohèmia, en la vida de Gastón Castelló”.
En un altre article escrivíem Santiago Linares i Agustín Medina sobre: “Les fogueres de Gastón com a referent de renovació estètica i creativa”. Tots els experts coincideixen a afirmar com la seua etapa en la que va estar pres a la presó de Benalúa, és de les més interessants de Gastón, per les seues aquarel·les etc., sobre aquesta etapa escrivia Joaquín Santo: “L’etapa de la presó: grandesa en la misèria”.
El 3 de maig del 2002, va morir als 69 anys l’exalcalde socialista José Luis Lassaletta Cano, gran activista de tot allò relacionat amb les fogueres i gran impulsor de les festes tradicionals alacantines. Després de deixar l’alcaldia va continuar militant en el PSPV-PSOE, aquesta militància la va compaginar amb la seua activitat en el moviment veïnal, i va ser un dels impulsors de la Plataforma Salvem el Benacantil.
Va ser alcalde entre 1979 1991, durant aquests anys va democratitzar les anquilosades estructures de les organitzacions festeres alacantines, establint les bases de nous models per a viure les festes. Festes en les quals participava esgotadorament de manera directa en tots els seus actes
2002 Foguera Plá-Metall. Lema “Xe, ja està be”. Artista Javier Capella. Sèptim premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
facetes, fins a l’extenuació; es va recolzar en Jacinto Masanet, com a nou president de la Comissió Gestora i amb la missió de recuperar tot allò que fora popular i que s’havia anat perdent, des dels participatius anys 30 del segle passat. Tant José Luis, com Jacinto van posar la seua vida la seua salut al servei de la seua ciutat. Masanet va morir prematurament als 52 anys, a l’abril de 1985.
Uns mesos després al desembre, moria el secretari de José Luís Lassaletta, tants anys en l’alcaldia, Ildefons Prats als 58 anys, Cap del Parc de Bombers des de 1986, membre de la foguera “Les Mares” en la Plaça de les Monges Santa Faç, un referent de la història més recent d’Alacant.
El 17 d’octubre va ser reelegit José Manuel Lledó president núm. 20 de la Comissió Gestora, secundat per 179 vots, enfront dels 55 de Manuel Ferrández, Lledó dirigirà la festa 3 anys més, fins a 2005. Dies després el nou president reelegit reestructurava la nova Gestora, la majoria dels càrrecs van romandre de l’exercici anterior, continuaven Miguel Castelló, Manuel Giménez, Francisco Navarro, Pedro Valera, Toñi Martín-Zarco, Eva Bolaños, Fernando Ortega, etc.
El 6 d’octubre del 2002 moria José Gutiérrez Carbonell, escultor, constructor de fogueres, va realitzar el monument al Foguerer a la Plaça d’Espanya.
Amb la “Terra de cireres”, Bernat Capó continuava indagant en l’etnografia de les terres alacantines. Entrava en vigor l’Euro, la nova moneda que substituïa a la pesseta una moneda amb 134 anys d’antiguitat. Espanya era un dels dotze estats fundadors d’aquesta nova moneda.
A l’agost, un cotxe bomba d’ETA causava una massacre a Santa Pola. El “Prestige”, pintava de negre les platges gallegues, amb 77 milions de tones de quitrà (Nunca mais).
El 10 d’octubre d’aquest any 2002 Joaquim Santo publicava un article en el periòdic Informació: “De l’erm al camp de golf”, on criticava als detractors dels avanços tecnològics, posava com a exemple el cas del “ludisme”. Aquest va ser un altre tema amb el qual Joaquín es va implicar, la defensa dels camps de golf.
Per a ell els camps de golf, suposaven una sensible millora del paisatge, regats amb aigües depurades, Joaquín defensava els 14 camps existents des de Dénia fins a les platges d’Oriola, dels quals 10 tenien 18 clots, també defensava el canvi tan tremend per les urbanitzacions que sorgien al seu voltant.
Joaquim afirmava que: “Sense ser jugador, constructor ni polític, preferia un paisatge verd d’un camp de golf, a un erm improductiu”.
PROFUND ALACANTINISME!
L’any 2003, les fogueres del 75 aniversari, es recordaran, per l’accident durant la visita del Jurat al monument d’Hernán Cortés, els problemes previs a la plantá de la foguera del Port d’Alacant, enmig de la dàrsena del nostre port, o l’estabilitat de rematada de la rematada de la foguera de Mercat Central, que van haver d’apuntalar els bombers, incidències que arreplegarem en aquesta xicoteta crònica de l’exercici 2003.
El 25 de juny de 2003 Joaquim Santo publicava al periòdic Informació: “Paco Hernández, l’actor ficat a constructor de fogueres”, on feia un detallat recorregut per l’obra d’aquest actor còmic, director, pintor, constructor de fogueres i autor teatral.
Tractava Joaquim de rescatar de l’oblit, a aquest artista que va fer història, en l’ambient cultural, festiu alacantí, per a això desgranava des de 1928, totes les fogueres que va construir i va plantar als nostres carrers Hernández fins a 1933, data que es va dedicar ja de ple a la seua producció teatral. Sobretot li interessava a Joaquín destacar, el profund alacantinisme, el gran sentit de l’humor i la defensa de la llengua valenciana, la variant que es parlava a Alacant.
Paco Hernández va ser un actor adorat a València, on l’escultor Octavio Vicent, també creador de grans monuments fallers, va perpetuar en un bust al nostre artista, que va enlluernar amb el seu humor, a diverses generacions d’alacantins i valencians.
En 1961 pròxima ja la seua retirada dels escenaris, escrivia en col·laboració amb un altre gran alacantí, molt popular en els seus temps com va ser Antulio Sanjuan, van ser autors de la més popular obra de teatre en valencià, a Alacant: “Benacantil”, una obra de teatre, però que es plantejava com si fora una foguera, també entre Paco i Antulio, van escriure l’obra: “Sempre fogueres o Alacant és la glòria”.
Una foguera gòtica, plantada davant del nostre Ajuntament, això deia el seu autor Pedro Abad, amb “El miracle del foc”, la foguera oficial d’aquest any volia recordar a Gastón Castelló homenatjar les avantguardes artístiques de principis del Segle XX.
Armand Parodi per a commemorar aquest 75 aniversari, mitjançant un acte de la Comissió Gestora de la qual formava part, van depositar en l’AMA, les actes històriques dels plens de fogueres, des de 1933 a 1990. Allí quedaven ben custodiades conservades per a la seua consulta estudi.
“La meua història” va ser el primer premi de les fogueres de categoria especial, el seu autor Paco Vázquez, al Polígon de Sant Blai, districte que celebrava el 20 aniversari de la seua creació, en la foguera es repassava la història dels nostres monuments, sobretot dels seus 75 primers premis.
“La història ens il·lumina”, una foguera molt complicada de muntar i més sobre una plataforma dins de l’aigua, malgrat els problemes durant la seua plantà, els Germans Gómez-Fonseca aconseguien el segon premi, per al Port d’Alacant.
El districte d’Alfons X el Savi era l’única foguera que en 75 anys no havia deixat de plantar, això destacava el seu president Vicente Soria, quan les 8 fogueres pioneres presentaven els seus llibrets de manera conjunta, en un acte a la Casa de la Festa.
El 28 de març s’inaugurava el Museu de fogueres als baixos de la Casa de la Festa on les fogueres ocuparien el primer pis.
“I tan jove” era el lema del millor llibret que pertanyia a Port d’Alacant feia referència als 75 anys que complien les fogueres.
Es publicava una antologia del Teatre foguerer, un estudi i edició de Jaume Lloret, un llibre de 743 pàgines, una edició crítica de 12 obres de teatre inèdites de fogueres.
2003 Foguera Port d’Alacant. Lema “La història ens il·lumina”. Artista germans Gómez Fonseca. Segon premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
UN MESTRE DE L’ENCÀUSTICA!
El 24 de juny del 2003 Joaquín Santo publicava el seu article: “Lorenzo Aguirre, autor del primer cartell de fogueres” on maldava per la tasca de rescatar de l’oblit a aquest artista prolífic i polifacètic Lorenzo Aguirre. Mestre del costumisme i de la tècnica pictòrica “encàustica”, així com un gran cartellista, els tres primers cartells de les nostres fogueres, els de 1928, 29 30, són obra d’Aguirre, realitzador de mítics monuments en els primers anys de les nostres fogueres.
Quan van nàixer les nostres fogueres Aguirre comptava amb 44 anys, era professor de dibuix per l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid, escenògraf de l’Òpera de París, il·lustrador de la revista madrilenya “L’Esfera”, còmic i humorista en els periòdics d’Alacant i Madrid.
Autor de sainets lírics i operetes còmiques, dibuixant publicitari, un gran artista un humorista nat, que alhora va ser Cap Superior de Policia a Madrid, en els anys 30 la qual cosa el portaria al patíbul en 1942, en compliment d’una sentència de mort, que se li va voler donar caràcter exemplar, se li va executar per “garrot vil”, en la presó de Porlier a Madrid, davant dels presos d’aquesta presó, després dels intents de demanada de perdó, d’indult de les seues tres filles, a través de Carmencita Franco, entre elles la futura Premi Nacional de Poesia, Paca Aguirre.
Des de setembre de 2003 Joaquim Santo Matas amb 49 anys substituïa a Adrià Espí com a director de l’Institut Juan Gil Albert i afirmava al periòdic Las Provincias, el 4 de setembre de 2003: “La meua pretensió no és una altra que la de divulgar la cultura alacantina des d’un àmbit de tolerància i de llibertat”.
2003 Foguera de Carolines Baixes. Lema “Espectres”. Artista
Joaquín Rubio. Quart premi de tercera categoria. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
Joaquim ocuparia aquest lloc de director de l’any 2003 a l’any 2009. Al periòdic Las Provincias del 6 de desembre de 2003 era notícia que Joaquín Santo compatibilitzava el seu càrrec amb el d’assessor a l’Ajuntament del Campello que en l’actualitat estava governat per un equip de govern, eixit de les eleccions del maig anterior en les quals es va fer amb el poder el PSOE secundat pel Bloc i l’Entesa, l’alcaldessa que era Marita Carratalá i el seu regidor de cultura Mario Alberola, membre del Bloc ratificaven en el seu càrrec a Santo Matas.
Joaquim Santo també formava part del consell de redacció de la revista “Gestors”, on en el seu número 3 publicava “Miguel Hernández, la poesia que no cessa”.
Entre 2001-2003, Enrique Cutillas Bernal, va escriure l’última crònica de la nostra ciutat en tres toms: “Crònica de la Molt Il·lustre Ciutat d’Alacant 1900-1976”. La seua mort li va impedir completar la crònica d’Alacant del Segle XX, de la qual va arribar a escriure 3 toms des de l’any 1900 fins a l’any 1976. L’alcalde Díaz Alperi destacava que aquesta crònica passaria a la història d’Alacant, així mateix el regidor Pedro Romero afirmava que era l’obra més important de la nostra ciutat des de la crònica de Rafael Viravens.
Entre desembre 2002 i Gener 2003, sorgia una gran polèmica a la ciutat, davant l’anunci per part de l’alcalde Díaz Alperi, que el Mur del Raval, no tenia cap valor arqueològic. El Col·legi d’Arquitectes es va oposar enèrgicament, citant referències plans d’ell des de 1606 1688. Els arquitectes lamentaven la falta de respecte als elements culturals patrimonials i afirmaven “el que està malament són els edificis de 15 plantes i l’autopista de set carrils que és J.B. Lafora, sense passos de vianants”. El Col·legi recordava així
mateix que: “Entre el cim del Castell de Santa Bàrbara i la mar, l’únic element de veritable interès que queda és aquest”.
Per al Col·legi d’Arquitectes, destruir aquest mur: “és com cremar un incunable”, i proposaven: “el més fàcil restaurar-lo”. El llavors cronista E. Cutillas encara que dubtava que aquest Mur tinguera quatre segles d’antiguitat, sí que proposava la seua restauració i conservació, alhora que datava l’antiguitat del mur en 165 anys. El projecte d’obra del Consistori el feia desaparèixer, però davant les pressions d’entitats i particulars, professionals, culturals, etc. l’Ajuntament va recapacitar, va atendre els suggeriments, i es va fer un altre projecte que es va posar en mans de Marius Bevià, “un bon arquitecte, i el resultat és ací i és magnífic”, Javier García-Solera.
També moria Enrique Llobregat, la mort d’un savi podíem llegir en la premsa. El món cultural acadèmic lamentava el 29 d’agost la mort d’aquest savi de 62 anys i tot un referent per a l’arqueologia i en la defensa del nostre patrimoni. Historiador director del Museu Arqueològic Provincial des de 1966 fins a 1996. Una de les sales del Marq portaria el seu nom. “Tota una vida estudiant aprenent perquè després vinguera una malaltia com aquesta, l’Alzheimer”, lamentava l’arquitecte i poeta Gaspar Jaén.
Leticia Ortiz, periodista divorciada, era la promesa del nostre Príncep d’Astúries, futur rei Felip VI.
2003 Foguera plaza de Santa María. Lema “Temps de llibertat”. artista Paco Gisbert. Primer premi de tercera categoria. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2004
EL SALT – BALCÓ DE TOLERÀNCIA!
Aquest any 2004 naixia aquesta nova revista, Joaquim Santo escrivia la seua editorial, una publicació miscel·lània que arreplegaria trimestralment les activitats de l’Institut Juan Gil Albert, i que prendria el pols de la labor cultural dels nostres municipis de la província, recordant als seus personatges, entrevistant les seues personalitats, una revista per a fomentar la cultura sense etiquetes, i que obriria les seues finestres a la lliure opinió de les seues gents, sense defugir la política basava en una liberal disparitat de criteris.
Sota la direcció d’una periodista Rosalía Major i el suport d’Elvira Rodríguez en la subdirecció. En resum un balcó de tolerància on tot aquell que tinguera una cosa interessant que dir, es publicaria. Una vegada que la revista “Canelobre”, complia 20 anys ja convertida en una prestigiosa publicació, però circumscrita a temes monogràfics, es creia oportú traure a la llum “El Salt”, perquè coincidira amb el centenari del naixement de Juan Gil Albert, al qual anava dedicat aquesta revista número zero.
El seu nom estava lligat, al paratge de la finca alcoiana on Gil Albert escriguera bona part de la seua obra, alhora en els seus terrenys s’hi haja a més el més antic jaciment arqueològic de la província d’Alacant.
Aquesty any es va celebrar l’última edició del concurs de fogueres experimentals. La decisió de la Diputació Provincial de suprimir aquest concurs, suposava un retrocés de les arts d’avantguarda en les nostres fogueres.
Amb la foguera “Esplendor”, Carolines Altes aconseguia el primer premi de totes les categories. Una “Foguera-foguera” deia un autor Pere Baenas. De les millors creacions d’aquest artista.
En Ciutat d’Assís una foguera arriscada original “Tabú”, obra revolucionària d’allò millor de Paco Vázquez. Un crit de denúncia amb una inclassificable estètica, va ser el primer premi de primera categoria.
Pedro Soriano amb “Sal de la meua Terra” en Altozano, realitzava el que seria la seua última foguera. No va arribar a alçar el monument, les seues peces van quedar escampades pel sòl, on podíem contemplar unes interessants formes i dissenys És bonica fins i tot en el sòl!, això afirmava el president del districte d’Altozano Antonio Ferrer.
2004 Foguera Altozano. Lema “Sal de la meua terra”. Pedro Soriano no va arribar ni a alçar-la, es va quedar pels sòls. Que bonica si l’haguera plantada! Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
En el “llibret” oficial, “Fogueres 2004”, tenim que el seu director coordinador Armand Parodi, el va denominar: “Cendres”: “Al caliu dels premis”, en ell es va tractar d’arreplegar tots els primers premis, des de 1928, però amb la característica que en una pàgina estava el monument, i al costat la fulla del seu “llibret” corresponent, per la qual cosa apareixen tots els 1us premis de Gastón, així com els llibrets oportuns.
A partir de l’any 1955, també apareixen les portades de les barraques del primer premi, i Armand aclaria que encara que el primer de barraques va ser en 1955, aquests no s’oficialitzarien fins a 1957, amb Gastón Castelló com a President de la Comissió Gestora. En el seu afany “documentalista”, Armand va arribar a publicar, al costat de la foto del monument de Gastón fins a 14 reproduccions de fulles del llibret d’aquest districte any. També aquest any en el llibret de la Foguera Bola d’Or, apareix, de forma destacada, l’esbós de la seua foguera, obra de Pascual Domínguez, el títol de la qual era: “Homenatge a Gastón”.
El 30 d’agost de 2004, moria als 82 anys, Raúl Álvarez Antón, aquest popular alacantí, locutor de ràdio, crític taurí, el seu pseudònim era Pepe Varas, informador, impulsor i col·laborador de les fogueres, va presentar innombrables actes de les nostres festes, amb el seu verb fàcil i la seua documentada personalitat.
Persona molt volguda i coneguda a Alacant, en l’àmbit radiofònic, en el taurí i literari, també
col·laborava en els periòdics com a Informació, Marcador, Sud-est, La Verdad, El Ruedo, Diga’m.
Al setembre de 1997 se li va concedir el premi de “Important”, que atorga el diari Informació. L’any 2005, la foguera Carolines Altes, a instàncies del seu president José María Lorente Satoca, li va dedicar un llibret monogràfic, molt entranyable dirigit per Juan Llorens Terrassa “Juanito”.
Aquest any l’Institut Juan Gil Albert celebrava el centenari del seu naixement. El 18 de desembre Joaquim Santo era l’encarregat d’obrir els actes oficials de l’Associació de Belenistas, davant un concorregut aforament Joaquín va repassar l’origen de les festes de Nadal, amb un pregó on es commemorava aquesta festa de manera secular a la nostra ciutat.
El president de l’Associació de Belenistas Juan Giner, recordava com aquest col·lectiu que presidia complia 45 anys. En la revista Gestors en el seu número 7 Joaquim Santo publicava “Jorge Juan, matemàtic i marí universal” i en la revista número 8 “José María Esquerdo, pioner de la moderna psiquiatria”.
El Marq que es va inaugurar l’any 2000, que depenia de la nostra Diputació era guardonat amb el premi al Millor Museu d’Europa.
L’11M, el dia més tràgic, l’11 de març de l’any 2004 es produeix la massacre el brutal atemptat d’Atotxa a Madrid. La major matança terrorista en la història d’Espanya. Van morir 193 persones i més de 1.500 van ser ferits.
Aquest any es creava Facebook. Internet les Xarxes Socials canviaven les maneres de comunicar-se al món.
Al desembre un terratrèmol marí, i el tsunami posterior, provocaven ones de més de 10 metres, més de 230.000 persones van trobar la mort, entre les poblacions d’una dotzena de països de l’oceà Índic.
Aquests anys es va produir l’aparició de 3 diaris gratuïts més, a més dels que ja existien, més de 60.000 exemplars es distribuïen per la ciutat, tots els dies, les zones de pas es van convertir en els punts de la seua distribució: “20 minutos”, “Metro”, “Minidiario”, “Notícies d’Alacant”. Cadascun d’aquests diaris junts amb uns altres que apareixien que desapareixien cercaven “el seu buit” en el món de la premsa alacantina.
Joaquín
2004 Foguera Hernán Cortés. Lema “Camins de festa”. Artista Manolo García. Segon premi de categoria especial. Va ser la triomfadora popular d’enguany. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2004 Foguera Polígon de Sant Blai. Lema “Això és glamur”. Tercer premi de categoria especial. Un dels millors dissenys de Jesús Grao. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2005 ”LES FOGUERES DEL QUIXOT”!
El Salt, una revista que editava la Diputació d’Alacant, complia un any amb el lema: “Per una cultura accessible”, van començar l’any 2004 amb el centenari del naixement de Juan Gil Albert, i quatre números després commemoraven el quart centenari de l’aparició del Quixot i el que va suposar aquesta obra, per a la creació alacantina, per a la nostra literatura, les nostres arts plàstiques, la nostra música les nostres fogueres.
Joaquim Santo estava orgullós d’aquesta revista creada per ell i el seu equip, amb una periodicitat trimestral, tenia la intenció de difondre els valors culturals de la nostra província, de ser la revista de tots i de totes les tendències amb rigor serietat, donant cabuda a les opinions més diverses així com a signatures de prestigi, per a compartir allò que ens uneix, que forma part de la nostra identitat, de la nostra història comuna, sempre amb el mateix objectiu, difondre la cultura i fer-la accessible.
En el seu apartat “A fons”, s’analitzava, la influència de la figura de l’enginyós gentilhome, en les nostres fogueres de Sant Joan, com aquestes manifestacions han constituït una inspiració constant, podíem veure en aquest article, com des dels seus inicis existeix una llarga relació temàtica entre El Quixot les fogueres, com aquest mite cervantino s’ha repetit innombrables vegades, any rere any es citava les més importants. Els artistes al llarg dels anys han cercat similituds entre cavaller de la trista figura, el seu fidel escuder apareixen atacant gegants, conquistant castells, trencant llances, per a engrandir les nostres fes-
Joaquín
2005 Carrer l’Horta. Primer premi de carrers adornats. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
tes, etc. El lema de “Quijotadas”, s’ha repetit innombrables vegades, com en la foguera infantil de Loring Estació any 2001, “Un llibre d’amors”, obra de Carlos Simón Rondón, o en la infantil de Benalúa l’any 2004, obra de Carlos Benitez i Domingo Valero, on un gran ninot del Quixot assegut sobre un molí de vent amb la llança a la mà i en l’altra un llibre obert, alliçonava als xiquets al fet que llegiren i estudiaren més.
Aquest any el 2005, El Quixot tornava a ser el protagonista, a l’exposició del Ninot, als llibrets així com als monuments de fogueres, tant adults com infantils, fins a l’última foguera de Paco Vázquez en el Mercat Central, s’apreciava de forma destacada un ninot del Quixot de Sancho Panza. També hi havia un acord d’aquesta comissió, amb el govern de Castella-la Manxa, per a regalar el llibre del Quixot, en l’aniversari dels 400 anys de l’edició del llibre més llegit de tots els temps.
Al final no va poder ser, perquè l’artista Paco Vázquez, no va plantar la foguera, la comissió va fer el que va poder, però el monument va ser desqualificat i el llibre no es va repartir.
Joaquim Santo representant a l’Institut de Cultura Juan Gil Albert va participar en aquest quart centenari, no sols en tots els actes des d’Alacant sinó que també presentava a Villanueva de los Infantes: “La ruta del Quixot”, obra d’Azorín, en una edició de luxe amb il·lustracions originals del gran pintor alacantí Joan Castejón.
Als seus 78 anys i amb un trencament de maluc Ramón Marco en 1997 volia rendir el seu particular homenatge, reproduint en la portada de la Barraca Els Chuanos de categoria especial,
l’escena en la qual El Quixot lluitava contra els molins de vent, creient que eren gegants.
La figura del Quixot va predominar en l’Expo del Ninot d’aquest any, els ninots de l’enginyós gentilhome i el seu fidel escuder Sancho, van ser triats per les fogueres de Benalúa, La Condomina, Barri José Antonio i Polígon de Babel, també per la Barraca Tot Bacores perquè els representara en aquesta exposició. Una altra foguera com la conflictiva aquest any, Mercat Central de Paco Vázquez també s’apreciava de forma destacada un ninot d’aquests personatges.
“Amor per la festa” Pere Baenas aconseguia un altre any el primer premi, amb aquest monument on volien retre homenatge a la concepció més alacantina d’una foguera: “Amb les arrels més alacantines, a l’igual ho faig a València, com a valencià”.
“Les veus del silenci”, coincidint amb el 75 aniversari de la foguera de Sant Blas, Però Abad realitzava un experiment amb la col·laboració del dissenyador Miguel Ripoll i de l’escriptor José Luís Ferris, que s’encarregava dels textos. La foguera rebia el primer premi al monument més innovador, la millor crítica i el premi de l’Agència valenciana del Turisme. Però va provocar un gran enuig dels artistes i d’aquesta comissió, perquè no van obtenir cap dels premis que ells esperaven, Abad afirmava: “Si allò que Alacant vol són falles, jo no continue!”.
També “Hipnòtica”, la foguera d’Altell en la categoria especial, obra de Joaquín Rubio es quedava sense premi, l’artista també opinava que a Alacant ara es valorava més l’estil de les Falles.
Joaquín
2005 Foguera Pont- la Vilavella. Lema “Temptacions”. Artista Jesús Grao. Sexta categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
A l’agost de 2005 Javier Martos se sumava a Cayetano Alarcón en la candidatura a la Comissió Gestora de Toñi Martín-Zarco, Javi en 1994 va fundar amb altres festers la foguera de Passeig de Gómiz, la qual va presidir des de 2002 fins que va presentar la seua dimissió per a incorporar-se a aquesta llista de Toñi. Col·laborador de la revista Festa i Fogueres, autor de laboriosos llibrets també va ajudar diversos anys en el taller de Pedro Soriano i posseïa l’emblema d’or i palmes de les fogueres. El 20 d’octubre Pedro Valera era elegit flamant president de la Comissió Gestora, havia vençut per 141 vots a 102 a la llista encapçalada per Toñi Martín-Zarco.
Les fogueres es constituïen en una federació, però mantenint la composició de la Gestora. Així ho decidien la majoria de foguerers i barraquers, en un ple extraordinari el divendres 9 de juny de 2006. La federació passava a ser l’autèntica representació de la festa, totes les comissions havien de constituir-se en associacions per a acollir-se als beneficis d’utilitat pública. Ara calia adequar els Reglaments de les diferents associacions al de la Federació. Tres serien els reglaments que caldria elaborar, així com familiaritzar-se amb les noves qüestions, com denominar als “Plens, Assemblees”.
“La llum de les imatges”, aquesta exposició que portava per títol “La Faç de l’Eternitat”, es reunia en 4 seus, l’Església de Santa María, el Convent de les Monges de la Sang, la Cocatedral de Sant Nicolau i el Monestir de la Santa Faç, dels 10 milions del seu pressupost, 8 serien per a restaurar les seus expositives recuperar peces artístiques, l’exposició seria un monogràfic entorn del rostre de Jesús Crist. També es recuperarien els òrgans de Sant Nicolau i de Santa María.
L’11 de maig de 2005 era notícia com el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana,
anul·lava els acords del Consell l’Ajuntament, i blindava la cornisa de Sant Antoni prohibint construir el Palau de Congressos allí projectat. A més augmentava la protecció de la zona i de tot el Mont Benacantil.
L’Església de Santa María aconseguia el títol de Basílica. La concessió d’aquest títol arribava després d’un procés que s’havia iniciat dos anys arrere davant el Vaticà. Aquest títol suposava una major solemnitat en els actes de la litúrgia en les celebracions de les festes. Va ser N’Antoni Vivo, rector de Santa María qui va parlar per primera vegada de la possibilitat d’iniciar aquests tràmits.
El 30 de juny, Espanya feia història, per a aprovar la llei de matrimonis civils per a parelles homosexuals. Un gran avanç per a la igualtat real i social, i per a la convivència de les persones, un avanç feia una societat més justa i igualitària. El nostre país es situava en l’avantguarda mundial de la consecució dels drets civils per als homosexuals, quan encara, en altres 80 països del món eren perseguits, tancats o condemnats a mort. A partir del 3 de juliol, les persones del mateix sexe, podrien contraure matrimoni civil.
Aquest any 2005 s’obria al públic el MUBAG, que depenia de la nostra Diputació. El Misteri i el Palmerar d’Elx aconseguien el reconeixement com a Patrimoni de la Humanitat.
El calfament global ja no era qüestionable. Entrava en vigor el Protocol de Kyoto, que obligava jurídicament als països desenvolupats a reduir les emissions de CO2, la Xina per exemple és un Estat que no es considerava, ni hui dia tampoc, país desenvolupat, per la qual cosa no se sent al·ludit per aquest protocol?
2005 Foguera Calvo Sotelo. Lema “Et regal una estrela”. Artista Fran Santonja. Segona categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
2006 FUSIÓ!
Es parlava d’homogeneïtzació, de fusió, de la unió del barroc faller amb l’esquematisme propi de les fogueres alacantines, de tots dos estils, per la introducció de les tècniques relacionades amb tots els materials coneguts com a “suro blanc”.
Els artistes fallers adaptaven la seua obra a una estètica més pròxima a allò que a Alacant s’entenia per fogueres, plantaven dos monuments totalment diferents, segons plantaren a València o a Alacant.
La vida està plena de dubtes, la festa també, dubtes perquè les gents de la festa pogueren llegir-les, compartir-les opinar sobre elles, per a veure si reflexionant s’aconseguia fer de les fogueres una festa més viva i activa, això és el que pretenien amb la publicació d’aquest llibret, acabava els articles amb Andrés Llorens amb “un dubte de primavera” on es plantejava si èticament va estar bé la decisió de deixar la presidència de la Comissió Gestora en 1999, per a ser regidor amb el PP. Andrés concloïa que ho tornaria a fer, però reconeixent que en el seu moment va haver-hi un cúmul de dubtes, que va resoldre de la forma que més coincidia amb el fet que ell pensava.
Aquest va ser el llibret guanyador aquest any de lema “Dubtes”, així com el més original, el seu lema complet era: “Manual d’instruccións per a un dubte”, un modest llibret de la foguera Passeig de Gomis, però que va enlluernar al Jurat, el seu dissenyador i les il·lustracions van ser obra de Toño Savall, la direcció i coordinació de Xavi Martos així com els textos i de Maurici Gómez, David Girona, diversos presidents de fogueres, Bellesa del Foc 2004 i el regidor de Festes.
Un altre gran districte, que des dels seus inicis l’any 2001 s’esforcen per aconseguir uns llibrets de qualitat, que no han deixat d’estar entre els primers. Dirigits i coordinats molts d’ells per Ángel Sánchez Aracil l’any 2005 amb “Cent anys de futbol a Alacant” ja van aconseguir el primer premi.
El 15 de maig moria l’artista Paco Vázquez, amb tan sols 38 anys. L’any següent del 2007, la foguera de La Marina li dedicava un sentit llibret monogràfic amb el qual tractaven d’homenatjar la figura d’aquest jove i prometedor artista plàstic, dirigit pel seu amic Juan Carlos Vizcaíno i amb textos
2006 Foguera oficial. Lema “Somni”. Artista Pedro Espadero amb el disseny de Pascual Medel. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
seus i també d’altres amics com Virgili Candela: “Un any després”, “Personalíssima estètica”, de Rebeca i Carlos Tomillo, “Paco Vázquez artista faller” del periodista Moisès Domínguez “Al peu de l’abisme emocional” de Virgili i “Francisco Vázquez: des del racó des de ma casa” de Mercedes Tendero, la que va ser presidenta de la foguera Ciutat d’Assís que comptava les seues experiències amb Paco l’èxit que tingueren amb la seua foguera “Tabú”, per a molts la seua millor obra i “Un any després” i Francisco Vázquez un artista inventiú, un amic de veritat de Juan Carlos Vizcaíno.
Tots li mostraven el seu afecte i el dolor per la seua desaparició, amb aquesta vam perdre a un dels artistes més creatius, d’una gran personalitat, enginyosos amb un estil molt personal diferent de tots els altres, i que va plantar 25 fogueres falles des de 1992 fins a 2005.
S’inaugurava la Ciutat de la Llum en Aigua Amarga. El Consell havia gastat ja 1,4 milions d’euros en festes per a presentar, el projecte de “Ciutat de la Llum” que juntament amb Terra Mítica estava cridat a convertir-se en l’emblema de la província d’Alacant, encara mancaven de data d’obertura, el projecte anunciat per a l’any 2003, encara estava en obres, havien sigut objecte de 4 esdeveniments promocionals des de 1998, encara s’ignorava quan conclouria. El primer acte de la seua promoció es va celebrar en el nostre port, fa ja 7 anys i va ser el més costós: 640.000 euros.
L’any 2006 va ser un any de grans fogueres com a “Salnitre”, una altra de les grans creacions de Pere Baenas a Carolines Altes, cada ninot de les seues bases era diferent i a quin d’ells millor…
Guanyaven el primer premi, només que per un punt de diferència, amb la foguera dels Germans Gómez-Fonseca “Sang, Suor i Foc”, en Hernán Cortés. Seguia la discussió el debat entre els partidaris de l’estil valencià, enfront del més modern i estilitzat alacantí.
“Pacte entre cavallers”, ocupa un lloc entre el millor de l’obra de Jesús Grao, que plantava aquesta espectacular foguera, amb el seu impactant i espectacular estil amb uns grans volums una perfecta execució en Polígon de Sant Blai.
Paco López Albert amb una colorista i estilitzada foguera, de lema “Contrastos” aconseguia el quart premi per al Port d’Alacant.
Moria el 19 d’abril de 2006, Ramón Marco Marco, amb 87 anys, l’artista més premiat amb 22 màxims premis. El primer any que es va constituir la categoria especial, ja va aconseguir el primer premi en el districte de Santa Isabel amb “Tauromàquia”, l’any 1946.
També moria als 83 anys Gregorio Hernández “Goyo”, popular fotògraf oficial de la Província d’Alacant, va crear l’arxiu fotogràfic de la Diputació estava considerat com el cronista visual d’Alacant i la seua Província.
L’any 2006 es crea Twitter, també aquest any segons el Ministeri de Foment, es van iniciar a Espanya la construcció de 762.500 cases, més que a Itàlia, França el Regne Unit junts. Hi havia una espècie d’eufòria a Espanya, en la CEE, es va produir un excés de capital acumulat en l’economia financera i internacional, van sorgir les hipoteques “Subprime”.
2006 Foguera Polígon de Sant Blai. Lema “Entre cavallers dracs”. Una de les millors obres de Jesús Grao. Tercer premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2007 Llibret Foguera Explanada-Puerto-Postiguet
2007
Llibret de la Foguera Esplanada-Port-Postiguet
Complia vint-i-cinc anys aquesta comissió ho va celebrar realitzant un llibret monogràfic sobre aquest passeig tan emblemàtic. Manolo García, president de la foguera, va comptar amb les aportacions d’Armand Parodi i Rosana Valcárcel, entre altres. Joaquim es va encarregar de l’article inicial titulat “L’Esplanada, un passeig amb història” en el qual recreava l’evolució d’aquesta zona, que va passar de ser un lloc vinculat a les mercaderies del port a convertir-se en una de les imatges icòniques d’Alacant. El text va acompanyat d’imatges antigues del passeig, com aquella que reflecteix la construcció de la Casa Carbonell.
ESSÈNCIA ALACANTINA!
El món de les fogueres tenia aquest any 4 carrers més, els artistes de fogueres i altres destacades persones com Alfonso Garrigós, Jacinto Masanet el “Artista Foguerer”, carrers que estaven situades en la zona de la Gran Via, a l’altura del centre comercial, també donava el seu nom a un carrer el pintor Ruiz Morante i la fotògrafa Reme Vélez. Finalment el carrer Fotògraf Goyo Hernández, se situava en les proximitats de l’avinguda Historiador Vicente Ramos.
“Fènix” era la foguera oficial, la realitzava Paco Juan, que volia mantenir la “Essència alacantina”, el més pur estil alacantí deia Paco, enfront de la fusió amb les falles de València.
Amb “Solstici” Pere Baenas i Carolines Altes revalidaven el primer premi amb una altra gran foguera un altre gran disseny, amb la seua peculiar qualitat, colorit on destacava la seua espectacular rematada.
2006 Foguera Sèneca-Autobusos. Lema “Pecat original”. Artista Manuel Algarra. Octau premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2007 Foguera d’Hernán Cortés. Lema “Akra Leuka, la Ciutat de la llum”. Pedro Abad quería aconseguir una foguera d’avantguarda i innovadora, una obra monumental que va aconseguir el tercer premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
Un disseny molt arriscat: “Al són que toca”, la foguera de Florida-Portazgo, obra de Vicente Martínez Aparici, tota en equilibri, quasi guanya el primer premi, de totes les categories, abans de desplomar-se completament per l’efecte, de les fortes ràfegues del vent i perquè havia canviat el seu habitual emplaçament. Abans de caure va aconseguir el segon premi de la categoria especial.
Pedro Soriano que no havia tornat a plantar en la secció especial des que l’any 2004 va tenir problemes en Altozano per a plantar la foguera afirmava “que Alacant li han clavat una pinta de fallera en el cor” i que “el premi a l’estil valencià feia molt de mal a la nostra indústria i idiosincràsia”.
També afirmava que Pedro Abad era l’artista de la dècada, que era el millor ar-
tista alacantí quant a concepte de foguera, que a Alacant havien pocs amb aquest concepte i un d’ells era ell, sabia modelar era un artista complet. També manifestava que els germans Gómez
Fonseca eren uns “”artistazos” que havien mamat la foguera”, mentre ací acceptem “que vinguen els valencians a fer les fogueres a l’estil de les falles” (Informació dilluns 25 de juny 2007).
Pedro Abad, nou president del gremi d’artistes que tenia com a objectiu el de potenciar i protegir la foguera alacantina. Aquest any aconseguia el tercer premi de la categoria especial d’Hernán Cortés, amb “Akra Leuka, la
2007 Una altra instantània de la Foguera d’Hernán Cortés
Ciutat de la Llum”, una gran foguera amb una complexa composició i d’un classicisme molt personal, harmoniosa i monumental en el seu conjunt.
L’Ajuntament reunia en un llibre, de dos grans toms la història dels mercats de la ciutat, després de laboriosos mesos de treball, nombroses investigacions, material inèdit, fotos antigues, un costós treball presentat per l’alcalde, tècnics, regidor de Mercats i el regidor d’Hisenda Juan Zaragoza que ho va ser de Mercats, que col·laborava activament en l’elaboració d’aquest llibre, ja l’any 2006 li va encarregar al Cap del Departament de Mercats Diego Zaragoza, que assumira la gestació d’aquest llibre. El primer tom recupera el passat més llunyà, des del punt de vista històric, i comercial, mentre que en el segon apareixen les veus les experiències dels propis comerciants.
En un dels articles més interessants del llibre, Juan Zaragoza feia un recorregut pels seus anys de botiguer al Mercat Central també com a fill, germà nebot de botiguers. La primera foto coneguda de J. Laurent d’Alacant es troba, podem veure-la entre els documents que aporta aquest llibre sobre els Mercats. Una panoràmica d’Alacant de l’any 1858 realitzada pel fotògraf oficial de la reina Isabel II, Jean Laurent. Es tractaria de la primera i única foto coneguda de la qual es contempla íntegrament Alacant amb el seu perímetre emmurallat, que envoltava llavors totalment la ciutat abans de la seua demolició en la segona meitat del Segle XIX.
Per primera vegada un mateix artista Paco López Albert aconseguia un doblet històric, perquè obtenia l’indult per al seu ninot del Port d’Alacant també el ninot infantil en el districte d’Altozano.
Primeres fogueres sense la fotògrafa Reme Vélez, la Federació de fogueres, acordava que el concurs de fotografia que convoca anualment aquesta federació, portaria el seu nom.
L’any 2007 la punxada de la Bambolla ens va posar els peus a terra. L’acumulació de passius per part del sector privat va portar a un increment de la posició deutora neta espanyola.
L’any 2007 esclata la bambolla immobiliària. S’iniciava la crisi financera internacional. El nostre nivell de renda “per càpita”, que va arribar a estar quasi al mateix nivell de França o Itàlia, va començar a esfondrar-se, aconseguint xifres només comparables a les de la Gran Depressió (entre 1929 1935), amb una contracció del PIB per habitant del 10%. Només l’any 2007 es van perdre a Alacant més de 20.000 ocupacions directes.
2007 Foguera de Calvo Sotelo. Lema “Reflexos”. L’artista fFran Santonja plantaba esta impactant foguera, basada en l’odissea d’Homer. Primer premi de la primera categoria. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
Llibret de la Foguera Esplanada-Port-Postiguet
Aquesta publicació col·lectiva, dirigida per Manuel García, es presentava amb el nom “Fills de la terreta” i arreplegava diversos protagonistes de la nostra història. Noms relacionats amb la festa com Reme Vélez, Tomás Valcárcel, Ángel Pascual Devesa i José Mª Py, entre altres. Personatges populars dels nostres carrers com “Caruso”, retratat per Tirso Marín, intel·lectuals de la talla de Vicente Ramos, la semblança de la qual està signada per Alfredo Aracil. El primer article dedicat a la figura del rei Jaume I el Conqueridor corre a càrrec de Joaquim. En 2008 se celebrava el VIII centenari del seu naixement i es van organitzar diversos actes com a conferències, exposicions concerts. Joaquín ens traça una semblança del rei amb notes d’humor en referir-nos la fama de conqueridor del rei que es referia tant a terrenys bèl·lics com amorosos.
Revista Festa
L’Ajuntament editava aquesta revista de gran qualitat, per les seues col·laboracions i imatges que acompanyaven els textos. En l’edició de 2008 trobem articles de José Luis Ferris, Tirso Marín, Manuel Sanchez Monllor, entre altres. Joaquín s’encarrega d’un article monogràfic sobre l’escultor Eduardo Lastres, titulat “Eduardo Lastres, artista total”. Els assumptes artístics, com sabem, els eren molt pròxims al nostre protagonista. En un extens article Joaquín ens desgrana les dades biogràfiques l’evolució artística de Llastos, il·lustrat amb esbossos fotografies en color que ens proporcionen una panoràmica d’aquest artista.
Revista Fogueres
La revista Fogueres, antiga Revista Oficial, editada per la Federació de Fogueres de Sant Joan, celebrava el 80 aniversari de la festa. Joaquim Santo va col·laborar amb un article titulat”Falles i Fogueres a Oriola”, rescatant una tradició poc coneguda de la celebració de les festes de foc en eixa localitat de la Vega Baixa. A Oriola se celebraven els ritus de la nit de Sant Joan però també s’alçaven xicotetes fogueres/falles (allí dites “hoguericas”) per
San José. La primera de la qual es té constància data de 1906, després va haver-hi un salt en el temps fins a 1923 que van tornar a plantar-se falles. En els anys trenta es van arribar a plantar 10 falles a triar a una “Senyoreta Oriola” a imitació de la nostra Bellea del Foc. Després de la Guerra Civil va haver-hi una aturada fins a mitjans dels quaranta amb alguns exemples però sense continuïtat. El barri del Ravalroche va plantar alguns xicotets monuments en els anys noranta del passat segle. En resum un article curiós sobre una tradició a penes coneguda a la nostra ciutat.
2008 ALACANT ÉS MAR!
Aquest era el lema de la foguera oficial, obra de l’artista Fran Esplá, un monument elegant, on destacava la figura d’una gran dona, que representava el Mediterrani, amb una rematada espectacular, en la qual destacaven dotze aspes de fusta calada, decorada amb harmoniosos forats, que representaven les ones de la mar i sobre elles, un canelobre amb uns coloristes “ous de foc”. “Cent per cent d’estil alacantí”, deia el seu artista.
L’alcalde Díaz Alperi dimiteix i deixa a l’edil d’urbanisme Sonia Castedo al capdavant de l’alcaldia. El 17 de setembre de 2008 després de la seua elecció com a alcaldessa pel Ple
Municipal, va passar a ser la primera dona alcaldessa de la nostra ciutat, càrrec que va ocupar entre l’any 2008 el 2014, sis anys.
Joaquín
2008 Llibret Foguera Explanada-Puerto-Postiguet
2008 Revista Festa
loring'
Matas
2008 Primer any que amb la direcció de Miguel Valor s’iniciava “la Dansà” amb la col·laboració de Alí Cremades, Xima la ballaora, Lluís Xavier Flores Abad, 100 músics dansaires van girar entorn de la foguera oficial el dia 23 de juny. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
2008 Foguera Hernán Cortés. Lema “Ombres”. Una reflexió de l’artista Pedro Abad, una de les seues fogueres més espectaculars. Sext premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2008 Foguera oficial. Lema “Alacant és mar”. Artista Fran Esplá. una espectacular rematada on destacaven 12 aspes de fusta calada que representaven les ones de la mar. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2008 Foguera Parc de les Avingudes. Lema “Natura, quatre estacions”. Artista Paco López Albert. La millor foguera de primera categoria i la més bella de tota la ciutat per a molts. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
Sonia portava a l’Ajuntament des de 1995, que va entrar a treballar al Gabinet de Premsa i des de llavors va ocupar diferents càrrecs polítics: regidora de Turisme, Platges i Partides Rurals, regidora d’Urbanisme (en dues corporacions diferents, la del 2003 i la del 2007), Primera Tinenta d’Alcalde, a més va ocupar diferents càrrecs orgànics dins del Partit Popular: membre del seu executiu regional i membre de la direcció nacional d’aquest.
Després de 42 anys plantant fogueres, per fi el districte de Florida-Portazgo, aconseguia el primer premi, amb “El naiximent de la Terreta”, espectacular monument obra de Vicente Martínez Aparici.
Una altra gran aposta dels Germans Gómez-Fonseca, en el districte de La Ceràmica, amb una rematada enorme espectacular, de 18.000 quilos de pes, quedaven en segon lloc, el seu lema
“Evolució, 20 Segles per a això”. Una altra decepció per al taller dels Fonseca, aquest any amb el major pressupost, 180.000 euros, una altra gran aposta.
Fran Santonja, plantava una de les seues inoblidables fogueres en el districte de Calvo Sotelo, el seu lema “Temps de màscares”, amb un menor pressupost aconseguia el cinquè premi de la categoria especial.
Una reflexió de Pedro Abad, sobre les nostres fogueres i la seua pèrdua d’identitat: “Ombres”, una de les fogueres més espectaculars que s’han plantat en Hernán Cortés.
El Crac del 2008 una crisi econòmica amb terribles conseqüències per a milions de persones a tot el món, desocupació i misèria per als més fràgils en la piràmide social, mentre enormes quantitats de diners s’utilitzaven per a jubilar i in-
demnitzar a economistes, polítics i els financers responsables.
Pedro Valera repetia al capdavant de la Festa, després d’unes renyides eleccions, que culminaven amb la victòria de la seua candidatura sobre la de la seua, per segona vegada, oponent Toñi Martín-Zarco, per 34 vots de diferència. L’elecció es va celebrar al hall del nostre Ajuntament, a les 8 de la vesprada del 8 de setembre del 2008.
La millor foguera de la primera categoria: “Natura, 4 estacions”, al districte del Parc de les Avingudes, potser el més bell monument, aquest any obra de Paco López Albert.
Impulsada per Miguel Valor, i com una iniciativa del 80 aniversari dels fogueres, 100 músics dansaires, giraven entorn de la foguera oficial, la vesprada del 23 de juny, mostrant a tot el públic assistent aquest ball “La Dansá” que datava dels
Segles XVII i XVIII. Obria el ball, Alí-Andreu Cremades i Moll, en el paper d’alcalde, destacava també “Xima la ballaora” i els germans Flores Abad, “Els Bessons”.
Aquest any es produïa des del nostre port, la primera eixida de la Volvo Ocean Race.
Rafael Asensi Villaplana, “Paelo” moria l’11 de setembre de 2008. Era un dels més populars personatges de les nostres fogueres alacantines, entranyable, simpàtic, singular. Des de 1956 va regentar el bar de la Casa del Foguerer, al carrer Pascual Pérez, durant 27 anys, fins a la seua jubilació. Va ser directiu de la foguera d’Hernán Cortés i també de la Tercera Edat. S’encarregava principalment dels llibrets, per als quals aconseguia nombroses col·laboracions.
2008 Joaquin Santo en el seu despatx. Foto Manuel MatasMedina
2009
2009 ÀNIMA DE FOGUERA!
José Joaquín Ripoll, president de la nostra Diputació Provincial substituïa a Joaquim Santo Matas com a president de l’Institut de Cultura Juan Gil Albert, el 17 de febrer de l’any 2009. Santo en la premsa afirmava que se li degué donar més temps per a posar en ordre tots els compromisos, presentacions activitats pendents, alhora que mostrava la seua sorpresa davant l’elecció del seu substitut Francisco Sánchez, ja que considerava que aquest no pertanyia al món de la cultura.
ALACANTINS AL SERVEI DE LA HUMANITAT!
El periòdic Informació regalava el 19 de juny d’aquest any 2009, un llibre en format CD, un exhaustiu treball de documentació i investigació, obra de Joaquim Santo, que havia consultat més de 300 referències bibliogràfiques, entre llibres, opuscles, catàlegs, articles, enciclopèdies, així com multitud de consultes personals a experts en diferents matèries.
Era una iniciativa del Rotary Club d’Alacant, una obra que arreplegava la semblança de 30 personatges nascuts a la província d’Alacant i que havien destacat a nivell nacional i internacional.
Jorge Alió president del Rotary Club, destacava com els valors d’aquests personatges era un referent pels seus valors de tolerància i superació, que també eren ideals rotaris que han existit al llarg de la història, han prevalgut aquests sempre com a ideals, al servei de la comunitat mundial i com a través de la seua influència han ajudat a fer d’aquest món un lloc millor per a viure.
Revista Festa
“La societat alacantina i els seus pintors en l’inici de les Fogueres”. Aquest era títol de l’article amb el qual col·laborava el nostre autor en la revista Festa d’aquest any i on alhora ocupava el càrrec de vocal en el seu consell de redacció, començava Joaquim explicant com l’entitat “Alacant atracció”, que presidia Miguel Llopis Reyner, es feia ressò de l’article publicat en el periòdic La Veu de Llevant el 28 de març de 1928, i en el qual José María Py proposava l’organització d’unes Festes del Foc, similars a les de Valèn-
cia on tant d’èxit tenien, eren anys de bonança benestar social que permetien la consolidació del règim del General Primo de Rivera.
En 1928, Alacant era una ciutat que superava els 70.000 habitants, l’Estat cedia el Castell de Santa Bàrbara a la ciutat, i sorgien edificis com la Casa de Socors, l’Ideal cinema o el Govern
Militar, l’opinió pública s’obstinava a comparar a la nostra ciutat amb la ciutat francesa de Niça.
A la dictadura de Primo de Rivera li quedava any mig de vida, amb el “Crac del 29”, i amb la caiguda de la borsa de Nova York. En menys de 3 mesos, entre abril i juny es van organitzar les nostres primeres fogueres, Joaquim Santo es feia la pregunta D’on va sorgir els diners per a tirar avant en unes setmanes tals festejos?, coincidia amb Armand Parodi, en aquestes càbales ja que la publicitat, i allò que anomenaríem patrocini, en aquells anys resultava una entelèquia.
Alacant comptava amb una classe mitjana estable, integrada per professionals liberals, mèdics, advocats, propietaris i comerciants com Ramón Guillén Tato, metge, José Caturla, industrial, Evaristo Manero, advocat, i a aquests professionals liberals, entre els quals es trobarien els primers presidents de les fogueres són els que es va dirigir José María Py per a en menys de tres mesos aconseguir plantar els primers monuments.
Ramón Guillén Tato, va ser el president fundador de la foguera de la Plaça Ruperto Chapí, metge
Joaquín
2009 Foguera Diputació-Renfe. Lema “Porta a la imaginació”. Artista José Esplá Tárrega. Quart premi de la primera categoria. Una aposta per la bellesa i la imaginació. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
que formara part de l’equip quirúrgic de la Plaça de Bous, el seu germà Julio va ser insigne marí historiador, director del Museu Naval, fundador de l’Arxiu de la nostra Marina.
Heliodoro Guillén va ser el pare d’aquests tots dos personatges i es va involucrar amb les fogueres a les quals es va llançar a realitzar aquests monuments sense coneixements previs, aquest va realitzar: “L’Oncle Cuc i el Cuquet en el globus”, on feia referència a aquell popular periòdic i al seu personatge, creació tots dos de José Coloma Pellicer, que també formava part de la comissió de Ruperto Chapí.
De Lorenzo Aguirre, un altre artista consagrat, que es lliuraria plenament a l’activitat fogueril,
realitzant la primera foguera de la Plaça Isabel II que seria el segon premi, era a més l’autor del primer cartell anunciador de les nostres fogueres així com també de les dues edicions següents. En 1932 assumia la direcció de l’Escola de la Policia Espanyola i en 1936 seria designat Cap Superior de Policia de Madrid, el 6 d’octubre de 1942 seria executat amb garrot vil.
De Gastón Castelló, començava afirmant com José Ramón Clemente, amic íntim d’aquest artista li va reconèixer com aquest va crear un estil nou alacantí, estilitzat de suaus colors càlids i amb reminiscències de l’Art déco.
Quant a la no vinculació dels escultors en les fogueres naixents, citava a l’escultor Miguel Ca-
2009 Barraca Foc i Festa. Artista Pedro Abad. Primer premi de categoria especial de barracas. Una portada de barraca dedicada a l’obra de Gastón Castelló. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
2009 Foguera del Passeig de Gómiz. Lema “La invasió oriental”, artista Vicente Martínez Aparisi. Primer premi de quarta categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
2009 Llibret Foguera Explanada-Puerto-Postiguet rrillo, que va realitzar “Mai és tard”, la foguera a la Plaça del Mercat, que va ser l’iniciador d’una saga d’escultors amb el seu fill Adrià el seu net Adriano.
Llibret Foguera Esplanada-Port-Postiguet
Un llibret amb una espectacular portada amb el lema “Esplanada 180è de Festa” obra de Manuel García i Raúl Pérez. Era l’avantsala d’un important llibret, pel seu ric contingut gràfic, les seues fotografies cedides per l’AMA i els seus articulistes.
Deia Manuel García com aquest districte era protagonista principal d’un capítol de la història d’Alacant, entre els anys 1933 i 1936, quan es va crear una nova comissió, que plantava les seues fogueres en el
mateix lloc on en l’actualitat se situa el monument de l’Esplanada.
La foguera d’Orà ja va pretendre en aquells anys ser “La millor foguera d’Alacant”. Els treballs publicats en aquest llibret, explicaven l’estreta relació, que sempre ha tingut Alacant amb el nord d’Àfrica i Algèria, a més de les vinculacions culturals entre totes dues ciutats Orà i Alacant, en els anys 30, del Segle XX.
“Vinculació històrica d’Alacant amb Orà” aquest era el primer article que apareix en el llibret després de la introducció del seu president Manolo García Alcaraz del qual era autor el nostre personatge Joaquim Santo. Començava l’escrit amb la iniciativa de Carlos Ramos l’any de 1933, personatge alacantí oriünd del barri de Benalúa, exportador de vins a la ciutat d’Orà i que va ser nomenat Fill Predilecte de la nostra ciutat després de plantar la foguera d’Orà a Alacant, existia una gran vinculació entre totes dues poblacions.
A continuació, passava a explicar una història, en la qual Joaquim es remuntava a l’any 903, quan àrabs d’Al Ándalus, van fundar Wahrán, futura Orà, en 1509 una expedició espanyola dirigida pel Cardenal Cisneros, va conquistar Orà, la van fortificar, etc., continuava esmicolant i citant fets històrics, fins a arribar al Segle XIX, a l’any 1886 on havien 160.000 espanyols, quasi tots instal·lats a la ciutat d’Orà i els seus voltants, perquè era un port de mar pròxim i amb un clima molt similar al nostre.
El mateix Gastón Castelló tan vinculat als fogueres era descendent d’emigrants, el seu pare havia nascut a Tenés, ciutat portuària entre Orà Alger.
Joaquim Santo prologava el llibret de La Ceràmica que publicaven el volum un 1928-1931, primer volum del llibre Alacant Art i Foc que es presentaria l’any 2010. Al pròleg Joaquim lloava el treball d’Armand Parodi així com la labor del districte de La Ceràmica, admirable per l’esforç dels seus integrants, i intuïa que aquest districte prompte entraria a formar part de la gran història dels fogueres.
Morán Berruti al barri de José Antonio plantava “Ànima de Foguera”, on feia referència a la iconografia pròpia d’aquest artista, la seua coneguda, cotitzada i benvolguda obra ceràmica, on destaquen els colors, que li identifiquen com el blanc i el blau. En aquest monument, tractava de desenvolupar l’essència de les fogueres quan van nàixer, destacava la seua estructura de fusta amb antigues cadires de fusta anea etc., tractava de recuperar elements d’aquelles velles fogueres, donant-li el seu toc artístic personal.
De nou el primer premi per a l’artista Vicente Martínez Aparici, que plantava a Florida-Portazgo una altra vegada amb un monument de risc, de lema: Què faria si anara a acabar-se el món?, destacava una moderna i estilitzada figura que representava un àngel mitològic, una gran figura d’una elegant estilització, també destacaven grans figures d’aquest mateix estil, algunes de 4 metres d’altura, la foguera més innovadora monumental.
En segon lloc quedava Pere Baenas a Carolines Altes, amb “Contrastos” el seu president José María Lorente, en conèixer el resultat, ens anunciava el seu abandó, la seua retirada, el seu últim any en la festa ja que “el Jurat no havia sabut valorar el treball de tot un any”.
Un enorme cavall en fusta de vareta, impressionant “Escac mat”, en Hernán Cortés obra de Manolo García, rebia el tercer premi i amb la meitat del pressupost, Fran Santonja aconseguia amb “El llenguatge del món”, el quart premi, una bella obra d’art i que en realitat seria la triomfadora si es tinguera en compte el seu pressupost.
Una atrevida portada del llibret de Sant Antoni de Baix, cridava l’atenció, va causar molt de renou en uns certs cercles festers, en ella destacava una divertida i somrient alcaldessa Sonia Castedo, d’esquena amb el cul a l’aire, vestida de Bellea.
Alguns es van ofendre perquè opinaven que era una ofensa a la dona alacantina, el president de la foguera Gonzalo García Ballesteros, posava fi a un cicle de bons llibrets en aquest popular
barri, la qual cosa propiciava que s’iniciara una altra rica i festera sèrie de llibrets i portades de barraca en “Som fills del Poble”.
“Foc entre Aigües” una iniciativa de la Federació de Fogueres Especials i d’Armand Parodi amb la cervesera Mahou, que portaven a l’illa de Tabarca la foguera realitzada per Pascual Domínguez que era una reproducció de la que es va plantar feia 44 anys en 1965 obra del tabarquino Marchori, aquesta vegada sí que es va cremar la nit del 29 Sant Pere, patró a més de l’illa. La cremá va tenir lloc amb la presència de l’alcaldessa Sonia Castedo dels bombers que l’any 1965 no anaren per això no es va poder cremar la foguera.
El mes de juny, moria Miguel Gutiérrez, Tinent Fiscal de l’Audiència Provincial, alacantí molt conegut, i que va intervenir en la creació de Justícia Democràtica i també en la d’Unió Progressista de Fiscals, ja jubilat es va reintegrar en la Comissió Cívica d’Alacant per a la recuperació de la Memòria Històrica.
Al juliol i amb 60 anys ens deixava Miguel Garulo, gestor i humanista, arquitecte municipal de l’Ajuntament d’Alacant, director de la Societat Pública Avant que va ser president del Club de Rotaris.
El mes d’abril moria als 86 anys Pedro Zaragoza, l’exalcalde de Benidorm la persona que va propiciar el seu enlairament turístic.
Al desembre, Mikel d’Epalza, catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics, professor de la Universitat d’Alacant i Premi Nacional de Traducció, per la seua versió del llibre Sagrat de l’Islam “L’Alcorà”.
Yes, we ca! Aquest any 2009 trobem a un home de color com a president a la Casa Blanca. El 20 de gener Barack Obama, es convertia en el primer president afro-americà dels EEUU. “Aigua per a tots” en aquesta dècada ocorria l’anomenada “lluita per l’aigua”. Una cosa secular per les nostres terres i que ara es manifestava entre els
partidaris dels transvasaments d’unes conques hidrogràfiques a unes altres, i pels partidaris i que defensaven, confiaven en la ciència i que per l’anomenat canvi climàtic no veien més solució que les dessaladores i altres tècniques de regadiu més concordes amb la realitat: “Aigua per a sempre”.
SOROLLA I ALACANT!
“La nostra llum més universal”, afirmava Joaquim Santo el 20 de setembre de l’any 2009, en “L’espai del saber” que era com es denominava el lloc que el periòdic La Veridad reservava per a publicar els seus articles.
Després de la clausura de l’exposició del Museu del Prado sobre Joaquim Sorolla, visitada per 460.000 persones, ens citava el nostre autor les referències alacantines de Sorolla sobre Xàbia, Alacant i els seus voltants que foren una cosa especial en la vida i en l’obra d’aquest mestre.
També com Emilio Varela nostre “Sorolla alacantí” opinava el mestre del seu deixeble, que posseïa la capacitat de captar el color amb major sensibilitat que ell mateix, ens descrivia a continuació com Sorolla va passar el nadal de 1918 sense la seua família i acompanyat del seu amic condeixeble el pintor Heliodoro Guillén, popular premiat autor de fogueres en la Plaça de Chapí.
L’estudi de Guillén era a l’Esplanada allí va concloure Sorolla el seu oli de 350 x 321 mm, denominat “Elx-El Palmerar”, malgrat aquestes mesures era un dels de menor dimensió de la seua sèrie per a la Hispanix Society.
Feia un recorregut Joaquim sobre temes paisatges alacantins, que podem contemplar en els quadres de Sorolla i ens recordava el tremend impacte de l’Expo a la Sala de Caixa Alacant: “Els Sorolla de l’Havana en 1985”. La llum i el color inigualables de la nostra terra, universalitzats en el pinzell d’un dels nostres grans pintors.
2010
Hi ha determinades ocasions en què una comissió destaca diversos anys pel seu llibret, fruit sens dubte de l’impuls d’unes certes persones que es fan càrrec d’aquesta tasca. És el cas de Chema Galvañ qui en col·laboració amb Raquel Pastor va saber ajuntar qualitat en el disseny amb articles interessants. Ací trobem, a més dels abans esmentats, les signatures de Víctor López Arenas, Juan Carlos Vizcaíno, el torero Gregorio Tébar “El Inclusero” i Joaquim Santo, qui va col·laborar amb dos articles. El primer titulat “El llibret, identitat vital de la foguera” arreplega els orígens d’aquestes publicacions i la seua càrrega crítica respecte a determinades qüestions de la realitat més pròxima i nacional. Ens recorda com la festa de Fogueres va sorgir en el període de la dictadura de Primo de Rivera, quan l’alcalde d’Alacant era un altre militar, el general Julio Suárez-Llanos. També arreplega a diferents intel·lectuals que van col·laborar en els llibrets com Carlos Arniches, Ramón Gómez de la Serna, Rafael Altamira, Azorín, i d’altres. El segon article és més extens està dedicat a la figura del poeta Miguel Hernández, al qual assenyala com “el millor poeta que ha donat la província d’Alacant”. Al llarg de diverses pàgines ens compta la biografia del poeta oriolà, la seua trajectòria literària, la seua relació amb diverses personalitats de la nostra ciutat la repercussió que ha tingut. Arreplegant els diferents centres d’estudis hernandians, la sèrie realitzada, els cantants que han musicat els seus versos, incidint en el seu volgut Alberto Cortez. En analitzar aquest llibret de Princesa Mercedes ens trobem una nota manuscrita de Joaquim Santo dirigida a Agustín Medina, no
Llibret Foguera Princesa Mercedes
ens resistim a transcriure el seu contingut: “Agustín: aquest és el llibret que s’ha emportat el primer premi de disseny el segon de continguts. En van portar tres i jo em vaig emportar un que ara repose. Joaquim”. Una mostra més de la seua educació i bones formes.
Revista Festa
La publicació de prestigi en el món de les Fogueres, impulsada per l’Ajuntament. En aquests anys hi havia una comissió assessora composta per diversos elements de la vida cultural alacantina. Joaquim Santo era un d’aquests vocals. En la publicació s’arreplegaven diversos aspectes de les festes de l’any anterior i del present. Però la part fonamental de la revista la componien diversos articles, quasi una dotzena, sobre aspectes tan diversos com l’escriptor Azorín, el poeta Miguel Hernández, el músic Oscar Esplá, el pintor Emilio Varela, el periodista Paco Aldeguer els artistes de fogueres Ramón Marco i Pedro Soriano. Joaquim Santo va publicar un extens article de quasi 20 pàgines titulat “L’Alacant de 1892 segons la revista ‘Le Tour du Monde’”, prenent com a base un text que apareixia en aquesta publicació a càrrec de l’escriptora Marthe Mallié. L’exemplar era propietat del col·leccionista Antonio Ponzoda. En el mateix aquesta viatgera relatava les seues impressions sobre Alacant i Elx en aquests anys finals del segle XIX. María José Caparrós, esposa de Joaquim, va traduir el text del francès. Joaquim es va mostrar, una vegada més, com un profund coneixedor de la nostra història, la qual cosa li permetia comentar amb propietat la visió que donava aquesta
periodista francesa de la nostra ciutat. La revista estava il·lustrada amb una desena de gravats de diversos artistes francesos que ens mostren monuments com les esglésies de Santa María i Sant Nicolau, el consistori alacantí vistes de la façana marítima, la platja del Potiguet el passeig de Ramiro, entre altres. Joaquim va alternant la visió de Marthe Mallié amb la realitat d’aquella ciutat la qual cosa proporciona molta amenitat al que es
2010 ALACANT ART I FOC!
Joaquim Santo era l’autor del pròleg d’aquest llibre, així com el presentador de l’obra del propi autor, Armand Parodi. L’Associació Cultural de la foguera Gran Via-La Ceràmica, presentava aquest llibre: “Alacant, Art i Foc: expedients i esbossos dels fogueres de Sant Joan, 1928-1936 que es conserven en l’AMA”. Es tractava d’un estudi entorn a l’origen de les Festes de Fogueres, el període des de 1928 a 1936.
L’autor Armand Parodi es basava en fonts origi-
nals, és a dir els 317 expedients i la documentació de 324 monuments de fogueres i els seus esbossos conservats en l’AMA compresos entre els anys 1928 a 1936.
La mateixa foguera de La Ceràmica dedicava el llibret d’aquest any al volum II de lema: “Esbossos” “Abáns de la Fusta i el Cartó”, que comprenia els anys 1932 a 1934, un extracte tret d’aquesta publicació i que també estava prologat per Joaquim Santo, amb una introducció on afirmava, “com s’havia pecat molt del treball d’hemeroteca, revisant periòdics i publicacions menors, copiant d’aquests sense més, quan la paraula escrita no és dogma i els errors i les contradiccions abunden, trobem a faltar la constatació de la dada i també l’aprofundiment dels continguts”.
ALACANT PLENA DE POSSIBILITATS!
Les col·laboracions de Joaquim Santo a la premsa, són innombrables, per la qual cosa seria
2010 Foguera Altozano. Joaquín Santo després de formar part del jurat de la categoria especial va manifestar que no formaria part ja de cap jurat, perquè José Maldonado president de la foguera va arreplegar 1500 firmes en contra de la decisió d’este jurat amenaçaven amb no cremar la foguera el dia 24. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
una labor impossible citar-les totes. Però hem de citar com al periòdic Informació el mes de gener d’aquest any 2010 publicava aquest article, extens, en una separata de 15 pàgines, on el nostre autor desgranava les diferents facetes de la nostra ciutat amb articles com: “La ciutat completa”, “Banyada per la mar”, “Rumb a l’illa”, “Per a conèixer amb calma”, etc., culminava amb l’article “El Foc purificador”.
Llibret Foguera Esplanada-Port-Postiguet
UN SEGLE DE CANViS!
Aquest era el lema, del llibret de la foguera Esplanada-Port-Postiguet. Una revista de festes que editava aquesta comissió amb gran il·lusió afirmava Manuel García president de la foguera. La delegació del llibret intentava presentar un treball que servira de referent cultural dins de la festa de fogueres.
En el seu primer article Joaquin Santo col·laborava amb un escrit sobre José Guardiola Picó, arquitecte nascut a Alacant en 1836. El gran urbanista d’Alacant que ja amb 27 anys va redactar el Pla d’Eixample d’Alacant. En 1865 va ser nomenat arquitecte municipal, càrrec que va exercir durant 4 dècades, fins que es va jubilar en 1905.
Va realitzar obres tan significatives per a Alacant com la nostra Plaça de Bous, el Campanar de la Cocatedral de Sant Nicolau, la Casa Alberola, que Joaquim denunciava com en els anys 60 va patir una aberrant actuació, també va redactar Guardiola els plànols del barri de Benalúa, on es va recrear Joaquim narrant la història d’aquest barri.
En 1895 va escriure Guardiola el seu llibre “Reformes a Alacant per al Segle XX”, on ens demostrava com va ser un arquitecte avançat als nostres temps, en un llibre imprescindibles on apreciem com les seues idees no trobaven ressò. També relatava Joaquim les seues innovadores
2010 Foguera Altozano. Lema “sense mirar arrere”. Artista Fran Esplá. Desé premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
propostes, entre elles fins tot un projecte de circumval·lació d’Alacant, moltes mai realitzades per a acabar afirmant com Guardiola ha de ser recordat amb l’admiració més profunda sincera.
SENSE MIRAR ARRERE!
Aquest era el lema de la foguera del districte d’Altozano, en la categoria especial obra de l’artista Fran Esplá. Disconformes amb el premi que van obtenir el dècim, el seu president Julio Maldonado, al capdavant de la comissió afirmava com després d’arreplegar, unes 1.500 signatures en contra del Jurat, es negaven a cremar el monument la nit del 24 de juny. Maldonado afirmava: “Estan obligant a plantar falles en lloc de fogueres”.
Joaquim Santo formava part era membre destacat d’aquest Jurat de la categoria especial, com especialista, professional en la crítica d’art, li va saber molt mal que la regidora de festes i Tinenta d’alcalde Marta García Romeu, acostant-se a la postura de la comissió, desacreditava el resultat, la votació d’aquest Jurat, les declaracions en la premsa d’aquesta regidora van molestar en gran manera a Joaquim perquè considerava que desacreditaven el resultat i la votació del Jurat, es va prometre a si mateix, i així ho va comunicar a tots els seus afins, que mai més tornaria a participar en cap Jurat de fogueres.
Així ens ho va contar reiteradament i així ho va deixar escrit: “Ocorre el conflicte quan un ciutadà vinculat a un districte, no entén o no vol entendre, la capacitació professional, així com l’argumentació dels membres del Jurat, que avaluen cadascun dels monuments de manera imparcial”.
A la foguera del Pla del Bon Repós, celebraven els seus 30 anys cremant fogueres, amb un llibret aniversari “Viure”, amb aquesta nova publicació van aconseguir l’èxit total, primer premi de llibrets de la Federació de Fogueres, premi a l’originalitat, així com el primer premi de la VII edició Antulio Sanjuan a la millor crítica de Fogueres.
A Joaquim Santo li va cridar l’atenció com un llibret d’una foguera modesta, com és la del districte de Princesa Mercedes que plantava en sisena categoria, donava la sorpresa i aconseguia el segon premi, així com el primer de Portada més original pel seu disseny, “Supervivents del Foc”, era el seu lema. Joaquim defensava la gran faena i l’originalitat d’aquesta publicació. Una demostració de com en poc espai, “es pot posar de tot i amb el millor gust”, fotografies, reproduccions de revistes, de llibrets, premsa, documents.
Un exemple de com la progressiva utilització de les noves tecnologies han revolucionat i innovat, la manera de confeccionar els nostres llibrets, en aquest cas un xicotet llibret però una veritable obra mestra.
Una aposta personal de Chema Galváñ entre els anys 2009 2012, la foguera de Princesa Mercedes va dur a terme una sèrie de xicotetes, però inoblidables obres de referència, quatre llibrets, sobretot, dos d’ells, els anys 2010 2011, xicotetes joies, repletes de documentació, experts col·laboradors, (“bones plomes”) i on destacava per damunt de tot un enlluernador colorit i un disseny, portat aquest als seus màxims nivells on això de “una imatge val més que mil paraules”, és fidel reflex d’allò que podem contemplar en aquestes xicotetes obres mestres, és significatiu el lema del 1r d’ells, el de l’any 2009, “Amb il.lusió de futur”.
Moran Berruti seguia en el barri de José Antonio, amb “Alacant les belles les males arts” basant-se en les formes i colors amb els quals aquest artista realitza la seua producció de ceràmica artística, portava aquests a una escala monumental, l’any 2009 i aquest 2010 dues belles fogueres innovadores, on sintetitzava la bellesa de la foguera alacantina i realitzava una bella simbiosi amb la coneguda obra d’aquest ceramista artista alacantí.
“Il·lusiona’t” era la foguera més cara la més arriscada, a Florida-Portazgo, obra de Martínez Aparici, amb la qual tornaven a guanyar el primer premi. Un conjunt d’un disseny estilitzat i sorprenent, la millor foguera per tercer any consecutiu.
En Port d’Alacant duplicaven el seu pressupost plantaven la foguera més gran sobre l’aigua, a l’interior de la dàrsena del nostre port, el seu lema era una idiosincràsia de “la Màscara”, un monument espectacular de José María García “Patxi”, i amb el qual van quedar en el tercer lloc.
Jorge Olcina catedràtic i responsable del Laboratori del Clima de la Universitat d’Alacant, el 6 de juliol manifestava a la premsa “actuem ja, el canvi climàtic ens sotmetrà a majors riscos” i també: “el pitjor, al marge de l’abús catastrofista que pot haver-li ocorregut a la transmissió del fenomen del canvi climàtic és la seua politització”. “Espanya és un país de risc, un territori de risc, i pot ser-ho més en les pròximes dècades”.
Per a acabar afirmant “L’escala local” és fonamental per a poder reduir el risc: si els Ajuntaments no es consciencien, no hi ha res a fer”.
L’11 de juliol de 2010, els San Fermins reconeixien la labor del fotògraf alacantí “Canito”, l’alcaldessa de Pamplona va rebre al reporter gràfic per a agrair-li la seua labor de divulgació d’aquestes festes. Una part de l’arxiu de Canito, amb 97 anys 60 de treball, està format per les imatges que durant 45 anys havia pres en els San Fermins. Francisco Cano “Canito”, és el fotògraf alacantí que va immortalitzar la mort de “Manolete” en 1947 a la ciutat de Linares. Tres anys arrere presentava la seua exposició “Cent anys de fotografia taurina”.
Canito al qual li va canviar la vida el ser l’únic fotògraf present a Linares quan la seua càmera va captar el moment en què el bou Islero va agafar de mort a Manolete. Canito ha fotografiat més de 10.000 corregudes i com a degà dels fotògrafs taurins rebia homenatges.
Les seues fotografies també arrepleguen figures famoses, del cinema, la literatura, la ciència, etc., com Bing Crosby, Sofía Loren, Orson Wells, el Doctor Fleming, Luís Miguel Dominguín, Lucía Bosé, Hemingway, Ava Gardner, Lola Flores, etc.
Consternació a l’Ajuntament amb 40 anys moria el 12 de setembre, el periodista José Francisco Picó, Cap de l’Àrea Municipal Política del periòdic La Verdad. Generositat, discreció i senzillesa el caracteritzaven. Sempre se’n van els millors!
Seguia la crisi econòmica, els escàndols per corrupció política, alcaldes, presidents de Generalitat, ministres, es veien afectats per aquesta corrupció, alhora es produïa el desafiament català de “El Procès”.
La Primavera Àrab, donava lloc a cruents conflictes i guerres civils, a Orient Mitjà, en el Creixent Fèrtil i al nord d’Àfrica. Espanya era campiona del món en el campionat de Futbol a Sud-àfrica, es produïa un revulsiu social en tota Espanya: “jo soc espanyol, espanyol, espanyol!”
Llibret de la Foguera Esplanada-Port-Postiguet
Aquest llibret té com a base les fotografies de Carles Vela, uns documents molt interessants que ens mostren l’Alacant dels anys vuitanta i noranta del passat segle. L’article de Joaquim es titula “Lloc de passeig i espera” es refereix al passeig de l’Esplanda d’Espanya, del qual conta algunes curiositats. Acompanyen el text unes fotografies de la zona amb la imatge característica i ja desapareguda d’un enllustrador. Altres autors que col·laboren en el llibret són Mariano Sánchez, Juan Carlos Vizcaíno i Paco Marcet, entre altres.
2011 Llibret Foguera Explanada-Puerto-Postiguet
Llibret Foguera Princesa Mercedes
‘LES LLUMS DE LA NOSTRA HISTÒRIA!
Era el lema de l’original portada que va realitzar el dissenyador Chema Galvañ d’una foguera humil “Princesa Mercedes” però un llibret sublim, un balafiament d’originalitat i bellesa. L’alcaldessa Sonia Castedo Ramos que va ser bellesa d’aquest districte obria amb la seua “Salutació institucional” el llibret: “El llegat dels alacantins per a l’Alacant de demá”. Aquest “llibret” de la foguera “Princesa Mercedes”, d’aquest any 2011, dedicat íntegrament a l’Arxiu Municipal d’Alacant,
amb un exquisit disseny impactant, molt treballat i excel·lent de Chema Galvañ, fotografies, de l’edifici i instal·lacions del personal de L’ama, dels seus documents, llibres de “Privilegis i Provisions Reals” (S. XIII), llibre dels Miracles de la Santa Faç (S. XVII), mapes, gravats, pergamins, cartells, cròniques, esbossos.
Després d’aquest saluda institucional, JoaquIM Santo, en un altre article en “Aquell vell arxiú” feia un entranyable recorregut per la seua història personal, ens explicava com des de jove, per amor a la història i a la nostra ciutat o per estudiar la carrera de Filosofia i Lletres, va ser assidu visitant de L’AMA.
2011 Llibret Foguera Princesa Mercedes
Eren uns temps en els quals els avanços de la informàtica encara eren una quimera, per la qual cosa acudia a les fonts documentals depositades en el nostre arxiu, amb una llibreta sota el braç i grans dosis de pacient investigació.
Dels fons de l’AMA, van eixir i continuen eixint en l’actualitat centenars de dades, desenes de fotografies, amb els quals havia redactat els seus articles els seus assajos, convenientment il·lustrats quan convenia.
Ressalta Joaquín un tema molt personal, però que va marcar la seua vida i el va vincular per sempre a l’AMA, quan el 24 de novembre de 1984, va conèixer a la que dos anys després
seria la seua dona. Aquell AMA es trobava des de meitat del Segle XIX, en els baixos del costat esquerre, de la planta baixa del nostre edifici consistorial, un lloc que havia sigut presó municipal, i la seua porta d’accés des de la plaça, es va condemnar, per a quedar convertida en finestra.
Joaquim qualificava a aquest AMA, de vetust, “barojiano”, anacrònic… i la seua olor, entre ranci humit, amb tocs de pols secular, una olor que mai se li oblidaria. Recordava també la figura de l’arxiver municipal Augusto Fresneau Saorín, precisament cunyat del doctor Más Magro. Citava també la figura de Vicente Samper Grau, “Alma mater del lloc”, Joaquín el qualificava com una autèntica institució citava anècdotes i curiositats
del servei que prestava aquest funcionari, citava també la seua gran afició per tota la cultura i tot allò relacionat amb el Japó.
També citava el meu destí a l’AMA, per a ajudar a Vicente Samper, l’arribada de María Jesús Paternina, per a substituir a Augusto Fresneau, i quan va morir Vicente Samper, el 10 de novembre de 1992, als 72 anys, com li va dedicar un article carregat de nostàlgia i afecte.
Andrés Llorens en un altre article reflexionava sobre les seues experiències amb l’AMA, i Gregorio Tébar “El Inclusero” torero i personatge alacantí, donava el “Punt final” amb “Pardal de malament averany”. En fi un llibret pel qual a l’interior de
les seues pàgines discorria la història d’Alacant, així com es visionaven els seus documents més importants.
L’arxivera Susana Llorens ens introduïa en la història els orígens de l’AMA: “L’arxiú i els seus fonds”. “L’Arxiú Municipal al servici del món de les fogueres”, A. Medina feia un repàs de personalitats que visitaven consultaven els fons de l’AMA, un recorregut per les persones que realitzaven llibrets. Santiago Linares ens introduïa en “Els arxiús en l’era digital. Nous reptes i oportunitats” i Chema Galvañ: “Una finestra de llum al passat, present futur”.
Aquest era el lema del llibret, que va ser primer premi tant de Federació, com el de la Generalitat, el de l’Ús del Valencià aquest any del 2011. Una gran publicació, amb la direcció, portada, disseny maquetació d’Alex González Borja, per a la foguera de Sant Ferrán, en el seu interior podíem llegir coses tan boniques com “Alacant és essència de mar”, “La mar, fet art per al Foc”, “Alacant és una foguera de mar, Alacant és mar”.
José Pastor, “Pepe Peinado”, que dirigia el llibret de la barraca “Marxa damunt de tot”, des de la seua jubilació venia pràcticament, tots els dies a l’AMA, allí contactava, amb el cronista oficial Enrique Cutillas. Després de la seua defunció seria el seu fill Quique Cutillas, el que continuaria col·laborant amb el llibret, aquest any 2011 els escrivia sobre el seu pare: “L’historiador d’Alacant, Enrique Cutillas Bernal”.
Gastón ens va deixar fa ja 25 anys i a més la
barraca Festa i Vi li dedicava, el seu millor i sentit homenatge, en un elaborat llibret, de lema: “Aniversaris Gastón va per tu!”, quant afecte i quant respecte emanava del contingut d’aquest llibret.
Altres barraques es van sumar a l’homenatge, com “Açí no fem res”, que li va dedicar la seua portalada, “Els Goril·les”, amb un exhaustiu article d’Alfredo Aracil, un altre sentit article d’una persona que va conèixer a Gastón i que ens confirmava com sense proposar-li-ho va crear escola en l’art de construir fogueres i com va ser un personatge entranyable, cordial, senzill i bondadós.
“Festa i Ví”, amb un homenatge a Gastón Castelló, va ser el premi de portades de barraques en la categoria especial. “Aquesta portalada” era una al·legoria de l’obra de Gastón, al seu estil, les seues fogueres, a les seues llàstimes, als seus mosaics i al colorit d’Alacant. Les fogueres del carrer Sant Vicent i Sant Antón de Baix, li van dedicar també la portada de la seua llibret així com un article.
En un article que es publicava en el periòdic Informació el diumenge 27 de novembre del 2011, Joaquim Santo ens mostrava la seua sorpresa per alguns qualificatius, en l’exposició de motius que acompanyava, a l’expedient municipal del nomenament de José María Py com a Fill Predilecte i que el 10 de novembre se li lliurava aquesta distinció a la seua neta Pilar Ventura Py.
Citava Joaquim diversos errors com que se’l considerara nascut a Cadis, quan ho va ser en el Port de Santa María, també el seu segon cognom apareixia incomplet, només apareixia Ramírez, quan havia de posar Ramírez de Cartagena.
Segons Joaquim en aquesta exposició de motius, es deia “cantamañanas”, al fundador de les fogueres i a la nostra ciutat Alacant, “ciutat adusta”.
També “s’indignava Joaquim”, en comprovar com
s’afirmava en aquest document municipal, que l’objectiu principal de les fogueres, en 1928, no era l’atracció de forasters, sinó que era
perquè Alacant i tots els alacantins arribaren a trobar-se a si mateixos: “a eixir d’allò que algú havia anomenat “ensopiment suïcida””.
També entre altres errors que detectava Joaquim s’afirmava que va ser en 1961 quan s’instal·lava una placa un carrer amb el seu nom, al que Joaquim contestava afirmant que va ser el 5 d’agost de 1932, a iniciativa del regidor moderat Vicente Antón García, quan en sessió ordinària s’aprovava retolar una xicoteta artèria encara en projecte.
LES FOGUERES
INSTRUMENT D’ODI!
José María Py va morir en 1932, a l’any següent de constituir-se la IIª República. Joaquim Santo denunciava com en morir Py, per ser aristòcrata, monàrquic conservador, va ser “menyspreat per
2011 Exposicio Nace la Fiesta. Lonja del Pescado. Foto Agustin Medina
‘JOSÉ MARÍA PY, FILL PREDILECTE!
2011 Libre del Restaurant Darsena 2011 Dedicatoria en el llibre Restaurant Darsena
2011 Foguera oficial davant de l’Ajuntament. Lema “La terra promesa”. la millor creació dels germans Gómez Fonseca. Va ser un espectacle el seu muntatge i el seu plantá. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
les noves autoritats”, i com això va incitar al poeta i periodista Juan Sansano, des de les pàgines del seu periòdic el dia de 25 de juny, es queixava que no se li haguera rendit després de morir cap homenatge. Escrivia en aquest periòdic com les fogueres de 1932 van il·luminar el cel la nit anterior van quedar convertides en pols, i com per damunt de la cendra i del fum Sansano, elevava una protesta, per la qual cosa va contemplar en una certa foguera: “Van prendre el que ha de ser de tots, com a arma per a ferir sentiments, la foguera de la Plaça de Chapí, era d’un gust plebeu i deplorable”.
“Tots els odis totes les despreocupacions, es van ajuntar per a modelar-la”. El mateix fet advertia de la foguera del Passeig de Méndez Núñez per estar “inspirada en tots els desenfrenaments d’aquesta hora trista”.
“També la foguera de Benalúa, es distingia en l’atac extemporani”. Demanava Sansano foren respectades les idees, perquè la festa de fogueres, havia
qualitat en el seu modelatge, colorit, una bona sàtira, però quedava un monument xicotet per a la categoria especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
de ser una festa de convivència, de fraternitat i de cultura, les rivalitats havien de cessar en aquests dies de l’any.
“Ningú ha tingut un record aquests dies per a l’iniciador de la festa, mort quan encara es podia esperar molt de la seua voluntat i del seu entusiasme”. “Això ocorrerà, asseverava Sansano, quan a l’alcaldia no hi haja un home sectari i que siga alcalde de tots els alacantins”. Es referia a l’alcalde Lorenzo Carbonell.
“La Terra Promesa”, era la foguera oficial d’aquest any, ha passat a la història com una de les nostres millors fogueres, així com la millor creació
dels Germans Gómez-Fonseca, per la seua espectacularitat, el risc de la gran palmera de la seua rematada, etc. El seu muntatge plantá va ser tot un espectacle inoblidable.
A La Ceràmica, per primera vegada en la seua història per sorpresa, aconseguien el primer premi, la millor foguera d’Alacant amb “Contemplar-te”, i que volia ser un tribut a les diferents edats de l’art, des de Joaquim Sorolla a Gastón Castelló. Una foguera innovadora de baix pressupost. Els seus autors Pedro Abad i Fede Moliner, afirmaven que la seua obra estava entre les avantguardes el modernisme.
2011 Foguera Altozano. Lema “Terra fertil”. Un bonic disseny de Paco lópez Albert, amb molta
Díaz
La millor foguera de la segona categoria, i per a alguns la millor d’Alacant que van realitzar els mestres valencians Latorre i Sanz, per al districte Gran Via-Garbinet, amb el lema: “Quina animalada”, havia sigut plantada íntegrament, com una escena que pertanyia a la falla Cuba-Literat Azorín a València, l’any anterior 2010.
El 22 de maig, Sonia Castedo aconseguia el millor resultat electoral per al PP a Alacant, passant de 15 a 18 regidors. El Banc Central intervé la CAM, dos anys després, té lloc la detenció de 5 dels seus directius. A Espanya: El 15 de maig de 2011, sorgia el moviment 15 M. La indignació popular derivada de la crisi econòmica, es materialitzava en el moviment anomenat dels Indignats, del qual sorgiria “Podem”. El 20 d’octubre, ETA anunciava el cessament de la lluita armada. Nou govern amb el president Mariano Rajoy.
Un parc públic portaria el nom de Solveig Nordström, 50 anys després de la seua arribada a Alacant, després d’una vida dedicada a l’arqueologia a l’art. La seua tesi doctoral va estar dedicada
a la ceràmica ibèrica. Era la dona que va salvar Lucentum, els nostres avantpassats cartaginesos romans de l’Albufereta.
Exconcejala, exdiputada del PP, Maribel Díaz de la Llastra moria el 10 d’octubre, ex portaveu del PP al nostre Ajuntament, va liderar la llista municipal d’Aliança Popular en 1987. Ella va ser la principal cara de l’oposició en els llargs anys de l’alcaldia presidida per Lassaletta, recordem el seu coratge i el seu lliurament per a servir i pels seus conciutadans.
A primers de juny moria Vicente Ramos, historiador, filòsof, escriptor i Alicantinista autor d’una ingent bibliografia. Cronista Oficial Provincial, acadèmic, professor, diputat al Congrés. En 1951, publicava juntament amb el poeta Manuel Molina, part de l’obra de Miguel Hernández “Sis poemes inèdits i nou més”, per a “ajudar a Josefina, la vídua de Miguel, i impedir així que les restes mortals de l’Oriolà universal anaren a parar a la fossa comuna”, això escrivia José Luís Ferris.
La publicació es titula “La banda, la música i la nostra terreta”, tota una declaració d’intencions. Entorn d’aquests temes s’agrupen una sèrie d’articulistes com José Manuel Lledó, David Girona José Antono Díaz Sánchez, entre altres. El text de Joaquim es titula “El templet de la Música” ens relata com en 1894 l’alcalde José Gadea va impulsar el primer templet en aquesta zona d’esplai que era l’Esplanada. Més avant en 1911 es va traslladar al barri de Benalúa i es va construir un nou, a instàncies de l’alcalde Federico Soto. Quasi va coincidir en el temps amb la fundació de la Banda Municipal en 1912 que tantes vegades actuaria en aquest lloc. A mitjan segle passat s’alçaria el que avui coneixem com a “Concha de la Explanada”. Joaquim inclou xicotets detalls curiosos en el text com la referència a un oncle seu, Francisco Matas, que s’encarregava d’imprimir els programes dels concerts de la Banda Municipal. En les últimes línies refereix la remodelació de l’auditori en 2011, amb la polèmica pel to de la pintura emprada.
2011 Foguera Monges Santa Faç. Lema “Després de huitanta anys “. Quart premi de tercera categoria. Amb el disseny de Moran Berruti, foguera realitzada per Lorenzo Santana. Foto d’Agustín Medina i Marilín
2012 Llibret Foguera Explanada-Puerto-Postiguet
Un llibret ideat i dirigit pel veterà barraquer José Antonio Pastor conegut en el món de les Fogueres com “Pepito pentinat”. Un estudiós de tot allò relacionat amb Alacant la seua festa més característica. El bo de Pepito va reunir un bon elenc de col·laboradors. Per al pròleg va comptar amb Enrique Cutillas Iglesias, fill del recordat cronista de la ciutat Enrique Cutillas Bernal. El primer article principal de la revista corre a càrrec de Joaquim i està dedicat al seu mestre, l’escriptor Vicente Ramos, pel qual sentia especial devoció i es considerava deixeble seu. Vicente havia mort l’any anterior. Una primera part del text es refereix a les circumstàncies biogràfiques de l’homenatjat, el seu ambient familiar, formació labor desenvolupada al llarg de més de cent llibres i milers d’articles. Recorda les monografies de Vicente Ramos sobre personalitats alacantines de la talla de Gabriel Miró, Rafael Altamira, Miguel Hernández, Figueras Pacheco i Lorenzo Carbonell, entre altres. L’última secció de l’article està dedicada a la col·laboració de Vicente Ramos amb les Fogueres en forma d’articles per a nombroses comissions, altres aportacions a la Revista Oficial a la revista Festa. També va pronunciar el pregó de 1977 des dels balcons de la casa consistorial. Les línies estan acompanyades per nombroses fotografies i els textos d’alguns dels seus articles.
El llibret d’aquesta barraca es completava amb una semblança de l’Ateneu a càrrec de Mª Dolores Iglesias, vídua del cronista Cutillas i altres articles sobre l’actor Paco Hernández i “Caruso”, el popular personatge de carrer.
2012 el millor llibret de la barraca Marxa damunt de tot, dirigit pel desaparegut Pepito Peinado on el primer article l’escrivia Joaquín Santo sobre el seu admirat Vicente Ramos, que havia mort l’any anterior
2012 JUGAR AMB FOC!
Entre l’any 2011 l’any 2015, trobem Joaquim Santo com a assessor de cultura de la Diputació d’Alacant i com a coordinador de les programacions de concerts de l’auditori també de la Diputació “ADDA”.
Joaquim Santo publicava arreplegava en un volum de 320 pàgines amb més de 500 fotografies, moltes d’elles inèdites, mig segle d’història d’Alacant, on l’historiador a través de la història del restaurant Dàrsena d’Alacant que celebrava els seus 50 anys, arreplegava els esdeveniments més destacats des de 1961 fins a 2011.
Els premis “Festers d’Alacant”, premiaven la tradició. El premi José Ángel Guirao, era per a Felip Sanchís Berna, com a president de la Colla “Nanos Gegants”, la festa més antiga d’Alacant. Sense Felip i l’animació que aporten “els seues Nanos i Gegants”, les festes serien menys festes!
La revista Festa complia 30 anys, seria aquest l’últim any d’aquesta publicació, seria una decisió del regidor de festes Mariano Postigo. Es produïa un cas únic en la història dels nostres llibrets, perquè cinc districtes s’unien per a publicar i compartir un mateix llibret. “Jugar amb foc” seria el seu lema, d’un llibre de 204 pàgines, dirigit i coordinat per Víctor López Arenas i on en el seu interior profusament il·lustrat, es tractava de l’obra de 16 artistes de fogueres.
“Fogueres en el rècord”, una exposició amb les fotografies de José Alcanyís, el que fora arxiver de la Junta Central Fallera, s’inaugurava el 7 de març d’aquest any 2012, en el Centre Municipal de les Arts.
Un gran primer premi per a Carolines Altes, “Il·lusiona’t” era el lema d’una extraordinària foguera, de l’artista Pere Baenas, que inspirant-se en l’actuació del Circ del Sol, va convertir en foguera aquest espectacle, amb un espectacular i molt personal disseny, amb la seua gran qualitat de sempre una arriscada rematada.
“Esplendor”, era la foguera oficial, per segon any consecutiu els Germans Gómez-Fonseca plantaven davant del nostre Ajuntament, era un homenatge a la mantellina de les Bellees, a la núvia alacantina. La seua rematada tota de fusta pesava unes 6 tones. La cremá d’aquesta foguera i també la de Sèneca d’Autobusos “Origen” amb la qual els xicotets de la saga Gómez-Fonseca, Juan Miguel i Rafael aconseguien el segon premi, es convertien les dues en un homenatge al seu pare Maurici Gómez, que havia mort aquest mateix dia el 24 de juny.
Llibret de la Barraca Marxa Damunt de Tot
DE JURAT DE FOGUERES NI PARLAR!
Al periòdic La Verdad del 24 de juny de l’any 2012 en el seu lloc d’opinió “La Palestra” Joaquim ens recordava com va ser foguerer “en els seus anys mossos” i com vivia les fogueres com un alacantí amant de les tradicions, menjant la “més estupenda” de les “coques amb tonyna”, ja no trobava bacores “de cor roig sagnant” com antany, sinó unes blanquinoses insípides, encara que de visió externa apetibles.
També ens explicava com col·laborava en dos llibrets premiats de contrastada categoria, com els de la foguera “Esplanada d’Espanya” on escrivia sobre “El Templet de la música”, el llibret de la barraca “Marxa damunt de tot”, per la seua amistat i gratitud amb Manolo García i amb José A. Pastor “Pepe Peinado” on col·laborava amb el seu article sobre un personatge molt admirat per ell, en el primer aniversari de la seua mort: “Vicente Ramos i la seua vinculació amb les festes de fogueres”, una biografia d’aquest intel·lectual alacantí i on destacava com en 1977, ja camí de la nostra democràcia, Vicente Ramos va ser el pregoner oficial.
Joaquín seguia enfadat amb les fogueres, pels fets ocorreguts l’any 2010 en la foguera d’Altozano, i afirmava: “Per descomptat de Jurat de fogueres, ni parlar, fins que impere en alguns aquesta combinació de tronades, mala educació i ignorància des de la qual parlen, d’allò que no saben”.
El segle XX de la nostra ciutat està marcat pel clientelisme de la nostra administració amb promotors i especuladors immobiliaris. Alacant com la resta d’Espanya, durant les últimes dècades es va transformar, la nostra ciutat més que una ciutat amb una indústria turística, és una capital on se superposen importants negocis turístics desigualment repartits i amb notables desequilibris, és una ciutat més europea des que s’instal·la l’OAMI amb els seus euro funcionaris, alhora és la porta d’entrada de milers d’algerians, marroquins, etc., i al seu aeroport aterren milers d’europeus cercant el sol platja, sobretot britànics.
Pedro Valera no es presentava a la reelecció i el 6 de setembre de l’any 2012, Manolo Giménez era elegit president de la Federació de Fogueres. Pascual Domínguez, 22 anys com a president del Gremi d’Artistes alacantins, era rellevat en el càrrec per Pedro Abad.
2012 Foguera Altozano Sud-Les Places. Lema “Veus del poble”. Artista Pedro Abad. Sense premi. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
2012 Foguera Sant Blai Alt. Lema “L’Ajuntament a dt. casa”. Artista Manolo García amb la col·laboració de l’artista Moran Berruti. Octau premi de la categoria especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
Llibret de la Foguera Sant Blai-La Torreta “La cultura en el context de les Fogueres”
Una publicació col·lectiva titulada “Identitat cultural”, dirigida per Susana Pardo i en la qual col·laboraven a més de Joaquín, Susana Llorens, Armand Parodi, Josep Angel Ponsoda, Miguel Castelló, Pedro Abad i la mateixa Susana Pardo. Joaquim Santo és l’encarregat d’obrir el llibret amb un molt bon article en el qual repassa el concepte de cultura i la seua relació amb la nostra festa. Dedica el text al periodista Paco Aldeguer, amb qui havia compartit publicacions, que havia mort aquest any. Joaquim analitza el concepte de cultura i va desgranant a poc a poc la presència d’artistes i escriptors en la nova festa institucionalitzada en 1928. Esmenta entre altres a Lorenzo Aguirre, Heliodoro Guillén, Emilio Varela, Carlos Arniches, Azorín, Gabriel Miró Rafaeel Altamira, entre altres, que d’alguna manera van col·laborar en els anys inicials de les Fogueres. Fa un salt en el temps fins als anys vuitanta i esmenta la iniciativa de les “Fogueres experimentals”, sorgida a l’empar de l’Institut Juan Gil-Albert. Es lamenta que les propostes sorgides d’aquestes convocatòries no han estat assumides per les diferents comissions, sinó que han preferit altres formes més figuratives. També destaca com el Gil-Albert va publicar, en 1995, el treball d’una experta en art com Isabel Tejeda, titulat “L’art popular en la festa de les Fogueres de Sant Joan”. En resum un bon repàs a tot el que suposa el concepte de cultura, elitista o popular, en el marc d’una festa.
Llibret Barraca Marxa damunt de tot
Joaquim Santo continuava la seua col·laboració amb el llibret d’aquesta barraca, per la seua relació en l’AMA amb José Pastor, “Pepe Peinado”, aqust any els escrivia el pròleg d’aquesta publicació el qual rendia homenatge a dos il·lustres metges Francisco J. Balmis Berenguer i Antonio Rico Cabot.
Joaquim citava amb orgull com va donar a conèixer en la premsa a través d’un extens treball, la poc coneguda figura del doctor Balmis, i que a més afirmava, la gent solia confondre, amb la del filòsof, Jaime Balmes, amb el temps va publicar una extensa biografia i va donar conferències al Rotary
2013 Llibret Foguera Sant Blai-La Torreta
Club, on es preserva amb orgull lleialtat la figura d’aquest eminent metge alacantí.
Per part del doctor Rico, republicà i anticlerical, es felicitava que es tornara a donar el seu nom al parc de la zona del Castell de Sant Ferran, que li’l llevara primer un mític pilot d’aviació, com a J. García Morato i després un altre aviador Julio Ruiz d’Alda, un dels fundadors de Falange Espanyola de les JONS.
Feia Joaquim un repàs a continuació de la seua experiència com a promotor del nomenclàtor de metges, en la llista de carrers alacantina, on ell va proposar quasi una quarantena de personalitats, que mereixien comptar amb un lloc en la nostra xarxa de carrers, places i avingudes.
Donava a continuació alguns noms, que per les seues virtuts mereixien perpetuar el seu nom als nostres carrers, actors, cantants, científics, juristes, periodistes com a K-Fita, marins, polítics, militars com Pantaleón Boné… etc., acabava amb polítics tan diferents com Indalecio Prieto o José Ramón García Antón.
També tornava a insistir, com estava esperant es celebrara l’efemèrides, de com feia més de 2.000 anys, l’emperador August, concedira el rang de Municipium a la nostra ciutat.
Desgranava Joaquim a continuació, els seus records sobre les fogueres les festes de la seua infantesa de la seua joventut, sobre les fogue-
res de Ramón Marco, amb el seu particular barroquisme, acabava defensant la figura de les Belleses, que com a dones, se les considerava no com un mer objecte bell, sinó com a persones amb criteri personalitat, capaces de representar a Alacant, amb la dignitat que el càrrec es mereix.
2013
FOC EN LES VENES!
Nomenaven a Joaquim Santo Matas acadèmic corresponent, de la Reial Acadèmia de Cultura valenciana, alhora formava part de la Comissió Científica, Artística del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.
És impossible citar, relatar, els innombrables articles de Joaquim Santo en la premsa alacantina. Però hem de citar com el periòdic de La Verdad, complia 50 anys l’any 2013 i el 15 de desembre aquest periòdic publicava un extens article de Joaquim Santo: “Història de mig segle”. Un article especial, una història resumida de les coses esdevingudes, al llarg de l’últim mig segle des que aquest periòdic es va establir a la nostra ciutat.
El diumenge 7 d’abril de 2013, va morir José Luís Sampedro, catedràtic díscol en economia, que entenia que aquesta havia de ser la ciència que hauria d’ocupar-se de l’estudi del perquè de la pobresa, abans que de la riquesa, d’allò que es tracta segons ell és que HAJA MENYS RICS I MENYS POBRES, I NO MÉS RICS I MÉS POBRES.
Aquest any teníem un nou Papa a l’església Catòlica, un Papa diferent, Francisco, argentí que va imposar un nou estil al Vaticà, més social més pròxim.
“La Generació Bonsai”: els experts retardaven l’edat de maduració dels joves, als 27 anys per la sobreprotecció, la permissivitat la crisi que impedeix a aquests joves independitzar-se. Consideraven que els adolescents són precoços en el sexe, en l’alcohol, etc. però que estaven infantilitzats.
Les conseqüències de la crisi, Càritas assegurava estar al límit i no poder assumir més compe-
2013 Foguera Gran Via-La Ceràmica. Lema “Raig de lluna”. Artista Pedro Abad. Segon premi de la categoria especial. Feia 10 anys que les dos millors fogueres no les realitzaven artistes alacantins. Foto d’Agustín
Medina Marilín Díaz
2013 Foguera Plá del Bon Repós-La Goteta. Lema “El bosc de la memòria”. Primer premi de foguera més innovadora, realitzada per Paco Granja amb el disseny de l’arquitecte Rubén Bodewig. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
tències de la Generalitat, les ajudes a les famílies a la Comunitat Valenciana sense recursos havien augmentat un 1.200% en els últims 5 anys, “la pobresa afectava el 19% de les llars i Espanya tardaria 25 anys a recuperar el benestar, comptaríem amb 18 milions de pobres, un 38% serien pobres en un decenni. També es podia llegir en El País, com l’eixida accelerada d’espanyols cap a l’estranger feia caure la població, des de l’any 2011 havien emigrat 117.000 nacionals, mentre baixava la immigració “Espanya pateix la major caiguda de poder adquisitiu en 27 anys”.
Ajuntament i Federació, fusionaven les seues dues publicacions oficials “Festa”, i “Fogueres”, sorgia: “Festa de Fogueres”, una altra publicació, una obra d’art sobre fogueres, però que no es crema.
“Foc en les venes”, seguint en la seua línia de treballar i dissenyar a través de la fusteria, després del seu gran èxit de “La terra promesa”, els Germans Gómez Fonseca, mereixien en Foguerer-Carolines el primer premi de totes les categories, un controvertit èxit, no van estar d’acord sobretot, els molt fallers.
Una foguera de gran volum, com li agraden a l’artista Pedro Abad, “Raig de lluna” en La Ceràmica, quedava en segon lloc, per davant de Carolines Altes, que era la gran favorita, però quedava en tercer lloc.
“El bosc de la memòria” era una foguera diferent, participativa, primer premi de les fogueres innovadores, obra del jove arquitecte Rubén Bodewig, però realitzada per l’artista Paco Granja, en Plá del Bon Repós.
Quin gran disseny!, i quina gran originalitat en la foguera del Polígon de Sant Blai “Bellum Belli” dos grans cossos asimètrics, originalment disposats enfrontant-se, una gran foguera de l’artista valencià José Lafarga.
2014
ANY JUBILAR DE LA SANTA FAÇ!
L’any 2014 es va celebrar el 525 aniversari del miracle de la llàgrima, que es va declarar com: “Any jubilar de la Santa Faç”, amb motiu d’aquesta efemèride es van organitzar molts i variats actes, per l’Ajuntament i des del bisbat. Entre ells la publicació del llibre: “525 Aniversari de la Santa Faç: Històries Records” i el “I Certamen de Narrativa Breu Ciutat d’Alacant”. Des de fa uns anys, milers de joves aprofiten aquest dia per a concentrar-se a la Platja de Sant Joan. Uns van allí directament, uns altres després de visitar el caseriu, o fer el recorregut de la Romeria i després girar cap a la platja, la qüestió és que el capellà del Monestir José Luis Casanova, amb l’ajuda de monges, sacerdots i voluntaris, van instal·lar a peu de platja, una “capella d’oració”, van repartir estampites de la Venerada Imatge, van dialogar, van escoltar o van confessar als joves, la idea és la d’acostar la Santa Faç als milers de joves, que es constitueixen en “macro botelló” en les arenes de la platja, aquest assenyalat dia.
Es realitzava aquest acte per primera vegada, que es pensava mantenir en pròxims anys, perquè l’església considera com un repte, acostar la Religió als joves, l’intentar conscienciar-los, l’oferir-los un oci alternatiu, perquè pensa José Luis Casanova que la Santa Faç, té alguna cosa que dir-los.
El rei Joan Carles anunciava la seua abdicació, en favor del seu fill, que era coronat com Felip VI el 19 de juny. A causa dels escàndols que sacsejaven a la família reial.
El 14 d’agost, Joaquim Santo Matas, ens recordava com feia més de 2.000 anys que Alacant va obtenir l’estatus de “Municipium”, de l’Imperi Romà de mans de l’Emperador Cèsar August i lamentava que a la nostra ciutat no aprofitara per a celebrar aquest esdeveniment, com sí l’havien fet ciutats com Cartagena, Saragossa, Mèrida o Elx que ja l’havien celebrat rendibilitzant aquesta celebració amb finalitats turístiques. A Elx en 1997 ho van celebrar, emetent un segell de correus, apareixent en els bitllets del sorteig de la Loteria Nacional, i fins es va construir un modern pont sobre el riu Vinalopó que porta el nom de “Bimilenari”.
Històric doblet fester de Pere Baenas que aconseguia, els dos màxims guardons tant a València com a Alacant. A Carolines Altes, plantava la seua
2013 Cercaviles per Alacant . Foto Agustin Medina
foguera consecutiva número 13: “Superstició”, una foguera d’una impressionant policromia, de colors i tons suaus, barrejats amb uns altres per a impactar, com a rojos, grocs o blaus, amb un modern disseny i una destacada rematada, un gegant endeví de 12 metres, i sobre ell una estrela de 12 puntes, on es representaven els símbols del zodíac.
Pedro Abad continuava impactant en el districte de La Ceràmica, amb “El laberint del Faune”, no va guanyar, però va ser la foguera més popular de l’any 2014. Un tema molt original i amb molt de volum, un monument amb el qual aconseguia el segon premi de la categoria especial. “El Fau-
ne ninot”, alhora era indultat per votació popular.
Carlos Albadalejo, artista alacantí també volia impactar al públic, apostava pel que ell deia “El risc alacantí”. L’Au Fènix de la rematada de la seua foguera “Extinció” i que pesava uns 1.500 quilos, es desplomava el dia 20, quedant destrossada en la Plaça de la Vinya.
Els Germans Gómez Fonseca, que l’any anterior aconseguien el primer premi, aquest any en Foguerer-Carolines, quedaven en l’últim lloc amb el seu monument “Essència”, ja no estava Mariano Postigo de Regidor de Festes.
2014 Foguera Florida Sud. Lema “Llàgrimes blanques”. Artista Fede Molinero. Primer premi de segona categoria. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
2014 cavalcada. Festers de la Torre de les Maçanes amb una clavariessa que porta el pa beneit. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
Començava la fecunda relació del gran artista valencià Manolo Algarra, el seu bon fer més la genialitat de l’artista també valencià José Gallego donaven lloc a un monument “Eròtica” molt comentat premiat.
El gran artista Julio Monterrubio, també guanyava a Alacant, amb la millor foguera infantil: “El blanc i el negre”, al districte de Baver-Els Antigons.
El 23 de desembre, Sonia Castedo presentava la seua dimissió com a alcaldessa d’Alacant, en estar imputada per la Fiscalia, per delictes de suborn, tràfic d’influències i revelació d’informació privilegiada. Miguel Valor ocuparia el seu lloc sent el nou alcalde d’Alacant.
La Junta General de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana aprovava per unanimitat nomenar l’escriptor i historiador Joaquim Santo Matas com a acadèmic corresponent, com a reconeixement a la seua trajectòria en pro de la cultura alacantina des de feia més de 35 anys, una funció multidisciplinària, que feia especial incidència en el món de la història, l’art la música, on posa l’accent en la recuperació del nostre passat i la difusió de les biografies alacantines.
No era habitual però la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana institució que complia un segle de vida va considerar arribat el moment de difondre les seues activitats per Alacant, per la qual cosa Joaquim Santo va poder donar el seu discurs d’ingrés en aquesta acadèmia en El Real Liceu Casino d’Alacant, davant una nodrida representació política i cultural es procedia a la imposició de la medalla a Santo Matas que responia amb el seu discurs sobre “La llum de Sorolla i Alacant” i on aquest afirmava com Sorolla era el pintor de la llum citava la seua estada a Alacant a la fi de 1918 i principis de 1919 i també com Sorolla era un pintor total en estat pur, al final de la seua intervenció reivindicava com l’any 2018 es compliria el centenari de Sorolla a Alacant seria un bon moment per a rendir-li un homenatge, com a brotxa a la seua intervenció Joaquim va recitar uns versos de Miguel Hernández.
També se li concedia a Joaquim el Premi Hermes, de la Comunitat Valenciana a la Comunicació per la seua labor divulgadora de la cultura en quatre dècades, en premsa, ràdio televisió. Aquest guardó reconeixia “el seu amor a la cultura alacantina i la seua docta, documentada, humanista i entranyable docència, per a comunicar aquest profund coneixement”.
Aquest XII Premi Hermes seria presentat, per Susana Llorens, doctora en història i directora de l’Arxiu Municipal d’Alacant, el 7 de novembre en el Real Liceu Casino d’Alacant.
El 14 de maig Joaquim Santo en la premsa sol·licitava un carrer per a la doctora María Blasco, nascuda en la pedania de Verdegás, feia mig segle que acabava de rebre el premi “Doctor Balmis” ja que en l’actualitat era una de les millors investigadores sobre el càncer. Joaquim es descobria davant
2014 Mascleta. Foto Agustin Medina
2015 LA LLUM DE SOROLLA I ALACANT!
2015 Foguera Baver-Els Antigons. Lema “Mement mori”. Artista Pedro Santaeulalia i David Moreno. Primer premi de primera categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díazdro Santaeulalia David Moreno. Primer premi de primera categoria. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
aquesta biòloga afirmava que era mereixedora com ningú que Alacant li retolara una via pública.
També l’1 de desembre en la premsa Joaquim Santo ressaltava com per fi una localitat com Sant Joan podia presumir del seu propi museu, en inaugurar el de Fernando Soria, i afirmava que una ciutat sense museus, és una ciutat sense prestigi, també es referia a com el veterà Isidro Buades cronista municipal d’aquesta localitat era una enciclopèdia errant amb l’Associació Cultural Lloixa, amb integrants com Paco Ramón Alfredo Campello, desenvolupaven una immensa labor de divulgació cultural, Joaquim citava com intercanviava informacions amb ells i participava en els actes de les
III Jornades Històric-Etnològiques en les quals va impartir una conferència.
Miguel Valor Peidró nou alcalde d’Alacant, fins al “24 M”, eleccions municipals i autonòmiques, nou alcalde Gabriel Echavarri. Reis del WhatsApp. Espanya està entre els primers països del món en l’ús de caixers electrònics, targetes de crèdit, banda ampla, banca electrònica, Smart phones i xarxes socials.
L’emigració d’espanyols, bat el rècord des de l’inici de la crisi. Tornen els immigrants als seus respectius països se’n van els espanyols. Crisi dels refugiats al Mediterrani, per la guerra civil a Síria. Radicals islamistes ata-
2015 Joaquin Santo en la seua casa. Foto Manuel Matas
2015 Foguera Passeig de Gómiz. Lema “Càntics de sirena”. Artista Moran Berruti que reproduïa l’estil de la seua ceràmica. Quint premi com a Foguera innovadora. Una foguera que degué tindre millor sort, ser més valorada. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
caven a París el Setmanari satíric Charly Hebdo, dotze persones són assassinades i el mes de novembre assassinat d’un centenar de persones en diversos atemptats, entre ells el de la Sala Bataclán.
60 anys després, la foguera de Sèneca-Autobuses, tornava a guanyar el primer premi de la categoria especial, amb “Elogi de la bogeria” dels artistes José Gallego Manuel Algarra, que enguany se superaven amb la crítica, un dels seus punts forts, el disseny, el colorit un major volum.
Pere Baenas, quasi aconseguia per segona vegada, el doblet a València Alacant, amb “Metamorfosi”, on una papallona gegant era la seua figura principal, Pere tractava d’innovar en la
20 anys fent fum
pintura i en la composició, en el districte de Carolines Altes, van quedar en segon lloc.
En Sagrada Família després de 30 anys, tornaven a plantar en la categoria especial, i estaven molt contents amb el seu tercer premi, de lema “Sacrifici” dels artistes valencians Palacio i Serra.
Cinquè premi i cinquena última foguera consecutiva de Pedro Abad en La Ceràmica, amb “Medusa”, començava la decadència d’aquest artista, que ja no tornaria a competir amb les elits.
Al mes de desembre moria, Alí-Andreu Cremades i Moll, irrepetible personatge, conegut i molt estimat a Alacant, per la seua prolífica activitat en el món de la cultura i el teatre alacantí.
Llibret Foguera La Ceràmica
A Joaquim li va fer molta gràcia, que el meu article per al llibret que ell va dirigir “Artistes del Foc i la Paraula”, per a la foguera de La Ceràmica, que jo vaig titular amb l’admiració que li professe a la figura de Gastón Castelló: “Enyorat Gastón”, es va quedar en traduir-ho al valencià en “Enyorat Gastón”, després de la sorpresa inicial, passem als riures, perquè els dos admirem al mestre Gastón.
Aquest llibret va ser molt premiat tant per la Generalitat com per la Federació, Joaquim iniciava la “Introducció”, citant al famós escriptor i filòsof Miguel de Unamuno, en el 80 aniversari de la seua mort, va deixar escrit per a la posteritat: “Només el que sap és lliure i més lliure el que més sap. La llibertat que cal donar al poble és la cultura”.
A continuació assegurava Joaquim que les fogueres de Sant Joan van nàixer amb un esperit festiu, no exempt de cultura, perquè les fogueres són art aquest és cultura, en aquest cas efímera, però al mateix temps molt popular, fàcil i lúdica, dirigida al poble.
A Joaquim li agradava commemorar els aniversaris relacionats amb efemèrides alacantines dels alacantins, també se celebrava el 150 aniversari del naixement de Rafael Altamira de Carlos Arniches, als quals dedicava un article en
20 anys fent fum
2016 ”ENYORAT GASTÓN”!
ENYORAT!
2016 Llibret Foguera Gran Via-La Ceramica
el llibret, també escrivia sobre: “Artistes insignes en el naixement de les fogueres”, on relacionava des de 1928, intel·lectuals, polítics, metges, presidents de comissions de fogueres, amb artistes com Heliodoro Guillén, autor de part de les pintures del sostre del Saló Imperi del Casino d’Alacant, amic personal de Joaquim Sorolla d’Aureliano Ibarra ens relatava el fet sorprenent per a ell que aquest eminent personatge, artista ja consagrat i de quasi 65 anys es llançara a l’aventura de construir fogueres.
A continuació citava a un altre artista consagrat Lorenzo Aguirre, desgranant la seua obra com a cartellista, els tres primers cartells de les nostres fogueres pertanyen a la seua obra i la seua faceta d’artista de fogueres, després del seu exili a França la seua tornada a Espanya, davant l’avanç dels nazis a França, com va ser condemnat a mort i executat per garrot vil, el 6 d’octubre de 1942, a continuació citava a la seua filla Francisca, nascuda a Alacant, que va guanyar
el Premi Nacional de poesia l’any 2011. També com patiria presó el bo de Gastón Castelló, que va rebre multitud de premis, va crear un estil nou alacantí, estilitzat de suaus colors, amb reminiscències de l’Art Decó i a més va presidir la Comissió Gestora.
En la pàgina 49 del llibret, un altre article de Joaquim: “Rafael, Altamira, Carlos Arniches les fogueres”, recordava el 150 aniversari que es complia aquest 2016, i ressaltava com en 1936 a Altamira “el major intel·lectual que ha donat Alacant, un humanista de prestigi mundial”, va proposar la creació d’un Museu de Fogueres, en el seu article de la primera revista Festa.
La Barraca Pica Vola també participava en l’homenatge i record de Gastón, li dedicava en el seu llibret, dirigit per Vicente Guijarro, un extens documentat article: ”Gastón Castelló en els llibrets, de Fogueres i Barraques”, on A. Medina pretenia arreplegar tots els articles coneguts de Gastón o
relacionats amb la seua figura o la seua obra, des de 1928, fins a l’any 2015.
La revista oficial Festa de Fogueres, dirigida per Paula Tomás Lloret, i amb la coordinació de Miguel Castelló, amb el disseny i maquetació de la “Bombeta creativa”: David Chamorro, les col·laboracions literàries d’Alfredo Aracil, historiadors de l’AMA, Susana Llorens, Santiago Linares i A. Medina, Albert Poveda i Pedro Soriano, amb material gràfic de l’AMA, així com de diversos arxius particulars. La suma de tantes bones intencions va donar lloc a un gran llibret, una obra monogràfica, dedicada a commemorar els “30 Anys sense Gastón”, una publicació que irradiava respecte, afecte, enyorança cap al mestre alacantí de tantes coses.
LES FOGUERES DE LA MEUA INFÀNCIA!
Era la primera vegada, deia Joaquim, que en un to menor i amable, se li ocorria tractar temes re-
lacionats amb la seua infància, i ens explicava com el seu pare il·licità i la seua mare alacantina, van saber insuflar-li el seu amor per totes dues ciutats, com des del seu privilegiat lloc de naixement de residència, en la Rambla de Méndez Núñez, des dels seus balcons, podia contemplar toters les coses importants esdevenien en els tres dies de fogueres.
També recordava com la seua mare no va deixar de pagar el cupó de la foguera de la Rambla, com aquell districte malgrat la seua centralitat, sempre va ser modest, recordava a més un monument, horrible que consistia en un estany, amb aigua i cignes de fusta surant, i que ningú va aconseguir cremar-lo la nit de Sant Joan.
A partir del dia 25 com li encantaven els castells de focs que es llançaven llavors des d’una plataforma enmig de la dàrsena del port, com lluïa l’Esplanada amb les seues palmeres engalanades en la seua part més alta, amb uns conjunts
2016 Presentacio llibret Gran Via-La Ceramica
2016 Foguera Diputació-Renfe. Lema “Meravelles”. Artista Vicente Martínez Aparisi que aconseguia el primer premi de la primera categoria amb esta foguera amb dos visions tan originals diferents de la mateixa foguera. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
de bombetes de colors, les traques lluminoses que es col·locaven en ziga-zaga, enganxades als troncs de les palmeres i com la gent corria la traca, sobre el passeig…
L’arribada de les fogueres suposava, per als xiquets, joves, una doble felicitat, ja que amb les festes s’acabava el col·legi i començaven les vacances estivals.
Aquestes van ser les primeres fogueres sense Remigio Soler, creador de fogueres úniques inoblidables. Imatger, escultor, pintor, dibuixant. En 1999 va ser l’artista homenatjat per la revista Festa. Vinculat des de sempre al seu barri de Benalúa, on va treballar dotze anys en el taller d’imatgeria que allí posseïen els germans Blanco, en 1959 va debutar amb la seua primera foguera en el districte de Sant Ferran Llotja, i a l’any següent ja aconseguia el segon premi de la màxima categoria en Benalúa amb “El Quixot i l’actualitat”.
Ens deixava algunes de les millors fogueres de la nostra història com: “Conte alacantí” i “Contaminació”, amb aquesta foguera primer premi de l’any 1976, va ser quan Remigio es va retirar per a sorpresa de tots, per amor a la seua família, ja que les fogueres l’absorbien massa.
Home d’una sòlida fe religiosa es va prodigar en la talla en fusta d’enginyoses formes, sempre al voltant de la religió i en obres on irradiaven la seua gran espiritualitat.
En l’Especial de Fogueres del periòdic El Mundo, s’afirmava que sens dubte, són els llibrets, la part més important de les fogueres després del monument, perquè és l’única cosa que sobreviu a la cremá. Els llibrets mostren en les seues pàgines, tot allò que ha succeït en les fogueres les barraques, i existeixen en col·leccions des de 1928, la millor i més completa d’aquestes es conserva en l’AMA.
FOGUERES ESPECIALS!
Es commemorava els 70 anys del concurs de fogueres especials, i es publicava una obra monogràfica, dins del programa: “Fogueres culturals”, els textos el material fotogràfic, eren a càrrec d’historiadors del nostre arxiu municipal, Susana Llorens, Santiago Linares i Agustín Medina. També destaquem una exposició de documents i fotografies que es va exposar en aquest AMA.
Un altre any consecutiu el primer premi per a Sèneca-Autobuses, amb “Neomística”, un monument que destacava pel mestratge i el bon fer de Manolo Algarra, perfeccionada amb la fusió dels moderns dissenys i la joventut de José Gallego, amb aquesta forma tan personal, que té d’estilitzar les figures.
Mario Gual amb una foguera molt arriscada “Tronà de Foc”, amb una rematada tan espectacular arriscada, aconseguia el segon premi per a Florida-Portazgo.
Alejandro Santaeulalia amb la seua foguera “Romanç mediterrani”, un bell i impactant així com arriscat monument, un romanç entre el foc, la mar les festes, va ser el tercer premi.
Pere Baenas, amb “Piromusical”, a Carolines Altes, la foguera més gran dels últims anys, es conformava amb el quart premi.
Apareixia en la premsa el 24 de juliol el 7 d’octubre, com naixia l’Orquestra Filharmònica d’Alacant i com el seu primer president era Joaquim Santo Matas amb el seu vicepresident Vicente Díez i afirmava Joaquim, “ens vam adonar que Alacant necessitava una orquestra filharmònica, estable no virtual o irregular”, el concert inaugural d’aquesta OFA seria el dissabte 8 d’octubre.
2016 Foguera Carolines Altes. Lema “Piromusical”. Artista Pere Baenas amb esta foguera era favorit per a guanyar però van haver de conformar-se amb el quart premi de la categoria especial. Foto d’Agustín
Medina Marilín Díaz
Llibret de la Foguera Avinguda de Loring Estació “Passió per Alacant”
Va ser aquest un llibret molt especial per a Joaquim i tots els que col·laborem en aquesta publicació, dedicada a Agustín Medina Ramos, tècnic de l’Arxiu Municipal on va desenvolupar la seua labor durant trenta-cinc anys. Agustín es va jubilar aquest any i aquesta revista va servir de just homenatge a qui tant ha aportat a la cultura de la seua ciutat i les seues festes. L’arxivera municipal, Susana Llorens, el seu company tècnic, Santiago Linares, el seu amic Francisco Sánchez Molinero, el delegat de Cultura de la foguera, David Sánchez el mateix Agustín aporten textos fotografies a aquest llibret. Joaquim Santo signa com a historiador i acadèmic per Alacant de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, però sobretot escriu com amic i assidu investigador de l’arxiu en les seues dues ubicacions. La història no sorgeix del no-res, ni tan sols d’allò escrit per uns altres en llibres i més modernament en Internet. Joaquim ho sabia i treballava sobre documents i publicacions per a fonamentar els seus treballs. En aquest article ens parla de les seues vivències en aquell vell arxiu dels baixos de l’Ajuntament, el seu tracte amb els responsables de llavors, la forma en què va conèixer allí a la seua dona María José l’amistat amb el bo d’Agustín. Un text entranyable que ens porta molts records.
Llibret de la Foguera Calvo Sotelo: “Remigio Soler en la memòria permanent”
Al setembre de 2016 havia mort l’artista a conseqüència d’un ictus, arrere quedaven molts anys de dedicació com a pintor, escultor, imatger i artista de fogueres. Joaquín Santo li va dedicar un article en aquest llibret recordant la seua relació d’amistat amb l’artista al llarg del temps. Era una manera amena que tenia Joaquim en presentar un tema, narrava unes anècdotes que el vinculaven amb el personatge per a a continuació, com si fora un flashback cinematogràfic, iniciar el repàs cronològic a la seua trajectòria. En referir-se a l’any del naixement de Remigio, 1932, Joaquim ens presentava una panoràmica de la
situació de la nostra ciutat i província. Al costat de les dades històriques, que tan bé dominava, li agradava afegir xicotetes pinzellades de la vida quotidiana, successos arreplegats de la premsa, referències a artistes i intel·lectuals de l’època, detalls d’esports, cinemes i teatres. Remigio va passar de ser un grum del sanatori Perpetu Socors a formar-se a l’Escola d’Arts Aplicades on va conèixer a l’imatger Juan Martínez Mataix “Juanito el Santero” que tant li va influir en la seua dedicació a l’escultura en fusta.
Va continuar la seua formació a Barcelona per a tornar a la seua ciutat anys més tard continuar aprenent en el taller dels escultors germans Blanco. La seua carrera com a constructor de fogueres es va iniciar en 1959 en el districte de Sant Ferran-Llotja per a aconseguir, a l’any següent, el segon premi d’especial en Benalúa amb el monument titulat El Quixot i l’actualitat. No detallarem ací la seua trajectòria en les fogueres però sí que volem destacar l’originalitat dels seus monuments, allunyats del barroquisme valencià, caracteritzats pels nombrosos ninots i la qualitat de la pintura. Remigio va col·laborar també amb la festa il·lustrant portades de llibrets, participant com a jurat i fins i tot com a pregoner en 2009. La seua figura va ser immortalitzada per Pedro Soriano en 2001 amb un ninot a Ciutat d’Assís que va resultar indultat. Al llarg de més de vint pàgines Joaquim no deixa un sol aspecte sense tractar, talles en fusta, premis nacionals, exposicions, pas de Setmana Santa i homenatges darrers. Acabant l’article amb aquestes paraules: “Jo vaig admirar i vaig voler a aquell home de mirada clara, profunda, analítica, compartida
Joaquín
2017 Llibret Foguera Calvo Sotelo
248
amb el rictus irònic de la seua boca, el parlar fluid però assossegat i aquest gest de satisfacció quan contemplava qualsevol de les seues obres per a la posteritat”. L’article està il·lustrat amb nombroses fotografies, moltes d’elles realitzades pel seu cosí, el fotògraf Manuel Matas, fidel escuder de Joaquim en moltes de les seues activitats. Manuel en un breu text titulat “”De fotos amb Remigio”, ens relata la seua labor com a fotògraf en el taller de l’artista. Completa la part cultural del llibret un article del catedràtic de sociologia expert en art Juan A. Roche Cárcel titulat “Remigio Soler López, l’artesà que frega la genialitat”.
2017 “A LA LLUM D’ALACANT”!
No és exagerat afirmar que en la història de la nostra ciutat, podem cercar-la entre la ja extensa i voluminosa sèrie de llibrets de Fogueres barraques, que des de l’any 1928 sorgeixen a l’uníson amb els monuments foguerils. Estem convençuts que per les pàgines d’aquestes publicacions, podrem deduir el discórrer de la vida quotidiana, trobant en ells rics i variats materials, els historiadors, els estudiosos, els amants de la història d’Alacant.
Aquests materials poden, podem considerar-los com a elements auxiliars de les nostres investigacions, ja que per les seues pàgines veurem reflectit un bon nombre de seqüències, de la vida i la quotidianitat de la nostra societat. En molts casos poden ser ja pàgines anyenques, però un dia van ser importants per a molta gent. Des dels seus inicis no es pot entendre, la foguera sense la seua “expressió literària”. Tot això resulta evident, si pensem que
aquests llibrets són publicacions que s’identifiquen profundament amb la gent, el barri i el seu entorn. Diverses generacions d’alacantins han col·laborat, s’han anunciat, han vist publicades les seues fotografies, les de la seua família, des de xiquets les han vists per les seues cases, molts ja són els que poden citar-los com a referències biogràfiques fonamentals.
PARLANT DE CINEMA!
El 27 de juny de 2017, l’Institut alacantí de cultura Juan Gil Albert, retia homenatge a José Ramón Clemente (1919-2012), i projectaven el seu curtmetratge surrealista: “L’home que va pescar el seu somni”. Aquest personatge alacantí, sempre va interessar a Joaquim, que va investigar les seues relacions amb el món cultural dels seus temps a la nostra ciutat.
Joaquim Santo participava en una taula redona amb Domingo Rodes i Federico Clemente Domenech, fill de l’homenatjat, presentava i moderava José Ferrándiz Lozano.
REMIGIO SOLER!
L’11 de juny de l’any 2017, en un article en el periòdic Informació, Joaquim Santo ens recordava com aquestes anaven a ser les primeres fogueres sense Remigio Soler, dibuixant, pintor, escultor, imatger i constructor de fogueres, destacava Joaquim aquesta faceta en aquest article sobre les altres.
2017 Article del llibret Cavo Sotelo. Foto Manuel Matas
2017 Presentacio del llibret de la Foguera Calvo Sotelo. Foto Manuel Matas
250
També ens explicava com va realitzar el llibret de la foguera de Calvo Sotelo, dedicada a la figura d’aquest artista, redactant els textos de la seua biografia, i també com en 1999, li va dedicar el capítol d’artista homenatjat en la revista “Festa”, quan va passar moltes hores en la seua companyia, en l’estudi de Remigio en el seu barri de Benalúa, on Manuel Matas, va realitzar més de cent instantànies, “un immens reportatge fotogràfic”.
Joaquim reproduïa en l’article aquesta biografia, on es denotava la seua admiració, afirmava: “qualsevol persona de bé que el conega, quedaria fascinada davant una obra un home que va convertir en amor i espiritualitat, allò que el seu entorn vital li negava”. “El seu esperit se sent, i envolta els espais, on la seua espiritualitat viurà, es mostrarà davant nosaltres en l’eternitat del seu art”.
Juana María Balsalobre, directora del departament d’art de l’Institut de cultura Juan Gil Albert presentava aquest llibret monogràfic en la seu d’aquest institut també Juan Antonio Roche,
professor de Sociologia de la Cultura i les Belles Arts de la Universitat d’Alacant, afirmava en la seua documentada intervenció com les activitats entorn de la figura de Remigio Soler tindrien continuïtat.
Després de tres anys d’absència tornava el certamen de la Fundació Caixa del Mediterrani, el premi de contes de Gabriel Miró. El Jurat d’aquest certamen estava presidit per Joaquim Santo Matas, el 16 de febrer subratllava la puresa del llenguatge dels contes premiats al periòdic Informació.
També el 21 de febrer en “Cultura i Societat”, escrivia Joaquim un extens article “Gloria, mort i oblit”, sobre Joaquim Dicenta, que feia 100 anys va morir a l’hotel Simón d’Alacant, allò que era el Pal·las, l’autor teatral més popular del seu temps pare del drama social, que va estudiar batxillerat a Alacant coincidint amb Carlos Arniches i Rafael Altamira, que l’any 1916 tornava a la nostra ciutat per a morir. La seua tomba es troba al cementeri de La Florida.
Joaquín
2017 Entrada del Prego. Foto Agustin Medina
2017 Foguera Gran Via-La Ceràmica. Lema “A la llum d’Alacant”. Artista Vicente Llácer amb el disseny d’Alejandro Santaeulalia. Van poder guanyar, van quedar en segon lloc de la categoria especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
El 19 d’octubre Joaquim Santo com a director tècnic de la pinacoteca i fundació Fernando Soria informava com l’objectiu d’aquest museu era que es quedara en la població de Sant Joan, perquè era la voluntat de Fernando Soria.
La foguera més cara: “Sota el mateix sol”, era l’oficial del taller de Pedro Espadero, trencava estadístiques i continuava dominant l’espai davant del nostre Ajuntament.
Van quedar en segon lloc, no més que per un sol vot, en La Ceràmica amb la foguera: “A la llum d’Alacant” un monument bonic i harmoniós obra de Vicente Llácer amb el disseny d’Alejandro Santaeulalia i on es conjugaven modernitat classicisme.
Guanyava la foguera “Festa tropical”, en Sèneca-Autobusos, per la seua gran qualitat i la seua explosió de colors, d’ironia i crítica mordaç, destacaven els seus dos papagais gegants, el camaleó, i altres elements, amb el seu perfecte acabat i colorit. Manuel Algarra i José Gallego estaven donant lloc a un cicle quasi irrepetible, aconseguien tres anys consecutius el màxim premi.
A Florida-Portazgo, estaven indignats, perquè pensaven havien d’haver quedat en primer lloc. Després d’una angoixant nit en la qual van aconseguir plantar íntegrament la seua foguera, de Mario Gual “Àsia visió 2017”, obra bonica i enginyosa amb la qual van quedar en tercer lloc.
A Carolines Altes, amb la foguera més cara de Pere Baenas, un monument modernista de gran acabat, quedaven fora del podi. Fran Santonja, feia un altre gran esforç a la Plaça de la Vinya, una foguera “In tempo”, amb una rematada, molt arriscada, espectacular, on uns grans àngels, s’obrien en horitzontal uns 22 metres.
17 d’agost, Barcelona es veu colpejada pel terrorisme, per dos atemptats gihadistes en les Rambles i Cambrils, sis dies d’horror i terrorisme islamista que van deixar 16 morts i 152 ferits. L’1 d’octubre, el Govern Autonòmic Català convoca un Referèndum il·legal sobre la Independència. Espanya té la major taxa de bars i restaurants per nombre d’habitants del món. Bars, restaurants prenen els carrers espanyols.
“Manuel Molina 100 anys”. Aquest poeta i escriptor, naixia a Oriola en 1917. Va formar part del IEA (Institut d’Estudis Alacantins). Simultaniejava el seu treball a la biblioteca Gabriel Miró, amb el seu afany per la literatura i la seua devoció per Miguel Hernández. Va fundar al costat de Vicente Ramos i José Albi, revistes alacantines com: “Sigüenza”, “Verb”, “Ifach” i “Bernia”.
Llibret de la Foguera Calvo Sotelo “90 anys i Mai és tard”
En aquest any la festa de les fogueres complia el seu noranta aniversari Calvo Sotelo, com a foguera fundadora que era, ho va commemorar amb un llibret en el qual Joaquim va intervenir en tres articles. Figurant com a membre de la Reial Acadèmia de la Cultura Valenciana. El primer tractava sobre la realitat de l’Alacant de 1928 quan José Mª Py va plantejar la seua idea d’oficialització de la festa. Una època anomenada dels “feliços anys vint” després dels desastres de la Primera Guerra Mundial, encara que en vespres de la crisi borsària de 1929. Joaquim demostra el seu domini de la història local en oferir-nos una panoràmica de la nostra ciutat en aquest any que aconseguia els 70.000 habitants. Ens parla de les autoritats, festes que se celebraven, principals formes d’oci i de la preocupació per activar el turisme prenent com a exemple ciutats franceses de la Costa Blava. Assenyalem com a curiositat que en aquest 1928 l’Estat cedia la propietat del castell de Santa Bàrbara i el mont Benacantil.
El segon article tracta un tema molt reivindicat pel nostre protagonista com és la correcció de la paraula “Bellea”. Aporta diverses proves filològiques de reconeguts experts que reconeixen la correcta utilització del terme. Aquest assumpte ja l’hablía plantejat en el periòdic Fulla del Dilluns en 1980 periòdicament l’havia recordat en dates posteriors.
“En el centenari de Pérezgil” és el títol del tercer article signat en col·laboració amb la restauradora Joserre Pérezgil, filla del pintor. Ens compten els anys de formació de l’artista i la importància que va tenir la festa de Fogueres en la seua trajectòria. En 1940 va obtenir un accèssit en el concurs de cartells, i en el festival d’elecció de la Bellea del Foc, en el qual va participar pintant decorats, va conèixer a la que seria la seua dona. En 1941 va guanyar el concurs de cartells i va construir dues fogueres. A partir d’aquesta data va marxar a estudiar a Madrid i a poc a poc es va anar consagrant com a artista. En les pàgines finals de l’article s’arrepleguen poesies de Manuel Molina Vicente Mojica dedicades a Pérezgil.
Joaquín
Com veiem es tracta de tres articles molt interessants que ens ofereixen diferents perspectives de la nostra vida cultural.
“Fogueres de Sant Joan (1928-2018). Memòria d’una festa 1928-2018”
Amb aquest nom es va editar una compilació d’articles relatius a la festa de Fogueres al llarg de la seua història. La Federació de Fogueres amb el suport de la Diputació i Universitat van ser els responsables d’aquest llibre d’una grandària similar a la revista Festa de Fogueres. Coordinat per Juan Carlos Vizcaíno, amb la col·laboració de Rubén García la maquetació de Chema Galvañ. Joaquim Santo va ser un dels autors seleccionats amb el seu article “Lorenzo Aguirre, autor del primer cartell de Fogueres”. Es tractava d’un article publicat al diari Informació el 24 de juny de 2003 en el qual s’evocava la figura d’Aguirre, molt vinculat a la festa des dels seus inicis. No en va fou l’autor dels tres primers cartells anunciadors i de diverses fogueres en la llavors anomenada plaça d’Isabel II (actual Gabriel Miró)
2018 PEREZGIL I EL SEU VINCLE AMB LES FOGUERES!
Joaquim Santo Matas era triat vocal del Consell Valenciá de Cultura. Aquest òrgan consultiu de la Generalitat Valenciana, renovava a 14 dels seus 21 membres i augmentava el nombre d’integrants alacantins, que fins llavors només era un, l’escultor Vicente Ferrero.
En el nou organigrama del CVC, era baixa aquest últim, s’incorporaven quatre alacantins: Joaquín Santo, ex director de l’Institut Juan Gil Albert acadèmic de la Reial Acadèmia de la Cultura Valenciana, la catedràtica d’Història de l’Art Immaculada Vidal, Paco Sanguino, director del Teatre Principal d’Alacant i l’escriptor Gerardo Muñoz.
Aquest any 2018, es commemorava el centenari del seu naixement el 12 de juny, Joaquim Santo publicava un article en el periòdic Informació: “Pérezgil i el seu vincle amb les fogueres”. Serà després de la Guerra Civil quan aquest artista es vinculava de ple en el món de les fogueres.
En 1940, pintava ninots per a l’artista valencià Fernando Guillot, que realitzava tres monuments a Alacant, els d’Alfonso el Savi, Camarada Maciá Plaça de Ruperto Chapí. Aquest mateix any Pérezgil va guanyar un dels accèssits del concurs de cartells de fogueres.
També va realitzar els esbossos del decorat, del quadre escènic “Llegenda egípcia”, representat en el festival de la Bellea del Foc, allí va conèixer a la Bellesa de la foguera de la Plaça 18 de juliol, Fina Carbonell, van participar junts amb l’abillament de llauradors alacantins en el festival celebrat en la Plaça de Bous, el 22 de juny de 1940, anys després contraurien matrimoni.
En 1941, guanyava el primer premi de cartells de fogueres amb “Flames de la meua Terra”, va plantar dos monuments, els de Camarada Maciá
2018 Llibret Foguera Calvo Sotelo
Joaquín Santo Matas
2018 Foguera Sèneca-Autobusos. Lema “Amor-dolor”. Manuel Algarra i José Gallego conseguían per quart any consecutiu el primer premi en el noranta aniversari de les Fogueres. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
de Gabriel Miró, on un conjunt de persones, en una barca aconseguia l’indult del foc. Per a la seua construcció va utilitzar el taller de fusteria que tenia al carrer Ramals, Tonico Esplá, avi dels toreros Luís Francisco i Juan Antonio.
Va continuar realitzant cartells de fogueres i fins i tot, l’oficial de les Falles de València. En 1042 va marxar a Madrid, becat per la nostra Diputació Provincial per a estudiar a l’Escola de Belles Arts.
En 1952, ja consagrat com a pintor a nivell nacional, tornava a plantar una gran foguera, la de Sèneca-Autobusos titulada: “Les tres gràcies i les tres desgràcies”, que va realitzar en el seu propi estudi, de l’avinguda de Benito Pérez Galdós.
De l’Escola Professional de Belles Arts d’Alacant, fundada i dirigida per ell i situada a la Rambla, eixirien una relació d’excel·lents artistes, constructors de fogueres, com Remigio Soler.
José Pérez Gil mai es va desvincular de les nostres fogueres, va col·laborar amb les seues obres, en les subhastes de quadres, perquè els districtes recaptaren diners, tots els anys participava com a membre dels Jurats, que premiaven fogueres i barraques i en 1982 també va ser Jurat per a la concessió del monument al foguerer, situat a la Plaça d’Espanya que va guanyar l’escultor José Gutiérrez.
Aquest gran pintor José Pérez Gil moria l’any 1998, com ja vam veure Joaquim va realitzar com a homenatge en la revista oficial de fogueres Festa, un ampli reportatge que va titular: “80 anys de Pérezgil”.
SOROLLA ESTÀ DE MODA!
Joaquim escrivia aquest article el 6 de juny en el periòdic Informació i ens explicava com s’acabava de clausurar la gran exposició “Sorolla i la moda” que s’havia celebrat a Madrid, on s’havia donat preponderància al retrat femení entre 1890 1920, i tornava a recordar-nos l’estada de Sorolla a Alacant per a pintar el quadre “El Palmerar”, dedicat a Elx però que va ser pintat en el nostre paratge de Babel, perquè la capital il·licitana
li quedava lluny i incòmoda, i a més patia amb tota la seua virulència l’epidèmia de grip d’aquells temps, aprofitava per a tornar a proposar la celebració a Alacant del centenari de l’estada d’aquest pintor a la nostra ciutat.
L’AMA, el nostre Arxiu Municipal acollia des del 14 de juny al 24 de juliol una exposició: “Les fogueres en les postals de 1928-1936. Col·lecció Ludovico Corretja”. Inaugurada per l’edil de Cultura María Dolores Padilla.
La família de En Ludovico professor i químic, havia donat aquesta col·lecció així com 4.800 llibrets a l’AMA. També es va editar una publicació, volum número 8 de les col·leccions fotogràfiques de l’AMA, amb textos i comissariat de l’exposició de Susana Llorens Ortuño i Santiago Linares Albert.
“El que van ser, el que som”. En aquest voluminós llibret de més de 350 pàgines, podem trobar totes les fotos, conegudes de la nostra ciutat, des de 1858 fins a 1928 ordenades cronològicament. Una gran faena de recopilació de reproduccions fotogràfiques, d’aquest gran alacantí membre de “El nostre Alacant d’antany”, Paco Rodríguez Valderrama, que realitza amb el seu disseny, maquetació muntatge, juntament amb Silvia Guillem Orts, els llibrets de Plaça de Ruperto Chapí, des de l’any 2015. Paco Silvia van coordinar i van dissenyar els llibrets de la barraca “Els Goril·les”, dels anys 2013 i 2014 els de la foguera Plaça de Chapí els anys 2015, 2016, 2017 i 2018.
El primer premi d’aquest any va ser per a “Amor-Dolor”, la foguera més cara d’Alacant, Sèneca-Autobusos per quart any consecutiu aconseguien el màxim premi. Un altre diferent projecte d’Algarra Gallego, amb la seua habitual mordaç crítica, amb més volum i una rematada més arriscada.
Mario Gual plantava la seua tercera foguera consecutiva, a Florida-Portazgo. Una bella foguera, de molt de risc amb un molt bon acabat amb el toc personal d’aquest artista quedaven en segon lloc.
2018 Foguera Polígon de Babel. Lema “Ignis terrum, Alacant terra de foc”. El millor de Lorenzo Santana. Aconseguia un meritori sext premi de categoria especial. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
Amb una foguera “pura dura”, deia Pere Baenas a Carolines Altes, amb un innovador disseny, quedaven en cinquè lloc. En la Plaça de la Vinya “Imaginació”, un bell disseny, una harmoniosa i bella foguera molt diferent, d’allò que fa Carlos Carsí a València.
El millor de Lorenzo Santana, en Polígon de Sant Blai “Alacant terra de foc”. Quarta foguera consecutiva de Palacio Serra en Sagrada Família, amb la col·laboració del president del Gremi d’Artistes Joaquim Rubio, i de lema “De Gastón a Soriano”, quedaven en vuitè lloc.
A Alacant, des del mes d’abril, teníem nou alcalde Luis Barcala. Després d’una Moció de Censura, Pedro Sánchez nou president, amb un Govern d’excepció. A Catalunya el desafiament independentista, lluny de solucionar-se, sembla enquistar-se cada dia més.
Al nostre país, llegíem a la premsa com augmentava la taxa de ludopatia entre els joves espanyols, alhora la natalitat a Espanya, patia un descens, donada la situació econòmica i altres problemes com la qüestió professional, etc.
Antonio Vivó va ser nomenat Rector de Santa María a l’agost de 1995, a la qual va dedicar 20 anys de la seua vida per a recuperar el seu patrimoni històric-artístic, moria sobtadament el mes de maig, va intentar que “la gent volguera creure contemplant la bellesa de l’art. La seua extensa formació intel·lectual: Diplomat en Humanitats Clàssiques, Llicenciat en Sagrada Teologia Batxiller en Dret Canònic per la Universitat Pontifícia de Cometes, Doctor en Història per la Universitat d’Alacant i Diplomat en Pastoral Litúrgica per la Universitat de Salamanca. No va dubtar a oficiar la Santa Missa davant els seus feligresos amb un casc de bomber, per a deixar constància del mal estat del temple de Santa María.
El 28 de març de 1942, el poeta Miguel Hernández moria en el nostre Reformatori d’Adults. És bo recordar-ho i també és bo saber que 76 anys després, la seua obra i el seu nom han guanyat en vigor i han revalidat la seua vigència. Tot això ens recordava José Luís Ferris, en el seu article del divendres 30 de març d’eixe any en el periòdic Informació. “Hi ha Miguel per a tots”, ens deia.
El Museu Reina Sofia a Madrid, encimbellava a l’artista d’Onil, amb una gran retrospectiva “Sempere total”, el mes de maig de 2018. El 5 de novembre de 1977, va ser un dels dies més importants en la història d’Alacant, s’inaugurava el Museu de l’Assegurada, tot això afirmava la seua directora Rosa Castells en “40 anys del regal d’Eusebio Sempere”. “Un acte d’extrema generositat i de compromís amb l’art de la nostra ciutat”.
Aquesta col·lecció d’Art del Segle XX, va convertir a la nostra ciutat en depositària d’un dels fons d’Art Contemporani, més importants d’Espanya.
Per fi accedia a la presidència Toñi Martín-Zarco que seria la primera dona per a dirigir les nostres festes de fogueres. Toñi amb un extens currículum fester, des de Dama del Foc, a presidenta de la foguera Port d’Alacant, es va imposar per 29 vots, a la candidatura liderada per David Olivares, així ho van decidir els representants de 89 fogueres i 50 barraques, el dimecres 11 de setembre i al vestíbul del nostre Excel·lentíssim Ajuntament. Ningú podia preveure el que ocorreria els dos anys esdevenidors per l’epidèmia del Covid.
“Efímera” era el lema de la foguera de La Ceràmica, districte que trencava l’hegemonia de Sèneca-Autobuses, els quatre últims anys, era un monument, un preciós conjunt d’elements harmoniosament disposats, una bella foguera del taller de Vicente Llácer, amb la qual aconseguien el primer premi.
A Carolines Altes celebraven el seu 90 aniversari amb “De Venus a Mart”, Pere Baenas amb un estil més innovador, i amb el disseny de Carlos Corredera plantava aquest any la foguera més cara, a més José María Lorente amb 43 anys de president que ja avisava la seua retirada, però amb tot aquest bagatge no van poder aconseguir el primer premi quedant en segon lloc.
Algarra Gallego, quedaven en tercer lloc en Seneca-Autobusos, els artistes afirmaven que intentaven que les seues fogueres a Alacant no tingueren res a veure amb el seu treball que realitzen a València.
Javi Gómez Morollón, tornava a Hernán Cortés, en el seu 90 aniversari, amb un monument de lema “Aigua de lluna”, recuperàvem per a les nostres fogueres, a un dels nostres grans artistes.
En Loring Estació dedicaven el seu llibret, un monogràfic dedicat a la figura de Don Tomás Valcárcel Deza, un llibret que seria quart premi de la Federació de Fogueres, amb textos de A. Medina i dirigit coordinat per David Sánchez Cañavate.
Joaquín
2019 Foguera Los Angeles. Lema “Elles”. Una de les últimes fogueres que el gran artista valencià Manuel Algarra Salinas plantava a Alacant ja que ell va morir a València l’any 2022. Una joyita que l’artista va dedicar a l’alliberament de la dona, aconseguia el tercer premi de la categoria sexta b. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
Rafael Altamira és un dels majors intel·lectuals del seu temps, humanista, historiador, pedagog, jurista, crític literari, escriptor, estretament vinculat a la Institució Lliure d’Ensenyament, alumne i amic de Francisco Giner de los Ríos, en 1911 va ser nomenat Director General d’Ensenyament, va arribar a ser un dels nou Jutges Titulars del Tribunal de Justícia de la Haia i va ser proposat per a Premi Nobel de la Pau en 1933. Després del colp d’estat militar del 18 de juliol de 1936, es traslladava a la Haia, però davant l’avanç de l’Exèrcit Nazi, es va traslladar a França posteriorment a Mèxic on moria en 1951. Al gener d’aquest any 2019, es coneixia com en el domicili particular d’una família portuguesa, havien trobat l’arxiu personal d’aquest historiador i jurista alacantí, que es desconeixia va estar exiliat a Portugal entre 1943 i 1944.
Un altre dels nostres savis, N’Antonio Gil Olcina catedràtic de Geografia, historiador, expert i major coneixedor quant als problemes i les necessitats d’aigua de les nostres terres, ex rector de la nostra Universitat, el 8 de maig de l’any 2019, ens parlava en el seu article “Patrimonis històrics evanescents”, del sacrifici i l’esforç sobrehumà que durant generacions, els nostres llauradors van alçar
2019 Foguera plaza del Mediterrani. Lema “Virtuosos”. Artista Fede Molinero. Sense premi. Foto d’Agustín Medina Marilín Díaz
aquests abancalaments en gradería que podem veure dominant el paisatge per tots els pobles de la nostra Província, alguns per la seua qualitat i mestratge, autèntiques obres d’art. I com des de mitjan Segle XX, l’èxode rural havia desencadenat un procés accelerat d’abandó i ruïna d’aquest món rural, amb el desastre que això suposava, cases malparades, derruïdes, bancals i séquies abandonats, tot en estat d’enfonsament progressiu generalitzat. Proposava, donat el seu extraordinari interès cultural, un pla de protecció amb actuacions puntuals i raonables, per a la seua protecció.
La globalització i el consumisme, han estès aquesta festa d’Halloween, per tot el món, durant les nostres festivitats catòliques de Tots els Sants, el dia 1 de novembre i dels Fidels Difunts el dia 2, i on comerços, col·legis, llars s’adornen de teranyines, carabasses, ratpenats en un decorat de negre, morat, taronja, roig, xiquets majors es disfressen de fantasmes, vampirs, calaveres, dimonis, perquè són les dates triades pels esperits per a eixir en processó. Caldrà acceptar-ho com una cosa irreversible, però alhora afirmant que són costums en res superiors a la nostra secular cultura, arrasada per una apologia consumista de les coses tètriques.
L’any 2019 es commemorava el 120 aniversari d’Aigües Municipalitzades d’Alacant, ja que en 1898 tenia lloc la creació d’aquesta empresa que va donar origen a l’actual A.M.A.E.M., com a subministradora d’aigua per a la nostra ciutat. Cal destacar que es tracta de la primera empresa d’economia mixta, gestora del cicle integral de l’aigua, a tot el món.
La lluita per a subministrar aigua potable a la nostra ciutat és una guerra secular a la nostra ciutat en les terres circumdants, en els Privilegis que el rei Alfons X el Savi concedia a la nostra ciutat ens deixava la propietat de totes les aigües que emanaren que haurien de circular lliurement cap a Alacant. El pantà de Tibi que el sufraga el nostre municipi, en el Segle XVI, en 1594 s’acabava la seua construcció, i de seguida sorgien els conflictes entre els propietaris de les anomenades “Aigües velles” i els de les “Aigües noves”. En els Segles XX, XXI s’agreuja aquest problema donat l’augment industrial, dels cultius, de la població, per la qual cosa la guerra actual, esperem que incruenta, es produeix entre els partidaris de la “Aigua per a tots” amb els incondicionals dels transvasaments d’altres conques, els de la “Aigua per sempre”, defensors de les dessaladores.
Pocs successos històrics han revestit tanta transcendència per a Alacant, davant el seu problema secular i quasi sempre angoixant del subministrament d’aigua potable. Ja Gastón Castelló plantava davant del Mercat Central la seua foguera “Poema de l’aigua” on ens mostrava, l’angoixant necessitat d’aquest líquid element en les nostres terres.
2020
1937, PRIMER ANY SENSE FOGUERES!
L’any 2020, any sense fogueres, Joaquim Santo sorprès com tots, perquè ningú podia imaginar-se, feia uns mesos, que no se celebrarien fogueres de Sant Joan, i encara més sorpresos pel que estava ocorrent, com tot era provocat per una greu pandèmia vírica mundial, que deixava més de 500 morts a la província d’Alacant, tothom amb l’esglai i la incertesa en el cos.
El 24 de juny d’enguany en el periòdic Informació, Joaquim escrivia com el primer any sense fogueres va ser el de 1937. Ens advertia com tres setmanes abans de l’alçament militar, del 17-18 de juliol de 1936, finalitzaven brillantment les fogueres d’aquest any i com ningú podia presagiar, que estaven a tres setmanes d’una cruenta Guerra Civil. En 1936 va haver-hi rècord de monuments, es van plantar 30, als quals calia afegir la foguera de la ciutat germana d’Orà.
Al no aconseguir el Colp d’estat militar, triomfar en totes les capitals llocs d’Espanya, al contrari va fracassar a Madrid, Barcelona, València, Bilbao, només Sevilla els permetria portar d’Àfrica a l’exèrcit que allí, portava mesos de maniobres preparant-se per a l’alçament, Casares Quiroga manava cridar al coronel Yagüe i aquest li donava la seua paraula d’Honor de Cavaller, que els rumors que els militars “Africanistes”, es preparaven, no eren certs.
La guerra duraria prop de 3 anys i la ciutat d’Alacant patiria, entre el 5 de novembre de 1936 i el 28 de març de 1939, 174 bombardejos aeris, a
una mitjana de 6 mensuals i que van causar 527 víctimes mortals, segons precises dades oficials, ens advertia Joaquín, emanats del primer ajuntament Franquista de la capital, 255 edificis van ser declarats en ruïna completa i 177 amb destrosses, en un Alacant que a penes arribava als 90.000 habitants.
“La calor començava a estrènyer” i Joaquim citava com en el periòdic anarquista “Alliberament”, es feia ressò del “senyoritisme estiuenc, que no treballen i se solacen en l’arena”, com “uns pollastres pera” s’havien apoderat del Postiguet, etc.
També ens ressaltava com al periòdic El Lluitador, del 24 de juny de 1937, en un xicotet solt, signat per Eleuterio Meseguer, mestre i hostaler a L’Altet, pel seu caràcter excepcional, Joaquim reproduïa en la seua integritat: “Les fogueres són una cosa tan alacantina, tan del poble, que per això sense ser política, és una festa antifeixista… és que el foc de les fogueres és sagrat com a sagrat, perquè és foc del cor, viu eternament en el pit de tot alacantí”.
A continuació Joaquim afirmava com el no tornar a tenir fogueres de Sant Joan al juny seria el pitjor dels presagis per a una terra que estima la festa on el foc i la pólvora sempre seran sinònim d’alegria en pau fraternal diversió.
2021 ”BELLEA DEL FOC”!
Un altre any atípic de “No fogueres” i Joaqum volia aprofitar l’ocasió per a fer una correcció filològic o lingüística, que no sentimental, de la denominació Bellea del Foc.
Joaquín Santo portava 4 dècades lluitant per la recuperació oficial d’aquest terme, que ell afirmava és l’utilitzat majoritàriament pel poble, ens explicava a continuació com en 1980, després de l’arribada de la democràcia, es decidia aprofundir en el valencianisme i la recuperació de la nostra llengua autòctona. Per al nostre autor, es va errar a donar validesa a la denominació de Bellesa del Foc.
Va ser en 1932 quan es creava la figura de la Bellea del Foc, Joaquín ens recordava com Luís Torregrosa i José Ferrándiz Torremocha, van compondre el pas doble “Els Fogueres”, un himne dedicat a les nostres dones, representants de les festes, les estrofes de les quals apareix: “Bellea del Foc”.
També aportava “dades científiques i irrefutables”, per a demostrar que el sufix “-ea-” és el correcte, citant filòlegs com A. Badía Margarit o Manuel
Sanchís Guarner, donaven suport a les seues tesis en el “Diccionari Catalá-Valenciá, Balear” de A. María Alcover, i el “Diccionari de la Rima”, com la forma -ea- és la més normal en el Valenciá.
A més citava a Ausias March, Jaume Roig, Isabel de Villena o Sant Vicent Ferrer, que van deixar en els seus textos: “Bellea” i mai “Bellesa”. Tot això ratificava sense cap dubte, la total correcció del terme Bellea del Foc, que no s’ha pogut bandejar del poble alacantí, quatre dècades després.
Un error gramatical “que ningú dels quals manen en la Festa, s’ha plantejat corregir”. Hi ha altres expressions tradicionals, com plantá, despertá, banyá o cremá, vulgarismes tots, que correctament s’haurien de dir: plantada, despertada, banyada o cremada que difícilment serien assumits pels alacantins.
Tot l’anteriorment ací exposat, ho desenvolupava Joaquín Santo en el seu article: “Bellea del Foc, científicament correcte i genuïnament alacantí”, publicat el 26 de juny de l’any 2021 en el periòdic Informació, i on ens demostrava, la nissaga de la desinència -ea- des dels orígens del valencià.
El 9 de novembre de l’any 2022 amb 69 anys moria el nostre entranyable amic i personatge alacantí Joaquim Santo Matas.
Fins al mes de juny havia realitzat “un complet any” de col·laboracions amb les nostres fogueres, la seua última participació en un llibret, un important article de “major calat” com deia ell va ser per a la foguera Diputació-Renfe sobre la història del ferrocarril a la província d’Alacant.
També va ser membre del Jurat per a l’elecció de la Bellea del Foc d’aquest any, Nuria Terol i alhora va formar part i va presidir el Jurat de fogueres de la categoria especial.
LES MEUES FOGUERES D’ANTANY!
El dimecres 22 de juny publicava un article en el periòdic Informació, on com una premonició tornava als records de la seua infantesa i de la seua joventut de les nostres festes.
Amb la seua acostumada erudició començava citant frases de Fernando Sánchez Dragó: “La meua infància són records de terres d’Alacant… i pólvora, pólvora, pólvora transformada en centella, en castell de foc, en cascada de llum…”, perquè ens deia calia tenir en compte que la seua mare Elena Dragó Carratalá, era alacantina, filla de l’enginyer industrial francès Roger Dragó Letorey, propietari d’una fàbrica d’hidrocarburs a Alacant i que va acabar venent a Campsa.
RAMONET!
Tornava a recordar com li va propiciar nàixer viure a La Rambla de Méndez Núñez, la qual cosa va fer que des de ben xicotet es vera involucrat en les festes de fogueres, ja que totes les desfilades passaven per davant de la seua casa, els oficials i altres variats, com el de la banda de la Creu Roja, que passava camí de la Plaça de Bous, encapçalada pel cartell de la Fira Taurina, que portava el popular “Ramonet”.
Joaquín Santo Matas
Joaquim tornava a fer ús de la seua erudició alacantina i ens recordava que aquest personatge estava lligat a la foguera d’Alfons el Savi, on portava en totes les seues desfilades el ninot de “Obri l’ull”, que moriria precisament a La Rambla atropellat per un vehicle.
També recordava com l’arribada de les fogueres suposava l’arribada de les vacances la fi de les classes i el col·legi. Però quan va començar la carrera en el CEU, tenia exàmens fins i tot els dies 21, 22 i 23 de juny, fins tot després de Sant Joan, amb l’agreujant que les contínues cercaviles, desfilades cavalcades que passaven per davant de la seua casa, li impedien concentrar-se en l’estudi.
Recordava els quatre balcons de la seua casa “quallats de familiars i amics, entre els quals admirava a Marita Gisbert, locutora de Ràdio Alacant”. La foguera de La Rambla malgrat la seua ubicació era “molt pobretona”, els primers premis se’ls emportaven Benalúa i Ciutat d’Assís, i destacaven les figures de Ramón Marco i Remigio Soler com a principals autors.
Amb el temps recordava com va anar involucrant-se en el món dels districtes de fogueres, com va pertànyer a varis, col·laborava en els seus llibrets, el primer el de la barraca “Ploma i Ferro” que en 1979 promovia el periodista Alfredo Aracil, aquest mateix any la seua veïna de baix Terete Caturla Puebla, que representava a la foguera de La Rambla va ser triada Bellea del Foc. També com les palmeres de l’Esplanada, tenien al capdamunt, conjunts de bombetes de colors i l’enorme traca col·locada en ziga-zaga entre els seus troncs que culminava en el quiosc de Jaime Fuster i que es llançava del dia 25 al 29 de juny.
Llibret Foguera Diputació-Renfe
La comissió presidida per Juan María Matas va decidir dedicar la seua llibret a història del ferrocarril a la nostra ciutat, per a això va comptar amb l’ajuda imprescindible de Joaquim. Qui al seu torn va convocar a diversos col·laboradors com a l’escriptor Gerardo Muñoz, a l’investigador Alfredo Campello, l’associació Amics del Ferrocarril, Vicent Ferrer, Juan María Matas Santiago Linares. Joaquim Santo es va encarregar de tres textos sobre aspectes poc tractats d’aquest mitjà de transport. En el primer d’ells ens relata la història de la línia fèrria Alacant-Múrcia, que va estar operativa entre 1884 1974. Amb una gran riquesa de detalls ens compta els actes que van tenir
2022 Llibret Foguera Diputacio - Renfe
2022 Article Llibret de la Foguera Diputacio-Renfe
lloc el diumenge 11 de maig de 1884, amb un tren especial que va eixir aquest dia d’Alacant amb destinació a Oriola on va ser present el president del Consell de Ministres Antonio Cánovas del Castell. Joaquim ens narra les vicissituds d’aquest dia, detallant-nos fins i tot el menú que va preparar el famós hoteler alacantí Pedro Bossio. També ens diu que el tren va descarrilar i va caldre cercar una altra màquina per a acabar la jornada en el Teatre Principal d’Alacant amb la representació d’una òpera. El segon article se centrava en el projecte de ferrocarril Alacant-Alcoi que es va iniciar en el segle XIX però que no es va arribar a acabar, tan sols algunes parts que es poden veure en l’anomenada Via Verda del Maigmó. L’últim text es titula “Els enemics del ferrocarril” en el qual relata aspectes poc coneguts com les idees de diversos personatges que s’oposaven a aquest mitjà de transport, al·legant el perjudici dels gasos tòxics i fins i tot els perills per a la salut mental de viatjar amb tren. Amb gran amenitat Joaquim especifica diversos detalls curiosos.
La resta d’articles completen aquesta visió de la relació de la nostra ciutat amb el tren, il·lustrats per nombroses fotografies, destacant la foto de la portada, obra de Manuel Matas, que ens mostra l’Estació de Madrid en els anys vuitanta del passat segle.
La publicació es va presentar als jardins de la Diputació reprenent aquests actes que havien sigut interromputs per la pandèmia. Aliè estava Joaquim al fet que anava a ser la seua última col·laboració amb la festa de les Fogueres de Sant Joan.
LLEGAT!
La Festa tornava després de dos anys d’aturada pel Covid “Llegat” era l’eix central de la revista “Festa de Fogueres”, enguany dedicada íntegrament a l’AMA,
com a vetllador del llegat de la nostra ciutat, Toñi Martín-Zarco afirmava com el personal de l’Arxiu Municipal, amb la direcció de Susana Llorens, no sols s’implicava a ajudar a les comissions de fogueres, sinó que conserva difon els seus llegats. Era una publicació amb més de 400 pàgines de la qual es van editar 1.200 exemplars i on es veia reflectit l’esforç, la il·lusió i el treball meticulós d’un grup humà implicat i compromès amb les fogueres.
CENT ANYS DEL MERCAT CENTRAL!
La foguera del Mercat Central amb un equip obstinat a elevar el caràcter cultural dels seus llibrets, volien aportar obres de qualitat a la història de les nostres fogueres, als nostres llibrets i per tant a la història d’Alacant, apareixia una publicació amb la qual commemoraven aquests 100 anys d’un edifici, un espai i un lloc molt simbòlic per als alacantins que alhora tractava de ser una aproximació a la història d’Alacant, des de 1922 a l’any 2022.
L’Ajuntament de la nostra ciutat, organitza un ampli programa d’activitats, per a commemorar el centenari del nostre Mercat Central, el mes d’abril de 1922, es presentava el logotip que marcarà totes aquestes celebracions obra de l’artista alacantí Moran Berruti, ja acabat aquest article crec hem de citar a José María Moran Berruti, el nostre més mediterrani ceramista, alumne de l’Escola Massana de Barcelona, que en els anys 80 iniciava amb la reproducció, com ara, de la façana del vostre Mercat, realitzava rèpliques de la façana del nostre Ajuntament, així com de la Relíquia de la Santa Faç que l’alcalde Lassaletta el protocol municipal van promocionar durant diverses legislatures, estenent aquesta obra per tots els esdeveniments culturals socials de la nostra ciutat.
Aquest “agitador cultural” es considera un artista i un alacantí popular que en els anys 2009 i 2010 va realitzar per al barri de José Antonio unes fogueres de les més belles i innovadores amb les seues formes i colors, similars als de la seua ceràmica artística, on tractava de desenvolupar l’essència del naixement de les nostres fogueres amb estructures visibles de fusta, cadires penjades, recuperar en fi elements l’essència de les primeres fogueres, però donant-los el seu toc artístic personal i en una simbiosi de temes alacantins amb la iconografia pròpia de l’artista i els colors que l’identifiquen, el blanc, el blau…
De nou guanyava Pere Baenas, ara amb una espectacular foguera plantada a Florida-Portazgo “Trasplantats”, una de les seues fogueres més inspirades, amb la seua antològica rematada.
Toni Pérez, José Gallego Manuel Algarra plantaven “Hi havia una vegada un virus”. Amb la desaparició de l’artista Manuel Algarra el 5 d’abril de 2022, es trencava la màgia en Sèneca-Autobusos, encara aconseguien el ninot indultat.
Vicente Martínez Aparici en Diputació-Renfe, destacava amb la seua qualitat i el seu domini de la paleta de colors, aconseguien el cinquè premi. El
taller de l’artista Sánchez Llongo, venia presentant la seua qualitat en el districte d’Esplanada diversos anys ja, avisant dels seus futurs èxits.
Del 26 de gener al 18 d’abril de 2022 i per a celebrar el 175 aniversari, del nostre Teatre Principal, “com a far patrimonial de la vida sociocultural d’Alacant”, podíem contemplar una exposició a la Sala Municipal de la Llotja del Peix, on Juana María Balsalobre, amb el seu coneixement de l’art i de la cultura de la nostra ciutat i província, com a comissària guia de l’exposició, “ens obria el teló”, i ens guiava per la història, l’ahir i l’avui del nostre Teatre, fent molt visual el recorregut “un vol lliure” per la nostra imaginació, amb “parades” on ens sorprenia amb la seua erudició la gran faena que allí se’ns mostrava, i on destacaven el gran nombre i la qualitat de les referències documentals i gràfiques, amb sorprenents i enginyosos suports expositius, els recursos interactius i els audiovisuals d’aquesta mostra, que després de dos anys, i amb la col·laboració d’institucions com l’AMA, van preparar després d’ardu treball dedicació, aquesta mostra on el nostre Teatre Principal era el protagonista cultural de 175 anys de “Record, presència vida”.
Després del Covid, hi havia raons per a pensar que el món post-Covid portaria altres “Feliços anys 20” com va succeir en el Segle passat, després de la mal anomenada “Grip Espanyola”. Però el panorama s’ennegreix després de l’agressió i la guerra rus-ucraïnesa. Als períodes de grans traumes, li segueixen llargs períodes de bonança! En 1918, un virus es va acarnissar amb els joves, els més afectats van ser les persones entre 20 i 35 anys. Com ara, la grip va provocar el tancament de col·legis, teatres, fins i tot vetles i funerals. Avui pel Coronavirus, el major nombre de baixes es produeix entre els majors de 65 anys. Un període que promet ser complex alhora il·lusionant. Recuperar la confiança en el sistema, curar ferides, suturar les bretxes, seran claus per a aquesta nova etapa que comença, una nova era, un nou període, en el qual tenim grans incerteses, la idea de progrés i creixement està sent qüestionada.
PROTAGONISTA CULTURAL D’ALACANT!
El dijous 10 de novembre de l’any 2022 la premsa es feia ressò de la defunció de Joaquim Santo Matas “Adeu a Joaquim Santo Matas”, informaven com les seues restes mortals es van traslladar al tanatori de la Santa Faç i com el funeral tindria lloc aquest dijous a les 12 hores en la Cocatedral de Sant Nicolau.
El seu company en tantes activitats culturals José Ferrándiz Lozano escrivia aquest article on afirmava “Potser no li va quedar a Joaquim Santo cap espai cultural per transitar a la seua ciutat d’Alacant. La seua activitat va passar per diversos territoris, des que visquera durant uns cursos la seua experiència com a professor al col·legi Jesús María, al mateix temps que compartia ja col·laboracions periodístiques, en l’antiga Fulla del Dilluns, fins a la seua vinculació recent des de 2018 com a membre del Consell Valenciá de Cultura”.
VOLGUT JOAQUIM!
Des de la seua defunció s’han realitzat diversos homenatges recordant la figura d’aquest erudit alacantí, continuava apareixent en els llibrets, com en el llibret de la foguera del Mercat Central el lema del qual era: “Som llibrets”, Joaquim apareix en les pàgines 220 i 221, la seua foto i l’article “Volgut Joaquín”, allí podem llegir com se’l considerava un home de lleialtats, amb la seua terra i amb els seus amics com ho afirmava la seua vídua María José en un dels homenatges, realitzat el 31 de març de 2023. Molt implicat amb el món cultural d’Alacant i la seua província, va col·laborar en innombrables llibrets i amb les fogueres que així li ho sol·licitaren. També participe en tota mena de publicacions on fusionava les tradicions populars amb la cultura més transcendental.
El 27 de febrer de l’any 2023 se li va dedicar un homenatge a la biblioteca Ramón Llull al Campello. En una reunió especial del Consell de Cultura Valencià.
2022 Foguera Florida-Portazgo. Lema “Trasplantats”. Pere Baenas aconseguia de nou “el doblet” amb el primer premi tant a València com a Alacant. Foto d’Agustín Medina i Marilín Díaz
També se li van realitzar altres homenatges com els dos concerts, relacionats amb la faceta de melòman de Joaquim i la seua relació amb el “ADDA”, Auditori de la Diputació. El primer d’aquests concerts homenatge es va celebrar el 31 de març de l’any 2023.
També en l’ADDA va tenir lloc un altre concert, aquest organitzat per l’Ateneu Alacantí que també li va distingir amb la seua Medalla d’Or.
El dilluns 27 de novembre de l’any 2023, la Diputació alacantina, celebrava la tercera edició dels Premis a la Cultura Alacantina Miguel Hernández, creats l’any 2021 per a: “Reconèixer i destacar el talent dels qui contribueixen a la cultura de la nostra província en les seues diverses manifestacions”. Aquest any entre una llista de 20 guardonats, li atorgaven una menció honorífica a títol pòstum a l’historiador Joaquim Santo Matas, distingien la seua figura, reconeixent la seua trajectòria, la seua consolidada labor en el món de la cultura de la nostra província.
A primers de l’any 2024, va tenir lloc en la Seu Universitària Ciutat d’Alacant, una Taula Redona, per a homenatjar, recordar a Joaquim Santo, professors, amics, reunits li van mostrar el seu afecte, record i respecte. Van participar Jorge Olcina: “Joaquim Santo un altre alacantí il·lustre”, “Joaquim Santo Matas, humanista alacantí” per Consuelo Jiménez de Cisneros, Francisco Mas-Magro, “El meu record a Joaquim Santo Matas”, “Al meu amic Joaquim Santo” per Vicente Ramos Moya, “A Quinín”, de Manuel Javier Matas Lledó, els textos d’aquests ponents que van dissertar sobre l’essencial figura de la cultura alacantina també apareixien en el llibre “Altres alacantins il·lustres” que es presentava en el mateix acte editat per la Seu Universitària Ciutat d’Alacant i on s’arreplegaven els cicles de conferències que Joaquim Santo va impartir en aquesta Seu Universitària des del 6 de març de l’any 2017.
Aquestes conferències s’havien convertit en un clàssic, de les vesprades de la Seu, afirmava el
seu director Jorge Olcina. Joaquim desgranava la personalitat d’aquests alacantins, alacantines, 31 en total, rellevants per la seua aportació a la ciència, a la cultura, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, la política, la música, la projecció d’Alacant i la seua província, l’urbanisme, la medicina, la literatura, l’arqueologia, el dret, la història, la labor evangelitzadora, la geologia, l’exaltació del paisatge alacantí, la promoció de les festes populars… unes figures més conegudes, altres menys però totes interessants, estudiades al mínim detall, per Joaquim en les exposicions que ell feia que foren unes amenes conferències.
UN GRAN COMUNICADOR!
Ja vam dir que seria impossible, reproduir, citar tots els seus innombrables articles. Sí que hem de citar les seues obres més importants, a més de les ja citades en aquest article, i on la història d’Alacant apareix en l’obra de Joaquim Santo, redactada amb un estil fàcil amè d’aquest gran comunicador. I entre els quals hem de citar: “Història de la societat del canal de l’horta d’Alacant 1907-2007”, 30 alacantins al servei de la humanitat”, “50 anys de la història d’Alacant”, “El Campello, municipi del Segle XXI”, “Canalejas i Alacant”, “Eleuterio Maisonnave”, “Alacant, 1939”, “Alacant pas a pas”. Joaquín formava part del grup GEA (Grup d’Estudis Alacantins) que li va publicar l’any 2015, es va reeditar l’any 2021: “Pàgines estel·lars de la història d’Alacant”.
GRÀCIES JOAQUIM!
Com al cinema, la vida és producte d’una il·lusió, la vida és així mateix com en “La caverna de Plató”, on creiem veure la realitat, ens movem entre objectes i autèntiques persones, però té molt de somni, com deia Calderón de la Barca “La vida és somni”.
La veu i la ploma d’aquest erudit i humanista alacantí Joaquín Santo, es van apagar ja però sempre ens quedarà la seua obra… que romandrà imperible…
Servisquen aquests escrits aquest llibret, com a homenatge a aquest alacantí amant de la seua terra, i que tant va escriure sobre la història de les nostres “Terres Alacantines” (primera de les seues publicacions que em va regalar i va dedicar en aquell llunyà any de 1982).
FOGUERES 2025
(Hem volgut recuperar per a esta publicació, aquesta extraordinària i generosa col·laboració que va realitzar Joaquín per al nostre llibret titulat “Passió per Alacant”, editat l’any 2017, amb motiu de l’homenatge a la figura del nostre col·laborador i amic Agustín Medina
2022 Mascleta. Foto Agustin Medina
Agustín en el vell arxiu municipal
Joaquín Santo Matas
Nombre del artículo
Imatge de Joaquin a la porta d’entrada a l’Arxiu Municipal d’Alacant amb motiu de la seua col·laboració en el llibret de la Foguera Avinguda de Loring-Estació, l’any 2017.
Conec Agustín Medina Ramos, un dels majors millors estudiosos actuals del món de les Fogueres de Sant Joan, des de fa la fredolina de trenta-cinc anys. I va ser, com no podia ser de cap altra manera, a l’Arxiu Municipal d’Alacant on entrara a treballar el 1982.
Aquella vella estança dels baixos de l’Ajuntament, que dóna a la plaça del seu nom, al pòrtic consistorial esquerre per la part posterior al carrer Major, d’aspecte ‘barogià’, instal·lacions caduques i una olor d’humitat d’ombrívol claustre monacal, era el meu lloc habitual de jove historiador que escodrinyava en lligalls i periòdics d’antany a la recerca de la dada precisa per a escriure els meus articles i primers llibres.
En traspassar aquella desballestada porta de fusta, sonava una campaneta immediatament se sentia al lluny una veu ferma que cridava, passe! Era la de Vicente Samper Grao, de xicoteta estatura i ample bigot, ajudant de l’arxiver municipal, Augusto Fresneau Saorín, que passava les seues hores llegint diaris instal·lat sobre una tarima que l’elevava de la resta d’investigadors allí presents.
Vicente tenia dos fills, Asun i ‘Curruco’, condeixeble meu al Col·legi dels Germans Maristes, conegut per aquest apel·latiu afectuós. Repartia els seus amors entre la família, el Crist de la Bona Mort i el Japó, país del qual ho sabia quasi tot, inclòs l’idioma, fins al punt de paréixer que se li havien apaïsat els ulls com als nipons.
Home del règim franquista, havia combatut a Rússia amb la División Azul quan l’elecció del socialista José Luis Lassaletta Cano com a primer alcalde de la naixent democràcia, em deia d’aquest que havia sigut un fervent militant d’Acción Católica, i son pare, falangista.
-Xiquet, m’han posat un ‘roig’ per a vigilar-me –em va dir un dia quan es va assabentar que havien designat un jove funcionari sindicalista de trenta anys per a ajudar-lo. Aquest era Agustín Medina, llavors militant ugetista. Ambdós, excel·lents persones, van acabar tenint-se un enorme afecte mutu fins a tal punt que Vicente em va comentar una vegada que el volia quasi com a un fill.
En aquell arxiu el que destacava a la vista era un anyenc paper emmarcat on figurava el llistat de documents més importants per a salvar en cas d’incendi com el llibre de Privilegis atorgat per Alfons X el Savi o el pergamí de la concessió del títol de Ciutat a Alacant per part de Ferran el Catòlic, el 26 de juliol de 1490.
Per allí hi havia alguns vells arxivadors que mai vaig veure utilitzar. Quan li sol·licitaves algun periòdic antic, Vicente Samper es tirava la mà esquerra al front i mussitava: “Això està per ací”. Agafava una enorme escala de fusta
Portada del Llibret de la Foguera Avinguda de Loring-Estació de l’any 2017 “Passió per Alacant”, realitzada per Daniel Raspeño.
grisa amb rodes, la traslladava al lloc exacte, pujava els escalons necessaris, elegia el tom requerit, cridava un va! el deixava caure, verídic, alçant sovint una polseguera que em feia comprendre el perquè a aqueixa bata blava que portava se l’anomenava guardapols.
Qui es pot imaginar que un espai tan poc romàntic fóra l’escenari on vaig conéixer la que després seria i és la meua dona. Va ser el 24 de novembre de 1982. Va entrar aquella brillant llicenciada en Medicina acompanyada d’un conegut de Vicente Samper amb l’objectiu de sol·licitar consell perquè buscava un tema per a la seua tesi.
-Puc intervindre-hi? –vaig dir literalment; i des de llavors dura feliçment la intervenció. Li vaig proposar investigar sobre una d’aquestes dues figures de la medicina alacantina: el psiquiatra viler José María Esquerdo Zaragoza l’hematòleg crevillentí Francisco Mas Magro. Del primer, la seua documentació estava a Madrid pel que fa al segon, coneixia la família, per cert emparentada amb l’arxiver Fresneau, havia escrit sobre ell i havia organitzat un homenatge amb motiu del centenari del seu naixement el 1979, resultant de molt fàcil accés tota la documentació inèdita sobre el personatge.
Per desgràcia, aquell catedràtic d’Història de la Medicina el nom del qual no vull recordar, va menystindre la labor d’aquell metge i va menysprear els seus estudis sobre el caràcter víric d’algunes leucèmies que el va portar a ser candidat al Premi Nobel el 1953, que no va aconseguir per les enveges que va suscitar la proposta entre els seus companys espanyols.
Agustín Medina va ser testimoni directe d’aquelles trobades amb qui en dues setmanes era la meua nóvia i de la labor posterior que faria, ajudada ocasionalment per mi, en la recerca de documentació sobre l’epidèmia de grip de 1918 a Alacant, que va ser el tema alternatiu.
Avançant el temps coneixeria jo un altre Agustín Medina, cosí seu, bibliotecari que fóra de la facultat de Filosofia i Lletres, home també molt afable,
difunt per desgràcia a molt primerenca edat. I el nostre Agustín em parlaria per al meu llibre, Alicante, 1939, d’un avantpassat seu, anomenat Francisco Manuel Medina Tomás, masover de la finca ‘El Vasallo’, també denominada ‘La Capilla’, als voltants de la Santa Faç, home devot conegut pel ‘Pandorgo’, que va tindre una actuació essencial poc coneguda en la salvació de la relíquia quan el saqueig i l’incendi del monestir al començament de la guerra civil, el 26 de juliol de 1936.
I des d’aquells anys huitanta, set lustres d’amistat a l’ombra del nou i flamant arxiu del carrer dels Llauradors, ara molt faltat de personal, al front del qual han estat María Jesús Paternina Bono i actualment Susana Llorens Ortuño.
Agustín ha anat guardant els meus nombrosos escrits publicats, hem comentat temes foguerers, amb la sort de qui sap molt i té fàcil accés a tot el fons gràfic i imprés de les Fogueres, indagant i escrivint llibres i articles amb el seu company de fatigues i bon amic comú, Santiago Linares Albert, formant un tàndem precís.
A ambdós, llicenciats en Filosofia Lletres, els deuen els districtes de fogueres un sòlid reconeixement de gratitud perquè, encara que diguen que la seua obligació és atendre a tot el món, s’han bolcat a ajudar tan amablement com eficaçment els que s’han acostat fins allí a la recerca de dades sobre les festes del foc del seu barri. Quants articles de ‘llibrets’ s’han publicat gràcies als consells d’Agus Santi. La Federació els hauria d’organitzar un homenatge que hauria de ser tan sentit sincer com aquest que ací, gràcies a la foguera d’Avinguda de Loring-Estació, li he rendit a Agustín Medina, un expert coneixedor també de les falles valencianes a les quals dedica dies de contemplació per Sant Josep, amb la sort de comptar amb el complement perfecte de Marilín, la seua dona, que igualment ama aquesta festa entén bastant dels seus monuments efímers.
Només un sentiment ens mou, només desitgem que la llum i la festa es faça.
Hi ha moments en la vida en qué assumim un especial sentit de la responsabilitat. Nosaltres creiem haver-la sabut asumir dignament durant aquest exercici fester, la presidencia d’aquesta gran foguera.
Volem tramsmetre-vos els nostres sentiments que continua havent-hi moltes raons per a conservar la il-lusió, per a mantindre’s ferms i confiar en nosaltres. Ho dic amb l’ansia de qui vol conservar la força necessària per a enfortir en tots els vostres cors la idea d’una comissió unida, la voluntat d’enfortir els llaços d’amistat que tant ens han caracteritzat, i la necessitat de prestar un major respecte a les nostres tradicions, que han anat passant de generació en generació per a fer més gran aquestes festes que tant ens uneixen ens fan gaudier al llarg d’aquests 30 anys.
Als nostres companys de comissió, vull dir-vos que estarem sempre al vostre costat i que tractarem, en la mesura de les nostres forces, de mantindre’ns en la mateixa linia i amb el mateix esperit de treball. Moltes gràcies a tots i per tot.
Finalment, només ens queda desitjar a tots el que d’una manera o una altra estan vinculats a la nostra foguera, que en gaudisquen plenamente, que puguem continuar treballant junts, amb l’objetiu d’aconseguir que Loring sigua cada vegada una foguera admirada.
Bones festes de fogueres, i feliç 30 Aniversari.
Foguera Avda. de Loring Estació
ELSA CECILIA SEMPERE I PANTOJA JUAN CARLOS GARCIA I BERENGUER
Castelló Hernández - Patricia Asensi Marcos - Pere Martinez Ruiz - Rafael Andreu Server
Raquel Quiles Pérez - Roberto Esquitino Álvarez - Santiago Linares Albert - Víctor
Manresa Bernabé - Víctor García de Marina López
Adriana Argilés Martínez - Alines Duru Mira - Anna Esquitino Pantoja - Asier Portes Cartagena - Altea Castelló Baptista – Candela Álvarez Beltrán - Candela Pérez Domingo Cayetana García Compañ Santos - Cristhian García Berenguer - Carlota Flores Olmos Daniel Martínez Asensi - Elsa Aguilera Valero - Elsa Cecilia Sempere Pantoja - Federico García Compañ Santos - Inés Moreno Fajardo - Irina Cuartero López - Julià Castelló Baptista - Lola Portes Santana - Lucas Portes Santana - Lucas Navarro Morejón Mar Raspeño González - Manuela Flores Olmos - María Varó Almira - Mía Esquitino Pantoja Oliver Navarro Morejón - Paula Gómez Tarrasa - Rocío Aguilera Valero - Sara Sogorb López Sofía Carazo Esquerdo - Sofía Martínez Asensi - Thiago Galváñ Martínez - Victoria Masedo Soriano Catalina Bonilla Patón - Lucía Carazo Esquerdo
��PR���IONI�T�
CategoríaSegona|Foguera
OBRA DE PAU SOLER I MARCHANTE
Joaquín Santo Matas
EXPLICACIÓ I RELACIÓ DE LA FOGUERA
"IMPRESSIONISTA"
PER ISIDRE-VICENT LOPEZ CRUZ
El tema que té enguany nostra foguera recorda aquell estil, un tant ya antic, a on els pintors en viu ningú fon ric pintant la llum del Sol en gran manera.
Van viure de pintar la llum del dia en coses populars, factor crucial, el nostre bon artiste, d’especial, nos plasma bellament i en simpatia.
De molt diverses formes nos presenta uns quadres coneguts com en la fira, d’eixant impressionat a aquell que els mira, en tant de colorit ¡quasi reventa!
Yo t'acompanyaré sense protesta, com cicerone que mostra lo que pot, explicant lo que deu, que mai és tot, sent digna d'admirar la seua gesta.
Pas a pas t’aniré donant la pista d’allò que la foguera dir-te vol, escenes conegudes, sens control, que dia i nit tenim sempre a la vista.
Impressioniste aquell que treballant alcance captivar, ¡che d’impressió!” buscant capciosament tota ocasió de traure bon profit impressionant.
Voreu les quatre coses i ninots que Pau nos ha plantat en la foguera, mes calla i no protestes, ¡més que haguera!, quedant impressionats … ya quasi tots.
Trobem una figura alta de dòna d’aquelles que recepten els bons meges, que anima el cos de l’home i tu enveges a tots impressionant per ser… tan bona.
Mes no la trobareu en cap botiga, puix yo no havia vist mai en ma vida, remat tan acabat sent l’elegida per tant d’impressionisme en la...
Sabem tots que la dòna es-cultural, encara que no siga simbòlica, i a voltes comportant-se diabòlica pintant-se maquillant-se més del normal.
Vejau-la sense pressa ni demora seguint les directius d’este llibret, mireu-la sens descans que be l’ha fet per ser impressionant i seductora.
Voreu ací de bones… i millor escenes trastocades al complet per tal de que el jurat, sens mala llet, li done el primer premi al seu autor.
Per no perdre detall, l’artista em diu, passeu per les escenes en tot el sol per que t’agraden més, que és com ell vol, aixina impressionar que és el motiu.
IMPRESSIONISTE D’ANTIC EL POLÍTIC FENT-SE RIC. Quan comença la campanya passeja per les ciutats i els pobles més oblidats de nostra volguda Espanya per a buscar a qui enganya.
El treball impressioniste fent veritat la mentira, de promeses fa la tira com un gran ilusioniste pero jugant… al despiste.
Els drets respectarà, diu quan el vot li demana, i a la primera semana lo promés ya no farà i a tots impressionarà.
Als treballadors els diu que a tots va a pujar els sous, després se toquen… les nous fent més soroll que fa el riu al ser… reivindicatiu.
Va prometent millories fent un món impressionant, més després, en acabant, troben mils d’anomalies quan governa quatre dies.
¿He dit ací governar?
¡Cavallers, ya l’he clavat!
Per a això l’han nomenat, ¡mes no!, lo que fa és manar al mateix temps que enganyar.
Diuen que és un mal antic, estant la gent convençuda que no trobaran ajuda a voltes perden l’amic per voler fer-se prou ric.
Com tot se queda per fer, quan s’acosten eleccions, tornen a donar lliçons de cóm deurien de ser els que salven a l'obrer.
Passen penes i fatigues per convéncer al votant a qui han estat defraudant al temps que estaven fent lligues pagant a quatre amigues.
Els cacaus damunt la taula de tot el poble sancer per a pagar el plaer de qui ara se fa el maula puix no té d’home paraula.
Acabant el primer any algú d'ells, un poc cabestres, impressionen fent de mestres ensenyant cóm fer prou dany a l’Estat en dos trimestres.
Mentres chuplen ells del pot armant-nos un embolic, es mirem nostre melic al temps que volen el vot omplint més encara el pot.
Es queden els jubilats com a sempre en un oblit, perque res d’allò que han dit han complit aquells “honrats” quedant de nou defraudats.
És un art l’impressionisme del polític actual que ya troba tot normal, aplegar a un organisme tan sols contant-nos un chisme.
Mes el poble del carrer no está encara convençut que mil voltes ha fotut el polític a l’obrer prenent-lo per belloter.
De moment no té remei ya que a ningú dels partits votem els majors units per a crear una llei que nos tracte a cos de rei.
ÉS IMPRESSIONISTE L’ART
QUE VOLEN DEIXAR APART. Quan comença la quadrilla a passejar per l’arena de segur veus en l'escena l'impressió de la taquilla.
Aquell senyor empresari, home de puro i del bou, per tal de guanyar-se un sou se sap tot l’abecedari.
A un torero ha contractat perque diu porta en les venes sanc de valent fent faenes i vint “rabos” ha tallat.
En el nom ha omplit la plaça en un fum d’aficionats i els tendits abarrotats de una gent que no té traça.
Són els guiris estrangers que mai saben si está be o mal la faena, ¡che!... mes se deixen els diners.
Quan s’obri el primer portó eixint el bou en un bot, agarra el gran batistot i s’ha acabat la funció.
De presa i de correguda té que vindre la Creu Roja i la dòna es torna boja davant de tanta moguda.
Al bou, hi ha moltes vegades, que les banyes li han tallat per tindre garantisat que no pegarà cornades.
Al ganader l’empresari paga el bous a preu de carn, fent-li al pobret un escarn en un negoci precari.
Als criadors els obliga, per a comprar-li els seus bous, que els animals portes jous perdent força com ell diga.
Per a guanyar als postors cuidarà dels principiants, sobre tot dels debutants per a fer-los matadors.
Pocs entesos en el Sol dels que solen demanar que sàpien be torejar, no els trobem ni en un cresol.
Impressiona el nou cartell que l’empressari presenta, en tres “figures” rebenta l’escalafó, segons ell.
Com no té nocions ni ofici, el seu fracàs és un fet, es queda tot clar-i-net ficant el fi a l’inici.
Des de “El Tino” en gran valor, a “Pacorro” i “Caracol”, que la mort plenà de dol, se’ls recorda en molt d’honor.
Una saga de solera és la dels grans “Manzanares”, quan vestida d’alimares la nostra afició venera.
IMPRESSIONEN FÒRA I DINS ELS TORERS ALACANTINS.
Entre els jóvens valencians bons toreros a montó, primers en l’escalafó sempre tinguérem abans.
D’Alacant, podríem dir, que han deixat molt bons recorts els toreros vius i morts que el seu nom han fet lluir.
Treballant sense descans aplegaren a figures, conservant les sòrts més pures d’aplausos trencant les mans,
En nostre Alacant taurí tenim varies dinasties, alcançant els nostres dies sense aplegar al seu fi.
Del seu arriscat ofici del capot la muleta hi ha una llista prou completa que no té cap desperdici.
No s’oblidem dels “Esplá”, que alcançaren fama glòria, guardant tot lo món memòria dels famosos mà a mà.
Ara tenim atres nous novillers i matadors, banderillers seguidors dels grans triumfadors en bous.
Impressiona el seu futur que està en mans de l’afició, ya que la seua ilusió és triumfar en art tant dur.
Qui no conega l’història dels toreros valencians, que lligga, sense descans, quànts alcançaren la glòria
ELS IMPRESSIONANTS LLIGONS ALS JÓVENS DONEN LLIÇONS. Gojant el vellet «Travolta» en la discoteca nova, se veu jove una atra volta i ballant vol fer la prova.
Ell s’apropa fent el maula a la chica més rebona, i com no solta paraula se li oferix la chicona.
Li cuca un ull i somriu com si estiguera encantada d’allò que el vellet li diu en sa cara ilusionada.
Per fi ixen a la pista ¡sense consultar ni res!, ella té un cos de corista i el del vell… ¡no dona més!
Quan porten dos balls als cos, ella vol que la convide, arrimant-se al mostrador el vell no vol que l’oblide.
Comença en les batalletes del seu temps de joventut i la chica fent manetes el deixa ya més que a punt.
Puix tant de pegar la volta parlant d’allò que tenia, la chicona desimbolta reconeix l’anatomia.
Ell era en tot el millor, sobre tot en el canut, un joc a on el seu vigor deixava el cos abatut.
La chica ya té darrere l’orella tota la mosca, quan parla de temps arrere veu que se passa de rosca.
Diu que plantava el canut i tirava sens mirar, molt segur convençut de que ell anava a acertar.
Diu que ho feya cada dia sense importar la companya, puix ell sempre apunt tenia tot l’armament de campanya.
Al vore-lo desgastat que es troba el pobre vellet, sols pretent del jubilat que li aporte algún billet.
En un potent joc de cames la joveneta el desfa, no pot jugar a les dames puix ya no aguanta l’aixà.
Sols mirant el seu aspecte es reconeix el deliri d’este vell, que en molt respecte, parlant és tot un martiri.
Impressiona en la conversa donant als jóvens lliçons de quina forma perversa ell era el "Rei i dels lligons".
Manejava la lligona en artística maestria, no té prou testosterona per a tanta fantasia.
IMPRESSIONEN EIXES DONES
QUE PRESUMIXEN DE… BONES.
Trobarem algun llector que pense que a la donzella vol portar-la el seductor al catre a fer l’amor sense passar per capella.
Arrimant la safanòria, com ella porta un vestit en volants i en tanta història, el chic pert tota la eufòria se mostra acovardit.
Perque ad ell lo que li pica està dins dels pantalons, mes que es faça el plorica el cos ben fet de la chica està molt llunt dels... caixons.
Té unes atres intencions el chicon de la caraça, vol, pegant uns “chupletons”, beure sanc a borbollons com vampir de pura raça.
Per darrere se subjecta fortament per la cintura, d’una forma molt correcta mes de manera directa arrepreta sa figura.
Ell acosta subtilment els seus llavis al llarc coll de la jove, i la gent pensarà molt malament la resta del desenroll.
Ara me ve a la memòria lo que vixqué Motoret en la seua trayectòria, al no tindre escapatòria abans de fer-se vellet.
En ocasió d’un curt viage que en carnestoltes va fer, se’n va dur en l’equipage la roba d’un personage que volia sempre ser.
Es va mesclar en la gent que per la ciutat anava, i com sol ser prou corrent sense perdre ni un moment trobà a dòna gens fava.
Darrere d’aquells disfrassos cap persona sap qui era, pegant ell milers de passos, mes d’abraços... més be escassos i de forma prou fullera.
Al final trobà parella i en deixar un poc de temps, va fer-li una cosquerella ficant la mà per l’aixella sense cap de contratemps.
Com una cosa du a una atra i als dos allò agradà, com li passà a Cleopatra, oblidant-se del geriatra, va passar lo que passà.
Motoret buscà un hotel a on acabar be la festa per complir el seu anhel, i a l’estar el dos a pel, tenien els dos... ballesta.
La dòna no era una dòna, era un “guapo” travestit. Motoret buscant chicona la va fer casi redona si apleguen juntets al llit.
I és que la gent molt despista en tant i tant destarifo, en la més bella “corista”, si no tens tu molta vista, te pots trobar un bon “grifo”.
IMPRESSIONISTA ÉS LA DÒNA
QUE EL NOSTRE ALACANT PREGONA.
És la dòna alacantina la que a tots fa sospirar, siga casada o fadrina, vestida de seda fina per la Rambla al desfilar.
El glatir del cor s’altera quan reblida d’emoció, goja de la primavera, foguerera o barraquera, en la festa del Patró.
Ha segut un any d’espera treballant en el Casal per a la millor foguera o barraca bacorera del gust de tot personal.
Aquella que dur treballa als quatre vents fort proclama que en el cel blau se retalla esta Festa de gran talla, el seu amor és com flama.
Té la fragància de rosa d’este alacantí jardí, enchisadora i fermosa, com a dòna virtuosa en estil més que diví.
¡Cavallers, açò és de veres! Són mostra de galanura, que es mouen com les palmeres que abaniquen les fogueres, qual purna buscant l’altura.
Els que en un himne inspirat, viril, harmoniós, vibrant, a la Pàtria estem cantant les glòries que havem donat.
Els d’ingeni, l’optimisme humorisme popular, que fogueres fem cremar per atraure més turisme.
Els que donem prou treball, mes que algú nos done canya, els del paraís d’Espanya… que no fem cap esgarrall.
Els dels tallers artesans que pinten i fan brodats o deixen representats els ninots fets en les mans.
IMPRESSIONANT DUR AVANT NOSTRE AMOR PER ALACANT.
Som els hòmens de Valéncia fidels, festius mes honrats, que semblem abandonats mes lluitem per l’excelència.
Els que enyorem la terreta quan d'ella estem alluntats, els que ajuntem voluntats quan atres fan la punyeta.
Que quan Alacant se troba en perill de naufragar, la gent per a demostrar lluita com heu fa la lloba.
Peleant, puix no es doblega la nostra Real Senyera flamejant per la costera, per la montanya i la vega.
Que van junts en eixa tela el groc d’or dels seus tesors, el roig de sanc, blau d'amors onejant com una vela.
Que un regne maravellós nomenat com a Valéncia porta dins la seua essència d’este poble afectuós.
D’Alacant Castelló se juntem als de Valéncia per a fer ací presència com hòmens d’abnegació.
És la meua obligació, repetir sense descans, que els grans hòmens valencians són dignes d’admiració.
I als que són de l’Avinguda foguerers, és evident, molta enveja els té la gent d’una forma mereixcuda.
IMPRESSIONEN A TOTHORA AQUELLS QUE NOS DEIXEN FÒRA. Si es fixeu en el caixó que estan acabant d’obrir, de dins voreu van a eixir artículs d’importació trencant tota tradició. Sense fer molt de soroll, al més dur el tornen moll, trobant-ho tot com normal, productes del món mundial falsificats tot un toll.
N’hi ha que ficar una rella per a parar lo importat ya que hi ha gent que ha comprat com una gran maravella, lo de fòra, fent-nos “mella”. Fiqueu el producte al nas per comprovar, fent repàs, mes que algú no se ho crega, al final ell se carrega el comerç en un “tris-tràs”.
Captivats per l’exotisme d’allò nostre s’oblidem, i és que s’estrangerisem be per lucre o esnobisme disfrassats de nou cultisme. Fins nostra llengua se’n va i la prova la tindrà si per Valéncia s’asoma escoltant un nou idioma diferent al valencià.
Ells han aguardat molts anys per al valencià desfer ensenyant el seu deler, causant a montó de danys caçant-nos en paranys.
L’Acadèmia, que és Real, ha ocupat un deslleal venent-la per un grapat de “mongetes”, ben pagat el traïdor tradicional.
Impressionistes sens mida a cada moment que passa, mes en Valéncia ya és massa aguantar cada “parida” de la gent d’esta partida. Qui se vullga separar ad ell li puc espentar, desijant-li molta sort, perque sobra més d’un bort que nos vol “aborregar”.
Yo pense , crec que correcte, que a gentola d’esta classe n'hi ha que donar-los el passe, per a que en el seu proyecte se’n vagen llunt, pero recte.
Puix seria una empastrà no se’n foren més allà de tot lo bo que aglutina nostra terra alacantina ¡Aneu-se’n a fer… safrà!
IMPRESSIONISTE ÉS QUI VOLA EN UN FALCON DONANT BOLA.
Creuant els núvols del cel un personage de gel marcha dins d’un avió en totes comoditats, junt a algunes amistats, va de viage o d’excursió.
Jamai havia somiat tot lo rebó que ha gojat des de que ell sap la manera va conseguir d’alguns borts que per mig d’oscurs acorts fer-se en Espanya sancera.
Passant damunt de la mar ad ell li agrada volar en un Falcon no llogat, mentres del poble se riu en el Palau a on ell viu al vore lo que ha alcançat.
Voràs volar un pardal per nostre espai nacional en un preciós avió perque ad ell açò li atrau utilisar l’aeronau per tal d’anar d’excursió.
Recorre el món al tum-tum omplint el cel negre fum de gasos contaminants, puix l’agrada viajar i volant nos va a ofegar sent nosatres els causants.
Com president del govern, un lloc que no será etern, pot viajar a racons que mai havia somiat, en cartell de “Tot pagat” pels espanyols per… caixons.
Mentres Espanya s’afona tan sols defén a la dòna i a la població castiga sense prestar cap d’ajuda a la població abatuda, que ya està fent “coll de figa”.
Com no canta este pardal, mantindre-lo ya no cal, perque davant del desastre que ha patit nostra regió, en el més trist abandó nos va deixar el pollastre.
Mirarem a atre costat per no vore la maldat d’este nefast personage, que promet lo que no té i ad ell li para tot be víctima d’un greu chantage.
Per seguir en la poltrona fins se riu de la Corona pactant en uns delinqüents, perdonant eixes maldats comeses acaudillats per gent en antecedents.
Com és un pobre diable fort s’agafa al primer cable que l’oferix qualsevol, siga del color que siga, per a continuar fent lliga fotent al pobre espanyol.
Diuen que pardal que vola deu anar a la caçola i este tipo és bon pardal que be sap aprofitar el càrrec per a… volar i endur-se’n un bon jornal.
Mes com el temps tot lo cura i gent de més molta altura ha caigut com del terrat, s’acabarà el viajar quan el deixen d’aguantar… mes tindrà el renyó forrat.
Vorem a este impressioniste, mediocre basketboliste, sense usar cap avió, practicant lo que proclama, no passant-se per baix cama el futur de la Nació.
SENS VOLER IMPRESSIONAR, AÇÒ ESTÀ APUNT D'ACABAR
I ARA HO TENEN QUE JUJAR.
Sense deixar de rimar els versos en consonant, el llibret s’està acabant per a poder-ho editar.
He volgut ací exaltar un gran art impressionant que al món va estar encantant ara no es vol valorar.
Ya teniu en el paper lo que l’artiste vol fer per guanyar una medalla.
Impressionats a diari, mereixem l’extraordinari si el jurat aixina ho falla.
Si algun no té confiança en que tornem a guanyar, que s'aclame a l'Esperança. no deixant-se impressionar.
ISIDRE-VICENT LOPEZ CRUZ
����N�I�L
CategoríaPrimera|Foguerainfantil
OBRA DE CARLOS HERRERO I MURIA
Joaquín Santo Matas
EXPLICACIÓ I RELACIÓ DE LA FOGUERA INFANTIL
"ESSENCIAL"
PER ISIDRE-VICENT LOPEZ CRUZ
“ESSENCIAL” ÉS EL LEMA QUE S’HA
TRIAT PER A QUE SE CALFEM NOSTRE “TERRAT”.
Nostra foguera enguany ací presenta mostrant un bell conjunt fòra de mida, un montó de ninots, ¡quasi rebenta!, dels assunts essencials de nostra vida.
(A l'artiste un chiquet para i pregunta, ¿De qué va la foguera?, ¡ni ho barrunta!
Voreu, si se fixeu, que té un toc festiu per ser per a quí és, molt infantil, ensenyant-nos a tots allò que diu escena per escena en gran estil.
(El seu proyecte Carlos ha resolt, mes a mi en un problema m’ha envolt)
El tema que tenim és complicat per a clar explicar-ho als més menuts, puix tot queda bonico ací plantat difícil de comprendre en uns minuts. (Un grandíssim llibret tindre que escriure pensant que m’han deixat la ploma lliure)
En ella trobareu coses de ciència, moltes situacions que queden bé, si llegiu el llibret en prou paciència deprendreu al remat algú també.
(Per això yo demane, volgut llector, que ho lliggues servint-te d’aclaridor)
Als majors els demane comprensió si advertixen folies en l’escena, puix com poeta festiu sense guió el meu treball yo crec que val la pena. (Com músic que no sap que és l’harmonia, comence a consultar a on Google envia)
Deixeu-me treballar a mi manera, jujant-me quan acabe el meu treball explicant-vos be vostra foguera i mirant-la d’espayet de dalt a avall (Tindrem que estar atents i en ulls oberts i aixina acabareu sent uns experts)
Primer i principal, és lo Essencial, tindre a temps un bon guió per a explicar en molta claritat lo principal que vol ell en molt d’art representar. (Faré l’explicació d’esta foguera que és motiu essencial, tota sancera)
“Mes Sancho en els artistes topetàrem” puix tenen que plantar alguns les falles, i moltes voltes els poetes es cansàrem demanant-los els guions o trencant palles. (Nos tenen oblidats tots els artistes,puix pensen que els poetes som egoistes)
I en tota la foguera trobareu que el nostre jove artiste sol pretén donar-vos més cultura, en forma breu, ampliant coneiximents com un mossén. (Voreu notes d’humor del foguerer, en cada personage el seu quefer)
Este monument és obra de l’art que té un foguerer que en ve de fora, per tal ell de mostrar solament part d’eixe molt de saber que ell atesora.
(És la musa Essencial la que m’exhorta al tindre enguany la ment un poc absorta)
Del seu treball faré concís relat dient que significa cada escena, buscant l’explicació en varietat de versos que al remat és la faena. (Estic ya treballant en molta audàcia buscant en lo Essencial un poc de gràcia)
En ell es respira l’ambient de la Festa com un reliquiari de grans tradicions i es trenca una traca qual forta tempesta al temps que renaixen noves ilusions. (Endolcit i acorat ya no interessa, al voler tindre-ho pronte i apressa)
Apenes sens parlar mija paraula, mes reblit d’ilusió i d’esperança, em fique yo al moment davant la taula en ganes de guanyar… i en confiança. (És clar que he començat en molta altura, vorem si el acabem sense amargura)
(Potser que algun jurat, ¡queda advertit!, no trobe este llibret prou divertit, que pense que hem volgut siga instructiu per als chiquets d’enguany... alternatiu)
SÓN ELEMENTS ESSENCIALS PER ALS HÒMENS I ANIMALS.
L’aigua, la terra i el fòc són element essencials l’aire, no els vendavals, nos fan falta poc a poc.
El Bon Deu crea la Terra, separant l’aigua a un lloc per a que la gent del moc vixquera en pau i no en guerra.
Diuen que ho va fer perfecte, creant un bell paraís, mes l’home feu lo precís per a traure a tot defecte.
És més burro que Tacó volia ser com Deu, ficà la pata el peu portà la destrucció.
A tot lo llarc de l’Història el gojar li va deixar la Natura, sens parar la transforma el safanòria.
Tot lo que estava bonico fins les mateixes montanyes va desfer com alimanyes per tal de tornar-se ric.
En nom de l’Ecologia hi ha un muntó de trompellots que arrasen com terremots canviant la geografia.
Dissenyant tot un procés per a la fauna foresta alguna empresa prou llesta es fa rica en sols un més.
L’aigua la canvien de lloc, per a regar les llimeres a on hi havien garroferes sent secà fent un trastoc.
Pagarem la diablura de deixar el món a seques, quedant en les biblioteques allò que fon la Natura.
Fins el vent el nostre alé volen alguns negociar, puix pretenen ells canviar com sabis d’un comité.
Estan desfent per moments l’obra del Gran Creador sense cap de resquemor per no tindre sentiments.
Lo que fon descobriment que va capgirar l’Història va ser el fòc donant glòria per cuinar l’aliment.
Mes en el fòc poques bromes quan se torna en enemic i crema en un embolic fins les mateixes rizomes.
Tot és bo i tot és mal, segons lo utilisen quatre, puix la vida és un teatre i tot en ella... ESSENCIAL.
LO PRIMER I PRINCIPAL ÉS ANAR A LO ESSENCIAL.
Essencial és l’aigua clara en que se llavem la cara quan s’alcem per lo matí. Abans de desdejunar és necessari rentar el cos de principi a fi.
Encara que no tingues gana quan la mare te lo mana deus alçar-te del teu llit per començar l’aventura sense fer cap diablura fins que aplegue l’atra nit.
Tinc que dir-vos als menuts que un líquit als pocs minuts ha d’eixir per nostra aixeta, puix per tots és conegut que tens que deixar eixut l’interior de la bufeta.
Després hi ha que netejar l’inodoro fent brotar un chorro de la cisterna i completar el procés, per no deixar als demés eixa materia puderna.
En la cara ben llavada, pel matí o la vesprada deuràs rentar-te les dents i llavar el teu raspall en acabar son treball de netejar uns moments.
Recomanen tindre mida en allò que dona vida i que no és més que eixa aigüeta a qui no donem valor quan gastem eixe tesor per ser tan sols… ¡aigua neta!
Aigua que corre pel riu i que a vegades nos diu que no ocupem el camí que li marca la Natura, passarà forta factura canviant el nostre destí.
Perque en l’aigua ningú mana, va per a on dona la gana, de quant en quant s’estorrufa fent a montó de destrossa, portant-se gent a la fossa si algun foll obri l’aldufa.
Més o manco açò ha passat en terreny abarrancat de la volguda Valéncia, quant la ment d’algun expert es va deixar mig obert un pantà. ¡Ché que indecència!
Gràcies a la germanor de la gent que té bon cor s’està fent allò que es pot, sempre será menys que es vol en mig de plors i de dol mentres algú no fa un brot.
Ací ha segut lo essencial demostrar lo fraternal que és la gent, eixa senzilla, que va acodir en ajuda de la població abatuda treballant per la “patilla”.
D’eixa tropa formant part, menejant pales en art, acodiren tots en colla a llevar montons de fanc, demostrant tindre una sanc que la roca torna en molla.
S’ha donat una lliçó de cóm se fica en acció quan a un germà li fas falta, mentres li donen l’esquena els que no están en l’escena perque tenen molta… galta.
SI LA TERRA ÉS ESSENCIAL… QUE MOS SERVIX DE CAPÇAL.
Es trobem en la foguera atre essencial element que mos servix de sustent tal com als cucs la morera.
És lo nomenat com terra, que Deu separà del mar quan el món Ell va crear sense martell, claus ni serra.
No va necessitar mans, tot ho va fer la Paraula, sense plans damunt la taula d'a on res n’hi havia abans.
Per ser Ell Tot Poderós, heu va fer tots en sis dies, donant llum a les ombries fent-lo un jardí venturós.
Era el Jardí Terrenal que cridaven Paraís allà a on no era precís treballar per un jornal.
Tan sols estirant les mans tenien lo que volien, Adan i Eva no patien malalties com a humans.
Tot era pau i diversió fins que aparegué el Dimoni com una serp el Butoni conseguí la perversió.
El Pecat Original va llançar-ho tot per terra escomençant una guerra per tot lo que era essencial.
Terra per a cultivar creïlles i pimentons per tindre obligacions si ara volien menjar.
Terra per a fer-les cases a on poder-se refugiar quan cansats de treballar mostra la Lluna les fases.
En el calor de l’estiu, o en la fredor de l’hivern hi ha que buscar lloc intern per a seguir estant viu.
I aplegaren els conflictes per la terra dominar, que alguns se volen quedar per ad ells i els seus adictes.
L’avaricia sense mida que des de l’Etat de Pedra ha anant pujant com fa l’hedra buscant guanyar la partida.
Acumulant camps i terres engrandint les possessions, fent anar agenollons a uns atres per quatre ''perres''.
En lo gran que és nostre món viuríem de maravella com la primera parella no enfadant-se ni un segon.
ELS NOSTRES PARCS NATURALS SÓN D’ALACANT ESSENCIALS. Nostra terra és un regal que podem tots compartir, si algú no la vol fregir aprofitant lo essencial destrossant lo natural.
Chiquets, segur que sabeu que tenim parcs naturals protegits plens d’animals que nos donà el bon Deu per tractar-los com se deu.
Mostrar els nostres tesors com el del Penyal d’Ifac a on se va pegar un bac u que mirava als voltors atres pardals voladors.
Està ple de visitants el Parc del Mont del Mongó, en abrupta elevació, plantes com els Cards de Sants són les més interessants.
A La Font Roja s’anem, en terres de l’Alcoià, d’aquells que tenim a mà el millor que trobarem sempre que tots el cuidem.
El Fondo és parc natural que conta en moltes salines, que es plena en aigües marines sent una joya visual, per als veïns d’Eilg, ¡vital!
Els amants de les senderes en Pego-Oliva passegen junt animals que es menegen per La Marjal, que és de veres, refugi d’aus volanderes.
Aplegant a Santa Pola se trobarem Les Salines en aigües diamantines, la gran salina espanyola en flamencs sens tovallola.
Vorem l’Estany de la Mata, llacunes de Torrevella, formant una maravella a on el sol brillant esclata produint la sal més grata.
Vos convide a passejar per la Serra de Mariola a on les flors fan una estola donant pena de chafar, lloc propi de venerar.
Està la Serra Gelada molt propet de Benidorm a on la gent descansa i dorm despuix de ser visitada pel matí o la vesprada.
Gent de totes les edats acodixen a bandades com si foren embaixades dels països alluntats als nostres parcs reservats.
Lo primer i principal que vos demana l’autor és que porteu sempre al cor els parcs, perque algún pardal no els considere essencial.
¿ES TRACTAVA D’UN INVENT O FON UN DESCOBRIMENT?
Ara fa ya molt de temps, els primers antepassats caminaven per la Terra, a fosques mig arrastrats puix el fòc no era una cosa pròpia d’aquells veïnats per ad ells com sí ho és els que ara estem prou cremats.
De fet, molts anys varen viure i es varen alimentar sense ell, que suponia, el no poder-se calfar i no per poder subsistir, tan sols podien menjar aliments crus digeribles, com frutes o vegetals.
Una volta que els humans varen poder cuinar, despuix que varen dependre el nou fòc a controlar, per molt diverses coses vam poder utilisar per a calfar-se en les coves i a les feres ells aüixar.
Per això l'us d’eixe fòc una fita va marcar en l'evolució humana, pero, ¿quí ho va inventar?
¿Se pot dir que fon invent o l’home se’l va trobar? ¡Va ser un descobriment d’algun parat per… mirar!
La resposta a esta pregunta és NO, lo que va passar va ser que els antepassats varen dependre-lo a usar. Deveu tots de tindre en conte que no havien vist abans eixa cosa lluminosa en que es podien cremar.
I va ser en un incendi, un incendi natural, quan descobriren el fòc aquells primers sers humans i el controlaren conscients, al mantindre-lo en les mans, des de llavors eixe entorn un canvi va provocar.
La relació en el fòc és difícil de datar, el control del fòc perpetu entorn de fa un milló d’anys quan poblava nostra Terra l’Home Erectus, eixe humà que va observar els incendis per fenòmens naturals.
Varen controlar el fòc per a poder cuinar els aliments en cocció, més segurs per a menjar, matant bactèries cucs, més al gust del paladar fer-los més nutritius aplegant a conservar.
Ya no esperaven tormentes ni incendis accidentals, l’Home Sapiens eixe fòc el començà a provocar. Poc a poc, el pas del temps a fer fòc li va ensenyar a la vegada algun neci els nostres boscs va incendiar.
Desenrollant ferramentes, fregant alguns materials com va ser la fusta seca o dos pedres fent chocar per a en qualsevol moment el fòc poder generar comprenent la combustió fent purnes per a inflamar.
Chiquets, en definitiva, no direm que és un invent, l’aparició d’eixe fòc va ser un descobriment que va arreglar-nos la vida com revolució al canviar el rumbo de nostra història per calfar-se i cuinar.
A LA LLUM DE LES FOGUERES
L' AIRE AVENTA LES PALMERES. D’una forma prou bledana trobem un atre element essencial entre la gent que quan ve de tramontana lo nomenem com a vent.
A la Terra dona vida compost per mescla de gasos puix está unflant-nos els nassos. que a voltes bufa sens mida fent-nos caure als poquets passos.
Element tradicional junt al fòc, l’aigua i la terra que bufa de dalt la serra, de ponent o de gregal a vegades vendaval.
Considerat masculí, al contrari que els demés, si el vent no bufa en excés pot canviar nostre destí movent aspes d'un molí.
És una font d’energia en la nostra societat, puix els aspes ha ampliat perque al bufar tot el dia procure electricitat.
S’ha mantingut la creència de ser l’inici de tot, necessari sobretot per a viure, diu la Ciència, com espai de l’existència.
Permet als grans i als chiquets el cacherulo empinar quan ell comença a bufar i agarren els cordellets per pegar-li estironets.
Com el millor avió la milocha va volant i els chiquets, juntets, somiant que ella porta la ilusió d' uns pilots per afició.
Més quan una ventolera més fil del carret reclama, és produïx eixe drama de vore caure a l’acera o dalt d’una bacorera.
És signe de llibertat de viure al vol, la llaugera, el perfum de primavera que del camp nos ha aplegat a la mateixa ciutat.
Expressa neutralitat, l’equilibri simbolisa, sobretot quan ve la brisa de plaja en salinitat donant-mos tranquilitat.
Tot lo que l’artiste fica dels elements essencials he explicat sens tutorials de la manera més rica si el vent no lo rebolica. Tan Essencial és la terra com és l’aire fent el vent per tal que pugam la gent llevar-li fòc a la guerra portant aigua de la serra,
ESSENCIAL ÉS EL VOLER DE TOT CHIQUET FOGUERER. Si a tu t’agrada la Festa de Sant Joan i les Fogueres deus de ser coneixedor que s’ha de lluitar de veres perque tots les reconeguen entre les festes primeres de tot lo món conegut, ya que són les més festeres en soroll en colorit aplaudint fins les palmeres.
¡Defén-la tu a on faça falta!
¡Pleiteja si és necessari!
Que mai la llancen per terra com fan alguns a diari, puix seràs bon foguerer si un chicotet comentari en contra de nostra Festa, més o manco voluntari, rebates en força i ganes en tot un argumentari.
Quan vegen com defeneu nostra Festa i les costums, aquell que sols la critica començarà a tirar fums pels nassos, els ulls i orelles untant-se el cos de betums per paréixer d’atre lloc, ya que no té moltes llums el que no vol de la Festa escoltar ni els seus rumrums.
A mi em dona molta pena que la gent més elegant, quan aplega el més de Juny, se’n va fugint d’Alacant despreciant la nostra Festa, enaltint, en acabant, carnestoltes brasilers o falles que van plantant en qualsevol lloc del món. ¡A mi m’estan defraudant!
Ni un poble ni una ciutat de nostra volguda Espanya es deu quedar sens saber que porteu dins de l’entranya l’amor al nostre Alacant, el de la mar montanya, que al momentet de deixar-ho l’alacantí ya l’estranya per la Festa de Fogueres que en tot lo món cap li guanya.
Intenteu anar al gra expliqueu la diferència fent raonar a la gent, en moltíssima paciència, d'allò que ací hem descrit dedicat a la inocència del chiquet alacantí, que sense usar violència, als atres els ulls obrir per a obrar en conseqüència.
COM EL LEMA I LA MEMÒRIA, BUSQUEM EL TRIUMF I LA GLÒRIA. ESSENCIAL és la paraula que ara té el recte jurat, de si el llibret és premiat o nos deixa baix la taula.
Més bonica que una fraula la foguera que ha plantat; Essencial és lo explicat que no s’escolta en cap d'aula.
Essencial per al poeta és aplegar a la meta d’escriure be i a diari.
Pel fòc, terra, aigua i aire no vos faré cap desaire si em doneu ¡l’extraordinari!
ISIDRE-VICENT LOPEZ CRUZ
Joaquín Santo Matas
LUCIA JUAN I RUSO
Foguera Avda. de Loring Estació
�ELLE�� IN�ANTIL
JULIA CASTELLO I BAPTISTA
Joaquín Santo Matas
Foguera Avda. de Loring Estació
�AME� D HONO�
ALBA MOLINA I FERNANDEZ LEIRE BORDERA I LLORET
Joaquín Santo Matas
Foguera Avda. de Loring Estació
LUCAS NAVARRO I MOREJON ESTENDARD
�A�RINE�
ELSA AGUILERA I VALERO ALMUDENA RODRIGUEZ I LOPEZ
Foguera Avda. de Loring Estació
Foguera Avda. de Loring Estació
DIVENDRES 6 DE JUNY
A les 19.00 h. Homenatge als Foguerers i Barraquers (Plaça d’Espanya)
A les 19.30 h. Desfilada del Pregó (Plaça d’Espanya)
A les 21.00 h. Pregó de Fogueres (Plaça de l’Ajuntament)
A les 23.00 h. Festa del Pregó (Zona Volvo)
DISSABTE 7 DE JUNY
A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)
A les 19.00 h. Desfilada del Ninot (Plaça dels Estels)
DIJOUS
19 DE JUNY
A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)
A les 18.00 h. Plantà de la nostra foguera infantil amb Carlos Herrero
DISSABTE 21 DE JUNY
A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)
A les 18.30 h. Ofrena de Flors a la nostra Patrona
Joaquín i les seues Fogueres
DISSABTE 14 DE JUNY
A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)
A les 18.30 h. Entrada de Bandes i Desfilada de Comissions (Plaça dels Estels)
DIVENDRES
20 DE JUNY
A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)
A les 18.00 h. Plantà de la nostra foguera adulta amb Pau Soler
A les 22.00 h. Sopar de germanor amb coca amb tonyina i bacores
A les 00.00 h. Visita amb el Turibús per les Fogueres Especials
DILLUNS 23 DE JUNY
A les 11.00 h. Arreplegada de premis Ofrena de Flors
A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)
A les 19.00 h. Desfilada Folklòrica Internacional
A les 18.00 h. Festa Infantil al racó i Festa temàtica en el nostre racó
DIUMENGUE 22 DE JUNY DIMARTS 24 DE JUNY
A les 11.00 h. Arreplegada de premis (Plaça de l’Ajuntament)
A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)
A les 18.30 h. Ofrena de Flors a la nostra Patrona
A les 20.00 h. Missa Oficial (Cocatedral de Sant Nicolau)
A les 24.00 h. Llançament de la Palmera des del Benacantil i Cremà dels nostres monuments.
DEL 25 AL 29 DE JUNY
A les 24.00 h. Concurs de focs d’artifici a la platja del Cocó
* La comissió de la foguera Avd. de Loring-Estació, es reserva el dret de modificar i alterar aquells actes que considere oportuns, basant-se en qualsevol circumstància inesperada
�I�UEL CA�TELLO HERNANDEZ
Mantenidor2025
Dama d’ Honor de la Bellesa del Foc, Alba Caturla Masanet.
Alcalde d’Alacant, Excel.lentíssim Sr. En Luís Barcala Sierra.
Vice-presidenta de Festes y Activitats de la Federació de les Fogueres de Sant Joan, Chiky Sánchez Sevila.
Foguerers, amics y amigues de la Foguera Avinguda de Loring Estació.
Bona vesprada.
Vull en primer lloc agrair al nostre president Charli el que m’haja brindat l’oportunitat de estar hui ací, un dia molt especial per a mi i per a la meua familia, i exercir de mantenidor en un acte tan emblemàtic al món de la festa, com és el de la Proclamació de les Belleses i Dames d’honor 2025 de la nostra foguera.
Quan em cridà Charli em va fer aquesta proposició, vaig dir que sí, sense dubtar-ho, la veritat, és que va ser una sorpresa i, alhora, una il.lusió, encara que amb el pas dels dies, la responsabilitat de la meua intervenció em va fer plantejar-me alguns dubtes, sobre tot relacionats amb les paraules
que havia de dir per a estar a l’altura dels meus companys companyes de comissió, gent amable, divertida compromesa amb la festa, i fer un discurs amé tant per a ells, com, i de forma especial, per a les Belleses y Dames 2025.
I ha sigut el marc d'aquesta presentació, l'antiga estació d'Alacant-Benalua, coneguda pels alacantins com l'estació de Múrcia, hui seu de Casa del Mediterrani, el referent que em va donar la idea per a aquestes paraules; una estació, que cada 24 de Juny, i en finalitzar la cremà dels nostres monuments, a escassos metres d'aquesta històrica façana, simbolitza l'inici d'un nou viatge del nostre tren, el tren de Loring!!, carregat amb l'energia la il·lusió de tots nosaltres pel nou recorregut fogueril que iniciem.
Un tren replet d'experiència, aquest exercici complim 30 anys; que lluny queda ja aquell 1996 en el qual vam plantar els nostres primers monuments!; l'adult, de la mà de Francisco Granja, en quinta categoria, sota el lema “Alguna cosa fa pudor”, i que va obtindre un 3er premi, amb aquell gran ram de flors coronant la rematada de la foguera. I l'infantil, obra de Concha García, en 4a categoria amb el lema “Viatgeu amb nosaltres”, també 2on premi, la rematada de la qual era una graciosa màquina de tren situada sobre un pont i on es convidava a la gent a viatjar amb nosaltres en els dies de festa. Una aventura que es va iniciar de forma molt satisfactòria, la primera prova de foc havia sigut superada i d'això , poden donar fe, alguns membres actuals d'aquesta comissió que són part de la nostra història, ja que van ser fundadors d'aquest tren loringo.
El primer president d'aquesta foguera, José Luís Viciano deia en el saluda d'aquell llibret de l'any 96 que “ a partir del 24 de juny quan les flames consumisquen les nostres primeres fogueres, ens quedarà un repte molt més difícil que no és un altre que el de consolidar i potenciar la nostra foguera d'una forma definitiva en el marc de les nostres festes”. I crec que podem dir: “repte aconseguit”. Hui, trenta anys després, Loring és una foguera consolidada, el tren de la família loringa discorre per les vies de la festa, amb els seus vagons replets d'ànim entusiasme, en un trajecte que any rere any, amb mes impuls i ímpetu, si cap, iniciem per este xicotet gran món que són les Fogueres de Sant Joan.
Un tren carregat d'emocions, de vida, de tenacitat, de treball, però també, d'art, de cultura de bellesa.
Art, el de tots els components de la comissió, plasmat, any rere any, tant en les seues magnífiques actuacions en el Certamen Artístic, amb millor o menor sort!, però sempre espectaculars, fruit d'hores i hores d'assajos i esforç, com, també, en les excel·lents presentacions de les nostres belleses dames, serioses, dignes i solemnes, com correspon a un acte tan important per a qualsevol foguera.
El vagó de la cultura, amb uns llibrets que des de fa anys són un referent cultural en la festa i han passat a formar part del seu patrimoni, al seu contingut i, fonamentalment, als diferents premis em remet.
I no em puc oblidar del vagó de la Bellesa, les dones xiquetes que ens han representat, amb l'elegància, la serietat i la responsabilitat que requerix el compromís adquirit en portar sobre el seu vestit de núvia alacantina, la banda amb l'escut de la nostra foguera. Una foguera tocada amb la vareta màgica del foc en 9 ocasions, sent la primera alegria, aquell ja llunyà 1996, quan la nostra bellesa Infantil, Lorena González Ros, va ser triada Dama d'Honor de la Bellesa del Foc Infantil d’Alacant, primer any i primer foc. No es podia començar millor!.
Trenta anys de recorregut donen per a contar moltes i moltes anècdotes, però no vull estendre'm més, perquè la funció d'un mantenidor, és, com el seu propi nom ho indica, la de mantindre un torneig, una justa, una festa i en aquest cas l'acte més simbòlic i significatiu d'una foguera, la Proclamació de les seues Belleses i Dames, i, encara que sé que em resultarà difícil, la de lloar a la xiqueta dones que viuran un any d'encant fascinació, muntades en aquest tren màgic que la foguera posa en circulació cada any, seran les princeses d'este viatge fantàstic per esta festa que a tots ens fascina ens engalipa.
Però abans, vull dirigir-me amb unes breus paraules a la belleses 2024, a Almudena a Elsa, que esta nit s'han acomiadat; les dues poseu fi a un any de vivències importants potser inoblidables, em consta com a membre d'aquesta comissió, sé que heu gaudit d'aquest any que quedarà gravat amb lletres de foc en la història de la foguera i ,com no, en la retina dels vostres cors; desitjar-vos molta sort en esta nova etapa que inicieu com a candidates a Bellesa del Foc d’Alacant.
I després dels comiats, d'Almudena i Elsa, el nostre tren torna a casa, al seu districte fogueril, a esta Casa del Mediterrani, per a rebre en el seu vagó principal engalanat d'il·lusió, a les seues noves viatgeres, a les protagonistes d'aquesta nit, a les dones i xiqueta que ens representaran aquest 2025 que són la llum i l'orgull de la dona alacantina. Permeteu-me Lucia Júlia que us deixe per al final i els dirigisca unes paraules a Leire i Alba, Dames d'Honor adultes de nostra Foguera.
Leire, tu ja eres veterana en el càrrec, dos anys a la foguera i segon any de Dama, l'any passat d'Almudena i aquest any de Lucia, les dues, amigues teues des del col·legi. Mai abans havies viscut aquesta meravellosa festa des de dins, però amb el teu carinyo i alegria, t'has integrat molt bé i ja formes part del nostre tren loringo.
M'han dit que eres podòloga, però que sempre has volgut ser matrona no descartes estudiar en un futur aquesta professió; si t'agrada no ho deixes, u ha de portar sempre endavant les seues il·lusions i les seues expectatives professionals.
Eres creativa, afectuosa, aventurera, compromesa, mai dius no a un pla i, fan de Dani Martín!, i sempre portes en el record els concerts del “Canto del Loco”, als quals de des de xicoteta ta mare i la teua tia et portaven, d'ací potser et ve la teua afició als concerts i festivals. Continua divertint-te en este món fascinant que són les fogueres.
Alba, primer any en la comissió, i dama de la teua amiga i companya d'Universitat, Lucia, això és entrar per la porta gran de la nostra foguera, encara que tu ja has viscut la festa des de dins, vas arribar a ser Dama Infantil de la Foguera Carolines Baixes.
M'han comentat que eres sensible, generosa, aventurera, entusiasta, tenaç i, que t'agraden molt les hamburgueses!!, a més que hi ha hagut un canvi en els teus gustos musicals, has passat del “flamenquito” i del “regueton” a una música més indie, però bo com jo soc molt dolent per a això de la música, tan sols dir-te que delecta les teues oïdes amb allò que més t'agrade.
També m'han dit que eres molt aficionada a fer rutes, i que, abans, no t'agradava molt l'esport, però ara que estes opositant per a Policia Nacional, el practiques de gom a gom; et desitge molta sort en esta faceta i sobretot que aconseguisques el teu objectiu.
Espere que les dues gaudiu d'aquest any amb la vostra amiga Lucia com si fora únic, ja que serà, amb total certesa, una experiència molt agradable i satisfactòria.
Lucia, Júlia, és el vostre moment, hui sou ací com a reines indiscutibles de la nit. Estic convençut que aquest any serà per a vosaltres inoblidable, això que sembla un tòpic espere que siga una realitat: a partir d'ara tot us succeirà a gran velocitat, ho gaudireu d'una manera tan intensa que us acompanyarà al llarg de les vostres vides com una petjada inesborrable.
Lucia, bellesa 2025 de la nostra foguera, bellesa encantadora, alegre, divertida, transmets i irradies felicitat, t'agrada riure fer riure a qui t'acompanya, estic segur que enguany al tren loringo, ni els seus passatgers, la comissió, ni el maquinista principal, el nostre presi, s’avorriran.
M'han dit que sempre has sigut molt bona estudiant, has cursat les carreres de Dret i Criminologia, si bé encara no tens clar en què especialitzar-te; Lucia!, decidisques allò que decidisques estem, i d'això estic segur, davant una molt bona advocada o una molt bona criminòloga, el temps em donarà la raó.
Portes la festa, i parle de la festa en general, no sols de les fogueres, en el teu ADN.
I ho dic pel teu currículum fester; has sigut reina de les festes de Tabarca en honor a Sant Pere i Sant Pau a l'any 2018, i aprofite per a dir-te que estas molt unida a aquesta perla del Mediterrani, perquè els teus iaios són de Tabarca i tu passes llargues temporades a l'illa; en el teu honor, aquesta presentació que sota el titol “Ecos de llum” està ambientada en este xicotet paradís alacantí.
Però a més formes part de la comparsa Moros Tuareg de Sant Vicent del Raspeig enguany al costat del teu pare, eres la capitana mora, la meua mes sincera enhorabona, la comparsa no pot tindre millors capitans Sant Vicent tindrà, amb tota seguretat una gran capitania mora.
I encara, em queden les fogueres, vas arribar a la nostra família loringa l'any 2018 i directament Dama de la foguera, a l'any següent una altra vegada Dama, una carrera meteòrica; t'has integrat per complet en la nostra comissió, i enguany eres la nostra princesa, la nostra bellesa!!, un merescut càrrec per a una persona amb grandesa, per a una dona de la festa, mai millor dit.
Ah!!, per a acabar, m'han apuntat, que eres fan de Melendi i que no et perds cap dels seus concerts i que t'agraden molt els “encurtidos”, sobretot, les gildes; I finalment, una cosa que no sabia, que eres la delegada de rimes, per això, ara m'explique d'on sorgeixen alguns concursos de gildes i les lletres de les famoses rimes que entonem moltes vegades als actes de la nostra foguera.
Melendi, en una de les seues cançons diu “ I he plantat un jardí de l'alegria per a fer més divertits els meus dies”, i això és la cosa que has fet tu, plantar un jardí de l'alegria en la nostra foguera, per a fer mes divertits els nostres dies.
Júlia, Bellesa Infantil, la meua primera neta, la primera bellesa de la nostra família. Que difícil em resulta dir-te coses, sense que la veu se'm clivelle i els meus sentiments em traïsquen. Podria parlar parlar durant hores, però al final es notaria molt que eres la meua neta, i el resultat seria que eres la meua princesa, la xiqueta dels meus ulls.
Eres alegre, divertida, revoltosa, però sobretot, afectuosa.
T'agrada la gimnàstica esportiva, pintar, fer puzles, jugar a jocs de taula i si pots guanyar sempre!!. T'encanta la música, cantar i ballar, sobretot si són cançons d'Aitana, la teua cantant favorita.
Eres una gran festera, estàs en esta comissió des que tenies un anyet, has sigut Mini Bellesa, Dama d'Honor i ara Bellesa, per les teues venes corre sang de festa, per això, estic segur, que seràs una gran bellesa.
Gaudeixes participant ajudant en els actes de la foguera, enguany, fins i tot formes part del cos de ball de l'elecció de la Bellesa del Foc Infantil. No t'importa assajar i assajar col·laborar en qualsevol acte fester això és portar les fogueres en el cor.
Enguany no tens Dames, però en este viatge que inicies hui, no estàs sola, al teu costat tens una gran presidenta infantil, Elsa, que, estic segur, t'acompanyarà en tot moment.
Juga, gaudeix dels xiquets i xiquetes de la teua comissió, com ja ho fas, del teu monument, de les mascletaes que tant t'agraden, de les desfilades, de tota la màgia que aquest any viuràs d'un mode especial. Perquè aquells que et volem és l'única cosa que desitgem per a tu.
Lucia, Júlia, reines del nostre cor i sentiment, gaudiu i sigueu molt felices.
I quan arribe la nit de Sant Joan, Alacant estarà encesa de bellesa i color, després de la palmera del Benacantil, vosaltres plenes d'emoció, estareu esperant el moment en el qual les nostres fogueres òmpliguen la ciutat de llum foc, i amb les seues flames, com una locomotora, potent i veloç, lliscant-se pels raïls de la imaginació, amb la seua sirena de pólvora i música, facen estremir la nit alacantina. I el tren de Loring iniciarà un nou recorregut, amb els seus vagons desbordants d'alegria i il·lusió pel nou trajecte que emprenem.
Amics i amigues d'aquesta foguera, cada Juny fem possible que tota la nostra ciutat continue conservant aquestes sentides i belles tradicions, perquè som la suma de totes elles, com les Fogueres de Sant Joan són la suma de totes les fogueres, com cada foguera és en realitat la suma de l'esforç de cada un de nosaltres.
Gràcies i bona vesprada.
obra de Pau Soler
4º Premi Segona Categoría
ATRAPA SOMNIS
obra de Alejandro López
4º Premi Primera Categoría
SALÜQUIA
Joaquín Santo Matas
Joaquín Santo Matas
Joaquín Santo Matas
�O��R�O� RE�OMANA��
Joaquín Santo Matas
Carta al desconegut:
El mapa polític/econòmic està en constant canvi; els successos ens fan plantejar noves perspectives, nous enfocaments.
La comunicació ha canviat de màscara. Ara s’amaga i es filtra en la percepció dels subjectes molt sigilosament. Els individus som més intel·ligents, i d’això la publicitat és conscient. Ja no es dedica a vendre, ara juga amb nosaltres. La publicitat convencional no és efectiva. Arribarà algun dia que les impremtes tradicionals només existiran en els llibres d’història. Per això, algun dia es veurà reflectit en alguna foguera i els nostres nets es preguntaran: Què eren les impremtes? Déu no ho vulga; si és que existeix, clar.
Nosaltres no sols som una impremta. Som comunicadors. No sols pensem a imprimir; canalitzem la nostra creativitat a convertir els objectius dels nostres cllientes en assoliments. Identifiquem les necessitats d’ells i optimitzem els seus costos; generem més solucions que es tradueixen en beneficis. No sols econòmics, si no socials.
El nostre èxit depèn d’ells. Si els nostres clients sobreviuen, probablement, i només probablement, nosaltres també. Si la nostra creativitat es tradueix en èxit, al menor, romandrem.
Si no ho aconseguim, perirem en els llibres d’història recent i serem recordats en esdeveniments amb els Carnestoltes, Ninots, Disfresses, Fogueres...
Johannes Gutenber, sempre seràs recordat.
Carrer Illa de Cuba 66
03009 Alacant
Tel 637 71 73 76
En 2025 més de quaranta comissions de festes, tant de fogueres, moros i cristians i festes patronals han confiat en nosaltres per a produir l’únic element de la festa que promou la cultura i és perenne: el llibret.
La familia Morejón Carbonell
les desea unas Felices Fiestas de Hogueras 2025
MARIA
GONZÁLEZ
“Con la tranquilidad por bandera” Tenemos la seguridad de que estas hogueras serán las mas especiales. Pon en nuestras manos tu tranquilidad
• Menaje Hogar
• Herramienta Manual
• Fijación y Tornillería
• Pintura, Químicos y Adhesivos
• Abrasivo, Corte y Taladro
• Material Eléctrico
• Cerrajería
• Saneamiento
• Copias de Llave
• Manivelas y Tiradores
Desde Ferretería Calderon, os deseamos a todos unas felices Hogueras 2025
