@i alliberament.qxp
30/07/2007
16:20
PÆgina 74
les societats «civilitzades», i encara l’alternen amb formes d’esbarjo o de descans que el fan més lleuger. I això que han estat relegats per la civilització imperialista a zones més reduïdes i d’inferiors recursos naturals. Inclús els països catòlics dels segle XVI conservaven encara 100 festes als seus calendaris. Entre aquests pobles, una innovació tecnològica significa produir el mateix, amb menys temps i menys esforç. Per al naixent capitalisme, en canvi, les innovacions tecnològiques representaran produir més en el mateix temps. A partir d’aquí s’inicia l’evangeli del treball i del productivisme. Es redueixen les festes, s’intensifica el treball i es tendeix a identificar treball amb activitat i oci amb passivitat. Apareixen economistes que recerquen el màxim de «productivitat», l’Església oblida allò de la «maledicció bíblica» i sacrifica les festes en ares del treball, la URSS organitza científicament l’explotació dels ritmes de treball. Amb tot, l’opressió en el treball actual no es limita a l’estricta explotació que faci l’empresari al treballador, sinó que és el treball mateix, l’alienació i progressiva deformació física, la cadena de muntatge, l’obligatorietat i quotidianitat dels horaris, l’absurd del consumisme. La fàbrica, el lloc de treball, és tan centre d’extermini com l’escola, la caserna, la presó... Acabar amb el capitalisme, ja no és canviar la gestió del treball, és estripar aquesta noció, demolir amb satisfacció els edificis que han albergat els esclaus de la màquina. És substituir el treball per l’afició, eliminar el consumisme per poder eliminar la fam, deixar que la màquina treballi sola, impedir, no obstant, que la màquina anihili l’activitat creativa de l’individu, substituir la ciutat per la comuna ecològica i descentralitzada. L’esquerra del capitalisme i els aspirants-a-parlamentaris no sols no han entès això, sinó que ni tan sols pensen en l’abolició del treball en la seva forma assalariada. Demanem a l’estat capitalista: «treball», «salari», «dret al treball», «solucions contra l’atur», acceptant implícitament que ha d’existir salari, que ha d’existir el treball. En aquest sentit, els grupuscles trotskistes, com
74
a resultat d’hiperbòliques i enrevessades tàctiques, són els que posen més èmfasi en l’exaltació del treball. I el «problema de l’atur»? L’atur no és un problema, el problema és el treball assalariat, i en darrera instància el treball mateix. Què és preferible, acabar amb l’atur o acabar amb el treball? Estendre el treball als que estan aturats, o estendre l’atur als qui treballen? Aspirar a una societat sense atur o a una societat sense treball? Per als més moderats, parlar contra l’atur és una qüestió de vots. Per als més radicals, una qüestió tàctica d’aproximació als treballadors més marginats. En ambdós casos, però, es limiten a alertar el sistema de per on és més feble, mai no el combaten frontalment. No seria millor «treballar tots, però poquíssim»?, i en última instància, acabar amb el treball? La mistificació del treball ha deixat la seva empremta inclús entre els moviments revolucionaris. Els seus escrits estan viciats per l’herència de la cultura. En parlar de «classe obrera», en anomenar «obrer» un individu, es pretén definir una individualitat en funció de la part de la seva vida que més menysprea, el treball, el salari. Fins el punt que per determinades sectes polítiques l’individu no té un valor en si mateix, sols en tant que obrer, en tant que assalariat. Si l’individu és assassinat en ares de l’obrer, com serà el món que preconitzen aquests sectors? Un món on treballar, «ser proletari», és com es mesura l’individu? Un món d’exercits d’obrers llevant-se a l’uníson per omplir els centres laborals durant tot el dia? Una revolució que no canviï integralment la nostra vida quotidiana no té sentit. Com diria Aristòtil: «Cansar-se i treballar per divertir-se després, sembla estúpid i profundament infantil». El paper de les associacions de veïns En aquest cas, el poder també ha preferit tenir un interlocutor disciplinat a enfrontar-se a la potència d’una assemblea de gent afectada. Les associacions de veïns (AAVV), llevat d’alguns
75