Enciclopedic nº 39 2014 by Ateneu Enciclopèdic Popular Centre de Documentació Històrica i Social

LA REVISTA DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR - IV ÈPOCA - MARÇ 2014 - NÚM. 39

40 ANYS DE L’ASSASSINAT DE PUIG ANTICH Un vòmit amarg omple la boca vergonya, dol, ràbia, odi, són l’aliment revulsiu del qui encara li queda entranya. El teu cos jove sense vida, assassinat pels feixistes d’un poder ﬁll de massacre, és un gran dit acusador al nostre immobilisme, a la nostra por corbada. Però tu no ets mort, Salvador car vius en la nostra ràbia; en l’odi espès de la sang; que un dia clourà punys i alçarà braços. Anònim escrit el mateix dia 2 de març de 1974 (del llibre Antologia poètica popular a la memòria de Salvador Puig Antich, editat l’any 1996 per l’Ateneu Enciclopèdic Popular)

El 2 de març de 2014 es compliran quaranta anys de l’assassinat a garrot vil de Salvador Puig Antich. L’Ateneu Enciclopèdic Popular durant tots aquests anys ha deixat testimoni (xerrades, llibres i exposicions) per intentar perpetuar la memòria d’aquesta infàmia. Un fet ignominiós que ens recorda la lluita de Salvador, i molts altres, que en aquells anys amb les seves accions revolucionàries i anticapitalistes van intentar deixar-nos un món millor. Es de raó fer un recordatori també a Oriol Solé Sugranyes, company de Salvador, mort d’un tret de la Guàrdia Civil quan fugia de la presó de Segòvia dos anys més tard.

AEP

TOT OBSERVANT EL DESERT DELS TÀRTARS Marcel·lí Reyes

¿NACIÓN O CLASE? Agustín Guillamón

SOM UNA NACIÓ SENSE ESTAT, NI EL VOLEM! Oriol Rigola

REIVINDICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA Pep Castells Casellas

NI ELS UNS NI ELS ALTRES Manel Aisa Pàmpols

L’ARREL POPULAR DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ Josep Maria Roselló

QUI TÉ POR DE LA INDEPENDÈNCIA DE POLÒNIA? Pere Solà i Gussinyer

2014: SEGUIMOS EN LA TRANSICIÓN DEL FRANQUISMO Juan F. Vergara

MI PUNTO DE VISTA Pablo Herrero Hernández

L’

ASSEMBLEES DE TENEU NCICLOPÈDIC OPULAR /CDHS

A P

Seran convocades els primers dimarts de cada mes a les 19,30 hores, al local social

del Passeig Sant Joan, 26 1er 1a de Barcelona, mentre l’assemblea o una nova junta de l’Ateneu no decideixi una altra cosa. Les propostes dels socis seran debatudes i naturalment preses en consideració per formar part de l’ordre del dia de la següent convocatòria.

IBLIOTECA HEMEROTECA DOCUMENTACIÓ AEP/CDHS

Estarà oberta al públic, a companys i curiosos de la història, els dilluns, dimecres i dijous de sis a nou de la tarda.

US INFORMEM

Contactes

Edició

l cic

i d è op

Pg. Sant Joan 26, 1r 1a 08010 Barcelona Apt. Corr. 22212 08080 Barcelona Telèfon 932650581 www.ateneuenciclopedicpopular.org e-mail ateneuenciclopedic@gmail.com

ENCICLOPÈDIC - MARÇ 2014 - NÚM. 39

Ateneu Enciclopèdic Popular Centre de Documentació Historicosocial Coordinadora disseny Marianna Rovere Il·lustració de la portada La Careta, Carles Fontserè Correcions dels textos Sònia Turon Impressió Foli Verd gràfiques

OLIDARITAT AMB L’ATENEU ENCICLOPÈDIC

Per nosaltres signiﬁca tenir cura d’ell i entendre que es tracta d’un projecte autogestionari, sense ànim

Esperem que els socis participin activament, ’objectiu principal d’aquest any l’haurà de marcar una nova junta que sigui capaç de marcar també nous objectius i estratègies de l’entitat AEP/CDHS.

Degut a que el nostre espai és molt limitat i la gran demanda que té la documentació dipositada al CDHS/AEP el millor és, abans de venir, demanar cita prèvia, i sobretot mirar la nostra pàgina web a l’apartat Biblioteca i prendre nota de la documentació que es vol consultar.

de lucre i altruista que, en el seu apartat de Biblioteca Hemeroteca Documentació requereix d’un esforç extraordinari, que dura, en aquesta segona etapa, gairebé 40 anys, en els quals hem ajudat a tots aquells que s’han apropat a nosaltres amb

humilitat. Però s’ha d’entendre que qualsevol activitat genera despeses i aquestes s’han de compartir i seria bo que aquells que troben una utilitat i un servei, assumissin una part del cost econòmic.

www.ateneuenciclopedicpopular.org

XPOSICIONS ITINERANTS

Recordem als nostres amics, grups, col·lectius, ateneus, universitats i curiosos per la història i els moviments socials que tenim diverses exposicions que poden ser itinerants, que poden ser exposades a qualsevol lloc del país, prèvia sol·licitud i acord de les dues parts. Són les següents:

D.L.: B-1790-84

- Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna - L’efervescència social dels anys 20 (Barcelona 1917-1923) - Jornades Llibertàries del 77, la transició llibertària (1974-1979) - Premsa Llibertària de Clandestinitat (1939-1975)

L’equip de l’Enciclopèdic no es fa responsable de les opinions expressades pels col·laboradors d’aquesta revista.

Un any més queda enrere i nosaltres, l’Ateneu Enciclopèdic, tractem de fer balanç d’allò que ha estat i maldar sobre el podíem haver tingut enguany com a “premi”. Però, com sempre, no hi ha premi. La lluita és molt i molt llarga, i inclús les petites victòries es fan esperar, i com som amants de la nostra veritat, i creiem que és la que ha de prevaldre, sempre intentem justificar el nostre comportament i carregar contra els altres, ells sempre tenen la culpa, la falta de visió. I és cert que, almenys en allò que té a veure amb l’Ateneu, podem classificar com pèssims la gestió i la visió dels responsables de cultura d’aquest país o el compromís –de fet, la traïció a aquest compromís amb una entitat centenària com la nostra–, dels polítics de Ciutat Vella, amb la regidora i el seu equip al capdavant. Passen per complet i tant se’ls hi fot la nostra sort. Però, arribat aquest punt, potser tanta culpa tenim nosaltres com la regidora o el regidor de cultura de l’Ajuntament perquè, semblaria, que als despatxos hem guanyat tot el que es podia guanyar, a còpia de reunions bizantines amb els polítics durant molts anys. Però la realitat és que, per aconseguir un local, sembla demostrat que cal guanyar-lo al carrer, i, perquè sigui així, tingui efecte, fer soroll que al final es l’únic que entenen el renoi de polítics. Ja fa temps que està tot dit, i nosaltres fins ara sempre havíem cregut en el diàleg, però el diàleg és inexistent per què l’ajuntament no vol escoltar, el que menys l’interessa és gent que no li doni un rèdit polític i ni ens escolten. Com sempre, per tenir recolzament has de tenir els mateixos “gens” que els polítics governants, és a dir, tenir bons padrins i si són del partit que governa, millor. Vivim en una societat on l’amiguisme és sempre el que fa funcionar les coses, i no s’adonen o no volen adonar-se, que l’art i la cultura, perquè tinguin sentit, han d’estar arrelats

ENCICLOPEDIC39.indd 1

Editorial al social i ésser transgressors, cercar nous camins, però avui dia els “temples de la cultura”, aquells que s’emporten tot el mecenatge, les subvencions, etc., són per a la cultura d’hospital, podrida i malalta, la cultura burgesa. El mestre Manuel Delgado deia, el dia de la presentació del llibre de Xavier Theros sobre Barcelona, A Cau d’Orella: “cuando uno entra en el CCCB o en el MACBA o templos por el estilo, parece más inteligente”, sens dubte, una simple aparença. Mentre tant, crec que L’Ateneu Enciclopèdic hauria i podria ser un d’aquest espais on el social i el cultural es troben i s’entrellacen, que busquen l’arrel d’allò que ens pot portar a l’autorealització, com a persones i de l’entorn. Seria bo que l’Ateneu Enciclopèdic entrés en aquesta dinàmica, però pel moment no ha estat possible, en els darrers anys hem estat reclosos a un pis que ens ha quedat petit inclús pel servei de “Biblioteca Hemeroteca Documentació”. Manca quelcom en tots nosaltres.

Probablement calen moltes catarsis, que possiblement algun dia s’hauran de concretar. De moment, els que estan dintre no saben treure-li profit i els que estan fora no veuen més que les llaminadures. Caldria fer noves reflexions des de l’interior que es difonguin després a l’exterior, i no a l’inrevés, que és el que està passant en els darrers temps. Per això crec que l’Ateneu Enciclopèdic ha de reforçar les seves estructures internes, avui una mica debilitades, amb una nova junta que posi sobre la taula els problemes de l’entitat per resoldre’ls i, amb nous aires, agafar l’embranzida que necessita i requereix una entitat com la nostra, biblioteca inclosa. I a partir d’aquesta dinàmica i d’un equip amb una mica d’imaginació i de caire cooperatiu intentar crear un projecte que doni solucions econòmiques internes i diversifiqui les opcions econòmiques exteriors possibles.

És a dir, que crec que una nova junta ha de propiciar l’entrada de nous ateneistes que siguin capaços de fer-se seu l’Ateneu Enciclopèdic i les noves i velles maneres d’entendre l’ateneisme, i que, des de l’autogestió i el cooperatisme es pugui crear un nucli de gent que visqui amb intensitat i de manera Potser estigui equivocat però, tal horitzontal un projecte d’ateneu com ho entenc, en aquesta segona enciclopèdic. etapa hem reconstruït una entitat centenària que no només ha fet Material hi ha, idees segur que tampor al polítics de torn, sinó també bé, però l’important que cal que a nosaltres mateixos, que no hem s’entengui, i per mi és vital és que sabut transmetre els valors d’ante- aquestes idees, un cop reflexionariors generacions, per tots dos can- des se sigui capaç “d’exportar-les” a tons, el de la reflexió o el de l’em- l’exterior. branzida. Sempre hem estat curts o A la ciutat hi ha un munt de projecpotser massa possessius, no ho se. tes que ens il·lusionen i amb els que La qüestió és que van passant els ens sentim molt identificats... als anys i els canvis no acaben d’arribarris de Sans, La Bordeta, Gràcia, bar, l’Ateneu necessita urgentment Sagrada Família, i ara últimament al noves maneres de fer, i de sentir, i Poble Sec. Caldria que féssim, com de realitzar-se. Ateneu, un esforç més i que la gent Cada dia algú nou ens descobreix, del centre de la ciutat pogués tenir i ens dona la sensació de que sem- un lloc ampli per a desenvolupar una experiència autogestionària. pre estem començant de nou.

16/03/14 1:09

REPASSEM ARA LES XIFRES I ACTIVITATS D’AQUEST ANY QUE HEM DEIXAT ENRERE Les exposicions itinerants, veritablement han viatjat molt el 2013. Per exemple, L’efervescència social dels anys 20. Barcelona 1917-1923 estigué durant l’hivern a l’Ateneu llibertari del Palomar; La premsa llibertària de clandestinitat s’ha hostatjat a Fraga, Osca, durant el mes de maig, en el si d’unes jornades organitzades per la CNT de la A l’apartat de Documents, 76 de pen- localitat, i La Transició Llibertària i les jats on line amb 6.881 descàrregues Jornades Llibertaries del 77 fou predels usuaris. I, si de moment hem po- sentada dins d’unes jornades sobre la sat més documents a la xarxa ha es- “Transacció”, organitzades per El Lokal tat perquè estem a l’espera d’un pos- a Can Batlló el mes d’octubre passat. sible projecte remunerat en aquest sentit, que encara no s’ha plasmat en Altres compromisos de l’Ateneu fores concret, llàstima! Caldrà insistir ren la participació a unes jornades a en aquest tema per aconseguir pro- Lleida al maig organitzades per l’Atefessionalitzar almenys una part de neu la Magrana, on participen Valeria Giacomoni i Manel Aisa; la presental’Ateneu. ció d’un nou manifest de l’Ateneu al De llibres en tenim cinc a la xarxa restaurant Anònims de Granollers i a i, en conjunt, els han descarregat Can Batlló, on, en tots dos casos, amb 2.989 vegades, d’audiovisuals els Adolf Castaños i Manel Aisa; la partiusuaris en poden gaudir de vuit do- cipació a les Jornades sobre la Memòcumentals, relacionats directament ria històrica de l’Anarquisme, a Aurea amb el moviment llibertari, la revo- Social, a la sessió sobre la recuperació lució social, l’Escola Moderna i simi- de la Memòria, amb la Sònia Turon, lars, que han estat visualitzats 2.065 Manel Aisa, Josep M. Pi, Jofre Villavegades, i els sis arxius de música nueva i Xavier Borràs i, de tornada a que tenen a disposició els han sen- Can Batlló, participació en el debat tit 5.652 vegades. Xifres que poden organitzat per Negres Tempestes al semblar petites i modestes, però en voltant d’una exposició insurreccioel món de la cultura i per nosaltres nalista a la Bordeta del any 33, amb l’Oriol Rigola, Agus Giralt i Manel Aisa. molt significatives. En passar revista a la pàgina web obtenim dades sobre les entrades més visualitzades i sobre el treball realitzat per l’Ateneu amb aquesta eina de difusió. A l’Arxiu Fotogràfic, l’any ha acabat amb 800 fotografies on line que poden visualitzar els usuaris, que l’han visitat en nombre d’11.037.

‹En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra› (Francisco de Quevedo, 1640) ‹Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas› (Conde-Duque de Olivares, 1641) ‹Que en las escuelas no se permita libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano› (Felipe V, 1715) ‹Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano› (Miguel de Unamuno, 1901)

ENCICLOPEDIC39.indd 2

‹Si una mayoríade catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos… lo contrario› (Ramiro Ledesma, 1931) ‹No estoy haciendo una guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino› (Juan Negrín, 1938) ‹¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?› (Acedo Colunga, 1952) ‹Nunca se obligó a hablar en castellano› (Juan Carlos I)

I acabarem l’any parlant de Patrimoni Obrer a l’Ateneu Barcelonès, amb la molt interessant historiadora Mercè Tatjer, Emma Alari, de la Cooperativa La Fraternitat i Manel Aisa, moderats per Maria Cruz Santos, de l’associació SOS Monuments. Després de la voràgine del 110 aniversari el 2012, aquest 2013 ha estat més calmat i les tasques principals les hem realitzat a la “BibliotecaHemeroteca-Documentació” on gairebé seixanta persones han acudit a l’Ateneu, una o varies sessions, per tal de consultar la documentació de que som dipositaris. I ara, el 2014, per descomptat amb nous reptes, però un i molt important és que surti una nova junta que sigui capaç de dinamitzar els projectes que requereix una entitat amb vocació d’autogestionària com la nostra i que practiqui aquesta autogestió, per la bona salut de tots nosaltres. Cal una dinàmica probablement un xic més constant. Per acabar, continuem intentant recuperar una certa normalitat social després de l’enrenou que causà a finals d’any la detenció, totalment injustificada, d’algun dels nostres socis, i esperem que tot acabi de la millor manera possible.

‹Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña i Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español› (Leopoldo Calvo Sotelo, 1983) ‹El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán› (Felipe González, 1984) ‹Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil› (Manuel Fraga, 1961)

16/03/14 1:09

SOCI Ateneu Enciclopèdic Popular

DADES PERSONALS NOM I COGNOMS ADREÇA POBLACIÓ TELÈFON Per subscriure’t, E-MAIL copia o envia aquesta pàgina a:

SUBSCRIPCIÓ SOCI Ateneu Enciclopèdic Popular Ateneu Enciclopèdic Popular,

un any

36 €

Pg. S. Joan 26, 1er 1ª 08010 Bcn

preu de suport

€

o per correu electrònic a: ateneuenciclopedic@gmail.com

PAGAMENT Ingrés o transferència a C.C.

21000795150200103308

Domiciliació bancària en compte

LLOC I DATA

SIGNATURA

Ens comprometem a no facilitar les dades a tercers ni fer-les servir amb ﬁnalitat alienes a l’Enciclopèdic i esborrar-les en cas de baixa.

Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 3

Amics del Sol, Vilanova, 1926 EL MINYÓ (foto arxiu AEP/CDHS)

3 16/03/14 1:09

TOT OBSERVANT EL DESERT DELS TÀRTARS (*)

Amb posterioritat, i contra les fascinants invencions de les religions, les ideologies laiques, la ciència racional i tots els “ismes” han acabat coincidint amb aquelles velles al·legories en el voler trobar sentit a la vida i en buscar una redempció col·lectiva en l’esdevenidor històric. En aquest esforç secular les religions i els instruments doctrinaris que les volien eliminar i substituir han rivalitzat i contribuït a amargar l’existència dels seus seguidors, sovint també la dels seus coetanis incrèduls. Aferrats als vells i intocables “profetes”, subtilment reinterpretats pels garants de l’ortodòxia, i als “sagrats” textos, vernís de l’immobilisme sectari davant dels canvis observables des dels merlets de la fortalesa però que, encarats solament davant del desert dels tàrtars o no veuen o s’obliden d’interpretar o d’intervenir en el que passa en els pobles i ciutats del país situats a l’altra vessant dels murs. Mentre amb els binocles no paren de mirar cap el desert on els tàrtars ja fa segles van desaparèixer. Cal dir ben fort que les sagrades escriptures i els llibres dels pares de les ideologies alliberadores en el fons no són més que un gènere literari que a més es troba emparentat amb la religió, la teologia i la profecia i deriva o acaba en píndoles morals que lliguen a la inacció i a la por als bàrbars que, un dia, tot travessant el desert arrasaran amb tota la civilització, injusta però tan coneguda per tothom. On és l’espai per a la reflexió crítica i personal? On s’impulsa la proclamació de la llibertat hedonista i profana? Manca ràbia, rauxa, escepticisme i molta acció sense l’aturador de la por a ser etiquetat de nihilista o heterodox. El capitalisme i els seus paradigmes de creixement i expansió en un planeta finit estan en clara descomposició i està en la seva naturalesa la perversió i la imposició sanguinària. Les seves darreres impostures del postmodernisme, del final de la història, de la societat de l’oci, del relativisme d’ampli espectre es centren en la nova superxeria de convertir tota ideologia, negativa en si, en un sistema objectiu im-

4 ENCICLOPEDIC39.indd 4

manent superior fins i tot a la ciència. En un darrer joc de mans allò que no era més que l’instrument de dominació intel·lectual i per tant l’aparell curull de falsificacions de la realitat per exercir l’opressió classista, ara esdevé una força positiva, única, universal i símbol de dignitat, compromís i constitutiva dels valors democràtics. El triomf del capitalisme ha estat en aquest punt ampli i brillant ja que fins i tot els seus teòrics adversaris es mouen dintre de la seva taxonomia de suposats valors i sovint solament somien en substituir el seu paquet normatiu de gestió per un altre igualment ideològic i sense qüestionar l’essencial. Posant un exemple, aquest estiu s’anunciava la futura apertura a Berlin d’un restaurant que es proposava servir carn humana; doncs bé, als mitjans de comunicació la discussió es va centrar en els mateixos termes gastronòmics que s’haurien suscitat d’haver-se tractat d’un restaurant de sushi o de kebab. Heus ací el triomf capitalista del relativisme cultural i social! Oposar-se al que és evidentment aberrant avui pot significar ser acusat de tenir una ment tancada i així iniciar un llarg camí vers una relació amb el psicòleg, el psiquiatra, el terapeuta o encetar una llarga carrera com compulsiu lector de llibres d’autoajuda. O finalment acabar a la presó. No fer res o mirar en la direcció errada té com a gratificació la submisa pau del confortable i amable ramat camí de l’escorxador. Ara i aquí, a més, amb totes les institucions de l’Estat espanyol en crisi, paral·lela a la crisi sistèmica del capitalisme mundial i el poder i la partitocracia, derivada de la Transacció amb el franquisme, que ha passat de servir la plutocràcia a ser un ens més de la cleptocràcia, ens cal actuar i participar decididament per acabar amb aquest decadent Estat i totes les seves pútrides estructures i, per tal que la nostra acció sigui útil, cal anar teixint i enfortint tot tipus d’aliances fetes per l’acció transformadora de la realitat, des de la base, i no continuar ancorats en la renúncia a fer res, embolicats en les velles sigles, estructures i banderes organitzatives.

Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

La revolució que cal, la que ha d’escombrar tanta porqueria i misèria, no es pot construir sobre enganys ni MOLTES DE LES propis ni aliens. A l’enemic ben asSUPOSADES senyalat de tipus polític -cal fer-ho CONQUESTES SOCIALS a diari-, a l’enemic de classe no se li QUE ENS VA APORTAR NO EREN SINÓ han de demanar coses accessibles. ALTRES FORMES MÉS Se li ha d’exigir allò que no ens puSUAUS DEL NEGOCI gui donar, allò que la seva fastigosa CAPITALISTA naturalesa prohibeixi, exigir aquelles concessions que signiﬁquin avançar en la seva destrucció. Solament podem vèncer si li podem arrabassar allò que fa que deixi de ser ell mateix, i no fer demandes possibles o que facilitin una temporal retirada de les seves posicions extremes. Pels oprimits exigir allò que es diu impossible acaba sent el camí més curt, o l’únic per assolir allò què, segons la lògica dominant, és possible en cada situació històrica.

Insepulta la socialdemocràcia, en alguns llocs és un zombi en forma de liberalisme democràtic d’esbiaixada, mentre la mirada dels hipercrítics trinitronants critica el canvi i no fa res. No queda cap altre camí que l’afegir-se amb les realitats en lluita que són l’únic bastió efectiu contra els embats del neoliberalisme criminal. Així doncs, o continuem amb l’agonia del capitalisme salvatge o apostem per la seva destrucció i per enfortir l’alternativa racional: l’alliberament nacional i social anarquista comunista.

Marcel·lí Reyes

I en aquesta possibilitat és on proven de pescar els grups opositors del sistema dit democràtic, amarats de la vocació i voluntat de poder, amb l’oculta missió de salvar el sistema que diuen voler combatre, parant la ma finalment a l’explotador i ofegant de nou els explotats o creant-ne de nous. Acabada la socialdemocràcia i amb ella la fal·làcia d’un capitalisme moderat, domesticat, que promet que tota la societat en serà beneficiaria. Però el neoliberalisme i les crisis econòmiques i financeres que és la socialdemocràcia la que avui no pot sobreviure, i com va assenyalar Rosa Luxemburg, s’ha demostrat que moltes de les suposades conquestes socials que ens va aportar no eren sinó altres formes més suaus del negoci capitalista. L’actual paradigma de la socialdemocràcia és un impossible a nivell mundial ja que es basa en fórmules d’escala estatal on ni es qüestiona una economia essencialment financera i que, d’una altra banda, confia en créixer gràcies a les exportacions. Però l’economia financera ha trencat qualsevol pacte o moderació entre capital i treball i treu els seus beneficis amb l’especulació metafísica sense control, on converteix dígits electrònics en diners i, per tant, no precisa dels salaris, ni de la producció, ni de la capacitat de compra per obtenir beneficis. El suposat creixement econòmic basat en les exportacions implica que altres importin amb la qual cosa algú es beneficia i altres no (fal·làcia de la composició) i alhora tampoc implica cap redistribució interna dels guanys i esdevé generador d’arguments per baixar salaris i augmentar jornades laborals.

Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 5

Rosa Luxemburg amb Louise Kautsky

*Manllevat de la novel·la de Dino Buzzati “El desert dels tàrtars”

5 16/03/14 1:09

¿NACIÓN O CLASE? REFLEXIONES SOBRE EL NACIONALISMO COMO IDEOLOGÍA NOCIVA

¿QUÉ ES EL NACIONALISMO? ¿CLASE O NACIÓN? En las Facultades de Ciencias Políticas se estudiará como modélica la deriva independentista de Convergència i Unió (CiU), durante el período 2012-2013. Artur Mas, presidente de la Generalidad de Cataluña, ha traspasado todas las líneas rojas de la prudencia, la manipulación y el “buen gobierno”, si es que eso existe.

más apuntaba hacia una pronunciada deriva fascista en la brutal represión del malestar ciudadano en la calle, con la puesta en juego de grupos policiales de provocadores entre los manifestantes pacíﬁcos, estaba destinado a ser derrotado en las urnas, por su maniﬁesta incompetencia.

Un gobierno autonómico, caracterizado por sus feroces recortes a la sanidad pública, a la educación pública y a los servicios sociales, que se vanagloriaba de hacer esos ajustes con anterioridad y mayor profundidad que el gobierno de Madrid, y que convertía tales ataques contra los trabajadores y el pueblo catalán en una política orientada a la privatización de la enseñanza y de la sanidad, con el objetivo preciso de convertir en negocio privado lo que hasta entonces habían sido servicios públicos fundamentales, estaba destinado a obtener un profundo rechazo popular y un gran batacazo electoral.

Pero millón y medio de personas, sabiamente dirigidas y encauzadas, se manifestaron el pasado 11 de septiembre de 2012 en Barcelona, a favor de que Cataluña “tenga un Estado propio dentro de Europa”. Este acontecimiento ha sido enfocado desde muy diferentes lecturas, todas ellas falsas: ¿es viable la independencia de Cataluña? ¿por qué Cataluña pretende “divorciarse” de España? ¿vivirán mejor los catalanes con la independencia? ¿es cierto que Cataluña aporta más a España de lo que recibe de ésta? ¿habría que pasar a un Estado federal?

Un gobierno autonómico, marcado por diversos procesos judiciales, sempiternamente pendientes, todo el mundo sospecha por qué, omertà mediante y maﬁa operante. Como el del cuatro por ciento, repartido por Millet en un uno y medio para su bolsillo y un dos y medio para sus protectores. Como el de la corrupción y atraco sistemático a los hospitales de Lloret y otros de Gerona, que ha acabado con el procesamiento de los redactores de la revista que denunció tales desmanes. Como el escándalo de las concesiones de las licencias de ITV al mejor postor, fuera de concurso público, por el que está encausado Oriol Pujol. Se trata de un largo etcétera de casos judiciales, a cual más grave, que han tenido la virtud de desvelar la existencia de una corrupción sistemática de ese gobierno autonómico. Y, salvo decisión a su favor de las autoridades judiciales, que hay que suponer ajenas a cualquier presión de los poderes ejecutivo y legislativo, ese gobierno autonómico catalán estaba destinado a obtener un multitudinario rechazo popular y un gran desastre electoral.

El día 11 vimos a Felip Puig, conseller de Interior de la Generalitat catalana, impulsor de una violenta represión contra las manifestaciones masivas del año pasado, urdidor de turbias provocaciones policiales contra los manifestantes, desﬁlar rodeado amistosamente de sus víctimas, jóvenes parados o precarios. Vimos a 9 de los 11 consellers de un gobierno, que ha sido pionero en aplicar crueles recortes en sanidad y educación, andar codo con codo con sus víctimas: los despreciados y maltratados maestros y estudiantes; las enfermeras o médicos que han perdido más del treinta por ciento de sus salarios, o los usuarios que tenían que pagar un euro cada vez que van a la consulta (tasa que no se aplicaba en el resto del Estado español, salvo Madrid). Vimos a patronos, policías, curas, políticos, líderes sindicales, y otros vampiros, compartir calle con sus víctimas: parados, trabajadores, jubilados, emigrantes… Una atmósfera de UNIÓN NACIONAL presidió la concentración. El Capital se hizo acompañar por sus víctimas, convirtiéndolas en tontos útiles de sus objetivos egoístas, elitistas y nacionalistas.

Ese gobierno autonómico, incapaz de afrontar los problemas reales de la economía y la sociedad, que ade-

¡El capital!: ése si que no tiene patria, y es internacional e internacionalista.

6 ENCICLOPEDIC39.indd 6

Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

Crisis, recortes y ataque a las condiciones de vida de los trabajadores desaparecen del panorama político y electoral catalán, engullidos por vacías y estúpidas discusiones entre el novísimo independentismo catalán y el rancio centralismo meseteño, impregnado hasta el tuétano del obsoleto ideario de la asignatura franquista de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), que produce urticaria en la periferia de las Españas. Es posible que una parte importante de los asistentes a la manifestación del 11 de septiembre de 2012 no compartiera el objetivo de la independencia; quizás estuviera allí porque están hartos de recortes, de paro, de no tener ningún futuro. Pero, por arte de birlibirloque, magia tramposa de trilero y, manipulación mediante, ese malestar contra el actual gobierno de la Generalidad ha sido canalizado a su favor. Les ha bastado con envolverse en la senyera y dar consignas en defensa de la Patria catalana. La rabia popular contra los recortes, contra la corrupción, contra la privatización de la escuela y sanidad públicas, contra las prácticas fascistas de la represión policial, han desaparecido como hace un mago con los ases de la baraja. Ya se sabe que para no caerse de la bicicleta lo único que puede hacerse es seguir pedaleando, cada vez más rápido. Y si además, enfrente, los catalanistas se encuentran con un gobierno centralista y centralizador, más rancio, inútil y autoritario que la fenecida Falange, llueve sobre mojado. El nacionalismo catalán multiplica su audiencia gracias al nacionalismo españolista, y ambos ganan en ese enfrentamiento ideológico, que desvía al proletariado (parado, precario, jubilado o aterrorizado trabajador) de sus problemas reales. La venta de humo e ilusiones, como hace la lotería, demuestra ser un buen negocio político. El gobierno de CiU se ha sacado el conejo independentista de la chistera y, con ello, ha conseguido transformar los recortes presupuestarios, la corrupción generalizada, EL ATAQUE GENERALIZADO CONTRA LAS CONDICIONES DE VIDA DE LA CLASE OBRERA, los despidos masivos, el paro con su desesperación (que conduce a muchos al suicidio), o el asalto privatizador contra la sanidad y enseñanza públicas, en la defensa de la NACIÓN catalana. ¡Independencia ya! La venta de quimeras, espejismos, engaños, delirios, sueños y, en suma, de esperanza, consiguió que al año siguiente, el 11 de septiembre de 2013, una imponente cadena humana uniese la Cataluña-norte, o Cataluña francesa, con la Cataluña-sur, o Valencia. Un sentimiento independentista generalizado, realmente masivo y utópico, había sacado a la calle a una inmenEnciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 7

sa multitud de catalanes, desencantados y enfrentados a la estúpida arrogancia e inmovilismo de un gobierno central y centralista, obsoleto, caduco, rancio, frustrante, fascistoide y carcamal. Futuros héroes y criminales de guerra de todas las patrias se alzan ya en un horizonte en el que se dibujan masacres como la del sitio de Sarajevo, el bombardeo de Belgrado o los cien mil muertos de la guerra serbocroata. Y, como en la extinta Yugoslavia, todo empieza en los medios de comunicación y en las teles de unos y otros. La auténtica pregunta, la única cuestión real es: ¿Clase o nación? Si el proletariado lucha bajo banderas que no son suyas, ya sea la coreana, la china, la francesa, la japonesa o la de El Corte Inglés, será derrotado, porque el nacionalismo, ya sea serbio, croata, escocés, flamenco, quebequés, europeo, o de “la Caixa,” es ajeno a sus necesidades e intereses, porque REFUERZA al Capital y a todas y cada una de sus fracciones. Es posible que avive las contradicciones entre ellos, pero estas contradicciones se canalizan dentro de sus crisis, sus guerras, sus conflictos mafiosos, sus peleas de familia, banda o secta, es decir, pasan a formar parte del engranaje de barbarie y destrucción con el que el sistema capitalista atrapa a la humanidad. La nación no es la comunidad de todos los nacidos en la misma tierra, sino la finca privada del conjunto de capitalistas a través de la cual organizan la explotación y la opresión de sus “amados conciudadanos”. No es ninguna casualidad que el lema de las manifestaciones independentistas haya sido que “Cataluña tenga un Estado propio”. La nación, esa palabra “entrañable”, es inseparable de ese monstruo, nada entrañable, frío e impersonal, que es el Estado, con sus cárceles, sus tribunales, sus ejércitos, sus policías, su burocracia. Artur le está diciendo a Mariano: “en mi finca sólo robo yo”. ¡Que se vayan todos! Si nadie nos representa, sólo nosotros podemos decidir. El señor Mas ha prometido un referéndum, con pregunta doble: “¿Quiere usted que Cataluña sea un Estado? Y si es así, ¿independiente?”. Tanto Mas como sus colegas españoles quieren hacernos elegir entre tres opciones, a cual peor: ¿Quiere que los ajustes y recortes se los aplique el Estado español? ¿Quiere que le sean impuestos en el marco de la “construcción nacional de Cataluña”? o ¿Quiere que se los aticen conjuntamente el Estado español y el aspirante catalán? El Capital en España cuenta con varias patrias para imponer la misma miseria.

7 16/03/14 1:09

¿QUÉ ES EL ESTADO NACIONAL? El nacionalismo no es el patrimonio exclusivo de la Derecha y la extrema derecha, es el terreno común que comparte el arco político que va desde la extrema derecha a la extrema izquierda, y que incluye además a las llamadas “organizaciones sociales” (Patronal y Sindicatos). El nacionalismo de derechas, atado a símbolos rancios y a una repelente agresividad frente a lo extranjero (xenofobia), resulta poco convincente para la mayoría de trabajadores (salvo sectores muy atrasados). El nacionalismo de Izquierda y Sindicatos tiene más gancho, pues aparece como más “abierto” y más cercano a los asuntos cotidianos. Así, el discurso nacionalista de la izquierda nos propone una “salida nacional” a la crisis, para lo que piden una “distribución justa” de los sacrificios. Esto, aparte de que justifica los sacrificios con el señuelo de “hacer pagar a los ricos”, nos inocula la visión nacionalista, pues nos presenta una “comunidad nacional” de trabajadores y patronos, de explotadores y explotados, todos unidos por la “marca España”. A esa comunidad nacional los trabajadores sólo pueden oponer la comunidad de lucha mundial de todos los proletarios contra la barbarie y la miseria capitalistas. Otro de los discursos preferidos de Izquierda y Sindicatos es que “Rajoy impone los recortes porque no defiende España y es un criado de Merkel”. El mensaje que se desprende es que la lucha contra los recortes sería un movimiento nacional contra la opresión alemana, y no como lo que es: un movimiento por nuestras necesidades humanas contra la explotación capitalista. Además, Rajoy es tan españolista como lo fue Zapatero, o como lo sería un hipotético gobierno de Cayo Lara. Ellos defienden España imponiendo sangre, sudor y lágrimas a los trabajadores y a la gran mayoría de la población. Las movilizaciones sindicales del 15 de septiembre de 2012 han sido convocadas porque “quieren hundir el país”, lo que significa que los trabajadores debemos luchar no por nuestros intereses, sino para “salvar el país”. Esto nos coloca en el terreno del Capital, el mismo que Rajoy, quien pretende salvar España a costa del sangriento sacrificio de los trabajadores en el altar de la austeridad. Los grupos que se han quedado con “la marca 15 M” defienden cosas “más radicales”, pero no menos nacionalistas. Dicen que hemos de luchar por la “soberanía alimentaria”, lo que quiere decir que hemos de producir español y consumir español. Del mismo modo, hablan de hacer “auditorias a la deuda”, para rechazar aquellas deudas que “se habrían impuesto ilegítimamente a España”. Una vez más, educación nacionalista pura y dura. Izquierda, Sindicatos/ Estado UGT/CCOO, y los restos pútridos del 15 M realizan una metódica labor de “formación del espíritu nacional”.

8 ENCICLOPEDIC39.indd 8

En tiempos de Franco la asignatura de Formación del Espíritu Nacional era obligatoria, hoy desde todas las tribunas nos la imparten democráticamente, haciéndonosla tragar lo queramos o no. La matraca nacionalista tiene como fin enfrentar unos trabajadores contra otros. A los trabajadores alemanes, que están sufriendo sueldos de 400 € y pensiones de 800, se les dice que los sacrificios son culpa de los trabajadores de Europa del Sur: “unos vagos que han vivido por encima de sus posibilidades”. Pero a los trabajadores de Grecia se les dice que su miseria es causada “por el mantenimiento de los privilegios y lujos de los trabajadores alemanes”. En París les dicen que es mejor que haya despidos en las sucursales de Madrid, para no imponerlos en Francia. Como se ve, nos atan con un nudo gordiano de mentiras que hay que romper, comprendiendo que la crisis es mundial, el desempleo es mundial, los recortes se dan en todos los países. Pero el planteamiento nacional con el que nos machacan provoca que solo veamos los setecientos mil parados de Cataluña, o a lo sumo los cinco millones en España, en lugar de ver los más de 200 millones en el mundo. Que solo veamos los recortes en Cataluña y en España y no veamos los dos enormes paquetes de recortes que se ha impuesto, por ejemplo, a los trabajadores “privilegiados” de Holanda. Que solo veamos “nuestra miseria” y no la miseria mundial. Cuando todo se ve según la estrecha, mezquina y excluyente óptica nacional, se tiene la mente preparada para creer en cuentos de la lechera como el que propaga el presidente Mas de “si pagaran los 10.000 millones que se deben a Cataluña no haría falta hacer recortes”, versión regional del “si España no estuviera tan atornillada por Alemania habría dinero para sanidad y educación”. Todos mienten, porque nadie tiene solución a la actual crisis de un capitalismo que hoy ha entrado en su fase terminal, que es obsoleto, y que sólo puede ofrecer miseria y barbarie. Todo indica que, más allá de las fluctuaciones coyunturales que se presenten ante nosotros, se abre la perspectiva de un descenso inexorable a los infiernos. Las democracias parlamentarias, más o menos efectivas, tienen sus días contados: esas políticas de austeridad, esos brutales recortes, esas privatizaciones del sector público… están pidiendo a gritos regímenes autoritarios y un fascismo que imponga abiertamente sacrificios inauditos en el altar de las patrias y de la guerra contra los incontrolados de siempre. En resumen: a la unidad nacional los trabajadores deben oponer su comunidad de lucha mundial contra la barbarie y la miseria capitalistas. Agustín Guillamón Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

SOM UNA NACIÓ SENSE ESTAT, NI EL VOLEM!

Existeix una tendència induïda per algunes parts interessades a confondre alguns termes vinculats a les comunitats lingüístico-culturals quan, alhora de definir-les, s’hi barregen altres paraules com nació i estat. Aquesta discussió és de gran actualitat en les nostres contrades degut a la mobilització d’un ampli sector de la població d’un territori anomenat Catalunya.

Aquest actualment està definit com una regió (comunitat autònoma) de l’Estat Espanyol. La comunitat lingüístico-cultural a la que pertany té un tret comú entorn a una llengua que pren diferents noms: català, valencià... i s’estén per quatre estats diferents: l’espanyol, el francès, l’andorrà i molt residualment a l’italià. Una llengua pot definir la cosmovisió d’una comunitat i a la inversa. Élisée Reclús deia que: “Les peculiaritats de cada poble s’expliquen, en una relació perfecta de causalitat, l’ascendent del medi natural i geogràfic -a més de la influència genètica en la vida dels homes que l’ocupen” (“L’Homme et la Terre” 1905-1908) en la seva edició francesa.

L’anarquisme no és un dogma, ni tampoc és exclusiu d’un lloc, llengua o cultura. Els anarquistes no hem de confondre la defensa del nostre caràcter nacional amb la consecució d’un estat, concepte que sempre hem desemmascarat com tergiversador i utilitzat per la burgesia i el marxisme. La burgesia es serveix del nacionalisme per potenciar els interessos econòmics propis, i el marxisme se serveix del mateix per atreure a les masses i conquerir un estat nacional que més tard serà marxista.

Ara, aquesta burgesia ens demana que acceptem que la llibertat d’un territori, que ni tan sols coincideix amb la nostra nació, quedi limitada per un estat. Per un altre costat, el no votar o votar-hi en contra ens pot alinear amb l’espanyolisme més retrògrad. La posició és complicada, però l’objectiu final sempre serà: PER LA FEDERACIÓ LLIURE DE POBLES DELS PAÏSOS CATALANS, VISCA L’ANARQUIA!

Oriol Rigola

Els anarquistes no són aliens a aquest tema, com moltes vegades se’ns ha volgut dir. El mateix Bakunin reflectia: “Tot poble, per minúscul que sigui, té el seu propi caràcter, el seu mode particular de viure, de parlar, de sentir, de pensar, d’actuar, i és aquesta idiosincràsia en que consisteix l’essència de la nacionalitat, la qual deriva de tota la vida històrica i de la suma total de les condicions de vida d’aquest poble.”

També cal dir que la llengua i la cultura no són coses estàtiques, sinó elements vius i com a tals es van modificant al llarg del temps. És per això que no s’ha de plantejar la multiculturalitat com un amenaça sinó com una realitat enriquidora, doncs històricament sempre ho ha estat. Però això no implica que no ens mostrem ferms en tot allò que fa a la nostra cultura i llengua. El dret a ser diferents i a expressar-nos de manera diferent, amb la llengua que hem heretat dels nostres avantpassats, forma part dels nostres postulats. Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 9

Bakunin

9 16/03/14 1:09

REIVINDICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA

Estem immersos en un sistema de relacions socials semblant al de l’edat mitjana. Canvien els arguments que pretenen justificar l’origen del poder, canvien les formes i les dimensions de l’exercici d’aquest poder, però fonamentalment segueix decidint una minoria, abans des d’una justificació teològica, ara des de la nova teologia anomenada MERCAT, sobre tota la humanitat. L’exercici del poder (que no el poder) es delega a les institucions polítiques (governs i organitzacions supranacionals, abans l’antiga noblesa) la funció principal de les quals consisteix en la propagació de la doctrina econòmica que manté EL MERCAT com a origen i explicació final de la mateixa societat que conformen. El procés de proselitisme consisteix en: a) l’extensió intel·lectual de la idea que no hi ha altres formes de relacions socials (és el fi de la història) i b) un adoctrinament constant cap a l’acceptació de les reformes internes del sistema com a font de regeneració del sistema capitalista/democràtic.

St. Joan, 1934 (foto arxiu AEP/CDHS)

ESTEM EN L’ÚNIC ESCENARI POSSIBLE És molt més recordat el títol de l’obra de Fukuyama, i la idea que sustenta, sobre el ﬁ de la història i la conseqüent acceptació de la nostra societat com la menys dolenta possible que no pas, per exemple, una entrevista amb Octavio Paz en la qual, davant de la pregunta sobre el fracàs del comunisme, arran de la desaparició de la URSS, contesta que si bé, potser, han fracassat unes respostes, seguim sense tenir-ne els interrogants que es plantejava el comunisme. Sense solució, doncs, la desigualtat, la distribució de la riquesa, la propietat, etc. Durant anys i anys intel·lectuals i polítics espanyols han venut com a model el procés de transició des de la dictadura franquista a la democràcia monàrquica borbònica. En algunes universitats els Pactes de La Moncloa són estudiats com a mostra de concertació social que afavoriria un canvi de regim a partir de renúncies per totes les parts.

10 ENCICLOPEDIC39.indd 10

Una i altra idea han anat creant una convicció que hi ha modificacions possibles, en el sistema, sense que comportin violència. Però el fet és que s’ha exclòs del terme violència aquella que ‘provoca sofriment’ sobre els dissidents (intel·lectuals o combatents). En aquest discurs les transicions s’haurien produït sense violència: morts i ferits immediats en un temps determinat. (Tanmateix, fins i tot aquesta afirmació és discutible. A Espanya hi va haver molts morts durant la transició). El discurs dels darrers anys sobre la situació econòmica i social i la impossibilitat, des dels governs i des de la UE, d’altres alternatives és simptomàtic. Però la evidència de com ha aconseguit imposar-se resulta amenaçadora. Les receptes resulten indiscutibles i, el que és pitjor, indiscutides. Els treballadors accepten, per evitar acomiadaments, un ERE de 45 dies durant quatre anys i la congelació salarial pel mateix període. I és considerat un èxit! Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

LA REGENERACIÓ DEL MATEIX SISTEMA

ENCARA ES POT DIR ANARQUIA O ANARQUISME?

Tinc per llegida l’afirmació de Sartre que des de la legalitat no es pot canviar la realitat. O alguna cosa semblant. A casa nostra estem vivint el procés més extraordinari de discussió sobre les penes que mereixen o no un bon nombre de delinqüents (presumptes, diria qualsevol periodista o comentarista) relacionats amb càrrecs de representació política. Cada dia estic més convençut que la publicitat extraordinària d’aquests casos produeix un efecte de cortina de fum absolutament profitós pels vividors del sistema. Tothom entra/entrem en una espiral d’estudi i anàlisi de la legalitat o no, del funcionament millor o pitjor del sistema judicial. I així allò que no és ‘judicable’ queda al marge del debat, de la confrontació, i uns i altres (els bàndols dels vàndals) poden escometre l’adversari i justificar-se amb aquesta lluita davant dels seus votants. Entretenir-se i entrar en les consideracions formals i legals és caure en la trampa del joc democràtic.

Diu, amb la seva veu esqueixada, el meu amic de Les Baumes que d’anarquisme en fem tots cada dia una mica. Anarquisme vol dir que jo no accepto, en l’àmbit que sigui i en el que en cada moment estigui, intermediaris i que no delego en altres les meves decisions. I de fet, és així de senzill i així de complicat. Així de senzill, vaig a comprar el pa al forn que més m’agradi i assumeixo les conseqüències de la meva decisió. Si un dia no aguanto més el treball, el canvio o plego i assumeixo les conseqüències de la meva decisió. Un dia varem decidir que ens ho passaríem bé i que ‘expropiaríem’ allò que poguéssim i en varem assumir les conseqüències.

No és noticia que els regidors d’un poble petit tinguin gratuït el carnet familiar de la piscina municipal i una considerable panera per Nadal. És acceptat amb la mateixa naturalitat amb que s’accepten les taxes municipals. Ningú ha incendiat l’ajuntament de Vic perquè l’alcalde va nomenar la seva ﬁlla secretària de l’alcalde i perquè el seu germà va obtenir (legalment) la plaça de director de la Fundació Atlàntida. Un dirigent d’ICV justiﬁca que acceptin que un regidor seu de Cornellà cobri un sou de 6.921 euros al mes de la Diputació de Barcelona perquè una part la dediquen al partit. L’alcalde de Manlleu, una població de 20.000 habitants, també cobra 6.921 euros al mes de la mateixa Diputació. Deuen tenir el do de la ubiqüitat. Els partits polítics presents al Parlament de Catalunya s’emporten una milionada anual, superior a la que reben el Senat i el Congrés de diputats de Madrid junts. El record de l’any 1714 ens costarà un ull de la cara, la jubilació de l’expresident del Parlament, als 55 anys, ens costarà l’altre. I ja cecs serem incapaços de veure l’arribada de la independència. Els alts directius de les entitats bancàries (caixes i bancs) malgrat haver estat rescatats (o potser precisament per això) s’atorgaren uns sous, unes indemnitzacions i uns plans de pensions que són, almenys, ofensius. I tot és legal! La gran qüestió és, doncs, decidir si som a dins o som a fora. I un cop decidit, assumir-ne les conseqüències o, si ja ens hem fet grans i tenim por, fugir (mentalment o física). Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 11

T Tanmateix amb això només ens referim a una m d de les dues llibertats de IIsaiah Berlin. Allò que e ens crea conflicte rau en l’exercici de la llibere ttat d’altres (els del poder) que intervenen per d llimitar la meva. Isaiah Berlin (1909-1997) Si des de la violència, de la que en volen el monopoli, em priven de manifestar-me pacíficament hauré de defensar el meu espai vital. Que això serà més o menys notable en funció de quants se sentin privats de la seva llibertat i no estiguin disposats a sotmetre’s, és evident. I que quant menys siguem i menys contundents en la defensa d’aquests nostres espais més fort esdevé aquell monopoli de la violència. I haurem d’anar recordant que la violència no és només, ni la més important, aquella que produeix efectes físics i immediats sobre el cos de les persones. Que hi ha una violència persistent en els mecanismes formals que justifiquen cada dia les relacions de poder de la nostra societat. I que és just que ens hi resistim i que ningú està obligat a ser un Gandhi.

Pep Castells Casellas L’Esquirol (Osona), hivern de 2013

11 16/03/14 1:09

NI ELS UNS NI ELS ALTRES Entendre que està realment passant en aquest moment al nostre entorn és bastant complicat i alhora summament fàcil, però mentrestant estem dins d’aquesta voràgine de desinformació i d’informacions creuades, i pràcticament totes, en bona part tergiversades. En general, el que tenim és una atrofia informativa, de l’un i de l’altre cantó dels que dirigeixen el tema que ens ocupa, i ens manca una mirada en perspectiva des de la distància, però com estem dins del “moll de l’ós” de la qüestió i difícilment podrem sortir d’aquest particular indret, intentarem partir des d’un punt on conflueixen aquests dos interessos, com en un cos humà els vasos sanguinis directes al cor, que pren el partit de seguir bategant, passi el que passi. Ja fa molt de temps que el Capitalisme està jugant amb les nostres vides, i som prou conscients que al Capitalisme poc que l’interessen les persones, i cada vegada menys, i quan més del sud o moreno ets, menys encara.

I l’un i l’altre, els dos governs, naturalment cadascun amb la seva legitimitat “democràtica”, l’únic que fan és organitzar les nostres vides a la seva conveniència, el que en la pràctica es tradueix en una forma més de amargar-nos la vida. Estes democràcies actuals no son més que un sistema feudal. En aquesta conjuntura dels dos governs, una primera i simple conclusió em resulta obvia: si ens trèiem un dels governs del damunt, en principi es suposa que serà molt millor, anirem més descansats, no tindrem tantes càrregues a sobre, econòmiques i de tota mena. Però com som llibertaris i no creiem en els estats ni en el que ells en diuen política, ja caducada, després, naturalment haurem de continuar lluitant per treure’ns l’altre govern de sobre. Però això de treure’ns els dos governs -o tres si comptem Europa- de sobre d’una vegada, entenc que serà bastant més complicat, avui per avui sembla que impossible. Encara que alguns entenem que seria factible una altra manera d’organitzar-nos socialment, encara ens queda un llarg recorregut per viure, per exemple, en el comunisme llibertari d’Isaac Puente ni res que se li sembli, o en la meravellosa utopia d’Albano Rosell En el país de Macrobia, però pel moment caldrà continuar treballant amb l’autogestió com a eina, perquè d’alguna manera puguem fer més representativa, real diguem-ne, aquesta falsa democràcia, perquè ells, els polítics que s’omplen la boca de democràcia i del vot útil, sense més contingut, només volen això, el vot, i després venen “el palo el tentetieso”.

Avui dia ja podem definir el Capitalisme com absolutament salvatge, i afirmar que actua sense entranyes, però sempre actua amb el consentiment del poder governatiu a qualsevol indret del planeta. Per més amagat que estigui, allà on n’hi ha un dolar -o un euro- per especular, salta la guspira del Capitalisme, que no pren cap tipus de compromís amb els aborígens de qualsevol d’aquest indrets naturals, a conservar pel bé de la Humanitat, i està disposat a destruir-lo tot si cal, en nom de cobdícia, amb la bandera del triomfalisme econòmic i del no menys perillós progrés. I tot sempre justificat, d’una manera barroera i falsaria, pels governs de torn, que només veuen els guanys econòmics immediats. Li poden preguntar, per exemple, a pobles I encara que és un tòpic que he repetit en nombroses ocasions en els nostres fòrums, ja el poeta Ancon el Maputxe, allà, a l’Argentina. tonio Machado deia: “Una de las dos Españas ha de Mentrestant, aquí, en aquest racó de món: a la Pe- helarte el corazón”, i va morir amb el cor gelat i trist nínsula Ibèrica, “donde se establecen los visigodos y al sud de França, al poble de Cotlliure, expulsat per los alanos y dan su nombre a Catalunya (Got-Alanien) aquesta Espanya que encara ens governa. A León a Espanya, en un espai de terra limitat pel Pirineu, Felipe, com a tants d’altres, el van deixar morir en l’Ebre, el Mediterrani, i posem la Franja, allí poc més aquell exili de les Amèriques, a Federico García Lorca o menys on comença el desert dels Monegros, hi ha el van matar vilment perquè s’havia convertit en el dos governs que pretenen governar les misèries dels poeta del poble, i tants i tants d’altres encara estan seus lacais, “Els Catalans”. Aquesta és la pugna política a les cunetes. I mentrestant, els fills i nets d’aquells entre el govern de Madrid i el govern de la Generalitat: que van escanyar la llibertat d’aquest país encara estots dos volen tenir la clau de la caixa i la completa de- tan governant i donant-nos lliçons de democràcia, i cisió de com repartir el pastís. I nosaltres com sempre, continuen, de pas, acumulant els abundosos guanys que això els reporta. guanyi qui guany, perdem.

12 ENCICLOPEDIC39.indd 12

Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

De tant en tant, en aquesta vida és bo fer un pas enrere, i intentar obrir una mirada en perspectiva sobre allò que ha estat fet. I fent això, més que mai, no podem entendre la Transició si no és per confirmar la nostra denuncia, de fa ja molts anys, d’aquell maleït Pacte de la Moncloa, un pacte d’interessos partidistes i de casta, que trencà tota esperança i il·lusió dels moviments socials de l’època, i posteriors. Una vegada més, com va succeir a l’inici de la Segona República, al 1931, quan, pocs dies després del 14 d’abril, va caure tota la repressió imaginable sobre els obrers de tota la Península, i quan, amb el Capitalisme, van seguir amb les lleis de la dictadura i inclús van afegir alguna de més, com la Llei de la defensa de la República, una llei pensada, en la pràctica, per a reprimir als obrers anarcosindicalistes, els anys 1977 i 1978 repeteixen la història, blindant tots els anys de la dictadura amb la Llei d’Amnistia, la Constitució i, poc després, amb l’estocada del Pacte de la Moncloa. L’únic objectiu clar de tot aquest entramat, com bé deia l’historiador i amic Abel Paz, era un pacte contra la CNT, per evitar que aquesta central anarcosindicalista reconnectés amb el món obrer. El Capitalisme, doncs, ho tenia tot “atado y bien atado” com deia “el Vigía de Occidente”, i ho volia continuar tenint.

Ni un xip d’alè per a les persones, cap oportunitat per a la llibertat del poble. Llibertat que cada dia s’ha vist més reglamentada i condicionada; i sempre esclafada amb arguments pretesament democràtics dels partits del poder. En referència al “cacareado” sentiment nacionalista català, potser que sí que estigui instal·lat en un sector limitat de la societat catalana, com pot estar instal·lat en altres parts de la mateixa Península Ibèrica en altres termes de nacionalisme encara més enconat (per exemple, el nacionalisme espanyol). Crec que aquest nacionalisme català del qual avui pretenem parlar en general, o sigui, el d’una bona part dels ciutadans que han viscut aquests onzes de setembre, no té res a veure amb el nacionalisme històric. Les ànsies de llibertat o independència que pugui tenir aquest poble les entenc com un rebuig frontal al discurs d’aquesta Espanya que viu a l’entorn del nacionalisme espanyol, de caràcter molt feixista, tant proper a la dreta espanyola, l’església, la Monarquia, l’exèrcit, els partits polítics com el PP i el PSOE i tot aquest aparell de l’Estat que fa pudor a ranci, a regressió, que el seu pensament forma part d’un passat opressor i d’una traïció al poble, que es difícil de corregir, ni sembla que vulguin, què cada vegada que sentim el seu discurs ens adonem que vivim en dos mons molt diferents.

Mendicitat a les Rambles (foto arxiu AEP/CDHS)

Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 13

13 16/03/14 1:09

Per tant, no l’entenc com una qüestió de cabal nacionalista, sinó, d’una vegada per totes, de lliurar-se del nacionalisme feixistoide espanyol que ens ha amargat la vida a moltes generacions d’obrers des del temps de la Revolució Industrial, o en els latifundis de la Meseta i Andalusia. I ara que això s’acaba continuen creient que estan per sobre dels altres, “els Señoritooooos i su Cortijo” ens volem continuar amargant la vida en nom d’Europa i d’una pretesa democràcia cada vegada més estranya, difosa i falsa, de la qual, a sobre, ens volen donar lliçons. Aquí ja tenim els nostres espavilats de torn, amb Millet al capdavant, o els esmentats a la batalla que, en aquest moments, membres de la revista Cafèambllet estan lliurant contra l’especulació i el robatori dins la sanitat publica catalana. I si agafem la part històrica, sabem que fou la burgesia catalana l’organitzadora dels sindicats de pistolers de la patronal per acabar amb el sindicalisme del poble català i dels catalans; que van ajudar a muntar els serveis d’espionatge del Franquisme amb Bertran i Musito o el pare Busquets i la seva dèria contra la maçoneria, o que el mateix Cambó fou un dels primers a finançar l’aixecament feixista el 1936, i que un llarg etc. de “prohoms” catalans treballaren pel Franquisme, on podríem incloure, entre molts, a Josep Pla, Carles Sentís, Martí de Riquer.... O sigui, que no serà fàcil, i que especuladors hi ha per tots els cantons.

constància que, des de l’opulència, les classes adinerades del primer món han decidit liquidar el model de Societat del Benestar, nascuda arrel de la Segona Guerra Mundial i donar-li “rienda suelta” a la misèria, per la qual cosa, cada vegada serem molts més els que necessitarem reorganitzar les nostres vides socials i econòmiques a partir de allò col·lectiu i de proximitat, és a dir, des d’allò local. En definitiva, crec en la necessitat que els pobles tinguin la capacitat de decidir i d’autoorganitzar-se, i que, naturalment, aquests pobles es puguin federar indistintament entre ells sempre que calgui, a cada instant. Però sobretot crec que calen noves formes de política activa, tot i que no tan noves, perquè s’han exercit des de gairebé sempre a partir de l’autogestió de les persones que, lliurement, han decidit associar-se. Probablement, tota aquesta història del dret a decidir, poc a poc s’anirà apagant, perquè tot es vol fer des del seny, i només amb el seny no és va en lloc; una mica de rauxa de tant en tant és molt saludable. Ja a l’anterior Enciclopèdic, en un article sobre els “arrauxats”, recordàvem una frase d’en Jaume Brossa publicada a La Revista Blanca el segle XIX, que deia: “El catalanismo ideológicamente es subversivo. Pero en la practica es el partido menos revolucionario que hay en España. Si el catalanismo hubiera tenido solo una pequeña parte del instinto revolucionario del carlismo hubiera dado serios disgustos al poder central”.

Però aquí no es tracta de bàndols, ni de bons, ni dolents, ni de veritats, ni de raons, ni d’anar-hi junts, ni I el metge àcrata malagueny Diego Ruiz deia: separats. Pel moment es tracta de preguntar, o sigui, “No tinc pàtria no l’he escollida mai, però m’agradaria de fer un referèndum, que hauria de ser una pràctica que la Humanitat fos Catalunya.” quotidiana en una democràcia autèntica... una altra cosa, ja n’hem parlar, és la realitat, amb la democràcia que ens proposen i dos governs ofegant-se entre Manel Aisa Pàmpols si. Davant del nou mil·lenni, és de preveure que noves maneres de fer política s’imposaran, i esperem que aquestes tinguin, en els propers anys, un caire més social i equitatiu. De totes maneres, aquests darrers temps hem viscut coses impensables, com la caiguda del Mur de Berlin, que ens han canviat la vida a tots nosaltres, o la refundació del Capitalisme que va anunciar Sarkosy. I amb tot això, la Bestia del Capitalisme ha continuat atacant i fent mal allà on ha pogut. A tot això, han renascut un grapat de països que havien quedat soterrats a la vella Europa, i els estats ja no tenen el poder que tenien fa un temps, perquè nous estaments supraestatals han nascut o s’han enfortit. El món és ja un lloc completament globalitzat, on cada vegada les raons estan més fragmentades, i on es té

14 ENCICLOPEDIC39.indd 14

Mercat Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

L’ARREL POPULAR DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ UN MILIÓ SIS-CENTES MIL PERSONES AL CARRER PER LA INDEPENDÈNCIA, JA PARLA PROU SENSE DIR RES MÉS

Via Catalana, una imatge de part del tram Barcelona ciutat, 11 de setembre de 2013 (ANC)

Tot sovint hom creu que el fenomen social sobiranista/independentista català és prou conegut. Tenim en compte l’última del president Mas o de l’anomenada Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Alguns potser pensin que encara van més enllà, que ultrapassen els marges fent cabòries de si veritablement es durà endavant la consulta o no, si la UE ha dit o l’Exèrcit qui sap… Tot just aquí cal formular la següent paradoxa: qui creu que sap, no sap pas res. Per què aquesta contundència? Senzillament per confondre un fenomen social amb el seu aspecte polític: els polítics -en expressió d’un amic- surfeixen com poden les sèries d’onades populars amb les seves planxes mediàtiques.

¿QUINS SÓN DES D’AQUESTA NOVA PERSPECTIVA ELS ELEMENTS IMPORTANTS? Evidentment, la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya, celebrada a la població barcelonesa d’Arenys de Munt el diumenge 13 de setembre de 2009. Tot seguit l’extensió simpàtica de la consulta per la resta del territori català, que va gestar, sense saber-ho, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), presentada públicament el 14 d’abril de 2011, i, és clar, del seu objectiu fundacional: la creació d’un estat català propi. La ANC, té des de bon principi, una doble estructuració en assemblees territorials i en assemblees sectorials, essent, per deﬁnició expressa, aliena a tots els partits polítics de qualsevol signe. I, a la ﬁ, cal assenyalar l’aclaparadora participació a la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i a la Via Catalana per la mateixa data d’enguany, un suport popular referent per a la independència de Catalunya. Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 15

Tanmateix, però, al llarg d’enguany, es fa palès un canvi qualitatiu al si de l’esmentat suport popular al procés independentista: d’estat català es muta a estat social català. No de forma encara massiva, és clar, però sí disposem de suﬁcients indicadors per aﬁrmar la creixent presència de la qüestió social lligada a la independència: - La ANC ha incorporat, als darrers mesos, dues noves seccions: la d’economia social i solidària (juny) i la de treballadors i treballadores (setembre). - De les 15M assemblees ciutadanes constituents brolla i pren volada pròpia el Procés Constituent (Procés). El seu Manifest es presenta públicament el 10 d’abril. Uns mesos després, el 13 d’octubre, en un acte central celebrat a Barcelona, proposen la campanya “Construïm la República Catalana del 99%”. - El 25 de febrer es presenta, també, el Manifest de la Crida a la Desobediència Civil pels Drets Ciutadans i Contra la Dictadura Financera. A la seva Assemblea del 18 de juliol acorden prendre una nova denominació: Parla-Ment Ciutadà (Parla-Ment). Com a tal convoquen, per al 18 d’octubre, les seves primeres jornades públiques. El Procés representa una iniciativa de caire popular, impulsada per dues persones heterodoxes vinculades a l’Església catòlica, Arcadi Oliveras i Teresa Forcades, on la causa independentista actua de revulsiu contra les retallades pressupostàries i la pobresa creixent que generen a Catalunya, fent crida, alhora, a crear el nostre propi destí en ares de la justícia i la solidaritat. El Parla-Ment, no pas Parlament, constitueix per als moviments socials una via de fer anar més enllà l’impacte de les lluites i intentar articular, alhora, un contrapès políticsocial al sistema actual. La portaveu mediàtica d’aquesta nova iniciativa és l’arquitecta Itziar González, reconeguda per no cedir sense pausa davant de la corrupció municipal, quan fou regidora d’urbanisme al consistori barcelonès. Per acabar, una ponderació necessària davant del canvi de perspectiva a l’anàlisi del sobiranisme/independentisme que intento fer palès mitjançant el present escrit: per una banda, no hi ha intenció de menysprear, sense cap fonament, les maniobres polítiques dels governs implicats ni, per altra, enaltir-ne excessivament qualsevol moviment aliè ni, tampoc, incloure-hi iniciatives partidistes, perfumades d’assemblearisme, com ara el Front Cívic de Catalunya o la Trobada per a la Unitat Popular del proppassat 30 de novembre. Josep Maria Roselló Desembre 2013

15 16/03/14 1:09

QUI TÉ POR DE LA INDEPENDÈNCIA DE POLÒNIA?

Des de l’òptica llibertària no és de rebut un internacionalisme esquemàtic que negui la història, la cultura i la voluntat popular. La doctrina anarquista sobre la qüestió de l’alliberament dels pobles és força més rica del que alguns volen fer creure. Així, per exemple, enfront d’un nacionalisme d’estat opressor dels treballadors, Bakunin planteja un nacionalisme revolucionari i solidari, basat, literalment, en la lliure federació d’associacions obreres i comunes camperoles.

Estelades a la ciutat

Va ser un gran adalil de l’alliberament dels pobles eslaus (Polònia, etc.) dels grans imperis (moscovita, turc o alemany) que farien figa més endavant, quan ell ja era mort, amb la guerra del catorze. L’alliberament nacional, però, segons Bakunin, només es podria assolir a través d’una sublevació general, una revolució social, vaja, que sancionés el domini camperol autogestionari (comunes) i el control obrer de les fàbriques, les màquines, els edificis o les eines. Als anys 60 i 70 del segle XIX Bakunin no podia ser més clar en oposar al poder de l’estat la voluntat del poble: “Polònia només existeix allà on el poble vol ser polonès i es reconeix com a tal. Polònia deixarà d’existir allà on aquest mateix poble no desitgi més pertànyer a la Federació polonesa i s’adhereixi lliurement a un altre grup nacional”.

16 ENCICLOPEDIC39.indd 16

Així doncs, Bakunin està per un federalisme popular d’alliberament nacional, lliure i democràtic. Al Congrés de la Lliga per la Pau i la Llibertat el 1867 diu clarament que el centralisme, encara que es vesteixi de formes republicanes i liberals, és incompatible amb la democràcia. I proclama el dret que qualsevol nació, província o comunitat a ser lliure i auto-determinar-se, amb el benentès que la relació entre els pobles fa que la falta de llibertat d’un d’ells acabi comprometent la sobirania dels altres.

D’aquesta forma oposa la ficció de l’estat a la realitat d’una pàtria de les masses populars, fins al punt de proclamar-se sense embuts, rotundament, “el patriota de totes les pàtries oprimides” [Carta oberta als amics d’Itàlia, 1871]. Per al rus no s’ha de confondre l’amor a la pàtria amb la manipulació estatal. El patriotisme ben entès no s’escuda en la particularitat i idiosincràsia pròpia per combatre la fraternitat universal, que farà possible la federació de comunes i empreses col·lectivitzades. Per la seva part, no és sobrer recordar el que va deixar escrit un altre ideòleg socialista llibertari, Piotr Kropotkin, cap a 1897, en aquest cas sobre la «qüestió irlandesa». Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

Creu que darrera dels moviments d’emancipació nacional hi juguen motius econòmics i socials, i motius de drets individuals a respectar. El deure dels lluitadors per la justícia i la llibertat és donar suport a qui s’alça contra l’opressió econòmica, estatal, religiosa i nacional. Tant ell com Bakunin, doncs, veuen la transcendència revolucionària del combat popular contra el centralisme estatal i per l’alliberament nacional. Val a dir, en un altre ordre de coses, que a l’arena ibèrica, tot just fa un segle, els problemes de les nacionalitats i de l’organització federal eren tan vius com ara: qui no recorda Francesc Pi i Margall? Avui dia ens trobem que, al contenciós secular, s’hi suma avui la duríssima crisi. Crisi capitalista. La enèsima! En resulta un empobriment generalitzat i una accentuació de les diferències de classe social. L’anomenat procés sobiranista català fa molta por als poders establerts perquè el que compta en la política internacional és la voluntat del capital i del complex financer-militar i, en canvi, la voluntat popular resulta subversiva, és, com diem, molt temuda per l’establishment capitalista europeu.

la lluita contra la corrupció, “habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva”, la “potenciació del sector públic sota control social”, l’aferrissada defensa de la justícia de gènere, la sobirania energètica i alimentària, una legislació d’estrangeria fraternal, el control democràtic dels mass media i d’internet o, en fi, una Catalunya desmilitaritzada i solidària a nivell internacional. Hi ha un fals progressisme que, en nom d’un internacionalisme abstracte, nega el pa i la sal a la reivindicació nacional que abonen la història, la cultura i la voluntat popular. Una reivindicació nacional legítima que ha de servir per a assolir una democràcia de molta major qualitat, que ens ajudi a fer una Europa al servei de la gent, i no dels banquers ni dels fabricants d’armes. El geni i la voluntat populars, que de tant en tant apareixen a la vella Europa, entre vastos rampells d’indignació, i que algun dia hauran de ser expeditius, propositius i eficients en l’ús de la benjaminiana “VIOLÈNCIA DIVINA”1.

Sobretot si s’expressa de forma tranquil·la, pacífica i democràtica.

Pere Solà i Gussinyer

Al meu entendre la sortida del procés independentista és una societat que s’autogoverna en democràcia i amb criteris radicals de justícia social. La independència per crear un nou emirat àrab no té cap sentit. Per això val la pena donar suport a iniciatives com l’anomenat Procés Constituent a Catalunya, que reclama l’autoorganització i la mobilització social continuada per tal de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per a la República catalana que dibuixi un nou model d’estat i d’ordenació sòcio-econòmica, basada aquesta en un seguit de mesures bàsiques i d’urgència, que van des de la “defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim” fins al repartiment de tots els treballs, passant per la reforma electoral, Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 17

Petar Bojanić (2010) “La violencia divina en Benjamin y el caso de Korah. La rebelión contra Moisés como primera escena del mesianismo (Números 16)”. Acta Poetica (UNAM, México) 31-1, gener-juny: 135-161. 1

17 16/03/14 1:09

2014: SEGUIMOS EN LA TRANSICIÓN DEL FRANQUISMO EL RÉGIMEN SE DESMORONA En éste 2014 se cumplen treinta y nueve años de la muerte del Dictador, que estuvo otros treinta y nueve al frente del Estado y del Ejército golpista que se levantó en armas contra la II República en 1936 y provocó la Guerra Civil y la Revolución, que se saldó con la derrota del proletariado y un millón de muertos. El Ejército golpista contó con la básica ayuda de Hitler y de Mussolini, que sirvieron para ganar la guerra e imponer el Nacionalcatolicismo con mano de hierro de 1939 a 1975. El Dictador entraba bajo palio en todas las iglesias. A la muerte de Franco se produjo la falsa recuperación de las libertades políticas y sociales…. El contexto internacional determinó el fin político del Régimen y una profunda renovación en lo económico por el agotamiento del modelo basado en los Planes de Estabilización de post-guerra. La Dictadura hizo retroceder a España más de dos décadas con relación a los países de su entorno. Franco lo dejó “atado y bien atado” en la Constitución de 1978: Heredero con inmunidad e impunidad Juan Carlos I, unidad territorial a cargo del Ejército, nacionalismo español imperial, oligarquía económica intacta, privilegios de la Iglesia Católica, ley electoral antidemocrática a la medida de dos, impunidad de los golpistas vencedores y de la represión en la Dictadura, legalización del Franquismo con la Fundación Francisco Franco…, España sigue siendo una de las vergüenzas históricas mundiales ¿Quién da más? El Franquismo creó un nuevo estado que era de su propiedad en exclusiva. Ése sentido de la propiedad del Estado sigue vigente hasta el día de hoy, cuando se ha convertido en un Estado podrido, inviable, fuente de todo nepotismo y de toda corrupción, impuesto por una oligarquía de Partidos en connivencia con las oligarquías financieras, mediáticas y económicas, y con el poder judicial y los organismos de control a su servicio. No existe la separación de poderes, ni la independencia del poder judicial, ni los diputados representan a los ciudadanos, sólo a los partidos que los ponen a dedo en una lista. Esto es partitocracia. Los medios de (des)información han aplicado la censura férrea sobre la multimillonaria Casa Real española. La misma que se aplica en las medievales monarquías árabes.

18 ENCICLOPEDIC39.indd 18

Las organizaciones políticas comprometidas con la reforma del Franquismo necesitaban un marco económico estable y, tras varios paquetes de medidas económicas fracasadas, la burguesía reformista impone los Pactos de la Moncloa (1977), que aceptan los partidos políticos mayoritarios de la izquierda (PSOE-PCE) y los sindicatos de “clase” (UGT-CCOO), que se instalan definitivamente en la estrategia de la socialdemocracia europea de colaboración de clases y rompen cualquier posibilidad de ruptura democrática con el Franquismo. Hoy, treinta y seis años después de las elecciones de 1977, víctimas de la Dictadura han tenido que recurrir a los tribunales de Argentina para buscar la justicia que no han encontrado en España; entre ellas las hermanas de Salvador Puig Antich. Lo grave es que durante éste tiempo hemos tenido veintidós años de gobiernos del PSOE-PSC que, además, abrazaron con entusiasmo las instituciones burguesas de defensa del sistema político y económico capitalista (OTAN, FMI, BM y CEE), homologando al país y a su burguesía con la mayoría de los países de Europa. Estableciendo un nuevo blindaje frente a posibles intentos de transformación social de los trabajadores y asumiendo el papel de la “burguesía” española en el desarrollo y conclusión de su mini revolución democráticoburguesa. La burocracia sindical (UGT-CCOO) está atrincherada en las grandes empresas porque hace más de dos décadas que perdió el resto del tejido laboral e hizo saltar por los aires el Contrato Social. Afortunadamente, el Movimiento del 15M ha sacudido a todos los que firmaron el Pacto de la Transición política, económica y sindical, organizándose de manera autónoma y autogestionaria en las luchas sociales de la vivienda, la educación, la sanidad…, luchas que han superado el marco de los partidos PSOE-IU. Las heridas abiertas, visibles en superficie, de la Guerra Civil y la Dictadura seguirán sin curarse hasta que se recuperen todos los cadáveres de la contienda y la represión; y las heridas profundas del Nacionalcatolicismo tardarán muchas décadas en cerrarse. Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

LOS NÚMEROS CANTAN Y LAS NUBES SE LEVANTAN La globalización se empieza a gestar en la década de los ochenta cuando se impone el ultra liberalismo económico como ideología política de alcance mundial con el triángulo Margaret Thatcher, Ronald Reagan y Juan Pablo II. Después se sumaron François Mitterrand, Helmut Kohl y Felipe González. Se produce un Golpe de Estado Mundial y se instaura la Dictadura del Mercado o Segunda Revolución Capitalista. Golpe de Estado que trae cambios radicales: -Cambio de dos siglos políticos, de 1789 (Revolución Francesa) a 1989 (Caída del Muro de Berlín). Durante estos dos siglos la política “en mayúsculas” estaba por encima de la economía.

-Cambios en el derecho. De los políticos de 1789 y los sociales del siglo XX que se empiezan a perder en ésa década. Surgen nuevos derechos: mujeres, ecológicos, paz….

-Cambio de régimen y descomposición de la URSS. Todavía ningún historiador ha explicado por qué se derrumba en tan poco tiempo –tres meses–. Caso único de la historia de la Humanidad.

-Cambios en las medidas de los países: antes se medían por su territorio, población y materias primas y ahora por el control de sus yacimientos y el de las comunicaciones. Ejemplo: México tiene el valor estratégico de la exportación de emigrantes.

-Cambio radical del concepto de Poder: el Mercado gobierna y los gobiernos administran.

-Cambio de amenazas: se sustituye la amenaza del Comunismo por unas nuevas como el deterioro del Planeta, las nuevas enfermedades provocadas por la propia industria farmacéutica y las sectas y mafias con mucho poder económico.

-Cambio económico: el 95% de la economía está en manos de las finanzas especulativas y sólo el 5% es economía real, lo que provoca que 8 personas tengan más dinero que 2.400 millones de seres humanos. El 80% del comercio lo controlaba la Cuadrilateral: USA, Canadá, UE y Japón. Comienza la burbuja financiera en Wall Street, donde los valores eran un 50% más caros. Empiezan las macro fusiones como la de Time Warner con Oneline que representó en su momento el equivalente al 60% del PIB Español.

-Cambios tecnológicos: de la maquinaria al ordenador y la informática. Había más informática en un Seat Ibiza que en la primera nave espacial.

Estalla la guerra entre el estado y el mercado, los servicios públicos y privados, la sociedad y el individuo, lo colectivo y lo privado y la solidaridad y el egoísmo.

Huelga de basuras en Barcelona, años 70 (archivo AEP/CDHS)

En aquella década los gobiernos de la socialdemocracia europea empezaron a rebajar los salarios y abrazaron sin tapujos el neoliberalismo financiero, que nos ha traído: hundimiento total de sectores de la economía, quiebra de multitud de empresas, endeudamiento de los gobiernos, incremento del paro, fuerte empobrecimiento de la población trabajadora, pérdida de libertades y derechos políticos de los ciudadanos, impresionante retroceso en los derechos económicos de los trabajadores y fuerte recorte del estado del bienestar. Los “Mercados” quieren controlarlo todo: la política, la economía, la cultura, la sociedad en todas sus organizaciones; quieren controlarnos individualmente. Para ello cuentan con los mega grupos de comunicación de masas que ejercen de aparato ideológico. Al Mercado le interesa desmantelar urgentemente el llamado “Estado del bienestar” en los pocos países del Mundo donde existe, con el único argumento de la competitividad. Nos estamos jugando los tres pilares fundamentales de la Democracia: la igualdad de oportunidades, la justicia social y la libertad.

-Cambio de identidad: pasamos del orgullo de sentirse de la clase trabajadora a que nadie quiere ser obrero.

Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 19

19 16/03/14 1:09

ESPAÑOLEAR, ESPAÑOLEAR…, VICTORIA DEL MIEDO Las montañas de oro y plata robadas en América por el Imperio colonial y explotador, con la monarquía a la cabeza, no sirvieron para erradicar la extrema pobreza de España, con miles de mendigos, desamparados y pordioseros deambulando por todas sus ciudades y pueblos ¿Qué pasó con aquella riqueza inmensa? Voló entre la incompetencia de los gobernantes, el saqueo de la corona y la codicia infinita de los banqueros. La historia nos ha enseñado el ¡que se joda el pueblo!... de todos los monarcas que hemos padecido a lo largo de los siglos. Ya fueran los 200 años con los germánicos Austrias (Habsburgo) o los 300 que cumplimos éste 2014 con los franceses Borbones. Los Austrias eran imperialistas confederales y respetaban las diferencias de los pueblos – sólo les interesaban los impuestos– y los Borbones, además de sacarnos los impuestos, han sido absolutistas y centralistas y originaron la primera guerra europea o de Sucesión (1701-1715). Guerra que ganaron, lo que se plasmó en el Tratado de Utrecht de 1713, que cambió las fronteras políticas de Europa. Hasta 1714, Catalunya, era un estado con moneda propia. Lo único en común era un mismo soberano para todas las Españas. Con la monarquía de los Borbones nace en España la peor burguesía de Europa, la más cutre, ramplona y caciquil. La burguesía española en su conjunto y sobre todo los sectores más monopolistas y menos industriales, siguiendo con su histórica tradición, cuando no impedían el desarrollo del país no hacían nada para ponerlo en marcha. Lo que demuestra que la burguesía española jamás ha creído en su proyecto de clase y que, a diferencia del resto de las burguesías de Europa, nunca ha vehiculado su transición desde la sociedad feudal a la capitalista, ni en los mismos períodos históricos que sus homólogos europeos. Su carácter especulativo impidió un desarrollo equilibrado y estable. En 1835, en las Cortes de Madrid, se afirma que lo que debe hacer España es convertirse en nación, porque hasta ese momento no lo ha sido nunca. El historiador Pierre Vilar señala la repetición en la historia de Catalunya de momentos en los que, ante diversas circunstancias, los catalanes tienden a afirmar su identidad. Este sentimiento existe, no lo han creado ni la escuela ni los partidos. Está ahí desde el siglo XVIII. Como también existe la literatura anti catalana desde hace doscientos años. Siguen sin entender la diferencia y la pluralidad de todos los pueblos ibéricos. Hoy, en España no se puede hacer otra cosa que predicar nacionalismos, de izquierdas, de derechas, imperiales o periféricos. Lo demás no sale a la luz.

20 ENCICLOPEDIC39.indd 20

La victoria en el Mundial de la selección española de fútbol ha aumentado espectacularmente el nacionalismo español en la juventud. En 2011 se publicó un libro de memorias de un exdirigente de los servicios de inteligencia donde se explicaba que, en la época en la que el PSOE negociaba su legalización, Felipe González dejó claras dos cosas: que de ninguna manera permitiría un concierto económico para Catalunya, porque era algo que según él solo interesaba a la alta burguesía catalana, y que nunca toleraría un partido socialista catalán que fuera independiente del PSOE. Eso lo decía en privado mientras en público defendía el derecho a la autodeterminación, recogido en el 27 Congreso del PSOE. La Rioja es un ejemplo del bodrio de las 17 autonomías, que han servido para crear nuevos nacionalismos corruptos. Si hablamos de nacionalidades históricas deberíamos remontarnos a nuestros orígenes, a los territorios de los íberos, tartesios, celtas, vascones, celtíberos y lusitanos. Los autores griegos nos llamaban Iberia, después, la invasión de Roma nos trajo Hispania (del latín span: conejo, tierra de conejos) y dividieron la Península Ibérica en dos partes. Las sucesivas divisiones a lo largo de la historia han sido producto de luchas armadas y políticas. El parangón de nuestras divisiones territoriales lo vemos en el siglo XIX, de donde perduran las actuales provincias. Si refrescamos la memoria nos encontramos con los territorios ibéricos: Catalunya, Aragón, País Valencià, Baleares y Cartagena. Territorios tartesios: Andalucía. Territorios celtas: Galicia, Asturias y norte de León. Territorios vascones: Navarra, La Rioja, Cantabria y País vasco español y francés. Territorios celtíberos: las dos Castillas, Extremadura y parte de Murcia. Canarias fue la primera colonización de Castilla. Territorios lusitanos: Portugal. Con éstas divisiones originarias nos ahorraríamos de un plumazo 11 autonomías españolas y las cuatro regiones artificiales de Portugal. Todos los nacionalismos se basan en sentimientos personales y colectivos de pertenencia a una tierra y su cultura. Y los sentimientos oprimidos desembocan en problemas. El 11 de septiembre de 2013 coincidió con las primeras goteras en el Congreso de los Diputados. Curiosa coincidencia.

Juan F. Vergara, sociólogo y escritor Alcalá de Guadaíra, 6 de diciembre de 2013

Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

MI PUNTO DE VISTA

Me invita el amigo Manel a dar mi punto de vista sobre la situación actual generalmente entendida —desde la «cuestión catalana» hasta la crisis mundial, pasando por la situación política en España, ¡total nada!—. Punto de vista que le parece particularmente merecedor de interés por venir de Madrid. Me temo, con todo, que aun siendo madrileño y aun sobreviviendo, más que viviendo, en la sufrida Villa botellil y en la ¡todavía! Corte borbónica, mi pobre punto de vista será poco o nada representativo del de la inmensa mayoría de mis conciudadanos. Mis vínculos familiares y de amistad con Cataluña y mi gran admiración por su lengua y cultura mucho me temo que hacen de mí —desde luego, no a mi pesar— un «bicho raro», cuando no directamente una «oveja negra» en estas latitudes. Por eso, más que intentar ponerme en la piel de mis paisanos —tarea que ya abandoné por imposible hace años—, intentaré por lo menos echar mi cuarto a espadas aceptando el envite de Manel e intentando no desbarrar en demasía.

el vergonzoso clientelismo y la tupida red de corrupción económico-política que han llevado a España y a Cataluña a ocupar un lugar destacado entre las sociedades menos «presentables» de Occidente.

La independencia de Cataluña, que supongo y espero ya próxima, me parece, simple y llanamente, una cuestión de justicia histórica y una necesidad que definiría como fisiológica, si cupiera aplicar a los pueblos y a sus culturas semejante símil. Repara además, aun con retraso de siglos, la homérica ignorancia y el jactancioso desdén que la inmensa mayoría de los españoles —y el cien por cien de sus gobernantes de todo régimen y laya— han reservado a la lengua y a la cultura del pueblo catalán y a las aspiraciones de éste. Los patéticos esfuerzos del PP desde el Gobierno —preso de un súbito europeísmo sobrevenido— y del PSOE desde la oposición —convertido de repente al federalismo tras aborrecer y abominar de él durante casi cuarenta años— me parecen justamente condenados al fracaso.

Ojo: he escrito «creando un Estado realmente nuevo», y algún lector podría pensar, con el lógico sobresalto, que hago apología de la estructura estatal en un medio de comunicación de inspiración genuinamente libertaria. Nada más lejos de mi intención, como quien tenga la paciencia —y la bondad— de seguirme hasta el final de este artículo podrá comprobar. Pero me parece un hecho fácilmente previsible que la actual clase política catalana en general, y muy concretamente la que lidera actualmente el proyecto de independencia, no perderá ninguna ocasión de perpetuar sus nada modélicos sistemas y redes de intereses económicos, creados y multiplicados durante decenios bajo el régimen autonómico, trasvasándolos en su integridad al nuevo Estado independiente. Cambiarlo todo para que no cambie nada, según el celebre principio gattopardesco, ¡y además aprovechando, instrumentalizando y rentabilizando —como sólo la clase y casta política sabe hacer— el sacrosanto alborozo popular por la anhelada independencia! La jugada sería de órdago, y posiblemente el pueblo catalán, una vez digerida la natural euforia, se encontraría otra vez ante más de lo mismo: una república catalana que no haría más que repetir los obsoletos esquemas y mecanismos de poder de la monarquía juancarlista. Y esta vez ya sin la posibilidad de dar un paso institucional más hacia algo distinto y motivador, como sí la había brindado la independencia.

Ahora bien, el peligro principal que, a mi modo de ver, se plantea para los catalanes y para Cataluña, una vez pasado el lógico, legítimo y comprensible entusiasmo provocado por la conquista de la independencia, es que se reproduzca exactamente, en el nuevo Estado catalán, el modelo de poder político surgido de la Transición española con todo su consabido cortejo de vicios: desde el mecanismo electoral y parlamentario que propicia unas mayorías que actúan como un rodillo, laminando toda voz discrepante, hasta Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 21

En otras palabras, creo que el pueblo catalán, al tiempo que pone por obra todo lo que pueda favorecer y acelerar el advenimiento de la independencia, debería ir preguntándose qué quiere realizar con esa independencia: ¿aprovechar la ocasión para hacer, en la medida de lo posible, tabula rasa de todo lo heredado de la Transición española, creando un Estado realmente nuevo al servicio de una nueva sociedad? ¿O seguir reproduciendo, bajo las nuevas formas ya emancipadas de la pesada tutela española, el mismo esquema caduco, parte de cuyos frutos están inmisericordemente expuestos a la vista —y sobre todo al olfato— de todos? Dicho de otra manera, independencia sí, desde luego, pero ¿para qué?

21 16/03/14 1:09

Aunque lo siguiente pertenezca ya al terreno de la política ficción, no dejaría, con todo, de lanzar, desde esta tribuna que se me ofrece, mi particular propuesta de un ordenamiento político para la nueva Cataluña. Sabido es que el carácter del individuo catalán está en las antípodas del castellano: si éste tiende —casi diría genéticamente— al individualismo desarraigado del altivo hidalgo, aquél está, a mi parecer, y con idéntico atavismo, volcado, a través del poder de las arrels que lo unen a la tierra natal, en lo colectivo. Dígalo, si no, la magnífica floración, en tierra catalana, desde mediados del siglo XIX, de todo tipo de colectivos, de muy distinta inspiración ideológica o política, dedicados al ateneísmo, al excursionismo, al teatro, al canto coral y a mil otras actividades culturales e intelectuales. Díganlo, si no, el notable poder que alcanzó en Cataluña el cooperativismo rural industrial y las ejemplares colectivizaciones llevadas a cabo a raíz de la Guerra Civil y bajo el impulso del movimiento anarquista. Pues bien, una Cataluña que se articulara, más que como un Estado al uso, en una suerte de «comunidad de comunidades», cada una de las cuales podría corresponder a las antiguas veguerías —entidades surgidas del territorio y enraizadas auténticamente en las comarcas, y no artificios de división territorial como las actuales provincias—, podría ser, a mi juicio, una solución adecuada para estructurar la Cataluña independiente, además de un ejemplo elocuente para el mundo entero de una alternativa al ya obsoleto —o, cuando menos, obsolescente— modelo de Estado tradicional. Pero volvamos a la actualidad. «Si Atenas llora, Esparta no ríe», como decían los antiguos griegos, y de este lado del «Ebro famoso» las cosas están, a juicio de este pobre observador, mucho peor. Ambivalente como todo fenómeno humano, la terrible crisis financiera ha tenido la virtud de sacar a la luz, junto con un gigantesco iceberg de corrupción del que sólo vemos y conoceremos una mínima parte, el verdadero rostro de la clase política que nos domina desde hace casi 40 años; clase política cómodamente instalada en sus pesebres y canonjías que, por fin, ha visto el cielo abierto para cercenar con indisimulado alborozo las tímidas conquistas sociales logradas tras decenios de lucha, vendiendo al mejor postor la sanidad pública; restableciendo entre patrono y trabajador relaciones que nos retrotraen, como mínimo, al siglo XIX, cuando no a siglos anteriores; y, últimamente ya, entregando en manos de la seguridad privada el control del llamado «orden público», por supuesto cada vez más «orden» y menos «público». Y el escándalo resulta aún mayor si se piensa que los ministros que están llevando a cabo tan «loable y abnegada» labor de recorte de derechos —recorte que en muchos ca-

22 ENCICLOPEDIC39.indd 22

sos se convierte, directamente, en causa de pobreza, de enfermedad y, por supuesto, de muerte— se profesan en su inmensa mayoría, a fuer de católicos, discípulos de un cierto rabí de Galilea que, según otros discípulos mejor informados que ellos, «pasó por el mundo haciendo el bien». Bien puede aplicárseles, adaptado, el famoso reproche que alguien dirigió a Orígenes, el escritor eclesiástico que, tras interpretar de manera simbólica textos bíblicos que sólo contenían indicaciones literales (como las medidas del arca de Noé), siguió en cambio al pie de la letra, y en carne propia, el consejo evangélico —a todas luces metafórico— de hacerse eunucos por el Reino de los cielos. En efecto, tales jerifaltes se muestran muy confesionales —olvidando que el Estado no debe serlo— al imponer a la sociedad los preceptos ideológicos de la aún ultramontana jerarquía católica española (Wert en Educación, Gallardón en Justicia), pero no parecen ser muy cristianos —o, si lo son, lo disimulan muy bien— a la hora de aplicar, desde el poder, no ya las consignas rouquianas, sino los principios evangélicos de ese mismo Jesús de Nazaret, con cuyo cuerpo comulgan, como mínimo, cada domingo. Un Jesús que, a la vista de lo que de él nos narran los Evangelios, es de suponer no debe de ver con demasiado agrado las concertinas del beato ministro de Interior cortando con sádica eficacia la carne del inmigrante («era forastero, y me acogisteis»); a miles de personas que viven en «nuestro» suelo privadas de un plumazo de todo derecho a la asistencia sanitaria («estaba enfermo, y me visitasteis»); y a miles de familias expulsadas de sus casas por la codicia de los banqueros (María y José, en Belén, «no tenían sitio en el alojamiento»). El Estado surgido con la Transición nació, como nadie ignora, con dos pecados originales, cuando no más: el «aquí no ha pasao nada» respecto a cualquier responsabilidad de los que entonaron el «ya hemos pasao» en 1939 y en los siguientes, larguísimos años de represión franquista; y el «a sus órdenes, mi general» que supuso aceptar, nemine discrepante, al Jefe del Estado que el Caudillo de España había tenido a bien destinarnos para una vez rendido él tributo a la Parca (a la que tantos envió por delante, en ¿cristianísima? ofrenda propiciatoria). «Aquí no ha pasao nada» y «A sus órdenes, mi general»: como se ve, lemas raciales carpetovetónicos y cuarteleros donde los haya. El lavacro supuestamente regenerador del discurso del sucesor de Franco en la larga noche del 23-F, auténtico y providencial Jordán, terminó de dispersar, cual nieve al sol, las tímidas y cautelosas sospechas de los incrédulos que aún albergaban algún tipo de razonable duda sobre la legitimidad y el talante democrático del flamante monarca. Si alguno de sus antiguos predecesores en el trono pudo decir aquello de

Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

«No se ganó Zamora en una hora», don Juan Carlos, en el tiempo bastante inferior que duró su intervención televisada, ganó patente de demócrata a carta cabal y un cheque en blanco para casi treinta años (cheque, por cierto, muy bien utilizado, en sentido literal, también por su Real Familia), y consigo mismo trasladó al mismo empíreo de la perfección política al Estado nacido de la Santísima Transición, convertido ya para propios y extraños en el súmmum de la inteligencia política y en el espejo rutilante al que debían alzar los ojos, como modelo, cifra, prez y dechado de buen gobierno, todos los pueblos del universo mundo. El tiempo, inmisericorde, excelentemente ayudado por la actual crisis, ha dado por fin al traste con la balumba pretenciosa de lo que, siendo en realidad cochambroso carromato de titiriteros, quería hacerse pasar por suntuoso coliseo: y cada día que pasa se lleva consigo un oropel, un palo del sombrajo o un remiendo de lona, poniendo al descubierto, irremediable y progresivamente, la tétrica desnudez y trágica vacuidad del tinglado de la antigua farsa ¿Cuánto tiempo aguantará todavía en pie, fingiendo una estabilidad ya irremediablemente perdida, el endeble tenderete del Estado surgido de la Transición? No me atrevo a hacer cálculos, pero cabe suponer —y esperar— que, en un plazo bastante breve desde el punto de vista histórico, se consumará su ruina definitiva, acelerada, entre muchos otros factores, por la separación de Cataluña —sin duda, aunque no lo reconozcan, el más preciado florón de la Corona—, previsiblemente seguida a corto o medio plazo por la de Euskadi, en un lógico efecto de derrumbe de castillo de naipes. Con todo, no me hago ilusiones. Una vez expulsados los borbones —es de esperar que esta vez de manera definitiva: ¡ya van, si no me equivoco, 3 salidas con retorno en 3 siglos!— e implantada en España una república, la izquierda y la derecha tradicionales que tanto jugo supieron sacarle a la monarquía parlamentaria seguirán repartiéndose por turnos el nuevo pastel tricolor con la misma y famélica voracidad con que dieron cuenta de la tarta rojigualda. Es lo mismo que pasó, si bien se recuerda, en 1931. El sistema parlamentario que tan buen juego les dio bajo la monarquía lo traspasarán íntegro al nuevo marco político, y mucho será si, en un arranque profético... que llegará lastrado por un retraso de cuarenta o cincuenta años, y con el fin de evitar futuras defecciones de otras autonomías, transforman ¡por fin! el Senado en una cámara auténticamente territorial. Soy, por lo tanto, totalmente escéptico respecto a las posibilidades de que un cambio de régimen en España suponga, de hecho, una mejora en las condiciones de vida de la colectividad. Posiblemente, si tuviera treinta años menos, Enciclopèdic 39

ENCICLOPEDIC39.indd 23

creería en la viabilidad de una participación política que cambiara las cosas, pero, a mis 54 abriles y viviendo como vivo en un país como España, mi desencanto difícilmente puede tener vuelta de hoja. Sin ninguna pretensión de que mi forma de conducta pueda ni deba resultar aleccionadora para nadie, no me duelen prendas al confesar que me niego a colaborar con el sistema mediante el voto en ninguna elección política; sólo me reservo el ejercicio de ese derecho en eventuales referendos cuyo resultado pueda, a mi juicio, ser determinante para una mejora auténtica de la vida social. Por lo demás, intento «conllevar» el Estado limitando mi «roce» con él a lo más estrictamente necesario para un desarrollo lo menos traumático posible de mi vida personal y profesional: lo aguanto y lo tolero, sin más. Como cristiano y como simpatizante con los más nobles ideales del anarquismo, estoy convencido de la verdad de las siguientes palabras de Ramon Gras i Alomà, biógrafo y difusor de la obra de su abuelo materno, el prestigioso dirigente anarquista catalán Josep Alomà i Sanabras: «Podríem afirmar sense embuts que el substrat ètic sobre el qual s’edifica l’anarquisme és el cristianisme. El marcat anticlericalisme que ha caracterizat el moviment llibertari des dels seus inicis, lluny de qüestionar aquesta hipótesi, l’enrobusteix: és coherent amb la trajectòria del galileu, que es caracterizà per demolidores crítiques contra la casta dels sacerdots i contra les diferents sectes del moment, ams els fariseus al capdamunt. [...] Precisament, l’historiador i filòsof Ernest Renan va qualificar a Jesús d’“el primer anarquista”. I certament un dels pilars de l’humanisme cristià és Lleó Tolstoi, exponent destacat de l’anarcocristianisme. Així mateix, el comunisme llibertari s’inspirava en les primeres comunitats de cristians»1.

Creo, además, con Anselmo Lorenzo, en la solidaridad como «concurso de todos a la insuficiencia de cada uno, refluyendo asombrosamente beneficiada y abundante sobre individuos y colectividad»2; una solidaridad que, por cierto y como es sabido, constituye uno de los pilares del ideario auténticamente evangélico del Papa Francisco. Y coincido de todo punto con el ya recordado Josep Alomà cuando escribía, en 1979, en las páginas de “Solidaridad Obrera” que el anarquismo es «el ideal de más elevada concepción ética, filosófica, sociológica y de integral, pleno y viviente humanismo, el más moderno, novísimo y de impulsión constantemente renovadora entre las ideologías existentes y conocidas», con «una misión propia, insustituible, a realizar»3.

23 16/03/14 1:09

Con estos principios como fundamento y guía, mi propuesta es ir construyendo redes de acción solidaria y de lucha por la justicia entre comunidades de toda inspiración compatible con el humanismo entendido en su más amplia y noble acepción. Hay todo un mundo de grupos, colectivos, comunidades de matriz libertaria, cristiana, ecologista, etc., que, en vez de trabajar y vivir de puertas para adentro o, todo lo más, en colaboración con sus correligionarios, pueden y deben —podemos y debemos— ampliar sus miras, sintiendo como aliados y compañeros de camino a todos aquellos que luchan, aun desde distintas trincheras, por unos mismos ideales de justicia, de solidaridad, de paz. Ejemplos como el de la madrileña parroquia de San Carlos Borromeo van en esta dirección: sus miembros viven y trabajan en red de colaboración y de compartición con todo tipo de colectivos que laboran por mejorar las condiciones de vida de personas y comunidades desfavorecidas, superando totalmente la lógica burguesa del benefactor y del beneficiado, y ello da origen a nuevas comunidades que a su vez prosiguen esa labor de promoción humana. Por seguir refiriéndome sólo a grupos de los que tengo un conocimiento más directo, en Italia, comunidades de inspiración cristiana como el Gruppo Abele o el Sermig llevan adelante, desde hace casi cincuenta años, una labor similar. En Francia, siempre tan sensible socialmente, se cuentan por decenas colectivos análogos.

Y estoy seguro de que en Cataluña, y desde luego en Barcelona, no pueden faltar colectivos y comunidades tanto libertarios como cristianos o de otras matrices que colaboren en este entrelazamiento de vínculos entre ideologías distintas, pero que compartan un mismo afán y compromiso por hacer de este mundo una casa más cómoda y acogedora para todos, y muy especialmente para quienes se ven progresivamente expulsados a los márgenes de la sociedad por la inmisericorde aplicación de las inicuas políticas neoliberales por parte de los Estados actuales, puras cadenas de transmisión de los salvajes dictados de las oligarquías económicas mundiales. Unos Estados de los que, a mi juicio, podremos ir prescindiendo, para al final acabar con ellos por muerte natural sobrevenida, en la medida en que seamos capaces de ir tejiendo esos lazos y esas redes de compartición y solidaridad que construyan la única alternativa viable a los dos aberrantes extremos del estatalismo, ferozmente opresor, y del individualismo, ferozmente egoísta.

Pablo Herrero Hernández Madrid y diciembre de 2013

1. Ramon Gras i Alomà, Una utopía, una esperança. La història de Josep Alomà, Arola Editors, Tarragona 2009, pp. 192-193. 2. Anselmo Lorenzo, El Banquete de la vida. Concordancia entre la naturaleza, el hombre y la sociedad, Editorial Sintra, Barcelona 2007, p. 53. 3. Josep Alomà Sanabras, «Anarco-sindicalismo y anarquismo», Solidaridad Obrera, 1ª quincena de junio de 1979, en: Ramon Gras i Alomà, La Idea, negre sobre blanc. Articles de Josep Alomà, Arola Editors, Tarragona 2012, p. 168.

Solidaridad Obrera, 1ª quincena de junio de 1979

24 ENCICLOPEDIC39.indd 24

Enciclopèdic 39

16/03/14 1:09

TOT OBSERVANT EL DESERT DELS TÀRTARS Marcel·lí Reyes

¿NACIÓN O CLASE? Agustín Guillamón

SOM UNA NACIÓ SENSE ESTAT, NI EL VOLEM! Oriol Rigola

REIVINDICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA Pep Castells Casellas

NI ELS UNS NI ELS ALTRES Manel Aisa Pàmpols

L’ARREL POPULAR DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ Josep Maria Roselló

QUI TÉ POR DE LA INDEPENDÈNCIA DE POLÒNIA? Pere Solà i Gussinyer

2014: SEGUIMOS EN LA TRANSICIÓN DEL FRANQUISMO Juan F. Vergara

MI PUNTO DE VISTA Pablo Herrero Hernández

L’

ASSEMBLEES DE TENEU NCICLOPÈDIC OPULAR /CDHS

A P

Seran convocades els primers dimarts de cada mes a les 19,30 hores, al local social

IBLIOTECA HEMEROTECA DOCUMENTACIÓ AEP/CDHS

Estarà oberta al públic, a companys i curiosos de la història, els dilluns, dimecres i dijous de sis a nou de la tarda.

US INFORMEM

Contactes

Edició

l cic

i d è op

Pg. Sant Joan 26, 1r 1a 08010 Barcelona Apt. Corr. 22212 08080 Barcelona Telèfon 932650581 www.ateneuenciclopedicpopular.org e-mail ateneuenciclopedic@gmail.com

ENCICLOPÈDIC - MARÇ 2014 - NÚM. 39

OLIDARITAT AMB L’ATENEU ENCICLOPÈDIC

Per nosaltres signiﬁca tenir cura d’ell i entendre que es tracta d’un projecte autogestionari, sense ànim

www.ateneuenciclopedicpopular.org

XPOSICIONS ITINERANTS

D.L.: B-1790-84

L’equip de l’Enciclopèdic no es fa responsable de les opinions expressades pels col·laboradors d’aquesta revista.

LA REVISTA DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR - IV ÈPOCA - MARÇ 2014 - NÚM. 39

AEP