Lluita autonomia universitària Catalunya i Estat espanyol

Page 1

3 Í ndex A brevi Atures 23 Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 notA de l’Autor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31 C APÍtol i. evoluCió històriCA de l A universitAt A C AtA lunyA . . . . 33 I .1 . De l’Edat Mitjana a la Guerra de Successió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 I 2 Felip V i la Universitat de Cervera 35 I .3 . Barcelona sense Universitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38 I 4 El restabliment de la Universitat 42 I .5 . La Universitat literària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 C APÍtol ii. els A nteCedents de l A universitAt Autònom A de bA rCelonA 51 II .1 . El I Congrés Universitari Català . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 II .2 . Dels estudis universitaris catalans al II Congrés . . . . . . . . . . . . . . . . 58 II 3 El II Congrés Universitari Català 61
Josep Ramon Fuentes i Gasó 4 II .4 . Dels congressos universitaris a la II República . . . . . . . . . . . . . . . . . 68 II .4 .1 . L’Estatut de la Universitat de Barcelona del 1921 . . . . . . . . . . 71 C APÍtol iii. l A universtAt Autònom A de bA rCelonA. m A rC soCi A l i PolÍtiC . ConstituCió, evoluCió i extinCió 75 III .1 . La II República espanyola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75 III 1 1 El clima polític i social 75 III .1 .2 . La Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya . . . . . . . . 77 III 1 3 El III Congrés Universitari Català 81 III .2 . L’autonomia per a la Universitat de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83 III .2 .1 . El decret d’autonomia de 1933 i l’estatut universitari . . . . . . . 83 III .2 .2 . El Patronat i la seva obra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86 III 2 3 Noves crítiques al Patronat i a la seva gestió 88 III .2 .4 . La suspensió del Patronat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90 III .3 . El sollevament militar i la fi de les llibertats i de l’autonomia . . . . . 94 III .3 .1 . La Universitat després del 18 de juliol de 1936 . . . . . . . . . . . 94 III .3 .2 . La supressió de la Universitat Autònoma . . . . . . . . . . . . . . . . 97 III .3 .3 . El «nou ordre» universitari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 C APÍtol iv. el règim de l A universitAt Autònom A de bA rCelonA. QuAtre A sPeC tes 101 IV.1 . L’autonomia universitària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 IV.1 .1 . Les primeres Universitats i les ciutats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 IV.1 .2 . Una Universitat única i reial a Cervera . . . . . . . . . . . . . . . . . 104 IV.1 .3 . La restablerta Universitat Literària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106 IV.1 .4 . El I Congrés Universitari Català . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110 IV.1 .5 . El II Congrés Universitari Català . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112 IV.1 .6 . El primer intent d’autonomia a la Universitat . . . . . . . . . . . . . 117 IV.1 .7 . L’autonomia a la Universitat republicana . . . . . . . . . . . . . . . . 121 IV 1 7 1 Els models universitaris 125 IV 1 7 2 El significat de l’autonomia 129

IV

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Índex 5
.1 .7 .3 . La independència del Patronat i la seva naturalesa
131 IV 1 7 4 El paper del Patronat 134 IV 1 7 5 Els altres òrgans de govern 136 IV 1 7 6 La fi de l’autonomia 137 IV.2 . La llengua i la Universitat .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . 139 IV 2 1 La llengua a la Universitat abans de la II República 140 IV.2 .2 . La llengua a la Universitat de Barcelona abans de l’autonomia . . . . .
147 IV.2 .3 . El català i l’autonomia universitària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 150 IV.2 .4 . El bilingüisme a la Universitat Autònoma de Barcelona . . . . . 153 IV .2 .4 .1 . Un cop més, el debat sobre el model universitari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153 IV .2 .4 .2 . El Patronat defensa el model bilingüe . . . . . . . . . . . 157 IV 2 4 3 La suspensió de l’autonomia 160 IV.2 .5 . La repressió lingüística i la Universitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161 IV.3 . El professorat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163 IV.3 .1 . Els professorat abans de l’autonomia docent de 1933 . . . . . . 163 IV.3 .2 . Els docents de la Universitat Autònoma . . . . . . . . . . . . . . . . . 166 IV 3 2 1 La tipologia docent 166 IV 3 2 2 La crítica al sistema d’oposicions 167 IV .3 .2 .3 . Selecció i separació del professorat . . . . . . . . . . . . . 168 IV.4 . L’alumnat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 172 IV 4 1 L’accés a la Universitat Els exàmens d’ingrés 172 IV .4 .1.1. La Universitat de Barcelona de 1921 . . . . . . . . . . . . 172 IV .4 .1 .2 . La Universitat Autònoma . L’accés i la llengua . . . . . 173 IV 4 2 La participació institucional 177 IV 4 2 1 Els antecedents de la Universitat Autònoma 177 IV .4 .2 .2 . Els estudiants i llur importància a l’Autònoma . . . . 179 C APÍtol v. ConClusions 181 V.1 . L’autonomia universitària, un concepte canviant . . . . . . . . . . . . . . . . . 181
.
. . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Josep Ramon Fuentes i Gasó 6 V.2 . El fet lingüístic i la Universitat a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 184 V.3 . Docents i discents, els elements personals de l’autonomia universitària 189 V.4 . L'autonomia universitària i La independència orgànica . . . . . . . . . . . 191 bibilogr A fi A . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193

A brevi Atures

art ./s article/articles

BOE Butlletí Oficial de l’Estat

BOGC Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya

BOPB Butlletí Oficial de la Província de Barcelona

CE Constitució Espanyola del 1978

CEDA Confederació Espanyola de Dretes Autònomes

CENU Consell de l’Escola Nova Unificada

DOGC Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya

DSCC Diari de Sessions de les Cortes Constituents

DSC Diari de Sessions de les Cortes

EAC Estatuts d’Autonomia de Catalunya ed editat; editor, editors

FJ Fonament Jurídic

FUE Federació Universitària Espanyola

FENEC Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya

Ibídem En el mateix passatge (d’un text ja citat) núm . número, números op cit obra citada

p . pàgina, pàgines

RD Reial decret

RDL Reial decret legislatiu

S . N . Sense nom (de l’editor)

STC Sentència del Tribunal Constitucional

TC Tribunal Constitucional

UAB Universitat Autònoma de Barcelona

UGT Unió General de Treballadors

9

vol . volum, volums

VVAA . Varis Autors

P ròleg

El llibre que ara tens a les mans, estimat lector, és l’estudi descriptiu, pas per pas, d’un projecte i d’un combat que van culminar amb la II República i que es va convertir en un somni durant la llarga dictadura que hi va posar fi

Un projecte d’una Universitat autònoma, catalana i social —i també científica i moderna, tot i que això no s’explicita a penes1, es dona per suposat—, i un combat contra tots aquells que no la volien ni autònoma, ni catalana ni social

Dic un projecte perquè els seus principis bàsics s’havien anat perfilant durant les dècades anteriors, i pel poc i accidentat temps que hi va haver per implementar-los Constituïda per decret del govern de la República d’1 de juny de 1933, quedà com congelada pel govern radical-cedista de 1934, que paralitzà alguns dels avenços aconseguits Reprengué plenament la vida amb la victòria del Front Popular de febrer del 1936, mantingué com pogué les activitats durant els dos anys i mig de guerra, i fou dissolta pel govern dels militars sublevats quan van ocupar Barcelona a finals de gener del 1939 Una vegada més, a Espanya, el desplegament d’una institució avançada, dotada d’autonomia, és molt laboriós i lent i s’hi posen tot de prevencions i limitacions, mentre que la tornada a l’unitarisme, l’uniformisme i el centralisme es fa ràpidament mitjançant una llei o un decret d’aplicació immediata .

Algú ha dit que la història política de l’Espanya «contemporània» —segles xix i gran part del xx— és una història de biennis, triennis i sexennis progressistes —sense exagerar— i de dècades i dècades de conservadorisme reaccionari . Anomenar «moderats», «dècades moderades» i «moderantisme» el partit i el període d’hegemonia de Narváez sembla una broma de mal gust: en algun lloc he llegit que, en el llit de mort, aquest general va dir: «Sé que no tengo enemigos. Los he fusilado a todos»2

1 . Podria ser que, estant encara a l’època del noucentisme, el mot «moderna» no sonés bé .

2 Tanmateix, i en contra del que alguns es pensen, la repressió de la dissidència política i social en diversos països europeus —com a la mateixa França, que considerem un país capdavanter en drets

11

I, tanmateix, i sorprenentment per la poca durada i la precària normalitat, la primera i republicana —pel marc polític general en què va néixer i es va desenvolupar— Universitat Autònoma de Barcelona va ser un avenç notable perquè no partia del no res i per les enormes ganes d’avançar que tenien els ciutadans i els polítics que els representaven i una part, no sé si petita o no tan petita, del claustre de professors i alumnes .

No partia del no res perquè ja hi havia una Universitat, anomenada sovint «napoleònica» —crec que injustament, perquè Napoleó tenia molts defectes, però no pas el de la ineficàcia— . Era una Universitat antiquada en tot —en l’organització, en l’ensenyament (matèries i forma d’ensenyar-les)—, rígidament centralitzada i enormement ineficient . No era el cim del coneixement científic, no estava al dia de la ciència, no transmetia els coneixements que havia de transmetre i, els que transmetia, no els transmetia bé3 Molts professors tenien la càtedra o la condició de tals com un benefici personal —en el sentit feudal del mot—, no com un servei als alumnes i a la societat . Alguns ignoraven coses fins i tot elementals, d’altres les sabien però no sabien transmetre-les, explicar-les amb il·lusió, despertar vocacions . . . I, en aquestes circumstàncies, la majoria d’alumnes vegetaven per les aules en espera d’aconseguir un títol que els permetés exercir una professió còmoda, poc o molt ben retribuïda i socialment prestigiosa . Però partir d’una Universitat ja existent facilitava algunes coses, si bé en dificultava unes altres, ja que alguns professors i els que gestionaven les Universitats des del Ministeri corresponent es van oposar a les reformes en defensa únicament dels seus privilegis .

Tampoc no partia del no res la nova Universitat Autònoma de Barcelona perquè hi havia hagut un moviment de regenaracionisme universitari com n’hi havia hagut de regenaracionisme polític i d’altres . A Espanya, la Institución Libre de Enseñanza 4 , creada com a conseqüència de la destitució governativa dels professors que s’oposaren a les mesures reaccionàries dels primers mesos de govern de la Restauració (1876), n’és la manifestació més important i que més bons efectes va tenir en l’ensenyament universitari, en la investigació i en l’alta cultura . A Catalunya, tenim els dos congressos universitaris —el darrer terç del s xix i el primer del xx va ser una època de congressos reivindicatius—, el prii llibertats— va ser tan o més cruel i sanguinària que a Espanya

3 Algunes associacions i institucions tenien un nivell científic més alt —no costava gaire— i practicaven activitats d’investigació de més abast que no pas la Universitat . Citem, p . ex ., el Centre Excursionista de Catalunya, que, tant o més que una associació esportiva, tenia per finalitat una aproximació i estudi científics de la Natura i del país, i de la que en foren socis actius notables científics i intel·lectuals de l’època (Jacint Verdaguer, Carreras i Candi, Rubió i Lluch, Pompeu Fabra, Font i Sagué, Font i Quer, Aulèstia i Pijoan, Antoni Gaudí, Maspons i Labrós, Maspons i Anglasell, Puig i Cadafalch, Josep M Jujol, Pau Vila Alguns l’han qualificat d’Universitat popular Feia investigació i difusió del saber .

4 . D’aquesta Institució en sorgí la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, creada per reial decret de 15-1-1907, dissolta a l’acabament de la guerra civil i substituïda pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas

Sebatià Solé i Cot 12

mer el 1903, el segon el 19175, que van deixar dit el que s’havia de fer per modernitzar i transformar la Universitat; però, no podent incidir-hi per la ferma oposició de les autoritats politicoadministratives i acadèmiques, el I Congrés Universitari Català va impulsà la creació, per la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, dels Estudis Universitaris Catalans (1903), de l’Institut d’Estudis Catalans (1907)6, i de nombroses institucions docents que hi quedaren adscrites Aquestes dues institucions van perdre el suport econòmic de la Diputació durant la Dictadura de Primo de Rivera, van sobreviure amb ajut de mecenes com Cambó, Patxot, Valls i Taberner, Alexandre Galí . . ., i en alguns casos sofriren una especial repressió (supressió d’unes onze institucions docents i de dues publicacions científiques, destitució de professors i empleats)7 . Però, al 1933, no es partia doncs de zero . Semblantment va passar en altres aspectes de la vida política, jurídica i social de l’època: la societat catalana de l’època era dinàmica, inquieta, avançada8 . Per això la Generalitat republicana va poder fer tantes coses en tan poc de temps i en circumstàncies sovint ben difícils . I les ganes i la il·lusió de fer coses eren grans i irreprimibles

Mentre que, en general, intel·lectuals, polítics i professors espanyols republicans i vinculats o influïts per la Institución Libre de Enseñanza van ser favorables i van elogiar les reformes modernitzadores de la UAB, l’oposició a l’ús de

5 Als anys 70, vaig assistir, a la Universitat Catalana d’Estiu, a una conferència de Josep M Batista i Roca on va explicar «com si el veiés ara» —va dir— com Francesc Layret, «l’advocat dels treballadors de Catalunya», en una sessió del II Congrés Universitari Català, entrava al paranimf de la Universitat de Barcelona fent gran terrabastall per la ferramenta que duia per mor de la seva paràlisi, i va dir que hom volia una Universitat catalana no pas per diferenciar-nos de la resta del món sinó per aportar al món el millor de nosaltres (aquesta idea ve expressada a la ponència 2ª de la secció 2ª del Congrés, vid. infra § II 3 [paràgraf on hi ha la nota 107])

6 Notem el paral·lelisme cronològic i d’objectius entre aquestes dues institucions catalanes i la Junta de Ampliación de Estudios, que seria interessant d’analitzar per veure quines influències recíproques i quina emulació hi ha entre el reformisme universitari català i l’espanyol (els nacionalismes català i espanyol es retroalimenten i s’emulen) Fuentes, l’autor d’aquest llibre, afirma, basant-se en la cronologia i la coincidència d’objectius, que «aquesta Junta fou també creada a inspiració de la Universitat catalana, que tants entrebancs experimentava per al seu desplegament efectiu» (vid. Infra § II 2)

7 Expliquen amb detall com fou desmuntada i per quines causes (polítiques, personals, socials) l’obra docent de la Mancomunitat Pich i Mitjana, Josep; Sabater García, Josep i Porta i caPdevila, Frederic Josep, «Georges Dwelshauvers, l’home que va ser utilitzat per a començar a destruir l’obra cultural de la Mancomunitat», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm XXXII, 2021, p 65-90, i enumeren les institucions docents suprimides i els professors destituïts (p 85-86) En relació amb aquest cas, el professor Bricall ens explicava a classe, fa uns 55 anys, que el decret que va suprimir el Laboratori de Psicologia Experimental d’aquest professor, establert a la Universitat Industrial de Barcelona a l’antiga fàbrica Batlló, anomenada després Escola del Treball, en justificava la supressió dient que per estudiar Psicologia no calia fer experiments, però no hem sabut localitzar-lo; sí que, en canvi, l’article damunt esmentat relaciona comentaris despreciatius del qualificatiu d’«experimental» d’aquesta Psicologia Un altre laboratori, el de Fonètica Experimental de Pere Barnils i Giol, ja abandonat pel seu creador, fou destruït ( Martínez celdrán, Eugenio, «Julià i Muné, Joan (2000): Pere Barnils: L’home, el lingüista i el mestre (1882-1933) . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat», Estudis Romànics, 2004, vol 26, p 32), sembla que rabiüdament

8 Algú ha dit que era com una olla plena d’aigua bullent a punt de rebentar

Pròleg 13

la llengua catalana per part dels no catalans va ser unànime i radical 9 . Els uns perquè creien que una Universitat a càrrec dels pressupostos de l’Estat havia de fer-ho tot en castellà, i tots perquè tenien por que el castellà desaparegués de Catalunya . La Catalunya dels anys 30 del s . xx era molt diferent de la d’ara, i Espanya també . A Catalunya hi havia molta gent monolingüe que no entenia el castellà; d’altres l’entenien poc o molt, només sabien escriure en castellà, però tenien dificultats per parlar-lo El mitjà principal de comunicació social era la premsa escrita, la ràdio tot just començava . La població castellanoparlant era escassa: funcionaris civils i militars, i immigrants concentrats en alguns barris perifèrics de Barcelona França exercia un gran atractiu sobretot polític, intel·lectual i artístic, la llengua francesa era pràcticament l’única llengua coneguda per les classes altes i part de les mitjanes, i a molts catalans no els hagués sabut greu passar de pertànyer a Espanya a pertànyer a França; La Marsellesa era molt coneguda i popular a Catalunya, gairebé un himne nacional, i les visites d’alts militars i polítics francesos a Catalunya despertaven gran interès i adhesió popular —entenem-nos, classes altes i, sobretot, mitjanes— i els posaven en situació compromesa davant les autoritats espanyoles a Catalunya . L’admiració per França era gran —un país més modern, ben administrat, amb bones infraestructures . . .—, davant d’una Espanya mal governada, corrupta, antiquada, amb males infraestructures . . .

En el bàndol espanyol no català, molts deien que, si Catalunya volia una Universitat en llengua catalana, que se la pagués, que l’Estat l’havia de tenir en castellà . Com deia Joan Triadú, la nostra llengua i la nostra cultura són de peatge Però la «solució» de dues Universitats, una de l’Estat i una altra de la Generalitat, tampoc no els agradava perquè tenien por de quedar malament en la competència entre dues Universitats .

Pels que vam néixer després de la Guerra —civil, incivil, internacional, preàmbul i assaig de la II Guerra Mundial . . .—, la UAB republicana era un somni: el que podia ser, havia de ser i no va ser . La Universitat dels anys 40 i 50 tenia un nivell baixíssim10, més baix que mai . El franquisme va ser, fins als anys 50, un retrocés enorme . Però, durant els anys 50, les coses van canviar . Franco, un dictador capaç de tot per aconseguir el poder i mantenir-lo, va optar, sense oposició, pel desenvolupament econòmic, va posar «tecnòcrates» al govern —entre els quals, i en lloc destacadíssim, l’economista Joan Sardà i Dexeus, antic militant o si més no de l’entorn d’Esquerra Republicana de Catalunya11—, la dictadura es

9 Creiem que és en qüestions com aquesta que hem d’entendre la frase de Josep Pla que no hi ha res que s’assembli tant a un espanyol de dreta com un espanyol d’esquerra

10 . Ens consta que alguns seminaris diocesans tenien un nivell científic i docent molt més alt que la Universitat Estic pensant, p ex , en els seminaris de Barcelona i de Vic, dels quals en tinc referències directes, però també d’alguns altres, en general d’aquells en els quals els bisbes d’origen castrense proposats pel dictador i nomenats pel Sant Pare no van dur a terme un estricte control ideològic ni un anorreament de les institucions diocesanes i de les iniciatives dels clergues .

11 Havia col·laborat amb el govern de la Generalitat, singularment durant la guerra, en què, entre altres coses, participà en les reunions que portaren a l’elaboració dels anomenats Decrets de

Sebatià Solé i Cot 14

va tornar més suau, menys sanguinària, va propiciar el progrés econòmic i social i es va produir la modernització d’Espanya coincidint amb la llarga etapa expansionista de l’economia occidental —cicle A en deien abans— posterior a la II Guerra Mundial . L’agricultura es va mecanitzar, el camp es va despoblar, les ciutats varen créixer paral·lelament a la indústria i el comerç, va venir el turisme i la moral tradicional es va fer miques, es van posar els fonaments d’un Estat del benestar (seguretat social ), el sistema educatiu i investigador va créixer, es va desenvolupar i modernitzar en tots els seus nivells . . . Podria ben ser que, d’aquí a 50 o 100 anys, quan ja no quedarà ningú dels que vàrem viure sota el franquisme, Franco sigui recordat com el governant exitós i providencial que va dur a terme la modernització econòmica, social i cultural d’Espanya i no com el criminal sanguinari que es va revoltar contra el govern legítim i va cometre tota mena d’excessos durant tants anys

La nova societat urbana industrial i mercantil necessitava, a més d’operaris formats, tècnics superiors i mitjans, i els joves tenien set d’aprendre i ganes de prosperar Les immatriculacions a les carreres superiors i mitjanes van créixer exponencialment, i per fer front a aquests reptes, així com per fer front al moviment universitari que reclamava millores en la Universitat i en el règim polític, l’any 1968 el govern de la dictadura va crear tres noves Universitats que, per aprofitar-se del bon record que els ciutadans tenien de la Universitat Autònoma de Barcelona de l’època republicana, es van anomenar ‘Universitats autònomes’: la de Madrid, la de Barcelona i la de Bilbao . No era la primera vegada que la dictadura s’aprofitava d’un nom antic prestigiós per posar-lo a una cosa nova i ben diferent12: havia passat, feia 8 anys, amb el nom de ‘compilació’ aplicat a les minicodificacions dels drets forals, i, si se’m permet, també havia passat als inicis de la II República quan, a instàncies del govern provisional, s’havia substituït el nom de ‘República Catalana’ proclamada per Macià pel de ‘Generalitat’ Però ací no toca parlar de la UAB creada pel govern franquista el 1968 .

S’Agaró d’organització de l’economia de guerra, sota la direcció del conseller d’Economia Josep Tarradellas Fou professor ajudant d’Economia a la Facultat de Dret de la UAB entre 1934 i 1937 o 1938 Atret per notables exiliats catalans republicans residents a Veneçuela, com Pere Grases, els Pi i Sunyer . . . —agrupats en l’influent Centre Català de Caracas—, Grases el col·locà en el Banc Central d’aquell país, des d’on tractà amb institucions financeres internacionals com l’FMI, el BM i el BIRF, i en totes quatre institucions econòmiques va ser molt apreciat i ben considerat El 1956 fou cridat pel govern espanyol, per iniciativa de tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei com Ullastres i d’altres que l’havien tractat, a fi d’intentar posar ordre en el caos i la degradació econòmica regnants Sota el discretíssim càrrec de Cap d’Estudis del Banc d’Espanya, fou qui dirigí la política econòmica espanyola durant una colla d’anys i la rescatà del marasme en què es trobava des de la guerra . Impulsà la creació de les Facultats de Ciències Econòmiques de la UB (1954) i de la UAB (1969); d’aquesta darrera en fou professor i el primer degà entre 1970 i 1973 (Vid , entre d’altres, ribaS i MaSSana, Frederic, «Joan Sardà Dexeus . Un dubte impensable que el temps ha confirmat», Revista de Catalunya, núm . 309, 2020, p . 102-113) .

12 És que fins i tot hi ha quasi coincidència en el dia i el mes dels decrets governatius respectius: 1 de juny de 1933 el de creació de la UAB republicana; 6 de juny de 1968 el de la UAB franquista

Pròleg 15

Llegint aquest llibre m’he refermat en la idea que la història de desencontres entre Catalunya i Espanya es va repetint sense parar des de fa segles, i no crec que, a la llarga, l’evolució demogràfica i lingüística necessàriament els aturi sinó que potser els agreujarà . I m’he adonat que moltes de les coses que es van fer o intentar fer en matèria universitària en els anys objecte d’aquest estudi —des de començaments del s . xx fins a 1936 o 1939— es van anar imposant, implantant, desenvolupant a partir dels anys 60, l’època menys aspra i més brillant del franquisme pels resultats aconseguits . Els que van lluitar per una Universitat autònoma, catalana, social, científica i moderna potser van fracassar aleshores per causes de força major davant d’uns enemics materialment molt poderosos, però no pas perquè anessin equivocats, ans al contrari, tenien una gran visió de futur .

* * *

Tot això, estimat lector, ho trobaràs explicat amb detall en aquest llibre, que relaciona tant les normes jurídiques que van regular la primera UAB com els debats que l’aprovació i aplicació d’aquestes normes van suscitar en els intel·lectuals, en les institucions públiques i en la societat en general . L’autor, familiaritzat i expert en la docència i en la gestió universitària del nostre temps —temps que en part és hereu, si bé avui un xic llunyà, de la Universitat i de l’època estudiada—, ho ha resseguit i extractat tot, i ens ho explica de manera entenedora i llegidora . En aquesta època nostra de trasbalsos i de propensió al pessimisme i al fatalisme, aquest llibre ens ensenya que no és veritat, sinó al contrari, que qualsevol època passada fou millor, que el progrés és possible i que els nostres esforços en aquest sentit no seran malaguanyats .

Sebastià Solé i Cot Professor titular emèrit d’història del dret i de les institucions Universitat Autònoma de Barcelona

Barcelona, 12 de febrer de 2024

Sebatià Solé i Cot 16

notA de l’Autor

Aquest estudi es proposa apropar-nos a la història universitària del nostre país des d’una perspectiva jurídica, en particular, a la de la primera meitat del segle xx . I es centra en el període republicà de la Universitat Autònoma de Barcelona (19331939), que com indicava la seva denominació va dotar la Universitat de Barcelona d’autonomia sobre la base d’un Patronat de nominació híbrida, que va regir la Universitat amb independència orgànica dels governs que van nomenar els seus membres: el de la Generalitat de Catalunya i el de la II República espanyola .

Els principis d’autonomia, independència i llibertat de càtedra van ser objecte d’interès específic, estudi i anàlisi del prof Dr Manuel Ballbé Mallol (Barcelona, 4 de novembre de 1951 – 10 de febrer de 2020), catedràtic de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona, mentor, mestre i amic de qui subscriu aquesta nota i a la memòria del qual dedico aquesta obra .

La Universitat com a eina de cultura i formació ha tingut una importància cabdal per aquelles persones que, en el curs de les diferents èpoques, han exercit el poder . De fet, la Universitat no és una institució educativa com la resta, sinó que és la seu científica i cultural d’un país en la qual, a més de la tasca investigadora, s’imparteix docència de caràcter superior D’aquí que, per naturalesa, aquestes institucions hagin de desplegar la seves funcions dotades d’autonomia, independència i de llibertat de càtedra . Si bé, i malgrat que al llarg de la història s’han arribat a reconèixer aquests principis, en major o menor mesura, aquests principis, el cert és que a la pràctica no sempre han estat aplicats materialment .

En qualsevol cas, al conjunt de l’Estat espanyol, i, molt particularment a Catalunya, l’evolució de la Universitat s'ha desenvolupat paral·lament amb els esdeveniments polítics, econòmics i socials i amb els corrents culturals i ideològics de cada moment Així, en períodes regits per governs de caire conservador les quotes d’autonomia de la Universitat han estat molt reduïdes, tant pel que fa a les seves atribucions, com a la selecció del personal docent i a la pròpia estructura organitzativa Ara bé, en canvi, períodes de governs de caràcter més progressista, en canvi, la tendència ha estat més favorable a la consolidació de règims més flexibles i avançats en la organització i, sobretot en les atribucions .

17

Tanmateix, el sollevament militar, la guerra civil i la dictadura franquista suposarien un punt d’inflexió notori per al règim universitari, en consonància amb el context altament repressiu en tots els àmbits que es produiria arreu de l'Estat espanyol i, molt particularment, a Catalunya .

Atesa la constatació d’una llarga trajectòria històrica de la Universitat catalana, necessàriament lligada als esdeveniments històrics, que aquest treball centra l’atenció inicialment en l’experiència dels Congressos Universitaris Catalans, els quals representaren el fruit de la renaixença cultural i política catalana al fòrum universitari i que, a més, van acabar esdevenint la mostra dels que podrien considerar-se com a els intents més reeixits d’autonomia universitària a Catalunya fins aquell moment, a més de ser els antecedents directes de la Universitat Autònoma de Barcelona, on l’autonomia universitària, sobre la base de la independència orgànica, en seria la fita més emblemàtica

Així mateix, l’estudi de la constitució, l’organització i el règim de funcionament de la Universitat Autònoma de Barcelona, entre els anys 1933 i 1939, constitueix l’objecte central d’aquest estudi Certament, els orígens d’aquesta institució no són del tot pacífics i, en la línia amb l’exposat, es troben intrínsecament vinculats al desenvolupament dels principals esdeveniments històrics de l’època Tanmateix, aquesta institució gaudia de plena autonomia acadèmica, docent i pressupostària, encara que la peculiaritat més substancial del seu règim residia en el fet d’estar dotada d’un govern exercit per un Patronat Universitari, òrgan aquest que és configuraria com a veritable garant de l’autonomia i de la catalanitat de la Universitat .

A més també s'ha prestat atenció específica a l’abast del concepte d’autonomia, així com també a la qüestió lingüística, considerada essencial en l’esdevenidor de la Universitat Autònoma de Barcelona i que discorre de forma indissolublement vinculada a tot intent autonomista universitari a Catalunya

S’ha fet esment especial als aspectes que millor palesen la autonomia universitària, segons el nostre parer: la selecció del professorat i de l’alumnat per part de la mateixa Universitat i llur participació democràtica en els òrgans de govern .

No obstant, són molts els aspectes paral·lels a la matèria que s'aborden en el present estudi i que, sens dubte, són mereixedors d'una anàlisi més pregona en relació amb l’amplitud de la vida universitària . Així, per exemple, dels plans d’estudi o la qüestió del finançament que, de tractar-se, haurien suposat una ampliació excessiva del present estudi Si bé, el fet de no haver-los tractat no els resta, ni molt menys, la notorietat que comporten .

En definitiva, aquest llibre vol retre un tribut a les persones que al llarg de la història s’han dedicat a la gestió universitària des de l’esperit de la democràcia i la llibertat que han fet de les Universitats el gresol de la innovació i el progrés científic i de les societats a les que aquestes han de servir .

Dr . Josep Ramon Fuentes i Gasó Bellmunt del Priorat, 25 de desembre de 2023 Solemnitat del Nadal del Nostre Senyor

Dr. Josep Ramon Fuentes i Gasó 18

Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.