EL TURISME MATA ELS BARRIS

10 maneres de matar un barri Les mentides del lobby turĂ­stic

EL TURISME MATA

ELS BARRIS

10 MANERES DE MATAR UN BARRI PUJADA DELS PREUS

EXPULSIÓ DEL VEÏNAT

L’arribada de turistes, que gasten més diners que les residents, encareix els productes de consum. La reconversió massiva d’habitatges en allotjaments turístics dispara el preu dels lloguers. Això suposa un gran negoci per a les classes propietàries, alhora que fa baixar el poder adquisitiu de les treballadores.

L’increment del cost de la vida, sumat a una precarietat laboral generalitzada, obliga les veïnes a marxar del seu barri. És l’anomenada gentrificació: especuladors immobiliaris locals i internacionals fan fortuna comprant edificis per expulsar-ne les residents i obrir apartaments turístics o de luxe.

El lloguer d’un pis a Barcelona ha pujat entre un 30% i un 50% des de l’aparició de plataformes com AirBnB. Mentrestant, el salari mitjà s’ha mantingut congelat.

Són culpables empreses mafioses com Núñez y Navarro, Elix, MK Premium, Norvet Negotial o Engel & Völkers i no pocs petits propietaris.

DESTRUCCIÓ DE LES XARXES COMUNITÀRIES

PÈRDUA DE LES ECONOMIES LOCALS

Amb la pèrdua del veïnat moren també els vincles i les xarxes col·lectives que conformen l’entramat humà dels barris.

Elements com la memòria, la cultura i el teixit associatiu agonitzen quan les comunitats que donen vida a un territori en són desarrelades.

S’elimina la diversitat de l’estructura productiva local per instaurar un monocultiu de turistes. Els comerços de proximitat han de tancar per deixar pas a cadenes multinacionals i botigues de disseny enfocades al visitant.

El 61% de la població del Barri Gòtic són turistes.

Els mercats municipals (La Boqueria, Sant Antoni, projecte de l’Abaceria...) són reconvertits en atraccions turístiques.

AUGMENT DE LA PRECARIETAT SATURACIÓ LABORAL I LA DESIGUALTAT URBANA SOCIAL Les masses de turistes, lentes i despisLa força de treball es destina a alimentar i distreure al turista, i a netejar el que embruta. El sector de l’hostaleria es caracteritza per unes condicions laborals extremadament precàries: contractes temporals, salaris molt baixos, llargues jornades i poca sindicalització.

Una netejadora d’hotel pot treballar 10 hores diàries per 700 euros al mes. Els beneficis de la patronal hotelera han augmentat un 50% per habitació des del 2010.

tades, fan gairebé impossible circular a peu per les zones més afectades per l’allau de visitants i saturen la xarxa de transport. D’altra banda, és la veïna qui ha de pagar, a través dels impostos, el cost de l’impacte turístic sobre les infraestructures de la ciutat.

El veïnat del barri de la Sagrada Família pateix l’arribada de 10 milions de turistes cada any.

MOLÈSTIES PEL SOROLL I RESPOSTES POLICIALS

PRIVATITZACIÓ DELS ESPAIS COMUNS

La concentració de grans quantitats de visitants amb una actitud ociosa, de relaxament de les restriccions morals de la vida quotidiana, porta problemes de brutícia, crits, borratxeres, baralles i agressions masclistes. L’Ajuntament dóna una resposta policial en la qual es multa al veïnat i s’aconsella educadament al turista.

Els espais de reunió i vida veïnal es posen a disposició de l’explotació turística. A les places, els bancs són substituïts per terrasses. Es mercantilitzen jardins com el Park Güell o el Laberint d’Horta i es venen parts senceres de la ciutat, com el Port Vell. Les multituds de turistes acaben amb l’encant de llocs com la Rambla o els búnquers del Carmel.

La Guàrdia Urbana desallotja cada nit la gent que seu a la plaça del Sol mentre les terrasses encara són plenes de turistes beguts.

4846 terrasses privades amb vora 78.000 cadires ocupen els espais comuns de Barcelona.

IMPERIALISME CULTURAL

GREU IMPACTE ECOLÒGIC

El turisme converteix les cultures locals en un producte, una atracció exòtica per a gaudi del visitant. D’altra banda, la indústria turística potencia la instauració d’un model cultural anglosaxó que uniformitza totes les ciutats turistificades del món. Hi ha bars que fan fora la clientela que pren el vermut al migdia perquè prefereixen fer servir les taules perquè hi dinin turistes.

Un creuer turístic pot cremar dos milions de litres de fueloil pesant al dia, un combustible que és 3500 vegades més tòxic que el dièsel dels cotxes. A l’Estat espanyol, cada turista gasta fins a sis vegades més aigua al dia que un resident.

Els 15 creuers més grans contaminen el mateix que tots els cotxes del món.

Cada vegada més botigues tenen la retolació en anglès.

COLDBEER SPECIALPRICE FORTOURIST

PARKGÜELL

BCNEXPERIENCE

TOURISM KILLSTHECITY

LES MENTID

LOBBY “EL TURISME PORTA DINERS” Tenim tan poca memòria que hi ha qui creu que Barcelona no seria res sense el turisme, i oblida que aquesta ciutat l’han fet generacions i generacions de treballadores, i que el turisme massiu és tan sols cosa de fa pocs anys. Això abans no era un desert. El sector turístic representa un 11% del PIB i un 12% de l’activitat econòmica barcelonina.

Lluny de ser xifres que constatin la visió del turisme com una font important de riquesa, cal tenir present també el modus operandi de la indústria turística: privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues. Els ingressos acaben a les butxaques d’una minoria, mentre que els costos són assumits per tot el veïnat. Per posar-ne un exemple, l’Ajuntament de Barcelona regala cada any més de 4 milions d’euros a Turisme de Barcelona, un consorci controlat pels grans hotelers, per fer propaganda de la “Marca BCN”. El turista paga només el 44% del cost del transport públic que fa servir, ja que el 56% del preu del bitllet està finançat per les administracions a través d’impostos als quals el visitant no està subjecte. Passa el mateix amb la resta de serveis públics.

La indústria turística explota durament les treballadores: l’hostaleria és el sector econòmic amb els salaris més baixos (uns 15.000 euros anuals, la meitat de la mitjana intersectorial) i un major percentatge de contractes temporals (86%).

Fins i tot, si ens fixem en paràmetres propis de l’economia capitalista, com el PIB, ens trobem que la indústria turística no genera riquesa, sinó pobresa. La majoria de municipis més pobres de l’Estat espanyol són turístics. La renda per càpita de Salou només arriba al 75% de la mitjana catalana, i Lloret de Mar té una de les rendes familiars més baixes.

El PIB de la província de Lleida, d’economia agrícola, supera en un 20% el de les turistificades Illes Balears.

Nombre de pisos turístics amb llicència a Barcelona 3000 2000 1000 0

2013

2014

2015

2016

DES DEL

Y

TURÍSTIC “TOTS SOM TURISTES” El turisme no s’entén sense la necessitat d’evadir-se de la rutina del treball assalariat. Ambdós elements formen part de la maquinària del capitalisme, que ens imposa l’obligació de treballar en feines que no ens agraden per comprar productes que no necessitem. El temps lliure no és considerat un espai d’oci, sinó un moment de consum. El turisme és un negoci basat en la venda d’experiències prefabricades a masses de gent alienada, una dosi calculada d’exotisme que permet reintegrar-se després a la grisor de la vida quotidiana amb forces renovades.

Així, més que “tots som turistes”, tots hem esdevingut turistes. La creació de l’Organització Mundial del Turisme i d’incomptables consorcis turístics, juntament amb la liberalització dels mercats i l’obertura unidireccional de les fronteres, són estratègies destinades a implantar el consum massiu de turisme a les societats industrialitzades. 50 milions de turistes van sortir dels 20 països més rics l’any 1950, mentre que, el 2016, aquesta xifra ascendia als 1200 milions (un augment del 2400%).

“A QUI NO LI AGRADA VISITAR ALTRES PAÏSOS?” Consumir turisme es converteix en gairebé una obligació per a la classe treballadora. Per aconseguir el respecte del grup -les companyes de feina, les amistats, potencials parelles...- cal fotografiar-se als indrets del món que estan de moda, i penjar els “selfies” a les xarxes socials. Més que voler conèixer altres cultures, sembla que la principal motivació de moltes turistes sigui completar un àlbum de cromos.

Les destinacions turístiques no ho són per casualitat. Per obtenir més benefici, el capitalisme global divideix el món en parcel·les i assigna a cadascuna una funció productiva determinada, en perjudici de la diversitat de les economies locals. Són els anomenats monocultius. Així, Barcelona, Mallorca o Venècia són convertides en colònies turístiques per a ús de tots els habitants del món que s’ho puguin permetre.

“TENIM DRET A MOURE’NS LLIUREMENT” Sí, i mai defensarem el contrari. Ara, què vol dir moure’s lliurement? Imaginem que dues persones arriben a Barcelona: una d’elles ve d’un país pobre enfrontat en un conflicte armat. Fugint de la fam i de la guerra, gasta tots els estalvis i arrisca la vida per creuar el Mediterrani en una barqueta amb el somni de poder trobar una feina a Europa. L’altra és un turista provinent d’un país acomodat que paga 20 euros per un vol a Barcelona amb la intenció de passar un cap de setmana de festa i platja. La primera persona és rebuda amb una batuda policial i empresonada al CIE. La segona només ha d’aixecar la mà perquè un cambrer li porti una gerra de sangria. Així doncs, aquest argument podria formular-se millor si diem que només tenim dret a moure’ns lliurement si tenim diners.

“ES POT FER TURISME DE MOLTES MANERES...”

Es pot viatjar de moltes maneres, i una d’elles és fer turisme. El viatge és una experiència vital genuïna, tan antiga com la humanitat. Comporta un aprenentatge personal, en la descoberta d’una nova cultura i el procés d’adaptació a un lloc desconegut. La viatgera és transformada per la comunitat que l’hostatja, i mira de guanyar-se el seu respecte i estima. El turista, en canvi, transforma els territoris que consumeix, els devora i obliga la gent que els habita a posar-se al seu servei. Crea una mena de relació colonial amb el poble o ciutat que l’acull. El turisme, és a dir, la indústria que explota l’interès humà de viatjar, és un invent relativament modern. El turista no és un subjecte viu i actiu, sinó un objecte processat per una indústria, un producte que, a més a més, és extremadament tòxic pel medi social i natural que transita.

Evolució del preu del lloguer a Barcelona Més de 1500€

Menys de 500€

40% 35% 30% 25% 20% 15% 10% 5% 0%

2013

2014

2015

2016

“ÉS CULPA DE LA INDÚSTRIA, NO DEL TURISTA” Sense turista, no hi ha indústria turística. Cada persona és i ha de ser responsable dels seus actes. No s’hi val escudar-nos en el “jo no ho sabia” quan comprem (o ens convertim en) un producte l’existència del qual ha suposat o suposa la misèria d’altres persones. És el nostre deure informar-nos i ser conscients de la petjada que deixen les nostres accions i, a partir d’aquí, actuar de manera coherent amb els principis ètics que defensem. Per fer un paral·lelisme, podem afirmar que l’Amancio Ortega és culpable d’esclavitzar infants en tallers tèxtils de països empobrits, però qui li compra les peces de roba també n’esdevé responsable. D’altra banda, tampoc és legítima la posició del veí que es queixa dels turistes de Barcelona, però després se’n va de vacances a l’Índia i fa el mateix que els alemanys o els anglesos fan aquí: aprofitar-se de la pobresa aliena.

“EL PROBLEMA ÉS EL TURISME DE BORRATXERA” Agències d’arreu del món venen Barcelona com una festa permanent on “tot s’hi val”. Els problemes o molèsties generats pel turisme de borratxera són els més visibles, ja que els podem presenciar en directe des del balcó de casa. No obstant això, no són ni els únics, ni els més greus. Per exemple, el turisme de congressos ve acompanyat d’una gran demanda de drogues i prostitució. El turisme cultural és un dels principals responsables dels processos de gentrificació als barris. Cada model específic de turisme té els seus problemes particulars associats, a banda de les problemàtiques generals que descrivim en aquest monogràfic.

61% Parc d’habitatge destinat al TURISME des de 2010

POBLACIÓ FLOTANT Ciutat Vella

67,4%

“TURISMEFÒBIA ÉS XENOFÒBIA!” La xenofòbia, de la mateixa manera que el masclisme o l’homofòbia, és una relació unidireccional que es dóna des d’un grup privilegiat cap a un d’oprimit. Un col·lectiu oprimeix, per a poder establir i mantenir una sèrie de privilegis, a un altre al qual considera “inferior”. Un veí de Barcelona pot ser xenòfob contra un manter senegalès, però no contra un turista nord-americà, de la mateixa que no existeixen el “femellisme” o l’heterofòbia, doncs no hi ha estructures socials de privilegi que fomentin o mantinguin aquestes suposades “opressions inverses”.

D’altra banda, el turisme no és un problema d’origen, és un problema de classe. El turista no genera rebuig pel fet de ser de fora, sinó pel fet de ser turista. Ens trobem que una classe social “superior” (de major poder adquisitiu) envaeix temporalment un altre territori, habitat per persones amb menys recursos. Si aquestes es rebel·len, no parlem, doncs, d’un atac indiscriminat o irracional, sinó del crit de defensa d’un grup oprimit que intenta recuperar el seu espai i la seva dignitat.

La mateixa paraula “turismefòbia” és un terme inventat per part dels sectors privilegiats, propietaris tant dels negocis turístics com dels mitjans de comunicació, per tal de deslegitimar les lluites dels barris i ocultar els seus arguments. És el mateix cas que trobem quan els masclistes usen “feminazis” contra el moviment feminista o que el concepte de “perroflauta”, construït per la premsa de dretes durant el 15-M. La lluita contra el turisme no és més que una altra expressió de les resistències anticapitalistes: el seu objectiu no és eliminar els turistes, sinó el sistema econòmic que els genera.

LA CIUTAT PER QUI L’HABITA

“QUE HO ARREGLIN LES AUTORITATS!” És terriblement ingenu pensar que arreglarà el problema qui l’ha provocat. L’autoritat de les administracions públiques és només una il·lusió, ja que el poder real resideix en els interessos econòmics privats; en el cas que ens ocupa, els amos de la indústria turística. De manera “legal” o “corrupta”, l’Ajuntament de Barcelona ha treballat sempre per als lobbies patronals del turisme, des de la creació, l’any 1908, de la Sociedad de Atracción de Forasteros. Amb els Jocs Olímpics del 1992, el PSC de Pasqual Maragall va consolidar les bases de l’actual model de ciutat-aparador, la Marca Barcelona; des d’aleshores, el nombre de turistes que arriben a la ciutat s’ha multiplicat per cinc. I, avui en dia, encara que la voluntat del govern actual de l’Ajuntament fos el decreixement turístic, no la podria aplicar, perquè tota l’arquitectura institucional està pensada per funcionar seguint els interessos patronals. La màquina s’empassa i digereix qualsevol que intenti canviar-la. L’única solució al problema passa per un veïnat apoderat, que s’organitzi i emprengui l’acció col·lectiva per tal de recuperar les vides i els espais que li pertanyen.

EL CAPITALISME CONVERTEIX EL VIATJAR EN FER TURISME

@OCAGRACIA /ASSLLIBOCAGRACIA LAOCA@RISEUP.NET

ASSEMBLEA LLIBERTÀRIA L’OCA DE GRACIA - FAC