"57 cartells de Cerdanyola", Arxiu Albert Lázaro

Arxiu

Albert Lázaro

CARTELLS HISTÒRICS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS QUE 1 VAN SER EXPOSATS A CAL PINTXO DURANT EL MES DE JULIOL DE 2017

“57 Cartells de Cerdanyola” © Arxiu Albert Lázaro Primera edició: Abril de 2020 Continguts i edició: Albert Lázaro, Miquel Sánchez & Juan Antonio Hidalgo. Les imatges són captures de pantalla del vídeo penjat a Youtube pel mitjà online CerdanyolaInforma.

2

57

Cartells de Cerdanyola

3

4

L’exposició de cartells de Cal Pintxo

58 (i no 57) cartells d’una col·lecció de centenars, pendents de catalogar Aquest document recull els 58 cartells històrics de Cerdanyola, pertanyents a la col·lecció d’Albert Lázaro, que durant el mes de juliol de 2017 es van poder veure a la sala d’exposicions de Cal Pintxo. El pòster que va promocionar aquella exposició deia, però, “57”. Cal suposar, doncs, que es va afegir algun a última hora. El primer que cal dir és que, encara que aquests cartells formen part, des de fa molts anys, de l’arxiu personal de Lázaro, en un primer moment -i en bona part- van ser recopilats i conservats a l’arxiu d’un altre estudiós de la història de Cerdanyola: l’historiador Miquel Sánchez. Tal i com el propi Sánchez va explicar durant l’acte d’inauguració de l’exposició, durant els anys en els quals va exercir com a col·laborador de la publicació Mundo Diario cobrint l’actualitat de Cerdanyola tenia el costum d’arreplegar i guardar tota la documentació relativa als actes sobre els quals informava. Fins que un bon dia es va trobar amb el problema que, sovint, més abans o més tard acaben trobant-se totes les persones que es dediquen a aquesta mena d’activitats: la manca d’espai.

La inexistència d’un Arxiu Històric a Cerdanyola: un problema a resoldre Davant la inexistència d’un arxiu històric a la ciutat on poder dipositar tot aquest material, va decidir oferir-li el mateix a Lázaro, gran amic seu i company d’un bon nombre d’aventures polítiques, cíviques i de recerca. Així va descobrir que Albert ja tenia a casa seva una important col·lecció de cartells que, segons sembla, actualment seria d’unes quatre-centes peces.

Quan, a la primera de 2017, Lázaro es va plantejar fer una primera exposició amb una petita part dels cartells, ràpidament va decidir que volia que els cartells

5

exposats els comentés Sánchez.

No només perquè, com ja s’ha dit, originalment ell va ser qui els va conservar per a la història, si no també perquè, en bona part, dels temes als quals els cartells feien referència ell (o tots dos) havien participat de forma activa. Per tant, difícilment trobaria a ningú millor per il·lustrar els petits secrets al darrere de cadascun d’aquells documents.

El que segueix és una recopilació d’aquells cartells amb un petit comentari de cadascun d’ells. La major part de les dades que aquí es proporcionen provenen de les coses que Lázaro i Sánchez van explicar a les persones que van assistir a l’acte d’inauguració. També hem afegit algunes dades, quan ha estat possible, hem pogut aconseguir.

Es tracta, en tot cas, d’un treball molt preliminar. Tal i com Lázaro va dir en el seu parlament, si es volgués recuperar la història que hi ha al darrere de cadascun d’aquests cartells, faria falta un treball de recuperació històrica molt més detallat, realitzat per gent molt més preparada. Per començar, en alguns casos no és possible, ni tan sols estar segurs al 100 % de l’any en el qual es va editar cada document.

Perquè, com va comentar Sánchez, el més habitual és que, quan s’edita un cartell com aquest, mai s’inclogui l’any, perquè inicialment és innecessari. Posteriorment, quan passa el temps i es vol recuperar aquesta informació, sovint passa a ser una feina gairebé impossible. “Aquest”, va dir, “és un error molt habitual que gairebé

6

tothom comet, començant per mí mateix, com es pot veure en aquesta mateixa exposició”.

Centenars de cartells de la història del teatre a Cerdanyola, pendents de treballar Especialment interessant va ser el que Lázaro va explicar abans de tancar els parlaments: “Quan va marxar Jordi Galofré -gran amic, gran català i gran historiador, secretari del Congrés de Cultura Catalana- em va deixar, també, molta documentació. I fa uns anys em va trucar la Sra. Remei Carinyena, segona esposa de Frederic Puig i Aguilar. Puig era un fuster, natural d’Olot, treballador de la Uralita i gran amant del teatre. Fins i tot havia fet alguns “pinitos” als escenaris de Barcelona, com a suplent d’alguna de les grans estrelles del moment. Gràcies a aquestes dues donacions tinc a casa un volum important de llibrets, cartells i fotografies relatius a la història del teatre a Cerdanyola”.

Lázaro va anunciar la seva intenció de posar ordre en tot aquest material i editar algun llibre explicant la història del teatre a casa nostra, “detallant els locals en els quals en el seu moment s’ha fet teatre a Cerdanyola, que són bastants, i molt més dels que habitualment es diuen”.

7

8

9

10

1

Activitats culturals.

(Etapa pre-democràtica)

11

Casal Parroquial de Cerdanyola El primer cartell que reproduïm és també el primer respecte al qual es podrien plantejar diverses preguntes. D’entrada, enlloc apareix l’any.

Afortunadament, en aquest cas Lázaro conserva la major part de la informació. Correspon a la primera exposició filatèlica organitzada a casa nostra. Es va fer entre els dies 11 i 16 de novembre de 1969. La va organitzar el Grup Filatèlic del Casal, la junta directiva del qual estava formada per Fernando Joven, Joan Sabater i el mateix Albert Lázaro.

El Casal Parroquial, inaugurat al 1959 i enderrocat a l’any 2000, va ser projectat per l’arquitecte municipal Joaquim Fernández Marqués i es va presentar com l’obra de dos Mossens: un que ja marxava (Mossèn Jaume) i un altre que arribava (Mossèn Joan). Investigant el cartell intentant trobar l’any, Miquel Sánchez va localitzar, en canvi, el nom de la impremta on s’havia imprès: Gràfiques Carri: “Estava al Carrer Cristo Rey, mirant al Riu”, va comentar. Un carrer, aquest, que va apuntar Lázaro, “ha tingut quatre noms: Carrer del Migdia, Carrer Cristo Rey, Carre Jaume Mimó i Llobet (aquest el vam poder aturar després de protestar) i, finalment, Carrer de La Sínia”.

Fa ja més de 20 anys que l’edifici del Casal Parroquial va desaparèixer.

Durant molts anys, però, aquest va jugar un paper fonamental en la vida social i cívica de Cerdanyola. Tant en l’àmbit cultural (acollia un cinema - teatre i era la seu de moltes de les entitats cíviques de la població) com, també, en el polític. Durant els darrers anys del franquisme, i després de l’arribada de l’equip de Mossèn Josep Rosell, el Casal va acollir també a molts dels incipients partits i organitzacions polítiques que en aquells difícils anys lluitaven per la recuperació de la democràcia.

12

13

”Semana de la Juventud” (Casal Parroquial, 1967) El 1967 ja feia temps que -cada any- al Casal Parroquial s’organitzava una “Semana de la Juventud”. Veiem aquí el cartell que va anunciar la setmana d’aquell any. Signat per “Bolinaga Dubá” i imprès a “VRICA” (Sardanyola-Ripollet, teléfono 239) aquella setmana, però, va superar amb escreix tots els rècords d’assistència.

Els actes van començar el dissabte 15 d’abril, amb una competició de tennis taula i van continuar l’endemà amb una Gimcama Pedestre a la qual van participar 24 parelles. El dimecres 19 es va projectar la pel·lícula “Los Jóvenes Caníbales” i el diumenge 23 es va fer la festa de cloenda amb un Festival de Música Moderna en el qual van tocar els grups “Los Sioux”, “Los Climax”, “Indians Group” i “Los Alfils”.

Aquest cartell i la programació que hi havia al darrere és un bon exemple del període de canvis i transició que ja es començava a viure a Cerdanyola. El Casal Parroquial, inaugurat al setembre de 1959, com a lloc per al “solaz i esparcimiento de las familias cristianas de Cerdanyola”, començava lenta i tímidament a obrir-se a noves activitats. Una transformació que, com veurem a les pàgines següents, s’acceleraria de forma extraordinària en els següents anys.

14

15

Revista de Sardanyola (1975) Amb aquest cartell, en certa forma, seguim parlant del mític i desaparegut Casal Parroquial de “Sardanyola”. Perquè ens trobem amb un cartell editat per promocionar un número de la no menys mítica “Revista de Sardanyola”. El cartell no ho diu, però una consulta a l’hemeroteca permet comprovar que es tracta de l’edició del mes de juny de 1975. Avui en dia és difícil arribar a comprendre la importància queper molt motius- a la Cerdanyola dels darrers anys del franquisme va tenir aquesta publicació. Es tractava, de fet, d’una revista parroquial que, durant molts anys, havia informat als veïns de diversos aspectes del dia a dia social i cultural de la població, sempre des d’un punt de vista amable i sense entrar en polèmiques.

Tot va canviar, però, amb l’arribada a la parròquia de Sant Martí de Mossèn Josep Rosell i el seu equip. Un equip en el qual hi havia, entre d’altres, Àngel Bringué i Josep Maria Cortada (“Xane”). Es tractava d’un grup de persones joves i compromeses amb la lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques. Ràpidament, tant el Casal com la “Revista de Sardanyola” es convertirien en dos dels punts de trobada de les forces polítiques i sindicals (encara il·legals) de la ciutat. La revista, més concretament, va començar a publicar articles clarament polítics i reivindicatius i les reunions de la seva redacció passarien a ser controlada per la policia de l’època, segons recorden algunes de les persones que hi formaven part.

16

17

Llibre “El Topònim Cerdanyola” (1978) Al 1978 feia ja tres anys que havia mort el dictador, però el país continuava immers en un període convuls. Els Ajuntaments, per posar un exemple, encara no havien viscut les primeres eleccions democràtiques. I les possibilitats de que es produís una “assonada militar” que avortés el procés polític que es vivia al país eren, malauradament, ben reals. En aquest context, a Cerdanyola (com a tot arreu) diversos grups i col·lectius lluitaven per aconseguir tota mena d’objectius. A casa nostra, un d’ells era aconseguir que el poble recuperés el seu topònim original. Dins d’aquesta campanya, Miquel Sánchez va escriure (i es va auto-editar, ciclostilat, tal i com va comentar a la inauguració de l’exposició) el llibre que promocionava aquest cartell. Al final aquest objectiu es va aconseguir. Encara que, com van recordar entre rialles Sánchez i Lázaro, “va costar molt, es van resistir”.

18

19

20

2

Activitats culturals.

Festes Majors

21

Cartells del Roser de Maig Cartell de la Festa del Roser de Maig de l’any 1979. Si tenim en compte que aquelles eleccions municipals (les primeres després del franquisme) es van fer el 3 d’abril, que els Ajuntaments es van constituir 15 dies més tard, és fàcil deduir que aquell primer Ajuntament democràtic no va participar en absolut en el disseny de la festa. De fet, segons hem pogut esbrinar, aquell any el Roser de Maig el va coordinar “La Comi” (que l’any anterior ja havia organitzat la primera Festa de Tardor). Ramon Sauló va encarregar a Jordi García (el mateix dibuixant que havia creat “El Martinet”) el cartell. Això explica la similitud estètica entre els dos dissenys.

La situació canvia radicalment amb el cartell de la següent Festa Major (1980). Trobem ja un cartell “100 % Cerdanyolenc”. El signa “Anaid”.

Sota aquest nom s’amagava un dels col·laboradors històrics de la “Revista de Sardanyola”. Més concretament, el responsable de la secció “Ulls del Campanar”. Tal i com Lázaro va recordar a la inauguració de l’exposició, aquesta secció era la més llegida de la revista. Explicava, amb un to lleugerament irreverent, “tafaneries” de la vida social i política del poble. “Molta gent comprava la revista només per llegir aquesta pàgina”, va recordar Lázaro. Al darrere del nom s’amagava Lluís Almirall, dibuixant autodidacta. Tenia la representació dels pinsos per a bestiar “Diana” (“Anaid” és aquesta paraula, capgirada). El comerç que regentava, a la Plaça Sant Ramon, encara existeix. Avui el gestionen els seus fills.

Finalment, podem veure un cartell del Club Petanca Cerdanyola. Pertanyent a una Festa Major (possiblement, també, de l’any 1980). Però, un cop més, sense any en cap punt del document. No podem, per tant, certificar a quina data correspon.

22

23

24

25

Festes de Tardor de Sant Martí (1979) Saltem de la primavera a la tardor i ens trobem amb el cartell anunciador de la Festa Major de Sant Martí de l’any 1979. Era el segon any que s’organitzava. Havia nascut l’any anterior, de la mà dels components de “La Comi” (la Comissió organitzadora), un col·lectiu de joves inquiets que s’havien marcat l’objectiu de recuperar la identitat del poble, molt malmesa després de quatre dècades de dictadura. Al cartell ja podem gaudir de la figura del “Martinet”, emblemàtica figura creada per Jordi García, que ja sempre més ha estat ja lligada a aquesta celebració. Caldria afegir, aquí, que durant molts anys, per a bona part de cerdanyolencs, les Festes de Tardor de Sant Martí eren considerades com “Les Festes del Barri de Dalt”. El Roser de Maig, per la seva banda, era vista per a molts com la Festa “de l’Ajuntament”. Amb les derivades polítiques que això comportava. La qual cosa provocava una certa separació entre les persones que anaven a una o a una altra. Afortunadament, fa ja molts anys que aquesta percepció va desaparèixer. Avui, totes dues són únicament el que han de ser: festes per a tota la ciutat. Podem veure també una auca (sense data) de les Festes i un últim programa, sense any ni de quina festa es tracta. Però només fa falta fer una ullada a les localitzacions per tenir clar que estem parlant de la Festa de Tardor.

Caldria afegir aquí qui era Jordi Garcia. Es tractava d’un col·laborador de Ramon Sauló (en aquell moment un dels dissenyadors de referència del Grupo Z). García era un dels il·lustradors amb els quals Sauló treballava habitualment. D’aquesta relació professional va sorgir l’encàrrec de crear un personatge per a la Festa de Tardor.

26

27

28

29

“Vaquillas” a Montflorit (1983) L’apartat de Festes Majors es tanca amb aquest curiós cartell. Potser una “obra menor”, però en tot cas atípic i divertit. “Vaquillas” (al pati de l’escola!) i cinema, formant part del programa de les Festes de Barri de Montflorit de l’any 1983. Es podria comentar, com a anècdota, que el dia en que es va inaugurar l’exposició hi havia entre els públics diversos representants del barri. Van celebrar amb gran aprovació el cartell entre jocosos comentaris que potser podríem resumir, aquí, com “les nostres festes ja son així, habitualment”.

30

31

32

3

Activitats culturals.

Aplecs, balls de gitanes...

33

Cartells dels Aplecs de la Sardana (Dibuixos de Toni Morral i Àlvar Francisco)

El primer aplec de la sardana es va fer al campus de la UAB al 1975.

Un any abans s’havia creat l’agrupació sardanista de Cerdanyola. Entre els seus membres més actius hi havia un molt jove Toni Morral i Berenguer, que anys després arribaria a ser alcalde de la ciutat. Posteriorment, Morral ha comentat que en aquell moment organitzar ballades de sardanes tenia una profunda significació política, i de tasca de recuperació de la identitat nacional. Els dibuixos dels dos primer cartells (aplecs de 1978 i 1979) son, de fet, obra seva. Els altres quatre (dels anys 1980, 1986, 1987 i 1988) son obra d’un altre home clau pel que fa a la sardana a casa nostra. Álvar Francisco Ballarín. “Un home que va dedicar tota la seva vida a l’estudi del folklore, el ball de gitanes i l’esbart”, segons va recordar Lázaro.

Podem veure també cartells promocionant un concert homenatge als col·laboradors de l’Aplec (1978) una ballada de sardanes del 1979 (formant, aquesta, part del programa d’actes de les Festes de Sant Martí d’aquell any) i, finalment, una ballada de gitanes del 1977.

34

35

36

37

38

39

40

41

42

43

44

4

Activitats culturals.

Diversos

45

Diversos cartells culturals En primer lloc trobem un cartell, sens cap mena de dubte, històric.

El de la inauguració de l’Ateneu de Cerdanyola. L’acte es va fer el 7 d’abril de 1983 i va ser presidit per Alfonso Guerra, vicepresident del Govern i, aquells dies, al moment més alt de la seva popularitat.

S’havia previst una assistència massiva de gent. Es van calcular 1.000 persones. S’hi van presentar 2.000, la qual cosa va fer que fins i tot molts dels convidats personalment no poguessin accedir aquell dia a l’edifici. El disseny és d’un jove Pau Maymó.

Després, cartell anunciant una gala benèfica al Drac Roig a benefici dels afectats per les Riuades del 1982. Val la pena repassar els noms dels artistes que van participar. Cartell de l’exposició “Cerdanyola, 1.000 anys d’història”. Es va fer en el marc del Congrés de Cultura Catalana (és a dir, entre 1975 i 1977) a la desapareguda sala d’exposicions que La Caixa tenia als Quatre Cantons. Cartell del Grup Artístic Teatral de Cerdanyola (GAT), entitat creada al 1976, com tantes altres, al voltant del desaparegut Casal Parroquial. I un curiós cartell que Miquel Sánchez va definir com “curiós, encara que només sigui perquè la activitat que promociona és, com a mínim, atípica a casa nostra: una exhibició d’aeromodelisme”.

Finalment, cartell de Marutxi Beaumont anunciant un cicle de “cine als barris” del qual no disposem, en el moment de redactar aquestes línies, de més informació.

46

47

48

49

50

51

52

5

Política.

Eleccions Municipals

53

Cartells de diversos partits polítics Per començar, diversos cartells de l’Entesa per Cerdanyola, llista independent que es va presentar a les eleccions municipals del 1979.

Encapçalada per Angelina Puig, tenia també entre els seus components a Lázaro i Sánchez. Aquest és el motiu pel qual conservaven tantes mostres d’aquella campanya. Com a curiositat, es pot esmentar que aquella llista, que estava formada bàsicament per una escissió del PSUC i per veïns independents, es va presentar també a Ciutat Badia.

Es pot veure el cartell diferenciat que es va penjar al barri.

Després trobem un cartell de la UCD (municipals 1979) i un pamflet, quatre anys posterior, “denunciant el canvi de jaqueta” d’un dels candidats centristes a les primeres municipals, que a les segones es va presentar a les llistes dels socialistes.

Trobem, després, dos cartells de “Veïns de Cerdanyola”, una altra candidatura independent que es va presentar a les primeres eleccions municipals i que tenia a la llista a Gaspar Mas, persona que durant els últims anys del franquisme va assolir una certa notorietat ja que, des de la seva posició de regidor d’aquells ajuntaments, va denunciar determinades pràctiques irregulars en algunes de les contractacions municipals.

Passem després a material corresponent a Nacionalistes d’Esquerra, formació que Cerdanyola van integrar, bàsicament, ciutadanes i ciutadans provinents de l’Entesa per Cerdanyola, membres dels Consells de Cultura Catalana i independents. Persones com Joan Arenas, Angel Bringué, Alfons Escoda, Antoni Morral, Joan Balaguer, Jordi Galofré, Lola Camps, Albert Lázaro, Lluis Estatuet, Jordi Martí, Gaspar Martínez, Enric Piera, Jaume Plà, Ricard Presas, Pilar Rivasés, Mercè Garreta, Miquel Sánchez, Mariona i Jordi Delgado o Emili Guardià, per citar-ne alguns.

Finalment, diversos cartells de la campanya de les municipals del 1987, la primera en la qual va participar IC, una coalició formada pels partits PSUC, PCC i ENE.

54

55

56

57

58

59

60

61

62

63

64

65

66

67

68

69

70

6

Política.

Diversos

71

Cartells de la transició (1977, 1978) La campanya “Guanyem la Constitució, Guanyem l’Estatut” es va desenvolupar a l’any 1978. La promovia “Entesa pels Catalans”, una candidatura unitària pe al Senat a Espanya, formada per les principals forces socialistes, comunistes i nacionalistes catalanes per a les eleccions generals espanyoles del 15 de juny de 1977 (les primeres després de la mort de Franco). Pel que fa al segon cartell (“Per la Generalitat, la Democràcia i el Progrès”) segons consultes realitzades a Google es tracta d’un document editat per Esquerra de Catalunya (Front Electoral Democràtic) i formaria part de la campanya que aquesta formació va llençar al 1977. Aquesta va ser una coalició electoral, nacionalista i d’esquerres, de la qual formaven part el Partit del Treball, ERC i Estat Català.

72

73

”Salvem Canaletes”, Festa del Treball i ban municipal A les següents pàgines, cartell editat pel PSUC en el marc de la campanya “Salvem Canaletes”. Aquesta campanya la van desenvolupar al 1981 tot un seguit de partits polítics i entitats cíviques. De la coordinadora hi formaven part, entre d’altres... Miquel Sánchez i Albert Lázaro. El projecte urbanístic original preveia la construcció de 4.500 habitatges a 36 hectàrees de Canaletes i l’edificació de 1.500 habitatges a 10 hectàrees d’Altimira, cosa que representava incrementar en 26.000 habitants la població de Cerdanyola amb una densitat en aquell sector de 550 habitants per hectàrea. Tot plegat, el model de creixement de Badia i del franquisme. Finalment, aquell projecte inicial es va poder frenar. El nou barri de Canaletes s’acabaria aixecant, anys més tard, però amb unes característiques molt diferents. També dos cartells de la Festa del Treball que el PSUC va organitzar entre els anys 1977 i 1990. Encara que la més popular era la que es feia a Barcelona, també durant uns anys es va organitzar a casa nostra. Finalment, un curiós ban municipal del 1981, convocant a aportar idees per al “Programa Municipal”, mitjançant els consells municipals.

74

75

76

77

78

7

Política.

Entitats cíviques i veïnals

79

Cartells de diverses entitats A les següents pàgines, podem veure dos cartells més de la campanya contra Canaletes, de la qual ja hem parlat anteriorment. També un curiós cartell anunciant una xerrada sobre “El Divorci”, organitzada pel grup de dones feministes de Cerdanyola. Un cop més, sense any però previssiblement molt anterior a la legalització d’aquest a Espanya, al 1981. També dos cartells anunciant actes d’homenatge a “Txiqui”, el militant d’ETA Político Militar afusellat a Cerdanyola el 27 de setembre de 1975. Van ser les últimes execucions del franquisme.

Finalment, un altre cartell en homenatge a Carlos Lucio, un personatge molt menys recordat que Txiqui. Lucio va ser, a les acaballes del franquisme, una figura especialment activa entre les forces polítiques i sindicals que, des de la clandestinitat, lluitaven contra la dictadura.

Era especialment conegut a Cerdanyola i Ripollet. Va marxar d’aquí per instal·lar-se al País Basc, on acabaria integrant-se en un escamot d’ETA. Va morir en un enfrontament amb la Policia, al 1980. Finalment, un cartell d’una campanya de donació de sang. Que, per cert, durant el seu parlament a la inauguració de l’exposició Miquel Sánchez es preguntava si s’havia posat, de forma deliberada, al costat dels cartells de Txiqui i Carlos Lucio.

80

81

82

83

84

85

86

87

88

8

Ecologisme

89

Cartells ecologistes L’exposició es tancava amb tres cartells de temàtica ecologista. Entre ells, el que Lázaro opina que deu estar el primer cartell ecologista mai publicat a Cerdanyola. Així, podem veure un cartell promocionant una marxa ecologista organitzada per la Joventut Comunista de Catalunya. Un altre corresponent a les accions organitzades per denunciar el conegut com “Tren Nuclear” (Línia Papiol-Mollet). Finalment, el cartell anunciant la “Samfaina Catalana”, una iniciativa de Nacionalistes d’Esquerra que va portar a la Plaça Abat Oliba tot un seguit d’activitats relacionades amb la natura i el medi ambient. Entre d’altres coses, recorda Lázaro, “es van portar rucs, conills, gallines... que la mainada només havia vist en llibres. Va ser un èxit... però no va servir de res, igual que totes les coses que fa la societat civil contra el sistema. Però es va fer.”

90

91

92

93

Acte disponible a YouTube El vídeo íntegre de la inauguració de l’exposició és disponible a YouTube. De fet, les imatges del mateix que apareixen en aquest document han estat capturades del mateix. Va ser enregistrat i publicat pels responsables del desaparegut portal d’internet CerdanyolaInforma, que durant bastants anys va informar del dia a dia polític i ciutadà a casa nostra.

94

95

Cerdanyola del Vallès 96 Sant Jordi, 2020