Diari de la Fira de Bandolers Alcover 2010

LA MEL: ALIMENT SALUDABLE i VITAMÍNIC

ALAIN DANIEL LLOMBART

2

L’EQUILIBRI DELS NOSTRES BOSCOS PASSA PER LES ABELLES

FUSTA, CARBÓ i PROFIT DE L’ENTORN: LES CARBONERES

JOAN M. LLORENS

ÀNGELA ALCÁCER

2

TEMPS DE PASTURAR ALCOVER#1 1

18

MANEL ISERN

20

ALCOVER - OCTUBRE DE 2010 7a edició

alcover.cat

alcover

“treballe u palla va c ! que la ara...”

DEL MAS AL MERCAT: MÉS DE 100 ANYS DE PAGESOS...

16

GERMANS FIGUERAS BUSQUETS

... I DEL MAS

A LAREMEI BOTIGA: VENTURA CAMPS, LA NOSTRA VERDURA TELL, JESÚS FIGUERAS: DE CADA DIA TESTIMONIS DE LA FIRA

14 JOSEP MARIA i FRANCESC BOSCH

LA VIDA AL MAS DE LLOPIS

JOAN LLOMBART

8

OFICIS VISCUTS: PASTOR i PAGÉS: TREBALLS QUE ES RESISTEIXEN A DESAPARÈIXER

JOAN CORTIELLA

4

ALCOVER#2

sigueu benvingudes i benvinguts!

Grans i menuts, vells i joves, rics i pobres.

Sigueu benvinguts a Alcover, la vila primera de l’Alt Camp, que durant dos dies es converteix en la vila bandolera del Camp. Sigueu benvinguts perquè obrim portes, finestres i muralles per mostrar-vos un dels episodis més il·lustratius d’una època: la dels bandolers. Gairebé 30 anys de les darreries del S.XVI van ser protagonitzats per baralles, enfrontaments, robatoris... capitanejats per dos bàndols enfrontats: els Morells i els Voltors. I el poble, arrenglerat per les simpaties cap a un o els altres. La Fira de Bandolers us recrea aquests episodis viscuts en un marc que -malgrat els anys- poc ha canviat.

Agafeu aquesta proposta, entreu en aquest poble, xerreu amb la seva gent, obriu aquest Diari... i hi trobareu una infinitat de sentits que us suggeriran el temps de quan els

veins es comptaven a milers, quan entre tots es feia de tot i les eres dels masos eren menjadors a l’aire lliure. Menjadors de treball, xerrada i companyia.

Us portem en aquestes línies que segueixen, testimonis d’un temps viscut i del luxe de trobar al plat allò que ha crescut sota el nostre paisatge: verdura i carn al peu de les muntanyes de Prades. Creiem que una bona proposta per dedicar-li una passejada.

Us convidem a posar-vos a l’altra banda del taulell de la botiga, o d’un mercat, perquè conegueu les bambalines de l’art de tractar.

I ens posem en aquest lloc del taulell per dir-vos que com a bon poble que fa Fira, us ensenyarem el bo i millor que tenim! El nou Museu i l’espai dedicat a la modernitat burgesa i el modernisme literari en serà de la millor verdura que trobareu.

7a edició del Diari de la Fira. EDICIÓ: Àrea de premsa de l’ajuntament d’Alcover • ADREÇA: Plaça Nova, 3 43460Alcover (l’Alt Camp) • telèfon: 977-760441 fax: 977-760541 • www.alcover.cat • COORDINACIÓ: Comissió de la Fira • COL·LABORADORS: Anna Sanmartí, Eulàlia Esparó, Jaume Camps, Cisco Bosch, Albert Rodríguez, Soledat Roig i Maria Ferré MAQUETACIÓ i DISSENY: Sergi Franch • FOTOGRAFIA: Jordi Cuesta, Sergi Grau, Sergi Franch, i Jordi Ribellas • CONTACTE A/E: premsa@alcover.cat

ALCOVER#3

JOAN MARIA LLORENS MOLNÉ és apicultor des de ben jove, gràcies al mestratge i els ensenyaments del seu pare. La seva déria avui és vocació, i ofici. Una dedicació que l’ha portat a defensar la tasca dels apicultors com a agents indispensables de l’equilibri dels nostres boscos. Defensa que els apicultors avui poden ser divulgadors de la cultura de la mel, de l’aprofitament raonable dels boscos i de la consciènciació sobre el fràgil equilibri de la natura. A la imatge, el Joan Maria es troba a la Casa-Museu de la Mel que es troba al carrer Bisbe Barberà on hi té catalogats objectes, instruments i materials divulgatius sobre l’apicultura i el món de les abelles

“Avui, sobreviuen només les abelles dels apicultors” ENTREVISTA: SOLEDAT ROIG

Explica’ns a casa teva qui va començar a fer mel?

El meu avi ja tenia algunes arnes. Com molta gent, moltes masies i moltes cases tenien abelles antigament. Eren autosuficients, tenien de tot. Aleshores al meu pare de petit això li agradà força, fins i tot al pati anava a mirar les caixes i les arnes del mestre Plana que tenia als pins. El meu pare entenia aquelles més antigues, les de canya, on el sistema de treball era més complicat. Maltractaves més l’eixam d’abelles. Mica en mica, ell en va aprendre. Abans s’ajudaven mútuament moltes famílies, intercanviaven coneixements, s’ajudaven uns als altres i tot era més permeable.

I tu, quan vas començar?

De petit sempre he ajudat a casa amb totes les activitats. A l’avellana, a l’ametlla, a fer plantes, però sobretot l’abella. I de mica en mica, m’hi vaig abocar.

La vens a casa teva, la mel?

El pare va fer societat amb el Josep Maria Barberà -que era fuster i tenia mel- i van fer durant uns anys molta mel. La venia a Barcelona, a Reus... havien agafat un mercat important. L’he anat seguint perquè es una feina bonica.

Són importants per a l’agricultura?

Importants i vitals, per la pol·linització. Va de flor en flor però sempre a la mateixa flor. Llavors realitza un treball molt correcte per a la fecundació de la planta. Són importants perquè multipliquen els fruits de la pagesia, més d’un 30 o un 40%. Mirem més lluny, l’abella pol·linitza tota la brolla aromàtica, les espècies vegetals dels nostres boscos. Al 1984 arriba una plaga de l’Àsia -un àcar- que elimina totes els eixams silvestres. Un desastre a nivell mundial. Les abelles que

queden són les que aguanten els apicultors. Avui les coses estan en un límit, que s’afegeix als problemes de sequera i el canvi climàtic.

Hi ha una regressió important.

I els governs ajuden?

Hi ha hagut manifestacions, congressos... la proposta de crear l’abella com a patrimoni de la humanitat, però és una cosa lenta però amb un perjudici que fa molta via.

Explica’ns el procés de la mel...

L’ESGLÉSIA

AL MERCAT DE BONAVISTA

O L’ART DE VENDRE i TRACTAR

Alain Daniel Llombart és apicultor alcoverenc. Fa disset anys va arribar des de Perpinyà , on atzars i destins el van portar. El seu pare, president de la cooperativa, va refugiar-se acabada la guerra ben lluny de casa. Fa uns deu aproximadament que para al mercat de Bonavista els diumenges. “Si vull fer vacances, de dilluns a dissabte, jo cada diumenge aquí. Aquesta és la meva església“. I a l’altar de la seva església el coronen unes abelles exposades dins un quadre tapat amb vidre. “Avui en porto poques

perquè la pluja n’havia aixafat moltes. Bé, menys la reina que estava ben protegida dins!”. La mel, un dels menjars més vitamínics amb propietats excepcionals.

I ell s’esplaïa explicant-ho als que s’tancen a la parada. En tots els idiomes possibles. “Això és pròpolis. Boníssim pels nens a partir de vuit anys“ explica en delicat francès a un client magrebí.

S’acomiada: “Shukram! Fins i tot àrab ja parlo!”. De tot tipus: mel d’eucaliptus, taronja, romaní, farigola, mil flors, pòl·len,... De Castelló als Pirineus, Mel del Parc.

Elles fan de taxi. Porten el pol·len i el nèctar principalment a una altra flor. Duen una gota d’aigua dolça de nèctar amb un 90% humitat, treuen la humitat, la ventilen i arriben a concentrar la humitat a un 20% com a molt. De la flor, en treuen només el nèctar per fer-ne mel. L’abella en si, a més, aporta enzims a la mel que augmenten les nostres defenses. Un molt bon aliment, i saludable.

I tot això, com ho aprens?

Com tot, moltes de les coses de la pràctica, i dels errors sempre.

ALCOVER#4

“El pare deuria tenir unes 100 ovelles, ara si no en tens més de 500 no guanyes ni un duro” Un altre ofici tradicional, que des de fa milers d’anys la humanitat practica, és el de pastor, però ara amb els carrers empedrats, les carreteres asfaltades i plenes de cotxes, han fet que aquest ofici gairebé desaparegui, la gent només té els animals en granges. Parlem amb un dels últims pastors del poble, l’últim de casa seva, de Cal Cano, es tracta de Joan Cortiella; que més d´aquest ofici ens explicarà altres oficis en els que va treballar com de transportista, pagès o llaurador, ja que com m’explicava: el que fa sacrificis tira endavant!

ENTREVISTA: JAUME CAMPS GIRONA Quan va començar de pastor?

Mira jo vaig començar quan estava casat, devia tenir uns 30 anys perquè abans hi anava el pare amb les ovelles.

Doncs com era l’ofici del pare quan vostè era petit?

L’ofici del pare era ajovar animals, vendre’ls, a més anava a treballar amb el carro per les carreteres carregat amb una bóta plena d’aigua i les regava.

El pare el màxim que devia tenir potser eren unes 100 ovelles, i ara si no en tinguessis 500 o més no guanyaries ni un duro.

Quan jo era petit aquí a Alcover hi deuria haver uns 9 o 10 ramats, de 100 ovelles màxim alguns.

I si va començar amb 30 anys de pastor a què es dedicava anteriorment?

Als 10 anys el pare ja hem portava a l’escorxador, i tot i que no m’ensenyava l’ofici, mirant, al final ja el vaig apendre sol.

Als 15 anys ja anava carregat amb el carro cap a la Riba a la fàbrica el Lledó a buscar la farina dels pastissers del poble, si anava amb dos animals, 20 saques, si anava amb un, 10. Aquelles saques pesaven 100 quilos cada una i jo anant carregant, i mentrestant els vells que portaven a moldre el seu blat deien per allí: “Mira, mira aquell brivall com remena!”

I jo estarrufat, i ara ho pago amb l’esquena.

Alguns cops venien a casa i li deien al pare: Cano ha arribat això a l’estació i s’ha de pujar al poble, ell em mirava i jo cap a buscar-ho. A l’estació també carregàvem els productes del camp en els vagons del tren com avellanes o garrofes.

“Aquelles saques pesaven 100 quilos cada Després va agafar vostè l’ofici,...

Sí, clar, en aquell moment es van començar a asfaltar els carrers de dins del poble i ja no es podia passar-hi amb el ramat i ja no els podíem tancar al carrer de les Rodes que era on els teníem i per això ja vam arrendar una granja on cabien unes 300 ovelles. Però clar a pagar cada mes. Per això vam decidir comprar una granja que té 1.200 m2.

Expliqui’m una mica el dia d’un pastor.

una i jo anant carregant, i mentrestant els vells que portaven a moldre el seu blat deien per allí: Mira, mira aquell brivall com remena! I jo estarrufat, i ara ho pago amb l’esquena”

Les ovelles les prenia de bon matí cap a les terres, ja que per donar de menjar als animals portàvem molts trossos de terra com de Ca Gomis, Ca la Pareta..., i en aquests hi sembràvem el menjar per a elles.

Calia anar a pastorar cada dia, fos Nadal o Festa Major.

la província de Lleida.

Després els veniem a la botiga. Mira, matàvem 1 o 2 ovelles

I què prenia amb vostè quan marxava tot el dia?

i 7 o 8 bens a la setmana, ja que la gent que no tenia massa

El bastó per al ramat i el civader que era on portava el

cèntims comprava la carn d’ovella perquè era econòmica.

menjar per a tot el dia. Fins i tot alguns cops em quedava a

Del be no es llençava res, fins i tot aprofitàvem la sang.

dormir en algun tros de terra, però normalment marxava al

Això vol dir que també feia de pagès?

matí i tornava al vespre.

I tant, a més llaurava per als altres pagesos.

Un dia pastorant en un lloc sense aigua, clar que abans no n’hi havia a tantes terres com ara, em va criar una ovella i

L’ofici de pagès era el que més m’agradava, però un s’ha d’adaptar al ball que toca.

clar jo vaig quedar brut però vaig haver de continuar amb

Casat després em vaig comprar un tractor i anava a llaurar

les mans brutes i al migdia menjar, perquè sinó no hauria

per a altres pagesos, i això volia dir llaurar els altres al matí i

menjat.

el meu a la nit a més de fer de pastor.

Treballar estiu o hivern? Era igual quan hi hagués menjar, per això havia de portar molta terra per elles.

On les treia a pastorar?

Pel terme d’Alcover, i un cop fins i tot vam anar a Vinosell a

Era un treball esclau, perquè després no podies anar a molts llocs amb la dona, ja que si no anaves a treballar hi havia pèrdues.

Però ves qui se sacrifica tira endavant.

ALCOVER#5

El gra reposa a la menjadora mentre els bens entren i surten al llarg del dia. A la granja, hi troben de tot. “Si per ells fos, menjarien tot el dia“, ens explica en Joan mentre els contempla. “Els homes hi posen mesura però els bens mengen fins inflar-se”. Els bens i les cabres separades completen un bon ramat que abasteix la necessitat de restaurants, botigues,... etcètera.

Amb rostre seriòs observant-es de ben aprop, les ovelles del ramat ballen al voltant del Joan que mira de fer-les entrar al corral. Mai el ramat es dirigeix en la mateixa direcció i ves per on, quan sembla que entren totes, tres o quatre es passegen pel voltant de la fotografia com si fessin broma amb el pastor.

De la granja al plat.

Un luxe que ens deixa la memòria és saber i percebre d’on i què mengem. Avui, a Alcover la roda del productor, venedor i client encara gira, si bé no amb la empenta d’altres temps. Tomàs Castaño de Ca Cortiella, la carniceria familiar del carrer del Rec, supervisa el ramat. Alguns d’aquests bens faran cap una hora o altra a l’escorxador a disposició del plat de festa o d’una bona teca. La tradició i els costums es mantenen vius, mentre es manté el bon gust i l’exigència dels compradors.

ALCOVER#6

MUSEU D’ALCOVER www.museualcover.cat c/ Costeta, 1-3 / Tel. 977 84 64 52 museualcover@altanet.cat

El Museu d’Alcover inaugura aquest mes d’octubre, coincidint amb la Fira dels Bandolers, la nova exposició permanent “Ca Batistó. Modernitat burgesa i modernisme literari” amb l’objectiu d’endinsarnos a la vida burgesa dels S. XIX i XX.

Endinsa’t als orígens de la modernitat burgesa

i el modernisme literari

L’escenari de l’exposició és la CASA NOBLE DE CA BATISTÓ, un edifici històric de més de tres segles d’antiguitat on encara es percep l’esplendor de la vida burgesa que el va caracteritzar en el trànsit dels segles XIX al XX. Ca Batistó és sens dubte una casa plena d’històries per a explicar de les quals n’hem escollit una: la modernitat burgesa. Les seves estances delicadament decorades amb elegants sanefes i colors vius, amb petites portes amagades i espais que encara ens sorprenen com la capella, han permès il·lustrar la nostra història passada com si d’un llibre obert es tractés.

Fins i tot l’antiga galeria de la casa, una estança que els darrers propietaris van annexionar a l’edifici per aprofitar l’escalfor i la llum del sol durant les seves estones d’oci, ha fet possible introduir el visitant a la vida intel·lectual i artística d’Alcover i del Camp de Tarragona al voltant del Modernisme literari. En aquest solejat indret, a finals del segle XIX, l’escriptor i impressor d’Alcover Cosme Vidal, conegut popularment amb el nom de Joseph Aladern, hi va instal·lar una petita impremta La Saura, iniciant així un fort vincle amb el moviment modernista en el seu vessant literari.

La nova exposició defuig del discurs expositiu que tradicionalment hom espera trobar en una casa d’època, en què el mobiliari, la decoració i els objectes quotidians permeten il·lustrar l’ús de cadascuna de les seves estances i per tant, la vida íntima dels qui l’habitaven. És per això que s’ha treballat en poder mostrar, a partir de la pròpia història de la casa, els orígens de la modernitat burgesa, és a dir, el punt de partida d’un procés de canvis i transformacions que ens ajudin a comprendre millor la nostra societat actual.

L’exposició Ca Batistó. Modernitat burgesa i modernisme literari, ha utilitzat moderns recursos museogràfics, més enllà del tradicional text a plafó. Per sort es tracta d’un període històric en què els enregistraments sonors, les imatges, els catàlegs de l’època, la indumentària, etc, ens permeten il·lustrar i donar vida a uns comportaments i unes maneres de viure avui desapareguts.

Gràcies als recursos utilitzats pel Museu d’Alcover, coneixerem quan i com fou possible escoltar música a casa sense necessitat de cap intèrpret, el moment en què la fotografia va fer possible viatjar de casa estant i així apropar distàncies, descobrirem la millora en el confort dins la llar gràcies als nous avenços tec-

nològics, fent possible així l’aparició de les noves sales de bany, la modernització de la cuina tot millorant la cocció dels aliments i l’obtenció ràpida d’aigua calenta, el nou paper de la dona en la societat moderna, etc.

Aquesta recreació museogràfica permetrà endinsar-se en un recorregut pel passat ple d’emocions, impregnat de records per als més grans i de noves descobertes per als més joves, un viatge en el temps per conèixer aspectes quotidians de la vida íntima d’una família burgesa. Sense oblidar-nos que aquest noble edifici, gràcies al fet de convertir-se en un museu, ha sobreviscut a la decadència del “món dels senyors”.

L’any 1973 l’ajuntament va comprar l’edifici de ca Batistó per traslladar-hi el museu, fundat el 1967 per l’alcoverenc Andreu Barbarà i Camafort, per acollir els fòssils marins trobats a les pedreres d’Alcover i Mont-ral i totes dels donacions dels alcoverencs que han ajudat a nodrir les col·leccions que avui es conserven. L’exposició Ca Batistó. Modernitat burgesa i modernisme literari complementarà l’actual exposició de paleontologia “Les muntanyes de Prades ara fa 240 milions d’anys. Els fòssils d’Alcover Mont-ral”.

lació nada e r é b m ta til, i econòdustria tèx c in ti ís la n a e b d r e u g ent l’au ell creixem gadiu i de u e r q l Municipal, A e . d ll ic e s ió m n c ò a o n li C o p l c e e m i td nt l’a er i activita de sempre, n creixeme VI fruit de d a s r X o ic g p r le l e s g e d o e d s a t ix l p n e te eta i r ta ma uart d at política r inicia una ques municipals i, pe nt de la riquesa dels it e v v Al darrer q ti o ic lc fl A n , o a c e la ls s ar e l’aigu De l’increm en un increment de Revolta de ment de le . a la ls ix amb l’ús d n ia e e c r , o g s n te e ts ic irà lta nfl uí en un t ajudar a les desigua es. Tot plegat es tradu en aguditzar-se el co e d diu ens po t a mic es trad n g e re e m d e a r u r i, en l’inc ien pobr l’ús de l’aig oler prime d n va subjecte a ta b s e però també famílies que esdeven n e ió c la m a regu de ió del feno us i a quin dministrati a i s del nombre mbocarà en l’aparic c històrica. ti lí o c onstruc ió àrrecs p c c re e ls e s ta e s ts e d lli u o sc d’aq om eren e social que s l’objectiu Entendre c . o unaltre é n s i é t r s e p u s q e A oca.

Segadors d ’aquella èp

ALCOVER#7

gent d óm vivia la entendre c

Alcover,

terra de bandolers LLAS S CAÑE A R B E ARTÍ Y TEXT: M

DIVENDRES 8 D’OCTUBRE

L’elecció del Consell Municipal d’Alcover Plaça Vella 20:30 h Als segles XVI i XVII la renovació dels càrrecs del consell es feia per diversos mètodes. Un era el d’elecció o cooptació. Consistia en que cada any es renovava una part del Consell i els càrrecs sortints proposaven els noms dels seus substituts. El Consell General, format per tots els caps de família de la Vila, els acceptaven o no.

Aquest sistema encara és emprat per moltes associacions i pels partits polítics I en el procés hi havia discussions, negociacions i, de vegades, baralles. Precisament per evitar haver de negociar a les Corts Catalanes, Ferran II va instaurar el mètode d’insaculació. Aquest consistia en el fet que s’extreien d’uns sacs els noms dels càrrecs (rodets o rodolins). Aquest mètode es va popularitzar en els regnats de Felip II i , sobretot de Felip III en el tombant dels segles XVI i XVII. Aquest sistema és el que encara s’empra per designar els membres de les meses electorals i dels jurats populars.

En aquest acte es reviurà aquest ceremonial d’elecció de Jurats, Consellers i els diferents oficis municipals.

DISSABTE 9 D’OCTUBRE

DISSABTE 9 D’OCTUBRE

Un conflicte electoral de 1624 Plaça Nova a les 22:00 durant el tast de Bandolers El sistema d’insaculació tenia un punt feble: es podia aconseguir que manessin els partidaris d’un o altre bàndol manipulant qui estava nominat dins els diferents sacs. Es reprodueix un conflicte que es produí en 1624 segons el qual diversos personatges il·lustrats (Dr. Gabriel Girona, rendista de entre les cinc persones més riques de la Vila, Dr. Rafael Puig, doctor en medicina, el Mestre Planes i Joan Baptista Solanes, un paraire benestant) demanen al batlle tornar al sistema de vot per tot els habitants del poble sempre que fes més de deu anys que residissin al poble i no fossin militars. El resultat, com aleshores, el decidiran els presents a la plaça.

Visita 1579 . Rebuda de les Autoritats . Portal de la Saura 20:30 Visita de 1590. Una Crida. Plaça Robert 21:00, Taberna Bandolera (tot seguit). Església Vella (tot seguit) Des de sempre, una de les fonts de conflictes més freqüents ha estat l’aigua. Encara ho és ara. A l’època en què els bàndols dominaven Alcover, entre meitat del segle XVI i durant el XVII, aquest tema era especialment punyent: La diferència entre poder regar o no, era la diferència entre poder menjar o passar gana.

El riu Francolí mai no ha tingut un cabal molt gran i històricament ha estat molt just per abastir la Ciutat de Tarragona. És per això que s’havia regulat molt bé l’ús de l’aigua del riu. Aquestes regulacions formaven part dels usos i costums del Camp. Per vigilar el compliment del costum, l’Arquebisbe de Tarragona, senyor feudal de tot el Camp, enviava als seus representants periòdicament. En el Llibre de Visites a les Aigües del Francolí que està conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Tarragona, es descriuen entre una i dues visites a Alcover, cada any, entre 1564 i 1665. En representació de la Ciutat de Tarragona acostumaven a anar el cònsol, el síndic i prohoms de la Ciutat .

Normalment els rebien a Alcover els Jurats de la Vila, els quals, escollits entre els nobles de la Vila, retien comptes als diversos Batlles de la Vila ( un per cada senyor feudal). Al llarg de la història, Alcover ha tingut com a senyors feudals, com a mínim , el Rei i l’Arquebisbe.

Cada un tenia els seus privilegis i a cada un calia recaptar-li els seus impostos.

Quan el tema era prou greu també compareixia el Governador (o procurador general) del Camp de Tarragona i Batlle de la Vila per part de l’Arquebisbe, l’encarregat de fer recaptar els impostos.

DIUMENGE 10 D’OCTUBRE

Visita de 1661 Infracció de les costums en el molí d’Alcover. Església Vella 20:30 La regulació de l’ús del aigua de regadiu a través del Llibre de Visites a les Aigües del Francolí: La necessitat de regar els conreus feia incomplir les normes d’ús de les aigües del riu Francolí. A Alcover només es podia regar el dilluns i el divendres. Si això s’incomplia, s’havia de pagar una multa de seixanta sous, i el més greu, es trencava la resclosa, la qual cosa no poder regar fins que no se’n construïa una altra.

En aquest acte es reviurà una infracció que les autoritats tarragonines detectaren al molí de n’Olivet (molí d’Alcover) el 10 d’Agost de 1661 i la reclamació del compliment de la sanció que feren al Consell Municipal d’Alcover a la Plaça de la Vila onze dies més tard

ALCOVER#8

“El progrés ho ha canviat tot” Parlem amb Joan Llombart, del Mas de Llopis. Ell ja des de marrec ha viscut sempre en un mas. D’entrada ens avisa que ell mai ha estat un pagès d’ofici, i que no sabrà respondre prou bé preguntes sobre agricultura. Nosaltres, però, volem saber com era la vida en un mas 50 anys enrere i, en general, conèixer millor la gent d’Alcover d’aquells temps.

TEXT: ALBERT RODRÍGUEZ-ROIG

Des de sempre al poble hem sentit anomenar el Mas de Llopis. Ens pots dir quin és l’origen del renom?

Ni idea. Nosaltres no ens diem Llopis de cognom. Ens diem Llombart. No ho sé, sempre l’he sentit anomenar així jo també.

Saps de quin any o de quina època data la construcció de la casa?

La família dels pares ja hi vivien d’abans de la guerra. Però el mas ja estava fet. La meva família va comprar la casa i els terrenys a uns altres propietaris. Ja estava edificada la casa abans que hi anés la meva família a viure-hi. És gran l’extensió del terreny del Mas de Llopis?

En el temps que van venir, l’extensió era de 4 hectàrees..

N’éreu molts vivint al mas quan eres petit? Érem els pares, jo, un tiet solter i ma padrina.

I sempre s’han dedicat a la pagesia?

Sí. Anàvem a mercat i el pare també anava a jornal. Les dones ajudaven al mas, a cuidar les bèsties i a fer les feines de casa.

Un cop hem presentat la teva família, parlem ara de la situació del mas quan vostè era petit. Quedava molt lluny, del poble, el mas? Recorda quina era l’última casa abans d’arribar al vostre mas?

Quedava més lluny que ara. El poble s’ha anat fent gran en els últims anys, però llavors era diferent. L’última casa que hi havia era la de la Solanilles (és la casa que fa cantonada amb el carrer de l’Era de Pessetes). La resta tot estava abandonat.

Quins eren els veïns més pròxims ?

Doncs la Solanilles, que és la Xarumba (renom), l’Hort de la Cinteta i allí on ara viuen els de mobles Tomàs hi vivia l’Isidro, que tenien tossinos i altres animals. Més amunt de nosaltres només quedava el Mas de Raspall.

I, per arribar al mas, l’accés estava bé?

El camí era el mateix que ara. Abans, però, era més estret i de terra. Recordo que quan plovia molt l’aigua baixava en canal. Pel que fa a les estacions de l’any, m’imagino que es suportaven com es podia les temperatures d’hivern i estiu, no?

Home en aquell temps no hi havia ni estufes, ni ventiladors, ni aires condicionats.

ALCOVER#9

A l’hivern enceníem el foc a terra o l’estufa de llenya, i a l’estiu buscàvem l’ombra, obríem finestres etc. Com es podia.

D’electricitat sempre n’has vist al mas?

Sí. A casa la van posar l’any 36. Al poble abans d’aquest any ja n’hi havia. Fins i tot a dia d’avui al mas encara es conserven dos pals originals amb dues xapes que posa ANY 36.

D’aigua, en teníeu?

Sí que en teníem, però no era aigua del poble com ara. Teníem una cisterna i trèiem l’aigua amb una galleda. L’aigua del poble i les clavagueres al mas devien arribar-hi cap a finals dels anys 70. Fins llavors la trèiem amb aquesta cisterna, que encara hi és, tot i que no s’utilitzi tant.

Per cert, el mas continua igual que quan era petit ara?

No, el vam arreglar. El mas vell sí que és pràcticament igual. Però més tard quan jo em vaig casar en vam fer un de nou al costat, que és on vivim ara. Quan jo era petit vivíem al vell.

I com era, el mas vell?

Tenia tres plantes. A baix hi havia l’entrada, el menjador, la cuina i un lavabo d’aquells d’abans. A dalt dues habitacions i una sala. I les golfes i el terrat. Els corrals i els estables eren el que ara és el mas nou.

Has dit “un lavabo d’aquells d’abans”. Com eren aquests lavabos?

Era una comuna. Cadascú feia les seves necessitats en un seient que era un forat i llavors amb una galleda es treia el que hi hagués.

Tot això anava a parar a un pou sec i quan convenia es buidava i anava a parar tot a les terres.

Canviant de tema, recordes com ho fèieu per desplaçar-vos?

Generalment anàvem a peu. I per anar a l’altra terra, que era al Serradalt i queia més lluny, o també per anar a mercat a Reus i Valls anàvem amb el carro i la mula.

En general, es sortia molt del mas?

Home, del mas cap al poble cada dia s’hi anava, a comprar. A buscar el pa, la carn etc. També per conservar el tall. Recordo que hi havia alguna botiga, com a Ca l’Assumpció, per exemple, que et conservaven alguns aliments. Te’ls guardava fins que els anaves a buscar.

Ara que et refereixes a alguns aliments, creus que abans de carn se’n menjava tant com ara, o es passava més amb les verdures?

Home, abans matàvem un cabrit sempre per Fira i Festa major i era una cosa especial. No en menjàvem tanta, no. Crec que l’abundància ho matat tot. Ara ja estàs fart de menjar de tot. Abans no hi havia tanta abundància com ara.

I el gust dels aliments s’ha mantingut igual, o trobes que ha canviat?

Sí que ha canviat. El que passa és que el paladar s’ha adaptat als gustos que hi ha ara. Però hi ha coses com el pa o la carn que sí que es nota més. Els pollastres, per exemple, ara els fan en 40 dies.

Abans no. O un tossino, que es feia en 6 o 7 mesos i ara es fan en 3 o 4 mesos. Són processos diferents. Ara n’és un per fer una producció ràpida i abans el temps no es comptava tant com ara.

Tornant als desplaçaments, cap a fora del poble es sortia tant com ara?

Quan jo era petit, no se sortia com ara. I les vegades que es sortia era per anar a buscar alguna cosa en concret o per anar al mercat

A Mas de Llopis es conserva al davant l’era que feien servir els pagesos quan els convenia anar a batre. Passaven per allà a demanar-ne tanda i torn i deixaven una mica de gra per la casa.

La història del mas s’ha fet amb les necessitats i els temps del poble. Els vestigis encara són ben vius.

també.

I com a entreteniments, ens pots explicar algunes de les activitats que fèieu?

Home sí, per exemple els dies de festa, volies escoltar el futbol, anàvem als Amics o al bar de la Llúcia a jugar a màquines. O a veure la TV més tard. I els nens doncs ens entreteníem a jugar al carrer, fent jocs manuals... No hi érem tant per casa.

Què en recordes de quan jugaves de petit?

En recordo això, que jugàvem més al carrer. Jugàvem a futbol, per exemple. A l’estiu pujava un munt de canalla a jugar allà al mas, i a l’era fèiem una partits de futbol “tremendus”. I als carrers, a la plaça...

Jugàvem a boles, a titracs. També recordo que al carrer de l’Abadia era molt famós perquè un munt de “crius” jugaven als “tirulirus”, buscant un lloc pla.

En què consistia aquest joc?

Al tiruliru s’hi jugava amb una capsa de sabates, on es feien uns forats i es col·locava tocant a una paret. Llavors a una certa distància es tirava la bola i en funció del forat a on la feies entrar equivalia a més o menys titracs. I per jugar havies de pagar un o més titrac al propietari de la capsa. Si tiraves i fallaves perdies el titrac i si volies tornar a tirar havies de tornar a pagar. Era com ara les parades de “tirus” de la fira.

I els titracs què eren exactament?

Eren una cara de les capses de mistos. Les capses de mistos d’abans tenien dues cares amb dibuixos. Allò es retallava i eren dos titracs. I amb allò pagàvem el joc aquest.

Devies anar a col·legi aquí a Alcover...

Sí, aquí. Llavors el col·legi ja estava fet. També hi havia l’acadèmia allà a Ca Jordi.

I els estudis, era com ara, més o menys, en què tothom pot estudiar?

Sí que podia estudiar tothom. Però jo sóc dels que creu que estudiava qui en tenia ganes. Igual que ara, vaja.

Parlem d’agricultura, ara. A casa teva vivíeu del que produïa la terra?

Sí, nosaltres sempre hi vam viure de la terra. Tant d’abans que nasqués jo com després.

Què conreàveu?

Teníem uns quants avellaners, garrofers i ametllers. A l’estiu a més fèiem algunes plantes. Però estàvem limitats perquè no hi havia gaire aigua.

També teníeu animals?

Sí que en teníem de bèsties. Hi havien gallines, cinc o sis tossinos, dos vedells, algunes cabres i per fora el carrer gàbies de conills. I

ALCOVER#1 0

una mula per llaurar també.

Recordes quin era el principal cultiu d’aquell moment?

Anava en funció de l’època de l’any. Però en època de secà més aviat destacava el garrofer i l’ametller. També hi havia gent que tenia vinya. I cap a la Serra era tot avellaners, perquè hi havia aigua. A altres llocs hi havia d’altres plantacions, com t’he dit, de garrofers, ametllers, olivers etc. En general però si no hi havia aigua es tirava cap a l’arbre de secà. Parlant de garrofers, que recordo com al 56 hi va haver un fred que va matar tots els garrofers del terme.

I vosaltres no en teníeu, de vinya?

No. Al mas de Llopis hi havia algun rollo de vinya, però no gaire.

El que sí que penso és que molt abans que fins i tot la meva família hi visqués se n’havia conreat de vinya. Perquè encara hi ha les instal·lacions per mantenir-la. Hi ha un cub de vi, portadores, botes...

I això vol dir que allí havien fet vinya en algun moment.

Abans t’has referit al problema que ocasionava el fet d’estar més limitats en l’aigua per regar, a diferència d’ara. Ens pots dir com funcionava antigament el rec?

D’aigua no n’hi havia gaire abans, no. Nosaltres regàvem d’una mina, de la font de la Puça i també un tros amb aigua de la font Major.

I com s’administrava entre els veïns?

A cadascú li tocava una quantitat d’aigua en un dia determinat. Al Mas de Llopis, per exemple, des de sempre o, almenys que jo recordi, sempre toca igual, cada diumenge de l’any a la mateixa hora.

Això funcionava igual que ara. Ara, però, aigua de la font Major ja no se’n ve.

M’imagino que, a part de l’aigua, la maquinària d’aquells temps també era molt més justa i menys pràctica que la d’ara.

Sí, abans tot era manual. Les avellanes es plegaven a mà, segar

també a mà... I la resta d’accions que s’havien de fer el mateix, sense les grans màquines d’ara. I l’arada, que es llaurava amb mules o matxos.

I per anar cuidant les collites, les plantes, els arbres etc. També ensulfatàveu amb productes químics, o utilitzàveu productes naturals? I com s’aplicaven a les plantes?

Llavors els productes es feien a casa. Es feia una barreja amb calç i sulfat. I potser també s’hi posava algun producte de més. I a l’hora de tirar-ho es feia igual que ara, amb una màquina a l’esquena.

Si ens fixem en els preus que es pagaven llavors per les collites, creus que l’agricultura estava més ben remunerada que ara?

No ho puc recordar gaire bé quins preus es pagaven.

Ni tampoc quin era el conreu més ben pagat. Ja fa molt temps d’això i jo era molt petit. Potser hi havia anys que senties el pare dir que l’avellana o la garrofa anaven més ben pagades. Però crec que la terra sempre ha estat una mica un estira i arronsa. Potser no es guanyaven molts cèntims però tampoc hi havien tantes despeses com ara.

Es compensava millor tot plegat.

I a banda del que es pogués guanyar a la terra, era dura econòmica-

A la fotografia, (d’esquerra a dreta), Josep Maria Llombart Canas, Joan Llombart Giné i Joan Llombart Rosich

ALCOVER#1 1

ment la vida en un mas? S’anava just o es podia viure més o menys bé?

Com he dit el meu pare anava a jornal també. En general s’anava tirant. En funció del que donessin les collites aquell any bàsicament.

Si no eres un gran propietari no s’anava sobrat. La vida de pagès mai ha estat una vida en què puguis tirar de beta. Almenys nosaltres allà dalt.

El que sí que sabem és que una de les eres que hi havia al poble era al costat del Mas de Llopis, oi?

Sí, era davant del mas, la gent en feia ús i et donaven una cenalla de gra.

En recordes cap més?

També hi havia la de Moliner , la del Mas de Bruno i l’era de pessetes.

N’hi havia molta de gent que conreés blat i que, per tant, la utilitzés?

Home, si no era pel blat la feien servir també per la civada, l’ordi, l’herb, les organyes, faves... I sí, n’hi havia força de gent que hi pujava.

Com funcionava?

Anava per dies. Cadascú demanava un torn per fer-la servir.

I un cop allà dalt es batia el blat o el que fos. Quins eren els passos a seguir?

Primer la gent ho segava a les seves terres, ho pujaven en garbes i les apilaven. Llavors ho escampaven per l’era, que és rodona, i amb una mula que arrastrava una curra de pedra anava tombant i es xafava. Quan ja es creia que estava tot més o menys xafat llavors amb unes forques de fusta ho arreplegaven i ho amuntegaven. I al final aprofitaven a la tarda quan bufava la marinada perquè l’aire prengués totes les impureses i quedes el gra al més net possible.

I, ja per anar acabant, la teva generació ha viscut molts canvis, tant tecnològics, com socials, polítics etc. Creus que aquesta és una millor època per viure que no la de quan vostè era petit?

Ara es viu més bé. Diguem que del dolent al bo s’hi acostuma tothom. Al revés ja es veuria. Tornar a tirar enrere no ho vol ningú. Per posar-te un exemple, si ara, a la terra, ja no hi va ningú, imagina’t si has de tornar a cavar avellaners amb àrpies o amb xavo com es feia abans. Abans com t’he dit tot es feia a mà. Ara un pagès per segar ho pot fer a dins d’una màquina amb la ràdio engegada i només cal seguir recte que la màquina sega el blat, tria el gra de la palla i ja et treu la garba feta. Abans tot això es feia a mà. En general llavors es vivia a base de molt de treball.

I el teu pare, creus que diria el mateix?

Home sí. Suposo que tothom triaria el bo.

Hi ha alguna cosa que trobis a faltar d’abans?

De la terra res, perquè el millor és ara. I de la vida al mas també és més còmoda ara. De totes maneres he de dir que jo abans també vivia molt bé. Llavors no havíem conegut res més i estàvem bé. Però quan tot va avançant ens anem adaptant al bo.

En aquell moment, hauries volgut viure al poble, o ja estaves bé al mas?

Ja hi estava bé al mas, era casa meva. El que sí que al mas estaves més apartat del poble. Aquí tothom es coneixia millor, cada carrer amb els seus veïns. Al mas, en canvi, estàvem més sols. Hi havia dies d’hivern que havies de pujar sol a la nit amb fred i pluja, i no era gaire bonic. Però s’hi estava bé també.

I avui per avui, tens previst marxar del mas i anar a viure a un altre lloc?

La vida és una caixa de sorpreses. No se sap mai com et trobaràs en un futur. Ni puc dir que d’aquesta aigua no en beuré. Però en principi la meva intenció és quedar-me allí.

ALCOVER#1 2

FIRA DE BANDOLERS’10 DISSABTE 10

DIVENDRES 8 A les 6 de la tarda, inauguració de l’agrobotiga de la Cooperativa Agrícola d’Alcover, situada a l’av. de Reus, a càrrec del Sr. Joan Gené Albesa, Director General d’Alimentació, Qualitat i Indústries Agroalimentàries.

A la mateix hora, al Casal Popular la Bretxa, Inauguració de la Taverna Bandolera, on es podrà degustar “La beguda del bandoler”, i l’exposició fotogràfica, Alcover en blanc i negre, de Josep Maria Altès. (Organitza: Casal Popular La Bretxa).

A les 11 de la nit, a la plaça Vella, anunci del perill de bandolers.

A les 7 de la tarda, al Museu d’Alcover, inauguració a càrrec d’Anton Ferré de l’exposició Jordi Isern, XX aniversari, amb la qual l’artista commemora l’efemèride i presentació del llibre editat per l’ocasió.

A 2/4 de 8 del vespre, acte inaugural de la Fira de Bandolers, a càrrec del Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya Xavier Sabater. Seguidament estrena de l’exposició permanent Ca Batistó, Modernitat burgesa i modernisme literari.

A 2/4 de 9, a la plaça Vella, representació teatralitzada de l’ Elecció del Consell de la Vila per insaculació. Per uns instants ens traslladarem al segle XVI-XVII, per conèixer de quina manera es duia a terme la tria dels governants de la nostra vila.

(Organitza: Grup de Teatre la Resclosa).

A les 10 de la nit, al so de l’antiga sirena del sindicat, s’anunciarà l’arribada dels bandolers a la vila, tots a l’aguait.

A 1/4 d’11 de la nit, al portal de la Saura, un any més els bandolers s’han presentat a la vila durant la Fira. S’inicien els saquejos pels carrers i, amb ells, els conflictes entre Morells i Voltors.

A les 8 del vespre, davant del Pavelló, Seguint els passos dels Morells i Voltors, sortida nocturna per la vall del Glorieta.

(Organitza: CEDA).

A continuació, a la plaça Vella, Boni, ens presentarà l’espectacle Fantàstic, màgia espectacular amb molt de ritme i humor.

De bon matí els comerços locals ens convidaran a sortir de casa per fer un tast de productes del país mentre passegem tot gaudint dels aparadors engalanats que han preparat per les festes. Des del pati de l’església Nova oferiran als infants passejades amb carro pels carrers del poble (d’11 a 13 h).

A 2/4 d’11 del matí, a la plaça Nova, La Bandolerada. Un any més tots a participar, nens i nenes, petits i grans, homes i dones, guapos i lletjos, prims i grassos, alts i baixos ...

Us garantim una estona distreta, divertida i plena de sorpreses. No hi pots faltar.

A les 11 del matí, inici de la mostra d’oficis, arts tradicionals i productes gastronòmics, a l’entorn de la plaça del Portal, de l’església Vella, Rec, plaça Rubert, Sant Jaume i A 2/4 d’1 de la nit, a la plaça Nova, ball amb el grup TRÀFIC.

plaça Vella. Demostracions d’oficis tradicionals, tallers, degustació de productes de la terra són algunes de les activitats que podreu veure i fer. Així mateix, a l’espai d’entitats, podrem conèixer de primera mà les propostes que ens oferiran les entitats de la vila.

A la 1 del migdia, al Casal Popular la Bretxa, concert vermut amb el cantautor Josep Romeu. (Organitza: CPB)

A 2/4 de 4 de la tarda, 8a cursa d’ORNIS. Els més valents i enginyosos constructors de maquinàries mai vistes, prendran part d’una cursa on l’important

DIUMENGE 10 FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI A les 10 del matí, des de l’església Nova, servei d’autobús fins a l’ermita del Remei. També hi haurà servei de retorn en finalitzar els actes organitzats.

A 2/4 d’11 del matí, a l’ermita del Remei, ofrena floral a la Mare de Déu.

A les 2/4 de 12 del matí, missa solemne, acte litúrgic i benedicció de coques de la Mare de Déu del Remei.

ALCOVER#1 3

TAST DE BANDOLERS

és participar. Des de mas de Moresc, i fins a l’av. de Tarragona. (Organitza: Regidoria de Joventut.

Col·labora: ADF) A 2/4 de 6 de la tarda, obertura del mercat d’oficis, arts tradicionals i productes gastronòmics a l’entorn de la plaça del Portal, de l’església Vella, Rec, plaça Rubert, Sant Jaume i plaça Vella A la mateixa hora, inici dels esquetxos teatrals.

Cada quart d’hora, per la zona de la plaça Vella, el portal i plaça de l’església Vella, es durant a terme diferents representacions en llocs improvisats amb la voluntat d’interaccionar amb el públic, buscant sorprendre’ns, arrencarnos un somriure, un aplaudiment o ...

A les 7 de la tarda, a la plaça del Portal, Vet aquí un gat, és un espectacle que reuneix una colla de contes escrits per Jaume Barri, els quals en permetran reflexionar sobre el valor de pau, la riquesa de la interculturalitat, el triomf de l’alegria...

llibre de visites a les aigües del Francolí. Rebuda de les autoritats senyorials de la ciutat de Tarragona per solucionar el conflictes originats per l’ús de l’aigua. Des de sempre, una de les fonts de conflicte més freqüents ha estat l’aigua, la diferència entre poder regar o no, equivalia a menjar o passar gana.

(Organitza: Grup de Teatre la Resclosa).

A 1/4 d’11 de la nit, a la plaça Nova, tast de bandolers. Després del bo tracte que vam donar l’any passat a les autoritats procedents de Tarragona, tornaran a compartir taula amb nosaltres el Batlle, el Governador del Camp, els prohoms de la vila, els consellers, els síndics... si vols tenir el plaer de ser espectador de primera fila, reserva el teu lloc a taula i podràs veure i escoltar el que pugui passar (Col·labora: Grup de Teatre la Resclosa). (aforament limitat).

A la mateixa hora, al Cercle d’Amics, inauguració exposició 30 anys de l’Agrupació de Conductors.

A les 8 de la tarda, a la plaça de l’església Vella, Galeria de bandolers, una colla de comediants i músics ens presentaran les gestes més importants dels bandolers més rellevants que formaren part de la colla dels Morells i Voltors.

A la 1 de la nit, al pavelló, ball de fira amb La Banda Nocturna, grup procedent d’Astúries, amb una llarga experiència musical que interpreta temes de rock propis i versions de d’altres grups clàssics amb les quals ens garanteixen una nit inoblidable. No t’ho pots perdre.

Preu: 7 € adults i 3 € infantil Dies de venda: del 30 de setembre al 6 d’octubre, de 10.00 a 12.30h i de 17 a 19h.

Lloc adquisició: PIJ. (Els seients estaran numerats i l’aforament és limitat. Serà imprescindible portar el tiquet per assistir al tast) Menú: Assortit de verdures escalivades, patata al caliu i llonganissa del país , formatge, olives arbequines, sangria, músic, vi dolç i bandoleres.

SEGUINT ELS PASSOS DELS MORELLS I VOLTORS

Per participar-hi cal apuntar-se abans al punt d’informació juvenil (PIJ), data límit 6 d’octubre.

Itinerari: Alcover, ermita del Remei, font de la Bola, mas de Forès, molí Nou i Alcover.

Distància: 8 km aprox.

Recomanacions: anar ben calçat, roba còmoda, aigua per beure, llanterna i ganes de caminar.

DIUMENGE11 A les 9 del matí, matinades pels carrers de la vila amb els grallers de la vila d’Alcover, Els Xuriguers i gaiters del Micanyo.

A 2/4 de 6 de la tarda, obertura del mercat d’oficis, arts tradicionals i productes gastronòmics a l’entorn de la plaça del Portal, de l’església Vella, Rec, plaça Ruber, Sant Jaume i plaça Vella.

A la mateixa hora, inici dels esquetxos teatrals.

Cada quart d’hora, per la zona de la plaça Vella, el portal i plaça de l’església Vella, es durant a terme diferents representacions.

A 2/4 11 del matí, obertura del mercat d’oficis, arts tradicionals i productes gastronòmics a l’entorn de la plaça del Portal, de l’església Vella, Rec, plaça Ruber, Sant Jaume i plaça Vella.

A 2/4 de 8 de la tarda, “Cal una solució” a la plaça de l’església Vella, la desorganització que impera durant els dies de la fira ha fet esclatar nombrosos conflictes entre les dues famílies de bandolers.

VIII CURSA d’ORNIS Per participar-hi cal apuntar-se mitja hora abans al lloc de la sortida.

Itinerari: Mas de Moresc, ctra. de Mont-ral, av. de Mont-ral, raval del Carme, les Rodes, av. de Tarragona. Mentre duri la cursa no es podrà aparcar i es restringirà el trànsit als carrers indicats. Es prega que no estacioneu vehicles al llarg del recorregut, de les 15 a les 18 h.

A la mateixa hora, al Cercle d’Amics, cantada d’havaneres amb el grup Veus de Reus

A les 12 del migdia, a l’avd. Miquel Martí i Pol, XIX Trobada de Gegants.

(Organitza Colla Gegantera).

LA BANDOLERADA

A 3/4 de 9 de la nit, al Portal de la Saura, Reconstrucció històrica del

MOSTRA D’OFICIS, ARTS TRADICIONALS i PRODUCTES ARTESANS Durant dos dies, el mercat d’oficis ofereix un seguit d’oficis, juntament amb una mostra de productes gastronòmics artesans. L’ofici de teler o el teixidor, els cabassos de palma, els cistells de canya, l’art de la llauna, les espelmes de mel. les espardenyes o la producció de sucs amb una premsa manual i la fabricació de sabons naturals es troben a mercat. A banda, els productes artesans d’ornamentació comparteixen espai amb embotits, formatges, olives, coques i pans, verdures i fruita del Camp de producció ecològica o les mermelades i confitures.

TAVERNA BANDOLERA Al local del Casal Popular de la Bretxa, durant totes les festes, romandrà oberta la taverna per fer-hi parada i degustar “La beguda del Bandoler”.

A 2/4 d’1 del migdia, els nostres gegants, capgrossos i colles convidades faran una cercavila pels carrers del poble, que finalitzarà a la plaça Nova, on faran una ballada de germanor.

A 2/4 de 9 del vespre, a la plaça de l’església Vella, Reconstrucció històrica del llibre de visites a les aigües del Francolí.. Segona visita de les autoritats de Tarragona per solucionar els conflictes generats per l’aigua.

(Organitza: Grup de Teatre la Resclosa).

Normes bàsiques per a participar a l’acte: Normes bàsiques per a participar a l’acte: Cal apuntar-se abans al punt d’informació juvenil (PIJ), data límit 6 d’octubre.

S’hi podrà apuntar tothom que tingui més de 6 anys (els menors hauran d’anar acompanyats d’un adult).

Els grups estaran formats per un mínim de 6 i un màxim de 10 persones. Caldrà que hi hagi un representant per cada grup.

Anar vestit de bandolers dóna puntuació extra.

ALCOVER#1 4

“Les ajudes són ruqueries, s’ha de posar un preu mínim per a poder guanyar-hi” Entrevistem els germans Josep Maria i Francisco Bosch Sans, de Ca Garjolí, perquè ens expliquin la seva vida com a pagesos i també molts aspectes que han canviat en la vida diària dels alcoverencs i alcoverenques.

Però també analitzarem el difícil futur que li espera a l’ofici, quan la generació actual que la porta es faci gran i ja no pugui fer front a les tasques que genera la terra. Potser aquesta entrevista en alguns cops podrem trobar similituds a molts moviments de resistència pagesa, o els pagesos que formaven part de les partides carlines que actuaven per aquestes contrades, que en el passat ja es queixaven que era molt difícil viure de la terra, i com ens han explicat els entrevistats perquè els pagesos són els útlims d’assabentar-se de les coses i els primers a patir-ne les conseqüències.

ENTREVISTA: JAUME CAMPS i GIRONA

Des de quan son pagesos?

així vam poder passar la màquina de plegar avellanes. Era

De ben petits, vam néixer sota una col, a casa tota la vida

necessari que l’avellaner estés plantat ben fort. Però ara

ho han estat pagesos. Ens vam posar a treballar als 14 anys

anem accelerats per plegar les avellanes, abans no havíem

com tots els joves d’aquell moment, ens van ensenyar l’ofici,

d’anar tan ràpid.

“Quan es morin els vells que són els que

aixecant-nos a les 6 del matí, morts de son al carro i anàvem

hi posen els diners es deixaran de portar

En aquell moment al poble un 80% cases eren de pagès, i

moltes terres, als masos és diferent, la gent encara hi va al cap de setmana, i les terres que no es treballin quedaran abandonades”

cap a la terra mentres el pare anava a mercat.

Ara ja no pots llogar a ningú, fem el que podem i arribem, i sinó ja no ho fem.

També cal dir que en aquell moment la casa que tenia 100

ara només n’hi ha un 2%, i d’aquests cap ja viu solament de

sacs d’avellanes era rica, ara en fas 400 o 500 i patiràs

la terra.

gana.

Com treballaven en els primers anys de pagesos?

Tot ha canviat molt. Mira, quan van arribar les primeres per-

A més venien els seus productes al mercat, no?

Sí, també fèiem venda ambulant, primerament amb produc-

sones immigrades del Sud, els llogàvem a tant per avellaner,

tes nostres, però clar la producció per vendre els productes

després els avellaners els cavàvem amb maquinària, perquè

durant tot l’any, i així també vam començar a comprar-ne i

ALCOVER#1 5

vendre. Al principi anàvem al mercat amb 10 o 15 classes de productes, ara ja anem amb 50 o 60 classes d’articles a mercat.

Les avellanes les teníem a casa quan les plegàvem, a les golfes d’una habitació. Les havíem de pujar amb una corriola. A les cases venien els compradors i amb ells negociaves el preu. Ens esperàvem a vendre, el comprador anava a mirar a altres pagesos o en negociàvem un altre preu per sac.

Com a venedors i productors heu hagut d’afrontar canvis en el menjar de la gent?

El menjar ha canviat totalment. Abans la gent s’esperava als primers fruits de la collita per comprar-los, ara durant tot l’any podem menjar de tot, perquè es porta de Xina, Sudamèrica...

Si preguntessis a una persona de Barcelona o qualsevol altra gran ciutat quan es cullen les fruites i verdures no et sabria contestar.

Avui pots menjar durant tot l’any el que vulguis, tot i que abans ja feiem productes en conserva, però no tenies tanta varietat, tot i que la qualitat no és sempre la mateixa al producte d’aquí.

Una altra cosa diferent és que abans a les cases es feia bullir més l’olla, i això feia que es mengessin més verdures: bajoques, col, bròquil, patata... ara molts productes congelats i la gent cuina menys per la limitació de temps que té. La comoditat es paga.

La verdura de temporada. En una estesa de terra s’hi concentren amb normalitat, la millora del reg, la previsió, les comandes, la saviesa de conèixer la terra i els seus fruits. El temps perfecciona amb paciència els productes que poden vendre orgullosament més tard.

Bé parlem una mica de l’actualitat, com va la pagesia?

Escolta, els pagesos som els últims d’assabentar-nos de les coses però els primers en patir-ne les conseqüències. De la pagesia no en parla ningú, com que ja no en viu tanta gent per als polítics els pagesos són pocs vots.

El problema és que l’administració ha donat poc suport a la pagesia. Les ajudes són tonteries, s’ha de posar un preu mínim de venda per a poder guanyarhi alguna cosa. A més s’hauria de fer pagar la qualitat millor, perquè el consumidor pugui valorar-la i adquirir-la perquè sinó és molt difícil poder competir amb altres països.

Veient la realitat actual que ens descriuen, podria ser que en un futur veiem en un museu el que era el treball del pagès?

Podria ser, quan es morin els vells que són els que hi posen els diners es deixaran de portar moltes terres, als masos és diferent, la gent encara hi va al cap de setmana, i les terres que no es treballin quedaran abandonades i aquí és quan es crearà un problema, quan aquestes s’acumulin.

De l’Hort a casa. Un bosc d’avellaners separa el poble (al fons) del mas que els germans Bosch treballen a la partida dels Quints. D’allà en surt la fruita i la verdura de temporada que farà cap a les capses i cistelles de la botiga de queviures a la Plaça del Portal.

Acabada la temporada de plegar avellanes, en Josep Maria ens ensenya la tractorada que en surt d’espigolar i repassar els arbres. L’extensió d’avellaners es va actualitzant amb el temps i se’n poden veure de joves que mantenen la producció.

Sense cap referència de temps ni data, descansa una immensa barraca de pedra seca que potser en el seu temps havia servit per recollir els animals. L’estructura i la técnica de construcció dóna presència d’un vestigi de saber, treball i voluntat de mantenir-se a la terra.

ALCOVER#1 6

“Amb nosaltres acabarà una nissaga d’ofici” Els germans Bonaventura, Francesc i Josep Maria Figueras Busquets, de ca Fiti, són el resultat d’una nissaga de pagesos que han pogut mantenir la seva explotació agrària gràcies al complement de la venda dels seus propis productes a mercat.

TEXT: CISCO BOSCH PUCHE Quins són els motius que us han portat a dedicar-vos a la venda ambulant de fruita i verdura?

Primer perquè ens agradava i després per tradició. A casa, allà baix a la Serra, feien planter i tota la vida n’havien anat a vendre amb el carro. Va començar el padrí del pare que anava a Montblanc (els divendres) i a Santa Coloma (els dilluns), ara ja fa quatre generacions, és a dir, un segle enrere. Llavors quan el padrí ja no hi va poder anar i el pare tenia catorze anys va agafar el relleu. La nostra germana Montserrat, durant un temps i fins que es va casar, també va anar a mercat amb el pare i el tiet. Després ella va deixar el negoci i ens hi vam incorporar nosaltres. Encara que vam tocar el planter uns quants anys, nosaltres ja vam fer el canvi cap a la fruita i la verdura. Quan van sortir els planteristes de Torredembarra i tots aquests que anaven amb safates, la manera de fer planter tradicional a manats va deixar de ser rendible i, a més, a poc a poc la gent va anar deixant la terra. A mesura que el planter va anar

baixant, vam introduir les plantes. El 1976, vam fer la transformació d’una finca i, mentre posàvem avellaners, vam dedicar-nos a plantar també enciam, bròquil, tomaqueres...

Com que no érem grans productors d’avellanes vam poder anar introduint la planta. Ens sortia a compte fer-la nosaltres mateixos. Però com que amb això no n’hi havia prou, llavors ho complementàvem amb el que compràvem.

A quins mercats assistiu i quant fa?

Fem quatre mercats: dilluns a Santa Coloma de Queralt, dimecres a Mollerussa, divendres a Montblanc i dissabte a Balaguer. Al de Mollerussa enguany per Setmana Santa va fer cinquanta anys que hi anem. I del de Balaguer en fa quaranta-set; el vam agafar quan hi va deixar d’anar la Maria Lluïsa de Barro. Als altres dos ja hi anaven els besavis, ja fa gairebé un segle. A Santa Coloma, després de fer la plaça nova i un cop les obres s’havien acabat ens van dir: “vosaltres que sou els més antics perquè ja venia el vostre besavi, podeu triar el lloc que més us agradi”.

Quin és l’origen dels productes que veneu?

El producte que s’ha fet sempre aquí a Alcover. Planter i productes de temporada. Per exemple, a l’hivern: bledes, bròquil, cols, carxofes..., i a l’estiu: enciams, tomaques, albergínies, pebrots, patates... Com que no en tens tota la quantitat necessària, se n’ha de comprar per anar engreixant la venda. I també ho acompanyem amb altres productes per acabar completant el ventall que ofereixes al client. Aquest producte comprat l’obtenim del Mercat del Camp.

I dieu producte d’aquí...

Sí, hem aconseguit que a mercat la gent valori el nostre producte. Per exemple, l’enciam negre, la tomaca de l’albercoc, el bròquil... Nosaltres ens trobem amb gent que potser no la veus en tot l’any i venen expressament a buscar-nos-en. Fins fa cosa de cinc anys, la llavor de bròquil ens la fèiem encara nosaltres; actualment ens fem la de la tomaca del Benac.

En aquests moments què preneu vostre?

Ara doncs tomaques, enciams, patates, bledes, cols, ceba tendra... Plantem fins on arribem; de vegades no ho pots tenir tot. Hi ha èpoques de l’any que potser tens més productes i d’altres que, per circumstàncies, no. També tenim molta demanda de fesols del ganxet. Hi ha molta gent que els coneix i ja ens els encomana any rere any. A casa sempre n’havien fet al capdamunt de la Serra, i en el temps de l’estraperlo el pare portava els fesols amagats sota la bossa del carro. Prenia els fesols d’aquí i els portava a Vallfogona de Riucorb, on hi ha tres o quatre balnearis. En cada temps hi ha hagut uns productes que ens han ajudat a subsistir i que ens vèiem obligats a fer perquè es demanaven molt. I si algun any no n’havíem pogut fer, doncs tocava buscar un pagès de la zona que en tingués per tal de satisfer el client.

Fins i tot venem figues de moro al setembre; sempre hi ha gent que les espera.

Ara bé, si jo avui vinc a la vostra parada hi deuré trobar fins i tot kiwis. Sou com una botiga de fruita i verdura que té de tot però que es va movent?

De tot! Avui hem d’oferir com més productes millor perquè tenir un producte més et pot garantir tenir un client més. Et pregunten: “Escolti, i allò?” i et veus obligat a portar-ho.

Tots anem a comprar al mercat però no sabem què hi ha al darrera. Com es prepara i es desenvolupa un dia de mercat?

El mercat no comença el mateix dia, sinó el dia abans o fins i tot dos, perquè t’has d’assegurar el producte, l’has d’encarregar al pagès o al comerciant. T’has de preocupar d’anar a recollir-lo, pesar-lo i classificar-lo. En el cas dels nostres productes, els collim el dia anterior i, si pot ser, esperem a fer-ho la tarda abans per tal de garantir que el producte és el més fresc possible. Com que som tres, ens repartim les feines: en Josep Maria va al tros a collir el que tenim en aquell moment (amb l’ajuda esporàdica del nostre germà Joan), els altres dos anem a comprar al Mercat del Camp.

I tot plegat què comporta? Doncs que per al mercat del dilluns, per exemple, diumenge al vespre ho has de tenir tot a punt. A més, nosaltres no tenim cap mitjà de conservació, com ara càmeres frigorífiques, perquè mirem de portar el producte fresc.

El dia de mercat toca aixecar-se d’hora: cap a les cinc toca el despertador. A tres quarts de sis agafem camí i l’arribada a lloc depèn de cada mercat. Als de dilluns i divendres és quan potser arribem abans; als altres cap a les set. Un cop arribes, descarregues, treus el camió de la plaça, comences a fer la parada...

Com es fa això?

ALCOVER#1 7 en 250 en ys portav le b “Fa 20 an ro cap p o hi havia em llí ciams i n co a rd ts a la ta ma. Dimar i es ves romans am ci en 0 30 russa. lle o M ecres a ien nien el dim ve ell es n Pla d’Urg è hi u q Abans al er p o ara ja n cia. de seguit, competèn ha molta te que p m co l tenir en és També ca clientela ruix de la g n ra g per el ys an ta , de seixan les gent gran ms anys En els últi t. n u am Abans lt. o m t an baixa vendes h rar mitja dia comp la gent po Avui no s. am ’enci -ne dotzena d “p de ren s l’oferta reu de pots fer-lo p al c n te’ls ve cinc que s’ho men erquè no quatre”, p què no er p t, to mer de jaran. Pri ho. Fa 20 on posartenen lloc t i venia ca er m em a anys anàv essa de tr nyora mes aquella se marit, els u se el atenia casa que nies 2 kg fills... i li ve pares, els

ts o de pebro etes, 1 kg han s’ de mong lls fi s s... Ara el les el i albergínie t xa i han mar fet grans .. Ara it. ar m el les amb s viuen a so 250 gram : “Posa’m en iu d et i una t ro eb p etes, un i de mong im la cris I si hi afeg ”. ia ín g er encara alb és t to oncs actual... d n any cap plicat. D’u més com sa terrible co a vist un e aquí hem la gent qu at a més: que ha an menen re s, re b les so ”. busquen i demanen e deixes u q lò al t to

Quan ho tens tot descarregat, comences a classificar. Comences per una punta i, amb caixes a sota, anem posat el producte al damunt seguint un ordre. Per exemple, al mercat de dilluns comencem per les cebes, les patates, les síndries i els melons, les taronges, els carabassons, les tomaques..., tot té i ha de tenir el seu ordre. Si algun dia et decideixes a canviar algun article de lloc i posar-lo a l’altra punta, sents: “On és allò, que no en tens avui?”.

Un cop la parada està muntada, comença la venda, per allà a les vuit i fins que toqui plegar. A l’hivern pleguem cap allà les dues. Si és estiu, a dos o tres quarts d’una ja no hi ha ningú; tothom ja ha retirat per la calor.

I després?

Recollir, repartir comandes per les cases, carregar i cap a casa. Però en arribar a casa encara no hem acabat, toca endreçar les caixes buides i ja anar pensant en el proper mercat. L’hora d’arribada també varia segons el mercat: per exemple, el dilluns potser a les quatre som a casa i el dimecres potser es fan les sis o les set de la tarda. Si arribes d’hora, el mateix dia descarregues, si és més tard, ho deixes per al dia següent al matí.

A veure, en resum, una jornada laboral de quantes hores?

Entre que ens aixequem i arribem a casa, doncs al voltant d’unes dotze hores. Es fa difícil fins i tot coincidir amb la família.

Ara bé, el mercat que feia el vostre besavi o el vostre pare devia ser molt diferent?

I tant! El pare marxava de casa que eren les nou del matí de diumenge, arribava a les deu del vespre a Santa Coloma de Queralt, parava a la fonda amb l’animal lligat i dilluns pel matí, mercat. Però aviat. Com que a l’estiu s’havia d’anar a la sega, els pagesos aprofitaven per anar a comprar a primera hora, o sigui que la cosa començava a les cinc. Després de mercat marxava a dinar i enfilava la tornada, per la que també necessitava tot un dia... Tot això amb carro!

Quan us vau “motoritzar”?

L’any 1956, l’any del fred, el pare ja va comprar un Chevrolet. En vida del pare hem comprat cinc camions: el Chevrolet, un Ford, un Austin, un Avia i el Volvo que avui encara utilitzem, la “Verge del Remei” (aquest nom el va posar el pare perquè eren molts devots a mare de Déu del Remei). Aquest últim és el que ens ha durat més; potser té 25 anys. Amb 500.000 quilòmetres, encara aguanta. I també hem tingut furgonetes: dos Jeep i tres Ibecos. Tot per tenir més mobilitat; si passa alguna cosa al camió, tens dues furgonetes que et donen una alternativa. Una gran ajuda amb el temps també ha estat la millora de les infraestructures de carreteres. Per anar a Mollerussa, per exemple, hi havia set o vuit passos a nivells. Actualment, no n’hi havia cap. Necessitaves una hora i mitja; ara amb cinquanta minuts de camió n’hi ha prou i amb furgoneta encara menys.

ven ts repassà antpassa os per a els av as b o m tr s el es d ra les fites s de verdu L’estesa ntrovèrsie sortint ldre les co per anar a so s re ad ïn ar p ve pre algun sin entre ent cap a que sortis els d t, puntualm en en m ar Precisa ts on p de terra. re merca un imió, dels quat ts hereten rganitzac sa O as a. tp an an av rdura ve ea la setm d e u d i ss n t patrimo i alegre to a an rt ci o n p iè se pac pas ja el ents ropi que els condim i planter p arreu. ria posen e d a r d n ove per gi bé la ve nom d’Alc va è u q , er p entura En Bonav verdura. sep Maria Jo i sc France ent encara erfectam atenen p u renom: se el d ntit avui al se de quan vé que pro de ca fiti,

Parleu-me una mica de preus. A la gent li surt a compte venir a comprar a mercat? Ve pel preu o per la varietat de productes?

Una mica de tot. Tens clientela que ve a buscar aquells productes autòctons, altres que busquen un bon preu. I els surt a compte venir perquè, evidentment, la botiga fixa no té la capacitat de venda que pot tenir una parada. Tu pots oferir un preu més competitiu. A mercat no hi ha preus fixos, segons va la jornada els preus poden variar. Per exemple, comencem a vendre tomàquets a 1,25 €, però veiem que durant el matí la cosa no va com hauria d’anar i pensem que això es quedarà allà. Si n’hem portat 100 kg i n’hem venut la meitat a aquest preu, un fa la mitjana i veu que per tal que la venda vagi bé ha de sortir a 1,00 € el quilo.

Doncs d’acord, per tal de liquidar-los s’abaixa el preu, perquè és un maldecap carregar-los de nou. Interessa acabar el producte, especialment el que no aguanta o està madur. També, depenent del caire del mercat, a partir de quarts de dotze es fa una mica d’oferta.

Quina és la vostra clientela?

Hi ha un ventall terrible. Gent de la comarca. Fem quatre mercats grans, són caps de partit pràcticament tots. Són llocs on hi ha tradició d’anar a mercat i la gent aprofita el dia de mercat per anar a fer gestions a la capital de comarca. Ara bé, avui la majoria dels clients són persones de certa edat; només un deu per cent tenen menys de 50 anys. Les parelles joves treballen tots dos tota la setmana i els resulta més còmode agafar el cotxe els caps de setmana i carregar el carro als grans centres sense preguntar res. Tampoc no saben valorar el bon producte. En els últims anys, però, el que ha potenciat el mercat és la gent nouvinguda dels països de l’est i del Magreb. Van de cara les ofertes. Oloren d’una hora lluny els preus que són bons. I cadascun es decanta per un determinat tipus de producte. Els romanesos, per exemple, el dia que poses cols, tomaques, pebrots... es tornen bojos. Els magrebins no te’n compraran cap de pebrot, però sí tomaques, síndries i melons. Aquests apreten molt amb el preu i són bastant desconfiats; et dóna la sensació que es pensen que els vols enganyar. Els xinesos... albergínies! Mai no hem vist persones que en comprin tantes. També els agraden molt les síndries i l’api.

I el futur?

Complicat. No és fàcil. Creiem que, en el nostre cas, amb nosaltres acabarà una nissaga d’ofici. Un fill d’en Ventura mentre ha estudiat ha anat venint. Li encanta i gaudeix venent. Però enguany ja acabarà la carrera... Si ho ha de fer sol, no pot ser. Qui aguanta els mercats és la gent del nord d’Àfrica. Si un va al mercat de Bonavista, per exemple, veurà que, si hi ha deu parades de fruita, cinc pertanyen a magrebins. I passa el mateix en molts altres mercats. A Santa Coloma fins i tot hi ha dos paquistanesos. També ho veiem quan anem a comprar productes al Mercat del Camp. Amb aquesta gent, però, no pots lluitar, tenen una altra manera de veure el negoci.

LA VENDA VA PER TEMPORADA Suposo que segons l’època de l’any la venda varia... Hi ha dos moments diferents: de gener a juny, quan hi ha una venda més alegre, i de juny a desembre, quan la gent té productes de l’hort. Fins al mes de juny, quan la gent no té res a la despensa, la venda es manté. De juliol a octubre, la gent cull de l’hort i la venda baixa. Llavors mires de tenir producte teu i amb menys producte intentes de fer els mateixos diners (culls allò que creus que vendràs i si no ho acabes venent doncs no passa res; no hi perds res perquè el producte és teu). A l’octubre comences amb la mandarina, la carxofa... la gent ja no té res a l’hort i es reprèn el nivell de venda.

Llavors és un negoci rendible, amb el que pot viure, en el vostre cas, més d’una família? Sí, però amb molt sacrifici i perquè el tenim complementat amb la terra.

La terra sola tampoc no dóna. I durant un temps també ho vam compaginar amb una granja de porcs. Cal tenir en compte, a més, que les despeses són grans: toca pagar el gasoil, la llicència de les parades (heu de pensar que es paga per metre lineal i a tots els pobles on anem la nostra parada en fa 12), els “autònoms” de tots tres... I cal molt de sacrifici per a la compensació que hi ha.

No pots dir: “me’n vaig un mes fora”, perquè no hi ha vacances.

Anècdotes en deveu tenir moltes...

Moltes! fa uns deu anys hi havia vaga de camioners a la província de Lleida. Ens vam trobar amb la càrrega al camió. “Ostres, això, val diners!”. I allà espera a la carretera, i guarda. Els piquets ens van dir: “Que no teniu diaris per llegir a Tarragona?”. Però a Tarragona no s’havia convocat la protesta.

Nosaltres vam haver de callar i no vam poder dir res. Ens va fer passar la Guàrdia Civil escoltant-nos. Aquell dia vam haver d’amagar el camió en una casa perquè s’havien trobat que havien tallat les lones dels camions. Una altra... L’any 2001, hi va haver unes nevades molt fortes i ni divendres, ni dissabte, ni dilluns no vam poder sortir a mercat. Dimecres vam pensar que havíem de mirar de treure el camió per anar-hi. Vam anar per autopista fins les Borges Blanques, amb un metre de neu, cotxes arramblats al costat... però vam arribar a mercat. Estàvem a 14º sota zero! Deixaves una caixa d’escarola a terra i al cap de res es quedava tot esbargit. Com que a terra feia tant de fred, vam haver de fer el mercat a dalt del camió i, com que la planxa del camió estava com una penca de gel, quan vam arribar a casa ja teníem els peus a punt de congelar-se. Va ser un dels dies que més fred hem passat a la nostra vida.

ALCOVER#1 8

“Avui, fins i tot el trens van de pressa” Entrevistem a l’Àngela Alcácer, alcoverenca vinguda des de fa molts anys de Dosaguas, un poble de l’interior del País Valencià. El seu pare va començar a fer carboneres per tal de treure profit de la fusta dels boscos. Durant dies, el foc primer eixugava pacientment la fusta extreta del bosc per anar fent carbó. Un carbó necessari per escalfar cuines i cases o moure trens.

Naltros ens fèiem la barraca. Lluny de la carbonera, fèiem la barraca on no ens mulléssim, s’hi podia fer menjar a dins,...

Ara, si feia bo, el menjar, al carrer. Dormir ens féiem el llit alt amb troncs, com una casa.

Ves si en sabia la gent que podia fer foc enmig del bosc i no prendre el bosc.

Nosaltres no vam tenir aquesta desgràcia. Vam tenir sort. No vam prendre mal i no es va fer foc enlloc que no volguéssim nosaltres.

I de quina llenya es feia la carbonera?

D’alzina i roure,...

I que es tallava l’arbre, o les rames com si esporguéssiu?

Es tallava tot l’arbre i només deixàvem la soca. Es trinxava amb peces d’un metre. Muntada la carbonera era molt bonica.

I fins a quina mida l’aprofitàveu la llenya?

L’arbre tot, la branca més petita era com el canell. Es feia el tronc al centre i la branca al voltant, amb un forat al mig.

Quan la carbonera tenia gana, se li deixava branca al centre perquè pregués. La carbonera havia de menjar,... no la sabies aquesta?

No, no aquesta no la sabia....

ENTREVISTA: MARIA FERRÉ BERBERÀ Tots et coneixem per Angeleta carbonera, ho vas fer sempre de carbonera?

No. Vam venir perquè no hi havia treball al poble, es guanya-

Des del començament del terra fins l’alta que fos, hi havia Més grosses devien cremar més dies.

Això sí, havien de cremar poc a poc. Segons la quantitat de llenya que posaves, podien estar quinze o vint dies cremant.

va un jornal -bé un jornal no, que s’hi anava a preu fet-. Abans

I a les nits que s’havien de vetllar?

ho va començar a fer el meu pare.

Al vespre havies de passar una o dues vegades per veure

I les carboneres, que se’n feien de més grosses o petites...

Se’n feien de tota classe. Els valencians feien les carboneres molt grosses. Els de la banda de Tortosa, feien les carboneres més petites perquè eren llargues i nosaltres rodones, podien ser tan grans com llenya hi hagués.

que no es fes cap forat i s’hi fiqués foc. Si no, s’hauria cremat.

Cada dues hores o quan semblava, s’aixecava el meu marit i hi feia un tomb. Si hi havia algun forat el tapava, i si no a dormir una altra vegada.

Deurieu buscar un lloc amb sopluig, una cova, una barraca...

un forat al mig que era on es posava el foc. Anava tombant el foc mateix. Fins que arribava a terra que volia dir que estava cuita.

Així era l’avís que ja estava cuita...

Tardava segons el gran que era, eh?

I la llenya la tallàveu i posàveu o la deixàveu assecar una mica?

Tallada i posada, no estàvem per secar ni res perquè teníem el temps de permís de foc limitat.

I per fer-la apagar?

S’apagava sola.

ALCOVER#1 9

No fèieu servir aigua ni res?

Quan treies el carbó sortia molt poc foc, potser alguna brasa, llavors li tiràvem aigua o sorra. Quan la treies, com que havia estat un dia o dos que no cremava, llavors anava el carbó cap al sarrió i a vendre.

Els sarrions no eren sàrries com la dels animals...

Eren semblants però no....

Eren d’espart Sí. Eren com senalles però d’espart, pesaven una mica més i eren molt fortes... Llavors amb aquestes es podia portar pes, almenys trenta o quaranta quilos a cada sarrió.

I llavors, carrega’l.

Llogàvem gent d’aquí que tenien animals i ho treien a càrrega fins el camió. Perquè els camions no entraven a dins el bosc. Hi havia la carretera i el camió esperava fora, i ho portàvem amb un o dos animals, segons.

I allò que dèien per a fer servir pels brasers, “la carbonilla”?

La “carbonilla” la feien per al braser, però el carbó de dalt sempre quedava petit. Però també es podia fer amb branca petita.

I es feia com una carbonera?

Sí, es feia igual com una carbonera amb branca petita però

Fins i tot a les pel·lícules, no ho has vist? Doncs tot això eren mines d’on ho treien. I de serradures hi havia cuines.

I alguna de closca,..

També, les cuines econòmiques amb carbó de coc,... com que sóc més vella que tu, he vist més coses!

nosaltres només en fèiem per llenya grossa. Per cuinar per-

I bona memòria i bona manera de fixar-te en tot.

què llavors no hi havia gas ni res de tot això. O carbó de pe-

Ara anem corrent sempre. Marxàvem per tot sants a València

dra que llavors ja es començava a fer servir. Pel tren també,

amb tren, pujàvem a les dotze de la nit al tren i fins a les nou

primer anaven amb llenya i després amb carbó de pedra que

del matí no hi arribàvem. Tota la nit. Avui, fins i tot els trens

sortia de mines.

van de pressa!

Els trens també anàven amb llenya?

oh i tant, passen com a llamps!

ALCOVER#2 0

“Per un corder, avui te’n donen entre 55 o 60 euros, fa trenta anys 10.000 pessetes” Barreja de paciència i saviesa, l’ofici de pastor és una combinació de saber i tractar. Manel Isern Cavallé, del Mas de Baladré, ha estat un dels pastors més reconeguts del poble. Ell i la seva dona van recollir l’ofici del seu pare fins que aquest es va jubilar. Ens explica els canvis que s’han produït en una feina que no ha canviat en essència.

ENTREVISTA: SOLEDAT ROIG

perquè criïn. Estan cinc mesos en criar. En dos anys, fas tres les menges, t’havies de fer un tip de ser-hi. Com més mengen

cries. Quan han criat, al cap de tres mesos més o menys ja

millor perquè representa que mengen cada dues hores, jauen

pots vendre els xais, amb uns 20, o 25 quilos màxim.

Per què el renom de Baladré?

i remuguen, i sempre has d’estar atent. Llavors ens hi guan-

Expliquen que l’avi era molt cridot quan enraonava. Un dia

yàvem la vida. Per un corder, te’n donen entre 55 o 60 euros,

quan va anar al bar, va atansar-se a l’orella d’un per parlar-li i d’allà va sortir “mira el baladré!”. El mas abans era el de Xinxó, a la partida de la Bomba.

fa trenta anys 10.000 pessetes!

I llana?

I les ovelles quan de temps les podeu tenir?

Deu o dotze anys, segons i depèn de l’animal és clar. Dotze anys ja seria una mica gran.

I entre els animals, ja es coneixíen?

No es venia perquè no te’n donaven res. La pell encara se’n

Quants anys us vau dedicar a fer de pastor?

I tant, sobretot per l’olor i fins i tot pel velar. Són bons animals

feia alguna cosa perquè te la comprava el mateix carnicer,

i no cal patir massa per ells. Amb sis o set quilos els petits ja

Uns quants. Tinc 82 anys i quan vaig néixer el pare va com-

però amb el temps es deixava de comprar. A Valls ja no en

prar bens. Ho va començar ell, teníem 3 o 4 cabres per la llet

comencen a menjar. Amb aquest gra que donen avui, l’ordi, el

queda cap de fàbrica de pells! I n’hi havia cinc. Ni Clols ni cap!

i la resta ovelles.

granulat,... fan via a menjar. Quan arriben al vespre, veus els

Han desaparegut, com els pagesos.

petits com s’atancen a mamar tot al mateix temps. Els corders

Explica’ns com funcionava...

Doncs una mica esclau perquè sempre havíes d’estar amb

Els criàveu vosaltres els corders?

es prenen poc al defora perquè de petits allà menjarien poc i

Si els compres et resulta molt car. Si tens ovelles, les fas

no farien el pes. Al corral sempre mengen gra, ara, no és bo

ALCOVER#2 1

“Hi havien alguns pagesos que ja t’hi feien anar a pasturar perquè com que no havia tants tractors, si els bens es menjaven l’herba els anava molt millor per llaurar”

donar-los molt de granulat, que no se sap ben bé què se’n fa i la carn agafa olor.

Però si pasturaven les ovelles, aguantaven els corders tot el dia sense mamar?

T’explicaré un cas. Joan de Jordi i jo vam anar un dia a pasturar per aquí dalt un dia que plovia. Llavors mentre pasturàvem va criar una allà dalt. Vam marxar cap al mas i va quedar allà, no la vam veure. El corder va quedar sol allà dalt i fins a l’endemà a la tarda no el vam trobar al mateix lloc. Fixa’t quina resistència que tenen. N’hi ha moltes que crien, no te n’adones i es queden al defora amb sa mare, i a l’endemà al dematí te’ls trobes al davant del corral. Ja saben el camí.

Quantes ovelles tenies?

Unes dues-centes. Quan el pare tenia el ramat, els ramats més grossos eren de 70 o 80 ovelles. Als anys seixanta això ja va canviar.

I només ovelles?

Sí. I de cabrits en teníem 4 o 5 perquè les cabres donen llet durant molt de temps. I anava bé perquè feies mamar a la cabra. Si hi havia una ovella que feia dues cries, feies mamar la cabra perquè les ovelles no alleten ni la meitat que la cabra. No era suficient. Si havia alguna ovella que en feia tres, gairebé era obligatori fer-ho així. I a més, per la llet de casa anava bé.

Quan neixen quants quilos pesen?

2 o 3 quilos, no massa. Si és el primer, pesa més. Si té més cries és una altra cosa. El millor és un per ovella, perquè si se la poden campar ells sols va bé, però si l’has de pujar tu, no tens prou cames ni prou llet. Una ovella que acaba de criar l’has de tenir al corral durant un temps, no l’has de poder fer anar al de fora, perquè allà hi té el gra i no pot fer llet. Per això sempre pagava més la pena fer-ne un de corder.

I de les ovelles què se’n feia?

De criar sempre crien, fins i tot quan són velles. El que passa és que no quan no té dents gairebé es perd, li costa d’anar a pasturar. I te’n desfàs. Les veníem a mil pessetes.

Ha canviat el procés avui?

En el menjar als corders i les ovelles. Abans hi havies d’anar molt al de fora. Perquè no hi havia calers per comprar alfals ni terra per pasturar, aquesta avui és terra d’avellaners i no hi va bé. Llavors havies d’anar a buscar la fulla d’olivera o plegarne tu mateix,.. La palla d’herb sí que els anava molt bé, a Alcover se’n feia molta a les eres on batien els pagesos, .

I de la manera de fer-los criar ha canviat molt?

Jo penso que no, que és igual.

Pasturar es deu fer d’igual manera...

Ara és complicat perquè aquest no és terreny per pasturar, abans no n’hi havia tanta d’avellana. I a la muntanya no hi van gaire bé els bens. Margall, grèvol, rovelles, cada temps és temporada d’una herba que surt.

I demanàveu permís per pasturar? És clar. Demanaves i donaves alguna carretonada de fems, o un quilo de carn. Hi havia alguns que ja t’hi feien anar perquè com que no hi havia tants tractors, si els bens es menjaven l’herba anava molt millor per llaurar. Els bens la tallen amb les dents. Que només tenen dents a baix els bens! Queixals a tot arreu...

Les cabres per on les féieu anar?

Van junt amb les ovelles. Però són diferents, més atrevides i fortes. Es posen recte i s’alcen a menjar arbust, mentre veus que les ovelles sempre amb el cap cot.

ALCOVER#2 2

US DESITGEM BONA FIRA

El Diari de la Fira és possible gràcies a la col·laboració de: ALCOVER#2 3

FESTES D’ALCOVER

ALCOVER#2 4

Àngels Feliu Magrané, membre de la Comissió de la Fira