L’entrevista

En part em ve de família. El meu pa drí és antiquari, i a mi, ja de ben petit, m’agradaven les “coses velles” que tenia a casa seva. Amb 9 o 10 anys mirava els documentals de Costeau i volia ser oceanògraf. Després em vaig interessar pels fòssils, pels minerals, les ceràmiques antigues, i vaig co mençar a recollir tot el que trobava pel terme. L’aventura va començar l’any 1988 quan estava cursant 2n de carrera a Tarragona i l’ara conegut Eudald Car bonell va entrar de professor a la facultat. Volia muntar un equip de prehistòria, i jo vaig ser un dels alumnes que m’hi vaig sumar. Aquell grup va esdevenir l’embrió del que va acabar sent l’IPHES, constituït l’any 2005.

He treballat en molts projectes nacio nals i internacionals. L’any 1994 vam descobrir les restes de l’Homo antecessor a Atapuerca. Aquesta descoberta va ser un boom a nivell mundial i va canviar el paradigma del pobla ment europeu, ja que fins aquell moment es pensava que el poblament d’Europa no era anterior al mig milió d’anys. Nosaltres vam situar-lo als 800.000 anys, i per tant el vam retar dar de cop 300.000 anys. A més, les restes es van classificar com una nova espècie, Homo antecessor, el que va comportar les nostres primeres pu blicacions d’impacte a nivell mundial. La seva descoberta va suposar que el 1997 rebéssim el premi Príncep d’Astúries d’investigació científica i tècnica. Aquesta troballa va ser un gran trampolí per l’IPHES.

Vam descobrir un santuari paleolític, d’uns 15.000 anys d’antiguitat, amb diferents representacions gravades a les parets: animals, figures abstrac tes i símbols. Els grups de caçadors recol·lectors d’aquella època vivien a la boca de la cova, però feien els ri tuals en zones fosques allunyades de l’exterior. Molta gent pensa que dibuixaven el que volien caçar o el que havien caçat. En el cas del paleolític no és així. L’animal més caçat, amb diferèn cia, durant aquest període en els jaciments de la zona, és el conill, i no en trobem pas de conills gravats a les parets de la Cova de la Font Major. Per tant, no existeix relació entre l’animal que més cacen i el que representen. En el cas dels cérvols, l’animal més representat, són bàsicament femelles, cérvoles, el que pot estar relacionat amb cultes a la fertilitat. El santuari que hem trobat s’ubica a uns 250 metres de la boca de la cova, just al punt on, venint de l’exterior, et trobes el riu subterrani. Va lligat amb la hipòtesi que s’hi practiquessin ri tuals relacionats amb la fertilitat, fan pensar que per aquelles comunitats fos una mena de retorn a l’úter.

Hem trobat un centenar de gravats. Els d’animals són fàcils de comptar ja que un animal correspon a un gravat, però l’abstracte és més complicat. En realitat, si comptéssim cada símbol com un gravat, n’hi haurien cente nars de representacions. En el món paleolític, a diferència del neolític, tenien la costum de pintar o gravar damunt el que ja hi havia re presentat, i superposar les representacions. Aquest fet dificulta la descoberta, ja que a primera vista només veus ratlles, vas unint línies i aleshores

és quan comences a veure les figures. Però no sempre és així, el primer cavall que vaig descobrir fa uns 30 cm, el traç és profund i està en una paret sol, en un lloc preferent. Però aquest tipus de descobertes no són l’habitual.

La gent que em coneix sap que no m’emociono en excés perquè sovint ja tens indicis del que trobaràs. Tot el contrari del que em passa amb el fut bol (riu). En aquest cas, però, va ser una descoberta totalment inespera da. Vaig estar a punt de no entrar en aquella galeria lateral i els companys d’excavacions que l’havien explorat em van dir que no hi havien vist res. Però em van comentar que era un lloc molt atractiu i per curiositat vaig treure el cap. No vaig trigar ni dos minuts a fer el descobriment. Vaig veure unes ratlles verticals al sostre, a la part alta de la cova, que indubtablement estaven fetes per la mà humana. Allò era an tic, probablement paleolític, però vaig dubtar molt perquè a Catalunya i al nord-est de la Península no s’havia trobat gairebé cap motiu d’art rupes tre del paleolític. Si eren representacions paleolítiques n’hi havia d’haver més. Vaig atansar-me a la paret més propera, posant la llum rasant, que és la manera com busquem els gravats, i allà el tenia! Un preciós cavall d’estil magdalenià. Vaig pensar, si és autèntic, ens acaba de tocar la grossa!.

La cova malauradament està plena de grafits moderns, i se’m va passar pel cap fins i tot, que no l’hagués pogut pintar algú amb força traça. Al sortir de la cova vaig comentar la jugada amb la resta de l’equip i els vaig dir que semblava autèntic, però que era massa bonic per ser veritat. Tot seguit vaig trucar a en Ramon Viñas, espe cialista en art rupestre i membre de l’IPHES, i vam continuar buscant. Vam trobar més elements, a banda del ca vall, i aleshores sí, érem conscients que havíem fet un descobriment de primera divisió.

Hi estàvem buscant restes d’ocupacions prehistòriques però no pas art rupestre. Si algú m’hagués demanat que digués una cova de Catalunya on mai trobaria art rupestre, hauria dit la Cova de la Font Major. El motiu és perquè es tracta d’una cova en con glomerat, rugosa i amb una superfície que no va bé ni per pintar ni per gravar. Tot i així, en el seu interior hi trobem unes capes compactes i llises, i és allà on hem trobat els gravats. A més, hem de tenir en compte que aquesta deu ser la cova més visita da de Catalunya. Està museïtzada i té una mitjana de més de 50.000 visitants anuals. Des que es va obrir al públic, l’any 1994, l’han visitat prop d’un milió i mig de persones; i d’aquestes, uns quants milers han fet la ruta d’aventura que passava per la zona dels gravats. D’aquí que alguns d’ells estiguin esborrats a causa del contacte dels humans amb la paret.

Ni els guies, que van quedar al·lucinats quan els hi vàrem ensenyar. I mira que moltes de les explicacions les feien just en aquell indret, davant del cavall. Per un costat, hem de tenir en comp te que els gravats es troben en la zona més estreta de la cova: un indret amb fang i aigua. Molta gent que feia la ruta d’aventura tenia més feina a poder passar que no pas a fixar-se en res. Els que tenen experiència, com els guies, porten la llum al casc, i il·luminats frontalment els gravats pràcticament no es veuen, ja que la incisió queda totalment il·luminada i no es marca el relleu. Per tant, quan busco un gravat, mai poso la llum directa a la paret, sinó en rasant. És aleshores quan les incisions fan ombra i es veuen. I l’altre motiu és que, des que la cova es va descobrir el 1853, una part de la gent que hi entrava escrivia el seu nom i la data que la visitaven. La cova n’és plena de grafits. Tant és així que moltes de les representacions prehis tòriques en tenen a sobre. Per aquesta raó, malauradament, és el primer que veus. Com a professionals, per sort, tenim una manera de mirar dife rent de la resta.

En el context de la Península Ibèrica els santuaris paleolítics, com Altamira, es concentren a la zona del cantàbric. A la resta de la península n’hi ha pocs, entre els que destaca un petit grup de jaciments entre Màlaga i Cadis. A Ca talunya hi havia un bou a la Cova del Tendo, a Sant Carles de la Ràpita, que se suposa que era paleolític, però que no s’ha pogut estudiar modernament ja que el van robar poc després de la seva descoberta l’any 1964; un cérvol a la Cova de la Taberna, a Margalef de Montsant, que alguns especialistes diuen que pot ser que sigui un traç natural i, finalment, uns conjunts de ratlles a la Cova Gran de Santa Linya, a la Noguera. Per tant, el que hem tro bat a l’Espluga és excepcional, és com trobar una font enmig d’un desert. Aquest descobriment és tant gran en número de figures i de tanta qualitat

que ara també ens permetrà estudiar i conèixer quines diferències trobem a nivell d’univers simbòlic amb la resta de descobriments de la zona francocantàbrica. Sabem que en l’àmbit dels instruments que fan servir per gravar són molt similars però estem veient que no representen els mateixos mo tius en els seus gravats. Per tant, hi haurà algunes diferències entre els grups de la Mediterrània i els del Can tàbric, que es podran estudiar arran de la descoberta. Per exemple, a la Mediterrània predominen les cérvoles i al Cantàbric els bisons.

No! Ara la feina no s’acaba, sinó que comença. Un cop fet el descobriment, ràpidament ens vam posar en con tacte amb el Departament de Cultura de la Generalitat, i vam muntar un equip mixt amb tècnics d’aquest de partament i investigadors de l’IPHES per a preparar la documentació i ela borar el material gràfic per a poder-lo presentar als mitjans de comunicació. Com a curiositat, vam mantenir la descoberta uns mesos en secret per treballar tranquil·lament i que la notí cia tingués el màxim de repercussió i el valor que es mereixia.

Els gravats són molt delicats, no es poden tocar, ni es poden prendre mi des manualment. Per tant, el procés de documentació que estem realit zant està pensat perquè serveixi tant per la vessant científica com per la divulgativa. Tot plegat s’està gestant amb tecnologia 3D d’alta resolució: figura a figura i panell a panell. Quan finalitzi aquesta etapa es podrà fer la reproducció dels gravats a l’escala que es desitgi i es podran visualitzar amb realitat virtual. En definitiva, que sigui una experiència interactiva on el públic visitant, tot i no poder accedir a l’indret, se senti com si hi fos. Per a poder-lo dur a terme però ne cessitem la implicació, el compromís i el finançament necessari. Per aquest motiu, de la mà de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí, hem parlat amb diferents agents del territori perquè conjuntament puguem potenciar el gran valor d’aquesta descoberta.

Ara mateix estem en una fase inicial i encara queda feina perquè en pu guem gaudir com a espectadors. Tot depèn de les administracions i del finançament públic i privat. Estem contents perquè la descoberta ha tin gut moltíssima repercussió, a nivell comarcal, nacional, però també en l’àmbit internacional, ja que ha arribat gairebé a tot el món. Aquest ressò és molt positiu perquè pot esdevenir un atractiu molt important pel turisme estranger. Tenim una descoberta ex cepcional que ha generat molta expectació i per tant, hem de cuidar-la per poder oferir, en un futur, un pro ducte de qualitat.

Una descoberta d’aquestes té un im pacte molt important a nivell científic. I, si s’explota bé, pot esdevenir un punt d’interès turístic i cultural molt important. El jaciment del Molí del Salt de Vim bodí i Poblet té el 90% de l’art moble paleolític de Catalunya i la Cova de la Font Major, té gairebé el 100% de l’art rupestre. És en aquesta petita zona on es concentra gairebé la tota litat de l’art paleolític de Catalunya. I a Montblanc i altres municipis de les muntanyes de Prades hi ha un dels principals nuclis d’art rupestre postpaleolític. Si algú vol veure art prehis tòric, des del paleolític fins l’edat del bronze, el podrà veure concentrat a la zona de les Muntanyes de Prades: Conca de Barberà, Alt Camp i Baix Camp. A l’Espluga aquest descobriment pensem que ajudarà a aixecar el cap després de la maleïda riuada de finals d’octubre. Per tant, volem que esde vingui un revulsiu. Quan va passar la riuada estàvem treballant allà, els últims clients del restaurant el Celler va ser el nostre equip. Al cap d’una setmana d’aquesta desgràcia vam fer el descobriment i va ser com si els to qués la loteria al poble. Ara l’important és la seva conserva ció i poder-ho explotar turísticament, que la gent ho pugui veure com si es tigués veient l’original. Aquesta cova té moltes possibilitats, i és el suficien tment gran com per ser l’escenari d’aquesta visita virtual, i que aquesta no s’hagi de fer en una simple sala o a l’interior d’una construcció com pas sa a altres indrets. A nivell de conservació, el que interessa en aquest moment és que no es perdin més gravats dels que ja s’han perdut. L’indret dels gravats actualment queda tancat al públic i obert als especialistes i ex perts. El que pretenem és treballar en xarxa i a nivell de territori. L’exemple el tenim al jaciment d’Atapuerca, de com una descoberta pot canviar radicalment l’entorn de la zona, si s’aposta per la seva reconversió.

És el jaciment més excepcional que s’ha trobat. A partir d’ara quan s’escrigui la història de l’arqueologia catalana es parlarà d’aquesta desco berta. D’altra banda, qualsevol descoberta d’art rupestre prehistòric passa a considerar-se Bé Cultural d’Interès Nacional. Des de la Generalitat s’ha proposat que no ho sigui només la galeria on hi ha els gravats, sinó tot el conjunt de les coves de l’Espluga, els 3,5 km coneguts. Realment n’estic molt orgullós perquè aquesta descoberta l’hem fet a la vora de casa, i em fa especial il·lusió quan penso que amb la seva repercussió puc haver contribuït a enriquir el territori a nivell cultural, social i econòmic.

Montse Solé Comunicació Ajuntament