Laia Cardona - Atrapada

Atrapada Laia Cardona

Projecte integrat, 2020

Cicle formatiu

Dedicat als meus amics, perquè tots hem passat pel mateix però ho hem superat

Mitski, My body’s made of crushed little stars

«I pick an age when I’m gonna disappear until then I can try again»

No sé per què, però sentia que havia d’entrar-hi.

Hi havia un vagó esperant-me i, a dins, unes llums, com si fossin estels petits…

Sentia una veu que reconeixia, però molt llunyana.

—Ves-te’n d’aquí! Allunya’t o vindrà per tu!

No la vaig voler escoltar i em vaig apropar més a les llums, fins que l’únic que veia era blanc

I de sobte,

em vaig despertar.

em vaig despertar.

em vaig despertar.

em vaig despertar.

em vaig despertar.

No estàs espantada?

Jo sí ho estaria... quan jo tinc malsons penso que es faran realitat.

Què? Mare meva, quina ximpleria... els somnis poden tenir un significat relacionat amb la realitat, però això no vol dir que es facin realitat.

Ja… d’acord, me n'he d'anar que tinc pressa.

Aquell dia havien canviat les publicitats al metro.

La imatge d’una d’elles era una noia semblant a mi.

Em vaig fixar sense donar-li més importància, però al vagó em vaig sentir observada.

Avui m’he quedat fins tard a casa d’uns amics, i han insistit que m’hi podia quedar a dormir, però tenia ganes de tornar a casa.

He agafat el metro, és tan sols una parada, però a aquestes hores no hi vull tornar caminant.

La noia d’aquest cartell…

Pujo al metro sense ni adonar-me’n.

M’estic marejant… tot gira al meu voltant.

Penso que és el millor que puc fer.

Crec que reconec aquesta noia, al fons del vagó…

però si… és igual a mi, soc jo mateixa? Com pot ser!

Sortiré corrent del vagó…

Tot està diferent, aquesta estació ahir no era així, és un malson!

…a la següent parada.

I ara? Per què estic dins del metro? No sé com he arribat aquí! He perdut el control de les meves decisions?

Me n’adono… però ja és massa tard!

Estic desorientada, no sé quant de temps ha passat, el metro ha parat.

Estic molt cansada, tot el cos em fa mal, no em puc ni moure.

Deixo que les llums s’apropin a mi.

No sé on soc...

...només veig blanc per tot arreu.

Sento que algú s’hi apropa.

—Ves-te’n d’aquí! N’has de fugir abans que vinguin!

—Ho sé, me n’aniré, no et preocupis. Tot anirà bé.

Reconec aquesta veu. És la meva.

Il·lustracions originals fetes amb aquarel·la i anil·lines.

Maquetat en Adobe InDesign amb les tipografies: Lora i Glass Houses. Es preveu, acabat el confinament per la COVID–19, la impressió digital i l’enquadernació del Projecte integrat a l’Escola d’Art La Industrial de Barcelona amb un tiratge únic.

Laia Cardona Garcimarrero

© 2020 Tots els drets reservats.

Un somni premonitori. Una veu l’avisa que ha de fugir, però quan es desperta, ignora tots els senyals, i les decisions que pren acaben atrapant-la.