12-13
Colòmbia
De lluna a lluna A dalt de les muntanyes dels Andes, a Colòmbia, quan encara manquen dues hores perquè surti el sol, Mamá Jacinta encén els fogons. Els nens, malgrat estar de vacances, aviat es lleven per esmorzar i ajudar en el camp. Alhora, a la vall del riu Cauca, la Marta, mare de 8 nens, prepara el menjar que durà a la feina en els cultius de canya de sucre. L’autobús la recull abans de les 6 del matí. Aquest documental mostra com és un dia en la vida de dues dones colombianes, de les 4 del matí a les 10 de la nit, de lluna a lluna. Mamá Jacinta forma part de la reserva indígena Misak, una comunitat tradicionalment patriarcal que s’ha destacat en els darrers quaranta anys a Colòmbia per les seves lluites i mobilitzacions per la recuperació de les seves terres i els seus drets, aconseguint que un dels seus governadors fos representant en la reforma constitucional del país, així com senador, i fes visible els Misaks en el país i el món. Les dones han estat suport fonamental i gràcies a la feina de Mamá Jacinta i altres dones líders, s’ha aconseguit que tinguin veu i vot en les decisions del seu poble. Mamá Jacinta fou la primera alcaldessa i secretària general del cabildo. La seva vida gira a l’entorn del camp. D’altra banda, la Marta pertany a un dels gremis laborals més maltractats de Colòmbia: els talladors de canya. Durant dècades els ingenios els han explotat, aprofitant que són pagesos, en la seva majoria afros i sense organització. Fa uns anys, amb el suport dels sindicats, varen aconseguir estructurar-se i obtenir millores laborals. Les dones, malgrat passar-se hores tallant canya (llavor de canya) no són considerades talladores, per la qual cosa no gaudeixen d’aquests beneficis i tenen salaris inferiors així com una més gran inestabilitat. Les nostres personatges formen part del gran percentatge de dones cap de família que hi ha a Colòmbia. En aquest país, la dona del camp és qui més càrrega de treball assumeix i la més invisible davant l’Estat i els organismes. A elles se’ls exigeix deures com a dones, mares i membres d’una comunitat; tanmateix, no se’ls reconeix la seva contribució a la subsistència familiar, la seguretat alimentària i el desenvolupament econòmic del país. No existeixen, estadísticament parlant.