a/b memòries construides

A/B

MEMORIAS CONSTRUIDAS

“Yo filmo porque hay cosas que no puedo olvidar.

Podría guardarlas en mi memoria. Pero necesito darle una forma a mis recuerdos.”

Naomi Kawase.

SINOPSIS Aquest projecte parteix d’un exercici de desmuntatge/remuntatge audiovisual que proposa treballar a partir de filmacions d’infantesa dels dos subjectes implicats en el projecte.

Partint de dos compilacions d’una hora cadascuna dels respectius vídeos familiars realitzats per C (pare de A) i D (pare de B) que ells mateixos extreuen i ens faciliten, nosaltres, els subjectes A (Arnau) i B (Dani) fixem unes premisses, bases i restriccions tècniques de treball, que ens portaran a editar cadascú dos nous vídeos, un amb el material propi i un amb el material aliè.

Obtenint així aquestes quatre peces: A construye a B (construido por D) A (construido por C) se construye B construye a A (construido por C) B (construido por D) se construye

BASES I RESTRICCIONS 1.Visualitzarem els vídeos de manera separada i individual, sota cap concepte intercanviarem informació dels mateixos, així com opinions o idees per la posterior realització del treball.

2.Cada nova peça tindrà una durada de 5 minuts exactes.

3.S’ha de realitzar cadascuna de les pel·lícules exclusivament amb imatges i so procedents de les mateixes, sense emprar elements externs.

4.Són permesos els efectes , processos, i altres enginys de muntatge propis de la tècnica del found-footage.

5.No hi pot haver intercanvi d’opinions abans de la presentació dels vídeos entre els implicats en el procés.

6.La visualització dels vídeos es farà conjuntament i per primera vegada el dia establert de mutu acord entre A i B.

A/B MEMORIAS CONSTRUIDAS Pertanyem a una generació, la dels ’80, que ja conviu amb la cultura del registre visual domèstic com a quelcom natural, a les famílies de nivells i cultura adquisitiva pròxims al nostre, gairebé tothom te alguna mena de registre fotogràfic realitzat des de el mateix nucli familiar, i qui més qui menys, pot gaudir d’algun moment de la seva infantesa immortalitzat en suport videogràfic. Molts d’aquests documents gràfics, tenen per a nosaltres gran càrrega afectiva i emocional, i passen a ser petites joies que conformen els nostres records d’infantesa. Avui estem tan acostumats a tenir excedents

d’imatges, a registrar qualsevol acte amb gran facilitat tant de mitjans tècnics com de distanciament emocional, que possiblement la percepció que ara tenim del material videodocumental domèstic serà en un espai relativament breu de temps totalment diferent.

Treballar amb un material tant pròxim com el propi registre familiar (videogràfic, fotogràfic, escrit, etc...) pot esdevenir fàcilment una temptació, ja sigui per proximitat sentiment de pertinença o implicació emocional. Sorgeix així la necessitat de manipular-l’ho d’intervenir-hi i reinterpretar-ne el punt de vista, descodificant el missatge implícit en la selecció dels moments decisius, una visió en el nostre cas paternal de la pròpia família catalana de classe mitja.

Tot el material utilitzat per aquest projecte sorgeix de la mirada dels nostres pares, de com ells, mitjançant les gravacions familiars s’han construït uns records, creant la representació i la memòria d’una infantesa, de nosaltres mateixos Dani i Arnau.

El simple fet d’afrontar aquest material comporta un posicionament. En aquest projecte partim de dos contextos, dos famílies, dos subjectes, que a través del replantejament, el desmuntatge com a tècnica videogràfica i medi de comunicació, repensem el punt de vista, la mirada amb les seves relacions implícites, el diàleg.

El distanciament i la identificació envers el material a manipular, de com es construeix una memòria a través de la mirada.

PROCÉS DANI “Un cop visualitzat tot el material inicial, la primera idea va ser començar amb el material propi. Però afrontar-lo d’entrada era massa difícil, de resultes per tant, l’elecció inicial a desmuntar va ser el de l’Arnau i la seva família.

El primer que em va sobtar com a gran diferència entre les dos gravacions, va ser la mirada, el punt de vista del que grava, en ambdós casos dels nostres pares.

Al tractar-se de dos tipologies de família diferent, en un cas família nombrosa i en l’altra de fill únic, i fins i tot aquesta situació es repeteix en els nostres pares, es pot percebre aquests matisos en el material. En el cas del fill únic (el meu material) podem veure com és el pare qui busca al fill, la càmera persegueix a l’objecte.

I en canvi amb el material de família nombrosa (el de l’Arnau) podem veure tot el contrari, on són els germans que lluiten per l’atenció de la mirada.

També és curiós l’elecció del material, la selecció que han fet els nostres pares. Ja que en un el discurs és lineal, ens mostra una selecció narrativa des de el casament, viatge de noces, naixement, primers passos i dos festivals esportius, seguint una cronologia. En canvi en l’altre cas esta tot barrejat.

Vaig començar a treballar amb la premissa d’aquesta lluita per la mirada, de exagerar aquest fet, però al cap i a la fi, no era necessari ja que era un fet implícit en les imatges, i per tant la gravació ja ho mostrava.

Parlar d’imatges ja viscudes és parlar de memòria, però com parles de memòria quan no l’has viscut tu?En aquest punt és on vaig voler plasmar la sensació percebuda en el visionat del material propi. Era curiós la sensació de veure un material on tu ets el protagonista però que no el pots recordar en tota la seva mesura.

Només recordem fragments que dialoguen, que es van construint.

A partir d’aquestes premisses, vaig voler articular la peça com aquesta confrontació de la totalitat explícita i el fragment.Vaig agafar tota una conversa sencera quotidiana, de sobretaula, sense cap interrupció, i fer-la dialogar amb les imatges, amb els ritmes de la veu, les tensions i els silencis, la representació dels personatges, els canvis de pla. Tot aquest procés ens va creant una representació d’uns personatges, d’unes escenes, d’unes accions que marquen un to descriptiu. Però aquesta es veu trencada tant en l’inici com al final del vídeo. En aquí ens apareixen escenes observacionals, silencioses, com si fossin bodegons atemporals, espais interiors, introspectius, on respiren vida (viscuda), construccions de receptacles on s’emmagatzemen els records. Potser aquesta va ser la sensació en veure aquesta part del material, una obsessió per perfilar exactament un lloc i uns instants.

Un cop acabat el primer vídeo, vaig començar amb el material propi. Potser aquesta nova peça va ser més ràpida per la part tècnica, però més difícil en la gestació de la idea. A partir del visionat vaig decidir quines Aran les escenes en que volia treballar, i van resultar només ser tres fragments. Aquesta és una de les diferències respecte el vídeo anterior, no feia falta el recurs de la descripció.

Suposo que el fet de tenir incorporat el vincle emocional, no hi trobava necessitat de presentar els personatges i un entorn, sinó que el to es va comportar com un element més introspectiu.

Aquest punt també va establir el tractament de la sonorització, on predomina el silenci en tota la peça, menys en el final del vídeo que serveix de contrapunt per reforçar la idea del discurs. En els dos vídeos es fa present la contraposició, però potser és en aquest on es fa més visible. Es juga amb la idea de la mirada, de ser observat i de la recerca dels estímuls exteriors.

Una altra diferència destacable és la utilització dels recursos del desmuntatge. Si ho mirem atentament, sembla com si els dos vídeos fossin dos pols oposats. En el primer trobem el recurs de l’acceleració, mostren així més imatges però sense poder aprofundir en els detalls, en canvi en el segon i trobem l’alentiment i el enquadrament (recurs no utilitzat en el primer), on el gest marca el to. No s’intenta descriure moltes escenes sinó que amb una mateixa i focalitzant un nou punt de vista es busca aquest discurs d’identificació amb les imatges. El tractament del so, també comentat anteriorment, mostra aquesta oposició.

No es tracta d’un procés conscient i separatiu, el fet d’haver treballat de forma diferent cada material, sinó que la pròpia vinculació amb les imatges, m’ha portat a afrontar-les amb aquests mecanismes i discursos.

Durant el transcurs d’aquest projecte, referències com les de Michael Haneke, Naomi Kawase o Jonas Mekas, han servit per la gestació de les dos peces.”

Daniel.

PROCÉS ARNAU Normalment em resisteixo a visualitzar els vídeos familiars. Sempre penso que algun dia, els veuré des d’aquella nostàlgia del temps que ja ha passat i sense aquelles persones que el protagonitzen. El meu pare tendeix a pensar que no m’interessa aquest material, o que no sóc conscient del valor emocional que té, però que amb els anys adquirirà. Vaig trobar interessant fer el gest de repensar la seva mirada, de treballar amb el remuntatge, justament en Dani també remenava el seu material familiar, així vam fer la consideració d’entrecreuar aquest projecte.

El primer impuls va ser d’intentar començar amb el material propi, intentant seleccionar aquells talls més interessants o suggerents una mica a la babalà. Posteriorment vam adonar-nos amb en Dani que a tots dos ens havia succeït el mateix, el material propi ens bloquejava no podíem prendre el distanciament suficientment objectiu per treballar amb certa racionalitat. Així doncs vaig procedir a centrar-me amb el vídeo aliè.

Després d’haver fet varies proves vaig determinar abordar el treball des d’un punt de vista constructiu, els dos vídeos es basen doncs en processos de remuntatge ben diferenciats, els anomeno d’adició i de sostracció.

ADICIÓ: Visionar els vídeos familiars aliens i construir la memòria d’altri.

La visualització del material aliè em suggeria un procés constructiu d’adició, procés similar al de conèixer l’altre, es podria comparar a anar sumant porcions de records i experiències per mica en mica situar-lo en els seus espais propis i crear la xarxa de relacions amb les seves experiències. Creiem anar coneixent algú a mesura que anem descobrint les seves anècdotes personals i records que ell mateix decideix compartir, però en realitat fem una construcció subjectiva de l’altre, de la mateixa manera que l’altre ha sigut registrat des la subjectivitat del seu pare, nosaltres el construïm des de la nostra.

SOSTRACCIÓ: Revisionar els propis vídeos familiars i deconstruir la pròpia memòria.

El bloqueig del propi material, es tradueix en una construcció sostractiva, és la sensació d’haver de desgranar els records que el meu pare va registrar, de no poder recordar aquells moments si no és a través del vídeo, de la necessitat d’anar restant les imatges per poder arribar amb claredat a cada experiència. La superposició d’imatges il·lustra aquesta idea, així com la saturació del so produïda per la seva superposició, que de mica en mica a mesura que va desapareixent podem anar percebre amb mes claredat, així doncs cadascú pot seguir un recorregut dins del mateix vídeo, o segons el seu punt de vista reforçar una o altra idea.

Arnau.

CONCLUSIONS Una de les pors que van sorgir, en les dos bandes implicades, durant el procés era la de no obtenir resultats. Que només es tractes d’un mer exercici de desmuntatge i potser d’auto coneixement amb el material propi. Que no transcendís amb algun resultat, que no es complissin cap de les premisses inicials del projecte.

Com treballar la identificació amb el material propi, el distanciament envers l’altre, com construir la memòria a partir de la mirada, el canvi de perspectiva de la mirada, la mirada interior i la mirada exterior. Les relacions que s’estableixen en tots aquests punts i les pròpies tècniques de la postproducció. Però no va ser així.

Per començar, analitzarem els primers resultats, un cop visionats els quatre vídeos.

Tot i que a primer cop d’ull, les peces semblen completament diferents, compartint altres referents i formalitzacions, desgranarem cada part per veure les relacions que estableixen.

Ja és bastant il·lustratiu el fet de que els dos subjectes comencéssim a treballar amb el material aliè, tot i haver-ho intentat primer amb el personal. La necessitat d’afrontar un projecte personal però des de un distanciament en els inicis. Aquí és on ens detindrem, en com un subjecte construeix a l’altre.

Tractar el distanciament, és treballar amb la narrativa, amb la presentació d’uns personatges, d’uns espais, d’unes escenes, potser podríem dir d’una manera més organitzada, mostren unes estructures, encara que aquestes siguin trencades.

En el cas de “A construye B (construido por D)”, veiem la utilització de l’adició, de com a partir de una fragmentació organitzada ens presenta el personatge, com és construït amb diferents entorns,

com mica en mica és mostrat i així arribant-l’ho a conèixer en el seu context. La utilització de la reiteració dels espais en diferents salts, fa que ens comencem a familiaritzar en aquest entorn que d’entrada és estrany i nou per l’espectador.

En el cas de “B construye A (construido por C)” , la presentació del personatge i el seu entorn s’utilitza de diferents maneres.

Ens trobem amb la construcció de plans interiors observacionals, tan en l’inici com el final del vídeo, on d’entrada confronta a l’espectador i el restringeix a una tercera mirada, a una mirada aïllada de l’espai. Un altra punt en aquesta representació, és la incorporació de la veu en off del personatge com a narrador de la història, i com mitjançant aquesta s’articulen les escenes quotidianes del personatge i la seva família.

En les dos peces ens trobem per tant, amb la narració i la descripció com a manera d’afrontar i construir “l’altre”.

Tractar la identificació, és treballar amb d’introspecció, amb una mirada interior. En el cas de “A (construido por C) se construye” veiem com es juga amb la sostracció, es parteix de la superposició de moments, d’escenes, creant una textura molt complexa, dels records, per després anar sostraient i construint el propi personatge. La sonorització és una amalgama d’aquestes textures, de petits detalls sonors, de concretes converses, d’entorns. Com si el punt de vista d’aquests sons es fixes com petits gests memorables.

En el cas de “B (construido por D) se construye”, veiem com es juga amb el silenci, amb el petit gest, amb el reencuadrament, amb la tensió del temps, en la recerca de l’estímul exterior. No es busca una descripció formal del personatge i l’entorn, sinó que transmet una emoció interior del personatge, deixant de banda una presentació i buscant més una comunicació en l’espectador. Així com en els casos de les construccions de l’altre subjecte, l’espectador

actua com a simple espectador, aïllat del punt de vista, en els casos de l’autoconstrucció es busca comunicar amb aquest. Així doncs, aquesta idea agafa força quan trobem les escenes on el subjecte (Daniel), on fins el moment és l’element seguit i observat, esdevé el punt de vista, la mirada, buscant directament a l’espectador, establint aquesta comunicació.

El que sobta més d’entrada si comparem les dos peces d’autoconstrucció, és la importància del so i del seu tractament, del silenci envers el soroll. Però fins i tot en aquesta diferència i podem trobar un punt en comú. La importància dels petits detalls.

En un cas queda anul·lat per focalitzar d’interès en el gest visual i els seus reencuadraments. I en l’altre cas, la superposició de sons que conformen la peça esta format per la construcció de petits detalls que alhora fa que entre ells també mostri una espècie de silenci.

En les dos peces ens trobem per tant, la comunicació introspectiva, el petit detall i el silenci, ja sigui físic o simbòlic.

Un cop hem treballat l’anàlisi del resultat de les peces, tractarem sobre el tema de la seva representació formal cap a l’espectador.

En un primer terme, la primera idea que vam contemplar va ser la de “confrontació”. En cada subjecte teníem dos variacions, la de la mirada exterior i la de la mirada interior (a part de la primera mirada de la gravació original). Situar en una mateixa sala, les quatre peces en diferents canals, on mostrant-se en forma de creu en la seva distribució espaial, cada vídeo quedes confrontat frontalment, agrupat linealment per cada subjecte (A i B). Buscar una separació tant visual, com sonora. Aïllar cada part per evitar una intromissió acústica de les altres peces.

Però parlar de memòria és parlar d’identitat, i per tant cada subjecte sempre és construït per la seva mirada, però també per la dels demés. Per tant, no es tracta d’una confrontació, sinó d’un diàleg amb aquests punts de vista, la mirada que construeix la memòria ( la dels nostres pares), la mirada interior (la nostra), i la dels demés. Per tant, el resultat és una combinació d’aquestes en un mateix canal. Jugar amb la pantalla partida per fer aparèixer les dos versions de cada subjecte. Els condicionants inicials faciliten aquesta materialització, ja que cada peça comparteix el mateix minutatge. A partir d’aquí intervé l’atzar. Un cop les posem de costat, cada vídeo influeix amb el que té al costat, creant així un nou significat. Aquí també se’ns obre un nou tema no tractat anteriorment, i és la coincidència de les mateixes imatges i com aquestes coincideixen en espai i temps, de la força que tenen per elles soles de posicionar-se dins una mateixa estructura.

Aquest punt incontrolat del projecte, aquest diàleg, és el que potser millor descriu la complexitat de la representació de cada subjecte.

Havent triat ja aquesta formalització, es juga amb la posició dels vídeos dins de la pantalla partida i de la seva sonorització. El vídeo final de cada subjecte (diàleg A i diàleg B), passa de cinc minuts a deu, ja que s’utilitzen les dos sonoritzacions. Una darrera l’altre, aprofitant també un canvi de posició. Encara que sigui el mateix material, aquestes alteracions fan que ens trobem davant de una nova peça tot i la reiteració de les imatges.

Cada subjecte representa un espai, una construcció, per tant la seva instal·lació en l’espai serà de dos estances separades, dos cambres fosques on es projectaran els diàlegs. Per la identificació de l’espectador envers les peces, els vídeos seran projectats amb una ampliació d’un tamany aproximat, on el marc de la imatge pugui equivaldrà a l’alçada d’una persona.

VIDEOGRAFÍA “Embracing” Naomi kawase 1992

“365 Day Project” Jonas Mekas

“Sin sol” Chris Marker 1982

“Recuerdos del porvenir” Chris Marker 2001

BIBLIOGRAFÍA “Naomi Kawase:el cine en el umbral” Jose Manuel Lopez, T&B Editores 2008

“Entre el “underground” y el “off-off ”” Jonas Mekas/Alberto Arbasino

“Desmontaje: film, vídeo/apropriación, reciclaje” Eugeni Bonet, IVAM 1993

“Desmontaje Documental” Eugeni Bonet, http://culturasdearchivo.org

“Metraje encontrado. La apropiación en el cine documental y experimental” Antonio Weinritchter, 2009 colección punto de vista nº4, Festival Internacional de Cine Documental de Navarra

Daniel Puiggros Coll danielpuiggros@gmail.com 615409552

Arnau Pascual Monells arnaupascual@gmail.com 616111870