CALIDOSCOPI
EL PUNT DE VISTA
Aquí s’estructuraran dos sistemes bessons rodejant les Gavarres. Dues línies de ferrocarril de via estreta enllaçaran els ports de Palamós (1887) i Sant Feliu (1892) amb les estacions de via ampla de Flaçà i Girona l’home i, a més, segons els tractadistes de l’època, serà mà d’obra més disciplinada (si la comparem amb els artesans qualificats que imposaven les seves condicions). A finals del segle xix, el sector surer superava de llarg el 10% de proporció mitjana de mà d’obra femenina a la província de Girona. La zona transformadora de la frontera sortirà malparada pel retard amb l’arribada del tren a França (el 1878), setze anys més tard de l’arribada a Girona i, sobretot, perquè, contra la idea general, i només per criteris estrictament militars, es va fer el traçat des de Figueres per la costa i Portbou, deixant de costat el nucli suro-taper d’Agullana. En canvi, a poc a poc, s’anirà potenciant un important districte industrial a marina. Aquí s’estructuraran dos sistemes bessons rodejant les Gavarres. Dues línies de ferrocarril de via estreta enllaçaran els ports de Palamós (1887) i Sant Feliu (1892) amb les estacions de via ampla de Flaçà i Girona, passant per Palafrugell i la Bisbal, la primera, i per Llagostera i Cassà, la segona. S’hi crearan serveis duaners així com dues de les tres cambres de comerç de la província: la de Palamós (1886) i la de Sant Feliu (1905). Després de moltíssims anys, i de manera important, es construïren els ports per donar cabuda a vaixells de transport de més tonatge: a Palamós es col·locà la primera pedra el 1902 i el 1904, a Sant Feliu. Aquestes estructures potenciaren la zona en detriment de les altres, especialment la frontera que, des de la dècada de 1880, es dedicarà a produir per a les empreses comercialitzadores del sector de marina, on acabà impactant la segona onada industrial. La decadència també va afectar la Selva, el Maresme i el Vallès Oriental.
A l’altra pàgina, de dalt a baix i d’esquerra a dreta: Perspectiva de la secció de triadors de la fàbrica de taps de suro de Miquel Vincke de Palafrugell, a principi del segle xx. AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges. (Autor: Desconegut) Màquina d’escapçar de la fàbrica de Joan Vicens, al carrer Santa Magdalena, núm. 158. AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges. (Autor: Pere Pereferré Colomé) Grups de treballadors sortint de la fàbrica de Miquel Vincke i Meyer a Palafrugell, a principi del segle xx. AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges. (Autor: Desconegut)
14
L’ARJAU REVISTA CULTURAL
La Gran Guerra (1914-1918) provocà l’esfondrament de bona part del negoci surer, ja que molts països on s’exportava no només havien entrat en guerra sinó que havien esdevingut camps de batalla (per exemple la Xampanya). A la crisi d’exportacions, sobretot per aquelles empreses que treballaven pels mercats europeus, s’hi afegí l’encariment dels nòlits i les dificultats d’accés al carbó anglès. Molts propietaris forestals, especialment els rendistes, es varen aplegar al negoci, a curt termini, d’abatre les suredes per extreure tanins i carbonejar-les, deixant uns boscos arruïnats fins als nostres dies. D’aquells moments ens en deixa indicis en Joaquim Ruyra a Entre flames. D’altra banda, moltes empreses sureres hagueren de tancar. Hi havia gana al carrer. Fou una època molt difícil, amb molts conflictes de classe. Els governs locals promovien la construcció de carreteres per ocupar els aturats, així com cuines econòmiques. L’Estat va crear els Docks de Palamós, que facilitaven crèdit a les empreses a canvi de mercaderia, cosa que permetia mantenir algunes fàbriques obertes i una part dels treballadors en actiu. La mecanització, que s’havia implantat amb força els darrers vint anys del segle xix, culmina plenament just després de la Primera Guerra Mundial quan es resol el problema del transport de l’electricitat a llarga distància