Les Nacions Unides amb noms propis by ANUE Comes

Associaci贸 per a les Nacions Unides

Les Nacions Unides amb noms propis La hist貌ria del m贸n (1945-2007) a trav茅s dels secretaris generals

anue

Les Nacions Unides amb noms propis La història del món (1945-2007) a través dels secretaris generals RAÜL HERNÁNDEZ i SAGRERA

Pròleg d’Hans Blix, president de la Federació Mundial d’Associacions per a les Nacions Unides

Les Nacions Unides amb noms propis

Editat pel Servei de Documentació i Difusió de l’Associació per a les Nacions Unides Barcelona, 2007

Associació per a les Nacions Unides Fontanella 14,1r 1a 08010 Barcelona Tels. 93 301 39 90 - 93 301 31 98 - Fax: 93 317 57 68 info@anue.org - www.anue.org

Autor: Raül Hernández i Sagrera Investigador a l’Institut Universitari d’Estudis Europeus Doctorand en Relacions Internacionals (UAB)

Disseny: Trepax. www.trepax.com Maquetació: Bernat Comes Imprès per Masanas Gràfiques, C/ Moles 31, Barcelona Dipòsit legal: B-54372 - 2007

L’Associació per a les Nacions Unides a Espanya no fa necessàriament seves les opinions expressades pels seus autors

anue

Index

Presentació

Pròleg, Hans Blix, president de la Federació Mundial d’Associacions per a les Nacions Unides

I- Trygve Halvadan Lie (1946-1952)

II- Dag Hammarskjöld (1953-1961)

III- Sithu U Thant (1961-1971)

IV- Kurt Waldheim (1972-1981)

V- Javier Pérez de Cuéllar (1982-1991)

VI- Boutros Boutros-Ghali (1992-1996)

VII- Kofi Annan (1997-2006)

VIII- Ban Ki-moon (2007...)

Referències bibliogràfiques

103

Annex: L’elecció del secretari general i el procés de reforma de les Nacions Unides

107

anue

Presentació

a fi, l’any 2006, del mandat de Kofi Annan com a secretari general de les Nacions Unides no va deixar indiferent ningú, entre d’altres raons perquè els deu anys en què va presidir l’Organització van estar marcats per transcendentals canvis en el panorama internacional. Per tal de commemorar el decenni en què Annan va portar les regnes de l’ONU, quan l’utopia d’una governança multilateral a tot el planeta es va fer –i es fa– més palesa, l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya (ANUE) ha considerat molt idònia la realització d’aquesta obra, la qual enriqueix les seves publicacions en l’àmbit dels secretaris generals. En aquest sentit, l’any 1995 l’ANUE ja va publicar el llibre Els Secretaris Generals de l’ONU, de Francesc Lluís Cardona, catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona. Aquest llibre s’ha escrit de nou, però els continguts dels apartats on es descriuen els esdeveniments més destacats del període de cada secretari s’han basat en el documentat treball del professor Cardona, que des de la seva perspectiva d’historiador analitza en profunditat els conflictes més significatius. Amb aquestes línies li volem fer arribar el nostre agraïment més sincer. Aquesta edició s’estructura en capítols, cadascun dels quals és dedicat a un secretari general. Aquesta estructuració respon a la idea d’emfatitzar la figura del màxim dirigent de les Nacions Unides com un actor amb més o menys capacitat d’actuació internacional. Cada capítol comprèn una introducció on s’exposen els trets més destacats de la biografia de cada secretari general, seguit d’un apartat en què es contextualitza el seu mandat durant la Guerra Fre5

Les Nacions Unides amb noms propis

da. D’aquesta manera es facilita que el lector pugui no només identificar el secretari general segons la seva trajectòria, sinó també segons el període de la Guerra Freda en què es desenvolupa el seu mandat. Sintèticament i per àrees geogràfiques s’expliquen els conflictes que s’han considerat més rellevants del període, amb l’objectiu d’elaborar un retrat esbossat de la realitat de cada etapa, per acabar fent un balanç del mandat de cada secretari general. Aquesta publicació té una clara voluntat didàctica i d’aproximació a la figura de cada secretari general, i està adreçada a un públic ampli que tingui interès en la trajectòria de les Nacions Unides, des d’una perspectiva eminentment descriptiva dels principals episodis de la conflictivitat des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat. No es pretén explicar la Guerra Freda, sinó relacionar-la amb la figura de cada secretari general, utilitzant conceptes propis de la disciplina de les relacions internacionals com el d’ordre, sistema, estructura i dinàmica global. S’inclou un informe elaborat per l’Associació per a les Nacions Unides dels Estats Units el maig de 2006, mesos abans del relleu de Kofi Annan al capdavant de l’Organització. S’hi tracta detalladament el procés de selecció del secretari general, incloent-hi el paper dels actors que hi participen, l’anàlisi de la figura del secretari general al sistema de les Nacions Unides, així com diversos annexos, entre d’altres aportacions. L’ANUE impulsa d’aquesta manera la cooperació entre les Associacions per a les Nacions Unides a través de l’intercanvi i difusió de les seves publicacions. Ens complau també comptar amb el pròleg signat per Hans Blix, president de la Federació Mundial d’Associacions per a les Nacions Unides. Creiem que Blix és un dels personatges que més exemplarment han enaltit els valors de la diplomàcia i del compromís personal en defensa de la veritat i la pau. Quan l’any 1952 el primer secretari general, Trygve Halvadan Lie, traspassà el càrrec al seu successor Hammarskjöld li va dir que anava a assumir “la tasca més impossible de la Terra”. Certament, es tracta d’un càrrec que comporta un treball gairebé impossible i no exempt de dificultats. Malgrat tot, el llibre deixa ben palès que en tots els casos, els secretaris generals que des de llavors han ocupat el càrrec han esdevingut protagonistes de la història des de 1945, i ho han fet com a garants de la pau i la seguretat al món. Àngels Mataró i Pau Directora general de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya 6

anue

Pròleg

mb la Carta de les Nacions Unides, el món féu un salt espectacular endavant respecte el Conveni de la Societat de Nacions. Tanmateix, i en som tots conscients, les Nacions Unides han d’evolucionar més encara per respondre a les necessitats d’una comunitat mundial en la qual els estats són molt més interdepedents del que fins i tot ho eren fa 15 anys. La fi de la Guerra Freda i la nova era de pragmatisme global haurien de fer les reformes menys difícils. Moltes reformes continuen sent necessàries, incloent-hi un canvi en la composició del Consell de Seguretat. Potser el nivell de desenvolupament institucional de les Nacions Unides, inclòs el rol de l’oficina del secretari general i la Secretaria, s’entén millor des d’una perspectiva històrica. Abans que es fundés la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial, els governs intentaven solucionar diferències i atènyer un acomodament multilateral principalment a través de conferències diplomàtiques d’una duració limitada. Estats individuals albergaven les conferències i normalment posaven a l’abast serveis de relatoria i secretaria. Si reeixien, les conferències plasmaven el seu acord en tractats o convencions que vinculaven cada Estat participant una vegada ratificat o expressat el seu consentiment. 7

Les Nacions Unides amb noms propis

Amb l’acceleració de les comunicacions i el comerç entre les nacions, la varietat i nombre d’afers que precisaven l’acomodament i l’acord entre estats augmentà. Es feren necessàries les conferències permanents amb secretaries permanents professionals –les primeres organitzacions internacionals-. La Secretaria de la Societat de Nacions es féu internacional i permanent però tenia l’aparença i funcionava encara àmpliament com una modesta secretaria de conferència. La Societat de Nacions durà només el període entre les dues guerres mundials i fou substituïda per les Nacions Unides, la qual ha estat operant durant més de 60 anys i ha sobreviscut la Guerra Freda. Comparat amb el de la Societat de Nacions, el progrés de les Nacions Unides ha estat notable –i encara en curs–. Això és cert en molts aspectes però potser de forma més visible pel que fa al poder del Consell de Seguretat per emprendre accions vinculants pels estats membres, on determina que hi ha una amenaça a la pau, una ruptura de la pau o un acte d’agressió. També és cert pel que fa als rols desenvolupats pel secretari general i la Secretaria. Són lluny de dur simplement a terme les velles tasques d’assistència a les conferències diplomàtiques. L’article 99 de la Carta deixà clar que el secretari general ha d’exercir un rol polític, al mateix temps que és l’oficial administratiu màxim de l’Organització. Pot portar a l’atenció del Consell de Seguretat “qualsevol assumpte que en opinió seva pugui amenaçar el manteniment de la pau i seguretat internacionals”. A la pràctica, les funcions del secretari general i la Secretaria han avançat molt més enllà del que pugui suggerir la lectura de les provisions de la Carta i, tal i com aquest llibre demostrarà, cada successiu secretari general ha contribuït a aquest avançament. Les operacions de manteniment de la pau –el capítol sis i mig - foren un invent de Dag Hammarskjöld. Els seus successors Boutros Bourtos-Ghali i Kofi Annan han iniciat molts més canvis importants. De ben segur la Secretaria encara proveeix els serveis de conferència bàsics necessaris pels estats membres, però s’hi han afegit funcions crucials. Organitza troballes de fets imparcials, compila dades rellevants i proveeix dossiers que serveixen de base per a discussions entre els Estats membres. En aquestes tasques l’autonomia i integritat de la Secretaria és d’una importància crucial. Algunes vegades ha estat sota pressió o fins i tot atacada per membres poderosos. Una Secretaria imparcial i capacitada és un actiu vital per a les Nacions Unides. 8

anue A més a més, mentre que els acords subscrits pels estats en òrgans de Nacions Unides requereixen sovint una implementació a través dels propis estats participants, tasques pràctiques exhaustives cada vegada més importants – com ara manteniment de la pau, ajuda humanitària o l’organització d’activitats jurídiques o administratives– s’han col•locat a les espatlles de la Secretaria. L’oficina del secretari general és i pot ser utilitzada per la diplomàcia silenciosa. Elegit amb el suport de la majoria dels membres de les Nacions Unides, incloent els cinc membres permanents del Consell de Seguretat, el secretari general accedeix a la seva oficina amb un suport i confiança amplis. Ell o ella té contínuament contactes arreu del món del més alt nivell i està per aquest motiu molt ben situat per ajudar a arranjar les posicions divergents i hostils dels estats. Tal i com es mostra als capítols següents, aquesta funció, la qual no fou exercida pel secretari general de la Societat de Nacions, és ara una part essencial de les Nacions Unides. Per últim, un progrés important és que els punts de vista i suggerències del secretari general de les Nacions Unides són avui dia constantment seguits pel públic mundial i pels mitjans de comunicació i poden tenir una gran influència. El rerefons, és clar, és que els governs dominen les discussions internacionals públiques i tots van al darrere del seus propis interessos específics. En canvi, en el secretari general el públic hi veu un actor d’alt nivell, que escolta totes les parts, examina críticament els seus arguments i equilibra justament els seus interessos respectius. Si el secretari general vol exercir aquesta funció o no, no ho pot evitar avui. Tanmateix, és una funció que s’ha d’exercir amb prudència si no es volen ferir altres funcions vitals d’aquesta oficina, especialment la de la diplomàcia silenciosa. De la crítica als estats individuals, encara que sigui justificada legalment o políticament, és probable que se’n resentin perquè prové no d’un adversari sinó de la credibilitat del secretari general. Per concloure: així com les Nacions Unides han arribat lluny a l’hora de correspondre les necessitats del món d’avui, el secretari general és considerat àmpliament com el secretari general de tot el món. Estocolm, 22 de novembre de 2007 Hans Blix, President de la Federació Mundial d’Associacions per a les Nacions Unides 9

anue

(1946-1952) Trygve Halvadan Lie “Assumirà la tasca més impossible de la Terra” (a Dag Hammarskjöld)

l primer secretari general de les Nacions Unides nasqué el 16 de setembre del 1896 a Oslo, en aquell moment encara Christiania(1). Estudià Dret a la Universitat de la seva ciutat, on obtingué la llicenciatura el 1919. Vuit anys abans ja entrà a formar part de l’organització juvenil de Det Norske Arbeiderparti(2), partit socialdemòcrata al servei del qual ocuparia càrrecs governamentals tant abans com després del seu mandat com a secretari general.

Tant bon punt acabà els seus estudis, Lie treballà com assistent del secretari del partit socialdemòcrata (1919-1922), així com d’assessor legal de la Federació Sindical Noruega (1922-1935) i secretari executiu nacional del partit el 1926. Fou elevat al rang de ministre per primera vegada el 1935, ocupant la cartera de Justícia fins l’estiu de 1939, que fou nomenat ministre de Comerç i Indústria. L’esclat de la Segona Guerra Mundial significà per a Lie i la resta dels seus companys de govern l’exili a Anglaterra, juntament amb el rei Haakon VII. 1- Christiania era el nom amb què s’identificava la ciutat d’Oslo fins l’any 1905, en què Noruega s’independitzà de Suècia i n’esdevení la capital. 2- Det Norske Arbeiderparti és el nom del Partit Socialdemòcrata Noruec, fundat el 1887.

Les Nacions Unides amb noms propis

Durant el període de durada del contenciós bèl·lic, Lie exercí en un primer moment el càrrec de ministre d’Aprovisionaments i del Sector Naval, prenent la mesura d’evacuar tots els vaixells noruecs a ports de les potències aliades, i posteriorment de ministre d’Afers Exteriors. De retorn a la Noruega de postguerra, seguí exercint el càrrec al capdavant d’Exteriors. Paral·lelament a la seva carrera com a membre de l’executiu, Lie havia ocupat el seu escó al Parlament noruec des del 1936. Noruega fou un dels 51 estats que participaren a la Conferència de San Francisco, de la qual se’n derivà la creació del sistema de les Nacions Unides(3). Lie encapçalà la delegació de noruecs que hi participaren, presidint a més a més la tercera Comissió de la Conferència, encarregada de regular les previsions del Consell de Seguretat a la Carta de les Nacions Unides. A les primeres sessions de l’Assemblea General que tingueren lloc a Londres, Lie presidí la delegació noruega. Durant la 22a reunió de l’Assemblea General fou nomenat i ratificat per al càrrec de secretari general, convertint-se així en el primer dirigent de la història de l’Organització, encara que el britànic Jebb Gladwyn ja exercí com a secretari general de facto des del 24 d’octubre de 1945 fins el dia 1 de febrer de 1946, data en què Lie fou oficialment nomenat. Lie exercí el seu primer període de mandat fins el dia 1 de novembre de 1950, en què el seu càrrec fou revalidat per a un període de tres anys més. Tanmateix, el secretari general dimití abans que acabés el mandat, cosa que cap altre secretari ha repetit. La transcendència del mandat de Lie rau en el fet que es produí des de la fi de les negociacions constitutives de les Nacions Unides fins al moment en què conclogué, a grosso modo, el període de formació dels dos blocs enfrontats a la Guerra Freda, l’occidental i l’oriental. El nomenament de Lie no fou objecte de casualitat, sinó que comptà amb el vist-i-plau a priori de les dues superpotències, els Estats Units d’Amèrica (EUA) i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). D’una banda, els EUA i el bloc de països occidentals el veien amb bons ulls perquè formà part d’un Govern democràtic a l’exili durant la invasió de Noruega per part de l’Alemanya nacionalsocialista en el decurs de la Segona Guerra Mundial. D’altra banda, la URSS percebia favorablement la seva pertinença a un Govern que havia destacat per la seva política 3- La Conferència de San Francisco es tractarà a l’apartat de El mandat de Lie en el context de Guerra Freda.

anue d’esquerres, així com el fet que Lie es considerava un admirador de la revolució bolxevic d’Octubre(4). De fet, Lie mantingué un encontre amb Lenin i permeté l’entrada i refugi de Trotski a Noruega. El mandat de Lie visqué esdeveniments clau de la història de la Guerra Freda com el bloqueig de Berlín oest per part de les tropes soviètiques i la guerra de Corea, així com la formació de l’Estat d’Israel, punt de partida del conflicte àrab-israelià, l’evolució del qual serà tractada per al mandat de cada secretari general. A nivell de Nacions Unides, l’adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l’Assemblea General fou i continua essent un fet històric de gran transcendència, atès que fou el primer text que regulà la temàtica dels drets humans amb caràcter universal. EL MANDAT DE LIE EN EL CONTEXT DE LA GUERRA FREDA La pròpia elecció de Lie com a secretari general de Nacions Unides posà de manifest que l’enfrontament entre els EUA i la URSS després de la Segona Guerra Mundial era una realitat. La URSS rebutjà que el futur secretari fos dels Estats Units i posà com a condició que procedís d’un país que havia sofert l’ocupació nacionalsocialista durant la guerra. Abans de tractar les bases a partir de les quals s’establí l’ordre bipolar característic de la Guerra Freda, s’explicaran breument els principals conceptes de la disciplina de Relacions Internacionals(5) que s’empraran en aquest apartat de cada capítol. L’objecte d’estudi del qual es parteix és el de sistema internacional, és a dir, el conjunt de relacions entre dos o més estats en què hi ha prou contacte per què es tingui en compte el comportament dels altres per actuar. El sistema pressuposa l’existència d’unes pautes de comportament que conformen un ordre. Al paràgraf anterior es definia l’ordre de la Guerra Freda com a ordre bipolar, la qual cosa significa que l’estructura o patró general de domini de poder del sistema s’articulava entorn a dos actors: els EUA i la URSS. Per actor s’entén una unitat bàsica d’anàlisi del sistema 4- La revolució bolxevic d’octubre es produí el 1917 i fou la definitiva que instaurà un règim d’economia centralitzada i acabà donant lloc després de la guerra civil a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). 5- La disciplina de les Relacions Internacionals s’originà després de la Primera Guerra Mundial amb l’objectiu d’evitar la guerra i trobar fórmules de foment de la pau. Es caracteritza pel seu caràcter fortament anglosaxó.

Les Nacions Unides amb noms propis

que exerceix una influència en el repartiment del poder. Tant els EUA com la URSS eren actors multifuncionals amb capacitat d’incidència a nivell de tot el sistema, és a dir, superpotències. Per últim, l’ordre bipolar característic de la Guerra Freda conegué diferents processos en què hi predominaven més o menys relacions de cooperació o conflicte, concepte anomenat dinàmica, a partir del qual s’observen diferents etapes en l’evolució de la Guerra Freda des del període de formació de blocs a la caiguda del mur de Berlín.(6) El terme Guerra Freda s’atribueix al columnista del New York Times Walter Lippman, el qual publicà el 1947 en ple procés de formació dels blocs un article amb la Guerra Freda com a títol. El secretari general Lie anunciava en prendre possessió del seu càrrec, conscient que l’enfrontament entre les dues superpotències cada vegada era més inevitable, que “tal com vam estar units durant la guerra, hem de continuar units durant la pau”. Aquesta crida a la unitat entre els vencedors de la Segona Guerra Mundial fou debades, atès que les hostilitats entre els EUA i la URSS ja eren una realitat i la formació dels blocs tant a nivell econòmic com polític estava a punt de produir-se. Per tot plegat, el mandat de Lie coincideix plenament amb el del nucli dur de l’etapa de la primera Guerra Freda, que oscil·la entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la mort d’Stalin el 1953, la qual marcà l’inici de l’etapa de coexistència pacífica. És necessari remarcar que la fi de la Segona Guerra Mundial no només implicà un canvi en les relacions de poder que portà a una estructura bipolar, sinó que la fi del conflicte conduí a la formació d’un ordre a nivell global en què Europa deixava de ser el centre de l’escenari mundial. Una sèrie de conferències o reunions d’alt nivell de postguerra traçaren les línies fonamentals del nou ordre bipolar: Jalta, Potsdam, San Francisco i Bretton Woods. La Conferència de Jalta reuní a la ciutat balneària de la península de Crimea els dirigents dels tres aliats principals de la Segona Guerra Mundial: el Regne Unit, els EUA i la URSS, que actuà com a amfitriona, per tal d’establir les bases d’un futur nou ordre internacional fet a la seva mida. S’hi pactaren els canvis territorials que donaren lloc a una nova Alemanya i Polònia separades per la frontera formada pels rius Oder i Neisse, així com les zones d’ocupació amb què es dividí el nou territori 6- La fi de la Guerra Freda se simbolitza amb la caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, tot i que molts autors coincideixen que fou un procés la fi del qual no arribà fins la dissolució de la URSS a finals de 1991.

anue alemany. A la Conferència de Potsdam es detallaren més les previsions d’ocupació d’Alemanya i dels milions d’alemanys que emigraren dels territoris que en deixaren de formar part(7). A més a més, els països de l’Europa central i oriental esdeveniren a Jalta futures zones d’influència de la URSS. La Conferència de San Francisco donà lloc a la constitucionalització del sistema de les Nacions Unides, ideada per servir com un instrument al servei de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, les premisses principals de la qual ja foren acordades a la Conferència de Jalta, però que a mesura que avançà el procés de descolonització passà a tenir una composició de majoria de països de nova independització. La Carta de San Francisco fou aprovada per 51 estats i constitueix el document fundacional de l’Organització. A nivell econòmic, la Conferència financera i monetària de les Nacions Unides tingué lloc a Bretton Woods, a l’estat nord-americà de New Hampshire, el juliol del 1944. Hi participaren els 45 estats que formaven el grup d’aliats durant la Segona Guerra Mundial, amb l’objectiu d’assentar les bases per a l’establiment d’un nou ordre monetari i financer de postguerra. Entre els participants cal destacar el rol exercit pels EUA i el Regne Unit, els quals assentaren les bases per a l’establiment d’un sistema econòmic de lliure mercat en què els estats ja no dictarien les seves polítiques econòmiques i àrees d’influència, sinó que es crearia un espai d’intercanvis comercials d’abast internacional. Tant els estats en procés de creació de sistemes d’economia centralitzada com la Xina, a partir del 1949, no se sumaren al sistema de Bretton Woods. Formalment, donà lloc a la creació del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial. L’aplicació de la bipolaritat es féu evident tant a nivell econòmic com polític i de seguretat, atès que ambdues superpotències crearen institucions que aglutinaven tots els països del seu bloc d’influència. A nivell econòmic, el Pla Marshall impulsat per Washington a Europa tingué com a objectiu la reconstrucció econòmica del Vell Continent. Moscou no permeté que els països de la seva àrea d’influència hi accedissin i creà el Consell d’Assistència Mútua Econòmica (CAME) com a agent aglutinador a nivell econòmic dels països del seu bloc. A nivell 7- En llengua alemanya, els alemanys que hagueren d’abandonar aquests territoris s’anomenen “vertriebene”.

Les Nacions Unides amb noms propis

polític i de seguretat, la creació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) el 1949 impulsada pels EUA tingué el seu equivalent al bloc oriental en l’Organització del Pacte de Varsòvia, fundada sis anys més tard. L’aplicació de la bipolaritat durant aquest primer nucli dur de la Guerra Freda tingué a l’Àsia, concretament l’Àsia oriental, i Europa com a principals escenaris. Cal dir que així com a Europa es pot parlar d’equilibri de poder entre les superpotències, a l’Àsia la capacitat d’influència de la URSS fou molt menys significativa que la dels EUA. Un altre tret distintiu entre la primera Guerra Freda a l’Àsia i Europa fou la manca de formació d’aliances multilaterals a l’Àsia, on els EUA i la URSS establien pactes amb cadascun dels països de l’àrea a diferència d’Europa, on, tal com s’ha explicat, es formaren blocs tant a nivell econòmic com polític i de seguretat. Fins i tot a nivell ideològic hi havia diferències entre la Guerra Freda a l’Àsia i Europa, car els estats capitalistes de l’Àsia presentaven un elevat grau d’inestabilitat i el comunisme asiàtic es caracteritza per un fort component nacionalista. D’altra banda, la majoria dels estats que passaren a formar part de l’òrbita d’influència dels Estats Units eren règims dictatorials, de manera que el seu discurs de portador de la democràcia no es correspon amb la realitat. L’Àsia estava formada per països de descolonització molt recent a diferència d’Europa, integrada per les velles metròpolis. Els principals esdeveniments de la primera Guerra Freda es caracteritzen per l’elevada tensió regnant entre les dues superpotències, i tenen com a principals escenaris Alemanya, on el 1949 es posà fi a l’estatut d’ocupació de tot el territori, excepte de la ciutat de Berlín, donant lloc la República Federal d’Alemanya i la República Democràtica Alemanya, i la península de Corea, la qual després de la Segona Guerra Mundial havia quedat també dividida en dues parts. Mesos després que Lie fos nomenat secretari general, Winston Churchill propugnà el concepte de teló d’acer per referir-se a la frontera imaginària que passà a dividir Europa en dos blocs enfrontats. RETRAT DEL MÓN DURANT EL MANDAT DE LIE Aquest apartat, que té per objectiu esbossar els principals conflictes que tingueren lloc durant el mandat de cada secretari general, s’estructurarà en àrees del planeta i analitzant cada conflicte per separat, de manera que es puguin exposar sintèticament i sistematitzadament. En el cas del 16

anue període durant el qual Lie dirigí Nacions Unides, la conflictivitat se centrà bàsicament a l’Àsia i a Europa, que constituïren dos punts de concentració de l’enfrontament bipolar. ÀSIA Fi de la guerra civil xinesa i creació de la República Popular de la Xina La guerra civil xinesa arribà a la seva fi quan finalment fou instaurada a la Xina continental la República Popular de la Xina sota el lideratge de Mao Zedong, i els “pronacionalistes” de Chiang Kai-shek en foren expulsats, creant un règim dictatorial prooccidental a l’illa de Formosa amb el nom de Taiwan. A nivell de Nacions Unides, el desenllaç del conflicte civil a la Xina comportà que fou únicament Taiwan el representant a l’Organització dels interessos xinesos, passant a ser membre permanent amb dret de vet del Consell de Seguretat. Aquesta circumstància inicià un nou conflicte encara no conclòs per a la sobirania de Taiwan, reivindicada per la Xina popular. Taiwan deixà de representar els interessos de la Xina al sistema de Nacions Unides el 1971, després de l’aproximació dels EUA sota la presidència de Nixon a la Xina popular. Guerra de Corea Com a conseqüència de la Conferència de Jalta, la península de Corea, que des del 1910 havia format part de l’imperi nipó, fou dividida en dues zones pel paral·lel 38. Ben aviat la zona nord esdevingué una zona d’influència soviètica mentre que la zona sud era pro Estats Units. El novembre del 1947, l’Assemblea General creà una comissió que s’encarregà de supervisar la celebració d’eleccions a Corea. Després que tinguessin lloc tant eleccions a una banda com a l’altra del paral·lel i els representants escollits declaressin la seva autoritat sobre la totalitat del territori coreà, les tropes nord-coreanes iniciaren la invasió de Corea de Sud, que donà lloc al primer conflicte en clau de Guerra Freda. Nacions Unides convocà una reunió en sessió d’urgència del Consell de Seguretat, que condemnà l’agressió nord-coreana i ordenà l’alto al foc immediat. Davant de la negativa de Pyongyang, els EUA sota el comandament del general McArthur entraren de ple en el conflicte, liderant un contingent de tropes voluntàries de Nacions Unides integrat per soldats procedents de 15 països. De fet, una de les man17

Les Nacions Unides amb noms propis

cances que sovint s’atribueix a Nacions Unides i que ja es féu palesa durant el conflicte de Corea és l’absència d’un sistema de seguretat col·lectiva propi de l’Organització. L’ofensiva dels Estats Units i del contingent de Nacions Unides invertí la tendència de la guerra, fet que motivà l’entrada de la Xina popular al conflicte. Corea del Nord ja havia comptat fins aleshores amb el suport logístic de la URSS. Les pretensions del general Douglas McArthur eren d’aprofitar l’avinentesa per atacar la Xina popular, cosa que impedí el president Harry S Truman, el qual temia un enfrontament global. El desenllaç de la guerra confirmà l’statu quo, materialitzant del tot la divisió de la península coreana. L’armistici fou signat a Panmunjong el 1953, encara que la signatura d’un tractat de pau i la pendent reunificació de Corea continuen irresolts. El secretari general Lie fou titllat de prooccidental pel fet que condemnà l’agressió nord-coreana de Corea del Sud i el Consell de Seguretat creà el contingent liderat pels EUA que lluità al costat de Corea del Sud. El secretari general no comptà a partir d’aleshores amb el suport de la Unió Soviètica. Creació de l’Estat d’Israel i Ia guerra àrab-israeliana La partició del mandat(8) britànic de Palestina entre àrabs i jueus es produí en una resolució de l’Assemblea General del novembre de 1947 per 33 vots a favor, entre els quals els de les dues superpotències; 13 en contra, entre els quals els dels 11 estats de majoria musulmana membres de l’Organització, i 10 abstencions, de les quals destacaren la del Regne Unit i la Xina. El maig de 1948, Ben Gurion proclamà la creació de l’Estat d’Israel, proclamació de la qual se’n derivà la primera guerra àrab-israeliana, que enfrontà les forces àrabs d’Egipte, Jordània i Síria contra Israel. Malgrat la superioritat de forces del bàndol àrab, Israel aconseguí ampliar el seu territori. Folke Bernadotte, president de la comissió mitjancera de Nacions Unides a la zona, s’hi pronuncià en contra, rebuig que generà la protesta unànime d’Israel. Bernadotte fou assassinat pel grup extre8-Mandat és el terme amb què es coneixen els territoris pertanyents als imperis com l’otomà i l’alemany que foren dissolts després de la Primera Guerra Mundial, els quals passaren a ser administrats per metròpolis occidentals com la Gran Bretanya i França.

anue mista israelià Stern (9). La tensió a la zona anà en augment després que el rei Abdullah de Jordània ocupés els territoris de Cisjordània i Jerusalem est. Conflicte del Caixmir El Caixmir fou una de les entitats de l’Índia britànica que pogué decidir si es volia unir a l’Índia o al Pakistan després de la partició de l’antic Raj. El maharajà de l’Estat sol·licità l’annexió a l’Índia sota la condició que se celebrés un referèndum. Malgrat tot, tribus recolzades pel Pakistan envaïren el territori, motiu pel qual l’Índia presentà denúncies al Consell de Seguretat i s’inicià el conflicte entre 1947 i 1949. L’òrgan encarregat de vetllar per la pau i la seguretat envià una comissió a la zona per tal que posés fi a les hostilitats i s’arribés a l’alto al foc. EUROPA -La crisi de Berlín (bloqueig de Berlín occidental) El bloqueig de Berlín occidental fou l’esdeveniment més significatiu de l’aplicació de la bipolaritat a Europa durant el període de la primera Guerra Freda, i deixà constància que l’enfrontament entre els EUA i la URSS era una realitat. La capital d’Alemanya restà dividida en quatre zones d’ocupació després de la Segona Guerra Mundial, tres de les quals corresponents als EUA, el Regne Unit i França, que s’unificaren per donar lloc al Berlín occidental; i la restant corresponent a la URSS, que donà lloc al Berlín oriental. L’estatus de ciutat ocupada tingué vigència a Berlín durant tot el període de la Guerra Freda, fins a la signatura, l’any 1990, del Tractat 4+2(10) pel qual se segellà la pau entre les potències aliades durant la Segona Guerra Mundial i Alemanya, i menà a la reunificació de les dues Alemanyes. El que és remarcable és que, així com l’any 1949 es transferí la sobirania de les potències aliades a les dues Alemanyes, fet que deixà el camí lliu9-Stern o Lehi, acrònim hebreu de Lluitadors per la Llibertat d’Israel, fou una organització terrorista que actuà des dels anys 20 del segle XX al mandat britànic de Palestina amb l’objectiu de crear l’Estat d’Israel. 10- El nom del Tractat 4+2 fa referència a les quatre potències ocupants de la ciutat de Berlín (la URSS; els EUA, la Gran Bretanya i França) i als dos estats alemanys, la República Federal i la República Democràtica.

Les Nacions Unides amb noms propis

re a la constitució de l’Alemanya occidental i l’oriental, la ciutat de Berlín romangué ocupada fins a la fi de la Guerra Freda. Stalin volgué deixar en evidència la vulnerabilitat del Berlín occidental, una illa capitalista envoltada íntegrament per l’Alemanya oriental i el Berlín oriental, establint un bloqueig a totes les connexions terrestres entre l’Alemanya occidental i Berlín occidental, deixant l’aprovisionament de la part occidental de la ciutat al transport aeri. L’any 1949 la precarietat de la postguerra encara era una realitat a Berlín i si no s’hagués establert el pont aeri que garantia el subministrament de béns de tota mena a la ciutat, les conseqüències haurien estat devastadores. BALANÇ DEL MANDAT DE LIE Trygve Halvadan Lie ha estat l’únic secretari general que renuncià al seu càrrec, atès que no gaudí de la confiança de la Unió Soviètica ni, en certa manera, dels EUA. Cal no oblidar que Lie assumí la Secretaria General en un moment en què l’ordre de San Francisco, és a dir, les institucions sorgides de la conferència del mateix nom que menaren a la creació de les Nacions Unides, prometia ser la via que garantís un món en pau i seguretat. L’optimisme que imperà al principi del seu mandat s’esvaí ràpidament, quan la tensió entre les dues superpotències inicià un nou conflicte desconegut fins aleshores: la Guerra Freda. Quin lloc ocuparen les Nacions Unides en aquest nou escenari? Les Nacions Unides foren un mecanisme de cooperació instrumentalitzat durant la Guerra Freda per ambdues superpotències, i innegablement cada secretari general quedà constret per la dinàmica del contenciós. Dos assumptes que el secretari general Lie hagué de gestionar foren en contra de la voluntat de Moscou: la decisió que Taiwan passés a ser el representant de la Xina a Nacions Unides, malgrat que Lie era del parer que la Xina popular podria satisfer molt millor les seves obligacions envers l’Organització, i l’enviament d’un contingent de tropes liderat pels EUA per lluitar al bàndol de Seúl a la guerra de Corea. Stalin, que confià en la ideologia d’esquerres de Lie, no li perdonà que condemnés els atacs de Corea del Nord a la del Sud i que la resolució del Consell de Seguretat sobre l’enviament del contingent es fes en absència del representant de la URSS. Des d’aleshores Lie fou acusat de ser favorable als Estats Units i no rebé el suport de la URSS. Al primer paràgraf s’anunciava que entre les raons que pesaren sobre la decisió de Lie de renunciar al càrrec de secretari general també hi tingué a veure un cert recel per part dels EUA. Concretament, el senador McCart20

anue hy, que en aquell moment ja havia iniciat la seva campanya de persecució de tots els ciutadans dels EUA que considerava que tenien afinitats amb el comunisme, acusà públicament Lie de reclutar entre el personal de la secretaria de l’Organització un gran nombre de persones considerades deslleials als EUA. Lie inicià el procés, continuat per Hammarskjöld i culminat per Thant, de reclutament i organització del personal de la Secretaria de Nacions Unides. Malgrat que Lie es veié constret per la dinàmica del nucli dur de la primera Guerra Freda, fou durant el seu mandat que s’adoptà el text a partir del qual s’ha articulat un corpus jurídic internacional, tot i que presenti moltes deficiències, en matèria de drets humans. La Declaració Universal de Drets Humans de 1948 constitueix una font fonamental a l’hora d’invocar els drets humans a nivell universal, i constitueix la pedra angular de les futures regulacions que en aquesta matèria s’han anat introduint. Un altra actuació de Lie fou la seva contribució a la retirada de tropes soviètiques de l’Iran. Lie fou un ferm defensor de la creació de l’Estat d’Israel i del d’Indonèsia, es posicionà en contra de l’entrada de l’Espanya franquista a Nacions Unides (finalment hi entrà el 1955 sota el mandat de Hammarskjöld i en el marc d’una ampliació significativa dels membres de l’Organització). El 1949 s’aprovaren a Ginebra els convenis que ara com ara constitueixen les principals normes regulatòries del dret internacional humanitari, amb l’esforç de minimitzar els efectes de la guerra sobre soldats i civils, cosa que posa de manifest que durant els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial s’impulsà la regulació internacional en certs àmbits. L’absència d’un intent de mediació per part del secretari general durant el bloqueig de Berlín i la gestió de la guerra de Corea no contribuïren a augmentar la popularitat de Lie, probablement pel seu pragmatisme i determinació definit com una persona influenciable, tossuda i arrogant. El balanç del mandat de Lie de cara al nombre d’estats membres de Nacions Unides fa parlar d’un augment de 51 a 76 membres. Després d’abandonar el càrrec de secretari general, Lie retornà al seu país d’origen, Noruega, on ocupà els càrrecs de governador de la província d’Oslo i Akershus, de president del Consell de l’Energia, així com les carteres ministerials d’Indústria (1963-64) i Comerç (1964-65). L’any 1958 fou nomenat pel rei Olav V de Noruega com a mediador de les bases a partir de les quals Itàlia i Etiòpia havien de debatre el futur de l’ex colònia italiana de Somàlia. 21

Les Nacions Unides amb noms propis

Trygve Halvadan Lie fou autor d’unes memòries que constitueixen, malgrat el seu biaix prooccidental, un retrat dels anys de formació dels blocs de la Guerra Freda. El secretari general morí el 30 de desembre de 1968 a l’estació hivernal noruega de Geilo.

anue

(1953-1961) Dag Hammarskjöld “El nostre treball per la pau ha de començar dins del món privat de cadascun de nosaltres. Per construir per a l’home un món sense temors, no hem de tenir por. Per construir un món de justícia, hem de ser justos.”

l segon secretari de les Nacions Unides procedia també dels països escandinaus, en aquest cas de Suècia. Ha estat probablement un dels que més transcendència ha tingut a la història de l’Organització. Fou el primer a ocupar el pis 33 de l’edifici del Secretariat a l’illa de Manhattan de Nova York i en crear un cos permanent de funcionaris, i la seva figura és recordada per la seva habilitat i determinació per intervenir a favor de la pau en conflictes com el de la crisi del canal de Suez o la guerra al Congo. Hammarskjöld ha estat l’únic secretari general que morí ocupant el càrrec, en un accident d’avió les causes del qual no han estat mai aclarides del tot, quan tornava d’un viatge al Congo.

Hammarskjöld ocupà nombrosos càrrecs a la Banca Nacional de Suècia i en els ministeris de Finances i d’Afers Exteriors abans de representar el seu país a les Nacions Unides. Doctor en Economia per la Universitat d’Estocolm, es llicencià en la mateixa disciplina a la prestigiosa Universitat d’Uppsala, on havia residit des de la seva infantesa. 23

Les Nacions Unides amb noms propis

Dag Hammarskjöld nasqué el 9 d’abril de 1953 a la ciutat sueca de Jönköping, procedent d’una família noble vinculada a la corona des del segle XVII. El seu pare, Hjalmar Hammarskjöld, havia estat primer ministre suec durant els anys de la Primera Guerra Mundial i ocupà després el càrrec de governador de la província sueca d’Uppland, cosa que motivà el trasllat de la família a la ciutat universitària d’Uppsala. Entre les moltes activitats desenvolupades pel seu pare, és destacable la seva contribució a la creació de la Societat de Nacions. El petit de quatre germans, Hammarskjöld estudià a la Universitat d’Uppsala lingüística, literatura i història en un primer moment i prosseguí els estudis llicenciant-se en economia. A l’edat de 25 anys anà a viure a Estocolm, on a més a més d’escriure la seva tesi doctoral, començà la seva carrera política ocupant diferents càrrecs governamentals, entre els quals destaquen el de secretari del Comitè Governamental sobre l’Atur (1930-1934), de secretari de la Banca Nacional de Suècia, de vicesecretari permanent del Ministeri de Finances i de president del Comitè de la Banca Nacional de 1941 a 1948. Durant el període de postguerra, fou un dels artífexs de la recuperació econòmica del país escandinau actuant com a conseller del gabinet de problemes financers i econòmics i traçant les línies de la política econòmica negociant amb la resta de països. A partir de l’any 1947, passà a ocupar càrrecs al ministeri d’Assumptes Exteriors responsabilitzant-se de les qüestions econòmiques. Fou delegat del seu país a les Conferències de París sobre el Pla Marshall i l’Organització per a la Cooperació Econòmica Europea (OCEE)(11), entre d’altres. Malgrat que sempre estigué al servei del Govern del partit socialdemòcrata, Hammarskjöld no tingué mai cap adscripció política, ocupant els càrrecs governamentals que li assignaren com a independent. La seva experiència a les Nacions Unides prèvia al seu nomenament com a secretari general el portà a representar Suècia a la sisena sessió regular de l’Assemblea General a París (1951-1952) i a la setena sessió del mateix òrgan a Nova York (1952-53).

11- L’Organització per a la Cooperació Econòmica Europea fou un dels mecanismes a partir dels quals es reconstruí econòmicament Europa.

anue Hammarskjöld és recordat per la seva meticulositat, seriositat, esperit conciliador i la seva iniciativa per arribar a solucions de compromís entre els dos blocs enfrontats durant la Guerra Freda. El seu diari (12), descobert després de la seva mort, ha estat molt clarificador de la filosofia de vida del secretari general, que s’autodefinia com un cristià místic, el qual concebia el seu càrrec com un acte de servei per contribuir a la pau al món. EL MANDAT DE HAMMARSKJÖLD EN EL CONTEXT DE LA GUERRA FREDA El mandat de Hammarskjöld es correspon a la primera part de l’etapa de la Guerra Freda anomenada de coexistència pacífica, període comprès entre la mort d’Stalin el 1953 i l’inici de la dècada dels 70, en què l’etapa de la distensió entre la URSS i els EUA arriba al seu punt àlgid. Ambdues superpotències són conscients que el més raonable és que no s’enfrontin directament com ho feren durant el període anterior corresponent a la primera Guerra Freda, atès que el risc d’utilització de la bomba atòmica era massa elevat si es tenien en compte les conseqüències devastadores que se’n derivaven. La teoria de la coexistència pacífica fou promulgada pel successor d’Stalin al capdavant de la secretaria general del PCUS(13), Nikita Khruitxov, amb l’objectiu de reduir les hostilitats entre ambdues superpotències i evitar així l’enfrontament directe i l’eventual ús de la bomba nuclear. Per tal de difondre aquesta teoria la URSS comptà amb instruments com el Consell Mundial de la Pau, institució amb l’objectiu d’articular un moviment pacifista que donés suport a la teoria de coexistència pacífica. La mort d’Stalin i l’arribada de Khruitxov al poder comportaren l’inici del procés de desestalinització(14). Paral·lelament, la teoria del dominó(15) del president Dwight D. Eisenhower incidia en la necessitat de contenir l’avenç del comunisme 12- El diari de Hammarskjöld així com les seves reflexions espirituals foren publicats pòstumament amb el nom de Markings el 1963. 13- PCUS correspon a les sigles de Partit Comunista de la Unió Soviètica. 14- El procés de desestalinització identifica la progressiva obertura de la Unió Soviètica respecte del sistema instaurat durant l’estalinisme, i té en la celebració del XX Congrés del PCUS el seu màxim exponent. 15- La política de contenció del comunisme fou propugnada per l’ideòleg George Kennan i difosa pel president Truman. Posteriorment, el president Eisenhower formulà l’anomenada teoria del dominó, segons la qual la instauració d’un règim comunista tindria com a conseqüència un efecte de contagi a la resta de països de la zona.

Les Nacions Unides amb noms propis

per evitar-ne així el contagi a altres països. Els principis bàsics del període de coexistència pacífica són els següents: - Principi de no agressió mútua. - Principi de respecte mutu de la integritat territorial i sobirania de l’altra superpotència. - Principi de no ingerència mútua als assumptes interns de l’altra superpotència. - Principi d’igualtat i benefici mutu. - Principi de coexistència pacífica. Durant el mandat de Hammarskjöld s’articulà una nova fractura a banda de la fractura Est-Oest: la del centre-perifèria o Nord-Sud. Com a conseqüència del procés de descolonització, el nombre d’estats del sistema internacional augmentà considerablement. Aquests nous actors volgueren participar de la dinàmica de la Guerra Freda al marge de les adscripcions als blocs occidental i oriental, per tal de fer sentir la seva veu i defensar els seus problemes i, en alguns casos, erigir-se com a líders regionals. Sorgí d’aquesta manera un nou front, el format per les velles colònies, que a nivell internacional defensava la necessitat de desenvolupament i d’actuació al marge de les velles metròpolis. Nacions Unides es constituí com un fòrum on els interessos dels nous estats sorgits del procés de descolonització foren representats. De fet, el progressiu augment d’estats de l’Organització es deu gairebé exclusivament al fenomen de la descolonització, la qual cosa ha resultat en una majoria d’estats que són ex colònies a l’Assemblea General. La ONU ha estat promotora de la descolonització des de la seva pròpia creació, i sobretot a partir de l’adopció de la Resolució 1514 (XV) de l’Assemblea General, titulada Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials.

El germen de l’articulació d’aquesta nova fractura el trobem a la Conferència afroasiàtica celebrada el 1955 a la ciutat indonèsia de Bandung, a la qual participaren majoritàriament estats asiàtics perquè fins a la dècada següent no es produïren gran part de les independències de les colònies africanes. Els cinc estats promotors 26

anue de la iniciativa foren Birmània (actual Myanmar), l’Índia, Indonèsia, el Pakistan i Sri Lanka, i hi participaren un total de 26 països asiàtics i tres d’africans. La Conferència de Bandung adreçà una crítica contundent a qualsevol forma de colonialisme i d’establiment de relacions de neocolonialisme entre les velles metròpolis i els estats de nova creació. El bloc de països que s’anava conformant fruit de la descolonització s’institucionalitzà en l’anomenat Moviment de Països no Alineats (MPNA), constituït a la Conferència de Belgrad de 1961. Entre els estats que hi participaren hi figuren Egipte, Ghana, l’Índia, Indonèsia i Iugoslàvia, Estat que actuà com amfitrió, així com la Xina popular. De nou s’hi condemnà qualsevol forma de colonialisme, estès al colonialisme exercit per la URSS, així com les relacions neocolonials. Tant Bandung com Belgrad contribuïren al procés de descolonització a l’Àfrica, que es devenvolupà en gran part durant la dècada dels 60(16). El MPNA mantingué moltes cimeres, encara que després de la fi del procés de descolonització hagi restat pràcticament inoperatiu car no s’ha reunit des de l’any 1992. Paral·lelament al procés de gestació del MPNA, s’impulsà a l’Europa Occidental el procés de construcció europea, pel qual les ferides de guerra anaren cicatritzant a partir de l’aplicació de mecanismes de cooperació orientats a la integració europea. El primer esglaó d’aquest procés fou la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) el 1954, la qual permeté que la República francesa i l’Alemanya occidental iniciessin el llarg camí de la reconciliació. El segon esglaó d’aquest procés el trobem en la signatura del Tractat de Roma el 1957, pel qual es creen les Comunitats Europees. El darrer any del mandat de Hammarskjöld la tensió bipolar es tornà a evidenciar amb la construcció l’agost de 1961 del mur de Berlín, el qual establia una barrera física entre el sector oriental i l’occidental de la ciutat per tal d’aturar la fugida massiva de ciutadans del Berlín oriental a l’occidental. El recentment elegit president dels Estats Units John F. Kennedy es comprometé a enviar fins un màxim de 250.000 reservistes al sector occidental de la ciutat. El mur es convertiria en el símbol més representatiu de la fractura que dividia el Vell Continent, i la seva caiguda simbolitzà la fi de la Guerra Freda. 16- Només l’any 1960 foren 17 les colònies africanes que accediren a la independència.

Les Nacions Unides amb noms propis

RETRAT DEL MÓN DURANT EL MANDAT DE HAMMARSKJÖLD ÀFRICA -Guerra civil al Congo L’accés a la independència de la colònia belga del Congo, actualment República Democràtica del Congo, anà acompanyada d’una cruenta guerra civil de cinc anys de durada. L’antiga metròpoli, Bèlgica, decidí deixar d’administrar el país, de manera que es convocaren eleccions de cara a la formació d’un Govern, que liderà Patrice Lumumba. La regió minera meridional de Katanga, liderada per Moïse Txombé, es rebel·là contra l’autoritat de Lumumba gràcies al suport d’oficials de l’exèrcit belga i d’empresaris d’aquesta rica regió en recursos minerals. El Govern de Lumumba sol·licità ajuda militar a les Nacions Unides per tal de garantir la seguretat al territori. El Consell de Seguretat es pronuncià exhortant Bèlgica a retirar les seves tropes i donant l’autorització al secretari general de proporcionar el suport militar i tècnic que estimés necessari al Govern de Lumumba. Malgrat l’actuació de les Nacions Unides, el general Mobutu Sese Seko encapçalà un cop d’Estat que comptà amb el suport dels EUA i després del qual Lumumba fou assassinat. El Congo quedà fracturat en tres parts: una zona centrada a Leopoldville amb el suport dels EUA, una zona centrada a Stanleyville fidel a Lumumba i la zona rebel de Katanga, cadascuna de les quals exercia el control de facto sobre el territori. -Lluita contra l’apartheid El terme apartheid significa separació o apartament en afrikaans, la llengua derivada del neerlandès que es parla a Sud-àfrica, i designa la política sistematitzada de segregació racial duta a terme per part de la població blanca a la República sud-africana i a Namíbia. Les Nacions Unides es pronunciaren en contra de l’apartheid en nombroses resolucions de l’Assemblea General adoptades durant el període en què Hammarskjöld ostentà la Secretaria General. Fou l’any 1960 que es produïren les primeres víctimes de l’apartheid, quan la policia carregà contra manifestants anti-apartheid a la ciutat de Shaperville.

anue

ÀSIA Alguns conflictes com el del Caiximir prosseguiren pel fet que no s’arribà a un acord sobre les condicions de desmilitarització de la zona. Aquesta circumstància impedí la celebració d’un plebiscit i fou plantejada al Consell de Seguretat. -Crisis de Taiwan La primera crisi de Taiwan es produí el 1954, quan la Xina popular bombardejà les illes de defensa sota control de la Xina nacionalista de Matsu i Quemoi, sense la intervenció dels EUA. El cap d’Estat Major de l’exèrcit dels Estats Units, Matthew B Ridgway, s’hi oposà al·legant el perill d’una guerra generalitzada, posicionament que el president Eisenhower recolzà. Tanmateix, en el decurs de la segona crisi, i fidels a l’aplicació de la teoria del dominó, els EUA enviaren vaixells de la seva flota l’agost del 1958 a l’illa de Quemoi, per tal d’evitar que els bombardejos de la Xina popular provoquessin l’extensió del comunisme al règim nacionalista de Chiang Kai-shek. -Fi de la guerra d’Indoxina i inici de la guerra del Vietnam Els acords de Ginebra de 1954 posaren fi a la cruenta guerra d’Indoxina, per la qual la República francesa deixà d’administrar el territori d’aquesta vasta colònia, de la qual se succeïren els estats de Laos, Cambodja i el Vietnam, aquest últim provisionalment dividit en dues zones separades pel paral·lel 17. La guerra del Vietnam constitueix un cas paradigmàtic per a l’estudi de les relacions internacionals, i especialment de la política exterior dels EUA. Fou un conflicte en què s’aplicà la doctrina de la contenció dels EUA i fou un focus de la tensió bipolar a l’Àsia. Ngo Dinh Diem proclamà el 1955 la República del Vietnam del Sud, règim autoritari sota la tutela dels Estats Units. El president Dwight D Eisenhower i el seu successor a partir de 1961 el president John F Kennedy foren ferms defensors de la supervivència d’aquest règim com un focus de contenció del comunisme a l’àrea, atès que el Vietnam del Nord pretenia estendre el règim comunista al sud. No en va, Eisenhower formulà la teoria de l’efecte dominó, de la qual s’ha parlat a l’apartat anterior de contextualització de la Guerra Freda. Durant el període del mandat 29

Les Nacions Unides amb noms propis

de Hammarskjöld, els EUA incrementaren successivament el nombre de destinats al Vietnam del Sud fins a 11.300 efectius. -Crisi de Suez (segona guerra àrab-israeliana) Egipte havia esdevingut un Estat amb aspiracions de lideratge regional des que el 1952 fou derrocada la monarquia del rei Faruk i el coronel Gamal Abdel Nasser assumís el poder. Una de les accions que volgué emprendre, per la qual comptà amb el suport de la URSS, fou la nacionalització del canal de Suez, en mans d’una companyia amb majoria d’accionistes anglesos i francesos. La Gran Bretanya i la República francesa s’hi negaren i es prepararen per a una intervenció armada. El Consell de Seguretat aprovà una resolució en què establia la sobirania d’Egipte sobre el canal i la llibertat de navegació d’aquesta via, principis no acceptats per les velles metròpolis europees. Atès que la Gran Bretanya havia estat molt desprestigiada, Israel aspirà a erigir-se com a aliat dels EUA i ocupà la península del Sinaí. La URSS es mantingué al marge de les operacions militars perquè simultàniament es produí la revolta de Budapest, però amenaçà l’aliança anglofrancesa amb la seva potència militar. Els EUA aconsellaren als seus tradicionals aliats occidentals de retirar-se. El pacte a què arribaren Washington i Moscou és de retirada de les forces israelianes del Sinaí, reconeixent les fronteres originals. D’altra banda, decidiren que el canal romangués sota sobirania egípcia. L’Assemblea General es reuní en sessió extraordinària amb l’objectiu d’instar les parts a l’alto el foc i la retirada de les forces anglofranceses, a més a més d’establir per primera vegada una Força d’Emergència de les Nacions Unides (FENU), que fins el 1967 s’encarregà de restablir la pau i seguretat a la zona. EUROPA -Revoltes a les democràcies populars La URSS hagué de fer front a les revoltes que sorgiren en el si de les anomenades democràcies populars, és a dir, els estats d’Europa central i oriental sota la seva influència, sobretot després de la mort de Stalin el 1953 i l’inici del procés de desestalinització. Una de les insurgències menys 30

anue recordades és la que es produí el 17 de juny de 1953 a diferents ciutats de la República Democràtica Alemanya, entre elles Berlín oriental i Leipzig, on una sèrie de revoltes de treballadors s’encararen al règim tutelat des de Moscou. Una altra revolta es produí a Polònia, on treballadors i estudiants reivindicaren nous camins per al socialisme. Tres anys més tard, però, tingué lloc la revolta de Budapest, en què un dissident expulsat del partit comunista, Imre Nagy, fou proclamat cap de govern amb el suport d’una part de l’exèrcit. Entre les mesures que dugué a terme s’hi inclouen la declaració d’Hongria com a país neutral i la sortida del Pacte de Varsòvia, així com la petició que les tropes soviètiques es retiressin del país magiar. Nikita Khruitxov considerà que els fets de Budapest podien alimentar una guspira que s’estendria per tots els països del bloc oriental, que acabarien escapant-se del control de Moscou, motiu pel qual respongué creant un Govern contrari al dels dissidents, encapçalat per János Kádár. L’exèrcit soviètic va marxar a Budapest i va liquidar els focus de resistència. Malgrat que Nacions Unides condemnés la invasió de la URSS a Hongria i n’exigís la retirada, cap acció pogué aturar la determinació de Moscou de mantenir l’statu quo als països on exercia la seva tutela. Un episodi similar tingué lloc de nou el 1968 a Praga, essent Sithu U Thant secretari general. BALANÇ DEL MANDAT DE HAMMARSKJÖLD El segon període del mandat de Hammarskjöld no pogué arribar al seu venciment a causa de l’accident aeri que patí en territori de la colònia britànica de Rhodèsia del Nord, actualment Zàmbia, quan tornava d’entrevistar-se amb el líder de la província congolesa de Katanga Moïse Txombé el 17 de setembre de 1961, en el seu quart viatge al Congo des de l’esclat del conflicte. Les circumstàncies que envolten l’accident són encara avui dia un enigma, i la possibilitat que fos provocat continua vigent. En qualsevol cas, la mort inesperada de Hammarskjöld contribuí a la mitificació de la seva figura. Al secretari general se li ha dedicat la biblioteca de les Nacions Unides així com la Fundació Hammarskjöld, amb seu a Suècia. Entre les moltes accions que cal esmentar del mandat de Hammarskjöld cal destacar una maniobra diplomàtica que el portà fins a la Xina popular a finals de 1954 després que les autoritats d’aquesta detinguessin 15 31

Les Nacions Unides amb noms propis

ciutadans dels Estats Units que havien prestat els seus serveis a Corea sota els auspicis de les Nacions Unides. L’actuació de Hammarskjöld és lloable en un context en què la Xina popular estava exclosa del sistema de Nacions Unides. Encara que Hammarskjöld fou el segon secretari general de les Nacions Unides, fou qui estrenà la seu de la Secretaria al complex de Nova York i el primer a crear un funcionariat regularitzat al seu servei, germen del complex entramat institucional que conforma el sistema de les Nacions Unides actual. El seu successor, Sithu U Thant, impulsà una part significativa dels programes i agències que s’han erigit com a pilars fonamentals del sistema. Entre els fòrums multilaterals que impulsà destaquen l’organització de les dues conferències internacionals de Nacions Unides sobre usos pacífics de l’energia atòmica, celebrades el 1955 i el 1958 a Ginebra, així com una conferència de Nacions Unides sobre l’aplicació de la ciència i la tecnologia per tal de beneficiar els països menys desenvolupats, celebrada el 1962. Un llegat fonamental del mandat de Hammarskjöld és la superació de la vinculació de les Nacions Unides als països que participaren al bàndol dels aliats durant la Segona Guerra Mundial a partir de la inclusió de 15 nous estats membre el 1955, entre els quals Espanya, i la d’una incorporació tan significativa com la del Japó el 1956. L’acceptació d’una de les potències de l’eix com a Estat de ple dret del sistema multilateral de les Nacions Unides significà la concepció de l’Organització com un fòrum on el principi d’universalitat regia per damunt de qualsevol voluntat d’exclusivitat. Entre els estats que assoliren la independència durant el període en el qual Hammarskjöld portà les regnes de l’Organització trobem els quatre estats successors de la colònia francesa d’Indoxina -Laos, Cambodja, el Vietnam del Nord i el de Sud (1954 )-, el Marroc, Tunísia i el Sudan (1956), Ghana (1957), Guinea (1958) i en virtut de la històrica Resolució de l’Assemblea General 1514 (XV), de Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials, una gran quantitat de velles colònies de l’Àfrica subsahariana. També sota el mandat de Hammarskjöld s’adoptà la resolució 1541 (XV) de 1960, la qual avançava més en la concreció de la descolonització com un dels màxims exponents de l’acció de Nacions Unides. S’hi definiren la lliure associació amb un Estat independent, la integració a un Estat independent o la independència com les tres opcions per assolir la plenitud de l’autogovern. 32

anue Precisament a nivell de l’Àfrica subsahariana, la independència del Congo belga menà a una guerra civil a la qual Hammarskjöld intervingué com a mediador, encara que fou criticat per posicionar-se a favor de la part recolzada pels EUA. A nivell del conflicte àrab-israelià, no només actuà per posar fi a les hostilitats generades pel control del canal de Suez, sinó que es creà un grup d’observadors per al Líban i es nomenà un representant especial per a Jordània. A nivell europeu, la independència de Xipre el 1960 marcaria l’inici de l’actuació més destacada de Nacions Unides al Vell Continent. Durant el període del mandat de Hammarskjöld el nombre d’estats membre sobrepassà per primera vegada el de la centena, passant de 76 a 117. El secretari general rebé el Premi Nobel de la Pau a títol pòstum, guardó pel qual ja havia estat nominat abans de la seva mort. El descobriment del diari personal de Hammarskjöld permeté revelar trets de la seva persona que fins aleshores havien estat desconeguts, com ara el seu profund misticisme, segons el qual concebia la seva tasca al capdavant de les Nacions Unides com un “acte de Déu al servei dels altres”. El coneixement d’aquest tret característic de la persona de Hammarskjöld féu entendre que decidís no compartir la seva vida, ja que creia que d’aquesta manera la seva entrega era més completa. Una de les accions que dugué a terme una vegada s’instal·là a la nova seu del secretariat fou la d’ordenar la construcció d’una sala on hi regnés “el silenci exterior i la tranquil·litat interior”. En paraules del propi secretari general, l’existència d’aquest espai permetria que les “persones poguessin veritablement retirar-se a l’interior de si mateixes i fer més factible la pau”. Aquesta cita il·lustra indubtablement la gran obsessió de la vida de Hammarskjöld: contribuir plenament a la consecució de la pau al món.

anue

(1961-1971) Sithu U Thant “Com a budista, se’m va ensenyar a tolerar-ho tot excepte la intolerància.”

a mort sobtada del secretari general Hammarskjöld poc abans del venciment del seu mandat obligà a cercar un substitut que dirigís la Secretaria General. L’escollit fou el birmà Sithu U Thant, el primer no europeu al capdavant de les Nacions Unides. Accedí al càrrec el 30 de novembre de 1961, essent nomenat el 1962 per l’Assemblea General per a un període de cinc anys, nomenament que revalidà el 1967. Per motius de salut no volgué presentar-se a un tercer mandat a partir de 1972. El mandat de Thant s’emmarca, de la mateixa manera que el del seu predecessor, a l’etapa de coexistència pacífica de la Guerra Freda, durant el qual es produí la crisi dels míssils de Cuba. Malgrat que el llegat de Thant no hagi tingut tanta repercussió com el de Hammarskjöld, se’n destaquen les seves aptituds com a hàbil mediador dels conflictes que es produïren durant la dècada que actuà com a secretari general. Historiador i pedagog, Thant exercí de professor i director d’un centre d’educació secundària abans que el 1948, gràcies a U Nu, primer ministre de la recentment independitzada Birmània(17), ocupés càrrecs ministerials vinculats a la cultura i la comunicació. El 1955 actuà com a secretari de 17- Birmània assolí la independència el 1948, després de la qual s’instaurà un efímer règim democràtic que desembocà en una guerra civil provocada per les rivalitats tribals, el desenllaç de la qual menà a la creació d’una dictadura militar.

Les Nacions Unides amb noms propis

la Conferència afroasiàtica de Bandung, germen de l’articulació de la fractura Nord-Sud, a la qual es fa referència al capítol anterior. Thant fou autor de nombrosos articles i obres, i destacà per la seva erudició. El nom de Sithu U Thant presenta la particularitat que tan sols Thant és el nom en si del secretari general. La U sol precedir en birmà els noms i és un simple tracte de deferència de la persona, equivalent al de senyor. Sithu és un títol de comandant que rebé en honor a la seva contribució al Govern de Birmània. Sithu U Thant nasqué l’any 1909 a la localitat de Pantanaw, a l’actual Myanmar, en aquell moment colònia britànica de Birmània, procedent d’una família benestant dedicada al periodisme. El seu pare era l’editor d’un conegut diari birmà, el Thuriya (El sol). Durant la seva etapa universitària i posteriorment com a docent, col·laborà en nombroses revistes com a articulista amb el pseudònim de Thilawa, a més a més de traduir obres com un llibre de la Societat de Nacions. Thant començà la seva carrera política el 1947 quan fou nomenat director de premsa del recentment constituït govern democràtic de la Birmània independent, càrrec al qual seguiren nous nomenaments de llocs de responsabilitat a les carteres d’informació i comunicació. El primer ministre U Nu havia mantingut una llarga amistat amb el futur secretari general. Les primeres experiències de Thant a Nacions Unides es produiren l’any 1957, quan passà a ocupar el càrrec de representant permanent del seu país a l’Organització, així com actuant com a president de la Comissió Conciliadora del Congo i del Comitè del Fons de Desenvolupament Capital de les Nacions Unides. El futur dirigent de l’ONU també col·laborà en les negociacions del procés d’independització d’Algèria. EL MANDAT DE THANT EN EL CONTEXT DE GUERRA FREDA El mandat de Thant coincidí amb el de Hammarskjöld pel que fa a l’etapa de la Guerra Freda en la qual s’inscriu, i de fet un secretari general succeí l’altre en el moment en què, en el marc d’aquesta coexistència pacífica, es produïren importants tensions entre les dues superpotències: la construcció del mur de Berlín, de la qual se n’ha fet al·lusió al capítol del secretari Hammarskjöld; i la crisi dels míssils de Cuba, la qual hauria pogut generar un enfrontament global. Malgrat que es produí en ple període de la coexistència pacífica, la crisi dels míssils de Cuba, que serà breument detallada a l’apartat d’Amèrica 36

anue Llatina de la següent secció, constituí, tal com s’ha dit, el punt més àlgid de la Guerra Freda, un moment en què l’enfrontament directe entre la URSS i els EUA semblava inevitable. Tanmateix, la seva solució pacífica conduí a un sèrie d’acords entre ambdues superpotències pels quals es posava de manifest la seva voluntat de coexistir pacíficament, signant pactes orientats a la limitació de la cursa d’armaments com ara l’Acord de suspensió de les proves nuclears atmosfèriques (1963), el Tractat sobre l’espai ultraterrestre (1967), el Tractat sobre la proscripció de les armes nuclears a l’Amèrica Llatina (1967) i el Tractat de no proliferació d’armes nuclears (1968), tots ells preludi del següent període de la Guerra Freda: el de distensió. Encara que tant la URSS com la República Popular de la Xina fossin estats socialistes d’economia centralitzada, les seves relacions no foren tan cooperants com es perceberen en un primer moment als EUA, que denominaren el vast territori que comprenien, juntament amb el de les seves àrees d’influència com a illa roja. L’inici del procés de desestalinització a la URSS, al qual s’ha fet al·lusió al capítol anterior dedicat a Hammarskjöld, anà acompanyat d’un progressiu allunyament entre la URSS i la Xina popular. La cronologia dels esdeveniments més remarcables del que s’ha anomenat cisma sinosoviètic inclou la condemna als fonaments del comunisme xinès durant el XXII Congrés del PCUS. Tanmateix, fou a Albània on es traslladaren les diferències de concepció del socialisme per part de la URSS i la Xina popular. El 1961, Moscou trencà relacions amb la república balcànica i aquesta passà a dependre de les directrius de Beijing. El 1962, la Xina popular denuncià obertament la URSS titllantla d’aventurera i derrotista. No fou fins un any després, però, que es formalitzà la ruptura ideològica entre els dos països més grans del bloc de països socialistes. La Xina popular rebutjà participar a la Conferència mundial de partits comunistes celebrada l’agost de 1964. Mesos després s’incorporaria al grup de països posseïdors d’armament nuclear després que produís la seva primera bomba atòmica. La Xina popular no només es desvinculà de la URSS adoptant la seva pròpia via, sinó que el seu màxim dirigent, Mao Zedong, inicià la Gran Revolució Cultural Proletària, campanya política de 1966 a 1976 orientada a la reafirmació de les premisses del comunisme de Mao i a la persecució dels seus dissidents. El gegant asiàtic avançà un any després les seves provisions d’armament afegint a la bomba atòmica la termonuclear. 37

Les Nacions Unides amb noms propis

La primera etapa del mandat de Thant s’inscriu, doncs, en el procés de formalització de les diferències en la concepció del socialisme entre la URSS i la Xina popular, el qual menà a la consecució del cisma sinosoviètic. Paral·lelament a aquest procés de divisió en el si del bloc comunista, es feren avenços significatius a nivell de regionalització a l’Àsia, on el 1967 es constituí l’Associació de Nacions del SudEst Asiàtic (ASEAN), principal organització internacional a la regió caracteritzada pel seu fort pragmatisme. A nivell del procés d’integració europea, el Regne Unit sol·licità per segona vegada l’entrada a la Unió Europea, impedida pel vet de la França del general Charles de Gaulle. Un esdeveniment molt significatiu per a la Guerra Freda fou el conflicte del Vietnam, el qual s’intensificà fins el seu punt més àlgid durant el mandat del Sithu U Thant, essent el marge de maniobra de les Nacions Unides durant el conflicte bèl·lic escàs. L’administració de Johnson ordenà el trasllat de fins a 125.000 efectius dels Estats Units a la zona el 1965, any en què es produïren atacs aeris massius al Vietnam del Nord. Un any després Hanoi fou per primera vegada bombardejada. Líders del MPNA com Tito de Iugoslàvia, Nàsser d’Egipte i Indira Gandhi de l’Índia feren una crida al cessament dels bombardejos a una cimera celebrada a Nova Delhi el 1966. Malgrat tot, les primeres converses de pau no s’iniciaren fins el 1968, any en què Richard Nixon assumí la presidència dels EUA i s’inicià el principi del fi de les hostilitats. L’any 1968 és recordat per les seves implicacions a nivell social a Occident. El que s’ha anomenat Maig francès constituí una revolta estudiantil d’esquerres liderada per Daniel Cohn-Bendit, el qual des de la Universitat de Nanterre dirigí accions de protesta i desobediència civil que mobilitzaren deu milions de ciutadans de la República francesa. A finals de la dècada de 1960, és constatable la paritat armamentística entre les dues superpotències. Dos fets que es produïren el 1969 auspiciaren l’inici de la propera etapa de distensió de la Guerra Freda: l’elecció de Willy Brandt com a canceller de la República Federal d’Alemanya, el qual encapçalaria l’anomenada Ostpolitik, i l’inici de les converses a Hèlsinki sobre el Tractat de limitació d’armaments entre Washington i Moscou.

anue

RETRAT DEL MÓN DURANT EL MANDAT DE THANT ÀFRICA -Guerra civil al Congo Thant es comprometé com el seu predecessor a pacificar el territori de l’ex colònia belga del Congo. Les Nacions Unides donaren suport al Govern centrat a Leopoldville i amb el suport dels EUA, el qual realitzà esforços per substituir els líders de la zona fidel a Patrice Lumumba i de la zona rebel de Katanga, aconseguint l’exili de Moïse Txombé, líder dels rebels katanguenys. L’ONU fou molt criticada pel seu posicionament a favor de la zona sostinguda pels EUA, encara que molts dels objectius fixats com ara la retirada definitiva de l’exèrcit belga i el d’un relatiu manteniment de l’ordre públic fossin assolits. Tanmateix, les hostilitats i la inestabilitat continuaren, i Txombé tornà al país, on aconseguí amb l’ajut dels rebels de Katanga ser proclamat primer ministre. Atès que no comptava amb el suport de les forces de Leopoldville, fou exiliat de nou i assassinat a Alger, quan l’avió amb què viatjava d’Eivissa a Palma de Mallorca fou desviat. L’actuació de les Nacions Unides quedà limitada a presenciar aquest nou episodi. El 1965, el general Mobutu accedí a la presidència del país després d’un cop d’Estat, i instaurà una dictadura militar fins l’any 1997. -Lluita contra l’apartheid Atès que el Govern de la República sud-africana s’havia desentès de les peticions de supressió de l’apartheid, l’Assemblea General demanà que s’hi trenquessin les relacions diplomàtiques i s’hi imposessin mesures d’embargament comercial i d’armament. El Fons fiduciari de les Nacions Unides es féu càrrec del pagament de lletrats que defensessin les víctimes de l’apartheid. El 21 de març de 1966 fou proclamat per l’Assemblea General Dia Internacional Anti-apartheid ja que fou aquesta la data en què es produí el primer episodi d’apartheid amb víctimes a Sharperville. Un altre país objecte d’actuació de Nacions Unides fou Namíbia, ex colònia alemanya que esdevingué un mandat de Sud-àfrica després de la Primera Guerra Mundial segons el que establí la Societat de Nacions. Sud-àfrica es negà a cedir Namíbia al Consell d’Administració 39

Les Nacions Unides amb noms propis

Fiduciària de Nacions Unides com succeí amb altres territoris que havien estat mandats, de manera que no es pogué dur a terme el procés d’independització. L’any 1966 l’Assemblea General resolgué que Sudàfrica no havia complert les seves obligacions envers Namíbia. -Rhodèsia El cas de la colònia britànica de Rhodèsia del Sud és destacable pel fet que Nacions Unides no recolzà el reconeixement de la sobirania d’un Estat proclamat. Així com Rhodèsia del Nord assolí la independència de la Gran Bretanya amb el nom de Zàmbia l’any 1964, la proclamació de la independència de Rhodèsia del Sud no rebé el consentiment de la metròpoli perquè no garantia l’establiment d’un règim democràtic. El Consell de Seguretat secundà el posicionament britànic ordenant als estats membre de l’Organització a trencar les relacions diplomàtiques amb Rhodèsia del Sud. Aquesta sanció es féu extensiva al bloqueig dels ports de Moçambic des d’on Rhodèsia s’abastia de matèries primeres. Tan sols Portugal i Sud-Àfrica reconegueren la sobirania de Rhodèsia quan s’autoproclamà com a república independent el 1970. Aquest cas il·lustra que les Nacions Unides no sempre han donat el seu suport a la independència de colònies, sinó que en ocasions aquest suport ha estat condicionat a la instauració de règims democràtics. -AMÈRICA LLATINA -Crisi dels míssils de Cuba El president Kennedy continuà la seva ofensiva al règim de Castro(18) expulsant el país caribeny de l’Organització d’Estats Americans (OEA), a més a més de promoure en el si d’aquesta organització el no avenç de revolucions com la de Cuba a altres països llatinoamericans. També s’hi aplicaren mesures de tipus econòmic com l’embargament. La famosa crisi dels míssils cubans produïda l’estiu de 1962 constitueix, tal com s’ha dit anteriorment, el punt àlgid de la carrera armamentística entre les dues superpotències durant la Guerra Freda, així com l’episodi en què l’enfrontament directe entre ambdues fou més probable. La crisi fou motivada per l’enviament per part de la URSS a Cuba de míssils nuclears capaços d’arribar a la costa est dels Estats Units, al qual Kennedy 18- El règim de Fidel Castro a Cuba s’instaurà amb el triomf de la evolució castrista el 1959.

anue respongué amb la mesura segons la qual qualsevol vaixell amb rumb a Cuba seria escorcollat, i instant al secretari general del PCUS, Khruitxov que s’unís en un esforç històric que posés fi a la perillosa carrera d’armaments i per transformar la història de la humanitat. El secretari general Thant s’oferí com a mediador entre ambdues superpotències. Finalment Khruitxov prometé la retirada dels míssils abans de 30 dies sota la supervisió de les Nacions Unides, acte condicionat a la retirada dels míssils dels Estats Units en territori turc i grec. ÀSIA -Conflicte del Caixmir El conflicte entre l’Índia i el Pakistan es reprengué l’agost de 1965 , cosa que motivà la petició d’alto el foc per part del Consell de Seguretat, que no només envià observadors al territori del Caixmir, sinó al llarg de la frontera d’ambdós països. Thant organitzà una trobada a Tashkent juntament amb Indira Gandhi, primera ministra índia, i Ajub Jan, president pakistanès, a la qual s’arribà a un acord sobre els termes de l’armistici. -Conflicte del Pakistan oriental Un nou conflicte entre l’Índia i el Pakistan esclatà el 1971, en aquest cas en relació amb el territori de Bengala o del Pakistan oriental, que donà lloc al nou estat de Bangla Desh. Thant comptà amb l’aprovació d’ambdós estats per dur a terme dos programes humanitaris: un dels quals dirigit per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides i orientat als refugiats del Pakistan oriental a l’Índia; i l’altre dirigit per un representant de la ONU i dedicat a assistir els damnificats al Pakistan oriental. Thant s’oferí com a mitjancer entre les parts, oferiment rebutjat per l’Índia. L’alto el foc fou supervisat per observadors de les Nacions Unides de la mateixa manera que al conflicte del Caixmir. -Guerra del Vietnam La intervenció dels EUA al Vietnam continuà durant el mandat de Thant sota les presidències de John F. Kennedy, Lyndon B. Johnson i Richard Nixon. Els atacs dirigits als destructors dels EUA Maddox i Turner Joy marcaren el punt d’inflexió a partir del qual els EUA començaren a enviar tropes. L’any 1968 s’arribà al màxim nombre d’efectius amb una xifra superior als 41

Les Nacions Unides amb noms propis

536.000. Tot intent dels EUA de contenir l’avenç del Vietnam del Nord i del Vietcong(19) fou debades, entre d’altres motius pel mètode de guerrilles que els seus combatents utilitzaven. El president Nixon fou finalment qui posà fi a l’aplicació de la política de contenció del comunisme davant del desastre de la guerra del Vietnam, i n’inicià la retirada de tropes. No obstant, no fou fins el període en què Waldheim assumí les regnes de les Nacions Unides que se signà l’alto el foc i s’unificà el Vietnam. -Tercera guerra àrab-israeliana El tercer enfrontament de grans dimensions entre Israel i els països de l’Orient Mitjà tingué tan sols una durada de sis dies a partir del 5 de juny de 1967, el conflicte bèl·lic també conegut amb el nom de Guerra dels sis dies, en què les tropes israelianes s’enfrontaren a Egipte, Síria i Jordània. El balanç del contenciós fou l’ocupació dels territoris dels Alts del Golan (Síria), del Sinaí (Egipte) i de la franja de Gaza i Cisjordània, així com Jerusalem est (Palestina). Thant envià observadors internacionals a la zona segons el que havia establert el Consell de Seguretat i l’Assemblea General instà Israel a no modificar l’estatut internacional de Jerusalem. El Consell de Seguretat aprovà el 22 de novembre del mateix any la Resolució 242, en virtut de la qual establí la retirada de les forces israelianes dels territoris ocupats i el reconeixement de la sobirania i integritat territorial dels països de la zona. El Consell també sol·licità al secretari general que nomenés un representant especial per a l’Orient Mitjà que actués com a mediador. Aquest paquet de mesures no aconseguí dur a terme avenços significatius fins a l’esclat de la guerra del Iom Kippur el 1973. EUROPA -Xipre La independència de Xipre assolida el 1960 tingué en compte el respecte a les comunitats grecoxipriota i turcoxipriota en el seu text constitutiu, essent elegit president del país l’arquebisbe grecoxipriota Makàrios. Malgrat tot, les hostilitats entre ambdues comunitats no es pogueren evitar, i a finals de 1963, la comunitat turcoxipriota considerà que s’ha19- El Vietcong fou l’exèrcit de l’oposició al govern autoritari pro Estats Units del Vietnam del Sud derivat del Front Nacional d’Alliberament, creat el 1960.

anue via atemptat contra els seus drets. Les Nacions Unides intervingueren en l’assumpte convocant una reunió del Consell de Seguretat que tenia per objectiu analitzar la situació. La República de Turquia amenaçà d’intervenir militarment si les Nacions Unides no garantia la pau, per la qual cosa el Consell de Seguretat decidí enviar tropes internacionals i dugué a terme un esforç per arribar a un acord entre ambdues comunitats. Durant el període comprès entre el 1964 i 1967 les hostilitats s’aguditzaren, i el Govern de Makàrios comptà amb el suport de la URSS i el MPNA. La instauració de la Dictadura dels coronels(20) a Grècia el 1967 provocà encara més tensió, malgrat els esforços del secretari general i el seu representant d’apropament entre les dues comunitats. -Primavera de Praga Una de les revoltes més significatives del bloc oriental contra la URSS fou la de la Primavera de Praga, el 1968. La doctrina Breznev(21) segons la qual s’havia de reprimir amb duresa qualsevol focus de dissidència en el si de l’àrea sota tutela directa de Moscou tingué la seva màxima aplicació en la revolta de Praga, en què els tancs soviètics ràpidament sufocaren qualsevol intent d’oposició. BALANÇ DEL MANDAT DE THANT Un dels elements més significatius del mandat de Thant foren els canvis introduïts a nivell intern al sistema de les Nacions Unides, que es traduïren en un augment considerable del nombre d’estats membres, a més a més de la creació d’agències especialitzades. Pel que fa a l’increment del nombre països membre de l’Organització, aquest augmentà de 117 a 144, a partir de la incorporació de territoris descolonitzats com ara Kuwait (1961), Algèria (1962), Uganda (1962), Malta (1964), Singapur (1965), Guinea Equatorial (1968) i els Emirats Àrabs Units (1971). Les arrels d’aquest procés de descolonització tan actiu durant la dècada dels 60 les 20- La Dictadura dels coronels és el nom amb què es coneix el règim dictatorial que regí a Grècia des de la destitució del rei Constantí II el 1967 fins el 1974, any en què s’instaurà el règim democràtic actual. 21- La doctrina Breznev fou propugnada pel secretari general del PCUS Leonid Breznev, successor de Khruitxov.

Les Nacions Unides amb noms propis

trobem en l’impuls exercit per la Conferència afroasiàtica de Bandung, de la qual, com ja se n’ha fet al·lusió, Thant en fou secretari, així com de l’impacte de la creació del MPNA arran de la cimera de Belgrad. La creació d’agències especialitzades en el si del sistema de les Nacions Unides fou molt intensa durant el període en què Thant exercí de secretari general. La creixent sensibilització en matèria de desenvolupament i de medi ambient es reflectí en la seva institucionalització mitjançant la creació d’estructures fonamentals per a les Nacions Unides a l’actualitat, entre les quals destaquen el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD)(22), la Conferència de les Nacions Unides per al Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD)(23) i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP). També es crearen institucions orientades a la formació i professionalització del personal de les Nacions Unides, com ara l’Institut de les Nacions Unides per a la Formació i Recerca (UNITAR). Fou una suggerència de Thant la creació de la Universitat de les Nacions Unides (UNU), que finalment fou creada el 1973 sota el mandat de Waldheim. A nivell de l’Assemblea General, es creà el Comitè especial dels 24 o Comitè Especial de Descolonització, que tenia per objectiu consolidar les bases per a la descolonització de les històriques resolucions 1514 (XV) i 1541 (XV) aprovades durant el mandat de Hammarskjöld. Per tot plegat, la contribució de la gestió de Thant al capdavant de les Nacions Unides fou molt significativa a nivell intern per la creació de nombroses estructures institucionals, algunes de les quals han esdevingut imprescindibles. El secretari general Thant se’l considera com un dels dirigents de les Nacions Unides amb més qualitats com a mediador. La seva gestió fou indirectament aprovada per la Unió Soviètica quan retirà la proposta que havia dirigit el 1961 d’ampliar el nombre de secretaris generals a tres, un per cadascun dels blocs que s’havien format al sistema internacional de 22- El PNUD és autor de l’influent Informe de Desenvolupament Humà, publicació anual en la qual s’avalua l’estat del món a través d’indicadors ponderats en matèria d’educació, esperança de vida i renda per a cadascun dels estats membre, a partir dels quals s’elabora un índex que permet ordenar els països de més a menys desenvolupats. 23- UNCTAD són les sigles en anglès corresponents a United Nations Conference on Trade and Development, element clau de l’articulació de l’economia dels estats de la perifèria. S’han celebrat en total de vuit conferències intergovernamentals de la UNCTAD.

anue postguerra: l’Occidental, liderat pels EUA; l’Oriental, liderat per la URSS, i el recentment creat Moviment dels Països No Alineats. Aquesta proposta de creació d’una figura del secretari general-troika fou finalment retirada el 1966, quan Thant fou novament proposat pel Consell de Seguretat per ocupar de nou el seu càrrec. L’anunci de la voluntat de Thant de no presentar-se per a un tercer mandat el 1971 plantejà al Consell de Seguretat la difícil tasca d’haver de trobar un substitut idoni per al càrrec, que acabaria trobant en el representant permanent d’Àustria a les Nacions Unides Kurt Waldheim. Thant morí tres anys després de càncer de pulmó a la ciutat de Nova York, pèrdua que generà l’anomenada crisi d’U Thant al seu país d’origen, on hi regia un govern militar que no li volgué tributar els honors que li corresponien. Els estudiants universitaris de Yangoon(24) es manifestaren en contra del tracte atorgat per les autoritats birmanes a Thant, la qual cosa es traduí en aldarulls i enfrontaments directes amb les forces de l’ordre. Sithu U Thant ha estat un dels secretaris generals la producció escrita del qual ha estat més prolífica. El seu interès per un sistema multilateral garant de la pau i seguretat al món ja es posà de manifest en la traducció que féu d’un llibre de la Societat de Nacions. Pòstumament s’edità l’obra en què narra les vicissituds de la dècada durant la qual fou al capdavant de la Secretaria General: Views from the UN (Visions des de les Nacions Unides). Una publicació que s’aproxima a la seva biografia és The river of lost footsteps (El riu dels esglaons perduts), obra del seu nét, funcionari de les Nacions Unides. Thant fou elogiat pel New York Times en un editorial titulat l’Alliberament d’U Thant, publicat poc després que abandonés el càrrec de secretari general, en el qual s’hi deia que el savi consell d’aquest home de pau entregat encara serà necessari després de la seva retirada.

24- Yangoon és el nou nom que ha adoptat Rangoon, fins el 2006 capital de Myanmar.

anue

(1972-1981) Kurt Waldheim “El càrrec de Nacions Unides, sens dubte un dels més emocionants, però també un dels més desencoratjadors.”

esprés d’una dècada en què un asiàtic portà les regnes de les Nacions Unides, de nou un europeu ocuparia el càrrec de màxim responsable de l’Organització a partir de l’any 1972, coincidint amb l’etapa de distensió de la Guerra Freda. Indubtablement, Kurt Waldheim ha estat el secretari general més controvertit que han tingut les Nacions Unides, després que es fes ressò de les seves connexions amb el nacionalsocialisme durant la Segona Guerra Mundial, cosa que motivà fins a la seva mort, el juny del 2007, el boicot de la comunitat internacional. Diplomàtic de professió, Walheim ocupà alts càrrecs al Ministeri d’Afers Exteriors de la República d’Àustria fins que n’arribà a ser el màxim dirigent. Després d’una dècada al capdavant de les Nacions Unides concorregué a les eleccions presidencials del seu país, ocupant el càrrec de cap d’Estat malgrat l’àmplia oposició internacional a la seva figura. Waldheim nasqué poc després del desmembrament de l’imperi austrohongarès(25) i la conseqüent creació de la petita República d’Àustria, 25- L’Imperi austrohongarès deixà d’existir segons les previsions dels tractats de

Les Nacions Unides amb noms propis

el 21 de desembre de 1918 a Sankt Andrä-Wördern, localitat de la Baixa Àustria. Durant la Segona Guerra Mundial formà part de la Lliga d’Estudiants Nacionalsocialistes(26) i de les SA, malgrat que no signà l’acta d’entrada a cap d’ambdues organitzacions. Després de la seva formació com a militar fou destinat a la Unió Soviètica, Grècia i Iugoslàvia. Encara que no se li pugui imputar directament responsabilitat per la deportació de 40.000 jueus de Tessalònica ni per les massacres exercides a Bòsnia, en tenia coneixement. El quart secretari general de les Nacions Unides completà la seva formació de diplomàtic i jurista doctorant-se en Dret el 1945. Tot seguit entrà a formar part del Ministeri d’Afers Exteriors del seu país, actuant com a diplomàtic a París, Toronto i Nova York, on ocupà el càrrec d’observador de la República d’Àustria a les Nacions Unides durant l’any 1955 i de representant entre 1964 i 1968. Aquest mateix any fou nomenat ministre d’Afers Exteriors austríac, càrrec des del qual ordenà el tancament de l’ambaixada austríaca a Txecoslovàquia per evitar així haver d’atendre refugiats de la Primavera de Praga. No obstant, l’ambaixador austríac desobeí l’ordre de Waldheim i permeté l’entrada de refugiats a l’ambaixada. No deixa de ser significatiu el posicionament de Waldheim com a ministre d’Afers Exteriors austríac durant un esdeveniment com el de la Primavera de Praga. Després de dos anys al capdavant del ministeri, es presentà com a candidat de l’Österreichische Volkspartei (ÖVP)(27) a les eleccions presidencials de la república, les quals perdé contra el candidat socialdemòcrata. Fou en aquell moment que es plantejà la candidatura de Kurt Waldheim com a secretari general de les Nacions Unides. El diplomàtic austríac havia representat el seu país en dos càrrecs a la seu de Nova York, de manera que acredità coneixement i expertise en l’Organització. Saint-Germain i de Trianon, per a Àustria i Hongria, respectivament, signats després de la Primera Guerra Mundial. En sorgí un mosaic d’estats que reduïren l’àmbit de jurisdicció de Viena al territori de la República d’Àustria actual. 26- La Lliga d’Estudiants Nacionalsocialistes fou la branca vinculada a la formació d’estudiants en el nacionalsocialisme, mentre que les SA (Sturmabteilung) actuaren com a força paramilitar del moviment nacionalsocialista durant la República de Weimar. 27- L’Österreichische Volkspartei és un partit d’ideologia socialcristiana, principal partit conservador austríac fundat el 1945.

anue

EL MANDAT DE WALDHEIM EN EL CONTEXT DE GUERRA FREDA El mandat de Waldheim s’emmarca perfectament en una de les etapes més significatives de la Guerra Freda, l’anomenada distensió, la qual ja s’anava gestant des de la fi de la dècada dels 60 i que tingué com a característica fonamental el contacte directe per primera vegada entre ambdues superpotències: els EUA i la URSS. Després d’un període de coexistència pacífica, els màxims representants dels dos estats a partir dels quals s’articula l’estructura internacional s’asseuen per primera vegada a negociar plegats. A nivell polític, les principals fites del principi de la dècada dels 70 foren l’activació de l’anomenada diplomàcia triangular, que significà l’entrada de la República Popular de la Xina a l’estructura internacional, la signatura de tractats de desarmament nuclear, la posada en pràctica de l’anomenada Ostpolitik per part de la República Federal d’Alemanya i la celebració de la Conferència per a la Seguretat i Cooperació a Europa. A nivell econòmic, els 70 visqueren la fi del sistema econòmic multilateral de Bretton Woods com a conseqüència de la crisi energètica de 1973. Els darrers anys del mandat de Waldheim s’emmarquen ja drant e l període de la segona Guerra Freda, l’origen de la qual fou determinat per l’ocupació soviètica de l’Afganistan el 1979. La posada en pràctica de l’anomenada diplomàcia triangular per part de l’Administració del president dels Estats Units Richard Nixon, el qual comptà amb el seu secretari d’Estat, Henry Kissinger, significà la fi de tota l’etapa de la Guerra Freda en què la política exterior dels EUA havia estat orientada a contenir l’avenç del comunisme, l’anomenada política de contenció. Els devastadors efectes de la guerra del Vietnam motivaren l’aparició d’una nova concepció pragmàtica de la política exterior dels EUA, que fixà com a principals objectius la retirada de les tropes del Vietnam i l’aproximació a la República Popular de la Xina com a contrapunt de la tensió EUA-URSS. Es constitueix, doncs, un triangle que garantia l’equilibri del sistema internacional amb la incorporació de la Xina popular. Aquesta inclusió tingué conseqüències molt significatives per a les Nacions Unides, atès que el lloc permanent de la Xina com a membre del Consell de Seguretat havia estat ocupat fins aleshores per Taiwan. La votació de l’Assemblea General per la qual es decidí la substitució de Taiwan per la Xina popular com a membre de Nacions Unides es produí el 26 d’octubre de 1971, en49

Les Nacions Unides amb noms propis

cara durant el mandat d’U Thant. Fou Waldheim, però, qui assistí, juntament amb el president Nixon, a l’històric viatge a Beijing que simbolitzà l’inici de les relacions entre els EUA i la Xina popular. Un altre element fonamental del període de la distensió foren les negociacions que menaren a la signatura de tractats internacionals que regulen la limitació d’armes nuclears. Així, no només s’aturà l’escalada armamentística que havia caracteritzat la primera Guerra Freda, sinó que conjuntament s’acordà la limitació d’armes nuclears. El president Nixon i el secretari general del PCUS Leonid Breznev signaren a Moscou els acords SALT I (Strategic Arms Limitation Talks) el 1972, acords que posaven fi a les converses iniciades el 1969 per les quals ambdues superpotències es comprometien a no construir nous míssils ofensius, a limitar les defenses dels míssils “antimíssils” i el control de la construcció de nous submarins nuclears. El 1979 se signaren a Viena els acords SALT II. Sota els auspicis de les Nacions Unides s’adoptà la Convenció sobre la prohibició de desenvolupament, producció i emmagatzemament d’armes tòxiques. El període de la distensió permeté l’inici de pràctiques de regulació internacional multilateral en àmbits que fins aquell moment havien estat tan sols objecte de regulació interna dels estats. Entre aquests nous espais de regulació internacional destaquen normes sobre l’exploració de l’espai, l’intercanvi d’informacions científiques i, molt especialment, l’inici de la regulació multilateral d’un àmbit tan rellevant com el medi ambient. La Conferència d’Estocolm fou el primer fòrum de debat en què es discutiren assumptes vinculats al medi ambient, un àmbit pel qual les Nacions Unides han mostrat des d’un primer moment sensibilitat i voluntat d’impuls. A nivell estrictament europeu, un altre element destacat de l’etapa de distensió fou l’anomenada Ostpolitik, liderada pel canceller de la República Federal d’Alemanya Willy Brandt, i que consistí en una política exterior orientada a arranjar la divisió, mitjançant la signatura de tractats amb països del bloc oriental amb els quals no hi havia hagut relacions des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Alemanya fou, tal com ja s’ha esmentat, juntament amb Corea i el Vietnam, un dels països que restà dividit com a resultat de la fractura Est-Oest de l’ordre bipolar. L’Alemanya occidental inicià una política d’aproximació a l’Est que suposà l’establiment de relacions diplomàtiques a través de la signatura de tractats amb Polònia, Txecoslovàquia, la Unió Soviètica i amb la República Democràtica Alema50

anue nya, estat la sobirania del qual la República Federal s’havia negat a reconèixer(28). També s’aprovà un tractat que regulava les condicions d’administració del territori amb estatut d’ocupació del Berlín occidental. D’aquesta manera es reafirmava l’statu quo de l’ordre de postguerra per permetre l’inici d’unes relacions fluides de l’Alemanya occidental amb els seus veïns orientals. La signatura del tractat entre les dues Alemanyes en significà l’entrada com a membres de les Nacions Unides el 1973, la qual cosa implicà la superació del llegat de la postguerra que no permeté l’entrada d’Alemanya a l’Organització. L’Ostpolitik constitueix un cas en què també fou característic el pragmatisme propi de la diplomàcia triangular dels EUA envers la Xina Popular i la URSS. Per acabar aquesta contextualització del període de la distensió, cal parlar de l’inici l’any 1973 de la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE), conferència paneuropea que s’estengué fins el 1995, any a partir del qual s’institucionalitzà per donar lloc a l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Constitueix un procés multilateral de negociacions contínues sobre qüestions relatives a la cooperació i la seguretat a Europa. A la primera Conferència celebrada a Hèlsinki (1973-75) hi participaren un total de 33 estats europeus més els EUA i el Canadà. La importància de la CSCE rau en el fet que per primera vegada s’abordà el tema de la seguretat a Europa des del començament de la Guerra Freda. Prèviament els EUA ho havien rebutjat perquè exercien el control de la seguretat a Europa occidental. La creixent posició antiatlantista de França i l’Alemanya occidental acabaren influint en la celebració de la conferència, en la qual la URSS cercava el seu reconeixement com a superpotència. Una de les altres qüestions que des de l’Europa occidental es volgueren tractar fou la situació dels Drets Humans a l’Europa oriental, cosa que motivà la mobilització de les societats civils d’aquests països. El mecanisme de presa de decisions de la CSCE consistia a avançar paral·lelament a les negociacions i culminà en l’Acta d’Hèlsinki de 28- Es posà així fi a l’aplicació de la doctrina Hallstein, segons la qual qualsevol que reconegués l’existència de dos estats alemanys (Zweistaatlichkeit) era considerat un enemic de l’Alemanya occidental.

Les Nacions Unides amb noms propis

1975, que es convertí en un decàleg de conducta que donava fe del que s’havia negociat, i s’acabà erigint en l’element més representatiu del període de la distensió. Les invasions de l’Afganistan el 1979 per part de la URSS i de Grenada per part dels EUA marcaren l’inici de la següent etapa de la Guerra Freda, l’anomenada Segona Guerra Freda, els primers anys de la qual Waldheim encara exercí com a secretari general. RETRAT DEL MÓN DURANT EL MANDAT DE WALDHEIM ÀFRICA La lluita contra l’apartheid continuà essent prioritària per l’ONU a l’Àfrica. El 1974 el Comitè Especial de l’Assemblea de les Nacions Unides Antiapartheid organitzà una sèrie de conferències internacionals en què hi tenien cabuda tots els moviments sud-africans d’alliberament, participació que no inclogué la de representants del Govern blanc mentre l’apartheid estigués en vigor. Les Nacions Unides emprengueren altres accions orientades a visibilitzar el conflicte declarant diades internacionals de solidaritat amb les víctimes i prenent per primera vegada mesures amb caràcter coercitiu contra el Govern sud-africà, segons les previsions del capítol VII de la Carta, donant caràcter obligatori a l’embargament d’armes. Pel que fa a la qüestió de Namíbia, la ONU legitimà el moviment d’alliberament nacional SWAPO perquè liderés el procés d’independització a través d’un pla de 1978 en el qual es preveia la celebració d’eleccions democràtiques i la creació d’un Grup d’assistència de les Nacions Unides format per personal militar i civil. -Conflicte del Sàhara Occidental El Sàhara Occidental fou annexionat pel Marroc i Mauritània en virtut dels Acords de Madrid quan deixà d’ésser una colònia espanyola el 1975. Tanmateix, L’ONU es posicionà a favor de la lliure determinació dels sahrauís, els quals a través de l’Organització del Front Polisario(29) proclamaren la República Àrab Sahrauí Democràtica des de l’exili, amb el suport d’Algèria i de Líbia el 1976. Tres anys més tard Mauritània renuncià al territori sahrauí que havia annexionat, el qual fou ocupat pel Marroc. 29- El Front Polisario correspon a l’acrònim de Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra y Río de Oro, organització política i militar que lluita per a la independència del Sàhara Occidental.

anue

-Amèrica Llatina Durant la dècada dels 70 es produí a l’Amèrica Llatina la instauració de règims dictatorials militars(30), a partir del cop d’Estat del general Augusto Pinochet de 1973 que posà fi al Govern del president Salvador Allende. Altres estats llatinoamericans on s’implantaren règims dictatorials són l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai. L’existència de dictadures militars afavoria els interessos dels EUA a la zona. Les Nacions Unides no hi intervingueren en aplicació del principi de no ingerència en els assumptes interns dels estats. ÀSIA -Conflicte del Caixmir i fi del conflicte del Pakistan oriental Indira Gandhi, primera ministra de l’Índia, i Jahja Jan, president del Pakistan, signaren l’acord que definí una línia de control al Caixmir, a partir del qual s’inicià el retorn dels refugiats. La ONU activà una operació de socors que facilità el restabliment de l’economia del recentment creat Estat de Bangla Desh, hereu del territori del Pakistan oriental, que seria admès com a membre de ple dret de l’Organització el 1974. -Fi de la guerra del Vietnam i inici del conflicte de Cambodja La signatura del Tractat de París el 1973 conduí a la fi del conflicte del Vietnam, i la conseqüent retirada definitiva de les tropes dels Estats Units del nou Vietnam reunificat. Paral·lelament, però, els khmers rojos liderats per Pol Pot entraren a la capital de Cambodja, Phnom Penh, i s’inicià un nou conflicte. El Vietnam fou el primer estat dividit com a conseqüència de la Guerra Freda que assolí la reunificació, en aquest cas significant l’expansió del règim comunista del Vietnam del Nord al del Sud. -Pla de reunificació per a la península de Corea L’any 1973 l’Assemblea General de les Nacions Unides dissolgué la Comissió de les Nacions Unides per a la Unificació i Rehabilitació de Corea, creada el 1950, com a resposta al comunicat conjunt de Corea del Nord i 30- El politicòleg Samuel Huntington agrupà els períodes del segle XX segons tres ones democratitzadores i dues contraones democratitzadores. Els primers anys de la dècada dels 70 correspongueren a la segona contraona per la caiguda de règims democràtics a l’Amèrica Llatina.

Les Nacions Unides amb noms propis

del Sud en què establien que la futura reunificació s’inspiraria en els principis de no intervenció de forces estrangeres, de posada en pràctica de mitjans pacífics i de promoció de la unitat nacional. Dues resolucions de l’Assemblea General de l’any 1974 foren orientades a substituir el Tractat d’armistici que posà fi a la Guerra de Corea, donant per acabat el Comandament de Nacions Unides a Corea i indicant la necessitat de posar fi a la intervenció estrangera i signar un acord de pau. Malgrat tot, aquests passos no reeixiren i la península continuà dividida. -Revolució islàmica de l’Iran i guerra amb l’Iraq El 1979 es produí la revolució islàmica de l’Iran liderada per l’aiatol·là Khomeini, que enderrocà la monarquia del xa Reza Phalavi, i inicià una campanya de contagi de revolucions islàmiques a l’Orient Mitjà. L’any 1980 s’inicià el conflicte bèl·lic entre l’Iran i l’Iraq arran de la invasió de les tropes del règim de Saddam Hussein, el qual es perllongà fins l’any 1988. Waldheim féu una crida a ambdós països perquè resolguessin pacíficament el conflicte i s’oferí com a mitjancer, actuació a la qual se sumà una resolució del Consell de Seguretat en la qual s’instà a les parts a renunciar a l’ús de la força i que acceptessin mediació. -Invasió i guerra de l’Afganistan A finals de 1979, la URSS inicià la invasió de l’Afganistan amb l’intent d’arribar a controlar el país, durant molts anys inestable i en situació de crisi (31). Aquest fet és considerat com un punt d’inflexió a l’evolució de la Guerra Freda que signica la fi del període de la distensió. La invasió de la URSS fou en part motivada pel finançament a través de l’entrenament per via dels serveis secrets pakistanesos de mujahidins (32). Tot i que un total de 52 estats membre de les Nacions Unides sol·licitaren una reunió urgent del Consell de Seguretat, el propi Afganistan, la URSS i altres estats membre s’hi oposaren al·legant el principi de no ingerència en els assumptes interns. Tanmateix, el Consell demanà la retirada immediata de les tropes soviètiques perquè considerà que es tractava d’una violació de la Carta 31- L’Afganistan es podria categoritzar com un Estat fallit segons la categorització de Robert Rotberg. 32- Els ‘mujahidins’ són, genèricament, combatents islàmics de qualsevol guerra, tot i que en el cas de la guerra de l’Afganistan es tracta dels grupuscles entrenats pels EUA i l’Aràbia Saudita que lluitaren contra les tropes soviètiques.

anue de San Francisco, resolució vetada per la URSS en tant que membre permanent amb dret a vet. La capacitat d’actuació de les Nacions Unides en un cas així quedà limitada a la iniciativa de Waldheim, qui envià un representant a la zona per establir contactes diplomàtics amb representants de l’Afganistan i del Pakistan, arribant a suggerir un acord basat en els principis de no ingerència, retorn dels refugiats, retirada de tropes estrangeres i garanties internacionals. -Conflicte àrab-israelià El conflicte tingué en la tensió entre Israel i el Líban, la situació a Palestina i la guerra del Iom Kippur els seus focus principals durant la dècada dels 70. Al Líban es produïren durant el període atacs d’Israel als campaments palestins i les bases de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) al sud del país i una guerra civil entre cristians i musulmans. Les Nacions Unides actuaren enviant observadors de l’Organisme de les Nacions Unides per a la Vigilància de la Treva a Palestina (ONUVT) a la zona fronterera entre Israel i el Líban i la creació pel Consell de Seguretat de la Força Provisional de les Nacions Unides al Líban (FPNUL) el 1978. El compromís mostrat per les Nacions Unides amb Palestina es féu palès a través de l’establiment per part de l’Assemblea General d’un Comitè per a l’exercici dels drets inalienables del poble palestí, així com les previsions de retirada de les forces israelianes dels territoris ocupats. La Conferència d’Alger de 1973 havia reconegut l’OAP com l’única representant legítima de Palestina. L’Assemblea decidí que el 29 de novembre de cada any seria el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí. La guerra del Iom Kippur o quarta guerra àrab-israeliana esclatà el 6 d’octubre de 1973, dia en què els jueus celebren la diada del mateix nom, el qual significa expiació. Tropes egípcies i sirianes atacaren Israel amb l’objectiu de recuperar els territoris perduts el 1967. El Consell de Seguretat instà sense èxit les parts a l’alto al foc i decidí crear la Força d’Emergència de les Nacions Unides (FENU II) a la zona entre Egipte i Israel. La crisi del petroli del 1973 provocà que des dels EUA la solució del conflicte àrabisraelià fos percebuda com a més prioritària. El president 55

Les Nacions Unides amb noms propis

Jimmy Carter va convocar a Egipte i Israel a negociar directament a Camp David, d’on sorgiren dos acords marc: un per a l’establiment de la pau a l’Orient Mitjà i l’altre per a la signatura d’un tractat de pau entre Egipte i Israel, que conduí a la retirada en tres fases de les tropes israelianes de la península del Sinaí. Tant la Lliga Àrab com l’Assemblea General van condemnar que les negociacions es duguessin a terme al marge de l’OAP. EUROPA El Vell Continent continuà dividit però es materialitzaren els primers passos d’acostament entre el bàndol occidental i l’oriental mitjançant l’Ostpolitik empresa per la República Federal d’Alemanya envers l’Est. Paral·lelament, la CSCE es constituí com el primer fòrum multilateral en què es tractà el tema de la seguretat a Europa. La Revolució dels clavells a Portugal de 1974 fou un punt d’inflexió a partir del qual es produiria una ona de democratització(33) a l’Europa mediterrània, ja que fou seguida per la fi del franquisme i de la Dictadura dels coronels a Grècia, que menaren a la instauració de règims democràtics als tres països. Precisament fou la qüestió de la divisió de l’illa de Xipre la que rebé més atenció per part de les Nacions Unides, després que un cop d’Estat perpetrat pel règim d’Atenes el 1974 tingués com a resposta l’apoderament del nord de l’illa per part de Turquia. Waldheim nomenà l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats coordinador de l’assistència humanitària a Xipre, i hi envià un diplomàtic peruà com a representant especial, el seu futur successor al capdavant de la Secretaria General Javier Pérez de Cuéllar. Al final de la dècada dels 70 se succeïren diversos intents de negociació a Viena i a Nicòsia impulsats per les Nacions Unides. Un afer pel qual Waldheim mostrà especial sensibilitat fou la qüestió dels drets nacionals de l’entitat històrica del Tirol del Sud, germanòfona però pertanyent a Itàlia, per la qual impulsà l’anomenat Paquet del Tirol del Sud l’any 1972. BALANÇ DEL MANDAT DE WALDHEIM Entre els molts esdeveniments que tingueren lloc durant el mandat 33- La Tercera ona de democratització d’Huntington s’inicià amb la Revolució dels clavells a Portugal i culminà amb els processos de democratització a l’Europa central i oriental.

anue de Waldheim, destaquen la guerra del Iom Kippur i la invasió soviètica de l’Afganistan, així com l’establiment de règims dictatorials a l’Amèrica Llatina. El procés de descolonització visqué una de les seves darreres etapes actives durant la dècada en què Waldheim fou al capdavant de les Nacions Unides, adquirint la independència colònies del Carib com les Bahames (1973) i Grenada (1974), de l’Àfrica com Angola i Moçambic (1975) i de la Polinèsia com les Illes Salomó (1978) i Vanuatu (1980). Entre els nous membres de l’Organització, són destacables l’admissió de les dues Alemanyes l’any 1973 i de Bangla Desh l’any 1974. El nombre de membres de l’Organització passà de 117 a 144 membres. Durant el mandat de Waldheim s’introduí un nou tema a l’agenda de les Nacions Unides que ha estat clau des d’aleshores: la igualtat de gènere. L’any 1975 fou proclamat Any Internacional de la Dona per part de l’Assemblea General amb el triple objectiu d’assolir la igualtat, el desenvolupament i la pau. Aquest mateix any se celebrà a Mèxic DF la primera Conferència Intergovernamental sobre la dona, i el decenni següent fou proclamat com a Decenni de les Nacions Unides per a la Dona. L’Organització també promulgà els drets d’un altre col·lectiu, els infants, proclamant l’any 1979 Any Internacional dels Infants. El compromís de Nacions Unides amb la igualtat de gènere i amb la protecció de l’infant es traduí conjuntament en l’adopció de la Declaració sobre la protecció de la dona i l’infant en casos d’emergència i conflicte armat l’any 1974.

Kurt Waldheim no pogué ostentar durant un mandat més el càrrec de secretari general a causa del vet exercit per la República Popular de la Xina. La seva següent activitat consistí a impartir docència de Relacions Internacionals com a professor convidat a la Georgetown University de Washington. Des del 1986 fins a 1991, no obstant, ocupà el càrrec de la presidència de la República d’Àustria pel qual havia concorregut abans d’esdevenir secretari general. Fou durant la campanya electoral que la revista Profil féu pública l’opacitat i l’engany amb què s’havia tractat la relació de Waldheim amb el nacionalsocialisme. Malgrat tot, guanyà les eleccions com a candidat de l’ÖVP i ocupà el seu càrrec des de l’aïllacionisme a què la resta de mandataris l’havien sotmès. El Govern austríac establí una Comissió històrica internacional que tingué com a objectiu la investigació de les connexions entre el nacionalsocialisme i Waldheim, concloent que no se li podia atestar cap comportament imputable ni cap participació en crims de guerra, malgrat el fet que en tingués coneixement. 57

Les Nacions Unides amb noms propis

La presidència de Walheim fou, tal com s’ha establert al paràgraf anterior, sotmesa a l’aïllacionisme de la resta d’Estats de la comunitat internacional i, fins i tot, fou inclòs a la llista de watchlist del Departament de Justícia dels EUA a petició del Congrés Mundial Jueu. Una conseqüència d’aquesta mesura fou el fet que Waldheim mai més pogué trepitjar territori sobirà dels EUA. Les últimes actuacions de la carrera de Waldheim se centren en la relació que, malgrat el boicot dels països occidentals, mantingué amb els països àrabs i el Vaticà. Abans del començament de la guerra del Golf alliberà els segrestats austríacs i suïssos de l’Iraq després de mantenir un encontre amb Saddam Hussein. El que fou secretari general morí a l’edat de 88 anys el passat 14 de juny de 2007 a Viena complint-se el seu desig que no seria acomiadat per cap mandatari internacional. Per concloure, Kurt Waldheim ha estat l’únic secretari general de les Nacions Unides que ha ocupat, a més, el càrrec de cap d’Estat del seu país. El que s’ha anomenat afer Waldheim no només obrí el debat sobre el passat nacionalsocialista a Àustria, sinó que ha arribat a tenir un gran impacte en la percepció de la figura del secretari general, sens dubte el més controvertit de la història de les Nacions Unides. En tot cas, Kurt Waldheim fou l’encarregat de portar les regnes de l’Organització en l’únic període de la Guerra Freda en què ambdues superpotències negociaren directament, cosa que no evità que els conflictes de llarga durada com l’apartheid a Sud-Àfrica i l’àrab-israelià continuessin.

anue

(1982-1991) Javier Pérez de Cuéllar “Abans de l’existència de les Nacions Unides, la comunitat mundial no era res més que una idea abstracta. Amb l’establiment de l’Organització mundial, aquesta idea s’ha convertit en realitat.”

l primer i fins ara únic representant del continent americà que ha dirigit les Nacions Unides fou el diplomàtic peruà Javier Pérez de Cuéllar, que ocupà el seu càrrec durant un període, el de la dècada dels 80, en què es manifestà de ple la segona Guerra Freda, ja iniciada durant el mandat de Kurt Waldheim amb la invasió soviètica de l’Afganistan, i intensificada amb la invasió dels Estats Units de l’illa de Grenada.

L’Amèrica Central fou, de fet, un dels focus principals d’inestabilitat durant el seu mandat. A més a més, fou l’últim secretari general que s’emmarca en el període estrictament de la Guerra Freda, i visqué la caiguda del mur de Berlín, l’inici de processos de democratització als països del bloc oriental, fins aleshores sota la tutela de Moscou, així com la dissolució de la Unió Soviètica. Un mandat carregat d’esdeveniments tan significatius culminà discretament amb el fracàs negociador a la guerra del Golf. Nascut a Lima el 1920, s’integrà al Ministeri d’Afers Exteriors a l’edat de 20 anys i entrà a formar part del cos diplomàtic peruà quatre anys 59

Les Nacions Unides amb noms propis

més tard, essent enviat a França, el Regne Unit, Bolívia i Brasil. A l’edat de 41 anys fou elevat per primera vegada al rang d’ambaixador, duent a terme la seva activitat a Suïssa (1964-66), la URSS i Polònia (1969-71) i Veneçuela. La seva vinculació amb les Nacions Unides es remunta a les primeres sessions de l’Assemblea General, l’any 1946 a Londres, participació a la qual s’hi sumaren la seva condició de delegat peruà de la 25a a la 30a sessions de l’Assemblea General. L’any 1971 fou nomenat representant permanent del Perú a les Nacions Unides, càrrec que ostentà fins el 1975. Al llarg d’una part d’aquest període representà el seu país al Consell de Seguretat, i amb l’esclat del conflicte a Xipre fou enviat com a representant especial del secretari general Waldheim a l’illa. La seva carrera a les Nacions Unides prosseguí amb el nomenament com a sotssecretari general d’Afers Especials el 1979 i, de nou representà l’Organització a un conflicte quan fou nomenat representant personal del secretari general a l’Afganistan el 1981. Pérez de Cuéllar retornà al Ministeri d’Afers Exteriors del seu país el 1981, quan li fou denegada la seva petició de ser l’ambaixador del Perú al Brasil per part del Senat peruà. Paral·lelament a la seva tasca diplomàtica i al servei de les Nacions Unides, el que fou cinquè secretari general desenvolupà una carrera acadèmica com a professor de Dret Internacional a l’Acadèmia de Diplomàcia del Perú i a l’Acadèmia de Guerra Aèria del Perú, a més a més d’escriure un manual de Dret diplomàtic, publicat el 1964.(34) El nomenament de Pérez de Cuéllar al capdavant de la Secretaria General es produí envoltat de la crisi suscitada pel vet de la Xina popular a revalidar un tercer mandat de Waldheim. No tan sols Waldheim havia estat vetat, sinó que el candidat africà, el tanzà Salim Ahmed Salim, havia estat sistemàticament vetat pels EUA. De la resta de candidats a la Secretaria General, no n’hi havia cap procedent d’Occident, i hi predominava una majoria de candidats de països llatinoamericans. El president en funcions de l’Assemblea, l’espanyol Jaime de Piniés, definí el nou secretari com “un home fora de sèrie, amb una gran 34- El títol original de l’obra acadèmica de Pérez de Cuéllar és ‘Manual de Derecho Diplomático’, publicat el 1964.

anue independència de criteris i fermes conviccions”. Més endavant es tractarà la intensa tasca de bons oficis i d’impuls de negociació que Pérez de Cuéllar emprengué durant la dècada que dirigí les Nacions Unides. En la seva presa de possessió al càrrec, el diplomàtic peruà afirmà que “treballaré per la pau mundial, amb una atenció preferent als problemes del Tercer Món, ja que la prosperitat d’aquesta àrea determina la de la resta del món”. EL MANDAT DE PÉREZ DE CUÉLLAR EN EL CONTEXT DE GUERRA FREDA El mandat de Pérez de Cuéllar coincidí amb la segona Guerra Freda en una primera etapa i, posteriorment, amb una fase que alguns han considerat com de “Segona distensió”, a partir del nomenament el 1985 de Mikhaïl Gorbatxov com a secretari general del PCUS. Al capítol anterior dedicat a la figura de Waldheim ja es féu al·lusió al fet que, malgrat que el seu mandat s’emmarqués perfectament al període de distensió, els seus darrers dos anys al capdavant de les Nacions Unides correspongueren a la segona Guerra Freda. La invasió soviètica de l’Afganistan de 1979 es considera com el punt d’inici d’una nova escalada de tensió entre les dues superpotències, les quals s’enfrontaren bàsicament a l’escenari del Pròxim Orient i sobretot a l’Amèrica Central. D’entre els esdeveniments que es produïren durant l’any 1980 que evidenciaren la tensió entre Washington i Moscou són destacables l’ajornament de la ratificació per part del Senat dels Estats Units dels acords SALT II signats un any abans, l’embargament dels cereals exportats a la URSS per part de l’Administració del president Jimmy Carter i el boicot per part del Comitè Olímpic dels Estats Units als Jocs Olímpics celebrats a Moscou el 1980. La crida al boicot s’estengué a un total de 58 Estats que declinaren la seva participació a les Olimpíades moscovites. Quatre anys més tard, Moscou també féu una crida al boicot a la celebració dels Jocs Olímpics de Los Angeles, als quals tots els estats del bloc oriental, excepte Romania, rebutjaren participar-hi. El focus principal de tensió durant la segona Guerra Freda fou l’Amèrica Central, conflictivitat que es tractarà a l’apartat següent d’aquest capítol i que inclou la intervenció dels Estats Units en resposta a la revolució sandinista a Nicaragua i en suport a les dictadures militars a Hondures i el Salvador, entre d’altres. Tanmateix, és exemplificadora la invasió dels Estats Units de l’illa de Grenada com a esdeveniment en clau de Guerra Freda, atès que els Estats Units hi intervingueren militarment juntament 61

Les Nacions Unides amb noms propis

amb tropes de membres de l’Organització d’Estats del Carib Oriental per tal d’evitar l’avenç del Govern socialista que s’establí a l’illa. Grenada obtingué la seva independència del Regne Unit el 1974, cinc anys després de la qual un cop d’Estat de caire revolucionari establí un règim socialista que deteriorà les relacions amb els països occidentals i s’alineà al bloc oriental. El líder revolucionari Maurice Bishop, del partit New Jewel Movement, fou assassinat durant un cop d’Estat ultraesquerrà, cosa que motivà la intervenció dels Estats Units. Després del nomenament d’un governador general, s’instaurà un Govern provisional que convocà eleccions el 1984. El nomenament de Gorbatxov com a secretari general del PCUS tingué com a primera mesura significativa la retirada de les tropes soviètiques de l’Afganistan, així com l’inici d’una nova etapa de cooperació entre les dues superpotències caracteritzada pels encontres amb el president dels Estats Units Carter, orientats a la limitació i reducció d’armament. Concretament, el 1987 se signà a Washington l’Intermediate-range Nuclear Forces o Tractat INF, destinat a l’eliminació dels míssils balístics o de creuer nuclears o convencionals, l’abast dels quals oscil·lés entre els 500 i els 5.500 quilòmetres. En virtut del tractat, per primera vegada ambdues superpotències es comprometeren a dur a terme inspeccions mútues a les seves instal·lacions militars. La catàstrofe nuclear de Txernòbil el 1986 posà en entredit l’estat de conservació de les instal·lacions nuclears soviètiques. Gorbatxov fou l’impulsor de reformes internes de gran significació per a la Unió Soviètica , entre les quals destaquen la perestroika i la política de transparència de la glasnost. Les reformes al socialisme introduïdes per secretari general del PCUS no pogueren impedir l’auge dels nacionalismes a les repúbliques que integraven la Unió Soviètica, algunes de les quals proclamaren la seva independència. Paral·lelament a aquest procés, el bloc oriental s’anava desintegrant com a conseqüència de les revoltes que tingueren lloc als països d’Europa central i de l’est, simbolitzades per la caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. No obstant, la Guerra Freda no finalitzà fins que, el 8 de novembre de 1991, els presidents de les repúbliques socialistes soviètiques de Rússia, Bielorrússia i Ucraïna proclamaren la seva dissolució, de la qual se succeïren un total de 15 repúbliques independents. La dècada de 1980 es caracteritzà pel triomf a nivell econòmic del neoliberalisme, model econòmic que reduí considerablement el paper de 62

anue l’Estat com a agent econòmic. Els seus màxims exponents foren el Govern conservador de la primera ministra britànica Margaret Thatcher i l’Administració republicana del president Ronald Reagan, impulsors del thatcherisme i el reaganisme respectivament. A l’inici del mandat de Pérez de Cuéllar es produí també la crisi del deute extern a Mèxic, que s’expandí a la resta de països deutors. A nivell del procés d’integració europea, a les adhesions de 1973(35) s’hi afegiren la de Grècia el 1981, les d’Espanya i Portugal el 1986 i la de l’Alemanya oriental com a conseqüència de la reunificació alemanya el 1990. La ratificació de l’Acta Única Europea el 1987 comportà canvis significatius de cara a la integració. Pérez de Cuéllar exercí la direcció de la Secretaria General de les Nacions Unides en un període de profundes transformacions i conflictivitat – inicià el seu mandat amb la guerra de l’Afganistan i el finalitzà amb la del Golf– que menaren a la fi de l’ordre bipolar que havia regit les relacions internacionals des de la fi de la Segona Guerra Mundial, és a dir, des de la pròpia creació de les Nacions Unides. L’Organització s’enfrontà a partir d’aleshores als reptes de la creació d’un nou ordre internacional. RETRAT DEL MÓN DURANT EL MANDAT DE PÉREZ DE CUÉLLAR ÀFRICA -Sàhara Occidental El conflicte entre les autoritats del Regne del Marroc, partidàries que l’excolònia espanyola del Sàhara Occidental s’integrés al territori sobirà marroquí, i el Front Polisario, partidari de la independència del territori, arribà a un acord d’alto el foc el setembre de 1991. Entre les previsions de l’acord hi trobem la d’establir una llista de sahrauís pel referèndum d’autodeterminació de l’ex colònia. No s’arribà a un acord entre les llistes proposades pel Marroc i les del Front Polisario, atès que ambdues parts mostraren poca predisposició a negociar. El Consell de Seguretat adoptà una resolució per la qual establia la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), encarregada de desenvolupar el pla previst a l’informe remès per Pérez de Cuéllar. 35- El 1973 s’adheriren a les Comunitats Europees el Regne Unit, la República d’Irlanda i el regne de Dinamarca.

Les Nacions Unides amb noms propis

AMÈRICA LLATINA -Guerra de les Malvines i les seves conseqüències L’inici del mandat de Pérez de Cuéllar gairebé coincidí amb l’esclat d’un conflicte al seu propi continent: el del contenciós entre l’Argentina i el Regne Unit per la sobirania de les illes Malvines o Falkland, per a argentins i britànics respectivament. El règim argentí del general Leopoldo Galtieri pretenia recuperar el suport popular recuperant el territori de les illes Malvines, però el Regne Unit, que des de l’any anterior estava governat per Margaret Thatcher, respongué amb contundència a l’ofensiva argentina. El resultat fou que la guerra finalment la guanyà el Regne Unit, davant d’un exèrcit argentí desmoralitzat. A nivell de política interna de l’Argentina, la derrota significà la caiguda del règim militar i el triomf de Raúl Alfonsín al capdavant del Govern. Pérez de Cuéllar manifestà la desil·lusió i pessimisme que sentia després de contemplar que les Nacions Unides no tingueren marge d’actuació al conflicte, afirmant que la situació internacional “és un camí cap a la tercera guerra mundial, i que hi havia una manca total de desitjos de les nacions membre de l’Organització d’adonar-se de la greu situació o fer quelcom”. -Conflictivitat a l’Amèrica Central Els països centreamericans de Nicaragua, Hondures, el Salvador i Guatemala conformaren un espai d’inestabilitat durant la dècada dels 80, sobretot Nicaragua i el Salvador. Nicaragua visqué una revolució sandinista per la qual es pretenia instaurar un règim socialista, cosa que motivà la intervenció dels EUA per evitar-ne l’èxit. Aquesta ingerència dels Estats Units es pot interpretar en termes de la política de contenció de la primera Guerra Freda. En resposta a aquesta ingerència, Nicaragua convocà el Consell de Seguretat en més d’una ocasió, atès que rebia invasions contrarevolucionàries procedents d’Hondures i finançades pels EUA. Tant el Consell de Seguretat com l’Assemblea reafirmaren per unanimitat el dret de Nicaragua i de qualsevol Estat d’escollir lliurement el sistema polític i socioeconòmic que volien instaurar al seu territori. Una sentència del Tribunal Internacional de Justícia exhortà als EUA a posar fi a l’actuació hostil contra Nicaragua. 64

anue Paral·lelament, el Salvador vivia una guerra civil que enfrontava la junta militar de Duarte amb la guerrilla del Front d’Alliberament Nacional Farabundo Martí. Hondures, després d’haver viscut un contenciós amb el Salvador fins el 1980, iniciava el camí cap a la instauració d’un règim democràtic. Guatemala havia acordat la independència de Belize amb el Regne Unit, ex Hondures britànica, acord no subscrit per Londres. Un mecanisme de cooperació orientat a la pacificació de la zona fou la creació del Grupo de la Contadora el 1983, el qual reuní als ministres d’afers estrangers de Colòmbia, Mèxic, el Panamà i Veneçuela, els quals ràpidament connectaren amb els seus homòlegs dels quatre països abans esmentats i Costa Rica. Les Nacions Unides, la Comunitat Econòmica Europea i l’Organització d’Estats Americans (OEA) donaren suport a l’estratègia de pau del Grup de la Contadora davant de la negativa de Costa Rica, Hondures i el Salvador a instàncies dels EUA. Els acords d’Esquípules II pel Procediment per establir una pau ferma i duradora a Centreamèrica se signaren a la Ciutat de Guatemala el 1987, en què s’implicaren el secretari Pérez de Cuéllar i el de l’OEA, per tal d’integrar una Comissió Internacional de Verificació i Seguiment que comprovés el compliment del compromís. Aquestes i d’altres accions empreses pel Consell de Seguretat (exhortació als països centreamericans perquè assolissin la pau) obriren el camí de la pacificació i democratització de la zona. ÀSIA -Guerra entre l’Iran i l’Iraq Les Nacions Unides continuaren la seva actuació com a mediadora del conflicte entre l’Iran de l’ataiolà Khomeini i l’Iraq de Saddam Hussein durant el mandat de Pérez de Cuéllar. El Consell de Seguretat sol·licità l’enviament d’observadors que verifiquessin l’alto el foc entre les parts i la retirada militar. L’òrgan garant de la pau i seguretat al món també instà les parts a garantir el dret de lliure navegació o comerç a les aigües internacionals i l’intercanvi de presoners de guerra. El secretari general Pérez de Cuéllar viatjà a Teheran i Bagdad el 1985 per tal d’examinar amb els dos governs un pla de vuit punts per posar fi al conflicte i mitigar-ne els efectes mentre durés, al qual s’incloïen accions com la prohibició dels atacs contra la població civil, la utilització d’armes químiques i el tracte als presoners de guerra. 65

Les Nacions Unides amb noms propis

El secretari general respongué a les denúncies segons les quals l’Iraq utilitzava armes químiques enviant-hi set missions d’investigació, les quals confirmaren les denúncies i demanaren al règim de Saddam l’estricte compliment del Protocol de Ginebra de 1925(36). Una nova iniciativa de Pérez de Cuéllar juntament amb el Consell de Seguretat es materialitzà en un pla de pau pel qual s’havia d’arribar a l’alto el foc definitiu, que després de negociacions amb els representants d’ambdós països fou una realitat el 20 d’agost de 1988. D’entre les altres accions empreses per les Nacions Unides per tal de posar fi al conflicte, es pot destacar la creació del Grup d’Observadors de les Nacions Unides per a l’Iran i l’Iraq, la signatura de memoràndums de cooperació amb la Creu Roja per a la repatriació de persones malaltes i ferides, així com l’intercanvi de morts en combat. La fi del contenciós s’encadenaria amb l’esclat de la guerra del Golf, que es tractarà més endavant. -Invasió i guerra de l’Afganistan La guerra entre l’Afganistan i la URSS canvià de rumb després de l’arribada de Gorbatxov a la secretaria general del PCUS el 1985, el qual no només impulsà canvis a nivell intern, sinó a nivell internacional. Les premisses per a un acord de pau a l’Afganistan es concretaren el mateix any de l’arribada de Gorbatxov al poder, contemplant els principis de no ingerència i intervenció, el retorn dels refugiats, una declaració sobre garanties internacionals i la retirada de tropes estrangeres. El representant del secretari Pérez de Cuéllar viatjà de nou a la zona per tal d’elaborar un informe a partir del qual s’establiria el calendari de la retirada de tropes. Els Convenis de Ginebra de 1988 segellaren la fi del conflicte, establint mecanismes de supervisió de les denúncies de violació dels drets humans que s’hi produïren. Per primera vegada a la història de la Guerra Freda, les dues superpotències actuaren com a cogarants d’un acord internacional promogut pel secretari general de les Nacions Unides. La retirada definitiva de tropes de l’Afganistan es completà el febrer del 1989, fet que no significà la fi de la implicació de les Nacions Unides a la zona. Pérez de Cuéllar hi nomenà un representant personal en respos36- El Protocol de Ginebra de 1925 regula la prohibició de l’ús durant la guerra de gasos asfixiants, tòxics i similars, i de mitjans bacteriològics.

anue ta a la tasca encomanada per l’Assemblea General que havia d’estimular i aconseguir un acord pacífic i durador a través del diàleg entre les diferents faccions polítiques del país. La resolució de l’Assemblea General no tenia cap precedent atès que atorgà una tasca al secretari general que implicava que aquest incidís directament en el procés de constitució de les institucions de govern d’un Govern, assumpte de caràcter intern dels estats. -Guerra de Cambodja La Declaració de Kamputxea, resolució aprovada per l’Assemblea General el 1981, assentà les bases per a l’establiment d’un acord polític ampli, en què s’assignà de nou al secretari general la coordinació de l’assistència humanitària de socors i la supervisió de la seva distribució. Pérez de Cuéllar visità la zona i establí al seu informe que era necessària la retirada de tropes estrangeres del país, la no aplicació de les polítiques i pràctiques del passat, la reconciliació, el dret dels habitants de Cambodja a decidir el seu destí i la seva condició de no alineats. Les recomanacions del secretari general foren rebudes favorablement per l’Assemblea, a partir de les quals adoptà una resolució. L’abril de 1989, Kamputxea recuperà oficialment el nom de Cambodja, i Pérez de Cuéllar participà a la Conferència de pau celebrada a París. A banda de les actuacions orientades a la consecució de la pau al país del sud-est asiàtic, l’ONU prosseguí el programa humanitari i d’auxili que inicià el 1980 la FAO(37). Un altre aspecte de què les Nacions Unides s’ocuparen fou de la protecció dels més de 300.000 desplaçats com a conseqüència del conflicte, sota el comandament de l’Operació de Nacions Unides de Socors a la Frontera, així com uns 14.000 refugiats a càrrec de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats. Les Nacions Unides, com la resta de la comunitat internacional, donaren suport a la creació del Consell Nacional Suprem, coalició entre els quatre partits de Cambodja, i reenvià una missió de reconeixement de cara a l’aplicació dels tractats de pau. Finalment, el Consell de Seguretat donà el seu suport incondicional a l’acord pel qual s’establiria una autoritat transnacional de les Nacions Unides a Cambodja, que tingué com a missió pal·liar la fràgil estabilitat al país. 37- FAO correspon a les sigles en anglès de Food and Agricultural Organization (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació), organisme especialitzat de les Nacions Unides amb seu a Roma.

Les Nacions Unides amb noms propis

-Guerra del Golf La fi del conflicte entre l’Iran i l’Iraq el 1988 s’encadenà a l’esclat d’un de nou que tingué l’Iraq de Saddam Hussein novament com a part combatent: la guerra del Golf, que s’originà després que el règim de Saddam envaís l’emirat de Kuwait i l’annexionés com a dinovena província de l’Iraq. De l’annexió se’n derivà l’èxode de 400.0000 kuwaitians, i que es minessin el 80 per cent dels pous de petroli del país del golf Pèrsic. La resposta immediata del Consell de Seguretat fou de comdemna de l’agressió i d’aplicació de sancions com ara l’embargament a l’Iraq, al mateix temps que els EUA, sota la presidència de George H. W. Bush, programaven una operació per protegir l’Aràbia Saudita, acció que a la cimera d’Hèlsinki mantinguda amb Gorbatxov rebria la seva aquiescència, posant-se de nou de manifest la voluntat de Moscou de cooperació amb Washington. Gran part dels països de l’OTAN, així com de la resta del sistema internacional, foren partícips de l’anomenada Operació escut del desert. S’acceptà així l’alliberament dels ostatges que el règim de Saddam tenia retinguts i es recolliren els intents de negociació del secretari general que, malgrat tot, no resolgueren el conflicte. La negativa de Saddam a la negociació portà a la formació d’una gran coalició que lluità durant 40 dies tant per terra com per mar, sota l’Operació tempesta del desert, davant de la qual Saddam sol·licità l’alto el foc a canvi d’acceptar totes les condicions del Consell de Seguretat. El país inicià una etapa d’inestabilitat en què aflorà la insurrecció kurda i no només hagué de reconèixer la sobirania kuwaitiana, sinó que hagué de destruir la seva capacitat balística, química, biològica i nuclear. -Conflicte àrab-israelià El mateix any de l’arribada de Pérez de Cuéllar al capdavant de les Nacions Unides esclatà la guerra del Líban o quarta guerra àrab-israeliana, que s’estengué fins l’any 2000. Tingué els enfrontaments entre l’OAP i l’exèrcit israelià des de l’ocupació per part d’Israel de zones del sud del Líban com a precedents. La seu de l’OAP s’havia establert a la capital libanesa, Beirut. Israel atacà el Líban amb l’objectiu d’afeblir l’OAP, la qual no comptà ni amb el suport de Síria ni el del Líban per combatre els atacs d’Israel. Les conseqüències de la guerra foren el trasllat de l’OAP a Tunísia, l’ocupació militar del sud del Líban per part d’Israel, definit com a zona de 68

anue seguretat, i el sorgiment de l’organització islàmica Hesbol·là, amb l’objectiu de combatre la zona ocupada del Líban. Durant la guerra del Líban es produí la massacre al camp de refugiats de Sabra i Shatila(38), crim de guerra amb el qual s’ha relacionat directament Ariel Sharon, que hagué de dimitir del càrrec de ministre de Defensa per les responsabilitats que se li imputaren. EUROPA -La caiguda del mur de Berlín i de les democràcies populars Des de la segona meitat dels anys 80 s’inicià el procés de democratització i d’establiment d’economies de mercat als països que conformaren el bloc oriental, procés iniciat pel sindicat de treballadors polonès Solidárnósc(39) i que tingué en la caiguda del mur de Berlín com a màxim exponent de la fi de la divisió que havia patit Europa des de la formació dels blocs. El desmantellament de la República Democràtica Alemanya o Alemanya oriental fou el més il·lustratiu per la forta càrrega simbòlica de la caiguda del mur de Berlín. L’obertura de la frontera austrohongaresa ja va permetre l’estiu de 1989 el pas de milers d’alemanys orientals a l’Alemanya occidental, i les protestes a les esglésies de Leipzig i altres ciutats continuaven. Paradoxalment, s’estava festejant el 40è aniversari de la fundació de l’Alemanya oriental quan el seu dirigent, Eric Honecker, fou destituït i s’obrí el camí cap a la reunificació(40) de les dues alemanyes, que s’oficialitzaria menys d’un any després amb la signatura del Tractat 4+2. Helmut Kohl, canceller de l’Alemanya occidental, esdevingué canceller de la nova República Federal d’Alemanya. Es posava així fi a una de les divisions més significatives fruit de la primera etapa de la Guerra Freda. Polònia fou, tal com s’ha afirmat al primer paràgraf, l’Estat sota l’òrbita soviètica pioner en el procés d’obertura. S’hi aprovà el 1986 la Llei d’Am38- Els càlculs relatius a les víctimes de la massacre de Sabra i Shatila divergeixen entre les 700 i les 2.500 víctimes, segons les fonts. 39- Solidárnósc fou el primer sindicat independent del bloc oriental, cofundat pel líder del procés de democratització polonès i futur president del país Lech Walesa. 40- Reunificació o Wiedervereinigung és el terme amb què es coneix el procés pel qual les dues repúbliques que conformaven Alemanya s’integraren en un Estat, posant fi a la Zweistaatlichkeit o existència de dos estats alemanys durant tota la Guerra Freda.

Les Nacions Unides amb noms propis

nistia Política, es començaren a crear empreses privades a partir de 1988 i les primeres eleccions lliures que se celebraren significaren el triomf de Solidárnósc i més endavant del seu líder, Lech Walesa, com a president. El règim es veié obligat a introduir reformes a causa de les contínues vagues sense que es produís un canvi del sistema polític. El procés de constitucionalització del nou règim democràtic s’efectuà a través d’una taula rodona composta per membres de l’antic règim i de l’oposició. Hongria, país on el record de la revolta del 1956 i la posterior invasió soviètica continuaven presents a la memòria col·lectiva, havia iniciat també durant la dècada dels 80 reformes econòmiques que constituïren els primers passos envers la instauració d’un règim d’economia de mercat. L’any 1989 es decretà una amnistia general, es legalitzaren els partits polítics, es garantí la llibertat d’expressió i de manifestació. El partit comunista d’Estat es transformà en socialdemòcrata, cosa que menà a un procés de constitucionalització d’un sistema polític democràtic i la proclamació de la nova República d’Hongria. La primera frontera que s’obrí del teló d’acer fou la frontera austrohongaresa, que tal com es deia a l’apartat de l’Alemanya oriental, permeté la sortida cap a Occident de milers de ciutadans del bloc oriental. Txecoslovàquia visqué un procés de transició ràpid caracteritzat per les manifestacions de l’oposició, encapçalada per l’escriptor Vaclav Havel, les quals donaren pas a la dimissió de la cúpula comunista i la formació d’un nou Govern de coalició en què Havel fou el primer ministre. La convocatòria d’eleccions revalidà Havel com a president de la república. La federació txecoslovaca es dissolgué el 1993 pacíficament, donant lloc a Txèquia i Eslovàquia. Romania protagonitzà un procés de transició democràtica més violent que es traduí en la persecució de les forces de seguretat romaneses, la Securitate(41) i l’afusellament del dictador Nicolae Ceaucescu i la seva muller. Un govern provisional de Front de Salvació Nacional conduí cap al procés de constitucionalització. Bulgària també aglutinà els opositors al règim entorn d’un Govern de coalició (després que els principals dirigents del partit comunista fossin destituïts), el qual s’encarregà de la convocatòria d’eleccions lliures. Mal41- Securitate és el nom que rebien les forces de seguretat romaneses al servei del règim de Ceaucescu.

anue grat el triomf d’un partit comunista transformat en el partit socialista, la pressió popular instà les forces democràtiques a formar govern, cosa que de manera similar ocorregué a Albània. Els processos de democratització i d’instauració de règims d’economia de mercat foren als estats de l’antic bloc oriental generalment pacífics però la desintegració de l’antiga Iugoslàvia portà a l’esclat de nombrosos enfrontaments civils entre les diferents repúbliques federades. Eslovènia i Croàcia foren les primeres a proclamar la independència, la qual cosa motivà la mobilització del exèrcit federal dominat per serbis. Tanmateix, fou a partir de 1992 amb l’esclat del conflicte que es visqueren les conseqüències més devastadores. BALANÇ DEL MANDAT DE PÉREZ DE CUÉLLAR Malgrat que Pérez de Cuéllar ha rebut el reconeixement de la comunitat internacional amb guardons i la concessió de doctorats honoris causa d’arreu del món, el fracàs en la mediació de la guerra del Golf impedí que la seva retirada, voluntària després del venciment del seu segon mandat, anés acompanyada d’homenatges. Més aviat fou una retirada discreta per la difícil situació que es vivia a nivell internacional. Entre els nombrosos guardons que Pérez de Cuéllar rebé, destaquen la concessió del Premi Príncep d’Astúries per la seva contribució a la Cooperació iberoamericana (1987), el Premi Olof Palme d’Entesa Internacional i Seguretat Comuna (1989), i el Premi Jawaharlal Nehru per a l’Entesa Internacional (1989). De retorn al seu país, Pérez de Cuéllar concorregué a les eleccions presidencials del Perú el 1995, en què resultà victoriós el seu rival Alberto Fujimori. Durant el curt període comprès entre el novembre de 2000 i el juliol de 2001 exercí de ministre d’Afers Exteriors. Finalment deixà definitivament el cos diplomàtic el 2004, quan renuncià al càrrec d’ambaixador del Perú a França. Des de la mort de Kurt Waldheim, Pérez de Cuéllar és el secretari gen al de més edat, i resideix a Malàisia. El secretari general Pérez de Cuéllar participà directament en la solució de molts dels conflictes que se succeïren durant la segona Guerra Freda, entre els quals cal destacar la seva contribució a la fi de les hostilitats a l’Afganistan, compromís complementat amb l’encàrrec que l’Assemblea General li féu de participar directament en la reconstrucció política del país. 71

Les Nacions Unides amb noms propis

Malgrat que el seu mandat s’inicià en una etapa de creixent tensió bipolar arran, a més a més de la guerra de l’Afganistan, de la forta inestabilitat a l’Amèrica Central i del Sud, amb episodis com la invasió de l’illa de Grenada per part dels EUA i la guerra de les Malvines, el segon mandat la dinàmica internacional es desvià cap al que alguns autors anomenen una “Segona Distensió”, cosa que permeté que Pérez de Cuéllar fos el promotor del primer acord internacional en què ambdues superpotències actuaren com a cogarants: els Acords de Ginebra de 1988 que establiren les condicions per a la pau a l’Afganistan. El comiat de Pérez de Cuéllar no només es veié afectat per la guerra del Golf, sinó per la creixent i inevitable inestabilitat als Balcans. L’intens mandat de Pérez de Cuéllar visqué la caiguda del mur de Berlín i el conseqüent desmantellament del bloc oriental i de la Unió Soviètica, esdeveniment que marcà la fi de la Guerra Freda. El nou escenari internacional llegat al seu successor, l’egipci Boutros Boutros-Ghali, era comparable a aquell al qual hagué d’enfrontar-se el secretari general Lie, en el sentit que novament es produí un canvi de sistema, que donà pas d’una estructura bipolar a una de centrada en l’hegemonia dels EUA. A diferència de l’escenari que hagué de viure Lie, però, BoutrosGhali es veié condicionat per una Organització ja existent, no en procés d’institucionalització però sí sotmesa a profunds canvis.

anue

(1992-1996) Boutros Boutros Ghali “Som el primer públic del somni de la cooperació global. No el deixarem morir, les Nacions Unides persistiran i perduraran.”

’arribada de Boutros Boutros-Ghali a la Secretaria General fou significativa pel fet que es tractà del primer secretari general procedent del continent pel qual les Nacions Unides han centrat més els seus esforços: l’Àfrica. A més a més, es tracta del primer mandatari representant d’un país de tradició àrab. Boutros-Ghali ha estat l’únic dirigent de les Nacions Unides que no li fou renovat el primer mandat per un nou període, a causa del vet del representant dels EUA al Consell de Seguretat a una renovació del seu mandat.

Boutros-Ghali no ha estat només l’únic secretari a qui no s’ha renovat el càrrec una vegada, sinó que fou durant el seu mandat que ocorregueren els episodis més cruents de la conflictivitat de la immediata Postguerra Freda: el genocidi de Rwanda i la guerra de Iugoslàvia, esdeveniments que menaren les Nacions Unides a una crisi de legitimitat i a la difícil relació que s’establí amb els EUA. Tal com s’ha dit, el pas d’una estructura bipolar a una d’unipolar centrada en l’hegemonia dels EUA implicà un canvi de sistema que anà acompanyat d’una gran inestabilitat. El secretari general Boutros-Ghali nasqué al Caire el 1922, en el si d’una família vinculada a la política. De fet, tant el seu pare com el seu avi ocu73

Les Nacions Unides amb noms propis

paren el càrrec de ministres del Govern egipci. Una altra particularitat del secretari general fou que la seva família professava el cristianisme copte en un país de majoria musulmana com Egipte. El nom de Boutros correspon a la forma arabitzada del nom Petros, nom copta de Pere. La seva candidatura i posterior nomenament foren molt aplaudits pels països del Tercer Món atès que percebien el nou secretari general com un defensor dels seus interessos, especialment en el camp del desenvolupament. Boutros-Ghali desenvolupà una intensa activitat com a acadèmic, tant impartint docència com difonent el seu coneixement arreu com a conferenciant. Paral·lelament a aquesta activitat, exercí diferents càrrecs polítics, entre els quals cal destacar el de ministre d’Afers Exteriors des de l’octubre de 1977 fins a 1991 i el de viceministre d’Afers Exteriors des del maig de 1991. La formació acadèmica de Boutros-Ghali s’inicià a la Universitat del Caire, on estudià dret. Posteriorment amplià els seus estudis de Ciència política i Economia, en centres com la Universitat de París, on es doctorà en Dret Internacional el 1949, llegint una tesi sobre les organitzacions internacionals regionals. Boutros-Ghali cursà un programa de relacions internacionals a l’Institut d’Estudis Polítics de París. La carrera acadèmica de Boutros-Ghali es desenvolupà a la Universitat del Caire, des del 1949 fins el 1977, a la Universitat de Columbia, a la Universitat de París i a l’Acadèmia de Dret Internacional de l’Haia, on impartí docència de Dret Internacional i Relacions Internacionals. Entre el seu centenar de publicacions en destaquen nombrosos articles. L’amplíssima activitat duta a terme per Boutros Ghali també contempla la d’editor durant 15 anys de la publicació Alahram Iqtisadi. La carrera política de Boutros-Ghali inclogué representacions del seu país a encontres de l’Organització de la Unió Africana (OUA)(42) així com a delegat egipci a les reunions del MPNA. El 1978 actuà com a representant egipci a les negociacions de Camp David per les quals s’arribà a un acord egipci-israelià. Tot seguit, Boutros-Ghali formà part de la delegació egípcia de l’Assemblea General durant els anys 1979, 1982 i 1990, iniciant-se així la seva vinculació amb les Nacions Unides. A nivell 42- L’Organització per la Unió Africana (OUA), actualment Unió Africana, és l’organització internacional governamental més important de les existents al continent africà.

anue

de la política interna del seu país, el secretari general ocupà el càrrec de diputat al Parlament egipci a partir de 1977 i càrrecs de responsabilitat al Ministeri d’Afers Exteriors. La intensa activitat desenvolupada per Boutros-Ghali inclogué també formar part de la Comissió de Dret Internacional(43) entre 1979 i 1991, de la Comissió Internacional de Juristes, a més a més d’innombrables institucions com l’Institut Internacional dels Drets Humans, la Societat Africana d’Estudis Polítics i l’Acadèmia francesa. El secretari general fou un expert conferenciant i articulista en matèries tan diverses com els drets humans, el desenvolupament social i econòmic, la descolonització, el conflicte àrab-israelià, el dret de les minories i la no alineació, aval de l’ampli bagatge que acreditava en la seva candidatura al capdavant del sistema de les Nacions Unides. EL MANDAT DE BOUTROS-GHALI EN EL CONTEXT DE POSTGUERRA FREDA El mandat de Boutros-Ghali coincidí amb la fi del sistema bipolar creat a la fi de la Segona Guerra Mundial, caracteritzat per l’hegemonia dels EUA i de la URSS. La dissolució d’aquesta el desembre de 1991 és considerada com el punt final de la Guerra Freda, que dóna lloc a un era de Postguerra Freda, l’estructura i dinàmica de la qual resten imprecises. En qualsevol cas, és constatable que es produïren no canvis en el sistema com fins aleshores –els quals havien donat lloc a les etapes de la Guerra Freda– sinó que es produí un canvi de sistema, en què la supremacia dels EUA passà a ser indiscutible. De fet, els EUA constitueixen l’únic Estat del sistema internacional que a hores d’ara té capacitat d’actuació a nivell global, per la qual cosa se l’anomena hegemon o potència hegemònica. Els EUA reuneixen com actor els atributs clàssics de poder militar i econòmic, a més a més d’introduir el que s’ha anomenat soft power, que consisteix en fer que els altres actors del sistema desitgin organitzar-se segons els principis, valors i idees propis dels Estats Units. Encara que es parli de la preeminència dels EUA com a potència hegemònica del sistema internacional, s’observa policentrisme en determinats camps, és a dir, que no només els EUA exerceixen poder i influència en àrees determinades, com ara l’econòmica, on el rol exercit per la Unió Europea i pel Japó, juntament amb el dels EUA, crea una estructura triangular en aquest àmbit. 43- La Comissió de Dret Internacional és la institució vinculada a les Nacions Unides amb seu a l’Haia encarregada de la codificació del Dret Internacional.

Les Nacions Unides amb noms propis

Entre les conseqüències més significatives del canvi de sistema que es produí a la fi de la Guerra Freda hi trobem la desaparició del bloc oriental, analitzada al capítol anterior dedicat al secretari Pérez de Cuéllar. Tant a nivell econòmic com polític els estats de l’antic bloc oriental es transformaren. Desaparegué el sistema d’economia centralitzada i s’implantaren sistemes d’economia capitalista, alhora que s’iniciaven processos de democratització. Les institucions econòmiques i de seguretat del bloc oriental, el CAME i l’Organització del Pacte de Varsòvia respectivament, s’extingiren. Altres organitzacions internacionals com el Banc Mundial i l’FMI es redefiniren per tal d’adaptar-se al nou ordre. A nivell comercial, la Ronda de Marràqueix del GATT(44) aprovà els tractats constitutius de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) el 1995, cobrint així el dèficit de l’existència d’una organització internacional que regulés el comerç durant tota la Guerra Freda. L’OTAN s’adaptà al nou ordre i redefiní els seus objectius com a organització de seguretat d’abast universal, a la qual s’han anat afegint els estats que conformaven l’antic bloc oriental. El Moviment No Alineat continuà existint formalment però perdent la seva raó com una alternativa a les dues opcions del món bipolar. Pel que fa als progressos en la regulació de desarmament, se signà a Moscou el 31 de juliol de 1991, poc abans de la dissolució de la URSS, el Strategic Arms Reduction Talks o START I. Una vegada ja constituïda la Federació russa, el gener de 1993 el president Boris Ieltsin i el seu homòleg dels EUA Bush signaren el START II, el qual es comprometia a reduir un terç els arsenals estratègics de llarg abast en un termini de deu anys. Nacions Unides impulsà una conferència de desarmament el setembre del 1992 orientada a l’aprovació d’un tractat sobre armes químiques que estipulava la destrucció de l’armament ja existent, així com implantava un sistema exhaustiu de verificació del seu compliment. El 1996 s’aprovà el Tractat de No Proliferació Nuclear, que no ha impedit des de la seva entrada en vigor que alguns Estats es nuclearitzessin o la proliferació d’armes químiques i biològiques. La successió de la URSS en 15 estats sobirans ha implicat un increment considerable del nombre d’estats nuclearitzats. 44- GATT correspon a les sigles de General Agreement on Tariffs and Trade, el Tractat que regulà el comerç internacional en absència d’una organització comercial fins la creació de l’OMC el 1995.

anue

l -

Pel que fa al nivell de conflictivitat de Postguerra Freda, alguns conflictes continguts per la pressió de les superpotències esclaten, com és el cas de l’Afganistan, mentre que d’altres com l’indopakistanès pel Caixmir i l’àrab-israelià continuen. Altres aspectes del sistema de Postguerra Freda destacables són la consolidació del procés d’integració política europea a través de l’aprovació del Tractat de Maastricht, pel qual les Comunitats donen lloc a la Unió Europea. Les Nacions Unides, que patiren directament els efectes de la Guerra Freda, visiblement amb els bloquejos al Consell de Seguretat, experimenta una reactivació notable durant els anys immediatament posteriors a la fi de la Guerra Freda, en què el desplegament de la Carta de San Francisco es féu més efectiu. Tanmateix, a partir de l’últim terç de la dècada dels noranta, en què el conflicte de Somàlia, el Genocidi de Rwanda i la desintegració de Iugoslàvia raportaren crítiques a l’Organització. Al mateix temps, les relacions entre la potència hegemònica dels EUA i les Nacions Unides empitjoraren. RETRAT DEL MÓN DURANT EL MANDAT DE BOUTROS-GHALI ÀFRICA -Somàlia Un focus d’inestabilitat en el qual la gestió de les Nacions Unides no fou del tot reeixida fou el conflicte civil entre partidaris del president interí Alí Mahdi Muhamad i els del general Mohamed Frah Aidid a Somàlia. Durant l’any 1992 s’intensificà, motiu pel qual el Consell de Seguretat votà per unanimitat l’ús de la força per tal de garantir la distribució d’ajuda humanitària al país africà. L’objectiu principal fou el de rellevar les forces dels Estats Units per la coalició multilateral auspiciada per les Nacions Unides. El secretari general Boutros-Ghali fou escridassat per part d’uns manifestants somalians quan visitava la capital, Mogadishio, els quals l’acusaren de “pare de la fam i de la mort” al mateix temps que li tiraven pedres. Per la seva part, la UNICEF posà fi a la seva operació d’ajuda al país després que un dels seus funcionaris fos assassinat. Malgrat el rebuig a les accions empreses per les Nacions Unides, l’Organització impulsà la celebració d’una conferència de reconciliació 77

Les Nacions Unides amb noms propis

en què participaren totes les faccions en lluita, al mateix temps que el Consell de Seguretat condemnava els atacs i ordenava la persecució dels responsables. -Genocidi de Rwanda El genocidi de Rwanda és probablement l’esdeveniment que més palesa ha fet la impotència de les Nacions Unides per fer front a crisis humanitàries de gran abast, cosa que reportà moltes crítiques a l’Organització. En un període de Postguerra Freda, l’any 1994, en el qual regnava l’optimisme derivat de la fi del conflicte bipolar de cara a una operabilitat més àmplia dels fòrums multilaterals de Nacions Unides, es produí una matança de 800.000 individus de la minoria tutsi de Rwanda per part de la majoria hutu en uns quants mesos. Rwanda-Urundi fou el mandat belga que des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins l’any 1962 administrà el territori dels futurs estats de Rwanda i Burundi. L’enfrontament entre membres de l’ètnia hutu, majoritària, i la dels tutsis, minoritària però que havia controlat el país amb el vist-i-plau belga, donà pas a un enfrontament civil des de la independència del país que portà al Front Patriòtic Rwandès, tutsi, al poder. L’accident provocat que costà la mort del president de Rwanda, Juvenal Habyarimana, el 6 d’abril de 1994, marcà el punt d’inici del període en què es perpetrà el genocidi. La resposta de les Nacions Unides fou la d’establir la Missió de Nacions Unides per a l’Assistència de Rwanda (UNAMIR), la qual intentà sota el comandament del general canadenc Roméo Dallaire obtenir l’alto el foc, objectiu pel qual requerí de l’ONU l’autorització de procedir al control de les armes, la qual no li fou concedida. L’assassinat de deu cascos blaus belgues implicà que es reduïssin el nombre d’aquests soldats a la zona. les Nacions Unides, d’altra banda, no fou partidària de parlar de genocidi des d’un primer moment per la proximitat del conflicte de Somàlia i les reticències dels EUA. Tanmateix, una nova Missió es posà en marxa a partir del maig de 1994 atesa la gravetat de la situació. Atès que era logísticament impossible de reunir els efectius procedents de diversos països abans de finals d’agost, França respongué creant l’operació turquesa, amb l’objectiu de crear una zona segura al sud-oest de Rwanda. 78

a í r

a e b -

anue

l ó

-Fi de l’apartheid a Sud-Àfrica Després de gairebé mig segle de discriminació racial a la República sud-africana, finalment es convocaren les primeres eleccions democràtiques el 2 de maig del 1995, de les quals el líder del Congrés Nacional Africà Nelson Mandela en sortí victoriós. Havia patit l’apartheid de primera mà, ja que el 1962 se li dictà una sentència de cadena perpètua i no fou alliberat fins el 1989. Les Nacions Unides contribuiren al procés d’instauració d’un règim democràtic a Sud-àfrica a través de les seves recomanacions. Nelson Mandela i Frederic Willem De Clerk foren recompensats amb el Premi Nobel de la Pau el 1993 pels seus esforços per posar fi al règim de l’apartheid i assentar les bases per a l’establiment d’un règim democràtic a Sud-Àfrica. -Sàhara Occidental El secretari general Boutros Ghali forçà el compàs d’espera de cara a la celebració d’un referèndum, decisió que debilitava la posició independentista sahrauí, establint com a termini per a la celebració d’aquest el final de 1993. Boutros-Ghali no seguí les previsions del Consell de Seguretat de cara a la reactivació del pla de pau proposat per Nacions Unides. El secretari general sol·licità al Consell de Seguretat que estengués el mandat de la Missió de Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental. ÀSIA

s l , l s . i s

Les previsions de l’acord de pau de París de 1991 establiren que Cambodja fos tutelada per les Nacions Unides fins que s’hi celebressin eleccions lliures i democràtiques. La negativa dels khmers rojos a l’entrega de les armes alentí el procés de pacificació, fet que implicà que les eleccions no se celebressin fins el maig de 1993, sense la presència dels khmers .

e s b

De les eleccions generals en sortí guanyador el partit del príncep Sihanuk, reafirmat per l’Assemblea General com a cap d’Estat. L’ONU li cedí la prerrogativa de constituir un Govern provisional de coalició, copresidit per Ranarid i Hun Sen , fins que finalitzés el procés de constitucionalització del nou règim.

-Fi del conflicte de Cambodja

Les Nacions Unides amb noms propis

Les forces d’autoritat per a la transició de les Nacions Unides es van retirar de la zona segons un comunitat del secretari general en què posava de manifest que, malgrat que les tasques de repatriació de refugiats, la desmobilització i desarmament de totes les faccions i l’ínici de la reconstrucció, havien deixat d’operar. Boutros-Ghali féu una crida a un compromís més gran de tota la comunitat internacional amb Cambodja. -Conflicte àrab-israelià El principi del mandat de Boutros-Ghali es caracteritzà per la convocatòria de reunions bilaterals en què hi participaren els principals estats implicats al conflicte àrab-israelià amb l’objectiu d’impulsar un procés de pau. A partir del novembre de 1991 se succeïren una sèrie d’encontres a Madrid i Washington en què Israel negocià amb l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) sobre la qüestió de Gaza, Cisjordània i Jerusalem, amb Síria sobre els Alts del Golan, i amb el Líban sobre la franja sud del país. La segona ronda de negociacions fracassà per la retirada de Palestina com a resposta a l’ocupació de cases per part de colons israelians a la zona àrab de Jerusalem. Un intent de cooperació amb què Israel proposava la celebració d’eleccions municipals a cinc localitats de Cisjordània també fracassà perquè Palestina exigí que fossin eleccions generals. Noves reunions multilaterals celebrades a Brussel·les, Washington, Viena, Ottawa i Tòquio no comptaren amb la participació de Síria i del Líban. Les negociacions foren interrompudes el setembre de 1992 després de l’atac israelià a camps palestins del Líban i la deportació de centenars de palestins de les zones ocupades acusats de pertànyer a l’organització islamista Hamas(45). Nacions Unides respongué a aquesta actuació d’Israel amb una condemna del Consell de Seguretat. Malgrat els entrebancs de les negociacions, el líder de l’OAP Iàssir Arafat i el primer ministre israelià Isaac Rabin signaren un acord. De nou les converses de pau foren alterades per incidents al territori del conflicte, en aquest cas la matança de palestins a Hebron realitzada per un israelià. La represa de la cooperació es produí amb la signatura de l’acord entre Arafat i Rabin en virtut del qual s’establia un tractat d’autonomia per a 45- Hamas és l’acrònim que rep la organització armada i partit polític islamista palestí, el significat literal del qual és Moviment de Resistència Islàmica.

anue

Gaza i Jericó, criticat perquè excloïa la resta de territoris ocupats. Un altre acord fruit de les negociacions fou el que posà fi a la frontera comuna entre Israel i Palestina. L’esforç de cooperació i el compromís adoptat per part d’Arafat, Rabin i el ministre d’Afers Exteriors israelià Simon Peres fou recompensat amb la concessió del Premi Nobel de la Pau a Oslo el 1994. EUROPA -Guerra i desintegració de l’antiga Iugoslàvia L’abril de 1992 es declarà la nova República federativa de Iugoslàvia, integrada únicament per Sèrbia i Montenegro, després que la sobirania d’Eslovènia, Croàcia i Bòsnia-Hercegovina fos reconeguda a nivell internacional i de la declaració d’independència de Macedònia. El nou capdavanter de la nova Iugoslàvia fou Slovodan Milosevic, que donà suport a les tropes sèrbies de Bòsnia-Hercegovina en la lluita contra les comunitats bòsnica i croata de l’antiga República iugoslava. La comunitat internacional agreujà les mesures contra la nova Iugoslàvia introduint el bloqueig naval i l’embargament. El Consell de Seguretat retirà Igoslàvia de l’Organització. No obstant, Milosevic fou referendat en el càrrec de president de Sèrbia i líder iugoslau a les eleccions del desembre de 1992, la qual cosa li donà marge de maniobra per fer realitat els seus plans expansionistes d’una Gran Sèrbia donant suport a la comunitat sèrbia de Bòsnia-Hercegovina i amenaçant Macedònia amb la guerra. Macedònia fou acceptada com a membre de ple dret de les Nacions Unides l’abril de 1993, amb el nom d’Antiga República Iugoslava de Macedònia.(46) Les Nacions Unides desplegaren a Croàcia i posteriorment a BòsniaHercegovina forces de pacificació en resposta a les peticions de la comunitat internacional, a més a més de crear un Tribunal Internacional ad hoc per a l’ex Iugoslàvia. El Consell de Seguretat autoritzà l’ús de la força contra les incursions aèries i declarà la capital bòsnia, Sarajevo, així com cinc enclavaments bòsnics zones de seguretat. La signatura d’un tractat de pau impulsat per les Nacions Unides i la 46- El nom oficial que Macedònia adoptà fou el d’Antiga República Iugoslava de Macedònia per tal que no hi hagués cap equívoc que el territori sobirà macedoni no correspon amb el de la Macedònia històrica, part del territori de la qual pertany

Les Nacions Unides amb noms propis

Unió Europea entre Croàcia i Bòsnia-Hercegovina significà un avenç en la pacificació dels Balcans, tot i que els bombardejos per part de serbis als bòsnics continuaren. A principis de 1994, el Consell de Seguretat, amb el vot no favorable de la Xina i les reticències de la Federació de Rússia, autoritzà l’OTAN a llançar un ultimàtum als serbis de Bòsnia. Moscou medià perquè abans que l’ultimàtum expirés els serbobosnians aturessin l’ofensiva. La Federació russa envià 400 cascos blaus a la zona, per primera vegada a la història. L’optimisme inicial desaparegué després que la Iugoslàvia de Milosevic de nou bombardejà Bòsnia, al mateix temps que acusava el Consell de Seguretat d’actuació esbiaixada a favor de la població bòsnica. Un total de 250 cascos blaus de les Nacions Unides foren retinguts com a ostatges. El proper secretari general, Kofi Annan, fou enviat com a representant especial del secretari general a Iugoslàvia, entre 1995 i 1996. BALANÇ DEL MANDAT DE BOUTROS-GHALI Boutros-Ghali ostentà tan sols durant un mandat el càrrec de secretari general de les Nacions Unides perquè la resolució avalada per deu membres del Consell de Seguretat, encapçalada per Egipte, GuineaBissau i Botswana per la renovació del seu mandat per un nou període fou vetada pels EUA, malgrat que el Regne Unit, Itàlia, Polònia i Corea del Sud la secundessin. Per segona vegada a la història de l’Organització –la Xina vetà la renovació per a un tercer mandat de Waldheim– un Estat amb dret de vet al Consell de Seguretat exercia la seva prerrogativa per impedir la renovació del càrrec de secretari general. La relació entre Boutros-Ghali i els EUA fou difícil durant i després del seu mandat. La potència hegemònica retragué al secretari general que no havia dut a terme una reforma exhaustiva del funcionariat de les Nacions Unides, crítica que Boutros-Ghali respongué al·legant la manca de recursos financers per poder dur a terme la reforma, al·ludint clarament als deutes dels EUA amb l’Organització. Fins i tot el secretari general expressà la manca de necessitat dels Estats Units de recórrer a la multilateralitat quan digué que “passà cert temps abans no me’n vaig adonar que els EUA no veuen gaire necessària la diplomàcia. Amb el poder ja n’hi ha prou. Només els dèbils confien en la diplomàcia. L’Imperi romà no tingué cap necessitat de diplomàcia”. Tampoc en tenen els EUA. Boutros-Ghali expressà 82

anue d’aquesta manera obertament la manca de predisposició dels EUA a actuar multilateralment, és a dir, segons els mecanismes i procediments que marcs com el sistema de les Nacions Unides posen a l’abast de la comunitat internacional. Entrevistat per la televisió egípcia el 2004, el secretari general declarà que els EUA eren un Estat totalitari. Entre els càrrecs que des de llavors Boutrous-Ghali ha ocupat són destacables el de secretari general de la Francofonia(47), així com el de president del Comitè del South Centre entre 2003 i 2006, organització de recerca intergovernamental de països en vies de desenvolupament. Actualment presideix un Consell de l’Acadèmia de Dret Internacional de l’Haia. El balanç que es pot fer del mandat de Boutros-Ghali és que es produïren durant els seu mandat tres dels episodis més devastadors de la història de les Nacions Unides: Somàlia, el genocidi de Rwanda i la desintegració de Iugoslàvia. Des de l’abril de 2007 dóna suport a una Campanya per a l’establiment d’una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides. BoutrosGhali és un ferm defensor d’establir mecanismes de participació ciutadana a nivell global. El secretari general és autor d’obres com Egypt’s road to Jerusalem, en què deixa constància del testimoni de la seva experiència com a representant d’Egipte a les negociacions dels Acords de Camp David, i Unvanquished: a US-UN Saga, obra en la qual narra les vicissituds de les relacions entre les Nacions Unides i els EUA durant el seu mandat.

47- L’Organització Internacional de la Francofonia és la institució que aglutina els països en què la llengua francesa hi té algun tipus de presència, ja sigui per la seva oficialitat o perquè és llengua vehicular de l’ensenyament, entre d’altres raons.

anue

(1997-2006) Kofi Annan “Ara més que mai a la història, compartim un destí comú. El podem dominar només si l’afrontem plegats. I per aquest motiu, amics meus, tenim les Nacions Unides.”

er segona vegada a la història de les Nacions Unides es repetia el continent de procedència de dos secretaris generals consecutius, tal i com succeí amb l’elecció de Lie i de Hammarskjöld al capdavant de la Secretaria General. En aquest cas, el successor de Boutros-Ghali ha estat també africà, tot i que d’una àrea ben diferenciada: de l’Àfrica subsahariana. Kofi Annan ha estat, a més a més, el primer secretari general procedent del funcionariat de les Nacions Unides, cosa que implica que gran part de la seva carrera ha estat vinculada al servei de l’Organització. Aquest nou perfil funcionarial no s’ha repetit en l’elecció del nou secretari general Ban Kimoon, el qual, com molts altres secretaris, exercí de diplomàtic al seu país d’origen. Kofi Atta Annan nasqué el 8 d’abril de 1938 a la ciutat ghanesa de Kumasi, capital de la regió d’Ashanti i segona ciutat més populosa del país, en el si d’una família pertanyent a les elits tribals ghaneses. El seu nom Kofi indica el dia de la setmana que nasqué, divendres, 85

Les Nacions Unides amb noms propis

en les llengües parlades pels seus pares, el twi (48) i el fante. El nom Atta indica que el secretari general és bessó, fet a què els ghanesos atribueixen una significació especial. Annan posa en coneixement que el que ha estat secretari general era el quart fill dels seus pares. El nom complet del dirigent de les Nacions Unides aporta, doncs, la informació que nasqué en divendres, és germà bessó i fou el quart fill dels seus pares. Annan estudià la primera part de la seva formació superior a la Universitat de la Ciència i Tecnologia de la seva ciutat natal, Kumasi, estudis que amplià al Malacaster College de St Paul, a Minnessota (EUA), a l’Institut d’Afers Internacionals de Ginebra (Suïssa) i a l’Institut de Tecnologia de Massachussetts (EUA), on el 1972 finalitzà els estudis. Els estudis d’Annan se centraren sobretot en l’àmbit de l’economia. El secretari general parla amb fluïdesa les llengües dels seus pares així com d’altres llengües pròpies de Ghana, l’anglès i el francès. La carrera a les Nacions Unides de Kofi Annan s’inicià a l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra, el 1962, on ocupà càrrecs vinculats a la gestió pressupostària i administrativa d’aquest organisme. Posteriorment treballà a la Comissió Econòmica per a l’Àfrica, càrrec que desenvolupà a la ciutat d’Addis Abeba, i li permeté abordar de primera mà els problemes econòmics del continent africà, pel qual mostraria molta sensibilitat durant el seu mandat com a secretari general. Annan prosseguí la seva carrera amb càrrecs intermitents a l’Administració ghanesa, però retornant a les Nacions Unides com a funcionari de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats. Altres càrrecs que el secretari general ostentà en el si del sistema foren el de secretari general adjunt per tal de facilitar la repatriació de l’Iraq de 900 estrangers de la guerra del Golf, el de representant especial del secretari general per a Iugoslàvia i el de sotssecretari general per al manteniment de la pau, càrrec que li permeté un contacte directe amb l’estat de les Operacions de les Forces de Pau de Nacions Unides, en l’exercici del qual hagué de prendre decisions sobre l’actuació de la UNAMIR. Kofi Annan ha estat el secretari general que ha viscut més de ple l’era de la globalització, que inclou una projecció mediàtica de la seva figura per 48- El twi és una llengua akan pertanyent a la família del Níger-Congo, parlada per uns set milions de persones principalment a Ghana. S’ensenya a nivell universitari.

anue

a -

sobre la de qualsevol altre secretari general. A aquest fet cal sumar-hi el carisma del dirigent, que ha fet que ostenti la visibilitat de la Secretaria General més que qualsevol altre dels seus predecessors. Annan ha estat de moment l’únic secretari general a qui s’ha fet lliurament del Premi Nobel de la Pau en vida(49), el 2001, reconeixement compartit amb la resta del sistema de les Nacions Unides pel seu compromís per un món més ben organitzat i pacífic.

El secretari general fou protagonista directe de gran part dels esdeveniments més significatius de la darrera dècada, així com l’impulsor d’iniciatives de gran transcendència per a l’Organització com ara la reforma, en curs, del sistema, l’aproximació al sector privat i la celebració de la Cimera del Mil·lenni l’any 2000, en què pràcticament tots els estats membres de l’Organització es comprometeren a complir els Objectius de Desenvolupaments del Mil·lenni, que preveuen fins a l’any 2015 la reducció de la pobresa a la meitat i l’establiment d’una aliança per al desenvolupament, entre d’altres fites. EL MANDAT DE KOFI ANNAN EN EL CONTEXT DE POSTGUERRA FREDA El mandat de Kofi Annan s’emmarcà en un període en què el nou ordre internacional de Postguerra Freda continua prenent forma, tot i que encara resta imprecís. L’hegemonia dels EUA com a actor estatal que articula l’estructura del sistema s’ha reafirmat, alhora que s’ha posat de manifest el gir de la seva política exterior arran de l’esdeveniment més rellevant del període: els atemptats terroristes del dia 11 de setembre de 2001 a la ciutat de Nova York, així com altres punts del país, per part de l’organització terrorista islamista Al-Qaida.(50) L’Administració de George W. Bush, que accedí a la Casa Blanca a finals del 2000, liderà una nova política exterior de caire unilateral com a resposta als atemptats, al marge de les decisions de caire multilateral preses a les Nacions Unides. Malgrat que en la seva primera intervenció a l’Afganistan comptà amb l’autorització del Consell de Seguretat, que la considerà una intervenció en legítima defensa, la intervenció a l’Iraq allegant la possessió d’armes de destrucció massiva per part del règim de Saddam Hussein es féu al marge de les directrius del Consell. L’ocupació 49- Dag Hammarskjöld fou premiat amb el Premi Nobel de la Pau a títol pòstum. 50- Al-Qaida és l’organització que aglutina xarxes islamistes d’arreu del món , fundada per Osama bin Laden.

Les Nacions Unides amb noms propis

de l’Iraq, que ha generat una gran inestabilitat a la zona encara vigent després de gairebé cinc anys des de la invasió, provocà un fenomen de protesta a nivell de l’opinió pública global, sobretot a Europa, on els líders dels països es dividiren en partidaris i detractors de la intervenció. Les campanyes d’abast universal contràries a la guerra són una mostra més d’un procés que s’ha anat consolidant durant el mandat de Kofi Annan: el de la globalització, sobretot a nivell econòmic però també de tipus social, polític i cultural. La globalització del comerç amb l’impuls exercit per l’OMC ha motivat l’aparició de moviments socials compromesos amb la idea que una altra globalització és possible, és a dir, una globalització en què les relacions entre el centre i la perifèria no siguin cada vegada més acusades, sinó que el fenomen globalitzador contribueixi a la reducció de la desigualtat i al desenvolupament. Coincidint amb l’adveniment de nou mil·lenni, l’any 2000 se celebrà a la seu de les Nacions Unides la Cimera del Mil·lenni, en què representants de 187 Estats es comprometeren a la consecució de vuit fites, els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, que preveuen de cara al 2015 l’eradicació de la pobresa a la meitat i l’establiment d’una aliança global per al desenvolupament, entre d’altres. A nivell regional, es potencià el procés de regionalització a Europa, on la Unió Europea ha incorporat 12 membres de l’Europa central i oriental i de la Mediterrània des de 2004, superant així la divisió del Vell Continent durant la Guerra Freda. Tanmateix, el projecte d’aprovació d’un tractat constitucional roman ara com ara paralitzat, entre d’altres raons per la dificultat que comporta la integració comunitària de certes competències dels estats. A nivell africà, l’Organització per a la Unió Africana donà lloc a la Unió Africana, la qual s’ha dotat de més competències com ara les d’un Consell de Seguretat inspirat en el de les Nacions Unides amb la potestat d’intervenció. En aquest sentit, és destacable la mediació de la Unió Africana al conflicte del Darfur. Un nou fenomen de caire mediambiental que ha centrat l’atenció de les Nacions Unides ha estat el del canvi climàtic. L’acció humana ha provocat un augment progressiu de la temperatura global que ha repercutit en una alteració dels fenòmens naturals, en alguns casos catastròfics. Les Nacions Unides es presenta com l’únic fòrum universal en què tots els estats poden regular mesures encaminades a la sostenibilitat mediambiental. El mandat de Kofi Annan es desenvolupà, doncs, en un context caracteritzat per grans transformacions. 88

anue

RETRAT DEL MÓN DURANT EL MANDAT DE KOFI ANNAN ÀFRICA -Creació del Tribunal Internacional ad hoc per a Rwanda La creació del Tribunal Internacional ad hoc per a Rwanda es produí durant el mandat de Boutros-Ghali, segons una resolució del Consell de Seguretat de novembre de 1994, amb l’objectiu de jutjar els crims de guerra comesos durant tot l’any 1994 a Rwanda. Un any després el Consell de Seguretat decidí que la seu del tribunal fos a Arusha, a Tanzània. La jurisdicció del tribunal rau en crims de genocidi, de guerra i contra la humanitat. L’actuació de Kofi Annan durant el genocidi de Rwanda en tant que sotssecretari general ha estat objecte de crítiques dirigides per, entre d’altres, el comandant de la UNAMIR, el general Dallaire, el qual no rebé l’autorització d’intervenir durant el conflicte, encara que informes de la Creu Roja haguessin constatat que s’havien produït massacres a Rwanda. Annan autoritzà Dallaire a ajudar belgues i francesos, així com d’altres estrangers, a abandonar el país, però en cap cas es referí a la situació dels ciutadans rwandesos. Un comunicat d’Annan a Dallaire afirmà que “(...) no ha de conduir-lo a participar en un possible combat, excepte en legítima defensa”.

-Conflicte i crisi humanitària del Darfur Les confrontacions al Sudan s’originaren el 2003 i enfronten el Govern de Khartum amb faccions tribals del Darfur, regió occidental del país, la qual es rebel·là contra la marginalització a què està sotmesa per Khartum. Cal remarcar que les faccions combatents del Darfur estan composades tant per ètnies àrabs com subsaharianes, les quals tradicionalment han lluitat per l’accés als recursos naturals de la zona. La resposta de Khartum fou la de mobilitzar milícies locals amb l’objectiu que derrotessin els rebels. Nombroses organitzacions no governamentals han denunciat els greus abusos contra la població civil perpetrats per aquestes, que inclouen la destrucció de pobles sencers i crims sistemàtics contra la humanitat. 89

Les Nacions Unides amb noms propis

Es van establir algunes comparacions entre la crisi humanitària del Darfur i el genocidi de Rwanda, encara que no hi ha unitat sobre l’ús del terme genocidi en aquest cas. Des de l’any 2003 es calcula que ha hagut més de 400.000 morts i 2,5 milions de desplaçats, la qual cosa ha estès el conflicte a altres països com el Txad. A banda de les Nacions Unides, tant el Txad com la Unió Africana han mediat al conflicte. L’agost de 2006, el Consell de Seguretat aprovà una resolució segons la qual les Nacions Unides es comprometien a enviar un contingent de tropes al Darfur, votació a la qual no participaren ni la Rússia ni la Xina popular. Tant la Lliga àrab com l’Organització de la Conferència Islàmica s’han posicionat en contra de l’enviament d’un contingent de tropes sota els auspicis de les Nacions Unides. ÀSIA -Inestabilitat a l’espai ex soviètic El procés pel qual la Unió Soviètica deixà d’existir com a subjecte de Dret Internacional comportà la successió d’aquesta en 15 nous estats, coincidents amb les entitats territorials que durant l’era soviètica gaudien d’estatus de república socialista soviètica. Tanmateix, han aparegut diversos focus d’inestabilitat a àrees de l’espai ex soviètic, per qüestions relatives a la sobirania de territoris amb especificitats. El conflicte més destacat del qual s’ha fet més ressò és el de les dues guerres de Txetxènia, república autònoma en el si de la Federació russa

amb aspiracions secessionistes, on es desencadenà un cruent conflicte entre els anomenats rebels txetxens i l’exèrcit rus. Rússia ha rebut fortes crítiques a nivell internacional per la violació dels drets humans a Txetxènia. La inestabilitat a l’espai ex soviètic també inclou l’existència de territoris la sobirania dels quals resta dubtosa. En són exemples el territori de Transnístria a Moldàvia, Abkhàsia i l’Ossètia del Sud a Geòrgia i el Nagorno Karabagh a l’Azerbaidjan. Malgrat que formalment siguin subjectes de la sobirania d’aquests estats, el control de facto dels territoris és exercit per la Federació russa, excepte pel cas del Nagorno Karabagh, territori de majoria armènia on esclatà una guerra entre la República d’Armènia i la de l’Azerbaidjan encara no conclosa, atès que manca la signatura d’un tractat de pau. Entre d’altres conseqüències, el contenciós bèl·lic 90

anue ha provocat desplaçaments de la població armènia de l’Azerbaidjan i viceversa. Des de la signatura de l’alto el foc el 1994, la República d’Armènia controla el territori. -La qüestió de la reunificació coreana Les relacions entre les dues Corees des de la fi de la guerra es caracteritzen pel fet que, en absència de la signatura d’un tractat de pau, encara continuen formalment en guerra. Les incursions militars han estat constants, així com l’enfrontament entre ambdues repúbliques. L’atenció s’ha centrat principalment en les crisis de fam que Corea del Nord patí a la segona meitat dels 90, així com en els seus programes de nuclearització. La crisis de fam a Corea del Nord es produïren entre 1995 i 1998 a causa de la greu situació econòmica nord-coreana així com per l’adversitat de les condicions climatològiques del país. Encara que Corea del Nord no revelà les xifres de morts de fam, s’estima que uns dos milions de nord-coreans moriren. La situació continua essent preocupant a l’actualitat. Quant als programes de nuclearització nord-coreans, l’agost de 1998, coincidint amb la crisi de fam, Corea del Nord llançà un míssil sobre el mar del Japó. L’any 2000 s’aprovà un acord marc entre les dues Corees que permeté millorar la situació, amb l’objectiu d’assolir la reunificació sense intervenció estrangera. Corea del Sud inicià una nova política d’acostament al Nord anomenada “Sunshine policy”, política amb què es poden establir paral·lelismes amb l’Ostpolitik liderada per Willy Brandt a la República Federal Alemanya. No obstant, la política de l’Administració Bush envers la qüestió coreana canvià de gir, deixant de recolzar la Sunshine Policy i aturant l’enviament de petroli a Corea del Nord. Com a resposta a les mesures preses per l’Administració Bush, Corea del Nord anuncià el restabliment del programa d’enriquiment de plutoni i la seva retirada del Tractat de No Proliferació Nuclear. Corea del Nord passà a formar part de la retòrica de l’eix del mal que a partir dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 utilitzà l’Administració Bush. Malgrat la situació, es constituí el gener de 2003 un grup integrat per sis estats –Corea del Nord, Corea del Sud, el Japó, la Xina Popular, la Federació russa i els EUA– el qual ara com ara no ha aconseguit avenços signi91

Les Nacions Unides amb noms propis

ficatius. Corea és l’únic territori juntament amb la Xina-Taiwan que resta dividit com a conseqüència de les divisions de la Guerra Freda. El cost de la reunificació seria molt superior al d’Alemanya perquè les diferències econòmiques entre ambdues Corees són molt superiors. -La descolonització del Timor Oriental El Timor Oriental ha estat el penúltim Estat(51) a formar part de les Nacions Unides després que s’hi celebressin les primeres eleccions democràtiques l’any 2002. Se’l considera com l’últim accés d’un territori colonial a la independència. Tradicionalment una colònia portuguesa, els orígens del conflicte colonial per a la independència del Timor Oriental els trobem en la Revolució dels clavells a Portugal, el 1975, que permeté la creació de la República Democràtica de Timor Est el mateix any. Tanmateix, Indonèsia envaí el territori i l’incorporà com a 27a província del país. Les motivacions d’Indonèsia per ocupar el territori combinaren factors polítics relacionats amb la legitimitat del règim de Suharto(52) i factors econòmics com la riquesa dels recursos de petroli del Timor Oriental. El conflicte prosseguí al marge de l’evolució de la Guerra Freda, continuant durant la dècada dels 90. L’actuació de les Nacions Unides se centrà en la creació d’una missió i posteriorment d’una Autoritat Transitòria de Nacions Unides per a Timor Est, la qual desenvolupà àmplies funcions que van incloure l’establiment d’un govern transitori i d’un organisme encarregat de crear institucions. Tant bon punt el Timor Oriental accedí a la independència després de la celebració d’eleccions democràtiques el 2002, fou admès com a membre de l’Organització. -Invasió i guerra de l’Afganistan La invasió i guerra de l’Afganistan fou la primera reacció de l’Administració Bush als atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2001 a la ciutat de Nova York. Atès que el règim fonamentalista islàmic dels taliban havia 51- El Timor Oriental ha estat el 191è Estat membre de Nacions Unides i el darrer ha estat Montenegro després que se segregués la Federació Sèrbia-Montenegro. 52- Suharto ocupà breument el càrrec de gap de Govern d’Indonèsia el 1966 i posteriorment presidí l’Estat fins el 1998.

anue recolzat i albergat Ossama Bin Laden, principal dirigent d’Al-Qaida, l’organització terrorista que perpetrà l’atemptat, la invasió i guerra que posà fi a aquest règim fou una mesura presa pels EUA al·legant supòsits de legítima defensa segons el Dret Internacional. L’operació duta a terme pels EUA a l’Afganistan fou legitimada per una resolució del Consell de Seguretat que posà èmfasi en l’article 51 de la Carta de San Francisco, el qual garanteix el dret de legítima defensa. El Consell de Seguretat s’havia pronunciat en resposta als atemptats de l’11 de setembre establint que suposaren una amenaça a la pau mundial i a la seguretat internacionals.

Tanmateix, alguns analistes han interpretat que la intervenció al·legant legítima defensa envers un Estat no s’estén a grups o estructures terroristes en el si d’un Estat, de manera que no seria justificada la intervenció a l’Afganistan pel fet que encobrís Al-Qaida. D’altra banda, altres veus creuen que els principis de proporcionalitat i adequació de la intervenció al·legant legítima defensa no es compliren. Després de la caiguda de la capital, Kabul, s’establí un Govern de transició presidit per Hamid Karzai, al qual participen una coalició d’estats sota els auspicis de les Nacions Unides. La inestabilitat continua regnant a l’Afganistan. -Invasió i guerra de l’Iraq Una de les altres mesures dutes a terme per l’Administració Bush en resposta als atemptats de l’11-S fou la invasió i ocupació de l’Iraq el 2003, que menà a la fi del règim de Saddam Hussein. La guerra de l’Iraq ha estat un conflicte molt controvertit, atès que provocà un divisió entre els estats d’Occident i on jugà un rol molt significatiu l’opinió pública internacional. Els EUA actuaren al marge de les directrius del Consell de Seguretat justificant la intervenció com a guerra preventiva, al·legant que el règim de Saddam posseïa armes de destrucció massiva. A diferència de la intervenció a l’Afganistan, els Estats Units no comptaren amb l’autorització del Consell de Seguretat per actuar, de manera que des de la perspectiva del dret internacional es tractà d’una intervenció il·legal. La guerra de l’Iraq tingué una especial repercussió al Vell Continent, ja que el mosaic d’estats que componen Europa es dividí per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial en aquells estats partidaris de 93

Les Nacions Unides amb noms propis

la intervenció i aquells que la rebutjaren. El Regne Unit, Itàlia, Espanya, els Països Baixos i Dinamarca recolzaren la intervenció dels Estats Units, mentre que estats com Alemanya, França, Bèlgica i Àustria –aquest darrer malgrat la seva neutralitat– s’hi posicionaren en contra. A més a més dels estats que es posicionaren en contra de la intervenció, un ampli moviment de base popular en contra de la guerra es desenvolupà a Europa, argumentant la manca de legalitat i legitimitat de l’operació, així com la manca de proves de l’existència d’armes de destrucció massiva. El març de 2006 el Congrés dels Estats Units creà una Comissió independent encarregada d’avaluar la situació actual a l’Iraq i emetre recomanacions, en virtut de les quals la Cambra de Representants aprovà la retirada de tropes de cara al 2008. L’índex de popularitat del president Bush ha disminuït com a conseqüència del desgast i l’increment incessant de baixes de l’exèrcit dels EUA, entre d’altres factors. Després de gairebé cinc anys des de la capitulació de les forces iraquianes, el caos continua regnant a l’Iraq, on es podria parlar de l’existència de diferents focus de guerra civil. -Conflicte àrab-israelià Durant el mandat de Kofi Annan, el conflicte àrab-israelià continuà sense resoldre’s. Tan bon punt accedí al càrrec, se signà l’acord sobre la retirada d’Hebron i un any després l’acord de Wye River, en el qual es preveia la retirada de l’exèrcit israelià i l’alliberament de presoners polítics. Malgrat tot, el 2000 les negociacions de pau a Camp David fracassaren pel fet que el primer ministre israelià Ehud Barak negà el dret dels refugiats palestins a retornar a les seves llars, així com sorgiren problemes de sobirania dels llocs sants de Jerusalem. Aquest mateix any començà la Segona Intifada(53), després de la visita d’Ariel Sharon a l’Explanada de les Mesquites. Un any més tard, Sharon fou elegit primer ministre israelià. Els esdeveniments més destacats des d’aleshores inclouen les negociacions del “full de ruta”, amb la participació dels EUA, Rússia, la Unió Europea i les Nacions Unides, així com la construcció del mur de Cisjordània, que motivà una resolució del Consell de Seguretat en 53- Intifada és el nom que reben els dos alçaments violents dels palestins de la Franja de Gaza i de Cisjordània contra Israel.

anue què demanava la seva retirada. Iàsser Arafat, president de l’Autoritat Nacional Palestina, morí el 2004 després d’haver restat presoner a la seva residència de la Mukata a causa de la invasió de Ramallah per part de l’exèrcit israelià. Encara que Israel retirés les seves forces del sud del Líban el 2000, l’estiu de 2006 es desencadenà un nou conflicte que enfrontà Hesbol·là amb l’exèrcit israelià, arran del segrest per part de l’organització de dos soldats israelians desplegats als Alts del Golan. La situació al Líban continua essent precària. EUROPA -Guerra de Kosovo La darrera de les guerres que ha tingut lloc a Iugoslàvia s’ha desenvolupat a la província sèrbia de Kosovo, de majoria albanesa, la qual es proclamà com a república independent amb el suport d’Albània el 1991. Anàlogament al cas del genocidi de Rwanda, Les Nacions Unides establiren un Tribunal Internacional ad hoc per a Iugoslàvia, encarregat de processar els crims contra la humanitat perpetrats durant les guerres originades per la seva desintegració. El 1998 el Consell de Seguretat condemnà l’excessiu ús de la força a Kosovo per part de l’exèrcit i forces policials sèrbies, que titllà d’amenaça a la pau. El mateix any, l’OTAN donà un ultimàtum al Govern serbi de Milosevic perquè aturés l’ofensiva a Kosovo. L’OTAN decidí finalment bombardejar Sèrbia, malgrat no disposar de l’autorització del Consell de Seguretat, el qual aprovà una resolució a posteriori en què legitimava l’actuació. El propi secretari general Annan declarà que “certament és tràgic, que la diplomàcia hagi fracassat. Però hi ha moments en què la utilització de la força per tal d’esforçar-se per la pau pot ser legítima.” Una part de l’opinió pública es posicionà en contra de la intervenció de l’OTAN, injustificada des del punt de vista del Dret Internacional sense l’autorització del Consell de Seguretat. L’exclusivitat del Consell de Seguretat per autoritzar l’ús de la força xocà amb els defensors d’una intervenció amb fins humanitaris. Actualment Kosovo està administrat per les Nacions Unides, que ha 95

Les Nacions Unides amb noms propis

aprovat un pla per a la seva independència, al qual Sèrbia s’oposa amb el suport de la Federació russa, membre permanent amb dret de vet del Consell de Seguretat. BALANÇ DEL MANDAT D’ANNAN El relleu de Kofi Annan al capdavant de les Nacions Unides després de deu anys en què s’han produït grans transformacions, tingué un gran impacte. Es destaca el seu carisma i capacitat negociadora per fer front als reptes a què s’ha enfrontat l’Organització durant la darrera dècada. Una de les principals preocupacions d’Annan es concentrà en el seu continent de procedència: l’Àfrica. Encara que fos criticada la seva actuació com a responsable de les Operacions de Manteniment de la Pau durant el genocidi de Rwanda, el compromís d’Annan amb l’Àfrica és innegable: negocià el traspàs del Govern civil al militar a Nigèria i impulsà la Cimera del Mil·lenni de Nacions Unides, en què representants de pràcticament tota la comunitat internacional es comprometeren a reduir la pobresa a la meitat, reduir la mortalitat infantil, garantir la igualtat de gènere i l’accés a l’educació. Aquestes metes tenen una especial significació a l’Àfrica subsahariana, l’àrea del planeta on l’actuació és més urgent. Annan promogué el fons global per combatre la sida, la tuberculosi i la malària, malalties de molta incidència a l’Àfrica subsahariana. Altres esdeveniments significatius que tingueren lloc durant el mandat d’Annan són la independència del Timor Oriental, que comportà la fi d’un conflicte colonial de gairebé 30 anys de durada. No obstant, les condicions favorables per a la celebració d’un referèndum al Sàhara Occidental encara no s’han reunit. Annan dirigí l’Organització durant un període en què ha persistit la inestabilitat a l’espai ex soviètic i els països de l’antic bloc oriental s’han integrat en gran part a la Unió Europea, superant així el llegat de la fractura de la Guerra Freda. Entre les iniciatives que Annan recolzà destaca la de l’Aliança de Civilitzacions, esponsoritzada pel president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan, amb l’objectiu de combatre l’extremisme i les barreres culturals mitjançant el diàleg i la comprensió mútua. Kofi Annan fou l’impulsor d’una reforma del sistema de les Nacions Unides, materialitzada en l’abolició de la Comissió de Drets Humans i la creació del Consell de Drets Humans, el qual ha introduït un mecanisme d’examen periòdic universal orientat a garantir el 96

anue respecte als drets humans. Una altra innovació de les reformes del sistema introduïdes per Annan fou la creació d’una Comissió per a la Consolidació de la Pau. Les reformes del Consell de Seguretat resulten ser molt difícils a causa del rebuig per part dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat a acceptar nous membres. Aquesta circumstància fa parlar d’un biaix a favor de les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial al Consell de Seguretat. La ratificació de l’Estatut de Roma el 2002 ha permès la creació d’una Cort Penal Internacional encarregada de jutjar el crims contra la humanitat. Precedents de la nova Cort de l’Haia els trobem en els dos tribunals internacionals ad hoc creats per jutjar els crims comesos durant el genocidi de Rwanda i a Iugoslàvia. La jurisdicció de la Cort no té efectes retroactius, de manera que s’hi jutgen crims comesos a partir de la seva fundació. Altres aspectes destacables del mandat d’Annan foren l’obertura de l’Organització al sector privat, així com a la societat civil, el coneixement de la qual s’ha convertit en una valuosa font per a les Nacions Unides. L’iniciativa Global compact, de 1999, té com a receptors les empreses perquè tinguin en compte els criteris de responsabilitat social corporativa. La imatge del secretari Annan quedà en part malmesa arran d’escàndols en els quals no estigué implicat directament, però que el vinculaven d’alguna manera. El més representatiu tingué lloc el 2004, quan el seu fill Kojo fou acusat de rebre pagaments de l’empresa suïssa Cotecna Inspection, la qual havia obtingut guanys d’un contracte amb Nacions Unides pel Programa Petroli per Aliments. Un altre cas que en certa mesura afeblí la posició del secretari general fou el suport mostrat per aquest al sotssecretari general Brown, que havia criticat obertament sectors dels mitjans de comunicació dels EUA. Kofi Annan fou proposat com a candidat al càrrec de cap d’Estat del seu país tan bon punt deixà el càrrec de secretari general. A més a més, se l’ha nomenat president del jurat del Premi Mo Ibrahim –orientat al reconeixement dels líders africans– i ha estat escollit per presidir la nova formació de l’Aliança per a una Revolució Verda a l’Àfrica. El comiat d’Annan al capdavant de les Nacions Unides inclogué discursos del secretari general que deixaren palesa la seva visió del món a l’actualitat, en el qual hi regna, en paraules d’Annan, “una economia mundi97

Les Nacions Unides amb noms propis

al injusta, desordre mundial, i desacatament pels drets humans i l’imperi de la llei”, alhora que mostra preocupació per la violència a l’Àfrica i el conflicte àrab-israelià. Annan adreçà una dura crítica a l’unilateralisme dels Estats Units com el seu predecessor Boutros-Ghali recordant el lideratge del president Harry Truman en la fundació de les Nacions Unides, així com la seva creença que “la responsabilitat dels grans estats és de servei i no de dominació dels pobles del món”.

anue

Ban Ki-moon “El trajecte de les Nacions Unides mai és fàcil, però sempre val la pena emprendre’l. Hem recorregut un llarg camí, però la carretera encara s’estén infinitament davant nostre.”

questa obra no es pot acabar sense fer referència al perfil, encara desconegut, del nou secretari general de les Nacions Unides des del dia 1 de gener de 2007: el sud-coreà Ban Ki-moon. Finalment es complí el criteri no escrit de la rotació regional i fou un asiàtic l’escollit per dirigir l’Organització durant el nou mandat.

Ban Ki-Moon nasqué el 1944 i ha dedicat 37 anys de la seva vida al servei del seu país i de la comunitat internacional. A nivell de la política interna sud-coreana, Ki-Moon ha ocupat càrrecs al ministeri d’Afers Exteriors i Comerç a Nova Delhi, Washington DC i Viena. El moment de l’elecció com a secretari general ostentava el càrrec de ministre d’aquesta cartera. També és destacable la seva contribució al diàleg intercoreà, com a vicepresident de la Comissió Conjunta Nord-Sud per al Control Nuclear així com, en virtut del càrrec de ministre d’Afers Exteriors, l’adopció d’una declaració conjunta en el marc del Grup de les converses a sis parts. El secretari general finalitzà un graduat en relacions internacionals a la Universitat Nacional de Seül el 1970. Quinze anys més tard, obtingué una titulació en administració pública a la Universitat de Harvard. La 99

Les Nacions Unides amb noms propis

seva vinculació amb les Nacions Unides data de 1975, en què començà a treballar al departament del Ministeri d’Afers Exteriors. Entre els càrrecs que ha desenvolupat en el si de les Nacions Unides destaca el de president de la Comissió Preparatòria de l’Organització del Tractat de Prohibició de Proves Nuclears, així com el de cap de gabinet de la presidència sud-coreana de l’Assemblea General el 2001, promovent una resolució de condemna dels atemptats terroristes de l’11 de setembre. Des d’un primer moment s’ha destacat als mitjans de comunicació l’estil de Ki-Moon de diplomàcia silenciosa basada en el fonament confucià de la saviesa de saber escoltar. Ki-moon no comparteix la idea que es retorni a un món d’enfrontament bipolar, sinó que vivim una era de globalització que implica que els problemes se solucionin a través del diàleg. Segons el parer del secretari general, els punts forts de la seva agenda són la reforma del sistema de les Nacions Unides i el canvi climàtic. Alguns analistes han destacat el caràcter pragmàtic i no ambiciós de Ki-Moon, el qual destaca per les seves qualitats de bon negociador a porta tancada, allunyat del carisma del seu predecessor Kofi Annan. En aquest sentit, la portaveu del secretari general, Michèle Montas, afirmà que “Ban escolta, tracta de persuadir. Té un paper més de diplomàtic que de guia”. En una entrevista del passat 9 de juliol de 2007 al Frankfurter Allgemeine, Ki-Moon esbossà la realitat internacional i les seves principals línies d’actuació, destacant l’alta prioritat que la crisi del Darfur ocupa a la seva agenda, al mateix temps que fa una crida al suport internacional perquè les tropes conjuntes de la Unió Africana i les Nacions Unides puguin dur a terme la seva tasca. Una prova que les qüestions mediambientals preocupen el secretari general és que inclou als factors explicatius del conflicte la manca d’aigua a la zona. Pel que fa a l’Orient Mitjà, defensa el compromís adoptat per les Nacions Unides d’ajuda al Govern iraquià, encara que lamenta els límits d’actuació amb què es troba l’Organització perquè l’Iraq ara com ara encara no proveeix els mínims de seguretat òptims per l’actuació desitjable. El secretari general defensa la Missió de Nacions Unides al Líban (UNIFIL), desplegada al sud del país arran del contenciós entre Hesbollà i Israel de l’estiu de 2006. Quant a l’Afganistan, Ban Ki-moon remarca que els líders afganesos han de fer més esforços per fomentar el diàleg polític amb els representants de tots els grups del país. 100

anue Ban Ki-moon també es pronuncià sobre el bloqueig actual a què està sotmès el pla d’independència de Kosovo, apel·lant la Unió Europea perquè negociï amb Sèrbia a fi que canviï de parer respecte Kosovo. Aquestes declaracions deixen constància dels grans reptes als quals el nou secretari general s’enfronta a l’actualitat. Sens dubte, un dels conflictes a què per la seva experiència i procedència més sensibilitat mostra és el de la reunificació coreana. Proposa per a la desnuclearització coreana un acord per aturar el programa nuclear nord-coreà a canvi d’ajut econòmic. El secretari general ha assumit la direcció de les Nacions Unides en un moment en què la comunitat internacional sembla que s’hagi adonat de la necessitat de regular multilateralment una qüestió que afecta la totalitat dels estats com és el canvi climàtic, i a l’equador de l’horitzó 2015 per al compliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Les Nacions Unides han publicat un informe on destaca els progressos realitzats, però alerta de la necessitat d’actuar per complir les promeses realitzades. El propi secretari general expressa al pròleg de l’informe que el objectius del Mil·lenni encara són realitzables si s’actua ara. (...) El món no vol promeses noves (...) Malgrat tot, aquestes promeses (els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni) encara s’han de satisfer.

Ban Ki-moon ha expressat el seu pragmatisme i les seves línies prioritàries d’actuació a la primera Memòria anual del seu mandat, en què estableix que s’ha de reduir la disparitat entre les aspiracions i els assoliments de l’Organització, i que la reforma del sistema és un mitjà per tal de treballar. Com a prioritats destaca la gestió de la crisi del Darfur i la lluita contra el canvi climàtic. Precisament, s’ha fet públic l’octubre de 2007 que el Premi Nobel de la Pau 2007 es concedirà al Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, juntament a l’ex vicepresident dels EUA Al Gore, per la seva contribució a difondre el coneixement sobre el canvi climàtic i a establir mesures per combatre’l. Com els seus predecessors, Ban Ki-moon ha d’enfrontar la difícil tasca de dirigir l’Organització garant de la pau i seguretat al món. El secretari general mostrà la seva admiració pels fundadors de les Nacions Unides recentment quan declarà que “em sento honorat i molt humil quan penso en tots els nostres pares fundadors, prou enginyosos i coratjosos per salvar aquest món de la guerra, els quals van negociar, redactar i finalment signar la Carta de les Nacions Unides, que ha traçat el futur de tota la comunitat internacional.”

101

anue

Referències Bibliogràfiques • Barbé, E., Relaciones Internacionales, Madrid: Tecnos, 3a edició, 2006. • Barros, J., Trygve Lie and the Cold War: the UN Secretary General pursues peace, Northern Illinois University Press, 1989. • Bauer, Z., Der unterschätzte Generalsekrtär: zur Amtszeit Kurt Waldheims (1972-1981), Nacions Unides, 1982. • Chen, J., La China de Mao y la Guerra Fría, Barcelona: Paidós, 2005. • Culla, J. B., Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina, Barcelona : Edicions la Campana, 2004. • Dahrendorf, R., En busca de un nuevo orden: una política de la libertad en el siglo XXI, Barcelona: Paidós, 2005. • Martin, W., The Cold war and the making of the modern world, Londres: Vintage, 1994. • Merle, M., Sociología de las relaciones internacionales, Madrid: Alianza Editorial, 2a edició, 1991. • Nye, J., “El coloso estadounidense”, a La paradoja del poder americano, Madrid: Taurus, 2003, pp. 21-69. • Paavola, J., Environmental values in a modern world: nature, justice and governance, Londres-Nova York: Taylor & Francis Routledge, 2005. • Powaski, R., La Guerra Fría: Estados Unidos y la Unión Soviética, 19171991, Barcelona: Crítica, 2000. • Reynolds, D. (ed.), The origins of the Cold war in Europe: international perspectives, New Haven: Yale University Press, 1994. • Sayigh, Y., Shlaim, A. (eds.), Cold war and the Middle East, Oxford: Clarendon Press, 1997.

103

Les Nacions Unides amb noms propis

• Snow, D., The Shape of the Future: world politics in a new century, Armonk, Nova York : Ar E. M. Sharpe, 1999. • Stiglitz, J. E., Cómo hacer que funcione la globalización, Madrid: Taurus, 2006. • Truyol i Serra, A., La sociedad internacional, Madrid: Alianza Editorial, 2a edició, 1993. • Veiga, F., Da Cal E., Duarte, Á., La paz simulada. Una historia sobre la Guerra Fría, Madrid: Alianza Editorial, 3a edició, 2003. • Young, J., Cold War Europe: 1945-1989, Londres: Edward Arnold, 1991. • Zacher, M., Dag Hammarskjöld’s United Nations, New York: University Press Columbia), 1970.

Pàgines ‘web’ Centre de Notícies de Nacions Unides www.un.org/News/”http://www.un.org/News/ Council on Foreign Relations www.cfr.org/”http://www.cfr.org Discursos dels secretaris generals de les Nacions Unides www.un.org/News/ossg/sg/pages/statements.html”http://www. un.org/News/ossg/sg/pages/statements.html Secretari general de les Nacions Unides www.un.org.sg

104

anue

105

anue

ANNEX L’ELECCIÓ DEL SECRETARI GENERAL I EL PROCÉS DE REFORMA DE LES NACIONS UNIDES El mes de maig de 2007, l’Associació per a les Nacions Unides dels Estats Units d’Amèrica (ANU-EUA) va publicar, en ple debat sobre la successió del secretari general Kofi Annan, un informe sobre el procés de selecció i elecció del secretari general de les Nacions Unides. Degut al seu interès, l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya (ANUE) creu convenient reproduir-lo a continuació en la seva integritat ja que el contingut és de plena vigència en tant que avalua els mecanismes de selecció per a ocupar el càrrec de màxim dirigent de l’ONU tant des d’una perspectiva procedimental com històrica.

107

anue

L’ELECCIÓ DEL SECRETARI GENERAL Informe de l’Associació per a les Nacions Unides dels Estats Units d’Amèrica. L’Associació per a les Nacions Unides dels Estats Units d’Amèrica (ANU-EUA) és un centre orientat cap a programes innovadors i el diàleg, l’objectiu del qual és fer partícips als nord-americans en temes de rellevància global, des de la pau i la seguretat a la prevenció del genocidi i el dret internacional. Els seus programes polítics i de defensa recolzen la tasca de les Nacions Unides i donen gran importància al fet que les nacions treballin juntes així com a la necessitat de lideratge dels EUA a les Nacions Unides. ANU-EUA, una associació sense ànim de lucre, és membre de la Federació Mundial de les Associacions per a les Nacions Unides. Nova York, maig de 2006

Per a més informació, contacteu-nos a la següent adreça: United Nations Association of the USA. 801 Second Avenue. New York, NY 10017. 212-907-1300 (telèfon); 212-682-9185 (fax). globalpolicy@unausa.org; www.unausa.org Crèdits: Cohoe Baker (disseny); UN Photo (imatges de la portada); United Nations. Department of Public Information (logotip de la portada). © Copyright 2006, United Nations Association of the USA, New York, NY.

109

Les Nacions Unides amb noms propis

INTRODUCCIÓ Els últims anys s’ha parlat molt sobre la reforma, la renovació i la revitalització de les Nacions Unides. Especialment, durant el darrer any, el procés de reforma de l’ONU ha estat el centre d’atenció i objecte d’intens debat. Tot i que s’hagi aconseguit un progrés real en algunes àrees importants, encara queden reptes de magnitud. En molts sentits, l’esforç de modernització de la institució es pot veure com el segell del mandat de deu anys de Kofi Annan com a secretari general. A mesura que s’acosta el final del mandat de Kofi Annan, al final de 2006, la qüestió del candidat que ha d’assumir aquest lideratge en aquest moment de la història de l’organització és potser la qüestió central a la qual s’enfronten els estats membres enguany. És raonable esperar que el procés de reforma inclogui l’elecció d’aquesta figura, que és clau en la tasca de l’organització. Buscar la persona més ben capacitada per al càrrec hauria de ser l’eix central de la nova ONU. Aquest informe s’inspira en una sèrie de discussions sota els auspicis de l’Associació per a les Nacions Unides dels Estats Units (ANU-EUA) en un esforç perquè es conegui la importància que té l’elecció d’un nou secretari general. Estem molt agraïts a tots els que van participar en aquests debats i que van aportar gratuïtament la seva experiència i idees. A canvi de la seva franquesa, hem acordat mantenir el seu anonimat. En oferir les recomanacions que conté aquest informe, el nostre únic objectiu va ser pensar com trobar l’home o la dona més ben preparat/ada per ocupar el lloc. Ateses les qüestions en joc, no es pot demanar menys. Aquest projecte no hauria estat possible sense els esforços del lideratge i personal d’ANU-EUA. Expressem el nostre agraïment especialment a Bill Luers, Suzanne DiMaggio, Angie Drakulich i Ari Shaw. També agraïm a la Fundació de les Nacions Unides el seu generós suport. Thomas R. Pickering i Brian Urquhart Maig, 2006

110

anue

UNA VISIÓ DE CONJUNT En el context de l’intens procés de reforma i renovació que en l’actualitat experimenten les Nacions Unides, la pròxima elecció del secretari general podria ser la successió més important de la història de l’organització. El 31 de desembre del 2006 constitueix el final del mandat de Kofi Annan com a secretari general, i l’home o dona cridat/ada a convertir-se en el pròxim líder de l’ONU desenvoluparà, sens dubte, un paper central en l’establiment d’un òrgan mundial en els anys venidors.(1) La Carta de l’ONU identifica el secretari general com “el més alt funcionari administratiu” al mateix temps que el faculta per “cridar l’atenció del Consell de Seguretat cap a qualsevol assumpte que en opinió seva pugui posar en perill el manteniment de la pau i la seguretat internacionals”. El càrrec de secretari general ha evolucionat de manera que compagina carteres administratives i diplomàtiques, gestionant al mateix temps una àmplia burocràcia i la recerca de consens entre els estats, sovint oposats. Malgrat aquestes responsabilitats d’important abast, la Carta de l’ONU proporciona una guia mínima en el procés de selecció del més alt càrrec de l’ONU, declarant simplement que “el secretari general serà nomenat per l’Assemblea General a recomanació del Consell de Seguretat”(2). No existeixen criteris o títols específics per ocupar el càrrec, entre ells, els límits temporals o país d’origen. A la pràctica, això ha proporcionat als cinc membres permanents del Consell de Seguretat (Xina, França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units) el dret de vet sobre el procés de selecció dins del Consell des de la fundació de l’ONU. L’Assemblea General té el poder teòric de fer cas omís de l’elecció del Consell en negar-se a donar al candidat recomanat el vot majoritari necessari; malgrat tot, fins avui, l’Assemblea General no ha rebutjat mai un candidat referit pel Consell de Seguretat. En absència de directrius oficials, han sorgit al llarg dels anys alguns precedents relatius a l’elecció de secretari general. La durada del càrrec pot ser d’un o dos períodes de cinc anys. L’elecció ha mantingut una certa rotació geogràfica, i s’accepta generalment que el secretari general no ha de ser originari d’un dels cinc membres permanents. 1- Kofi Annan, de Ghana, va començar el seu primer mandat el 1997; el seu segon mandat finalitza el desembre de 2006. Entre els anteriors secretaris generals trobem: Trygvie Lie, de Noruega (1946-1952); Dag Hammarskjöld, de Suècia (1953-1961);U Thant, de Birmània/Myanmar (1961-1971); Kurt Waldheim. d’Àustria (1972-1981); Javier Pérez de Cuéllar, del Perú (1982-1991); i Boutros Boutros-Ghali, d’Egipte (1992-1996). 2- Vegeu l’article 97 de la Carta de les Nacions Unides que s’adjunta a aquest informe (Apèndix B).

111

Les Nacions Unides amb noms propis

Debats a l’actualitat En els últims anys, els així anomenats precedents d’elecció de secretari general han estat criticats per anteposar les consideracions polítiques a la selecció dels candidats més ben preparats. Els membres permanents han utilitzat el vet amb finalitats polítiques en tres de les últimes sis eleccions en què un secretari buscava la renovació del seu mandat. Fa molt poc, el 1996, els Estats Units van utilitzar el vet per bloquejar la reelecció de Boutros Boutros-Ghali –tot i que li van proporcionar suport el 1991– per sufocar l’oposició política interna a l’Administració de Clinton. Són prou conegudes les paraules del senador nord-americà Bod Dole, aleshores candidat presidencial: “Quan sigui president, cap soldat nordamericà es veurà obligat a treballar sota les ordres de Boutros BoutrosGhali.” Molts observadors de l’ONU han vist el vet nord-americà com un estratagema electoral intern de l’aleshores president per apaivagar les preocupacions dels votants conservadors . Un politiqueig tan descarat ha motivat les demandes de reforma del procés de selecció. Entre les idees prominents que han sorgit hi ha: l’establiment d’un procés més obert i deliberatiu de nominació de candidats a través d’un comitè de nominacions; renunciar a la rotació geogràfica de candidats que dóna prioritat a la regió d’origen sobre la capacitat individual del candidat, i eliminar barreres de gènere que han estat vinculades al càrrec.(3)

L’Angle de Reforma El reexamen del procés de selecció de secretari general pot veure’s com un component de l’esforç de reforma de l’ONU ja iniciat. En aquest moment clau de la història de l’Organització, es necessita un líder fort i capaç per garantir la implementació de les reformes i guiar la transformació de l’ONU i convertir-la en un òrgan eficient i efectiu. L’elecció d’un nou secretari general tindrà un impacte durador 3- Per a més informació sobre la política de vot i l’elecció d’altres secretaris generals, vegeu el full informatiu publicat per ANU-EUA: ‘Una visió de conjunt sobre la selecció de secretaris generals de les Nacions Unides adjuntat a aquest informe (Apèndix A). Per a més dades sobre la història, procés i procediment, vegeu ‘Nomenament d’un nou secretari general, Informe d’investigació especial de l’Informe del Consell de Seguretat’, 16 de febrer de 2006. ( h t t p: / / w w w. s e c u r i t yc o u n c i l r e p o r t .o r g /a t f /c f /{ 6 5 B F C F 9 B - 6 D2 7- 4 E 9 C - 8 C D 3 CF6E4FF96FF9}/Research%20Report_SG%20Appointment%2016%20Feb%2006.pdf)

112

anue

u s -

en l’Organització i, de fet, al món. Un procés de selecció obert i responsable ha de reflectir el pes d’aquesta decisió. En aquest context, l’Associació per a les Nacions Unides dels Estats Units, amb el suport de la Fundació de les Nacions Unides, engegarà una iniciativa per analitzar qüestions relatives a la selecció del pròxim secretari general. Sota la direcció conjunta de Thomas R. Pickering, antic ambaixador dels EUA i antic sotssecretari d’Estat per als assumptes polítics, i sir Brian Unquhart, antic sotssecretari general per a qüestions polítiques especials, l’esforç es dirigia a: a) aclarir els papers apropiats del secretari general i identificar les característiques que s’han de buscar en el pròxim secretari general; b) aportar idees sobre com millorar el procés de selecció, i c) pensar en quina hauria de ser l’agenda prioritària per al pròxim secretari general. Amb aquesta finalitat, a principis de 2006, ANU-EUA va organitzar una sèrie de reunions i consultes per escollir la pròxima persona que haurà d’ocupar el més alt càrrec de l’ONU. Els participants inclouen els representants d’estats membres de les Nacions Unides de totes les regions del món, ex funcionaris i funcionaris en actiu de les Nacions Unides, representants de les organitzacions no governamentals i el sector privat, acadèmics i altres experts. Tot i que l’informe que en resulta no representa un document “consensuat”, s’ha vist informat, en gran mesura, per les discussions i intercanvis d’aquest grup divers de participants. Comencem per esquematitzar els assumptes més importants que han sorgit, indicant les àrees d’acord i desacord, i conclourem amb un nombre de recomanacions a considerar, que creiem que si fossin implementades de manera oportuna, podrien millorar significativament el pròxim procés de selecció i reforçar el paper del futur secretari general.

Qüestions Alguns observadors han indicat que la falta de claredat amb la qual s’ha dut a terme el nomenament d’antics secretaris generals comporta un element de flexibilitat que ha estat beneficiós per al procés. En canvi, alguns que aquest enfocament hagués pogut funcionar en el passat i encara que alguns dels aspectes podrien ser viables, ha arribat el moment de reexaminar alguns dels supòsits existents. La següent secció explora les tres qüestions principals que han sorgit durant les discussions que ha organitzat ANU-EUA: • Com s’haurien d’imaginar els papers i responsabilitats del secretari i quines qualitats són les més importants per seleccionar el pròxim secretari general?

• Quins canvis s’haurien de fer a aquest procés de selecció?

113

Les Nacions Unides a través dels seus Secretaris Generals

• Quins haurien de ser els punts claus de l’agenda i les àrees prioritàries del pròxim secretari general? Rols i qualitats Atès l’espectre de tasques de les quals és responsable el secretari general, sembla impossible trobar els requisits específics que hauria de reunir un individu per fer bé la feina. Com ho va resumir un participant a les nostres discussions, el secretari general és un càrrec amb tantes facetes que reflecteix essencialment “deu feines a jornada completa en una” i, com a tal, una selecció basada en requisits específics podria resultar un exercici difícil. En efecte, seria difícil descriure una posició sobre el paper i fins i tot més difícil trobar una persona que pogués correspondre a aquesta descripció. Durant les nostres discussions, moltes persones han defensat que un enfocament més útil seria no centrar-se en requisits sinó, en comptes d’això, avaluar els candidats basant-se en les qualitats que posseeixin. En aquest sentit, hi ha hagut acord general en el fet que tots els candidats considerats seriosament haurien de tenir habilitats diplomàtiques excel·lents i posseir una gran capacitat de lideratge. S’ha suggerit que el candidat ideal hauria de ser un “intern” que hagi treballat per a l’ONU durant un llarg període de temps. Però altres han divergit, en apuntar que el que s’ha considerat escàndols als quals s’ha enfrontat l’ONU en els darrers anys fa que sigui preferible elegir un “extern” en aquest moment.

El paper del vicesecretari general Molts participants a les nostres discussions han dit que quan es té en consideració el paper que ha de jugar el més alt càrrec de l’ONU no es fa seguint el ritme de l’actualitat al terreny. En una valoració sense embuts, l’actual secretari general, Kofi Annan, va dedicar un informe recent a aquesta qüestió: “S’espera de mi que sigui el diplomàtic en cap del món alhora que dirigeixi una gran i complexa Organització en les meves estones lliures. I veig difícil que això canviï per als meus successors.”(4) A través de les nostres discussions, els participants han apuntat que la posició general del vicesecretari no ha estat utilitzada al màxim. Alguns participants han acordat que facultar el vicesecretari amb poders de gestió i operatius permetria que el secretari general continués amb la creixent tasca de l’ONU en el terreny polític i de creació de polítiques. Els defensors d’aquesta opinió han apuntat que, ateses les 4- “Invertir en les Nacions Unides”, pàg. 20

114

anue realitats de la seva tasca, té sentit la definició del secretari general com a funcionari polític en cap i el vicesecretari com a funcionari operatiu en cap. Però alguns han argumentat en contra, mantenint que quan s’avaluen les qualitats d’un candidat per al càrrec de secretari general, s’hauria de posar l’èmfasi en les habilitats de gestió i no en les polítiques. Hi ha hagut certa discussió sobre si milloraria el procés de selecció mitjançant un sistema de llistes en les quals els candidats tant a secretari general com a vicesecretari es nomenen junts. Alguns participants van veure que aquesta idea d’“equip” era molt interessant des del principi perquè podia proporcionar un millor sentit dels enfocaments i polítiques que poguessin sorgir durant el mandat de secretari general. Però altres han argumentat que aquest enfocament podria complicar la qüestió innecessàriament si, per exemple, alguns estats membres estiguessin a favor del candidat a secretari general però no a favor del vicesecretari. S’ha advertit que aquest sistema de llistes proposat podria portar a un excés d’electoralisme i a una campanya molt més formal. Altres van apuntar que podria dur a lligar les mans del secretari general i impedir-li que reemplacés el vicesecretari si fossin incapaços de treballar junts de manera eficaç.

El procés de selecció El procés de selecció del secretari general ha consistit principalment en votacions secretes i reunions tancades, amb informació distribuïda mitjançant filtracions i no a través de canals informatius formals. Això ha fet que es demani una transparència més gran(5). En efecte, molts participants en les nostres discussions van acordar de manera general que un procés més obert i democràtic faria molt per aconseguir el candidat més ben preparat i creïble. Algunes propostes específiques van apuntar la necessitat que hi hagués més opcions, alhora que es reconeixia que el suport haurà de provenir dels cinc membres permanents. Un altre dels temes habituals va ser la necessitat de més informació sobre les “plataformes” dels candidats amb anterioritat a la selecció com a manera de millorar la recerca. També es va suggerir que tota persona interessada en el càrrec de secretari general haurà de buscar suport entre tots els membres de l’Assemblea General i grups regionals i només entre els membres del Consell de Seguretat. A més del procés d’autonominació, també es va defensar l’establiment d’un comitè de recerca amb representació regional diversa, que estigués format per antics caps d’Estat que tinguessin una projecció internacional positiva. També es va suggerir la creació d’un tipus similar de comitè, però molt 5- Per a algunes suggerències preliminars a favor d’un procés de selecció més transparent i obert, vegeu el Canadian Non-Paper on the Process for the Selection of the Next Secretary-General, Report of the Permanent Mission of Canada to the United Nations, 15 February 2006 (http://www.dfait-maeci.gc.ca/canada_un/new_york/whats_new/defaulten.asp?id=5028).

115

Les Nacions Unides amb noms propis

menys formal i sense paràmetres específics per entrar-hi a formar part. Aquesta idea, en canvi, no va comptar amb tot el suport, ja que es va recordar que l’ONU no és una empresa corporativa i no s’hauria de dirigir com a tal. Un participant va comparar l’establiment d’un comitè de recerca del pròxim secretari general amb el de posar un anunci a The Economist. A mesura que el procés avança, hi ha qui ha recomanat que el Consell de Seguretat utilitzi vots de tempteig com indicadors preliminars de consens. El 1991 es van introduir vots de tempteig anònims al Consell de Seguretat amb paperetes de diversos colors representant els membres permanents i no permanents com a mecanisme per posar a prova la viabilitat d’un candidat abans de procedir a la votació formal(6). El 1996, aquest mètode es va utilitzar una altra vegada i va indicar l’origen del vot –vermell per a membres permanents i blanc per a membres elegits del Consell de Seguretat(7)–. Es va apuntar que aquest mètode podria tornar a ser útil. En canvi, també es va afirmar que el mètode de vot de tempteig incrementa el caràcter hermètic del procés. Per a futurs processos de selecció que tinguessin lloc a partir de 2006, es va suggerir que l’ONU implementi la pràctica de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) d’organitzar consultes exhaustives entre els candidats al més alt càrrec de l’Organització i entre els representants dels estats membres per mesurar el nivell de suport de cadascun(8). També es va cridar l’atenció a aspectes notables addicionals dels procediments de nomenament del director general de l’OMC, com criteris més transparents per a candidats i l’establiment de terminis per al procés de selecció (el procés de l’OMC comença nou mesos abans de l’acabament del càrrec actual i els estats membres tenen un mes de termini des de l’inici del procés per nomenar els candidats). La tradició no escrita de la rotació regional La Carta de l’ONU no conté cap referència específica a la rotació regional en el procés de selecció de secretari general. En canvi, la resolució de l’Assemblea General 6- Només Boutros Boutros-Ghali, procedent d’Egipte, va aconseguir un número considerable de vots, que van augmentar de 11 a 15 en l’última ronda. El Consell de Seguretat, a continuació, va convocar una votació formal que va tenir com a resultat una recomanació unànime a l’Assemblea General, que va aprovar el seu nomenament. 7- El 1996, Kofi Annan va rebre una papereta “vermella” en set rondes, fet que indicava que un membre permanent no el recolzava. Finalment, va canviar el color de la papereta i es va elegir a Annan, la qual cosa va demostrar que el pes d’una opinió majoritària pot influir en un membre permanent. 8- World Trade Organization, Procedures for the Appointment of Directors-General, WT/ L/509, 20 January 2003 (http://docsonline.wto.org/DDFDocuments/t/WT/L/509.doc).

116

anue 51/251 afirma que s’haurà de donar “consideració corresponent” a la rotació regional(9). Durant les nostres discussions, alguns van defensar que aquesta pràctica s’ha estat complint, més o menys, els darrers 60 anys i que, com a tal, s’hauria de continuar complint. Les persones que donen suport ple a la rotació regional addueixen motius d’equitat en el procés. Els seus defensors argumenten que aquest principi és l’única manera que tenen els països en vies de desenvolupament de tenir representació, i que Annan hauria d’entregar el testimoni a un asiàtic. Es va sostenir també que, tot i que la rotació regional és important i desitjable, si l’Àsia no pot aportar el millor candidat, s’haurà de recórrer a altres candidats. Un tercer grup de participants va adoptar la posició que s’ha de buscar a la persona més ben preparada sense la consideració del seu origen regional. Els asiàtics i africans, que representen la majoria dels 191 estats membres de l’ONU, semblen estar d’acord què ara és el torn d’Àsia al timó de l’ONU. Però els cinc membres permanents amb dret de vet al Consell de Seguretat semblen estar dividits pel que fa a la procedència del pròxim secretari general. Wang Guangya, l’ambaixador xinès a l’ONU, va deixar clara la posició del seu govern després d’una discussió del Consell de Seguretat de febrer de 2006 relativa a l’elecció del pròxim secretari general: “Creiem que amb una població de més de dos mil milions, Àsia és, sens dubte, la que pot proporcionar els millors candidats.” El suport de Rússia a aquesta posició no sorprèn. Però Washington ha manifestat una forta oposició al principi de rotació regional, que comparteix amb el Regne Unit. Ambdós estats han donat prioritat a la preparació sobre l’origen geogràfic. Els francesos ocupen una posició intermèdia, preferint que un asiàtic assumeixi el càrrec, però deixant clar que no hauria de ser el factor determinant. Els EUA han recordat que l’Europa de l’Est no ha tingut mai l’oportunitat d’ocupar el càrrec de secretari general. Europa oriental gaudeix de reconeixement de grup regional al Consell de Seguretat i recentment ha obtingut sis representants com a regió al nou Consell de Drets Humans. Però existeix la probabilitat que tot candidat d’Europa de l’Est pugui no ser acceptable per als russos. Amb la falta de consens entre els cinc membres permanents sobre aquesta qüestió, manca veure si es respectarà el principi de rotació regional durant el pròxim procés. Tot i aquesta incertesa, un grup de participants ha observat que, en termes pràctics, seria difícil imaginar un resultat diferent en aquest moment.

El paper de l’Assemblea General Com es va indicar anteriorment, el procés de selecció es basa en l’article 97 de la Carta de l’ONU, que disposa que sigui l’Assemblea General la que nomeni el secre9- Vegeu Apèndix D

117

Les Nacions Unides a través dels seus Secretaris Generals

tari general seguint la recomanació del Consell de Seguretat. L’Assemblea ha declarat renunciar al procés de selecció en requerir que el Consell de Seguretat només recomani un candidat. La resolució 11(1), que va ser aprovada el 1946, declara que “seria desitjable que el Consell de Seguretat sotmetés a consideració de l’Assemblea General només un candidat.(10) Una segona resolució de l’Assemblea General, número 51/241, que va ser aprovada el 1997, va buscar establir un conjunt de principis que podrien aplicar-se a la selecció de secretari general, fent una crida a l’Assemblea perquè fes un “ple ús del poder de nomenament que es consagra a la Carta” i identificant el paper del president de l’Assemblea General com aquell que facilita la interacció amb el Consell de Seguretat. A través de les nostres discussions, alguns participants van interpretar que l’esperit de la resolució 51/241 ordenava que el procés hauria de començar a ambdós costats de l’Organització amb el president de l’Assemblea General en consulta amb grups regionals per identificar candidats al mateix temps que es feien consultes al Consell de Seguretat. No és sorprenent que molts participants apellessin l’Assemblea que adoptés un paper més rellevant en la identificació de candidats específics que reflecteixin les prioritats dels membres i que les sotmetessin al Consell de Seguretat. De fet, es va afirmar que el procés d’elegir al secretari general hauria de tenir origen en l’Assemblea. També es va observar que incrementar el paper de l’Assemblea General en el procés podria servir per augmentar la legitimitat de la selecció definitiva. Els partidaris d’aquest punt de vista han indicat que podria ser útil si els candidats haguessin de comparèixer davant l’Assemblea i davant grups regionals. Tot i l’ampli acord sobre aquesta qüestió, molts han admès que un paper més ampli de l’Assemblea General podria convertir-se en una font de tensió amb el Consell de Seguretat que no seria fàcil de mitigar. Agenda i prioritats És manifest que les demandes de les quals actualment és objecte l’ONU són clarament diferents de les de fa una dècada i ja no en parlem des de la seva fundació fa sis dècades. Com han emfatitzat alguns participants a les nostres discussions, l’ONU s’ha convertit, en molts sentits, en una organització de construcció i manteniment de la pau, una transformació inimaginable pels fundadors(11). Amb 80.000 soldats per al manteniment de la pau desplegats en zones de conflicte per tot el món, el Departament d’Operacions de Manteniment de la Pau de l’ONU és ara l’exèrcit més 10- Vegeu Apèndix C 11- Per a una visió de conjunt de com ha evolucionat el càrrec de secretari general, vegeu ‘Brian Urquhart i Erskine Childers, A World in Need of Leadership: Tomorrow’s United Nations’, Uppsala, Sweden: Dag Hammarskjöld Foundation, 1996, pàgs. 22-25.

118

anue gran desplegat al món després del d’Estats Units. I sumat a això, més de la meitat dels 30.000 civils contractats compleixen les seves funcions en aquest camp, contractats en tasques de manteniment de la pau, d’ajut humanitari, assistència electoral i supervisió en el camp dels drets humans. Alguns participants a la discussió van apuntar que l’ONU està sent cridada cada vegada més a respondre a complexes emergències humanitàries. Actualment, més de 19 milions de refugiats, de persones que busquen asil i desplaçats internament reben menjar, empara i assistència mèdica de l’ONU. Al mateix temps, el sistema de l’ONU està liderant el major esforç internacional en la lluita contra malalties com VIH/SIDA, malària i poliomielitis. Quan es planteja l’elecció del pròxim secretari general, els participants van subratllar que tots els candidats sotmesos a una consideració seriosa hauran de tenir la capacitat de dur a terme les responsabilitats esmentades al començament i, alhora, liderar i completar l’agenda de reforma que es va plantejar a la Cimera Mundial de 2005 i que està ja en curs. (12) Aquesta agenda de reforma inclou el següent: • Consolidar la creació d’una Comissió de Manteniment de la Pau per reforçar la capacitat del secretari general per a la mediació i servir com un mecanisme organitzatiu per coordinar activitats preventives i postconflicte; • Continuar els treballs cap a un conveni exhaustiu contra el terrorisme que condemni universalment el terrorisme en totes les seves formes i que també reforci significativament la capacitat de lluitar contra el terrorisme; • Reforçar el Consell de Drets Humans recentment establert per reforçar la maquinària de drets humans de l’ONU, que ha estat desacreditat al llarg dels anys per la seva predecessora, la tant criticada Comissió de Drets Humans;

12- Per a més documents relacionats amb la Cimera Mundial de 2005, vegeu http://www. un.org/summit2005/documents.html. Per a altres informes i propostes de reforma, vegeu: Un món més segur: una responsabilitat que compartim, Informe de l’alt nivell del secretari general sobre les Amenaces, els Reptes i el Canvi, 2004, (http://www.un.org/secureworld); Una major llibertat: cap al desenvolupament, la Seguretat i els Drets Humans per a tots, Informe del secretari general de les Nacions Unides per a les Decisions pels caps d’Estat i de govern el setembre, març 2005. (http://www.un.org/largerfreedom); Invertir en les Nacions Unides: per una Organització més forta a tot el món, Informe del secretari general, Nacions Unides, A/60/692, 7 març de 2006, pàg. 20 (http://www.un.org/reform/investing-inun.html); i Interesos nord-americans i la reforma de l’ONU, Informe del Grup de Treball per a les Nacions Unides, Institut Nord-americà per a la Pau, 2005 (http://www.usip.org/un/report/usip _un_report.pdf).

119

Les Nacions Unides a través dels seus Secretaris Generals

• Avançar en el reconeixement per part dels estats que existeix una obligació de protecció de poblacions que pateixen sota certes circumstàncies, especialment el genocidi, si el govern en qüestió és incapaç de fer-ho o si està causant el patiment; • Continuar en la implementació d’un ampli ventall de reformes administratives en la secretaria i més enllà, incloent la capacitat de supervisió de l’ONU, actualitzant tots els mandats més antics de cinc anys i transformar les polítiques pressupostàries, financeres i de drets humans; • Mantenir l’impuls envers la consecució, el 2015, dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) –un conjunt de vuit objectius clarament definits, limitats temporalment i mesurables que proporcionen una estratègia comuna de desenvolupament per a la comunitat internacional sobre qüestions que van de l’educació primària universal i la reducció de la mortalitat infantil a la sostenibilitat mediambiental i la promoció de la igualtat de gènere– i • Revitalitzar el Consell Econòmic i Social (ECOSOC) per poder continuar amb els resultats rellevants de les principals conferències de l’ONU i desenvolupar un mecanisme per supervisar el progrés dels estats membres envers la consecució dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

EL CAMÍ A SEGUIR Les perspectives i idees incloses en aquest informe es presenten com una aportació al debat sobre la recerca del pròxim secretari general en un moment en què s’està posant atenció a aquest procés. En efecte, les recomanacions que apareixen a continuació no requeririen cap canvi de la Carta de l’ONU i podrien ser fàcilment implementades durant el procés de selecció de 2006 si els estats membres reunissin la voluntat col·lectiva d’actuar de manera oportuna. Rols i qualitats • En l’elecció del pròxim secretari general, la meta principal hauria de ser el nomenament de l’home o dona més ben preparat/ada per al càrrec. La qüestió de si l’aspirant reuneix les qualitats necessàries per exercir la seva feina hauria de tenir preferència sobre qualsevol altra consideració. • El secretari general és i hauria de continuar sent un càrrec fonamentalment diplomàtic. La persona elegida per ser el pròxim secretari general hauria de ser, abans que res, un diplomàtic amb grans dots de lideratge i negociació. La seva autoritat moral hauria d’estar més enllà del retret perquè, en última instància, el

120

anue poder del secretari general emana del respecte que mereixi la persona que detingui el càrrec. • Malgrat el punt previ, el pròxim secretari general hauria, òbviament, de fer més que allò que es consideren tasques diplomàtiques tradicionals. El candidat ideal hauria de ser un “gestor diplomàtic” molt eficaç que entengui els problemes centrals i l’organització, i que tingui talla internacional, capacitat i qualitats personals per inspirar els estats membres i a les persones a creure en les seves capacitats per exercir el càrrec. • Al final del dia, el secretari general hauria de retre comptes per la gestió global de l’Organització, però hauria de ser capaç de confiar la gestió quotidiana a un vicesecretari i altres alts funcionaris. • Tenint en compte els problemes als quals fa front l’ONU els darrers anys, el pròxim secretari general no hauria de ser un “intern, sinó millor algú que tingui una perspectiva nova i sense la càrrega que pugui haver recollit en el seu treball previ per a l’ONU. És important que el pròxim secretari general no hagi après què no es pot fer. Procés de selecció • Durant els 60 anys d’història de les Nacions Unides, el càrrec més alt de l’organització no ha estat mai ocupat per una dona. Per aquest motiu, la igualtat de gènere s’hauria de veure com un criteri important en el procés de selecció i s’haurien de fer esforços per identificar candidates capacitades per al càrrec. • El principi no escrit de rotació regional ha ajudat, d’alguna manera, a mitigar l’arbitrarietat del procés en el passat, però això no és una raó suficientment convincent per seguir-lo. Seria ideal si les expectatives d’una regió coincidissin amb el candidat més ben qualificat. En canvi, un candidat no s’hauria d’acceptar simplement perquè és el torn de la seva regió. • Ha arribat l’hora d’expandir el paper de l’Assemblea General en el procés de selecció. L’Assemblea podria jugar un paper al principi del procés i ajudar a trobar candidats. S’hauria d’encomanar al president de l’Assemblea General la recerca de candidats i que el Consell de Seguretat en pugui disposar, com es preveia a la resolució 51/241. Idealment, el procés de selecció hauria de començar a ambdós extrems de l’Organització i trobar-se entremig –en altres paraules, tant el Consell de Seguretat com l’Assemblea General haurien de proporcionar noms per tal que l’altre òrgan els pugui prendre en consideració de manera informal.

121

Les Nacions Unides a través dels seus Secretaris Generals

• És assolible una transparència més gran en el procés de selecció dins de certs límits. A més de reunir-se amb els membres del Consell de Seguretat, els candidats que competeixen per al càrrec també s’haurien de reunir amb els presidents de l’Assemblea General, el Consell Econòmic i Social i els grups regionals. Un sentit més profund del procés, que inclogui consultes més àmplies, incrementaria la transparència de manera significativa. • La resolució de l’Assemblea General 11(1), que demana del Consell que nomeni tan sols una persona per al càrrec de secretari general, hauria de ser esmenada perquè es puguin sotmetre dos o més candidats ben preparats a la consideració de l’Assemblea. Seguint les dues recomanacions prèvies, l’Assemblea General i el Consell de Seguretat hauran estat treballant junts abans d’aquest moment, tenint com a resultat el nomenament de candidats que ja siguin ben coneguts als Estats membres. • En un esforç per obrir el procés, el Consell de Seguretat, treballant a través d’aquest president, hauria de nomenar un comitè format per individus d’alta consideració amb integritat i talla i encomanar-los la tasca de cercar candidats ben capacitats. • S’hauria d’ampliar l’espectre de qui pot liderar l’organització i s’haurien de tenir en consideració candidats provinents del sector empresarial i de la societat civil, així com diplomàtics i líders polítics. • No s’hauria de fer ús de “llistes”–en les quals van junts els candidats a secretari general i vicesecretari–. En comptes d’això, els estats membres haurien d’elegir un candidat qualificat que tingui la capacitat de prendre les decisions adequades en futurs nomenaments que hi hagi, inclòs el vicesecretari. Agenda i prioritats • El procés de selecció de secretari general s’hauria de veure com un component de la més àmplia agenda de reforma de l’ONU. Aquest és un moment crític per a l’Organització, i es necessita un líder capaç per assegurar la implementació de reformes i guiar la transformació de l’ONU per convertir-la en una organització eficient i eficaç. • Durant el procés de selecció, cada candidat hauria d’esperar presentar una “plataforma” als estats membres i el públic en general que estableixin les seves opinions en allò que considera qüestions prioritàries, com pretén tractar-les i què li agradaria assolir com a secretari general.

122

anue • Relacionat amb aquest punt previ, els candidats al més alt càrrec de l’ONU haurien de fer saber com proposen abordar les qüestions més urgents a les quals fa front l’organització i la comunitat internacional en general, entre altres, el desenvolupament i l’eradicació de la pobresa, el terrorisme i la proliferació d’armes. També haurien d’explicar amb més profusió les demandes cada cop més àmplies que fan al sistema de l’ONU en àrees de manteniment de la pau i d’assistència humanitària, així com el paper creixent de l’ONU com a coordinadora central de l’acció global en qüestions relatives al medi ambient i la salut. El pròxim secretari general haurà de dedicar la seva futura energia a buscar cooperació internacional nova en aquestes àrees. • El secretari general Annan ja ha iniciat, dins l’àmbit dels seus poders, una sèrie de reformes en la gestió de l’ONU. Aquelles reformes que es mantenen fora de la seva autoritat s’haurien d’implementar pels estats membres abans del final de l’any per deixar al seu successor una base sòlida des de la qual començar. En aquest sentit, a tots els candidats a secretari general se’ls hauria de demanar que es comprometin a avançar plenament la implementació de les reformes que s’orienten a reformar l’organització. • El pròxim secretari general hauria d’estar preparat per tractar immediatament la qüestió de quants poders de gestió delegarà en el vicesecretari general i altres alts càrrecs.

CONCLUSIÓ Les negociacions que van portar a la Cimera Mundial, el setembre de 2005, han revelat la distància que separa als estats membres en molts fronts, incloent com tractar el desenvolupament, el terrorisme, el desarmament i la no proliferació nuclear. Fer millores en el procés de selecció del pròxim líder de l’ONU en el clima actual de relacions tenses serà, sens dubte, difícil. Però ens hi juguem molt si no es fessin. En algun sentit, el procés de reforma és una qüestió del triomf de la imaginació sobre la realitat. Es requereix la imaginació per superar realitats consolidades que sempre semblen dirigir la conversa cap al pròxim secretari general i no tant a centrar-se en aconseguir canvis reals en el present. La urgència de les qüestions presents reclama un canvi en la forma de pensar abans de les eleccions de 2006 i no esperar el 2011 o més endavant.

123

Les Nacions Unides a través dels seus Secretaris Generals

APÈNDIX A UN FULL INFORMATIU DE L’ANU-EUA Una visió històrica de conjunt sobre la selecció del secretari general de les Nacions Unides

Introducció Hi ha hagut set secretaris generals de les Nacions Unides –el més alt càrrec de l’Organització–. Entre ells s’inclouen: Trygvie Lie, de Noruega (1946-1952); Dag Hammarskjöld, de Suècia (1953-1961); U Thant de Birmània/Myanmar (1961-1971); Kurt Waldheim, d’Àustria (1972-1981); Javier Pérez de Cuéllar, del Perú 1982-1991), i Boutros Boutros-Ghali d’Egipte (1992-1996). Kofi Annan, de Ghana, és l’actual secretari general; el seu mandat acaba el desembre de 2006. A continuació presentem un petit resum de com va ser elegit cada dirigent. 1946: la primera elecció de secretari general de l’ONU va establir, com era inevitable, precedent. Es va especular sobre eminències, entre ells el president dels Estats Units Dwight D. Eisenhower i el britànic Winston Churchill, però aviat, la dinàmica política va desplaçar el procés de selecció a un denominador comú més baix. Els Estats Units recolzaven Lester Pearson, l’ambaixador canadenc a l’ONU (i futur primer ministre de Canadà) però la Unió Soviètica es va negar a donar suport a un nordamericà. Defensant que el càrrec hauria d’anar al nacional d’un país que hagués patit l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, els soviètics van suggerir el poc conegut ministre d’afers estrangers noruec i antic líder obrer Trygve Lie. El Consell de Seguretat va recomanar Lie el 29 de gener de 1946, i l’Assemblea General el va nomenar per a un mandat de cinc anys tres dies després. 1951: la Unió Soviètica es va tornar completament hostil a Lie el 1950 pel seu suport a una intervenció de l’ONU a Corea i aviat van deixar de negociar amb ell. Va vetar la seva nominació i va proposar a uns altres quatre candidats procedents de països en vies de desenvolupament (l’Índia, el Líban, Mèxic i les Filipines) augurant una duradora estratègia soviètica de fer front comú amb els països en vies de desenvolupament per aconseguir reduir la influència occidental a l’ONU. Els països occidentals van donar el seu suport a Lie i es van negar a recolzar cap altre candidat. Atès que el Consell de Seguretat era incapaç de recomanar ningú, els EUA van salvar l’obstacle del vet soviètic a Lie en proposar a l’Assemblea que aprovés una pròrroga del seu actual mandat de tres anys. L’Assemblea va aprovar la pròrroga amb 46 vots a 5, amb vuit abstencions. Lie, en canvi, en enfrontar-se a

124

anue una oposició contínua dels soviètics durant el seu mandat prorrogat, va anunciar la seva dimissió al final de 1952. 1953: els EUA van recolzar en un principi la candidatura de Carlos Romulo, el filipí que va ser nominat pels soviètics el 1951; però ara Moscou s’hi oposava, com també ho feien amb el favorit europeu, Lester Pearson, establint el principi d’exclusió de tot “nacional d’un país pertanyent a l’OTAN”. En lloc seu, la Unió Soviètica va nomenar una dona procedent de l’Índia, Vijaya Laksmi Pandit, vetada per la Xina (aleshores representada pel Govern nacionalista de Taipei). Després de dues votacions, els membres occidentals del Consell de Seguretat van oferir als soviètics quatre noms en privat. Tres d’ells van ser immediatament rebutjats, però la Unió Soviètica no va presentar cap objecció al quart –Dag Hammarskjöld, un viceministre d’afers estrangers suec, relativament poc conegut–. Creient que havien trobat un prudent i apolític tecnòcrata que no suscitaria grans passions en cap dels blocs, els membres del Consell, en la tercera votació, van decidir recomanar-lo, i l’Assemblea General li va donar la seva aprovació per 57 vots contra 1. 1957: Hammarskjöld, que havia afirmat que no continuaria en un segon mandat llevat que fos elegit unànimement, va tornar a ser nomenat pel Consell de Seguretat i l’Assemblea el va nomenar de nou en tan sols un dia sense un vot dissident. 1961: enutjats amb Hammarskjöld per haver-se desviat de la interpretació estricta dels mandats del Consell de Seguretat relatius a la crisi del Congo, els soviètics van començar a jugar amb la idea d’un executiu format per tres persones (troika) per substituir-lo. Però en trobar-se amb la resistència ferma del món occidental, van abandonar la idea després de la mort de Hammarskjöld en un accident d’avió el 1961. Per evitar el bloqueig públic prolongat, EUA i la Unió Soviètica van mantenir llargues discussions preliminars sobre possibles candidats abans de votar al Consell de Seguretat. Adaptant-se a les demandes dels països en vies de desenvolupament a favor d’un candidat no europeu, les dues potències van acordar al final donar el seu suport al representant permanent de Birmània davant l’ONU, U Thant. Ateses les objeccions de França i els estats àrabs (a França no li va agradar que Thant hagués presidit el comitè afroasiàtic sobre la independència d’Algèria, i als segons que Birmània tingués relacions diplomàtiques amb Israel), el consell només va poder acordar la recomanació del seu nomenament amb la condició que tan sols exercís les seves funcions durant la resta del mandat de Hammarsjöld. Un any més tard, Thant va ser confirmat en el seu càrrec unànimement i prorrogat en el seu mandat en quatre anys, fet que li va donar un mandat de cinc anys com el que havien gaudit els seus predecessors. 1966: Thant va ser reelegit unànimement per a un segon mandat de cinc anys.

125

Les Nacions Unides amb noms propis

1971: Thant va avisar amb un any d’antelació que no acceptaria la renovació del seu mandat per tercera vegada. El representant permanent de Finlàndia, Max Jakobson, i el ministre d’Afers Exteriors d’Àustria, Kurt Waldheim, van llançar campanyes discretes però visibles per aconseguir suport. Aquest fet va suposar un canvi en el procés electoral, ja que els candidats no s’havien presentat prèviament o fet campanya electoral de manera oberta. Jakobson va aconseguir el suport nord-americà i britànic, però els estats àrabs s’hi oposaven (els seus pares eren jueus) i la Unió Soviètica va vetar el seu nomenament Els soviètics recolzaven Waldheim però la Xina (ja representada per Beijing) el va vetar, tal i com ho va fer el Regne Unit. Dos sud-americans van aconseguir suport a les primeres votacions però van ser bloquejats per l’oposició de les superpotències –de la Unió Soviètica, en el cas de l’argentí Carlos Ortiz de Rozas, i dels EUA en el cas del xilè Felipe Herrera–. Waldheim va pressionar, i amb l’abstenció de Xina a la tercera ronda, va guanyar la recomanació del Consell i va ser nomenat per l’Assemblea per unanimitat l’endemà. Nota: una dècada i mitja més tard, sortiria a la llum que la Comissió de Crims de Guerra de l’ONU havia qualificat Waldheim com a sospitós de crims de guerra per les seves activitats a l’exèrcit alemany. Els dossiers amb la informació inculpatòria, emmagatzemats en els arxius de l’ONU, no es van consultar durant el procés electoral, un fet que més endavant deixaria en mal lloc el procés de valoració de candidats del Consell de Seguretat, ja que semblava poc adequat. 1976: La Xina va bloquejar un consens entre l’Est i l’Oest per al renomenament de Waldheim mitjançant un vet en la primera elecció, alhora que un sud-americà, Luis Echeverría, el president sortint de Mèxic, es va proposar com a alternativa, a la qual s’hi van oposar els EUA. En una segona elecció, Xina va retirar el seu vet i el Consell va nomenar Waldheim per a un segon mandat, fet que l’Assemblea va aprovar sense dilació. 1981: Els EUA, la Unió Soviètica i el Regne Unit van recolzar tots la reelecció de Waldheim per ocupar el càrrec per tercera vegada, però la Xina va decidir vetar-lo en 15 eleccions. La Xina donava suport a Salim Salim de Tanzània, vetat repetidament pels EUA per haver frustrat els seus esforços si hagués aconseguit un lloc a l’ONU per a Taipei la dècada anterior. El punt mort es va resoldre quan els dos candidats es van retirar i Javier Pérez de Cuéllar, un diplomàtic peruà, un candidat de compromís, va aconseguir la recomanació. 1986: Pérez de Cuéllar va guanyar la reelecció unànime per a un segon mandat.

126

anue 1991: amb la retirada de Pérez de Cuéllar, els països africans van insistir que era el “torn d’Àfrica” per assolir el càrrec de secretari general. Van aconseguir el suport dels 102 membres del Moviment de Països No Alineats per votar contra qualsevol candidat que fos no africà a l’Assemblea General i una promesa de Xina de fer el mateix al Consell de Seguretat. L’Organització per a la Unitat Africana va proposar que es consideressin sis africans – un d’Egipte i cinc de l’Àfrica sudsahariana. Els esforços nord-americans i europeus en nom del primer ministre canadenc, Brian Mulroney, el ministre d’Afers Estrangers holandès, Hans van den Broek, i el primer ministre noruec, Gro Harlem Brundtland, van ser inútils davant la sòlida oposició dels països en vies de desenvolupament. Per primera vegada a la història, el Consell de Seguretat va efectuar cinc votacions de “tempteig” entre els seus membres abans de passar a la votació formal, durant la qual cap dels candidats de l’Àfrica sudsahariana va aconseguir molt de suport. Tan sols l’egipci Boutros Boutros-Ghali va aplegar un nombre considerable de vots – que es va elevar a 11 en l’última ronda. El Consell va decidir passar a una votació formal que el va recomanar unànimement a l’Assemblea General, que va aprovar el seu nomenament. 1996: els EUA van vetar la reelecció de Boutros Boutros-Ghali després d’acusar-lo de desatendre les reformes necessàries en la burocràcia de l’ONU. En el seu discurs de partida, Boutros-Ghali va afirmar que els pocs recursos, com els deutes elevats dels quals l’ONU era creditora i els EUA el major deutor li van impedir assolir amb èxit les reformes. L’Assemblea General va aplaudir sense reserves Boutros-Ghali per després nomenar Kofi Annan com el seu successor. Va ser l’ambaixadora dels EUA davant l’ONU, Madeleine Albright, la que es va fixar en l’aleshores director del departament de l’ONU per a les operacions de manteniment de la pau quan treballava a l’antiga Iugoslàvia. D’aquesta manera es va convertir en el primer funcionari de carrera de l’ONU en ascendir al càrrec més alt. 2001: després d’un primer mandat dut a terme amb èxit i on es van produir importants canvis com un pressupost més responsable i el reforç de les missions de drets humans i en el terreny, Kofi Annan va ser elegit unànimement per a un segon mandat. El Consell de Seguretat, per demostrar el seu sòlid suport, el va nomenar immediatament per a la seva reelecció sis mesos abans del final del primer mandat. En el seu discurs de jurament del càrrec, Annan va tractar la relació entre els pobles del món i les Nacions Unides com una prioritat bàsica en l’agenda futura. També va reafirmar el seu compromís continuat amb els esforços de reforma de l’organització. 2006: aquest any d’eleccions per al més alt càrrec de l’ONU podria ser la transició més important en la història de l’organització.

127

Les Nacions Unides amb noms propis

APÈNDIX B Carta de les Nacions Unides Capítol XV

LA SECRETARIA Article 97 La Secretaria estarà composta d’un secretari general i del personal que requereixi l’Organització. El secretari general serà nomenat per l’Assemblea General a recomanació del Consell de Seguretat. El secretari general serà el més alt funcionari administratiu de l’Organització.

APÈNDIX C Resolucions aprovades sobre els informes del Cinquè Comitè 11(1). Condicions del nomenament del secretari general. L’Assemblea General resol que, ateses les grans responsabilitats que corresponen al secretari general en el compliment de les obligacions que li imposa la Carta: 1. El nomenament de secretari general s’haurà de fer en condicions que permetin a un home eminent i de gran capacitat acceptar i mantenir el càrrec. 2. El secretari general tindrà un sou anual suficient que li reporti una suma neta de 20.000 dòlars nord-americans, més 20.000 dòlars nord-americans per a despeses de representació. A més, se li facilitarà una residència moblada, les reparacions i el manteniment de la qual, exclòs el personal domèstic, aniran a càrrec de l’Organització. 3. El primer secretari general serà nomenat per un període de cinc anys, i en finalitzar aquest període el nomenament podrà ser renovat per uns altres cinc anys. 4. Les següents observacions contingudes en els paràgrafs 18 a 21 de la secció 2 del Capítol VIII de l’informe de la Comissió Preparatòria, són registrades i aprovades: a) Ja que no s’indica a la Carta cap estipulació en aquest sentit, l’Assemblea General, així com el Consell de Seguretat, gaudeixen de perfecta llibertat per alterar el

128

anue període de servei dels secretaris generals que més tard es designin, d’acord amb el que aconselli la pràctica. b) Atès que el secretari general és el confident de molts governs, és desitjable que cap govern li ofereixi, almenys immediatament després de la seva retirada, cap càrrec oficial en el qual la informació confidencial que posseeix pugui significar molèsties per a altres membres, i per part seva, un secretari general s’abstindrà d’acceptar aquests càrrecs. c) Queda clar, conforme als articles 18 i 27 de la Carta, que quan el Consell de Seguretat presenti la candidatura del secretari general, es necessita el vot afirmatiu de set membres, inclosos els vots concurrents de tots els membres permanents; i que quan l’Assemblea General aprovi el nomenament, és suficient la simple majoria dels membres presents i votants, excepte en els casos en què la pròpia Assemblea consideri necessària una majoria de dos terços. El mateix reglament s’aplicarà per a la confirmació d’un nomenament, o per a un nomenament original; això s’haurà d’especificar clarament en el nomenament original. d) Convé que el Consell de Seguretat presenti un únic candidat a la consideració de l’Assemblea General, per tal d’evitar debats a causa de la designació. La candidatura, així com el nomenament, es tractaran en sessió privada i si se sotmet a votació, ja sigui al Consell de Seguretat o a l’Assemblea General, la qual serà també secreta. Dissetena sessió plenària, 24 de gener de 1946 *Document de les Nacions Unides reimprès.

APÈNDIX D Nacions Unides A/RES/51/241 Assemblea General 22 d’agost de 1997 RESOLUCIÓ ADOPTADA PER L’ASSEMBLEA GENERAL [sense remissió principal a una Comissió Principal (A/51/24, paràgraf 15)]

129

Les Nacions Unides a través dels seus Secretaris Generals

51/241. Enfortiment del sistema de les Nacions Unides L’Assemblea General, Recordant la seva resolució 49/252 de 14 de setembre de 1995, per la qual es va establir el Grup de Treball d’alt nivell i composició oberta sobre l’enfortiment del sistema de les Nacions Unides, Recordant en particular el paràgraf 2 de la resolució 49/252, Prenent nota de l’informe del Grup de Treball d’alt nivell i composició oberta sobre l’enfortiment del sistema de les Nacions Unides13. 1. Aprova el text que figura a l’annex de la present resolució, que s’ha d’aplicar a partir del dia 1 de gener de 1998; 2. Insta als òrgans intergovernamentals competents que posin plenament en pràctica les mesures indicades al text per consolidar la feina del sistema de les Nacions Unides, particularment de l’Assemblea General i de la Secretaria; 3. Demana al secretari general que, com a part de les gestions que està realitzant per millorar el funcionament de l’Organització, posi plenament en pràctica les mesures enunciades al text que entrin en l’àmbit de la seva competència. 4. Demana també al secretari general que li presenti en el seu cinquanta-dosè període de sessions un informe sobre l’aplicació de la present resolució. 5. Convida altres òrgans principals, els organismes especialitzats i altres òrgans del sistema de les Nacions Unides que, segons correspongui, posin en pràctica les mesures per consolidar el sistema que s’indica al text i que corresponguin als seus respectius àmbits de competència. 6. Decideix que el Grup de Treball d’alt nivell i composició oberta sobre l’enfortiment del sistema de les Nacions Unides ha finalitzat la tasca que li va ser encomanada en la resolució 49/252 105a sessió plenària de 31 de juliol de 1997 13-Documents Oficials de l’Assemblea General, cinquanta-unè període de sessions, Suplement Núm. 24 (A/51/24).

130

anue

XIX. EL SECRETARI GENERAL* 56. El procés de selecció del secretari general haurà de ser més transparent. 57. L’Assemblea General haurà d’exercir plenament la facultat per fer nomenaments que li confereix la Carta en el procés de nomenament del secretari general i en relació amb el tema del programa titulat Nomenament del secretari general de les Nacions Unides. 58. La durada del mandat o els mandats, inclosa l’opció d’un únic mandat, s’examinarà abans del nomenament del pròxim secretari general. 59. En el procés de selecció i nomenament del millor candidat per al càrrec de secretari general, s’haurà de seguir prestant la corresponent atenció a la rotació regional i també a la igualtat entre els sexes. 60. Salvant les prerrogatives del Consell de Seguretat, el president de l’Assemblea General podrà celebrar consultes amb els estats membres per seleccionar possibles candidats que comptin amb el suport d’aquests i, després d’informar a tots els estats membres dels resultats de les consultes, podrà remetre els esmentats resultats al Consell de Seguretat. 61. A fi de garantir una transmissió efectiva i sense contratemps, s’haurà de nomenar al secretari general com més aviat millor, preferiblement com a mínim amb un mes d’antelació respecte la data en què acabi el mandat del titular.

* L’article XIX d’aquest annex es refereix específicament al secretari general. Per veure el text complet de la resolució, vegeu http://www.un.org/spanish/documents/ga/res/51/list51.htm.

131

El darrer any les Nacions Unides van viure el seu relleu més visible: una renovació al capdavant de la Secretaria General. Kofi Annan va encapçalar l’Organització universal durant un període caracteritzat per profunds canvis, erigint-se com un dels seus dirigents més carismàtics. Per tal de commemorar aquest relleu al capdavant de l’Organització en la qual la utopia d’una governabilitat multilateral global hi té més cabuda, l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya presenta aquesta obra, en resposta al seu compromís de promoció i difusió del llegat i tasca de les Nacions Unides. Les Nacions Unides a través dels seus secretaris generals s’aproxima a la figura de cadascun dels vuit Secretaris Generals, des de Trygve Halvadan Lie fins a Ban Ki-moon, incidint en els seus aspectes biogràfics més rellevants i les seves principals actuacions, així com descrivint els principals conflictes de cada període de la història de l’Organització. Malgrat les dificultats associades al càrrec de Secretari General, els qui l’han ocupat han esdevingut protagonistes de la història des de la fi de la Segona Guerra Mundial com a garants de la pau i seguretat al món.

Associació per a les Nacions Unides C/ Fontanella 14, 1r 1a - 08010 Barcelona Tel. 93 301 31 98 - Fax 93 317 57 68 www.anue.org - info@anue.org