Article

HISTÒRIES DEL CANIGÓ

La muntanya del Canigó ha estat sempre present en l’imaginari dels catalans. Ja des dels poemes de Mossèn Cinto Verdaguer, que va lloar la seva bellesa, es va anar construint un símbol de catalanitat compartit a tots els Països Catalans. Prova d’això és la Flama del Canigó, que any rere any es reparteix des d’aquell cim per encendre les fogueres de Sant Joan d’arreu. L’Alverna també s’ha sentit atret per aquesta llegendària muntanya, cercant essències de país i gaudint de la seva amable ascensió. En aquest repàs de la relació de les nostres unitats amb el Canigó trobem la primera ascensió dels Pioners i Caravel·les el camp d’Estiu de 1978. Parlem amb en Pito Rovira, que era el cap d’unitat, que ens diu que “El camp d’estiu a Sant Miquel de Cuixà, prop del Canigó, es va escollir precisament per poder fer aquell cim. En aquella època la Catalunya Nord tenia un interès especial per descobrir la seva catalanitat”.

Per aquells primers escoltes alvernians la pujada va ser tota una experiència, no absenta d’alguna anècdota, com el que va succeir a la baixada del cim. El campament estava muntat a tocar del Monestir de Sant Miquel de Cuixà, i els monjos benedictins s’havien ofert a portar el pa cada tarda. S’estava fent tard per anar a recollir el pa al monestir. Gran problema! Aleshores, els caps Pito Rovira i Jordi Olivan van dir als Pioners i Caravel·les: “Nosaltres ens avancem corrent per anar a buscar el pa. Ja fareu cap!”, i van marxar, deixant els joves continuar fins arribar al campament unes hores més tard. I és que hi ha coses que avui serien impensables!

El juliol de 1981, una altra unitat de Pioners i Caravel·les va tornar a acampar a Sant Miquel de Cuixà, just al mateix lloc. Aquells joves havien conegut de la bona experiència del grup del 1978 i de les històries que havien contat. De fet, un dels caps, el Jordi Masalles, havia estat un d’aquells pioners. L’ascensió al Canigó també va ser un dels moments potents del campament. La pujada va ser en dos jornades, tot fent nit a un petit refugi lliure prop del Pla de Cortalets. En el llibre que la unitat va editar de l’experiència del 1981, s’hi diu que “quan vam arribar al refugi vam pensar: Il est tres jolie!!, però el vàrem haver de compartir amb una parella francesa”. El cas és que l’espai era molt petit, i els onze escoltes més la parella van fer que la nit fos un pel incòmode. A més, a algú se li va acudir fer foc dins, i tots els presents van quedar ben fumats. L’endemà, amb el cos baldat per manca de descans, van prosseguir la pujada, passant pel costat del refugi amb guarda de Cortalets. Aquell sí que era de luxe! D’aquella ascensió hi ha una foto llegendària amb el grup posant al voltant de la creu del cim.

Ens hem de desplaçar en el temps fins trenta anys després, l’estiu del 2011, en què la unitat de Truc-1 va fer un campament en ruta descobrint la Catalunya Nord. En aquest itinerari no hi podia faltar l’ascensió al Canigó. En aquesta ocasió l’ascensió també va començar des del Monestir de

“Varen tenir la sort que un monjo els va veure tan rebentats i amb butllofes als peus que els va acollir com si fossin pelegrins.”

Sant Miquel de Cuixà, però fent la tirada seguida fins el refugi de Cortalets, per fer nit amb tendes al seu voltant. L’esforç del primer dia pretenia fer cim a primera hora del matí de l’endemà i després baixar per l’altre cantó de la muntanya, direcció a Vernet.

El Luisja Manjón, animador d’aquell Truc, ens explica “vam fer el cim tan aviat que ens vàrem prendre la baixada tranquils del tot. Vàrem dinar en un bosc, vàrem jugar, vàrem fer una migdiada llarga..., i, quan ens vàrem adonar, se’ns havia fet tardíssim!” Pel que ens explica el Luisja, a mesura que anaven baixant, se’ls hi va anar fent fosc, i la cosa va agafar tints dramàtics, fins arribar, gairebé arrossegant-se, al monestir de Sant Martí del Canigó. Allí varen tenir la sort que un monjo els va veure tan rebentats i amb butllofes als peus que els va acollir com si fossin pelegrins. El cel se’ls va obrir en forma de dutxa, sopar i dormint a la glòria. Són les aventures de muntanya! Al mateix estiu també hi va pujar l’altre Truc de l’Alverna, que ho va fer en uns campaments amb el propòsit de fer els cinc cims més alts de cada territori dels Països Catalans. Aquests trucaires sí que ho van fer com a senyorets! El seu animador, l’Albert Claramonte, ens explica que van poder pujar amb el seu cotxe fins el refugi de Cortalets pel camí, ple de sot i escòrrecs, on hi van passar la nit; això sí, fent baixar els trucaries, cada dos per tres, per no rascar els baixos (he, he, he...) L’endemà, es van plantar al cim en un parell d’hores, i van fer la baixada, altre cop, amb el cotxe. Poc van suar aquests trucaires! La muntanya del Canigó continuarà per sempre essent un referent pels muntanyencs catalans i, en especial, pels escoltes de l’Alverna que, recollint els versos de Mossèn Cinto, podran dir:

“Muntanyes del Canigó, fresques són i regalades, més que més ara a l’estiu, quan anem de Camp d’Estiu.”

Màrius Castellví Gavaldà

CE PC 1981 Pic del Canigó – Arxiu Alverna

CE Truc-1 2011 Pic del Canigó – Arxiu Alverna