A tota pastilla

Van sortir a tota pastilla, poc s’esperaven que acabés explotant. Van mirar enrere, rient van seguir corrent. Dues rates com elles havien deixat sense internet la ciutat de Tarragona.

Tot havia començat uns dies abans. Estaven fartes de no trobar amigues amb qui jugar. Abans, a les clavegueres sempre hi havia amb qui jugar.

Recordaven aquells dies que, mirant els núvols, intentaven esbrinar-hi fi gures amagades, o quan corrien pels portals picant els timbres de les cases que es trobaven al seu pas. També era divertit passejar pels horts agafant prestada alguna fruita d’amagades del bon pagès. Ara tot era diferent per culpa d’aquell virus que deixava tothom hipnotitzat. Sobretot les rates més petites, que ja no gaudien rossegant algun tros de pastanaga, mirant com saltaven les granotes, imitant el cant dels ocells... Ara la seva vida es centrava a teclejar i teclejar. Calia actuar.

Va ser necessari colar-se al Centre de Telecomunicacions. I no va ser gens fàcil perquè estava ple de rateres a més d’aquell gat matalassot. Va sortir esfereït quan li van encendre un petard dins unes llaunes lligades a la cua. Quin sorollam, els guardes intentant aturar-lo i elles dues, cofoies, entrant pel forat de l’ascensor a la sala de control.

Només les hi calia prémer el botó vermell; ho havien aprés a les pel·lícules d’acció. I així ho van fer, però la Roomba es va fi car en marxa i gairebé les aspira com si fossin dues molles de pa perdudes. Quin ensurt! Un cop recuperades

havien d’aturar els servidors d’internet que manipulaven les ments de les seves amigues abans no tornessin els guàrdies. Es van esmunyir pel fals-terra; allí s’hi trobaven com a casa, amb tot ple de porqueria. De sobte, se’ls va ocórrer la solució: calia rossegar el cable vermell. Només fallava una cosa: tots eren negres i n’hi havia milers i milers. Es van enfonsar; elles només eren dues ratetes i estaven soles lluitant contra el gegant d’internet. Després de moments de desesperació, a una d’elles li va sonar un budell buit, i les dues es van petar de riure; va ser un senyal per començar a rossegar cables amb desfi ci. Després d’hores estaven exhaustes. Rendides, van decidir tornar a casa sense haver pogut aturar aquella maleïda maquinària que robava la felicitat a totes les rates del món. Van sortir del fals-terra; tot continuava funcionant, fi ns i tot els guardes feien una becaina, com sempre. Van voler fer una pixada de camí. Ves per on, van començar a crepitar els cables i de seguida es va calar foc, que, després de recórrer el fals-terra, va incendiar un armari. Van sortir corrents no sense abans despertar els guardes colpejantlos el nas amb les seves cues. Quina cara de por que van fi car, no només pel foc sinó per veure’s amb dues rates a les seves espatlles cargolant-se de riure.

havien d’aturar els servidors

En aquell moment la Rat va apagar l’alarma del mòbil. Es va aixecar pensant “Quin avorriment, encara falten dos dies per anar al cau”. Àngel Martín Masip .