AnoiaDiari Març 2017 by AnoiaDiari

MERCAT FIGUETER: SEGLES DE TRADICIÓ A CAPELLADES

VILANOVA DEL CAMÍ VIU EL FINEART LA FIRA DEL CAMÍ RAL

OMPLE D’IMATGES IGUALADA

ENTREVISTA A MANEL ESTELLER, REFERENT MUNDIAL EN LA RECERCA PER CURAR EL CÀNCER www.anoia

diari.cat

El diari més llegit a l’Anoia Març 2017 www.anoiadiari.cat

GRATUÏT

Tots contra mi

L’augment dels casos d’assetjament infantil -en dos mesos se n’ha detectat una dotzena a l’Anoiaobliga institucions i comunitat educativa a augmentar l’alerta, especialment a les xarxes socials. Parlem amb tres testimonis que expliquen, vint anys després, la petjada que els ha deixat el bullying

L’Alta Segarra, en terra de ningú

Un espai per a la memòria històrica

L’AnoiaDiari inicia el cicle “Converses”

La Mostra d’Igualada: una fira sense límits

La creació de la vegueria del Penedès trenca l’Anoia

Igualada recorda els homes que van morir als camps nazis

Manel Esteller i Òscar Camps, primers protagonistes

La fira, un dels 6 mercats estratègics de la cultura a Catalunya

Març 2017

El tema del mes ASSETJAMENT INFANTIL

No és cosa de nens JORDI CÒDOL MONTAGUT

Segurament la majoria de nosaltres que ara ens posem a llegir pensem que l’assetjament no ha anat mai amb nosaltres. Probablement ens ve al cap algú a qui recordem que sí, que li havien fet bullying “o alguna cosa similar”, però no; no vam ser nosaltres, no. Parem un moment. Cap comentari fora de lloc? Elecció intencionada? Mirada cap a una altra banda? No cal que ens recordem com a alumnes, també ens podem recordar com a pares i mares, o com a veïns o companys de feina, com a vianants o conductors. O com a educadors. Fa gairebé tres anys es va fer viral a les xarxes socials l’experiència d’una mare dels Estats Units que recollia al seu bloc (momastery.com) el curiós mètode d’una professora per detectar casos d’assetjament escolar a l’aula. Cada divendres demanava als alumnes que anotessin en un full anònim els noms de quatre nens amb els quals els agradaria compartir taula la setmana següent, així com el d’un company que s’hagués portat de forma “excepcional”. La mestra identificava així rols de conducta, les persones que ningú vol, les que no saben amb qui asseure’s... Ho descrivia Glennon Doyle Melton al post “Share this with all the schools, please”. Realment la pràctica va tenir èxit i es va estendre en força centres, també de Catalunya. Les “xarxes”, el canal per on poden circular rumors, mentides, humiliacions, fotografies, vídeos, vexacions i tota mena de comentaris, van

L’assetjament augmenta amb l’ús de xarxes socials. Catalunya és una de les comunitats de l’Estat espanyol amb més casos segons Save the children. JORDI CÒDOL

ser la corretja de transmissió perfecta d’una eina contra l’assetjament. Com l’experiment “Nico”, la idea d’una mestra de Torrejón de Ardoz que a partir d’un dibuix multicompartit a internet ha demostrat el poder, i per tant els riscos, de l’univers online. Una dotzena de casos a l’Anoia en dos mesos De raons no en falten, l’assetjament és una realitat propera i segons les dades que Save the Children va publicar l’any passat afecta a un 7’6% dels infants de Catalunya. També el pateixen nenes i nens i nois i noies de l’Anoia, en escoles que poden ser de tots els tipus i colors. Només els dos primers mesos del 2017 l’Equip d’Assessorament i orientació

Psicopedagògica ha atès una dotzena de casos a la comarca, sobretot vinculats a les xarxes socials, i no cal dir que els contacten una minoria d’afectats. Justament a l’Anoia ha aflorat darrerament una iniciativa, el projecte MARTA, que també vol posar el problema sobre la taula per combatre’l des de totes les esferes. Perquè la responsabilitat és col·lectiva però el sofriment és anònim i es pateix d’amagat, no es queda al calaix a les cinc quan sona el timbre. Afecta a infants i joves que molt sovint són incapaços d’expressar -i per tant de denunciar- una situació que a banda de tornar més vulnerable altera hàbits i condiciona properes passes acadèmiques, socials i emocionals; i que en el pitjor dels escenaris pot acabar

TESTIMONIS Parlem amb la Júlia, el Narcís i el Xavi, tres persones que van patir assetjament fa vint anys i que ara s’han atrevit a explicar com es van sentir i quines conseqüències els ha provocat

amb un desenllaç fatal, com ha passat recentment a Múrcia o fa un any i mig a Barcelona. La cara més aspra del comportament humà, combinada amb un context sociocultural ple d’incerteses i una realitat socioeconòmica complicada

genera un còctel perillós. Però la cara més afable del comportament humà també porta a rebel·lar-se, i aprofitant un context sociocultural ple d’oportunitats proporciona alternatives a centres i professionals, avui encara més conscienciats i molt més preparats. I a la resta? Igualment ens interpel·la, perquè en formem part. Per això AnoiaDiari recull els testimonis de tres persones que fa uns vint anys van patir circumstàncies molt adverses per culpa de l’assetjament. Circumstàncies que els van marcar l’adolescència, que els han fet com són i que ara s’atreveixen a recuperar amb una doble esperança: repetir a qui les estigui patint que hi ha sortida i repetir a la societat que ho veu que realment ho miri, de cara, i que no ho permeti. Tres situacions que si en lloc de produir-se en el tombar de segle estiguessin passant ara haurien tingut a l’abast més eines per intentar posar-hi remei. Amb el convenciment que, més que recursos, cal una societat enfortida i que pensi en el seu conjunt, parlem amb la Júlia, el Xavi i el Narcís. I abans de començar, una felicitació: al coratge de la Júlia, del Xavi i del Narcís, que sense tenir-ne cap necessitat no només s’han atrevit a tornar cap a una època que volen esborrar sinó que han decidit compartir-la per descriure’ns perfectament les vergonyes. Abans de començar també una reflexió: pensar en les júlies, xavis i narcís que avui es troben amb alguns dels tràngols que llegirem. I, finalment, abans de començar una alerta: no, això no és cosa de nens.

Març 2017

D’AQUÍ A UN ANY està previst que la comarca tingui un circuit de detecció i prevenció de l’assetjament entre iguals. L’està elaborant una comissió interdisciplinar impulsada per la Taula Territorial d’Infància i Adolescència de l’Anoia (TTIA) i la lidera el Consell Comarcal i l’Ajuntament d’Igualada. El grup està format per professionals de l’àmbit educatiu, de la salut, joventut, convivència i pels cossos de seguretat.

EN NOMÉS DOS MESOS, l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic de l’Anoia ha hagut de tractar prop d’una dotzena de casos d’assetjament infantil. Aquests, però, només són una minoria dels que l’EAP considera que es produeixen actualment, perquè en molts casos es comuniquen temps després de patir-se.

ELS PROFESSIONALS alerten d’un augment de l’assetjament a través de les xarxes socials. “S’ha estès la visió que per whatsapp es pot dir qualsevol cosa sense que tingui el mateix efecte que si es diu a la cara; hi ha la protecció d’una pantalla de mòbil, però acaba derivant a insults, marginacions o agressions”, explica Núria Esquive, directora de l’EAP.

“Vaig assumir que les gordes no podíem tenir amics”

JORDI CÒDOL MONTAGUT

La Júlia no es diu Júlia, però just abans de començar a parlar convenim que és un nom prou bonic com el seu i tots plegats estem més còmodes. Va néixer en un poble de l’Anoia que fa vint anys tenia una mica més de 2.500 habitants. La Júlia era d’un poble on tothom es coneix i és molt valenta. S’asseu amb un cafè sol, sense sucre, unes paraules amables i una rialla que s’anirà esborrant amb la conversa -de fet caldrà treure el mocador més d’un cop- però la recuperarà quan acabem i encara tindrà temps de fer algun acudit en marxar. És molt forta; ho demostra treballant de professora, tornant al seu poble dues dècades després i amb els amics que ara té a cabassos. Fa vint anys pensava que era normal no tenir-ne cap, d’amic, quan una persona és grassa. El que estàs a punt de fer és dur. Per què creus que serà bo explicar-ho? Ara és molt més fàcil fer bullying, a través de les xarxes socials. Abans si es donava a l’escola sabies que només era allà. Ara no, pots estar a casa teva i ser abusat. Molt més dur.

“Ser diferent comportava això: aïllament, insults…”. JORDI CÒDOL

encara hi mantinc contacte. Amb la resta res.

Comencem pel principi? Som-hi.

Amb ella trobaves suport? No, ella era l’ única que em parlava i això la convertia en la missatgera. La resta, els líders, li deien: “digues a la Júlia que és una puta, una zorra…” I ella m’ho feia arribar.

A quina edat ens situem? No n’estic gaire segura. Diria que va començar als 7 o 8 anys, a segon de primària.

Volies anar a escola? L’escola m’agradava. Però sabia que hi anava per estar sola, que no tenia amics.

A l’escola. A l’escola.

I al pati? Estava amb aquesta noia. També anava a èpoques, hi havia algun moment que et necessitaven per alguna cosa. Com que els estudis m’anaven molt bé, era “la llesta de la classe”, i sovint hi havia algun interès: “ara la Júlia m’ajuda…”. Hi havia èpoques més dures que altres, però moltes d’estar sola al pati i fer-me missatgets d’aquests. Alguns altres dies estava potser amb altres noies que no m’ho feien tant. Hi havia més nens que no recordo que m’insultessin, però tampoc volien estar amb mi ni ser amics meus.

I què passava? Que era la gorda. M’havia engreixat. Ser diferent, sigui el que sigui, comportava això: aïllament, insults… Excepte picar, perquè em sembla que mai m’havien picat, de tot. No convidar-te a l’aniversari perquè “les gordes a casa meva no entren”... I què feien els companys? No tenia amics. Sempre he estat sola, no hi havia ningú. Tota la classe? Tota. Només amb una nena que normalment passava més d’aquestes coses, amb ella sí,

Recordes si això va començar en algun moment con-

cret? Va ser quan el típic líder del grup, que veu que et comences a engreixar, ho diu. A més a més és un poble i tothom es coneix, te’ls trobaves pel carrer. Una d’elles era la filla d’una companya de feina de la meva mare i teníem molta relació, a més de ser veïnes.

Jo no anava de colònies. Piscina? No. Feia altres extraescolars.

Recordes què pensaves en el moment en què vivies amb tot això? Uf. Pensava molt. Creia que era normal; si m’ho feia la persona que vivia al mateix edifici que jo... Devia ser normal.

I sortint de l’escola l’entorn és el mateix. Anaven a buscar la meva veïna per jugar i a mi no. No sortia de casa, jo no tenia amics.

(pausa)

Quan temps es va prolongar tot això? Fins a sisè de primària. Aleshores tots van marxar a un dels instituts d’Igualada i jo me’n vaig anar a un altre, per no trobar-me’ls. Però en aquest altre també hi va venir la meva veïna. … I va continuar.

(pausa)

Quin era el pitjor moment del dia? No recordo pitjors moments. Per a mi era tan normal...

I la resta de nous companys? Amb ells vaig tenir sort perquè no li van donar suport, només una que venia del mateix poble, repetidora. Em va entrar al messenger, em trucaven per telèfon…

Amb quina edat t’havia passat això pel cap? Sobretot a l’escola. Ho havia pensat molts cops, però suposo que em va faltar un punt de valentia.

Excursions, colònies…?

Entrar al messenger vol dir

En aquell moment la pregunta és “per què a mi”? No, perquè fins i tot el metge em deia que m’havia d’aprimar, era obvi; però a casa em deien que tampoc s’hi podia fer res, no he estat mai de menjar malament, de cop em vaig engreixar i no em podia aprimar. Per tant estava convençuda que això era el que passava a les persones gordes.

Quan et poses al llit sabent que l’endemà t’espera aquest panorama… És que arriba un punt que ja és rutina. “A veure què em diran avui, gorda, puta…?”.

que van aconseguir la teva contrasenya? Sí, i al meu estat hi van posar que era una zorra, que era una xupapolles, i no sé què més. Em trucaven a totes hores; trucaven i penjaven, trucaven i penjaven... Constantment. Em vaig haver de canviar el telèfon.

Què fas quan et passa tot això? Et vols morir.

Com trobes sortida? Jo sóc filla única. Pensava… Pobres, saps? Només en tenen una. (pausa) En moments d’aquests, que et moriries, jo havia obert la finestra per tirar-m’hi. (pausa) I aleshores deies “no, no. Pobres pares, només et tenen a tu.” I seguies.

No saps com m’alegro que et faltés un punt de valentia.

Març 2017

EL TEMA DEL MES ASSETJAMENT INFANTIL Com va ser l’inici a l’institut.? Vaig haver de deixar d’agafar l’autobús, perquè em trobava tots els nens i les nenes d’abans i ja ho sabien. Vaig fer una amiga que també agafava el mateix autobús i també la insultaven només perquè era amiga meva. I em sabia tant de greu… Quina culpa en tenia ella? Anava sempre a peu o m’esperava que em vinguessin a buscar. Ho explicaves? Mai. Fins als 18 anys res. Et va passar durant tota la secundària? No, a meitat de la secundària vaig ser una altra persona. M’havia tornat freda, distant, desconfiada… Tenia més cura sobre amb qui ajuntar-me i amb qui no. Mai passava davant de grups nombrosos, perquè quan abans ho feia rebia insults i vexacions; m’havien perseguit pels carrers del poble. Si hi havia molta gent en un lloc preferia fer la volta perquè pensava que potser m’insultarien. Amb els anys et planteges per què algú pot arribar a fer això? Jo crec que és gent dolenta. O d’altres que es deixen endur per un líder, i una dels líders era precisament la meva veïna! Quin sentiments tens cap algú que t’hauria de donar suport? Als 18 anys el pare d’aquesta noia va pujar a casa meva plorant i demanant perdó. Allà va ser quan ho vaig començar a explicar tot. Abans no ho hauria volgut explicar, almenys fins que no estigués a punt. Però allà m’hi vaig veure obligada. Va pujar, dient que es pensava que eren coses de nenes, però va veure finalment que no, que era la seva filla qui fotia la vida enlaire d’una altra. Això a tu et va tranquil·litzar? Em va saber greu perquè, és clar, la meva mare no en sabia res. “Com és que no ho veia?”, em deia, “perquè jo no ho deia”, responia. Les vexacions me les estalviava, no explicava res. Ella sabia que em deien gorda i ja està. M’havien llançat ous pel carrer, a l’autobús em tiraven compreses… És molt humiliant explicar això a la teva mare, i més quan fa tan poc que ho has passat. A l’escola ho vas explicar a algun mestre? No. Ells ho veien i no feien res. T’havies plantejat demanar un canvi d’escola? No... Què se sent cap als que fan això? Els odiava a tots. Et passava pel cap fer alguna cosa? No… Era bona nena. Tota la

Vint anys després encara es pateix la falta de confiança i d’autoestima. JORDI CÒDOL

mala hòstia que després m’han dit que tenia, la vaig treure perquè en algun moment t’has de defensar. De fet,en una ocasió em vaig arribar a barallar amb un nen quan em va dir gorda. Quines conseqüències t’ha portat això en la teva manera de ser? Jo de petita era la típica pallassa, estava tot el dia cantant, ballant… Et tornes rància, et tornes totalment rància. Ara et conec i no ets rància. He treballat molt. Vaig decidir anar al psicòleg amb 20 anys perquè no trobava sentit a viure. Fins als 20 anys! Sí. Sempre havia pensat que viuria fins als 15, fins a treure’m l’ ESO, i que després em moriria. Sempre ho havia pensat això. I què va passar als 15? Que vaig trobar amics, a l’institut; potser en tenia pocs, però eren bons amics. Que conserves. Sí. Els explicaves el que t’havia passat? Sí, i ells sempre m’ho deien: “Júlia vés al psicòleg, vés-hi, vés-hi…” Jo els deia que no, que ja m’espavilaria. Fins que arribes als 18 anys, veus que has de triar una carrera… No tenia previst arribar fins tan lluny i estava totalment perduda. Necessitava anar-hi, tenir

eines, alguna cosa per seguir. I aquestes eines les has incorporat. Quines són? Tenia zero autoestima. Ni la coneixia, ni sabia què era estimar-se, res. I és això, crear autoestima, fer coses que et motivin, el que sigui. Vaig començar a afrontar coses que abans evitava; per exemple a fer coses sola! Abans si feien alguna xerrada sempre necessitava que algú m’hi acompanyés. Quan veia un grup de gent nombrós vaig començar a passar-hi per davant… Tot això amb 20 anys, després de tot el periple. Sí. Jo em vaig aprimar als 13 o 14 anys però no vaig trepitjar una platja, no vaig anar a la piscina i no em vaig posar una faldilla fins als 18. Des dels 12 anys. Parem una estona? No, no cal. Quan penses que això que estàs explicant potser ho llegeix algú que ho fa o que ho està patint... Els que ho estan fent no en són conscients, he arribat a aquesta conclusió; o almenys vull creure això. Es deixen portar per modes, no sé si és pel que veuen a casa seva… Si mirant la tele hi apareix una persona grassa el pare o la mare diu “mira la gorda”, potser ho associen i ho diuen a la de la classe. A l’institut penso que ja van a fer mal, però crec que els nens no ho fan amb aquesta intenció.

T’has trobat la gent que et feia això, a posteriori? Me n’he trobat una o dues, només.

molt gras. Ens vam fer “confidents” i a l’hora de sortir de la piscina jo l’abraçava amb la tovallola perquè ningú el veiés…

I què tal? No els miro a la cara.

Tant de bo hi hagués hagut una Júlia de mestra fa vint anys. Intentes fer les coses fàcils o canviar la manera de veure-ho tot.

Potser han agafat el diari i veuen això. No crec que el llegeixin. Als teus 27 anys tot allò encara condiciona? Sí… Tot i que he intentat tornar a la Júlia d’abans. Ja no surto al carrer pensant que em perseguiran o que em diran coses, tinc amics, com sempre havia volgut. Però em recordo molt estúpida, molt distant, sempre amb mala cara, amargada; almenys fins als 23 o 24 anys. I les relacions? És el moment en què em torno a sentir més dèbil. Crec que és un moment que has de tenir l’autoestima molt alta i penso que no la tinc. M’autoflagel· lo. Va arribar un moment que pensava que tot allò m’ho mereixia perquè era gorda, i amb temes de relació, afecta. Ara ets professora. Si sento que els nens es refereixen a un tercer dient que és lleig, per exemple, intento contrarestar: “Jo el trobo guapíssim”, els dic. I si a la professora li agrada als altres també. Vaig tenir un cas en una escola d’estiu d’un nen que a la piscina sortia o molt d’hora o molt més tard. Vaig veure que era perquè no volia que li veiessin la panxa, perquè ell es trobava

Ets professora una mica per tot el que et va passar? Quan vaig anar al psicòleg em van dir que habitualment la gent no tendeix a anar cap al camp on ha viscut tot això… Estàs bé explicant-ho,? Arribarà un dia que no ploraré. Creus que podràs tancar-ho? Amb allò crec que ja vaig tancar, vull aconseguir explicar-ho com una història que ja ha passat. Quan ho dius molta gent et té compassió i jo no ho vull; a mi em van fer això però segur que hi ha hagut gent amb una infància super dura. Vull arribar a poder explicar-ho sense plorar. I treballar més l’autoestima amb les relacions. Quina actitud ha de tenir qui passa per això? Que no tingui por, que això s’acaba. I que ho parli a casa, és una de les coses de què em penedeixo més; a mi això m’ha afectat; després ja no patia bullying però me’l feia jo mateixa. Si és a l’escola que ho digui a l’escola i si li fan per xarxes socials que ho digui a casa, que els seus pares moguin fitxa.

Marรง 2017

Març 2017

EL TEMA DEL MES ASSETJAMENT INFANTIL

“Sabia què em passaria si portava aquella carpeta, però per què hi havia de renunciar?” I què va passar? Vaig anar als nois que potencialment veia més “sensats”, bastant desesperat, i em vaig trobar amb el que m’he trobat tota la vida: “em caus molt bé, Narcís, però és que és clar, tinc aquest amic imbècil. Jo mai et tractaré malament però si ell hi és hauré de riure’m de tu”.

JORDI CÒDOL MONTAGUT

El Narcís és una persona amb una mirada pròpia i feta a ella mateixa. No li ha quedat més remei. Amb un context familiar molt dur, tacat per les drogues i on lluny de trobar refugi a l’assetjament que patia a l’escola, per marica, hi va trobar encara més brega, per marica; va aprendre a fer-se gran de cop i volta. Un dia, amb 16 anys, va decidir que prou i va marxar per intentar trobar la cara deliciosa i reconfortant de la vida. I l’ha ben trobat. Ara, de forma pràcticament inconscient, no fa servir possessius per referir-se a la mare o a l’home que li feia de pare. Ha flirtejat amb el pou en més d’una ocasió, però “les coses boniques”, fantàstica expressió que fa servir de forma recurrent, el van acabar seduint encara més. Per què és important explicar la teva experiència? Hi ha persones que continuen en aquest espiral. Quan ets dins sembla que no hi ha sortida, però com que jo ara m’ho miro amb perspectiva trobo necessari que qui ho pateix senti paraules motivadores d’algú que hi ha passat. Què et va passar? El meu poble era relativament petit i ser una persona “efeminada” des de menuda era sinònim de ser assenyalada i vigilada. Un secret a veus. A l’escola ja hi havia conductes que em feien sentir molt incòmode si no fos perquè tenia la innocència d’un nen. A primària havia rebut insults i menyspreus i a secundària es va complicar molt. Hi ha un punt d’origen? No… Recordo que vaig ser dels primers a llegir de la classe, hi havia una mestra que sempre em feia llegir i això va començar a fer que altres em comencessin a empènyer, fer travetes, em trobava fitxes guixades… És molt light, però va començar als sis anys. Quan més endavant portava revistes de moda o coses per l’estil per l’hora del pati, ho van tenir encara més fàcil. I va durar. Per desgràcia, fins que vaig de-

T’ho deien directament. Sí. Va arribar el moment de fer els grups i una noia es va aixecar i va demanar que anés amb elles. “Quina sort que té el maricón”, deien davant de tota la classe. El pitjor de tot va ser que la professora va dir que el grup de nois que m’acceptés tindria mig crèdit de síntesi aprovat. Saps com es van aixecar tots els braços? … M’estan tremolant les cames. Aquella professora va ser molt dolenta.

“Quan ets dins sembla que no hi ha sortida”, reconeix el Narcís. JORDI CÒDOL

cidir deixar el poble als 16 anys allò no va parar. I d’adult em vaig trobar un professor que em va dir que vaig fer bé perquè si no hauria estat “el maricon del poble”. Allà no hi guardo ni amics ni bons records. Hi has tornat? Sí, però m’hi he trobat persones cíniques que feien com si no passés res. Que individus que m’havien menyspreat ara em felicitin se’m posa fatal. “Senyora, que ara em digui això…” Senyora? No és només cosa de nens. He de dir que vaig patir assetjament escolar, però també violència domèstica. Rebia a casa i rebia a l’escola. Això era molt asfixiant i en alguns moments vaig arribar a pensar “tant de bo demà no em llevi”. Per sort després la vida m’ha tractat molt bé i ara ho puc parlar amb certa calma. Quin assetjament va ser primer? Anava bastant en paral·lel, però primer les actituds de menyspreu a l’escola i més tard a casa. Tenies ganes d’anar a l’escola? Sí, a diferència de casa, que rebia tard o d’hora, a l’esco-

la podria ser un dia mitjanament bo. Ara hi ha el concepte del bullying, però abans eres senzillament el pringat de la classe i això em feia pensar que aquestes circumstàncies sempre passaven; a la vida pots ser ros o moreno o pots ser una persona assetjadora o assetjada. I no volies canviar de bàndol? No, tot i que en algunes ocasions de la vida, de gran, he descobert que no tinc massa dificultat per ser dolent amb altres persones. No per arribar a les magnituds que m’havien fet, però ho he pensat. Amb la meva classe primer estava molt bé, em sentia molt estimat tot i algunes situacions puntuals. Però van començar a passar coses: a casa no tenia l’entorn més confortable i extraoficialment vaig començar a tenir “permís” per no portar sempre els deures o per anar al lavabo sempre que ho demanava… Això va despertar recels. Sabien què et passava. Reconec que em vaig passar una mica, vaig abusar, perquè era la meva única parcel·la on podia ser especial. Tot i que érem molt petits em va venir un comitè de cinc o sis alumnes a dir-me què m’havia cregut. Recordo el dia de l’esport,

que jo odiava, i arribava amb texans. Em passava el dia fent jocs de taula. Creixia l’animadversió i es traduïa en empentes, que la meva jaqueta aparegués a la paperera… Què senties? Que jugava amb foc. Però de fet pensa que sempre vaig mantenir que moriria jove. Pensava que algun dia em trobarien mort o que em fotrien una pallissa definitiva. Pel que passava a casa o a l’escola? Per tot. No coneixia una altra cosa. I a la secundària es va complicar. Per exemple a l’esquiada. Jo no hi volia anar, però les nenes de la classe de seguida em van dir que podria estar amb elles, a la seva habitació, que podria portar revistes, que menjaríem xocolatines… Els professors van dir que ni parlar-ne i enrenou. Els professors tampoc volien que anés amb ells. Després em va agafar una mestra i em va dir que havia de dormir amb els nois i quan jo li contestava que preferia que no, pels problemes que tenia a classe, em va dir que això era cosa meva i que si no anava a l’esquiada tindria repercussions acadèmiques.

Vas anar a l’esquiada? Vaig anar a l’esquiada i les noies em van venir a buscar a la nit. Però no vaig esquiar mai. I pitjor, a tercer d’ESO tocava natació: pànic. Em vaig inventar que no sabia nedar, però van trucar a casa. Va ser molt humiliant, em van robar tota la roba. Durant l’estona de piscina? Sí. I el professor em va fer anar a una altra habitació. No volia fer natació i li vaig dir que si volia que em suspengués. No vaig nedar i vaig suspendre. Això es va allargar fins a quart d’ESO. El pitjor període. L’ESO van ser quatre anys que se’m van fer llarguíssims. Quart d’ESO no podia començar pitjor perquè el primer dia el material ja va aparèixer trencat. Era una mica agosarat, vaig aparèixer a l’escola amb material de Jordi Labanda, d’Agatha Ruiz de la Prada… (Sempre necessito coses boniques, l’estètica té un punt de descans, i quan les coses es tornen lletges necessito tocar una carpeta bonica o un estoig bonic). Però el primer dia l’estoig va acabar trencat i la carpeta, la van trinxar entre les persianes de la classe. … Primer em vaig preguntar per què em mereixia això. Després van venir cops físics… Un metge em va acabar receptat ansiolítics. Una vegada a educació física vam fer un joc en què van

Març 2017

EL TEMA DEL MES ASSETJAMENT INFANTIL tancar tots els llums. Van dir que féssim grups i que decidíssim una paraula, perquè els del grup havíem de trobar un dels seus membres dient aquesta paraula. Ja t’imagines quina va ser la del meu grup.

Mai sortia al pati, sempre triava unes escales on estar-me, normalment les dels professors. Era un lloc segur. La majoria de professors eren molt bona gent tot i que n’hi havia d’imbècils.

Maricon... Saps què són sis o set persones cridant pel gimnàs “maricon, maricon, maricon”? Van haver d’obrir els llums perquè tothom, del meu grup o no, deia “maricon”. Jo m’havia pixat a sobre.

Per què? Perquè encara que sabien que allà t’insultaven et deien que hi anessis. No hi havia el concepte del teu espai, la teva zona… Un em va arribar a dir que si puntués l’estona de pati també la suspendria. A la classe ,a més a més, sempre acabava seient amb gent que m’ho feia passar malament. Tot i això hi havia alguns professors excel· lents.

Et vas plantejar canviar d’escola? Recordo que un cop vaig anar al dentista, familiar meu, amb la mare. Em va preguntar si m’agradaria un canvi d’escola perquè ja ho havia parlat amb el director d’un institut. La família era conscient de tots els problemes, de casa i de fora. Però la meva mare va deixar anar: “per què? Perquè t’insultin en una altra escola?” Insultat per insultat, ja estava bé allà.

Tenies amics? Sí. (Pausa) Crec que tenia amics. Es movien sobretot per llàstima. De fet jo era fràgil,

La teva realitat va lligada a això. Sí. Però cal dir que quan he estat en dos altres centres, més

I què vas fer? Vaig seure. A tercer d’ESO una persona em va cridar maricon i em va escopir. Horrible. El curs abans, un noi em demanava cada dia una cosa. Cada dia. Un dia l’estoig, un altre dia una altra cosa… Un cop em va amenaçar davant d’altres persones i algú ho va explicar al director. El dia que em citen al passadís i me’l trobo al costat, descarat, el director li va preguntar si era cert i ell va mentir. Després m’ho va preguntar a mi, i li vaig dir que no m’havia fet res; l’altre, en marxar el director, encara em va agafar, em va dir marica, i quan li vaig recriminar que l’acabava de salvar i que m’estava fent mal només se li va acudir dir: “i més que te’n faré”. Fa poc va estar a punt d’entrar a la botiga on treballava fins ara i quan em va veure no es va atrevir. Jo l’hauria atès. Com definiries un assetjador? És una persona que també mereix ser respectada perquè no s’ho està passant bé. No sap com canalitzar la ràbia que té per determinades circumstàncies. Mereix ser tractat. El seu punt de fuga passa per ridiculitzar algú, això els fa créixer i sentir més còmodes. Són persones desgraciades i estan vivint una situació ignorant completament que la vida els la pot tornar. La naturalesa de les persones fa que tots portem un assetjador, perquè no tots podem ser víctima però tots podem ser assetjador. Moltes vegades aquesta violència neix perquè tenim un conflicte amb nosaltres que no sabem resoldre i el més fàcil és que ho paguem amb algú. Com definiries l’assetjament? És addictiu. A l’assetjador el fan protagonista d’una situació i com que tens una vida de merda, estar acceptat et fa voler més, i això porta voler fer cada vegada més mal a algú. I l’assetjament per l’assetjat? Un infern. Et preguntes si ets assetjat perquè hi ha una persona que és imbècil o perquè n’hi ha 28 que ho permeten. Moltes et miren amb cara de llàstima però no fan res. Què feies a l’hora del pati?

dit que volen ser amics meus o que m’han donat les gràcies perquè s’han atrevit a fer coses que potser m’havien vist fer a mi.

El meu pare va morir quan jo era molt petit, víctima de la droga. La mare es va ajuntar amb un altre home, que també estava enganxat i aquell senyor ens va maltractar tota la vida, pallisses constants. Amb deu anys em feia pipi a sobre. Tinc fotografies de celebració d’aniversari amb els pantalons tacats. Tenia por. Recordo anar a l’escola i que allà em diguessin que ho expliqués. Coneixien la situació. Sí. Aquell home no tenia gaire amistats, era menyspreable. Des de sempre em va tractar com un maricon. Recordo com em va escriure un “burro” ben gros al quadern de deures de l’estiu i al setembre vaig dir a l’escola que l’havia perdut. A les 17 h de la tarda mai volia anar a casa. Llegia molt, molts llibres, potser quatre a la set-

trobar un insult a la pissarra, o que et guixessin de dalt a baix uns dibuixos que vaig fer pel passadís de l’escola perquè havia de venir no sé quin càrrec de la Generalitat… Llavors tenies uns 10 anys, no? Sí, cinquè de primària. Tot això em va tornar conflictiu, mentider, lladre… Com que de totes maneres em pegarien… Tant a l’escola com a casa! Vaig començar a no saber discernir què era bo i què no. L’home de casa devia molts diners a una família i a mi em perseguien fins a la porta, llavors havia d’entrar i quan em preguntaven fer veure que ell no era a dins. Mai t’havia passat res? Sí. Un dia vaig contestar: “m’ha dit que et digui que no és a casa”. Aquell dia la pallissa... Vaig odiar-lo molt, ja en tenia 15 en aquella època. Un altre dia em va dir que era un porc perquè arribava brut de l’escola; li vaig contestar dient-li “tu sí que ho ets!”. Em va agafar, em va començar a donar cops de puny… Jo li deia que no em pegués més, però ell m’imitava fent veu femenina i no parava. Vaig parlar amb la meva mare i li vaig dir que allò s’havia d’acabar. Resposta? “Si vols marxar ja saps on és la porta”. Doncs porta. Amb l’àvia. Sí, vaig anar amb la meva carpeta de dibuix a casa l’àvia, tenia 16 anys. Al cap d’uns dies em vaig trobar la meva mare i em va dir que l’havia denunciat. Portava ulleres fosques; se les va treure i quan vaig veure aquells ulls…

“Et preguntes si ets assetjat perquè hi ha una persona que és imbècil o perquè n’hi ha 28 que ho permeten”. JORDI CÒDOL

susceptible, i no era una persona agradable amb qui anar. Per exemple si algú reia sempre pensava que es reia de mi o avui, si he quedat amb algú i a última hora no pot per qualsevol cosa, penso que és mentida i que senzillament no vol. Entenc. Saps què és que es facin dos equips de volei, quedar lògicament entre els dos últims per escollir, i veure que la persona que no se’m quedava feia un crit d’alegria i l’altra de pena? Com et senties? Humiliat. ...Aquesta és una situació molt comuna. Sí. Però saps el que és millor? Que avui moltes persones em triarien. Tens molta raó. Per volei potser no… (riem). Per les coses importants. No, per volei no. Però m’he trobat moltes persones que m’han

enllà de l’ESO, i em va anar bé i mai vaig tornar a patir assetjament. La vida t’ha tractat bé perquè tu hi has posat molt de la teva part. Vaig fer teràpia conductual durant deu anys. La meva visió del que era la vida estava tan alterada que no sabia dir un “si us plau”, estava en defensa permanent. Ara en tinc més de trenta i si algú em toca per darrere em poso pàl·lid, em fa pànic que em parlin des del darrere. Quan vas començar a treballar-ho? A partir dels setze, quan vaig deixar el poble. Em vaig tornar molt mentider, em feia tanta vergonya explicar la meva vida real que me’n vaig inventar una altra. Com vas poder fer el pas de marxar?

mana. Per a mi llegir era evadir-me, em vaig fer el carnet de la biblioteca i m’hi passava moltes tardes. Em vaig tancar molt en la lectura i l’escriptura. La moda també m’agradava molt, era tan orgànic, tan fantasiós… Tot es podia fer! Els colors, les coses boniques... Recomana’ns-en un. M’ha agradat l’autobiografia de la Jane Fonda i “Historietes exemplars”, de Josep M. Folch i Torres, també m’ha ajudat molt. Fins a quin límit van arribar l’assetjament de l’escola? Al principi em criticaven el nom, em deien cavall per com tenia les dents… Però hi havia alumnes més grans molt furiosos amb mi. Això ho recordo molt. Era just el canvi de la LOGSE i coincidia amb nens més grans, jo en tenia 8 i n’hi havia de 15: “maricón, maricón, maricón”! Et podies

A ella també li va tocar. Sí, el maricón havia marxat. Ella va venir cap aquí i vam haver de fer la mudança gran amb una ambulància vella que ens havien deixat. Ho vam fer tot en dues hores, ràpid i atents perquè ell devia ser al bar. Veure entrar tota la vida en una ambulància... Ho recordo perfectament. I pensar “potser aquí s’han acabat tots aquests anys horribles.” I es van acabar? Amb 31 anys no m’han tornat a posar la mà a sobre, però jo encara tinc malsons. Per què encara he de somniar que em persegueixen per l’institut o que aquell em posa la mà a sobre? La realitat… La lletra petita d’haver patit assetjament. I més conseqüències? L’assetjament, sigui domèstic o escolar, és assetjament. Estàs anul·lant i bloquejant una persona, li estàs negant que creixi. Jo vaig tenir relacions disfuncionals, la meva manera de relacionar-me amb les persones no era correcta i a teràpia em van haver d’ensenyar coses tan “estúpides” com saludar correctament, no magnificar

Març 2017

EL TEMA DEL MES ASSETJAMENT INFANTIL sar que tenia raó.

les relacions, saber els límits amb les persones… També sóc asexuat. El fet d’haver patit agressions em va fer fer un clic al cap i ho tinc impossible amb el contacte físic, abraçar...

I què? Em vaig adonar de vàries coses. Primer que els assetjadors eren uns amargats, carregats de fills amb vint-i-pocs i que odiaven la seva vida. Hi va haver gent que em va demanar disculpes.

Tens una mirada molt particular de les coses. Et preguntaves per què la gent tenia aquesta actitud? Ara puc explicar amb naturalitat que aquelles persones no estaven passant bons moments, tenien realitats dures. Els seus pares s’estaven separant, el pare d’un company es va morir de càncer… Els assetjadors tenien un punt personal de conflicte i jo era un blanc fàcil. Però per altra banda també pensava “si no hagués portat una carpeta de cors?” Potser no me l’haurien trencat. Algun dia et vas dir, “demà no la porto?” No, mai. Era un provocador. Sabia què em passaria si portava aquella carpeta, però per què hi havia de renunciar? Considero que la vida m’ha anat molt bé i en part és perquè vaig mantenir la meva essència. Si hagués cedit m’hauria emmotllat al que ells volien. A quart d’ESO, l’any més terrible que recordo, havia de fer gimnàs. Sí o sí o sí o sí. Em van habilitar l’habitació de les escombres perquè em canvies. Per què? Perquè entrar al vestidor dels nois era terrible. Crits, em tiraven rotlles de paper de vàter, es posaven de cara a la paret amb el cul enfora i em deien: “que ens violaràs, que ens violaràs!” … Era denigrant. Entrava el monitor i tothom callava. Em van habilitar una habitació bruta, però que t’estiguis canviant i sentis cops a la porta sense parar i insults… Maricón, maricón, bujarra, lila… Lila? Lila, julai… Era un poble xungo, no era una escola fineta, no em deien marieta, no... Recordo pensar: és que no vull sortir. Em fa molta vergonya sortir ara mateix. No vull. No vull sortir i que les persones riguin per sota el nas o que els que no riguin em facin cara de llàstima. Normal. Faltava molt poc perquè marxés de casa, cada cap de setmana anava a la ciutat de la meva àvia, em passava els dies a la biblioteca i ella sempre em deia que havia de conèixer gent de la meva edat. Jo no volia. Vaig a posar música! I així, de cop i volta, després d’una de les descripcions més dures i crues que pot fer algú amb tot detall sobre la seva adolescència, el Narcís s’aixeca a posar música. Amant com és de les coses boniques, el lloc on ens trobem és ple de coses dolces,

Potser n’hi havia que tenien por que hi anessis. Potser. D’altres em va fer ràbia perquè van treure molt de ferro a l’assumpte quan al seu dia van ser uns fills de puta. Una de les persones amb qui sempre havia tingut bona relació em va felicitar per un text que vaig publicar i un dels assetjadores va deixar anar “però si tothom sap que això ho copia del google”. Com va acabar el sopar? Anar-hi em va permetre dir: segueixo existint i no he tornat a pensar mai més en vosaltres. “No es pot posar punt i final quan avui encara et diuen marica”. JORDI CÒDOL

bones i boniques, s’hi sent molt còmode i no li ve de mitja hora. En un espai ple de colors havia de sonar música. Posa música. Amb l’Aretha Franklin continuem. Quan fa que ets creient? Tota la vida. Resaves? Molt. Abans m’has preguntat si tenia amics. Tenia a Déu. Qui t’hi va introduir? L’àvia. Que jo resés posava molt nerviosa la mare i també era una forma contestatària. No vols que resi? Dues tasses. La teva realitat t’ha alimentat o t’ha qüestionat la fe? Que Déu fos allà va ser un impuls per dir-me que me’n sortiria. I hi ha una part de l’assetjament que agraeixo perquè m’ha ensenyat moltes coses que d’una altra manera no hauria après. Això és molt dur. Com ara... Em sembla que no t’ho pots imaginar. En el moment que tens por, però por de veritat. Que et tremolen les cames i que notes que t’estàs pixant de por, alguna cosa et diu: “amunt, amunt”. La fe m’ha ajudat molt. Sobretot en moments que ho hagués llençat tot… Vaig tenir un intent de suïcidi. Amb quina edat? Vint anys. Després d’anar a teràpia, doncs; fa gairebé quatre dies. Sí. Aquí entrem en una altra etapa de la meva vida, l’alcohol. Vaig tenir problemes i amb 19 anys em van ingressar. Va començar la teràpia més forta, era una persona totalment au-

todestructiva. Quan vas començar a tenir-hi problemes? Quan vaig acabar l’ESO vaig pensar que el pitjor ja havia passat. Aleshores el meu avi, a qui estimava molt, es va morir i tot se’n va anar a la merda. Vaig trobar refugi en l’alcohol. A casa? Sí, ja vivia amb l’àvia. Sempre anava de festa a Barcelona, tenia relacions sexuals sense cap protecció, amb gent desconeguda… Era molt salvatge. I la fe? La fe sempre hi ha estat, però s’havia acabat l’ESO, s’havia mort l’avi... “La vida és una puta merda, que dolent que és viure.” I al juny del 2005 vaig fer una ingesta massiva de medicació amb alcohol i em van trobar a casa. Em van fer un rentat d’estómac, una de les pitjors experiències de la meva vida, i quan em van dir que m’hauria pogut morir però estava viu… ...tot i que era la teva intenció. Sí. Em van ingressar. Quan veus que ets en un lloc on els coberts són de plàstic, que no tens cap mena d’autonomia, que darrere els radiadors està ple de pastilles i la gent no es medica… Tot em va fer pensar que no pertanyia a allò. A tu t’agraden els colors i les coses boniques. La meva psiquiatra em va dir: salva’t! Li vas fer cas. Vaig pensar que havia estat jugant i que ara tenia una segona oportunitat. Vaig començar a portar-me molt bé, sense beure, i quan fa dos anys es va morir la meva àvia materna vaig

tornar-ho a passar malament i a recaure. Alcohol. I cocaïna i altres drogues. L’últim dia va ser terrible, em vaig cagar a sobre. Vaig pensar que era molt patètic tot plegat i vaig tornar al metge. Em va tranquil·litzar perquè em va dir que anar-hi era un molt bon símptoma. Ara estàs molt bé. N’has tret alguna cosa positiva, de tot plegat? Hi ha persones que no se’n surten. Jo ho il·lustro amb unes arenes movedisses que et van cobrint, cobrint, cobrint tot el cos. Primer dius que encara, perquè només et cobreixen els turmells, després els genolls, després els malucs, i penses que bé, encara et pots agafar a alguna branca. Però després el fang t’arriba al coll… El coll és quan l’agressió és física? Sí, tot i que havia rebut tant que el fet que em peguessin no significava res. El meu padrastre un cop em va clavar una pallissa tal… Jo estava cargolat de dolor al terra i m’anava dient “aquesta per això, aquesta per això altre…” Va acabar dient “i aquesta perquè em dona la gana”. Aquí és quan vaig dir que s’havia acabat. Va ser l’última gran pallissa que em van clavar. Ens posem a parlar de noms, de cognoms, del significat i de la importància que pot tenir canviar-los. De l’època que el Narcís era “Narcís el marica”, per als petits i per als grans. I al cap d’uns anys el Narcís va rebre una carta per fer el típic sopar d’exalumnes… No hi volia anar. La meva germana va insistir-hi i finalment vaig pen-

He tingut la sensació que parles amb més duresa de la teràpia que de l’assetjament. És que allà t’ho qüestiones tot i et planteges que potser hi ha coses que les has provocat tu. Com pots pensar això? Vaig anar a teràpia conductual perquè la meva manera de relacionar-me era perillosa. Si en algun cas algú era amable amb mi jo m’hi entregava completament, no tenia un comportament correcte. Què feies? Per començar era dolent i molt lladre. I mentider. Ara ric de vergonya. No m’hauria agradat gens ser amic d’una persona així. En aquell moment va ser un cúmul de circumstàncies. Em sorprèn que m’estiguis explicant tot això d’una forma tan serena. He plorat molt poc a la vida. Poses punt i final al malson? No, no li pots posar quan encara somies que et peguen o quan avui encara et diuen marica. Ara, d’adult, visc situacions d’assetjament. Està molt bé que ho expliquis, això. No vull caritat de ningú, però que algú a La Sala d’Igualada et vulgui parlar darrere d’una columna perquè no s’atreveix a fer-ho davant de tothom també és assetjament. Fa tres dies una persona no va voler que l’atengués on treballo i va dir a la seva acompanyant “no, el marica no”. Hi ha moltes coses pendents… L’any passat em van llançar un crit de maricon des d’un cotxe a la rambla d’Igualada. Tot això passa i passa a casa nostra. En ple 2017. Ets un home, ets blanc, estàs prim i ets heterosexual. Tens un 50% menys de possibilitats que algú et molesti.

Marรง 2017

Març 2017

EL TEMA DEL MES ASSETJAMENT INFANTIL

Rodatge del curtmetratge “Ojo por ojo”, sobre l’assetjament escolar, a l’IES Pere Vives Vich. CAROLINA ROA SITJES

“Amb vuit anys la meva assignatura preferida era l’anglès. Jo, avui, no sé parlar anglès” JORDI CÒDOL MONTAGUT

En Xavi explica el seu cas parlant en primera persona, però del plural. Perquè li passava a ell, però de rebot també implicava la seva germana, companya d’escola i avui figura indissociable d’ell mateix: dos cossos, una persona. A casa seva van viure els dos anys de malson escolar com un equip, i no és estrany que ell avui reivindiqui “la pertinença al col·lectiu” que la seva experiència va ajudar a despertar-li. “Em vaig sentir vulnerat com a persona, com a infant. Dubto que un adult pugui arribar a suportar això.” Avui el Xavi és educador social. Recorda plorós la impotència que pot arribar a sentir un nen petit quan se sent vulnerat, denuncia l’omissió de responsabilitats dels membres de la comunitat educativa i llança un crit d’alerta: calen referents positius entre els petits, “sobretot enmig de merdes com aquesta, que és molt cruel.” S’emociona encara més recordant orgullós la capacitat de capgirar les coses que van tenir els seus

pares, aleshores ell no n’era conscient però amb els anys ha entès per què optaven per unes vacances a Eurodisney en algun moment crític del curs o per què la festa d’aniversari era millor celebrar-la amb uns amics que no fossin els de l’escola. Una escola que no era la seva. Aquella escola que va abandonar ara fa uns 19 anys i que li va permetre entrar a un nou món, amb colors i música, quan va trepitjar el centre d’una altra ciutat. La seva escola. Parlem relaxadament prop de tres hores, parlem d’ell però també de la mirada dels nens, i del compromís que tots tenim amb tot. Retorna al Xavi de 9 anys i s’hi entrega de dalt a baix: “que ningú estigui sol en això, perquè si fa 20 anys hi hagués hagut recursos per abordar la situació, hauria estat diferent.”

“

En deu minuts s’ho carregava tot

El cas del Xavi és particular. Va patir assetjament escolar en un municipi de l’Anoia i ell ho personifica en una companya que actuava de líder; instigava i altres passaven a l’acció. Aïllament i vexacions, primer, res de jugar junts al pati, ni parlar-ne de convidar-lo a les festes d’aniversari. “Cada dia estava més sol, recordo plorar i plorar més, i anar a l’escola pensant en què em passaria. Em feien fora de classe, aquells nens decidien quan podia jugar i quan no i em deixaven de parlar… Em podia quedar assegut tota l’hora del pati.” Explica com intentava treballar molt les relacions amb els altres, fer-los dibuixos... I explica que en deu minuts “aquesta persona s’ho carregava tot.” De més endavant li vénen al cap cops i pallisses, a la sortida de l’escola o fins i tot a dins, al darrere dels barracons. Barracons. El Xavi és crític amb les aglomeracions a les aules -eren una vintena molt llarga d’alumnes- i amb les escoles mig prefabricades “d’aquelles de color gris”, som a finals dels noranta. “Recordo posar-me malalt, molt d’absentisme i no

voler anar a l’escola, voler estar molt amb els meus pares i com de cop em van desmotivar coses que abans em motivaven molt”. El cas del Xavi és particular perquè la persona que liderava el seu assetjament tenia un familiar entre l’equip docent de l’escola i ell va acabar vivint això de forma especialment crua “em feien sentir qui era l’autoritat i com estava de part d’ella, així l’assetjament creixia”, i ho centra només a l’escola: “al carrer això no em passava.” Parla d’una aura constant de violència i discriminació, a l’aula, al pati, a la sortida del centre, i a ell això li repercutia en el caràcter. El Xavi que feia dibuixos i teatre, i que va ser capaç de llegir el Diari d’Anna Frank amb 9 anys, s’havia convertit en Xavi, el xungo.

“

Tu no canviaràs mai a la vida

Discussió entre ell i un altre nen, presència del familiar de la companya en qüestió i ell directament expulsat. “Calia evidenciar-ho davant de tothom, assenyalar-me, i en lloc de preguntar-nos a tots dos què havia passat, responsabilitzar-me només a mi.” No és violència al voltant d’un gordo, d’un marica o d’un freak, “és violència per un suposat personatge conflictiu.” Però la psicòloga de l’escola, insisteix, “em deia que estava bé, que era com qualsevol altre nano”; i va anar a una segon i a una tercer psicòleg, privats, i els informes coincidien: “quan la meva mare ho recriminava li deien que calia internar-me.” La família va fer una consulta a Ensenyament, però després que amb els anys ho hagin parlat critica com en aquell cas “es va arribar a un gran nivell de corporativisme entre el col·lectiu.” Responsables municipals van demanar-los que no denunciessin l’escola, “saber-ho avui em desperta una profunda ràbia.” El pare, més formal, optava per intentar resoldre-ho per les vies que proporciona la pública, men-

Març 2017

EL TEMA DEL MES ASSETJAMENT INFANTIL tre que la mare era partidària d’aplicar l’article trenta-tres. “Hem sabut que es van plantejar fer una denúncia, però si hagués tirat endavant s’hauria generat un gran rebombori i n’hauria acabat pagant més les conseqüències.” Però de l’escola, el Xavi sí que guarda un molt bon record del seu tutor, “un sol”. Era el mestre més jove i va intentar fer unes dinàmiques de classe “que més tard vaig saber que eren per aquest tema”: preguntava com travessarien un mur, per exemple. Dinàmiques que no van evitar les pallisses a la sortida de l’escola. “Una vegada la noia que ens venia a recollir va arribar tard i van començar a repartir; em va acabar salvant una botiguera del davant.” Assegura que el pare de la companya d’escola era plenament conscient de la situació, però tot i això ell no culpa a l’adult que tenia aquest comportament, era familiar directe de la noia implicada i “m’imagino que tots tendim a mirar cap a casa”, sí que responsabilitza completament i contundentment al mestre. Denuncia com ell l’havia esbroncat repetidament i agressiva, per exemple darrere un dels barracons i agafant-lo pel braç: “tu no canviaràs mai a la vida”. “Acabaràs en un internat.”

“

Si ara me’l trobo canvio de vorera i acoto el cap A la seva germana una companya li pren una revista, el Xavi li agafa per tornar-li, la noia cau i el mestre crida els dos germans al seu despatx. “Ens va tenir plorant com magdalenes durant dues hores”. Quan avui es troba la companya que promovia les baralles, hi pot parlar tranquil·lament en canvi, amb el pare, “canvio de vorera, em fa pànic i acoto el cap. I a la meva mare li passa el mateix.” No culpa tampoc els col·laboradors de la noia “l’entorn era una mica hostil, amb moltes famílies i persones amb realitats complexes, gent violenta amb qui no volies buscar brega”, però no era ni el seu cas ni el d’aquesta noia. “Què hem fet malament nosaltres perquè ens facin això?” es preguntava, “i per què ens fan això els adults?”, afegia. Deu anys després de tot allò el Xavi va tornar a l’escola per fer-hi un taller. “Ho vaig passar fatal. Em vaig trobar malament i no hi vaig durar ni deu minuts.” Al cap de dos anys de solitud al pati i de batusses, el malson es va acabar. Feia més d’un curs que demanava canviar d’escola. Entrar en aquell nou lloc “va ser la panacea, tenia colors, murals, un piano. Era alegre.” Els nous professors eren molt conscients de la situació “i es

van comportar perfectament”. Amb el canvi d’escola el tema va quedar completament enterrat “i sí, és cert que després vaig passar a ser el gordo de la classe, però almenys formava part del col·lectiu. Abans estava al buit, al no lloc.”

“

Les percepcions de les coses són perverses

Com condiciona, avui, haver passat per això? “Les meves relacions, fins i tot ara mateix, n’estan tintades. A l’hora de justificar-me, sempre busco complicitats dels amics, una gran manca de seguretat, no faig cap pas sense comentar-lo...” I el que és pitjor, “a vegades tinc la sensació d’haver pogut reproduir trets de bullying cap a altres persones, criticant un altre o parlant-li amb contundència.” Durant la secundària també el va afectar acadèmicament, havia deixat de prestar atenció i si l’anglès des de ben petit li encantava, va acabar sent un mal estudiant “jo avui no sé parlar anglès.” Després d’una conversa ben llarga, la Júlia em va comentar fa uns dies un exercici: dirigir-se, avui, a la Júlia de petita. Pregunta pel Xavi: Si tinguessis la capacitat de parlar amb el Xavi dels 9 anys, com l’encoratjaries? “Quina pregunta… Li diria moltes coses. Primer de tot li diria que estigui tranquil. Que surti d’allà i que a fora hi ha un món molt bo. Que és un tio de puta mare, que tot sortirà bé i que l’ esperen coses molt bones. Que serà un tio feliç i que, per sort o per desgràcia, el temps posa a tothom al seu lloc”. El Xavi ha fet un interessant i intens exercici de racionalització del que li va passar durant dos cursos de primària, i avui és educador social. Quan a la universitat va haver de fer un treball sobre l’assetjament, va ser incapaç d’escriure-hi res del que li havia passat a ell. Amb una mirada crítica ara lamenta que el seu cas s’abordés des de la mediació “no es pot situar al mateix pla a uns i als altres, a la víctima no l’ajuda gens.” De fet durant molt de temps es va negar a ser cap víctima, “era un recurs”, i després del canvi d’escola “vaig arribar a dubtar de si tot allò havia passat.” Fa pocs dies es va trobar pel carrer la persona que li feia bullying “ens portàvem fatal de petits, eh, em va dir mig rient. Per a mi era un infern. No ets conscient del mal que em vas arribar a fer” li va contestar. “El que per a tu és una tonteria per a un altre és tot un món diferent, una immensitat. Les percepcions de les coses són perverses”.

Bullying: un toc d’atenció JOAN BEUMALA Psicòleg Clínic. Referent del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de l’Anoia

Les situacions d’assetjament han existit al llarg dels temps. En la societat actual hiperactiva i digital, el bullying pren una dimensió de fenomen social. Algunes de les raons que ho explicarien podrien ser: l’augment considerable dels casos d’assetjament, es detecten ja a la primera infància, l’assetjament sobrepassa els murs de l’escola i s’estén als diferents àmbits de la vida del noi/a per mitjà de les xarxes socials. En la generació dels nostres fills, els conceptes d’autoritat i de responsabilitat s’han anat difuminat. L’autoritat ja no és representada pel pare, mestre. El vector de la direcció en la relacions entre les persones ja no és vertical sinó horitzontal. Per aquest fet hi ha un canvi significatiu pel que fa a la transmissió dels límits pels pare/mestre i la seva acceptació per part dels fills/alumnes. Tanmateix, es tendeix a què el subjecte no sigui responsable de les seves conductes, com si ell no hi tingués res a veure, ni res a dir sobre el que li passa, el que fa. Sols cal repassar les notícies dels mitjans de comunicació per adonar-se que és present en diferents àmbits (polític, econòmic, judicial...) Un altre factor a tenir en compte és la predominança de la imatge, la satisfacció en el mirar el que l’altre fa. En els reality shows es mostra la intimitat de les persones sense cap pudor, es busca exhibir-se davant de la mirada dels altres. Un altre punt a tenir en compte és que els adults ja no poden controlar, ni tant sols supervisar, el món virtual pel qual naveguen els fills, on les escenes de violència apareixen sense cap mediació. Una societat que prima la rapidesa, que no dona temps a fer una pausa que permeti comprendre la causa dels fenòmens, precipita els infants a fer-se adolescents i aquests a fer-se adults abans que es donin les coordenades simbòliques necessàries per fer aquestes transicions. És per això que ja es detecten casos de bullying als 8 anys a les escoles. Als 16 anys, al deixar l’escolaritat obligatòria, aquest casos disminueixen significativament. “Per parlar d’assetjament s’han de donar tres factors: la intencionalitat clara per part de l’agressor, que existeixi una continuïtat en les agressions i que hi haguí un desequilibri entre l’agressor i l’agredit que impedeixi a aquest a defensar-se”. (Jose R Ubieto). L’assetjador busca el punt diferent, dèbil, de l’altre (excés de pes, timidesa, minoria cultural, interessos diferents, ser qualificat com un freak...). El seu lideratge es fonamenta en la por i la fascinació que els altres li trenen, que li permet passar a l’acció contra la víctima. Aquestes accions poden anar des de deixar-lo de costat, aïllar-lo, fins a agre-

dir-lo verbal i físicament. Els testimonis que miren l’escena, callen per por que si diuen alguna cosa, ell/a seria la víctima següent. Es tracta, doncs d’estar al costat dels “popus” i no dels “pringats”. L’assetjador i el grup que l’envolta, actua de forma cruel envers la víctima, no es pot posar en el seu lloc, no hi ha sentiment de culpa per la seva actuació. Per la víctima es difícil defensar-se, revelar-se contra el grup agressor. Moltes vegades accepta la situació, ja que el grup el pot amenaçar d’augmentar la intensitat de la crueltat si ho diu als pares o als docents. És una tessitura complicada ja que si no ho explica l’assetjament continuarà. “L’autoritat d’un grup, encara que sigui un grup infantil, sempre és molt mes forta i tirànica del que poden ser les autoritats individuals” Hanna Arend. Les conseqüències del bullying per l’assetjat dependran de la significació que dona al que li ha passat, quin relat pot construir per tal que la dimensió emocional (tristesa, ràbia...) no condicioni la seva vida. Els malestars poden anar des d’una baixa autoestima, passant per quadres depressius i acabant amb conductes autolítiques o el suïcidi. El silenci de la víctima demana a crits que els adults (pare/mestres) hi posin paraules que ajudin al fill/a a trobar una escletxa que permeti un altre horitzó. Resulta sorprenent que una situació d’assetjament que s’exposa a la mirada dels altres, resti oculta als adults. Així que és important que els pares i mestres prestin atenció als senyals que indiqui que una broma que ridiculitza a l’altre es converteixi a la llarga en una situació de bullying. Els pares saben de la particularitat del seu fill/a (no li agrada jugar al que juguen els altres nens, mostra interessos molt diferents del grup...). Caldrà esperar a veure si el grup integra aquesta diferencia o l’expulsa. Els pares aleshores hauran de valorar com el seu fill viu aquesta situació. La col·laboració entre els pares i el centre escolar és essencial per poder establir quines decisions poden ajudar a intentar revertir una situació d’assetjament. A l’analitzar cada cas en particular podrem establir quines seran les estratègies i mesures que caldrà prendre. El bullying implica no sols l’agressor, el grup, la víctimes, els pares i el mestres sinó també a tota la comunitat educativa (consells escolars, AMPA...). Per concloure, els pares hauríem d’estar atents als senyals que poden donar el fill/a del patiment que poden sentir davant de situacions d’assetjament, per poder acompanyar la seva solitud.

Març 2017

EL TEMA DEL MES ASSETJAMENT INFANTIL

BULLYING? ASSETJAMENT?

T’ESCOLTEN

BULLYING Així s’anomenen les conductes de maltractament i victimització entre iguals. Una violència basada en insults, amenaces i missatges que s’instal·la a poc a poc i de forma subtil, amagant-la dels adults. ASSETJAMENT En l’assetjament un infant o un jove pateix agressions psicològiques, físiques o morals de manera continuada, amb intenció de fer mal i en què la víctima no pot o no sap defensar-se.

ANOIA 93 804 15 31 / eap-anoia@xtec.catEquip d’Assessorament i orientació Psicopedagògica de l’Anoia

ÉS ASSETJAMENT... ...pegar, fer empentes, amenaçar, intimidar, amagar, trencar o robar objectes de la víctima. Fer burla, escridassar, insultar, malparlar o difondre rumors falsos, enviar notes grolleres, correus electrònics o cartes. Rebutjar algú als jocs del pati o a les activitats de classe, ignorar. Fer trucades, missatges, fotografies o vídeos a través del mòbil de forma vexatòria. Suplantar la identitat, fer comentaris ofensius a fotografies o vídeos de manera anònima, difondre material comprometedor...

GENERALITAT 116111/ infanciarespon.bsf@gencat.cat Infància respon. Atén casos d’assetjament escolar, ciberassetjament, violència masclista en adolescents i abusos sexuals (24 h al dia 365 dies l’any). SÍNDIC D’INFANTS 900 124 124/ infancia@sindic.cat. Defensa dels drets dels infants davant l’administració.

CONCURS D’IDEES CONTRA EL BULLYING Projecte adreçat a grups de joves d’entre 12 i 16 anys per recollir idees que es puguin implementar a la ciutat d’Igualada amb l’objectiu de prevenir o abordar l’assetjament als instituts. (Termini de presentació: 15 de maig de 2017. Bases: igualada.cat).

“OJO POR OJO” Durant un cap de setmana del mes de febrer, l’IES Pere Vives Vich va ser l’escenari del rodatge d’”Ojo por ojo”, un curtmetratge que aborda el bullying i l’assetjament escolar, especialment centrat en les persones transexuals. “Ojo por ojo” està dirigit per Begoña Ortiz y Sara G. Amo, i el productor del projecte és l’odonenc i exalumne del PVV Gerard Aguilera; la pel·lícula es podrà veure d’aquí a dos mesos i se’n preveu una projecció a l’institut igualadí.

PROJECTE MARTA Al llarg dels dos primers mesos del 2017 la iniciativa STOP TU POTS, organitzada conjuntament per l’Ajuntament d’Igualada i la Biblioteca, amb la col·laboració del projecte MARTA, ha organitzat xerrades, tallers i un cinefòrum per promoure la reflexió i difondre eines de treball contra l’assetjament escolar. MARTA (Mirem Analitzem Respectem Treballem Aprenem) va començar amb el treball de la Marta Valls i el seu pare en col·laboració amb la classe del Garcia Fossas on estudia, i després va arribar també a l’Institut Pere Vives Vich. Van impulsar la campanya motivats pel cas d’assetjament de la filla d’un amic del pare de la Marta, el Pep.

TENDÈNCIA A L’ALÇA ANOIA L’Equip d’Assessorament i orientació Psicopedagògica ha atès aquest 2017 una dotzena de casos d’assetjament a l’Anoia, dos d’ells han necessitat un canvi d’escola. Aquests són només els casos que arriben, però l’EAP és conscient que se’n produeixen molts més que no es comuniquen o d’altres que arriben mesos o anys després. Una tendència a l’alça, sobretot amb l’ús de les xarxes socials.

LLETRES PER ENTENDRE “La mosca”, recomanació de l’Eva Sabaté de la Biblioteca d’Igualada A “La mosca”, de Gemma Pasqual, la protagonista viu dos rols. Quan és assetjadora la seva víctima s’acaba suïcidant i això la porta a canviar de centre, on es convertirà en assetjada. “Un llibre breu i ideal per als joves, que està molt ben escrit. No es fixa només en el cas de la protagonista, hi ha més persones assetjades i hi intervenen les xarxes socials, un tema que complica les coses avui en dia. Els seus companys veuen la situació com una broma i no és ni de bon tros així. “La mosca” té un text molt ben trobat, amb el fantàstic to de la Gemma Pasqual que recupera el poema del mateix nom, de Joan Brossa”. “La mosca”, és un dels llibres que va estar al punt d’interès de la secció de joves de la Biblioteca Central d’Igualada.

MIREM UNA PEL·LI? “Covardes” (José Corbacho i Juan Cruz, 2008). En Guille, un jove aparentment molt bon noi, estudiós, esportista i una família que l’ajuda, canvia la seva actitud per guanyar el respecte de la resta: assetjar la seva víctima, en Gabriel. “Bullying” (Josetxo San Mateo, 2009) “Klass” (2007, Ilmar Raag) “The Perks of Being a Wallflower” (Stephen Chbosky, 2012) “Carrie” (Brian de Palma, 1976)

CATALUNYA Un 7’6% d’infants és víctima de l’assetjament escolar. (Save the Children, febrer 2016). Catalunya és una de les comunitats de l’Estat amb un percentatge més elevat d’assetjament per internet. Una imatge de la pel·lícula “Covardes”

Marรง 2017

Març 2017

A fons A FONS COMPÀS D’ESPERA PER A UNA NOVA COMARCA

L’altilpà de l’Alta Segarra, un paisatge que deixarà de formar part de l’Anoia. AD

La creació de la vegueria del Penedès trenca l’Anoia i deixa l’Alta Segarra “en terra de ningú” Els alcaldes de la zona auguren un procés lent però irreversible. Queda per saber la posició de municipis com Copons, que dubten de l’adscripció a la nova vegueria Penedès J. S. G/F. V.

Des de l’Alta Segarra, la creació de la vegueria del Penedès suposa un pas més en la voluntat per crear la seva comarca pròpia, independent de l’Anoia. De fet, els vuit municipis que conformen aquesta zona han quedat fora dels límits de la nova vegueria i es mantindran dins de la Catalunya Central. El següent pas és reclamar la creació de la nova comarca, una reivindicació històrica, que ja es recollia a l’Informe Roca de 2001 i que s’ha reactivat en els últims temps. Els alcaldes dels vuit

municipis de l’Alta Segarra comparteixen aquesta voluntat de ser independents i de quedar-se a la Catalunya Central, ja que passar al Penedès hagués estat “un contrasentit”, com assegura l’alcalde de Pujalt, Antoni de Solà. “Tot aquest procés de vegueries és un conjunt de despropòsits. Nosaltres no tenim res a veure amb el Penedès i des de sempre hem tingut molt bona comunicació amb Manresa”, afegeix el batlle. “És el més lògic” La recent aprovació de la vuitena vegueria hauria d’accelerar el procés per a la

creació de la nova comarca, tot i que des de les localitats implicades no creuen que sigui un camí ràpid i fàcil. En aquest sentit, Montserrat Noguera, alcaldessa de Sant Pere Sallavinera, assenyala que “s’ha de començar a parlar” i creu que és “una cosa que segur que anirà lenta”. En qualsevol cas, assenyalen que tot està en mans de la conselleria de Governació, des d’on “s’han de prendre les decisions”, apunta De Solà. El que sembla evident és que la nova divisió territorial els deixa “en terra de ningú”, com assegura el batlle de Castellfollit de Riubregós, Ramon Ibáñez, fet que “pot

I ara què? L’Alta Segarra té personalitat i paisatge propi, però la manca de massa crítica fa que no estigui clar com podrà esdevenir comarca

El paper d’Igualada El nord de l’Anoia s’ha sentit oblidat per la capital, però entén que amb nova comarca o no, no viuran d’esquenes a Igualada

ajudar que això tiri endavant”, perquè “si la comarca està partida el més lògic es crearne una de nova”. Malgrat que ara s’ha posat d’actualitat arran de la creació de la vegueria Penedès, és cert que la reivindicació de l’Alta Segarra ve de lluny. A més de raons històriques, també s’ha de tenir en compte la diferent realitat social i econòmica que es viu a la zona respecte a la resta de la comarca. “Som una realitat rural” Ho apunta Antoni de Solà, que assegura que “la nostra no és una realitat industrial, sinó rural” i que els falta sentirse “plenament integrats i

Març 2017

Compàs d’espera per a una nova comarca

Pàg.16

Un espai per a la memòria històrica

Pàg.18

Parlem amb la corredora i esquiadora Laura Orgué

Pàg.20

AnoiaDiari Converses: diàlegs per a un futur millor

Pàg.22

A FONS COMPÀS D’ESPERA PER A UNA NOVA COMARCA atesos”. Per això, “quant sens que la comarca no et serveix per progressar de cara al futur, busques la solució en un altre lloc”. El batlle de Pujalt posa com a exemple la creació del Consorci de l’Alta Anoia, que “es va tirar endavant des d’aquí per potenciar el turisme rural, que no era una prioritat a la resta de la comarca”. Aquesta postura la recolza Ramon Ibáñez, que recorda que l’Anoia “sempre ha tingut diverses característiques”. Malgrat tiri endavant la nova comarca de l’Alta Segarra en un futur proper, els responsables dels municipis de la zona coincideixen a assenyalar que volen mantenir els lligams que ara tenen amb l’Anoia quant a serveis. Un exemple és el de l’hospital d’Igualada, que és el de referència per als habitants de l’Alta Segarra i al qual “imagino que continuarem anant” malgrat passar a la Catalunya Central, apunta Montserrat Noguera. Per la seva banda, De Solà també parla d’altres projectes i lligams com el del Campus Universitari d’Igualada: “en allò que se’ns pugui oferir i que ens interessi, hi continuarem participant”. Compàs d’espera Quant temps li queda a l’Anoia com a comarca amb 33 municipis? L’aplicació de les vegueries o fins i tot la creació d’una nova comarca de l’Alta Segarra significaran a curt o mitjà termini el final de la comarca com a forma boteruda al centre del mapa de Catalunya. De moment, el Departament de Governació de la Generalitat no té constància, a finals de febrer, que hi hagi cap expedient iniciat per a la constitució d’un nou ens comarcal.

Seria el 43è de Catalunya (queda per veure si el Lluçanès, una altra comarca reivindicada, s’avança). Els ‘tempos’ sembla, però, que són favorables que la nova comarca vegi la llum abans que les vegueries. Aquestes estan suspeses pel Tribunal Constitucional ‘sine die’ i no sembla que el govern espanyol tingui cap pressa per desfer-se de la vella divisió provincial per ser substituïda per aquesta nova. De moment, sí que hi ha en camí el pla parcial del Penedès, que estipularà les normes urbanístiques de l’àmbit i que ha d’estar redactat a finals del 2017. Amb tot, la redacció del pla parcial no equival que es resolguin algunes de les incògnites de la nova situació territorial, com les delegacions del Govern i el més important, quantes i quines aniran a parar a Igualada, ara que es perfila com un dels centres de poder de la zona penedesenca. El llimb del sud-est De fet, l’Alta Segarra no és l’únic dels sectors de la comarca que està en una situació d’indefinició. El president del Consell Comarcal de l’Anoia és Xavier Boquete, a la vegada, alcalde de Masquefa. vila situada a l’extrem sud-est de la comarca. Boquete admet que la naturalesa del nord de la comarca és radicalment diferent de la resta. Considera que “és qüestió de temps” que l’Alta Segarra faci el seu camí. Però per a Masquefa “la nova situació de les vegueries haurà de trobar una solució satisfactòria per a nosaltres. Tots els nostres serveis els tenim a Martorell, que sense ser capital de cap comarca ni estar al Penedès, té el nostre Hospital de referència o la

Març 2017

A FONS COMPÀS D’ESPERA PER A UNA NOVA COMARCA

Som Alta Segarra. En parlem?

ANTONI DE SOLÀ Alcalde de Pujalt “Tot aquest procés de vegueries és un conjunt de despropòsits. Nosaltres no tenim res a veure amb el Penedès i des de sempre hem tingut molt bona comunicació amb Manresa”.

JORDI BADIA Alcalde de Calaf President de la Mancomunitat de l’Alta Segarra

“Anar a parar a la vegueria Penedès hauria estat una cosa sense cap sentit” “La nostra realitat a l’Alta Segarra no és industrial, sinó rural”

o sabem si la història es repeteix o bé si, més precisa, és ondulant com deia Josep Pla parafrasejant Montaigne, potser per mitjà d’Azorín. Tant se val. El que és cert és que si la consciència de ser Alta Segarra existeix és perquè a començaments dels anys trenta del segle passat uns legisladors es van embrancar en una divisió terrirorial de Catalunya per vegueries i no la van encertar ni resoldre. I ves per on que un altre cop el mapa de les futures vegueries, la del Penedès per a més concreció, n’ha revifat el sentiment. Perquè, si ja no érem Anoia, encara menys serem Penedès! O tot es repeteix, o tot torna. Als anys trenta, la majoria de municipis de l’actual Alta Segarra van quedar inclosos, lògicament, en la comarca de la Segarra amb capital Cervera. Era una adscripció geogràfica indiscutible. La discussió va sorgir quan la vegueria a què quedaven adscrits els duia a Lleida i no pas a Manresa. Els ponents es van adonar que de Segarra n’hi havia dues, la baixa amb capital a Cervera i que tendia cap a Lleida i l’alta que menava cap a la Catalunya central, amb capital a Calaf. Però es va considerar que Calaf, amb 1.500 habitants llavors, no podia ostentar cap capitalitat. La solució va desmembrar l’Alta Segarra i va repartir-ne els municipis entre les comarques veïnes. Han passat força anys des de llavors i més vicissituds encara. La consciència de ser Alta Segarra s’ha mantingut viva i la reivindicació de la comarca pròpia s’ha ressuscitat cada vegada que, com avui, el Parlament ha sacsejat la divisió territorial del país. Ara: és veritat que el pas del temps també n’ha reduït l’abast. L’Alta Segarra podria comprendre una vintena de municipis. Tant el nombre com el llistat varien perquè no és una realitat certificable. En tot cas, seria una comarca homologable a qualsevol de les que existeixen pel que fa el nombre de municipis, l’extensió i el nombre d’habitants. Tanmateix, és cert que avui la consciència de ser Alta Segarra i no cap altra comarca es manté viu i ferm en set municipis. En d’altres cinc, les complicitats hi són i és probable que s’hi afegissin. A la resta, el temps transcorregut i les ocasions perdudes els ha dut cap a altres interessos ben legítims. En tot cas, és un debat que resta per fer en el conjunt de pobles però que només tindrà sentit el dia que es posi damunt la taula, de manera seriosa i amb rigor, la creació de la comarca de l’Alta Segarra. La vegueria del Penedès no només ha revifat la voluntat de ser reconeguts com a Alta Segarra sinó que ho ha fet urgent. Vuit municipis ens hem quedat en uns llimbs administratius, entre la comarca de l’Anoia i la vegueria de la Catalunya central, que creen incertesa més encara perquè no se sap quines dependències generaran. I no pas perquè no ho haguéssim advertit des de fa mesos. Però, ni se’ns ha cridat, ni se’ns ha escoltat. Un exemple: l’estiu passat se’ns va convocar a una reunió per tractar la problemàtica generada i quina visió i solució plantejàvem, però va ser anul·lada pel departament de Governació sense oferir cap mena d’explicació, ni cap data futura. La nostra demanda és poder parlar de tot, sense cap pressupòsit. La creació d’una comarca sembla la sortida més adequada a l’actual marc legislatiu, però no tenim perquè replicar-la. De fet, si hem de ser una república de bell nou, unes dosis de flexibilitat i imaginació deuen ser recomanables. La pretensió és ser més eficaços en la prestació de serveis en el nivell supramunicipal, perquè hem de valorar que la majoria de municipis que integren l’Alta Segarra són micropobles. En parlem?

··········· MONTSERRAT NOGUERA Alcaldessa de Sant Pere Sallavinera “S’ha de començar a parlar del tema. Sembla clar que és una cosa que anirà lenta”

Calaf espera convertir-se en la capital de la futura comarca de l’Alta Segarra. AD

Comissaria dels Mossos”. El trencaclosques de l’Anoia, té encara moltes peces que s’han de posar a lloc. En el cas de Masquefa “tenim paisatge del Penedès, amb les vinyes, però a nivell administratiu som de l’Anoia i els nostres serveis són a Martorell. Si hi hagués comarca del Montserratí, probablement seria una de les solucions. Una comarca que acabés a l’inici de l’àrea metropolitana”, a Sant Andreu de la Barca. El president del Consell té clar que “sigui com sigui el futur, ja hem estat una comarca atípica fins ara i mai s’ha resolt l’encaix entre les diferents personalitats de l’Anoia”. Ara, “amb la creació de la seva marca turística, els municipis del nord també han solidificat una identitat pròpia”. “No som autosuficients” Té l’Alta Segarra prou massa crítica per ser comarca? Una opció de què es va parlar fa dos anys era arrossegar municipis de la Segarra amb molta afinitat a Calaf com Torà o Biosca i incloure’ls dins la nova comarca, de manera que se sumarien almenys 7.000 habitants. Queda per saber el paper de Copons, que fa set anys es va posicionar de manera informal per ser al Penedès. El seu batlle actual, Cesc Salamé, ja ha mostrat les seves reserves a aquesta solució penedesenca, per la qual mai s’han sentit entusiasmats al municipi. Una veu coneguda i veterana, que va ser a l’Ajuntament de Calaf i ara és al capdavant de la Unió Calafina, entitat

històrica de la vila, és Jordi Mas. Mas recorda que “abans que res, la situació general, sense saber si continuaran les províncies o algun dia tindrem vegueries, s’ha de resoldre”. Admet que “en aquest moment tot és molt incert” tot i que coincideix que amb l’aprovació de la vegueria del Penedès, els vuit municipis de l’Alta Segarra són “terra de ningú” com han afirmat altres alcaldes de la zona. Jordi Mas exposa la situació paradoxal dels calafins i de les altres poblacions: “per qüestions sanitàries se’ns deriva a Igualada, però nosaltres preferim anar a Manresa per aquests afers”. Constata que “amb 5.500 habitants aproximadament no podem ser autosuficients com a comarca. Per temes burocràtics com hisenda, tresoreria, hem de baixar forçosament a Igualada”. Remarca que “l’Informe Roca deixava clar les arrels històriques de l’Alta Segarra. Fa 30 anys, amb la constitució dels Consells Comarcals, vam pensar que podia ser una solució per tenir millors serveis, però no hi ha hagut cap canvi significatiu. I els consells d’alcaldes tampoc han estat cap solució” afirma. El que més lamenta, però, és el paper d’Igualada. “Com a capital, mai ha tingut en compte els extrems del territori” sentencia Mas.

Més informació a

anoiadiari.cat

“Imagino que malgrat el canvi, no hi haurà problemes perquè seguim anant al nostre hospital de referència, que és el d’Igualada”

··········· RAMON IBÁÑEZ Alcalde de Castellfollit de Riubregós “Amb la creació de la vegueria Penedès, nosaltres quedem en terra de ningú”. “Amb la comarca partida en dues vegueries, el més lògic és crear-ne una de bell nou”

··········· XAVIER BOQUETE Alcalde de Masquefa i president del Consell Comarcal “Hem estat una comarca atípica fins ara i mai s’ha resolt l’encaix entre les diferents personalitats de l’Anoia” “A Masquefa tenim paisatge del Penedès, amb les vinyes, però a nivell administratiu som de l’Anoia i els nostres serveis són a Martorell”

··········· JORDI MAS President de la Unió Calafina “Amb 5.500 habitants aproximadament no podem ser autosuficients com a comarca. Per temes burocràtics com hisenda, tresoreria, hem de baixar forçosament a Igualada. I Igualada no ha tingut mai en compte els extrems”

Marรง 2017

Març 2017

A FONS UN ESPAI PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA

El redescobriment dels igualadins morts pels nazis La ciutat ha retut un homenatge amb les plaques ‘stolpersteine’ a deu persones que van deixar la vida a Mauthausen i als seus camps adscrits. Les famílies van redescobrint les darreres passes d’homes que van caure lluitant contra el feixisme FRANCESC VILAPRINYÓ

Un artista alemany, Gunther Demnig, ha ideat les ‘stolpersteine’ (llambordes en el camí), una iniciativa que recorda a es diferents víctimes de diversos col·lectius que van caure durant la barbàrie nazi. Des de fa un mes, aquest artista ha deixat la seva empremta a Igualada perquè els fills de la ciutat que van morir sota l’horror nazi siguin recordats de manera perenne. Ells es deien Jesús Cano Cano, Josep Fàbregas i Pons, Joaquim Gil i Abella, Agustí Gomis i Valls, Ginés González Ginés, Celestino Moreno Zamora, Ginés Moreno Zamora, Emili Ribera i Casellas, Miquel Tirado Franco i Salvador Vidal i Claramunt. Almenys quatre anoiencs més van deixar la vida als camps de la mort del Reich: Miquel Call i Planas, Domènec Ferrer i Torrents,

Miquel Rovira i Isart, Simó Saumell i Tort. En total, els investigadors han identificat els darrers anys la presència d’una vintena d’anoiencs als camps de treball i mort nazis. L’escriptor i historiador Antoni Dalmau, conjuntament amb l’Ajuntament d’Igualada, ha impulsat el reconeixement a les figures dels deu igualadins que van perdre la vida als ‘lager’ on van ser destinats els republicans que fugien de la guerra d’Espanya. Els seus noms estan inscrits en unes petites llambordes que s’han col·locat al terra de la plaça. Hi apareix la data de naixement i la de la mort, a Mauthausen, Hartheim o Gusen, els camps on la majoria dels republicans van ser enviats. Els seus orígens, edats i les adscripcions ideològiques eren diferents, però els va unir la seva pertinença al bàndol republicà i la dissort de ser

El moment de l’alliberament dels presos a Mauthausen, la primavera de 1945.

desplaçats a França on fugint de la repressió franquista van acabar a les mans d’una altra dictadura, la del Tercer Reich, de la qual no es van poder escapar. Les imatges de l’èxode republicà no són tan diferents de les que veiem arrel del conflicte a Síria. Aquell 1939 van ser unes 400.000 persones. Moltes d’elles van ser internades en camps de detenció per part de les autoritats franceses. En aquest exili hi havia centenars d’anoiencs, la majoria homes i en edat de combatre. En esclatar la Segona Guerra Mundial, molts es van oferir com a combatents o com a treballadors per contribuir a la construcció de les defenses contra l’exèrcit nazi. Amb la derrota francesa, el juny del 1940, els alemanys van fer desenes de milers de presoners britànics, francesos i republicans espanyols i catalans.

Les plaques col·locades a la Plaça de l’Ajuntament d’Igualada PAU CORCELLES

Sense pietat Tots els anoiencs que van morir a Mauthausen i els seus camps adscrits ho van fer en el primer o el segon any de reclusió, en unes condicions severes de treball

Desamparats Els republicans van fer costat a França davant els nazis, que un cop els van fer presoners van rebre el llum verd de Franco per ser enviats als camps de treball

“Apàtrides” El tractament que se’ls donava era seguint el marc de la convenció de Ginebra -els nazis van ser extremadament més cruels amb els presoners polonesos i russos-, però tot va canviar de mig a mig quan el propi govern franquista va negociar amb els alemanys la sort d’aquests presos. Van acordar amb els nazis que els 10.000 republicans fossin destinats als camps de treball i mort. Es van desentendre d’ells considerant-los “apàtrides”. La majoria van morir. A Mauthausen, només, es calcula que uns 1.435 catalans. Una descoberta amarga Les dades que s’han recopilat i recuperat dels anoiencs als camps nazis revelen que tots aquells que van morir ho van fer en el primer o el segon any després que fossin internats. A partir del 1942-43, de fet, la mancança de mà d’obra va fer que tots els homes capturats que eren als camps de treball visquessin en unes condicions menys severes dins la crueltat. Les seves famílies, però, feia molt temps que desconeixien què se n’havia fet, d’ells. Constantino, un dels néts de Jesús Cano, explica que “allò que tenim d’ell és una carta que va enviar a la meva àvia al 31 de desembre de 1938 en què pregunta pel seu fill (el meu pare), pels seus germans que també eren a la guerra -un d’ells a l’Ebre- i sobre els bombardejos feixistes que havia patit Igualada”. Comenta que “l’àvia i el pare sabien que el meu avi va morir a la guerra lluitant pel bàndol republicà però ni on ni quan”.

Març 2017

A FONS UN ESPAI PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Va ser l’any 1960 segons va explicar el seu pare “que va arribar una carta per a l’àvia de la Creu roja Internacional de Suïssa en la qual posava que el meu avi va ser deportat a Mauthausen i va morir a Gusen al 8 de desembre de 1941 però no posava les causes de la seva mort o assassinat”. La família, amb l’ajut d’investigadors, ha anat reconstruint la història de Jesús Cano. Va viure només 24 anys,

a Magdeburg, al nord d’Alemanya. Va arribar a Mauthausen el 26 d’abril de 1941 “juntament amb 469 persones més i per desgràcia va morir el 8 de desembre de 1941 a Gusen, el mateix dia que els japonesos van bombardejar Pearl Harbor”. Constantino afegeix que “fa anys vaig anar a visitar aquest camp i sembla mentida que l’ésser humà pugui arribar a poder fer aquestes

segons els registres. Les causes del seu internament, però, són haver estat vinculats a l’exèrcit francès o a unitats de treball. Quatre de les víctimes van néixer fora de Catalunya. Una d’elles, Miquel Tirado, havia estat membre de les patrulles de control. Tirado, nascut el 1898, era blanquer. Cap dels néts, sabia que hagués format part de les patrulles de control d’Igualada. “Per a tots ha estat una sorpresa” confessen. Malgrat els orígens aragonesos, Tirado era un fervent republicà i catalanista. El pas del seu pare pels camps nazis no va ser conegut fins molt més tard pels dos fills de Tirado. La família assenyala que “els seus fills no en parlaven mai, perquè sentien una profunda tristesa quan ho intentaven”. Primer se’ls havia explicat que el seu pare havia anat a França a treballar i “enviar-los diners”. La filla de Miquel Tirado, de 15 anys, va recordar durant anys el darrer comiat a la plaça de la Creu, el dia que va marxar, “junt amb molts altres”. Van tenir correspondència, encara que molt poca, durant quasi dos anys. La darrera carta que van enviar a l’avi, “a la qual van adjuntar la fotografia de la seva filla fent la comunió, els la van retornar uns mesos després i no en van saber res més fins al cap de molts anys”. Miquel Tirado va deixar dos orfes, que “tot i que no van patir mai cap mena de discriminació” per la filiació republicana del pare, van haver de treballar moltíssim per suplir el sou del pare i la malaltia de la mare. “Respiraven ràbia contra Franco” asseguren els seus descendents “el feien responsable de la mort del seu pare”.

Més informació a

anoiadiari.cat

Miquel Tirado, membre de les patrulles de control, deportat als camps FAMÍLIA MIQUEL

Jesús Cano, que va perdre la vida el 1941

TIRADO

però “va ser una vivència intensa, plena de dificultats”. Abans de ser enviat a Mauthausen va estar al camp d’Agde a França i — sense aclarir el seu grau de participació en l’exèrcit francès— va anar al camp de presoners Front-Stalag 142 a Besançon amb el número de presoner 2.491. “No sabem quant temps va estar en aquests indrets” explica Constantino. “Després d’aquí va ser traslladat a un altre Stalag anomenat XI-A Altengrabow”,

atrocitats”. La família es mostra “molt agraïda amb l’homenatge que va fer l’Ajuntament d’Igualada el 26 de gener, molt emotiu i molt merescut a aquestes persones que van lluitar per la llibertat i per la democràcia. Persones que durant molts anys han estat oblidades”. Viure el dolor en silenci De les deu víctimes igualadines, tres havien tingut una vinculació política o sindical

Les deu llambordes

SUSANNA CARPI Família de Miquel Tirado, mort el 1941 a Gusen

o hi ha paraules per descriure l’horror. Per molt que ens esforcem a posar-hi mots, només podrem copsar una ínfima part del que representa la barbàrie que significa matar-se els uns als al-

tres. Talment això és el que són les guerres: un monstre que mata, destrueix i aniquila en nom de creences o interessos, i l’odi sempre és el fil conductor. Sempre hi haurà qui vegi en els vencedors els innocents i en els vençuts, els culpables o a l’inrevés. Tot depèn de quin costat s’hagi decantat la balança, i de quina sigui la seva lluita o els seus ideals, però el cert, és que les petjades que deixen el dolor i l’odi, no desapareixen tan fàcilment en cap de les parts implicades. Potser per això, per les empremtes que deixa l’oblit cap als no reconeguts, les famílies dels deportats i assassinats als camps de concentració nazis, trobem de vital importància les 10 llambordes que reposen a la plaça de l’Ajuntament de la nostra ciutat i el seu simbolisme, i per tant, donem les gràcies a tothom qui ho ha fet possible. Cada una d’elles porta un nom i al darrere de cadascuna hi ha una vida i una història. I és la història, junt amb el record, les eines que tenim per no oblidar, però també per fer memòria, del que significa no tancar les ferides si no som capaços de perdonar, ja que no fer-ho, significa seguir alimentant el gran monstre. Només són 10, però en podrien ser milions; perquè aquesta és la xifra de vides que s’han perdut al llarg de la història per culpa dels conflictes armats i de la bogeria col·lectiva que els fa créixer. Donem-li doncs, un homenatge més extensiu a aquestes llambordes. Siguem capaços de veure en cadascuna d’elles, totes les persones que van morir, i segueixen morint, en guerres cruels i absurdes, i per què no, també als seus botxins, titelles de l’odi al cap i a la fi. Només així, des del perdó, i decididament a favor de la pau, podrem canviar el destí del món.

foto camps 2

Les deu llambordes, abans de ser col·locades per Gunther Demnig AJ IGUALADA

Març 2017

Entrevista “No deixaré mai de competir, però em veig una mica de retirada” LAURA ORGUÉ Esquiadora i corredora de muntanya

D’on va sortir aquest interès pels esports de muntanya? Tot va començar amb els meus pares. Ells han estat sempre molt de muntanya i hi anaven a l’estiu amb botes i a l’hivern amb els esquís i des que era petita fèiem excursions de cap de setmana al Pallars, on tenia una casa de muntanya.

En algun moment has hagut d’escollir entre estudiar o competir? No vaig haver d’escollir però no podia estar tot al mateix nivell de prioritat. Just l’any que vaig començar la carrera universitària va ser quan vaig entrar a l’equip espanyol d’esquí de fons, per tant ja no vaig començar a estudiar com a prioritat. L’esport va passar a un primer pla fins al punt que no podia assistir a classe i m’ho estudiava tot a casa amb els llibres i els apunts.

Amb quina edat vas començar a esquiar? Amb dos anys els meus pares em van posar sobre els primers esquís. En van tallar uns d’adult i els van adaptar a mi. El meu pare em portava en trineu i de tant en tant em baixava per esquiar una estona.

Per ser un esportista d’elit a un nivell com el teu, has hagut de renunciar a projectes o oportunitats? Bé, el meu projecte ha estat ja l’esportiu. Portes un ritme de vida molt diferent al d’una persona que no s’hi dedica, però és el que jo he escollit així que...

Quin paper va jugar la família en la teva evolució cap a l’esport d’elit? Tot. Si no fos perquè ells han tingut aquesta afició jo no hagués començat amb aquests esports minoritaris, ja que no són esports que puguis fer d’extraescolars a l’escola. A més, els meus pares corrien algunes marxes populars d’esquí de fons i curses de muntanya i em vaig enganxar amb ells. Tot ve d’ells.

La recompensa ho mereix... Exacte.

MARC SOLER RIERA

A part de competir has compaginat l’esport amb els estudis, primaris i secundaris de més petita i universitaris de gran. Ha estat complicat poder compaginar-ho tot? Sí que m’havia d’esforçar més, però arriba un punt en què les ganes que tens de fer-ho et fa fer treure temps d’on pots. A mi m’ajudava molt el fet de fer alguna cosa a part d’esport per poder tenir el cap a una altra banda.

En el teu palmarès tens un bon nombre d’ors en campionats d’Espanya i del Món en esquí de fons, esquí de muntanya i curses de muntanya, a part de la participació en tres ocasions en els jocs olímpics d’hivern. Quin ha estat el millor moment o el que més feliç t’ha fet de la teva carrera esportiva? Just avui, fa tres anys exactes que vaig aconseguir el desè lloc als Jocs Olímpics d’hivern de Sochi. Quant a resultat ha estat el més bèstia i al principi no m’ho acabava de creure. Tot i això, tinc un altre moment molt especial que potser no és tan “visible” com aquest però per a mi va ser el primer cop que vaig sentir que tot l’esforç tenia recompensa, va ser l’any 2009 al mundial sots

Perfil Laura Orgué i Vila va néixer a Igualada el dia 11 de setembre de 1986. Va començar a esquiar de ben petita gràcies a l’afició per l’esport de muntanya de la seva família. Des de 2004 ha competit a la Copa Mundial d’Esquí de Fons. Anys més tard va endinsar-se al món de l’esquí i les curses de muntanya. Al llarg de la seva carrera esportiva ha participat en tres ocasions als Jocs Olímpics d’Hivern (2006, 2010 i 2012). En l’edició de Sotxi, el 2012, va aconseguir la 10a posició a la prova de 30km en modalitat lliure, establint la millor marca olímpica d’un esportista espanyol en esquí de fons. En el seu palmarès, a més, hi consten més de 10 ors i 2 plates ens campionats d’Espanya i del món en les tres disciplines que practica: esquí de fons, esquí de muntanya i curses de muntanya. Ha compaginat la seva carrera esportiva amb els estudis universitaris de dret.

23, quan vaig quedar tercera. Com és competir en uns Jocs Olímpics? Ha de ser brutal... Mira, la sensació que tinc és que quan ets allà no ho valores. Has de córrer unes curses i ho has de fer molt bé, per tant, només penses a competir i donar-ho tot. No t’adones de la magnitud del que has fet fins després d’haver-hi estat. Com hem dit abans tens un extens palmarès en tres esports diferents i modalitats diferents. On tens el límit? (Riu). És difícil de dir. A mi m’agrada provar coses noves i nous esports. Al principi només practicava l’esquí de fons i em vaig obrir noves portes com esquí i curses de muntanya. Jo crec que de competir no me’n cansaré mai. I de provar esports nous d’aquest estil. Potser, però, ha arribat el moment en què m’agradaria anar més per lliure i no estar dins d’una federació o equip i estar més “tranquil·la”. Com ja he dit, no t’has conformat amb dominar en un sol esport que n’has volgut buscar més i més. Si no m’equivoco has practicat l’esquí de fons, l’esquí de muntanya i les curses de muntanya. En quin d’aquests esports t’hi has sentit més còmoda? Això és una mica complicat... El que em surt més natural, que no vol dir que sigui el que més m’agrada, són les curses de muntanya. Crec que la meva constitució i genètica em són favorables i el fet que des de petita sigui un medi en què em sento còmoda ajuda. En l’esquí de muntanya tinc moltes coses a millorar i crec que no és “el meu esport”.

“ Març 2017

Tinc un sentiment de frustració amb l’esquí de fons, crec que no he arribat on volia a nivell internacional

“

Em sento en un punt de transició cap a deixar una mica la primera línia esportiva

“ “ “ “

L’esportista igualadina Laura Orgué en una prova de l’exigent quilòmetre vertical. L.O.

Finalment, l’esquí de fons me’l sento meu i m’hi sento còmoda perquè vaig estar molts anys competint-hi i entrenant. A part d’aquests tres esports en els quals ja has obtingut molt de renom arreu, fa poc vas guanyar el títol estatal de Triatló d’Hivern. Tindrem d’aquí un temps una Laura amb renom al món del triatló també? A veure, és un triatló blanc. En lloc de natació es fa esquí de fons i a Espanya no té molta popularitat, per tant en dominar córrer i esquiar no sorprèn tant que hagi guanyat. Hi ha el ciclisme pel mig, però ho vaig compensar amb els altres esports. Sí que m’he sentit molt còmoda fent-lo i segur que l’any que ve hi torno a participar, però no em plantejo res. Ja anirà venint. Tot aquest munt d’èxits suposa molt esforç i dedicació. Quantes hores dediques a entrenar cada setmana? És molt difícil de posar un número, depèn molt del moment de la temporada en què et trobis. Però aproximadament entreno unes 700 hores l’any. Durant la setmana, les que més entreno unes 20 hores i les que menys unes 12. Com et veus actualment a nivell esportiu? Buf! A veure... Em veig una mica de retirada. Ni que no ho sembli perquè estic competint a alt nivell i m’està anant bé, veig que la meva ment està de retirada i una mica en un període de transició. Jo sempre dic que considero que em vaig jubilar quan vaig deixar l’esquí de fons, ara fa dues temporades, però tot i que he continuat en actiu no ho he viscut tant com una feina o obligació sinó

que ho feia perquè em venia de gust. Si he de competir, evidentment, entreno perquè amb això sóc seriosa, però em sento en un punt de transició cap a deixar una mica la primera línia esportiva. L’esport t’ha donat moltes alegries, però hi ha hagut, suposo, alguns moments durs. En recordes algun en especial? Potser costa d’entendre. Tinc un sentiment de frustració perquè amb l’esquí de fons tinc la sensació de no haver estat al davant a nivell internacional. Si que he aconseguit resultats molt bons que em fan estar molt orgullosa, però tinc aquesta sensació i de fet, vaig deixar l’esquí de fons perquè creia que havia assolit el meu límit. Segurament no he arribat on hagués volgut. T’has plantejat mai llençar la tovallola? Deixar 100% la competició no la deixaré mai. Però potser és actualment quan em plantejo enfocar-ho diferent i que no sigui la meva prioritat. Què t’ha donat força per a seguir endavant? Els meus pares sempre m’han recolzat en tot moment i han estat una gran ajuda. Pel que fa a la resta, la clau és que sempre he cregut en el projecte i m’agradava molt el que feia. He vist que Salomon farà online una sèrie de programes anomenats “How to Trail Run” en els quals participaràs. Com encares aquest projecte? Per part meva va ser una petita col·laboració. Vam gravar durant un dia el mes d’octubre però crec que és un pro-

De competir, no me’n cansaré mai

Aquesta última temporada ha estat molt dura. Em vaig trencar el peroné al març (...) i m’ha costat arribar al final

Al principi no m’acabava de creure el meu 10è lloc als Jocs Olímpics de Sochi

Si no fos perquè els meus pares tenien afició a la muntanya no hauria començat en aquests esports

jecte molt interessant ja que pot ajudar molt gent que no ve de la muntanya a pensar que també poden animar-s’hi. Jo el que faig és donar uns quants consells tècnics per córrer per la muntanya. Com valores aquesta última temporada de curses de muntanya? Ha estat una temporada una mica dura. Al març em vaig trencar el peroné esquiant, em van operar i vaig estar un temps enguixada. Vaig voler engegar la temporada molt aviat després d’haver estat dos mesos pràcticament parada i tot i que vaig començar molt bé i em vaig posar en forma molt ràpid, després vaig tenir una baixada de forces i m’ha costat arribar a final de temporada. Al final he pogut mantenir el nivell i salvar els mobles però ha estat molt dura. De cara al futur, quins objectius et planteges? Seguir fent el que m’agrada. No sé com acabarà tot, però per aquest any que ve tinc un calendari bastant ple amb la temporada de trail running. I sí que m’agradaria poder gaudir de la temporada més que de la passada. Seguiré el circuit de campionat del món i competiré en algunes curses emblemàtiques en les quals no he participat mai. Per acabar, un consell per a algun nen o jove que es vulgui dedicar a l’esport? Recomano fer molts esports de jove, practicar-ne molts i ja de gran decidir quins li agraden. Però que no s’obsessioni amb resultats, que gaudeixi de l’esport ja que portar una vida esportiva és molt saludable i aporta molts valors i et fa sentir bé, sigui al nivell que sigui.

Març 2017

A FONS ANOIADIARI CONVERSES: DIÀLEGS PER A UN FUTUR MILLOR

Manel Esteller obre el cicle Converses de l’AnoiaDiari El periodista igualadí Joan Mari Morros, cap dels serveis informatius de RAC1, dialogarà amb un dels grans referents mundials en la recerca contra el càncer ANOIADIARI

El debat i l’opinió han estat, des dels seus inicis el 2008, un dels pilars fonamentals de l’AnoiaDiari. Amb la voluntat de fomentar, precisament, el diàleg, l’AnoiaDiari ha organitzat un cicle de converses per tractar sobre diversos temes globals que interessen a la nostra societat. En aquestes converses, destacades personalitats a nivell nacional i internacional, en diferents àmbits (cultura, economia, política, sanitat, educació, etc.) dialogaran amb anoiencs també vinculats amb aquests escenaris i periodistes locals. El cicle Converses s’obrirà el dijous 23 de març, amb una conversa entre el periodista igualadí Joan Maria Morros, cap del servei d’informatius de RAC1 i el doctor Manel Esteller, un dels grans referents mundials en la lluita contra el càncer. L’acte, obert a tothom, tindrà lloc a les 8 del vespre, al Teatre Municipal l’Ateneu d’Igualada. Manel Esteller Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) es va graduar en Medicina amb honors per la Universitat de Barcelona el 1992, on va obtenir també el seu Doctorat especialitzat en Genètica Molecular del Carcinoma de l’Endometri, el 1996. Va ser investigador convidat en l’Escola de Ciències Biològiques i Mèdiques de la Universitat de St. Andrews, (Escòcia, Regne Unit), on va centrar la seva investigació en l’estudi de la genètica molecular del càncer de mama hereditari. Del 1997 al 2001, Esteller va ser Becari Postdoctoral i Investigador Associat en l’Escola de Medicina de la Universitat Johns Hopkins (Baltimore, EEUU) on va estudiar la metilació de l’ADN i la seva relació amb el càncer en humans. Els seus resultats han estat decisius per establir que la hipermetilació dels gens supressors de tumors és un segell característic dels tumors humans. Des d’octubre del 2001 a setembre del 2008, Manel Esteller ha liderat el Laboratori d’Epigenètica del Càncer del CNIO. Durant aquest temps es va dedicar a la investigació de les alteracions de la metilació de l’ADN, les modificacions de les histones i la cromatina i la seva

contribució al càncer en humans. Des d”octubre del 2008, el Dr. Esteller és el Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge a Barcelona i Cap del Grup d’Epigenètica del Càncer. També exerceix els càrrecs de professor de Genètica a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i d’Investigador a l’ICREA. La seva investigació actual se centra en l’establiment dels mapes epigenòmics de cèl·lules normals i transformades, l’estudi de les modificacions epigenètiques i els ARNs no codificants, així com del desenvolupament de nous medicaments epigenètics per tractar el càncer. És autor de més de 475 manuscrits originals, acreditats en l’àmbit de les ciències biomèdiques, setze d’ells catalogats com a “paper altament citat” per Thomson Reuters. Dr. Esteller té un factor d’impacte total de 4,048.212, nombre total de citacions de 49,355, amb un Index-h de 111. És membre de nombroses societats científiques internacionals, d’editorials i crític de diverses revistes i entitats patrocinadores. El Dr. Esteller és també editor associat de les revistes “Cancer Research”, “The Lancet Oncology and Carcinogenesis”,

Manel Esteller serà l’encarregat d’obrir el cicle “Converses” organitzat per l’AnoiaDiari. AD

redactor en cap de “Epigenetics”, assessor en “The Human Epigenome Project”, membre associat de “The Epigenome Network of Excellence”. El seu treball ha rebut, entre altres, el Premi Carcinogenesi (2005), Premi Beckman-Coulter (2006), Premi Fondazione Piemontese per la Ricerca sul Cancro (FPRC) (2006), Premi “Swiss Bridge” (2006), Innovation Award from the Commonwealth of Massachussets (2007), Human Frontier Science Program Award (2007), Josef Steiner Cancer Research Award (2009), Premi DEbiopharm-EPFL (2009), Premi Dr. Josef Steiner Cancer Research (2009), Premi d’Investigació Biomèdica Preclínica de la Fundació Lilly (2009), Premi de la Cimera Mundial de la Salut (2010), the European Research Council Advanced Grant (2011), Premi “Rey Jaime I” (2013), Premio Severo Ochoa de Investigación en Biomedicina (2014), Premi Nacional en Oncologia (2014), Medalla “Dr Josep Trueta” Generalitat de Catalunya (2015), Premi Nacional de Investigació de Catalunya, Generalitat de Catalunya (2015), Medalla d’Or Parlament de Catalunya (2016), i Premi Internacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya (2016).

Òscar Camps, el proper convidat Premi Català de l’Any 2016, és el fundador i director de l’ONG Proactiva Open Arms. A Igualada, conversarà amb cooperants anoiencs. Òscar Camps, socorrista, empresari i activista català, fundador i director de l’ONG Proactiva Open Arms, prendrà el relleu del doctor Manel Esteller i protagonitzarà la segona sessió del cicle Converses de l’AnoiaDiari, per dialogar amb cooperants anoiencs que han estat als camps de refugiats. Camps, que fou guardonat amb el Premi català de l’Any 2016, va fundar l’ONG Proactiva Open Arms el setembre de 2015 després d’una estada a l’illa grega de Lesbos, on va

copsar la gravetat de la situació dels refugiats. Camps va decidir aplicar els seus coneixements en socorrisme per col·laborar en el rescat dels refugiats que intentaven arribar a la Unió Europea a través del mar Egeu. Paral·lelament a la seva tasca, aquesta ha servit perquè molts mitjans nacionals i internacionals es facin ressò de la duresa i crueltat de la realitat, donant visibilitat a les condicions en què es troben els immigrants que fugen dels conflictes als seus territoris.

L’activista Òscar Camps, en una operació de rescat al Mediterrani

Marรง 2017

Març 2017

imatges LA MOSTRA Des dels seus inicis, ara fa prop de trenta anys, la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil de Catalunya ha tingut, com a escenari, la ciutat d’Igualada. Els seus teatres, sales i espais, així com les seves places i carrers, s’omplen per uns dies d’imaginació, il·lusió, sorpreses, fantasia... Igualada té la responsabilitat d’exercir com a mercat estratègic del sector al país, però també té el privilegi de gaudir d’aquest gran espectacle i de poder formar als seus infants i joves com a espectadors i com a persones.

“

Diàleg Les urnes no es jutgen

NÚRIA VINYALS

uan en un Estat es jutgen el seu president i consellers per permetre un procés participatiu entre la ciutadania, quan la presidenta del Parlament i els membres de la mesa són querellats per permetre debatre un tema d’interès a la Cambra, i quan tants i tants càrrecs escollits democràticament seran jutjats pel mateix concepte o relacionats, tenim un greu problema al davant, no li podem donar l’esquena.

uan vaig néixer, em vas agafar en braços, em vas mirar als ulls i vam fer un pacte que durarà totes les nostres vides. Em vas prometre cuidar-me, protegir-me i estimar-me incondicionalment. Per a mi, sempre seràs el meu heroi, l’home amb qui mesuraré tots els altres homes. I jo t’estimaré tant que afegiré un any i mig a la teva vida.

Març 2017

L’estat espanyol, que ens va guanyar administrativament amb la força de les armes, no permet que votem perquè no accepta com som ni com poensem NÚRIA VINYALS

Papa si us plau el sopar. Ajuda la família a preparar-lo, posa una rentadora amb la nostra roba i pregunta’m si he fet els deures. Ensenya’m que la feina de la casa i dels nens és de tots.

STEPHANIE MARKO Empresària i impulsora d’UEA Inquieta

Per això, papa, si us plau: A la platja, quan fem castells de sorra, pots dir-me princesa, i maca, però també que sóc intel·ligent, forta i valenta? I quan l’aigua s’emporti el castell, en lloc de dir-

viatges amb els pares o no tenim les mateixes equipacions, pregunta per què.

me “no ploris”, explica’m com funciona la marea i la lluna. Potser voldré ser submarinista, científic o astronauta.

Fa molts anys que les nostres mares i les seves mares lluiten pels drets de les dones que, en realitat, són drets humans. Ara necessitem la teva ajuda, si us plau, papa

Al vespre, no t’asseguis a esperar

Quan parlis de política o economia i jo et faig una pregunta, contesta’m. La manera de parlar-me, escoltar-me, com m’ensenyis, afectarà la mena de dona que jo seré. Potser un dia voldré ser President, emprenedora, o CEO d’una multinacional. Ensenya’m també conceptes financers i a negociar perquè, quan tingui una entrevista de feina, hauré de defensar el sou que vull guanyar i, quan vagi al banc, hauré

Estem parlant d’un tema important, una qüestió que té ocupada gran part de la població des de fa anys –segles- i l’ha portada a manifestar-se multitudinàriament en vàries ocasions. La gent havíem sortit al carrer demanant poder votar. Votar per conèixer i respectar l’opinió de la majoria, fos quina fos; però se’ns va negar. L’Estat espanyol va fer ús dels tribunals i prohibiren convocar el referèndum i la consulta popular. El govern de Catalunya -respectant el marc legal vigent- va permetre celebrar a Catalunya un procés participatiu el 9 de novembre del 2014, que a efectes jurídics només dóna a conèixer l’opinió de la gent. Els membres del govern ho van tirar endavant perquè era el mandat democràtic que li havíem encarregat per majoria la ciutadania de Catalunya i des del govern central no ho van impedir perquè respectava el marc legal. Ens va ocupar en ridiculitzar-lo. L’Estat espanyol, que ens va guanyar administrativament amb la força de les armes, no permet que votem perquè no accepta com som ni com pensem. L’estat espanyol ens nega la qualitat dels serveis bàsics i dur a terme una vida digna pel sol fet de ser catalans o viure a Catalunya. A l’any 2017 i dins l’Europa de les nacions modernes aquest tracte és intolerable i d’escàndol. La nostra resposta davant aquest despropòsit, davant la nul·la voluntat democràtica d’aquest estat, l’absència de separació de poders (el poder judicial obeeix el que li dicta l’executiu) i l’atac continu a les nostres institucions, representants i ciutadans anònims només pot ser: Referèndum o Referèndum perquè en contra de totes les legislacions del món un bon dia les dones van tenir vot, els nois de l’estat espanyol van dir no al servei militar obligatori que recollia la Constitució, els negres van deixar d’anar als seients de darrera els autobusos i tantes, tantes injustícies es van poder trencar. La independència de Catalunya no és un caprici; per a molts és recuperar i enfortir allò que vam ser fa tres segles. És possible i és legal en els tractats internacionals, perquè les idees no es jutgen! En la meva opinió i veient que no hi ha més camí, hem de fer referèndum, estar al costat dels nostres representants i fer possible el somni. Aquest és el camí a emprendre per tornar el nostre país al lloc que li correspon, per viure en llibertat i sense amenaces, per tenir una vida plena amb la dignitat que qualsevol persona mereix i anhela. A mi em trobareu aquí.

Quan m’ensenyis a muntar en bici i caigui, no corris a aixecar-me. Dóna’m temps i anima’m a fer-ho sola. Sempre trobaré seguretat en la teva força, però m’has de deixar espai i donar ànims per trobar seguretat en les meves forces. Si surt la cadena de la bici, no l’arreglis tu. Ensenya’m a arreglar-la. Deixa’m embrutar-me les mans i aprendre com funciona. El mateix amb l’ordinador o el mòbil. Potser voldré ser enginyera, informàtica o campiona del món de Formula 1. Papa, quan dic que vull jugar a futbol, si us plau, no em diguis que és un esport per a nois. Busca un club amb equips forts de noies i comprova on van els diners que pagues. I si els nens van en autocars mentre les nenes han de fer els

de poder comprar una casa per mi mateixa. I ara que em tens al teus braços, pensa realment en la teva opinió sobre la maternitat i la paternitat. Suposo que no voldràs que la meva vida professional sigui penalitzada per tenir fills--els teus nets-- oi que no? Papa, si realment em desitges un bon futur, si us plau, adona’t que la igualtat entre sexes no és una problema de “les dones”, com si fos un entitat aliena a la teva vida. Jo no seré petita per sempre i la millor cosa que pots fer per mi és lluitar contra les discriminacions, vulnerabilitats, assetjaments, estàndards dobles, portes tancades, i sostres de vidre que nosaltres, les dones, ens trobem. Fa molts anys que les nostres mares i les seves mares lluiten pels drets de dones que, en realitat, són drets humans. Ara necessitem la teva ajuda, si us plau, papa.

“

Març 2017

Papa, quan dic que vull jugar a futbol, si us plau, no em diguis que és un esport per a nois STEPHANIE MARKO

“

EDICIÓ Cinquanta-set SL

COORDINACIÓ Francesc Vilaprinyó

DIRECCIÓ COMERCIAL Joan Barnés OPINIÓ Núria Vinyals Stephanie Marko Rosa Perelló Xavier Badia CORRECCIÓ Mercè Badal IL·LUSTRACIONS Pau Badia “Nomdenoia” WEB Creagia IMPRESSIÓ Lerigraf S.L.

“

La història humana és una història de migracions. N’hi ha hagut i n’hi haurà sempre XAVIER BADIA i CARDÚS

SÓN PROTAGONISTES A WWW.ANOIADIARI.CAT

Editorial

DIRECCIÓ Toni Cortès Minguet

REDACCIÓ Toni Cortès Carles Pauné Susanna Puiggròs Marc Soler Riera José Sánchez Aïda Sánchez Alonso Laia Vicens Francesc Vilaprinyó

La Mostra pot ser una llavor de l’hàbit de veure teatre, que creixi i que s’encomani. Hem d’anar amb els nostres fills a veure espectacles que desvetllin idees i els omplin de creativitat ROSA PERELLÓ VIVES

Ja perdem 1 a 0

l joc de les cadires de les vegueries torna a començar, per enèsima vegada, però ara és la bona (sembla). I, de moment, Igualada s’estrenarà al Penedès com a capital d’una comarca partida gairebé per la meitat. Els polítics de bona part de l’Anoia s’han fet seu un clam de les entitats del Penedès i condemnen la comarca a la partició, ja que Calaf i el seu entorn hauran de convertir-se en un ens diferenciat per poder continuar a la vegueria de les Comarques Centrals. Com deia Jaume Farrés a l’article de fa un mes, un debat polític fet amb veu baixa ha resultat en un canvi de dimensions enormes. Que l’Alta Segarra era i és diferent és una evidència; que se l’ha empès, quasi a la força, a separar-se de l’Anoia, també. Bé és cert que ser un apèndix de Manresa a la Catalunya Central no feia gràcia ni a representants ni a societat civil, però ara Igualada haurà de saber jugar les seves cartes molt bé per pintar més i tenir més poder en la jerarquia de la nova vegueria penedesenca. De moment, es comença perdent la partida ja que ens asseiem a la taula amb menys pes territorial que abans, vuit o nou municipis menys i la certesa que aviat Piera, Masquefa o Capellades poden veure tant o més capital a Vilafranca que Igualada. El seguidisme dels representants de l’Anoia en el tema de la vegueria Penedès, sense preguntar en cap moment a la població (que tot fa pensar que s’haurien inclinat per ser vegueria de Barcelona, després de corrugar el front), ha estat preocupant. Ara ens encomanem a l’habilitat dels polítics per aconseguir que dins aquest nou mapa territorial, Igualada i el seu entorn tinguin delegacions i reconeixement, cosa que no s’ha tingut fins ara. Amb una manca d’inversions endèmica, sense tren competitiu, amb els polígons per omplir, és vital que l’Anoia es faci escoltar perquè aquesta vegada un error més seria imperdonable.

Níria Pascual El primer diumenge de març van tenir lloc al Teatre Municipal l’Ateneu els Premis Neptú. Els guardons van reconèixer l’ingent tasca dels clubs i l’esforç d’atletes com Níria Pascual, campiona catalana de javelina.

Fermí Capdevila Igualada està a punt per rebre la primera família de persones refugiades aquest mes. El regidor d’Entorn Comunitari manifesta que la intenció del govern és d’augmentar els acolliments els propers mesos.

C/ Sant Magí, 28 08700 Igualada REDACCIÓ redaccio@anoiadiari.cat 651942192

Pep Farrés

PUBLICITAT publicitat@anoiadiari.cat 608463829

La Mostra d’Igualada té un nom guanyat a pols en els mercats estratègics de la Generalitat. El seu director, Pep Farrés, i el seu equip, obren en breu una nova edició d’aquest certamen.

www.anoiadiari.cat TEXT LEGAL Cinquanta-set S.L. es reserva tots els drets sobre els continguts de l’AnoiaDiari sense que es puguin reproduir ni transmetre, totalment o parcial, a altres mitjans de comunicació, sense prèvia autorització escrita.

Amparo Monteagudo

PAU BADIA NOMDENOIA Arquitecte i il·lustrador

La lluita d’aquesta mare de Cabrera d’Anoia perquè s’aclareixi la mort a la Clínica Quirón de la seva filla, d’11 anys, ha tingut ressò arreu. Ha impulsat una plataforma per fer pinya amb altres famílies víctimes d’errors mèdics.

Març 2017

DIÀLEG

La Mostra d’Igualada, inversió de futur

ROSA PERELLÓ VIVES

Membre de Xarxa Igualada i voluntària de la Mostra

olt aviat Igualada tornarà a ser la ciutat més bonica del món. Torna La Mostra! De nou, i ja n’és la 28a edició, s’ompliran sales, carrers i places de teatre infantil i juvenil; pallassos, titelles, animació, música, màgia, o circ faran que la ciutat sigui un aparador de cultura i de festa. Poca broma, hi tindrem 51 companyies, 102 representacions i 15 estrenes! No ho podem passar per alt, hem d’aprofitar l’ocasió per admirar la feina que tantes persones fan per tal que nosaltres en puguem gaudir al màxim.

Hospitalitat i no hostilitat

irem la realitat: la història humana és una història de migracions. N’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. No podem pensar una societat sense moviments migratoris. Sempre responen a una causes: hi ha factors d’atracció i d’altres d’expulsió. Les migracions contemporànies tenen a veure amb la creixent desigualtat entre el món ric i el món empobrit, i amb els conflictes de tota índole. I comporten una realitat de dolor i de vulneració de drets. Malgrat que tenim prou recursos per garantir una vida digna a totes les persones del món, el sistema capitalista neoliberal accentua les desigualtats, la bretxa entre països rics i països pobres s’accentua. I els conflictes armats, les dictadures i la violació de drets formen part de la realitat d’avui. Els països rics mantenen lluny els conflictes armats, però els alimenten amb la producció i venda d’armament,

XAVIER BADIA i CARDÚS

internacional (i que són d’obligat compliment). A més, una dada molt important: el 86 % de les persones refugiades al món són acollides a països empobrits, i és falsa, per tant, la idea que aquestes persones envaeixen Europa, EEUU... I una pregunta queda a l’aire: és real la línia que separa el moviments de població “voluntaris” (cerca d’una vida digna) dels “involuntaris” (fugint d’un conflicte o d’una persecució)?

lítics), les devolucions en calent, l’internament als CIEs (presons per a persones que no han comès cap delicte, només pel fet de no tenir papers), i la política de la por, de foment de la islamofòbia i de l’odi a l’estranger, que està fent créixer l’extrema dreta a molts països “en democràcia”. L’hospitalitat. És l’opció que moltes persones volem aprofundir. És acollir el foraster (especialment si és vulnerable) i fer-lo partícip del nostre món. És parlar de nosaltres més que no pas del jo, és establir reciprocitat entre els uns i els altres, és creure que acollint ens fem millors persones i millorem la societat. Connecta amb la nostra condició de fragilitat, i ens recorda que tots, tots, tenim històries personals de desplaçaments. Més enllà d’aquest sentiment positiu que ens fa més humans, com podem construir aquesta hospitalitat? Necessàriament cal que es

Tornen els domassos als balcons i les finestres, les banderoles als fanals, pancartes i cartells que anuncien als espais quins espectacles hi podem trobar. La ciutat es transforma gràcies a la feinada d’un equip format per molta gent que vol que tot funcioni, que tothom hi participi i se’n senti protagonista. Us recomano que anoteu a la vostra agenda de coses importants que del 30 de març al 2 d’abril heu de tenir lliures tantes hores com sigui possible per veure tants espectacles com pugueu. Acabareu esgotats, segur, però no us en penedireu perquè, a banda del sentit professional de La Mostra, que el té, aquest esdeveniment és una gran oportunitat familiar de gaudi, d’aprenentatge i també de creixement personal. Podrem endinsar-nos en les històries que hi trobarem, fer-les nostres, explicar-les i projectar-les al nostre entorn. El teatre -i totes les disciplines artístiques que inclou- comunica idees, sentiments, vivències, i fomenta valors i emocions. Per això, sortir al carrer aquests dies i participar de la festa és una inversió de present i de futur per a infants i joves, per aprendre cultura i arrelar-la ben endins. La Mostra pot ser una llavor de l’hàbit de veure teatre, que creixi i que s’encomani. Més enllà de les activitats que en aquest sentit es promouen a l’escola, hem d’anar amb els nostres fills a veure espectacles que els desvetllin idees i els omplin de creativitat, per això és bo seguir les programacions estables que garanteixen aquesta continuïtat. Si ho fem, podeu estar convençuts que allò que fan de petits, ho faran de grans. Cada vegada més les companyies treballen en projectes que siguin atractius per a persones de diferents edats, que incloguin temes tendres o punyents, amb finals feliços o no. Veure i viure teatre ens farà millors persones per dintre i per fora. I a més a més no heu de patir per res: moltes persones voluntàries tindran cura de tots els detalls per tal que us sentiu atesos. Tots fem La Mostra.

amb l’acció de les grans empreses multinacionals i amb el suport a sistemes polítics dictatorials, que violen sistemàticament els drets de les persones.

Davant d’aquesta realitat tenim dues actituds possibles:

doni a tres nivells: des de la vida quotidiana i la proximitat (acompanyament personal, familiar); des de l’àmbit social (les entitats organitzadores, les entitats amb voluntat de servei, el teixit Aquestes dues cauI una pregunta queda a l’aire: és real la social); i des del niveses provoquen grans desplaçaments de línia que separa els moviments de població ll públic (incidència política, transforpoblació. El dret in“voluntaris” (cerca d’una vida digna) dels mació i millora del ternacional protegeix “involuntaris” (fugint d’un conflicte o sistema polític, comel dret a migrar i l’asil d’una persecució)? promès en la defensa a persones que fudels drets de les pergen de conflictes i de sones). Cap d’aquests persecucions. També tres nivells no hi pot forma part de la reafaltar. litat el fet que països com els europeus fonamentin el L’hostilitat. No m’hi estendré. És seu sistema polític en la salvaguar- el que practiquen la majoria dels Aquestes ratlles, de les quals da dels drets, però que en canvi governs dels països rics. La polí- només jo en sóc responsable, és pateixen una forta erosió del res- tica de contingents, les traves a la fruit de la reflexió col·lectiva al si pecte d’aquests drets, i molt es- concessió d’asil, la construcció de de la Plataforma d’entitats cristiapecialment dels garantits pel dret murs (físics, administratius, po- nes amb els immigrants.

Marรง 2017

Març 2017

Identitats

“Avui hi ha més càncer perquè vivim més temps” MANEL ESTELLER Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer TONI CORTÈS MINGUET Malgrat els avenços científics, els nous fàrmacs, etc., la mortalitat continua creixent progressivament en la nostra societat. Per què? A Catalunya, en general, la gent acostuma a morir per tres causes: per malatia cardiovoascular, per càncer i per malaties de neurodegeneració, com l’Alzheimer. Després hi ha un 25% restant corresponent a altres malaties. Malgrat això, nosaltres tenim lí’índex de supervivència més elevat del sud d’Europa, amb una mitjana de vida que va més enllà del 85 anys. Les dones catalanes són les segones d’Europa que més temps viuen. Per tant, això ha millorat molt, per molts motius, com ara el fet de tenir una cobertura sanitària prou bona malgrat la crisi. Hi ha més mortalitat... perquè ens fem vells? Si mirem les distribucions demogràfiques, veiem que la població està envellint ràpidament, estem en una mitjana d’uns 60-62 anys i hi ha menys nens. No obstant això, tot i que està envellint la població, aquesta també està activa més temps. Els 60 anys d’avui no són els mateixos 60 anys de fa 20 anys. Però, evidentment, hi ha unes patologies associades a ferse gran. Hi ha edats més propenses al càncer? El càncer és la típica malatia de l’envelliment. Avui tenim més càncer perquè vivim més temps. Això és degut que com més cops es divideix una

cèl·lula, més probabilitats hi ha que s’hi introdueixi un error, que aquella cèl·lula canviï i es converteixi en una cèl·lula maligna. Al voltant dels 60 anys és quan més càncers hi ha. I el gènere, també hi influeix? Sí, hi ha càncers específs, per exemple en homes, el de pròstata, i en dones, el d’ovari. Fins fa poc, les conductes tòxiques o els hàbits eren diferents. Amb el tabac, per exemple... Sí. Fa dècades, el càncer de pulmó era una malaltia associada als homes, pel consum de tabac. Des que la dona va començar a fumar, ara trobem càncer de pulmó en dones. I, en realitat, el càncer de pulmó mata més dones que el càncer de mama. Això està canviant per aquest canvi de conductes. Un tumor no és com una picada de mosquit, no surt immediatament. Com apareix un tumor? Podem dir que no te’n vas a dormir sa i et despertes l’endemà amb un tumor gran, sinó que és un procés llarg. Un procés que requereix 5, 10 canvis en el material genètic i aquests canvis se solen produir en un període més llarg o més curt, depèn. Per exemple, hi ha tumors que creixen en un any i n’hi ha d’altres que per créixer i ser detectables requereixen cinc anys. I com apareixen? Una part és l’atzar. Com més temps passa més errors s’introdueixen; quantes més vegades fem una cosa més probabilitats hi ha que la fem malament. I després hi ha hàbits tòxics, que el que fan és variar el material genètic: el tabac, l’alcohol excessiu, la radiació solar...

Perfil El seu és un curriculum tan extens com brillant, i amb el qual podíem omplir pàgines i més pàgines d’aquest periòdic. Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) es va graduar en Medicina amb honors per la Universitat de Barcelona el 1992, on va obtenir també el seu Doctorat especialitzat en Genètica Molecular del Carcinoma de l’Endometri, el 1996. Després d’una etapa com a investigador a la universitat St. Andrews (Escòcia) i a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore (EEUU), del 2001 al 2008, liderà el Laboratori d’Epigenètica del Càncer del CNIO. Des del 20018, el Dr. Esteller és el Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge a Barcelona i Cap del Grup d’Epigenètica del Càncer. També exerceix els càrrecs de professor de Genètica a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i d’Investigador a l’ICREA. La seva investigació actual se centra en l’establiment dels mapes epigenòmics de cèl·lules normals i transformades, l’estudi de les modificacions epigenètiques i els ARNs no codificants, així com del desenvolupament de nous medicaments epigenètics per a tractar el càncer. Entre altres guardons, ha rebut el Premi Internacional de Catalunya (2016).

I com es detecta? Hi ha tumors, com el de mama, en els quals s’ha avançat molt en la detecció precoç, però en d’altres, no. Pots tenir-lo durant molts anys i detectar-lo quan ja és masa tard... La detecció precoç ha estat un dels elements importants per disminuir la mortalitat. Un tumor que es detecta de forma primerenca és un tumor que es pot curar, perquè amb cirurgia s’extirpa i la persona es cura. Això, per exemple, ha succeït amb el càncer de coll d’ùter, la cèrvix, que avui té una supervivència d’aquest tumor superiror al 80%, degut que es detecta quan és molt petit. I hi ha altres tumors amb els quals podem fer un bon cribatge, com ara el càncer de colon, amb les colonoscòpies a homes i dones a partir de 50 anys; o el càncer de mama, amb les mamografies o les dones que es palpen a si mateixes. Això hi ha fet molt. Després hi ha tumors que estan molt amagats i aquí el cribatge no es pot fer, com el de pàncrees, que està molt amagat en el cos humà i es detecta quan ja està molt avançat. Com evoluciona una metàstasi? Aquesta gran massa de cèl·lules alterades és variada. Hi ha unes cèl·lules que no estan enganxades a les altres que s’escapen, per la sang o per la linfa, i són capaces d’anar a altres òrgans a nidar i créixer. Tenen unes característiques mol·leculars i cel·lulars pròpies que els permeten créixer en aquell òrgan diana. Quin és, actualment, percentage curació del càncer? Actualment, el percentatge de curació

“ Març 2017

Nosaltres tenim l’índex de supervivència més elevada del sud d’Europa, amb una mitjana de vida que va més enllà del 85 anys. Les dones catalanes són les segones d’Europa que més temps viuen

“ “ “ “ “

Manel Esteller, a la seu de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge. IDIBELL

del càncer és d’un 60%. Aquest percentatge va augmentant, cada any, un 2%. Però estem parlant de números, d’una mitjana: hi ha tumors que pràcticament es curen tots, i d’altres tumors, cap. Per exemple, el càncer de testicle es cura un 90% aproximadament. Un futbolista amb càncer de testicle pot tornar a jugar a l’alta competició al cap de dues setmanes. I, a l’altra banda, hi ha càncers com el de pàncrees, que només es curen un 10 o 15% de les persones. Vostè és l’autor del llibre “Aposta per la salut”, en el qual defensa una aposta decidida per l’educació, la recerca i la salut i, d’una manera molt amena, ens convida a reflexionar sobre la importància de la salut i la prevenció en la nostra societat. Quines recomanacions dóna per a una vida més saludable? No són grans cosells sinó que he trobat les bases fisiològiques, mol·leculars i cel·lulars per als consells previs, hi ha una base per als consells per a una vida saludable i per a un envelliment actiu. Per exemple: s’ha d’evitar el tabac. El tabac causa el 30% del càncer al món. Causa càncer de pulmó, càncer de bufeta, que és per on s’elimina el tabac, o càncer de gola, llengua, etc., i també causa altres malalties, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica. Evitant el tabac eliminem el 30% de càncer al món. Després hi ha la radiació solar excessiva, estem parlant de prendre el sol sense protecció, prendre el sol a les hores punta del dia... tot això fa augmentar el risc de tenir un càncer. L’alimentació és un altre element

important. Sí, l’alimentació ha de ser equilibrada en el sentit que ha de barrejar aliments de diferents tipus. I ens hem de quedar sempre amb una miqueta de gana, sense consumir més calories que les que necessitem. Un altre factor important que esmenta al llibre és la pol·lució Sí, tant de les fàbriques com dels cotxes a les grans ciutats. I un altre que em va encuriosir: dormir adequadament Sí, és important respectar els horaris de son. Dormir 8 hores ajuda a disminuir les patologies. Abans ha parlat de la detecció precoç com a instrument important en la lluita contra el càncer. Un altre és la recerca? La millor medecina és la medecina preventiva, no veure el pacient. El pacient no apareix perquè, simplement, no té la malaltia, per prevenció: no fumant, prenent vacunes que eviten infeccions, etc. Aquest és un pacient que no veu el metge. Després el metge pot veure un pacient, de forma primerenca, fent un cribatge, detectant un tumor petit i treure’l ràpidament. I després trobem l’últim pas, que es fer el tractament d’un tumor establert. Aquests tractaments han estat efecfius en molts casos, per exemple en determinades leucèmies infantils s’arriba a una curació d’un 80%; o en càncer de testicle, amb un 90% de curació. Hi ha teràpies mol·leculars cada cop més específiques, cada cop més dirigides contra el tumor d’aquella persona,

Actualment, el percentatge de curació del càncer és d’un 60%. aquest percentatge va augmentant, cada any, un 2%

Evitant el tabac eliminem el 30% de càncer al món

La millor medecina és la medecina preventiva

La recerca catalana, en biomedicina però també en altres camps, és una recerca excel·lent. Sobretot la recerca acadèmica, ja sigui en centres de recerca o en universitats

La detecció precoç ha estat un dels elements importants per disminuir la mortalitat

buscant el tumor, mirant-lo al detall, de forma íntima, sabent quins punts dèbils té i fer uns fàrmacs específics contra aquelles alteracions. Vostè, que és considerat un dels millors investigadors del món, decideix quedar-se a fer recerca a Catalunya. Per què? Quin és el nivell de la recerca al nostre país? La recerca catalana, en biomedicina però també en altres camps, és una recerca excel·lent. Sobretot la recerca acadèmica, ja sigui en centres de recerca o en universitats. Això és possible si hi ha el suport transversal per part de governs de diferents colors polítics; tots han cregut que la recerca és important i han apostat per ella. El que sí fa falta és la transferència, que la recerca acadèmica pugui generar riquesa industrial. Seria com fer la revifalla de la indústria tèxtil però basant-nos en la indústria associada a la recerca. Estaria bé tenir la capacitat de transferir la tecnologia i crear riquesa, com fan altres països, com els Estats Units, on tenen molt clar que la recerca mèdica té un impacte ecomòmic important i s’aconsegueix creant empreses, que les empreses inverteixin en recerca, etc. Malauradament, però, hi ha molt talent que marxa, que ha de fer les maletes... Sí, és clar. Nosaltres sempre intentem fer la millor recerca. Si podem, la farem aquí, sinó la farem on sigui. Eventualment, la recerca, com és en xarxa, acaba beneficiant tothom. Descobriments nostres, fets aquí, a l’Hospitalet, acaben beneficiant gent de Boston, i els descobriments fets a Boston acaben beneficiant gent d’Olot. La recerca es fa en xarxa i molts estudis, actualment, es fan en col·laboració entre investigadors de diferents països Com valora, en general, el nivell de la sanitat al nostre país? La sanitat és un bé, un bé aconseguit durant molts anys; és una de les grans joies de la corona, de la corona catalana en aquest cas... I és quelcom que hem de preservar. Pensem que gran part del pressupost es destina a sanitat, i ha de continuar fent-se així. Hem de continuar apostant per una sanitat universal, com ha de ser, però a més, que pugui incorporar les últimes tecnologies. Tant en l’àmbit concret de la recerca com el de la sanitat en general, creu que una Espanya amb la situació actual pot ser un llast? Milloraríem la situació en una Catalunya independent? La proximitat en la decisió de recursos sempre és bona, sempre que aquesta sigui revisada de forma objectiva. En aquest sentit, Catalunya ha demostrat una llarga tradició, no només de bona formació universitària, sinó de bons investigadors. Per tant, si la generació de decisions polítiques es fa més propera a on es fa la recerca i s’entén el territori, evidentment serà beneficiosa. Vostè duu bata blanca, però de laboratori, no de metge que “passa visita”. Tot i això, què diria a una persona a qui han diagnosticat un

IDENTITATS MANEL ESTELLER càncer? Primer, que estigui molt ben informat, la ignorància és el pitjor que hi ha. Davant d’un càncer s’ha de tenir respecte, però no por. Perquè ja ho hem dit: hi ha tumors que es curen. També ha d’exigir als professionals que el tractin bé i que posin els màxims recursos per al seu tractament. Tanmateix, també hem de ser conscients que hi ha un altre percentatge de tumors que no es curen. En resum: ha de tenir respecte per la seva malaltia, que és una malaltia greu; ha d’estar molt ben informat i ha d’estar segur que està rebent el millor tractament que es pot fer en el seu cas. En totes les malalties les relacions metge-pacient són molt importants, però potser més en el cas de malalties com el càncer. Com creu que ha de ser el diàleg entre metge i pacient? El diàleg ha de ser molt fluït. Fa uns anys el diàleg era molt paternalista, del metge cap al pacient. Ara, la gent pot estar molt informada: busquen una cosa a Google i es pensen que ja en saben més que els metges... Hi ha d’haver un diàleg amb el qual els dos vasos comunicants trobin l’equilibri. No oblidem que la feina del metge i allò que el fa més feliç és curar el pacient; i el pacient ha de ser conscient que, de vegades, hi ha coses que el metge no pot controlar. El metge, malauradament, no pot curar totes les malalties. Darrerament veiem als mitjans de comunicació esportistes, cantants, actors, etc., que manifesten públicament la seva malaltia. Fa uns anys, els nostres avis, parlaven del “mal estrany”, l’amagaven. El càncer és avui, encara, una malaltia estigmatitzada o hem avançat a no considerar-la tabú? Hem millorat molt en aquest sentit, però encara continua havent-hi trets del passat. Admiro tota la gent coneguda que ha tingut un càncer i ho ha explicat públicament. Són exemples, exemples per a molta gent. El càncer és una malaltia, com altres. Però és una malaltia associada a una mort important, encara. Però hi ha estigmatizacions pitjors, com la malaltia mental, per exemple. I és, també, una malaltia, com altres. O les malalties infeccioses, com la SIDA. Són malalties, com les altres. Aquí ningú jutja les conductes de les persones. Aquests estigmes s’han d’esborrar. Són malalties i prou, que

“ “ “ “ “

Març 2017

La sanitat és un bé, un bé aconseguit durant molts anys; és una de les grans joies de la corona, de la corona catalana en aquest cas... I és quelcom que hem de preservar

Davant d’un càncer s’ha de tenir respecte, però no por. Perquè ja ho hem dit: hi ha tumors que es curen

Manel Esteller serà el primer convidat al cicle Converses de l’AnoiaDiari. IDIBELL

afecten gent que pateix, i que hem de cuidar el millor que puguem. El càncer és una malaltia que ens toca de prop, directament o indirecta, gairebé a tohom. Hem de pensar que el càncer és una malaltia que, segurament, un de cada tres, tindrem... Perquè viurem més temps. Quan la gent moria als 50 anys, no tenien temps de tenir aquestes malalties. Si ara vivim fins als 85 anys, sí que tenim temps per tenir-les. Tenir la malaltia no és sinònim de morir de càncer, podem tenir càncer durant 20 anys i acabar morint als 90 per una altra cosa. Un exemple: no curem la diabetes, però els diabètics fan vida normal. Ja ho firmo per a totes, que puguem cronificar el càncer 20 o 30 anys més en una persona. Escoltant-lo, es nota que viu la seva feina amb molta passió. Una feina amb un objectiu molt clar... és un repte apassionant? Jo sempre dic que no sóc prou valent per anar a la selva, a l’Amazones, per descobrir una nova espècie però intento ser prou audaç per buscar què està passant dins un tumor i pensar que allò que trobaré servirà per ajudar la gent. Què sent quan fa un descobriment,

un avenç, un pas important en el seu treball? És una aventura i una alegria immensa. Veure que quelcom que hem trobat entre tots, al laboratori, és important per a la societat. Tu fas la base, l’altre el primer pis, un altre el segon i l’altre... la teulada. Si contribueixes fent el primer pis està molt bé, si fas el segon, també, perquè un altre podrà fer el pis següent. Sempre és una gran satisfacció. Veurem la curació total del càncer? El càncer, com a malaltia, en principi sempre estarà amb nosaltres. Però, en 20 anys, esperem que hi hagi un control d’un 75% dels càncers. Molts d’ells curats i molts cronificats. Això ja ho signo ara mateix. El seu llibre, al qual ens referíem abans, duu com a sotstítol “Pensant el el futur, raons per ser optimista”. Pensant en el futur, és vostè optimista? Sóc molt optimista. Sóc molt optimista perquè quan estudiava la carrera de medicina recordo que les dones amb càncer de mama queien com mosques, una darrera l’altra, i ara veig moltes dones supervivents. Encara que és una malaltia molt dolenta però quan veus dones que han superat el càncer de mama, et fa ser optimista.

Hem de pensar que el càncer és una malaltia que, segurament, un de cada tres, tindrem... Perquè viurem més temps

Jo no sóc prou valent per anar a la selva, a l’Amazones, per descobrir una nova espècie però intento ser prou audaç per buscar què està passant dins un tumor i pensar que allò que trobaré servirà per ajudar la gent.

El càncer, com a malaltia, en principi sempre estarà amb nosaltres

Marรง 2017

Març 2017

Propostes

La Mostra: una fira sense límits

Pàg.34

PROPOSTES LA MOSTRA D’IGUALADA

La Mostra: una fira sense límits La 28a edició de la Mostra d’Igualada en temàtiques “tabú” i fa una clucada d’ull al públic juvenil “El buit”, de les companyies Estampades i Impàs, s’estrenarà a Igualada i servirà per obrir la 28a edició de la Mostra. LA MOSTRA

TONI CORTÈS MINGUET Amb l’espectacle “El buit” s’obrirà, el proper 30 de març, la 28a edició de la Mostra d’Igualada. Es tracta d’una proposta, dirigida per Sergi Ots i fruit de la unió per a aquesta ocasió de la companyia de dansa aèria Estampades i la companyia de dansa Impàs. L’obra, sense text i per a tots els públics, inspirada en el llibre homònim de l’escriptora i il·lustradora Anna Llenas, parla sobre la resilència i la capacitat de superar les adversitats. A “El buit” coneixerem la Júlia, una nena que té un gran forat i no sap com omplir-lo. A part de la temàtica, escènicament aquesta proposta també és tot un repte: per la fusió de dues discilplines com la dansa i el circ, i perquè es tracta d’una estrena absoluta. Tot un risc. Temes “tabú”, a escena Aquest espectacle és tota una targeta de presentació de la Mostra i un clar manifest d’intencions de la fira igualadina. La programació d’enguany convida a “mirar amb uns altres ulls” tal i com explica el director artístic de la Mostra, Pep Farrés, afegint que “aquest any hem volgut posar el focus en temàtiques poc tractades al teatre familiar, perquè normalment es tracten temes més blancs. Hem seleccionat uns

espectacles que tracten temes que podríem anomenar “poc habituals”, o “compromesos” o “tabús””. Amb aquesta premissa, la Mostra d’Igualada, que se celebrarà del 30 de març al 2 d’abril, posarà el focus en temàtiques que no veiem habitualment als teatres o a les programacions dirigides a infants i joves, com la mort, el dol, la pèrdua, el bullying, el culte al cos, l’alzheimer, la guerra, etc. “Temes que, de vegades, es consideren que no són per a nens”, assenyala Pep Farrés. En aquest àmbit, podrem veure dins la programació de la Mostra espectacles que tracten temes complexos com “Maravilla en el país de las miserias” d’Atikus Teatro, una obra que parla de l’esperança i la força de l’amistat en front de la injustícia, el dolor i la misèria que causen els conflictes bèl·lics; “El col·leccionista de pors”, de L’Estenedor Teatre, que tracta sobre la por; “Euria (pluja en català)”, que parla de la capacitat de superació enfront la tristesa per la pèrdua d’una persona estimada; “Limbo”, un espectacle de teatre musical que tracta el tema de la transsexualitat; “Safari”, de La Baldufa, que parla sobre el bullying a l’escola; “Cospress”, un espectacle sobre el tema del culte al cos, a càrrec de la companyia Kimani, i l’esmentat espectacle

inaugural “El buit”. En aquest sentit, i dins La Mostra PRO, amb el títol “De què els parlem?” se celebrarà una taula rodona per debatre, precisament, sobre com tractar temes compromesos poc habituals en el teatre infantil i juvenil. Tot i posar el focus en aquestes temàtiques, La Mostra d’enguany no deixa de banda l’enfocament de l’edició passada, dirigit al teatre inclusiu, programant “Els músics de Bremen in concert”, un es-

pectacle de Pot de Teatre, una companyia de teatre professional sorgida de la Fundació Femarec, intregrada per actors amb discapacitat intel·lectual. Propostes de tots els estils i per a tots els públics Pels teatres, espais, places i carrers d’Igualada, que es converteix un any més en un gran escenari, hi passaran durant quatre dies un total de 51 companyies convidades que presentaran 52 espectacles en un

total de 102 representacions. 15 d’aquestes propostes són estrenes, 6 absolutes i 9 es veuran per primera vegada a Catalunya. La majoria d’aquestes companyies, 38, són catalanes i la resta, de l‘estranger: 11 d’Espanya, 1 de França i 1 de Bèlgica. Com en altres edicions anteriors, la Mostra ofereix quatre itineraris en funció de l’edat del públic. El primer itinerari, “Per als més petits”, es dirigeix a nenes i nens de 3 a 6 anys, amb

Les places i carrers d’Igualada s’omplen durant els dies de la Mostra, com en aquesta imatge de l’edició de l’any passat . LA MOSTRA

Març 2017

El Mercat Figueter de Capellades

El Fineart omple d’imatges Igualada

Parlem amb Aleix Auber, alcalde de Capellades

Pàg.38

Pàg.42

Pàg.39

PROPOSTES LA MOSTRA D’IGUALADA

propostes d’un ampli ventall d’estils, des dels titelles de la companyia anoienca Teatre Nu amb l’espectacle “Maure el dinosaure” fins a l’espectacle d’animació “Donem-li la volta al món” de la companyia Xiula; passant pel clown de la Bleda, amb l’espectacle “Superbleda” o de Marcel Gros amb “Universari; el teatre musical d’El Replà, que presenta “Ai rateta, rateta” o la dansa de la companyia andalusa LaSal Teatro, que estrena a Catalunya “Sin palabras (Se las llevó el aire...)”, entre altres porpostes. L’itinerari “Per a no tan petits” presenta un cartell amb propostes dirigides a espectadors de 6 a 12 anys. Hi trobem, entre altres, l’espectacle multidisciplinari “Bianco”, de Teatre LaBú; “El zorro que perdió la memoria” de Baychimo Teatro, que tracta sobre el tema de l’alzheimer; “Euria (Pluja)” de Markeliñe, que tracta sobre la pèrdua; “Maravilla en el país de las miserias” d’Atikus

Teatro, que parla de la guerra. També veurem algunes estrenes absolutes, com “El col·leccionista de pors”, de L’Estenedor Teatre, que tracta sobre com superar les pors i de fer-se gran; i “Contes 1.0” de Teatre de Fuga, que ens presenta el Manel, un adolescent rebel. L’itinerari “Per a tots els públics” presenta 17 propostes, centrades principalment en el teatre gratuït, al carrer i de diversos gèneres: música, circ, màgia i contes multidisciplinaris. Cal destacar l’espectacle inaugural “El buit” de les companyies Estampades i Impàs Dansa; “Pam i Peu”, espectacle de circ de la companyia Circ Accidentats o “Pirates, bruixots i altres bitxots”, espectacle musical multidisciplinar de Pep López & Afonix Produccions. Totes tres propostes són estrenes absolutes. “Reenganxar” els joves com a públic Capítol a part mereix l’itinerari “La Mostra Jove”, dirigit

a adolescents i joves de 12 a 18 anys. La Mostra aposta, un any més, d’una manera dedicida i tossuda, per programar espectacles per a aquesta franja d’edat, que habitualment està abandonada pels programadors. “Ens centrem a recuperar i reenganxar el públic juvenil, que és un públic que a nivell general de Catalunya està molt oblidat quant a arts escèniques” apunta Pep Farrés. A partir de l’èxit de la passada edició, la Mostra Jove tornarà a tenir com a escenari l’Escorxador on, a part del cartell d’espectacles, s’hi duran a terme activitats autogestionades pels mateixos joves, com ara concerts, tallers o improshows. En aquest espai, que vol ser un referent per atraure el públic jove, s’hi veuran, entre altres, propostes com “#1000 likes”, de Nus Teatre, que parla sobre el perill de les xarxes; “Limbo”, de la companyia Les Impuxibles, que aborda el canvi de gènere, o “Cospress”, de

la companyia Kimani, que parla sobre l’obsessió pel culte al cos. La Mostra, un dels 6 mercats estratègics Durant els 4 dies de la Mostra, la ciutat s’aboca a la fira, des dels professionals, els comerços i establiments o, sobretot, els voluntaris que la fan possible. Tot i semblar un tòpic, la capital de l’Anoia no només esdevé un gran escenari, l’escenari més gran del país per a les arts escèniques per a infants i joves, sinó que també es transforma en un gran aparador, en un mercat. Igualada ofereix fins a un total de 16 espais d’actuació, dels quals 9 són sales i 7 es troben al carrer, on també es duran a terme 2 espectacles itinerants. Enguany, i com a novetat, la Mostra incorpora dos nous espais: Les Cotxeres, el nou local d’assaig dels Moixiganguers d’Igualada i l’emblemàtic Celler del Sindicat. La Mostra d’Igualada és

un dels 6 mercats estratègics d’arts escèniques i música de Catalunya. La Generalitat de Catalunya va apostar per la Mostra d’Igualada com a mercat estratègic del teatre infantil i juvenil, l’espai idoni per a la trobada i intercanvi per a professionals i la plataforma ideal per a la presentació de propostes i per a la dinamització del sector. “El sector valora molt bé la Mostra com a lloc on venir a vendre’s”, ens explica Pep Farrés. En aquesta 28a edició de la Mostra hi ha més de 500 professionals acreditats. La Mostra compta amb un pressupost de 305.000 euros, aportats majoritàriament a parts iguals per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament d’Igualada

Més informació a

anoiadiari.cat

Març 2017

PROPOSTES LA MOSTRA D’IGUALADA

TCM

La d’enguany és la tercera Mostra que diregeixes. Quina valoració fas d’aquesta nova etapa de la fira? En aquesta tercera mostra és quan podem desenvolupar el nostre projecte. Quan ens vam incorporar ja faltava poc per a la celebració de la Mostra i només vam poder fer alguna cosa; en el segon any ja vam poder fer algunes coses més, i aquest any ja hem pogut desenvolupar el model de Mostra que teníem al cap. L’estructura bàsica se centra a consolidar l’espai professional; obrir la Mostra a l’exterior, a l’estranger i a l’estat, per aconseguir sobretot que les companyies catalanes puguin anar al mercat europeu però també a l’espanyol, tornar a recuperar aquest mercat. També ens centrem a recuperar el públic juvenil, que és un públic que a nivell general de Catalunya està molt oblidat quant a arts escèniques. Cada vegada hi ha més experiències puntuals en llocs que aposten d’una manera gairebé kamikaze per aquest públic, que és molt difícil, però hem apostat perquè tingui visibilitat en aquesta programació. Volem que a poc a poc els programadors es convencin que hi ha coses per a aquest públic, que funcionen. A l’espai de l’Escorxador hi farem la Mostra Jove.

“El teatre i sobretot la cultura han de ser una estructura d’estat” PEP FARRÉS Director de la Mostra d’Igualada

A quines edats s’adreça? De 12 a 18 anys, perquè podem agafar els batxillerats. A més, Igualada és una ciutat que compta amb batxillerat escènic, al Mercader, que s’han implicat molt, tant a nivell de voluntariat com d’interès. L’any passat La Mostra Jove va funcionar molt bé de públic, tot i que al principi ens feia por… A Igualada hi ha cultura teatral des de petits. Per què es perd quan arribem als joves? Hi ha molts factors, la veritat absoluta no la sabem. Cada vegada les famílies tendeixen a portar els nens al teatre com més aviat millor. Ens ho demostren festivals com El més petit de tots, amb propostes per a nadons. Ho veiem amb les mitjanes d’edat dels nens que van a la Xarxa o a programacions d’aquesta mena, cada vegada hi veiem més cotxets. Què passa? Doncs que cremem etapes molt ràpidament. Llavors, nens de 6 o 7 anys, que ja porten anys anant al teatre, veuen que a la mateixa sala on els porten els seus pares hi ha nens molt més petits i identifiquen que allò potser ja no va per a ells. I comencen a abandonar el teatre com a hàbit i a la que els seus pares ja no els hi porten ja no ho contemplen com a una opció d’oci o una opció cultural. A partir de 8 anys costa veure nens, amb excepcions puntuals. Quan són més grans, alguns es tornen a reen-

Pep Farrés, director de la Mostra d’Igualada. LA MOSTRA

ganxar, o bé perquè els atrau com a proposta cultural o bé perquè han vist alguna cosa que els ha frepat i tornen a enganxar-s’hi. Hi ha un buit que l’ocupen altres coses: jocs d’ordinador, pel·lícules, còmics i, en el millor dels casos, algun llibre. Una de les claus és encertar les temàtiques i els llenguatges? Ens podem preguntar què és el teatre per a joves, què el diferencia del teatre per a adults. No hi ha moltes diferències, o millor dit, no hi haurien de ser, perquè qualsevol obra que tingui una qualitat i que atrapi l’espectador, tant pot atrapar un adult de 40 com un jove de 16. Hi ha moltes propostes a les cartelleres que són per a un públic adult que qualsevol jove pot veure. El que procurem és buscar diferents factors que ens permetin reenganxar aquest joves, donar-los coses que els atraiguin, ja sigui per

les temàtiques; per les edats dels intèrprets, que se sentin propers a ells; o per l’estètica, o el tipus de lleguatges, etc. Com a Mostra la funció és portar coses que a agents que programin per a joves o a pedagogs els puguin interessar per portar grups d’instituts i que els joves que hi vagin pel seu propi peu puguin enganxar-se. Heu seleccionat propostes que tracten temes tabú, o gens habituals Sí, cada any hem volgut posar el focus en una cosa concreta, per exemple l’any passat vam voler subratllar molt el teatre inclusiu, el fet d’incorporar persones amb alguna discapacitat dins els espectacles o bé programar espectacles pensats per a un públic amb algun tipus de discapacitat. Aquest any no hem deixat el teatre inclusiu i ho anirem mantenint, però hem volgut posar el focus en obres que tractin temes que

no es tracten habitualment, perquè normalment es tracten temes més blancs o que no posin el dit a cap llaga perquè es busca la comercialitat i que tothom surti feliç del teatre. Però de vegades hi ha una sèrie de temes que està bé que es tractin. El que importa és defensar la idea que per a nens, en arts escèniques, també podem parlar de tot. I el món editorial, per exemple, ens ho demostra, hi ha llibres per a nens que parlen de tot. Aquest any hem seleccionat una sèrie d’espectacles de temes que podríem anomenar “poc tractats”, o “poc habituals”, o “compromesos” o “tabús”… Temes que de vegades es considera que no són per a nens, com la mort, l’alzheimer, el dol, la guerra… Posar el focus en això ha estat una de les prioritats d’aquest any. També organitzem una taula rodona en la qual es tractarà com s’afronta una dramatúrgia a l’hora de començar una creació que tracti un tema com aquests. Què destacaries de la Mostra d’enguany? En general, destacaria els quatre itineraris per edats, que més o menys tenen el mateix nombre de propostes. Després, i reprenent el que parlàvem abans, tindrem a la Mostra l’espectacle guanyador de la fira FETÉN celebrada fa uns dies a Gijón; es tracta de la companyia basca Markeline amb l’espectacle “Heuria”, que vol dir pluja, i que parla del dol. També en aquest sentit, cal destacar l’espectacle inaugural, que és una estrena absoluta; és un espectacle que barreja circ i dansa, amb les companyies Estampades i Impàs Dansa, que faran una residència al Teatre Municipal l’Ateneu abans de l’estrena. És un component de risc per part de la Mostra perquè tot i seguir el projecte, quan parlem d’una estrena, fins que no la veiem, el risc hi és. Hi ha moltes coses, fins a 52 propostes. Coses per als més petits com l’espectacle “Maure el dinosaure” de la companyia anoienca Teatre Nu o el grup d’animació Xiula que està tenint molta volada. També estreneu dos nous espais. Sí, obrim dos espais nous: Les Cotxeres, el nou local dels Moixiganguers i el celler del sindicat, que es va obrir la passada festa major i que és un espai maquíssim, on farem un espectacle de narracions africanes i de diferents llocs del món que parlen de l’origen de la vida. La Mostra és sinònim d’Igualada. S’entendria l’una sense l’altra? Jo no entendria que la Mostra es fes a un altre lloc. Des de fa 28 edicions la Mostra es fa a Igualada i els igualadins ja ho tenim incorporat dins el nostre ADN. El binomi Gene-

ralitat i Ajuntament d’Igualada fan una bona suma que fa possible que aquest mercat estratègic estigui a Igualada; hi ha sis mercats estratègics a Catalunya i aquí en tenim un, el mercat estratègic de les arts escèniques per a nens i nenes. Que la Mostra es faci aquí, a Igualada, és una cosa que hem de lluitar i defensar sempre. Has parlat de mercat estratègic. Quin impacte de negoci té? La Universitat de Barcelona sempre fa un estudi sobre aquest aspecte. Ara hem rebut el de l’edició del 2015. Xifres a banda, un indicatiu important és que cada any rebem més propostes per venir a la Mostra. Aquest any n’hem rebut 665, de companyies de tot arreu. Ens trobem que anem a diversos festivals europeus, a França, Espanya, Itàlia, a presentar la Mostra amb la voluntat de captar programadors que vinguin a Igualada. Aquesta és una arma de doble tall, perquè captem programadors perquè vinguin però, a la vegada, també fem que moltes companyies vulguin venir a la Mostra. De companyies internacionals no en portem moltes, perquè tampoc és la funció de la Mostra, portem alguna cosa concreta que sigui amb un llenguatge diferent, per alimentar el sector i nodrir la ciutat d’una proposta internacional. També cal destacar que la Llotja de professionals, que l’any passat va comptar amb 36 estands i aquest any en tindrà 42, abans d’obrir ja va rebre una gran demanda de professionals que volen venir a la Mostra, per parlar amb alres professionals del sector, mostrar el seu material, etc. El sector valora molt bé la Mostra com a lloc on venir a vendre’s. I pel que fa al nombre d’espectadors, més o menys es van mantenint les xifres, però el que és cert és que la Mostra d’Igualada cada vegada es va coneixent més dins el territori català i cada vegada ve més públic de fora. Quina funció té el teatre i la cultura en la formació dels nens com a espectadors i com a persones? El teatre i sobretot la cultura han de ser una estrcutura d’estat. Es parla de l’educació, la sanitat, etc., i la cultura també hauria de ser-ho. Ens ho demostra el fet que els països o els governs que han invertit més en cultura són els que tenen un major nivell de benestar. La cultura aporta llibertat i aporta capacitat de pensar i de decidir dels pobles. Els governants haurien de veure que la cultura no és una despesa sinó que és una inversió. Jo cada vegada tinc més clar que la cultura és una estructura d’estat i si estem construint un estat nou la cultura ha de tenir un pes com el tenen la sanitat, l’educació, els transport, etc. La cultura és un pilar bàsic.

Març 2017

PROPOSTES MOSTRA D’IGUALADA

“Com a mercat, la Mostra és l’esdeveniment més important de compra-venda d’espectacles a Catalunya” ANTÒNIA ANDÚGAR ANDREU Directora de l’Àrea de Mercats de l’Institut de les Empreses Culturals. Generalitat de Catalunya

La Mostra d’Igualada és un dels 6 mercats estratègics d’arts escèniques i de música a Catalunya. Com a “mercats” quin paper tenen en la dinamització professional del sector? El Departament de Cultura ha dut a terme durant els darrers anys una intensa tasca d’harmonització i coordinació dels principals mercats de les arts escèniques i de la música, el que en diem arts en viu, a Catalunya, conscient del seu paper estratègic com a espais d’exhibició i de contractació, de trobada i d’intercanvi, d’esdeveniments que ajuden els professionals a copsar les tendències artístiques i com aquestes van canviant, com a punts d’encontre que permetin els contactes professionals personalitzats. Quina funció estratègica tenen en l’àmbit de la creació de nous públics? Aquestes cites culturals són essencials per estimular els hàbits culturals. Any rere any, la Mostra ha de cercar nous models de demanda i estar atenta als canvis en la manera de gaudir la cultura. Així mateix, ha de detectar els no públics i els públics potencials per captar-ne l’atenció. I paral·lelament, ha d’estar pendent del seus públics habituals per fidelitzar-los. Un altre objectiu dels mercats és atendre la diversitat de públics de forma inclusiva. A la Mostra tenim dos exemples: Per una banda, presenta una programació especialitzada per a joves en un espai singular com l’Escorxador i que compta amb la implicació dels joves des de l’inici. Per l’altra, a la programació trobem una companyia formada per actors amb diversitat funcional com és la Cia Pot teatre. Es fa una tasca de dinamització i de treball de creació de públics amb nous models d’organització,

implicant joves, escoles, biblioteques, comerciants i generant noves dinàmiques on els usuaris participen de les propostes culturals. Per què aquestes 6 fires? Quins criteris es van seguir: sectorials, territorials? Els sis mercats estratègics responen a diversos criteris. Per una banda, tres d’aquests mercats cobreixen sectors culturals que compten, des del Departament de Cultura, amb un pla estratègic específic per al seu desenvolupament: La Mostra d’Igualada per al teatre infantil i juvenil, Sismògraf d’Olot per a la dansa, i Trapezi per al circ. Els altres tres mercats són iniciatives amb una trajectòria consolidada i, de forma continuada, amb una forta implicació del departament de Cultura, alhora que atenen altres sectors culturals: FiraTàrrega per a les arts de carrer, Mercat de Música Viva de Vic per a la música, i Fira Mediterrània de Manresa per a la cultura d’arrel tradicional i popular. A banda de cobrir diferents sectors culturals, aquests mercats també responen a una estratègia d’equilibri territorial, en estar distribuïts entre diferents demarcacions. Un dels objectius d’aquestes fires en els darrers anys és el de la internacionalització. Estan en el bon camí? Per a aquets mercats la internacionalització és important, és clar, però no en tots els casos esdevé un objectiu que s’ha de prioritzar de la mateixa manera. Internacionalitzar-se és un camí de doble recorregut. Si vols vendre fora has d’estar disposat a comprar fora. Això es tradueix en els mercats estratègics que, aproximadament, un 50 de la producció que s’hi exhibeix és catalana, un 25% de les resta de l’Estat espanyol i un 50% internacional.

Olot Dansa Vic Música

Tàrrega Arts de carrer

Manresa Cultura

Igualada tradicional i popular Tatre Infantil i Juvenil

Reus Circ

MAPA DELS MERCATS ESTRATÈGICS D’ARTS ESCÈNIQUES I DE MÚSICA A CATALUNYA Però si anem al detall, cada mercat té les seves pròpies característiques, història i tradició. FiraTàrrega és un mercat d’arts de carrer, el que sovint vol dir que són espectacles sense text, més fàcilment “exportables”, amb 38 anys de trajectòria i un equip humà al capdavant consolidat que treballa des de fa molts anys, dècades diria jo, amb mirada internacional. La Mostra està consagrada a les arts escèniques per a públic infantil i juvenil, que tradicionalment s’ha produït i exhibit en català. A poc a poc la Mostra es va obrint a nous mercats i estem contents de com s’està fent. Sense presses però de forma ferma. N’estem contents. Aquestes ciutats (Manresa, Vic, Olot, Reus, Tàrrega i Igualada), esdevenen “capitals” culturals. Què representa per a una ciutat, en aquest cas la nostra, Igualada, formar part d’aquest mapa? Aquesta pregunta potser la podria respondre millor l’Ajuntament, que tindrà les seves dades, o el mateixos igualadins, que deuen tenir les seves percepcions. Els sis mercats estratègics de Catalunya tenen moltes vessants. A banda del seu aspecte com a “mercat” de les arts en viu del que estem parlant en aquesta entrevista, els mercats estratègics són una gran festa que repercuteix, i molt, en la ciutat que l’acull. Ens dóna a tots l’oportunitat de conèixer les produccions més recents, ens permet veure els treballs d’artistes internacionals, el que ens fa créixer com a professionals i com a públic. Tenen altres aspectes tant o més importants: des de consideracions de reequilibri territorial a l’impacte econòmic que aquests esdeveniments tenen en el territori. Tenim estudis que ens diuen, per exem-

ple, que de cada euro “públic” que s’inverteix en una fira se’n generen 7 € revertits en la ciutat i la seva àrea d’influència més immediata. No tenim dades concretes referides Igualada, però només cal veure com s’omplen els carrers, restaurants, botigues, hotels durant aquell cap de setmana per entendre que hi ha repercussions positives per a tothom. En aquest sentit, els vincles amb les institucions i entitats locals deu ser important. La col·laboració amb les institucions locals és imprescindible per fer realitat aquests mercats estratègics. A banda del finançament, en el qual els diferents ajuntaments implicats participen al costat del departament de Cultura, les institucions i entitats locals són les que coneixen de més a prop la realitat de cada població i poden ajudar a definir unes línies de treball més ajustades a cada circumstància. Amb cada fira es realitzen de forma regular reunions de treball i comissions de seguiment en les quals participen representants del departament de Cultura, els responsables artístics i gerencials del mercat i els regidors i tècnics responsables per part de l’ajuntament respectiu. Aquestes trobades permeten de forma coordinada avaluar les actuacions realitzades i consensuar les línies de treball futures. A més a més, s’estableix també un diàleg continuat, a través de les associacions representatives, amb els diferents sectors professionals del món de la cultura per fer-los partícips en la definició d’aquests mercats que, en definitiva, han estat creats per atendre les seves necessitats. Des de l’ICEC, quina valoració féu d’aquesta tasca que s’està fent en els darrers

anys amb aquesta coordinació dels mercats estratègics? El balanç de la feina realitzada aquests últims anys és molt positiva. La definició del paper dels mercats estratègics ha permès aconseguir una millor coordinació entre ells, alhora que permetia aconseguir una major visibilitat al seu paper destacat en el teixit cultural català. A més, tot mantenint la personalitat singular de cada mercat, s’han pogut crear unes sinèrgies que permeten optimitzar els recursos públics i compartir bones pràctiques que són profitoses per a tots ells. Quin paper té la Mostra dins aquest mapa de mercats? Quins són els reptes més importants? La peculiaritat de la Mostra és que treballa amb un segment de població atenent a la seva edat, no pas amb un sector (teatre, dansa, circ...). Com a mercat, La Mostra és l’esdeveniment més important de compra-venda d’espectacles produïts a Catalunya per a tots públics. El 72% dels professionals acreditats van a la Mostra amb intenció de comprar, segons les dades amb què treballem. També hi van per altres raons, és clar: per relacionar-e amb altres companys de professió, per estar al dia de les produccions que s’estan fent,... però la principal raó és per comprar i nodrir les programacions artístiques dels espais escènics dels quals en són responsables. Aquest és i ha de ser el seu paper més important. El repte de futur és seguir apostant per la internacionalització, que és un camí de molt llarg recorregut. Hem de treballar aquest aspecte sense pressions, sense presses i sense oblidar que el mercat català és el prioritari, però que vivim en un món global.

Març 2017

PROPOSTES MERCAT FIGUETER DE CAPELLADES

ANOIADIARI

L’existència del Mercat Figueter és una tradició forjada amb el pas dels segles i és difícil trobar el rastre de la seva primera edició. De fet, se’n té constància des del segle XVI. Entre les fires de la comarca, el Mercat Figueter destaca per la particularitat d’un calendari vinculat a la Quaresma i la llarga continuïtat històrica, en una línia que salvant les distàncies, es pot comparar a la Festa de la Caldera de Montmaneu, de la qual hi ha mencions també des de l’Edat Moderna. Les postres d’hivern El nom del Mercat Figueter es deu evidentment a les figues, en concret les figues ensucrades, que eren un dels atractius principals d’aquesta fira de Capellades en el seu moment. Les figues s’assecaven i ensucraven a les llars i tenien un lloc destacat a les parades. Els fruits secs eren d’allò més buscats: les anomenades postres d’hivern. Tractant-se d’un esdeveniment programat per la Quaresma, el segon diumenge del període en concret, al Mercat Figueter també hi era habitual la

Segles de tradició: el Mercat Figueter Capellades organitza aquest cap de setmana la seva fira més emblemàtica, on conjumina el vigor de la seva vida associativa amb el record d’una festa entranyable presència de parades de bacallà, un dels plats habituals per a la taula d’aquest temps. La carn era un bé preuat i molt difícil d’aconseguir no fa tant i el peix feia de pla B. A la Plaça Catalunya, que és un dels eixos del Mercat Figueter i on es concentren bona part de les activitats, és a dia d’avui el punt on hi ha canyissos en els quals s’assequen i s’enfarinen, segons el mètode tradicional. La confluència de la Quaresma i de les figues fa que els artesans alimentaris de Capellades s’hagin empescat com a un dels productes estrella el ‘bunyol de figa’. També la coincidència d’una

El mercat aplega molts artesans a Capellades. AJ CAPELLADES

fira a Capellades fa emergir a l’altre protagonista històric de la població: el paper. Perquè si a Capellades li treus el paper,

la tradició paperera, quedes pràcticament amb les mans buides. Al voltant del Museu Molí Paperer hi ha una mostra

d’arts i oficis vinculats al món del paper. Els visitants poden veure com s’elabora el paper de barba, com fer figuretes de paper o conpeuxer en què consistien les tècniques medievals d’escriure. Diumenge intensíssim Aquest diumenge 12, el Mercat Figueter engegarà a les 10 del matí, amb la inauguració oficial a les 11. Els carrers de la vila estaran poblats per desenes de comerços i entitats del poble, amb les colles i corals intervenint a la Plaça de Catalunya durant tota la jornada. Pel que fa a l’oferta gastronòmica, la Plaça Verdaguer estarà replena de food-trucks i serà l’eix central de l’espai de degustacions. Per als menuts, hi haurà l’espai de la Plaça de la Bassa al matí, amb karts, i a la Plaça Sant Miquel tot el dia, amb inflables i tobogans. En matèria cultural, el matí de diumenge, els espais d’exposició de la Biblioteca, el Museu Molí Paperer i també el Parc Prehistòric obriran. A la tarda, torn per a la música amb sessions de DJ a la Plaça Verdaguer i el ball a la Casa Ponet. Una jornada de sol a sol, de batec cultural i associatiu, fent honor a una tradició secular.

Compra, cuina, menja, beu... alimenta’t dels productes d’aquí!

www.anoiaturisme.cat

Març 2017

PROPOSTES MERCAT FIGUETER DE CAPELLADES

“Amb el Mercat Figueter Capellades canvia la cara per mostrar tot el seu potencial” ALEIX AUBER Alcalde de Capellades

CARLES PAUNÉ

Quin tipus de fira és el Mercat Figueter? Actualment, amb l’evolució dels anys, estaríem parlant el que es coneix com una fira multisectorial. Podem trobar-hi una gran oferta de parades comercials, culturals i gastronòmiques bastant important. Amb cabuda per al petit comerç local. Tot això en un dia extraordinari acompanyat de l’activitat associativa de la Vila. Capellades canvia la cara per mostrar tot el seu potencial i s’amenitza la jornada amb actuacions i entreteniment. Parli’ns dels orígens de la cita. Antigament, a Capellades, per aquestes dates, es trobaven ofertes comercials variades. Per aquest motiu va néixer la iniciativa del mercat, que en els seus inicis era majoritàriament de productes comestibles. Podríem dir que la venda de fruits secs i figues, lloc d’on prové el nom, ha quedat a la posteritat. Tot i això, l’anècdota és que malgrat que han passat anys encara hi ha parades que, per mantenir l’essència del nom, posen a la venda figues i altra fruita del temps.

Aleix Auber, alcalde de Capellades. AJUNTAMENT DE CAPELLADES

Els comerciants que hi podem trobar són itinerants o locals? De tots tipus. La fira és una perfecta oportunitat perquè els comerciants locals puguin sortir al carrer, com en altres esdeveniments que tenen lloc al llarg de l’any. Ara bé, també comerciants itinerants de sectors diversos, des del tèxtil fins al gastronòmic, exposen al mercat. Tots ells es beneficien de l’afluencia de públic. Per una banda, el teixit associatiu local aprofita per fer bullir l’olla amb les seves respectives ofertes, i el comercial de fora no deixa passar l’oportunitat per fer-se veure. A nivell d’Ajuntament intentem afavo-

rir al comerç local dotant-lo d’estants i d’una zona privilegiada, perquè entenem que és una forma de reforçar-los. La resta de paradistes es troben al passeig oferint el seu producte. Podríem dir que té èxit la fira? Estem molt contents. En aquesta edició hem vist com han augmentat les inscripcions de paradistes. Estaríem parlant d’una revifada, aquest any. Segurament això va lligat a la crisi econòmica d’aquests últims anys; en aquesta fira, i moltes d’altres, ha costat potenciar la demanda de comerços que vinguessin a formar part de l’oferta. Tot i això, tant per la banda del visitant com per la del comerç, a ningú se li escapa que és una bona oportunitat i que s’ha d’aprofitar. L’objectiu és que la gent ho passi bé que es quedin a dinar. L’any passat vam tenir al voltant de 9000 visitants que van viure un dia diferent. A part de l’activitat comercial, el Mercat Figueter planteja altres propostes. Una forma que creiem molt efectiva per amenitzar una fira d’aquestes característiques és dotant-la d’animació. Normalment comptem amb dinamització teatral que interacciona amb el públic. Pot ser amb actuacions puntuals en hores concretes a les principals places, o de mòbils que ronden els carrers. Comptem també amb actuacions d’entitats locals que participen activament. A més a més, la majoria de les entitats de Capellades intenten buscar el seu espai, utilitzant la fira ja sigui per vendre butlletes del que sigui, fer jornades de difusió... Quines novetats presenta l’edició d’enguany? En l’àmbit organitzatiu la fira s’ha estès més. Perquè enteníem que hi havia dos espais molt diferenciats. És per aquest motiu que hem redistribuït el circuit. Princi-

palment s’han desplaçat les activitats per a nens i el mercat d’antiguitats. Amb el propòsit d’absorbir la demanda creixent que hi ha al mercat i que el recorregut dels visitants no es vegi alterat perquè les activitats en podien quedar fora. El concurs de pintura ràpida incorpora novetats pel que fa a format: enguany aquest es farà el dia abans i l’exposició s’inaugurarà el dia del Mercat Figueter, el diumenge. Remarcar que la fi de festa serà a les 7 de la tarda amb una sorpresa que a hores d’ara no es pot revelar, encara. Aquest any els capgrossos de la vila celebren 20 anys, hi ha algun esdeveniment programat per a l’ocasió? Així és, aquest any els Capgrossos de Capellades compleixen els 20 anys d’història. En aquesta edició de la fira tindran un protagonisme especial, vam creure que era una ocasió perfecta per fer-los una distinció. Al llarg del dia acompanyaran algunes actuacions de la programació.

“ “

La fira és una perfecta oportunitat perquè els comerciants locals puguin sortir al carrer

Per una banda, el teixit associatiu local aprofita per fer bullir l’olla amb les seves respectives ofertes, i el comercial de fora no deixa passar l’oportunitat per fer-se veure

Març 2017

Podrem curar el càncer?

Converses Joan Maria Morros Periodista · Cap d’Informatius de RAC1

conversa amb

Manel Esteller Metge, genetista, investigador. Director del programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL) i cap del Grup d’epigenètica del càncer. Premi Internacional Catalunya 2016

Dijous 23 de març de 2017 / 20 h. / Teatre Municipal l’Ateneu / Igualada

UNA INICIATIVA POSSIBLE GRÀCIES A:

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

AMB EL SUPORT DE:

Marรง 2017

Març 2017

PROPOSTES FINEART

MARC SOLER RIERA

Fins al 19 de març, podrem gaudir un any més, de grans exposicions de fotografia repartides per sales arreu de la ciutat d’Igualada. “FineArt Igualada és un esdeveniment de fotografia que compta amb les obres de fotògrafs d’arreu del món. Les exposicions es reparteixen per diverses sales de mostres fotogràfiques efímeres.” - així és com descriu el festival la pàgina web d’aquest. La iniciativa d’aquest festival va sorgir l’any 2012 en un projecte iniciat per l’Ajuntament d’Igualada i l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada i des de llavors s’ha celebrat anualment. L’objectiu del festival és el de mostrar la feina de fotògrafs d’arreu del món, escoles de fotografia i aficionats en diversos espais de la ciutat. A part del gran nombre d’exposicions se celebren xerrades, taules rodones, visites guiades i tallers per a adults i nens. “Paisatge, natura, retrat, conflictes bèl·lics, fotografia social. Tot això i molt més ho trobareu a FineArt, una proposta que acosta la cultura a tothom i que, també, fa ciutat.” - Això és el que promet Marc Castells, alcalde d’Igualada, a la primera pàgina del catàleg de l’edició d’enguany. Ramon Mascaró i Seuba, president de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, destaca que “FineArt treu la fotografia al carrer perquè tothom pugui

El Fineart omple d’imatges Igualada Darrers dies per gaudir d’aquesta mostra de fotografia que ocupa, fins al 19 de març, 21 espais de la ciutat apropar-se i gaudir-ne”. Sales El Festival comptarà amb gairebé 50 exposicions de fotografia repartides en 21 espais diferents de la ciutat. Les sales d’exposició més destacades que podrem trobar aquest any en el festival són les següents: El Museu de la Pell acull any rere any un gran nombre d’exposicions. Les diverses sales del museu permeten gaudir a l’espectador d’una gran quantitat de fotografies en sol espai. Enguany, hi trobem les exposicions “Arribat el dia” d’Arturo Lavín, en la que recull escenes de la cultura mexicana; “Somnis Rovellats” de Dani Planas, en la que mostra la realitat de centenars d’immigrants de l’Àfrica subsahariana; “Kurs” d’Ekaterina Anchevskaya i Aleksander Nikolov, on ens descobreixen històries localitzades en països del Mar Negre. A part d’aquestes

exposicions hi podrem trobar “Antologia” de Gervasio Sánchez, “Essence du Bénin” de Javier Corso, “Disparant amb el cor” de Joana Biarnés, “Enviromental Portraiture Series” de Jöel Ventura, “Diàlegs sobre composició” de José Benito Ruiz Limiñana, “Fotografia en el teu interior” de Laura Len, “Yasmin” de Luz Adriana Obregón, “Somnis” de Mauricio Ramos, “L’Alba” de Miguel Angel Dominguez, “5’ Retrats periodístics” de Pedro Madueño, “Éssers” de Ramon Caus, “Interiors” de Rosa Puig i “Davant del volcà de Colima” de Sergio Tapiro. El Museu és, sens dubte, una de les sales més recomanables i imprescindibles de visitar per poder gaudir del festival. L’espai de l’escola Pia també ens ofereix més d’una exposició. N’hi trobem dues, “Uneak” d’Asier Garagarza, que és amic de les fotografies abstractes o en les que les persones en siguin protagonistes que segons ell

“mostren el contingut de la seva ànima”. I “Mirades i Ànimes” de Manu Barreiro, que ofereix retrats de mirades, que tal com afirma l’autor capta l’ànima de les dones que s’han posat davant la càmera. Cada any la Cotonera alberga un gran nombre exposicions. En aquesta edició del 2017 en són 11 les que podrem trobar-hi: El Observatorio, que és un projecte obert dedicat a l’ensenyament de la fotografia. Les peces d’aquesta exposició són part del curs de fotografia documentar d’autor 2015-16. “Hàbit(s)” d’Elisava, és una exposició feta de treballs de final de màster en fotografia i disseny per Elisava; “Hijacking Lluèrnia” de l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot; Escola Groc, que ens presenta el treball de joves fotògrafs prometedors; “El llenguatge de la imatge” de la mà dels alumnes de l’Escola Municipal d’Art Gaspar Camps; des del Fotoespai ens presenten dues exposicions, “Anatomia

patològica” i “Són tots fills meus?”; “Agnus” de Grisart; “Allò inesperat” que ve ofert per l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya; “Dark Tourism?” de Manel Clemente; “Mentawai. Progrés o retrocés” de Marina Calahorra i “Inhabitats” de Miquel Raya. Totes aquestes exposicions fan de la Cotonera un espai obligat pels amants de la fotografia que vulguin gaudir del Festival. Aquestes tres sales són una petita mostra de les 21 que acullen el FineArt aquest any. Les altres propostes són: El Celler i Molí d’oli de l’antic Sindicat de Vinyaters d’Igualada, Cal Blaiet, el Nivell 46, la llibreria Llegim?, la Galeria del Passatge, el Portal del Llevador, el Kiosk del Rec, l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, L’Adoberia, la Rectoria de Santa Maria, la Sala Municipal d’Exposicions, el restaurant Somiatruites, la sala Inquiet, L’Empremta, Sant Agustí, la Biblioteca Central d’Igualada, el Mercat de la Masuca i Artèria. El festival FineArt ofereix, com cada any una gran varietat de propostes fotogràfiques d’artistes de renom, escoles o amateurs que promet tenir la bona acollida que va tenir l’any passat amb una alta presència de públic assistent.

Més informació a

anoiadiari.cat

Marรง 2017 Gener 2017

43 45

Març 2017

Anuari Repassem el febrer, amb un clic Les més llegides

Hem parlat amb...

“L’article de l’Andrea”

01 “No m’agraden les patgeses”

Els metges del cas Clàudia declaren dilluns sense que hagin aportat proves toxicològiques

YUBA BODNAR

“Separar-me dels meus és el mes dur pel que he hagut de passar”

L’igualadí Arnau Mateu demostrarà les seves dots de Ninja Warrior a Antena 3 DAMIÀ LARRIBA

Un igualadí denuncia que li van vendre ‘cocaïna en mal estat’

La Cooperativa Integral de l’Anoia s’estableix al Rec amb un projecte d’economia solidària

Se suspèn la declaració dels metges citats pel cas Gabri Pérez

Detenen un home que cultivava més de 1.500 plantes de marihuana a Piera

“El model dels Mossos no pot ser cap altre que el de proximitat “

Desarticulen una banda ubicada a l’Anoia que feia robatoris amb violència i atracava traficants Castells anuncia l’expansió d’estudis de la UdL al Campus Universitari que tindrà 1.000 estudiants

ISONA PASSOLA

“Un país no existeix si no té un sector audiovisual potent”

SAUL GORDILLO

“Que se li demanin tantes coses a Catalunya Ràdio és un estímul”

Març 2017

ANUARI Recull de les notícies del mes de febrer publicades a l’anoiadiari.cat

El cas de bruixeria de ‘Na Jerònima’ porta 430 persones a Can Papasseit 01/02/2017

Aigua és Vida afirma que “els costos de la gestió privada” són de mig milió d’euros anuals 08/02/2017

La Pobla celebra la seva festa patronal, la Candelera, amb una intensa agenda d’actes 02/02/2017

L’Ajuntament assumirà el servei d’aigua però descarta una consulta sobre el model 09/02/2017

Detinguts uns anoiencs que cometien robatoris fent-se passar per operaris d’electricitat 02/02/2017

Calaf reconeix Celdoni Fonoll amb un dels guardons de la primera ‘Nit de l’Esport i la Cultura’ 09/02/2017

El concert de Rotary reuneix 500 persones a l’Ateneu per a escoltar Beethoven 02/02/2017

Els usuaris del bus urbà d’Igualada han crescut en 16.000 el darrer any 09/02/2017

L’igualadí Arnau Mateu demostrarà les seves dots de Ninja Warrior 03/02/2017

El jutge demana jutjar als amos de Petromiralles per un presumpte frau de 147 milions d’euros 09/02/2017

Els Pastorets de Calaf tanquen la temporada per sobre dels 2.000 espectadors 04/02/2017

Castells anuncia l’expansió d’estudis de la UdL al Campus Universitari que tindrà 1.000 estudiants 10/02/2017

L’oposició poblatana farà “plens ciutadans” en resposta a la reducció del número de plens 07/02/2017

La Cooperativa Integral de l’Anoia s’estableix al Rec amb un projecte d’economia solidària 10/02/2017

Els Manel toquen davant 500 persones en l’acte estrella de la Festa Major d’Hivern de Calaf 08/02/2017

L’empresariat anoienc situa la manca de sòl i la connectivitat com a demandes primordials 10/02/2017

Març 2017

ANUARI Recull de les notícies del mes de febrer publicades a l’anoiadiari.cat

L’alcalde d’Igualada dóna per fet un acord per la cocapitalitat de la vegueria Penedès 11/02/2017

L’Ajuntament de Calaf té planificat l’acolliment de refugiats i els donarà habitatge i feina per un any 20/02/2017

El Banc d’Articles Reutilitzables rep més de 200 sol·licituds el 2016 11/02/2017

BSTIM arrenca l’edició de la consolidació amb optimisme 21/01/2017

Igualada promou la Gran Plantada com a acció reivindicativa de la inclusió i la diversitat 11/02/2017

Se suspèn la declaració dels metges citats pel cas Gabri Pérez 22/02/2017

Un igualadí denuncia que li van vendre ‘cocaïna en mal estat’ 13/02/2017

Desarticulen una banda ubicada a l’Anoia que feia robatoris amb violència i atracava traficants 24/02/2017

Detenen un home que cultivava més de 1.500 plantes de marihuana a Piera 14/02/2017

Els metges del cas Clàudia declaren dilluns sense que hagin aportat proves toxicològiques 25/02/2017

Lewis Hamilton fa de home-anunci de L’Óreal a l’Anoia 16/02/2017

Montmaneu viurà la Festa de la Caldera, un Carnestoltes ben diferent 26/02/2017

Calaf i el nord de l’Anoia implantaran un model per a duplicar la taxa de reciclatge 17/02/2017

Les famílies de Clàudia i Gabriel porten el seu clam contra “els errors mèdics” a TV3 28/02/2017

Comín inaugura el CAP que dóna servei a 17.000 pierencs 17/02/2017

Desallotgen els veïns d’un edifici de Montbui per foc en una rentadora 28/02/2017

Es busquen agents comercials freelance Llibertat d’horaris / Remuneració per comissions / Es pot combinar amb altres feines / Requereix bona presència / Català parlat i escrit / Coneixements d’informàtica a nivell d’usuari / Formació a càrrec de l’empresa / Vehicle propi / Possibilitats d’entrar a formar part de la plantilla en un futur Enviar CV a: premsaencatala@gmail.com

Març 2017

PÀGINES ESPECIALS

Òptica Duran us parla de: glaucoma En aquest article us volem donar a conèixer una malaltia ocular anomenada GLAUCOMA, molt comú entre la població adulta i que molt sovint passa totalment desapercebuda però amb conseqüències molts greus.

Si el GLAUCOMA no és detectat i tractat a temps, el camp visual s’anirà tancant cada vegada més fins que s’enfosqueixi la part central podent arribar a la ceguesa de l’ull afectat.

alteració del nervi òptic). CAMPIMETRIA: aquesta prova ens posa en evidència l’alteració del nostre camp visual al perifèric. A ÒPTICA DURAN us oferim un

El GLAUCOMA provoca danys en el nervi òptic de manera progressiva causant pèrdua del camp visual i deteriorament de la visió fins arribar a la ceguesa.

Tota aquesta informació és enviada als oftalmòlegs d’OptRetina(oftalmòlegs especialitzats en retina) que ens remetran un informe detallat sobre la conveniència o no d’una visita completa al vostre oftalmòleg per tal de continuar realitzant les proves pertinents.

Aquesta malaltia ocular és la segona causa de ceguesa en el món, segons l’organització mundial de la salut; a Espanya la pateixen vora un milió de persones, el 50% de les quals no ho saben. El GLAUCOMA, en les seves primeres etapes, és força difícil de detectar pel propi pacient ja que no presenta cap mena de simptomatologia.

Visió normal.

Retina sana.

Prova totalment innòcua i indolora i a la qual tan sols hi haureu de dedicar 10 minuts del vostre temps.

LA PREVENCIÓ ÉS VITAL PER DETECTAR LA MALALTIA A TEMPS

Tot i que el GLAUCOMA és una malaltia ocular que pot afectar qualsevol persona i a qualsevol edat, sembla que hi ha certs factors que poden determinar un major risc a desenvolupar aquest problema. Entre els principals factors de risc podem trobar: La raça: El glaucoma té una major incidència entre afroamericans i hispans. L’herència genètica: El glaucoma té tendència a aparèixer reiteradament entre familiars. L’edat: a partir dels 40 anys , el risc de patir glaucoma és més alt, arribant a multiplicar- se per 7 a partir dels 60 anys. Diabetis Miopia CONSEQÜÈNCIES DEL GLAUCOMA El principal símptoma del GLAUCOMA és una progressiva disminució o reducció del camp visual. Aquesta reducció del nostre camp de visió s’inicia afectant primer la nostra part perifèrica de la visió. És molt freqüent que el pacient no ho detecti fins que pateix l’anomenat “visió en túnel”.

Ja veieu que no és una patologia sense importància. Tenint en compte que el GLAUCOMA és molt comú i que degut a la seva falta de simptomatologia passa molt sovint totalment desapercebut, ús recomanem fer visites anuals. Òptica Duran us ofereix aquest servei de prevenció mitjançant un cribatge a base de fotografies i mesura de la pressió intraocular.

Aquest fet fa que sigui molt important la seva detecció a temps, ja que els danys que provoca i els seus efectes es converteixen en irreversibles, provocant, en el cas de no realitzar-se un diagnòstic a temps, ceguesa.

QUI POT PATIR GLAUCOMA?

servei innovador, un servei de telemedicina anomenat OPTRETINA. Mitjançant els retinògrafs no midriàtics us realitzem una sèrie de fotografies del vostre fons d’ull i mitjançant els tonòmetres d’aire ús avaluem la vostra pressió intraocular.

Demaneu informació sense cap compromís i recordeu que és necessari concertar cita. Visió afectada.

Retina alterada.

COM REALITZAR UNA DETECCIÓ PRECOÇ DEL GLAUCOMA Hi ha tres proves que permeten als oftalmòlegs determinar l’existència o no del GLAUCOMA en un pacient PRESSIÓ INTRAOCULAR : si apareix amb valors més elevats del normal es pot sospitar una possible presència. FONS D’ULL ALTERAT (en concret

CONSULTI’NS I DEMANI HORA -Susana Rodríguez Bustamante Diplomada en Òptica i Optometria -Sandra Margets Morgades Tècnica auxiliar d’Òptica. C/ Masquefa, 11 Igualada Tel. 935107083