ANOIADIARI JULIOL 2018 by AnoiaDiari

Juliol 2018 www.anoiadiari.cat

GRATUÏT

Autovia a Capellades La Generalitat proposa diferents fórmules per a la C-15, el tram de l’Eix Diagonal que va des d’Igualada fins a Vilafranca del Penedès, un dels punts negres de les nostres carreteres. Els set quilòmetres entre Igualada i Capellades seran una autovia, mentre que entre Capellades i la capital penedesenca serà amb format 2+1

25 anys amb Bòsnia Igualada i l’Anoia van viure, amb l’arribada dels refugiats que fugien de la guerra de Bòsnia, una de les històries de solidaritat més grans mai viscudes. Ho recordem a través dels seus testimonis

Juliol 2018

El tema del mes

25 ANYS DE L’ARRIBADA DELS REFUGIATS DE LA GUERRA DE BÒSNIA

Els infants de Bòsnia s’han fet grans a l’Anoia L’hivern del 92-93, una vintena de refugiats que fugien de la guerra dels Balcans foren acollits a la casa de colònies de l’Eucaria. Els més petits anaven a l’escola de Tous. Avui, 25 anys després, molts d’aquests nens s’han fet grans i han fet arrels a la nostra comarca. F.VILAPRINYÓ-T.CORTÈS

El 1991 va començar el primer conflicte bèl·lic de la història d’Europa des de la Segona Guerra Mundial. La guerra a Eslovènia i Croàcia va ser un tast només del que passaria a partir de la primavera de 1992 a Bòsnia, on convivien tres comunitats diferents: els croats, els serbis i els bosnians (habitants eslaus que s’havien convertit a l’Islam amb l’arribada dels turcs segles enrere). Els tres grups havien viscut barrejats durant segles, als mateixos barris i ciutats. Hi havia poques franges del territori bosnià que fossin homogènies pel que fa a població, cosa que va fer que les respectives faccions armades comencessin accions per fer marxar o desaparèixer els altres grups ètnics dels territoris. De resultes d’aquesta guerra pràcticament a tres bandes —els bosnians i els croats estaven en el mateix bàndol contra els chetniks serbis, però van combatre’s entre ells en diversos períodes— i les accions de l’anomenada neteja ètnica, desenes de milers de refugiats van començar un èxode inèdit a la història recent d’Europa. La guerra es va allargar molt més del que s’esperava. La mediació es va fer molt difícil, perquè les grans potències apadrinaven diferents actors del conflicte. Les faccions tampoc es podien simplificar: un nucli de serbis va fer costat al govern de Bòsnia, de majoria musulmana (de fet, el general que defensava Sarajevo, Jovan Divjak, era serbi); mentre que hi va haver bosnians com Fikret Abdic, que a la seva zona es va aliar amb els chetniks i contra el president Izetbegovic, per raons personals. No hi va haver un acord de pau definitiu fins a la tardor de 1995, després d’una contundent intervenció de l’OTAN contra la

Alguns d’aquests infants han establert les seves arrels a l’Anoia. CREU ROJA ANOIA

Les famílies van realitzar diverses activitats per conèixer el territori. CREU ROJA ANOIA

part sèrbia. La situació de guerra i la seva prolongació va canviar de mig a mig les perspectives dels refugiats. Del conflicte d’uns mesos es va passar a tres anys i mig, a més que tornar el 1996 era fer-ho a un país destruït, sense moltes infraestructures i amb problemes bàsics per a la supervivència. La xifra de morts va superar els 100.000 i la de desplaçats i refugiats – que es repartien per tot Europa- va ser de 2,2 milions. Una part important dels desplaçats van anar a altres punts del territori bosnià, però la meitat van marxar més enllà de les fronteres del país. Cooperació catalana La guerra de Bòsnia va ser el primer gran conflicte europeu després de la Guerra Mundial. També va ser el primer gran conflicte televisat en directe. Les imatges arribaven a les llars del continent. I a les nostres. Imatges de ciutats i pobles destruïts pels atacs, famílies fugint. Aquesta guerra va sorprendre i sacsejar la societat d’una Europa en construcció, per l’impacte d’unes imatges brutals, en un territori molt proper, en una societat avançada i en uns temps en què, al continent, les guerres

es recordaven en blanc i negre. Aquesta situació va generar molts moviments de solidaritat i molts països van posar en marxa programes d’acollida per a tots aquests civils que fugien de les bombes i de la persecució que patien per la seva condició ètnica o religiosa. Amb la ressaca de l’èxit dels Jocs Olímpics celebrats a l’estiu, que va traslladar a tot el món la solidaritat del poble català a través dels moviment del voluntariat, Catalunya va respondre immediatament a la crida d’ajuda. Catalunya ho té al seu ADN. Mig segle abans havia viscut una guerra civil, amb centenars de milers de represaliats, refugiats i exiliats. De seguida la societat civil catalana es va implicar en les diverses iniciatives solidàries, donant suport, especialment, als programes d’acollida. Les Nacions Unides, a través de l’ACNUR, va fer una crida als estats perquè acollissin famílies refugiades. A l’estat espanyol fou el Comité de Ayuda al Refugiado (CAR) qui va canalitzar aquesta demanda i a Catalunya en tingué cura la Generalitat. En aquest sentit, a Catalunya hi va haver dues onades d’acollida de refugiats. La primera es va dur a terme el desembre

Juliol 2018

SOLIDARITAT Els primers refugiats de la guerra de Bòsnia que van arribar a Catalunya es van repartir en tres programes d’acollida: a Cornudella de Montsant, a Coma-ruga i a l’Anoia

VOLUNTARIAT La Generalitat va aprovar el projecte d’acollida presentat per Creu Roja Anoia, que disposava d’una casa de colònies, a l’Eucaria, i la força i entusiasme del voluntariat

Els primers mesos de la seva estada a l’Anoia, les famílies van viure a la casa de colònies de L’Eucaria, a Sant Martí de Tous. CREU ROJA ANOIA

de 1992, quan van arribar al nostre país unes 130 persones que es van repartir en tres municipis catalans. En aquesta primera onada, una vintena de refugiats van venir a l’Anoia. El segon programa d’acollida es va realitzar el novembre de 1993, i foren unes 103 persones que van arribar a Catalunya i es van repartir entre una cinquantena de pobles. El primer grup va arribar en avió a Barcelona la nit del 9 de desembre de 1992. D’un total de 130 persones, 109 es van dirigir a l’alberg de Santa Maria del Mar, a Coma-ruga, gestionat per la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, i els 21 restants, els van acompanyar a la casa de colònies de l’Eucaria, gestionada per Creu Roja Anoia. Uns dies més tard, en un altre avió, arribarien 12 persones més a Catalunya; una família va ser acollida en un pis rehabilitat pels veïns del petit poble de Cornudella de Montsant i una altra família es va afegir al grup de l’Eucaria, a l’Anoia. Refugiats a l’Anoia A l’Anoia va sorgir un moviment solidari molt important. Molts veïns es van oferir voluntaris, tant per acollir persones dels camps de refugiats,

A prop Les xifres de la guerra són brutals: més de 100.000 morts i més de 2,2 milions de refugiats i desplaçats. Tot això, només a dos mil quilòmeres de casa nostra

Convivència A l’Eucaria van conviure famílies de diverses ètnies i religions. Ho van fer amb respecte i sense tensions. Tots havien deixat enrera una guerra i tenien, per davant, un futur incert

com fent aportacions econòmiques. En aquest marc, l’entitat Creu Roja Anoia va elaborar i presentar a la Generalitat de Catalunya un programa d’acollida, que fou aprovat entre una multitud de propostes. Creu Roja Anoia disposava d’una casa de colònies on poder acollir les famílies durant tres mesos, el suport de la solidaritat ciutadana dels anoiencs que es van convertir en “padrins” i, especialment, de l’entusiasme d’un grup de voluntaris que ho van donar tot. Els primers bosnians van arribar el desembre del 1992. Les famílies eren de diferents ètnies i es van establir a la casa de colònies de l’Eucaria. En total, el mes de gener, es va completar l’agrupament de les famílies i sumaven 25 persones. A la casa de colònies, cada família disposava d’un espai privat i compartien espais comuns, com la cuina, el menjador o la sala. L’entitat va contractar un cuiner, que va rebre l’ajuda d’una de les dones arribades de Bòsnia. El mateix gener de 1993, els nens i nenes d’aquestes famílies van començar a anar a classe a l’escola de Sant Martí de Tous, el primer pas per a l’adaptació. Més endavant, anirien a l’escola Garcia Fossas d’Igualada. Mentrestant, els pares també rebien formació en els idiomes a Igualada. Alguns, van començar a practicar en alguns llocs de treball, com en el cas de l’Hospital d’Igualada. Creu Roja Anoia va organitzar activitats per a les famílies, especialment per als caps de setmana. Arribat l’estiu, el conflicte a Bòsnia seguia i veient que anava per llarg, se’ls va començar a cercar allotjament a Igualada. El programa havia de durar entre 3 i 6 mesos. Tot indicava que la guerra no s’allargaria, però va durar més de quatre anys... Durant tot aquest temps es va mantenir encés el moviment solidari a la comarca. Es van realitzar un gran nombre d’activitats benèfiques, des de concerts a partits d’hoquei. Es van organitzar combois per portar aliments, roba i materials als territoris afectats pel conflicte bèl·lic. Naixia l’entitat Igualada per Bòsnia i l’Ajuntament d’Igualada establia vincles amb la ciutat agermanada de Travnik on, entre altres projectes, es va construir una escola. Mentrestant, a l’Anoia, els sis nuclis familiars que van arribar, alguns van moure’s dins la mateixa Catalunya. Els altres, van trobar cases de lloguers baixos o cedides a Igualada i van ser ajudats a inserir-se al mercat laboral. Només una de les sis famílies va tornar a Bòsnia; tres, encara romanen a l’Anoia, on han fet arrels.

CONFLICTES A diferència de l’alberg de Comaruga, amb un centenar d’acollits, a l’Eucaria no hi va haver tensions entre les famílies de diferents ètnies i religions

L’Anoia es va abocar solidàriament a ajudar el poble de Bòsnia. CREU ROJA ANOIA

Un edifici de Travnik malmès per la metralla. CREU ROJA ANOIA

Igualada va apdrinar la construcció d’una escola a Travnik. CREU ROJA ANOIA

Juliol 2018

EL TEMA DEL MES 25 ANYS DE L’ARRIBADA DELS REGUGIATS DE LA GUERRA DE BÒSNIA

“Les cases destrossades, s’arrangen, però no els milers i milers de persones que vam perdre” FAMÍLIA DERGIC Van arribar a Igualada el 1992 fugint de la guerra de Bòsnia FRANCESC VILAPRINYÓ Gratitud. És el que es llegeix en els rostres i també les paraules de la família Dergic quan recorden com se’ls va acollir fa 25 anys a l’Anoia, quan van arribar des de Bòsnia. Ara, en l’efemèride d’aquell acolliment, fan balanç de com ha estat l’experiència de viure a Catalunya. Malgrat que fugien d’un conflicte tan complex i agre com és una guerra civil, expliquen com van poder fer net entre nosaltres. De fet, l’any 94, a Igualada, naixia el seu tercer fill, català des del bressol. Com era la seva vida a Bòsnia? Fuad Dergic: Jo era camioner autònom. Amb el meu camió feia diferents serveis al públic. Jasminka Dergic: Jo era mestressa de casa. De quin poble de Bòsnia venen? Com s’hi viu? FD: De Prijedor, està al nord-oest de Bòsnia, sota Bihac. A l’hivern fa fred, es pot arribar perfectament a 15 sota zero. I neva, és clar. Però és bonic. JD: Sovint s’està sota zero, sí. Quan se’ls parla de Tous, de l’Anoia, per primer cop? JD: Vam arribar a Madrid, primer; després, a Barcelona. El cert és que no sabíem on anàvem... Es va triar l’Eucaria perquè estava disponible pel munt de famílies que érem. La nostra família va ser de les darreres que va fer cap a Tous, altres ja hi eren i havien vingut després d’estar uns mesos a Sèrbia. FD: Vam arribar deu dies després dels altres, aproximadament. Avió de Madrid a Barcelona i ens van portar cap a Tous. Vam passar de llarg d’Igualada. És clar que no sabíem ni que passàvem de llarg, perquè no teníem coneixença de res d’aquí. JD: Penseu que no crèiem que estaríem més de sis mesos a l’Eucaria i que ja es normalitzaria tot. Però no va anar així, la guerra va durar tres anys.

Els Dergic, a casa seva, a Igualada, mirant fotografies de la seva arribada a l’Anoia, fa vint-i-cinc anys. F.V.

Van portar els seus pares a Catalunya, també? FD: No, ja se n’havien anat a Alemanya. Una mica abans ja havien anat allà. La meva dona estava al mateix camp de refugiats que els pares, a dins de la mateixa Bòsnia. Alemanya va ser un dels primers països que es va oferir a acollir refugiats i els meus pares i la meva germana se n’hi van anar; la meva dona, en canvi, em va voler esperar per marxar de Bòsnia. Jo estava en un camp de concentració de presoners dels serbis, a la zona de Prijedor. Va ser presoner?

FD: Sí. Jasminka i els nens van poder marxar amb un tren de càrrega cap a l’altra punta de Bòsnia. La neteja ètnica era això, carregar la gent que no eren de la seva ètnia en trens fora de la zona. Jo em vaig quedar al camp... Més tard, els generals serbis van dir que tots els homes (musulmans bosnians) que no havíem de ser jutjats podíem marxar en camions. Vam pujar-hi més de 250 homes, quasi 300. El comboi va sortir, però ens van parar allà a la muntanya. Dels autobusos, van matar uns 250 homes... JD: Ell va tenir sort. FD: Sí, jo vaig tenir sort. Els autobusos

estaven sobrecarregats. Ens van parar quan passàvem per la muntanya Vlasic i van enviar-nos a alguns a uns camions que venien d’un altre punt. Uns 15 de cada autobús vam passar als camions i dels camions no van treure a ningú. En canvi, el germà d’ella anava als autobusos... Dels autobusos només van respectar les vides de les dones i els nens. Per què aquestes execucions? FD: Sabien que veníem de camps de concentració i si anàvem cap a un altre punt, sent homes joves, es podrien incorporar a l’exèrcit bosnià. Els

Juliol 2018

“ “

Juliol 2018

EL TEMA DEL MES 25 ANYS DE L’ARRIBADA DELS REGUGIATS DE LA GUERRA DE BÒSNIA

Penseu que no crèiem que estaríem més de sis mesos a l’Eucaria i que ja es normalitzaria tot. Però no va anar així, la guerra va durar tres anys.

Jadranka i els nens van poder marxar amb un tren de càrrega cap a l’altra punta de Bòsnia. La neteja ètnica era això, carregar la gent que no eren de la seva ètnia en trens fora de la zona. Jo em vaig quedar al camp... Més tard, els generals serbis van dir que tots els homes (musulmans bosnians) que no havíem de ser jutjats podíem marxar en camions. Vam pujar-hi més de 250 homes, quasi 300. El comboi va sortir, però ens van parar allà a la muntanya. Dels autobusos, van matar uns 250 homes...

“ “ “ “

Només podem tenir paraules d’agraïment. Fins a dia d’avui ha estat meravellós. Vam sentir la solidaritat de tot Catalunya. Ens van ajudar quan estàvem més necessitats.

generals serbis feien el que els donava la gana per demostrar que ells tenien el control. Hi havia serbis que lluitaven amb l’exèrcit bosnià també? FD: Alguns. JD: Molt pocs, però alguns. Després d’aquells fets, arriben aquí. Com recorden l’acollida? JD: Només podem tenir paraules d’agraïment. Fins a dia d’avui ha estat meravellós. Vam sentir la solidaritat de tot Catalunya. Ens van ajudar quan estàvem més necessitats. FD: No hi ha paraules.

referèndum de Bòsnia i els que no van estar d’acord amb els resultats van començar l’agressió. JD: La guerra no soluciona res en absolut. Algú devia tenir ganes que passés. Ara voldríem tornar allà, però pel mig hi hem perdut tots aquells que no poden tornar... Les cases destrossades, s’arrangen, però no els milers i milers de persones que vam perdre. Com són les relacions amb els seus antics veïns quan van allà? JD: Perfectes. Treballem amb ells, ens van ajudar amb l’obra. No hi ha cap problema. Es veuen reflectits en el cas de Síria? FD: Seguim les notícies. Mai penses que hi haurà una cosa pitjor que la que vam viure a Bòsnia, però és que el que ha passat allà diria que quasi és pitjor. Hi ha molta més gent desplaçada i Síria és més gran. Creuen que la solidaritat ha canviat en aquests 25 anys? JD: No, per la implicació que tenim en la Creu Roja veig quin esforç es fa. Es fa tot el que es pot, almenys des de la Creu Roja. Veig el mateix. FD: Sabem que el govern espanyol s’havia compromès a agafar més gent i no ho ha complert, però el que és l’actitud de la gent veig la mateixa. JD: Cal conèixer bé el conflicte. El nostre fill treballa amb una noia siriana. Els pares d’ella s’han quedat allà, però viuen en una zona on no ha arribat la guerra.

La Jasminka i en Fuad, amb l’Enric Morist, coordinador de Creu Roja Anoia, fa 25 anys. CREU ROJA ANOIA

Com era la convivència amb persones d’altres parts de Bòsnia a l’Eucaria? FD: Al principi costava una mica. A vegades hi havia alguna discussió, però l’Enric Morist ho sabia portar i no deixava que ningú es barallés. Ho sabia parar a temps.

No, era molt difícil (tornar a Bòsnia). El nostre poble, la zona de Prijedor, havia estat objecte d’una neteja ètnica total.

Va aprendre el serbocroat ell? JD: La veritat és que el parla molt bé. Ha anat uns quants cops a Bòsnia i ens hi ha acompanyat. Segueix de prop els projectes. FD: Hi ha hagut molta relació i aquí, a Igualada mateix, van inaugurar el carrer de Travnik. A Sarajevo hi ha una Plaça de Barcelona. És una mostra més que els bosnians tenen un agraïment molt gran a Catalunya.

La guerra no soluciona res en absolut. Algú devia tenir ganes que passés. Ara voldríem tornar allà, però pel mig hi hem perdut tots aquells que no poden tornar... Les cases destrossades, s’arrangen, però no els milers i milers de persones que vam perdre.

Com van escollir viure a Igualada, després de l’Eucaria? FD: Hi van haver donacions per part d’empreses i hi va haver la Creu Roja que ens ajudava. Ells ens van ajudar i cuidar fins que vam començar a treballar. No ens va mancar de res.

En el nostre cas els nens van començar a estudiar aquí i allà estava tot a mig fer. Ara, des del 2010 tenim la casa a punt, però no podem viure de la casa només.

FD: Estàvem rodejats de tancs. Necessitàvem vigilància. No era fàcil tornar. A partir dels anys 2000-2001 va començar a canviar una mica la cosa. I, això, que els plans de Dayton sí que permetien el retorn de tothom a les seves cases, independentment de quin fos el territori on estaven. Hi va haver cooperació internacional per a la reconstrucció i ara es nota una mica més. JD: Ara és preciós. FD: Però en el nostre cas els nens van començar a estudiar aquí i allà estava tot a mig fer. Ara, des del 2010 tenim la casa a punt, però no podem viure de la casa només.

Estaven instal·lats a Igualada quan el 1995 es firmen els acords de Dayton, que signifiquen l’establiment d’un tractat de pau. Van pensar de tornar a Bòsnia? FD: No, era molt difícil. El nostre poble, la zona de Prijedor, havia estat objecte d’una neteja ètnica total. JD: No hi vam anar fins el 1998, per l’enterrament de la meva mare. I aquell dia ens acompanyaven els soldats de l’ONU, de la UNPROFOR (United Nations Protection Force). Ens vam trobar amb un poble fantasma.

JD: És bonic anar-hi, passar-hi les vacances, però hem de cobrar cada mes. Com era la Iugoslàvia de Tito? FD: Era un país comunista, però moderat, no era dur. No havies de formar part del partit obligatòriament. Jo ho vaig deixar, de fet. Tenia una vessant social, podies treballar com volguessis i amb seguretat. JD: Entraves en una empresa i t’hi podies estar fins que et jubilessis. Vivíem molt tranquils. FD: La cosa és que després de morir Tito, a poc a poc, va començar una crisi. Hi havia problemes per aconseguir gasoil, van començar problemes de subministrament, els impostos sobre les rendes van anar pujant. A la meva feina van començar a disminuir els clients. La crisi es va notar també a la política, perquè s’havien d’anar alternant els presidents de les diferents repúbliques. El 1991 Eslovènia volia sortir i hi va haver la primera guerra. A Eslovènia va durar poc, després va arribar la lluita a Croàcia que ja va durar molt més i va enllaçar amb la nostra. Pensa que el 1995, en un dia, van fer fora 200.000 habitants serbis de Croàcia. Abans de la guerra, es distingien entre uns i altres? JD: No, abans de la guerra de religió ni se’n parlava. I ara sempre que hi anem tampoc hi ha cap fricció. El problema és que no hi ha feina. FD: Era un país comunista. No podies saber si eres serbi, croat o musulmà. Potser pels noms. I ni es preguntava. Va començar tot amb la independència de Croàcia i després hi va haver el

Dos fills els van néixer encara a Bòsnia, però un aquí. Com viuen les diferents identitats? JD: Un dels nostres nanos va arribar aquí amb 12 anys, la nena en tenia només sis. El de 12 té molts records de Bòsnia, la nena ve cada any amb nosaltres de vacances a Bòsnia, però no recorda quasi res. El petit ha vingut a Bòsnia també, però és clar... Jo no deixo de seguir les notícies d’allà, la música d’allà, perquè som generacions diferents. Conserven la relació amb altres famílies que van arribar a l’Eucaria? FD: Sí, tot i que molts han marxat d’Igualada. Ara, a Igualada, dels bosnians, hi ha una família croata i uns de pare musulmà i mare sèrbia. JD: Cadascú té les seves coses. Són molts anys ja a Igualada. Fan alguna activitat nova o n’han recuperat alguna que fessin a Bòsnia? FD: Res en especial, aquí miro partits del Barça (somriu) JD: El que ha estat un canvi important en el que fem aquí ha estat internet. Clar, tenim la família repartida per tot Europa, i des de fa una dècada, amb les noves tecnologies hi podem connectar. FD: Abans trucar per telèfon era molt car. JD: Ara pots parlar pel whatsapp, enviar fotos... Nosaltres amb família per tots els països ja et pots imaginar quines factures teníem abans. Era molt car! Ara tot és més senzill! On tenen família? FD: Germans i nebots a França, Suïssa, Alemanya, Holanda. Cosins a Dinamarca i a Suècia. A l’agost ens veiem sovint tots a Bòsnia. JD: També podem fer visites, però cal tenir dies per veure’ls a tots.

Juliol 2018

EL TEMA DEL MES 25 ANYS DE L’ARRIBADA DELS REGUGIATS DE LA GUERRA DE BÒSNIA

“Igualada ens va acollir amb els braços oberts, va ser molt fàcil, però l’actitud és important”

La Tijana és infermera i treballa al Consorci SanItari d’Igualada. TIJANA POSTIC

TIJANA POSTIC Va arribar a Igualada amb 10 anys FRANCESC VILAPRINYÓ Entre els infants bosnians que van passar el primer hivern a l’Eucaria, hi ha una nena de cabells rogencs que des d’aleshores ha vinculat la seva vida personal i professional a l’Anoia. Un quart de segle després, com a diplomada en Infermeria, desenvolupa la seva carrera professional al Consorci Sanitari d’Igualada Què en sabies de Catalunya, abans de venir? Es coneixia només pels Jocs Olímpics? La veritat és que sí. Tenia 10 anys i abans dels Jocs Olímpics havíem parlat amb els pares que un estiu aniríem de vacances a Espanya. Arrel dels Jocs Olímpics, em vaig interessar més per Catalunya i concretament per Barcelona. Com van ser els primers mesos a Tous? Teníeu algun reforç a l’escola? Quin record tens dels professors? Els primers mesos a Tous van ser molt durs doncs em trobava en un país estranger, al qual havia vingut per un conflicte bèl·lic i no per gust, amb gent desconeguda, no entenia l’idioma i no podíem contactar amb la família que vam deixar enrere ni saber si estaven bé. Creu Roja d’Igualada, l’organització que va fer possible la nostra acollida, va ser la nostra família en aquells primers moments tan durs. No ens

deixaven ni de dia ni de nit. Van fer un acompanyament excepcional, molt humà. De fet, avui en dia conservem una gran amistat. Vam arribar a Catalunya al desembre i de seguida vam començar a anar a l’escola, com que érem vàries famílies ens van posar en una classe a part i fins el juny vam estar estudiant el castellà. Tinc molts bons records de la professora, és deia Teresa, era una gran professora i millor persona, ens va tractar amb molt d’afecte. Les persones que han nascut als Balcans tenen molta facilitat amb els idiomes. Com va anar en el teu cas? Haver d’aprendre dues llengües va ser senzill? La veritat és que l’idioma no va ser un gran problema, doncs jo vaig arribar a Catalunya amb 10 anys i els nens aprenen molt ràpid els idiomes. En tres mesos entenia el castellà i el parlava bastant bé. En començar el curs escolar em vaig integrar a una classe normal i com que alguns professors feien les classes en català no vaig trigar gaire a aprendre’l. Com va ser la socialització a Igualada després de l’Eucaria? Et vas poder adaptar ràpid al curs? Va ser molt fàcil. Anava a l’escola i de seguida vaig tenir molts amics. Em vaig integrar molt bé a l’escola i al curs. El director i tots els professors de l’escola ens van acollir molt bé i ens van intentar facilitar l’adaptació al màxim possible. Crec que el fet d’integrar-te i

La Tijana tenia cura dels nens més petits durant la seva estada a la casa de colònies de L’Eucaria. CREU ROJA ANOIA

relacionar-te de seguida amb la gent del lloc d’acollida, en aquest cas Igualada, és molt important. Quines activitats noves vas començar a fer aquí? Vas fer pinya amb les persones que hi havia a l’Eucaria una vegada vivies a Igualada o el teu àmbit d’amics va ser nou? La veritat és que el meu àmbit va ser nou. Vam seguir en contacte amb els nens que eren del meu país un cop acabades les classes per estudiar l’idioma, però cadascú va fer les seves amistats. El fet de triar una ciutat mitjana ajuda a l’adaptació de les persones que vénen de fora? Crec que sí, Igualada es va bolcar amb tots nosaltres, molta gent del nostre

entorn coneixia la nostra situació i ens van ajudar molt. Segurament en una ciutat més gran haguéssim passat més desapercebuts. També penso que l’actitud d’una mateixa és molt important i que ha de posar de la seva part per integrar-se en un lloc nou, amb uns costums diferents. Quins trets culturals de la teva antiga llar mantens? Als teus fills o filles vols parlar-los en la teva llengua natal o ensenyar-los aquestes tradicions? Als meus fills els ensenyaré el Iugoslau i les tradicions, per què no? Crec que conèixer idiomes i diferents cultures ens aporta molta riquesa. M’agrada que coneguin l’origen de la seva mare, i també quan anem de vacances que puguin entendre i comunicar-se sense problemes amb la família d’allà.

Juliol 2018

EL TEMA DEL MES 25 ANYS DE L’ARRIBADA DELS REGUGIATS DE LA GUERRA DE BÒSNIA

“Aquesta és una història que ha passat molt poques vegades a la nostra ciutat” L’Antonio Pérez era tècnic de l’àrea de Benestar Social de Creu Roja Anoia el 1992. En aquesta conversa recorda l’experiència i les anècdotes de l’arribada i l’estada de les famílies de Bòsnia a l’Anoia

TONI CORTÈS MINGUET

L’Antonio Pérez té 44 anys. És el director de voluntariat i formació de Creu Roja Catalunya. Quan en tenia 18, treballava com a tècnic de la recentment creada àrea de Benestar Social de Creu Roja Anoia. Era l’any 1992. Aquell any, el govern espanyol llançava una convocatòria a entitats del tercer sector que volguessin optar al programa d’acollida de persones refugiades de la guerra de Bòsnia. “Llavors, Creu Roja Anoia gestionava la casa de colònies de L’Eucaria i, amb el Jordi Morist, vam pensar que podria ser una bona opció. I va enviar un fax al ministeri. Aquell fax ho va desencadenar tot” recorda l’Antonio, afegint que “al cap de tres dies ens van contestar que volien venir a visitar-nos perquè consideraven que la nostra proposta era idònia. Ens vam posar les mans al cap. Vam haver de preparar moltes coses, des d’analitzar l’aigua, preparar tota la logística, que era immensa, fins a buscar un intèrpret”. L’Antonio formava part d’un grup molt jove, de professionals i voluntaris, que es van dedicar en cos i ànima a fer tot el possible perquè l’arribada, l’acollida i l’estada de les diverses famílies que arribaven de Bòsnia a l’Anoia fossin les millors possibles. Eren joves, no comptaven amb el suport de les administracions, i no tenien experiència en situacions d’acollida com aquesta. Ho van suplir amb el suport de molta gent, i amb il·lusió, esforç, dedicació i tenacitat. “Intentàvem mantenir una estructura mínima durant el dia, de coordinació, cuina, traducció, i entre tots ens repartíem els caps de setmana. Passàvem moltes hores allà” assenyala l’Antonio. També recorda, com una de les principals dificultats, el fet de gestionar bé que havien de conviure famílies musulmanes, famílies croates i famílies sèrbies. “Va ser difícil, perquè hi havia molts ferides, hi havia morts a cadascuna de les tres bandes. Tothom havia perdut gent. I ara estaven tots junts, compartint espais en una casa de colònies. Però ho vam saber

gestionar i controlar molt bé. Aquí sí, però recordo que a l’alberg de Coma-ruga es llançaven les taules i les caidres pel cap” explica. Sobre l’adaptació dels nouvinguts, assenyala que “la casa de colònies està bé per a una temporada curta, però no per a llargues estades, que poden ocasionar problemes de logística i d’adaptació. No deixa de ser una casa de colònies! Vam buscar habitatges per a les famílies. Algunes van marxar a a altres països. Altres es van quedar aquí, algunes fins avui. Un altre dels problemes va ser trobar feina per als adults. L’Antonio ens explica que “hi va haver persones, amb perfils professionals alts, professionals qualificats, com ara metges o infermeres, que no van tenir problemes a trobar feina, però n’hi va haver altres a qui sí que va costar. Aquesta va ser la part més difícil de tot el procés”. L’adaptació dels infants va ser més fàcil. Aquí va tenir un paper molt important l’escola. L’Antonio explica que “primer hi va haver mestres que van venir a fer classes a la casa de colònies. Després d’aquesta primera fase d’integració, els nens ja van anar a l’escola Garcia Fossas, a Igualada. Es van portar molt bé, van fer una feina espectacular. Els nens són nens i es van adaptar molt ràpid”. Ja fa 25 anys de l’arribada d’aquestes famílies de Bòsnia a Catalunya, a l’Anoia. L’Antonio remarca que “hi ha hagut famílies que han marxat. N´hi ha que tenen casa allà i hi van ara per vacances, però continuen vivint a Igualada. Diuen que tenen el cor allà, que són catalans, perquè els hem acollit, que tenen la família aquí. Són molt agraïts. Encara avui, la Jasminka em convida a menjar pita, menjar típic de Bòsnia. És una manera de retornar l’estima. Això marca. ”. L’Antonio, 25 anys després, continua mantenint vincles amb aquestes famílies. Alguns ja tenen néts nascuts aquí. “M’agrada veure que molts s’han quedat, que han arrelat aquí. Han fet família. Quan te’ls trobes pel carrer, hi ha una mirada de complicitat. És bonic trobar-te’ls amb els néts i els expliquen que aquest era un jove de la Creu Roja, que ens van aco-

L’Antonio a la cabina del camió que portaria material a Bòsnia. CREU ROJA ANOIA

llir quan vam arribar aquí” explica emocionat. Un dels aspectes que destaca el responsable de l’àrea de formació i volunariat de Creu Roja al nostre país “és que va ser una acollida de tota la ciutat i de tota la comarca; això és el que m’agrada destacar i des de Creu Roja sempre ho hem explicat. És un projecte que ha estat pagat per la gent, sense diners de l’administració. Vam haver de picar molta pedra, i picar pedra per alimentar trenta persones no era fàcil.”. En aquest sentit, l’Antonio remarca la campanya d’apadrinament que es va fer a la comarca. “Moltes persones, entitats, grups d’amics... es van fer padrins, molts anònimament. També hi va haver comerços que proporcionaven aliments. També ens cedien autobu-

sos. Tothom va col·laborar”. També es van fer moltes activitats, tant de sensibilització com per recaptar fons. A tall d’exemple, recorda “que en l’època esplendorosa de l’hoquei a Igualada es va fer un partit de les estrelles per recaptar diners”. Igualada i l’Anoia, vol destacar, “es van implicar molt. Fins i tot abans de l’arribada dels refugiats, durant la guerra, amb diverses concentracions de rebuig”. També després del conflicte, es van mantenir els lligams. Igualada, ciutat agermanada amb Travnik, va reconstruir l’escola d’aquesta ciutat greument malmesa per la guerra. També es va enviar material d’ajuda. L’Antonio va formar part del primer comboi. Ens explica que “hi vam anar anar amb un camió i un autocar que va cedir la His-

pano. Havíem de portar material, sobretot d’alimentació infantil, al magatzem de la Creu Roja americana que hi havia a Travnik. Aquell viatge és ple d’anècdotes. Ara potser no el tornaria a fer...”. Recorda que “hi va haver moments molt tensos. Hi havia els acords de Dyton però encara hi havia trets pels carrers”. Enre les moltes anècdotes d’aquest viage, l’Antonio ens explica que “en un enclavament serbi molt important, anàvem amb el camió darrera un seguici fúnebre. La gent sabia que anàvem a portar material a l’enemic. Hi va haver molta tensió. Quan vam arribar al control serbi, ens van prohibir el pas. En un moment de bogeria, que no repetiria mai, vaig demanar al soldat pel seu superior. Li vaig dir que si no ens deixava passar jo informaria a Creu Roja a Ginebra. Va ser el primer que em va passar pel cap. De reüll mirava el xofer, que a la vegada feia de traductor. Pensava que ens farien baixar del camió i ens fotrien quatre trets. Però no, ens van deixar passar. Després, amb el conductor, ens vam abraçar, vam plorar, vam riure. No ho faré més”. Ara, 25 anys després, sobre aquesta experiència, l’Antonio destaca els testimonis de les famílies i la solidaritat de la gent. “Venien amb molts traumes de la guerra. Hi ha uns testimonis de vida molt forts, van viure tota la cruesa de la guerra” assenyala l’Antonio, que també vol remarcar que “molta gent diu que Igualada i la comarca no es mou. És un estereotip, una imatge. Però històries com aquesta la trenquen. Insisteixo que es va pagar tot per persones i entitats. Però no únicament per grans empresaris, sinó des de gent més penjada fins a gent amb diners. Tothom. Igualada i l’Anoia ho van assumir com un repte. Ha arribat a casa nostra una gent fugint de la crueltat de la guerra, els hem d’integrar el més ràpid possible i ens hi hem de ficar tots. Aquesta és una història que ha passat molt poques vegades a la nostra ciutat. És d’aquelles històries, com la de l’1 d’octubre, que et fan sentir feliç”.

Juliol 2018

EL TEMA DEL MES 25 ANYS DE L’ARRIBADA DELS REGUGIATS DE LA GUERRA DE BÒSNIA

F.VILAPRINYÓ

Per les festes de Nadal de 1992, l’arribada dels refugiats bosnians va fer que s’obrissin no només les portes de l’Eucaria, també les de les escoles. Dins del grup de persones arribades, hi havia molts infants -s’havia prioritzat les famílies amb nens en les acollides- i aquests van haver de ser escolaritzats al sistema educatiu de la comarca. En un primer moment va ser a l’escola Cérvola Blanca, de Tous, on matisen que “la seva estada va ser molt curta. Van ser aquí poc abans de festes i, en tornar, hi devien estar uns quinze dies”. A finals de gener de 1993, els infants bosnians -gairebé una quinzenavan començar a ser escolaritzats a Igualada, en concret, al CEIP Garcia Fossas. Entre els seus professors allà hi havia José Manuel Canto, un dels històrics del centre, que durant els anys que hi van haver alumnes bosnians va fer de professor de matemàtiques i naturals, a més de ser cap d’estudis en una etapa. “En un principi, tenien una pedagoga que sols es dedicava a ells. Hi havia assignatures, com el

“Els infants es van adaptar molt ràpid, tenien una actitud excel·lent” José Manuel Canto, professor del Garcia Fossas de 1973 a 2010, va ser un dels tutors dels nens i nenes bosnians i en recorda la facilitat d’adaptació al nou entorn dibuix, on el tema idiomàtic no era tan important, i aviat les van fer amb altres alumnes. Les assignatures manuals o la gimnàstica eren conjuntes” recorda. El professor, que va estar 37 anys al centre, remarca que “la veritat és que es van adaptar molt ràpid. El curs 19931994 ja estaven integrats plenament en la dinàmica de l’escola”. També apunta José Manuel que “hi havia un parell d’alumnes que es van moure, perquè tenien família a Alemanya i van fer un canvi. Amb tot, un d’ells a qui vam fer seguiment ens va comentar que es penedia d’haver marxat. Comentava que la Creu Roja i les administracions d’aquí els havien atès molt bé”.

José Manuel Canto, a l’entrada del Garcia Fossas. F.V.

A l’escola, “simplement ens van demanar habilitar una aula específica, a més d’arribar aquesta persona que els ensenyava català i castellà”. “Els més grans, en qüestió d’un mes ja feien classes de matèries on la barrera de l’idioma no era sensible. Van estar molt ben acollits per part dels nostres nanos, i l’actitud d’ells també va ser molt bona”. Afegeix que “els balcànics tenen molta facilitat per a l’idioma i això és un altre punt fort. Ja eren uns més d’aquí, i els petits encara es van adaptar millor i tot”. Respecte a altres col·lectius, “van tenir la sort de tenir una professora específica, però aquells nens i nenes tenien una bona base de coneixements”.

Juliol 2018

EL TEMA DEL MES 25 ANYS DE L’ARRIBADA DELS REGUGIATS DE LA GUERRA DE BÒSNIA

“Els refugiats ens van canviar la vida” ENRIC MORIST

Coordinador de Creu Roja Anoia quan van arribar els refugiats de Bòsnia i tot alguns de nosaltres ens havíem traslladat pràcticament a viure allà a la casa de colònies amb ells. Havíem d’organitzar la vida unes famílies les 24 hores del dia, els set dies de la setmana. Tot. Des d’anar a l’escola, els àpats, les activitats... No eren unes colònies, era la vida mateixa.

TONI CORTÈS MINGUET Com recordes l’etapa prèvia a l’arribada dels refugiats? Va venir tot una mica per casualitat. La guerra de Bòsnia esclata l’abril del 92, a Sarajevo, i ràpidament va ser portada a tots els mitjans. Com que va ser al cor d’Europa, va sobtar molt a la gent. Potser va ser el primer gran conflicte al continent després de la Segona Guerra Mundial. De seguida ens van arribar les imatges i ben aviat es va començar a parlar de població desplaçada i dels primers camps de refugiats. Recordo que eren els mesos de maig i juny, en ple clima preolímpic. A Catalunya es buscaven espais d’acollida. Pensem que la Catalunya del 92 no és la d’ara... Aquí se’n va fer càrrec la Direcció General d’Atenció a la Infància, de la Generalitat. Nosaltres, des de la Creu Roja, que ja teníem contactes amb la DGAIA, sabíem que buscaven aquests espais d’acollida. Ja s’hi havien presentat moltes petites iniciatives, sobretot de particulars, que oferien cases, pisos... Llavors la Creu Roja gestionava una casa de colònies, l’Eucaria Sí, feia dos anys que portàvem la gestió d’una casa de colònies, l’Eucaria, a Sant Martí de Tous. Era dels Escolapis però la gestionàvem nosaltres. Recordo que vam enviar la proposta per fax, oferint la nostra casa de colònies com a espai d’acollida, pensant que segurament no aniria endavant, perquè hi havia moltes ofertes, fins i tot de molts ajuntaments del país. Però la Generalitat ho va veure amb molts bons ulls. Suposo que els agradava el fet que era a l’interior, una mica aïllat -tenint en compte el tipus de refugiats-, que era en una població petita, ens veien bona gent... La Generalitat va seleccionar tres propostes com a espais d’acollida i una va ser la vostra Sí, van arribar tres grups. Un a la parròquia de Cornudella de Montsant, un poble molt petit, on va anar una família. Després hi havia un grup, el més nombrós, d’unes dues-centes persones, que va anar a l’alberg de joventut de la Generalitat a Coma-ruga i, després, el nostre, on van venir una vintena de persones. Va ser una sorpresa per a nosaltres. Estàveu preparats? Vam haver d’adequar la casa, sobretot pel que fa a la instal·lació elèctrica i d’habitatge. Ho vam haver de fer molt

L’igualadí Enric Morist és, actualment, el coordinador de Creu Roja Catalunya. TCM

ràpidament, durant el mes d’agost, perquè ells havien d’arribar el setembre. Inicialment ens demanaven una estada de tres mesos. Es pensaven que la guerra acabaria ràpidament... Nosaltres vam pensar que per tres mesos ja ens hi podíem posar... Érem una mica il·lusos... No vam preparar cap gran operatiu, com es fa ara i que és com s’ha de fer... Ho vam fer amb voluntaris. Teníem les nostres feines, les nostres vides, i pensàvem que durant tres mesos ho podíem fer... Però no van ser tres mesos... Anàvem a pèl.

guerra dins Europa la gent la veia molt propera. Arribaven moltes imatges d’una guerra que teníem a prop. La gent estava molt motivada. Molta d’aquesta gent va acabar fent-se voluntaris. Es va arribar a desbordar. Tothom volia veure els refugiats. La gent venia a l’Eucaria, encuriosits, amb bona fe, segur, però ho havíem de cuidar, de protegir d’alguna manera.

Sabíeu qui vindria? Ens fèiem moltes preguntes... Qui vindrà? Vindran nens? Com estaran? Com hauran arribat fins aquí? No sabíem pràcticament res d’ells. Ho vam saber el dia abans! Van arribar en dos torns. Primer un gran grup, de més de vint persones i més endavant una família, la de Fuad, que va arribar uns dies més tard.

També vau rebre suport econòmic? Sí, la gent també va col·laborar econòmicament. Inicialment nosaltres ho assumíem tot, però també se’ns va desbordar. Vam crear un grup de padrins, que feien una aportació mensual, i es van fer moltíssims actes benèfics per recaptar aportacions. Hi va haver, paral·lelament, una gran mobilització ciutadana, que va derivar en la creació d’Igualada per Bòsnia. La solidaritat va anar creixent a mesura de les coses que anaven passant.

Com va ser la resposta de la gent de la comarca? La resposta va ser molt bona. De seguida van sortir voluntaris i “padrins”. Abans que arribessin els refugiats ja van sortir moltes persones i moltes entitats que van oferir la seva ajuda. Vam pensar que així ens en podríem sortir. Hi va haver un primer gran moviment, previ a l’arribada. Es van fer diverses reunions informatives multitudinàries. La gent tenia curiositat, volia ajudar. Era la primera vegada que es parlava de refugiats, després de molt temps. Una

I una de les coses que van passar va ser que els refugiats no tornaven, que es quedaven. Sí. S’havien de quedar. No podien tornar. Va arribar un moment en què vam haver de prendre la decisió. Sis mesos més. Els nens ja anaven a l’escola, a Tous. Havíem de seguir. Ja vam veure que allò aniria per llarg. I que l’estada a l’Eucaria havia d’acabar. No podíem tenir tant temps unes famílies vivint en una casa de colònies. Per una emergència, per unes setmanes, estava bé, però no podíem continuar allà. Fins

Com us va canviar la vida? Com ho vau viure emocionalment? Aquells mesos van ser desbordants. Van ser molt intensos. Els refugiats ens van canviar la vida. La gent que érem allà, una vintena, vam haver de deixar les nostres vides i dedicar-nos a ells. Ara, segurament, també ho faríem, però ho faríem d’una altra manera. Vam aprendre molt, molt. Va ser molt emocionant. Vius amb ells, vius les seves vides, comparteixes els seus neguits, les seves il·lusions. Moments bons, moments dolents. Hi va haver gent que durant aquests mesos va perdre familiars. La Sdranka va perdre el seu marit i li ho vam haver d’anunciar nosaltres. Hi va haver moments molt durs, molt difícils. Ens va canviar la vida. Després, al cap del temps, quan veus que han refet les seves vides, molts aquí, et sents molt feliç. Què vau fer quan vau decidir fer el pas i deixar l’Eucaria? Vam començar a buscar habitatges, que havien de ser o gratuïts o que poguéssim assumir o que poguessin pagar les famílies si treballaven; i també vam començar a buscar feines, segons els seus perfils. Com eren les famílies que van arribar a l’Anoia? Van venir famílies amb històries diferents. Una croata, tres sèrbies i una musulmana. Dues d’aquestes famílies sèrbies van marxar al cap de poc, van fer reagrupament familiar a Alemanya i als Estats Units. Quan van marxar ens va afectar, perquè nosaltres no sabíem si aquestes famílies tenien unes altres expectatives. Havien arribat de nit, a una casa de colònies, sense conèixer ningú. Potser esperaven una altra cosa. Tot això ho vam suplir amb el contacte humà. Com era la convivència entre aquestes famílies que al seu territori havien estat enfrontades? Ens feia por. Temíem que es pogués enredar. A l’alberg de joventut de Coma-ruga hi van acollir unes duescentes persones i hi va haver diversos incidents. I això ens arribava. Però aquí no va passar res. Hi va haver molt

Juliol 2018

“ “

Juliol 2018

EL TEMA DEL MES 25 ANYS DE L’ARRIBADA DELS REGUGIATS DE LA GUERRA DE BÒSNIA

No sabíem si aquestes famílies tenien unes altres expectatives. Havien arribat de nit, a una casa de colònies, sense conèixer ningú. Potser esperaven una altra cosa. Tot això ho vam suplir amb el contacte humà.

Aquells mesos van ser desbordants. Van ser molt intensos. Els refugiats ens van canviar la vida. La gent que érem allà, una vintena, vam haver de deixar les nostres vides i dedicarnos a ells. Ara, segurament, també ho faríem, però ho faríem d’una altra manera. Vam aprendre molt, molt. Va ser molt emocionant. Vius amb ells, vius les seves vides, comparteixes els seus neguits, les seves il·lusions. Moments bons, moments dolents.

“

Van venir famílies amb històries diferents. Una croata, tres sèrbies i una musulmana. Hi va haver molt respecte entre ells. No es parlava de política, ni del conflicte, i no va ser cap norma, va sortir així. S’ajudaven entre ells. I, avui, 25 anys després, mantenen una bona amistat. Van saber aparcar les seves visions i diferències. Estàvem preparats per si hi havia conflicte i no va arribar mai. Això ens va sorprendre positivament.

“ “

La gent d’Igualada els va acollir molt bé, van respondre molt bé. Suposo que és perquè van empatitzar molt amb ells, amb la seva situació.

L’adaptació la vam fer a través dels nens. Va ser la clau. Si tu veus que els teus fills estan bé t’adaptes a les situacions més difícils. La gent estava molt, molt, molt tocada. I encara avui estan afectats. Havien patit molt, havien perdut molt. I veure els seus fills alegres va ajudar molt. Era l’única eina que teníem.

respecte entre ells. No es parlava de política, ni del conflicte, i no va ser cap norma, va sortir així. S’ajudaven entre ells. I, avui, 25 anys després, mantenen una bona amistat. Van saber aparcar les seves visions i diferències. Estàvem preparats per si hi havia conflicte i no va arribar mai. Això ens va sorprendre positivament. Com va ser la seva integració? Algunes d’aquestes famílies han arrelat aquí Allà vam veure una cosa molt important, que hem anat aplicant al programa de refugiats que fem ara, que és que si aconsegueixes que els nens estiguin bé, les famílies s’adapten ràpidament. L’adaptació la vam fer a través dels nens. En això ens va ajudar molt, inicialment, una noia que venia a l’Eucaria a fer de mestra voluntària i després l’escola de Tous, que és on va començar la integració. Això ens va ajudar molt. Treure els nens de la casa de colònies, portar-los a una escola amb altres nens, va ser molt important. A Tous hi van estar fins a finals d’any. Després, com que havíem de deixar la casa de colònies per anar a pisos, els nens van anar al Garcia Fossas. Com que van arribar a mig curs, van adequar una aula per a ells però feien algunes assignatures compartides amb els altres nens de l’escola. Va anar molt bé. Començaven a tenir amics. Els nens estaven contents, riallers, feliços. I això es transmetia a les famílies. Els nens van ser la clau. Si tu veus que els teus fills estan bé t’adaptes a les situacions més difícils. No era fàcil... Hem de tenir en compte que la gent estava molt, molt, molt tocada. I encara avui estan afectats. Havien patit molt, havien perdut molt. I veure els seus fills alegres va ajudar molt. Era l’única eina que teníem. I els adults? De seguida vam buscar activitats, que fessin coses. Per una banda hi havia voluntaris que els donaven classes de llengua, de català i de castellà. Tenen molta facilitat per aprendre ràpidament idiomes. Això va ajudar molt perquè la comunicació va anar molt bé des del principi. Però era molt important que comencessin a fer coses, adequades als seus perfils. Encara no tenien permís de treball. I van començar a treballar Quan van tenir permís de treball es van poder començar a integrar laboralment: el Damir va anar a l’Art de la llum, el Fuad a la Creu Roja, la Jadranka, que era infermera, va anar a l’Hospital... La gent d’Igualada els va acollir molt bé. Igualada va respondre molt bé. Suposo que és perquè van empatitzar molt amb ells, amb la seva situació. No sé què hagués passat si haguessin vingut persones de països llunyans. No ho sé... Això ho veien molt proper i tenien molta empatia. Comentaves que l’adaptació es va fer a través dels fills. Aquests nens i nenes s’han fet grans i alguns han fet arrels aquí Sí, alguns viuen aquí, ja tenen fills o n’esperen. Hi ha gent que va marxar, com explicava, de bon començament i altra que la vida els ha portat a altres llocs, però la majoria s’ha quedat a viure aquí. Costa marxar d’Igualada. En general. Molts de nosaltres treballem a Barcelona però ens hem quedat a

L’Enric, acompanyant els infants de Bòsnia en diverses sortides. CREU ROJA ANOIA

viure aquí. No sabem per què, però ens quedem a Igualada. Ens agrada. I això també els ha passat a ells. Estan molt contents i feliços aquí. Han passat 25 anys. Avui hi ha conflictes molt a prop de casa nostra, amb milers de desplaçats que han de deixar casa seva. Què no fem bé? Què no hem après? És la nostra condició humana. Cada conflicte té les seves coses, són fruit de moltes fronteres artificials, de moltes estratègies de poder... La gent continua esbatussant-se i això crea persones que han de fugir. Ara estem en plena realitat dels refugiats. Ara és un altre tema, en un altre lloc, però també per un conflicte armat. Molta gent s’uneix a aquest itinerari fruit de la situació dels seus països, sigui per violència o per misèria. Com indica cada any Intermón, cada vegada hi ha més persones que sobreviuen i un grup cada vegada més petit de grans fortunes. Això continuarà provocant que sempre hi hagi gent que hagi de marxar per viure. I, mentre passi això, tu no pots posar portes al mar. És impossible. I després hi ha els conflictes armats. A Síria, per exemple, hi ha sis o set exèrcits diferents combatent. Tots per temes diferents: culturals, religiosos, estratègics, geopolítics, etc. És un país que quedarà destrossat. Encara que el conflicte acabés avui, que ja porta sis o set anys, necessitarà molt temps per refer-se. Com a Bòsnia, que tot i que no va tenir tanta vigorositat com el de Síria, encara avui pateix les conseqüències d’aquella guerra. La guerra va acabar el 95, la reconstrucció va tardar 5 o 6 anys, però encara hi ha un país dividit en tres i uns ciutadans que no es relacionen entre ells. Mentalment,

a Bòsnia, encara hi ha unes fronteres. Aquella guerra es va tancar en fals. Queden moltes coses pendents. No s’ha treballat prou per la convivència. De fet, continuen governant els mateixos que van provocar el conflicte. La gent, davant de la por, es reagrupa, pensen tant per tant els meus... És la humanitat. Això és cíclic i continuarà passant. Hi ha gent que vol més poder. Si no hi ha cultura de pau, que s’ha de treballar des de petits, es produeixen aquestes coses. No hem après res. Hem après a gestionar millor els refugiats, nosaltres, això sí. Que no és poca cosa... Com valores ara, 25 anys després, la teva experiència? Va ser una gran experiència. Hi va haver moments molt difícils emocionalment. Érem molt joves, amb totes les coses bones i dolentes que això comporta. Ho donàvem tot de nosaltres però també hi havia un punt d’inconsciència. Amb vint anys, tires endavant... Ens va venir una feinada terrible, immensa. Emocionalment va canviar les nostres vides. Entres en un món en què passes d’un moment fantàstic a un drama. Ara tens uns equips, de gent molt preparada, que treballen en torns. Abans no, tots els torns érem nosaltres. Era tota la vida, la nostra vida. També penso que, mirantho en positiu, això va ser gran part de l’èxit. La implicació de la gent va fer que tiréssim endavant, pràcticament sense recursos. Però hi va haver moments molt durs. Moments nostres, sobretot al principi, quan faltaven coses; i moments difícils seus. Érem com una família. Ara jo, amb la meva família, les festes de Nadal i Cap d’any, per exemple, les passo amb aquestes famílies. Hem fet una amistat per a tota la vida.

Juliol 2018

A fons A FONS PROPOSTES PER UNA CARRETERA TRÀGICA

Una autovia de set quilòmetres per acabar amb els punts negres de la C15 La Generalitat repensa el seu projecte per la C-15 i planteja diferents fórmules des d’Igualada fins a Vilafranca davant l’augment del trànsit i l’accidentalitat en aquesta carretera. En el cas dels set quilòmetres que van d’Igualada a Capellades, serà una autovia; de Capellades a Vilafranca, serà amb format 2+1 ANOIADIARI

El Govern de la Generalitat de Catalunya ha posat damunt la taula dels alcaldes de Vilafranca del Penedès i d’Igualada, una proposta d’actuacions, dissenyades des del departament de Territori i Sostenibilitat, per millorar la funcionalitat de l’Eix Diagonal. El projecte, que se sotmetrà a informació pública l’octubre vinent amb una inversió inicial estimada per a les obres de 90 milions d’euros, preveu diverses solucions tècniques, en funció del trànsit i característiques dels trams entre Vilafranca del Penedès i Capellades i entre aquest municipi i Igualada. Així, la Generalitat aposta per un sistema de 2+1, amb un carril alternatiu en un i altre sentit, sempre separat per una mitjana, entre Capellades i la capital penedesenca, un tram de 24 quilòmeres i un trànsit diari d’uns 15.000

vehicles; mentre que el tram entre Capellades i Igualada, d’uns 7 quilòmetres de longitud i uns 20.000 vehicles diaris de trànsit, i una alta sinistralitat, es convertirà en una carretera de dos carrils en cada sentit, és a dir, un format similar a una autovia. Secció 2+1 entre Vilafranca i Capellades Amb una longitud de prop de 24 quilòmetres, el tram comprès entre Vilafranca del Penedès i Capellades registra un trànsit de més de 15.000 vehicles diaris. La solució proposada pel govern català és la implantació d’un tercer carril a la carretera, de manera que quedi una secció 2+1. Segons els estudis elaborats des del departament de Territori i Sostenibilitat, aquest model és “una solució òptima” per a intensitats de fins a 25.000 vehicles/dia i permet ampliar els trams on es pot avançar – en aquest cas, d’un 20% a un

50%– i millorar-hi les condicions de seguretat en aquesta maniobra. Els dos sentits de la circulació estaran separats per una barrera física, de manera que s’evita el risc de patir un xoc frontal. Les zones d’avançament es van distribuint alternativament i equilibradament al 50% per sentit. D’altra banda, en cas d’incidència, la calçada d’un sol carril tindrà l’amplada suficient per a permetre el creuament de dos vehicles. Aquesta solució és compatible amb un futur desdoblament de la carretera, si fos necessari.

actuacions. El tram, un dels punts negres pel que fa als accidents de trànsit a la nostra comarca, registra un trànsit d’uns 20.000 vehicles diaris i arriba a puntes de 24.000 durant l’estiu. Per adaptar aquest àmbit de l’Eix -que presenta certa complexitat tècnica per l’orografia per on discorre la carretera- al trànsit que té actualment i al creixement previst, alhora que millorar-hi la funcionalitat i la seguretat, la solució que proposa el departament és la del desdoblament per assolir dos carrils per sentit de la circulació, és a dir, una secció 2+2.

Model 2+2 entre Capellades i Igualada D’altra banda, el Govern aposta per un format tipus autovia per al tram entre Capellades i la capital de l’Anoia. Aquest tram, de set quilòmetres de longitud, és el que té més trànsit de tot el corredor on el Govern preveu realitzar aquestes

Es manté la separació de fluxos entre Igualada i Manresa El tram comprès entre Igualada i Manresa, de 23 quilòmetres de longitud, és el que té un índex de trànsit més baix de tot el corredor que configura l’Eix Diagonal, amb una mitjana diària d’uns 9.500 vehicles.

En aquest àmbit la solució, que s’ha executat recentment, és la implantació d’una separació de fluxos. Consisteix en una franja central de 35-50 centímetres, de color vermell i amb ressalts, delimitada per una línia blanca sonora a ambdós costats. Aquesta actuació permet reforçar la percepció per part del conductor de la

Juliol 2018

L’Eix Diagonal (format per les carreteres C-15 i C-37) va entrar en funcionament el 2011; uneix Vilanova i la Geltrú i Manresa i abasta una longitud de 65 quilòmetres. D’aquest recorregut, 11 quilòmetres tenen dos carrils per sentit –entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès– i 54 quilòmetres –entre Vilafranca i Manresa– tenen un carril per sentit. Ha potenciat tant les comunicacions intercomarcals com les de més llarg recorregut; una prova n’és el creixement significatiu i continuat del trànsit que ha experimentat: un 35% acumulat.

A FONS PROPOSTES PER UNA CARRETERA TRÀGICA

Un dels punts negres de les carreteres En un article publicat en aquestes pàgines de l’AnoiaDiari el passat mes de gener, s’informava de l’augment de la sinistralitat a l’Eix Diagonal, especialment al seu pas per la comarca de l’Anoia. L’Eix Diagonal va concentrar el 2017 més de la meitat de les víctimes mortals per accidents de trànsit a l’Anoia. En total, l’any passat van morir a les carreteres anoienques set persones en sis accidents, cinc de les quals ho van fer en el tram anoienc d’aquesta via, que va del límit amb l’Alt Penedès fins a Igualada (C-15) i des de la capital fins a la frontera amb el Bages (c-37). Tres de les víctimes es van registrar en el tram sud de la via, entre Igualada i Vilafranca del Penedès i les altres dues, al límit amb la comarca del Bages. Aquestes dades mostren una tendència creixent de la sinistralitat a les nostres carreteres. El 2017 es van superar les xifres dels tres anys anteriors i va ser el quart any de tota la dècada amb més víctimes mortals, només superat pel 2008, amb un total de 12 víctimes, i el 2012 i 2013, amb 8 morts a les carreteres de l’Anoia, cada any. Aquesta tendència es veu clarament a l’Eix Diagonal, amb un clar augment del nombre de víctimes en aquesta via. El 2017 va ser el pitjor any pel que fa a víctimes en aquesta carretera. Entre 2015 i 2016, només hi va haver una víctima mortal a la C-15, al municipi de Vallbona, mentre que l’any passat va haverhi cinc morts en accidents al tram anoienc (s’hauria de sumar una sisena que va morir a la C-37, però al Bages). Amb les dades d’aquests tres anys i, especialment, amb les del 2017, l’Eix Diagonal s’ha situat al capdamunt de la llista de punts

separació dels sentits de la circulació “Aposta guanyadora per a tot el país” El conseller del departament de Territori i Sostenibilitat ha remarcat que es tracta d’un “projecte ambiciós d’adequació global” que s’emmarca en la voluntat del Govern “per

millorar infraestructures perquè la ciutadania circuli més segura i les empreses puguin desplegar tot el seu potencial”. Damià Calvet ha exposat que les obres podran començar durant el 2020 i tindran un termini de dos anys, atès que “són complexes” i ha afegit que “hi donem màxima prioritat perquè el territori ho

mereix”. Per la seva banda, l’alcalde d’Igualada, Marc Castells, ha afirmat que “aquest projecte és una aposta guanyadora no només per a l’Eix Igualada-Penedès sinó per a tot el país”. L’alcalde de Vilafranca del Penedès, Pere Regull, ha posat de relleu que “és un projecte necessari i important

negres de les nostres carreteres. Pel que fa a les altres vies del nostre territori, en total, al 2015 hi va haver sis víctimes i al 2016, tres. Si comparem aquestes dades de sinistralitat (entenent aquestes xifres com les de les persones que moren fins a 24 hores després de l’accident) a les carreteres de l’Anoia amb les de les comarques veïnes, tant de la Catalunta central com les que conformen l’Eix Diagonal, veiem que l’Anoia lidera aquest tràgic rànquing: els set morts de l’Anoia superen els cinc del Bages i l’Osona, els dos del Berguedà o l’única víctima registrada al Solsonès. Al Moianès no es va haver de lamentar cap accident mortal. Pel que fa a l’àmbit penedesenc, a l’Alt Penedès hi va haver cinc morts, un al Baix i dos al Garraf. Tres morts el 2018 El primer semestre del 2018 ha estat un dels pitjors a nivell de sinistralitat viària dels darrers anys. Aquesta s’ha disparat a Catalunya i fins a 92 persones han mort a les carreteres catalanes entre el gener i el juny del 2018. Aquesta xifra representa una pujada del 42% respecte el mateix període del 2017, quan van perdre la vida 65 persones. En el cas de l’Eix Diagonal, els accidents s’han concentrat al tram anoienc de la C-15 després que es pintés una línia divisòria al tram de la C-37, que des d’aleshores no ha estat escenari de cap accident greu. Només hi ha hagut un accident amb víctimes mortals a la C-15, el que va costar la vida a tres persones a Capellades a principis del mes de juny. Setmanes després, també en el tram que es convertirà en autovia, es produïa una nova topada, però sense morts.

per un eix que ha demostrat el seu potencial amb percentatges anuals d’increment del trànsit d’un 6%”. El calendari és portar els estudis a informació pública l’octubre i tenir el projecte executiu a punt durant el 2019. Les obres, d’uns 90 milions d’euros de cost, es començarien a executar el 2020

i s’allargarien fins el 2022. L’Eix Diagonal, de 65 quilòmetres en total, quedaria amb un carril en cada sentit amb separador de fluxos entre Manresa i Igualada; d’Igualada a Capellades, en format autovia; amb carrils 2+1 de Capellades a Vilafranca; i, finalment, en l’actual format d’autovia de Vilafranca a Vilanova i la Geltrú.

Juliol 2018

Espai Empresa

Cal Ros (Calonge de Segarra)

El turisme es postula com a nou motor econòmic a l’Anoia És la comarca barcelonina on creix més l’ocupació en el sector Què busquen les persones que decideixen passar les seves vacances o un cap de setmana a l’Anoia? Compres, relaxació, tranquil·litat, naturalesa, castells, passejar per la ciutat, bon ambient, amabilitat, gastronomia, llocs antics... Són alguns dels motius que porten homes, dones, parelles, grups, colles d’amics, famílies a la nostra comarca, segons el Laboratori de turisme de la Diputació de Barcelona, a partir de l’estudi de reputació online realitzat entre 360 de les destinacions de la demarcació de Barcelona. Un altre estudi elaborat també per la Diputació de Barcelona, a través de la marca turística Paisatges de Barcelona, assenyala que els turistes que visiten l’Anoia per tots i altres motius, tornen a casa seva amb un alt índex de satisfacció. Els visitants posen un 8,6 de nota a la seva estada. Un notable alt per al turisme de l’Anoia. Un àmbit que en els darrers anys s’està perfilant com un potencial motor econòmic del territori. Segons dades de l’Informe sobre “Activitat turística de la Destinació Barcelona”, elaborat per Turisme de la Diputació de Barcelona i que recull dades de l’any 2016, el turisme rural té una forta presència a

l’Anoia amb el 30% de l’oferta de la demarcació, seguit de la comarca del Moianès (29%) i Osona (17%). La comarca amb més presència però és l’Alt Penedès, amb el 39%. D’altra banda, l’Anoia és la comarca on ha crescut més el nombre d’assalariats en aquest sector (13,9%), seguida del Berguedà i el Baix Llobregat. Els indicadors d’oferta de l’activitat turística a l’Anoia augmenten un 6,6 % en places d’allotjament hoteler i es mantenen en càmpings i turisme rural. De nou, augmenten considerablement els habitatges d’ús turístic (HUT) en un 18,4 %, fet que suposa 34 places noves en nombres absoluts. El perfil del turista de l’Anoia és una persona d’entre 35 i 44 anys (30,3 %) i que majoritàriament és un home (66,4 %) que procedeix principalment del territori català (44,7 %) disminuint un 14 % respecte de l’any passat i, d’aquests, un 12,6 % són de la regió metropolitana. Els turistes que provenen d’altres països, tant d’Europa com de la resta del món, representen un 33,1 % del total de turistes de la comarca. Així, d’Europa destaquen les nacionalitats francesa, anglesa, alemanya i italiana, amb un percentatge

de mercat mínimament rellevant per part dels francesos, amb un 15,4 %. La despesa a la comarca registra xifres més baixes que la mitjana de l’entorn de Barcelona (total de comarques menys el Barcelonès). El total de l’allotjament per persona i nit és de 41,7 € mentre que la despesa durant l’estada per persona i nit se situa al 40 %, un 18 % més que l’any passat. En relació amb el comportament del turista, el 42,7 % visita la destinació acompanyat de la família, ja sigui només amb la parella (24,6 %) o també amb els fills (18,1 %). En el transport destaca el fet que set de cada deu es desplacen fins a l’Anoia amb cotxe o moto propi i el 22 % en avió. La principal motivació per visitar la comarca són les vacances i/o oci (55,7 %) i la motivació professional representa el 31,2 % del total. L’allotjament més utilitzat a la destinació és l’hotel amb el 56,5 %, però el turisme rural també és important (23,1 %); el segueix el càmping (18,2 %). Quant a la repetició de la visita, un de cada dos turistes és la primera vegada que la visiten, de manera que és un viatge de descobriment per a la majoria.

Juliol 2018

23,1%

CREIX EL TURISME RURAL Tot i que l’allotjament més utilitzat per part dels visitants que vénen a l’Anoia és l’hotel, amb un 56,5%, el turisme rural va agafant un paper important, arribant ja al 23,1%. Cal tenir en compte que la principal motivació dels visitants són els vacances, amb un 55,7%, però molts visitants, un 31,2% ho fan per motius professionals, i aquests prefereixen allotjar-se en un hotel. un 18,2% trien el càmping

Però destaca el 26 % que és la quarta visita o més que fa. La mitjana és de 3,2 visites. El nombre de nits que els turistes s’estan a l’Anoia se centra principalment entre 1 i 3 nits (75 %) i l’estada mitjana en 3,6 nits, 1,2 menys que la mitjana de l’entorn de Barcelona. Les fonts d’informació més utilitzades per a la cerca de la destinació són principalment Internet, xarxes socials i blogs (33,7 %), i la recomanació de familiars, amics i coneguts també representa un percentatge important (35,2 %). Els ítems de la destinació més valorats pels turistes que visiten l’Anoia són el caràcter i l’amabilitat de la gent i l’entorn natural amb un 9,1 sobre 10, seguit de la seguretat ciutadana amb 8,9. La valoració global de l’estada a la destinació és d’un 8,6, nota 0,4 punts per sobre de la mitjana obtinguda a l’entorn de Barcelona. En global, l’entorn de Barcelona (comarques de Barcelona menys el Barcelonès) va rebre durant el 2016 un total de 4.704.308 viatgers, dels quals, el 83,2 % es van allotjar en establiments hotelers, el 14,4 % ho va fer en càmpings i només el 2,4 % en establiments de turisme rural. El nombre de viatgers que van visitar les comarques barcelonines ha crescut més d’un 16 % respecte del 2015, sobrepassant els 4,7 milions de turistes. Pel que respecta a les pernoctacions, l’entorn de Barcelona ha registrat aquest 2016 un volum de 13.552.213 nits, amb un augment del 7,3% respecte el 2015. Per comarques, el Maresme és la comarca de l’entorn de Barcelona amb major nombre de viatgers el

8,6

SATISFACCIÓ Els turistes i empresaris que fan estada a l’Anoia posen un notable alt a la seva estada a la nostra comarca. La majoria repeteixen l’experiència. La mitjana és de 3,2 visites

Com puc donar un pis al meu fill?

questa setmana va venir a la notaria la senyora Assumpta, vol donar un pis que té a un dels seus 3 fills i tenia diversos dubtes que vam intentar resoldre entre l’Enriqueta, una de les oficials de la notaria, i jo:

1) Possibilitat de reservar-se l’usdefruit. En cas de persones grans, i per descomptat en cas de ser l’habitatge habitual de la donant, és convenient reservar-se l’usdefruit vitalici de l’habitatge i així assegurar-se l’ús i gaudi exclusiu de l’habitatge mentre visqui. Aquest usdefruit acaba automàticament en el moment de la mort, acreixent al seu fill com a propietari. 2) I si l’habitatge donat està hipotecat? S’haurà de deixar clar en l’escriptura de la donació aquest fet i si el seu fill assumeix o no tal hipoteca, ja que té repercussions fiscals. 3) Pot afectar a l’herència futura? A l’escriptura de donació s’haurà de determinar, entre altres qüestions, si la donació es realitza a càrrec o no de la legítima futura, si és col·lacionable o no (és a dir, si el valor del pis donat computarà en un futur quan mori la senyora Assumpta en el valor del cabal hereditari).

Cal Paradet (Maians)

2016 (1,2 milions), seguida del Baix Llobregat (poc més d’1 milió). A major distància es troben el Vallès Occidental (517 mil), el Garraf (374 mil), el Vallès Oriental (278 mil) i el Berguedà (137 mil). Amb menys de 100 mil viatgers, es troben les comarques d’Osona (51 mil) i l’Alt Penedès (12 mil). De les comarques restants: Anoia, Bages, i Moianès no hi ha dades per a l’any 2016, tot i que s’estima que han rebut conjuntament uns 250 mil viatgers. L’Informe anual de l’activitat turística a la Destinació Barcelona 2017 és el principal recull anual dels indicadors de turisme a la demarcació, realitzat pel Laboratori de Turisme de la Diputació de Barcelona. Les principals novetats d’aquesta edició són, per una banda, la incorporació de les noves tipologies d’allotjament en l’oferta turística (apartaments turístics i habitatges d’ús turístic), que permet realitzar una anàlisi de l’estructura de l’allotjament molt més realista; i per altra banda, l’ampliació de l’apartat de l’estudi del turista amb un major nombre de variables per tal de conèixer millor el seu comportament quan visita la nostra destinació.

4) Quins impostos es paguen en una donació a Catalunya? Serien 3 impostos: a) Impost de Successions i Donacions: en cas de ser descendent menor de 36 anys, ser el primer habitatge habitual i tenir ingressos anuals menors de 36.000 € té una reducció dels primers 60.000 € del valor de l’habitatge. Existeixen també incentius fiscals en cas de la donació de quantitat de diners amb la mateixa finalitat d’adquisició d’habitatge habitual. b) Impost sobre l’Increment de Valor de Terrenys de Naturalesa Urbana: la seva quantia dependrà dels anys que hagi tingut en propietat el donant (a major antiguitat, major impost) i el valor cadastral del sòl, no afecta el valor de l’habitatge que s’assigni a l’escriptura. c) Impost sobre la Renta de les Persones Físiques (IRPF): en cas d’existir un guany patrimonial per la diferència entre el valor de l’adquisició en el moment en què ho va fer Assumpta, i el valor que s’ha consignat en l’escriptura de donació. Existeixen diversos beneficis fiscals en el cas de donants majors de 65 anys. 5) Es pot revocar una donació? En principi la donació és irrevocable, excepte que es compleixin determinades circumstàncies molt concretes i difícilment aplicables com la supervivència dels fills dels donants que aquests creien morts o la ingratitud dels donataris (s’entén com ingratitud els actes penalment condemnables que el donatari fa contra la persona o els béns del donant). 6) Necessàriament la donació ha de fer-se en escriptura pública davant de Notari. En cas de fer-se en document privat no tindrà valor

CARLOS JIMÉNEZ FUEYO Notari d’Igualada carlosjimenez@notariado.org

Juliol 2018

imatges REVOLTATS El passat 15 de juliol, en una jornada festiva, familiar, participativa i, a la vegada, reivindicativa, unes 2.000 persones es van aplegar a Igualada per construir el llaç groc humà més gran fet fins ara, amb l’objectiu de recollir fons per als familiars dels presos polítics i exiliats catalans i per mostrar al món, amb aquesta imatge icònica, el seu suport als represaliats i el seu clam en defensa de la democràcia i la llibertat. Per mostrar al món que estan “revoltats”. FOTO: REVOLTATS

Juliol 2018

Diàleg Alerta: L’ermita de La Sala en perill JAUME FARRÉS i COBETA Llicenciat en Filologia Catalana i Humanitats i professor

o sé si els més joves coneixeu l’indret, però segur que la gent més gran que em llegeixi sí. Em refereixo a l’indret anomenat La Sala, al terme de Jorba. En aquest espai, particular, que s’alça com un aparador sobre el pas del riu Anoia, hi ha una ermita romànica, dedicada a la Mare de Déu de Santa Maria de la Sala, feta construir per Guerau de Jorba en el segle XII, molt bonica, que té un interès arquitectònic i artístic evident. Al seu costat hi ha una masia antiquíssima, documentada de la mateixa època, que s’anomena can Cansalada i una esplanada on es conserva una gran creu de pedra que es va alçar en aquell indret per commemorar un gran aplec que hi va haver a començaments del segle XX. En aquest indret tan particular s’hi van celebrar durant tot el segle XX aplecs religiosos i sardanístics, normalment el dilluns de Pasqua, que congregaven una gentada enorme, que es reunien a la Sala a passar el dia, a ballar sardanes i a fer un dinar a l’aire lliure. A partir de la dècada dels 70

deixadesa i degradació preocupant. En aquests moments, a simple vista, es pot veure que la casa dels ermitans, que està adossada a la capella, està amb el sostre enfonsat, amb un tancament precari i en un clar estat de descomposició. A simple vista, també, el campanar de l’ermita es troba molt desmillorat. S’han desprès algunes lloses de pedra que el coronaven, les pedres de la paret estan força desconjuntades i les boles ornamentals que el coronen estan molt malmeses. Dona la sensació que en qualsevol moment podria desplomar-se. L’edifici principal té uns murs sòlids que es mantenen drets; tot i això, la teulada té goteres i la humitat entra per algunes parts a l’interior del temple, la qual cosa posa en perill la solidesa de les parets. La porta d’entrada també necessitaria conservació i l’arcada de la porta, molt bonica, està erosionada i sense protecció. En conjunt, si passeu per allà, la sensació és de desemparament, de deixadesa i d’abandó. Fa massa anys que no s’hi ha fet res. Crec que s’ha d’actuar amb diligència per aturar la degradació d’aquest patrimoni i assegurar-ne la conservació i la supervivència. Sé que el manteniment de temples i monuments religiosos és costós i s’han de superar problemes administratius i d’entesa entre els propietaris, l’Església, i els poder públics. Tot això està molt bé, però mentrestant la Sala ens va caient. Jo demanaria, per totes les parts implicades, rapidesa, generositat i sentit de la responsabilitat, perquè la Sala no se’ns torni una pila de pedres.

“

Juliol 2018

Jo demanaria, per totes les parts implicades, rapidesa, generositat i sentit de la responsabilitat, perquè la Sala no se’ns torni una pila de pedres. JAUME FARRÉS I COBETA

Històries de Càritas (7)

Els mil colors de la dignitat

’“ajuda’ns a ajudar” de Càritas és potser un dels eslògans que amb menys paraules diu més coses. Suggereix, convida, demana. Demana per als altres. Per als que no tenen i necessiten. Demanar per necessitat no és mai —es digui el que es digui— un fet desitjable ni tan sols amable. Demanar significa sovint empassar-se la vergonya pel fet d’haver de parar la mà. Vol dir també que s’ha hagut de deixar a casa —si és té un sostre— un trosset, almenys un trosset, de la dignitat a la qual té dret tota persona. Sembla que drets humans, drets bàsics, estan ara, una altra vegada, en retirada, perquè així ho decideixen alguns de manera desvergonyida i innoble. Però, té colors, la dignitat? Quin color ha de tenir la dignitat? O, més enllà de la paraula, la dignitat s’ha de tenyir d’algun color concret? Qui ho sap. Potser com en tantes situacions de la vida, la dignitat cal deixar-la lliure i que cada persona, en cada circumstància, la interpreti en la tonalitat que cregui més humana i més fraterna i generosa. “Ajuda’ns a ajudar”, ens diu Càritas. Perquè

donar es també rebre i així fer més just i solidari aquest món que ens toca viure.

En conjunt, si passeu per allà, la sensació és de desemparament, de deixadesa i d’abandó. Fa massa anys que no s’hi ha fet res. Crec que s’ha d’actuar amb diligència per aturar la degradació d’aquest patrimoni i assegurar-ne la conservació i la supervivència. Sé que el manteniment de temples i monuments religiosos és costós i s’han de superar problemes administratius i d’entesa entre els propietaris, l’Església, i els poder públics. Tot això està molt bé, però mentrestant la Sala ens va caient.

del segle passat aquest aplec va anar decaient fins que va deixar de celebrar-se... diuen que va ser culpa del 600, com tantes coses, i deu ser veritat –en bona mesura. L’objecte d’aquest article, però, no és fer una mirada nostàlgica sobre aquest aplec, sinó alertar de l’estat precari en què es troba l’ermita de la Sala. El pas del temps i la inacció han anat deteriorant el monument i actualment es troba en un estat de

PS: Llibertat per Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Quim Forn, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva. Que puguin tornar de l’exili Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Anna Gabriel i Marta Rovira.

¿Qui és capaç de jutjar un jove que ressegueix, en ple migdia, tots els contenidors, un darrere l’altre, per arreplegar bocins de pa, restes d’aliments i també líquids de culs d’envasos de begudes? ¿Qui fa això si no és per pura gana? ¿Qui diria que un educat i sorprenent refús a acceptar ajuda no és alguna cosa més profunda acolorida d’una dignitat per a molts incomprensible i que només la persona en coneix la tonalitat? O, el cas, no únic, de la mare que viu des de fa anys en aquesta terra i va perdre la feina i ara no en troba, i no té cap recurs mínimament estable per tirar endavant i, tot i la voluntat de voler pagar —lloguer, electricitat, i altres necessitats bàsiques—, es va endeutant perquè pagar una miqueta aquí i una part allà no evita que la bola de neu del deute creixi i es faci insostenible. I tanmateix, no vol demanar aliments ni ajuda , com se li suggereix per diverses veus, pensant que podria alleujar, encara que sigui de manera mínima, la situació angoixant que no li permet girar-se i demana només treball per a les seves mans cansades. ¿Quin és color d’aquesta dignitat que sense paraules, de fet, proclama? La dignitat humana no té color i, potser, si en té, hauria de reflectir els mils colors de cada situació concreta. I cal una mà estesa sempre per ajudar quan hi ha plors sense llàgrimes, silencis desesperats, vides trencades, mirades tristes. Per tot això, aquest “ajuda’ns a ajudar” de Càritas ens recorda insistentment que la seva feina depèn de la nostra cooperació humana i fraterna. És molt el que es fa i potser és també poca cosa, segons com es miri, perquè les necessitats

Relat inspirat en el dia a dia de

CARLES Ma. BALSELLS

Juliol 2018

“ 24

EDICIÓ Cinquanta-set SL DIRECCIÓ Toni Cortès Minguet COORDINACIÓ Francesc Vilaprinyó REDACCIÓ Toni Cortès Jose Sánchez González Francesc Vilaprinyó DIRECCIÓ COMERCIAL Joan Barnés CORRECCIÓ Mercè Badal IL·LUSTRACIONS Pau Badia “Nomdenoia” WEB Creagia IMPRESSIÓ Lerigraf S.L.

C/ Sant Magí, 28 08700 Igualada REDACCIÓ redaccio@anoiadiari.cat 651942192 PUBLICITAT publicitat@anoiadiari.cat 608463829 www.anoiadiari.cat

TEXT LEGAL Cinquanta-set S.L. es reserva tots els drets sobre els continguts de l’AnoiaDiari sense que es puguin reproduir ni transmetre, totalment o parcial, a altres mitjans de comunicació, sense prèvia autorització escrita.

“

Juliol 2018 La recuperació econòmica, si se la pot anomenar així, no arriba a tot arreu i està creant una societat a dues o tres velocitats. ANOIADIARI

SÓN PROTAGONISTES A WWW.ANOIADIARI.CAT

Editorial

L’Anoia esquerdada

es xifres de l’atur han deixat des de fa un parell d’anys de ser notícia a la comarca, tot i que no deixen de ser preocupants i situen l’Anoia com un dels territoris de la demarcació amb més població sense feina. També les dades sobre les persones que acudeixen als serveis socials s’han atenuat, almenys en aparença. Pel que fa a la Memòria Anual que Càritas dóna a conèixer cada mes de maig, s’aprofundeix en la diferència entre el que són les xifres i les sensacions. El 2013 la comarca estava en un pou. Al llindar dels 13.000 aturats i amb la majoria de poblacions que tenien vora un 20% de vilatans adults sense feina, hi va haver un lent gir que s’ha anat consolidant els exercicis 2016 i 2017. La diferència, però, amb els anys anteriors a la recessió és més que evident en la qualitat de les feines, ja que ara la temporalitat i la precarietat són molt superiors al 2006 i 2007. Les empreses de la comarca, tot i aquesta relativa bonança econòmica, han reclamat la necessitat de formar i retenir a perfils tècnics per als seus quadres, ja que molts joves marxen a Barcelona o a altres punts. L’emigració d’anoiencs a l’estranger, que reflectia l’Informe de la Cambra de Barcelona, és un altre factor preocupant i accentua la problemàtica de la fuga de talent. El fet és que tot això exposat fins ara són casuístiques que estan poc o molt a l’ordre del dia i que, per tant, ocupen i van guanyant lloc a les agendes de les administracions. Per darrere de tot això, hi ha una esquerda que es va eixamplant. Hi ha col·lectius que ni tan sols poden aspirar a fer cursos de reciclatge i tornar a entrar al mercat laboral perquè parteixen d’una situació d’exclusió molt anterior i molt més profunda. Són en bona part col·lectius d’immigrants, i entre aquests especialment les dones, que estan dos passos per darrere i que sembla complicat a mig termini que puguin accedir als ajuts. La recuperació econòmica, si se la pot anomenar així, no arriba a tot arreu i està creant una societat a dues o tres velocitats. En el dia a dia, a la superfície sembla que ja han cicatritzat les ferides de la recessió econòmica, però ja hem vist a nivell nacional i polític que els drets que crèiem inalienables en una democràcia no ho són; de la mateixa manera, semblem desconèixer si hi ha altres esquerdes.

Laura Llucià Després de l’etapa de quatre anys de Xavier Figueres, Laura Llucià agafa ara les regnes de l’associació Igualada Comerç. Llucià ja formava part de la junta i vol donar continuïtat a la tasca feta.

Enric Conill A manca de gairebé un any per a les properes eleccions municipals, Esquerra ja ha donat a conèixer quin serà el seu alcaldable a Igualada. Enric Conill, de 37 anys i ja regidor, és l’escollit per optar a la batllia.

DIFUSIÓ CONTROLADA PER

MEMBRE DE

Biel Rossell La productora Isona Passola es va fixar en aquest joveníssim igualadí, només 13 anys, per protagonitzar la pel·lícula ‘La vida sense Sara Amat’. El film es roda aquestes setmanes al Vallès Oriental.

AMB EL SUPORT DE

TOTA L’ACTUALITAT DE L’ANOIA www.anoiadiari.cat

Maribel Ferrer

PAU BADIA NOMDENOIA Arquitecte i il·lustrador

L’alcaldessa de Vallbona d’Anoia (PSC) té un front obert dins el seu propi govern, sorgit d’una moció. El regidor Paco Corral (Veïns amb Veu) ha votat en contra d’una modificació del pressupost.

Juliol 2018

PUBLIREPORTATGE

Aigua de Rigat rep el reconeixement de la Comissió Europea per les seves mesures per la seguretat viària La companyia gestora del cicle integral de l’aigua a l’Anoia ha estat guardonada als Premis d’Excel·lència en Seguretat Viària, lliurats a Brussel·les el passat 26 de juny per la institució Europea

David Gall recull el premi de mans de Violeta Bulc, comissària europea de Transports, acompanyat de la Mònica Porroche, responsable de sistemes de gestió i l’Esther Guirado, responsable d’operacions.

Aigua de Rigat ha rebut el reconeixement de la Comissió Europea als Premis d’Excel·lència en Seguretat Viària 2018 (Excellence in Road Safety Awards), organitzats per la institució a Brussel·les. L’empresa ha estat guardonada amb el premi d’Excel·lència en Seguretat Viària (Excellence in Road Safety) dins la categoria de grans empreses per les seves accions de prevenció d’accidents de trànsit. Segons l’últim informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre Seguretat Viària, els accidents de trànsit són una de les causes de mort

més importants del món -1,5 milions de morts el 2013- i la primera causa entre les persones de 15 a 29 anys. En resposta a la situació, la Comissió Europea va crear la Carta europea de la seguretat vial, per tal de comprometre governs i institucions amb la seguretat a les carreteres, i organitza des del 2014 els Premis d’Excel·lència en Seguretat Viària, amb l’objectiu de posar en valor les nombroses accions realitzades a tot el continent per empreses i institucions per millorar la seguretat viària i salvar vides a les carreteres. El compromís d’Aigua de Ri-

Violeta Bulc, comissària europea de Transports lliurant el guardó a David Gall

gat amb els sistemes de gestió de la seguretat i salut laboral, específicament en aquest cas amb la seguretat viària, l’han fet mereixedora del guardó. La companyia ha implantat les mesures pertinents per obtenir la certificació ISO-39001 de Sistemes de Gestió de la Seguretat Viària, d’aplicació tant per a entitats públiques com privades que interactuen amb el sistema viari. Es tracta d’una certificació que ajuda a les organitzacions a reduir la incidència i risc de les morts i ferides greus per accidents de trànsit. A més, ha creat un sistema intern de gestió de seguretat viària que manté al dia els treballadors sobre revisions mèdiques, formacions pendents o cites de manteniment de vehicles. També imparteix cursos de conducció pràctics i teòrics segons el lloc de treball (cursos de conducció en condicions adverses i cursos de conducció de 4x4), llança campanyes de conscienciació i coopera amb els municipis i altres entitats per enfortir la seguretat viària de l’Anoia. David Gall, gerent d’Aigua de Rigat, va ser l’encarregat de recollir el premi en nom de la companyia, que li va entregar Violeta Bulc, comissària europea de transports.

Davig Gall: “A Aigua de Rigat vam fer fa anys una clara aposta per la seguretat laboral” Quins factors van propiciar que l’empresa emprengués aquest projecte? A Aigua de Rigat vam fer fa uns anys una clara aposta per la seguretat laboral i dins les diverses accions que havíem dut a terme en aquesta àrea, teníem molt clar que la mobilitat era una font d’accidentabilitat molt significativa per a nosaltres, doncs una part important dels nostres treballadors ocupen un percentatge elevat de la seva jornada en desplaçaments. La seguretat vial havia de ser, doncs, un dels pilars sobre els quals seguir treballant per millorar la seguretat de les nostres activitats, i això ens va portar a implantar la ISO 39001 de seguretat vial amb tot el seguiment i pla de millora associat. Com van aconseguir la implicació de totes les àrees de l’empresa en aquest projecte? Totes les àrees van participar de forma activa en tot el procés, també la direcció, que va exercir el lideratge del projecte en la seva fase de preparació però també en el seu desenvolupament. Vam aconseguir que tots els treballadors assistissin als cursos de conducció així com a les xerrades que es van organitzar amb representants dels Mossos d’Esquadra. Aquestes formacions tenien com a objectiu, en primer lloc, millorar la conscienciació dels treballadors en relació a la seguretat vial, però també corregir alguns mals hàbits en la conducció i millorar les aptituds davant situacions de conducció més crítiques. Què ha suposat per a la companyia l’obtenció d’aquest guardó? Estem molt satisfets doncs suposa un reconeixement a l’esforç continuat des de fa molts anys en matèria de seguretat i salut laboral. A Aigua de Rigat hem implantat una cultura preventiva que va més enllà del compliment formal de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, que va en la línia d’aconseguir la sinistralitat zero. En aquest sentit, a banda de les mesures en matèria de seguretat vial, incorporem les noves tecnologies com els drons per tal d’evitar l’exposició dels treballadors a situacions de risc.

Juliol 2018

Fem escola

L’Anoia treu bona nota És la comarca barcelonina amb més aprovats a la Selectivitat, un 99,08% Només 4 dels 435 alumnes anoiencs que es van presentar a les proves d’accés a la universitat (PAU) celebrades el passat mes de juny no les han superades. Així, un 99,08% dels estudiants de l’Anoia que van fer les proves de la selectivitat han superat aquest pas per accedir als estudis universitaris. Aquest és, segons dades de la Secretaria d’Universitats de la Generalitat de Catalunya, el percentatge més alt de les comarques de la demarcació barcelonina. L’Anoia se situa lleugerament per davant de l’Alt Penedès, on el 98,99% dels seus estudiants presentats a les PAU també van aprovar les proves. Altres comarques veïnes, com el Bages amb un 97,71% d’aprovats o l’Osona, amb un 97,80%, s’ha situat també per sota de la mitjana de la comarca de l’Anoia. El percentatge obtingut a l’Anoia , el més alt de les comarques barcelonines, se situa per damunt de la mitjana catalana, que ha estat del 97,55% Només 9 comarques han superat la

mitjana de l’Anoia, assolint el 100% d’aprovats, però es tracta de comarques poc poblades i amb un nombre d’examinands molt menor. Són l’Alta Ribagorça (13 presentats aprovats), la Cerdanya (23 presentats aprovats), la Garrotxa (199 presentats aprovats) , el Pallars Jussà (31 presentats aprovats), el Pla de l’estany (136 presentats aprovats), el Ripollès (44 presentats aprovats), la Segarra (79 presentats aprovats), el Solsonès (70 presentats aprovats) i l’Urgell (167 presentats aprovats). La nota mitjana dels estudiants anoiencs, un 6,674, també ha estat per damunt de la mitjana del país, que ha estat de 6,622. En aquest curs, els anoiencs han superat també la nota mitjana dels alumnes anoiencs, que va ser de 6,269. Al total del país, dels 28.925 estudiants que enguany han cursat segon de batxillerat, un total de 28.728 es van presentar a les proves d’acés a la universitat i, d’aquests, uns 27.125, el

Eix diagonal Els alumnes anoiencs que han participat a les proves d’accés a la universitat han superat els seus veïns de les comarques de l’Eix Diagonal: l’Anoia, amb un 99,08% d’aprovats se situa per davant de l’Alt Penedès (98,99%), Garraf (98,83%), l’Osona (97,80%) i el Bages (97,71%)

A Catalunya Catalunya també ha tret bona nota. Dels 28.728 alumnens presentats, uns 27.125 han passat les proves, un 97,55%, que han obtingut una nota mitjana de 6,644

97,55%, han resultat ser aptes per accedir el curs que ve a la universitat. La nota mitjana de PAU, a la fase general, d’aquests estudiants és de 6,644. La nota mitjana de l’expedient de batxillerat ha estat de 7,42, i la nota mitjana d’accés a la universitat, que es calcula en base al 60% corresponent a l’expedient de batxillerat i el 40% restant a la nota de la fase general de les PAU, ha estat de 7,111. Dels 4.616 estudiants que només s’han examinat de la fase específica, 1.752 procedeixen de batxillerat i 1.747 de cicles formatius de grau superior (CFGS). El percentatge d’aquests alumnes de la fase específica aprovats ha estat del 84,92% en el cas d’alumnes de batxillerat i del 68,43% en el cas d’alumnes de cicles formatius de grau superior (CFGS). Aquests resultats, segons la Secretaria d’Universitats de la Generalitat de Catalunya “avalen, un any més, que les PAU continuen sent un mecanisme útil

Juliol 2018

EL MÉS ALT El percentatge d’alumnes de la comarca de l’Anoia aprovats a les proves d’accés a la universitat, la selectivitat, realitzades aquest mes de juny passat, és el més alt de les comarques de la demarcació de Barcelona. Amb un 99,08% d’alumnes aprovats, també se situa per damunt de la mitjana catalana, que ha estat del 97,55%. De mitjana, els alumnes de l’Anoia han tret un 6,674, també per damunt de la mitjana catalana, que s’ha situat en un 6,644

i eficaç per ordenar l’admissió a la universitat respectant principis d’igualtat, mèrit i capacitat”. En aquesta convocatòria la nota més alta és d’un 9,90 i l’han obtinguda dues noies: una, alumna de Tarragona, que ha cursat estudis en un centre concertat de la mateixa ciutat, i una alumna, resident a Barcelona, que ha cursat estudis en un centre públic de Girona. Amb un 9,8, hi ha tres estudiants de la demarcació de Barcelona (9,8), concretament de Canet de Mar, Barcelona i Terrassa. Aquesta mateixa nota l’han obtinguda també tres estudiants de la demarcació de Girona (dels municipis de Girona, Banyoles i Preses). La nota més alta de Lleida (9,7) correspon també a una noia, estudiant d’un centre concertat de la capital del Segrià. Enguany hi ha 520 alumnes, 314 noies i 206 nois, que rebran la distinció que atorga el Govern de la Generalitat als estudiants amb una nota igual o superior a nou en la fase general de les PAU. Noves ponderacions per a les PAU 2020 El sistema de ponderacions per calcular la nota d’admissió als graus universitaris introduirà canvis de cara a l’any 2020. La principal novetat és que les matèries de modalitat que serveixen als estudiants per pujar nota en l’admissió deixen d’estar adscrites a les cinc branques de coneixement (Arts i Humanitats, Ciències Socials i Jurídiques, Ciències, Enginyeria i Arquitectura, i Ciències de la Salut), en què inscriuen els Graus universitaris. Aquesta novetat permet una major flexibilitat a les universitats per determinar quines assignatures tenen més pes per accedir a una determinada ti-

tulació. En base a això, les universitats han acordat en el marc del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) un nou quadre de ponderacions on, com a mínim, hi ha per a cada Grau tres matèries de modalitat que ponderen el màxim coeficient possible (0,2). Així mateix, per garantir l’equitat del sistema d’accés universitari a Catalunya, totes les universitats mantenen la mateixa ponderació en tots els títols de grau d’idèntica denominació. És a dir, en totes les titulacions de Dret que ofereixen les diferents universitats catalanes, ponderen amb el mateix pes les mateixes assignatures de modalitat. Més pes per a Història de la Filosofia El resultat de la revisió de les ponderacions per a la preinscripció 2020 dóna un major pes a l’assignatura d’Història de la Filosofia com a matèria ponderable. Concretament, Història de la Filosofia ponderarà en tres Graus de Ciències de la Salut: Fisioteràpia i Infermeria (amb un 0,2) i Psicologia (amb un 0,1). També ponderarà amb un 0,2 en dues dobles titulacions d’enginyeria, una de matemàtiques i una altra de nutrició. També s’introdueix amb el màxim coeficient possible en més titulacions de la branca d’Arts i Humanitats i Ciències Socials. En la preinscripció 2018, Història de la Filosofia pondera en l’admissió a 162 graus. El 2020, aquesta xifra s’incrementa fins a 252 titulacions. La informació sobre les noves ponderacions 2020 ja s’ha fet arribar als centres de secundària per tal que els estudiants es matriculin a primer de Batxillerat coneixent aquests nous criteris d’admissió. Les matèries ponderables de les quals s’examinen els estudiants a la fase específica de les PAU són actualment 22.

Juliol 2018

L’Anoia, a taula la recepta

És temps de...

prunes

CANELÓ DE PINYA AMB CREMA

La pruna és una de les fruites estrelles de l’estiu. Pel seu sabor refrescant i perquè aporta antioxidants, minerals i vitamines al nostre organisme. També és un excel·lent regulador del trànsit intestinal. Per això, la trobarem a taula durant aquests mesos d’estiu. La resta de l’any, podem continuar beneficiant-nos de les seves substàncies nutritives i dels seus efectes beneficiosos si les mengem seques.

RESTRENYIMENT La pruna és una fruita que, tradicionalment, s’ha usat per combatre el restrenyiemt, pel sucre que conté, que actua com a laxant i per la fibra, que ajuda a millorar el trànsit intestinal, evitant, a la vegada, la reabsorció del colesterol

VITAMINES La pruna fresca és rica en vitamina C (que desapareix pràctivament quan s’asseca). Aquesta vitamina és important per al nostre organisme i cal prendre’n tot l’any, però especialment durant aquests mesos d’estiu

Ingredients (4 persones) ANTIOXIDANT Les prunes, sobretot les més fosques, contenen uns pigments que aporten una important acció antioxidant

Pinya natural Sucre Per a la crema: 2 rovells d’ou 250 g de llet 50 g de sucre Pell de llimona Un canonet de canyella 20 g de maizena

Elaboració En un cassó posem a bullir la llet amb la pell de llimona i la canyella. Ho retirem del foc i ho deixem infusionar una estona. En un bol batem els rovells d’ou i el sucre, hi afegim la maizena i ho remenem ben remenat. Seguidament, hi aboquem la llet colada i ho remenem de nou. Ho tornem a posar al foc i remenem sense parar fins que s’espasseeixi. Ho aboquem en un altre recipient per deixar-ho refredar. Tallem la pinya molt fina. Farcim la rodanxa de pinya amb la crema, ja freda, i hi donem la forma de caneló. Un cop el tenim tancat, hi posem sucre per damunt i el cremem.

TOT L’ANY Durant els mesos d’estiu, podem consumir prunes fresques entre hores. Les prunes seques ens poden aportar vitamines i energia durant els freds mesos d’hivern.

Àngels Guitart Restaurant Color de poma (Reus) El receptari groc Òmnium-Viena Edicions

Juliol 2018

PRUNES Aquesta fruita

estiuenca conté moltes substàncies nutritives i aporta efectes beneficiosos: vitamines, antioxidants, minerals i ens ajuda a regular el trànsit intestinal

ALBERCOCS Tot un

plaer: la seva pell vellutada, la seva fragància, la seva polpa sucosa i ensucrada... Ens aporta vitamina A, amb efecte antioxidant, i ferro

fet a casa

NECTARINES Com el

préssec, aquesta fruita d’estiu té propietats antioxidants (especialment si les mengem amb la pell). Tot i ser de les més dolces, no són gaire calòriques

el celler de l’anoia

FEM UN VERMUT?

TRADICIÓ (I INNOVACIÓ) AL MERCAT A les seves mans expertes, la Montse i el Josep Maria tenen el llegat de l’experiència dels seus pares, que van obrir la carnisseria i xarcuteria Esquius a principis dels anys seixanta. Els trobareu al cor del mercat de la Masuca d’Igualada, on ofereixen productes frescos de carn, xarcuteria, aviram, formatges i elaborats, seguint la tradició artesanal de més de mig segle. La Generalitat de Catalunya els va distingir com a establiment artesà i com a mestres artesans, uns segells de qualitat i, a la vegada, també d’exigència per continuar oferint als clients fidels i als nous productes de primera qualitat, elaborats artesanalment. Uns clients a qui també agrada sorprendre amb noves propostes. Això sí, sempre amb productes de proximitat i qualitat, treballats artesanal-

ment. Aquesta és una de les premisses de la casa, que la matèria primera sigui tan pròxima com sigui possible, buscant la màxima qualitat i el bon tracte i la cura dels productors vers els animals. A la carnisseria i xarcuteria Esquius la tradició i l’artesania van de la mà amb la innovació. Estan al dia. Dins la seva àmplia oferta, i adaptant-se al ritme de la nostra societat actual, hi trobarem diversos elaborats i precuinats. L’estrella, sens dubte, són els canelons. En aquest sentit, també s’han adaptat als nous temps, agafant comandes per telèfon, per correu electrònic i, fins i tot, per whatsapp. Els trobareu a les xarxes i properament estrenen una web. Amb aquest esperit innovador, ara tenen al cap poder oferir, properament, degustacions dels seus excel·lents productes al Mercat de la Masuca.

+ INFO ESQUIUS Parada 124, Mercat La Masuca (IGUALADA)

938035906 · esquius1961@gmail.com

VERMUT FOT-LI VERMUT ALEGRE WINES & SPIRITS REUS 7,95 €

La frase Reus-Paris-Londres era freqüent en una època, i té l’origen en la rellevància d’aquestes ciutats a l’hora de concretar-se el preu de l’alcohol, un dels motors econòmics d’aquell moment de l’economia catalana. Altres diuen, o diran, que era pel preu de les avellanes, o també, per la rivalitat que sempre s’ha mantingut entre Reus i Tarragona, ciutats veïnes i alhora en competència continua... Segurament, tots i cadascun d’aquests motius tenen part de raó, si bé en l’actualitat molts identifiquem, a Catalunya, Reus com la capital del Vermut. Tot i l’hoquei, aquí, a Igualada, també hem contribuït a promoure i fer més gran la marca “Vermut de Reus”, perquè el consum de vermuts, Yzaguirre o Miró, fa temps que competeix, amb força èxit contra els clàssics del mercat i del món. Amb aquests antecedents històrics i en l’actual context, de màxima esplendor del “Vermut de Reus”, aquest mes us aconsello el vermut Fotli. “Wermut” és la paraula alemanya per a nomenar el donzell, la planta principal per a l’elaboració del vermut. És diu que aquesta planta t’enceta la gana, per això fem el vermut abans de dinar? Desconec la fórmula del Fot-li, encara que és segur que té la base del vi que s’elabora al camp de Tarragona i als peus del Montsant, i amb les altres plantes i els botànics presents configuren un producte espectacular, amb l’equilibri just entre àcid, dolç i amargant. L’heu de servir i consumir fred, amb gel, i d’acord amb el nostre caràcter mediterrani preneu-lo amb companyia, perquè durant l’estiu sempre és més fàcil trobar un moment i un dia per fer el vermut. Bones vacances, salut i... vermut!

XAVIER FIGUERES i CASANOVAS Sommelier / Celler Figueres / @cellerfigueres

la cuina que no podem perdre

Juliol 2018

L’ANOIA, A TAULA

ELS HORTS ESCLATEN DE PRODUCTES

Definitivament, ha arribat l’estiu, aquest any li ha costat una mica, i amb ell els horts esclaten de productes. S’han acabat els mesos amb els quatre productes d’hivern. Us volia parlar de l’oportunitat que tenim aquests mesos de tastar productes frescos, de temporada i comprats a pagès. Defugiu de les verdures de supermercat, tot l’any tenen les mateixes i, a més a més, de la mateixa mida, forma, color i gust semblant. Sí que d’aquesta manera podem menjar tomàquets, carabassons o albergínies tot l’any però no és el mateix. Tenim la sort que des de fa uns anys hi ha interès per recuperar espècies autòctones, potser no són tan maques a la vista però quan les tasteu canviareu d’opinió. Només heu de confiar en el pagès de torn, ho cull en el moment òptim per poder ser consumit. Podem fer amanides amb tres o quatre tipus de tomàquets diferents, afegint-hi formatge fresc, un grapat d’olives de pesca salada, orenga fresca o seca i un bon raig d’oli. O farciu carabassons lluna amb carn, verdures o com vulgueu. Un plat senzill i sorprenent alhora. Com totes les hortalisses farcides s’han de seguir uns passos. Primer s’han de coure els carabassons, ja siguin bullits, al forn, o al microones fins que siguin tous (s’ha de treure el barret abans i coure’l

també) i un cop cuits s’han de buidar amb una cullera vigilant de no trencar la pell. A part. farem un sofregit del que vulguem (sempre amb una mica de criteri) on un cop engegat, hi afegiu la polpa dels carabassons que haurem buidat prèviament amb una cullera. Un cop acabat només cal farcir. El sofregit pot ser amb carn (tipus bolonyesa), peix o marisc o plantejat més fresc amb arròs, quinoa o llegum. Segons com el fem el servirem tebi o gratinat al forn. Vosaltres mateixos. I com que tenir hort està de moda, per qui sigui nou en el tema, arremangueu-vos si no voleu regalar més de mitja producció a familiars i amics. Si aneu sobrats de carabassons, carabasses, mongetes i semblants una tècnica fàcil per fer rebost és escaldar-ho amb aigua bullent, refredar-ho ràpid amb aigua freda i gel i després congelar-ho en bosses per racions. No cal voler escaldar-ho tot de cop si no en petites quantitats i deixar cada vegada que l’aigua torni a bullir, i invertir en un bon congelador si encara no ho heu fet. Que teniu més producció de pebrots i albergínies el millor és escalivar, pelar i congelar per paquets per separat. Tindreu escalivada per uns quants mesos i si a més escaliveu cebes, podreu oferir als vostres convidats o família durant tot l’any

una escalivada de campionat. Els pebrots del Padrón es poden congelar en cru, només heu de comptar que quan els vulgueu coure és millor fer-ho encara congelats, si no perden consistència i molta aigua. I si voleu agafar una mica de nivell i sorprendre-us a vosaltres mateixos, us recomano fer conserves pasteuritzades, us asseguro que és més senzill del que sembla. Només us cal una cassola, una olla prou grossa i pots de vidre amb tap metàl·lic de rosca. Han de ser d’una mida adequada, que hi càpiga el que creieu que gastareu a cada menjada, heu de comptar que si són massa grossos, un cop oberts, el producte es farà malbé i acabareu llençant menjar. Feu purés de tomàquets, amb o sense all i ceba i jo els faria sense herbes. Així podeu afegir l’herba que convingui quan el feu servir. O podeu fer samfaina i després pasteuritzar-la. Us pot solucionar més d’un plat durant l’any. Jo en faria amb les mateixes hortalisses però unes samfaines clàssiques (amb tomàquet) i uns altres sense així us donarà més joc. Feu el que feu, per un costat heu de coure les hortalisses i per l’altre heu d’esterilitzar els pots i els taps amb una olla prou grossa amb aigua

bullent. Heu de mirar de tenir el farciment cuit alhora que teniu els pots esterilitzats a l’olla. Ja només caldrà treure el pot amb l’ajuda d’una pinça i buidar-lo d’aigua calenta, i pescar el tap. S’ha de procurar que un cop tapat no hi quedi gens d’aire, o sigui que l’omplirem fins just a sobreeixir, el taparem i el deixarem refredar girat cap per avall. I un cop ja s’hagi refredat a temperatura ambient ja el podrem guardar al rebost. Pot aguantar més o menys un any i jo us recomanaria posar-hi la data d’elaboració, així controlareu l’antiguitat. Sobretot si pasteuritzeu diferents tongades del mateix producte. El mateix sistema us pot servir per fer melmelades, “chutneys” i fins i tot patés (per aquests últims potser us caldria una recepta i no improvisar gaire d’inici). I si us atreviu a pasteuritzat crec que ja tindreu prou nivell per fer dessecats, conserves en oli, conserves confitades....... Totes elles prou senzilles, només cal curiositat, temps, paciència i ganes. Salut i visca la teca!

ORIOL CÀLICHS i SOLER / Cuiner / @OCalichs

La millor CUINA de l’Anoia

Juliol 2018

fem cuina, fem comarc a

L’ANOIA, A TAULA

fem salut

LA SOJA Originària de la Xina és, juntament amb el blat, l’arròs, el mill i l’ordi, una de les cinc llavors que els déus van donar als homes. Són, precisament, els homes i dones de la Xina i el Japó, qui conreen més aquest llegum, que ha esdevingut, per les seves propietats medicinals i pels nombrosos beneficis que aporta a l’organisme, una part essencial dins la seva dieta. La soja ha arribat a casa nostra, a la nostra gastronomia, de la mà de les cultures orientals, dels xinesos i els japonesos, principals consumidors, des de temps ancestrals, d’aquest llegum al nostre planeta, D’aquest llegum se’n poden fer diversos aliments, tant frescos com processats. Des de la llet (vegetal), iogurts, brots de soja, pasta de misso, tofu, etc. A casa nostra potser el més conegut és la sala se soja. També és el format amb el qual, majoritàriament, molta gent descobreix aquest llegum. Tot i que hi ha moltes varietats de salsa, que es poden obtenir en locals i establiments especialitzats, la base és la mateixa: fermentar els grans de soja en aigua, barrejats amb sal i blat. A partir, i segons els països d’origen i les formes d’elaboració, podem trobar un ampli ventall de tipus de salses de soja. Un altre format molt habitual és el tofu. Semblant a un formatge, és un aliment 100% vegetal que s’obté a partir del quall de la llet de soja. Es fa servir en amanides, sopes i saltats de verdures. També podem menjar aquest llegum com a miso, que s’obté a través de la fermentació de la soja amb cereals (sobretot amb arròs) i sal. Amb aquesta pasta podem fer la sopa de misso, típica de la gastronomia japonesa. També la podem usar per fer brous, sales o per marinar carn. La podem menjar com altres llegums habituals, com les llenties, per exemple. Cal que les posem en remull i, l’endemà, ja les podem coure. Finalment, entre altres formats, també podem consumir la llet de soja, vegetal i sense lactosa (s’obté de la trituració de llavors de soja amb aigua). La podem usar per fer iogurts. La soja és rica en proteïnes i baixa en greixos, que la fan molt adequada en una dieta proteica.

UN VIATGE HISTÒRIC -I GASTRONÒMIC- AL MÓN DEL PAPER Una de les millors maneres de conèixer un territori és a través de la seva cuina i dels productes de la terra. Podem conèixer els seus paisatges naturals humans penjant-nos la motxil·la a l’esquena, però també seient a taula. A Capellades, el Museu Molí Paperer de Capellades -fundat l’any 1958 per industrials paperers que van veure la necessitat de preservar el llegat paperer- ens convida a descobrir el patrimoni industrial paperer i un patrimoni més intangible però més saborós l’arròs paperer. La suma, juntament amb la descoberta de l’entorn, poden esdevenir un motor de desenvolupament econòmic al territori. Mirem enrera. L’Anoia va ser el bressol de la indústria paperera a Catalunya. Al segle XVIII, a les lleres del riu Anoia i dels seus afluents a Carme, La Pobla de Claramunt i, sobretot, Capellades, hi havia més de 40 molins paperers, el nucli més important d’Europa. S’hi fabricaven, sobretot, paper de barba i paper de fumar, que s’exportaven arreu. Naixien les grans nissagues papereres com Guarro, Romaní, Serra o Miquel. Fou, precisament, una descendent de la família propietària de la històrica empresa parerera Miquel y Costas&Miquel qui, el 2008, va llegar al Centre de Documentació del Museu Molí Parerer de Capellades el fons familiar. Al costat de les imatges i els documents, hi havia una sopresa, un element inèdit: la recepta de cuina de l’arròs paperer. Una peça inesperada amb un gran potencial turístic. La recerca sobre el patrimoni i la seva preservació juntament a posar-ho al servei de la societat perquè la conegui, són alguns dels pilars fonamentals d’un museu. A vegades, aquesta feina, dóna petites perles, petits fruits que poden esdevenir, com en aquest cas, una peça clau per al desenvolupament turístic del territori. L’arròs paperer és un plat que té l’arròs com a principal ingredient. L’arròs es guisa amb carn i es condimenta amb llorer, ceba, tomàquet i un toc de vi del territori. L’arròs paperer té un altre ingredient: la història. Els primers treballadors dels molins paperers treballaven tot el dia. També hi menjaven. Les jornades de treball eren dures. Per suportar-les, preparaven un plat de fàcil elaboració, que el poguessin preparar en grans quantitats i que aportés un alt valor nutritiu: l’arròs paperer. Amb aquesta troballa, naixia el projecte Arròs Paperer, impulsat pel Museu Molí Paperer de Ca-

pellades i el Gremi de Restauradors de l’Anoia, amb el suport de la Unió Empresarial de l’Anoia, Anoia Turisme i Diputació de Barcelona, . Fou presentatel juny de 2015, apadrinat per la prestigiosa cuinera Carme Ruscalleda, qui va assenyalar que “l’arròs paperer forma part de la identitat de Capellades i de l’Anoia”, afegint que “menjar forma part de la identitat d’un lloc, aquest arròs paperer és l’enginy de la vostra terra”. Des de llavors, gairebé una vintena de restauradors de la comarca de l’Anoia han incorporat l’arròs paperer a les seves cartes. Com diuen els impuslors del projecte, “aquest plat ens en fa reviure una petita part, de la vida als molins paperers en els temps del seu esplendor a Catalunya”. Des del Museu Molí Paperer de Capellades ens conviden “a descobrir la història del paper a la comarca de l’Anoia visitant les seves instal·lacions i gaudint d’una perla gastronòmica recuperada dels antics molins: l’arròs paperer”. Recepta d’arròs paperer Temps de preparació: 3 h Ingredients per a 6 persones: Llard de porc, 1,5 kg de jarret de vedella o de xai 2 cebes,1,5 kg de tomàquets, vi blanc, vi de xerès, sal, pebre negre, arròs, llorer. Preparació: 1. Poseu a coure en una cassola, amb el llard de porc, el jarret de vedella (o de xai), sal i pebre, amb les cebes a trossos, els tomàquets naturals, una mica de vi blanc i mitja copa de vi de xerès. Tapeu la cassola i deixeu-ho coure a foc lent durant 3 h. 2. Un cop cuit, traieu la carn de la cassola i deixeu una mica del sofregit. 3. En aquest sofregit, afegiu-hi aigua i feu una sopa d’arròs espessa amb una fulla de llorer. 4. Presenteu la sopa en una sopera i, per separat, en una safata calenta, la carn amb el sofregit.

+ INFO MUSEU MOLÍ PAPERER DE CAPELLADES Tel. 93 801 28 50

www.mmp-capellades.net

Juliol 2018

Propostes

Festa Major (Capellades)

Pàg.34

Festa Major (La Llacuna)

Pàg.36

PROPOSTES FESTA MAJOR DE CAPELLADES

50 actes per gaudir de la Festa Major a Capellades

“Ha de ser en aquesta línia de participació cap on cal que vagi en el futur l’organització de la festa”

Els dies 15, 16 i 17 d’agost Capellades celebra la seva Festa Major amb un atapeït programa amb mig centenar d’activitats per a totes les edats. Un programa marcat per la participació dels veïns i entitats i amb propostes sorgides d’un exitós procés participatiu El Grup Teatral de Capellades serà l’encarregat de donar el tret de sortida a una nova edició de la Festa Major de Capellades. El tradicional pregó, que se celebrarà dimecres 15 d’agost al migdia, convidarà els veïns i veïnes de Capellades -i dels municipis de l’entorn- a gaudir i participar en el mig centenar d’activitats, per a tots els gustos i edats, que configuren el programa d’actes de la festa gran de la vila, que s’allargarà fins el 17 d’agost. Tres dies intensos de festa. Durant el pregó, tanmateix, els carrers i places de Capellades encara faran olor de pòlvora, ja que la festa tindrà un aperitiu: el tradicional Correfoc amb els Dimonis de Capellades i l’espectacle teatral i audiovisual “El naixement del Drac de Capellades”. També, dins els actes previs a aquests tres dies centrals de la Festa Major de Capellades, cal destacar una nova edició del Capvespre d’Art, que comptarà amb una destacada participació d’artistes, dissabte 11 d’agost, a la Societat La Lliga. La nit de dissabte acabarà amb la inauguració de la barraca de la Festa major Popular i una DiscoBingo amb les entitats de la vila. L’endemà diumenge, 12 d’agost, dins la festa major Popular, se celebrarà el “Cuinem a la Bassa”. La cuina també serà protagonista, dilluns 13, amb un sopar popular d’”asado argentino”. La cultura també tindrà el seu protagonisme els dies previs al 15 d’agost. El Museu Molí Paperer diumenge proposa primer la presentació del llibre “Cantar i fer paper” de l’antropòleg i escriptor capelladí Jor-

SUSANNA MORENO 2a Tinent d’Alcalde, regidora d’Educació, Joventut i festes de l’Ajuntament de Capellades

di Castellví i, seguidament, un concert de la Fàbrica de Lied, “Cançons als molins paperers”, amb Gemma Humet, Joan Massotkleiner i Eduardo Iniesta. Més música: el Lemon Day organitza un concert-vermut amb Ferran Palau, dimarts 14 al migdia. El mateix dimarts, a la nit, concert amb Monique Makon. Arribem a dimecres 15 d’agost, quan se celebra el gruix més intens d’actes de la Festa Major de Capellades. A part del pregó, cal destacar d’aquesta jornada la xaranga; l’actuació dels Falcons; la cercavila amb les entitats de cultura popular de Capellades; el concert-vermut amb Dani Nel·lo & Saxofonistes Salvatges; l’espectacle “Reggae per a Xics” de The Penguins; les sardanes amb la Cobla Almogavarenca; el Ball de Festa major amb l’Orquestra New Marabú i el concert amb Cuita, La Mulata DJ Zorrita i Zorrón.

L’endemà dijous 16 d’agost comptarà amb més propostes, entre les quals cal destacar: l’espectacle infantil de titelles “Adéu Peter Pan” de la Cia. estuc Teatre; el concert “Un passeig per Brodway a 4 mans” amb les capelladines Eva Sabater i Susanna Basar; el Sopar a les Barraques de la Festa Major, on aquest any actuaran el Dr. Prats i The Txandals. Finalment, el darrer dia de la Festa Major, divendres 17 d’agost, també hi haurà activitats per a tothom. Destaquem els tallers familiars de paper; l’arrossada popular; l’espectacle familiar “Quan no tocàvem de peus a terra” amb el Circ Pistolet; el Cercatasques (que tancarà la Festa Major Popular); les havaneres amb el grup l’Espingari; l’espectacle “Màster Mal-Martínez” amb l’actor Marc Martínez i la cercavila de cloenda i la petardada que tancarà la festa gran de Capellades.

Quines propostes destacaries de l’ampli programa d’activitats de la Festa Major d’enguany? Tot són importants, però pel seu punt d’originalitat o perquè s’han consolidat com a espais que fa anys que s’han impulsat, voldria destacar-ne alguns. Per exemple, les barraques de les entitats, on aquest any tindrem el concert del Dr. Prats, que l’any passat no van poder tocar. També voldria destacar un espectacle familiar que farem sobre el naixement del drac de Capellades, que serà molt potent. En aquesta Festa Major també hem apostat pels espectacles infantils, per la seva qualitat i varietat, i en aquest àmbit cal fer esment de l’espectacle “Reggae per a Xics” de The Penguins. Finalment, tam-

la Festa Major de Capellades.

bé voldria apuntar l’espectacle de cloenda del programa, amb l’actor Marc Martínez, que posarà un toc d’humor per tancar

varem. Ha de ser en aquesta línia de participació cap on cal que vagi en el futur l’organització de la festa”.

Una Festa Major que, un any més, ha comptat amb la indispensable participació de veïns i entitats de la vila. Sí, és molt important destacar-ho. Una de les apostes de la regidoria ha estat generar dinàmiques de participació. cada vegada hi ha més persones i entitats que hi participen. En aquest sentit, la passada primavera vau obrir un procés de participació per tal que els veïns aportessin propostes per a l’organització de la Festa Major. Com va anar? Molt bé. Hi ha hagut diverses propostes que hem pogut incloure al programa i altres que, per pressupost o per encaix, no ho han pogut fer però les reser-

Juliol 2018

PROPOSTES FESTA MAJOR DE LA LLACUNA La Festa Major de la Llacuna tindrà lloc aquest 2018 de divendres 3 d’agost a dimarts 7, amb la música, els balls i els elements festius del poble com a protagonistes. El programa d’enguany ve enrotllat en una polsera reivindicativa de color groc. Entre les novetats destaca el Festa Killer, un joc de rol en viu que es jugarà als nuclis de Torrebusqueta, Rofes i al poble en què cada participant haurà de trobar el seu objectiu i tocar-lo amb una pastanaga, guixar-li una creu a la mà o enganxar-li un gomet al cap, evitant que li facin el mateix a ell. El correfoc del dia 3 a la mitjanit donarà el tret de sortida a la festa grossa, amb el Ball de Diables, el Drac i la Mulassa de la Llacuna recorrent els carres del poble, començant i acabant a la plaça Major. Tot seguit, a la 1, empalmada al pati de les escoles amb els Band the Cool i un dj fins a la matinada. Els actes de dissabte començaran amb el repic general de les campanes a les 18 h, al qual seguirà la Cercavila de Festa Major, amb els balls i elements festius del poble. En arribar a la Casa de la Vila es farà l’exhibició folklòrica de tot el seguici i, tot seguit, la consellera de Salut, Alba Vergés farà el pregó de Festa Major. Seguidament s’inaugurarà l’exposició “La Botifarunner, 10 anys d’imatges”. A la nit, al pati de les escoles, ball amb La

Tot a punt per a la Festa Major de la Llacuna La novetat més destacada de la Festa Major, que se celebrarà del 3 al 7 d’agost, és el joc de rol en viu Festa Killer Loca histeria i disco mòbil. L’endemà, diumenge dia 5, és el torn de la Missa Solemne. Tot seguit vermut amb el ball parlat i els versots satírics del Ball de diables de la Lla-

cuna a la plaça Major. El FC la Llacuna s’enfrontarà al CF Quintinenc a les 19 h al camp de futbol, i a les 20 h, concert de l’orquestra Nova Blanes. La Coral Cuitora farà el concert

de festa major a les 23 a l’església parroquial, al qual seguirà el ball de gala, a la plaça Major, de nou amb la Nova Blanes. Un cop acabat el ball, més música amb la disco mòbil al pati de

les escoles. Dilluns dia 6 començarà amb la Botifakids, una cursa popular per a petits i grans a la plaça Major. A les 12,30 h, missa solemne a l’església i després, vermut i sardanes amb la cobla Terres de Marca a la plaça Major. A la tarda, els més petits tenen una cita també a la plaça Major per gaudir d’una bona estona, amb el grup d’animació infantil ¾ de 15, i amb els jocs populars i la xocolatada organitzats pels pares i mares amb col·laboració de l’Ajuntament. El partit de festa major enfrontarà el FC La Llacuna amb el FC Mediona a les 19 h. A la nit, a les 23.30 h, Espectacle-Play-Back a la plaça Major. El dimarts, últim dia de festa major, arrencarà amb el jazz vermut amenitzat pel Quartet de jazz a les 13 h. A la tarda, a les 17, el tradicional berenar popular a la font Cuitora comptarà amb el conjunt Duet Axis. Al vespre, partit de futbol de veterans i jocs i gresca fins a la matinada, organitzats pels joves del poble. El final de festa el protagonitzaran les havaneres i el rom cremat, a les 23 h a la plaça major, amb el grup Son de l’Havana. Durant els dies de festa els baixos del Centre Cultural i Turístic del carrer Major acolliran l’exposició “La Botifarunner, 10 anys d’imatges”, en què també es podran veure alguns objectes relacionats amb aquesta cursa de muntanya de la Llacuna.

Juliol 2018

PROPOSTES FESTA MAJOR DE LA LLACUNA

“A la Llacuna no perdem mai la il·lusió per la Festa Major, sigui quin sigui el moment que vivim” A punt per la Festa Major de la Llacuna, el seu batlle des de l’any 2001, Josep Parera, explica les propostes d’aquesta edició i com viu el municipi aquestes activitats. Amb menys de 900 habitants, el poble té -peròuna de les festes més intenses de la comarca. Durant els anys de la recessió econòmica, les partides per a Festa Major de la majoria d’ajuntaments es van haver de reduir, ara que la situació ha millorat, com es fa la Festa Major? Com a alcalde puc dir que la il·lusió per a una Festa Major sempre és la mateixa. No es perd ni en el pitjor moment de la crisi. És la festa gran, però tan acurats érem amb el pressupost en el moment més difícil econòmicament, com també ho som ara. Són quatre dies de Festa Major i és una important despesa econòmica, però ja està prevista.

amb molt de ganxo. La primera setmana d’agost són uns dies on tenim molts visitants, hi ha més gent que mai, i és un molt bon moment per fer aquests actes.

cercavila el mateix dia 3. Diumenge hi ha el vermut que fan els diables. També hi ha la cercavila del dissabte a la tarda, on es veu tota la nostra riquesa associativa.

Hi ha novetats com l’activitat de rol en viu. Sí, ho hem tret d’un altre poble que també ho va fer. L’activitat ja va començar amb la Festa Major de Torrebusqueta, fa uns quants dies, i acaba en el marc de la nostra Festa Major. És una activitat que crida molt, que és molt atractiva, i que no implica tampoc una gran despesa.

La Llacuna té uns 880 habitants, però es multipliquen en les seves entitats de cultura popular. Som pocs habitants, però molt implicats. Hi ha colles que surten molt al llarg de l’any. Tots els nostres ciutadans i ciutadanes esperen molt la Festa Major per veure totes les colles a la vegada.

Què fa especial la Festa Major de la Llacuna? En primer lloc, sense desmeréixer a altres pobles de la comarca, nosaltres tenim molt de turisme i hem de fer una Festa Major més atractiva,

Dèiem que a l’estiu hi ha molts visitants a la Llacuna. Què els aconsella de la Festa Major? Tenim des del divendres fins al dilluns, quatre dies d’actes que comencen amb la gran

Tindran una consellera anoienca de pregonera, Alba Vergés. Sí, està molt vinculada al poble, el seu marit és de la Llacuna.

A què es dedica més pressupost en una Festa Major? A les orquestres i els grups de música, però també porten molta gent. Entre les activitats en què hi ha molta concurrència tenim el playback, que té un encant especial.

JOSEP PARERA Alcalde de la Llacuna

Queda un any per a les eleccions municipals. Es presentarà? Serà la seva darrera Festa Major com a alcalde? Tenim molts projectes a punt de començar a rodar. Està per veure, només puc dir que, alcalde o no, viuré la Festa Major de l’any vinent molt intensament.

Juliol 2018

ANUARI Recull de les notícies més llegides pels nostres lectors a l’anoiadiari.cat

Les més llegides de juny 01

Una topada a la C-15 suma dues noves víctimes en aquesta carretera, una d’elles igualadina Els Mossos detenen un conductor begut després d’una persecució nocturna per Igualada Una persona morta en un accident a Capellades, la tercera en sis dies a la comarca Cristina: “Penses en la mort. I ho proves. És molt dur. I vols desaparèixer...” Xavier Sala-i-Martin: “La tecnologia avança molt ràpid i ens caldrà dotar-la de contingut ètic” Un ferit greu en un nou accident a la C15

L’Ajuntament d’Igualada farà pressió per desdoblar la C-15 i descartar el 2+1

La policia assenyala que “una discussió de trànsit” va provocar l’agressió del Passeig Igualada canviarà els seus parquímetres de zona blava a partir del setembre El Garcia Fossas és l’escola amb més demanda a les preinscripcions d’Igualada

Les més llegides del 2018 01

“No grapegis -bord!- les paraules del poeta!”. Article d’opinió de Jaume Farrés (31/01) La policia adverteix als “músics per la llibertat” d’Igualada que no tenen permís (09/04) Detenen el jove Carles Duran arran del cas “Som 27 i més” (07/01) Mor el fundador de Buff Joan Rojas (08/01)

Es confirma la mort del jove montbuienc que va patir l’accident al pont (23/5) Una topada a la C-15 suma dues noves víctimes en aquesta carretera, una d’elles igualadina (05/06) Es busquen testimonis d’una agressió a Igualada (16/01)

Els Mossos detenen un conductor begut després d’una persecució nocturna per Igualada (20/06) L’igualadí detingut pels presumptes comentaris contra Rivera, en llibertat (19/01) La policia demana ajuda per identificar el furgó responsable de l’accident al pont (20/5)

Juliol 2018

Escola d’Educació Infantil i Primària concertada per la Generalitat de Catalunya

ESCOLA CONCERTADA