#adrec

#ADRECGratuït Barri del Rec

www.anoiadiari.cat Novembre 2015

Igualada

EL BARRI Projecte per fer un mirador del Rec al carrer Santa Anna Del POUM al PEU: un pla urbanístic per definir la Igualada del futur Ruta per les transformacions de barris industrials del món PLÀNOL Els 28 racons del Rec que no et pots perdre REC.0 L’esdeveniment que revoluciona el barri OPINIÓ Albert Tulleuda Toni Valls Alfons Recio

El km0 de la transformació

ENTREVISTES Jordi Balsells Xavier Badia Miquel Vila MARC VILA

#ADREC

2

Novembre 2015

el barri del rec

El Rec, l’espina dorsal que revifa a Igualada En el moment més àlgid de la seva història, hi va haver 250 empreses al barri industrial FRANCESC VILAPRINYÓ L’historiador grec Heròdot va definir fa 2.500 anys que Egipte era “un do del Nil”. No és exagerat afirmar que Igualada, com a tal, va néixer i té la raó de ser al voltant del riu Anoia. La gènesi de la ciutat se situa a l’Alta Edat Mitjana, quan habitants d’Òdena s’atansaven al curs de l’aigua per conrear. Amb el temps, aquests hortolans van decidir establir-se més a prop del riu. Aquest assentament va ser Igualada.

A prop del curs de l’aigua hi ha l’edifici més antic d’Igualada, el Molí de l’Abadia, del segle XII. La sèquia medieval que portava aigua a aquesta construcció és el Rec que coneixem. Els usos del riu van ser primordialment vinculats a l’agricultura fins fa tres segles. Els aiguadeixos eren aprofitats per a cultius intensius, la ciutat creixia i necessitava fruites i verdures.

Els hortolans es van trobar nous veïns. Les activitats d’adoberia i tintoreria van portar a nous col·lectius al sud d’Igualada. A la sisena dècada del segle XVIII s’havia consolidat un nucli d’activitats industrials en el tram que va de la travessia Sant Antoni a la travessia Sant Nicolau. Aquestes factories es nodrien del Rec, però també de la quantitat d’aigua

que discorria pel subsòl d’una Igualada encara no asfaltada. I ja al segle XIX la concentració d’adobers va augmentar de manera exponencial i s’hi van sumar també activitats tèxtils que es van articular al voltant del barri del Rec. L’empenta industrial d’Igualada, bastida al voltant del Rec i el seu riu, va fer que la seva població s’expandís, amb el trasllat a la ciutat de moltes famílies d’altres viles de l’Anoia. La pell igualadina ha estat durant tot el passat segle XX un referent de qualitat, així com la pròpia ciutat era sinònim d’activitat i de progrés.

En el moment àlgid, hi havia vora 250 empreses dedicades al cuir. L’especialitat era en la majoria de casos la sola de sabata, sense excloure elements com els cinturons o altres peces de roba i luxe.

La transformació A partir dels anys 70, però, l’economia catalana va haver d’afrontar una dura reconversió industrial, que en les següents dècades aniria minant el potencial del sector adober. Les fàbriques van resistir a partir de l’adaptació a nous criteris i a una modernització en aspectes d’especialització

PAU CORCELLES

Viure d’esquena al Rec Igualada va començar a donar l’esquena al riu

i adequació a les normatives mediambientals.

El sensible declivi adober fruit de la competència dels països asiàtics va ser també, d’alguna manera, el del barri.

Igualada va començar a donar l’esquena al riu, a oblidar el Rec. El que era la gènesi de la pròpia ciutat va esdevenir una part

llunyana, mentre l’urbanització s’expandia cap al nord i l’oest. El Rec era sinònim de llòbrec i estret, la mateixa fesomia del barri i la configuració dels seus carrers era un impediment per l’ampliació de la indústria i el pas del transport.

Els adobers i industrials que marxaven van deixar pas en algunes naus als grups de música. El Rec i

#ADREC

Novembre 2015

la seva estètica -en fàbriques com el Vapor Baix- eren un lloc ideal per assajar, per forjar formacions musicals.

Durant dues dècades, mentre l’activitat adobera resistia i es reconvertia, es van produir canvis importants. La depuradora, en primer lloc, per dotar als processos del cuir d’una garantia mediambiental. Un altre fet decisiu va ser quan es va aprovar el 1989 el pla especial de vialitat de les adoberies. Era el primer pas per la Ronda del Rec. Una Ronda que no s’acabaria fins el 2004. Una ronda que, en certa manera, va ser l’espurna per redescobrir el barri.

La Ronda del Rec va ser una arma de doble tall. Per una banda, donava més visibilitat al barri, l’obria, el feia transitable i més adequat per al transport i el proveïment; de l’altra, va ser la primera ferida -i força profunda- a la seva fesomia. Per començar, rebentava l’adoberia de Minguet del Pèrrica, potser la més emblemàtica a la dreta del curs del Rec. L’ambient del Rec, pròpiament, desapareixia amb la Ronda. Per fer més funcionals els usos econòmics del barri, refeia i amalgama-

va la seva estètica anterior amb elements nous que no casaven amb els històrics.

El POUM de 2009-2010 A finals de la primera dècada del segle XXI, el Rec tornaria plenament a l’agenda política, socioeconòmica i cultural d’Igualada. Les naus i plantes abandonades havien estat en alguns casos reaprofitades per sectors de professions liberals per desplegar les seves activitats. El revifament del Rec es va traduir en la celebració, per primer cop, el novembre del 2009, del Rec.0 Experimental Stores: la conversió de les velles adoberies en botigues per un dia -bé, dos en aquella ocasió- per a vendre-hi marques moda.

Amb el ganxo de dissenyadors i marques com Sita Murt, Josep Abril, Míriam Ponsa o Marithé François Girbaud, al costat de la vella sèquia hi van afluir milers de persones. Per primer cop en molt temps, Igualada es tombava i mirava cap al seu sud. I just en el moment que l’associació Amics del Rec s’havia activat per discutir l’abast del POUM que preparava el govern de la ciutat.

3

El pla urbanístic del 2009 era la proposta que havia de substituir la planificació vigent de la ciutat que datava del 1986. Els Amics del Rec demanaven conservar el barri de manera integral, mentre que el govern programava inicialment una transformació que suposava eixamplar carrers, tombar illes de cases i crear grans eixos horitzontals i longitudinals.

I amb tot, malgrat les objeccions de l’entitat, el POUM es va aprovar en un ple maratonià de cinc hores el 30 de desembre del 2009.

L’Entesa (PSC-IC) tenia 10 regidors i va obtenir el suport dels dos regidors del PP, mentre que els 6 de CiU i els 3 d’ERC s’abstenien.

Els documents van quedar exposats a l’Escorxador durant dos mesos, en els quals la situació va canviar de mig a mig.

Els propietaris del sòl van alçar la veu en contra del projecte, mentre que per una altra banda els adobers i els Amics del Rec mantenien el seu to de crítica: uns contra els aprofitaments que es planificaven per les construccions i que feien inviable que un trasllat de les fàbriques sortís a compte, els altres per la cirurgia dràstica

Irene Dalmases

Valor El rec s’ha anat revaloritzant com un dels grans actius d’Igualada

que es plantejava al barri.

Durant els dos mesos d’exposició pública CiU i Esquerra van endurir les seves postures inicials, però el moviment més determinant vindria de l’aliat habitual de l’Entesa. El PP, que havia dit ‘sí’ a l’aprovació inicial va convocar un ple a fi de retirar el POUM. Les males llengües van assenyalar com a decisiva una visita d’Alícia Sánchez-Camacho a la comarca, on els industrials van pressionar perquè els populars canviessin la seva postura. El govern Aymamí es va quedar sol, sense que fructifiqués un darrer acostament amb Esquerra. El ple del 24 de febrer de 2010 va significar l’enterrament del polèmic POUM de l’Entesa. La pinça de l’oposició va certificar el final de la proposta. En els darrers sis anys, en espera d’un nou pla, el Rec s’ha anat revaloritzant com a un dels grans actius d’Igualada: a més de les botigues efímeres, han sorgit festivals, sales de concert, establiments de restauració i entitats. El polígon nou que es planteja per als adobers comporta que el debat és inajornable en una ciutat que -amb 38.900 habitants i 3.200 aturats- s’ha de reinventar.

#ADREC

4

Novembre 2015

el barri del rec

Un Rec amb el patrimoni viu però sense adoberies?

L’Ajuntament, a favor d’ampliar la protecció dels edificis, ressalta que el nou polígon és la solució per a la indústria FRANCESC VILAPRINYÓ A les darreres eleccions municipals igualadines el Rec va tornar a ser un dels punts candents. Després del “trauma” de la paralització de l’anterior pla urbanístic, el mandat 2011-2015 ha estat de relativa calma, amb l’excepció de l’enrunament de Cal Badia (Minguet del Pèrrica), ja esmentat anteriorment. La foto no ha variat des d’aquell 2010, a efectes de planejament, tot i que ara es compta amb l’inventari de la Diputació, que actualitza els valors.

“L’imaginari col·lectiu ha canviat” assegura el regidor d’Urbanisme, Jordi Pont, “gràcies en part a moltes activitats acadèmiques que s’han fet sense que hi intervingués l’Ajuntament, cosa positiva”. Ara hi ha una atmosfera i un estat d’opinió que ha fet que la gent s’enorgulleixi del barri, que se’n parli. “És un pla de participació, en certa manera, i s’ha entès que es vol que el barri es mantingui viu, de forma sana i no contaminada, per conservar el Rec tal

com està” continua el regidor.

En el nou POUM s’hi han d’incloure diversos acords implícits entre la ciutadania i l’administració que s’han assolit aquests darrers anys, amb la promoció i el coneixement de l’espai del Rec. El manteniment de la seva morfologia, tal com la coneixem, o els usos compartits, són aquests punts en comú. El propi regidor reconeix que “el patrimoni està de moda” en bona part “gràcies a l’esdeveniment de Rec Stores”.

La proposta de Josep Oliva El futur del Rec podria haver estat ben diferent sense el renaixement cultural i comercial que ha experimentat en la darrera dècada. De fet, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques va encarregar el 2001 al prestigiós urbanista Josep Oliva una proposta pel barri. Era el moment crític de la indústria adobera i de l’”allunyament mental” entre la ciutat i les fàbriques. Aquell moment en què el Rec era sinònim

de “pudor” i “passat”. Consistia a convertir el Rec en una terrassa de construccions de planta baixa i pis, amb la demolició de les adoberies més pròximes al curs del riu, de manera que es feia pràcticament una platja. Una façana comercial, de zones verdes i equipaments. El traç dels carrers s’eixamplava. Al costat del riu, hi naixeria una zona verda, un espai per al passeig, de vuit metres d’amplada.

De fet, la proposta de Josep Oliva proposava el trasllat de la indústria adobera a Montbui -fins fa no gaire, era la destinació més probable- ja que considerava que la degradació del barri provenia de l’activitat del cuir. La qüestió és que la pròpia Generalitat va mantenir el pla al calaix. Josep Oliva no s’errava en una cosa, vista la situació actual, “pot ser el millor barri de tota la ciutat”.

Pont: “Hem canviat el paradigma” El regidor d’Urbanisme del govern actual defensa que “per la

nostra part, hem canviat les coses. Hem comprat l’Adoberia Bella, que tant en el projecte d’Oliva Casas com en el POUM del 2009 queia a terra. No estava catalogada, però hi hem invertit per ferla un exemple del que pot ser el Rec”.

L’Adoberia Bella “serveix d’exemple per a totes les possibilitats que es poden trobar els propietaris al Rec”. El regidor veu que “ara hi ha un estat d’opinió que el que era paisatge industrial decadent és patrimoni a conservar”.

Sent així, per què no es van posar fil a l’agulla a activar un nou planejament ja el 2013, quan fi-

Identitat La qüestió és si el futur urbanístic d’aquest Rec comptarà o no amb el que ha estat el seu tret distintiu

#ADREC

Novembre 2015

5

el barri del rec

nalitzava el període de suspensió de llicències del Pla General anterior? “Calia que es calmessin les aigües. Una revisió dràstica del planejament no la veiem necessària”. El fenomen de la relocalització fa que espais com el polígon de Les Comes “hagi de continuar com a industrial. En canvi, pel que fa al tercer sector, també podem tenir àrees de desenvolupament, per exemple, al mateix Rec, si podem generar unes construccions amb un ambient agradable. El marc mental d’aquest nou Rec ja està madur”.

Despatxos, lofts, tallers i en la fesomia del nou Rec el regidor d’Urbanisme reclama que “caldrà esponjar una mica els carrers.

Ara mateix, baixar al barri és un problema i s’hauran d’eixamplar alguns carrers. Hem fet una radiografia finca a finca. Sabem si està afectada pel catàleg legal de la Diputació o per l’inventari, per si cal fer alguna acció en algun moment donat. Abans, el valor del sòl ho aguantava tot; ara és justament el contrari, el sòl no val res i si hi ha alguna edificació, es multiplica”.

PAU CORCELLES

El valor de l’entorn La novetat de l’inventari que hi ha ara és que “per primer cop l’ambientació i l’entorn, com és el

cas del Rec, té un valor urbanístic”. És un grau de catalogació que no existia i que ara es té en compte: és el cinquè grau que figura en el document de la Diputació. “Les cases en si no tenen valor, però tot el carrer junt, sí” aclareix Jordi Pont. La morfologia ambiental, la cultura del paisatge, comença a tenir importància com a figura urbanística.

El trasllat de les adoberies La qüestió és si el futur urbanístic d’aquest Rec comptarà o no amb el que ha estat el seu tret distintiu: l es adoberies. L’Ajuntament planteja que a mesura que el barri guanyi nous usos es farà cada cop més difícil la convivència amb una activitat, la dels blanquers, que pot tenir també la necessitat d’expandir-se.

“Massivament no pot ser-hi”.

Almenys el govern igualadí entén que les fàbriques més grans i amb més volum de producció -és a dir, les que atreuen més camions i trànsit- tindran més facilitats fora del Rec. Quedarien les més artesanals al Rec, mentre que les que vagin a parar al polígon Igualada-JorbaÒdena seran les grans i “encara assumiran més espai”. Aquest trasllat ha estat motiu de debat

des de fa dues dècades i es van posar sobre la taula diferents ubicacions possibles: Montbui, Vilanova i ara aquesta àrea per la qual s’ha començat a desenvolupar un pla urbanístic. L’aprovació inicial del Pla Director va ser el novembre de fa un any.

Els terrenys nous, de 20 hectàrees de sòl industrial, comprenen el terme d’Igualada, Jorba i una petita part d’Òdena. El projecte, en els propers mesos, hauria de tenir el vist-i-plau definitiu d’Urbanisme. La qüestió són els costos del trasllat i de la urbanització, a més de la canalització fins a la depuradora.

Un polígon que originalment estava pensat com a tecnològic. Ara té unes condicions concretes que el reserva per a blanquers i marroquineria. L’Ajuntament d’Igualada és propietari de part del sòl i “pot actuar com a tractor del procés”.

Com a punts a favor en el progrés del polígon hi ha que la depuradora pot assumir més capacitat, cosa que podria atreure més fabricants al polígon.

En definitiva, el govern entén que la urgència que es plantejava el 2009-2010 sobre transformacions al barri sense aclarir on anirien a parar les adoberies ja no hi és.

#ADREC

6

Novembre 2015

el barri del rec

L’Ajuntament preveu construir una nova terrassa-mirador al sud, que unirà la plaça de l’Ajuntament amb el Rec, passant pel Portal d’en Vives i salvant el desnivell del Passeig de les Cabres TONI CORTÈS

El canvi del barri vindrà de la mà d’un pla general

El PEU transformarà el que el POUM no va aconseguir FRANCESC VILAPRINYÓ Com s’articularà el futur urbanístic del Rec? Amb un pla especial?

Durant els darrers quatre anys de paràlisi pel que fa a accions urbanístiques al Rec es va especular que aquesta seria l’opció si no es feia un nou pla general. No hi haurà pedaços ara. “Una modificació puntual per a una part tan important d’Igualada no hagués estat viable” explica Jordi Pont, segon tinent d’alcalde, regidor de Qualitat Urbana de l’Ajuntament

d’Igualada, “però la figura adient no és senzilla de trobar. Durant anys ho hem estat estudiant.

Farem una modificació integral del plantejament urbanístic d’Igualada: un pla d’estructura urbana (PEU)”. Hi haurà un nou POUM a Igualada, però amb un nom diferent. El govern igualadí entén que la denominació de ‘POUM’ està associada negativament a la polèmica del 2009 i 2010.

El PEU -com a partir d’ara

s’anomenaran els plans generals urbanístics- definirà els àmbits i edificis protegits i també les transformacions més sonades.

Una d’aquestes, la plaça elevada que s’erigirà al carrer Santa Anna, una nova terrassa al Rec, que serà la continuació del portal d’en Vives.

Un edifici que s’ha de pensar encara però pel qual ja hi ha una provisió al pressupost multianual de l’Ajuntament: 1,7 milions d’euros.

“La gent es podrà plantar al Rec

Canvi de façana S’erigirà una plaça elevada al carrer Santa Anna, una nova terrassa al Rec

salvant el Passeig de les Cabres, des de la plaça de l’Ajuntament. Se sortirà de les muralles amb una plaça elevada. El vianant ja es trobarà al Rec, només haurà de baixar. És una cosa completament nova i que pot tenir un abast comercial, tot i que s’ha de definir”, explica el regidor.“És una illa complicada per treballar, està enfonsada, i ara cal pensar com es treballa”, afegeix. Hi haurà outlet? És aviat per pensar- ho. Si es fes a Igualada “tindria un valor afegit”.

#ADREC

8

Novembre 2015

el barri del rec

La Cotonera, la joia de la corona Amb la recuperació del barri, Igualada pot exhibir els seus tresors patrimonials i impulsar el turisme industrial FRANCESC VILAPRINYÓ A cavall entre el barri de Sant Agustí i el propi Rec s’hi alcen dos edificis que ara mateix estan en vies diferenciades. Durant anys, la Igualadina Cotonera estava amenaçada, degradada, sense protecció, mentre la Farinera Grifé resistia encara com a centre de treball.

Els darrers anys, en canvi, s’ha anat rescatant la Cotonera, mentre que ara toca fer els deures sobre el futur de la Farinera.

L’Inventari de la Diputació de Barcelona la considera en bon estat, però assenyala que encara no està protegida.

Data de 1946 -és a dir, és un segle més ‘jove’ que la seva veïna Cotonera- i l’altura de la seva torre- dipòsit, de sis pisos d’alçada, és un element clàssic de l’skyline igualadí.

La Cotonera, en canvi, arrenca a poc a poc com a equipament.

Fàbrica exponent de la primera industrialització de Catalunya, d’estil manxesterià, amb cinc plantes, la seva figura era l’emblema de la Igualada fabril del segle XIX. Salvada ‘in extremis’ fa uns anys, quan estava destinada a la demolició, l’edificació ha passat a ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional i gaudeix d’una protecció integral.

Un cop protegida, però, el procés sobre què calia fer amb l’edifici tampoc ha estat senzill. Primerament es volia bastir un projecte multifuncional que inclouria el trasllat de l’Arxiu Comarcal, un centre cívic de barri i, a dalt de tot, el Museu de La Vanguardia.

Símbol de la història La Cotonera serveix per interpretar la seqüència del Rec: auge, zenit, declivi i renaixement Com a edifici industrial bastit per la família Godó, el grup mediàtic barceloní havia acaronat la idea de col·locar-hi l’anomenat Museu de la Premsa de Catalunya.

La crisi econòmica i el canvi de govern el 2011 a Igualada va frenar en sec la iniciativa. L’actual administració igualadina afirma que el cost global del projecte -més de 15 milions d’euros- era inassumible. Des de fa dos anys s’han engegat activitats culturals i s’hi han fet accions quirúrgiques de conservació.

La Cotonera encapçala les possibilitats del turisme industrial a Igualada. Embolcalla la història de la mateixa ciutat i en certa manera serveix per interpretar la seqüència del Rec: auge, zenit, declivi i renaixement. En aquesta història de revifament i de possibilitats d’exhibició de patrimoni hi entren també els museus -les fàbriques de Cal Boyer, Cal Granotes-, com també el celler del sindicat de pagesos de Cèsar Martinell, que és una altra de les assignatures pendents pel que fa a recuperació i revalorització.

Igualada guarda més tresors per mostrar al món. En la mesura que es recuperi el Rec, les històries d’aquestes construccions, que no són sinó les de centenars d’igualadins i igualadines, sortiran a la llum amb més força, construint un nou relat de la ciutat.

POP UP STORES FESTIVAL DE MODA, MÚSICA i MENJAR DE CARRER Barri del Rec / Igualada

4, 5, 6 i 7 de novembre de 2015 de 10 a 21h

venda radical de moda ADIDAS, DESIGUAL, LEVI’S, PEPE JEANS, MANGO, SITA MURT, LACOSTE, KICKERS, MIRIAM PONSA, TXELL MIRAS, BUFF, PUNTO BLANCO, FOX HEAD, INDI&COLD, SUSISWEETDRESS, JOSEP ABRIL, REDSKINS, LOREAK MENDIAN, LUPO, TSUNAMI, I FINS A 60 MARQUES MÉS.

10

#ADREC

Novembre 2015

el barri del rec

ROGER VELÀZQUEZ

Un passeig pel barri (1) Escola Pia Plaça Castells, 10. Claustre renaixentista del s. XV – XVII, de l’arquitecte Joan Bofill (claustre) i Pau Riera. L’edifici és d’arquitectura eclèctica. Ús original: església, convent i escola religiosa. Avui és una escola i un santuari.

(2) Cooperativa Casa Martinell Carrer Portal, 4. Edifici modernista amb primeres influències noucentistes. Construït l’any 1921. L’arquitecte va ser Cèsar Martinell. Ús original: celler i molí d’oli. Actualment inactiva.

(3) Torre de la Farinera Construïda el 1946. Dipòsit de sis pisos d’alçada.

(4) Igualadina Cotonera Carrer Joan Abad, 1. Antiga fàbrica tèxtil del 1842, d’arquitectura industrial. És la fàbrica d’estil manxesterià més antiga conservada a Catalunya. Ús original: filatura de fils i cotó. Va funcionar fins el 1967. També es coneix com Cal Godó o Vapor Vell. El 1997 es declara Bé d’Interès Local i el 2006, Bé Cultural d’Interès Nacional. El 2003 l’Ajuntament d’Igualada el va comprar.

Actualment està en procés de restauració.

(5) Xemeneia de Cal Sistaré Carrer del Rec, 2-6. Xemeneia d’arquitectura industrial d’una antiga tintoreria del s. XIX. Ús original: industrial. Avui està en desús. També es coneix com la xemeneia del tint del Xulina.

(6) Fàbrica de vapor Carrer Creueta, 31. Antiga fàbrica de vapor del 1855, de Francesc d’Assís Mas.

Ús original: filatura de cotó. Conserva l’edifici i una ximeneia en el pati interior (7) La Bastida Carrer Creueta, 31. Edifici integrat a la fàbrica Vapor de Baix. Avui és la seu de l’associació cultural La Bastida.

(8) Vapor Albareda Carrer Creueta, 29. Antiga adoberia construïda el 1919. Actualment inactiva.

(9) Adoberia Toni Farrés Carrer Creueta, 30. Edifici antic del Diari d’Igualada. Actualment inactiu.

(10) Façana modernista Carrer Creueta, 22- 24. Antiga adoberia Riba i Carner (11) Museu del Traginer. Restaurant Racó dels Traginers Carrer Traginers, 5. Antiga masia de “Cal Merdetes”, del s.XVIII. Avui és el Museu del Traginer – Col·lecció Antoni Ros i el restaurant el Racó dels Traginers.

(12) Restaurant Somiatruites Carrer del Sol, 19. Adoberia centenària rehabilitada per l’arquitecte Xavier Andrés. Avui és el restaurant i espai cultural Somiatruites.

(13) L’Adoberia Carrer del Rec, 15. Antiga adoberia del 1850, edificada sobre una tintoreria del s. XVIII. Avui hi ha diversos estudis de disseny.

(14) Adoberia Bella Carrer del Rec, 23. Fàbrica de curtits de

principis del s. XX. Rehabilitada el 20142015 per l’Ajuntament d’Igualada, per esdevenir la seu del clúster de la pell de qualitat.

(21) Curtits Badia Carrer del Sol, 52. Edifici construït durant el primer terç del s.XX. Avui és l’adoberia Curtits Badia.

(15) Museu de la Pell d’Igualada i comarcal de l’Anoia Carrer Dr Joan Mercader, s/n. Cal Boyer és un edifici modernista del 1897. El 1910- 1920 es va ampliar. El 1987 es va adequar per esdevenir museu. Ús original: fàbrica tèxtil. Avui és el Museu d’Igualada i l’Anoia. .

(22) Electra Igualadina Carrer del Rec, 41/ Carrer del Sol, 5- 7.

Edifici modernista construït el 1903, per l’arquitecte Isidre Gili i Moncunill.

Avui se’n manté l’ús original: industrial i distribució d’electricitat.

(16) Cal Sabater Carrer del Sol, 26. Edifici modernista del 1912, de l’arquitecte J. Ros i Ros. Actualment està activa.

(17) Martí Enrich Carrer del Sol, 36-38. Conjunt d’edificis modernistes construïts el 1903. Avui estan en desús.

(18) Rec Canal d’aigua del s.XII, i modificat en diverses ocasions posteriorment. Ús original: conducció d’aigua per accionar molins de gra. Avui condueix l’aigua per algunes adoberies.

(19) Cal Granotes Baixada de la Unió, 3. Adoberia preindustrial del s.XVIII, l’única adoberia museïtzada de Catalunya. El 1990 l’arquitecte Pere Puig va fer-se càrrec de la reforma i rehabilitació. Ús original: adoberia. Avui és part del Museu de la Pell d’Igualada i comarcal de l’Anoia.

(20) Espais del Rec Carrer del Rec, 31/Baixada de la Unió, 11. Antiga adoberia Cal Segal del s. XVII. Avui és un estudi d’art i disseny.

(23) Adoberia Llacuna Carrer del Sol, 56. Reconstruïda el 1915 per Domingo Llobet. Actualment és una empresa de fabricació de sola de cuir.

(24) Font de la Carota Del s. XVIII, recol·locada el 1852 al fer el Passeig de les Cabres. Ús original: abeurador d’animals. Avui és una font pública.

(25) Adoberia Ramon Sala Muset Carrer Concepció 4. Antiga adoberia fundada el 1909. Actualment inactiva.

(26) Adoberia Miquel Vila Baixada del Calot. Construïda el 1914 per Rafel Gabarró Valls, sota el disseny de l’arquitecte Pausas i Coll. Actualment inactiva.

(27) Domènech Trav. de Sant Antoni de baix, 4. Antiga adoberia Tous de principis del s. XIX. Actualment inactiva.

(28) Kiosk i Viver del Rec Ronda del Rec, 50. Viver de flors i zona de bar i restaurant, rehabilitat el 2014.

Abans també era un viver, el viver Palau.

RAMON ENRICH

#ADREC

12

Novembre 2015

el barri del rec

El Manel No, no volem que el seu record sigui trist.

Pensem en el Manel i somriem. La seva il·lusió per refer el barri del Rec que tant estimava, la seva infatigable lluita per preservar-lo.

Protegir els seus carrerons, els patis, el pas de l’aigua, la seva façana al riu… les seves pedres.

Aviat s’engega un nou POUM que afectarà el barri. En tot el procés, el Manel hi serà. A nosaltres, els Amics del Rec, ens inspirarà de nou el seu somni i ara també, la seva memòria.

Amics del Rec

El Manel Caro, en una trobada dels Amics del Rec CARMEL·LA PLANELL

“Passàvem hores imaginant el barri com la icona de la ciutat, ple de vida”

JORDI BALSELLS Quina relació tens amb el Rec? El barri sempre m’havia agradat. El Manel Caro va ser qui em va ensenyar el barri per dins. Durant les passejades al barri, vam anar connectant idees, persones i projectes. Visitant altres ciutats del món, vas veient què tenen, què ensenyen, què han reconstruït, restaurat, i què han potenciat.

L’arquitectura industrial sempre m’ha agradat molt. Berlín és una ciutat que m’encanta i el Bread & Butter (fira de moda urbana) a Berlín era un referent, sobretot en els seus inicis.

No he tingut ni tinc cap propietat ni cap interès personal al barri, però sempre havia pensat que tenia un gran potencial per a la ciutat. Teníem un diamant en brut, que moltes ciutats voldrien tenir.

Com es va encaixar el projecte del POUM? Anàvem descobrint com es gestionava aquell POUM, amb poca transparència. Havíem fet aportacions per escrit

i ni ens havien contestat. Vam anar a l’ajuntament amb ganes d’aportar i de col·laborar i vam sortir en “peu de guerra”. Era una agressió al barri, feta amb molt poca sensibilitat. Vam veure un perill real per al barri i per a alguns edificis catalogats i ens vam organitzar.

Els fundadors de l’entitat, com imaginàveu el Rec? El Manel va ser la persona que anava unint diferents sensibilitats. El Jordi Ribaudí, el Jordi Carner, el Manel i jo vam començar a reunir-nos per anar vertebrant les idees i finalment l’entitat.

Abans de fundar Amics del Rec, el Manel i jo ja ens havíem oposat a la construcció de la benzinera al mig del barri presentant tot tipus d’al·legacions. Ens semblava molt desencertat posar una benzinera al costat d’un museu i al mig d’un barri amb valor arquitectònic i patrimonial. També havíem recollit centenars de signatu-

COFUNDADOR DE L’ASSOCIACIÓ AMICS DEL REC

res, organitzat passejades pel barri… i anàvem veient que la gent s’oferia per ajudar en el que calgués, des de propietaris, funcionaris, industrials, historiadors, fotògrafs… Vam trobar moltes complicitats.

Quin va ser el paper del Manel?

El Manel tenia una relació molt estreta amb el barri des de molt jove. Com a adolescent, ja assajava amb el seu grup de música en un local al barri. I per la seva feina, també coneixia tots els espais i es guanyava la confiança dels propietaris. Tenia totes les claus!

Passàvem hores parlant i imaginant el barri com la icona o l’emblema de la ciutat i ple de vida. L’activitat cultural i artística al costat de la indústria, era una idea molt potent. El Manel tenia un paper clau. Era capaç de d’unir i connectar gent molt diversa i tenia un gran coneixement tècnic, tant a nivel jurídic com patrimonial. A nivell personal, vam anar teixint una complicitat i confiança molt profundes.

Jordi Balsells SALVA MAGAZ

13

#ADREC

Novembre 2015

el barri del rec

Els veïns del barri

Hi treballen, hi assagen castells, hi resen, hi fan concerts, hi cullen tomàquets o hi pinten quadres. Viuen el Rec Pep Valls Moixiganguers

Jordi Sanahuja Artista

Per què estàs ubicat al barri del Rec? Ens hem de remuntar anys enrere, per necessitats de cabuda. Allà hi trobem l’espai adequat per fer el nostre tipus d’activitats.

Per què estàs ubicat al barri del Rec? Simplement perquè vaig trobar local aquí.

Si poguessis canviar alguna cosa, què canviaries?

L’estructura urbanística per reorganitzar el perímetre i acotar una àrea per dotar-la de serveis.

Què t’agrada del Rec? Hi estem poc, i per això no hi tenim molta implicació emocional, però en el nostre cas ens agrada que sigui una zona aïllada.

Si poguessis canviar alguna cosa, què canviaries?

Arreglaria el que està caient i hi posaria noves empreses.

Què t’agrada del Rec? Que és un lloc tranquil on es pot treballar bé.

Com t’imagines el futur del Rec? Més arreglat i amb més vida. Sobretot amb menys fàbriques abandonades.

Com t’imagines el futur del Rec? Es necessita decidir què se’n vol fer. Llavors, nosaltres ja en veuríem la funció que hi tindríem com a associació cultural.

MARC VILA

14

#ADREC

Novembre 2015

el barri del rec

Anna Casas Intimum

Maite Pérez Hortolana

Josep Ramon Vich Adober

Per què estàs ubicada al barri del Rec? Perquè jo estava buscant local i m’agradava el barri. M’agrada per la seva ubicació, ja que està entre el centre i la zona baixa. No buscava el típic local sinó quelcom més industrial.

Per què estàs ubicada al barri del Rec? Perquè l’Ajuntament d’Igualada ens va donar facilitats. A nivell privat no ens arribava el pressupost per engegar-ho i aquí l’Ajuntament ens ajudava.

Per què estàs ubicat al barri del Rec? Perquè antigament hi havia aigua.

Si poguessis canviar alguna cosa, què canviaries?

Canviaria alguns accessos a les adoberies perquè fossin més accessibles. Potser també que la distribució del barri tingués una mica més d’ordre, tot i que ja té el seu encant ara.

Si poguessis canviar alguna cosa, què canviaries?

La mentalitat de la gent. Crec que la gent hauria d’obrir la ment. El Rec és una de les grans oportunitats per canviar la ciutat.

Què t’agrada del Rec? M’agrada passejar pels carrers mig amagats. Té un encant industrial i molta història.

Com t’imagines el futur del Rec ?

Crec que en un futur s’hauria d’intentar potenciar les adoberies emblemàtiques per tal de recuperar-les. M’agradaria que també hi hagués algun comerç més, i si pot ser que fossin alternatius.

Què t’agrada del Rec? La seva ànima. Quan ets allà notes alguna cosa diferent, com si els llocs tinguessin vida. Penso que tot i estar buit en molts espais, aquests tenen vida.

Com t’imagines el futur del Rec ?

Integrat a la ciutat, amb la seva part de natura i espais verds per passejar. Però també amb les fàbriques transformades en negocis o oficines, i d’altres amb la seva activitat normal.

Si poguessis canviar alguna cosa, què canviaries?

Poques coses canviaria, però potser sí l’accés peatonal.

Què t’agrada del Rec? Les seves fàbriques.

Com t’imagines el futur del Rec ?

Me l’imagino bastant similar, amb el canvi d’ús d’algunes fàbriques a d’altres utilitats; que es converteixin en reutilitzables.

#ADREC

Novembre 2015

15

el barri del rec

Roger Mula La Bastida

Per què esteu ubicats al Barri del Rec? Perquè creiem que és el barri del futur i per aprofitar espais buits. També perquè el barri té molta història.

Si poguéssiu canviar alguna cosa, què canviaríeu?

El POUM. És quelcom de fa temps que volem intentar canviar.

Què us agrada del Rec? Moltes coses. Tots els seus espais oberts, els carrers, l’arquitectura o l’entramat urbanístic tan singular.

Com us imagineu el futur del Rec ?

Com un espai ple d’entitats culturals i de zones verdes, però també de fàbriques, comerços, showrooms... Uns espais semblants als que ja s’estan fent a Poble Nou o a Londres, per exemple.

Biel Reixachs Rec On Fire

Mohammed M. La mesquita

Per què esteu ubicats al Barri del Rec? Per varis motius. Fa molts anys teníem el local d’assaig allà, i també perquè hi tenim pàrquing.

Un altre motiu és que el centre és més car i és una zona on no molestem a ningú.

Per què esteu ubicats al Barri del Rec? La decisió no va ser nostra, però simplement el fet era que el lloc estava lliure.

Si poguéssiu canviar alguna cosa, què canviaríeu?

No canviaríem res, però potser s’hauria d’estudiar i amb consens fer algun canvi.

Què us agrada del Rec? Ens agrada que sigui una zona tranquil·la. Pots fer-hi soroll sense que ningú es queixi, i per a nosaltres això és molt important.

Com us imagineu el futur del Rec ?

Amb altres organitzacions alternatives. Hi descartem una zona habitada perquè seria incompatible amb les fàbriques. També hi imaginem alguna botiga.

Si poguéssiu canviar alguna cosa, què canviaríeu?

Canviaríem la imatge. Algunes fàbriques antigues i poc cuidades no hi queden bé.

Què us agrada del Rec? Ens agrada que és una zona que no està habitada, i per a la nostra pràctica ja ens està bé, perquè és una zona tranquil·la i també hi ha moltes places d’aparcament.

Com us imagineu el futur del Rec ?

Més habitat i amb més gent, i amb les fàbriques antigues rehabilitades i en bon estat.

Jordi Moix Kiosk del Rec Per què esteu ubicats al Barri del Rec? Primer de tot perquè ens van oferir un terreny allà, però sobretot perquè tenim ganes de ferhi coses. L’aspecte important és que és un barri amb energia que volem que es recuperi.

Si poguéssiu canviar alguna cosa, què canviaríeu?

Ara mateix m’agrada com està.

Què us agrada del Rec? La seva energia positiva, la vinculació tan forta que té a Igualada. També l’ambient que s’hi respira i el fet que estàs a cinc minuts del centre i alhora gires el cap i pots veure rius i camps allà mateix.

Com us imagineu el futur del Rec ?

El veiem com molta altra gent de la ciutat, conservant les façanes dels edificis però donant-hi uns usos diferents.

#ADREC

16

Novembre 2015

el barri del rec

Del Rec als Rocks Ruta per les transformacions industrials més importants del món Us convidem a descobrir un grapat de projectes d’arreu de Catalunya, d’Europa i el món que tenen un denominador comú: la transformació d’espais industrials històrics. Alguns s’han fet de dalt a baix, d’altres de baix a dalt; hi ha processos espontanis o planejats; n’hi ha que estan molt consolidats, d’altres encara són a les beceroles. Antics espais industrials són ara barris elitistes o populars, n’hi ha que han causat processos de gentrificació, i d’altres són zones turístiques. Tot un poti-poti d’idees i perspectives per a imaginar com podria arribar a ser, algun dia, el nostre barri del Rec.

ANNA SUÁREZ GRAU Comencem la ruta per la Catalunya Central, on trobem l’experiència del Konvent.0, dins l’antic convent de Cal Rosal, prop de Berga. Es tracta d’un edifici del segle XIX que formava part de la colònia tèxtil fundada pels germans Rosal i Cortina. L’any 92 el convent va abandonar les seves funcions religioses i l’espai es va cedir per a utilizar-se com a local d’assaig. Al llarg dels anys s’ha anat transformant en un espai d’art on es duen a terme tot tipus d’activitats culturals, festi-

vals, exposicions... A més, degut al seu encant, l’edifici s’utilitza com a localització escenogràfica de projectes de cinema, moda o televisió. La proposta es basa en l’autosuficiència i la llibertat artística.

A la ciutat de Vic, on també hi ha un barri adober en perill de degradació, han començat a fer bullir l’olla per a trobar-li nous usos i salvar-lo de la ruïna. Amb aquest objectiu, el passat mes de juliol es van fer unes jornades amb debats i tallers organitzades per la QUAM, una iniciativa lligada a l’ACVic

(Centre d’Arts Contemporànies de Vic). En van sorgir propostes com transformar les antigues adoberies en un espai d’ús cultural, dedicat a l’artesania, a les noves tecnologies, a la gastronomia o a pisos de lloguer social.

Barcelona: tres barris, tres casos El barri del Poblenou de Barcelona és un exemple de la recuperació d’espais industrials i conservació del patrimoni. Hi destaca el projecte de Palo Alto, impulsat per Javier Mariscal. El complex

Barri adober de Vic

Exemples Palo Alto, Can Batlló, Fabra i Coats, Cal Rosal, Vic, Lavapiés, Donosti, Estrasburg, Dalston, Brixton, Peckham, Budapest, Nova York, San Francisco i Sidney són referents mundials en la transformació d’antics espais industrials

industrial de final del segle XIX, obra de l’arquitecte Antoni Vila i Bruguera, ha estat curosament rehabilitat i acull diversos tallers, oficines i estudis de disseny. També s’hi celebren esdeveniments com el Palo Alto Market, un còctel d’oci, cultura i productes de proximitat cada vegada més popular.

Una altra experiència interessant és la de Can Batlló, al barri de Sants. La transformació de l’espai industrial, on s’havien projectat 900 pisos de luxe i un conjunt d’equipaments per al barri de Sants, va quedar paralitzada quan va esclatar la crisi econòmica. L’Ajuntament de Barcelona i la immobiliària Immogaudir es van fer enrere. Els veïns del barri van fer pressió per reclamar l’espai, i, finalment, els en van cedir una part, l’anomenat Bloc Onze. Des d’aleshores, gràcies a la implicació ciutadana, s’ha rehabilitat aquesta nau i s’hi ha creat una biblioteca, un espai de reunions i una grada que fa la funció d’escala i escenari.

Avui acull tota mena d’activitats i serveis, i està totalment coordinat pels veïns.

També a la capital catalana, al barri de Sant Andreu, destaca el recinte industrial de la Fabra i Coats, reconvertit des de l’any 2006 en una de les fàbriques de creació més emblemàtiques de la ciutat. S’hi han instal·lat creadors, mediadors i plataformes de suport per a projectes artístics. A més, s’hi celebren festivals artístics, fires, performances teatrals o presentacions musicals.

Novembre 2015

#ADREC

17

el barri del rec

Meatpacking, a Nova Yory

Madrid i Donosti: de fàbrica de tabac a centre cultural Al barri de Lavapiés de Madrid hi trobem el cas de l’edifici de la Tabacalera, similar a Can Batlló. Es tracta d’un espai de titularitat pública, adscrit al Ministeri de Cultura i reconegut com a patrimoni històric. La fàbrica va quedar desocupada l’any 2000, després de la privatizació de La Tabacalera/ Altadis. L’edifici va quedar abandonat durant 10 anys, sense cap mena de mantenimient. Al novembre de 2007, el govern central va decidir ubicar-hi el Centro Nacional de Artes Visuales (CNAV).

Però el projecte, que costava 30 milions d’euros, no es va dur a terme per manca de pressupost.

Aleshores la Direcció General de Belles Arts va proposar a l’assocció cultural SCCPP (Sabotaje Contra el Capital Pasándoselo Pipa) que realitzés un projecte artístic-cultural a l’edifici.

L’entitat va estendre la proposta a altres col·lectius i veïns de Lavapiés i va aceptar l’encàrrec. Així va néixer el Centre Social Autogestionat La Tabacalera, que utiliza 9.200 metres quadrats dels 30.000 de l’edifici. Com a centre social impulsa la participació directa dels ciutadans i ofereix un espai per a la producció artística, l’acció social i el pensament crític.

Els seus valors són: cultura lliure i gratuïta, cooperació, horizontalitat, transparència, i un ús no lucratiu ni privatiu, sino col·lectiu, solidari i responsable dels recursos.

Paral·lelament, a Donosti, La Tabacalera/ Altadis també va anunciar l’any 2001 que aturaria l’activitat de la seva fàbrica de tabacs a la ciutat basca. En aquest cas van ser l’Ajuntament, la Diputació Foral de Guipúscoa i el govern basc que van acordar recuperar per a la ciutat el gran recinte industrial de 1913, un total de 37.000 metres quadrats construïts en terrenys municipals. Entre 2010 i 2015 es van dur a terme les obres de renovació i remodelació, respectant la singularitat de l’edifici. La reinauguració oficial del flamant Centre Internacional de Cultura Contemporània va celebrar-se el recent 11 de setembre de 2015.

Nous espais turístics i la invasió dels hipsters Si sortim de l’Estat, un dels referents d’Igualada a l’hora d’imaginar el futur del Rec es troba a França. Concretament a Estrasburg, on hi ha la zona de La Petite France, un espai on històricament havien conviscut adobers i moliners, a tocar del riu. Avui,

#ADREC

18

Novembre 2015

el barrid el rec els edificis restaurats acullen restaurants i vinoteques i són un dels punts d’interès turístic més destacats de la ciutat, reconeguts per la UNESCO com a patrimoni de la humanitat.

Londres també compta amb els seus barris reconvertits, com Dalston, Brixton o Peckham, on els darrers anys s’han produït processos de gentrificació.

Es tracta del fenomen pel qual la població resident d’una zona deteriorada o amb nivells baixos de renda es veu desplaçada per habitants de classe mitjana o mitjana-alta, ja que aquest espai s’ha posat de moda. Això comporta un augment dels lloguers i dels preus dels restaurants i comerços, que acaba expulsant els autòctons d’aquells barris, originalment populars.

A Hongria, el District VII de Budapest està de moda gràcies al boom dels “ruin pubs”, bars i clubs nocturns ubicats en edificis decadents. I a Israel, al barri Florentine de Tel Aviv els joves hipsters han ocupat els emblemàtics edificis d’estil Bauhaus, i s’hi combinen cafeteries orgàniques i botigues de disseny amb vestigis industrials.

Un altre exemple paradigmàtic de barri industrial reconvertit és el de la zona de Meatpacking District, a Nova York. Els grans edificis de totxo s’il·luminen de nit,

Meatpacking, a Nova York

mixtos quan hi havia empreses de la indústria de la confecció, impremtes i tallers de reparació d’automòbils, ja que molts dels treballadors hi vivien. A SoMa també hi ha l’imponent estadi de baseball dels Giants, i els dies de partit els carrers s’inunden de

d’Austràlia, establerta el 1788. Es diu que el primer grup de presos procedents d’Anglaterra que va arribar a Austràlia va desembarcar a The Rocks.

The Rocks va ser des dels inicis un punt de trobada entre presos, mariners i prostitutes, i durant el

73 van dur a terme nombroses manifestacions i protestes. Algunes van durar setmanes i van acabar amb detencions. Finalment l’administració es va fer enrere, i l’àrea va ser renovada i transformada en un espai turístic i comercial.

The Rocks, a Sidney

i els carrers empedrats s’omplen de cues de gent ben vestida, fent cua rere portes rovellades per entrar a les discoteques més “top” de la ciutat. De dia, els antics magatzems i fàbriques dedicades a la indústria càrnica acullen botigues no aptes per a totes les butxaques i una interessant oferta gastronòmica.

Seguim amb el cas de SoMa (South of Market), a San Francisco. Les naus i hangars desocupats de l’antic moll de càrrega són avui espais de co-working i esdeveniments de start-ups relacionades amb les noves tecnologies, empreses puntcom o desenvolupadors d’aplicacions per a mòbils i tauletes. El barri ja tenia usos

guants i samarretes de color taronja. Entre dipòsits abandonats hi ha bars, cafès i discoteques, i a Folsom Street entre la 7a i la 12a es concentren locals d’ambient gay-friendly. Progressivament, les façanes desgastades comencen a acollir cada vegada més espais de moda, lofts i galeries d’art.

The Rocks, quan l’oposició dels veïns salva un barri Acabem parlant de The Rocks, una de les zones històriques de Sydney, en ple procés de reconversió. Es troba just a tocar del port on avui regna l’edifici de l’Òpera, i al costat de Sydney Cove –la primera colònia europea

segle XIX estaba dominat per la banda de gàngsters Rock Push.

El barri va tenir mala reputació fins al voltant del 1870. Cap al 1900 hi va haver un esclat de pesta bubònica, i el govern de l’estat va fer tancar tota la zona, amb la intenció d’enderrocar els prop de 3.800 edificis i reconstruir-la de nou. Però aquests plans van quedar estroncats degut a l’esclat de la primera Guerra Mundial.

No va ser fins el 1968 que les autoritats van tornar a intentar enderrocar la zona, però van topar amb l’oposició dels residents, que van organitzar-se l’any 71 en el Rocks Residents Group.

Els veïns denunciaven un intent d’especulació urbanística i l’any

SoMA, a San Franisco

Avui, The Rocks és un barri parcialment gentrificat, però encara hi viuen molts dels veïns de sempre. La seva proximitat al port l’ha convertit en una zona molt popular entre els turistes.

Els pubs històrics –dos d’ells es disputen el títol de ser el més antic de la ciutat- hi conviuen amb els mercats a l’aire lliure i les botigues de souvenirs i artesania.

De dia s’hi ofereixen caminades històriques pels carrerons estrets i laberíntics, on es poden veure edificis com Cadman’s Cottage, la casa més antiga d’aquesta excolònia penitenciària. De nit també s’hi fan recorreguts, on s’expliquen les històries de fantasmes dels convictes.

#ADREC

20

Novembre 2015

el barri del rec

La debilitat del riu Anoia exigeix canvis d’hàbits L’ACA fixarà cabals ecològics mínims a partir del 2020 JORDI CÒDOL El riu Anoia necessita millorar.

Si, com passa amb els infants a les escoles, calgués rebre un diagnòstic determinat pels experts que en fan un seguiment, la nota es resumiria amb un “progressa, però cal que mantingui l’esforç”, sobretot pel tram que travessa la ciutat d’Igualada. I en el cas del riu, que no deixa de ser un termòmetre de l’entorn, l’esforç que s’ha de mantenir és compartit, perquè hi ha molts agents en joc: prioritats polítiques, comportaments ciutadans i sensibilitats industrials.

Segons l’ACA, abans del tram igualadí l’Anoia està en bones condicions; hi baixa alguna quantitat de matèria orgànica però el riu està bé. La derivació d’aigua per a la indústria que es fa a l’entrada de la capital, però, i que fa perdre cabal, agreuja els problemes principals al recorregut igualadí. De fet, les dades recollides per l’Agència Catalana de l’Aigua indiquen que en aquest tram l’Anoia té un estat general dolent, i això és el que es resumeix de les condicions ecològiques, que són dolentes, l’estat químic, també dolent, la qualitat

biològica, dolenta, i la qualitat fisicoquímica, que és bona.

El cap del departament de control i medi de l’Agència Catalana de l’Aigua, Antoni Munné, explica que “s’han fet millores i que a poc

sigui bo indica que l’aigua que baixa és correcta, amb la matèria orgànica al límit però bé; el problema es troba mirant la qualitat biològica. Hi ha un cúmul de manca d’hàbitats, de bosc de

FONT: AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA

a poc progressa, però cal millorar alguns aspectes per tenir l’estat òptim. Que l’estat fisicoquímic

ribera, d’ombres... Que la fa estar deteriorada”. De fet, una de les afectacions amb més presència

al riu és la canya americana, que recentment s’ha combatut amb glifosat. Amb menys aigua al riu, a més a més, els materials orgànics que baixen tenen més presència i els contaminants estan més exposats; l’ACA reconeix que l’estat químic a l’Anoia s’incompleix per l’hexaclorohexano, un element que es troba en un herbicida prohibit, el linda; “no és alarmant, però és un plaguicida propi dels horts que probablement qui el compra en neteja el recipient al riu i això el pot deixar tocat”. En resum, a l’Anoia li convé “més cabal, un bon hàbitat i bones pràctiques”. El riu que travessa la comarca, i que li dóna nom, és molt estacional, “típicament mediterrani”, amb èpoques de molt poca aigua. Si

Equilibri Cal corregir la relació d’aigua natural i la que surt de la depuradora perquè estigui més equilibrada

#ADREC

Novembre 2015

21

el barri del rec

part d’aquesta aigua es treu, com passa, l’afectació és més gran. En aquest context, l’ACA crearà ara un pla de gestió que fixa uns cabals ecològics mínims a partir del 2020, volta els 100 litres per segon en aquest tram de riu. Això vol dir que les concessions per a la utilització d’aigua s’hauran d’ajustar.

“Probablement això serà el detonant que permeti desenvolupar altres fonts d’aigua, especialment d’aigua regenerada, sobretot per al rec”, explica Munné.

PAU CORCELLES

Els reptes de la depuradora: aigua per a la reutilització I és que amb un volum important d’activitat industrial, malgrat la crisi, un dels elements imprescindibles per a la recuperació del riu és la depuradora. “Funciona molt bé”, reconeix, però pràcticament el que en surt no queda diluït i els elements corren aigües avall. “El que hem d’aconseguir és que la relació d’aigua natural i la que surt de la depuradora estigui més equilibrada”, perquè actualment de la depuradora en surten entre 160 i 180 litres per segon que s’afegeixen als 10 - 20 d’aigua natural i “això és molt difícil de processar”. Per superar la situació, una de les alternatives que planteja l’ACA és destinar l’aigua de la depuradora a altres usos,

com l’horticultura o l’industrial, però per fer-ho cal solucionar l’acumulació de sals, que ara és alta. Pels horts es podria fer perfectament, explica i de fet ja hi ha una canonada fins a Vilanova del Camí que només exigiria una petita inversió; això sí, complicat de trobar en un context d’austeritat.

El rentat de cara de les ciutats Un dels elements més esperançadors del riu és la millora de l’ús social que ha tingut al tram de façana urbana. Després d’anys en què la funció principal de l’Anoia era industrial, els últims governs municipals van entendre com una prioritat el canvi de convivència d’Igualada, Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui amb el seu riu. Uns importants projectes de millora de l’entorn han comportat activitat de lleure a les riberes i un aspecte ambiental molt regenerat que va permetre, per exemple, fer un camí, i plantar arbres de llera baixa, “això abans era pecat i aquí es va fer i es van mantenir algunes pollancredes”, valora Munné. Tot i això, aquests projectes no van néixer amb totes les garanties.

El principal problema del parc fluvial de Vilanova del Camí, per exemple, continua amb l’acumulació de fangs, perquè va

ser el primer municipi a projectar la millora de l’entorn fluvial, i quan després es va fer el d’Igualada “es van remoure moltes terres; això s’acaba acumulant i a Vilanova l’aigua s’estanca i comporta un risc; aquest és el punt feble”. De fet, “a Vilanova, el projecte final va canviar molt respecte a l’inicial, que comptava amb una font i es va haver de replantejar”, detalla el responsable de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Hi ha un tram de l’Anoia, però, que està en una situació igual o pitjor que el transcorregut entre Igualada i Capellades, es tracta del Gelida - Martorell, també amb molta indústria i població i fins i tot amb una pressió més intensa quan arriba a Martorell; de fet fa poques setmanes a l’alçada de Gelida va aparèixer un centenar de peixos morts al riu Anoia que l’ACA està investigant. I és que, com passa en la majoria de rius, és al curs baix on hi ha més focus de pressió forts; a la desembocadura, a Martorell, hi ha una zona inundable especialment crítica, per la pressió urbanística que ha rebut.

Una de les promocions que s’hi havia plantejat, però, s’ha acabat refredant. “Per sort, amb la crisi s’han frenat algunes de les actuacions que acaben perjudicant més el riu”, conclou Munné.

#ADREC

22

Novembre 2015

el barri del rec

El barri on conflueix el patrimoni

Cal Granotes

El Museu de la Pell es proposa unir el valor històric amb les claus de creixement del sector JORDI CÒDOL El barri del rec d’Igualada és també el barri dels museus. El conjunt patrimonial que alberguen els seus carrers constitueix un veritable recorregut de valor històric, industrial, urbanístic i cultural a l’aire lliure, en part, i viu en bona mesura. Però no només per les adoberies. Un dels punts on convergeixen dos elements patrimonials genuïnament igualadins, al barri del rec, és el museu del Traginer. Amb la vocació de mantenir en la memòria col·lectiva les vicissituds del seu ofici, Antoni Ros va aglutinar durant els últims trenta anys de la seva vida alguns dels elements propis d’aquesta activitat per garantir que perduressin, malgrat que a ell mateix també li va tocar substituir el carro i el cavall amb què transportava pells pel camió, passant pel tricicle i el tractor. Els seus fills, tercera generació que carreteja pell adobada, en van recollir els desitjos transformant l’antiga masia de cal Merdetes (sXVIII) en el museu del Traginer d’Igualada col·lecció Antoni Ros, que aquest any celebra el seu

desè aniversari i que esdevé, amb el restaurant, centre neuràlgic per al record d’un ofici indestriable de la història moderna igualadina.

La família Ros va assumir el repte museístic; va adaptar la mostra per a les persones cegues, dels primers a fer-ho, i van adequar l’espai per oferir un relat que actualitza l’esperit d’aquells antics carreters. L’aparició de la roda i les eines dels ferrers o fusters, indispensables per als traginers, són el punt de partida d’un recorregut que acaba exhibint tot tipus de carruatges d’arreu del món i de totes les èpoques, amb els incomptables elements que els complementen.

I aquí el cuir també hi té presència: càrrega principal de transport a la ciutat i alhora material propi de moltes peces i ornaments. Tot ho va recollir i restaurar l’Antoni Ros, més de 4.000 peces , 3000 de les qual s’exposen A dia d’avui, unes 5.000 persones visiten anualment la col·lecció, i la mostra continua oberta al públic de dimarts a diumenge. Però en ple 2015 un altre repte acompanya el museu del traginer, la super-

Fons L’Antoni Ros va recollir i restaurar més de 4.000 peces vinculades a l’ofici dels traginers

vivència, que amb els 2 euros que val l’entrada no està garantida.

Per això una de les alternatives va ser crear la figura del padrí, amb petites aportacions anuals d’empreses locals per alguna peça de la col·lecció. Així el lligam amb l’activitat del territori continua i ara n’hi ha una trentena; es pot veure per exemple un taxista igualadí apadrinant una tartana o un manyà, antigues eines per treballar el ferro. I el museu del Traginer d’Igualada també té presència al Rec.012; obre un servei de bar que, honorant un dels motors que ha permès tirar endavant l’ofici, no es diu “Rec” sinó “Ruc”.

Activar el passat per rellançar el futur Però el conjunt patrimonial del barri del rec d’Igualada porta, sí o sí, a l’edifici de Cal Boyer. Clau en la indústria tèxtil, construït l’any 1897 i amb les emblemàtiques encavallades a la planta superior, és un museu per fora, amb el valor arquitectònic, museu històric, pel que va significar el “vapor nou” en la producció tèxtil, museu per

dins, amb les col·leccions que aglutina, i museu viu, per la tasca científica i divulgadora que té i per la quantitat d’activitats que s’hi fan. L’engranatge perfecte per enllaçar les singularitats que tenia la Igualada de fa tres segles amb els pilars que definiran la Igualada dels propers anys. I tot plegat en una simbiosi amb Cal Granotes, l’adoberia que va començar a funcionar abans del 1.763 i que permet entendre com era, aleshores, l’ofici adober. Durant el 2014, 63.037 persones van passar pel Museu de la Pell d’Igualada i comarcal de l’Anoia, són uns 600 usuaris menys que al 2013, però les xifres mostren una afluència a l’alça els últims anys, partint de les 50.000 que hi van anar el 2011. A què respon, l’augment? El director, Albert Tulleuda, té clar que cada vegada més els museus actuen “com un centre cultural, i més en un museu comarcal, per això aquest concepte clàssic de visitants ha quedat superat. Sí que unes 25.000 persones vénen a visitar exclusivament el museu, però hi ha molta gent que ve a fer

Novembre 2015

#ADREC

23

el barri del rec

La tercera generació de traginers de la família Ros manté l’esperit de l’Antoni d’apropar el seu ofici a la ciutat altres coses, des de conferències, cicles, etc”.

El museu compta amb un imortant fons patrimonial per explorar i que es tradueix en diverses exposicions; per exemple fins el 29 de novembre es pot visitar “Anoia, el punt d’origen de la moda”, un relat que arrenca amb els inicis de l’activitat drapera al segle XII, passa per l’arribada de les indianes, al XVIII, i acaba amb la fabricació del gènere de punt del segle XX per desembocar en les actuals tasques de disseny, logística i coneixement. “El museu ajuda a completar la història de la ciutat i alhora és una eina útil per al present i per al futur”, argumenta Tulleuda. I de fet aquesta mostra s’ha fet en col·laboració amb l’Arxiu Comarcal de l’Anoia però també amb l’agrupació tèxtil FAGEPI. “L’activitat econòmica d’avui té un valor afegit, perquè fa molts segles que es practica i se li ha dedicat un museu, en aquest actiu hi hem d’ajudar”, explica.

Per això “el clúster sobre el món de la pell que s’està impulsant té sentit fer-lo, també, amb el museu”. Una altra de les mostres en què treballa, i que es podrà veure a l’abril, se centra en la conservació urbana de Sikarra, dels segles VI i V abans de Crist dels Prats de Rei, on hi ha un important treball arqueològic.

Així doncs, més enllà del volum de propostes que a dia d’avui aprofiten el valuós escenari de Cal Boyer, la vocació del Museu també passa per ajudar a generar la consciència que un no només mira el passat, sinó que consolida les eines per treballar el futur: “de pell se’n fa a molts llocs, però no amb la qualitat d’Igualada ni amb el pòsit patrimonial que hi ha”. Un agent clau on apuntalar-se, doncs, per reimpulsar el sector.

L’últim carro de trabuc que va conduir l’Antoni Ros abans d’incorporar el camió a la seva feina JC-TC

24

#ADREC

Novembre 2015

Novembre 2015

#ADREC

25

JOSEP SAGRISTÀ (ACAN · FONS CECI)

JOSEP BALCELLS

la imatge ABANS I ARA A dalt, vista panoràmica d’Igualada, amb el barri del Rec en primer terme, feta el 1882 per Josep Sagristà des de la muntanya del Pi. A sota, la mateixa perspectiva de la ciutat, realitzada més de cent anys després pel fotògraf igualadí Josep Balcells.

#ADREC

26

Novembre 2015

opinió editorial

Posem-hi color Durant quatre dies, els mitjans del nostre país portaran les càmeres i posaran la lupa sobre el Rec. L’equip d’AnoiaDiari hem fet aquest especial no només en motiu d’aquests quatre dies que són una injecció de vida per al barri adober d’Igualada, sinó també per fer una mirada al que és una part substancial de la ciutat. El revifament els darrers anys del Rec, a nivell comercial i cultural, ha significat també que la ciutadania i els polítics prenguin consciència de la riquesa patrimonial del barri.

De glop, ha resultat que tothom s’estima el Rec. Els qui volien enderrocar edificis o partir-lo en dos en nom del progrés s’omplen la boca amb el barri. Els mateixos ciutadans que el van oblidar durant dècades -perquè molts i moltes en algun moment vam pensar que era sinònim de deixadesa- ara hi passegen i en presumeixen da-

vant les amistats barcelonines.

La tasca dels igualadins i molt especialment les entitats que han fet un esforç per la recuperació del barri, com Amics del Rec o La Bastida, és que aquest espai de 44 hectàrees, la joia d’Igualada, no sigui només una moda.

Tots els tòpics sobre el que representa el barri ja els coneixem.

Ara és el moment de posar els colzes sobre la taula i tractar el seu futur amb un debat serè. En primer lloc sobre què fer amb la indústria adobera, que és l’ossam del barri. I com mantenir-ne l’essència, sense perjudici de les noves activitats que s’hi estan desplegant. Mantenir viu el Rec no és només ja una qüestió de patrimoni, sinó d’identitat i d’estima respecte a generacions d’homes i dones que hi van treballar, que el van anar construint, o que van lluitar per mantenir el seu batec quan tot semblava perdut.

Edició: Cinquanta-set SL · Direcció: Toni Cortès Minguet · Coordinació: Francesc Vilaprinyó Albareda · Redacció: Jordi Còdol, Toni Cortès, Otger Gabarró, Cora Muntané, Núria Olivé, Anna Suárez, Francesc Vilaprinyó · Disseny i maquetació: Toni Cortès · Agraïments: Ajuntament d’Igualada, Amics del Rec, Arxiu Fotogràfic Municipal d’Igualada, Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI), Curtidos Badia, Ramon Enrich, Gremi de Blanquers d’Igualada, Marina Iglesias, Ramon Mascaró, Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, Museu del Traginer, Armand Ramon, Oriol Solé, Joan Tomàs, Miquel Vila Web: Creagia · Correcció de textos: Mercè Badal · Opinadors: Alfons Recio, Albert Tulleuda, Toni Valls · Fotografies: AnoiaDiari, Josep Balcells, Pau Corcelles, Salva Magaz, Carmel·la Planell, Ullviu Fotografia Creativa, Roger Velàzquez, Marc Vila · Impressió: Lerigraf S.L. Cinquanta-set S.L. · C/Rec ,15 08700 Igualada · Redacció: redaccio@anoiadiari.cat · Publicitat: publicitat@anoiadiari.cat · Dipòsit Legal: B 14127-2015 TEXT LEGAL Cinquanta-set Edicions es reserva tots els drets sobre els continguts d’aquesta publicació, sense que es puguin reproduir ni transmetre a altres mitjans, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita.

#ADREC

Novembre 2015

27

El Rec d’Igualada Damunt la taula del taller de restauració del Museu hi trobo una carpeta plena de fotos en blanc i negre. Reconec alguns dels espais fotografiats: em són familiars, propers, d’altres, n’intueixo la localització. En qualsevol cas, són fotos del barri del Rec. Els horts, els treballadors, les adoberies, la sèquia. Agafo una de les fotos que mostra l’exterior d’una adoberia amb uns blanquers fornits i barbuts traginant pells dalt del terrat. Surto de l’antiga fàbrica tèxtil de Cal Boyer, al melic del barri, cap a la plaça del Dr. Mercader on un espai enjardinat suggereix el perímetre de la fàbrica de gas que s’hi alçava no fa pas gaires anys. M’endinso en l’entramat de carrers estrets, de contraforts i passeres. Camino per on han caminat hortolans medievals, moliners que es devien a marquesos, dones anant a esbandir la roba o oïdors de comptes del Gremi de Blanquers d’Igualada. No puc estar-me de situar-me al mateix lloc on el fotògraf va realitzar la instantània ara deu fer uns cent anys.

Allargo el braç i tanco un ull com ho faria el fotògraf Amil Sha’al en el seu treball Local Testimony. La fusió d’imatges resulta extraordinàriament suggerent, poètica, però també evocadora d’un testimoniatge d’un passat i d’una identitat que es mostra tossuda davant meu. Passat i present.

Simple.

Ara tot això ho hem conceptualitzat i en diem paisatge industrial. Una terminologia, paisatge industrial, que sembla innòcua però que el sol fet d’existir ja implica una valorització d’un espai col·lectiu. Els territoris es conformen al llarg dels anys com a conseqüència del desenvolupament i dinamisme d’activitats productives i industrials. El barri industrial del Rec és un magnífic i potent exemple d’aquesta tipologia de paisatge al voltant de l’art com també ho són les colònies industrials o bé una conca minera.

El barri del Rec té els seus orígens precisament en el canal, autèntica artèria, que condueix l’aigua des d’una resclosa al riu Anoia, vora el Molí Nou, fins al Molí de l’Abadia o de l’Alert al llarg d’uns 3 quilòmetres. La sèquia la trobem documentada el segle XII i fou construïda per abastir l’economia agrícola (horts i molins) establerta al sud de l’antiga Aqualata. Malgrat alguna activitat adobera el segle XIV, no fou fins el segle XVIII que els blanquers abandonaren la ciutat emmurallada i van començar a construir adoberies al costat de l’aigua encalmada i regular necessària per a les tasques derivades de l’adobament de la pell. D’aquesta època data l’adoberia del Pla del Cornet, ara coneguda com a Cal Granotes. L’adaptació constant a noves activitats industrials va comportar transformació del barri del canal quan al segle XIX s’hi van instal·lar fàbriques tèxtils i vapors com ara la Igualadina Cotonera fins un nou esclat a la segona dècada del segle

Irene Dalmases ALBERT TULLEUDA LARI MUSEÒLEG

XX, durant la I Guerra Mundial amb la construcció d’adoberies emblemàtiques com Cal Sabaté d’un marcat estil modernista o bé l’Electra Igualadina, edifici que ens recorda els pioners de l’electrificació que fins i tot ha creat un nou mot. Pregunteu, els qui no sou d’aquí, com es diu electricitat a Igualada: la

resposta, de ben segur serà electra, una paraula genuïnament igualadina.

En fi, aquest barri és un indret singular a Cata-

lunya. Entreu, quan pugueu, a les velles adoberies: descobrireu espais únics. Observeu les diferents tipologies de voltes, les gelosies dels estenedors, les bótes, els clots sense activitat que conviuen amb espais museïtzats i amb fàbriques en actiu. El Rec és un paisatge ben diferent del que sovint idealitzem amb un cànon de bellesa d’un zona poc antròpica però que, per contra, és un testimoni de la societat industrial de la qual som hereus. Les empremtes d’aquesta societat que afloren en aquest paisatge són la materialització de la memòria col·lectiva; són pistes per tal de desgranar i fer comprensible unes maneres de viure, de relacionar-se i de treballar que els anys s’encarreguen de difuminar. El valor del paisatge com a patrimoni rau en la seva capacitat de lectura i d’interpretació on les edificacions, els carrers i aragalls, els espais buits de diferents èpoques conviuen i es converteixen en claus semàntiques essencials per interpretar la història. Per altra part, el concepte patrimoni s’ha ampliat les darreres dècades i ja no s’identifica, només, com un valor artístic o estètic sinó que engloba tot el que contribueix a la identitat de les persones i les societats. Per tant, el més interessant de l’estudi de la societat industrial no és tan sols conèixer les restes físiques sinó poder descobrir els avenços tecnològics, les evolucions socials i l’ideari que les ha envoltat.

De fet, si mirem el Rec no només per mirar sinó que l’observem per conèixer, per prendre consciència física, emocional, cultural, social, estètica i fins i tot ètica hi veurem la bellesa continguda en la sobrietat, la funcionalitat i l’obra col·lectiva que s’intueix en bagants, contraforts, passeres, canaleres de terrissa que ens absorbeixen a l’autenticitat d’un espai identitari. El Rec manté elements i trets suficients per explicar el seu procés històric i tenir la condició de ser un dels referents paisatgístics catalans.

Aquests paisatges no s’entenen sense comprendre el seu constant procés adaptatiu. L’obsolescència de mètodes i procediments de fabricació, la tipologia de màquines, el canvis de l’organització del treball obliga a la reutilització i reforma d’espais que responguin a les noves necessitats funcionals.

La recuperació de la memòria es realitza mitjançant diversos fronts. La història del Rec s’escriu amb estudis acadèmics, estudis tècnics, iniciatives de recollida de fonts orals, amb iniciatives culturals i amb projectes que recullin el valor afegit de la tradició productiva de la ciutat. En definitiva, el territori és com una sèrie de capes superposades en quatre dimensions amb nous espais, noves adaptacions, edificis reutilitzats com a serveis o estudis de disseny, museus, noves fàbriques, noves places o espais públics mantenen viu l’esperit de pertinença a un espai complex, fràgil, auster, gairebé tel·lúric d’Igualada.

#ADREC

28

Novembre 2015

opinió

La dignitat d’allò humil Fa tot just uns pocs dies s’obria un nou espai del barri del Rec recuperat per a la ciutadania: cal Bella i cal Bernadas, un conjunt de dos edificis contigus, pràcticament bessons, que s’ubica a l’extrem sud del Museu de la Pell. L’oportunitat que representava impulsar una actuació d’aquest tipus prometia esdevenir tota una declaració d’intencions per a una futura revitalització del barri, i així ho recollien exhaustivament els mitjans de comunicació des que saltà la notícia l’any 2012: “la recuperació d’aquesta estructura esdevindrà un exemple d’intervenció en una adoberia i de creació de nous espais que fomentin la interpretació i difusió d’aquest patrimoni cultural”.

Més enllà de les actuacions sobre aquells edificis d’indubtable valor patrimonial, ja reconegut a efectes de protecció legal com en el cas de la Igualadina Cotonera i on els processos de restauració s’emmarquen en un àmbit més científic, es posava l’atenció sobre un edifici de segon ordre, una adoberia de dimensions poc pretensioses, humil, d’escassa singularitat arquitectònica però que, precisament per tots aquests motius, es podia assimilar a la majoria de construccions que configuren el barri que avui coneixem.

L’arribada de fons europeus, en un moment d’escassa capacitat inversora de les administracions, augurava la possibilitat de treballar en unes condicions favorables per dur a terme una restauració/ rehabilitació exemplar.

D’entrada, l’encàrrec previ d’un Informe sobre els valors patrimonials de l’adoberia Josep Bella (febrer de 2012) al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona, demostrava una certa sensibilitat i el reconeixement d’una dimensió patrimonial per a aquest tipus de construccions. Més enllà d’intentar establir una cronologia històrica per a l’edifici, que es remuntaria segons aquest informe a principis del s.XIX, l’informe desglossava el conjunt de valors que considerava importants de tenir en compte en una futura intervenció arquitectònica i que classificava en aspectes urbanístics, històrics, tipològics, arquitectònics i constructius. En certa manera, l’informe detallava el que ja apuntava l’Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental del barri del Rec d’Igualada, presentat el 31 de març de 2011 i realitzat pel mateix SPAL sota la direcció de Raquel Lacuesta. A l’Inventari es proposava protegir la Bella com un BPU (Bé de Protecció Urbanística) amb nivell 3 (parcial) i 4 (ambiental) i on es definia, precisament, que “els valors ambientals vénen definits per la relació entre els valors arquitectònics, sobretot tipològics i formals, de cada edifici amb el seu entorn, no tant pel seu caràcter original sinó per la repetició dels seus elements, que li donen caràcter de tipus arquitectònic (valors tipològics).

Amb la repetició d’aquests tipus, la trama de la població agafa la fesomia o pàtina característica. En el cas de les adoberies, aquests valors, de vegades molt deteriorats, són els que, precisament per la seva

TONI VALLS ARQUITECTE

seriació, donen sentit al conjunt”.

Després del corresponent concurs públic, l’octubre de 2013 es donava a conèixer el Projecte executiu de rehabilitació de les adoberies Bella i Bernades com a seu d’Igualada, centre europeu de la pell de qualitat, redactat pels arquitectes Oriol Cusidó i Irene Marzo,

amb el seguiment per part del Servei d’Equipaments i Espai Públic de la Diputació de Barcelona. A la memòria del projecte, després de recollir i interpretar els estudis previs dels serveis tècnics municipals i de la Diputació, s’apuntava en la descripció de la proposta finalment aprovada que “La rehabilitació

de l’edifici no s’entén des d’un punt de vista de restauració estricta de l’existent. La forta presència d’unes mitgeres mudes, sense qualitat, que fan d’escenari al paisatge urbà pròxim, obliguen a plantejar una operació més ambiciosa. No es tracta de restaurar un edifici ‘acabat’, sinó de completar una edificació que es presenta com inacabada per tal que s’insereixi de manera digna en el paisatge urbà pròxim. I al mateix temps ho faci de manera compatible i coherent amb els valors patrimonials del conjunt i per guanyar el caràcter de representativitat necessari per al nou ús plantejat”. Tota aquesta declaració d’intencions sota el títol: “Completar l’edifici, dignificar el paisatge urbà”.

D’aquí uns mesos, quan els focus funcionin a ple rendiment i les copes s’omplin de cava per a la inauguració oficial, celebrarem haver salvat de la ruïna un petit bocí de la nostra història col·lectiva, aquest serà el titular. Però avui, que la llum encara no ens enlluerna i el passat encara és prou recent, observem en què hem traduït aquelles intencions d’origen i en què hem transformat una petita edificació humil d’un racó del rec. I quan siguem davant, preguntemnos on queden aquells valors que la feien passar desapercebuda precisament perquè harmonitzava amb el seu entorn; on ha quedat aquella fesomia, aquell caràcter original que es descrivia en els informes previs i quin és el caràcter que li hem atorgat ara. Preguntem-nos, doncs, si era necessària una rehabilitació amb les velles pautes violetianes amb el pretext d’aconseguir una dignitat que, d’altra banda, caldria preguntarse, també, per què se li va negar a la construcció original.

Potser, amb el temps, haurem d’acceptar que aquesta ha estat una bona actuació, si el procés prova-error acaba servint, precisament, per convèncer-nos que la singularitat del Rec rau precisament en la humilitat i la discreció de cadascun dels elements que el configuren. I que, per destacar-ne els seus valors essencials, potser cal oblidar voler destacar-ne contínuament només els seus aspectes formals, singularitzant-los.

Perquè aquesta humilitat formal, aquesta diversitat expressiva però altament continguda, sigui probablement el que millor ens parli de l’estructura social i econòmica de la societat que la va impulsar, construir i consolidar.

Sigui, doncs, probablement, el que millor ens expliqui com a societat i com a ciutat, el que millor ens identifiqui i el que més ens aproximi col·lectivament al nostre patrimoni.

En aquest sentit, esperem que el nou document que ha d’ajudar a la futura recuperació del barri, el Catàleg d’Actuacions constructives per a la rehabilitació de les adoberies del barri del Rec d’Igualada, redactat per Josep Lluís González Moreno-Navarro des de la Universitat Politècnica de Catalunya, hagi cercat i classificat totes les singularitats constructives de les diferents adoberies només amb la finalitat de fer-les visibles, per assenyalar les singularitats sense singularitzar-les. Esperem...

Novembre 2015

#ADREC

Som els líders a l’Anoia www.anoiadiari.cat

29

#ADREC

30

Novembre 2015

opinió

Les transformacions dels usos industrials i el barri del Rec

ALFONS RECIO GEÒGRAF

El barri del Rec d’Igualada, situat entre les antigues muralles medievals de la ciutat i el riu Anoia, és un espai d’antiga industrialització que comença a adquirir força importància vers l’activitat adobera a partir del s XVIII (1).

Pel barri transcorre una sèquia (o rec) d’uns 3 km de llarg que originàriament proporcionava aigua a l’antic molí de l’Abadia. Aviat, els usos d’horta i els relacionats amb la transformació de la pell es van beneficiar de l’aigua que transportava el rec (1). Els usos i les construccions que es van localitzar de manera lineal al llarg de la sèquia van anar conformant un àmbit estret i allargat.

Els edificis del Rec són una adaptació secular tant a l’activitat de la transformació de la pell com als condicionats territorials locals, i que es reflecteix en elements patrimonials com els contraforts, passeres, gelosies, etc.; però també amb el dibuix de la trama urbana que es va constituir, amb “baixades”

entre la muralla i el riu i una xarxa de petits carrers estrets (2).

El Rec representa un dels territoris industrials més antics. Alhora, és un dels pocs espais on van cristal·litzar tant usos agraris, com industrials i post industrials (com el mateix museu de la pell, els tallers de disseny, usos relacionats amb la restauració o esdeveniments com el Rec.0), i que actualment encara se superposen. Aquestes característiques fan del Rec un espai únic i amb un caràcter propi. En altres paraules, de barri del Rec només n’hi ha un.

Però també, les condicions del barri com l’estretor dels carrers interiors, el rusc de l’espai construït o les crisis estructurals del sector adober i tèxtil, han derivat en l’abandó de molts edificis. Així, actualment es viu un intens debat sobre la reconversió i transformació urbanística del Rec. Segons Calderón (3), a grans trets hi ha quatre estratègies de reconversió d’antics usos industrials.

Una primera estratègia passa per la reconversió de patrimoni industrial en equipaments socials, institucionals, educatius, etc. Un exemple el trobem al recinte Escola industrial de Barcelona on la Diputació té una de les seves seus i on també es localitza una facultat d’Enginyeria tècnica de la UPC, així com un IES. Una possible variant d’aquesta estratègia passaria per la reconversió d’antigues fabriques en vivers municipals d’empreses, com “La curtoridora” (dins d’una antiga adoberia) a Avilés, o el “Centro de Empresas Cristasa” (antiga fàbrica de vidre) a Gijón. A Mallorca, dos grans recintes de fabricació de sabates, Can Pellers i Can Ferrer es van convertir en vivers d’empreses de noves tecnologies (4).

La segona estratègia passa per la promoció d’un dels usos més rendibles a grans ciutats: els turístics i culturals, com a estratègia de renovació urbana.

D’aquesta manera, s’impulsa la transformació de recintes fabrils en auditoris, teatres, hotels o centres d’art. El mateix museu de la pell d’Igualada és un exemple. Un altre exemple el trobem al Danish Maritime Museum, a Helsingør (Dinamarca), enclavament amb un important passat industrial navier. Aquí, una antiga drassana acull ara un museu marítim. Un altre exemple és el parc Landschaftpark Duisburg-Nord situat entre els barris de Meiderich i Hamborn de Duisburg (Alemanya).

Aquí, les antigues fabriques d’acer Thyssen s’han transformat en un centre lúdic i cultural que atreu milers de visitants.

Una tercera estratègia passa per la transformació

Novembre 2015

#ADREC

31

opinió

vàlids en èpoques prèvies a l’esclat de la bombolla financera-immobiliària global. Però a partir de l’any 2007 les inversions desapareixen del camp immobiliari i s’inicia un període de crisi per tots prou conegut (6). A Igualada, la paralització de la transformació del Barri industrial del Rec (POUM) s’explica en bona mesura per aquest esclat que, de cop, va fer desaparèixer les plusvàlues del sòl. El Rec al marge d’una transformació profunda però també, en un stand-by que accelera l’erosió del patrimoni industrial.

En aquest context post bombolla i en plena crisi econòmica i social en què els projectes del “totxo” s’aturen i els plans d’equipaments municipals queden a l’espera, emergeixen una sèrie de pràctiques (una cinquena estratègia de recuperació) que porten a la ciutadania organitzada a seguir “construint ciutat”. Es donen processos d’apoderament que porten a la recuperació i activació de patrimoni industrial, com el cas - ja prou conegut- de Can Batlló al barri de Sants de Barcelona. O el de “La Tabacalera”, un centre social autogestionat dins d’una vella fàbrica de tabac al barri de Lavapiés de Madrid. És en aquest context que el barri del Rec ha de encarar el seu futur. Prop de 20 hectàrees d’ús industrial en una ciutat relativament petita, el que significa un repte encara més gran ja que no es tracta de reconvertir un o dos edificis puntuals sinó d’un bon tros de ciutat sencer.

Una bona manera d’iniciar-ho seria superar la fase de discurs teòric en què estem estancats des de fa un temps, per passar ja a la redacció d’un pla sobre el que tenir, ara sí, el gran debat aplicat i participatiu sobre el futur del barri. No valdrà simplement “obrir els usos del Barri”, que suposaria la privatització absoluta de les plusvàlues creades pels nous usos permesos. Caldrà un pla amb totes les lletres, participat i que permeti dibuixar el Rec de les properes dècades.

MARC VILA

del patrimoni industrial en habitatge d’alt nivell, com els lofts. El Soho de New York és un dels exemples més clàssics. Es tracta d’un antic barri industrial que, a causa de la fi del mode de producció fordista, va quedar progressivament buidat d’activitat econòmica industrial. Del Cerro Santamaria en fa la següent descripció: “El que fuera durante cierto tiempo centro manufacturero, luego barrio artístico, y posteriormente hogar de gente acomodada, combina hoy residencias de tipo loft con un número significativo de galerías y boutiques que sirven como propaganda turística”. (5) Però les estructures industrials també poden transformar-se en habitatge assequible, com el “Gasòmetre de Viena”, uns grans dipòsits de gas sobre els quals l’any 1995 l’ajuntament va pro-

moure 600 habitatges, oficines, una residencia d’estudiants, una llar d’infants, un arxiu regional, sales d’espectacles i un centre comercial (4).

La quarta estratègia passa per l’ aniquilació del patrimoni industrial per tal d’iniciar un nou cicle de re-valorització del sòl. És l’estratègia que millor conviu amb processos especulatius a les ciutats. Es necessita sempre un canvi en el planejament urbanístic (usos del sòl) i l’absència d’un catàleg de béns que protegeixi el patrimoni industrial. Ciutats de mida mitjana amb passat industrial com El Ferrol, han anat veient com el seu passat industrial desapareixia en favor d’altres usos més lucratius. És el cas de la Fàbrica de llapis Hispània, que l’any 2012 era derruïda per aixecar un complex de 100 habitatges, en una zona cèntrica i amb vistes al port.

Possiblement, els anteriors exemples siguin

Article dedicat a la memòria de Manel Caro, cofundador d’Amics del Rec. (1 i 2) Puig, M (2006). El Rec d’Igualada, a Miscellanea Aqualatensia.

(3) Calderon, B (2007). Nuevos usos para el patromonio arquetectónico industrial en Valladolid. A la revista electrònica Scripta Nova.

(4) Benito del Pozo, B (2003). Património industrial y cultura del territorio. A boletín de la AGE. (5) Del Cerro Santamaria, G. (2007). Una interpretación del cambio urbano en el soHo de Nueva York. Revista española de Sociologia, nº 11.

(6) Murray, I (2015) . Capitalismo y Turismo en España: del milagro económico a la gran crisis. Alba sud editorial.

#ADREC

32

Novembre 2015

indústria

L’especialització rellança la indústria adobera local Les persones empleades en el sector a Igualada són el 60% del total a Catalunya, i un terç del global de l’Estat espanyol FRANCESC VILAPRINYÓ Amb uns 800 llocs de treball directes, el sector adober és un dels que més influeix a l’economia d’Igualada. Els operaris i tècnics, formats en part a la mateixa ciutat signifiquen una força de treball significativa per al sector a nivell de Catalunya i de tot l’Estat. Avui en dia, aquestes 800 persones són un 60% del total d’empleats en el sector a Catalunya i, a nivell de tot l’Estat, un 30%.

Els blanquers igualadins han estat durant anys batallant per mantenir la competitivitat, tant per la ferotge competència de la Xina i els països emergents com per les problemàtiques associades a l’impacte ecològic i mediambiental del sector.

La depuradora El volum dels costos de la depuradora d’Igualada ha estat un dels handicaps del sector adober. Una de les queixes habituals era que calia revisar i ajustar la despesa de la depuradora, ja que els competidors d’altres punts de l’Estat no havien de sufragar la totalitat dels costos i rebien ajuts per part de l’administració.

La inversió total de la depurado-

MARINA MÉNDEZ · ULLVIU FOTOGRAFIA CREATIVA

ra -amb la inclusió dels terrenys, l’obra civil, les instal·lacions i les despeses de posada en marxa- va ser d’11.300.000 euros. El cost d’explotació anual total, en el cas de l’any 2014, va ser de 3.738.000 euros.

L’eficient model de gestió de la

depuradora, amb l’aplicació de programes d’estalvi d’aigua i millores dels processos de producció i de gestió de residus, ha suposat en 8 anys, una disminució del 50% al 40% de la càrrega contaminant i d’un 27% del consum d’aigua per unitat produïda. En relació al cabal d’aigua i la càrrega de tractats, durant el 2014 va ser de 350.000 metres cúbics d’aigua industrial i 670.000 metres cúbics d’aigua urbana.

Especialització progressiva La reconversió industrial de les darreres dècades ha fet que la majoria de les empreses adoberes d’Igualada s’hagin especialitzat en la fabricació de pells vacunes d’alta qualitat per al sector de la marroquineria i del calçat. La producció, però, també es destina a altres sectors com l’esport, confecció, indústria, mobiliari, etc.

La depuradora dels adobers sobre el riu Anoia. TCM

La competència xinesa Les empreses adoberes d’Igualada han conreat dos fets diferencials.

Per una banda, el valor afegit molt important i un avantatge competitiu sobre la seva competència, formar part del Clúster de la Pell d’Igualada; per l’altra, la connexió

amb el nou Campus Universitari que continua el camí que feia la vella Teneria: nodrir les indústries igualadines de tècnics de casa. És suficient per desafiar la potència de la Xina i d’altres països emergents? El sector afirma que tot aquest conjunt de factors que Costejada coincideixen a Igualada no es donen en cap altre lloc del món, i pels això fa que els clients de les emadobers preses adoberes valorin Igualada.

El cost Els blanquers entenen que d’explotació “les empreses manufactureres de la ded’articles de pell d’alta qualitat puradora aposten per Igualada perquè saben que aquesta pell que comva ser de pren per elaborar els seus arti3.738.888 cles i complements de pell, és euros el fruit del treball d’un clúster de 2012 més de 700 anys d’història que porta molt temps treballant amb responsabilitat social i mediambiental, invertint en la formació dels treballadors del sector (Escola Superior d’Adoberia des de 1958), en Recerca, Desenvolupament i innovació (Centre Tecnològic d’Adoberia des de 1962), en l’aplicació de tecnologies netes, en la depuració biològica d’aigües residuals i en la minimització i reciclatge dels residus.

Novembre 2015

#ADREC

33

L’estructura del Clúster de la Pell d’Igualada i les sinergies i col·laboració entre els diferents actors del mateix donen cobertura de multinacional a les empreses adoberes d’Igualada i les fan més competitives augmentant la seva capacitat d’atraure clients de tot el món.

L’experiència dels darrers anys ha donat una nova perspectiva pel que fa a la competència exterior.

L’evidència és que els clients que compren la pell a Igualada ho fan perquè troben una qualitat, regularitat i servei que no poden oferir altres països que competeixen bàsicament en preu.

Un 50%, per marroquineria Avui, 4.000 pells vacunes són tractades cada dia a Igualada. Més del 80% de la producció dels articles de pell fabricats a Igualada es destinen a l’exportació a mercats com Europa, Amèrica, Àsia i Oceania.

Un 30% de la producció de pell es ven semiadobada i va a parar a tot el món. Un altre 50% va al sector de la marroquineria i l’altre 20% al calçat. El tipus d’adob majoritari avui és l’adob mineral però es continua treballant l’adob al vegetal i també el sintètic (wet white).

MARINA MÉNDEZ · ULLVIU FOTOGRAFIA CREATIVA

#ADREC

34

Novembre 2015

entrevistes XAVIER BADIA PRESIDENT DEL GREMI DE BLANQUERS D’IGUALADA

ON SERÀ EL PROPER BARRI DELS ADOBERS? Amb la creació d’un altre polígon, entre Igualada i Jorba, s’obre un nou escenari per al sector, que afronta el doble repte de fer-se fort davant la situació econòmica i el futur incert que té la ubicació actual de les empreses. Formació i innovació són les constants que el gremi no vol perdre.

TONI CORTÈS Quin paper ha tingut històricament el barri del Rec per al desenvolupament de la indústria adobera a Igualada?

Realment el barri del Rec es va configurar a partir de les adoberies que van anar ocupant la zona agrícola hortícola fora les muralles d’Igualada, al s. XVII i en alguns casos algunes adoberies tenien associades planta d’habitatge ocupades pels mateixos adobers.

El rec i el fet d’estar als afores de la ciutat el feien un lloc perfecte.

El futur de la indústria adobera a Igualada passa pel trasllat a un nou emplaçament?

Nosaltres no ens veiem treballant en aquest barri a mig o llarg termini, diguem 15-20 anys. Estem molt condicionats pels edificis antics en els quals treballem, els quals hem reformat al màxim per adaptar-los als nous sistemes de treball i a les normatives noves que es van implantant, però les limitacions són evidents. Per altra banda, malgrat tenir clar que és un pas que hem de fer i que donarà la possibilitat de fer fàbriques modernes i molt més operatives, l’esforç que preveiem que s’ha de fer és molt gran a nivell econòmic, i caldrà mesurar molt bé les nostres forces i treballar conjuntament amb l’administració.

L’Ajuntament d’Igualada té a l’agenda la redacció d’un nou POUM. És ara el millor moment? Com ha de tractar aquest nou Pla les indústries adoberes que hi ha al barri del Rec? Quan es parla de poumS sempre tremolen totes les estructures... És un tema que s’ha d’abordar, sens dubte, ja que el pla vigent és molt antic, i no es pot tenir una zona com la del rec sense definir clarament com serà, per tal que els afectats sàpiguen com han de

gestionar els seus actius. Tot i així, un pla nou genera incertesa fins i tot recels, en el sentit que del resultat del poum, els propietaris respectius en poden resultar beneficiats o perjudicats. Respecte als adobers en particular la repercussió és doble ja que som propietaris d’immobles però del resultat del pla en depèn també la supervivència de l’empresa i el sector.

Per tant, el nou pla haurà de tenir en compte aquesta circumstància particular. El diàleg i la bona entesa serà bàsica per al bon desenvolupament del poum.

Quin són els reptes de futur, a curt i a llarg termini, del sector? Quines són les principals dificultats i les principals competències?

Els reptes de futur de les empreses són mantenir un nivell de qualitat per sobre de la competència innovant sempre i continuar apostant pel respecte al medi ambient i responsabilitat social. A nivell conjunt també tenim com a reptes augmentar la massa crítica i aconseguir que alguna empresa important de marroquineria s’instal·li a Igualada.

Les dificultats principals són la competència deslleial del propi estat i d’altres països, i com apuntava abans, augmentar la massa crítica.

Com ha afectat la crisi al sector? S’està vivint una certa recuperació? Com veu el futur?

L’any 2009 va ser crític, a partir d’aquí, l’aposta per l’ exportació i per clients que busquen productes amb un alt valor afegit es va anar consolidan i és el que ens ha permès anar superant aquests anys de crisi, que encara no s’han acabat. Podríem dir que mantenir les comandes és ja un èxit, i podem parlar de recuperació respecte al 2009, però no veiem que es produeixi un creixement a curt

“

Ara parlem de recuperació però fins d’aquí a 2-3 anys no podem parlar de creixement

termini, però sí en 2-3 anys; tampoc tot depèn de nosaltres. Aquest any, per exemple, els conflictes internacionals (Rússia) i l’ evolució de Xina ens perjudiquen.

En què es basa el model de negoci del sector? Quin és el seu valor afegit?

El nostre negoci es basa a comprar matèria primera, normalment de proximitat, de qualitat, fer un treball d’altíssim nivell, gestionar les importantíssimes minves que es produeixen ja que treballem al màxim nivell ;però no només volem vendre pell, volem donar servei i acompanyament als nostres clients dins d’un marc de responsabilitat social i mediambiental.

Aquests serveis poden ser formació, participació en projectes europeus o de millora de qualitat i sostenibilitat, creació de noves línies de productes, disseny, etc....

Històricament, a la indústria adobera li han penjat l’etiqueta de “contaminant”. Quins passos ha fet el sector a Igualada

per minimitzar aquest impacte? En quina situació es troba actualment?

Actualment ens trobem en una bona situació, i estem passant amb bona nota les auditories que ens fan els nostres clients. El motiu pel qual ens fan auditories tècniques, socials i ambientals els nostres propis clients per poder treballar amb ells, és que es volen assegurar que mai tindran un problema, en aquests aspectes, amb nosaltres, ja que una notícia negativa que pogués aparèixer sobre les nostres empreses els podria repercutir negativament.

A part del tema de l’aigua resolt amb la depuradora conjunta dels adobers, tots i cada un dels residus que generem estan gestionats de forma mediambientalment correcta i acaben en forma de gasoil, proteïna, abonament, greixos comercials, cosmètics i fins i tot de gelatina per als pastissos.

Creu que una hipotètica independència de Catalunya podria afectar el sector?

#ADREC

Novembre 2015

35

“Quan es parla de poums sempre tremolen totes les estructures” No crec que ens afecti. A nivell empresarial no hi veig cap problema i a nivell general n’esperem una millora global que ens repercutirà, sens dubte, positivament.

Com s’imagina el barri del Rec en el futur?

Me l’imagino ple de racons interessants, amb una convivència entre diferents activitats i sectors, i amb alguna indústria adobera.

Ple de vida i amb activitats interessants diverses, com pot ser el REC.0, i lloc per celebrar-hi esdeveniments. També un lloc més comercial i de lleure per a la ciutat.

Amb el nou Campus Universitari, el sector podrà tenir més garanties per quedar-se a Igualada, si van sorgint més tècnics de casa nostra?

Crec que el nou campus universitari que es va generar a partir de l’Escola d’adoberia l’any 1958 aportarà molt a Igualada en general. De moment el fet que ja existeixi és una garantia de formació d’alt nivell a Igualada i esperem que a part de l’enginyeria química, organització industrial, i actualment el grau d’infermeria, s’hi vagin afegint nous estudis. Evidentment, el màster en enginyeria del cuir continuarà garantint un alt nivell tècnic a les empreses de l’adobat i altres afins, i la “càtedra A3 Leather and Textile Innovation” és un puntal per a nosaltres respecte a projectes, assaigs, innovació, millora de processos, etc. És

MARC VILA

un element per al futur d’Igualada i de l’Anoia del qual ens sentim orgullosos.

Deslocalitzar és cada cop més difícil? Els treballadors d’aquí donen valor afegit?

No pensem a deslocalitzar. No som multinacionals. Ja hem apostat per quedar-nos aquí i lluitar amb les nostres pròpies fortaleses. De fet, si encara existim, és per haver triat l’ opció de continuar aquí.

Malgrat haver de lluitar contra la

competència deslleial, consentida per l’administració en el nostre propi estat. L’adobat forma part de l’ADN igualadí. El principal actiu del sector és el capital humà que fa possible continuar aquí.

La seva empresa ha adquirit naus al Rec, això refreda el trasllat?

En cap cas el trasllat o no ha de dependre de cap empresa en particular. En el meu cas, la decisió ha estat estratègica i necessària a

molt curt termini (aquestes naus ja estan en total funcionament en 6 mesos) i per la necessitat d’unificar diferents centres de producció repartits per la ciutat.

Podríem dir que aquesta adquisició confirma la necessitat de trobar un lloc adient (polígon adequat per a la nostra indústria) per tal que quan una adoberia necessiti créixer o vulgui tenir una fàbrica més productiva i moderna, tingui la possibilitat de tirar endavant el seu projecte amb èxit.

“

Si encara existim és per havier triat l’opció de quadrnos aquí

#ADREC

36

Novembre 2015

entrevistes FRANCESC VILAPRINYÓ Com recorda el Rec de la seva infantesa?

Entre els anys 1955 i 1965, durant les vacances escolars d’estiu, jo anava amb molta il·lusió a l’adoberia familiar situada a la baixada del Calot, sobre el Rec, a ajudar en el que podia. Algun dia l’avi em demanava que anés a la recerca del vigilant del Rec per saber a quina hora ens tocaria la tanda d’ aigua.

El camí del Rec era estret i tenia una paret de tàpia que separava el Rec del horts. Encara es pot veure el seu estat original entre l’ adoberia de Cal Granotes i la sortida del carrer del Sol, també des del carrer de la Paloma fins al carrer del Marlet.

En aquest camí del Rec sempre hi havia treballadors del sector adober o hortolans que anaven amunt i avall. El vigilant del rec mantenia el rec sempre net i tenia cura, en èpoques de sequera, de repartir l’aigua per torns entre tots els usuaris.

Miquel Vila MARC VILA

“A Igualada hem mantingut l’ocupació” MIQUEL VILA ADOBER. EXGERENT DE LA DEPURADORA DELS ADOBERS

Com era el sector adober quan va començar a treballar-hi?

Quan vaig acabar els estudis i el servei militar a finals dels anys 60, el sector adober tenia unes 100 empreses que ocupaven uns 1.300 treballadors. La demanda de pells adobades era elevada a conseqüència de la creixent exportació de la indústria del calçat,sobretot als EEUU. La formació adquirida per molts igualadins a l’Escola de l’Adoberia inaugurada l’ any 1958, va facilitar que diverses empreses igualadines canviessin d’article, adaptant-se a la demanda del sector del calçat i altres, passant del mono-producte, que havia estat fins llavors la sola de cuir, a boxcalf, serratge per a calçat i protecció industrial, vaqueta, napa, pelleteria, vira o cordó de cuir. També hi havia, a Igualada 4 empreses de serveis de ribera i diversos magatzemistes de pell.

Recordo que es treballava de dilluns a dissabte al matí, i dissabte a la tarda s’aprofitava per fer la planificació de feines de la setmana següent o les reunions d’ empresa.

De quina manera ha pogut resistir el sector de la pell les diferents crisis?

Per dir-ho en poques paraules amb molt d’ esforç, molt d’estalvi, reinversió en la pròpia empresa, producció sostenible internacionalització i amb l’ajut de la urbanització de la zona del Rec. El sector del calçat va entrar en crisi els anys 80 i les vendes van baixar fortament en el sector adober Igualadí. La presència dels adobers igualadins en les fires de París, Milà, Bolonya i posteriorment Hong kong, Xangai, Boston va portar a poc a poc, a la diversificació d’ articles, a incrementar l’exportació i com-

pensar la pèrdua de mercat nacional.

Al mateix temps, als anys 90 la indústria adobera igualadina va començar a actuar com a clúster i va apostar pel respecte al medi ambient i la producció sostenible, adaptant-se en cada moment a l’exigent normativa que, traspassada de la CEE se’ns anava aplicant , encarant els reptes ambientals conjuntament, fins a construir l’any 2005 una depuradora privada per al sector, que va suposar una inversió d’11 milions d’euros, sense cap subvenció, però facilitada per la urbanització per part de l’Ajuntament de la ronda del Rec, que a la vegada va facilitar l’accés a les fàbriques dels moderns mitjans de transport.

L’interès per reduir i controlar la contaminació va ajudar a pensar a seleccionar la matèria primera (les pells), i les matèries auxiliars, adoptar processos més regulars aconseguint articles més uniformes, de manera que mica en mica els adobers, amb els seus productes, podien accedir a mercats més exigents.

El subsector que pitjor ho va passar va ser el de la sola de cuir, que a poc a poc va patir la competència dels substituts, cuir artificial, goma o crepè; després, quan Espanya va entrar a la CEE va sofrir la competència de la sola Italiana. Itàlia produïa 6 vegades més de sola que Igualada i els adobers Italians venien a malvendre els excessos d’ estoc al mercat del calçat espanyol o portuguès, per no malejar el seu propi mercat. Les empreses que no van derivar a altres articles o no varen saber trobar un nínxol de mercat amb articles molt específics varen haver de tancar.

El sector viu el millor moment des de fa anys?

El màxim de producció del sector el trobaríem els anys 60-70, quan hi hagué el fort creixement del sector del calçat però des de principi del segle XXI les empreses que amb molt d’esforç han apostat per la qualitat, la regularitat i la sostenibilitat, han sabut motivar els seus col·laboradors i han apostat per l’exportació, han anat trobant el seu lloc en els exigents mercats internacionals. Igualada és avui un referent quant a qualitat, bon servei i seriositat en el tracte comercial, i el sector exporta un 80% de la seva producció.

Els adobers creiem que podem considerar Igualada com la capital europea de la pell vacuna de qualitat.

Mentre a la resta de Catalunya des de l’any 1964 hem vist com la indústria adobera passava de 3.600 a 435 empleats, a Igualada s’ha mantingut l’ocupació al voltant dels 800 empleats directes i indirectes que avui té el sector a la nostra ciutat.

Novembre 2015

#ADREC

37

indústria

Pedro Díaz-Guerra, conegut com “El Muchacho”, en plena feina. DE LA COL·LECCIÓ DEL GREMI DE BLANQUERS I AGRUPACIÓ FOTOGRÀFICA D’IGUALADA, ARMAND RAMON, JOAN TOMÀS I RAMON MASCARÓ

Els oficis del Rec El barri del Rec d’Igualada ha estat l’escenari d’una gran activitat econòmica i d’un munt d’oficis, molts d’ells ja desapareguts. Encara avui hi conviuen hortolans i blanquers, però anys enrere, de l’activitat que generava el barri també en vivien escorçaires, cistellers, comercials, carreters...Fem el retrat d’un ecosistema que avui ja és història, gràcies al testimoni directe d’aquells qui el van viure i encara el recorden.

ANNA SUAREZ Els orígens del Rec d’Igualada es remunten al segle XII, quan el Monestir de Sant Cugat va fer construir una resclosa d’aigua, amb un rec de gairebé dos quilòmetres que travessava tot Igualada, i diversos molins al llarg del seu recorregut, entre ells el molí de l’Abadia, que s’ha conservat fins al segle XX. Per tant, un dels primers oficis que han anat lligats al Rec d’Igualada és el de moliner.

D’altra banda, també des dels inicis del Rec, un bon nombre d’hortolans van beneficiar-se de la seva aigua per abastir els horts propers al riu Anoia. L’ús de l’aigua, el van començar a compartir amb els adobers i tintorers a partir del segle XVIII, quan aquests van sortir de les muralles de la ciutat i van instal·lar les seves indústries als afores d’Igualada.

Un dels principals maldecaps dels hortolans era prevenir els efectes de les riuades. Una de les maneres que tenien era plantar canyes, que feien la funció de mur de contenció. Ho explica el cisteller Jaume Farrés en una de les entrevistes recollides pel projecte Sota la Pell del Rec: “Teníem molt canyar. Les canyes, els hortolans les planten perquè, en cas de rierada, les arrels aguanten la terra.

Per profit de l’hort, per quatre canyes que necessiten per a emparrar, els hortolans no n’hi tindrien. Però si no hi tenen canyes, la riera se’ls enduu la terra. Per tant, les canyes eren una protecció”.

Abans els sostres de les cases es feien amb encanyissats i guix. El cisteller explica que a casa seva s’encarregaven de fer aquests encanyissats, amb les canyes que ells mateixos recollien del riu Anoia.

També hi havia persones que es dedicaven a tallar les canyes i després les revenien a aquells qui feien encanyissats. “Es venien barates perquè s’havien de tallar cada any...si no es tallen, envelleixen i moren”, recorda Farrés.

“Jo he estat l’últim pelacanyes d’Igualada”, afegeix en broma. I

#ADREC

38

Novembre 2015

indústria és que aquest aprofitament de les canyes es va acabar en sec l’any 1967, quan va aparèixer un nou material per a la construcció dels sostres.

Els blanquers Sens dubte, l’ofici vinculat per excel·lència al Rec d’Igualada és el de blanquer. Es tracta d’una activitat que ja fa més de 400 anys que existeix a la ciutat. Per conèixer tots els detalls sobre aquesta indústria és molt recomanable fer una visita al Museu de la Pell i l’adoberia de Cal Granotes, ubicats al mateix barri.

Gràcies al reconegut llegat històric dels adobers d’Igualada i el seu coneixement de la professió, dos blanquers igualadins van participar com a assessors en el rodatge de la pel·lícula “El Perfum.

Història d’un assassí”, ambientada a la França del segle XVIII i estrenada l’any 2006. En una escena del llargmetratge es recreen unes adoberies de l’època, ja que el protagonista del relat va treballar de blanquer fins als vint anys. Els igualadins van mostrar als actors els procediments i tècniques de treball que s’utilitzaven antigament, i fins i tot els van deixar rèpliques d’eines i pells per tal d’ambientar correctament l’escena. Ells ho havien vist de primera mà ja que, no fa tant de temps, en algunes adoberies d’Igualada encara s’utilitzaven aquestes tècniques.

Una mostra de l’antiguitat de l’ofici és que l’any 1693 es va fundar la Molt Honorable Dena de Blanquers d’Igualada. Es tracta d’una mena de senat que agrupa els deu industrials adobers més antics de la ciutat. Ser membre de la Dena era un honor que no tothom podia assolir. Cada vega-

da que un dels deu industrials de la Dena moria era substituït pel seu fill en cas que aquest continués amb l’ofici, però si no era així s’havia d’elegir el blanquer més antic entre els agremiats. L’elecció de nous components de la Dena havia estat motiu de serioses discussions i fins i tot enemistats entre els blanquers igualadins.

La Dena prenia decisions rellevants com nomenar els càrrecs que regien el gremi o fixava els tràmits per obtenir el títol de Mestre Blanquer, imprescindible per exercir. Aquesta institució encara existeix avui en dia, i es cuida del repartiment de donatius als centres com l’Escola Àuria o l’Asil del Sant Crist, així com de vetllar i promoure la publicació de documents i articles que facin referència a la indústria dels blanquers d’Igualada. També està molt vinculada al culte de Sant Antoni de Pàdua, patró dels oficis perillosos. I és que l’ofici d’adobar pells s’ha caracteritzat sempre per la seva duresa.

Per exemple, de tant en tant, ja fes fred o calor, calia posar-se de peus al Rec a obrir la comporta perquè passés aigua o netejar...

“Descalça’t i baixa”, és una de les frases que aquells qui han estat aprenents d’aquest ofici encara recorden. Avui en dia els treballadors fan servir botes d’aigua, però antigament s’havien de treure les espardenyes. Els més afortunats podien fer servir esclops, recorda Antoni Palmés, membre d’una de les nissagues de blanquers més antigues de la ciutat. “Jo això no ho havia vist, però a casa hi havia esclops de fusta d’abans de la guerra. Agafaven una arpillera i s’embolicaven els peus perquè s’ajustés l’esclop i fos més ma-

niobrable, no era per fer calor. I anaven de peus a dintre del Rec. A l’hivern s’ho rifaven a veure a qui tocava...”.

L’ofici d’adober s’ha caracteritzat sempre per la seva duresa.

Els escorçaires Toni Vidal, que també va ser adober, recorda que fins ben endavant al Rec d’Igualada “es treballava la pell d’una manera molt antiga; la gent ja adobava més modern, amb bótes, i nosaltres encara ho fèiem íntegrament amb escorça de pi; el procés potser durava dos mesos”. L’escorça es mullava i deixava anar els tanins, en aquest líquid s’hi submergia la pell crua, que amb el procés es convertia en cuir. Aquesta manera de treballar donava motiu a un altre ofici: el dels escorçaires.

Moltes persones de la Conca d’Òdena, especialment a Santa Margarida de Montbui, havien treballat d’escorçaires. Anaven als boscos de l’Anoia i de més enllà, i s’hi passaven tota la setmana recollint escorça de pi. Alguns treballaven en grup, d’altres, ho feien sols. Després tornaven a Igualada i s’instal·laven a l’anomenat Camp de l’Escorça, on es comprava i venia aquest material. Per tal d’utilitzar-la a les fàbriques, abans es triturava als molins.

Una vegada l’escorça s’havia fet servir per adobar les pells, es deixava assecar i s’aprofitava com a combustible per a estufes i llars de foc. Més endavant, quan es van substituir els tanins per extractes

Les riuades al Rec eren el maldecap d’adobers i hortolans. ARXIU FOTOGRÀFIC MUNICIPAL D’IGUALADA. CEDIDA PER MIQUEL VILA

#ADREC

Novembre 2015

39

indústria

pells de Madrid. La seva família les comprava als escorxadors i les salava per a conservar-les.

Recorda que “lo bonito de Igualada es que se cobrava al contado”.

El Muchacho deixava les pells crues al magatzem d’en Marcos.

Comenta que era un espai petit, però que això no era un problema ja que cada dia es venia pràcticament tot.

Les pells venien d’arreu de l’Estat però també de llocs tan llunyans com Kenya, Sudàfrica o Indonèsia. I és que els blanquers d’Igualada anaven tan lluny com calgués per aconseguir els millors tractes. En paral·lel a la indústria de la pell, el sector del tèxtil també era present al Rec. Entre les fàbriques més significatives hi havia la Igualadina Cotonera, Cal Boyer -edifici que actualment acull el Museu de la Pell-, o Cal Sistaré, espai que avui és la seu de l’entitat cultural La Bastida.

químics, la feina d’escorçaire va deixar d’existir.

Els comercials i representants Tampoc podem oblidar el paper fonamental que tenien els comercials i representants que s’encarregaven de subministrar pell crua o de vendre el cuir que es produïa a les adoberies. Un d’ells era Pedro Díaz-Guerra, conegut com “el Muchacho”, que portava

Els traginers És evident que tota aquesta indústria necessitava un bon sistema de transports, i és aquí on entren en joc els carreters o traginers, un altre dels oficis emblemàtics del barri. Pels carrers estrets hi solia haver molt moviment de carros i cavalls amunt i avall. Magí Salom, membre d’una família d’hortolans veïns del Rec, encara recorda com “nosaltres anàvem al col·legi i vèiem que els carros quedaven encallats, i com fotien garrotades als cavalls perquè traguessin el carro a la força.

Fins i tot havia vist que els ficaven palla encesa sota la panxa perquè tibessin!”.

Uns dels carreters del barri del Rec va ser el senyor Antoni Ros Vilarrubias, que va reconvertir l’ofici, substituint els cavalls per la força motor i transportant els remolcs amb motos o bé un camionet prou lleuger per passar pels estrets viaranys del barri. Ros portava la innovació a la sang, i amb 18 anys va ser l’artífex d’un valuós documental en blanc i negre que reflecteix la realitat del Rec de l’època, i que fins

i tot es va emetre per televisió.

L’audiovisual avui es pot visionar al Museu del Traginer; una col·lecció privada mantinguda per la família Ros, que permet fer un recorregut històric pel transport de mercaderies i persones, així com admirar una important col·lecció de guarniments, carros, carrosses i carruatges. Tant el Museu com el restaurant el Racó dels Traginers s’emplacen en una de les últimes masies que queden al nucli d’Igualada.

De l’esplendor econòmic al RecStores Tot aquest entramat d’oficis va fer que durant molts segles el Rec fos un barri industrial amb una activitat frenètica. Així ho recorda Miguel Pérez, que va venir a viure a Igualada procedent de Torrealbilla, Múrcia: “Era un hervidero, pasabas por el barrio y las fábricas tenían la puerta abierta, y todo el mundo estaba trabajando...al mediodía no se cabía de gente...Yo no lo defino con la intensidad que pasaba! He visto una actividad...de dónde muchísimas famílias han salido adelante. De allí ha salido muchíssima riqueza. Mucha, mucha, mucha”. Avui en dia, la indústria dels blanquers segueix tenint un pes molt gran en l’economia de la ciutat i encara hi ha una trentena d’empreses actives, que produeixen una pell d’altíssima qualitat apreciada arreu del món.

De tota manera, molts dels oficis esmentats ja han desaparegut i arran de la deslocalització i la crisi moltes fàbriques han abaixat la persiana. L’activitat i l’ambient que es vivia al Rec ha anat minvant.

Fina Gassó va treballar durant tota la seva vida laboral a Vivapel, una de les adoberies més representatives del sector, que va tancar el 2005. “Ara, quan fan la festa del Rec Stores, que fan les parades i tornen a obrir allà on treballava jo, hi entro i gairebé em cauen les llàgrimes. I em fa una tristesa... A mi m’hauria fet il·lusió que quan em jubilés hi pogués tornar un dia”, comenta amb nostàlgia.

l’apunt

Testimonis d’una època: “Sota la Pell del Rec” Els testimonis d’aquest reportatge s’han obtingut gràcies al projecte de fonts orals “Sota la Pell del Rec”, impulsat per CERCA i els Amics del Rec. Aquesta iniciativa va engegar l’octubre de l’any passat i compta amb un equip de voluntaris que s’han ocupat de recollir i conservar el testimoni i les vivències de persones vinculades al barri del Rec. El divendres 6 de novembre a les 19:30h s’explicarà l’estat actual del projecte, en un acte obert a tothom que tindrà lloc al carrer Creueta 14, a tocar del Museu dels Traginers. A més, en aquesta edició del Rec.0 es podrà veure una mostra de la feina feta, ja que es projectarà el teaser del documental que s’està elaborant.

Les projeccions es faran de manera continuada, també al carrer Creueta 14, dimecres, dijous i divendres de 6 a 9 del vespre, i dissabte de 10 a 2 del matí i de 6 a 9 del vespre.

#ADREC

40

Novembre 2015

rec.012

Quan una idea transforma un barri vell Canviar la mirada. Retornar el valor. El poder de la història. Reconvertir. El 27 i 28 de novembre del 2009 es va fer el primer Rec.0 Experimental Stores, la primera edició d’aquest experiment de retail al barri del Rec, concretament en set adoberies velles. Aquella prova va ser l’inici d’una transformació poc imaginable fins llavors al barri més abandonat, en el moment, de la ciutat d’Igualada

El Rec.0 va néixer el 2009 amb l’enginy de sis professionals del món del disseny, l’art, la comunicació i el màrqueting i, des de llavors, allò que va començar com un autèntic experiment, quasi com un repte personal per donar un valor nou al barri, s’ha convertit en un esdeveniment de moda gairebé únic al sud d’Europa, que compta amb més de 70 marques de primer nivell i petits dissenyadors emergents que vénen al Rec a fer les seves vendes especials d’estocs dues vegades l’any i durant quatre dies. Els sis professionals, veient l’evolució del que per a ells havia estat un experiment de retail, es van constituir com una empresa, primer com a Rec.0 SCP i més endavant sota el nom de RecStores SL. Des del 2009, el Rec.0 s’ha dut a terme tretze vegades, sempre al barri del Rec.

El Rec.0 en xifres Des de l’edició zero, el Rec.0 ha viscut un augment en tot: des de la durada de l’esdeveniment, que va començar amb dos dies, fins a les marques participants, els visitants i, per descomptat, les vendes. Si el 2009 es va començar amb 11 marques, 7 adoberies i 10.000 peces venudes, en la tretzena edició (del 4 al 7 de novembre de 2015) se superen les 70 marques, que s’instal·len en més de 20 adoberies, la majoria d’elles en desús, i es creen 41 botigues efímeres. En l’última edició realitzada, el juny del 2015, es van comptabilitzar 74 marques, 47 pop up stores i 160.000 peces venudes.

A grans trets, l’evolució de visitants també ha crescut increïblement, si al Rec.0, del 27 i 28 de novembre del 2009 es van comptabilitzar 8.000 visitants, en

Impacte al territori Un 75% dels visitants són dones i el 80% són de fora de l’Anoia.

Té un impacte de 10 milions d’euros anuals

les últimes edicions, tant la del novembre 2014 com la del juny 2015 es va arribar als 100.000.

Enquestes realitzades durant diverses edicions del Rec.0 constaten que el perfil del visitant és, a grans trets, 75% dona i 25% home i que el 80% del total de visitants són de fora de l’Anoia, persones que vénen a Igualada des d’altres ciutats de la província de Barcelona, però també des de les de Lleida, Girona o fins i tot d’Andorra i part d’Aragó, segons s’ha pogut extreure de les enquestes. L’experiència de compra singular, els descomptes i l’oferta d’oci són, de ben segur, l’atractiu que genera aquesta gran mobilització de persones cap a la capital de l’Anoia.

Segons un estudi desenvolupat per l’àrea de Desenvolupament Econòmic Local de la Diputació de Barcelona, i publicat el mes de

desembre del 2014, el Rec.0 està tenint un impacte econòmic global anual de 10 milions d’euros, 6’3 milions dels quals es queden a Igualada.

L’impacte directe del Rec.0 per a la ciutat va ser, segons l’estudi, de 4’3 milions d’euros, una dada que té en compte les compres realitzades a les botigues efímeres del Rec.0, entre les quals s’ inclouen marques igualadines; la despesa en bars i restaurants presents a l’esdeveniment i també als voltants; els beneficis per als proveïdors locals, i l’ocupació, totes les persones que van treballar durant el Rec.0.

Pel que fa a l’impacte indirecte anual, l’estudi va revelar que va ser de 2 milions d’euros, tenint en compte les places hoteleres, el sector de l’hostaleria i el comercial: els comerços participants a l’Igualada Slow Shopping.

Novembre 2015

El valor més impagable: l’intagible Si l’objectiu inicial dels sis creadors era canviar la mirada de la ciutadania cap al barri del Rec, el que és clar que han aconseguit és fer, del Rec, una marca, que s’associa a moda, a patrimoni, a singularitat i, per sobre de tot, a Igualada. Encara que el barri no s’hagi transformat de forma permanent, ja que el canvi que viu pel Rec.0 només dura quatre dies, ha variat la manera com valorem aquest barri vell. Per tant, el Rec.0 Experimental Stores també aporta un impacte intangible, tant per als igualadins com per a les persones que visiten la ciutat cridats per l’esdeveniment de moda.

MARC VILA

Una oferta extensa Els food trucks i les propostes culturals amplien el programa del Rec.012

El Rec.012, la tretzena edició de l’experiment de retail Després de diverses edicions, el Rec.0 ha crescut i ara inclou, a més de l’experiència de compra singular amb marques de moda de primer nivell i dissenyadors emergents, un festival gastronòmic amb food trucks, el Rec Street Food, i una àmplia agenda d’activitats culturals, que compta amb concerts, xerrades, presentacions de llibres, DJ o tallers per a nens i adults.

Del 4 al 7 de novembre, Adidas, Desigual, Levi’s, Sita Murt, Pepe Jeans, Mango, Lacoste, Lupo Barcelona, i fins a setanta marques més fan les seves vendes especials a les velles adoberies del barri del Rec. En aquesta edició, les marques igualadines que participen al Rec.0 són Sita Murt, Punto Blanco, Buff, Micu Micu, Jordi Rafart, Dütch Delight, The Garage by Punto Blanco, Boxley, Ingrid Munt i Messcalino.

En cada edició, l’esdeveniment incorpora algunes novetats i, aquest novembre, estrena l’Urban Village, al pati del carrer Sant Faust, on s’ instal·larà la moda més urbana amb Adidas, Loreak Mendian, Two Thirds,

#ADREC

Costalamel, Visual Poetry Barcelona o Dütch Delight, unes marques que vendran els seus estocs al costat de rampes, sessions de DJ, food trucks i una barra Estrella Damm, patrocinador oficial de l’esdeveniment. En aquest espai també s’estrena l’Urban pop up, un nou espai efímer que comptarà amb una marca de moda urbana diferent cada dia, com Kaotiko Barcelona, WAU, Gas Monkey Garage i WeSC. Igual que en edicions passades, també es farà una venda flash de marques de petits dissenyadors, el Rec Pop Up Day Estrella Damm, que compta amb la Gypsy Truck amb Lebor Gabala, Xisqueta, Colmillo de Morsa i Martitoro, una marca diferent cada dia. Com a novetat

41

aquest Rec.012 també aporta les marques Indi&Cold, Torras, Two Thirds o el Secret Market de Privalia, una pop up store amb estocs de diverses marques de moda i complements, que unirà el món online i el carrer.

La música i el menjar de carrer amplien l’oferta del Rec.012 El Rec.0 és moda, gastronomia i cultura. De fet, des de fa algunes edicions compta amb una oferta gastronòmica variada, que aquesta edició porta més d’una trentena de food trucks d’arreu, que instal·laran les seves furgonetes per oferir plats de qualitat durant els quatre dies del Rec.012.

En paral·lel a l’oferta gastronòmica, els escenaris Estrella Damm

s’omplen amb artistes i bandes com la Beth, Carosones, Karol Green&Santi Careta, InnerCut, o Milton Salazar. El concert Movistar, que aposta per la música més indie, serà protagonitzat pel grup Mujeres. A més, al Rec.0, també s’hi programen sessions de DJ, coreografies de hip hop, tallers infantils i xerrades, de les quals destaca la presentació del darrer llibre 813 de la il·lustradora Paula Bonet, que hi serà present, i la de l’últim de Jair Domínguez, 99 personatges que has de conèixer per entendre el món, que serà al Rec.0 amb el periodista Quim Morales. Una edició més, torna el Rec Meeting, aquesta vegada sota la temàtica “Idees per barris vells”.

MARC VILA

42

#ADREC

Novembre 2015

rec.012

Els protagonistes “És una oportunitat per apropar-nos al públic de la zona i oferir els nostres productes més icònics a preus molt assequibles” TONI RIBA Responsable de producte i promocions de Levi’s

Toni Riba és el responsable de producte i promocions dels outlets del sud d’Europa de Levi’s. Fa 16 anys que treballa a l’empresa però en el món dels outlets des del 2007.

Riba opina que el Rec.0 és una iniciativa que engloba moda, activitats lúdiques, oci i diversió a la vegada; que per a les marques “és una oportunitat per acostarnos al públic de la zona i oferir els nostres productes més icònics a preus molt assequibles.” En aquest sentit, explica que des dels inicis ha estat un projecte que ha encaixat amb Levi’s, “ens hi sentim molt còmodes i estem contents de formar-ne part”.

Per a ell, ser al Rec.0 suposa un repte constant, “estem en locals totalment buits però que respiren tèxtil per tot arreu”. Confessa que “tot i que és esgotador, amb l’experiència hem aconseguit crear un equip humà realment potent que ens permet gaudir-ne i tot”, afegeix.

Finalment, Riba assegura que “m’encantaria que el barri del Rec continués lligat al món del tèxtil, seria una pena perdre aquest valor històric”.

L’igualadí Jordi Ribaudí és un dels promotors del Rec.0. Ribaudí explica que un dia van decidir impulsar el Rec.0 d’una banda per donar a conèixer el valor que guarda el barri del Rec i de l’altra perquè no hi havia gaire temps, “el POUM, que amenaçava tot aquest conjunt històric, estava en fase d’aprovació, era o ara o mai”.

“Potser no ens vèiem capaços de convèncer a través de les paraules, de les idees, de la discussió i confrontació de models i vam preferir tirar pel dret i ensenyar com ho vèiem nosaltres, com ens imaginàvem el barri en els nostres somnis: dinàmic i cosmopolita”.

En aquesta línia, Ribaudí puntualitza que “vam guanyar la primera batalla, encara que al rec tot està per fer i som conscients que encara està en perill”.

Paral·lelament assegura que voldria que el Rec es convertís en ciutat, en la mescla d’indústria, serveis, comerç i habitatge tot barrejat, “crec que aquest model és insuperable i molt millor que aquesta utilització parcial dels espais: Ciutats dormitori, polígons industrials, urbanitzacions de cap de setmana. Només el nom ja fa cosa”.

Ribaudí explica que el projecte és efímer i ara mateix actua com a capdavanter d’una idea de barri, “seguim produint la ficció d’aquest barri cosmopolita que volem aconseguir”. Assegura que “el dia que aquest barri recuperi els seus usos, el projecte Rec.0 perdrà el sentit i o es reconverteix en una altra cosa o mor”.

“El dia que aquest barri recuperi els seus usos, el projecte Rec.0 perdrà sentit i, o es reconverteix en una altra cosa, o mor” JORDI RIBAUDÍ Promotor del Rec.0

Novembre 2015

#ADREC

43

rec.012

del Rec.012 JOSEP REIXACH Director general de Punto Blanco

“Si jo fos d’Igualada estic segura que el meu taller seria al barri del Rec” MÍRIAM PONSA Creadora de la marca Míriam Ponsa La dissenyadora manresana Miriam Ponsa fa 15 anys que va crear la seva pròpia marca. Fidel al Rec.0, hi ha participat des de la primera edició. Per a ella, l’aposta per recuperar un barri és l’atractiu principal, “trobo molt interessant l’oferta cultural i creativa que recull”. Explica que a nivell de marca, poder conèixer les seves clientes i poder atendre-les personalment és molt satisfactori i enriquidor, “rebem moltíssims inputs que ens ajuden a millorar la col·lecció”, afirma.

D’una banda, Ponsa assegura que li encantaria que el barri s’omplís d’artistes que instal·lessin els seus tallers en aquests espais tan impressionants i confessa que “si jo fos d’Igualada, estic segura que el meu taller seria al barri del Rec”.

D’altra banda, lamenta que encara li falta molt perquè se li doni el valor que es mereix, però creu que el camí és l’adequat, “la iniciativa del Rec.0 dóna molta visualització i aquest tipus d’activitats li són molt favorables”, afegeix.

“El destí del barri ha d’anar íntimament lligat a la visió de ciutat que es tingui” Josep Reixach és el Director General de l’empresa igualadina Punto Blanco des de l’any 2008. Segons Reixach, per a Punto Blanco ser al Rec.0 representa una oportunitat per formar part d’un esdeveniment de la ciutat. Explica que “Punto Blanco té des de fa molts anys un compromís amb la ciutat d’Igualada com a indústria referent que és i que té la capacitat de generar valor al seu entorn”. Tot i no ser igualadí, assegura que el Rec.0 “és una ocasió única per viure el món de la moda d’una manera diferent i lúdica alhora que dóna vida i ha donat a conèixer un barri que havia estat molt oblidat per la ciutat”. En aquest sentit, subratlla que, sens dubte, el barri té moltes possibilitats però que “el seu destí ha d’anar íntimament lligat a la visió de ciutat que es tingui”, “només així les iniciatives que s’hi emprenguin poden tenir èxit”, afirma.

NÚRIA OLIVÉ

#ADREC

44

Novembre 2015

Rec.012

ÍNGRID VALLS

DISSENYADORA IGUALADINA CREADORA DE LA MARCA ÍNGRID MUNT, PRESENT AL REC.012

“Faig dissenys amb formes naturals que transmeten confort” Quin és el punt de partida?

En primer lloc triar el material. A partir d’aquí ja vas dibuixant les línies, el propi material t’inspira. Es tracta d’una textura que t’agrada, partint d’aquí. En el cas de l’hivern escullo llana, moers, cotons, materials que tenen una simplicitat, que suggereixen naturalitat. Un cop tenim el material, agafo el maniquí i desenvolupo les peces.

Els dissenys són d’una naturalesa elegant, però també vaporosa.

Cerco aquesta sensació. La simplicitat, la vaporositat. Línies naturals com els materials, procuro treballar especialment els volums i que la mateixa roba un cop posada faci sentir la dona bonica, guapa, a gust amb ella mateixa i amb el seu cos. Les peces que fem són suaus i volem que la dona se senti còmoda, afavorida.

Hi haurà roba per a homes feta per Ingrid Munt, algun dia?

No, de moment no ho tinc pensat.

Teniu fàbrica pròpia?

Treballem amb petits tallers aquí a Igualada i Òdena, i alguns més a Barcelona. Tenim unes patronistes i comptem amb una cosidora que fa petites produccions. La nostra manera de treballar és artesanal, senzilla.

La lleugeresa i el to delicat del vostre estil no fa per al públic masculí?

[Somriu] No és això, però ja tinc molta feina ara mateix i em manca temps.

M’agradaria.

Pel que fa als colors, també s’hi trasllada aquesta sensació d’harmonia i transparència. No veiem massa colors cridaners. Està també relacionat amb la naturalitat. Busquem tonalitats que ens recorden la natura, el marró de la sorra o el verd de les fulles. Ara, a les col·leccions, hem començat a introduir algun color més potent. Hem fet

color llima a l’estiu i ara apostarem pel fúcsia.

A part d’inserir-se en el disseny, que més ha hagut d’estudiar o preparar-se per entrar en aquest món?

Vaig estudiar Ciències Ambientals, que poc o res tenia a veure amb el disseny. Vaig veure que no era el meu futur i vaig començar a estudiar Disseny.

També em calia l’anglès i el vaig aprendre en la meva estada als Estats Units, quan estudiava Ciències Ambientals.

Com a idioma m’ha servit molt per comunicar-me amb els clients i els productors, per exemple, els d’Itàlia.

Amb els clients italians no serviria un aiguabarreig de català i una mica d’italià?

Les persones que porten exportació parlen anglès, tenim la sort que ells el dominen molt bé, no faig proves amb l’italià [riu]. D’altres disciplines, per bé

que vaig estudiar eines informàtiques de disseny, jo em baso en el dibuix i aplicar els conceptes sobre el maniquí.

Totes les produccions les faig aquí i ja compto amb persones que ho treballen. El meu procés és bàsicament artesà. El que sí que és important és no tancar-se en un mateix. Veure les coses, els museus, les botigues.

On es poden comprar les peces d’Ingrid Munt? Es troba sovint amb persones que vesteixen la seva roba?

Ara mateix tenim dues botigues Barcelona, una al Pedralbes Centre i l’altra al Born, i també aquí a Igualada i a Girona. Persones que porten els meus dissenys al carrer sí que les he vist i em fa molta il·lusió.

No els pregunta on ho han comprat i de qui és el disseny, dissimuladament?

No, no, sóc molt tímida [somriu].

46

opini贸

#ADREC

Novembre 2015

Novembre 2015

#ADREC

47

opini贸

remmCAT-sol-15100373.pdf

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

1

28/10/15

17:46