Granollers, dilluns 29 de juliol de 2024 - Entrevista a Roser Mancilla
Com defineixes el reforç positiu al context educatiu?
El reforç positiu és la vàlua que et dones a tu mateix a l'hora d'aconseguir algun repte o aprenentatge. És el mateix per mi en el context educatiu, que en la vida en general. El reforç positiu és allò que a tu et fa sentir que has aconseguit alguna cosa. És la suma de les coses que et va reconeixent com a persona dignificant i donant-te una autòstima òptima. .
Per tant, per tu és d'un a un mateix, és a dir, no és d’un extern a tu mateix. Bé, és que és bidireccional. El reforç positiu pot venir donat per part de l’adult, però clar, l’adult no pot emetre un reforç positiu si no hi ha un coneixement previ de l'alumne. És a dir, perquè pugui haver-hi un reforç positiu el primer que ha de fer el docent, en aquest cas, perquè parlem d'adolació, és conèixer molt bé el seu alumne. Per conèixer molt bé l'alumne, el primer que has de fer és conèixer molt bé la família. Nosaltres, per exemple, parlo a nivell personal, quan faig les entrevistes d’inici de curs, faig l'arbre de la família, és una cosa obligatòria. Llavors, el moment en què heu fet l'arbre de la família, situu, el meu alumne, en quina posició de la família està, això m'ajuda molt a saber els vincles que ell té, quines relacions té amb el seu entorn i quin és el seu rol dins la família. Llavors, és una tasca que, sorprenentment, el que podria semblar, a les famílies no els genera cap tipus de problema. Situem a les persones vives i a les persones mortes en el sistema. També sí situem si hi ha hagut abortaments o hi ha hagut drames familiars. I quan jo tinc tota l’estructura familiar clara, jo sé molt més qui és el meu alumne. A partir de conèixer qui és el meu alumne, el reforç positiu que jo li puc donar és molt diferent al que puc donar quan jo no sé qui és. Llavors, m’ajuda molt a saber les dinàmiques familiars, si viu amb el pare, la mare, els avis, si és el germà gran, quins rols fa, quins no, per tant abans de parlar de qualsevol reforç positiu o negatiu, jo del que parlaria és de vincle. És a dir, sense el vincle, de l'escola-família o docent-alumne, no pot haver-hi res de l'altre.
Podries donar un exemple de com implementes el reforç positiu amb els teus alumnes?
Nosaltres, per exemple, podem començar un any, un curs, ho hem fet de moltes maneres diferents. Per exemple, recordo un any que tots vam dibuixar un arbre i, a darrere de l'arbre, tots vam escriure que “aquest arbre és meu, únic i meravellós”. Després, el que vam fer va ser penjar tots els arbres a la classe, junts, i vam dir que nosaltres erem un ecosistema. A partir de dir que nosaltres erem un ecosistema, tots eren necessaris per la supervivència. I vam crear el concepte de pinya. El primer reforç positiu ve a nivell de grup, perquè el que necessita l'alumne, independentment de moltes altres coses que segurament sortiran a l'entrevista, és sentir que, pertany
Si un alumne, clar, ja ens enfoquem molt a dins l'aula, si un alumne no sent que forma part del grup, tot el que tu puguis aportar-li no li servirà de res, li serà impermeable, perquè el primer que ha de sentir aquest alumne és que forma part del grup. Llavors, quan es comencen les classes, a principi de curs, jo com a mestra, fa molts anys que el primer que faig és la construcció del grup, a través de l'ecosistema, a través de molts sistemes. I és una cosa que dura durant tot el curs i que desenvolupo i que no oblidem. De fet, és una cosa que recorden tots els alumnes. Per tant, és com per passos, primer aquest sentiment pertinença, de saber que tu formes part d'un algo, i que aquest algo és el teu grup, i a partir d'aquí tu ja hi ha un punt emocional on tu et relaxes. No et sents exclòs, no et sents marginat i et sents un més. A partir d'aquí l'obertura a qualsevol reforç és de 180 graus o 360.
I quan, per exemple, perquè jo vaig fer les pràctiques i jo notava, o sigui, que a part d'estar separats en taules, que és normal, hi havia moltes persones que a l'hora de col·laborar en grup, com és normal, o sigui, unes persones col·laboren més o tenen més tendència a participar més ràpid que altres. Això com ho gestiones?
Això són els talents de cadascú. Nosaltres treballem amb cercle i amb data de naixement. D'aquesta manera, quan nosaltres ens ordenem a l'aula, sempre cada matí comencem així. Estem tots ordenats per data de naixement, de petit a gran, i quan falta algú, aquell espai es deixa buit. D'aquesta manera, sempre hi ha la consciència de quan falta algú i aquella persona continua sent necessària i imprescindible per formar la unitat que som. A partir d'aquí, hi ha tot el que són les característiques individuals de cadascú. Aquí hi ha la capacitat del docent de veure quin és el punt fort de cada persona. Quan els treballes en un grup, els treballs en grups que es feien antigament, hi havia roles. Nosaltres no treballem per roles. Nosaltres, per exemple, el que proposem és un treball on tots més o menys han de seguir els mateixos passos. És evident que hi ha persones que tenen més capacitat comunicativa o que són més àgils en algunes coses, però aquí ho treballem des d'altres àmbits. Abans de passar aquest treball així, hem treballat la tolerància, el respecte, la paciència... Tot això s'ha hagut de treballar prèviament, perquè tu el que no pots fer és arribar a una aula i dir, mira, us posareu en grups de cinc que farem això. Els nens no en saben. Igual que tampoc en sabem els adults.
Llavors, és molt arriscat fer això sense un treball previ, perquè evoques a un nen o a un lideratge dins del grup que just el que no interessa, clar, hi ha lideratges que són positius, però no és el que busquem en aquest cas. Per tant, el mateix que t'he dit abans, no hi ha reforç positiu sense sentiment de pertinença, etcètera. No hi ha treball en un grup sense un treball previ on hagis entrenat certes habilitats per no tirar-te a la piscina al buit.
Quines estratègies específiques del reforç positiu trobes més efectives per mantenir la motivació i el bon comportament dels alumnes?
La primera és que els nens sàpiguen que família i escola anem a una. Jo hi crec moltíssim, en això. Per tant, la comunicació entre família i escola, en el meu cas, és constant i diària. Per mi això és una cosa que els dona també molta seguretat i els fa sentir molt cuidats. Els fa sentir que tots anem a una. Per tant, els dóna seguretat. I la seguretat és un reforç positiu molt i molt gran. A partir d'aquí, n'hi ha molts de sistemes. Per exemple, aquest any vam elaborar, entre tot, un cor gegant on posàvem els nostres èxits. Els èxits són relatius. Recordo l'Snyder, l'èxit va ser que va trobar un cargol enorme. Ens vam imprimir la fotografia que la mare em va enviar a través del correu electrònic i aquell va ser el seu èxit. Una tonteria, com que l'Snyder trobés un cargol molt gran, es fes una foto i medís més que la ungla, a mi em va servir per treballar les matemàtiques, em va servir per treballar les proporcions, però sobretot el que em va servir és per donar-li un protagonisme a un nen en una setmana important. Això és un reforç positiu molt puntual i aïllat. De manera sistemàtica, reforços positius, el reconeixement. Més endavant fas una pregunta de stickers i coses d'aquestes. Jo sí que en tinc, perquè m'agrada tenir-ne, perquè els hi pinto la mà, perquè a vegades els hi faig algun tatoo, perquè tinc una caixa plena d'estamps on ells els poden escollir, se'ls posen. No estic en desacord amb això, però crec que per mi el reconeixement va més enllà d'alguna cosa material. A vegades, per exemple, és molt delicat, perquè tu no pots dir el primer que acabi, perquè això genera una competició. Senzillament, si algú ha fet alguna cosa molt bé, hi ha un reconeixement, a l'assemblea se'n parla... I moltes vegades el nen o la nena mateixa et diu “Roser, aquesta setmana he fet això. Puc tenir 10 minuts per explicar-ho?” Vas contra el rellotge i dius “No puc”, però sí que pots, sempre pots. Això és un reconeixement positiu. Algú que de cop sap la constant del 5, i està superemocionat perquè, mare meva, tothom sap fins la del 10 i de cop ella sapigut la del 5. Doncs en aquell moment li preguntes “Escolta, vols dir la meva alta?” Aquell és un reconeixement positiu. O “vols anar-la a que la pintem tots junts?” Perquè les pintem quan les tenen. És una cosa que flueix molt, per mi, el reconeixement positiu. I varia molt depenent de l'alumne, perquè hi ha alumnes que sé que els reforça més una cosa que una altra. Sé que no t'acabo de respondre, però és que, per mi, l'educació és viva. Per tant, sí, hi ha coses estereotipades, com els estamps, això, els nostres èxits, penjar els dibuixos a fora, creacions...
Aquest any, per exemple, els hi va fer il·lusió... Dic aquest any, perquè és el que tinc més recent, vam crear, nosaltres ens diem la classe del col·lage. I, de fet, un nen, un dia, va crear un ocellet amb HamaBeads, aquelles boletes que planxes. Va crear un ocell, que el va portar aquell ocell, no tenia res a veure amb res de res de res. Però, de cop, se'ns va passar pel cap la classe de batejar l'ocellet com el col·laget, la mascota de la nostra classe. Clar, això va ser un reforç molt positiu. Un nano et porta un objecte totalment aïllat del context i que dius, “mare meva, això què és?” I, de cop, el transformes, el converteixes en la mascota de la classe i, al final, nosaltres vam acabar creant el món del col·laget a l'aula. (Això podria ser una recompensa que està prohibida, aquesta paraula.) Quan tenien estones lliures i havien fet bé la feina, podien anar a ampliar el món del col·laget El col·laget tenia hospital, tenia escola, tenia camp de futbol, tenia germans, va acabar tenint parella, va acabar tenint fills. Llavors, això és un reforç positiu. Era una cosa que, a més a més, era molt íntima de la nostra aula. Llavors, el col·laget i la família, quan anàvem de sortida, venien. Doncs, d'una cosa que no sabies, de cop em va sortir una història meravellosa.
Com adaptes el reforç positiu per a diferents edats i nivells de desenvolupament dels teus alumnes?
Clar, jo, per exemple, amb la realitat en què jo treballo, tinc una diversitat increïble. Tinc des de nens que no saben llegir, amb un curs de 4t, a nens que tenen el nivell adequat a 4t. Llavors, tinc casos d'absentisme escolar important. Llavors, en la nostra realitat, també tenim molts casos on l'únic estímul o l'únic vincle amb les tasques acadèmiques és exclusivament a dins la franja horària. Doncs, t'adaptes, primera, tenint material molt diversificat a l'aula. Per exemple, jo, quan preparo un joc, per exemple, aquest any, una de les vegades vaig crear un double. És un joc d'imatges que vas sobreposant-la quan la veus la repetida. Doncs, aquest joc el pots fer de moltes maneres. Quan érem a llengua, mira, t'explicaré de la ruleta. La ruleta m'agrada més. Teníem una ruleta i cada setmana els canviava les imatges de la ruleta. Llavors, en una taula, per exemple, fèiem rodar la ruleta i quan sortia m'ho invento. Ànec, perquè treballàvem l'accentuació. Hi havia nens que podien escriure ànec, uns l'escrivien amb lletra pal, l'altre amb lletra lligada i els altres l'havien de pronunciar bé. I alguns l'havien de dibuixar La feina era la mateixa. Tots havien d'identificar que era una ànec i d'una manera o una altra tots estàvem treballant.
I en una mateixa taula hi havia totes les realitats. I ningú es fica amb ningú. I això és meravellós. Però, evidentment, torno a dir el mateix, això no arriba sense un treball previ. Hi ha el treball previ i és molt bèstia. I en el meu cas m'hi dedico moltíssim. No passo mai a fer una activitat si no tinc la certesa que he fet una molt bona base. No començo la casa per la teulada. No m'agrada gens.
Això dels estamps que has dit abans, com els hi fas? Com els hi apliques?
Els hi deixo que ho agafin ells si creuen que ho han fet bé. Ho han de valorar ells. És que no ho he de valorar jo. Jo estic contenta. Jo els hi dic, jo estic molt contenta. En el primer calaix tindre els estamps, si tu creus que ho has fet bé, decideix quina et poses. No ho decideixo jo. Clar, ells no han de fer la feina per fer-me feliç en a mi.
Han de fer-ho per ells mateixos. És una cosa amb la qual jo crec molt. Com a docent i com a persona. No has de fer les coses per contentar-me en mi. Que, a més a més, l'efecte col·lateral, és que a mi em fas feliç, és meravellós, perquè crearem un bon rotllo increïble. Però has de fer-ho per tu. T'has superat. I a vegades hi ha nens en els que els marco una línia i els dic, mira, estàs aquí ara. És molt simbòlic, però ho fem. Amb diversos nens ho faig. Mirem si som capaços d'avançar. I llavors ells mateixos ho han de veure. Si s'han esforçat prou o no. A vegades es menteixen, a vegades no es menteixen, però tampoc em sap greu. Jo els hi dono llibertat absoluta, amb això. I si realment ho has fet molt malament, perquè has tingut un molt mal dia, però tu tens la necessitat de tenir un estamp, perquè t'has fet pols, doncs posa't un estamp. Jo no et diré. Tu ja ho saps, que no ho has fet bé. Això és un tema de regulació. Però potser emocionalment ho necessites. No passa res. No és algun dia. Segur que en parlarem. Però és que es crea una dinàmica de fe que no hi ha trampes. És brillant. A vegades des de la mirada amorosa i des de l'empatia no hi ha mentida.
Quan hi ha un conflicte, com ho gestiones?
N'hi ha molts, de conflictes. Jo, per exemple, en l'entorn on treballo, hi ha molt conflicte. Molt. Jo tinc una manera molt peculiar de gestionar-ho. Però és la meva manera. I llavors també penso que com a docents, independentment que tinguem la Gran Biblia, que ens digui com hem de fer les coses, som persones i jo no puc actuar només com aquella mare catalana que li dius ara, com que tu tens un bon nivell d'anglès, parla anglès amb els teus fills. Aquesta mare ho intentarà, però en
essència aquesta mare, quan hagi d'expressar els seus sentiments, ho farà amb la seva llengua materna, que no és l'anglès. Els mestres, tot i que tenim una sèrie de pautes, al final nosaltres en essència som persones i hem d'actuar de manera corresponent. Nosaltres tenim com a grup i és una cosa que establim al principi de curs també. Com gestionarem els problemes que ens vagin sortint. I sempre els gestionem d'una manera. Parlant-los i posant-los sobre la taula. Aquest any, per exemple, al principi de curs va haver-hi un problema molt gran d'unes nenes que una va crear una acadèmia de ball a l'hora del pati, obligava les altres d'això i les altres estaven agobiades, amb una pressió increïble, plorant i tal. Llavors, clar, era un tema secret. La directora aquesta estava prohibit que ningú sàpiga res. Només es va arreglar quan a l'assemblea van posar sobre la taula les coses. Va ser increïble. Lluny del que podria semblar de cara a fora, que és que, ostres, humilies, fas públic el problema i el poses sobre la taula, no. Quan tu treballes les coses amb una mirada amorosa i expliques que ha passat això, això no ens fa sentir bé i la persona, en aquest cas, més responsable del conflicte, té la capacitat de poder-se expressar sense judici, sobretot, sense judici, tot flueix d'una manera increïble. La clau és que no hi ha judici. Per mi, és com afrontar els conflictes sense judici. I generalment els enfrontem posant-los sobre la taula i explicant-los i treballant-los a nivell d'assemblea i ajudant-nos entre nosaltres, perquè nosaltres som una pinya, som un ecosistema. Cada any som un concepte diferent, depèn del grup i del que m'interessi. Però les coses les treballem i les comencem junts. I funciona. Funciona molt bé.
Et resulta difícil? O sigui, clar, l'any anterior estaven amb un altre docent, estaven amb un altre grup. Bé, no sé si grup. Però, clar, és una manera de funcionar diferent. Com ho gestiones, això d'aquí?
Han canviat de mestre. Tot és diferent. Ha passat un estiu, han canviat de mestre, hi ha moltes mestres que també al meu centre que treballen com jo. Però, potser no treballem cap. Nosaltres sí que som una comunitat d'aprenentatge i tenim una tendència. Però dins de ser comunitat d'aprenentatge tots treballem amb tarannà diferents. No m'he trobat mai amb cap tipus de conflicte respecte a això. S'adapten perfectament. Jo soc molt sèria, eh. Al principi explico molt bé les coses.
És a dir, sempre els hi dic, per la mestra, que el primer dia els hi explico, que ja m'han dit que és un grup meravellós, que són magnífics, que la mestra d'abans estava encantada, però que ara som un curs més gran, que, clar, que jo m'agrada fer les coses d'una manera i els hi explico com m'agraden les coses, que m'agraden molt ordenades, molt organitzades, molt amoroses, però m'agrada la feina ben feta. I, és com que creixem junts. No hi ha... No, no m'hi he trobat mai. Amb 24 anys no m'hi he trobat mai com a tutora en un tema així, espero no trobar-m’hi
Com gestiones la situació que un alumne no respon al reforç positiu de la manera esperada?
Significa que jo no el conec prou en aquest alumne. Clar Si aquest alumne no em respon a aquest d'això, és que hi ha alguna cosa d'aquest alumne que jo encara no he entès per començar Si hi ha alguna cosa que he de buscar en ell i que jo no he sapigut trobar, tothom respon al reforç positiu. I si no ho fas és perquè hi ha algun conflicte molt gran que t'està cremant a dins. Per tant, jo com a adulta i com a persona que suposadament té el seny, he de saber què et passa. Per tant, la meva feina aquí quan passa això és parlar amb l'infant, parlar amb la família i rascar. Sempre.
Com avalues l'efectivitat del reforç positiu a la teva aula? Realitzes algun tipus de seguiment? Això que has dit de la línia, de saber on es troba.
Amb cada nen ho faig diferent. En general ho avaluem com a grup, nosaltres. Jo crec molt en la consciència del grup. Perquè penso que és la base de com nosaltres ens adaptarem a la societat. Vivim en una societat on malgrat l'individualisme hem de tirar cap a treballar de manera grupal i saber-nos adaptar Per tant, sí que observo i tinc una mirada molt cuidadosa cap a cadascun d'ells i crec que el fet de fer aquest tipus d'entrevista inicial m'ajuda molt a saber qui és cada nen dels que tinc. Jo sé si ets el germà tercer, si ets el quart, si ets un fill únic, si els pares estan separats... Tot això em situa molt en mi. Llavors això em permet a nivell individual poder fer una gestió del reforç molt propera. Però sobretot el balanç el fem a nivell de grup. Com ens sentim? Per exemple, aquest any, que és el que tinc més recent, he tingut dos nens de CIEI. Saps el que és la CIEI? La CIEI és un suport inclusiu. Són nanos que estan al llindar d'una educació especial extrema, que podria ser un centre de Montserrat Montero i l'escola ordinària.
Una síndrome de down on podria ser un TIM, una deficiència intel·lectual moderada. Llavors, aquests nanos formant part d'un col·lectiu es diu CIEI però estan dins les aules. Hi ha una tutora que dues hores de la setmana et complementa. Són alumnes en alguns casos molt disruptius. Jo aquest any he tingut dos CIEI. Quan jo vaig arribar vaig agafar el grup i hi havia un prejudici molt bèstia. Em donen aquest grup i em diuen superbestia, vas a morir en el intento Aquest nen pega tot el sant dia, no pots fer classe, és horrible, la dinàmica del grup, cadires pels aires. Llavors, és com coses que quan portes 24 anys ja has escoltat moltes vegades. I dius, bueno, no deixes de tenir por Jo recordo que la primera setmana aquest nen no va venir a l'escola perquè poguessin treballar primer amb el grup i després incorporarse. Però estava morta de por És igual si en portes 20 o 30 d'anys. Estava morta de por perquè no només el tenien bé, en parlo d'un, perquè l'altre CIEI no era tan conflictiu. Ho era, però no a aquest extrem tan radical com aquest altre. Llavors, això venia per, m'has preguntat perquè t'ho volia explicar per algun motiu però no me'n recordo. No, venia per una altra banda però ara és igual. Potser a la gravació després ho podrem saber Quan aquest nen va entrar a la classe en tot moment el vaig convertir en un més. En tot moment. És a dir, no vaig fer cap tipus de diferenciació. La rotllana, ordre de naixement... Llavors, el que recordo que vaig treballar molt va ser la pertinença i la igualtat. I té unes peculiaritats, és evident. Però també les tinc jo. I també les tenia. Llavors, tots vam fer un treball de les nostres febleses i les nostres fortaleses. Vam fer un arbre, les febleses i les fortaleses. I tots en teníem igual, tant l'alumne CIEI com els altres. Penso que haver fet aquell treball ens va fer que tots ens igualéssim malgrat les peculiaritats individuals de cadascú. Aquest nen ha estat una meravella, ha estat una bassa d'oli aquest any. Jo me'n recordo que la gent em deia, va, això ha estat la primera setmana que ha vingut tranquil, ja veuràs, que acabarà petant... I no ha petat en tot l'any. Però no ha petat perquè el grup l'ha sostingut. No és un mèrit meu. Tots l'hem sostingut. I el grup també ho ha fet. I penso que és per al vincle, la xarxa que establim, no? I l'assertiment de pertinença. És a dir, aquest nen no és especial dins el grup. Tots som especials. Tots i cadascun de nosaltres, per un motiu o per un altre. És evident que a aquest nen hi havia coses, no? I que al principi, a ell li va costar molt amb ell. Perquè, clar, jo de cop li vaig posar les mateixes normes que a la resta del grup. I ell no ho entenia. I li deia a l'Abdel, carinyo, benvingut. Dic, ara sóc la Roser Dic, ara t'has fet gran de cop. Si bé me'n recordo, passava malament, em deia, és que no sé què... I tothom m'ajudava.
M'ajudava a vegades amb el silenci. Amb no rebotar-se a ningú. Amb no incrementar l'atenció, perquè va haver-hi moments de tensió. Però l'Abdel, a poc a poquet, es va regular dins les seves peculiaritats. Ell sempre va tenir més llicències que els altres. I les va acabar tenint. Però quan les va tenir, ja no podia estirar més el braç que la màniga. Perquè ja havia entès que jo, si et dono la mà, et dono la mà, no et dono el braç. Clar, i això ho van... Això t'ho vinc a dir perquè és un concepte de grup. Sense el grup i sense la pertinença de grup, no existeix res. Al vincle t'has de sentir que formes part. I ha estat una meravella, aquest nen. Ha anat super bé. De fet, en principi, el seguiré tenint. Clar, és el preu que pagues.
Bé, això, podries compartir amb una experiència memorable on el reforç positiu hagi tingut un impacte significatiu en un alumne?
Bé, crec que el cas del col·leget era superbé. Ha estat molt maco. Perquè, a més a més, el nen que va fer el col·leget és un nen que va començar això va ser potser el novembre, que va començar el curs molt nerviós. És un nen que estava vivint una situació de maltractament familiar Era un nen que a la classe deia moltes paraulotes. Estava molt enfadat. El grup no va respondre malament, al contrari. Li deia “no, això no fa sentir bé”. I era real. I el fet que el grup no li donés la canxa que ell volia, en algun moment li va fer passar malament, perquè ell volia d'una manera o d'una altra cridar l'atenció i no trobava la manera com fer-ho. I va intentar fer moltes coses, aquest nen de trastades. Es trobaven parets perquè els nens estaven tan vinculats i tan posats en en la idea de grup i tal, que no li van no li van posar gens fàcil de poder-se desfassar I el cas de l'aparició del col·leget va ser com wow, de cop va destacar que era el que ell volia, cridar l'atenció, però no ho va fer en negatiu. Ho vam saber transformar en positiu i al final ha estat l'eix del nostre del nostre projecte de classe, al final, el meu col·leget. Per tant, sense cap dubte, és com invertir, no? Aquesta història. Sona molt idíl·lic però és real, eh? I és una cosa que és important perquè jo crec que si no si no ho fas així i crec que en moltes escoles no funcionen així les coses jo sempre he dit que jo jo sóc mestra perquè jo vaig ser una molt mala alumna. Llavors haver estat una mala estudiant t'ajuda molt a saber totes aquelles coses que tu haguessis necessitat, no? I senzillament el que faig és això, eh? I sempre penso una cosa. Estan moltes hores aquí, no? I jo ara sóc mare i penso els he de cuidar exactament com, és a dir, la confiança cega que posem, no? I tots deixem els nostres fills a l'escola, no?
Però jo no ho deixo només perquè li ensenyin mates. Vull que allà on estigui se senti a gust, se senti estimat i amb els anys i això ho he anat aprenent amb els anys la mestra que vaig començar sent no era tan així, sinó molt menys. El que passa que l'edat m'ha donat llicència per acabar dient vull fer les coses com jo crec que s'han de fer i ara sí que puc dir que funcionen i funcionen molt bé. També treballo en un centre on se'm permet fer tot això. No a totes les escoles es permet. I això és important que se sàpiga, eh? És a dir, treballo en una escola on la pressió acadèmica per la situació social que hi ha no és molt alta i on la prioritat és el benestar I això també em permet poder desenvolupar-me com a mestra en aquesta faceta més amorosa.
Una cosa que jo sí que vull saber perquè ho he vist a classe i és una de les hipòtesis és en quin moment, o sigui, per exemple el col·laget, això de donar no protagonista però sí com posar el focus en una persona això, tu penses que, o tu has vist que produeix com que els altres companys tinguin més ganes d'arribar a aquest focus com ell o que al contrari crea una competitivitat entre ells.
Competitivitat, zero. Perquè és la manera com tu també enfoques i presentes el col·laget . No? Jo presento el col·laget i dic l'ha fet tal nen i tal però és ens ha vingut un regal aquest regal, aquesta persona ha estat tan generosa que ens l'ha compartit a tots Què creieu que podem fer a partir d'ara? Tots som protagonistes. Un fa algo que és més creatiu farà això l'altre farà l'altre el que no ho és tant li demanarà ajuda a l'altre. No, crec que és una cosa que si l'enfoques bé és molt positiva. Competitivitat, no. La necessitat que tots volen brillar, sí, tots. I cada cop que feien una cosa jo havia de presentar-la en veu alta i cada cop que algú creava un familiar, un cosí, un tiet perquè va arribar a tenir una família enorme i va tenir una colla d'amics, d'en col·laget i tot sí que tenia la cura que cada cop que es feia alguna cosa jo sí que ho presentava. Clar, hi haurà qui considera que és perdre el temps, per mi no ho és, per mi és una inversió A vegades ho presentava jo a vegades ho presentaven ells a l'assemblea destinant-me 10 minutets i algú ho presentava i sí, perquè l'ésser humà té una tendència competitiva de mena, hi havia qui deia la setmana que ve faré una escola, és fantàstic però sense la pressió tampoc. I a més a més va acabar va acabar va acabar sent un joc de classe, perquè ells quan tenien estona lliure, podien anar, primera, a crear-lo, i després a jugar. Després
jugant, com que juguen els clics de playmobil, jugant amb el món del col·leget, que li van vetar així. Crec que és un tema de com l'adult, que és el guia d'allà gestiona això. Clar, jo no soc una persona gens competitiva. Llavors, és poc probable que... que les persones amb les que jo he tingut influència acabin sent-ho. Però podria passar, i no passaria res, perquè si algú té aquest tarannà, també se li ha de respectar Penso que la clau també és respectar una mica l'essència de cadascú, no? I aquí és molt egoísta i li costa molt deixar les coses. I a la classe es veuen molt aquests termes, un que porta colors de fora i els deixa tothom, i l'altre no els deixa ningú, doncs s'ha de parlar, de dir que quan tu portes colors i no els vols deixar ningú, parlem-ne. Com ens fa sentir a la resta? I els altres expliquen com els fa sentir Llavors, la mateixa li ha de respectar, li ha de dir Nosaltres entenem que tu no els vols compartir, però quan això els fa sentir molt malament a la resta, ens hem de trobar en l'equilibri. I llavors, entre tots decidim, en aquests casos, què es fa? Ho decidim entre tots, no només el protagonista. Aquí tots hi participem, perquè les teves accions individuals tenen una repercussió col·lectiva i també és molt important. “I jo ara és que saps què passa, que es veu alguna o vull dinar, no? Ja, no sé, estem passant el dia juntes i jo a alguna no vull dinar, doncs en parlem. Jo no és que ràpid em posin dinar Jo en parlo amb tu. Mira que t'hi ha aquesta necessitat. Tu quina temps? Què podem d'allò? Tu t'ho fent o no t'ho penses?” I això, igual que ho fem als adults, hauríem de fer-ho sempre als nens. I acostumar-se a parlar Hi havia una nena que està en la Mimi, que es va enamorar d'un nen. I ella va decidir que aquest nen seria el seu nòvio, encara que ell no volgués. Bueno, un tema obsessiu, superbèstia, no sé què. I es va posar l'assemblea al cas. I va ser superxulo. Perquè ella a la Mimi va explicar això i va ser capaç d'explicar i tenia aquesta amor obsessiu, no? Llavors, entre tot, vam ajudar-la. Unes vegades van dir perquè ella el perseguia a l'hora de la pati. No vols dir que si vols tu, pots venir a jugar amb nosaltres a l'hora de la pati, perquè així desconectis. I d'una cosa que podia semblar només tòxic del món, a mirar d'un adult, ho vam transformar-ho en sobretot, saber-nos despullar, obrir-nos i poder explicar, i després, entre tots, ajudar-nos. I no magnificar coses que no d'allò. Jo, com a docent, ja sé que magnífico. Parlo amb els pares, me n'encarrego, però de cara als alumnes no.
I finalment, aquí a l'escola treballes, que hi ha quin grup estem parlant?
Traballo a l'escola Esquadra Vents, és una comunitat de plantatge, i aquesta ja ha estat a la comunitat de mitjans. Nosaltres no ens classifiquem per cicles. Les escoles fan primer i següent cicle inicial, per ser quart cicle mitjana, i sinó que hi ha sis de cicles superiors. Nosaltres anem per comunitats. Primer, següent i tercer, comunitat de mitjans, a quart, cicle i sis, eh? Comunitat de grans. Llavors, jo, aquest any, he estat a la comunitat de mitjans i he estat tutora de tercer. I és una comunitat de plantatge a l'escola. Per tant, tenim participació activa dels pares, de les famílies, fem grups interactius, vol dir que els pares venen a fer classe amb nosaltres, fem tertúlies literàries, hi ha la comunitat de petits, ja no hi ha taules i cadires pràcticament. La manera de treballar és una altra.
D’acord, moltes gràcies!
Gràcies a tu, encantada.
Granollers, dimecres 28 d’agost de 2024 - Entrevista a Maria Barnils
Com defineixes el reforçament positiu?
Doncs jo crec que un reforçament positiu és sempre confiar en l'alumne, en les seves possibilitats. I també tenir molt clar que l'alumne que, per exemple, té una dificultat, que no és l'alumne el que no pot fer-ho, sinó que són els mestres els que no li hem sapigut transmetre aquest coneixement d'una manera oportuna. O sigui, a mi, quan em ve un nen a la consulta, sempre l'hi dic. Perquè ell sempre diu, per exemple, que la guai jo no sé, jo no sé, jo no ho entenc, jo no puc. I jo sempre dic, la culpa no és teva, sinó que la culpa recau en el profe, que el profe no t'ho ha sabut explicar de la manera en què a tu et va bé. Llavors, jo crec que això ja és un xute d'energia, no?, Que la culpa no és teva, la culpa és del mestre que no ho ha d'explicar només d'alguna manera, sinó que ha d'inventar-se mil i una per explicar-li al nen de la millor manera.
Per tant, sí, és bàsicament la confiança en un mateix, i l’àmbit de recompenses verbals?
Sí, sí, és a dir, per exemple, a mi, quan un nen em diu, és que em costa això, em costa allò, jo sempre és com que li trec importància i li dic, que t'ho ensenyaré d'una manera, i ja veuràs com no. És com treure-li molta importància a l'angoixament que porten, no? Perquè tots venen tan angoixats que això és el que no els hi permet aprendre.
Com afecta a nivell psicològic el reforç positiu als estudiants?
Doncs moltíssim, és que és la clau, és que si un mestre confia en el seu alumne... I a més, és que està demostrat científicament. Jo a la universitat, això me'n recordo, que ho vam fer. És a dir, que si un mestre confia en el seu alumne, l'alumne tirarà endavant. Si un mestre no confia en el seu alumne, no tirarà endavant. O sigui, és que les expectatives dels mestres, són claus per l'aprenentatge.
Penses que aquest mètode (el reforç positiu) actua com a motivació als alumnes per seguir o en canvi genera competitivitat entre ells?
No, no, no, no, motivació. Motivació total. Perquè és que no li dius a un tu pots i tu no, sinó que els hi dius a tots. És que tots podeu i tots podreu arribar a on vosaltres decidiu. Això és una cosa que jo sempre faig. O sigui, no els hi poso jo una meta, sinó que faig que l0objectiu a on volen arribar, en el seu nivell d'aprenentatge, se la posin ells. Això que els dic és que tu arribaràs on tu vulguis, d'aquesta manera l'estic motivant, però tampoc l'estic frustrant. Perquè no li dic que arribaràs fins aquí, i si no arriba, què, pobre? No, mai li dic fins on arribaràs, simplement li dic que arribaràs fins on tu vulguis arribar. Llavors, jo confio en cada nen que arribi fins on el nen vulgui /pugui.
T'ha passat que algun cop un alumne no respon a un reforçament positiu?
Sí. Sí, sí, sí. M'ha passat amb una nena... que té molts problemes, i es bloqueja molt, i es frustra moltíssim, i hi ha dies que, per molt reforçament positiu que li donis, no pot. Aquell dia, per exemple, no podràs fer res amb ella, perquè ja es creua. I no pots.
I en aquest cas, què fas?
En aquest cas, el que faig sempre és baixar el nivell. Baixo el nivell, encara que el nivell en què s'ha frustrat... Jo considero que ella pot, en aquest nivell, però baixo el nivell. Baixo el nivell i fem coses més lúdiques, que continuen sent aprenentatge, però ja no és com no aprenentatge, sinó que ja ens anem a repassar coses. I de forma més lúdica, i que ella ho vegi més com intentar-li canviar el xip. Mm-hm. Intentar això, baixar el nivell i que sigui més lúdica.
Consideres que el reforç positiu pot tenir algun efecte negatiu o contraproduent?
Sí. Perquè també, si s'acostumen sempre a rebre aquest reforçament positiu, el dia que no el rebin, s'enfonsaran, no? Però això passa en el cas que sigui un reforçament positiu molt heavy. O sigui, no pot ser tot 100% positiu. També ha d'haver-hi. També els hi has de fer adonar dels errors que cometen.
I com tractes tu els errors?
Per exemple. Eh... Sempre els hi trec importància. És com, ah, no passa res, t'has equivocat? Doncs mira, ho podrem tornar a fer. D'acord. Ah, sí, i també els hi dic, ah, t'has equivocat? Guapos, que bé, perquè és que gràcies. I els hi dic a vegades, els hi dic, gràcies per equivocar-te. Perquè gràcies que t'has equivocat, ah, jo sé que això potser no t'ho he explicat bé. Així que t'ho torno a explicar A veure, canvio d'una altra manera, a veure si ho faig bé. I tu em dius si ho he fet bé, saps? I també als nens de l'ESO, per exemple, els hi dic, és que quan t'equivoques en alguna cosa, a mi m'ajudes a saber què és el que jo t'haig d'ensenyar Perquè si no t'equivoques en res, jo no sé en què t'haig d'ensenyar. Saps? Mm-hm. Llavors, és com que els motiu a que s'equivoquin, també. Perquè vegin que l'error,és part de l'aprenentatge.
Existeix algun risc per fer servir el reforçament positiu en excés o de manera incorrecta?
Sí, en excés, sí. Perquè, com t'he dit abans, que s'acostumin, i després, quan no ho trobin, quan no ho tinguin, doncs no ho sàpiguen. O també perquè és com una droga, que necessiten escoltar molt bé, molt bé, molt bé. I també crec que, no ha de ser sempre que el nen hagi d'esperar l'aprovament exterior, sinó que ell, el nen, ha d'aprendre, no?, com ell mateix, o sigui, la persona individual, ha de dir Va bé, això que estic fent està bé, o sigui, molt bé per mi. Que ells aprenguin a ells mateixos a donar-se aquest reforçament positiu.
Quina és la importància del reforç positiu al desenvolupament de l’autoestima i la motivació pròpia dels nens?
Sí, o sigui, si juga un gran paper, en aquest moment. Sí, és clau. La importància és clau. És molt important. Però en la seva justa mesura. No hi ha de passar-se.
¿Hi ha diferències en l'efectivitat del reforçament positiu segons l'edat o el nivell educatiu dels estudiants?
Sí, els més peques és com que dones més reforçament positiu, i els més... Bueno, la quantitat de reforçament positiu, no. Jo diria amb la qualitat de les paraules, dels gestos... Els més peques són com més animats, i els de l'ESO, el reforçament positiu, és com més... No sé, més seriós, diguéssim. És a dir, jo confio en tu. Ho has de fer perquè és que hem de passar aquest curs. Hem d'aprovar. I això ja és com reforçament de vinga, cap endavant
¿Es recomana utilitzar reforçament positiu en situacions de conflicte o en casos de nens amb conductes disruptives?
Sí, perquè el calmes. Si tens un nen que, per exemple, està pagant i dius “ai, però molt bé, perquè mira…” i t'inventes com una cosa per calmar-lo. I és com que en la seva ment fa un creixement, què m'està dient aquesta ara, saps? I és com que això l'ajuda a calmar-se. Perquè ell ho veu tot negre, tot negre, i tu li dones una mica de llum, fent-li un reforçament positiu. I és com que li fas com un canvi de mirada, i és, saps, el que et vull dir.
Com es pot evitar que el reforç positiu perdi l’efectivitat amb el temps, mantenint la motivació del nen?
En la seva justa mesura. És a dir, no fer servir en excès aquests recursos ja que perdran la efectivitat que fan quan son “nous”.
Quines estratègies recomanes per tal que el reforçament positiu no es percebi com una manipulació de comportament de l'alumne?
Mm... Doncs que l'alumne se n'adoni que tot el que li dius és per ajudar-lo a ell. I que tot té relació amb la seva millora. Per tant, si en algun moment s’intenta utilitzar aquest recurs per a que faci alguna cosa que beneficiaria a l’adult o qui l’intenta manipular, que s’adoni del que està passant.
Quina importància té la empatia a l’educació? És imprescindible per ensenyar?
Jo crec que sí, perquè, per exemple, quan a un nen li costa una cosa, jo sempre empatitzo amb ells i li dic, “és que a mi això també em costava”. I és com que quan ells s'adonen que a tu com a mestra això que fas l'estàs multiplicant, no?, “uau, és que a mi també em costava”. I és com, “uau, a tu també? Vaja, doncs no soc l'única”. I després li dius, “doncs mira, jo saps com ho feia? Jo ho feia de tal manera”. I és com que baixes una mica, i parles d'igual a igual. Ja no tant de mestre a alumne, sinó és com que et rebaixes i parles una mica més d'igual a igual. Jo crec que et veuen més d'igual a igual si mostres empatia, i ells veuen que els seus problemes no són només seus, sinó que la mestra també els ha pogut patir
D'acord. I per acabar, bàsicament, com et dius que has estudiat, i com la teva consulta de què es tracta?
Em dic Maria Bernils, i he estudiat. primer vaig fer TEI, després d'Educació Infantil, després d'Educació Primària, i després em vaig especialitzar en Pedagogia
Terapèutica. I també soc educadora emocional” D'acord. I què més era? I la consulta exactament de què es tracta. Ah, la meva consulta és simplement que ajudo, dono estratègies compensatòries per les dificultats d'aprenentatge que tenen els nens i les nenes. D'acord. A mi em ve un nen que té un diagnòstic de dislèxia, per exemple, i l'ajudo. Li dic, doncs mira, podries fer això, podries fer allò... Però també em venen molts que no tenen cap diagnòstic, simplement que els costa anar a l’escola, doncs jo els dono estratègies perquè no els costi, i ja està.
D'acord. Moltes gràcies.
Moltes gràcies
