Page 1


Andreu Sotorra

LA TERRA DE LES DONES DELS ULLS MÒBILS

Barcelona 2017 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

2


La terra de les Dones dels Ulls Mòbils

Després de la fugida de casa del jove Sinofós Santpau, del seu viatge mars enllà i de la trobada amb el món oriental, enmig de la sorra, el desert, els camells i el món fantàstic de la geografia fabulosa a l'illa de les Dones dels Ulls Mòbils, el senyor i la senyora Sinofós esperen asseguts en un banc davant del mar que el seu fill que fa anys que ha marxat aparegui tard o d'hora per l'horitzó. Novel·la breu sobre el fet fantàstic —¿o potser real?— d'un noi que creix desmesuradament fins a tenir una alçada gairebé gegantina i que en el seu viatge es barreja amb personatges de la geografia fabulosa. Un relat que parteix de la fabulació i de la tradició d'«El banc dels si no fos» que hi ha en la majoria de ports per a vells mariners i que fa una ullada literària al conte popular El gat amb botes. La novel·la és una faula sobre el fet terrenal i el més enllà. Lectura recomanada a partir de 12 anys.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

3


Nota de l'autor Les referències a l'illa de les Dones d'Ulls Mòbils, coneguda també com l'illa de les Dones Perdudes o l'illa Maleïda, així com les referències als guardians del mercat de puces gegants, són extretes del Llibre dels somnis o geografia fabulosa, de Joan Amades, recollides de la veu popular tot i que algunes es troben també en faules de clàssics grecs. La incorporació de l'anecdotari del conte El gat amb botes s'introdueix en la novel·la de manera tergiversada i amb un to esperpèntic i mofeta del bestiari personificat, com per exemple la conversió en marquès del protagonista, Sinofós Santpau, el jove d'alçada gegant, i el seu casament múltiple amb tres-centes seixanta-cinc princeses. La recreació del mercat i les curses de camells forma part de la cultura de l'actual món àrab.    

Primera edició (digital): juliol 2017 © 2007 / 2017 Andreu Sotorra (pel text) © 2014 Agence France-Presse (AFP), per la reproducció parcial a la coberta, i íntegra a l'última pàgina, de la fotografia d'una nena de Bangla Desh disfressada en una processó de celebració del Janmashtami, festival que commemora el naixement del déu Krishna. © 2017 Andreu Sotorra (pel disseny de la coberta)

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4


Sento un gat que miola i encara no som al mes dels gats. Deu ésser un gat precoç, un impacient. El primer quadern gris Josep Pla

5


1 Sinofós Santpau, el noi que la senyora i el senyor Sinofós esperaven de feia tant de temps, havia fugit un dia de casa per anar a trobar feina i fer fortuna mars enllà. I no havia deixat cap senyal ni havia dit on anava. I com que quan Sinofós Santpau va marxar de casa encara no hi havia ni telèfons mòbils, ni gepeesses, ni buscadors amb detectors de criatures perdudes, ni internets amb webcams incorporades, ni res que s'hi assemblés, li havien perdut el rastre. Per això, el senyor i la senyora Sinofós s'asseien cada tarda en un banc davant del mar. Miraven el bellugueig de les ones i esperaven que, un dia o altre, per la ratlla de l'horitzó, hi aparegués el seu fill. Si en feia d'anys, que hi eren, en aquell banc! Fins i tot ells n'havien perdut el compte.

6


Per això tothom qui els coneixia, de tant veure'ls asseguts ran del passeig de mar, amb la vista posada sobre les ones, havien batejat aquell banc on seien amb un nom que es va fer famós: «El banc dels si no fos». Tot s'ha d'explicar si volem saber qui, què, quan, on, com i per què Sinofós Santpau havia fugit de casa. De petit, Sinofós ja era un noi ben plantat. Era una mica més alt que els altres nois de la seva edat. Corria com una llebre. Era capaç de saltar teulades com un lladre. Menjava com un dimoni. Estava fort com un roure. Tenia un pit ample com un gegant. I, si volia, era capaç d'inflar els bíceps com ho faria un forçut aixecador de pesos. Per això, quan, a més, Sinofós Santpau va créixer i créixer amunt com un pi pinyoner, els seus pares no es van estranyar gens que, en lloc d'enfilar-se a les cadires, com feien les altres criatures de la seva edat, s'enfilés d'una gambada als armaris de casa. I que, en lloc d'aprendre a saltar el poltre amb les cames eixarrancades al gimnàs, con feien totes les altres criatures que anaven a l'escola amb ell, saltés el poltre a casa fent servir la taula del menjador de cap a cap tot just quan aquesta estava parada amb els plats, els coberts, les copes i els gots plens. I que, en lloc d'encistellar des de baix, quan jugava a bàsquet, es posés a espiar sempre per la boca grossa de la xarxa de la cistella i hi enfonsés la pilota com si enfilés una agulla de cosir.

7


El senyor i la senyora Sinofós, de moment, quan ell encara era un nadó que gatejava, i fins i tot quan va començar a fer els primers passos, no havien fet gaire cas de la creixença i l'alçada del seu fill. Fins que un dia, quan Sinofós Santpau ja havia fet set anys, tornant d'escola, es va fer un nyanyo al front perquè anava més de pressa que un llamp, distret com un estel i perquè va topar de cap, patom!, contra el marc de dalt de la porta de casa. Si no hagués estat per aquell nyanyo, que el senyor i la senyora Sinofós no li van poder rebaixar de seguida perquè no hi havia cap moneda de la seva mida per posar-li al front, Sinofós Santpau potser encara avui s'estaria a casa amb els seus pares. Però el cas és que quan el petit havia topat contra el marc de la porta, el senyor i la senyora Sinofós ja feia temps que havien de mirar el seu fill des de baix, a un metre de distància, amb el cap enlaire, com aquell qui parla amb un gegant. Va ser per això i només per això que Sinofós Santpau va decidir un dia que, com que ja era prou gran, i de raó, a jutjar per l'alçada, no n'hi sobrava, ja se'n podia anar de casa. En el fons, potser ho va fer perquè els seus pares no acabessin patint de mal de coll de tant mirar-lo i parlar-hi amb el cap enlaire i potser perquè ell no acabés també traient gepa de tant mirar-los i parlar-hi amb el cap cot. Quan Sinofós Santpau va enfilar l'últim carrer del poble per fugir de casa, ja es pot dir que tothom qui es trobava pel camí el prenia

8


per un gegant que havia baixat de la muntanya o que s'havia escapat del taller d'un geganter, després de tornar de la pasta de paper a la vida. I la veritat és que la gent no en feia gaire cas, com potser hauria fet la gent d'altres indrets si s'hi haguessin topat. I no pas perquè es pogués dir que aquells vilatants cada dos per tres es trobaven un gegantó com Sinofós Santpau pels carrers sinó perquè, al poble on ell havia nascut i crescut, tothom ja n'havia vistes de més grosses i no hi havia gaires rareses que els fessin obrir els ulls com taronges ni que els fessin girar cua i córrer espantats cametes ajudeu-me. Ben al contrari de tot això, quan se'l trobaven, els que portaven barret, se'l treien i el saludaven amb respecte. Els que no en portaven, el saludaven amablement alçant la mà i mirant cap dalt. I els que anaven a cavall, en bicicleta, en quad, en monopatí o en minicotxes Smart pel poble, li feien un gest de salutació ràpid amb el cap i es quedaven tan amples i ni tan sols s'aturaven i es giraven per veure'l passar perquè, aquella, a més de ser gent de món, era gent ben educada i sabia que girar-se per xafardejar, ni que faci gràcia, la veritat és que fa lleig.

9


2 Sinofós Santpau va caminar més d'un dia i d'una nit. Es va aturar en alguna font per beure una mica d'aigua. Es va replegar en alguna balma per fer una dormideta i protegir-se de la humitat de la nit. Es va netejar en algun rierol per treure's la pols del camí. I encara va tenir temps d'aturar-se en algun prat per empaitar unes quantes vaques i fer córrer encabritats unes quantes eugues que pasturaven en un tancat, lluny de la vista del seu amo. Caminant, caminant, doncs, bevent, bevent a les fonts, dormint, dormint a les balmes, netejant-se, netejant-se en rierols i empaitant, empaitant bestiar, perquè Sinofós Santpau era tan entremalitat com juganer, va arribar a una carretera plena d'esses, amb una terra polsosa com un desert, que es veia fins a perdre's en la llunyania. A l'entrada de la carretera, hi havia un cartell amb una fletxa que deia: Suk al-­‐Gamal   Mercat  de  camells      

10


Sinofós Santpau no ho sabia, però aquella carretera portava fins a un dels mercadals més grans de camells que hi havia arreu del món. El mercat estava a uns quants quilòmetres de la ciutat d'El Caire i el bestiar remugava i trescava per una plana envoltada de muralles que hi havien construït els avantpassats ramaders d'un poble anomenat Birkash. Sinofós Santpau no s'hi va pensar gens. ¿Un mercat de camells? Al seu poble no n'havia vist mai cap, de camell. Era gent de mar, la seva, ja ho hem dit. I no es pot pas dir que als camells els agradi gaire l'aigua. Potser sí que n'havia vist alguna vegada en un documental de la televisió. Però mai no n'havia tingut cap a tocar. I va pensar que no estaria gens malament fer una visita ben feta a aquell mercat. Al cap d'un parell o tres d'hores de trescar per aquella carretera que no parava de zigzaguejar cada vegada més i més, enmig d'un sorral de desert, Sinofós Santpau va començar a veure retallades, com siluetes d'un teatrí d'ombres xineses, el que devien ser els camells geperuts que anunciava el rètol que s'havia trobat al començament de la ruta. Esclar que feia un sol que cremava les pedres i Sinofós Santpau va pensar que potser els ulls li començaven a fer pampallugues i el cervell se li havia escalfat com una placa solar i veia gepes on potser només hi havia petites muntanyes. Però res d'això. A manera que anava avançant i s'anava acostant a les primeres

11


muralles del mercat, Sinofós Santpau va començar a sentir renou de converses, remor de tractes entre compradors i venedors, brams de camell i alguns oixquès!, dels ramaders per calmar els que no s'estaven quiets.

12


3 Quan va arribar a tocar de la portalada del mercat, Sinofós Santpau va mirar pel capdamunt de la primera muralla i va veure el que al seu poble no havia vist mai. Hi havia, no desenes i desenes, no, centenars i centenars d'animals que tenien una sola gepa, que era com un os a l'esquena que semblava fet per posar-hi un barret de palla. Manades i manades de camells que, gràcies a la seva alçada, Sinofós Santpau va poder abastar amb la mirada. I semblava que no s'acabessin mai. S'estava mirant l'espectacle tan tranquil quan va sentir al seu darrere que algú li donava l'alto. De fet, no era “algú”, era un estol de cavallers amb armadures al cos, que l'havien envoltat i acorralat contra la muralla mentre ell estava distret mirant els camells. Els cavallers anaven de dos en dos, tenien una sola cama enlaire que feien servir de para

13


sol per protegir-se de la calor i com que si haguessin anat a peu només haurien pogut caminar a peu coixet, cavalcaven per parelles damunt d'unes bèsties negres, puces gegants i fastigoses, grosses com elefants, amb sis potes doblegades com potes de gamba, dues trompes mal girbades i un únic ullal de vori, llarg com un sabre de general Bum-bum. El més senzill hauria estat que Sinofós Santpau s'hagués posat a tremolar només de veure aquell exèrcit davant seu. Però, en canvi, com que els camells de la gepa ja li havien semblat prou rarots i, a més, venia d'un poble, com hem dit, on res no els estranyava i que es feia notar per la seva bona educació, els va saludar amb la mà i amb un somriure d'ample a ample que va desconcertar el personal que tenia davant. No va ser fins que va arribar el que devia ser l'amo del mercat o el guardià de la muralla, que els altres van reaccionar. De fet, s'havien quedat una bona estona mirant el somriure amable de Sinofós Santpau, potser perquè aquells cavallers no havien sabut riure mai i en part perquè, quan havia aixecat la mà per saludar-los, ja es pensaven que els hauria ventat un clatellot a tots plegats i, en canvi, ni tan sols els va fer vent. El qui manava i s'havia fet pas entre les cavalleries de les puces gegant era un personatge gras com un bocoi, amb una panxa com un bombo, un bigoti refistolat en tres tombs i amb un rostre morè com el vernís, amb

14


un turbant recargolat al cap i amb una gil·laba de color pell de camell fins als peus i una caputxa amb borla penjant a l'esquena. —Sóc l'amo del mercat. I fa anys que porto aquest negoci. Em coneixen a tot arreu pel nom del Gepes, un renom de família. Sóc ric, molt ric, i tota aquesta gent que veus treballa per a mi. Suposo que no has vingut fins aquí per mirar el camellam des de la muralla. Aquí només s'hi ve a comprar, noi. I qui no compra, no hi és benvingut. Sinofós Santpau va entendre el missatge. Però ell estava més pelat que una rata. Havia sortit de casa pensant que el món era com era al seu poble on tothom, a les botigues, se'n fiava i després ja pagaven els pares. No havia pensat que el primer que hauria de fer, si volia voltar món, era tenir una cartera una mica plena de diners o una bossa de monedes que el salvés de moments com aquells. Si hi hagués pensat, almenys ara podria acontentar aquell home i li podria comprar un dels seus camells, ni que fos de record. Però mentre pensava això, va veure que l'amo del negoci se'l mirava amb mala cara, es recargolava el bigoti com si fes mandonguilles, es posava bé el turbant i adoptava un posat desafiador, amb un braç a cada anca com si, sense dir res, estigués preguntant: «¿I doncs, mestre? ¿Què fem? Que no tenim tot el dia, noi!» Sinofós Santpau va veure que la cosa anava de debò. Que o bé li comprava un camell o el que acabaria traient gepa aviat seria ell, però

15


potser penjat de la forca d'un arbre. Havia vist pel·lícules de vaquers els dissabtes a la tarda on els forasters els penjaven d'una corda i els deixaven assecar-se al sol, com un bacallà, per si els corbs tenien ganes de mastegar. No va veure cap arbre en tot aquell desert, però tampoc no es va fiar del tot del que aquella gentussa i l'amo del mercat de camells podien ser capaços. I va decidir que el millor que podia fer era tancar tractes, com havia vist que feien de tant en tant alguns comerciants als porxos del mercat del seu poble. —Abans de decidir-me —va dir, dirigint-se al negociant— hauria de veure el bestiar. M'agrada ni massa jove ni massa vell, ni massa tendre ni massa dur, ni amb massa gepa ni amb massa musell, ni amb massa cua ni amb massa pell... L'amo del mercat es va posar a riure en sentir allò i l'estol de guardians el va imitar fins que ell mateix ho va tallar amb un gest de silenci. —Veig que hi entens, tu, noi. Així m'agrada. Els millors negocis es fan amb gent que hi entén. Per arribar fins aquí al mercat, aquests camells han fet un llarg camí. Primer en camió, després en tren, després en vaixell pel riu Nil, i finalment, a poc a poc i al seu pas, pel vell camí del desert de Daral-Arbain, com havien fet sempre els meus avantpassats mercaders, aquells que traficaven amb esclaus, amb peces de vori, amb roba fina i espècies. Puc presumir que el meu és un mercat de camells ecològics.

16


Cada any, des de fa segles, portem fins aquí més de trenta mil camells. Cada camell una gepa. ¿Ho entens ara, perquè em diuen el Gepes, a mi? Sinofós Santpau va fer veure que el discurs del tal Gepes li feia gràcia i li va respondre amb el seu somriure. Es va passar el dit índex per l'orella i es va pessigar el lòbul com si pensés. Després es va agafar la barbeta fent cassoleta amb el dit índex i el dit gros. I finalment va dir: —No en dubto pas de la bona raça dels vostres camells. Però també entendreu que un camell no es compra cada dia i que un bon cop d'ull de prop val més que cent mirades de lluny. Tocat per l'orgull de negociant de renom, el vell Gepes va pregonar: —Tinc exemplars de camell magnífics, jo, noi. Tenen quatre anys. Són forts com cap altre. Només els venc a la clientela distingida. I tu m'has caigut bé, noi. ¿Que el vols per treballar al camp o per fer turisme de camell? Sinofós Santpau va respondre d'esma: —A casa volen deixar el camp i es volen dedicar al turisme rural. Això que dieu em convé. M'interessen els vostres camells. —Veus, ja sabia que ens entendríem —va respondre el Gepes—. Ho he endevinat de seguida només veure't. Aquest xicot, m'he dit, té bon ull. Una mica altot, però té bon ull. No te'n vendria cap d'aquells d'allà —va afegir assenyalant una camellada més allunyada d'on ells eren—. Aquells tenen deu anys llargs.

17


Només serveixen per portar a l'escorxador i a les carnisseries. Només de pensar que podia menjar carn de camell, Sinofós Santpau va sentir una certa angúnia. Es va imaginar una d'aquelles gepes com a os gegant per al brou. Però va pensar que no es podia distreure i que, o bé es convertia en comprador, o de qui en farien os per al brou potser seria d'ell. —Anem-hi, doncs. M'ensenyeu els més joves i tanquem el tracte.

18


4 A poc a poc, l'exèrcit de parelles de cavallers damunt les puces gegantines com elefants es va anar retirant en veure que el Gepes i Sinofós Santpau s'havien acabat entenent. Els dos van entrar a l'esplanada on pasturaven els camells. El Gepes li anava ensenyant cadascun dels camells més drets i més ben fets. Els obria la boca. En mostrava les dentadures blanques. Dents gairebé de llet. Les dents dels més joves. Els acaronava el llom i els fregava el coll. Els camells, pel posat que feien, semblava que hi estaven acostumats. I els dos van començar la funció del regateig. Que si 8.000 lliures per cap. Que si 7.500 i ja està bé. Que si 7.700 i prou. Que no podia passar de 6.000 lliures. Que ni parlar-ne. Que si els hi deixava a 4.000 lliures, en compraria més caps. Que si 4.500 lliures. Que si 3.000 lliures i la manada sencera. Que si m'ho he de pensar.

19


Que ni boig, a aquell preu. Que demà serà un altre dia. Van quedar així. Sinofós Santpau li va dir al Gepes que es quedaria a passar la nit i que l'endemà, a primera hora, reprendrien el tracte. El Gepes encara va estar més content que abans. L'art de regatejar era el seu fort. I com més s'abaixava el preu més s'acabava sentint el goig que el comprador en quedava content. I, en negocis, val més la paraula i la satisfacció del client, que sempre té raó, que no pas el mal tracte i el mal nom que et dóna. El Gepes, doncs, va acceptar retardar la venda. I es va retirar a dormir, mentre li feia l'ullet a Sinofós Santpau, i un gest amb la mà i el dit índex i el gros en rodona. Sinofós Santpau estava rendit de tant caminar. També es va ajeure en una pallissa, entre l'escalfor dels camells, i es va adormir de seguida com un soc. Va somiar que era el cuiner d'un restaurant del desert i que feia carn de camell a la brasa, suc de brou amb os de gepa. I que escurava trossos de gepa perquè li havien dit que era la part més gustosa del camell. L'endemà, molt de matinada, amb prou feines s'hi veia, es va despertar amb la gola resseca com si hagués passat la nit de festa o hagués fet un gran àpat i hagués begut uns quants còctels de dàtil de més. El van desvetllar del tot els crits dels cuidadors dels camells i els brams corals del bestiar mentre s'alçaven mandrosos com ell.

20


Un cuidador molt jove es movia entre els camells i, amb una vara fina com un fuet, els picava fort a les gepes i al coll, com si piqués el cagatió, perquè s'anessin aixecant. Els camells, quan es desperten, fan com nosaltres. Primer s'hi repengen una mica. Després remouen tot el cos. Fan anar el coll i remenen el cap i el morro com si tinguessin torticoli. Fan un parell de badalls mirant enlaire i deixen anar un parell de brams. I finalment s'eleven sobre les quatre potes com si un mecanisme de molles els empenyés amunt d'un bot. Auuupà! Els camells del mercat on havia passat la nit Sinofós Santpau eren, com tots els camells, bèsties de bona jeia, més aviat bèsties de pau, però fins i tot a les manades pacífiques, de tant en tant, els calia fer provar el gust de la vara perquè no s'engresquessin i acabessin provocant una estampida sorra enllà. Una estampida de camells és més perillosa que una cursa desbocada de ferraris de Fórmula 1. Si t'atrapen, ja has begut oli. Els camells corren a quaranta o cinquanta quilòmetres per hora i treuen forces d'on no en tenen perquè es poden arribar a passar setmanes al desert sense mastegar ni un bri d'herba ni beure un glop d'aigua. Tot això que diem, a Sinofós Santpau, l'hi va explicar el xicot de la vara que s'encarregava que els centenars de camells del mercat, aquell matí, es traguessin les lleganyes dels ulls.

21


—¿I dius que poden córrer com si fossin ferraris de Fórmula 1?», va preguntar Sinofós Santpau al xicot de la vara. —I encara més! N'he vist llampant per la sorra i passar davant del tot terreny de l'amo com uns esperitats!— va respondre el noi. A Sinofós Santpau, se li va obrir una llumeta al capdamunt quan ja s'havia posat dempeus i, com si també ell fos un camell, s'havia tret les lleganyes dels ulls i havia fet un parell d'estiradetes de braços amb un uàaa! a cada estiradeta.

22


5 Encara no havia pensat com se'n sortiria del mercat del Gepes si no tenia ni una lliura per poder comprar mal que fos un camell en miniatura de record. Va veure que el vell negociant de la fira ja s'acostava amb la seva còrpora de bocoi, fent-se lloc a cops de mà propinats als malucs dels camells, disposat a tancar el tracte amb Sinofós Santpau, després del tempteig per regatejar i regatejar de la nit anterior. —¿Què? ¿Ja ens hem decidit, gegantó? —li va dir de seguida en un to amable, per facilitar novament l'estira i arronsa dels tractes. Sinofós Santpau havia acabat de pensar el que faria: —I tant que sí! —va dir des de dalt—. Em sembla que si continuem parlant de lliures i de preus no ens entendrem mai. ¿Què són 500, 1.000, 1.500 o 3.000 lliures comparades amb l'emoció d'una cursa?

23


—¿Una cursa, dius? —va respondre el Gepes, estranyat per la proposta— ¿Una cursa amb qui? —va preguntar. —Una cursa entre els camells i jo! —va dir, decidit, Sinofós Santpau. Sabia que tenia bones cames i que, si s'hi posava de valent, potser podia córrer més i tot que algun d'aquells camells. I es va adonar que, al Gepes, la proposta no li havia caigut del tot malament. —¿Així que una cursa, oi? —va dir, com si s'ho rumiés—. Coi de gegantó! Encara farem negocis dels bons, tu i jo! Quan era jove, i em feia un fart d'acompanyar l'avi i el pare a les fires de camells, no hi havia fira que no en tingués una, de cursa de camells. Em sembla que m'agradava més veure les curses que no pas veure fer els tractes entre els compradors i els venedors. Però ara ja fa temps que tots plegats hem perdut el costum. La gent ve amb les camionetes, mira els camells, regateja, paga i marxa. No estan per curses. Tothom té pressa. I fins i tot els camells sembla que hagin notat que totes les coses bones, com les curses, s'acaben. ¿Així que dius que vols fer una cursa, oi? —va repetir el Gepes. Sinofós Santpau no va perdre l'oportunitat de posar en marxa el seu pla quan va veure que havia encertat de ple en el punt feble del vell venedor. Fins i tot va notar que, mentre parlava dels records de les curses de camells, al Gepes se li humitejaven els ulls pel record de quan era més jove i anava a les fires d'abans.

24


—Sí, una cursa! —va repetir Sinofós Santpau—. Entre els camells i jo. Si guanyo, m'emporto el premi. Si perdo... la meva penyora serà treballar de cuidador durant una setmana seguida sense cobrar, netejant les gepes i fuetejant el bestiar perquè no s'encanti a la sorra. —Doncs, tracte fet! Si vols una cursa, tindrem una cursa! Tu, criatura! —el Gepes va cridar el cuidador de la vara que havia estat escoltant la conversa mig arraulit darrere d'un camell—. Ja pots anar per tot el mercat i anunciar que d'aquí a no res hi haurà cursa de camells a la fira, com abans. Que tothom vagi posant-s'hi bé que veurà el que no s'ha vist mai al desert. Camells corrent i un homenàs com el nostre amic volent-los atrapar! Apa, vés, fes córrer la brama i espavila mitja dotzena dels camells més joves, més forts i més ràpids de tota la manada perquè aquest homenàs vegi que un tracte és un tracte! El noi de la vara ho va fer així. Hauria volgut avisar Sinofós Santpau de si sabia de debò on es posava. Que els camells, quan corrien, no eren bèsties de fiar. Que no s'havia vist mai córrer camells i homes junts, ni que fossin tan homenots com ell. I que ja es podia encomanar a Al·là i a tots els déus, si és que volia que algú el protegís de no acabar esclafat entre les peülles dels camells i rebregat per la sorra, com un ninot de palla.

25


6 Al cap de mitja hora, a l'esplanada del mercat, ja s'hi havien concentrat tots els compradors i venedors que havien anat a la fira. Alguns havien començat a organitzar apostes. Un cop escollits els sis camells que correrien amb Sinofós Santpau, abans d'apostar per aquest o per l'altre, molts van voler veure els camells de prop: la dentadura, les ossades de les potes, el coll, la gepa i el cap. També Sinofós Santpau va formar part dels corredors candidats a les apostes. Com si fos un camell més de la manada, entre dos o tres dels apostants que feien escaleta i s'enfilaven per examinar-li la dentadura, els de baix li magrejaven el tou de les cames, i els més descarats, amb el palmell, li donaven patacades al cul com si fossin les anques dels camells. Les apostes es van tancar. I el vell Gepes va fer posar els sis camells escollits i Sinofós Santpau a la ratlla de sortida que havien marcat amb una vara sobre la sorra. Mitja dotzena de

26


cuidadors s'estava darrere de cada camell per tustar les bèsties amb la vara i fer-los sortir corrents quan el Gepes donés el tret de sortida. I el Gepes va donar el tret de sortida. La gentada que s'havia col·locat a banda i banda de l'esplanada va començar a cridar i animava els camells pels quals havia apostat i, com que algú també ho havia fet, animava Sinofós Santpau que, quan va notar un cop de vara a l'esquena, es va posar a córrer entre els sis camells com un atleta ho faria a la pista de tartà quan sentís el tret del revòlver de fogueig del jutge de sortida. Tenia tota la raó, el noi de la vara. Els camells, quan corren, poden córrer més que un ferrari de Fórmula 1. Alguns semblava que traguessin guspires de la sorra amb els seus trots. Sinofós Santpau va fer el que va poder. Per uns moments se sentia com un camell envellit i sense forces. Les cames li anaven a deu, a vint, a trenta, a quaranta, a cinquanta per hora! El cos li pesava. Hauria dit que li pesava tant que semblava que portés una gepa, com cadascun dels seus contrincants. A poc a poc, va anar veient com, ara per la dreta, ara per l'esquerra, els sis camells atletes l'anaven avançant. Va aguantar una mica el ritme al costat d'un dels sis camells que corria frec a frec amb ell. S'ullaven l'un a l'altre. Però finalment, també aquest el va avançar uns metres. I ell es va quedar enrere del tot, entre les riotes de la majoria dels que no hi havien apostat i les xiulades dels que li havien fet confiança.

27


Va guanyar un camell jove i fort que després els cuidadors van tenir una feinada a calmar perquè la cursa l'havia excitat de tal manera que, de la manera com es comportava, semblava que hagués mastegat alguna herbota estranya. I Sinofós Santpau va perdre, esclar. O, ben mirat, el seu pla no havia fallat del tot perquè també havia guanyat. Perquè el tracte és el tracte. I ara, després de la cursa, ja no hauria de comprar cap camell sinó que hauria de fer una setmana de cuidador. I només així aconseguiria sortir d'aquell mercat i no acabar a les urpes de l'estol de guardians, els cavallers armats sobre puces gegants i fastigoses que l'havien acorralat quan ell havia arribat al peu de la muralla, abans que el vell Gepes li digués que, a la fira, s'hi venia a comprar o no se'n sortia ben parat. Encara esbufegant i suat com una mona, Sinofós Santpau va saludar els que l'aplaudien per l'esforç que havia fet i va mirar d'esquivar les males mirades i els xiulets dels que havien perdut l'aposta per culpa seva. Les cames li feien figa. El cor li anava a cent. I la sorra del desert li va semblar que era com una mar enfurida que l'engolia avall. Va caure rendit, estès a terra i ja no se'n recordava de res més.

28


7 Quan es va reanimar, va veure primer el Gepes que se'l mirava des de dalt, a tocar de la cara. I el cuidador jove de la vara que li feia vent amb una fulla de palmera. Després, un ajudant del Gepes li va portar un bol de coco amb suc de dàtil i li va fer empassar d'un glop. —Això et reanimarà, xicot! —li va dir el Gepes—. ¿No et pensaves que un camell pogués córrer tant, oi? —li va deixar anar, per recordarli que havien fet un tracte. Aleshores va ser quan el Gepes li va dir que li sabia molt de greu, però que havia perdut, però que també havia corregut com el camell més fort de la bandada i que s'havia guanyat un premi de consolació. I així va ser com el Gepes li va perdonar la setmana de fer feines de cuidador amb la camellada i, al damunt, li va regalar un gat de peluix, una tradició molt antiga, va dir, de les curses de camells de quan ell anava amb el seu avi i el seu pare a les fires. —Mira, gegantó —li va explicar el Gepes—. Has lluitat com un camell. I una mica més, i

29


guanyes la cursa, punyeteret! Sóc un negociant de bona pasta, jo. Si haguessis guanyat, t'hauria hagut de regalar el camell més jove, més sa i més fort de la meva bandada. Però com que has quedat últim a la cursa i jo m'estalvio un camell, bé et mereixes un record. Aquest gat de peluix el va guanyar el meu besavi en una cursa de fa molts anys, quan una bandada seva de camells va quedar primera en una fira. Des d'aleshores, sempre l'hem tingut a casa. Del besavi va passar a l'avi, de l'avi al pare i del pare a mi. Com que no et puc regalar un camell, et regalo el gat de peluix perquè el portis sempre penjat al coll, com si fos un amulet. Et portarà sort, ja ho veuràs. I no te'n penediràs d'haver corregut amb els camells, ni que hagis quedat una mica matxucat i les pantorrilles et punxin com si hi tinguessis agulles clavades. Refet del tot, i amb el gat de peluix al coll com una medalla, Sinofós Santpau va deixar el mercat de camells i va sortir una altra vegada a la carretera plena d'esses. Camina que caminaràs i sua que suaràs una altra vegada la cansalada per la sorra del desert, Sinofós Santpau va arribar a una rotonda de la carretera on hi havia un parell de palmeres i una font amb un doll d'aigua que li va servir per refrescar-se de dalt a baix i per asseure's una estona a la fresca. Es va endormiscar. I endormiscat com estava, va tenir un malson i segurament que va parlar i tot a borbollons. —He fugit de casa... perquè m'havia fet tan alt i tan gran... He trescat i trescat... He anat a

30


un mercat de camells... I tot plegat perquè només m'hagi tocat de premi un gat... de peluix... un gat... un gat... un gat de peluix... un gat... Va ser entre la remor del doll d'aigua de la font i la remor de les seves paraules que va escoltar sota la barbeta, damunt del pit, una veu que li parlava. —Ei, Sinofós... xist!... Aquí sota... Sinofós...! —¿Eh...? ¿Qui parla...? ¿Qui hi ha...? ¿Un camell que parla...? —va dir ell, encara mig endormiscat. —Què camell i què camall! Sóc jo, home, el gat de peluix del Gepes! ¿Que no em veus aquí penjat? Au, desperta't i escolta'm home... —li va dir la veu. Sinofós Santpau va obrir primer un ull i després un altre. ¿Un gat de peluix que parla? ¿El sol del desert li havia tornat a escalfar el terrat? ¿Li havia agafat el mal de camell, que ja sentia veus? —¿Què, doncs? ¿Hi som o no hi som? ¿Tan estrany et sembla que un gat parli, gegantó? —li va dir posant-se dempeus sobre el pit de Sinofós Santpau, a la banda del cor, i per això, amb el troc, troc del respirar, el gató botia com si estigués damunt d'un gronxador elàstic. —¿Què vols? ¿Què vols de mi? ¿Fer-me tornar liró? Tanca la boca i calla! El Gepes em va dir que eres un amulet que em portaria sort, però no em va dir en cap moment que fossis un gat que parlava i es posava dret! Ja tinc prou pena que hagi perdut la cursa de camells i que

31


m'hagi tocat un... gat... un gat de peluix! —va mig dir Sinofós Santpau. —Vinga, home!, al mal temps posa-hi bona cara! No saps la sort que has fet! —li va dir el gat—. Mira, ja saps que m'he criat entre negociants. N'he vist de tots colors entre els marxants de les fires de camells. Farem un tracte, tu i jo. Si em respectes com a gat de peluix i em perdones la vida, potser encara hi sortiràs guanyant del tot. Només has de mirar de trobar unes botes per a mi, una espasa feta d'os i un barret amb plomall que em caigui bé. —¿Que potser em vols fer creure que ets el gat aquell... ¿com es deia...? ¿el gat botero...? ¿el gat botines...? ¿el gat botons...? —va dir Sinofós Santpau, mirant de recordar a mitges una història que li explicava la mare quan encara era molt petit. —Deixa't de gats i de botines! Aquell gat que tu dius era un dropo i un vividor i no sap ningú si va existir de debò. A mi, en canvi, em tens aquí, penjat al teu coll i dret damunt del teu cor. El vell Gepes t'ha dit que jo era un gat de peluix, però ja ho veus, sóc un gat de pell i os! —va explicar aleshores el mixu. —Mira, gat —va dir Sinofós Santpau—. Estic molt cansat per escoltar i veure fantasies! Fuig d'aquí i queda't penjat com a amulet i deixa'm tranquil, au! —No siguis tanoca, Sinofós —va protestar el gat, esgotant les últimes possibilitats que tenia de recuperar la llibertat—. Tu, busca'm el que t'he dit: les botes, l'espasa d'os i el barret amb

32


plomall i, a canvi, jo faré que aconsegueixis una gran fortuna, tot un regne i un castell i potser fins i tot més d'una princesa que faci per a la teva mida! En escoltar aquestes promeses i com que ja n'havia tingut prou de mala sort, es va deixar entabanar pel gat de peluix. Més ben dit, es va convèncer que el mixu no era de peluix sinó que era de pell i os, com li havia dit, i que parlava i que li prometia una vida regalada. ¿Què hi podia perdre? S'hi va avenir. Però no es va poder estar de dir en veu alta: —¿I d'on trauré jo, pobre de mi, enmig del desert, unes botes, una espasa d'os i un barret amb plomall, si estic pelat com una rata i he sortit de casa, com aquell qui diu, amb el que porto posat? Però el gat es veu que tenia solucions fins i tot per a això i li va dir: —Ho trauràs de la terra de les Dones dels Ulls Mòbils! I tot va ser pronunciar el nom d'aquell indret i, de seguida, la rotonda de les palmeres on Sinofós Santpau s'havia quedat a reposar es va posar a tombar com si fos uns cavallets, el doll d'aigua de la font es va assecar a poc a poc fins que es va estroncar del tot i, després del remolí, Sinofós Santpau i el gat de peluix es van trobar en un indret on un grapat de dones els miraven amb un sol ull que tenien al mig del front i rosegaven trossets de gepa de camell amb una sola dent, tan forta i tan grossa com tota una dentadura sencera.

33


Algunes de les dones, que ja havien acabat de menjar, es treien l'ull i el queixal i, com si fossin en una botiga de vestits de moda, se'ls emprovaven i se'ls deixaven les unes amb les altres. I n'hi havia encara unes altres, més geperudes i envellides, sense dent, i que, en comptes de l'ull, portaven un fanalet penjat al nas per veure-s'hi millor. El gat que havia estat de la família dels Gepes i que ara era de Sinofós Santpau es va adreçar a una d'aquelles dones i hi va parlar a cau d'orella. Ella es va mirar allà dalt, Sinofós Santpau, i els va dir que la seguissin. El gat va picar l'ullet al seu amo i van seguir la dona.

34


8 A la terra de les Dones dels Ulls Mòbils, els homes estaven tots engarjolats a la presó. La cosa venia de lluny. El gat li va explicar a Sinofós Santpau que tot va començar en temps antics, de quan els homes tenien el costum de fer l'ullet a les dones que passejaven pel carrer i com que elles només tenien un ull, si els volien tornar l'ullet per saludar-los es quedaven sense veure-hi tres dalt d'un ruc i acabaven xocant les unes amb les altres o caient de nassos per terra i trencant-se l'única dent que posseïen. Els homes que a la presó tenien càstigs més lleus es dedicaven, des d'aleshores, a netejar els queixals que es deixaven les dones entre elles i a abrillantar les boles dels ulls que es treien i es posaven com si fossin arracades o collarets. —Com que a la terra de les Dones dels Ulls Mòbils els homes no poden sortir mai més de la presó i no necessiten defensar-se de res, els

35


sobren les botes, les espases i els barrets de plomalls, i les dones més velles en tenen magatzems plens que venen com a souvenirs —va dir el gat—. Li he dit a la mestressa del fanalet penjat al nas que eres un viatjant de comerç i que t'havien atracat uns bandolers i t'havies quedat pelat com una rata. Com que les dones no poden guerrejar i els homes són a la presó, hi ha un ogre que té un castell prop d'aquí que les té atemorides i li he promès que tot un homenàs com tu les alliberaràs de l'ogre a canvi d'unes botes, una espasa i un barret de plomall per a mi. En sentir això, Sinofós Santpau es va posar vermell com un perdigot. Va estar a punt d'esclatar de ràbia, però es va mossegar la llengua. En canvi, va dir en veu baixa: —Escolta'm bé, gat dels camells, ¿que estàs sonat? ¿Com vols que jo, tot sol, planti cara a un ogre que ni conec? ¿I quina culpa en tinc jo que aquestes bones dones d'un sol ull i un sol queixal hagin tancat tots els seus homes a la presó? —Tu deixa'm fer a mi, home... ¿Que no t'he dit que tindràs una fortuna, que seràs amo d'un regne i que et casaràs amb més d'una princesa? Doncs, apa, agafa el meu aixovar, li dius a la dona del fanalet que li faràs la feina a l'ogre i girem cua i cap a casa que és tard i vol ploure —va respondre el gat. I com que no li tocava cap altre remei, Sinofós Santpau va fer allò que el gat li deia. Va demanar unes botes de la mida dels peus del

36


gat, va demanar una espasa d'os i va demanar un barret amb plomall que li anés bé al caparró del gat que, ara ja no sabia si per sort o per desgràcia, li havia regalat el Gepes com a amulet i com a premi de consol de la cursa de camells. I dit i fet, el gat es va posar darrere d'unes roques amb l'aixovar que havia demanat i en va sortir ben vestit, fet un senyor. —Alehop! —va fer d'un bot, fent brandar l'espasa i saludant amb una reverència amb el barret el seu amo. Amb un altre alehop!, Sinofós Santpau i el seu gat es van trobar una altra vegada a la rotonda de les palmeres i el doll d'aigua a la font. Ara, el sorral del desert havia desaparegut quasi del tot. Hi havia una estesa d'herba, matolls i arbustos. I més avall, se sentia córrer l'aigua d'un rierol que petava fent cascada de cua de cavall al fons d'un gorg. Com que ja se sap que el món gira i gira i sempre torna al Born, el gat dels camells es va dedicar primer de tot a caçar uns quants conills. Però no com diu aquella vella història que els havia caçat sinó a cops de bota! A peu coixet, amb una cama ben agafada i, a l'altra mà, amb la bota que s'havia tret, es va posar a empaitar conills i a llençar-los la bota pel cap fins que en va estabornir mitja dotzena i ja en va tenir prou. Se'ls va guardar ben amagats al barret del plomall i, com aquell qui ho fa cada dia, es va tornar a calçar la bota que li havia servit de fona.

37


—¿I ara què? —va dir Sinofós Santpau al gat dels camells, que s'havia empolainat amb la vestimenta de mosqueter i que havia caçat els conills. —Ara, cap a l'illa de les Dones Perdudes falta gent! —va cridar el mixu. I així va ser. A l'altra banda del riu, no gaire lluny d'ells, el gat dels camells sabia que hi havia una illa on hi vivia una reina que tenia tres-centes seixanta-cinc princeses, totes filles seves. No ens posarem ara a investigar, com si fóssim antropòlegs o pediatres o llevadores, d'on havien sortit tantes criatures, però mentre passaven a gual el riu, el gat dels camells va explicar a Sinofós Santpau que, temps enrere, tots els homes que arribaven nedant, en barca, navegant o perquè s'havien desviat del camí, a l'illa de les Dones Perdudes, eren perseguits per les dones del regnat des que una mala bruixa que es va fer passar per pidolaire va llençar una maledicció a la reina i la va condemnar a tenir, d'un sol naixement, tres-centes seixanta-cinc criatures, una per cadascun dels dies que té l'any, i totes nenes! Passats els anys, ara la reina de les Illes Perdudes ja havia envellit molt, estava sorda com una tàpia i, havent de donar tant de menjar a tantes filles, s'havia quedat més escurada que un pot de iogurt després de passar-hi la cullereta i la llengua i tot. Tanta gana patien i tanta pobresa els havia caigut al damunt que, quan hi va arribar el gat

38


dels camells tot sol, després de fer esperar a la riba del riu Sinofós Santpau perquè no s'espantessin amb la seva alçada, la reina de les Illes Perdudes es va pensar que el gat era el general d'un exèrcit de capa i espasa que li venia a prendre les tres-centes seixanta-cinc princeses que tenia. Però quan el gat dels camells es va treure del barret del plomall la mitja dotzena de conills que havia caçat i li va dir que eren l'obsequi que els feia el seu amo, un marquès molt marquès que venia del país de les Carbasses, a la reina se li va eixamplar el cor i fins i tot semblava que hi sentia una mica millor. El gat li va explicar, envoltat de les trescentes seixanta-cinc princeses, que a la terra del marquès que ell servia com a criat, es conreaven i criaven unes carbasses gegants que, un cop buides, es transformaven en pasteres de dos metres de llargada. Que se n'aprofitaven les fulles per fer de veles lligades a unes canyes dretes al mig de la barcassa. I que amb les llavors de la carbassa, que els savis agrònoms anomenaven Coloquíntia, feien projectils que llançaven com si fossin pedres amb les fones per protegir-se dels pirates que volien assaltar l'illa per prendre'ls la recepta carbassera. Després de sentir tot això, la reina, i no cal dir també les tres-centes seixanta-cinc princeses, van esclatar en ooohhhs! d'admiració. Però, en el fons, totes plegades no treien l'ull dels sis conills que ja veien penjats d'un clau,

39


espellats i ben estofats, amb la gana que arrossegaven de feia anys i panys. La reina va acceptar el regal dels conills que li enviava aquell marquès tan gentil i valent. I va demanar al gat que transmetés al seu amo les mostres d'admiració, tant les d'ella com les de les seves tres-centes seixanta-cinc princeses. Va ser en aquest punt de la conversa quan el gat dels camells va deixar anar la seva pensada. Va dir a la reina que encara no havia acabat amb la missió de la seva visita. Que els conills només eren un regal de presentació del marquès de les Carbasses. Però que el que en realitat portava de part del seu amo era un missatge, més ben dit, una declaració d'amor per a les tres-centes seixanta-cinc princeses que demanava que li fos acceptada per les dames i, per descomptat, per la mare reina. En escoltar això, totes les noies es van oblidar dels conills i se'ls va fer la boca aigua de pensar que, si acceptaven la declaració de compromís, tocarien conill estofat cada dos per tres, i s'haurien acabat les penúries que havien passat tant de temps a l'illa de les Dones Perdudes. A més, si el marquès de terra de les Carbasses les volia a totes plegades, més que millor perquè així cap d'elles no se separaria de les seves germanes i fins i tot es podrien fer càrrec de la mare reina que ja era centenària i no es podia valer per si sola. La reina, que havia endevinat el que passava pel cap de les seves filles, va parlar en nom de totes i va dir al gat que se sentien honorades i

40


emocionades per l'oferta que els feia el marquès i que li respongués que tracte fet i que no se'n parlés més, que ara mateix amanirien els conills amb sal i pebre i que, després d'agafar forces, pujarien a les carrosses reials per anar fins a l'embarcador que les passaria a l'altra banda del riu per visitar les terres del senyor marquès de les Carbasses.

41


9 No cal dir que el gat dels camells es llepava els bigotis de content, camí de la riba on havia deixat, amagat entre margallons i canyissars, el gegantó Sinofós Santpau. La jugada li havia sortit més bé del que es pensava. I els conills i la declaració d'amor havien fet escac i mat a la reina. Després d'explicar-li a Sinofós Santpau com havia anat la cosa a palau amb la reina de les tres-centes seixanta-cinc princeses, aquest li va dir, una vegada més, que s'havia begut l'enteniment. Però com que li havia promès fortunes, regnats i bon casori, es va deixar engatussar, i mai més ben dit. De retorn a l'altra banda del riu, quan les carrosses de les princeses ja havien agafat el transbordador, el gat va dir a Sinofós Santpau que es llancés al riu, que es fes el mort i que fes veure que no sabia nedar o que el corrent se l'emportava.

42


Aleshores, el gat, fent anar el barret de plomall perquè el veiessin de lluny i cridant fort perquè el sentissin ben clar va deixar anar: —Socors, socors! Home a l'aigua! Que el marquès se m'ofega! Que el marquès se m'ofega! La reina no, perquè ja hem dit que era sorda com una tàpia, però les tres-centes seixanta-cinc princeses sí que van sentir els crits del gat que els havia portat els conills i la declaració d'amor i, amb l'esglai al cor i la mà als llavis, van demanar a la mare reina que fes alguna cosa per salvar l'home, que el gat demanava auxili i això no era bon senyal. Arribades totes on Sinofós Santpau es feia el mort, el gat va explicar a les dames que aquell bon home que s'ofegava al riu no era altre sinó el seu senyor, el marquès de les Carbasses, i que si deixaven que s'anegués, tuturut conills i tuturut casori. Temoroses de no haver de tornar a l'illa de les Dones Perdues fetes unes patates viudes abans d'hora, la reina mare i les seves trescentes seixanta-cinc princeses van ordenar al barquer que les transportava de riba a riba que deixés els rems, que aturés la barcassa i que salvés el marquès, ni que fos a canvi de deixarhi la pell, pel bé del regne. El barquer no podia desobeir un prec de la reina i les seves princeses i, aturant el transbordador, es va llençar a l'aigua per salvar aquell homenàs que ja començava a fer gluc, gluc, gluc! de tanta estona fent el mort a l'aigua.

43


El barquer va demanar cordes als seus ajudants del transbordador. I quan les va tenir, va lligar el marquès per sota les aixelles i amb la barcassa plena de princeses el van arrossegar fins a la riba on les tres-centes seixanta-cinc noietes, una darrere de l'altra, li van fer exercicis de respiració artificial perquè retornés a la vida. Sinofós Santpau va trobar que aquell gat dels camells era un trapella. I que potser sí que era veritat que aconseguiria el que volgués. De les tres-centes seixanta-cinc respiracions artificials que va rebre de les princeses, li va quedar un regust de dolçor reial als llavis que li va fer oblidar la pudoreta que li havia quedat empeltada al nas de quan havia estat dormint a la palla, al costat dels camells del mercat. Les princeses, en veure el seu marquès i futur amo del regne tan fet malbé de l'ofec i amb la roba bruta i estripada, li van cosir a corre-cuita un vestit improvisat amb retalls dels seus tres-cents seixanta-cinc tuls de seda. I van transformar Sinofós Santpau en tot un senyor marquès, vestit amb un model digne de passarel·la que ja hauria volgut dissenyar el sastre més ben valorat del regne. El gat, en nom del marquès, que encara estava una mica estabornit de tanta respiració artificial de les princeses, va dir, parlant per boca del seu amo, que per sempre més el seu senyor els estaria agraït per haver-li salvat la vida i que mai no els hauria de faltar a cap de les tres-centes seixanta-cinc ni un conill a taula

44


ni una carantoina al llit. Que el marquès era prou llarg i prou ample, com podien veure, ara que l'havien vestit elegantment, perquè no se'ls acabés, per anys que visquessin totes plegades. Algunes de les princeses van riure per sota el nas quan van sentir el que els deia el gat i van pensar que era un criat una mica amb la llengua llarga i que, al damunt, no hi tenia pèls. Però el trobaven rebufó i divertit i més d'una de les princeses ja havia dit en veu baixa a alguna de les seves germanes que quan visquessin amb el marquès, li comprarien un cascavell al gatolí perquè estigués encara més eixerit. Com que el gat dels camells semblava que els havia llegit el pensament, llest com era, els va dir que, en nom del marquès, les convidava a totes a visitar les terres i el seu castell. I elles no van saber dir que no i, ben educades com havien estat en els costums de la cort, li van respondre que estarien encantades de fer-los la visita i de comprovar que el marquès ja estava sa i estalvi i reviscolat després de l'ofec al riu. Com que una caravana de tres-centes seixanta-cinc princeses i una reina no circula gaire de pressa, el gat va fer ús una vegada més dels seus poders d'amulet que li havien atorgat els venedors de camells, els Gepes i, de darrere dels arbustos, va fer aparèixer un ramat de més cent cinquanta camells, que parsimoniosament es van anar afilerant ajaguts perquè en cadascun d'ells hi pugessin dues princeses, una a cada costat de gepa, davant i darrere, i quan totes estiguessin ben instal·lades, amb la mare

45


reina inclosa, la comitiva podria anar tirant camí del castell que Sinofós Santpau, convertit ara en marquès de les Carbasses, ni sabia que posseís i ni s'imaginava que el gat dels camells se'l pogués treure del barret amb un mèu, mèu de prestidigitador.

46


10 Ja sabem que els camells, a les curses, corren com ferraris de Fórmula 1, però quan circulen en caravana són més lents que les tortugues. Per tant, això és el que va donar temps al gat de Sinofós Santpau perquè, avançant-se d'amagatotis a la caravana de les princeses, anés fins a un castell on, no gaire lluny d'allà, habitava, per a terror de tot el veïnat, un ogre espantós. Els que l'havien vist deien que tenia tres ulls. Que tenia cinc cames al cap. Que tenia vuit dits a cada peu. Que per caminar, esclar, s'havia de posar de cap per avall. El cap semblava més aviat una carassa peluda. No tenia llengua. Tenia dues fileres de dents com ullals de llop que feia petar fent molt de soroll quan obria i

47


tancava la boca. Els peus i els unglots eren com tallants de carn. I a més, i això és el que molestava més el veïnat, feien córrer que es feia pets i que se sentien d'una hora lluny. Quan la bestiota va veure aquell gatolí amb botes, barret de plomall i un escuradents de sabre, va pensar que amb una unglada en tindria prou. Aquell cuc de farina es mereixia anar a la cassola només per haver-se atrevit a trepitjar el seu castell. I va intentar caçar-lo amb la primera batzegada, però el gat dels camells es va escapolir de l'ogre i, d'un bot, va saltar damunt del cap d'una estàtua de pedra que representava una mena de nan. —Ep, bon ogre! Res d'unglades! Que he vingut amb so de pau, jo! —li va dir, plantant-li cara. Aquesta sortida va sorprendre l'ogre i el va desorientar. Un microbi com aquell ja s'hauria hagut de cagar a les calces només de veure'l i, al damunt, ¿encara li feia l'aleta des del damunt de l'estàtua? L'ogre va pensar —perquè poc o molt es veu que també pensava— que l'hauria d'escarmentar ben escarmentat. El gat dels camells va continuar amb el seu pla. Segurament que sabia que no hi ha res més ofensiu per a un ogre que li fereixin l'orgull i que li prenguin el pèl. I encara li va dir: —Abans de fer-me miques, tens l'oportunitat de demostrar que ets un ogre de debò i no un vulgar empaitacriatures. Tens l'oportunitat de demostrar al món que ets un

48


ogre poderós i que el teu castell és un castell tan encantat que s'hi poden fer tota mena de potatges màgics. L'ogre es va quedar parat. Va fer un rotet. I va esperar que el gat li digués on volia arribar. —Au, home, ogre! A veure si ets capaç de transformar-te en un lleó, que és el rei de totes les bèsties... L'ogre, que ja tenia l'orgull per terra, no s'hi va pensar gens. Es va fer un altre petarrot i, pluf!, es va transformar en un lleó corpulent, amb una crinera rossa i llarga. —Bravo, bravo! —va aplaudir el gat—. Molt bé, ogre. Però, que un ogre es transformi en un lleó no costa gaire. Au, a veure si ets capaç de transformar-te ara en un ocell... Dit i fet. Un altre petarrot i, pluf!, l'ogre-lleó es va transformar en un ocell elegant com un paó, de plomes acolorides i amb un bec com un flamenc. —Bravo, bravo! —va tornar a aplaudir el gat—. Molt bé, ogre! Però passar de lleó a ocell no és tan difícil tampoc... A veure si saps transformar-te en un ratolí... L'ogre s'hi va repensar només uns segons. Es va fer un altre petarrot i, pluf!, l'ogre-lleóocell es va transformar en un ratolí petit com un didal. Era el moment desitjat pel gat dels camells. Ja se sentia venir la comitiva dels camells amb les princeses. No es podia entretenir gens. Va saltar damunt del ratolí. El va engrapar pel coll i se'l va empassar d'una esgarrapada. Nyaaam!

49


Quan encara feia un rotet per pair l'àpat, el primer camell de la caravana de les princeses arribava a tocar del castell de l'ogre que des d'aleshores, gràcies a la trapelleria del gat, era ja el castell del marquès de les Carbasses. I va ser el gat mateix qui es va encarregar d'obrir les portalades del castell i donar la benvinguda a la cort reial de l'illa de les Dones Perdudes amb la reina mare mig marejada pel tracatrac, tracatrac, dels camells. A la vista de les terres i del castell, tant la reina com les tres-centes seixanta-cinc princeses van quedar bocabadades, esmaperdudes i mig esllufades. Tot i que també s'ha de dir que qui va quedar tan bocabadat com elles va ser Sinofós Santpau, convertit en el marquès de les Carbasses i amb possessions i tot. La reina mare va dir que sí de seguida. I la multiboda reial del fals marquès amb les trescentes seixanta-cinc princeses de l'illa de les Dones Perdudes no es va retardar gaire. Hi va haver balls i festa grossa. Convidats per donar i per vendre. Una orquestrina que el gat dels camells va llogar en un cafè-teatre d'un poble veí i que tocava peces variades amb pianets de sis tecles, serres de cinta, serres musicals, xarangos, guitarretes, flautes travesseres, acordions, trompetes, bateries, percussions, olles, pots i cassoles de tota mena. I com era d'esperar, el gat dels camells es va quedar a viure amb el marquès de les Carbasses i les tres-centes seixanta-cinc princeses. Però mai no va voler portar un cascavell, tot i que no

50


hi havia dia de l'any que alguna de les princeses n'hi volgués posar un. I fins i tot va llençar les botes, l'espasa d'os i el barret de plomall al foc perquè només volia ser un gat com els altres, anònim, sense passar mai a la història dels gats més cèlebres. Potser hauria estat així si uns quants anys després, sense que ningú sabés com havia ocorregut, el castell de l'ogre que el marquès de les Carbasses i les tres-centes seixanta-cinc princeses de l'illa de les Dones Perdues havien ocupat, no hagués perdut la franquícia i la concessió que li permetia ser un castell encantat durant un període determinat de temps. Un matí, quan tothom estava encara dormint, el castell es va començar a moure com si hi hagués un terratrèmol sota seu. La terra es va anar separant dels murs del castell fent un solc esqueixat. I el castell, com si fos un castell de sorra a la platja, es va anar quedant envoltat d'aigua per tots els costats i es va convertir en una illa. Ni el gat dels camells ni Sinofós Santpau van poder fer-hi res per tornar el castell a terra ferma. L'illa on s'havien quedat per sempre, ells i les tres-centes seixanta-cinc princeses, canviava constantment de lloc com si fos un vaixell a la deriva. A vegades corria la veu que algú l'havia vist aparèixer com un fantasma per la ratlla de la mar més gran de la Terra. D'altres deien que anava riu amunt i riu avall per les aigües del Nil,

51


que és el riu més llarg, més cabalós i més ple de misteris del món. D'altres asseguraven que l'illa només es veia quan feia un sol abrusador que cremava les pedres. Com que se sabia, perquè a la llarga tot se sap, que, a l'antic castell de l'ogre convertit en illa, s'hi havia quedat a viure un homenàs alt com un santpau, que es feia passar per marquès, casat amb les tres-centes seixanta-cinc dones princeses, deien si, de tant navegar sense rumb i de tant tocar-los el sol al cap, un dia el marquès de les Carbasses, va maleir en veu alta el déu del Sol. I deien també que si el déu del Sol el va sentir i des d'aleshores els va condemnar a tots plegats a vagarejar per indrets marins on ningú no havia navegat mai i on l'astre rei clavava els seus raigs amb tanta força que ni a les nits s'apagava del tot. Tant va córrer la veu sobre el castell convertit en illa perduda que els que la veien, si és que la veien, deien que veure-la era un mal averany i que només la seva presència en la llunyania volia dir que hi hauria tempestes, mala mar, marejades, huracans, tornados i algun tsunami. Potser per això, de Sinofós Santpau, el noi que va créixer més que els altres i que un dia va fugir de casa per trobar feina, no se'n va saber gaire cosa més. I encara avui, asseguts al «banc dels si no fos», el senyor i la senyora Sinofós esperen, amb la vista posada sobre les ones, mirant l'horitzó,

52


que un dia hi aparegui el seu fill i els expliqui tot el que ha fet per aquests mons de Déu durant el temps que ha estat fora de casa.  

Refugi La Vinyeta Duesaigües, primavera 2007 1a revisió: tardor 2009 Última revisió: juliol 2017

53

La terra de les Dones dels Ulls Mòbils  

Després de la fugida de casa del jove Sinofós Santpau, del seu viatge mars enllà i de la trobada amb el món oriental, enmig de la sorra,...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you