Page 1


Andreu Sotorra

Ran de mur

Barcelona 2017 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

2


Ran de mur

Recull de tres narracions de caire realista ambientades en la recta final dels anys setanta del segle XX i enmig de l'època anomenada de la Transició, després de la sortida de la Dictadura franquista i l'entrada encara tímida en la Democràcia. Els protagonistes són personatges que viuen el seu temps i que han patit o pateixen les conseqüències de la grisor del llarg túnel de la repressió del règim dictatorial, en un despertar que encara és ple d'incerteses per a les noves generacions. Presos polítics o comuns, funcionaris de presons, motins dels interns, grups activistes a favor dels presos, objectors de consciència contra el servei militar... Els ideals, les il·lusions, els projectes i l'energia juvenil topen amb la cruesa de la realitat, els desenganys, les pors, les traïcions, els amors, els desamors i les lluites col·lectives sempre amb un fil d'esperança en un futur que s'endevina millor. El recull integra els relats Clascs a lloure, Engrunes de ran de mur i Objectar / No objectar, els tres guardonats amb diferents premis literaris entre el 1979 i el 1982.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

3


Premis literaris de les tres narracions: Clascs a lloure Premi Rafael Comenge, Alberic, Ribera Alta, País Valencià, 1979 Engrunes de ran de mur Premi L'Encobert, Xàtiva, La Costera, País Valencià, 1982 Objectar / No objectar Premi Torre-roja, Torroja del Priorat, Priorat, Catalunya, 1980

Primera edició (digital): juliol 2017 © 1979 / 2017 Andreu Sotorra (pel text) © 1914 / 2017 Hermitage Museum, Sant Petersburg, Hereus d'André Derain (Chatou, París, 1880 - Garches, París, 1954) per la reproducció a la coberta de la pintura Le chevalier X, l’homme au journal, oli sobre tela, 162,5 x 97,5 cm. © 2017 Andreu Sotorra (pel disseny de la coberta)

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4


Ă?NDEX Advertiment de l'autor, 6 Clascs a lloure, 7 Engrunes de ran de mur, 33 Objectar / No objectar, 59

5


Advertiment de l'autor Les tres històries d'aquest recull formen part —pel que fa a les localitzacions i els personatges—, de les meves narracions primerenques de caire realista com les altres quatre històries del recull No s'hi invita particularment (Edicions Digitals Escac, Barcelona, 2016) o les tres del recull Comencem, va dir ella (Edicions Digitals Escac, Barcelona, 2017) escrites sota la influència ambiental de la situació política i social del moment, entre el 1977 i el 1979, dins del període considerat de la Transició. Després de la mort, el 1975, del dictador Francisco Franco, la fins aleshores plataforma unitària anomenada Assemblea de Catalunya (1971-1977) va activar una sèrie d'accions de carrer com la Marxa de la Llibertat (1976) o les diferents manifestacions encara no autoritzades i per tant reprimides amb violència per la policia del règim —els anomenats grisos pel color del seu uniforme— que van popularitzar el lema col·lectiu de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Una època de legalització de partits polítics, de sindicats, de referèndums, de celebració d'eleccions, el 15 de juny del 1977 —les primeres després del 1936—, del restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn de l'exili del president Josep Tarradellas, de l'aprovació de la Constitució espanyola, de les diades de l'Onze de Setembre més reivindicatives —que tenen el seu mite històric en la manifestació de Sant Boi del 1976— i de l'aprovació del nou Estatut de Catalunya. Però també una època encara amb l'ombra de la nostàlgia del franquisme planant sobre la jove Democràcia, recuperada després de la República i la Guerra Civil, sota el règim monàrquic borbònic del successor i hereu Joan Carles I i amb accions violentes com el terrorisme d'ETA més sagnant colpejant ciutadans, institucions i organismes de l'Estat espanyol o el terrorisme ultradretà com el de la matança a sang freda dels advocats d'Atocha, entre altres accions de grups de difícil i confusa adscripció ideològica tant d'ultradreta com d'ultraesquerra, que culmina amb l'intent avortat de cop d'estat protagonitzat pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero com a home de palla (1981) i la conseqüència de les primeres retallades de les llibertats aconseguides en els cinc anys anteriors. La revisió actual de les tres narracions, bàsicament pel que fa a l'aspecte lingüístic i estilístic en constant evolució en els últims anys, respecta l'esperit de fons d'aquell moment i la visió tan històrica com social relatada en temps present, un avantatge per a la ficció literària que, si es recreés per primera vegada ara, quaranta anys després, podria córrer el perill d'esbiaixar-se per la temptació d'un excés de mitificació. L'autor adverteix, doncs, que qualsevol semblança amb el temps present de les històries i els personatges, amb les seves reaccions, els seus prejudicis o les seves actituds personals i les seves mirades envers els altres que es reflecteixen en la trama narrativa del recull Ran de mur és simplement fruit d'un atzar. Andreu Sotorra, 2017

6


Clascs a lloure

7


El bastó es trenca mentre ells reculen, i bufen i calciguen el sòl fent molt de soroll; molt de soroll perquè plourà i l'aire és buit esperant la pluja. Però encara és prou llarg. Corro d'aquí a allà mentre ells reculen i estiren les regnes, pegant-los. Mentre agonitzo William Faulkner Traducció de Ramon Folch i Camarasa

8


Clasc U (Bru) El senyor Ronsand, assegut a la tauleta de vora la terrassa, ha fet l'última mossada al croissant, ha begut el cafè amb llet i s'ha eixugat amb el tovalló. Encara li queda temps abans d'obrir la joieria i desplega el diari que ha trobat damunt d'una cadira. La notícia, anunciada ja en el sumari de primera pàgina, ocupa tota una secció de capçalera. Al senyor Ronsand, l'ha sobtat. De seguida ha llegit amb un cert interès, primer les lletres més grosses en negreta, i després l'article sencer:

Motí al casalot Ledmo Diversos ferits a més d'autolesionats i destrucció de bona part de l'interior del casalot Gran Ledmo, 30. A les nou del vespre d'ahir va esclatar un motí al casalot Ledmo que van provocar els presos socials. Els fets van durar fins a dos quarts de dues de la matinada. Des de les nou del vespre, nombrosos 9


escamots de la força pública van acordonar tot seguit la zona de Via Ledmo i es feia difícil obtenir cap mena d'informació. La policia controlava fins i tot les entrades a les cases de veïns de les illes del voltant del casalot. Se suposa que a l'interior hi va haver incendis. Des de fora, se sentien els crits dels amotinats, soroll de vidres trencats i trets de la policia que havia penetrat a l'interior del casalot. El senyor Ronsand va llegir la informació que el diari ampliava a les pàgines interiors i, en acabar, sense plegar-lo, el va deixar damunt la taula. La Judit el va fullejar quan el seu pare ja havia baixat a obrir la joieria. Amb prou feines va llegir la notícia que havia interessat tant el senyor Ronsand. Va girar full i va buscar en algun racó què en deia del Blagled. Li havia passat per alt. A la vora de les informacions del casalot Ledmo, un títol més petit es tornava a fer ressò de l'existència del Blagled. Va llegir què en deia i es va alegrar d'haver fet parlar el diari. L'article insinuava que el Blagled, és a dir, el Bloc d'Alliberament de Gran Ledmo, una organització que últimament havia actuat força a favor dels presos del casalot Ledmo, havia tingut una reunió candestina en un lloc de la ciutat, desconegut fins ara, i a la qual se suposava que hi havien assistit nombrosos activistes implicats en diverses organitzacions de caire clandestí a Gran Ledmo. La Judit no és va penedir d'haver escoltat en Bru el primer dia que el va anar a trobar al local de nit. Tampoc no se n'havia penedit aquella mateixa matinada, 10


quan s'havia posat al llit, després d'haver estat tota la nit rondant prop de Via Ledmo vivint de prop els aldarulls que els presos havien provocat a l'interior del casalot. En alguns moments, els trets que se sentien ressonar, els crits ferotges que sortien de l'interior del casalot i l'escàndol barrejat amb els brots de foc que, ara aquí ara allà, encara creaven més pànic, havien impressionat la Judit. En Bru se la mirava com si li volgués dir que no s'espantés, que calien moltes nits com aquella per acabar amb tot aquell podrimener de casalot. I ella se sentia segura al seu costat, al costat d'aquell qui encara notava la humitat als ossos d'haver estat durant deu anys empresonat a les cel·les ennegrides i depriments de la Ledmo. En Bru serrava les dents i, segons com, hauries dit que volia trencar el cordó de seguretat que els de la policia havien fet al llarg de Via Ledmo. Semblava que es volgués introduir a dins, que es volgués enfilar pels murs del casalot i que volgués entrar rebentant les reixes de les finestrelles de les cel·les que fumejaven i, un cop dins, cridar als presos que no s'aturessin, que ell era a fora, hi era ell i en Dreu i la Judit, que no deixessin de gemegar i de cridar i de rebel·lar-se, que calessin foc al matalassos, que alcessin la veu per fer adonar a tots els que vivien a Gran Ledmo que també eren persones, que no havien de viure marginats i lluny de tota possibilitat de poder-se rectificar. «¿Rectificar?», va pensar en Bru, «¿Qui té ganes de rectificar allí dins?» Un grup de policies antiavalots els va 11


empènyer uns passos enrere, amb mala gana. En Bru s'hi va resistir una mica i va clavar una llambregada a un d'ells, casc endins. Tenia la mirada ferotge. En Bru va pensar que aquell fogueral als ulls del policia el devia tenir perquè el devien haver fet sortir de casa a deshora per formar l'escamot. El policia no li va treure les ninetes del damunt i va veure com foc i lluentor es barrejaven sota la protecció d'una testa premuda entre casc i visera i una mà se li aferrava al mig del pit i l'empenyia més fort: «Enrere!». En Bru va retrocedir uns passos i va alçar la vista de nou, cap a les finestres enreixades, al capdamunt dels murs, a les teulades, als terrats. En una cantonada, un pres havia conquerit el pendent de teules amb un drap, com si fos una bandera del moviment, i la feia onejar forassenyat, gesticulant, cridant com un esperitat enmig d'un deliri. En Bru va veure el drap tacat de sang i li va arribar la veu de l'home, ¿la veu?, qualsevol hauria pogut dir que grunyia, sí, que grunyia com una bèstia, «els tracten com bèsties, Judit!», i ella li va agafar el braç, espantada, mentre que el pres de la teulada no parava, «hi ha ferits!, hi ha ferits!, són uns fills de puta!, ens entren a matar perquè ja no ens poden fer res més!» La teulada es va esfondrar en aquell moment, la Judit va xisclar, la gent va xisclar, en Bru es va quedar fitant el cordó policial que li privava d'engegar a córrer per la vorera del casalot, els policies amb prou feines s'adonaven del que passava a dins, només es preocupaven de dir, de manar, 12


«enrere!, enrere!», i a dins de la Ledmo, els trets, els crits, ¿algun mort?, ¿a qui haurà tocat?, una dona amb la pell de la cara arrugada, ¿una àvia?, no, una mare!, mira embadalida una de les cel·les i no para de dir, «el meu fill!, el meu fill!», però fluixet, perquè no la senti ningú que ho diu, perquè ningú no la conegui, «quina vergonya!, mireu-la, té un fill al casalot!, que el cremin!, que el matin!, fuig, vella rodinaire!» La vella-dona-mare plora i s'atansa als policies i els diu que aturin aquell infern, que l'aturin d'una vegada, però ells l'empenyen i la fan caure a terra on es queda ajaguda vora en Bru i la Judit i en Dreu, i els tres l'ajuden a aixecar-se, i ella se'ls mira amb els ulls enterbolits de llàgrimes i els llavis tremolosos i se sent protegida, ¿per en Bru, per la Judit, per en Dreu?, sí, i els ho diu: per primera vegada des que el seu fill li va dir: «Mare, treu-me d'aquí!» Per primera vegada, la dona no té por que se'n riguin o que la maltractin, i els ho diu ben clar, a poc a poc, perquè ho entenguin de seguida: «Hi ha el meu fill a dins. Es diu Jon. Només té trenta anys...» I en Bru li respon amb un gest de cap dient que ja s'ho pensava que era això, «ja m'ho pensava», i uns xiscles de la gent que omple la Via Ledmo distreuen en Bru de la dona que encara ploriqueja i ara s'adona d'un altre grup de presos que ha ocupat el terrat d'una de les galeries del casalot i que porten dos companys a coll, ¿són morts?, els posen ajaguts a terra, ¿els guareixen...?, els embenen!, ¿amb què?, la gent es tapa la boca d'espant, algú comença a cridar, 13


«ja n'hi ha prou!», arriben més reforços dels antiavalots de la policia que no s'entretenen a veure l'espectacle del carrer sinó que penetren directament amb les furgonetes i sense afluixar la marxa al pati del casalot amb les sirenes eixelebrades. I a dins augmenten els crits, els cops, els trets, «assassins!», se sent des d'una de les cel·les, i «assassins!», també des del carrer. Ha durat gairebé tota la nit, policies que van d'un costat a l'altre, escorcollant la Via Ledmo de dalt a baix, sense deixar que hi circuli ningú, ambulàncies entrant i sortint del casalot, jeeps de la policia amb metges a dins, ambulàncies amb policies ferits... fins a la mitjanit, encara més tard, fins gairebé les dues de la matinada! Després s'ha començat a fer el silenci a l'interior del casalot que a poc a poc s'ha escampat també per fora de la Via Ledmo. La gent gairebé s'ha aguantat el bleix i els policies han deixat d'empènye'ls i de dir-los «enrere!, enrere!», com si el silenci els mantingués més assossegats. La nit s'ha refredat. De tant el tant se sent el soroll d'un cotxe que arrenca i que surt del pati del casalot. Una altra vegada el silenci s'imposa a Via Ledmo. En Dreu, en Bru i la Judit estan aplegats en un racó, ¿què hi fan ara?, ningú no sap res, la gent es comença a bellugar i a anarse'n, però només la gent, ells no, ni ells ni la mare que encara ploriqueja en un racó vora una de les portes d'una de les illes de cases, tancada i fermada del tot, ella i ella i ella, i també ell, l'home, tothom amb les galtes enceses, els ulls enfurismats, «hi ha el meu fill!», diuen, o «hi ha 14


el meu pare!», remuguen, «els volem veure!», gemeguen tots, però el silenci corprenedor de la nit a la Via Ledmo s'empassa el que pensen i el que diuen i el que no diuen fins que del fons del casalot un crit esverador s'escampa illes de cases amunt i avall, cap dalt i cap baix, s'enfila cel enlaire i s'enfonsa sota terra com un xiscle eixordador: «prooouuu!», i una acusació que remou tota la Via Ledmo: «Fa més de tres hores que ens teniu eixarrancats amb les mans a la paret!» I el silenci corprenedor se'n fa testimoni, «prooouuu... ou... ou... ou... res... res... res... arrats... arrats... arrats... ans... ans... ans... pret... pret... preeet!» I un cop sec. Dos. Potser més i tot. S'ha fet fosca nit. Uns policies destapen les clavegueres i, armats, hi baixen. La Via Ledmo resta buida. Sota terra, enrenou de converses atribolades i de renecs plens de ràbia. Algun xiscle horripilant de rata que fuig esperitada cap a un altre indret. I una altra vegada el silenci, un silenci corprenedor que se'n fa, novament, testimoni. I fulls de diari que es giren i que busquen en algun racó l'empremta de la Judit, d'en Bru, d'en Dreu... —Judit...! El senyor Ronsand crida la seva filla des de baix, a través de l'ull de l'escala de la rebotiga. —Baixo volant, papà! —respon ella. A baix, tot de safates atapeïdes de joiells, d'esmalts, de peces d'argenteria, de porcellanes, de rellotgeries... i rates de claveguera vingudes 15


qui sap d'on, triant i remenant. I en un racó de la joieria, el senyor Ronsand, agitat, tremolenc... —Judit... ¿que ja has vist el diari...?

16


Clasc Dos (Quel) En Quel ha acabat de fer el recompte de presos que cada dia té lloc a la mateixa hora. Ell i els altres funcionaris han anat recorrent les galeries del casalot Ledmo. En Quel hi té bons amics. Mentre fa el recompte d'esma, hi pensa. Va recitant de memòria els seus noms, un a un, i els veu arrenglerats, els de la primera, després els de la segona, després els de la tercera... Hi són tots. Tots els que li faran costat, si cal. Ho saben tot: que en Quel és un funcionari dels més veterans, que no provoca els presos amb qualsevol pretext, que sap com posar-se'ls a la butxaca... Quan acaba de recomptar, en Quel sempre diu: «Encara hi són tots!» I els presos saben que aquest «encara» els ajuda, els fa sentir esperançats. «Encara! Encara! Encara hi són tots!» I en Quel se'ls mira perquè els ho vol dir mirant-los fixament als ulls, «encara hi són tots!», i de tant en tant sembla que els pregunti: «¿Encara hi són tots?» Després d'haver fet l'escorcoll de torn de cada galeria, uns funcionaris han baixat esverats 17


al despatx del director del casalot. «¿Què passa...?», el director. I li han ensenyat un mig full estripat, però ple de provocacions escrites on s'hi troben amenaces que als funcionaris els han posat en peu d'alerta. «Si se'ns giren de cul...!», s'han dit en llegir-ho d'amagat mentre escorcollaven el casalot. L'hi han deixat damunt de la taula i el director, com aquell qui no en fa cas, s'ha posat a llegir amb serenitat. De tant en tant ha arrugat el front, s'ha mirat el parell de funcionaris que observen quina serà la reacció del director del casalot. El director llegeix a poc a poc i com si a la vegada comencés a rumiar com ha arribat aquell paper a dins el casalot. «Això és una revolta!», s'ha dit a ell mateix, ho ha ha dit als funcionaris i s'ha respost: «Sí, és una revolta!». Ha llegit que el Blagled continuarà actuant per Gran Ledmo i ara pels presos socials del casalot, que tothom sabrà què passa dins d'aquell infern, que tots plegats en són culpables per permetre-ho i per acceptar-ho, que els presos tenen dret a expressar el que pensen i que ho expressaran, remarcava un punt de la nota, d'una manera crua i real. El punt amenaçador s'ha estès per tota la sala del despatx del director. Ha fet sortir els funcionaris. Quan encara eren a la porta, els ha fet una pregunta: «¿Us n'heu trobat molts de fulls volants com aquest?» Els funcionaris diuen que no gaires, però que no te'n pos refiar perquè aquesta mena de missatges, per molt que busquis, difícilment es troben per enlloc, «ja sabem què en fan si els enxampes...», van 18


mig dir els dos guardians. «Sí, prou que ho sé», va respondre el director, «se'ls mengen!». El director ha guardat el full volant en un calaix i ha convocat tots els funcionaris de la Ledmo. Al cap de mitja hora tots els funcionaris justificaven la seva falta de vigilància en relació als fulls volants. En Quel escolta enmig de tots. Els altres diuen que no en saben res, que no entenen com s'han pogut filtrar els papers del Blagled a l'interior del casalot. S'entrecreuen amenaces entre funcionaris rivals. El director exigeix més vigilància. A l'hora de les visites, a les sessions amb els advocats, «fins i tot entre vosaltres!», amenaça finalment. En Quel s'ha empassat una riallada gola avall. Ha vist amoïnat el director i això li ha produït una sensació que les coses anaven bé. «¿I ningú no s'hi havia fixat?», encara ha volgut saber, frenètic, el director. No ha respost ningú. En Quel, segur, veterà, ha trencat el buit amb la veu d'aquell que porta mitja vida al casalot: «Si n'hem trobat un, segur que n'han entrat un per a cada intern... Aquestes accions no es fan mai a petita escala». Els altres funcionaris hi han assentit amb el cap. Algú ha deixat anar en veu baixa: «En Quel té tota la raó. Aquesta gentussa no s'hi posa pas per poca cosa.» El director ha amenaçat de nou i els ha dit que d'ara endavant se sancionarien les badades de vigilància com aquella. «I tu, Quel...», ha preguntat, «¿què creus que se n'ha fet de tots els altres fulls volants...?» En Quel no ha titubejat, ha respost de seguida, donant la raó al que abans havia dit el director: 19


«Juraria que se'ls han menjat. És la consigna dins el casalot.» «Mitja ració per dinar per a tothom!» Ha estat una ordre severa que, a en Quel, li ha travessat com una fletxa del pit al cor. Ha renegat per dins. «Mitja ració...», s'ha repetit. El director encara ho ha reforçat i ha volgut que sabessin el perquè de la seva decisió: «L'altra mitja ja se l'han menjada amb els fulls volants! Ja els ho podeu dir així mateix!» A l'hora del dinar, els presos s'han sorprès del poc menjar que els posaven al plat. Alguns s'han preguntat què passava. La veu ha corregut per totes les cel·les i galeries. «És pel paper!, és pel paper!, pel paper...! pel paper...!» «¿N'han trobat algun...?» «Covards! Miserables! Fills de la gran puta!», s'ha sentit. Soroll de lliteres, soroll de portes i xiulets a les cel·les. En Quel té un formigueig a tot el cos: a les cames perquè sembla que li vulguin marxar del cos per pernejar també com ells les portes de ferro, als braços perquè frisa per sacsejar les lliteres, a la gola perquè voldria xiular eixordadorament. Si no fos allí, amb l'uniforme, es llançaria galeries amunt i passadissos endins a reforçar l'aldarull. «Fort!, fort! Crideu fort!», pensa, «mitja ració!», es repeteix. L'ordre torna a arribar des de la direcció. «Interrogatoris un a un!» En Quel s'hi ha intentat negar i ha recorregut al seu grau d'experiència: «Tindrem molta feina i no en traurem res... Quan volen són tombes». «Tant hi fa!», respon el que ha transmès l'ordre, l'adjunt 20


del director, «que vegin que no dormim!», afegeix. Els han fet sortir i entrar un a un, per ordre de galeries. «¿Qui t'ha donat el paper?» «¿Quin paper?» «No facis el ronsa!» «¿Quan l'has llegit?» «No n'he llegit cap, jo, de paper!» «Digues que te l'has menjat!» «No n'he menjat cap paper, jo!» «Que sí...» «Paeix i dejuna, doncs... ja el cagaràs!» En Quel també fa interrogatoris en una de les galeries. Se'ls mira i ells ho entenen, saben què els vol dir, en silenci, s'ho repeteixen cadascú per ell, «¿encara sou aquí?» «encara, encara!» «¿paper...? No n'he vist cap, jo, de paper!» «¿Menjar-me'l...?» «Encara som aquí!, encara!, encara hi som!, hi són, hi sou!» En Quel ha dit que ja s'havia acabat la ronda d'interrogatoris. Que no quedava cap pres per buidar a preguntes. «¿I què us han dit?», el director. I en Quel: «No en volen saber res, ni saben què és un full volant.» «¿Tot i que es quedin sense menjar...?» I en Quel no ha respost la insistència del director de la Ledmo perquè pensava que sí, que serrarien la boca i callarien com tombes encara que es quedessin sense menjar. Quan en Quel s'ha tret l'uniforme i ha sortit del casalot, se n'ha anat per la Via Ledmo cap avall. «¿Que no vas cap a casa, Quel?», s'ha preguntat. «No», s'ha respost. Volia veure en Bru, tenia ganes de parlar-hi, d'explicar-l'hi com havia anat tot dins del casalot. «¿Saps, allò del full volant, Bruno...? No n'han tret aigua clara i 21


han anat tot el dia de bòlit... «¿I els presos...?» «Bé!, bons xicots, els presos...! Saben que a fora es treballa per a ells... Callen i aguanten... Mitja ració, ¿saps?, són uns porcs!» L'hi explicaria tot, a en Bruno, perquè sabia que se n'alegraria de saber com havia anat l'acció dels fulls volants dins el casalot. «No ens hem d'aturar!», li respondria en Bruno. I segur que s'embrancaria en una nova acció i que cridaria en Dreu i la Judit, i a ell li diria que avisés el altres, el Gonçal i l'Oriol. «¿Veieu...? ¿Veieu com ens n'anem sortint? Escolteu què explica en Quel... Digues, Quel... Au, explica'ls-ho...» I el Quel parlaria amb veu tranquil·la, convençut, com ho fa l'Oriol quan dóna consells, i en Gonçal mouria el cap i potser encara renegaria, «mon germà!», diria, i després, «us prometo que...», i aquella noia, la Judit, i també en Dreu i tots els altres escoltarien amb delit el que ells els explicaria i, quan acabés, li farien, donant-li uns copets a l'espatlla: «Molt bé Quel! Ens ets imprescindible. Aquesta ens ha sortit bé perquè tu t'hi has posat de valent o si no...» I ell potser hauria de dir que no n'hi havia per tant, que de fet han estat els presos els que han contribuït a l'èxit de l'acció, «són bons xicots», diria, i en Gonçal l'hi aprovaria amb un gest de cap. S'engrescarien!, sí, segur que sí que s'engrescarien a fer una altra acció de seguida. «Això no es pot refredar, ara, saben que hi som!» «¿Que hi són? ¿Qui hi són?», es pregunten. «Saben que hi ha algú que vetlla per ells, ens esperen...» 22


Ha trencat pel portal del barri vell de Gran Ledmo. S'ha aturat abans de travessar el pas zebra en vermell. Ha saltat la calçada amb quatre grimpades. «Quel, vigila, Quel, que has passat en vermell!», s'ha dit en arribar a l'altra banda. Els que s'esperaven que el semàfor canviés de color se'l miren de reüll com si rebutgessin les seves grimpades enmig de la vermellor dels semàfors. «Home, Quel, ja està bé... Passar en vermell tot un funcionari com tu!», sembla que li retreguin. «¿Què n'heu de fotre, vosaltres?», s'ha imaginat també que ell els responia. Ha arribat al carrer on viu en Bru. Camina més a poc a poc. Però passa a frec de la casa i no hi entra. Continua avall fins que troba el cau de prostitució. Abans d'empènyer la porta de vidres glaçats sota un extractor que escup baf i tuf pudent, es gira enrere. No s'havia equivocat. Un dels funcionaris, dels que estan més a prop del director, mig d'amagat, l'ha seguit des que ha sortit del casalot Ledmo. Empeny la porta i s'esmuny cap a l'interior del bordell que put a sexe famèlic. L'ha despistat. L'endemà, quan el director del casalot Ledmo fa el recorregut de les galeries, s'atura a la cabina d'en Quel. «¿Què fem, Quel...? ¿Com va això...?» I ell li respon que va bé. I li han agafat ganes de riure perquè el director de la Ledmo feia força anys que no l'hi havia dit «¿com va això?» I en Quel respira més tranquil perquè ara ja sap que el director ha posat ratlla i creu al seu 23


nom. «¿En Quel...? No... en Quel, descartat. Amb cinquanta anys llargs i encara va de putes... ¿Ell, vinclat als del Blagled...? Juraria davant de qui fos que no! Pregunteu-li on són les putes, a en Quel... Ja ho veureu, ja, si ho sap!

24


Clasc Tres (Jon) Es va esmunyir després del recompte. Quan la filera anava a traspassar la segona galeria i s'enfilava cap al pati. En Jon es va vestir. Sabia molt bé on trobaria un dels uniformes de funcionari que li calia per circular pel casalot amb un mínim de seguretat perquè no el reconeguessin. Es va vestir, doncs. Els pantalons, la camisa, la jaqueta... la gorra! «No et deixis la gorra, Jon!». Perfecte. Tot li havia anat sortint més bé del que havia planejat. Ja havia calculat que abans de fer-se amb l'uniforme s'hauria hagut de saltar la vigilància d'algun dels funcionaris que rondés pels voltants. Es va assegurar que podia sortir i ho va fer. Des d'una de les finestres del corredor va veure els altres al pati. Va somriure com si es volgués vanagloriar de la seva peripècia. Les cel·les buides, amb les portes de bat a bat, les maleïdes cel·les de la primera, la segona, la 25


tercera i totes les galeries del món. Se senten veus des de la galeria de sota. «Uns que no hauran sortit a prendre l'aire perquè no es deuen trobar gaire bé, o potser perquè se n'han pensada alguna com havia fet ell i... ¿Són presos...?», pensa en Jon. «Sí, ho són, segur, parlen de dones, ara parlen de diners, dones, diners, diners, dones, dones... deuen ser dels més joves perquè barregen una cosa amb l'altra, joves, sí, acabats d'arribar potser, dones i diners encara són símptomes de carrer! Us en desdireu aviat, d'una cosa i de l'altra. Sense diners no hi ha dones i amb dones no hi ha diners. Ja podeu fer el que vulgueu que sempre és així. ¿Per què no han sortit al pati com tots els altres? Que els portin a la infermeria si no es troben bé, ei!, vosaltres, apa, a la infermeria, a l'hospital!» En Jon només té el cap fora de la Ledmo. Des d'aquell dia del motí que es va enfilar a la teulada. Té trenta anys i no es vol podrir a la presó. «Em sembla que la Gesi ara no em coneixeria», es diu. “Apa, Jon, quin uniforme!”, em diria. Sempre li han fet peça els homes amb uniforme. Sempre ha anat de cul pels policies, pels guàrdies jurats, pels cambrers, pels metges amb bata blanc, pels militars, pels... “Ets una puta, Gesi, t'agraden tots!” “Només els que van amb uniforme!”.» Llavors, en Jon encara no duia uniforme perquè treballava d'interí i no li tocava portar-ne. El dia que el va estrenar, la Gesi i en Jon van fer festa grossa. «Carai, Jon!, ara sí que no et canviaria per res del món!», va dir la Gesi. «Ets una...», li va deixar a mig dir en Jon, i es 26


van entrellaçar i es van estimar com si estiguessin enfollits i en Jon se sentia més home que mai amb el seu uniforme nou de guàrdia jurat, amb la seva pistola a la cintura, marró de cap a peus, amb el xòfer armat del tot i ell al seu costat i, al darrere, les saques de diners i la furgoneta blindada, feta a prova de bombes, impressionant, mal aparcada damunt de la vorera al davant del banc. «Dones i diners, només vaig conèixer allí fora», es deia sovint en Jon, quan era a la cel·la. «La Gesi, jo i les saques de bitllets amb olor de pasta de paper emmidonada. Amb el que hi havia en aquelles saques hauria pogut tenir entrellaçades totes les Gesis que m'hagués donat la gana, ja ho crec que sí, totes!» Ho van planejar amb els dos col·legues que coneixia la Gesi. «Són de fiar», va dir la Gesi. «No fallarem pas!», van dir. «¿I l'altre, el xòfer?», va preguntar en Jon. «D'aquest te n'encarregues, tu, home.» En Jon sabia que no seria tan senzill. Ningú no havia provat encara d'assaltar un transport blindat. Però confiaven en ell. «Tu ens ho posaràs fàcil», li deien. «¿I el xòfer...?», ell, una altra vegada. Els va dir que li costaria de fer-ho, que no sabria treure's el revòlver i fer-lo servir així, com si res, a boca de canó, que l'hi havien posat a la cintura perquè li van dir si volia fer de guàrdia jurat i després li van dir si li faria res de fer transports amb la furgoneta blindada, i ell, doncs, que sí a una cosa i a l'altra perquè havia de treure diners del lloc on fos i perquè la Gesi es tornava lirona amb el seu nou uniforme i amb les plaques a la 27


camisa, i algunes nits ella li deia ran d'orella que allò era com si fos una pel·lícula, i en Jon els va dir que no es creguessin que li sabria dir al xòfer: «Tu, atura't que t'he de pelar aquí i ara mateix!», i va suar com si estigués en una sauna perquè cada vegada s'apropaven més al punt on els esperaven tots els altres. Va esguimbar la mà fins a la cartutxera i va tocar el revòlver i va sentir una esgarrifança en tot el cos, des de les puntes dels dits fins al capdamunt del coll on acaba l'espinada i s'ajunta amb el cap, i va treure a poc a poc el revòlver per enllestir-ho com més aviat millor. «¿Què fas...?», va cridar encara el xòfer del furgó. I la seva camisa marró es va xopar de sang i va exquitxar també la d'en Jon. I a en Jon li va semblar que es tornava boig perquè no sabia cap on tirar i què havia de fer més. I van aparèixer ells dos, el parell de coneguts de la Gesi: «Vinga, ¿ja està llest...?» «Sí», va dir en Jon, però no li sortia cap més paraula, i li van posar les mans a la paret del furgó, allí on deia, en semicercle, Transports blindats, i li van fer eixamplar les cames i van simular que l'obligaven a obrir la furgoneta de seguretat i van agafar tot el que havien acordat que s'endurien i, abans de fugir, el van lligar, i ell va començar a fer tot allò que havien dit que farien quan ells dos acabessin, i va forçar els nusos, i els va forçar tant que se'n va sortir i va tornar a empunyar i va disparar enlaire, aquí, allà, a l'altra banda... I ells dos, corrent, i en Jon fent veure que eren ells els que havien matat el xòfer i que l'havien lligat a ell i que se n'havia 28


pogut deslliurar, i vinga disparar com un franctirador, perquè eren dos, corrent un per cada costat, fins que es van fondre en l'espai i en Jon, tremolós, comunicant amb la central dels blindats: «Ens han robat!, ens han robat!, el xòfer és mort!» A la cel·la, quan en Jon hi va arribar, li van dir quin crim havia comès. Va dir que cap i es van posar a riure. «¿Cap...?», deien, «aquí no hi ha ningú que hagi comès un crim que es digui “cap”!» I perquè no es pensessin que els amagava algun crim més gros, els va voler explicar tot el pla de la Gesi i del parell de coneguts de la Gesi i l'uniforme de color marró, i ell amb l'uniforme, i la Gesi i ell sense uniforme... «He matat el xòfer d'un furgó blindat», va dir. I ja no n'hi van parlar mai més des d'aleshores, però tampoc li van deixar compartir tot el que hi havia a la cel·la com si ell no fos dels seus, «tu et fots, que vas matar un col·lega, xaval!», deien. I un dia, en Jon va sentir al pati que comentaven que ell era «el del furgó blindat». I a la cel·la va perdre l'oremus, va cridar que la Gesi era tota una dona, «una donassa que els tenia ben posats!», es va esgargamellar, i que ells no eren res, uns llepafils que no se sabien posar al llit amb les ganes d'un home de debò quan l'esperen per estimar i fer perdre el món de vista!, i el van maltractar i el van tirar per terra, «follaxòfers!, follaxòfers!», li deien, i en Jon s'hi va girar, contra l'un i contra l'altre, dins de la cel·la, «malparits!», els va dir mentre l'apallissaven, 29


«fills de mala mare, assassins!», i se'l van emportar, mig baldat, primer a la infermeria i després a la cel·la de càstigs, on, ja sol, tres dels guàrdies li van anunciar: «Ara sabràs què fem aquí dins amb els que ens volen destarotar el personal com tu», i en Jon va pair en la soledat, veient en somnis tot d'uniformes de color marró i de camises xopes de sang i saques de diners que li giravoltaven pel cap, i ell, lligat de mans i de peus, i buscant el revòlver a la cartutxera i encanonant-se a ell mateix i disparant-se una i una atra vegada... Ara, amb l'uniforme de funcionari de la presó, en Jon s'allisa el vestit com si anés de festa: «Sóc tot un funcionari», es diu. «Ningú no em negarà res i la Gesi em tornarà a escalfar i acaronar: “¿Com te n'has sortit...?”, em dirà, i em mirarà de dalt a baix, “quina gorra!”, com si la sentís, “quina gorra!, tot un general!”, farà. Jo li tornaré a dir que és una puta. I això l'excitarà i ella dirà que sí, que sí, que sí que ho és!, i perdrem el món de vista com un parell d'adolescents, la Gesi i jo.» En Jon guaita una altra vegada al pati. Uns funcionaris hi estan fumant un cigarret i fent conversa de dos en dos. Uns altres es passegen i rumien vés a saber què. Els presos fan quatre passos en cercle. Amb l'uniforme ni fet a mida, en Jon s'escola passadís endins i s'arrauleix entre els recambrons que voregen l'entrada al despatx de direcció i se sent la veu del darrere gairebé al mateix temps que les trepitjades pel passadís: “¿Ja és hora de ser a dins...?”, i es gira 30


en rodó, decidit, i ell i el director es creuen esverats una llambregada, i tot va molt de pressa: “¿què passa...?, ¿qui ets...?, ¿de quina galeria ets...?”, diu el director. Una, dues, tres vegades, en Jon li enfonsa la navalla que havia trobat abans en un dels recambrons dels funcionaris. I l'arrossega, mort a coltellades, fins al seu despatx. Tanca la porta amb clau i en Jon surt esbalaït. Corre una mica. S'atura a mirar cap a un costat i cap a un altre. Alguna veu a la galeria de sota. Els d'abans, encara. Busca la porta del corredor que du al carrer i hi topa, en trobar-la tancada, per aferrar-se als barrots. Voldria cridar com un esperitat: «Obriu!, obriu!, el vostre director és mort i l'he matat jo!», hauria dit, però no valia la pena alçar la veu. Ja era a dins. Només cridaria si l'aire del carrer l'engolís amb els seus crits desesperats i el dugués lluny del casalot on ningú pogués pensar que ell havia tancat amb pany i clau el cos del director de la Ledmo mort. Gira cua sense pensar-s'hi més. Creua el corredor de sortida. Trepitja adelerat una de les escales. S'enfila a la galeria, de pressa. Busca encegat la seva cel·la buida que l'espera com si sabés que hi hauria de tornar de seguida. Hi entra panteixant. Repenja el cap contra la paret. Es regira dues o tres vegades. Ulla la porta oberta i la llitera buida i la galleda del pixum a mig buidar i la reixa en un cantó de la cel·la i una altra vegada la porta, la galleda, la reixa i la llitera... Mira enlaire, cap al sostre esmorteït de tant soplujar la seva misèria. I veu el director 31


estès al seu despatx i després, la Gesi: «El meu funcionari que ha tornat!», li diu. I li treu la gorra del cap i li petoneja les galtes, els llavis, el front i el coll, i li desfa la camisa engalonada, acabada de pispar del vestidor dels funcionaris, i li pessigolleja el pit i ell, «Gesi..., Gesi...», panteixant encara dins el cor de la cel·la, i un parell de xiulets d'alarma dels guàrdies i la sirena que posa en revolt tot el casalot Ledmo, i en Jon, amb la Gesi als braços, suant, tremolant, petant de dents, amb el cor d'aquí a allà i els ulls foragitats del seu cos com si cerquessin allò que no trobaven entre els murs i la ferralla de la cel·la, «Gesi..., Gesi...», i s'endinsa la navalla a l'abdomen, amb força, amb fúria, «Gesi...», encara diu en un sospir.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, 29 juliol - 12 agost 1979 Revisió: juny 2017

32


Engrunes de ran de mur

33


¿Pot esdevenir la llibertat una càrrega massa pesada per a l'home, quelcom que intenta de defugir? La por a la llibertat Erich Fromm Traducció de Joan Lluís Marfany

34


Primera almosta d'engrunes A la Via Ledmo acaben de tocar dos quarts de deu del matí. El funcionari que té el torn de guàrdia a la portalada principal del casalot ha posat la mà sobre l'espatlla d'en Bru i, amb un somriure forçat, li ha dit: —Apa, Bruno, ¿ja el devies esperar, oi, el vint-i-dos? En Bru no ha dit ni que sí ni que no. Ha fet anar el cap amb un gest incert i, en ser a fora, no s'ha estat de reüllar inconscientment l'escletxa del cel que es desdibuixa entre el parell de fileres d'edificis, a la vegada que ha fet una gambada endavat per mirar-la millor i, en un gest ràpid, impacient, ha donat una llambregada amunt i avall de la Via Ledmo i l'ha enfilada decidit, mentre el funcionari, encara des de la porta, ha clos, amb un to gairebé eufòric, el seu comiat: —Bon viatge, Bruno! En Bru ha pensat que, després de deu anys, el bon viatge no és sinó un desig malintencionat de quedar bé o fins i tot d'assegurar-se que, des d'ara, tot era ja diferent, «¿oi, Bruno?», i que la 35


mà a l'espatlla ho havia esborrat tot. «Adéu, Bruno...! ¿Ja ho devies esperar, oi, Bruno...? Apa, Bruno...! Bon viatge, Bruno! A la merda, Bruno!» D'una revolada, s'ha penjat a l'espatlla la bossa de mà que duia i, a poc a poc, ha anat guanyant un bon tros del mur de la Ledmo on, sense ni adonar-se'n, s'ha anat arrambant, ran de mur, quasi fregant la màniga del jersei negre i llanut amb la paret esventrada i salinada pel temps. La fredor d'un vint-i-dos de gener, apostada al llarg de la Via Ledmo, ha topat sobtadament amb en Bru com una falç al mig de l'esqueix, verd del tot de tant desitjar arrelar-se i viure de nou. «A la merda, Bruno!», s'ha repetit. I, tot d'una, s'ha dit que si el sentís la seva mare, ja hi serien. La dona, nascuda en un racó de món, lluny de Gran Ledmo, havia fet vida d'emigrant des de molt petita viatjant en transhumància amb tota la seva família arreu dels indrets més impensats fins que, en una estada a Gran Ledmo, la ciutat que esdevindria bressol d'en Bru, va fer coneixença amb qui havia de ser el seu pare, un immigrant del sud, i al cap de poc temps, en Bru, barrejat d'origen, s'incorporava al món sense cap altre entrebanc sinó el d'escollir-li el nom. Les discussions van ser llargues i tibants perquè la mare d'en Bru es resistia de totes passades a posar un nom desconegut o estrany al seu fill, i el pare, fidel al sud com era, volia mantenir la continuïtat del seu indret oriünd. Algú els va suggerir una solució amb més ganes de gresca que no pas una altra cosa i la parella s'ho va fer tan seu que no van parar fins que 36


van trobar un nom que fes contents els dos. «Ja el tinc!», va descobrir la seva mare. «Li posarem Bruno! Allà ho diem gairebé igual», va afegir i, per demostrar-ho, ho va repetir amb el seu parlar d'infància: Vrîno... Vrîno... v-r-î-n-o...», va lletrejar a poc a poc. I el seu pare hi va accedir de bon grat pensant que mai de la vida se li acudiria cridar el seu fill fent ús d'aquella î allargassada ni d'aquell to inicial desmenjat que no conduïen enlloc. En Bru, quan es va llençar, doncs, la bossa a l'espatlla, s'havia desempallegat del seu nom guanyat a pols feia trenta-un anys. I això perquè un dels presos amb qui més es va relacionar dins de la Ledmo, tot i que va ingressar al casalot darrere seu, va ser el primer que el va anomenar Bru, i ell, més aviat sorprès, va intentar reaccionar de pressa rectificant-l'hi: «Bru..., no. És Bruno...», va dir. El nouvingut li va fer l'explicació que justificava el canvi i ho va acompanyar de retòriques adients i en Bru va pensar de seguida que, quan sortís del casalot, començaria per canviar-se el nom, ni Bruno, ni Vrîno... Bru a seques! Mentre s'ho repetia una i una altra vegada, es va regirar les butxaques dels pantalons per treure-se'n el paquet de tabac i l'encenedor. Tot plegat s'ho va trobar fet un garbuix a la mà, embolicat quasi amb el mocador esgrogueït i rebregat. De l'esprimatxat paquet de tabac estant s'ha posat un dels tres cigarrets que hi quedaven enmig dels llavis i, fent caçoleta, l'ha encès al tercer o quart intent. El primer núvol de fum el fa respirar fons i es 37


disposa a creuar la calçada de Via Ledmo i a trencar per qualsevol travessera. Abans de fer-ho es gira de nou i mira de lluny la portalada del casalot per on ha sortit fa uns moments. S'empassa una glopada de fum, escup a terra i, d'una rampellada, traspassa la calçada. El clàxon allargassat, queixós d'haverse'l trobat davant, surt d'un taxi que no s'atura per res Via Ledmo enllà. En Bru fa un bot enmig de la calçada i salta d'esma damunt de l'altra vorera. Alleugera el pas i es vol perdre enmig de la gernació segur que ningú no sabrà descobrir que, des de fa deu anys, en Bru no sap què és gelar-se a poc a poc un matí de gener o sentir-se rajolinar el nas sense gosar ni eixugar-se'l per por de fer saber a tothom, amb el seu mocador rebregat, que des de petit no s'ha entretingut a posar-se'l a la butxaca dels pantalons ben plegat en quatre doblecs. O que, per no fer creure que gairebé fuma des d'ara mateix, no es posa el cigarret a la boca i, en canvi, el deixa consumir lleugerament balancejant a les puntes dels dits, més aviat caiguts a tocar dels pantalons. O que, si va de pressa enmig de la corrua de la gent, és perquè no li cal aturar-se a reüllar ningú embadalit com si no l'hagués vist des de ves a saber quan. O que tampoc no li fa res el trànsit frenètic, enclaxonat, ni que el senti a frec de cames quan algú el fa jugar a endevina-per-onpasso i, per fi, amb un gest murri, l'obliga ben bé a baixar mig cos baix de la vorera. O, encara, que no fa cas de res ni gira el cap quan sent al seu darrere que algú diu «ei!», o fa «pst!» O que 38


no té pressa ni que siguin dos quarts de deu tocats, perquè ell sempre ha estat un home lliure i s'ha fet seves les hores i no ha patit mai ni poc ni molt per haver de posar-s'hi a tal o tal altra hora com la majoria dels cossos esperitats que li volen passar al davant o que li vénen de cara esverats perquè allò de «se m'ha espatlalt el cotxe» o «no se m'ha engegat del fred», o «he fet tard a l'autobús o al metro» ja no serveix per justificar cada dia els deu minuts en entrar més tard a la feina, i per això camina de presset, però sense angúnies, per no quedar-se ni enrere ni tampoc no avançar-ho tot de cop i trobar-se massa aviat amb l'acabament del niu de gent i haver de decidir, ara, ¿cap a on? i, així, fa que ningú no s'adoni tampoc que dubta i que no sap ben bé per on tirar i que ningú no endevini que ha sortit de la Ledmo, d'una portalada maleïda que juraria que ja la pressent enyorada i tot!, i que s'ha refregat ran de mur, Via Ledmo amunt, i que s'ha escorcollat les butxaques per trobarhi un cigarret com si mai no ho hagués fet, i que, en creuar la calçada, un taxista li ha dit, embotzinat, «¿que no veus per on vas, home?», i que, de fet, tothom ha barrinat, ni que els vegis enfeinats, i de pressa amunt i avall, però a l'aguait tothora d'aquell qui defuig el neguit de dos quarts de deu tocats o d'aquell qui amb prou feines s'acaba el cigarret sinó cremat a la punta de dits, o d'aquell que camina com si visqués absent del carrer i tot, sense ganes de reüllar ningú dels qui el creuen per descobrir-hi el conegut, l'amic, l'artista, el veí, el company de 39


feina o el cambrer de la cantina... «Hola, sóc el Bru... el Bruno... em dic Bru, ara», «adéu, Bruno... a la merda, Bruno...» En Bru vol fer veure que cada dia fa el mateix recorregut amb la bossa penjada a l'espatlla i el jersei negre llanut perquè és un home lliure, amo de la Via Ledmo, i ja no dubta de res... I quan tothom s'haurà aturat i l'haurà ullat al mig de la Via Ledmo on s'estarà palplantat en sec per la força escrutadora dels altres, s'haurà sentit nu i pelat de fred en mans d'un matí de gener mentre tots hauran senyalat la seva nuesa i la seva retopada amb el món dels qui viuen de debò. I un s'ho haurà dit a l'altre, primer a cau d'orella, xiu, xiu, xiu, i després enmig d'una cridòria desvetllada de sobte per un esgarip que li haurà fet obrir els ulls espantat, esfereït, decidit a dir que només hi és de pas, a la Via Ledmo, que va... ¿on...?, que se'n va a l'altra banda de ciutat, doncs!, que no té intencions de fer-hi vida entre ells, que ve per quatre coses i fuig de seguida, que ni s'ha vestit com cal, que ja el veuen com va, amb el jersei de llana negre i els pantalons de pana encara bruts de tota la setmana, i que ja sap que són dos quarts de deu tocats i que tothom ha de ser a la feina, però que no en facin cas, d'això!, que ell és un home lliure, que no es lliga per res i que treballa quan els altres ja han tancat el pany del calaix dels seus despatxos o les portes vidrieres de les botigues, que se'n va Via Ledmo amunt i, de fet, no hi torna perquè ja ha fet tot el que hi havia de fer, que no!, que no és cert que faci deu anys 40


que no sortia al carrer, ¿que és que li veuen cara de malaltís, doncs?, oh i tant que això que diuen són falòrnies!, sí, falòrnies de carrer en un matí que ningú sap com s'ha de bufar els dits de tan glaçats com els té. I haurà provat de somriure per convèncer tothom que allò que diu és tan cert que els altres xiuxiuegen ara tots alhora i fent rotllanes immenses i aclofant les testes, les unes contra les altres, i girant-se de tant en tant cap a ell i ullant-lo allí al mig, sol i nu, tremolant de fred, esqueixat de poc, «¿on es la falç?», s'ha preguntat, i ningú no la sap veure enlloc. Però en Bru ja se n'ha convençut del tot, ara. Ja sap ben bé què xiuxiuegen. Ho ha sentit ben clar: «És el Bruno!» «¿Quin Bruno?» «El Bruno, en Vrîno, home!, el Bruno que ve de la Via Ledmo...» «¿De la Ledmo...?» «Sí, de la Led, Led, Led... mo... mo...mooo!» A la Via Ledmo, tothom qui és d'aquí ho sap, hi ha la presó de la ciutat, el casalot Ledmo que diuen.

41


Segona almosta d'engrunes En Bru va arribar al barri vell amb un taxi que havia agafat al centre de Gran Ledmo. Ja devien ser les tres de la matinada perquè en tot el recorregut no s'havia vist gens de moviment. A en Bru, li va semblar observar una parella a l'entrada del barri vell i, una estona abans, en passar per davant del monument a l'Univers, li va fer l'efecte de veure traspassar per davant de l'automòbil una ombra que va identificar com la d'un home amb una americana penjada al coll. El xòfer, que va giragonsejar en una maniobra ràpida per salvar-lo, va renegar i en Bru va alçar el cap i va obrir els ulls més del compte per destriar, en la penombra de la nit, per què ho feia. Després va sentir el taxista que remugava: «Només trobes gats, anant de nit!» En Bru li hauria volgut preguntar si ho deia per alguna cosa, allò, però de seguida es va trobar al barri vell i davant de la casa de l'“intel·lectual”. El taxista, sense moure's de davant del volant li va obrir, allargant el braç, la porta del darrere i en Bru es va trobar dret al costat de l'automòbil, tentinejant, fuetejat per la negror de la nit i per la gelor que se li va colar jersei i cos endins. Va buscar els pocs diners 42


que portava i va pagar. «En falten quaranta...», va sentir que li deia el xòfer des de dins el seient del taxi. Va furgar de nou, va remenar fins al fons de la butxaca i es va buscar el que feia falta per enllestir el servei. «Bona nit», va sentir ara. Va dir «bona nit» també, per no fer-se el murri i va esperar que el taxi arrenqués carrer enllà. Ell es va quedar al mig i, amb la mà, encara el va saludar fins que no en va veure més el rastre del pilot verd perquè l'automòbil ja havia girat cap a la dreta. A poc a poc, en Bru havia aconseguit arribar dalt al pis que havia rellogat al barri vell des que va sortir de la Ledmo. Es notava marejat. «Hauré begut massa», va pensar sense acabars'ho de fer seu. Se n'anà al lavabo i es va remullar la cara dues o tres vegades. Es va eixugar amb mala traça i es va tornar a remullar la cara, els ulls, el cap sencer i, per fi, va espetegar pel nas i la boca alhora com si volgués abocar tota la boirina que arrossegava al voltant del cap. Xipollejant, amb el cabell aferrat a la cara i al front de tan mullat, se'n va tornar a la sala que li feia de menjador, de racó de treball i de cuina a la vegada. Abans d'aixecar la cortina que la separava d'un recambró on hi havia una llitera estreta, va obrir l'armari penjat que li servia de rebost. Es va tornar a repetir que potser havia begut massa al mateix temps que reüllava entre les mans la botella de conyac que guardava només per a les ocasions en què se sentia ofegat. A en Bru, li va fer l'efecte que aquella nit, aquella matinada ja, el que tenia era 43


una barreja d'angoixa i d'ofec i que el conyac se li feia justament imprescindible. No va esperar a trobar cap got. De copes no en tenia. Va destapar l'ampolla i la va xarrupar amb delit una, dues, tres vegades. Va donar un parell de tombs a la sala que l'oprimia i, sense abandonar la botella, es va apropar al balcó que va obrir per topar amb l'aire fresc del carrer. Va xarrupar de nou agafat amb una mà a la barana i primer va fer petar els llavis, després va exhalar un ah! de benestar i, de seguida, un sanglot, barrejat amb un parell de rots que van ressonar estridentment tot trencant la soledat del carrer en plena albada. En Bru sabia que havia begut massa. S'ho coneixia i, en canvi, tampoc no sabia dir prou quan sentia que l'ofec el guanyava. De la cantonada, dues cases més avall, els reflexos pampalluguejants d'una bombeta esgrogueïda semblava que l'obligava a mirar-hi com si hi pogués descobrir alguna cosa de nou. La va ullar fins a enlluernar-s'hi. Va somriure sense saber per què. Es va acabar els dos dits que li quedaven de conyac a la botella, traguejant a poc a poc, gairebé sense respirar. Al final, va sacsejar la botella de cap per avall i un parell de gotes li van anar a parar damunt dels dits dels peus que li sortien per davant de la sandàlia. Es va refregar els dos dits del peu, llefiscosos pel conyac que s'hi escolava i, agafant empenta, va llençar la botella al mig de la calçada. L'esberlament va trencar el silenci de la matinada... 44


...i en Bru estava segur que no s'havia sentit enlloc. «Has fet massa soroll!», li va recriminar el Bel. Però a en Bru no el preocupava el soroll de la trencadissa del vidre de la porta sinó que el sistema d'avís d'alarma que havia de tallar abans que res no li sortís amb algun imprevist i els ho engegués tot en orris. L'armeria estava situada en un lloc de poc trànsit, no gaire cèntric, però era la que tenia de tot per triar-hi a dojo. En Bru, abans hi havia estat dues vegades. Una, per assegurar-se del material que hi havia i del lloc on era. L'altra, per confirmar el sistema de tancament que tenia la porta, cosa que va observar distretament mentre esperava que la dependenta enllestís un client que, des de feia estona, es mirava una escopeta de dos canons. Quan la dependenta li va dir què volia, es va interessar per una bona escopeta de caçador i la noia n'hi va ensenyar de tres o quatre models i n'hi va recomanar sobretot un que havia tret d'un armari tancat amb pany i cadenat. En Bru la va ajudar encara a treure i i desar algunes de les armes. «Em sap greu...», s'excusava. «No pateixi, és la nostra feina», li va respondre ella. En Bru es va apuntar marques i preus, es va interessar pel tipus de cartutxos que carregava cadascuna de les escopetes i encara ho va arrodonir preguntant a la dependenta si ella hi havia anat mai, a caçar. Li va respondre que la seva feina era la de vendre armes i que no havia matat mai un pardal. En Bru li va dir que no s'havia de morir sense que ho hagués provat, doncs. I se'n va anar assegurant-li que hi 45


tornaria, però que abans volia consultar alguns detalls amb companys de cacera que eren més veterans que ell. A en Bru, ara a les fosques dins de l'armeria, li feia l'efecte que la dependenta els esperava asseguda en una de les banquetes que, en la seva visita, s'havia fixat que hi havia sota els armaris amb portes vidrieres del davant del taulell, i que amb els braços plegats els digués que ja se n'havia començat a cansar d'esperar-los, que ja era hora que arribessin. I en Bru li deia que com havia sabut que anirien a fer “neteja” aquella nit, i la dependenta se li apropava i mentre l'acaronava li deia fluixet i sensualment que ella no havia anat mai a caçar i que no servia per matar cap bèstia, però que el que li agradava era això que feien ell i en Bel, que se sabien jugar la pell per qualsevol cosa que pensaven que era el seu deure. I en Bel va afegir que més valia que fossin tres que cap, i van segellar l'amistat amb la dependenta de l'armeria, enmig de la fosquedat de la botiga d'armes, envoltats d'olor de pólvora que ja se'ls havia aferrat a la roba i tot. Pólvora i llibertat, dependenta d'armeria i caixes amb escopetes de dos canons, el Bel i els de Gran Ledmo, la Judit i en Dreu, el pare de la Judit i els bidells i els encarregats de la biblioteca de la Universitat, i els llibres anant d'un cantó a l'altre amb les mans al cap, alertats per les trucades anònimes, i la fresca de la nit, i una altra vegada l'olor de pólvora que sentia ara molt a prop perquè la dependenta se li havia acostat i li havia dit que la fosquedat la feia ferotge i, enmig de tot això, 46


la trencadissa del vidre de la porta i la recriminació d'en Bel, «ho haguessis fet tu!», i el forfollament per desconnectar l'alarma i els xiulets a fora al carrer i, tot alhora!, els cops de fre d'un parell de patrullers de la policia i un reflex de color blau que entrava i sortia per l'aparador de l'armeria i una veu que se sentia per tot el carrer i que els ordenava que sortissin i que es rendissin, que no els passaria res, i la recriminació d'en Bel una altra vegada, «¿que ho veus?, ¿que ho veus?», i el renec d'ell, a les fosques, «la mare que els va parir!», i un focus potent que travessa la porta d'entrada i que es filtra trencadissa de vidres endins i, en Bel i ell, amb els braços protegint-se els ulls del reflex que sembla que sigui l'amo de la veu decidida a no afluixar: «Sortiu i rendiu-vos!, sortiu i rendiuvos!, no us passarà res!», i encara, més fluix, «la mare que els va parir!», i en Bel que volia ploriquejar com una criatura: «Ja ho veus!, ja ho veus!» i, de sobte, un brogit que només va durar uns segons, el Bel corrent, el Bel cridant com un esperitat: «¿Què fas, boig?», en Bru des de dins. I en Bel corrent vorera avall i uns trets secs abans o després d'uns crits: «Atura't!, atura't!», que no paraven de sortir del reflex que, potent, encara mantenia en Bru quiet i palplantat. I un silenci absolut, som si tot s'hagués acabat en sec. I una veu arribada com una remor que devia ser la d'un dels policies pel megàfon, «¿una ambulància...?» No cal. I en Bru va dir que sortia, que ja sortia, que no disparessin més. I ho va explicar tot, a la seva manera: en Bel i ell 47


volien armes per..., i se li va acudir en aquell moment de dir que les volien per preparar el robatori d'un banc, que ja ho tenien tot planejat i a punt de fer i... però ells volien que els digués que formava part d'un partit o d'un grup o d'una organització clandestina, i en Bru ho va negar, ho va negar, ho va negar... fins que el van jutjar per robatori d'armes i presumptament per intent de robatori d'un banc amb l'objectiu frustrat. I la veu, ara a la sala del jutjat, ell dempeus, els altres escoltant, el fiscal, l'advocat defensor... poca gent més... «Deu anys!» Deu anys, condemnat deu anys tancat al casalot Ledmo. I encara li va semblar veure la dependenta rondejant per la sala del judici amb les mans al cap i ploriquejant, «¿per què no m'ho dèieu, que volíeu entrar de nit a l'armeria...?, ¿per què no m'ho dèieu...?» I en Bru va pensar que el món girava al revés i devia caure estès a terra perquè ja no tenia res més al cap fins que es va trobar amb les imatges que topaven amb un recambró alt i fosc, i ell ajagut en un racó que va endevinar que devia ser el d'una cel·la i, més serè, va fer càlculs i va somriure perquè se sentia ofegat, i va cridar el funcionari amb un parell de cops a la porta coberta de plaça metàl·lica i va despertar tot el casalot. «Tots fan el mateix quan s'adonen per primera vegada que són a dins», es va sentir que deia una veu, i una altra, guaitant per la reixa, «pocs crits!», i va callar i va esclafir a riure com un boig i va comptar d'un a deu durant tota la nit, «un, dos, tres, quatre...», i tornava a 48


començar, «un, dos, tres, quatre... vuit... nou... deu...» I durant deu anys s'ho va repetir, «ets un pres social, Bru, no ets un pres polític», i tornava a esclafir a riure quan pensava que els policies i el jutge jugaven a posar-li papers al davant, «jo, Bru, confesso haver format part de l'organització clandestina tal...», i ho va negar, i ho va negar, i ho va negar... I ho va negar fins que, del casalot Ledmo van començar a sortir, l'un darrere l'altre, tots els presos que hi havien entrat amb acusacions justificades políticament. «Vull rectificar la meva confessió! Porteu-me un paper que el firmaré!», i li van dir que havia fet tard, que ell s'hi quedava perquè era un pres social. I en Bru es va tornar a passar les nits jugant al ball de paraules que li rondaven pel cap, social i polític, polític i social, lliure i pres, pres i lliure... Fins que una nit un crit i un espetec de vidres al carrer el van sobresaltar, i un enrenou per tot el casalot el va fer arrambar prop de la reixa i va veure córrer els funcionaris que treien un dels presos, panteixant, dient encara alguna cosa, passadís enllà i, en passar vora la seva cel·la, va sentir l'esgarrifança d'un dels funcionaris, «aquest fill de sa mare s'ha volgut suïcidar, tu!», i en Bru es va arraconar ajagut a la màrfega de la cel·la i va riure ni que volgués esclafir a gemecs, però es va empassar l'angúnia i la riallada i va renegar i renegar i ho va negar, va negar que fos un pres social, va negar que hagués robat armes, va negar que no fos un pres polític i encara va negar que fos en Bru, que ell era en Bel, deia, el Bel que ja havien 49


matat a trets aquella nit al carrer, vorera avall, vora l'armeria, i es va palpar el cos, «¿veieu...?», feia, «sóc en Bel!», i va pernejar d'un costat a l'altre de la cel·la i tot el casalot Ledmo es va desvetllar nou i... ...l'esberlament va trencar el silenci de la matinada. I va aparèixer el treballador de la neteja municipal per una cantonada i es va girar cap a dalt del balcó i li va dir a en Bru que què havia passat amb aquell soroll de vidres i ell es va arronsar d'espatlles i va entrar al pis, va alçar el cortinatge del recambró i es va estirar pla a la llitera de cap per avall. Al cap d'una estona, quan havia bavejat el coixí, es va girar en rodó i es va quedar de cara enlaire, amb la boca oberta de bat a bat, esbufegant en somnis.

50


Tercera almosta d'engrunes Gran Ledmo vivia en un estat d'agitació. Darrerament la gent exigia respostes als consellers que es reunien més sovint que mai al Palau de Ledmodella. En Bru sabia que entre tots els fets que havien conduït fins a aquella situació, el paper que hi jugava el moviment del Blagled havia estat, durant els últims mesos, un dels més importants de totes les accions que removien el viure que a poc a poc s'havia fet propi de Gran Ledmo. En Bru havia seguit per televisió les incidències de l'últim Consell al Palau de la Ledmodella. La Judit li havia dit alguna vegada que semblava que tingués tendència a devorar els noticiaris que tocaven la política. En Bru escoltava sempre atentament, conscient que havia lligat la seva anada a l'apartament de la Judit amb el contingut del noticiari d'aquella jornada que, si no ho feia allí, en pocs llocs més podia seguir amb tanta tranquil·litat. Les notícies que s'havien fer córrer de l'últim Consell van neguitejar en Bru i, arribat al seu pis del barri vell, no el deixaven dormir reposadament. S'havia sobresaltat diverses 51


vegades. S'havia desempallegat d'una revolada dels llençols i s'havia trobat un parell de vegades assegut damunt el llit buscant no sabia què, tremolant o sentint-se trabucar el cor com si s'hagués acabat d'esglaiar per allò que li rondava pel cap. Havia somiat. Segur. Devia haver més aviat mal somiat. Se sentia ressec de gola. No notava la humitat dels llavis ni es trobava gairebé el reforç de la llengua que el fes retornar al procés normal de consolar el seu cos agitat. Tot això el va estranyar. Havia tornat d'hora a ca la Judit. No havia begut bo i gens. S'havia posat al llit una mica anguniós, emboirat, malmirrós, però res més. Confiava que l'endemà retrobaria el maldecap i que hi donaria tantes voltes com convingués però que això no el privaria de dormir com cal. Es va preguntar quants ciutadans de Gran Ledmo es trobaven com ell, asseguts damunt el llit, amb els llençols enlaire i en aquelles condicions de mal viure pel sol fet de no haver paït les notícies que havia donat la televisió sobre el darrer Consell al Palau de la Ledmodella. «Ben pocs, segurament», es va respondre. «O cap! Això, cap!», es va dir. «¿A qui el preocupa allò que decideixin els senyors consellers tancats dins el seu Palau de vidre? Ningú no deu voler saber què se'n pot fer de Gran Ledmo si tothom deixa que els consellers continuïn amb els seus tripijocs de posar a la venda el viure dels ciutadans.» Va picar dues o tres vegades damunt el matalàs i es va adonar de la ràbia amb què ho havia fet perquè va 52


sacsejar tot el llit i es va sentir botre amunt i avall dues o tres vegades més. Va obrir el llum de la tauleta de nit. Va buscar d'esma l'ampolla d'aigua que s'havia deixat a la vora del llit i la va trobar després d'uns quants temptejos amb la mà a cegues com si busqués en la profunditat d'un clot infinit. La va portar fins al damunt del llit i s'hi va amorrar per refer-se de la sequedat de la boca. Una, dues, tres vegades es va empassar assedegament l'aigua de la botella que, amb les hores, havia perdut tota la frescor i se li va fer més aviat apegalosa i semblant a la cervesa esbravada que s'empassava amb fàstic quan se l'havia deixada oberta en algun lloc de la casa i la retrobava al cap d'unes hores. Es va passar la mà per la boca disposat a netejar-se la part de fora dels llavis, rabejada amb el líquid que se li havia escolat pit avall. Es va refregar el degoteig mig aferrat a la pell i va intentar ajeure's novament sobre el llençol rebregat i ple d'arrugues que s'afegia al seu insomni. Va palpar el llençol del damunt i el va trobar gairebé llençat a terra, a tocar d'una de les espones. Se'l va posar una mica damunt les cames i, després, damunt de mig cos. Va revoltar d'un costat a l'altre, de cara enlaire i amb la cara al coixí, bavejant, rabejant-se les galtes que semblava que busquessin comoditat, ara l'una ara l'altra, o que volguessin defugir del maldecap que en Bru es volia reservar per a l'endemà. Va somiar. Va somiar com tota la gent de Gran Ledmo en una nit més aviat fatigant. Va 53


somiar amb el dret a somiar allò que volgués, però va somiar el casalot, els murs del casalot, les cel·les enfosquides, les cel·les de càstig, els presos malcarats que compartien cel·la amb ell anant d'un costat a l'altre pels pocs metres quadrats d'espai, els presos maltractats i fets malbé, els presos ajaguts a les màrfegues o a terra mateix, els presos buidant excrements en una galleda o una palangana picada pels anys d'aguantar les evacuacions d'altres presos. Va somiar la vida eterna del casalot. La fosquedat eterna de les cel·les de la Ledmo. El fàstic etern que impregna els interns. Les poques ganes de fer-hi bona vida. Les poques ganes de sortir-ne i tot, d'allí dins. Els desitjos de no pensar en res, només dormir i dormir i dormir... caminar en cercle pati... caminar... caminar... Va somiar en el dia que hi va entrar i en el dia que el van jutjar i en el dia que el van fer posar dempeus per escoltar el que havien decidit que farien amb ell. «Bru, Bru, Bru, Bru... acusat de Bru, Bru, Bru, Bru... i presumpte Bru, Bru, Bru, Bru... ¿Què volies fer amb el botí de l'armeria, Bru? Respon, Bru! Digues, Bru! Explica't, Bru! Tu has matat en Bel, Bru, tu, tu, tu, tu, amb les teves idees de voler canviar Gran Ledmo i el viure i el món de Gran Ledmo i la gent de Gran Ledmo. «¿Què t'has cregut, eh, Bru? ¿Què et penses que aconseguiràs? Digues ara el que vulguis, Bru. Mort, mort, mort, mooort! L'has mort tu i tu ets el mort i en Bel, que no és mort, et vol venir a veure per dir-t'ho una i una altra vegada, i per això cal que l'esperis en la fosquedat de les 54


cel·les on en Bel sap molt bé que et trobarà, encarcarat, humit, penedit... ¿Veritat, Bru, que ja t'has penedit d'allò que volies fer...?» I en Bru somia i somia i somia una Gran Ledmo plena de gent encorbada que l'espia des de darrere les finestrelles, ajaguda damunt les claraboies, amb l'ull posat als panys de la porta, des de darrere les persianes de canya i amagada darrere les cortines dels balcons. I somriu perquè el veuen tot sol al mig del carrer enmig d'un muntanyam d'armes sense canó o sense gallet o sense culata que les faci útils per allò que les necessita, i ell es desespera buscant i rebuscant enmig de la ferralla feta malbé, i la gent de Gran Ledmo tapant-se la boca per no esclafir a riure i perquè no la descobreixin en els seus amagatalls buscats a posta per quan arribés l'hora del seu judici. «Bruuu..., nosaltres, ciutadans de Gran Ledmo!», i han tret els caps, només una mica, per veure's els uns amb els altres. «Nosaltres, ciutadans de Gran Ledmo!» I s'han amagat una altra vegada com si juguessin al gat i a la rata i fessin ús d'un ritu preestablert per tots. I hi han tornat: «Nosaltres...!» I l'han fet aixecar una altra vegada i li han dit que mirés al davant, que li dirien el què, i els ha mirat i els ha vist, deuen ser el jutges que el miren severament i que l'assenyalen tots alhora amb l'índex i li diuen: «Ets en Bru... Tu no ets ja en Bru... Sempre seràs en Bru ni que no vulguis ser en Bru...», i s'alcen damunt de les seves taules que, de tan envernissades de nou, l'enlluernen, i no sap si són tres o si són quatre o si són desenes de 55


jutges que l'assenyalen furiosament o si van vestits de cap a peus amb togues negres i barrets que els fan gegantins o si no diuen res i s'acusen de nuesa, «nosaltres, jutges!, vosaltres, ciutadans!, nosaltres, ciutadans... vosaltres, jutges!» I li diuen si vol confessar alguna cosa. I en Bru diu que no, que no vol dir res. I ells, tots alhora, «¿així, doncs...?» I es torna a veure enfonsat, ara entre les piles d'armes sense canó, rovellades del gallet, al mig del carrer i els espies de les finestres que ja no el miren sinó que l'assenyalen i també han esclafit a riure estrepitosament, anomenant-lo a la vegada amb grans riallades que li recorden la be de Bru, la erra de Bru i la u de Bru, barrejades les tres lletres en un poti-poti inintel·ligible, i els dits índexs alçats i els jutges damunt de les taules i ell que s'asseu i que s'aixeca i que li diuen si ho ha entès i si ho ha entès bé, «¿ho has entès, Bru...? ¿Sí...? Deu, deu, deu... deu anys al casalot, li diuen que l'esperen, que se n'hi vagi, que se n'hi vagi d'una vegada pel seu propi peu. I surt del casalici de judicis i baixa una escalinata que li sembla llarguíssima on tothom, a vora i vora, el mira amb la cara descoberta, «nosaltres, Bru, tots nosaltres, ciutadans de Gran Ledmo, et condemnem a deu anys de casalot per assegurar el nostre viure. Vés a complir-los a dins i purga, Bru, adéu Bru, adéu Bru...» Mentrestant se'n va vorera avall i entra al casalot i es rebolca entre els llençols i deixa de somiar i dóna dos tombs, neguitós, i s'aferra on es pot aferrar perquè li ha fet l'efecte que cau a terra i s'hi està una bona 56


estona sense moure's, com si el llit li hagués de fugir per sota el cos i l'hagués de deixar suspès en l'aire i, a baix, «nosaltres, ciutadans de Gran Ledmo, volem saber què passa, Bru, què ens fas fer, Bru...?» I ara sabia que havia somiat. Segur. Devia haver malsomiat. I sabia què havia somiat. Va somiar que tota la gent de Gran Ledmo havia somiat el mateix que ell, i es va consolar pensant que l'endemà tothom tindria els ulls greixosos i inflats pel mal somni que hauria desvetllat els seus cervells ordenats i calculats a no perdre el bon camí i a seguir amb l'ordre que els exigia el seu paper de gent de bon viure. «Mal consol!», es va dir, «mal consol!«, va pensar, «si no es perd en la nit dels carrers de Gran Ledmo per escolar-se endins de les llars voluptuosament protegides contra somnis com és ara el meu.» Sí. Va somiar. Una i una altra vegada. Va somiar que era un plec de papers escrits amb mala traça pels consellers del Palau de la Ledmodella i que el llegien entre badalls i poques ganes de trobar-hi el que s'hi deia. Va somiar que el desfeien a miques com si fos plat de caníbals i que feien una gran festa al seu voltant mentre es consumia esmicolat i es cremava en un cendrer gegantí al mig de la taula. Va somiar allò que al Palau de Ledmodella havia estat decidit aquell mateix dia. Va somiar que a Gran Ledmo es mantindria la pena de mort perquè el Consell de Govern tenia por 57


d'abolir-la sota l'excusa de pensar en la seguretat de la gent: «Cal ser valents per prendre aquestes decisions», justificaven tots els consellers. I enmig dels somnis va entendre de cop i volta aquell grinyolar de cel·la de la Ledmo que va sentir una matinada del seu purgatori al casalot, i va sentir els passos lents del pres i els d'un parell de funcionaris. I sense ganes d'entendre-ho, va entendre la buidor de la cel·la que va veure oberta quan va baixar al pati. I va entendre, sobretot, el garranyic que va ressonar per tot Gran Ledmo una matinada qualsevol. I va entendre, encara, la remor que corria de boca en boca arreu del casalot: «Avui han desengreixat el garrot vil!», deien.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, 29 juliol a 12 agost 1979 Revisió: juny 2017

58


Objectar / No objectar

59


—T'adverteixo que la cosa està que bufa. —No t'esveris, dona, que sempre queda l'exèrcit. Bergère plega de fer la salsa. París flash-back Víctor Mora

60


Objectar!, objectar! Punyetes, tot plegat, punyetes. ¿I a ells què se'ls en refot que un soldat costi mig milió de peles? ¿Què se'ls en refot que hi hagi un milió d'aturats? No anem a la mili, diuen les proclames. Oh, i tant!, ara tothom penjarà el barret i, com si s'hagués capgirat el sòl del món, tot d'una, tot Déu deixarà d'obeir les sobiranes regles establertes fa anys. Apa, home!, que se'n facin ells, de militars... ¿Ells...? ¿Què dic, ells...? No n'hi hauria d'haver cap! ¿Però qui es pensen que són quan passen encimbellats dalt dels seus autocars de merda d'oca o color de plom...? ¿Mistinguett, potser, embarretats, capalts, pits enfora, cabell curt i ras, camí de la feina...? ¿Feina...? ¿Quina feina...? ¿Deixar anar quatre crits i llevar la gent del llit abans d'hora, i tot això perquè no han pogut escalfar-se amb la dona perquè no saben mai en quin llit para. Gent de mal...! Fuig...! No farem res amb aquells que tenen la paella pel mànec, la paella i tot el que volen! Merda!, escup a terra i trepitja tres vegades amb el taló de la bóta... així... Si abans que no es pongui el sol algú aixafa aquest empastifament, s'empeltarà del teu desig... I love you, doncs. Mira-te'l, aquest, anglès i tot el molt marrà... I love you, you, youuu... I love you... Tot plegat un disbarat, fer l'amor i no fer la guerra. Ets gairebé 61


cangueli, això ja ha passat, ningú no fa l'amor per no fer la guerra, tothom fa l'amor perquè no fa la guerra! Ets boig! Sí, boig. I tu, un objector. Te'n cansaràs d'objectar com un objector objecte. Punyetes, tot plegat, punyetes! I tant, no et pensaràs pas...

¿...que hi vinc a gust, jo, aquí? Vinga, home, vinga. M'heu donat un parell de bombes de mà i... ¿però què us heu cregut? Ei, mestre, que jo sóc d'aquells, que m'he fet objector. ¿Optxec... què? ¡Objetor, hombre!, que no en vull llençar, jo, de bombes, que no en vull llençar, home. ¡Sin rechistar! Sí, home, sinretxistar, sinretxistar... Tot ho acabeu de la mateixa manera, vosaltres. Apa, avall, una a cada mà, encauat sota el marge, ben deixades, que no esclatin abans d'hora... Després pisparé els taps cap a casa i me'ls guardaré de record... quins collons... ¡Abajo, agáchense!, com els cargols, dins de la closca... ¡Uno! Ja han petat. Redéu quin fum... ¡Dos! ¡Tres! Em sembla que sóc el que fa cinc... No les llençaré, no les llençaré, no les... ¿Què dius, boig? Et diran que ets un desertor, un traïdor, un meuca, un renegat, que quins homes té el rei... ¿I a mi què se me'n refot del que tingui o no tingui el rei de bastos...? ¡Cuatro! Ospedré! ¡Cinco...! ¡Cincooo...! Jo no, jo sóc, jo he fet... 62


¡Cincooo...! Ningú no gosa badar boca. ¡Pedazo de...! Això ho serà ta mare... Baixa tu aquí si tens pebrots... ¡Agárrala...! Ei, que jo sóc ob... ¡Sin rechistar! Es pensa que té totes les de guanyar, el fill de la gran... ¡Quitale el capuchón! No se'm descargola... Mira que si t'esclatés a les mans... Quin cangueli que portes, Mistenguett! ¡Sal! Deja! ¡Has confundido el tocino con la velocidad, pedazo de...! ¡Vete arriba! Llàstima. Només em sap greu pels taps, pels caputxones, que m'hauria agradat pispar cap a casa i...

...poder dir que les havia llençades jo, ni que jo fos dels objectors. Ho cridava als quatre vents... Sí, ei!, que jo sóc ob... que em van obligar a llençar-les i que... Digue'm, xatet, ¿com ho vas fer...? ¿Amb aquestes mans...? Sí, una darrere de l'altra, com si acaronés els teus pits i en volgués descargolar els mugrons i una mica més... així... no siguis xarel·lo! D'això, nen, les del barri en diem llimones, ¿fa de més bon dir, no et sembla? I tant que sí, bombó, llimones, no bombes de mà... Vine, acosta't, soldadet meu... Ep, nena, que jo sóc dels altres... ¿Dels altres...? Vine, aquí, guerrer, guerrer meu, apropa't bé... Té, bombes... bombes... bombes de mà per cargolar i descargolar... No em vinguis amb romanços, nena! Tu i totes les que sou com tu 63


feu l'amor com si féssiu la guerra... Tant me fa! Però jo sóc objector, m'he fet objector, i si sóc al llit és perquè així és con es fa l'amor, sense fer la guerra... ¿Objector...? ¿Amor...? ¿Guerra...? Ets una mena de misteri xinès, amb els teus ulls, la teva barbeta, el teu narissó i el teu... rave objector. Tu el que vols és fer-me creure que tracto amb un Déu... Res de déus, xato, aquí el que val és la feina ben feta i ben pagada... Treume les mitges que em fan nosa... Així... així... Acosta't... Té... ¿No sou vosaltres el que dieu que cal fer l'amor...? Doncs, apa, demostra-ho... No tant de xerrar, molta boqueta teniu, però a l'hora d'enfilar la verga... No et pagaré si no acabem com cal... ¿No volies bombes...? Doncs, apa, té! Compte, que no t'esclatin a les mans... Així, així... Objecta, objecta una estoneta. Mira, jo tampoc no vull la guerra, mentre hi hagi soldats drets i ferms com tu... ¿que potser et vas cagar en tot mentre bavejaves el drap rojigualdo...? Ben fet! Que si costeu mig milió...? Però a mi em va bé tot això perquè...

...al cap i a la fi no se'n fa cap de mal per no voler-hi anar. ¡A formar! Sense mudar i tot. Em poden obligar a formar, però res més. ¡Usted...! ¡Sí, usted...! ¡Un paso adelante! Jo no em vull mudar. ¿Por qué no se ha vestido...? Jo no vull anar a missa... ¿Cómo que usted no va a misa...? 64


No hi vaig des que vaig fer la primera comunió... M'hi van fer anar amb un rosari a les mans, una creu penjada i un llibret blanc... ¿Y no le da vergüenza...? No, no me'n fa. També portava un ciri i m'havien emmidonat amb fixador i brillantina el cabell. Objectar / No objectar... Objectar / No objectar, amén, no vaig a missa. ¿Es usted ateo...? Ningú no és ateu i tots en som una mica. Tu també, amb el teu barret acabat de planxar, l'americana farcida de penjolls que et fan de medalla, els guants de diumenge, el pèl ras i curt... ¡Por Dios y la Patria y el Reeey, luchaaareeemos tooodos juuuntos... Por Dios, por la Patria y el Reeey, lucharemos nosotros también! No t'ho creus ni tu, això. Has nascut cantant victòria. Thas fet gran manant a tort i a dret. T'han adreçat el mal os que tenies doblegat a l'esquena i encara gemegues. Ateu, ateu, ateu! ¿Ho saps que costem mig milió de peles cadascú —ai, morts de gana— i que tot això serveixi només per fer-nos anar a missa mudats com si féssim la primera, la segona, la tercera, l'eterna comunió. Tu te'n refots, esclar, del milió i mig d'aturats. Algú l'ha de fer servir el vostre arsenal... ¿Que ara ja no celebreu la victòria...? ¿I què hi feu, doncs, al carrer carregats d'armament...? ¿Que és el dia de les forces què...? ¿Armades...? Ves si els heu vist mai els fusters, els paletes, els mecànics, els cambrers, els banquers o els mestres pel carrer el dia del seu patró... Ganes d'emmerdar-ho tot! ¡Te ha caído el pelo, muchacho! ¡Aquí se va a misa o no se viene! Doncs, me'n vaig. Deserto, si 65


cal. Et pelaran, covard! I love you... Foto el camp. Fem l'amor i no la guerra... fem l'amor i no la guerra... no fem ni la guerra ni l'amor... Objectar!, objectar!, tot plegat, punyetes.

Refugi La Vinyeta DuesaigĂźes, 22 maig 1979 RevisiĂł: juny 2017

66

Ran de mur  

Recull de tres narracions realistes ambientades en la recta final dels anys setanta del segle XX i enmig de l'època anomenada de la Transici...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you