Pell de llangardaix

Andreu Sotorra

Pell de llangardaix

Barcelona 2016 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

2

Pell de llangardaix Narració curta d'estil oníric en la qual es fa una introspecció del protagonista a través dels seus records i la seva experiència, motivada a partir de la idealització i la mort de la mare.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

3

La versió original de Pell de llangardaix va obtenir el Premi «La Gent del Llamp» de narrativa, convocat pel Centre d’Estudis Alcoverencs, Alcover, Alt Camp, 1983.

Primera edició (paper): abril 1988 Segona edició (digital): setembre 2016 © 1988 Andreu Sotorra (pel text) © 2016 Museu de Belles Arts Pushkin, Moscou (per la reproducció de la coberta de l'oli sobre llenç de Henri Matisse, Les Capucines à la Danse II, 1912.

(Primera edició en suport paper dins de la col·lecció Zenit, núm. 10, Editorial Zàlata i La Gent del Llamp, Tarragona, 1988, amb disseny i il·lustració de la coberta d'Antoni Torrell) ISBN paper: 978-84-404-1912-0 (1988) DL paper: T. 533-1988 Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4

Desitjava estar sol durant mil anys per tal de meditar sobre totes les coses que havia vis i sentit... i per tal d'oblidar. Desitjava sentir la sang corrent de nou per les meves venes, ni que fos a costa de l'anihilació.

Volia expulsar del meu organisme la pedra i la llum. No parlar mai més, ni escoltar, ni pensar. Ni més pietat ni més tendresa. Ser humà tan sols d'una manera terrenal, com una planta o com un cuc o com un rierol.

Henry Miller. Tròpic de Capricorn

5

Pell de llangardaix / 1 Es va acaronar la barbeta davant la lluna de l'armari. Sempre ho feia quan notava que s'envellia. Havia optat per justificar la dèria amb l'olor de naftalina que sortia esbojarrada en obrir la porta. I això que en morir la mamà va ser el primer que va fer. Va canviar tota la roba de lloc. Els jocs de taula. Els jocs de llit. Les tovalloles. Els vestits vells i els abrics arraconats de la mamà. El cobrellit que havia teixit artesanament la padrina de la mamà abans del seu casament. Tot ho va deixar una temporada fora perquè es ventilés i, després, una tarda de dissabte que es va posar a ploure a bots i barrals, es va entretenir a col·locar-ho tot escampat per aquí i per allà, triant amb encís l'armari més adequat per a cadascuna de les peces. L'armari mirall va quedar net com una patena. Ningú no ho hauria dit, que era el mateix que abans tot i que el va atapeir amb els seus vestits i la roba més corrent. Quin tuf de córrer món, ara! Al cap d'uns mesos, passat 6

l'estiu, hi tornà a redescobrir la bafarada de naftalina. Era un dia com és ara avui. Havia obert la porta de l'armari mirall per contemplarse de llarg a llarg dins de la lluna i el va sorprendre l'olor. Va endevinar de seguida que, tot i els esforços que havia fet per deslliurar-se del record de la mamà, no ho devia haver aconseguit. Sovint pensava que la mort era un fet tan corrent com la més vulgar de les coses quotidianes i això el va animar a fer dissabte de l'armari i a ventilar la casa de cap a peus convençut que ja n'hi hauria hagut prou per deslliurar-se del record. Aquell dia va comprovar que no. Fins i tot es va esgarrifar de pensar que potser no se'n podria desprendre mai més. Potser per això va aspirar profundament per assegurar-se que no havia estat el record, el que li havia dut la flaire. Es va desenganyar de fer més esforços. L'armari havia recobrat la puresa dels seus orígens. Pudia a naftalina encrostada en cadascun dels racons del moble. I allò que mès el va indignar va ser que la seva roba, tan avesada a empastifar-se amb les olors més variades, es començava a fer seva la de les boles de naftalina. Va engrapar d'una revolada una de les camises que tenia més a mà i se la va adossar als oronells. Es va sentir, doncs, decebut. Decebut perquè tant de poliment no li havia servit per a res. I perquè el rastre de la mare morta havia estat superior al de la seva roba. Es va desinflar perquè aviat es va témer que els paraments de la taula i els jocs de llit i els cobrellits i les tovalloles i els vestits i 7

els abrics vells de la mamà devien haver empastifat tots els armaris de la casa. Aquell mateix dia a l'hora de sopar fins i tot li va semblar sentir l'olor dels armaris de la cuina al calaixó de la tauleta on s'asseia per menjar, al vàter, al moble bar. Portava la naftalina al damunt, tant, que en esclafar un parell d'ous al cantell del plat per fer-se una truita cargolada els narius li va delatar l'olor de les boles barrejada amb el remolí de clara i rovell.

Aquella nit s'havia dit que faria repintar el pis de nou. Que hi havia d'haver alguna manera per desfer-se d'aquell tuf. Oh, i tant!, ¿com ho farien si no, si arribessin veïns nous a la casa? Però, l'endemà mateix, en treure uns pantalons i un jersei del primer calaixó de l'armari, es va plantar novament davant la lluna i es va palpar la barbeta i se la va acaronar mentre s'empassava naftalina gola avall. Li feia tot l'efecte que la fortor l'havia fet estossegar. Però no. Inconscientment havia dit amb un fil de veu: mamà, mamà.

8

Pell de llangardaix / 2 Havia tancat l'armari mirall i havia engegat la ràdio. Però el volum era baix i el va haver d'aixecar una mica més. No el canviava gairebé mai d'emissora. L'escoltava d'esma. Les mateixes veus. Els mateixos anuncis. Les mateixes cançons. Quina monotonia! No entenia que en treien els comerciants d'anunciar-se.

Trobava xocant que la gent perdés tantes coses i encara més que les fes anunciar per la ràdio. La locutora parlava de bosses, polseres, rellotges, carteres, clauers i ulleres amb pèls i detalls. Tot plegat, però, ho ultrapassava la ridiculesa d'anunciar la pèrdua de tres gossos per la ràdio.

Tres gossos de raça caniche. Blanc, un. De color negre i ros, els altres dos. El ros era mascle i l'altre, femella. Del blanc no n'especificava res.

En donava el nom, només. Acut al nom de Doris.

Va acceptar que sempre hi havia pensat que un gos pot arribar a fer companyia, però tres... I va recordar aquells ocells que li va portar un dia la mamà del seu viatge a Ginebra. Mira, li va dir, si 9

ets bo te'ls deixaré posar a l'habitació perquè tu en tinguis cura i els donis menjar. La mamà no se'n va adonar però ell havia respost amb una ganyota i per dedins havia dit que se'ls posés al cul, els ocells. Però després no se'n sabia estar.

Els dos eren bengalins, mascle i femella, i cap al vespre, quan ell encenia el llum per llegir una mica, la parella feia l'amor en secret. Ell els observava amb delit i recordava que allò havia estat l'inici de les seves masturbacions. Els bengalins romancejaen, anaven de dalt a baix de la gàbia made in Japan i gosaven piular, però no gaire fort. Ell pensava que no volien que els sentís la mamà i es palpava el penis. Primer a poc a poc, com si no gosés. Més tard va descobrir que amb les ereccions podia fer com els bengalins. Des d'aquell dia no va ruquejar més per anar-se'n al llit. La mamà n'estava satisfeta i convençuda que amb el regal dels bengalins duts de Ginebra l'havia encertada.

Però un dia, entrat l'hivern, el bengalí mascle va començar a perdre plomes i feia fàstic de mirarli tot el cos. Ell va pensar que havia agafat el mal d'amor perquè al bengalí femella semblava que se li havia girat d'esquena i només feia vida en un racó de la gàbia. Piulava poc, el mascle.

Un vespre, ell va observar com es llançava damunt la femella i li començava a fer malbé les plomes del cap a picotejades. La femella ho aguantava sense ni respirar. S'arrupia i resistia l'esbatussada com podia. El bengalí mascle semblava enfollit. Grimpava més que no pas volava i es feia malbé llençant-se com un cec 10

sobre els petits barrots de la gàbia. Feia fàstic de debò! Demà diria a la mamà que ja no els volia. Ara sí que li diria que se'ls engabiés al cul i amb ploma i tot. Però el bengalí femella li va fer llàstima, tota arrupida en un cantó, bruta per tot el cos. Li va semblar que el mascle li havia arribat a fer sang. Ja feia dies que no els netejava. Tenia por d'encomanar-se amb la malaltia dels bengalins. La femella xipollejava entre brutícia i restes de menjar. Tot i així, li va continuar fent llàstima. Es va apropar a la gàbia i va deixar anar un bes als palets rodons del Japó. Llavors es va masturbar a peu dret, a les fosques, immers, com aquell qui diu, en una mena de ritu oriental. Després es va tirar damunt del llit giravoltant d'un costat a l'altre sense deixar-se d'acaronar el penis. Fns i tot li feia mal. L'endemà, en llevar-se, va descobrir que s'hi havia fet sang. El bengalí jeia estès dins la gàbia, mort. La mamà el va renyar molt. Que si no n'havia tingut cura. Que si no estimava res.

Que ni a ella estimava, li va dir també. I, colèrica, li va ensenyar les taques dels llençols i li va dir que ja sabia de què eren. Ell es va enrojolar quan la mamà li digué que no ho fes més si és que no es volia morir com el bengalí. I per uns moments hauria volgut tenir ales per enlairar-se fins a la closca de la mamà i picotejar-la amb força fins a deixar-la-hi nua i sanguejant. Se la va mirar amb els ulls envermellits i desorbitats. Mig de por i mig de ràbia. Els ulls et parlen, li va escopir sa mare. I ell va fer allò que no creia que hauria pogut fer 11

mai. Es va descordar els pantalons. Es va traure el penis i li va ensenyar la ferida que hi tenia. La mamà l'hi va amanyagar i ell es va esforçar a no sentir-se bengalí. Es va haver de distreure amb la imatge del cos de l'ocell mort al mig del plat de la gàbia. Va somiquejar, mamà, mamà! Per això no havia volgut mai més ni ocells, ni gats, ni gossos. Tres caniches perduts!, va pensar. Qui sap si s'han escapat de casa. El van desvetllar de la rutina els esbufecs del fogonet de gas.

12

Pell de llangardaix / 3 Quan va sortir al carrer, ja s'havien encès els llums. Feia vent i s'aixecava la pols de terra.

Es va adonar que al carrer hi havia una animació especial. Gent que anava amunt i avall amb criatures agafades de la mà. Amb criatures al coll i tapades amb bufanda fins a la ratlla dels ulls. Amb criatures que estiraven adelerats els braços dels seus pares i que reflectien una brillantor com a extraordinària als ulls. Es va tocar d'un cop sec el front. Ni hi havia pensat!, es va dir, avui arriben els Reis! A poc a poc es va anar endinsant dins la riuada de gent que feia cordó de paciència a part i part de carrer. Els Reis!, es va repetir. I va somriure per dins. ¿Com pot ser que l'home faci tant de gatzara d'una cosa així? Abans que no s'adormís calia posar la bota al balcó. La mamà ho volia fer esplèndidament. La bota amb rosegons de pa i garrofes per als camells, s'explicava. La sabata amb torrons i xampany per als Reis. I hi anava 13

col·locant una barra de cada classe amb la intenció d'acontentar els gustos dels tres mags.

Una botella de xampany Gran Cremant perquè si no era Gran Cremant la mamà no volia beure'n d'altre. I les copes de vidre per abocar-hi xampany. ¿I la tercera copa, mamà...? ¿La del negre? Per al negre, sí. Però els negres no en beuen, de xampany. I, de fet, ja s'imaginava els llavis envermellits i la cara fosca dels negres amorrats a la copa de xampany i empastifant-se d'escuma blanca tot al voltant de la boca. Tot una altra cosa pel que fa al ros i al blanc, que podien sucar-hi les barbes i dissimular la seva golafreria, pensava ell. Un any ho va dir a la mamà, això. I ella el va tractar de no ser gens respectuós. No tens ni mica d'així de respecte pes res! va fer amb un gest amb els dits índex i gros premuts. ¿Que no ho saps què representen els Reis Mags? I sí, en sabia alguna cosa, ell. Allò de l'estrella dels presents i alguna cosa més que cada any li havien anat acumulant al cervell perquè sabés respectar les creences com cal. Un altre any li va dir a la mamà que si els patges no en bevien, de xampany. Que els Reis en portaven molts acompanyant-los a la cavalcada.

I la mamà es va enravenar tota mentre li responia que, a casa seva, només hi anirien els Reis, aquella nit. Però ell no es va quedar tranquil. I les nits de Reis de la seva innocència se les passava dormint però somniant en tot allò que havia viscut al carrer. Es va dir que tot aquell criaturam també devia somniar de nit com ho feia ell. ¿Després de tants anys encara?

14

Sí, devien somniar com ell, si fa no fa. Amb il·lusions diferents. Potser fins i tot amb preguntes diferents i amb respostes farcides d'evasió o resoltes amb més tacte. D'això que en deien millor educació. Deu ser que l'educació renovada no s'haurà renovat tant si tot resta igual, es va respondre finalment. Dues copes, doncs. Al costat de les botes per als camells i de les barres de torrons. Dues copes perquè el rei negre, com tots els negres, no beu xampany. I somniava amb el ros i el blanc engolint el xampany de les copes, passant-se la botella d'un a l'altre i, finalment, amorrats a l'ampolla per treure'n tot el suc. I les imatges dels Mags es confonien amb les carotes remugants dels camells que ja s'havien empassat totes les garrofes i el pa sec i, en somnis, fins i tot se li menjaven les botes! Recordava que una nit mentre somniava es va sobresaltar. Per l'escletxa de la porta de l'habitació havia vist el negre que d'amagatotis se n'anava a la nevera de la cuina, destapava una ampolla de xampany Gran Cremant... i gola avall! I es refregava el palmell rosat pels llavis mentre feia un parell de rots. L'endemà, quan ell obria un dels paquets, ho va dir a la mamà. Li va dir que el negre havia entrat a casa per beure xampany. I la mamà li va respondre que no podia ser, que ho havia somniat. Els negres no beuen xampany i, molt menys, va afegir, si és un Gran Cremant. Es va decebre. Es va decebre perquè l'havia vist tan clarament com el va veure a la cavalcada, dalt del seu camell, engalanat com feia milers 15

d'anys, seguint el rastre de l'estel. Com han canviat els científics, es va dir. Mentrestant, pel carrer ja passaven els patges de la cort del primer dels reis. No s'estan per estrelles, ara!, va fer en veu alta sense que se n'adonés. Però el xivarri del carrer li va sufocar les paraules. I es va adonar que podia cridar. Que podia esgargamellar-se com les criatures. Alçar la veu ben alt. Xisclar i tot si calia. Ei, negre!, ¿vols xampany?, va dir a un dels patges. Però el patge només brandava la mà mirant cap a la gernació i cortesament cap als balcons, sense immutar-se.

Se't veu la pintura, negre!, va exclamar en sec.

Quina feinada a rentar-te, va dir encara. Quina feinada a rentar-te ara, li va dir la mamà aquella matinada de Reis que, a les fosques, es va empastifar de negre amb pintures que havia trobat la vigília al bagul dels jocs. ¿Per què ho has fet?, implorava la mamà. Els Reis es pinten i beuen xampany!, només li va dir amb un to sentenciós. ¿Què dius, boig?, va intentar encara defensar la mamà. I ell no va voler baixar del ruc. Els Reis es pinten i beuen xampany! I el rei negre sí que pot beure Gran Cremant. Però tot això era abans que ell no dormís amb els bengalins de Ginebra a la cambra. I molt abans que descobrís l'encís de fer l'amor amb el seu penis a les fosques. Passava abans d'aquell any que la mamà li va anunciar que com que ara ja ho sabia, allò dels Reis, podrien deixar la bota i les sabates per no oblidar el bon costum. I tot es repetia com abans. Però primer la mamà destapava un semisec de xampany i li deixava 16

tastar mitja copa perquè un dia és un dia, deia, i el dia de Reis és el dia dels infants. I l'acaronava com si així encara es volgués assegurar que, malgrat tot, era un infant. I aquell dia l'acompanyava al llit i l'acotxava ben acotxat. I tancava el llum de l'habitació. Avui no es llegeix, deia, perquè vénen els Reis! Ell pensava que la mamà en feia un gra massa. Que allò dels reis era una farsa i no calia muntar tanta comèdia per una farsa. I per això ja no somniava que els Reis arribaven al balcó sinò que s'aixecava del llit i se n'anava d'esquitllentes al balcó i buidava les botes dels camells i s'espantava quan no hi trobava ni els torrons ni les copes de xampany ni el Gran Cremant. Descalç com anava, com un infant de debò, hauria corregut cap a la cambra: mamà, mamà, els torrons, els Reis! Però el va aturar un lleu xiuxiueig a la saleta dels convidats. S'hi va atansar i hi va guaitar. I en un racó, amuntegat, hi va veure tot allò que corresponia a un dels Reis. No sabia pas a quin dels tres perquè després del divorci amb la innocència havia descobert que els tres vestien gairebé igual. Però va descobrir la barba emblanquida amb la gometa per lligar-la al clatell, i la corona i les sabates. El vestit que jeia més enllà era el de la mamà, i les sabates i les calces. I el xiuxiueig era el del Rei blanc i el de la mamà que es rebolcaven per l'estora a la vora de la llar de foc. Rei meu!, deia la mamà. I el Rei blanc callava i s'enfilava a la natgera de la mamà com si la mamà fes de camell i el Rei encara saludés altivament la canalla que cridava pels 17

carrers. La impressió del rei nu de pèl a pèl se li va fer tan ridícula que va tornar silent però de pressa cap a la seva cambra. El Rei blanc de la cavalcada passava pel seu davant. Es va dir que no es perd mai del tot la innocència i, com en el divorci, se n'abandona una per lligar-se'n a una altra. Fins que no van arribar les nits amb els bengalins ell no es va explicar l'escena del Rei nu i la mamà fent de camell. L'endemà, com si destapés un paquet d'infant, fou el primer que li va dir. Mamà, encara he somniat! Hem somniat el Rei blanc com cavalcava damunt teu. I els dos esclafiren a riure. Encara reia quan la pluja de confits i caramels el va obligar a protegir-se amb els braços. Després, al portal de casa, forfollant per fer-se amb el clauer, se'n va trobar tres o quatre a les butxaques.

18

Pell de llangardaix / 4 Buscava un tallapapers amb mànec de fusta.

Va escorcollar entre els calaixos d'una polsosa taula de treball, d'aquelles que serveixen per a tot menys per treballar-hi, i va topar amb un gruix de papers reinflats per la humitat i fins i tot mig desmenjats per una grogor que els feien més propis d'un bagul abandonat a les golfes. I es va sentir encuriosit per fullejar-los i passarse'ls entre els dits encara que recordava perfectament que va intentar d'escriure una novel·la que parlés de tot el que havia viscut en aquell viatge a Tànger i no se'n va sortir sinó un plec de records mal forjats que tenien més de 19

memnòries floralesques que no pas de narració literària. El va obrir bé per la meitat, va tirar uns fulls endavant i va tornar a cercar amb la vista les línies escrites amb un estil respectuós, com si es tractés d'una obra mestra, uns dies després d'haver travessat l'estret i d'haver sentit el rau-rau de si el travessarien o no perquè li havien dit que més d'una vegada la mar s'enfurismava i no volia saber res amb els que s'hi passejaven en vaixell, sobretot si intentaven xafardejar fora de casa. Però restava tranquil a a la cabina perquè no era, el seu, un viatge de xafardeig ni les intencions que el portaven a Tànger no eren tampoc un passeig amb barca, estret va, estret ve. Les línies escrites ho deien ingènuament: «El nostre home s'exposava a un viatge d'aquella mena segurament que per por a no perdre el privilegi de poder obtenir d'aquesta manera la representació que desitjava i que prometia bons ingressos...» Però va somriure i fins i tot es va avergonyir per dins perquè ara no entenia per quins set sous s'havia entestat a anomenar només el nostre home el personatge de la seva quasi-novel·la i, a més, l'expressió utilitzada li recordava els episodis de les novel·letes de quiosc que tenia sempre de jove a la tauleta de nit, llegides amb delit i agafades amb una certa recança perquè mai no coneixeria les mans dels lectors que l'havien precedit.

Observava les cobertes dels llibrets i ensumava les pàgines, a vegades mig estripades, com si així endevinés amb la flaire el seu antic propietari o prestador. Sovint s'imaginava cares 20

mai conegudes, o tipus que no havia vist mai però que acudien retratats a la imaginació com si els hagués tractat de tu a tu de tota la vida.

Llegint Misteris sota les voltes del pont, l'olor entre full i full li havia recordat la flaire que li havia deixat, impregnada als narius, l'estada amb una cosina de parentiu llunyà, un cap de setmana de tardor, a la caseta deshabitada de vora la platja. Es va esforçar a dir-se que era impossible, que tot eren imaginacions seves, pors de perdre l'oportunitat de satisfer el record del desig. Sa cosina i la mar gairebé emmudida perquè no s'hi sentís sinó el xiuxiueig frec a frec de cossos o el lladrar llunyà d'algun gos que, atrevit, trepitjava la sorra, o l'espetegar d'una moto que s'ofegava amb un cop de fre i s'apagava amb unes cleques esbojarrades que s'escampaven a contra corrent de les ones i vibraven encara en l'aire com si la platja fos el món sencer i el món dormís per copsar, com en una mena de somni, tot aquell encanteri. Però va llegir Misteris sota les voltes del pont en dues o tres nits, abans de caure rendit amb el llibret espatarrat sobre la cara o amb el cigarret fet cendra a les puntes dels dits socarrimats per la cremor mentre dormia. Possiblement l'home de la seva obra mestra era un de qualsevol com el protagonista de Misteris... o el de la peça de literatura més impensable, nascuda per a la imaginació perquè, ben mirat, tots els nostres homes de tots els Misteris... s'assemblaven i s'entretenien a fer feliços qui els llegia a cops d'heroisme i fent creure allò més increïble, 21

potser tot just perquè era tant a tocar. No escriguis mai coses corrents!, li va recomanar un dia un amic seu. Un poeta que diu que escrivia de dia perquè de nit feia de vigilant en un magatzem dels afores. No escriguis mai coses que t'hagin passat o que et puguin passar perquè et diran que ets un home sense sentiments i sense sensibilitat i no admetran que puguis ser un escriptor, els faràs nosa de seguida. Ell no se'l creia, no se l'havia volgut creure mai. Qui sap si el pobre vigilant de nit es devia passar hores i hores llegint Misteris..., arrupit dins la seva garita i embolcallat en un parell de mantes, tapat fins al cap, armat amb un bon garrot entre cuixa i cuixa, amb un gos llop ajaçat entre els peus amb dues orelles més llargues que dos entrepans calents, caigudes pel silenci o alertades quan un ròssec, ¿un ratolí?, semblava que mastegués vés a saber què en un racó de la caseta. I ell havia escrit també coses corrents. Un viatge a Tànger en vaixell! Mai no s'havia decidit a llençar el plec de papers al foc.

Potser perquè encara creia en la seva bona sort i, en el fons, potser perquè s'imaginava que qualsevol dia els seus papers es podrien fer pregar malgrat que parlessin del seu home o que arribessin a fer olor de cosines i de mars o de gossos i de motos o de casetes amarades de salabror. Va deixar el plec al mateix calaix i va seguir escorcollant una mica d'esma. I per fi el va trobar. Un tallapapers amb mànec de fusta que no havia fet servir mai perquè sempre obria les cartes amb el dit, masegant el doblec de 22

paper. La gent era molt pesada. Havia deixat transcórrer massa dies, mesos i tot, sense obrir el feix de targetes que li devien participar el seu condol. Aquell dia s'hi va decidir. Encara no n'havia obert ni mitja dotzena quan es va adonar de la hipocresia dels seus comunicants.

Les va embolicar totes amb paper de diari i en va fer un paquet. Amb el tallapapers i tot les va abandonar en un pot comunitari d'escombraries que va trobar ben lluny de casa. Gràcies, es va dir. I es va respondre d'esma: no es mereixen.

Després va xiular una tonada desconeguda mentre anava carrer amunt sense adonar-se que tothom es girava per mirar-se'l.

23

Pell de llangardaix / 5 Va demanar dues capses de llumins. Dels de canya quadrada. Va triar, d'entre els que hi havia a les prestatgeries, un paquet de tabac per a la pipa. S'empassava l'alè ensumant-ne el tast a través de l'embolcall. Aquest, va decidir. Li agradava canviar de picadura cada temporada.

Com l'ocell que canvia de paratge o la llavor que s'escarrassa a avançar emparant-se amb les rafegades del vent. Cada temps es mereix una picadura diferent. Enmig del tuf de l'estanc, la millor picadura és la que s'endinsa fins als pulmons quan el nas en xucla la fortor. L'home de darrere el taulell va fer els comptes en un trosset de cartró aprofitat. Manejava el bolígraf i premia el cartipàs sobre el taulell, tot amb una sola mà. L'altra qui sap on era. Un tros de camisa relligada fent monyeca al capdavall de la mitja màniga delatava un estanquer mancat d'un braç. Carn de trinxera. Va pagar amb un 24

bitllet gros que el manc va rebre de mal grat tot remugant. L'home devia tenir raó. Li va fer falta forfollar a l'infern de l'americana per treure'n un clauer, obrir un segon calaix de sota el taulell, triar una altra clau més petita i encararse amb un calaixó més minúscul dissimulat darrere d'un expositor mòbil ple d'encenedors de tota mena. L'operació, feta per força amb un sol braç, va esdevenir lenta i, a la vegada, no apta per a impacients. El bitllet va ser canviat per un feix de papers més petits i un cartutx de monedes. Començava llavors tot un procés invers a l'operació anterior. Tancar el calaixó.

Posar al seu lloc l'expositor mòbil d'encenedors.

Deixar la claueta on li pertocava. Tancar el seu calaix. Tornar a obrir el que feia de caixa i distribuir-hi el feix i el cartutx. I amagar el clauer a l'infern de l'americana. Definitivament el canvi corresponent es va fer realitat damunt del taulell sota el xiuxiueig comptable del venedor manxol. Recitació memorable sota la inspiració de l'efluvi de la nicotina aplicada a les prestatgeries de la botiga. Un parell de segells van arrodonir l'operació. I un malcarat «siau servit!» Li van fer nosa de seguida. Tant el «siau servit» com els dos segells. Enganxosos entre els dits o aferrats als diners acabats de recollir.

Impertinents, tot perdent-se per dins el folre de la cartera. Va recular de seguida i va entrar de nou a l'estanc. Va demanar, com aquell qui s'excusa de no haver-ho fet abans, un sobre dels de mida targeta. L'estanquer manc va posar a cegues la mà supervivent en algun punt 25

determinat de sota el taulell i en va treure cinc sobrets d'una destra estirada. No hi va haver explicacions. Va fer un càlcul mental i es va enllestir el segon compte, aquesta vegada rodó.

Ell va triar un dels cinc sobres i hi va aferrar el parell de segells polidament remullats amb la punta de la llengua. Els quatre sobrets servits de més els va llençar a la primera paperera que va trobar. El franquejat, en blanc, anònimament universal, es va perdre butxaca de l'americana endins. De tant en tant, quan distretament hi posava la mà fins a tocar de la borra, comprovava que encara hi fos. Tot mandrós n'acaronava aleshores les vores del parell de segells, en tactejava els llavis engomats i en resseguia el relleu dentat, imaginativament gegantí. Tot plegat enmig de l'esforç que feia per no somriure, no fos cas que el prenguessin per més bon jan del compte. El sobret, sense destinació, el va acompanyar molt de temps.

Fins i tot va anar i tornar de la tintoreria un parell de vegades. Intacte. Potser una mica corrugat i empeltat del color del vestit. En el fons, però, intacte. Tan intacte com havia restat més d'una setmana el sobre de mida targeta que contenia la seva primera carta de declaració apassionada de sentiments mai esbrinats del tot. Intacte del tot fins que la mamà el va descobrir sota el tapet de la tauleta de nit. ¿Estimava o desitjava? Tot era escrit prou clar i en un full de llibreta de dues ratlles arrencat prudentment del cartipàs de l'escola. Cal·ligrafia decent. S'hi veia l'esforç d'aquell que n'acaba 26

d'aprendre i té ganes de demostrar que ho pot fer bé. Tinta escampada segons en quins llocs per la suor de la mà traïdora que no sap treballar a pols. Traç digne de treure la llengua a fora mentre es dibuixa. D'ulls de satisfacció en rellegir la paraula a certa distància. De suor prou justificada per l'esforç. D'un pop malparit que ha anat fent vida dins del tinter per aferrarse al plomí mig rovellat que furga i s'escorre a cada pausa. ¿Desitjava o estimava, doncs? Color blau negrós: «Estimada amiga, el meu company i jo t'escrivim aquesta carta perquè vegis quina és la nostra bogeria per tu...» Empastifada de pop! Tacarrot de suor malaguanyada! Tornemhi, doncs, amb un altre full arrencat ara ja amb por de darrere de la llibreta. Cautelosament.

Sense que es perdi el full que li fa de parella sota la tapa del davant. I ara més decidit: «...ell i jo, amics meus, et volem dir que ens agrades i que volem estar amb tu sempre, sobretot com l'altra tarda a l'escala de casa teva. T'estimem molt!» La tinta assecada sota la feble escalfor de la bombeta de quinze enroscada al llum de la tauleta de nit. Ben plegat el full. Que càpiga al sobret sense tancar-lo del tot per si cal rellegirla. Sota el cobretaula, mig amagat com s'han d'amagar els secrets. A punt de fer-la a mans dissabte si cal. Potser a la sortida del cinema!

Quan l'estimada o desitjada, en la penombra de la sala, hagi repartit el seu amor entre els dos signants de la declaració col·lectiva. I la mamà, polida i neta. Remenant per la cambra. Posant i traient el tapet i descobrint-hi, mig amagat, el 27

sobre sense nom. Violant la intimitat de la correspondència i rellegint la carta com si es tractés d'un treball d'escola. ¿La mamà desitjant o estimant? Potser estimant i desitjant a la vegada. Brandant el sobre a l'hora de dinar. Per damunt dels gots que mig li tapaven la visió. La mamà donant instruccions severes. Preguntant i fent-lo enrojolar. Ensinistrant pels viaranys del sexe. Dient que sí. Dient que ho trobava molt bé.

Però envermellint de desig. ¿I sou dos alhora...? ¿I tu ets el que escrius pels dos...? ¿Només li escrius...? La mamà perdent l'esma de la innocència dels altres. ¿T'agrada tot això, oi? I ell mig avergonyit per haver de confessar que sí.

La mamà acaronant-lo una altra vegada mentre li diu: el meu homenet, el meu homenet. I ell mig forçant el somriure per oblidar el company d'idil·li. Per oblidar l'estimada per desig o la desitjada per estimació. Apropant-se el got d'aigua als llavis com si es volgués engolir tot el pes que se li ha acumulat al cervell des que la mamà li ha ensenyat el sobret i l'ha afeixugat amb preguntes sense resposta. La mamà abraçant-lo: el meu homenet, deia. I després, a cau d'orella, implorant per no exigir. ¿Qui és...? ¿On heu anat...? ¿Què heu dit...? ¿Què heu fet...? ¿Ja en saps prou...? La mamà vol que siguis un homenet com cal i que n'aprenguis de debò. I ell va fer que sí amb el cap. Des de llavors cada nit feia que sí amb el cap. I el cos mig nu de la mamà l'engolia a desdir com si es penedís d'haver-se eixarrancat uns anys enrere per deslliurar el seu caparró a punt de marranejar.

28

El meu homenet!, se sentia en la llunyania. I l'exhalació de la mamà es confonia amb les imatges esborradisses del seu desig col·lectiu.

Les cuixes que l'entortolligaven de la mamà li semblaven el buc d'escala fosc de les tardes de dissabte i, entre la fosquedat, el meu homenet i un respir feixuc, i la seva desitjada-estimada amb les calces fins als peus, lluny de tot, a la vora del seu soci epistolar, sentint les seves mans com s'inflaven cos amunt i ell amb un cor d'aquí a allà, que jo també vull fer-ho avui! I la veu angoixosa i manaire del soci-company de desig com una quisca de pop aferrat al plomí despuntat: tu vigila ara! I els pits de la mamà com si fossin els tubs d'un orgue d'església: eeelmeeeuuumeeeneeet! I ell com si fos el cor de beates tot responent: essstiiimaaadaaamiiigaaa!

Els dos, la mamà i ell, van acordar que estriparien a trossets el sobre i el full de llibreta. Van acordar també que es desfaria de l'amic que no tenia ni coratge de fer ell sol una carta com aquella. El meu homenet, va sentenciar la mamà, desitja i estima, però tot sol! I va estimar i desitjar. I va desitjar estimar per poder demostrar a la mamà que ja sabia com fer-ho i que ho havia après molt bé. Els pops de tinta van fer vida llarga al cul del tinter.

No hi va haver més sobrets de targeta que calgués amagar sota el tapet de la tauleta de nit.

Ni desitjos a duo. Ni estimacions compartides.

Com és ara, si fa no fa. Amb la pipa mig encesa desprenent l'alè de la picadura de l'estanc de l'home manc. I amb el sobret mig corrugat al 29

fons de la butxaca. Passat per la tintoreria en sec i per la planxadora. Amb dos segells que no arribarien a cobrir el franqueig de demà.

Resseguint-ne les vores dentades, cada vegada més aferrades al paper. Comprovant els llavis engomats de la solapa. Cercant inútilment el gruix de la tinta que amb blau negrós i lliure de pops hauria hagut d'escriure qualsevol nom i qualsevol adreça. Repetint-se a cada glopada de fum: el meu homenet! I amb un somriure provocadorament amarg quan es va convèncer que el sobre no arribaria mai a cap buc d'escala.

30

Pell de llangardaix / 6 L'embriac s'ha tret una mena de llibreteta de la butxaca del darrere dels pantalons. Ell, distretament, s'ha fet més enllà de la barra i se li ha girat d'esquena com si de sobte només fos li interessés una taula del racó del cafè plena d'un grup més aviat baladrer i calent de cap. El got de cervesa que s'empassa a glopets tot remullant-se els llavis amb l'escuma li fa de protector del forçat xafardeig. Però l'embriac insisteix i se li apropa pel darrere. Li tusta l'espatlla esquerra i amb veu trèmula li xiuxiueja alguna cosa. Però el xiuxiueig se li fa incomprensible i torna a fer mitja volta de cara a la barra on creua una mirada de comprensió amb el bàrman que és darrere eixugant gots i amb cara de no voler intervenir si és que no cal.

L'home pren nova posició i s'aferra a un dels seus braços tan fortament que ell no gosa desprendre-se'n. La llibreteta damunt del taulell rep de ple els raigs d'un dels llums que pengen del sostre amb una lluminositat entre vermell 31

taronja i verd clar. La llibreteta no és, doncs, tal llibreteta sinó un recull de fotografies i retalls de revistes i diaris curosament enquadernats.

L'home, que fa esforços per aparentar un aspecte serè, demana una altra copa al bàrman i, a bafarades, l'alè alcoholitzat es confon amb les paraules que s'endevinen plenes d'una profunda satisfacció en obrir el primer dels fulls de la col·lecció. L'exposició de penis, vulves, posicions recomanables i exercicis sexuals seleccionats pel col·leccionista tenen damunt la barra del bar i sota la llum de color excitant un poder especial que utilitza amb cara de gat vell l'home de la borratxera. El grup del racó continua baladrejant absent de l'exposició privada. Malgrat la polidesa de la col·lecció, les imatges tenen un regust a romàntic que a poc a poc se li fa anguniós. Angúnia comparable a una mena de delírium trèmens que li fa deixar la cervesa a mig acabar i abocada d'una revolada quan, sense ni adonar-se'n, ha fet caure el got en sortir adeledaradement de l'indret. Delírium trèmens sense guariment que el porta de pressa per un carreró estret i fosc que put a vòmit i pixum frescos del dia i que se li infiltra a través de la pell i que li empastifa tot el cos per molt que se'n vulgui desfer. Delírium trèmens que li fa trepitjar, tot ensopegant, milions de peus mentre fuig de la vint-i-unena filera de l'amfiteatre del cinema sota les imatges gegantines, absurdament innocents, del bo i del dolent i dels encaterinaments amorosos vàlids per a superdotats. Delírium trèmens quan 32

travessa la porta atapeïda de cortinatges de vellut que aparenten un laberint sense sortida amb accés al passadís de l'infern i qui sap si amb Satanàs al capdavall, brandant una llanterna de tres intensitats i escarrassant-se a conduir tothom a lloc o invitant-lo a defugir qualsevol dels pilots vermells que promocionen un EXIT inintel·ligible però aliviador. Delírium trèmens quan s'adona que el Satanàs de l'amfiteatre li ha descordat els botons de la bragueta on ha endinsat la seva forca en recerca d'un penis amb prou feines trempat. Delírium trèmens, encara, quan el mateix Satanàs amb un llumí acabat d'encendre li vol ensenyar un tros de fotografia, mal retallada de qui sap on, amb un penis descomunal i uns llavis molsuts i fastigosos. Delírium trèmens quan les imatges se li interposen entre el cervell i uns ulls gairebé virginals. Delírium trèmens al vàter de l'infern on s'ha tancat per lliurar-se de Satanàs i de les seves males intencions mentre comprova la conservació de la puresa aferrada al seu sexe. I delírium trèmens, per fi, sota l'esguard interrogant de l'àngel de la guarda disfressat de mamà amb ales blanques i vels de tul blau cel que deixen entreveure el cos celestial, sense sexe, i que parlen de fotografies arribades de l'infern o via satèl·lit de la mà del Sexsatanàs, l'home de la llanterna proveït de poders supraterrenals i capaç de tallar en rodó el sexe dels nens petits. Delírium trèmens definitiu i amarat de suor i de plors enmig d'un devessall dramàtic i xop de sentiment deixat abocar a la 33

falda de la mamà que ara ja no és l'àngel de la guarda sinó la mamà de debò i que amb una pinta d'os li fa la ratlla davant d'un mirall de calaixera tot separant a poc a poc un costat de l'altre d'un cabell mig emmidonat de tant de fixador i tanta brillantina. Tot plegat fent joc amb un vestit blau marí estrenat a mida i amb un rosari penjat al canell i amb una creu sobre el pitet de mariner que guiï la bona lectura del llibret celestial que conté tots els consells per fer-se home a través d'un feix d'estampes daurades a l'or amb retrats de la família de l'àngel i de la mamà, que és com si fos família seva, amb Sant Tal i Sant Tal Altre, tots tapats de cap a peus sense ni un sexe a l'abast de Déu.

Autèntica col·lecció virginal que no provoca cap delírium trèmens al seu consumidor per golafre que sigui d'imatges. N'hi ha prou amb la disfressa amb què l'han vestit per presentar-se davant de Sant EXIT que sempre s'està camuflat darrere el pilot vermell cobert amb les túniques de rigor per dir-li que Satanàs l'ha enforcat a la fila vint-i-unena de l'amfiteatre. ¿Quants cops?, fa Sant EXIT. I ell: un parell, només. Has de baixar a la platea prop meu i pensar sempre en mi i repetir el meu nom ben sovint. Sant EXIT se'n compadeix i li apropa les galtes al seu pit que traspua fortor de suor malgrat les túniques.

Fortor encrostada al cos com la del carrer estret que encara no ha abandonat. Com la col·lecció d'estampes que no va voler fer malbé el dia que les va descobrir al tocador de la mamà amb Sants Penis i Santes Vulves a tot color 34

abandonades, va dir tendrament la mamà, per l'agència de Sant Miquel, guardadora de l'ordre en recerca dels autors, fotògrafs a sou de Sexsatanassos malignes, borratxos i temptadors amb fama de famolencs. Delírium trèmens que esdevé novament angúnia quan, mig marejat per la naftalina, descobreix entre les camises de dormir de la mamà les imatges esgrogueïdes dels Sants Penis i les Santes Vulves guardades amb zel però esqueixades just pels sexes i per mort de la golafreria d'un parell de papaorelles fidels a les ordres dels agents de Sant Miquel.

Espasa amb vocació d'esmolet davant la feixuga tasca de les dues estisoretes que ell esclafa amb ràbia sota la sola de la sabata.

35

Pell de llangardaix / 7 La son el va rendir. La son i segurament la truita de patates amb ceba que es va fer d'una revolada quan va arribar, tocada la mitjanit, a casa. El regust de ceba va fer que es rebolqués un parell o tres de vegades entre els llençols fins a rodolar inconscientment i esllavissar-se damunt l'estora de pell de senglar estesa a tocar de l'armari de lluna. La patata i la ceba i l'univers fet de recordatoris són els que tenen prou força per obrir d'un cop les portes mitgeres de l'armari mirall i per deixar la lluna al descobert que reflecteix profundament la fosquedat de la cambra que s'empelta a poc a poc de regust de naftalina immens. Elixir en potència per estimular-lo. Estímul cridaner que fa de reclam i que atrau l'arna major de l'armari fent-li travessar sense escrúpols el gruix de la roba perquè voleï, indestructible, pel sostre del dormitori. La patata i la ceba i la mamà-arna, deessa del desig i pou de l'abundància en nits de mal païdor. La mamà-arna elevada a mare superiora del temple del Bé i mestressa d'obres 36

de la pedra de granit picada als obradors de reialmes arnomaternals com a sacrifici pels segles dels segles. Misteri i secret alhora, tant de científics, com de polítics, com de militars i historiadors, covat sota l'estàtua colossal que resta dempeus a la vora del temple. Autèntica muntanya de granit esmolada amb fe fins aconseguir l'expressió innocent i poderosa que li correspon com a fidel hereva de l'arna que l'ha aixecada. La mamà-arna que ara es refrega els palmells en un gest insinuador i que s'acaba d'empastifar de coloret mentre es posa i es treu, es mira i s'emprova el millor vestit de festa conservat a l'armari de lluna. Tot a punt per convocar la creació de les arnes a plaça i per remullar amb xampany, si cal, l'estàtua gegantina que rep ja els últims retocs amb escarpa i martell. Totes les mamàs-arnes del món voletejant pel sostre de la cambra, infiltrant-se entre l'estora de senglar i rebolcantse coquetes, pels llençols fet un manyoc damunt del matalàs. Soroll d'escarpes i martells i xerrameca d'ales, frisoses totes de veure enllestida la seva obra enmig d'un castell de focs d'artifici presidit per les guspires que l'estàtua escup en veure's el granit estimulat.

Operació solemne presidida per mamà-arna i observada per les congregades amb un ai al cor.

Escarpa i martell d'honor trets del cofre de les joies del tocador i netejats amb esperit de vi abans de ser lliurats cerimoniosament a mamàarna qui, un cop en possessió de les eines, emprèn un aterratge en picat a les parts baixes 37

que ell encara mig amaga cobertes pel pijama de ratlles fins que dues arnes d'aspecte refinat li desfan delicadament els cordons de l'encanteri i així deixen a l'abast de tothom els seus òrgans sexuals estimulats a dojo per les bafarades de naftalina que no han parat de sortir de l'armari esbatanat d'un cop. Escarpa i martell a les mans de mamà-arna que comencen a escapçar-li penis i testicles ran de la símfisi del pubis amb destresa possiblement superada només pels ritus indis. Llarga manipulació, doncs, com totes les intervencions solemnes, que farà història i que finirà amb l'adoració per part de les congregades de la bossa, endurida per la tensió emocional dels testicles, i del penis encara erecte a les mans de mamà-arna que ascendeix lentament i amb un ritme assajat per un seguit d'esglaons treballats un a un en una banda de l'estàtua i que partint de l'ungla del dit gros del peu esquerre arriben al capdamunt de la testa arrodonida de granit. Acompanyada de quatre arnes de confiança, mamà-arna fa una parada en arribar al primer pis, just sota mateix d'allò que ha esdevingut genoll, per prosseguir, immediatament després d'haver reposat, fins a la terrassa instal·lada al pubis de l'estàtua on, punt culminant de la cerimònia, amputarà els òrgans ritualment manllevats abans. Al mateix temps, granit de la figura amunt, des de la plaça del temple, s'enfilaran els murmuris de les oracions establertes. Patata i ceba que el faran sentir més llangardaix que mai, asprament letargiat en el fons del seus records. Paralitzat 38

del tot, sense respiració, sense escalfor, sense cos, alleujat per la naftalina que li circula pell endins i impregnat de felicitat per l'estratègica fugida que ha reeixit. Llangardaix escapçat, desitjós només d'autoimputar-se allò que li pertoca, mal que sigui de granit.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, gener - agost 1981 Revisió: estiu 2016

39