Page 1

Â


Andreu Sotorra

L'ou dels lepidòpters no és petit

Barcelona 2017 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

2


L'ou dels lepidòpters no és petit

¿Qui pot assegurar que l'ou dels lepidòpters no és de debò petit? ¿Qui pot assegurar que el ventall de personatges, tant reals com estrafolaris, d'aquest recull de narracions no són els que formen part del grup de mortals triats pels déus de l'Olimp d'entre més de 180.000 espècies que, com la dels lepidòpters, es troben escampades entre 128 famílies i més de 47 superfamílies? Si els lepidòpters, en fase larvària, es mengen el fullatge i els brots dels arbres, destrueixen les collites i malmeten la fusta —tot i que també són molt útils com a components de la cadena tròfica a través de la qual els individus de diferents espècies d'una comunitat biològica s'alimenten dels precedents i serveixen d'aliment per als següents—, ¿per què els mortals, en la mateixa fase larvària, no poden alimentar-se els uns dels altres i no poden crear la seva pròpia cadena tròfica? Un cop el lector hagi conegut l'auca de personatges de L'ou dels lepidòpters no és petit, detectarà tot el que els uneix i la semblança en les seves actituds i les seves reaccions davant els avatars de la tan antiga com moderna cursa olímpica de la vida.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

3


Nota de l'autor Les dues narracions que fan de pròleg i epíleg d'aquest recull, ¿Per qui toca l'alpenhorn, a l'Olimp? i L'optotip de la fugida amb el Caro d'Art, es van publicar inicialment en el volum Premis 2006 Centre Comarcal Lleidatà, Edicions La Busca, col·lecció Narrativa, Barcelona, 2006. La narració El trabucaire del xerigot de la sal va obtenir el Premi de Relats Curts Miners, convocat pel Col·legi Oficial d'Enginyers Tècnics de Mines de Catalunya i Balears, de Barcelona, el 2009, i es va publicar en el volum Polaroid, de l'autor, Edicions Digitals Escac, Barcelona, 2016. Alguns dels personatges que apareixen en les narracions La geisha del gerrer gimnasta, El macer de l'estic perfumat, El floret bonsai del jardiner de l'altiport, La jove Diana i el millor amic del negre, El xòfer oficial del genet de ciutat, El yuppie de la clau anglesa de Wall Street i El martellet electrònic de l'ataconador del Raval, estan inspirats en figures homònimes d'altres contes de l'autor com La clau, però en anglès, Pyrus communis (= perera), Homo ovni i Sexogerra (Set contes noctàmbuls), Cavall i genet, Noli me tangere! i Altius non tollendi, bonsai!, publicats entre els anys 1979 i 1985 en suport paper i posteriorment revisats i publicats dins el recull de contes i narracions, Llavor d'estiraboli, Edicions Digitals Escac, Barcelona, 2016. La fotografia nocturna de la coberta correspon a la Vila Olímpica de Barcelona, amb la Torre Hotel Arts, de l'arquitecte Bruce Graham, i la Torre Mapfre, dels arquitectes Íñigo Ortiz i Enrique de León, edificis de 44 plantes. Al seu davant hi ha l'estàtua Peix d’or (56 m de llargada x 35 m d'alçada), de l'arquitecte canadenc Frank Gehry, icona que s'esmenta dins del relat L'optotip de la fugida amb el caro d'art. Els personatges que protagonitzen cadascun dels relats i els esports olímpics de L'ou dels lepidòpters no és petit utilitzen els 24 noms de les lletres de l'alfabet grec: Alfa, Beta, Gamma, Delta, Èpsilon, Zeta, Eta, Theta, Iota, Kappa, Lambda, Mi, Ni, Ksi, Òmicron, Pi, Ro, Sigma, Tau, Ípsilon, Fi, Khi, Psi i Omega.

Primera edició (digital): maig 2017 © 2017 Andreu Sotorra (pel text) © 2017 Andreu Sotorra (pel fotomuntatge de la coberta) © 2017 Raúl Cazorla (per la reproducció parcial a la coberta de la fotografia Barcelona Skyline, 2016, càmera Nikon D7100, ISO 100, zoom 105 mm, diafragma 9, velocitat 15) Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4


ÍNDEX ¿Per qui toca l'alpenhorn, a l'Olimp?, 7 El jutge de cursa de la pista de tartà, 10 El trencaclatells del volcà del puig de la Garsa, 14 El trabucaire del xerigot de la sal, 19 Els guants de boxa del senyor rector, 29 La geisha del gerrer gimnasta, 42 El macer de l'estic perfumat, 54 La dolorada del bidell monsieur Bernat, 66 L'enllustrador del pont de fusta dels casinos, 71 El floret bonsai del jardiner de l'altiport, 76 La jove Diana i el millor amic del negre, 87 El xòfer oficial del gener de ciutat, 96 El yuppie de la clau anglesa de Wall Street, 101 El salt mortal de la germana Tau-Tau, 109 L'ascens del cronometador oficial, 115 El majordom de lord Navàs el mostatxut, 118 El martellet electrònic de l'ataconador del Raval, 127 L'arquer manaia dels Jocs Florals, 136 L'origen del bombí del linier de banda, 147 El canyer del districte dels senyadors, 160 Les bruixeries del muetzí del minaret, 165 La cupletista dels halters al cap, 170 El migfondista factòtum de les maniobres, 175 El proer de la casa dels Bords, 188 Les superxeries del cònsol del cinturó vermell, 193 L'optotip de la fugida amb el caro d'art, 200

5


L'Ocell que Ganimedes portà un dia en presència del monarca dels Déus, d'ell implora assistència. Deixa els ous en sa falda, ja no té por de res, Zeus per propi interès se sentirà obligat de sortir-ne en defensa. Jean de La Fontaine (Trad. Xavier Benguerel) Faules. Llibre segon L'àguila i l'escarabat

Un bellíssim minyó, fadrí d'un sastre (els diumenges atleta diletant), era allí amb un paquet. Konstandinos P. Kavafis El mirall a l'entrada

6


1 ¿PER QUI TOCA L'ALPENHORN, A L'OLIMP? Explicarem primer per què i per qui Pierre de Fredy, baró de Coubertin, toca l'alpenhorn com un desesperat, mentre Zeus, el déu del COI, fa servir l'olisbe gaiament i amb assiduïtat. Se sent feliç, Zeus. Assegut al capdamunt de l'Olimp, contempla Teodosi i altres capitostos que no són prou dignes de ser anomenats, mancats de la més lleu importància, i que estan lligats al costell —torxa vivent dels residus químics de la ZUR (Zona d'Urgent Reindustrialització)— que Zeus ha fet instal·lar, com un fal·lus encès i en erecció permanent, al bell mig de l'Altis. Qui ha estat a Olímpia, haurà vist la mar d'Egea i les regions de Tessàlia i Macedònia i els castanyers amb fruits punxents i punyeterets que, quan encara verdegen, es claven a les polpes que ribetegen els infeliços anus enlluernats per la blancor de fons —núvols i neu—, que protegeix Zeus dels xàrters, els mades in, els tours i de bona colla més de potingues, producte del turisme transhumà. A Olímpia hi ha festa grossa. Una festa nacional que no la celebra qui vol. Ja fa dies que Zeus ha fet decretar missatges de proclamació de treva sagrada, d'inicis de rituals, de preludis de jocs, de tractes comercials, de pactes de tendència universal, de mercat lliure per als productors vinguts de fora, de protecció sobirana per als que decideixin restar fidels al país, de prohibicions armamentístiques, d'anul·lació d'amenaces atòmiques, de ritus religiosos, de cerimònies, de càntics, de danses i de manifestacions aptes per al conreu de l'esperit. Tot, un culte sagrat i respectuós que obliga a emmidonar i embalar en cambres cuirassades qualsevol exèrcit del món. Per això, Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, no ha deixat de bufar el corn gegantí i, a més, fa jocs de mans amb cinc cèrcols de colors, dempeus damunt d'un llençol blanc

7


que sembla, de lluny estant, un matalàs elàstic de parc d'atraccions. El baró fa voltejar amb admirable habilitat dos dels cèrcols, un a cada plec de braç. Un altre parell, els té entre turmell i turmell, rotllant cames i peus. I finalment, un de transversal al cap que té, com a eixos de suport, el front arrugat de monsieur Pierre i el punt culminant posterior, a tocar de la coroneta. Tot és calvície a la resta del cap de baró. Una closca gairebé tan blanca com el llençol que els emmarca. Teodosi, mirada suspicaç —cara de mala llet, de fet!—, fita des de baix el baró de Coubertin. No havien transcorregut més de mil siscents anys des que Teo va fer ratlla i creu al mascle de Zeus prohibint-li, per capritx, la festa nacional dels coronats amb olivera que ara, el déu i el baró, s'han entestat a recuperar. Pierre de Fredy refusa la mirada de l'amargat Teodosi amb una rialleta, continguda per l'alpenhorn, entre sacsada i sacsada del cèrcol, al mateix temps que s'acosten fileres d'autocars confortables. Aires condicionats, vàters, monitors de vídeos, serveis de bar i seients reclinables són comoditats que fan de bon imaginar quan els combois comencen a veure's arribar per les autovies que encreuen Tessàlia i Macedònia, i connecten l'Olimp amb la civilització del món. Ara, el baró de Coubertin somriu, ensenyant dentetes de conill. Li cau un cèrcol —el del cap tot just!— que rodola tentinejant alpenhorn avall i li va a parar a la soca del monolit que recorda l'arbre de les Merles. I el baró envermelleix mig de vergonya, mig de ràbia, perquè ha descobert algun intent semblant a escarniment entre Teodosi i els seus. Quan tots els viatgers acabats d'arribar s'hagin dutxat i perfumat, Coubertin farà un salt mortal amb tots els cèrcols en dansa. Zeus s'aixecarà repenjat a l'olisbe —¿qui en diu consolador?— i es farà una visera —remei casolà d'oftalmòleg— amb un dels seus palmells, per veure millor l'espectacle. Hi haurà de seguida els primers cultes. Molts funcionaris emplenaran, diligents, els impresos amb les formalitats que requereixin els exàmens establerts per a tots els competidors. Es prohibirà tota temptació de dopar-se, tret de les fregues clàssiques estipulades pel reglament. Zeus oferirà clauers i pins, imitació reduïda del seu olisbe, a totes les noietes i tots els jovenets encara verges que se li acostin per fer-lo sentir

8


com un déu. Uns ballarins faran uns passos de presentació al voltant del costell on s'estan els opositors eterns de Zeus —murris per sempre i galtavermells per la flama—, capitanejats per Teodosi i els seus seguidors. Mentrestant, al voltant del peu de la torxa fàl·lica que encara escup semen encès, homes i dones del camp, famílies senceres d'olimpians del camp, esqueixaran branquillons d'olivera borda i n'aniran fent corones que els vencedors, i només els vencedors, podran lluir quan a l'Altis ja s'hagi acabat tot. Només aleshores, Zeus s'adormirà una altra vegada, bressolat plàcidament entre els núvols de neu pels immortals funcionaris, herois feliços, que han estat seleccionats i escollits per viure eternament sota el seu mantell governamental, paradís guanyat a pols per concurs d'oposició, i repòs sobirà, esquerdat només una vegada cada quatre anyades, que el COI vetllarà. I qui diu el COI, diu Pierre de Fredy, baró de Coubertin, rei del cèrcol, virtuós exemplar que toca encara l'alpenhorn, encotonat pels núvols i engolit per la neu, incapaç de fugir amb el caro d'art perquè no ha nascut per ser un amant de la navegació amb pastera sinó un funcionari modèlic, ni que sigui de secà, al servei de l'Olimp.

9


2 EL JUTGE DE CURSA DE LA PISTA DE TARTÀ A mig matí, el jutge de cursa —mitjana edat, pantalons i camisa blancs llampants, corbatí blau cel, gorreta amb visera i espardenyes d'atleta frustrat— ulla amb el revòlver empunyat la gernació que omple les grades del camp d'atletisme. A cada carreró hi ha músculs tensos, baticors continguts i alès inaudibles que esperen el tret. El franctirador, que tothom anomena Helió quan ell no els sent, prem el gallet. Però el vol espantadís d'un torlit migrador el distreu de la sortida i els trets d'anul·lació ressonen inevitables entre els mecatxins de l'auditori. Helió, doncs, o Alfa, tal com se'l coneix oficialment entre el cos de funcionaris del col·legi de jutges, espera el retorn dels corredors als seus punts d'arrencada. Algun espectador —¿un estranger boicotejador?— increpa el jutge i pretén fer-li arribar una llauna buida de beguda sense fronteres que topa amb algun obstacle pel camí i es perd entre les primeres files. Alfa li respon, des de baix, amenaçant-lo amb el revòlver de sortides. I això sulfura el públic que li diu tòfol, distret i mosquit d'aigüera, entre altres qualificatius. L'home, espurnejant de tant pujar-li la sang al cap, es mossega la llengua i s'empassa quatre renecs malpermesos dins la llei d'homes públics. El torlit migrador, que de tant volar sembla que ja hagi fet els milers i milers de metres llisos, embruta amb sornegueria la gorreta d'Alfa. Indignat, l'home la llença a terra i, a trepitjades, l'empolsega al tartà de la pista, aixecant, com un poltre quan s'encabrita, nuvolades de pols rogenca.

10


Ningú, a l'estadi, no sap encara què és el tartà —un material comprat a la fàbrica de cal Saiol, la més antiga de l'Olimp—, i al torlit, se li ha ennegrit el bec de tanta brutícia, i els ulls rodons i grossos li reflecteixen la ferotgia d'un ocell malcarat per culpa del poca-solta de la pistola. Els corredors, impacients, jeuen per terra i s'asseuen a les vores dels seus carrerons, mentre fan cames i masteguen xiclet. El públic, exigent, pica de mans i protesta amb «eeeó, eeeó!» i algun grup reduït pretén ocupar les pistes de joc, cosa que, lògicament, és avortada immediatament pels mànagers que tenen cura dels atletes. Es produeixen un cert nombre de ventallots i diverses plantofades amb tovalloles anusades que provoquen tímids blaus i alguna inflada de galtes sense gaires conseqüències greus. L'espectacle, poc afortunat, obliga els directors d'equip a prendre mesures. El jutge Alfa encara se les té, en un racó del camp, amb la seva gorra —a hores d'ara ja feta un manyoquet de pedra foguera— i amb el gallet del revòlver que, per culpa de la pols, s'ha enrogallat sense respondre-li. Es fan rotllanes d'atletes: per edats, per afinitats, per color de xandalls, per pesos i estatures, per marques assolides... Atletes i més atletes —homes i dones— s'apleguen, per primera vegada a la història, en un passatemps del qual tothom fa responsable el jutge de sortida. El fet promou un precedent tan gran que veterans del primer club d'atletisme del món, el Mincing Lane Athletic Club, s'han traslladat a l'estadi de l'Altis per treure'n experiències i sortir-ne convençuts amb els propis ulls. Han arribat en un bon moment perquè tot el públic, dempeus a les grades, crida a cor: «Heeelió, Heeelió, Heeelió!», adreçant-se mofetes al jutge de sortida. Ell, galtavermell, encès, amb el corbatí desfet i un botó del coll de la camisa enlaire, s'imposa a una sola veu: «Aaalfa, Aaalfa, Aaalfa!», però els de les grades són més i Alfa ha d'optar per callar i musitar feblement el seu nom, mal que ningú no el senti. Alfa, de genollons sobre el tartà, envermellit immaculat, aconsegueix de desencallar el gallet del revòlver i, palpant-se amb el canó el punt precís, es dispara el tret que conservava per a la sortida oficial. Tot el públic esclafeix a riure per la comèdia d'Helió que, com un mim de goma, es rebolca dues o

11


tres vegades i es queda, bocaterrós, amb braços i cames oberts en majestat. Però el tret d'Alfa és l'avís definitiu que fa moure, tots a una, els cossos atlètics reunits en rotllanes. Hi ha curses que, en cosa de segons, veuen batre rècords. En les llises sobretot, tant elles com ells, xandalls fora, fan brillants papers que exciten ja d'entrada els vells aficionats. Es corren curses de fons, de relleus, d'obstacles, de tanques... Es llancen pesos, discos i javelines al mateix temps que en altres racons de l'Altis es poden contemplar bellíssims salts de tota mena que deixen en suspens, per uns instants, els sospirs dels més ancians. Però això no és tot. Atletes i públic es compenetren. Canten himnes i fan voleiar banderoles. Ploren i riuen i escridassen sense saber ben bé per què. I l'entesa és tan gran que conviden tothom a enrolar-se en el joc. Les noies atenen el vestuari del públic i aviat la gespa de l'Altis és una catifa de barrets, pantalons de totes classes, de camises, faldilles, bruses, sabates, sabatilles, corbates, mitjons i roba blanca o estampada de coloraines. Els xicots atletes comproven les característiques de cadascun dels espectadors que fan fila, nus atlètics, fúting constant, davant els professionals que, full de competició en mà, organitzen la festa. L'eufòria és superior a tot allò que se'n pot dir. Mànagers i directors d'equip col·laboren per fer contents els seus protegits i no només aconsellen sinó que suggereixen i, en algun cas, fins i tot prenen decisions. No hi ha, naturalment, pantalonets per a tohom ni dorsals suficients, hàndicap que se supera numerant amb rotring de colors els antics clotets de la pigota. Els més vells de Mincing Lane donen el seu vistiplau per tal que les competicions permetin als participants de jugar-hi anatòmicament lliures de roba. Hi ha cridòries d'alegria, tant entre els atletes professionals com entre els amateurs, i actituds imprevisibles, i en alguns casos provadores, d'estriptis col·lectiu. Mentrestant, Alfa —el simpàtic burot Helió que ens feia de jutge de sortida—, es remou i torna en si. Possiblement la ràbia, sota el sol i a cap descobert, li havia provocat un simple mareig que ningú no havia volgut veure, de fet, com un suïcidi premeditat. L'espectacle —ara ja ha començat a caure el sol per darrere l'Altis i s'amaga darrere la moleta del Nadell—, es troba en el seu punt més àlgid. Alfa busca l'arma i vol posar

12


ordre. Però gairebé ja no hi és a temps. S'ha posat en marxa una prova combinada que els mànagers han anomenat còctel decatló-pentatló en la qual tothom hi pot fer la seva durant les jornades que tinguin lloc els jocs. El jutge Alfa, que ho veu tot perdut, organitza una mena de cursa camp a través al marge dels jocs i hi convida, reticent, ressentit i, alhora, ofès, altres jutges de cursa que han observat la caiguda d'Helió, prenent tranquil·lament una cervesa a la cantina de l'estadi. El jutge Alfa els repta, camaobert, la gorreta caiguda fins damunt els ulls, el revòlver fent voltes, amenaçador, penjant-li del dit índex: «Cross-country fins a l'Olimp!», els diu. Els altres se'n riuen. Xiuxiuegen entre ells. «Apa, Helió —respon un—, no ens vinguis amb brocs!» Alfa diu que hi anirà sol. Que ja ho sap, que tant Zeus, el déu del COI, com Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, en tenen el corn ple de la trepa de ganduls que són. I els gira l'esquena, morrut. Els serveis megafònics de l'estadi anuncien les marques del còctel. S'auguren les primeres promeses i es parla de medalles, potser una mica precipitadament i també encara fora de to. El camp a través d'Alfa, solitari, de nit —diuen alguns jutges amics seus—, encara dura. Que l'Olimp és dur. I Zeus cau lluny. I que Coubertin ho té molt lligat per permetre que un jutge com Alfa travessi, així com així, la barrera del so del seu estimat alpenhorn, que toca de tant en tant, només per distreure's. Però hi ha un estel brillantíssim que fa pampallugues quan Alfa defalleix en algun moment del camp a través. I hi ha també un torlit que migra vers l'Olimp, vetllant Alfa, per si de cas cal distreure'l novament quan engegui el tret de sortida. A l'Altis, el sol ja és post. La moleta del Nadell que l'amaga és només una silueta negra. I tothom, atletes i públic, rendits de son, s'han estès sobre la gespa de cotó i tergal, amarats de suor, amuntegats, feliços. Esperant que Alfa arribi dalt. I que el torlit, buròcrata, deixi de lluir en el firmament. I que algú els digui, per fi, què els cal fer.

13


3 EL TRENCACLATELLS DEL VOLCÀ DEL PUIG DE LA GARSA A l'hora de la migdiada, Ípsilon esmola el seu punxó de rebentar panys de cotxe. Després, des del porxo de la barraca de fusta —prefabricada artesanalment al pla del cràter de l'antic volcà del puig de la Garsa—, llença la mirada cap a la ciutat per sota l'estesa del bat de sol de la tarda. I es desa el punxó, embolicat amb el mocador, a la butxaca dels texans, abans d'arreglar-se la gorreta de raper, d'agafar els guants de joyrider, i de baixar a peu pel corriol de la muntanya que el portarà, en deu minuts, a l'urbs de l'Olimp. Aquesta mitjanit hi ha espectacle de joyriding i Ípsilon, conegut també amb l'àlias del Trencaclatells, és un dels conductors suïcides de més prestigi de l'Olimp. Necessita un bon cotxe, amb potència d'arrencada, i amb un xassís capaç d'aguantar els embats de les curses que s'organitzen a la carretera de l'Altis. I ningú com el Trencaclatells sap tan bé d'on en pot treure un. Al cap de dues hores, Ípsilon ja pilota un luxós cotxe, robat al centre de la ciutat, a la zona verda de pàrquing, darrere mateix del Museu d'Art Contemporani de l'Olimp, on treballen els funcionaris de més pes de l'Altis. Havia forçat el pany de la portella amb el punxó i l'havia fet engegar a la primera. Ípsilon és un manetes. Ho sap. I això és el que pensa, agafat al volant del vehicle, vigilant de cua

14


d'ull els patrullers i els motoristes que es trobava venint en direcció contrària, i pensant en l'espectacle de la mitjanit. Ípsilon encara té a la memòria l'última nit de joyriding. Han vingut joyriders com ell de totes les regions. Mai no s'havia vist, a l'Altis, que es poguessin vendre entrades per contemplar un xou com aquell del qual ningú no se'n sortia, tirant curt, sense una costella feta malbé. Tot havia començat des que un grup d'escandalosos radicals, amants dels bats de beisbol, opositors a la celebració de les festes del baró de Coubertin, havia organitzat una gimcana autèntica per demostrar que eren capaços d'enganyar la policia de l'Altis. Es tractava de recórrer com més zones prohibides al trànsit millor, sense que els municipals se n'adonessin. Però aquell precedent tan light no era res comparat amb el joyriding que va venir després. «La societat necessita emocions fortes!», deien els que, com Ípsilon, es jugaven la vida contra els fars de la nit. Esclar que Ípsilon recordava els col·legues que el joyriding ja havia enviat a l'altre món. Sobretot això passava si la policia els descobria conduint per una via en direcció contrària, posant en perill la vida dels que podien aparèixer en un revolt, tranquil·lament de cara. Quan els joyriders se senten perseguits, el final ja és imprevisible. Després dels aldarulls de feia quinze dies, però, els havien deixat tranquils. Precisament la policia perseguia un dels cotxes suïcides que s'havia llençat en la fosca de la carretera pel carril contrari quan el joyrider que el conduïa es va precicipitar daltabaix d'un pont. El col·lega bé es mereixia tenir el nom a les parets del barri. Es van organitzar en poques hores. Van omplir de pintades el centre de la ciutat amb els seus grafits. Però sempre hi ha els exaltats. I després van venir els incendis de les botigues del barri dels basars i els cops amb els agents antiavalots de la policia. Però quan s'acabava la nit de violència, no hi havia res més relaxant per a Ípsilon que contemplar les columnes de fum dels incendis i els aldarulls, des de dalt la seva barraca del puig de la Garsa, mastegar un bri de l'espígol que creixia al parterre del peu de l'escaleta del porxo, i esmolar el punxó per tornar-hi l'endemà.

15


La mitjanit d'avui és tranquil·la i no hi ha d'haver soroll. Ípsilon aixeca els ànims dels que es congreguen als marges de la carretera per les cabrioles que fa amb el cotxàs que ha pispat. No para fins que l'abonyega del tot. I el deixa finalment en una de les cunetes, fet una coca. Només han passat un parell de víctimes que han fet unes esses imponents per esquivar la pinya i han fugit de la zona de perill maleint els ossos de tots els joyriders del món. Els joys i unes quantes seguidores, quan s'ha acabat, van a practicar el rap a la platja fins a caure rendits quan ja és ben bé la matinada. Amb la sortida del sol, Ípsilon decideix que deixarà de fer joyriding. Ho decideix en un moment. Acaba de veure una garsa de mar que li recorda una excursió a Venècia quan era un cadell i freqüentava la Casa de la Joventut del barri del puig de la Garsa. ¿Potser ho recorda perquè s'hi va enamorar per primera i última vegada? Ella, una col·lega del casal, ara ja no viu a l'Olimp. Història llarga. Tothom s'ha de buscar la vida al volcà de la Garsa, i ella la va trobar un dia burxant el pany d'un cotxe d'un funcionari de l'Altis. El burot perdonavides li va raptar la dona. Per això sap que a Venècia s'havia enamorat per primera i última vegada. Aleshores Ípsilon era un noi com tants altres al barri, sense feina, abocat a l'atur de l'Olimp. I el monitor del Casal li va dir si volia provar de reforçar l'equip de lluita, que tenia músculs i que feia un bon pes. D'aquí li venia allò del Trencaclatells. Hi pensa ara, a la platja. I enyora les preses amb les claus i les bufetades que en el fons el desfogaven tant o més que jugar-se la vida conduint en direcció contrària. Li van donar la categoria de pes minimosca. Després va saltar progressivament a les de mosca, gall, ploma, lleuger i, com que va fer més de 70 quilos, va arribar a ser semimitjà. Ípsilon va fer carrera i el monitor n'estava orgullós. En una competició internacional per a equips de joves de barris perifèrics va anar a Venècia. Va veure les garses de mar a les platges del Lido, fent niu. Com aquesta matinada quan ha pres la decisió d'abandonar el joyriding a la platja de l'Altis. Una de les raperes que s'ha despertat i el crida des de la sorra, el desvetlla dels seus pensaments. Però ho té decidit. Deixava el joyriding. Encara es veia al quadrilàter del Lido, enamorat com estava aleshores, prenent pel braç, per

16


l'esquena, practicant la Nelson i la doble Nelson, fent la clau de coll, la del cop de ronyons, i aixecant tothom a les grades quan rematava el contrari amb la clau de trencaclatells que li havia donat fama. I Ípsilon anuncia als col·legues suïcides de la nit que muntarà un grup de rap al puig de la Garsa. Els rapers del Trencaclatells es fan famosos en pocs mesos perquè tenen un estil propi. Han deixat de banda els ritmes passats de moda del break dance i els del hip-hop i es fan un ritme nou que diuen que és el rap autèntic i que ells anomenen rapgreda per analogia amb el pedruscall volcànic que va ocasionar els primers nyanyos d'Ípsilon quan era jovenet i trescava pels voltants del puig de la Garsa. El rapgreda, el popularitzen de seguida per tot l'Olimp. El baró de Coubertin, previ permís del déu del COI, els concedeix unes beques de viatge per sortir a l'estranger. Es veuen com si fossin els protagonistes del barri novaiorquès de Bedford-Stuyvesant a la pel·lícula d'Spike Lee. I passegen orgullosos per tot el món el nom del puig de la Garsa. Amb aquest historial —com era previsible—, Ípsilon i els integrants del grup de rap del Trencaclatells reben molt aviat la condecoració de l'Altis com a garsencs universals. A Ípsilon el proposen, a més, com a doctor honoris causa, amb l'excusa que havia fet els primers assaigs de rap a la plaça que hi havia davant mateix de la Universitat de l'Olimp. Però Ípsilon no es deixa enganyar per tots aquests afalacs. Quan torna al barri —sense que comptin les estades als hotels de cinc estrelles que freqüenten quan són de gira a l'estranger—, se'n va a la seva barraca del puig de la Garsa, un monument cobejat ara pels col·leccionistes i oportunistes. I allà es passa les nits al porxo, mirant l'estesa de llumetes de l'urbs de l'Olimp que havien estat el seu primer món. Diuen si esmola punxons, que guarda com si fossin un aliment posat a la fresca als antics bufadors del volcà del puig on té la barraca. Diuen si l'han vist davallar de tant en tant pel corriol cap a la ciutat prescindint de les escales mecàniques que el municipi ha construït per visitar el lloc d'origen del mític grup de rapers. Diuen si no es pot resistir a forçar algun pany de cotxe ni que només sigui per deixar-lo amb l'alarma disparada i fugir. Diuen si, arraconat en algun xamfrà fosc, espera ajupit, com una garsa de mar, un vianant de pes

17


mosca, gall, ploma o lleuger. I asseguren que, quan se li llança al damunt, sempre li fa la clau del trencaclatells. Per això fan córrer si el Trencaclatells de l'Eixample, que té esverats tots els habitants de l'Olimp, és en realitat l'exjoyrider i l'exlluitador Ípsilon que vagabundeja de tant en tant per la barraca del puig de la Garsa. Però tot això només són enraonies. ¿Qui s'atreveix a assenyalar un doctor honoris causa i un garsenc universal, tenint en compte els temps que corren actualment per l'Olimp?

18


4 EL TRABUCAIRE DEL XERIGOT DE LA SAL A la caiguda de la tarda, quan el sol dibuixa l'ombra de la sal, el trabucaire Csi, un miner de raça, agafa el seu trabuc, buida amb compte el barrilet de pólvora —cinquanta grams clavats—, i des de la garita situada al punt més alt de la boca de la mina potàssica de l'Olimp, engega el tro gros per indicar que el torn de treball ha de fer el canvi de piquet. Així és com Csi, anomenat també el Xato entre els miners, perd l'ull i no entra mai més a la mina. El comitè d'empresa reclama una indemnització i convoca una hora de pics caiguts en solidaritat amb Csi, tres dies després. Però no serveix de res. Els dirigents de la companyia Lasaldelveí, l'empresa que té la concessió explotadora de les mines de potassa a l'Altis, al·lega que la trabucada és una causa extraprofessional. I ofereix a Csi la plaça d'encarregat de la garita de comandament del cable del telefèric de la mina, amb caràcter vitalici. Els miners adscrits al sindicat més radical, però, comencen a fer córrer la veu que, al Xato, li havia fet saltar l'ull una barrinada de la mina, i que la versió del tro gros amb el trabuc era un muntatge dels directius de l'empresa per no haver de concedir a Csi la baixa per invalidesa. El Xato viu molt a prop de les mines. A la colònia Salipota, en una de les cases petites, blanques, amb portes i finestres verdes, i amb teulada àrab del mateix color que el de l'ocell gamba roja. És una de les casetes construïdes a l'època de l'explotació de la sal pels obrers vinguts de fora, al peu de l'ermita de Santa Bàrbara, patrona dels miners,

19


advocació admesa per Zeus en un brot d'excepció i de llibertat religiosa poc usual a l'Olimp fins aleshores. La trabucada, si fem cas, doncs, de la versió oficial, ha deixat el miner Csi amb un ull sa, l'esquerre, d'un to blau cendrós tan clar que sembla que tingui a tothora el reflex de la muntanya de sal on havia crescut. Amb aquell ull, Csi contempla ara les restes de les antigues fàbriques mineres, els terrenys de salines, els enderrocs dels pous i les mines, el castell de la colònia mut i ple de teranyines, els munts d'escòries i la xemeneia industrial més alta de l'Olimp fent puntetes a les torres de comunicacions de l'Altis farcides de tècniques ultramodernes. La Muntanya de Sal, coneguda popularment amb el nom de Botó de Roda, com un testimoni etern del canvi d'imatge del pla de l'Olimp, apila la història de més de cinquanta anys d'explotació minaire abans de la crisi, que tant va fer anar de bòlit Pierre de Fredy, el baró de Coubertin. Però si a tot l'Olimp les mines de Csi s'havien conegut per ser les més apreciades, per la qualitat de les sals potàssiques integrades principalment per silvina i carnal·lita, a la resta de l'Olimp —i d'això Zeus se'n sentia molt orgullós— s'havien guanyat la fama no per les seves sals depurades, exportades a tot arreu des del port de l'Altis, sinó pel mitjà de transport que havien fet servir els miners per anar dels túnels profunds a les factories de banda i banda del riu, i d'allí, al port. Un sistema que els coetanis de Csi el Xato havien aconseguit fins i tot de patentar. L'invent, ben mirat, tenia relació amb la tradició trabucaire que havia deixat borni el Xato. És fàcil d'entendre. El treball a les mines, i més si l'explotació és potàssica, es fa rutinari, tediós i propens a malalties pulmonars. Els piquets treballen dia i nit. A més de mil metres de profunditat, moltes vegades, els minaires perden la noció del temps. Fa calor sempre. Sovint més de quaranta graus. I durant les poques hores que passen fora de la mina, no sempre són capaços de deslliurar-se de la saladdicció que diuen que crea la fortor dels jaciments. Aleshores és quan els miners de raça com Csi el Xato pensen quina una en podien fer. I no els veus mai concentrats en els jocs de botxes, ni tan sols amb els daus del dòmino a les taules de les tavernes, sinó als llindars de casa seva, treballant amb deliri unes llenques de fusta, d'acer, o de fibra

20


sintètica, acabades en punta corbada, posant-s'hi dempeus damunt, calçant-se-les, acoblant-hi uns bordons i rematant-les finalment amb unes fixacions. I així, amb la singular tradició d'esquís menestrals, heretada dels nòrdics segurament, els miners de l'Altis transporten la sal, de la mateixa manera que els lapons, a Lapònia, corren per la neu. I així, també, els miners de l'Altis maten les hores convertint, en blanquíssimes pistes d'esquí, les muntanyes de sal. Havíem dit, però, que la producció artesanal d'esquís i l'afició a practicar eslàloms —potser en el fons una imitació inconscient de la travessia de Groenlàndia protagonitzada pel noruec Nansen—, tenien relació amb la tradició dels trabucaires que havia costat un ull de la cara a Csi el Xato. I veurem per què. Si les mines, amb les pistes de sal, havien fomentat l'invent dels esquís com a transport i a la vegada com a diversió, les competicions d'eslàlom, d'altra banda, aviat enfronten equips de miners amb samarretes i logos identificatius de les diverses colònies com la de la Botjosa, la del Cardener, la del Fusteret, la del Pont Trencat, la del Raval de la Coromina, i la de Salipota, a la qual pertany Csi. A més, es creen equips amateurs integrats per alts càrrecs de l'empresa explotadora Lasaldelveí, i els de la penya del Correbou de la Cargolera, que sempre hi pren part fora de competició, potser per no quedar en ridícul davant l'experiència dels altres. I de la mateixa manera que abans no hi havia canvi de torn a les mines sense tro gros, ara tampoc no hi pot haver eslàlom sense trabucada. Aviat, els més folklòrics —sempre amb aquella febre de trobar els orígens en les arrels dels avantpassats— decideixen que el cos de vigilants de propietat privada, creat al cor de l'Olimp anys enrere per combatre el pillatge, es pot recuperar com a tradició pròpia de les colònies mineres i com a símbol d'identitat dels miners. Si algú, per descomptat, es mereix l'honor d'encapçalar el cos de trabucaires en la seva nova etapa folklòrica, aquest és el miner Csi. Ni que sigui perquè, a causa de la seva malaurada trabucada a l'ull, Zeus ha estat a punt de prohibir, per ban, qualsevol trabuc o arma similar per evitar el mal nom de l'Altis, i estalviar que ell mateix sigui titllat de primari. El trabuc, doncs, se salva de l'abolició. I, clausurades les mines, quan ja no hi havia motiu per senyalar canvis de torn

21


amb les trabucades, es va mantenir com a senyal de sortida dels campionats que entretenien els miners —amb les perxes a punt ben clavades a la sal—, en autèntiques demostracions de proves combinades i d'eslàloms, tant de categoria gegant com especial. Els més aventurers amplien el seu camp d'acció i protagonitzen algunes travesses importants de colls de muntanya, com el de la Maladeta, fora ja dels seus dominis de salabror. Diuen, fins i tot, si els més previsors, amb l'imminent tancament de les mines, es perden collades enllà i s'estableixen en paratges de neu natural, disposats a ser els pioners a l'hora de fer la primera pela en la reconversió dels plans que només havien servit fins a la seva arribada com a pastura dels ramats. El miner Csi el Xato, capdavanter honorari, doncs, dels trabucaires de l'Altis, fa guàrdia ara al llindar de la seva humil caseta blanca, recordant l'època daurada de les mines. El baró de Coubertin va baixar un dia, quan les mines ja eren només un reducte sentimental de les possessions de Zeus, i li va dir que els trabucaires i les mines de sal havien de passar a la història amb el testimoni d'un museu. Csi el Xato, reconvertit en trabucaire amb categoria de tècnic del cos de burots de l'Olimp, ara ja no recorda els anys que feia que s'havia inaugurat el Museu de la Sal. Des de les finestres d'una de les illes de cases de la colònia de miner, amb els porticons verds entreoberts, es veu a fora un dels pendents de la muntanya de sal que banya les dependències del museu amb reflexos de lapislàtzuli, en una mena de memòria del temps permanent. Els turistes d'autocar —àvids sempre d'exotismes de viatge d'agència—, arriben a la colònia Salipota, on hi ha el museu, amb l'advertència que el trabucaire Csi és home de poques bromes. Els guies oficials, autoritzats pel departament de l'INI que depèn de Coubertin, expliquen la vida plena de sacrifici i penalitats que havien dut els miners com ell. «No veurem una escenografia abandonada per uns estudis cinematogràfics de Hollywood —diuen—, sinó una realitat humana. Csi, el Xato, n'és una mostra vivent». I refan la història del seu ull. Expliquen l'origen dels trabucaires. I alleugereixen el recorregut fins a les pistes d'esquí salades contant acudits sobre els miners i la vida a les colònies.

22


Tot plegat no passa de l'anècdota. Els visitants saben que en qualsevol colònia minaire hi ha la tavernera que fa les delícies dels homes dels piquets, identificats amb un número d'ordre, perquè tothom ha vist moltes pel·lícules de vaquers. Saben que en qualsevol centre miner els més espavilats es guanyen la vida venent peces de record de fabricació pròpia amb el material primari de les roques explotades. Que les figuretes de sal —imitació secular dels incrèduls bíblics de Sodoma i Gomorra— es desfan amb el canvi de temperatura. I que, per matar les vetllades a les colònies, els miners han estat capaços d'inventar-se fins i tot el parlar salat, que a la colònia Salipota, on el Xato ara regenta el Museu de la Sal, amaneixen i salpebren amb una variant dialectal, batejada pels sociolingüistes de l'Olimp, en els seus manuals, amb el nom de xalat. Saltant-se totes les normes de visita institucional establertes, el trabucaire Csi condueix primer els grups de visitants, després de fer-los deixar les bosses al taulell de guarda-roba, cap a una de les habitacions on hi ha tot de trofeus de cacera penjats a la paret. Curiosament, i ningú no ho ha sabut explicar mai, són només ocells dissecats, i tots de la mateixa espècie. «Gambes roges! —anuncia triomfal amb la seva singular mirada de borni—. Tringa totanus —repeteix com un biòleg—. Com el color de les teules de les cases de la colònia —fa assenyalant el sostre—. Trofeus dels trabucaires avantpassats. Cada gamba, un tro gros —explica, agafant un dels trabucs de la colla que ell té l'honor d'encapçalar—. Cinquanta grams de pólvora del barrilet, ben premuda. Gest provocador —fa amb el gest d'un vell trabucaire—. Dit al gallet i... Brong!», acaba en una imitació de trabucada que provoca més d'un ensurt entre els visitants. Després entra a la sala potàssica, dissenyada en forma de galeria subterrània, plena de reflexos provocats per la llum artificial, i farcida de peces que la sal havia inspirat en els miners i les seves dones amb més dots de creació artística. Demana al grup de visitants que no toquin res perquè sap per experiència quina és la mania dels turistes de diumenge: rascar les figuretes amb el dit índex i després posar-se'l als llavis per tastar el gust picant dels granets de sal que, a còpia de molts dits índexs, acaben malmetent les peces exposades.

23


El moment culminant de la visita és quan fa córrer una cortineta negra i destapa el monitor. Demana als visitants que s'asseguin i engega la projecció. «És un documental sobre l'autèntica llei científica de la sal extreta de les mines», aprofita per dir mentre ajusta els porticons de les finestres i, a la pantalla del monitor, encara hi ha les franges de colors immòbils del principi de la cinta. «És explicat en parlar xalat, el que parlen els miners de Salipota», afegeix Csi, com li han indicat que faci des del departament de Museus de l'Olimp. «I el relat es fa d'una manera minàctica i petagòtxica», remata amb certes dificultats de fonètica. I la projecció, a ritme de videoclip muntat irracionalment pel mètode del collage, comença indicant que les imatges són cedides per la productora Zoom de Zeus, amb seu a l'Olimp. «Que era un gat, segur», diu una veu de doblador estil miner amb fons musical popular, una mena de gat xacolí, blanc, xinet, bufó, amb un pèl immaculat com la sal, net com la neu, estovat com el xantillí. «I sempre trescava camí de les mines amb les potes com quatre xeremines, tris, tras, tris, tras..., com si caminés fent la xarranca.» »Se'l veia des de la garita de control de la boca de la mina, cada dia, a la mateixa hora, tranquil, passejant com un jubilat desenfeinat, com si vingués de fer un xeflis de xixines. Venia pel retomb de les pistes de sal, per l'esquerra, no fos cas. I quan arribava a la parada de la competició d'eslàlom, baixava pel caminet que portava al planet de Migmón. »De tant en tant girava el caparró, com si ballés la xacona, cap a la dreta i cap a l'esquerra, i es quedava parat i mirant fixament com si hagués endevinat que algú l'espiava des de darrere dels vidres de la garita de control de la mina. Aleshores es descobria que el gatet era borni. ¿D'una becada de gamba roja, potser? ¿D'una barrinada dels miners? ¿D'una trabucada mal calculada? ¿D'un inoportú cop de xapolina? »Com si encara se'n sentís, el xinet feia “mèu!” amb aquell to de llàstima, i tornava a caminar com una floca de neu entre els munts de xurma de sal. I cada dia feia el mateix, s'ajeia en un dels clots més salats i s'hi estava una estona de panxa amunt, posant el xuixo a l'aire, remenant de tant en tant la cua, com si fos un xoricet, amunt i avall, com si no tingués altra feina. »I cada dia s'esdevenia també que feia cap a la boca de la mina la Minyona de les Figuretes que es deia en realitat

24


Adelaida i era la filla del miner més veterà conegut pel renom del Vescomte del Castell. La Minyona, doncs, amb el cistellet al braç, com si anés a collir xagrins de la sal fora de temps, baixava pel caminet de la boca del jaciment on hi havia els homes i el seu pare, i quan la xicoia arribava a la porta mateix de la cova, molt a la vora d'on es repassava el gatet, li feia: “mix, mix!” I ell, mansoi, fet un xiclet, content, amb la cua com una xerívia, s'aixecava encara amb el peluix ple de granets de sal, se li començava a posar entre els peus, i vinga botre-li pel costat i ensumar-li la xona, i esgarrapar-li les faldilles, rac, rac, rac, rac... »“Fuig, fuig, mixu!”, feia l'Adelaida, que ajudava a casa fent figures de sal per vendre als visitants dels jaciments de l'Olimp. Però els dos, Minyona i gat, se n'anaven camí enllà, darrere de la boca de la mina, i aleshores ja es perdien de vista del control de la garita perquè el camí s'estrenyia, el munt d'escòria de sal creixia i xicoia i xinet ja no existien sinó en el pensament salat de qui dormitava darrere els vidres de la garita del cable de la mina. »Quan a tota la colònia minaire es va saber que la Minyona de les Figuretes estava embarassada com una xirimoia, hi va haver un rebombori. ¿Com podia ser? ¿Aquella minyona tan xilolita, que només estava per son pare, el Vescomte del Castell, havia acabat esperant un xot? ¿I qui havia estat el miner afortunat que havia arribat primer a fer-li un xuclet?, era la pregunta immediata. »Es feien apostes. ¿El Pare dels Micos, un miner famós per la dimensió del seu xeire, un rave comprovat a les mines pels col·legues els dies de temperatures més altes? ¿Potser l'Home dels Mocs, una mena d'home de les neus de sal que s'esmunyia de la vigilància i aconseguia les peces de mineral més precioses per revendre després a l'estraperlo? ¿El Camell dels Remucs, que tractava a tots els obrers amb noms de dona i deien si, a més de ser un faldiller, era un xumador de xeringa amb els miners més joves? »No es va aclarir. I el Vescomte del Castell, pare enganyat, va estar nou mesos anant a la mina amb el cap baix, amb cara de mals amics, ensabonant les xurriaques, veient en cadascun dels miners un xutaxibeques i un violador de la seva innocent Delaideta. »Quan la Minyona de les Figuretes es va sentir arribar la criatura, després d'aguantar xafardejos de tota mena i de

25


sentir-se a dir que si no volia pols de sal que no anés a la xunga, va baixar a la maternal de l'Altis, per allò de si el part, quan és l'hora, no trenca la xicra com cal. »Quan mare i criatura van tornar a la colònia, ja era la setmana del bateig. I tots els miners van passar per casa seva a fer-li festes i dir-li xeres. “¿A veure aquesta Minyoneta de les Figuretones de Sal?” Perquè el nadó havia estat una nena i ella, la Minyona, abaixava els ulls cap al bressol i, acaronantla, només deia: “¿Ara dorm, oi que sí, xivitona meva? Com s'ha fet, eh!”, exclamaven els miners. “El que pot arribar a aconseguir la sal”, afegien els qui l'explotació els havia fet la vida feliç. L'Adelaida vinga dir que quan la nena havia sortit ja feia goig. “Quatre quilets, feia, com una xíndria!” I es palpava el ventre com si encara se la sentís a dins. »Tots els miners li van portar algun detall perquè, ja se sap, el pobre avi, el veterà Vescomte del Castell, ja s'havia fet a la idea. I que la Minyona no hagués volgut descobrir el pare de la criatura per fer-lo casar allà mateix, no hi feia res. A fi de comptes, van acordar els miners, també li farà de mare sense saber qui és el xiquet. »Però només el controlador encarregat de la garita es va adonar on era posat el nadó, quan va arribar de visita a ca la Minyona de les Figuretes. “Xibequeta, xibequeta”, li feia. I vinga acotxar-la i tapar-la dins del cistellet, el mateix que passejava l'Adelaida quan, amb les figuretes, anava camí de les mines per esperar el seu pare. I el controlador, que la resseguia amb la mirada des de dalt la garita, tenia des d'aleshores, clavat a l'ull, aquell cistellet de vímet que ara feia de bressol. »En un moment de descuit de la mare feliç, quan el controlador es va ajupir damunt del cistellet per fer una carantoina a la menuda, ella li va respondre fluixet, amb un esgarip de llàstima: “mèèèu, mèèèu!” L'encarregat de la garita va comprovar, a més, que la petita de l'Adelaida era bòrnia. I semblava una figureta de sal. »Deien que el Vescomte del Castell, ara avi, no va assenyalar mai amb el dit l'únic miner de la colònia que era borni, i que havia estat nomenat pel baró de Coubertin com a titular del càrrec vitalici de la garita. Deien també que un tro fort de trabucaire un dia havia encertat de ple, en un dels senyals de canvi de torn dels piquets dels miners, el gatet blanc de les mines.

26


»Però tan aviat com va venir la crisi i es van xapar les mines, ningú no va parlar mai més de la incògnita de l'embaràs que els més xafarders havien batejat amb el renom de Xerigot de la Sal. L'Adelaida i el seu nadó van abandonar la colònia. I el Vescomte del Castell, xaruc i feliç, es va retirar amb la pensió de jubilat anticipada, convençut que no coneixeria mai el xamarlí del seu gendre.» La projecció del Museu de la Sal acaba amb els crèdits de la productora Zoom de Zeus i la sintonia d'una cançó de minaires. Aleshores Csi el Xato, torna a obrir els porticons. I somriu amb les galtes vermelles, amb un deix de vergonya, potser perquè no està preparat per afegir més comentaris al relat històric. Ulla els visitants de diumenge del Museu de la Sal amb el temor que algun espavilat no l'identifiqui com a model d'inspiració de l'encarregat de la garita que apareix al documental. Però cap dels excursionistes, avisats com estan pels guies del caràcter agre del trabucaire Csi, no s'atreveix a preguntar-li, a pesar que el vegin borni, si la petita de la Minyona de les Figuretes té res a veure amb ell, abans que fes de bidell del Museu de la Sal. La vida, a l'Altis, també té aquests tocs de secret compartit, de pàtina de misteri. I, a més, tothom es fa l'entès sobre quines eren les propietats de la sal. Però sempre hi ha qui capgira el sentit de la història i l'encant de la llegenda. Un dia arriba al Museu de la Sal un autocar carregat de metges estrangers, procedents d'un congrés que se celebrava a l'Altis. I un d'ells comenta a la sortida que la petita del documental té la síndrome del miol de gat, la del cri du chat, especifica en francès. El doctor estranger anomena una hipoplàsia en relació a una falta de desenvolupament laringi. «En altres paraules», diu, «el nadó afectat de la síndrome en qüestió, quan plora, sembla que ho faci amb un mèu, mèu de gató.» I adverteix: «només un de cada cinquanta mil nadons té, estadísticament comprovat, aquesta alteració.» Els bates blanques, llicenciats en altres especialitats, ignorants de la matèria com són, objecten que la criatura del muntatge de la projecció encara era de bolquers per poder fer un judici. Però el metge francès es posa fort en la idea que la

27


síndrome del miol de gat es presenta ja en el moment del naixement, i que és més freqüent en les nenes. De fet, aquesta petita observació de caràcter genètic no arriba mai a les oïdes del trabucaire Csi. El Xato només sap que algun dels visitants, satisfet de la ruta, fins i tot comenta les incidències del documental, com qui surt del cine, deixant anar de tant en tant alguna de les variants dialectals del parlar xalat que se li han quedat enganxades com un tic d'estranger després de la projecció.

28


5 ELS GUANTS DE BOXA DEL SENYOR RECTOR D'aleshores ençà, l'era de davant l'església romànica serveix de corral al rector de la parròquia i de distracció a la majordona que, amb el davantal esdevingut sarró, reparteix trits entre l'aviram. La plaça, enllosada amb pedra llisa, fa de marge a un dels carrerons de la vila, per damunt del torrent del Neret. Quatre moreres, encerclades de rosers protegits amb canyetes de riu encara tendres, protegeixen del sol amb una ombra tènue al voltant de dos pedrissos que serveixen de banc a les comares de la majordona les quals, txequetxectxequetxec, ajuden el rector a mantenir el daurat dels altars i a vestir els sants i les marededéus i a passar l'escombra, agranant amb un amor delicat, els racons de l'església i, una vegada al mes, la plaça de l'era. El mossèn, lluny de la vida insípida de les dones, es dedica a les seves aficions, darrere mateix de l'absis romànic, a la vora del minúscul fossar que es confon amb l'hortet on, si sobra temps de la seva dèria, l'home cava entre creu i creu. Algú pot pensar que el rector es dedica a llegir la Bíblia per capítols, o que passeja com un frare meditant sobre les seves experiències al confessionari, o que se les té amb filòsofs de tota la vida amarant de lectura sàvia les tardes de repòs o potser que... No! Va errat qui creu que cruel i contrari als raonaments erudits, l'hàbit fa el monjo. El mossèn, ara amb eslips ran de cuixa, ara amb culots, samarreta de punt, guants protectors, practica en solitari el

29


joc de la boxa. De tant en tant, quan el sac dels cops rebot contra el mur que dóna davant per davant del Santíssim, a l'interior de l'església, tota la seu s'engrandeix voltes endins amb un ressò supraterrenal i flueix, a les acaballes, per l'estretor dels finestrals que envolten el temple. La majordona i les comares, absents del delit del rector per la boxa, fan córrer que els cops són els mea culpa dels pecadors encrostonats com pàtina a la humitat dels murs que cerquen el perdó introbable. És una de les versions, esclar, perquè entre els agnòstics i alguns fariseus de la vila es diu, en canvi, que els cops són el que són: els punys del rector que colpegen com un botxí el sac sacríleg. I la notícia correrà camps i boscos, cavalcarà ciutats, navegarà per deus estroncades i arribarà, per fi, a Zeus, rector de rectors, més Papa de Papes que ningú, el qual demanarà a Delta, el mossèn boxejador, i el farà mànager dels cops, funcionari pugilista, tècnic de relacions, mestre dels aspirants i recol·lector dels mea culpa que, des d'ara, s'invertiran en profit del poble, reconvertits en tams-tams seculars. Delta, el nostre rector, i des d'avui pare dels púgils, doncs, se'n va, ara amb culots i sense escrúpols, a l'altar del Santíssim on fa, inexcusablement graciós, les reverències oportunes i, capcot entre els guants encara excitats, es limita a justificar la seva feblesa i li diu, encès de galtes com el xiquet que n'ha fet una: «Perdona'm pare perquè no sé el que em faig». Ell no li respondrà. I Delta, cregut que l'absolució ja li ha arribat, agenollat a mitges, neguitós per penjar l'hàbit, se senya amb dificultats per la grossària dels guants i musita de cor la lletania en argot: «parefillperitsantmèn!» Dret del tot, enllorat, recorre els pocs metres que hi ha dins la nau de l'esglesiola, des de l'altar major a la portalada, saluda d'esma Sant Antoni, «adéutoni!» Saluda Santa Úrsula, Santa Bàrbara, Sant Benet i Sant Francesc, «siau xecs!», i abans d'empènyer la porta, farcida de motllures ornamentades, posa el cap a la pica d'aigua beneita, es xopa i es renta la cara, suada pels cops, per acabar mig pentinant-se amb la forca dels dits de la mà, deslliurada provisionalment del guant i, després, «parefillperitsantmén!», i surt a l'era. Un xisclet ofega els txequetxecs de les dones. La majordona, convençuda que el dimoni li ha jugat una mala passada, es posa, en una captinença d'esglai, les mans a la cara. Les altres, bocabadant, només tenen esma de sil·labejar

30


feblement: «Mossèn...!» «Que Déu us beneeixi, senyores!», gesticula el rector grotescament amb un dels punys enguantats. «Felipó...!», diu encara la majordona en un moment de recuperació de consciència i anomenant el rector pel nom de fonts, gairebé oblidat ja per la força que té l'eclesiàstic de Delta. El rector, tocat segurament pel nom d'infant que ha sentit en llavis de la majordona, té uns segons de feblesa i s'atura, fitant les dones, i òspima, Zeus, quina passada!, la Francisqueta, la majordona, i les altres dues ànimes que s'havien guanyat el cel i de les quals no recorda ni com es diuen de tant veure-les en l'anonimat, han corregut als seus peus fetes tres Martinets, un de blanc, l'altre de nit i l'altre menut, i li picotegen els pèls de les cames obligant-lo a fer saltets semblants als de preescalfament que fan els boxejadors en un angle del ring abans d'emprendre-se-les amb el contrincant. Delta s'hi troba tan bé que acompanya els bots amb aspiracions i expiracions ultrapulmonars dibuixades al rostre, nas inflat i ulls de ràbia. Les comares, ara martinets del tot, li fan vent amb les plomes llargues que els pengen, distintives de l'espècie, a la nuca. El mossèn venta, sense voler-la tocar, un cop de guant a Francisqueta. El martinet blanc, un magnífic Egretta garzetta per haver estat fent de majordona tota la vida, posa mala cara, més aviat mal bec, i fa un parell de revolades entre les altres dues beates. Nycticorax Nycticorax i Ixobrychus minutus segueixen espicassant les cametes del mossèn i, cosa usual entre les aus, obliden el martinet blanc que ha heretat tots els fums de la Francisqueta en persona. Elles dues, Nycticorax i Ixobrychus, creients, practicants, beates fins al moll dels ossets, altruistes i benefactores, un pèl enamoradisses del senyor rector, això sí, piquen pèls amb la mateixa traça que sabien torcar de Netol els poms daurats dels altars i empolainaven els sants i les santes i recosien els hàbits sagrats del rector quan ell els ho demanava, si és que la majordona no hi donava l'abast. Delta fa un saltet més pronunciat que els altres, aspira i expira profundament i, insinuant quatre contorsions de defensa i d'atac, envia els martinets al corral de l'aviram —i la Francisqueta, morruda, també—, on oques, ànecs, gallines,

31


pollastres, colomins, alguna tórtora i dos perdigots els reben amb un batec d'ales estudiat i assajat a temps. L'endemà d'aquella memorable jornada, Delta es posa d'acord amb el fuster i fa clausurar el portal de l'església romànica. Dos travessers barren i precinten la portalada, martellejats amb fúria per l'oficial de la fusteria. Els claus, semblants als que un dia van servir per penjar Jesús a la creu, estremeixen Delta per uns instants. Amb el serraller, el ferrer i l'aprenent de la botiga munten també el quadrilàter. Zeus havia enviat a Delta totes les instruccions ben escrites: l'alçada, l'amplada, la llargària... Ho respecten escrupolosament. Aprofiten l'entaulat que va servir, feia anys, per rebre el bisbe, i en serren les potes a la mida exigida, encara no metre i mig. Recobreixen el fustam amb lona gruixuda i envolten la tarima amb les dotze cordes que havien de parar els embats dels cossos estomacats. Cau la fosca quan l'era és ja un ring de debò. I tot el terme sap que Delta, el rector, ha clausurat l'església i s'ha fet boxejador. «Padrins que té un!», fan córrer els envejosos. Tothom cobeja, és ben sabut, un lloc a l'Altis. I els més pinxos no paeixen que Delta, un rectoret de res, hagi estat nomenat per Zeus mànager del ring. Però això no és tot. Aviat tot de vicaris, rectors, bisbes, arquebisbes, algun cardenal de la contrada i altres càrrecs eclesiàstics viatjaran fins a l'era de l'església romànica de Delta. Alguns amb clergyman, d'altres encara amb sotanes negres i tristes fins als peus i, més d'un bisbe i d'un cardenal amb les vestimentes litúrgiques que els pertoquen, alegres de color, i amb el capel reglamentari que els distingeix. No els porta fins a Delta, però, la brama de la clausura de la seu, acció de la qual, per una altra banda, el nunci ja n'ha fet sabedor el propi Papa, sinó l'afany de conèixer les noves arts amb què el rectoret s'ha guanyat la confiança de Zeus i ha gaudit d'allò que els monsenyors ja qualifiquen indiscutiblement de miracle. Algun vicari, més avesat als canvis i tendenciosament partidari de nous sistemes, porta ja penjats a l'espatlla un parell de guants i és, per als altres, el blanc de les mirades i el trull de les suspicàcies. Un bisbe gras com un toixó li mussita ran d'orella: «Ets un oportunista i un pilota, fill!» Però el vicari, humil i cast, respectuós i submís, clou les parpelles i besa modestament l'anell de mossènyer que s'ha posat tibat

32


com un gall dindi per la reacció del capellenet, qualificada, en aquelles circumstàncies, d'insolent. Més coses. Delta rep tots els clergues amb un somriure als llavis, un casc protector al cap i una abraçada que, amb els guants, dificulta i pinta grotescament l'escena. Delta els parla de Zeus amb lluïssor als ulls. Els refereix el miracle i relata el moment de la visió ben semblant a totes les aparicions d'aquesta mena. Només un vicari que ha fet llargues caminades per assistir a la confirmació dels fets, arronsa una mica el nas, dubtós, incrèdul i, per a alguns, infidel. La conferència té estones de repòs que els monsenyors aprofiten per espargirse per l'era de la rectoria a parelles o en grups com a màxim de tres. Uns prefereixen, possiblement cridats per l'instint d'infants a casa de pagès, fer tombs íntims pel corral i dissertar aprofundidament sobre l'aviram. S'entaula una discussió sobre la presència dels martinets a la cleda, sobretot per la impertinència dels tres exemplars que, com a rosegaaltars, els rondegen i no els deixen passejar tranquils, entrebancant-los. D'altres, més tècnics, observen el ring amb cautela i els ulls ben oberts. Tensen les cordes del quadrilàter, comproven el gruix de la lona, colpegen —com a les estacions de tren ho fa el ferroviari dels combois— les potes de la tarima, que no cedeixen perquè els artesans que han ajudat Delta tenen, sens dubte, molts bones mans. Un altre grup aconsegueix forçar una porteta de ferro, al costat de la portalada clausurada de l'esglesiola, i s'entafora, atemorits pel grinyol del forrellat ple de rovell, al petit fossar de l'església. «Pocs morts, eminència...», diu un diaca, tot recomptant les creus mig tombades. «El gremi és benèvol, mossèn...», respon un altre jerarca, bisbe segurament, pel tractament, ficat entre crestalls de verdura feta malbé. Els tres alhora, com en una visió telepàtica, s'adonen llavors mateix del sac dels cops que, a causa d'una suau marinadeta que puja de la platja més pròxima, es gronxola una mica i això fa que tingui un aspecte tètric i feréstec a la vegada, que imposa. El sac que Delta va colpejar tant rera l'absis és el tema de conversa quan la conferència es reprèn al voltant del ring, sota les moreres poc ombrívoles encara per l'època, i un dels rectors proposa, amarat de fe, de dedicar un altar a l'aparició i de fer construir una capella annexa a l'absis per retre-li culte immortal.

33


Fa de bon suposar que, immersos en qüestions tan profundes com estan, els monsenyors rebutgen unànimament la proposta i, per estalviar més paraules sobre el tema, ni tan sols exigeixen que Delta justifiqui la presència d'aquell sacot penjat al mur, al camp de creus. I passa que el dia ha anat caient a poc a poc en un crepuscle inesperat, entre raonaments i gotets d'anís que Delta ha tret d'un armari mirall. I que els martinets, amants i partidaris dels costums crepusculars, s'han escapolit del corral deixant-hi la resta de l'aviram clapant i s'han introduït silents dins el menjadoret on se celebra la conferència i han fet revolades a rasar dels colls durs dels clergues i, en alguna ocasió, han bequejat les coronetes d'alguns dels més vells, no sense provocar un cert rebombori. Delta, amb els fogots a les galtes, indignat, diu en un moment donat: «Au, allà, Francisqueta!», i el crit, malentès per la majoria dels presents, només sobta els tres o quatre ecònoms més pròxims al setial de Delta que, amb cara de púgil abans del KO final, amenaça el martinet blanc i el foragita amb dos o tres simulacres de cops de puny, finestra enfora. Les dues comares, que han restat acoquinades, rera un mirall de peu, segueixen callantívoles els passos de Francisqueta i, d'un esbatec d'ales, s'hi afegeixen escuades. L'escena ha estat prou contundent com per cloure les converses d'aquella vesprada. Però ha estat, per a tots, una nit d'insomni, apesarada de tantes figuracions, pròpia per fer rebolcar els monsenyors entre llençols i, sota la claror de la lluna, tintada de púrpura rogenca, segurament que per algun conjur del malànima del dimoni que ha gosat anar fins a les portes del cel. Dos d'ells topen a l'era, abillats amb camisa de dormir i, incapaços de resistir la temptació, pugen al ring i l'estrenen. Punys nus, atacs fora de joc, cos a cos, males defenses, brutalitat clerical que, sota els reflexos endimoniats i amb les camises llargues i folgades, ofereixen un espectacle que no diu gens a favor dels del ram de la cúria. Els cops, en alguns moments sincers i forts, desvetllen la resta dels monsenyors que, com dèiem, amb prou feines havien aconseguit d'aclucar l'ull. Aviat, molts d'ells esdevindran un públic fervorós que a voltes defensarà un o un altre dels clergues i a voltes els farà caure la cara de vergonya.

34


El matx, extremament impur, té durant la nit diferents tombants. Un bisbe francès puja al quadrilàter per tenir-seles, enfurismat i encès, amb un vicari veí. Els dos, recordant arrels de territori, inclouen als punys sengles puntades de peu donades amb seny, que esparveren altres mossens ignorants del joc. No serà fins que un d'ells fugi del ring per entre les cordes cridant en francès «Merde, merde!», que la massa clerical no sabrà que els dos púgils practiquen la boxa francesa dita savate, terme que vol ser impugnat per un vicari tailandès disposat a fer valdre els seus drets i a demostrar que aquell parell havien fet boxa tai, que és la boxa antiboxa, és a dir, que permet colpejar l'adversari amb peus i mans. Però Delta, que ho ha sentit i té ben a mà les taules de Zeus sobre el joc, l'ha de convèncer que no era tai del tot, perquè la tai exigeix guants i els púgils lluitaven a punys nus, acarnissadament. El tailandès calla, però ja des d'aleshores l'ambient de la concòrdia que presidia la trobada eclesial es veu enterbolida per aquests petits incidents i es fan grups de partidaris i de seguidors, i algú reivindica la figura de Jame Figgs, el primer campió del món de la boxa a qui ningú no va batre durant gairebé vint anys fent cares noves a punys nus. Cal, però, que un marquès íntim del baró de Coubertin actuï de sotamà. Que viatgi a l'Olimp i parli amb ell. Queensburry, el marquès al·ludit, demana a Coubertin que intercedeixi amb Zeus perquè aquest, magnànim, obligui els bisbes i altres administradors de la fe a batre's amb guants protectors. I Zeus hi accedeix. I Coubertin tramet a Delta les instruccions indefugibles. Pel que fa al tema dels guants, Delta, tal com ja havíem vist que ell preferia de bon principi, en disposarà sempre de parells suficients per llogar, o vendre si cal, als pugilistes que vulguin gaudir del joc. Queensburry envia les primeres comandes de guants a la rectoria de Delta i això posa punt i final a les polèmiques sorgides i al joc negre que il·legalment alguns monsenyors havien iniciat, promocionant juguesques entre ells, i apostant fins i tot pel mossèn més fort. Delta, aviat ha d'engrandir la rectoria. Ara és ell qui reparteix trits cada matinada entre l'aviram i espanta els martinets a cops de galleda en un instint venjatiu que ningú no li retreu. La jornada de Delta és d'allò més atrafegada des de l'arribada dels guants. Com a mànager oficial de l'Olimp, té

35


l'obligació d'ensinistrar els monsenyors en les arts dels cops i de convertir-los en autèntics campions del ring. Aprèn, amb el casc protector sempre, d'engegar directes a tort i a dret. Al cos i al rostre, si ara cross, si ara jab i, en ocasions, algun uppercut que fendeix irremissiblement els estómacs o els mentons dels aprenents, clergues febles i poc avesats a l'exercici violent, la gran majoria. Amb tot, cal admetre, i de fet així s'admet ja a l'era, que Delta és un autèntic especialista del ganxo i que això el fa conèixer sovint com el rei del swing i l'artífex del hook de l'era. Delta, però, no cedeix. Carregat de fe i d'altruisme, crema hores i hores entre les cordes d'on en surt només per menjucar alguna cosa i a vegades, d'amagat per esplaiar-se tot sol rera l'absis, colpeja amb passió el sac que només els mals oratges han malmès una mica, però que es conserva gairebé intacte com en els seus millors temps de fer mèrits, abans de ser nomenat mànager de Zeus. Els bisbes, sobretot, recordant possiblement el seu antic poder jeràrquic sobre el rectoret Delta, exigeixen a l'home —temorosos que els amagui el secret—, que els especialitzi en tàctiques defensives. Delta no n'està molt fort encara i, a més, com a mànager oficial, la teoria que s'ha fet seva, però que de fet ha rebut com a consigna de l'Olimp, no és altra sinó la de saber atacar amb precisió. Per amainar la insistència dels monsenyors, Delta destina cadascun dels dies de la setmana a ensinistrar-los en una pràctica defensiva diferent. Els imposa, a més, que aquestes pràctiques siguin fetes a punta de l'alba, en terreny obert de l'era, i com a gimnàstica de formació física més que com a tàctica de la boxa a dur a terme dalt del ring. Hi ha males cares per part d'alguns dels clergues acostumats a portar una vida tranquil·la i reposada, de poques matinades i de molta meditació, però s'adonen que, si volen fer bon paper, els cal dominar tant la defensa com fins aleshores han après a manejar els punys amb cops durs i de tota mena de línies, ara internes ara externes. Delta penja a la porta de la rectoria l'horari i el programa de l'aprenentatge de les fintes defensives. Dilluns toca duckling. Dimarts toca slipping. Dimecres, blocking. Dijous, side-stepping. Divendres, clinching. I dissabte, weawing. «Diumenge reposarem...», pensen tots els monsenyors abocats al cartell de la porta. «Res d'això!», crida Delta des de

36


dins del menjadoret de la rectoria tan aviat com el sent remorejar sobre el tema. «Diumenge globalitzarem les tècniques i farem una repassada general!», els anuncia. Ho acaten. En el fons, l'experiència del temps que la majoria dels monsenyors porta a l'era els ensenya que un càrrec no és etern i que Zeus tindrà en compte un dia o altre l'esforç de tots ells i l'abnegat sacrifici amb què han acceptat la boxa. I saben que el mànager Delta envellirà, cremat i podrit de tant poder apòcrif, i qualsevol matinada, d'un cop de puny mal donat, vinclarà el cos, el Felipó de rectoret, i caurà en un KO definitiu. El fil de la història ja fa entreveure que Delta era dur de pelar. Els temps moderns comptabilitzen molts morts al ring —més de quatre-cents en tot el que va ser el segle XX—, i cap d'ells coincideix amb la descripció del buròcrata Delta. Els que sí que envelleixen i fins i tot cauen, ben groguis, KO abans d'hora, són alguns dels bisbes que glateixen entre dentetes pel privilegi de funcionari a què havia estat elevat Delta. Ves com, leri-leri, Delta s'havia fet amo i senyor de la boxa i, amb els anys, més amant de l'esport i més oblidadís de les seves estones de lleure i meditació rera l'absis de l'església! Un dia, Delta reuneix a la rectoria els boxadors més destacats i els informa que cal que cada monsenyor, un cop ensinistrat, vagi a servir la categoria més idònia a les seves característiques. Els parla de noms desconeguts per ells: gall, ploma, lleuger, wèlter, mitjà, semipesant, pesant i alguna súper, si feia el cas. Els boxejadors hi estan d'acord. Era ben cert que el ring els oferia més d'una vegada tot de confusions i espectacles dolents per culpa de la falta de selecció de categories. Tothom diu, doncs, que sí. Però l'endemà, alguns monsenyors, d'entre els més conspiradors, comencen a fer grupets a l'era i, d'acord amb les seves possibilitats, intenten rebutjar alguna de les categories, només per dur la contrària a Delta, amb qualsevol argument que el convenci de la seva equivocació. Delta, que els havia observat des del corral estant, espiant-los mentre feia veure que repartia trits, els rep amb una rialleta d'alt funcionari darrere la taula del despatx particular del rector. L'estança, carregada de vells records de l'època de l'església, impressiona els joves boxadors

37


desconeixedors de quin és el culte que porta Delta a gaudir de la poltrona de mànager etern que ocupa. Delta, per postres, es vesteix aquell dia amb les vestimentes de celebració litúrgica quaresmal, empastifa la saleta d'encens i penja relíquies, extretes del vell temple clausurat, per les parets i el sostre. En un gabial made in Japan, a tocar de la finestra, Delta hi tanca, gairebé caduques pel temps, les aus beates, martinets per voluntat de Zeus. No té res a veure amb el tema, però l'aspecte de les tres no ofereix gens de confiança. L'Egretta garzetta —la majordona— té quasi pansides les plomes que en altres temps li havien penjat senyorívoles nuca avall. Les potes de les tres, antany rosades en època de florida, ara no són ni grogues tampoc, més aviat d'un color crema neutre, indefinit del tot. Tenen els ulls mig tancats, tristois, sobretot els de Nycticorax nycticorax i els d'Ixobrychus minutus, ja que els d'Egretta, sempre vius abans, ara encara conserven un lleuger rastre d'aquella vivor. Al terra del gabial, sensiblement embrutit, algun peixet mort va essent esquarterat, sense gana, per les tres bestioles. En un racó del despatx del rector Delta, hi ha encara un flascó de Netol, una camussa i una escombra amb mànec de canya que els joves clergues, rebuts en audiència per Delta, no saben aparellar amb la resta de la decoració. Delta els convida a seure. Hi ha poques cadires per encabir els representants de cadascuna de les comissions que s'han constituït, però ho fan sobre els baguls, alguns per terra i d'altres a les faldes dels que han obtingut cadira. «Vostès diran, monsenyors...», introdueix Delta. Del contingut de les diverses reunions poca cosa se'n sap. Alguna comissió surt emmurriada de la conversa, però evita de dir per què. D'altres travessen l'era enriolats, anant a cercar els seus seguidors. Alguns tenen cara escèptica, poc comunicativa, i reflecteixen, d'entre tots, un aspecte intrigant i sospitós per la seva manera de comentar la cimera. De fet —amb el temps es veurà—, Delta no aconsegueix reeixir en els seus intents d'imposar, com fins aleshores, la seva teoria oficial. I al cap de tres o quatre dies, el rector Delta, viatja fins a l'Olimp per veure el baró de Coubertin i per comunicar-li que, inevitablement, si volen mantenir la boxa, cal permetre que cada associació es presenti a l'Altis amb els seus propis criteris de joc.

38


Això enfurisma en certa manera Coubertin, però no el sorprèn. Delta s'ha deixat guanyar per la vellúria que l'envolta. Ha flaquejat i, en uns moments decisius, no s'ha sabut aferrar al poder que el baró, per mitjà de la decisió de Zeus, li va atorgar un bon dia. Delta, a més, fa ulleres, i en més d'una ocasió, al ring, en comptes de demostrar la seva ancestral habilitat del ganxo —cal recordar allò de l'àlias swing/hook—, no fa sinó un número més propi de mim còmic que no pas de mànager de boxa. I Coubertin comença a pensar que, més tard o més d'hora, caldrà rellevar Delta del seu atrafegat càrrec. Més ens val, però, que no avancem esdeveniments. Amb el permís a la mà, reticent i amb sentiment de culpabilitat, Delta torna a l'era disposat a penjar a la cartellera d'avisos la signatura de Coubertin amb la legalització de les diverses comissions. Tenen vuit dies per presentar els seus estatuts, per decidir quines categories admeten i per buscar, així mateix, un mànager que, coordinat per Delta, unifiqui els estrenaments. Aquesta havia estat la primera mesura del baró de Coubertin. I Delta la rep amb submissió, convençut no obstant, que la nova manera de fer li resta privilegis i l'encamina cap a una fi potser inesperada. Els clergues amb arrels americanes —n'exclouen només els que procedeixen de Nova York—, i els d'arrels dels països de l'Extrem Orient s'instal·len permanentment al corral de l'aviram. Ho celebren amb un àpat i l'endemà fan neteja de la cleda convertida en sala de reunions. Els marginats de Nova York busquen un indret reduït sota les moreres de l'era que tanquen amb branques esqueixades dels mateixos arbres desprès d'haver muntat un guant de boxa mig estripat al capdamunt de l'arbre més alt que els faci de mascota del grup allotjant una família de cucs de seda que els simbolitzarà des d'aleshores. Els monsenyors d'arrels europees reivindiquen l'interior de l'església que, malgrat les negatives de Delta, ells, amb papers a la mà, aconsegueixen fer descloure. Irreverents per ignorància del que la seu representa, uniformen els sants i les santes amb guants, cascos protectors i tovalloles penjant del coll després d'haver fet una neteja a fons de l'indret. Els de branques britàniques reclamen la sagristia. Fan un pacte d'última hora amb la resta d'europeus i s'enduen a dins

39


dos confessionaris i un parell de bancs antiquíssims que estableixen com a tribuna presidencial de les seves decisions. Finalment, els que defensen l'amateurisme a ultrança, s'apoderen del petit fossar, rera l'absis, restauren el sac dels cops i el posen a l'entrada amb una de les creus caigudes al damunt, com a símbol de la seva unió. Tothom pot imaginar com va tot des d'aquell moment. Les rivalitats entre els monsenyors condueixen més d'una vegada a discussions que converteixen l'era en un camp desbarrat i amb un seguit d'actituds que només havien d'haver esdevingut dalt el ring. Delta mata més hores, com més temps passa, tancat al seu despatx. Diuen si un dels martinets havia mort de vell. No se sap quin. I si, dels altres dos, un havia caigut en un somni letàrgic, i només el blanc —la Francisqueta majordona— resisteix els barrots de la gàbia amb què Felipó havia correspost als seus serveis. No ha de passar gaire temps sense que algun clergue sigui enxampat formant part de col·lectius mafiosos i ajudant gàngsters professionals que treballen a sou per ensorrar la boxa del ring esportiu de l'era i en fan un espectacle, com en els seus orígens, rendible només per a uns pocs vividors. Algun monsenyor, amb coratge i poc honor, ha retornat al seu país, i s'ha arrossegat davant els governants, implorant el seu perdó i demanat-los que decretin la prohibició de la pràctica de la boxa que ha turmentat cruelment tants innocents. I invoca, amenaçant, la malignitat del Dimoni a qui, visions de màrtir, els pocs bisbes retrògrads presenten dient que l'havien vist amb guants plens de pedres i amb banyes punxegudes, amb les quals enforcava els contrincants traïdorament, quan els altres es distreien. Però els governants, en la seva majoria, tenen coneixença del baró de Coubertin. I comproven, més d'una vegada, la seva influència amb Zeus, a l'Olimp, i no ignoren la força del seu poder, que els empetiteix a tots. La màfia i el gangsterisme a què es refereixen —qui sap si de debò és el dimoni disfressat!—, han fet feina i han minat el ring de l'era. Els àrbitres —a la babalà— comencen a castigar els monsenyors amb KOTS indiscriminats. Els amants de la boxa saben que el knock-out tècnic és gairebè sempre injust i de mal fiar. En altres situacions, l'àrbitre compta els deu segons amb tanta rapidesa que els clergues, indignats, demanen el cap del botxí i, en més d'un cas, pedregades

40


inaturables acaben amb algun d'ells que farceix una mica més, així, el cementiri on habiten, indefensos, els amateurs. Coubertin, davant d'aquell desori, crida una vegada més el rector Delta. Li diu que ha abandonat les seves obligacions, que ha defugit els seus deures i que no és digne de la confiança de Zeus. El destitueix, esclar. Delta és el primer funcionari destituït a l'Olimp. Per evitar l'escàndol, Coubertin li ofereix un lloc de conserge als vestidors de l'Altis. Poca feina: vigilar les dutxes, engegar l'aigua calenta... Delta ho rebutja. «Ai, com s'enfurismarà Zeus!», diu Coubertin, fent-li por. «Que s'emprenyi!», respon el vell rector, que renega potser per primera vegada a la vida, ranejant. Coubertin el deixa córrer. Delta sempre havia estat, de fet, una mica caparrut. Se'l veu encara dues o tres nits cavalcant el martinet blanc —la Francisqueta majordona plena de xacres—, dalt del ring. Passejant, cama aquí cama allà, assegut damunt el feble pili de l'ocell i saludant un públic de monsenyors, inexistent, a banda i banda del quadrilàter, amb els guants enlaire. Fins que una nit que la lluna té el color de l'infern i la cara de Llucífer, llença la tovallola al ring. I li sembla sentir que el baró de Coubertin toca el seu alpenhorn, des de dalt, en un so de victòria.

41


6 LA GEISHA DEL GERRER GIMNASTA En el mateix moment que passa el carter, el gerrer Ni esta fent els seus exercicis corporals quotidians. S'enfarina una mica els palmells de la mà. Acarona els lloms d'algunes de les gerres encara fresques, deixant-hi un rastre de polsim blanc. I surt a l'era del seu obrador tot xiulant i taral·lejant la tonada que ha après dels seus avantpassats terrissaires: A l'Altis fan bons tupins. A cal Coubertin cassoles. A Olímpia, gerres i olles, i a can Zeus, terrines bones. Ja feia molts anys que aquella lletra s'havia convertit en l'himne dels gerrers gimnastes des que el valencià Francesc Amorós i Ondeano es va inventar, per encàrrec de l'Olimp, el ritme, el cant i la música dels exercicis militars creats pel suec Henrik Ling a les terrisseries de Zeus. Els gerrers deien si l'origen d'aquella lletra era obra d'una geisha amb aptituds poètiques que havia escrit un recull de corrandes titulat Apologia del Xumet, convertit en bestseller literari més tard. Però tot això va ser molt abans que els enginyers de l'Olimp reconvertissin en unitats nuclears de l'Altis el meandre de la dreta del riu que baixava per sota del castell on hi havia l'obrador de Ni. I també molt abans que s'iniciés el projecte de transvasament del cabal fluvial cap als embassaments d'Olímpia, amenaçats de sequera. Per tant, escoltada ara, la lletra d'aquella corranda que taral·lejava el gerrer Ni sembla que evoqui un to tradicional i

42


gairebé insòlit. De fet, el gerrer Ni encara recorda els tallers de senalles i escombres de margalló, els cantirers que omplien el barri i els altres obradors de gerres i terrissa de la més diversa que treballaven, abans que ell obtingués la patent oficial, sota l'empara de Zeus, en una època que aquest s'havia guanyat el renom popular de Déu Pastetes. Doncs bé, el gerrer Ni troba carta a la bústia i l'obre amb les mans encara mig enfarinades pels exercicis que ha fet sobre cavall amb arcs i sostenint-se a les anelles que li penjaven del sostre de l'obrador. I un cop obert el sobre, lacrat amb segell anònim, en desplega un escrit sense signatura: «Estimat gerrer Ni, et quedaràs d'una peça quan rebis aquesta carta màgica. La còpia original és al bordell de Mamasan, a l'illa de Yakushima, i ja ha fet la volta al món nou vegades. Ara la sort és a les teves mans. Seràs un afortunat d'aquí a quatre dies, sempre que tu també l'enviïs abans a qui et sembli que necessita bona sort. No et pensis que és una broma. No guardis aquesta carta, sobretot! L'has de fer sortir del teu obrador abans de 96 hores! »Exemples del procés fins ara: un oficial de l'Olimp va rebre una fortuna i la va perdre perquè va trencar la cadena de la carta. Un subaltern de les dependències de Coubertin va perdre la seva dona després de 6 dies d'haver rebut aquesta carta perquè no la va fer córrer. »Sisplau, envia 20 còpies d'aquesta carta i espera a veure què passa en quatre dies. La cadena ve de l'Altis i va ser escrita per un alt funcionari de Zeus, un descendent de becadell que va ser encantat després que s'alimentés de cucs enfonsant el bec en una terra humida prohibida per ban reial. Per això, el carter que porta aquestes cartes sempre fa cap a les bústies dels destinataris i se'n va fent ziga-zagues, imitant el vol i el passejar de l'au becadell. »Atès que la carta ha de fer la volta al món, n'has d'escriure 20 còpies de pròpia mà i les has d'enviar als teus parents i coneguts. D'aquí a pocs dies tindràs una sorpresa. Espero que no siguis un gerrer supersticiós. Tingues en compte, a més, que un tècnic de departament que va rebre la cadena de la carta i va encarregar a la seva secretària que en fes 20 còpies i les enviés, pocs dies després guanyava a la loteria un dels pots més alts de la història! En canvi, un bidell de palau no en va fer cas i va perdre el seu càrrec fulminat per

43


un expedient contra el qual no es va poder defensar. Després, quan ja era una víctima de l'atur i dels controls laborals, va rebre un altre dia la carta i en va fer les 20 còpies immediatament. De seguida, a les oficines de col·locació de l'Olimp on anava a fitxar, va trobar que el seu nom s'havia aparellat a un nou càrrec dins el cos de funcionaris perquè se li havia amnistiat l'expedient. »Una altra de sonada: un gerrer del llogarret que hi ha a l'esquerra del riu, no tan sols no va enviar les còpies sinó que en va fer befa i va cremar la carta al forn del seu obrador. Doncs, al cap de 24 hores, es va morir perquè un pis de gerres de panxa ampla se li va estavellar al damunt i hi va quedar ensorrat sense que mai més se'n sapiguessin els motius. »Sisplau, estimat gerrer Ni, no siguis una víctima més de la cadena! No et facis l'orni! Pensa que això funciona!» ¿Què fa el gerrer Ni quan acaba de llegir la carta? El que faria qualsevol ciutadà de l'Altis avesat a l'allau de propaganda comercial que col·lapsa avui en dia les bústies. La rebrega fent una piloteta i, amb una puntadeta de peu, l'envia a l'altre cantó de l'era de l'obrador. Però qui avisa no és traïdor. I reptar el destí acostuma a portar males conseqüències. El dia que feia quatre, una geisha, amb quimono i sandàlies de fusta, es presenta a saltirons a l'obrador del gerrer Ni. De moment, el gerrer Ni, que per la seva dedicació a la gimnàstica havia voltat món representant els colors esportius de l'Altis, no se sorprèn gens com potser s'hauria sorprès algun dels terrissaires antics, dedicats exclusivament a fanguejar amb les seves peces de terrissa. «Sayonara, gerrer Ni! —saluda amb el seu somriure de cara rodona, la geisha—. Sóc Hasuko Suzuqui, la teva geisha particular.» D'entrada, el terrissaire Ni no relaciona la dona apareguda al seu obrador amb la carta que havia rebregat quatre dies abans. No ho fa fins que ella n'hi ha parlat, encara que d'una manera subtil i velada. Però Ni, que de ruc no en té un pèl, ho ha agafat a la primera. «¿Què és la vida, Ni? —li pregunta la geisha—. ¿És tot el que ja coneixem o existeix alguna cosa més? ¿És possible fer un canvi que transformi el nostre nivell a l'Altis? Lluita, esforç, gerres, terrissa, plats i olles, obligacions, fang, torn, fornal, problemes, treball... ¿Això es compensa? ¿I el plaer, Ni? ¿I les distraccions, Ni? ¿I les il·lusions, Ni? Papers, cartes,

44


comunicats anònims... I després, malalties, vellesa i mort. ¿Això és viure, Ni? Una persona digna de l'Olimp, seriosa, sensible, vol anar al fons de les coses, Ni. No només al fons de les gerres. ¿On som, Ni? ¿On anem, Ni? ¿És possible una altra vida en aquest món? Esclar que sí, Ni!» El gerrer oficial de l'Altis se sent immediatament arrossegat per les paraules de la seva geisha. ¿Qui li enviava un consol d'aquella mena que li volia tant de bé? Es mira la silueta que se li pronuncia de cap a peus dins del quimono florit. Li agrada la geisha. Li agraden aquells contorns de gerreta, aquell culet minúscul, i aquelles orelletes com dues nanses de petites. I aquella boca per on sortia l'elixir de la vida. El gerrer Ni pensa que ha portat una vida de nipó. Treballa al seu obrador de terrissaire de sol a sol. No té hora de plegar. A vegades acaba als vespres amb les mans enrampades de tant palpar el cos de les gerres entre el fang. Els dits dels peus li fan pessigolles de tant pedalar per fer anar el torn i s'adona que, quan intenta dormir, el dit gros del peu dret, que és el que feia anar més, li rebot en un neguiteig de palpitacions que acaben fent-li perdre el son. De matinada, es dedica a la gimnàstica sota els ritmes d'aquell valencià, el tal Paco Amorós. Ara, el gerrer Ni és un expert en barres paral·leles, en barra fixa, a les anelles, en salts sobre cavall, en cavall amb arcs i en una col·lecció inacabable d'exercicis acrobàtics amb les mans lliures. Flexions, músculs, respiració... Fidelment seguidor del mètode suec. Ni no és un nipó, però en té el complex. Per això la presència xucladora de la geisha ha estat superior a les seves forces de gerrer oficial. «Muntarem una casa de geishes, Ni!», li anuncia ella que s'ha convertit en una mena de guia espiritual, i potser professional i tot, del gerrer. La proposta desconcerta una mica el gerrer de l'Altis. Ell sempre s'havia considerat un lliurepensador i valorava molt la consciència, tant còsmica, com ètica, social i ecològica. Encara es recordava de quan va encapçalar una comissió ciutadana, abans de fer-se gerrer funcionari, per anar a parlar amb Coubertin i oposar-se a la reconversió del riu en estació nuclear i, després, al transvasament de l'aigua.

45


El gerrer Ni és dels qui pensen que l'Olimp és ple d'intel·ligents cultíssims que no tenen un gram de consciència. El gerrer Ni admet que els conscients poden ser uns analfabets, però uns analfabets relatius i discutibles. Tan relatius i tan discutibles com la cultura dels intel·ligents. El gerrer Ni confia en la salut, els diners i l'amor com a elements primordials per a una supervivència sana. És viudo per simple fatalitat. Viu com un nipó per aquelles coses de la vida. Fa gimnàstica perquè, per a ell, les gerres i els exercicis corporals són una mateixa cosa. El dia que la seva dona —d'això ja feia anys—, convertida en una bevedora anònima empedreïda, es va llençar al riu dins una de les gerres de panxa ampla, modelades amb les seves mans de terrissaire, el gerrer Ni va pensar en aquell ritme nipó de vida que havia portat. Sabia que només deu de cada cent mestresses de casa nipones podien parlar amb els seus marits sis minuts cada dia de mitjana. Sabia que només trenta de cada cent esforçades mullers els veien una hora diària de mitjana. ¿Era gens estrany, que amb un ritme així, com el que ell portava, la majoria de dones casades es tiressin a la beguda com havia fet la seva? ¿Era gens estrany que, de la mateixa manera com la seva s'havia engerrat al riu, d'altres es llencessin al metro o des del capdamunt d'un penya-segat? Ara que la seva providencial geisha li havia caigut en sort, havia tingut el valor suficient per autocensurar-se i s'ha dit, atenent al seu nivell de consciència, del qual es vantava: «Ni, ets un masclista egoista i sense escrúpols!» Sap, doncs, que la geisha és una conseqüència de la seva poca fe en la carta màgica que hauria hagut d'enviar a una vintena de parents i coneguts. Sap que la carta ja havia estat una conseqüència de la seva vida de nipó convençut i satisfet de la vida entre gerres i exercicis gimnàstics que portava. Sap que la mort de la seva dona al riu havia estat un primer avís còsmic per la seva actitud. I, com si hagués estat un elegit, recorda que els seus avantpassats parlaven d'una geisha com a autora de la corranda tradicional del gremi. I per això ha dit de seguida que sí. Que muntarien una casa de geishes. Per pagar i sofrir la penitència que es mereixia. I ha fet l'amor amb la geisha, per segellar el tracte, damunt el tapís que havia servit fins aleshores de pista d'exercicis al gimnàs del terrissaire.

46


El primer que fan és emmagatzemar les gerres de l'obrador en un parell de golfes, muntades en pisos, convenientment protegits amb serrells de palla. Després adecenten el futur saló de plaer. Han aprofitat el tapís de gimnàstica que havia batejat la seva unió. Han reutilitzat els aparells de gimnàstica com a futurs jocs d'esplai i plaer de la casa de geishes. «Tu, deixa'm fer», diu la nipona amb aquell posat de dona de sa casa feliç per l'acollida de Ni. Han encarregat un rètol lluminós i l'han penjat a la porta de l'obrador. A fora, a l'era, replantada de gespa verdíssima i fresca, hi han instal·lat la bústia amb l'escultura niquelada d'un becadell, en memòria del carter de l'Altis encantat que havia portat la carta màgica al gerrer Ni. Durant el dia, Ni s'avorreix bastant. Fins que no s'acaba la jornada, l'ambient no puja de to. El rètol omple de vida l'era de l'antic obrador del gerrer gimnasta. Els habitants de l'Altis han anat entenent que calia que pensessin en el relax. En la bona vida. Ben aviat, per als homes de l'Altis, la vida comença a la casa de geishes de cal Ni. A la primavera i l'estiu, els més amants de la barrila proposen al gerrer Ni que tregui tres o quatre tamborets a fora a l'era i que hi munti un karaoke a l'aire lliure. Té un èxit relatiu. La majoria de clients desconeix les lletres que apareixen a les pantalles, molt semblants a la corranda dels terrissaires que Ni sempre havia taral·lejat quan acabava els exercicis de gimnàstica. S'entrebanquen. No s'avenen amb el micròfon sense fils. Se'n cansen de seguida perquè, a més, fan el ridícul. I perquè la geisha Hasuko Suzuki coneix tots els secrets del plaer i la diversió que explota al màxim dins la casa de geishes. Aviat, cal gerrer Ni es converteix en una concentració de geishes que el terrissaire creu que no es mereix. Hasuko és una mena de deessa del plaer i Ni no sap d'on treu aquelles noietes, però està segur que són les més selectes de tot l'Olimp. El programa de la casa de geishes, que aviat es passa a dir popularment Can Gerra, en honor a la tradició del lloc, va ampliant la seva oferta. Els dilluns, la geisha Hasuko, que s'ha convertit gairebé en una mama-san autèntica, una patrona del plaer, prepara un espectacle de geishes vestides de col·legiales, però sense calcetes. La nit es converteix en rutilant.

47


Els dimarts, apareixen només amb un vel de gasa cobrint lleument els pèls del pubis. Buròcrates i tota la classe mascle de l'Altis ho troba fascinant. Els dimecres, hi ha l'opció de deixar-se acaronar per les geishes que, prenent-los per bebès, els canvien els bolquers amb les dosis d'estimació que els nounats necessiten. L'excitació retruny per tot l'Altis. Els dijous es dediquen a les confessions a cau d'orella. Els clients habituals de Can Gerra parlen amb les geishes de les frustracions a l'Olimp. De les depressions que comporta exercir de funcionari dins un dels cossos de Zeus. De les desil·lusions i els enganys. Les geishes escolten, serveixen un got de whisky per passar l'estona, estimen en la penombra de l'obrador, convertit en casa pública. Els caps de setmana, de divendres a diumenge, les activitats s'amplien, però sobretot té èxit el lloguer com a meublé. La geisha i el gerrer Ni han hagut de pensar en un sistema d'infraestructura que doni abast a la gran demanda. Aleshores ha estat quan han pogut amortitzar les grans gerres que Ni havia fabricat amb paciència durant hores i hores de duríssim treball. Cada gerra es converteix en un meublé. La descoberta de les formes internes de la gerra, a més, demostra que tots els mètodes de fer l'amor que han promocionat els manuals fins aleshores han fracassat. Uns estudis fets per sociòlegs, psicòlegs i sexòlegs de l'Olimp demostren també que la gerra és el millor atuell per satisfer les necessitats sexuals, amb una lleugera tendència a ser encara més apta per a l'orgasme femení que no pas el masculí. Aquest detall, però, com totes les teories científiques, té les seves excepcions i depèn sempre de les característiques de cada parella i de la seva estació mental. Can Gerra es converteix en un gran negoci. Però tots els grans negocis, a l'Olimp, són controlats, ja ho sabem, per Coubertin i els seus inspectors que passen comptes, al cap i la fi, amb el tresorer major de Zeus. Diuen si fins i tot el baró Pierre de Fredy, malgrat la seva passió esportiva i els hàbits de vida sana, fa més d'una escapadeta d'amagatotis a Can Gerra per comprovar personalment si el que diuen els homes de l'Altis és veritat. Però Zeus, acostumat a manar i passar-s'ho bé, comença a notar que, a l'Altis, els plaers de les geishes de Can Gerra minen els seus homes. Ara ja és normal veure els gimnastes i

48


els altres esportistes de l'Olimp fumant i bevent en públic, sortint a les entrevistes i els debats televisius donant un exemple de fumerris empedreïts i d'embriacs en potència. Zeus, en el fons un amant del disseny i la imatge, manifesta a Coubertin que al gerrer Ni se li ha escapat la mà. I mana a Coubertin que el destitueixi del càrrec oficial de gerrer exclusiu de l'Olimp. El carter arriba, fent ziga-zagues com sempre per la seva condició de representant del becadell encantat, a la casa de geishes. I deixa novetat a la bústia. El gerrer Ni, que encara manté el costum de fer els exercicis de gimnàstica, surt a l'era de gespa i recull el sobre. I descobreix una carta molt semblant a la màgica de la qual no en va fer cas uns dies abans que li aparegués la geisha de la seva vida. Coubertin, manant Zeus, el destitueix del càrrec de gerrer oficial. I li clausura el negoci. Can Gerra se'n va a l'aigua en quatre dies. Les geishes s'escampen per tot l'Altis, perseguides pels homes de l'Olimp, incapaços de prescindir ja del plaer que havien trobat. Però elles no passen de fer-los alguns passets de gimnàstica femenina, apresa a hores lliures a l'obrador del gerrer Ni. Els fan els numerets de les barres asimètriques, el salt sobre cavall, la barra d'equilibris, i sobretot exercicis de terra amb la música i l'harmonia que va derivant cap a la gimnàstica rítmica i cap a l'espai de la dansa, amb tendència a les rebolcades per terra i els sotracs movedissos de tot el cos. Però els homes de l'Altis ja s'hi conformen. Han après a patir la seva condició. I a gaudir del plaer a distància, si convé. Proliferen, inevitablement, els caus clandestins només per a homes on, fins i tot, es poden disfressar de geisha en uns primers indicis d'homosexualitat primària, molt anterior a la pesta de la sida. En part és el desori. Però Zeus prefereix aquesta disbauxa generalitzada i dispersa que no pas el negoci que s'havia muntat a Can Gerra. I ho prefereix perquè, així, el gremi de les geishes torna a servir Zeus amb tots els honors, en exclusivitat, allunyant-se cada vegada més del poble mascle de l'Altis, que gairebé ha oblidat el que eren les cases de geishes. Ara no ve a tomb, però aquesta decadència del ram del plaer va portar al naixement clandestí de les línies de telèfon, conegudes a l'Olimp amb noms tan sucosos com els

49


d'Orgasmòfon, Pornòfon, Duròfon o Eroticòfon, entre molts altres. A poc el poc, el tracte gairebé maternal de les geishes de la classe distingida de la Mama-son s'han anat substituint per cintes enregistrades i amb un catàleg tan variat com aquest: Les noies del porno, Orgies lèsbiques, Culs liberals, Gais excedits, Petons negres, Corrupció del plaer, Lesbianes obscenes, Xumadores de polos, Noies porques, Sado fortíssim, Depravades sexuals o Verges trencades. El temps no passa en va. I per a un funcionari, la destitució del càrrec és una marca que no s'esborra. Diuen si un funcionari destituït és com una fera mal ferida. O tocada de mort. La revenja, en aquests casos, diu que pot ser cruel. ¿Què se n'ha fet del gerrer Ni en aquell nou ordre intermoral de l'Olimp? La geisha Hasuko Suzuqui, que tants plaers havia proporcionat no només a Ni sinó a tots els seus coetanis, ha plantat l'infeliç terrissaire. I ja se sap que les desgràcies no vénen mai soles. El terrissaire Ni ha tornat a rebre una d'aquelles cartes màgiques que només presagien malastrugança. Però aquesta vegada se la creu. I en fa les vint còpies reglamentàries de pròpia mà. I en publica una al diari de l'Altis per fer la guitza al baró de Coubertin que, al cap i la fi, considera fautor de la seva destitució de gerrer oficial. I anuncia que obre una nova línia sexològica per telèfon. I així neix el que des d'aleshores es coneix, en el gremi de les ereccions i orgasmes auriculars, pel nom de Sexogerra. «No està gens clar d'on venim i on anem —diu Ni en l'anunci publicitari—, però som aquí per aprendre a dur una altra vida. Per millorar aquest corromput i contaminat Olimp, ple d'una civilització i una democràcia falses, opressores, destructives, amb la mil·lenària impotència d'una moral passiva i decadent. Només un home nou, al marge de religions, fanatismes i creences, però amb una fraternal consciència, còsmica, ètica, social i ecològica, pot evitar un desastre apocalíptic més que segur. En el tema del plaer sexual puc aportar la meva nodrida experiència. Truca al telèfon de la Sexogerra. A tant el minut, més IVA.» Ni Pierre de Fredy, picant de peus amb tot el geni d'un baró enrabiat, s'ha sabut estar de marcar el telèfon de la Sexogerra. Hi truca, per descomptat, en missió de control estricte. I a càrrec del rebut de telèfon del departament oficial de l'Olimp. Para orella, assegurant-se que cap de les

50


secretàries li intervingui la trucada. I identifica de seguida la veu del gerrer Ni. «Jo la vaig comprar perquè sempre m'havia fet gràcia tenir una gerra com aquella. El terrissaire de l'Altis me la va vendre per quatre duros —diu la veu de Ni sense descobrir la seva pròpia personalitat—. Me la vaig endur a l'esquena, carrer amunt, fins a casa. I vinga netejar-la i ensabonar-la i treure-li els colors. I ella, cada vegada més ennegrida, més fosca, més gerra. I quan la vaig tenir ben eixuta, la vaig portar a la biblioteca perquè lligava amb els totxos de les prestatgeries i s'hi va quedar un bon temps, sense dir ni piu, com una geisha angelical. Però un dia es va emprenyar de tant no fer res, es veu. I es va rebel·lar i es va enfurismar i va començar a alçar les nanses, que en tenia tres, i va dir que ja n'estava fins al pubis d'anar d'un costat a l'altre.» En aquest punt, la veu del terrissaire recorda que s'està en línia amb la Sexogerra de l'Altis, i que qualsevol mala impressió auricular pot ferir la sensibilitat de qui truca. El to de veu del gerrer Ni pren un aire niquelat en honor potser al nom que sempre l'ha simbolitzat. «La gerra deia que abans que jo la tragués de les golfes de cal terrissaire, l'havia tinguda una viuda que vivia tota sola en una casa de geishes i que no li feia altra cosa sinó posar-seli damunt, amb el cul enlaire, blanc i molsut com una panera. I anca ací, anca allà, vinga fer-s'ho amb la motllura que acabava en ribetejat per art del terrissaire, que era un romàntic amb el fang. »Només quan la va tornar a comprar el terrissaire, tipa que la viuda, pel que es veu, la tractés com una gerra de la mala vida, va començar a sentir els plaers de nimfòmana. El terrissaire, un gimnasta fornit pel temps d'exercicis, amb les mans lleugerament enfarinades, agafava la gerra amb el parell de braçots morens, peluts, forçuts, portant-la fins a la bassa.» I aquí, la veu del gerrer Ni pren un altre to. I fa la trampa de convertir la gerra en geishagerra per posar en marxa el presumpte nimfotelèfon. »Quina sensació que sentia la geishagerra quan el terrissaire la deixava anar braços avall, i agafant-la per baix, la posava de boca a terra a la vora del marge de la bassa, la netejava per dins, l'enllepolia com només es pot enllepolir una geishagerra.

51


»El pitjor és que la geishagerra es delia per fer l'amor de veritat amb el terrissaire, però ell sempre la deixava a les golfes, arraconada. I des d'allí, sentia a vegades que la viuda arribava a l'obrador per comprar un plat, un tupí, o una cassola, i el terrissaire passava el forrellat i assegurava la porta amb la balda, i ho feien allà terra mateix, aprofitant l'antic tapís del gimnàs del terrissaire. I els ais! de la viuda, amb aquell cul gros, blanc i molsut, arribaven fins dalt a les golfes on la pobra geishagerra es fonia de gelosia. »La viuda i el terrissaire van trencar el plat bonic. D'una manera molt violenta. «Jo el que vull són orgasmes, terrisaire!», va cridar un dia la viuda. «I jo vull una geisha!», deia el terrissaire. Des d'aleshores la gerreta em va confessar que vivia més tranquil·la, fent de tina d'oli a temporades, fentse una gerra de debò cada vegada que el terrissaire l'anava a veure, acaronant-la amb els palmells emblanquinats i dient-li a cau de nansa quatre amoretes com flor de lotus, geishona i coses així que la mantenien en vida fins que el setrill d'oli del terrissaire es tornava a buidar i això l'obligava a acudir-hi una altra vegada. »Però com a bona geishagerra li va venir la menopausa. I el terrissaire va dir que ja no servia per a gaire cosa més. Se la va tornar a carregar a les espatlles. Se la va emportar a l'era d'una antiga casa de geishes, entre gespa i heures, frescal, envoltada de vida sana, a l'abast de tothom. »Allà, primer un i després l'altre, tots els mascles de l'Altis van anar passant pel seu damunt. Alguns tot just la tocaven. La miraven de reüll. D'altres se li culivaven al damunt, amb els pantalons i els calçotets ben recargolats fins als peus. I la gerra se sentia més geishagerra que mai. Feliç. I li venia l'orgasme perquè els homes de l'Altis enyoraven els millors temps. Els d'abans de la disbauxa. I els orgasmes, en les profunditats d'una gerra, són orgasmes celestials. Divinament geishians.» El baró de Coubertin penja el telèfon després de consumir la seva trucada a la línia de la Sexogerra. Recorda els seus viatgets furtius a la casa de geishes de cal terrissaire. Li ve un petit somriure de qui encara es deixa temptar pels plaers. I sent una prudent i tímida erecció de baró conservador sense gaires conseqüències. No vol informar Zeus de la rebequeria del gerrer Ni. Potser perquè en el fons no està d'acord amb l'actitud

52


despòtica i partidista del déu del COI en l'afer de Can Gerra. Pensa en el gerrer gimnasta. En la seva glòria esportiva. En el seu passat d'alt funcionari de l'Olimp. Pensa que cal evitar l'escàndol. I l'escàndol s'evita. Fins i tot legalitzant la línia telefònica de la Sexogerra i reconvertintla, com si fos el meandre del riu, en el nucli central oficial d'assistència social. I encobertament subvencionada a través de les partides extraordinàries de fons rèptils destinats a la gimnàstica dins el pressupost del COI, la línia calenta de la Sexogerra de Ni, el terrissaire gerrer, acabarà sent un dels negocis més rendibles de l'Olimp.

53


7 EL MACER DE L'ESTIC PERFUMAT Quan el primer raig de sol travessa l'arc del campanar, el macer municipal obre les portes de la casa de la vila de l'Altis. Les dues fulles immenses de fusta de roure emmotllada i vernissada xoquen amb l'estesa d'herba que cobreix a fora tota la plaça del Mercadal, on els venedors ambulants de perfums estenen els envelats a l'hora del migdia. Els prudents grinyols dels forrellats de la portalada consistorial fan aixecar el vol a l'estol d'orenetes cua-rogenca que estaven picant el gra minúscul de la gespa acabada de tallar pels jardiners del servei de parcs i jardins de l'Olimp. Lambda s'estira, quan no el veu ningú, en un racó del vestíbul que acaba de banyar amb l'assolellada matinera i agafa l'estic —el pal de fusta, símbol del càrrec de macer que ostenta—, perfumat a primera hora per les dones de la neteja que tenen sota la seva responsabilitat el manteniment del roserar. Lambda és de raça congolesa i de llengua bantu, però ara ja no se'n recorda ningú del seu origen, que ell mateix havia fixat a vegades en algun punt inconcret, a mig camí del sud de l'antic Zaire i del nord de Zàmbia. El color de la seva pell ha acabat sent un atractiu per als visitants d'Esparta —la ciutat perfumada de l'Olimp— i ell llueix, amb l'orgull propi d'un africà, l'estic que el caracteritza d'una hora lluny per la sentor de roses i que li atorga el poder secular de macer, tan envejat per més d'un dels oriünds d'Esparta, fills de botiguers amb aspiracions de funcionari per nissaga territorial. De quan Lambda va rebre els honors de macer ja no se'n té memòria. Zeus és una mica capritxós —ja ho hem dit més d'una vegada— i un pèl murri en els afers que afecten els

54


nomenaments. En realitat, el macer del consistori d'Esparta, quan va arribar a l'Altis, es deia Lamba, sense la d. Una d de més o de menys no fa el cas, però en relació al nouvingut de l'Africa central —segurament que després d'haver fet un llarg calvari exposat a tots els perills marins de la boca de l'estret i amb el viatge pagat pels seus estalvis— sí que forma part de la història local —almenys pel càrrec de Lambda— que els espartans l'anomenessin cada vegada mesclarament amb la d perquè el futur macer es passava les tardes de diumenge ballant la lambada amb totes les noies casadores de la ciutat, les úniques hores alliberades del conreu dels roserars que havia de fer rica la petita ruralia a pocs quilòmetres de l'Altis. No es pot negar que la mitjana intel·lectual dels espartans és força alta per l'accés que des de sempre han tingut als canals de l'educació i la cultura. Només ells podien filar tan prim sobre el renom d'un estranger com Lambda el qual, per postres, pateix del tret de dicció tan típic dels africans arribats a l'Olimp i que es caracteritza per pronunciar les eles com si fossin eles dobles i les erres com si fossin eles simples. D'aquest fenomen, ja se sap, les llengües del món en són plenes. El mateix Zeus, al començament, s'hi feia un tip de riure i comentava que aquesta era una de les poques gràcies que els quedaven als xerrameques dels seus súbdits per dissimular l'avorriment i el poc enginy de les seves converses buides de l'humor que el déu del COI té com a debilitat personal. En el cas del macer Lambda, aquest tret lingüístic, que els espartans anomenen lal·lació o popularment lambdacisme, havia arribat a produir al principi del seu exercici en el càrrec alguna confusió xocant que només una actitud severa del baró de Coubertin va tallar a temps per no convertir el bonàs de Lambda en el popular i inevitable foll del poble. El que passa és que Lambda —a qui agradava en excés el xumerri quan va arribar a Esparta—, es passa hores a la taverna de la plaça explicant històries de més avall del Mediterrani, sense corregir el tic de dicció, i això fa córrer entre els joves dels botiguers faules com aquella que diu, en boca de Lambda, que havia recomanat de plantar peles en lloc de peres, cultivar loselàs en lloc de roserars, fer olli de loses enlloc d'oli de roses, o llaxar amb aigua de llavanda enlloc de laxar amb aigua de lavanda.

55


Això, esclar, no hauria hagut de provocar les actituds de riota dels espartans —tal com Coubertin els retreu per fer-los caure la cara de vergonya— perquè encara són molts els fills dels botiguers de la ciutat que, sense adonar-se de la seva cursileria, presumeixen de saber molt de lliteratura, i alguns fins i tot es creuen ells mateixos uns autèntics lliterats defensant aferrissadament les seves lal·lacions sense admetre humilment un defecte de dicció sinó al·legant un argument tan poca-solta com fer creure que la majoria dels dons lliteraris dels quals es vanten els han adquirit per les seves proeses i bones manetes a l'hora del llit. Però ja sabem que això amoïna poc Lambda —ell sempre s'ha continuat autoanomenant Lamba, malgrat els espartans, afegint així un altre punt d'ironia en el seu tracte—. I no l'ha amoïnat ni poc ni gens, en part, per la manera que té de comportar-se. Mesurada, sincera, sempre donant un copet de mà, i actuant una mica innocent i ingènuament a vegades, però afable i, en definitiva, amb un tarannà propi de l'encant que li serveix, primer, per guanyar-se el cor de les joves espartanes i, després, el de Zeus, motiu pel qual l'havia acabat nomenant macer oficial. De fet, el que tambè ja s'ha perdut en la memòria del temps, és el motiu pel qual el símbol del macer de la casa de la vila d'Esparta és un estic i, a més, perfumat. Però això sí que és el mateix Lambda qui s'encarrega de recordar-ho sovint als qui —càmera de vídeo a punt— s'interessen pel passat de la ciutat de les roses de l'Olimp. «Aquesta és la històlia d'un avantpassat del bantu Lamba —diu solemnement el macer, amb l'estic perfumat carregat a l'espatlla, a la porta del consistori, uniformat amb les millors gales de fer guàrdia, barret de plomes inclòs, i amb el seu deix lingüístic inconfusible—. La del mateix bantu que se'n va anar a l'Ollimp quan van petar a la seva pàtlia i, en tolnar, va plantar una pelela al jaldí de casa seva.» «¿Una pelela?», interromp gairebé sempre algun dels turistes, i si és de l'Alguer afegeix: «¿un arbre de pera?» Aleshores, Lambda, amb mala cara, fa un esforç, i remata com un funcionari displicent: «Sí, una perera». «Que sí, home, que sí que te n'hi cleixelan, aquí, de peles!, es deia ell bantu», continua explicant Lambda, ara més teatralment, quan entra en un diàleg relatat. «Se lles sabia totes, ell bantu. I això que feia més de dos-cents anys que

56


havia complert els vuitanta. Però, ca!, ell entestat a plantar una pelela al jaldí de casa, d'aquelles que en diuen nanes, de tan baixes, petites i esculçades i que no cleixen ni viuen, com deien els del poblat. »I al cap d'un segle va soltir el plimer lebot d'allò que selia una pela glossa, tova, amb tot de suc a dins i amb una pell aspla, velda, picada pels pardalls, les merlles de bec gloc que, camí del cementili, s'hi atulaven per agafar folces. I l'altle deia: “pelò, home, bantu, ¿que no ho veus que per molta fe que hi tinguis...”? »I el bantu, que no i que no, que allò encala no s'havia acabat i que le de le, de cleule que no hi havia les a fer. Això ela quan se'n va anar, exilliat a cole-cuita flontela enllà, ell i la pelela sota el blaç, amb les arrells tendles, com espelitades i esfeleïdes de por de tanta guela, “¿on ens poltes ala, bantu? ¿on ens poltes ala?”, semblava que li diguessin.» En aquest punt del relat, els turistes que s'han afegit al grup i procedeixen d'alguna excursió organitzada pel sud, pregunten a Lambda si el bantu de la seva història havia fugit amb la perera sota el braç i dalt d'una de les barcasses que tothom anomenava pastera, a l'altra banda de l'estret. «¿Amb una pastela...?», diu Lambda. Però com que aquest és un element nou per a ell perquè, com havíem dit, fa temps que viu a Esparta, ho soluciona dient: “amb una pastela no, nedant!”» Tothom riu i així respira una mica de l'explicació, cosa que sempre acaba fent la sessió menys tensa. Lambda continua més engrescat, després d'aquella pausa. «I el bantu, doncs», recorda només recomençar la història, «cametes ajudeu-me que ja són aquí! I dalele seu van fer vollar tots els ponts que havia tlaspassat el bantu i van bombaldejar per tot aleu on havia passat de plessa i colents i, quan van poder, van agafar tothom qui s'assemblava al bantu pelquè també poltaven una pelela sota l'aixella i no els van deixar ni dil-ho dues vegades. »“¿Qui hi ha?” “Un bantu amb una pela!”, ell. I els alltres: “a la palet, a la palet!” “Pelò si només sóc un bantu amb una pelela!” “¿Has dit pelela o pela, abans?” “¿Has dit pela, velitat?” I els anaven pellant i ells s'anaven tombant lan del mul invisible i, a l'alltla banda, el bantu amb la pelela sota el blaç, vinga cóler i pensar: “ai, si m'enganxen!” »I la pelela també parlava: “¿què dius, bantu?” “Calla, calla, pelela, calla, tu.” I quan va passar vola la plaça de lla

57


Casa de la Villa, va soltir el plesident dels bantus al ballcó. “Ep, bantu, ¿on vas?” “¿I a tu, què cony et sembla?” I el plesident li va dir que no elen holes de fer veule que anava a l'holrt i que no dissimulés i que se'n tolnés cap a lla cabana, que lla dona i els fills plolaven i que si tots fotien el camp, ¿qui es quedalia al seu volltant quan alibessin els invasors? »I el bantu es veu que es va empiullar amb el plesident pelquè estava neguitós i amalat de suor de tant cóler o, si no, no li haulia dit allò de, “ala sí que estem bé per fel-te cas a tu!”, com lli va dir des de baix a la praça. I el plesident vinga picar de peus. “¿Què us heu clegut? ¿Què us heu clegut?” I, de seguida, se'n va anar cap a dins i va clidar el secletali. “Que ho publiquin ala mateix!” I ho va signar. “Fins que tot no hagi acabat que no cilculli ningú pel caler amb una pelela sota el blaç fent veule que se'n va a l'hort!”» Arribats a aquest punt, Lambda sempre es treu un pergamí de paper de ceba de sota l'uniforme. En desfà lentament la llaçada, el descargola i l'ensenya, amb els braços alçats, als turistes que, com passa amb els crèdits d'una pel·lícula, no poden distingir gairebé mai què hi diu, però sempre acaben convençuts que el pergamí és el model original del president. Lambda, fa una pausa estratègica i mira els turistes per assegurar-se que la història els enganxa. Després prossegueix: «Pelò, quan el ban va soltir, el bantu ja havia tlepitjat la latlla de la flontela, a l'altla banda de l'estlet», afegia. “Vinga, vinga!” Li van dir si tenia les per declalar. “Els papers!” I ell, que les, només la pelela feta un manyoc sota mateix de l'abligot que va pispar d'un desglaciat morlt que va tlobar on s'agafen les balques. Ara és quan els turistes, fent cops de cap de complicitat mentre es miren els uns amb els altres, deixen anar una exclamació de bons sabedors de la història: “¿Veus com anava fins on s'agafen aquelles barques, les pasteres?” Però Lambda, sempre, sempre, fa veure que no els sent i prescindeix d'aquest comentari i tira endavant sense fer-ne cas. «I la pelela, a sota, cridant: “que m'ofego!” “Calla lloca!” “¿Què diu aquest bantu dels peblots?”, clidaven els guàldies. “¿Jo? No dic le. Tinc fled.” I li deien que es posés a tocar de l'estufa. I se n'hi va anar. I allà va fer amistat amb una noia esplimatxada i blanca de galltes, amb els ulls que ja no li cabien de tan poques calrns. I el bantu li va pleguntar d'on

58


ela. I ella, li va dir que de laça bantú. “Calam, xiqueta! ¿I on vas tan blanqueta?” I la noieta va envelmellir com envelmelleixen els bantus, sobtadament, no se sap si per allò de calam xiqueta!, o per allò altle d'¿on vas tan blanqueta?, o pel l'esglai que li va donar el leblot més eixolivit de la pelela que, a poc a poc, va anar soltint per sota de l'abligall del bantu i, buscant, buscant, va tlobar l'entlecuix de la noia bantú i de seguida no s'ho va fer lepetir dues vegades per entletenil-s'hi una estoneta. «El bantu li va pessigollejar la vullva. I ella només deia: “fa callor, aquí.” “Ja ho clec que sí”, el bantu. I, en sec: “blut, polc!”, ella. “¿Què tens, noia...?” “Guàldia, guàldia!”, ella. I va venir aquell dels bigotis alomangats i va pleguntar a la noieta si el bantu en qüestió ela el seu avi. I el bantu, ofès, li va respondle si no se l'havia milat bé. I el guàldia li va dir que s'aixequés, que l'escolcollalia i, pallpant, pallpant, va topar amb el mànec.» Els turistes, sobretot els que no parlen una llengua de la mateixa branca que la d'Esparta, no entenen l'expressió del “mànec” i, provocant els somriures mofetes dels altres, fan aquella pregunta tan innocent que fan els que han estat ensinistrats sexualment amb mètodes que semblen més aviat d'universitats a distància. Lambda respon amb un signe prou eloqüent, tancant el puny i aixecant el braç com si fos el fal·lus d'un poltre encabritat, i repeteix seriosament: «El mànec...» Tothom en té prou. Hi ha llenguatges universals que no necessiten traducció. Lambda, el macer, continua. «Homeee!», fa imitant el guàrdia de la frontera, amb una veuassa de gegantot. «“Amb els anys que tlagines, bantu!”, li va dir el guàldia en la llengua dels negles pelquè es veu que ela casat amb una d'allà baix. I el bantu, embollicant-ho encala més i dient que la pelela la poltava per si de cas la podia clavar en algun lloc. I el guàldia, mentle s'alissava el bigoti: “Mira, mira...” »I es va endur el bantu cap a dins. I quan ningú no els veia, li va donar un palell de plantofades, i el bantu, sense clidar, “que ho dilé al meu plesident!, mila que ho dilé al plesident dels bantus, eh!” “Calla, boig!”, el guàldia. “Si el plesident dels bantus ja ha passat de moda i ja collga!” »I el bantu no s'ho acabava de cleule que ja l'haguessin pelat i que un altle, amb el balet de plesident descololit pel sol hagués enfilat el balcó de la plaça i que amb els blacets culrts

59


de mida, amunt i avall, anés dient des del miclòfon del lègim: “Bantus tots!” I el bantu va alencar a gemegar i a esgalepar tot el que tlobava a l'abast, pelò no gosava plolar per si de cas al guàldia no li queia bé allò dels plors. »I el bigotis de la flontela, matelnal i ploteccionista com tots els homes blancs amb els bantus: “Apa, home, bantu, no siguis luc, ja te la pots empoltar la pelela.” I el bantu, amb ulls d'oleneta cua-logenca de talda d'hiveln: “glàcies, glàcies.”» Els turistes, tots acostumats a resseguir i conèixer històries tristes dels seus països d'origen, deixen anar a vegades alguna llagrimeta quan Lambda toca aquest punt del relat. És un instant fugaç i emotiu que el macer agraeix com un actor que diu la frase culminant del seu paper. Lambda prossegueix després d'aquest moment únic amb la veu més assossegada. «I quan el bantu va tolnar del seu exili, alesholes que en tenia vuitanta de fets, em va venir a veule i només deia que semblava que haguessin passat dos-cents anys. I encala poltava la pelela sota el blaç, petita, esculçada, tristoia, com si hagués patit gana i set, pobleta. I vinga escopil-se els pallmells de les mans endulides i a agafar amb trlaça el xapo i a fer un clot com aquells tan ben fets dels entelamolrts. Silenciós, el bantu, xap, xap! xap, xap!, i hi va endinsar la pelela amb el reblot més tendle de cala al vent i, ella, tota alugada, encala va dir: “Ja anava sent hola, poca-sollta!” »Desplés, al ple de la plimavela, la pelela vinga fullejar, i al ple de l'estiu, es va omplir del tot amb fulles de collors tolats tilant als collors de la bandela del plesident del ballcó. I els veïns del poblat del bantu, estlanyats, “Ai, ja ho veus!” I jo: “Me la va donar el bantu emiglant.” “Ah!, el bantu”, feien. La pelela lecta que lecta com si ho hagués espelat tota la vida, allò. I va venir un hivelrn, i un altle, i un altle. Potser en van venir qualanta i tot d'hivelrns i, per fi, en una de les blanques de la pelela va començar a fer folça una mena de botó, com si volgués ser una pela. I vinga pitjar, vinga pitjar. I cap al bon temps se'n va soltir i es va fer glossa, glossa, la més glossa de tot el poblat. »Ja ho veus... I tant com li va alibar a costar, pobleta, deien els bantus. I quan la pelela ja no podia més i no feia sinó plovocar paldals i totes les olenetes del món que li vollaven pel volltant, la pela va caule de madula i es va badar una mica i el bantu la va agafar, i amb molt de compte la va

60


posar sota el laig d'aigua, ben neta, així, i la va pelar i la va paltir per la meitat i va apalèixer una mena de cuc, pellut, neglós, com si poltés bigoti i només feia: “Mira, mira!” I al seu dalela, dos pinyollets com dos muglons de pit de noieta bantú, blandant d'un costat a l'alltle, i vinga sentir-se: “Guàldia, guàldia!”» Els qui abans han provocat els somriures mofetes entre el grup de turistes, interessant-se pel significat del “mànec”, ara tornen a posar cara d'ignorants, però no volen tornar a caure en la riota ni interessar-se novament pels pinyolets com dos mugrons de pit. Lambda fa una pausa per si la pregunta salta en l'aire. I, si no, prossegueix el relat. «I jo vaig quedar astolat i vaig cóler com un boig cap a cal bantu emiglant: “Bantu, bantu!”, esbufegant, jo, “bantu, bantu!, la pelela!, la pela!” I em va soltir la seva dona, pelquè en tot aquell temps el bantu emiglant s'havia casat, pelò ala ella ja ela una doneta colbada, gepeluda, velleta, amb la mantelleta que polrtava sempre i amb una escombla a les mans, tlip, tlap, tlip, tlap, tot el poltal de la cabana ben net. Va alçar el cap i gailebé com si no hagués passat les des d'aquell dia que el bantu va fugir, va dir: “¿Pelò, que no ho saps fill, que se'n va anar...?” I jo vaig fer que sí, amb el cap, esclar que ho sabia. »I quan vaig tolnar al jaldí de casa meva, ja no hi tolnava a haver la pelela plantada, i em vaig enfonsar en una vall de llàglimes fins que un dia van tlucar a la polta, quan encala no havia soltit del tot el sol, amb tles tlucs folrts, pam, pam, pam!, i seliosos, em van dir: “¿Què en saps d'una pelela que poltava el bantu sota el blaç el dia que va fugir i va passar l'estlet amb balca desplés d'emplenyar-se amb el plesident i, desplés, a la latlla de la flontela, vinga folfollar les vullves de les noies bantús que fugien com ell?”» Els turistes tornen a constatar que el bantu de la història havia traspassat l'estret amb una pastera, però no diuen res i només ho constaten, mirant-se amb ulls d'entesos i fent un esforç per no perdre's el relat de Lambda que, com abans, ignora el detall del pas amb barca i no entra en la discussió de si havia passat nedant o no. «I jo, disclet com semple: que no en sabia le de le. Pelò com que no em van cleule, se'm van endur i em van letilar els paperls i em van esqueixar el passaporlt i em van tancar en una cell·lla fosca com una golla de llop davant d'un cossi ple

61


de peles nanes i em van dir que ja podia començar a pellar i a menjar fins que no tingués memòlia. »I així, pellant i menjant», canvia de sobte el to de la història, el macer Lambda, «vaig caule simpàtic a Zeus, a qui el baló de Coubeltin ja havia parllat de mi. I els vaig dir que havia inventat l'olli de loses. I que Espalta, a plop de l'Altis, tenia una tela de conleu tan bona com la dels bantus perquè no necessitava gaile aigua. I que els loserls hi cleixelien com a bollets. »I vaig inventar la villa de les loses pelfumades. I per això vam instituir la maça amb un estic, fet de tlonc de pelela, en memòlia del bantu emiglant que semple cóler món damunt d'un univels d'helba buscant Zeus. I el vam pelfumar pelquè és el símboll dell macer d'Espalta, la ciutat de les loses.» Primer, només els estrangers que arriben a Esparta escolten Lambda amb la mateixa dosi de curiositat que a Londres, per exemple, els turistes intenten fer obrir la boca als Horse Guards de Whitehall, després que han fet el canvi de guàrdia amb els cavalls negres i els cascs daurats. Amb el temps, els Espartans i tot s'han après la rondalla de memòria i alguns, ja casats i amb fills, l'expliquen cada nit als més petits perquè s'adormin. Els petits Espartans, de seguida que tenen ús de raó, aprenen dues coses. Una: que a Esparta es cultiven les millors roses de tot l'Olimp per fer-ne oli de perfums. Dues: que quan siguin grans, després de treballar de sol a sol als roserars, es dedicaran a jugar a l'hoquei sobre herba amb els estics perfumats, a imatge i semblança de l'estic que porta el macer de la casa de la vila quan fa guàrdia, quan és present com una estàtua de cera en tots els actes solemnes i quan desfila a les processons acompanyant els gegants i les autoritats. Els estrangers es convencen de les riqueses d'Esparta visitant els camps de rosers i contemplant el rectangle d'herba que amb el primer raig de sol descobreix cada matí el macer Lambda quan obre les portalades de la casa de la vila i provoca, amb el grinyol, l'envol de les orenetes que s'hi rebolquen buscant la humitat de les tiges tendres. De fet, la teoria de Lambda sobre els orígens de la seva maça —un magnífic estic perfumat— i l'atribució als negres bantu de l'invent de l'hoquei sobre herba, ja havia aixecat més d'una polèmica a l'Altis. Si bé els il·lustrats Espartans remouen de tant en tant el tema, Coubertin hi posa terra al

62


damunt i Zeus ni tan sols hi pren cartes, tip de la pedanteria i l'enveja que sap que regna entre la petita població dels roserars per haver afavorit el bantu Lambda amb el càrrec de macer i no un espartà de sang. Al cap i a la fi, per a molts, Lambda és un nouvingut negre sense ofici ni benefici. Posats a tirar més llenya al foc, un historiador Espartà no gaire amic de Coubertin per un problema de diners tan fútil com haver perdut petites fortunes jugant al casino, assevera que l'hoquei sobre herba que caracteritza Esparta —només cal assistir els diumenges al matí a la plaça de gespa de la Casa de la Vila— és la modalitat més antiga de l'hoquei —parla de jugar sobre gel i sobre patins com un erudit que ha donat la volta al món—, però que no s'ha d'atribuir als africans sinó als perses. Embolica que fa fort, esclar! Tothom sap, a l'Olimp, que els anglesos hi tenen molt a veure, amb l'hoquei sobre herba, i que l'Índia i el Pakistan potser tenen la clau de la seva popularització, però tant Coubertin com Zeus —d'acord amb les forces vives d'Esparta— han convingut que cal aprendre a adoptar els mètodes de l'autobombo i que barrejar l'oli de roses per fer perfums amb l'hoquei sobre herba i la relíquia del macer bantu els pot anar molt bé per al negoci turístic. La veritat és que els botiguers Espartans acaben concedint que Coubertin i Zeus no es van equivocar i que, fer calaix, sempre agrada, ni que sigui dient una mentida que no fa cap mal. A pesar de tot, Esparta és com un reducte apartat del món de l'Olimp, ancorat en el temps, com si les estacions amb les seves bogeries de canvi de clima no l'afectessin i, sobretot, amb el privilegi que ja no es trauria mai del damunt el perfum de roses que envaeix tots els racons. Als més viatgers —ja se sap que avui en dia tot és a la distància d'un batec d'avió de baix cost— els pot semblar que parlem de qualsevol altre lloc del món. ¿De Turquia, potser? ¿De Bulgària? ¿Del Marroc? ¿De la Unió de Països Catalàunics? ¿De la Federació Russa? Fins i tot poden pensar que no existeix aquest indret a l'Altis i que Esparta és només fruit de la imaginació. Tant hi fa. Coubertin i Zeus en són testimonis. Ells no poden passar ni un matí, quan es lleven, sense sortir a la terrassa i aspirar a fons la fragància que els ve d'Esparta. Diuen, fins i tot, si Zeus ha acollit en el seu regne el búlgar

63


Muftazade Ismail Hakki Bey, el primer fabricant de l'oli de roses, un producte que el baró de Coubertin i els seus consellers d'economia saben prou bé que es cotitza com si fos petroli. Falten tres minuts per a les cinc del matí quan el macer Lambda obre les portalades de la Casa de la Vila. Tothom surt del llit per anar als conreus de roserars abans que els pètals perdin la rosada i es panseixin a mig camí de les destil·leries amb els alambins per fer l'oli. Les millors perfumeries de l'Altis vendran després els flascons amb el secret elaborat de la matèria primera que els conveïns de Lambda cultiven i cullen en sacs. Lambda en té una mostra a la vitrina de la Casa de la Vila per quan Coubertin rep estrangers il·lustres. Aleshores, el mite de l'estic perfumat cobra vida i tot el vestíbul del consistori municipal s'omple de la flaire ja destil·lada, per si algú encara es manté incrèdul davant les explicacions del macer. Però hi ha encara una cosa que ningú no sap de Lambda. I no sé sap mai si es fa bé de desvelar-la, tenint en compte que la incògnita i la fantasia són els únics ingredients que, com el perfum dels roserars del poblat pròxim a l'Altis, manté la il·lusió i el neguit de conèixer una mica més. El fet és que, quan arriba l'hivern, a Esparta, els jugadors d'hoquei sobre herba calcen botes de sola gruixuda, i es tapen les cames amb mitjons de llana fins a mitja cama. Les orenetes cua-rogenques del camp de gespa desapareixen i, quan el macer obre les portalades de la Casa de la Vila, el raig de sol llampa tot just les puntes gebrades del terreny. Però la flaire perfumada no desapareix amb la gelor, com les orenetes amb el temps d'hivern. I només Zeus sap per què no vol que el macer Lambda —el bantu Lamba, ¿recordem?— deixi mai el seu lloc a un successor qualsevol. Només Zeus sap que Lambda —com un ancestral capità manaies que cedeix gelosament l'estendard d'aví a fill i de fill a nét—, té el secret de l'escalfor del déu del COI quan els dies dels Jocs entren en letargia durant quatre anyades. Aleshores, el macer Lambda baixa a la caldera que distribueix la calefacció de totes les llars. No només la de la Casa de la Vila d'Esparta, sinó la de totes les que habiten a l'Olimp connectades per una extensa xarxa depurada amb la tècnica més avançada. I amb uns quants estics esmolats per l'ús —antigues maces que ell ja no farà servir mai més—,

64


revifa la brasa de la panxa gegantina de foc alimentant-la amb muntets de pètals de rosa deixats assecar després de la destil·lació. Només aleshores, totes les xemeneies dels espartans escampen el perfum que els ha fet cèlebres. I diuen si, a la vora del foc aromàtic, Zeus rep també, de tant en tant, Lambda perquè li expliqui antigues històries dels bantus. Pel que es veu, a l'hivern, el déu del COI només aconsegueix aclucar l'ull si Lambda, l'últim macer que deu quedar a l'Univers, contempla i satisfà així, el seu protector.

65


8 LA DOLORADA DEL BIDELL MONSIEUR BERNAT Mentrestant, la Noguera baixa torba aquest matí. Arrossega llordesa de tota mena i l'aigua emmirallada d'altres èpoques no serviria pas avui perquè Joan el Baptista remullés amb un petxinot les testes dels conversos. Monsieur Bernat, camallarg, pescador de sempre, bidell de les oficines del COI, s'entreté dret, immòbil, contemplant el flux i el reflux de l'aigua del riu que li produeix finíssims calfreds quan li acarona els peus. Monsieur Bernat, quaranta-dos anys al Cos, segon funcionari per antiguitat, i anomenat per tots amb el nom de Beta, té l'alta missió de vigilar que el riu baixi, si més no, mitjanament ple. Feina desagraïda i poc valorada. Monsieur Bernat té dolor i la humitat li produeix esquerdes importants en les frontisses de les seves extremitats. Per això, sovint, el veurem assegut darrere la seva taula de bidell, de cara al circ glacial de Les Molières, amb les cames estirades, en repòs, sobre la cadira que hauria de restar lliure per si algú s'acosta a l'oficina i que ara, en canvi, és plena de coixins que estoven el reumatisme de monsieur Bernat. Sona un telèfon. Beta té mitja dotzena d'aparells al seu davant. Un llumet vermell anuncia quin de tots és el cridaner. I com en un procés propi d'electroencefalograma, Beta respon «digueu», amb una mesurada activitat cerebral que l'auricular recull a tot rem.

66


«¿Una galera?», diu Beta, sorprès. La confirmació és contundent. «No he donat permís a cap galera, jo!», assevera Beta a la defensiva. Les proves de rem no tenien hora fins a mig matí. El riu era net d'intrusos. Monsieur Bernat repassa la llista de permisos denegats que havia tramitat amb un balanceig negatiu del cap i una murriesa de llavis. «Vejam... Mitja dotzena de raiers pagats per una multinacional de planxes de surf de vela volien fer-hi una demostració. Uns individus sospitosos —tenien barba llarga de dies i caminaven amb peus d'ànec— pretenien afaitar-s'hi i, de passada, pescar alguna cosa amb els arpons que portaven d'amagat a la furgoneta. ¿Què més? Ah, sí... un gondoler de Venècia volia aprofitar la competició per passejar a contra corrent les estimades promeses dels vogadors. I, finalment, un càmera estranger, pensant-se que monsieur Bernat es mamava el dit, es feia passar per doctor de l'Institut de les Aigües i insistia a fer una immersió per analitzar-ne el corrent.» Això era tot. Cap contramestre de galera havia intentat de navegar aquell matí. I va penjar el telèfon, convençut que la trucada era una broma dels bidells del pis de dalt, que no tenien cap més feina sinó destorbar Beta de les seves obligacions. Però, de fet, a fora, se senten remors estranyes, xipollejos incessants, batre de rems inusuals que alerten el bidell. Fent un esforç i combatent els seus músculs adolorits, s'atansa al finestral i en descorre, només uns dits, la cortineta. La galera, immensa, creua aleshores mateix el pont de l'Altis. Els rems, llarguíssims, potser més de quinze metres, foraden l'aigua menats per qui sap quants esclaus. Se'ls sent fer força, quasi que s'intueix i es reviu en el propi cos la tensió, tots a una, dels braços i de les cames dels homes aculats sobre els seients mòbils de la bodega del vaixell. «Aaaahop!, aaahop!, aaahop!» I uns cops rítmics que fan, sincronitzadament, que cada hop! final no desgavelli la feina. «Aaahop!», fa en veu baixa, indignat, monsieur Beta. I diuen si, amb la finestra de bat a bat, es va llençar, com un Bernat pescaire, en un vol potent d'ales sobre la galera, a la qual va temptejar per damunt del seu pal major amb mitja dotzena de voltes senyorívoles, fins que finalment s'hi va

67


llençar amb el bec com a dardell, picotejant amb fúria els bossells que formaven part de les politges de l'estructura de l'arboradura. El ritme dels esclaus augmenta, obligat pel botxí del tambor que accelera els cops. La galera trontolla poc o molt i els rems, sobre l'aigua, ara semblen gegantines pales pastant al forn d'un obrador de pastisser que vol superar el rècord en dolçor. Un esclau indignat —diuen també si embogit per l'esforç—, s'enfila sense que no el pugui aturar ningú a la torreta del pal major i, armat amb el rem, venta una palada amb tan mala traça al Bernat pescaire, pobre Beta!, que li bada, potser per sempre, una de les ales majestuoses amb què s'havia llançat a defensar, de fet, la seva cadira. Probablement retrobarem després monsieur Bernat pescaire. El cop de rem ha provocat crits d'hurra, hurra!, dins la bodega de la galera, mentre l'au, bategant com pot amb una ala sola, perd altura aigües amunt. A la capçalera del riu, allí mateix on la riba sembla que s'endinsi una mica en la terra per improvisar una caleta entre tulipes i palets extravagants, vuit remadors i un timoner es fan a l'aigua empenyent l'embarcació, un outrigger pintada de nou. Els remaires —debutants tots— discuteixen entre ells. El timoner sembla que no veu la Noguera prou encalmada per baixar-la i proposa de deixar-ho per a un altre any. La resta dels tripulants, alçant el crit al cel i imitant els esclaus de la galera, l'amenacen amb el parell de rems que empunyen cadascú disposats a fer-se escoltar. Passa un esquif —sembla una dona— i els cantusseja allò de «voga, voga, mariner!» Mentrestant, altres outriggers han anat arribant al punt de partida. Els remadors escolten atentament els seus timoners i abans d'endinsar-se a l'aigua fan, a la riba mateix, uns exercicis acrobàtics amb els rems que acoloreixen l'espectacle i distreuen els qui hi havien arribat d'hora. Aviat tot el que fa d'ample el riu és ple de remadors entaforats en les seves outriggers, disposats a guanyar-se a rem i a cops d'aaahop! el primer lloc del pòdium. ¿I monsieur Bernat? Alaferit, encara és allà, immòbil, trist, amb les escanyolides potes posades quatre dits dins l'aigua. Posició fatal per a la seva dolència reumàtica! Malhumorat per tal com han anat les coses i amb un ull de

68


vellut, una tara que no havíem precisat quan explicàvem l'estacada del remaire esclau de la galera. En aquestes condicions, un buròcrata esdevé aspre, malcarat, de tracte desagradable, i sempre a punt de pensarne quina una en pot fer. Ara mateix, entreté la mala lluna fiblant a bequerades algun cucot que li rondeja per la vora. Empaita una granota i, malmès com està pels cops, ensopega i patatxop!, bec i cap i plomatge a l'aigua. Difícilment Beta podrà tornar a emprendre mai més el vol des de la finestra del seu departament de bidell. I malament ho té si espera que, després del que ha succeït, se li permeti continuar reposant les potes sobre la cadira encoixinada de sota la taula. Beta pensa en un acabament ràpid i gloriós. Les outriggers amb timoner són a punt de llançar-se aigües avall. Si no s'ha descomptat, n'hi ha vuit per ample, de vuit remadors cadascuna i amb dues pales per cap. Monsieur Bernat fa números: vuit per vuit, seixanta-quatre... per dos, cent vint-i-vuit! ¿D'entre cent vint-i-vuit, no n'hi hauria una que l'encertaria de ple? Monsieur Bernat pensa llargament, abans d'entaforar-se en la brutícia del riu, quina seria d'aquí a poc la pensió que li correspondria per dret de jubilació i, amb una mica de sort, presentats els papers de testimoni corresponents, potser encara li augmentarien el barem per invalidesa parcial o accident de treball... Però és, ja ho dèiem, un instant de feblesa que té qualsevol mortal abans de prendre una decisió tan important. No hi ha a l'Olimp ni un sol lloc per als Bernats pescaires que es troben en les dissortades condicions del nostre Beta. Un dels timoners de les outriggers que destaquen en primer lloc, dempeus, amb el flotador que li impedeix de moure gaire els braços, atura a crits la cursa. Noguera avall, per sota del pont de l'Altis, en processó i a batudes de rem mortuori, s'escolen en filera índia les outriggers que a cops de pala han fet que, definitivament, monsieur Bernat surés sobre les aigües torbades del seu riu de destí. El cos de Beta, xop i encara calent, va al davant de tots, estès a la falda de la vogadora de l'esquif que havia passat abans cantussejant.

69


Al pòdium, com un trofeu de cacera, un emissari del baró de Coubertin enganxa les tres medalles, a títol pòstum, al fidel vetllador del riu. El cos de Beta sotragueja una mica, només una mica encara, quan nota cadascuna de les punxadetes de les agulles imperdibles. Una banda de petits alpenhorns interpreta en l'endemig el «voga, voga, mariner!» Les aigües, que han anat pujant de nivell, peten ja, mentrestant, contra les potes de la cadira del bidell desaparegut. I, posades a arrossegar andròmines, s'enduen, mansoiament, els coixins de la dolorada de monsieur Bernat. En un gronxament, riu avall, que fa venir la son.

70


9 L'ENLLUSTRADOR DEL PONT DE FUSTA DELS CASINOS Avui han trobat l'enllustrador Sigma estès al pont de Boardwalk. I tothom diu que és Michael Dream, el fundador i l'ànima del paradís del joc de la costa de New Jersolimp. Sigma —un renom que li venia a l'enllustrador de quan havia treballat una temporada greixant corretges de pedals de les populars màquines de cosir—, s'havia convertit en una imatge imprescindible per a la clientela assídua als casinos d'Olímpic City que arribaven a l'imperi de Michael Dream, confiant que trobarien el creador de la ciutat de la ruleta esperant-los a la cantonada. Per això, quan la policia científica de l'Altis retira el cos sense vida de Sigma, els curiosos que no havien aconseguit de veure mai Michael Dream diuen que l'enllustrador és ell. I algun periodista local de la secció de Gent Maca s'hi ha apuntat de seguida fent córrer la bola. El cas és que Sigma ha penjat la caixeta i els estris d'enllustrador potser tip de tanta misèria enmig de tant de luxe. I ara el centenari i famós pont de fusta es queda sense l'atractiu més esperat al llarg de vuit quilòmetres de taulons malmesos per l'aigua de mar i pels elements atmosfèrics de la costa. Els més partidaris de la història no ignoren que el pont de Boardwalk s'havia contruït perquè els jugadors que anaven als casinos dels hotels no entressin als luxosos salons amb els peus bruts de la sorra de la platja. L'enllustrador Sigma només havia estat fins a avui una imatge del passat per recordar l'origen del pont.

71


Durant molt de temps, després de la seva mort, en el lloc on l'enllustrador sempre havia estat, quasi sempre assegut damunt la seva caixa de camusses i raspallets, es pot llegir encara el cartellet, menjat pel sol, que diu: «Enllustreu-vos les sabates si voleu sortir rics d'Olímpic City». Com sempre succeeix quan un personatge cèlebre passa a millor vida, els mitjans de comunicació, en aquest temps, s'han abocat a omplir xarxes socials, pàgines de diaris, espais radiofònics i monogràfics televisius, rememorant la figura de Sigma. Tots s'apunten a la hipòtesi que el mort fos Michael Dream, i la idea l'ha acabat fent créixer encara més la dona del multimilionari amo del joc, en tràmit de separació, acusant Dream, el seu marit, d'abandó de la llar conjugal en els últims mesos, de no complir amb els seus deutes milionaris, d'una mala gestió dels casinos que movien milions de milions a Olímpic City, i de no saber on Dream parava des de la crisi del ram dels crupiers. El mite de l'enllustrador Sigma, doncs, s'ha convertit de la nit al dia, en l'alter ego de Michael Dream. Diuen que Sigma (Dream) havia adquirit la mania pel joc des de la seva etapa de greixador dels pedals de les màquines de cosir. Ajupit vuit hores diàries sobre la plataforma on tothom posava els peus per pedalar i obsessionat pel bon funcionament de la roda accionada pel pedal, va acabar inventant la ruleta, antic mètode sentimental de les deshumanitzades escurabutxaques. Abans d'això, però, Sigma havia explotat una temporada els hotels de davant la línia de platja del pont de Boardwalk promocionant l'entreteniment del football in the water, tan recomanat com a substitut dels balnearis i els banys tèrmics per a jubilats i desenfeinats. Aquesta moda, que els primers empresaris d'Olimpic City —molts d'ells antics patrons de pesca del port— es van empassar per l'habilitat de Sigma a engalipar els altres en negocis de futur, va atraure al lloc milions de representants de la tercera edat, una de les classes socials amb més fortunes amagades a l'hora de jugar-se-les, i també centenars de prostitutes, traficants de droga i carteristes que trobaven, amb l'allau de curiosos, un camp adobat per a la seva missió. Els reportatges periodístics —i ningú de la família de Sigma (Dream) no ho desmenteix— afirmen també que el mateix enllustrador havia creat un equip de football in the

72


water amb una selecció de la gent de mal viure i que ell mateix s'havia posat a l'aigua en més d'una ocasió per defensar els seus colors. Els qui refan aquesta època, asseguren que Sigma es tirava sempre a la piscina de joc per fer-hi de mig, un jugador de categoria exclusiva dins l'equip del que després s'anomenaria waterpolo, al costat del porter, els dos defenses i els tres davanters de rigor. Però Sigma, acostumat a anar per totes i amb uns primers indicis de poc net, havia de ser expulsat quasi sempre de la piscina perquè tirava brutalment aigua a la cara dels contrincants —una falta greu en waterpolo—, a banda que se saltava sovint la norma de no tocar la pilota amb les dues mans o la de dificultar l'acció del contrari amb el cap i els colzes. Totes aquestes actituds van portar a perdre el camí d'aigua que hauria pogut fer de Sigma un home de bé. I com que la FINA, la federació de la qual depenia el waterpolo, va sancionar durament els equips de Sigma, la crisi de les piscines el va portar a fer memòria de la roda i la corretja de les màquines de cosir i a reconvertir els hotels en casinos de joc qui sap si per venjar-se, a la llarga, de la FINA, que ell considerava un organisme pròxim al poder del capital. Els primers hotels casino de New Jersolimp es van enriquir amb el boom d'Olímpic City. En aquell temps, el diner negre necessitava canals d'expansió, i Sigma (Dream) sabia com facilitar-los. El luxe va presidir des del primer moment els hotels, antics albergs amb piscines de football in the water. D'aquí que Sigma (Dream) promocionés l'arribada a la platja d'Olímpic City pel pont de Broadwalk i fomentés així la primera tradició de sabates netes de sorra. No cal dir que els carteristes, les prostitutes i els delinqüents que Sigma havia reconvertit en waterpolistes es van reciclar i van ocupar els primers llocs de feina com a crupiers, caps de sala, encarregats de joc o vigilants jurats. Era una de les estratègies de Sigma. Els qui en parlaven la remarcaven com la més extraordinària. Esclar que un recurs com aquest no havia d'estranyar tant. El mateix navegant Cristòfor Colom havia sortit del port de l'Altis després de reciclar la xusma de la seva època. I molts exèrcits moderns, a l'hora de participar en accions ràpides i fulminants, amb risc

73


de mort, hi enviaven els legionaris o els cossos anònims a canvi d'esborrar el passat. En aquest sentit, doncs, Sigma no va ser res més sinó un avançat al seu temps. I el joc li va anar bé. Va moure milions. Va fer fortunes. Va anar adquirint pensions, hostals i edificis de mala mort d'Olímpic City i va convertir la ciutat en el cau del joc de tot l'Olimp. Després va venir la crisi. Els jubilats cada vegada han anat convertint-se en una classe menys enriquida. Ha arribat la generació poc acostumada a l'estalvi. I el jubilat que no estalvia difícilment té ganes d'obtenir més diners i s'emmandreix amb el que li donen de pensió. Sigma (Dream) —amb un olfacte admirable propi de la intuïció que no s'ensenya— ho va saber veure a temps. Va anar abandonant els negocis. Després, la família. Es va desentendre dels avisos dels bancs. I diuen si tampoc no va fer cas de les amenaces de la màfia. Tot plegat el va desequilibrar. Va intentar reconvertir Olímpic City en un centre d'estiueig com havia estat l'illa al principi. Però les platges d'Olimpic City són feréstegues, poc atractives, pedregoses, i amb l'eufòria dels casinos s'havien convertit en un abocador de les multituds a pocs metres mar endins. Sigma es va inventar el certamen de la banyista més maca. Va comprar desesperadament la concessió d'un vol diari amb les capitals internacionals més importants. Però tot va ser inútil. La separació matrimonial en curs l'havia acabat de rematar. I quan un home com Sigma s'enfonsa d'aquesta manera, només troba consol en els orígens. El greix de les corretges dels pedals de les màquines de cosir el van portar a fer-se enllustrador i a contemplar, a tothora, des del pont de Boardwalk que ell havia fet famós, la decadència del seu imperi. Ha acabat la seva vida, com a mínim, assegurant-se que tothom qui trepitgés Olímpic City ho fes amb les sabates enllustrades. Un capritx comprensible, si es mira bé. Aquesta és la llegenda de Sigma que s'atribueix a Michael Dream des de la mort de l'enllustrador. Ara, Olímpic City ha començat a entrar en les llistes de remeis de la majoria de metges de capçalera de l'Olimp. Les noves promocions mèdiques, desconfiades ja del football in the water i de la teràpia de la ruleta i les escurabutxaques,

74


recomanen l'indret com un lloc ideal per fer-hi salut i prendre bons banys tot l'any. Diuen si un metge jove, intrèpid i enginyós, un tal Jonathan Pitner, fill de Filadèlfia, ha creat una escola, que ja té seguidors, per posar en marxa un centre de medicina natural en una de les costes més esbravades del litoral de l'Olimp. La història dels grans fenòmens turístics sempre ha anat lligada a consells de metges emprenedors que han descobert el seu remei ideal per a tots els mals del món. Jonathan Pitney i els seus han batejat el centre amb el nom d'Absecon Island, un antic topònim de quan Olímpic City només era un illot verge separat de la civilització. I han iniciat un projecte de parc d'escultures a l'aire lliure que, per tot el pont de fusta, recordarà els personatges i emblemes més llegendaris de la ciutat del joc. L'enllustrador Sigma hi tindrà també el seu monument. Sempre amb el dubte de si Sigma era Dream. A més, els metges del centre d'Absecon Island han repoblat la platja amb cries de daurades grosses. La daurada grossa és un ocell que s'alimenta de nit, fa neteja dels cucs, dels insectes i dels petits vertebrats, tan molestos per als pacients. I les femelles, quan fan niu, es limiten a fer un forat a terra i el cobreixen amb brins d'herba. El doctor Jonathan Pitner està convençut que una atracció com aquesta pot arribar a atraure tants curiosos com l'enllustrador Sigma n'havia atret al pont de fusta, ara ple de simbòliques escultures d'antics waterpolistes, de màquines de cosir, de ruletes rovellades i d'escurabutxaques esventrades. Quan algun dels carteristes que encara queden a Absecon Island fa foc a la platja, les daurades grosses aixequen un vol majestuós que tinta l'horitzó del color vistós del seu plomatge. Tots els pacients d'Absecon Island llancen aleshores monedes a la sorra perquè diuen que això porta sort. I els més visionaris asseguren que l'enllustrador Sigma, des de la sorra, fet un pòtol, va ventant la foguera perquè la superstició del joc de la sort no s'acabi mai.

75


10 EL FLORET BONSAI DEL JARDINER DE L'ALTIPORT Mentre passa tot això, el jardiner Theta gronxa les hores a l'altiport de l'Olimp on l'única feina que té és la de col·lapsar amb bonons els desguassos dels safareigs de plàstic que fan de torretes provisionals —mentre els pressupostos de l'Altis no n'aprovin de nous—, d'aquells de terrissa cuita, amb un forat esquerdat al cul. Aquesta, i la vigilància del magatzem de sabres, espases i florets de l'equip competidor d'esgrima, són dues de les poques obligacions que el baró de Coubertin li ha encomanat. Theta és un jardiner inexpert. «¿No cal que entengui en plantes?», va exclamar ell mateix, sorprès, el dia que el van fer funcionari subaltern del departament de Parcs i Jardins a l'Altis. Després es va convèncer que no calia. L'altiport, construït a l'antiga partida del Toll del Pedral, només tenia pistes asfaltades, alguns parterres erms envoltats de pedra de vorada, i els safareigs provisionals. El jardiner Theta pensa en les cartes de recomanació que el van portar a Coubertin: la del distribuïdor de Kleenex rebaixats, i la de l'oficial de mecànica de l'aerobús que setmanalment cobreix la línia Xangai-Ginebra. El baró de Coubertin és un bon client dels dos padrins que li van donar el cop de mà. Deien si, lluny de les obligacions de l'Olimp, Coubertin tenia participació en la fàbrica de reciclatge de mocadorets de paper usats. I deien també si les rendes permetien que el baró mantenís en règim de propietat encoberta la línia aèria. De tot plegat, Theta se n'alegrava. Primer perquè el negoci dels Kleenex se'n va anar en orris. I segon perquè, sense ganes d'amagar res, els vols sempre li havien produït uns marejos empipadors que li destarotaven tota la mecànica apresa en un dels cursos per correspondència que els

76


acadèmics de Zeus s'havien inventat en una època de crisi intel·lectual. El jardiner Theta, aquell migdia, sent una olor de tardor que li sembla que produeix la ferum d'un Boeing que acabava de roncar damunt de les pistes amb els reactors oberts. Aquella sentor...! Aquella aroma de glans...! Se'n convenç quan, a tocar dels edificis d'arribada internacional, un comboi de policies de l'Altis ha acordonat tot l'indret. L'aerobús —Theta confon sovint els vols— no és altre sinó la recuperació d'un dels aparells de la vella companyia de Coubertin en la qual el jardiner havia fet de mecànic. Theta, que sap que aquells monstres voladors tenen capacitat per a més de dos-cents passatgers, està segur que l'avió arriba ple a vessar i fa panxa. El ventre de la nau, sobtadament bombat pel pes, s'ha convertit en una mena d'ecosistema poblat de mamífers: ratolins de bosc, eriçons, rates cellardes, toixons, algunes genetes i algunes fagines i tot. Theta recorda als policies que les cries fan feina. I amb els ulls plens de lluïssor, enjoiat, crida: «Això ho saben molt bé els que han estat criats de pit, no hi ha res com la llet de mare!» Entre els safareigs, les batedores i les piques de l'altiport, el jardiner Theta nota un solet d'aquells que s'enganxen a la pell, penetren la samarreta i pica. S'adona que a l'albada havia plogut plata, com si les gotes fossin boles de mercuri sobre les fulles dels escassos rosers de la terminal de control. Els reflexos de les vidrieres dels edificis les fa lluir de tal manera que semblen cuques de llum fugides de la nit. «La humitat fa verdet i el verdet acaba fent mar», es diu Theta en una teoria de jardiner que potser farà història. Als culs dels safaretjos de plàstic s'hi han fet tot de colònies de petxines. Theta sap per què parla. Més d'un matí, es passeja pel seu territori de subaltern collint petxines. Petxines, cargols, estrelles, algun petxinot i tot! Theta va descalç. ¿No ho havíem dit? Sí. Ja fa estona que porta les sandàlies de goma com si fossin ramells a cada espatlla. «Recordeu que em van fer penjar les espardenyes quan vaig firmar el contracte», diu. «Aleshores encara en tenia quatre parells, de valencianes, de taverner, d'empordaneses i un altre d'eivissenques. Totes amb vetes. Però les vetes eren incompatibles amb les normes de seguretat de l'altiport».

77


Ha passat el bomber de guàrdia. Porta el vestit protector, la careta antigasos i una mànega de les més quilomètriques. Theta no s'ha girat per veure'l perquè des del primer dia li van dir que portava mala sort. Però s'adona que els seus peus nus van deixant tot de petjades, que l'apagafocs esborra amb escopinades d'aigua a pressió. El jardiner Theta es repeteix: «Quan culls petxines als altiports, si vas descalç, no t'has de girar mai enrere, de la mateixa manera que no t'has de barallar amb les ones, si rondeges per la sorra dels mars. Has de deixar fer. Que et llepin els peus. Que et pessigollegin.» Algunes esquitxades de la mànega del bomber de l'altiport esgarrapen les plantes dels peus, cada vegada més enfangats. Theta pensa que les roderes de l'altiport semblen les ruletes d'un casino per les quals es va jugant el futur com un bingo que li assegura la vida amb el seu pot prometedor. El comboi de policies de l'Altis s'ha cobert amb un gabial protector al rostre, com si fossin apicultors. Un dels agents fa senyal a Theta, alçant el braç des de lluny estant, voleiant un mocador blanc lligat a la punta d'un floret. L'aturen. S'adona que tots els agents porten un sabre alçat. Per fi, un dels que sembla capitost, almenys pels galons, se li acosta. «¿Ets el jardiner?», li diu amb un cert to de menyspreu. I Theta respon que sí, sorprès, com un infant, amb l'últim bonó per col·lapsar safaretjos que li quedava a les mans. Tot té lloc, des d'aleshores, a la bodega del Boeing que aterrarà més tard a l'altiport de l'Olimp. Les assistentes de vol serveixen, en envasos buits de Petit Suisse, llet de gat mesquer que el copilot ha analitzat degudament i ha qualificat de llet de mamella de monja tot fent petar la llengua llépolament pels passadissos de l'aerobús. El pilot, un comandant cepat i a punt de ratllar la jubilació, hi ha donat el vistiplau amb una sotragada del Boeing que, a bots de motor engegat, ha fet abocar alguns dels Petits Suïssos, malgrat la perícia en equilibri de les hostesses. Tot un exèrcit de mamífers de la bodega de la nau, capitanejats per salamandres i gripaus, ho han aprofitat per fer-se escàpols pel corredor dels compartiments de primera i segona classe i han llepat —amfibis privilegiats— els riuets de llet abocada.

78


Hi ha un cert rebombori entre els viatgers de primera classe que es queixen d'aquell desori protagonitzat per les bèsties afamades. Les queixes arriben a oïdes del comandant que, indignat, respon amb la projecció d'un documental de promoció de la companyia, sense dret a auriculars silenciadors, que acaba embadocant, sisplau per força, els rondinaires. El documental, lleugerament violent, subtilment sexual, indefinidament moralista, relata la mala fi d'un camperol sota un avellaner centenari. A l'Olimp, gairebé ja no hi ha ningú que sàpiga què és un avellaner, producte condemnat per Zeus, sota execució de Coubertin, a ser sacrificat pel bé comú. I el del documental, asexual, estèril, alacaigut, amb cara de silvestre i tot, només mostra el seu antic aprofitament com a jaç en tardes de sol d'estiu i com a bordell naturista inventat per un famós enginyer agrícola autodidacte. Mite del passat, tothom pensa en les luxoses, fredes i incòmodes cases de barrets que ara omplen l'Altis mentre es veuen els últims trossos de la idíl·lica història de l'arbust amb un llangardaix que rosega —mal germà!— uns petits rèptils que encara tenen els morrets blancs de llet. Alguna sargantana cua-llarga s'hi resisteix i es llança daltabaix, per la sortida d'emergència del Boeing, sense paracaigudes. El llangardaix, ofès, ajup el cap. Mentrestant, la pantalla del monitor mostra com una serp verda es cruspeix, en un dit i fet, el pagès de l'avellaner mitificat. Després d'aquesta projecció hi ha alguns marejos entre la concurrència del Boeing. La sensibilitat del passatge de l'aerobús se'n ressent i les hostesses corren, quan són cridades, amb flasconets d'herbes remeieres. Ben aviat, tota la nau és una sentor de barreges que acaba sent dominada per una mescla de romaní i d'espígol florits. El copilot, fent-se el mec, abandona uns instants la cabina i es posa a vendre flasconets de mida petita, d'estraperlo, tot i que qualsevol de les hostesses ho sap. Té venda. Fa calaix. I l'èxit es repetirà després, quan els viatgers li demanin herbes i altres futileses com a souvenir del vol. Theta, a baix, mentre l'avió viu aquests moments delicats, no vol enganyar en res els inesperats policies convertits en artistes de l'esgrima. Sí, era el jardiner. Venia dels safaretgets de plàstic. De tapar els desguassos amb

79


bonons. «Almenys que Coubertin se'n recordi, de reclamar el pressupost», els diu. Des de darrere de les caretes protectores tot són mirades suspicaces, amenaçadores, interrogants. Un mentider ja és sospitós d'entrada. Un jardiner mentider es condemna en vida. «¿No has notat res d'estrany?», li pregunta l'agent dels galons. «¿No has notat una sentor de tardor?», insisteix. Theta diu que no, ni que en tingui els pulmons plens, aguantant-se les ganes de tossir que li han agafat des que el Boeing sobrevolava, amenaçador, l'altiport. Aleshores, Theta fa mans i mànigues per no dir que, a més de tenir cura del jardí de l'altiport, té al seu càrrec la vigilància del magatzem de sabres, espases i florets. I s'embranca en un discurs que havia assajat a vegades sol pel camp de safareigs en una destra sortida d'estudi que Coubertin li haurà d'agrair mentre visqui. «Tot feia olor de mar», diu Theta a un dels protegits amb la màscara de competidor d'esgrima, «olor de mar i bramular de milions i milions de peixos que no paren de dansar. Ja ho diuen que, a la tardor, és quan els peixos dansen més i que és quan bramulen amb més força de tan contents que viuen. I això és el que veig i sento que fan dins les boneres dels safaretgets que vaig col·lapsant amb els bonons. »Les mars dels safareigs de l'altiport no tenen ni fulles esgrogueïdes que s'hi arremolinin voltejant, ni muntanyes que canviïn de to per la juguesca dels arbres. Ni gemeguen. Ni s'enfaden. Ni es posen vermells. Ni s'encenen. I et porten la mar de lluny. Un jardiner com jo hauria de fer costat als boscos que viuen en hivernacles i als prats que es conserven en segons quins jardins botànics del món. I, en canvi, des de l'altiport només sento la crida del mar. Dels mars. Dels que s'enduen pescadors de debò amb els seus arromangalls més amunt dels turmells. I les petxines, quin bé de Déu!, que no s'acaben mai com si em convecessin que la mar que busco no és més lluny de cada petjada que faig. »Sembla que es vetllin les unes a les altres per omplir, tan aviat com els deixo lloc, els clotets que hi queden. El bomber de servei, amb la mànega, em segueix a tocar quasi dels meus talons nus. Encara esquitxa, “mànega curta, mànega curta!”, amb uns morrets de pam, les peuades que no he deixat de dibuixar als bassals de fangueig.

80


»Ei, bomber!, li crido, ¿que no ho saps que els jardiners subalterns de l'Olimp hem estat, amb els peus nus, els primers terrissaires del món? Penso esclar, en les torretes de terrissa pendents de pressupost! ¿Que no ho veus, home inflamable, que amb els dits hem anat creant les petxines dels safaretgets? ¿Que no ho veus, quina cassoleta que fan totes? ¿I no ho sabies, murri, que l'altiport que tan ruixes no és sinó un obrador de terrissaire? ¿No t'havien dit, cap de trons, que pistes enllà tot són obradors inacabables, eterns, mars endins? ¿Que no ho saps què és un paradís, tu, apagafumeres? »El monstre de la mànega tanca el doll. Es desfà els clips de seguretat de l'uniforme. Es treu l'escafandre i el rebat per terra. Es desbotona el vestit aïllant, protector. Nu de pèl a pèl, se m'acosta només amb una destral de llenyataire de conte popular a mà alçada. De fet, més a la vora, veig que és un floret de combat. Sembla que se'm vol llençar al damunt. L'esgrimidor esgrimeix i veig la punta de bola molt a prop! »Si el friülà, Fiore dei Liberi, ho vegés, cremaria ara mateix el seu tractat d'esgrima moderna, després dels temps de guerra i de duels a fulla. Pensa, bomber, li dic, que has de tocar sense ser tocat! Pensa que véns a pèl! Pensa que sóc jardiner de Zeus!, em defenso finalment en una sortida desesperada. »I quan sembla que se'm vol llençar al damunt, comença a fer malbé, un a un, cadascun dels safaretgets de l'altiport. En cinc o sis minuts, toca realment sense ser tocat. I des de la torre de control, els controladors acumulen el nombre de tocats que la punta electrificada del floret els transmet a cada punxada fictícia del bomber nu. »L'esgrimidor ha enfollit, encès de ràbia. Però no li faig cas. Em calço les sandàlies que permeten el contracte de subaltern del departament i m'allunyo, deixant-lo fer, com si no l'hagués vist.» Des del compartiment de classe turista del Boeing que cada vegada vola més baix, una colla de bonzes han escoltat la història que el jardiner Theta ha esgrimit com si hagués estat ensinistrat en una distingida escola francesa de les d'espasa prima i lleugera. Els bonzes no amaguen els caps al zero, ni els ulls de pera llimonera, ni les túniques de bombona de butà. El passadís del Boeing se'ls ha fet petit per als seus rituals i les seves contraccions de cos. Una hostessa sense escrúpols —els

81


que la coneixen a l'Altis diuen si no és creient i si, a més, es deixa arrecerar pels recambrons de la cua de l'aerobús—, els explica que si es dediquessin a l'art de l'aeròbic viurien millor. Els bonzes s'ofenen. Un d'ells s'alça de terra i, envermellit fins a la closca del tupí, l'acusa d'atea, descarada i fresca. Tres bonzes d'edat tendra la foragiten del departament amb discrets copets a les natges. L'hostessa els amenaça dient-los que ho farà saber al comandant. Els bonzes enlairen pregàries als seus déus. De fet, les pregàries es perden en els núvols perqué cap Buda ha arribat a assolir, per ara, l'altura en què habitualment es mou el Boeing. Però els bonzes, il·lusos, no saben que la nau ja és a punt d'aterrar a l'altiport de Zeus i continuen rebolcant-se per terra i mirant el sostre de l'avió. És quan s'adonen que, dels ambientadors, ja fa estona que s'han començat a espargir, com en una benedicció muscinal, esparregueres boscanes, molses nadalenques, violetes de bosc, rogetes, falzies negres, aladerns falsos, vulgars i de fulla estreta, arítjols, marfulls, englantines, nogueroles, vidielles, lligaboscs, heures i arboços. El gurú en cap alça un prec de gràcies al seu déu Buda i l'imiten a l'instant els seus seguidors. Els arbusts decoren els xassís de l'aerobús amb una gràcia salvatge. L'humit fa humus. I l'humus és el millor que hi ha per als bolets. Sota els seients i els paracaigudes d'emergència, amagats entre les tapisseries, tot són tofes de llentiscles, ous de reig, peus de rata, cama-secs, ciurenys, llores, pentinelles, carlets i rovellons del bo i millor. El copilot que s'havia perdut de vista apareix al departament dels bonzes amb un cistellet de vímet al braç i dient-los: «¿I bona hora, com anem, mestres?» Es posa a regirar entre les tofes vegetals que creixen i es multipliquen inaturables. Darrere seu, amb unes tisores de podar, amb mala cara, l'hostessa, foragitada fa poc pels bonzes jovenets, talla branquetes del verdal crescut de sobte. Un bonze d'edat madura diu un reguitzell de frases incapaces de transcriure. Aixeca els braços en majestat, els creua, vincla el cap, contorsiona el cos i les cames, torna a repetir a borbolls metàl·lics de llengua oriental els seus ritus i, aprofitant un ronc dels motors de l'aerobús, pica tres vegades seguides amb les mans: «Clac, clac, clac!» Els segons justos perquè tots els bonzes es recargolin per terra, s'empetiteixin, facin fumeroles sagrades que es reflecteixin i

82


s'empeltin arreu del departament i es transformin, flist, flast!, en estols d'escarabats ataronjats, escanyapolls, papallones multicolors, llimoneres, gafarrons, mallerengues de cua-llarga, pit-roigs, gamarussos, gaigs, pinsans, tudons, mallerengues blaves i, finalment, el bonze gurú, amb un altre flist, flast!, petoneja furtivament l'hostessa i es converteix, a l'inrevés del que passa en els contes de fades, en un picot feréstec i malhumorat. El comandant ha connectat el pilot automàtic de la nau. Ha anat al seu recambró, després d'estirar-se de braços un parell de vegades per desentumir-se del volant, i n'ha sortit amb les carrabines antisegrestos convertides, ara per ara, en sabres de combat i no en armes de cacera, com l'ocasió demanava. A primera classe del Boeing han protestat novament per l'aldarull, però el comandant no ha parat fins que ha omplert el sarró amb bones peces i ha vist caure, malferit, fent contraccions en l'aire, emetent algun so intraduïble, el gurúpicot amb ulls de pera llimonera que es defensava a cops de bec per tocar i no ser tocat com mana el tractat. El copilot i l'hostessa que acaben de fer l'amor, estimantse de por als dos seients últims del departament de classe turista, li han portat, submissos, les peces cobrades. El jardiner Theta es passa la resta del dia a la comissaria de l'altiport. En una cel·la d'aire irrespirable. Fosca. No és fins a mig matí que, movent una mica els braços, topa amb un altre cos. Se n'assegura. «¿Mort...?», xiuxiueja amb una veu esquerdada. «Quina pregunta més ingènua!», es respon. El cert és que tem que tot aquell muntatge d'esgrimidors amb careta no l'acabi fent autor d'un homicidi que no havia comès. «Ei!», torna a fer, sacsant el cos del presumpte mort. «Encara no», li respon. Per la veu, semblava un home. Ja gran. I Theta, que ja s'havia fet a la idea de parlar amb una ànima en pena, se sobresalta quan comprova que el mort és viu. «¿Tu també?», li diu. «¿Jo també què?», diu Theta. «¿Tu també cultives bonsais d'amagat?» «A mi no m'hi emboliquis, jo sóc el jardiner de l'Olimp, un subaltern que el baró de Coubertin no es deixaria perdre per res del món!», crida Theta, ofès. Esta segur que micròfons ocults enregistren o transmeten en la foscor la seva migrada conversa. «Vinga, digues, no et mosseguis la llengua, ¿en cultives o no?», insiseix l'home. «Sí!», diu Theta finalment, per dir alguna cosa.

83


La fosca és perversa. La cel·la tenebrosa fa dir el que no penses. La tortura psicològica mina a poc a poc el cervell. L'ensurt de topar en la negror amb un mort parlant reviu les ganes de mentir. Theta sent tot això alhora i tempta l'ofici i el càrrec de buròcrata que Coubertin li ha posat a les mans pel compromís de les cartes de recomanació. «Sí, sí, sí, cultivo bonsais, molts bonsais, jo mateix sóc un bonsai!», diu gairebé cridant. S'endevina que l'home —«¿un pobre pòtol embriac?», pensa Theta— ploriqueja en la foscor. Amb veu d'angúnia i tallada pel plor, pregunta feblement: «¿mame?, ¿ko?, ¿chiu?, ¿dai?» Es fa una pausa. I sort d'això. La cel·la s'obre d'una revolada. El raig de llum exterior fereix els ulls de Theta i no té temps de veure l'homenet que li ha fet aquelles preguntes. Els esgrimadors que abans havien pres les pistes de l'altiport el vénen a buscar i el fan sortir, gairebé arrossegant-lo. L'habitació on el porten és tan petita com la cel·la. Un llum extensible s'estira des d'un racó de paret. La bombeta l'enlluerna. Els policies esgrimadors, que encara porten les proteccions de tela mosquitera a la cara, l'envolten com si fossin de debò apicultors que s'acosten per fi al rusc convertit en un jardiner mentider. El maltracten matant-li el cuc de l'orella i li repeteixen la pregunta del presumpte pòtol: «¿mame?, ¿ko?, ¿chiu?, ¿dai?, ¿mame?, ¿ko?, ¿chiu?, ¿dai?, ¿mame?...» Theta diu «ko». Per tornar a dir alguna cosa. Per mentir de nou. Però més tard es descontradiu i va i diu «chiu», i més tard, «dai» i, encara més tard, «mame»! Un mentider ha de tenir molta memòria. I finalment el deixen anar perquè, segons diu l'agent dels galons, «tu no ets ni mame, ni ko, ni chiu, ni dai, tu no ets bonsai!» El primer que Theta sent quan surt a les pistes és que la torre de control de l'altiport anuncia l'arribada d'un vol que ha de fer un aterratge forçós. Es parla de l'aerobús que fa la línia Xangai-Ginebra i ve carregat fins al moll dels ossos, diuen. Theta se'l mira amb una de les sandàlies de jardiner fent-li de visera, de lluny estant, mentre s'acosta, temptejant, feixuc, al pla del cim. El comandant de vol ha ordenat als passatgers que es cordin els cinturons. Hi ha una avaria al ventrell de l'avió i cal aterrar de seguida. Un graciós diu si l'ha bombat algú i que ell

84


és especialista en avortaments de gran complexitat. Però no li segueix ningú la veta. Quan Theta es torna a girar cap al camp de safaretgets, veu l'edifici terminal de l'arribada de vols internacionals convertit en una estàtua de Buda que el mira, somrient i sever a la vegada, des del capdamunt. «¿Un Buda a l'Olimp?», es pregunta Theta. Un oriental amb bicicleta de cistella toca el timbre a prop d'ell i li ofereix de portar-lo fins al capdavall de les pistes. Theta accepta i descobreix que l'oriental tragina capses de Kleenex usats, com els que ell distribuïa abans d'obtenir la plaça de jardiner. L'aerobús ja ronca. I els ocells i els mamífers —els rèptils i els amfibis no tant—, s'han agitat neguitosos com si intuïssin alguna dissort. Sempre s'ha dit que el bestiar veu venir el perill. Una de les moles de Buda és també la torre de control de l'altiport. Els contactes s'han establert i l'oriental i el bomber que abans l'havia assaltat a cos nu, omplen de senyals la pista d'aterratge on el comandant ha de fer caure l'avió. Theta, que només pensa en el magatzem de sabres, espases i florets que té sota vigilància, ha agafat l'aixadella i les tisores de podar i se n'ha anat dissimuladament de la pista perquè no li ha agradat mai veure els aterratges forçosos. Remouen la terra, fan malbé la jardineria, ressenten les arrels i les afebleixen. Des del finestral de Buda que fa de torre de control, un homenet el saluda. «¿Un controlador tan vell i amb aquest aspecte de vagabund?», pensa Theta. Hi puja i li confessa que és el vell de la cel·la. L'arribada de l'aerobús els distreu aviat de la conversa. El vell es posa els auriculars i pulsa, atent a les pantalles, tots els botons de la torre. A baix, el bomber, que ja torna a portar l'uniforme protector, s'afanya a deixar els últims senyals, ajudat pel picot insectívor que li rebla la línia de la pista. Cada picossada, per control electrificat, arriba com si fos el floret o el sabre de combat, a les pantalles de la torre de control que fan embogir d'alegria el vell de la cel·la. L'aterratge ha fet aplaudir fins i tot Theta que l'ha contemplat des de la torre. És quan tots els passatgers baixen de l'avió trasbalsats per les lleugeres sacsades de l'aterratge d'emergència. Porten un protector de combat d'esgrima al

85


rostre. Darrere seu apareixen, també coberts, el comandant, el copilot, l'hostessa descarada i la resta de la tripulació. L'aerobús no corre cap perill d'incendiar-se, però el bomber el ruixa en un espectacle que no alarma ningú. L'aigua malmet la ferralla, però provoca també la fugida de mamífers, ocells, rèptils i tot l'estrat vivent que s'havia fet en el seu ventrell. El mateix graciós d'abans —ara ja se sap que és un doctor en excedència de la Seguretat Sanitària de l'Olimp—, diu que ha estat un part sense dolor. Alguns dels viatgers en fan filmacions, testimonis no desitjats que més tard els seran retinguts sota pressions de seguretat, pel comandant de vol. La història és tan vella com la del paradís terrenal. Dos empleats de l'altiport de l'Olimp —el vell controlador afirma vermell de galtes que són el bomber i l'hostessa descarada— revisen, rebolcats per terra, el ventre de l'aerobús. El comandant i el copilot de vol s'han vestit amb túniques budistes i encaminen cap al culte els passatgers que fins ara s'estaven a la sala d'espera tot murmurant: «Beneït sigui el fruit del vostre sant ventre». El vell controlador i el jardiner Theta s'han fet escàpols cap al magatzem de sabres, espases i florets, amagats de l'enrenou. Hi ha un safaretget encara sencer que el bomber, en la seva follia, no ha destrossat en el combat. És ple fins dalt de terra adobada i amb mitja dotzena de boneres per facilitar-li la respiració. «Ja fa temps que hi treballo! Li direm «floret»! —diu Theta en una confessió d'amistat al vell controlador—. Serà un autèntic sabre bonsai capaç de capgirar el món dels combats! —afegeix el jardiner—. Ara ja és «ko», però no vull que passi de «chiu». Manies del mateix Coubertin! I que Zeus em perdoni si el baró em sent!», confessa, senyant-se i saltantse el secret industrial, el jardiner de l'altiport. I sense saber-ho, Theta acaba de caure en la trampa d'una imprudència de bocamoll que un burot com cal no s'ha de permetre mai si no vol veure com, des de dalt, li escapcen el càrrec d'un cop de sabre amb el mateix floret que ell, amb paciència de funcionari subaltern, ha conreat.

86


11 LA JOVE DIANA I EL MILLOR AMIC DEL NEGRE A l'hora de l'àngelus, el carilló de la torre de l'Altis toca les dotze i el jutge demana silenci a la sala de l'Audiència on es passen comptes a Pi, un jove negre implicat en el famós cas de Central Park. El públic que assisteix al judici —la majoria veïns del barri de Harlem on havia nascut Pi— comença a xiular i a insultar el magistrat. El tracten de racista i de bastard blanc. Els agents de l'ordre dissolen l'escàndol radicalment i el judici se suspèn fins a una millor ocasió. Aquell mateix dia, un grup de dones joves també negres —simpatitzants de Pi— escridassen els advocats i jutges del cas, a la porta de l'edifici de Justícia de l'Olimp. Diuen que la presumpta víctima de l'atac violent, del qual s'acusa Pi —una tal Diana, identificada com a jove i atractiva executiva de Wall Street—, és «una gossa blanca que es mereix la mort». En un lloc com l'Olimp on es comet un assassinat cada quatre hores, un robatori cada cinc minuts i un atac contra la integritat física de les persones cada set minuts, el Departament de Policia de l'Altis testimonia en el banc de proves del fiscal dient que el dia dels fets feia més de trenta hores que no sonava el telèfon avisant d'un d'aquests actes delictius. Tothom sap —Zeus i el baró de Coubertin tampoc no ho ignoren— que la por a la violència ha fet perdre població a l'Olimp. Tothom sap que molts dels habitants dels barris que han de pujar al metro que travessa Bedford-Stuyvesant porten una arma o altra com a defensa, ni que sigui psicològica. Tothom sap que quan un viatger llegeix la bíblia distretament

87


ho fa per foragitar els mals, com els comtes dels castells foragitaven els dràcules amb la creu. Però això no ha d'impedir que joves i atractives executives com Diana, la víctima del judici, vagin soles per l'Altis i surtin a estirar les cames fins a Central Park. Diana, a més, no era racista. No havia fugit de l'Altis per escapar de l'allau de negres. I havia fet passos per trobar un dels vells edificis abandonats de Harlem per muntar-hi una oficina de rehabilitació de delinqüents i invertir-hi, com a obra social lliure d'impostos, una part dels beneficis que havia fet amb la remuntada de la crisi, gràcies al gabinet financer heretat d'un vell col·lega amb qui havia mantingut relacions platònicosentimentals. Diana era una suppie i no tenia por dels negres. Diana havia arribat a dir un dia que si mai s'enduia algú al llit —les executives de Wall Street encapçalen el rànquing contemporani de noies verges—, l'afortunat seria un negre. Aquesta exteriorització de sentiments, feta en un recés d'una reunió de la companyia a un competidor, li ha costat cara a Diana. El traïdor —un típic envejós de l'èxit de la noia— declara a favor de l'advocat defensor de Pi dient que Diana té una passió pels negres i assegurant que més d'un dels empleats de la companyia ha estat rebutjat per ella pel sol fet de ser blanc. Per acabar-ho d'arrodonir, un altre testimoni, el representant de l'HUDC (Harlem Urban Development Corporation) —institució canalitzadora dels programes de rehabilitació de l'espai urbà— ha presentat els documents en els quals s'especifica que Diana es volia establir al barri. El representant ha afegit —probablement assessorat per l'advocat defensor a qui devia interessar guanyar el cas per l'expectativa publicitària que havia aixecat— que Diana s'havia interessat per alguns negres que estiguessin disposats a col·laborar amb ella. Ha dit «col·laborar» molt a poc a poc i amb un to de picardia que tothom ha entès i que ha servit a l'advocat defensor per pronunciar aquella frase contundent: «ja en tinc prou, senyoria!» Diana, pressionada pel jutge, amb els ulls plorosos, però sense perdre l'atractiu d'executiva que li havia fet guanyar bona part de la seva posició professional, refà, en el judici, com havia anat la cosa. El jove negre Pi, amb els ulls de color bru i blanc, assegut al costat del seu defensor, mira fixament Diana.

88


La jove executiva demana al jutge que el negre la deixi de mirar d'aquella manera perquè no pot oblidar la seva ullada, que té clavada en la memòria des del dia de Central Park. El jutge arronsa simplement les espatlles. I Diana reconstrueix els fets: —Jo anava passejant tranquil·lament pel parc, a peu, mirant aquí i allà, i prenent el sol que havia sortit feia una estona perquè fins a migdia havia estat núvol. Quan menys m'ho esperava, em va sortir de trascantó pel darrere d'una de les soques dels corpulents eucaliptus que cobreixen els camins a banda i banda. —¿I qui va veure? —interromp el jutge. —Ningú, Vaig sentir bup, bup! —continua explicant Diana—. I això em va sorprendre perquè el cos sòlid i morè que tenia davant no era ben bé el d'un gosset amb les quatre potes. —¿Està segura que no ho era? —interromp el jutge. —Sí, senyoria. No vaig veure ni el morret, ni la cua remenedora, ni el cos llargarut o panxut... depèn de la raça. Va tornar a fer bup, bup! i ens vam quedar palplantats, ullant-nos com si no ens acabéssim de reconèixer, com si l'un per l'altre fóssim un ovni, ja sap com és la fantasia de la gent... “Si ha fet bup, bup!, existeix, i és de la Terra”, em vaig dir. “Apa, Diana”, em vaig encoratjar, “no has cregut mai en extraterrestres, tu, i no et fa por el que els blancs diuen que passa al parc”. —¿Què diuen que passa, els blancs, al parc, senyoreta Diana? —vol aclarir sagaçment el jutge. —Res... —titubeja Diana—. Tot això dels negres, els atacs a les dones, els assassinats... —diu, notant que li puja un calfred pel cos—. Tot això, res, només xerrameca... —Ah, ja... —convé el jutge. —Vaig voler fer adonar qui fos que jo era allí —continua explicant Diana—. Vaig estossegar una mica, com si m'escurés la gola. Vaig xiular no sé quina tonada. Vaig taral·lejar alguna cançoneta d'aquelles que et vénen a la memòria quan vols espantar els mals... I aleshores, ell em va respondre amb un... —Diana envermelleix lleugerament i es mira el jutge demanant-li que li estalviï el relat—. Amb un... —¿Amb un què, senyoreta? —insisteix el jutge que, de fet, ja sap el que ve, per declaracions privades anteriors. —Amb un petarrelleig tremolós, com un tro, borrooom! I per fi es va dignar a bellugar!

89


—¿El gos del pet? —No. El negre. Era ell —l'executiva Diana assenyala amb un gest teatral el jove Pi—. Aquest negre d'aquí, mirant-me amb els ulls de moixonet, de corriol gros, morè, bellugant-se amb un vol ràpid, actiu! El jutge demana silenci perquè, en aquests punts culminants de les declaracions, sempre s'alça el rum-rum de l'auditori, encès pel moment de tensió. —¿El negre... feia bup, bup? —vol aclarir el jutge. —No, senyoria, no. Ell no. Per fi es va dignar a bellugar i aleshores es va aixecar. I així va ser com vaig començar a veure-li les dues cuixasses negres, lluents com si estiguessin embetumades aleshores mateix, magnífiques... —Senyoreta... —adverteix el jutge—, estricti's sisplau a la descripció que interessa per al judici, no entri en detalls subjectius. —“El cos es belluga, i amb dues cames”, vaig pensar. “No és un ovni, doncs”. Però de seguida va deixar al descobert el... —Diana es torna a interrompre—. El... —Per la mort de Déu, senyoreta Diana, que tots som grandets! ¿El què...? —talla el jutge, temptat de dir-ho ell mateix. —Doncs, el cul, senyoria. Amb una obertura de pam fosca com una gola de llop. I entre les dues cuixes, li penjava el... daixonses... llarg com un fuet! —diu tot d'una tirada, com si subhastés bons a la cel·la de la borsa. —Senyoreta —torna a advertir el jutge—. Especifiqui què vol dir quan diu “daixonses”, sisplau. És important per al desenllaç del judici. —Li penjava... un rave colossal! Només n'havia vist un de les mateixes dimensions penjant d'un ballarí de la companyia del Metropolitan House, i això que aquella vegada jo era a la fila dinou! —exclama Diana, provocant un oooh! col·lectiu de la sala, carregat d'erotisme. —¿El negre en qüestió, el de Central Park, va fer servir el rave, perdó!, el penis, per a l'atac? —precisa el jutge, prenent nota amb un llapis de punxa fina i amb cos de lletra menuda. —No, senyoria. De moment, no. Es va procurar un parell de fulles verdes de l'eucaliptus que ens feia ombra i ens aïllava del parc. I es va passar els vegetals —no pas sense dificultats per la forma estreta que tenen—, per l'escletxa

90


negra, després de l'esforç que havia acabat de fer. He d'admetre que se la va deixar llampant com una patena! —Sisplau, senyoreta... —talla ara el jutge que ja havia començat a sentir algun insult des del fons de la sala. —I quan s'havia acabat de netejar, em va veure. Encara li penjava, senyoria. Ara ja estava dret del tot. Em vaig acabar de convèncer que era negre. Però no em vaig espantar. Jo crec en la bondat dels negres. Tenia els muscles arrodonits, les cames llargues. Els ulls de corriol no em deixaven de mirar i no em deixàvem moure, com si m'hagués quedat clavada a l'humus de Central Park. Ja he dit que el negre m'havia semblat un corriol gros, actiu, de vol ràpid... I aleshores va passar tot. La sala s'alça en un sol clam. «Gossa blanca, gossa blanca! Així te l'hagués clavat fins al fons i no te n'haguessis aixecat!». El jutge es posa les mans al cap perquè no troba el martellet de manar silenci. Pi, el jove negre no s'immuta. Sap que els de Harlem estan amb ell. Hi ha tots els qui jugaven a voleibol al barri. Bons cracs. I elles, totes les que els animen a l'estadi improvisat del fang del carrer i les que després els acompanyen amb les limusines, recorrent les zones de comerç del crack. Pi tampoc no ha deixat de mirar l'executiva Diana. Li sembla tan atractiva com aquell dia al parc. Tenien raó els de Harlem, li hauria hagut de clavar aleshores mateix. Els martelleigs del jutge, ara que ja ha trobat l'eina de fer mutis, li esvaeixen els pensaments. —Ordre, ordre! O els hauré de fer tots fora! —crida el magistrat. L'advocat defensor demana que Pi surti a declarar. El jutge hi està d'acord. La presència de Diana a la trona de declaració ha alterat massa la sala. Accepta, provocant un aplaudiment dels més radicals als últims bancs de l'audiència. —Senyor Pi... —fa el jutge—. ¿Era vostè qui estava a Central Park en la situació corporal que ha descrit la senyoreta Diana? —Jo mateix, senyoria. —¿Ah, sí? —se li escapa espontàniament al jutge—. Molt bé. ¿Per què no ens explica la seva versió, senyor Pi? —Gràcies, senyoria —diu Pi amb un posat educat sobre el qual l'havia assessorat el seu advocat defensor—. Estàvem fent un partit de voleibol a l'altra banda del parc. Els cracs i jo som aficionats al volley des de fa temps. De seguida que som

91


dotze i un per arbitrar, fem els dos equips, sis contra sis, i aprofitem qualsevol xarxa dels jardiners del parc per fer la separació del rectangle. —¿I el voleibol què hi té a veure amb el cas de la senyoreta Diana? —s'impacienta el jutge. —Tot, senyoria. Aquell dia jugàvem els millors. Elles també havien sortit de Harlem per veure'ns a Central Park. Això no es veu cada dia, senyoria. L'ambient estava pujat de to. Elles animaven. Vam sortejar les bandes. I vam engegar la primera màniga. —Perdoni, senyor Pi, però continuo no veient-hi la relació... —salta el jutge. —De seguida la veurà, senyoria. El voleibol té moguda. Piques la pilota amb les mans. Piques amb el cap, amb les espatlles, amb la pitrera... —Pi fa els gestos de davanter mentre dona l'explicació—. Piques amb els malucs si l'àrbitre és curt de vista, qualsevol cosa és bona de mig cos en amunt! —¿On vol anar a parar, senyor Pi? —diu el jutge. —Vull dir que el voleibol és com el crack, senyoria. Et deixa fet una pastilla, ¿sap? En una de les jugades, la pilota se'n va anar de la pista. “Que la busqui el Pi, que la busqui el Pi!” —cridaven les nenes—. I vaig córrer darrere la pilota. Mentrestant va sortir un suplent i el joc va continuar. I jo vaig notar que tenia ganes de posar-me bé amb Déu. —¿De posar-se bé amb Déu? —exclama el jutge—. ¿Què vol dir ara? —Sí, home. Buidar una mica el ventre, ¿entén? Ja li he dit que el voleibol és un belluguet i et remou tot per dins... I em vaig abaixar els pantalonets, i em vaig eixarrencar al costat de la soca de l'arbre. I ja sap què va passar... —afegeix Pi, com si aleshores tingués escrúpols a entrar en els aspectes íntims. —¿Es refereix al borrom que ha descrit la víctima? —ajuda el jutge. —Al borrom i al barram, senyoria. —Es vol explicar, sisplau... —Esclar que sí! Quan em vaig aixecar, vaig descobrir l'executiva de Wall Street... —assenyala en direcció al fiscal on hi ha asseguda Diana—. Em mirava. Estossegava amb aquest posat provocador que té. S'insinuava, senyoria! —No m'ho digui a mi, senyor Pi. Expliqui-ho a la sala i als membres del jurat —reclama el jutge, que se sent entre l'espasa i la paret.

92


—Li vaig somriure. ¿Vostè es fa càrrec del paper que jo feia? Em va enxampar amb els calçotets als genolls i un home, ni que sigui jove, amb els calçotets als genolls, passa per la situació més ridícula en què es pot trobar, senyoria! —Es podia tapar de seguida, ¿oi? —interpel·la el jutge. —Admeto que sí, senyoria. Però... ¿on me l'encabia? La sala esclata a riure i se senten xiulets i aplaudiments i algun crit de les fans animant el jove negre amb veus de: «Pi, Pi, Pi, iuhú, sí!», que el jutge talla prudentment potser entenent l'entusiasme de les noies de Harlem. —¿Què va fer, doncs? —s'interessa el jutge quan la calma torna a planar dins l'audiència. —Vaig pensar en el partit de voleibol de l'altra banda del parc. Per distreure'm de la sensació de ridícul. Vaig pensar en el reglament: “Cap jugador no la pot tocar dues vegades seguides ni cap equip se la pot passar més de tres vegades sense enviar-la al camp contrari”, vaig recitar. La sala entén el doble sentit, però el jutge s'imposa perquè Pi no es desviï del tema. —La senyoreta executiva em va preguntar qui era. “Pi”, vaig dir. “Hola Pi”, va fer, ullant-me el penjoll. Li vaig dir que estava jugant al voleibol i que se'ns havia escapat la pilota. Ella va dir: “per pilotes, rai”. ¿Ho entén, oi, senyoria? Li vaig dir que al barri érem uns cracs del voleibol. Que a tot el món hi jugaven més de 150 milions d'aficionats. “¿I tots són com tu, Pi?”, em va preguntar ella. Em va desorientar. El penjoll no se'm rebaixava de dimensions i, si hagués trobat una fulla prou ampla, enlloc de les allargades i rígides que té l'eucaliptus, li prometo, senyoria, que hauria imitat el pobre Adam. Era com si tingués el rebrec de pantalonets i calçotets encartronats. Se'm va acudir dir que el voleibol era un invent molt antic i que venia de Massachussetts, ho sabia perquè sempre en parlava l'avi, a Harlem. Aleshores, ella em va dir que tenia un amic a Massachussetts. I que el seu amic havia calculat amb una computadora IBM els cent mil primers dècimals del penjoll de Pi... La sala torna a insultar i demana la forca per a la gossa blanca pervertida de Wall Street. El jutge es mira Diana i no acaba de prendre cap decisió. ¿Un altre cas de depressió executiva que havia acabat amb una preciositat com aquella? Anima Pi a continuar el relat.

93


—Jo li vaig dir que el meu penjoll no tenia res a veure amb la llei d'Arquimedes. I es va treure una calculadora de la butxaqueta i se'm va acostar. “Mira, ¿veus?”, em va dir. I em va fer números allà mateix, al costat meu, encara amb els calçotets fets una pífia lligant-me els genolls. I em va llegir el resultat. “Mira, mira, tan llarg com això que et penja, nen: 3'1415926535897932384643383279... El famós Pi 3'1416!” Se senten xiulets fluixos i alguna exclamació de consol similar a «quina pallissa, pobre Pi». El jutge demana que deixi els decimals per als matemàtics. —¿Ho entén, senyoria? Jo podia suportar que l'executiva em parlés del temps, dels mamífers del Pol Nord, de les taxes de natalitat, de les estadístiques de pobresa, de les eleccions del comtat, de la seva família, però no podia suportar que ningú em parlés de números. A l'escola vaig propinar un parell de mastegots a un professor blanc perquè es va encaparrar a fer-me aprendre precisament l'odiat 3'1416 d'Arquimedes! Vaig avisar l'executiva. “Nena, te la jugues. Nena, calla. Nena, deixa els números. No t'acostis, executiva pona!”, li vaig dir. I ella em va voler tocar. “No em toquis el pi, mala broker!”, vaig cridar. I no sé què va passar més. Em vaig posar a córrer, amb els calçotets fent-me ensopegar. Ella darrere. I la Diana, darrere dels dos... —¿Quina Diana? —salta el jutge. —La Diana, la Dianeta, el gosset dels cracs. És la mascota de l'equip de voleibol i m'havia empaitat quan jo vaig córrer darrere la pilota. “Anem, Dianeta, anem”, feia jo. I l'executiva no em va deixar de perseguir. Fins que jo vaig ensopegar del tot amb un patinet abandonat sobre el parc. Jo i penjoll vam anar enlaire. La senyoreta Diana, l'executiva de Wall Street, va anar a parar de nassos damunt meu. La Dianeta, bordant al costat dels dos, bup, bup! I així va ser com els polis em van acusar d'atac amb violació. Però li prometo, senyoria que jo... La sala es posa dempeus. Els crits ofeguen les paraules de Pi: «Bastards, blancs podrits, folleu la gossa blanca de Wall Street, menjanegres, espolsapolles...!» Això era quan el carilló de la torre de l'Altis tocava les dotze i el jutge demanava silenci a la sala de l'Audiència on es jutjava Pi, el jove negre acusat del famós cas de Central Park. A la sortida, quan les dones joves negres demanaven el cap en safata de l'executiva de Wall Street, un gosset petit, remenut, als braços d'una de les fans de Pi més excitades,

94


bordava insistentment, afegint-se als crits de protesta dels seus. Diana, la jove executiva, protegida per la policia, reconeix la Dianeta, la gosseta de Central Park, el millor amic de l'home, diuen, i en aquell cas, del negre Pi. I Diana esbossa un somriure fred. Un somriure d'executiva perdedora que no li descobreix ningú enmig de l'acalorament tintat de passió i d'odi que s'ha apoderat del ram d'escales de l'edifici noble que allotja la sala de l'Audiència de l'Altis.

95


12 EL XÒFER OFICIAL DEL GENET DE CIUTAT (I) A punta de dia, el cavall galopa al davant i el xòfer Iota, baixetó com és, el segueix a tres o quatre passes. A la matinada, per atzar, la ciutat s'ha tornat desèrtica i sospitosament silenciosa. I això és, per a Iota, un signe de malastrugança. Badalla. I després d'haver badallat, fa petar la llengua, convençut dels seus temors. (II) Iota avança dropament, passa ve i passa va, davant del jument que el segueix, corpulent com és, gairebé a tocar del clatell amb el seu morro. Al vespre, per atzar, la ciutat presenta un aspecte alegre, festiu, més enjogassat que mai, indescriptiblement joiosa. I això és, per a la bèstia, un signe de bona sort. Mastega. I, després d'haver mastegat, ensenya les dents terriblement blanques als vianants de la ciutat xiroia. Convençut que no li fan cas, no para de bavejar, amb morro, dents i llenguota inclosa, el clatell de Iota, el xòfer mandrós.

(III) Pitja el botó de l'ascensor i la fletxeta indica que el pis mòbil baixa de dalt de tot. Com que el llum de l'escala s'ha apagat, torna a pitjar l'automàtic i tot l'edifici ressona amb mala bava. «Malparits!», se sent remugar des del desè tercera. Ja el coneixen. És un murri i un malcarat que viu sol i amargat. No té mai son i es distreu controlant els serveis de l'ascensor i malaint els seus usuaris. La portella de l'ascensor s'enllumena i ell es disposa a obrir-la, però un crec! inoportú se l'emporta amunt una altra vegada mentre que del replà de la desena planta regalimen llàgrimes incontingudes fruit de

96


les cleques esbojarrades que envolten la matinada. El de la poca son riu i el cavall —diuen si un espia militar de l'Olimp— decideix baixar les escales a pota. (IV) No hi té manies. Aixeca la cua, doncs, i es buida el mal de ventre. El xòfer Iota, petit de mida —com hem dit—, l'imita. «Ai, marrans! No sigueu bruts!», senten cridar al seu darrere. Els dos es giren alhora i ressegueixen amb la vista els pastels que havien deixat sobre les llambordes. Ella té l'aspecte d'una grua, però en realitat és una magnífica damisel·la oriental. Dreta i amb les mans a les natges, ben a tocar del primer dels rastres —un muntet acabat artesanalment en punxa— ha deixat anar el primer esgarip que ha esgarrapat la buidor de la ciutat. La reconeixen de seguida. La nit anterior havia parlat per la televisió de l'Altis en nom de la Unió de Damisel·les sense Vicis ni Pecats. Iota i el cavall abaixen el cap, avergonyits, i tanquen els ulls per donar proves del seu penediment. La damisel·la representant de la UNDASENVIPE ho aprofita per posar-se els sostenidors perquè —la cara de grua que té no enganya—, ha sortit del niu, atreta per l'airet de la matinada, tot tirant-se només un xal al damunt. Ells, que havien intuït els gestos en la foscor, la llambreguen sense escrúpols quan encara s'encabeix el pit esquerre. Les ereccions matineres de Iota i el cavall no li passen per alt, a la dama. I quan ja se n'anaven amb la cua entre cames els somriu complaguda. (V) Té gana. Tenen gana. Han treballat com uns burros l'un i l'altre. Es rasquen la butxaca i hi troben la paga del dia. La fan dringar tot passant-se-la de l'un a l'altre. El pas del metro, esfereïdor i estrepitós entremig dels dos cossos, els desvetlla del joc borsari en el qual s'han immers. Entren a un McDonald's i s'encabeixen com poden en una de les taules rodones de peu dret. Hi ha dos negres i un parell de mosses de cabell ros castany engolint un quart de pollastre cadascú i un parell de botelles de xampany. El menú els fa peça i Iota i el cavall demanen el mateix. Però tenen un disgust. Un cambrer disfressat de cuinera se'ls apropa i els diu que

97


l'establiment té enregistrada la reserva del dret d'admissió. El xòfer Iota —poc caràcter a causa del complex de baixa estatura que arrossega de tota la vida—, s'ha de consolar amb un plàtan i un tros de pa comprats a la primera parada del mercat de la gran avinguda. I ho endrapa, assegut i mig d'amagat, en un dels bancs de la plaça, sota la font del déu Neptú, on una altra grua, aquesta del paradís, amb el pili vermell i el plomatge gris platejat, ven objectes de quincalla made in Hong Kong, exposats en una caixa d'eines, estesa damunt la corona del monarca de pedra. (VI) Quan arriba a l'últim replà de l'edifici, el presumpte espia militar de l'Altis, que va d'incògnita, hi troba, tot fent capcinades darrere del taulell, el fill petit de la portera de l'edifici. Passa de puntetes per no despertar-lo, però totes les precaucions són inútils. El menut es desperta d'un ensurt i s'esgargamella, pronunciant quatre paraules inintel·ligibles, enmig del son trencat. Ell s'hi encara, convençut que, com si fos un més dels veïns, hi té dret. «Els bons porters no dormen!», li diu l'espia, renyant-lo. «Prou que ho sé, prou que ho sé...», respon el noi. «Doncs, ¿què hem de fer?», insisteix ell. «Vendreee la casaaa i anar a llogueeer!», li responen a cor tots els veïns. Ell es posa vermell com un tomacot. No suporta les bromes col·lectives i, molt menys encara, les que tenen el seu origen en l'ofici maldestre d'espieta d'ull d'escala. «A dormir tot déu!», mana, irritat. Alertada per l'escàndol, s'hi posa la portera i tot. Però cada matinada passa, si fa no fa, el mateix. Ella se l'emporta a l'estable, li confessa que n'esta farta i avorrida de fer de portera en un edifici equí, dedicat a allotjar el bestiar errant que participa a les proves de pentatló modern. I ell, entendrit, acaba per estimar-la en la mesura ben entesa que un espia militar de l'Altis pot estimar una somera separada del seu ase. (VII) Una parella dalt d'una moto de gran potència els depassa. Entre el brogit, no l'han vista pas venir. S'endevina, tot i que porten els caps entaforats dins els cascs de seguretat, que l'un o l'una —la parella motoritzada— riuen.

98


Després d'una estona, els veuen venir una altra vegada, fent equilibris, dempeus damunt dels seients de la màquina, que no para d'espetegar i d'encendre els pilots, ara a la dreta, ara a l'esquerra. Els saluden, convençuts que els coneixen de sempre. La parella també els alça el braç amb un gest de complaença per l'atenció ciutadana. Aturen la moto ben a la vora d'ells i, amb un posat de bona educació, es treuen el casc i es pentinen d'esma. Suen. Diuen: «Bona nit, avi!» I es llencen al llargarut coll del cavall que ha deixat, ateses les circumstàncies, de llepar el clatell de Iota. El besen i, quan l'han deixat ben petonejat, la bèstia, carregada d'emoció, adreçant-se al xòfer Iota, s'explica: «Són els meus néts!» El xòfer Iota fa el bot. «M'he passat la vida —diu— portant l'espia militar de Coubertin d'un lloc a l'altre. Buscant el seu capitost. I ajudant-lo, en l'anonimat de l'ombra i la discreció de l'ofici de xòfer, perquè acomplís la seva missió. L'he fet cavalcar. Li he obert pas, si cal, a cops de sabre contra l'enemic. He disparat amb pistola. He nedat contracorrent per travessar un riu. O m'he posat a córrer. I ni així no he aconseguit sumar prou punts per obtenir la classificació final!» El xòfer Iota, finalment, arrenca a plorar.

(VIII) L'avinguda —antigament anomenada del Campanaret— és un joc desconcertant enmig de les espurnes dels fars dels automòbils que la creuen i del setge al qual l'obliguen els espetecs dels neons que no paren d'encendre's i d'apagar-se, esbojarradament, sense cap mena de coordinació. Ells la travessen d'esma. Com fan cada capvespre quan ja van de retorn a l'Altis. Inconscients del trànsit, salten d'una vorera a l'altra, entorpint cada vegada la circulació. I ja fa anys d'això... Tres tramvies encara no se n'han pogut sortir, del col·lapse. I ells s'enorgulleixen de saber que els combois del metro han hagut de tancar la línia per mor dels seus capritxos incomprensibles. I encara se senten més satisfets quan saben que mitja ciutat bull d'alegria a causa de la seva presència en un espectacle gratuït a l'aire lliure, un vespre darrere de l'altre. Iota, el xòfer baixetó, s'ha inventat un xou que s'acosta a la performance. Ell mateix protagonitza un salt de longitud, llança la javelina fent amagar tothom si és que no volen que

99


els punxi, corre dos-cents metres llisos, llança el disc amb la mala intenció de tocar el cap d'algú i queda exhaust en una cursa de mil cinc-cents metres a peu coixet damunt el carril central que nodreix el corrent elèctric del metro en desús. La notícia ha corregut per mig món i l'altre mig ja n'ha sentit tocar campanes. Les cadenes de televisió internacionals ja s'han interessat pel xòfer Iota i l'extraordinari cavall amb dots d'urbanita. No cal dir que el ressò que n'han fet tots els mitjans de comunicació és gairebé únic en la història dels esdeveniments. Alguna agència de viatges ha començat a organitzar excursions cap a l'avinguda. Surten força econòmiques. De bon matí, en vol xàrter, se'n van a l'indret que tenen reservat per poder gaudir dels llocs més privilegiats. Tornen a mitja nit, una vegada comprovat el fet. Els més creients ho atribueixen a fets miraculosos. Els més ateus al·leguen alguns raonaments i cada vegada tenen més seguidors per part del públic. Tot s'acaba passades les dues de la matinada. El xòfer Iota s'enfila al llom del cavall i, amb una mà a les regnes i amb l'altra acaronant-li el plomall de la crinera, trenquen per un dels carrerons que es perd ciutat endins.

(IX) El cert és que a l'Olimp —i com que tot l'Altis en va ple, també ho saben tant Coubertin com Zeus—, tothom afirma que sempre ho han presenciat d'una altra manera. Que el xòfer Iota, peus nus i a quatre grapes, fa cap lentament pel carreró que desemboca a l'avinguda. I asseguren amb fermesa que el cavall cavalca al damunt seu, amb les dues potes del darrere, com dos fuets, estimulant-lo a trescar i amb les dues del davant, acaronant-li el cap. De tant en tant, amb la llengua a fora, diuen si fins i tot li llepa el clatell.

100


13 EL YUPPIE DE LA CLAU ANGLESA DE WALL STREET Cada albada, abans de pondre's la lluna, Òmicron passa per Wall Street, de pressa, com si se li fes tard. Quan arriba al carreró dels Jueus, l'antic call de l'Olimp on hi ha el centre neuràlgic financer de l'Altis, encén un cigarret de paper i fuma amb posat de nostàlgic sota la celístia del matí. Òmicron és gros com un bocoi. Inflat de galtes. Amb un pitram i una esquena quadrades. Amb el cul i la panxa fets una bola. A l'espatlla porta una clau anglesa del gruix de dos braços, lligada de cap a cap amb una corretja de tres dits d'ample. Penjada tal com la porta, si un cap li cau sota mateix de l'aixella, l'altre li arriba a mitja cuixa. Òmicron és una de les víctimes del crac borsari de fi de segle. Havia passat com un gànguil de ser un dels primers joves urbans professionals —yuppies—, a ser un dels joves urbans fracassats —yuffies— i havia entrat a formar part dels madurs urbans professionals —grumpies—, coneguts també popularment com a Geniüts de la mala bava. En realitat, Òmicron havia patit la malaltia de la grip yuppie i ara, sota tractament mèdic, no feia res més sinó aplicar el remei que el Centre de l'Altis de Control de Malalties li havia recomanat. Òmicron presentava els símptomes d'esgotament, dolors musculars, pèrdua de memòria i problemes neuròlogics que van acabar aviat en un creixement inaturable d'obesitat que l'havia portat a la situació actual. Camina de matinada, tragina a coll aquella immensa clau anglesa, fa un cigarret de paper, mira els estels i passeja pel carreró dels Jueus sense caure en la temptació de consultar les pantalles amb les dades dels canvis de valors, dels

101


balanços del mercat de bons, i de les pujades i baixades dels gràfics. Després torna a casa —Òmicron és un dels pocs que encara conserva el seu apartament en un dels gratacels de l'Olimp de Manhattan, malgrat la caiguda de preus— i, des d'allí, a la terrassa, posa a la pràctica els exercicis diaris d'estirament, d'escalfament i de relaxació. Baixa al parc de davant de casa per fer vint minuts de jòguing, quan els primers raigs de sol escalfen l'herba, i torna a la terrassa de l'apartament per fer els exercicis precisos de gimnàstica amb pesos. Enllestit aquest apartat, Òmicron obre el frigorífic de l'àmplia cuina de l'apartament i repassa el menú hipocalòric que el doctor expert en salut li ha recomanat. Per al desdejuni: un got gran de llet descremada sense sucre, un panet petit, un tall prim de pernil dolç i un got de suc de tomaca natural. Per al dinar: un plat de coliflor arrebossada, un filet de vedella magre a la planxa amb amanida verda, una taronja i una infusió sense sucre. Per al berenar: un iogurt descremat sense sucre i una altra infusió sense sucre. Per al sopar: espinacs bullits, un tall de lluç a la planxa, amanida de tomaca, enciam, cogombre, una pera crua i una tercera infusió sense sucre. A més, al llarg del dia, Òmicron no podia utilitzar més de dues cullerades soperes d'oli per cuinar i amanir, i havia de beure aigua abundantment, sobretot fora de les menjades i entre hores. Òmicron fa autèntics sacrifics per complir rigorosament amb aquelles normes mèdiques. Però disposa de la suficient disciplina, apresa a les primeres etapes de yuppie, per superar el fenomen de la seva crisi, en forma d'obesitat, a la qual havia arribat durant l'etapa de yuffie, aquella de jove professional fracassat, que es va deixar arrossegar pel sedentarisme i, parlant clar, per haver-li sortit un os entre l'esquena i la panxa, provocat pel crac borsari. Òmicron enyora les llepolies que l'havien fet feliç a les taules de les cuines més distingides de Wall Street, quan s'hi aposentava amb el feix de tiquets restaurant que amagaven part dels ingressos de nòmina, cobrats així en espècies exemptes de la declaració de renda a les arques de l'Altis. Òmicron, però, tot s'ha de dir, té una reserva del que es podrien anomenar pecats d'alimentació que alleugereixen el dur procés facultatiu que es veu sotmés a seguir. ¿Es pot dir,

102


sense ofendre la ciència, que Òmicron es permet idíl·liques picadetes al rebost de l'apartament de Manhattan? ¿Es pot dir que el cacau, la xocolata, els pastissos, els cereals torrats, les ametlles, les nous, els pinyons, les avellanes, els formatges secs, els derivats lactis, els alvocats, les patates fregides, les melmelades i algunes begudes alcohòliques —tots, productes desanconsellats per la dieta hipocalòrica—, són l'esperança d'una subsistència encara feliç del nostre professional urbà? Una albada de tardor, quan aquella mateixa crisi financera ja havia reconvertit milers de joves professionals urbans com ell en la gamma més diversa de càrrecs burocràtics de l'Altis, Òmicron surt a la terrassa del seu apartament. Els gratacels estan coberts per un vel tenebrós i espès de núvols negres. Ha passat un semestre climatològicament eixut. S'ha girat un vent fort de llevant. Una volada multitudinària d'estols d'estornells —ocells hipòcrites perquè enganyen malmetent els camps sota una aparença de sociabilitat— s'ha aposentat sobre l'herba del parc. El pont de Brooklyn sembla un enorme fantasma enxarxat en la boira i el miratge de les torres bessones del World Trade Center les converteix en gegants amenaçadors. Tot va molt de pressa. Òmicron sent un rebombori, com si tota la flota aèria de Zeus s'envolés alhora. Hi ha un llampegueig. I comença a caure una cortina de pluja que l'obliga a córrer cap dins de l'apartament i a tancar d'una revolada la vidriera de la terrassa. Des d'allà observa com el corrent del Brooklyn revé de la mateixa manera que ho fan els rius i els barrancs de les terres seques quan s'entra a l'època de pluges. Veu com un dels braços del pont enxarxat s'esfondra. Li sembla distingir alguns mariners dels iots que naveguen pel riu sorpresos per la tempesta intentant d'arribar al moll a cops de rems inútilment. Descobreix un genet damunt el seu cavall emportat per la torrentada. I aleshores ocorre el més sorprenent. Els estornells, que ja havien malmès prou tota la collita d'avellanes acabades de caure a terra del parc, aixequen el vol aprofitant un moment sobtat d'aturada de la caiguda de l'aigua. Passen fent una ombra allargassada pel damunt de la terrassa d'Òmicron, enllumenant per un moment l'apartament amb els reflexos metàl·lics de les seves plomes —tan similar a la ceràmica que havia vist fer un dia en un obrador molt pròxim al carreró dels Jueus, el taller dels

103


Ferrers de les Galanes— i observa com els estornells, al seu pas, deixen caure una pluja de plomissall que encatifa tot Manhattan.Després ve una mena de tromba marina espectacular. I Òmicron veu com plouen peixos. ¿Cal explicar quina és la sorpresa d'Òmicron davant d'aquella pluja de peix blau? Per a un professional urbà com ell, acostumat a cridar frenèticament als centres borsaris de Wall Street de l'Olimp, pressentint la pluja de milions que li cau a les mans, comprant, venent, revenent, col·locant bons i fent tractes de paraula amb els clients —com un fidel seguidor de la tradició ancestral que existia sota els porxos de la plaça major on desembocava el carreró dels Jueus—, aquella ha estat una experiència que canviarà per força la seva vida. L'endemà, Òmicron sap que la tempesta que els mitjans de comunicació anomenen L'aiguat de Sant Wall Street, ha enderrocat més de 700 cases de la vora del riu i ha fet més de 3.000 morts. Les platges, en l'aiguabarreig de mar i riu, han arribat a rebre part d'aquells cadàvers. La pluja i l'aparell elèctric havien durat prop de cinc hores. I fins i tot Zeus havia arribat a posar els peus en remull, impotent davant aquella força que amenaçava el seu tron del COI. A Òmicron, impressionat per l'espectacle que havia contemplat des del capdamunt del seu apartament, se li havia capgirat el cervell. Els metges ho fan pagar a la dieta hipocalòrica, excessivament rígida per a un professional urbà com ell. Però era un diagnòstic fet molt a la babalà. Propi del psiquiatre que no ha viscut ni es pot imaginar l'experiència que s'ha apoderat, com per art de màgia negra, del cervell d'un pacient. Òmicron passa per diferents fases. Primer té rampellades de fer de sereno. En realitat, la nit de l'aiguat havia vist els vigilants de Manhattan corrent com esperitats per alertar els veïns de les plantes més baixes del perill d'inundació i això li havia creat serenodependència. Ara, a les albades, es vesteix amb un abric llanut de color verdós, una gorra de plat i una rastellera de claus enllaçades per una argolla de ferro forjat i, amb la clau anglesa de la seva etapa de medecina antiobesitat, s'arriba fins al pas del metro i el ferrocarril i, temptant la mort, fa exercicis d'equilibri pels rails, amb la rastellera en una mà i la clau anglesa a l'altra.

104


Òmicron encara és un homenàs potser amb més greix que abans del xoc perquè els metges havien anul·lat, com a primera mesura, la dieta que el comprimia a poc a poc. Amb les claus de la rastellera, salta d'un rail a l'altra quan ve un comboi que no l'enganxa per poc. Amb la clau anglesa, gairebé sense esforç, cargola i descargola els mascles de les vies provocant, en més d'una ocasió, ensurts en la circulació que la policia del subterrani atribueix a un sensesostre afamat i tocat de l'ala. Quan descobreixen Òmicron, el seu passat de professional urbà el salva d'una condemna perpètua que hauria pogut ser fatal per a la seva continuïtat sobre l'Olimp. Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, que estava al corrent de la crisi de yuppies i dels esforços que els experts de Zeus feien per reconvertir els yuffies en grumpies i oferir-los l'oportunitat de pujar novament al pòdium dels vencedors de Wall Street, té una de les idees genials que només es tenen en situacions extremes com aquelles. Reclou Òmicron i els milers de fracassats com ell, detectats després del crac, en una residència cedida al déu del COI pel duc de Beaufort. Bàdminton —així es deia la propietat heretada—, canvia d'aspecte en molt poc temps. Les cases d'estil victorià que omplen la residència, envoltades d'immensos parcs anglesos, veuen com antics habitants de l'època hippie reconverteixen les seves velles flaires de marihuana en distingides aigües de colònia fresca i agressiva de l'etapa d'executius a Wall Street. Una niada d'estornells escampada pel parc de la seva nova residència, recorda a Òmicron la volada tenebrosa del dia de la tempesta a Manhattan. Però ara els ocells picossen pacíficament entre l'herbei segat cada matí i són fidels a aquella fama de sociables i adaptables que en el fons els dóna l'espècie. Òmicron, influït per la ceràmica de reflexos metàl·lics del carreró dels Jueus que havia contemplat tantes vegades, s'entreté recollint el plomissall dels estornells que troba per terra —dotat també de reflexos similars— quan va a prendre el sol sobre el tou de verdor. Després, amb una dotzena i mitja d'aquelles plomes, fa una mena de faldilleta que encola al voltant d'una semiesfèrica de suro, que treu de les capses de taps de xampany guardats de quan freqüentava els millors

105


restaurants. Amb la clau anglesa que no ha volgut abandonar mai, que li serveix de raqueta, i aquesta singular base de joc, mata les tardes jugant a rebotre els petits volàtils de suro contra una de les parets de la casa victoriana on ara vegeta. De primer, Òmicron deia als qui s'aturaven a contemplar la seva dèria —encara pesava més de 120 quilos bons i la seva figura no havia perdut gens d'espectacularitat— que havia inventat el joc de la poona. Però els interessos urbanístics sempre acaben surant per damunt dels estrictament creatius. I els seguidors d'Òmicron, a causa de l'avorriment a la residència del duc de Beaufort, acaben anomenant bàdminton el nou joc esportiu. Òmicron recordava uns anys més tard —quan gràcies al seu invent esportiu ja havia rebaixat més de cinquanta quilos i tornava a tenir la figura esvelta de la seva època de yuppie, disposat a entrar molt aviat a la nova fauna dels grumpies, que no havia fet res més sinó copiar un joc que ja practicaven els antics egipcis i potser els grecs i tot i que ell jugava al carrer quan era petit. En realitat, molts anys després, els francesos també en dirien jeu de pomme, tan semblant a allò de poona que ell s'havia inventat. Però no va confessar mai —com un llebrer de Wall Street que sap el que ha de fer—, que la poona era una còpia del joc de la pilota basca. Després, el baró de Coubertin li proposa convertir la raqueta primitiva de la clau anglesa, només apta per a qui reuneix unes condicions físiques molt especials, per raquetes de menys pes. El baró fa content també les dones deixant-les participar per primera vegada en el joc i, per anar encaminant els que no havien arribat a superar el tractament de teràpia fet a la residència per a joves professionals fracassats, s'inventa tot un seguit de variants del joc d'Òmicron, com el tennis sobre pista o el tennis sobre taula, que acaben sent la medecina més recomanada pels metges de l'Olimp als futurs suppies de Wall Street, els júniors dels yuppies, que estaven esperant a la cantonada per prendre el pa de sota el braç als madurs professionals urbans que amb prou feines s'han refet del seu crac borsari. Molts dels que van superar la crisi i van poder abandonar la residència victoriana de Bàdminton tornen a les seves granges, si és que encara tenen els pares fent d'agricultors. Els que no es volen embarcar en noves aventures urbanes,

106


demanen entrada al gremi dels buròcrates de serveis de l'Olimp. Pizzeries, túnels de greixatge i neteja de cotxes, companyies de ràdiotaxi, tallers de reparacions d'útils domèstics, posapedaços en 24 hores, ataconadors, quiosquets de moresc torrat o basars portuaris és la majoria de destins dels desapareguts yuppies. Òmicron fa tot un altre camí. Qui sap si tocat per aquella pluja miraculosa de peix blau de la qual va ser testimoni al seu apartament de Manhattan la nit de l'aiguat de sant Wall Street. Entra al gremi dels madurs professionals urbans per la porta gran. Òmicron, el yuppie de la clau anglesa de Wall Street, ara ja no es recorda del dia que va llegir un anunci a The Wall Street Journal i s'hi va presentar, acabat de sortir del Col·legi d'Executius de l'Altis. I no se'n recorda perquè després del període d'obesitat i la seva rehabilitació, s'ha convertit en un pluridirectiu amb el càrrec de president executiu del grup Olimpbanc, president del Cercle d'Executius Economistes, membre del Consell Econòmic de la Universitat de l'Altis, conseller assessor del plenari financer de Zeus, vicepresident del Pla Estratègic d'Expansió de l'Altis i conseller accionista de diverses companyies privades i públiques. Però, malgrat tot aquest rosari, Òmicron continua llevant-se cada albada. Es carrega la seva imponent clau anglesa al coll. I se'n va al carreró dels Jueus. A la cantonada, faci fred o faci calor, com un bon practicant de jòguing, es cargola el cigarret de paper i se'l fuma mirant els estels. Sovint l'esperen joves periodistes de canals de televisió que busquen la seva primera exclusiva amb un autèntic dinosaure que ja corria que havia estat un model dels hippies, un emblema dels yuppies, un lluitador i defensor dels yuffies, un crac dels grumpies, un miratge dels suppies, i una promesa dels opals, una nova classe que s'estava redefinint a l'Olimp integrada per vells amb estil de vida activa, jubilats formats en l'etapa infantil del baby boom, i educats en profit del consum com a teràpia de la societat olimpcoiana. Si un dels joves periodistes té sort, Òmicron li respon passejant xino-xano pel carreró dels Jueus mentre els últims fanals encesos que es confonen amb la primera claror del matí es van apagant.

107


Els confessa que li encanta la música. Els parla dels conjunts que més sonen. Els taral·leja una mica del Burn to Run del Boss. Els parla dels exercicis físics i de conservació personal com un number one del tennis. Els recomana que si mai es fan executius no tractin un client com un senyor que acut a ells com si no tinguessin sentiments, sinó que el tractin com ho faria un metge de capçalera, dibuixant-li un gràfic dels seus problemes específics, dels conflictes financers, fiscals i també personals. Els adverteix que no és el mateix tractar amb un baby boom que amb un avi dels temps de Zeus. I aleshores s'atura davant d'un dels primitius edificis reconvertits en estudi financer del carreró dels Jueus. En una placa daurada hi diu: «Òmicron és la clau». I, damunt, amb una imitació del reflex metàl·lic de la ceràmica local, un escultor hi ha forjat la figura d'un estornell com a símbol de l'empresa. Òmicron acciona el cargol d'una palanca de la porta de l'estudi amb un dels caps de la clau anglesa que porta. I, un cop a dins, es deixa retratar amb la quipà que guarda al costat mateix d'un ordinador portàtil connectat amb un parell de pantalles que transmeten dades constantment. «¿Ara ho entén, jove, el que li vull dir?», deixa anar mentre acluca els ulls encegat pel flaix del periodista.

108


14 EL SALT MORTAL DE LA GERMANA TAU-TAU La nit que la germana Tau-tau, la priora del convent de l'illa de Buda, a l'hora de conversa, abans de retirar-se a les cel·les, anuncia que està preparada per fer el salt mortal des del trampolí, totes les altres monges s'escandalitzen. «Germana!», li diu una de les onze mongetes que integra la comunitat del convent, conegut popularment a l'Olimp com la Casa de Buda, «¿que se us ha regirat el cervell? ¿Saltar des d'un trampolí, una prioressa com vós que amb prou feines s'ha remullat els peus a la pica sagrada del convent?» Però la germana Tau-tau no surt dels tretze són tretze. I l'endemà, totes les activitats i obligacions pròpies de l'orde estan marcades per la notícia que havia rebut la comunitat. Des de les sis del matí, les dues hores de pregària al cor passen com poden. El torn de treball matinal, que una part de les monges destinava a la fabricació d'hòsties, i un altre grupet, a la feina de comptabilitat per a tercers, transcorren amb més recolliment que mai. Al migdia, després de les oracions de dinar, l'hora de silenci de la migdiada és la més tensa de la jornada. Cap de les germanes es pot concentrar en la seva obligació d'estudi o de lectura. Les pregàries de les nones a la tarda i les de vespres abans de sopar ja són insuportables pel secret que plana a la Casa de Buda. El sopar

109


passa amb una calma tensa, agrejada per un reglamentari malhumor per part de la germana cuinera. Després de completes, abans que les germanes es tanquin a la cel·la una altra nit, que podria haver estat d'insomni en aquelles condicions, la germana priora va i reprèn el tema del salt mortal. «Germanes», anuncia picant de mans i arreglant-se coquetament el vestit negre, amb pitrera blanca i mantell gris del cap, «la meva decisió de fer el salt mortal des del trampolí sembla que ha creat un cert malestar entre la comunitat...». Es fa un silenci absolut per allò que callant la raó es paga. «Ho entenc, germanes. Totes onze portem molts anys plegades i ens coneixem prou bé. La priora cuinera ja està a punt de complir-ne setanta-set!» La monja al·ludida assenteix amb la seva cara de pocs amics. «La més novençana amb prou feines ha complert els vint-i-tres! I jo estic a la flor de la maduresa...» Hi ha un respir, acomboiat amb somriures d'aprovació perquè la germana Tau-tau viu, efectivament, el seu millor estat físic i de salut des que havia accedit al càrrec de prioressa. «Però totes tenim els nostres secrets... i els nostres pecadets...», confessa la priora. «I les hores de lleure són les que tempten més les nostres febleses...» Es produeix un res unànime per espantar els mals pensaments i la germana priora reprèn el seu discurs conventual. «El meu secret i el meu pecadet, encara que lleu, germanes, ha estat practicar dies i dies, mesos i mesos, anys i anys, per arribar a fer el salt mortal des del trampolí. I ara em sento preparada. Perquè totes sabem, germanes, què se sent quan arriba l'hora de la decisió des del més Amunt de l'Altis.» Superat el tràngol de la confessió, les germanes, en hora de conversa lliure com estan, intervenen en la decisió de la priora. La majoria li fa veure que el dimoni es vesteix amb les urpes més forassenyades, d'entrenador esportiu, si convé. Les més veteranes, recorren a exemples de pròpia experiència i de les temptacions que han anat abandonant pel camí. La més jove, potser perquè havia anat a una escola activa i havia tingut temps d'aprendre a nedar i fer salts a la piscina del col·legi, admet que mai no és tard per escoltar la veu de Dalt. La germana cuinera continua sent la més rebel, i es desfoga, després del malhumor que tragina d'estar tot el dia al rebost, dient que quan hi ha crisi de priora, la humilitat ha de predominar per damunt de tot. I recorda, punyetereta, que en

110


definitiva, a pesar que es guanyin miserablement les garrofes amb la fabricació del pa d'àngel i les comptabilitats de tercers, el baró de Coubertin, era l'únic que podia dir l'última paraula en un afer tan seriós com allò del trampolí. Malgrat aquesta proposta extrema de la germana cuinera, la germana priora reforça la seva tesi, després del suport progressista que li ha posat a les mans la mongeta novençana. «Germanes», diu humilment, «jo no he tingut cursets de natació a l'escola. Eren uns altres temps. Però les coses han canviat molt. I de petita, amb el pare i els germans arrossers, em vaig fer un fart de banyar-me a les riberes del Calaix Gran, del Calaix de la Mar o a la bassa del Pradot.» Aquesta nova confessió exalta una altra vegada les congregades. «No ens esveréssim, germanes, mai ho vaig fer amb el vestidet d'Eva, sinó com Déu mana. I allà vaig aprendre a aguantar-me a l'aigua, a fer quatre braçades, a moure'm com un peixet i a fer algun salt, modest, això sí.» Després, la germana priora rememora el seu passat infantil, molt abans que decidís consagrar la seva vida a la Casa de Buda, i recorda que el seu pare era un capatàs renegaire i gens creient, però que va acabar demanant de combregar el dia que es veia morir. La priora Tau-tau, d'això n'està molt contenta. I ho diu amb els ulls espurnejants. Recorda les terres del Mas de la Comandanta —que portaven els homes de casa seva—, i les amistats d'infantesa del Mas de Peperri, del Mas de Joanot o del Mas Mosquit, tots molt a prop del convent de l'illa de Buda on ara estan recollides. I fins i tot fa broma explicant que allà li van començar a dir la Tau-tau perquè sempre que li preguntaven com estava, ella feia «així, així, tau-tau». «¿M'he de negar, germanes», demana la priora, «a obeir el crit del Senyor, si és el crit dels meus orígens?» Després d'aquella confessió en comunitat, no se'n parla més. Les germanes havien acceptat la decisió de la priora del convent. Pensen que el Senyor era prou misericordiós per salvar l'ànima de la seva capitana si se li havia mullat el terrat i, en últim terme, pensen totes secretament, sempre hi ha el baró de Coubertin. I un dia d'hivern que devia fer bon temps perquè eren totes al pati del claustre fent jardineria en autogestió, senten que sona la campana de la portalada del convent.

111


Les germanes ja saben que escoltar les converses de les altres és un dels pecats venials de la casa. Però no poden passar per alt la confessió de la priora i no saber qui ha demanat per ella tan inesperadament. Gràcies a permetre's aquell petit pecat saben que la priora de la Casa de Buda té tractes amb un representant de trampolins. El veuen en la penombra, darrere les reixes de visita del convent, però a totes els sembla que té uns ullets de tètol cuanegre imponent. I es convencen que la cosa va endavant. I que la comunitat entrava en fase de perdre's si silenciava la tara de la germana priora. Esclar que sempre hi havia el precedent de les seves avantpassades fundadores que es callaven —alcavotes per subsistència— els pecats d'amor de la dama que els va posar casa i llit per poder fer el salt —el de veritat!— al seu marit, un pobre comte banyut que Déu l'hagi perdonat. Però les circumstàncies són les circumstàncies. I si les seves avantpassades feien d'alcavotes, elles es guanyaven el cel amb el pa d'àngel i les comptabilitats de tercers. I una llicència de més o de menys de la priora no tenia perquè engegar l'orde en orris. Aquella nit, a l'hora de conversa, la priora destapa novament el tema. «Les que heu escoltat la conversa amb el representant ja ho sabeu», comença amb picardia provocant les vermellors de galtes de les altres. «El trampolí serà dels més avançats del mercat, de Duramaxiflex tipus B. Flexible i amb garantia. Zim, pam, ziu, patatxap!», gesticula la priora, imitant els salts com una sirena. Dues nits més tard, la germana vigilanta fa sonar la campana amb un toc d'alerta general a mitjanit. Les onze monges del Convent de Buda, algunes ja s'havien desvestit a les cel·les, acudeixen a la crida amb camisa de dormir o tal com anaven. Al capdamunt del far del Fangar —l'únic far de l'Olimp considerat monument testimonial perquè amb el temps s'anava allunyant de la punta de la costa pels sòls de sorra acumulats durant dècades—, un camió grua, il·luminat amb focus de bateria, instal·la un trampolí. Els reflexos del far del Fangar, que donaven voltes acompassadament, deixen veure de tant en tant els colors

112


blanc-negre-grisenc del vestit de la priora Tau-tau que observa les maniobres de col·locació de la plataforma flexible. La vicepriora del convent agafa el comandament i pren la decisió. Telefona a Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, i li explica el que passa. Parlant a embarbussades, pels nervis i per l'hora de la nit, li diu que la pobra germana priora està a punt de fer el salt mortal. Però ja no hi són a temps. Quan la grua del camió es retira i el trampolí marca una silueta planíssima en la ratlla del Fangar, la germana Tau-tau ja és dalt de la plataforma Duramaxiflex fent els primers botets de preescalfament. A baix, la sorra humida que havia pres aigua al mar espera la germana Tau-tau que faci el seu salt mortal, entrenat a les hores de repòs a la seva cel·la. Una volada de tètols cuanegres —blanc, negre i gris com les vestimentes de les mongetes— que devien haver niat a l'illa de Buda, envaeix l'horitzó. Les germanes, des del convent, ja no veuen res més. Uns mesos més tard, una telefonada anònima avisa la priora en funcions que a l'Hostal del Mas de la Paridora hi havia llogat habitació una dispesera amb panxa de mesos, que li feia cara de monja, acompanyada d'un conegut representant de trampolins que es feia tota la comarca. La germana en funcions respon al comunicant insolent dient-li que aquella era la Casa de Buda. I penja, per espantar el dimoni. Les germanes encarregades de la comptabilitat del convent descobreixen el desfalc en tancar balanç i no quadrar. Hauran de fer moltes hòsties per tapar el forat perquè el baró de Coubertin no se n'adoni. I encara en fan ara, diuen, confiant que el lliure mercat de l'Olimp no els tiri el negoci per terra, i esperant que, si això passa, el Senyor els sabrà perdonar el pecadet que, seguint la tradició de les primeres fundadores alcavotes, ara es carreguen a la consciència. Potser ja es podria dir: fan trampa escurçant la data de caducitat de les hòsties de pa d'àngel. Però tenen tota la fe posada en el representant de maquinària industrial que van conèixer en una fira de Sant Jaume, un francès joveníssim amb ulls de tètol que hiverna a l'illa i sempre que les visita és per fer-les felices amb les seves festes de gavatxo simpaticot.

113


És ell qui els ha procurat la reconversió industrial del negociet amb una nova màquina per emmotllar automàticament les formes rodones de pasta i farina. Endeutades com estan totes fins al coll, el representant, còmplice de la trampeta de la data de caducitat, els ha assegurat que la qualitat del producte té tota la garantia del Senyor. I les germanes, cada vespre, a més de pregar per l'ànima de l'expriora Tau-tau, preguen també perquè Zeus escolti el que diu el representant francès. El forat del desfalc, avui, a la comptabilitat del Convent de Buda, ja gairebé ni es nota.

114


15 L'ASCENS DEL CRONOMETRADOR OFICIAL Des de fa uns quants dies, tothom fa córrer que el cronometrador oficial de l'Altis, un tal Gamma, és un ocellaire que té l'àtic de l'edifici on viu —prop de la Training School de Springfield, a l'Olimp—, ple d'ocells batallaires. Ara ja se sap que l'ocell batallaire és un ocell sexualment dimorf i això, de rebot, fa dir als contrincants que Gamma té tendències homosexuals que no respecten el reglament, per la qual cosa àrbitres, controladors i entrenadors d'equip discutiran el cas de Gamma, de qui parlen amb el nom artístic de Mon-ami, i acabaran decidint, per pocs vots de diferència, que una cosa no té res a veure amb l'altra. I sense més preàmbuls, el terreny de joc rebrà, d'aquí a uns instants, els deu jugadors que defensaran, cadascú a la seva banda, les cistelles dels taulers amb les esfèriques que reboten eufòriques entre els manetes més importants. Abans de començar, però, hi ha un minut de silenci cronometrat per Gamma en recordança de James Naismith, l'inventor del joc. I els tècnics de pantalla, en col·laboració amb la televisió, projecten unes seqüències adulterades de la Primera Guerra Mundial en memòria dels soldats que van traslladar a Europa la mania del nou entreteniment esportiu. S'ha de dir adulterades perquè tancs i bombarders —en un muntatge filmogràfic impressionant i insòlit— es passen pilotes mirant d'encistellar-les, en una demostració de driblatge acuirassat que extasia tots els badocs de l'Altis. L'àrbitre xiula l'inici i, com en els gabials que té a casa, a Gamma li sembla que tot és com quan reparteix mill i el guirigall s'amplifica en l'estadi que, construït de nou com és, assaja encara la millor sonorització.

115


El cronometrador Gamma veu com comencen a moure's cinc batallaires per banda: bec llarg i recte, coll revestit, bell plomatge amb un collaret de plomes erèctils i mirada provocadora. El moment de la parada nupcial ja ha arribat i qui gosi travessar territori propi se les haurà de tenir amb l'amo de l'indret que, gelós de la seva línia, vetlla a tothora la frontera que li pertoca. Inesperadament, i interrompent el joc, cinc femelles que salten al terreny —encara porten el xandall i no se'ls distingeix el plomatge—, distreuen els mascles, els quals inicien una mena de danses esbojarrades, acompanyades de corregudes amunt i avall de la pista que acaben introduint la pilota en el propi cèrcol sota els ooohhhs! decebuts dels de les grades. Les femelles ja en tenen prou per sentir-se atretes pels deu mascles —contrincants entre si— i admeten la juguesca amb un cor petit com un gra d'arròs, mentre contemplen amorosívoles com blancs i negres entrexoquen, a tocar de la línia divisòria, tret quan, en algun cas, els més agosarats s'hi endinsen, tot caient irremeiablement en terreny contrari, cosa que, generalment, acaba amb la vida dels malaguanyats herois. Ni Gamma ni cap dels àrbitres no hi poden fer res. El marcador digital sembla que surti de mare, desconcertat per les jugades que es veuen. Alguna femella precoç rep ja entre ales el seu guanyador, sanguejant, suat, amb sanglots de respiració galopant. I això fa que, en pocs segons, aconsegueixin un delicat acoblament d'allò més íntim que ningú no gosa destorbar per respectar la seva admirable plasticitat, superada, potser només en altres temps, per Auguste Rodin i la seva escultura El petó. Gamma, coneixedor del que passa, anuncia repòs. I els sexes dels batallaires aturen per uns minuts el seu deler, amb mirades furtives, dirigides a les femelles que jeuen, ara reconquerides, entre els braços dels seus lluitadors. Quan Gamma doni entrada a la segona part, els batallaires ja hauran eclipsat el seu plomatge. I ni un llicenciat en biologia serà capaç de distingir entre mascles i femelles, bruns tots, que acabaran allunyats els uns dels altres, eternament oblidats, amb petits rastres d'amor fet de pressa i corrents, per por de perdre'l, arrabassat per l'enemic.

116


Zeus, que en aquella ocasió ho haurà contemplat tot, demanarà, impressionat, que Gamma sopi amb ell aquella mateixa nit. Gamma, amb el cronòmetre a la mà, s'enrojolarà davant la mirada desvergonyida dels que abans havien votat en contra de la proposta que havia permès a aquell frívol de Mon ami la continuïtat al cos, tenint en compte les seves característiques. Serà un ascens vertiginós, medallístic i gairebé impensable, que acabarà emocionant Gamma i l'entendrirà fins a fer-lo esdevenir un autèntic fautor de l'Olimp. Aquell mateix vespre, Mon ami es vestirà a les casetes de l'estadi de l'Altis amb els millors plomatges. Es veurà bellíssim quan es miri als miralls de la Vila Olímpica, on resideix aquests dies. I enfilarà la pujada amb el membre erèctil, disposat a entrebancar-lo, com un bastó a les rodes, entre les cames de qui, cobdiciós i mesquí, li pretengui arrabassar el lloc. Sense adonar-se'n, Mon ami haurà entrat en una gegantina xarxa en forma d'embut, per la seva canonada d'escolament, albirant, al capdamunt, l'obertura immensa del cèrcol on Zeus, des de fa estona, el desitja. I a pesar que una pilota fora de joc li passi rasant el penis i que la sentida sigui tan forta que ja no se'n recuperi fins que Zeus se'l faci seu, com que, no hi ha cap mal que bé no faci, diuen, el marcador de l'Altis li haurà atribuït —erròniament, esclar!— dos puntets més. I Zeus, bonhomiós, complaent, ple de generositat, li concedirà ben aviat el millor càrrec de l'Olimp per a mascles batallaires com ell.

117


16 EL MAJORDOM DE LORD NAVÀS EL MOSTATXUT A l'hora que ha caigut el campanar no acostuma a haverhi gaire gent pels passejos del parc. És l'hora del te, i els convidats al castell de Lord Navàs estan més preocupats per triar una de les cent classes de te que les cambreres els ofereixen que no pas per pensar que un campanar de pedra de sauló pot caure en pes. Només Mi, el majordom del castell de Lord Navàs, s'ha adonat que allà fora en passava alguna. El campanar, una peça admirable de seixanta-tres metres, acabat en punxa després de resseguir una construcció hexagonal en forma de piràmide, ja havia detectat algun senyal de paràlisi malgrat que l'havien construït amb pedra hereva del granit. Però només havien estat algunes caigudes de gàrgoles medievals o penjolls exteriors dels finestrals que, quan arribaven a terra, s'esmicolaven de la trompada amb un cop sec, provocant l'esglai d'algun dels convidats que salvava la vida per miracle. Mi, el majordom, sap que no és ben bé de la seva competència, però endevina de seguida que aquell rebombori no el fa només la caiguda d'una gàrgola. I guaita discretament per una de les balconades del castell, enretirant amb prudència una de les cortinetes de fil amb un volant de ganxet. Mi, un majordom de presència poc corpulenta, no hauria dit mai que un campanar pogués fer tanta runa. La pols de l'ensulsiada encara s'enfilava com un nuvolet, enduta

118


per un lleuger vent de tarda que aconsella d'ajustar totes les portes i finestres del castell. Mi, amb la serenitat pròpia dels anys de servei, escriu en una noteta d'avisos de telèfon la desgràcia acabada d'ocórrer i s'encamina al saló on Lord Navàs —aleshores encara no era conegut amb el renom del Mostatxut—, fa tertúlia amb alguns dels convidats de més confiança. Lord Navàs dóna permís al majordom Mi perquè s'hi acosti. Li recull el paperet de la safata de plata i llegeix l'avís: «Perdoni, Lord: s'acaba d'ensorrar el campanar del parc». Lord Navàs no s'immuta, esclar. Per això era un Lord i, a més, un dels magnats més importants de les finances de l'Olimp. Simplement mira el majordom amb un gest de confirmació del que hauria pogut ser un acudit de molt mal gust per part de Mi i li hauria pogut costar el càrrec. I llavors reacciona. «M'hauran d'excusar —diu als seus contertulians—. L'euga ha parit». El saló de convidats esclata en aplaudiments. Al castell de Lord Navàs, la nova del naixement d'una cria de cavall representa una gran notícia. Primer perquè Lord Navàs és un expert criador i ensinistrador de cavalls. I, segon, perquè també és un gran aficionat al concurs hípic i la seva cavallerissa ha estat més d'una vegada objecte d'admiració per part de Zeus quan hi ha festa a l'hipòdrom de l'Altis. El baró de Coubertin, que és un dels convidats al castell de Lord Navàs, té unes paraules d'agraïment per a l'amfitrió amb una barreja de patriotisme i exaltació provocats per l'ambient de privilegi i distinció del castell de més ressò a tot el comtat de Monterolshampshire, situat en una vall dotada pels déus a vint minuts escassos de l'aeroport d'Olímpia. «Milord, estic segur que Zeus rebrà la bona nova de la parida amb un somriure als llavis», li diu. «¿Sabem si és mascle o femella, ja?», s'interessa vivament amb un gran do de la diplomàcia, fregant-se les mans, i ullant el majordom Mi, que s'havia quedat prudentment apartat del grup, esperant les instruccions de Lord Navàs. «Mi...», fa Lord Navàs, sense delatar cap mena de nerviosisme, malgrat la notícia que havia rebut per escrit feia uns minuts. «¿Mascle o femella, doncs?», repeteix. I el majordom Mi, agut per naturalesa, respon, amb gran sorpresa per part de tothom: «Només quan s'aixequi de terra ho sabrem».

119


Lord Navàs sap que la caiguda del campanar és el senyal definitiu de l'ensulsida del seu imperi financer. Per això no ha demostrat cap titubeig perquè, en el fons, és una notícia que esperava des de feia dies. Mesos, segurament. Una notícia fredament calculada, en fi, com tots els esdeveniments dels grans patriarques d'imperis com el seu. Primer havien caigut les accions de la Monterolsdington Inversions. Després van seguir les de Navàs Group Holdings. Posteriorment van baixar en picat les de Navàs Aviation, Navàs Communication, Navàs Films Holdings, Navàs TV cable, Navàs Estudis de Mercat, Navàs Trust Financer i tot el grup de premsa internacional que Lord Navàs controlava des del despatx personal del seu castell, a vegades dictant de pròpia veu un editorial o un article de fons d'interès econòmic o polític per als seus negocis. ¿Què era un campanar medieval comparat amb tot l'imperi que l'havia portat a ser un dels deutors morosos més importants de l'Altis? «Senyors», diu elegantment Lord Navàs als seus convidats, «he d'anar a veure el nounat». I surt del saló de te, acompanyat del majordom Mi, amb un lleu somriure que ja se li havia fet etern com a cuirassa de protecció i franca hipocresia davant els seus convidats i contrincants financers, des de la primera sacsejada borsària que va patir. Quan els barons i homes de negocis que aquella tarda havien anat a prendre el te al castell de Lord Navàs van saber que no havia parit cap euga i que el campanar s'havia ensorrat, ja era l'endemà. Havien passat la tarda tancats en el confort del castell, al costat de les immenses llars de foc d'estil modernista, fumant, bevent, ullant els pompis de les cambreres que els servien, passant a l'acció en alguns moments amb distingides patacadetes a les insinuacions polposes, sota els vestits rigorosament negres, a excepció de les còfies de puntes blanques immaculades, i encetant algunes partides de bridge fins a altes hores de la matinada. Mentrestant, Lord Navàs s'havia donat oficialment per desaparegut a mig matí, després d'haver caigut accidentalment en plena alta mar des de la coberta del seu iot privat. Un naufragi que havia fet perdre el vaixell més ben dotat amb tota classe de luxes moderns, amb una oficina interconnectada digitalment amb els seus punts secrets de control financer, i amb una bodega condicionada i higiènica, estil Arca de Noè, amb alguns dels seus millors cavalls

120


d'hípica. Darrere deixava milers de milions de deutes que Zeus no li perdonaria mai, malgrat les paraules de concòrdia del baró de Coubertin, que actuava a favor seu més per l'afecte comú per les cavallerisses, que no pas perquè hagués mantingut una gran confiança en l'imperi financer del Lord. Però la mar és gran. Els oceans es confonen. I el iot de Lord Navàs no es va trobar mai més, amb el pronòstic —fins i tot acceptat pel FBI de l'Olimp—, que l'infeliç havia decidit ofegar-se, ell, majordom i cavallerisses, per no haver d'enfrontar-se a la ruïna que, amb la caiguda del campanar, era ja imminent. Aquesta va ser la versió oficial a l'Altis. Però els anys passen i els imperis s'obliden. ¿Qui se'n recordava ja de les eugues paridores del castell de Monterolshampshire? ¿Qui se'n recordava de les cavalcades pel llac? ¿Dels jocs de polo? ¿Dels deutes que havien desencadenat la ruïna de molts dels barons que prenien el te al castell el dia que va caure el campanar? ¿Qui se'n recordava de les patacadetes als culets de les cambreres de Lord Navàs, al cap i la fi, per a molts, un dels pocs petits plaers que van treure d'aquella frustrada relació aristocràtica i social? Un dia, molts anys després d'aquells fets perduts en l'oblit, el baró de Coubertin, per encàrrec de Zeus, fa un viatge xàrter al Nord d'Africa. Busca un falconer expert per oferir-li un càrrec a l'Altis. A Zeus, se li ha encaparrat la mania d'ensinistrar falcons per a la cacera. I el bressol de la falconeria —Pierre de Fredy ho sap molt bé— és al nord dels deserts, on els homes encara creuen en els déus dels vents. Els magribins parlen poc davant d'un estrany. I encara més si és un baró enviat per Zeus. Però són també amants del regateig i una informació ben pagada sempre és una informació segura per a qui l'ha demanada. Li recomanen que no s'escolti cap altre falconer que el de cal Mostatxut. Li indiquen el carrer enmig del laberint del poblat amb més falconeries per quilòmetre quadrat. I li diuen que pregunti pel genet Pere Jonqueras d'Oriola, un rossellonès afeccionat al concurs hípic amant de les trobades de l'Olimp que tant complauen Coubertin i Zeus. Pierre de Fredy, baró de món, ha trobat de seguida el carrer de cal Mostatxut. Feia un pendent pronunciat. I al final, en una de les cases de fang, coronada per un campanaret que

121


a Coubertin li ha semblat familiar per la seva estructura piramidal, hi ha la falconeria que li han recomanat. «¿Vós sou baró?», li diu l'home que el rep a la porta mentre neteja el plomissall d'un falcó majestuós. «¿I voleu parlar amb el Mostatxut?», interroga. Coubertin, per allò d'home de món que dèiem, reconeix de seguida el majordom Mi. I té un ensurt. ¿I si s'equivoca? A vegades els viatges fan crear aquesta mena de fantasies. Mi, el majordom de Lord Navàs, va morir en el naufragi del iot l'endemà de la caiguda del campanar del castell. Coubertin ulla el campanaret que serveix de minaret per als falcons ensinistrats de cal Mostatxut. Coubertin no diu res de la seva sospita. ¿Com es pot presentar a casa d'un falconer i preguntar-li sobre el passat d'un Lord que fins i tot el FBI havia certificat per mort? «¿I dieu que Zeus vol un falconer a l'Olimp?», s'interessa l'home del falcó que semblava el majordom Mi. «Només el Mostatxut us pot indicar una persona de confiança. Però ara no hi és». «¿I el genet Pere Jonqueras d'Oriola?», enfila Coubertin sense perdre el temps ni el viatge. L'home aixeca el cap. «El Mostatxut i el genet Pere Jonqueras són el mateix», diu amb uns ulls de desconfiança mentre deixa volar el falcó que ja ha empolainat. «La història no té secrets», diu el falconer. «El Mostatxut s'ha fet famós per aquests verals perquè ha aconseguit ensinistrar com ningú l'espècie de falcons que el poble coneix amb aquest renom. Però la seva gran passió són els cavalls. I per això es fa dir també Pere Jonqueras, el nom d'un genet cèlebre que diu que va obtenir la glòria de l'Olimp començant des de molt avall. Ara mateix és baix a l'hipòdrom que té darrere la falconeria, ensinistrant un parell de poltres que acaben d'abandonar el jaç de la mare euga». Coubertin sent un tremolor per tot el cos. ¿Euga? ¿Poltres? ¿Aquell campanaret tan semblant al campanar del castell de Monterolshampshire? ¿I aquell posat de majordom que li fa el falconer? Diu que li agradaria veure el Mostatxut. I el falconer li respon que, si tantes ganes en té, que pugi a la torre del campanaret. Des de dalt es veu el petit hipòdrom, darrere mateix de la casa. Als gabials, els falcons ensinistrats sembla que estiguin també entretinguts amb l'espectacle d'entrenament. «Hi ha competició aviat!», diu entusiasmat el falconer.

122


A baix, el Mostatxut practica amb un poltre, lluent com un cavall anglès. Exercicis de doma, alguna prova de fons, un parell de salts d'obstacles amb aires de jumping complet. El sol peta de valent a l'arena i el genet veu els dos espectadors dalt la torre del campanaret, posant-se la mà en visera. «¿Tenim clients a la rebotiga, Mi?», crida des de baix. «Ha arribat el baró de Coubertin, milord!», respon amb tota naturalitat el majordom de Lord Navàs, el desaparegut magnat de l'imperi financer de l'Olimp. I va ser així de senzill. Es van saludar com si els anys no haguessin passat. Coubertin, com un amic fidel tocat encara per aquell amor de Lord Navàs a les cavallerisses, ni tan sols li ha parlat de l'estafa del naufragi l'endemà de l'ensorrada del campanar al castell. En canvi han parlat de tot. De falcons, d'eugues, de les falconeries africanes i de la seva destresa amb els mostatxuts i la bogeria per les curses de cavalls i els concursos complets que encara se celebraven a l'Altis per satisfer Zeus. Es fa fosc. Després de l'oració, que el mateix Mi ha complimentat a la caiguda de la tarda a través d'un telèfon mòbil des del campanaret connectat amb la taula de falconer de Lord Navàs, sopen sota la claror de la lluna a la terrassa de la falconeria quan els ocells i els cavalls ja havien caigut rendits de les pràctiques del dia. Lord Navàs recorda que aquelles nits li porten l'aroma de les tarongines i els garroferars del castell. Confessa que alguns dies sent com si correguessin les aigües del Tàmesi per la falconeria quan arriba aquella hora del crepuscle tan intensament blau al nord d'Àfrica. Beuen xampany, mengen llagosta freda, piquen foie-gras i, plegats, enyoren els culets de les cambreres del castell. El majordom Mi fa sobretaula amb ells i porta les postres, preparades expressament per honorar la visita del baró. Després treu uns torrons forts, guanyats, diu, en un concurs d'hípica a Oriola, d'on va manllevar el nom de genet. Beuen preparat d'aiguardent. Orlanda en diuen. De la collita de cal Navàs, perquè havia passat la prova d'Holanda per als vins. Han begut més del compte. El majordom Mi relata històries de falcons i de falconeries que ha après des que és a la botiga de cal Mostatxut, al Nord d'Àfrica. «Hi havia una vegada un falcó», diu, «que es va voler fer un abriguet perquè tenia molt de fred».

123


«Mi, has begut massa!», el reprèn Lord Mostatxut. «Se'n va anar a la rebotiga de Lord Navàs i es va comprar un abriguet tornassoladet», afegeix Mi. «De tres colors, un per al Lord, un per a Pierre de Fredy», diu tractant de tu el baró de Coubertin, «i un tercer per al majordom Mi. Després el falcó es va embarcar en un iot privat i el va malvendre a un terratinent. Amb els diners d'estraperlo que en va treure es va comprar un campanaret. El falcó va rapinyar anys i panys i finalment va anar a parar a una falconeria del carrer més costerut del poblat. El falcó, cada vespre, després del toc d'oració, menjava torrons amb els seus queixals d'or, crec, crec...», repica, mastegant de veritat un tros de forts. «Mi, has begut massa, torrapipes!», torna a amenaçar Lord Navàs el Mostatxut. Però el majordom no té aturador. «En va menjar tants que va caure malalt com un timbal. La morisca Palmira, la curandera del carrer, li va fer un bon tractament. Balls de morisca amb culet de cambrera a la vinagreta!» «Mi, calla, que has begut massa!», el Lord. «El falcó va agafar un empatx de morisca i la va dinyar ofegat en alta mar. La morisca, que es deia Palmira, vinga plorar amb llàgrimes de meuca! I la Palmira va voler cobrar els serveis del falcó perquè havia sentit a dir que era un Lord mal ofegat però amb més bossots que el rei dels falconers. Però el Mostatxut, que era l'hereu del falcó, no es va deixar engalipar. “Si vols diners, balla!”, li deia. La morisca ballava cada nit, i Lord Navàs deia que no hi ha res com una euga morisca anomenada Palmira». «Mi, pren-te una aspirina i vés a dormir!», crida Lord Navàs, però ell també ha begut massa orlanda de la reserva del castell traginada amb el iot i encara dóna ànims a Mi amb els seus crits perquè el majordom continuï recitant. «Aleshores, Lord Navàs, un dia es va fer el mort. I els moros de la costa el van enterrar amb una panereta de barres de torrons i un parell de litres d'orlanda. La Palmira vinga plorar una altra vegada, lamentant les hores que havia remenat el culet davant de Lord Navàs per no res. Els falcons es passejaven per damunt de la seva tomba i la morisca va fer esculpir una pedra mortuòria amb les normes de l'hipisme tretes del codi fundat pel Jockey Club anglès. Al final va fer escriure: “Sempre m'has tingut per una euga, falcó Mostatxut! La teva morisca Palmira.”»

124


Al baró de Coubertin, li fan la perla els esfínters de tant riure. El cabell, amb les copetes d'orlanda, se li ha esborrifat. Té les galtes vermellotes i fa la cara de feliç que fa qualsevol viatger que arriba a terres morisques per primera vegada. «¿I què mes, què mes, majordom Mi?», demana amb insistència entre cleques ploraneres. «¿Què més?», crida indignat Lord Navàs, després de veure's com a protagonista de la faula del seu majordom. «Doncs, que dinyar-la cent vegades no em feia res. El que realment em fotia era que, des que em vaig ofegar a l'alta mar, patia de dolorada als ossos. I a sota terra, només em faltaven les llàgrimes de la morisca Palmira per acabar-ho d'adobar d'humitat!» Fins i tot el majordom Mi es pixa de riure de la sortida del seu Lord, tant en desacord amb les formes i l'encartronament que havien fet servir a l'època de l'imperi a les terres del castell. Els falcons van dormir malament aquella nit. I les cavallerisses del darrere de la falconeria es van neguitejar, poc avesades a barriles d'aquella mena fins a altes hores de la matinada. L'endemà, una comissió de veïns del barri i una representació del gremi de falconers es presenta a la botiga de cal Mostatxut. Es queixen pels aldarulls de la nit anterior. I recomanen que no es repeteixin si no volen prendre mal. Es veu que les cries de falcons de les altres falconeries se n'han ressentit. Lord Navàs, que encara té la ressaca de la nit, els diu, de males maneres, que no li vinguin a tocar el bec. I aquesta escapada de geni de Lord avesat a manar des del despatx del castell sobre el seu imperi de negocis, el torna a perdre. Les amenaces cauen sobre la falconeria i el majordom Mi torna del mercat, empaitat per unes quantes dones morisques agrupades en harems que no han pogut acontentar els seus mascles la nit anterior per l'escàndol. Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, ofereix una segona oportunitat a Lord Navàs. «Sou un bon falconer i a més us agrada muntar a cavall...», el tempta. «Zeus no us reconeixerà. Si li feu un bon servei i li ensinistreu els falcons per a la cacera, és capaç de tornar-vos a fer un magnat. I potser recuperareu algun castell, amb campanar, ni que sigui més petit...», promet el baró, acostumat als tractes de política institucional.

125


Lord Navàs, el Mostatxut, accepta. El majordom Mi deixa anar tots els falcons en una sola nit. Se'n queden un parell, el millor mascle i la millor femella, per a la cria de Zeus que s'haurà d'ensinistrar. I amb dues de les eugues més fornides i un poltre ja refet, enfilen el camí de tornada. Al capdamunt del nord del desert, els tres es giren a ullar per última vegada la punxa del campanaret d'imitació que ha presidit la falconeria durant els anys que tothom —fins i tot el FBI de Zeus— tenia Lord Navàs i el majordom Mi per ofegats.

126


17 EL MARTELLET ELECTRÒNIC DE L'ATACONADOR DEL RAVAL De part de vespre, se sent algú que xiuxiueja: «Noli-metangere! / jugàvem a jocs foscos de nit. / fosca de balcó i tuf de llessamí. / infants que miolen i gats xiscladors. / enganys i foscor. portal del matí. / Noli-me-tangere! / Ha passat el camió de la brossa...» La veu es confon amb els pef, pef, pef, pef! de l'ataconador Kappa que encara ressegueix amb el martellet les vores d'un taló prim i malgirbat per mor d'un mal pas entre dues malèfiques llambordes del carrer Major de l'Altis. Tot i que diuen que el setè dia va reposar, l'ataconador Kappa treballa a porta tancada, envoltat d'un núvol de misteri darrere el mític rètol deslluït pels fenòmens atmosfèrics dels anys i que segella amb força precintadora el portaló que Kappa obre tots els dies feiners. Tres esgraons baixen a l'obrador de l'ataconador del raval que impregna, a qui els davalla, d'una sentor de rebost amarada de vulgar pedicur. L'ataconador Kappa, pef, pef, pef, pef!, hi mata hores amb el martellet i buidant les comissures dels llavis dels claus de punta per reblar, lleugerament humitejats per la saliva presa de silenci. Damunt l'obrador de Kappa —el rètol anuncia pompós la representació oficial de Calçats La Ràpida—, hi ha un balconet que a tothora té la persiana enrotllable tirada. Les escletxes, entre canya i canya, exhalen la flaire rutinària i sofisticada d'un orgue infatigable que espargeix els seus nyians, nyians, nyians, nyians! per tot el raval barrejats, meticulosament i

127


perfecta, amb els batecs del martellet de l'ataconador: Nyiannyian pefnyiannyian pefpef nyiannyian pefpef! El balconet té aires de prosceni propi de teatre vuitcentista i és, com aquell qui diu, a peu pla de la vorera on dóna. La reixeta que completa el quadre del petit soterrani de l'ataconador serveix en més d'una ocasió per ajudar els instints més sensibles dels que són atrets per l'eterna simfonia i, trencant el destí de la vorera, s'enfilen amb traça salvatge o ajudats per algun vianant amable que coneix el recurs de l'escaleta a dues mans fins que atenyen els barrots de la barana i poden copsar, ara encara més a prop, el virtuós ataconador i menestral organista. Mentrestant, a l'Olimp, a la Gran Avinguda del Nord Oest de l'Altis, és negra nit i a l'exterior regna un silenci absolut. Els simpatitzants de Coubertin —emmirallats pel so del seu alpenhorn— encara no saben què és la simfonia d'orgue amb percussions d'ataconador! Nit fosca, doncs. Només un tapís de groc torrat cobreix l'asfalt intrareflectit pels fanals de l'enllumenat públic que els dissenyadors de l'Olimp anomenen, des de fa un temps, peces de mobiliari urbà. Boirina al fons del reduït horitzó mig partit per la línia discontínua. Un parell d'automòbils estan creuats al mig de la calçada torrada. Pels voltants, més enrere també, allunyats, uns individus inconcrets s'hi belluguen temorosament. A primer terme, una barrera de cotxes patrulla deixa entreveure allò que deu ser la força de seguretat de l'Olimp. Només se'n destaca, però, el reflex d'alguna de les viseres dels antiavalots, el del cascs de protecció dels homes del cos, alguns escuts paracops i les puntes d'unes quantes pistoles i les carrabines carregades amb pots de fum. Tot i tothom té un deix d'alerta adulterada, sense tensions. És aleshores quan la càmera obre el zoom i el tapís torrat de la Gran Avinguda de l'Altis s'eixampla panoràmicament. És aleshores també que, des d'un dels cotxes patrulla, un graciós engega en l'aire un estol de plats voladors i un gabial de fredelugues, amb les crestes negres que delaten el fred. I és aleshores quan algunes de les pistoles i les carrabines es disparen en un autèntica competició de tir al vol. Canvia la presa de la càmera i una nena rossa i grenyuda es fa mestressa de tot en un primer pla d'augment. Quan la càmera recula, la nena corre sense trepitjar cap dels segments

128


que formen la línia discontínua de la calçada. Com si jugués a cavall fort, la nena —que ara sembla un xicotot!— salta i para i crida i diu cantant: «Ves que vinc, cavall prim, quan et cansis digues fava del meu cor, ves que vinc cavall priiimmm!» Hi ha uns discrets moviments entre la gent del cos de tiradors, alertats segurament per la cantarella xicotesca de la menuda. Hi ha un fanal que fa pampallugues i acaba fent figa. Xisss, xasss! Una mena de llampec, fruit d'algun curtcircuit a la caixa de l'enllumenat, trenca per uns instants el groc torrat i altera la discontínua amb tanta força que, quan ha passat tot, s'ha transformat en una esvàstica sobre l'asfalt. La petita grenyuda, que ja s'havia començat a rosegar les ungles morta de por pels espetecs, es refà i ho aprofita ara per jugar a la xarranca sobre la gegantina esvàstica que té al davant, retocada a mà i amb pintura fluorescent. Es fa amb una pedra i la llença a l'atzar. «Peu coixet... trap, trap, trap... patrap!... casa per a mi, casa per a tu, ara amb el dret, ara amb l'esquerre... trap, trap, trap, patrap!» Joc de la xarranca, esvàsticament devoradora de saltirons, que la nena rosseta i els seus cantusseigs deixen com si fossin un regueró per no perdre el camí de retorn que els ha de portar —esvàstica ençà i esvàstica enllà—, entre la incertesa del cel i la incredulitat de l'infern. Un parell indeterminat d'ulls guspirejants fiten l'objectiu de la càmera. ¿Són potser els del baró de Coubertin, present en tot, fins i tot en els jocs d'infants? Els ulls fiten, de fet, l'espectador que llegeix en les seves ninetes. S'amaguen darrere el primer pla que els fondrà amb uns rostres de joves negres que, a manera que s'obre lleugerament el zoom, es veuen vestits correntment, de dia feiner, amb alguna bufanda i alguna gorra de llana. Fa fred i l'alè dels rostres insinuen bafarades d'escalfor al cos. Un dels del cos de tiradors també és de color. El seu primer pla l'agafa badallant i ignorant la filmació. Un altre parell dels seus encenen un cigarret i fan com si miressin cap on, de segur, està succeint alguna cosa. El capità de la patrulla de tiradors al vol ha dit, petant de riure: «Una xiqueta dansa sobre un llampec petrificat!» El pla ras de la càmera reflecteix ara guspires de lluentor sobre l'asfalt. Darrere els automòbils entrecreuats, dins la boira freda de la nit d'hivern, es mou un home i tempteja un parell de vegades endavant i endarrere. Mira, de lluny estant,

129


sense fitar, la càmera. El jove negre porta una de les gorres de llana amb ratlles de coloraines i acabada en borla. La grogor dels fanals se li reflecteix amb força a la pell. S'acosta les dues mans a les galtes i hi enclou la boca per fer botzina. El crit trenca el silenci i ressona per tota la Gran Avinguda de l'Altis com si en fugís. El crit s'esgargamella i acaba esqueixant-se en un pooorrrcccsss! metal·litzat. La instantània fixa el jove de color amb la boca oberta que delata una vocal oberta i exageradament labial. És aleshores que es comença a sentir el tema principal interpretat magistralment per l'organista i ataconador del raval mentre van apareixent els primers títols de crèdit: «Tir al blanc de silueta i precisió. Tir de velocitat amb pistola. Tir amb pistola lliure. Tir amb carrabina de blanc mòbil. Tir en tres posicions. Tir de fossa olímpica o Trap. Tir amb carrabina ajagut. Tir al vol de plat. Tir al vol amb colom. I tir al vol amb fredeluga». «¿Amb fredeluga?», pensa l'ataconador. Però no s'atura a pensar per què, i xiula, picant picant, la tonada del tema principal. El fet és que quan hi ha tir —sigui de la mena que sigui— la gent circula de pressa i hi ha pocs badocs d'aparador. El rostre grassó i amb barba blanca d'un encartronat Pare Noel s'acosta a la càmera i fa dringar l'esquellot mentre deixa anar un desig o altre mig a la babalà com si fes per mirar distretament endalt. «A happy new year!», diu. Un nen i una nena estiren la seva mare per la mà i s'hi acosten. Donen els dits al Pare Noel i ell els complau amb uns bombons suïssos que porta al sarró, d'on treu el cap, enfredorida i en fase de posta, la cresta d'una de les fredelugues —tan terriblement territorials quan tenen el període dels ous! La mare parla distretament amb el Pare Noel. La conversa es veu alterada pel pas renouer de la gentada que no està per orgues i mig ensopega amb els xerraires. Amb els bombons mig desfets a la boca, el nen i la nena diuen: «ahappynewyearnoel!» I l'home repeteix enllorat: «a happy new year, nens». La mare tanca la tanda amb un «new year» eixut i de compromís. Hi ha també un cec vora la portalada principal d'uns grans magatzems de l'Altis. ¿La cadena The Southland Corporation, potser? ¿Una filial de Harrods a l'Olimp? El cec té el palmell de la mà ben obert i remoreja entre llavis allò que

130


amb prou feines es pot distingir d'entre un garbuix de borrallons de barba no afaitada de dies. El seu xiuxiueig es fa cada vegada més perceptible i arriba a ofegar gairebé l'enrenou del carrer i el xivarri que s'escapa de dins dels grans magatzems. El zoom de la càmera s'esberla en un primer pla impressionant i expressionista a la vegada mentre que en un rerefons desenfocat es passegen, com formigues, vianants barrejats amb reflexos de llums de coloraines. La nena de l'esvàstica apareix, grenyuda com sempre, vora el cec pidolaire. Li atansa les manetes finíssimes per acaronar-li els palmells corrugats pel fred dels anys i el cec comença a parlar de debò mentre mig assaja un somriure a ulls clucs. «Escolteu —diu el cec—, new year. Escolteu —repeteix—, que Zeus em perdoni, però tinc fonaments evidents i suficients com per sentenciar que tot un artífex tan Totpoderós com Ell l'ha cagada de mig a mig. Novum annum dii faveant! Només el fenomen de la senectud pot ser l'excusa del seu desvarieig. Ras i curt: Zeus no va crear primer el vell barò Coubertin. Zeus va crear primer la nou del COI. An nou fericit! La meva teoria pot sobtar més els creients. Pot deixar com abans els ateus. Pot fer vibrar una mica —tant de bo!— els agnòstics. Potser, de passada, alterarà així algun digne biòleg d'aula, impregnat ara de darwinisme. Però cap d'aquestes actituds —ei, reaccionàries totes, eh!— no em farà perdre ni un bri de son. Stastny novy rok! Com Zeus hi va arribar, no estic en disposició de demostrar-ho. Però me l'imagino el cinquè dia, a toc de vespre, vetllant la nit, entretingut amb les potingues que s'havia anat empescant aquella setmana. Ett gott nytt ar! L'entenc», diu ara commogut el cec fent un parèntesi. «De vegades, a mi també em sembla que jo sóc Zeus quan arriba el vespre i ho aturo i ho arracono tot per encarar-me al davant del foc passant recompte i comptant vambes: dreta, esquerra, esquerra, dreta... Hi ha dies que me'n sobra una o, al revés, que me'n falta alguna. Generalment som —dic “som” perquè ens entenguem!— quatre vambes a la barraca. Dues del quaranta-dos, les meves, i dues del trenta-sis, les seves. I, ja ho dic, hi ha vetlles que en compto cinc, o tres, o set. L'entenc, jo, a Zeus», repeteix fent petar la llengua. «Zeus devia comptar vambes quan va decidir fer anar els dits per matar les hores i va emmotllar entre gemmes rústegues la primera nou del COI. Heus aquí el joc

131


d'atzar! Si en lloc de pensar quina una en podia fer, hagués estat un golafre, Zeus potser hauria endrapat sense por el drupaci comestible que havia acabat d'enginyar. Però no ho va fer. Ein gutes neues jahr! L'endemà, dia sis, patrip patrap, cap als Balcans. Bonne Année! Qualsevol ciutadà amb una cultura primària sap que la flora de les terres balcàniques és una de les més riques del territori europeu que fa frontera amb l'Olimp. Parlo d'Europa per situar tothom. Estic segur que Zeus no s'ho podia imaginar, com aniria tot, més endavant, en aquell racó de paradís exuberant on, a l'ombra d'un dels seus invents vegetals, qui sap si a sota mateix de la balsamina salvatge!, va començar a jugar a pastetes i a emmotllar la carcassa que, després, a imatge i semblança del Creador, calçaria vambes tots els vespres. Mngo Uspehov V novem letu! Zeus es va trobar la nou de la vigília al fons de l'infern de la bata d'anar per casa que portava en aquells dies d'atrafegament feiner. Zeus va mirar la nou del COI i va mirar la carcassa de fang que s'assecava a sol i serena. I va construir el cervell del COI a imatge i semblança de la nou: “D'un lòbul a un altre lòbul: un lòbul, dos lòbuls, tres lòbuls, quatre lòbuls... frontal, parietal, temporal i occipital! ¿Quina caixa craniana t'allotjarà?, tralarà! Plec callós, cos callós, quin hipotàlem més enginyós!” I entre lírica i cançó, Zeus va construir el tòrax amb pulmons i tot, a imatge i semblança de les dues meitats de nou. I va construir, emmirallat encara en la nou del COI, la pelvis i l'anus. I, animat en la tasca que prenia vida, va canalitzar tota la circulació sanguínia, la sang de la qual hi ha qui diu si la bombeja del famós Danubi estant fins a les artèries, tot drenant-la mitjançant les venes de Galè. Al·leluia! Feliz ano novo! Onellista Uutta vuotta! Feliç any nou! Zorionak Urte Bariat! La història és sabuda: la carcassa, en aquestes condicions, es va veure les orelles i va pidolar a Zeus que li fes més passadora l'estona. No cal reiterar-se en el fet que la creació de la dona, va ser, per a Zeus, una labor senzilla. El misteri del sexe rau en un típic cas de distracció, qui sap si per excés de feina de l'artista. Zeus no va emmotllar l'ament pèndul que havia emmotllat a la carcassa mascle i els resultats són, encara a hores d'ara, prou comprovables. De com Zeus va pensar a no posar-hi fi i va optar per crear la noguera que fes eterna la seva jugueta ja no en podré presentar, per ara, proves tan irrefutables. És un fet que des de l'Albània a la Romania d'avui, tot passant per la Bulgària, la

132


Grècia, la Turquia o la desfeta Iugoslàvia, tothom se sent molt satisfet de ser tan oriünd dels Balcans com les nous del COI de Zeus. Al·leluia, doncs! Posdrawlenie Z Novim Godom! Próspero Año Nuevo! Sretna nova godina! Felice anno nuovo! Gelukkig nieuwjaar! A happy new year! A happy new yeeeaaar!» El so d'un sac de gemecs trenca la lletania del cec i el zoom s'obre neguitós com si el busqués. Hi ha un grupet de vuit o deu persones vora el balconet del raval que ara té la persiana enrotllada i una gran lluminària esclata dins l'estança simfònica. Kappa, l'ataconador oficial de Calçats La Ràpida, amb un martellet electrònic Hammond darrer model a la mà, té ben abraonat per una de les cametes el Pare Noel que hem donat a conèixer en una de les seqüències anteriors. A peu dret i sense escrúpols, el menestral reforça les mitges soles dels esclops de l'home amb barba blanca i els ulls summament enllorats. Vora seu, acompassant el ritme, dempeus damunt un llit amb cobricel de seda, un escocès amb gaita imita magistralment la tonada del millor dels orgues clàssics que la història de la música ha conegut mai. El concert encara arrauliria molts més vianants si no fos que, a la banda oposada, davant per davant de l'obrador de Kappa, a la llinda d'un local de jocs electrònics, un jove negre que no ens és desconegut, amb les mans fent botzina, escridassa en un mal anglès allò de a happy new yeeeaaar!, inspirat segurament per la visió bucòlica d'en Noel a qui l'ataconador ferra inesgotablement. El raval s'ha transformat, amb el crit del xicot, en el barri d'Owertown —dèries cosmopolites de l'Olimp a l'hora de posar topònims!—, a la costa sud de la conurbació de l'Altis. Encarà és de nit. Nit entrada i plena de vida, a Owertown. Nit amb música que no es pot definir. Amb rebombori de tota mena. Amb rialles. Amb crits confosos. I amb gent que romanceja amb sexes zeusians de tota mena pels locals oberts fins a l'alba, atrets pel maquinam electrònic, mentre rosega algunes engrunes de patates fregides i té a la mà, ara tu ara jo, una llauna de cervesa. Dos dels tiradors de la competició de l'Olimp que estan de servei aturen el seu cotxe patrulla a la porta d'un dels clubs de jocs electrònics. Donen un cop d'ull detectivesc des del cotxe estant al fons del local. En surten parsimoniosament

133


i saluden el xicot que porta la barra del bar al qual demanen qualsevol fotesa que la càmera no s'entrenté a retratar de prop. Un dels tiradors observa el grup de joves que ha fet rotllana al voltant d'una de les màquines que, com un robot, no para amb la seva dèria. S'hi acosta. De lluny estant, el zoom de la càmera s'obre per deixar entreveure un creuament de paraules entre el tirador i un dels del grup. És el xicot del crit de a happy new year d'abans. I tot serà molt ràpid. La càmera es mou confusament. L'ataconador repica amb neguit i l'escocès del sac de gemecs, assegut ara damunt el cobricel, expira balcó endins la seva gaita pres, a més, per una follia desesperada. Mentrestant, el Pare Noel escarneix el cec i vol repetir la seva lletania de feliços desitjos que només interromp, un cop engegada, quan hagi d'engolir bombons suïssos embolcallats amb clofolles de nous del COI. Un dels tiradors oficials de l'Olimp apareix sobtadament en primer pla amb el revòlver de tir lliure a la mà. El seu col·lega de patrulla passa rabent davant de l'objectiu amb la carrabina, també alçada, a tocar del pit, com si volgués impressionar l'espectador. A més dels nyansnyanspefspefs interpretats amb deliri per l'ataconador Kappa, se senten una tanda de trets. I el zoom, obert al màxim, desdibuixa al mig de la sala de jocs el jove negre també amb un revòlver de tir lliure empunyat amb les dues mans. La bufanda per terra. I la gorra amb borla, gairebé a tocar-li dels ulls. La càmera lenta fa rebolcar el xicot en un sotrac adolorit mentre que, com un efecte de clip musical, el revòlver s'envola per fer que la càmera vagi a la seva recerca. Quan l'arma és a punt de tocar sostre, la càmera ofereix durant uns segons un primer pla del xicot encara de genollons a terra fins que, tentinejant, cau de bocaterrosa damunt el rebrec de la seva bufanda. El zoom s'encaterina amb una pantalleta electrònica on una imatge desesperada de submarí atòmic continua la seva adelerada cursa dibuixant i fonent punts i ratlles discontínues d'ordinador com les de la Gran Avinguda de l'Altis, inintel·ligibles per a l'ignorant del joc, que finalment acaben d'una manera indefectible, fent ziga-zaga, a causa d'algun curtcircuit universal en el seu mecanisme, qui sap si per culpa

134


d'alguna de les fredelugues en posta, aferrada en defensa del seu territori. Finalment, se sent una mena de simfonia semblant a la que encara sona impertorbable darrere la persiana enrotllable del prosceni vuitcentista de l'obrador de Calçats La Ràpida del raval, com una mena de balsamina salvatge florida damunt l'asfalt urbà. I hi ha, a més d'aquesta presència permanent de l'ataconador Kappa —un autèntic burot del martellet— un cec que vacil·la vorera amunt i vorera avall. «Digueu tots a mi», predica. «Digueu tots amb mi», xiuxiueja. «Noli-me-tangere! / jugàvem a jocs foscos de nit. / fosca de balcó i tuf de llessamí. / infants que miolen i gats xiscladors./ enganys i foscor. portal del matí. / Noli-me-tangere! / Ha passat el camió de la brossa.»

135


18 L'ARQUER MANAIA DELS JOCS FLORALS A les acaballes de l'estiu, Zeus, el déu del COI, envia a buscar el baró de Coubertin. «Pierre... —li diu amicalment—, ja he començat a veure estols d'abellerols alimentant-se d'abelles i vespes, i empastifant els pals de telèfon on fan parada amb les seves quisques cada any.» Sempre que Zeus agafava el baró per parlar-li de la migració d'abellerols, volia dir que era hora de convocar els arquers de l'Altis, que estaven sota les ordres de Ro, un capità Manaia que tenia el càrrec heretat a perpetuïtat, de pares a fills, des de feia cinc-cents segles. Però Ro, aquell estiu havia sortit de l'Olimp i havia anat fins a Milà amb el tren de gran velocitat, aprofitant una campanya de promoció exclusiva per als professionals de l'arc en homenatge al rei musical de l'arquet de tots els temps. I allà és on havia visitat per primera vegada la localitat llombarda de Rho, pàtria de l'arquer fundador de la saga familiar dels Manaies. Per això, impressionat encara d'aquella visita, proposa a Coubertin que la festa dels arquers per netejar els pals de telègrafs d'abellerols coincideixi amb la celebració dels 50.000 anys de la dinastia Manaia de la qual Ro forma part. El baró hi ha vingut bé. I havent sopat, amorosit per la fresqueta de les últimes nits d'estiu, se'n va de visita a can Zeus per comunicar-li la iniciativa de Ro i comptar amb la seva aprovació. Aquella mateixa nit, els dos, a la terrassa de l'Olimp, davant d'un cremat de rom —present oportú de part de Ro—, decideixen que convocaran els primers Jocs Florals de l'Olimp en honor de l'arquer i la seva dinastia mil·lenària. L'endemà no l'altre, l'Altis es guarneix amb quilòmetres de ramells de flors blanques de tarongina i poms de romaní.

136


Es lloga un envelat i s'il·lumina amb fanalets de carro. Les línies d'alta tensió de transport d'energia de les nuclears de l'Olimp, que passen prop de l'indret, es dissimulen, amb motiu de la festa, amb cortines fetes amb les plomes de colors vius dels abellerols, arreplegades sota els pals de les torres. I Coubertin fa enviar invitacions als representants de les dinasties més antigues —branques del regne Manaia com la de l'arquer Ro—, perquè participin en els Jocs Florals de l'Altis. Al cap de vuit dies, tot està a punt. Darrere l'envelat, s'han muntat les cuines ràpides en tendes llogades als millors restauradors de l'Olimp. Coubertin és del parer que no es pot alimentar l'esperit sense alimentar el cos. Es preveuen menús variats, tenint en compte la procedència geogràfica tan diversa dels arquers. Entre els canapés i els entremesos dominen els apis, els cors d'escarxofa i la remolatxa. Hi ha brous de carn, de cigrons i de pescador. Arrossos i pastes, salses de menta, de cogombres i de crancs. Ous escalfats i ous remenats. Besucs, calamarsos, molls, salmons, pagells i musclos. Molta caça: ànecs, becades, colomins, conills, isards, faisans, llebres, perdius, tórtores, tords i senglar. Varietat de verdures i molta confiteria i rebosteria, sobretot bunyols de vent, llengües de gat, pastís d'ametlles i peres al licor. I capses d'havans a pleret. La majoria de convidats confirma la seva presència a l'Altis. Cada arquer participant en els Jocs Florals ha de fer la presentació de la seva dinastia i oferir tres sagetes líriques en el temps màxim de dos minuts i mig. I en vint segons, el següent arquer ha de començar la seva intervenció. El dia de la inauguració es llegeixen comunicats d'adhesió d'arquers que no han pogut assistir a la festassa de l'Altis per motius personals, de salut o per obligació dinàstica: «La meva sincera admiració per la sublimitat de pensament de volar fins a les regions místiques», diu un. «La convocatòria és una magnífica realització poètica de la vida i la gràcia de l'ànima, portada fins a les més altes conseqüències per fer-hi blanc», diu un altre. «No hauria cregut mai que es pogués organitzar una cosa tan fina i tan delicada! No deixeu mai d'apuntar al cel!,» clama un nostàlgic.

137


«El vol del poeta no davalla mai a flor de terra i la inspiració es manté sempre enlairada», sentencia un dels adherits. Els Jocs Florals commemoratius dels cincs-cents segles dels arquers, doncs, comencen. Zeus i Coubertin ocupen un dels llocs d'honor a la tribuna de l'envelat. L'arquer Ro, l'amfitrió, obre la festa amb un dels seus tirs que manté per un segons l'alè suspesa dels més experts. Al mig de l'envelat, un dels cuiners, guinness en àpats multitudinaris, ha instal·lat una olla panxuda d'alumini amb els ingredients típics del cremat, a més de l'inevitable rom de Ro, que ell anomena, com si fos un antillà, aiguardent de canya. L'arquer Manaia de l'Altis tensa l'arc. Apunta en pocs segons. I dispara amb certesa una sageta de foc. El rom s'encén i la flama, escampant la flaire del cremat, exalta els ànims de tots els convidats. Eren 50.000 anys d'herència i Ro representa amb honor l'esperit que s'havia iniciat amb el primer arquer a la regió llombarda de Rho. Els Manaies, acomodats a l'envelat, ofereixen una imatge exòtica, sobretot per les seves vestimentes acolorides —que fa joc amb la decoració de plomes d'abellerol—, i per la presència dels seguicis. Tot plegat complau molt Zeus. Ro, que fa d'intèrpret entre els convidats i Coubertin, explica que els Manaies reunits havien resistit a les colonitzacions de tots els temps, i que l'arc i la sageta era el símbol que els quedava del seu poder legítim i sagrat. «L'analfabetisme va minar molts Manaies —es lamenta Ro, parlant amb Coubertin, reposant un moment del tràfec propi del protocol—. Alguns van arribar a firmar, amb un gargot, documents que els van fer perdre els poders, pensantse que segellaven un pacte d'amistat i cooperació econòmica amb els colonitzadors. Els Manaies sempre han estat una mica idealistes i ingenus, tocats per la sageta lírica que els fa únics». Mentre diu això, els trompeters alcen el so de benvinguda i tot l'Altis es posa dempeus. L'arquer Ro es treu un mocadoret de puntes de la butxaca i el fa voleiar en senyal de pau. Els arquers Manaies que ell comandava desfilen per la pista amb els estendards brodats i ornamentats amb cintes commemoratives. Amb l'arc i la sageta, fan passos dibuixant les baules d'una cadena i marquen un ritme marcial, caracteritzat pel trap, trap! de les sandàlies a cada trepitjada.

138


Amb faldilla curta de pell, vestits metàl·lics de centurió romà, i casc daurat amb plomall i visera, acaben oferint el cremat de rom a Zeus i es retiren de la mateixa manera que havien arribat. El primer arquer a sortir a la pista és Nnani Ishiodu Ogbuagu. Va vestit amb una gel·laba fins als peus, tot de vermell, amb un barret en forma de colador i unes plomes de faisà enganxades al capdamunt. Porta un collaret d'ungles d'àguila i li diuen el Rei d'Oguta perquè ve d'un petit poblat del sud de la regió de Nigèria. «És l'arquer de la justícia», diu Ro a Coubertin. «Els seus avantpassats van haver de fugir del regne de Benín. Ara es dediquen a fer d'intermediaris en els conflictes de la propietat, de les picabaralles entre veïns i de les separacions conjugals del poblat que pertany a la seva dinastia.» Nnani Ishiodu Ogbuagu tensa la seva sageta al mig de la pista de l'envelat de l'Altis. I presenta la seva peça lírica, que Ro qualifica de realista i poèticosocial: «LA MOSSEGADA D'ORELLA. Al mercat del poblat d'Oguta, un ogutenc va arrencar d'una mossegada bona part de l'orella esquerra d'un altre ogutenc. Nyam! ¿Es pot mossegar així com així un lòbul sense saber si és un lòbul verinós? L'ogutenc sense orella va patir un traumatisme boletaire d'orellut. L'ogutenc famolenc va haver d'ingressar per un atac de mal de panxa a l'hospital del poblat. A Oguta, arquers, hi ha fam! Nyam! Nyam!» Llançada la sageta —no s'han esgotat els dos minuts i mig—, el següent arquer ja està a punt. Li toca el torn a Mamadu Kabir Usman, arquer conegut com l'emir de Katsina. Mamadu és baix de mida, no arriba a l'estatura d'un lil·liputenc, però s'hi acosta. Va amb un vestit blanc de núvia, amb vel fins al cap. «També és de Nigèria», diu Ro. «Porta un vestit de núvia blanc perquè un avantpassat seu va deixar embarassada la filla del rei de Bornu i la va abandonar. Era un fill blanc, l'aneguet lleig de la dinastia, i en la seva aventura fugitiva va alliberar la princesa de Dawra que estava assetjada per una serp d'aigua. Amb aquesta princesa va tenir set fills, tots declarats arquers legítims, contràriament als altres dos que va tenir amb la filla del rei de Bornu que van morir en la misèria. Representa l'arquer de la vida i la llei de l'avortament.»

139


Mamadu Kabir Usman s'arregla el vel i fa un traguet de cremat de rom amb el cullerot que hi havia al costat de l'olla del mig de la pista. I presenta la seva sageta, qualificada per Ro de sageta crítica: «FI. Faig de Tot una promesa i de Tot un pergamí. / Hi escric sense defallença quin serà el nostre Destí. / “Poc que ho saps!”, diu la Mestressa. / “Bé que ho vols!”, fa el seu Marit. / I em resigno amb complaença a morir, si és que tinc Fi.» Salta a la pista un arquer imponent. Alt com un sant Pau, corpulent. Amb un vestit de fil i un cucurutxo al cap com un rusc de mel, i una cortineta de fils de colors que li fa d'espantamosques. Dos dels cortesans del seu seguici l'acompanyen amb un paraigua de sol d'última moda, marca Grand Boutique. L'arc és decorat amb pintures d'un tal Miró. Ro diu que era Oba Olanesi Owofoso, el Timi d'Ede. «Porta una corona de perles, herència de la dinastia. La tradició li prohibeix que la pugui ensenyar i també li prohibeix que se li vegi la cara. La seva nissaga és una descendència dels Dududuà. El seu successor se li haurà de menjar el cor. I els seus fills s'hauran de suïcidar si no es posen d'acord a designar qui l'ha de succeir. Quan els arquers del seu consell donen dos ous de lloro a un dels fills, és el senyal que li ha tocat en desgràcia que s'enverini immediatament. Ara, Olanesi ha acabat sent l'arquer representant dels vips i de la jet set.» En aquell moment, Olanesi Owofoso tensa el seu arc amb un crit ofegat per l'esforç i presenta una sageta titllada per Ro d'egocèntrica i una mica costumista: «EL BON DUDÚ I LES MORETES. Dudú s'ha exiliat, castigat pels Dududuà. / Dududuà! Dududuà! / Tres-centes mores el ploren perquè s'hi volen casar. / Dududuà! Dududuà! / Les moretes feministes molts dudús volen tenir. / Però la gran dinastia no les deixa pervertir. / Dududuà! Dududuà! / Ja en troben el bon Dudú fet un vip amb una blanca. / Les mores pengen Dudú al capdamunt d'una llança. / Dududuà! Dududuà!» Ro adverteix Coubertin que l'arquer que ara sortirà és el Manaia d'una de les dinasties més empobrides per la colonització. Kuafo Akoto, procedent d'un poblat de Ghana, porta un paraigua de pluja amb alguna barnilla esventrada, una senzilla túnica color carbassa al cos i una corona de seda

140


lligada com a turbant. El seu seguici són els fills i néts descendents de la dinastia. «És l'arquer de la puresa», diu Ro. I la sageta de Kuafo Akoto, com a mostra de la crisi de la dinastia, es titula amb el nom del seu poblat. Ro diu que és un cant tradicional en prosa poètica: «EL MONIATO D'AKUAMUHENE. Un petit Okra, l'ànima de l'arquer, ha trobat en un hort de la ribera de Ghanebre un moniato de 10 quilos. Tot el poblat ha corregut cap a l'indret nuclear on ha aparegut el tubèrcul. “¿Què és un moniato?”, deien. “¿Com es menja un moniato?”, cridaven. El propietari de l'hort l'ha batejat amb el nom de la central d'Akuamuhene. Primer l'ha visitat el conseller d'Agricultura. Després la família del pagès de l'hort. Després els veïns del poblat de l'altra riba. Després els arqueòlegs del regne. I més tard, els serveis oficials del departament de Moniatos dels colonitzadors que van caure a la trampa i se'l van menjar cuit.» A pesar de la poca-solta de la sageta lírica del moniato, els arquers aplaudeixin fervorosament per allò que a vegades més val caure en gràcia que ser graciós. Mentrestant ja es preparava a la pista l'arquer Gorkelu, que va entrar a l'Altis portat a collibè dins d'un cotxe miniatura a espatlles del seu seguici. «És Philip Gorkelu, l'arquer de Oftalmotoku», anuncia Ro a Coubertin. La història de l'actual Gorkelu, el IV de la dinastia, segons Ro, era força anecdòtica. Philip Gorkelu es dedicava durant la setmana a dirigir una empresa d'envasos de plàstic i de Tetra Briks, pionera a recollir els usats per experimentar un primer pla de medi ambient que s'havia posat en marxa a la regió. I els caps de setmana es transformava en l'arquer que dominava sobre els súbdits d'un poblet de pescadors de la costa de Ghana. Damunt d'un Mercedes miniatura que li feia de papamòbil humà, es passejava pel poble saludant els súbdits, la majoria empleats de la seva fàbrica d'envasos reciclats. «Hi ha una mica d'emoció, però, en la seva vida», afegeix Ro. «Si un dels caps de setmana cau del cotxe on el porten, perd el poder d'arquer al moment. Els seus avantpassats comerciaven amb esclaus. Per això, el cotxe simbolitza la riquesa feta a base del desenvolupament ràpid a costa dels altres. I si ensopega, els seus mateixos súbdits se li tiraran al damunt.»

141


Philip Gorkelu saluda amb el tradicional senyal dels dos dits, propi del seu poblat, cosa que provoca diverses reaccions entre els arquers de les altres dinasties, malgrat el clima de respecte que l'olor de cremat de rom ha impregnat en els presents. Zeus fa una poètica capcinadeta quan Gorkelu engega la seva sageta d'estil despòtic i industrial: «LA CAMISA. Jo estenia la camisa amarada de suor. / Era vella. / El veí, amb la seva tota bella, / ve del sastre. / Diu que és nova. / Té raó. / Bella o nova, nova o vella, / tant hi fa. És un canvi fet ahir, / fet demà. / Endevina: ¿saps la mà?» Goodwill Zwlethini surt a la pista provocant els crits d'admiració dels altres arquers. Un parell de panteres, que li fan de turiferaris amb un encenser a la boca, acompanyen el seu pas majestuós d'arquer africà del sud. Ro el presenta com el rei dels zulus. «És l'arquer de la política», diu Ro. «Un avantpassat seu es va vendre les dones perquè es pensava que tenia un penis nano. Per això, acomplexat, es va fer polític. Des d'aleshores, ja no han parat de conquerir. És el Manaia de la comunitat d'arquers més gran. Però ell i els amiguets triats entre els gais més selectes viuen emmirallats pel palau de Nongoma que el poble els va concedir. Diuen si, cada matí, abans de posar-se en marxa, enlloc de mirar-se el melic com fan tots els polítics del món, es miren si el penis els creix, per por a no acabar com el seu avantpassat nano.» Coubertin encara riu per les paraules de Ro quan Goodwill Zwlethini, que va disfressat de domador amb pells de lleó, dispara la seva sageta lírica, breu i fulminant: «POLLA D'ÍNDIA. Pau, coets i benparits! / Que existeixin els galls dindis / perquè així menjarem trits!» Els Jocs Florals de l'Altis en honor dels 50.000 anys de la dinastia dels arquers segueixen amb un ritme i una organització sorprenents. Apareix l'arquer Litunga Yela Llute, anomenat el rei Lozi, de Zàmbia, que presenta una sageta en la qual parla de set lloros maleducats que havien estat sotmesos a judici per parlar grollerament i renegant. Després surt un arquer veterà que provoca tres minuts seguits d'aplaudiments. Era Samuel Osabu Lomotey Ansah, el rei de Nunguamantse, un home que fa de peó de magatzem, però que compta amb un enfilall d'avantpassats explotadors de la costa d'or, traficants d'esclaus i marxants de canvi, amb riqueses que els va portar a passejar per les platges, a la seva

142


època, vestits amb les peces més riques que guanyaven en les transaccions. Samuel Osabu, en una mena de penediment, presenta una sageta lírica de caire futurista, parlant de la nova Ghanapelilàndia. Samuel anuncia, en un to fantasiós, que Nunguamantse, el regne de la seva dinastia, es convertiria molt aviat en una platja nudista per a més de dues mil persones. Un indret sense tallers de confecció, ni boutiques, ni cap botiga de vestir. Només farmàcies i perfumeries amb milers d'especialitats de bronzejadors, cremes protectores del sol i depiladores de la més alta sofisticació. Samuel, quan acaba, és molt aplaudit una altra vegada per la seva imaginació i la seva agudesa picada d'ironia que només podia haver sortit de la maduresa d'un Manaia com ell. L'arquer, conegut com el sultà de Foumban, va darrere de Samuel. Seidu Njimoluh Njoya, segons les fitxes de Ro, tenia 27 dones i 86 fills. I portava cinquanta anys sent l'arquer major de la seva dinastia. Tot un rècord que feia enveja tenint en compte els temps que corrien de travetes i de punyalades per l'esquena. Se'l tenia per il·lustrat perquè als dotze anys havia inventat un alfabet propi. Deia que feia sagetes que parlaven sense que fessin blanc. Era una metàfora, esclar. La seva sageta titulada No em cal un camí, resumia poc o molt la seva línia. «No em cal un camí, ni em cal un món nou», deia en una de les estrofes, «si em cal, me'l faré.» Nyimi Kok Mabiintsh, anomenat el rei dels Kubas, es presenta amb el vestit dels arquers de gala. Un vestit que no podia portar al damunt més d'una hora perquè feia prop de noranta quilos de pes a causa del material de perles i petxines del qual estava fet. La fama, se l'havia guanyada perquè l'any de l'explosió de la nuclear de Txernòbil, Nyimi Kok va reptar les migracions d'ocells radioactius, a pesar de la prohibició de caçar-les i cuinar-les. L'arquer vivia en un bosc de riquesa tropical singular. Se li atribuïen poders sobrenaturals perquè, a pesar d'aquest gest pronuclear havia continuat estant fort com un roure. Esclar que, només el seu cuiner havia tingut el privilegi de veure'l menjar. La seva sageta lírica estava dedicada, doncs, a les cigonyes migratòries i els bebès radioactius que venien de París, peça que va acontentar la majoria d'arquers per la seva picardia.

143


L'única dona arquera, la princesa de Bana, procedent del Camerun, rep alguns xiulets perquè corre la veu que és la mare d'una secta secreta molt similar als Esquadrons de la Mort del Brasil. Les dones arqueres del seu seguici van, efectivament, emmascarades, com a mostra dels seus avantpassats, uns botxins als quals s'acusa de bruixeria. La princesa de Bana, en la seva sageta, fa referència a l'avís del Vaticà i recorda als seus quatre mil bisbes de tot l'Olimp que lluitin una altra vegada contra el culte demoníac, i recorda també que només els bisbes són els autoritzats a donar les llicències d'exorcista. La princesa està esverada pel que allò representa per a la seva dinastia. I la peça lírica es converteix en una subtil crítica al Papa, que tot just s'està recuperant d'una intervenció quirúrgica, prop de l'Olimp. L'arquer Edidem Otu Ekpe Nyong, el rei dels efiks, un nigerià que havia estudiat lleis i dret a Anglaterra, era considerat també, com la princesa de Bana, un arquer amb rituals secrets d'alt poder. Salta a la pista amb una capa reial de la cort europea i un barret de cardenal fet d'or. I en una sageta barroca i empeltada de noucentisme retardat, fa una apologia hipòcrita de la dona de la neteja, digna de transcriure: «CANÇÓ DE LA DONA DE LA NETEJA. La dinastia va ser reclamada milions de vegades. I amb el país vam exigir una llengua, i una escola, i una cultura. No! Van dir que no! I ens van donar un palau ple de llums i de catifes i de poltrones llampants. Ho netegem tot cada matí perquè no es desllueixi. Som així.» Quedava l'arquer Hapi Quart, el rei de Bana, un trempat que Ro saluda des de la llotja per l'amistat que hi té i per l'afinitat de bon vivant que els uneix. «És l'arquer que simbolitza els panxacontents», diu Ro amb alegria. «Es lleva tard. Esmorza amb xampany fred. Es pren un conyac. Es retira a fer l'amor amb alguna de les seves 28 dones fins a mitja tarda. Fa de jutge en algun assumpte de bruixeria sense encaparrar-s'hi. Pren un refresc a la terrassa quan cau el vespre. Es fa posar el canal d'esports. I només es mira els partits de futbol que té enregistrats entre els equips del regne de la seva dinastia». La sageta d'Hapi Quart, que vesteix com un playboy a l'africana, és una mostra del seu bon humor:

144


«BAN REIAL. Des d'avui queda prohibit a tot el regne: enfilar-se als arbres com a micos, encendre fogueres de senyals, deixar sols els gossos, fer castells de sorra, netejar els arcs a les fonts, canviar els fils tensadors al portal de casa, tirar traques, espantar vianants d'altres poblats amb sagetes de foc, perseguir bestiar, instal·lar gronxadors i hamaques als arbres, anar a cavall, anar en canoa, piragua o barca pel llac, pescar i caçar. I tot per conservar la Devesa del Regne i, amb els arbres, continuar fabricant estris d'arquer.» Finalment, Ro tanca els Jocs Florals de l'Altis amb la seva sageta lírica fora de competició. Ro és un clàssic, en el fons. I salta a la pista quan la flaire del cremat només és ja un pensament incrustat a les lones que han cobert l'Altis per a la festa mil·lenària dels arquers. El capità Manaia de l'Olimp tensa novament el seu arc i llença una sageta de protesta que provoca les llàgrimes d'alguns dels arquers presents als Jocs: «BALADA DE L'ARQUER. Bons picapedrers treballen ja el meu bust. / He fet ja prou rastellera de mèrits / perquè se'm concedeixi un lloc al parc / on, si li plau, un gos ingrat i barrut / s'hi pixi cada tarda amb la pota enlaire. / Qui sap si jo encara clouré les parpelles / quan la ferum m'arribi devora el nas. / Diré el que em surti, ja ho veig. Potser un renec / o un crit de carreter o un me cago en l'arc! / O, poruc, encara esperaré la fosca / per relliscar piló avall i fer-hi d'arquer. / No sóc llépol, però he llepat prou temps / com per no malmetre-ho tot a darrere hora. / Piqui, piqui fort. No li sàpiga greu. / Bonspi-ca-pe-drers-tre-ba-llen-ja-el-meu-bust.» Quan ja havien passat setmanes de la festa dels arquers a l'Altis, tot l'Olimp encara en parlava. Ro, el capità Manaia dels arquers de Zeus, ha tornat a la seva feina: netejar d'abellerols els pals de telèfons de l'Olimp amb les seves sagetes, recollir les plomes acolorides i fer el farcit de les nòrdiques per a l'hivern. Alguns dels Manaies que estan sota les seves ordres senten la nostàlgia de la trobada sota l'efluvi del cremat de rom. D'altres xiulen algunes de les peces líriques que els han agradat més, mentre tensen els arcs feridors. A estones lliures, el capità Manaia Ro gaudeix de les primeres setmanes de tardor. Pensa en els 50.000 anys que du a l'esquena la seva dinastia. Es distreu amb el vol d'un ratpenat buscant la foscor i netejant-se amb la llengua de

145


mamífer volador. Persegueix un vol de mosques, o es queda aturat damunt d'una fulla de gerani on un petitíssim saltamartí ha estat abandonat perquè s'hi faci gran. Només de tant en tant, dibuixa a terra, amb una pedra escantellada, tot de rodones concèntriques. De la més petita a la més gran. I Ro s'hi posa dempeus al mig. Alça la vista al cel on s'havien perdut tantes sagetes. I respira fons. Se sent un arquer feliç. Un Manaia al centre de l'Olimp. Després es pren una copa d'aiguardent de canya. Es vesteix de centurió romà. Amb la faldilla de pell, la cuirassa metàl·lica, i el casc amb visera i plomall. I recita, per a ell sol, la Balada de l'arquer. Només algun vol d'avioneta, que deu anar a apagar un dels focs de bosc de tardor, ofega de tant en tant el seu cantusseig de Manaia ancestral.

146


19 L'ORIGEN DEL BOMBÍ DEL LINIER DE BANDA A mitjanit, el linier Eta sent que piquen a la porta del seu apartament. L'habitatge és en una de les ales interiors dels edificis de la Vila Olímpica, amb una gran vista sobre el parc de gespa i l'estesa de pruneres bordes. El linier ha tancat amb pany i clau la porta i ha fermat el pestell de les finestres i els de la vidriera de la terrassa. Per això parla a través de l'espiell de la porta, acostant la galta a la fusta massissa. La veu de l'altra banda li diu que s'han de concentrar tots de seguida, vagin com vagin. El linier, des que ha estat contractat per l'Institut d'Educació Física de l'Olimp, no es treu la samarreta i els pantalonets curts negres de l'uniforme. Hi dorm i tot. I, per tenir-ne sempre a punt, en guarda mitja dotzena de nets i planxats a l'armari. La veritat és que, a fora s'endevina la mullena de la nit i tothom s'ha espavilat com a pogut. El linier observa, però, que una bona colla s'han quedat, com vulgarment diríem, en pilotes. ¿Qui ha dit que la imaginació popular no pot superar mai el geni de l'artista? El mateix que els havia trucat porta a porta amb una versió plagiada d'aquella frase tan coneguda de l'Alí Babà dient-los que «l'hora ja és arribada», recomana —més aviat hauríem de dir “prohibeix”—, en nom de Zeus, que no creuïn les cuixes ni que en tinguin ganes i que no adoptin cap posició que pugui induir al confusionisme. L'enviat —un emissari, esclar, del baró de Coubertin— ha seleccionat els que portaven bombí i com a privilegi excepcional els ha permès que es freguin els palmells per combatre la frescor de la nit amb els pèls de les cames sota la condició que el barret fort no els rodoli per terra.

147


Si per atzar a algun dels concentrats li rodola amb el preescalfament convingut, és convidat de seguida a tornar a la posició inicial sense permetre-li ni un moviment. Els bons tractes generalitzats són, doncs, posats a règim. Els bombins han anat caient i el camp aviat ha fet l'efecte d'un hospici a l'hora de treure els orinals als passadissos. Finalment, s'aixeca un ventet tallant i fi —a l'Olimp els patriarques en diuen Joanet de Prades— que es va emportant tots els bombins mentre els concentrats, entre ells el linier Eta, se'ls miren impassibles, veient-los rodolar entre els turmells. La veritat és que la lleugera sensació de l'escalfor de les esfèriques de feltre fregant-los els peus els ha fet esborronar a tots. Al linier Eta, un dels pocs que porta uniforme pel que ja havíem dit en relació a la seva previsió, no pot evitar que els pèls de les cames se li ericin en una compromesa situació de benestar que no pot amagar públicament. L'enviat de Coubertin demana —hauríem de dir una altra vegada “prohibeix”— que es provoquin les pells de gallina i els concentrats s'esforcen per mantenir-se serens i sense exterioritzar les sensacions. Els que no poden dominar l'instint són ruixats d'immediat amb esperit de vi barrejat amb aigua oxigenada. La barreja empelta l'ambient d'un tuf de contaminació que provoca un cert xiuxiueig incitador a la rebel·lió, com totes les atmosferes contaminants. Els més desesperats aprofiten la ruixada de l'esperit de vi i, amb branquillons d'alzina que devien haver portat d'amagat entre els dits dels peus, es calen foc aprofitant la cendra roent d'alguns havans que consumien els que dirigien la concentració mentre revisaven que ningú incomplís les normes dictades. Un joc d'ombres s'allargassa pel terrer a causa de les improvisades torxes enceses. I la lluminària ha deixat veure per primera vegada el que dirigia les operacions. «M'envia el baró de Coubertin», diu. quan s'ha vist descobert per la inesperada i dissortada línia d'enllumenat. «Em dic Karl Schelenz, Karl per als amics de l'Olimp», afegeix. «La meva feina era, fins ara, la de professor a l'Escola d'Educació Física i d'Esports de Berlín. Coubertin vol que els expliqui el que és l'handbol.» «¿L'haaandboool?», se sent a cor. «Sí, l'handbol», repeteix Schelenz amb un deix de picat. «És un invent meu», conclou amb un parell de copets de taló inevitables.

148


Schelenz es fixa en el linier Eta. «Tu em serviràs», li diu. «¿Jo, senyor?» «Digue'm Karl, home!» «¿Jo, Karl?» «Sí, tu. M'agrada aquesta samarreta negra, té flaire de net, ¿detergent amb perfum i suavitzant, potser?» «Sí, Karl.» «Molt bé. I els culots, ni fets a mida! Fantàstic, noi. ¿Molt de temps a l'Olimp?» «Des de les primeres oposicions al cos de liniers, senyor... ai!, Karl.» «Ah, fantàstic, un veterà, i net com la patena! ¿Has estat mai a l'EEFEB?» «¿L'EEFEB, Karl?» «Sí, home, l'escola de Berlín d'on jo vinc...» «No, Karl, mai.» «Ah... Així, ets un linier autodidacte, vaja. Però, tant hi fa. Mira'm a mi i, tal com em veus, he inventat l'handbol, noi!» «Genial, Karl!» «¿Tens bones cames, nen?» «Les que fan falta per un linier com cal, Karl.» «Vejam... Deixa'm palpar... Mmm... Bons pernils, nano, bons pernils!» L'inventor Karl Schelenz demana al linier Eta que busqui uns quants voluntaris per organitzar una batuda que surti a la recerca de tots els bombins que havien volat. «En necessitem onze per banda, com a mínim», diu Schelenz, que encara no sap que les circumstàncies el portaran a reduir fins a set les seves previsions. El linier Eta —conegut complidor dels decrets de Coubertin— no troba, de moment, tots els voluntaris que desitjaria. «Si descomptem els que s'han calat foc, Karl, ens en quedaran ben pocs», s'excusa Eta. Quan el linier ha avançat amb els voluntaris cap a la tauleta de Cap Major on seu Karl Schelenz per prendre'ls la filiació, se senten alguns xiulets i, a pesar de l'actitud autoritària de l'inventor berlinès, s'escolten algunes esbroncades i tot. Schelenz, escortat per un parell de professors de culturisme amb els músculs en tensió, es fa llum amb un parell d'espelmes aferrades llagrimosament a un cul de botella esbocinat. Schelenz els fa posar en fila i els recomana que no es toquin. En la foscor i la fresca, se senten els xiuxiuejos dels voluntaris responent a les preguntes que Schelenz els fa. El que diuen no arriba gaire clar fins on són tots els altres que han mantingut una postura de resistència que el mateix linier Eta els retreu. «Sou unes criatures que haureu de descavalcar del vostre cavallet de cartró abans que se us desfaci en pastetes per la rosada!» Els voluntaris, segons el linier, són els antics propietaris dels bombins desapareguts emportats pel vent. «Si s'hi han

149


apuntat —pensa Eta—, deu ser per l'interès creat de tenir la possibilitat de recuperar les seves peces.» En fila com estan, davant de Karl Schelenz, es veu un reflex estroncat de les espelmes que es filtra per sota els entrecuix dels voluntaris i que ofereix una imatge insòlita de triangle profund, de cames peludes i magres escopint escalfor. Un dels voluntaris torna al gran grup d'indecisos perquè no ha estat acceptat per Schelenz. «¿No li has vist quines varices, Eta?» «Sí, Karl.» Però Eta sap que aquest no és el motiu. Quan ha passat per davant del linier, li fa una ganyota i el ruixa amb un parell d'escarritxos de llet que s'ha tret de dos pits amb els mugrons erts i brillants per la gelor. El linier s'ha ofès, però l'ha entendrit veure com el rebutjat —“un marginat per la tendència”, pensa— ploriqueja mentre es defensa amb el que ja no pot amagar. «Que no et prenguin el pèl, linier! —adverteix Schelenz a Eta—. Si volen fer de dona que no juguin amb el mateix equip!» «Esclar, Karl, esclar», ha dit el linier. «Així ho fèiem a l'escola de Berlín, ¿saps?» L'alba reneix. Els colors de la Vila Olímpica passen del blau sardina al blanc torrat, per la vermellor del sol. Les pruneres tenen un to moradenc més viu encara. Uns puntets de llum de brasa envolten la taula de Cap Major on Karl Schelenz selecciona la gent durant tota la nit. Ell i els seus guardaespatlles culturistes encenen brasers i s'escalfen temorosos que algun cap calent dels indecisos no els assetgi amb l'excusa d'obtenir mal que sigui un bri de brasa. D'una gramola atrotinada, Schelenz ha fet sonar uns compassos desafinats que han pres de seguida l'aire d'un himne esportiu. «¿És un himne berlinès?», diu el linier, tocat per la feblesa musical heretada de la mare que de sempe l'havia dominat. «No ben bé, no ben bé...», diu l'inventor, movent el cap. Ell mateix fa anar la maneta de la gramola mentre que el parell de culturistes ara semblen figures de marbre amb la mirada enlaire i els ulls esbalaïts. Els llavis de Karl Schelenz han començat a posar lletra a la tonada com si volgués que el linier el segueixi i, de passada, els imitin tots els que no han tingut l'encert de fer-se voluntaris per als bàndols d'handbol. «¿Ho veus, linier? És molt senzill! Agafa el ritme i vés afegint la lletra amb les parts del cos.» I es posa a cantar

150


sense gaire ritme ni concert: «Tocaràs la pilota amb les mans, / amb les mans, / mans, / mans. / Tocaràs la pilota amb el braç, / braç, / braç, / amb les mans, / mans, / mans. / Tocaràs la pilota amb el tronc, / amb el tronc, / tronc, / tronc, / amb les mans, / mans, / mans, / amb el braç, / braç, / braç. / Tocaràs la pilota amb el cap, / amb el cap, / cap, / cap, / amb les mans, / amb el tronc, / amb el braç, / però no amb els peeeus!/» El linier, seguint les ordres d'Schelenz, vol que canti tothom. «Amunt i crits!», diu el linier. I els crits s'afegeixen a les grinyolades de la gramola mentre «l'amunt» esdevé un frenètic parlar dels qui es converteixen a poc a poc en una desorganitzada i poc tècnica manifestació gimnàstica de primera hora. L'inventor, suat per l'esforç de fer girar la maneta de la gramola, ordena al parell de culturistes que li treguin el xandall. S'ha quedat amb una samarreta que té la inscripció de les sigles EEFEB de l'escola de Berlín. Diu que molt bé. I fa repartir suc de taronja amb els bombins que, per fi, han arribat en un carret del servei de cuina com si fossin bols de terrissa. Schelenz ha convocat obligatòriament tots el professorat d'educació física de l'Altis que no havia acudit a la concentració nocturna. Els fa dir els seus noms i els anys d'exercici que porten a l'esquena sota l'aura de Coubertin. Després, distribuïts en equips de set —en poques hores l'inventor s'ha adonat de la dificultat de moure onze persones per banda— els fa passar amb grandiosos paners sense anses a recollir els bombins que s'han buidat adeleradament, com en un happening, del suc de taronja. El professorat —alguns són monitors sense el títol de l'especialitat—, es troben en una labor prou feixuga perquè els paners, sense les nanses, obliguen els ensenyants, en un joc d'equilibri, a carregar-se'ls al cap. El linier Eta comprova com més d'un s'hi juga la pell, sobretot aquells docents que, per la seva habilitat, ja s'han emparat en els seus defectes personals i han passat a tasques d'exercicis de suplència i burocràcia. No han acabat ni de començar quan una professora de salt de longitud, esguerradeta d'una mà i mig coixa d'una cama, no pot superar l'esforç de l'equilibri i aboca tot el paner ple de bombins.

151


L'escampadissa alerta tots els presents, el mateix Schelenz i el linier Eta inclosos, i s'observa com l'inventor de l'handbol demana la presència de les forces antiavalots per sufocar el guirigall. La professora esguerradeta i coixa s'ha immers en un atac de plors i es rebolca per terra sense control. Els altres col·legues —segurament que acostumats a espectacles similars— mantenen la serenitat que els correspon com a homes del cos de funcionaris de l'educació i continuen la seva feina sense immutar-se. Als agents dels cossos antiavalots no els ha costat gaire esforç localitzar de seguida la desafortunada esguerradeta i li tapen la boca amb un dels barrets forts perquè mossegui i s'esbravi. Després, protegint-li el sexe amb un altre dels bombins, se l'enduen a collibè. El linier contempla com la dissortada continua cridant malgrat el tapall. I els antiavalots opten per posar-la en una de les paneres buides i la tapen amb la cendra dels brasers, encara fumejants. En el llarg procés de recollida dels bombins, l'escena es repeteix algunes vegades ja que, de lluny estant, se sent algun espetec esfereïdor i es pot observar la corredissa adelerada del grup especialitzat en antiavalots els quals, a jutjar ara per l'experiència de l'esguerradeta, ja s'hi posen ben arromangats amb els paners i els sacs de cendra. Karl Schelenz reposa una mà a l'espatlla del linier Eta. «¿Suposo que no t'ha sorprès aquesta desagradable escena, ¿oi, Eta?» «Esclar que no, Karl.» «T'he de confessar una cosa, linier.» «¿Quina, Karl?» «Des del moment del meu invent ja sabia que els del cos d'Educació no hi estaven gaire d'acord. La seva actitud amb els bombins... Tractar-los com a bols amb el suc de taronja... quina indelicadesa! L'hand-bol, el fut-bol, el beis-bol... ¿ho entens, linier?» «No gaire, Karl.» «Tots els grans invents tenen detractors, linier. La traïdoria ens amenaça. Però, això, als que hem estat formats a l'escola de Berlín, no ens sorprèn gens.» Schelenz confessa a Eta el que el linier ja havia descobert en els aldarulls. Que Coubertin no veu amb bons ulls el seu invent. ¿Per por de fer la competència a qualsevol dels ridículs bols que ja funcionen a l'Altis? Potser sí. Coubertin no accepta que els burots de l'Altis no puguin caminar o córrer més de tres passes tenint la pilota agafada. El baró tampoc no entén que es puguin córrer més de tres segons sense que un dels burots passi la pilota a un altre jugador sense fer-la botre.

152


Coubertin és contundent. I fa enviar un falciot amb la lletra de l'himne de l'handbol enganxat a la cua com a senyal d'avís definitiu per a Karl Schelenz. L'inventor no se n'havia adonat, però el linier Eta sí que havia reconegut, entre els professorat d'educació física que recollia els bombins, el secretari de la trobada profutbol a Londres del Freemason's Tavern, i el president de la primera Football Association. Els dos veterans llueixen l'emblema del Battersca Park londinenc on els equips de Sheffield i Londres van celebrar el primer partit de futbol amb reglament propi. El falciot —un exemplar petit de plomatge negre brillant amb franges pàl·lides— arriba a tota velocitat a la Vila Olímpica. Porta el bec encara ple de saliva enganxosa del material agafat al vol per fer bivac si li cal. De l'Olimp a l'Altis ha fet el recorregut a més de 200 km per hora! Karl Schelenz desfà el papir de Coubertin amb els nervis entre els dits. Intenta entonar els primer compassos. Llegeix de pressa els versos canviats: «Línia de banda / línia de meta / àrea de meta / àrea de penal / fora i córner / només peus / peus, peus, peus!» «Són uns aficionats!», renega Schelenz, encarant-se al linier Eta. I, ple de còlera, amb un xut directe, malgrat ser l'inventor de l'handbol, envia la gramola a pastar fang. Tocant a migdia, es presenten només alguns dels voluntaris que havien sortit a la recerca dels bombins encara extraviats. Fan cara de cansats i presenten els informes de l'operació. Resultat negatiu. No han pogut localitzar cap dels barrets forts. El linier els posa al corrent de la situació. Schelenz és en un racó, aguantant-se la barbeta, mentre fa cara de rumiar-ne alguna. Els voluntaris, ignorants del que havia succeït en la seva absència i de la nova voluntat de Coubertin, intenten dir que tornaran a sortir per trobar-ne algun i per tornar amb el bombí. Però el linier Eta els diu que Schelenz no està per brocs. Els desfà un planol del terreny de joc. «¿Heu buscat per dins d'aquest rectangle de 120 x 90 metres?» Els voluntaris, tremolosos, desganats, els bigotis plens de mocs, s'agenollen davant del croquis i admeten que no hi havien caigut. «Aneu a les casetes», diu el linier. «Vestiu-vos com jo.» «¿Com si fóssim falciots negres?», criden tots alhora. «Sí, com a falciots», remarca sense ofendre's. «¿I els bombins?», pregunten. «No fan cap falta perquè tenim paneres senceres plenes d'esfèriques.»

153


Però Schelenz ha sentit la conversa. No hi ha un individu més perillós que un inventor frustrat o carregat de rancúnia. Encara té poder. Coubertin no li ha dit que es retiri. Ningú no li ha caducat el carnet de l'escola de Berlín. Tot és un joc de bols. ¿Què hi feia un capritx de hand a foot per part del baró? «¿Ho vol així?», diu l'inventor. «Així ho tindrà!» «Tu, linier!» «Digues, Karl.» «Que els tallin el pèl al zero, als teus falciots!» «Però, Karl... He dit que els tallin el pèl!», ha repetit com un sioux de Hollywood, guerrer i furiós. «I tu també, Eta!», ha afegit. «No vull un linier sense l'esfèrica al ras!» Un dels voluntaris, en un atac de por, es llença als peus de l'inventor. Li besa les mans. «Tens les mans com a peus, senyor!», crida. «Tothom sap que has estat tu l'inspirador del foot gràcies a l'habilitat de l'hand! Tingues pietat, senyor Karl! Un dels bombins perduts era meu!», acaba fent el ploricó. «Un record de l'avi jueu!», confessa ingènuament. Karl Schelenz, desdenyós, amb una rialleta mofeta, se'l treu del damunt a empentes. «Seràs un bon linier, nano! No ploris pel teu bombí jueu. Apa, deixa que et pelin al zero i vés a buscar els culots i la samarreta de falciot.» Fins molt de temps després no se sap que el ploramiques és un tal Gaspar Matas Danés, un emigrant de la costa que va tornar al seu país per fundar el primer equip català, el Palamós Club de Futbol. Però aquesta història, que el linier Eta també coneix bé, ara no vindria a tomb. Les cabelleres del grup de voluntaris han deixat una catifa de pèl als vestuaris de la Vila Olímpica. Alguns no han superat el mal tràngol d'observar les seves esfèriques al mirall. D'altres, els més joves, han comprovat, que les generacions del donut havien anat sortint amb el cap cada vegada més boterut, qui sap si pel poc ús progressiu del barret fort que ja havia produït algunes crisis entre els botiguers del ram. Els més vergonyosos surten al camp de gespa i pruneres bordes, amb les mans al cap. La vergonya, però, s'ha transformat en bogeria i la bogeria, en fanatisme. I els falciots caps rapats es converteixen en defensors intransigents dels seus colors. Insults, corregudes, batusses i cops de closca. La sang, però, no arriba a mar, a pesar que els cops —molts d'ells propinats amb bats de beisbol per més inri!— són, en la seva majoria, destres. I només es produeixen alguns desmais, considerats per alguns com a símbol de derrota.

154


De d'aquell dia, Karl Schelenz pren el sol a la tribuna que s'ha fet improvisar en un empostissat de revetlla. Allà rep els més reconeguts en el camp de les arts, les lletres i les ciències. Només ha imposat una condició. Que la recepció es faci amb bombí posat. El vell linier Eta i alguns dels que li havien fet costat, vigilen que la norma es compleixi. El parell de culturistes fan anar una taula de control elèctric que espargeix pel terreny de joc l'himne amb la lletra que Coubertin va enviar a Schelenz. Aquest, com si hagués oblidat la mala jugada del baró, lluny d'enyorar el seu invent de l'handbol, garla, a vegades amb un bri d'interès i tot, amb els que acudeixen a la tribuna del camp. «És l'hora d'escampar la nova llavor», diu Karl Schelenz. Per això, les grades del camp serveixen perquè els escollits a la recepció facin cua a ple sol, mentre els liniers es passegen a banda i banda del camp posant ordre quan les circumstàncies ho exigeixen. Si algun dels pous de ciència que s'acosta a parlar amb el vell inventor no és prou de la seva consideració per les idees que li transmet, les ordres són dràstiques i Schelenz l'envia a jugar una temporada al futbol sala —una mena de pràctica marginada de l'Altis en un terreny dur, petit i apartat dels focus de poder de l'Olimp. L'estètica del camp que es veu a ull d'avió es trenca amb aquests seients buits que són substituïts de seguida per maniquins. De cara a la nit, per sistema hidràulic, el camp es cobreix amb un immens envelat de fabricació japonesa —adéu per sempre a les romàntiques carpes de circ de Milà!—, i la tribuna de Karl Schelenz es converteix en una tarima per a l'orquestra formada per convocatòria oposició no exempta de polèmica perquè l'inventor, per les seves arrels germàniques, té deliri pels músics amb currículum de banda, i el sindicat d'intèrprets, de formació clàssica, al·lega que Schelenz és un ignorant. Però a l'inventor no l'afecten gens ni mica les protestes. La convocatòria és molt clara. Cal haver tocat en una orquestra, ni que sigui de poble, durant cinc anys. Cal haver cursat estudis en algun Conservatori reconegut, amb la presentació del certificat corresponent. I, el punt més important, cal no haver tingut mai una actitud negativa en oposició a la ideologia musical del Departament Simfònic de l'Olimp. No cal dir que haver-ne estat, almenys, simpatitzant,

155


augmenta els punts i les possibilitats d'ocupar un dels faristols, si la prova de tres minuts tocant els platerets convenç personalment Karl Schelenz. El gremi es queixa directament a Coubertin, però el linier Eta sap de bona tinta que el baró ha optat per no posar-se en els afers de l'inventor marginat. A poc a poc, tot va prenent un caire més fredament professionalitzat. És a dir, els cerers d'ofici de l'Altis fan la instal·lació dels fanalets de paper a l'envelat. I un linier amb càrrec de bidell etern a les oficines del COI és l'encarregat d'encendre, una a una, les espelmetes, mentre els cambrers, vestits d'etiqueta, van i vénen amb les safates plenes de menges exquisides i begudes de tota mena: dàtils endolcits, ametlles garrapinyades, canapés variats i xampany a dojo. La música de l'orquestra sonava, al principi, al seu aire. Més endavant, gràcies a les partitures oficials repartides pel conseller del Departament Simfònic de l'Olimp, les notes de l'himne que ja tothom anomenava en argot L'Himne del Bol —per la seva naixença híbrida entre el foot i l'hand—, anima a moure els esquelets de tots els presents. Però la selecció musical difícilment aconsegueix d'engrescar mai els reunits al gran envelat japonès del terreny de joc. La gespa pren, sota els fanalets encesos, un to de màxima irrealitat. Algú belluga els peus des de les grades quan se sent una tonada similar a la Rapsòdia en blues, de Gershwin. Karl Schelenz, tocat pel xampany, no es pot estar de donar una de les seves ordres pels equips de megafonia. «Que tothom balli ni que no en tingui ganes!» I, per predicar amb l'exemple, s'enfila fins a la tarima dels músics i fa quatre passos com si fos un autèntic ballarí de claqué. Finalment han estat cridats els liniers perquè amb les seves banderoles pessigollegin les plantes dels peus de tots els balladors apàtics. El guirigall eixorda tots els racons de l'envelat i, quan les espelmetes dels fanalets s'han consumit, el desori ja és tan gros que ningú no s'està quiet i la confusió de parelles és tan considerable que, gràcies a això, tots els presents aconsegueixen passar la nit a l'envelat convençuts que són els protagonistes de les cerimònies olímpiques de l'Altis, a mig camí entre la festa d'estiu a la platja sota la llum de la lluna i la nostàlgia de les oblidades revetlles de festa major que només el mediterranis coneixen a fons.

156


L'albada de l'endemà es trenca, a l'envelat, pels crits d'un dels voluntaris que ja donaven per perdut i que havia sortit a la recerca dels bombins desapareguts. L'home, cregut segurament que tothom esperava amb delit la seva arribada i que les músiques que havia sentit tota la nit des de lluny, damunt els turons dels Mullats, que donaven al camp de l'envelat, eren en honor seu, entra al recinte fent voleiar, efectivament, un bombí com a senyera. El cos de liniers que estaven de guàrdia l'atura de seguida. Abans que res li prenen el bombí de les mans i després se l'emporten per un dels túnels dels vestuaris emmanillat i agafat per cada braç. Al cap d'una estona, encara es poden sentir els seus crits de foll que ressonen des de les dutxes dels vestuaris i que la majoria dels presents rep com un crit profètic. Tothom es va desemboirant de la nit de disbauxa i es comencen a formar cercles de conversa plena de rumors. Corre la brama que s'ha trobat un dels bombins. ¿Un bombí? ¿Quants bombins? ¿Sis bombins? ¿Deu bombins? Hi ha qui afirma que de tan a prop ha pogut distingir amb els ulls mig clucs el barret fort que feia voleiar el voluntari i assegura que juraria que era d'un dels seus parents a qui Karl Schelenz va manar rapar el cap per fer-lo linier. Tothom fa conjectures i les remors alerten els liniers de guàrdia que temen el pitjor. Com a primera mesura de seguretat, aquell matí, no se serveix cap esmorzar tot i que els ventres de la majoria necessiten un suc de taronja per fer passar l'agror de la nit. Aquesta mesura impopular encara mitifica més la pretesa trobada del bombí emblemàtic. Fins a mig matí no se'n sap res més. I és quan el secretari en cap dels liniers transmet, des de la tarima dels músics, un comunicat oficial referent al desgavell que ha alertat el personal. El comunicat diu que, després de llargues converses amb l'aparegut expedicionari —un supervivent de l'operació anomenada Bombí—, s'ha pogut aclarir que, de tota la colla de voluntaris fets escàpols, només ell n'havia pogut sortir gairebé per miracle. I es dóna la versió d'un atac per sorpresa dels partidaris de l'handbol —traïdors a la submissió d'Schelenz—, que no accepten la seva retirada davant del futbol de Coubertin.

157


El fugitiu —salvat de la massacre gràcies a la imperiosa necessitat vital que el va fer culivar darrere un arbust— confessa també que, després de la lluita, s'havia jugat el físic amb el rescat del bombí simbòlic del camp de batalla. Però la cosa no s'acaba aquí. Els liniers de seguretat havien descobert, gràcies als aparells detectors, que el voluntari s'havia involucrat amb sectors anticoubertins —els radicals en oposició als ressentits, però mesells, d'Schelenz— i que s'havia convertit en un kamikaze amagat sota la seva pretesa alegria. El comunicat acusa el nouvingut de voler introduir un bombí bomba amb un mecanisme de rellotgeria entre folre i folre, que hauria pogut ser de conseqüències impensables per als congregats a l'envelat. Les normes de seguretat aconsellen que el pobre alienat tingui un temps de readaptació sota prescripció facultativa per tal que, amb bona sort, s'aconsegueixi fer d'ell un autèntic linier cap rapat disposat a integrar-se a la causa. Finalment, el qui llegeix el comunicat oficial diu que el bombí ja ha estat desactivat sense conseqüències. I que es considera que Karl Schelenz ha de ser digne de convertir el model de barret fort en el símbol de la lluita dels ideals en memòria del seu passat com a inventor. I els partidaris del vell inventor condecoren el seu líder que no pot evitar unes llàgrimes de cocodril per impressionar, a tot estirar, els primers plans de les retransmissions televisives amb tota la picardia per fer dentetes a Coubertin, que des de dalt, devia contemplar la cerimònia. Malgrat els dubtes que circulaven sobre la versió oficial donada al voltant del voluntari del bombí, els concentrats han anat caient en una monotonia que els porta a refugiar-se en el vici. Es posa de moda el joc de la moneda. Un dels liniers té al seu càrrec un grup determinat de concentrats. Amb una moneda al vol, sorteja les grades que li toquen aquell dia. El qui encerta, tria costat. I el qui perd, posa la pilota en joc. Tothom s'enderia a marcar com més gols millor. I les festes a l'envelat es converteixen en reunions cada vegada més materialistes per veure qui aconsegueix més punts en una mena de borsa de xuts. Així es van inventar les lligues i les copes. I així es va instituir el bombí com a trofeu per al guanyador final.

158


A poc a poc, les vetllades a l'envelat es van convertint en ensopides reunions de triomfadors i de perdedors. Ara ja no hi ha ningú que parli quan el sol es pon. Els liniers —cada vegada més nombrosos, amb plaça obtinguda per oposició, amb els caps rapats com a model identificador fins i tot sense uniforme— vigilen que les converses no proliferin entre els concentrats. El vell linier Eta controla tot l'exèrcit de guardians de la paraula. Només es permeten alguns crits, per a la bona pronúncia dels quals, Coubertin encarrega al seu departament de Lingüística de l'Olimp que editi els corresponents diccionaris per unificar els escàndols futbolístics. Només de tant en tant, algú pretén refer conversa a l'antiga, però generalment no l'escolta ni Déu. S'ha perdut, doncs, el do de la paraula tot i que la riquesa del llenguatge continua obsessionant els cervells de tots els congregats. També només de tant en tant el vell inventor Karl Schelenz té dret a dirigir un sermó als presents i no s'oblida mai de reservar unes frases de record per als expedicionaris voluntaris del bombí que van caure heroicament. «Penseu en ells, però no caigueu en la mateixa temptació que van tenir d'anar per lliure!», diu. I reclama seny, un terme caigut en desús, però reviscolat ara des que el vell berlinès i Coubertin són, de grat o per força, com carn i ungla. Per segellar aquesta col·laboració, el Servei d'Assistència Social de l'Olimp ha fabricat comptadíssimes reproduccions fidels i numerades del bombí símbol. I, gràcies a un article sense precedents introduït en el decret de la llei, que els liniers vigilen que es compleixi estrictament a banda i banda, tothom té el dret, com si fos una birreta cardenalícia, de guardar-lo a casa i de posar-se'l al cap durant un dia. El privilegi deixa a l'escollit un record inesborrable. I, per un dia, si hi ha partit, és el personatge més popular perseguit per les cadenes de televisió del món, entestades a donar una imatge irreal del futbol. Però, això sí, amb els liniers —autèntics burots de la jugada—, com a teló de fons.

159


20 EL CANYER DEL DISTRICTE DELS SENYADORS A hores d'ara, tothom qui vol trobar el canyer Fi, dit també Johnny Weissmüller, sap que ha d'anar al districte dels Senyadors on hi ha establerts els sis últims curanderos de l'Olimp: el Mal Lladre, el Bon Lladre, el Napoleó, el Negret, la Racona i l'Àlic Roig. El canyer Fi obre la consulta totes les tardes. La té en una de les Cases Barates que hi ha prop del barranc de l'Altis. I des que ha deixat de treballar com a menestral de sostres de canya, per aguantar les capes de guix del cel ras dels pisos de sota teulada, s'ha dedicat a l'ofici de senyador, heretat d'un avi seu i vist ara amb mals ulls per la congregació de curanderos del barri que l'acusen de competència deslleial. El canyer Fi va ser —és encara!— un gran nedador. D'aquí li ve allò de Johnny Weissmüller. D'aquí i d'haver tractat en canyes de riu, origen, si fem memòria, de les canyes i les lianes del mític Tarzan, interpretat per l'autèntic Weissmüller, l'actor embogit pel personatge fins a la seva mort. Per això, el canyer Fi —que sap que l'anomenen com aquell Tarzan dels anys vint—, rep les visites al consultori amb un eslip florejat, un casquet de goma al cap i unes ulleres d'aigua. I surt a la saleta d'espera fent uns passos d'ànec, imitant un darrere l'altre petits moviments d'estil crol, braça, esquena i papallona. Tots quatre, molt de pressa i matussers. I, sobretot, amb un aire místic, fets allà, fora de l'aigua. «Ja sabia que un dia vindries!», diu Fi al seu client. «Tu i jo ens hem vist nedant, en somnis.»

160


¿Qui no es rendiria davant d'una evidència com aquesta ni que només hagués assajat quatre braçades a la bassa de l'hort? Per això, la majoria de clients amb alguna tara per curar que acudeixen a casa del canyer Johnny Weismüller són exaficionats a la natació que no han arribat mai a formar part d'un equip estable, però que s'han guanyat el regne de l'aigua per la seva tenacitat i la voluntat de matinar anys i panys per anar a fer braçades a la piscina municipal amb l'esperança que un entrenador descobriria un dia les seves aptituds, o simplement per mantenir la línia. Al canyer Fi, tota aquesta mena de gent formada en la bona vida i el món de la bona salut li agrada. S'hi sent molt pròxim. I els remeis, amb gent que entén el que ha estat la pròpia vida, sempre són més fàcils de dur a bon terme. Potser no s'hauria de dir, però el canyer Fi sap que els nedadors i els amants de l'aigua acaben amb els ossos fets malbé més aviat que els que són de secà. La humitat podreix. I si els nedadors no prosperen en fongs és perquè algun ressort sobrenatural aplicat a temps en el moment de la creació ho impedeix. Tothom aprecia el tractament exclusiu que Johnny Weismüller fa amb les canyes. I això és el que indigna els senyadors de tota la vida al districte. El Mal Lladre i el Bon Lladre han estat fins ara com el Mal Curandero i el Bon Curandero. Amb els seus encerts i les seves espifiades arrodoneixen el negociet. Una mena de conveni entre la medicina pública i la privada molt primitiu, però eficaç. El malalt que acut al Mal Lladre passa primer per un tractament que, diuen, li desperta els microbis del mal i els hi posa en guàrdia. El Mal Lladre situa el client culivat damunt una immensa creu de fusta plana a terra i, amb una oració que ningú no ha sabut desxifrar mai, li fa el senyal de la creu a l'esquena. El pobre malalt s'aixeca cruixit de la posició i abans de dotze hores ha d'acudir a la consulta del Bon Lladre, dues Cases Barates més avall, si no vol quedar mal parat. Allà, el procés és a l'inversa. El malalt s'estén en un tresillo i el Bon Lladre acciona amb una politja una creu fins a posar-li, penjant d'unes cordes del sostre, a tocar del cos. L'oració i el senyal de pare, fill i esperit sant, tenen un efecte immediat en els dolors o reumatismes dels clients que el Mal Lladre i el Bon Lladre comparteixen.

161


Els curanderos anomenats el Napoleó, el Negret, la Racona i l'Àlic Roig van més per lliure i fins i tot tenen partidaris i detractors, com tots els homes de la medicina al cap i a la fi. El Napoleó és especialista a fer desaparèixer dolors de pit, potser per l'actitud precisament napoleònica, sempre amb la mà dins la jaqueta. El Negret tendeix a diagnosticar bruixeries i encantaments amb remeis apresos d'una estada seva, a l'època de la colonització, als campaments africans on va treballar de capatàs per un explotador blanc. La Racona —l'única dona del districte dels Senyadors— treballa més la vidència, la bola de vidre i les cartes. És com una mena de metgessa de capçalera que acaba proporcionant clients a tots els altres, segons el diagnòstic. I l'Àlic Roig és conegut al barri per la seva teràpia flamenca. El malalt que es posa a les seves mans, si ha estat un nedador de cap a peus, acaba reconvertint els moviments de braços en autèntics passos de ball flamenc, que el curandero amaneix amb un equip de fil musical instal·lat estratègicament per tota la casa i que emet un so ultraterrenal. Cultura folklòrica i miracles sempre han anat de bracet. L'obertura de la consulta del canyer Fi, àlies Johnny Weissmüller, ha trencat, com havíem dit, amb aquests mètodes propis d'una època i d'una generació de clients. Fi, després del numeret de nedador, fa entrar els malalts al despatx. Més que un despatx, sembla un canyissar. Els mobles, una taula, dues cadires de braços, un paravent, un armari i altres mòduls, són de canya. A les parets, tot un museu de canyes recorden l'etapa menestral de Fi, i també, l'origen de la seva especialitat actual. Un malalt, quan va al curandero, sap distingir de seguida si qui l'atén és un professional o no. I Johnny Weissmüller és un professional. Aquest havia estat el seu èxit, tan envejat ara pels altres, tancats en mètodes ancestrals, confiats en l'enganyifa del miracle, i repenjats més que res en el currículum de la seva experiència, que ja no se la creu ningú. Els altres atabalen els seus malalts, baldats com acudeixen a les Cases Barates, amb els èxits obtinguts amb gent de qualsevol classe social. Presumeixen d'haver curat polítics, artistes, militars, capellans i intel·lectuals. Cometen una greu equivocació. El canyer Fi diu simplement que si les canyes no funcionen, ell torna els diners. Definitiu. El canyer

162


Fi només anomena un parell de clients il·lustres: «Lord Byron va creuar nedant els Dardanels per venir a aquesta mateixa consulta!», diu. «I Bernat Picornell Richier», i tothom el relaciona amb les primeres piscines Picornell, a l'Olimp, «va passar un altre dia per les mans del Johnny Weissmüller!» Vet aquí la clau de l'èxit. El que ve després ja no té tanta importància. Però ho direm. El canyer Fi fa un joc de transmissió d'energia amb canyes aparellades de diferents barrancades, anyades i espècies. Depèn de la dolència del pacient. El canyer Fi prescindeix de la creu, ignora el miracle, evadeix representar cap sant i molt menys invocar Zeus. I el client en surt professionalment content i potser també enganyat perquè nota la tècnica de l'ofici. Fins que Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, no s'ha posat a les seves mans, però, Johnny Weissmüller no ha acabat d'aconseguir el prestigi cobejat per tot el districte dels Senyadors. Pierre de Fredy, pel que sembla, coixeja de tant en tant. Una nyacra que no ha de preocupar, però que fa posar de malhumor l'home i, de rebot, tots qui treballen amb ell. El baró de Coubertin, bon nedador també, ha sentit parlar de les bones mans del canyer Fi. I ha volgut fer com Lord Byron i Bernat Picornell, com a mínim. «Això és lumbago, senyor baró!», li diu Johnny Weissmüller, quan Pierre de Fredy ja s'ha apujat els pantalons després del tractament de les canyes. «Toqueu massa l'alpenhorn i us esforceu en va.» Després del remei, el canyer Fi i el baró de Coubertin recorden vells temps. Parlen de natació. El baró manté que l'estil braça continua sent el més formatiu per al cos, que per això és el més antic. «Potser sí, senyor baró», objecta el canyer Fi, «però els temps canvien i els nedadors d'avui en dia, mes que formar-se, es volen fer veure.» Pierre de Fredy fa anar el cap. Es posa bé el nus de la corbata i comprova que s'hagi fet els botons de la bragueta. «Teniu raó, canyer», admet. «Ara, amb la televisió, les coses s'han complicat cada vegada més. Les nedadores se'm queixen perquè quan fan el viratge per la volta al final de la piscina, se'ls abaixa el banyador i les càmeres aquàtiques atempten la intimitat de la imatge!» El baró de Coubertin fa

163


un gest espontani i es posa les mans a la ronyonada. «M'heu deixat com a nou, canyer. Ni me'n sento!» És així com es guanyen clients. El canyer Fi fa un gest de modèstia. Sap que darrere el baró, el visitaran tots els nedadors més importants del món. I tots hi acudiran amb lumbago. El canyer Fi s'hi ha especialitzat. Sap que el lumbago no amenaça els nedadors fins que no tenen quaranta anys llargs. I sap que els homes hi són més propensos. Sap que pot aparèixer en qualsevol moment. En un mal gest ajupit, arrossegant un moble o carregant un pes. Sap que els esternuts i la tos són els principals follets que vivifiquen el lumbago. I se sap de memòria els consells més acceptats per tots els metges legals de l'Olimp. Mentre fa el tractament de canyes, una mena d'estira i arronsa entre Fi i el pacient, els va recitant el que han de fer: «No dormiu en matalassos tous, busqueu un llit ben dur. No dormiu de boca a terra, poseu-vos de costat. No us ajupiu per cordar-vos les sabates, busqueu un tamboret per fer-ho. No carregueu un pes superior a les vostres possibilitats, traslladeu-lo ajudats d'un carret de rodes, si pot ser. No seieu en butaques toves, busqueu cadires de braços i un bon respatller...» I aleshores, el canyer Fi, gat vell, es guarda un roc a la faixa per a l'últim moment, quan el client ja és davant la taula de canya amb un vidre fosc, amb la Visa a punt de pagar. «I no jugueu ni al golf ni a les botxes, sobretot!», exigeix. «Practiqueu la natació, la braça, una mica de crol, una mica de papallona, una mica d'esquena...» Generalment, aquest últim consell satisfà molt els clients del canyer Fi. Tots saben, com ell —i ho havíem dit—, que els anys i panys que han passat a l'aigua han acabat portant-los el lumbago a casa. Però no en volen ni sentir parlar. Per això van al districte dels Senyadors. Per això no s'escolten els metges de l'Altis que els atabalen amb pastilletes i alguna injecció de reforçant ossi. Per això creuen en els curanderos. Perquè, ben mirat, a l'Olimp, com a tot arreu, la fe encara mou muntanyes.

164


21 LES BRUIXERIES DEL MUETZÍ DEL MINARET Havent dinat, tot de caiacs vénen trencant el glaç i entonant els Snehyttens Sange, els idíl·lics cants dels canoers de les cabanes de neu que els esquimals de Groenlàndia se saben de cor. La Terra Verda de l'Olimp és Burotlàndia i Zeus ha manat als seus buròcrates, mitjançant un ban, que aprenguin a recitar els Cants de les Cabanes de Neu. Vol que, des d'ara, institueixin la crida als fidels, a l'Altis, cada posta de sol, com a l'Islam ho fan els muetzins des del minaret de les mesquites a l'hora del toc d'horació. Èpsilon, el bruixot de Burotlàndia, ha llegit l'edicte suprem amb desinterès. Per als no versats en arts de bruixeria és millor que abans es digui que Èpsilon és l'encarregat, en nom de Zeus, de mantenir vius els esperits en els quals tothom, a Burotlàndia, creu. Aquest és el motiu, potser, que fa que la nova disposició no impressioni el mag, però sí que, en el fons, l'intraquil·litza. Des de la seva torre d'ivori, passejant pel peristil entre les columnes del claustre, fent ziga-zagues com aquell qui practica per aconseguir el títol de conductor, Èpsilon sent com truquen al portal del pati i com els trucs s'acoblen, imitant les seves ziga-zagues, entre els capitells. Mitja dotzena de canoers, armats amb pagaies, vestits amb pells folrades de pèl per dintre, amb cara de burots confortables que fa endevinar de seguida escalfor i bona vida, són al llindar del peristil d'Èpsilon fent una reverència al bruixot deífic. S'ha d'anar explicant per què s'esdevé aquesta inesperada visita. Els canoers, de raça pura, aferrats al territori, una mica xovinistes, acostumats a portar, molts d'ells, una vida sedentària, ben al contrari d'altres que frisen

165


sempre per mor de les arrels nòmades, no veuen amb bons ulls la rebequeria de Zeus. «¿Rebequeria, fills?», els interromp Èpsilon, amb una mà en stop. «Sí, rebequeria», confirmen quan ja han entrat ells i pagaies, al pati del peristil i quan algú, acalorat, s'ha descordat les vestidures de pelleteria, fins i tot desfilant-se'n els tendons. «Ens vol fer la llesca perquè no suporta la competència dels nostres esperits!», diuen gairebé a cor. Èpsilon treu verí a l'assumpte. El mag coneix prou bé el seu poble i entén la reacció d'aquella mitja dotzena d'homes que no fa gaire havíem vist entonant els Snehyttens Sange, potser sí que amb un deix de tristor a les cordes vocals. «Els temps obliguen a usar noves tàctiques, estratègies eficaces, recursos persuasius que infonguin confiança en l'ànim dels seguidors...», els prova de dir Èpsilon. «Molt bé!», replica un que porta la veu cantant. «¿Així, a qui escoltem? ¿A vós, bruixot, o al ban de Zeus?» Es produeix una pausa, tintada de silenci. En el fons, Èpsilon pensa: «Escolteu qui us passi pels betzos, arracades!» Però no els ho dirà. «Escolteu tot el que us diguin, fills!», deixa anar, en canvi, desposseït de tot poder per la falta de força de les seves paraules, cosa de la qual tots els canoers, i ell i tot, s'adonen. Passen dies des d'aquella visita. Es compten moltes postes de sol a l'Altis i, atenent les noves ordres, Èpsilon és nomenat, des de la primera crida, el muetzí major del minaret de l'Olimp. La veritat és que, una mica, el vell bruixot s'oblida de l'entrevista amb els canoers i —tampoc no hi guanyaria res si ho amagués—, de les seves mítiques trapelleries amb els esperits eterns. La nova vida li provava, a Èpsilon. Només es delia perquè el sol s'acluqués cada vesprada per creure's, des de dalt, per uns minuts, un immortal diví. La visita dels canoers devia haver tingut lloc al fort de l'hivern. Aleshores, els habitants de Burotlàndia organitzaven sonades expedicions fins a la vora del glaç on, proveïts de potents arcs, esmolades fletxes i amenaçants arpons amb puntes d'os tallat, caçaven cruelment bellíssims exemplars d'óssos blancs, de foques, de llebres àrtiques i de guineus argentades. Quina diferència de la primavera, quan, aprofitant-se del prematur desglaç, des dels mateixos caiacs, perseguien fins a la mort tots els grans mamífers marins que, ingenus, se'ls posaven a tir!

166


Però ara ja havia arribat l'estiu i els canoers de Burotlàndia tocaven de peus a terra, disfrutant del bell període, encalçant com a carnívors famolencs ramats de caribús mig impressionats per la persecució que, més tard o més d'hora, havia d'acabar posant fi a les seves delitoses vides. És en un estiu, doncs —quan tots els fidels de l'Altis rendeixen el culte exigit sota el minaret d'Èpsilon— que, primer com una remor llunyana i de seguida més a prop, se sent tot un renou de corredisses, com si la terra tremolés i totes les bèsties letargiades s'haguessin posat d'acord a rebentar la crosta del sòl pels quatre costats. Fins i tot el vell bruixot interromp uns segons les seves paràboles en adonarse del batibull que distreia els feligresos i, quan continua, ja no pot recuperar el to serè, gràcies al qual tothom el reconeix des de terra estant. Passava això: que ramats de ramats de caribús —tot el que la vista donava des del més alt del minaret—, venien en una estampida esparveradora cap a l'Altis de l'Olimp i, darrere la fantasmagoria de la polseguera emblanquinada pel glaç arrapada a les brancades multiformes de les banyes dels cèrvids, comunitats senceres de burotlandesos canoers, amb caiacs, canoes o piragües, segons l'indret d'on procedien, apostades sobre els malucs amb les cames sortint-los pel buc de les embarcacions, amb les pagaies o altres menes de rems amenaçant els núvols en una mà i amb els arpons carregats en l'altra, anaven darrere seu, folls d'esprint, com si d'una autèntica cursa fluvial de velocitat es tractés, i propulsant les seves extremitats al ritme de les dels caribús que, ara més a la vora, semblaven també menuts caiacs vivents, acabats de sortir de les drassanes i embriacs pel xampany del bateig. Alertat, Zeus demana amb urgència el baró de Coubertin, el qual, de seguida, envia un missatge urgent fins al capdamunt del minaret per tal que Èpsilon, amb mirada més privilegiada, els en faci cinc cèntims. Empès per la propulsió de la bufera de l'alpenhorn gegantí, Coubertin fa prendre l'envol a un xarxet alablau amb un pergamí telegràfic al bec, lacrat amb segell de Déu: «Tramet novetats a correu seguit pel xarxet que ja sap el camí stop Abstén-te de justificar el xivarri amb arguments absurds stop Signat Zeus que ho ha manat al baró de Coubertin perquè t'ho faci a mans».

167


Però hi ha diverses objeccions a exposar abans d'explicar la resta dels fets. ¿Què hi feia un xarxet alablau a l'Olimp? ¿Que és que Coubertin se l'havia tret del corn com aquell qui es treu un mocador de la màniga? ¿Com s'explica, si fem cas de la ciència, que la bèstia —oriünda de l'Amèrica del Nord—, s'aclimatés a Burotlàndia? ¿O és que Coubertin gaudia també del do de la fetilleria? Calien aquestes reflexions perquè el xarxet de Zeus no va arribar mai al minaret del bruixot Èpsilon. Només moltes dècades després se sap que l'ocell —una mica bala perduda—, tenia la dèria de volar divagant sovint, i tant se la campava fins a les terres d'Irlanda, com fins a les dels Països Baixos, o les d'Itàlia... Només així s'explica que, segles després, un pescador de canya —diuen si era un jove executiu sense feina—, en trobés un a l'illa de Buda, fort com el primer dia de vol, i amb un papir aferrat al bec el qual, encara ara, ningú no ha sabut transcriure. Èpsilon és acusat de provocar la revolta. O, si més no, d'incitar els fidels a costums malsans i de carregar de muntatges propagandístics amb sentor d'espectacle les seves crides des del minaret, organitzant estampides injustificables amb caçadors radicals, xovinistes tocats de l'ala que no mereixien dir-se fills de Burotlàndia. I tot això perquè els caribús, esvalotats, fan rodolar per terra mitja congregació de burots, n'empaiten més d'un pels carrerons pròxims al minaret i, per més dissort, n'enrastellen uns quats a tort i a dret sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare. Són, esclar, conseqüències imprevisibles. Estralls contra els quals ni l'home ni la dona no hi poden fer res. El que ningú no perdona, però, és que els canoers, com un caribú més, burxin burotlandesos fidels a Zeus amb les proes o les popes punxegudes de les carcasses dels caiacs coberts de pell, delerosos de malferir-los. La jornada passa a la història de Burotlàndia tintada de dolor, d'escarment i de reflexió. «Mals caps, mals caps, mals caps!», prega durant mesos Èpsilon des del minaret. Però, tot i els esforços, el toc d'oració va perdent seguidors. Parents dels malaguanyats dipositen sovint trofeus al peu de la torre dels fets. Relíquies de cacera, o simplement utensilis dels que van ser envestits fins a la mort. Èric el Roig, cridat per la fabulosa història, viatja fins a l'indret anys després i el moteja amb el

168


sobrenom de Burotlàndia, Terra Verda!, possiblement per allò de capverd que, al seu país, feien servir per designar els infames. Fins i tot el rei de Noruega trepitja el lloc perquè mai més no torni a succeir una barrabassada com aquella. Exploradors bregats com és ara Davis, Hudson o Baffin tornaran desolats de tant de destrucció i només quan un abnegat missioner danès, un tal Hans Egede, decideix fer-hi créixer una nova colònia, Burotlàndia posa de nou en marxa les seves politges i torna a recuperar la fe i a creure en esperits —ara molt més des dels luctuosos incidents— i en bruixots com Èpsilon. I els burotlandesos aprenen de nou a caçar, a recol·lectar, a pescar, a construir habitatges de fusta plens de comoditats impensables anys abans i de confort d'upa gràcies a les estufes que cremen greix de foca. I es fan poble primitiu alçant iglús —tradició secular—, en un dit i fet, on escurcen vetllades que esdevindrien plenes d'avorriment si no fos per la traça de molts burotlandesos a esculpir-hi esculturetes amb ossos de foca, o amb ullals de morsa, a les quals aviat anomenaran artísticament sinunguuak. I canoers de sang, calafaten nous caiacs, millors que els antics, amb proes i popes més roents encara, com a puntes de llança, i ben aviat, oblidant-se de la vella història, tornen a córrer els estius darrere els caribús enjogassats fins que científics i biòlegs i tècnics de tot l'Olimp els ho prohibeixen entestats a fer-los creure que la raça s'extingeix i que ni Zeus ni Coubertin amb el seu alpenhorn donaran per gaire més. I són aquells mateixos científics —els encarregats des de bon principi de la investigació i de la defensa de l'indret—, els que ensinistren els nous burotlandesos a esbargir-se d'una altra manera amb les canoes. I així neix el canotatge. I així també, a l'Altis, Zeus i Coubertin i un vell desconegut, a qui tothom anomena Èpsilon, contemplen extasiats un eslàlom de piragüisme. A Burotlàndia, la majoria de burotlandesos, de canoers indígenes, i fins i tot un bon nombre de burots de l'Olimp en són encara a hores d'ara remers experts.

169


22 LA CUPLETISTA DELS HALTERS AL CAP De sol a sol, la cupletista Khi s'està a la terrassa del pati interior que comunica amb el camerino del cabaret. Practica amb halters per mantenir-se en forma i així, a la nit, poder sortir a l'escenari tal com vol el Trencalòs, l'encarregat del local que s'anuncia amb neons sota el nom d'Halterofília. Khi està tan acostumada a les floretes i als crits afectuosos que els més veterans masteguen, entre xuclada d'havà i copa de xampany fresc, que no ho sabria deixar. Ja sap que són crits fets una mica d'esma, com a esbravada d'una jornada segurament tensa per la crisi que plana sobre els negocis dels últims empresaris i botiguers autòctons de l'Olimp, però ella els rep amb franquesa perquè sap que també n'hi ha de sincers. Corren mals temps també, a l'Olimp, per al ram del cabaret. L'economia s'encadena i, quan trontolla, no s'està de restringir plaers. Zeus no és el que era i no troba en les noies del Trencalòs el que hi trobava abans. El Trencalòs es passeja com un rapinyaire furiós pels passadissos de la casa i amenaça les noies, com si fossin les culpables de la poca caixa que es fa, dient-los que qualsevol dia tirarà portes avall. Per postres, el baró de Coubertin discuteix sovint amb el déu del COI sobre el paper actual de les cupletistes dels halters a l'Altis. Doncs bé, mentre els homes fan conjectures sobre les devaluacions de la moneda i les fluctuacions de la borsa, la cupletista Khi —filla de kenyans, esperit de dona negra, emigrada a terra ferma, encara infant, damunt el cap d'un patró de barcassa— pensa en un nou xou de l'espectacle que pot salvar de l'apatia els noctàmbuls habituals i que pot ser un reclam per als qui, més joves, no tenen ja el cabaret com la casa del Pare.

170


Khi no ha practicat perquè sí hores i hores amb els halters al pati del camerino, seguint les instruccions dels manuals de l'International Weightlifting Federation. També sap que les dones del ram no són oficials, però té la fermesa del treball de la terra i porta la sang kenyana a dins. «¿Però què fots cada dia, Khi, aixecant amb el cap aquests discos que pesen un colló?», li diu l'encarregat Trencalòs, amb un parell d'arrugues pronunciades des de cada ull fins a la boca, pintades de negre com si fos un mestre de cerimònies. «El públic del cabaret vol més cultura, ara. Preparo un xou basat en el culturisme per aixecar aquest antre de mala mort», respon ella amb aquella cara de kenyana que ha donat fama al local. Khi, segurament que una mica analfabeta i no pas per culpa seva, no sap que el culturisme no té res a veure amb el que el públic de l'Olimp entén per cultura. Però la seva estratègia farà fortuna perquè és de les estratègies que arrenquen del cor. I Khi no s'ha tret de la memòria el pas de l'estret, amb barca. Devia tenir tres anys justos. Encara es veia asseguda al cap del patró de la barca que els passava d'estranquis. A ella, als seus pares i a dues dotzenes de kenyans que no havia vist més. Khi inventa l'espectacle que acabarà portant el nom del local on ella té, pel seu físic exòtic, la categoria de vedet. «¿Però com vols que ens vingui més xurma per veure això, Khi?», esclama el Trencalòs, que ja s'imagina el local amb les portes avall quan la cupletista kenyana li fa un assaig del nou número de l'espectacle. Khi surt a l'escenari amb els plomalls de rigor. La música té un ritme de jazz enganxadís. Quan previsiblement té el públic encandilat, es treu els plomalls. Primer l'un, després l'altre. Aleshores sona una flauta interpretant una peça original que Khi anuncia com Una sireneta de l'Olimpet. L'encarregat Trencalòs, acostumat a proves com aquella, mastega la caliquenya, però admet per dins que la kenyana val un ramat d'elefants. I quan la cupletista ha enllestit l'estriptis amb la sintonia de la Sireneta, quatre noies del ballet li acosten els discos que el Trencalòs només havia vist fer servir als forçuts del poble quan aixecaven peses. «I ara, els halters al cap!», anuncia Khi amb el gest típic dels braços oberts i les cames tímidament mig closes per tapar el que tothom ja ha endevinat pels camins de Kenya.

171


Aleshores la cupletista Khy agafa un coixinet per protegir-se el cap, com ho havia vist fer a les dones del seu poblat quan encara era molt petita, i pensa en el seu viatge marítim, com a paquet, al cap del patró de la barca. I es va posant els discos al cap, mentre les coristes del ballet acompanyen els seus progressius augments de pes a base d'apilar halters, amb crits sincopats que el Trencalòs ja sap que, amb el cabaret ple, han de fer aixecar per força de les cadires els tòtils dels clients. «Bravo! Bravo!», crida ara exaltat, el Trencalòs, amb unes galtes vermelles de satisfacció i el rostre ple del fum de la caliquenya. Khi no s'havia equivocat gens. El xou és un èxit. Els noctàmbuls habituals fan córrer que a l'Halterofília hi ha palla nova. Els més joves han perdut el significat del terme “palla nova”. Però no es poden resistir a l'entusiasme dels madurs que veuen ensorrar els seus negocis i, en canvi, desprenen aquella vitalitat per una kenyana a pèl. Els redactors de la nit de la majoria de mitjans de comunicació de l'Olimp s'han interessat de cop i volta per la nova estrella del local de mala mort de l'Halterofília. Ella sempre respon amb aquell rostre que li ha obert les portes de la nit, i les pantalletes de televisió d'Olímpia s'omplen, en primer pla, dels llavis molsuts de Khi explicant com ha inventat el nou espectacle. «¿Així podríem dir, senyoreta Khi», diu un periodista en pràctiques, format segurament dins el pla educatiu de les tres branques de Ciències de la Informació, «que vostè ha barrejat les arrels del seu poble amb l'art i la cultura del mestissatge?» «Pst...», respon Khi com si s'ho pensés, afalagada per l'educació del noi del micro. «No ben bé. Jo sempre he estat molt interessada per la cultura. I he estudiat la cultura del cos a fons. Només hi he aportat el cap. A Kenya, la mare sempre deia que el cap de les dones no és només per pensar. Amb els halters al cap he recuperat una tradició de la meva terra, però qualsevol metge de la salut, entès en la formació del cos, li diria que més val portar un pes al cap que no pas un de mal arrossegat als braços. A l'Halterofília hem aplicat el culturisme més sa». L'encarregat Trencalòs, que ho ha sentit, ho corrobora des de l'altra banda de la càmera, la mar de satisfet:

172


«El que la nena vol dir», fa alçant la veu, «és que a l'Halterofília sabem com tractar els clients». La sortida del Trencalòs ha obligat el regidor del control a tallar la gravació. Però tant hi fa. El jove periodista té la resposta intel·lectual de la cupletista Khi i és el que en el fons li interessa per demostrar al director del programa Olimp c'est la nuit!, que les noies dels cabarets no són el que aparenten. Però deixem-nos de teories periodístiques. La cupletista Khi ha sorprès tothom. I els cronistes més veterans no tenen prou paraules per fer saber als seus seguidors que el futur del cabaret potser l'hauran d'agrair tota la vida a una kenyana que «ha fet servir el cap i no només altres parts del cos», ha dit un redactor del mitjà de comunicació més conservador de l'Olimp. Algun de més doctorat recorda que «si del xou de la kenyana, se n'ha de dir Halterofília en honor al local on ha nascut, caldrà fer memòria que Halter ja prové d'un antic lluitador grec que va ser pioner en el culte al cos. En tot cas», acaba la crònica del lletraferit, «la cupletista Khy hi ha posat l'amor, la fília que fa el cas.» Però no hi ha res que duri cent anys, diuen. L'espectacle de Khi aguanta tots els embats. Aguanta la crisi, tan temuda pels noctàmbuls habituals que es desfogaven amb el melic de la kenyana. I converteix el Trencalòs, acostumat a viure de les sobres, a nedar en una relativa abundància. Superada la crisi, però, arriba el sindicat de l'espectacle. I les artistes que com Khi han dedicat tota la seva vida al cabaret s'hi han d'apuntar si no volen ser titllades d'il·legals i intruses pel sector de les noves aspirants a aixecar halters i remenar els plomalls. Khi no té els papers que cal. El Trencalòs diu que el seu és un pacte de cavallers. Que ella és com si fos l'empresària. I no en vol saber res. Els del sindicat, tots molt joves i amb cara de no haver trepitjat mai un cabaret, li diuen que a Kenya falta gent per portar pesos al cap. L'ofenen, esclar. Khi, primer, plora. De ràbia. Després treu forces de la sang. I comença una lluita que arriba a oïdes de Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, poc decidit a entendre el paper dels halters dins l'Altis. Ja han passat dies d'això. El Trencalòs ha tirat portes avall perquè no ha volgut reconèixer la cupletista Khi com a treballadora fixa del local. El sindicat publica estadístiques i

173


protesta perquè el ram no té feina i els locals fan concurs de creditors. I amb aquest panorama, Coubertin —que ja ha parlat amb Zeus— crida la cupletista Khi per parlar del tema. Es posen d'acord. Ara Khi té un local de sauna i culturisme molt a prop d'on hi havia hagut l'Halterofília de nit. És un local que Coubertin ha adoptat en conveni públic com a un dels serveis del departament de Benestar Social de l'Altis. Moltes de les que havien rebutjat la cupletista, ara sense feina, aprofiten els cursos de promoció d'Halterofília que Khi dirigeix. A les més joves, que ja no l'han vista a pèl fent el seu xou, els explica que ella va arribar de Kenya penjada al cap d'un patró de barca. Les futures vedets de l'Olimp se'n riuen. Però estimen la kenyana Khi. I l'envegen. Totes voldrien ser com encara és ara ella, que ja no pot fer Halterofília. Admiren el seu cos. I diuen, il·lusionades, que qualsevol dia tornarà el vell cabaret. Khi no diu ni sí ni no. Només fa anar el cap. «Massa halters i poca fília, nenes, poca fília...», remuga sensualment.

174


23 EL MIGFONDISTA FACTÒTUM DE LES MANIOBRES A la caiguda de la tarda ja fa lluna plena i no caldria encendre els fanals, però el migfondista Zeta, home polit pel que fa a obligacions, se la mira de cua d'ull, amb un somriure de conill, quan acciona la palanqueta del quadre elèctric. Ramon Casas i Pere Romeu, en canvi, no engeguen el fanalet del seu tàndem i, mig de broma mig de veres, fan el gest d'ai, pam, pam! a Zeta quan passen prop seu, pedalejant com a poetes amb ritme i rima, amarats de bonhomia. Tot just és anant en tàndem pel món que Casas i Romeu fan amistat, i de la bona, amb Zeta, el bucòlic migfondista Zeta, com l'anomena tothom a l'Altis. El mateix que ara —tot i que males veus tenen per migrada la seva capacitat intel·lectual—, revisa rigorosament els punts claus del programa de les primeres Maniobres sobre l'Ensenderament de la Glossolàlia, a l'Olimp, per tal que res no en desboqui ni els projectes ni les intencions dels seus objectius. Perquè és bo de saber que Zeta és ric en experiències de coneixença i tracte amb individus xerrameques. Perquè Zeta és també un vast coneixedor de vells ancestrals que són, sense saber-ho, vells posseïts pels esperits. Perquè Zeta, en fi, va córrer —diu— amb alguns apòstols que van amarar la diada de la Pentecosta amb el fenomen glossolàgic. Per tot això, és el mateix Zeta, per ordres expresses de Zeus, qui convoca les Maniobres després d'obtenir-ne el Carisme Vital per a aquestes missions. I tot, perquè, en una de les seves habituals passejades, els mateixos Casas i Romeu —viatgers eterns i bugaderes de mena— han llucat, el baró de Coubertin que desfeia, encaparrat, uns mots encreuats de revista de cor, en eslau primitiu. Seran sis, doncs, segons autorització de Zeta, els dies que el Madison Square Garden de l'Olimp acollirà els millors

175


velocipedistes entesos en la matèria per debatre les qüestions de les Maniobres que, eruditament, el poble anomena MEG. ¿Què ha fet que Zeus pensés en el migfondista per al paper de factòtum de les Maniobres? Com en tants altres casos —pel bé de la creació, segurament—, Zeus no ha fet cas de les xerrameques populars i ha filat la tria pel seu compte, com a bon déu i amb bon ull. Serà la primera vegada que un mortal sense carrera ocupi altituds jeràrquiques d'aquesta mena, tan oposades per una altra banda als orígens de pastor —motiu del bucolisme de Zeta—, descendent com és de vells patriarques albanesos amb qui havia viscut des de molt petit aïllat del món, al colador d'allò que, per art d'una federació artificiosa, es va anomenar Iugoslàvia, abans de la desfeta. Montenegrí de sang, però, lluny de sentir-se mai iugoslau, el caseriu de Crna Gora va ser el cap de les tenalles que el van tenir premut entre els prats de la seva vall feréstega i embolcallada de trossos de massís muntanyós, habituat a les balmes del Kula, quasi a dos mil metres, redimint bestiar i peixant-lo per fer-se'l seu i traint-lo després com un Judes quan ell mateix, a poc a poquet —avui aquest pla, demà aquell pujol—, els lliuraria —prèvia una tímida remulladeta a la riba del Moraca—, als escorxadors de Podgorica. Zeta, aquest expastor que només sap parlar serbocroat perquè va baixar del Kula, havia tingut parents a Niksik i a Bogetici, però ell contava sempre que s'havia criat a Gornje Morakovo, cosa que possiblement era certa perquè algun ancià del poble havia estat a temps de corroborar-ho. A Zeta —en realitat el nom també d'un riu que s'escola no gaire lluny dels cims del Kula—, li agrada fer-se dir així tot i que el seu veritable llinatge, perdut en els arxius introbables, havia de ser amb tota certesa un altre. Zeta havia estat a punt de morir ofegat a les aigües glaçades del rierol quan amb prou feines era un marrec. Hi va tornar a néixer. I per això, tossut i agraït, en va voler manllevar el renom. Aquest passatge de la seva vida és explicat encara sovint per Zeta. Pipa fumejant, gorreta de migfondista, mitjons fins a mitja cama i gafets als camals d'uns pantalons curts de mida damunt d'uns esclops grocs —color de formatge—, figura

176


desmanegada, barbada, assegut al tamboret del costat de la garita de control amb una espurna de nostàlgia, a l'entrada est del Zeelandbrug, el passadís que a Zelanda —on ara som sota el mantell dels Països Baixos—, uneix les illes de NoordBeveland i Schonwen-Duiveland, damunt mateix de l'estuari de l'Oesterschelde, abans d'arribar a la mar del Nord, on el migfondista Zeta —el balcànic desarrelat, el pastor errant, el monolingüe empedreït i l'únic ésser vivent del mont Kula—, ha fet cap, perdut entre camins, en una de les seves anades ferides de transhumància, fins a l'escorxador etern. Tots aquests indrets, que per a alguns seran escenaris irreals, manipulats per la mà de la paraula, no són lluny de l'Olimp —miranda de Déu, esclar!—, i a l'Altis, les pantalles dels monitors de dimensions exorbitades n'emeten sovint espots de promoció que reviuen —una mica, és cert, distorsionant-ne la realitat—, els paratges de la infància de Zeta, els caus de la seva adolescència, les llegendes de la seva maduresa i les banalitats d'una vellúria que el mateix migfondista desconeix. Qui va acollir en el seu dia Zeta al Zeelandbrug, en definitiva, no va ser altre sinó el mai prou valorat baró de Coubertin, admirador —a més del joc dels encreuats—, d'obres immenses semblants a les del pont de Zelanda, amant de la velocitat —i és en això que copsem una retirada amb Casas i Romeu dels quals ja hem fet cabala fa una mica—, instauradors, en fi, tots plegats amb Zeta, de la primera via bici, la més quilomètrica que es coneix. La mateixa que, com el Zeelandbrug —perfectíssima reproducció que devem als enginyers de Zeus—, uneix de part a part, en un autèntic pont penjant, tot l'Altis. I Zeta, el famós migfondista, artífex pel que fa a concurs de mèrits de trasllats, tal com hem comprovat fa una estona en iniciar el relat, n'és també per ara el controlador en cap, arrepapat davant el complex d'ordinadors que hi regulen la circulació, programats especialment, i per decisió explícita de Coubertin, en serbocroat dialectal, la parla d'aquells qui com Zeta —i ara entendrem per què calia tanta recreació de fons—, van fer de pastors al Kula molt abans que el bestiar fos sacrificat als escorxadors de Podgorica, a les mans d'escorxarrosses sense escrúpols amb l'única finalitat d'obtenir-ne només el que tothom coneixeria més tard com a velocípedes.

177


No és estrany, doncs, que davant de processos d'investigació i creació propis de secret d'estat, el xafardeig casolà dels catalans Casas i Romeu prengui cos. Els té identificats, però. Els dos són vells col·legues de Coubertin, lligats amb ell per la vida d'inconformistes i inquiets. Ara, fent veure que els ulla, Zeta s'entreté de tant en tant, amb una llanda de bicicleta vella i abonyegada, a matar abelles tustant-los un cop certer sobre el feble crani d'insecte que, a l'acte, els fa fer l'últim badall. Això, si no mastega fulles seques de pi, traient-ne tot el suc vitamínic com quan la Guerra, punxant-se amb les agulles vegetals les genives i els clotets de les dents, o lliurant-se reflexiu a fitar perdudament les punteres dels seus esclops. I aquests símptomes són, amb tota certesa, nostàlgies de pastor, d'hores diürnes aclucades entre les muntanyes, de vesprades prenyades d'homicidi, d'agulles i de testes d'abella embastades, per protegir de tots els mals del món les nits sense estels. I cada cop de llanda és una remor simfònica que recorre, enrampada, l'estructura metàl·lica del pont penjant, s'aferra als pneumàtics que hi volen dia i nit, s'enfila pels raigs de les rodes i, dominant la cadena, fa tremolar els sellons i els manillars, tant, que de la impressió, els frens burxen de nou les llandes com si fossin fiblons d'abellot encesos pel foc. Només això justifica el desori que alguns han fet pagar a la dama de la bicicleta d'en Casas —senyorassa ella, de formidables dimensions, pompis genial damunt un sofert selló de màquina de passeig, blanc idoni per a abellots amb fibló roent que no deixen escapar oportunitats d'aquesta mena—, quan, tant a causa de l'esglai com de la sentida de la fiblada, la seva màquina, presa de descontrol, ha envestit un bicicle, alguns autos i altres aparells de tracció rodada acabats de polir i de sortir dels molls de muntatge dels escorxadors velocipedistes de Podgorica. El colossal xoc múltiple confon per uns minuts el trànsit sempre fluid del pont de l'Altis i alerta el migfondista que, per uns instants, perd de vista els dos catalans sopitosos, i el batibull de cavalls i bicicletes desbocats toca irremeiablement els punts febles de la sentor pastorívola de qui no ha oblidat encara l'inescrutable món bover. Però un toc d'alerta es produeix i la fortor de ferum de bestiar s'esvaeix de la mateixa manera que s'havia fet flairar

178


en la imaginació quan una pila de greix desbocada de vés a saber de quin dels vehicles —¿la bicicleta d'un aprenent, potser?, ¿el carro d'un traginer urbà, en tot cas?—, acull amorosament la polpa inflada de la senyora immortal d'en Casas com si fos un bàlsam enviat per Zeus, del qual Zeta nota, en posar-hi l'índex per tastar-lo llaminerament, que té tot el regust de la gelea reial, riquíssima —com és sabut— en tantes propietats. ¿Podria ser aquest un dels secrets de la jovenesa eviterna del migfondista? ¿Podria ser que fos això el que ha decantat temporalment Zeus en la designació de Zeta com a faedor de les convocades Maniobres sobre l'Ensenderament de la Glossolàlia, dites altrament MEG? Si fos així, els cops de llanda sobre les minúscules abelletes no representarien de cap manera un acte d'agraïment per part del migfondista i només es podrien atribuir, segurament, a un elevat grau d'inconsciència d'indocte, o potser més aviat d'estar als llimbs, que els drets de l'home tenen per norma de perdonar. ¿Perdonem-l'hi, doncs, en tot cas? Els que seuen a la taula d'honor fan també —a més de cara d'abella reina o d'abellot—, cara de perdonavides com qualsevol de nosaltres ara. ¿No són, però, els primers grans ciclistes del món? Sí que els són! Aquí els tenim!, els anglesos Hils, Bates, Holbein i Twentyman. I al seu costat, els francesos Dubois, Coullibeuf, Terront i Leval. O Zimmerman i Taylor, dos monstres de pistards americans... Desgrange, un altre francès... Edèn, oriünd dels Països Baixos. Timoner, Poblet i Cañardo, catalans els tres, a la faisó de Casas i Romeu que, aparellats, fan d'oients i testimonis davant del món, convidats a posta per Zeta, que ha assumit, a més, el paper de secretari de protocol. Presidint simbòlicament l'acte, damunt de tots ells, penjant de la paret, una tela de 4x5 metres amb un bicicle pintat. I un emblema desxifrable per a molts dels assistents: dos parells de banyes enormes, encara fresques, serrades de poc, a banda i banda del teló de fons. Es parla, a les llotges destinades a la premsa, de més de setanta milions de velocipedistes inscrits. El control exacte es fa impossible, malgrat els avantatges tècnics de què disposa l'Altis, però tot fa pensar en la

179


veracitat de la xifra per les dades que es tenen de la multitud de vies bici fetes de nou. Sembla que són, de fet, els xeics, els principals promotors d'aquella assistència massiva a Nova York. Ja fa temps que els productes petrolífers han fet figa i cap altra energia de les previstes no ha pogut ocupar el seu lloc per ara i tant. Zeta n'està satisfet i pica l'ullet als seus íntims, la parella Casas i Romeu, els quals amb prou feines se n'adonen, atabalats com estan amb la visió de l'aspecte inèdit del Madison Square Garden. El migfondista Zeta, amb una veu potent, va enumerant les ponències que es presenten al MEG. Zeta domina la massa amb l'afectació i la destresa que ho faria un autèntic xòuman veterà format en el solatge més frívol del music-hall de París. És així, doncs, que es pot veure entrar pel passadís central de la pista un escocès anomenat Macmillan amb un cigonyal i una biela sota el braç. També, Lallement i Michaux forfollant encara a darrere hora amb un pedal, un altre cigonyal i una roda de célérifère. Ader, carregat amb un quadre metàl·lic. Meyer, amb una bossa plena de raigs i de llandes a sobreeixir. I Lawson, arrossegant un enfilall de cadenes que envolten d'un enrenou tètric i fantasmagòric el Garden de Nova York. Finalment, el barò De Sivrac ha fet rotllana envoltat de sensuals admiradores tot explicant-se en un maldestre francès antic, muntant i desmuntant un célérifère, com un genet mestrívol d'equitació. Però el volen fer caure i cau! Són dos transvestits infiltrats entre les noietes que no han parat fins que, a sacsades de célérifère, empesos d'una inesperada ira, reclamen —exigeixen, vaja!— a Zeta que, des del seu punt de comandament, faci valer la raó de la veritat dins el MEG i no permeti l'accés a la baronada, amb la qual el consideren emparentat. «No caurà la lluna per haver-hi un altre baró, a més de Coubertin!», exclama enfollit De Sivrac, tot espolsant-se els rastres de la caiguda. «N'hi ha uns quants més, sí!», respon Zeta pels megàfons del Zeelandbrug, «però cap com el malaguanyat Karl Friedrich von Drais, ignorat per tots, desterrat, pobre i incomprès!» «¿I d'això en dius baró, tu, bucòlic migfondista?», pregunta encara De Sivrac, galtavermell per l'ofensa pública de què ha estat objecte.

180


«D'això, sí, espatlladones!», insulta Zeta. La fúria de desvagats que fa uns instants el baró De Sivrac ha llençat per terra crida ara amb un cert aire de ferotgia i fa córrer el pobre francès, que s'afegeix a la rècord d'hora que mantenen, convençuts de l'èxit respectiu, una turbamulta sense control. Només en plena cursa, De Sivrac comença a entendre els gèrmens de la persecució. Just quan la fúria enfollida de perseguidors, homes tots —marits potser— criden indignats: «Lluny d'aquí, tu i el teu célérifère, pugó dels banyuts, Llucifer!» Zeta no recorda haver vist mai una turba de ciutadans tan enfurismada per un inici d'invent ben poca-solta. I com que nota que els congressistes del MEG, al Madison Square Garden, es distreuen, corre a projectar el clip amb vida i miracles de l'autèntic enginyer de la bicicleta, el mític baró Foll que apareix a la pantalla: el reivindicat, l'incomprès, el boig von Drais, en definitiva. Però Coubertin connecta amb l'ordinador de Zeta i, com un furoner informàtic expert, interfereix des de dalt l'emissió que el migfondista tenia ja a punt. No podrem veure, doncs, la pel·lícula dels vergonyosos fets que retraten els coetanis de von Drais, mofetes dels seus invents més estrafolaris. Però, tant el mateix De Sivrac com els marits banyuts són lluny de copsar l'anunci que Coubertin transmet a Zeta. Bo que s'esforça el migfondista, primer amb la visera, des d'un extrem del pont, i després a cops d'esclop, autèntic claqué!, sobre el pis fet de peces metàl·liques... Però és tard i el Zeelandbrug és prou llarg com fer perdre en l'infinit tots aquells qui el travessin adelerats i ulls clucs per mort només de les seves obcecacions. Vet aquí la trola de Zeta en excusar-los per malaltia, de defensar els seus criteris a les primeres jornades del MEG. Amb tot, hem de dir que ha estat un dia calorós i els congressistes se n'han ressentit. Només arribat el capvespre comença a bufar una brisa lleugera que desintoxica poc o molt el baf de la gran ciutat. Diuen els experts que aquesta és la millor hora, allí, per desenfrenar les intel·lectualitats emmagatzemades durant tota la jornada. De fet, els voltants del Madison Square Garden són, sota els reflexos del sol caient, un paisatge insòlit a l'univers, el qual Zeta no trigarà de transmetre, via satèl·lit, fins a les cambres de Coubertin i

181


els circuits tancats de Zeus que ha manifestat també el seu interès pel seguiment puntual del MEG. Els filtres ultravioletes de les càmeres, però, no són encara suficients per esmorteir els reflexos de més de setanta milions de màquines aparcades en una bateria aprofitada al pam. Color torrat de sol destil·lat pel metall d'escorxador del qual només Zeta sap l'origen. Les imatges ultra collage dels realitzadors de la transmissió barregen manillars amb sellons de cuir, pinyons en primer pla amb pedals frenètics, parafangs de cinquanta mil coloraines amb raigs entrecreuats i cobrecadenes amb manetes de fre o llums que no es cansen de fer pampallugues. El Madison Square Garden és tot ell ara un bicicle ciclopi del qual el foc del sol fa moure la roda del darrere com si fos la cua d'un bou i també el manillar que fa de zenit de la roda motriu com si fossin les banyes d'un brau a punt d'enfilar l'espontani, convençut que el toro és el millor mitjà de suïcidi per acabar rebolcat per l'arena. I per a un pastor expert com Zeta, els milions de pseudomigfondistes reunits a Nova York no són res més sinó milions d'escorxarrosses, ganivetes en mà, davantals de blanc ensangonat amb betes al coll i pitet immens, infermers carregats amb bassiols de llautó a punt d'espellar l'ancestral bestiar del seu Kula. El migfondista Zeta, prenyat d'energia termonuclear, enfilat a la caseta de transmissions, amb un esclop a cada mà, els ha fet petar tos dos d'un clop! sec i potent a la vegada que amb veu d'eco entre valls profundes ha deixat anar un krv que ha glaçat tothom i ha provocat un mutis inesperat. Aprofitant el col·lapse, el migfondista Zeta, encara des de dalt, poderós, repeteix el mot com quan un terratrèmol repeteix la seva força després que ja ho ha emmudit tot. És només aleshores que els traductors simultanis funcionen i tradueixen directament del serbocroat de Zeta, el significat del mot krv. «Sang», en boca de Zeta, és el senyal esperat, doncs, durant tot el dia per iniciar de debò els debats. I els llums dirigits busquen, esbojarrats de làser, el primer cicloponent a parlar. Com ocorre indefugiblement en tots els encontres d'aquesta mena, res no ha semblat fins ara important sinó quan una paraula, un gest, una polèmica, un senyal

182


d'advertència o una afirmació rotunda trenquen la monotonia i esparveren l'auditori. Al Madison Square Garden tot era una bassa d'oli fins que un dels congressistes d'honor —no se sap amb prou certesa si ha estat Macmillan o Meyer— sentencia alguna diferència entre sellons amb inscripció ciríl·lica i sellons amb inscripció llatina. Fins i tot Zeta, que amb els auriculars pengim-penjam enfilava una soneta non-non a la seva cabina, se sobresalta i, d'un bot, sense voler-ho, provoca un acoblament en els equips de megafonia que enutja els ponents i els enxarxa en una acarnissada discussió sobre segons quins boicots intencionats o segons quines intervencions. La confusió és aprofitada ipso facto pels ciclistes de les grades que esperen fa estona la seva oportunitat. I succeeix el que mai no se sap com comença en casos similars: que ortodoxos i catòlics, uns defensant com en croada l'alfabet ciril·lic, i els altres, el llatí, produeixen allò que popularment es coneix com a “divisió de parers” que en més d'un sector de l'estadi esdevé batussa amb balanç de ferits de consideració en haver aparegut entre la lluita, com a arma de combat, els cadenats de seguretat de les màquines. De fet, els orígens de l'incident no s'han d'anar a trobar en absolut entre les suposades competències dels dos alfabets. Ni molt menys entre les diferències de creença o de visió de la vida que poden separar els catòlics dels ortodoxos. Les autèntiques friccions que han apuntalat vés a saber quins mots dels ponents són, sense cap mena de dubte, la presència de més d'una ètnia al congrés. Sobretot, la presència de dues ètnies que, com a símbol de perfecta comunió, troba el seu alter ego en la figura del migfondista Zeta. Ni Sèrbia ni Croàcia fan moure cap dels dos esclops de Zeta. Ell és un montenegrí errant, barreja de serbi i de croat salvatges, model de servidor fidel acontentat amb un ordinador programat en el seu dialecte per comunicar-se amb el baró i amb Zeus i per mantenir un regust de conservació antropològica abans de creuar el Zeelandbrug de l'Altis. Un personatge d'aquestes característiques de poc serveix a grups com és ara els que han provocat la divisió a l'Square Garden. De seguida és titllat de venut, traïdor, rebel o renegat per algun dels dos bàndols.

183


Totes les mirades —les dels dos bàndols—, així com les dels observadors polítics, les dels comentaristes de premsa internacional o les del comitè de presidència i, ara sí, sorpresos, les de Casas i Romeu, s'adrecen interrogants uns, amenaçants les altres, cap al nostre migfondista, atrafegat encara amb l'acoblament que s'acabava de desencadenar. Però la història de sempre difícilment afavoreix mai els qui tenen raó. I Zeta, expert també en discussions d'aquesta mena, proposa un recés pels altaveus acabats de reparar després de l'acoblament. Ho justifica fent-ho pagar a unes interferències en els cables de transmissió que podrien afectar la correcta funció dels torsimanys simultanis dels ponents amb greus perjudicis per als qui, com els ortodoxos i els catòlics, no havien après el serbocroat en versió dialectal amb què es desenvolupa el programa del congrés. Hi ha xiulets i esbroncades per part dels al·ludits i també, amb raó o sense, per grups d'usuaris de llengües amb més parlants que la de Zeta i per grupets d'usuaris de llengües titllades de minoritàries perquè són grups reduïts els individus que les conreen. «Aneu-vos-en a passeig!», diu Zeta malhumorat. I sabut és que res no indigna tant com engegar a passeig ciclistes de mena avesats a córrer món pedalejant capcots com a murris inguaribles, o membres d'una raça secular i qui sap si, antany, maltractada. Estalviem-nos d'explicar més situacions desagradables. Famílies senceres de velocipedistes amb anys a l'esquena abandonen les grades i surten als aparcaments per buscar les seves bicicletes. I la sorpresa momentània es transforma en indignació quan multitud de velocípedes apareixen als seus ulls o bé sense rodes, o bé sense manillars, o amb els raigs partits un a un amb autèntica artesania maligna. Al fons de l'aparcament, d'entre els milions de vehicles mancs o faltats d'un membre o altre, s'endevinen malmeses, una damunt de l'altra, amb les llandes, o les rodes, o els quadres torçats per una força inexplicable, centenars —potser milers, si la vista no enganya!—, del que eren belles bicicletes fins feia ben poques hores. Autèntica ferralla ara que, en part per l'amor dels migfondistes amateurs i en part també pels orígens que no ens són desconeguts, podríem titllar, sense exagerar, de desfeta animal.

184


Zeta ja no es troba enlloc quan un grup de migfondistes més agosarats volen retre justícia. Ni Casas ni Romeu s'entretenen a esperar-ne el final ara que encara disposen del tàndem en mitjanes condicions. Més d'un cicloponent i també algun membre de la presidència maleeixen públicament Zeus i els seus subordinats a sou. «Càgon zeus i quil va portal món!», diuen dempeus i amb els braços alçats. Milions de migfondistes desposseïts dels seus bicicles són capaços de tot. I Zeta, que ho sap, ha fugit esporuguit i s'ha clavat al taulell del seu ordinador, a l'entrada est del Zeelandbrug, dissimulant, “quin temps fa quin temps farà... això Déu ens ho dirà, tralarà!”, i pitjant, mentre cantusseja, tecles sense ordre ni concert. No és fins després d'una bona estona que un serra mitjà es passeja per davant de la finestreta que Zeta té a la seva garita de control. Va i ve neguitós d'un costat a l'altre i amb el bec s'unta les plomes d'un greix que, com si fos un tió de Nadal, la bestiola obté, a picossadetes, de prop de la cua. ¿És el mateix greix abocat a la calçada quan allò de l'abellot i la senyora del pompis genial? ¿Es tracta, potser, de la mateixa gelea reial que aguanta dret el pastor de Kula? És molt probable que qüestions com aquestes no puguin ser respostes mai. Els fets, a més, viscuts per Zeta des d'aquell moment, no permeten tampoc que ens hi entretinguem gaire. Mig pont de l'Altis és ple de palmípedes, semblants tots a l'emissari que ha anat a flâner per la garita de control. I la majoria, per no afirmar que tots, porten una peça o altra aferrada al bec i arrabassada amb fúria de qualsevol bicicleta sense migfondista. Gairebé coincidint amb el descobriment, Coubertin es posa en contacte amb Zeta, que es queda astorat darrere els vidres bafats de la garita. Hi ha alguns insults inicials que, per cable, malmeten la sensibilitat del migfondista. Després, el mateix Coubertin tendeix a suavitzar el to i felicita Zeta per la seva fidelitat. «¿On tens els esclops, Zeta?», pregunta en sec Coubertin, més afectuós, quan s'adona, per la pantalla, que Zeta va peu nu. «A fora, baró...», respon Zeta, «a Nova York he suat i aquí dins s'hi couen pomes...», afegeix en un to clarament reivindicatiu. «Apa, surt i calça-te'ls...», concedeix

185


Coubertin com si no s'hagués adonat de la petició indirecta d'aire condicionat que li acaben de fer. Però, a fora, dels esclops, només en queda una mica de les punteres i d'uns trossos de taló. Els ocells, programats per malmetre-ho tot, han espicossat les pantofles de fusta de Zeta i no n'han deixat bo i res. En un racó del pont, prop de la garita, Zeta descobreix encara un petit bec de serra entretingut amb engrunes d'encenalls que conserven, bellíssimament intacte, el color original del formatge. No serà fins desprès d'unes quantes hores que Zeta esbrinarà que l'ocellam és un estol ensinistrat per Coubertin per combatre i reprimir alteracions com les produïdes a l'Altis. «¿Què se n'ha fet dels migfondistes del congrés, Coubertin?», se li acut de preguntar a Zeta. «Mira!», fa Coubertin, enllaçant amb el canal que transmet en directe el que encara ocorre al Madison Square. La pantalla de vídeo del pont de l'Altis deixa veure la pista de l'estadi on tot de motos eixorden el frustrat congrés del MEG, encalçades per bicicletes ultralleugeres, quasi sense accessoris, ni frens, ni canvi de marxes. La majoria amb pinyó fix, amb pneumàtics de seda que Zeta no havia vist mai i, algunes, amb un manillar baix, sense l'altivesa banyuda dels manillars de debò. «Això no és ciclisme, Coubertin!», exclama Zeta, indignat. «Això és ciclisme darrere moto... Ciclisme al cap i a la fi...», li diu Coubertin, serenament. Fondistes i entrenadors es confonen en la seva frenètica lluita, els uns darrere els altres. Alguns stayers sense màquina s'esgargamellen des de les grades i comencen a veure jugades deshonestes entre les diverses parelles de nous corredors. A Zeta li sembla distingir, malgrat la velocitat, antics ortodoxos, amb barret i llargues barbes, aferrats amb els seus bicicles a les motos rabents dels catòlics nacionalistes. Li sembla distingir també que s'entrecreuen algunes frases inconnexes, gairebé indesxifrables, amarades de serbocroat dialectal... Però no. És tan sols una mera impressió perquè totes les frases contenen, en una posició o altra, la paraula “sang” en el mateix serbocroat que ell havia pronunciat en iniciar el congrés. Tot plegat, coses més o menys com és ara: «Per anar amb bicicleta krv no es pot dur l'esquena krv dreta», o «Apunt

186


d'un ciclista krv que intenta avançar una noia krv que li va al davant conduint una altra bicicleta krv», o això altre: «Ramon krv Casas i Pere krv Romeu en un tàndem krv». El que fan, a més, fondistes i entrenadors, és repetir incansablement noms i noms d'anseriformes, classes d'ocells d'una mateixa família que Coubertin ha distribuït per tot arreu. A més, al pont de l'Altis, els ocells atenen tots aquells qui el creuen i l'ensinistren en el llenguatge anseriforme el qual, amb poc esforç, tothom dominarà ben aviat. Tant al Madison com al Zeelandbrug de l'Altis, una remor s'enfila núvols amunt i, de la mateixa manera que les beates fan rotllana a l'hora del rosari, tots els migfondistes del món reciten a cor les frases, indesxifrables abans per Zeta. Ara, ell i tot, amb llàgrimes als ulls, enyorat del seu monolingüisme empedreït i carregat de saviesa i d'esperit resistent propi de qui estima l'origen, les xiuxiueja i aprèn a contracor, de memòria. I la remor ho impregna tot, cada vegada més, fins que no se sent cap altra cosa per enlloc. Coubertin, estès a terra, a glopades, n'inicia el càntic: «Anec krv, ànec... ànec bec-vermell, ànec cap-blanc, ànec canyella, ànec de plomall, ànec bruixot, ànec xocolater, ànec ulls grocs, ànec d'Islàndia, ànec glacial... Oca krv, oca... Oca de galta blanca, oca del Canadà, oca de collar, oca de coll roig, oca riallera, oca vulgar, oca de les neus... Cigne krv, cigne... cigne trompeta, cigne xiulador, cigne cantaire, cigne mut... Xarxet krv, xarxet... xarxet del Baikal, xarxet ala-blau, xarxet marbrenc... Éider krv, èider... èider d'Steller, èider rejal...» I per reblar-ho, amb so de fons d'uns esclops nous d'Olot —¿regal potser de l'estada de Casas i Romeu al país català dels volcans?—, Zeta afegeix en un moment donat: «Anhima krv, anhima... Chajà krv, chajà...» El baró de Coubertin esclata a riure en una mena de cant del cigne i el migfondista Zeta torna a plorar a llàgrima viva, però, aquesta vegada, com si se'n xantés, com el baró. Els esclops de Zeta no paren de fer prou, prou!, amb tot de copets a terra, i Coubertin, ferit de mort, abans de fer l'últim badall, encara té esma de tallar el canal de transmissió del circuit intern de l'Altis per tal que Zeus, des de dalt, no els prengui, els dos, per grillats.

187


24 EL PROER DE LA CASA DELS BORDS De matí, el proer Psi desamarra el seu veler, un model de la sèrie Flying Dutchman, i es fa a la mar. Bufa ventet de popa i per això hissa l'espinàquer. Deixa el norai, trist, amb el llibant per corbata, i Psi se'l mira, clavat allà al moll com una escultura postmoderna, mentre se'n va lentament mar endins. I el proer, des de la punta davantera de l'embarcació, es posa a xiular, amb un redoblet tan brillant, i amb un matís tan suau, que sembla el d'un rossinyol mascle. Tot això, que podria semblar un senzill passeig per mar d'un navegant de secà, no és altra cosa sinó els preparatius que fa diàriament el proer Psi per anar amb la seva embarcació fins a les roques de la Casa dels Bords, on els traficants de la Casa Blanca, que hi han calat les xarxes des de primera hora per no aixecar sospites, l'esperen per passar-li el carregament diari de Mamella de Llorito, l'única mercaderia que, a les costes de l'Olimp, dóna vida als pescadors de Cala Ronyosa. Del proer Psi, tothom en parla. Al Cafè de les Set Portes —el més antic de la plaça dels Carros, prop del moll—, es diu si Psi ha acabat traficant amb la Mamella de Llorito perquè el proer és fill de la Casa dels Bords, l'antic hospici de l'Altis on Psi i els orfes abandonats anaven a parar abans que l'edifici no fos, com ara, un munt de runes damunt el penya-segat de les roques on el proer fa els seus contactes. El botiguer de la Casa de les Arts —el magatzem de més prestigi de l'Altis on s'hi troben tota mena d'estris i ormeigs per a les embarcacions—, afirma amb un “no m'ho feu dir”, que el calaix que hi gasta Psi no és el calaix que es pot permetre un proer de regata, per molt que navegui i per molt que el lloguin comtes, marquesos o reis afeccionats a la mar, però generalment ineptes a hissar cap vela.

188


A cal Ximu, on venen peix, parlen del proer com un home de món, d'un aventurer que és capaç de sortir-se'n de totes, i d'un expert a l'hora de dominar les vergues i les antenes, i un gat vell quan cal fer les maniobres per guanyar la força de l'aigua i la gropada del vent. Segur que tenen raó perquè parlen amb la veu de la saviesa de mar. La Caseta dels Muts, una botiga de mar a Cala Ronyosa que ha estat l'habitacle de Psi com a home solitari, l'havia guanyada —fan córrer els més vells—, jugant a les cartes, al Cafè de les Set Portes, a un pobre pescador de cal Xambu, que després d'allò va acabar ofegat en un temporal dels que fan història. Doncs, a la Caseta dels Muts, que el proer Psi encara té, s'hi reuneixen, diuen, els qui com ell trafiquen amb la Mamella de Llorito —els anomenen els Lloritos Grossos— i organitzen cerimònies a les quals acudeixen els que ja han caigut a les tenalles de la Mamella i no se'n saben desenganxar. “No m'ho feu dir”, hem dit que diu la gent de Cala Ronyosa. És la manera de no parlar del tema. És la manera de no veure el veler de Psi com surt cada matí cap a les roques de la Casa dels Bords on, potser sí que ell havia estat abandonat de bolquers. És la manera d'enfonsar el que saben. I de fer costat al baró de Coubertin que —no sempre informant Zeus—, permet les cerimònies de la Mamella de Llorito i fins i tot recomana a les forces de seguretat de l'Altis que s'hi deixin caure, tot fent la ronda, per evitar que grups xenòfobs i racials —que també hi són a l'Olimp—, assaltin la Caseta dels Muts amb l'obsessió de netejar Cala Ronyosa dels Lloritos Grossos i les seves potingues. El santuari merdícola de la Mamella de Llorito, doncs, té una miranda oberta sobre el mar, al sud. I, a ponent, és protegeix per la Punta de la Mola, altíssima, que enllaça amb la Serra del prelitoral de l'Olimp. El proer Psi, fan córrer, inverteix les fortunes que treu dels Mamellaires en veles, velers arts, ormeigs i aparells de mar de tota mena. I això, ja ho hem dit, no els passa desapercebut, als botiguers del moll de Cala Ronyosa. A la Caseta dels Muts —ha xorrat algun dels Mamellaires que s'ha desenganxat a força de voluntat—, hi ha veles quadrilàteres i triangulars dels models més diversos: àuriques, gàbies, veles al terç,

189


místiques, antigues veles llatines, estais, escandaloses, flocs de tres i quatre punys, bermudianes i guaires. Les cerimònies sota els efluvis de la Mamella de Llorito tenen diferents sessions segons les posicions que el proer Psi fa combinar al velam. Es fan sessions de vela rodona, de quadre, de ganivet, alta, baixa o a la colla. A la cambra de cerimònies de la Caseta dels Muts, no hi falten les boies. I potser per aquella mania que hem descobert a Psi a primera hora, la botiga de mar —mal dita dels Muts— és plena de rossinyols mascles, en lliure volada, que acompanyen els rituals dels Lloritos Grossos amb els seus refilets virtuosos. El proer Psi adverteix als Mamellaires que el rossinyol, en captivitat, pràcticament no canta. I, a més, prepara uns platets amb polsim de Mamella de Llorito per posar els moixons a to amb l'atmosfera del lloc. Només un desenganxat, fins ara, s'ha atrevit a denunciar el proer Psi als guardacostes. El pobre infeliç, ignorant de l'ordre de Coubertin, s'ha guanyat una fitxa de traïdor a l'arxiu negre de la comissaria marítima de l'Altis per no haverse sabut mossegar la llengua. «¿Que un tal proer Psi trafica amb Mamella de Llorito a la Caseta dels Muts?», li diu el caporal de guàrdia. «Mira, nano, i jo sóc un Llorito Gros amb potes rosses!», li escup finalment per insinuar-li que ho deixi córrer. Hi ha, doncs, un pacte de silenci. O, dit d'una altra manera, una legalització encoberta de la Mamella de Llorito. Però el bocamoll de desenganxat no es conforma amb el joc brut dels guardacostes. I, com si fos un joglar medieval o un cec leprós a la porta de Notre-Dame de París, congrega els pescadors de Cala Ronyosa al Cafè de les Set Portes i, enfilat damunt una de les taules de fusta, menjades pel temps mort de cartes, dòminos i salabror de mar, recita el que ha vist a la Caseta dels Muts: «Vaig arribar a la cerimònia del santuari, a la Caseta dels Muts del proer Psi, cap a les set del vespre. Els enganxats a la Mamella ens vam anar vestint. Tots de blanc. Com a almiralls de gala. Després, Psi i dos o tres Lloritos Grossos ens van fer passar a l'alcova de la cerimònia. Les dones casades, a l'esquerra. Els homes casats, a la dreta. Les dones i els homes solters, al mig. Aleshores van començar ritmes i cançons de mar amb lletres que els Lloritos llegien en un llibret de ruta. Es va anar fent fosc mentre encara entonàvem el repertori de

190


més de cent cançons. Finalment, darrere de tres veles hissades, una mena de paravent dins a casa, els Lloritos Grossos, capitanejats pel proer Psi, van repartir la dosi de Mamella de Llorito que ens tocava. Ja estàvem suats. Fora de nosaltres. Presos per la por i el mono. Al darrere, va venir un estimulant de Mamella en líquid, envasat en botelles de plàstic, com si fos llet, per netejar la pols de la dosi anterior. Tothom fet malbé, ens vam passar la nit en una orgia que va transformar la Caseta dels Muts en un infern. Els més nous, podien sortir a la barana del balcó, que dóna a ponent, a la Punta de la Mola i, de cara a la lluna, vomitar el que no es pot aguantar al cos. A l'albada, amb el santuari fet un fàstic, els Lloritos Grossos et deixen anar a banyar a la piscina construïda per Waterair, encara hi ha el rètol de la marca, al darrere de la casa, i esperar la sortida del sol, estesos en dropos, també de color blanc. Psi i els altres Lloritos Grossos passaven per davant de cadascun dels Mamellaires i ens preguntaven com estàvem i si havíem retrobat el nostre esperit. Conjuntament, per acabar, alçàvem una pregària al Llorito de la Mamellanya, protector dels proers i els divins enganxats de la Mamella de Llorito. Encara en recordo alguna estrofa...» I aleshores, fatigat per l'explicació, posant els ulls en blanc damunt la taula com un autèntic cec leprós, el desenganxat entona com si enfilés una corranda: «Goig en llaor del gloriós màrtir i ermità Sant Llorito de la Mamellanya: Feu miracles cada dia. / El bon Zeus obra per Vós. / Oïu el qui en Vós confia. / Sant Llorito molt gloriós. / Cada mariner us té / devoció molt singular. / Per'xò a visitarvos ve / sempre que ha de navegar / i es bufa amb el proer Psi / i amb el Mamellam diví. / Quan enmig de l'enganxada, / veu la mort el bon marí, / de genolls i amb mans plegades, / us clam: no em deixeu morir. / I Vós sempre amb alegria, / el guieu al port diví. / A dones que van de part, /si us invoquen de bon cor, / els serviu Mamella en pols / afluixant-los el parir. / Les estèrils feu que tinguin / fruit beneit de Zeus sortós. / La Divina Providència / volgué que en una muntanya / anomenada Mamellanya / féssiu sempre penitència. / I a la Caseta dels Muts, / on la fe els passos guia, / hi trobem de nit i dia / el romeu molt neguitós. / Feu que al Cel vinguem un dia, / amb vós, màrtir poderós. / Oïu el qui en vós confia, / Sant Llorito molt gloriós.»

191


La xerrameca ploranera d'aquell pobre desenganxat, antic Mamellaire de la Caseta dels Muts, arriba a oïdes del proer Psi. I tots sabem, quan es tracta del ram de la Mamella, com n'és de sever el càstig de qui es vol desenganxar de la xarxa i practica la traïció. El baró de Coubertin encara ho explica ara: «Per la inconsciència d'un infeliç bocamoll desenganxat», diu, «Zeus m'ha obligat a fer una llei sobre el dopatge». Ara, des que els guardacostes de l'Altis ja no han de protegir la Caseta dels Muts, per no infringir la llei antidòping, el proer Psi ha abandonat el seu veler i no surt, com feia cada matí, en direcció a les roques de la Casa dels Bords. Es diu que té demanat l'ingrés al cos de la central de traficants de la Casa Blanca, que fins ara li proveïen el gènere de la Mamella de Llorito. Però el Gran Llorito —l'autoritat màxima del negoci, que no coneix ningú— es nega en rodó a admetre a l'organització un fill bord, abandonat de bolquers a l'hospici del penya-segat. El proer Psi es deixa caure de tant en tant per la Casa de les Arts, ronda pel Pòsit de Pescadors, va a cal Ximu on venen cada vegada menys peix, entra al Cafè de les Set Portes, i es passeja per la vora del moll de Cala Ronyosa. Xiula una mica com un rossinyol. I s'asseu per reposar, de tant en tant, damunt d'un norai que espera que un veler qualsevol dels antics patrons de Psi s'hi amarri temporalment. El proer Psi llança la mirada, diuen, cap a la Caseta dels Muts on hi va haver el santuari del dopatge. I els més xerraires comencen a fer córrer que qualsevol dia, el proer Psi de la Casa dels Bords, “ai, que en farà alguna!”. Asseguren que té pensat pujar fins a la Punta de la Mola, a ponent, arrossegant alguna de les veles emmagatzemades a la Caseta dels Muts. I, des d'allà, de cara al mar, li han sentit dir que, qualsevol matí que bufi el vent, es llençarà al buit en un traïdor vol d'ala delta a vela. I es respira en l'ambient del silenci que, si ho compleix, ni els pescadors de tota la vida, ni els regatistes, ni els socis i patrons dels velers del club nàutic de Cala Ronyosa no l'hi perdonaran mai.

192


25 LES SUPERXERIES DEL CÒNSOL DEL CINTURÓ VERMELL A deshora, el cònsol del Piemont es reuneix amb els seus homònims per discutir sobre el futur del tèxtil. El dottore Omega —una manera d'anomenar el cònsol que prové de la ciutat piamontesa d'Omegna, al nord del llac d'Orta, un centre encara ric en manufactures tèxtils—, entra a la sala de reunions amb un paquet voluminós a collibè, embolicat amb paper d'embalar i lligat amb corda de pita. «Perdoneu el retard, senyors...», s'excusa. «El nou model de judogi pesa molt i al port no he trobat cap llanxeta amb la bandereta de lliure per pujar canal amunt.» L'Olimp té les duanes d'embarcament i desembarcament separades l'una de l'altra per uns catorze quilòmetres. El port és al sud, al final del canal del Carrilet, sempre embussat pel trànsit, i els despatxos són al nord, on també hi ha la primera Mútua Protectora dels Teixidors de l'Altis. Els cònsols es queixen de la distància, pròpia del criteri polític d'acontentar dues viles alhora. Però a casa d'un altre, la diplomàcia els impedeix d'aixecar massa la veu i procuren no passar per maleducats. Amb l'arribada del cònsol Omega ja hi són tots: el de Ligúria, el d'Anglaterra, el d'Holanda, el de Suècia, el de Ragusa, el de Dinamarca, el de Sicília, el dels Estats Pontificis, el dels Estats Units, el de França, el de Portugal, el de Nàpols i el de Prússia. Tots, però, esperen la imminent entrada al saló del comitè d'empresaris i dels representants dels teixidors de la Mútua. D'una banda hi ha d'haver els socis de la Industrial

193


Altisenca, una de les empreses tèxtils de més prestigi perquè va ser la pionera del vapor de l'època, els socis de La Fabril Cotonera, i els tres copropietaris de l'empresa Canals, Pàmies i Huguet —especialitzats en el cotó—, completen el quadre que presideix el delegat de la Mútua, un tècnic del teler —fill d'avis i pares teixidors—, a qui tots els del ram anomenen el Papa, perquè sempre vesteix de blanc i es presenta a les reunions amb un quimono, lligat amb un cinturó el doble d'ample dels altres, de color blanc. Això ens porta a dir, abans que ens n'oblidem, que els cònsols i tots els altres convocats també porten un cinturó de roba de diversos colors. Dominen els blancs, grocs, taronges, verds, blaus, i marrons. Per això crida tant l'atenció el blanc de doble amplada del Papa, i el negre d'Omega, el cònsol piamontès, que el primer que fa és desembolicar el paquet embalat amb el qual havia entrat al saló de reunions. «El futur dels filats: la confecció, senyors!», diu destapant el misteri. «El nou model de judogi. Sense cordar, amb pantalons i cinturó. I si és vol...», anuncia mentre se'l posa damunt mateix del vestit que porta el cònsol, «es fa així, es capgira, es treuen les mànigues estirant el belcro, i convertim el judogi, en un còmode macfarlan, amb valona inclosa per a la senyora o qualsevol senyor amb ganes de posar-se al dia!» De moment, potser perquè les sederes pateixen una sequera fortíssima, tant els socis dels comitès d'empresa com els representants dels teixidors, es mostren escèptics davant el model presentat pel cònsol Omega. Només la majoria dels altres cònsols, que no volen que perilli la seva posició a la ciutat tèxtil de l'Olimp, aplaudeixen la peça i la qualifiquen, a l'uníson, de dernier cri. El Papa calma l'entusiasme: «Molt dernier cri, però, ¿quant costa això, fet aquí?» Resulta que el Papa és un teixidor i un defensor dels drets dels col·legues, però també té una passió per les finances. I els cònsols tremolen quan obre la boca i fa una sentència perquè saben que ha predestinat algunes fallides bancàries de l'Olimp i fins i tot s'ha acostat molt a predir en quins anys hi ha d'haver cracs, com si es tractés d'un expert sismòleg en finances. Amb aquella nova sortida, esclar, els ha agafat a tots amb el cinturó descordat al ventre, com si diguéssim. El

194


mateix cònsol portador del model de judogi no ha sabut què respondre. I la trobada ha caigut en un silenci que presagia la malastrugança que plana sobre el sector. De fet, el Papa no està sol en les seves conjectures. Sembla que arribi a les assemblees amb les mans nues, però no fa res més sinó aplicar el vell mètode japonès d'aprofitar la força dels altres per desequilibrar-los i ensorrar-los amb un mínim d'esforç. Si el saló de reunions fos un dojo i la catifa que cobreix el terra fos un tatami, algun expert podria dir que els teixidors i els cònsols de l'Altis, si hi afegim el seu estil de vestir, són el retrat d'un congrés de judokes. Però, el Papa, dèiem, no actua sol. Té bons assessors que l'informen com està el pati a l'Olimp i fora de l'Olimp, que li transmeten el que es cou al tron de Zeus, i que li comuniquen què trama Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, a cada moment. Són els teixidors diplomàtics que fan de frontissa entre els cònsols i els empresaris tèxtils: Josef Tomko, Agostino Casseroli, Achille Silvestrini, Giovanni Battista, i el més jove de tots, Stanislaw Dziwisz, una mena de secretari personal que a tothora despatxa amb el Papa. I els cònsols saben que, amb aquest exèrcit d'especialistes, poca cosa poden fer perquè els governs dels seus estats no afluixen més pressupost per trobar assessorament que els superi en categoria. Tots entenen, doncs, que han de pactar. ¿I com es pot pactar amb un home de la tenacitat del Papa? Només el cònsol Omega —potser més viatger que els altres i per tant amb una visió menys feudal de la situació de la fibra—, sap reaccionar a temps. «Papa...», diu afectuosament per llimar la tensió del silenci que s'havia produït. «Hauríem d'estudiar la situació a fons. Tenim un canal. Tenim un bon port. Tenim bones sederes. Bons empresaris i excel·lents teixidors. I els cònsols més importants estan amb nosaltres, a l'Olimp. Tenim una patent a les mans... la d'aquest modelet de judogi. Si sabem invertir, fer la confecció nosaltres, i córrer el risc, podem arribar primer. I ja se sap que qui confecciona primer, confecciona dues vegades.» «Sí, cònsol Omega...», respon el Papa, i qui riu últim, riu millor!» Quan una assemblea és un joc de sentències i aforismes, no va enlloc. L'autogestió s'enfonsa. I, en últim terme, sempre

195


en surt enfortida la branca de la direcció autoritària. I això és el que passa a la reunió a la qual assistim. El que demana la paraula es diu Macià Vila i tothom el té per amic del baró de Coubertin. Per un escurçament del seu nom, la sedera que representa, una de les més petites del ram i també la que porta més problemes a la Mútua de Teixidors per conflictes laborals, s'anomena Cal Milà, mescla de la M de Macià i l'ila de la cua del cognom. En el fons un caprici de petit burgès, arrodonit amb un logotip de rapinyaire, potser un milà de debò, però que sembla una àguila i que presideix l'entrada de la fàbrica amb una peça escultòrica de ferro forjat. «Senyors cònsols», comença dient el Milà. «Col·legues...», fa dirigint-se als empresaris. «Senyor Papa i concurrència...», saluda els teixidors. «Hauríem d'ajornar el debat. I convocar un simposi un cap de setmana per estudiar els punts més importants. Crisi dels telers, revolució tècnica, millora del producte, nous models, tàctiques exteriors... I començar a pensar en l'estratègia política.» Tothom vol que anticipi el seu projecte. «Molt senzill. ¿Quin producte tenim entre mans...?» «¿El tèeextiiil!», responen tots els congregats sota l'astorament del Papa i del cònsol Omega, els més perspicaços i convençuts que havien perdut el matx a duo que mantenien fins aleshores per la seva dèria de punyeteria i desacord. «Doncs, aprofitem el tèxtil, senyors!», continua l'amo de Cal Milà en una teoria que l'acosta a la manera de subsistir de l'ocellot del seu logotip, que viu d'aprofitar les deixalles. «Comencem per les bones relacions. Punt primer: proposo concedir el cinturó vermell, un teixit que cap de vostès veig que porti», els assenyala i els obliga a mirar-se el quimono amb una comprovació de KO insultant, «al cònsol Omega per haver vingut fins aquí amb l'alè fresc del que es fa a fora de l'Olimp!» «Acceptaaat!», criden els socis, que no saben per on va la cosa però que ja han vist que en la superxeria del cònsol Omega, almenys hi ha novetat. «Punt segon:», continua decidit pel seu èxit el Milà. «Proposo enviar al baró de Coubertin la concessió de cinturó de dan màxim, altrament dit Shihan!» «Acceptaaat!», tornen a cridar els mateixos que abans, amb entusiasme, a la vegada que el Papa i el cònsol Omega veuen clarament la política amiguista que persegueix el Milà. «I tercer punt i últim...», fa finalment l'empresari. «Acceptaaat!»,

196


s'avancen els mateixos d'abans, sense saber ni de què va. «Un moment...», afluixa el Milà, «proposo que ens reunim una altra vegada en un lloc idoni per condecorar els nostres il·lustres cinturons i, a partir d'aquí, encetar les negociacions polítiques per a la millora del sector.» «Acceptaaat!», repeteixen els incondicionals. Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, acull la notícia de ser condecorat amb el cinturó màxim, el Shihan —que no ha rebut mai ningú a l'Olimp—, amb una manifesta satisfacció. Omega, el cònsol piemontès, es deixa condecorar amb el cinturó vermell perquè en el fons el negre no li fa peça, i acaba d'arribar de la regió de Novara i, aprofitant el bitllet de tornada, ha visitat el Vaticà i ha d'admetre que li han fet una certa enveja els bisbes i cardenals —una mena de cònsols— que allà van tots enfaixats amb el cinturó d'aquest color tan viu i excitant. El vermell acosta el cònsol Omega al món i l'allibera de les estretors tancades i burgeses de l'Olimp. I ja s'imagina, presumptuós com és qualsevol cònsol, circulant pel canal entre burg i port, i sent l'admiració de tots els convilatans. Però les malures no vénen mai soles. Primer és una plaga de llagostes que fa malbé l'economia de molts dels qui donaven vida al gremi del tèxtil. Després una secada que deixa pelades les butxaques dels terratinents, com se sap, els més afeccionats als plaers del teixit. I més endavant, potser per la ineptitud dels cònsols, més avesats a portar vida regalada, es tanca el mercat exterior del comerç com una altra mena de plaga, que deixa sense activitat el port connectat amb el canal. Amb llagostes, sequera i tancament exterior del comerç, els cònsols fugen de la regió, cridats pels seus governs. Els txacs, txacs! dels telers de les sederes emmudeixen progressivament. I els socis de la Industrial Altisenca, els de La Fabril Cotonera, i els de cal Canals, Pàmies i Huguet —per esmentar només els més importants—, venen els edificis de les sederes als banquers i els promotors, que s'enriquiran amb la indústria de l'energia. Només el cònsol Omega —que tenia tota la raó quan pensava que es faria mirar força amb el cinturó vermell—, el president dels teixidors, el Papa —sempre amb el quimono blanc i cinturó com la neu de tan ample—, i l'amo de Cal Milà —que encara conserva el logotip de rapinyaire, ara penjat al

197


despatx— resisteixen l'embat malèfic de la caiguda fatal del tèxtil, comparable a les lluites feudals del jiu-jitsu. I veurem, finalment, quina ha estat la juguesca que ha permès la superviència dels tres factòtums. Zeus, el déu del COI, després de l'ensorrada dels filats, compra tota l'existència de judogis i cinturons que els botiguers de l'Olimp havien adquirit, gràcies a la promoció del model entrat de fora pel cònsol Omega, a l'únic empresari tèxtil que va fer la reconversió com a importador de roba confeccionada, el de Cal Milà. Zeus fa tractes amb un xinès —l'únic mortal capaç de fer pans de les pedres, malgrat la cita popular que atribueix aquest do a una raça ara ja desconeguda—, i li encarrega que s'inventi una desfilada de models i que elevi a dernier cri el vestit dels judokes, com si fossin els texans. Encert número u. Pierre de Fredy, el baró de Coubertin, incapaç de fer una clau de judo a ningú —malgrat la condecoració màxima i honorífica de Shihan que passeja triomfal—, decideix retirarse per quatre anys sabàtics a les habitacions remodelades de l'antiga Casa Espuny, que converteix en Palau de L'Au Sana, a l'espera que vinguin temps millors. Mentrestant, repassa el mètode de solfa de l'alpenhorn per quan l'hagi de tornar a tocar. Encert número dos. ¿I el Papa, doncs? ¿I Omega, el cònsol piemontès? ¿I l'únic empresari supervivent del naufragi, l'amo de Cal Milà...? Els tenim tots tres retirats, com a bons amics, en un convent del turó de Santa Bàrbara, que mira a l'Olimp i domina l'Altis des d'un claustre que els tres, amb vells materials dels telers, han anat construint amb un cert mal gust arquitectònic i que les generacions futures segurament els retrauran. ¿I de què viuen, doncs, podem preguntar? Ningú ja no recorda a l'Olimp que són els tres supervivents de la caiguda dels filats. I els tenen per tres protegits, burots de Zeus, recomanats del baró de Coubertin. Ara, els que viuen a l'Olimp, quan miren cap al turó, una piràmide envoltada de tant en tant pel vol d'algun milà carronyer, remoregen entre llavis: «¿Què deuen fer els sisos?» Tot té una explicació. Només el cervell financer del Papa, la tècnica industrial del Milà, i la diplomàcia d'Omega, el cònsol piemontès del cinturó vermell, podien fer, plegats, la

198


primera fàbrica de moneda falsa de l'Olimp que, per ara, ni el mateix Zeus ha descobert. I diuen si la matèria primera que utilitzen és el sisal, una planta que només es fa al turó del convent on viuen i que serveix per fabricar cordes, fils i cinturons. Potser només Pierre de Fredy, el baró de Coubertin —recordem que era amic íntim del Milà—, en sap alguna cosa quan de tant en tant rep un paquetet certificat amb un petit cofre. A dins hi ha peces de sis, l'especialitat de la falsificació monetària dels tres judokes del tèxtil. «Ah, mi-te'ls!», fa Coubertin sempre que obre el paquet, «un regalet dels tres Sisos!». I fa dringar les monedes falses com qui acaba de descobrir un tresor ensorrat al fons del mar. Només hi ha una diferència. El baró s'ho creu. Sap d'on ve. I sap també que, per ara i tant, el seu modus vivendi no s'acabarà.

199


26 L'OPTOTIP DE LA FUGIDA AMB EL CARO D'ART

El matí s'ha aixecat llis. Des de la cel·la del Purgatori de Màxima Seguretat de l'Olimp on covo, sota sentència judicial de Zeus, la meva afollada de niu, sento remor de veus que van i vénen amb la bonior de les ones de baix, fregant la sorra. El Castell de la Torre Meteorològica —com l'anomenen a l'Olimp— té unes finestres estretes, protegides amb barrots rovellats de ferro gruixut, de cara al mar, sobre l'estesa de la platja d'Icària. Allà on, des de dalt, enfilat als barrots, he vist avui que els últims vogadors de l'Altis avaraven un caro d'art. La mar té aquestes coses. A voltes puja i no avisa. I ara la mar puja sobtadament a tocar de la finestra dels barrots del Castell. Tot Icària es converteix en un llençol blau, temptador per a un afollador de nius condemnat com jo. Quan veig la quilla robusta del caro d'art, a fregar dels barrots de la cel·la, i després el buc amb el forat a banda i banda per als braços de rem, no puc evitar de pensar en l'ull de la merla que em vigilava aclofada al niu del ràfec del refugi, al terme de la Vilamanya. Un banyot de l'embarcació tritlleja, clinc, clinc, clinc!, tocant els barrots que m'empresonen. El caro —peça allargada i senyora de fusta massissa de roure, alzina i pi negre— tempteja amb la borda a

200


nivell del meu finestral. Les falques del castell del caro —com les portes cuirassades del Castell de la Torre Meteorològic d'Icària— eviten que l'aigua entri a bord. Però, l'embornal fa la seva feina, malgrat això, per expulsar la que s'hi escola. Els qui voguen —i que des de dins la cel·la jo encara no puc veure perquè són només ombres assegudes per parelles als cinc bancs del caro d'art—, juguen amb el vaivè de les onades i forcen els barrots de la cel·la amb la quilla de proa, sota les ordres de qui deu ser el patró, que sento cridant instruccions com un balener, molt a prop dels barrots, dels quals m'aparto prudentment esgarrifat per l'escàndol que fa la quilla quan els vol rebentar. ¿Deu ser hivern? He perdut el control del temps des que, covant, purgo la condemna. Les ombres dels remadors tiren l'art i enganxen una de les cames de la xarxa, la de popa, als barrots que no volen cedir. El caro s'allunya una mica de la meva finestra. Fa un semicercle i torna, a cops de rem, per enganxar l'altra cama de la xarxa, també als barrots, que protesten amb un lleu xerric. Ara veig més definides les ombres que dominen el caro d'art amb un ritme coordinat. «Uuuap, uuuap! Uuuap, uuuap!» L'aigua torna a baixar de nivell, sobtadament. La força del caro i els remers fan cedir, per fi, els barrots de la cel·la del Castell de la Torre Meteorològic, que s'enfonsen com un llast per acontentar la recerca dels busos del futur. «Vinga, puja, puja!», sento que em diuen des de bord del caro d'art. I salto per la finestra, abandonant, com un reincident, el niu del Castell que he estat covant des del dia del judici. «Josep Vieta, per servir-te!», diu el patró que continua comandant l'embarcació des de popa, amb el seu platós, un rem més ample que els altres deu dels vogadors, i que fa de timó. «¿De la dinastia dels Vieta, els mestres d'aixa?», pregunto tímidament perquè sóc de terra endins i encara no m'he desfet del complex de secà. L'home fa que sí amb el cap. Em quedo una estona sense saber què dir. Només sé, per algun reportatge de divulgació marina, que Vieta —el Josep Vieta que ara tinc d'esquena, dominant el caro d'art amb mestratge—, és descendent dels constructors de caros d'art i velers de la costa de l'Olimp més apreciats de tots els temps.

201


Sé que el caro d'art és tant el llagut dels pobres com el dels rics, el dels senyors i els menestrals, el dels pescadors i els nobles, el dels amants furtius i el dels enamorats de l'Altis. Algú l'ha anomenat fins i tot el llagut de la sirena, però és algú que estima molt la mar i s'aferra als seus orígens com un musclo a les roques. Amb el caro d'art que m'ha alliberat, governat pel mestre d'aixa, tornem a trobar, guiats pels reflexos daurats del Peix d'Or, la platja d'Icària que, amb la pujada de nivell, havíem perdut de vista. Allà hi ha els palers que ja s'esperen sobre la sorra, amb els pantalons arromangats, fins al tou de la cama per hissar el caro. Els eixugadors, que encara fumen en un racó, asseguts damunt les xarxes velles, esperant netejar el buc de l'embarcació quan arribem. I els cinglers, que ja estan estirant les cames de la xarxa que havien servit per forçar la reixa de la finestra. Ara, a la sorra, hi fan les primeres petjades els vogadors que han remat sense parar des que han arrencat els barrots. Entre tots, hi ha més de trenta homes i dones de mar, que han crescut a l'Olimp, amarats del salobre de la Icària de l'Altis. El mestre d'aixa —avui patró del caro—, posa també el peu a terra i em fa baixar de bord. Després de la nuvolada negra que ha fet pujar la mar, el cel torna a ser llis. Molt lluny, Icària enllà, es distingeix una estesa de gavines, caminant de puntetes sobre la platja, buscant les restes de la mateixa marea que amb la força impetuosa ha portat el caro d'art fins a la finestra de la meva cel·la, a la Torre del Castell Meteorològic. El patró paga el jornal de la tripulació i els afegeix la pannera —el costum de les platges de l'Olimp que complementa el sou amb una carmanyola de menjar—. Els que acaben d'arreplegar les cames de les xarxes i les arts del caro cobren amb el peix de segona que els cap a les mans, fent almosta. És el tracte de sempre que un dia va instituir Zeus. Amb la calma, després de la tempesta, se sent ara la remor dels motorets moderns de les embarcacions que han arraconat el caro d'art a la platja d'Icària com a peça única de l'Olimp, admirada per tothom qui acut a l'Altis. Només una caiguda en picat del ram de l'energia pot fer tornar els caros d'art sobre les ones del mar. La força de

202


l'energia dels braços remadors és la força dels qui no han arribat encara a cap horitzó. Esclata el sol per la línia de mar i tinta de roig carbassa la gent que ha participat en el meu rescat, gairebé èpic, allà dalt al Castell, en una fugida que ningú no s'explicarà mai perquè, quan la mar ha pujat, tothom dormia, fins i tot els funcionaris de la Torre que hi fan de sentinelles. Els vogadors, els palers, els eixugadors i els cinglers em vénen a veure ara que tot s'ha acabat. «Si el déu Neptú no s'indigna per un pop o un seitó, el déu Zeus tampoc no s'hauria d'enfurismar per un niu de merla afollat», diuen en un gest de solidaritat, que els agraeixo de cor. I aleshores, amb el sol de primera hora, com si fossin els símbols d'un optotip —l'optotip de la meva fugida olímpica—, els reconec, a poc a poc, a tots, quan alguns encara porten els rems i les arts del caro a la mà. Hi veig: Alfa, el jutge de cursa de la pista de tartà... Ípsilon, el Trencaclatells del puig de la Garsa... Csi, el Xato, el miner trabucaire de les mines de sal... Delta, el rector dels guants de boxa... Ni, el terrissaire de les gerres i la geisha... Lambda, el bantu macer de l'estic perfumat... Beta, el bidell monsieur Bernat, de la Noguera torba... Sigma, l'enllustrador del pont de fusta dels Casinos... Theta, el jardiner de l'altiport i el floret bonsai... Pi, el jove negre de Central Park implicat en el cas de l'executiva Diana... Iota, el xòfer oficial del genet de ciutat... Òmicron, el yuppie de la clau anglesa de Wall Street... La germana Tau-Tau, la priora del salt mortal del convent de l'Illa de Buda... Gamma, l'ocellaire de l'Altis que feia de cronometrador oficial... Mi, el majordom fidel del Mostatxut, lord Navàs... Kappa, l'ataconador del Raval... Ro, l'arquer Manaia amb vena poètica... Eta, el linier de banda del bombí... Fi, el canyer Johnny Weissmüller del districte dels Senyadors... Èpsilon, el bruixot de Burotlàndia, el muetzí del minaret... Khi, la cupletista kenyana del cabaret dels halters... Zeta, el bucòlic migfondista, montenegrí de sang, el factòtum de les maniobres glossolàgiques... Psi, el proer de la Casa dels Bords... i Omega, el cònsol piemontès condecorat amb el cinturó vermell... Tots porten encara la paga del jornal i la pannera, i les almostes de peix, pel seu esforç.

203


«Mira...», em diuen quan em fan escoltar un cargol de mar, tan gros com un càntir, i me'l posen a l'orella. «¿Ho sents...?» I mentre ells aguanten la respiració, sento la remor de l'alpenhorn de Pierre de Fredy, el baró de Coubertin. Però noto que és una remor molt fluixa, com si el baró hagués begut resaigües i es ressentís de la bufera. Tots a una, amb l'alè en un puny, encegats per l'esclat del sol a la platja, desxifrem l'eco dins la cargola: «¿Per qui toca l'alpenhorn, a l'Olimp?», sentim que diu amb un ressò acoblat.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, estiu del 1985 1a revisió: estiu 1992 2a revisió: hivern 2005 3a revisió: tardor 2006 4a revisió: hivern 2008 Última revisió: primavera 2017

204

L'ou dels lepidòpters no és petit  

¿Qui pot assegurar que l'ou dels lepidòpters no és de debò petit? ¿Qui pot assegurar que el ventall de personatges, tant reals com estrafola...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you