Page 1


Andreu Sotorra

No s'hi invita particularment

Barcelona 2016 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

2


No s'hi invita particularment Recull de quatre narracions ambientades en la recta final dels anys setanta del segle XX i enmig de l'època anomenada de la Transició, després de la sortida de la Dictadura franquista i l'entrada encara tímida en la Democràcia. Els protagonistes són tots joves que viuen el seu temps i que desperten en un món que es vol nou, sorgit de la grisor del llarg túnel de la repressió del règim dictatorial, i que encara és ple d'incerteses per a les noves generacions. Els ideals, les il·lusions, els projectes i l'energia juvenil topen amb la cruesa de la realitat, els desenganys, les pors, les traïcions, els amors, els desamors i les lluites col·lectives sempre amb un fil d'esperança en un futur que s'endevina millor. El recull integra els relats Molt més enllà del filferro empuat (Premi Puig i Ferreter, 1977), I me'n vaig fer, de carter (Premi La Colla, 1978), Amb l'empremta de les pues glaçades (Premi Rafael Comenge, 1979) i No s'hi invita particularment (Premi Recull, 1979).

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com 3


Premis literaris de les quatre narracions: Molt més enllà del filferro empuat Premi Puig i Ferreter (La Selva del Camp), 1977 I me'n vaig fer, de carter Premi La Colla (Cassà de la Selva), 1978 Amb l'empremta de les pues glaçades Premi Rafael Comenge (Alberic), 1979 No s'hi invita particularment Premi Recull - Puig i Llensa (Blanes), 1979

Primera edició (paper): 1979 / 1983 Segona edició (digital): setembre 2016 © 1979 / 1983 Andreu Sotorra (pel text) © 1976 / 2016 Manel Armengol / Piccsr (per la foto parcial de la coberta) © 2016 Andreu Sotorra (pel fotomuntatge de la coberta) ISBN paper: (edició no venal) DL paper: T. 101-79 / GE. 368-1983 Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4


ÍNDEX Advertiment de l'autor, 6 Molt més enllà del filferro empuat, 7 I me'n vaig fer, de carter, 36 Amb l'empremta de les pues glaçades, 61 No s'hi invita particularment, 108

5


Advertiment de l'autor Les quatre històries d'aquest recull formen part de les meves narracions primerenques de caire realista sota la influència ambiental de la situació política i social del moment en què van ser escrites, entre el 1977 i el 1978, dins del període considerat de la Transició. Després de la mort, el 1975, del dictador Francisco Franco, la fins aleshores plataforma unitària anomenada Assemblea de Catalunya (1971-1977) va activar una sèrie d'accions de carrer com la Marxa de la Llibertat (1976) o les diferents manifestacions encara no autoritzades i per tant reprimides amb violència per la policia del règim —els anomenats grisos pel color del seu uniforme— que van popularitzar el lema col·lectiu de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Una època de legalització de partits polítics, de sindicats, de referèndums, de celebració d'eleccions, el 1977 —les primeres després del 1936—, del restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn de l'exili del president Josep Tarradellas, de l'aprovació de la Constitució espanyola, de les diades de l'Onze de Setembre més reivindicatives —que tenen el seu mite històric en la manifestació de Sant Boi del 1976— i de l'aprovació del nou Estatut de Catalunya. Però també una època encara amb l'ombra de la nostàlgia del franquisme planant sobre la jove Democràcia, recuperada després de la República i la Guerra Civil, sota el règim monàrquic borbònic del successor i hereu Joan Carles I i amb accions violentes com el terrorisme d'ETA més sagnant colpejant ciutadans, institucions i organismes de l'Estat espanyol o el terrorisme ultradretà com el de la matança a sang freda dels advocats d'Atocha, entre altres accions de grups de difícil i confusa adscripció ideològica tant d'ultradreta com d'ultraesquerra, que culmina amb l'intent avortat de cop d'estat protagonitzat pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero com a home de palla (1981) i la conseqüència de les primeres retallades de les llibertats aconseguides en els cinc anys anteriors. La revisió actual de les quatre narracions, bàsicament pel que fa a l'aspecte lingüístic i estilístic en constant evolució en els últims anys, respecta l'esperit de fons d'aquell moment i la visió tan històrica com social relatada en temps present, un avantatge per a la ficció literària que, si es recreés per primera vegada ara, prop de quaranta anys després, podria córrer el perill d'esbiaixar-se per la temptació d'un excés de mitificació. L'autor adverteix, doncs, que qualsevol semblança amb el temps present de les històries i els personatges, amb les seves reaccions, els seus prejudicis o les seves actituds personals i les seves mirades envers els altres, que es reflecteixen en la trama narrativa del recull No s'hi invita particularment és simplement fruit d'un atzar. Andreu Sotorra, 2016

6


Molt més enllà del filferro empuat Andreu Sotorra

Aquesta narració va obtenir el Premi Joan Puig i Ferreter 1977, dins del VI Concurs Literari de la Selva del Camp (Baix Camp). El jurat estava integrat pels escriptors: Josep Anton Baixeres, Jaume Vidal i Alcover, Gabriel Xammar, Josep Maria Figueres i Ramon Gomis. L'acte de lliurament del premi va comptar amb un recital a càrrec de Lluís Llach.

7


Hi ha moments que em pregunto a mi mateix: ¿S'ho val, de parlar-ne? I amb renovat convenciment em responc que sí. És indispensable de conèixer aquesta veritat fins a les arrels per a poder-la arrencar tota de la memòria, de l'ànima humana, de la nostra vida. Màxim Gorki, La meva infantesa

8


1) MÉS A cal Cisquet el noi s'ha fet voluntari perquè el senyor Fernandu Soliu així els ho havia recomanat. L'hereu de cal Cisquet coneixia des de menut les influents manetes de don Fernandu i els discursos que cada vespre, a la vora del foc, els encolomava —a ell i als seus pares— mentre xarrupava un gotet de vi de bóta que el Cisquet acostumava a treure cada dia mentre s'escalfava la panxa davant les flames de la llar de foc embadocant-se com un científic amb la seva obra davant els tions que cruixien i envermellien més de pressa que no pas es deixaven serrar. Va ser en un d'aquests vespres quan, a don Fernandu, se li va acudir de preguntar, de cop i volta, què en farien, del noi, tot just en el moment que a la televisió un discurs molt cruixidor del nou president del govern havia embadocat tots els Cisquets del món promocionant fil per randa els deures de tots els fills de mare i les obligacions de tots els fills d'un país. Don Fernando Soliu ho havia remarcat amb un bravo!, com si fos als toros, i de seguida va clavar la pregunta al Cisco. Don Fernandu, de tot això, en sabia molt. Al cap de vuit dies, el Cisco ja portava signats tota una colla de papers. Més instàncies, més declaracions i més certificats que no pas havia firmat en tota la seva vida. El noi havia observat els passos del seu pare un per un. El dia que el tinent i el caporal de la caserna de la Guàrdia Civil van anar a casa seva per complir certes formalitats, el Cisco se sentia gairebé tan satisfet com quan, en entrar els nacionals, el 1939, un parell de molt ben plantats es van autoconvidar a registrar-li el 9


mas. Sempre havia estat molt formal, el Cisco. Ni d'aquí ni d'allà. I així havia volgut educar el noi perquè així va ser com el seu pare l'havia educat a ell. El Cisco, però, s'ho sabia tot, tot el que havia passat aquí i tot el que havia passat allà, i per això no se'n deixava mai una per dir, ni davant del tinent i del caporal de la benemèrita, ni davant de don Fernandu a qui tenia per tot un senyor. El Cisco ara se sentia més satisfet que mai. Tothom el felicitava per la decisió que havia pres i tothom felicitava, de rebot, el noi. El tinent i el caporal de la benemèrita van infondre ànims i bons consells al futur complidor del deure militar. Don Fernandu havia optat per anar injectant-li els avantatges de la seva sort en haver topat amb ell una estona cada vespre. L'alcalde, l'agutzil i el mossèn van prometre una visita a cal Cisco tan aviat com van rebre l'honrosa comanda d'endegar papers i certificats. El dia que el noi va rebre l'avís d'acceptat, a cal Cisco, tothom hi va dir la seva. Tothom, tret de la mare. Això era cosa del Cisco i del noi i, sobretot, de don Fernandu, que era una bellíssima persona. La mare, cada nit després de sopar, no es podia estar de sanglotar quan ho deia. El Cisco se sentia patriarcal mentre ho observava ben assegut davant la panxa del foc. I el noi, que s'havia fet voluntari perquè don Fernandu així ho havia recomanat, s'empassava, en un racó del menjador, El manual del recluta que Lorenzo Palomar, el sergent més antic de la guàrdia civil, li havia deixat com a un bon amic. El noi, que tampoc no era ni d'aquí ni d'allà, com el seu pare, se'n va anar un matí d'hivern a fer-se un home amb tota la voluntat del món.

10


2) ENLLÀ A don Joan li agrada que tothom visqui bé. Per això, don Joan, el dia que el Jaume Sorribes, l'auxiliar de la secció de comptabilitat, va demanar per parlar amb ell, va accedir tot seguit a rebre'l i, com a prova de la seva flexibilitat amb els empleats, ho va fer tot enclotat dins d'una de les quatre poltrones que hi havia al despatx particular de don Joan. El Jaume Sorribes només havia mantingut un parell de llargues converses amb don Joan. La primera, feia cinc anys, quan va entrar a formar part del personal de la casa, i la segona, en feia dos, quan el Jaume Sorribes es va veure obligat a demanar un préstec a l'empresa per poder pagar la factura de l'operació d'hèrnia del seu pare. El Jaume, doncs, ja tenia certa pràctica en aquells afers i és per això que, aquell matí, abans de sortir de casa, s'havia afaitat amb més cura que mai i s'havia enllustrat les sabates un parell de cops per tal d'evitar el mal efecte que li produïa el calçat brut de pols trepitjant la grandiosa catifa que cobria el terra del despatx de don Joan. Avui, enclotat també a la poltrona, don Joan es fumava un Montecristo per demostrar al seu empleat que s'hi trobava bé, parlant amb ell. El Jaume Sorribes ho hauria dit millor dempeus, tot allò que havia de dir a don Joan, però aquest va insistir que ell s'assegués còmodament en una de les poltrones. Don Joan es va interessar per la feina de comptabilitat i el Jaume li va explicar que avui havien tingut problemes a quadrar el balanç de dos mesos enrere per culpa de cinc mil pessetes rodones que els sumava de més el debe. Don Joan, molt executiu, va creure oportú que ja ho haurien pogut deixar córrer per cinc mil pessetes i va 11


felicitar el Jaume i la seva secció per la pulcritud en la seva tasca. Això va facilitar la missió del Jaume el qual no es va entretenir gens ni mica a exposar a don Joan el motiu de la seva visita. Don Joan va tenir una sorpresa quan va saber que el Jaume Sorribes ja tenia edat per anar al soldat. «Ja ho veu, qui ho hauria dit, de vostè, tan polit i tan bon noi... però si sembla ahir que va arribar a la casa!», li va dir. El Jaume li va fer veure que ja havien passat cinc anys i que el temps passa volant i que els nois es fan grans i que es volen casar i que han d'anar al soldat per complir i que si a més de fer el soldat prop de casa podien continuar treballant alguna horeta, doncs, més que millor!, i que si don Joan volgués, ell hi aniria cada horeta que tingués lliure, però que per a això calia abans fer certs passos i buscar certes recomanacions —com les que tenia don Joan, per exemple—, i que si don Joan volia, ell estava disposat a fer-se voluntari per donar testimoni del seu interès a fer més fàcils les gestions de don Joan. El Montecristo es va esllavissar roent bragueta avall de don Joan quan, galtaplè, li va posar la mà al damunt de l'espatlla i li va oferir tota mena d'ajuda per fer més fàcil el seu soldat. Don Joan ja ho tenia això. Li agradava que tothom visqués bé. I més ample que llarg va encomanar al seu secretari particular que fes les gestions oportunes. El secretari, amb ploma d'or, va retolar el nom de Jaume Sorribes en el full del dia del calendari de taula i el de Lucio Fernández, un bon amic de don Joan que rondava pel Ministerio des que es va acabar la guerra. El Jaume Sorribes, amb la barba més afaitada que mai i les sabates més enllustrades que mai, se'n va anar també un matí d'hivern a fer-se un home amb tota la voluntat del món.

12


3) MÉS ENLLÀ Els pares de l'Adrià tenien la botiga de queviures a la cantonada del carrer de Barcelona. Eren bona gent, els pares de l'Adrià. Des de primera hora fins a la caiguda del dia, marit i muller es barallaven amb les dones, els viatjants i els articles de consum que omplien de gom a gom els prestatges de l'establiment. La mare de l'Adrià ho havia dit força vegades, que no els calia treballar tant, i sempre explicava les excel·lències del negoci que havia muntat el seu fill gran amb una grangeta als afores de la ciutat. L'Adrià era el petit i havia nascut deu anys després que el seu germà. Quan va sortir de l'escola va fer diversos intents d'estudis superiors però va acabar repenjant-se en una acadèmia especialitzada de Tècnics Mercantils de la qual l'Adrià, el seu germà i els seus pares n'estaven força contents perquè l'Adrià no tan sols no en tenia prou amb els comptes del negociet de la grangeta del seu germà sinó que els diumenges a la tarda encara es passava les hores recomptant amb el seu pare per la rebotiga de la cantonada del carrer de Barcelona. A ca l'Adrià, no és per dir-ho, els clients hi entraven seleccionats i més encara perquè el carrer de Barcelona era molt a prop d'una barriada per a membres de l'exèrcit. D'aquí ve que els pares de l'Adrià estiguessin tan informats de com funcionava tot això de fer el soldat i de les lleves i dels voluntaris perquè, a la botiga, des de feia un temps, es pot dir que no es parlava de res més. Ja li deia el marit, a la mare de l'Adrià, que no en parlés tant, que li veurien la cua de palla. Però ella no li feia cas i va anar insistint fins que per fi va posar els dit a la nafra i va 13


topar amb la persona que li va semblar més adequada per abocar-li tot el que la mare de l'Adrià havia pensat d'abocar quan arribés l'hora. Ella ja ho sabia que el capità Miguel Fernández cada dissabte tenia lliure a la caserna i quan tornava de passeig amb la seva muller sempre passaven per la botiga de ca l'Adrià per agafar les últimes coses per al diumenge. Aquell migdia, la mare de l'Adrià havia estat més amable que mai amb el capità Miguel Fernández i es va informar per la seva salut, del temps i de la política. A la mare de l'Adrià, li agradava escoltar el capità Miguel Fernández com parlava. Sempre havia dit, sopant a taula: «Aquest home arribarà a general!», però això ja feia deu anys que ho deia la mare de l'Adrià i el nomenament no arribava mai. Aquell dia, la mare de l'Adrià se'l va imaginar comandant un poderós exèrcit quan amb el seu to de capità va accedir cofoi a la petició de la botiguera de la cantonada. «¡Vaya, vaya, así que el pequeño Adrián ya tiene edad!» I així va ser, ja se sap: papers, certificats, felicitacions... Les visites de la muller del capità van sovintejar des de llavors a la botiga de ca l'Adrià. Van augmentar les comandes de cada dissabte i també la generositat dels pares de l'Adrià. «¿I l'Adrià, doncs?» «Marxa demà!», deia sa mare quan la gent, a l'hora de pagar, ho preguntava. I va ser així. L'endemà, un matí d'hivern, l'Adrià sortia de la cantonada del carrer de Barcelona amb més voluntat que mai a fer-se un home.

14


4) DEL «Voluntari, ni per un plat de fesols!» Ho deia l'avi Cisco. Sigui com sigui, voluntari o no, un matí d'hivern ens fan començar una nova vida. Potser sí. Potser algú ens acusa de deshonrats i de traïdors pel fet d'allistar-nos voluntaris a l'exèrcit. Potser nosaltres mateixos ens n'hem arribat a acusar més d'una vegada. Però som d'aquells que creiem que cal mirar aquesta vida que ens ha tocat d'esgotar fins on puguem —aquell passat, aquest present, aqueix futur— d'una manera objectiva, pragmàtica, fent d'aquesta objectivitat i d'aquest pragmatisme una visió de conjunt, tal com ens mirem una fotografia, sense buscar-hi el punt desenfocat ni rebuscar-hi el negre o el gra no aconseguit del tot. Hem de dir que des de l'edat del seny fins al moment de la presa de decisió no havíem pensat mai de formar part de cap mena de cau de voluntaris i molt menys si de l'exèrcit es tractava. Però tots sabem el que passa quan passa el temps. Es troba, potser buscada llargament, l'oportunitat. Única, fantàstica, temptadora. I s'oblida tot. Fins i tot els principis, els escrúpols, les ideologies. S'oblida tot això i, cec, afalagat, llaminer, innocent, un s'allista a l'exèrcit com a voluntari... per un plat de fesols! Sí, avi Cisco, ens hem fet voluntaris! Ja ho sabem. No crideu. No digueu res. Ja ho sabem. «Voluntari, ni per un plat de fesols!», dèieu. Doncs, nosaltres sí, avi Cisco. Som conscients que vós l'heu ballada, i que també l'ha ballada el nostre pare i que Déu sap quan, com i si ens tocarà també ballar-la a nosaltres, però ens hem fet voluntaris. I ara ja no podem recular. Ni ara ni mai. Ens vam oblidar de tot. Vam preparar la instància. El certificat de bona conducta. La fe de baptisme. El 15


permís del pare. La certificació de l'alcalde de barri. I tot plegat perquè ens ho havien d'arreglar bé. Ja ho veus, avi Cisco, per un plat de fesols. Ahir encara érem amb els nostres. «¿Ja ho teniu tot?» «Sí, no ens falta res.» «¿Heu pres mocadors?» »¿I calçotets?» «¿Que voleu un parell de samarretes més?» «No, mare, ja en tenim prou.» Però dubtàvem. No sabíem res del que ens esperava. Dèiem que ho teníem tot, però ho dèiem d'esma. Ens miràvem i ens remiràvem la bossa que vam haver de comprar a última hora perquè la que teníem se'ns havia fet petita. Remiràvem els calaixos de l'armari per si ens hi havíem deixat res. Fullejàvem algun llibre. ¿El prenem? No, diu que no en volen d'aquests. Potser sí. No, no deurem tenir pas gaire temps de llegir, allà. El tornàvem a deixar. El canviàvem per un altre. Els hauríem volgut prendre tots. No podia ser. No teníem espai: els mitjons, les samarretes, els calçotets... Cony, que en fan de nosa, els calçotets!, els mocadors, l'estoig de neteja, el pijama... A veure si no en portarà ningú... «Vosaltres vigileu. Segons el que veieu, feu.» Alguna cosa de menjar. Poca. Més val diners. «¿Ja teniu prou diners...? Agafeu-ne uns quants més. Tot és molt car. No us deixeu els papers, ni el carnet, ni...» Ho prenem tot. «Teniu, entaforeu-ho on pugueu.» «¿Encara més?» «No fa mai nosa. Si teniu fred, poseuvos fulls de paper de diari al pit i a l'esquena. Jo ho feia a la caserna, quan era hivern. Porteu-vos bé. Compte a fer el boig. Passarà de presa. Adéu, fills...» Aquella nit, a la capital, feia un fred que pelava. Ens vam allotjar en una casa on llogaven habitacions. Era al bell mig del barri més popular de la capital. Era una casa grandota, solitària, barata. Devíem ser els únics hostes d'aquella nit. Vam sopar en una taverna de mala mort prop de la casa d'habitacions. Les hores no acabaven de passar. Vam anar al cinema. El cinema de les capitals acaba massa d'hora. Teníem pressa per 16


començar. ¿O potser teníem pressa per acabar? Qui ho sap! No teníem cap interès a aclucar l'ull tan aviat. Vam entrar a prendre aire sa d'hivern en un local podrit, covat i pudorós. S'hi prenia cafè per un no res i per un no res encara s'escoltaven els cants mal afinats d'una noieta i se n'observaven les carns blanques, esborronades i esllanguides que quedaven lliures d'entre dues peces de teixit. Un parell o tres de musicastres, cansats, vells i apedaçats, posaven so a la solfa que la noieta anava interpretant peça per peça. Per un no res, ¿què volíeu més? No en teníem prou. ¿Què ens passava aquella nit? ¿Potser temíem el tancament que després ens esperava durant una quinzena de dies seguits? Vam fer la ronda per una colla de locals podrits, covats i pudorosos com el d'abans. Per fi vam decidir que ja n'hi havia prou. Camí del casalot, una colla de xicots enterbolien la nostra retirada. «¿Ja aneu a dormir? Sou de bona palla, vosaltres!» Van esclafir a riure. «¿On aneu?» «A una casa de putes!» «Diu que te'n pots fotre unes de més tendres per menys de cinc-centes peles amb habitació i tot!» «A mi que me la posin en remull que porto gana!» I se n'anaven avinguda enllà. Famèlics, esvalotats... Ens vam despertar. ¿O potser ens va despertar el brogit matiner d'un barri de capital? No, no era un dia qualsevol. Calia començar de debò. Sense bromes. Calia pensar-s'ho bé. Ja estava ben pensat. Calia ser allí ben aviat. De matinada. Vam agafar un taxi. Feia un fred que pelava. El taxi també estava fred. Devia haver passat la nit en qualsevol racó de la capital. «Vamos al campamento...» Ja hem deixat el centre. No coneixem res. La carretera és ampla, amb quatre vials. Deu ser camí de la general, segur. Us envolten blocs de pisos. Cases, cases, urbanitzacions... Ara hem tombat cap a l'esquerra. ¿On anem? S'han acabat els blocs de pisos. Tot és camp. Pedra. Terra. Al fons, 17


muntanyes. La carretera ha esdevingut estreta i recta. El taxímetre en marxa: tac, tac... tac, tac... No para, no pot parar. Ara ja no pot parar! El taxi tampoc no s'equivoca de camí. Filferro empuat! «Ei, ja hi som!» Sí, ja hi érem. «Vinga, prepareu-vos.» El taxi ha parat. Hi ha gent, molta gent. Ara hi som tots... cinc-cents, mil, mil cinc-cents... Alguns impacients s'aproximen a la porta d'entrada o vora el filferro empuat a parlar amb algun conegut que ja era a dins. No en teníem cap, de pressa, nosaltres. El toc de corneta va sorgir trencant la humitat de la matinada. Devia voler dir que entréssim perquè vam entrar. Ens van fer entrar. A tots. Com un ramat. La porta era ampla. Cap a dins! Encara hi som a temps. No, ara ja estava fet. Havíem de continuar endavant. A algú li va passar pel cap de girar cua. Girar cua i cap a casa! No es veia aquell qui guiava la massa. Un devia seguir l'altre. Avançàvem pel carrer central de la caserna. Tots cinc-cents, mil o mil cinccents... Tots amb bossa de viatge. Alguns, els més previsors, amb maletes i tot. «No hay para tanto, chicos!» Ja se l'han carregada. «¿Que te crees que es un hotel, esto?» S'ho devien creure. N'hi havia de catalans, d'aragonesos, de mallorquins, de bascos... N'hi havia d'alts, de baixos, de grassos, de prims, de savis i d'analfabets. N'hi havia per tot arreu i de tot arreu. No vam acabar fins ben entrada la tarda. Va ser un matí atrafegat. D'un departament a l'altre. Prendre informació. Signar aquí, signar allà. Callàvem i signàvem. Després, algun veterà ens deia, sorneguer, que havíem signat per dos anys. Redéu, dos anys! Ens esgarrifàvem i no ens ho crèiem però pensàvem en les manetes de don Fernandu, o les de don Joan, o les del capità Miguel Fernández, i ens miràvem tots els altres i ens feien cara de llàstima i els planyíem. A l'infermeria ens van fer despullar de mig cos mentre esperàvem el torn. Entràvem en un altre 18


departament de sis en sis. «¿I ara ens ho pesaran amb la cullera, tu?» Tothom sortia amb cara de panxacontent. Vam entrar. Ens tocava el torn. En filera. Un al costat de l'altre. «Respiren... no respiren. Respiren... no respiren.» Respiràvem i no respiràvem. Començàvem a aguantar. Per un plat de fesols, avi Cisco! «Bájense los pantalones!» Ens van fotre de mig a mig. Pantalons avall. «¡Los canzoncillos también, coño!» Calçotets avall. Però no preguntàvem res. No gosàvem ni mirar al voltant. Ens n'imaginàvem l'efecte. Devia fer goig! Res de culleres. Ja ha passat de moda, això. Un expert ens examinava de dalt a baix. Ens observava els ous com un sexador japonès. Ja en devia tenir prou. No ens deia que ens apugéssim res encara. I nosaltres allí, plantats. Com el dia que vam néixer. Sí, ara havia arribat a l'últim de la fila. Ara ens els faran pujar. Res. Gireu-vos d'esquena. Més bon paisatge encara. «¡Ábranse de piernas!» Home! ¿Què hem de fer ara? «Ábranse bien, coño!» I ens obríem com si res, com si tota la vida no haguéssim fet res més. Uns minuts de silenci. «¡Pueden cubrirse!» I ens tapàvem. Un cop han passat llista, ens han repartit per les nostres casernes. Ens han repartit tal com ens guiaven els noms sobre els capçals de les lliteres. Jaume, Adrià, Cisco... No, ara ha canviat això. Jaime, Adrián Francisco. Gairebé no ens coneixem. Ens ha tocat la llitera de dalt. Ha arribat l'hora del repartiment de la roba. Un a un. Abric, vestit de passeig, dos vestits de feina, guants blancs de mudar, barret de passeig, dues gorres de plat, tres camises, dues corbates negres, sis mocadors, quatre calçotets, un jersei de llana, unes botes, un parell d'espardenyes, tres tovalloles... Un aixovar blavós i gris. Fosc com un cap de dol.

19


5) MÈS ENLLÀ DEL Va començar la vida ensopida, pesada i rutinària a la caserna. Només ens distreu la novetat que ens fa anar d'un costat a l'altre a cada moment. A primera hora del matí, tothom de panxa enlaire. Ja ens sabem gairebé de memòria tots els tocs. El toc de diana i els llums vermells de la caserna se succeeixen tots alhora. Semblava que es posessin en marxa pel sol fet de pitjar algun mecanisme automàtic. «¡Venga, venga!» Ens aixecàvem d'un plegat. Durant uns segons, la caserna s'impregnava d'un murmuri atabalat i frenètic. Soroll d'armaris, grinyolar de lliteres, anar i venir pel camí dels lavabos, cops de porta, tothom té ganes alhora d'evacuar. Musiqueta eixordadora de maquinetes d'afaitar. Guaitàvem al pati terrós que ens esperava gebrat i dur per aguantar el trepig de les nostres camades en fer la instrucció al cap d'una estona. «¡Venga, venga!» Eren els caporals, els dels galons. S'hi divertien i exageraven a manar i fer la guitza als peluts. Manaven com si fossin sergents reenganxats de la guerra. Feien mala cara. S'endurien i portaven un bloc i un llapis al butxacó de la jaqueta de feines. «¿Cómo te llamas?» «¿Yo?» «¡Sí, tu!» Ens apuntaven, com a l'escola. «¡Esta tarde a fregar el cuartel!» L'altre es feia el murri i s'acabava de fer el llit sense remugar, però renegava, renegava per dins. Havíem d'estar alerta. Sempre amb un ull per a tu i un altre per al teu voltant. Compte. Ull viu i campi qui pugui! Els lavabos just permetien d'entrar-hi a remullar-nos la cara i rentar-nos les dents. Els lavabos, en aquella hora, pudien amb ferum de comunitat. Ens sentíem estranys dins de l'uniforme de feines nou. Polit. Fort. Semblava que l'haguéssim rentat en un dia 20


d'hivern i que, en estendre'l, s'hagués quedat congelat i sec com un bacallà. Algú feia l'efecte de ser un presoner. Quan topàvem amb un mirall no ens hi aturàvem. Passàvem de llarg per no veure'ns. «¡Venga, abajo!» Formàvem al carrer central, davant del gran menjador de la caserna. Sempre al mateix lloc. Davant del mateix soldat, darrere del mateix soldat, al costat del mateix soldat... A la porta principal, la patrulla de guàrdia alçava la bandera que algun matí no es veia a causa de la boira que cobria el carrer, però sentíem el toc de corneta com si sortís d'una gola de llop. Cantàvem. Ens feien cantar des del primer dia. Era xocant. A primera hora del matí, amb l'escalfor del llit i algun grau sota zero, nosaltres estàvem cantant al mig del carrer com si fóssim a la dutxa. «¡Más fuerte!» I cridàvem , cridàvem, cridàvem... No ens entreteníem gens. Fèiem la feina sense mandra. El fred no ens permetia fer-ho d'una altra manera. A l'hora prevista tothom formava de nou al pati d'instrucció. Aviat ens van assignar el fusell, el correatge, els carregadors i altres estris bèl·lics inofensius. Els primers dies d'instrucció havien passat gairebé desapercebuts. Sense fusells ni altres càrregues, els passos inicials s'aprenien gairebé sense ni ganes. «¡Firmes! ¡Ar! ¡Descansen! ¡Media vuelta! ¡Un paso adelante! ¡Un paso atrás! ¡Firmes! ¡Ar!» Ens movíem com ninots, millor encara, com uns putxinel·lis sense experiència. Els responsables es van esmerçar a fer-nos aprendre de bon principi els rituals de la salutació. Aquell dia, els nostres braços drets es van fer un tip de brandar des de la cuixa al pols i des del pols a la cuixa amb el palmell ben recte i encarat sempre cap a nosaltres. «¡A sus órdenes!» Inevitable. Entès. Calia dir sempre ¡a sus órdenes! Allí no s'hi val. Ni alts, ni baixos, ni grassos, ni prims, ni intel·ligents, ni beneits...

21


Tots, cinc-cents, mil, mil cinc-cents... La instrucció s'anava fent més dura a manera que passaven els dies. Els jocs de mans i de peus es complicaven i el fusell pesava cada dia més. Els jocs de mans i els jocs de peus van ser aviat superats i, si no, quin remei! Segons com, quan portàvem un matí brandant ens hauríem estès sobre l'asfalt i, renoi, quin maldecap que els hauríem fotut! Però no. Pensàvem. Caminàvem. Patíem. En esforçàvem i ens penedíem, però no enteníem encara el perquè. Tanmateix caminàvem, trepitjàvem i sentíem trepitjar al nostre voltant... Mil, dos mil, tres mil peus... Trap, trap, trap, trap... A mig matí, segons com, reposàvem. Poc, mitja hora escassa. Just per engegar a córrer fins a la barra de la cantina i escridassar perquè ens portessin un entrepà amb truita a la francesa. Bells entrepans dels dies d'instrucció! Ens els servien calents, encara. El pa tou. olorós. La truita groga, feta una massa a punt d'esclafar-se gola avall. Els oloràvem durant tota la instrucció. Hi pensàvem... Trap, trap, trap, trap... Ens delíem esperant la cursa fins a la barra de la cantina. Mitja hora justa. Ens empastifàvem tota la cara. Tant ens feia. Ningú no ens veia. Ningú no ens coneixia. Ens empastifàvem, doncs. Al cap de mitja hora hi tornàvem. Trap, trap, trap, trap...

22


6) FILFERRO Ja devíem portar quinze dies tancats allí dins. Els més famèlics treien foc pels queixals. D'altres esperaven amb paciència i resignació el dia de la sortida. ¿Què ha passat? ¿Som nosaltres? ¿No ens han canviat pas? No ens estranya. Ens mirem i ens remirem amb sorpresa. No semblem els mateixos. Arribem a creure que no som els mateixos. Qualsevol no canvia dins d'aquell seguit d'angúnies! Ens enganyen. Enganyem. Fem llàstima. Ens en fan. Sí, potser sí que hem canviat, doncs. Parlàvem de què faríem en sortir. Ja faltaven pocs dies per sortir els vespres de passeig. Tot seria una altra cosa. La capital, la gent, el brogit de la gent lliure... El primer dia de passeig, la caserna es va buidar com per art de màgia. Era el primer dia que utilitzàvem el vestit de mudar. A l'hora de passeig tothom estava afilerat a la porta principal. Calia passar revista... Abric, botons, sabates. Molt bé. Així els agradava. Polits i elegants. Vam respirar fons en trepitjar el primer pam d'asfalt fora del filferro empuat, talment com si l'aire que ens alimentava aquell vespre fos diferent del que ens havia fet viure durant qinze dies. L'autoòmnibus. L'havíem somniat quinze dies. Ja érem al seient. Ens hi vam espaterrar. L'autoòmnibus avança sorollós i escarransit. No ho notàvem, però. Els llums de la gran avinguda enlluernaven el recorregut. Ens embadocàvem com si vinguéssim d'un altre món. Intentàvem copsar tots els detalls camí del soroll, del brogit, dels llums, dels crits, dels clàxons, dels sorolls de les màquines, de les sirenes, del renegar dels automobilistes, de l'obligació dels semàfors, del fred, del vent, de les hores, de les ordres benèvoles de la 23


guàrdia urbana... Ens vam deixar empassar pel caos de la capital, satisfets, impacients, golafres. Potser ja portàvem un mes de reclutament. Ens sabíem tota la instrucció de memòria. Tots els passos. Totes les ordres. Tots els himnes. Havíem entrat dins de la fase de preparació del gran dia. El gran dia, segons ens havien dit, era el de la cerimònia del jurament de bandera. Pel que es veu ens consideraven aptes per a tot. Sabíem manejar el fusell, sabíem llençar bombes de mà, sabíem plantar-nos a mitja nit a l'aire lliure vigilant com ocellots i havíem superat totes les proves i vacunacions que un ésser humà deu poder suportar. Teòricament, doncs, podíem servir la Patria amb tots els honors. Eren els dies de preparació durant els quals la caserna començava a impregnar-se d'uns aires diferents. Tothom se sentia ja fora del filferro empuat. Tothom remenava els seus últims papers de recomanació. Pensàvem en don Fernandu, en don Joan, en el capità Miguel Fernández. Fins i tot els enviàvem alguna targeta amb notícies perquè no ens oblidessin. No ens responien però estàvem segurs que treballaven per a nosaltres. Són dies de tràfec. D'escriure als de casa. De buscar amics i d'intercanviar adreces. De caminar triomfals pels carrers de la caserna. De pensar que tot està a punt. No pensàvem. Hi confiàvem. Hi crèiem. Ja s'acaba. Si cantaven, cantàvem. Cantàvem més fort que mai si convenia. Una i una altra vegada. Perquè tot sortís bé en arribar el gran dia. «¡Muy bien, chicos!» Això va bé, nois, si ells estan contents. No ho sembla que hagin passat tants dies. Diríeu que encara som a la porta principal esperant que donessin entrada al ramat. Diríeu que encara som al pati pedregós, esporuguits, mirant-vos els uns als altres, sentint els vostres noms... Si fa no fa, ara us trobeu d'una manera semblant. Estem formats al mateix pati d'armes. Mil, mil cinc-cents, 24


silenci i rectes. Clavats. Encara ens han fet entonar l'himne espanyol que demà passat no podrà fallar. Ens han fet callar i ens han ordenat posició de firmes. Després, posició de repòs. Per sort. Hem respirat una mica més a fons. Hem reposat amb el fusell a la mà. Ens hi estem segurs, molt segurs. Al nostre darrere algú ha avançat la notícia. «Ara llegiran els destins!» Ens hem esborronat. ¿Que no estem segurs? Ens apuntalem sobre els fusells. Han començat a llegir dins d'un silenci absolut. Gairebé no respira ningú. Tothom segur perquè no pot fallar. «Calleu! Llegeixen el pitjor lloc!» Sí... Algú ha renegat vora vostre. Callem. Aguantem. Empassem i no ens en fem càrrec. Ara llegeixen el destí de la unitat de policia. Tres dels anomenats els coneixem perquè van venir amb nosaltres en tren. ¿Trontolleu? No, ha estat el fusell que ha relliscat sobre l'asfalt. Ens hi apuntalem millor. Escoltem i fem càlculs. Resten pocs destins. Ja han passat els pitjors. Segur que sí. Agraïm per dins. Dissimulem per fora. Logronyo, Barcelona, Mallorca, Canàries, Sant Sebastià, Sevilla... Ara! Ara han anomenat el vostre destí. Us marxa el cor. Hem serrat les dents. Les orelles se'ns obren de dalt a baix. Tremolem. Sí, ara tremolem. Confessa-ho Cisco! Confessa-ho Adrià! Confessa-ho també tu, Jaume! Sí, tremolem. Escolteu. Sí, escoltem tots... ¿I què ha passat...? No us han anomenat. ¿Per què? ¿Què passa? No pot ser. S'hauran equivocat! Penseu en l'errada. No ho haureu sentit. Una mica més enllà de la vostra formació sentiu crits de joia entre llavis. Sentim agraïments en veu alta. Beneits! Encara escoltem. Ara!, ara sí que ens han anomenat! Sí, sou vosaltres, no hi ha dubte. Francisco, Jaime, Adrián... No escoltàveu prou atents. No heu sentit quin destí era. Algú, al vostre costat, us ho ha abocat inconscientment. «Redéu, tu, al Pico!» Encara no us ho creieu. Us aferreu al canó del fusell. Us hi apuntaleu. Apuntaleu el fusell. 25


Ja han acabat de llegir. «¡Pasen por su sección y confirmen!» Sí, hi anirem. Hi anirem ara mateix. «¡Rompan filas!» Crits. Esclats. Ningú no fa cara d'angúnia. Només nosaltres. Passem de pressa entre el ramat. «¿On us ha tocat?» Avancem de pressa amb el fusell a la mà. Som dels primers a la secretaria. «¿Jaime Sorribes...?» «¿Adrián Sorribes...?» «¿Francisco Sorribes...?» Un dit gruixut i ple d'arrugues. Un braç engalonat assenya-la la gran llista buscant-vos-hi. No hi sou. Doncs potser encara teniu esperances... Sí, pareu! El tres... aquí... al Pico. Encara heu gosat de preguntar una altra vegada i us heu abalançat sobre la taula. «¡El siguiente!, el siguiente!» I gairebé us han fet fora. A poc a poc. Ara camineu a poc a poc. Tombeu a cegues per la caserna buscant altres destinats com vosaltres. No en trobeu cap. Maleïu! Mossegueu! Renegueu! Per un plat de fesols, avi Cisco! No hem tingut gana a l'hora de dinar. No hem dinat. Empasseu! Empasseu! No, empassar-nos-ho, no! Doncs, vomiteu-ho! Tampoc! Se'ns queda atapeït a la gola. Ho teníem aquí. Encara ho tenim aquí. Havíem quedat bé el dia de la cerimònia. Heu jurat la bandera dels altres com tothom. Plovia i nevava. Feia un fred que pelava, però heu passat altius, com tothom. Heu jurat. I heu creuat els dits per dins. Heu vist les famílies anar-se'n cofoies amb els seus nadons acabats de fer homes. Vosaltres, no. Heu preparat les bosses i les maletes. Demà topareu amb el vostre destí inesperat. Hi penseu, en el Pico. Hi penseu a cada moment. De dia. De nit. Hi somnieu. Us hi trobeu, gairebé.

26


7) MÉS ENLLÀ DEL FILFERRO —Tres, al Pico. L'home, capbaix, murri, rutinari, arrenca d'un bloc de bitllets rebregats i esquifits el nostre tiquet d'autoòmnibus. —¿Van a facturar? Facturem. Quin remei, si no. Nosaltres, la nostra bossa i la nostra maleta recent estrenades, atapeïdes, sobreeixides, a punt de petar. Hem arribat amb un taxi des de l'estació de tren giragonsejant pels carrers de la població. El taxista ens ha ajudat abans i ara. La bossa i la maleta pesen com un ase mort. Hem pagat, abans i ara. Abans, al taxista. Ara, a l'home capbaix, murri i rutinari que seu en un tamboret ennegrit i mig estripat de la vella estació d'autoòmnibus. Ens entaforem el paperet dins del bitlleter mentre fem un cop d'ull alleujador a les maletes que ens han marcat i que ens han segellat amb mala traça. Respirem fons... Sí, respirem ben fons i reüllem al nostre voltant. Estació vella, mal conservada, ofegada pel nucli modern de la població. Pocs bancs per asseure's. Poquíssims. Un o dos penjats a l'envà clivellat i ombrejat per l'empremta dels viatgers cansats, impacients i nerviosos que s'hi han assegut abans. A les estacions, de viatgers, se'n troben per a tots els gustos. Segur que en aquesta també o, almenys, aquest és l'aspecte que ofereix la sala d'espera. Els autoòmnibus arriben i marxen sense repòs. Soroll. Trànsit. Podor de benzina i del fum dels tubs d'escapament. Algun problema entre un parell de nadius de la terra que els fa parlar baix. ¿No en teniu cap, de problema, vosaltres? Tampoc no teniu amb qui parlar-ne. Encara no coneixeu ningú i us sembla que tothom us és conegut. Diríeu que us coneixeu amb tothom, però els ignoreu. Reülleu. Desconfieu. Sí, 27


desconfieu més que mai. No us ho crèieu, encara. Us pensàveu que ja s'havia acabat tot. Que tot consistia a aguantar quatre dies a la caserna de reclutes i després, cap a casa. Us ho havia dit don Joan, esclar. I don Fernandu. I el capità Miguel Fernández. Per això reülleu i desconfieu de tot, ara. Sí, dissimuladament us palpeu la bosseta de roba que la mare us ha cosit a la samarreta i on us hi ha encabit ben plegats un parell de bitllets. Encara els porteu. Somrieu. ¿De què somrieu, però? Sí, ja ho sabeu. Somrieu pel fet d'haver-vos malfiat. No veniu de cap poble arraconat, vosaltres. No sou pas ni tocaboires ni endormiscats. Vigileu atents. ¿Heu llegit molt, vosaltres, veritat? Us heu preparat i us heu trobat de cop i volta enganyats i enfangats. Primer us feien entrar en ramat. Després, «¡venga, venga!»... trap, trap, trap, trap... Més tard... ¿més tard, què? No ho sabeu. No heu tingut temps de saber res sobre el lloc on us envien. Sabeu que hi fa un fred que pela i que diuen que no s'hi està gens bé. Us malfieu de tot. Ara us agrada la capital i no us en mouríeu. Passejaríeu per tot arreu. Entraríeu als cinemes. A les biblioteques. Si volguéssiu, entraríeu a tots els bars i prendríeu alguna cosa. Si volguéssiu... perdríeu encara el món de vista. ¿La consciència? ¿I què? Però seríeu a la capital. Ja us ho coneixíeu tot, ara. Els tramvies, les parades, les hores. Sabíeu quin era el millor cinema o el pitjor local de tots els podrits, covats i pudorosos del barri antic. Camineu fins a les vidrieres que tanquen la porta de la vella estació. Mireu enfora i topeu amb les rosegades façanes que clouen aquell indret. Tant us fa. Rosegades, però us agraden. Us agradaria viure-hi. Sí, hi viuríeu, hi treballaríeu, hi faríeu vida, compliríeu aquí mateix. Dormiríeu a casa i menjaríeu a casa. Fruïrieu dels caps de setmana. A la caserna volen que feu pernoctas. Potser rondaríeu alguna mossa de la terra. Ara també us agrada aquella capital per rondar28


hi mosses. Torneu endins. Rellegiu, ja ho heu fet tres vegades, la llista d'horaris de l'autoòmnibus. El vostre no surt fins d'aquí a mitja hora. Encara us queda mitja hora. ¿Mitja hora per fer què? No ho sabeu. Us ho pregunteu i no us ho podeu respondre. ¿Potser...? Us n'hi aneu. Són a la dreta, foscos, bruts, pudorosos, ornamentats com tots els de les altres estacions. En teníeu ganes. Sembla que hàgiu reposat una mica. Us cordeu amb dificultat perquè encara no us heu avesat a la nova roba. La gavardina és el que més us amoïna perquè no vau trobar una mida més petita. La bombeta de vint-i-cinc del lavabo, polsosa, deixa reflectir la vostra cara al mirall mig escantellat. ¿Feu mala cara? No, només us ho sembla. Heu menjat bé. Us ho heu pres prou bé. No, no feu mala cara. L'autoòmnibus que espereu sembla que ja és aquí. Hi pugem. S'omple aviat. Deu ser gent de cada dia perquè sembla que es coneguin tots. Se saluden i xerren els uns amb els altres, amicalment. ¿Els bitllets? Això, traieu-vos el bitllet. Si poguéssiu diríeu al xofer que us deixés veure les vostres maletes facturades a la bodega de l'autoòmnibus. No ho feu. Heu llegit molt, vosaltres. —¿Es éste el del Pico? Capbaix, murri, rutinari, més i tot que el del taulell, amb la fària encesa entre els llavis, ha bellugat el cap i ja ho heu entès. Us ha dit que sí sense donarvos-hi cap importància. Us han agafat ganes de dir-li que vosaltres no hi anàveu cada dia, al Pico. Us les aguanteu i us les empasseu. Us asseieu prop de la finestra. Sempre us ha agradat el paisatge, a vosaltres. El xofer ha tancat amb un cop brusc la porta de l'autoòmnibus. «¡Vaaamos!» Uns ha fet l'efecte que era un d'aquells crits de les caravanes de vaquers de les pel·lícules de l'oest. Us ha fet un salt el cor. Espereu, nosaltres no pugem! No, no heu cridat. L'autoòmnibus comença a espetegar. Escup un fum negre que s'aferra 29


per la part de fora dels vidres, amunt. Us heu enfonsat ben enfonsats al vostre lloc. I us heu endormiscat pels sotracs del trajecte.

8) EMPUAT Us hi heu trobat de sobte. No us heu adonat que ja havíeu arribat al Pico. Algú us ha avisat ni que no li haguéssiu demanat que ho fes. «¡El Pico, chicos!» La gavardina, fotuda gavardina! Cal cordar-se bé perquè diuen que al Pico fa molt de fred. L'autoòmnibus hi fa parada llarga. Hi ha gent que espera la seva arribada, puntual, en un recolze del carrer principal. No us entreteniu. Us informeu aviat del destí que us espera. Us l'assenyalen entre camps i fosquedat. Sembla un edifici llargarut, alt, amb escassa lluminositat. Us diuen que hi ha uns deu minuts a peu des del poble. Hi porta un carretera de tercer ordre, estreta, recta, fosca. Un altre autoòmnibús ha arribat a la parada provisional. Molts dels viatgers que anaven amb el vostre s'hi han transbordat. Us han indicat que aquell autoòmnibus us hi pujaria i no us ho heu fet pregar dues vegades. Vosaltres, les bosses, les maletes atepeïdes. Va ple, el segon autoòmnibus, i us heu quedat dempeus al bell mig. A poc a poc heu anat endinsant-vos dins de la terra que us espera. No heu oblidat aquells cinc minuts amb autoòmnibus. A poc a poc. A batzegades, camí amunt, recte, fosc com una gola de llop. Només s'hi distingeix la lluminositat dels fars. La gent d'aquesta terra té un encant especial i encara més si és gent de muntanya. Dalt de l'autoòmnibus, xerraven, fumaven, reien, cridaven, sacsejaven, amb paraules noves per a vosaltres, les primeres diccions pròpies del país. Us feia l'efecte 30


d'entrar en un nou món. Tot us semblava estrany i us sentíeu estrangers enmig de tota aquella gent. Us hi cohibíeu. Us esforçàveu a avesar-vos-hi en cinc minuts. Un cop de fre. Brusc. Amenaçador. Únic. Havíeu arribat. «¡El cuartel, chicos!» Hi entreu decidits. El policia de guàrdia us espera a la porta de la caseta de control. Us agrada l'aspecte. Us fixeu en tot i l'endemà no recordeu res. Abans heu sentit arrencar darrere vostre l'autoòmnibus que us ha pujat des del poble i us ha fet l'efecte que esgotàveu l'última oportunitat. ¿Oportunitat de què? ¿De recular? ¿De fugir? Us ho traieu del cap. Creieu que el millor és encaterinar-vos amb les instal·lacions noves i modernes del vostre destí definitiu. Intenteu fer-ho i no ho aconseguiu. El policia de guàrdia anuncia per telèfon interior a no sabeu qui la vostra arribada. Només se us ha ocorregut de preguntar-li si allí s'hi està bé. Us ha respost que sí i vosaltres, incrèduls, malfiats, heu pensat que ell era un recomanat. Un noi alt, gras i amb cara de panxacontent, arriba a la caseta amb el fusell a l'espatlla. Acaba de sortir del seu torn de guàrdia i, a la fi, s'identifica. És català. De la comarca. Ja us heu animat una mica quan us ha dit que a la caserna hi ha una colla de catalans. S'ofereix a acompanyar-vos caserna endins. Recorreu els primers metres d'asfalt i, instintivament, contruïu la caserna. Se us acut que aquell edifici de la dreta deu ser el que amaga el menjador. Aquell altre, el dels departaments i aquell de més enllà... Vosaltres i el noi panxacontent entreu dins d'un dels edificis. Són ja dos quarts de deu de la nit. Tothom deu haver sopat i fan la xerrada al vestíbul de la cantina. Us hi destaqueu amb el vostre cabell acabat de tallar. Gairebé rapat. Allí no el porta ningú, el cabell acabat de tallar. Us sembla fins i tot exagerat el cabellam que heu vist des que heu arribat. Feu un tomb per la 31


caserna i aviat endevineu que l'aire que us envolta us fa sospitar. Realment no sabeu on aneu i conèixer-ho us portarà una mica de temps. Pels departaments ja heu pogut xerrar amb algú, heu pogut comprovr alguna fanfarronada i fins i tot heu tingut l'oportunitat d'escoltar i triar allò que més us ha convingut. No us fieu de res. Us han dit si volíeu sopar i hi heu anat. Heu menjat amb gana al voltant de dos o tres veterans. Els veieu grans, forçuts. Més grans i més forçuts que vosaltres. Ho són perquè alguns esperen ja la vostra incorporació definitiva per llicenciar-se. Us reben amb alegrois i no se n'amaguen. Us ho tiren en cara. Per uns instants els envegeu. Voldríeu almenys apoderar-vos de la seva experiència a la caserna. Us empasseu la sopa mig calenta que us han posat al plat. No crema. Una truita a la francesa us omplirà l'estómac aquella nit. Perfecte. Dinar aviat. Viatge atrafegat. Terres noves. Presses. Autoòmnibus. I ara us donen una truita a la francesa freda i no feta del tot com a compensació pel vostre atrafegament. Encara us hi mengeu un bon tros de pa mentre el veterà, un dels tres o quatre, us posen al corrent de la caserna. Abans d'anar a dormir ja creieu que sabeu de la missa la meitat. En realitat, el sacerdot no ha fet acte de presència per celebrar. Us ofereixen un llit buit, llençols, manta i un edredó. Us enfileu una altra vegada a la llitera de dalt. Grinyola com la de la caserna dels reclutes. No goseu bellugar-vos i us adormiu. Esteu xafats.

32


9) MÉS ENLLÀ DEL FILFERRO EMPUAT L'endemà, després d'esmorzar, us han fet formar, a tot el grup acabat d'arribar, per tal de començar una nova sèrie de tràmits que serviran d'incorporació immediata a la caserna. Aquell matí d'hivern, al Pico, no hi devia fer gaire fred. Si n'hi feia, no el sentíeu. Amb la solellada del nou destí, la caserna es va presentar per primera vegada visible. Era petita, reduïda i amb pocs edificis però acabats de construir tal com l'havíeu endevinada la nit anterior. A la porta principal, la bandera onejava. Fantàstic. Per avui ja no calia cantar. Va ser un matí de trafiquejar per la caserna remenant una altra vegada, papers, fitxes i fotografies. A la tarda us van fer formar a l'únic carrer de la caserna. Aquesta vegada no teníeu fusell. Tampoc no us calia fer el fort, ni apuntalar-vos, ni res. Com no feia gaires dies havia passat a la caserna de reclutes, un altre engalonat es disposava a llegir en veu alta la llista de noms i destins. Van trigar poc perquè no n'hi havíeu arribat gaires, de nous. Potser quinze o vint, a tot estirar. «Francisco, Jaime, Adrián... ¡policías!» Ho confesseu. Aquell dia se us va eixamplar el cor. Sí que vau respirar de debò i vau començar a obrir els ulls per veure la caserna i convèncer-us que allò ja no tenia remei. Ho vau fer tot reposadament i tranquil·lament. Vau copsar tots els detalls de l'arquitectura dels edificis, la gespa ben molla i ben conreada vora els pavellons dels tècnics del radar, l'edifici dels oficials, l'oneig de la bandera, el rètol anunciant la caserna. Allà dalt, més enlaire, l'observatori de muntanya. Algú va renegar darrere vostre amb tota l'ànima. Ni us el vau escoltar. Seguíeu el vostre recorregut esplaiador i proveït d'un aire totalment nou. Van manar de desfer la formació. La 33


vau desfer com si res. No us vau adonar de cap mala cara. Potser ni us vau fixar que algú maleïa la seva mala sort. Us van agafar ganes de dir-li que no s'hi preocupés, que allò només era el començament. Tampoc no ho vau fer. Possiblement d'esma vau anar al pavelló del cos de policia. Aviat us van donar equip i feina. Us va acompanyar de nou la sort. Ara us passaríeu un mes sencer de guàrdia a la caserna. Després, si no hi havia res de nou, aniríeu uns dies de permís cap a casa. Vosaltres ja sabíeu el que era empassar i fer el cor fort. Us ho vau empassar i vau fer el cor fort. Vau aprofitar aquelles hores de llibertat que us van donar per baixar al poble i fer un entrepà de pernil al bar de la plaça i beure un got de vi de bóta. Després vau comprar un parell de penja-robes.

10) MOLT MÉS ENLLÀ DEL FILFERRO EMPUAT L'endemà, enfilats al camió del dinar, vosaltres, bosses, maletes, equip de muntanya, fusell i capot, pujàveu per la carretera militar a l'observatori. A vosaltres ja us agrada la muntanya, doncs, apa, amunt! Us heu assegut damunt d'una caixa de verdura i esteu envoltats de tota mena de queviures. Un paner de pa. Capses d'ous. Un parell d'olles immenses que tenien flaire d'alguna cosa cuinada en comunitat. Begudes per a la cantina i un feix de cartes per als soldats arribades ahir del correu. Quan us en vau adonar havíeu perdut de vista la caserna i l'alçada es guanyava lentament. El xofer us va recomanar que si teníeu gana, deixéssiu de reüllar el carregament, que no tinguéssiu temptacions. I el vau obeir. Fèieu mala cara. L'ascensió va ser callada i immersos Déu sap en què. No vau encreuar cap 34


paraula en tota la pujada, com si no us coneguéssiu, com si estiguéssiu absents de tot el que venia darrere d'aquella ascensió. Ho començàveu a saber, però. Trenta dies de guàrdia a la caserna de l'observatori. ¿I si fa fred? Us tapeu! ¿I si plou? Us mulleu! ¿I si neva? Us emblanquiu! Si tot anava bé, al cap d'un mes aniríeu uns dies cap a casa, per refer-vos i per reprendre forces i, així, agafar de nou la rutina militar, la vostra rutina. No va anar gaire bé. Només arribar, un estat d'alerta us va fotre el permís enlaire. Va durar vuit dies. Van ser els pitjors. Va gelar. Va nevar. Va ventejar. Una nit, entre les tres i les cinc de la matinada, estant de guàrdia, se us va acudir de pensar, mentre donàveu tombs per la vora del filferro empuat, en don Joan, en don Fernandu i en el capità Miguel Fernández... Tenies raó, avi Cisco. Voluntari, ni per un plat de fesols!

Refugi La Vinyeta Duesaigües (Baix Camp), març 1977. 1a revisió: setembre 1978. Revisada: setembre 2016.

35


I ME'N VAIG FER, DE CARTER Andreu Sotorra

Aquesta narració va obtenir el Premi La Colla 1978, dins dels Premis Literaria de la Colla Excursionista Cassanenca, de Cassà de la Selva. Es va publicar en una edició col·lectiva no venal (paper) dins el volum Col·lecció de Premis Literaris (1979), amb els premis atorgats els anys 1968 i 1978, juntament amb la narració Les estrelles suaus de la primavera, de l'autor Guillem Frontera.

36


La història de la humanitat és la història de la individualització progressiva, però és també la història de la llibertat creixent. Erich Fromm, La por a la llibertat

37


«Fes-te'n, fes-te'n, de carter, ara que tens l'oportunitat.» Em dic Màrius Roig. Però la gent em diu Mario. I faig de carter al poble de la meva dona. Tant m'ho havien dit, els sogres, la dona i els amics, que vaig optar per presentar la meva sol·licitud plena de tràmits i on ressaltava la meva aspiració a formar part del cos de carteria. D'això, ja fa força anys, però per molts que en faci, no he oblidat mai com han començat algunes etapes de la meva vida. A la Cinteta, l'havia coneguda en acabar la guerra. Jo era de dos pobles més amunt i havia baixat de fadrí a les festes majors del poble de la meva dona. Els meus sogres van accedir al nostre festeig pels volts de l'any quaranta-dos i el quarantavuit ens casàvem. Ella n'acabava de fer vint-i-sis i jo en faria aviat vint-i-vuit. Amb quatre rals que teníem només vam poder pintar de nou el pis dels meus sogres i muntar a la part del darrere de la casa la nostra habitació. Llavors va venir allò de «fes-te'n, feste'n, de carter, ara que tens l'oportunitat.» I me'n vaig fer, perquè, a fi de comptes, la Cinteta i jo no anàvem gaire grassos de butxaca i una plaça així representava un seguret per a tots, que havien corregut molt mals temps i els quaranta no van ser ni de bon tros millors. 38


La cosa no va ser gens difícil. Si fa no fa jo era allò que en diuen un bon noi i reunia les condicions necessàries per ocupar la plaça. Era discret, no gens xafarder, ni gota bocafluix, ordenat i complidor amb la feina. «Ya irá bien, ya irá bien, el Mario», havia dit l'alcalde al cap de servei de Correus. Al poble de la meva dona, hi fèiem vida, a part dels meus sogres i la Cinteta i jo, unes trenta o quaranta famílies més. Quan hi vaig arribar, el quaranta-vuit, n'hi havia encara unes quantes més però ara, amb tanta fàbrica i tants estudis i tantes feines bones a ciutat, n'havien marxat una colla. Nosaltres marxàvem i els de ciutat hi anaven venint. No l'entendré mai aquest món per molt que m'ho expliquin! ¿Que no hi estàvem bé la Cinteta i jo, al poble? La carteria, a l'hivern, no em portava gaire feina, i a l'estiu, ens la repartíem entre nosaltres dos, però encara ens quedava temps per anar als trossos i fer rutllar l'hortet que teníem tot just en sortir del poble, a la vora del barranquet. Feia vint-i-set anys que portàvem aquesta vida. Al cinquanta en van donar la plaça i, per aquelles coses de Déu, encara no havíem tingut fills. A la Cinteta, li havia costat fer-se a la idea que això ja passa i que no érem els únics del món que no en teníem, però ella vinga que vinga. L'altre dia, quan el metge li va dir que ja havia entrat a la menopausa, es va fer un tip de plorar. «Però, dona», li vaig dir, «que no ho veus que això són coses de Déu.» Però, res! Es veu que ha viscut amb l'esperança fins a l'últim moment, pobreta. Ara ja ho veu que no hi ha res a fer i no fa gaire m'havia dit que si fóssim més joves podríem adoptar un fill. A la Cinteta, li agraden molt les criatures i diu que, si hagués pogut, n'hauria tingut quatre o cinc. Jo sempre he pensat que ja en parlaríem quan arribés l'hora, que havien corregut temps molt dolents i que, ni que no ho semblés, la cosa no estava per anar fent cabrioles, 39


que tot s'apuja, i que el camp cada dia està pitjor, i que tenir massa fills és com una vidriola sense cul on tant com n'hi poses en surt. De fet, per això la Cinteta i jo ens havíem anat espavilant. Havíem fet arreglar la casa dels meus sogres i als seus trossos n'havíem afegit encara alguns més, i teníem un cotxet i una moto que ens anaven força bé, tant a ella com a mi. I és que, dins de tot, que diguin el que vulguin que, passada la guerra, no s'ha viscut tan malament en aquests quaranta anys... Però jo escolto, callo i deixo dir perquè la meva feina de carter exigeix no ser ni indiscret, ni xafarder, ni bocafluix, i sobretot vol ordre i responsabilitat. I això, ja ho havia dit el senyor alcalde al cap de servei de Correus. «Ya irá bien, ya irá bien, el Mario. Pues venga, que empiece el mes que viene.» A casa nostra som molt matiners. Tant a l'hivern com a l'estiu. Quan al campanar toquen les set, la Cinteta i jo ja tenim un peu a terra. Sempre hi ha alguna cosa per fer. No som pas, nosaltres, com aquesta gent que tot el dia la veus pel carrer vaguejant amb les mans a les butxaques. No podem badar a casa nostra. De fet jo no començo la carteria fins a les nou del matí, però a l'hivern, si tot va bé, a mig matí ja he acabat. Però sí que és cert cada dia es posa pitjor això. No sé què farien els carters de Barcelona que per no res es concentren al davant de Correus o es neguen a fer hores extres si vinguessin aquí, al poble de la meva dona. El món no ha estat gens ben repartit i aquells que més hauríem d'alçar la veu i ens hauríem de concentrar davant d'on fos hem de callar perquè ens tenen oblidats en un racó de món. Ja li dic jo, a la Cinteta, que el que hauríem de fer és negar-nos una setmana sencera a repartir cap carta a ningú i ja ho veurien si hi som o no hi som, en aquest món. I és que ara, cada dia tothom té més relació per escrit i tothom 40


llegeix més diaris i aquest recony d'empreses que ho enfarfeguen tot d'impresos de promoció, com si ens interessés per a res el que ofereixen cada dos per tres! Si no ho faig, això de la concentració, és per la Cinteta, que és molt més pacífica que jo i que sempre que em veu enlairat no fa sinó posar pau. «Que tot ajuda a viure, Mario, recorda't dels anys cinquanta. Que tot pot tornar a passar, que ja veus com està el món. Que avui aquest i demà l'altre.» I que si tomba i que si gira. I és que, en el fons, a la Cinteta, li agrada que jo sigui el carter i que, a ella, li diguin «la dona del carter» i que, a casa, hi pari tot un servei públic. No és del tot com jo, la Cinteta. Això ja ho veia quan venia de fadrí a les festes majors, però... Doncs, sí, nosaltres érem dels més matiners del poble i només fèiem una mica el salt els diumenges i els dies de lliurar des que ens van concedir fer festa com la fa qualsevol treballador. De fet, quan no feia gaire temps que ens ho havien concedit, a la Cinteta i a mi, ens costava d'avesar-nos-hi. «Mario, corre, que ja són les nou!», se'm despertava sovint sobresaltada. «No, dona, no, que avui és diumenge.» «Ah!, em pensava que t'havia passat el tren.» Que n'és de patidora, la Cinteta! Pobres de nosaltres que un dia ens hagués passat el tren del correu! ¿Què hauria dit el veïnat? I jo: «Doncs, mira, qualsevol dia ho sentiràs a dir perquè em plantaré com a senyal de protesta!» I un dia em vaig plantar. Això que n'havia parlat tant la televisió, però ningú no s'ho creia. «¿Què, Mario, que feu vaga, doncs, els de Correus?» «No se sap res, a veure què diuen avui...» La Cinteta la tenia amb l'ai al cor. «A mi, tot això», em deia, «no m'agrada gens. Té regust a abans de la guerra. Si ja ho deia jo que com més has de votar...» A la Cinteta, aquest poc interès per la política li venia ja dels meus sogres. «Fills meus», havia dit moltes vegades el sogre, «en aquesta vida hi ha gent de molts parers. Més val 41


mantenir-se sempre entremig.» I ho deia convençut, el meu sogre, això. Després, sempre explicava que ell no havia anat a la guerra per pèls, però que va ratllar l'última crida i que ell, abans de la guerra, era amant de la tranquil·litat i de l'ordre. «Res d'escarafalls pels carrers, res de baralles i de rancúnies. La política», deia tot fent ballarugues amb els cinc dits de la mà dreta, «per als polítics. Nosaltres a treballar sempre, mani el Pere, mani el Pau!» De fadrí, prou que li donava la raó jo, al meu sogre, però ara, des que feia de carter, les coses havien canviat i tampoc no hi ha dret que sempre ahgin de ser els de sempre els que ajupin l'esquena. «¿Què et penses? ¿Que l'arreglaràs tu, el món?», deia la Cinteta, «Ni tu ni tots aquests que es volen concentrar, l'arreglareu.» «Doncs, mira, no ho diguis tan fort», li responia jo tot picat, «que potser sí que l'arreglarem nosaltres, el món!» La vaga va ser general. «Redéu, quin enrenou! Però que no era cosa dels de Barcelona, això, Mario?», deien els veïns, desconfiats, «Sí, però ens ha fet parar a tots.» «Apa, que viviu bé els carters! Ja m'hi conformaria, jo. Poquetes hores de feina i, au, a fer vaga que no en tenim prou!» «Deixa-ho, Mario», deia la Cinteta, «la gent ja ho és, així. Deixa'ls dir. Ja ens ha caigut prou la desgràcia al damunt si hem de fer allò que diuen els que ens manen. I Déu vulgui que tot s'acabi bé.» Sempre tan patidora, la Cinteta. I jo, amb les cames que se me n'anaven cap a ciutat perquè no m'hauria fet res de ser enmig de tot aquell batibull i anar a les reunions de tots els carters, que n'érem una colla, i fotre merder i cridar ben fort perquè sabessin com vivíem els que treballàvem en un cul de món. «¿Que us penseu que només treballeu els de ciutat? Doncs, veniu, veniu allà dalt al poble i ho sabreu què és fer-hi de carter. De primer tot va molt bé però després els anys passen i la feina augmenta i el sou ni es mou. ¿I vosaltres us negueu a fer una hora extra i 42


demaneu més sous, més bones condicions, menys feina, no tanta interinitat? Veniu, veniu-hi amb mi, al poble, i sabreu què és tot això!» Jo era molt més rebel que la Cinteta. Ja ho crec, si n'era. I com m'haurien sentit aquella gent i com m'haurien hagut d'escoltar ni que hagués estat davant del director general. Que sapiguessin què vol dir fer de carter al poble, que potser ho hauríem arreglat una mica més. Va durar quinze dies i encara no sé ben bé ara per a què va servir. «¿Que no ho veus, home?», feia la Cinteta, «Ja t'ho deia jo, que no l'arreglaríeu el món, vosaltres. Molt de cridar i molt de cridar, ¿però què? Un feix de feina endarrerida. ¿I qui l'ha de fer? Nosaltres. No res, home, no res, la política per als polítics!» I que n'era de semblant al seu pare, la Cinteta. I vam tornar a combatre la indiscreció, el xafardeig i el no ser bocafluix, que no havia estat res. I sort de ser matiners, la Cinteta i jo, perquè, si no, algun dia ens hauria passat el tren del correu per alt. M'hi vaig passar mitja vida, a l'estació. Per això m'ho coneixia tot de memòria. Hi anava dues vegades al dia. La primera, a les nou del matí, i la segona, a les set de la tarda. Eren els dos trens correu que passaven i que paraven al baixador del poble de la meva dona. Un per portar-nos les saques i l'altre per endur-se-les. M'hi arribava en un no res tot espetegant dalt de la moto. En cinc minuts s'hi era, a l'estació. L'havien fet una mica apartada del poble perquè els enginyers d'aquells temps no hi van veure cap altra solució. El tren, pel poble de la meva dona, hi passa majestuosament. Travessa la serra d'una part a l'altra i durant una estona força llarga sembla que tingui ganes de jugar al conillet a amagar a amagar que la llebre va a caçar... Ara entro en un túnel, ara surto per aquest forat, ara torno a endinsar-me per aquell altre i, quan no, a desfilar per damunt dels ponts de pedra 43


com si fos una joguina d'aquelles que la Cinteta somniava per als fills que no venien. De ponts, al poble de la meva dona, n'havien fet dos. Jo ja els hi he vist sempre. De color rogenc, alts, grandiosos. Hi són per travessar entre serra i serra les dues valls que formen els barrancons que ens envolten. Dels ponts, només recordo quan la guerra, a l'hora de la retirada dels republicans, una forta explosió va partir per la meitat el del barranc dels Masos. Ara encara se'n veu l'afegit. Llavors, amb la reparació improvisada que hi van fer, es veu que no resistia el pes de segons quins combois i aquí mateix una altra màquina esperava el comboi de vagons i se l'enduia via amunt. D'aquesta manera, com que el comboi arribava empès i se l'emportaven arrossegant, s'evitava que les màquines passessin pel tros poc fortificat. Era tot un espectacle i el meu sogre deia que no hi havia dret, que no s'havia de voler enderrocar un pont així com així només perquè els vençuts es veien acorralats. Al poble de la meva dona, de fet, ja no hi van petar massa fort. Els nacionals, aquí, van tenir força via lliure, avant, avant... Però sí que em penso que allò del pont els devia fotre ben bé de mig a mig. Era divertit el baixador de l'estació. El cap d'estació i la seva dona, que hi vivien, tenien cura del jardinet com si fossin a casa seva. El cap d'estació es deia Manolo i diu que abans de la guerra havia estat factor en un poblet de Salamanca. Després li va sortir l'oportunitat i va venir a controlar el trànsit ferroviari d'aquí. No en tenia gaire, de feina. La línia de Barcelona a Madrid sempre ha estat molt tranquil·la i encara més perquè aquí només paraven deu trens, cinc de pujada i cinc de baixada. Els altres, els talgos, els ters, els expressos, els de càrrega, passaven embalats i de llarg fent un terrabastall de mil dimonis per la vora mateix de l'andana. Sempre havia pensat que qui va enginyar la 44


nostra estació devia ser curt de gambals. Mireu que deixar-la amb una sola via! Si hi havia d'haver encreuament, només podia ser dues estacions més amunt, o més avall, i nosaltres quedàvem al mig, com el dijous. Sí, m'hi vaig passar mitja vida, en aquell baixador. No sé què passa amb els trens, que no van mai a l'hora. «I oi què, don Manolo, ¿que baixa pues?» «Aún lleva media hora.» I, apa, tu a aguantar com és la teva obligació. ¿Mitja hora? ¿Mitja...? ¿Una hora? Una! I després, calla i no diguis res perquè t'ho hauràs de sentir tot. «Te vas a pasar la vida aquí, eh, Mario.» «Ni que lo diga, don Manolo, ni que lo diga, me cago en...» I no ho deia, en què em cagava, no ho deia perquè don Manolo sentia els trens com si fossin seus i si algú se li queixava, deia que què volíem més després de poder anar d'un lloc a l'altre i que si ens pensàvem que fer tot allò no havia costat diners i que no sabia què esperàvem després del mal que havíem fet. I ens retreia allò del pont, com si ho haguéssim fet nosaltres, perquè ara ja l'havien arreglat del tot, i que no estàvem mai contents i que si ens en donaven dos en volíem quatre. Es posava vermell de galtes i girava cua amb la gorra ben posada i la bandereta cargolada sota l'aixella. Don Manolo se sentia vencedor i franquista i ho feia saber a tothom d'aquesta manera, però cridava massa i ningú no li feia cas perquè no estàvem per orgues, al poble de la meva dona. «¡Ustedes no saben lo que cuesta España ni lo que vale!» I tant, don Manolo, ni ho sabíem ni ho volíem saber, nosaltres, això. No ens en faríem mai càrrec per molt que ens ho diguessin. L'havíem passada massa forta per preocupar-nos d'aquestes coses, nosaltres. «Aquest don Manolo», li deia a la Cinteta, «sempre està amb les mateixes. Qualsevol diria que li ha donat alguna cosa, a ell, el Franco.» «Potser sí, home, potser sí», feia ella, perquè, a la Cinteta, don Manolo, li feia 45


un respecte de mil dimonis. No ho havia acabat d'entendre mai, això, jo. «S'hi ha d'estar bé, amb aquesta gent», deia. «¿Que no ho veus que no sabem mai què ens pot convenir en una hora o altra?» «I, a mi, ¿què se me'n fot del que ens pugui convenir?» I la Cinteta, «ai, que no t'hagis de veure en cap mal pas, fill.» I jo, «buen día, don Manolo», cada matí, a les nou, no fos cas que la Cinteta tingués raó. Aquesta gent dels trens no s'aclareix mai. No sabien cap dia del cert quin era el vagó que et portava el correu. Avui te'l col·locaven davant i demà te'l col·locaven darrera. «Ei!, aquí!». El funcionari, des de dalt de la portella del vagó, t'enviava un xiulet. Corrents, perquè el tren para poc aquí. La saca! Ben lligada perquè no en surti res i signa el paper de l'altre. «Cada día hay más trabajo, ¿eh?» «I, doncs, ja us ho deia, jo, que això s'enreda!» Al vespre, l'operació era al revés. Jo els donava el sac i ells em signaven el comprovant. La Cinteta, «no perdis el comprovant! Pobres de nosaltres si un dia passés alguna cosa!» «No pateixis, dona, ¿què ha de passar?» «No se sap mai fins que passa.» I jo, el comprovant a la cartera, i cap a casa, ben arxivat, no fos cas que qualsevol dia... Don Manolo tocava la campana. Després se n'anava cap a la màquina amb una botzina semblant a la del pregoner del poble, però més petita, donava el senyal de sortida i brandava el pal amb el drap vermell. El comboi li responia amb un xiulet eixordador i arrencava mandrós al mateix temps que portes i vies cruixien alhora. Jo espetegava la moto i amb el feix de cartes i diaris fent bots dins de la saca me n'anava cap a casa.

46


Només n'hi havia una, de bústia, al poble de la meva dona. Més que bústia era una boca de llauna blava amb un rètol blanc que deia «Correos». Sota mateix, una portella de ferro rovellat tancava el dipòsit que recollia cada dia el correu del poble. Feia temps que n'havíem demanada una altra perquè, sobretot a l'estiu, s'omplia de gom a gom i sovint, en obrir-la, queia tot el carteram per terra. L'havien instal·lada Déu sap quan a la plaça Major, just a la façana de l'Ajuntament. «N'hi hauria d'haver una altra al Raval, senyor alcalde», li deia sovint jo. «Sí, però no sé què fa aquesta gent de correus. Parleu-ho vós mateix, Mario.» I jo no trobava mai el moment, o més que no trobar mai el moment no sabia com fer-ho per presentar la petició perquè a mi tot això del tracte amb els superiors em feia basarda i me n'esquivava per poc que pogués. «Ara és quan hauries d'anar a parlar amb el Director General», deia la Cinteta, «i no quan dius que et vols plantar perquè tens massa feina!» La Cintera no ho veia, això, que una cosa era demanar i que l'altra és exigir i que a mi no m'hauria fet res plantar-me i cridar amb els de ciutat, però que això d'anar a demanar una nova bústia per al poble no em queia bé i, si fa no fa, també ens arreglàvem amb la que teníem a la plaça. Les recollíem a les sis de la tarda, les cartes. Les preparàvem i portàvem la saca a l'estació. La Cinteta m'ajudava tant el matí com a la tarda a distribuir i ordenar el paperam. Li agradava, a la Cinteta, de ferho, i a més, deia que així a mi em quedava temps per a altres coses. Tampoc no tinc res a fer, jo ara, insinuava. I les esteníem al damunt la taula amb discreció, sense gosar ni tocar-les gaire. De fet hihavia més feina al matí que a la tarda. Abans de repartir el correu calia que el classifiquéssim per un cert ordre i sortir al carrer amb cada carta al seu lloc. La Cinteta i jo ens havíem 47


estudiat al cap de vint-i-set anys quin era el millor recorregut i ara ja havíem guanyat molt de temps. Sortíem de casa i abans que res donàvem el tomb per baix el Raval, enfilàvem pel carrer Major i els que hi confluïen, passàvem per la plaça d'Espanya i arribàvem al cafè. D'allí cap a la part de l'Església i després a la plaça de l'Ajuntament, el carrer del Mig, el del Planot i el del Calvari. Pujàvem per la Vinyeta i finalment cap al Valmanya, que donava prop del nostre. Tot això ben arreglat abans de sortir feia més curt el trajecte. A més, tampoc no en tenia cap de pressa, jo. Es pot dir que ja tenia la feina feta però si algun dia em sobrava alguna horeta, encara m'arribava a l'hort i m'entretenia entre els bancals. La Cinteta es delia regirant el paperam damunt de la taula. Jo ho sabia, això, i mentre ella m'ho posava en ordre, jo m'afanyava a esmorzar abans de sortir al carrer. «No sé per què té tantes ganes de llegir la gent.» «Deixa'ls llegir, dona, deixa'ls. Cal que la gent s'informi. No llegiries mai res, tu», li insinuava jo, «i després vols saber què passa pel món.» La veritat és que el poc interès de la Cinteta per la política m'emmalaltia. «Sempre estàs amb les mateixes», responia ella enfurismada, «ja em diràs què hi guanyes, tu, de perdre el temps amb les notícies, ara que si La Vanguardia, ara que la Ràdio Nacional, ara que si el Telediario, i sort que ja han tancat la Pirenaica! Només diuen allò que els interessa. Treballar més és el que cal fer i no parlar tant que ja ens ho sabem massa i des de fa temps, tot això.» «Però, dona, Cinteta, que els temps canvien i ja fa dies que ha passat la guerra.» «No m'ho diguis això, a mi, que ja sé què em dic! Que cony ha d'haver passat la guerra! ¿Que no ho sents què diu la televisió cada dia? ¿Que et penses que no ho veig que això torna a agafar els tombs d'abans? Com si no estiguéssim prou bé...» 48


La Cinteta ja ho era així i el cas és que aquestes conclusions les acostumava a treure cada dia mentre arreglava la pila de diaris que arribaven amb la saca. De diaris, al poble de la meva dona, n'arribaven de poques capçaleres: La Vanguardia, El Correo Catalán, el Diario Español de la Provincia i algun Avui. «Un altre que se n'anirà en orris», va pronosticar la Cinteta. «¿A qui se li acut fer un diari en català? Ja pots veure qui el llegeix, al poble. ¿Que no ho veus que no hi ha res a fer?» Fora dels diaris, la resta del correu, a la Cinteta, no li produïa cap més exaltació. Tan aviat com acabava del paper imprès, canviava de to i no se'n sabia estar de comentar una a una les cartes que li passaven per les mans. «Mira, l'Amèlia, li deu escriure el seu cosí de Girona. Diu que treballa en un banc i que a la tarda té dues cases més, i aquí no sabia què fer. Encara prou que se'n recorda de sa cosina. ¿Has vist quines correspondències que rep des de fa temps, el Jaume?» «¿Quin Jaume?», feia jo. «El Jaume», ella, «el de la Paçola. Només li escriuen des de Barcelona amb noms de noia ras i curt i cada vegada són noms diferents. Aquest des que va fer-hi el servei sembla que no sigui d'aquí. Si ja ho dic jo, que un cop posen els peus al tren...» Però tot això la Cinteta ho deia amb bona intenció i el que sí que és veritat és que només m'ho deia a mi, a casa, i encara en veu baixa. Tan aviat com sortia al carrer, no la sentia parlar ningú de res de les cartes i, per a ella, el que li havia passat per les mans era secret d'ofici. Si jo no hagués estat segur d'això no hauria deixat que m'arreglés el correu. Ja ho havia dit el cap de servei el primer dia que m'havia de posar a la feina: «Y recuerda, Mario, que desde ahora todo lo que pase por tus manos es secreto profesional. Discreción y vista. No te fíes ni de tu mujer.» «Hombre», vaig fer jo. «Ni hombre ni nada, que se han visto muchas cosas.» Però la Cinteta era de bon fiar 49


perquè vivíem molt bé i perquè era dona de pau i perquè no feia política i sobretot perquè li agradava molt ser la dona del carter, o la cartera, vaja, per a la gent del poble. Com cada matí, jo sortia amb la cartera plena fins dalt de diaris, cartes i impresos, a fer el recorregut de cada dia.

«Diaaariii!» Abans, quan era més jove, encara cridava més. Algunes veïnes m'havien dit que perdria la veu si m'hi posava amb tant de pit, però jo sempre he estat dels que creuen que les feines, si es fan, es fan ben fetes. I cridava, però ara la veu se m'havia tornat més suau. A uns se'ls afluixen les cames, a d'altres les mans i a mi m'havia tocat que se m'afluixés la veu. «Bon dia, Mario. Passes més d'hora avui.» «Anem més espavilats, sí.» A don Manuel, el senyor mestre, cada dia li semblava que passàvem més d'hora pel Raval. Al cap de tants anys ja m'havia fet a la seva salutació. És com si algú et digués sempre «estigui bo» o «passi-ho bé». Crec que, a don Manuel, el que li passava era que coincidia l'arribada del diari amb l'hora de sortir del pati de l'escola i devia esperar aquella estona des que s'hi havia posat, a primera hora. Don Manuel estava sol a l'escola del poble i últimament només li quedaven unes vint criatures entre els set i els catorze anys. «No sé què fa la gent d'aquest poble», deia, «cada dia hi ha menys criatures.» «Si tots fossin com nosaltres, no tindria pas gaire feina, vostè, don Manuel.» «Ni que ho diguis, ni que ho diguis. I, doncs, ¿que no s'ho ha fet mirar 50


això, la Cinteta?» «No hi ha res a fer, don Manuel, i si hi hagués remei també ens ho pensaríem. No ens ha fet mai gaire gràcia tot això artificial, a nosaltres.» «Home», feia don Manuel, «hi ha coses i coses.» Don Manuel era solter i havia rondat la filla del Pere Gras, però a la Mariona Gras —li dèiem la Grassa— ja li feia gràcia des de joveneta el nebot de cal Xocalí, que vivia a Tarragona i que pujava al poble cada cap de setmana amb els seus pares i, a més, s'hi passava tot l'estiu. A l'hivern, entre dilluns i divendres, la Mariona i el nebodet s'escrivien carta diària. Es van acabar de cartejar un estiu, quan es van casar. Vivien a Valls perquè ell havia trobat feina al polígon industrial i es guanyava força la vida. Don Manuel havia dit que els mestres ja no els volien per a res. I que si ara fos a fer no hauria tret plaça de mestre nacional i s'hauria espavilat en qualsevol lloc de la ciutat on, per poca feina, eres més ben pagat. A don Manuel el que li passava és que després de la Mariona ja no li va fer peça cap noia més i s'havia endinsat tant dins de l'escola que a la fi n'havia acabat fastiguejat. A vegades don Manuel rebia un feix de correspondència per a ell i per a l'escola. «Fixi's, don Manuel, encara vénen les coses amb el nom de Escuela de Niños y Escuela de Niñas, miri si n'han passat d'anys!» Rebia cartes de Madrid, de Barcelona i moltes de les delegacions ministerials. «Aquesta gent sempre va amb murgues», botzinava don Manuel, i obria amb delit les de Barcelona que li eren de més bon grat o potser era el lloc d'on esperava alguna cosa més important. Al carrer Major, hi vivia un guàrdia civil retirat. Devia tenir prop de setanta anys i havia comprat una caseta vella amb pis i golfes en bastant bon estat. Quasi sempre me'l trobava assegut al portal de casa amb cara de pocs amics i com si tothora estigués emmurriat. Des que es va jubilar, havia arribat al 51


poble i diu que l'havia triat perquè ell hi havia estat tres o quatre anys destinat de més jove «cuando el cuerpo era glorioso y respetao», afegia. Després es va passar a la caserna de Reus i es va casar amb la filla d'un farmacèutic de Saragossa. Ramiro, el guàrdia civil retirat, només rebia el Diario Español de la Provincia i quan en parlava deia que era el millor diari que hi havia per llegir i per informar-se. I que el renom que li havien tret de Patufet, al diari, era cosa de quatre gamarussos. Don Ramiro no tenia gaires amics i gairebé cada tarda se n'anava a l'estació a xerrar amb don Manolo perquè es coneixien des de feia molts anys i no paraven de fer-la petar sobre com havia anat tot això i que aquest tomb que feia ara no els portava gaire bona olor ni a l'un ni a l'altre i que ells, si no hagués estat pels temps d'en Franco no serien on eren i que no hi havia dret amb tot això que ara se'n deia i se'n feia. Quan jo em trobava enmig d'aquesta mena de converses em feia el distret i el capficat, immers en la feina, perquè era el carter i no em podia posar en res i, tal com deia la Cinteta, no sabíem si encara no ens convidria mai alguna cosa. La plaça d'Espanya era el centre. El centre del poble, el centre de les tertúlies i el centre de les xafarderies. Sempre hi havia alguna rotllana tot xerrant. Ara que si la Unió de Pagesos, ara que si les eleccions, ara que si les olives, després que si les avellanes, més endavant que si l'Ajuntament no rutlla... «¿Què hi ha de bo, Mario?» «Tres diariets i una carta.» «¿I jo no tinc res? Carai, que estrany que no m'escrigui l'Eusebio.» «I doncs, ¿on el tens?» «Ai, filla, ara són a Itàlia per no sé què dels taps.» «¿Li va bé això dels taps, oi?» «Tu diràs! Qui ho havia de dir que s'espavilés tant, l'Eusebio.»

52


Mentrestant, jo mirava si hi havia res més. Els tres diariets eren per al cafè on, per fer content tothom, en tenien subscrits tres: La Vanguardia, El Correo Catalán i el Diario Español. El Rosendo, el cafeter, deia que no se subscrivia a l'Avui perquè no el sabia llegir bé, el català, i a més perquè ningú de la clientela l'hi havia demanat mai. «Si algú el vol llegir, que vagi a cal Josep», deia. El Josep era el carnisser. De jove havia estat molt d'aquí, vull dir que era català i havia anat a votar l'Estatut i sempre deia que ell havia aplaudit l'avi Macià a la plaça de Sant Jaume el dia que van proclamar la República. El Josep, el carnisser, es va enrolar amb la revolució i més endavant amb el comitè i les milícies anrifeixistes. «Res de sang, però», aclaria sempre. Un bon dia, el van arribar a fer fins i tot alcalde. I quan van haver de córrer, se'n va anar a França. Va tornar el cap de vuit anys perquè ell no era d'aquests que deien que no volien tornar fins que no canviés la truita. Va tornar sense ni un ral i va començar com podia a treballar i a guanyar-se la vida per mantenir la dona i els dos fills que, amb la fugida, havia deixat aquí. Sempre deia que ell, els primers quatre rals els havia fet de mosso anant a jornal i que si ara s'havia posat una carnisseria era perquè portava molts cops d'aixada i molta suor a l'esquena i que ara encara suava escapçant caps i tallant trossos de carn, que la gent era molt polida i menjava molt, sobretot a l'estiu, que és quan es fa més gana i quan els de ciutat vénen al poble a gastar-s'ho tot perquè ara feia bo de tenir una caseta llogada a la muntanya o muntar-se un refugiet de quatre pams per passar-hi l'estiu i els caps de setmana. I que ell força que se n'alegrava de tot això perquè ja havíem patit prou i que tot arribaria. Que no hi passéssim pena, deia, que la cosa canviaria i que aviat seríem un poble com cal, que parlaríem com

53


cal i que tindríem tot el que havíem perdut fa molts anys. Jo l'admirava, el Josep, perquè quan començava a xerrar, entre escapçada i escapçada de tallant, ho feia bé i perquè, a més, llegia l'Avui, que deia moltes coses que no deien els altres diaris i que tot ho veia d'un altre color. Quan allò de la vaga dels carters, a l'Avui es va llegir que els carters de comarques també ens hi adheríem i que la cosa era tan general que en algun poble es creien que ja hi tornàvem a ser. M'agradava força, el Josep, el carnisser. Quan arribava l'Onze de Setembre, el Josep era l'únic que penjava una bandera catalana al balcó i la Cinteta deia que no n'hi havia per tant, que el Josep ja havia estat una vegada a França i que no s'havia escarmentat. I durant una setmana seguida, la Cinteta no anava a comprar carn perquè no diguessin que ella també era de la ceba, com el Josep. «Mossèn, mossèn... carta!» El mossèn del poble de la meva dona era un homenet ja gran que uns anys abans havia fet de vicari a la ciutat. Mossèn Ciri, li deien, no se sap per què. Ara, a les seves velleses, l'havien enviat al poble. Però només tenia contentes les quatre beates i encara perquè les deixava rondar per l'església i els hi deixava fer de tot amb els sants i les santes. «Feu, feu, filletes, que la Mare de Déu us ho agrairà.» A l'hora de dir la missa, però, el mossèn del poble de la meva dona, era un neguit dalt de l'altar. S'equivocava sovint i cada dos per tres engegava uns sermons als feligresos que feia tornar vermell allò que era groc. Era molt bon home, però havia perdut el tren amb els canvis dels seixanta. Es pot ben bé dir que ja en quedaven ben pocs com ell. «I, doncs, mossèn, ¿que no vestiu com tots els capellans d'ara, vós?» «A mi no em vingueu amb romanços que el que cal és vestir menys i creure més en Déu nostru sinyó!» Quan hi havia enterrament en algun dels pobles veïns, el mossèn hi anava a peu, per la carretera, i mentrestant 54


passava el rosari. «Mossèn, ¿què vol que el pugi amb cotxe?» «No, no, gràcies fillets, vaig fent, jo.» El mossèn estava subscrit a un grapat de capçaleres que totes començaven o acabaven amb alguna cosa semblant a cristiana. «¿Què em portes avui, fillet? Ah, ja feia dies que l'esperava aquesta. Diu que hi ha unes declaracions del bisbe que fan posar els pèls de punta. Aquests bisbes nous!» I se n'anava cap a dins de la rectoria tot remugant contra els bisbes i els capellans i dolent-se de fins on havia gosat arribar la Santa Mare Església. El secretari sempre hi era a l'ajuntament quan jo repartia el correu. Li dèiem Quimet, però posat allà dins, darrere la taula de despatx, ben pentinat i arrelat, això de Quimet no li esqueia gaire. «Joaquim, correu!» «Endavant!» Jo hi entrava. «¿Què, Joaquim, treballant?» «Sí, una miqueta més. ¿Què diu el poble?» «¿Què vols que digui? Res de l'altre món.» A l'ajuntament del poble de la meva dona llegien molt, vull dir que el secretari llegia molt. Estenia La Vanguardia damunt la taula i la repassava de dalt a baix. «N'estic tip d'aquesta feina de secretari, Mario. M'he de fotre un fart de llegir per si hi ha alguna cosa que pugui interessar el poble.» «Oh, ves, ja se sap», feia jo. Quan van fer les primeres eleccions, el Quimet va rondar tot el dia per l'ajuntament d'un costat a l'altre i saludant tothom com si fos alguna festa especial. «Què, ¿a votar?» «¿Què hem de fer, doncs? Ara toca això», deien alguns dels veïns amb un deix de complicitat. I entraven a la cabina, amb posat de resignació. Hi devien agafar els sobres i les paperetes i segurament que en el fons estaven convençuts que ajudaven el país a fer història. Quins dies, els de les votacions! Encara repartim paper ara! La Cinteta s'havia desorientat amb tant de paperam. «Aquests partits que ho empastifen tot! Com si al poble no sabéssim a qui hem de votar! Si no hi hagués la 55


televisió, com abans, encara.» La Cinteta i jo vam anar junts a votar. «Vota!», va dir amb veu de tenor el de la taula, el de ca la Pauleta, que estava posat fins al coll dins del Sindicat. I la Cinteta, «que sigui per bé.» Amb aquestes coses, la Cinteta era molt complidora. Sobretot des que amb l'últim referèndum que va fer el Franco van dir que qui no votés no cobraria la vellesa. La Cinteta no es va estar de dir que ella votaria sempre que convingués encara que no hi cregués, en aquestes coses. I a les eleccions jo també vaig votar. Però vaig enganyar la Cinteta... El de ca la Pauleta va tornar a dir «Vota!» I la Cinteta, «Apa, anem, cap a casa.» Sempre ho he dit, que la Cinteta i jo no n'érem gens de semblants, en aquestes coses.

Un dia vaig rebre una citació oficial del director de zona, crec que en diuen Saluda. «Tal, tal, tal saluda a Mario Roig, cartero de tal y le invita a mantener una entrevista personal con usted para tratar de un asunto de su interés. Dios guarde a Vd. muchos años.» Gràcies. «Cinteta, Cinteta, mira què m'envien de la central!» La Cinteta es va posar les ulleres de cosir i va llegir a poc a poc. «Uuummm... uuummm... Um! ¿Ho veus? ¿Què ho veus, Mario?», va esclatar en sec. «¿Què passa?», vaig fer jo. «Que ja t'ho deia jo que si es treballa com Déu mana un dia o altre es rep la compensació. Imagina't si ha arribat lluny la teva honradesa com a carter que fins i tot el director general et vol veure personalment.» A mi, tot allò continuava sense fer-me gens de gràcia. Encara no hi havia anat, a la central, ni per allò de la bústia, i feia molt de temps, anys potser, que no m'hi arrossegava. «¿Però què deu voler aquest home, ara?» «¿Què ha de 56


voler?», home, «¿què ha de voler? Que encara no ho veus que t'han concedit la Medalla del Mérito al Trabajo o qualsevol altra d'aquestes que es donen a qui s'ho mereix. ¿I què cony em mereixia jo si m'havia fet un fart de treballar i encara no sabia per a què? ¿Què cony m'havia de merèixer jo si quan hi va haver la vaga no vaig dubtar gens ni mica a plantar-me? De seguida, jo. El primer per a aquestes coses. Llàstima de no treballar-hi, jo, a ciutat, o si no, ja ho veurien tots, ja ho veuria la Cinteta... Hi vaig anar el dia que deia el Saluda. Em vaig emportar el sobre ben plegadet a la butxaca. No fos cas que no em deixessin passar o que em fessin massa preguntes pel fet d'anar a veure el director general. Hi vaig anar amb tren perquè aquell dia tenia el cotxe a arreglar i, amb la moto, ja feia molts anys que no hi anava, a ciutat. Aquell dia, la Cinteta va tenir cura del correu. «No passis ànsia que tot quedarà llest com sempre», em va dir. Després, pel carrer: «I ara, Cinteta, ¿que has ocupat la plaça del teu home?» «No, és que ha anat per feina.» Era molt discreta, la Cinteta. Ningú no havia de saber que havíem rebut una citació del director general. A vegades la gent en fa un gra massa de les coses i la troca s'enreda. A l'estació, don Manolo no se n'avenia. «¿Y pues, Mario, de viaje?» «No, don Manolo, voy por cuatro cositas.» «Ah, ya me parecía a mi...» No sé pas què li havia de semblar, ni a ell ni a ningú. ¿Que es pensava que els carters no hi anàvem mai, a ciutat? «Tu dissimula», em va dir la Cinteta abans de sortir de casa, «digues que vas per feina.» I jo dissimulava tan bé com podia i deia que anava per feina. A don Manolo, a la seva dona i a dos o tres coneguts que vaig trobar pel viatge dalt del tren. També vaig tornar amb tren, esclar. Aquesta vegada Don Manolo ja no em va preguntar res perquè potser em va veure amb cara de pomes agres. Tan 57


aviat com vaig arribar a casa, la Cinteta ja m'esperava. «¿I què...?», va dir impacient per saber la meva resposta. Ja es devia pensar que arribaria amb la medalla penjada al coll, la del Mérito al Trabajo de no sé qué, que deia ella. L’hi vaig explicar tot fil per randa. Que què es pensava don Manolo de voler saber on anava. Que havia trobat uns coneguts al tren. Que havia arribat a l'hora justa a l'oficina de correus. Que m'havien fet passar a una sala d'espera tota plena de poltrones. Que m'havien fet esperar més de mitja hora i que m'havien fet entrar en un despatx grandot i amb regust a departament oficial. Que m'havia rebut el director general i que m'havia atès molt bé. «¿I què...», només feia la Cinteta. «Doncs, mira, que el director general m'ha preguntat si jo era don Mario Roig i que jo li he dit que sí. I ell, que quants anys feia que ocupava la plaça de carter al poble, i jo que vint-i-set. I ell, que si tenia intencions de deixar-la algun dia. I jo, que no. I ell, que si estava casat i que si tenia fills. I jo, que la meva dona eres tu i que et deies Cinteta i que per designi de Déu no n'havíem tingut, de fills. I ell, que si deixaria per res el poble. I jo, que no, que hi estava molt bé, jo, de carter al poble, i que no em faria res que durés tota la vida. I llavors, ell que va i que em salta: «que durará, que durará», i jo, que em pensava que ja em penjaven la medalla i que va i que em diu, tot decidit: «Pues nada, don Mario Roig, que le he llamado para informarle que en el pueblo vecino se jubila el cartero, y pensando que usted no tiene demasiado trabajo ahí arriba...» I jo, que ja havia sentit a dir que el Paco es jubilava, i que no, senyor, que no n'hi havia gaire de feina, però que Déu n'hi do! I ell, que se m'havia designat per substituir Don Paco i que a partir d'ara no tan sols hauria de fer el repartiment d'aquí, sinó que el d'aquí i el d'allà perquè l'administració no anava gaire grassa, i que entre tots 58


ho havíem de fer tot, i que Espanya s'havia fet a base de treball i d'esforç i que havíem d'acollar i fer el que més convingui pel bé de tots plegats. I jo, intentant dir que al poble ja feia temps que en teníem molta, de feina, i que en teníem de sobres, i que el que calia era que ens posessin un ajudant o un augment de sou i que ens ampliessin les bústies del poble, que al Raval n'hi aniria molt bé una altra perquè a l'estiu el paperam s'acumula, que la gent té moltes relacions, i que, en buidar-la, se'ns escampava tot per terra, i que això fa molt mal efecte per a l'administració, i que això altre de fer de carter de dos pobles alhora era un abús de servei i que no estava bé perquè trèiem el pa de la boca d'un altre i que si no hi havia més vagues generals era perquè Déu i nosaltres no volíem que hi fossin, o si no, que jo seria el primer a anar-hi davant del tot i que seria el que cridaria més i el que exigiria més i el que aixecaria més altes les pancartes i el que s'estaria més hores concentrat davant de l'oficina principal perquè tothom sapigués que ja n'hi ha prou de ser sempre els mateixos els que ajupen l'esquena i que ja tocava que l'ajupissin una mica tots plegats i que si el director general no s'hi oposava em negava a ocupar aquell doble càrrec i que si s'hi continuava oposant em plantaria i si convingués penjaria la cartera o la tiraria al foc perquè no en quedés ni rastre i que ja se'n podia anar a pastar fang ell i els seus fums de mandatari i amb els seus dons d'amabilitat i que al poble de la meva dona vingués a repartir el correu Rita que així sabria què és fer de carter en un cul de món i què és tenir la boca tapada i haver de dir «buen día, don Manolo» o «buena tarde don Manolo» durant més de vint-i-set anys. I tot perquè no sabíem mai què ens podria convenir, i que tant se me'n fotia que em posessin a la llista negra i que jo havia nascut per ser revolucionari, com el Josep, el carnisser, i que ja ho sabia jo que amb això donaria un disgust a la 59


meva Cinteta però que ja n'estava fart i tip d'escoltar i de callar, de ser discret, de no ser xafarder i de no ser bocafluix i que ara me n'anava perquè ja ho havia dit tot i que si volien res ja sabien on era. I, apa, bon vent i barca nova! Però el director general ja feia estona que m'havia encaixat la mà i que m'havia dit que estava molt content d'haver-me conegut i d'haver parlat amb un d'aquests homes que fem que el meritori servei funcioni tan bé arreu i que em felicitava per la tasca que jo i molts com jo estàvem fent per la nova Espanya i que ell no era qui per agrair-m'ho però que qualsevol dia demanaria per a tots nosaltres, ni que fos simbòlicament, la Medalla del Mérito al Trabajo. I la Cinteta, feta un mar de llàgrimes, ja no m'escoltava ni res i només deia que quina sort d'haver-se casat amb mi i que quina estrella més bona la nostra des del dia que vaig ocupar la plaça de carter perquè reunia totes les qualitats. I l'endemà, amb no tan bona veu ni tanta il·lusió com el primer dia, vaig començar a cridar noms del poble veí convençut de la feina que oferia el nostre cos al país, mentre la Cinteta escampava pel poble que m'havien ofert la plaça en compensació dels meus vint-i-set anys d'honradesa dins del món de la carteria. I els veïns només deien que quina sort, i que bé, i que com s'ho mereix, això, el Mario. I quan em van jubilar, em van tornar a enviar un Saluda del director general perquè hi anés. I hi vaig anar una altra vegada. «¿Don Mario Roig?» «Servidor.» I em va donar les gràcies pels serveis prestats i em van penjar una medalla al coll per mèrits del treball. Refugi La Vinyeta Duesaigües, agost 1977 Revisada: setembre 2016 60


AMB L'EMPREMTA DE LES PUES GLAÇADES Andreu Sotorra

Aquesta narració va obtenir el Premi Rafael Comenge 1979, dins dels Premis Literaris d'Alberic (País Valencià), i es va publicar, com a finalista amb menció del jurat del Premi La Colla 1979, dins el volum Col·lecció de Premis Literaris (1983) de la Colla Excursionista Cassanenca, de Cassà de la Selva, juntament amb les narracions Enfrontaments i altres contes i Elia, dels autors Àngels Pomés i Josep Franco, respectivament.

61


Tot és anar de la gent a la gent, passant per un mateix cada vegada sense cometre excessos histriònics ni gravitar entorn d'un eix falsat. (...) Tot és anar de la gent a la gent, amb vent als dits i sang a les genives. Miquel Martí i Pol, Pendís

62


No ha dormit gens bé, aquesta nit, el Salvador. Ja en té prou, ha pensat, del batibull d'imatges que no paren d'assetjar-lo i que s'esbatussen entre elles per fer-se'l seu. Vinga desvetllar-lo i vinga fer-li bots el cor, com si, tot d'un plegat, li hagués de fugir del cos. Les dotze, la una, les tres... eren les quatre de la matinada quan encara li martellejaven el cervell. Plac!, plac!, plac!, plac!... «N'estic fart de tot!», ha dit, al mateix temps que s'ha desempallegat, tot llençant-lo a terra, del rebrec de llençols que s'ha endut entortolligat entre els peus quan, d'una revolada, s'ha llevat. «N'estic fart de tot!» I amb el crit, ha despertat la Glòria que jeia boca amunt, a l'altre costat del llit, amb el cos nu. Ha fet calor aquesta nit, pensa el Salvador. «¿Què et passa?», li ha dit la Glòria, mig enterbolida pel sobresalt. «Res, res...», li ha fet ell, quan ja es treia els calçotets i, tot recargolant-los d'esma com si volgués dissimular-ne la brutícia, els ha llençat en un racó, sota el tamboret. «¿Tan d'hora?», li ha insinuat la Glòria, en veure'l de seguida que ha obert el llum de peu. «No em vinguis amb trons!», li ha respost ell. I la Glòria, amb els ulls mig clucs, ha tornat a tancar el llum i s'ha quedat amb la mà a l'interruptor, mentre el Salvador, neguitós, se n'ha anat al lavabo tot brandant el sexe endurit d'un costat a l'altre.

63


Primer s'ha sentit, com si tot el pis fos una porta, el clac! del pom de la del lavabo que s'obria. Després, com si el seguit de sons hagués estat previst, el clic! de l'interruptor del llum. Un silenci breu s'ha trencat en sentir-se el rajolí com, a ratxes, s'escolava i musiquejava mandrós entre la tassa i la tapa i, tornem-hi!, entre la tapa i la tassa. El gotimall alleujador feia l'efecte que, tot purgant el cos del Salvador, el lliurés de l'esbatussada i del martelleig amb el seu so més ablanit que indicava que havia acabat. L'estirada de la cadena del vàter havia deixat el pis immers per uns instants en un barrim-barram, al qual s'afegia l'espetec de la primera aigua de la canonada que, amb fúria, escopia, en obrir-la, l'aixeta del lavabo. De seguida s'ha sentit l'aiguabarreig, en glopejar el Salvador tres o quatre vegades. I, després, un ah! allargassat com si s'hagués tret un pes del damunt. El Salvador, en tornar a la cambra a les palpentes, ha ensopegat amb una bossa de mà que hi devia haver per terra, d'aquelles que porten els treballadors de la Renfe per anar a treballar a la via, amb els entrepans que els ha deixat la mestressa al taulell de la cuina, amb la bóta de vi tan negre de la pell com el líquid, i desgastada de tant passar d'una mà a l'altra. «¿Qui cony l'ha deixada aquí al mig?» Amb el terrabastall, l'Amàlia, que dormia a la cambra del costat, ha buscat l'interruptor gairebé sense esma i en encendre's el llumet de la tauleta de nit, ha preguntat al Manuel què passava, tot colpejant-lo a l'espatlla. I el Manuel li ha fet «ummm...», i s'ha girat de costat, i l'Amàlia, que encara anava amb les calces entortellades amb el dit gros del peu des de la nit que el Manuel li va dir que avui sí, que en tenia moltes ganes, s'ha llevat i ha tret el cap per la porteta que donava al rebedor. «¿Què passa?», ha tornat a dir, a les fosques. «Sóc jo, sóc jo!», li ha respost tot malamorós, el Salvador, i amb un «ah!», esclat de 64


sorpresa i de tranquil·litat a la vegada, l'Amàlia ha tornat al llit. S'hi ha enfilat per baix, pujant al matalàs de genollons i amb el cul enlaire, i s'hi ha deixat caure plana i ja no ha tingut temps de tormar a apagar el llumet de la tauleta de nit perquè els ulls se li han tancat en un no res. El Salvador ha arribat al llit remugant. «Em podia haver matat i tot!», ha dit, i, amb la tènue claror que li arribava des de la cambra de l'Amàlia, ha vist la silueta del cos de la Glòria que s'endevinava entresuat només per l'escalfor que hi havia a la cambra. Se li ha fet gros el cul, ha pensat el Salvador, i ha recordat de quan l'havia petonejat per primera vegada i com ella en va fugir i li va dir que no, que al llit tan de pressa, no, i ell se'n va sortir dient-li que molt bé, doncs, que no, i tres dies després, en plegar de l'institut, quan l'Amàlia i els altres eren fora, li va dir que potser sí, i que ella estimava la vida tal com era... i el seu cul era més bufó, ha pensat, devia tenir vint anys, s'ha dit després, n'han passat vuit o nou, ara, i ell ja n'ha fet vint-i-nou, sóc vell, es diu, el més vell de tots, sentencia, i com si no hi hagués perdut gens, de no dormir en tota la nit, ha començat a passar llista dels anys que devien comptar els companys de pis, mentre s'ajeia al llit i el somier no parava de fer nyic!, nyic!, s'hi ha de posar oli!, i l'Amàlia n'haurà fet vint-i-set, nyic!, nyic!, el Manuel en deu tenir vint-i-sis, i el Cesc, que en tenia tres menys que ell, però que semblava més vell i tot, i que això l'empiulava quan anaven junts i algú, a vegades, feia comparances enmig de qualsevol conversa i provava d'endevinar-ho... «Doncs, que ho decideixi el Cesc que és el més vell!» Però, segons com l'agafaven, ell cuitava a fer-los-ho saber, que en tenia tres més. Encara se sentia agror a la boca. I el cor li palpitava massa de pressa. El martelleig que l'havia enutjat durant tota la nit hi tornava, plac!, plac!, plac!, plac!... No hi ha res a fer!, va pensar com si s'hi volgués 65


conformar. I es va girar en rodó com si, a la vegada, també es girés contra el martelleig insistent. I com si estigués endut per un desig, va pessigar el cul de la Glòria, «ai!», va exclamar ella, i l'Amàlia, des de la seva cambra, va tornar a preguntar què passava i fins i tot el Manuel va repetir l'«ummm...» d'abans. I, des de la màrfega de l'estudi, el Cesc, enfurismat, «a veure si calleu d'una punyetera vegada, que encara no ha sortit el sol!» I el Salvador li va fer «brrr!...» traient la llengua, però, va pensar de seguida que era com si no ho hagués fet perquè el Cesc no podia veure com la treia. L'Amàlia es va adonar que havia d'apagar el llum de vora seu i va tocar lleument l'interruptor. I finalment el pis va caure en un angoixós silenci... ...fins a la matinada, quan devien ser les vuit i tres cops secs van ressonar pis endins damunt la porta de l'àtic que, ni que fos tan petit, li va agradar de seguida, a l'Amàlia, i per això el seu pare, que era vinater, va dir que d'acord, doncs, que l'hi compraria perquè s'hi posés a viure i així podria estudiar millor perquè era a tocar de l'institut. I, amb els cops, tots cinc es van sobresaltar perquè ja feia dies que s'ho esperaven. I com que ningú no es decidia a obrir, els de fora van colpejar de nou i els tres cops van ressonar una altra vegada i, ara, una veu i tot, amenaçadora: «¡Abran o la derribamos!» I quan el Manuel, tot lleganyós, va obrir, la Glòria encara es posava la brusa damunt mateix, sense sostenidors, perquè no havia tingut temps de vestir-se del tot. Quan va obrir la porta, la mare del Salvador es va espantar. No hi havia anat mai la guàrdia civil, a casa seva, i no hi estava avesada, a veure dos uniformats i amb el fusell a coll dins del pis. De seguida va pensar, 66


però, que la visita era perquè el Salvador havia arreglat els papers per fer-se voluntari. «¿Què faràs, doncs Salvador, que esperaràs que t'avisin o què?» L'avís, l'havia rebut, ja feia temps, en un sobret de color blau i amb regust de cosa oficial. I el van convèncer i se'n va convèncer, de fet, que s'havia de fer voluntari i se'n va fer. Per això no li va caler anar a fer cua a l'ajuntament perquè el mesuressin per entrar a caixa, ni que el sortegessin. «Quina diferència!», li va dir la mare, «així sí que s'hi pot anar, a fer el soldat, fill, sobretot si ja saps que després et passaràs tots els mesos com un rei a prop de casa i tot passarà volant perquè, amb bona influència no pot fallar, i aquí, a prop de casa, s'hi està molt bé perquè pots aprofitar totes les sortides lliures i emportar-te la roba bruta a casa i fer vida a casa i prendre menjar cap a la caserna perquè el de la caserna, quan s'és a prop de casa, diu que no els agrada gens, i encara, quan tens permís, pots treballar i, així, ajudar-te una mica, que la vida està molt cara.» De seguida hi va pensar, la mare del Salvador, en tot això que havien parlat, i els dos guàrdies, molt amables, un devia ser andalús i l'altre català, no paraven de fer-li preguntes. El que semblava català era el que ella coneixia més de vista de tota la vida perquè es veu que feia molts anys que l'havien destinat aquí i ja s'hi havia instal·lat del tot i hi havia fet família. I per això encara van tenir temps de xerrar de la seva dona i dels seus fills i ell li va explicar que un ja havia enllestit també els papers de voluntari perquè volia que fos guàrdia civil, que li feia molta il·lusió que en fos, però que aquesta joventut d'ara no en volia saber res, de treballar, i que si l'havia empès perquè es fes voluntari era perquè, a ell, amb els anys que feia que l'havien destinat aquí, tenia moltes coneixences i així també el podria tenir ben a prop de casa, el noi, i va afegir, en un to interrogador, «com vostè, ¿oi?...» I la mare del Salvador li va dir que sí, 67


que per això ho havien fet, ves, que si no, no, perquè el pare d'ella, l'avi del Salvador, sempre havia dit que, voluntari, ni per un plat de fesols! I la mare del Salvador es va adonar de seguida que allò dels fesols potser no ho havia d'haver dit, que ni que el guàrdia que feia cara d'andalús no hagués badat boca en tota l'estona, no havia parat d'apuntar, i vinga apuntar en un bloquet que es va treure de dins d'una carpeteta de gomes, d'aquelles com la que ella tenia per guardar-hi les garanties de la màquina de rentar, de la nevera, del túrmix que van comprar per Reis, del molinet elèctric de cafè, del televisor..., com aquella era, la carpeta de l'andalús, però una mica més rebregada i el llom amb l'empremta enfosquida de les mans suades del guàrdia. I encara va pensar que l'altre, el del fill que també s'havia fet voluntari, prou que el coneixia de tota la vida, tant de veure'l desfilar a les processons de Setmana Santa i les de Festa Major com de veure'l a la porta de la caserna o patrullant pels carrers del poble, ves si el coneixia que quan va venir el Franco en una visita d'escapada, ell ja hi era, més jove i amb bigotet esclar, perquè ara se'l devia haver tallat i s'havia engreixat una mica. I per això va pensar que potser no se n'havia d'haver refiat tant. I per arreglar poc o molt l'esllavissada del plat de fesols, va afegir: «¡Es que ahora se vive muy bien!», perquè s'ho pensava, que era català el guàrdia civil del fill voluntari, però, des que havia entrat a casa, no l'havia sentit parlar gens en català. I la mare del Salvador va pensar que, en acte de servei, els guàrdies civils potser no només no bevien sinó que tampoc no hi parlaven, en català. I la parella del tricorni li va demanar de fer un cop d'ull a la cambra on dormia el Salvador, li va preguntar el nom complet del noi, l'adreça on treballava, si és que treballava, o el lloc on estudiava, si és que estudiava, quines aficions tenia, quins altres estudis havia fet, a què es dedicava 68


durant les hores lliures, quines afeccions tenia, i el pare de què treballava, i ella, la mare, si feia res i si s'havien vist mai embolicats en cap cosa «d'aquestes d'ara», va remarcar, i ella, que mai, mai del món! I l'andalús, vinga apuntar amb cara de pomes agres com si aquella feina de redactar informes els anés baldera, a l'un i a l'altre. I potser sí que els devia anar baldera perquè, quan ja marxaven, el del fill aspirant a guàrdia civil, va dir que els informes del seu fill, els havia omplert ell mateix, «i sort d'això!, un menys a fer, mira, perquè, si no, no pararíem», que ara tothom se'n volia fer, de voluntari, i que, ben mirat, aquesta feina, no els tocava fer-la a ells sinó que hauria de ser cosa dels de la comissaria, «a los de abajo...», va remarcar assenyalant imaginàriament la direcció de la comissaria. I l'andalús, que ja s'havia entaforat el bloquet dins de la carpeteta semblant a la que la mare del Salvador guardava al calaix de l'armari amb les garanties de casa, ja la portava una altra vegada ben premuda dins el palmell de la mà. I la mare del Salvador va comprovar que sí, que l'empremta enfosquida del llom era de la suor del guàrdia i, mentre baixava els esglaons a poc a poc, l'andalús va fer anar una mica el cap mentre assentia allò que deia el seu company de patrulla. I la mare del Salvador va acabar pensant que sí, que ja se'l veia molt balder, en aquesta feina, l'andalús. I quan els dos guàrdies ja devien ser al carrer, la mare del Salvador va tancar la porta i de seguida se'n va anar a la tauleta de la cambra del noi per veure si hi havia res de compromís i li va semblar que no hi havia res, però després es va adonar, enganxat a la paret, d'un cartell amb la cara d'un tal Pompeu Fabra, i a la tauleta del llum de peu, enmig de les dues poltrones, hi va descobrir un llibre que devia estar llegint el Salvador i que tenia una coberta molt carregada, amb uns gravats estranys, i un fons esgrogueït amb la imatge, una mica confusa, 69


d'una mena de carro amb el fusell llarg, llarg, i carregat de soldats, i el títol ben gros: Homenatge a Catalunya, hi deia. I la mare del Salvador va entendre perquè el guàrdia civil amb cara d'andalús no havia parat de mirar cap a aquell racó mentre ella xerrava amb l'altre. I es va convèncer que s'havia equivocat perquè l'andalús no devia estar gens cansat, com s'havia imaginat ella. I quan el Salvador va arribar a casa a l'hora de sopar, la mare li va dir que tenia por. «¿Por de què, mare?» «Doncs por de que l'andalús no hagi vist el cartell d'aquell senyor de la pipa i no s'hagi apuntat el títol d'aquest llibrot que tens a la tauleta de nit i que hi diu Homenatge a Catalunya!» I el Salvador, que ja era davant del plat de verdura amb patates, va tancar els ulls i, amb la boca ben plena, sense poder parlar, va alçar el braç amb la forquilla ben engrapada i va fer un gest com si volgués dir: «¿I què, que hagi vist el Pompeu a la paret i que se l'hagi apuntat, l'andalús, el títol del llibre?»

La primera a arribar al Cafè ha estat l'Amàlia. S'ha assegut en una taula, la que hi ha al davant del recambró que és a tocar de la barra perquè així, quan arribin els altres, ja hi hagi cadires per a tots. A l'Amàlia, el regust d'època renaixentista del Cafè sempre l'ha entusiasmat, amb les taules de marbre amb potes treballades de ferro i, sobretot, amb el regueró que envolta el marbre i que hi va com a fet a mida per passar-hi els dits o per abocar-hi, a poc a poc, la Coca-Cola i fer-la córrer tot voltejant la taula fins que el Cesc, que ja l'esperava en un cantó amb la burilla de la cigarreta, la deixava dins del regueró, perquè se li amarés ben amarada i, quan ho havia fet, se la posava als llavis i li feia l'efecte que fumava 70


il·lusió, a fi de comptes, la Coca-Cola també diuen que és droga, feia, i simulava que perdia el món de vista i s'esbatanava a la cadira amb el cul de fullola rodó i amb el respatller treballat, corbat de dalt i desgastat pels anys. Nyic!, nyic!, feia quan t'hi repenjaves. I un dia se li va quedar a les mans, al Cesc, i va venir el cafeter i li va dir que si allò també ho feia a casa seva, i el Cesc que encara li diu que sí ara, i el cafeter, doncs, que el Cafè no era casa seva, i que era un marrà i que ja se'n podia anar al carrer, i com que tots els de la taula li feien «fuuu!», el cafeter es va empixonar i va dir «tothom al carrer!», i va cridar tan fort que es va sentir des de fora i tot, i algun xafarder va espiar dins i encara va veure el cafeter com si fos Colom, amb el braç ben recte i el dit índex assenyalant la porta, «al carrer!», es va sentir finalment. I van haver de sortir. L'Amàlia s'havia endut un llibre de casa i, en un bloc d'espiral, s'entretenia a prendre'n notes. Tenia els peus damunt la barra de ferro que lligava les dues potes de la taula i, de tant en tant, aixecava el cap i es perdia fitant el fons de la sala i, com si hagués descobert allò que buscava, clavava els ulls al mirall del fons, aquella llum tapada a mitges per les ampolles de les begudes i de licors on la imatge li reapareixia per darrere del nom, retolat vermellós, que la casa havia pagat quan van muntar el Cafè. ¡Brandy viejo... un buen sabor! Sense adonar-se'n havia omplert el full del bloc espiral tot de brandy viejo un buen sabor, brandy viejo un buen sabor, brandy... brandy... i encerclava les paraules de cadascuna de les frases amb figures recargolades i força imaginatives, a vegades sabor i a vegades la frase sencera... i, al final, Amàlia, Amàlia, Amàlia... I quan va arribar el Salvador, l'Amàlia encara encerclava lletres i mots 71


damunt del full quadriculat i ni s'havia adonat que el Salvador ja li deia que tot ho tenia a punt i que ja era hora que s'hi posessin de debò i què feien els altres, que no arribaven. I l'Amàlia, que ja feia estona que hi era, va dir que dels altres no en sabia res. I el Salvador li va agafar el llibre que tenia al damunt de la taula de marbre i el va fullejar, sense ganes de trobar-hi res, mentre esperaven els altres. I de sobte, el Salvador va dir a l'Amàlia, per dir alguna cosa, si se'n recordava del dia que el cafeter els va fer fora. I l'Amàlia va dir que sí i que el Manuel havia dit franquista! al cafeter, perquè encara no feia pas gaire que el Cafè pudia a joc brut i que l'havien precintat un parell de vegades i l'havien tornat a obrir i que això passava perquè aquell cau no era sinó un podrimener del franquisme i que ara, el cafeter havia volgut canviar la cara al Cafè perquè els temps s'havien capgirat i no li interessava tot això de la llibertat perquè amb tanta llibertat tot se li havia anat en orris, i ara es volia guanyar els estudiants i els joves, els marrans, que deia ell, posant el Cafè d'estil renaixentista com quan s'hi reunien els quatre lletraferits, els mateixos que després li havien tirat el negoci per terra al cafeter anterior, segons deia ell. Però, els estudiants i la jovenalla hi anaven, al Cafè, com l'Amàlia i el Salvador i tots els altres perquè, a fi de comptes, s'hi podia fer de tot i per veure si així l'ensorraven i ensorraven també aquell caragirat de franquista que no parava d'insultar-los de marrans ara que ell ja no es podia engreixar amb les seves marranades com quan tenia la porteta del carreró del darrera oberta, i que ja sabia què era allò que li agradava més del Cafè, va dir en sec l'Amàlia, i el Salvador, sorprès, li va preguntar «¿què, què...?», i l'Amàlia, obrint el braços de banda a banda, va dir: ¡brandy viejo... un buen sabor! i, arrodonint els llavis, va deixar anar la vibració de la erra final: ¡booorrr!... i, 72


repenjada com es va quedar a la cadira de respatller corbat, els pits se li van pronunciar, gairebé voluptuosament, sota el jersei que portava de to envellutat, tirant a pell de préssec. I el Salvador s'hi va embadocar com un adolescent, amb els pits de l'Amàlia, i ella, quan se'n va adonar, va abaixar els braços i el va esguardar de fit a fit i es van estar una bona estona mirant-se, sense dir-se res. I el Salvador va pensar que els ulls de l'Amàlia s'assemblaven als de la granadina.

No era la primera vegada que ho feia, el Salvador. Fugia de la caserna pel filferro empuat. Un corriol que vorejava la carretera el portava en un no res al poble. Valia la pena córrer el risc. I el plaer de fugir omplia tots els buits que el Salvador trobava a faltar, allí dins. La taverna era a la placeta, prop del port. «Un got de vi!», demanava quan s'hi reunia amb els altres. El Xurriguera, que era el cuiner, el Sempronio, que estava a serveis, i el Murciano que tenia un càrrec a les oficines. Tots eren voluntaris com el Salvador. «Sí... però vosaltres viviu millor», els deia ell. «Jo, per viure millor, he de fugir!» I els altres deien que en realitat era el Salvador qui estava millor perquè els que entraven al cos de la policia militar vivien a cos de rei i, a més, tenien la paella pel mànec perquè feien fer el que volien a tots els altres a l'hora de sortir. I el Salvador, que no, que ja els voldria veure anant de caminada cada setmana i afinant la punteria amb els cetmes cada dos dies i fent el fatxenda l'endemà, al camp de tir, amb les metralletes, i jugant a les guerrilles cada tarda, després de dinar, i pelant-se d'angúnia cada sis hores fent guàrdies, i estar-se un mes sense sortir de la caserna i haver de fugir com un 73


gos pel filferro empuat. I el Xurriguera, el cuiner, que era de València, li deia que no, que la cuina encara era pitjor, i que allò que pogués sortir de passeig era una enganyifa perquè de cuiner no en tenia res, que des de sempre només havia treballat a la fusteria, amb el seu pare, i que no tenia cap interès a cremar-se la panxa al foc un futral d'hores diàries, perquè eren una colla a menjar, i, compte!, que algun plat del menú no et sortís malament... I el Sempronio, que estava a serveis, hi va intervenir per dir «el Xurri tiene rasson», que parlava així perquè era d'Albacete, però s'havia fet molt amic del Xurri i ja entenia gairebé el català. I el Salvador brandava el cap, negant-ho, i s'hi posava el Murciano, que també era carn i ungla amb el Sempronio, i reblava, «claro que el Xurri tiene rasson». I perquè el Salvador no s'enfurismés, li deia, que sí, «que sí, hombre, que sí, Salbadó». I tornaven a demanar una altra ronda de vi, i l'home de la taverna els portava quatre gotets de vi blanc i un plateret d'olives de propina i, passant la camussa per la taula de fusta deia als altres, sense mirar el Salvador: «Fijaos si vive bien y lo tiene bien apamao, el Salbadó, ¡el fugitivo de la base, lo llamo yo!» I el Xurri, el Sempro i el Murci ho aprofitaven per dir a una: «¡vaya él caliente y ríase la gente!» I la taula s'animava i els pescadors i els homes del port que freqüentaven la taverna es giraven i després es miraven els uns als altres com volent dir que allò ja s'animava, i es tornaven a girar cap a la televisió que el taverner tenia enlairada dalt d'un prestatge i d'esquena a les vidrieres de la porta perquè el llum no fes mal a la pantalla i, a primera fila, tres homenets s'hi estaven, bocabadats, mirant el programa infantil i, al costat, en una altra taula, quatre més semblaven absents de tot i no paraven de posar daus i vinga formar figures geomètriques damunt del mantell de feltre, i un d'ells, repenjat amb els colzes sobre els genolls, s'ho mirava, 74


sense ni moure les celles, des d'un extrem de la taula i, de tant en tant, un dels vellets de primera fila s'aixecava i se n'anava al vàter, que era a mà dreta, allí mateix, i que, per entrar-hi, només calia obrir una porta de fusta, vella, rebotida i pintada de beix com les parets. I tothom sabia que el vellet anava a pixar perquè abans d'arribar al llindar del recambró ja es descordava els botons de la bragueta del pantaló de pana. I un altre, aprofitant potser que havia marxat el veí, s'enfilava a la cadira i apujava el botó del volum del televisor. La veu de la xerinola del programa infantil ressonava per tota la taverna i els de la partida de daus esbroncaven el grup de vellets, «ya valeee, joder!», i el taverner, amb l'eixugamà penjat a l'espatlla i el davantal blanc ben lligat a la cintura amb dos o tres tombs, s'enfilava a la cadira del vellet que se n'havia anat al vàter i afluixava un pèl el volum mentre el Salvador, el Xurri, el Sempro i el Murci li feien clic!, clic!, amb els dits, i ell els servia una altra ronda. I ara els soldats voluntaris ja alçaven els gots i brindaven i es començaven a agafar l'un a l'espatlla de l'altre i entonaven un pupurri que es confonia amb el xivarri de la televisió, i els dels daus es tornaven a mirar, i el taverner, darrere el taulell, es furgava les dents mentre, repenjat a la barra, damunt les piques carregades de gots i de plats plens de deixalles, observava les filigranes d'un putxinel·li que no parava d'escridassar, allí dalt, a la pantalleta. I un vespre d'aquells que havien baixat tots plegats a fer-la petar a la taverna del port, el Salvador, el Sempronio, el Xurriguera i el Murciano van fer un tracte. El Salvador els deixaria sortir per la porta quan estigués de guàrdia i faria els ulls grossos sempre que calgués sense que s'haguessin d'enllustrar les sabates, ni abrillantar els botons del vestit, ni portar la camisa neta, i quan el Savador pogués fugir de la caserna, el Sempro, que tenia cotxe, un sis-cents blanc de segona 75


mà que li anava molt bé per anar-se'n de pernocta, se l'endurien amb ell. I una nit d'estiu que hi havia festa major a Palau-saverdera, molt a prop de la caserna, van complir el tracte i el Salvador, quan va acabar la guàrdia de les dotze de la nit, es va posar l'uniforme de mudar i es va esmunyir pel filferro empuat del darrera de la caseta del cos de policia, i el Sempro i els altres ja l'esperaven a l'entrada del corriol, a la carretera, i van arrencar cap a la festa major com si estiguessin lirons, entonant un d'aquells pupurris avançant com bòlits els cotxes que trobaven per la carretera mentre el clàxon entonava a batzegades el pupurri de dins a la carrosseria, mec!, mec!... mec!... mec!, mec!... I quan van arribar a Palau-Saverdera, van deixar el cotxe en un racó i se'n van anar de cop a la revetlla que s'hi feia i que ja havien vist anunciada en un escampall de cartells pel carrer. L'ambient de festa feia tornar a la vida el Salvador, i, més que mai, s'oxigenava amb el plaer de la fugida. Mec!, mec!... mec!... mec!... mec!... Davant de la finestreta on venien les entrades hi havia el programa de la nit: Magnífica noche de verbena con Marujita y sus pájaros, i s'hi veia retratada la tal Marujita amb un vestit llarg fins als peus que semblava de bona roba i amb un escot que li apinyava el pitram, i els tals pájaros, que eren cinc, tots amb vestit blanc de gala i amb llacets negres i granats, i amb pentinats de model de perruqueria. I a dins ja se sentien els compassos moderns del conjunt i la Marujita que deia, tota melangiosa i amb la veu amplificada pels altaveus, «quiero darte, quiero darte, quiero darte...» i els pájaros que responien preguntant «qué, qué, qué, qué...» i ella, la Marujita, «mi amor, mi amor, todo mi amor...», i després, tots a una, la Marujita i els pájaros, «mi amor, mi amor, todo mi amor...» El Salvador va dir al de la finestreta que eren soldats, que ja se'ls veia pels uniformes, i el de la finestreta, que no, que només feien rebaixa a les 76


dones i a les parelles casades, i el Salvador, que anaven quatre i que bé els podria fer preu de grup, i el de la finestreta que s'hi va posar de cul i que els va dir que si volien gresca que se la paguessin, que ara, els soldats de lleva tenien calés llargs, que no era com abans, quan ell va fer la guerra, i després encara hi va haver de tornar com si no hagués servit de res, i que aleshores sí que no tenien ni cinc, ni per comprar-se un tros de pa, els va dir, abaixant el cap perquè el veiessin bé darrere la finestreta de la taquilla i s'adonessin que ja feia anys que s'afaitava, i el Salvador no va insistir més i va obrir la cartera i va deixar sis-centes pessetes a la vora del bloc d'entrades, encara a mig buidar, que era el que valien les quatre entrades, a cent cinquanta cada una, i el de la porta els les va esqueixar i en va llençar la meitat dins d'una urna de peu, i els va somriure, i el Salvador va pensar que aquest sí que no hi devia haver anat, a la guerra. I, un cop dins, es van escampar perquè deien que així lligarien millor i, al cap d'una estona, ja remenaven al mig de la pista al compàs de la Marujita y sus pájaros, i ja feien parella cadascú pel seu cantó. I el Salvador se'n va anar a prendre una taronjada i tot amb una noieta que diu que era de Granada a qui el Salvador, després d'haver-la repassada bé de dalt a baix, no feia gaire més de setze anys tot i que n'aparentava almenys vint. «Balles molt bé, nena», li ba dir. I ella, sense parar de moure's, «¿qué dices?», «¡que bailas como nadie, nena!», i ella li va somriure, i va ser quan ell li va preguntar d'on era, i ella li va dir que de Granada i que estiuejava a Roses, a casa d'uns parents, i el Salvador li va abocar que tot Andalusia s'havia quedat pelada, sense ella, i que tot el milloret que tenia Granada havia fet cap a Roses, i la noieta una altra vegada, més temptadora encara, «¿qué dices?», i ell l’hi va repetir en espanyol perquè en aquest casos el Salvador no tenia manies, i al cap 77


d'una estona ella li va dir que es beuria un whisky, i el Salvador se'n van anar a la barra una altra vegada i en va demanar dos, i després dos més, i al cap de poc ja no ballaven al compàs de la Marujita y sus pájaros sinó que al compàs seu i encara s'hi van afegir el Sempro, el Xurri i el Murci amb les seves parelles i es van bescanviar les mosses perquè el Salvador li va dir a la granadina «son mis compañeros de la base», i la granadina, tota exaltada, «¡ah!, chachi, muy bien», i tots vuit, en sec, van començar a ballar en forma de cuc agafant-se l'un a la cintura de l'altre i, cama dreta amunt, cama esquerra avall, vinga botre i recórrer la pista d'un costat a l'altre, i després, quan el Salvador es va tornar a topar amb la granadina li va dir, alçant la veu «¡lo estamos pasando de puta madre, nena!» i la granadina, «¡yo también! ¿vais a volver mañana?», perquè es veu que hi tornava a haver revetlla, que era ja l'últim dia, i el Salvador, que potser sí que hi tornarien, i quan es van apagar els llums de la pista perquè es van fondre els ploms i tothom xisclava i esvalotova, el Salvador ho va aprofitar per buscar a les palpentes els pits de la granadina, i quan els hi va trobar, la granadina li va dir, sense cridar gaire, «¡Pará, no corras tanto, nene!», però quan els llums de la pista de ball es van tornar a encendre, la granadina va esguardar el Salvador de fit a fit, i es van estar una bona estona mirant-se, sense dir-se res, i el Salvador es va adonar que els ulls de la granadina relluïen com si fossin les finestrelles de les torres de l'Alhambra en un dia de festa.

I quan el Cesc i la Glòria van arribar al Cafè, el Salvador i l'Amàlia encara es miraven de fit a fit i la Glòria es va asseure al costat del Salvador i li va rodejar el coll amb els braços i el va besar una bona 78


estona i li va buscar la resposta dins els ulls, i el Salvador, que semblava que digués que sí. I es van tornar a petonejar. El Cesc encara no havia tingut temps de preguntar ¿què?, quan ja hi havia fet cap el Manuel amb el seu sarró fet un penjoll i el va deixar damunt de la taula de marbre del Cafè renaixentista. Tots els van escridassar per haver arribat tard i ell es va excusar, «la feina!», va dir. I va aclarir, «un burgès que volia un cotxe fet a la seva mida!» El Manuel havia acabat la carrera de Dret i com que li van fallar dos accessos a plaça, es va decidir d'agafar un lloc de dependent de venda de cotxes, per això li deien el mecànic en lleis, i ell s'enfurismava perquè, en el fons, havia somniat sempre que seria un bon advocat i que faria moltes peles amb un d'aquests casos que es guanyen amb quatre argúcies, però «sort de les classes que fa a l'institut l'Amàlia!», deia sovint, «i de les seves hores de cangur!». L'Amàlia havia intentat de fer Història a la universitat, però ara s'havia de conformar a fer, a estones, de cangur i, a estones, d'auxiliar a hores, d'institut. El Salvador els deia que almenys tenien el pa segur perquè ell s'havia tret el títol de professor de català i ara, després d'haver-se fet un fart de donar classes, els ajuntaments no els pagaven i els del Ministerio de Madrid que s'havien compromès a pagar no en volien saber res, i sempre concloïa dient que la Generalitat, quan fos més madura, i fes un decret sobre l'ensenyament, acabaria posant les coses al seu lloc, i la Glòria deixava anar, «il·lus!», i a ell tant li feia que la Glòria no se l'escoltés, «a fi de comptes», li retreia, «tu no vas saber ni acabar el segon de Lletres», i ella es defensava perquè tots els altres sabien que havia hagut de deixar la universitat perquè s'havia quedat embarassada i s'havia fet perdre la criatura perquè, si no, qui hauria hagut de deixar-ho córrer tot hauria estat ell, i tot això la va fer apartar dels estudis i després, tal com havia anat 79


l'avortament, ja no hi havia pogut tornar i per això, a hores perdudes, havia après a escriure a màquina i va fer un curs de correspondència comercial a distància i sort d'haver-lo fet perquè així ara podia treballar al despatx d'una fàbrica de sabates, «almenys tenim sabates!», deia el Salvador, i ella hi tornava, com si les sabates i la Generalitat fossin el mateix, «il·lus!» El Cesc diu que tot el que els passava era perquè es feien vells, que fessin com ell, que feia classes en mitja dotzena de llocs diferents i que ara escrivia, que encara li quedava temps per fer-ho, que per això ell sí que havia acabat Lletres, per poder escriure amb tècnica i sort, deia emfàtic, «això, amb sort!», li va criticar l'Amàlia, «perquè el que és fins ara...», i ell, que no, que no havia tingut tan mala sort perquè havia guanyat algun premi literari amb contes curts, però que ara preparava la novel·la de la revolució i que les lletres del país el recordarien d'aquí a molts anys com un revolucionari de l'art d'escriure. I el deixaven dir perquè el veien molt il·lusionat amb aquesta dèria i en el fons pensaven que potser sí, que se'n sortiria. I va ser quan el Cesc va trencar el glaç i va dir, «¿què?» I tots esperaven la resposta perquè allò que esperaven interessava a tots. El Salvador va dir que ja estava tot a punt, que tan aviat com tinguessin l'armament el traslladarien al destí. «¿I com?» «El Manuel té un amic que pot aconseguir una furgoneta.», va dir el Salvador. «Li explicaré que volem fer una acampada per la costa», va aclarir, burleta, el Manuel. «Tot està lligat i estudiat a consciència i la responsabilitat és meva», continuava el Salvador, i assegurava «com sempre hem dit, el millor moment per fer l'acció és la nit de Nadal.» El Salvador se sabia de memòria i tenia tots els racons de la base militar d'on havia estat ben apamats. «No hi haurà cap entrebanc perquè m'hi vaig passar disset mesos, allà dins. No trobarem una oportunitat millor que la de la 80


nit de Nadal.» «¿I com i quan cobrarem?», va preguntar el Cesc. «Es vol mantenir en secret fins que no s'hagi acabat del tot l'operació. Heu de pensar que treballem per una organització que encara creu en l'alliberament per mitjà de la revolució i com que ara, la revolució del poble es pasta de full, diuen que cal d'actuar bé, amb força i eliminar tot el que es pugui eliminar del temps passat perquè els agafi cangueli», continuava discursejant el Salvador. «A mi, tot això, m'ho han dit els del grup», afegia, i explicava que un que feia força temps que en formava part ja el coneixia de quan s'havien embolicat amb un escamot de resistència i que havien intentat aquell atemptat frustrat contra un dels peixos grossos que estiuejaven a la costa. I va ser llavors, quan, xerrant, xerrant, amb els del grup de resistència, va sortir a tomb que ell havia fet el soldat pels volts de l'any setanta i de voluntari en una de les casernes. I el Salvador explicava que havia estat a la unitat de policia militar i que se'n sabia tots els entrellats i que ell era el més adequat per tirar endavant l'operació. I els altres, només deien que sí, que sí, que era ell el més adequat, però també deixaven anar que corrien molt de risc i que una cosa és el país i l'altre el cul, deia l'Amàlia, i el Manuel l'esbroncava, «tu molt bé...», li deia, «¿que vols pis?... tens pis!, ¿que vols roba?..., tens roba!, perquè no hi ha res com ser la filla d'un papà que té un magatzem de vins i que, a més, s'arrossega per la falda dels manaires d'Aliança Popular!» I l'Amàlia s'hi va emmurriar i li va dir que una cosa no tenia res a veure amb l'altra, i la Glòria hi posava pau dient que ho deixessin córrer que, a fi de comptes, gràcies al pare de l'Amàlia que era vinater vivien tots plegats a l'àtic que li havien muntat prop de l'institut perquè hi estudiés millor. I com que el Salvador era el més gran i el que es coneixia el terreny que s'havia de trepitjar en l'operació, tots li van fer confiança. I el Cesc encara 81


va intentar dir com passarien desapercebuts amb una furgoneta i tants de colla. I el Salvador els va dir que ja estava tot previst, i els va treure una mena de pergamí del sarró on deia «Grup d'Animació Esquitx, titelles, música, cançonetes i bona gresca!!!», així, amb tres signes d'admiració al final. I hi havia dibuixada la carota d'un pallasso i, al costat, un amb un bombo i uns platerets i un globus amb un fil llarg, llarg, per agafar-lo, que s'enlairava fins a dalt de tot del títol, que és d'on sortia la «G» de «Grup». I tots van dir que molt bé, que ja en tenien prou de guitarres i de flautes i de gralles. «Timbals i carotes», va afegir el Salvador, «ens les deixaran uns companys que s'hi van dedicar una temporada i ara no en fan res.» I l'Amàlia encara insistia com si es justifiqués, «si ens mullem el cul, és perquè hem de menjar...» I el Manuel, per fer-la enrabiar, «¿què cony saps tu del que li convé al país i del que li convé al nostre cul? Ets com ton pare, el vinater, tu!» I la va petonejar al coll. I van cridar el cafeter perquè l'Amàlia va dir que tenia set, i va venir l'home, el franquista que deien ells, i li van demanar Coca-Cola, «però amb llimoneta...», va dir la Glòria, i el Cesc li va afegir que la Glòria el que volia era droga. I el cafeter es va empixonar una altra vegada, com sempre feia, i va envermellir de galtes mentre se n'anava cap a la barra. Quan en va tornar, portava la safata de metall, també d'estil renaixentista com el Cafè, que feia joc amb les taules i les cadires, atapeïda de Coca-Cola i de gots amb llimoneta i tot, com havia dit la Glòria. I tan aviat com havia girat cua, l'Amàlia va començar a rajolinar la Coca-Cola pel regueró de la taula, i el Cesc hi va xopar la cigarreta de Rex, i la glòria li va dir, «marrà, més que marrà!», i ell li va tirar la burilla dins del got i, tot plegat, Coca-Cola, llimoneta i burilla empastifada de Coca-Cola va fer un efecte de pixum i la Glòria va fer «ecs!» i tots van esclafir a riure, i el cafeter, cada vegada més 82


empixonat, fregava amb neguit els gots bruts que tenia a la pica i les rialles es confonien amb el dringar dels gots i el raig de l'aigua de l'aixeta i també pensava el mateix que havia dit la Glòria, però ell es mossegava la llengua, «marrans, més que marrans!», i amb l'eixugamà ben endinsat dins el got llargarut fins a tocar-ne el cul semblava que amb l'entortolligament del drap fes sonar els grinyols que deien, «marrans, més que marrans! Nyacnyans... nyacnyans!», i vinga pensar, mentre enfonsava i voltejava l'eixugamà, que tornaria a obrir la porteta del carreró del darrera del Cafè i que hi deixaria tornar els de les timbes del joc perquè «aquests marrans fills de la gran verra m'ho emmerdaran tot!»

Aquestes coses no li feien gens de gràcia, al sergent Barragán. El sergent Barragán, Rogelio Barragán, era andalús, andalús de Sevilla, i la seva il·lusió era la d'obtenir un destí ben a propet de la Giralda. De tant esperar-lo, el destí, es veu que s'havia anat esprimatxant, esprimatxant, i per això tenia aquell aspecte escardalenc, poqueta cosa. «¡Sargento Barragán, cámbiese los calcetines que los lleva agujereados!», li deia el tinent coronel de la caserna del Puigmarí. I el sergent Barragán, que estava de guàrdia, «¡a sus órdenes mi teniente coronel!», palmell amunt, palmell avall. «¿Manda algo más, mi teniente coronel?» I el tinent coronel va girar cua i el Barragán encara tenia el palmell dalt de tot, amb l'americana baldera de les espatlles, els pantalons amb bosses i el camal una mica curt que és el que li deixava veure, efectivament, un gros forat ben a tocar del turmell del 83


peu dret. I és que la vida del sergent Barragán no era gens clara perquè allò dels mitjons no era una casualitat. El que passa és que la Cele, la seva dona, de qui es va enamorar prop d'un barri de mala vida en un dels seus destins per la part d'Extremadura, allí on precisament li van posar una falta a la llibreta de serveis, no tenia el seu marit sergent per bo i res i, per la caserna es deia que la meitat dels oficials havien passat pel seu catre, cosa no gens difícil de comprovar perquè el sergent s'emportava, ningú no sabia per què, les pitjors guàrdies amb torn de nit seguides, i potser això l'excusava de la seva deixadesa perquè, el Barragán, cada nit que estava de guàrdia a la caserna, sobretot dalt del Puig on hi havia les torretes de control, s'embriagava a no poder més i sort dels caporals i dels soldats que l'ajeien a la llitera del seu recambró, on s'hi guardaven les claus de seguretat de totes les portes de la caserna del Puig i on hi havia una vella taula de despatx, ennegrida per l'oficialitat dels anys, per si els sergents de torn havien de rebre alguna visita. A la cantina de la caserna del Puigmarí s'hi estava bé a l'hivern. Glaç i ventijol de fora trobaven el seu confortament dins de l'edifici. Sort de la calefacció central i de la cuina que era a prop i que estava oberta de bat a bat a tocar amb allò que en deien menjador. Encara no s'havia fet l'hora de sopar, quan el sergent Barragán, que era la màxima autoritat de la caserna, aquella nit, ja portava unes quantes copes de conyac al cos. Amb tot, el Subi, un xicot de Tortosa amb qui el sergent s'havia fet amic i molt perquè, sempre que jugaven a cartes, ell es deixava guanyar pel sergent, l'havia embolicat al voltant de la taula i vinga beure, vinga beure, fins que el Barragán tan aviat estava d'acord amb tot el que deien com, de sobte, els ho trepitjava tot. El Barragán s'havia tret la cartutxera i la pistola i se les havia deixades al seu 84


recambró-despatx. «Ahora ya no sube hasta mañana, el teniente coronel», deia. I així, sense la pistola al cinto, jugava més tanquil·lament la partida. S'hi havien assegut el Subi, el sergent Barragán, el Salvador i el Sempro, que també dominava molt les cartes. El sergent Barragán, quan anava calent de cap, jugava fort, i els diners, damunt de la taula, apareixien com si caiguessin directament de la fàbrica de moneda. La televisió de la caserna brandava a cor què vols, i un altre grup de soldats, endropits, jeien ben estirats a les poltrones mig fetes malbé que traslladaven cada vespre de dins de la sala de les lliteres i va ser quan, la televisió donava el Telediario, que el Barragán va dir, «¡Paremos!» perquè, això sí, li agradava estar informat. I ell, amb una copa de conyac a la mà, escoltava atentament les notícies. I de seguida van dir que havia explotat un tram de l'oleoducte que travessa pel centre de la península, i ell, que escoltava cada vegada amb més atenció amb els seus ullets a punt d'esclatar de tan vermells, i que sent com diuen que, entre això i altres coses, les forces de seguretat, possiblement entrarien en estat d'alerta, i el Barragán que es va girar en sec, cap als de la cuina, i que els diu que ja en feia massa, de temps, que esperava que els posessin a tots, en estat d'alerta, que ara feia mesos, des dels seixanta-vuit o seixanta-nou!, «¡cuando este coño de estudiantes lo ciscaron todo!», i es va cagar en els estudiants que ho van emmerdar tot cap als anys seixanta-vuit o seixanta-nou i, després, amb la copa ben alçada, va dir, «¡en los estudiantes y en la madre que los pa...!», i anava a dir, «¡parió!», però com que estava de servei, ho va deixar en «¡que los trajo al mundo!», i després va afegir, en el seu panegíric, els comunistes, els revolucionaris, els marxistes i els que no mereixien l'Espanya de Franco, i després va filar com el Salvador i el Subi xiuxiuejaven no sabia ben bé què, en una altra taula, i va endevinar que parlaven en 85


català i es va embrancar amb ells i amb «todos los catalanes, polacos de mierda, ¡que son los peores!», i també se la va carregar la mare de tots els catalans, i va ordenar al cantiner que li posés més conyac i el cantiner, que era un xicotet de l'última quinta i que feia poques setmanes que estava de servei, feia cara d'espantat en trobar-se amb l'atac verbal del Barragán i va agafar, tot tremolenc, la botella de conyac i li va relliscar de les mans i, feta mil bocins, se li va buidar del tot. El Barragán li va dir que era un inepte i que també era com tots els catalans, i el xicotet, pelat com un mico, que feia cara de ser encara a baix, a Figueres, que és d'on havia fet cap, i que no, que li havia passat sense voler, allò, i el Barragán vinga cagar-se amb sa mare i en tot el parentesc, i ell mateix se'n va anar a obrir una botella de la caixa de les que hi havia al rebost per encetar i se la va endur sota el braç cap a la seva cambra i no es va sentir res més durant una bona estona fins que, com un crit de guerra, van ressonar per tota la caserna els bramuls del Barragán que feia, «¡cabroooneees! ¡Os joderé a todos bien jodidos, cabrones!» I el Salvador i el Subi, que eren dels més veterans, se n'hi van anar i el van trobar amorrat a l'ampolla de conyac i amb la pistola desenfundada damunt de la llitera i quan els va veure entrar encara li va quedar alè per dir-los «cabrones...» però molt fluixet perquè al mateix temps que el Salvador l'agafava per dir-li que s'ajegués bé i que es tapés, que dormint li passaria el maldecap, va perbocar tot el que portava dins i va deixar el Salvador empastifat de dalt a baix.

86


RETALLS DE DIARI (22 d'abril del 1978) Trobades les armes robades a la caserna de Puigmarí Les armes que van ser robades de la caserna de Puigmarí van ser trobades dijous a la nit en un marge de l'autopista de Figueres. Segons sembla, a causa de les pluges, va quedar visible el clot on s'havien amagat les armes robades i així han pogut ésser recuperades totes. El robatori va ser a finals del mes de desembre passat, i en total es van agafar de l'esmentada caserna unes quaranta metralletes i també alguns fusells metralladors Cetme i diverses caixes de municions. Segons informa l'agència Europa Press, el material bel·lic retrobat està en bon estat, encara que molt brut a causa del lloc on va ser amagat.

A les Cabanes de l'Empordà, hi van arribar quan tothom ja havia sortit de la Missa del Gall i, tret d'alguns rondinaires de nit que vaguejaven pels carrerons, el poble estava desert. Van aparcar la furgoneta a la plaça mateix, davant de les dues porxades, així ja podien tenir preparat l'escenari per a demà al matí. «Per avui al matí!», va dir el Manuel perquè per darrera de l'església ja es veia l'albada. El dia de Nadal era fred en aquells indrets i, a la Glòria, li semblava que pelava, que feia un fred que pelava. «Són els nervis...», li va dir el Salvador, «tapa't bé i acluca l'ull una estoneta.» Elles dues, la Glòria i l'Amàlia, es van quedar dins de la furgoneta. Els havia quedat bé, la furgoneta. De color verd clar com era i 87


dalt, a la baca, tot un embalum de caixes envoltades d'una vela per si plovia i ben reforçades amb cordes de les gruixudes, feia l'efecte que fos una d'aquelles furgonetes que de bon matí esperen que claregi el dia i que comenci el mercat del dilluns, allà baix, vora el barri de l'institut, per estendre tots els seus articles. Si no hagués estat pel rètol de fullola que havien estat pintant el Cesc i l'Amàlia no ho hauria dit ningú, però el rètol ho pregonava ben clar, Grup d'Animació L'Esquitx, i tot d'estrelletes i de pallassets i de nassos de pallassets i d'ulls pintats i de carotes figurades decoraven el nom del grup. L'Amàlia i la Glòria jeien enmig de titelles, guitarres, flautes, gralles, timbals, carotes i capgrossos de tota mena que els havien deixat els amics del Salvador, aquells que abans es dedicaven a anar pels pobles. Mentrestant, el Salvador, el Manuel i el Cesc preparaven una mena de tarima a tocar de la porxada de la dreta i amb una escaleta que feia cap sota el porxo mateix. Els cartells de l'actuació ja els tenien preparats, tots plens també de dibuixets i de coloraines per cridar força l'atenció: Avui, a la una del migdia, ni que sigui Nadal, veniu tots a la gran barrila de L'Esquitx. Ho tenien molt ben preparat i a l'hora de l'actuació la mainada s'hi va divertir d'allò més i els pares de la mainada i els oncles i els avis i ningú no va pensar que aquell grup de titellaires portava una furgoneta carregada d'armes, un lot de gairebé quaranta metralletes, una dotzena de cetmes i una cartutxada. «Almenys n'hi ha deu mil!», havia dit el Cesc com si encara no s'ho acabés de creure. L'actuació de L'Esquitx, va ser un èxit ni que fos el dia de Nadal. «Quina bona idea, la de tombar pel món per Nadal! No n'havien passat mai, de comediants, per Nadal», no paraven de dir els veïns. I el secretari de l'ajuntament els va preguntar que cap on anaven i d'on venien, i ells, que pujaven rodant de poble en poble i que, avui, com que era Nadal, es 88


quedarien a dormir allí mateix, però que l'endemà, de bon matí, farien cap a Sant Climent i després cap a Mollet, i així anar fent el recorregut, va concloure el Manuel. I el secretari, que molt bé, que a veure quan tornarien, doncs. I ells, que aviat, aviat, potser a tocar de l'estiu. La Glòria estava neguitosa. «¿Però que no et van dir que després del migdia sabríem on les havíem de portar?» I el Salvador, que sí i que li estranyava molt que ja fos ben bé de nit i que ningú encara no hagués ni respirat, i l'Amàlia, que ja deia que no se'n fiava, i el Manuel li deia que callés i que no el posés nerviós. I quan va ser les deu de la nit, el Salvador va dir que ja n'hi havia prou d'esperar, i que se n'anessin a pastar fang les armes i les municions, i que si les volien que se'n busquessin unes altres, els del comando, i va obrir el mapa de carreteres que portaven i de seguida va assenyalar un punt tocant a Figueres, a la vora de l'autopista, i els altres que van dir que potser era molt arriscat, i ell, que no, que s'ho coneixia bé i que per l'autopista, ben entrada la nit, no hi circularia bo i ningú, «¿i encara menys el dia de Nadal?», va fer l'Amàlia, com si ho preguntés per convèncer-se'n, i el Salvador va assentir, «menys, encara menys, esclar.» I que ell coneixa un indret on podrien entaforar-se amb la furgoneta i tindrien una bona estona per poder deixar-les ben arrecerades i lluny de la vista per un bon temps. I es van ajeure tots dins de la furgoneta i van esperar l'hora en què a l'autopista no hi hagués tant de trànsit. Van anar per Figueres fins a topar amb l'encreuament de l'autopista i, quan la van enfilar, van baixar avall en direcció a Girona. Quan van arribar prop del camí on havia dit el Salvador, hi van penetrar amb la furgoneta i van quedar sota mateix de la carretera, com si els en separés un marge. «¿I ara què?», va preguntar l'Amàlia. «Doncs, ara hem de buidar l'embalum de dalt i baixar-lo tot aquí baix.» I es 89


van adonar que si el deixaven a flor de terra era molt perillós, que seria trobat de seguida. I el Salvador no va dubtar gens a pensar en els dos pics i la pala que havien pres per si els fallava alguna cosa en ser a la caserna, i el Manuel es va aferrar a l'un i el Salvador, a l'altre. El Cesc, la Glòria i l'Amàlia feien de pala. Fins que el Salvador va dir «prou!» i al Cesc li semblava que no hi cabria tot, però no va dir res perquè la fosquedat ja havia defugit força i clarejava de nou. «Quin dia de Sant Esteve!», va remugar l'Amàlia. «¿Que et falta el bon vi de ton pare, potser?», li va insinuar el Manuel, i ella es va encauar a la cabina de la furgoneta i es va sentir com hi plorava. La Glòria va dir que no perdessin el control, que a fi de comptes, el Salvador no ho sabia que fallaria just a l'últim moment. I el Cesc estava d'acord amb la Glòria, «si ho haguéssim sabut...», va insinuar. «Si ho haguéssim sabut ja no ho hauríem fet!», va explotar el Salvador. Van començar a baixar l'embalum de ferralla que havien dipositat unes hores abans dant de la baca. Les metralletes hi van cabre gairebé totes, els cetmes eren una mica massa llargs i els van haver de posar travessers, les municions les van escampar com si sembressin damunt de les armes. «Ha quedat prou bé», va afirmar el Salvador, i una altra vegada van tornar a fer de pala, ara tots plegats, i quan la terra ja cobria gairebé tots els bonys de la ferramenta enterrada, s'hi van posar de peus i la Glòria hi va pitjar amb tanta fúria que, per un costat, li va sortir el canó d'un cetme i van haver de fer una mica més de terra de la vora per cobrir-lo. Quan van engegar la furgoneta i van recular pel camí de carro, ja clarejava de bon millor i, abans d'arrencar del tot, el Salvador va reüllar la tomba d'armes pel retrovisor de l'esquerra. «Quan les trobin, ja serem allà baix», va dir. 90


RETALLS DE DIARI (29 de desembre del 1977) Robatori de material militar a Puigmarí Un robatori important de material bèl·lic es va fer la nit del dia 24 a la caserna de l'exèrcit de Puigmarí, informen les agències Europa Press i Cifra. Oficialment, la notícia no ha estat confirmada. La caserna es troba als voltants de la carretera de la Costa Brava, a una seixantena de quilòmetres de Girona. Pel que fa al material robat, es creu que es tracta d'unes seixanta metralletes, així com de fusells i municions en quantitats no determinades, però que alguns mitjans han qualificat d'important. Segurament per això, dimarts (27) es van establir controls a les carreteres i a l'autopista i es van escorcollar els cotxes que procedien de Girona.

Al Salvador, li ha semblat que feia bona nit per fugir, i el Sempro, el Murci, el Xurri i ell s'han posat d'acord per baixar al poble a fer un cafè i rondejar una mica per la discoteca. El Salvador fa dies que, quan es lleva del llit, se sent enyorat, enyorat de tot, de tot allò que l'envolta fora del filferrat, de la granadina, dels pits que li va rebuscar en la fosca aquella nit de festa major, dels ulls d'Alhambra engolidors que el van fitar, del seu cos ballant pista amunt i pista avall... El 91


Salvador fa dies que, a la nit, de guàrdia a la caseta del nord, fosca com una gola de llop, va fullejar amb la llum d'una pileta, les fotonovel·les i les revistes que el Sempro ha pogut aconseguir d'un amic seu que treballa a baix, en un càmping de la costa. El Salvador, abans de canviar de guàrdia, es treu la cartutxera i la pistola i les deixa damunt del banc de fusta de la caseta de guàrdia i, a les palpentes, es descorda la bragueta dels pantalons de treball i introdueix la mà per l'obertura dels calçotets. Quan s'hi troba el sexe, que ja s'ha endurit, la fosquedat de la caseta de guàrdia esdevé un acaronament que el fa perspirar i respirar feixugament, amb la boca ben oberta i els ulls encara més tancats per defugir la claredat que sorgeix de la foscor i amb el sexe a la mà percep un rajolí que se li escorre cuixa avall, precipitant-se entremig dels pèls. Quan el Sempro i el Murci diuen que per fer-ho se'n van al vàter, el Salvador els diu que no saben com s'hi està de bé a la caseta de guàrdia. I el Sempro i el Murci senten enveja del Salvador per uns moments, i fins i tot el Xurri que ni que no digui mai que es masturba, tothom sap que ho fa. El Sempro ja els ho havia dit, que amb un ull guerxo del sis-cents no podien sortir de la caserna. Que si els enxampaven, se l'encolomaven. Prop de la discoteca han fet una parada per refrescar-se «i per respirar aire sa», diu el Salvador. El Sempro no anava gens tranquil sabent que portava un far guerxo, i vinga furgar, apostat davant del cotxe per veure què hi podia fer. Un camioner que prenia cafè a la barra del bar se'ls ha acostat. «¿Qué os pasa, chicos?» Es veu que era un murcià perquè el Murci s'hi ha enganxat de seguida i parlaven amb un deix i una cantarella semblants. El xofer del camió també s'ha posat de genolls a observar el far guerxo. Ha anat al camió a buscar una eina, ha forfollat per dins del far com si fos una panxa exposada a qualsevol operació 92


quirúrgica i ha sentenciat que no hi havia res a fer, que necessitaven un recanvi, i el Sempro, que ja els ho havia dit!, que ja els ho havia dit!, i el camioner, que anessin amb compte perquè si els trobava la guàrdia de carreteres no tindrien ni temps de dir aquesta boca és meva. I van decidir d'anar a la discoteca que hi havia a la carretera i, tal com els havia dit el camioner, la guàrdia de carretera no els va deixar ni dir aquesta boca és meva perquè, una mica més enllà del poble, la silueta d'un braç estès davant d'un jeep els feia el gest que s'aturessin. El Sempro, quan va entrar al calabós, encara repetia que ell ja els ho havia dit mentre els altres, amb cara moixa, no li tornaven resposta. Els guàrdies de la carretera els van portar a la caserna, els van retirar el carnet i en van fer un informe al cap de la policia militar de guàrdia. El Salvador va parlar amb el sergent perquè hi tenia molta confiança i li va dir què hi podia fer, i el sergent li va respondre que «¡le caería el pelo!», i va somriure, i el Salvador va pensar que no era just que els tinguessin allí tancats per haver buscat el plaer fora de la caserna, que allí dins encara seria pitjor, que ell no suportava aquella ferum de covat i que el portessin a menjar entres dos policies, infants tibats més amples que llargs i que potser sí que s'ho creien que ell era un delinqüent, que encara pensaria més en la granadina, amb els ulls i els pits de la granadina, i que era de molt mal acontentar la companyia moixa i esporuguida del Sempro, del Xurri i del Murci, aquells que, quan volien perdre el món de vista, se n'anaven al vàter. ¿Què cony sabien ells del plaer? Va pensar que no passaria sencer, en aquelles condicions, el mes que els va caure de sentència. El Sempro va somiquejar i tot perquè se'n volia anar a casa, i el Salvador, malagradós, li va dir que per quins set sous es pensava que li recava, a ell, de ser allí dins i, per consolar-lo, li va eixugar les llàgrimes i li va 93


acaronar el coll, i el Sempro se'l va mirar i va somiure. El Salvador va pensar que, als homes, els desitjos, els devien començar així i, per dins, se'n va avergonyir, del somrís del Sempro perquè ell era tot un home.

Per l'autopista, hi han circulat com un llamp. Fins i tot encara s'han desviat abans de sortir de Barcelona i, en un bar de mala mort, han desembolicat els entrepans que la Glòria i l'Amàlia han preparat abans de sortir de l'àtic. «Quina truita més sucosa!», ha dit el Manuel. Tenien gana i no s'han entretingut gens. La mestressa del bar, una dona grossa i amb una panxa presidida per un davantal nyafegós, els diu què volen. Demanen una cervesa, «pixums per al ventre!», fa el Cesc. «No comencem!», gairebé ha pregat la Glòria. «¿Quan ens deu faltar?», ho ha dit amb la boca plena, golafre, l'Amàlia. El Salvador, que és qui porta el mapa, fa càlculs i aixeca el cap a la vegada que, mentre parpelleja, diu, «ara hem de pujar directes fins a Girona i d'allí a Figueres, a mà dreta surt la carretera que fa cap a la caserna de Puigmarí... deuen ser unes quatre hores més.» El Cesc, tot xiulant, ha fet anar esbojarradament la mà dreta, i el Manuel, «apa, apa, no tantes!» «Doncs no ho sé ben bé del cert», s'ha justificat el Salvador, « més, anem de cara al vespre i és vigília de Nadal...» «...cada ovella al seu corral!», ha corejat l'Amàlia. I tots plegats han entonat una nadala perquè els vidres de la vidriera del bar són plens de dibuixos de Nadal amb cotó fluix i lletres de colors, Feliz Navidad, Próspero Año Nuevo, i el Papà Noel, gros, panxut, amb un sac a l'esquena. La Glòria ha dit

94


que, tot plegat, feia l'efecte d'una pel·lícula americana i el Salvador li ha dit imperialista. La dona grossa, amb el davantal nyafegós, quan els ha cobrat les cerveses, s'ha esforçat per riure. «¿De viaje?» «Xafardera!», ha remugat l'Amàlia, i el Salvador li ha respost que sí, que en aquelles hores es va de viatge, i la dona grossa, mig català, mig castellà, «¿cap a dónde ahora?», i ells, que cap a Girona, que eren comediants i que demà havien d'actuar en un poblet prop de Figueres. «¿Así, ustedes echan comedia?», va fer la dona grossa tota encuriosida. I ells, que sí, que ja fa anys que s'hi dediquen, i ella, mig riallera, mig entusiasmada, que els pregunta si també es despullaven al teatre, com fan ara tots els artistes, i ells, que no, que ells actuaven per a criatures, i la dona s'ha estranyat que actuessin per a criatures, tan grans com els veia, i s'ha pensat que eren pallassos, i mentre s'ho pensava i comptava el canvi que els tornava, els ha explicat que una vegada, a Barcelona, va anar a veure amb el seu marit una obra «¡picante, picante!», va fer, tapant-se la boca emmarcada per dos llavis gruixuts i empastifats de vermell Embrujo, i on ell, «el hombre», va aclarir, li remenava... «eso...» va fer, pel cuixam d'ella, i que havia quedat escandalitzada, va dir, i ells que tampoc, que aquestes coses tampoc no els agradaven i que ells actuaven per a criatures. I la dona grossa es va quedar més que tranquil·la perquè es pensava que eren d'aquests que s'apleguen amb qui sigui i que fumen i beuen de tot i fan marranades i va exhalar «¡qué bien, treato para niños!», i en sortir, quan la porta vidriera se'ls tirava damunt per la força de la molla, encara els va desitjar «¡buen Nadal!», perquè ja ho veia, ella, que eren catalans, i des de fora, a través dels vidres glaçats i mig enterbolits pel baf del local, s'endevinava la dona grossa i nyafegosa arreplegant els gots que havien embrutat amb la cervesa, i el Cesc, burleta, vinga dir 95


«unes bones ganes que en tenia ella, d'eso!» Els vidres de la furgoneta també estaven glaçats, i l'Amàlia, amb el dit, hi va dibuixar la cara d'un rei, amb corona i tot. I al costat hi va posar Bon Nadal. I al cap d'una estona, quan el Salvador ja havia engegat, tot l'encanteri li va regalimar vidre avall.

RETALLS DE DIARI (30 desembre del 1977) Puigmarí: sostret un vertader arsenal El material bèl·lic sostret de la caserna militar de Puigmarí, fet del qual informàvem en l'edició d'ahir, sembla que es pot calcular en trenta-cinc metralletes, dotze fusells i dotze mil cartutxos de distint calibre, segons versions fidedignes. A primera hora de la matinada d'ahir, un comunicat del Ministerio de Defensa va confirmar el robatori, sense precisar el material sostret, però puntualitzant que no s'havia produït cap mena d'assalt a la caserna i que fou en el recompte de l'armament portàtil i de la munició, efectuat el dia 27 d'aquest mes en l'esmentada caserna, quan s'advertí la falta d'un nombre determinat d'armes lleugeres i de munició sense que en cap moment s'hagués reduït el nombre de soldats en servei de vigilància. El comunicat afegia que, un cop passada la denúncia corresponent, s'ha nomenat un jutge perquè instrueixi les diligències oportunes i aclareixi els fets en qüestió. De moment, no sabem que cap organització hagi reivindicat el fet. El madrileny Diario 16 apuntava ahir la hipòtesi que s'hagués utilitzat un camió en la sostracció de l'armament, però afegia que, tenint en 96


compte la forta vigilància de la caserna, resultava incomprensible, de moment, el procediment emprat per al transport del voluminós contingut d'armes i munició sense que es produís cap mena de violència o escaramussa. Cal confiar, doncs, que aquest punt realment preocupant per a l'opinió pública, pugui ser aclarit com més aviat millor per les autoritats corresponents

Tothom se n'ha anat de pernocta, a la caserna. El Salvador pensa que, per Nadal, podrien tancar. Només hi deuen quedar quinze o vint soldats de guàrdia i uns quants sergents, dos o tres, i potser un capità. No se'ls veu ni en forat ni en finestra. Al Salvador, li toca la guàrdia d'abans de sopar, així podrà tenir tota la nit lliure i almenys, si vol, se n'anirà al llit. Els de la cuina han preparat bon sopar, avui, sopar de Nadal, pensa. «¿I la Missa del Gall, què?», ha dit algú darrere seu. Un altre li ha esbotzat el projecte, «tu calla, que només ets de missa pel que et va bé!» El Salvador ha passat dos Nadals a la caserna. Ja sap què passa la nit de Nadal, el sopar és bo, hi ha torrons, hi ha xampany, hi ha pollastre, hi ha vi de marca... «Feliz Navidad, hijos», els ha dit el tinent coronel abans de marxar. I ells s'han quedat com si res, com si fins i tot es sentissin fills del tinent coronel. El capità ha volgut menjar amb els quinze o vint soldats que hi ha a la caserna, «¡vamos a cantar!, ¡vamos a cantar!, ¡vamos cantar!», s'esforçava per fer-ho familiar, el capità. Els soldats, sorruts que sorruts, «que canti ta mare!» El capità no ho ha sentit res i ha insistit amb el got de duralex ben ple de xampany, «¡cantemos!, ¡cantemos! ¡que hoy és Nochevieja y mañana Navidad!», i ha començat una 97


cançó que li devien haver ensenyat de petit, «¡pero mira cómo beben los peces en el río... pero mira cómo beben por ver a Dios nacío...!» Des de la cuina, el cuiner i l'ajudant s'han posat calents i responen a cor, «¡beben y beben y vuelven a beber, los peces en el río por ver a Dios nacer!» A algú dels de la taula li ha semblat que allí hi faltava música i ha agafat el ganivet i una botella de xampany buida i clinc!, clinc!, clinc!, clinc!, «¡muy bien, muchachos, muy bien!», cridava el capità, «¡así me gusta, hijos!», recony quina mania que hi tenen, amb això de ser fills seus!, ha pensat el Salvador. Els clincs, clincs! del que repicava la botella de xampany s'ofegaven amb els cants de dos o tres més i, de seguida, l'han reforçat un parell amb la forquilla i un got, però picant damunt de la taula, pam!, pam!, pam!, pam!... «¡La Virgen está lavaaando y tendiendó en el romeeero!...» Clinc!, clinc!, clinc!, pam!, pam!, pam!... «¡Pero mira cómo beben los peces en el río, pero mira cómo beben por ver a Dios nacíooo!...» El cuiner i l'ajudant se n'han pensada una i han sortit amb calçotets a servir el pollastre. El capità s'ha quedat clavat, però després ha dit, «¡olé!, ¡olé!», i quan han passat pel seu costat els ha abocat, calçotets endins, la bromera que s'escolava d'una ampolla de xampany que acabava d'obrir i el líquid ha rabejat els penis del cuiner i l'ajudant, els quals, amb les safates a la mà, han començat a botre i a remenar en acte d'erecció pel menjador. Els soldats han aplaudit el gest del capità i els penis endurits dels cuiners. Algú de més atrevit, quan ha passat pel seu costat, ha fet veure que els els tallava mb el ganivet. En aquell moment ha arribat el sergent que estava de guàrdia i s'ha clavat davant del capità... «¡a sus órdenes, mi capitán, sin novedad!» «Bien, bien», ha fet el capità, «siéntese y cante, hijo.» Allí tothom era fill seu una altra vegada, fins i tot el sergent. Ho ha vist de seguida, el sergent, que tothom anava calent i ha 98


demanat xampany per posar-se a to i a l'alçada, i vinga beure i cantar i aplaudir les gràcies del capità que ja s'havia tret l'americana i la corbata i només cridava, «¡canten, canten!», i després de la de los peces una altra i una altra i, en sec, han entrat un parell de soldats amb els cetmes a l'espatlla i una manta al damunt. A fora devia fer un fred que pelava perquè tenien les mans balbes. Glaçades, ha pensat el Salvador, com les pues del filferrat que envoltava la caserna. No han donat cap novetat i s'han assegut en un cantó sense abandonar el cetme. El Salvador ha comptat d'esma quants eren a taula i s'ha adonat que, a fora, a les casetes de guàrdia, no hi havia ningú.

De devora el filferro empuat de la caserna es veuen alguns llums encesos. Són els del menjador, pensa el Salvador. Amb una pila, fa senyal al Manuel i a tots els altres que s'han quedat més enllà, amb la furgoneta. Han d'anar fins a la caseta de dalt de tot, la que toca al polvorí i al barracó d'armament. Ho fan en silenci, per si de cas, pensen. No se sent ni un gat, però. De tant en tant, algun crit que surt com a ofegat de l'edifici enllumenat. El Salvador s'apropa a la caseta de guàrdia de dalt i, separant amb compte el filferro empuat, salta a dins. No hi ha ningú i, continua pensant, no falla res! Un altre senyal al del grup. Amb les eines han obert la porta gran. Les pues del filferro estan glaçades de fred. Ja hi passa, la furgoneta. Ara, cap a la porta del barracó. ¿No l'hauran reforçada pas...? Segur que no!, pensa al mateix temps el Salvador. Només els cal forcejar una mica i cedeix, 99


com llavors!, s'ha dit, quan fotíem les patates del rebost de reserva. Aquí hi ha les metralletes, allí hi tenen els cetmes, al fons hi ha les municions, classificades, de diferents calibres. La por, perquè sí que en tenen, els fa córrer més del compte. La ferramenta, en refregar-se, fa una mica de soroll. Ho tenen tot ben apamat, però. Primer, a la furgoneta, dins. Després, amb tranquil·litat, ja ho arreglaran bé damunt la baca. Encara en queden! Tant hi fa, ja n'hi ha prou, sobrepassen el nombre que van contractar i tot, amb els del comando. «Almenys hi ha deu mil cartutxos», ha dit el Cesc en veu baixa. I s'ha escalfat, apropant-se als llavis les puntes dels dits, glaçades. Fa fred, ha pensat. Han tornat a tancar la porta del barracó tan bé com han pogut. Trigarà a haver-hi recompte, ha pensat el Salvador. També han tancat la porta gran del filferrat i, tot d'una grimpada, dalt de la furgoneta, el Manuel ja anava a arrencar... «Espera't!», li ha xiuxiuejat el Salvador. I ha saltat del vehicle per entrar de nou pel filferro empuat. Ha obert la porta de la caseta de guàrdia. Quina ferum!, quan ha ensumat fort. Tot està igual, encara..., ha pensat. Quan tornava a esmunyir-se, amb aguait, per entremig del filferro empuat, s'ha esquinçat els pantalons amb una de les pues. Des de l'edifici enllumenat s'escapaven per la caserna tot un guirigall de veus i aplaudiments. Li ha semblat sentir allò de pero mira cómo beben los peces en el río, pero mira cómo beben por ver a Dios nacío... Sóc un tou, s'ha dit. I els ulls, enmig de la foscor de la nit, li han fet pampallugues.

100


Els ulls, enmig de la foscor de la nit, li han fet pampallugues, al Salvador, quan se n'ha anat a la llitera. Li costa de passar la nit de Nadal fora de casa perquè no s'hi avesa, a trencar tan ràpid. Era una sortida a massa anys de conducció envers un costum. L'han tallat massa en sec. Cal aguantar, pensa, cal superar-la, aquesta nit, apartat del món. Ara ets lluny d'allò que sempre t'havien ensenyat, es repeteix. Avui no faràs cagar el tió, com abans. ¿Te'n recordes? Reunits vora l'estufa de serradures, al piset on vas néixer. La nit anterior l'havien vestit i disfressat quan tu ja eres al llit. L'endemà, a primera hora, trucaven a la porta. Te'l trobaves, rialler i barbut, amb una llengua vermella, llarga de pam. Et saludava i et quedaves astorat. Emocionat. Era el tió de cada any, el que venia amb la panxa carregada de joguines. El rebies, primer amb una mica de por, després l'acaronaves una mica amb desconfiança, més tard, ja hi pujaves i tot a llom! T'agradava, Salvador. T'havien dit que no l'amoïnessis gaire i tu, obedient, no gosaves ni aixecar-li les faldilles que dissimulaven el tronc gruixut o el tap de la màquina de cosir que era més arrodonit per fer de llom. Li consenties tot, li feies fer de llaminer, tot el dia. Que si verdures, que si pa sec, que si garrofes... No paraves, de la cuina al tió i del tió a la cuina, amb el plat d'alumini. ¿Mare, que en menja d'això, el tió? Sí, també en menjava d'allò. Doncs, vinga, cap a la panxa, que s'infli! A la nit, davant la llar, el cos cremava de tan bé com s'hi estava. Quina escalfor en tota la casa! A fora fa un fred! Però no hi pensaves, llavors, en el fred de fora. No pensaves en res. Qui t'ho havia de dir que després d'uns anys... La cançó. Ara la cançó amunt i avall del llarg rebedor del piset, ara venen bous i vaques, les gallines amb sabates, els gallinons amb sabatons, el senyor vicari fa torrons, de petits i de rodons, Marieta posa-hi sucre, que seran un xic salats, 101


torrons d'avellana, torrons de pinyó, caga tió! I quines bastonades! Ton pare ja havia posat sota les faldilles les primeres joguines. Les descobriries inconscient, sense pensar en res, disposat a fer el que fos perquè demà ho poguessis contar...

No ha pogut dormir en tota la nit. És el primer Nadal, encara pensa. N'hi ha que ni s'han despullat. Fins ben entrada la matinada s'ha sentit un guirigall al menjador. En sec s'obria i es tornava a apagar el llum de les lliteres. «¿Y este tío qué hace en la cama?» Un caporal aragonès, pudent d'alcohol, se li ha apropat. «¿Qué haces en la cama tan pronto?» Tinc son, ha pensat el Salvador. I s'ha fet l'adormit. L'altre se n'ha anat rotant i remugant «¡catalanes de la mierda!» No en tenim cap culpa, nosaltres, si som diferents, s'ha convençut el Salvador. Després s'ha sentit un altre guirigall, un petar de portes i la trencadissa de vidres i s'ha fet un silenci impressionant. L'endemà es va saber que el sergent s'havia imposat a fer callar un soldat perquè volia cantar ell sol. I el soldat, vinga que vinga amb la forquilla i el got de duralex. Clinc!, clinc!, clinc!, clinc!... Diu que només es va sentir un «¡que te calles, coño!», i un altre got de duralex es va esclafar devora mateix del cap del soldat, en topar amb el bastiment del finestral. Es van trencar els vidres i el soldat es va posar blanc de l'esglai... El Salvador, a la matinada, havia tancat una mica els ulls. Algú el va trucar a l'esquena amb insistència. Es va sobresaltar. Ell encara estava donant bastonades al tió...

102


RETALLS DE DIARI (25 de gener del 1978) Els tres militants del PORE en llibertat Els tres militants del PORE (Partit Obrer Revolucionari Espanyol), de tendència trotskista, que havien estat detinguts en relació amb el robatori d'armaments a la caserna del Puigmarí, a l'Alt Empordà, han estat posats en llibertat pel jutjat de guàrdia de Terrassa. Així, doncs, sembla que en aquest moment —segons notícies de l'agència Europa Press— només queda detingut S. de A., caporal de segona de la caserna esmentada, i no se sap on es troba empresonat.

Plac!, plac!, plac!, plac!... el martelleig no deixa dormir el Salvador. Fa calor, a l'àtic de l'Amàlia, i no para de moure's d'un costat a l'altre, neguitós... ...Feia just un parell d'hores que el Salvador s'havia instal·lat a la seva llitera de la caserna, dalt del Puig. L'ordre d'estat d'alerta va arribar silenciosa, misteriosa, a cau d'orella, però va arribar. «¿Què passa, tu?» «Xissst... Han posat tot l'exèrcit en alerta!» Encara no sabia què era rondejar per fora a la muntanya, el Salvador. Encara no coneixia ni els punts de guàrdia, ni els camins, ni on paraven els límits del filferro empuat. Li van encomanar les dues primeres 103


hores de vigilància en aquella situació. Tothom feia cara de por. S'hi va afegir un fred que glaçava. Un dels freds més forts que havia conegut mai el Salvador. No els deixaven ni assajar! Vinga, de cop a la feina! El Salvador, l'endemà encara va tenir esma d'escriure alguna cosa en el seu quadern: «24.12.70.- L'ETA continua fent soroll i, pel que es veu, tot l'exèrcit està en estat d'alerta. Aquí hem muntat guàrdies especials i han pujat reforços ja que ahir es veu que van volar un oleoducte de petroli del sud. La primera guàrdia meva, de nit, i en aquestes condicions! N'he fet tres en tota la nit, a les torretes, amb els focus, cada dues hores. Dues de guàrdia. I dues de llit, vestits i amb correatges. La cosa, pel que es diu i pel que es veu, va de debò. El pare m'ha escrit. Diu que ahir hi va haver una manifestació i que, a la plaça, sota les porxades, va carregar la policia i se'n van endur uns quants...» I ell, vinga vigilar que ningú no els ataqués. A la torreta, tancat dalt, després d'enfilar-s'hi per una escala de ferro amb barrots, el Salvador es va haver de passar dues hores fent voleiar els raigs del focus, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta... tot ben escodrinyat. Ni una guineu, no s'hi veia, al llarg de tot el filferrat. El van venir a rellevar. La consigna... la consigna... que no se t'oblidi. Sí: «Juan, Avutarda, Conejo!» Sí, es va dir el Salvador, són els meus. El van rellevar i se'n va anar a menjucar una mica i al cap de dues hores el van tornar a avisar. Li tocava exterior, ara, a donar tombs pel marge de la tanca del filferrat del Puig. I ell, que encara dóna tombs ara per la vora del filferro empuat durant tota la nit. Els van posar 104


una consigna nova per si algú ja els havia descobert la de dues hores abans. Ni es coneixia el camí, gairebé ni sabia qui era el que l'acompanyava de parella. Dos jerseis, l'abric, un parell de mantes... Res no l'alleugeria del fred de la nit. El cetme entortolligat entre les mantes, les mans balbes, sense poder ni moure'l, malament rai si havia de carregar i prémer el gallet. El Salvador va pensar ¿què passaria si l'havia de carregar? De sobte, els dels focus de la torreta els van enllumenar i el Salvador va girar el cap en rodó, cabrons! Un ulls porucs els devien aguaitar des de darrera de la finestrella, com els seus unes hores abans. A la zona de control, un parell d'oficials els han convidat a entrar a la seva sala. El Salvador s'ha estranyat que no li fes res descobrir la imatge del Papà Noel dibuixat als vidres, ni tampoc el Feliz Navidad. El Salvador i el seu company de patrulla han sortit de pressa de la sala de control. Estaven de guàrdia! Allà baix, al fons, el paisatge se'ls enduia. La badia, magnífica quan era de dia, ara plena de punys enllumenats. Al Salvador, li delaten la presència de poblets, de llars, de gent, d'escalfor... Amb el company de patrulla no s'han creuat ni un mot. Només, de tant en tant, s'han fitat, els ulls porucs, oberts de bat a bat entre el gruix de les mantes, a l'aguait sempre... ...a l'aguait sempre des de fa massa nits. I el martelleig que li rosegava el cervell. Plac!, plac!, plac!, plac! «N'han detingut tres o quatre que hi van ser com tu abans, de soldats!», havia dit l'Amàlia al vespre. «No, no cal patir, no ens trobaran. Ningú no sap qui va ser. Detenen a l'atzar, a cegues. No hi vaig tenir mai cap expedient de mala conducta, jo, allí dins. Som massa lluny perquè se'ls ocorri que...» I el plac!, plac!, plac!, plac! persistent se li barreja amb el filferro empuat, amb les pues glaçades que el volen engrapar 105


quan vol fugir de la caserna perquè, a l'altra banda, una noieta granadina, provocadora, el crida. ¡Ven, ven!, li diu, i li ensenya els pits, rodons, ferms, d'andalusa. I un cotxe guerxo l'espera per endur-se'l a l'altra part del món, i una dona grossa i nyafegosa amb un davantal brut que li cobreix la panxa i que es posa les mans a la cara quan el veu i que li diu que per què es despulla, i que s'hi vol aferrar, al seu sexe endurit que pendula d'un costat a l'altre, i una foscor de gola de llop que li porta l'olor a plaer d'home sol i poruc. La granadina se li apropa i traspassa, més destra que ell, el filferro empuat, amb els pits que li baten com ales d'ocell i l'engrapa pel sexe i li acaricia mentre, al seu darrera, ressonen uns càntics desafinats, escampats arreu, i apareixen el capità, el sergent i els vint soldats, tots en calçotets i amb els penis endurits tot cantant allò de los peces en el río, i ell se sent ofegat i martellejat, i forceja contra tots i contra tot, contra la granadina que el té engrapat, contra la dona grossa, contra el capità, contra el sergent i contra els soldats i, per fi, se'n desfà i cau en un buit farcit de pues glaçades i, a baix de tot, se sent un crit que l'engoleix, ¡cabroneeesss!, i una ferum a vòmit... ...i devien ser les vuit del matí quan tres cops secs van ressonar pis endins damunt la porta de l'àtic que, ni que fos tan petit, li va agradar de seguida, a l'Amàlia, i per això el seu pare, que era vinater, va dir que d'acord, doncs, que l'hi compraria perquè s'hi posés a viure i així podria estudiar millor perquè era a tocar de l'institut. I, amb els cops, tots cinc es van sobresaltar perquè ja feia dies que s'ho esperaven. I com que ningú no es decidia a obrir, els de fora van colpejar de nou i els tres cops van ressonar una altra vegada i, ara, una veu i tot, amenaçadora: «¡Abran o la derribamos!» I quan el Manuel, tot lleganyós, va obrir, 106


la Glòria encara es posava la brusa damunt mateix, sense sostenidors, perquè no havia tingut temps de vestir-se del tot. I el que devia haver colpejat la porta, elegant, amb vestit de color clar, acompanyat d'un altre, molt amable, els ensenya l'ordre i l'autorització. I a poc a poc, tots cinc i els dos policies es van reunir al rebedor petit, estret, de l'àtic de l'Amàlia. I l'home del vestit elegant els va preguntar si havien actuat per a les criatures el dia de Nadal a les Cabanes de l'Empordà. I ells, que sí, que hi havien actuat, i que per què els ho preguntava. I l'inspector, picat, que res, que no els ho preguntava per res, però que portava l'ordre de detenir-los aleshores mateix. I escales avall, el Salvador encara li va preguntar que com els havien trobat. I l'inspector va forfollar dins el butxacot de l'americana i en va treure un titella i el va fer brandar amb els tres dits de la mà dreta entaforats dins el putxinel·li mentre, amb una veu de criatura, els preguntava si era d'ells, «¿soy tuyo, soy tuyo?», es va mofar. I el Salvador va dir que sí, que era d'ells, però que això no volia dir res. I l'inspector els va dir que volia dir molt perquè l'havien trobat enterrat junt amb un arsenal d'armament vora l'autopista de Figueres. I era cert. El titella tenia tot el rostre i el vestit bruts, fets malbé, com si hagués estat sota terra massa temps.

Refugi La Vinyeta Duesaigües (Baix Camp), agost 1978 Revisada: setembre 2016

107


NO S'HI INVITA PARTICULARMENT Andreu Sotorra

Aquesta narració va obtenir el Premi Recull «Francesc Puig i Llensa», 1979, dins dels Premis Recull de Blanes. El jurat estava integrat per Joaquim Carbó, Joan Colomines, Salvador Reynaldos, Jaume Reixach, Maria Ribas i Salvador Roca. Es va publicar en suport paper com a primer volum de la col·lecció Creació, dirigida per Pere Anguera, dins de les Edicions del Centre de Lectura de Reus (1979), juntament amb el recull Set contes noctàmbuls i un pròleg de l'autor Joaquim Carbó.

108


Veus ideals, veus estimades dels qui moriren o dels qui ja sรณn perduts per a nosaltres com els morts. Konstandinos P. Kavafis, Veus

109


El Cesc el compra cada matí, el diari. Sempre li ha agradat saber les coses que passen pel món. El dia que no ha tingut temps de fullejar-lo una estona li fa l'efecte que ha perdut tot el contacte amb la societat que l'envolta. El quiosquer ja se'l coneix de cada dia. De quan encara no han tocat les nou al campanar i el paquet de paper, mig endormiscat per la vetlla de la nit, reposa a terra després que l'han llençat amb mala gana des de la camioneta del repartidor. «¿El diari?» El quiosquer, amb unes tisores de pam, talla amb destresa el cordill que el té comprimit. I l'hi dóna. Nou. Lluent. «¿Vint...?» «Vint.» Li agrada, al Cesc, palpar els fulls acabats d'imprimir. I ho fa de pressa perquè en un no res tot el paperam haurà agafat el color del paper d'història i el tacte no li farà sentir el plaer d'aquells instants. De fet, si el llegeix, ho fa d'esma, com si ja sabés què ha de dir cada secció. «No fotrem res de bo!», s'ha dit. I reüllant al seu voltant, plaça enllà, ha plegat els fulls de paper en quatre doblecs i ha caminat més de pressa. Tocades les nou, agafa sempre l'autobús que el baixa a la universitat. Fa poc que hi ha començat Filologia. «Però catalana, eh!», sempre aclareix, quan ho diu. Es volia fer filòleg, doncs, el Cesc. Filòleg 110


català, esclar. Explicava que, ara, els de Filologia catalana tindrien feina llarga, que tot ha canviat un bon tros i que, amb el decret, «ningú no se'n salvarà d'aprendre'l, el català». Hi tenia il·lusió, ell, amb el nou temps i fins i tot assegurava que, d'aquí a pocs anys, de tot això d'ara no en quedaria res i tot seria tan diferent que ningú no se'n recordaria dels quaranta anys últims. Ell hi tenia il·lusió, per això els altres callaven i fins i tot el respectaven. «Potser sí...», pensaven. Però només ho pensaven. I de fet, el Cesc sempre havia estat una mica utopista. Va ser després d'haver-se entaforat al seient de l'autobús, camí de la universitat, quan va recordar que havia llegit un avís de dimensions força grans en una de les pàgines del diari. El va tornar a desdoblegar i el va fullejar de nou. El va trobar de seguida. Era a la pàgina d'última hora, envoltat d'esqueles mortuòries. Encara es va estretenir a passar-hi els ulls: El senyor Rossend Llompart i Cambrís Empleat jubilat de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, ha mort a Barcelona, a l'edat de 74 anys, confortat amb els sants sagraments i la benedicció apostòlica. (A C S) Els seus afligits esposa, Natàlia Serrés i Bofill; Maria Eulàlia, filla; germans, cunyats, nebots, cosins i tota la família, ho fan saber a llurs amics i coneguts i els preguen la caritat de voler-lo tenir present en llurs oracions. L'enterrament serà avui a les 12 hores, a la capella del SMPF, carrer Sancho de Ávila, núm. 20, on se celebrarà la cerimònia religiosa per l'etern repòs de la seva ànima. A continuació es traslladarà el difunt al cementiri del Nord. No s'hi invita particularment.

111


Li encantava rellegir les necrològiques. Deia que formaven part del viure diari. «No tothom la dinya cada dia!», exclamava. I es delia per introduir-se, amb el recull del parentesc i la informació del redactat de la necrològica, en la vida del difunt. Els que passaven de 75 anys, però, els trobava poc interessants. Deia que ja havien fet tard per morir-se a gust. Que la millor edat per dinyar-la eren els seixanta, que és quan un està més fart de tot. Però el Cesc, de fet, deia això perquè ell ja estava força fart de tot ara mateix, a despit del seu tarannà utopista, apassionat i encomanadís. Es va recordar que havia desplegat el diari per allò que havia llegit abans, a la plaça, a corre-cuita, mentre el fullejava. Va esguardar l'anunci. Era a la vora mateix de l'esquela del senyor Rossend Llompart i Cambrís. El va llegir atentament: ESTUDIANT Si tens temps lliure et podem oferir un treball digne que et procurarà ingressos interessants. No es tracta de venda de llibres ni de terrenys. Es necessita: —Tenir temps lliure —Facilitat de paraula —Parlar el català S'ofereix: —Ingressos interessants (liquidables al dia) —Material de treball —Ambient agradable Telefona al diari AVUI (93 301 00 54), des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre, per tal de concertar entrevista.

112


I hi va telefonar. «Nou... tres... tres... zero... u... zero... zero... cinc... quatre...» El va repetir dues o tres vegades perquè només se sentien uns sorollets que semblava que juguessin a enganyar-lo. Segons com, li feien fins i tot l'efecte d'una cançoneta. Tic!... ic!... tic!... ic!... I com si tot el món alhora parlés, unes veus llunyanes, confuses, inintel·ligibles, a despit que el Cesc premia amb força l'altra orella per reduir tota oïda a l'auricular. La quarta vegada que va marcar el número van despenjar. —Digui... —va fer una veu de noia d'un to més aviat greu. —Sóc estudiant. Trucava per l'anunci del diari... —Un momentet, sisplau... Es va esperar. Es van sentir sorolls com si algú forfollés a l'altre costat enmig de la paperassa. Es va imaginar una taula plena de papers, de carpetes, de feina amuntegada pels dies. Una sala gran, ampla, clara, atapeïda de taules semblants a la de la noia que els feia esperar, tot ple de màquines d'escriure, i gent en cos de camisa, i amb folis a la mà, anant d'un costat a l'altre i amb les cigarretes enmig dels llavis i amb les corbates desanusades, tot envoltat d'un enrenou eixordador... —Escolti... —era la mateixa veu, la de la noia de to greu—. Li toca l'entrevista demà, a les deu del matí. ¿El seu nom, sisplau? —Sí —i va recitar a poc a poc— Cesc... —¿Com?... —Cesc... Cesc... de Francesc, sí. Cesc Sorribes. —Cesc... Sor... ri... bes —va repetir la veu. I va afegir:— ¿L'adreça, sisplau? «¿L'adreça? ¿Per qué la volen ara, l'adreça?», va pensar el Cesc. Però va reaccionar de seguida. Donaria la de ca l'Amàlia. —Bloc Cobalt, 5A... àtic... primera. 113


—...balt, cinc... a... àaatic... pri...mera. ¿Què té telèfon? —No. Truco des d'una cabina pública. —Quan demà vingui per fer l'entrevista, afegeixi sisplau el número 46 a les seves dades personals. És el seu número d'ordre, ¿d'acord? —Molt bé, gràcies... Escolti! —encara va fer el Cesc, amb por que no s'hagués decidit massa tard. —Digui... —¿Que sap de què es tracta? —No l'hi puc pas dir jo, això. Demà a l'entrevista l'hi explicaran. I la veu de la noia va penjar. El Cesc va pensar que demà hauria de deixar d'anar a la universitat. Tant li feia. Ja sabia què li tocava demà. «No hi perdré res», es va dir. «Potser per fi, si estic de sort...» Buscava una sortida. El Cesc ja feia temps que la buscava. La rutina de cada dia l'avorria. Potser per això rellegia el diari amb tanta impaciència, per trobar-hi el capgirament a tot, a tothom, a qualsevol costum aferrat al viure quotidià. ¿I les seves il·lusions? ¿I les seves utopies? «Vinga, home!», es deia, «recursos per fer diferent la inèrcia de cada dia!» Volia fugir de tot. De les obligacions, d'ell mateix. I vet aquí perquè buscava. S'havia decidit. Ara ja tenien el seu nom i el del carrer de l'àtic de l'Amàlia. I ell tenia un número, el quaranta-sis, que li servia per encetar, si ho volgués, una altra vida. I se n'hi va anar l'endemà. Va agafar un tren que sortia a primera hora. Així, abans de les deu seria a la redacció. Tenia un parell d'hores de viatge. «Massa temps!», va remugar. Perquè no li agradava gens viatjar. Quan ho feia se sentia empresonat dins del seu seient, veient com tot plegat s'esmunyia al seu costat, de pressa, sense que gairebé es deixés veure. S'estimava més seure a la part del passadís, almenys així no topava tan violentament 114


amb tot allò que a fora s'escolava frenètic en direcció contrària. Quan va passar el revisor va recordar que s'havia posat el bitllet al butxacó de la camisa. Se'l va buscar. El revisor, sorrut, l'hi va taladrar amb un clic! que ja havia sentit una estona abans, més d'una vegada, mentre se li anava apropant. Quan l'hi va tornar, se'l va rellegir com si s'assegurés d'on anava. Havia de baixar al Passeig de Gràcia... ...on s'ha quedat, clavat. No li ha agradat mai baixar aquí. «A l'Estació de França», diu el Cesc, «s'hi arriba amb més tranquil·litat. I quan en surts, vas descobrint Barcelona a poc a poc.» Aquí, al baixador del Passeig de Gràcia, s'hi sent ofegat. Sota terra i envoltat del túnel tapissat de rajoleta. El tuf de tancat. I la ferum dels combois que entren i surten sorollosos, i l'enrenou de la gent que ha baixat amuntegada, com si totes les portes dels cotxes s'haguessin obert alhora, amb ganes de desfer-se de tots plegats, el fan posar neguitós. Les pissarres electròniques, barreja de negre i blau, fan pampallugues tot jugant amb els noms de les destinacions i els de les procedències dels trens que passen pel baixador. El Cesc pensa que el baixador del Passeig de Gràcia és trist, amb les dues vies, rectes, una cap aquí i l'altra cap allà... Li marquen massa els camins a seguir. I, al fons, enmig de la foscor, un pic vermell de l'últim tren que ha arrencat. S'hi ha quedat clavat i reüllant cap a un costat i cap a l'altre. Entre tants rètols encara no ha descobert el de la sortida. Ja no se'n recorda de l'última vegada. «No hi ha res com l'Estació de França», s'ha repetit. La riuada de gent avança andana enllà i, tots alhora, s'esmunyen per una porta de l'esquerra. El Cesc es decideix i els segueix. Tothom va de pressa. No té pas

115


tard, ell. Però el fan córrer, els del davant, estirant-lo, i els del darrera, empenyent-lo. El túnel que ha engolit tanta gent és llarg, estret. La volta enrajolada encara l'ofega més que abans. Al fons, dos cops de ferralla, secs, es repeteixen rítmicament, clac!, plonc!... clac!, plonc!... La munió de caps i d'espatlles, per molt que s'esforci a fer puntetes, no li deixa veure de què es tracta. Es gira enrere, com si es volgués convèncer que ve del baixador, que ell i tota aquella gernació acaben de baixar del tren. I quan es gira i alleugereix inconscientment la velocitat, una parella el trepitja i remuga. No té pas tard, ell... I continua endavant sense ni fer-los cas... Clac!, plonc!... clac!, plonc!

«Si tens temps lliure...» «I tant», es va dir, tan aviat com va acabar de llegir-ho a l'anunci del diari. «No em porta tanta feina com és això, la universitat!», va pensar. Però també el va assaltar el dubte. «Si tens temps lliure...» «¿Quin temps? ¿Quant de temps? ¿No voldran pas que m'hi dediqui tot el dia?», es va dir. «Una cosa així deu ser per fer-la només a hores. Per això demanen estudiants. Perquè saben que els sobren hores.» Ja s'hi trobava, a les tardes, després d'haver dinat i d'haver acabat a la universitat. «¿Potser hauria de portar una cartera i tot, d'aquelles de pell? ¿O amb el sarró ja n'hi hauria prou? Això que l'Amàlia i els altres sempre li deien que no s'hi trobava res, al sarró. Ara ho veurien, si no! Però si el diari és un enganyabadocs, home!», li havien dit tots. «¿I què cony es creien? ¿Que no en sabia ell, d'anar pel món i d'espavilar-se?» Per això li agradava tant tenir temps lliure, perquè així,

116


quan trobés una oportunitat, la pogués agafar de seguida. —¿Així, si et donen la feina, l'agafaràs? —li havia dit l'Amàlia. —De seguida. M'interessa treure quatre peles d'on sigui! —li va fer el Cesc. —Però tampoc no te'n falten tantes, per ara... —Ja es veu prou de què vius, tu! —li va respondre ell. —Sempre sortiu amb la mateixa! Si a mi m'envien diners, a fi de comptes, a tots vosaltres us va prou bé, que tots hi feu vida, aquí! Que el pare de l'Amàlia fos vinater i que a l'Amàlia no li faltés res per viure sortia cada dos per tres. I l'Amàlia s'enfurismava sempre que en parlaven. —Mira, deixem-ho... —va fer el Cesc—. Tot plegat és molt diferent de com tu ho veus.

Prou que en tenia, de temps lliure, el Cesc. Per això, a les tardes, s'hi estava gairebé sempre, a l'àtic de l'Amàlia. No s'havia volgut lligar mai, ell, com tots els altres. El Manuel, darrere el taulell, venent cotxes i fent el que calgués perquè, ell no ho deia, però ara els havien fet posar guardapols i tot, i el Cesc es va olorar que allò era perquè, de cotxes, no se'n venien pas sempre. La Glòria, que s'havia embolicat amb les sabates, a la fàbrica. El Salvador, que amb les classes no parava, com si encara li faltessin hores. Sort que l'Amàlia s'ho agafava d'una altra manera. Tret d'alguna classe i alguna hora guardant criatures... També tenia temps lliure com ell, l'Amàlia. Per això li havia dit si l'agafaria, la feina del diari, si és que l'hi donaven, perquè se'n feien un fart d'estar plegats a l'àtic.

117


—Em penso que el Manuel no hi està tan d'acord com dius... —li havia insinuat un dia el Cesc. —Deixa'l! Sempre ho ha estat una mica, així... —li deia ella—. Als deu anys ja tenia gelosia d'un company d'escola. L'han criat d'una altra manera, el Manuel. I el Cesc sabia que, si li donaven la feina, no es veuria tan sovint a l'àtic amb l'Amàlia. I que, de fet, potser també això seria millor per a tots, per al Manuel, per a l'Amàlia, per a ell... I ell no l'hi deia, a l'Amàlia, que quan era petit també havia tingut gelosia d'un company seu i que, si fa no fa, també havia estat criat com és ara el Manuel i que no li feia gens de gràcia, a les nits, que ella i el Manuel dormissin plegats i que ell hagués d'espavilar-se com si no hi tingués dret, també. Ja n'estava fart de fer-ho mig d'amagatotis, a mitja tarda, perquè, a ell, la llum del dia no li agradava per fer-ho i que, a més, no s'hi podia concentrar com en una altra hora perquè se sentien sorolls per tot arreu i sempre pensava que el Manuel o el Salvador o la Glòria podien fer cap a l'àtic per qualsevol cosa. I que ell, amb això, era molt repelós, no com alguns, als quals tant els feia. I l'Amàlia vinga dir-li que seria una llàstima que no tingués tant de temps lliure. I ell va pensar que l'Amàlia sabia viure la vida. I l'hi deia, entre petó i petó. I ella, que només li feia que sí, amb el cap. I quan li feia que sí, era quan el Cesc s'aixecava de la màrfega i se n'anava a ajustar els porticons de la finestra. «A les fosques», deia, «m'agrada més...»

—Això no és honest, però! Ho havia dit la Glòria el dia que el Cesc els va dir que ara sí que es guanyaria la vida, que havia trobat l'oportunitat de fer calés llargs. I tots li van preguntar 118


de què es tractava. I ell els va explicar que, sortint de la universitat, s'havia posat en un bar prop de la catedral i que el que se li va acostar ja li havia l'efecte que portava algun negoci entre mans, però que no n'hi va parlar fins al cap d'una bona estona, quan l'un i l'altre ja s'havien pres un parell de cerveses. I el Cesc, vinga dir que era molt senzill, que no s'hi corria cap risc perquè només calia fer d'intermediari entre qui ven i qui compra i que mai no t'hi podies trobar embolicat perquè qui compra no et coneix de res i es veuen en un lloc que ja es coneix bé qui les ven, les bossetes de pols, i que només cal trobar-s'hi i, com és ara havien fet ells dos, xerrar una estona i un cop comprovat per tot allò que es deien, que sí, que eren ells dos, passar-se la comanda. I ell, que no se'n feia tant, de mal, i que d'alguna manera havien de viure. I va ser quan la Glòria li va dir que allò no era gens honest. I també es van picar aquell dia. Ell, amb la Glòria, perquè li va dir que era una puritana, que no servia ni per prendre's la pastilla. I la Glòria, amb ell, perquè li va respondre que ell era un marrà, un dropo i un perdut, i un somiatruites, va afegir. I el Salvador també es va picar amb els dos, amb la Glòria i amb ell, perquè els va dir que semblaven un parell de criatures, que el que havien de fer era ajudar-se els uns als altres i no enganxar-se per tan poca cosa, que ni l'un ni l'altre servirien per formar part d'un grup, ni de cap partit, com ell, que s'havien d'aguantar moltes coses, allí, i que més d'un cop t'havies de mossegar la llengua perquè qui mana és la majoria, i que eren uns brivalls, els va repetir. I l'Amàlia i tot s'hi va posar aquell dia i li va dir al Salvador que prou feina tenien tots plegats i que més valia que callessin. I el Salvador hi va tornar, amb allò del seu pare vinater, i el Manuel va acabar sentenciant que se n'haurien de donar vergonya, i els va dir que se'n podien anar a la merda

119


tots plegats, perquè el Manuel, des que dormia amb l'Amàlia, se sentia fins i tot més amo i senyor de l'àtic.

Ara sí que no l’hi podrien dir, això, al Cesc. El diari ho diu ben clar: «Et podem oferir un treball digne que et procurarà ingressos interessants...» Ningú no s'anuncia al diari per fer d'intermediari de bossetes de pols. Ni per cap altre negoci brut. Per això ja hi posaven ben clar que es tractava d'un treball digne. El Cesc va pensar que si era tan digne potser no hi hauria d'haver anat vestit com anava. I es va reüllar el sarró, que ja estava una mica tronat, i els pantalons potser massa esfilagarsats del camal... «però ja ho saben, com són els estudiants». I es va tranquil·litzar perquè des del primer moment li havia fet l'efecte que el que demanaven era gent que sabés fer feina i que no s'encaparrés a treballar com cinquanta anys enrere i que per això demanaven gent jove, estudiant. Prou que es veuria si era digne o no. I que se sabria també de seguida si els ingressos eren interessants. I el Cesc es va dir que no tothom té la sort de trobar un treball digne i es va convèncer que ell reunia totes les condicions que demanava l'anunci.

El Cesc s'havia fixat de seguida que el que volien era que l'estudiant que demanaven tingués facilitat de paraula. I això que no havia de vendre ni llibres, ni terrenys, es va dir. Ningú no l’hi podria dir negar que ell tenia facilitat de paraula. ¿De què li servia, doncs, escriure tant? Tenia un futral de carpetes plenes de folis que 120


esperaven la fugida. «La meva consagració!», declamava emfàtic. Esclar que, escriure no vol dir res! Però el Cesc se sabia espavilar quan xerrava. Ja ho sabia ell que s'ho emportava tot quan s'hi posava, amb els de l'assemblea. —Tu, el que saps fer és ensarronar-nos a tots! —li havien cridat aquell dia. I ell ni els va fer cas perquè allò que alguns en deien ensarronar no era sinó defensar unes utopies que els altres havien deixat córrer des de feia molt de temps. —No podem pas ser nosaltres qui signem aquest manifest... —deia el Cesc—. No n'hi ha prou a demanar i cridar i esgargamellar. Cal posar-s'hi, amb les coses, i de valent! No ens costa gens reunir-nos, parlar, discutir i trencar-nos les banyes hores i hores, i acabem per escriure i per signar-lo i escampar-lo per tot arreu. Cal que actuem i ben aviat. Des que tot això ha canviat, ens fa l'efecte que ja no cal fer res més i que tot ens ho aniran fent des de dalt. No hi ha res fet encara!, i cal continuar com abans, com quan havíem de trobar-nos d'amagatotis. Com quan havíem de sortir de matinada per poder treballar per les parets i com quan havíem de córrer davant les esbatussades dels altres. No ha canviat res, encara. I ara, nosaltres ens reunim amb les portes obertes per deixar anar quatre opinions tretes d'aquí i d'allà i que no són sinó les que surten de cada ideologia fixa de partit i, totes plegades, muntar-les en una quartilla perquè, com si fossin les nostres opcions, tothom les llegeixi. Som estudiants!, som universitaris, encara! I si durant el franquisme, els universitaris van fer trontollar el feixisme, ¿per què no podem treballar ara com abans? Demostrem ara que tot allò que es feia tenia una base, una autèntica base de treball i que aquesta base ha deixat empremta i ha continuat avançant. Fixeu-vos, això és el que diu aquest paràgraf: «...i perquè pensem 121


que aquest fet ha de ser denunciat a l'opinió pública, ho fem creguts que, així, amb l'ajuda de tots, assolirem l'objectiu que ens proposem.» ¿I què hi guanyem, així? No demanàvem res abans a l'opinió pública. Fèiem! —Abans no hi havia opinió pública, Cesc —es va sentir des d'un racó de l'assemblea. —I tant que n'hi havia! Però no ens interessava trobar-la. El que volíem era tenir nosaltres el goig de fer alguna cosa que no hagués fet encara ningú. Amb quin afany embrutàvem la paret! Hi havia una sensació... ¿una sensació de clandestinitat, oi? ¿Recordeu com esperàvem a veure la nostra obra? Esclar que llavors sí que era la nostra obra! Ara ja no l'és, ara és l'obra de tots! I això no ens agrada. Ara és l'hora de treballar per al poble, amb el poble, si cal! I ara, doncs, ens tanquem aquí i fem un full de paper que no fa sinó somiquejar pels quatre costats! I tant, si en tenia, de facilitat de paraula, el Cesc. Que li preguntessin el que volguessin, els de l'anunci del diari, que ja ho veurien. —¿Així vostè és estudiant, diu? —Sí, faig Filologia, però... catalana, eh! —Molt bé, molt bé... Com ja dèiem en l'anunci, el nostre oferiment és el d'un treball digne. I si vostè s'ho agafa amb interès, dedicació i entusiasme, li pot produir uns ingressos molt interessants... —Sí, això és el que havia llegit a l'anunci... —Esclar que, de moment, com en tot, ¿oi?, potser costa una mica d'avesar-s'hi, però més endavant, quan ja hagi agafat el ritme, se'n sortirà amb molt menys temps i més bons resultats... —Això és el que també havia pensat... —Ja sap que dèiem que no es tractava de venda de llibres ni de terrenys ni de... 122


I el Cesc els diria que també ho havia llegit a l'anunci, tot això. I quan li diguessin de què es tractava i li proposessin de la manera que hauria de treballar, se'n sortiria amb la facilitat de paraula que volguessin, i aquests, els de l'anunci del diari, estava segur que no li dirien que els volia ensarronar perquè ja els interessava que fos així, perquè si la demanaven, la facilitat de paraula, era perquè, avui en dia, per fer qualsevol cosa, un s'ha de saber treure les paraules de la boca com si fossin castanyes del foc i fer-les arribar a qui t'escolta perquè t'entengui de debò i, quan es tracta de convèncer d'alguna cosa, el que cal fer és parlar ben suau, sense neguit, però amb fermesa. I ell en tenia un bon tros, de fermesa. —Doncs, així, tan aviat com hàgim enllestit el contracte, podrà començar de seguida. ¿Li va bé la setmana vinent? I ell diria que sí perquè el que li interessava era fer alguna cosa com més aviat millor i dir a tots els de l'àtic que ara sí que havia trobat una feina digna, i que sort que se sabia desempallegar escrivint i parlant o, si no, ja ho haurien vist com no l'hi haurien donat, la feina. I estava segur que l'Amàlia li diria que sí, que tenia tota la raó.

No té pas tard, ell... Tant li fa que la parella hagi remugat al seu darrera, ni que els passos dels del davant l'estirin. El clac!, plonc! continua, cada vegada més a prop. S'hi deu estar acostant, doncs. S'ha entretingut resseguint la mirada pels grafits de les parets enrajolades del túnel que surt del baixador del Passeig de Gràcia. «Encara n'hi ha que s'hi dediquen», pensa. S'ho ha dit en llegir, tot 123


avançant, un escrit que, per la irregularitat de l'última lletra sembla fet a corre-cuita. «Llibertat d'expressió!» A la «o» li falta l'accent i sembla més aviat una pera de mànec de cap per avall. Ell s'hi mirava molt, amb la cal·ligrafia, quan empastifava les parets. «Qualsevol dia, si anem així, ens enganxaran del tot!», li deia el Salvador. Però no li feia cap cas, el Cesc. Li agradava que l'endemà, al matí, la seva obra fos mínimament acceptable. «No enteneu que és l'art popular», objectava ell. A contracorrent veu venir una parella de la policia, amb les metralletes a punt, a poc a poc, com si passegessin. El Cesc endevina que el baixador del Passeig de Gràcia tampoc no li agrada per això. Encara se sent més ofegat dins del túnel amb la parella que el sotja quan passa pel seu costat i que sembla que amb la llambregada li faci un feix de preguntes alhora. «¿De dónde viene? ¿A dónde va? ¿Cómo se llama? ¿Qué lleva en el macuto? ¿Por qué se ha quedado mirando el garabato de la pared?» «¿La documentación, por favor?» No, no li agrada gens, aquell túnel. Les trepitjades adelerades de la gent, el clac!, plonc! intrigant, les mirades escrutadores dels dos policies...

...com les dels tres policies que van apostar a la cantonada de la plaça el dia de la manifestació de l'Onze de Setembre. «¿Què hi fan aquests aquí?» «I jo què sé!» «No se'n deuen fiar, que ens portem bé!» «¿Que no ho veuen que això ja no és el mateix, que ara som quatre gats?» «¿Quatre gats? De tot en dius quatre gats, tu!» El Cesc no havia vist tanta gent reunida des de feia temps. I sense haver de córrer cames ajudeu-me encara li semblava més fantàstic i tot. Tothom cantant 124


i escridassant alhora. Amb un estol de banderes voleiant pel damunt dels caps. L'Amàlia i la Glòria n'han feta una de llarga, aquest any. «Així hi cabem els cinc, darrere». I tant! Els en sobrava i tot, de lloc.

S'hi engrescava, l'Amàlia, a les manifestacions. Qualsevol diria que havia nascut per anar cridant darrere d'una bandera. «Som una nació, serem una nació!», s'esgargamellava el del megàfon. I ella, cridant més que ningú, «som una nació, serem una nació!» I la seguien tots corejant la crida i fent anar la bandera de dalt a baix, com aquell que espolsa l'edredó, de bon matí, al balcó de casa. I l'Amàlia botent d'entusiasme i cridant, gairebé xisclant. I amb un tuf de setembre que s'aixecava de terra i que els feia suar encara més. I els ànims que no paraven d'exaltar-se, com si no estiguessin d'acord a sortir al carrer sense que els empaitessin i que els deixessin cridar i saltar i dir el que volguessin sense que algun dels grisos de la cantonada no els apallissés. Els del megàfon demanant «unitat, unitat!» i repartint paperetes amb les consignes i les crides que havien acordat entre tots. I l'Amàlia que ja se les sap totes de memòria perquè abans-d'ahir, a l'última reunió, se les va apuntar i ja les havia llegides a tothom perquè també se les sabessin i vinga cridar, «el poble català es vol governar!» «No us quedeu mirant, aneu participant!» «Volem l'Estatut!» «Solidaritat amb Xile!» «Llibertat d'expressió!» I un grup va començar a anar calent de cap i es va posar a cridar contra la Constitució, i els del braçalet, que fessin el favor, que s'havien de respectar els crits unitaris. I ells, que res, que no a la Constitució!, i que fora el govern!, i... I un altre d'alt i gros amb una cicatriu a la galta els va dir que eren 125


uns rucs i com que no li feien cas, els va insultar encara més fort tractant-los de pallassos, i es va girar enrere, repetint-ho com si ho expliqués a tothom, «són uns rucs i uns pallassos!» I l'Amàlia, com si estigués lirona, «pallaaassos!, pallaaassos!» I vinga esclafir de riure com si allò de pallassos li pessigollegés tot el cos, i quan passa per costat dels grisos els engega a tocar de la cara, «no us quedeu mirant i aneu participant!», i els ho diu dues o tres vegades, bandera amunt, bandera avall, i els ulls sembla que li surtin de la testa, com si li botessin de ràbia. I els grisos fan veure que no la senten, o que no l'entenen i reüllen d'un costat a l'altre, escrutadors, com si preguntessin sempre, al Manuel, al Salvador, a la Glòria, a l'Amàlia, al Cesc i a tots els de la manifestació, «vamos a ver, ¿cómo se llaman? ¿Quienes son? ¿De dónde vienen? ¿A dónde van? ¡Venga, la documentación!» I un dels tres, el més panxut, que no parava de mirar l'Amàlia, encantadora, voluptuosa, darrere la bandera, capaç d'arrossegar, qui sap on, tota aquella massa de gent eufòrica. I el Cesc que va al seu costat, i que es miren, i que l'Amàlia s'hi gira i donant-li els llavis, li xiuxiueja ben a prop seu, «llibertat d'expressió...» però molt fluixet, com si només ho digués per a ell sol. I es petonegen, i al Cesc li sembla que l'escalfor de terra li puja cos amunt i que els crits l'entortolliguen de cap a peus i que el cervell se li enterboleix i que ja no sap si crida, o si bot, o si encara sent el regust dels llavis de l'Amàlia...

...o si respon a la parella de policia amb cara de murris que l'han fitat enmig de la gernació del túnel del baixador del Passeig de Gràcia, com si els digués, «vinc per allò de l'anunci, i em dic Cesc Sorribes, perquè això de Francesc no m'ha agradat mai, i visc a 126


l'àtic de l'Amàlia, i busco una feina digna i que doni peles llargues i...» I es troba de sobte amb el clac! plonc! Deu ser el final del túnel perquè la gent agafa dues o tres direccions després de passar per la barana movible de ferro que fa clanc!, quan l'obres, i plonc!, quan torna al seu lloc. I surt al Passeig de Gràcia, amb el brogit d'un matí de feina i la llum que li espetega als ulls. Encara té temps. Va quedar a les deu i només és un quart de deu. Es busca el bloc on hi va apuntar el número d'ordre que li va donar la veu del telèfon... «quarantasis, això, quaranta-sis», pensa. «Sóc Cesc Sorribes, el quaranta-sis, no així, no.» I mentre camina, fa un assaig: «Digui...» «Bon dia. Tinc una entrevista sobre l'anunci del diari. Sóc estudiant. El quaranta-sis...» No! No li feia gens de gràcia aquella presentació. Continuava provant mentre caminava Passeig de Gràcia avall. «Tinc hora per a una entrevisa sobre l'estudiant que necessiten. Ho vaig llegir al diari. Sí... em dic Cesc, Francesc Sorribes... Sí, em van donar el número quaranta-sis... ah! ¿ja ho sap? M'espero, sí, gràcies.» I llavors s'asseuria. Hi deuria haver una poltrona. A tot arreu on et fan esperar hi ha sempre una poltrona. S'hi asseuria, doncs. I posaria una cama damunt de l'altra... «Vol passar...» «Sí, gràcies...» «¿Vostè és el senyor Francesc Sorribes?» «Sí, vam quedar a les deu, per telèfon...» «Segui, segui...» I llavors li explicarien tot allò del temps lliure. I dels bons ingressos, i de la facilitat de paraula, i del parlar català, i que sobretot l'assumpte era digne, molt digne, i que per això havien pensat en estudiants. I ell diria que sí, que li interessava. I que ja ho veurien com no quedarien gens descontents d'ell. I que començaria demà mateix.

127


I ells li dirien: «Molt bé, molt bé, senyor Sorribes...» I li farien una encaixada, que és com es tanquen aquests tractes, de fet.

I quan va arribar al lloc de l'entrevista es va trobar amb una paret de vidre i un parell de finestretes amb un seguit d'ombres darrere. Va trucar en una de les finestres amb les puntes dels dits. I va dir que era en Cesc Sorribes, el número quaranta-sis, i que tenia hora a les deu per parlar sobre l'anunci del diari. I la noia, molt jove, es va aixecar de la cadira i, dempeus, amb els pits a tocar dels ulls del Cesc perquè s'havia ajupit, amb el cap abaixat i l'esquena corbada perquè la finestreta era baixa, intentava d'entendre's amb el Cesc. I ell va pensar de seguida que no devia ser aquella, la noia del telèfon, perquè no tenia la veu amb el to tan greu. I ella va fer anar el cap i, al mateix temps, li va insinuar alguna cosa amb una ganyota de llàstima. I ell li va preguntar, «¿què?» I va ser quan la noia li va aclarir que ahir mateix a la tarda ja havien tancat les places i que li sabia molt de greu, però que podia provar en una altra ocasió, que d'estudiants gairebé sempre se'n necessitaven. I el Cesc va recular fins a la porta sense donar gairebé les gràcies. Quan va topar de nou amb el brogit del carrer, se li va acudir que podia haver preguntat de què es tractava i va estar a punt de girar cua, però no ho va fer. «¿Per què?», va pensar. I com que encara no havia esmorzat, es va posar en un bar que va trobar en una cantonada i es va asseure en una de les taules. Hi havia poca gent.

128


«Millor», es va dir, «així no em costarà tant. Per menjar bé, sempre s'han de buscar llocs arraconats». Darrere el taulell, una dona, ja d'edat, endrapava un tros de pa amb una cua de xoriço. Un client amb una copa de conyac buida al davant i assegut dalt d'un tamboret, semblava que, girat com estava de cara al carrer, rebés el dia a poc a poc. Repenjada damunt del futbolí elèctric, fullejant un diari i endrapant també un altre tros de pa amb pernil, una noieta que no devia arribar als disset o divuit anys completava el quadre del bar. La dona del bar, des del darrere del taulell, li va demanar què volia. El Cesc va demanar un entrepà de pernil i una cervesa. Quan la dona ho va tenir fet, l'hi va deixar l'entrepà damunt del taulell i ell mateix se'l va anar a buscar. Mentre menjava, el client que esperava que el dia s'anés fent, se'n va anar cap a la màquina de discos i com si tot d'una els tres s'haguessin posat en moviment, la noieta va dir que posés l'A7. La màquina es va engegar i es va començar a sentir la tonada de la cançó Rivers of Babylon. La noieta, que s'havia engrescat, no parava de remenar el cos amb el tros de pa amb pernil en una mà i el diari que havia acabat de plegar en una altra. I entremig de la música i de les ballarugues s'ha posat a xerrar amb el client com si es coneguessin de tota la vida. La dona d'edat també s'hi havia barrejat, com si, tot d'una, hagués començat aleshores mateix la jornada per a tots. Entremig havia entrat el repartidor del suc de fruites Kas i, d'esma, s'havia posat al rebost i n'havia sortit amb mitja dotzena de caixes d'envasos buits. Al cap d'una estona havia tornat a entrar amb el carretó i els envasos plens. Damunt del taulell havia emplenat la nota, silenciós, i la dona d'edat l'hi havia pagat sense ni dir-li «¿quin temps que fa, oi?» El client 129


també se n'havia anat i el Cesc, que abans s'havia fixat on era, tot pujant unes escales, se n'havia anat al lavabo. Quan en va sortir, es va trobar amb la dona d'edat trastejant per fora. I per un moment li va fer l'efecte que els ulls de la vella tenien la força dels policies del túnel del baixador del Passeig de Gràcia i la dels de la plaça quan sotjaven els de la manifestació. I no s'equivocava perquè de seguida li va preguntar on anava i d'on venia, i si tenia pressa. I el Cesc, que no, que esperava l'hora del tren però que no sortia fins més tard, i ella, que si tenia ganes de passar bé una estoneta. I ell que va sentir com una mena de fàstic que la dona, amb l'edat que li feia, l’hi insinués... Però ella, que va notar el que pensava, li va aclarir de seguida que «la Tere», i va assenyalar cap a fora del rebost i els lavabos, «allí, hi era per això.» I el Cesc li va preguntar, amb el gest dels dits, «¿quant?», i ella li va dir que no tenia pas que patir per això, que la Tere era molt maca, i que encara no n'havia fet disset, però que ja ho veuria, que era com si en tingués vint-icinc, i va sospirar, «ai!, quan jo en tenia vint-i-cinc!...» I el Cesc només volia saber «¿quant?» I ella li va dir que, «una cosa selecta així, per menys de vuit-centes, maco, no pot ser.» I el Cesc va furgar per dins del sarró i es va treure un bitllet de mil, i ella que li va dir que amb l'esmorzar i tot «gairebé no li hauria de tornar res.» I li va assenyalar una porteta prop de la del lavabo d'on acabava de sortir i li va dir que pugés les escales que ja hi trobaria una altra porta i que hi entrés i que s'hi esperés que ella se n'havia d'anar a la barra, i que la Tere hi faria cap de seguida. I el Cesc se'n va anar escales amunt. I quan hi va arribar la Tere, es van quedar els dos mirant-se sense dir res, i el Cesc es va adonar que la dona d'edat tenia raó, que una cosa així no es trobava ni per vuit-centes. I va pensar que es devia haver tornat liró perquè prou 130


que s'hi avenia l'Amàlia, a l'àtic. Però, a baix, al bar, mentre esmorzava, no podia amagar que ja l'havia reüllada de dalt a baix, la Tere, i ja s'havia fixat que no devia tenir ni disset anys, per allò de les contorsions i les onades que feia amb el ritme de la cançó dels rius de Babilònia. I va donar la raó a la mestressa del bar perquè la Tere era com si en tingués vint-i-cinc. I encara se'n va convèncer més quan la Tere va començar a treure's els pantalons de vellut i el jersei de coll de cigne, tot de color blau fosc, i es va quedar només amb les calces de color caqui, perquè es veu que, de sostenidors, ja no en portava. I quan van acabar, després de més de mitja hora, el Cesc encara va preguntar, a la Tere, si endevinaria què era el que a ell li havia agradat més. I la Tere, voluptuosa, mestrívola, estesa encara damunt del llit, que no. I el Cesc li va dir «la fosquedat de l'alcova, només amb un finestró per respirar que dóna al buc de l'escala.» I la Tere se'l va quedar mirant sense entendre bo i res. I el Cesc, encara s'hi va ajaure una altra estona, amb la Tere, abans que es vestissin. Fins que la Tere li va dir que ja n'hi havia prou, que després sa mare la renyava. I el Cesc, quan recollia el poc canvi que sobrava i la mare de la Tere encara li preguntava «¿què? ¿què?», va sentir una altra vegada com una mena de fàstic i va procurar no trobar-se amb els ulls escrutadors, envoltats d'arrugues que el fitaven, famolencs, sensuals... I va sortir de pressa del bar perquè ja era gairebé l'hora del tren. Quan va arribar al baixador del Passeig de Gràcia, va tenir el temps just per comprar el diari i treure el bitllet. Va baixar les escales i va fer cap a l'andana. El 131


tren va arribar de seguida, mig buit, de l'Estació de França. La riuada de gent es va abocar a les portes i es va precipitar als seients que estaven buits. En va trobar un cap a l'últim vagó. Hi anava sol i va estirar les cames. Va fullejar el diari d'esma, com cada matí abans d'anar-se'n a la universitat. Es va aturar de seguida a la pàgina d'última hora en descobrir-hi, sorprès, que l'anunci encara hi sortia, però amb el text canviat. El va llegir de pressa, primer. Després hi va tornar a passar els ulls més a poc a poc, com si es volgués convèncer del que hi deia. Senyor - Senyora Si desitgeu obtenir uns bons ingressos a canvi del vostre entusiasme i dedicació podem oferir-vos l'oportunitat d'aconseguir-los. Es necessita: —Tenir temps lliure. —Do de gents. —Parlar el català. S'ofereix: —Ingressos interessants (liquidables al dia). —Material de treball. —Assumpte digne. Truqueu al diari AVUI (telèfon 93 301 00 54), des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre, per tal de concertar entrevista. Li va passar pel cap com un llampec la conversa per telèfon amb la veu de la noia del diari que li feia l'efecte que tenia un to greu, la imatge de la noieta de darrere els vidres que s'havia posat dempeus quan havia trucat a la finestreta del vestíbul, la ganyota insinuadora que li havia fet i que ell no havia volgut entendre tan de pressa. «Cesc Sorribes... quaranta-sis.»

132


Es va remirar el nou redactat de l'anunci. A la pàgina d'ultima hora, avui no hi havia cap necrològica. Es va treure el bolígraf del sarró i en un espai en blanc, a la vora mateix de Senyor - Senyora, hi va escriure la seva, amb una creu i tot al capdamunt.

El senyor Francesc Sorribes Estudiant de Filologia catalana ha mort a l'edat de... I es va aturar... Si, això, seixanta. És l'edat que li agradava més per morir-se. seixanta anys. (A C S) Es va remirar com havia quedat la pàgina. L'anunci prometedor en un costat, Senyor - Senyora... Si desitgeu obtenir uns bons ingressos... Vora mateix, l'avís de la seva defunció. Es va tranquil·litzar perquè va pensar que ara no hi podia tornar a trucar perquè ja era mort. I més que mai es va delir per aprofundir en el que havia estat la vida del difunt. Quan va passar el revisor li va donar el bitllet mentre el Cesc encara somreia inconscientment del seu acudit. El revisor, confús, complagut, li va donar les gràcies i li va fer una reverència i tot amb el cap. El Cesc encara hi va escriure: No s'hi invita particularment. Refugi La Vinyeta Duesaigües, 11-12 setembre 1978 Revisada: setembre 2016

133

No s'hi invita particularment  

Recull de quatre narracions ambientades en la recta final dels anys setanta del segle XX i enmig de l'època anomenada de la Transició, des...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you