Alabatxitxau!

Alabatxitxau!

Andreu Sotorra

Alabatxitxau!

Recull de contes d'un to irònic que aconsegueixen fer somriure el lector amb l'humor intel·ligent que l'autor posa en la pell d'una galeria de personatges com el gall Pau, el tímid gos Lulú, la velleta del bungalou, l'Altre-mico-de-Puerto-Rico, les puces d'un carter calb, el porquet banquer, la girafa Selvàtica, l'acadèmic dels conills o l'inventor de la paraula Alabatxitxau! Tot un bestiari personificat que viu un seguit de situacions entre l'absurd i el realisme màgic que deixen en el lector una estela que perdura. Literatura fantàstica i d'humor.

Lectura recomanada a partir de 10 anys

Andreu Sotorra va néixer a Reus, el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

2

Alabatxitxau!

Andreu Sotorra Il·lustració de Lluís Filella

3

Primera edició (paper): setembre 1993 Segona edició (digital): setembre 2010 (Primera edició en suport paper dins de la col·lecció Ala Delta, sèrie Verda, num. 66, Editorial Baula i Luis Vives, Barcelona, 1993) ISBN paper: 978-84-479-0097-8 DL paper: Z-1005-93 © 1993 Andreu Sotorra (pel text) © 1993 Lluís Filella (per la il·lustració) Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4

ÍNDEX

EL GALL PAU, 7 EL TÍMID GOS LULÚ, 17 LA VELLETA DEL BUNGALOU, 25 L'ALTRE-MICO-DE-PUERTO-RICO, 33 LES PUCES D'UN CARTER CALB, 42 EL PORQUET BANQUER, 53 LA SELVÀTICA, 61 L'ACADÈMIC DELS CONILLS, 89 ALABATXITXAU PER PALETS, 102

5

El gall Pau

EL GALL PAU s'havia guanyat a pols el seu nom.

Tenia una cresta vermella. Amb les set puntes mirant a l'enreixat del galliner. I els qui el coneixien sabien que no havia provocat mai una baralla ni per una picossada de moresc. Els grans li van posar el renom i, a la granja, tothom li feia carantoines i el cridava pel seu nom.

Matiner, s'enfilava fet un senyor al pal quan tot just petava el dia i es posava a cantar com un gall de tota la vida que sap que la seva obligaciĂł ĂŠs la de fer saltar els amos del llit. I no

6

parava fins que notava que, a la casa, hi havia els primers moviments.

Un dia, el gall Pau va escoltar veus que s'acostaven al galliner. Les seves col·legues es van esvalotar una mica, però ell, en canvi, es va anar apropant a la porta del gabial per saber si passava alguna cosa que posés en perill tot l'aviram.

—És un bon gall —va sentir que deia la veu de l'amo.

—Es nota d'una hora lluny! —va exclamar una altra veu gruixuda que no coneixia de res.

Quan els va tenir al damunt es va sentir afalagat com sempre que l'amo entrava al galliner i li allisava les plomes i li tocava la cresta fent-li un pessigolleig per tot el coll. Era un gran amo! Per això ell també es portava tan bé i procurava no donar-li cap maldecap.

Però aquell dia li va semblar que no es comportava

com

sempre.

Li

acaronava

el

plomatge d'una manera especial. I li passava les puntes dels dits per la cresta de tal manera que 7

més que pessigolles li feien esborronar tota la pell com si la tingués de gallina.

—Està bé. Me l'emporto! —va sentir que deia el visitant.

I l'amo, que ja es veia que tenia moltes ganes de jugar, el va engrapar per les potes, el va posar de cap per avall i el va treure de la gàbia que de poc el mareja perquè el cel se li havia convertit en terra i la carnosa cresta semblava que fos un aspirador xuclant la pols.

Si el gall Pau hagués sabut parlar enlloc de cantar i imitar de tant en tant l'escateig de les seves

parentes,

hauria

cridat

allà

mateix,

damunt del taulell del garatge de la granja.

—Ep, amo, amo! Mira'm què fas, que m'estrenys les potes amb aquest cordill i em marejo fins a la punta del bec!

Però es va haver de conformar a aclucar l'ull i deixar anar algun quic! carinyós perquè no es pensessin que aquell matí s'havia llevat de mal humor.

8

Les coses van canviar del tot quan es va fer fosc com una gola de llop perquè l'amo l'havia posat a dins d'un sac lligat amb un nus com si, enlloc d'un gall de bona pasta l'haguessin pres per un lladregot de corrals.

El gall Pau, que era un gat vell, sabia que tot allò no pintava gaire bé. N'havia sentides massa, en la seva llarga vida al galliner. Havia viscut enveges d'altres galls que, potser perquè volien tenir el bon tracte que ell rebia dels amos, li picaven la cresta per qualsevol fotesa.

Però eren uns gallets que al cap de quatre dies perdien els fums i havien de recular, això si no era l'amo mateix qui els treia de la gàbia per pinxos.

I ara pensava que molts d'aquells galls busca-raons havien acabat de cresta per avall, agafats per les potes i no havien tret mai més el bec pel galliner. Es va sentir tristoi. ¿Què havia fet ell perquè l'amo el tractés d'aquella manera? ¿Quina una li havia caigut al damunt, si fins aquell mateix dia no s'havia oblidat cap matí de 9

cantar i les carícies de l'amo no li havien semblat pas les d'un home enfadat?

El gall Pau ja no recordava el que era anar per carreteres, però des de la fosca del sac, va saber que l'havien posat en un vehicle i que qui conduïa no el parava de fer botre com si passessin un barranc ple de rocs. Era encara un pollastrí quan el van portar en un gran camió, però aquella vegada anava amb molts dels seus, ofegats com a sardines, i traient el caparró per entre els barrots d'unes gàbies de fusta per veure el paisatge.

Va sentir un fre i uns mecs, mecs! del clàxon que anunciaven que havien arribat al destí. El gall Pau es va animar. Potser l'amo havia volgut fer un passeig i se l'havia endut per ensenyar-lo a alguns veïns i presumir amb ell, com les mestresses que porten collaret i vestit llarg quan van de festa.

—Veuràs, quina sorpresa! —va sentir que deia la veu de qui havia anat a la granja.

10

I va notar que desanusaven el sac. Que es feia una mica la llum. I que l'amo s'havia fos i el qui devia haver conduït l'agafava una altra vegada de cresta per avall alçant-lo com si fos un io-io.

Quan va saber que havia abandonat la granja per sempre ja era fosca nit. I en un gabial de no res, instal·lat a la terrassa d'una casa envoltada de teulades i de pals amb antenes que no havia vist mai, s'hi estava més sol que la una perquè no hi havia ni una lloca que li fes la vida impossible.

El gall Pau no va plorar perquè havia après que la vida de gall era així. I ja l'havien avisat que no posés massa estima en un sol amo perquè tenia una cresta prou maca per fer bullir més d'una olla.

Però quan els galls més vells li explicaven això, ell era molt petitot, tenia poca experiència, esvalotava pels galliners i no entenia què volien dir quan deien allò de fer bullir l'olla.

11

Molt d'hora, va sentir un soroll estrany.

Com si hi hagués un terratrèmol. Després va començar a sentir clàxons i arrencades de cotxes com les que coneixia dels seus curts viatges entre granja i granja. Li va fer un salt el cor perquè li va semblar que s'havia adormit. Va obrir l'ull i es va adonar que encara hi era a temps. Que en aquell poble tothom es devia llevar molt d'hora. Però no va sentir que el seu nou amo donés senyals de vida. I es va enfilar a un pal petit i ronyós que hi havia a la gàbia. Va inflar el pit. I es va posar a cantar amb més ganes que mai.

No portava ni cinc minuts cantant que va notar que la persiana d'una finestra s'apujava i que el seu nou amo, que treia el cap amb cara de pocs amics, encara portava pijama.

—Vols callar, que només són les sis! —va cridar.

Bon senyal!, va pensar el gall, que de seguida va veure aparèixer al terrat l'home del pijama que es va plantar al davant del gabial i 12

se'l va quedar mirant amb cara de no saber què fer.

El gall Pau, estranyat que no li fes carícies al plomatge i que li pessigollegés la cresta, encara va cantar més fort. I, al cap de cinc minuts, el soroll de persianes es va escampar pel veïnat i es van començar a sentir algunes veus com si la nova granja urbana que li havia tocat fos una casa de bojos.

—Que es posi el quiquiriquí on li càpiga!

—Talleu-li el coll, bandarres!

—Poseu-li la cresta en remull!

—Si no el feu callar, truco a la protectora d'animals!

El

gall

Pau

va

quedar

admirat

de

l'entusiasme d'aquella bona gent. Va esperar que l'amo li portés un pot d'aigua com a senyal de bon dia. I es va quedar satisfet d'haver fet tan bona feina per ser la primera vegada al seu nou destí.

Encara no s'havia acabat l'aigua, que l'amo va tornar al terrat amb una senyora en camisa 13

de dormir que devia ser la seva dona perquè no li parava de dir carinyo, amoret, i cosetes per l'estil.

—Jo no ho sabré fer ni tindré cor, petorrí!

—s'exclamava la dona.

—¿Doncs, què vols...? ¿Que ens denunciïn?

—repetia ell mirant el gall com si fos un microbi.

—El capritx de tenir un gall enlloc d'un ràdio-rellotge despertador va ser teu! —va dir ella.

—Publicaré un anunci al diari! —va cridar en sec l'home donant-se un copet al cap.

I mentre anava sortint el sol, el nou amo i la seva dona, es van posar a recitar un text que al gall Pau el va estarrufar d'allò més perquè estava convençut que li dedicaven un poema.

—«Es canvia un gall que canta a les sis per un altre que canti a les set i no sigui tan matiner. Raó... Tal, tal, tal...»

Per fi va veure contents el seu parell de propietaris ni que de moment no li haguessin 14

fet gaire cas. Des d'aleshores, tot va anar més bé. Però, amb l'alegria, no es van adonar que la balda de la gàbia s'havia quedat oberta. I si alguna debilitat tenia el gall Pau era la de picossejar les baldes i provar de fer saltar la porta per empipar l'amo.

Va provar un parell de vegades. I a la tercera va cedir. Va sortir a passejar per la terrassa. Hi havia unes quantes torretes amb plantes molt fresques i regades per la rosada.

Va trobar una canal que amb un saltiró de no res s'enfilava a una teulada veïna. I una mica més enllà hi havia un pal magnífic, net com una patena. Alt per poder cantar a cor què vols.

Tenia una colla de braços i una mena de pantalla

amb

lletres

que

devia

ser

una

instal·lació moderna per escampar els seus cants cada matí.

I no s'hi va pensar més. Va deixar la parella de rapsodes petant-se de riure en pijama i camisa de dormir. I es va enfilar a l'antena de televisió parabòlica de l'edifici. Es va fer amic 15

d'un parell de gavines que li van dir que tenia una cresta molt maca. I un colom li va fer festes i li va confessar que havia après llengües des que freqüentava la parabòlica i que a mitja tarda feien programes d'aviram.

El gall Pau va descobrir que no tot s'acaba en un galliner per molt que l'amo sigui bo i et netegi el pal cada dia. I com que, amb els nervis, aquella nit havia dormit malament, amorosit per l'escalfor del sol que petava a la pantalla parabòlica, va fer una capcinada pensant que, des d'allà dalt, els cants de cada matí, arribarien encara a molta més gent.

I es va estarrufar. Per això la cresta li va fer un

tremolor

de

tan

feliç

com

se

sentia.

Alabatxitxau, es va dir mentre aclucava l'ull.

16

El tímid gos Lulú AL VEÏNAT tothom el tenia per un gos més aviat justet. Era blanc com un floquet de neu. I el peluix li cobria les orelles, part del morro punxegut, i li penjava per les potes com si fos una ovella camí de l'esquilador.

Quan la mestressa el treia a passejar, l'enfilava a l'ascensor i si mai es trobava amb algun veí, el gos acabava arronsant el morro entre el seu pèl.

—És molt tímid —s'excusava la mestressa, una

xinesa

que

feia

de

funcionària

del

Departament de Sanitat, que vivia sola i que, gràcies al curs «Digui digui» que havien fet per la televisió, ja parlava un català tot el·lelat.

17

—Sí. No diu mai res —afegia a vegades algun dels veïns de l'ascensor com si el gos pogués parlar del temps que farà, posem per cas.

—¿Oi que ets molt tímid, Lulú? —feia la mestressa.

Però el gos no deia ni mu. Abaixava el morret i es fonia entre les barballeres de pèl blanquinós i bavejat.

Va arribar l'estiu. I l'edifici es va anar buidant perquè les vacances només es fan una vegada a l'any. I el tímid gos Lulú es va quedar sol a casa perquè la seva mestressa se'n va anar quinze dies en un viatge d'oferta per als funcionaris del Departament de Sanitat a visitar hospitals de la Xina.

Però ja se sap. L'estiu excita els ànims. I en els gossos, diuen els veterinaris, obre la gana i fa créixer l'enyorament si no tenen la mestressa a prop. Cada dos o tres dies, un nebot de la funcionària, també un xinès baixet i escanyolit, anava al pis per portar-li aigua i menjar. I el gos 18

es quedava pansit una altra vegada engabiat a casa.

Fins que arribava la nit. I pels forats de la persiana es filtrava la llum de la lluna. I es veu que els gossos pensen en les nits dels seus avantpassats al bosc quan senten la lluna molt a prop. I no hi poden fer res i arrenquen a plorar d'aquella

manera

com

si

fossin

llops.

I,

generalment, no deixen dormir els pocs veïns que, com el gos, també s'han quedat a l'edifici.

La primera nit d'udols de lamentació va ser comentada l'endemà pels qui amb cara de son es van trobar a l'ascensor. La segona nit ja no va tenir comentaris. I la tercera va ser la definitiva.

Un dels veïns de paret mitgera va prendre la iniciativa. Primer va intentar donar uns copets a la paret per veure si el gos s'espantava i abandonava el seu plor. Després va provar de parlar fluix per veure si la seva veu li arribava i el calmava. Finalment se li va acudir que no hi ha res que espanti més un gos que sentir un

19

altre gos. I va agafar el vell cedé per enregistrar els seus udols ploraners.

Però, ni amplificant-los a tocar de la paret amb els baffles de l'equip d'hifi va donar resultat. El tímid Lulú encara s'esverava més i, com més s'autoescoltava, més s'autoimitava.

Desesperat, el veí va agafar el telèfon. No li quedava cap altre remei si no volia passar les nits en blanc. I, amb l'auricular a la mà, va estar pensant. ¿La policia? ¿Els mossos d'esquadra? ¿Els urbans? ¿El 112 d'urgències mèdiques? ¿El 010 d'informació? ¿El 080 dels bombers? Massa telèfons per un gos que plora, es va dir el pobre veí.

Va remenar les cistelles de papers de damunt la tauleta. Va trobar la guia de telèfons i va

buscar

el

número

de

la

veïna

xinesa

funcionària. Es va decidir i va marcar. Des de l'altra banda del pany de paret sentia com el timbre que ell havia accionat sonava amb un riiing! insistent.

20

El gos va callar. Miracle! Miracle!, es va dir el veí botent d'alegria. Però els gossos tímids no són babaus i quan el telèfon va deixar de sonar, va tornar al pansiment de plors com si no hagués passat res.

El veí no estava disposat a deixar que un gos que no li queia gens bé li prengués el pèl. Si es pensava que no se'n sortiria, estava molt equivocat. Va tornar a agafar l'auricular del telèfon i va tornar a marcar el número de la veïna.

Riiing, riiing!, i silenci d'udols com abans.

Riiing, riiing!, i un clic de despenjar. I un salt al cor del veí.

—Digui...

—... —el veí aguanta una mica l'alè.

—Digui... —hi torna la veu.

—La senyora Tal... —s'atreveix a articular el veí de mitjanit.

—No hi és. Tolnalà de vacances en un viatge del Depaltament de Sanitat —va fer la veu

21

amb un deix d'el·lelisme semblant al de la funcionària xinesa.

—¿I vostè qui és? —s'envalenteix el veí convençut que acabava d'enganxar un pispa.

—Plimer digui qui és vostè, que és qui tluca —que li fa la veu.

—... —el veí es queda de pedra.

—¿No pot dolmir potser, que s'ha de dedicar a tlucar a casa de la pobla gent a aquestes holes? —la veu.

—Sóc el veí del costat... —fa estremit de por, el veí.

—Ah, aquell bul·lo de l'altla banda de palet... —la veu.

—Escolti... un respecte, si al damunt...

—protesta el veí que, a pesar de l'el·lisme, ho havia entès.

—Vinga, poca mulga. ¿Què volia?

—Trucava pels plors del gos...

—¿Pel gos...? ¿Pel Lulú...?

—Sí, pel Lulú...

—Sóc jo mateix, el Lulú. Vostè dilà...

22

—Ah... —fa el veí que es queda sense paraules. És inútil continuar amb la conversa del parell de telefonistes de nit. Diuen si va durar ben bé fins a la matinada. I si l'un a l'altre es van explicar mil pel·lícules de xafardeig sobre la mestressa funcionària, i sobre les penúries de qui viu sol, i sobre un grapat de contes de la Xina.

Va passar l'estiu. I tots els veïns van anar fent cap a l'edifici. La funcionària xinesa del Departament de Sanitat també. I tornava a treure el tímid gos Lulú a passejar enfilat a l'ascensor.

El veí se'ls va trobar un dia. Poques paraules. Va notar que el gos se'l mirava de reüll, amagat sota les barbelleres blanques.

—És

molt

tímid!

—feia

la

mestressa

estirant-li la corretja.

—Sí. No diu mai res —afegia el veí posantse vermell perquè no les tenia totes de la seva nit telefònica d'estiu.

23

—¿Oi que ets molt tímid, Lulú? —feia la mestressa tocant-li el peluix del cap.

Però el gos no deia ni mu. I el veí tampoc.

Després, a les reunions d'escala, tot eren acusacions

de

xafardeig

i

malentesos.

Alabatxitxau! va pensar. A la vegada que, en un descuit de la mestressa, picava l'ullet al tímid gos-floquet de neu amb el·lisme xinès.

24

La velleta del bungalou

ABANS D'OCUPAR el llit de monja grinyolaire a la planta de l'Hospital, la Crònica Velleta Sense Remei anava a prendre el sol cada tarda d'hivern prop del bungalou on el gos Palustris i el seu amo, un fuster de la colònia, habitaven entre udols i clapits propis d'un cor d'òpera.

Els primers dies, encara cadell, Palustris ja l'esperava al buc de l'escala del bungalou que fa cantonada i, havent passat la Velleta, saltava d'un bot el ram d'esgraons i li aterrava just als talons sense ni tan sols bordar perquè en tenia prou per sangglaçar-la amb el garreeec! del fre i l'esgarrapada d'ungles a l'asfalt.

25

Tres o quatre anys més tard, el menescal del poble, forçat pel president de la Protectora, el va fer tancar i l'amo —el fuster— el va lligar en un jardí prou gran i una corda suficientment extensible perquè li feien llàstima les bèsties empresonades i en el fons no estava d'acord amb el diagnòstic que li havien decretat.

El càstig de Palustris va ser el més benèvol que li van arrabassar a l'amo els representants de la Lliga Protectora d'Animals. Tant ells com la Societat del Vedat de Caça van al·legar —i van guanyar, com s'ha vist—, que Palustris s'havia cruspit la gatonada de la marruixa del forner, que havia mastegat, fins a fer miques de runa, més de mitja dotzena de teules àrabs d'alguns dels bungalous i que —prova definitiva!—, havia rosegat fins a fer-lo pla, doblegat a ras de vorera, un dels fanals de la colònia.

Ella, la Velleta, les darreres tardes de solsolet-vine'm-a-veure, se'l mirava a través del reixat, ajagut dins del porxo, al fons del jardí on Palustris dormitava com un àngel. Havia envellit 26

tant que semblava un indiot amb barballeres i se'l veia ulleròs, entristit i ni tan sols s'alertava per la presència provocadora de la pobra dona, agafada ara descaradament, com si fos ella la presonera, als barrots de la porta forjada del jardí de Palustris. ¿Era el gos qui enyorava saltar-li a tocar dels talons o era la Velleta, potser, qui trobava a faltar les seves trapelleries?

Va ser des de la part del carrer del darrere del bungalou, que l'amo fuster va veure com la Velleta s'enfilava a la teulada fins a arribar al ràfec que protegia Palustris dels aiguats fent de sostre porxat!

I, quan ni s'ho podia afigurar, la dona li va saltar de quatre potes a rasar de malucs i cua!

L'espantadís gos Palustris va fer un bot amb un sotrac gairebé imperceptible, tot alhora, que els va posar cara a cara, dempeus els dos, a poca distància.

Mirant-se fixament, es va sentir que ella li deia: 27

—¿L'aguantes, tant de marriment? ¿No enyores el cadell que eres replegat al buc? ¿És cert allò que t'han fet córrer de la cria de gatons que t'has menjat, de les teules fetes malbé, del fanal rosegat...?

Ell va cloure només una mica els ulls, amb el posat de l'innocent que ho ha perdut tot: —Encara lletó —va dir—, em van posar els ullals nous. De plexiglàs, ¿veus?...

I amb les dues potes davanteres, posant-se dret com un homenet, es va treure el raïm de postissos, blancs com la neu i fins i tot els va deixar a la Velleta perquè els sospesés.

Doncs bé, un temps després d'aquella escena, l'amo fuster, un any, va ser elegit a la colònia per fer de Rei Mag Suplent. I, com era costum, després de la cavalcada de carrer, tot el Seguici Reial va fer entrada a la planta de l'hospital de Crònics Sense Remei on la Velleta havia estat ingressada. Hi anaven els Tres Reis d'Orient i alguns Patges —entre els quals es comptava l'amo de Palustris—, el Director de 28

l'Hospital, tres o quatre Metges de Guàrdia, un parell d'Infermeres i la Monja de Servei.

Els lluentons, la pedreria i la seda de primera contrastaven amb no gaire més d'una dotzena de llits on reposaven mitja dotzena de vellets

que

van

rebre,

poc

sorpresos,

els

visitants.

Els

Reis,

en

un

gest

maquinal,

van

desembutxacar caramels, bombons, confits i altres llaminadures, a més de feixets de globus de colors per inflar i alguna altra fotesa sense valor.

En un racó de la sala, la Crònica Velleta Sense Remei brandava els seus bracets per reclamar la partió que, pel que sembla, li pertocava.

Només Sor Gertrudis, la Monja de Servei, es va adonar del neguit de la infeliç anciana.

Però ni Melcior, ni Gaspar, ni Baltasar, ni cap dels seus Patges semblava que tinguessin intenció d'acostar-s'hi. És més, el Doctor en Cap havia començat a apagar els llums del sostre i la 29

planta

anava

quedant

en

el

repòs

de

la

penombra.

Mentre l'Equip Mèdic, amb les Infermeres incloses, encenia un cigarret furtiu a l'exterior de la sala, Sor Gertrudis va fer valer l'autoritat moral que li atorgava el paper d'Encarregada de Planta i —en un veritable diorama—, va reunir els Tres Mags en una consulta a mitja veu.

Melcior,

l'Oficial

de

Fusteria

—prou

conegut a l'Hospital perquè el Taller on exerceix laboralment té el manteniment del Centre—, va al·legar a Sor Gertrudis que ja no tenia més llaminadures.

Gaspar, l'Ebenista de l'Obrador de Mobles —Infermer de suplències quan no és temporada alta—, va explicar que havia deixat l'últim globus desinflat al malalt que jeia a tocar de la porta d'urgències.

Baltasar, l'Ajudant del Mestre fuster —que els diumenges i festius venia objectes de regal als mercats d'encants— va dir, sincer, que li

30

trencaven el cor les iaies com aquella i que no podia resistir de tenir-ne cap davant.

Sor Gertrudis va veure com se n'anaven en orris els seus intents de fer complir amb una bona acció —almenys una!— els Tres Llogats per ocupar tres càrrecs sagrats com els de l'Epifania en aquella nit, mentre la Velleta observava de lluny la tertúlia, feta com estava a converses de secret entre els Doctors que removien la planta.

Finalment, convençuda de la negativa reial, Sor Gertrudis es va atansar al llit de la malalta amb ànim caritatiu. La Doneta, que amb prou feines articulava els llavis, fent un esforç, va agrair el gest de la Monja Vetlladora.

—¿Qui són? —li va preguntar ben moixa.

—Els Tres Reis! —va fer Sor Gertrudis tota mare i enriolada mentre allisava el cobrellit de l'àvia.

—¿Els d'Orient? —va dubtar la Velleta amb una

certa

incredulitat

immortal.

31

que

s'endevinava

—Els mateixos... en carn i ossos! —va asseverar Sor Gertrudis, esglaiada ella i tot pel lleu sacrilegi.

La Velleta va fer un xist! de decepció i un gest de «tinc son i deixi'm, sor Trudis». De fet, va dir entre llavis: —Hauria jurat que eren els Fusters... Fa més d'un any que el llit em grinyola... I ja estic tipa de dir-ho a tothom, que me l'adobin, que el grinyol no té ni punt de comparança amb els clapits que el pobre Palustris feia al seu jardí!

Sor Gertrudis va tancar sense fer soroll la porta de la sala quan la majoria dels Interns Crònics intentaven —en va, esclar!—, d'inflar els globus que els Mags els havien deixat.

—I al damunt em volen fer creure que són els Reixos! —va dir encara la Velleta donant fe del seu geni innat.

Alabatxitxau!, va remugar encara, quan els altres interns de la planta ja s'havien cansat de bufar i ja no se sentia ni el vol d'una mosca.

32

L'Altre-mico-de-Puerto-Rico NO ERA USUAL que molts anys després de l'avi de Cuba hi hagués algú que tingués encara un mico similar als lloros que es coneixien com de Puerto Rico. Però aquell era un mico petit, d'ulls espavilats, de cap petitó, amb una cua com un fuet, i sempre a punt de prendre partida en qualsevol conversa que es produís al seu voltant. Ja ho explicarem.

Per coses de la vida, els qui el coneixien s'hi referien amb el renom de L'Altre-mico-dePuerto-Rico, segurament perquè els més vells sempre deien que en aquella mateixa botiga tocant a la plaça Major, hi havia hagut un indià

33

que havia obert un negociet de tabacs amb un autèntic ximpanzé portat de Cuba.

Ara, la tenda de cigarrets, havans, picadura de petaca, mistos i broquets, s'havia ampliat amb carpetes de segells de correus, postals de tota la comarca, plànols de la ciutat, encenedors de gas i un taulell de Loto que era el que tenia més èxit de tota la parada.

Però els nous botiguers no havien canviat ni la decoració exterior, ni havien tret les quatre cadires que hi havia a prop de la porta que guardaven els secrets de moltes tertúlies. I sobretot ningú no havia gosat eliminar la presència del mico que, amb una cadeneta de no res, presidia la casa damunt d'una mena de faristol més propi, com dèiem, de lloro que de ximpanzé.

Que el mico tenia uns dots especials es va començar a sospitar quan el pot de milions de la Loto va caure a la botiga dels tabacs per tercera vegada consecutiva. Les veus van anar fent córrer el que tothom ja es temia. O el mico tenia 34

un cervell privilegiat o el propietari de la tenda tenia uns canals molt directes amb el bombo electrònic de la Loto.

La

cosa,

si

és

que

se'n

podia

dir

correntment cosa, tenia relació amb les facultats del

simi

que,

a

més

de

pelar

cacauets

dissimuladament quan venia la brigada dels Mossos d'Esquadra per revisar l'aparell de la Loto, sabia fer un cigarret dels antics, amb petaca i paper fi, i era capaç de fumar-se un havà sencer sense que s'escanyés pel fum.

Però això encara no és tot. El mico havia arribat a prendre conversa, com dèiem de bon començament, amb els clients de més confiança de la tertúlia. Una conversa molt especial, esclar. Molt pròpia de mico. Però que va canviar del tot el rumb de la botiga fins a l'extrem que, per veure L'altre-mico-de-Puerto-Rico ben de prop, hi havia qui, sense ser fumador, hi entrava a comprar qualsevol petitesa.

El primer indici de les possibilitats de parlar amb el mico el va descobrir un dia un 35

dels mossos d'esquadra que feia la visita rutinària de la màquineta de la Loto. «¿Puc anar un moment al lavabo?», va dir l'agent en una feblesa de necessitat que també pot tenir un home de servei. I el mico, dret i fet, li va indicar el camí assenyalant una porteta de darrere el taulell.

Esclar que en la majoria de casos, les converses tenien més d'imaginació per part dels propis clients, que no pas de verídica. A vegades,

el

visitant

es

feia

i

desfeia

les

preguntes i les respostes de tal manera que, al mico, només li quedava el recurs de moure els dits, fer anar el cap, fer un gest de cua, o deixar anar uns quants xisclets de mona de parc que els

més

il·lusionats

prenien

per

paraules

d'abans de l'Homo sapiens.

No es va arribar a saber mai si els propietaris de la botiga eren conscients de la incògnita xerrameca del ximpanzé. Però els Mossos d'Esquadra no van deixar passar per alt

36

ni el rumor popular ni la resposta d'indicació del lavabo fet a l'agent del cos.

Van relacionar el mico amb els sospitosos guanys dels botiguers a la Loto i, perspicaços i no gens mandrosos, es van treure un article-llei de la sotamàniga en el qual es barrejaven els animals amb el comerç, el tabaquisme, i amb una mica de la Llei dels bombos de la sort.

I van segrestar L'Altre-mico-de-Puerto-Rico, amb totes les garanties de protecció, i se'l van endur, segons es va poder saber més endavant, a la seu de la Direcció General de Governació sota l'excusa que el simi no tenia els papers en regla ni el pedigree que certifiqués les seves condicions de rigor per poder conviure al país.

La veritat és que la botiga de la plaça Major va anar molt de baixa. Els qui encara no sabien del segrest del mico, entraven a la tenda i, ullant el faristol buit d'on penjava la cadeneta, en sortien amb un bon pam de nas després de pagar el paquetet de tabac que segurament no fumarien. I no cal dir que la Loto va anar 37

passant de llarg de les butxaques dels botiguers i no hi va tornar a caure mai més.

Això encara va encendre més els ànims dels apassionats. Hi ha qui arribava a dir que els Mossos s'havien emportat el mico per fer-li endevinar combinacions de la Bonoloto, una altra mena de Loto però que depenia de les competències d'un altre departament de la competència.

Hi havia qui pretenia fer creure que el govern havia comprat el mico als botiguers per convertir-lo

en

un

mosso

secret

que

els

descobrís segons quins negocis bruts. Els més agosarats parlaven d'un capritx del conseller de Governació i asseguraven que tenia L'Altremico-de-Puerto-Rico al seu despatx, present en totes les visites que rebia, i que alguna funcionària que feia de secretària s'havia arribat a engelosir de la presència del simi que semblava que hagués entrat per la porta gran i amb un diploma de màster en secretariat a les

38

mans com si l'hagués tret de la Universitat de Berkeley.

Tot fantasies i imaginacions, esclar. Els Mossos, i això també es va saber més endavant, van posar un anell identificador a una de les potes del pobre mico i el van deixar a les mans del bidell del Departament perquè el pugés a la terrassa

de

l'edifici

on

el

funcionari,

per

oposició, ocupava un sobreàtic dels il·legals amb telèfon en línia directa amb la porta principal per si al conseller li calia res.

I tot es va saber després perquè va resultar que el bidell funcionari havia tingut un avi indià, era un amant de Cuba i, per arrodonir la festa, els estius feia de cantaire en un grup d'havaneres

d'aficionats

de

la

costa

que

integraven en la seva majoria funcionaris de diferents departaments.

I una cosa així només podia acabar com va acabar. Descobrint de debò que L'Altre-mico-dePuerto-Rico no només tenia el dot amagat de la paraula sinó que era capaç de cantar com el 39

tenor més ben preparat de cordes vocals. Però els funcionaris acaben sent gelosos del que se'ls encomana, ni que siguin coses de la feina. I el bidell del Departament dels Mossos d'Esquadra es va encaterinar amb el seu mico, que no era seu, però que ja el tenia com si fos un petit Charlie rescatat d'un contenidor abandonat pels seus pares.

Repetim-ho. Tot això es va saber després.

Quan el bidell funcionari va baixar un dia al vespre

al

cos

de

guàrdia

dels

Mossos

d'Esquadra, va demanar pel capità de guàrdia i li va fer una mal gest de braç irreverent amb una butlleta de la Loto a la mà que tothom va endevinar que era guanyadora.

I també quan, per tot el Departament, un dia d'estiu, es va escampar una oloreta de cremat pròpia de reunió oficial. L'Altre-mico-dePuerto-Rico entonava l'havanera de L'avi, amb uns ullets de picardia, enfilat a la barana de la façana que donava al carrer Gran i amb la gorra del funcionari al cap. De tant en tant saludava 40

tothom qui passava per baix al carrer amb gestos que només els clients més assidus d'abans del segrest a la botiga de la plaça Major entenien de cor.

I diuen si encara hi és. Si els més espavilats fan cua davant l'edfici del Departament dels Mossos d'Esquadra esperant que el mico, des de dalt, canti alguns dels números que cauran del bombo en el sorteig de la nit. Si el consum de Loto ha augmentat des d'aquella feta. Però també si el mico ha decidit no cantar més combinacions de pots abans d'hora i només li treuen

una

exclamació

que

s'assembla

a

Alabatxitxau!

I diuen també si el bidell funcionari es va fer indià, se'n va anar a Cuba, i es va comprar un veler al qual va posar per nom L'Altre-micode-Puerto-Rico.

41

Les puces d'un carter calb LA PRIMERA PUÇA va saltar al damunt de la calba de l'encarregat de carteria de la sucursal del barri. La veritat és que l'home, que s'havia rentat l'uniforme aquella mateixa nit, dubtava molt que el paràsit que li havia fet pessigolles al cap, fos seu. I tampoc volia creure que s'hagués escapat de qualsevol carta perquè, generalment, els qui s'escrivien tancaven els sobres amb la suficient seguretat perquè cap xafarder hi pogués passar els ulls per dins.

Es va aixecar de la taula, envoltada de sacs plens de cartes amb segells de tota mena, i es va espolsar dissimuladament les mànigues del guardapols. Quatre brosses sense vida es van 42

afegir al rastre petitíssim de la puça impertinent que li havia fet sentir un pessigolleig per tot el cos.

«Manies!», es va dir mentre continuava remenant sobres i, en un gest decidit, va fer passar a millor la vida la puça que l'havia distret de la seva feina.

Els crits no van trigar a escampar-se per tota la sucursal de correus i a ell li van arribar claríssims des de l'altra banda dels vidres glaçats del despatx.

—Això ho ha de saber l'encarregat de carteria!

No va tenir ni temps de reaccionar perquè de seguida va sentir com trucaven als vidres de la porta i, sense esperar resposta, l'obrien d'una revolada.

—¿Què vol dir aquest escàndol? —va dir ell, posant-se en guàrdia, quan va veure que darrere la porta treien el cap la majoria de funcionaris de la sucursal, inclosos els més interins.

43

—Som

carters,

no

cuidadors

de

parc

zoològic! —va cridar el que feia de representant del sindicat de carters.

—¿Però, què passa? —va fer encara ell per guanyar temps.

—Puuuceees! —van cridar tots fent una coral.

—¿Puces? —va dir l'encarregat de carteria com si no sabés de què li parlaven els seus subalterns.

—Sí, puces. Puces negres i empipadores.

Puces a les saques del correu. Puces a les taquilles. Puces als uniformes. Puces a tot arreu!

—va continuar la coral de treballadors.

Com era previsible, l'encarregat de carteria no va poder aturar la vaga del personal, alguns dels quals ja es començaven a treure els guardapols

allà

mateix

com

a

senyal

de

telèfon

els

protesta.

Va

avisar

ràpidament

per

superiors. El director de la zona li va dir que si li volia prendre el pèl. Que a casa seva, els nens 44

també li havien tornat amb el cap ple de polls i no per això plegava de fer de pare. I li va penjar el telèfon. El director general de personal li va respondre que de qualsevol desordre a la sucursal pel que feia als carters el considerava responsable a ell si no sabia dominar la situació.

I, abans de penjar, encara li va deixar anar: «qui tingui puces que se les mati solet!»

L'encarregat de carteria, que portava més de vint anys en el càrrec, va pensar en la il·lusió que li havia fet guanyar la plaça i en l'ampolla de xampany que ell, la dona i els nens van obrir per celebrar l'èxit professional.

Però ara es trobava sol, davant una pila de guardapols dels seus carters en senyal de protesta, i sense saber què dir davant el que ja es podia considerar una plaga de puces a la sucursal de la zona que estava sota el seu control.

La notícia es va escampar com el vent de seguida que el veïnat va començar a notar que el seu carter no els omplia la bústia de casa i es 45

va fer pública del tot quan la dona d'un dels interins va explicar el que passava a la sucursal.

Aviat la gent la va anomenar la Vaga de les Puces. I els diaris, les ràdios i les televisions, que fins aleshores no n'havien fet cas, es van interessar pel conflicte perquè trobaven exòtic que, a l'època que vivien, encara quedessin puces capaces d'organitzar un guirigall com aquell.

Tot va prendre un altre aire quan un matí que encara durava la vaga va arribar a la sucursal un viatjant dels de sempre, amb un parell de maletes atrotinades reforçades amb lligams i suant com un pop.

—Ei, mestre! ¿Que no ho veieu que estem en vaga? —li va dir un dels carters que el va veure decidit a entrar a dins.

—I en bona hora sigui! —va respondre el visitant que feia cara de xarlatà de fira dels que ja no en quedaven.

Sense fer cas del personal, va deixar a terra les dues maletes que portava, va enfilar-se a 46

dalt d'un parquímetre que hi havia allà mateix i va obrir les maletes. Encara no havia badat boca que una part dels vaguistes ja havia anat fent rotllana al seu costat pensant que, almenys, matarien l'estona ja que ningú no els feia cas des que havien optat per declarar la Vaga de les Puces.

—Vinguin i vegin, senyores i senyors! —va començar a cridar el xarlatà dempeus sobre el parquímetre, ensenyant un flascó no més gran que el dit gros de la mà—. Acaba d'arribar el producte més revolucionari del mercat. ¿Què es pensen? ¿Que els vull vendre un producte per treure les taques dels seus uniformes sense cap esforç? ¿O potser un secret per rejovenir només amb unes gotetes? Res més lluny que tot això, senyores i senyors. ¿Veuen aquest flasconet?

Acostin-se i comprovin que no els enganyo. ¿Oi que no en donarien res, vist així? Doncs, jo els asseguro i, si els enganyo els regalo tot el material que porto a les maletes, que aquest flasconet conté el producte més eficaç perquè 47

vostès eliminin qualsevol tipus de paràsit, sigui el que sigui, sigui on sigui, i sigui com sigui. No, senyores i senyors, no es pensin que els vull fer perdre el temps. Un flasconet, vint eurets! Però si se m'emporten tres flasconets, els costarà només quaranta eurets. I si vostès són tan bon clients i no se n'emporten tres, no, sinó que se n'enporten

mitja

dotzena,

els

regalo

dos

flasconets. Però si se me'n queden un lot de dotze, els faig encara més bon preu, els en regalo quatre, i una magnifica pala automàtica per recollir paràsits i per classificar-los segons l'espècie. Les puces aquí, els polls allà, les papaorelles en un altre compartiment... Vegin, senyores i senyors, la via que farem avui i que aviat que acabarem la feina. Vint eurets del senyor, un flasconet, gràcies senyor. Quaranta eurets de la senyora, tres flasconets, gràcies senyora. Mitja dotzena de flasconets, regalet de propina, gràcies. Un lot de dotze flasconets allà baix, la pala automàtica de regal, gràcies, moltes gràcies, senyor!

48

L'encarregat de carteria va comprar totes les existències. El comitè de vaga va considerar que el xarlatà era un muntatge pagat per la direcció general de correus per fer-los tornar a la feina. L'home de les maletes va fer net i va desaparèixer de la mateixa manera que havia arribat. El comitè de vaga es va reunir amb el responsable de la sucursal que tenia el despatx ple de flascons i de pales automàtiques.

Després de més de tres hores de discussió van arribar a un acord. Per torns, aplicarien els líquids dels flascons, i els carters interins es responsabilitzarien

de

fer

anar

les

pales

automàtiques per recollir les puces. Com és lògic, alguns dels interins van protestar perquè consideraven que la vaga havia de ser per a tothom igual, però els més vells de la feina els van convèncer que la vaga és com si treballessin i les diferències havien de ser les mateixes, que ells eren els interins i havien de recollir les puces amb les pales automàtiques.

49

L'encarregat de carteria va dirigir les operacions. Van escampar el contingut dels flascons del xarlatà per tots els racons de la sucursal. Al cap de bona estona, les puces suposadament enverinades encara no es veien per

enlloc.

En

canvi,

la

sucursal

s'havia

començat a impregnar d'una fortor que només els interins, que aguantaven impacients amb les pales automàtiques i les caretes protectores, van poder resistir.

Els carters van acabar sortint al carrer en una improvisada assemblea, però no hi va haver gaire temps per discutir. De seguida van sentir uns forts marrameus dins la sucursal que els van fer girar el cap espantats i creguts que els interins es revoltaven pales en mà, tips de ser tractats com a inferiors.

Aleshores va ser quan va aparèixer la gran gata dels marrameus. Amb un ventre que li fregava per terra i amb tot el cos ple de peluix que li arribava al capdavall de la cua com si fos la crinera d'un cavall.

50

No es va saber fins uns dies més tard, quan un diari hi va posar el nas i ho va explicar tot.

La gata havia fet vida en un racó de la sucursal de correus entre oblidades saques d'impresos que mai no havien arribat a destinació. Pel que sembla, s'havia infiltrat a la sucursal entrant-hi per una finestra sense vidre que donava a la teulada,

i

s'alimentava

de

les

restes

dels

esmorzars que els carters deixaven en un cubell que les dones de la neteja buidaven només de tant en tant, prop d'on penjaven els guardapols.

No cal dir que les puces i la gata havien fet un magnífic habitatge il·legal molt a la vora dels uniformes dels carters.

Diuen també si l'encarregat de carteria buscava

desesperadament

el

xarlatà

dels

flascons amb el producte revolucionari. Fins abans

de

la

Vaga

de

les

Puces,

l'home

responsable de la sucursal no havia cregut en elixirs

que

li

fessin

créixer

el

cabell.

«Alabatxitxau!», sempre havia acabant dient.

51

Però,

per

aquella

vegada,

no

pensava

denunciar el xarlatà que els havia pres el pèl amb un fals producte de matar puces. La gata, amb el peluix acabat de créixer fregant per terra, a pesar de les puces, n'era la millor garantia.

52

El porquet banquer VA FER una poesia i la va enviar a un concurs.

Li van trucar per dir-li que el jurat li havia atorgat el premi. I hi va anar en avió perquè era molt lluny del seu poble. I li va tocar un porquet vidriola. Va tornar a l'aeroport per agafar l'avió que el tornaria al seu poble. Però la companyia aèria tenia unes normes molt estrictes perquè era vegetariana i les assistentes de vol li van dir que estava prohibit que els porquets viatgessin en els seus avions ni en pintura.

Per això es va haver de quedar a viure al mateix poble on havia participat en el concurs de poetes. No li feia gens de gràcia perquè ara ja el

coneixia

tothom.

L'havia

53

entrevistat

la

televisió local. L'havien tret retratat els diaris comarcals.

I

l'assenyalaven

quan

el

trobaven

anomenant-lo

el

pel

carrer

poeta

del

porquet. I això, que no li agradava gens, va acabar canviant-li la vida.

S'havia deixat la cartera a casa i per tant no tenia ni un duro. Només el porquet i prou. Va anar a parlar amb l'alcalde del poble a qui coneixia des de la nit que li van donar el premi.

L'alcalde el va rebre amb la vara de l'autoritat i li va dir que per ell ja es podia quedar, però que no li podia solucionar el problema de la cartera.

L'alcalde el va enviar al tinent d'Hisenda i aquest li va recomanar que no jugués amb la fiscalitat i que declarés com més aviat millor el porquet que li havien regalat.

Preocupat, va anar a parlar amb el director del banc que hi havia a la plaça major del poble i el va rebre en un gran despatx entre vidrioles d'aquelles de terrissa per guardar estalvis.

—Sóc poeta, senyor banquer —li va dir—.

Visc molt lluny d'aquí. Vaig escriure una poesia.

54

Vaig guanyar el premi i em van donar un porquet com a premi. Però no tinc ni un euro.

El banquer, que el va convidar a fumar un cigar embolicat amb un bitllet fals dels més grossos, li va dir que tot s'arreglaria. Que per això hi havia el seu banc. Que només calia que fes un préstec. I que un poeta, a casa seva, sempre tenia crèdit.

Va tornar-hi l'endemà content com un trobador. De tanta alegria, aquella mateixa nit s'havia sentit inspirat i havia escrit un altre poema que va voler regalar al director del banc i ell li va dir que era tot un detall, però que necessitava les seves dades, i el va llençar a la paperera.

Li van fer un préstec perquè pogués viure un temps al poble fins que el porquet s'omplís i el pogués obrir per tornar el crédit.

—Després —li va dir el banquer—, amb els guanys del porquet estalviador es pot comprar una grangeta i criar porquets de carn. I deixi's

55

d'escriure poesies i coses d'aquestes, home! —li va fer amb un parell de copets a l'espatlla.

L'endemà no l'altre hi va tornar perquè havia de firmar els papers i li van dir que ja tenia el crèdit concedit i que ja podia disposar de les monedes que li havien ingressat en un compte especial per a ell.

Va

comprovar

que

era

veritat.

Tenia

dinerons i porquet. Va poder fer un cafè amb llet i un parell de croissants al bar de la cantonada perquè tenia molta gana i va explicar la seva història al cambrer.

—A mi em va passar una cosa semblant —li va dir—. Amb un crèdit em vaig muntar aquest bar i encara hi sóc.

Va dir-se que això de ser poeta no estava tan malament. I que un porquet li havia impedit de pujar a un avió, però ara li havia obert altres portes i potser seria la seva bona sort.

Van passar els dies i va anar acabant els dinerons que hi havia del préstec. Va tornar al banc per dir que si n'hi podien deixar més 56

perquè el porquet encara no s'havia omplert prou. El director li va explicar que si ja tenia un préstec no en podia tenir dos i que hauria de passar com fos fins que el porquet li rebentés.

Això el va deixar ben pansit. Va començar a no parlar amb ningú. A parlar sol amb el porquet de fang que se'l mirava amb un ulls encara més tristos que els seus perquè veia que se li acabava l'alegria d'inflar el ventre cada dia com fins ara.

Un dia, com que les bèsties en saben molt de veure venir els perills, el porquet es va egarrifar. I, en aquesta ocasió, el perill venia amb un martell a la mà del poeta arruïnat.

—M'han enredat, porquet —va cridar—. Em van dir que et faries gros i que em guanyaria la vida. Em van prometre que em deixarien més diners si t'engreixava i ara em diuen que m'he d'esperar. Té i té!

I li va propinar un parell de cops de martell, amb les llàgrimes al ulls.

57

No es va sentir ni un gemec de queixa. I, en canvi, totes les monedes del préstec que el poeta havia anat retirant del compte del banc es van escampar per terra i van anar a rodolar per damunt de les rajoles fins a petar amb el sòcol de la paret.

Al damunt de la taula hi havia el martell i la terrissa feta trossos. El cap del porquet havia quedat gairebé sencer. Però ara ja no servia de res.

I

no

valia

la

pena

d'enganxar

el

trencaclosques. Havia de tornar els diners al banc perquè el termini del crèdit estava a punt de vèncer. I hauria de tornar a escriure una altra poesia per veure si li tocava un altre porquet vidriola de premi.

La veritat és que no sabia per on començar primer. Si pel banc o per la poesia. Si pel crèdit o pels interessos, vaja. L'alcalde li va recomanar que escrivís una altra vegada. El tinent d'alcalde d'Hisenda li va recordar que si tornava a guanyar un porquet l'havia de declarar. El banquer li va prometre que quan tingués un 58

altre porquet li deixaria més diners. I les assistentes

de

la

companyia

aèria

li

van

assegurar que quan tingués diners per comprar un bitllet d'avió el portarien a casa sense el porquet.

Va tenir una mala pensada. Empenyorar el martell. A la casa dels antiquaris li van donar poca cosa perquè li van dir que ja era un martell usat. Però en va tenir prou per poder comprar un llapis del dos i un parell de quartilles. Va escriure una altra poesia i va tornar a presentarse al concurs del poble.

Li van tonar a donar el premi del porquet vidriola perquè ja el coneixien i van dir que prometia molt. Va tornar al banc i el director li va tornar a fer un préstec. Però quan va ser l'hora de tornar els diners estalviats dins el porquet es va trobar que no tenia martell perquè l'havia empenyorat. I no va poder obrir el porquet per tornar el préstec, ni tornar a escriure, i va haver de declarar el porquet que encara tenia sencer al tinent d'alcalde d'Hisenda 59

i l'alcalde li va dir que així no es podia viure al seu poble i que, alabatxitxau!, però que tenia l'obligació

de

recomanar-li,

en

nom

de

l'autoritat, que se n'anés.

Però no se'n va voler anar. I des d'aquell dia que és a la plaça del poble amb un porquet vidriola al cap, fent de monument a l'estalvi.

L'esperança que té és que, amb el temps, l'alcalde li ha promès que potser li podrà encarregar una placa de marbre per posar-li als peus

amb

una

inscripció

que

hi

digui

senzillament: «Monument al Poeta del Porquet Banquer».

60

La Selvàtica JO MATEIX n'havia tingut de molt jove i per això ja sé el que s'hi pateix. Però no hauria dit mai que ella, tan majestuosa, tan distingida, tan bella,

es

pogués

trobar

en

una

situació

semblant.

Tot va començar una tarda de la setmana de Nadal. A les portes dels grans magatzems i de la majoria de botigues del centre comercial hi havien aparegut els Santa Claus blancs i vermells, copiats de les residències de Beverly Hills, amb una campana i el sarró de caramels fent joc amb la panxa de coixí. La cúpula de les galeries més cèlebres estava retallada per les

61

rastelleres de bombetes il·luminades. I no feia fred, sinó una tebior hivernal que acaronava els més petits.

Vaig llegir la notícia al diari del matí. El CircusShop tornava exactament

a

vint-i-cinc

la

ciutat

anys

que

quan hi

feia havia

debutat! Em va fer un salt el cor. Encara ara semblava que em veia el dia de la primera funció sota la carpa que van instal·lar a la plaça Gran i que més d'un va confondre amb una exposició

de

diorames

de

les

diverses

parròquies dels districtes. Ara, les emissores de ràdio i els canals de televisió també havien aprofitat el buit de notícies pròpies dels dies de vacances

d'hivern

l'esdeveniment.

per

fer-se

Vint-cinc-anys!

¿I

ressò

de

tots

els

artistes del circ eren encara els que jo havia conegut? ¿Farien els mateixos números ni que tinguessin vint-i-cinc anys més? ¿Els

equilibristes,

els

domadors,

els

pallassos, les cavalleries, la banda còmica, els gossets ensinistrats, la família de lil·liputencs i 62

les seves juguesques, les noies dels números de la rifa a la mitja part...? ¿O s'havien especialitzat en les seves màgies de suspens i lluentons i alguns ja haurien estat contractats per les millors cadenes televisives del món per actuar enllaunats a les petites pantalles? ¿Hi serien tots amb les seves caravanes de transhumants, plenes de roba estesa i de criatures donant voltes entre les tauletes i les cadires de càmping, sota els tendals que amagaven l'engany i la il·lusió que esclatava resplendent a la carpa en cadascuna de les funcions?

Els diaris anunciaven que el CircusShop faria un cercavila per celebrar el retorn al seu lloc d'arrencada. Que seria com una mena de cavalcada de Reis a l'avançada. ¿Aquella mateixa tarda tornarien a recórrer els carrers com feia vint-i-cinc anys? ¿I ella també es passejaria majestuosa amb tota la comitiva?

El CircusShop era com un patrimoni de la ciutat. Sobretot com un patrimoni de la colònia 63

que teníem als afores, on ara hi ha l'autopista, i en el lloc on jo, aleshores, ja sabia, ni que no els hagués vist mai les cares, que hi eren ells dos.

Em refereixo a la parella que va tenir la idea de convertir el seu petit circ de titelles ambulant en un circ de veritat amb artistes de carn i ossos!

Vivien en un dels bungalous de la colònia, una casa de fusta que tenia un petit clos al darrere, i una porxada balconera que donava damunt mateix del riu que envoltava la ciutat pels afores i es perdia a l'horitzó. Jo ja sabia que eren dos i, si he de dir la veritat, ho sabia perquè des del meu finestral havia aconseguit, després de moltes estratègies, d'acontentar la meva curiositat.

Abans de la seva arribada, el bungalou havia estat molts mesos deshabitat. Alguns passavolants se n'havien aprofitat i les portes havien quedat esventrades a l'abast de tothom.

S'havia convertit en el bungalou lliure de tota la colònia. No em fa res dir que, com una criatura, jo també m'hi havia arribat i hi havia entrat 64

silenciosament, amb por de ser descobert per la buidor i amb el neguit de trobar-hi potser el misteri de l'abandó.

Parlo,

esclar,

de

quan

encara

era

adolescent! Vint-i-cinc anys no passen perquè sí!

Parlo de quan a mi i a tots els més joves de la colònia ens van prohibir que rondéssim pel bungalou des del moment que hi havien aparegut ells dos. Aleshores ja n'hi deien El bungalou de les herbes i, en el fons, el que feien els grans era alimentar encara més la curiositat dels qui no ens preocupàvem gens per la mena de veïns que ens tocava tenir. Per als grans, la parella de comediants no era de fiar. «Una vida una mica estranya...», deien per definir en poques paraules la seva teoria sobre la relació colonial.

La meva tafaneria va superar tots els paranys el dia que, des d'una tanca pròxima al seu jardí, vaig descobrir un dels dos misteriosos habitants passejant-se pel costat del bungalou

65

amb un capgròs que en feia tres del seu al damunt de les espatlles.

Aquell dia vaig poder observar el capgròs amb tota claredat. Em van quedar gravats per sempre els ulls rodons i vius de color blau del nan, el nas que semblava mitja taronja enmig de dues taques granulades de vermell a les galtes i una

colla

de

serpentines

de

color

morat

apinyades i fent gruix que li feien de cabell. El capgròs portava faldilles blanques, i una música que arribava de dins li marcava rítmicament el pas. ¿Allò era tot el misteri que envoltava el bungalou? El segon dia d'investigació m'hi vaig acostar una mica més. Aquella vegada vaig poder veure'ls tots dos que es feien reverències amb unes màscares pròpies de carnaval que jo no havia vist mai enlloc. Una de les carotes tenia un nas llargarut, com una pera, i un color ataronjat. L'altra era esgrogueïda i tenia uns ulls desorbitats de color vermell poma.

66

No cal que digui com va anar creixent el meu interès i sobretot des d'aquell dia que, entre les reverències dels dos titellaires, va aparèixer ella, encara petita, esvelta, amb aquell posat tan distingit, com una reina de la colònia.

Vaig decidir que havia de saber què hi havia dins el bungalou del parell de comediants.

El que s'hi amagava era per mi el tresor més important de la colònia des que havia tingut ús de raó per explorar-la a fons.

Una setmana més tard vaig decidir, després de no poder dormir unes quantes nits, que ho descobriria fos com fos. I ho vaig fer sense demanar permís a ningú. Entrant com aquell qui busca algú dins el tancat del bungalou on l'havia descoberta per primera vegada. Pujant amb el cor tremolós el ram d'escales que portava al porxo que tenia la vista al riu. Empenyent la porta que era entreoberta. Sentint el seu carrisqueig propi d'una pel·lícula de por que només em podia imaginar jo mateix. I escoltant

67

molt a prop la veu d'un dels dos habitants del bungalou que em donaven l'alto.

—¿Què...? ¿Per fi has aconseguit trepitjar el teu objectiu?

Em vaig quedar glaçat i bocabadat a la vegada. M'havien convidat a entrar sense que ho hagués

de

fer

d'amagat.

Les

carotes,

els

capgrossos, els titelles i els instruments de música omplien el bungalou per tot arreu.

—¿I ella on és? —vaig preguntar amb la nou

del

coll

d'adolescent

perdudament

enamorat.

—Demà farem un cercavila per la ciutat.

Sortirem de la colònia per anunciar el primer petit gran circ del món! —va anunciar el propietari de tot aquell món de fantasia.

—I ella encapçalarà la comitiva, si la vols veure... —va afegir la mestressa, una dona jove que a mi de seguida em va semblar que tenia tots els dots per fer de trapezista en aquell nou món que m'anunciaven, i que acabava de

68

despenjar un esplèndid capgròs de setí amb un sol vivent que em mirava amb mitja rialleta.

—¿Un circ? —vaig preguntar fascinat ja pel sol fet d'haver sentit pronunciar la paraula.

—Sí, un circ. El CircusShop! —van anunciar a cor tots dos—. I es convertirà en el circ més important del món! Ens hem atipat d'anar fent comèdia de plaça en plaça —van explicar—.

Volem ser importants. I un circ és el somni de qualsevol comediant de fira.

Vet aquí com es van anar desvetllant totes les meves intrigues. Si els veïns de la colònia haguessin sabut què tenien a tocar de casa! Vaig sentir una mica de llàstima per tots alhora perquè no ho havien volgut descobrir, però a la vegada em vaig sentir també gelós de la troballa i

del

privilegi

que

havia

tingut

la

sort

d'enxampar. Era el primer a saber que un nou circ, amb ella al capdavant, encetava la ruta del món.

L'endemà, quan pels carrers de la colònia em van descobrir anant al darrera de la comitiva 69

amb un llargarut barret de copa que els del bungalou

em

van

deixar

per

demanar

la

voluntat dels congregats, el veïnat no s'ho podia creure.

—¿I de què i des de quan els coneixies, tu?

—m'interrogaven tots mentre em miraven com si jo i barret fóssim el meu propi fantasma.

Van passar alguns dies després d'aquell primer cercavila dels empresaris i únics artistes del recent CircusShop. Jo vaig arreplegar un constipat amb febre que em va deixar clavat al bungalou. Després es va convertir en un atac d'apendicitis i en una urgència de quiròfan que em va tenir un parell de setmanes lligat i apartat del món mentre me'n refeia.

—No haguessis fet el pallasso amb aquell barret... —es lamentaven els de casa que em miraven com una desferra o potser com un fill pròdig que havia gosat trepitjar el territori prohibit del bungalou de les herbes.

Quan em van donar l'alta, vaig córrer cap al bungalou dels comediants. Era un dia també 70

d'hivern. La boira s'havia ajupit sobre la colònia arran del riu. El sol feble feia l'ullet darrere una pàtina de blau plomís. Havia d'explicar als del nou circ el que m'havia passat. Ells, que eren gent de món, entendrien que un constipat amb febre i una apendicitis no són cosa per fer-hi broma. Vaig saltar la tanca. Tot tenia una altra vegada un aire misteriós com aquell primer dia.

El bungalou feia cara de deshabitat. Vaig cridar un parell de vegades. Potser eren al clos del darrere

preparant

algun

número!

Potser

assajaven amb ella un número excepcional que enlluernaria tots els públics de carpa que l'anirien a veure! Vaig tornar a cridar.

El silenci em va tornar a descobrir la porta del bungalou entreoberta. Vaig entrar pensant que d'un moment a l'altre el comediant em posaria la mà a l'espatlla i em rebria amb un esglai. Ara el bungalou era buit. Els capgrossos, els titelles i els instruments havien desaparegut.

Només hi quedava, mig estripat, el barret de copa que m'havia servit per acompanyar el 71

cercavila. Un ocell poruc va aprofitar la porta oberta per fugir de dins amb un esvalot d'ales.

Ja feia vint-i-cinc anys d'allò! A la colònia encara hi ha els bungalous, però al xalet dels comediants hi han anat passant famílies de fora que hi duren poc i només s'hi estan els caps de setmana. L'autopista ha fet fugir molta gent cap a altres colònies i el riu es continua perdent a l'horitzó, més brut i més trist.

Una banda musical de Santa Claus amb sarrons plens de pòsters i amb bicicleta de tàndem van invadir el centre comercial de la ciutat i un d'ells es va posar a parlar amb un megàfon enlloc de fer sonar la campana de rigor.

—Escoltin bé, senyores i senyors... El CircusShop ha tornat a arribar a la ciutat! No es perdin el cercavila commemoratiu del vint-icinquè aniversari de debut avui mateix! Vegin, senyores i senyors, una petita demostració del que farem! No s'estiguin d'imaginar-se tot el que vulguin perquè tot pot ser veritat a la pista del 72

CircunsShop! Pallassos, trapezistes, domadors i feres, elefants, tigres i, sobretot, senyores i senyors, ella... la Selvàtica!

Tornar a sentir el seu nom em va trasbalsar de cap a peus. Des d'aquella primera tarda que la vaig descobrir al bungalou de la colònia no havia fet res més sinó imaginar-me la tornada del circ amb la seva imatge que a vegades, amb els anys, semblava que se m'esborrés amb l'amenaça de perdre-la per sempre. El seu petit cap, el seu coll distingit, la seva boqueta...

Hi somniava, doncs, amb l'arribada del circ.

I no em fa res d'admetre que fins i tot em vaig fer venir bé l'hora d'anar a la caixa ràpida a treure diners per tal que així coincidís amb el pas de la comparseria pels carrers del centre.

Amb un cor estret, quan encara estava accionant els botons del caixer dins l'agència bancària, vaig sentir els bombos i els platerets que anunciaven la comitiva del CircusShop!

Em vaig quedar aturat al capdamunt del ram d'escales que feia d'entrada principal a les 73

oficines bancàries. Davant meu, tothom havia pres lloc de primera fila i, així, l'alçada de l'últim esgló m'assegurava que no em perdria res.

El sarau era ja molt a la vora i vaig sentir una immensa felicitat de viure aquells instants.

Vaig aplaudir amb ganes i força. Els trapezistes, els gossets ensinistrats, els ximpanzés... Quan van arribar els combois amb les feres i la resta de gàbies d'animals encara em vaig alçar de puntetes pres d'uns calfreds per tot el cos que m'envaïen a causa de l'emoció del moment.

Els elefants arrossegaven les carrosses. No eren uns elefants molt voluminosos. Potser de mitjana edat. Un elefant per carrossa. I guiantlos amb una vareta de freixe a la mà, un parell de negres per paquiderm.

Badant com estava, pendent només de descobrir la Selvàtica entre el que ara ja era una immensa família de circ, el guàrdia de seguretat del banc em va donar dos copets a l'esquena perquè el deixés passar. Traginava una escala de 74

tisora i amb un gest de cap em va insinuar que sortia per feina.

Em sentia excitat i per això se'm va disparar l'amabilitat. Em vaig apartar i el vaig acompanyar

amb

un

gest

de

complaença

donant-li un parell de copets en un dels braços, prop de la placa de l'empresa de seguretat.

—Vénen festes... I abans de plegar del meu torn, he de penjar les banderes a la porta... —es va excusar ell.

Li vaig picar l'ullet amb complicitat. No anava gens equivocat. Enfilat al replà més alt de la seva escala, i ajudat encara pels pals de les banderes, tres o quatre, el seu era el punt de miranda més envejat de tothom.

Em vaig sentir temptat de preguntar-li per tot el que veia des de dalt estant. Si ja es veia venir la Selvàtica. Sí, home, la Selvàtica!, la reina del CircusShop, la Selvàtica dels meus somnis durant vint-i-cinc anys... Però no ho vaig fer perquè quan ja m'havia envalentit i ho tenia a la punta de la llengua, em va distreure un marrec 75

enfilat al coll de la seva mare, botent d'alegria i xuclant-se el dit gros, que no parava de fer anar el caparró d'un costat a l'altre i s'aturava en sec per mirar-me fixament amb uns ulls com girasols a l'hora bona. Érem, en certa manera, el guàrdia de seguretat enfilat a l'escala, el petit belluguet i jo, tres còmplices del nostre entusiasme pel circ.

I per això, quan ho vaig voler demostrar fent-li pessigolles al narissó i ja havia començat a dir-li «¿veeeuuus...?, ¿veeeuuus...?», amb el dit índex burxant-li el tou del nasset, em va rebutjar amb un simulacre d'escopinada seguida d'un escarritx de bava que em va despertar per uns moments del meu èxtasi de somni.

La mare, però, més enfeinada a aguantar el balanceig

de

la

criatura

sense

perdre's

l'espectacle, no se'n va adonar. I ho vaig preferir per no sentir-me dir, al damunt, que ja m'estava bé, per posar-me on no en manaven.

Amb tot això, el seguici arribava a la fi i la gent començava a circular de nou en un vaivé 76

que apagava el sarau de la comitiva. El guàrdia de seguretat també havia abandonat la seva talaia sense que, el molt pillastre, no hagués posat cap bandera. I jo m'havia quedat amb un pes a dins. ¿A veure si badant amb el brivall m'havia passat per alt el pas senyorívol de la Selvàtica?

Em vaig dir que no. Que l'hauria vist. La Selvàtica s'havia de fer veure per força. A més, l'havia anunciada el Santa Claus del megàfon al matí. Ho vaig fer. Em notava els fogots a les galtes mentre li preguntava al guàrdia de seguretat si des de l'escala havia vist la Selvàtica. Però no sabia ni de qui li parlava.

—¿L'Asmàtica...?

¿Què

és

això

de

l'Asmàtica...? ¿No ha vist quins elefants que porten?

—Sí... —vaig fer eixut.

Camí de casa, no vaig parar de fer tot de consideracions, per reanimar-me.

La Selvàtica havia estat durant vint-i-cinc anys la nineta dels meus ulls. Tenia el seu clixé 77

permanent revelat al meu cervell. Fins i tot, en un dels pirulins de la plaça on vivia, vaig arrencar descaradament un dels pòsters encara molls de tan frescos, i me l'havia penjat al capçal del llit! Em feia de Woody Allen, de Jack Lemmon, de Jane Birkin, de Julie Christie, de John Lennon o de Julia Roberts... Tanta il·lusió amb aires d'adolescent em mantenia amb un ai de malfiança per si ella no havia arribat amb el comboi del circ.

Més endavant vaig començar a considerar que era lògic i potser just que la Selvàtica no hagués sortit a desfilar per la ciutat del seu debut. I em vaig recriminar jo mateix perquè no l'havia d'haver comparat amb els seus col·legues de circ, els lleons, els ximpanzés, els elefants, els pallassets, els negres de la vara de freixe damunt els paquiderms... Ella era la reina del circ!

Vaig pensar que el director del CircusShop n'havia de saber alguna cosa. M'hi vaig deixar caure al vespre mateix. La carpa ja havia 78

il·luminat amb bombetes els seus pals majors, com si fos l'edifici de la cúpula de les galeries que ara tenia per veïna a la plaça Gran on s'havien instal·lat.

El primer que vaig fer va ser llançar-me a la part de darrera de la carpa i buscar el zoològic.

Generalment els grans circ deixen visitar els seus parcs d'animals. És una cosa que em devia venir de quan estàvem al bungalou. No ve a tomb aquesta comparació, però jo sóc dels que vaig aprendre a caminar en un parc zoològic ple de tota la família de Noè.

Aleshores, a la colònia teníem de tot com si fóssim

una

petita

ciutat

que

s'havia

independitzat de la capital. I no hi faltava el zoo que servia d'entreteniment als qui hi habitàvem i que era una de les fonts econòmiques de les famílies de la colònia gràcies al reclam per als visitants que venien a la recerca del seu safari de cartó pedra.

Un dia dels volts de Nadal com ara, ja feia anys, el jutge de la zona va decretar el 79

procediment que prohibia la continuïtat de l'explotació de la reserva. La llei de protecció d'animals va acabar arruïnant bona part de les famílies que havien contruït o arrendat el seu xalet a la colònia pensant en un futur enriquit pel

reclam

del

bestiar

cada

vegada

més

nombrós.

El parc va estar unes setmanes tancat, però amb els animals a dins, abans que els tècnics de Medi

Ambient

se'ls

emportessin

a

altres

zoològics legals. Aquelles setmanes, un quants veïns de la colònia, entre ells jo mateix, vam encarregar-nos de la manutenció de les bèsties.

A la majoria de gàbies, els del jutjat hi havien penjat uns impresos que substituïen les instrucciones als visitants sobre com donar menjar

per

normes

legals

de

l'acta

de

tancament. «Aquesta gàbia —deien els escrits segellats

pel

timbre

judicial—

ha

estat

clausurada per ordre judicial per infringir el conveni internacional sobre la flora i la fauna

80

silvestre

i

per

un

presumpte

delicte

de

contraban».

Pel que sembla, els que havien explotat la reserva durant vint anys, una societat de dos espanyols, dos francesos i dos nord-americans, havien

entrat

d'amagat

algunes

espècies

exòtiques o prohibides. Però això a nosaltres sempre ens havia afectat molt poc. Només ens interessava mantenir el contacte afectiu amb els animals que havien estat com els nostres ninotets de peluix abans d'aprendre a gatejar per la sorra del zoo i a dir papa i mama.

Quan fèiem de mantenidors voluntaris del zoo de la colònia, una mena d'assistents socials a hores lliures, recordo que hi quedaven encara amb aquella mirada desvalguda de bèstia que se la veu venir, tres rinoceronts, dos elefants, quinze lleons, dos tigres, set óssos, onze micos, cinquanta-dos antílops, tres estruços, mitja dotzena de dofins, un búfal, quinze zebres i una àliga cara-cara. ¿Té res d'estrany, doncs, que aquest món m'hagi estirat sempre?

81

A la porta del zoo del CircusShop, un lil·liputenc venia els tiquets d'entrada. Vaig fer cua. Vaig pagar i, quan em tocava, em vaig endinsar a la lona. Sabia que des d'allà podria descobrir, sense que ningú sospités de mi, la Selvàtica. Ho sabia perquè la coneixia des de petita i en posseïa part dels seus secrets.

La flaire d'un zoo de circ no és mai la mateixa que la d'un zoo urbà. Però tant una com l'altra excitaven el meu delit per l'idil·li de la meva Selvàtica. La descobriria d'un moment a l'altre, altiva, senyora, coll llarg de mena Julia Roberts, autèntica imatge d'una reina criada en un circ, vividora, de món, espavilada, una mica pendó i tot...

Me'n vaig assegurar bé i vaig tornar a fer el recorregut pel zoo del circ. Fins i tot vaig espiar entre dues lones a un corral on jeien un parell de zebres menudes per qui ella, ho recordava molt bé, tenia una dèria especial. ¿Hauria d'acceptar, doncs, que havia fracassat en el meu

82

intent de trobar la Selvàtica dels comediants del bungalou vint-i-cinc anys després?

Sense

acabar

de

sortir

del

zoo

del

CircusShop, vaig encarar-me al lil·liputenc que m'havia cobrat el tiquet.

—Perdoni...

¿Podria

ser

tan

amable

d'indicar-me on para la Selvàtica?

L'homenet em va mirar un moment. Vaig suposar que no parlava la meva llengua. Ja se sap que un circ arreplega gent de tot el món.

Vaig intentar de fer-me entendre.

—Sí, home... la Selvàtica... —vaig repetir ajudant-me de gestos que donessin a entendre el que desitjava.

Ara ell va reaccionar misteriosament.

—Non possible... pas possible...

En tenia prou. La Selvàtica devia tenir un horari molt intens de treball. El CircusShop havia previst uns quants dies de funció i vaig decidir que hi tornaria l'endemà a una altra hora.

83

No cal dir-ho. Vaig sopar moix i capficat. I vaig dormir malament. Atabalat de somnis enmig de roncs que em sobresaltaven cada dos per tres. Jo, a coll de la Selvàtica, havia viatjat espai enllà a més de tres mil anys llum de la terra en un viatge promocionat per visitar de pressa i corrents les constel·lacions boreals de Dragó, Linx, Perseu, Cassiope i les dues ósses, la Major i la Menor. M'aferrava al coll de la Selvàtica carregat de fogots i temorós de no davallar en una caiguda sense fi a través dels milers anys llum que em separaven de casa.

L'últim sobresalt que vaig tenir va ser ben passada la matinada. Havia caigut del llit i estava de genollons agafat a la meva nòrdica de plomes d'ànec i remugant sel-và-ti-que, sel-và-tique, en un perfecte dialecte local remarcant la e neutra final. Em vaig aixecar, em vaig anar a dutxar i em vaig vestir. No vull explicar res més d'aquell somni.

84

Vaig tornar a la carpa del circ tocat migdia.

S'endevinava animat i tot era activitat per part del personal.

Ara, el porter era un dels negres que havia vist la vigília conduint un dels elefants. Vaig pagar convençut del meu encert d'haver triat aquella hora. El sol d'hivern, fins i tot escalfava poc o molt la lona del zoo.

Després de la segona temptativa, aquella vegada ja no vaig intentar ni de fer-me entendre pel negre de la vara de freixe. Algú més responsable en les obligacions d'un circ que un operari de tercera havia de conèixer per força l'horari de la Selvàtica. I no ho vaig dubtar gens.

Si hi havia algú competent, havia de ser per força

el

creador

del

CircusShop.

M'hi

presentaria. Li faria memòria del seu primer dia de debut. La meva cara no havia canviat tant en vint-i-cinc anys. «Sóc el xaval de la colònia —li diria—, el del barret de copa del primer cercavila!»

85

No em va ser difícil de localitzar la seva rulot. Vaig trucar a la porta i em va obrir un home ja d'edat. Fumava un havà com tots els directors de circ.

—¿Desitjava alguna cosa, senyor? —em va dir. ¿Senyor...? ¿M'havia dit senyor? ¿No em reconeixia, potser?

—Sí... perdoni... —vaig fer sense gosar identificar-me.

—Voldria saber quan decidirà que ja es pot veure la reina del circ, la Selvàtica! —vaig declamar com un actor de tragèdia grega, potser amb un to una mica aspre.

Ja vaig notar que feia mala cara. Que agafava

l'havà

amb

la

punta

dels

dits

i

n'espolsava la cendra un parell de vegades a la barana de la rulot. Em va ser difícil d'adoptar un posat més subtil. Ell, per molt director que ara fos de tota aquella família de saltimbanquis i de bestiar ignorava els dies, els anys que feia que jo pensava en la Selvàtica.

86

Però devia ser un home de recursos perquè em va respondre sense embuts, mirant-me amb un aire de sospita que em va fer creure per uns moments que m'havia identificat.

I va ser aleshores que ho vaig saber definitivament.

—Ho

sento,

senyor.

Ho

tenim

difícil,

senyor. La Selvàtica fa una setmana que té torticoli...

Jo n'havia tingut de molt jove i ja sé el que s'hi pateix. Però no hauria dit mai que una girafa com la Selvàtica es pogués trobar en una situació semblant. I un mal pensament me la va fer imaginar, amb el mal de coll i sense poder moure'l.

Vaig passar una altra vegada la nit repetintme fluixet per dedins meu, més colonialment dialectal que mai, girafe, girafe, selvàtique, selvàtique!

I no vaig parar fins que, en un rampell de còlera, incontrolat, dempeus damunt el matalàs, vaig fer mil bocins el pòster que havia penjat 87

amb xinxetes al capçal del llit amb la Selvàtica de vedet.

I, malgrat tot, el que hauria pogut acabar essent

un

plant

es

va

transformar,

més

desfogat, en una dormida feixuga farcida de ràfegues de plor intern que amb prou feines em va tornar a trencar el son. Ni aquella nit, ni mai més. L'endemà al matí, en llevar-me, encara amb ressaca,

em

vaig

«alabatxitxau!»

88

dir

senzillament:

L'acadèmic dels conills AL BUNGALOU de la colònia teníem cria de conills, però un dia, en sec, vaig dir als de casa: «Ara ja és hora que em faci acadèmic». I, tot ben net, vam començar a treballar per assolir la fita que em proposava.

Sempre

he

pensat

que

el

destí

ens

persegueix. I que si féssim més cas dels somnis, de les tiradores de cartes i dels horòscops que els llicenciats en Ciències de la Informació ens faciliten de creació pròpia a les pàgines dels diaris i les revistes, tindríem la clau de la nostra trajectòria vital endevinada en una proporció ben important.

89

A mi, la dèria de fer-me acadèmic em devia venir per predestinació. Almenys hauria de fer memòria d'una nit que me la vaig passar, com vulgarment diríem, com la nit del lloro i, l'endemà, quan ja feia estona que havia sonat el ràdio-rellotge i s'escoltava la primera selecció musical del matí, em vaig aixecar de cul per amunt, materialment i físicament parlant, amb uns ulls que no se'm volien obrir per res del món i amb un pes a les cames que semblava que em portessin una altra vegada de cap al llit.

Aquella escena profètica del meu futur va succeir quan encara anava a primera hora, amb pluja, fred o neu, a buscar l'autobús escolar a la cantonada de casa. Era, doncs, un barbamec que ni m'afaitava. I recordo molt bé les primeres paraules que vaig sentir que pronunciava la meva mare des de la cuina del bungalou, quan tot just jo acabava de posar els peus a terra.

—Vinga, home, que és tard i vol ploure!

Bé, això és el que ara transcric, però en realitat jo havia sentit exactament això: 90

—Ploure vol i tard és que home vinga!

De primer em va semblar que encara no m'havia despertat ben bé del tot i no havia tingut temps de fer comptes de res, però una xerrameca a fora del bungalou em va convèncer que tenia les orelles ben disposades a entendre el nou dia.

—Sap

enfarinades

trobo

les

pomes

d'aquestes compro en no que anys dos fa ja jo miri.

Llavors sí que vaig alçar les orelles de dues en dues com un llebrer i em vaig esparpellar i refregar amb fúria els ulls, les celles, les ninetes i les pestanyes i, així, alliberat de les lleganyes, em vaig convèncer del que passava quan vaig sentir que un parell de veïns dels bungalous de sota engegaven una de les seves discussions habituals per fer un pols a l'hora de treure el cotxe del garatge.

—Vas on per mira burro!

—Tia ta serà ho burro!

91

Em va agafar una mena de cobriment de cor que no sabria explicar ben bé. Com si m'hagués caigut l'àngel de la predestinació al damunt i em recités a cau d'orella quin era el camí que havia de seguir en la meva vida d'adult. Aleshores vaig recordar que l'oïda m'havia fet un canvi ordenat per l'alta divinitat, com a mínim, i que tot havia començat, de fet, aixecant-me físicament de cul per amunt.

Aquell matí de revelació vaig aturar les meves cabòries perquè de seguida em va assaltar un neguit. ¿Només l'oïda m'havia estat alterada? Si m'havia aixecat de cul per amunt, tampoc no seria gens estrany que a l'hora d'articular alguna paraula construís les frases en el mateix sentit invers que ho feien els discursos que en pocs segons m'havien arribat. ¿I com m'ho faria si allò era cert? ¿Com me les enginyaria per fer-me entendre si tot em sortia capgirat? ¿Tan alt era el preu que havia de pagar per haver estat elegit per ser, en un futur, un il·lustre acadèmic?

92

Vaig optar per guardar-me el fenomen en secret

i,

amb

peus

de

plom,

per

no

comprometre'm a la primera, vaig intentar aquell matí del qual faig memòria encetar conversa amb la mare des de l'habitació estant.

—¿Fet l'esmorzar tinc ja mare? —vaig engegar capiculat com fa de bon suposar, però amb la picardia de no ser descobert per la construcció lingüística.

—Romanço siguis no home vinga estona fa de refet i fet!

Vaig interpretar la tirallonga de paraules de la seva resposta i em vaig dir que el destí m'havia condemnat a parlar de tal manera que, ni que em capgirés la forma, jo havia de ser prou intrèpid per no alterar-ne el contingut si no volia que em descobrissin la vocació abans d'hora i m'esguerressin el tarot.

—Volant vinc mare!

—Tardis no! —vaig sentir com un eco afectat pel bumerang.

93

Mentre esmorzava em vaig esforçar per practicar en la meva nova situació. I me'n vaig sortir prou bé. Ara ja ho puc confessar, aquell dia em vaig saltar el bus de l'escola i, per primera vegada en el que més tard havia de ser el meu destí intel·lectual, em vaig encaminar, empès per una força superior a la meva voluntat, cap a la Biblioteca Nacional de la ciutat, a peu per la carretera comarcal que des de la colònia baixava directa al centre urbà on hi havia el nucli universitari i cultural.

—Tingui dia bon!

—Hora bona i...

El que buscava, obeint a una referència que la veu divina de la nit m'havia deixat clavada al cervell, ho vaig trobar a la secció 5a i a la 3a prestatgeria. Es tractava del volum Somnis i insomnis de les mil i una nits del lloro.

Vaig anar de cop a l'índex. Espès, atapeït, de lletra menuda. Vaig buscar amb impaciéncia.

Vaire...

valer...

valeriana...

94

vareta...

veça...

velocípede... verm... vetes-i-fils... Veu!, full 398.

Ja en tenia una.

Vaig continuar. Oasi... oboè... obrellaunes... octubrada... odre... ogre... oi... Oïda!, aquesta sí, full 786.

Me'n

quedava

cameller... camiseta...

encara

una.

Cabrer...

cloc-piu... clotxa... cuïc...

cul... Cul per amunt!, això, full 994.

Ja tenia tot allò que necessitava per desllorigar el meu fenomen. M'ho havia apuntat al palmell de la mà i em vaig traslladar amb el llibre a la taula que hi havia més a prop. La Biblioteca Nacional estava plena de gom a gom com sempre. Sé que amb aquell immens llibrot a coll cridava l'atenció dels futurs doctors. Se'm va ocòrrer de pensar si ells també havien sentit, com jo aquell dia, la crida del destí diví...

Torno a fer una confessió. Aquell va ser el primer llibre que vaig portar a casa saltant-me tots els controls de la Biblioteca Nacional.

Han passat anys. L'experiència ensenya. I vas

perfeccionant

l'ofici 95

fins

a

extrems

insospitats. La cria de conills, de fet, no ha estat sinó una tapadora durant molt de temps. ¿A qui se li pot acudir de sospitar d'un bungalou on la flaire de les cries se sent d'una hora lluny?

Des d'aleshores, vinga traginar llibres i manuscrits cap a casa. Col·leccions senceres de diaris, incunables, arxius de valor incalculable...

I encara no hem parat!

Els nens, la mare i la cunyada que viu amb nosaltres al bungalou sempre m'han ajudat amb una dedicació admirable. Si arribo a ocupar la somniada poltrona de l'Acadèmia, una bona part haurà estat guanyada per tots ells a pols.

Hi perdem moltes hores de dormir tots plegats. Sobretot perquè el trasllat és una feina que s'ha de fer de nits, aprofitant que els carrers no van tan carregats de trànsit. ¿Com

ho

fem?

Molt

senzill.

Ens

ho

repartim. La dona i la cunyada s'arreglen amb un carretonet de mà. Els nens i jo ens ho fem amb un carret de dues rodes amb pneumàtics de goma per evitar sorolls i un poni la mar de 96

treballador que no van voler quan van tancar el zoo de la colònia. Així, de passada, els nens també s'hi entretenen amb alguna passejada els caps de setmana. ¿El cavallet...? No... De problemes per desar el poni, que és de raça d'Austràlia, no en tenim.

Estem de sort que al carrer de sota de casa hi ha un bungalou deshabitat que hem habilitat com a estable. El poni és mansoi i no amoïna ningú.

Durant el dia distribuïm la feina. De bon matinet em llevo per endreçar els papers i les notes que he acumulat la nit anterior. La dona i els nens s'hi incorporen una mica més fet el dia.

Els tinc encomanada la feina d'arxivar els llibres que anem entrant i, si els sobra temps, de repassar si les col·leccions de diaris les tenim completes. Els nens, com es pot entendre, no van a l'escola perquè ja en tenen prou amb el neguit intel·lectual de casa i, com que tenim la xamba que per herència genètica, esclar, són força instruïdets, ho agafen tot a la primera.

97

La cunyada, tot s'ha de dir, és la que s'encarrega de les feines del bungalou. Ventila els llits i fa el menjar. Però a la tarda, com que també es va fer un tip d'insistir per col·laborar, ni que calgui advertir de passada que no arriba al nivell intel·lectual que faria falta, ajuda els nens a ordenar les prestatgeries amb els llibres que han quedat arxivats definitivament durant el matí.

Malgrat la feina de mal fer que ocasiona tot això, anem bastant avançadets. Mentrestant, per no perdre temps, jo ja vaig fent gestions per començar a preparar la meva sol·licitud d'ingrés a l'alta institució.

Els primers passos ja s'han fet. El secretari em va dir l'últim dia que estigués tranquil.

L'home va assegurar, pels anys que porta en el càrrec, que el destí diví no s'equivoca mai i que més tard o més aviat acaba complint-se.

Però el que ens té capficats és el discurs que hi he de presentar. No he estat mai gaire parlador sobretot des que em vaig aixecar de cul 98

per amunt i tot el fluid lingüístic es va desballestar. Però suposo que ens n'anirem sortint.

Es

tracta

d'anar

trobant

les

construccions que més fàcilment dissimulin l'alteració de l'ordre de les paraules que, per una altra banda, marquen el destí inapel·lable que m'ha tocat.

—Acadèmia la a entrar satisfacció una és mi per senyors distingits i il·lustríssims...

A les hores de les postres hi anem aportant cadascú el nostre estirabotet. Deu ulls i deu orelles hi veuen i hi escolten més que un parell d'òrgans solitaris.

Vet aquí, doncs, com tots estem pendents que aviat faci l'ànec —si se'm permet la confiança— un dels membres de la Junta de l'Acadèmia.

S'ho porten molt callat, però he sabut per una de les funcionàries de la neteja que també està al corrent de la nostra —bé, de la meva!— sol·licitud d'ingrès, que el propietari de la plaça de la secció filològica fa temps que els té a tots 99

amb un ai, ai, perquè ja quasi que fa la ranera i, en els últims mesos, articula perfectament les construccions de les frases que deixa anar en les discussions del Ple. Bon senyal!

De totes maneres, estic per arribar-m'hi qualsevol matí i dir-los que no em facim passar més amb cançons. Que em diguin ras i curt si peta o no peta... ¿Ja ens entenem, oi?

I és que, de fet, la feina de nit cada vegada se'ns posa més malament. Per una banda, al bungalou aviat no hi podrem entrar de tant de paper i, per l'altra, els arxius, les biblioteques, les hemeroteques i les cases de cultura de més a tocar de la colònia ja les hem anat buidant totes.

I si bé, per ara, no ens han enxampat mai, em fa por que si ens allunyem massa del barri potser no ens en sortirem tan bé. Perquè, si ens enganxessin, el més probable seria que la votació dels acadèmics actuals es veiés influïda per aquest mal informe. I, aleshores, comença a explicar la història del poni que no van voler els 100

del zoo, la predestinació divina, que si tomba i que si gira...

I els acadèmics, en el fons, són molt durs de pelar. Si no construeixes afinadament a l'inrevés, no et fan cas. Però, si després de tanta taleia per arribar-hi, ens quedem a mig camí, alabatxitxau! Sempre tenim el recurs de tornar a la cria de conills. I la veritat és que els de casa, fora de l'inconvenient que presenten aquests mamífers amb la maleïda pesta del cap gros, no hi

posarien

tampoc

cap

d'acadèmic!

101

objecció.

Paraula

Alabatxitxau per palets!

—VINGUIN, SENYORS, VINGUIN! Jo puc donar fe que, amb manya, ganes i paciència, la sorra de la platja és la millor terra de conreu que hi ha per convertir els palets de riu en cols, bledes, enciams, bròquils, escaroles i tota altra mena de verdures que fan l'alegria dels mercats!

Ho pregonava al mig de la rambla més transitada de la ciutat. Instal·lava una parada de verdures davant mateix del mercat més cèntric.

Es vestia amb paper de plata i bramava amb una destral alçada i un ventilador de piles donant-li voltes damunt del cap. Hi ha qui diu si era fill d'una viuda i vivia sol en un bungalou de la colònia dels afores.

102

El van agafar. Els municipals li van retirar el carnet de venedor ambulant. Li van precintar la paradeta. I el van acusar de triler —una acusació sense fonament— i de tocat de l'ala, potser per allò del ventilador.

Durant molts dies, entre dos dels plàtans de la rambla va quedar-hi penjat el rètol que anunciava la seva parada ara il·legal. Com una banderola d'eleccions, o com un pòster d'un concert de rock, el rètol havia anat perdent el seu color brillant i s'havia deslluït. Però encara es distingia el seu misteriós nom: Alabatxitxau per palets.

Tot té una explicació. El personatge havia dit

un

dia

en

un

dels

seus

discursos

inacabables, enfilat damunt la seva parada, que als que eren com ell, nascuts a la colònia, no els costava res que dels palets en fessin verdures. I ensenyava una d'aquelles pedres tan rodones collida vés a saber de quin riu encara net.

Sempre m'havia intrigat. Molt abans que passés allò de la clausura de la llicència de 103

venedor ambulant. I no em vaig poder estar d'espiar-lo per aclarir què amagava darrere els seus discursos profètics i amb aires de xarlatà. Érem a les portes de l'estiu, doncs. Ell anava davant. Havíem transbordat de metro.

Diria que s'havia fixat que jo el seguia. Però anava massa enderiat per decidir-se a plantarse'm davant i dir-me què volia d'ell. I vam arribar a l'estació dels autobusos de la costa.

Mitja hora després, amb el presumpte verdulaire vaig descobrir que, a la platja on em va portar la persecució gairebé detectivesca, encara hi havia un caseriu de pescadors que jo desconeixia del tot malgrat que havia estat un bon

aficionat

a

consultar

l'enciclopèdia

comarcal pam a pam.

Allà vam quedar sols damunt la sorra. Era un matí solitari de dia feiner. L'aigua llepava la platja amb mandra. I es va girar. I va cridar de lluny estant que si volia saber de què anava no em fes tant el miques i tragués la cara com un home.

104

Allà em va explicar que feia el viatge cada setmana. Que omplia dos saquets amb aquella sorra i que carregava un cistell cargoler amb palets de riu ben triats del llit del rierol que hi desembocava no gaire lluny.

—Ja poden tancar els hivernacles i replanar els horts els qui encara s'hi dediquen —va profetitzar—. A mi no m'ensorrarà ni la Unió Europea ni la mare que...! —amenaçava mentre amb les mans semblava que fes de rellotge de sorra.

Aleshores vaig entendre el secret de la parada que li havien clausurat per llei i per allò que la ciència, en aquest país, no ha estat mai ben vista ni considerada per les autoritats. Ell, esclar, ho reduïa a acusar els municipals que l'havien fet fora de la rambla.

—Per ara i tant no explicaré el secret a ningú —em va dir—. Vivint l'època que vivim, ¿qui m'assegura que a més de treure'm la parada no em flauten la patent i no arribo a temps de sol·licitar el registre al meu nom?

105

Però la seva bona fe —només calia fixar-se en el ventilador de piles que li refrescava el terrat—, el va portar pel camí de l'amargura i el gest

dels

municipals

no

va

ser

sinó

el

començament d'un procés que el consum i el costum

de

copiar

els

éxits

dels

altres

s'encarregaria de tirar endavant.

La veu va córrer molt aviat. A la majoria de mercats, tendes i súpers del país ja es trobaven les primeres mostres d'allò que tothom aviat va anomenar cols de palet de riu, bledes de palet de riu, bròquils de palet de riu... Fins i tot algunes cadenes hoteleres i un parell de companyies aèries turístiques ja havien modificat els seus menús més estàndards.

Vaig descobrir que darrere d'aquell aparent tocat de l'ala s'amagava una barreja de científic, d'industrial,

de

botiguer

i

d'expert

en

màrqueting difícil de qualificar amb una sola definició.

—La cosa rutlla —em va dir de tornada amb l'autobús quan ja portava la caragolera 106

plena de palets—. Però ara no em puc embarcar a muntar tot un complex industrial perquè tinc la llicència embargada. No em perdonarien, a més, que iniciés un procés de producció més potent que el petroli o l'energia nuclear.

En feia un gra massa, esclar. Potser perquè la mala jugada dels municipals li havia deixat un cert grau de rancor que no li feia gens de bo.

O potser perquè després es va decidir a dir el que hi havia de fons en la situació del seu descobriment.

—La veritat és que si no m'hi embarco de seguida —em va dir amb els ulls abaixats— és perquè em trobo amb un petit trencacolls que de moment no em deixa dormir i que em crema les celles al laboratori del bungalou amb hores d'anàlisis i de profundes investigacions.

Vaig parar orella amb tota l'atenció del món.

—Ahir mateix —va continuar—, vaig sentir un parell de comentaris al mercat de la colònia que no em van fer gens de gràcia. Una peixatera 107

havia denunciat una verdulaire i els inspectors de l'Institut del Consum ja hi havien posat el nas. Li van retirar unes mostres dels palets, perdó —va exclamar posant-se la mà a la boca i afluixant la veu— dels meus palets de riu. I això és el que em fa pensar que algun bata blanca de l'Institut no s'hagi adonat d'un petit brot d'espifiada que jo ja he detectat també aquests últims

dies.

Ara,

ja

se

sap,

les

normes

comunitàries són molt estrictes!

Vaig fer cara de no entendre res. L'autobús ja entrava a l'estació. El meu perseguit estava a punt de desfer el misteri.

—Miri, amic meu, la culpa de tot la tenen les bledes. Em vaig excedir amb les dosis d'hormones

d'algues

verdes

injectades

als

palets. I ara, vagi a saber per quins set sous, s'han entestat a sortir-me amb l'ull farcit amb una anguila o una truita de riu. Oh, i com cuegen de fresques, no es pensi!

108

Em va portar al seu bungalou de la colònia i em va fer entrar a l'hivernacle que tenia darrere la casa.

—¿Que ho veu? —em va dir només entrar ¿Què li deia? Acosti's, acosti's! Escolti algunes d'aquestes anguiles-bleda, o aquelles truites de riu-bleda... I pari orella!

Ho vaig fer. Ell i jo vam contenir la respiració. I ara mateix ho diria així davant d'un jutge si em demanessin de testimoni. Aquelles creacions del verdulaire parlaven. I deien, com si recitessin: «alabatxitxau, alabatxitxau...» Com una remor de riu i mar, fent aquell ressò d'ones que fan els palets quan els llances a l'aigua: «alabatxitxau!»

Refugi La Vinyeta Duesaigües, tardor 1991 Edició revisada, estiu 2010

109