PÚBLIC
DIJOUS, 18 D’AGOST DEL 2011
Llibres
WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA
IMMA RIERA VICENT
obres s’interromperen, i va quedar aproximadament igual com es troba en l’actualitat. Durant aquests anys el comte Ponç Huc havia mort pobre com una rata i deixant una casa gravada pels usurers de Castelló; el seu fill gran, que també es deia Huc, havia mort assassinat ; el seu fill segon tractà de fer-se amb el comtat, però era massa jove per a governar una cosa tan gran. Així, la seva presència fou de duració escassa. Total: el comtat d’Empúries s’havia extingit en una ombrívola apoteosi shakesperiana, i Jaume II i la casa de Barcelona s’apoderaren de tot, i arribaren, del cantó del mar a tenir el domini absolut fins a la frontera pirinenca. Es desconeix el nom del constructor –avui diríem de l’arquitecte– del castell de Montgrí. Quan, el 1301, les seves obres foren suspeses i en definitiva –per falta d’enemic– es consideraren acabades, el rei el va donar en guàrdia i custòdia a Dalmau de Castellnou, que més tard cedí els seus drets a Pere de Llavià, el qual el tingué per a ell i els seus hereus amb la condició de posseir-lo sense perjudicar cap dels habitants de Torroella. Això potser explica per què el paisatge del castell sigui tan erosionat i d’una nuesa arbòria total. És un paisatge que ha estat devastat durant més de sis segles pels ramats de cabres. El castell és una obra interrompuda, inacabada. Durant els vuit anys en què s’hi treballà s’hi formà un recinte quadrat i tancat per quatre elevades parets de pedra, amb merlets. Aquests merlets produeixen l’efecte d’uns guerrers del segle XIII immòbils, armats de punta en
blanc. Les parets són de pedra picada de mitjana dimensió, molt ben treballada i posada en obra per fileres horitzontals, d’igual alçària. La uniformitat d’aquestes pedres típica de la construcció catalana d’aquell temps dóna una immensa gravetat més aviat freda a l’edifici i produeix una impressió de força extraordinària. A la façana del mur encarat a migdia s’obre l’única porta exterior de l’edifici, formada per un arc de mig punt i defensat per un matacà que cau damunt d’ella, aplomat. Les parets, totes iguals, tenen, en els seus quatre angles, quatre torres circulars l’alçària de les quals no depassa el perfil mural. Fa gairebé set-cents anys que aquestes torres i aquestes parets estan dempeus; res ni ningú no les ha pogut moure: ni els llamps que sobre les pedres han caigut, ni les imponents tramuntanes que han sofert, ni les destruccions humanes que el pas dels anys ha ocasionat. La visió del recinte emmurallat produeix com un estremiment als sentits: és una obra gran, d’una profunda seriositat, d’una voluntat lúcida i tenaç. Però l’obra és inacabada... Durant segles –diu el senyor Pella i Forgas, el nostre historiador– aquest recinte “fou refugi de pastors, domini dels ocells, lloc de tristesa i solitud”. Però així són les coses antigues del nostre país: tot està abandonat. Així, doncs, el castell de Montgrí, que domina tota la nostra comarca, que n’és el centre, en constitueix el pivot. És, en primer lloc, un document històric. Les seves pedres representen el triomf del poder reial sobre el feudalisme senyorial i, d’una manera no tan visible però real, sobre el feudalisme eclesiàstic. És un document
7
que recorda, en aquest espai de terra, el procés de la vida purament local o comarcal del feudalisme a una convivència més general, a una integra-ció nacional. Després hi ha el panorama geogràfic que des del castell s’albira. Gran panorama de terra de mar. Però, per a arribar-hi, no hi ha pas gaires facilitats. Com a punt central de visió sobre l’Empordà no crec que res es pugui comparar amb el castell de Montgrí. Però, és clar, des del punt de mira del gran panorama hi ha d’altres llocs, més alts, d’una reconeguda eficàcia. Un d’ells és el castell de Sant Salvador, a les altures superiors de Sant Pere de Roda, el gran monestir benedictí depredat. Des de Sant Pere de Roda es domina el golf de la Selva i el Rosselló i, des de Sant Salvador, el Rosselló i l’Empordà, en dies clars. Aquesta projecció és absolutament incomparable i el lloc és potser el més delicat d’aquesta rodalia. És un lloc que suscita un estat d’ànim, un esperit i una literatura a la Chateaubriand, cosa que no sol pas abundar gaire. El gran panorama buida una mica d’estómac i produeix més neguit que pau. Per això és, sobretot, compatible amb sensibilitats contemplatives autèntiques. Si l’esperit necessita aquelles formes de benestar que només produeix l’acció, els panorames i els estats contemplatius que susciten no contenen pas la consolació necessària. De tota manera, Sant Salvador no s’ha pas de deixar perdre, perquè és important. És un dels llocs més precisos per a veure l’Empordà i el Rosselló poetitzats, sublimats, tocats d’una vaguetat tan meravellosa que sembla mentida que pugui ésser veritat. La reali-
L’AUTOR
Josep Pla Nascut a Palafrugell el 1897, va dedicar la seva vida a la literatura i al periodisme. La seva obra completa, que ell mateix va començar el 1956, comprèn més de 45 volums, unes 20.000 pàgines de prosa. Com altres escriptors catalans, és un home de cultura francesa; els seus models literaris són Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica parteix de Leopardi, Voltaire i Montaigne. Des de molt jove, es va plantejar la literatura com a professió. Com a periodista, va fer de corresponsal a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia, des d’on va escriure cròniques polítiques i culturals. Comparat amb el del noucentisme, el seu estil representa una novetat per la seva naturalitat i l’aportació que fa d’aproximar la literatura a un públic ampli. La seva obra s’ha convertit en un valuós testimoni de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalana.
L’OBRA ‘DE L’EMPORDANET A PERPINYÀ’ Josep Pla Edicions Destino 207 pàgines
tat té una tal capacitat de transformació lírica, poètica, en certa manera superhumana, que la imaginació mai no aconseguirà d’arribar-hi. Sant Salvador és el revers del país, perquè l’Empordà és una alternativa de fascinació lírica i d’obsessiva visió del detall de la realitat concreta i particular portada fins als últims extrems del pes i de la mesura ineluctables. Hi ha encara d’altres punts on aquest país es pot veure en sentit panoràmic. Essent voltat a nord i a ponent de les muntanyes, és natural que s’ofereixi des de tots els punts imaginables. Tots tenen la seva bellesa. El poble ha endevinat aquests punts de mira i hi ha construït ermites i santuaris des dels quals l’home, que hi acut per les festes assenyalades, pot satisfer la seva fam d’immensitat. Sí, sí. L’home, que viu pressionat pel concret i aclaparat pel detall –i aquest és el seu dolor i alhora la seva evasió–, posseeix la fam d’immensitat. Els panorames que presenten les ermites el satisfan d’una manera raonada, i aquest és potser els seu origen al Mediterrani. L’ermita de la Mare de Déu del Mont, sobre la muntanya cònica que port el seu nom, ofereix l’espectacle de l’Alt Empordà. L’ermita dels Àngels, tan apreciada a la ciutat de Girona, és l’ermita de ponent i des d’ella apareix el panorama de l’Empordà central. El poble de Sant Cebrià dels Alls realitza aquesta mateixa funció sobre l’Empordà meridional o Empordà petit. Hi ha persones que coneixen els santuaris, que tenen l’erudició de les immensitats distintes que ofereixen les seves faldes. (...)