Page 1


6

PÚBLIC

DILLUNS, 1 D’AGOST DEL 2011

Cultura

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Una nit de ‘Faust’ al Liceu ‘La febre d’or’, de Narcís Oller, és la novel·la més ambiciosa d’un autor que es va convertir en tot un clàssic de la literatura catalana del segle XIX i, en bona part, gràcies a aquesta obra que parla d’una burgesia barcelonina que començava a guanyar poder econòmic i social. El fragment triat descriu l’ambient d’una nit d’estrena al Liceu, on els assistents més que interessar-se pel recital líric es dediquen a repassar qui són els seus veïns de llotja.

A

quella nit havia d’ésser memorable en els annals del Liceu. Per fi, després d’haver, el bombo de la réclame, eixordat durant setmanes enteres, debutava, en el gran teatre, Masini, el tenor que qualificava d’angélic un de sos fanàtics adoradors. Les localitats del Liceu es pagaven a preus fins llavors inusitats a Barcelona. Al mig del frontis del teatre, damunt la barana del balcó central, brillava, amb grans lletres de llum fosforescent, el nom de Masini, dins una estrella de gas de raigs colossals; i a baix, al porxo, es reproduïa aquell nom amb lletres d’or que ocupaven la meitat dels llargaruts cartells, els quals anunciaven amb altres de roges, molt més menudes, i l’òpera Faust, i amb unes de negres, molt més petites encara, el del compositor i el dels altres cantants. El tenor imperava per damunt de tot: sos companys quedaven reduïts a la con-

dició de comparses; l’obra ja no havia de dur ningú al teatre: el nom de l’autor figurava allí com per força, negat en les foscors del contrast, aixafat pel pes d’aquelles gegantines lletres d’or. La Rambla estava animadíssima. Els passejadors es paraven, s’eixamaven, sense voler, amb el vesper negrós de curiosos que s’havia format davant del Liceu, i, tots plegats, ocupaven ja quasi l’amplada entera del passeig. Per l’empedrat d’ambdós costats s’escolaven amb estrèpit, i en corrents contraposats, dos rius de cotxes, damunt dels quals tremolaven els prims fuets com interminable viver de vímets assotats per impetuós corrent. Quatre municipals de cavall podien amb prou feines posar en ordre de desfilada el perillós garbuix que al cantó del carrer de Sant Pau formaven els cotxes en enfrenar el pas. D’un a un, anaven desgranantse, parant davant del porxo, amarat

de llum. Oberta la portella, aquells grans estoigs de laca vessaven belles fembres, agençades amb flors, sedes de colors desmaiats, velluts i pedreria enlluernadora. Homes elegants les rebien donant-los la mà, els oferien el braç, i desapareixien amb elles, xuclats, pels estrets canals de les portes d’entrada, amb sonoroses rialles i alegria als ulls. El públic de peu, que es veia amb penes i fatics per a travessar entremig de rodes i cavalls, s’empenyia per l’estreta vorera, amb perill de la vida. I els cotxes, un cop buits, anaven afilerant-se en doble renglera per les Rambles i carrers adjacents, com estranya corrua de monstruosos coleòpters que llançaven pels ulls blanca i enlluernadora llum. El gran rossinyol anava a cantar: el teatre sobreeixia ple d’expectació. Quart i quint pis estaven, feia ja dues hores, farcits, de gom a gom, de gent cansada d’esperar, que suava i es fonia.

«La sala bullia; l’atmosfera, en les altures, anava carregantse; a mesura que passava l’hora» «Ell es revifava contra tots, al·legant que qui paga fa el que vol, que dintre la llotja ell era tant com els altres»

Els músics joves i el diletantisme il·lustrat, exasperats per reclam, influïts per les teories wagnerianes, esperaven el tenor amb dents de llop. Cap d’ells no podia acceptar el nou corrent que posava el cantor per damunt de tots els altres elements del drama musical; cap d’ells, encara menys, no volia aplaudir en Masini, per reputació que portés de fora, sense haver-lo judicat personalment. “Els noms fets els havien dat tants desenganys!” I aquesta mala disposició d’esperits, exacerbada per la calor sufocant i la fatiga, esclatava, de tant en tant, en forma de trons precursors de tempestat. Dependents de botiga i d’escriptori, possessionats de les llotges de terç pis, duien encara allí dents més esmolades i més perilloses, com són les de l’ignorant infatuat. I ja abans de començar, mentre destapaven cerveses i gasoses en l’avantllotja, disputaven acaloradament sobre


PÚBLIC

DILLUNS, 1 D’AGOST DEL 2011

Cultura

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

parers rebuts dels assaigs, i es confabulaven per armar escàndol si els resultava gat la llebre. Mentrestant, el pati, amb ses llotges, i les de primer i segon pis, anaven convertint-se en grans canastres de flors; el conjunt del teatre presentava aquell aspecte brillantíssim i distingit que sols es veu en els millors teatres del món. L’esplèndida claror dels canelobres es destriava en lluminosos raigs tornassolats en topar amb les facetes dels brillants i maragdes, encenia els robins com roents guspires, com diminuts sols els topazis; opalava les sedes i glasses, es fonia en apagades foscors dins del vellut i la roba dels fracs, dava esclats de porcellana als blancs davants de camisa, lluentors de llampec a l’inquiet esguard de les morenes, i un blau més somiador al de les rosses. Les converses remorejaven pertot, essències i flors perfumaven l’espai; tot aquell món elegant dava al conjunt un aspecte de distinció i riquesa enlluernador. La família Foix tenia en sa llotja els pares de l’Eladi, l’amic Rodon i sa muller, vilaniuenca que portava a la cara el sol de la muntanya, en son vestit de moaré l’endarreriment de la moda, en ses carns massisses i fortes un excés de salut mal casat amb aquell públic desnerit i anèmic. Per sort, li feien costat atenuador l’agegantada senyora Foix i la rodanxona Pauleta, avui més inflada encara pel goig d’assistir a l’espectacle, de lluir tota la pedreria dels seus calaixos. L’Eladi, veient la llotja tan plena, s’excusà, retirant-se a la de terç pis de què era soci. Un cop allí, es deixà caure en un dels divans de

l’avantllotja, tot pensívol, la mà esquerra reposant en l’obertura de l’armilla, la dreta recorrent la corbata, els allisats cabells, el coll del frac. Però sos moviments eren distrets; son esguard lliscava indiferent per les nueses dels gravats, els apaïsats miralls, les provocatives figuretes de Grèvin i els excitants bustos de terrissa de Gamot, que adornaven aquelles parets entapissades de roig viu. Pensava en la cita dada, rumiava el pla d’atac, calculava les conseqüències d’un cop fals dins la casa de son protector. Però la porta s’obrí, i l’Eladi veié amb estranyesa avançar una dona. Era alta, estirada, morena, de bones cames. Espessa capa de farina d’arròs endolcia ses faccions homenívoles i dures, i un ribet negre engrandia encara sos ulls prou esqueixats. Cobria son cap un gran capell Regència; son cos, faldilla de punta negra i gipó blau de cel amb escotada carrée, que deixava en descobert un coll perfectament tornejat, tovíssim a l’arrencada, fins al molsut naixement dels pits, on jeia, pres per bonic imperdible, un ramet de roses i clavells. Li aguantava la porta i entrà darrera d’ella en Puigventós, un dels socis de la llotja, gomós de quarantacinc anys que, gràcies a ses faccions de noi, a sos cabells negríssims i clenxinats, i a sa figureta esprimatxada i bellugadissa, no en representava ni trenta-tres. Encara no entrà, féu un signe suplicador. L’Eladi, comprenent el prec, encaixà afectuosament i eixí a la llotja, deixant caure la vidriera darrera seu. La sala bullia; l’atmosfera, en les altures, anava carregant-se; a mesura que passava l’hora, els trons sovintejaven més, i, de tant en tant, escla-

7

taven tiroteigs de crits vandàlics entre el públic del tercer pis i del quint. Dels companys de l’Eladi, dos, apuntant ací i allà les ulleres, passaven revista al teatre, abocats a l’ampit de la llotja; en Massaguer, el fabricant de paper ratllat, consumia la paciència mig ajaçat en una de les banquetes altes; en Pons, un ros embrutit, de veu grossa i aspra (camiser que, per molt bé que vestís, no aconseguia amagar son baix origen ni disfressar sa grosseria innata), es divertia prenent part en aquells tiroteigs vandàlics, llançant, amb tota la força de sos pulmons, gràcies com les de: - Calla, bunyol!... Verro!... Tornahi, trompal... Senyor director! miri que fa enfadar els savis!... Au! comencem, que tenim gana! En Massaguer celebrava aquestes gràcies amb mitja rialla glaçada per la vergonya que li despertava el lloc. - Buenas -féu l’Eladi enfilant-se dalt d’una altra banqueta, sense encaixar amb ningú-. Carat, que tranquils! Com es coneix que no sabeu que aguantem una capal... Que no sentiu calor? En Massaguer s’incorporà; el salvatge deixà cridar sos consemblants; en Romeu i en Roca tombaren el cap, i abandonaren les ulleres per escoltar més bé. - Una capa? - Sí, allí dins. - Qui són? - En Puigventós i la Mimí. - Doncs, que ja ha tornat, la Mimí? - Així ho veig. - Ja ha deixat el músic? - Ah! això no ho sé. En Pons féu amb els dits un clac de castanyola, es pegà amb el palmell de la mà dreta un cop contra el buit

L’AUTOR

Narcís Oller Nascut a Valls el 1846, va estudiar la carrera d’advocat a Barcelona, i durant la seva vida va combinar la seva feina de procurador dels tribunals amb la seva vocació literària. L’any 1877 va prendre la decisió d’utilitzar el català com a llengua vehicular i deixar de banda el castellà. La lectura d’autors francesos com Zola i Pérez Galdós el va decantar al conreu d’una literatura realista, que era la que, segons ell, millor podia reflectir la societat de la seva època. Oller va escriure que la novel·la ha de ser l’obra seriosa “en la que cada un dels seus detalls està comprovat, i en la qual les fures del segle vinent trobaran escrita, dia per dia, la història dels nostres temps”. Altres obres destacades d’aquest autor són ‘La papallona’ (1882), novel·la que li donà fama europea, i que en la traducció francesa va comptar amb un pròleg de Zola, i ‘L’escanyapobres’ (1884), sobre l’impacte del capitalisme.

L’OBRA ‘LA FEBRE D’OR’ Narcís Oller Grup 62 299 PÀGINES

de la mà esquerra mig closa, i, girant-se sobtadament de cara al públic i fent corn de totes dues, cridà: - Mimí! Mimiiiiiiiiiiií! - Calla, bruto! -exclamà l’Eladi estirant-li el faldó de la levita. - I que no vinguin aquí a fer babarotes, aquest parell de...! Però, tot ensems, en Puigventós va treure el cap per la porta, i, clavant una mirada compassiva a en Pons, va dir-li, amb molta flema: - ¿Em vols fer el f... favor de callar? - I vés-te’n a la p...! L’Eladi i en Massaguer es llançaren damunt del salvatge per tapar-li la boca i subjectar-lo. En Puigventós rigué fredament i reculà. En Pons tractà debades de seguir-lo. Amb el pas barrat, hagué, vulgues no vulgues, de covar la ira a la quieta. Sos companys el reptaven, li feien veure la conveniència de deixar córrer aquell incident; però ell es revifava contra tots, al·legant que qui paga fa el que vol, que dintre la llotja ell era tant com els altres, que tenia dret de cridar, de fer el que li des la reial gana. I expressava totes aquestes raons en un llenguatge tan esmaltat de renecs i grolleries com si anés en mànegues de camisa i amb la tralla a la mà a l’estil de son pare. Mentrestant a l’avantllotja remorejava també una disputa viva, trencada, violenta, encara que sostinguda a mitja veu. Però, per sort, el director d’orquestra (Franco Faccio) aixecà la batuta, i el silenci general s’imposà a tots. El preludi fou escoltat amb veritable devoció. Les elàstiques notes que els arquets dels violins anaven estirant (...). D


6

PÚBLIC

DIMECRES, 3 D’AGOST DEL 2011

Cultura

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Temps d’amor i de revoltes ‘Terra baixa’, d’Àngel Guimerà, forma part del repertori teatral clàssic català. El tema principal és l’amor, però Guimerà també va aprofitar per introduir altres elements com ara l’opressió que pot exercir un individu als seus treballadors. Així, l’autor tracta els canvis que patia la societat catalana a finals del XIX quan l’anarquisme es va apoderar dels moviments de revolta social. Per això, l’escenari d’aquest drama és un paisatge simbòlic

M

ARTA, MANEL i MOSSÈN, que se’n va. MANELIC (des de fora): Cabres ací! Cabres enllà! (La Marta ha entrat ja a l’escena) MOSSÈN (des de la porta): I ara tanqueu vosaltres; i bona nit i bona hora. MANELIC (veient-los que s’allunyen): Cabres ací! Cabres allà! (Mirant cap a la Marta.) Si ara tingués la fona!... un còdol al mig, i borrobom! l’escampall! (Pels de fora). Cabres ací! (Cridant cada vegada més fort). Cabres allà! (De cop). Marta! (La Marta s’ha assegut vora la taula amb lo cap baix). MARTA (com despertant espantada): Què hi ha? Què? MANELIC: Han dit que tanquéssim. Tanco, eh, Marta? MARTA: Tanca. (A part). Sí, sí; tot s’ha acabat. Tot, tot!

MANELIC (després de tancar): Tururut! Llestos! Ai, deixa’m seure, que m’han cruixit aquestos! Val més una tronada dels Tretzevents que aquest soroll dels dimonis. Veuràs... no estic bé assegut a la cadira! A terra, a terra, com a sobre el glever. (S’asseu a terra rient). Aixís un hom reposa! (La Marta segueix sense escoltar-lo). Què fa aquella?... Xup! Marta! Bonica! (Com si cridés una cabra). Què fas, Marta? Marta! MARTA: Què? MANELIC: Que és feréstega aquesta! Mira’t jo! (Ensenyant-li on seu). Allà dalt no en tenim, de cadires, ni ganes! (Bufa a terra i ho escombra amb la mà). Té; més net que una patena. Seu aquí; àpala, dona! Xup! (Riu ell com fent una gràcia). MARTA: No! Que no! MANELIC: Ha dit que no! Uuix! (Riu i s’aixeca. A part). Pobreta! MARTA (a part): Ai, Déu meu! I que trigarà a fer-se de dia!

MANELIC: Doncs si em fas aquest posat, no et dic una cosa. Ja no me’n recordava!... Amb l’alegria un home es torna més burro! (Buscant en les butxaques i en la pitrera. A part). Veuràs! Ja veuràs jo ara!... Aquí! (Traient un mocador lligat pels caps). Ja pesen, ja! Calla, calla! això a la impensada. (S’acosta a la Marta de puntetes. Riu baixet). He, he, he. (La toca amb un dit a resquena o al cap escarnint un aucell. Alt). MARTA (alçant-se): Ah! M’has espantat! Vés! Això feu allà dalt? MANELIC: Amb qui, allà dalt? Si estava tot sol! (Riu carinyós. Mentrestant ha desfet los nusos del mocador. Desfets ja, se posa els diners tots en una mà.) Vols-me donar la mà? (Pausa. Ella no en fa cas). Tu? (Per donar-li aquells diners). MARTA: No. I lo que jo vui és que ara mateix... (Va a alçar-se). MANELIC: Espera’t. (Ella s’atura). Mal geniot! No me la donguis, la mà;

«Doncs si em fas aquest posat, no et dic una cosa. Ja no me’n recordava!... Amb l’alegria un home es torna més burro!» «El llop me passa per sobre flairant fort, que la vaig sentir al coll la seva bufera, i els cabells se’m posaren de punta»

bueno. (Estén lo mocador buit davant d’ella a terra). Mira’t: veus això? És una pesseta. (La tira al mocador). Doncs va ser la primera que he guanyat en ma vida. No l’he vol-guda gastar mai, perquè fes cria; i mira’t, mira’t si n’ha fet, de cria! Té: totes! (Buidant al mocador les monedes de plata i calderilla que tenia en una mà contra el pit sostingudes. Rient commogut). Allà dalt quan les comptava feien un altre soroll. Ara el fan més alegre. Deu ser perquè tu hi ets! Ah! Mira’t! (Buscant entre els diners del mocador). Mira’t aquest duro. Encara té sang; és sang meva tota. Me’l va regalar un dia l’amo; el sinyor Sebastià; que Déu l’hi pagui. (La Marta escolta ara). Té, toca’l, toca’l! MARTA (apartant-li la mà ara sense odi): No! Que no! (Al veure Manelic que ella no el vol tocar, lo besa i el tira al mocador). MANELIC: Bueno... doncs jo


PÚBLIC

DIMECRES, 3 D’AGOST DEL 2011

Cultura

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

el beso. (Ressentit. A part). Se deu pensar que no és res, això! (Cremat. Alt). Doncs sàpigues que sí que és molt, això! Que... cada nit venia el llop al ramat i cada matí hi havia un gos pernes enlaire i faltava una ovella o un moltó... que allò em damnava! (S’ha anat calmant). I això durà... qui-sap-lo... el que durà. Fins que una vetlla em poso a l’aguait darrera d’un roqueter vora l’escorranc seguit pel llop quan venia. (Ella s’hi va interessant). Doncs... afigura’t jo aquella nit quines orelles! Lo Carro anava passant, passant allà al cel. I ja eren les dotze, i ja era la una. I escolto, escolto... Els esquellincs, l’aigua de la neu fosa que s’escorria, l’airet de la matinada, i el Carro allunyant-se, allunyant-se... Quan de cop sento fressa i trepig, i fent un bot com un diable, el llop me passa per sobre flairant fort, que la vaig sentir al coll la seva bufera, i els cabells se’m posaren de punta, i aquí dintre uns cops més forts que m’ofegaven!... Tot d’una, a la jaça quins udols i lladrucs i belar esgarrifós de les ovelles. I jo quina ràbia a mi mateix per no haver-lo envestit, el lloparro! I no sé com va ser, que em planto al mig del camí per a on havia de passar el lloparro... I a l’entornar-se’n la bestiassa amb l’ovella al morro, s’entrebanca amb mi, i jo amb ell, i m’hi abraono, i li clavo tota aquesta fulla endintre. I ell corrent o rodolant rostos avall, i jo amb ell; arrapats l’un a l’altre; mossegant-lo jo an ell i ell a mi, i udolant los dos, més que ell jo cent vegades, com dues feres salvatgines. (La Marta l’escolta amb interès creixent, passant ell de la feresa a rentendriment). I... a l’endemà em desperto, o vaig tornar a viu-

re, que no ho sé encara, al fons d’un torrent, entre pastors que em socorrien, i ai mig de l’ovella morta i del llop mort també, que a aquestos sí que no els retornà la vida. A mi em dugueren a la jaça, i amb oli de neu i de llargandaix me xoparen les mossegades i els trencs, que pertot n’hi tenia. I quan ja estava mig curat, un dia vet aquí que puja el sinyor Sebastià i em dóna un duro. I jo amb l’ànsia de besarli la mà em vaig tornar a obrir la ferida. (Per la mà seva). I li vaig embrutar de sang la mà d’ell i la moneda. I el sinyor Sebastià em va dir: «Per cada llop que matis t’hi va un duro». I, vatua, per ara no n’he mort cap altre! MARTA: Manelic... Veuràs. (Commoguda). Ja la nit és avançada; i... Acabem. (Amb molla pena). MANELIC: Doncs pren tot això; pren-ho. Són vint-i-tres duros: guardal’s. (Recollint ell el mocador) MARTA: No... no... Són teus; guarda’ls al... teu quarto,.. (Senyalant lo quarto de la dreta. A part). Déu meu, si sembla un altre aquest home! MANELIC: Al... meu quarto? Al nostre: allà. (Senyalant porta on hi ba la cortina) MARTA: Encén un llum, i ja t’ho he dit: vés-te’n al teu quarto... i bona nit. MANELIC: Que aquest és el meu quarto, i que allà hi ha el teu? Que ho has dit tu això? MARTA (amb pena): Sí! I no en tens prou d’haver-m’ho fet dir, que encara vols que hi torni? Com si tu ja no ho sabessis! Mal home! I prou que es veia que ho eres! I ara ho ets més, aturmentant-me, un mal home! MANELIC: Que jo ho sabia? I què sabia jo? Què, Marta? Explica’t. Que jo sóc un mal home? Tu ho has dit? I

7

per què ho sóc, ara, un mal home? Jo vui saber-ho, Marta, per què m’has dit aquestes coses! (Rabiós i apenat). MARTA (avergonyida): Perquè a tu... ja t’ho van dir abans. MANELIC: El què? El què em van dir? Enraona! MARTA: Ah, no! Això no ho diré mai jo; mal me matessin! Mes tu, tu vas consentir-ho. MANELIC: En què fossis la meva dona. I sí, Marta. En què jo t’estimaria més que a tot lo del món; més que al pare i a la mare; més; i en què et faria ditxosa! MARTA: No... No!... MANELIC: Doncs explica’t, per Déu! Que em sembla que ho estic somniant tot això, i que tu no ets la meva dona! MARTA (a part): Ai, Déu meu, que m’han enganyat a mi! I han enganyat a aquest pobre home!... MANELIC: Marta! Què hi ha, Marta? MARTA: Que ara sóc jo la que em penso que somio! MANELIC: Mes tu has dit coses que jo no les puc entendre i que em fan mal aquí dintre! MARTA (amb por ara de que ell ho comprenga): No, no, jo no t’he dit res. Sinó que estic aquesta nit com si fos boja. Que no sé el que han fet amb mi... Perquè tu... Manelic.., MANELIC: El que han fet amb tu?... El què! Digues, digues. (De prompte es veu passar un llum per darrera de la cortina que dóna a l’interior de la casa). MARTA (a part): El... Sebastià! Oh! (Amb horror.) MANELIC (amb gran estranyesa i amb veu baixa): Un llum, Marta!

L’AUTOR

Àngel Guimerà Nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1845, va ser dramaturg i poeta. L’arribada de la família al Vendrell suposà per a Guimerà trobar-se en un entorn lingüístic estrany i l’obligà a integrar-se en un món diferent del que havia conegut a Santa Cruz. És per això que s’ha parlat sovint de la importància de la consciència de mestissatge en alguns dels protagonistes de les seves obres. El tema de la personalitat escindida entre dues cultures és recurrent en la seva obra. En el cas de l’autor, l’assumpció de la nova identitat va ser completa, fins al punt de convertir-se en una de les personalitats públiques més representatives del catalanisme. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la Renaixença o “ressorgiment” de les lletres catalanes a finals del segle XIX.

L’OBRA ‘TERRA BAIXA’ Àngel Guimerà Grup 62 205 pàgines

Que no estem sols aquí? MARTA (amb espant que tracta de dissimular): No hi ha ningú! No és veritat. MANELIC: Algú que ha entrat, Marta! (Volent-hi anar amb la mà al pit per l’arma). MARTA (posant-se-li davant): Ca, deixa-ho. (Fingint serenitat). El llum ja hi seria. MANELIC: No, et dic que no! (Desapareix lo llum.) Ara l’han apagat, el llum. MARTA: Ves si hi hauria un llum encès! A tu que t’ho haurà semblat! MANELIC: No dius que ja hi era! Si l’he vist jo, i tu també l’has vist. MARTA: Jo no he vist res. Tu ho deies. MANELIC: Que tu no has vist llum? (Quedant confós). MARTA: No, no. MANELIC: Que tu no l’has vist! I doncs... jo no he vist una claror que anava... (Baixet, confós i tristíssim). MARTA: Si tampoc tu l’has vista! MANELIC: No? (Queda mirantse a la Marta fixament). MARTA (indignada. A part): Gosar venir avui! El males entranyes. Això és temptar a Déu. MANELIC (pensatiu. A part): Que no l’he vist, el llum? Que jo no l’he vist? MARTA (asseient-se en una cadira de costat per recolzar-se en lo respatller. A part): Té. Jo aquí passaré la nit: aquí! Com una pedra. (Alt). A tu ja t’ho he dit... (Senyalant-li el seu quarto). MANELIC: Sí, sí; no m’ho tornis a dir... Jo allà dintre. Sinó que no hi aniré encara a dormir al meu... allà dintre. (Se deixa anar a terra, ajaient-se a poc a poc). (...)


6

PÚBLIC

DIJOUS, 4 D’AGOST DEL 2011

Cultura

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Les dualitats d’un capellà Al poble muntanyenc de Montmany, un capellà desterrat s’enfronta a un sistema de dualitats entre vida i mort, entre sistema i natura, entre Sant Pau de Montmany i Puiggraciós. ‘Els sots feréstecs’, de Raimon Casellas, és una obra que combina la descripció paisatgística amb la personalitat dels protagonistes. Aquesta ha estat considerada la primera novel·la modernista de la literatura catalana

A

on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni? Era tan xaruc, xaruc, que mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d’altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes posta sobre que en duia a l’esquena més de cent quinze o de cent vint. Entre els pastors d’aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa de que ja havia sigut enterrat una vegada, però que com que era bruixot i tenia part amb el dimoni, i ademés era tan ric, tan ric, havia fet mans i mànigues per a descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar. Quan, de cent en quaranta, compareixia una festa a la missa matinal que un capellà foraster deia a l’ermita de Puiggraciós, tothom se’l mirava de cua d’ull, amb una mena de

rancúnia estranya, que tenia quelcom d’enveja i potser fins quelcom d’admiració. –¡Ves qui en daria dos quartos d’aquest vellot!... –deia un bover, amb estranyesa. –¡I tantes dobles com té enterrades! –responia un llenyataire, amb aires d’home enterat. –¡Llamp que el toc! –exclamava els demés, plens de cobdícia–. ¡Aixís se li tornessin escorpins! Però lo cert és que al jaio semblava que no li feien fred ni calor totes aquelles malvolences i mirades de reüll. Encorbat pels anys i amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, passava tot taujà i com qui fa l’orni, a tall d’home refiat que se sent guardades les espatlles per dos gossarros que l’acompanyaven sempre, bo i flairant arreu i reganyant els ullals. Fos per por dels gossos, fos per por

del jaio, la mainada fugia esfereïda cada cop que els veia comparèixer; i només calia cridar «Mireu que ve l’Aleix!» perquè les criatures corressin a arrupir-se sota les faldilles de les mares. –Aleix... ¿me voleu dar un quarto? –feia algun bordegàs. –Nu, nu –responia el jaio, amb un parlar tot embossat, tot fosc. –I … ¿per què no? –Parquè nu’n tenc pos de cortus ju... –¡Oi que sí, que en teniu! – Nu, nu. – Bé feu forolla amb les tòfones... – Túfunes... Nu’n cercu pos. I com per a escórrer el bulto a les preguntes i a la requesta dels pidolaires, el vell girava cua de seguit, deixant tot pensatius, tot rumiosos, an aquells veïns de les quasi desertes fondalades de Montmany, que, d’ençà que estaven sense rector a la parròquia, tot lo més se veien algun diu-

«Entre els pastors d’aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa» «No podien arrabassar-se del pensament del record de l’avi de Romaní, que tantes dobles guardava sota terra»

menge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, amb una lleugeresa que semblava mentida per als seus anys, davallava cap al sot de l’Uià, traspassava la pineda de la Rovira, seguia el relleu de la cinglera de Bertí, s’endinsava en la boscúria de l’obaga, fins que a l’arribar al collet de l’ensulsida, com una serp que es fica al cau, s’esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní. Aquelles quatre parets esquerdades sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d’estrelles, eren la seva estada, el seu amagatall. D’allí sortia cada jorn a punta d’alba, encaminant-se cap a solci, per a empendre la cacera misteriosa de les tòfones. –Les condemnadotes prou s’entafuren... pro ju les amarro pu –mormolava el vell tot cargolant-se i rient per sota el nas. I, com hi ha nell, que podia ben bé


PÚBLIC

DIJOUS, 4 D’AGOST DEL 2011

Cultura

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

riure, perquè, amb els anys i panys que resseguia els racons i raconets de les feréstegues clotades, pla sabia a on jeiem ¡les remaleïdes! ben acotxadotes sota terra... ¡Rellamp que les toc! Per a escapar de ser vistes, trien els indrets més amagats, els ermots més solidaris, els claps de terra més tristos... i com que són tan males pècores i tan dròpoles, volen racons un xic humits, però ¡això sí! ben orejats per l’aire i ben escalfats pel sol de migdia... Per això s’aixopluguen sota els arbres de brancatge esbalandrat ¡les grans barjaules!, per a estar-se a la ressombra, mig assoleiades, mig a la fresca... De cent passes lluny ja coneixia el jaio els llocs preferits per la fumada trumfa; i quan passava per la vora d’un pollancre, d’una alzina o d’un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, i tot seguit si hi havia allí res per a pelar. Els gossos anaven endavant, ara ensumant, ara glapit, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venia darrere, trico, trico, amb un sarró a l’esquena i un caveguet a la mà. Aixís passaven de vegades hores i hores... però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d’una bardissa o d’un matoll de roldor, saltava el vell com una llagasta cap al seti de la fresca, i amb un cop d’ull ne tenia prou per a reconèixer el paratge. Si veia que la terra s’alçava com inflada, amb el mànec del càvec picava sobre la inflor, i, per mica que el terreny fes soroll de buit, el jaio, amb una ganyota de satisfacció, semblava que digués: «¡Per tot te deixo!» Peraquè el tret fos segur, només mancava que vegés surar, sobre l’indret, els vols de mosquits

morats que ronden enllepolits per la flaire de la trumfa... Allavores s’ajupia, i vinga cavar amb cuidado, vinga aixecar la crosta de terra amb suavitat... fins que apareixia el sospirat tresor. Una per una anava collint les tòfones, una per una les netejava amb aflec, una per una les amorosia amb el palmell de la mà... i, després de contemplar-se-les un rato, tan negretes tan polides, tan bonicoies, les desava amatent dins del sarró. Aleshores, se disposava a tornar al cau... però abans cridava als gossos i s’assegurava bé de si es veia ningú per allí als voltants... Escoltava una estona amb el cap arran de terra, pegava mirada ençà i enllà, amb les mans fent ventalla sobre els ulls... i, si no hi havia entrebanc, se les emprenia, trico, trico, cap a l’amagatall de Romaní. Calia vigilar, calia fer l’ull viu. ¡Eren tan verros aquells llenyataires de l’Ensulsida! ¿I els pastorots de l’oaga? ¡El dimoni que els va fer! Per això, quan arribava al casalot enrunat, no es podia estar de fer una llengota a tots aquells brètols remaleïts que li envejaven els quartos. Per això no es descuidava mai d’allargar el braç envers les cases de les fondades, mormolant aquestes paraules de bruixa, mentres remenava el puny clos: – ¡La figo vus fai a truts! Se pot ben dir que l’Aleix era la temptació eterna de tot Montmany. La figura cargolada del jaio omplia de dia i nit el pensament de la gent trista i miserable que habitava les cases escampades per aquells sots. Sobretot al vespre, quan, al voltant de la llar mig apagada, engolien homes i dones les mossades d’un pa negre i florit, o s’empassaven els tragos

7

amidats d’un vinot agre, no podien arrabassar-se del pensament del record de l’avi de Romaní, que tantes dobles guardava sota terra. Tèrbols propòsits de robo i d’imaginació. Ensopits, pensatius, muts, anaven donant voltes an aquella idea sinistra que els capficava contínuament, per més que quasi mai en resessin ni paraula. Però, a lo millor de la cabòria, saltava un pastor dient: «Avui só vist a l’Aleix»; i tot alçaven el cap esfereïts, com si, deixondint-se del somni afròs que els perseguia, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis pensaments. –I... ¿aon l’has vist? –preguntava l’amo, fingint un to d’indiferència. –Lo só vist sota les feixes de Cal Sunyer. –Devia anar a la vila... –insinuava la mestressa. –Potser a ciutat... deia algú altre. I altre cop tornaven a quedar tots callats i somniosos, pensant fins a on haurien arribat, fent càlculs sobre quin dia tornaria, imaginant, quants quartos deuria dur d’aquelles tòfones que tant s’adineraven a ciutat... De tants anys d’espiar-lo nit i dia, se pot dir que li tenien els passos tots comptats. Grans i xics sabien que un cop cada mesada eixia amb el bulto de les tòfones; que a la tornada s’aturava al Figueró a proveir-se de vianda i beure, i que sempre venia carregat de carn de moltó i amb pa de fleca al corn de la manta. Prou hi havia hagut, més d’un cop i més de cent, qui havia intentat sorprendre’l pel camí i fer-li donar els diners, o engegar-li un escopetada de trascantó, o estimbar-lo al passar per dalt del cingle..., però les males intencions no havien anat avant, per-

L’AUTOR

Raimon Casellas Nascut a Barcelona el 1855, Casellas va ser un reconegut crític d’art, periodista, escriptor i col·leccionista. Els seus primers versos els va escriure en castellà perquè assistia a tertúlies en aquesta llengua. El 1887 es va fer soci de l’Ateneu Barcelonès i el 1889 va viatjar a París per veure l’Exposició Internacional i els museus de la ciutat. Casellas va començar a escriure de manera fixa com a crític d’art a ‘L’Avenç’ el 31 de març del 1891. Va defensar amb contundència els nous corrents artístics i va introduir a Catalunya el simbolisme i el prerafaelisme. Entre les seves obres, a més d’‘Els sots feréstecs’, cal destacar la novel·la curta ‘La damisel·la santa’ (1895) i els reculls de contes ‘Les multituds’ (1906). Fou acadèmic de l’ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1909). Va morir a Sant Joan de les Abadesses el 1910.

L’OBRA ‘ELS SOTS FERÉSTECS’ Raimon Casellas Edicions 62 205 pàgines

què, fins els més desanimats, aixís que arribava l’hora de fer el fet, sentien una mena de por estranya davant d’aquell home misteriós que, segons deia la brama, ja havia sigut enterrat un cop i tenia part amb el dimoni. I la mateixa temença que el jaio, inspirava a la gent el casalot de Romaní. Ningú gosava atansar-s’hi gaire; i, si bé es deia que era per respecte als gossos, lo cert és que tothom pensava amb certa basarda: «¡Qui sap què hi deu haver darrere la negror tremolosa d’aquelles tàpies mig enfonsades!» Tot lo més que feien els pastors, al trobar-se a tret de pedra de les runes, era engegarhi un roc amb el mandró, a fi de fer lladrar els gossos, mentre ells s’escorrien rostos avall, tot persignantse i mormolant: «¡Jesús!» Però, en això, va venir un dia en què va començar a córrer la veu de que a l’Aleix no se’l trobava en part del món. ¡Qui sap de quantes setmanes ençà que no l’havia vist ànima viventa, ni dels pastors que guardaven ovelles al bosc de Brera ni dels pilers que feien carbó a solei! Sense saber com ni perquè, el jaio havia desaparegut tot d’un plegat, com si el dimoni se l’hagués endut. Quan, saltant de casa en casa, va començar la nova a esbargir-se per les clotades, una ànsia estranya feia batre el cor de tots els veïns. Dintre de cada casa no es parlava d’altra cosa. –¿Què deu haver passat? –Potser s’ha mort... –Potser ha fugit... –Hauríem d’arribar-hi. –¡Pla s’hi ha d’anar! I mentre, sense saber-ho els uns dels altres, tots els escampats (...).


6

PÚBLIC

DIVENDRES, 5 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

El perill de no voler fer res ‘El poble gris’ de Santiago Rusiñol és una sàtira serena de la intolerància, la supèrbia i el fanatisme de la societat que li va tocar viure. En aquesta novel·la, l’autor, un dels màxims exponents del Modernisme català, parla de manera al·legòrica -i amb un humorisme trist- del menyspreu que reben els creadors. Per fer-ho, Rusiñol descriu una massa mediocre, una multitud gregària que evita el pensament propi i que titlla de boig l’artista.

A

l’anar al poble, el metge m’havia dit : “No treballi: porti una vida de pau i distregui’s”. Tres sentències en una sola recepta, que havia de complir totes les vint-i-quatre hores. Lo de no treballar m’era fàcil; lo de la vida de pau no podia haver trobat un lloc més de pau, un poble més de pau, uns homes més paus, un bany maria com era aquell recó de cases. Ara, en quant a lo de distreure’m, ja no era cosa tan planera, en aquells llimbs, fets per a fer salut i per a no tenir pena ni glòria. Allí la primera distracció de pau era llevar-se ben tard, si el Beco ho volia; com més tard, més distracció tenia ja avançada i més hores s’havien complert deixant-les de viure. El sol se llevava de matí, amb aquella escalforeta tebiona que enviava a sobre del llit, i per terra, i a les parets i a les cortinetes blanques ple-

nes de blancor i de reflexos, ja inspirava tota la pau desitjada, la nyonya dolcíssima que havia de durar tot el dia. “Apa, lleva’t –semblava dir– que ja te’n donaré, de llum i de ganes de no fer res. Lleva’t; però lleva’t amb repòs, i no t’exaltis. Pensa que és molt llarg el dia, tal com vius, i que abans no he anat a pondre’m, vermell i rodó, darrera d’aquell serradet que ja saps, perquè sempre hi véns a despedir-me, en tindràs molt, de temps d’ensopir-te, d’aclaparar-te, de colrar-te de color de casa vella, amb els besos que jo t’enviï. Me llevava, sortia, i el sol havia tingut raó. De cap a cap dels carrers no es veien més que els seus estragos: tot blanc de banda a banda de poble; tot amarat de la seva llum; tot banyat a dintre d’una claror que no era pas claror de taques: era de sol bugada, de sol net, d’aquest sol que envien expressament a les carreteres polsoses. Ni un batiment, ni un reconet

d’ombra, ni una barbacana per a poguer-s’hi soplujar; i tot callat, a sota d’aquell braser; tot amb aquella quietud de dia, més somorta que la quietud de la nit; tot desert, tot mig clos, com si la gent hagués emigrat a terres més apagades, a on el sol no sortís només que els dies de festa. A un li venien ganes d’en tornarse’n i ficar-se al llit altra vegada, que allí al menos hi feia ombra; però un ja hi era, i, començava a caminar, a caminar amb calma i pau, buscant els pams quadrats d’ombra que es podrien aprofitar; i sense fer-ho expressament, i sense saber com, anant a la dreta o a l’esquerra, o seguint qualsevulga vent que seguíssiu, sempre, però sempre, per voler dels passos, i per enginy de l’estructura del poble, o per motius de la planeta anàveu a parar a la plaça. Ja hi érem! I en aquella hora, i si dic mai en sortirem més aviat, no s’hi veia ni una ànima perdurable; i lo

«Tot mig clos, com si la gent hagués emigrat a terres més apagades, a on el sol no sortís només que els dies de festa» «M’aixecava i me n’anava al camp per continuar distraient-me per mirar d’arribar al vespre amb tota la pau possible»

que és més o lo que és menos, com que aquell lloc era més ample que els carrers que formaven aquell mapa, s’hi veia a tot veure més amplària de claror, més amplària sense més desolació eixamplada; però com que allí hi havia uns pòrtics i a sota dels pòrtics uns graons de pedra, allí m’asseia i prenia la primera toma de pau de les distraccions del dia. Aquestes distraccions eren de badar, d’observar, de pendre banys d’indolència ; i quasi sempre i a totes hores podia pendre les mateixes. A la mateixa hora de sempre, d’un portal groc que hi havia a la dreta en sortia una criatura. Tenia uns tres anys, la criatura, i era grassa, rodona i espessa, duia una gorra, mig gorra de cop, mig de caure; la cara bruta del nas i de tots els voltants del nas, i les mans ben molles, també més aviat ben brutes. Baixava un pedrís, la criatura, amb un


PÚBLIC

DIVENDRES, 5 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

càntir ple; s’asseia ben bé de cara al sol, buidava el càntir, la meitat a terra i la meitat sobre la roba; pastava el fang que havia fet i reia; i quan tenia ben pastat sortia del mateix portal una dona que devia ser la seva mare, i bufetejava amb tota bufetejamenta a la criatura del fang, li trencava el riure, li feia arrencar el gran plor, arrossegant-la cap a dintre, i fins a l’endemà a la mateixa hora que es tornava a repetir la mateixa funció del càntir amb l’aigua, fang, bufetada, plors, crits i arrossegaments. Ja havíem gaudit el primer número. Després, de l’altre portal de més avall, sortia una dona escardalenca: mirava el rellotge de sol una bona estona i cridava a una veïna: –Quina hora és, Pepeta? –Les onze. –Déu t’ho pagui–. I tancava la porta. Ja teníem el segon; ja havia passat mig de matí. Aquell rellotge de sol ho deia i no mentia; perquè, per molt rellotge de sol que fos i per més que an el tal sol semblava mirar-se’l de cara a totes hores del dia, i fins potser de la nit, com un girassol amb hores, ell era sèrio, des de l’Ajuntament fins al mestre, tots els que sabien de lletra hi tenien confiança. Tot d’una passava el rector, tot suat, que anava a fer dos o tres carrers de camí; després el nunci tocava la trompeta enmig d’aquella clapa deserta, i només jo l’escoltava, i sabia lo que cridava: el pago d’això, el pago d’allò, els apremis, les multes i els recàrrees, que jo, era l’únic que el sentia, era l’únic que no tenia de pagar-los; després tocava migdia ; i quan el rellotge de sol ja quasi no se-

nyalava de tanta calor com li queia, a les minuteres; quan el sol plovia més encès que mai, més roent i més enlluernador, cada dia, amb més puntualitat que el rellotge, sortia d’una botiga un gos blanc que podia ser de tot menos d’aigües, mirava la plaça, se’n tornava a dintre, tornava a sortir per saludar un compañero que passava més avallet; se’n tornava a casa, tornava a mirar quina hora era i dir-ho a dintre, i a donar pressa al dinar, fins que, a l’últim, complertes aquestes obligacions, triava el lloc de més calor, de més sol, matava una mosca, i s’hi ajeia després de fer dos giravoltes, feia la gran migdiada. Allò marcava el migdia. Ja n’havia passat la meitat. Ara, a dinar, encara que no en tingués ganes; després, a pendre cafè al Casino Moderat, amb més de deu persones que també en prenien cada dia; després, a jugar a cartes o al dòmino, o a parlar de política o a fer-ne d’activa els que han tingut la sort d’apendre’n ; els que no en sabem... a la nona, a fer més pau, a buscar més distraccions, a veure el sol altra vegada, que de la dreta ja havia passat a l’esquerra, i a rodar carrers i a trobar-se, sense saber com ni per què, altra volta, en aquella ditxosa plaça. Aquells pòrtics ja eren tendido de sombra, en aquella hora de la tarda. Ja el sol no hi tocava; ja el gos d’eixut dormia més enllà buscant un llit més calent, mirant les mosques de reüll i fent tremolar una orella a cada picada que donaven. El rector tornava a passar altra vegada; d’una balconada tiraven lo que els havia sobrat del dinar a quatre gallines que arribaven corre-cuita; el rellotge continuava senyala que senyalaràs, sense per-

7

dre ni una espurna de claror; tocaven més hores (tot lo dia en toquen, en aquell poble); el gos se’n tornava a dintre a veure si hi havia novetat a la casa, tornava a jeure’s al mateix lloc, i jo m’aixecava i me n’anava al camp per continuar distraient-me per mirar d’arribar al vespre amb tota la pau possible. El camp! El camp d’allí ni a paisatge arribava. El paisatge era lluny. Per veure’n, al menos se tenien de fer quatre pobles de camí, i deixar els pobles i no recordar-se que hi fossin. Allò era camp a seques, camp de cultiu, amb els seus pallers, l’era, una frondositat de figures, una vinya ensofrada, amb totes les malalties, i moltes canyes a la vora d’un regueró d’aigua clara. Allí a la vora, a sobre de l’herba, m’asseia, i la mirava baixar hores i hores. Sempre corria, sempre era igual, sempre gronxava i doblegava els mateixos joncs i deixava veure en el fons les mateixes pedretes blanques; però era tan rialler i tan fresc, que a la poca estona de sentir aquella tonada i de veure aquell mirall d’argent viu, un quedava sense saber si mirava o ric mirava, dolçament embadalit, el pensament buit, el cap com adormit d’esma, els ulls en vaga, i corprès d’una son desperta que semblava que un se descuidés de viure. Després, al despertar-vos a la vida, en venien d’altres, d’entreteniments de pau. Només que amb un niu de formigues, amb aquell anar i venir, aquella riba de càrrega i descàrrega, aquell donar-se recados pel camí, aquell trasbals fet amb tanta quietud, en aquella terra tan quieta, ja teniu entreteniment per a mitja ho-

L’AUTOR

Santiago Rusiñol Nascut a Barcelona el 1861, Santiago Rusiñol és un dels màxims exponents del Modernisme català. La seva producció pictòrica i literària el situen com a referent decisiu de l’art, la literatura i les idees estètiques del seu temps. Malgrat la seva condició d’hereu de l’empresa familiar, Rusiñol, als 28 anys, casat i pare d’una filla de mesos, va decidir emprendre la vida d’artista per tal de dedicar-se professionalment a la pintura. Aleshores va marxar a París i es va instal·lar a Montmartre. Entre el 1889 i el 1899, Rusiñol va explorar els límits de la creació artística i es va enganxar a la morfina, una addicció que va determinar la seva vida i obra a partir del 1894. Quan Rusiñol va morir el 1931 a Aranjuez, la seva imatge, infamada pels intel·lectuals noucentistes, es va tornar a reivindicar per convertir Rusiñol en uns dels referents de la modernització de la cultura catalana.

L’OBRA EL POBLE GRIS Santiago Rusiñol Editorial Selecta 233 pàgines

ra ; només mirant els insectes caminant amb aquella santa calma que per anar d’un niu a l’altre a fer-se visita hi estaven tres dies, si no tenien cap desgràcia, ja teníeu un quart més de diversió, i els tres dies, si els volíeu veure arribar. Mirant les abelles resseguint totes les flors per veure si se n’havien descuidat de mirar-ne alguna; veient la creixença de les tres o quatre figueres; reposant alguna estona seient o jaient algun ratet, ja es pot dir que havíeu passat la tarda sense fer mal a ningú, i se’n venia la posta a sobre. En aquella hora les campanes, a més de tocar-ne més, d’hores, també tocaven a oració; i no és possible saber, tanta era la majestuosa avinença, si es planyien de que el sol se retirés, o si ell se retirava planyentse que toquessin. Fos com fos, era l’hora de veritable harmonia; l’home que pot veure una posta cada dia ja, no es pot queixar de la vida. N’havia vistes moltes, em podia dar per feliç. Un dia, com avergonyit dels estragos que havia fet, se retirava, tapat de cara; però eren tan hermoses i tant bellament esfumades les glasses de porpra i de plata amb què es quedava embolcallat, que les gales eren dignes del més emperador dels astres; altres dies s’aclofava amb modèstia, voltat de quatre nuvolets llisos; de vegades se n’anava sol, i roent baixava, sempre amb la mirada fixa; de vegades també tenia moments de tristesa, i semblava aclucar la vista; i aquell dia deixava el poble encara més trist que mai, més condolgut, més enclotat; i aquell dia les campanes ploraven més i el despedien més estona.(...)


6

PÚBLIC

DISSABTE, 6 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Les misèries dels bandolers ‘La punyalada’, de Marià Vayreda, transcorre en el marc històric del bandolerisme que va seguir les guerres carlines. Un triangle amorós vertebra aquesta novel·la, que en el fons parla de la destrucció de l’individu en temps convulsos, per això els protagonistes d’aquesta història, ambientada a l’Alta Garrotxa, pugnen amb rancúnies i honors ferits. El fragment triat descriu un aplec festiu a la vall de Sant Aniol, on comencen els conflictes

M

ai com aquell any m’havia semblat trista la diada de l’aplec dels francesos a Sant Aniol. I això que la matinada se presentava hermosa com cap altra; el blau del cel s’estenia com un vel puríssim per damunt de les cingleres, i el sol, amb sos raigs daurats, acabalava els tons briosos d’una vegetació frondosa, frescament regalada per les pluges primaverals, que havien abundosament abeurat fins les arrels més fondes dels arbres centenaris. De més a més, jo portava el cor sadollat d’amor i d’esperança: me creia en bona correspondència amb la Coralí, la rumbosa molinera de Balasc, i de molt temps que tenia escollit l’aplec de S [ant] Aniol per a fer ma solemne declaració, presentant els memorials en tota forma, ja que aital diada era, en la comarca, senyalada com la més escaienta per als prometatges que vo-

lien fer sort. I malgrat aquests paraments, mai com aquell any m’havia paregut trista la diada de l’aplec dels francesos a Sant Aniol. Potser la tristesa arrencava de la mateixa contorbació del meu esperit, obligat a fer un acte que repugnava a la ingènita covardia del meu caràcter; potser un pressentiment de fracàs entelava les meves il·lusions. Però també crec que, a més d’aquestes causes, hi havia la que, en general, afectava tota la comarca, flagel·lada allavors per un recrudiment del bandolerisme, més campant que mai pel desemparo en què ens trobàvem per part de l’autoritat, que altres maldecaps tenia a ciutat que ocupar-se de mantenir l’ordre a la muntanya. Lo cert és que aquell aire de tristor i aclaparament se reflexava en tothom, posat més de relleu pel contrast dels esplendors d’aquell dia de primavera. Els venedors, arrenglerats sota la paret de la rectoria, se miraven me-

lancòlicament el miserable grapat de vianda que tenien a llurs peus, com si per endavant calculessen ja que les migrades ganàncies que farien no els pagarien pas les espardenyes rompudes trescant, carregats com ases, per camins infernals, des de tres o quatre hores lluny. Les taules de les virolles i les cartes mostraven, verges encara, les enfilades de rosquilles i les estibes de pa de figa i, per més que els bunyolers s’esgargamellaven cridant, fent rodar l’agulla i passant-se les cartes pels dits amb templadora rapidesa, tot era inútil, perquè ningú s’hi arriscava. La gent se mantenia apartada, acoblant-se en rotllos, xiuxiuejant amb el cap baix. Sols més tard començaren a arribar collades de jovent de Beget, Oix i Tortellà que, més despreocupat o com si volgués posar bona cara al mal temps, baladrejava i reia; mes fins sos crits i riallades semblaven sortí’ls-hi per força de la gorja i pareixien sonar en fals en

«Les migrades ganàncies que farien no els pagarien pas les espardenyes rompudes trescant» «Ben indignament, per cert, ja que era tan bèstia que sovint se descuidava la creu per les tavernes i hostals del camí»

els àmbits de la general fredor. S’estava esperant als francesos, que algú havia senyalat enfonsant-se ja per les canals d’Uja. Aquests, com de consuetud, venien en professó, seguint la creu parroquial de Sant Llorenç i les banderes gremials de dit poble i de la Muga. Aviat aparegueren pel coll de Clarioles i, com una torrentada, davallaren pel camí que serpejava entre les alzines i començaren a afilerar-se per embocar, un a un, la passarel·la del torrent. L’espectacle era bonic de debò, però trobí que s’accentuava encara la nota de tristesa que era la peculiar d’aquell any. La corrua era força més migrada que de costum, i encara els pocs que venien semblaven anar mig esverats, apretant-se els uns amb els altres com si temessin quedar-se enrere. Al tractar d’enfilar la passarel·la, la creu de plata llançava brillants


PÚBLIC

DISSABTE, 6 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

resplendors, barroerament brandejada per en Jaquet que, ja mig borratxo, no sabia on posava els peus, siguent de témer un contratemps si el rector, indignat, no l’hi fa llevar de les mans, aprofitant l’ocasió per a exonerar-lo del càrrec de guioner, que de molts anys venia exercint, ben indignament, per cert, ja que era tan bèstia que sovint se descuidava la creu per les tavernes i hostals del camí. Passaren després les banderes, una blanca i altra vermella, caiguent en plecs esllanguits que ni un alè d’aire movia, sos endomassats reflexos esclataren vigorosament sobre el fons verd de la boscúria. Després, passà majestuosament el rector de Sant Llorenç, vestit de roquet i estola, amb sa venerable cabellera blanca caient-li en rinxos pels polsos i clatell. Seguiren els pabordes i prohoms de les parròquies per son ordre, darrere de tots el murriot d’en Pol de la Menera, amb sa cara de fura, rient per sota el nas com el diable amagat darrere la creu; després venien tots els feligresos, els homes davant, vestits de fosc, i de brusa negra els més, i les dones, també fosques i burelles, llevat de llurs còfies blanques, que semblaven un vol de papallones. La campana de la iglésia brandava tristament com si plorés, els romeus reprengueren llurs cants amb veu feble i esporuguida. Aixís arribaren a la placeta de la iglésia, i després que els homes begueren algun trago i trincaren a l’istil d’ells, amb els resolis de les taules o amb els vins de què venien proveïts, i les dones gastaren en taronges, prunes i rosquilles alguns xavos i altres peces menudes de moneda espanyo-

la, que haurien ramassat durant l’any per a semblant diada, tothom entrà en la iglésia. De la banda d’Espanya, se n’havia reunida més de la que era d’esperar, de gent. És que a molts, certament, costava deixar la consuetud. Ademés, a tothom movia la curiositat d’inquirir noves del món, que allí no podien mancar, aplegant-s’hi gent de tants indrets diferents. Parlant i escatint els darrers fets, alguns escabotàrem l’ofici, entràrem a la iglésia quan ja mossèn Jeroni, el rector de Sant Aniol, tot ranquejant al peu de l’altar, anava parlant aixís: “No són pas les meves penes, caríssims germans, que em fan plorar. No és pas la primera vegada, ja ho sabeu, que aquests facinerosos han assaltat ma pobra vivenda i donat turment a mon cos, buscant un tresor que, trist de mi, no he tingut ni somniat mai. Les meves penes, els meus turments, les meves pobreses saquejades, tot, tot ho ofereixo a Déu en descàrrec de mos pecats; lo que ploro són els pecats d’aquests malvats que no temen a Déu ni als homes i cada dia embruten la seva consciència amb els crims més escarrifosos, portats per la seva set de sang i d’or. Pocs mesos fa de la troballa del cos botxinejat de l’infeliç Barnol de Riudellots, sense nas, sense orelles, sense ulls i sense dents, que els malvats li anaren arrencant per fer-ne present a la seva família, que no podia pagar son rescat. Dels horrors comesos amb les dones del mas Rabassa i altres, més ne sabeu vosaltres que jo, i ara mateix, fa quatre dies que aquets pobrets jaios de Ridols, ja ho heu vist!, fermats als calamàstrecs de la llar, han tingut mort crudel, socarrats per dessota. I tot

7

per què, fills meus? Per no tenir, infeliços!, cinquanta miserables unces, que els pobres ni deurien saber de quin color eren. I això passa a casa nostra, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla hagin de caure i no cauen mai per esclafar tanta maldar; en aquesta terra, abans refugi de sants bisbes, de monjos, d’ermitans i penitents, i ara catau de tota la mala gent que els pobles més sortosos foragiten a escopetades. I sabeu com és això? Sabeu per què hi venen ací? No és pas sols perquè hi troben amagatalls, vores i boscúries que els posen a cobert de la justícia humana, no; és perquè aquí hi troben gent tan dolenta com ells; perquè vosaltres teniu el cor més dur que les roques d’aquestes cingleres; perquè vosaltres, que professeu aquell maleït refran que diu: “la carn que no es cou per a tu, deixa-la cremar”, heu comportat que la guineu fes el cau a casa vostra, amb tal de que el mal el fes al veí. Vosaltres heu continuat ofenent a Déu amb vostres borratxeres, amb vostres pecaminoses farandoles, fent servir als sants per tapadora, ballant i baladrejant al recés de les santes ermites, sota mateix de les llodrigueres on, tal volta mentres vosaltres ofeníeu a Déu, s’hi estava escolant algun cristià germà vostre, martiritzat pels saions, als quals qui sap quants de vosaltres haureu fet de lloques. Mes avui, ja ho veieu, germans caríssims!, la guilla ja no el respecta, el sopluig del cau; avui ja la tempta, la vostra pròpia hisenda, i cap de vosaltres, tan si la té com si no la té, una unça, està assegurat de no trobar-se d’anques al foc a l’hora menospensada.”

L’AUTOR

Marià Vayreda Nascut a Olot el 1853, Marià Vayreda es va incorporar de ben jove a l’exèrcit carlí i va formar part de l’estat major del general Savalls. Germà del pintor Joaquim Vayreda, artísticament es va formar a París i a Barcelona, i a Olot va fundar l’empresa Art Cristià, dedicada a la fabricació de figures de Sants. Després d’uns quants anys col·laborant amb la premsa, va publicar el seu primer llibre, ‘Records de la darrera carlinada’ (1898), després va arribar ‘Sang nova’, i el 1903 va començar a aparèixer en fascicles ‘La punyalada’, la seva obra cabdal. Vayreda va morir el 1903, i no va poder controlar l’edició de l’obra ni les futures reedicions. El text que s’ha llegit durant un segle presentava moltes errades. Després d’anys d’estudiar els manuscrits, la doctora Antònia Tayadella, de la Universitat de Barcelona, ha preparat un text que es pot considerar, per primera vegada, definitiu.

L’OBRA ‘LA PUNYALADA’ Marià Vayreda Proa 204 pàgines

Les paraules del bon rector ressonaven com un gemegor, sota les esvinçades i rònegues arcades de la vella iglésia, on la pobresa hi traspuava de pertot arreu, exhalant un baf com de torba que glaçava l’esperit. Al fons, adossat a la pedra nua de l’absis, s’hi veia l’altar major, compost d’un retaule mig pollat, de columnes salomòniques carregades de fulles i raïms, que sostenien un parament de cornises cargolades i guerxes, fent de cobricel a un sant Aniol camacurt e inflat de robes, com si el vent se l’endugués. Davant d’ell, hi cremaven sis o vuit ciris desagermanats dintre candelers de fusta pintada. Sota aquelles arcades, fartes d’aguantar un trespol mig podrit que arreganyava, ça i enllà, les teules de la coberta, hi formiguejava una bigarrada multitud d’homes, dones, vells i criatures, que seien pels bancs, per les llotoses marxes de pedra i per sobre les llambordes de terra, des del presbiteri fins a sota el cor, espècie d’encavallada de fusta com un barrastral de casa pobra, on s’hi pujava per una escala de barrons i era també farcit de gent. Eren pastors, artigaires, carboners, contrabanders, francesos de la Menera, Sant Llorenç i la Muga, culleraires de Tortellà, parcers d’Oix i Beget i terrelloners de les masies i llogarets de cinc hores a la rodona; gent, bona part d’ella, casi tot l’any fora de la llei per un o altre concepte, si bé considero era aquest el seu pecat més petit, perquè no sé quins drets pot al·legar l’Estat sobre una gent abandonada a son propi valer entre enderrocs de muntanyes (...).


6

PÚBLIC

DIUMENGE, 7 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Decepcions de muntanya ‘Solitud’ de Caterina Albert i Paradís, coneguda literàriament amb el pseudònim de Víctor Català, és un drama rural on la Mila, la protagonista de la novel·la, viu aïllada a la muntanya en companyia d’un marit que no fa de marit. El fragment triat narra una passejada que canvia la manera de veure les coses de la Mila. El paisatge descrit per l’autora està inspirat en el Massís del Montgrí i l’ermita de Santa Caterina al Baix Empordà

C

amina que caminaràs, havien arribat d’una altra bordada quasibé al curull del Roquís Gros, sense haver deixat mai encara la banda de tramuntana. Vorejaven unes esmotxadures plenes de trencacolls, i aixecant el cap veien ressortir de la muntanya, aplomantse atrevidament sobre l’estimbera de salts i pendissos escarpats, les enormes Castelles del Cimalt, la cornisa ferotge de penyarals pelats i rosegats pel temps, que semblava la barbacana runosa de la fortalesa que era tot el Roquís. Passant-hi pel dessota, la Mila acotava una mica el cap, com tement veure esllavissar-se amb gran terrabastall aquells crostons d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les

Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona per les esquerdes travesseres que a tall de boques nombroses els llescaven l’amplada camusa dels ronyosos frontispicis. Qui estigué a punt de caure i rodolar muntanya avall fou la mateixa Mila; d’una virada en rodó havien donat l’esquena a tramuntana, i de cop la terra es fongué de totes bandes i el cel caigué com un teló de boca fins als peus de la dona. Ella, d’un gran surt, es féu sobtadament enrera. El pastor s’aturà guaitant-se-la i somrient. Acabava de semblar-li a la Mila que, si donava un pas més, desapareixeria pel decliu encorbat, en qual límit estepes i romanins eneriçaven ses branquetes fosques com pues d’una pinta espessa vista contraclaror. On era el reste de la muntanya? ¿On el món dels homes? L’espai se’ls havia xuclat, i sem-

blava xuclar-se també la idea de sa existència aquella escassetat d’elements visibles que restaven: l’abim de llum al fons, esmotxat pel caire de Roquís on estaven clavats l’home i la dona. Una sensació de deslliurança, de buidor mai sentida, invadí aquesta completament. - Pastor!... Pastor!... -xisclà d’una veu ofegada, estenent els braços i sentint que el cap se n’hi anava, com si volés pels aires. Mes, abans d’obrir boca, ja el pastor l’havia engrapada fortament d’un braç. - Veiam, vatua conques! Tanmateix, vos feia més segura... Pareu ment, perquè és pas cosa de badar, a fe. D’ací fins al cim tindrem sempre una banda desemparada, i qualsevuia alenegadota vos gitaria Déu sap on... Tot havia estat efecte de moment, però; una sorpresa del canvi sobtat de decoració. De seguida la Mila re-

«L’espai se’ls havia xuclat, i semblava xuclar-se també la idea de sa existència aquella escassetat d’elements» «De tant en tant, nuvolades invisibles de tota llei d’aromes sanitoses revolejaven, invadint els senys»

prengué la seguretat i seguint els consells del pastor, muntà en silenci i sense distreure’s amb res. Prou el sentia el buit immens, quan a son darrera, quan a son costat; prou la sentia la força que li xuclava les ninetes com per fer-la mirar, malgrat ella, a través de son cos mateix; prou entreveia, lluny de l’enfocament de son esguard, fondàries vertiginoses que es poblaven de miratges; mes ella, amb el cap cot i resistint a la seducció de lo desconegut, serpentejava en amunt pel mig de les garrigues, altre cop cremades, quals brins ennegrits li enganxaven les faldilles i li esgarrapaven ingratament les cames. No va aturar-se fins que el pastor féu amb un gros sospir: - Alabat sia Déu! Prou n’hi ha! Estaven en la Creu. Una gran esplanada rocosa coronava el Roquís, escurullant-lo com el gra d’una mesura quan s’hi ha passat el rasador.


PÚBLIC

DIUMENGE, 7 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

De moment, la Mila, encarada cap al centre d’aquella esplanada, no veié més que una estesa de pedregoler sembrat de les invariables mates de garrigues, estepes i romanins. Un carrer de vent que passà de seguida de llevant a ponent l’empenyé amb tanta força, que li féu blincar el cos, esblevenant-li, ensems, tots els cabells. - Ave Maria! -s’exclamà la dona, amoïnada. - Oh!, ací el vent hi té pas cap parabanda: per això passi tan llatí. Mes així que ha passat, ensumeu, ermitana. Mai heu sentit cosa tan delitosa! Tot flairi a minyonetes, a encens i a marinada... En efecte: el cim enter semblava un alipteri. De tant en tant, nuvolades invisibles de tota llei d’aromes sanitoses revolejaven, invadint els senys deliciosament enfollonits. ¿D’on venien aquelles aromes? De tota la muntanya, del món d’en avall, que deixava escapar lo més pur de son alè, mentre ell s’endropia i emmetzinava en ses mateixes impureses reaspirades. Mes, on era encara aquell món? El pastor l’agafà de les espatlles i li féu donar mitja volta. La Mila es posà les mans als ulls, i sentí les arreletes dels cabells a través de sa closca. Recordances de les vistes preses des de la Fita, des de Miranius, des de totes les alçàries de la muntanya, que pobretes, que aigualides quedaven davant del que veia! Allò era estesa, allò era immensitat desmesurada...! Amb prou feines hagué de preguntar. Aquella mena d’enrajolat ocrí i sienós que tenia sota els ulls era Murons, la grossa vila antiquís-

sima, ratIlada tota com amb carbonet pels solcs de sos carrers. Les fumeroles que s’escampaven de ses xemeneies, barrejant-se en els aires, planaven com una boirina blavenca sobre les teulades. Aquella gran escampada de taques rectangulars, matisada amb tota l’escala dels verds, que enrondava la vila, eren les hortes i farratges. Aquella barra travessera d’argent blanc que els posava límit, era el riu, el petit Nil que feia fecunda i rica l’encontrada; i allò que rossejava, en franges paral·leles, a cada banda del riu, eren les alberedes despullades, a les quals seguia el dilatat colrament de les terres de pa. I més enllà, encara, avançant sempre pel dret, aturava les mirades una esblaimada cordillera d’am-bre gris, que no era altra que les muntanyes de Roquesalbes. Destacant-se a la dreta, aquelles muntanyes s’accentuaven butllofant-se totes de pobles minúsculs que blanquejaven com grapadetes d’anissos-, per a rematar en un promontori bravament engallit entre cel i terra; per sa esquerra, la cordillera blanca s’enxufava en altra bruna i més alterosa, que en la llunyania prenia horitzontalment tota la banda sud. A trossos enribetava la crestallera d’aqueixa barricada fosca un dentejat d’un blanc rosat, tan net, que, malgrat l’apartament, semblava rebotir als ulls. - Són les neus de tot l’any -declarà el pastor, a una pregunta de la dona. A qualsevuia temps que munteu al Roquís, les veureu sempre amb la seua mantellina a la testa, an aqueies muntanyiques... Elles soles endiumengin tota la vista, atrapeu pas? Mes la Mila no hi prengué l’entusiasme que el pastor per aquelles mun-

7

tanyes. S’estimava més guaitar, tot ençà, les menudes coses coneixents. I començaren de donar la volta a l’esplanada. El curull del Roquís era la major altitud de la rodalia i la dominava en una gran extensió. La Mila retroba ben tost el Roquís Petit, com una gorra de cop caiguda als peus de son germà gran; la planureta anular de Ridorta, encentrant, com la nina d’un ull, son bufó turonet; l’entrellat d’arbredes, comes i camins, que acompanyava fins a Llisquents, la rústega vila terrassana, acusada en l’enterboliment de les distàncies per l’espurna, resplendent com una lluentina, de la bola metàllica de son campanar; les cilíndriques pilastres de Torrelles; les apartades maresmes ensorrades, i tanta i tanta de cosa més, perduda en aquell gran llenç de terrer. Voltaren una altra mica, veient sorgir les corregades capritxoses dels Roquissos, la carena allargassada i sacsonera del Mitjà, semblant, d’aquella alçària estant, a un budell descobert de la gran moca de pedra; i darrera la carena, el seguit de la plana, ara d’un to polsós, que li do-nava la manca de vegetació, i al fons, noves muntanyes encara, blaves, transparents, d’aquarel·la... Cinquanta passes més, i la banda de llevant es descobrí a sos ulls. Aleshores sí que la Mila els clogué ben de pressa, enlluernada altre cop per un sobtat i llampegant miroteig d’espill. ¿Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia travesserament el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica: - La mar! La Mila va tombar-se com fiblada.

L’AUTOR

Caterina Albert i Paradís Nascuda a l’Escala el 1869 i filla d’una família benestant, Caterina Albert i Paradís va viure una vida mancada de llibertat pel fet de ser dona. Durant molts anys es va fer càrrec de la seva àvia i la seva mare, i un cop mort el seu pare va gestionar el patrimoni familiar. Des de jove va tenir inclinacions artístiques i va començar escrivint poesies. L’any 1900 va irrompre al panorama literari amb el pseudònim Víctor Català i es va donar a conèixer amb el conjunt de narracions ‘Drames rurals’. La novel·la ‘Solitud’ la va començar a publicar per capítols a la revista ‘Joventut’ i va despertar un gran entusiasme. A causa de les seves circumstàncies personals la producció d’aquesta autora és escassa però intensa, i del seu corpus literari també destaca ‘La infanticida’, un conte escrit seguint la tècnica del monòleg. Els personatges frustrats i els escenaris hostils són trets de les seves històries.

L’OBRA ‘SOLITUD’ Caterina Albert Grup 62 218 PÀGINES

¿Que allò era la mar, el quelcom imponderable de què havia sentit parlar tantes vegades? (...) De sobte, ferida la memòria per una idea, preguntà al pastor: - I la Creu, on és? Encara no l’he vista... El pastor contestà: - La Creu? Per temps va ésser clavada allà enmig, en aqueia cimbeiera cairuda... - I ara? L’home se la guaità, estranyat. - Ara? Ara és pas enlloc... ¿Que pot éssere en sabríeu pas encara la histori de la Creu? -I com la Mila rodés el cap negativament, la hi contà en quatre paraules. - Deu fere cinc o sis centuris que donà en Ia vila de Murons una pestarra maligna que en un amén, Jesús, la netejà de la meitat de les seues ànimes. Per places i carrers hi morien les gents mateix que mosques, i per tanta que ne colguessin hi podien pas donar l’abast. Podeu pensar si se’n feren de provatures per esbargir la malura! Que perfums sanitosos, que professons, que penitencis... res hi valia, res. Mes, tanmateix, com que és de llei que tot lo del món s’acabi, dia vingué que també la pesta va acabarse d’ella mateixa. Aleshores tots els que quedavin amb vida varen pensar de donar mercès a Déu per la deslliurança, i posant-hi cada u lo que posquia feren fer una creu de ferro, tan regrossa, que plantada al Cimalt se posqués vore de tots els pobles de l’intorn. Un cop feta, determinaren de pujar-l’hi ells mateixos (...) i dur-la per aqueixes balmes i segats de la banda de la vila. (...)


6

PÚBLIC

DILLUNS, 8 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Amants furtius i torturats ‘Josafat’, de Prudenci Bertrana, narra la tràgica història de la lluita d’un pobre home, Josafat, per mantenir-se fidel a si mateix i resistir-se a les temptacions que li ofereix Fineta. L’acció de la novel·la, escrita en una prosa poètica i simbòlica, transcorre al recinte de la catedral de Girona. El fragment triat descriu una de les trobades nocturnes i passionals entre els dos amants furtius al campanar de la catedral. Un encontre ple de tensió

L

es relacions de Josafat i Fineta duraren mitja primavera. Quan ella se li presentà de nou, ell no discutí pas amb la seva consciència; però de vegades els remordiments li espremien l’ànima. Cada dia, allà a les vuit, mentre trescava per l’església, veia com un senyor jesuïta, de llavis tremolosos i testa nevada, es ficava al confessionari. Llavors el campaner sentia ganes de rentar-se de tot pecat, i lentament voltava l’absis amb intenció de prosternar-se als peus del confessor. Però mai no ho féu. “-Demà”, pensava. Sabia que un cop confessada la seva concupiscència ja no hi hauria manera de tornar a veure Fineta. Oh, l’amor de Fineta. Amb quina ànsia el fruïa, i com l’esperava cada tarda! Solia emmenar-se la bagassa a dalt, a les golfes, sobre la gran volta, i allí, asseguts en una estora vella, entre dos pilars dels que sostenien les

bigues, conversaven fins a l’arribada del crepuscle. Al principi Fineta no volia seguir-lo; ella desitjava foscor, brutalitat, grapades de fera, dureses de granit, flaires de cova, tot un deliri d’amor inhumà, horrible, que aconseguia commoure les seves entranyes perverses, fartes d’amors de tota mena. Pels forats que servien de ventiladors entrava una claredat enlluernadora, i Josafat satisfeia amb la bagassa la seva curiositat: ni una bellesa de Fineta no restà per ell desconeguda. Queia en èxtasi d’imbècil; després, saciat, tornava als remordiments. Fineta anava al campanar quan, exasperada per carícies que defallien tan bon punt començades, trobava d’enyor la fera energia de Josafat. Hi arribava a les quatre de la tarda, hora en què sols alguna beata romania enfront de la imatge predilecta, i, per dissimular el seu aspecte desimbolt, es vestia de negre, embolicant-se els

bandós luxuriosos amb una mantellina, àdhuc, si tenia por d’ésser espiada, s’agenollava a les grades d’alguna capella i feia xiuxiuejar els seus llavis. Procurava tant com podia no comprometre Josafat, a qui en certs dies agitava un frisament no gens tranquil·litzador. I aquella actitud de penediment li esqueia, i li agradava per la novetat que introduïa en la seva vida aventurera. Dalt de la sobrevolta tornava a ésser la dona frenètica: llençava les seves robes i, amb poses de bacant, feia delirar el faune. Ella l’instruïa, l’iniciava a poc a poc en la perversió: ensenyava el seu paper d’orangutan, i aconseguia d’atreure’l en el buit de la porta, dins l’escala, allí on va gojar-la per primera vegada. Ella parodiava l’esglai de la dona robada, i ell el bestial amor, la insaciable cobdícia del simi. Aquestes orgies íntimes atuïen el campaner, li llevaven tota energia i el

«Ella l’instruïa, l’iniciava a poc a poc en la perversió: ensenyava el seu paper d’orangutan, i aconseguia d’atreure’l» «Aquestes orgies íntimes atuïen el campaner, li llevaven tota energia i el convertien en una joguina de Fineta»

convertien en una joguina de Fineta, que de dia en dia li feia aprendre un nou refinament, el convidava a una nova aberració. - Pega’m, Josafat. I ell la pataquejava amb les seves manasses, sense mirament, contaminat d’aquella voluptuositat insana. En apropar-se les nits xardoroses, a Fineta li dolia de posar-se el vestit, que la feia suar, i, en abandonar aquelles fresques golfes, llançar-se al carrer per tornar al llit de meretriu, on s’ofegava de calor bo i sofrint les abraçades raquítiques d’algun jovenet tísic o els afalacs cerimoniosos d’algun vell idiota. - Vols que em quedi, Josafat?- li digué un capvespre ple de calda. El campaner es posà un xic anguniós. - Tota la nit? - Tota. I el mirà d’una manera com fentli ofrena de cosa infinitament agra-


PÚBLIC

DILLUNS, 8 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

dosa que ell encara no havia somniat. El campaner abaixà la testa amb resignació. Anaren a la seva cambra; però, per no passar pel trifori i no temptar Déu, començaren un pelegrinatge fantàstic per les rampes de les teulades, fins a trobar la torre de les sagnants despulles, per la qual davallaren al terradet, enclòs entre els dos esperons, i s’endinsaren en la isolada cambra sense orejar, que pudia a salvatgina. Fineta, mentrestant, gaudí de tots els terrors i de totes les esgarrifances: sentí el xisclar de les òlibes; pressentí l’abís que la xuclava; les aus nocturnes, arran del seu cap, passaren lentes, movent llurs ales silencioses; sota els seus peus naixien cruiximents misteriosos; sonoritats adormides despertaren el retruny de les seves petjades; fosforescències macàbriques aparegueren a baix al precipici, allí on la humitat consumia residus orgànics. I quan Josafat, segur que el llum no podia ésser vist, encengué el cap d’atxa, que mai no deixava, basardes noves vingueren perseguint Fineta, i avant, i arrera, i de per tots indrets, la gruixa de tenebres, que el llum no podia esvair, la suggestionava; feia veure fantasmes, li feia sentir gemecs, que atapeïen la gorja de xiscles histèrics, i que retenia per no causar enuig al campaner. La paüra matisà aquella nit d’amor. El xut de les òlibes, les besllums fosforescents dels estels, que entraven per l’enorme tatxa de la muralla, donant als objectes aparences espectrals; l’enigmàtic silenci que alenava a les orelles; el veïnatge de tantes buidors tenebroses,

l’isolament d’aquella habitació, suspesa com un niu de miloques sobre el precipici reblert de fosca, tenien desvetllada Fineta. A la matinada començava a ensonyar-se, quan una estridència metàllica repercutí sobre el seu cap. Era el so d’una petita campana amagada en el mur, que servia per a cridar Josafat en un cas de necessitar-lo. Un cordill que, travessant tota l’església, penjava de part de fora del campanar, la movia. Josafat es llevà, encengué el llum i començà a vestir-se. Certa inquietud feia remoure les seves nines jaspiades. - Hauré d’acompanyar Nostramodigué. I eixí de la cambra. La bagassa no volia romandre sola. Després de refusar-la, aspre i sorrut, partí. A Fineta, llavors, li mancà el contacte d’aquell pit ferm, li mancà el rítmic batec d’aquell cor serè, i, sense la narcotitzadora violència de l’amor feréstec i agressiu de Josafat, sentí fredors catalèptiques que la garrotaven. Idees macabres l’esfereïren: estava dins un grandiós sepulcre saciant la voluptat profanadora d’un monomaníac; un càstig horrible planava sobre d’ella; oïa el pas de cent fantasmes que venien a satisfer ardències d’ultratomba; les passades exaltacions de Josafat, les creia preludi d’una mortal escomesa; i espiava l’entrada amb ulls immòbils d’esglai, segura de veure retornar el campaner amb un punyal acerat dintre les mans crispades. De sobte, perdudes, dèbils, com si vinguessin de molt lluny, arribaren allí unes batallades tristes i lentes, de sonoritat apocalíptica. Per la tatxa del mur entraven bes-

7

llums d’aurora, glopades de grisor esmorteïda. Fineta s’entendrí, en pensar en aquell infortunat que agonitzava a l’hora poètica que el cel s’aclareix amb esperances de consol. I el bronze continuava llançant onades de majestat, calmosament, poderosament, ronc, implacable, com un avís de l’Etern dirigit als homes per recordar-los la feblesa i mesquinesa de llur vida i com és d’inflexible la seva divinal justícia. Quan Josafat aparegué, venia moix, pesat, amb la testa vinclada cap al muscle, els braços caiguts, les celles baixes, com atuït per un formidable anatema. Havia entès el llenguatge de la campana. Fineta es vestia, no la destorbà, com altres vegades, amb curiositats noves ni amb noves exigències amoroses. La bagassa no es mogué de la cambra de Josafat en tot el dia. N’estigué fortament consirós, el campaner, de la tal contrarietat! Cap d’ells dos no havia caigut que seguir el camí de la nit passada, en ple dia, era perillós. Calia travessar llargs espais descoberts, propers a cases altes, on vivien clergues i gent pietosa, i una dona que passa per les teulades d’una església és cosa fortament curiosa que es conta i es comenta. Seguir el trifori, deixant de banda la profanació que suposava, era també exposar-se: l’ampit de la galeria era baix; el corredor, estret; amples finestres trilobades, la llum del matí, més potent, i el temple, més concorregut. De totes maneres, fos quin fos el camí escollit per llençar a fora la bagassa, sempre oferia dificultats la sortida de la capella baptismal: es-

L’AUTOR

PRUDENCI BERTRANA Nascut a Tordera l’any 1867, va estudiar el batxillerat a Girona i un curs d’enginyeria industrial a Barcelona, on es va instal·lar definitivament el 1911. A la capital catalana va dirigir ‘L’Esquella de la Torratxa’ i ‘La Campana de Gràcia’, també va fer de periodista i de professor de pintura. Insatisfet de la seva experiència de pintor es va decantar per les lletres. Literàriament es va desmarcar de les modes de l’època. Actualment, Bertrana sobretot és conegut per la seva primera novel·la ‘Josafat’ (1906), llibre que va causar força rebombori a causa del seu contingut suposadament sacríleg. De la seva producció també destaca el recull ‘Proses bàrbares’ (1911), i els seus contes sobre paisatge, camperols i bèsties. La trilogia ‘Entre la terra i els núvols’ —integrada per ‘L’hereu’ (1931), ‘El vagabund’ (1933) i ‘L’impenitent’ (1948)— és l’obra que reflecteix més el pòsit autobiogràfic de l’autor.

L’OBRA JOSAFAT Prudenci Bertrana Editorial Barcanova 162 Pàgines

colanets curiosos, beates malicioses, sagristans xerraires i capellans severs vagaven de continu pels àmbits de la gran nau, i no era pas difícil que algun lluqués la misteriosa fugida. Per qualsevol altre que no hagués estat tan tímid ni tan fanàtic com Josafat, la situació no era gens inquietant; per ell, era senzillament terrible. Josafat complí els seus quefers, senyalà les misses, i tot el matí entrava i sortia murmurant, fent càrrecs a Fineta per la seva maleïda pensada. De vegades prenia les coses i les deixava, distret, pertorbat, com si d’un moment a altre esperés veure els seus dominis escorcollats, envaïts per les autoritats eclesiàstiques. A més, li semblava que les parets de Santa Maria eren de vidre; que el món enter fitava les seves mirades en Fineta, que, indiferent a l’angoixa del seu amant, s’havia aposentat en el marc de la finestra, bo i distraient-se en la contemplació de les muntanyes amarades de sol, esbandides d’aire pur, suau, flairós, que arribava fins a ella, joguinejant amb els rínxols dels seus bandós, esbullats per una nit de follia. El campaner, amb veu ronca, imperiosa i brutal, li manà descendir del mirador, i aleshores Fineta, avorrida, amb les robes fluixes, anà a ajaçar-se dins el recambró, en el catre esquifit, brut i pudent. Josafat la deixava fer; les entrades i sortides eren precedides d’infinites precaucions, i no es descuidava mai de barrar la porta. En va Fineta el cridava amb ànsia d’amor somnolent; ell no responia. (...)


6

PÚBLIC

DIMARTS, 9 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Una dona molt idealitzada ‘La Ben Plantada’ és l’obra més popular d’Eugeni d’Ors. Es tracta d’un recull de glosses on l’autor presenta amb un llenguatge poètic i carregat d’ironia la figura de Teresa (la Ben Plantada), símbol idealitzat de la dona noucentista, i per extensió de la seva visió de la societat. El fragment triat descriu el poble on estiueja la dama admirada, i malgrat que no en diu el nom, el municipi es pot identificar amb qualsevol poblet del litoral barceloní

D

EL POBLE ON ESTIUEJA LA BEN PLANTADA Una, però, de les preguntes dels tafaners corresponsals esqueia del tot: la referent al lloc d’estiueig de la Ben Plantada. Caldrà no anomenar-lo aquest lloc, que això res no importa; sinó a poc a poc referir-ne la mena i color i tarannà. No perquè es cregui el paisatge, essencial a la figura; no perquè, segons sociologia tainiana o tècnica d’impressionista, es doni massa importància a l’ambient, més perquè, en el present cas singular, la minyona que volem dir, en els pocs dies d’ésser al lloc, se n’ha fet de tal manera el centre, que ja ella i les coses del seu entorn no formen sinó un imperi únic. I, així com és indispensable per a la definició d’un emperador considerar el seu imperi, així ha esdevingut condició per a definir-la, a ella, parlar del poble on passa perquè tot

el poble s’ha tornat horta seva. I sembla de vegades –tant la Ben Plantada és perfecta i tant és “nostra” la mena de la seva perfecció–, que tota la nostra terra s’ha tornat també horta seva. I que el mar és horta seva també. Repetim, doncs, que la Ben Plantada estiueja en un poblet de marina. Un poblet petit, estret sobretot. Això és la mar, diríem. Això ja són camps, amb masies disseminades i xatones; i la muntanya comença, suau, una mica més lluny. Entre el mar i els camps el poble, que anant al tren, diria’s fet d’un carrer tan sols. La riera el travessa pel mig. I els únics arbres serien els de la riera, si no es comptés amb uns horts de tarongers i, més lluny i més alts, un bells xiprers flanquejant un casal blanquíssim, amb les solanes d’arcs rodons i les balustrades neoclàssiques. La resta del poble es conservaria també blanc, si no el virolessin i merenguessin algunes carrinclones sutzures de l’ordre craquelles per

les quals arquitectes i mestres de cases es va encomanant a tot Catalunya l’abominable estil que ha degradat el nostre Tibidabo. Però, encara, entre la petita muntanya de gust hel·lènic i el suau dentat de la platja, serva el petit poble una bella línia, encara els tarongers rodons vora les cases simples i rectes reposen l’esguard; encara hi ha una esglesieta, humil i casolana, però de selecte gust barroc, que ha tingut la fortuna de no ésser objecte de la caritat iconoclasta de cap bona ànima testadora. Encara hi ha porxos, en una banda de la riera i a la plaça, uns altres vora la mar, que, tallats per tots dos extrems, podrien prendre’s, si calgués –que no cal–, per una loggia bolonyesa o toscana; encara hi ha en la construcció, verticals sereníssimes, horitzontals reposadores i petits detalls de decoració intima, sobris, coquets i encisadors; encara hi ha una relació segura i cap salt entre la terra, la vegetació, les cases

«La Ben Plantada estiueja en un poblet de marina. Un poblet petit, estret sobretot. Això és la mar, diríem» «A l’hivern, la platja és, més enllà de la via del tren, nua i deserta. Però a l’estiu la poblen i animen les barraques»

i el cel; i, tot amb tot, encara es pot dir que els arquitecturals desvaris no han fet al poble massa mal. A l’hivern, la platja és, més enllà de la via del tren, nua i deserta. Però a l’estiu la poblen i animen les barraques i barraquetes dels banys. El nombre de barques augmenta a més a més i entre elles s’agita una curiosa activitat marinera. Aquesta balneària alegria és d’un ordre especial i tota plena de sensualitat casta. Hi ha una peresa enriolada i com un alliberament, de sentir-se despullat. Entre individus famílies es formen com gentilícies unitats, també unides pel vincle d’haver-se vist a l’aire lliure amb les cames i els braços nus. Després hi ha l’ensomni, que manté la gent estesa a la platja fins a ben entrada la nit, esguardant el joc monòton de les onades. Damunt de la dita loggia, hi veiem un Casino, el seu balcó és un mirador sobre la mar. A l’altra ban-


PÚBLIC

DIMARTS, 9 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

da de la riera floreix, no sé prou per què, un cercle esperantista, que ha tingut la feliç pensada de tenyir de verd la part superior dels arcs del seu porxo. Aquest verd s’enllaça, des de certs punts de vista, amb marines blavors, produint harmonies del més delicat efecte. Sota del cercle esperantista es troba la casa del tartaner; i el gran moviment de vehicles omple tothora la riera vora la platja. Més amunt hi ha cafès i boniques botigues, on s’exposen per a la venda grans rengles de roba blava de mariners i faixes vermelles o d’altres colors i també unes faixes de blau clar, on són brodades en gruixut cotó les flors més pomposes i variades. Més amunt encara, hi ha les torres de senyors, cadascuna amb un mur i una barana al davant, per a quan la riera baixa grossa. Després els arbres es fan més espessos, donen una nota de paisatge dins el gust del pintor don Josep Masriera. A l’una banda hi ha inclús un gran safareig on es veuen ànecs capbussadors. Més enllà, els arbres s’aclareixen i desapareixen, i hi ha un pont de ferro que enllaça dos ramals de carretera. Per l’una banda es va a la gran masia dels xiprers, per l’altra banda, al cementiri, ja en camí de muntanya i, sempre sense arbres, hi ha una ermita, que fan la festa per la Mare de Déu de Setembre. Ja veieu, doncs, com el poblet on estiueja la Ben Plantada no té res de particular. No és rústic, ni esquerp, ni pintoresc. No té aire de lloc de moda ni tampoc de massa silvestre. Però cal estimar-lo justament per la seva humilitat, on es troba el secret de la seva gràcia i de la seva veritat

profundes. És un petit poble pregonament elegant, perquè la Raça hi floreix sense destorb i perquè les cases hi són unides a la terra per alguna altra cosa que uns fonaments, i al mar, per alguna altra cosa que un reflex movedís. NOVES CLARÍCIES SOBRE ELS ULLS DE LA BEN PLANTADA

Comprenc que dir de l’esguard de la Ben Plantada que és presidit per la musa de l’Astronomia, encara que sigui dir-ho tot, no és prou dir. Em fa por, singularment, que la definició es vincli a interpretacions ben errades. Pot, en efecte, entendre’s que amb això es ve a comparar els ulls de l’excelsa minyona –com s’han comparat els de tantes més– a les estrelles o llumenars. I no és això. Més que no pas cap estrella, caldria en el nostre cas dur a comparança un cel enter, i no precisament un cel natural, un cel de viu en viu, sota diürn o nocturn aspecte; sinó –d’una manera estricta– el cel d’una làmina astronòmica, tal com les trobem en els atlas o en els llibres que s’ocupen de la matèria. La comparació, presentada així, no s’ha de prendre com metafòrica, sinó com òptica i rigorosament literal. Aquell verd pàl·lid i brillant de la litografia; aquells punts blaus, blancs o encesos; el misteri d’aquelles paràboles en línies de construcció; aquelles petites zones diversament i precisament acolorides; i, en fi, l’emoció que en ve, emoció a l’ensems grandiosa, estranya i serena, tot es troba reduït a compendi i unitat, en els ulls de la Ben Plantada. Els quals són vastos, humits i plens de clara profunditat. I les pestanyes fan damunt d’ells una ombra dolça, com la que fan da-

7

munt dels altres mapes, els de la terra, la xarxa tranquil·la dels meridians i paral·lels. Com el rostre té una deliciosa blancor lunar, també ocorre que es compari la claror de la mirada a la que fa el planeta Saturn. Mes ja he dit abans, que tot el que sigui evocar particularment un astre, em sembla cosa inadequada al tema de la nostra meditació d’avui. Un astre té una llum aguda, punxeguda, cruíssima i que sembla tremolar de fred; els ulls de la Ben Plantada, al contrari, s’estenen amb una abundosa calma i són suaus, i més aviat es diria que s’ajeuen, elàstics, com un dolç felí, en un càlid gest de peresa. La meva ploma és, ai!, ben balba per a expressar una meravella tan subtilment senzilla com la que us voldria comunicar. Tant de bo, lectors, els ulls de la Ben Plantada us apareguessin aquesta nit en somnis! Entendreu plenament, aleshores, tot el que n’he dit, tot el que en diré. I també entendríeu, si demà, un cop desperts, volguéssiu recordar-los o intentéssiu explicar-los, com és difícil precisar, com és turmentadorament impossible comunicar als altres les clarícies que sobre l’assumpte posseíreu. DE LA TERRIBLE PUIXANÇA D’UNA DONA FORMOSA

Diem bella, formosa. Ho diem d’una estàtua, d’una perspectiva, d’una habitació. Ho diem d’una dona també. Això significa que la paraula té dos sentits. L’un, terrible. Heus ací un bocí de món, en pau. Heus ací unes consciències poc menys que en pau. I ve el destí. El destí són uns quants mús-

L’AUTOR

Eugeni d’Ors Nascut a Barcelona l’any 1881, Eugeni d’Ors, més conegut com a ‘Xènius’, va estudiar dret i filosofia a la capital catalana. Es va donar a conèixer a ‘La Veu de Catalunya’, on va publicar ‘Glosari’, uns assajos breus sobre diversos temes a través dels quals va estendre les seves idees sobre com havia de ser Catalunya. ‘La Ben Plantada’ va ser la primera novel·la d’aquest escriptor símbol de la contradicció i la polèmica, que se’n va anar a viure a Madrid el 1919. D’Ors es va convertir en una mena de pontífex del Noucentisme, va rebutjar tota mena de romanticisme i va propugnar els ideals del classicisme. Una de les fites destacades de la seva trajectòria va ser quan Prat de la Riba el va nomenar director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. Però deixant de banda la seva ideologia, la influència de l’obra d’Eugeni d’Ors en les generacions que l’han succeït és innegable.

L’OBRA LA BEN PLANTADA Eugeni d’Ors Editorial Selecta 214 Págines

culs muntats damunt un esquelet. Aquests músculs viuen: no gaire, però; no s’agiten, s’estan assossegats amb una reial calma. Però al seu entorn és un gran incendi. El bocí de món n’és abrusat. Les consciències en són abrusades. La terrible puixança de la dona formosa ha estat sempre cantada dels poetes lírics i glosada dels novel·listes, que viuen amb els ulls oberts sobre el mal del món. Però, quant a mi, la descripció que millor m’ha commogut és la d’una cançó catalana, anomenada “La Dama d’Aragó”. És una cançó tan sumptuosa i tan tràgica, que sembla vestida de porpra i calenta de sang. Els mots hi alenen, ardents com el vent del sud. Quan vol prendre aire de madrigal, esgarrifa, i quan vol somriure, la sentiu xopa per les llàgrimes d’un plor desesperat. A Aragó n’hi ha una dama, És bonica com un sol; Té la cabellera rossa, Li arriba fins als talons. Amorosa Anna Maria, Robadora de l’amor. Ai, amor! Robadora de l’amor, lladre de l’amor. Un aspre perfum de crim brolla de la corranda. Heus aquí la robadora i el seu pecat. Heus ací la set d’incest i els grans horrors. Son germà se la mirava Amb un ull tot amorós: “No fóssim germans, Maria, Ens casaríem tots dos!” Amorosa Anna Maria, Robadora de l’amor. Ai, amor!” És la puixança, és la puixança terrible. El món se’n desordena, el món se’n torna malalt. (...)


6

PÚBLIC

DIMECRES, 10 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Els mecanismes del mar ‘Diari 1918’, de J. V. Foix, és un conjunt de proses poètiques singular i unitari malgrat les diferències que hi ha entre els textos que provenen d’altres llibres del poeta com ara ‘Gertrudis’ i ‘KRTU’. Els fragments seleccionats tenen un escenari comú: el mar del Port de la Selva, poble de l’Alt Empordà on Foix estiuejava i on va escriure alguns dels seus millors versos. La tramuntana, la salabror i les onades són els ingredients d’aquestes ratlles farcides de símbols.

La tramuntana ha mancat...”

La tramuntana ha mancat, i el mar és una llosa negra a recer de les terres salines. La fosca i la boira baixa hi congrien un bosc d’arbres amb espessor de selva. Tot de dames americanes, amb capes transparents que fan més ostensible llur esveltesa, hi munten i hi cavalquen, al galop, cavalls bretons de crina lluminosa. Riuen, folles, de tant de riure, i desapareixen amb remor de ressaca allà on la nit aparenta planes herboses amb miralls d’aigua. Damunt les sorres, enmig de filagarses salobres i clofolla seca, han abandonat les desferres de llurs autos feudals. Hi ha qui ha vist com, de bon matí, les ianquis els desfeien a cops durs i violents, amb guants ferris. Ens n’hem endut les magnetos a casa per provar-les. Darrer comunicat

Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s’ajocaven, i els

pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l’aigua d’una sequiola, la fressa d’un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l’home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava. Mirava com naixien els estels i com alentien els satèl·lits. Vaig arribar allà del moll quan passen les noies amb aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir. Un que conec, del Pòsit –el qui voga amb més delit quan el motor s’enferritja–, em va donar, sense fer-hi comentari, i

amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots que tot just si guardem la paraula. Els han passats per la mola dels màrtirs, els han penjats a la forca més alta, els han lapidats a les barricades, els han guillotinats al pla de l’alçament, els han assassinats a l’altra cantonada, els han posats sota la roda d’un vehicle, els han estripats com un bou a l’escorxador, n’han donat la sang a beure al feram, n’han polvoritzats els ossos per adobar els erms, els han desvirginats a les redaccions dels diaris, els han vomitats els novel·lastres i els poetastres, els n’han llevat la pell, l’han assecada i l’han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur corn la brisa matinera, clar com l’estel de l’alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua.

«Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els còrrecs i els torrents com si fos la darrera vegada» «Ni havíem advertit que el Sol, d’un vermell insurgent, modificava el color dels farallons i dels penyals»

Somnis immòbils amb ròssec de cabellera

A Pere Gimferrer Que el mar de temps en temps té aparença de sòlid, ho hem vist i ho hem constatat més d’una vegada. Recordo aquell dia que voltats de foc i fumassa, tot vogant indolents pels escullats de Cala Torta, la barca i els rems van encallar en un sec que desconeixíem. Distrets tot caçant gumies, coltells i d’altres deixalles del temps de la pirateria –al ventre de les ones quan defalleixen i escumen–, no ens havíem adonat que el mar s’enduria. Ni havíem advertit que el Sol, d’un vermell insurgent, modificava el color dels farallons i dels penyals, que l’ombra dels cossos esbiaixava talment que no era gens fàcil d’encertar l’hora que era. Vam sentir-nos aturats en un món encantat. La mar era un vidre de gruix sense esquerdes ni trencs. No sabíem què fer, quan vam descobrir


PÚBLIC

DIMECRES, 10 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

que tot era areny, de la costa a la ratlla de l’horitzó, i que nosaltres i l’embarcació érem en terra compacta, a immensa distància del mar que havíem solcat fressós. Les nostres ombres es projectaven invertides, com si el Sol fos de llevant. Tinc encara presents els tràfecs que vam passar per tornar a casa, a peu, amb la barca i els rems a coll. Però que, avui, un mar lívid i exsangüe –com els llavis de als confins del plaer– porti a poc a poc a la platja i a les cales estranyes arrels erectes de mal descriure, ocelles dissecades amb els ulls desvetllats, lletres de l’alfabet grosses, impúdicament arrenglerades com en els titulars d’un diari del vespre, robes llibertines barrejades amb palles i molses, singulars estrelles de mar agressives, i somnis immòbils, empal·liats, amb ròssec de cabellera, m’ullprèn i m’espanta. “Com cada diumenge...”

Com cada diumenge passat migdia, ens hem aturat al bell mig del pontarró de pedra que salva el rieral. Com sempre, ens hem esperat per veure les primeres esteles reflectides al bassal que enfosquen les falzies. També com sempre, tu les volies comptar, i et perdies, ulls clucs, tantost les ha bressades la marinada. Algú arriava les banderes grogues que hissen a les cases per a commemorar les restes. Damunt el bosquet volaven, rabents o en cercles regulars, els corbs. M’has dit, Emília, que tot t’era estrany: el grinyol de la corda del pou, les dues velles i llur taral·la aturades, al pas dels segles, al rost de la Pujada de la Costa, al cant punxut dels

grills, amb tristeses lunars, l’entenebrament dels ceps amb brogit secret de cremall, la veu de l’home que mai ningú no ha vist i que parla tot sol, avui i sempre. Senyor, als apareguts dels horts. –Ja ni de nit –em deies– els somnis no em llumegen el son. ¿Què hi fan tants de diaris rebregats, tocant a la sitja carbonera? Ja sé, Emília, que tot ens és estrany i nou. Mira com s’acosten, tumultuosos, els soldats que assetgen el crepuscle amb armes fulgents al puny. Són a milers, amb casc i cuirassa negres. M’has estret, dolça, la mà, i has respost que era la roureda que avançava i creixia, i feia la nit més profunda. –Són els grius!, hem dit, tot d’una. Ens hem trobat cadascú més sol en una conca morta. Al fons de tot es movia, suau, un teló on hi havia pintat el poble amb les senyeres d’or, la riera. El pontet, les verges cabelludes, les bicicletes arrambades a la paret de cal manyà i la lluna en un fons de carbonissa. Diumenge vinent, l’Emília i jo, com sempre, ens tornarem a descomptar tot espiant la naixença aiguosa dels astres. (Faré tard al diari; ¿què hi fan, al prestatge dels llevats, tants de poemes escrits amb tinta esborradissa, entre farines calentes?). “Quan En Plana...”

Quan En Plana i En Planella m’han deixat sol –...em plau –els deia– d’espiar els estels quan l’un darrere l’altre s’estimben passades les crestes del munt de la Verdera–, del costat de l’Erola ha arribat una jardinera de motor amb els fanals apagats. Ha trencat, bategant, cap als aiguamolls de la platja, i s’ha aturat, en sec, a frec d’escuma. N’han baixat vuit minyons

7

amb jaquetes de pell i deix germànic. Mar i platja s’han fet nit en la nit, i les boires de setembre, afolcades, han desaparegut clar rere el Mirall. Els vuit fadrins, ara ajupits, ara drets, i amb gests insòlits, removien la sorra, arreplegaven pedres que aixecaven enlaire com si les miressin a contraclaror, feien com si les amaguessin, i tot just si els sentia respirar. Els he guaitats en llur desfici, i m’han vingut ganes de cridar. Passada mitjanit, es movien amb la mateixa frenesia i feien els mateixos moviments. Me n’he tornat, descalç, a l’Alberg del Moll, on faig parada. De bon matí, he despertat els meus, els he contat el fet cama llarga, hem anat a l’indret de la badia on s’havia esdevingut. Ni hi hem trobat ningú; però les roderes i les petjades eren, a sol llevant, visibles. Sense adonar-nos-en, hem remogut les sorres, i hem mirat palets i còdols a contraclaror, i amb el mateix neguit. Però els còdols i les pedres se’ns obrien com una petxina, entre mans, i hi descobríem, tènuament gravades, l’efígie de vells conqueridors, d’emperadors egregis i de dames famoses per llurs anòmals esbargiments o per llur faixada continència. Sense dir-nos res, ens hem mirat, hem ensacat, a milers, les pedres màgiques, i les hem amagades en una cova de sota la Punta del Pi perquè d’altres pelegrins gaudeixin, dellà els segles, de la troballa, i en contin, de nou, la meravella”. “Quan el vent i la trangolada...”

Quan el vent i la trangolada entren a boca de fosc, una colla de pescadors i jo acostumem de trobar-nos a la ca-

L’AUTOR

J. V. Foix Nascut a Sarrià el 1893, va estudiar dret, com molts intel·lectuals de la seva època i, com ells, també va penjar la carrera per dedicar-se a la literatura i ajudar el seu pare a la pastisseria familiar. El 1917 assistia a la tertúlia del Continental, es relacionava amb Carles Riba i col·laborava a ‘La Revista’. Foix es va apuntar a les avantguardes de ben jove, i no les va abandonar mai. Durant la Guerra Civil va frenar la seva activitat literària, però l’any 1947 va publicar el seu primer gran llibre de poemes, ‘Sol, i de dol’. El 1953 va arribar ‘Les irreals omegues’, que en un principi portava el títol ‘És quan dormo que hi veig clar’, que revela la importància dels elements onírics al llarg de la seva obra. L’any 1962 va ser nomenat membre de la Secció Filològica de l’IEC. Als anys setanta, en plena febre creadora, va publicar amb regularitat, i el 1978 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

L’OBRA DIARI 1918 J. V. Foix Edicions 62 i “La Caixa” 244 Pàgines

bina d’una de les barques de bou ancorades i segures a recer del dic. Avui feia tramuntanassa –tramuntanada o gropada, discutien entre ells–, i les onades, fosques altes, saltaven els carreus i escumejaven brogidores. Tot eren negrors en un fons boscat de negrors, on jo veia foradades i esplugues, i galeries amb portes drapades cambres medievals. A la punta, la nafra vermella de la nit sagnava damunt la polseguera de l’aigua. Hem fet foc en uns brasers d’altre temps. I hem preparat i consumit menges olioses i salobres. Jo no recordava ventades tan xiuladores, fredes i udolaires. Les pregones remors del mar, la cruixidera de les fustes, el renou, de la ferramenta, la fregadissa de cordes i xarxes, i el grinyol de tants d’ormeigs malendreçats ultrapassaven la memòria que jo tenia d’altres estades a bord d’una barca sòlidament amarrada. Algú ha sortit a parlar de la mort, i cadascú ha narrat la seva història de navegant amb tempestes, naufragis i negades. No és pas que els pescadors que conec siguin massa tràgics ni dramàtics en llurs contalles. Diuen que no temen la mort. Volen dir, ja ho sé, que no hi pensen ni no hi volen pensar. Massa eixerits, s’han avesat a no recordarla. De tants d’estels com espurnegen en les clares nits sobiranes, tot just si només els interessa el nom de l’estrella d’en Perris, que és la de l’alba i la del vespre. Però saben el dels rocs i el dels recs. –Mirem més ensota que endalt de peixos, no en plouen. I, de cua d’ull, si apunta el grop. Ja un altre comenta: –La mort, en aquest temps que som, no fa por a ningú: mireu com corren i com volen. (...)


6

PÚBLIC

DIJOUS, 11 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Tempesta d’estiu a marina ‘Pinya de rosa’, de Joaquim Ruyra, és la reedició de ‘Marines i boscatges’ amb la incorporació de ‘L’idil·li d’en Temme’, un volum fonamental de la seva producció. Blanes és l’escenari d’aquest conjunt de proses literàries que van convertir Ruyra en un model narratiu per a les noves generacions d’escriptors; de fet, són molts els que han comparat la bellesa de les seves descripcions amb les de Conrad i Stevenson. El fragment triat n’és una mostra.

M

ànegues marines Ja no era nit. Encara l’alba no havia ensenyat sa escata lluent en l’horitzó; però ja la llum primerenca del dia, una llum feble grisa, voleiava en l’aire, esparpellant-se esbandint-se pertot arreu, sense deixar cap raconada d’ombra. Les muntanyes es destacaven confusament enmig d’aquella grisor. A curta distància les veles dels llaguts apareixien mig esborrades i boiroses, així com s’obira de vegades la lluna en un cel assolellat. La mar no onejava: només treia sobre la platja una mica de bromera, deixant sentir en la sorra un rosec dolç. Allí, en la cala, tenia una color lletosa i semblava dotada d’una densitat d’aixarop. Quan algun llagut donava fusa, al lliscar-li per damunt, hi obria un solc bru i oliós, que duia darrera de la popa i restava assenyalat llarg temps, com un camí miste-

riós. Els rems, sense cap mena de remor, s’enfonsaven en l’aigua fent-hi esclatar blavoses liurnetes, i després s’alçaven perlejant. Sonava de vegades algun cant melangiós, que s’allunyava juntament amb una barca que s’anava perdent de vista. L’oratge era tan suau que amb prou feines arribava a gronxar els rínxols del meus cabells. M’havia assegut en el fresc sorral, amb els peus quasi al trencall de l’aigua, i gaudia a ulls plens les belleses de la matinada. Al mateix temps observava els moviments d’un pescador vell que, tot esmicolat i ensorrant el grumeig, vigilava dues canyes que acabava de parar. Les havia clavades a terra després de llançar a la mar llurs guarniments. De tant en tant les agafava per mudar-los l’esquer o perquè ja havien enganxat algun peix, que les vinclava i atrontollava. En aquest últim cas, estirant i amollant hàbilment, anava fent seguir la pes-

ca i a la fi, l’aigua xipollejada, obria pas a una oblada o a un llobarro, que amb les aletes esparrancades, se debatia, fent sorollar sordament ses escates d’acer brunyit. El dia badava a poc a poquet sa parpella... Un fil lluminós, d’un ros de mel, s’havia estès en el mar sota mateix de la calitja negrenca que murava l’horitzó. I per moments s’anà eixamplant, eixamplant... De sobte, lluny, entre la boira, corn xarbotades d’un metall fos, enlluernaclor, rebentaren les flamarades del sol, i lentament, son disc gegantí, vermell i corn oscil·lant, s’alçà damunt de la llampanta mar. L’oratge atura son buf. Una xafogor humida, que s’apoderà de l’atmosfera en breus moments, me deixà amarat de suor. –Aviat entrarà vent de fora –va dirme el vell pescador per via de consol. Després la deixà penjar a un cantó de sa boca, acotà les parpelles, i,

El sol s’havia entristit enmig del cel serè. La gropada, mentrestant, creixia a l’horitzó, esblenada i negra I tot era moviment i cridòria, i tothom guaitava la mar amb els ulls eixamplats per l’espant

a no ser per alguns glops de fum que llençava de tard en tard, s’hauria dit que dormia. Mentrestant el sol se remuntava, empetitint-se a manera que s’enfilava a les blavors de l’espai, però concentrant més i més sos raigs i refermant llur força abrusadora. Deu o dotze xicots nus, magres, bruns, vingueren a nedar davant meu, capbussant-se i perseguintse. De tant en tant sortien a reposar a la platja, allí, tots molls, s’asseien; i el panteix feia brandar l’encercolat vistos de llurs costelles. El mar era llavors d’un blau clar, puríssim. Les esteles que serpejaven per sa superfície eren blanquinoses com els rastres que els caragols deixen sobre les fulles. D’hora en hora la calor augmentava. Se veia tremolar un lleu vapor sobre el mar, es respirava un baf d’aigua calenta. En les properes penyes les ginestes s’anaven es-


PÚBLIC

DIJOUS, 11 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

florant, deixant rajar un llagrimeig d’or avall avall de les roques. Els nedadors s’havien ajagut de boca terrosa sobre la sorra roent, parant llurs esquenes mullades a l’ardentor del sol. El vell pescador dormia, i dormien també, a l’ombra dels llaguts, alguns altres mariners. Tot era silenci. No se veia cap barca en el mar: només s’hi obiraven, lluny, molt lluny, dues gavines, que hi ressaltaven per llur blancor que, tot, volant volant, semblaven immòbils i feien l’efecte de dues estrelles que parpallegessin solitàries enmig del cel. Jo tenia nyonya... una galvana, una son!... Me vaig posar a l’ombra d’una vela estesa, em vaig lliurar al temptador ensopiment que m’agafava. Però, tot just els meus pensaments s’havien esvaït en les primeres boires del son, quan una remor llunyana, ronca, creixent, em desvetllà. Me vaig aixecar esverat; i encara no estava ben dret que em va envestir una ventada xardorosa, cuidant tombar-me a terra. Vaig veure que el pescador vell recollia sos ormeigs i corria com un boig d’ací d’allà, cridant: –Mar de llamp! Mar de llamp!– I altres mariners s’anaven aixecant, com a fantasmes, d’entremig de les barques, i repetien aquell crit esporuguidor. De seguida comparegueren adelerats més i més homes, i s’armaren els palanquins, i vingué el paler amb son parell de bous, i grinyolaren les corrioles, i els llaguts i les llanxes foren hissats amunt, ben amunt, a dalt de les penyes. I tot era moviment i cridòria, i tothom guaitava la mar amb els ulls eixamplats per l’espant.

Jo també hi vaig adreçar la vista. De bon principi no vaig reparar sinó que s’estenia rebent una clapa ombrívola, com l’ombra d’un ser invisible que hi volés pel damunt. Allò era el primer efecte de la ventada: se comprenia de seguida. La ratxa que suara m’havia envestit hauria sigut un esbufec prematur. Ara venia l’alenada grossa. Com corria! Va abordar terra amb l’aspecte d’un drap colossal que es desplega violentament, pataquejà les roques, s’esqueixà en llurs cantells amb una xiscladissa esgarrifosa, rebufà la sorra escampant-la a tall de metralla, que em ferí dolorosament, i va envair el poble rebatentse per parets i teulades tancament de les portes, el dringar dels vidres que es rompien... Les xemeneies s’eren convertides en sirenes que cornaven en diferents tons de veu. Algunes balandrejaven i queien. Per certes sinuositats en la llarga bramulada del vent, s’haurien pogut endevinar les corbes i colzades dels carrers per on s’encanonava. Les canals xiulaven, els penells flautejaven, giravoltant llurs banderetes; les campanes repicaven a mal temps. Tota vila sonava com un gran instrument musical tocat per un boig. El sol s’havia entristit enmig del cel serè. La gropada, mentrestant, creixia a l’horitzó, esblenada i negra. El mar, fatigat per la pressió que sofria, s’enfonsava a trossos, es botia després amb un panteix pesat, que de moment en moment se feia més visible. Grosses ones se rebentaven ja en la platja llengüejaven escumoses fins als herbeis. I la remor llunyana augmentava ronca, profunda, solemne, distingint-se a pesar dels altres sorolls més baladrers que atabalaven

7

l’aire. Era grossa maror de fora, que s’anava atansant. Venia tota blanca d’escuma, fent cavalls enormes que a cada instant, en llurs bots, aixecaven més altes les gropes monstruoses. Més tard ja no es veieren sinó xarbots i serralades d’aigua, que corrien unes darrera de les altres sense acabar-se mai, amb la carena tempestejada, que s’esbadellava ací allà, esllavissant-se per llurs faldes en tronadores ensulsiades. Seques, mai vistes tal volta, eren posades en descobert, mostrant llurs entranyes de pedra i llurs algues negrenques. Els penyals de la costa apareixien un moment revestits, enfarfegats d’escumes, de seguida tornaven a mostrar llurs roques brunes, mig negades per un devessall de cascades. El soroll era eixordador. Homes, dones i criatures, amb una angoixa horrible, corrien per la platja. I els ruixims espessos, que el vent enlairava, passaven com boires sobre llurs caps; i un hom no sabia a voltes si eren llàgrimes o aigua del mar lo que regalava per les cares d’aquells infeliços. Mes, respecte d’alguns, no hi havia pas aquest dubte, perquè sanglotaven, gemegaven i es picaven el cap desesperadament. Eren els que tenien al mar pares, germans... l’amor i l’esperança de llurs cases. El cel s’havia ennuvolat del tot en poca estona, i sovint s’hi esbombava el tro, fent retrunyir l’encontrada. El dia s’havia enfosquit tant i tant, que semblava que fóssim cap al vespre. En això, un crit de dona, un crit xisclós, va ferir les orelles : –Una barca! Una barca!– Tothom s’abalançà a la mar, com si volguessin abraonarse amb les ones. –Sí, sí! Una barca! –exclamaren altres veus–. Quina és?

L’AUTOR

Joaquim Ruyra Nascut a Girona el 1958, va ser narrador i prosista, i també va conrear la poesia, el teatre i la crítica literària. La seva obra cabdal està constituïda per tres reculls de relats: ‘Marines i boscatges’ (1903), ‘La parada’ (1919) i ‘Entre flames’ (1928). El seu univers literari se centra en el mar i la costa; en concret a Blanes, d’on provenia la seva família. Va estudiar a Barcelona la carrera de Dret, que no va arribar a exercir perquè, segons declarava, “exercir la carrera m’hauria impedit d’escriure”. Ruyra és un dels grans contistes moderns dels segle XX, en la línia d’Edgar A. Poe, el seu autor predilecte. De la manera d’escriure de Ruyra en destaca la psicologia d’alguns dels seus personatges com ara els que apareixen als relats ‘La Fineta’ i ‘Jacobé’, on també revela una visió fatalista del món. Va ser mestre literari d’escriptors com ara Josep Pla, Salvador Espriu i Lluís Ferran de Pol.

L’OBRA ‘PINYA DE ROSA’ Joaquim Ruyra Editorial Selecta 220 pàgines

–preguntaren molts–. És la d’en Xufanch –va respondre un espinguet de criatura–. No, no; no ho és –contestaren de seguida alguns mariners–. No és pas del poble; és forastera –mormolà una veu rogallosa–. Només hi va un home i ja no pot governar –observà un patró. Les dones alçaren els braços al cel com demanant misericòrdia. Jo també vaig llambregar la barca. Era un llagut sense veles ni arbre. No venia, sinó que era portat per les ones i el vent, i es veia que anava ple d’aigua fins a l’orla. Corria de dret cap a un penyal. S’enfonsava en la clotarada que li badava la mar a rencongir-se, i, al cap d’una bella estona, quan l’ona tornava a inflar-se sota sa quilla, reapareixia entre els rüixims voleïadors. I cada vegada s’acostava més a les penyes, on s’havien enfilat ja un quants mariners per des d’allí donar-li l’auxili que poguessin. Però, què podrien fer? Res. El llagut se tombà en el bullidor de rompents, que s’estenia a una grossa distància de les roques. Sa carena negrejà encara, botant, botant entre les escumes. Després els ulls la cercaren en va. Al cap d’una mitja hora vingueren quatre mariners que portaven un home a coll. Era el nàufrag. Ningú el coneixia. Me semblà home d’uns quaranta anys, i vestia la samarreta blava i els calçotets de la nostra costa. Son llit d’agonia fou el sorral mullat. Allí l’ajagueren, i el metge l’examinà, declarant que es moria, que se n’anava per moments a causa d’una forta commoció al cervell. Al cap de poc va presentarse un capellà que portava l’extremunció (...)


6

PÚBLIC

DIVENDRES, 12 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

El sopar de dissabte a la nit ‘Caldetes’, de Josep Maria Planes, és un dels articles inclosos a ‘L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935’, un volum a cura de Marc Soler que ofereix els articles publicats a la revista ‘Mirador’ el 1929 sobre les diferents formes de viure l’estiueig dels catalans. El fragment triat descriu els sopars al Casino de Caldetes, els hàbits tranquils dels clients de l’establiment i recorda alguns dels il·lustres habituals d’aquesta zona del litoral com ara Joan Maragall.

S

i un amic meu tingués intenció d’anar a Caldetes algun d’aquests dies i estigués en dubte sobre quin mitjà de locomoció ha d’adoptar per a fer el viatge, jo li aconsellaria honradament que hi anés en auto. –Però si existeix un servei de trens esplèndid... Perfectament. Existeix un servei de trens tan esplèndid com vulgueu, però a Caldetes s’ha d’anar amb auto. I no us creieu que un cotxe qualsevol sigui bo pel cas. L’auto d’anar a Caldetes ha d’ésser una màquina magnífica, exuberant i ripolinada. No s’hi pot plànyer lluentor als metalls, dignitat a la carrosseria ni prestigi a la marca. Solament en aquestes condicions podreu fer una entrada discreta a aquella platja i quan baixareu, allà davant del Colon, la colònia us concedirà, tàcitament, una muda bel·ligerància.

Si no teniu escrúpols que us classifiquin com un marit de la classe mitjana, també podeu fer el viatge en tren, està clar, i el mal no agafarà unes majors proporcions. Però a Caldetes, us ho aviso, això d’anar en tren és molt mal vist. Els que no tenen més remei que servir-se’n i, de passada, no volen perdre totes les probabilitats de fer un matrimoni brillant, l’agafen de rigorós incògnit i el cap de l’estació, que es fa càrrec de les coses, els ven els bitllets dissimuladament, per sota la taula del casino, tot prenent cafè. Nosaltres vàrem arribar a Caldetes dissabte al vespre. Havent sopat, naturalment, vàrem fer cap al casino. I diem naturalment perquè a Caldetes la gent va al casino seguint la mateixa força d’inèrcia que mena les aigües dels rius cap al mar, els benaventurats cap al cel i els lladres rucs a la presó. A Caldetes, la gent de la colònia no diuen mai: «Vaig al Casino» o «Vinc

del Casino». Diuen, simplement: «Ara vaig» o «Ja en torno», perquè tothom ja sap que no es pot anar ni tornar d’enlloc més que no sigui del Colon. Aquell vespre hi havia festa grossa. A fora tocava una cobla de sardanes i a dintre, a la sala de festes, hi havia ball. Les sardanes eren organitzades amb la santa intenció de distreure el poble, i el poble es distreia amb prudència i moderació. Hi havia quatre o cinc rodones que aixecaven una alegre polseguera i els bancs públics destinats a les forces vives de la població eren realment ocupats per les forces vives. El jovent de la colònia, entre un tango i un fox, venia a fer una mica el nas per les sardanes. Sense barrejar-s’hi gens ni gota, constataven amb satisfacció que el poble estava tranquil i que, de moment, no hi havia por de revolució. Dintre la sala, el panorama era tot un altre. Un gran escampall de noies boniques i de joves formosíssims es-

«A Caldetes la gent va al casino seguint la mateixa força d’inèrcia que mena les aigües dels rius cap al mar» «Caldetes, més que un centre d’estiueig integral, és una mena de barri de Barcelona, inspirat com el de les Tres Torres»

taven reunits en dos grans grups. La música anava tocant, però no ballava ningú. Un dels grups s’entretenia a fer el joc de l’anillo, que és el joc del pare martell traduït al castellà, i val a dir que tots plegats no tenien pas l’aire de divertir-se extraordinàriament. Els de l’altre grup estaven reunits amb un cert desordre i suposem que s’entretenien a parlar malament dels de l’altra banda. Aquesta suposició no és pas completament gratuïta. I direm per què: els de l’anillo són els antics estiuejants, representen la tradició de la colònia. Per ésser admès en aquest grup cal que us hagi caigut la pell moltes temporades sota el sol de Caldetes. Hom organitza un eficaç contacte de colzes per impedir la intromissió dels nouvinguts. Aquests, mentre dura el seu estat de quarantena, no tenen més remei que fer penya completament a part.


PÚBLIC

DIVENDRES, 12 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

De fet, però, la divisió entre els elements de la colònia la marquen sobretot motius de condició social. La rivalitat entre aquests dos grups no arriba pas, està clar, a un estat de violències. Els distingits han inventat una definició dels altres, en la qual queda perfectament explicat tot el problema: els diuen els de la fosa común. Ara fa dos anys, quan va ésser llençada, aquesta frase va tenir un èxit extraordinari. Caldetes i els seus estiuejants han constituït des de fa temps un tema inexhaurible per als humoristes del país. Santiago Rusiñol va escriure aquell sketch d’una revista del Palace, que es deia Calditas sur mer i que, com recordarà tothom, va tenir un èxit popular definitiu. Després, el nom de Caldetes ha anat sempre lligat amb una visió de cursileria. Sembla que va sortir d’allí aquella moda que consistia a parlar en castellà, per motius de distinció i refinament. De fet, ens diuen que aquesta moda va ésser llençada a Caldetes pel grup que formaven el baró de Güell, en Josep Ferrer i Vidal, en Joaquim M. de Nadal i alguns altres. La iniciativa va partir, doncs, d’un nucli selecte de la Lliga Nacionalista. Mentrestant, es donava el cas una mica paradoxal –no gaire, no– que el grup de fabricants de Terrassa que estiuegen a Caldetes, gairebé tots ells partidaris de l’Alfons Sala, eren els que aguantaven el punt de no voler seguir el corrent. Mai se sabrà si aquesta actitud fou adoptada per una saludable por de veure’s embolicats en una maquiavèl·lica maniobra de la Lliga o bé per simples motius de comoditat domèstica.

L’alta política ha tingut sempre aquests misteris. El que sembla provat és que els estiuejants de les torres de Caldetes formen una colònia molt poc colònia, en el sentit acceptat d’aquesta paraula. Volem dir que no són gaire aficionats a l’acoblament xiroi i paternalista que distingeix generalment aquesta mena d’associacions. La gent s’estan molt cadascú a casa seva i hom guarda un cert pudor a propòsit de les àmplies expansions de solidaritat. Això pot ésser degut, en part, al fet que Caldetes, més que un centre d’estiueig integral, és una mena de barri de Barcelona, inspirat en un sentit com el de les Tres Torres, posem per cas. Van i vénen de la capital amb una gran freqüència i es pot dir que tenen constantment un peu al Colon i un altre a la plaça de Catalunya. Amb aquestes condicions, no és d’estranyar que l’esperit clàssicament colonial se’n ressenti de mala manera. Això no vol dir que no facin també les seves festes. El 15 d’agost, per exemple, se celebra un gran cotillon en el Casino, que constitueix el veritable clou de la temporada. Els de la fosa común, naturalment, no hi són convidats. És fama que el jove que dirigeix aquest cotillon es casa de seguida amb la noia que li fa de parella. Per on resulta que, si més no des del punt de vista matrimonial, aquesta festa té sempre l’èxit garantit per endavant. No sabem pas si es tractava d’una qüestió d’esnobisme ben encarrilada per uns esperits organitzadors, però el cert és que durant algunes temporades la colònia de Caldetes es va permetre la fantasia de donar-se uns espectacles d’aquells que en diem selectes. Va

7

haver-hi concerts d’en Costa, d’en Pahissa, d’en Malats, d’en Borràs... Un dia el senyor Gutiérrez Gili va donar una conferència al Colon. Als organitzadors va presentar-se’ls un conflicte: qui faria la presentació del conferenciant? A darrera hora es va decidir encarregar aquesta feina al gerent del Casino, senyor Caballero. Es tractava tan sols de dir: –Senyores i senyors: el distingit literat senyor Gutiérrez Gili dissertarà sobre tal tema... La cosa era tan fàcil que podia fer-la perfectament un empleat de la casa. El senyor Caballero, però, volgué superar-se a si mateix. Estigué dues nits estudiant el discurs que faria. I arribà el gran moment; la sala estava completament plena. El tema de la conferència era: La galantería en la Enciclopedia, el romanticismo y el deporte. El senyor Caballero s’aixecà, amb el somriure als llavis. Amb gest despreocupat senyalà el conferenciant i digué: –El señor Gutiérrez Gili va a hablarles a ustedes de la influencia del deporte en la Edad Media... D’aquell dia estant, a Caldetes no hi ha hagut més conferències. Entre els estiuejants il·lustres que ha tingut Caldetes cal assenyalar Joan Maragall, que hi va escriure la Nausica, Eugeni d’Ors, Malats, Francesc Pujols... Francesc Pujols ha deixat del seu pas per Caldetes unes anècdotes. Una vegada es passejava amb uns amics pel passeig dels Anglesos, quan li va cridar l’atenció una torre que presentava una singular particularitat: una cadena aguantada per uns pilons que hi havia davant de la casa, de cap a cap de la façana. (Com el lector ja deu saber, a Espanya i a Anglaterra, l’etiqueta

L’AUTOR

Josep Maria Planes Nascut a Manresa el 1907, Josep Maria Planes fou un dels primers impulsors del periodisme d’investigació a Catalunya. També va escriure i estrenar obres teatrals. Va començar la seva carrera periodística en publicacions locals i l’any 1929 va fer el gran salt i va escriure a ‘La Nau’, ‘Mirador’ i ‘La Publicitat’, entre d’altres publicacions. Fou director de la històrica revista satírica ‘El Be Negre’ durant tota la seva curta trajectòria. El seu llenguatge denota una clara preocupació perquè el lector l’entengui. Les seves obres més destacades són els dos reculls de cròniques de ‘Nits de Barcelona’ i ‘Gàngsters de Barcelona’, una sèrie d’articles en què denunciava les connexions de la FAI i l’anarquisme català amb el pistolerisme i la delinqüència comuna. El 24 d’agost del 1936, un escamot d’anarquistes de la FAI el va assassinar a trets de pistola a la carretera de l’Arrabassada.

L’OBRA ‘L’ESTIUEG. COM FÈIEM LES VACANCES ENTRE 1929 I 1935’ Quaderns Crema 272 pàgines

palatina disposa que siguin voltades amb una cadena les cases particulars on hagi dormit una nit alguna persona de la família reial). –Caram! –va dir en Pujols–, resulta que aquí hi deu haver dormit el... Un nou descobriment no li deixà acabar la frase. Va veure que la cadena no voltava l’edifici, sinó que era un element decoratiu dedicat especialment a la façana. –Ah... ! –va concloure–. Es veu que només hi ha fet migdiada. I ja que parlem d’estiuejants notables, no podem pas oblidar-nos de Don Olimpo. Don Olimpo, tal com li correspon al nom que porta, és un senyor magnífic, abundant decoratiu. Per les taules del cafè i per les reunions la seva veu domina, esplèndida, fent l’elogi de les forces vives de les quals ell és actiu campió. Don Olimpo viu a Madrid i és el propietari d’una funerària que ha batejat amb un nom dramàtic i evocador: en diu La traidora. Parlant amb propietat, cal dir que La traidora no és ben bé una funerària en el sentit vulgar del mot. Es tracta d’una mena d’entitat asseguradora contra l’enterrament. Pagant una pesseta de quota cada mes, quan us moriu us fan un notable enterrament de tercera classe. Pagant dues pessetes, l’enterrament és de segona. I així successivament fins a arribar a un magnífic sepeli a la Federica. Sembla que gairebé tot Madrid està abonat a La traidora. El cert és que Don Olimpo s’ha fet una posició considerable i que la seva presència a Caldetes constitueix un element d’una força suggestiva incomparable. (...)


6

PÚBLIC

DISSABTE, 13 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Territori apte per a guiris

‘Escenes de la vida d’estiu a Tossa’ de Josep Palau i Fabre, és un dels articles inclosos a ‘L’estiueg. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935’, un volum a cura de Marc Soler que ofereix els articles publicats a la revista ‘Mirador’ el 1929 sobre les diferents formes de viure l’estiueig dels catalans. El fragment triat parla dels estrangers que van descobrir Tossa com un indret verge i paradisíac per regalar-se unes vacances tranquil·les a la Costa Brava.

El dancing en plebosc Cap a la tarda, camí de l’antic camp de futbol, fan via tres dones velles, vestides de negre. Són, sense ombra de dubte, dones de la Vila Vella. Llur existència s’escola de cara al mar, entre les barques i els estris de pescar. Rarament traspassen el clos de la vila, i que avui s’hagin arriscat a caminar més d’un quilòmetre és que quelcom de molt fort ha sollicitat llur curiositat. La conversa és animada. Discuteixen, sense que arribin a posar-se d’acord, la diferència que hi ha entre un cafè express i un cafè dancing. Perquè heu de saber que ara –són novetats d’aquest estiu– a Tossa tenim l’un i l’altre. És per veure aquest darrer que aquelles dones acceleren el pas. En ple bosc, on a les tardes d’agost, un alemany retirat (del seu país) ha bastit un establiment de beguda amb els seus annexos de pista per a ballar, pista de tenis i taules de ping-pong. És el cafè dan-

cing del Bon Retir. Aquesta anècdota em fa palpable en una violenta juxtaposició d’imatges la metamorfosi que la vida exterior i social de Tossa ha sofert aquests darrers temps. Molt bé que em recordo de l’aspecte d’aquella Tossa que vaig veure per primera vegada ja fa una colla d’anys. Encara aleshores al migdia el correu es feia en tartana i la vida era tan quieta i tan poc sorollosa que hom podia comprendre per què Tossa era anomenada [falta un fragment a l’original]. Les poques famílies barcelonines que passaven ací l’estiu es banyaven a Sa Palma, on hi havia a tot estirar mitja dotzena de tendes de lona. Banyar-se a la platja mateixa del poble hauria semblat aleshores un acte impúdic. A la platja del Reig –que avui ha desaparegut– s’hi banyaven algunes noies més temoregues. Divertiments, ni pensar-hi. No hi havia altre recurs que el piano de maneta del Casino

Miramar (avui Casino Republicà). I si algun estiuejant era prou afortunat per a posseir una gramola, podia fer el fatxenda perquè sabia que era l’amo de la situació. Una gramola i una espelma permetien organitzar, als vespres, uns balls a les fosques que eren la cosa més infeliç del món, alhora que motiu d’escàndol per als malpensats. En l’extraordinària metamorfosi que ha convertit aquest recer ahir tan quiet en una platja del més bigarrat cosmopolitisme, els catalans no hi són per res. Llevat dels diumenges, en què hem de sofrir la invasió d’aquelles execrables colles que canten Rocío i que tenen la trista virtut de convertir les platges més netes del país en un inqualificable espectacle d’escombraries i grolleria, bé podríem dir que, pel que toca als catalans, la vida exterior de Tossa no s’hauria modificat pas gaire. Totes les innovacions han partit dels es-

«Un alemany retirat (del seu país) ha bastit un establiment de beguda amb els seus annexos de pista per a ballar» «Són els alemanys els qui han iniciat aquesta invasió que avui secunden anglesos i també francesos»

trangers, vinguts ací aneu a saber per quina mul-tiplicitat de causes de tot ordre. Són els alemanys els qui han iniciat aquesta invasió que avui secunden anglesos i també francesos. Quan la guerra, els tossencs ja van assistir a una primera invasió de gent estranya. Ara que, en firmar-se l’armistici, es feren tots fonedissos sense deixar rastre. Ara les coses són altrament importants. Avui la invasió alemanya ha plantat arrels i profundes. Hi ha l’exemple de les famílies que viuen ací ja definitivament, hi ha també l’exemple dels negocis que exploten alguns d’aquests invasors. Assistim en aquest petit racó de Catalunya a una singular repercussió a distància de la repressió nazi, puix que evidentment la majoria d’aquests alemanys que tracten d’augmentar el cens de Tossa són, si no precisament fugitius, descontents del règim na-


PÚBLIC

DISSABTE, 13 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

cionalsocialista. I aquest ha estat el nucli que ha expandit després en forma de reclam turístic el prestigi de Tossa. “Tossa, l’indret més bell del món”, diu un rètol de set metres de llargària que l’hoteler Steyer ha fet fixar en una de les agències més cèntriques de Londres. I la gent aflueix de tot arreu d’Europa directament a Tossa, sense conèixer ni manifestar cap desig de conèixer Barcelona. De l’arribada dels primers alemanys me’n recordo prou bé. Tot seguit, un cop de teatre: un casament! Val a dir, un fet que no s’ha repetit. La majoria d’ells, jueus d’una manera inconfusible. El més salat de tots, aquell barbut anomenat Marcos que posà un bar. «A ca l’Ali-Babà», l’anomena tot seguit, en broma, la jovenalla del poble. I l’home que es talla la barba, però és inútil; tothom sap on és a casa l’Ali-Babà el prestigi d’aquest bar arriba a Lloret, Blanes i Sant Feliu. Marcos és arquitecte. Un home educadíssim. Els revessos de fortuna l’han convertit en barman. El seu establiment té una petita mala fama. Són encara bastants les famílies que es resisteixen a anar-hi. Val a dir que l’establiment, amb la porta tancada sempre, no fa pas gaire bona fatxa. Ara, quan sou a dins, podeu fer-vos servir el que vulgueu. Ous ferrats i pa amb tomàquet són magnífiques especialitats de la casa. Si ho voleu –no és que us ho recomani–, podeu exigir música de Bach o de Händel. Podeu ballar. De totes maneres cal tenir-ne moltes ganes, això sí; altrament les possibilitats de la casa són molt limitades en aquest sentit. Si us avorriu, Mar-

cos us portarà tot seguit trencaclosques de tota mena que us faran passar la son i us obligaran a romandre i a... beure. Pel compte que li té, Marcos és poc amic dels escàndols, especialitat aquesta de la gent del país, puix que els alemanys més aviat són amics del silenci i de les juergas a la quieta. Van per feina i no els agrada la propaganda exterior. Hi ha encara el bar Steyer, un altre lloc molt concorregut les nits, on no falta el taulell americà i una nodrida clientela, sobretot anglesa. Quant al dancing del Bon Retir a què m’he referit, és la cosa més familiar que pugueu imaginar-vos. Les mamàs fan taula a part, la quitxalla moltes vegades s’apodera de la pista. I la joventut balla amb un sentit de l’alegria sana i fresca que enamora de debò. Cal distingir entre els alemanys amb residència a Tossa si no fixa, almenys bona part de l’any, dels altres estrangers que venen ací en pla de turistes. Els primers s’han aclimatat molt. Sobretot, per exemple, en la indumentària. Quin capítol aquest més divertit! Jo he vist ací les coses més extravagants, de més mal gust que us pugueu pensar. Quan penso en les raons que s’armaven anys enrere, a la primera provocació en aquest sentit! Ara, la gent de Tossa és la gent que menys bada i menys s’estranya. Fins i tot ara potser són massa mesells. Perquè més que la indumentària que moltes vegades ratlla el grotesc, el que hi ha de molest és la insolència gens dissimulada dels que s’hi exhibeixen. Acaben de baixar de l’autoòmnibus i el temps sembla que els falta per convertir els carrers de Tossa en una casa de boigs. Quant als alemanys amb residèn-

7

cia fixa, llur actitud no pot ésser més correcta. En la indumentària no es distingeixen de nosaltres més que pel sarró que tant homes com dones porten sempre tirat damunt l’espatlla. A l’entorn d’aquest clan, la fantasia popular basteix tota mena d’històries d’espionatge. «Al sarró porten els plans i les brúixoles», sentiu que diuen. I ¿què s’ha de pensar d’aquesta afició que manifesten alguns d’ells a caçar insectes? «És per dissimular», vet aquí. Tot aquest clan es mou a l’entorn de les Galeries d’Art que té obertes la Baronessa, com tothom l’anomena. En aquesta petita tenda d’objectes d’art, útils, biblioteca circulant i exhibició permanent de pintures, hi ha tot el dia un moviment incessant que excita la curiositat dels que no tenen res a fer. Els tossencs i els estiuejants s’habituen a tots aquests fets que cobren cada dia major normalitat i que semblen ja formar part del paisatge humà de Tossa de Mar. ¿Fins on anirem en aquest sentit? Es fa difícil preveure. Sapigueu solament que l’antiga fàbrica del suro, que durant cinc anys havia aixoplugat dos-cents infants de les colònies d’estiu del municipi de Barcelona, avui pertany a un alemany, que d’aquesta feta ha adquirit la supremacia de la situació hotelera. La seva principal competència és un hotel, nou de trinca, edificat amb diners anglesos. Sapigueu també que avui –mireu si la infiltració és important– es dóna la paradoxal situació que si una família de Barcelona vol fer-se una casa a Sa Palma ha de comprar els terrenys a un propietari alemany i s’ha de comprometre a fer-se fer la casa per un arquitecte alemany. Men-

L’AUTOR

Josep Palau i Fabre Nascut a Barcelona el 1917, Josep Palau i Fabre fou un polifacètic autor poètic i crític d’art barceloní, un dels màxims especialistes en l’obra del pintor Pablo Picasso. Era fill del pintor, decorador i inventor de joguines Josep Palau i Oller. Va estudiar Lletres a la Universitat de Barcelona i, durant els anys cinquanta, va treballar activament en la recuperació de la literatura i la cultura catalanes sota el franquisme. Entre 1946 i 1961 va residir a París. Va fundar i col·laborar amb revistes com ara ‘Poesia’ i ‘Ariel’, a més de l’editorial La Sirena. Al llarg de la seva carrera va rebre diversos premis literaris: el 1996 el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat per ‘Contes de capçalera’, el 1998 el Lletra d’Or per ‘Estimat Picasso’, el 1999 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 2006 el Premi de la Crítica Serra d’Or. Va morir a Barcelona el 2008 als 90 anys.

L’OBRA ‘L’ESTIUEG. COM FÈIEM LES VACANCES ENTRE 1929 I 1935’. Quaderns Crema 272 pàgines

trestant cada dia veieu més rètols a tot arreu de «Es ven». Els propietaris d’ací, que abans deien que no vendrien mai res a aquests fugitius, ara sembla que estan disposats a vendre-ho tot! Vinguin diners, vinguin d’on vinguin! Aquesta és una simple informació. Ja en ella, en potència, materials per a un reportatge brillant. No sabria fer-lo, jo. Únicament voldria insistir sobre la conveniència de no exagerar massa el sentit i valor d’aquesta metamorfosi a què Tossa ha estat sotmesa. Ara podríem situar-nos en un altre pla, en una perspectiva més profunda, recordar que, des d’un principi, he vingut parlant de metamorfosi exterior. Evidentment quan alguns dels meus amics es planyen –no massa convençuts– d’aquest canvi, tot retraient els bons temps en què Tossa era com un cenobi obert als quatre vents del mar i del bosc, jo sempre puc tirar-los en cara que tanmateix ha calgut ben poca cosa de brogit perquè poguessin distreure’s tan fàcilment de la Tossa perenne que és avui idèntica –naturalment– a com era aleshores. Tot al més, algunes novetats, i quines novetats! El xalet d’En Bram, per exemple. En Bram era un pescador. Un dia va dir-se: si a l’esquena del Cap d’Or obríssim un cau, des d’on a l’hivern podríem arrecerar-nos contra la tramuntana i fumar les nostres pipes tranquillament?”. I tot sol amb un picot va començar a encetar la roca viva. La gent deia: «En Bram , ho sabeu?, es fa un xalet!». I el nom ha quedat. Ell és mort. El seu nom perdurarà sempre. Aquest pedrís obert al pic de la roca amb una miranda (...)


6

PÚBLIC

DIUMENGE, 14 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

L’art de salvar les aparences ‘Fanny’ és la novel·la més coneguda de Carles Soldevila. Aquesta història va causar sensació tant per les característiques de la seva protagonista, una noia autosuficient i alliberada, com també perquè l’autor es va atrevir a utilitzar el monòleg interior per fer parlar un personatge que lluita contra els convencionalismes. Part del fragment triat passa al teatre del Paral·lel on ‘Fanny’ triomfa damunt l’escenari i desperta l’enveja de les seves companyes.

V

eiam si l’aigua freda em treu del cap tota aquesta teranyina de mals pensaments. Mira: aquest bibelot que es reflecteix tot nu dins el mirall sóc jo, la quasi-cèlebre, la quasi-estel·lar Fanny... que, per cert, ha passat una nit d’angúnia. No té cap ni centener que una persona tan gentil passi hores tan negres. Però les passa. (Aquesta esponja es desfà tota. N’he de comprar una altra.) Ha estat un pèssim acudit de llegir tot l’article de l’Enciclopèdia Espasa. Ja podia preveure que semblant tip de patologia no em cauria bé. Només de recordar-ho se’m posa pell de gallina. I no de la fredor d’aquesta aigua, sinó d’horror. D’horror i de fàstic. Sembla mentida que al món hi pugui haver flagells tan terribles... Quin somni he tingut! Ara em torna a la memòria. Sí, sí... He somniat que nedava dins una mena de pantà poblat de monstres -uns monstres

verds, lívids, llefiscosos-. A penes em tocava un dels seus horribles tentacles, la pell em quedava tacada per sempre. Cada cop que m’arrapava a les vores amb el desig frenètic de salvar-me, els dits em relliscaven sobre una molsa viscosa i tornava a caure dins l’aigua... I altre cop a nedar mirant d’esquivar els monstres... I altre cop a provar d’hissar-me fora d’aquell pantà infecte... Suava d’angúnia... Si almenys m’hagués pogut despertar! Però no podia. Entreveia d’una manera estranya que tot allò era un malson i, tanmateix, no en podia sortir i patia, patia tremendament... Ai, gràcies a Déu que torno a veure el meu cos net i pur sota la claror del dia! No tornaré a llegir cap cosa més sobre aquesta malura... Vade retro! No vull tenir més visions nocturnes. D’informació ja en tinc prou. I massa. Seguint per aquest camí, al capdavall acabaria neurastènica... M’agafarien aprensions. M’embrancaria a pensar

en les malifetes de l’herència, i encara que tots els ascendents que he conegut tenien bon aspecte... què sé jo!... Quan s’agafa una mania poc es distingeix entre el que és raonable i el que és absurd... No em vull preocupar. Tampoc no vull que en Jordi segueixi vivint amb la idea que estava festejant amb una miserable desgraciada... No tracto pas de desfer l’equívoc per recobrar el seu afecte, ni tan sols la seva amistat; no. Això mai. Però em sembla necessari, fins crec que tinc obligació de fer el possible per restablir la veritat. Entre nosaltres dos hi ha hagut un sentiment tan fràgil i tan lleuger com vulguin... Però jo he estat lleial. Li he dit: “No he tingut cap amor”, i era veritat. Li he dit: “Ets el primer que m’ha estret en els seus braços”... i era veritat. (Sí, era veritat, perquè aquella abraçada que em va fer per sorpresa el meu cosí, al cel sia, no compta... Va ser una criaturada i jo vaig protestar enèrgi-

«Només de recordar-ho se’m posa pell de gallina. I no de la fredor d’aquesta aigua, sinó d’horror» «Potser era al teatre i m’ha esperat aquí fora... No li devia fer gràcia d’anar-me a trobar al camerino. Millor!...»

cament...) He estat lleial i és indispensable que ho sàpiga. Fóra donar massa gust als calumniadors i als envejosos deixar que aquesta espina verinosa restés en el lloc on ells mateixos han volgut clavar-la. Però, com ho faré? Anar-lo a trobar sense com va ni com costa, no. De cap manera. No podria endevinar les meves intencions, potser em rebria amb una rebufada i l’explicació s’esguerraria. El millor és que comenci per escriure-li. A casa seva? No; li podria portar mal-de-caps. Li escriuré al Cafè de la Rambla; deu seguir anant-hi cada dissabte; bé el deuen conèixer... Però, i si no la rep? Déu me’n guard! Passaria uns dies de neguit. He de cercar un procediment segur per a fer-li arribar la carta. Si l’enviés a la Universitat? Al quiosquet de la porteria sempre hi ha cartes exposades... Però ¿qui m’assegura que ell va cada dia a mirar si hi té correspondència? No hi


PÚBLIC

DIUMENGE, 14 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

va... Jo m’estimo més que no hi vagi... Vull un procediment segur; si no contesta, que jo sàpiga del cert que és perquè no vol. Ja sé. Li enviaré un noi des de qualsevol lloc quan hagi comprovat jo mateixa que és al Cafè de la Rambla. No badaré. Asseguraré el cop. Ara, rai, que estic decidida a fer-li arribar noves de mi... No sé el que em faig... On he ficat les sabates? De seguida vull començar a fer l’esborrany de la carta. Ha de ser molt concisa i al mateix temps molt clara; que tot i no revelar el motiu que m’ha decidit a escriure-li, doni entenent que és un motiu seriós i sense cap mena de segona intenció. Ja veuràs: no perdem més temps. Escriguem. “Estimat”... Fora! Res d’”estimat”. “Distingit”... Distingit, què?... Amic? Fora! “Distingit senyor”. Això és el que pertoca. Ell és un senyor, i distingit es diu a tothom. “L’objecte de la present...” Fuig! Massa comercial!... una certa eixutesa ja m’estaria bé, però sense caure en la vulgaritat. Vinga una altra fórmula... “Sens dubte t’estranyarà”... Tampoc! No n’he de fer res de les seves estranyeses i, de més a més, no l’he de tutejar. “Si em determino a escriure-li, ja comprendrà que un motiu d’importància m’impel·leix a fer-ho”... Això, si de cas, després. Per començar és millor que exposi planerament el meu desig de parlar-li. Veiam: “Desitjaria tenir ocasió de comunicar-li de paraula certes maniobres que s’han realitzat contra el meu bon nom...” Ai, no! És esgarrifós. Sona a melodrama. Cal una cosa més directa i més cenyida. Per exemple: “L’he de veure. No pas per fer-li cap retret, ni per cer-

car una ocasió d’apedaçar una amistat definitivament rompuda, ni per demanar-li cap mena de servei. Sinó per informar-lo...” Per informar-lo de què?... “...per informar-lo d’un detall històric que és un deure per mi de ferli conèixer...” És això si fa no fa... Excita la curiositat; té una certa amargor subterrània que no em desagrada i no resulta gens “pobra noia”... I per acabar, què?... “Tot plegat, qüestió de cinc minuts. De seguida, vostè podrà tornar tranquil·lament a les seves ocupacions i jo a les meves. No caldrà que ens tornem a veure més.” Així! Ben reblat el clau. Que vegi ben clar que no es tracta d’un parany, ni d’una maniobra. Em sembla que una carta escrita en aquests termes mereix una resposta. Només cinc minuts de conversa! Es concedeixen a qualsevol, a un pobre del carrer, a un desconegut que trobes al tramvia... No me’ls negarà a mi per molt avall que hagi fet rodolar la calúmnia... Si només és això el que vull: prendre-li el retrat falsificat que conserva de mi i deixar-li el retrat autèntic. Ell! Potser era al teatre i m’ha esperat aquí fora... No li devia fer gràcia d’anar-me a trobar al camerino. Millor!... Jo tampoc no vull que torni a barrejar-se amb aquelles... Ve directament a mi. Faig com si no me n’adonés i marxo carrer amunt. Ja m’atraparà si vol... Doncs, m’atrapa; és a dues passes només... Ja és aquí. “Fanny!” “Què... Ah, és vosté, Jordi.” “He rebut la teva carta.” Em tuteja; encara em tuteja. Es veu que va adquirir bé el costum... “Sí. Perdoni que l’hagi fet venir... necessitava parlar cinc minuts amb vostè.”

7

“Ni que siguin deu.” “Enllestiré de seguida.” Realment no sé com començar. Per que l’he fet venir! Estic anguniosa. Si pogués tornar enrere... “Vols que entrem en un cafè?” “No, gràcies. Hi ha massa gent. Val més que caminem una estona carrer amunt per sortir dels voltants dels teatres. Aviat perdrem de vista els testimonis.” No té esma de dir res; està tan neguitós com jo, una mica trèmul i tot. És una pena haver de parlar! De bon grat seguiria caminant al seu costat, silenciosa, amb la il·lusió que els nostres passos acostats poden explicar-ho tot millor que les paraules. Déu meu! Sembla mentida que hàgim de tractar un tema tan greu i que una falsedat ens hagi separat tant de temps... El veig de cua d’ull; els llavis juraria que fan un esforç per no somriure’m com abans i sento que em mira amb una mena d’expectació afectuosa. He de parlar! Aquest silenci no pot durar un moment més. És injustificable. “Jordi, a vosté li han dit que jo...” No puc seguir. No puc! Creia que era més fàcil de fer una pregunta com aquesta. “No s’esforci a continuar. Efectivament, m’han dir que vostè era molt diferent del que jo l’havia jutjada. Després de la revelació, vaig dubtar si li escrivia dues ratlles... Però al capdavall em va semblar que la meva desaparició deia tot el que em calia dir.” Ara tinc coratge de mirar-lo de fit a fit. La seva declaració m’ha tret un pes de sobre. Ha parat amb una mica de rancúnia... Sembla que comencem un duel i que el meu instint de conservació es revifa.

L’AUTOR

Carles Soldevila Nascut a Barcelona el 1892, va ser poeta i periodista i va dirigir la revista ‘D’ací i d’allà’. Es va dedicar amb èxit al teatre i a la novel·la. El 1915 fou lletrat de la Mancomunitat de Catalunya, però va deixar el càrrec el 1923 com a protesta per la dictadura de Miguel Primo de Rivera i es dedicà plenament a la literatura. Va començar la seva carrera literària dins del Noucentisme i després en va ser un reformador, sobretot de la novel·la, que va dirigida a afinar els costums de la burgesia, a contribuir a catalanitzar-la culturalment i a desvetllar-li l’ambició d’europeïtzar-se. Per fer-ho, va introduir a la literatura catalana les tendències de modernitat que estaven en voga a Europa. En aquest marc d’innovació cal situar la seva obra novel·lística, de gran ressò popular, com la trilogia ‘Fanny’ (1929), ‘Eva’ (1931) i ‘Valentina’ (1933). El 1967 apareixen les seves ‘Obres completes’.

L’OBRA ‘FANNY’ Carles Soldevila Edicions 62. La Butxaca 188 pàgines

“¿I mai no li va passar pel cap la idea que tant vostè com jo érem víctimes d’una calúmnia?” Em mira sense respondre. Sorpresa? Recel? “No, Fanny.” “Ah!” “Què vols dir? Parla!” Quina violència en els seus ulls! Tanmateix, li interessa d’haver-se equivocat? Deixem-ho! No vull caure en un parany. Ara és el moment de recitar aquell paràgraf que he elaborat amb tanta de cautela... “Està bé, Jordi. Ja li deia a la meva carta que no el citava per fer-li cap retret, ni menys per provar de recobrar una amistat... Cridant-lo he obeït un impuls que potser trobarà pueril, però que jo, després de pensar-hi molt, he jutjat digne i respectable... Passo per tot, em resigno a tot... sens dubte és un bé que les nostres relacions no hagin seguit endavant; sí, sí, li ho he dit des del primer dia... Però no sé avenir-me a passar per una perduda que ha volgut enganyar-lo... No ho sóc...” “M’ho juraries, Fanny?” M’ha agafat el braç i l’estreny amb força. Jo hauria de protestar, de rebel·lar-me... “Sí, t’ho juro, perquè el desig de persuadir-te de la meva innocència és més fort que el meu orgull... Però no t’ha calgut pas cap jurament per a creure els altres.” “És veritat... He estat boig... Perdona’m... Et demanava el jurament pel gust de refermar uns pressentiments que tinc d’ençà que he rebut la teva carta... Perdona’m. La penitència que he fet durant aquests mesos ha estat ben dura... Davant la gent potser semblava el de sempre....” (...)


6

PÚBLIC

DILLUNS, 15 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Expectatives frustrades ‘Laura a la ciutat dels sants’, de Miquel Llor, és la història d’una dona atractiva però inexperta que té la vocació de realitzar-se a través del matrimoni amb un hereu ric de comarques. L’escenari d’aquesta novel·la és Vic, tot i que l’autor va preferir presentar la capital d’Osona amb el nom de Comarquinal. El fragment triat descriu l’arribada amb tren de la Laura, la jove protagonista, a un poble embolcallat de boira on res és el que sembla..

T

ot just el tren ha sortit d’entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S’adona que l’aire esdevé espesseït com per una resta d’aquell fum de la màquina que va escapant-se, retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol tot s’entela amb un començ de grogor malaltissa. La Laura cuita a abocar-se a la finestra; i la mutació del paisatge encara la sorprèn més. Ja no veu cap gorg clapat de molses reverdides per la frescor del setembre amb la mica de riu tremolós al fons, ni les masies rosses prop del brodat d’escuma de les rescloses, amb oliveres ben ordenades, com a punt per a una dansa de mirinyacs de cendra. Tot ha quedat part enllà de Collat Negre, i Barcelona encara és molt més enllà, a setanta quilòmetres. La

Laura es gira cap aquell punt incert on el seu pensament situa Barcelona i la claror dels seus ulls es torna greu per un començ d’enyorament. Després, fixa l’esguard vers la direcció que duu el tren, cap aquell altre punt incert on abans d’una hora veurà com si Comarquinal sortís de sota terra, amb els campanars de la Seu, del Seminari, dels asils i de les cases de penitència, enmig dels camps de patates i moresc, gairebé tot el paisatge del Pla, que ara comença, alterat només per la grisor d’alguns pujols de corella, que aguanten ermites acompanyades d’un xiprer esberlat pel llamp. Tanmateix, no és pas així com s’havia figurat el paisatge de Comarquinal, entrevist aquell dia de juny que va passar-hi amb el cotxe d’en Tomàs. Aleshores, els camps eren verds, ondulats per l’oneig sedós de les espigues, el cel lluïa com el mar de la Costa Brava i tot era fresc i somrient.

Només fa tres mesos! La Laura considera que ha triomfat de les insídies cordials de les amigues barcelonines, quan li deien que en Tomàs de Muntanyola no es casaria amb ella. I heus aquí que l’endemà en Tomàs va preguntar-li si el voldria per marit. Al cap d’una setmana li duia l’anell, aquell magnífic brillant que ara la Laura besa i que, quan va veure’l per primera vegada, li va fer sentir un cobriment de cor. Dos mesos més tard es casaven en aquell racó de la Barcelona antiga, somnolent i amb quietuds de poble. Avui fa un mes que la seva mà freda i suau va posar-se, per tota la vida, a la mà tosca i ferma d’aquell minyó de trenta anys, amo absolut del patrimoni dels Muntanyola. La Laura es gira per mirar el seu marit. Ja fa una estona que el cap d’en Tomàs ha començat a decantarse contra els coixins polsosos del vagó. Dorm, i la Laura el mira per a ella

«Fa un mes que la seva mà freda i suau va posarse, per tota la vida, a la mà tosca i ferma d’aquell minyó de trenta anys» «La seva delicadesa femenina encaixa bé amb la vigoria del mascle que, de més a més, és l’amo»

sola. És el seu home! Seu? Ella prou sap que sí; abans, una bala perduda entre fires, gallardets de festes majors i rialles grasses de mosses d’hostal. Però ara el reté, definitivament, aquell amor per la noia ciutadana, blava d’ulls, de veu sense estridències, harmoniosa de línies. Ella és d’una bellesa sense gaire esclat, que en Tomàs va descobrint de mica en mica, en aquest mes d’amor que la Laura ha conegut a les cambres d’hotel de Londres, de París, de Florència. - És com si cada cop m’adonés d’alguna cosa nova que encara no t’havia sabut veure -sol dir-li ell. - I quan se t’acabin els descobriments? -ja li ha preguntat més de dues vegades la Laura. Però ell no l’escolta; l’abraça, l’arrossega cap a l’embriaguesa dels sentits. Per a ella és com un vi d’un poder fins aleshores no sabut i, malgrat totes les conjectures entre amigues, no hau-


PÚBLIC

DILLUNS, 15 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

ria pogut ni sospitar-ne la força i la dolcesa. Feliç?, sí que serà feliç amb en Tomàs, aquell xicot cepat, home de bon estómac, generós a l’hora de repartir propines, que duu la butxaca sempre plena d’una barreja de bitllets de banc i monedes, massa dringants per al gust de la Laura. Però la franca rudesa d’ell, per la mateixa novetat, no desplau a la Laura. La seva delicadesa femenina encaixa bé amb la vigoria del mascle que, de més a més, és l’amo Muntanyola, caça amb una Hammerless, única a Comarquinal, i esclafa l’aviram dels pobles amb el seu cotxe esquitxat de fang. C o m a b o n h e re u d e l s Muntanyola, ell va poder encomanar uns quants milers de misses per a l’ànima de la seva mare, que sempre havia mirat l’hereu amb aquell respecte amb què solen venerar-se les coses sagrades, respecte que ha heretat la filla gran, la Teresa, que a hores d’ara prepara la casa (amb tot l’ordre i la severitat que varen ensenyar-li la mare, la padrina, les ties i una àvia remota), per tal de rebre dignament els nuvis, com escau al bon nom dels Muntanyola que ostenta el germà segon, afavorit amb l’heretatge, puix que el fill gran morí abans de poder enorgullir-se amb el títol d’hereu. I la frèvola Laura, barcelonina òrfena d’un no ningú mal pianista, mal pintor, bon fabricant de castells a l’aire, no té sinó ulls per a mirar el seu Tomàs a través del vel malva que l’aire ondula. Encara no se sap avenir que pugui anomenar-lo marit, paraula fins un mes abans misteriosa com la màgia dels contes de

fades que il·lustraren la seva infantesa, explicats pel pare, aquell il·lús sensible i desmemoriat. “Si el pare em veiés!”, pensa, contemplant-se al mirall de la seva cartera de llangardaix, la més cara que en Tomàs va veure en un aparador de París, on els seus ulls, una mica bovins, foren atrets per les pampallugues dels llums. Si el pare la veiés, vestida amb aquesta capa de viatge, clara i tèbia!, el capell de roses, perfumada amb el muguet més subtil. Si li veiés les perles del coll, d’un orient tan rar!, i el brillant de prometatge! A més, el marit, ben plantat, hereu d’una nissaga de nobles rurals, que la mira de genolls a terra com si fos una santa d’altar. Però la Laura sent una mica de neguit. No; li fa l’efecte que el pare, aquell home pobre, vacil·lant, mancat d’idees clares, no s’hauria enlluernat gens amb tantes d’esplendors. Potser hauria dit que aquell matrimoni, convingut precipitadament, era poc sòlid, com si l’haguessin conjuminat a la manera de qui mercadeja sense confessar-ho. Pensant-ho bé, ella, què sabia d’en Tomàs, d’aquell xicot sanguini que no veia mai quina cara fa la gent, com si fos sol al món? I ell, què havia volgut saber de la Laura, d’aquella desconeguda entrevista a casa d’uns amics de tots dos, a Barcelona, vestida de mig dol pel pare, demanada al cap de quinze dies amb la qual es casava al cap de tres mesos? A estones, la Laura diria que, molt endins, sent, com un retret molt lleu, la veu del pare, aquella veu del pare, aquella veu que cantà tota la vida amb un entendriment apegalós, La

7

primavera i El noguer, de Schumann, sense haver-ne pogut encertar mai la melodia justa. I aquella veu de repte és la pròpia veu d’ella que insinua una queixa, molt tímida encara. - Ca! -reacciona la Laura abocantse a la portella, feliç dins la roba perlada. Està segura del seu poder per a retenir l’afecte de l’espòs. En Tomàs li ha dit i repetit que, a Comarquinal, serà la reina envejada. Laura de Muntanyola! Sona bé! Quina felicitat conviure amb la gent del poble del marit!, ser ben bona i amable! Perquè és amb la riquesa quan podeu manifestar els vostres sentiments més autèntics. Una mà calenta es posa al bescoll de la Laura; en Tomàs s’ha despertat. - Què mires? -li pregunta. - Aquest tel de boira, que sembla com si volgués tapar el sol. - I el taparà; no ho dubtis. La nostra terra no és com la capital, on sempre fa bo. La boira no ens deixa de petja fins a darreries de maig -declara en Tomàs amb la seva veu gutural, d’home que està avesat a enraonar a ple camp-. En canvi, tampoc no tenim aquella humitat als vespres, com a Barcelona, que us fa estar grocs i us malmet el pit. - No pas a tothom -observa la Laura molt pacífica. - Es clar que no! Tu n’ets una. Per això t’he triat. Eres el que hi ha de bo i millor a Barcelona, i m’ho emporto a casa. I encara que no tenim grans divertiments, em sembla que d’aquí a un parell de mesos no ho canviaries per cent Barcelones. Cert que la novetat del canvi encanta la Laura. Passar un quant temps sense veure la Barcelona amarga per a una noia pobra i malavinguda amb

L’AUTOR

Miquel Llor Nascut a Barcelona el 1894, Miquel Llor va seguir una formació autodidacta i va ser un dels integrants de la brillant narrativa catalana dels anys trenta. Traductor de Marcel Proust, André Gide o Italo Svevo, va publicar ‘Tàntal’ (1928) amb un cert escàndol, però va ser amb ‘Laura a la ciutat dels sants’ (premi Crexells, 1930) que va aconseguir la plena maduresa narrativa i va obtenir un reconeixement unànime, no exempt de polèmica. La protagonista d’aquesta novel·la podria ser la Madame Bovary catalana, tot i que la Laura no opta pel suïcidi sinó per una rebel·lia que l’empeny a plantar cara a la societat hipòcrita que l’envolta. Més endavant, Llor va publicar ‘Jocs d’infants’ (1950) i ‘Un camí de Damasc’ (1959). També és l’autor d’una narrativa aplegada a ‘Tots els contes’ (1950) i al volum pòstum ‘Viatge a qui sap on i altres narracions’ (1977).

L’OBRA ‘LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS’ Miquel Llor. Educaula. Grup 62. 330 pàgines

la mediocritat de la vida quotidiana; no veure l’esclat dels rics, no petjar més la pols oliosa de greix de motors d’automòbil, d’automòbils dels altres! No veure passejar la gent ben vestida, mentre que ella duu a contracor la roba aprofitada, al costat de la cosina i de la tia, amb les quals visqué des que se li va morir el pare. En canvi, ara començarà a viure en repòs en un casal venerable, rodejada de bells mobles, els armaris plens de roba fresca i honesta. Passejarà amb cotxe propi. Podrà recalcar-se al braç d’un minyó que fa goig i és un dels propietaris de més renom en aquella ciutat de segona categoria. La Laura sap que podrà anar i venir de Barcelona, cada setmana si li passa pel cap, lluint bones robes. Serà com si es deixés dur per l’encís d’un dels contes del pare mort. Feliç! Sí, que serà felic; i estimarà sempre aquell marit que Déu li ha ofert amb la seva divina generositat. - Oh sí! -exclama tot d’una, com desvetllant-se-, sí, que t’estimo! -i la seva mà, cenyida pel guant perfumat, acaricia el coll de l’home, un coll fornit, una mica moradenc de tan roig. - Què et passa? -pregunta ell, amb estranyesa-. Gairebé m’has espantat. - És que t’estimo molt, i encara vull estimar-te molt més -fa la Laura amb vehemència. - Prou que m’ho figuro -parla ell, en to d’home segur de la seva vàlua-. Ja n’has après, en aquesta mesada! -insisteix en Tomàs, picant l’ullet. (...)


6

PÚBLIC

DIMARTS, 16 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Les misèries d’un llinatge ‘Vida privada’, de Josep Maria de Sagarra, retrata amb una precisió impecable la bonança dels anys vint d’una Barcelona on els diners que els catalans havien fet durant la Primera Guerra Mundial corrien a pleret pels carrers de la ciutat. El fragment triat descriu com un advocat d’origen humil convida a sopar Guillem Lloberola, integrant de la família protagonista d’aquesta obra, per sentir-se més a prop de la classe benestant.

Q

ualsevol es creuria que Guillem fugí de la sopa, les bledes i la truita familiars per una xerinola de lligacames, de salsa anglesa i de depravació. Però, el sopar al qual assistia Guillem, era d’una normalitat i d’una honestedat perfectes. Efectivament; el noi sopava al Suís amb un matrimoni, i no perquè estigués destinat a collaborar amb els matrimonis, volia dir que sempre la col·laboració tingués d’ésser precisament inconfessable. Ell era un advocat jove, amic de Guillem de tota la vida; es deia Agustí Casals. Agustí Casals pertanyia a una extracció humil; el seu pare, excellent treballador, havia pujat un grapat de fills i havia donat carrera i situació a tots. Ella era una noia intelligent, que, sense ésser cap bellesa, tenia molta simpatia i molta vitalitat. Agustí Casals es guanyava la vida generosament, mantenia un pis posat

amb gust i gràcia; els seus llibres eren ben triats; tenia una mena d’horror a plantar d’excèntric, i la seva intelligència, i fins la seva modèstia natural, l’impossibilitaven per a criar cap pèl de snob. Agustí Casals, amb el seu vernís d’home corrent, era un xicot bastant espiritual i bastant comprensiu, tenint en compte que la vida l’havia lligat amb una certa duresa, que el camp de les seves visions havia estat sempre limitat pel treball, pel festeig i per la família, i que els seus coneixements del món no s’esbravaren en aventures colorides, ni en viatges, ni en hospitalitats sentimentals massa complicades. De dones, es pot dir que només en coneixia una; perquè les seves relliscades de solter no li van donar temps ni a un minimum de reflexió. Agustí Casals procurava llegir bastant i assabentar-se de les coses quan passava pel carrer; però, enmig de tot, tenia una frescor innocent que ell no intentava dissimular, ni es

donava cap vergonya de confessarla. En alguns aspectes de la vida posseïa un criteri primari i tancat, i amb aquell brutal optimisme d’un home sa i sense cap mena de droga, Agustí Casals imposava el seu criteri a crits, a grans rialles, o tornant-se vermell i renegant com un oriol. Agustí Casals sabia perfectament qui era Guillem de Lloberola; el coneixia de petit, i l’amistat d’aquest minyó havia fet l’efecte de l’amistat amb l’ambaixador d’un país completament desconegut, que havia vingut a confessar-se dins del seu clima. El món dels Lloberola era el món més oposat al de la família d’Agustí Casals; ell era fill d’aquesta Barcelona democràtica i menestral presidida per l’estalvi d’espai, l’estalvi de temps, l’estalvi de diner i l’estalvi de roba. El pis en el qual va néixer, era un pis sense gens de personalitat: la seva educació, la cuina de casa seva, les sabates, comprades fetes, i les ca-

«Els feia molta gràcia sentir com Guillem explicava les grandeses i els desastres familiars, els seus records» «A més a més d’un xicot de carn i ossos, com ell, Agustí Casals hi veia el representant d’una altra raça»

mises de basar que havia dut, tot, absolutament tot, havia estat sense personalitat com les monedes de deu cèntims. Agustí Casals, havia fet ús del Paral·lel, del Tibidabo, de les Planes, dels banys de Sant Sebastià, dels cafès de la Rambla i dels prostíbuls corrents, d’una manera anònima, com tants estudiants i tants aprenents i tants empleats que es deien Casals com ell i no tenien cap orgull de família i no sabien ben bé qui era el seu avi. Era per això que en la persona de Guillem de Lloberola, a més a més d’un xicot de carn i ossos, com ell, Agustí Casals hi veia el representant d’una altra raça. I com que Guillem era un noi xerraire, brillant i simpàtic, a Agustí Casals i, després de casat, més que a ell, a la seva dona, els feia molta gràcia sentir com Guillem explicava les grandeses i els desastres familiars, els seus records de criatura en la casa del carrer de Sant


PÚBLIC

DIMARTS, 16 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

Pere més Baix, les pintoresques visions que ell tenia de la parentela, i les llaunes enormes que Guillem havia pescat del seu pare referents a les guerres carlistes i a la Barcelona aristocràtica del dinou. Agustí Casals escoltava les explicacions del seu amic amb una positiva tendresa, perquè encara que la seva sang no participés gens d’aquest bric-àbrac ranci, en les seves excursions d’estudiant pels barris vells s’havia aturat més d’un cop dins del pati d’una casa que duia un nom illustre, i sentia una admiració delicada per aquest món selecte i inútil que avui dia ha fracassat tristament del qual era una mostra específica don Tomàs de Lloberola. A la dona d’Agustí Casals, que era una xicota sana i vivia satisfeta i enamoradíssima del seu marit, però que gastava una manera de parlar una mica lliure i atabalada, li venia de gust la conversa de Guillem per les cases que explicava d’algunes senyores molt conegudes del món ociós i brillant, amb les quals la dona d’Agustí Casals no havia somniat mai tractar-se, encara que dins la seva posició discreta era un noia fina i gens cursi de natural i hauria pogut fer un bon paper allà on fos. Guillem li coneixia la flaca i inventava i exagerava, de vegades innocentment, de vegades esperonat per les seves pretensions literàries, i procurant, però, no trair-se mai, ni explicar d’una manera massa apassionada certes coses de les quals Guillem tenia l’experiència d’un professional. A Agustí Casals li agradava convidar de tant en tant el seu amic a sopar al Suís perquè aquest restaurant

que respira les palmeres i la noble arquitectura de la plaça Reial (actualment plaça de Francesc Macià) tenia tot el gust de les acaballes d’aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El Cafè Suís avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava –i encara conserva– l’aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conservava el prestigi d’una bona cuina i d’un servei que semblava que encara no s’hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d’un bon plat es trobava una mica amb l’emoció tremoladissa d’un pervingut. La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el Cafè Suís, sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martini i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de ploma d’estruç, tenyida d’anilina, i a l’hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d’aquells manguitos cilíndrics de pell de manta. Agustí Casals es lamentava que aquest restaurant, potser afectat per la crisi o pels gustos de la gent, hagués vist emigrar l’antiga clientela de calaveres flamejants d’entretingudes olímpiques. A l’hora de sopar amb la seva dona i amb Guillem, el Suís tenia una aire conventual i pacífic. A les altres taules hi havia algun estranger, el qual abans d’arribar a Barcelona ja

7

coneixia la fama del restaurant, hi seia algun senyor dels habituals i dels fidels a la mateixa taula; però tot plegat feia un aire de dilluns. Després de sopar, l’estona s’anà allargant i s’anà animant; hi hagué, en la conversa dels amics la natural excitació, produïda per la beguda, pel cafè i pel fum, per aquella mena d’oasi de felicitat que dóna la digestió d’un bon filet de bou acompanyada d’un conyac autèntic. Els dos amics havien encetat un tema que feia somriure i feia fer escarafalls a la senyora Casals, però que no privava que de tant en tant hi fiqués cullerada, en una forma una mica innocent i pretensiosa. Es pot dir que estaven a la meitat del tema i a la meitat del cigar; Agustí Casals parlava amb la seva vitalitat pròpia, amb el seu aplom d’home sense complicacions. –Què vols que et digui, Lloberola? A mi tot això em fa riure una mica. El que passa a Barcelona, és ganes de fer el tifa; tot plegat aigua calenta. A mi no em faràs creure que entre això que tu en dius “aristocràcia” passin aquestes coses. De fet, aquí d’aristocràcia no n’hi ha. Tot té un aire encongit de classe mitja amb fums. Imagina’t que ara jo em posés a fer de marquès. Faria riure, eh? –No home, no, no t’enfilis. Si el que jo et deia no té res a veure amb l’aristocràcia. D’acord que tot és classe mitja, burgesia enriquida, si vols, amb un tuf de borra i d’oli de màquines que fa plorar, el que jo et deia no obeeix a cap mena de refinament ni a cap mena de decadència; és que existeix. Existeix aquí com a tot arreu. De vegades són els homes més insignificants, més grisos, els matri-

L’AUTOR

Josep Maria de Sagarra Fill d’una família aristocràtica, va néixer a Barcelona l’any 1894. De la seva infantesa en destaca la casa senyorial del carrer de Mercaders, amb una biblioteca de quatre segles d’història. Va començar escrivint prosa i poesia, i el 1910 va entrar a la Facultat de Dret i també a la Penya Gran de l’Ateneu Barcelonès. El 1916 va ingressar a l’Instituto Diplomático y Consular, de Madrid, però poc abans d’acabar els estudis els va deixar per dedicar-se de ple a la literatura. Entre el 1920 i el 1936, Sagarra va recollir algunes de les aspiracions més significatives d’una època que tendia al cosmopolitisme més brillant: les aspiracions nacionals de la societat catalana que identificava en les seves obres tots els vessants emocionals. I, així, Sagarra va esdevenir un mite popular que, en molts aspectes, va ocupar el lloc que havien deixat buit Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Joan Maragall.

L’OBRA VIDA PRIVADA Josep Maria de Sagarra Edicions Proa 354 Pàgines

monis més aparentment vulgars i decents. –Què vols que et digui... què vols que et digui... Tu perquè tractes un món de fulanes i de desvagats, i, res, que veieu visions. Ara això està de moda. Després de la guerra, la gent no sap què fer per envilir-se i per ésser original. Aquella mena de respecte que la gent tenia abans s’ha perdut. Tu ho pots saber millor que jo. Tots hem perdut una mica la vergonya, perquè ara mateix estem parlant d’unes coses davant de la meva dona, que jo estic segur que la meva mare havia ignorat tota la vida, i probablement la teva mare deu ignorar. Això no és distinció ni és res, això és imbecil·litat pura. –Qui et parla de distinció; és un fet, és una tara, una malaltia de l’època que vivim... –Res, home res; literatura imbècil, literatura per a gent desabusada com tu mateix. –Noi, que t’ho prens a la valenta! No crideu, tant, homes! Aquell senyor del pegat a la galta es pensa que us esteu barallant i no us treu els ulls de sobre. (Això, naturalment, ho digué la dona d’Agustí Casals). –Tu no t’hi fiquis, entens? Deixa’ns parlar com ens doni la gana. Al cap i a la fi el que diem no importa a ningú, i després de treballar tot el sant dia, bé em puc permetre el luxe de cridar una mica. Entesos, eh? I tornant al que dèiem, pots estar ben segur, Lloberola, que això més que res és una preocupació literària. Ara estan de moda Proust i Gide, i aquestes bestieses que ha publicat a Madrid el doctor Marañón. Perquè heu llegit Proust (...)


6

PÚBLIC

DIMECRES, 17 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

El poder d’un llac fascinant ‘Banyoles’ és una de les proses que inclou ‘De l’Empordanet a Perpinyà’, de Josep Pla, un volum que ofereix al lector un itinerari memorable que parteix del castell del Montgrí i arriba fins al Rosselló. En el fragment triat, Pla explica la visita que va fer a Banyoles arran de la trobada d’una mandíbula del neardental i la fascinació que li va despertar el mític llac d’aquest municipi. En aquestes ratlles, l’escriptor de Llofriu no estalvia l’humor que caracteritza el seu estil.

El mamut

Fa pocs dies vaig llegir a la premsa de Barcelona que a Banyoles havien trobat un important ullal de mamut. Davant aquesta important notícia tothom comprendrà, sospito, que vaig afanyar-me a fer acte de presència en aquesta simpàtica població, perquè coses d’aquesta categoria passen molt altes, ja que, en aquest país, aquesta classe d’esdeveniments són raríssims, si és que tenen una realitat. Mentre realitzava el viatge em vaig abocar diverses vegades a la finestra de l’autobús amb la intenció de veure si en una forma o altra existien elements per a poder afirmar que aquest és un paisatge de mamuts. És clar: l’actual paisatge és molt diferent del que fou en l’antiguitat. Ara: com fou aquest paisatge en aquells llunyans i obscurs períodes? Els geòlegs tenen molta imaginació, sempre probablement fonamentada. La meva és

escassa. Davant aquelles ondulacions i aquells plans no vaig poder agafar-me a cap detall expressiu, i així el meu ànim quedà dubitatiu suspens, que és l’estat natural de la ignorància. És un paisatge molt amable, perfectament cultivat, amb tota aquella modesta esplendor dels camps d’alls del sud de Banyoles que són tan apreciats, de manera que si per damunt aquest rodal passés avui una forma qualsevol d’animal antic o monstruós –encara que fos degenerat– faria molt de mal. També vaig pensar, en el curs d’aquest viatge, que Banyoles ha tingut sort pel que es refereix als seus residus arcaics. Quan ja fa alguns decennis farmacèutic, historiador, arqueòleg i investigador senyor Alsius descobrí en una cova de Serinyà una mandíbula de l’home de Neardenthal, Banyoles adquirí, en el món cultivat, un prestigi inqüestionable. Serinyà és un poblet de pa-

gès adormit en un sopor multisecular, que es troba si no estic equivocat al nord de Banyoles, sobre la carretera de Besalú. Passant simplement per la carretera, en aquest terme es veuen moltes coves i anfractuositats i és natural que el senyor Alsius i els seus amics fruïssin tractant de saber el que hi havia a dins. El cert és que aquesta mandíbula de l’home de Neardenthal, o sigui la mandíbula de Banyoles –perquè és a la farmàcia d’aquesta població on es troba dipositada– té avui un prestigi mundial i jo l’he vist reproduïda en molts llibres, a part de la profusió amb què és presentada en molts manuals escolars. La mandíbula de Banyoles és cèlebre, i aquesta població és una de les poques d’aquest país conegudes en el món cultivat. Per si això fos poc, ara han aparegut els residus de mamut sobre els quals la premsa ha donat un report molt curt i que vaig suposar que se-

«El millor, al meu entendre, que té Banyoles és la seva plaça porticada, d’unes proporcions perfectes» «Els arbres plens de fulles, l’aire era suau, el llac era una meravella –inimitable– de color i de suavitat»

ria completat. Suposo que la primera notícia no es degué a una precipitació i encara menys a una falsa alarma. Aquestes coses són sempre favorables a la producció de febretes culturals i d’expansions imaginàries. Citar precedents és innecessari. Tot fa suposar, però, que a Banyoles s’ha trobat el mamut, perquè la cultura d’aquesta població no vol enlluernar ningú i té una cautela i un bon sentit indubtables, Aviat podrem llegir notícies fidedignes i documentades. Banyoles és una població molt agradable. En aquests últims anys el seu procés d’industrialització ha estat visible i ha contribuït a la formació d’una població rica, neta, arreglada i d’una indubtable comoditat. El millor, al meu entendre, que té Banyoles és la seva plaça porticada, d’unes proporcions perfectes, deliciós anacronisme de poble de mercat. (Banyoles celebra el seu


PÚBLIC

DIMECRES, 17 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

mercat els dimecres de cada setmana). Banyoles, a més a més, té llac; ben poques poblacions poden dir el mateix, per tal com l’aigua no és precisament abundant en aquest país. Deu ésser l’abundància d’aigua el que explica l’habitacle arcaic d’aquesta rodalia. Aquest llac de Banyoles, que fou durant segles un simple pretext agrari, estètic i salutífer, ja que algunes deus dels seus voltants són excel·lents per a la cura d’alguns mals personals, s’ha modernitzat molt en aquests últims anys. En la suavitat dels seus ribatges hom ha construït un club nàutic, un restaurant, un hotel, i damunt les seves aigües se celebren competicions aquàtiques que arribaran a ésser competicions internacionals quan la seva superfície sigui una mica més ampliada. Hi ha ciutadans suïssos, habituats a llacs més importants, que troben que les dimensions del petit llac de Banyoles són ideals. EI turisme hi arribarà d’augment és fatal. El llac, sumat als progressos industrials, a la mandíbula que trobà el senyor Alsius, als dos museus que la població conté, i ara a l’ullal de mamut faran que Banyoles ofereixi un complex d’un interès excepcional per no dir extraordinari. Tinc la impressió de no haver-ho dit tot. Població de feudalisme eclesiàstic, Banyoles, des del punt de mira històric ha estat un nucli apassionant, i també ho ha estat en la nostra època d’una manera indubtable. Quan vaig anar a Banyoles la població es trobava plenament dedicada al treball i pels carrers circulava poca gent, com és de suposar. Vaig decidir deixar tranquils els meus

vells coneguts, perquè mai no m’ha agradat de molestar. D’altra banda, les persones que m’haurien pogut orientar tenen molta mobilitat, viatgen molt i tan aviat són a Girona com a Barcelona, com a les quimbambes. A Banyoles són actius, treballadors, i l’activitat els encanta. Així, vaig preguntar a la primera persona que se’m posà al davant per l’objecte principal del meu viatge. –Si li plau –vaig preguntar–, ¿em podria dir on es troba l’ullal de mamut que s’acaba de descobrir? –Diu que s’ha trobat un mamut? La primera notícia! –em contestà el vianant, amb una cara mig astorada, mig d’ironia a penes dissimulada. La meva sorpresa augmentà quan l’interlocutor em digué: –Un mamut? Diu un mamut? ¿Vol dir que no s’ha equivocat? Vostè em vol collonar... –Però, és que no ha llegit el diari? –Poc, realment. No tinc temps, comprèn? A més, són tan cars... –De tota manera, ha de saber que els diaris han portat la notícia que en aquests topants s’ha descobert un mamut i ja comprendrà que un fet semblant no és precisament una bicoca... –Doncs, ja ho veu! No en sé ni una paraula. Absolutament res. En vista d’aquest primer resultat vaig demanar a diverses altres persones allò que m’havia portat a fer el viatge, i em vaig trobar amb els mateixos resultats. En un moment determinat vaig suposar que les persones del gènere femení podrien ésser més susceptibles a la curiositat, i així m’hi vaig adreçar. El resultat fou sempre el mateix. Potser aquesta situació no m’hau-

7

ria d’haver sorprès vist el considerable nombre de persones d’aquest país que no llegeixen cap diari per la raó que sigui: ara no és pas el moment d’aclarir el fet de manera que des del punt de mira de la informació es troben en un estat letàrgic, per no dir que s’han adormit. Als nuclis importants de població les notícies circulen per elles soles, i en aquesta difusió es deformen, com és de suposar. Als pobles aquesta circulació és més petita, de manera que si les notícies produeixen generalment dolor, aquestes persones viuen en una espècie de felicitat immòbil. Totes les persones que a Banyoles vaig interrogar pensant en el mamut manifestaren una ignorància decisiva. Posat en aquesta situació, què havia de fer? Hi havia, és clar, el camí de marxar amb la cua entre cames i esperar un moment més propici. Podia també adreçar-me a alguna persona il·lustrada o afeccionada a viure al dia –en el que a la informació es refereix–, i així em vaig trobar en la necessitat de decidir-me. Però, com que ens trobàvem a mitja tarda i la població en ple treball, m’amoïnà d’ingerir-me en el temps d’uns ciutadans tan laboriosos i actius. En un país on es fa tan poca cosa, trobar algú enfeinat produeix un gran efecte. Així, i en vista de la necessitat de decidir-me, vaig dirigir-me al llac amb la intenció de meditar una mica. Ara hi ha una carretera que dóna la volta a les dolces ribes, que ofereix unes delicioses perspectives. Era el mes de juny... Les herbes eren fresques, els arbres plens de fulles, l’aire era suau, el llac era una meravella –inimitable– de color i de suavitat. Així vaig passar una llarga esto-

na badant, o sigui contemplant la natura. No era un mamut: era un mastodant

L’AUTOR

Josep Pla Nascut a Palafrugell el 1897, va dedicar la seva vida a la literatura i al periodisme. La seva obra completa, que ell mateix va començar el 1956, comprèn més de 45 volums, unes 20.000 pàgines de prosa. Com altres escriptors catalans, és un home de cultura francesa; els seus models literaris són Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica parteix de Leopardi, Voltaire i Montaigne. Des de molt jove, es va plantejar la literatura com a professió. Com a periodista, va fer de corresponsal a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia, des d’on va escriure cròniques polítiques i culturals. Comparat amb el noucentisme, el seu estil representa una novetat per la naturalitat i l’aportació que fa d’aproximar la literatura a un públic ampli. La seva obra s’ha convertit en un valuós testimoni de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalana.

L’OBRA ‘DE L’EMPORDANET A PERPINYÀ’ Josep Pla Edicions Destino 207 pàgines

Les meves infructuoses investigacions in situ sobre el mamut de Banyoles donaven el resultat del capítol anterior. És a dir, no res. Per la qual cosa vaig anar a badar pels voltants del llac, que són tan pacífics i bonics. En aquelles hores de tarda el llac era solitari: hi vaig quedar distret. A mesura que anà passant el temps, el cel s’anà cobrint de núvols i llavors es produí el fenomen de sempre –el fenomen que coneixen els pintors i que la gent no arriba a comprendre: és quan el cel s’ennuvola que apareixen els colors de la terra ; quan el cel és blau, metàl·lic i brunyit, se’n veuen molts menys. En aquest cas, un empastifament blanquinós i monòton cobreix la terra. És per aquesta raó que el nord ha donat tants coloristes. Des d’aquest punt de mira, el sud és estèril. El llac de Banyoles amb el cel ennuvolat aparegué amb una incommensurable riquesa colorística. La tarda anà passant, vaig agafar el darrer autobús de pressa i corrents i vaig marxar de Banyoles amb la canya sense peix. Al cap de pocs dies, però, vaig tornar a insistir. Per una carta apareguda en un diari, provocada per una explosió de patriotisme local –única forma de patriotisme existent al país– vaig saber que els ossos havien estat trobats a Cornellà de Terri. Vaig anar a Cornellà de Terri. A Cornellà, població situada sobre la carretera de Girona a Banyoles (...)


6

PÚBLIC

DIJOUS, 18 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

El vigilant de l’Empordà ‘El castell de Montgrí: botó de la roda de l’Empordà’, de Josep Pla, és un dels textos inclosos al volum ‘De l’Empordanet a Perpinyà’, un volum breu però ple de passatges memorables. La prosa triada descriu la història i l’orografia d’un dels punts més omnipresents i privilegiats de l’Alt i Baix Empordà. En aquestes ratlles, Pla explica la història d’aquest castell inacabat que es va començar a construir l’any 1294 per posar fre al feudalisme senyorial.

M

irava il ciel sereno, le vie dorate e gli orti e quindi il mar, da lungi, e quindi il monte. G. LEOPARDI. “A

Silvia” Si es vol tenir una idea passablement panoràmica de les terres de l’Empordà s’ha de fer un petit sacrifici: s’ha de pujar al castell situat al punt més alt de les muntanyes de Montgrí. Aquestes muntanyes són seques, rocoses, minerals, erosionades, despoblades de botànica, grisenques, amb un parpelleig colorístic morat, malva i tórtora, que a vegades queda ratllat pel vol de les perdius. El castell que apareix al seu punt més elevat és el botó de la roda de l’Empordà. Les muntanyes de Montgrí fan, amb el seu mur petri que va de llevant a ponent, dos compartiments. Del castell fins al Pirineu es produeix l’estesa de l’Alt Empordà. Cap al sud

es manifesta l’Empordà petit, que és més ondulat. Des d’aquestes discretes altures –que en qualsevol altre país tindrien una carretera potable per a arribar-hi– es domina un gran, prodigiós panorama de mar; la línia de les muntanyes pirinenques dominades pel Canigó i les muntanyes de ponent: la Garrotxa i la Gavarra. Aquest panorama a quatre vents forma un conjunt que fa un cert efecte, perquè la conjunció, a tan poca distància, de l’alta muntanya –el Canigó té gairebé 3.000 metres–, les terres de l’arròs i dels fruiterars i el mar constitueixen un considerable espectacle. Els empordanesos, sigui quin sigui el nostre lloc de residència, tenim el castell de Montgrí clavat als ulls tota la vida. Només hem d’obrir la finestra o fer quatre passes perquè se’ns aparegui. I el curiós és que com més el mirem, més ens agrada. No ens cansem mai de mirar-lo. I quan som fora del país el portem en la nos-

tra memòria més íntima, personal i callada. El castell de Montgrí, centre de la roda de l’Empordà, no es construí pas, però, per veure un panorama des d’un lloc adequat. Els seus murs són el testimoni mut de la reacció que produí en la voluntat del rei l’explosió feudal del darrer comte d’Empúries –el fantàstic, desmanegat i simpàtic comte Ponç Huc, de la casa emporitana–, que dedicà la més gran part de la seva vida a lluitar contra el sentit unificador del poder reial. El castell fou construït, en efecte, per posar a ratlla l’expansió militar i política del comtat –i de l’altra faceta senyorial del moment: la mitra de Girona– i s’hi començà de treballar el maig de 1294. Amb les idees d’avui aquesta construcció ens sembla una fenomenal atzagaiada. Però no hi hagué altre remei; la passió política ho exigí. Calgué crear una estructura que fes por i calgué elevar una for-

«Els empordanesos, sigui quin sigui el nostre lloc de residència, tenim el castell de Montgrí clavat als ulls tota la vida» «Fa gairebé set-cents anys que aquestes torres i aquestes parets estan dempeus; res ni ningú no les ha pogut moure»

ça de dissuasió (diríem avui) contra el comtat que havia agreujat la voluntat reial en una sèrie de qüestions plantejades en aquell moment, com, per exemple, la de la desviació del Ter per a portar-lo a la platja de Pals, la del manteniment de la moneda particular del comtat, la de les fortificacions de Bellcaire, Castell d’Empordà, Ullastret i Monells, que crearen una autèntica frontera militar, i moltes d’altres explosions feudals. Arribà un moment, en tot cas, en què el rei digué : prou! I així sorgí a les muntanyes de Montgrí aquest castell fantasmal. Per a pagar-ne la construcció, s’utilitzaren les rendes que la casa de Barcelona tenia sobre Torroella de Montgrí i els diners que donà el dret de bovatge sobre les parelles de bous de les terres d’Ullà i del curs del Ter, que són de primera qualitat. Començat el 1294, hom treballà en el castell fins al 1301, en què les


PÚBLIC

DIJOUS, 18 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

obres s’interromperen, i va quedar aproximadament igual com es troba en l’actualitat. Durant aquests anys el comte Ponç Huc havia mort pobre com una rata i deixant una casa gravada pels usurers de Castelló; el seu fill gran, que també es deia Huc, havia mort assassinat ; el seu fill segon tractà de fer-se amb el comtat, però era massa jove per a governar una cosa tan gran. Així, la seva presència fou de duració escassa. Total: el comtat d’Empúries s’havia extingit en una ombrívola apoteosi shakesperiana, i Jaume II i la casa de Barcelona s’apoderaren de tot, i arribaren, del cantó del mar a tenir el domini absolut fins a la frontera pirinenca. Es desconeix el nom del constructor –avui diríem de l’arquitecte– del castell de Montgrí. Quan, el 1301, les seves obres foren suspeses i en definitiva –per falta d’enemic– es consideraren acabades, el rei el va donar en guàrdia i custòdia a Dalmau de Castellnou, que més tard cedí els seus drets a Pere de Llavià, el qual el tingué per a ell i els seus hereus amb la condició de posseir-lo sense perjudicar cap dels habitants de Torroella. Això potser explica per què el paisatge del castell sigui tan erosionat i d’una nuesa arbòria total. És un paisatge que ha estat devastat durant més de sis segles pels ramats de cabres. El castell és una obra interrompuda, inacabada. Durant els vuit anys en què s’hi treballà s’hi formà un recinte quadrat i tancat per quatre elevades parets de pedra, amb merlets. Aquests merlets produeixen l’efecte d’uns guerrers del segle XIII immòbils, armats de punta en

blanc. Les parets són de pedra picada de mitjana dimensió, molt ben treballada i posada en obra per fileres horitzontals, d’igual alçària. La uniformitat d’aquestes pedres típica de la construcció catalana d’aquell temps dóna una immensa gravetat més aviat freda a l’edifici i produeix una impressió de força extraordinària. A la façana del mur encarat a migdia s’obre l’única porta exterior de l’edifici, formada per un arc de mig punt i defensat per un matacà que cau damunt d’ella, aplomat. Les parets, totes iguals, tenen, en els seus quatre angles, quatre torres circulars l’alçària de les quals no depassa el perfil mural. Fa gairebé set-cents anys que aquestes torres i aquestes parets estan dempeus; res ni ningú no les ha pogut moure: ni els llamps que sobre les pedres han caigut, ni les imponents tramuntanes que han sofert, ni les destruccions humanes que el pas dels anys ha ocasionat. La visió del recinte emmurallat produeix com un estremiment als sentits: és una obra gran, d’una profunda seriositat, d’una voluntat lúcida i tenaç. Però l’obra és inacabada... Durant segles –diu el senyor Pella i Forgas, el nostre historiador– aquest recinte “fou refugi de pastors, domini dels ocells, lloc de tristesa i solitud”. Però així són les coses antigues del nostre país: tot està abandonat. Així, doncs, el castell de Montgrí, que domina tota la nostra comarca, que n’és el centre, en constitueix el pivot. És, en primer lloc, un document històric. Les seves pedres representen el triomf del poder reial sobre el feudalisme senyorial i, d’una manera no tan visible però real, sobre el feudalisme eclesiàstic. És un document

7

que recorda, en aquest espai de terra, el procés de la vida purament local o comarcal del feudalisme a una convivència més general, a una integra-ció nacional. Després hi ha el panorama geogràfic que des del castell s’albira. Gran panorama de terra de mar. Però, per a arribar-hi, no hi ha pas gaires facilitats. Com a punt central de visió sobre l’Empordà no crec que res es pugui comparar amb el castell de Montgrí. Però, és clar, des del punt de mira del gran panorama hi ha d’altres llocs, més alts, d’una reconeguda eficàcia. Un d’ells és el castell de Sant Salvador, a les altures superiors de Sant Pere de Roda, el gran monestir benedictí depredat. Des de Sant Pere de Roda es domina el golf de la Selva i el Rosselló i, des de Sant Salvador, el Rosselló i l’Empordà, en dies clars. Aquesta projecció és absolutament incomparable i el lloc és potser el més delicat d’aquesta rodalia. És un lloc que suscita un estat d’ànim, un esperit i una literatura a la Chateaubriand, cosa que no sol pas abundar gaire. El gran panorama buida una mica d’estómac i produeix més neguit que pau. Per això és, sobretot, compatible amb sensibilitats contemplatives autèntiques. Si l’esperit necessita aquelles formes de benestar que només produeix l’acció, els panorames i els estats contemplatius que susciten no contenen pas la consolació necessària. De tota manera, Sant Salvador no s’ha pas de deixar perdre, perquè és important. És un dels llocs més precisos per a veure l’Empordà i el Rosselló poetitzats, sublimats, tocats d’una vaguetat tan meravellosa que sembla mentida que pugui ésser veritat. La reali-

L’AUTOR

Josep Pla Nascut a Palafrugell el 1897, va dedicar la seva vida a la literatura i al periodisme. La seva obra completa, que ell mateix va començar el 1956, comprèn més de 45 volums, unes 20.000 pàgines de prosa. Com altres escriptors catalans, és un home de cultura francesa; els seus models literaris són Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica parteix de Leopardi, Voltaire i Montaigne. Des de molt jove, es va plantejar la literatura com a professió. Com a periodista, va fer de corresponsal a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia, des d’on va escriure cròniques polítiques i culturals. Comparat amb el del noucentisme, el seu estil representa una novetat per la seva naturalitat i l’aportació que fa d’aproximar la literatura a un públic ampli. La seva obra s’ha convertit en un valuós testimoni de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalana.

L’OBRA ‘DE L’EMPORDANET A PERPINYÀ’ Josep Pla Edicions Destino 207 pàgines

tat té una tal capacitat de transformació lírica, poètica, en certa manera superhumana, que la imaginació mai no aconseguirà d’arribar-hi. Sant Salvador és el revers del país, perquè l’Empordà és una alternativa de fascinació lírica i d’obsessiva visió del detall de la realitat concreta i particular portada fins als últims extrems del pes i de la mesura ineluctables. Hi ha encara d’altres punts on aquest país es pot veure en sentit panoràmic. Essent voltat a nord i a ponent de les muntanyes, és natural que s’ofereixi des de tots els punts imaginables. Tots tenen la seva bellesa. El poble ha endevinat aquests punts de mira i hi ha construït ermites i santuaris des dels quals l’home, que hi acut per les festes assenyalades, pot satisfer la seva fam d’immensitat. Sí, sí. L’home, que viu pressionat pel concret i aclaparat pel detall –i aquest és el seu dolor i alhora la seva evasió–, posseeix la fam d’immensitat. Els panorames que presenten les ermites el satisfan d’una manera raonada, i aquest és potser els seu origen al Mediterrani. L’ermita de la Mare de Déu del Mont, sobre la muntanya cònica que port el seu nom, ofereix l’espectacle de l’Alt Empordà. L’ermita dels Àngels, tan apreciada a la ciutat de Girona, és l’ermita de ponent i des d’ella apareix el panorama de l’Empordà central. El poble de Sant Cebrià dels Alls realitza aquesta mateixa funció sobre l’Empordà meridional o Empordà petit. Hi ha persones que coneixen els santuaris, que tenen l’erudició de les immensitats distintes que ofereixen les seves faldes. (...)


6

PÚBLIC

DIVENDRES, 19 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Neguits d’una tarda de juliol ‘Incerta glòria’, de Joan Sales, és una de les grans novel·les de la postguerra catalana. Amb el punt de partida de la Guerra Civil, l’obra és un mosaic sobre la condició humana i les situacions extremes, narrada des d’una proximitat colpidora. El fragment triat destil·la les incerteses i neguits dels soldats mobilitzats al Front d’Aragó, i transcorre al poble d’Estercuel (Terol), tot i que Sales s’empara en la ficció i el presenta com a Olivel de la Virgen.

8 de juliol

Seguim sense fer res en espera de l’arribada dels reclutes. Ja hem constituït els quadros de les futures companyes: a mi em correspon la 4a i per capità el tinent Gallart, l’ex mosso de cafè. El poble no pot ser més trist: enclotat, no el veus fins que hi ets. El terme és molt gran, en la seva major part erm i desert; grans olivars justifiquen el seu nom. El monestir, pel que m’han dit, cau lluny, aigües avall del riu. Faig llargues caminades; de vegades m’assec al peu d’una olivera i m’hi estic tan quiet que els corbs vénen a posar-se a terra a poques passes com si jo no hi fos. N’hi ha a centenars; i em fan companyia. Al fons, unes muntanyes de roca pelada tanquen el terme. De vegades tenen un núvol damunt; la roca i el núvol, la permanència i l’evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l’hora de la

posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l’altra, la que ens fuig a cada instant? ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos? Tots els nostres instints es revolten contra aquesta idea. “Sento i experimento que sóc etern”, paraules de Spinoza. Sé aquesta cita de Spinoza per en Soleràs, ¿qui, si no ell, seria capaç d’empassar-se Spinoza? I la immensitat del nostre desig, ¿com explicar-se aquest misteri? ¿Com explicar-se que sentim aquest desig immens si no sabem de què el sentim, què desitgem? Tot té la seva explicació si la sabem trobar; per exemple, aquesta abundor de corbs que tant m’intrigava. Errabundejant pel terme a l’at-

zar em vaig trobar de cop i volta com al mig d’un cercle de muntanyes de la lluna. Un paratge singularíssim; com una mena de cràter lunar, ample, profund i enigmàtic. El sol era baix, la seva llum obliqua acabava de donar a tot plegat un aspecte extraterrestre. Ni un arbre ni una mata; res més que el mineral –i un joc d’ombres i llums tan crues com puguin serho en el buit interplanetari. Era fascinant. Em vaig acostar a les vores del cràter per mirar el fons; un amuntegament d’ossos m’aclarí el misteri. És el canyet; la buitrera, com diuen ells. En aquestes comarques s’és més pastor que pagès; pastor de bens i cabres. Aquí llencen les bèsties mortes de malura. Quan una mula malalteja i el manescal no dóna esperances, no esperen pas que es mori; pesaria massa. La fan caminar a garrotades fins arran de la buitrera i allà li donen una empenta. La mula cau dal-

«El poble no pot ser més trist: enclotat, no el veus fins que hi ets. El terme és molt gran, en la seva major part erm i desert» «Ara m’ocupo de la instrucció d’aquests pobres xicots. M’estic més al poble i començo a conèixer les cases»

tabaix i si té sort queda morta de la caiguda; de vegades, naturalment, no acaba de morir fins al cap d’uns dies. Els corbs i els voltors són els encarregats de mantenir la buitrera neta, i val a dir que són uns encarregats eficients: res de més net que aquelles ossamentes pelades, d’un blanc de vori. Ossa arida: no sé quin profeta descriu un gran desert ple d’ossos. Humans, naturalment, però, ¿què té més?”. Aquella buitrera m’entrava molt endins; l’aridesa d’aquells ossos em feia sentir una set indefinida i em venien a la memòria unes paraules d’en Soleràs: “Una set immensa, una gota d’aigua per apagar-la, aquí ho tens tot; l’infinitament gran i l’infinitament petit. No sé si has sentit parlar dels àtoms...” “Perdona”, el vaig interrompre de mal humor; “no em vinguis amb històries. Els àtoms són una merda”. L’aridesa d’aquells ossos em feia compren-


PÚBLIC

DIVENDRES, 19 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

dre a quina “set immensa” es referia en Soleràs. “Haig de viure”, em deia a mi mateix: “haig de cuitar a viure abans que els meus ossos no siguin llençats a la buitrera sense fons que i ens espera; haig de viure, però, ¿com es fa, per viure? “¡Viure!” Un any de guerra, un any sense saber el que és una dona, ¡i d’anys se’ns en donen tan pocs! Jo ja dec haver consumit més de la tercera part de la ració que em toca...” Un capaltard m’estava en una cruïlla de camins particularment deserta en aquella hora; vull dir agudament deserta, el desert s’hi feia present. Hi havia un núvol i el seu flamareig era tan callat que feia basarda. La bellesa fa por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades. En un capaltard com aquell –de tan impressionants no n’havia vist mai fora d’Aragó–, un se sent sol davant l’univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. ¿De què se’ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la Immensitat ens jutja i ens esclafa... Estava tan absort que no vaig sentir el seu trepig; no em vaig adonar d’aquella presència fins que la veu, greu i distant, em va treure del meu capficament: –Bones tardes tingui. Era una dona amb un nen al braç i un altre d’arrapat a les faldilles. Una dona endolada, alta, ben feta; i va passar sense mirar-me. Una mena d’aura dolorosa voltava mentre s’allunyava pel camí, a contraposta, a poc a poc. ¿Qui era? Al poble no l’he vista mai. Quan ja s’havia perdut de vista en un retomb, vaig caure que m’havia saludat en català. ¿Una catalana en aquest poble?

Misteri; gairebé estic per creure en una al·lucinació. 15 de juliol

Han començat a arribar els reclutes. Ara m’ocupo de la instrucció d’aquests pobres xicots. M’estic més al poble i començo a conèixer les cases i les persones. No he identificat encara la Dolorosa d’Olivel; vull dir, l’aparició de l’altre dia. ¿Una al·lucinació? Tot és possible. Com que el poble està enclotat en una barrancada, l’únic que se’n veu a distància és el castell. No descobreixes l’estesa de cases fins que hi ets; si és el vespre, a les portes veus les velles que prenen la fresca assegudes als pedrissos. Fan pensar en garses perquè van totes vestides de negre i no paren de xerrar. Vist així, de sobte, el poble fa un efecte de brut i bèstia. El comandant ens fa donar conferències als reclutes; no pas cada oficial a la seva secció, sinó a tot el batalló aplegat. Com a local utilitzem la sala gran del castell. Així he tingut ocasió de veure’l per dins: un casalot deixat de la mà de Déu. La sala és enorme i el comandant hi ha fet posar una taula sobre una tarima: ell presideix, assegut, mentre l’oficial de torn dóna la conferència dret. El comandant Rosich és baix i grassó, d’un moreno groguenc, amb uns ullets negríssims, vius i sentimentals. Una bellíssima persona si no fos el “bebercio” (“el comercio y el bebercio”, diu ell). Ja he donat la meva primera conferència: Les metralladores han d’emplaçar-se en terreny pla. Mentre desplegava el tema: avantatges dels focs creuats i rasants, etc., notava que aquells ullets s’anima-

7

ven, espurnejaven com una brasa sota el buf del vent. Estava demostrant amb el guix, en una pissarra improvisada, els principis trigonomètrics del tir corbat amb metralladora quan de sobte s’alça i amb els ulls plens de llàgrimes m’abraça davant de tots: –Càlculs així són la glòria del batalló! Confesso que estic molt lluny d’haver comprès les causes de semblant explosió sentimental, però sempre he tingut una flaca pels sentimentals. És així que fins començo a transigir amb en Ponsetti, el “propagandista a la via pública”: resulta que era xarlatà. Va sempre enganxat al capità Gallart, que naturalment és enorme: alt i gros, vermell, golafre, eufòric. El meu amor apassionat de la tradició em fa sentir un gran respecte per aquesta parella, l’alt i gros i el petit i magre, tan sentimental i aiguardentosa com l’altra, la del comandant i el metge. He descobert un gran pinar al nord del poble i a no gaire distància. Al fort del dia hi zumzegen milers de cigales; els pins són alts i prims, les seves copes esclarissades deixen passar el sol que escalfa fortament la terra. L’aire se satura d’olor a reïna, aspra i excitant. M’ajec sobre la pinassa, que fa un llit tou i calent, i m’abandono a tota aquesta tristesa que em ve a ratxades. Pobre Soleràs, que es pensa ser l’únic, ¿quan, quan he viscut la meva vida? Dijous, 5 d’agost

La instrucció dels reclutes, teòrica i pràctica, em pren poc temps; de manera que fora dels dies que estic de guàrdia segueixo tenint moltes ho-

L’AUTOR

Joan Sales Nascut a Barcelona el 1912, Joan Sales sempre es va considerar de Vallclara, un poble petit al peu de les muntanyes de Prades. Li hauria agradat ser notari de poble, però el 1936 ingressà a l’Escola de Guerra de la Generalitat, d’on va sortir amb el grau d’alferes d’infanteria de l’Exèrcit de Catalunya. Després de travessar els Pirineus pel coll d’Ares i de viure clandestinament a París es va exiliar a la República Dominicana i Mèxic. Però el seu esperit compromès el va fer tornar a Catalunya l’any 1948 per continuar lluitant pel seu país. Entre altres ocupacions va ser l’editor del Club dels Novel·listes des del 1956, i va traduir al català obres de Dostoievski i Mauriac. ‘Incerta Glòria’ és la seva única novel·la, la va escriure durant 20 anys i se’n van fer nombroses edicions. El 1956 es va publicar per primera vegada però amb múltiples mutilacions a causa de la dura censura de l’època.

L’OBRA INCERTA GLÒRIA Joan Sales Edicions 62 315 Pàgines

res lliures. En Ponsetti ha estat incorporat també a la 4a companyia; ell i en Gallart no es mouen del poble i concretament de la taverna, on hi ha una mossa del pèl roig, la Melitona, que els fa perdre l’oremus. El comandant Rosich i el doctor Puig estan xirlis la major part dels dies. Els altres tinents i alferes no es mouen tampoc del poble, sempre darrera les mosses –aquelles que el dia de la nostra arribada ens posaven roses al trau. Queda en Cruells, l’alferes-practicant. Resulta que és devot de Baudelaire. Se’n sap llargues tirades de memòria, evita el vi i les dones –i les paraules brutes–; ¡una rara avis! Algun dia m’acompanya a passejar. No gaire sovint, perquè ha d’estar pendent de la seva feina. 400 reclutes són molts i quan no tenen una cosa en tenen una altra; generalment d’origen veneri. És el benjamí del batalló (vint anys acabats de fer) i quan surt amb mi a passejar s’enduu una mena de telescopi portàtil o potser més exactament “ullera de llarga vista” d’aquelles que solien gastar els capitans de marina del segle passat. Desplegada, amida ben bé cinc o sis pams. Diu que l’hi va regalar la seva tia quan va fer dotze anys i que no l’ha desemparada mai en tot el transcurs de la guerra; plegada fa poc embalum –les seves peces es fiquen una dins l’altra. Té molta més potència que els meus prismàtics d’oficial; com que, quan sortim junts, allarguem les nostres passejades fins molt tard, em va fer mirar Júpiter amb el seu telescopi: es distingien perfectament els “quatre satèl·lits de Galileu” al costat del planeta(...)


6

PÚBLIC

DISSABTE, 20 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

El viatge màgic d’un vampir ‘Les històries naturals’, de Joan Perucho, és una novel·la difícil de classificar en un sol gènere perquè té passatges històrics i altres de fantàstics. L’autor presenta amb aquest llibre una divertida reconstrucció de la Catalunya del segle XIX protagonitzada per un naturalista escèptic que s’inicia en el misteri d’un cavaller de Jaume I convertit en vampir. El fragment triat transcorre a la plaça de la Vila del barri de Gràcia de Barcelona.

G

ràcia és una vila d’una absoluta tradició liberal, la qual, anys més tard, s’hauria de concretar i personalitzar, simbòlicament, en la seva famosa campana i en el popular setmanari evocador de la gloriosa torre del rellotge. El marquès de Sallent, en les seves memòries, ens descriu la vila, menestrala i progressista, com un baluard inexpugnable de la llibertat. “Basta –diu– un gracienc, inflamat per les seves conviccions, amb una arma al braç i una paret al seu darrere, per posar en fuga els odiosos escamots de les forces ocultes de la reacció”. El marquès de Sallent morí en una emboscada carlina, lluitant com un lleó, als voltants de Campdevànol. El periòdic “El Jove Observador”, que publicava la Junta de Berga, en digué que, amb la seva mort, la Revolució havia perdut un dels capitostos més ominosos i ferotges, i es con-

gratulava –a ella mateixa tant com a la paternal Majestat– de l’assenyalada victòria. Feia un dia esplèndid. El cavaller de Montpalau i el seu cosí sortiren, aquell matí, de Barcelona, cap a Gràcia. Hi havia una atmosfera miraculosa, tibant com una seda, i els contorns de les coses es retallaven amb una precisió extraordinària. S’havien acomodat en el carruatge. Novau duia sota el braç un estoig de caoba envernissada amb unes inicials d’or incrustades artísticament. Ho diposità, amb gran cura, en el portaobjectes. –Les pistoles –digué. El cavaller de Montpalau no contestà explícitament i es limità a fer un senyal d’afirmació amb el cap. Això no obstant, pensà que el seu cosí s’excedia. Sortiren pel Portal Nou, camí de les hortes. Els cavalls prengueren un trot lleuger, una mica enjogassat, i Amadeu, el cotxer, se sentí tan feliç que no

es pogué estar de cantussejar quelcom de melòdic en veu baixa. Les hortes s’estenien a banda i banda de la carretera i, de tant en tant, apareixia una daurada masia de pedra, ampla i majestuosa, amb uns quants geranis a les finestres. Es respirava una pau camperola i tothom se sentia molt alegre. Quan s’aproximaven a Gràcia veieren uns grups de milicians que esmorzaven al peu de la carretera, sota un emparrat. Tenien un gran porró de vi negre damunt la taula. Un d’ells els féu senyal que s’aturessin. Examinà el salconduit del capità general i els deixà passar. Arribaren a Gràcia sense novetat. En una gran embranzida, travessaren la població, eixordant els carrers pel gros aldarull que produïa el carruatge, i tornaren a sortir camps enllà, per la banda oposada, vers la muntanya on la família Montpalau posseïa des de temps remotíssims

«Quan s’aproximaven a Gràcia veieren uns grups de milicians que esmorzaven al peu de la carretera» «Dos o tres gossos vingueren a flairar els peus dels cavallers i, després, se’n tornaren indiferents»

la hisenda anomenada, per la seva masia, “Cal Perdiu”. Aquesta hisenda estava constituïda per un gran edifici, amb esgrafiats a la façana i un gran rellotge de sol sota les golfes, on es llegia la llegenda una mica pedestre: “Visc amb el sol”. Foren rebuts per la masovera, que sortí eixugant-se les mans amb el davantal i fent grans alegrois. Dos o tres gossos vingueren a flairar els peus dels cavallers i, després, se’n tornaren indiferents. Montpalau invità el seu cosí a entrar a la casa. L’interior era fresc, com acabat de regar, i tot estava submergit en una mitja penombra molt agradable. La masovera obrí les finestres i féu córrer unes feixugues cortines antigues. Llavors aparegueren amples estances, sales immenses amb consoles i calaixeres filigranades, damunt de les quals reposaven, dintre de grans campanes de cristall, fantasies de flors coral-


PÚBLIC

DISSABTE, 20 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

lines amb petxines diminutes i cintes de colors esvaïts. El temps es dipositava lentament, amb dolça remor, com una cendra impalpable damunt dels mobles, damunt dels retrats dels oncles i les cosines, que somreien immòbils a través dels anys, recordant caceres i escopetades perdudes, o mirades inquietants i lletres esgrogueïdes, o el naixement d’un hereu i el foc de les discòrdies civils a les viles i llogarrets agrests. El temps es dipositava lentament en capes tenuíssimes, superposant-se silenciosament, agrisant els colors i els capvespres d’hivern. Recorria les estances desertes i sedimentava la cendra del record en cada superfície, en els mil i un replecs dels mobles i domassos. Després de donar un tomb per les desertes habitacions, Montpalau conversà amb Isidre, el masover, sobre els diversos conreus que calia modificar, i li lliurà una instrucció que la Junta havia fet imprimir per tal de difondre-la entre els pagesos del Principat, sobre la conveniència d’emprar els mètodes moderns, que en l’agricultura es feien tan necessaris. Discutiren llargament, un per un, els articles o les observacions de la instrucció fins que, per últim, el nostre cavaller va vèncer brillantment la irracional resistència del pagès, aferrat com estava a pràctiques antigues i antieconòmiques. L’opuscle de la Junta de Comerç duia el següent títol: Instrucció o Memòria històrica crítico pràctica sobre el foment i progrés de l’agricultura per mitjà de la fertilització de la terra. Mentrestant, Novau havia anat a practicar uns quants exercicis me-

todicodeambulatoris per les hortes i, ara, esguardava pensarós el gran safareig curull de granotetes. Quan fou cridat pel seu parent, desà la pipa a la butxaca i féu un ample gest amb el braç. Se sentia inexplicablement content i lliure. Tot seguit els dos cavallers, en cos de camisa, i ajudats per Isidre i sis mossos, dallaren amb coratge mitja tona d’herbatge farmacèutic, especialment cultivat a la hisenda, tal com el poncem, l’agrella, el cardamom, l’espaltum, els collons de castor, el girofle, la sentuària i el matxocant. El cavaller de Montpalau pensava trametre-ho, corn a present, al seu amic el doctor en medicina Samsó Corbella, amb l’esperança d’ésser-li útil en les seves experimentacions encaminades a obtenir un remei per al mal de Pott. Dinaren a l’ample menjador, on els foren servides unes menges excellents: sopa de mandonguilles, una plata de tords amb olives, una llebre “aux fines herbes” i uns peus de porc amb naps tendres. Per a postres, a penes tocaren una cistella de prunes clàudies i, després d’encendre uns cigars antillans, d’aroma profunda i vellutada, contemplaren, a través de la finestra, Barcelona vora el mar. S’acomiadaren d’Isidre i de la seva dona. Antoni de Montpalau ordenà a Amadeu que els conduís, altra volta, a Gràcia, al cafè de “La Llibertat”. Entraren, una vegada més, brunzents, dintre la vila, amb gran terrabastall, i s’aturaren davant del número quatre del carrer de la Virtut. El cafè de “La Llibertat” era un establiment una mica sinistre. D’habitud s’hi reunien els elements més exaltats de la població, s’hi feien discursos polítics i s’hi signava algun

7

que altre manifest inflamat. Les parets estaven pintades de color granat fosc i, al bell mig, centrades per una garlanda de flors oval, decorada al tremp, s’hi representaven escenes allegòriques a la indústria, al comerç i a la navegació, personificades en dames de carns rosades i toves, púdicament embolcallades amb vels voleiadissos. Totes elles retien homenatge a una altra dama més augusta que somreia al pany de paret oposat a la porta d’entrada: La Llibertat. Pensada, dita, somniada, mastegada, eructada i beguda, aquesta damisel·la transitava, funàmbula, per damunt de les testes dels clients. Somreia i saludava. Amb una mà escrivia graciosament el seu nom de to pompós, singularment heroic: La Llibertat. L’establiment era ple de gom a gom. Hi havia un aire viciat, espès, lleugerament blavós pel fum dels cigars que hom hi cremava contínuament. S’hi devorava i comentava en veu alta, entre periòdics «El Vapor», «El Guarda Nacional», «El Guirigay» i «El Constitucional». Aquest darrer duia a la capçalera els versos següents: Sóc un liberal exaltat, i no tinc per perdre res quan podré tornar a alçar el cap no crec que l’abaixi més. Els dos cosins demanaren cafè, Montpalau contemplava la sala i escoltava les converses. Pensava, però, de tant en tant, en l’“avutarda gèminis”, en el misteri d’aquell ocell rar i meravellós. Féu esforços per sentir un cant inefable. Entrà un home enfundat en una llarga capa negra. Romangué prop

L’AUTOR

Joan Perucho Nascut a Barcelona el 1920, Perucho va conrear la poesia, la novel·la, la crítica d’art, l’articulisme, els llibres de viatges i les memòries. La seva obra comparteix una veu molt personal, bastida sobre un fons de ficció, amb mites fantàstics, mons misteriosos i plena de referències adreçades a un públic culte. Als 27 anys va publicar el primer llibre de poemes, ‘Sota la sang’ (1947), i el 1956 el primer conte de caire fantàstic, ‘Amb tècnica de Lovecraft’. Però no va ser fins a la dècada del 1980 que li va arribar un reconeixement popular, amb la reedició de la novel·la ‘Les històries naturals’ (1960), traduïda a més de 15 llengües, i també amb la publicació de ‘Les aventures del cavaller Kosmas’ (1981). I és que com va apuntar Harold Bloom, “‘Les històries naturals’ de Joan Perucho és un llibre equiparable a les obres de Calvino, però que no ha tingut l’atenció internacional que es mereix”.

L’OBRA ‘LES HISTÒRIES NATURALS’ Joan Perucho Edicions 62 243 Pàgines

del taulell bevent unes copes d’aiguardent de Valls. Després es tombà i féu unes passes endavant, devers Antoni de Montpalau. Tot fou molt ràpid. Obrí la capa i disparà una pistola. El nostre cavaller tingué el temps just de deixar-se caure de costat, eludint el tret, en un acte reflex. Es produí una confusió indescriptible. A l’espant de la detonació succeí una indignació enfurida, desbordada. Novau saltà damunt de l’agressor, però aquest, aprofitant el desgavell que havia provocat, es féu ràpidament escàpol a través de les taules. Quan Novau arribà a la porta, el desconegut s’havia fos. Montpalau s’incorporà pàl·lid com un mort. Fou voltat immediatament per gent sol·lícita, noblement iracunda. Una dama acudí, immaterial i etèria. Transparent, alada, pensada, dita, escrita i somniada, es posava al costat de l’agredit amb veu d’“avutarda gèminis”, amb manyagueria de mamífer indeterminat, rodant per l’espai, per l’Univers, en estat de gràcia de Llibertat i de Justícia, les dues rodes dentades del Progrés, fent trontollar les ombres inconcretes, lívides i espectrals, com també aquells ulls de posseït i sobretot aquella cicatriu a la galta sense afaitar, com també les ombres malignes, estranyament muntanyenques, que davallaven sovint devers les formes viscerals. Sortosament l’intent criminal havia fallat. Montpalau, ajudat pel seu cosí i per Amadeu, es traslladà al carruatge. Al carrer hi havia grups de curiosos que desbarraven contra la reacció. (...)


6

PÚBLIC

DIUMENGE, 21 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Un crit farcit d’angoixes ‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda, necessita poques presentacions. La història de la Natàlia, batejada pel seu marit com a Colometa, transmet les penúries que van viure milers de persones durant la postguerra. La protagonista és una noia que accepta amb resignació els entrebancs que se li presenten, i el fragment triat descriu un moment d’alliberament d’aquest personatge que ha estat a punt de tornar-se ‘de suro’.

E

m va despertar en Toni quan va tornar, això que quan tornava a la nit sempre travessava el pati caminant de puntetes. Vaig començar a passar un dit per una flor de ganxet i de tant en tant estirava una fulla. Un moble va fer crec, potser la consola, potser el sofà, potser la calaixera... a les fosques tornava a veure el baix de la faldilla blanca de la Rita com girava damunt dels seus peus amb sabata de setí i sivelleta de brillants. I anava passant la nit. Les roses del cobrellit, al mig, tenien cor i, una vegada, un dels cors es va gastar i de dintre va saltar un botonet molt petit, de mitja bola... senyora Natàlia. Em vaig llevar. En Toni havia deixat el balcó ajustat per no despertarnos... anava a tancar el balcó. I quan ja hi era a tocar me’n vaig entornar cap al dormitori i em vaig ficar darrera del paravent a les palpentes i a

les palpentes em vaig vestir. I només era la matinada. A les palpentes vaig anar a la cuina, com sempre, tocant les parets, descalça. Em vaig aturar davant de la porta de l’habitació del noi i el vaig sentir respirar fort i tranquil. I vaig entrar a la cuina a beure aigua, per vici. Vaig obrir el calaix de la tauleta de fusta blanca amb hule de quadrets al damunt i en vaig treure el ganivet de pelar patates que tenia la punxa fina. La part tallant del ganivet feia dentetes com una serra... senyora Natàlia. El que havia inventat el ganivet ho havia fet molt bé i devia haver rumiat molt sota d’un llum damunt d’una taula en havent sopat perquè abans els ganivets eren diferents i havia de passar l’esmolet i potser els esmolets per culpa del que havia inventat el ganivet serra cremant-se les celles havien hagut de canviar d’ofici. Els pobres esmolets potser ara feien una altra cosa i potser encara hi ha-

vien guanyat i tenien moto i anaven per les carreteres com un llamp amb la seva dona espantada al darrera. Amunt i avall per les carreteres. Perquè tot era així: carreteres i carrers i passadissos i cases per ficar-se a dins com un corc dins d’una fusta. Parets i parets. Una vegada, tot passant, en Quimet em va dir que els corcs eren la desgràcia i jo li vaig dir que no podia entendre com s’ho feien per respirar, sempre foradant i foradant i que com més foradaven menys devien poder respirar i ell em va dir que ja estaven fets a viure d’aquesta manera, sempre de nassos a la fusta i bons treballadors perquè sí. I vaig pensar que els esmolets potser encara podien viure de l’ofici perquè no tots els ganivets eren ganivets de cuina i de colònies i d’hospicis, que l’administració va de cara a l’estalvi, sinó que encara quedaven ganivets amb la fulla bona per passar-la per la mola. I men-

«Vaig tancar els ulls i el vent que va fer el tramvia em va ajudar a arrencar endavant com si m’hi anés la vida» «Aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut»

tre pensava així van néixer les olors i les pudors. Totes. Empaitant-se, fent-se lloc i fugint i tornant: l’olor de terrat amb coloms i l’olor de terrat sense coloms i la pudor de lleixiu que quan vaig ser casada vaig saber quina mena de pudor era. I l’olor de sang que ja era com un anunci d’olor de mort. I l’olor de sofre dels coets i de les piules aquella vegada a la plaça del Diamant i olor de paper de les flors de paper i olor de sec de l’esparreguera que s’esmicolava i feia un gruix a terra de coses petites petites que eren el verd que havia fugit de la branca. I l’olor del mar tan forta. I em vaig passar la mà pels ulls. I em preguntava per què de les pudors en deien pudors i de les olors olors i per què no podien dir pudors de les olors i olors de les pudors i va venir l’olor que feia l’Antoni quan estava despert i l’olor que feia l’Antoni quan estava adormit. I vaig dir a en Qui-


PÚBLIC

DIUMENGE, 21 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

met que potser els corcs, en comptes de treballar de fora endintre, treballaven de dins enfora i pel foradet rodó treien el cap i pensaven en les maleses que estaven fent. I l’olor dels nens quan eren petits, de llet i de saliva, de llet encara bona i de llet enviada agra. I la senyora Enriqueta m’havia dit que teníem moltes vides, les unes entreteixides amb les altres, però que una mort o un casament, de vegades, no sempre, les separava, i la vida de debò, lliure de tota mena de fils de vida petita que l’havien lligada, podia viure com hauria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l’haguessin deixada sola. I deia, les vides entreteixides es barallen i ens martiritzen i nosaltres no sabem res com no sabem el treball del cor ni el gran neguit dels budells... I l’olor dels llençols plens del meu cos i del cos de l’Antoni, aquella olor de llençol cansat que va xuclant l’olor de la persona, olor dels cabells damunt del coixí, olor de totes les brossetes que fan els peus a l’acabament del llit, l’olor de la roba ja portada deixada a la nit damunt d’una cadira... I l’olor del gra i la de les patates i la de la bombona de salfumant... El ganivet tenia el mànec de fusta travessat per tres clauets amb la cabota aixafada perquè no es pogués desenganxar mai més de la fulla. Duia les sabates a la mà i quan vaig haver sortit al pati vaig ajustar el balcó moguda per una força que m’estirava, que no em venia de dins ni de fora, i apuntalada en una columna per no caure em vaig posar les sabates... Em va semblar que sentia el primer carro, lluny, encara

mig perdut no sé on al mig de la nit que s’acabava... Al presseguer es van moure unes quantes fulletes plenes de llum de fanal i unes ales d’ocell van fugir. Una branqueta va tremolar. El cel era blau fosc i contra aquest blau de tan amunt s’hi retallaven els terrats de les dues cases de pisos de l’altra banda del carrer amb les galeries encarades. Em semblava que tot el que feia ja ho havia fet sense que pogués saber ni on ni quan, com si tot fos plantat i amb arrels en un temps sense memòria... I em vaig tocar la cara i era la meva cara amb la meva pell i amb el meu nas i amb la meva volta de la galta, però tot i que era jo veia les coses emboirades però no mortes: com si els haguessin caigut al damunt núvols i núvols de pols... Vaig trencar a l’esquerra, cap al carrer Gran, abans d’arribar al mercat i més avall de la casa de les nines. I quan vaig arribar al carrer Gran vaig caminar per l’acera de rajola a rajola, fins arribar a la pedra llarga del cantell i allí em vaig quedar com una fusta per fora, amb tota una puja de coses que del cor m’anaven al cap. Va passar un tramvia, devia ser el primer que havia sortit de les cotxeres, un tramvia com sempre, com tots, descolorit i vell, i aquell tramvia potser m’havia vist córrer amb en Quimet al darrera, quan vam sortir com rates boges venint de la plaça del Diamant. I se’m va posar una nosa al coll, com un cigró clavat a la campaneta. Em va venir mareig i vaig tancar els ulls i el vent que va fer el tramvia em va ajudar a arrencar endavant com si m’hi anés la vida. I a la primera passa que vaig fer encara veia el tramvia deixat anar aixecant espur-

7

nes vermelles i blaves entre les rodes i els rails. Era com si anés damunt del buit, amb els ulls sense mirar, pensant a cada segon que m’enfonsaria, i vaig travessar agafant fort el ganivet i sense veure els llums blaus... I a l’altra banda em vaig girar i vaig mirar amb els ulls i amb l’ànima i em semblava que no podia ser de cap de les maneres. Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna... La porta estava tancada. Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que, al mig d’un camp, prop del mar, quan jo estava embarassada de l’Antoni, em donava una floreta blava i després es reia de mi. Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les balances i tocar-les tot passant. Havia entrat feia molts anys per aquella porta casada amb en Quimet i n’havia sortit per casar-me amb l’Antoni i amb els nens al darrera. El carrer era lleig i la casa era lletja i l’empedrat era un empedrat només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt del pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d’haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig girar d’esquena a

L’AUTOR

Mercè Rodoreda Nascuda a Barcelona el 1908, Mercè Rodoreda és una de les escriptores més llegides i traduïdes de la literatura catalana. La seva producció abraça tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà la poesia, el teatre i el conte, però va destacar especialment en la novel·la. També es dedicà a la pintura, que no es començà a donar conèixer fins després de la seva mort (Girona, 1983). Nascuda en una torre amb jardí del barri de Sant Gervasi, de petita va llegir sobretot autors catalans com Jacint Verdaguer, Ramon Llull, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra i Josep Carner. Casada amb el seu oncle, Rodoreda va començar a escriure cada dia per fugir d’un matrimoni decebedor, i l’any 1932 publicà la seva primera novel·la, ‘Sóc una dona honrada?’. Amb ‘Aloma’ va guanyar el premi Crexells. Després d’exiliar-se a França i a Ginebra, tornà a Catalunya a mitjan anys setanta i s’instal·là a Romanyà de la Selva. s

L’OBRA ‘LA PLAÇA DEL DIAMANT’ Mercè Rodoreda Club Editor 252 pàgines

la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passarme pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva... i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era... abandonament? Em van tocar el braç i vaig girar-me sense esglai i un home vell em preguntava si estava malalta. (...)


6

PÚBLIC

DILLUNS, 22 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Canvi de segle a l’Ametlla ‘Seixanta anys d’anar pel món’ són les memòries en format conversa d’Eugeni Xammar. El volum ofereix el testimoni singular d’un escriptor prolífic que va seguir de prop els conflictes més decisius de la política catalana del segle XX, tot i que va viure molt de temps a l’estranger. El fragment triat parla dels primers anys de vida de Xammar, els seus primers contactes amb l’escola i el trasllat de la seva família de Barcelona a l’Ametlla del Vallès.

P

el portaló obert a la banda esquerra de la porta gran de can Xammar, tancat i barrat cada dia a entrada de fosc, vam sortir a l’era la meva mare i jo, acompanyats de la Tereseta de can Garró, amiga i servidora fidel de la meva mare fins al dia que va sortir de casa nostra per a casar-se amb un dels nois més ben plantats i amb més bona veu de l’Ametlla; en Ciril Tura de can Feliuà. La meva àvia Antònia, la tia Carme, germana de la meva mare, i el meu germà Josep Maria, feia bella estona que eren al llit. Gens de fred i la nit, sense lluna, semblava clara de tan blava i estrellada. El rellotge de l’església --a tret de fona, com aquell qui diu de l’hort de can Xammar- va tocar els tres quarts. El 31 de desembre de l’any 1900 s’acostava a la seva fi. Quan de dalt del campanar s’escampessin arreu quatre batallades febles i dotze ba-

tallades fortes, això voldria dir que el poble, tot el poble i tots els pobles passaven del segle XIX al segle XX. L’església era plena de gom a gom. Per commemorar l’excepcional esdeveniment, el rector, mossèn Anton, havia organitzat una solemníssima missa cantada. Missa i sermó. Dues hores llargues que nosaltres, una mica enfredorits, aguantàrem asseguts en el banc de can Xammar, el tercer de l’església, a la banda esquerra. El primer lloc l’ocupava el banc de can Plantada, i entre aquest i el nostre hi havia el banc de can Draper. Amb les tres tombes particulars, situades davant mateix de l’església -a la qual s’entrava travessant el cementiri-, passava el mateix; una, la del mig, era la de can Plantada; la de la dreta era la de can Draper; la de l’esquerra era la de can Xammar, que va guardar, fins que el cementiri fou traslladat al turó de Sant Nicolau, els ossos del meu pare, del meu avi -

batlle semiperpetual de l’Ametlla-, del meu besavi i d’un bon grapat de generacions. Mancats molt probablement d’altres mèrits, els Xammar pertanyen a un llinatge català antic. Per celebrar dignament el canvi de segle els cantaires de l’Ametlla, conduïts per la veu baixa, afinada i esquerdada alhora de Jaume Girbau de ca la Rosària, acompanyats d’harmònium -adquisició recent de la parròquia- per un aficionat anònim, van cantar la Missa pastoral del mestre Calvó i Puig, composició llarga i entretinguda. Una nota característica d’aquesta Missa eren els refilets d’ocell obtinguts per mitjà d’uns instruments rudimentaris anomenats “xiulets d’aigua”. M’hauria agradat enfilar-me al cor i demanar que em deixessin fer cantar aquella mena d’ocells, però vaig renunciar-hi entenent que l’hereu Xammar, a la vetlla de complir tretze anys, no podia desertar del lloc

«Mancats molt probablement d’altres mèrits, els Xammar pertanyen a un llinatge català antic» «La classe de pàrvuls del Colegio de San Miguel era una sala espaiosa i clara i els alumnes ens assèiem»

que per dret li corresponia, al cap del banc de casa seva. Sense necessitat del meu concurs, el rossinyol, el passerell i la cadernera van saludar l’arribada del segle XX amb uns refilets que enamoraven. El gran do de pit, però, el va donar mossèn Anton amb un sermó llarg, solemne i molt meditat. Tot el segle XIX hi va passar. Segle de les llums i, sobretot, per mossèn Anton, “segle dels llumins -aquest invent que ens té admirats-”, va dir. Mossèn Anton va dedicar també un record a un altre “invent meravellós” del segle: el ferrocarril. Va parlar del ferrocarril en general, el ferrocarril de Barcelona a Mataró, el “primer d’Espanya”, i després, més particularment, parlà dels ferrocarrils de Barcelona a França (amb estació a Granollers), i de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses (amb estació a la Garriga). El que no va dir mossèn Anton és


PÚBLIC

DILLUNS, 22 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

que, de bell antuvi, molta gent del Vallès desconfiava del tren i no se’n servia perquè corria la veu que per fer marxar les màquines era indispensable el “greix de criatura”. Mossèn Anton va parlar del telèfon, del telègraf, de la màquina de vapor, etcètera, etcètera. “Sortim d’un segle durant el qual -va dir mossèn Anton- l’home ha vist coses extraordinàries, però entrem en un altre segle en el qual es veuran coses més extraordinàries encara”. Ningú no podrà dir que mossèn Anton anava errat. A la sortida de l’església dos pagesos diuen: -Què t’ha semblat el sermó? -Ha estat polític... Les paraules sàvies, en llavis dels pagesos, s’han d’interpretar. “Ha estat polític” volia dir que mossèn Anton havia parlat bé, una llarga estona, i havia dit moltes coses que prou feina hi havia per a entendre-les. Tothom es felicitava mútuament. A la sortida, la senyora Pepeta -la meva mare-, malalta encara però molt millorada, va rebre un grapat d’enhorabones. -Fa molt bona cara, senyora Pepeta! Cregui’m que ho celebro! Que per molts anys! -Gràcies, Marieta! Moltes gràcies, Ramoneta! En vida teva, Merceneta! I de pressa, de pressa, cap a casa. Sortíem freds de l’església i feia fred a fora. Ningú no ens va sentir arribar. El canvi de segle no havia desvetllat ningú. A dos quarts de tres de la matinada, a can Xammar, tothom dormia. Quan un segle va acabar i en va començar un altre, nosaltres, la me-

va mare, el meu germà Josep Maria i la meva àvia Antònia feia set mesos que vivíem a l’Ametlla del Vallès, a can Xammar, una casa que havia estat rica -seixanta quarteres de terra de conreu, uns quants centenars d’oliveres i quatre-centes quarteres de bosc (vinyes en gran part abans de la fil·loxera)-, de la qual jo era l’hereu. La meva àvia paterna, Raimonda de Xammar (un “de” que mai no he pogut saber d’on havien tret ella i els seus parents de can Xammar de Baix, però al qual aquesta família era molt afeccionada), usufructuària de la nostra finca, havia mort pel gener del 1900 i la meva mare, en nom meu, n’havia pres possessió el juny del mateix any. Unes setmanes més tard va caure molt malalta i, després d’un vòmit de sang espectacular, el senyor Bassa, metge de l’Ametlla, i el doctor Sala, el nostre metge de família barceloní, van diagnosticar una tuberculosi -no anaven errats, segons sembla- i molt seriosament em van anunciar que la meva mare tenia, si no els dies, els mesos comptats. La meva mare mai no s’havia de refer totalment, però no va morir fins el dia 30 de desembre de 1917. El trasllat de la família de Barcelona a l’Ametlla havia d’interrompre els meus estudis. Magres estudis: vuit anys de freqüentació de dos bons col·legis particulars barcelonins. El Colegio de San Miguel i el Colegio Cisneros (“bajo la advocación de San Luis Gonzaga”). Se suposava que el Colegio de San Miguel era el millor col·legi particular de Barcelona. Estava instal·lat al carrer del Governador en un vell i immens

7

casal. Tenia un gran pati amb arbres al primer pis que donava al carrer de Montesión, un museu d’història natural -unes quatre bestioles dissecades- i una capella oberta amb l’altar florit i il·luminat durant el mes de maig. El “mes de Maria” era un mes que feia ben poca gràcia a la meva mare, perquè representava l’obligació moral de presentar-se cada setmana amb un ram de roses que costava una pesseta. Dirigia el Colegio de San Miguel un capellà francès majestuós, solemne, alt com un sant Pau, anomenat -com el seu nom indica- Michel Clergue. El subdirector era un mestre, també francès, monsieur Gustave Clergue, nebot del director. El personal docent de la casa era mixt. Mestres espanyols, els senyors Amat i Pons per exemple, mestres de pàrvuls, que eren catalans, i tres mestres més, que eren francesos, encarregats de les altres classes. Monsieur Fleury i monsieur Devant tenien cura de les classes de primera i tercera elementals i la seva gentilesa i el seu saber contrastaven violentament amb la mala jeia del de segona elemental, home menut, escarransit i malcarat, l’únic dels mestres del qual jo conservo un record amarg i detestable. Al Colegio de San Miguel vaig aprendre-hi les primeres frases del francès. Cada dimecres a la tarda, a l’hora del descans, de jocs i passejades quan feia bon temps, apareixien el director i el subdirector i distribuïen dos caramels a cada noi després d’examinar-li les mans i constatar que no portava taques de tinta als dits. Quan el distribuïdor era el director, mossèn Clergue, el noi havia de dir-li en francès: “Merci, monsieur

L’AUTOR

Eugeni Xammar Nascut a Barcelona el 1888, Xammar va fer carrera diplomàtica i va passar la major part de la seva vida fora de Catalunya. De molt jove s’interessà per la literatura i la polítia, i gràcies a dominar diverses llengües va conrear tota mena de periodisme per a diaris d’Europa i d’Amèrica. Durant la Guerra Civil espanyola va ser agregat de premsa a l’ambaixada republicana a París. Va ser corresponsal a Ginebra, París i Berlín, i narrà per al diari ‘Ahora’ el desenvolupament del nazisme a començaments dels anys trenta. També va participar com a funcionari primer a la Societat de Nacions i després a les Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial. Durant una bona colla de mesos, en l’última estada de Xammar a l’Ametlla del Vallès, Josep Badia i Moret va entrevistar-lo amb el propòsit de donar a conèixer les vicissituds d’aquest personatge.

L’OBRA ‘SEIXANTA ANYS D’ANAR PEL MÓN’ Eugeni Xammar Quaderns Crema 582 pàgines

le Directeur”. Quant el distribuïdor era el subdirector, el noi, sempre en francès, havia de dir: “Merci, Monsieur Gustave”. Aquests primers coneixements del francès, molt fragmentaris, he tingut ocasió d’ampliar-los considerablement en el curs de la meva existència. El record més vivent del meu pas pel Colegio de San Miguel és la classe de pàrvuls amb els seus mestres: el senyor Amat, menut, dret, autoritari, pèl curt, pentinat de raspall (a la parisienne), i el senyor Pons, alt, corbat, amb el pèl llarg que li queia gairebé damunt les espatlles, benèvol i dolç (el senyor Amat era “les armes”, el senyor Pons era “les lletres”). Cada divendres a la tarda venia un capellà, castellà, a explicar Història Sagrada i ho feia amb mitjans àudio-visuals. La classe de pàrvuls del Colegio de San Miguel era una sala espaiosa i clara i els alumnes ens assèiem en un hemicicle de fusta de cinc graons -una estructura semblant a la Cambra de Diputats francesa-, amb el mestre dempeus, anant i venint d’una banda a l’altra. Per a l’hora de la Història Sagrada, un embalum monumental de “làmines” en colors damunt un gran faristol posat en el lloc central permetia al sacerdot professor completar les seves explicacions amb unes imatges adequades que eren avant la lettre conformes a les normes més estrictes del realisme soviètic. L’incendi de Sodoma i Gomorra, “víctimas de su disipación y de sus vicios”, era d’un realisme impressionant. La dispersió de la gent al voltant de la Torre de Babel feia venir, veritablement, ganes d’aprendre (...)


6

PÚBLIC

DIMARTS, 23 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Racons de terra endins ‘Proses de Ponent’, de Josep Vallverdú, és un llibre de petits assajos dedicats, com el títol del volum indica, a la zona més occidental de Catalunya. Amb un estil amè, l’autor no es limita a descriure el paisatge, sinó que també parla del tarannà dels habitants d’unes comarques poc presents a la nostra literatura. Els fragments triats prenen com a protagonista la ciutat de Lleida, la història del seu barri antic i la visita de personatges il·lustres com Napoleó.

P

ermanència física més acusada que en altres ciutats. Això seria un tret força identificador de la ciutat de Lleida. Hi ha ciutats on els fitons d’identificació en llunyania són sempre visibles; però, entorn, el creixement de l’urbs ha creat un laberint prou compacte per a poder dir que la ciutat ha canviat. Per damunt de Girona, hi veiem voleiar la cucurulla de Sant Feliu i la massa de la catedral. A Manresa, la basílica ens manté orientats per llevant i migdia. A Lleida, són la Seu Vella i el riu els qui en defineixen la silueta. Entorn, el creixement tot just si es fa perceptible, avui. L’embranzida de Lleida arrenca de fa quinze anys. El canvi darrer és cosa de quatre dies: poc visible quan veniu per l’est i el sud i ponent; més definit si hi entreu pel nord i el nord-oest. La ciutat ha romàs amb l’estampa que tenia, tan repintada com vulgueu, per la banda

del riu vora el pont: s’ha eixamplat darrera el tossal de la Seu; és un xic el que passa amb Manresa: són ciutats que no han passat el riu, sinó que se n’han allunyat. El creixement en aquestes ciutats, doncs, es produeix gairebé en un sentit exclusiu, mentre que altres, com Girona, Mataró o Reus, s’escampen tant com poden, i, a Mataró, hi podríem afegir Tarragona. Les ciutats que tenen el mar al davant s’allargassen per la costa; les que, tenint un riu, no el passen semblen voler evitar la linealitat i s’estenen perpendiculars al corrent, fugint-ne, com fan Manresa i Lleida. He dit abans que el gran creixement urbà de Lleida tot just ha començat. Afegim que sembla com si aquesta ciutat, cansada de tots els canvis físics que antany li imposà la història, no s’hagués decidit a inflarse fins avui. Car, com a cap altra ciutat catala-

na, la permanència física no ha anat acompanyada de tant d’esborrament de detalls: Lleida és una ciutat sense detalls de tradició, detalls urbans: a penes un arc, a penes portals nobles, a penes escuts. Si una malastrugança esborrés en una nit la Seu Vella, Lleida semblaria una ciutat nascuda al segle passat o a primeries de l’actual. Josep Lladonosa, l’historiador local, ha explicat repetidament el martelleig a què cada guerra ha sotmès Lleida: les transformacions físiques que l’aprofitament dels enderrocs hi produïen i la progressiva davallada de la ciutat vers el riu, fins a deixar pelada i calba l’eminència del tossal, amb la Seu al cim... És així com la gent recorda Lleida: la silueta única de la Catedral Vella, una pelada eminència i la ciutat a baix: els milions de persones que passen el pont venint de Barcelona i de Tarragona la veuen així, i així els que-

«Si una malastrugança esborrés en una nit la Seu Vella, Lleida semblaria una ciutat nascuda al segle passat» «Aquesta muntanya, aspra i pelada, i amb restes de barbacanes i forts, contenia el rovell de l’ou»

da gravada. La ciutat prehistòrica era al punt més elevat, encara més que la Seu, al cim de tot, on avui es conserva una ala de la Suda. La ciutat romana poc canvià aquesta estructura, perquè, als romans, va interessarlos més la confluència de vies al peu del riu que la constitució d’una gran urbs; els romans anaven a Tarraco i a Barcino i a Dertosa i a Cesaraugusta passant per Ilerda. Van comprendre que la ciutat, aleshores ibèrica i menuda, seria sempre un nucli de comunicacions de vital importància. No solament les rutes pirinenques hi arribaven, sinó que era a partir de Lleida que es distribuïa una xarxa vial cap a la desembocadura de l’Ebre, cap a Barcelona i cap a Tarragona, alhora que cap al centre de les Espanyes. Per això hi bastiren un preciós pont de pedra. Visigots i àrabs s’escamparen muntanya avall tot i conservar el


PÚBLIC

DIMARTS, 23 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

casc antic al cim. Fins i tot el tossal devia tenir, per migjorn, un pendent menys pronunciat –menys durament erosionat– que avui. Els àrabs tingueren la ciutat tres-cents anys. Això era impensable a la Catalunya comtal. Els cristians de Ramon Berenguer que conqueriren el triangle a) Fraga-Mequinensa, b) Tortosa, c) Lleida, establiren un principi de muralles més àmplies que les existents. I durant l’Edat Mitjana apareixen amb tota llur importància els diferents portals Magdalena, Sant Martí, el Pont..., aquest darrer sense muralla, perquè a les cases del riu no els en calia. Però comencen les destruccions. El casc antic era encara al cim: alguns carrers s’estenien com ditades avall, cap al riu: Cavallers, la Palma. Hi havia dues places, la de la Paeria i la de Sant Joan, i una calçada –el carrer Major– que, parallela al riu, marcava la via romana a Saragossa. El casc antic ens diuen els documents que era solemne, tenia cases sòlides, avui malauradament perdudes. Aquesta muntanya, aspra i pelada, i amb restes de barbacanes i forts, contenia el rovell de l’ou de la ciutat medieval i, en part, renaixentista. S’hi havia bastit, entre el segle XIII i el XV, la Seu romànica i el claustre i la torre gòtics, s’hi havia instal·lat la Universitat, i, per tot el planell i els vessants sud i ponent, les cases dels ciutadans. Joan II sotmet Lleida a una meticulosa sessió de setge. Quatre-centes cases foren afectades, segons el recompte de l’historiador abans esmentat. Retuda la ciutat, els assal-

tants destruïren el perímetre exterior, i la ciutat semblà encongir-se. Però l’estructura física romania: la Seu i el casc antic poc debolit. L’altra operació de cirurgia estètica té lloc durant la guerra dels Segadors: tres setges més. A conseqüència d’això, en l’espai de vint anys, tot el barri superior de la ciutat restà destruït, la Seu Vella separada de la resta de la ciutat, situada ara a baix, mentre també eren arrasats tot de pobles que havien crescut a l’horta. Ara el perfil de la ciutat prenia lentament el dibuix que té avui: entorn de la Seu Vella es bastien fortificacions, barbacanes, muralles. Tot el que havia estat ciutat antiga era ara un planell de maniobra militar i patis d’armes. Però encara mancava aterrar part dels barris alts de la ciutat, i això fou obra del duc d’Orleans i els seus 40.000 homes, i del primer governador filipista, el comte de Louvigny; la repercussió humana fou tètrica: els habitants de Lleida només eren 300 després de l’assalt filipista. A la catedral, s’hi instal•laren soldats, que hi romandrien 250 anys, fins als nostres dies. La gent important ha emigrat o ha estat simplement liquidada; Lleida resta reduïda a la menestralia i a la pagesia. Napoleó hi fa la seva passada, entrant, com sempre, per ponent. El governador napoleònic acaba la paciència dels lleidatans i uns patriotes pirotècnics fan volar un polvorí del castell romànic de la Suda, malmenen part de la Catedral amb l’esperança de matar tots els francesos dels voltants. Els danys perjudiquen més la ciutat que els invasors... Noranta cases més volaren pels aires. Aquesta Lleida entra al segle XIX

7

afeblida, sense universitat, amb la Catedral profanada i oblidada –“lo Castell” en comença a dir la gent–, mentre la vida comercial se centra al llarg de les vies paral·leles al riu – Magdalena, Major, Sant Antoni– i els pagesos s’acostumen a viure en casetes de fang i canyes part damunt de la plaça de Sant Jaume i Paeria: és el Canyeret. Només quedava, identificable, el rengle de cases vora el riu i la Seu al capdamunt la silueta no variava. L’atonia de la ciutat, mercantilment i culturalment considerada, és molt pronunciada, i les picabaralles locals no permetran un pla físic d’urbanització decidit. A mitjan segle l’exclusivitat agrícola comença a pesar, quan la resta de Catalunya entra en una revolució industrial; alhora tenim una manca d’una classe mitjana elevada i d’una burgesia, deguda a l’emigració sostinguda cap a llevant. Aturada i pintoresca, Lleida espera ja el segle XX. Fins abans de la guerra del 1936-39 hom podia detectar part d’aquell pintoresquisme, la diària invasió pagesa de Lleida, els vells hostals, els fems als carrers, el deixatat baladrejar: Aquella Lleida, plena de soldats, de bruta i incolora pagesia... ( Josep Estadella) La mateixa pintoresca Lleida que evocava Agelet i Garriga en el seu primer volum de versos Domassos al sol, on les imatges del camp i les de vila es confonien, com es confonien pagesia i ciutadania als carrers de Lleida. Els sorolls han canviat, però la silueta continua, permanent, posada contra els cels transparents d’aquesta Catalunya Nova, cels lluentejants pel

L’AUTOR

Josep Vallverdú Nascut a Lleida el 1923, Josep Vallverdú ha alternat la docència amb la traducció, l’assaig, la narrativa i el teatre. Llicenciat en filologia clàssica, és autor d’una obra diversa i prolífica, especialment coneguda per les narracions destinades als lectors més joves. D’aquestes destaquen ‘Trampa sota les aigües’ (1965) i ‘Rovelló’ (1969). L’any 1995 l’editorial La Galera inicia la publicació de la “Biblioteca Vallverdú”, amb les obres completes per a joves, dividides en 14 volums. Vallverdú també tradueix obres de Chesterton, Elliot, Graham Greene, Jean Piaget, Jack London, Martin Luther King, Stevenson i Oscar Wilde, entre d’altres. I part de la seva obra ha estat traduïda a l’eusquera, al castellà, al francès, a l’italià i al rus. Aquest escriptor ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

L’OBRA ‘PROSES DE PONENT’ Josep Vallverdú Edicions Destino 255 pàgines

cerç i l’eixut. Lleida presenta, venint del sud i de l’est, aquell innegable aire d’estampa, de gravat, una ciutat aturada en una forma. La Seu al cim, les cases empastades, dretes, al llarg del riu. Talment la hi havia vista el florentí Magalotti: «Lérida è posta su la riva del Segre, fiume che nascendo dai Pirenei, ha le sue maggiore escrecenze nel tempo dell’estate per lo scioglimento delle nevi, onde servi di profonda e sicura fora alla piazza nella stagione pi propria per campeggiare. Ella si distende per lungo tratto su la riva di esso, che guarda tra mezzogiorno e ponente, e occupato un piano assai angusto si va sollevando su per la falda d’una rupe scoscesa che li guarda le spalle da tramontana. Sopra di questa, che per la parte di dietro ha un solo difficilissimo accesso, è iI Castello, opportunissimo a batter la campagna ed assicurare il passo del fiume...» Aquesta fidelitat a un perfil és un avantatge, després de tot. Fidelitat, apressem-nos a dir-ho, en certa manera obligada. Quan una ciutat disposa, enmig d’una plana, d’un puig com el que des de la prehistòria suportà el nucli de Lleida i els accidents geològics i els planteigs urbanístics han impedit que les edificacions s’enfilessin per la dreta costa, aquesta ciutat pren un innegable contorn espiritual, amb un vèrtex de la piràmide ocupat per la incommovible Seu Vella. La identificació física de Lleida es fa sempre per la silueta de la Catedral i tostemps aquesta fabulosa mola dóna el segell a la ciutat. Quan el lleidatà vol expressar enyorament, abans que l’evocació de l’aire concret dels carrers, de la gràcia de la llum (...)


PÚBLIC

DIMECRES, 24 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

hores. He sentit dir que és bo que les criatures tinguin la companyia d’animals, com si nosaltres no bastéssim, arribo a creure que ens excedim. A prop, no sé ben bé si a dalt o a baix, a la dreta o a l’esquerra, hi ha una nena a la qual han comprat una gallina, que ja són ganes d’omplir buits. Quan la gallina fa l’ou, els badius i les finestres interiors de casa meva s’omplen d’escataineigs i m’escuren la poca pau que em quedava. O la que deixen els sorolls dels aparells d’ara, que, a més de la imatge que serveixen als usuaris directes, escampen el so a través d’envans i obertures. En aquest sentit, podria dir quins són els programes predilectes dels meus veïns, en ràdio i televisió, perquè mels fan compartir implacablement. Però només m’hi podria referir guiant-me per la rosa dels vents, segons d’on vingui la molèstia, sense poder-los associar mai a noms o a rostres. Amb tot això tracto d’explicar que incomunicació potser sí, però de cap manera solitud. Qui sap si seria oportú parlar de l’enigma de les grans concentracions urbanes i on anem a parar cadascun de nosaltres. No ho sé pas. El que ara vull dir és allò que va passar-me a mi. Un dia, enmig d’un silenci transitori, treballava. Confegia un article, una cosa que sempre vol molta atenció i mai no n’hi ha prou. De cop, va començar la fressa, unes veus i tot seguit una elevació de tons, d’uns interlocutors que devien estar molt enfadats. Em distreien en moments que em feia falta gran concentració d’idees. Els crits van cessar tan sobtadament com començaren i es va sentir un cop tou, com si un sac ple

d’un material pesant, però flonjo, hagués caigut a terra. Vaig parar l’orella, anhelant tot jo que la treva fos definitiva. Semblava que sí, que l’edifici es prenia un descans. Però no era possible de saber fins quan duraria, i vaig reprendre la feina amb cautela, fent anar el bolígraf gairebé de puntetes, per tal de passar desapercebut i que les ocultes forces del soroll no es recordessin de mi. En aquests intervals de pau, pugen pel celobert petit els cants d’una cadernera. Em sembla que pertany a algú d’un o dos pisos més avall del meu. No he pogut comprovarho mai, ni ho he intentat, però la cadernera m’és simpàtica, no sobresalta, exerceix damunt meu una acció sedant. Absort, aprofitava goludament la calma, segur de la seva fràgil brevetat. Tenia picor al clatell, però no m’atrevia a apartar la punta dels dits del full: ja tindria temps de gratar-me quan el retorn de l’agitació m’impedís el recolliment. En efecte, va durar poc. El timbre de la porta va sonar amb estridència, punxant tots els racons de la meva intimitat. Aquest timbre és un fenomen irritant: quan hi ha bonior a l’edifici no el sento, m’ha fet fer papers molt desairosos davant de visites desitjades. En canvi, si hi ha quietud, el timbre s’esvalota i, en comptes d’avisar, esglaia. Avancem molt en qüestió de tècniques, però quant a mi això no ho hem resolt. També és veritat que, si el timbre em fa arribar el seu missatge, tinc una reacció insòlita, que no he pogut dominar mai. Instintivament em quedo quiet, per fer veure que no hi ha ningú a casa. Quiet, però amb el desfici de pensar que l’esguerro, que

7

si molt convé es tracta d’algú que em faria content. En aquella ocasió, també va passar-me això que dic, amb totes les conseqüències apuntades. La momentània immobilitat, el baticor de costum i després, tan bon punt el timbre va repetir la trucada, el desassossec de fer una correguda fins a la porta per arribar-hi a temps, no fos cas que se m’escapés una presència esperada. La meva dona havia sortit a comprar i potser no duia les claus, perquè sovint se les oblidava. Vet aquí, doncs, que obro la porta i em trobo amb una dama d’edat provecta. Això de qualificar-la de dama no és una caiguda d’estil ni una concessió a la cursileria. No. Era una senyora que encara feia goig, però en reconèixer-ho sorgia inevitablement l’“encara”, ni que fos entre cometes, com un tribut obligat al pas dels anys. Tenia personalitat, i la realçava amb una elegància natural i una manera d’agençar-se que l’afavoria. Jo la tenia vista, de passada i amb presses, segurament en el curs d’aquelles convivències d’escala que he esmentat abans. –Hola –em digué–. No el molesto pas? Vaig correspondre a la seva salutació, sense encertar una resposta a la pregunta, perquè no podia saber si em molestava o no. Sóc així, no hi puc fer més, i davant del meu silenci, certament una mica penós, la senyora va prosseguir: –Suposo que em recorda. Ja m’ha confós alguna vegada: es pensa que visc al pis de sota i no, som veïns de més a prop, de paret a paret. Segona porta, al costat mateix. Que hi ha la seva senyora?

L’AUTOR

Pere Calders Nascut a Barcelona el 1912, els seus contes l’han convertit en un dels escriptors més llegits de la literatura catalana. Al principi dels anys trenta es va donar a conèixer amb dibuixos, articles i contes en diaris i revistes. Als 24 anys publica els primers llibres: el recull de contes ‘El primer arlequí’ i la novel·la curta ‘La glòria del doctor Larén’. Exiliat a Mèxic durant 23 anys, va escriure els seus millors textos, que van rebre des del primer moment el reconeixement de la crítica, com ara els contes de ‘Cròniques de la veritat oculta’ (1955) i la novel·la ‘Ronda naval sota la boira’ (1966). Va tornar a Catalunya el 1962, i es va dedicar a feines editorials i col·laboracions periodístiques. En aquella època va escriure ‘L’ombra de l’atzavara’. A la dècada dels vuitanta li arriba la popularitat arran de l’èxit del muntatge teatral ‘Antaviana’ de Dagoll Dagom i basat en contes seus.

L’OBRA ‘TOTS ELS CONTES’ Pere Calders Edicions 62 984 pàgines

–No –que li vaig respondre jo–. Ha sortit a comprar... –I sense transició, estalonant-me el verb com em passa sempre que vull rectificar-me la conducta, vaig afegir–: I tant que la recordo, a vostè! La tinc ben present, no oblido mai les fesomies! –No, miri –em va dir la senyora, gairebé interrompent-me–: és que acabo de matar el meu marit i estic trastornada. En circumstàncies més o menys normals, suposant que una veïna m’hagués vingut a demanar una tassa d’oli o una almosta de sucre, li hauria dit a seques que la meva dona no hi era i que jo ignorava com tenia el parament. Sóc una mica sorrut, em dol confessar-ho, potser a causa d’una invencible timidesa. Però allò era diferent, se’m van posar totes les percepcions de punta. –Què diu que li ha fet? –vaig preguntar-li, obrint uns ulls com unes taronges. –L’he matat. Com que no hi estic acostumada, tremolo tota, tinc segament de cames... De debò no li tremolava res. Es veia molt estable, ben segura de locucions i moviments. M’agafava de sorpresa i em va espavilar el cabal de tafaneria que porto a dins. –Sí que... –vaig barbotejar–. Em passa que jo tampoc no hi estic acostumat i no sabria què dir-li. En què la puc servir? –Acompanyi’m, vegi-ho vostè mateix. S’han de prendre providències superiors a les forces d’una dona sola. I la vaig acompanyar, ja ho crec. No m’ho hauria perdut per res del món, tot i el rosec que provava de frenar-me. (...)


6

PÚBLIC

DIMECRES, 24 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Les molèsties dels veïns ‘Tot s’aprofita’ és el títol d’un conte de Pere Calders inclòs en el volum ‘Tots els contes’. Els relats d’aquest autor són petits tresors del gènere fantàstic en què personatges quotidians topen amb elements insòlits o inexplicables. D’aquesta manera, l’autor crea diàlegs entre el que és real i el que resulta absurd amb un humor poc habitual en la narrativa catalana. L’escenari del conte triat és l’edifici d’habitatges d’un carrer de Barcelona on passa gairebé de tot.

E

ntre les coses de la nostra època que no lliguen, n’hi ha dues que entren juntes a la meva vida quotidiana. Una d’elles és el problema de la incomunicació, i l’altra les parets primes de les construccions modernes. La incomunicació –referida al contacte humà– és evident. A la casa on visc fa més de quinze anys, hi ha vinti-vuit famílies, allò que a l’antigor en deien focs. De mitjana, fent un capmàs, crec que som uns vuitanta veïns, que ens veiem i ens saludem sobretot a l’ascensor, la cabina del qual pot traginar tres-cents quilos. Persones o una impedimenta de pes equivalent. Si es tracta de persones, una plaqueta d’alumini amb inscripcions adverteix que no poden passar de quatre adults. Si es tracta de maletes o embalums de mena variada, la cosa és més aleatòria i ho han de deixar al cop d’ull dels usuaris.

El més freqüent és que es tracti de persones. Ens coneixem de vista, però en general ningú no s’ha après de memòria a quin lloc exacte resideixen els altres. El qui es troba més a prop dels botons que engeguen la màquina se sent obligat a preguntar: “A quin pis va?”. I per un sentiment de culpabilitat, amb el desig de dissimular la ignorància, afegeix amb un somriure de compliment: “Sóc tan despistat que no me’n recordo mai!”. –Vaig al quart. Vostè baixa abans, oi? –respon l’interpel·lat. –No. Dos pisos més amunt –he dit jo quan m’ha tocat de fer-ho. Ho he fet amb una alegria continguda, com si em vengés demostrant que la desorientació va a mitges. I això durant anys, veient les mateixes cares i sense saber ben bé on viuen els cossos. El meu cas particular presenta la gravetat que no he aclarit mai del tot qui són i com es reparteixen els habitants del meu propi replà.

Això és, penso, la incomunicació que ha motivat tants planys. L’altra cara, la que contradiu la sensació d’aïllament, són els sorolls, que ens fan sentir pròxims i barrejats. Les parets primes, amb l’ajut dels celoberts que tiren el brogit com si fossin xemeneies, fan que les molèsties vagin d’un pis a l’altre i entrin sense trucar. Jo sé, per exemple, que tinc un veí nerviós com un esquirol i actiu com un pica-soques, que es passa la vida foradant els murs i clavant tacs. Déu ésser d’aquells traçuts de gàbia tan perillosos, que es vanten de no necessitar per a res paletes, lampistes, fusters ni cap mena d’artesà que presumeixi d’ofici. Ell s’ho fa tot i em consta que no es deixa vèncer per les dificultats, perquè amb el que portem d’any ja ha deixat tot l’edifici a les fosques dues vegades, una d’elles amb un nen i una velleta atrapats a l’ascensor. Deu estar ben equipat, amb serra i filaberquí elèctrics, per-

«Fent un capmàs, crec que som uns vuitanta veïns, que ens veiem i ens saludem sobretot a l’ascensor» «En efecte, va durar poc. El timbre de la porta va sonar amb estridència, punxant tots els racons de la meva intimitat»

què, cada una de les poques vegades que hi ha un programa de televisió que m’interessa, ell engega puntualment les seves eines i produeix unes interferències que no em deixen veure res. Un altre veí toca la trompeta en una orquestra de ball, molt prestigiosa. És conscient, no deserta mai: quan no està de forada i té descans a casa, assaja. Hi ha una misteriosa coincidència d’horaris que no falla, i quan jo em disposo a fer la migdiada, ell es dispara amb les escales musicals, amb una gran bufera. Compto, a més, amb un matrimoni d’edat madura. Suposo que són jubilats i que surten poc de les seves quatre parets. Com que una cosa o altra han de fer, discuteixen. No puc dir que es barallin, però, a jutjar pels crits, a vegades em fan dubtar. I els gossos domèstics? No poden suportar la reclusió i borden a totes


6

PÚBLIC

DIJOUS, 25 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Tres generacions i una casa ‘Mirall trencat’, una de les novel·les més ambicioses de Mercè Rodoreda, explica la història de tres generacions d’una família. Per fer-ho, l’autora se serveix d’un escenari que centralitza tota la trama: la torre ubicada a la part alta del barri de Sant Gervasi, un marc que esdevé gairebé un personatge més. El fragment triat narra el moment en què el patriarca dels Valldaura decideix fer construir la mansió per afalagar la seva dona, Teresa Goday.

A

començaments de tardor, quan tornaren a Barcelona, Salvador Valldaura s’adona que la Teresa estava trista. “Li deu fer angúnia pensar que haurà de viure a París.” Sense rumiar-s’ho gaire anà a trobar Josep Fontanills, el seu administrador. Era un home més aviat gros, ample d’espatlles, amb les cames i els braços curts; tenia fama d’íntegre, de bona persona. Quan veié Valldaura es desféu en compliments: “Per què no em feia avisar i hauria vingut a veure’l jo?” El féu seure a la millor butaca. Pel balcó es veia Sant Pere Màrtir, i Valldaura havia sentit a dir que a les tardes, si feia bo, Fontanills estava una estona sense rebre ningú per poder mirar amb tota tranquil·litat com el sol es ponia darrera de la muntanya. Valldaura li digué: “M’enduc la dona a París, però com que és molt barcelonina tinc por que s’enyori. Si no es pot acostumar

a viure a l’estranger deixaré la carrera. Voldria que vostè, amb temps, em busqués una torre i així me la podria anar arreglant al meu gust.” “Justament –contestà Fontanills– en tinc una per vendre; d’un mal hereu, el marquès de Castelljussà, que s’ha barrotat la fortuna dels seus pares. Però està molt abandonada.” Aquell mateix dia l’anaren a veure i Valldaura se n’enamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp, voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà d’una esplanada, es convertia en bosc. No diria res a la Teresa fins que tot estigués fet. Fontanills convocà el propietari, s’entengueren de seguida, Valldaura portà l’escriptura a Amadeu Riera, que era el notari de moda. “Vigila que no hi hagi càrregues i que tot estigui en regla.” A la banda dreta de la taula el notari Riera tenia un gerret amb una rosa. “Que jo sàpiga –digué Valldaura rient–, ets l’únic

que té flors al despatx.” Al cap d’un parell de setmanes es firmà l’escriptura de compra. Quan el marquès de Castelljussa hagué sortit del despatx amb la cartera plena de bitllets, Amadeu Riera felicità Valldaura: “On vas a parar, una torre amb més de cent mil pams de terreny” “Cent setanta mil cinc-cents”, digué Fontanills, que havia estat molt quiet tota l’estona. I afegí: “Si tingués els diners que té vostè, senyor Valldaura, tampoc no me l’hauria deixada escapar.” Pocs dies abans d’anar a París, Valldaura dugué la Teresa a veure la torre. Fontanills els acompanyà. Així que baixaren del cotxe la Teresa es quedà tan parada que només tingué esma de dir: “Déu meu, sembla un castell!” Al peu del reixat començava un caminal molt ample, amb castanyers a banda i banda; al fons, alta de tres pisos, amb dues torratxes i totes les teulades de rajoleta verda, coberta d’heura amb les fulles que ja

«Els Valldaura s’instal·laren a la torre amb tot el servei i amb una dida com un sol, carregada de collarets» «Si sortia a passejar amb la dona d’algun company del seu marit encara patia més. Quan quedà embarassada fou pitjor»

s’anaven tornant vermelles, la casa es retallava sobre un cel de tardor. Feia vent i els tres graons que pujaven fins a l’entrada estaven mig colgats de fulles. A un costat, tocant a la porta, hi havia dues gerres grosses, vernissades, plenes de terra, i uns quants testos amb plantes mortes. Valldaura aixecà el bastó i, assenyalant la terrassa aguantada per quatre columnes de marbre rosa que protegia el cancell, digué: “La faré cobrir de vidres, a l’hivern hi podrem prendre el sol.” Fontanills ficà la clau al pany i forcejà una estona: “Tot està rovellat, senyor Valldaura; però ja ho anirem adobant.” El vestíbul, de tan gran, semblava una sala de ball i, a la banda esquerra, una escala d’un sol ram, amb la barana de ferro forjat, pujava en corba fins al primer pis. Anaren resseguint totes les habitacions; hi havia parets amb tires de paper desenganxades i la pudor d’humi-


PÚBLIC

DIJOUS, 25 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

tat ofegava. A les torratxes s’hi anava des del tercer pis per unes escales molt estretes de graons alts; en el primer replà hi havia una porteta que donava a la teulada. Fontanills l’obrí: “Volen mirar a fora?” La Teresa féu un crit: “Tanqui, que em fa por.” No acabaren de pujar. Al costat dels testos amb les plantes mortes Valldaura preguntà a la seva dona: “T’agrada?” La Teresa, sense dir res, l’abraçà fort. “Què hi farem –pensà Fontanills, que no sabia on mirar–; una senyora així bé val una missa.” Ja es començava a fer fosc. Donaren la volta pel camí de lloses que passava arran de la casa. A la dreta, amb les branques gairebé tocant a la paret, hi havia un arbre de fulles estretes i lluents. “Oi que és un llorer?”, preguntà la Teresa. “Sí, senyora; i no en veurà gaires de tan alts.” Més enllà del llorer hi havia un pou i dos bancs de pedra sota una pèrgola coberta de glicines seques. Travessaren l’esplanada i la Teresa, tot mirant l’espessor d’arbres que hi havia al capdavall, pensà: “És bonic, però fa basarda.” Caminaven entre falgueres i esbarzers. A dalt de les branques se sentia parrupeig de tórtores. “Això –digué Valldaura– no ha estat mai un bosc: quan van fer la casa devia ser un parc.” “Em penso que té raó –contestà Fontanills tot mirant a terra per no ensopegar–; és un parc abandonat.” Aviat arribaren a la vora d’una bassa d’aigua voltada d’heures negres. “Aquesta bassa, senyora Valldaura, no s’asseca mai; cap al mig té més de set pams de fondària. A l’acabament del terreny hi ha tres cedres centenaris. Diuen que porten sort. Vol que els anem

a veure?” Tot d’una, per entre heures ran de terra, se sentí un soroll de bestiola espantada. La Teresa s’acostà al seu marit: “Anem-nos-en...” El vent, cada vegada més fort, feia anar les branques d’una banda a l’altra. Sortiren a l’esplanada i la Teresa veié que encara no era ben bé de nit. Fontanills, amb el braç estès, assenyalà una caseta a l’altra banda de l’esplanada, gairebé a tocar dels primers arbres. “És la caseta dels safaretjos; també s’hi poden posar eines... i al darrera hi ha un porxo.” Els digué que els donaria rosers d’emparrar perquè poguessin cobrir-ne les pa-rets. “El vell que em guarda el mas de Premià sempre té esqueixos d’uns rosers que fan roses de color de carn grosses com el puny”. A la Teresa, París no li agradà gens; trobava les cases massa negres i el cel massa gris. Els senyors amb qui, gairebé per obligació, havia de tractar, eren massa cerimoniosos i les senyores estaven carregades de pretensions. Tenia un professor de francès que només servia per encaparrar-la. No podia resistir d’estar ni cinc minuts sola, perquè de seguida es recordava de Barcelona i quan pensava que n’era tan lluny li entrava una mena de neguit. Però si sortia a passejar amb la dona d’algun company del seu marit encara patia més. Quan quedà embarassada fou pitjor. Passava tardes senceres pensant en la masia de Vilafranca. “Plaurem de tornar a Barcelona”, li digué un dia Valldaura que l’havia trobada plorant. I havia afegit: “Per sempre. La carrera no m’ha fet mai una gran il·lusió i ara que has de tenir una criatura encara me’n fa menys”. S’havia tornat molt gelós i quan anava amb la Teresa a al-

7

guna banda se sentia arraconat. La Teresa agradava massa. “Per sempre?”, li preguntà ella, boja d’alegria. “Per sempre”. Tindria la criatura a Barcelona, a casa seva. “Si és una nena –li digué Valldaura–, es dirà Sofia com la meva mare; si és un noi, li posarem Esteve perquè ens vam conèixer el dia de Sant Esteve.” La Teresa tingué una nena. Joaquim Bergadà, que encara era a Viena, anà a bateig: Valldaura havia volgut de totes passades que fos el padrí. La seva cunyada Eulàlia fou la padrina. Les obres ja estaven llestes i la torre semblava un mirall. Els jardiners encara estigueren molts dies netejant camins, arrencant herba, cremant branques mortes plantant peònies i begònies als parterres que havien fet a banda i banda del passeig dels castanyers. Un diumenge al matí, quan encara no havien acabat de dur-hi els mobles, els Valldaura s’instal·laren a la torre amb tot el servei i amb una dida com un sol, carregada de collarets. V. Tempesta de primavera

En havent dinat, la Teresa s’assegué darrera del finestral del menjador. No tenia ganes de fer res. Si Valldaura hagués estat a casa haurien sortit com cada dia a passejar pel jardí i a mirar com en Climent regava les plantes. En Climent era el cotxer nou: escardalenc, amb unes patilles negres i uns ulls com el carbó. L’havien llogat poc després de casar-se, perquè en Vicenç, que havia servit durant tants anys el primer marit de la Teresa i que s’havia quedat a Barcelona sense fer res quan els Valldaura se n’havien anat a viure a París, havia decidit d’acabar la vida

L’AUTORA

Mercè Rodoreda Nascuda a Barcelona el 1908, Mercè Rodoreda és una de les escriptores més llegides i traduïdes de la literatura catalana. La seva producció abasta tots els gèneres. Rodoreda va conrear la poesia, el teatre i el conte, però va destacar en la novel·la. A més, després d’haver mort a Girona el 1983, es va començar a donar conèixer la seva pintura. Nascuda en una torre amb jardí del barri de Sant Gervasi, de petita va llegir sobretot autors catalans com ara Jacint Verdaguer, Ramon Llull, Joan Maragall, Josep M. de Sagarra i Josep Carner. Casada amb el seu oncle, Rodoreda va començar a escriure cada dia per fugir d’un matrimoni decebedor, i el 1932 va publicar la seva primera novel·la ‘Sóc una dona honrada?’. Amb ‘Aloma’ (1938) va guanyar el premi Crexells. Després d’exiliar-se a França i Ginebra, va tornar a Catalunya a mitjan anys setanta i es va instal·lar a Romanyà de la Selva.

L’OBRA ‘MIRALL TRENCAT’ Mercè Rodoreda Club Editor 288 pàgines

a Igualada, que era el seu poble. En Climent vivia amb la seva dona en el piset que li havien fet arreglar al damunt de la quadra, un antic porxo que Valldaura havia aprofitat per tenir-hi els cavalls i el cotxe; es veia des del reixat, lluny, darrera d’una tanca de boixos, adossat a la paret d’un costat del jardí. Com que els cavalls no li donaven gaire feina, en Climent treballava a estones amb les flors per ajudar els dos jardiners que hi anaven un parell de vegades a la setmana que s’hi adormien una mica. Valldaura ja feia tres dies que se n’havia anat amb Fontanills a mirar una finca prop del Montseny. D’ençà que havia deixat la carrera es preocupava molt de les seves terres. La Teresa veié passar la dida amb un farcellet. Devia haver canviat la nena i segurament duia la roba bruta a la caseta dels safaretjos perquè l’Antònia la rentés. Havien estat molt de sort amb la dida: es deia Evarista i era molt bonica, amb els ulls verds i la pell tan blanca que més d’una senyora la hi hauria envejada. I neta com una patena, emmidonada i polida, més fresca que una rosa. Potser una mica massa: quan veia en Climent pel jardí semblava que es trastoqués. La Sofia acabava de fer sis mesos, era primeta, nerviosa i tenia la cara molt menuda. No es feia gaire bé. “Quan li dono el pit –deia la dida–, en comptes de mamar, juga.” Si la Teresa alguna vegada li volia fer una moixaina, es girava d’esquena, s’arrapava al coll de la dida i arrencava a plorar. “No es pensi, senyora; ja la coneix, ja, però és rebeca com una mala cosa”. (...)


6

PÚBLIC

DIVENDRES, 26 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

La impaciència de l’espera ‘Amor clandestí’, de Teresa Pàmies, és la crònica sentimental de la relació entre l’autora, Gregorio López Raimundo i els seus fills. A mig camí entre el relat autobiogràfic i la literatura, Teresa Pàmies descriu amb ironia i amb sinceritat els pitjors anys del franquisme, i ho fa sense oblidar les petites coses de cada dia. El fragment triat narra l’espera de l’autora abans d’una cita clandestina mentre està asseguda en un banc de la plaça Letamendi de Barcelona.

A

tres quarts de quatre la em trobava asseguda en un banc de la plaça de Letamendi. Sabia que arribar abans d’hora a una cita clandestina no és aconsellable. Pots cridar l’atenció i una de les regles conspiratives elementals és passar desapercebuda, no donar temps ni motiu a ningú a observar-te; caminar a pas lleuger sense aturar-te en el lloc previst com a punt de trobada. Aquell diumenge, però, no vaig poder frenar la impaciència i malgrat ronsejar davant el mirall per a posar-me maca, el rellotge semblava haver-se encallat. Finalment, incapaç d’esperar més a casa amb aquell desfici creixent que no em deixava llegir ni distreure’m en res, vaig sortir amb el temps suficient per a donar uns quants tombs d’un xamfrà a l’altre destinats a verificar que no duia cua, que ningú no em seguiria fins a la plaça de Letamendi. En un mo-

ment donat vaig tenir el mal averany que havíem errat en decidir trobarnos tan prop de casa. Vaig entrar al cafè davant el Clínic i, al fons de la barra de cara al carrer, vaig demanar un “exprés” procurant adoptar un posat absolutament tranquil, de dona que no té pressa ni cap projecte immediat. D’allà estant veia entrar i sortir la parròquia, que, malgrat el meu tarannà vigilant, em va semblar normal i no gens sospitosa. El cafè era pèssim i ho vaig dir al xicot que me’l va servir. Acceptà la crítica i ho atribuí a la mala qualitat del producte, atès que m’havia tocat l’escorrim de la darrera mòlta. Disposat a complaure’m m’oferí una segona tassa amb el cafè del paquet encetat, però ho vaig refusar perquè dos cafès seguits em podien desfermar una taquicàrdia. Li ho vaig dir i ell afirma que les “palpitacions” no són mai provocades per la cafeïna sinó per un disgust o per l’ansietat, l’espera d’al-

guna cosa... Me’l vaig quedar mirant astorada, temerosa que el noi de la barra hagués descobert el meu secret. Tenen tanta experiència en el tracte amb tota mena de gent! Un cop refeta de la sotragada vaig pagar, afegint-hi una bona propina, i vaig sortir amb el cor encara encongit. Per la voravia esbatanada per les obres d’un parking, vaig pujar cap al carrer de París per baixar, altra vegada, pel carrer d’Aribau, que em duria directament a la plaça de Letamendi. Sobrava temps i al carrer d’Enric Granados vaig tornar a pujar. Al carrer de Mallorca vaig agafar l’esquerra fins a la rambla de Catalunya. Els aparadors de les botigues de confecció ja exposaven alguns models de tardor i oferien les escorrialles de les rebaixes d’estiu. La contemplació de les peces em permetia verificar si darrera meu hi havia algun sospitós o sospitosa. Tranquil·litzada en aquest aspec-

«La contemplació de les peces em permetia verificar si darrera meu hi havia algun sospitós o sospitosa» «És natural que m’hagi trobat, des de bon matí, en un estat d’ansietat que m’ha fet les hores llarguíssimes»

te, vaig deixar la voravia per caminar pel passeig, sense pressa, mirant els edificis a dreta i esquerra; sentint-me fosa amb el paisatge urbà tan diferent del de la meva infantesa i la meva adolescència. La rambla de Catalunya és la via barcelonina que més bé conserva l’atmosfera d’abans de la guerra, la d’aquella ciutat senyora que jo vaig conèixer, per primera vegada, quan m’hi dugué el pare a curarme una afecció urinària. Tots els altres carrers em semblen canviats llevat de la rambla de Catalunya. Cada balcó, cada finestral, cada galeria de vidriera i cada sotateulat em semblaven un prodigi de bon gust, tots distints i tanmateix formen un conjunt harmoniós i serè. Sentia clarament i intensament el goig de trobar-me a casa i la clandestinitat del meu home se’m feia doblement anguniosa. Per què no podíem passejar plegats per aque-


PÚBLIC

DIVENDRES, 26 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

lla rambla entranyable? El meu retorn no era complet. Aquella tarda de diumenge hi passava poca gent i el trànsit rodat era escadusser. Tot contribuïa a crear un clima que em recordà un film de Fritz Lang sobre la resistència txeca i que tenia com a marc la vella Praga d’edificis barrocs i encisadors. Encara faltaven vint minuts per l’hora de trobar-nos a pocs metres d’allà, entre les altíssimes palmeres separades pel carrer d’Aragó. Ens trobaríem, per primera vegada, al nostre país. Fóra, encara, una cita clandestina, però al nostre país. El domicili el teníem allà mateix, però ell encara no hi podia anar; era l’únic indret de Barcelona que li era rigorosament vedat. Potser hi passaria de llarg, anant cap a Letamendi, baixant de la Diagonal pel carrer de Casanova. Potser alçaria els ulls per a mirar les finestres del pis llogat a nom meu, sempre a nom meu, ja que del seu feia molts anys que no se’n podia servir. Si alçava el cap, en aquella hora, el sol arrapat als vidres l’enlluernaria. Mentalment faria la visita del pis i deduiria que les dues finestres corresponien al menjador i a la cambra despatx. La descripció que jo li havia fet per carta fou minuciosa, però res no li podia dir tant com les dues finestres al carrer, llepades pel sol d’una tarda de setembre. A tres quarts de quatre vaig asseure’m al banc. Estava sola, però per no gaire temps. Dues velletes s’hi acostaren lentament amb una decisió que em feia creure que aquell era el “seu” banc quotidià. No perdia de vista la voravia perquè un cop el veiés aparèixer m’aixecaria del banc i l’aniria a rebre per bus-

car un lloc més tranquil a l’altre costat del parc. Una de les velletes pessigava una ensaïmada mentre l’altra xerrava pels descosits, com ho fan alguns vells, sense coherència, com si ningú no l’escoltés. Al meu costat seia la de l’ensaïmada. Li mirava els dits que eren molt llargs i lleugerament morats, com si tinguessin fred malgrat la bona tarda d’estiu que es perllongava. Pessigava el pastís i s’enduia una petita engruna a la boca. A vegades, els dits tremolosos no encertaven el moll. A les palpentes, els dits buscaven la boca i, en trobar-la, hi deixaven l’engruna per a tornar a pessigar sense la gràcia i la precisió amb què ho faria el bec d’una gavina. Els moviments eren d’una inseguretat que em produïa angoixa. Faltaven cinc minuts. Ell ja no es podia trobar lluny. Sabia calcular el temps. Hi tenia molta pràctica. La velleta xerrameca rondinava contra la seva jove titllant-la de malgastadora, mandra i mentidera. El que més l’enrabiava era que fos andalusa i no parlés el català. Afirmava, amb una obstinació aclaparadora, que mai, mai, mai no deixaria que els seus néts li diguessin abuela. Les quatre. Vaig fer un gest com si em disposés a deixar el banc, però, en no veure’l ni a la dreta ni a l’esquerra, vaig decidir esperar asseguda, no fos cas que després hagués de donar tombs per la petita plaça mostrant la meva impaciència que començava a esdevenir basarda. La velleta em va mirar tot pessigant l’ensaïmada i els seus ulls em van semblar tan morts com els d’una invident. No duia, però, cap mangala blanca i recordava haver-la vista conduïda per l’altra dona. I em mi-

7

rava, no hi havia dubte. Havia girat el cap i els seus ulls morts s’havien aturat en els meus, ja neguitosos per mil averanys que no gosava formular. Amb els dits clavats al pastís i com si no escoltés la xerrameca de la seva acompanyant, em va preguntar si jo esperava. –Doncs no, o sigui: espero, però no sé si vindrà. Vaig notar clarament que m’havia enrojolat fins a les orelles. M’havia agafat desprevinguda. Què aquella torbació meva? Què aquell neguit, imprecís però creixent, com si anunciés una desgràcia? Aquella velleta havia fet una pregunta normal, natural, absolutament explicable. No podia ésser de social”, no? Malament començava la primera cita clandestina! –Espera un senyor, oi? I amb el dit morat em reptava com si m’hagués trobat fent quelcom vergonyós. Era grotesc tot plegat: la vella dels dits morats, l’ensaïmada pessigada, la meva por... Les quatre i deu. Ja no acudiria. La companyia de les dues velletes se’m va fer sobtadament repugnant. En vaig fugir espantada, amb la boca seca i l’ànim trasbalsat, fins i tot avergonyida de mi mateixa sense saber molt bé de què. Al cap de cinc minuts ja era a casa. El sol encara llepava els vidres de les finestres. M’hi vaig acostar per obrir-les i mirar el carrer. Els vidres cremaven. Amb l’esguard distret mirava passar la gent, poca gent: era diumenge. Em preguntava una i mil vegades què li podia haver passat. Em neguitejava també el meu propi comportament. La meva por, l’esvalotada impaciència, la manca

L’AUTORA

Teresa Pàmies Nascuda a Balaguer el 1919, va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), el 1937, on tingué un paper actiu en la seva direcció i en la creació de l’Aliança Nacional de la Dona Jove (19371939). Després de la Guerra Civil es va exiliar a França, Cuba, la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on es va instal·lar. Ingressà a la Universitat Femenina, on estudià Periodisme. El 1947 deixà Mèxic per anar a Belgrad, on va treballar a la ràdio, tasca que va continuar després a Ràdio Praga, on era redactora de les emissions en castellà i català. Des de l’exili també va col·laborar a les revistes ‘Serra d’Or’ i a ‘Oriflama’. El 1971 tornà a Catalunya i es dedicà a la literatura. Es casà amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Les seves obres tenen un fons autobiogràfic, i entre els seus llibres destaquen: ‘Testament a Praga’ i ‘La filla del Gudari’.

L’OBRA ‘AMOR CLANDESTÍ’ Teresa Pàmies Editorial Empúries 205 pàgines

d’aplom davant una vella tafanera eren símptomes alarmants de la contradicció existent entre els nostres projectes a França i la meva capacitat de dur-los a terme. No tenia el tremp ni l’experiència que jo em suposava, de la qual fins i tot em vanagloriava. A l’hora de la veritat, de bell antuvi, m’havia comportat com una inexperta en vida clandestina. Fou una descoberta depriment que endebades volia minimitzar. Vaig sentir-me tan angoixada com si, sobtadament, m’hagués descobert una malaltia. Barcelona, diumenge «Benvolgut nostre, He fet exactament com havíem quedat. No s’ha presentat ningú. Era la nostra primera cita a casa i és natural que m’hagi trobat, des de bon matí, en un estat d’ansietat que m’ha fet les hores llarguíssimes. El neguit no m’ha fet perdre l’oremus, t’ho juro; no he oblidat cap detall. He anat a l’indret convingut, a l’hora convinguda. No hi has acudit i estic amoïnada. Diràs que ja hi hauria d’estar avesada, tants anys d’esperar en un parc, a les estacions del metro, a la cantonada d’un carrer… No m’hi avesaré mai i, saps el que et dic?, no vull avesar-m’hi. N’estic tipa, tipa, ben tipa. Fins diumenge que ve viuré en la cabòria. Per molt que m’hi esforci no puc fer callar la veueta que em diu que si no has acudit és perquè t’ha passat alguna cosa. Alguna cosa no prevista, desagradable, catastròfica. No hi hauries d’anar pels carrers de Barcelona. En ple dia, ve-t’ho aquí. Pots ensopegar alguns dels que et van agafar i interrogar l’any 1951. En fa vint, ja ho sé. (…)


6

PÚBLIC

DISSABTE, 27 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

La Barcelona dels artistes ‘La Barcelona del jove Picasso’, d’Andreu Avel·lí Artís, conegut popularment pel nom de Sempronio, és un retrat de la Barcelona de final del segle XIX i principi del XX, per ser més exactes del 1854 al 1904, anys que Pablo Ruiz Picasso va passar a la capital catalana abans d’instal·lar-se a París. El fragment triat descriu una ciutat efervescent, plena de tallers de creadors que, bevent de les directrius modernistes, busquen nous camins artístics.

E

ntre els simbolistes, sense vacil·lacions, cal incloure-hi un Alexandre de Riquer, un Brull, un Joan Llimona, i amb tota mena de reserves la llista pot ser perllongada amb els noms de Rusiñol i de Casas, el primer especialment en la seva època parisenca. La nòmina impressionista és bastant més clara, car hi figuren Meifrèn, Galwey, Gimeno, Junyent, Cabanyes, entre d’altres. Mentrestant, en el postimpressionisme hi cauen de ple els components de l’anomenada “Colla del safrà”, o sigui Nonell, Mir, Canals, Juli Vallmitjana, Urgell, Anglada Camarasa, etc., fins gairebé com-prendre Sunyer, considerat, en la seva etapa final, com a líder dels noucentistes. Tot això anava a capgirar o, si més no, a influir Pablo Ruiz, aquell minyó vingut de Màlaga que l’any 1895 s’instal·lava en un entresòl dels pòr-

tics d’en Xifré. Un piset baix de sostre i molt fosc. La Llotja era a l’altre costat del carrer. Don José Ruiz, el cap de família, vingut per incorporar-se al seu professorat, vingut de mala gana, puix que a Màlaga havia deixat la seva joventut i els seus amics, va triar domicili tan a prop com pogué de la feina. A penes vint metres separaven el portal de casa seva del portal de l’edifici de l’Escola. El pis de la família Ruiz resultava petit i decidiren mudar de casa. Tot i això, la Llotja, amb la seva presència augusta, va condicionar també el canvi de casa. Se’n van anar al posterior carrer de Cristina, on tampoc no van arrelar. Nou canvi, a l’immediat carrer de Llauder. Durant un any, al senyor Ruiz li va semblar que es trobava en la seva llar definitiva. Però, també, il·lusió errònia. Algú va parlar-li d’un pis còmode i espaiós al número 3 del carrer de la Mercè, i cap allí se’n va anar. Amb la seva

esposa i els seus tres fills, Pablo, Lola i Concepción. L’Escola de Belles Arts, per designi patern, era el destí de Pablo. I tot permetia suposar que seria un alumne brillant. Així que arriba a Barcelona acudeix als exàmens d’ingrés a la Llotja per matricular-se a la classe superior de l’antic, del natural i de pintura, sense passar pel de dibuix general artístic. Un èxit total, car, a les classes superiors, només s’hi arriba a l’edat madura. I ell tenia només quinze anys, com en la coneguda cançó de Joan Manuel Serrat... Paraules tendres, que a vegades, a la Llotja d’aquella època, s’endurien i àdhuc motivaven aldarulls. Integrat perfectament a la colla, l’estudiant Picasso pren part en alguns esvalots corejant fins i tot Els segadors. Però siguem seriosos, deixem-nos de cançons, situem-nos en el lloc del pare, don José, que, atent al futur del xicot, ambiciona per a ell una plaça

«Mai Picasso no va donar una excessiva importància als tallers. És fama que treballava a qualsevol lloc» «L’Escola de Belles Arts, per designi patern, era el destí de Pablo. I tot permetia suposar que seria un alumne brillant»

de professor, voldria veure’l seguir les seves passes. Amb les relacions que té, qui sap si Pablo no podria exercir a Madrid o a Barcelona... La Llotja, sempre la Llotja gravitant sobre l’adolescència de Pablo Picasso. També el seu taller es troba en l’àrea geogràfica de l’Escola. El seu pare li lloga unes golfes al carrer de la Plata, a dues passes, gairebé a la cantonada del domicili familiar. Mai Picasso no va donar una excessiva importància als tallers. És fama que treballava a qualsevol lloc, indiferent a l’ambient. Tot i això, sigui’m permès suposar (i si m’equivoco tant se val) que fou amb una mica d’emoció que va instal·lar els seus sumaris pertrets professionals al carrer de la Plata. Per a un jove artista, el primer estudi és sempre una efemèride. El carrer de la Plata uneix el carrer Ample amb el passeig de Colom. Les palmeres d’aquest tanquen l’horitzó pel costat de mar.


PÚBLIC

DISSABTE, 27 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

Les primeres grans obres a l’oli picassianes foren concebudes i pintades en aquest taller. El novell artista dominava el dibuix, considerat res essencial. Algú li parlà de l’Exposició Municipal a celebrar l’abril de 1896. Voleu millor tema que una Primera comunió? Posat a fer, ni hi planyé dimensions ni habilitat. Els comentaris elogiosos l’animaren a repetir l’experiència, amb un quadre encara més gran i amb un tema punyent, Ciència caritat, on es veu una moribunda al llit, atesa pel metge, i amb una monja als peus del llit en actitud d’emparar una nena. Ciència i caritat va anar a l’Exposició de Belles Arts de Madrid de l’any 1897 i es va endur una menció honorífica. Probablement impressionaren la seva anècdota i la composició teatral. Tot i això, crítics posteriors afirmen que sota el convencionalisme, fruit de l’època, apuntava el pintor poderós. La carrera de pintor, imaginada pel pare, de pintor llorejat, semblava començar per al jove Pablo. Un grup d’amics de don José, aprofitant unes vacances a Màlaga, decideixen celebrar l’èxit del jove artista a Madrid. Sobre el cap de Pablo cauen unes gotes de xampany, mentre un docte cavaller pronuncia les paraules: “Tu seràs pintor...”. Un altre èxit oficial: un quadre titulat Costums aragonesos obtingué una menció honorífica a Madrid (1899) i després la Medalla d’Or a Màlaga. L’havia pintat a la finca de la família del seu amic Manuel Pallarès a Horta de Sant Joan (Terra Alta), on va anar a refer-se d’una escarlatina agafada a Madrid simultà-

niament amb els llorers. Pallarès fou probablement el primer amic català de Picasso. Foren aquests els seus darrers èxits oficials. Les cròniques ja no parlen de més medalles ni de concursos d’ingrés a escoles. La Llotja s’esfuma per donar pas a l’art viu après al carrer, en les tertúlies d’Els Quatre Gats, en les discussions de la sala Parés, en el que conten els “grans” –Rusiñol, Casas, Utrillo, Regoyos, Joan Llimona, etc.–, que ja han fet l’indispensable viatge a París. El naturalisme i el simbolisme arraconen les composicions grandiloqüents. La joventut era modernista. Ruiz Picasso, fos ja amb el grup dels renovadors –Nonell, Casagemas, Canals, Mir, Junyer-Vidal, Josep Maria Roviralta, l’escriptor Reventós, Manolo, Pitxot, etc., integrants de l’anomenada segona generació d’Els Quatre Gats–, ha canviat d’estudi. El 1899 treballa en una cambra de l’entresòl que al número 2 del carrer dels Escudellers Blancs té un germà de l’escultor Josep Cardona, pis dedicat a taller de cotilleria. Allí el coneix Jaume Sabartés a través de Mateu Fernández de Soto, deixebles ambdós del taller de l’escultor Fuxà. Mateu fa de model a Picasso per a una tela que després anirà a París amb el seu autor i li servirà per a pintar una de les seves primeres composicions de l’època “blava”, inspirada en l’enterrament de Casagemas, el qual es va suïcidar en un cafè parisenc després d’una aguda crisi de malenconia. Inigualable col·leccionista d’anècdotes, Sabartés recorda que Picasso, al pis del carrer dels Escudellers Blancs, quan volia distreure’s de la pintura, ajudava a posar ullets a les

7

cotilles, puix que li encantava manejar la màquina corresponent. Un altre deixeble de Fuxà, Joan Vidal i Ventosa, intima també amb el jove pintor andalús, amic de Sabartés i de Soto. Al domicili del pare de Vidal, una botigueta a l’angle interior de la plaça del Pi, es forma una tertúlia a la qual concorre Picasso. Mentre els xicots discuteixen apassionadament de pintura i apostrofen els habituals expositors de la propera sala Parés, les filles de la casa, a la llum d’un quinqué de petroli, nyic-i-nyac amb la màquina de cosir. L’obertura de la Via A (l’actual Via Laietana) engolí materialment bona part dels records picassians. Els urbanistes engegaren al botavant carrers i carrerets pertanyents als barris de Sant Pere, de Santa Caterina i de Sant Cugat que havien acollit tallers d’artistes. Per exemple, l’estudi que l’any 1900 llogaren Casagemas i Picasso a la Riera de Sant Joan i que, com tots els estudis artístics que s’estimaven, es trobava al darrer pis. Havia estat un d’aquells desmanegats obradors de la ciutat vella, amb vistes als campanars i al cimbori de la catedral, rodejat de colomars. Un estudi per a cantar-hi el primer acte de La Bohème. Picasso hi convocà tots els seus amics, convertint-los en models per a una exposició de retrats, a tall de rèplica als mítics retrats de Ramon Casas, que, exposats a can Parés, han anat a parar triomfalment al Museu d’Art Modern de Catalunya. Naturalment que els retratats per Picasso, impecuniosos i bohemis, no podien esperar veure’s penjats en efígie al carrer de Petritxol. On exposar-los, doncs? Algú va suggerir les parets de la cerveseria Els Quatre Gats. Sen-

L’AUTOR

Andreu Avel·lí Artís Nascut a Barcelona el 1908, va ser periodista, escriptor i dibuixant més conegut pel pseudònim de Sempronio, que va adoptar el 1941 per signar les seves col·laboracions . Era fill de Josep Artís i Balaguer i cosí d’Avel·lí Artís Gener (Tísner). Abans de la Guerra Civil va col·laborar a ‘Revista de Catalunya’, ‘Mirador’ i ‘L’Opinió’. També col·laborà al ‘Diario de Barcelona’ i a ‘El Noticiero Universal’. El 1964 fou el primer director de ‘Tele/eXpres’ i del 1966 al 1970 dirigí ‘Tele/Estel’, el primer setmanari català autoritzat pel franquisme. Des del 1964 va col·laborar regularment a ‘La Vanguardia’ i des del 1976 a l’‘Avui’. Durant els anys setanta i vuitanta es va centrar a construir en els seus llibres una crònica entre històrica i costumista de la Barcelona del segle XX, però també va manifestar el seu interès pel món de l’art. El 1972 l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar cronista oficial de la ciutat.

L’OBRA ‘LA BARCELONA DEL JOVE PICASSO’ Andreu Avel·lí Artís Selecta 156 pàgines

se marc, perquè no hi havia diners per a posar-n’hi. L’exposició adquiria així l’aire agressiu que agradava als companys del retratista, “un noi andalús de dinou anys”, segons s’informava a la clientela de l’establiment de Pere Romeu. És clar que el gran públic que es delia per Casas ni s’assabentà de l’exposició d’Els Quatre Gats. Exceptuats els retratats i alguns amics i parents seus, ningú no va arribar-se al carrer de Montsió. Cabdal fou l’any 1900 en la biografia de Picasso. No celebrà només la seva primera exposició, sinó que també efectuà el seu primer viatge a París. L’hi va costejar el seu pare, que va anar a l’estació a acomiadarlo, amb la mare. I, havent marxat el tren, el matrimoni tornà capcot, trist, cap al carrer de la Mercè, sense més diners que els pocs que duien damunt. El jove artista va partir cap a París, la Meca de l’Art, de la qual parlaven entusiàsticament tots els artistes consagrats, i en l’aventura l’acompanyaven Casagemas i Pallarès. Amb tot, transcorreguts tres mesos, Pablo era de nou a Barcelona. La hipocondria de Casagemas motivà la seva ràpida tornada. Per treure del pensament del seu amic les idees tristes, el va dur a Màlaga. Més tard se’n va anar a Madrid, on dirigí durant uns mesos la revista Arte Joven. De tornada a Barcelona, pel maig de 1901, sota l’ègida de la revista Pèl & Ploma, celebra una exposició de dibuixos al pastel a la sala Parés, de la qual parlarem en el capítol vinent d’aquest llibre. Curiosa, inesperada exposició... (...)


6

PÚBLIC

DIUMENGE, 28 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

La història d’una tradició A la novel·la ‘El cor del senglar’ Baltasar Porcel narra de manera tragicòmica un assalt bàrbar a una finca de la costa d’Andratx al segle XVII, i trasllada el lector a la Mallorca d’aquella època. El fragment triat pertany al quart capítol d’aquesta obra emblemàtica de l’autor i, a banda de parlar del significat dels alicorns, descriu com els pirates veuen interromput el seu atac per la valentia de Sebastià La Llança.

E

n Sebastià La Llança fou un avantpassat de Les Cases Velles, al segle XVII, que un dia de finals de juny va atalaiar com atracaven a la costa dues balandres de moros, de les quals en davallaven tres o quatre dotzenes d’homes. Va calcular que si tots els seus familiars – pares, fills, germans, missatges...– fugien cap al poble, els pirates netejarien La Casa Fonda i volarien la collita ja arrecerada d’aquell any, la roba, els matalassos i les eines. Però si feien front a la nombrosa morassa, aquesta els esclafaria. I llavors, paralitzat Sebastià pel dilema, veié clavant seu els sis lúgubres alicorns. Per les festes de Sant Pere, patró de la marineria d’Andratx, des d’èpoques remotes la gent de Les Cases Velles interpretava la dansa dels alicorns, una tradició que s’eclipsà amb el Concili Vaticà II, el qual va voler netejar la imatge de Déu i per tant

va eliminar diverses supersticions no consagrades teològicament, sense voler acceptar que totes elles i l’Un consistien en el mateix: el misteri inductor. ¿La denominació d’alicorn constituïa una creació tribal verbal a partir de l’unicorn? ¿O la seva simple corrupció vocal i folklòrica? Perquè un alicorn realment no era el cavall mític i graciós amb una banya màgica enmig del front, l’unicorn, sinó un vestidor negre, llarg, amb molta fona, que culminava amb un caparrot d’animal parescut al del porc senglar. ¿Representava l’eco totèmic degenerat en carnavalada? Hi havia hagut l’obsessió clànica de Les Cases Velles pels senglars... I l’alicorn sempre s’erigia en advertència esborronadora del passat inclement o del possible futur borrascós. La Casa Fonda, en aquells dies d’En Sebastià La Llança clavant l’envestida mora, estava posant a punt

els estrambòtics vestits dels alicorns per a la festa anual, en sargia els esquinços i els espolsava. La presència sencera de la faula allí dreta i buida, elegíaca espera. ¿Per que La Casa Fonda era dipositària d’aquella tradició inquietant, morbosa? Els alicorns amb els meus avantpassats ficats a dintre, altíssimes baluernes que saltaven al mig de la plaça andritxola, saltets sempre repetits i iguals, alhora que emetien un udol gutural i sincopat... Ningú coneixia del cert els orígens de la dansa ni podia establir el vincle consuetudinari que tenien amb La Casa Fonda. Tothom contemplava amb basarda aquella ficció de bestiasses. I hi havia un detall secret que només coneixien els balladors: tota l’estona que durava la dansa havien de mirar el Sol de l’escut de l’Ajuntament, l’astre petri de La Casa Fonda, de La Bella Casa, de Les Cases Velles. Botaven i veien el Sol, el Sol amb la

«Un alicorn realment no era el cavall mític i graciós amb una banya màgica enmig del front, l’unicorn» «Els homes de la família en engiponarse la repelenca disfressa sentien un cobriment de cor»

boca, amb els ulls que somreien a la cara rodona del marbre brut de cagarades d’ocell. Els homes de la família en engiponar-se la repelenca disfressa sentien un cobriment de cor, ¿qui o què alenava de sobre darrere el seu clatell? Però després, a mesura que la festa s’entaulava, que ballaven amb els insòlits passets, notaven una eixelebrada eufòria interna: sí, Algú dictava i el Sol regnava... Aquella tarda de moros i d’angoixa, Sebastià ordenà als homes: – Partiu de pressa cap al penyal armats al màxim i amb el que sigui: una llança, un gatzoll, un arcabús, una fona! Entre joves homes granats i encara amb braó, eren set. Sebastià va manar després a les dones, els vells i els nens, onze en total, tret de Madona Ordovàs: – Seguiu els homes portant els alicorns i els feixos de teia que pu-


PÚBLIC

DIUMENGE, 28 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

gueu arreplegar! Tots envestiren la garriga, reptaven com feristeles, s’amagaren dalt del Penyal darrere el roquissar i dins les covasses. Madona Ordovàs, una indefinida cosina familiar, els contemplava impassible, pel finestró del costat del catre, en el seu recambró de La Casa Fonda, on jeia mig incorporada a punt d’esclatar: devia pesar trenta o quaranta arroves, formava en la penombra un amuntegament tofenc, les cames no la sostenien, la cobria una immensa camisola groga, pudia a pixum, la seva inacabable exuberància exhalava quelcom de vomitiu i de religiós. Madona Ordovàs es quedava a la casa, no se la podien emportar. L’estol de moros pujava per un dels comellars tocant el tambor i enarborant una banderola de les seves, comandat per un home ben plantat i cobert amb turbant i capa, vestit amb uns calçons bufats. Anaven segurs perquè eren molts devien haver espiat la possessió, davant la qual se situaren amb les armes alçades i el capitost va cridar en bon mallorquí, potser era un renegat: – Rendiu-vos, cristians infidels, i almenys conservareu la vida! Som els més forts. Va respondre el silenci. Era a posta de sol. Expectació. Fins que a poc a poc els musulmans s’acostaren a la casa van descobrir que semblava deserta. Van entrar-hi, rebostejaren, i mentre una colla treia defora sacs d’ametlles i de faves, paraments de llit, terrissa de la cuina i alfàbies d’oli, un altre grup vociferava sorprès i xalest: havia descobert la donassa Ordovàs.

Els barbarescos estaven contents, no havien pogut caçar captius però tampoc no havien hagut de lluitar, amb la conseqüència fatal de les baixes pròpies, i disposaven d’un botí considerable. La fosca s’entaulava. Van encendre fogueres, cantussejaven amb arrossegada cadència i preparaven el sopar torrant gallines i conills que havien saquejat per corrals i gàbies. I havien davallat dificultosament, entre crits i riallades, Madona Ordovàs del seu recambró. Ella callava, mirava amb serenor, feia un munt d’anys que el greix li havia impedit sortir defora, contemplava racons i formes, li arribaven sentors que gairebé havia oblidat. Els rnoros despullaren la gran dona: la massa de carn talment una pasterada va emergir monumental, blanca, bellugadissa, desproveïda de formes. Sense la cara no s’hauria pogut imaginar que es tractava d’una persona, més aviat pareixia un immens cetaci exsangüe. I els musulmans van decidir torrar també l’amorf volum de l’Ordovàs, preparaven rebolcant-se de rialles un llit de caliu sobre el qual dipositar-la. Ella continuava callada, tota ulls... quan inesperadament per devers el Penyal va sonar un corn, un enorme remuc esquerdat i engolat que va omplir el crepuscle. Els moros quedaren esverats i en guàrdia. I veieren, desorbitats, com damunt un roc del Penyal s’alçava un alicorn horrible, monstre de negror baldera, que amb una mà esgrimia una forca mentre modulava un udol d’ultratomba il·luminat per una teia fumosa que flotava sola enlaire: – Uuuuuuuuuuuuuuuuu...!

7

Els pirates restaren bocabadats, atemorits, però el comandant reaccionà de seguida i els esbroncà, llavors un escamot partí muntanya amunt amb les espases desembeinades i uns quants fanalets encesos per veure-hi en la penombra i així rebentar l’espantall, que seguia impàvid, roncador, aureolat per la tèrbola claror vermellenca. Fins que els moros estigueren a sota mateix de l’alicorn eixelebrat, que de sobte i amb una habilíssima flexió llançà l’esmolada forca que va clavar-se en el pit d’un musulmà el matà a l’acte. Però l’inimaginable s’esdevingué a l’instant: mentre els altres pirates es precipitaven alçurats amunt contra l’alicorn, aquest va desaparèixer i la teia es va apagar, a la vegada que, portentosament demoníac, un altre alicorn nimbat de llum i fum sortia un tros lluny damunt un altre pedrot, tirava una arcabussada a un altre rnagrebí i el tombava, aniquilat. Els musulmans corregueren cap al novell monstre figurat, però aquest també s’amagà en sec mentre un de nou botava més enllà, llançava un tret de fona i una pedra s’incrustava en plena cara d’un moro, i li esclafava el front i els ulls... Quan només quedaven tres moros drets, i sense que haguessin pogut tocar ni un alicorn, van retrocedir escapats a La Casa Fonda. El capitost de l’estol decidí canviar de tàctica: esperarien el matí per atacar els emboscats. Però no comptaven amb la sumptuosa exhibició sobrenatural que de cop avançava penyal avall: l’indret on tots els moros eren i el món sencer ja estava sota el domini de la fosca negra, i dins

L’AUTOR

Baltasar Porcel Baltasar Porcel (Andratx, Mallorca, 1937 - Barcelona, 2009) és autor de novel·les i contes, de llibres de viatges, proses narratives, articles d’opinió, entrevistes i teatre. La seva obra narrativa basteix un món mediterrani del qual sobresurt el cicle d’Andratx, on mitifica el seu poble nadiu, a partir del qual articula una metàfora de la condició humana. Entre les seves novel·les destaquen: La lluna i el “Cala Llamp” (1963), Els argonautes (1968), Difunts sota els ametllers en flor (1970), Cavalls cap a la fosca (1975), Les primaveres i les tardors (1986), El cor del senglar (2000), L’emperador o l’ull del vent (2001), Olympia a mitjanit (2004) i Cada castell i totes les ombres (2008). Ha obtingut els premis més importants de la literatura en català: Josep Pla, 1969; Prudenci Bertrana, 1975, 1997; Sant Jordi, 1986; Ramon Llull, 2001; i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2007, entre d’altres.

L’OBRA ‘EL COR DEL SENGLAR’ Baltasar Porcel Edicions 62 336 pàgines

aquesta els espantosos alicorns semblaven surar enmig d’un front d’estesa lluminària, d’un incendi atmosfèric i penjat enlaire, l’embalum acostant-se flotant a la casa mentre emetia uns bels esgarrifosos. Naturalment, les dones, els nens i els vells de La Casa Fonda caminaven en línia amb els alicorns, però amagats a la gatzoneta entre la brossa, amb els braços alçats amb les teies enceses: era així que només es distingien els vestidots de senglar i l’arcada de llum fumosa. Però els pirates no esperaren a aclarir-ho, desorientats atemorits es van replegar i arrencaren a córrer pel comellar en direcció a les embarcacions, sense escoltar el comandant que els arengava amb indignada racionalitat, i al qual Sebastià li travessà el coll d’una superba llançada: l’ímpetu del cop alçà el musulmà uns quants pams de terra i el clavà a la soca d’un ginjoler, del qual l’elegant pirata va penjar durant un munt de dies com un sac de garrofes cada vegada més buit espelleringat perquè les gallines, els gats i els corbs se l’anaren menjant. – Així servirà d’exemple – va sentenciar Sebastià. – ¿Exemple per a qui? —demanà un al·lotot seu, que atiava una foguera de romaní per esvair la pesta olfactiva que emanava del putrefacte cadàver islàmic. – Això no importa, un exemple és un exemple va concloure Sebastià, en vanitosa ascensió axiomàtica, i precisament des de llavors va ser anomenat també La Llança. Encara que el més fantàstic tingué lloc nou mesos més tard: un nadó bru talment un porcellet (...)


6

PÚBLIC

DILLUNS, 29 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

La consigna revolucionària ‘Acte de violència’, de Manuel de Pedrolo, és una novel·la que transcorre en una ciutat molt semblant a Barcelona, encara que l’autor, un aspirant d’utopies, com li agradava definir-se, no ho diu en cap moment. Aquesta història sobre la recuperació de la llibertat comença quan, després de 15 anys de règim dictatorial, un estrany ambient de solidaritat s’escampa per la ciutat a través d’una consigna anònima però efectiva: “quedeu-vos tots a casa”.

T

ot descordant-se la bragueta, llegeix la frase que algú ha escrit a la rajola blanca: “És molt senzill: quedeu-vos a casa”, mou el cap i, mentre orina, butxaqueja a la recerca d’un llapis que duu a l’infern de l’americana. Es corda novament, amb una sola mà. Després, inclinat sobre la tassa, afegeix un “tots” a la frase, procurant d’imitar la cal·ligrafia del desconegut. Satisfet, es tomba, obre la porta i ara, fora, s’atura uns segons davant l’espill, on contempla el seu rostre angulós, amb un estrany residu d’adolescència que contradiu les primeres arrugues dels seus quaranta-vuit anys. Gairebé es fa l’ullet, però se separa a temps i torna a penetrar a la sala del cafè. Raura és al costat de la seva taula, dreta, l’ampolla a la mà, però els ulls fits en les quartilles a mig escriure. –Què xafardeges?

Ella es gira, sense sorpresa. –Tens lletra de col·legiala. Guriana, des del seu racó, invisible gairebé darrera els periòdics, deixa escapar una rialleta. Però ell es limita a dir: –Quin dia trobaràs una frase més original? Aquesta ja l’has repetida massa sovint. –Però és veritat. Tapa l’ampolla i camina cap al taulell. Ell diu: –No t’oblidis del sifó. –El tens sobre la taula, no ho veus? –Ah, sí! -I mentre travessa la reduïda estança, on s’apinyen sis taules, pregunta-: Ja has vist que algú s’ha entretingut fent inscripcions al water? –Sí. Al de les dones també ho han escrit. Guriana abaixa el diari: –Què diu? –Pots estalviar-te d’anar-hi; no és

cap procacitat, sinó el mot d’ordre d’aquests dies. Raura deixa l’ampolla sobre el taulell. –Ja ho van escriure ahir. –Si els esbirros vénen per aquí, te la carregues. S’asseu darrera la taula, agafa la cigarreta i l’encén. Deixa escapar una mica de fum i, pensarós, reflexiona: –Sembla mentida que, després de tants anys, s’hagi trobat la manera de fer cristal·litzar un estat d’opinió per mitjà d’una simple frase... Mitja dotzena de partits subterranis han intentat més d’una vegada galvanitzar la població amb tot d’accions més o menys directes, si més no clarament dirigides, i mai no s’han sortit amb la seva. Ara, en canvi, algú troba un mot d’ordre que ha caigut en gràcia, s’ha repetit de boca en boca, i heus ací el resultat: tothom obeeix. Guriana, que ha deixat el diari al seu davant, carrega parsimoniosa-

“Després, inclinat sobre la tassa, afegeix un “tots” a la frase, procurant d’imitar la cal·ligrafia del desconegut” “Espien tots dos i observen el conductor encara darrera el volant de la camioneta, l’oficial assegut al seu costat”

ment la pipa. –Tothom, no. Encara circulen els tramvies, funciona la ràdio, surten aquests papers... No cantis victòria encara, tan aviat. –No la canto. Ni ignoro que l’aparell de repressió continua en mans d’en Domina. Però constato aquest fet: que per primera vegada pràcticament tota la població s’ha posat d’acord per seguir una línia de conducta determinada. Ara només cal una cosa: que hi perseveri. Raura, amb les mans a les menudes butxaques del davantal negre, es desplaça cap a la persiana del costat de la porta, tancada. Rams Gramú prossegueix: –És clar que això no garantitza cap resultat; vull dir cap resultat positiu. La dona, a tocar de la persiana, es tomba: –Vols dir que no hi ha ningú preparat per a substituir el Jutge?


PÚBLIC

DILLUNS, 29 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

–No. Vull dir que, a despit de tot, és possible que ell no es deixi substituir. Guriana encén la pipa, mira per damunt la flama del llumí. –Al meu veure, el resultat depèn de l’actitud que adoptaran les forces de seguretat. Si es deixen impressionar per la gairebé unanimitat de la població i agafen por, en Domina haurà de tocar el dos. Si es mantenen fermes, ens rendiran per la fam. Raura, d’esquena, fa: –En aquest moment tothom té el rebost ben proveït. Hi ha botigues que han tancat, no perquè els amos simpatitzaven amb aquest moviment, sinó perquè ja no els quedava res. –Així i tot, una ciutat s’aprovisiona de fora. Si els transportistes no... La dona el talla amb un gest sobtat i, sense girar-se, diu amb una veu excitada i plena d’urgència: –S’acaba d’aturar una d’aquestes camionetes de la policia... –On? –Aquí davant mateix. Rams Gramú indica: –Obre la porta. Raura es tomba, estranyada: –Què dius! –Descorre el pestell. Aquest matí els he vist rebentar més de quatre portes. Si les troben obertes, no passa res. –Però és que jo vull tenir tancat. No he de ser pas menys que els altres. –Al capdavall, bé ens has deixat entrar... Ella es defensa: –És diferent. Sou més amics que clients. -Torna a mirar cap a fora per

entre les escletxes de la persiana; diu: No ha saltat ningú... Rams Gramú deixa la cigarreta sobre el cendrer i s’alça. –No escriurem gaire, aquesta tarda. Guriana reprèn el diari. –Jo, gens. Ell surt al petit passadís que queda entre les taules i els tamborets del taulell, avança fins a la persiana, on la dona continua a l’aguait. –Deixa’m veure... Espien tots dos i observen el conductor encara darrera el volant de la camioneta, l’oficial assegut al seu costat, els dits entretinguts en el lleu bigoti negre. –Sembla que esperin alguna cosa... o algú. –És un bon lloc on apostar-se. Totes les cantonades ho són. -Torna a redreçar-se-. És admirable que, amb la falta d’habilitat que els caracteritza, hagin durat tants anys. -La dona només el mira-. Fixa’t ara mateix. A què treu cap això de molestar tothom que surt al carrer? Volen que la gent torni a la feina, però al mateix temps, amb els seus procediments, gairebé els veden d’abandonar casa. Aquesta mena de mesures... Des de la taula, Guriana explica: –Són mesures molt pròpies de gent desmoralitzada. –Això, sí. Raura xiuxiueja: –Ara baixa el tinent. Rams Gramú torna a mirar. L’oficial, jove i carregat d’espatlles, s’ha quedat a tocar de la portella oberta, amb una mà a la butxaca. Després, lentament, es va tombant cap al bar. –Mentre no se li acudeixi de tenir set...

7

–Quan estan de servei, no beuen. Ara ja no entraran, ja es veu que no venien per tu. Però el tinent acaba de girar-se, fa un parell de passes cap a l’establiment. Rams Gramú mormola: –No sé si ens pot veure. Calla quan el tinent es desvia i va seguint al llarg de la façana, fins que el perden de vista. Raura diu: –Té tot l’aspecte d’una emboscada, això. Ell es torna a redreçar. –Aquest matí al carrer de Vil, hi havia una parella travessia per altra. En Feli, que per excepció dormia a casa, se les ha vist negres per arribar al garatge. Després, dalt del cotxe, ja ha estat una altra cosa. Als qui van muntats, es veu que no els molesten. Des del fons, Guriana pregunta: –No ho sabia, que el teu fill ja tingués cotxe... –És de la casa, home! Ara, que no m’estranyaria que aviat se’n comprés un, de la manera que li van les coses. L’altre s’ha envoltat d’un núvol de fum, des de darrera el qual comenta: –Sempre ha estat un noi espavilat. –Si et refereixes a això de guanyar diners, sí. No oblidaré mai el que em va dir quan encara era un mocós i el volia fer estudiar: “Mira pare, tu tens dos títols universitaris, ets un novellista famós, però només pots anar al sastre cada tres o quatre anys i fas durar les sabates tant com pots. Jo...” L’altre riu, sorneguer. –Que et penses que no he llegit Demà hi serem tots? –Em deixes parat, tu! –Doncs és així. Raura, que no s’ha mogut de darrera la persiana, fa:

L’AUTOR

Manuel de Pedrolo Manuel de Pedrolo i Molina (l’Aranyó, la Segarra, 1 d’abril del 1918 Barcelona, 26 de juny del 1990) va estudiar batxillerat a Tàrrega fins l’any 1935, quan va anar a viure a Barcelona. Va començar a escriure molt jove i la seva obra l’ha convertit no tan sols en un escriptor molt prolífic, sinó també en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L’any 1979 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Pedrolo va mantenir fins a la mort les seves fermes conviccions ideològiques, i això el va convertir en un intel·lectual íntegre compromès amb el seu temps i el seu país. La seva ideologia va fer que fos una persona incòmoda per al poder. Va ser especialment crític amb els partits polítics catalans abans, durant i després de la Transició espanyola, i sovint se’l va considerar un referent i intel·lectual de l’esquerra independentista.

L’OBRA ‘ACTE DE VIOLÈNCIA’ Manuel de Pedrolo Edicions 62 253 pàgines

–Ara torna. Es refereix al tinent, que avança per la vorera, lentament. Rams Gramú espia de nou, el rostre a tocar de la cara de la dona. Comenta: –Gairebé és geperut... Em pensava que si no eren físicament perfectes no els volien. Ella no contesta, atenta als moviments de l’home, el qual ha arribat al costat de la camioneta Des d’allí, mira a totes bandes i, finalment, puja a la cabina, tanca la portella. Després el veuen parlar al xofer, el qual assenteix sense obrir la boca. El vehicle engega, tomba a poc a poc per la cantonada. Ara tots dos poden distingir els sis policies asseguts en dos bancs que corren pels laterals de la camioneta. Rams Gramú diu: –Fos el que fos, no els ha sortit bé. La dona es redreça, definitivament. –La qüestió és que se n’hagin anat. Em fan molt poca gràcia. –No en fan a ningú. Tots dos se separen de la persiana i avancen en direcció a les taules; després, ella sembla repensarse, es desvia cap al final del taulell, on hi ha el telèfon. L’agafa, però torna a penjar abans de discar el número i, meditabunda, es recolza contra la barra, mira els dos homes. Guriana, de nou amb un diari a la mà, diu: –Si fem nosa... Ella ho nega amb un gest i Rams Gramú, que s’asseia, es tomba cap al seu col·lega. –Què passa? Raura explica: –Res. Anava a telefonar (...)


6

PÚBLIC

DIMARTS, 30 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

Raons per enyorar la rutina ‘La vida perdurable’, de Gabriel Galmés, parteix d’una crisi sentimental per parlar del que significa entrar a l’edat adulta. Els protagonistes d’aquesta història experimenten la inquietant sensació de bellugar-se entre situacions intocables i d’altres de passatgeres. En el fragment triat el narrador d’aquest retrat costumista es troba assegut a la barra d’un bar del bell mig de Manacor reflexionant sobre la rutina de la seva quotidianitat.

Q

ue és allà on em trobava jo. Assegut a la barra d’un bar, descobert amb íntima alegria no feia gaire temps. Era un bar soterrani situat a la plaça del Palau, al bell mig de Manacor. Fugint de les tertúlies de l’hora del vermut acabada la feina, una temporada se m’havia ocorregut cercar en llocs inusuals un recer on no em pogués trobar ningú. A un assenyat encarregat de botiga de mobles, no li esqueia que se’l pogués identificar amb establiments de mala fama. La fama d’aquell establiment l’hi donaven, com sol ocórrer, aquells que no hi havien posat mai els peus ni en feien comptes. La meva feina no és res de l’altre món, però em permet viure sense estretors ni sense l’angúnia d’haver d’explicar a cada passa en què consisteixen les pròpies activitats remunerades. A més a més, els meus sub-

alterns i els meus superiors s’havien adonat que jo no era exactament igual que ells, i em respectaven força, tal com encara es continuen respectant les coses alienes a Mallorca, si algú no acaba amb aquesta particularitat tan confortable del nostre tarannà. Vull dir que els que m’envoltaven i permeteu-me que, per comoditat, referesqui tota aquesta història al passat tenien gusts molt diferents dels meus. Tampoc no he de caure en la pretensió d’esser un monstre. Però des de sempre he notat que em produïen un tedi espès segons quines diversions molt populars. No m’ha agradat mai gaire el futbol, per dirho tot dret. He arribat a assabentarme de nocions imprescindibles perquè no hi havia més remei si no volia quedar-me com un estaquirot els dilluns i els divendres. Però amb les parelles amigues, quan els diumenges ens n’anàvem a confeccionar paelles a la muntanya i se’ns escolava el

dia en discussions sobre teories pedagògiques, el secret del punt de l’arròs o la temperatura del vi rosat, no em quedava més elecció que acabar l’horabaixa amb les dones mentre els homes se n’anaven a Palma a veure jugar el Mallorca. Per aquesta raó és que cap objecte de debat no se’m feia estrany. I, per la mateixa causa, no he passat mai d’esser un modestíssim conversador al qual –i així que passaven els anys me’n vaig anar adonant amb estupor– ningú mai no consultava res que requerís coneixements especials i concrets. Com que dec tenir una naturalesa positiva, d’ençà que vaig descobrir que m’havia convertit en una figura més prescindible que les altres, vaig refugiar-me en cabòries i estones de vaguetat, i en la justificació de permetre’m ara i adés fer-me fonedís i repenjar-me durant hores passives a barres de bars impensables. No és que m’apassionàs per l’alcohol ni

«No és que m’apassionàs per l’alcohol ni per les tertúlies. Anava fent. Resolia mots encreuats i llegia les notícies» «Me n’anava a dinar sense pressa i Martina, la meva dona, m’esperava sense aquell punt d’inquietud del principi»

per les tertúlies. Anava fent. Resolia mots encreuats i llegia les notícies petites que els diaris posen a les pàgines parelles, en un racó, i que solen esser les que denoten unes palpitacions vitals més acostades als individus com jo, amb tan escasses pretensions d’enormitat. En aquell bar vaig trobar-me, a més a més, que la resta de la clientela es comportava amb una exquisida indiferència. Eren nois, sobretot, que s’esllanguien indolents sobre els pedrissos, fumant i jugant al backgammon sense dir res. De tant en tant, s’aixecaven i feien estiraments ostentosos, badallaven i tornaven a concentrar-se hermètics en l’ensopiment i el silenci. Algun horabaixa semblaven més inquiets que el que els era habitual i, volent donar senyals de vida, exigien música enfadosos. Algunes noies, també amb caçadores de cuir i pantalons ajustats, es reunien en críptics


PÚBLIC

DIMARTS, 30 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

conciliàbuls. I anaven i venien demanant-se cigarretes o contant-se secrets indesxifrables les unes amb les altres. A més a més, hi havia l’amo del bar, que era un jove despert el qual posseïa la rara virtut de fer com si no hi fos quan no l’havien de mester i de donar suport, conversació o omplir-te el tassó per compte de la casa quan es feia necessari. Nomia Joan, i vaig avesar-me a freqüentar el seu bar perquè no em rebé ningú mai com a un intrús, i vaig aconseguir fer-me un lloc d’habitual en un racó concret de la barra. Vaig participar sovint de les bromes privades que invariablement es donen en aquest tipus de llocs i vaig agafar hàbits personals i de difícil descripció, com el d’endevinar qui baixava l’escala, pel renou de les passes, o d’intuir quan un client nou seria motiu d’aldarulls o de distracció. Hi solia anar quasi tots els migdies, abans de dinar, alguns horabaixes. El meu horari, com a persona de confiança i tenint uns empleats que portaven quasi tot el pes, em permetia molts de capvespres lliures. Hi ha llocs on la feina encara es fa així. Els migdies, abans de dinar, m’asseia a la barra i em prenia un martini. Joan, si no tenia massa trulls, se situava a l’altra banda de la barra, davant jo, i junts comentàvem els diaris del dia. Els divendres ens solia agradar repassar la premsa comarcal i fer-nos creus del peculiar estil literari dels col·laboradors habituals d’aquestes revistes. Rèiem i ens estranyàvem de com podien subsistir. També guaitàvem les pàgines on s’entrevistaven, a l’hivern, marqueses músties i poetes joves

també mustis. I, en començar a venir el bon temps, les models amb biquinis flamígers que acompanyaven les celebritats que últimament vénen a passar els estius a Mallorca, atrets per la proximitat del rei. Ens imaginàvem velers i festes, terrasses a Portals Nous on prendríem whisky envoltats de belleses immarcesibles, partides de golf amb personalitats enlairades. Cotxes potentíssims amb els quals recorreríem, com els banquers i les actrius de cinema, el passeig Marítim de Palma o els temibles revolts de la carretera de Formentor. També fèiem projectes de festes per a l’estiu i ens moríem de rialles anticipant els assistents i les seves particularitats i ens prometíem que ens ho havíem de passar molt bé. Me n’anava a dinar a casa sense pressa i Martina, la meva dona, m’esperava sense aquell punt d’inquietud del principi. I jo hi arribava amatent amb l’únic propòsit d’entaular-me aviat i de comentar amb placidesa les escanyolides peripècies del matí. Més endavant, hauria d’arribar a enyorar aquesta seguretat en totes les meves accions. I hauria d’incórrer, de bell nou, en una actitud que malauradament m’és molt pròpia: anhelar que el que ha passat no hagi passat. Quan els altres es complauen a fer-nos notar que ells ja ho havien avisat, que ells ja ho havien previst, és quan ens trobam irremeiablement fermats a tota casta de ties de la saleta del piano. Penedir-se és acceptar que potser valia més haver escoltat els consells de qui, amb rara clarividència, ens havien advertit, de paraula o pensament, que el que bastíem acabaria per enrunar-se. Davant la violència o la simple incomoditat

7

que és desbaratar la rutina, se’ns presenten sòlides les imatges els ecos dels tons de veu calmosos, solemnes i concloents de les ties que fan randa sabent que tanmateix no hi ha gaire on triar. La cadència que aleshores em feia nosa, la vaig haver d’enyorar després. I no cal anticipar res. Però la certesa del que trobaria a cada punt, l’existència familiar i la feina, em feien una mica de nosa. La transgressió que em permetia, com era la de fer-me client d’un lloc que teòricament no em pertocava i amic d’una gent que no tenia res a veure amb jo, era molt poc perillosa i no sortia més enllà de les fites del que és acceptable sense deixar d’esser original. És a causa d’aquesta normalitat, que no existia el perill d’un trasbalsament corn el de la famosa escena del pinar. Era un tipus de reacció que no volia evitar i ho aconseguia sempre seguit. L’únic que em sabia greu era no esser capaç de fer el salt definitiu i convertir-me, maldament només fos una temporada, en un ésser esbojarrat purament instintiu. Quan els instints se’m feren palesos, només vaig saber fer passes molt vacil·lants. És útil que comenci parlant de Martina. Quan ens vàrem conèixer, jo no sabia absolutament res d’ella, i ella, naturalment, res de jo. Això és molt usual. Exceptuant aquelles parelles que s’han conegut des de petits i després etc., etc., l’únic que sabem de l’altre és el que fa exactament a partir d’aquell moment especial i concret en què ens hi fixam i deim: “aquesta m’agrada” i, després, “¿jo li dec agradar?”. Abans, hi ha una existència durant la qual la nostra no ha interes-

L’AUTOR

Gabriel Galmés Nascut a Manacor el 1962, Gabriel Galmés es va llicenciar en literatura anglesa i va exercir la docència en instituts professionals i a la Universitat de les Illes Balears. Va col·laborar en mitjans de comunicació amb articles plens d’ironia, i també va escriure algun text teatral. Galmés es va donar a conèixer amb el llibre de relats ‘Parfait amour’ (Quaderns Crema, 1986). Més tard, va escriure tres novel·les: ‘El rei de la casa’ (Quaderns Crema, 1988), ‘La vida perdurable’ (Quaderns Crema, 1992) i ‘El rei de la selva’ (Quaderns Crema, 1996). El mes de novembre de 2000 publicà el seu darrer llibre, ‘Una cara manllevada’, editat pel mateix segell editorial. La seva mort prematura el 2001 va truncar una carrera novel·lística que aportava una nova mirada, un inusual i càustic sentit de l’humor que definia la seva manera de mirar el món. El 2002 va rebre el premi Ramon Llull a títol pòstum.

L’OBRA ‘LA VIDA PERDURABLE’ Gabriel Galmés Quaderns Crema 142 pàgines

sat absolutament per res. I, enlluernats pel que ens ve tant de nou, no ens aturam a considerar que en la història de qualsevol Martina han abundat els episodis sentimentals, intel·lectuals, morals, religiosos, artístics, sensorials, sexuals, familiars, feliços i violents que, igual que a nosaltres, l’han determinada. Aleshores, no cal esser excepcionalment intel·ligent per deduir que les reaccions davant els mateixos estímuls seran diferents. Tot això sona a lliçó de psicologia rupestre, però és molt útil per començar a aclarir com és que un bon dia vaig deixar de frisar d’arribar a casa i per què, probablement pel mateix temps, Martina no es va estranyar que arribàs vint, trenta, trenta-cinc minuts més tard de l’hora exacta a la qual ens havíem acostumat durant els primers anys de casats. No es pot dramatitzar gaire sobre una qüestió tan habitual com és aquesta. Un dia, el dia abans de deixar de frisar, s’han descobert petitíssimes mancances, desacords en detalls que no s’han pogut deixar de notar. Al principi, aquestes friccions, que tampoc no ho arriben a esser, passaven desapercebudes mitjançant reconciliacions tempestuoses, bregues molt ben controlades, arravataments de passió que ens feien passar per damunt qualsevol petitesa. El dia, del qual ningú no es recorda, que es descobreix l’abisme és el de l’inici de prendre-s’ho tot amb calma i de no patir gaire per les conseqüències que se’n puguin derivar. Quan comença aquest declivi és, diuen, quan es posa a prova la genuïnitat de la convivència (...)


6

PÚBLIC

DIMECRES, 31 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

Geografies literàries

La finestra d’un observador ‘L’enigma’, de Miquel Pairolí, aplega 70 textos breus ordenats segons les estacions meteorològiques i el pas del temps. Els comentaris de l’autor formen un conjunt d’interpretacions i de suggeriments a l’entorn de diferents temes com ara el paisatge, els hàbits humans, el món de les idees i el dels sentits. Aquest dietari que beu de l’estil de Montaigne és una magnífica resposta literària a les impressions que tots rebem cada dia.

S

EMBRAT. A la primavera d’aquest any 1994 ha plogut poc i el sol ha picat fort des de mitjan maig. Per això els sembrats s’han assecat molt de pressa i a penes en tres setmanes han passat d’aquella verdor intensa i jove que tenien a la grogor somorta de la plenitud granada. Han arribat a la maduresa una mica aviat, aquests sembrats, però no hi fa res. La pluja, escassa però oportuna; el bon temps, sense glaçades fora d’època i el sol a dolls han conreat una bona anyada que, just amb quatre dies més, estarà a punt per a la recollida. Ara, cada dia contemplo, fins i tot sense voler, aquest camp de civada que hi ha a tocar de casa. Fa goig. Les pluges només n’han tombat unes quantes clapes i és una civada espessa, plena, daurada, que omplirà els graners. Viu els seus darrers moments i aquesta agonia no és gens

dramàtica, però és fràgil. Preguem que no caigui cap pedregada ni gaire aigua –que, d’altra banda, tan convenient seria per als horts–, que el vent de garbí, que en aquest temps de vegades es desferma i posa un so delicat, com una vibració de cadenetes, als sembrats, no l’espolsi gaire i que el sol que ara governa de ple sobre aquestes terres l’acabi d’eixarreir. Així, aquest any, abans de Sant Joan ja serà al punt. El gra a la sitja, i al camp el rostoll. PLUJA AL JULIOL

No és freqüent, en aquestes terres del Gironès, que plogui a la mera quinzena de juliol. És el temps de la canícula, de sol poderós i sequera, de segar l’ordi, la civada i el blat. Els vells deien que sant Jaume destapa la bóta, és a dir, que de ploure no ho feia fins per Sant Jaume o més enllà. El costum s’anava complint aquest any també (1998) i no queia ni una

gota. Camins polsosos, rostolls, sol, eixutor, calor seca, era el panorama d’aquests dies. Però avui cap a migdia s’ha anat ennuvolant i a tramuntana s’ha format un grop d’una blavor fosca i amenaçadora. Cap a les tres de la tarda la temperatura ha baixat de sobte. S’ha posat a fer una fresca molt agradable. Ha estat l’anunci del vent de tempesta, tramuntanat, impetuós, que ha arribat tot seguit i ha aixecat molins de pols als camins ressecs. Ara, a l’estiu, aquest és un moment de basarda i d’incertesa. Veieu venir la tempestat. L’anuncien els trons i els llampecs llunyans. Com si s’aixequés una cortina, de darrere els núvols blaus i grisos, espessos i boteruts, sorgeix la blancor llisa de la pluja. És com una immensa pantalla de cinema. Els trons ressonen més fort més a prop. Fa por que, en lloc de pluja, caigui calamarsa. Són moments d’ànsia. S’esclafen a terra els primers go-

«Els vells deien que sant Jaume destapa la bóta, és a dir, que de ploure no ho feia fins per Sant Jaume o més enllà» «Tornava a lluir el sol, però tot, el paisatge, l’aire, l’ambient havia quedat transformat pel pas de la maltempsada»

tellons. Es manté el dubte, l’ai al cor. Una pedregada, ara, pot fer molt mal, als camps i als horts. Però avui hi ha hagut sort, de pedra no n’ha caiguda, només aigua. Durant un parell d’hores, que és molt per a una tempesta d’estiu. A estones batia un ruixat intens, que després minvava; tot seguit un llampec i un tro canviaven de nou el signe de la tempesta, tornava a ploure a dolls, però després, de mica en mica, el xàfec anava esmorteint-se. Així fins que, per ponent, s’ha anat aclarint. A mitja tarda, el sol ha renascut de sota el grop i el vent ha empès la tempesta cap a mar. Vèieu com s’allunyaven els núvols, que arrossegaven encara la fuetada d’algun llampec. Tornava a lluir el sol, però tot, el paisatge, l’aire, l’ambient havia que-dat transformat pel pas de la maltempsada. Així, el capvespre d’avui ha estat molt especial, d’una qualitat i


PÚBLIC

DIMECRES, 31 D’AGOST DEL 2011

Llibres

WWW.PUBLICO.ES/CATALUNYA

IMMA RIERA VICENT

una finor peculiars. Aquell punt de boira que sempre entela la blavor del cel en aquest temps, havia desaparegut. Hi havia un cel net i lluent, corn en dies de tramuntana, a la tardor. L’aire semblava rentat i filtrat. El sol tornava a escalfar, però la seva llum s’expandia amb una altra tonalitat sobre el paisatge, donava als boscos una verdor més intensa i al cel una blavor transparent. Els tudons tendres emprenien un vol elegant i ràpid d’alzina a alzina. Sentíeu que som a l’estiu, però es respirava una frescor i una humitat molt agradables. Després de tants dies de pols i pedregar, els peus, als camins, retrobaven el goig de trepitjar terra molla, un gust que, en altres èpoques de l’any, detestaríeu. Al Celrè, que ha revingut, un eixam de crancs de riu arrossegats per l’aigua miraven de remuntar el curs cap als seus caus. La posta ha estat llarga, serena, clara, amb una llum daurada, d’una gran bellesa. Sobre les Gavarres s’ha alçat la lluna, que aviat farà el ple. Durant uns minuts, mentre a llevant la lluna començava a projectar la seva llum líquida, nocturna i pàl·lida, a ponent encara s’anava fonent el coure de la posta. Aquesta coincidència ha estat el preludi d’una nit de juliol fresca, dominada per la llum lunar, corn un llençol de fil, blanc i olorós, que cobria tanta vida emergent i adormida. LA VINYA, LA SAVIESA

De la vinya, que l’home ha treballat durant més de cinquanta anys, ara se n’ha fet càrrec el municipi. S’han posat d’acord i l’ajuntament s’ocuparà de conrear-la i mantenir-la per-

què, a bona part del país, una vinya ja comença a ser una antigalla digna de ser preservada per les institucions públiques. No pas a tot arreu, tant se val. Hi ha indrets en què la vinya és el fonament d’una gran indústria, extremament tecnificada, d’un rigor científic enològic molt primfilats, que incorpora tots els avenços de la biotecnologia. Això són figues d’un altre paner. Les vinyes familiars que s’estenien per tot Catalunya, que produïen el vi sense pretensions que ha estat l’aliment i l’alegria de desenes de generacions de la gent del país, han desaparegut gairebé del tot. Per això l’ajuntament tindrà cura d’aquella vinya com d’una espècie en extinció i l’home que l’ha treballada durant tants anys n’està content. “Així la vinya serà viva i nosaltres serem morts”, diu amb un somriure als llavis, irònic i sorneguer. És admirable. Treballant a la vinya, aquest home ha tingut molt temps per pensar, esporgant-la a la tardor, cavant-la a la primavera, sulfatant-la. La vinya li deu haver donat alegries i disgustos, perquè la naturalesa és accidentada, però sobretot l’ha fet savi. Només el savi parla del pas del temps, de la vida i de la mort amb aquesta naturalitat tranquil·la i amable, somrient, sense escarafalls. És una forma de saviesa molt antiga, pagana, mediterrània. Com la mateixa vinya. La terra ha impregnat l’home. Ara l’una i l’altre van passant avall. Sense fer-ne cap tragèdia. NEGRE DE PRIMAVERA

El negre és un color elegant i misteriós que ara, a la primavera, enmig de les variades matisacions del verd que presenta el paisatge –el verd intens

7

dels sembrats i el verd esblaimat de les fulles dels freixes que rebroten, el verd perenne i ombriu de les alzines i el verd tendre dels rosers que poncellen– encara pren més relleu i es torna més singular. Sota els aurons veig dues merles, en aquest temps que els animals s’aparellen, que picotegen per terra, buscant cucs, erugues i escarabats. La merla és un ocell molt bonic, d’una sobrietat exquisida de proporcions, de forma i de plomatge. No és un ocell panxut, com les garses, sinó que té un cos un punt allargat, de bona mida i bell perfil. El plomatge d’aquestes merles és d’un negre lluent i fi, com de seda, que deuria fer goig de tocar, si es deixessin. No és un plomatge de fantasia, com el de la puput o el de la cardina, que criden tant l’atenció perquè sembla que la naturalesa hagi volgut pintar una obra d’art amb les capricioses i cridaneres combinacions de colors que fan les seves plomes. La merla mascle, o merlot, en canvi, és tota negra, d’un matís que, segons com la toca la llum, apunta cap a un blau nocturn i solemne. El bec, d’un groc ataronjat, estableix un poderós contrast, com una gota de llum. Les potes són rogenques. No gaire lluny de les merles que van alimentant-se, hi ha una tulipa negra, solitària, que s’ha avançat a totes les altres en la floració. La tija ha crescut i la flor batega, a dos pams de terra, com un cor, sota aquest sol de primavera. Els pètals de la tulipa tenen una qualitat de seti, que retira molt al plomatge de les merles, un negre delicat i brillant, de molta categoria. El negre de les merles, el negre de la tulipa desmenteixen el prejudici

funerari amb què la nostra cultura classifica aquest color. Res de fúnebre no hi ha en aquests ocells ni en aquesta planta. Són un contrapunt, un regal que fa la naturalesa als ulls, que sobta i que admirem entre la verda mar dels camps. L’AUTOR

Miquel Pairolí Nascut a Quart (Gironès) el 1955, Miquel Pairolí va estudiar filologia catalana i es va dedicar al periodisme i a la crítica literària. El 1976, quan encara era estudiant, va començar a col·laborar en la revista ‘Presència’, amb comentaris de llibres. El 1978 es va estrenar a les pàgines literàries de l’‘Avui’ amb articles sobre Vinyoli, i Martí i Pol. El 1979 va ser un dels primers col·laboradors d’‘El Punt Diari’. Després del servei militar, entre el 1980 i el 1987 va combinar els articles amb les classes de català per a adults i el reciclatge de mestres, a l’ICE de la UAB, i de funcionaris, a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. També és autor d’assajos, dietaris i novel·les entre les quals destaca ‘El convit’, on descriu l’inquietant sopar entre els propietaris d’una prestigiosa joieria de Barcelona i el comissari Carpentier. Miquel Pairolí va morir el passat mes de juliol.

L’OBRA ‘L’ENIGMA’ Miquel Pairolí Edicions La Campana 265 pàgines

VE LA NIT FREDA

Passen dos ànecs collverds, espantats pels caçadors, amb un vol ràpid i ferm, cap al nord, fugint de les gorgues de Celrè. Al lluny, de tant en tant, ressona algun tret. És l’hora de la mort. El dia de novembre, dominant pel vent de ponent, ha estat serè i lluminós, assolellat i fresc. Ara, la posta davalla, clara i calmosa, i el dia es fon a poc a poc. Sobre l’horitzó hi ha uns nuvolets mínims i dispersos com el fum d’una canonada. Els ratpenats, obscurs i voraços, tracen a l’aire corbes i giragonses. El llevant ja ha estat pres de la blavor marina que precedeix la nit; a ponent alena encara la llum daurada de la posta, que delimita el contorn del Montseny i que va difuminant-se en blau, volta del cel amunt. Xiscla un mussol aturat en un pal de la línia elèctrica. Després emprèn el vol i el crit estrident s’allunya. Al cel lluen dues estrelles, com dos diamants, i mitja lluna blanca, radiant, subjugadora. Ve la nit freda. BOIRA D’ABRIL, CAP AL TARD

Tot avui (30 d’abril de 1996) el cel ha estat ennuvolat. Uns cúmuls grisos i baixos es desplaçaven per sota d’una capsa de núvols alts, més clara i compacta, que cobria tot el cel. A estones, ha plogut. Ruixants copiosos que al cap de poc (...)

Geografies Literàries II  

Publicated in Publico spanish newspaper in August 2011

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you