Butlletí de l'Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 15 (desembre 2006).

30/01/2007

17:53

Página 1

Cultura Arxius

C Número 15 Desembre 2006 L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA CONSERVA ELS FONS DOCUMENTALS DE SIS PRESIDENTS CATALANS

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya

ANC15.qxp

El passat mes d’octubre, amb dos dies de diferència, van ingressar a l’Arxiu Nacional de Catalunya dos fons d’altíssim valor polític. L’arribada al nostre centre de la documentació de l’arquitecte, historiador i polític Josep Puig i Cadafalch, segon president de la Mancomunitat de Catalunya, gràcies a l’actuació decidida de la subdirecció general d’arxius, va tenir un ampli ressò mediàtic i ha suscitat un enorme interès entre els nostres investigadors i la societat catalana en general. Conté documentació personal i de les seves activitats polítiques i professionals que abasta el període 1867-1956. Més inadvertit ha passat l’ingrés a través de comodat de la documentació personal i política del president Pasqual Maragall i Mira, corresponent a tot el període de la seva llarga activitat i fins al seu accés a la presidència de la Generalitat (1957-2003), documentació que no es pot confondre amb la del seu Gabinet de Presidència, que ingressarà a l’ANC a través dels mecanismes de transferència ordinaris.

Amb aquestes dos noves incorporacions documentals, l’Arxiu Nacional de Catalunya disposa de la documentació pròpia de sis presidents de Catalunya: dos de la primitiva institució de Govern nascuda als inicis del segle XX, la Mancomunitat, en les persones d’Enric Prat de la Riba i l’esmentat Josep Puig i Cadafalch; dos de la Generalitat republicana (Francesc Macià i Lluís Companys); i altres dos de la Generalitat restaurada (Jordi Pujol i Pasqual Maragall). No es tracta ara de considerar les connotacions purament tècniques i arxivístiques de la conservació d’aquests fons, alguns dels quals trigaran encara un temps en poder ser accessibles, sinó de valorar la transcendència cultural i social d’aquestes actuacions.

L’Arxiu Nacional de Catalunya té, entre les seves funcions, les de rebre, preservar i difondre la documentació històrica dels òrgans centrals de l’Administració de la Generalitat i les d’ingressar, conservar i també difondre els fons i documents privats que per llur valor testimonial i referencial concerneixin Catalunya i siguin d’una rellevància especial. Creiem que aquests objectius s’han aconseguit sobradament amb els ingressos esmentats, els quals mostren que l’ANC desenvolupa des de fa molts anys una política clara de preservació del patrimoni documental i també que la societat catalana té una elevada sensibilitat en relació a aquest objectiu. En aquest sentit posem de manifest que alguns dels fons

Editorial SUMARI Editorial / 1 Temes L’arxiu del marquès de la Torre (Palma de Mallorca) i el seu interès per la història de Catalunya / 2 Cartes del front : testimonis colpidors.

La Guerra Civil narrada pels seus protagonistes / 6 El tractament arxivístic del fons de la Federació Sindical Tèxil “Radium”/ 11 L’Oficina de l’Ou, un organisme creat durant la Guerra Civil per millorar l’avicultura catalana i fer front a l’escassetat d’aliments/ 13 Política de millores:Els nous dipòsits de fotografia i material audiovisual/ 18 Noticiari Els expedients de qualificació d’habitatges/ 21 Arranca el programa “de l’Ebre als Pirineus”: Guerra Civil i primera postguerra / 21 Els expedients del fons Generalitat de Catalunya (Segona República) relatius a les inundacions d’octubre de 1937 / 22 Ingressos / 23 L’ANC a la premsa / 24

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 2

Temes 2

esmentats, particularment els d’Enric Prat de la Riba, Francesc Macià i Lluís Companys, no s’haurien conservat sense la participació decisiva dels hereus dels presidents i de diverses institucions, com la Diputació de Barcelona, que en moments molt difícils no van perdre la memòria d’aquestes elevades personalitats catalanes i van acabar lliurant els documents a la Generalitat restaurada.

L’ingrés dels fons de Jordi Pujol i Pasqual Maragall, efectuats cadascun d’ells al final del seus respectius mandats els anys 2003 i 2006, mereix encara uns comentaris afegits. En els dos casos els presidents de la Generalitat, mostrant un elevat sentit institucional i històric, han volgut expressament que la seva documentació personal s’uneixi als documents oficials produïts per raó dels seus càrrecs en una única institució, per tal que en el futur els investigadors puguin disposar de la totalitat dels testimonis documentals. Es tracta de documentació clau per entendre molts fets esdevinguts a Catalunya i Espanya en els darrers anys. Aquest gest honora als dos presidents i esdevé tot un símbol de la continuïtat de l’alta representació que han ostentat i de servei al país, però també, del capteniment democràtic i de la transparència que ha de guiar el comportament dels nostres polítics. Democràcia i transparència que també arriben al terreny dels arxius i del patrimoni documental.

L’ARXIU DEL MARQUÈS DE LA TORRE (PALMA DE MALLORCA) I EL SEU INTERÈS PER LA HISTÒRIA DE CATALUNYA L’any 1899 va morir al seu castell de Requesens (Alt Empordà) la noble senyora dona Joana-Adelaida de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí, comtessa de Peralada i Savallà, marquesa d’Anglesola, vescomtessa de Rocabertí, senyora de la baronia de Vallmoll i de molts altres patrimonis a Catalunya.

Pel fet de ser vescomtessa de Rocabertí, aquella dama descendia d’una de les poques cases vescomtals d’origen carolingi que no havien entroncat amb la Corona. Les circumstàncies de la seva successió ha originat molts equívocs sobre el destí d’un dels arxius nobiliaris catalans més excel·lents. Mentre que els títols de noblesa de Joana-Adelaida van seguir la línia establerta pel dret nobiliari, és a dir, a favor dels seus nebots carnals (els Sureda marquesos de Vivot), l’hereu universal del patrimoni –inclòs l’arxiu– fou un noble mallorquí nebot del marit de la finada: Ferran Truyols i Despuig, marquès de la Torre, resident a Palma de Mallorca. Això ha fet que les persones que han ostentat i ostenten els títols vinculats històricament als Rocabertí i als Boixadors no conservin els fons documentals, atès que l’arxiu passà íntegre als marquesos de la Torre junt amb el patrimoni familiar.

L’any 1923, molts anys després de la mort de dona Joana-Adelaida, els documents van deixar el castell de Peralada i van viatjar a Mallorca per a integrar-se en l’arxiu familiar dels Marquesos de la Torre. El doble-arxiu es conservà, primer, a la residència de Son Vida, als afores de la ciutat de Palma, en un castell fantasiosament reconstruït segons els cànons de la fortalesa de Peralada. Venuda aquesta finca, els marquesos de la Torre instal·laren els documents en el seu palau dins la ciutat, damunt la muralla de la mar..En els darrers anys, després de la mort del canonge i marquès Jordi Truyols Dezcallar (1981) i de les seves germanes Maria i Carme (la darrera morí l’any 1997), l’arxiu va experimentar un pelegrinatge per diversos habitatges de la capital balear.

Des que el contingut de l’arxiu dels Rocabertí i Boixadors, conservat a Mallorca, fou divulgat per Miquel Golobardes en el seu treball sobre l’Empordà i els remences, els intents dels historiadors catalans per a consultar els seus rics fons han estat nombrosos. Darrerament ha publicat sobre l’arxiu l’historiador Marià Baig i Aleu. Advertit pels darrers propietaris de la seva intenció de vendre, l’Arxiu Nacional de Catalunya en féu l’estudi i taxació l’any 2005, però la compra fou executada pel govern balear fent ús del dret de tempteig. En l’actualitat l’arxiu del Marquès de la Torre és de titularitat pública i els documents dels llinatges i títols catalans que l’integren reposen a l’Arxiu del Regne de Mallorca.

Seccions que integren l’arxiu.

Com a resultat dels diversos entroncaments familiars amb les corresponents incorporacions de fons, l’arxiu del marquès de la Torre està integrat per sis seccions que es corresponen a cinc fons familiars i dos fons personals, segons el quadre annex.

La secció Peralada representa aproximadament el 60% de l’arxiu, conté els documents dels llinatges, títols i patrimonis catalans que van confluir en els Boixadors comtes de Peralada i vescomtes de Rocabertí.

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 3

3 SECCIÓ

PRODUCTOR

CRONOLOGIA

CONTINGUT

Truyols Desmàs-Vida

s. XVI-XX s. XIII-XVI

150 lligalls 33 lligalls

Montenegro

Llinatge Truyols marquesos de la Torre Famílies Desmàs i Vida, senyors de l’heretat de Son Vida Llinatge Despuig, comtes de Montenegro i Montoro

s. XIII-XX

Montoro

Llinatge Ram de Montoro, comtes de Montoro

s. XIV-XVII

Peralada

Rocabertí i Boixadors, vescomtes de Rocabertí, comtes de Peralada, marquesos d’Anglesola, etc.

s. X-XIX

Gil de Gaínza Cardenal Despuig

Martín Gil de Gaínza Antoni Despuig i Dameto

s. XVI 1745-1813

197 lligalls 128 manuscrits 1.967 pergamins 32 lligalls 19 manuscrits 517 lligalls 108 manuscrits 2.537 rotlles de pergamins 60 lligalls 18 arxivadors

Formació i abast de l’arxiu.

La formació del nucli originari entorn de l’arxiu dels Truyols, marquesos de la Torre.

El nucli originari de l’arxiu està constituït pels fons documentals dels Truyols, marquesos de la Torre, dels Desmàs-Vida, senyors de l’heretat de Son Vida, i de Martín Gil de Gaínza.

Els Truyols són descendents directes d’un llinatge de ciutadans de Palma de Mallorca, ennoblits a partir del segle XVII. L’any 1631 el rei Felip IV concedí privilegi de noblesa a Francesc de Truyols i l’any 1707 Carles III l’Arxiduc atorgà el marquesat de la Torre al capità Nicolau Truyols i Dameto, senyor de la Torre del Fangar. A començament del segle XVII heretaren la possessió de son Vida, una enorme hisenda enclavada en el contrafort de la serra de Na Burguesa (Palma de Mallorca), que havia pertangut als Desmàs i als Vida. La documentació d’aquestes dues famílies forma la Secció Desmàs-Vida.

Francesc Truyols i Font de Roqueta emprengué la construcció de la residència urbana de la família –el gran palau conegut popularment com “Ca la Torre”- edificat sobre la muralla de la mar a partir del projecte de l’enginyer navarrès Martín Gil de Gaínza, mestre de fortificacions del regne de Mallorca, avantpassat seu. L’emparentament dels Gil de Gaínza amb els Truyols, per via de matrimoni, dóna raó de l’existència de la Secció Gil de Gainza dins del conjunt de l’arxiu familiar.

La incorporació de l’arxiu dels Boixadors-Rocabertí, comtes de Peralada (1899).

Ferran Truyols i Despuig, marquès de la Torre, nebot i hereu universal de Joana-Adelaida de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí, comtessa de Peralada i Savallà, marquesa d’Anglesola, vescomtessa de Rocabertí i senyora de la baronia de Vallmoll (morta al castell de Requesens l’any 1899), heretà el patrimoni dels comtes de Peralada, amb els diversos arxius catalans aplegats per aquell llinatge al llarg del temps.

Consta que els arxius catalans es van mantenir al castell de Peralada, fins que l’any 1923, després de la venda del castell a Miquel Mateu Pla, es traslladaren a la residència de Son Vida a Palma de Mallorca. Per acollir l’arxiu, els mobles i les colleccions de Peralada, el marquès de la Torre transformà les

Imatge de l’arxiu del marquès de la Torre en la seva ubicació al carrer Jaume Ferrer de Palma de Mallorca (manuscrits i lligalls de la secció Perelada).

velles edificacions com hem dit anteriorment. Els fons documentals dels Boixadors-Rocabertí integraren una nova secció de l’arxiu dels marquesos de la Torre, coneguda com a Secció Peralada. S’han mantingut sempre clarament diferenciats dins del conjunt de l’arxiu.

La darrera incorporació: l’arxiu dels Despuig, comtes de Montenegro i Montoro (1972).

La família Despuig està documentada a Mallorca des dels temps de la conquesta catalana, primer com a ciutadans i a partir del segle XVI com a cavallers. Ramon Despuig i Rocabertí fou creat comte de Montenegro l’any 1658 sobre el feu de Montetrillo, a Osca, que havia comprat poc temps abans. Pel seu matrimoni amb Melchora Martínez de Marcilla i Ram de Montoro (1654), comtessa de Montoro, filla i néta de virreis de

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 4

4 quesat l’any 1645. L’any 1599 Francesc Jofre I va rebre del rei Felip IV el títol de comte de Peralada. El llinatge Rocabertí s’extingí l’any 1728, amb la mort del 24è vescomte, Guillem Manuel de Rocabertí i Rocafull. L’herència passà als Boixadors, que s’anomenaren des d’aleshores Boixadors-Rocabertí i, també, Rocabertí-Boixadors.

Imatge de l’arxiu del marquès de la Torre en la seva ubicació al carrer Jaume Ferrer de Palma de Mallorca (pergamins de la secció Perelada).

Mallorca, els Despuig van heretar el comtat de Montoro radicat sobre la vila d’aquest nom a Terol i diverses propietats al regne d’Aragó que havien pertangut als Ram de Montoro des del fideïcomís instituït per Tomàs Ram de Montoro, cavaller d’Alcanyís, el 1427. El primer comte de Montoro, creat l’any 1643, va ser Vicente Ram de Montoro i de Montserrat.

Elevats a la Grandesa d’Espanya el 1795, no hi ha dubte en considerar els Despuig un dels principals llinatge nobiliaris de Mallorca amb ramificacions que s’estenien per Aragó i Catalunya. Els títols comtals de Montenegro i Montoro es van traspassar –també per imperatiu de la successió nobiliària- al canonge Jordi Truyols Dezcatllar, marquès de la Torre, arran de la mort sense successió de Llorenç Despuig i Sastre, darrer brot del llinatge Despuig, l’any 1972.

L’any 1972, per tant, arran de l’esmentada successió, el marquès de la Torre realitzaren la darrera incorporació de fons: els arxius familiars dels Ram de Montoro, comtes de Montoro i dels Despuig, comtes de Montenegro, més el fons personal del cardenal Antoni Despuig i Dameto (1745-1813), gran viatger i humanista. Aquests fons passaren a formar noves seccions de l’arxiu. El canonge i marquès es convertí en titular de l’arxiu nobiliari més important de les Illes amb un rang i categoria similar al de les més importants cases de la Grandesa d’Espanya.

Anàlisi detingut de la secció Peralada (fons Rocabertí i Boixadors).

En aquesta secció s’hi troben els arxius de diversos llinatges nobles catalans, els més importants dels quals són els següents: Rocabertí (s. X –1728).

El llinatge dels vescomtes de Peralada, cognominats ocasionalment de Verges, Carmançó i definitivament de Rocabertí, està documentat a Catalunya des del segle X. El casament del vescomte Dalmau VIII amb Beatriu de Montcada, l’any 1416, aportà la baronia d’Anglesola (Urgell), que fou elevada a mar-

Boixadors (s. XII-1899).

El castell de Savallà està documentat a finals del segle X. Com a baronia feudal va pertànyer als Castellolí, Tímor i, finalment als Boixadors. El comtat de Savallà fou erigit l’any 1599 a favor de Bernat II de Boixadors i d’Erill. Els Boixadors van rebre l’herència dels Rocabertí, una vegada extingida la línia masculina del llinatge vescomtal, en virtut del casament de Joan de Boixadors i de Pacs, segon compte de Savallà, amb Elisabet de Rocabertí i de Pacs (1602). El beneficiari del vincle fou Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, cinquè comte de Savallà, l’any 1728 i des d’aleshores avantposà alternativament el cognom Rocabertí al patern.

Els Rocabertí-Boixadors es van extingir definitivament l’any 1899, quan morí Joana-Adelaida de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí, 31ª vescomtessa de Rocabertí, 13ª comtessa de Peralada, 11ª marquesa d’Anglesola i 11ª comtessa de Savallà. Com hem dit anteriorment, els títols nobiliaris passaren als Sureda, marquesos de Vivot, mentre que els patrimonis –ja molt afeblits- foren heretats pels Truyols, marquesos de la Torre.

Pacs i Burgès (s. XIII – 1728).

El castell de Vallmoll (Alt Camp) va pertànyer als comtes de Barcelona i posteriorment als Castellvell, senyors de Castellví de la Marca, i als Montcada vescomtes de Bearn. Vallmoll i la seva baronia fou comprada a començament segle XV pel mallorquí Gregori de Burgès i Safortesa, els descendents del qual foren els barons de Vallmoll fins a la desaparició del llinatge.

La senyoria de Vallmoll passà als Pacs pel casament de la pubilla Caterina de Burgès i de Burgès amb el noble mallorquí Pere de Pacs i de Pacs, senyor de Bunyolí (1556). La filla d’aquest matrimoni, Elisabet de Pacs i de Burgès, va portar Vallmoll en dot als Boixadors, quan contragué matrimoni amb Bernat de Boixadors, primer comte de Savallà (1576). Des d’aquell moment els Boixadors van ser els senyors de la baronia de Vallmoll.

Documentació d’altres llinatges i títols.

Els arxius familiars contenen generalment documentació diversa d’altres famílies, diferents de les troncals, però que van emparentar o establir relacions amb elles. Dins d’aquest apartat cal esmentar, en primer lloc, la documentació de diverses famílies i títols que van entroncar o pertànyer temporalment als Rocabertí i als Boixadors: • Comtats d’Empúries i Prades i vescomtats de Cabrera i Bas. La documentació d’aquest comtat i vescomtat que s’ha conservat en el fons s’origina, molt probablement, en la relació de parentiu i de veïnatge que els Rocabertí van tenir amb els seus superiors feudals, els comtes d’Empúries. Entre els documents d’aquest apartat sobresurten els manuscrits “Rocabertí, comp-

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 5

5 tat de Empúrias y Prades”, que conté trasllats de documents dels dits patrimonis entre els anys 1324 i 1628; i el “Cappreu autèntich del bescomte de Cabrera”, dels anys 1584 i 1674.

• Jutjat d’Arborea (Sardenya), originada arran del casament en el segle XIV del comte de Goceano amb una Rocabertí. Dins d’aquest conjunt documental sobresurt el plet entre els vescomtes de Rocabertí i de Narbona per a la successió en la judicatura arborense (s. XV).

• Baronia de Bunyolí, a Mallorca, propietat dels Pacs, que revertí als Boixadors a través dels Burgès senyors de Vallmoll.

No arribà a ser reconeguda com a títol del regne i s’extingí amb la desvinculació del segle XIX. • Comtat de Santa Maria de Formiguera, a Mallorca, atorgat l’any 1623 a Pere Ramon de Safortesa i de Vilallonga, baró de Santa Margalida i Hero. L’any 1694 el comtat passà als Rocabertí a través dels Rocafull. Amb la mort de Guillem-Manuel de Rocabertí i Rocafull (1728), darrer membre masculí de la casa vescomtal de Rocabertí, el títol comtal de Santa Maria de Formiguera passà als Ferrer de Sant Jordi i després als Despujol marquesos de Palmerola.

• Comtat d’Albatera i baronia de Bétera, a València. Els dos títol foren aportats als Rocabertí per Ramon de Rocafull, espòs d’Elisenda de Rocabertí i Safortesa. Com el títol anterior de Santa Maria de Formiguera, es va separar l’any 1728 i passà als marquesos de Dosaigües.

• Requesens, comtes de Palamós i senyors de les baronies de Martorell i Molins de Rei, a Catalunya. Els documents d’aquest llinatge abasten els segles XIV-XVI i s’originen amb l’emparentament dels Pacs, senyors de Vallmoll, amb els Requesens. S’hi troba documentació de Galceran de Requesens i del seu fill Lluís, governadors generals de Catalunya, així com de Dimes de Requesens, prior de Sant Joan de Jerusalem.

Així mateix, el fons conté documentació familiar i patrimonial de molts altres llinatges de la noblesa catalana. Una revisió superficial del fons permet identificar, així mateix, documentació significativa d’una gran quantitat de famílies catalanes: Amargós, Anglesola, Avinyó, Bas, Biure, Calders, Canet (vescomtes d’Illa), Cardona, Castellolí, Castellnou, Castellvell, Castre, Cervelló, Cervera, Claravalls, Cruïlles, Darnius, Desfar, Desllor, Desvalls, Erill, Fenollet, Foix, Gualbes, Híjar, Madrigal, Mediona, Molins, Montcada, Montjuïc, Montoliu, Montpalau, Oliver, Oluga, Oms, Perellós, Pinós, Rubió, Sabastida, Sacirera, Saconomina, Sacosta, Salbà, Sanctcliment, Santa Pau, Sarriera, Tagamanent, Tímor i Vilafranca.

segle X. El comtat fou creat en el segle XVI per Felip II a favor dels vescomtes de Rocabertí i comprenia, a més de la vila de Peralada, els veïnats de Vilanova de la Muga, les Olives, la Garriga, Morassac i la Salanca.

Abast territorial del fons.

Vescomtat de Rocabertí i comtat de Peralada (Alt Empordà).

El primitiu vescomtat de Rocabertí es trobava centrat en el castell del mateix nom (municipi de la Jonquera) i s’estenia pels vessants de la serra de l’Albera, Cantallops, Darnius, les Escaules, Campmany, Morellàs i Bellaguarda, a les comarques de l’Alt Empordà i Capcir. Diferents entroncaments matrimonials aportaren al llinatge vescomtal les baronies de Vilademuls, Sant Llorenç de la Muga, Navata, Llers, Calabuig, Gualta i Peralada, on els vescomtes establiren la capital. És important de ressaltar la documentació del comtat de Peralada, documentat com a “pagus” del comtat d’Empúries en el

Interès científic de l’arxiu del marquès de la Torre En el moment present de l’arxivística catalanes es dóna un ampli consens sobre l’elevat valor científic i cultural dels arxius familiars i, en particular, dels nobiliaris. Està fora de dubte que els arxius de la noblesa, per la quantitat i qualitat de la informació que contenen, s’han de situar al mateix nivell que els arxius eclesiàstics, notarials i municipals. En cap cas el seu valor es pot reduir al d’arxius d’interès i contingut merament privat, donat que la majoria d’ells conserven documents de procedència, abast i interès públic.

Quan afirmem que els fons aplegats a l’arxiu dels Marquesos de la Torre reuneixen un conjunt de fonts documentals d’im-

Marquesat d’Anglesola (Urgell).

La baronia d’Anglesola fou creada pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona quan, a mitjan segle XI, conquerí i repoblà el castell de Tàrrega i atorgà el territori situat a l’oest fins a Torregrossa a Berenguer Gombau, els descendents del qual s’anomenaren d’Anglesola i retingueren la senyoria del lloc.

La línia masculina dels Anglesola s’extingí amb Berenguer VI (mort vers el 1386) i la baronia passà ala seva germana Sibil•la, senyora de Miralcamp. La baronia d’Anglesola i Miralcamp passà després als Montcada, als Benviure i a una branca menor dels Erill. Els vescomtes de Rocabertí aconseguiren la baronia per sentència de la Reial Audiència del 1561, en virtut d’un vincle, que fou confirmada l’any 1633 quan ja eren comtes de Peralada. El marquesat d’Anglesola fou una concessió del rei Felip IV de Castella a favor de Ramon Dalmau de Rocabertí i de Safortesa. El seu terme incloïa Anglesola i els pobles de Montargull i Miralcamp Comtat de Savallà (Conca de Barberà).

Aquesta important senyoria tarragonina tenia el seu centre a Savallà del Comtat i s’estenia per la conca alta del Gaià, incloent els pobles de Rubió d’Ardesa, Pontils, Guialmons, les Piles i Santa Perpètua de Gaià.

Baronia de Vallmoll (Alt Camp).

Els contorns de la baronia de Vallmoll es fixaren a mitjan segle XIV i incloïen, a més del terme del castell de Vallmoll, els pobles de Bràfim, amb els llogarets de Bellavista i Casafort.

Baronies de Rubió i l’Espelt (Anoia).

El terme del castell de Rubió, documentat a mitjan segle XI, amb drets sobre el de l’Espelt, al municipi d’Odena, va pertànyer als Castellolí i a partir del segle XIV als Boixadors.

A banda dels termes jurisdiccionals esmentats, el fons conté referències documentals de molts altres pobles i municipis catalans: Aguiló, Barcelona, Castellví de la Marca, Darnius, Marmellà, Oluges Jussanes, Palol de Vilasacra, Pont de Molins, Pontils, Santa Coloma de Queralt, Terrades, Vallgornera, Vilarnadal, Savallà, Verges, Vilabertran, Vilatenim i Vinçà.

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 6

6 portància cabdal per al coneixement de la història de Catalunya i dels Països Catalans ens basem, fonamentalment, en la consideració de diversos factors: la rellevància i notorietat social i política dels llinatges productors dels diversos fons que integren l’arxiu, membres tots ells de l’alta noblesa titulada i integrants de l’estament dirigent de l’Antic Règim. L’antiguitat i continuïtat en el temps que van assolir aquests llinatges, alguns dels quals es remunten als mateixos orígens de Catalunya. I també l’enorme abast territorial dels fons, amb documentació que conté informació significativa d’un gran nombre de comarques catalanes de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida.

Les vicissituds experimentades per l’arxiu dels Rocabertí i Boixadors és notòriament representativa de la trajectòria de molts altres arxius nobiliaris catalans, que van abandonar el territori català com a resultat de determinades polítiques familiars. Només cal recordar, en aquest sentit, el gran nombre de llinatges que van emparentar amb cases nobiliàries castellanes i aragoneses a partir del segle XVIII. Únicament un petit nombre d’aquests arxius es conserven en centres públics, atès que la major part són propietat de famílies o fundacions i es troben en residències privades. És per aquesta raó que la compra de l’arxiu del Marquès de la Torre pel govern balear i el seu traspàs al domini públic ha de representar un tombant decisiu perquè sigui obert a la consulta pública en condicions de normalitat.

Josep Fernández Trabal Bibliografia M. BAIG I ALEU, “L’arxiu comtal de Peralada. Elements per a la seva història”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 29 (Figueres, 1996), p. 307-340.

J. CLAVAGUERA I CANET, “Els pergamins de l’arxiu del Palau de Peralada”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 22 (Figueres, 1989), p. 259-269.

M. GOLOBARDES VILA, Els remences dins el quadre de la pagesia catalana fins al segle XV, Edicions de la Biblioteca del Palau de Peralada, 1970 i 1973, 2 vols.

J. SALVÀ – J. TRUYOLS (marquès de la Torre), “La baronia de Vallmoll”, Bolletí de la Societat Arquològica Luliana, 830-831, tom XXXVII (Palma de Mallorca, 1979).

CARTES DEL FRONT: TESTIMONIS COLPIDORS. LA GUERRA CIVIL NARRADA PELS SEUS PROTAGONISTES Encara que la Constitució de la República espanyola de 1931 reservava al govern central l’exclusiva competència sobre el règim general de les comunicacions, fent menció expressa del sistema postal, l’esclat de la Guerra Civil suposà a Catalunya un desballestament general de l’administració de l’Estat, inclosos els serveis de correus. Ben aviat, el 31 de juliol de 1936, el president Companys nomenà conseller de Comunicacions a Rafael Vidiella i Franch, alhora membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes en representació del PSUC. Tres dies més tard, el president signà un decret de reorganització general del Govern per atendre a les noves necessitats de la guerra.

Al Departament de Comunicacions li fou assignada la missió de curar de “tots els serveis d’aquesta mena a fi de suplir en allò que calgui l’acció de l’Estat”. A la pràctica, Vidiella dugué a terme la seva missió durant poques hores, atès que el 6 d’agost, Companys impulsà una nova reforma orgànica de la Generalitat que suposà la seva dimissió arran de la desaparició del nou Departament i l’assumpció de les seves funcions per la conselleria d’Obres Públiques. El temps d’interinitat s’allargà fins a principis d’octubre de 1936. El dia 2, el conseller primer Josep Tarradellas, signà una nova reorganització governamental que suposà la separació d’un nou Departament de Serveis Públics del d’Economia, encarregat de suplir l’acció de l’Estat a l’hora de garantir el normal funcionament d’aquells serveis essencials. Entre els esmentats es citaven els de correus, telègrafs, telèfons i radiocomunicació. A finals del mateix mes el conseller de Serveis Públics Joan Comorera publicà l’ordre de creació d’una sotsdelegació de la conselleria als Serveis de Correus i posà al seu comandament a Ramon Fabregat i Arrufat, qui més tard rebria la responsabilitat de la Direcció General d’Indústria.

Si la reorganització dels Serveis de Correus a Catalunya anava pel bon camí, la del servei als soldats mobilitzats també feia via. Consolidat el fracàs de la revolta militar a Catalunya, el 22 de juliol de 1936 partí a ponent la primera columna amb les restes d’un exèrcit desballestat, dirigida pel comandant d’artilleria Ricardo Claudín. Durant les setmanes posteriors, les diferents organitzacions que havien constituït un dia abans el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (anarquistes, PSUC, POUM i ERC) enviaren entre 18.000 i 30.000 milicians, que estabilitzaren un front d’entre 400 i 500 quilòmetres de llarg migpartint l’Aragó i assetjant les seves tres capitals provincials. Malgrat els problemes en els mitjans ferroviaris, s’organitzaren aviat uns Serveis Postals Mòbils, encarregats de normalitzar les comunicacions postals per carretera i el repartiment de la correspondència. Ben aviat s’implicaren en la tasca tant l’Administració Principal de Correus de Barcelona com els comitès dels Sindicats Postals, amb un pes determinant de la UGT. La columna Durruti, emplaçada a Bujaraloz, emmig de la plana dels Monegros, fou destinatària de la primera expedició postal, escortada en el seu viatge per ordre del comandament militar del castell de Lleida. A primers d’octubre de 1936, doncs, el Servei de Correus al Front s’estructurava al llarg de la llarga franja aragonesa dividit en tres sectors, cadas-

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 7

7 cun dels quals disposava de diverses estafetes subalternes: el central de Bujaraloz, el nord a Grañén, molt aprop d’Osca, i el sud, amb seu a la Puebla de Híjar. Carters, subalterns i milicians dotats de mitjans mòbils distribuïen aleshores un promig de 25.000 diaris, entre 200 i 300 paquets i entre 25.000 i 30.000 cartes i targes. Els serveis es realitzaven en condicions difícils i per això sovintejaren els “carters” ferits com a conseqüència del foc enemic o els accidents en ruta.

Passats alguns mesos, a principis de 1937, Josep Ferrer Bugallo, secretari de l’Administració Principal de Correus, posava de relleu l’extraordinari gruix d’intercanvis que havia suposat l’economia en temps de guerra: l’augment de la correspondència familiar entre els fronts i la reraguarda, els milers de lletres, postals i postals de campanya que cada dia creuaven el país. I no només notícies circulaven: pel que feia als diners enviats a través dels girs postals, Ferrer considerava que s’havia multiplicat per cinc el seu volum i que cada dia, pel cap baix, el Banc d’Espanya havia de desemborsar um milió de pessetes per fer front als girs postals. Una nova modalitat en el servei de correus, enormement popular, còmoda i eficaç era l’anomenada “targeta postal amb resposta pagada”. Només quatre o cinc dies després de la sortida de les primeres columnes cap al front, la Generalitat de Catalunya, a través del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en posà en circulació les primeres postals. Els milicians disposaren així d’una via àgil i gratuïta per comunicar-se amb les seves famílies. Es calcula que durant els primers set o vuit mesos del conflicte es varen subministrar unes 30.000 postals diàries. En esdevenir les milícies Exèrcit Popular, la tarjeta postal de campanya deixà d’incloure la doble tarja per a la resposta, de manera que el benefici de la gratuïtat es reservà només als soldats. A més de les oficials, publicades pel Govern de la República, moltes organitzacions socials i polítiques editaren igualment targetes de campanya amb una finalitat també propagandística, concretada en els missatges que n’apareixien al revers no escrit pel remitent, que constituixen autèntiques obres d’art. D’enorme èxit gaudí igualment l’anomenat Servei de Trameses Populars al Front, a través del qual eren tramesos paquets no superiors a dos quilos a canvi d’una pesseta de franqueig. Les cartes enviades pels

Detall d’una il·lustració de l’article “Les comunicacions a l’Espanya lleial”, a Economia. Butlletí mensual del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, 1937 ANC / Col·lecció de monografies i publicacions periòdiques de la Guerra Civil Espanyola de Claudi Busqué i Marcet.

soldats en rebre’ls acrediten que el tabac, la beguda, la roba d’abric i el calçat eren els productes més sol·licitats per aquesta via als familiars de la rereguarda.

L’Arxiu Nacional de Catalunya conserva una riquíssima documentació epistolar procedent de diversos fons personals, alguns de molt recent adquisició, a través de la qual podem reviure avui l’arribada al front, les dures condicions de vida, molt especialment als crus hiverns, sota el fred i la pluja; el tracte amb els comandaments i el comissaris, amb tots els canvis organitzatius en el trànsit de les milícies a l’Exèrcit Popular; les estones de lleure i els jocs de trinxera; els canvis de bàndol i l’espionatge; la incorporació de noves lleves i la mobilització; la visió del curs de la guerra des de l’observatori particular del front; el paper dels soldats catalans al servei de la República espanyola (potser un 40% del total dels efectius), molts d’ells, ben lluny de casa, en combat al front del centre peninsular; la impotència davant dels bombardejos i la manca de subsistències a la reraguarda; els sentiments previs i posteriors a l’entrada en combat i les complexitats d’una psicologia de guerra que marca la seva visió del món; el desig d’un final de la guerra que permeti el retrobament amb els més estimats.

A continuació, repassem alguns fragments d’aquest tresor epistolar, tast d’un patrimoni al servei de la memòria històrica dels desastres d’una guerra que no volem oblidar.

L’arribada al front “Volgut amic: t’escric amb enyorança des de aquestes terres llunyanes, després d’un viatge vertaderament infernal (41 hores), d’elles 8 en camió, drets, apoiats els uns en els altres.

Vàrem travessar 9 províncies: Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Albacete, Ciutat Real, Toledo i Madrid. Vés qui em tenia de dir a mi que donaria la volta a l’Espanya lleial, ara fa uns quants dies!”

Carta de Francesc Padrós a Josep Maria Riera i Milà (Vicálvaro, 30/9/1937).

Les condicions de vida “Saps què és el que trobo mancar? La netedat. Com que hem de dormir vestits, sempre portem la mateixa roba, i la cara ens la rentem quan podem, el plat es neteja amb el pa i la cullera amb la llengua. Els peus fa temps que no me’ls he vist; no sé si hi hauria rovellons”.

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, 155 Batallón, Compañía de Ametralladoras) a Josep Maria Riera i Milà (27/12/1937).

“Fixa’t quin horari tinc! Em llevo vers les 7, faig les meves meditacions i ens donen el suculent cafè. Formem l’un amb el pic i l’altra amb la pala i cap a pencar. Segons el cabo que tenim, llegeixo a estones o no! A les 12 cap a fer sigronada falta gent. Si em sobra temps vaig fins al Manzanares a rentarme la cara i alguna peça de roba. A les dues altra volta a treballar; a les 5 sopar i després fins a les 9 escric i llegeixo i fins que els ulls se’m tanquen m’entrego a meditar i a pensar coses.

A la nit cal que hom es lligui la manta o sinó li prenen”.

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, 155 Batallón, Compañía de Ametralladoras) a Josep Maria Riera i Milà (27/12/1937).

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 8

8 “Abans, jo tan “comodón” i “llepafils” que era, ara m’he avesat a dormir a terra, a menjar dret i a empentes, a menjar al plat dels altres i fins i tot el que deixen (com les gallines). Alguns menjars no m’agradaven, ara tot em semblen “canalons”; les rates em repugnaven, ara dormo amb elles”.

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, Hospital de Evacuación) a Josep Maria Riera i Milà (8/1/1938).

L’allotjament, el fred i la pluja “Benvolgut Riera: […] Ací ja ha començat a ploure i a estar sempre núvol. Hem estat cinc dies amb un “xim, xim” que tot és un fangueix i una porqueria. No pots anar per la trinxera sense enfangar-te fins al coll. Res, que de tan enfangats sembla que tinguem les cames en un estutx”.

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, 155 Batallón, Compañía de Ametralladoras) a Josep Maria Riera i Milà (Aravaca, 28/10/1937).

“Ens trobàvem amb el que restava de la Brigada 87 de carrabiners, que fou la que va entrar a Terol. D’asquesta brigada que abans de l’ofensiva estava formada per quatre batallons només en resten dos i encara completament cansats, desfets. Diàriament hi ha apuntats per al reconeixement mèdic un promedi de cent individus, la majoria amb els peus glaçats. Hem vist batallons sencers sense mantes, en les barrancades de Villastar, a vuit graus sota zero. Els homes no tenen tabac, ni reben cartes, ni premsa, i tenen la sensació que hom els té completament abandonats.”

Carta de Pere Calders a Carles Riba i Bracons (Castelló, 18/2/1938).

“Estimats pares: Desitjaríem es trobessin bé de salut, que la nostra es bona fins al present […]. Parlant del puesto on farem la vida, és fora dels pobles, de vegades, a sota els olivars, que si sapiguesin la nostra feina quina és quant arribem, doncs agafar el pic i la pala i fer una caseta per si encas plou un mullarse. En fi serveix per moltes coses, però de vegades ens trobem que quant ja està feta o a mitg fé, ens diuen: va nois, arreglem tot que tenim de canviar de puesto”.

Carta de Just i Samuel Gonell als seus pares (Vicálvaro, 4/6/1938).

La Nit de Nadal “Apreciat amic: […] La Nit de Nadal vàrem fer un sopar extraordinari a base de dos bens i dos cabridets, que vàrem menjar un arròs, per cert que no era pas com el normal de casa, i un plat de carn amb patates, que va resultar força, degut segurament a que la carn era tendre, que ja era hora! I que feia tres mesos que menjàvem cigrons i arròs cuinats gairebé sense oli, a tot drap. Després del sopar i degut als licors i vi, varen haverhi alguns excesos, que no passaren a majors gràcies a la serenitat del cap de la bateria, que va donar la festa per acabada.

Malgrat això, l’artiller que estava de guàrdia ens va sorprendre amb uns grans crits de “un oso, un oso!”, tractant-se simplement d’un petit ruc que pasturava. Quan ja dormíem, varen irrompre a la nostra “xabola” una dotzena d’energúmens que varen despertar-nos, ens varen dedicar un concert amb veus rogalloses i ens varen invitar a beure rom vulgues o no. No hi

Soldats reben correspondència de la rereguarda en un centre del soldat (1936-1937).

Autor no identificat ANC / Fons Generalitat de Catalunya (Segona República).

va haver més remei que simular que bevíem i indicar-los amablement una altra “xabola” per distreure els seus estandans amb les seves veus delicioses i escollides. En fi, aixís varem passar la nit de Nadal. Malgrat els crits i el xibarri, a mi em vingué una malenconia estranya. Sense pensar en res, ni tan solament amb la família, no vareig divertir-me pas, sinó que una tristesa interior em carcomia malgrat els meus desitjos d’oblidar-me de tot i no pensar […] Em sembla que va influir força en el meu estat d’ànim el trobar-me en aquesta nit trascendental i solemne, tants i tants quilòmetres lluny de casa i en les actuals circunstàncies. El dia de Nadal fou com tots els dies de front”.

Carta de Francesc Padrós a Josep Maria Riera i Milà (Aranjuez, 27/12/1937).

Els abusos dels comandaments “Fa aproximadament un parell de mesos varen tenir a bé canviar l’oficial que comanava la nostra bateria. El que ens va tocar deixa quelcom que desitjar, examinant-lo fredament baix alguns aspectes, l’auster i el moral, per exemple. Segons diu, li interessa força que el personal mengi bé i, per tant, procura portar un control de la cuina, que jo, maliciós i malpensat que sóc, crec que li serveix per aprofitar alguna insignificància que, posteriorment és enviada a Madrid per tal que se’n aprofiti alguna senyora. He presenciat diversos casos que resulten vergonyants, doncs inclús al repartir el tabac per la setmana s’ha quedat amb alguna plaça d’un company que incidentalment es troba fora de la bateria […]. Han sortit de la cuina, amb destí a Madrid, dotze litres d’oli, vint kilos de patates i altres coses de menys importància. També amb el pa ha protagonitzat algun cas poc edificant, que ha trascendit a la bateria, motivant un fort disgust entre els companys”.

Carta de Francesc Padrós a Josep Maria Riera i Milà (en campanya, 4/10/1938).

L’organització de l’Exèrcit Popular “En quant a l’exèrcit, crec que ja n’estàs assabentat. La moral dels soldats fa riure; els més afectats a la Revolució busquen

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 9

9 l’”enxufa” per lliurar-se de les bales. L’oficialitat tota és eixida del poble; de comandant en amunt ja no hi ha analfabets.

Els que hem estat mobilitzats ultimament encara obeïm, però els “veteranos”… Els ferits s’atenen tal com atèn l’Exèrcit Popular; només la meitat es moren degut al poc compte del personal sanitari”.

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, Hospital de Evacuación) a Josep Maria Riera i Milà (El Pardo, 25/9/1937).

“Avui hem tingut revista de Comissari i ens ha fet un gran i eloqüent discurs. S’ha de tenir molt en compte (ha dit) que hi ha d’haver-hi disciplina i obediència, doncs l’exèrcit no són les milícies. Els soldats han d’obeir el comandament”.

Carta de Josep Ferrer i Castel a Josep Maria Riera i Milà (29/9/1937).

Les estones de lleure “Renecs i dones, és amb el que s’emplea el temps, fins els que semblen més persones cauen en aquests dos punts. Hi ha un xicot que m’ha posat afecte; és de la FAI, ha estat al front i en porta senyals. L’altre dia fent guàrdia em parlava dels llocs que freqüentava quan tenia permís, i em deia que esperava aquest dia per anar a una casa de prostitució; jo li vaig censurar […].

Ell parlava sense pudor i em deia: “lo mejor es disfrutar de la vida, porque si te matan, què?”

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, Hospital de Evacuación) a Josep Maria Riera i Milà (El Pardo, 25/9/1937).

Els canvis de bàndol i l’espionatge “El front està tranquil, però per prudència, ens posem sempre a resguard de les bales perdudes. Saps què ha passat? Doncs, fa dos mesos que es va passar un moro a les nostres files i el vàrem ascendir a sargent; i ara fa quatre dies que s’ha passat a l’altra banda. Quin “tio”; feia el tonto i parlava quatre llengües! Quin fulano, noi! Era un espia! Però sempre ens passa que ens n’adonem quan ja han fet el “fet”. Els de la reraguarda vigileu, que s’ha d’anar amb peus de plom!”

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, Hospital de Evacuación) a Josep Maria Riera i Milà (8/1/1938).

Els jocs de trinxera “Com que moltes vegades hem de treballar a camp descobert, els feixistes no han vacil·lat a ammetrallar-nos […], a tirarnos morterassos i bombes de mà, però com que encara no havia arribat la nostra hora n’hem sortit il·lesos. He treballat a 10 metres de l’enemic i fins i tot m’han arribat a dir: “Oye, tú, rojo, no te escondas, sal que hablaremos”. Però jo no en tenia res de “rojo”, estava completament blanc, degut al meu temparament, i m’amagava perquè tenen males bromes. Després, me’ls mirava per un forat d’una tàpia i em deien amb to de joc: “que te veo, que te veo”. I un que estava amb mi els respon: “Yo también”. I tots vàrem esclatar amb una forta rialla”.

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, 155 Batallón, Compañía de Ametralladoras) a Josep Maria Riera i Milà (Aravaca, 28/10/1937).

La incorporació de noves lleves i la mobilització “Arreu, aquí en aquesta la nostra reraguarda que cada dia té més responsabilitats, s’observa un tragí especialíssim produït per les conseqüències de la actual ofensiva. Un element de l’alteració del panorama normal el constitueixen les caravanes que de les diverses contrades de Catalunya, en les quals el monstre de la guerra s’acarnissa, aflueixen o passen per Barcelona.

També s’observa un gran tragí de camions militars i arreu es veuen colles d’homes que van a incorporar-se d’acord amb les últimes ordres de mobilització aparegudes que afecten fins als homes de 55 anys, és clar que no tots pels serveis d’armes. Et dic aquestes coses per tal que et facis més bé el càrrec de com Catalunya s’apresta a defensar-se i a contenir l’allau enemiga que si bé, segons diu el comunicat que avui es publica en la premsa, ha adelantat la seva línia defensiva en una recta que té per límits Calaf, al nord, i Vendrell a la costa, trobarà ben aviat, bé s’espera, una barrera ferma protegida per tots els elements de lluita que fins ara mancaven, però que ara ja no mancaran.

D’aquesta manera és com el govern procura fer lògica la seva consigna de resistir”.

Carta de Josep Maria Riera i Milà a Pere Riera i Milà (Barcelona, 19/1/1939).

Els soldats catalans al servei de la República espanyola “Els castellans s’enfaden quan parlem en català dins la tenda i ens diuen: “no hablar en xino que no entendemos lo que decís”. És que són malpensats. N’hi ha alguns, però, que els agrada aprendre’l i el que ja saben dir, per vergonya nostra, és tot el dolent. Hi ha un tinent que s’enfada quan parlem en català i gairebé ens ho ha prohibit; diu que dins una nació sols ha d’haver-hi una llengua. És molt divertit l’oir parlar en castellà alguns xicots que ni per “xamba” tradueixen una paraula”.

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, Hospital de Evacuación) a Josep Maria Riera i Milà (El Pardo, 25/9/1937).

“Avui que em trobo lluny de Catalunya, que convisc amb analfabets d’altres regions que es molesten al oïr la nostra parla, que comparo l’abundància de la nostra terra amb aquestes terres ermes, que no observo indústria, un comerç distint del nostre, que faig un parangó amb els caràcters, amb les voluntats, amb el tracte, inclús, sempre, sempre, se’m col·loca Catalunya al devant dels meus ulls, sempre, sempre, s’apoderen de mi els mateixos desitjos de retornar a la meva estimada pàtria i oblidar-me de tots aquests rencors mal dissimulats que senten per nosaltres, catalans. Em subleva la sang al sentir un crit de “catalán!” al demanar la presència d’un de nosaltres. Em produeix una sensació de ràbia irreprimible el constatar la diferència que denoten els castellans “intel·ligents” envers nosaltres quan es planteja qualque qüestió intrascendent entre els artillers. No sé explicar les meves sensacions al oir, en boca d’un analfabet, les sentencioses paraules “Hablad claro!” La rèplica, obvi, dir que és contundent. A voltes, fins i tot se’ns escapa un mal gest irreprimible […] Quantes i quantes de vegades, reunits els catalans tots, en l’interior de la meva “xabola” o la d’un altre, doncs, això no fa al cas, hem cantat, alegrement, amb emoció àdhuc, una cançoneta de les nostres, tan boniques…! […] Tot lo expressat reforça més i més el meu criteri. Veig una poca com-

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 10

10

Transport de saques de correspondència per al front (1936-1937). Autor no identificat.

ANC / Fons Generalitat de Catalunya (Segona República).

prensió, una enveja, una antipatia, una incultura, que cada dia em sento més català i estimo més la meva terra”.

Carta de Francesc Padrós a Josep Maria Riera i Milà (Aranjuez, 12/2/1938).

La Batalla de Madrid “Des de que estic mobilitzat sols he pogut visitar tres vegades la capital d’Espanya. Les barriades nord, oest i sur-oest estan plenes d’impactes d’obusos del quinze i set i mig; de bombardeigs n’hi ha cada setmana, però no d’aviació, aquesta fa molt temps que no hi ha actuat. Els habitants d’aquestes barriades gairebé tots van tocar el dos i són aquests refugiats que hi ha aquí Catalunya que, si mal no recordo, ascendeixen a 300.000 individus. La barriada central, que és la part nova de Madrid i allà on vivia “la gente bién”, ha estat il·lesa, puix, diuen, que en Franco la va declarar zona neutral. A l’est i sur-est no es coneix la guerra. Els edificis oficials, sobretot els ministeris, són objecte de freqüents agressions. Allà on l’aviació ha fet més destroça és al casc vell, o sigui, tots vols de la Porta del Sol, on es veuen cases totalment destruïdes”.

Carta de Josep Serra i Aloy (39 Brigada Mixta, Hospital de Evacuación) a Josep Maria Riera i Milà (El Pardo, 25/9/1937).

Els bombardejos a la reraguarda “Deurien fer molt efecte tants avions per damunt de Badalona; menos mal que no descarregaren cap bomba; és estrany que no tiressin a Can Cros o a la Campsa. Per aquí es diu si la Campsa de Barcelona va éser bombardejada cremant dos dies seguits i també que aquí Badalona havien bombardejat cinc vegades en un dia. Però no ho crec, els diaris de Madrid no parlen molt de Catalunya; només quan parla l’honorable president. És llàstima que tiresim el Laboratori Experimental de la CNT: vés quin mal han fet ell perquè els bombardegin pobrets cri…”

Carta d’Enric Riera i Milà (112 Brigada Mixta, Compañía Depósitos) a Josep Maria Riera i Milà (El Pardo, 8/9/1937).

“Estimadíssim Pere: […] L’actualitat d’avui i la d’ara són les incursions de l’aviació enemiga, que avui han sigut a dos quarts de deu del matí, a les dotze i ara mateix, a dos quarts de dues de la tarda. La característica de les dues darreres agressions aèries sobre Barcelona és la novetat de que “les paves” han vingut amb acompanyament d’un eixam d’aparells de caça que, com és natural, no han trobat desprevinguda la nostra caça de vigilància. És així com hem pogut presenciar, potser per primera vegada i en gran escala […] dos combats aeris. Aquesta darrera vegada, ara fa poc, volaven per sobre el cel de Barcelona unes nou “paves” i no m’he entretingut a comptar els caces perquè és un esforç massa gran per a la relativa finor de la meva visió […]. Continuo aquesta carta que són les set del vespre després de una tarda que no ha mancat de tres incursions més dels aparells enemics sobre Barcelona. En una de elles, a les sis, hi ha hagut un de tants combats i s’ha vist com un caça queia incendiat mentre l’aviador descendia lentament, cap al mar, balacejant-se en el seu paracaigudes. Els trimotors han fet un bombardeig horríson sobre la zona portuària”.

Carta de Josep Maria Riera i Milà a Pere Riera i Milà (Barcelona, 21/1/1939).

L’armament “La peça que tenim és Krupp, del calibre, 14,90 i llença uns projectils de 40 a 42 kilograms de pes. Aquesta peça va ésser recullida als de l’altre costat a Guadalajara, en la primera ofensiva de les forces populars. Té una explosió formidable i quan el projectil surca l’aire s’oeix una remor forta i pausada que impressiona força”.

Carta de Francesc Padrós a Josep Maria Riera i Milà (en campanya, 8/5/1938).

Entrar en combat “Quan es va fer fosc vàrem marxar i caminarem tot el vespre, cosa que en qüestió de dues hores haguesem pogut fer el trajecte. Bueno, arribem de bon de matí al puesto i ja sentim un son i ens avisen, ojo que allà hi ha el enemic i convé que no ens vegi, i va ésser quan vàrem pensar, la cosa s’enreda, i al cap d’una estona ja diuen començar a tirar avall fins a una casa que allà vàrem veure que l’artilleria ja les hi picave, i el comissari va dir: “ha llegado el momento camaradas de demostrar lo que somos y quien quiera retroceder que no lo pruebe porque éste se quedará seguro”. Bueno, comencem a tirar avall que feie una baixada, després un montícol i un altre més alt, que ere el puesto que estave parapetat l’enemic, i quan baixaven aquesta baixada que dic les bales plovien igual com l’aigua, però nosaltres endavant, fins que vàrem arribar al montícol davant de l’enemic, a on ens vàrem parapetar i estiguerem tot el dia amb un concert de morters, canonades i de tot, cosa molt distreta. Però el cuento va ésser que l’artilleria nostra les picave a nosaltres mateixos, que vàrem tindre que avisar “prou tirar” perquè en les fotie a nosaltres. Bueno, va arribar a la tarde que varen arribar els tancs per ajuda’ns a l’atac i vàrem començar a tirar a la posició enemiga donant un foc de resultat.”

Carta de Just Gonell als seus pares (Front de Balaguer, 29/6/1938).

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 11

11 “Llegeixes als diaris l’inici d’una violenta ofensiva enemiga en els fronts de la nostra Catalunya, mai prou lloada i estimada ni pels propis catalans. Nosaltres hi estem al mig des de la nit de la vigília del Nadal, que deixarem el descans en el poblet lleidatà i en camions forem traslladats al front. Entrarem en foc el dia 26 contra unes esquadretes de tancs italians que atacaren la cota que nosaltres defensavem i els rebutjarem quasi sense baixes, no sense que ells deixessin un tanc cremant al davant nostre. En aquest petit bateig de foc va ésser ont jo […] vaig ésser ferit de la mà esquerra per una bala explosiva que petà contra una pedra del meu parapet, llevant els bocins de pedra i metralla contra la meva mà, que fortuïtament havia posat al cap per haver-hi rebut poc antes un cop de pedra; no és res de importància, però, perquè m’he tingut necessitat d’abandonar el meu lloc, puc dir estic de sort”.

Carta de Pere Riera i Milà (11 Divisió, 9 Brigada) a Josep Maria Riera i Milà (en campanya, 31/12/1938).

La psicologia de guerra “No és precisament cobardia lo que sentim. És decepció, és cansament, és fàstic per la guerra. El tinent m’ha donat l’ordre de fer un servei mentres tiraven. L’he fet. Tenim l’obligació ficada al cap. La veu ens domina. Individualment no valem res.

Dues paraules ens farien morir malgrat no volguéssim. No raonem en els moments àlgids. No podem raonar. Quan és finit el combat, quan els nostres nervis s’ajusten, podem pensar, podem concentrar-nos, podem horroritzar-nos, podem maleir la guerra. Si estem en lluita som cossos morts, som autòmates vivents, som ninots de fira. No és precisament un factor psicològic especial i imbècil, un estat nerviós inexplicable, el que fa que siguem valents?”

Carta de Francesc Padrós a Josep Maria Riera i Milà (en campanya, 24/8/1938).

“Som combatents i estem en guerra. Hem, per consegüent, de no pensar en res més que en les ordres que pugui donar-nos el superior, en acatar-les i en cumplir-les. I així ho fem, sense pensar, sense retrocedir, convençuts sense saber-ho. I, cas paradoxal, tot i tenir aquestes idees tan contràries a la guerra, a voltes, quan exploten les granades enemigues, se senten uns desitjos vivíssims d’oir disparar les nostres. Ens bestialitzem d’una manera tan folla a l’olor de la pòlvora que voldríem que no reposessin un minut les nostres màquines”.

Carta de Francesc Padrós a Josep Maria Riera i Milà (en campanya, 24/8/1938).

Que acabi la guerra Tinc fervents desitjos de que s’acabi aquesta guerra, voldria ésser al costat dels meus i de tots vosaltres, voldria trobar-me novament a Catalunya, voldria abraçar els meus amics volguts, voldria començar novament a treballar, voldriar abandonar aquestes terres desagraïdes, voldria respirar a ple pulmó els nostres aires mariners […], oblidar-me de canons, de projectils, de militars, de “xaboles”… En fi, volgut amic, tard o d’hora ha d’arribar el dia en que s’acabi aquest conglomerat de barbaritats que és la guerra”.

Carta de Francesc Padrós a Josep Maria Riera i Milà (Aranjuez, 27/12/1937).

“Amb els disbarats que estem vivint he aprés a ésser fatalista.

Si Déu ens ha destinat l’un per l’altre, sortirem de tot per a la fi torbar-nos. Si, contràriament, no és aquest el nostre destí, haurem de suportar el nostre karma per molt que ens pesi.

Afortunadament, no el coneixem, el destí, i res ens priva d’imaginar-nos-el esplendorós com un matí d’estiu. Per tant, amic meu, estimat meu, frueix del sol amable, de l’aire perfumat, de les nits estrellades, del somni amable, i pensa que en cada una d’aquestes coses, en cada un d’aquests sentits, hi ha una part de mi que t’acompanya. La meva estimació, Rosa”.

Carta de Rosa Forment a Ramon Moret (Barcelona, 8/3/1938).

Miquel Pérez Latre Bibliografia i fonts Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 215 (2 d’agost de 1936), p. 851; núm. 217, (4 d’agost de 1936), P. 882; núm. 222 (9 d’agost de 1936), p. 986; núm. 278 (4 d’octubre de 1936), p. 50; i núm. 301 (27 d’octubre de 1936), p. 361.

VILARROYA, Joan, “Les primeres columnes cap al front. Un exèrcit de voluntaris per aturar el feixisme”, a La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). 1. Alçament militar i primers mesos de guerra, Barcelona, Edicions 62, 2004, p. 119-125.

SUBIRATS, Jordi, “Els serveis de correus al front d’Aragó”, Mirador, núm. 390 (9 octubre de 1936), p. 2.

“Les comunicacions a l’Espanya lleial”, Economia. Butlletí mensual del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, 1937, sense paginació.

Les cartes transcrites fragmentàriament en aquest article en la seva literalitat, incorporant la puntuació normalitzada i regularitzant l’ús de majúscules, es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya i pertanyen als fons i col·leccions següents: Fons Josep Maria Riera i Milà Fons Ferran Soldevila Fons Carles Riba i Bracons / Clementina Arderiu i Voltas Fons Samuel i Just Gonell Col·lecció Documental de la Guerra Civil Espanyola

EL TRACTAMENT ARXIVÍSTIC DEL FONS DE LA FEDERACIÓ SINDICAL TÈXTIL “RADIUM”.

L’ANC ha finalitzat les tasques d’identificació i descripció dels documents textuals del Fons de la Federació Sindical Tèxtil “Ràdium,” que va ingressar a l’arxiu l’any 1997, en règim de dipòsit. La Federació Sindical Tèxtil Ràdium és un sindicat d’obrers especialitzats del tèxtil que té el seu origen en el “Sindicato Profesional de Contramaestres, Ayudantes y Preparación en Tejidos” fundat a Barcelona el mes juny de 1916, arran d’una vaga general del tèxtil. En la seva creació hi participaren treballadors de “La España Industrial”, “Joan Batlló” i “Balet i Vendrell” de Barcelona i d’ ”Avelino Trinxet” d’Hospitalet de Llobregat. Inicialment, tenia caràcter local, però, paulatinament va anar ampliant la seva actuació a totes les comarques industrials de Catalunya. Després d’un breu parèntesi (l’any 1918 fou clausurat i no va poder reorganitzar novament fins un any després), l’agost de 1924 es constituí la “Federación Pro-

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 12

12

Portada del Boletín de la Federación de Sindicatos de Contramaestres, Ayudantes y Preparación en tejidos de Cataluña (número d’abril de 1930) ANC / Fons Federació Sindical Tèxtil “RÀDIUM”.

fessional de Contramaestres, Ayudantes y Preparación en Tejidos de Cataluña “El Radium”, per donar més personalitat a cadascuna de les comarques.

Essent una organització sindical sense caràcter polític, procurà per tots els mitjans l’obtenció de millores pels seus associats.

Fruit d’aquesta tasca, el 1919 es signa el Reglament de Treball, pactat entre el sindicat i la Federació de Fabricants de Filats i Teixits de Catalunya, el primer d’aquest tipus aprovat a Catalunya. Dins del seu tarannà formatiu, l’any 1926 es publicà el primer “Butlletí Informatiu”, en el qual, a part de ser portantveu de la federació, s’hi oferien coneixements teòrics i formatius. Paral·lelament s’inicià la creació de biblioteques i escoles de formació educativa i professional pels seus afiliats, impartint classes de teoria de teixits i mecànica. L’any 1933 s’inaugurà l’Escola de Formació Professional a la localitat de Sallent, que va ser una de les més importants de les inaugurades per “El Radium”. Aquest sindicat arribà a comptar amb 14 biblioteques distribuïdes arreu de la geografia catalana.

L’activitat mutualista també centrà gran part de l’acció d’aquest sindicat. El 7 de juny de 1936, es crea la institució mutual “Caixa Federativa contra l’Atur Forçós” , que tenia

com a precedent la “Caixa d’Atur Forçós” creada l’any 1927.

Malgrat que l’agost de 1936, la Federació es veié forçada a ingressar en l’organització sindical CNT, aconseguí mantenir la seva activitat mutualista.

Finalitzada la guerra civil, el sindicat, afectat per la “Llei de Responsabilitats Polítiques”, va ser dissolt i el seu patrimoni confiscat. El mes de març 1939, es gestioàa el seu ingrés en la Central Nacional Sindicalista (CNS), però cada soci havia de fer-ho de manera individual (ho varen aconseguir en quatre dies), en el Servicio Sindical de Contramaestres. No obstant, aconseguiren donar continuïtat a la seva activitat mutualista amb la Institució Sindical Caja de Ayuda y Previsión de la Federación de Contramaestres “El Radium” que tenia delegacions a Sants , Gràcia, Badalona, Sabadell, Granollers, Reus, Sallent, Girona, Vic, Sant Feliu de Llobregat,Vilassar, Manresa, Rubí i Igualada, i que va ser operativa fins 1954. En aquest any es forma el “Grupo Profesional de Contramaestres de Tejidos” de la Secció Social del Sindicat Provincial Tèxtil que impulsarà la Secció “Asistencia Mutua” El 15 de maig de 1977, amb l’arribada de la democràcia, aquest grup professional es dissogué per tornar-se a reorganitzar el mes juliol de 1977, amb el nom de Sindicato de Contramaestres, Ayudantes y Preparadores de Tejidos “El Radium” sota l’empara de la Llei 19 /1977, de Llibertat d’Associació Sindical. El 21 de gener de 1979 s’aprovaren dels Estatuts del Sindicat de Tècnics Tèxtils “El Radium”, nom que va substituir a l’anteriro. El 13 de maig de 1985 es renovaen els Estatuts del sindicat i s’aprovaren el del Sindicat d’Especialistes Tèxtils “El Ràdium”, en sigles SET “RADIUM” . Ambdues organitzacions sindical s’apleguen en la Federació Sindical Tèxtil “Radium” (en sigles FST “RADIUM”). Finalment, el 18 d’octubre de 1990, es constituí la Fundació Cultural Tèxtil “RADIUM”, donant compliment als acords de la darrera Assamblea General del Sindicato de Técnicos Téxtiles “El Radium”, celebrada el 14 de juliol de 1990.

El fons de la Federació Sindical Tèxtil integra la documentació generada per la dita organització sindical. entre el 1920 fins el 1992. Comprèn la documentació constitutiva i d’organització del sindicat: estatuts i reglaments, circulars i comunicats a les delegacions comarcals, llibres d’actes de reunions dels òrgans de govern central i de les delegacions comarcals, entre d’altres. Els documents més antic són un exemplar dels estatuts, de l’any 1920, i un certificat del Registre de la Secció d’Associacions de l’any 1921. La documentació referida a la gestió econòmica, es concreta en llibres de caixa i de cotitzacions, especialment de les diverses delegacions comarcals, que han estat ordenats per localitat i cronologia. Hi ha nombrosa correspondència encaminada a la difusió del “Butlletí Informatiu” publicat per Radium, a l’obtenció de fons bibliogràfics per dotar les biblioteques que el sindicat tenia en les diverses seus comarcals i d’altra correspondència encaminada a la projecció pública, com són les relacions amb organismes, entitats i institucions nacionals i internacionals.

De les sèries documentals referides a l’activitat sindical cal destacar la corresponent a l’activitat mutualista nodrida per documents referits a reglaments de la Caixa d’Ajuts a l’Atur Forçòs i la gestió econòmica dels dits ajuts des del 1926 fins el 1985. També es compta amb nombrosa documentació referida

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 13

13 a la participació de dit sindicat en els plans de reconversió i reestructuració de les empreses del sector tèxtil en crisi (ordenades alfabèticament pel nom) en el període comprès entre 1970 i 1992. Completa el fons la documentació de la Fundació Cultural Ràdium (1989-1992).

S’ha descrit la documentació textual a nivell d’unitat documental composta, donant com a resultat un catàleg que conté 449 registres informàtics. Els documents anteriors a 1976, corresponents a la primera època del sindicat, seran digitalitzats.

Judith Llopart L’OFICINA DE L’OU, UN ORGANISME CREAT DURANT LA GUERRA CIVIL PER MILLORAR L’AVICULTURA CATALANA I FER FRONT A L’ESCASSETAT D’ALIMENTS L’any 1936, la producció d’aviram i ous a Catalunya era insuficient per cobrir les necessitats de la població catalana, que segons el padró de l’abril del mateix any era de 2.918.901 habitants. Això feia necessari importar ous de l’estranger, sobretot, de Dinamarca, Holanda, Bèlgica, Irlanda, Turquia, Polònia i el Marroc, així com d’altres indrets de l’Estat, com ara Galícia, Andalusia o Mallorca.

L’esclat de la guerra va accentuar la urgència d’intentar superar la balança deficitària d’aquest producte de primera necessitat i d’alt consum, ja que la producció avícola podia veure reduir greument les seves existències si la guerra s’allargava o si les importacions perillaven per un possible aïllament de l’exterior, mentre el consum augmentava cada cop més amb l’arribada de refugiats. A més, la mancança de gallines i ous provocaria, inevitablement, l’encariment de les existències.

Per pal•liar la situació el Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya va crear l’Oficina de l’Ou i va endegar la campanya “La Batalla de l’Ou”.

Abans de la guerra, ja existia la inquietud per aconseguir una agricultura més competitiva, inspirada en els models de Finlàndia i Dinamarca, que en pocs anys havien obtingut grans èxits comercials, convertint-se en països exportadors de productes de qualitat, és a dir, augmentat la quantitat però també la qualitat dels seus productes, contribuint això a millorar el nivell de vida dels seus habitants. El conseller Josep Calvet i Móra aspirava a una transformació agrícola similar per a Catalunya, tal i com es desprèn del seu article publicat al primer número de Nova Iberia, de gener de 1937, que portava per títol “L’agricultura salvarà Catalunya”.

Josep Calvet va ser el conseller d’Agricultura des de l’inici fins el final de la guerra, amb l’únic parèntesi de la crisi provocada arran dels fets de maig de 1937 (entre el 6 de maig i el 30 de juny) quan Joaquim Pou i Mas va ser el titular del Departament. Ambdós consellers representaven a la Unió de Rabassaires (UR) i van ser militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Als primers anys de la Generalitat no havia existit cap departament dedicat exclusivament al sector primari (agricultura, ramaderia, pesca i explotació forestal). Serà a partir de la gue-

rra quan aquest àmbit competencial tindrà una posició diferenciada a l’organigrama, tot i que en un primer moment, entre agost i setembre, també incloïa les competències en matèria de proveïments [v. Quadre sobre l’adscripció departamental de les competències en matèria d’Agricultura i Proveïments].

Tanmateix, Proveïments va esdevenir un departament independent des d’octubre de 1936 fins a la seva dissolució el gener de 1938, quan amb l’arribada del Govern de la República a Barcelona (la tardor de 1937) la Dirección general de Abastecimientos del Ministeri d’Hisenda i Economia va centralitzar la competència. Del dissolt departament en restaren, però, les delegacions de les Juntes de Proveïments per vegueries, que foren traspassades al Departament d’Agricultura [v.

CAT ANC 1 uc1380] i, d’altra banda, la Generalitat va formar part de la Comisión Nacional de Abastecimientos [v. Gaceta 9.1.1938].

Dins del Departament d’Agricultura, alguns productes de primera necessitat, com ara els ous, eren objecte d’especial interès tant administratiu com tècnic, de tal manera què en esclatar la guerra van quedar reflectits a l’organigrama, constituint oficines específiques. A més de l’oficina dedicada a l’ou, també van existir les oficines del vi, de cereals i farratge, de forniments agrícoles, de la carn i de la fruita i verdura.

Sobre els orígens de l’oficina i de la campanya de l’ou es pot

Publicació que recull la memòria sobre el pla de desenvolupament de la producció avícola 1936-1940, maig 1937 • CAT ANC 1 uc1110.

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 14

14

Cartell de la Conselleria de Proveïments per a millorar la cria de gallines, publicat a La Vanguardia el 18.2.1937.

trobar informació en dos documents del Sindicat Agrícola de la Unió Catalana d’Avicultors i Cunicultors que es conserven al fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Un és l’escrit de 17 d’agost de 1936 adreçat al conseller d’Agricultura pel president i el secretari del Sindicat, Emili Trinxet i Enric Corominas, respectivament [v. CAT ANC 1 uc7601]. L’altre és un informe titulat Vers una nova economia rural. Una campanya per a fomentar la producció d’ous i aviram a Catalunya, també d’agost de 1936 [v. CAT ANC 1 uc7588].

En el seu escrit, el Sindicat d’Avicultors exposava: “Normalment Catalunya no produeix ja la quantitat de gallines, pollastres, ous i conills que precisa per al consum dels seus habitants, i en aquests moments en la impossibilitat de proveir-nos dels mercats exteriors, el proveïment d’aquests productes cada dia esdevindrà més difícil. (...) De no controlar-se les vendes d’aviram, dintre breu temps ens trobarem enfrontats davant una carestia d’ous i gallines.”

Per això, el Sindicat proposava: a) Controlar la producció reglamentant especialment les ven-

des, a través de la sindicació obligatòria de tots els criadors d’aviram. b) Incrementar intensament la producció, partint d’una campanya institucional. c) Controlar i intervenir la distribució dels aliments als criadors d’aviram. Per fer-ho comptava amb la col·laboració dels Sindicats Agrícoles existents.

La proposta de campanya institucional es recull en un informe a part, on en el primer paràgraf es diu que “Vol ésser, simplement, unes notes i un esboç de possible campanya per a tocar-ne els primers resultats ja en 1937.” Es tracta dels antecedents del que després es va convertir en el Pla de desenrotllament de la producció avícola de Catalunya 1936-1940.

Entre d’altres mesures, l’informe proposava: 1) la creació d’un Comissariat d’avicultura amb un organigrama propi, aparentment amb una estructura organitzativa major del que després va tenir l’Oficina de l’Ou; 2) adreçar la campanya tant a les granges de pagès com a les llars obreres que en aquells anys, fins i tot en ciutats com Barcelona, encara criaven gallines en els seus patis i terrats; 3) millorar la raça amb gallines Leghorn, gallina mediterrània italiana, de Livorno, seleccionada pels americans per la seva qualitat; 4) eslògans per al primer any de campanya, entre d’altres, un que deia “Per a 1937... 100 gallines a cada casa de pagès! 6 gallines a cada llar obrera!”.

El fet que la campanya s’ocupés tant de la producció agrícola com de l’autoconsum d’ous i gallines era coherent amb les competències en matèria d’Agricultura i Proveïments que en aquell moment concret exercia el departament. Després, quan Proveïments esdevingué un departament diferent, la campanya d’Agricultura s’adreçava als productors, mentre que la de Proveïments es dirigia a la producció domèstica, com es pot veure a la premsa de l’època [v. reportatge de 18 de febrer i l’anunci de 3 de març publicats a La Vanguardia l’any 1937].

Els punts a) i c) proposats pel Sindicat d’Avicultors van quedar recollits en disposicions sobre la sindicació obligatòria, el control de la producció avícola i el control i la intervenció de la distribució d’aliments als criadors d’aviram.

Pel que fa al foment de la producció d’ous i gallines, el 30 d’octubre de 1936, es va nomenar una ponència amb l’encàrrec de redactar un pla d’actuació per tal de promoure des del Departament d’Agricultura el desenvolupament de la producció avícola a Catalunya [v. Ordre del conseller d’Agricultura, DOGC 3.11.1936].

Formaven la ponència: Eduard Simó i Notó, cap dels Serveis Tècnics d’Agricultura; Enric Corominas i Cortès, professor d’Avicultura de l’Escola Superior d’Agricultura; Emili Trinxet i Pujol, president de la Unió Catalana d’Avicultors i Cunicultors-Sindicat Agrícola; i Josep Fernández i Puig.

El 17 de desembre de 1936, la ponència encarregada “d’estudiar i propagar un pla d’intensificació de l’avicultura catalana”

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 15

15 va presentar la seva memòria a la Conselleria [v. CAT ANC 1 uc1085]. Mesos més tard, el maig de 1937, la Direcció General d’Agricultura la va publicar amb el títol Pla de desenrotllament de la producció avícola de Catalunya 1936-1940 [v. CAT ANC 1 uc1110].

En aquest pla d’actuació es prevèia una campanya preliminar (1936-1937) i una campanya triennal (octubre 1937-setembre 1940). Sobre la campanya preliminar, la ponència manifestava el següent: “Un dels problemes que requereixen una solució immediata, és el proveïment d’ous i aviram del nostre país.

L’únic procediment per a resoldre d’una forma definitiva aquest greu problema, que de molts anys enrera ja afectava la nostra economia, és procedir al repoblament dels nostres galliners i millorar la qualitat d’aviram, intensificant les campanyes tot just iniciades durant aquests últims anys pels Serveis de Ramaderia de la Generalitat.

El nostre país mai no ha produït la quantitat d’ous i aviram necessaris per al seu consum; els actuals esdeveniments revolucionaris han agreujat el problema i han eliminat les solucions de l’antic règim; la importació d’ous, solució que suposava la sortida anual d’un riu d’or cap a l’estranger.

El repoblament dels nostres galliners no és una tasca fàcil, perquè actualment a Catalunya hi ha únicament uns dos milions de gallines ponedores. Si volem proveir el nostre mercat consumidor necessitem sis milions i mig de ponedores i aquest augment no s’obté ni en un any ni en dos, sinó que es necessita almenys un període de tres anys, precedits d’un de preparació.

Enguany, tot i que ens trobem en plena campanya de treball, no es pot començar, d’una forma estructurada, un pla complert de repoblament dels nostres galliners. Això no vol dir, però, que no poguem, dintre la rapidesa amb què cal actuar, procedir a l’elaboració d’un pla preparatori que ens deixi en condicions d’actuar intensament durant la propera temporada. Per arribar a proveir els nostres mercats necessitem almenys un període de tres anys; hem d’estructurar, doncs, un pla triennal.

Aquest pla de repoblament serà objecte d’un estudi acurat que s’exposarà apart. Aquí solament es tractarà de la campanya a realitzar durant la temporada 1936-37. Llavors estarem en disposició d’entrar de ple al pla definitiu de repoblament.

Durant aquesta temporada, ens cal treballar intensament per tal de donar confiança als avicultors, a tots els criadors d’aviram i predisposar-los a criar, atendre i alimentar millor el seu aviram.

Es pot iniciar el foment de l’avicultura amb: a) Una intensa propaganda dels procediments de cria i alimentació i de la substitució de la gallina del país per les raçades. b) Repartiment de galls seleccionats. c) Escampant pollets seleccionats per mediació dels nostres Sindicats Agrícoles, i d) Facilitant els mitjans econòmics per a criar aquests pollets seleccionats.”

Per a la campanya de propaganda, s’utilitzarien tots els mitjans possibles: ràdio; premsa; organització de conferències il·lustrades amb projeccions cinematogràfiques i amb demostracions pràctiques de les qualitats que havia de reunir el bon bestiar; cursets intensius als centres comarcals; edició de fascicles

resumint les explicacions donades a les conferències; cartells; organització de visites col·lectives als centres avícoles més avançats, etc.

En el context bèl·lic del moment, la campanya per augmentar la producció d’ous va dur el nom de “La Batalla de l’Ou”. El dibuixant alemany Fritz Lewy (Ly), del Sindicat de Dibuixants Professionals de la UGT, va fer el cartell que anunciava l’inici de la campanya el 25 de gener de 1937.

Pel que fa a la campanya triennal d’octubre 1937 a setembre 1940, la ponència deia: “Finida la temporada avícola del 1936-1937, tindrem ja preparats els avicultors i les pageses per a emprendre una campanya de major intensitat. La confiança haurà renascut entre els avicultors. Aquests es veuran protegits per un pla de foment que els proporcionarà l’ajut tècnic necessari i la bona llavor que millora les seves ramades. Serà el moment de posar en vigor un pla complet de repoblament.

L’engranatge comença a funcionar i tot està premeditadament ben conectat. Quant a la part dirigent, tenim les oficines muntades i organitzades, el personal burocràtic, tècnic i propagan-

Cartell de la Conselleria d’Agricultura anunciant l’inici de La Batalla de l’Ou, gener 1937 • CAT ANC Col•lecció de cartells.

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 16

16

Quadre sobre l’adscripció departamental de les competències en matèria d’Agricultura i de Proveïments.

Generalitat de Catalunya 1931-1939 (7 anys i 9 mesos aproximadament) Govern

Departament amb competències en matèria d’Agricultura

Governs de la Generalitat provisional (1 any i 8 mesos aprox.)

1r. govern FOMENT I AGRICULTURA Desglossament 2n. govern AGRICULTURA 3r. govern

Titular

Salvador Vidal i Rossell Adscrit a la Presidència

Governs a partir de l’aprovació de l’Estatut (1 anys i 9 mesos aprox.)

1r. govern AGRICULTURA I ECONOMIA Antoni Xirau i Palau 2n. govern Joan Selves i Carner Canvi de titular Pere Mias i Codina 3r. govern Joan Ventosa i Roig 4r. govern Joan Comorera i Soler Governs durant la suspensió de l’Estatut —Bienni Negre— (1 anys i 5 mesos aprox. ) Presidència accidental Concentració en un òrgan unipersonal Coronel Francisco Jiménez Arenas Presidència accidental Concentració en un òrgan unipersonal Manuel Portela Valladares Presidència accidental Concentració en un òrgan unipersonal Joan Pich i Pon Govern General de Catalunya ECONOMIA I AGRICULTURA Alfred Sedó i Peris-Mencheta Govern General de Catalunya FINANCES, ECONOMIA I AGRICULTURA

Governs a partir de la restitució de l’Estatut (5 mesos aprox.)

1r. govern ECONOMIA I AGRICULTURA 2n. govern

Alfred Sedó i Peris-Mencheta Antoni de Sabatés i Vila

Joan Comorera i Soler Lluís Prunés i Sató

Governs durant la guerra civil —guerra i revolució— (2 anys i 6 mesos aprox.)

1r. govern (*) AGRICULTURA Josep Calvet i Móra 2n. govern AGRICULTURA I PROVEÏMENTS 3r. govern AGRICULTURA Josep Calvet i Móra 4r. govern 5è. govern (*) 6è. govern 7è. govern Joaquim Pou i Mas (govern de concentració) 8è. govern Josep Calvet i Móra Fins l’ocupació de Barcelona el 26 de gener de 1939

Data nomenament al DOGC

UGT 03/05/1931 ERC 10/11/1931 29/12/1931 15/10/1932

ERC ERC ERC ERC USC

30/12/1932 28/01/1933 08/02/1933 05/10/1933 05/01/1934

-

08/10/1934

12/01/1935 PRR 25/04/1935 05/05/1935 PRR 29/10/1935 28/11/1935 PRR 01/12/1935 LLC 17/12/1935

USC 02/03/1936 ERC 27/05/1936

UR

UR

02/08/1936 09/08/1936 29/09/1936 18/12/1936 04/04/1937 17/04/1937 06/05/1937

UR

30/06/1937

UR

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 17

17 Govern

Departament amb competències en matèria de Proveïments

Titular

Governs durant la guerra civil —guerra i revolució— (1 any i 6 mesos aprox.)

1r. govern (*) PROVEÏMENTS Estanislau Ruiz i Ponsetí 2n. govern AGRICULTURA I PROVEÏMENTS Josep Calvet i Móra 3r. govern PROVEÏMENTS Josep Juan i Domènech 4r. govern Joan Comorera i Soler 5è. govern (*) Josep Calvet i Móra 6è. govern Josep Miret i Musté 7è. govern Antoni Sesé i Artaso (govern de concentració) A. Sesé és assessinat Rafael Vidiella i Franch 8è. govern Miquel Serra i Pàmies Dissolució el gener de 1938 per “coordinació de serveis amb el Govern de la República.” (*) Per la seva brevetat, són Governs pràcticament inexistents.

dista ja expert i preparat. Les granges i sales d’incubació intervingudes a punt d’entrar en funcions, el país en general i la consciència dels camperols en particular ben disposats després de la intensa campanya de foment i cultura haguda en el primer període. Tothom a punt i cadascú al seu lloc.

En tres anys ha de passar-se d’una població de 2 milions de gallines ponedores a la xifra de 6 milions i mig i a l’ensems substituir la gallina barrejada del país per les gallines de races seleccionades. La tasca és difícil, però està completament dintre les nostres possibilitats.” “(...) Resumint: El repoblament immediat s’ha d’efectuar a base de la gallina Prat rossa i el que bonament es pugui de Prat blanca i Penedesenca perdiuada, però dedicant també un immediat i fort interès en la selecció de la Penedesenca i de l’Empordanesa blanca per tal que en un breu període es puguin llençar al mercat i escampar arreu la seva bona llavor.

No és, per tant, necessari valer-se pel repoblament avícola de les races estrangeres esmentades [es refereix a la Rhode Island roja i la Leghorn blanca], però com que per altra part són gallines de bon rendiment, sobretot la Leghorn blanca, no s’actuarà d’una manera directa per a fer-les desaparèixer i es deixarà a l’acció natural del temps perquè ho decideixi.

En canvi, es procurarà suprimir totalment i ràpidament tot el que no sigui gallina racialment definida o que no pertanyi a una raça catalana o a les dues races estrangeres esmentades; en aquests moments de ressorgiment de l’economia avícola, tot el que sigui ornamental [com ara pel color del seu plomatge] i improductiu ha de deixar plenament el lloc a tot el que sigui de rendiment.”

Per tal de dur a terme el pla d’acció proposat, el 29 de desembre de 1936 es va crear l’Oficina de l’Ou [v. DOGC 8.1.1937], que depenia de la Direcció General d’Agricultura. L’objectiu de l’Oficina havia de ser promoure el desenvolupament de la producció d’aviram i incrementar la producció d’ous per al consum. Les seves funcions eren: control i protecció dels ele-

Data nomenament al DOGC

PSUC UR CNT PSUC UR UGT UGT

02/08/1936 09/08/1936 29/09/1936 18/12/1936 04/04/1937 17/04/1937 06/05/1937

UGT 08/05/1937 PSUC 30/06/1937

ments de reproducció avícola; realitzar campanyes de propaganda; disposar inspeccions; ordenar, prèvia autorització del conseller, la intervenció o apropiació de granges, sales d’incubació, instal·lacions agrícoles, etc.

Comptava amb un cap de lliure designació del conseller i, per als seus treballs administratius, amb el personal necessari que forçosament havia de ser de la plantilla del Departament, tot i que, segons l’Ordre de creació de l’Oficina, el cap podria contractar terceres persones, amb el vistiplau del conseller o del director general.

Com a òrgan assessor, es va constituir un Comitè Consultiu format per un representant del Sindicat d’Avicultors d’UGT, un representant del Sindicat d’Avicultors de CNT, dos representants de la Federació de Sindicats Agrícoles —organisme constituït per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya—, i un representant de la Federació de Cooperatives de consum. Els Serveis Tècnics d’Agricultura havien de facilitar les dades i l’assessorament que, per al compliment de la seva missió, el Comitè Consultiu els sol·licités.

El 7 de gener de 1937 va ser nomenat Emili Trinxet i Pujol cap interí de l’Oficina de l’Ou, càrrec que va exercir fins la seva dimissió el 30 de setembre de 1937. Segons l’Ordre del conseller d’Agricultura [v. DOGC 1.10.1937] s’acceptava la renúncia “atesos els motius en els quals la fonamenta.” A la disposició publicada no figuren els motius; a l’article segon només hi consta el següent reconeixement:“Aquest Departament es complau a donar constància del zel i intel·ligència que l’esmentat funcionari ha posat en el compliment de la seva gestió.”

Un dels problemes que tenia la Batalla de l’Ou era la manca de recursos econòmics. El juliol de 1937, el conseller d’Agricultura sol·licitava al director general de Ganadería del Ministeri d’Agricultura 400.000 pessetes per destinar-les exclusivament

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 18

18 a la campanya iniciada [CAT ANC 1 uc1156]. Potser va ser la manca de mitjans la raó per la qual Emili Trinxet renunciava del seu càrrec dos mesos més tard.

L’Oficina de l’Ou es trobava a la seu del Departament d’Agricultura, al número 508-510 de l’Avinguda 14 d’abril de Barcelona, l’actual Av. Diagonal, entre Balmes i Tusset. L’edifici va ser confiscat per ordre del conseller d’Agricultura el 2 d’octubre de 1936 [v. CAT ANC 1 uc1097 i uc1434]. En acabar la guerra va ser un dels locals escorcollats per la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD). En concret, el 14 de març de 1939, l’equip de Teodoro Camín va fer un registre amb resultat positiu, segons consta al llibre-registre d’escorcolls de Barcelona i a l’expedient que es conserva a l’Arxiu de Salamanca, tanmateix, la documentació va passar a la Diputació de Barcelona per considerar-la necessària per a l’exercici de les seves competències [ES AGGCE DNSDCorrespondencia 647-6 i DNSD-Recuperación-SecretariaOficina Barcelona 46/1].

En el fons Generalitat de Catalunya (Segona República) de l’ANC hi ha uns 160 expedients relatius a la competència en matèria d’Agricultura generats entre 1932 i 1938. La majoria van ser restituïts a la Generalitat per la Diputació de Barcelona. Dos expedients han retornat amb els 507 lligalls que es trobaven a Salamanca. L’actual Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca en va localitzar i transferir set i l’historiador Josep Pujol i Andreu en va ingressar dotze que contenen documentació que havia trobat als soterranis de l’antiga Escola d’Agricultura del carrer Urgell de Barcelona, entre la qual

Anunci de l’Oficina de l’Ou publicat a La Vanguardia el 3.3.1937.

I·lustració que inclou l’informe presentat al conseller d’Agricultura pel Sindicat d’Avicultors, agost 1936. CAT ANC 1 uc7588.

s’hi conserva la proposta feta l’agost de 1936 pel Sindicat d’Avicultors. En aquest sentit cal recordar que un dels signats de la proposta era Enric Corominas i Cortès, secretari del Sindicat Agrícola de la Unió Catalana d’Avicultors i Cunicultors i professor d’Avicultura de l’Escola Superior d’Agricultura.

D’altra banda, l’ANC també conserva el fons dels Serveis Tècnics d’Agricultura creats durant la Mancomunitat i el de la Granja Escola de Caldes de Montbui, ambdós fons de temàtica agrícola contenen, però, ben poca documentació relativa al sector avícola durant la Guerra Civil.

Pel que fa la imatge gràfica, la Col·lecció de cartells de l’ANC inclou un exemplar de la campanya de La Batalla de l’Ou. Un estudi detallat de totes les fonts esmentades ben segur que ha de permetre ampliar els apunts que aquí hem fet sobre l’Oficina de l’Ou i l’avicultura catalana durant la Guerra Civil. Àngels Bernal i Cercós POLÍTICA DE MILLORES: ELS NOUS DIPÒSITS DE FOTOGRAFIA I MATERIAL AUDIOVISUAL El passat mes de maig es van iniciar les obres per a l’adequació i la millora dels dipòsits de fotografia i material audiovisual de l’Arxiu Nacional de Catalunya, un projecte alhora ambiciós però necessari en una institució compromesa en la millora constant dels seus objectius: la preservació del patrimoni i el servei al ciutadà.

L’Arxiu Nacional de Catalunya va inaugurar les seves instal·lacions a Sant Cugat del Vallès ara fa onze anys, i va

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 19

19

MATERIALS I ACABATS TP PE PT PT

PP TE RX

SP ST

DIVISÒRIES I REVESTIMENTS Tancament de plafons prefabricats metàl·lics tipus sandvitx de 100 mm de gruix amb aïllament de poliuretà Porta estanca de plafó prefabricat metàl·lic tipus sandvitx amb aïllament de poliuretà Portes pivotants amb bastiments metàl·lics revestits de panells de trespa Comandament centralitzat d’instal·lacions (il·luminació i extinció per FM200) PAVIMENTS Plafons prefabricats metàl·lics tipus sandvitx de 60 mm de gruix amb aïllament de poliuretà acabat amb xapa galvanit zada antilliscant Terratzo (existent) Rampa de xapa galvanitzada anitlliscant (accés als dipòsits) SOSTRES Plafons prefabricats metàl·lics tipus sandvitx de 100 mm de gruix amb aïllament de poliuretà Tegles registrables de xapa galvanitzada i perforada

QUADRE DE SUPERFÍCIES 1 2 3 4a 4b 5a 5b

DIPÒSITS DOCUMENTALS negatius B/N positius B/N audiovisuals negatius color negatius color positius color positius color

52.7 m2 52.7 m2 52.7 m2 10.6 m2 10.6 m2 10.6 m2 10.6 m2

6 7 8 9 10

ESPAIS LOGÍSTICS distribuïdor i espai de suport cancell d’aclimatació càmeres fredes armaris per a instal·lacions i suport galeries instal·lacions locals per a instal·lacions

46.2 m2 9.0 m2 16.8 m2 34.9 m2 29,4 m2

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 20

20 destinar a la conservació de material fotogràfic i audiovisual, dos dipòsits de 33 m2 situats a la planta baixa, prop del nucli de comunicacions i treball i un dipòsit de documentació per tractar. Els darrers anys, però, s’ha produït un augment tan considerable en el nombre d’ingressos de documentació fotogràfica i audiovisual que els dos dipòsits inicials han vist superada la seva capacitat. A més les previsions de creixement no permetien considerar solucions transitòries o alterar les condicions climàtiques d’altres dipòsits destinats a documentació textual. Calia redimensionar i redissenyar les instal·lacions tot adequant-les a la normativa nacional i internacional (UNE 54110 “Requisitos en el almacenamiento de documentos para materiales de archivos y bibliotecas” equivalent a la ISO 11.799) i a les recomanacions d’especialistes i conservadors de documents fotogràfics i audiovisuals, i garantir les condicions de temperatura i humitat necessàries per a cada suport, creant uns dipòsits freds per a la conservació del material color i uns àmbits específics per a la conservació de nitrats i de microfilms de seguretat. Aquesta necessitat es transformà en objectiu de millora i es considerà com un dels objectius de la política de qualitat de l’arxiu per a l’any 2006.

El projecte arquitectònic està signat per l’estudi BeneditoOrteu, (els arquitectes Josep Benedito i Santi Orteu) autors també de l’edifici de l’Arxiu Nacional a Sant Cugat del Vallès així com d’altres instal·lacions arxivístiques a Catalunya, i amb experiència reconeguda en el disseny de dipòsits per a la conservació de documentació fotogràfica i audiovisual (Arxiu Provincial de Lleida). D’altra banda, i per a tot el que fa referència als sistemes de climatització, disposem de l’assessorament i l’experiència de l’enginyer Lluís Duart de l’empresa Consulting Oficina Tècnica L.J. Duart.

Les premisses inicials del projecte es van determinar mitjançant un estudi sobre l’estat d’ocupació de l’edifici i la disponibilitat d’un espai en una sola planta, les tipologies i els suports de la documentació que s’ha de conservar, la quantificació del material a data d’inici del projecte, la normativa i, especialment, les darreres experiències sobre l’emmagatzemament de documentació fotogràfica. Així es dissenyà un projecte que contempla la integració de tots els dipòsits de documentació fotogràfica i audiovisual en la planta cinquena de la torre sud-est. Aquest espai de quasi 300 m2 es divideix en set àmbits de dipòsits (tres de 52,7 m2 i quatre de 10,8 m2), un cancell d’aclimatació, una petita zona de treball i les corresponents galeries i locals per a instal·lacions.

A partir d’una planta totalment quadrada els dipòsits s’organitzen a banda i banda d’un passadís central i tornen a separarse per un segon passadís, que talla perpendicularment al primer, on s’allotja el maquinari de la climatització. El resultat són quatre sales idèntiques que s’obren sobre el passadís central. Aquestes sales poden ser subdividides per plafons i portes que comuniquen l’espai interior. Així un dels espais, destinat a veritable cambra freda, ja es dissenya compartimentat en quatre sales de conservació i la resta, permeten una subdivisió transversal. Els tres dipòsits de dimensions més grans es destinen a la conservació de negatius en blanc i negre, positius en blanc i negre i material audiovisual i es mantindran a una temperatura estable de 18º C (oscil·lacions de ±1º C) i una humitat relativa del 35%, durant els 365 dies de l’any. Els quatre

dipòsits menors es destinen a la conservació de negatius color, positius color, microfilms de seguretat i nitrats i podran garantir una temperatura de 2-4º C (oscil·lacions ±1) i una humitat relativa entre el 20% i el 30%. El cancell climàtic que dóna pas a les sales fredes s’adequarà amb valors tèrmics intermedis per evitar l’estrès climàtic que poden produir els canvis sobtats de temperatura en les operacions d’entrada i sortida del material d’aquests dipòsits. Aquest espai s’ajusta al màxim quant a mesures, però permet la ubicació de prestatgeries per a la documentació en trànsit.

Els dipòsits contenidors dels arxius d’imatges es construeixen en panells modulars prefabricats tipus sandvitx d’ànima d’escuma rígida de poliuretà (sense CFC segons la norma DIN 4102D2) i doble xapa lleugerament nervada d’acer de 0,5 mm galvanitzada i prelacada. La unió de panells es fa amb perfils encadellats reforçats amb juntes flexibles de polietilè. Els panells s’utilitzaran en els tancaments de les parets així com en el sostre i paviment (en aquest cas es preveu que sigui antilliscant), configurant un sistema constructiu totalment tancat i aïllat del dipòsit original i garantint una total estanquitat. Les portes dels dipòsits són del mateix material que els panells i tenen sistema d’obertura antipànic des de l’interior.

Els aparells de climatització s’instal·len en els locals especialment dissenyats que configuren el passadís transversal així com en els armaris construïts entre els pilars de l’estructura.

Això facilitarà un accés ràpid i directe per al manteniment i les modificacions en els requeriments climàtics. D’altra banda es preveu cegar les tres finestres o obertures externes, i il·luminar mitjançant làmpades proveïdes de filtres fluorescents amb filtres.

Per tal de garantir al màxim la seguretat, els dipòsits es construeixen separats de façana i de sostre deixant un espai de 35 cm entre parets i 20 cm sota el forjat del sostre (amb un fals sostre amb safates metàl·liques perforades) que permeten d’una banda, la instal·lació dels conductes d’extracció forçada i de l’altra, els elements per a la detecció d’incendis, llums estancs i boques d’extinció.

El sistema d’extinció funciona per FM200 , anomenat gas net pel fet que s’ha demostrat i certificat que és un agent innocu que brinda els millors nivells de seguretat per a les persones, el medi ambient i els equipaments, acomplint els preceptes de temps, confiabilitat, salut, efectes col·laterals, medi ambient i funcionalitat. Es preveu que, a més de la instal·lació d’extinció automàtica, es complementi amb polsadors d’acció manual, polsadors d’aturada d’extinció de gas, senyalització lluminosa de la presència de gas dins del dipòsit i interruptors per activar la ventilació del dipòsit.

Així doncs es tracta d’una adequació de dipòsits completa que afecta tots els elements de la construcció i instal·lacions. El ritme de treball actual permet preveure la finalització de les obres abans de finals d’any. Posteriorment i un cop equipat amb prestatgeries adients, s’iniciarà la segona fase del projecte, amb el trasllat de la documentació als nous dipòsits i amb la reasignació d’unitats d’instal·lació i topogràfiques tant des del punt de vista físic com informàtic.

Imma Navarro

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 21

Noticiari 21 ELS EXPEDIENTS DE QUALIFICACIÓ D’HABITATGES A finals d’octubre de 2006, l’Arxiu Central de Política Territorial i Obres Públiques va transferir a l’ANC 12.661 expedients de la sèrie qualificació d’habitatges de protecció pública —535,4 ml— iniciats entre 1945 i 1980 pels òrgans perifèrics dels ministeris encarregats en matèria d’habitatge —Treball (1945-1957), Habitatge (1957-1977) i Obres Públiques i Urbanisme (1977-1980)— i que en aplicació de les taules d’avaluació documental 395, 396 i 397 són de conservació permanent.

Edifici en construcció per als empleats del Servicio Militar de Construcciones.Barcelona.

Via Favència i passeig Torres i Bages, 1960. Fons Delegació Provincial a Barcelona del Ministeri de l’Habitatge.

Des de la seva creació el 1939 l’“Instituto Nacional de la Vivienda”, organisme adscrit successivament als departaments abans esmentats, a través dels plans anuals incentivà la construcció d’habitatges, atorgant exempcions fiscals i ajuts econòmics (subvencions, préstecs, primes i avançaments) als promotors públics i privats amb la finalitat de fer front a la demanda d’habitatges a les grans ciutats i poder facilitar-ne l’accés en règim de lloguer o de venda a les classes socials menys afavorides.

Per a obtenir els ajuts econòmics i les exempcions fiscals, els promotors havien de sol·licitar la qualificació com a protegits per als habitatges que projectaven construir, qualificació atorgada per l’Administració mitjançant les cèdules denominades de qualificació provisional (abans de l’inici de les obres) i de qualificació definitiva (en acabar-se aquestes).

Els expedients que han ingressat estan identificats per uns codis que indiquen els diferents grups en què eren classificats els habitatges segons el volum de la superfície construïda. Així la sigla “I” indica el primer grup, la “II” el segon grup i la “C” el tercer grup (els anys 1948-1954).

Els habitatges del primer grup eren els de superfície útil superior a 110 m2; els del segon grup eren els que tenien entre 80 i 110 m2 i els del tercer grup eren els que tenien entre 60 i 80 m2.

D’altra banda si el promotor era un organisme públic (ministe-

ris, ajuntaments i diputacions provincials, Institut Social de la Marina, RENFE, patronats d’habitatges per a funcionaris, Obra Sindical del Hogar, etc.) l’expedient era identificat amb la sigla ON (Organisme Nacional).

L’adscripció de l’habitatge a un grup determinava la quantia dels ajuts econòmics per a la construcció i la quantitat màxima a cobrar en concepte de lloguer.

Solament tenien dret als ajuts econòmics els habitatges adscrits al grup II i en canvi si tenien dret a les exempcions fiscals, als subministraments de material i als beneficis de l’expropiació forçosa dels terrenys tots els habitatges adscrits a cadascun dels tres grups.

Cada grup era subdividit en tres categories denominades 1ª, 2ª i 3ª assignades per la qualitat dels acabats i el nombre de dependències i instal·lacions existents en els habitatges.

A cada expedient hi podem trobar la sol·licitud de qualificació presentada pel promotor que anava acompanyada per l’avantprojecte d’obres signat per un arquitecte amb el vistiplau del Col·legi Oficial d’Arquitectes.

L’avantprojecte era integrat per la memòria, el pressupost d’execució on es detallen els materials utilitzats indicant la quantitat i el cost, i els plànols, un del solar edificable, un altre de situació i el tercer de les plantes de l’edifici indicant el nombre i l’emplaçament dels diferents habitatges així com la superfície i distribució de les diferents dependències de cadascun dels habitatges.

Als expedients identificats amb la sigla ON, es troben les certificacions lliurades pel constructor durant l’execució de l’obra indicant les quantitats i el cost del material emprat per tal de poder tramitar l’obtenció dels ajuts econòmics lliurats per l’Administració.

En alguns expedients també s’inclouen fotografies dels edificis que s’estaven construint.

Els expedients estan catalogats per l’Arxiu Central del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i per al seu accés cal sol·licitar autorització al departament transferidor.

ARRANCA EL PROGRAMA “DE L’EBRE ALS PIRINEUS”: GUERRA CIVIL I PRIMERA POSTGUERRA El 13 d’octubre d’enguany s’ha signat el conveni de col·laboració entre l’ANC, l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i el Programa per al Memorial Democràtic per al desenvolupament del progrma “De l’Ebre als Pirineus: guerra civil i primera postguerra”. En aquest ambiciós projecte hi participen tres departaments de la Generalitat, els de Cultura, Educació i Universitats i Relacions Institucionals i Participació.

En virtut de l’acord, l’AGAUR gestionarà una convocatòria de concurrència pública per adjudicar a un equip de recerca univesitari, integrat com a mínim per sis investigadors (dos dels quals han de ser doctors), amb els objectius següents: inventariar espais de a mèmoria d’interès històric de la Guerra Civil i la Primera Postguerra; documentar testimonis de persones coetànies dels períodes esmentats; i localitzar tota mena de documentació textual, iconogràfica, cinematogràfica, cartogràfica, oral i objectual relacionada amb aquests períodes.

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 22

22 La participació de l’ANC se centra específicament en el darrer dels tres objectius esmentats. Segons el conveni, l’ANC ofereix un espai perquè els beneficiaris de la convocatòria puguin realitzar part dels treballs encomanats, es compromet a assesorar als beneficiaris en tots els aspectes relacionats directament amb la recerca documetnals i es covnerteix en la principal institució receptora dels documents localitzats i si s’escau recuperats. Els documents que el grup de recerca pugui obtenir podran ingressar en format original o digital, segons l’elecció dels seus propietaris. Aquest conveni, per tant, es convertirà en un nou instrument perquè l’ANC i els altres arxius catalans puguin esdevenir dipositaris de fons personals relacionats amb la guerra civil i la postguerra.

ELS EXPEDIENTS DEL FONS GENERALITAT DE CATALUNYA (SEGONA REPÚBLICA) RELATIUS A LES INUNDACIONS D’OCTUBRE DE 1937 El mes d’octubre de 1937, els Pirineus centrals es van veure afectats per uns importants aiguats que van donar com a resultat una crescuda espectacular dels torrents i dels rius que hi neixen, del Segre i de l’Ebre. A la zona del front de guerra, que en aquell moment es trobava a la província d’Osca, la pluja va fer que per uns dies es paressin les activitats bèl·liques, mentre que a la reraguarda catalana les inundacions van afectar greument unes comarques ja de per si prou castigades per les conseqüències humanes, socials i econòmiques de l’estat de guerra en què es trobava tot el país.

Al fons Generalitat de Catalunya (Segona República) es conserven tres expedients –les unitats de catalogació 254, 255 i 1298- que fan referència als efectes d’aquestes pluges i inundacions a les diverses comarques dels Pirineus i de les terres de l’Ebre i a les actuacions posteriors que es dugueren a terme.

El primer expedient, generat pel Departament de Governació i Assistència Social, és el més detallat i hi trobem peticions d’ajut d’ajuntaments i veïns de 37 municipis de les comarques del Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça, Vall d’Aran i la Noguera. En moltes d’aquestes sol·licituds s’hi detallen els propietaris afectats, els estralls causats per l’aigua i les despeses a realitzar per a la seva reparació. S’hi indiquen conreus, edificis i infraestructures afectades -camins, ponts, fonts, molins, sèquies, rescloses, etc.- i també el bestiar, queviures i béns mobles que l’aigua es va endur o va fer malbé.

L’expedient també inclou les còpies de dues relacions dels danys ocasionats, que van ser enviades al Ministeri de Comunicacions, Transports i Obres Públiques. En una s’hi detallen els estralls causats sobre infraestructures i obres públiques amb una valoració econòmica total de gairebé dos milions i mig de pessetes. En la segona s’hi indiquen els danys soferts per particulars, valorats en prop de cinc milions vuit-centes mil pessetes.

L‘expedient acaba amb documentació relativa als efectes de l’aiguat a la Vall d’Aran, que inclou un plànol dels estralls causats pel riu Nere al seu pas pel nucli urbà de Vielha.

El segon expedient recull sol·licituds d’ajuda trameses per diversos ajuntaments a la conselleria de Governació i Assistència Social de la Generalitat. Hi trobem informació relativa

a municipis com Barruera, Llavorsí, el Pont de Suert, la Torre de Cabdella, Xerta o Miravet. En alguns casos es demana ajuda i aliments, en altres que s’arreglin les carreteres i en altres es quantifica les pèrdues econòmiques ocasionades per la riuada. Gràcies a aquest expedient podem saber que, a Xerta, a les 7 de la tarda del dia 27 d’octubre, l’aigua arribava als 7 metres i inundava tres quartes parts de la població i que la inundació va arribar al seu punt més alt a les 3 de la matinada del dissabte 30 d’octubre, quan el riu passava 8’45 metres per sobre del seu nivell habitual.

En resposta a les sol·licituds, a l’expedient hi trobem una anotació on es fa referència a la publicació al DOGC de dos decrets del Departament de Finances. Amb un d’ells es posaven 500.000 pessetes a disposició del Departament d’Obres Públiques per tal de refer els camins afectats, mentre que en l’altre s’habilitava un milió de pessetes per a ajuts, subvencions i crèdits reintegrables als ajuntaments dels municipis afectats.

El darrer expedient fa referència a l’habilitació d’un crèdit extraordinari per a comprar 200 tones de blat de llavor destinat als pagesos afectats de les terres de l’Ebre. Inclou sis telegrames enviats els dies 27 i 28 d’octubre des d’ajuntaments i sindicats agrícoles a la conselleria d’Agricultura on s’informava de la situació i es demanava ajuda urgent. Per l’expedient podem saber que el blat va costar 170.000 pessetes, es va comprar al Sindicat Agrícola de Guissona i que la Federació de Sindicats Agrícoles del Baix Ebre i Montsià es va encarregar de la seva distribució, sota control dels Serveis Tècnics d’Agricultura, dependents del Departament d’Agricultura de la Generalitat.

Més enllà de l’anècdota dels efectes dels aiguats i de l’actuació de la Generalitat en ajuda dels afectats, allò que a hores d’ara ens pot interessar més són les llistes dels damnificats, la majoria de les quals corresponen a municipis pirinencs, veritables fonts d’informació de primer ordre per a la toponímia i la història local de molts d’aquests llocs i que ens aporten moltes dades sobre el repartiment de la propietat, la demografia i la situació econòmicosocial de molts municipis catalans en un període de per si ja força convuls i problemàtic. En resum, es tracta d’una mostra més de la riquesa d’informació que conté la documentació del fons Generalitat de Catalunya (Segona República) i de les múltiples possibilitats d’estudi que ofereix la consulta d’aquest fons.

Telegrama enviat pel Sindicat Agrícola de Riba-roja d’Ebre.

ANC Fons Generalitat de Catalunya (Segona República).

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 23

Ingressos 23 Juny - Octubre 2006 ÀREA DELS FONS DE L’ADMINISTRACIÓ FONS DE L’ADMINISTRACIÓ AUTONÒMICA Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya Expedients de llicències de qualificació d’activitats classificades (1985-1988), 86,2 metres lineals. Base de dades Access amb 10.649 registres. Transferits per l’Arxiu Central del Departament de Medi Ambient.

Accés restringit. [fons 134, ingrés 2006] Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de conciliacions individuals (1987-1989), 192,2 metres lineals. Base de dades Access amb 1.922 registres. Transferits per l’Arxiu Central del Departament de Treball i Indústria. Accés restringit. [fons 243, ingrés 1988] FONS DE L’ADMINISTRACIÓ PERIFÈRICA DE L’ESTAT Delegació Provincial a Barcelona del Ministeri d’Habitatge Expedients de qualificació d’habitatges de protecció pública (1945-1980), 535,4 metres lineals. Base de dades Access amb 13.661 registres. Transferits per l’Arxiu Central del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Accés restringit. [fons 707, ingrés 2008] FONS D’INSTITUCIONS Centre Penitenciari de Dones de Barcelona Expedients personals dels interns (1974-2000), 25,8 metres lineals. Base de dades Access amb 2.074 registres. Transferits per l’Arxiu Central del Departament de Justícia. Accés Restringit. [fons 200, ingrés 1978] Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona (Presó Model) Expedients personals dels interns (1981-2001), 120 metres lineals. Base de dades Access amb 2.517 registres. Transferits per l’Arxiu Central del Departament de Justícia. Accés Restringit. [fons 236, ingrés 1981] Centre Penitenciari de Joves de Barcelona Expedients personals dels interns (1980-2000), 16,4 metres lineals. Base de dades Access amb 2.278 registres. Transferits per l’Arxiu Central del Departament de Justícia. Accés Restringit. [fons 723, ingrés 1982] Centre Penitenciari Quatre Camins Expedients personals dels interns (1982-2000), 109 metres lineals. Base de dades Access amb 1.704 registres. Transferits per l’Arxiu Central del Departament de Justícia. Accés Restringit. [fons721, ingrés 1977]

Centre Penitenciari de Brians Expedients personals dels interns (1985-2001), 85,3 metres lineals. Base de dades Access amb 874 registres. Transferits per l’Arxiu Central del Departament de Justícia. Accés Restringit. [fons 725, ingrés 1989] Junta Electoral Provincial de Barcelona Sobres meses electorals Referèndum Estatut de Catalunya (2006), 84 metres lineals. Relació de meses ordenada per municipi, i secció. Transferits per la Junta Electoral Provincial de Barcelona. Accés Restringit. [fons 314, ingrés 1980] Junta Electoral de Zona de Barcelona Documentació generada per la Junta (Llibres d’actes, expedients de preparació d’eleccions, correspondència, composició de les meses, escrutini general i proclamació d’electes i comptes) Eleccions locals del 25-05-2003. 5,9 metres lineals. Base de dades Access amb 65 registres. Transferits pel Servei de Documentació, Biblioteques i Arxius de la Direcció General de Relacions amb la Justícia. [fons 345, ingrés 1983] Junta Electoral de Zona de Barcelona Documentació generada per la Junta (Llibres d’actes, expedients de preparació d’eleccions, correspondència, composició de les meses i comptes) Eleccions al Parlament de Catalunya de 16-11-2003. 6 metres lineals. Base de dades Access amb 66 registres.

Transferits pel Servei de Documentació, Biblioteques i Arxius de la Direcció General de Relacions amb la Justícia. [fons 345, ingrés 1984] Junta Electoral de Zona de Barcelona Documentació generada per la Junta (Llibres d’actes, expedients de preparació d’eleccions, correspondència, composició de les meses, escrutini general i proclamació d’electes i comptes) Eleccions a Corts Generals 14-03-2004. 4,7 metres lineals. Base de dades Access amb 54 registres. Transferits pel Servei de Documentació, Biblioteques i Arxius de la Direcció General de Relacions amb la Justícia. [fons 345, ingrés 1985] Junta Electoral de Zona de Barcelona Documentació generada per la Junta (Llibres d’actes, expedients de preparació d’eleccions, correspondència, composició de les meses, escrutini general i proclamació d’electes i comptes) Eleccions al Parlament Europeu del 13-06-2004. 5,1 metres lineals. Base de dades Access amb 62 registres. Transferits pel Servei de Documentació, Biblioteques i Arxius de la Direcció General de Relacions amb la Justícia. [fons 345, ingrés 1986] Junta Electoral de Zona de Barcelona Documentació generada per la Junta (Expedients de preparació d’eleccions) Referèndum Constitució Europea del 20-02-2005. 0,2 metres lineals. Base de dades Access amb 2 registres. Transferits pel Servei de Documentació, Biblioteques i Arxius de la Direcció General de Relacions amb la Justícia. [fons 345, ingrés 1987]

ANC15.qxp

30/01/2007

17:53

Página 24

L’ANC a la premsa 24 ÀREA DELS FONS HISTÒRICS FONS D’ASSOCIACIONS I FUNDACIONS Arxiu Històric del Col·legi d’Advocats de Barcelona Documentació jurídica diversa procedent de la dona ció de l’advocat Josep Puig Brutau. [1931 – 1990].

3’78 m Escoltes Catalans 1 postal, un carnet d’instructor dels Exploradores de España, 1 carnet de Somatenes Armados de Cataluña.

Donació de Jordi Ballester. 1910 – 1921. 0,1 m FONS D’EMPRESES Sociedad Española de Lámparas Eléctricas Z. S.A. (SELEZ) Documentació constitutiva, dels òrgans de govern i actes protocol·laris. 1908 – 1971. 0,2 m.

Compañía General de Tabacos de Filipinas, S.A. Expedient personal de Manuel Méler Urchaga, president i director general de l’empresa. 1970 – 1990. 0,2 m FONS PERSONALS Lluís Santamarina Documentació personal,d’activitats professionals i polítiques dins del moviment falangista. 1898 – 1980.

0,1 m Joaquín Teruel Escalante 1 volum enquadernat que conté diversos documents personals, familiars i professionals. 1882 – 1957. 0,1 m Josep Maria Casas-Huguet 2 expedients referents a la tramitació per la declaració de paratge pintoresc de la Muntanya de Montserrat i altres temes relacionats. 1971 – 1983. 0,1 m

El govern estatal diu que compleix els terminis per tornar “els papers”. El Punt. 04.06.2006 El PP denuncia el olvido del memorial de Salamanca.

La Vanguardia. 09.06.2006. Êxito de l’expo del papers de Salamca a Lleida. El Periodico.

12.06.2006 Amposta acull la mostra dels “papers de Salamanca”. Avui.

22.06.2006 La mostra sobre els papers de Salamanca recala a Amposta.

Diari de Tarragona. 22.06.2006 L’ANC, escenari d’una xerrada sobre la Flama. Diari de Sant Cugat. 22.06.2006 Arriba al Museu del Montsià l’exposició dels “papers de Salamanca”. El Punt. 23.06.2006.

El retorn dels documents confiscats a Catalunya. Diari de Tarragona. 24.06.2006 El retorn dels documents confiscats a Catalunya. Diari de Tarragona. 29.06.2006 Salamanca denuncia la sortida de l’Arxiu. El Periodico.

04.07.2006 Salamanca denuncia ante la Audiencia Nacional la salida de los “papeles”. El Pais. 04.07.2006 Salamanca presenta una demanda en la Audiencia Nacional en contra de la salida de los documentos. El Mundo.

04.07.2006 Spain to recover civil war files. The Guardian. 03.07.2006

COL·LECCIONS DE MANUSCRITS DE L’ANC “Anteproyecto de presidio correccional para la ciudad de Barcelona”. De l’arquitecte Francesc Daniel Molina. 1861.

Llibre de notes de Francesc de Llavallol i Macabeu.

Segle XIX. “Proyecto de terminación del cimborio de la Catedral de Barcelona”. Memòria de l’arquitecte August Font i Carreras. Barcelona, 25 de setembre de 1890. ÀREA DEL FONS D’IMATGES Luys Santamarina: 297 fotografies de les activitats com a Falangista d’aquest periodista i escriptor d’origen castellà que morí a Barcelona l’any 1980.

Edita

Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Arxiu Nacional de Catalunya C/ Jaume I, 33-51 08190 Sant Cugat del Vallès http://cultura.gencat.net/anc/

Direcció

Josep M. Sans i Travé

Consell de Redacció Francesc Balada, Josep Fernández, Àngels Bernal, Imma Navarro, Carles Figuerola

Imprès a Tiratge ISSN Dip. Legal

Printing Súria 1.500 exemplars 1695-9000 B.27.802-2002