Es fameliar A les Pitiüses, d'una herba molt petita que neix sota el pont vell del riu de Santa Eulària –construït pel diable–, collida la nit de Sant Joan o de cap d'Any i ficada dins una ampolla negra, n'apareix el Fameliar, un nan horrorós de boca espantosa, amb uns braços d'allò més llargs i prims. El fameliar restava dins l'ampolla negra fins que no era necessari per fer alguna feina impossible de fer pels humans, com segar un camp o fer una paret en una sola nit. El fameliar és molt nerviós i quan surt de l'ampolla diu; “Som es fameliar, vull feina o menjar” i qui l'ha fet sortir li encarrega la feina. També se li pot deixar menjar ja que aprecia molt el pa amb formatge.Té una força i uns poders descomunals. Quan surt de l'ampolla, demana constantment feina o menjar. És tan treballador que l'única manera d'aconseguir que es cansi és manar-li feines impossibles. Per fer-lo tornar a entrar dins l'ampolla s'ha d'agafar una branqueta beneïda d'olivera i resar una oració que s'ha perdut. Es coneixen casos de persones que van ser jutjades per la Inquisició durant l'Edat Moderna per tenir fameliars a casa. Davall aquest pont la nit de Sant Joan, a les 12, neix una herbeta màgica: És el fameliar....
El Fameliar: Rondaia d'Eivissa. Joan Castelló Guasch (Adaptació) Una vegada hi havia un home i una dona, pagesos de Sant Josep. Eren els dos sols, no tenien fills. Tots dos sols treballaven la terra. Això vol dir que sempre estaven ofegats de feina, que no l'acabaven mai i que sovent anaven avorrits de fer-ne.
Un dia la dona va dir a l'home:
- Pere, jo ja no puc aguantar més. Això no és viure, no tenim més remei que buscar ajuda. -Tens raó, Lletrudis, jo ja fa temps que hi pens - li respongué ell- Però si buscam un ajudant li haurem de pagar un jornal i saps que serien molts de sous. - I què hi farem!- digué ella. Tu només penses en els sous, i jo pens en els meus ossos i en la meua pell. Pel mes que ve, o tenim una ajuda, o hi aniràs tu tot sol a treballar. Arregla't així com vulguis! -Bé, bé- li digué-; no t'enfadis, que ja buscaré una solució. Passaren dies i setmanes i l'home no trobava cap remei bo. Sols era qüestió de buscar qui els ajudàs, però, fos qui fos, voldria cobrar poc o molt i això a ell no li agradava, volia trobar qui fes la feina, però sense cobrar. Una velleta que hi havia per allí prop li resolgué el problema quan ell hi anà a demanarli consell.
- Pere - li digué-, jo no conec ni he conegut mai ningú que vulgui treballar per no res. Un temps hi havia fameliars que tant els era menjar com fer feina, volien una de les dues coses. Però avui ja no se'n troben. - I no cobraven? - preguntà en Pere. - No, home. Això són esperits que no necessiten els sous per res- respongué la velleta. - Però deuen menjar molt, aquests esperits, eh? - Tornà a preguntar en Pere. - Veuràs: mengen i no mengen. S'han de tenir dins una ampolla negra, ben tapada. Quan es vol que facin alguna cosa, es destapa, i surten tot d'una. I de seguida ja demanen: feina o menjar! feina o menjar!... I no callen fins que els han donat una cosa de les dues. Si els donen feina de sol a sol cada dia i mica de menjar, no es queixen. I si els donen menjar sempre seguit i mica de feina, tampoc. El que no volen és estar sense fer res. - Idò això és el que jo voldria! - digué en Pere- . I no podríeu dir-me a on n'hi ha, de fameliars d'aquests? - A on n'hi ha? Jo no ho sé. Diuen que davall del pont vell del riu de Santa Eulària, a punteta de sol del dia de Sant Joan, hi neix una herbeta, que també es diu fameliar, que així que neix desapareix tot d'una; i que aquell que sap collir-ne un brot i posar-lo dins una ampolla negra i tapar-la de seguida ben tapada, té un fameliar per tota la vida. El dissabte de Sant Joan, en Pere se n'anà cap a Santa Eulària. Davall del pont mateix va sopar, passà la nit dins el carro, i a la matinada, que encara era fosc, ell ja estava de peus, esperant que sortís el sol, i amb el cor que li feia trup-trup. - Mira que si la velleta m'hagués enganyat!... Però no, no l'havia enganyat, no. Així que es va fer de dia, just vora els seus peus, brotà una herbeta petiteta. Però així com brotava, desapareixia tot d'una. Just tenia temps de veure-la. Destapà l'ampolleta negra que duia i el primer brot que va veure néixer devora ell l'agafà i el ficà dins l'ampolla i tapà tot d'una. I cregueu que hi va anar llest, eh?
- Ja me l'he fet meu! - exclamà , ben content-. Ara veurem si és veritat que fa tanta feina como diuen. Però l'ampolla pareixia que estava clavada en terra, tant i tant pesava. I en Pere va haver de fer un gran esforç per posar-la dins el carro. - Jo no sabia que un fameliar, o una herbeta tan petita com aquesta, pesàs tant i tant! Quan arribà a casa, la dona ja l'estava esperant, i així que botà del carro li preguntà: - Què? El dus o no el dus? - El duc! -respongué en Pere. - I què m'has dut aquí que pesa tant, Pere? - li preguntà. - T'he dut un fameliar. O al menys, així m'ho pens. Però ara ho sabrem del cert. Tens alguna feina per fer? - Home... Feina ja saps que sempre n'hi ha. Ara mateix es podrien pujar aquells sacs de blat a la casa alta- respongué ella, apuntant el dit cap un munt de més de quaranta sacs que hi havia a un racó. - Idò , mira-t'ho bé! - digué en Pere, llevant el tap a l'ampolla. A l'instant va sortir un capet pelat, com una nou, que així que es trobà fora s'inflà. Darrere el cap sortiren uns bracets llargs i prims, un cosset prim que també s'inflà, seguit d'unes cametes i uns peuets, tot tan petitet que pareixia mentida que s'hi pogués aguantar damunt. I ses manetes quasi li arrossegaven per terra. De tot d'una, en Pere i na Lletrudis s'espantaren molt de veure allò tan lleig. Més encara quan s'aturà davant ells i botant i fent manotades, amb una veu forta i amençadora els deia, sense parar:
-
Feina o menjar! Feina o menjar.
Va ser en Pere qui reaccionà primer i digué a na Lletrudis: - Vés , obre la porta de la casa alta! I al fameliar li manà: - I tu, ves agafant aquells sacs de blat i dugue'ls per amunt ...! I em pens que en tendrás de feina, per hores!
Encara no ho havia acabat de dir, quan ja estava el fameliar carregant-se sacs damunt l'esquena, un darrere l'altre, i per amunt s'ha dit! En Pere es quedà bocabadat, perquè amb el temps que ell n'hauria pujat un o dos, aquell homenet n'havia portat al menys una dotzena. Tot just ell i la dona no havien fet més que mirar-se sorpresos tres o quatre vegades, ja tornaren a tenir el fameliar davant ells, que amb les mateixes manotades i aquella veu que els deia: - Feina o menjar...! Feina o menjar...! I d'aquells quaranta sacs no en quedava ni un. Tots estaven, ben col·locats, a la casa alta. - Vine'm aquí! - li digué en Pere. I quan el tengué vora ell, el tornà a fer entrar dins l'ampolla, dient-li a l'orella una oració molt estranya.
Na Lletrudis no pogué entendre el que li deia ni com se les havia arreglat. Sols va veure com el fameliar s'enfilava, passava les cametes dins el coll de l'ampolla, i que llavors, movent-se com una sargantana, s'anava aprimant i entrant per endins, sense aturar-se de demanar: - Feina o menjar...! Feina o menjar...! Podeu pensar, de llavors ençà, si hi estigueren, de contents, en Pere i na Lletrudis, i si en feren de sous! De bon matinet feien sortir el fameliar de dins l'ampolla, i no parava de fer feina tot el dia. Ell cavava, llaurava, tallava llenya, i fin i tot escurava i feia la bugada, que de tot sabia fer. Bastava que li ensenyassin les coses una vegada. Feina, podeu creure-ho, no n'hi mancava; però el que és menjar...ni pensar-hi! Però un dia en Pere se'n va haver d'anar a Vila, i abans de partir, com de costum, li recomanà a la dona: - Lletrudis, no destapis l'ampolla del fameliar, eh? Mira que tu no estàs avesada a governar-lo, i et podria fer alguna mala passada. - Vés-te'n tranquil i no tenguis por - li respongué ella. Però ja sabeu com són, han set i seran sempre les dones. Na Lletrudis, així que en Pere hagué girat l'esquena, li mancà temps per anar-se'n a estirar el tap de l'ampolla. Ella el que volia era governar tota sola el fameliar, i no deixaria perdre l'ocasió. - Feina o menjar...!Feina o menjar...!- Li demanà tot d'una el fameliar, amb uns bots i unes manotades per davant ella com no li havia vist fer mai.
Tota espantada i no sabent quina feina donar-li, sols per llevar-se'l de davant li digué: - Vés, arregla la paret de tota la casa. Però ben arreglada, eh? I pensà: - Sort que la casa és grossa i la paret està que cau de per tot. Així en tendrà per temps.
Però encara tot just acabava de fer aquest pensament, que ja tornà a tenir el fameliar davant que cridava: - Feina o menjar...! Feina o menjar...! Hauríeu vist una dona ben espantada! No sabia què havia de fer, fins que li vengué una idea. - Té, feina! - li digué-. Agafa aquelles dues pells d'ovella, una blanca i l'altra negra, que hi ha en aquell racó i vés-te'n al torrent a fer-les netes. I no tornis que no duguis la blanca ben negra i la negra ben blanca. Quan tornà en Pere i na Lletrudis li contà el que havia passat, l'home se n'anà a buscar el fameliar i se'l trobà a la vora del torrent, renta que renta, tot enfeinat amb aquelles dues pells d'ovella. Se l'emportà cap a casa, el ficà dins l'ampolla i ja podeu pensar com estava d'enfadat amb na Lletrudis pel que havia fet. Poc temps després, un dia que en Pere se n'anà al molí a moldre un parell de sacs de blat, li agafaren desitjos a na Lletrudis de veure si el fameliar era tan bo per menjar com per fer feina. Dins la pastera dels porcs, hi va tallar un munt de moniatos i encara hi afegí quatre o cinc grapats de garroves.
Llavors se n'anà a l'ampolla i li llevà el tap. - Feina o menjar...!Feina o menjar...! - demanà el fameliar, així que tengué el capet fora.
-Té, menja prou, d'una vegada! - li digué na Lletrudis, acostant-li la pastera. Però es veu que aquell menjar no devia ser molt del seu gust, perquè no va fer més que olorar-lo i es girà tot d'una cap a ella. - Feina o menjar...! Feina o menjar...! -cridà amb tot la seva ànima- Però no menjar de porcs! I vénga bots i manotades. I quant més anava, més enfadat se posava, i es menjava tot el que tenia prop.
Na Lletrudis, una mica espantada de veure'l d'aquella manera, i una mica empipada que no volgués el menjar dels porcs, agafà la granera i, així que el tengué prop, li pegà fort damunt el cap!
Al.lots meus! li hauria valgut més caure de cul dins el foc! Com s'enfadà aquell fameliar. Li prengué la granera de les mans i la va fer a trossos, va fer uns crits terribles i va desaparèixer. No s'esperava tal cosa, na Lletrudis, i prengué un trastorn de mort. Llavors estigué un bon temps pensant perquè no sabia com dir-ho a l'home quan arribàs. - I ara, com li dic , a en Pere, que el fameliar m'ha fugit? El millor és no dir-li res i dissimular. Tornà a tapar l'ampolla, i quan en Pere vengué la trobà fent el sopar com si res hagués passat. L'endemà era dia de feina, i l'home destapà l'ampolla per endur-se'n el fameliar a treballar. Però el fameliar no hi era! Ell no s'ho acabava de creure i tapava i tornava a destapar. Convençut, a la fi, que no hi era, preguntà a la dona: - No deu ser cosa teva? - Què dius! -respongué ella- Em va bastar una vegada. Des de llavors, por tenc d'acostar-m'hi. - Idò , no ho entenc -digué en Pere- No sé com ha pogut sortir ell tot sol. - Què no veus que això són mals esperits? Tornarà quan menys ho pensem. - Déu ho faça! Si no, estam ben apanyats. Ara que ens anava tan bé. Aquell dia, sense ajuda del fameliar, se'n feren un fart de treballar; i per quan vengué la nit, mal avesats com estaven, els feien mal tots els ossos del cos.
En Pere no es cansava de buscar el fameliar per tots els racons, i pensava com se les havia apanyat per fugir. Passaven dies i més dies, i el fameliar no sortia. Fins que acabà per dir: treball perdut! i ja no el va buscar més. Es cap d'unes setmanes, un dia na Lletrudis se'n pujà a la casa alta per treure un cistell de faves, però quan el tengué ple, de cap de les maneres el pogué aixecar del terra. I mirau que ho provà vegades! - Què serà això? - es digué ella mateixa -. Ara ho faré provar a en Pere, sense dir-li per què. Però en Pere aixecà el cistell, sense sospitar res. Un altre dia anà a treure aigua de la cisterna. Omplí la baldraca com de costum, però quan va anar a aixecar-la del terra no podia de cap manera. Just pareixia que estava clavada, i ja podia estirar, ja... Sort que vengué en Pere, que duia les mules a beure, i li demanà que li portàs la baldraca.
I en Pere l'aixecà com si res. -Què estrany! - pensà ella- . Això pareix cosa de males arts! Ja van dues vegades que em passa el mateix. Què serà això? No tardà molt a saber-ho. A la tarda se n'anà a recollir una mica de roba que tenia estesa davall d'un garrover. La posà dins un cistell, i quan anà a endur-se'l no pogué amb ell per molt que ho va intentar, estirant una vegada i una altra amb totes les seves forces. Així la trobà en Pere. I ella li contà el que li passava i el que li va passar també amb el cistell de faves i amb la baldraca de l'aigua.
- Ja m'ho hauries d'haver dit abans! - li digué ell-. Saps què és això? - No! - respongué na Lletrudis-. I tu, que ho saps? - Ara ho veuràs.... S'acostà al cistell i digué: - Què t'estimes més: feina o menjar? - Menjar! -respongué la veu del fameliar. I tot d'una el veren com seia damunt el munt de la roba, fent les manotades de sempre i obrint la boca tot el que sabia. Na Lletrudis es quedà sorpresa. I en Pere li preguntà: - Li prometeres menjar, alguna vegada? - Sí! - respongué el fameliar tot d'una- I em pegà amb la granera perquè no vaig voler moniatos, ni garroves, el menjar dels porcs! Aquí na Lletrudis, vent-se descoberta, no tengué altre remei que explicar-li la veritat. - Ja em pensava jo alguna cosa així!...- digué en Pere-. Ell tot sol no podia haver sortit de dins l'ampolla. Però, el que està fet està fet! Ara dóna-li menjar, com li pertoca. Si no, cada dia estaràs igual. Na Lletrudis cridà el fameliar i se l'endugué cap a la casa. Li tallà un pa sencer, li posà una sobrassada i una botifarra damunt la taula i li acostà un cistell de figues.
- Au, menja! - li digué- I si en vols més digue-ho. Ràpidament la taula i el cistelló estaren buits. Arribà en Pere, i seient al costat del fameliar li preguntà: - I ara, et vols quedar amb nosaltres, o què? - Em qued! Destapau l'ampolla! I s'hi ficà dins, ell tot sol. Des de llavors, no va ser feina només que li donaren. Almenys, un dia cada setmana, li donaven menjar. I na Lletrudis, mái més tornà a destapar l'ampolla. I d'en Pere i na Lletrudis passa als seus fills, i néts , i besnéts, fins que, segons diuen, morí de vell.Encara que això no es pot acabar de creure, perquè ja es sap que els esperits no es moren. Però que cadascú pensi així com vulgui.
(Text adaptat per Anna Tur)