Les guerres púniques

Andrea Gonzรกlez, Lorena Prunera Uidad Belabass, Frendy de Leรณn 2n A 14/11/2014

LES GUERRES PÚNIQUES Roma, després d'haver aconseguit sotmetre al seu poder tota la península Italiana, ha esdevingut una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago, ciutat del nord d'Àfrica (a l'actual Tunísia) fundada originàriament pels fenicis.

Els cartaginesos havien establert colònies per tot el nord d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica (Màlaca o Málaga, Gadir o Cadis), Eivissa, Còrsega, Sardenya i Sicília. La seva força comercial els feia competidors de les colònies gregues de la península Ibèrica -Empòrion-, la costa occitana -en la qual destacava Massàlia- i Sicília -on la principal era Siracusa. En aquesta situació Roma i Cartago eren dues potències en expansió destinades a enfrontar-se pel domini del Mediterrani occidental.

2na Guerra Púnica: Va ser la guerra més important en les guerres entre els romans i cartaginesos.

Després de la derrota de la Primera Guerra Púnica, Cartago (Ciutat), es va veure obligat a pagar a Roma indemnització de guerra milionàries. Per fer front a les pagues, van dur a terme una nova expansió ultramarina per les riques terres de la Península Ibèrica.

Els exèrcits cartaginesos, van ocupar el sud d’ Hispania , però Amílcar va ser assassinat per un indígena , i el control de les tropes va passar a mans del seu fill Aníbal , que tot just comptava 22 anys.

Roma havia pactat amb els cartaginesos una frontera en el riu Ebre . Però al sud de l'Ebre , en zona cartaginesa , es trobava la ciutat de Sagunt , que havia subscrit una aliança amb Roma per defensar-se dels púnics . En el seu afany per conquistar tota la zona assignada , Aníbal va posar setge a Sagunt , i la ciutat va demanar ajuda als seus aliats romans . Corria l'any 218 quan Roma va declarar la guerra a Cartago . Començava la Segona Guerra Púnica , que havia de decidir la Història d'Occident

EL COMENÇAMENT DE LA GUERRA Els romans van pensar que l'enfrontament tindria lloc a la Península Ibèrica .

Però Aníbal, que conjuminava una extraordinària capacitat tàctica amb una visió estratègica de llarg abast , va dissenyar un pla més ambiciós per la submissió de Roma .

Mentre el Senat romà enviava tots els seus efectius a Hispania, Aníbal va deixar al seu germà Àsdrubal al capdavant de les tropes de la Península , i va llançar al seu exèrcit a una increïble travessia creuant els Pirineus i els Alps , per atacar Roma pel Nord .

Ningú podia esperar que un exèrcit sencer s'atrevís a creuar els terribles passos d'alta muntanya a l'hivern, per sengles mai abans transitades. La gesta li va costar a Aníbal la pèrdua d'un ull i la mort de la majoria dels elefants, però les desprevingudes legions romanes van ser derrotades per tres vegades al nord d' Itàlia , en les batalles de Tesino, Trebia i Trasimeno. I així, a la primavera de l'any següent, cap exèrcit s'interposava ja entre Aníbal i Roma.

Aníbal va creuar els Alps i els Pirineus amb un exèrcit d’elefants amb la intenció de destruir Roma. Però els romans mantenen entretingut a Aníbal i els llancen a per Cartago gracies a l’astúcia del “Públic Corneli Escipión” Aníbal: Va ser un general cartaginès, considerat com un dels més grans estreteges militars de la història.

Roma a havia colonitzat tota la península Itàlica i volia apoderar-se de Sicília.

Va guanyar a la Lliga Llatina, els Samnites i a totes les colònies gregues del sud d’Itàlia.

Després de donar suport als “Marmentinos” els va unir en un exèrcit que asediaría Siracusa i compensaria la Primera Guerra Púnica.

Cartago: Ja a principis del segle III aC s’havia convertit en la primera potència del Mediterrani occidental. Havia conquistat els territoris del nord d’Àfrica, Cerdanya, Còrsega i el sud de la península Ibèrica, i s’havia transformat en tot un imperi comercial i militar. La guerra per a ells va començar quan els romans van accedir a la seva colònia. (Agrigentum)

ALTRES COSES SOBRE LA SEGONA GUERRA PÚNICA: A més d’haver-li impost el pagament de molts diners, Roma es va apoderar de les illes de Sicília, Còrsega i Cerdanya, que proporcionaven molts recursos a la capital fenícia. Per recuperar-se els cartaginesos van emprendre la conquista de la península Ibèrica, subministrant abundants recursos.

Contrariament, al atacar la ciutat ibèrica de Roma, van exigir la retirada. De totes formes el exèrcit cartaginès va arrasar la ciutat i, conscients de que això desencadenaria la guerra, es van dirigir a Itàlia. Si debilitaven als Romans a Itàlia, els pobles sotmesos a Roma aconseguirien lliurar-se dels seus opressors i abandonarien la seva defensa, de manera que Cartago podia recobrar el domini de Sicília i de les altres illes.

A més els Romans es van sorprendre de que els cartaginesos fossin a Itàlia des de la península Ibèrica i entressin per el nord, i encara més de que ho fessin tan ràpid. El exèrcit cartaginès va obtenir grans victòries a Itàlia, però finalment van ser derrotats i van tindre que donar la seva conquista Ibèrica a Roma. Va haver 4 batalles importants; la de Trebia rasimeno, Cannas i Zama.

La tercera guerra púnica és un capítol bastant vergonyós de la història de roma.

Cartago es va comprometre després de la segona guerra Púnica, en el tractat de Zamma (202) a no emprendre cap guerra sense el beneplàcit de roma.

Escipió, entre el 204 i el 202, havia concertat una aliança amb Massinisa, rei de númida al qual va assignar el paper d'impedir qualsevol vel·leïtat expansionista de Cartago al nord d’Africà.

Aquest rei, vassall de Roma, es va dedicar assetjar de Cartago innombrables vegades. Les missions romanes enviades per regular els conflictes que

s'establien entre el rei i els Púnics, sentenciaven gairebé sempre en favor de Massinisa.

L’any 150 Cartago, cansada de les provocacions de Númida, va decidir defensar-se, roma acusà Cartago de violar el tractat i va exigir no només el cessament de les hostilitats, sinó també la paga d'Massinisa d'una indemnització de guerra.

Però a els senat va decidir també el envio d'una expedició miliar contra Cartago.

Les decisions són difícils de comprendre. Entre Cartago i roma no existia rivalitat comercial. els mercats de l'occident pertanyien completament a Roma i als seus aliats grecs.

Potser podria tractar-se de por o la desconfiança cap a Massinisa, el poder començava a ser massa gran als ulls de Roma i al qual no considerava un aliat per sobre de tota sospita. Aquesta desconfiança podia haver despertat el desig de roma de poder assentar-se al nord d'Àfrica.

Els al·legats de Catón al Senat, que sempre acabaven amb la coneguda frase "pel que fa a la resta, penso que s’ha de destruir Cartago", no resulten justificables.

Certament, com deia Cató, Cartago hagués desitjat vivament prendre la revenja contra Roma, però la seva situació en aquell moment feia que tal perill s'entreveiés, si no impossible, almenys molt llunyà.

Però per als romans la pau no era un bé, no dubtaven a sacrificar-la si significava un augment de la seguretat i un augment en interessos.

L'exèrcit romà va desembarcar a la ciutat en 147aC. Cartago es va presentar -a fi d'evitar la guerra- a accedir a qualsevol petició del Senat Romà, per dures que fossin les seves exigències: lliurament d'ostatges i de les armes i material de guerra.

Quan els cònsols van considerar que la ciutat ja no podia defensar-se, van exigir encara més: els cartagineses havien de destruir la seva pròpia ciutat i la població seria destruïda pels pobles.

Tal petició només tenia un significat per als cartaginesos, la fam i la misèria més extrema. Moguts per la desesperació, cartago va emprar els trenta dies que els cònsols li van donar de termini per respondre, a preparar-se per a la guerra.

Les forces de què disposava cartago no eren moltes, si estaven ben proveïdes, però el setge al qual l'exèrcit romà va sotmetre a Cartago, s'allargava enormement.

Fallava l'aprovisionament de l'exèrcit i el clima castigava durant els soldats.

A roma es va prendre la decisió d'investir cònsol en el 147 aC a Escipió Emilià, fill de Paulo Emilio i cosí d'Escipió l'Africà.

Escipió va restablir el bloqueig de Cartago i enmig d'una guerra obstinada i plena d'estratagemes per ambdues parts, va aconseguir reduir als cartaginesos a la primavera del 146.

CONSEQÜÈNCIES TERCERA GUERRA PÚNICA El Senat va decidir que la ciutat fos arrasada i abandonada per sempre.

Els supervivents van ser venuts com a esclaus i fins als mateixos déus púnics van ser traslladats a Roma: Juno Celeste va ser instal•lada al Capitoli.

Cartago va deixar d'existir als ulls dels homes i la dels déus.

Roma va revalidar el seu domini sobre Itàlia i va ampliar el seu control territorial amb l'annexió de territoris d'Hispània El potencial demogràfic i econòmic aconseguit li va permetre continuar la seva política expansionista fins a acabar sent l'única i indiscutible potència del mediterrani ja abans del segle 130 aC

HISTÒRIA: El nostre personatge es plebeu, o sigui era pobre, es diu Decimus.

Mare: Domicia Pare: Decimus Fill: Decimus: protagonista Filla: Lucia

Hi havia una vegada una família plebea i nombrosa que constava de 4 membres. La mare, Domicia, el pare, Decimus, la filla, Lúcia i el fill, Decimus.

Una família plebea era una família pobra, que no tenia tants diners ni tants negocis com un dels altres grups socials que hi havia, els patricis.

Des de fa 2000 anys que hi ha romans habitant a Italià. Tots els membres de la família vivien sota el mateix sostre. Vivien en apartaments de 3 o 4 plantes i a la planta baixa hi tenien el comerç. En la família romana el pare era conegut com a pater familias i era el qui tenia el poder i qui prenia totes les decisions de la casa. Tant la dona, com els fills i els esclaus eren propietat seva. La dona tenia cura de la casa, teixia i filava, però les feines més difícils eren reservades als esclaus i esclaves de la casa.

Els patricis eren al classe social que dominaven a totes les altres. Dirigen la major part dels negocis i eren els que tenien més diners i poder.

Els pobres vivien en Insules que eren com pisos.

Vivien en cases anomenades domus. Eren cases unifamiliars, d’una sola planta i les finestres no donaven al carrer i les habitacions estaven al voltant d’un pati central.

CIUTATS

ROMANES:

La societat romana va ser profundament urbana. A més, les ciutats (urbes) eren el lloc de residència de les autoritats i de l'Administració, el centre econòmic on es duien a terme les activitats artesanes i comercials.

• Durant l'època de l'Imperi es van construir centenars de ciutats, totes amb una estructura semblant. En una planta quadrangular hi destacaven dos carrers principals: un de nord a sud (cardo), i l'altre, d'est a oest (decumanus). Estaven

fortificades amb muralles i a l'encreuament dels dos carrers principals hi havia una gran plaça, el fòrum, que era el centre de la vida política i religiosa.

• Les ciutats van contribuir a la romanització de l'Imperi, és a dir, van ajudar a difondre-hi la llengua, els costums, les lleis i les formes de vida dels romans.

Vivien en ciutats molt grans, els rics vivien en el mateix barri i els pobres també.

La plaça era un dels espais més grans i importants per això estava al centre de la ciutat, amb els edificis importants per exemple un temple.

EXERCIT: La legió romana era la unitat d'infanteria bàsica de l'exèrcit romà, i depenent de les fonts, podia tenir entre 3000 i 6000 soldats. A grans trets, cada legió es dividia en 10 cohorts. Cada cohort es dividia en tres manipules, i a la vegada, cadascuna d'aquestes manipules estaven formades per dues centúries, 80 homes cadascuna aproximadament.

La majoria d’integrants de la legió eren d’infanteria pesada (portaven casc, cuirassa, espasa curta, llança, i un gran escut rectangular) Hi havia també un bon nombre d’integrants d’infanteria lleugera (arquers i foners, utilitzaven la fona, “tirachines”, dedicats a desarticular les formacions enemigues). En menor nombre hi havia genets.

Condicions:  

Disciplina fèrria.

Generals tenien dret sobre la vida dels seus soldats.



Servei obligatori fins als 30 anys més 14 a la reserva.



En la victòria soldats rebien part del botí.



Quan es llicenciaven rebien un lot de terres.

EDIFICIS ROMANS IMPORTANTS: Les

principals

obres

arquitectòniques

romanes

van

ser:

El circ, l’amfiteatre,els temples, el teatre,els arcs de triomf, i les termes.

També obres públiques com els aqüeductes i els ponts.

Temple:

El

temple

romà

servia

per

adorar

els

seus

déus.

Llengua i escriptura: Els romans escrivien en llatí, amb tinta sobre pell d’animal que se’n diu pergamí. Les primeres lletres les escrivien en tinta vermella i les altres lletres en negre.

Circ: El circ romà (circus en llatí) era un edifici d'oci romà que servia per a fer curses

de cavalls i

de gladiadors.

carros(bigues,quadrigues) Se

i

no

celebraven

s'hi

a

feien

lluites

l'amfiteatre.

Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balustrada que dividia l'edifici pel centre(spina). Les grades estaven recolzades en una estructura feta amb arcades.

Amfiteatre: Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra(en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies(cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat(imma cavea), el segon on seia la plebs romana(media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones(summa cavea). L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic.

Arcs de triomf: L'arc de triomf és un monument típic de l'arquitectura romana en forma d'arc que originàriament commemorava el triomf en alguna batalla, d'aquí el seu nom; els més antics són del segle I de la nostra era, i es troben a Itàlia. Normalment constituïen l'entrada monumental a les ciutats.

Acostumen

a

tenir

un

arc,

i

alguns

arriben

als

tres

Termes: Les termes(del llatí thermae) eren edificis públics amb prestacions.

Són els precursors de les modernes cases de banys, saunes i balnearis termals i representaven un dels principals llocs de trobada a l'antiga Roma, és a dir, constituïen un lloc d'oci i de sociabilització per a la societat romana, bàsicament, patrícia.

Aqüeductes: L'aqüeducte romà era un conducte artificial que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de

recs

de

superfície,

galeries

subterrànies,

i

ponts

d'arcs

aeris.

Ponts: Un pont és una estructura construïda per a salvar un obstacle físic, un riu, una vall, una carretera, una via de tren, etc. tot passant-hi per damunt.

La crisi de la República A partir del segle van

I

aC, la República va tenir un seguit de problemes que en provocar

la

fi:

·Augment dels treballadors sense feina, ja que hi havia molts esclaus que treballaven

sense

cobrar.

·La ruïna de molts pagesos, a causa del treball dels esclaus; els preus dels cereals van baixar molt i els pagesos havien de malvendre la collita. ·Conflictes socials: els pagesos pobres i els treballadors sense feina s’enfrontaven als patricis, que eren els grans propietaris d’esclaus, per aconseguir

un

repartiment

més

just

de

la

riquesa.

·Guerres civils: per assegurar l’ordre en els enfrontament entre patricis i plebeus, el senat va donar més poder a alguns militars. Aleshores van començar les lluites entre generals romans per tenir més poder. Després d’uns quants anys de guerres civils, el general Juli Cèsar va aconseguir derrotar els altres generals, i va intentar convertir-se en rei, però va ser assassinat l’any 44 aC.

WEBGRÀÀ FIÀ

https://culturaclasicapenalvento.wordpress.com/2013/02/19/actividad-4-lasguerras-punicas/ http://www.educarchile.cl/ech/pro/app/detalle?id=207645 http://blocs.xtec.cat/mars/files/2011/09/Unitat-14.pdf