Revista de Garriguella 2016

Revista

NĂşm.

31

2016

de

Garriguella

Ctra. de VilajuĂŻga, s/n.

17780 GARRIGUELLA www.vellemporda.com vellemporda@vellemporda.com

972 530 200 972 570 631

Núm.

31

- Any 2016

4 SALUTACIÓ Isabel Teixidor

5 «TEMPS FUGIT» Antonia Jiménez

6 NOTICIARI 2015-2016 8 REGISTRE CIVIL DE GARRIGUELLA

9 PREGÓ DE LA FIRA DEL BRUNYOL

COL·LABORADORS

OPINIÓ

POBLE

Sumari

22 EL SHOW DE TRUMAN Lena Silva

27 VIDA DE “REFUGIATS” Cesc Coll

30 ARQUITECTA: CANVI D’ETAPA AMB ELS BÚNQUERS DE GARRIGUELLA Adela Geli Anticó

32 «SE HACE CAMINO AL ANDAR» Ariadna de Genover

34 AL GUARDIÀ DEL NOSTRE TEMPLE Els aprenents de lectors

35 CONTRA EL PARANY DE LA LECTURA, BONES LECTURES I BONA TERTÚLIA A LA BIBLIOTECA Marga Cuéllar

36 EL CRIT

I LA GARNATXA DE GARRIGUELLA

Manel Seco

Albert Pujol

37 VESPA VELLUTINA, UNA AMENAÇA REAL PER A LES NOSTRES ABELLES

11 WALTER BENJAMIN

Marc Rodríguez Arumí

Artur Domingo i Barnils

40 L’ALIMENTACIÓ NATURAL I ENERGÈTICA

14 D’ECONOMIA I DE L’ECONOMIA

Miriam Artacho

DE GARRIGUELLA

42 L’ALIMENTACIÓ I ENVELLIMENT

Josep Soler Albertí

Pyrene Martínez

16 FOTOS D’ABANS

44 EL FOC I LA PREVENCIÓ D’INCENDIS,

17 ELS ACTUALS NOMS

46 APUNTS D’ART DEL SEGLE XVII

GESTIÓ AGRÍCOLA, RAMADERA I FORESTAL A CAP DE CREUS DE NOSTRA SENYORA DEL CAMP

DELS CARRERS

Èrika Serna i Coba

Lluís Martínez

48 LES DONES DEL MÓN DEL CÒMIC Caterina Martín

18 VÍCTOR ROQUETA, UN GARRIGUELLENC MORT ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ NAZIS Josep Playà Maset

20 UN BENEFACTOR GARRIGUELLENC Arnald Plujà i Canals

23 FOTOS D’ABANS

ENTITATS

HISTÒRIA

Xavier Vilabella i Pecondón

49 UN ANY MÉS DEL CASAL TRAMUNTANA La Junta del Casal Tramuntana

50 EL FILL DELS XARNEGOS Jordi Cegarra

52 NEIX CELLER GERISENA EL NOU PROJECTE D’AGRÍCOLA DE GARRIGUELLA 53 QUÈ ESPERES DEL TEU FILL?

CREACIÓ

Valle Júlia Ruiz

54 ESPORT, NATURA I UNA IDEA

24 METEOROLOGIA LES CARES AMAGADES DE LA INFORMACIÓ METEOROLÒGICA Eloi Cordomí

José Antonio López de Pablo Molina

25 MANUEL COSTA-PAU,

58 INAUGURACIÓ OFICIAL

GARRIGUELLENC

DE LA PENYA BLAUGRANA

Enric Pujol

Edició Ajuntament de Garriguella amb la col·laboració de la Diputació de Girona Coordinació Cebrià Rodríguez Col·laboradors Albert Pujol Artur Domingo i Barnils

COMUNA... TOCAVENTS DE L’ALBERA 56 AGERMANAMENT GARRIGUELLA / ONORE

Josep Ventalló

Josep Soler Albertí Lluís Martínez Josep Playà Maset Arnald Plujà i Canals Eloi Cordomí Enric Pujol Lena Silva Adela Geli Anticó Ariadna de Genover Els Aprenents de Lectors Marga Cuèllar

Manel Seco Marc Rodríguez Arumí Míriam Artacho Pyrene Martínez Cesc Coll Xavier Vilabella Pecondón Caterina Martín La Junta del Casal Tramuntana Jordi Cegarra Valle Júlia Ruiz

Josep Antoni López de Pablo Molina Josep Ventalló Èrika Serna i Coba Eva Guillamet Ajuntament www.ddgi.cat/garriguella Tel. 972 53 00 93 Fax 972 53 01 00

http://www.ddgi.cat/garriguella

Biblioteca biblioteca.garriguella@gmail.com Tel. 972 53 08 87 Portada Eva Guillamet Maquetació i impressió Pujol Arts Gràfiques

3

Poble

SALUTACIÓ taxes i subvencions d’anys anteriors), la feina diària sembla més un joc de malabars que altra cosa.

Dit això, sapigueu que, des del primer dia, estem reconduint aquesta situació. Ara bé, el procés és lent, i necessitarem paciència i actitud positiva.

Preguntem-nos:

ISABEL TEIXIDOR I DAMM ALCALDESSA DE GARRIGUELLA

Què fa realment que el nostre poble sigui viu?

Què fa que cada dia sortim de casa pensant: “M’agrada viure a Garriguella, m’agrada ser garriguellenc.”

I jo us responc:

Garriguellenc, garriguellenca, estimats veïns,

D

esprés d’un any al capdavant d’aquest consistori,

hi ha una cosa que tinc clara, i és que TU, i només TU, decideixes el poble que vols, i em vull explicar més bé perquè m’entenguis.

Situem-nos: Nosaltres, l’equip de govern, tenim la gran responsabilitat de governar aquest poble i de decidir quines actuacions considerem prioritàries, partint d’un pressupost d’un milió d’euros i una despesa fixa estructural del 80%.

Tenint en compte que el nostre deute és també del 80% del pressupost, i que arrosseguem un gran problema de tresoreria (vol dir que no s’han pogut cobrar una part dels impostos, 4

– Alguns teníeu ganes de fer esport, de córrer i caminar, i van néixer els “Tocavents de l’Albera”.

– A d’altres us interessava la cuina, i vau organitzar un curs de cuina molt concorregut.

– Un grup de joves tenia moltes ganes de fer un Playback estiuenc, i ja el tenim en marxa, organitzat per ells mateixos.

És a les vostres mans, només heu de decidir el que voleu per a Garriguella i posar-ho en marxa engrescant altres veïns, i també donant suport i participant en les activitats que ja s’ofereixen.

Animo tots els veïns a participar del teixit associatiu del poble, i m’atreveixo a preveure que el seu nivell de felicitat pujarà considerablement. Un teixit associatiu arrelat a la societat i que manté el dinamisme gràcies a l’esforç de moltes persones, un espai democràtic de participació en la comunitat que crea futurs ciutadans compromesos amb el seu entorn social i natural, reflex de la vitalitat del poble.

I aquí haig de dir que sóc molt optimista, perquè veig que molts us heu posat en marxa per crear el que us venia de gust fer, sense demanar o esperar que ho fes l’administració, i heu convidat els veïns a sumar-s’hi i a gaudir:

– Els nostres gegants, ja recuperats, ploraven perquè no tenien colla gegantera, i un grup de veïns els van sentir i ja estan assajant, al so de gralles i tambors.

– I els més petitons també ja saben el que volen: tiren les baldufes cada dia i reclamen un campionat de baldufes, i estic segura que també hi haurà algun veí que els voldrà ajudar.

I encara no hem parlat de les associacions ja consolidades, com són el casal d’avis, la penya blaugrana, el Club Esportiu Garriguella, la colla del carnaval, l’associació agrícola amb el vedat de caça, l’AMPA i altres grups d’interès. Entre tots fem poble.

Garriguellencs, garriguellenques, us felicito de tot cor.

Heu fet un pas endavant, seguiu així d’actius, seguiu així de participatius!

Estic orgullosa de ser garriguellenca.

Bona Festa Major!

Poble

«TEMPS FUGIT»

ANTONIA JIMÉNEZ REGIDORA DE CULTURA

ja ha passat un any des de la primera vegada que us vaig saludar des d’aquestes pàgines. Ha estat un període intens i complicat, tant a escala personal com “municipal”. Un any d’aprenentatge, d’intentar fer coses, ferles sense gastar gaires diners, i fer-les bé. Doncs... he de confessar que, de vegades, la maquinària m’ha passat per sobre, però, malgrat això, crec que hem aconseguit els tres propòsits.

Considero que quasi tots els actes que hem organitzat, al llarg d’aquest any, han anat molt bé: la Festa Major, la Diada, els Reis, Carnaval; la nostra primera Fira de la Garnatxa, que va ser un repte molt important, ja que implica una gran responsabilitat pel que suposa per a la imatge del poble, i que crec que vam passar amb bona nota. Evidentment que hi ha hagut errors,

I

coses que hem de millorar, però, que carai!, estem aprenent.

Només tinc una espineta clavada en aquest temps i és la Festa d’Hivern, que, malgrat tenir totes les condicions per sortir bé: menjar, bons músics... no va anar gens bé, respecte a la participació. Quin va ser el problema? L’horari? La festa en si mateixa que no té gaire sentit ferla d’aquesta manera? La comunicació? O tot plegat? Encara no ho sé, i aquesta reflexió em porta a una que ja us vaig expressar l’any passat: què i com ho volem?, quin tipus d’activitat cultural volem al nostre poble?

Recordeu que espero la vostra participació i les vostres propostes, sense això, no aconseguirem fer un teixit cultural “de poble”, un sentiment d’anar plegats, ens separin les creences polítiques o religioses que ens separin.

I encara que la meva feina surt endavant gràcies a l’esforç de tot l’equip de govern i al suport dels treballadors, no vull acabar sense fer un agraïment molt especial: gràcies Ernest Padern Pou per ser el meu alter ego, el meu company de fatigues i un gran col·laborador.

Gràcies també a tots aquells que ens heu ajudat aquest any.

Bé, espero que us agradin totes les activitats que hem preparat aquest estiu: el cinema a la fresca, que sembla que aquest any sí que s’ha guanyat el respecte de la meteorologia; l’òpera als jardins de Can Trobat, el country... i només citar-nos a la propera Festa Major del 2016, que aquest any se celebrarà al Cementiri Vell, recuperant una antiga tradició del nostre poble.

També durant la Festa Major, li donarem la benvinguda als nostres gegants, la Camp i en Sebastià, que tornen al nostre poble després d’un temps de remodelació. Aquest és un projecte en el qual m’he implicat molt personalment i que em fa molta il·lusió, i en el qual ja tenim força engrescada a la nostra futura Colla Gegantera. Qui sap?...

Potser això serà la llavor o el tret de sortida perquè es constitueixi una comissió de festes... Ja ho veurem l’any que ve.

Us desitjo una bona Festa Major!

Una abraçada.

P.D. I continuem patint el 21% d’IVA cultural...

Recordeu que espero la vostra participació i les vostres propostes, sense això, no aconseguirem fer un teixit cultural “de poble”, un sentiment d’anar plegats, ens separin les creences polítiques o religioses que ens separin 5

Poble

NOTICIARI tres eLeCCions en nou Mesos D’ençà de l’estiu passat s’han celebrat tres eleccions, unes autonòmiques i dues generals i amb resultats diferents, tot i que CDC i ERC s’han imposat.

1/ Eleccions autonòmiques del 27 de setembre: Junts pel Sí, 289 vots i 63%; Ciutadans, 41 i 9%; CUP, 36 i 8%; Catalunya Sí Que Es Pot, 26 i 6%; PSC, 25 i 5%; PP, 24 i 5%; i Unió, 12 i 3%; Pacma (Partit Animalista) i Els Verds, 1 vot. Van participar 463 persones, un 83,88%, una de les més altes de la història local.

2/ Eleccions generals de desembre: Democràcia i Llibertat, 126 vots i 32,9%; ERC, 91 i 23,8%; Podemos, 47 i 12,3%; Ciutadans, 39 i 10,2%; PSC, 38 i 9,9%; PP, 28 i 7,3%; Pacma, 5 vots i altres, 4. Van votar 378 persones.

3/ Eleccions generals del 26 de juny: CDC, 111 vots i 30,2% dels vots; ERC, 94 i 25,5%; En Comú Podem, 62 i 16,8%; Ciutadans, 35 vots i 9,5%; PP, 33 i 9%; PSC, 26 i 7,1%; Pacma, 6 i 1,6%. Van votar 367 persones.

80 anys de L’iniCi de La Guerra CiviL El 18 de juliol del 1936 es va produir el cop d’estat dels militars dirigits per Francisco Franco contra el Govern de la República. S’inicià una guerra civil que durà dos anys i mig.

En el cas de Garriguella, tot i que mai va tenir el front de guerra a prop, va tenir també conseqüències dramàtiques. Una quinzena de joves van morir en els dos fronts de batalla, la majoria del bàndol republicà. El capellà Mn. Lluís Faixat Vilella, de 67 anys, va ser executat el 7 d’agost de 1936 a prop de Cornellà de Terri, i també fou assassinat un dels vicaris. Acabada la guerra 6

foren afusellats, a Girona, dos joves republicans: Miquel Mas, de 23 anys, i Joaquim Muret, de 27 anys, el 28 de juliol de 1939. Altres anaren a l’exili o patiren presó.

Garriguella va ser escenari, el 6 de febrer del 1939, de la darrera gran batalla aèria de la guerra civil a Catalunya. Un atac de 6 avions Messerschmitt Bf109 van bombardejar per sorpresa i van incendiar i destrossar prop d’una trentena d’avions republicans a l’aeròdrom situat a la zona del mas de l’Horta. Un pilot de la Legió Còndor, que participava en el bombardeig, va ser abatut pel republicà Josep Falcó, que pilotava un Polikarpov, i la seva estela funerària al costat de la carretera encara el recorda. Els darrers dies de la retirada, Garriguella va concentrar un gran nombre de refugiats i alguns alts comandaments de la República.

CorresponsaLs estranGers a GarriGueLLa A principis de juliol van ser a Garriguella, convidats per la Generalitat, un grup de set corresponsals estrangers a Espanya que van visitar l’estela funerària del pilot alemany, Heinrich Windemuth, i el búnquer situat on havia estat l’aeròdrom de Garriguella-Vilajuïga entre 1937 i 1939. Entre els periodistes hi havia Raphael Minder, del New York Times; Utte Petra, del Welt, i Alejandro Vieyra, del Canal 13 de Argentina, i els acompanyava Kolja

Bienert, del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat).

Les explicacions sobre el camp d’aviació les va fer Josep Playà; al búnquer del mas de l’Horta van ser rebuts pel propietari dels terrenys, Xavier Gifre, i en la visita i posterior dinar a can Batlle van ser acompanyats per l’alcaldessa, Isabel Teixidor, amb qui es van fer una fotografia.

La Mort de dos pintors: Joan padern i raFaeL duran Aquest hivern passat han mort dos pintors vinculats per la seva obra amb Garriguella. En Joan Padern, nascut a Colera, va viure entre aquesta població i Blanes, on va morir. Durant la guerra civil va viure uns mesos a Vilamaniscle, d’on era part de la seva família, i de petit també va tenir com a mestre el sacerdot Juli Junyer, mort també durant la guerra civil, que fa uns anys

va ser santificat. Era parent de Margarida i Glòria Anticó, i posseix diversos quadres d’interiors de la seva casa (com el que aquí es reprodueix), així com del entorns de Garriguella i Vilamaniscle.

Aquests mateixos paisatges i sobretot les vinyes els va pintar sovint un altre pintor, Rafael Duran, que abans d’instal·lar-se definitivament a Cadaqués i Barcelona va tenir casa durant uns anys a Vilamaniscle.

QuiM CoLL va de roses a HondarriBia en BiCiCLeta El garriguellenc Quim Coll va poder complir, el juny passat, un dels seus somnis com a esportista: participar en la VII edició de la Transpyr, la travessa en bicicleta dels Pirineus des de Roses fins a Hondarribia. La cursa va començar el diumenge 12 de juny i va acabar el 18 de juny i està considerada una de les cinc curses per etapes més dures del món i la principal prova de bicicleta de muntanya del sud d’Europa. “Un recorregut de somni i imponent que posa a prova els límits físics i mentals dels ciclistes més experi-

mentats” com es deia en el dossier de premsa de la cursa. Cada etapa tenia una mitjana de cent quilòmetres per carreteres de muntanya amb uns 2.500 metres de desnivell. En total prop de 800 quilòmetres, més de 13.000 metres de desnivells i més de 48 ports de muntanya. En Quim Coll, tot i ser la seva primera participació i haver patit una grip uns dies abans, va poder arribar fins a la costa atlàntica, si bé va tenir problemes especialment en el tram final. Hi va haver 400 participants procedents de 24 països, essent la meitat estrangers.

una Foto HistòriCa aMB en KuBaLa La gesta d’en Quim Coll júnior ens remet a una altra del seu pare, com a futbolista. Precisament fa

poques setmanes, el Museu del Joguet de Figueres ha donat a conèixer la donació d’una foto del dia que en Kubala va jugar amb l’equip del Figueres i ho va fer (com es pot veure en la foto) al costat d’en Quim Coll (el tercer de dalt,

començant per l’esquerra). Va ser per les fires de maig de 1960, es va celebrar un torneig internacional en el qual l’equip de la Unió es va veure reforçat per Joel (València), Vavá (At. Madrid), Didí (R. Madrid), Evaristo, Kubala i Czibor (tots tres del Barça), els cinc jugadors que apareixen a la foto asseguts i vestint la samarreta de la Unió Esportiva.

eLs ContinGuts de La REVISTA DE GARRIGUELLA Ja són ConsuLtaBLes ON LINE Des de finals de juny, tots els números de la Revista de Garriguella, des del 1986 fins al 2012, es poden consultar en obert gràcies a la digitalització que ha realitzat l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà. L’adreça d’accés directe és: http:/xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora/#top i s’hi poden consultar més de 15.000 fitxers d’una setantena de publicacions i revistes municipals des de finals del segle XIX. El programa permet fer cerques simples i avançades en una publicació determinada o a totes i per paraules claus, amb possibilitat de reproducció digital. Així que ja sabeu: tots els qui heu col·laborat en la Revista, podreu trobar el vostre article a través d’internet.

GarriGueLLa GastronòMiCa L’any passat ja ens fèiem ressò del fet insòlit que un poble de 800 habitants tingui a l’estiu fins a 11 restaurants oberts. A aquesta circumstància, hi dedicava un article, a la revista Hora Nova (8-IX-2015), el consultor en comunicació Pau Canaleta, tot parlant d’una “oferta diversa que fa que aquest poble es converteixi, els caps de setmana, en bullici de gent atrets per una gastronomia popular i unes terrasses agradables (...). Un rere país on el turisme troba la tranquil·litat necessària alhora que s’allunya dels tòpics turístics”. Canaleta acabava remarcant la importància de Garriguella com a node que uneix el vi i la gastronomia.

Per la seva banda, l’escriptor Xavier Febrés dedicava un dels seus habituals blocs de temàtica empordanesa a parlar de les petites botigues de queviures dels pobles fent un elogi especial de tres d’elles: la Fina de Can Salellas, de Cantallops, que ha tancat les portes; ca l’Amparo, de Rabós, i ca l’Aurora, de Garriguella. De les tres, deia que permeten prendre el pols del dia a dia de cada poble i l’estat d’esperit de la concurrència.

La XiX Fira de La GarnatXa i eL BrunyoL El noticiari de l’any ha d’acabar amb la Fira de la Garnatxa i del Brunyol, celebrada els dies 25 i 26 de març, i anunciar que, en el 2017, arribarà a la seva vintena edició. La passada edició es va iniciar amb el pregó del pintor Albert Pujol, que reproduïm en aquest número, va comptar amb l’animació dels Xanquers i Grallers de la Jonquera, amb un tast de vins i garnatxa dirigit per Martí Vallès, enòleg i propietari dels Cellers d’en Guilla, de Delfià, i amb unes sardanes a la pista del cementiri vell amb la Cobla La Principal de Garriguella, dirigida pel mestre Jordi Vila.

7

Poble

REGISTRE CIVIL DE GARRIGUELLA Juny 2016

Càlcul segons data de variació: 22/07/2016 nacionalitat

NAIXEMENTS Eric Soto Antonova Bruc Muñoz Capdevila Alba Pujol Ortega Yasmine Hajjaj El Imrani Carlota Montero Martínez Aleix Saavedra Barriga Leo Fernández Renart Pau Heras Domingo Iker Tristancho Navarro Ikhlas Ben Rahou Enzo Soler Pérez Nora Fernández Haro

06/08/15 22/09/15 25/09/15 28/09/15 29/09/15 15/10/15 13/10/15 22/01/16 03/03/16 19/03/16 28/06/16 28/06/16

MATRIMONIS Francisco de Jesús Castillo Moya i Sonia Molina López 11/07/15 Jorge Costada Almarza i Tania Castillo Guillen

05/09/15

DEFUNCIONS Irene Elizabeth Worsell Pere Cros Castello Dolores Soler Masjuan

12/09/15 08/11/15 13/01/16

101 103 108 110 115 121 125 126 128 132 135 141 143 144 154 203 228 239 302 316 321 340 342 343 345 350

ALBÀNIA BÈLGICA ESPANYA FRANÇA ITALIA PAÏSOS BAIXOS GRAN BRETANYA ALEMANYA ROMANIA SUÏSSA UCRAÏNA ESTÒNIA REPÚBLICA TXECA ESLOVÀQUIA RÚSSIA ARGÈLIA MARROC SENEGAL ESTATS UNITS D’AMÈRICA DOMINICA HONDURES ARGENTINA BRASIL COLÒMBIA EQUADOR URUGUAY

totaL MuniCipi

dones

total població

0 4 348 25 1 0 10 7 11 0 0 0 1 1 0 1 26 1 1 0 1 2 1 1 3 1

1 6 349 25 0 1 7 4 13 2 1 1 2 0 3 0 19 0 0 1 5 3 1 1 2 0

1 10 697 50 1 1 17 11 24 2 1 1 3 1 3 1 45 1 1 1 6 5 2 2 5 1

446

447

893

Homes

ESPECIALITATS Carns a la brasa Peixos a la brasa Menú diari • Carta Menjadors privats per a grups Comunions, banquets...

Local climatitzat Zona de jocs per a nens, passeigs amb poni i circuit de quads per a totes les edats Dimarts tancat, mardi fermé

Ctra. Garriguella-Roses • Tel. 972 552 750 • 17780 GARRIGUELLA • lavinyagarriguella restaurantlavinya2015@gmail.com • www.restaurantlavinya2015.com 8

Opinió

PREGÓ DE LA FIRA DEL BRUNYOL I LA GARNATXA DE GARRIGUELLA És un plaer fer el pregó d’una cosa tan dolça i agraeixo els que han posat la seva confiança en la meva cuina, en aquesta ocasió literària, per fer-ho. “Unos 2.500 millones de personas viven en la tierra. El mandato divino creced y multiplicaros se ha cumplido, pues desde los hielos polares hasta las selvas ecuatoriales, no existe un pedazo de tierra que no haya sido pisado por el hombre”.

ALBER PUJOL

J

o tenia no gaire més de 5 anys, quan tota la meva fantasia imaginava el món, col·leccionava un àlbum de cromos, del qual he extret l’escrit que textualment us he llegit en castellà. L’àlbum es titula Razas humanas, colección de 128 cromos, esmaltados a todo color.

Gairebé cada any, per aquestes diades, feia els meus primers grans viatges, venia de Centelles, el poble on vaig néixer a la comarca de Vic, a Garriguella, a veure els meus avis, els meus oncles i la meva cosina. Es tardava més de 12 hores en tren per arribar en aquest remot país de l’Empordà. I encara que en aquesta terra no vaig trobarhi mai cap “esquimal” ni cap “Geisha del Japó” ni un “Gran jefe Dakota”, dels que jo mirava en els meus cromos, sí que és cert que els meus sentits eren pantalles obertes al món ansiosos per descobrir-lo.

Farina i ous essencialment barrejats amb pocs ingredients aromàtics i fregit tot amb oli d’oliva. No he conegut una celebració que el seu

objecte hagi estat una cosa tan senzilla, un brunyol. Per la meva mirada d’infant era un esdeveniment veure tot aquell trasbals a les cases, jo notava que no era una agitació qualsevol, veia que era important el que feien. Ara sé que fer els brunyols era una cerimònia, un ritual que es complia cada any, era un fet solemne! Aquestes pautes exactes en el calendari de cada any, i que gràcies a elles hem tingut una relació harmònica amb les estacions i el que amb cada estació es menja ens ha permès disposar de l’espera necessària perquè pugui créixer el desig i la il·lusió de reviure les coses una altra vegada.

El calendari gastronòmic està totalment influenciat pel calendari litúrgic. Va dir Salvador Garcia-Arbós en la seva conferència titulada “La cuina de quaresma”, recentment pronunciada a Girona: Torrons i polvorons, només per Nadal; Coca de Sant Joan, només per Sant Joan; Crema Catalana, només per Sant Josep; Canelons per Sant Esteve; Escudella i carn d’olla per Nadal; Tortell per Rams; Mona per Pasqua

Viure a Garriguella és sentir l’origen, sense donar-hi importància, però que sempre hem compartit aquest sentiment celebrant les festes.

i Brunyols per Quaresma! Tot quedava impregnat d’olor d’oli fregit, aroma de matafaluga i fragància de l’anís i la llimona, mentre homes i dones i amics s’ajudaven, pastant i coent i després posant en paneres, ensucrant, els brunyols fets. En el meu cor d’infant sentia, amb tot aquell espectacle, un poder de seducció, un estímul misteriós. Jo mai he sabut trobar una diferència important entre els brunyols fets d’un o d’un altre, però quan estaven els fets es convidaven entre els amics i les famílies. Jo no crec que s’invitaven a menjar quelcom distint i diferent, penso que gaudien sobretot “convidant-se”, era l’alegria de compartir la festa.

I la garnatxa? Ah!, el vi! “El vi de l’Empordà”. Aquí tothom bevia vi menjant, això sí “amarat”, rebaixat amb aigua, els nens a la taula tots bevien vi i, des de petits, passaven del “pit al porró” amb tota naturalitat. Però on mai vaig veure barrejarhi ni una sola gota d’aigua és a la garnatxa. La garnatxa formava part de la màxima solemnitat. Recordo l’armari raconer amb aquells vasets i aquella ampolla “bonica” de tons que el vidre treballat diferenciava.

La garnatxa era el vi de benvinguda al visitant i convidat de la casa, a l’amic, al familiar i al foraster, sempre se servia acompanyada de ga9

letes (preferentment les teules del Forn de la Barceloneta) durant l’any i per aquestes diades dels brunyols.

En aquest punt del meu pregó, seria injust si deixés de mencionar la influència vital, el condicionant de tot el que és viu i es mou, i, per descomptat, en el brunyol, sobre aquesta terra de l’Empordà: la Tramuntana. El que la naturalesa tarda a convertir en pedra, la tramuntana en quatre dies “fossilitza un brunyol”. L’empordanès no ha desaprofitat ni llençat mai res, tot pot fer servei i, tard o d’hora, es troba un bon ús, d’allò vell que no serveix.

Així els brunyols, en el quart dia de ser fets, quasi sempre ajudats del “nostre vent”, quedaven com un roc que l’alquímia popular convertia en un exquisit esmorzar o berenar, mullant-los dins d’un cafè amb llet ben calent o una tassa espessa de xocolata desfeta... són boníssims!

Crec que es podria ampliar “el dia del brunyol i la garnatxa” amb l’afegit de “El cafè amb llet i la tramuntana”. Totes les tradicions s’han comercialitzat, és la dinàmica del nostre temps, el consum compulsiu no pot parar i s’ha de treure rendibilitat a tot. He mirat el cens de la població de Garriguella, i hi estan registrades 25 nacionalitats. Avui se sap que d’aquí pocs anys el món

tindrà set mil milions d’habitants. De Vic a l’Empordà, es tarda poc més d’una hora per arribar-hi en cotxe.

Llimona ratllada, unes gotes d’esperit de llimona, matafaluga, sucre de canyella o vainilla. Una copeta d’anís, llard de porc o mantega, un quilo de farina, un pols de sal, llevat de París, una generosa dotzena d’ous i sucre. Aquesta recepta, ara mateix, amb un instant, prement una tecla pot volar a l’altra banda de la terra. Podem donar al món la fórmula, però no l’esperit, la vivència

d’aquest esdeveniment que de petit em va impressionar tant i que cada any es repeteix. ELS BRUNYOLS DE GARRIGUELLA SÓN LA TERRA. Aquest país, d’olor de mar, de llum de sol, de vent i poca pluja. Viure a Garriguella és sentir l’origen, sense donar-hi importància, però que sempre hem compartit aquest sentiment celebrant les festes. Això és la tradició, renovar la vida amb els costums. Que per molts anys i benvinguts a la festa de la Fira del Brunyol i la Garnatxa.

R E S TA U R A N T

BATLLE cuina catalana DIMARTS TANCAT

Tel. 972 53 05 98 - Garriguella - Alt Empordà

10

Opinió

WALTER BENJAMIN, EL PASSAT, EL PRESENT I NOSALTRES Portbou és, des de fa uns quants anys, una població que alguns consideren decadent, per la desaparició de la frontera, la duana i tot el que això va comportar.

I tanmateix aquesta població conté un tresor, potser no material, però sí estètic, cultural i, sobretot, moral. Es tracta del memorial dedicat al crític, escriptor i filòsof Walter Benjamin, que acabà amb la seva vida, just en aquesta petita població.

ARTUR DOMINGO I BARNILS

E

l memorial és obra de l’artista israelià Dani Karavan i es va inaugurar el 15 de maig de 1994. El nom escollit per Karavan, Passatges, és evocador, no només del pas de Benjamin per Portbou, sinó també d’una de les seves obres literàries més importants i a la vegada inacabada, com la seva pròpia vida. L’obra escultòrica, al voltant del cementiri, té tres punts d’intervenció, si bé l’element més visible i impactant és el túnel amb l’escala que baixa la muntanya en direcció al mar, al fons. També es pot considerar que puja del mar en direcció al pany de cel que s’hi albira, o ambdues coses. Però és tot l’entorn, amb el cementiri, el que queda impregnat d’una atmosfera que convida a la contemplació, el repòs o l’aïllament de la nostra vida atrafegada, i sobretot a la meditació. Deixant a part que des del punt de vista estètic és una meravella.

Sovint m’hi deixo perdre. Ha esdevingut per a mi un lloc idoni per

contemplar i des d’on contemplar, per llegir i per pensar. També hi convido les amistats que em visiten; ha esdevingut part essencial d’una ruta quasi obligada que no decep mai.

Qui era Walter Benjamin?

Walter Benjamin, nascut a Berlín el 1892, va ser una de les ments més lúcides de l’Europa de la primera meitat del segle XX. No se’l pot encasellar només en una de les disciplines formals de la cultura humanista, ja que les practicà quasi totes. Conreà la crítica literària i de l’art i la reflexió profunda sobre aquestes disciplines; per això se l’ha definit com un dels crítics de la cultura més importants del segle XX. Les seves obres i estudis sobre el Romanticisme alemany, o d’autors com Goethe, Baudelaire i Proust, els seus estudis sobre l’art i el llenguatge, en són només un aspecte. Escriví també literatura memorialística i poesia; s’interessà pel

Walter Benjamin reivindicà la necessitat de no oblidar el passat i mantenir la memòria, també de la injustícia, per alliberar-se’n i construir un present millor.

surrealisme, el cinema, la fotografia i tota mena d’arts.

Però Benjamin tenia també una vocació filosòfica que el portà a reflexionar sobre diversos àmbits, des d’aspectes “transcendents”, fins a altres relacionats amb el llenguatge, l’estètica, els símbols i els mites. S’interessà especialment per la filosofia de la història. I mantingué un estret contacte amb l’anomenada Escola de Frankfurt, sobretot amb Theodor Adorno i Max Horkheimer.

Assumí ben aviat un compromís social, ètic i polític clars. La seva experiència durant la Primera Guerra Mundial, marcada pel suïcidi d’un amic i la seva promesa, colpits pels horrors del conflicte bèl·lic, marcà la seva actitud en contra de la guerra i el portà a Suïssa, on residien molts exiliats contraris al bel·licisme. A partir de 1924 evolucionà cap al marxisme o, en les seves paraules, el materialisme dialèctic. Però Benjamin no fou un “marxista ortodox”, sinó que incorporà molts aspectes de la seva concepció teològica i moral de la història, influïda, entre altres, per la seves arrels judaiques. El seu darrer text conegut són les Tesis sobre la filosofia de la Història, un manifest radical on, entre altres idees, critica la deriva d’un món que havia portat l’ascens del feixisme i advoca per una societat no basada en 11

Fotografia: Gemma Romero Goday

l’explotació dels de sota i en harmonia amb la natura.

Benjamin fou un home lúcid, educat, però sovint incòmode, difícil d’encasellar. Era un inconformista brillant, en una constant recerca, lliurat a la seva tasca de pensador independent. Tal vegada per això se li negà l’accés a la càtedra universitària.

de l’exili a la fi El març de 1933, poques setmanes després de l’arribada de Hitler al poder, Benjamin abandonà Berlín i s’exilià a París. Inicialment les raons per abandonar Alemanya no derivaven encara d’una persecució o amenaça personal. El motiu immediat era l’ambient opressiu, irrespirable, que es començava a viure a l’Alemanya nazi. Però també l’asfíxia econòmica, per a un autor que veia cada vegada més complicat poder publicar. A més Benjamin tenia dues condicions que haurien fet ben aviat la seva vida impossible: era jueu i marxista, i un escriptor incòmode.

La vida a l’exili no era gens fàcil.

Penúries econòmiques, inseguretat 12

constant, lleis arbitràries... a més del rebuig de determinats sectors de la població, influïts per la xenofòbia i l’antisemitisme. Les dificultats el feren marxar de vegades a altres indrets, com Eivissa, Sanremo o Dinamarca, convidat aquí pel seu amic Bertolt Brecht, amb qui mantenia una forta afinitat i complicitat intel·lectual, malgrat els aspectes que els diferenciaven.

L’evolució política a França, sobretot amb la invasió de les tropes nazis l’estiu de 1940 i la creació del govern col·laboracionista de Vichy al sud, feren la situació impossible.

El juliol de 1939 havia perdut la nacionalitat alemanya i els intents de naturalitzar-se com a ciutadà francès fracassaren, per tant, havia esdevingut un apàtrida. Passà més de dos mesos en camps d’internament a França, en molt males condicions, i començà a plantejar-se la urgència de fugir d’Europa cap a Amèrica.

Però tampoc això no era fàcil, obtenir el visat d’entrada als Estats Units, ni el permís de sortida de França.

Abandonant París, Benjamin passà sis setmanes a Lourdes, abans d’arribar a Marsella. Ara ja disposava de permisos per arribar a Amèrica i transitar per Espanya i

Portugal, des d’on s’embarcaria, però no havia obtingut el visat de sortida de França. Tanmateix, romandre a Marsella era summament perillós en les seves circumstàncies, ja que la Gestapo feia el que volia, amb la complicitat del govern de Vichy. Per això decidí que havia d’arribar a l’estat espanyol.

De Marsella arribà a Portvendres, on contactà amb Lisa Fittko que l’ajudà a travessar la frontera, com havia fet amb tants altres perseguits. En aquesta tasca, hi col·laborava monsieur Azéma, alcalde socialista de Banyuls, que els indicà el camí més segur. Les mateixes rutes que centenars de milers de persones del bàndol republicà havien travessat en sentit contrari pocs mesos abans. Així entre el 25 i 26 de setembre de 1940 Lisa Fittko acompanyà Walter Benjamin, junt amb Henny Gurland i el seu fill Joseph, des de Banyuls fins a travessar la línia divisòria entre els estats francès i espanyol. Benjamin havia passat la nit al ras, esperant l’arribada dels seus acompanyants que havia anat a buscar Lisa. Reprengueren el camí a la matinada. Per raons de seguretat, Lisa retornà a territori francès i els assenyalà la resta del camí fins a Portbou. Aquí s’havien de presentar a la duana per resoldre les formalitats que els permetessin travessar la península i arribar a Portugal. Però el permís li fou denegat, ja que no disposava del visat de sortida del país veí. El retornarien a França, on ben segur ja l’esperava la Gestapo.

Atenent al seu mal estat de salut, li permeteren passar la nit a Portbou, a l’“Hotel de Francia”. En aquest hotel, Walter Benjamin decidí, probablement, posar fi a la seva vida, subministrant-se una sobredosi de morfina, tot i que molts aspectes de la seva fi continuen essent un misteri. Com també ho és, on va anar a parar el contingut de la pesada maleta que Benjamin portava amb ell i on va manifestar que hi duia un darrer

Fotografia: Gemma Romero Goday Fotografia: Gemma Romero Goday

manuscrit seu al qual li atorgava un gran valor. Més enllà de la hipotètica decisió personal de posar fi a la seva vida, és obvi que la principal causa de la seva mort fou la intolerància i persecució d’un règim totalitari que havia es-

campat els seus tentacles arreu del vell continent, amb la complicitat del règim de Vichy i les altres dictadures.

Benjamin, el passat i el present Walter Benjamin reivindicà la necessitat de no oblidar el passat i mantenir la memòria, també de la injustícia, per alliberar-se’n i construir un present millor. Com tants altres de la seva generació, fou un exiliat, un perseguit, un refugiat. La seva història és també la història d’una tragèdia col·lectiva.

Avui Europa i el món estan colpits per una tragèdia similar. Milions de persones fugen de la guerra, la repressió i la misèria. Desenes de milers de refugiats de l’Orient Mitjà i l’Àsia central fugen de Síria, l’Iraq, l’Afganistan... molts truquen a les portes del nostre vell continent sense obte-

nir quasi resposta, o ben minsa, amb l’excepció de centenars de persones voluntàries disposades a ajudar-les i moltes més a rebre-les. A finals de juny de 2016 s’ha donat la xifra escandalosa de més de 65 milions d’éssers humans desplaçats forçosos a la recerca d’un espai segur on viure.

Com fa quasi 80 anys, quan centenars de milers d’europeus, entre els quals molts republicans catalans i espanyols, fugien dels règims totalitaris.

Walter Benjamin fou una de les víctimes. En un moment donat, va fer seva la frase d’un personatge de Kafka que deia: “... hi ha una quantitat infinita d’esperança, però no pas per a nosaltres”. Quants milers d’aquests nous fugitius podrien fer també seva aquesta frase?

Potser el millor homenatge que podem retre a Walter Benjamin sigui, com ell, prendre consciència d’aquest nou drama que vivim i treballar per superar-lo.

13

Opinió

D’ECONOMIA I DE L’ECONOMIA DE GARRIGUELLA L’economia és una ciència social amb marges poc definits. Abasta uns camps d’estudi molt extensos i el cert és que, sovint, no ho fa prou bé. Els economistes no ens posem d’acord gairebé mai i ens equivoquem en les prediccions la majoria de les vegades, però tot i així es necessita l’economia per explicar i entendre la lògica de moltes coses. De fet, no tenim ni una definició consensuada del que és l’economia.

JOSEP SOLER ALBERTÍ

A

lguns la defineixen com l’estudi d’allò que anomenem “processos econòmics” com l’extracció de matèries primeres, la producció i l’intercanvi de béns i serveis, i, finalment, el seu ús i consum. Altres prefereixen definir-la com l’estudi de qualsevol activitat vinculada a la satisfacció de les necessitats humanes (aquelles que realment són necessàries i altres de les quals ens inventem o ens inventen la seva necessitat) a través de béns i serveis que, en ser escassos, hem de prioritzar i triar a què els destinem.

En ambdues definicions –si ho pensem bé– hi entra quasi tot.

Aquests processos econòmics estan influenciats per moltes altres matèries d’estudi, des de les més

científiques que, per exemple, influeixen en com i amb quina eficàcia produïm; fins a la psicologia o la sociologia, que ens diuen moltes coses de com i per què consumim o de com triem dedicar el nostre temps i els nostres recursos.

Una altra gran característica que complica l’estudi de l’economia, a més d’aquest abast múltiple d’altres disciplines, és que trobem economia –problemes i fets econòmics– tant en el marc global (l’economia del món), com en l’estatal o nacional (la que tracta de resoldre la política), el local (l’economia del poble o de la ciutat), fins a l’economia personal i familiar (finalment la més important per a cadascun de nosaltres i la que tenim més abandonada).

L’economia de Garriguella?

Segur que en sabem i en parlem

Així, és “economia de Garriguella”, les activitats en els seus camps, horts, olivars i en les seves vinyes, l’horticultura floral, els cellers, la construcció, les de les seves botigues, restaurants i altres negocis de serveis...

14

molt menys que de l’economia catalana o espanyola, i no és menys important, potser al contrari, per als seus habitants i per als que hi venim sovint.

L’economia de Garriguella, que és la dels seus ciutadans però també la de les seves empreses i entitats, està formada per totes aquelles activitats extractives, productives, d’intercanvi i de consum que tenen lloc al poble, però també per a aquelles que es desenvolupen fora del poble però en les que participen garriguellencs i forasters, i per a aquelles que, sense prendre-hi part, ens afecten la forma en la qual –com deia aquella segona definició– ens ajudaran a satisfer les nostres necessitats.

Així, és “economia de Garriguella”, les activitats en els seus camps, horts, olivars i en les seves vinyes (activitats extractives), l’horticultura floral, els cellers, la construcció (producció), les de les seves botigues, restaurants i altres negocis de serveis (intercanvis/distribució) i finalment l’ús que donem tots plegats a les nostres rendes (sous, pensions i altres guanys) entre el consum i l’estalvi. És tot això, però també ho és l’activitat de qui treballa fora del poble,

de qui s’hi compra o lloga una casa, dels que ens subministren des de fora serveis (des de correus, l’aigua i la llum, serveis de salut, recaptació d’impostos, l’administració de govern i tants altres). Per això –convé recordarho– l’economia del poble és molt més que el que es genera o es fa dins l’àmbit del mateix poble, i això complica la seva anàlisi. Si és difícil descriure plenament els trets actuals de l’economia d’un municipi, en aquest cas Garriguella, imagineu com pot ser de complicat conèixer la seva evolució o com era fa 50, 100, 200 o més anys.

Alguns que tenim la dèria, el costum o l’hàbit de veure-ho tot amb un prisma econòmic, tenim també una forta curiositat de saber “el que es feia” abans en el nostre entorn més proper, per exemple en el nostre poble; i si els nostres avantpassats o els antics garriguellencs es dedicaven o no a tasques i feines similars a les d’avui en dia.

Com saber-ho?

A casa tenim un arxiu familiar que m’agrada remenar i fullejar de tant en tant. Una part més antiga es

remunta molt enrere, però ja va arribar a casa, a Garriguella, des d’altres llocs i fa poca referència al poble. A més, són pergamins antics medievals que quasi no sé llegir, escrits en llatí i en una tipografia complicada. Una altra part de l’arxiu, però, en permet resseguir perfectament tots els avantpassats directes des que el primer d’ells, del tronc patern, es va instal·lar a Garriguella. Accidentalment, diré que es deia Jaume, Jaume Soler, i que va arribar des de la Jonquera cap al 1750. Els documents que parlen d’aquest senyor (establiments, capitulacions matrimonials, testaments, compravendes, però també llibres de comptes i altres anotacions) el citen primer (en arribar) com a “comerciant del lloch de La Jonquera” però un cop instal·lat passa a ser citat com “pagès del lloch de Garriguella” o (quan –rarament– l’escriptura es redacta en castellà) com a “labrador del lugar de Garriguella”. És a dir, era un emigrant “interempordanès” que un cop establert a Garriguella, casat aquí i amb alguna terra, va canviar d’ofici.

D’aquesta manera, el seguiment de les compres, vendes, dots i altres escriptures ens permet saber alguna cosa de les seves activitats, de part de la seva activitat “social” (matrimonis, herències, disputes), i en l’àmbit de la propietat i l’economia familiar en aquest cas “del lloch de Garriguella” (Baix a Garriguella) o en el correctament definit durant segles com a “veynat de Novas del Lloch de Garriguella” al qual ara, –perdent la tradició– s’anomena Garriguella (o de vegades pitjor, el forà “Garriguella de dalt”).

Aquesta feina de consulta esporàdica i seguiment de l’arxiu et dóna molta informació i també moltes sorpreses com els tres matrimonis del rebesavi, que creies tan tocat i posat, o els plets interminables entre parents per un deute menor, o de vegades descobrir coses com saber el moment en què l’hort va començar a formar part de casa teva. Coses de vida i economia familiar que et donen pistes sobre l’economia del poble.

Paratge Pedreguers, s/n.

17780 GARRIGUELLA - Girona (Espanya) Tel. (+34) 972 530 090 info@masetplana.com

www.masetplana.com 15

Fotos d’abans

16

Història

ELS ACTUALS NOMS DELS CARRERS L’espai/plaça on hi ha el til·ler a Garriguella de Baix, fins al 1980, era un terreny per enquitranar, polsegós i poc predisposat a ajudar les relacions entre els veïns.

LLUÍS MARTÍNEZ

E

ls noms dels carrers, les places, etc., constitueixen una realitat onomàstica que, en bona part, va d’acord amb la realitat social i política. I solen evolucionar amb ella1. A Garriguella, en tenim uns bons exemples2. Us passo a comentar el que va fer el primer Ajuntament democràtic el 1979.

Constituït el 19 d’abril i ja poques setmanes després, el juny, una comissió popular –integrada per representats de la societat garriguellenca i de l’Ajuntament, després de diverses reunions– va enllestir la proposta per adequar els noms dels carrers, la qual va ser adoptada íntegrament pel Ple del 4 de juliol. Val a dir que va ser una de les primeres poblacions de les comarques gironines a materialitzar la substitució dels noms.

En resum, l’Acord del Ple recollia la necessitat de: – traduir tots els noms al català – donar nom a tots els carrers que no en tinguessin (com el carrer Pompeu Fabra, el carrer Escoles)

– substituir les denominacions sense arrel popular pels noms d’ús corrent (com el carrer José Antonio per carrer Gran, Plaza del Caudillo per plaça de Noves).

No hem d’oblidar que, com en tots els canvis, s’aixecà un cert rebombori. Més aleshores, època de novetats democràtiques (que per a uns quants es vivien com a ‘provisionals’) i per altres, per una certa por al retorn del Régimen. Alguns es van enfadar pel nom de Pompeu Fabra, altres pel de la plaça de Noves. Aquest darrer ja estava sustentat per l’entrada ‘Noves’ de l’Enciclopèdia Catalana3 i també perquè, tot i que comunament s’usava Noves, no constava, enlloc, de manera oficial. Malgrat aquest fet, pocs anys després, els veïns de la Plaça, unànimement, van haver de recollir signatures per a mantenir el nom de Noves (algú volia posar-li, a la plaça, ‘plaça ciutadans’).

Aquell estiu de l’any 1979 es van anar confeccionant les plaques.

Fetes esgrafiades, amb la participació entusiasta de tota la mainada del poble (fet que segurament ajudà

a apaivagar alguns ànims nostàlgics). El lloc del taller d’esgrafiat va ser el consultori mèdic vell amb la direcció i mestratge del jovent, feta de manera voluntariosa i efectiva, per la M. Rosa Bagó i la Mercè Piera. Un cop cuites a Figueres, en Lorenzo Martin les va anar col·locant. També alguna mainada va confeccionar-se les plaques numèriques de casa seva. Aquí en teniu dues mostres, que aguanten perfectament des del 1979.

Més endavant, s’han posat noms i plaques noves, però aquestes ja fetes de manera professional.

Bibliografia: (1) http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/Els%20noms%20de%20carrers%20i%20places%20de% 20Catalunya.pdf (2) Erika Serna: “Nomenclàtor urbà de Garriguella” (Revista de Garriguella 2007) http://www.garriguella.cat/media/ sites/142/2007_num_22.pdf (3) http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0046538.xml 17

Història

VÍCTOR ROQUETA, UN GARRIGUELLENC MORT ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ NAZIS La Segona Guerra Mundial ens ha deixat una de les pàgines més negres de la història de la humanitat: la dels camps de concentració nazis on van morir centenars de milers de persones. Un d’aquests morts és un garriguellenc, Víctor Roqueta.

JOSEP PLAYÀ MASET

E

n Víctor Roqueta va néixer a Ceret el 10 de juliol de 1898.

Era fill d’un fabricant de taps de suro de Cassà de la Selva, que va muntar fàbriques a Ceret i Narbona. I va ser a la capital del Vallespir on va conèixer Rosa Bes Noguer, natural de Garriguella, que havia anat a passar uns dies a casa d’uns parents, i amb qui es va casar. La Rosa Bes era afillada d’Emili Garriga Lloveras (diputat de la Mancomunitat, fundador del Sindicat Agrícola de Garriguella i mort el 1923) i Hortènsia Badosa (cosina germana de Rosa Bes).

Víctor Roqueta va viure entre Ceret i Garriguella. Aquí al poble, hi tenia la família i ell anava i venia. Va ser també president del Sindicat Agrícola. Encara es conserva la tartana amb la qual es desplaçava, i en la que, més d’un cop, havia acompanyat al bisbe de Girona. El matrimoni va tenir tres fills: Lina, Emili (li posaren en honor a Emili Garriga) i Josep (que encara viu a Ceret). L’Emili, nascut a Ceret el 1929, torna a Garriguella, després

de la guerra, amb 18 anys i, més endavant, es casa amb Elena Coll. En la fotografia, se’l veu precisament envoltat dels seus tres fills.

Quan esclata la guerra civil, el 1936, aconsellen a la família que se’n vagi a França i s’instal·la a Ceret per por a les represàlies. Durant la guerra, la casa de can Garriga va quedar abandonada o ocupada per refugiats. El resultat va ser que desaparegué la valuosa biblioteca i quasi tots els mobles, excepte un piano i algun altre.

Des de Ceret, Víctor Roqueta va procurar ajudar refugiats de diversos colors, com ho demostren algunes cartes conservades. Per la proximitat amb la frontera, diversos amics, com Joaquim Bech de Careda o Joan Olivella, des de Sant Sebastià, li demanen informació sobre el que passa a l’Empordà. Una carta enviada des de Montreux, li demana en francès, potser per dissimular, la situació al poble i la signa Mme. Joseph Soler. També es conserva una carta en francès, anònima, enviada des de San Juan de Luz, on li proposen col·laborar amb els serveis secrets franquistes. Però un tal José

Víctor Roqueta va viure entre Ceret i Garriguella.

Aquí al poble, hi tenia la família i ell anava i venia 18

M. Grau Casellas, reclòs el 1939 al camp de concentració de Prats de Molló, també li demana ajuda. Se sap que va acollir republicans, com en Josep Irla, que va ser president de la Generalitat a l’exili.

El juny de 1940, els alemanys ocupen tot França i la Gestapo comença a fer detencions massives. I en algun moment determinat (segurament el 1943), i sense que se’n coneguin les causes exactes, la Gestapo es va presentar a la casa de Víctor Roqueta a Ceret i se’l van endur detingut en presència dels

seus fills. Es creu que va ser denunciat per una persona propera, acusat d’ajudar la resistència. Va ser traslladat a Sandbostel, un poble de 800 habitants, a uns 60 quilòmetres d’Hamburg, que depenia del camp de Neuengamme. En aquest camp, s’han conservat alguns dels barracons que van allotjar els presos i hi ha una llista amb 22.460 noms de morts. Segons la fitxa del camp, Víctor Roqueta era el presoner número 37.605 i va morir el 19 d’abril de 1945. L’endemà de la seva mort, el camp era alliberat pels aliats. Sembla que, els darrers dies, la vida al camp es va fer molt dura; no es donava menjar als presos, se’ls obligava a fer marxes a peu i van sofrir bombardejos. Pel testimoni d’un amic que va sobreviure, se sap que, els darrers dies, Víctor Roqueta pesava 45 quilos, quan n’havia pesat 90. Pels camps que depenien de Neuengamme hi van passar, entre 1938 i 1945, prop de cent mil persones, i la meitat no van sobreviure. A la dona, se li va comunicar que en Víctor havia mort d’inanició.

A Ceret, existeix un monument dedicat als morts de les dues guerres mundials de l’escultor Arístides Maillol, on consta el nom de “Víctor Roquetta”, mort als 47 anys. A ell, i a altres, se’ls va retre un homenatge, i és just que ara també li’n fem un des de Garriguella, que va ser, juntament amb Ceret, el seu poble.

Centre de Reproducció de Tortugues G de l’Albera a r r i G u e L L a

FUSTERIA GARRIGUELLA C/ Estany de la Llebre, s/n.

17780 GARRIGUELLA Tel. 659 30 20 19

www.tortugues.cat - Tel. 972 55 22 45 19

Història

UN BENEFECTOR GARRIGUELLENC El 3 de gener de 1966 moria, a Barcelona, en Miquel Sabater Furtià. Malgrat els seus cognoms, només el segon manté relació amb Garriguella, ja que era fill de Maria Furtià Renart de can Bunsingo. Fins aquí, una història més d’aquelles persones que emigren del poble en temps d’infortuni.

ARNALD PLUJÀ I CANALS

S

i reculem a les arrels maternes d’en Miquel fins als seus avis garriguellencs, trobarem els cònjuges Sebastià Furtià Robert (Garriguella, 1837) i Anna Renart Juanola (Garriguella, 1840) que vivien al carrer Pilota núm. 3, de fet una casa arrendada a la Maria Bes Garriga, aleshores resident a l’Argentina (Buenos Aires). Aquest matrimoni tingué la Margarita (Garriguella, 1867), la Llúcia (Garriguella, 1879), la nostra Maria (Garriguella, 1870) i un noi finat jove.

L’economia familiar devia ser molt limitada, ja que, el 1889, les dues filles grans treballaven de serventes a Barcelona, mentre que la petita encara anava a l’escola. La pubilla retornà, poc temps després, a Garriguella per contreure matrimoni amb el jove Joan Guasch Sucarrat i seguir menant les migrades terres heretades. Un enllaç que només deixà de descendència Mercè Guasch Furtià i una neboda que

Miquel Sabater Furtià.

Maria Furtià Renart.

vivia a Girona, ja que la Llúcia Furtià morí soltera a la casa de la seva germana, a Barcelona. A final del segle XIX, aquesta nissaga estava ben arrelada i emparentada a Garriguella, on coexistien els besavis Sebas-

tià Furtià Badosa i Llúcia Robert; els germans Jeroni i Rita Furtià Soler, el primer, un simple jornaler casat amb Leuteria Escarrà Casademont i pares de quatre fills (Joan, Emili, Sebastià i Maria), mentre que la Rita enllaçà amb Joan Guerra Ros, un peroler establert en uns baixos del carrer Aurora, i, finalment, Ferriol Furtià Bassonet del carrer Sant Ferran i marit d’Engràcia Badet Cros, de Llers, sense obviar un reguitzell de Furtià de segon cognom. Tot plegat, un conjunt de famílies molt modestes que vivien del seu treball.

Retornats a la Maria, la filla mitjana dels Furtià i de la seva estada a

Així, com si d’una pel·lícula americana es tractés, el jove administratiu de mare garriguellenca anà pujant esglaons dins l’empresa fins a ostentar el càrrec més alt: director del Gran Metro Metropolità de Barcelona 20

Barcelona, servint a casa d’una família acomodada, féu coneixença de l’Antonio Sabater Pagès, natural d’un petit poblet de la comarca del Penedès. La jove parella aviat congenià i acabaren a l’altar, començant una nova vida a la ciutat comtal. Fruit del matrimoni, nasqué un sol fill, el nostre Miquel Sabater Furtià, que després d’una infància semblant a la majoria dels joves de l’època i uns estudis de comerç, que només arribaren a grau mitjà, començà a treballar. Un dels primers treballs fou a Alemanya, a l’empresa Bayer de Leverkusen (Rin-Wesfàlia) de productes químics i farmacèutics, completant el domini de l’idioma que havia estudiat. Dos anys després, entrà d’administratiu al Metro de Barcelona, fent l’aprenentatge, la “tesina” i el “postgrau” al costat del director d’aquesta companyia de transports, on fou bàsic per traduir les instruccions per al muntatge i conservació de la maquinària d’origen alemany que utilitzava l’empresa. Amb anys de treball seriós, eficient i responsable, en Miquel es guanyà la confiança i l’afecte del seu cap i dels consellers delegats que, després de l’òbit del seu mentor, el proposaren per ocupar la vacant deixada. Així, com si d’una pel·lícula americana es tractés, el jove administratiu de mare garriguellenca anà pujant esglaons, dins l’empresa, fins a ostentar el càrrec més alt: director del Gran Metro Metropolità de Barcelona, que llavors encara no depenia de l’Ajuntament comtal, sinó que era una societat anònima. En temps de Miquel Sabater com a directiu, almenys s’inauguraren dues línies de metro, una que anava des de la plaça Catalunya fins al Liceu i l’altra a Correus. També s’eixamplà la via a nivell internacional i s’introduí l’alimentació elèctrica per mitjà de catenària a corrent continu de 1.200 volts. Aleshores coexistia una segona companyia amb la qual es fusionaren, constituint l’actual empresa municipal.

La vena materna d’en Miquel el cridà sovint a Garriguella, on visitava la família i es donava la circumstància de tenir, per tia, la pubilla dels Furtià, que malvivia del treball camperol en una època de crisi rural, mentre que, en la seva condició de nebot fadristern i fill de la germana emigrada, gaudia d’una posició rellevant, un salari astronòmic, secretària, cotxe i xofer. Així que la major part del patrimoni Furtià, transmès d’una generació a l’altra, passà a les seves mans per la via dinerària i altres adquisicions com gairebé tots els immobles al xamfrà esquerrà del carrer de la Pilota. Entre anades i vingudes, es creuà a la vida d’en Miquel una jove garriguellenca resident a Barcelona, l’actual Maria Quera Martí, amb qui, malgrat la diferència d’edat, compartiren més de vint anys d’exquisida relació sentimental. Els cònjuges, de fet, habitaven un àtic amb vistes panoràmiques sobre el districte de Sant Gervasi de Barcelona, una vida gairebé sumptuosa i d’intensa activitat social, on l’òpera, el teatre, els viatges a París i els actes oficials de la companyia formaven part de la quotidianitat, fins que la mort sobtada d’en Miquel truncà el lligam sentimental. Anys abans, havia disposat el seu testament, més influït per creences religioses, o l’estalvi de càrregues successòries, que l’estimació a la parella. Així que tant en l’aspecte matrimonial com testador, la Maria Quera prengué una actitud absolutament passiva i respectuosa envers la seva decisió, de qui s’han beneficiat els garriguellencs, ja que el capital i tots els immobles d’en Miquel Sabater, a Garriguella i a Barcelona, excepte l’àtic on residien, quedaren inscrits al “Llegat Sabater-Furtià”, administrat, segons voluntat del testador, per qui ostentés el càrrec de rector de la parròquia, una decisió que mossèn Isidre féu pública a la mateixa sala de ball de Garriguella, generant una forta polèmica entre el

Maria Quera Martí.

bisbat i les autoritats municipals, decebudes per l’alt grau de favoritisme envers l’església.

La constitució de l’inventari llegat a l’Església quedà formalitzat davant de notari el 17 de desembre de 1966. Isidre Corominas Matacàs fou nomenat “marmessor universal i hereter de confiança” de Miquel Sabater Furtià però, en realitat, aquelles dues persones només s’havien tractat un parell de vegades. Una donació prou coneguda pels capellans de la demarcació, que encara recorden com, cada primer dia de mes, el mossèn bescanviava la sotana per camisa i corbata i, en condició d’hisendat, viatjava a Barcelona per cobrar el lloguer dels pisos del Putxet, una transformació que li comportà més d’una broma dels companys de feligresia. De l’etapa del benvolgut rector, només es recorda la concessió de tres beques d’estudis a joves locals. Amb el successor, mossèn Jaume Angelats, s’ha disposat, amb molt bon criteri, que, en cas de necessitat, un d’aquests pisos quedés a lliure disposició dels garriguellencs, i s’ha millorat la transparència de l’activitat funda21

Mossèn Isidre.

cional, essent reflectida a la Memòria Anual, editada per la parròquia i lliurada a cada família de Garriguella. De l’any 2005, destaquen deu borses per a estudiants universitaris, ajudes al servei d’atenció de la Fundació Mare de Déu del Camp i tot un reguitzell de subvencions, el 20% del llibres de text a l’alumnat local, per a activitats extraescolars, transport escolar especial, Casal de Gent Gran, Cor de Garriguella, Club Esportiu, Concurs de Pessebres, material audiovisual, calefactar la sala d’actes de la rectoria, una dedicació gairebé idèntica a l’exercici del 2007, on també s’esmenta

la venda d’un dels immobles del poble i l’adquisició del solar adjacent a l’hort de la rectoria, una vella aspiració del seu antecessor, per augmentar els equipaments socials, una llarga relació d’ajudes, sense menció de l’abast econòmic.

Finalment, la memòria informa que Francesc Vergés, Martí Roig, Joan M. Pau i l’agència Gallofré de Barcelona conformen l’equip d’assessors amb qui mossèn Jaume dóna suport a l’administració del llegat “Sabater-Furtià.

Encara que el gruix de l’herència revertí a l’Església, al seu cas representada pel curat de la parròquia de

nota. Capítol extret del llibre: GARRIGUELLA AL SEGLE XX. any 2007.

22

Garriguella, aquesta no fou l’única beneficiària del llegat. A l’Ajuntament, li pertocà tota la seva col·lecció privada de llibres i la casa pairal dels Furtià, al carrer de la Pilota núm. 3, per ésser destinada a “centre de lectura”, el mateix edifici que després s’utilitzà com a dispensari mèdic, avui com a oficina de correus i, ocasionalment, per donar un servei de barberia a la gent gran del poble, una evolució social que segurament el mateix Miquel Sabater Furtià veuria amb bons ulls, ja que la biblioteca existent no ha estat clausurada, sinó traslladada als baixos de l’Ajuntament, on reuneix les condicions de pública i oberta que desitjava. A Felip Daró Camps de can Xela –amb qui durant les seves estades a Garriguella mantingué una bona amistat, nascuda a partir d’àpats, consells i xerrades– li concedí un baix, o magatzem, també emplaçat en dit carrer de la Pilota.

A la neboda Lucrècia Casademont Guasch, de Girona, una altra caseta a l’esmentat carrer, de fet els mateixos habitatges que antany havien estat arrendats als amics parisencs; mentre que a la Maria Quera Martí li deixà l’àtic del carrer Putxet de Barcelona, que compartiren en vida.

Pel que fa a la resta de béns inventariats, tan dineraris, com immobles, mobles, crèdits, drets, accions presents i futures, instituí hereva universal l’Església Catòlica, una donació específicament creada per atendre funcions de “pietat i beneficència”, tal com el mateix legatari havia designat. Per millor interpretació de la seva voluntat, Miquel Sabater redactà un plec d’instruccions i aclariments adreçats als seus marmessors universals. Així doncs, els mossens Isidre Corominas, Jaume Angelats i predecessors, tenen l’obligació moral de ser justos, clarividents i allargar, al màxim, aquest benefici als garriguellencs.

Fotos d’abans

23

Creació

METEOROLOGIA

LES CARES AMAGADES DE LA INFORMACIÓ METEOROLÒGICA ELOI CORDOMÍ FÍSIC I METEORÒLEG DE TELEVISIÓ DE CATALUNYA

E

l setembre passat va fer 20 anys que vaig fer la primera observació meteorològica a la terrassa de casa meva, al barri del Guinardó de Barcelona. En una llibreta vaig començar a apuntar les temperatures màximes i mínimes de cada dia, l’estat del cel, la pressió atmosfèrica i un petit resum del temps que feia. Ho vaig fer per complementar un treball a l’escola, però la meteorologia em va atrapar i, un cop acabat el treball, vaig continuar la meva feina d’observador gairebé deu anys més. En tot aquell temps, vaig visitar molts col·legues, també apassionats per la meteorologia, per saber com eren les seves estacions meteorològiques i per veure com feien la seva feina, i tots ells em van encomanar la passió de mirar i entendre el cel. Com molts altres observadors, cada matí trucava a TV3 per facilitar les meves dades i em feia il·lusió quan, de tant en tant, les veia escrites al mapa del temps de la televisió.

Actualment, tinc la sort de poder parlar cada dia amb les persones que encara fan aquesta feina i que em continuen transmetent la seva il·lusió i passió per observar el temps. La feina del “predictor meteorològic” consisteix a conèixer amb tot detall el temps actual i passat, per poder preveure el temps futur, de manera que totes aquestes tertúlies matinals ens són de gran utilitat per fer-nos una radiografia del panorama meteorològic que s’està produint en aquell moment. Sí que és veritat que a la xarxa es poden consultar les dades de centenars d’estacions meteorològiques automàtiques repartides per tot el territori, però moltes d’aquestes estacions són aparells particulars d’aficionats a la meteorologia que, amb la seva paciència i dedicació, aconsegueixen unes dades de màxima fiabilitat. I més enllà de les xifres que ens facilitin les estacions meteorològiques, siguin automàtiques o manuals, sempre hi haurà quelcom que només podran apreciar les persones que, dia a dia, continuen observant el cel i la natura. Gràcies a ells l’espai del temps de TV3 té un valor afegit que difícilment aconseguiríem si no fos per les fotografies, els e-mails, o les trucades que cada dia enriqueixen la nostra curiositat meteorològica.

24

Creació

MANUEL COSTA-PAU, GARRIGUELLENC La mort de l’escriptor, pensador i editor Manuel Costa-Pau (Garriguella 1935 – Girona 2016) ha tingut un ressò mediàtic molt notable, cosa que ha fet possible que es fes conèixer, a un gran públic, la importància de la seva aportació intel·lectual, literària i pedagògica.

ENRIC PUJOL

E

ntre les seves principals realitzacions, cal destacar que va ser un dels primers estudiosos en analitzar rigorosament el turisme quan aquest no era sinó un fenomen incipient, en el llibre Turistes, sirenes i gent del país (1966). Dirigí una iniciativa editorial en dotze volums, Ulisses. Enciclopèdia de la recerca i la descoberta (1977-1985), rigorosa i de gran èxit, que dedicà tot un llibre a Els Països Catalans (1984). També fou un pedagog rellevant: féu de mestre de català en els cursets organitzats per Òmnium Cultural en ple franquisme i exercí de professor a El Collell, on tingué, entre molts altres alumnes, l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el qual li ha reconegut el seu important mestratge. Així mateix, després de treballar en diferents editorials, en va crear una de pròpia: Llibres del Segle (1995). I fou, per damunt de tot, un escriptor i un poeta que intentà sintetitzar, en una mateixa proposta literària, la creació estètica, l’anàlisi de la realitat i el pensament crític.

Precisament és en la seva obra literària de creació on es troba més

Manuel Costa-Pau de nen.

clarament la seva condició de garriguellenc i empordanès. Nascut a Garriguella el 1935 (al carrer actualment anomenat de l’Empordà), la seva mare, Maria Pau i Cos, era originària de Colomers i el seu pare, Joan Costa i Guardiola, era de les Illes (Vallespir) i treballà durant molts anys a la companyia telefònica. Dos dels seus germans

Precisament és en la seva obra literària de creació on es troba més clarament la seva condició de garriguellenc i empordanès

van néixer també al mateix poble: Josep (que va ser el fundador de l’escola Súnion de Barcelona) i Rosa excel·liren en l’àmbit de la pedagogia. I un tercer, Lluís, nasqué a Vilajuïga.

Al final de la guerra civil, el 1939, la família va creuar la ratlla fronterera i es refugià a les Illes. Pocs anys després van retornar i es traslladaren successivament a Portbou, Vilajuïga i Garriguella; i, més tard, a Figueres, on els pares van restar-hi fins a la mort.

Una part molt important dels seus escrits, especialment el poe25

mari juvenil Mont perdut (Poemes del temps i del paisatge) (1955) i les novel·les Janna (2010) i Diana Palmer (2015), tenen com a escenari privilegiat l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló. Aquest nord-català que malda per superar fronteres. És un territori que ell convertí en un espai mític. Així ho assenyalà M. A. Anglada, que va dir que allò que feia molt suggestius els relats d’aquest autor era “la dialèctica mite-realitat que hi podem observar”. Una dualitat que, segons ella, “recorda algunes de les narracions de Cesare Pavese, sobretot la part que es desenvolupa en pobles rurals del seu Piemont”. I la mateixa Anglada no es va estar de remarcar que la prosa de Costa-Pau “és neta com les carenes de l’Albera en un dia

clar i alhora matisada com els verds del mes de març”.

La influència del paisatge és molt clara en el poemari Mont perdut, on es converteix en el veritable protagonista de l’obra ja des de l’inici del llibre: “He begut aigua fresca de la font / Asseient-me al peu de l’arbre; / entre les fulles que l’airet gronxa, / mirava aquest cel d’estiu... / Mont Perdut, cobert de sol, / té un aspecte heroic... Brillen, / enllà, pedres i verdisses”.

Així mateix trobem també nombroses referències a aquest territori en les novel·les esmentades. Sobretot a Diana Palmer, on hi ha una evocació de la seva infantesa i dels jocs i les baralles que sostenien els nens de Vilajuïga i els de Garriguella, i que tenien com a escenari de combat les ruïnes del castell de Quermançó. En

un moment del llibre, els de la seva colla (aleshores ell ja s’havia traslladat a Vilajuïga) descobreixen que al capdamunt del castell hi havia un pal amb un drap vermell a mena de bandera. “Els de Garriguella, només poden haver estat ells!”, diu un dels seus companys. I tot el grup inicia una expedició per tombar-lo que esdevé una batalla campal de rocs entre defensors i assaltants dels dos pobles veïns. Una pugna amb uns quants lesionats que calia amagar, com fos, als pares: “Cada ferit es va esprémer per explicar a casa un motiu plausible de la nafra”. Una actitud que van servar els dos bàndols: “Al cap d’uns dies, Gori [un dels seus amics] em va dir que els garriguellencs també van fer l’ofici de mut i que anaren a una font per a rentarse les nafres”.

segueix-nos a

Ctra. de Roses, s/n 17780 GARRIGUELLA • Alt Empordà • Girona T. 972 530 002 info@cooperativagarriguella.com

www.cooperativagarriguella.com 26

Col·laboradors

VIDA DE “REFUGIATS” Fa uns mesos, vaig veure un reportatge que explicava com milers de persones estaven arriscant la vida pujant en massa a llanxes, sense cap mesura de seguretat, i amb moltes possibilitats de morir ofegats al cementiri en què s’ha convertit la Mediterrània, tot per intentar passar de Turquia a Grècia i aconseguir l’asil d’Europa. Qui més qui menys, tots estem al corrent d’aquests fets.

CESC COLL

P

erò, en aquell moment, a mi em va entrar el dubte; com ho deu estar vivint aquesta gent que no ha fet res més que néixer en el país equivocat?

No vaig trobar cap altra forma per fer-me’n una idea acurada, que no fos veure-ho amb els meus propis ulls, ja que no em veia capaç d’empatitzar de forma fidedigna quan jo no he viscut res que s’hi pugui semblar.

Així que, amb la premissa de posar el meu gra de sorra per ajudar en aquella situació injusta i de passada satisfer la meva curiositat, vaig aprofitar la primera oportunitat que se’m va presentar i em vaig plantar a Grècia.

Abans de marxar, però, vaig parlar amb gent, que ja hi hagués estat, amb l’objectiu de preparar-me i evitar endur-me un cop massa fort.

Resulta que tots van coincidir; «No hi ha cap forma d’evitar el cop, tu hi vas, veus el panorama i et fots una bona bufetada de realitat». Amb aquest tipus d’expressions, jo només podia imaginar-me camps plens, «de gom a gom» de gent amb poc menjar, manques d’higiene, sense mitjans per valer-se per ells mateixos i cap altra sortida que la mort.

Un cop a Atenes, al port de Pireu, (un camp format per voluntaris independents) la situació no semblava tan dolenta, més o menys unes mil persones repartides amb tendes de

campanya entre una espècie de magatzem del port i sota un pont de l’autopista. Tres àpats al dia proporcionats per l’exèrcit i pagat per la UE, dutxes, lavabos i els papers per entrar a Europa en tràmit.

A priori sembla que, dintre de tot, no està tan malament. Però això és de cara a l’exterior. Perquè quan hi pares més atenció i comences a parlar amb els qui ho estan vivint (refugiats i voluntaris, ja que molts voluntaris han decidit viure en les mateixes condicions) veus que tot és una pantomima.

Tot està fet de cara enfora, per fer veure que la molt honorable UE està fent el que pot per ajudar aquesta pobra gent, quan, en realitat, està intentant fer-los la vida impossible per forçar-los a tornar als seus països, encara que això comporti que els degollin a ells i a la seva família.

Representa que són unes mil persones, però el nombre va augmentat, perquè estan destruint tots els camps independents on els refugiats poden sortir i entrar amb llibertat (els oficials estan tancats i custodiats per l’exèrcit). En algunes parts d’aquests, hi ha tan poc espai que entre la tenda d’una família i la d’una altra no hi ha, literalment, cap tipus d’espai. Dutxes, unes setze per tot el campament, per les quals has de fer cua per rentar-te. Els lavabos de plàstic, com els que es posen en els concerts, es buiden un cop al dia, i segueixen fent fàstic, però la mentida més gran són els tres àpats.

Cada dia l’exèrcit porta uns plats

M’agradaria dir que es necessita ajuda, però s’ha d’anar en compte a qui se li dóna

que s’atreveixen a anomenar menjar, però els que viuen al camp ja ni els agafen perquè, a part de tenir gust d’estar en mal estat, ho estan. Una setmana abans que jo arribés, hi va haver un cas d’intoxicació massiva on els voluntaris no van parar de portar gent a l’hospital durant tota la nit (la situació econòmica de Grècia no dóna per més de 7 ambulàncies per tot Atenes) per culpa d’una remesa en mal estat del sopar. I per acabar-ho de rematar, quan diuen que tenen els papers per entrar a Europa en tràmit, és veritat, però només per a alguns d’ells que vinguin del país adequat, estiguin als camps adequats, tinguin fills… I una llarga llista d’ítems que limiten l’entrada de molta gent qualificada que només és culpable de no voler morir.

En aquestes últimes línies, m’agradaria dir que es necessita ajuda, però s’ha d’anar en compte a qui se li dóna. Em refereixo a grans ONGs com Creu Roja o ACNUR, que sí que són allà, als camps oficials, on es coarten les llibertats del refugiats, o en el nostre, on els veus asseguts a la distància sota un para-sol sense fer res durant tot el dia, mentre que una doctora, una infermera i una traductora han anat amb els seus propis recursos i estan mantenint la situació treballant amb la gent del camp, literalment, 20 hores cada dia, quan no les desperten per qualsevol incident.

Si voleu ajudar, o mantenir-vos informats sobre la situació del camp de la mà d’aquestes tres noies: www.facebook.com/Refugiados enAtenas o, si ho preferiu, ajudar a «Amb les teves mans» (ONG de l’Empordà) que també està fent molta feina: www.facebook.com/ ongamblestevesmans 27

Col·laboradors

EL SHOW DE TRUMAN Qualsevol guia de viatges, qualsevol revista de turisme, i qualsevol persona que hagi visitat el Japó estarà d’acord que és, a grans trets, una barreja entre tradició i modernitat. És un tòpic. No és que no sigui cert, però el que no relaten els tòpics és el que hi ha més enllà de la geisha que es fa una selfie amb un grup de turistes.

LENA SILVA

D

es d’un cinquanta-dosè pis, a través dels grans finestrals del New York Bar, a la nit, es veuen milions de llumetes que no són, precisament, les estrelles. Són la família que sopa, la noia que acaba d’arribar a casa, la parella que para més atenció al televisor i al mòbil que als seus sentiments, i el grup d’executius que, passat el vespre, encara són a l’oficina, mostrant la seva estricta dedicació i compromís amb l’empresa.

Per sota, un riu de cotxes circula per un pont que travessa el mosaic de gratacels. Es mouen harmoniosament, compassats, el seguit d’avançaments és ordenat. No em sorprendria saber que Marie Kondo en parla en el seu pròxim llibre. Res a veure amb les rondes.

Durant el dia, el Japó té el color del Sol Ixent de Monet, de l’autoretrat de Van Gogh: dominat pels tons blaus i ocres apagats, i un punt de llum vermellós, el de les pagodes i els santuaris. El color de la platja de Roses un dia plujós d’estiu, quan el cel és gris, la mar platejada, i la sorra està mullada. Només cal afegir-hi algun punt de color vermell; posem

per exemple, el para-sol d’algun turista despistat.

Des d’un segon pis, a través d’una finestra sense tant de glamur, al migdia, els cotxes se segueixen movent, fins i tot en hora punta, amb la serenor de la nit anterior. Les parets dels edificis, les voreres, el mobiliari urbà, la gent que camina, són del color de la platja de Roses un dia plujós d’estiu, quan el cel és gris...

Rere un petit aparador, uns quants treballadors, alguns de sols i altres en parelles, mengen en silenci un bol de sopa de fideus. No sé qui va començar a estendre el rumor que el Japó era un país car perquè, realment, qui faci com un toquiota quedarà tip per

És el show de Truman: tot és net, tot és bonic, tot està ben ordenat. Els decorats fan tan de goig que impressionen turistes de cinc continents, quasi semblen obres d’art que han fet història 28

uns 1.200 iens o, si s’és una mica menys toquiota, 10 euros.

Els dies de feina, la norma social més estesa és que, els homes, que van a l’oficina, duran una samarreta imperi que claregi lleugerament sota una camisa, la majoria de les vegades, blanca. Si es tracta d’una ocasió especial, potser blau cel apagat.

En general, els japonesos vesteixen de forma força discreta, però sempre amb un sentit de la moda que els caracteritza: ni tan fashionvictims com els sud-coreans, ni tan estridents com els xinesos. Discrets, però elegants. Clàssics, però casuals. I del color de la platja de Roses un dia plujós d’estiu, quan el cel és gris...

Durant la nit, els barris cèntrics de les ciutats solen tenir el color de qualsevol de les pintures d’Afremov.

Colors, llums, llums i colors. Entrades a restaurants, bars i, sobretot, karaokes que es poden identificar pels llums de neó que inunden l’ambient quan es fa fosc. Una noia disfres-

sada de gat convida els transeünts a visitar una botiga de còmics, i dues noies amb perruca de color lila i lentilles de color groc, disfressades de qui sap què, conviden la gent a entrar en una sala de joc.

Al cap d’unes hores, es comencen a veure homes amb camisa que jeuen pels portals, visiblement afectats per les cerveses que el seu cap els ha ofert i que, per respecte, per educació i per norma social, no s’han atrevit a refusar. L’endemà po-

dran comprar-se una camisa i uns calçotets nets en una d’aquestes botigues que tenen de tot el que un pot necessitar –cafès en llauna, tabac, plats preparats per menjar a peu dret, paraigües o peces de fruita– i tornaran a l’oficina, preparats per un nou dia de feina. És el show de Truman: tot és net, tot és bonic, tot està ben ordenat. Els decorats fan tan de goig que impressionen turistes de cinc continents, quasi semblen obres d’art que

han fet història. És el show de Truman: n’hi ha que sembla que vulguin agafar la barca i navegar fins a topar amb el final d’una societat que posa tan d’èmfasi en l’aparença i en la reputació, tanta pressió en l’individu i la seva aportació al col·lectiu que, per evadir-se, es disfressen de gat, juguen a videojocs, o jeuen beguts en un portal. Però això no ho explica qualsevol guia de viatges, qualsevol revista de turisme, i qualsevol persona que hagi visitat el Japó.

Ctra. de Figueres - Llançà km. 26.80 17780 GARRIGUELLA (Girona) Tels. 972 55 21 91 - 972 53 17 05 - Fax 972 53 17 04 itxart@itxart.com

www.viversitxart.com

29

Col·laboradors

ARQUITECTA: CANVI D’ETAPA AMB ELS BÚNQUERS DE GARRIGUELLA El febrer de l’any passat, vaig tancar el camí d’estudiant d’Arquitectura presentant el projecte final de carrera (PFC). En Arquitectura, el PFC consisteix en el desenvolupament d’un tema aplicant de forma pràctica els coneixements adquirits durant els 5 anys de carrera, com si d’un projecte professional es tractés. Aquest extens treball ocupa un temps mitjà d’entre 1 i 2 anys.

ADELA GELI ANTICÓ

E

n el meu cas, en la tria del projecte, vaig voler fondre els dos vessants de l’arquitectura que m’havien atret des dels inicis dels meus estudis: la història i el paisatge.

La història des de l’òptica del patrimoni, de les construccions com a testimoni dels fets i de les persones que visqueren abans que nosaltres en el territori. I el paisatge i la geografia, tant des de l’òptica urbanística d’ordenació del territori com de les característiques naturals que el defineixen i el diferencien segons l’emplaçament.

Aquestes intencions vaig decidir concretar-les a Garriguella, en els búnquers, unes construccions que, des de petita, m’havien encuriosit tant pel seu misteri com per trobarme’ls en els llocs més insospitats: de camí a la vinya, a les incursions al bosc, en la cerca d’espàrgols a la primavera... Unes construccions que m’havien plantejat moltes preguntes,

sense una clara resposta, i que volia descobrir a partir del bagatge que m’havien aportat els estudis d’Arquitectura. És així com, l’any 2013, inicio els treballs d’investigació i comença a gestar-se el projecte: “Recórrer la Garriguella fortificada”. Una recerca sobre la Línia Pirineus a Garriguella, tota una estratègia de protecció del límit Nord espanyol, els Pirineus, durant la dècada dels anys 40, que es va materialitzar en aproximadament 6.000 búnquers, un 6% d’aquests a Garriguella.

el projecte s’estructura en tres parts diferenciades: 1. GARRIGUELLA és la cronologia històrica que descobreix l’evolució d’aquest patrimoni des dels inicis del segle XX fins a l’actualitat. És el compendi de la recerca bibliogràfica per entendre com s’entrellaça la història de fortificacions i la història

Unes construccions que m’havien plantejat moltes preguntes sense una clara resposta, i que volia descobrir a partir del bagatge que m’havien aportat els estudis d’Arquitectura 30

d’Europa, Espanya i Catalunya amb la d’un petit poble com és Garriguella.

2. FORTIFICAR és l’anàlisi de l’organització i l’emplaçament dels búnquers en relació amb la geografia i el paisatge, tenint en compte la previsió d’atac de l’enemic. Una vegada entesa l’estratègia, s’analitza la seva arquitectura en relació amb el camuflatge utilitzat i a les armes previstes d’utilitzar. Es classifiquen en vuit tipologies diferents. Aquest apartat és el resultant de les jornades de camp, tot intentant localitzar tots els exemplars, associant tipolo-

La morfologia dels búnquers antiaeris varia segons la relació que estableixen amb el terreny. Les rampes varien de longitud, forma i pendent.

Els búnquers de combat es camuflen amb la zona propera al poble a través de cobertes inclinades.

gies, estudiant diversos manuals militars, cercant i desxifrant les armes del moment i realitzant desenes de plànols in situ.

3. RECÓRRER és la reflexió, des de l’òptica de l’arquitectura, davant de l’experiència viscuda i dels coneixements obtinguts. La proposta de projecte arquitectònic defineix una estratègia cultural i turística amb l’objectiu de recuperar, protegir i difondre aquest patrimoni. Aquest objectiu es concreta en dues intervencions.

D’una banda, un Pla especial urbanístic de protecció i divulgació del patrimoni dels búnquers en el territori de Garriguella, concretant-se en una selecció d’àmbits, itineraris i actuacions a realitzar. En segon lloc, un edifici per a la rebuda del visitant, concebut per transmetre els coneixements necessaris per a la realització dels itineraris.

El resultat d’aquest treball el vaig presentar l’11 de febrer de l’any passat davant el tribunal avaluador format per tres arquitectes, professors de la Universitat de Girona, de les àrees de construcció, projectes i urbanisme. En aquesta presentació pública, el projecte va tenir molt bona rebuda, obtenint una qualificació d’Excel·lent i rebent el suport per part del coordinador d’estudis d’Arquitectura, l’arquitecte Josep Fuses, per endegar la seva publicació i divulgació.

Després d’un merescut descans, em poso en contacte amb l’Institut d’Estudis Empordanesos que, una vegada valorat l’abast del treball, m’ofereix el seu suport per a la realització d’un petit llibre que s’editarà en el marc d’aquesta institució.

Actualment, doncs, estic treballant en la maquetació i adequació dels textos i plànols al format de llibre. Un llibre que tindrà un marcat caràcter gràfic, per tal que ajudi a la divulgació del patrimoni dels búnquers i en el qual treballo amb la il·lusió que, en un futur no llunyà, el projecte es pugui materialitzar. És una feina que combino amb el meu dia a dia d’arquitecta, col·laborant en un despatx a Girona i realitzant petits projectes pel meu compte. Recentment, des del despatx, he tingut la sort de col·laborar en el projecte de Museïtzació de la plaça de l’Àgora i de l’edifici de l’Estoa, a la ciutat grega d’Empúries.

Acompanyat d’aquestes circumstàncies, el llibre dels búnquers va avançant setmana rere setmana i espero poder presentar-vos-el ben aviat!

31

Col·laboradors

«SE HACE CAMINO AL ANDAR» ARIADNA DE GENOVER

–¿Qué más? –Em va preguntar la Sara, la noia que m’havia d’ensenyar el meu nou hospital.

–¿Qué más de qué? –No entenia què em deia, jo encara no havia dit res, me l’acabaven de presentar.

Per demanar, podia demanar moltes coses com, per exemple, un café de veritat. Tanta fama que té el café colombià, i la realitat és una altra. Primer et demanaven si volies un tinto de bon matí, i quan tu els miraves amb una expressió molesta, per haver-te pres per un alcohòlic, et donaven un café aigualit, tan aigualit que podies veure-hi a través.

–Ah, no. Es una expresión que usamos acá. Significa qué tal.– Vaig somriure assentint amb el cap, intentant dibuixar un gest de comprensió, tot i que dins meu anava dient: és normal, ets a Colòmbia, aquí la gent pensa diferent, no busquis sentit a cada cosa.

I, realment, les coses són diferents, allà. Per molts fluxos migratoris que puguin existir, l’oceà entremig marca la diferència. Com els ocells que va descobrir Darwin a les Galápagos que, tot i tenir un mateix origen, havien seguit camins evolutius diferents a causa de la separació geogràfica, o com dos germans que han estat separats de petits; per molta genètica que comparteixin, el món els educarà diferent. Per això, quan topes amb una realitat així, diferent, t’has de des-

pendre de tot judici preconcebut i obrir-te a escoltar el que pugui venir.

Quan ets un estranger a Colòmbia, t’adones que pertanys a una altra realitat i, per tant, les eines que tens per analitzar i racionalitzar la vida, pot ser que en aquest nou món no serveixin per a res.

Com, per exemple, quan vaig anar a visitar els poblets de la costa del Carib. Allà trobes cases a mig construir o mig esfondrades (depenent de l’optimisme del dia) on conviuen, en una habitació, vuit familiars, tres gossos i dues gallines. Davant d’una escena així, pots situar-te al costat del públic misericordiós, que brinda ajuda amb les seves aporta-

Quan ets un estranger a Colòmbia, t’adones que pertanys a una altra realitat i, per tant, les eines que tens per analitzar i racionalitzar la vida, pot ser que en aquest nou món no serveixin per a res 32

cions econòmiques als pobres països en vies de desenvolupament, o bé pots perdre la por, pujar a l’escenari, i aprendre a ballar. Perquè, el que no es veia, des de la platea, era que, darrere de l’àvia de la família, hi tenen un sistema de so que és més gran i més modern que ella. I, així, aprendre que amb el so d’una cúmbia, les nostres cases, tan desenvolupades, poden expulsar aquesta pesada crisi que ha inundat tantes converses els últims deu anys.

Sense donar gaire més voltes a aquell ¿Qué más?, vaig anotar-ne el significat al meu diccionari mental i em vaig disposar a seguir la Sara, que ja estava entrant a la sala de pediatria per mostrar-me on iniciaria les pràctiques mèdiques.

Ara, quan hi penso, crec que vaig tenir sort que em toqués pediatria a l’inici. Els nens no solen estar tan influenciats per la societat i entenen més l’idioma universal, una llengua de gestos que vas aprenent

a partir de viatjar, per això el xoc cultural va ser menys atordidor.

Aquell any dels estudis de medicina havia decidit fer-lo a Medellín, Colòmbia.

Diversos amics, que també havien marxat a fer les pràctiques a l’estranger, m’havien dit que a la resta del món i, sobretot, a l’Amèrica del Sud, la docència de la medicina és millor i molt més participativa. És a dir, en comptes de ser una ombra muda que segueix el doctor amunt i avall, sense cap funció aparent, com passa a molts dels estudiants que es queden, els que marxen a l’estranger poden practicar, i aprenen alguna cosa més que l’almoina que deixen caure, de tant en tant, els metges d’aquí –sempre que hagin tingut un bon dia–.

Sense pensar-m’ho gaire, vaig tornar a fer les maletes i, a finals d’a-

gost, me’n vaig anar tot un curs a Medellín.

Primer, pediatria, per aprendre que en sabia tant, de medicina, com els meus pacients. Llavors, vaig fer ginecologia i obstetrícia, on va tornar a néixer la meva confiança i, amb ella, uns cent colombians més.

A cirurgia i ortopèdia t’adones que, si et despistes, el que tens al davant és una persona i no una taula, perquè la medicina i la fusteria, a vegades, acaben sent el mateix.

Més tard, va començar la festa a urgències. Allà em va tocar treballar de valent, com que mai saps què pot entrar per la porta, no pots parar d’estudiar... I, realment, en aquell hospital podia venir-hi de tot.

Per no perdre el ritme, el següent departament va ser el de cirurgia, on vaig estar amb els meus futurs col·legues, aquells que han desen-

volupat el sentit de la vista a través del tacte i se submergeixen en les profunditats humanes.

Finalment, l’últim lloc on vaig fer pràctiques va ser amb el gran avi, la medicina interna, on tot s’uneix creant una forma de vida. Perquè, com deia el meu docent, quién sólo de medicina sabe, ni medicina sabe, y el que no sabe de historia está obligado a repetirla.

Així és com va ser el meu últim any de la carrera de medicina.

Bé, així i també acompanyada de la meva família, que van venir a passar les vacances de Nadal amb mi. A ells, tant els que hi són físicament com els que portem al cor, els dedico aquests anys de crostes als colzes i l’oportunitat d’aprendre i seguir aprenent.

Entre núvols i literatura, continuarem buscant l’ànima que ens acosti més a tu.

novapeLu ASSESSORA D’IMATGE - ESTILISTA

Mònica Cortés V. Centre de perruQueria i estÈtiCa C/ Orient, núm. 2 • 17780 GarriGueLLa Tel. 972 53 00 69 • whatsaap: 649 23 82 24 novapelu@hotmail.com

Hortalisses ecològiques cultivades a l’Empordà, directes del camp a casa teva.

Cistells on-line, mercats de Figueres (plaça del Gra) i Llançà (Port).

Contacte@larufa.cat • Ferran 680 433 070

www.larufa.cat

AVDA. MONTSERRAT VAYREDA, 26 3A PLANTA • PORTA 32 17600 FIGUERES T 972 671 605 M 683 126 374 CENPRODENTAMPURDAN@GMAIL.COM WWW.CENTREDENTALCISE.COM WWW.DENTALINFO.ES

33

Col·laboradors

AL GUARDIÀ DEL NOSTRE TEMPLE Un dels grans dons de l’ésser humà és la paraula. De totes les batalles lliurades al llarg de la història, empunyant la paraula, hem aconseguit la victòria; la més important de totes i la que ens distingeix de la resta d’animals, la victòria davant el pas del temps, la victòria contra la mort del coneixement.

ELS APRENENTS DE LECTORS

D

el dibuix al vers, del vers al llibre i des del llibre a l’eternitat, la paraula ens permet alliberar-nos de l’oblit i aprendre dels errors dels nostres avantpassats. Hi veiem més enllà que els altres éssers vius, perquè seiem sobre les espatlles d’un gegant.

Paraules esmentades fa segles ens segueixen aportant aprenentatge avui dia. I, totes les paraules, les tenim desades al gran temple: el temple del saber. Ni el foc, ni la cobdícia, ni les pitjors catàstrofes del passat han pogut destruir-lo. Les paraules segueixen vives i presents, fins i tot en un poble tan petit com el nostre, perdut entre mar i muntanya, com és Garriguella.

Ja fa molts anys que els nostres habitants, dels més grans als més menuts, entren i surten del temple.

Llegeixen paraules, agafen paraules, pinten paraules o envien paraules per correu electrònic i qui sap si, possiblement, aquestes paraules tornaran en un llibre i, del llibre, al tem-

ple. I així, successivament, les paraules ens permeten guanyar la batalla al pas del temps i caminar-hi de costat. A través de la transmissió de la paraula al llarg de la història, els cossos moren, però el coneixement continua avançant, i des del temple es va més enllà.

Aquest any serà un any de transició per a la nostra petita biblioteca.

El nostre guardià del temple es jubila –ha arribat el moment de cedir la seva posició al següent, així com ell va ser precedit per un altre–. Volem donar-li les gràcies per haver transcendit les limitacions de l’espai físic i haver-nos transportat a un escenari que ens ha permès trobar l’estima per les paraules i submergir-nos al món dels llibres i del coneixement.

Fent honor al guardià i al temple alhora, hem fet un petit recull d’alguns moments i sensacions viscuts a la biblioteca, que volem que hi retornin en forma de paraules.

“Recordo les tardes després de sortir de l’escola, quan anàvem a la biblioteca a llegir Ot El Bruixot, Lucky Luke, Spirou i molts més. Recordo haver vist en Cebrià, esperant, a la

Avui recordo el dia que vaig conèixer la Biblioteca de Garriguella, va ser l’any 1994. Vaig quedar entusiasmada de veure que en un poble petit es comptés amb un privilegi tan gran 34

parada de l’autobús, i també recordo quan ens renyava per xerrar massa fort. Recordo haver-me enfilat en un tamboret per poder remenar prestatges de dalt i veure quins llibres nous hi trobava. Recordo aquell racó, on hi havia el sofà amb els contes per a nens, i on jo m’asseia a llegir-los: només havia d’allargar la mà per agafar el següent.

Avui recordo el dia que vaig conèixer la Biblioteca de Garriguella, va ser l’any 1994. Vaig quedar entusiasmada de veure que en un poble petit es comptés amb un privilegi tan gran.

Tota la família hi anàvem, érem assidus. Els meus fills van aprendre a familiaritzar-se amb la lectura i a submergir-se en un món de fantasies a través dels contes que, a més, eren una gran font de motivacions per trobar i millorar els seus projectes vitals i personals. A més, la lectura va ajudar a crear un pont de comprensió entre tots els membres de la família.

Dins el cor hi guardo, com si fossin tresors, les meravelloses tardes de lectura, a més de les nostres entretingudes tertúlies de lectors novells i, fins i tot, entretingudes converses sobre la vida! Tinc presents totes les olors, els gustos i els sons de la biblioteca, on molts de nosaltres vam teixir-hi llaços d’amistat, solidaritat, cooperació i confiança.

Desitjo que se segueixi conservant i alimentant aquest espai físic amb totes les seves veus, idees i somnis.

Moltes gràcies, Cebrià.”

Col·laboradors

CONTRA EL PARANY DE LA CULTURA, BONES LECTURES I BONA TERTÚLIA A LA BIBLIOTECA Avui ningú s’atreveix a confessar que no llegeix o que ho fa molt poc. I es permet, amb tota tranquil·litat, que aquell individu que, armat d’una tauleta, es descarrega llibres per poc preu a l’instant, se senti legitimat per creure’s que és un lector competent i, de retruc, una persona “culturitzada”. Però no és del tot així, de la mateixa manera que els “projectes lectors” que s’apliquen a les nostres escoles no aconsegueixen que els alumnes s’engresquin a llegir ni garanteixen convertir-los en bons lectors.

MARGA CUÈLLAR LECTORS DE NIT, A GARRIGUELLA

P

erquè, diguem-ho sense embuts, el bon lector no es fa obligant a llegir, ni consumint pàgines escrites com més millor. La lectura és una activitat íntima que requereix orientació i disciplina, tot un procés personal d’aprenentatge intransferible. La biblioteca és el lloc idoni per rebre l’orientació necessària del professional dels llibres, gairebé més que la mateixa escola, ja que l’infant o l’adolescent hi acudeix lliurement. Pel que fa als adults, a més de l’orientació i el suggeriment del professional, la biblioteca ofereix un espai i un temps per deixar enrere tot el que portem a sobre de la vida diària i poder concentrar-nos per gaudir de la lectura.

A Garriguella, tenim la sort de disposar d’una biblioteca activa i d’una tertúlia que aplega els “Lectors de nit” des de fa més de deu anys. Els tertulians i tertulianes hem pogut variar més o menys, però la voluntat d’aprendre a ser bons lectors i de compartir les experiències lectores es manté sempre. No venim a “presumir” de res ni amb les medalles posades, venim a exercir una activitat intel·lectual i vivencial extraordinària i estranya en el món on vivim.

La nostra tertúlia reivindica la importància d’una lectura conscient i treballada, la importància del pensament i del diàleg, la importància d’una edició o d’una altra traducció, o la del pròleg. La tertúlia de Garriguella no “consum” lectures, les treballa i s’apropa de

manera autèntica i honesta a la cultura ben entesa, a la de veritat.

Les nostres lectures “enganxen” perquè les compartim a partir de les nostres experiències lectores i aprenem plegats.

Valorem el fet que Garriguella disposi d’aquest espai i d’aquesta activitat extremadament necessaris per dinamitzar la vida cultural del poble. “Lectors de nit” ha dut a terme també altres iniciatives culturals, com ara tres recitals de poesia, ha participat en presentacions de llibres i ha col·laborat activament amb cine-club. “Lectors de nit”, doncs, es consolida com a força motriu de cultura per a Garriguella, i per a qualsevol persona que desitgi quelcom més del que la dura realitat del nostre dia a dia ens ofereix.

Les nostres lectures “enganxen” perquè les compartim a partir de les nostres experiències lectores i aprenem plegats 35

Col·laboradors

EL CRIT Tal vegada aquell dia es va produir una saturació de frustracions. A les sofertes en la seva vida, s’afegia ara la incontrolable situació d’una societat a la deriva.

Munch, el pintor noruec, expressa el seu estat interior amb tons d’inqüestionable dramatisme: “… sentia que un alarit infinit penetrava tota la natura”.

MANEL SECO

E

l calvari de la seva interioritat turmentada necessitava convertir-lo en expressió intel·ligible per a tota la humanitat. Amb mà tremolosa, anà buidant la pintura per començar el seu discurs. Movia nerviosament els pinzells amb la inquietud que l’imprimia una passió incontrolada. Colors freds. Mescles de blaus, turqueses, violetes. I aixafada pel drama emergeix la figura inconcreta d’un humà que no pot fer més que emetre un crit d’auxili a la humanitat sencera. El Crit és el nom que donarà al quadre.

En aquell moment, l’home no era més que l’engranatge d’una societat que ho havia sacrificat tot a la producció. S’oficialitzava la pobresa i la pèrdua de la dignitat humana.

Eduard Munch no podia fer més que cridar al món; però tampoc menys.

Podria no ser més que una anècdota, però és la història de la humanitat. Sempre ha estat així.

Per això no seria difícil fer un recorregut de personatges que, sensibles a la injustícia de l’home i impotents per trobar-li solució, han reaccionat amb passió desbor-

dada. Habituats al cinema o a la lectura bíblica, recordareu l’agosarada decisió de Moisès de presentar-se davant el faraó en demanda de la dignitat pel seu poble. Els jueus, privats de llibertat, no eren més que una màquina de realitzar els projectes i les injustes fantasies faraòniques. La magnitud del drama provoca la rebel·lió del personatge, i l’èpica demanda que li planteja al faraó. Podia haver perdut la vida, però fou escoltat.

No tots som capaços de cridar. El crit és la força de l’Esperit en cadascú que el senti.

No tots podem cridar, però tots hauríem de fer un esforç per escoltar 36

En la tradició d’Israel, la rauxa sovinteja en els profetes. Testimonis de la injustícia contra els innocents, denuncien els generadors de crims indescriptibles. El crit d’un enfurismat profeta Amós pot atestar-ho: “Diu el profeta: escolteu això, els qui engoliu els pobres fins al punt d’exterminar els desvalguts del país!...

Vosaltres dieu: vendrem amb mesures més petites... enganyarem amb les balances. Amb aquests diners comprarem esclaus, o bé adquirirem un pobre per un parell de sandàlies...Jo, el Senyor, orgull de Jacob, juro que no oblidaré mai això que feu!

L’exemple de Jesús és paradigmàtic. És l’univers sencer que escolta el seu crit portat fins a la creu.

La injustícia dels primers segles del cristianisme provocà expressions de duresa incontinguda. Joan Crisòstom denuncia de forma apassionada als qui abandonen els pobres: “…no donar part del que es té és ja rapinya…. La rapinya al pobre està a casa vostra”.

Les cites serien incomptables. El crit és coincident i sempre provocat per l’acció destructora dels qui espremen, menyspreen els pobres i no procuren més que el propi interès.

Abandono el passat per aturarme, encara que mínimament, en la consideració d’un profeta inopinat del segle XXI: el papa Francesc. No és que la seva figura em tingui perdudament captivat. Els qui em senten saben bé que m’agradarien gestos més determinants. Ara bé, la meva talaia és limitada: des d’ella no puc contemplar més que la immediatesa. No tinc perspectiva per pretendre tenir raó.

Sí que m’entusiasma el procedir d’aquest profeta senzill i exemplar.

Sí que m’enlluerna i em sedueix la força que li brolla de dintre, l’impuls que el desborda i quasi li usurpa la llibertat; no té més remei que cridar, i crida.

No és l’estètica del cos el que busca, quan procura unes humils dutxes i una perruqueria per a aquells que, a força de no tenir res, no tenen el necessari per mantenir net el seu cos. És un retret als qui abandonen els pobres, i és un carinyós retret que desvetlli als mateixos pobres que no tenen cura del seu cos. En la materialitat de la carn, s’ha d’expressar la pròpia dignitat, i qui no respecta el seu cos, maltracta la noblesa que li pertoca com a humà.

I quan el cos ja no es pot cuidar, perquè ha sucumbit a l’acció corrosiva de la malaltia, llavors el papa Francesc besa el cos, inclina la seva cara amb veneració i posa els seus llavis sobre la cara o el cap del

malalt, encara que de vegades hagi de fregar la seva carn amb la inflamació purulenta que alguns mostren. Quin gest de reconeixement de la dignitat continguda en un cos desfet! Quina sublevació contra una societat que absolutitza el cos, com si fos l’únic element divinitzable de la persona!

Francesc crida a Lampedusa i crida a Lesbos, quan llença les flors blanques a aquest mar negre de la vergonya, en el qual han perdut la vida inútilment desenes i desenes d’innocents. Denuncia la guerra inútil com a producte capritxós de l’egoisme dels qui posseeixen el poder.

Denuncia que aquest Mare Nostrum es converteixi en el braç executor de molts als qui la vida havia procurat una segona oportunitat.

Lluny de ser un mar d’esperança, executa la injusta sentència dels qui han volgut enriquir-se a costa dels innocents. Va a Lesbos i torna de Lesbos amb dotze refugiats. Així, senzillament. És el seu crit.

Fan falta tants càlculs econòmics, tanta estratègia política per començar a ajudar a tants innocents que fugen de les bombes?

A quants podrien haver acollit ja els qui dominen les instàncies de poder i econòmiques de la societat del benestar? Però aquests sordegen. No senten en el seu interior la força que genera el crit i impulsa a la justícia. Per això no

criden. Per això són lamentablement inoperants. I perquè la seva ànima està freda, el seu interior és estèril.

No tots som capaços de cridar.

El crit és la força de l’Esperit en cadascú que el senti. No tots podem cridar, però tots hauríem de fer un esforç per escoltar. Unint voluntats en l’escolta dels crits humanitzants, podríem contribuir a fer minvar l’angoixós drama de l’execució de tants innocents.

37

Col·laboradors

VESPA VELLUTINA, UNA AMENAÇA REAL PER A LES NOSTRES ABELLES Des de fa ja molts anys, el nostre poble ha tingut una gran vinculació amb el món apícola. Actualment, tenim diverses explotacions professionals que produeixen mels típiques de la nostra comarca i d’altres apicultors no professionals que, en el seu temps lliure, dediquen les seves hores a aquest apassionant món.

MARC RODRÍGUEZ ARUMÍ APICULTOR D’ABELLAIRES EMPORDANESOS I PRESIDENT D’APICULTORS ECOLÒGICS ASSOCIATS

É

s per això que els problemes relacionats amb aquest admirat insecte els sentim com a nostres.

Malauradament, notícies com la troballa de vespes velutines atacant apiaris de les nostres comarques, ha deixat de ser novetat i ens hi estem acostumant…

Vespa velutina Ja fa quatre anys que es varen trobar els primers exemplars a apiaris de Garriguella i a altres indrets de l’Empordà. Aleshores, eren només uns quants exemplars sortits d’algun niu perdut pel bosc. Ja en aquell temps, sabíem perfectament com evolucionaria aquesta espècie invasora per l’experiència que ens venia de l’oest de França i, especialment, de tot el territori basc.

Recordo perfectament les paraules que em va adreçar, en un congrés apícola l’any 2013, en Julian Urkiola, president de l’Associació

d’Apicultors de Gipuzkoa quan li vaig dir que en dos dels meus apiaris havia identificat exemplars aïllats de vespa asiàtica: “Vete preparando, porqué eso es sólo el principio, nosotros empezamos así hace 3 años y ahora (2013) tenemos centenares en cada colmenar”.

En aquella ocasió, ens va mostrar vídeos esgarrifosos en els quals, efectivament, es veien centenars d’aquestes vespes assetjant i seccionant el tòrax de les abelles a les poques arnes que encara li quedaven.

La situació actual a l’Empordà potser no és, encara, tan extrema com al País Basc, pero sí que la progressió ha anat en clar augment, any rere any, seguint una pujada en la troballa del número de nius de velutina de més del 40% anual.

A l’estiu de l’any passat, vaig experimentar, lamentablement, l’assetjament d’aquesta espècie en un dels meus apiaris a Cantallops, en el qual, fàcilment podia comptar més d’un centenar de vespes a simple vista i, per primer cop, em va causar baixes de diverses arnes i pèrdues econòmiques en la producció de mel.

Cada vespa fundadora que cau al parany serà un niu menys construït a l’estiu 38

Els danys causats per aquesta vespa, més que venir donat per les abelles que pugui arribar a caçar per alimentar les seves larves, ve donat per l’efecte d’intimidació i “pànic” que provoca a les abelles de l’apiari atacat: Quan les abelles detecten una presència important de velutina al voltant de les seves arnes, tenen por de sortir a buscar nèctar, pol·len i aigua (nutrients imprescindibles per la seva subsistència) i, en conseqüència, les seves reserves d’aliment comencen a minvar. Si aquesta situació s’estén a setmanes, les reserves de mel i aigua se’ls esgoten i acaben morint d’inanició.

Per descomptat, tampoc recol·lecten la mateixa mel que haurien d’haver produït, si la situació hagués sigut normal. En conseqüència, la recol·lecció de mel de la temporada se’n va anar tota en orris.

actuacions al respecte Des de l’AGA (Apicultors Gironins Associats), en Carles López, secretari i responsable, ja fa temps que està prenent mesures per mirar de mitigar els efectes d’aquesta espècie.

Cada temporada, a principis de primavera i fins a finals de maig, els apicultors instal·lem diversos pa-

ranys amb un atraient que fa que puguem capturar velutines fundadores de nius o mares. Són aquestes mares fecundades, o el que seria l’equivalent a les reines en el cas de les abelles, les que construiran aquests nius en forma de gran pilota i posaran milers d’ous de futures velutines.

En resum: cada vespa fundadora que cau al parany, serà un niu menys construït a l’estiu.

Els nius, ja crescuts en ple estiu, estan ubicats normalment a més de 10 metres d’alçada en arbres amb fullatge abundant. Això fa que la tasca de localització d’aquests sigui molt lenta i farragosa. Si a això li afegim que, agents rurals han deixat de donar el suport en les tasques de seguiment i recerca de velutines a causa del fort augment d’alertes que es van donant, ens trobem que som nosaltres sols, apicultors i AGA, a les comarques gironines els que hem de fer les tasques de recerca de vespes i nius. Per això és tan important eliminar el màxim de velutines mare o fundadores a l’època primaveral.

Al gràfic es pot veure (en número d’exemplars capturats a cada municipi) la gran incidència d’aquesta vespa a la nostra comarca.

Des de les associacions d’apicultors no es veu una solució definitiva per a aquest problema, i cada cop més ens resignem a acceptar i conviure-hi de la mateixa manera que ho hem hagut de fer amb altres malalties i espècies invasores amb les quals hem lluitat abans.

Això sí, no deixarem de fer tot el possible per mitigar la crescuda d’aquesta invasora, amb el control i l’eliminació de nius.

També estem completament segurs que les abelles, fortes i organitzades com són, resistiran aquest i altres problemes que han de combatre.

Salut i abelles!

Localitat

Comarca

Maçanet de Cabrenys

Alt Empordà

60

Llers

Alt Empordà

1

Colera

Alt Empordà

30

Vilajuïga

Alt Empordà

13

Vilamaniscle

Alt Empordà

49

Terrades

Alt Empordà

8

Rabós d’Empordà

Alt Empordà

17

Sant Llorenç de la Muga

Alt Empordà

21

Cantallops

Alt Empordà

137

Espolla

Alt Empordà

6

Cruïlles

Baix Empordà

2

Santa Cristina d’Aro

Baix Empordà

1

Sant Jaume de Llierca

Garrotxa

10

Tortellà

Garrotxa

6

Sant Privat d’en Bas

Garrotxa

6

Les Planes d’Hostoles

Garrotxa

3

Sant Esteve d’en Bas

Garrotxa

2

Sant Julià de Ramis

Gironès

3

Caldes de Malavella

La Selva

3

Banyoles (Merlant)

Pla de l’Estany

8

Fontcoberta

Pla de l’Estany

4

Camprodon

Ripollès

TOTAL

Març->Maig

10 364

39

Col·laboradors

L’ALIMENTACIÓ NATURAL I ENERGÈTICA Vegetarians, crudivegans, lactovegetarians, ovolacto vegetarians, apivegetarians, macrobiòtics, i un llarg etc., cada vegada hi ha més opcions. Llavors, què és l’alimentació energètica? Tothom sap que, quan una persona està decaiguda i necessita una empenta es pren un cafè. O, si està nerviosa, es prepara una til·la.

L’alimentació energètica es basa en el coneixement de l’energia o l’efecte de cada aliment, tipus de les verdures i tipus de cocció.

MÍRIAM ARTACHO

H

ipòcrates va dir: “Que els aliments siguin el teu medicament i el teu medicament els teus aliments”. Imagina que un dia et lleves amb sensació de fred i dispersió, però necessites sentirte enèrgic i concentrat. En aquell mateix moment, sabria quins aliments consumiria i de quina manera els prepararia. El coneixement energètic ens dóna la llibertat d’equilibrar-nos en cada moment de manera individual. És lògic que no tinguin la mateixa necessitat, una nena de vuit anys, que anirà a l’escola, que la seva mare, que treballarà a les vinyes, o l’àvia, que es quedarà a casa.

Insisteixo en el fet que, tot i que el coneixement és general, l’alimentació energètica és individual. La frase d’Hipòcrates ens porta a reflexionar sobre la importància dels aliments. Sobretot els joves creuen que poden consumir qualsevol menjar sense patir les con-

seqüències. Però aquelles altres paraules populars de “som el que mengem”, no l’he inventat jo. El nostre cos físic és lent i, per això, els efectes d’una dieta desequilibrada es manifestaran amb els anys amb malalties que, per des-

Si t’agrada com et sents, si ets una persona enèrgica, emocionalment estable i feliç, la meva sincera enhorabona!

40

gràcia, de vegades són irreversibles.

Llavors, ¿com ens hauríem d’alimentar? La modernització de l’agricultura amb tot el que suposa ha fet que cada cop estiguem més allunyats d’una alimentació tradicional i natural. Els nostres avantpassats han consumit durant milers d’anys cereals integrals, llegums, verdures, fruites locals i estacionals, llavors i fruits secs, una petita part de producte d’origen animal, algues i condiments natu-

rals. Era una alimentació totalment sostenible. Parlem d’aquests aliments.

Què són els cereals integrals?

L’arròs, la quinoa, el mill, el blat sarraí, la civada, l’ordi... aquests carbohidrats nodreixen el sistema nerviós. Aporten sucres polisacàrids d’absorció lenta que es manifesta en un flux d’energia constant, sense alts i baixos.

Llegums i altres proteïnes vegetals com el tofu, el tempeh i el seitan.

Las proteïnes vegetals són les encarregades del creixement i desenvolupament del cos. Construeix i repara la musculatura, produeix enzims metabòlics i digestius.

Verdures i fruites locals ens aporten vitamines i fibres, imprescindibles en els processos metabòlics.

Llavors i fruits secs ens aporten olis i greixos saludables. Regulen la

temperatura corporal i són necessaris pel funcionament òptic de l’organisme. Per això sempre recomanaré incloure, en una dieta saludable, oli de premsat en fred sense refinar.

Són molt beneficioses les algues com la kombu, wakame, dulse, cochayuyo, nori, arame, espagueti de mar o agar-agar. Els minerals de las algues regulen el PH sanguini, tonifiquen els ronyons i reforcen el sistema nerviós, la musculatura, els ossos i les dents.

Abans he esmentat una petita part d’aliment d’origen animal. Em referia a la carn? No! L’efecte extrem de la carn ens porta a una acidificació molt important del nostre PH sanguini. En realitat, el nostre propi cos, boca, estómac, llargada dels budells, tot dóna un reflex de com ha de ser la nostra alimentació.

Llavors, a què em referia? Al peix.

L’absorció i els residus generats pel peix no tenen res a veure amb la carn. Sóc conscient que podria haver enumerat els motius de per què una dieta lliure de carn és molt més saludable i la polèmica estaria assegurada, potser l’any que ve. No obstant això, m’ha semblat que compartir el coneixement d’una alimentació equilibrada energèticament era el primer pas.

Si t’agrada com et sents, si ets una persona enèrgica, emocionalment estable i feliç, la meva sincera enhorabona! Segueix així!

Però si pateixes malalties amb freqüència, la teva energia és baixa i les teves emocions una muntanya russa, t’animo a emprendre un camí d’hàbits saludables que et portin al coneixement, l’equilibri i el benestar.

ConstruCCions

soler CONSTRUCCIÓ I RESTAURACIÓ DE CASES RÚSTIQUES C/ Unió 17 - 17780 GARRIGUELLA (Girona) Tel./Fax 972 53 03 84 - Mòbils 639 96 42 37 - 691 41 34 11 construccionsjsoler@hotmail.com

Can Furtià

La vostra casa rural a l’empordà

C/ Aurora, 5 - 17780 GARRIGUELLA Tel. 934 254 111 - 669 072 286 - 636 454 434

41

Col·laboradors

L’ALIMENTACIÓ I L’ENVELLIMENT A tot Catalunya, i també a Garriguella, l’esperança de vida ha augmentat moltíssim. La gent gran (més de 65 anys) constitueix un percentatge important de la població. Els ‘vells’ ja no ho són tant, i cal que també cuidin la seva alimentació, ja que les necessitats quan ens fem grans, evolucionen de manera rellevant. Passo a parlar-vos de la dieta adequada per a aquestes edats i, com veureu, us exposo un ‘Pla antienvelliment’.

PYRENE MARTÍNEZ

Q

uan sentim la paraula “dieta”, sempre ho relacionem amb pèrdua de pes; una meta que es planteja avorrida i dura, mitjançant restriccions alimentàries que moltes vegades s’abandonen. Des de fa pocs anys, però, la paraula dieta també s’associa a salut, el que anomenem la dieta “saludable”, on, bàsicament, es redueix el greix i el colesterol, la sal i els sucres. Amb una promoció de la cuina a la planxa, al vapor, dels bullits o del forn.

Tot i així, el concepte més novador de dieta, és l’anomenada dieta antiaging, la qual ja és una realitat.

La seva essència és establir unes normes bàsiques, acompanyades d’aliments amb propietats que ajuden a retardar l’aparició de l’envelliment, frenant els signes del pas del temps al nostre cos, tant dins l’àmbit intern com extern. Aquesta dieta és apta també en els moments més crítics. Quan es pateix un càncer, per exemple, s’ha demostrat científica-

ment que és un bon coadjuvant als tractament específics, o fins i tot quan s’està patint una patologia aguda o crònica.

Un pla d’antienvelliment va més enllà de la dieta antiaging, ja que inclou un canvi en l’estil de vida, amb noves rutines vitals que promouen la salut i alenteixen l’envelliment.

Aquí us en deixo alguns dels consells de caràcter general: • Evitar el consum de tòxics, com tabac i alcohol i reduir la cafeïna total diària.

• Dormir entre 7 i 9 hores diàries seguides, per tal que el “comptador” cerebral, hormonal, bioquímic i, en definitiva, el corporal es “posin a zero” cada dia. Això ajuda a retenir la informació que durant el dia hem adquirit i ens permet prendre decisions més encertades l’endemà.

• Realitzar activitat física regular, tenint en compte que cada persona necessita unes pautes ajustades al seu cos i als seus objectius (estudis recents adverteixen que l’activitat física moderada-alta, diverses vega-

Per aconseguir els nostres objectius, cal realitzar un estudi complet i un control mèdic seriós 42

des a la setmana, incrementa l’envelliment, per formació de gran quantitat de radicals lliures que no es poden neutralitzar i envelleixen la pell). Cal anar ben equipats per adaptar-nos a les condicions ambientals i específiques de cada esport. Cal tenir en compte les proteccions solars (sobretot en altituds i per a esports de neu).

• Beure uns dos litres d’aigua al dia. Aquí s’inclouen les sopes, els tes, les infusions i els cafès. Les begudes amb gas dificulten la digestió i sovint porten productes químics i artificials.

• Menjar verdura, hortalisses i fruita dos cops per dia. Intenteu que siguin del temps i menjar-les amb la seva pela, sempre que sigui possible, ja que s’hi concentra la quantitat més gran d’antioxidants que naturalitzen els radicals lliures responsables, entre altres, d’aquest envelliment. I, si es pot, que siguin crues o cuinades al vapor.

• Les proteïnes són indispensables, cal consumir-les abans (moltes vegades caldrà invertir l’ordre dels àpats). Tenim proteïnes d’origen vegetal: com la quinoa, alguns llegums, el tofu o els fruits secs, entre altres; i les d’origen animal: com les que trobem al marisc, peix, carn i ous.

• Els hidrats de carboni són bàsics, però cal tenir en compte el seu contingut glucèmic, ja que haurà de ser baix i d’absorció lenta. El tipus de farina, el gluten i d’altres components, es gestionaran segons cada cas.

• Els greixos no tots són dolents, és més, una dieta pobra en greixos és perjudicial, ja que els necessitem per al nostre metabolisme. Ara bé, sempre que siguin poliinsaturats.

Aquests els podem trobar a l’oli d’oliva verge extra –de molt bona qualitat a la nostre terra–, a l’oli de lli, a l’alvocat, als fruits secs o al coco.

També el que obtenim del peix com l’omega 3 i 6.

Per aconseguir els nostres objectius, cal realitzar un estudi complet (personalitzar aquest pla) i un control mèdic seriós (per si es descobreixen patologies que requereixen una gestió mèdica acurada o

un bon control de les patologies ja existents). Un cop aconseguit aquest nou estil de vida es pot completar amb tractaments estètics i dermocosmètics específics, dirigits a reduir les arrugues, la flaccidesa cutània, a augmentar la turgència de la pell, la seva vitalitat i brillantor.

La finalitat última d’aquest “pla”, però, és proporcionar-nos un estat emocional i de benestar positiu i agradable.

Carrer Sant Sebastià 5 17780 Garriguella, Girona info@abellaires.com T +34 972 53 01 92 www.abellaires.com

sant sebastià, 3 - 17780 GarriGueLLa - info@cancoll.cat tel. (00 34) 972 53 01 16 - (00 34) 666 22 74 22

www.cancoll.cat

Gibert’s

Flors Naturals s.l.

Vilamaniscle, 9 - Tels. 972 530 651 - 972 552 065 e-mail: giberts@telefonica.net 17780 GARRIGUELLA

Taller Mecànic

ALIMENTACIÓ I TABACS

pau

aurora

C/ Raval de la Font, 11 17780 GARRIGUELLA - Tel. 972 53 03 22

C/ Gran, 37 - 17780 GARRIGUELLA Tel. 972 53 01 75

43

Col·laboradors

EL FOC I LA PREVENCIÓ D’INCENDIS, GESTIÓ AGRÍCOLA, RAMADERA I FORESTAL AL CAP DE CREUS Una de les grans pertorbacions que periòdicament afecten al cap de Creus i, en general, l’Alt Empordà són els incendis forestals. La gran recurrència d’aquests fa que hi hagi zones que s’hagin cremat més de 5 vegades en els últims 50 anys.

XAVIER VILABELLA PECONDÓN TÈCNIC DEL PARC NATURAL DE CAP DE CREUS

L

es condicions ambientals de la nostra zona mediterrània, amb fortes sequeres i tramuntana, fa que els petits focs es puguin convertir en grans incendis forestals, afectant superfícies de més de 500 hectàrees i sense possibilitat d’extinció, fins que s’encalma el vent o bé arriba a zones on no hi ha combustible per cremar.

El foc, des d’un punt de vista ecològic, és considerat una pertorbació sobre el medi que, un cop s’ha apagat, la natura comença un procés de recuperació que, més tard o més aviat, retorna a l’estadi inicial abans del foc. Així doncs, el problema dels focs al cap de Creus són l’alta recurrència i la gran extensió. Altra cosa és la percepció social i el fet que és una zona turística.

En condicions de fort vent i altes temperatures, les mesures d’extinció amb aigua i tallafocs lineals

(franges, carreteres), són insuficients. Per aquest motiu, es planteja la definició de zones estratègiques per la prevenció d’incendis i la recuperació del mosaic d’usos.

Els mosaic d’usos consisteix en la recuperació de conreus tradicionals i les zones de pastura amb prats i deveses. Aquest sistema

Per tal de recuperar i mantenir les superfícies agrícoles i ramaderes cal que al final hi hagi un producte local valoritzat: oli, vi, carn, natura, paisatge, etc.

44

dificulta l’avanç del foc i evita la crema uniforme de grans superfícies.

Per tal de recuperar i mantenir les superfícies agrícoles i ramaderes, cal que al final hi hagi un producte local valoritzat: oli, vi, carn, natura, paisatge, etc. Des del Parc Natural de Cap de Creus, es promociona la producció ecològica, ja que és la més respectuosa amb el medi i es treballa coordinadament amb els productors.

Les zones estratègiques es determinen després d’un estudi acurat dels incendis històrics, el comporta-

ment del foc i la topografia. D’aquesta manera, es defineixen zones extenses de 25 a 100 ha on els mitjans d’extinció tenen una oportunitat per controlar un gran incendi forestal de tramuntana. La gestió d’aquestes zones passa pels treballs silvícoles de desbrossada del matoll, podes i aclarida d’arbrat i també per les cremes controlades que executen cossos especialitzats (Cos de Bombers o el Grup Especial de Prevenció d’Incendis, de la Generalitat de Catalunya) que sovint poden tenir un impacte visual al moment de l’execució. Les cremes

controlades segueixen uns protocols d’execució basats en la temperatura i humitat per tal d’afectar el mínim l’ecosistema. El manteniment d’aquestes zones es realitza amb la pastura.

La recuperació d’aquests espais oberts, amb la reducció de matoll i l’increment d’herbàcies, augmenten la biodiversitat, perquè hi ha moltes més espècies en un prat que en un matollar o un bosc, tot i que ens pugui fer la impressió contrària.

Aquesta millora també beneficia les espècies cinegètiques, bàsicament perdiu i conill, que són importants,

perquè constitueixen la base de la piràmide tròfica i constitueixen l’aliment bàsic d’espècies protegides i amenaçades com poden ser l’àliga cuabarrada o el duc (el mussol més gran d’Europa).

Així doncs, la prevenció d’incendis pot suposar una millora en la biodiversitat i en la producció agropecuària. I també podem llegir-ho al revés i veure que la millora de la biodiversitat i de la producció agropecuària ajuda a la prevenció d’incendis. Aquesta és una de les línies de treball que es fa des del Parc Natural de Cap de Creus.

45

Col·laboradors

APUNTS D’ART DEL SEGLE XVIII DE NOSTRA SENYORA DEL CAMP La destrucció sistemàtica del patrimoni artístic del segle XVIII i segles anteriors ha estat una constant del país. Les guerres i els canvis de gust estètic han estat les causes més comunes, des de la guerra del Francès fins a l’última guerra del 1936-39.

ERIKA SERNA I COBA ARXIU COMARCAL ALT EMPORDÀ

L’

aportació de dades de l’activitat professional i familiar dels diferents artistes actius, durant aquests segles passats, no és una tasca fàcil, atès que han patit un desinterès, en especial, si són fora dels nuclis més poblats del Principat, combinat amb la seva situació d’artistes modestos o de segona. Tampoc ajuda gens al seu estudi la pèrdua física de les obres d’art. Però, no dubtem que la nostra petita aportació ben segur que té un cert interès molt local, i ajuda a compondre les biografies d’un parell d’artistes que treballaren a Garriguella a finals del segle XVIII, amb pretensions modestes, el pintor Josep Torras i el daurador Joan Baptista Llorens.

L’ermita de Nostra Senyora del Camp de Garriguella conserva, en el seu interior, unes pintures murals que presentaven la lluita de Carlemany i el seu exèrcit contra els sarrïns, en al·lusió a la llegenda de la fundació d’aquesta ermita. També estatja unes pintures restaurades

pel Servei de Restauració de la Generalitat de Catalunya el 1998, en considerar que tenien interès. Van determinar que foren fetes en el segle XVII o XVIII. Semblen pintures al tremp de color, per a les quals s’han utilitzat pigments d’òxid de ferro. A part d’aquesta informació general, constable a tots els llibres que parlen dels edificis religiosos i el patrimoni de Garriguella, aportem la troballa d’un interessant document notarial datat el 1776 i fet a la notaria figuerenca de Josep Aloy i Llach1, en què encarregaren la dauradura del retaule de Sant Josep, a més de: “pintar lo pàlit del altar, platayar las sacras, dorar las coronas del sants ... las palmatoras de dit altar, i pintar las parets de dita (...)” segons l’àpoca o rebut firmat amb Paulí Gifre Trobat, pagès i familiar del Sant Ofici de la Inquisició, que pagà un preu total de 139 lliures, 12 sous i 6 diners barcelonesos, repartits entre 80 lliures per al daurador, Joan Baptista Llorens de Figueres, i la resta per a l’escultor, Josep Torras, també de la capital, altempordanesa. No hem pogut lo-

Garriguella passà d’uns 400 veïns, atribuïts al cens oficial del 1717-18, a més del doble, 989 empadronats, al cens del ministre Floridablanca 46

calitzar el contracte, sinó només un pagament força elevat de 139 lliures i escaig. Durant la segona meitat del segle XVIII, es van viure unes dècades de bonança econòmica gràcies, en part, a la llarga etapa d’absència de conflictes bèl·lics, a l’increment, lent i continuat, de la natalitat i d’una disminució progressiva de la mortalitat, fonamentalment la causada per crisis epidèmiques.

Garriguella passà d’uns 400 veïns atribuïts al cens oficial del 1717-18, a més del doble, 989 empadronats, al cens del ministre Floridablanca, sense oblidar-nos d’esmentar els efectes positius d’expansió de la vinya –nombrosos establiments nous a rabassa morta– i del comerç català del vi amb Amèrica. Un passeig pel municipi ens permet veure com les inscripcions de les llindes de les cases conservades porten dates del segle XVIII, ja que s’hagueren de construir nous habitatges i remodelar-ne els vells. Davant d’aquesta situació econòmica bona, també repassaren o feren un manteniment a les obres d’art que moblaven l’ermita de Nostra Senyora del Camp, amb noves pintures i el repàs amb dauracions i platejats dels objectes religiosos continguts.

Del daurador figuerenc Joan Baptista Llorens, sabem que va fer altres feines per la zona com, per exemple, que va pintar uns deco-

rats en una casa particular de Figueres, del doctor en drets, Tomàs Jutglar, prop de l’església de Sant Pere el 17892. Es casà l’any 1767 amb Maria Llorens Clapés Batllori, vídua de l’estamper i llibreter Anton Matas, i filla d’un rellotger, tal com consta un document notarial de capitulacions matrimonials3. L’any següent, el 1768, va fer societat per cinc anys amb el seu germà, Francesc Llorens, amb el compromís de compartir a parts iguals tots els encàrrecs que hi tinguessin, tal com consta en una escriptura signada a la notaria figuerenca d’Anton Gorgoll4, per la qual s’associaren com a petita empresa, “societat y compañia de y sobre lo offici y art de dorador”; el conveni hi relaciona força aspectes dels pactes acordats, com la necessitat d’aportació dels materials a parts iguals, l’ús mancomunat de les eines i instruments de l’ofici, la prohibició de portar a terme cap encàrrec sols, sinó sempre en benefici de la societat. En cas de falta d’encàrrecs, el germà gran, Joan Baptista Llorens, podria anar a treballar amb el pare, Francesc Llorens, també daurador de Figueres, sense cap compromís envers el germà menor.

De Josep Torras no podem anotar gaire res, només pensar que devia de tenir relació familiar amb Joan Torras, el darrer col·laborador important que Pau Costa –escultor capdavanter del barroc català originari de Vic– i conegut a casa nostra per haver fet el gran retaule barroc de Cadaqués, i que Joan Torras acabà després de la mort de Costa.

Interior de l’ermita amb la pica baptismal originària del monestir de Sant Quirze de Colera en primer terme.

Cal recordar com les obres d’art, en conjunt, són l’expressió de la manera que els nostres avantpassats entenien la vida i la

fe; ens expliquen el seu esforç, el seu treball, la seva vida com a poble i com a comunitat parroquial.

1. AHG. Notaria de Josep de Aloy i Llach, núm. 765, f. 586r escriptura del 14 de novembre del 1776.

2. AHG. Notaria de Figueres. Manuale de Josep de Aloy i Llach, núm 778, f. 368r-368v.

3. AHG. Notaria de Figueres. Manuale de Josep de Aloy i Llach, núm. 757. Escriptura signada el 29 de maig del 1767.

4. AHG. Notaria de Figueres. Manual d’Anton Gorgoll, núm. 808, f. 93r-94v.

47

Col·laboradors

LES DONES DEL MÓN DEL CÒMIC Les dones, al llarg de la història, han hagut de lluitar per fer-se escoltar i que se les tingui en compte i se les respecti. En el món del còmic, no és pas diferent. Coneixem quantitat d’autors, homes, que han fet personatges molt coneguts, com és el cas de Stan Lee, però, em sabríeu dir el nom d’alguna autora?

CATERINA MARTÍN

A

quest és un assumpte que les mateixes autores fa anys que treballen per poder aconseguir, que la seva obra es doni a conèixer amb més amplitud de públic.

El cert és que cada cop són més les que es dediquen laboralment al dibuix, però no és gens fàcil per a elles.

Per aquest motiu, fa uns anys van crear l’AAC (Associació d’Autores del Còmic) i vaig tenir el privilegi de

poder assistir, com a oient, a la primera reunió que van celebrar en una de les darreres entregues del Saló del Còmic. L’objectiu principal que es van marcar va ser el de trobar maneres per difondre la seva obra. Avui dia, encara lluiten per aconseguir aquest objectiu, i la veritat és que la feina que fan no és envà, ja que són més les autores convidades a actes públics relacionats amb el món del còmic.

M’agradaria deixar-vos amb dos exemples de dones lluitadores que han assolit grans objectius dins del dibuix. Són dones amb estils il·lustratius totalment diferents, però que les dues han aconseguit arribar lluny.

En primer lloc trobem Núria Pompeia. Per què és tan important? Va ser una de les pioneres al nostre país. En una època on qualsevol tasca feta per dones era qüestionada, ella va aconseguir fer-se respectar pels seus companys d’ofici.

Es dedicava principalment a la caricatura crítica. Els seus títols més coneguts són Y fueron felices comiendo perdices..., La educación de Palmira, Mujercitas...

M’agradaria deixar-vos amb dos exemples de dones lluitadores que han assolit grans objectius dins del dibuix

I l’altre exemple és Emma Ríos, una gallega que ha aconseguit publicar per a editorials tan importants i de renom mundial com Marvel. Va deixar la seva feina com a arquitecta per dedicar-se per complet al dibuix del còmic, fent les seves pròpies obres o col·laborant amb altres artistes. Per cert, Emma Ríos forma part de l’AAC. En definitiva, tot i que sembla que no, en el món del còmic també tenim lloc les dones i, de mica en mica, ens anem obrint pas i ens estem deixant conèixer. I una manera en què m’agrada col·laborar en això és en la web que codirigeixo: Mujeresfreaks.com 48

Entitats

UN ANY MÉS DEL CASAL TRAMUNTANA Un any més de vida del Casal, i ja en van 11. Durant aquest temps, hem continuat amb les activitats típiques dels altres anys: dinars, berenars, alguna xerrada, facilitar l’anada al teatre a Figueres o a Roses, excursions d’un dia o més, curset d’activitat física, activitats informatives o lúdiques amb nens de l’escola, el joc col·lectiu dels diumenges a la tarda i l’edició d’un butlletí trimestral per donar informació de les activitats fetes i les que es faran el trimestre següent.

També hi ha un servei de préstec de llibres que anem canviant cada trimestre.

LA JUNTA DEL CASAL TRAMUNTANA

E

specificant més, direm que hem anat a veure a Figueres les obres: Aquí no paga ni Déu!, El marit ideal, Panorama des del pont i a Roses Somni d’una nit d’estiu.

Vam fer un viatge de 5 dies a Peníscola i un altre de 6 dies al Bierzo, Ponferrada, Lleó... que van anar molt bé.

Amb un grup d’alumnes de l’escola, vam tenir una xerrada sobre els jocs d’abans i d’ara, i un altre dia vam practicar alguns d’aquests jocs a la sala Pere de Noves. Vam jugar a fer rotllanes amb cançons d’abans, a pedres altes, a baldufes, a rutlles, al bressol, etc., i ens ho vam passar molt bé, tot i que vam quedar una mica cansats, ja no estem per segons què. Com diuen, els anys no perdonen. Però a la vegada ens vam sentir, per uns moments, rejovenits.

Excursió al Bierzo (Lleó).

Aparentment, fem poca cosa, però, els que ens hi remullem, estem força ocupats. Llàstima que algunes administracions, en lloc de facilitar-nos la feina, ens la compliquen, demanant més paperassa per gestions ben simples i, a més, toca pagar perquè facin

Excursió al Bierzo (Lleó).

Aparentment, fem poca cosa, però, els que ens hi remullem, estem força ocupats

una inscripció però, només es pot pagar per internet, com si tothom fos tècnic informàtic. No tenen en compte que som uns voluntaris que intentem fer una vida més plena i distreta als nostres associats.

El dia 10 d’abril va sortir un article al Punt diari en què el Sr. Josep Valls deia entre altres coses, i referint-se als Casals: “el govern, que en diuen central, va estrenyent la corda de les imposicions legals i burocràtiques... arribats a una edat, quan allò que més convé és tranquil·litat, si se’ns acut fer alguna activitat ... per la gent que ens envolta, resulta que tot es complica, se’ns exigeix més i se’ns ajuda menys. Ja em direu quin panorama!...”.

49

Entitats

EL FILL DELS XARNEGOS Un dia vaig llegir que, si Catalunya no hagués rebut població desplaçada d’altres llocs de l’estat espanyol o de l’estranger, seríem un milió i mig de catalans, en lloc dels set milions d’habitants que hi ha al país.

JORDI CEGARRA DIRECTOR DE L’ESCOLA JOAQUIM GIFRE

A

l’escola, podem estimar que hi ha un 30% d’alumnat que podem considerar estranger.

O bé l’alumne, o el pare o la mare, són estrangers. El Departament ha posat en marxa un nou sistema de decidir l’estrangeria: si alumne, mare o pare tenen DNI són considerats no estrangers.

El tema de l’estrangeria impregna decisions dels governs, programes polítics i moltes actuacions de la societat civil. Hi ha partits i corrents d’opinió que vinculen la immigració al creixement de l’atur, la precarietat laboral, la delinqüència i la pèrdua de valors. Tots veiem amb impotència la situació dels desplaçats d’Orient Mitjà, però pensem secretament que ens seria difícil que s’instal·lessin mas-

sivament al costat de les nostres cases.

Quan jo era adolescent, tenia amics palestins que estudiaven medicina a Barcelona i amics argentins i xilens que havien vingut a Catalunya. Vestia molt tenir amics estrangers. Després, l’arribada d’estrangers va augmentar i molts d’ells eren estrangers pobres. Llavors els meus amics van passar a ser moros i sudaques.

Hem de trobar els recursos per conviure i fer d’aquesta convivència una riquesa 50

Actualment, als barris benestants de Londres i París hi ha grans mansions que pertanyen a la família d’AlAssad i de molts homes de poder dels Emirats i d’Orient Mitjà. També els hem tingut a la Costa del Sol d’Andalusia. No són immigrants, són hostes de qualitat que donen prestigi al lloc que els rep. I aporten diners.

Vist això se m’acudeix que hi ha uns estrangers que són la font dels mals i provoquen la xenofòbia, mentre que uns altres estrangers són rebuts amb catifa de plata.

Hi ha una part de població del món, molt petita, que desconeix la xenofòbia. Conviu als barris bons de les grans capitals amb veïns de tot el món, aparca el iot al port de Mònaco, de Cannes o Niça, al costat dels iots d’origen molt divers. Els costums d’uns i altres no entren en conflicte, perquè molts d’ells s’han educat a les mateixes escoles i han anat a les mateixes universitats.

I hi ha una altra part de la població, tots els altres, que convivim autòctons i estrangers i sovint ens mirem de reüll els uns als altres, pensant que uns perjudiquen als altres i viceversa.

Estem en una societat de mestissatge i anem a més. Hem de trobar els recursos per conviure i fer d’aquesta convivència una riquesa. És molt fàcil sentir-te atacat per l’altre, i és més complicat gaudir de com compartim l’espai i el temps tots aquells que ens considerem diferents.

Després de molt de temps de por que l’estranger ens prengui alguna cosa, ens hem adonat que els que ens han robat la cartera eren de casa i ens ho han pres amb les ITV, l’obra pública, els rescats bancaris i els paradisos fiscals.

El govern de Singapur fa que, als habitatges socials, els inquilins corresponguin al percentatge de la

població del país: 80% de xinesos, 10% de malais i 10% d’indis. Així pretenen evitar els guetos. A París i Londres, els col·lectius orientals, xinesos o jueus ocupen barris homogenis. Uns i altres han fracassat en l’objectiu de fer una societat plural i distesa.

Arribats aquí, em sembla que l’única solució passa per la base de la base. Som els ciutadans de peu, i entre ells l’escola, qui pot fer un treball positiu per la convivència. La nostra diversitat és un fet irreversible i som nosaltres, amb els nostres nens, que tenim l’oportunitat d’evitar la fractura social. L’escola sola no ho pot aconseguir.

Mestres i famílies hem de sumar esforços per evitar que uns ens creiem més propietaris del país que els altres.

Això ho ha escrit un fill de xarnegos que viu amb il·lusió el paper de l’escola.

51

Entitats

NEIX CELLER GERISENA EL NOU PROJECTE D’AGRÍCOLA DE GARRIGUELLA Neix Celler Gerisena –l’ambiciós projecte d’Agrícola de Garriguella, la Cooperativa Vitivinícola amb més tradició de la DO Empordà– que va començar la seva trajectòria fa més de mig segle a Garriguella.

L

a Cooperativa està formada per petits productors, els quals –fruit de l’esperit inquiet, la passió i el respecte per la terra i el treball amb equip, conjuntament amb els treballadors que la formen–, s’han readaptat als nous temps. Han sabut unir passat i present, tradició i innovació per a materialitzar un nou somni. Han seleccionat acuradament les millors vinyes velles de muntanya, dóna com a fruit un producte de qualitat, una nova línia d’innovadors vins

d’autor, vins trencadors, amb personalitat pròpia, vins que emocionen.

D’entre les diferents gammes, destaquem la que dóna nom al celler, vins sota el distintiu Gerisena, vins amb caràcter empordanès, fidels a la tipicitat del nostre clima i la nostra terra, per als amants de l’elegància que perceben la virtut en els contrastos, aquests vins han estat guardonats al Concurs Internacional Grenaches du Monde 2016, concretament el Blanc de Gerisena amb una Medalla de

D’entre les diferents gammes, destaquem la que dóna nom al celler, vins sota el distintiu Gerisena, vins amb caràcter empordanès 52

Plata i el Dolç de Gerisena amb una Medalla d’Or. La gamma més artística i original, la trobem en l’anomenada Tramuntanart, vins transgressors per trencar amb tots els estereotips, un glop fresc de tramuntana immersa en una copa de vi, per als paladars més exquisits.

L’especial aposta per la vinya ha portat, al Celler Gerisena, a ser més respectuosos amb el medi ambient i a col·laborar amb el Centre de Reproducció de les Tortugues de l’Albera del municipi.

L’enòloga Natàlia Duran està treballant en un nou projecte de vi ecològic anomenat Ergo, que veurà la llum properament.

Entitats

QUÈ ESPERES DEL TEU FILL? Quan a una parella se li comunica l’arribada d’un nadó, s’omple de somnis, il·lusions, expectatives i es comença a formar una imatge sobre com serà: maco/maca, fort/forta, intel·ligent, doctor, advocat; però la realitat és una altra.

VALLE JÚLIA RUIZ

D

arrere el naixement, cada individu desenvolupa una personalitat distinta en què influeixen: la seva composició morfològica, les seves capacitats, i l’entorn socioafectiu, on els pares i familiars propers juguen un paper fonamental.

Tots volem que els nostres fills aconsegueixin l’èxit, però l’èxit només s’aconsegueix després d’un esforç.

Per aconseguir bons resultats a la formació dels nostres fills, és necessari tenir en compte diferents aspectes: – La individualitat: cada nen és únic, per això no el compararem amb altres.

– Les capacitats i aptituds que li permetran desenvolupar-se.

– L’entorn: és a dir, el mitjà en què es desenvolupa, constituït per la família.

L’educació es converteix en un veritable repte per als pares. No existeix un manual perfecte que ens indiqui què fer, però sí que hi ha una sèrie de paràmetres que podem seguir. És de vital importància l’actitud dels pares en crear un ambient càlid, harmoniós, agradable, on el nen se senti segur i amat. Si un nen creix sentint-se estimat, aprendrà a estimar.

Per estimular el desenvolupament de les capacitats, es requereix que els pares siguin realistes i evitin formar falses expectatives o estereotips marcant un patró que planifiqui el futur del nen segons el criteri de l’adult, sense tenir en compte el que el nen vol o pot aconseguir.

Aquesta pràctica pot dur a la frustració, per no tenir l’assoliment desitjat i, en molts casos, els nens acaben etiquetats com a desobedients, mals estudiants, inútils, despreocupats, rebels, etc. Aquests missatges negatius afectaran el desenvolupament evolutiu del nen.

Per aconseguir l’èxit, és necessari fomentar el reforç positiu.

Seria útil recordar la teoria de l’efecte Pigmalió, el qual descriu com l’efecte que una persona té sobre una altra, pot influir en el seu desenvolupament. Aquesta teoria es va provar als Estats Units d’Amèrica, a

L’educació es converteix en un veritable repte per als pares. No existeix un manual perfecte que ens indiqui què fer, però sí que hi ha una sèrie de paràmetres que podem seguir

la ciutat de Califòrnia, en la dècada dels anys 60 en sotmetre un grup d’alumnes, escollits a l’atzar, a un test d’intel·ligència i, enganyant els professors, se’ls va informar que el grup d’alumnes estudiat havia destacat sobre la resta. Això va motivar que els educadors tinguessin expectatives especials i una actitud positiva (gestos, mirades, to de veu) envers els seus alumnes.

Després de l’any lectiu, es va comprovar que aquests alumnes havien superat el seu coeficient d’intel·ligència en més d’un 30% en comparació de la resta.

Prenent en consideració aquest estudi, els pares poden aconseguir excel·lents resultats amb el seu fill fomentant una connexió emocional positiva.

Basant-nos en el coneixement de la teoria de les intel·ligències múltiples, que esbossa la idea que cada individu és capaç d’exercir un potencial biopsicològic que li permet ser exitós en diferents camps de la vida.

Et recordem que, amb fe, confiança i ajuda, el teu fill/filla aconseguirà l’èxit.

53

Entitats

ESPORT, NATURA I UNA IDEA COMUNA...

TOCAVENTS DE L’ALBERA Fa temps que al poble hi ha grups (garriguellencs de tota la vida, nouvinguts o fins i tot gent de pas) que es van trobant per anar practicant alguna mena d’esport (bicicleta de muntanya, córrer, caminades, excursions...). Són trobades per tal de passar-ho bé i fer, al mateix temps, esport i, en definitiva, fer un xic de salut.

É

s per això que una colla de gent d’aquests diferents grups, amb moltíssimes ganes de fer excursions, natura i, sobretot, amb ganes de diversió, vam creure que a Garriguella estaria bé que s’activés un Club o una Associació per canalitzar tota aquesta energia i ganes d’esport i natura per organitzar-ho, fomentar-ho i impulsar-ho.

Alhora, tots aquests grups que ja estan funcionant, ara, creiem que són una font fonamental de coneixement de l’entorn i de l’esport per gaudir i fruir... i que això és un valor que tenim aquí mateix, que és bo poder-ho transmetre a la resta de gent de totes les edats, i compartir les seves experiències.

Amb aquesta idea bàsica, hem creat una Associació Multiesportiva sense ànim de lucre, amb el nom de Tocavents de l’Albera, on el seu motor de funcionament seran els socis i la Junta Directiva que promourà i impulsarà les activitats, juntament amb la col·laboració de tots els voluntaris que hi vulguin participar.

Les activitats que ens marquem com a objectiu i que creiem que ha de ser la Missió dels Tocavents, són en tres àmbits:

– Activitats periòdiques: sortides BTT per a tota la família i edats, trobades per iniciar-se en aquest esport pels socis que estiguin interessats.

Organitzar excursions a peu i fer senderisme. Per als més professionals, també volem establir contacte i convenis amb altres centres excursionistes per organitzar sortides conjuntes.

I per a les nenes i els nens, preparar Jornades Esportives per aprendre i conèixer diferents esports.

– Curses o trobades esportives populars: organitzar, al nostre poble, una o dues grans trobades populars, de Running i/o BTT amb l’objectiu de promoure l’esport al poble, i per donar a conèixer Garriguella i aquesta zona de l’Albera en l’àmbit de l’esport.

– Activitats dirigides: masterclass, aeròbic, zumba, zumba kids, tenis... I

Amb aquesta idea básica, hem creat una Associació Multiesportiva sense ànim de lucre, amb el nom de Tocavents de l’Albera 54

altres disciplines que ens aporteu i creieu oportú que s’organitzin.

Mostra d’aquests objectius a dur a terme són les dues primeres activitats ja fetes; la primera gran sortida familiar, el 16 de maig, amb la Ruta de les Fonts, va ser un èxit, amb més de 150 participants de totes les edats. 7 km, sortida cap a Font Sucarrat, amunt i amunt cap a Puntils a la font d’en Petit. Esmorzar i tornada al poble passant per Gatillepis.

La segona activitat es va fer el 12 de juny passat, batejada com la 1a Cursa de la Mata, amb 3 circuits. Un per a corredors runners, de 16 km, un circuit per caminar i/o córrer de 8 km i menys desnivell, i un tercer de 6 km per a nenes i nens de menys de 12 anys. Va ser també un èxit de convocatòria, amb prop de 200 inscrits, i amb la implicació de molts voluntaris que ens van ajudar en l’organització.

En aquest cas, també es van bolcar en la cursa moltes entitats i empreses locals com col·laboradores, en aportacions que van perme-

tre fer possible la cursa i també més atractiva amb la cessió dels premis.

L’entitat disposa d’equips propis com els Running les Formigues o dels BTT Força 5, per participar en les curses o trobades esportives que s’organitzen en altres pobles de la nostre comarca, i així promocionar i donar a conèixer l’Associació.

A través de l’Ajuntament, a qui volem agrair molt la seva implicació en el projecte, ens han cedit l’espai de Sabater Furtià per poder fer-hi les reunions de l’Associació i la tindrem com a seu social i l’adreça oficial dels Tocavents de l’Albera.

Per fer les activitats de sortida, aprofitarem sempre el nostre entorn més immediat. Paratges com l’Albera, el cap de Creus, la serra de Verdera, els Aiguamolls... són indrets per transmetre, a través de l’esport, els valors de respecte, conservació i el gaudi de la natura per als nens i les nenes.

En definitiva, hem volgut iniciar aquesta “aventura” com un projecte social comú basat en la pràctiva de l’esport i pensant sempre que JUNTS L’ESPORT ÉS MÉS DIVERTIT. Ha nascut al poble i és per al poble. I ens agradaria incorporar gent de Rabós i Vilamaniscle, per enriquir-lo encara més.

I és per això que, si a algú li agrada fer alguna activitat en especial, o vol ensenyar algun esport que coneix bé, o ens vol portar a algun indret que desitgi compartir, volem que vingui, proposi i Tocavents l’Albera ajudarem per impulsar-ho.

Adreça de contacte: multiesportsgarriguella@gmail.com Web: www.tocaventsalbera.com Facebook: tocavens de l’albera Twitter: @TocaventsAlbera

un projecte de tots i per a tots. uneix-te al club, perquè Junts L’esport És MÉs divertit

VISITES I TASTOS GUIATS Fabricació, venda i distribució de Licors

Ctra. de Vilajuïga s/n - 17780 Garriguella Tel. celler: 972 552 793 - Tel. oficines: 972 552 684 info@masllunes.es - www.masllunes.es

Plaça de Noves, 10 - Tel. 972 530 089 - Fax 972 530 112 17780 GARRIGUELLA

55

Entitats

AGERMANAMENT GARRIGUELLA / ONORE L’Agermanament és un bon exemple de com des de dues comunitats similars, només pel nombre d’habitants, som capaços d’establir relacions d’amistat i mantenir viu el desig de reunir-se.

18 anys després, records i sensacions viscudes JOSEP ANTONI LÓPEZ DE PABLO MOLINA

H

an passat 18 anys des que ens vam conèixer. A qui em pregunta avui el que significa aquest agermanament, jo els dic que la relació amb els ciutadans d’Onore ens ha ajudat i ens ajuda a sentir-nos més units també a tots nosaltres.

No és cap secret que, durant l’agermanament, deixem de costat les diferències d’opinió i tractem, com a comunitat de Garriguella, de donar el millor... i aquesta bona voluntat no s’acaba en el dia de la trobada, sinó que, com una forta tramuntanada, té els seus efectes en el temps. Hem d’estar agraïts als nostres amics d’Onore, perquè tots i cadascun dels encontres realitzats ens fan comprendre que no existeix només el nostre punt de vista, perquè el que aquí, a Catalunya i Garriguella, sembla evident, tal vegada no ho sigui així a Itàlia i Onore... I l’intercanvi d’opinions i de sentiments ens ajuda a entendre com, a vegades, les nostres conviccions són tan fortes només si considerem el nostre punt de vista. I aquesta presa de consciència és un moment

de creixement per a l’individu i per a la comunitat a la qual pertanyem.

Com ja sabeu, la Unió Europea va promoure els agermanaments perquè era i és important, per a la mateixa Europa, crear consciència de ser diferents, però també de ser part d’un projecte únic; les diferències entre les nacions i les diferències, incloses dins els estats i els pobles, havent de ser un estímul per créixer, no sols econòmicament, sinó com a poble i gent d’Europa.

En els últims 18 anys, nosaltres hem vist canviar Onore, així com

En els últims 18 anys, nosaltres hem vist canviar Onore, així com ells han vist canviar Garriguella 56

ells han vist canviar Garriguella.

Les administracions poden ser las mateixes o canviar, com així ha succeït, però el sentiment que uneix les dues comunitats es reforça més i més.

Què podem recuperar nosaltres de Garriguella i ells en cada commemoració?

1r- L’esperit de convivència i tot el que ens uneix: història, territori, cultura, art, i les tristeses, i les alegries compartides.

2n- L’orgull pel nostre poble i la voluntat de treballar per contribuir, en primera persona, per canviar i millorar el nostre país.

La coexistència de diferents cultures, de diferents expectatives, de diferents punts de vista no sempre és fàcil i tranquil·la. Els

canvis socials, econòmics i polítics creen debats i conflictes, tant en els fòrums polítics, com entre la gent comuna. Amb l’agermanament, hem pogut experimentar de primera mà un fet evident: no som iguals. Amb l’arribada de la nostra democràcia i l’aprovació de les autonomies, hem pogut experimentar de primera mà un fet evident: no som iguals.

La diversitat és un problema?

Per a alguns, sí, per a mi, no. A tot el món, l’evolució de la humanitat és el resultat de moltes diversitats. En el nostre petit entorn de Garriguella, també, és el resultat d’anys de canvis causats per les diferents opcions i decisions de les persones –opcions en les quals cadascú té la seva part i no sempre van en la mateixa direcció. No tots som iguals, perquè diferent és la nostra història; mai serem iguals, però podem estar junts per molt temps... Aquest va ser el compromís adquirit quan vam començar l’agermanament, i aquest ha de ser el compromís de continuïtat en el futur. I ha de ser la nostra obligació de donar-lo a conèixer a les generacions futures de Garriguella.

57

Entitats

INAUGURACIÓ OFICIAL DE LA PENYA BLAUGRANA Tot i que ja fa més de tres anys que es van posar els fonaments per a la fundació de la Penya Blaugrana, no va ser fins al mes de novembre passat que es va poder fer la inauguració oficial amb un acte que va tenir lloc al Celler Mas Llunes.

JOSEP VENTALLÓ

Estimats garriguellencs,

C

om cada any, em dirigeixo a tots els ciutadans de Garriguella, tant si són socis com si no ho són.

Ha sigut un any de grans esdeveniments, tant esportius del nostre gran FC Barcelona, com d’altres socials, en els quals la nostra entitat a col·laborat, juntament amb l’Ajuntament i gent de Garriguella.

Em refereixo a una participació que cada any es repeteix i que hi col·labora tothom, com el dinar de germanor que organitza la nostra entitat en benefici de la Marató de TV3, i que va demostrar la generositat de tot el poble, ja que es van recaptar 1.492 euros. La quantitat ha estat superior a la recaptació de l’any anterior. Així mateix, també amb l’èxit que va tenir el primer campionat de “bofifarra” en la seu de la nostra Penya, un altre acte es va produir a la Sala Polivalent referent a un concurs en què participaren gent de Garriguella pel que fa a una competició de Postres Saludables.

Tornant a la part esportiva, participàrem en la 1a cursa de la Mata, organitzat per Tocavents, amb gran participació; també en un partit del nostre Barça i, com a reconeixement als nostres jugadors benjamins del Garriguella, foren invitats a veure el partit a la seu.

Com a cloenda de la temporada, després d’aconseguir el títol de

58

Lliga, organitzàrem una fideuada, per als socis i no socis, a la nostra seu, corresponent a la final de la Copa, que també va anar a les vitrines del nostre FC Barcelona.

Un altre esdeveniment va ser a la revetlla de Sant Joan, organitzat pel

nostre Ajuntament, però el servei de begudes i menjar va ser a càrrec dels components de la nostra junta.

Hem d’agrair a tots els ciutadans, d’aquest meravellós i acollidor poble, el suport que hem recollit en tots els actes.

eva GuiLLaMet FotòGraFa

G

arriguella forma part de la meva vida des que, amb poc més de deu anys, vaig venir per primera vegada amb els meus pares i el meu germà. Des dels dotze anys, he tingut la sort de poder passar-hi caps de setmana i vacances. I va ser també a Garriguella on, l’any 2000, em vaig casar, un dissabte de setembre, assolellat al matí i plujós a la tarda.

Al llarg de tots aquests anys, per a mi Garriguella ha sabut conservar el seu paisatge natural, les seves pedres, la seva arquitectura, el mateix ambient tranquil i proper, les amistats que, amb el pas dels anys, tot i la distància, es mantenen i creixen.

M’agrada trobar la bellesa en el seu paisatge, en la seva llum i en els petits detalls fets per la seva gent.

DIJOUS 18:

21:00

Caminada nocturna entre vinyes. 6,5 km. Sortida de la Plaça de Noves.

Organitza Tocavents de l’Albera.

DIVENDRES 19:

21.00

FESTA DEL FRANKFURT I LA CERVESA AL CEMENTIRI VELL (hi haurà també botis i pinxos a la brasa) Música Junior MERKADO NEGRO ELS SISÍ SOUND SYSTEM DJ GARRYS

21:30 23:00 01:00 04:00 DISSABTE 20:

17:00 18:00 20:00 23:00

DIUMENGE 21:

Plantada dels nostres gegants, en Sebastià i la Camp, davant la Sala.

Seguidament cercavila de benvinguda pels carrers del poble i xocolatada final a la Plaça de Noves.

Sardanes amb la COBLA OSONA a la Plaça de Baix a Garriguella.

Concert a càrrec del grup XÀKARA al Cementiri Vell.

Ball de Festa Major amb el grup XÀKARA al Cementiri Vell.

Comença el matinal esportiu amb la VIII Cursa de Festa Major de 6,3 Km., que es pot fer corrent o en bici.

11:00 Curses infantils per a diferents edats i entrega de trofeus (farem cartell informatiu).

12:00 Zumba amb la MARTA JUAN per recuperar-nos de les nits anteriors!

SEGUIDAMENT VERMUT DE FESTA MAJOR. Tots els actes del matinal esportiu es faran al Cementiri Vell. Inflables gratuïts durant el matí.

12:30 Ofici Solemne.

17:00 XV Campionat d’escacs a la Sala Sabater Furtià.

Partides de 5 minuts. Sistema suís.

Inscripcions a les 16:30 a la mateixa sala.

18:00 Partit de presentació del C.E. GARRIGUELLA-SALT 20:00 Concert d’havaneres a càrrec del grup TERRA ENDINS al Cementiri Vell.

CELEBRAREM EL FI DE FESTA AMB CREMAT PER A TOTHOM

ORGANITZA

10:00

Ajuntament de Garriguella

COL·LABOREN