Concurs de microcontes "Sobrevolant Faura"

ABRIL 2020

SOBREVOLANT FAURA! RECULL concurs de MICROCONTES

· Volar en temps de Covid-19 Aisa, Àngels

· Nico i el món d'esparadrap Bellver Rodríguez, Ana

· Insomni Gómez, Ferran

· Vides creuades Izquierdo Gázquez, José

· El poder de la pinza Reyes Torres, Elena

· Una situació que mai haguérem imaginat Ros Ferrer, Carmen

· Et conte un conte?

Santaúrsula Canós, Amparo

· Donde siempre Ponferrada, C.

· La maledicció Ramón Beltrán, Lucia

· El col·legi a casa S.G., Sofia

· L'ombra del virus Vivas Gallego, Laia

VOLAR EN TEMPS DE COVID-19 Primer dia: tinc febra, tos forta i un estrany mal de cap. M’aïllo. Segon dia: persisteix la febre, la tos em deixa baldada, el meu cap és com una capsa de martiri. Em costa respirar.

Crec que estic desenvolupant els símptomes. Tercer dia: Respiro molt malament. Tinc una picor a l’esquena, em grato i em surten dues ales. Al vespre, a les vuit, sense gust i sense olors, aplaudint des de la finestra les ales s’agiten i sembla que pugui enlairar-me. Surto volant des de la meva finestra i arribo a l’entrada del poble. Faig l’ullet a les flors de mil colors que tenen de veí al cartell on posa FAURA, somric en veure el mural de les taronges. Enfilo pel Carrer Major ferm en el seu buit, potser aquest estiu no veurà patir al bou a sobre l’asfalt. Veig els vostres Arcs de Sant Martí dibuixats a les finestres i les samarretes blanques penjats dels balcons. Al fons, el blanc i blau de l’ermita i el verd de La Rodana, però no acabo de pujar. Me’n vaig cap a l’esquerra i passo per davant dels torils. Estic volant per sobre dels vostres corrals i sento el garbuix de l'idioma dels ocells.

Aterro dins del corral de casa meva. Me n’alegro de veure que les orenetes ja s’han instal·lat per passar l’estiu i que del gesmiler despunta nova olor i alegria. Em trobo més bé. Me’n torno volant, abans que acabin els aplaudiments, a la meva finestra de Barcelona, des de la que em vaig envolar. Per uns instants he inspirat amb la imaginació el silenci del vostre aire. Em curaré.

Aisa, Àngels

NICO I EL MÓN D'ESPARADRAP Fa alguns anys, quan Nico tenia dos anys, va passar una cosa que canviaria la seua vida durant un temps. Nico vivia feliç amb els seus pares, els caps de setmana eixien i compartien moments amb amics i família. Però un dia es van despertar i el món estava del revés. Nico ja no podria anar al col·legi, ni veure als iaios, ni jugar al carrer, res. Només estar a casa.

Com calia pensar coses per a divertir-se, la mare de Nico va buscar en caixes materials amb els que elaborar manualitats. De sobte va trobar dos rotllos d'esparadrap sanitari blanc i va tindre una genial idea: construirien amb ells la seua pròpia ciutat en el sòl de la casa.

El primer dia el van dedicar a fer carrers. Utilitzaren dues tires d'esparadrap col·locades juntes en vertical. Van fer-ne diferents, cadascuna els portaria a un lloc.

El segon dia va ser especial perquè van fer les cases dels avis i tios. Empraren quatre tires d'esparadrap formant un quadrat i dos més en forma de triangle per a la teulada. Ara ja podia anar a visitar-los quan volguera, així que Nico es va sentir molt feliç.

El tercer dia s’ocuparen del parc. Van traçar una zona per a jugar amb les bicis i patinar utilitzant quatre tires d’esparadrap, dues més llargues, amb forma de rectangle. Els van servir uns gronxadors i tobogans que li van regalar a Nico pel seu aniversari i bancs fets amb cartró on podrien asseure's al solet. Uns tests de la terrassa van simular encantadors arbres.

El quart dia es van posar en marxa de bon matí. Primer van fer un magnífic aeroport, amb tires d'esparadrap crearen les pistes d'aterratge. Després feren una estació ferroviària, l'esparadrap els va aprofitar per a fer les vies a base de tires allargades i altres més xicotetes en horitzontal. I finalment, dibuixaren els molls d'un gran port marítim.

Nico agafà un helicòpter d’estos que ixen en les boles, un avió que li va portar el Pare Noel, el seu tren de fusta i l’arca de Noé que va funcionar com a creuer. Aconseguiren que moltíssima gent viatjara durant dies al voltant del món.

Durant els següents dies realitzaren tot tipus d'edificacions: farmàcia, un supermercat al que mai faltava res, restaurants, hospitals, botigues, hotels... Va ser increïble. Un dia, Nico va decidir llevar l'esparadrap. Els seus pares l'ajudaren perquè pensaren que s'havia avorrit i volia jugar a una altra cosa. També va ser divertit.

Quan eixiren al balcó a tirar-lo al fem, va ocórrer una cosa meravellosa: la gent havia tornat a eixir al carrer, els xiquets corrien i els aviets prenien la fresca. De sobte alçaren els ulls i un munt de coloms d'un color blanc brillant il·luminaven més que mai el cel, va ser preciós. Doncs si, la vida havia tornat a la normalitat.

Aleshores es van mirar, van somriure i es van adonar que l’amor, la creativitat, l’enginy i sobretot aquell meravellós esparadrap sanitari, havien salvat el món.

BELLVER RODRÍGUEZ, ANA

INSOMNI Al despertar, el sol entrava per la finestra il·luminant tot el dormitori. Quina son, badallí. M’alcí, i mirí els edificis i terrats del poble. Hi havia una tranquil·litat pintada de groc i blau, pareixia que tothom dormia durant molt de temps. Endormiscada em freguí els ulls i torní a badallar.

- Quant de temps porte dormint? - em preguntí gratant-me el bescoll.

- Tal volta massa - va contestar - Les coses podrien haver canviat ací fora. Imagina que estàs en un dormitori espaitemps. Tot podria ser un somni. Potser encara estàs fent la siesta...

- Però jo mai faig la siesta! - contestí rient.

- Sí, sí que la feres, aquest estiu. Era el primer dia lliure que tenies, volies fer moltes coses però estaves realment cansada pel treball. Primer, et tirares a la mar, aquell dia estava ben fresca. Ho feres sols per sentir-te viva, per deixar que l'aigua et netegés els músculs cansats. Llavors, et tombares sobre la tovalla, volies assecar-te tranquil·lament al sol.

Recordes? Fores tan feliç en aquell moment, fou una siesta increïble. I tot perquè tingueres un somni. Somiares que viatjaves a un lloc nou, a viure, i coneixies a gent meravellosa. Estaves contenta perquè senties que creixies, però al mateix temps tenies por de que allò acabés en algun moment, i ho sabies a ben a dintre. El món s’espantà amb tu, perquè tenies por de tornar a casa, por de parar de créixer...

- Hauria de parar? - rigué - D'acord, doncs, com deia el cel es feu fosc i la pandèmia s'escampà. Tots estàvem esglaiats, temiem a la mort, ningú volia morir, ningú volia parar de créixer. De fet, la gent començà a fer-se més i més xicoteta, i les abraçades es quedaren buides per la desesperança, i la por tapà els somriures. El món s’aturà mentre tots intentàvem sobreviure com fos possible. I, aleshores, el temps parà. Les persones es congelaren a casa en un etern somni, simplement per no morir, per tal volta viure a l’endemà, sols per créixer un poquet més...

- I què? - sorpresa - Què? Res, finalment fou ton pare qui et despertà, deia que era moment de fer-ne alguna cosa, que el descans havia acabat i hi havia feina per fer, que ja tocava créixer.

GÓMEZ, FERRAN

VIDES CREUADES La fi d’una vida, un final trist. No hi ha cap incertesa, tot ha acabat. Per a què seguir llegint si ja sabem com acaba tot. Però acàs ho dubtàvem? No sabíem que tot ha d’acabar?

Sembla que saber el final d’una història ho llança tot a perdre. Però, sabem quin és el final de la història de la vida i encara ens sorprén i tractem de que no arribe. Com quan ens desperten al matí i demanem una miqueta més.

Este inici del conte tant filosòfic introduïx un viatge en el temps. Les agulles del rellotge van a l’inrevés i l’inici d’este relat pot estar precedit per diverses històries.

Uns segons abans estava fent allò que més li agradava, desplaçar-se amb la seua moto.

Malauradament es creuà una taca d’oli en una revolta tancada. El desenllaç ja el podeu intuir. L’oli provenia d’una avaria.

Una pedra traïdora trencà el càrter del cotxe de Fran. S’apartà de la carretera i telefonà la grua. Sabia que ja no arribaria a temps al poble en què Nelo, un senyor major, esperava la seua visita. La visita del metge. Esta tonteria anava a dur a Nelo al final que intuïm.

Tot sembla tristor, però la vida és una xarxa d’interconnexions, que també porten alegries.

Ximet, un nebot de Nelo, tenia una malaltia greu que tan sols un costós tractament podia curar. Sorprenentment el vell home li deixà un bon pessic d’herència. El trist final que rondava Ximet es tornà en alegria amb la curació.

Quan el xofer de la grua, Ramón, arribà al rescat de Fran, este per deformació professional l’observà i detectà alguna cosa que no li agradava en la respiració. Amb molta cura, li va suggerir que anara a l’especialista. Més tard, Ramón va rebre la mala notícia de tindre una greu disfunció respiratòria, però havien arribat a temps.

El nostre anònim motorista havia tingut la mala sort de trobar aquella taca d’oli que va tallar el viatge per vore Ramón. Li havia de vendre unes peces de desballestament per a la moto. No tenia ni idea de què el constipat que patia podia haver complicat fatalment la malaltia de Ramón i haguera sigut el seu involuntari botxí.

Així és la vida, amb data de caducitat variable, segons les interrelacions entre humans, el medi… tantes coses. Encara que parega un relat trist, és optimista. Tots ens necessitem per a viure, però també cal deixar lloc a altres al món.

IZQUIERDO GÁZQUEZ, JOSÉ

EL PODER DE LA PINZA - ¡La pinza, mamá!

- ¿Qué? - contesté yo.

- ¿Qué porqué llevas otra vez la pinza de la ropa en el pelo?

- Ah, la pinza. Porque así recuerdo el poder de la pinza

¡No! No se me va la pinza. Sé muy bien lo que digo y desde ayer la pinza de tender es un objeto con un valor especial y ojalá que no se me olvide nunca el valor que desde ayer simboliza una vulgar pinza de la ropa.

Ahora especialmente intento tener la pinza en su sitio y para mí lo físico y emocional priman por encima de todo en este confinamiento: respirar, comer, dormir, limpiar, cocinar, jugar, teletrabajar, comer pipas mirando al cielo y pensando en mis cosas, bailar, cantar y escaquearme un rato a solas es básico y fundamental para que no se me vaya la pinza en esta nueva época.

Ayer el día empezó rompiendo la habitual rutina del confinamiento.

- Me mareo, me zumban los oídos, no me puedo levantar… - me decía mi hermana por teléfono.

- Voy para allá -contesté yo asumiendo todos los riesgos que conlleva hoy en día entrar en otra casa.

Pero a estas alturas, positivo o negativo, con coronavirus o sin él, toca cuidarse y cuidar a los tuyos como hacen cada día los superhéroes de bata blanca, verde o azul de cualquier hospital.

Así que me puse la mascarilla ya usada y fui para allá. Allí encontré unos guantes de esos de coger fruta en cualquier supermercado y empecé a recoger la cocina y a cocinar… Y ahí empezó el problema: el mechón del pelo se me caía a la cara todo el rato, y yo intentando ser prudente no me quería tocar el pelo o la cara. Soplé varias veces hacia arriba con mucha fuerza, pero nada…

Miré a mi alrededor buscando una goma, un ganchito. En todas las casas que hay mujeres puedes encontrar gomas o ganchitos en cualquier recóndito lugar. El pelo, los guantes, la mascarilla, la escoba, el cubo, el teléfono y POR FIN LA VI: LA PINZA DE LA ROPA. Me recogí el mechón de pelo y asunto arreglado.

Angustia pensar que te expones y expones a los demás al contagio. Angustia pensar que alguien te necesita y no puedes ayudar, y angustia mucho el peso que queda sobre lo que se queda pendiente.

La situación mejoró después de comer. Yo acabé comiendo sin guantes y sin mascarilla, pero la pinza solo me la quité ya en mi cama, en mi casa por la noche relajada, más o menos tranquila y dando gracias como hago cada noche.

Y a la mañana siguiente lo primero que hice fue ponerme la pinza en la cabeza, hacerme una foto desayunado con mis diamantes (2 niños de 3 y 5 años) y BAILAR AL RITMO DE LA MÚSICA CON LA PINZA EN LA CABEZA.

REYES TORRES, ELENA

UNA SITUACIÓ QUE MAI HAGUÉREM IMAGINAT Vivíem els darrers d’hivern. Prompte seria primavera i amb l’arribada de la bella estació vindria la lluna plena que ens portaria una Setmana Santa i una Pasqua de vacances, celebracions, mones, de compartir paella o torrada amb la colla...

Des de terres asiàtiques, els informatius incloïen notícies que ens semblaven alienes i llunyanes. Però, de sobte, tot canvià. L’enemic ara era prop, havia arribat i ja res seria igual.

Tancaren l’escola, l’institut, el parc de la Canaleta, el carrer de la pilota, el poliesportiu, els bars del poble... La gent feia cua al supermercat per abastir-se de paper higiènic o menjar.

A casa s’haguérem de quedar, llegint, escoltant música, jugant, fent manualitats o cuinant.

Alguns meditaven, altres resaven i totes i tots apreníem noves formes d’estar-se quiets.

Des dels balcons vérem arribar la primavera, contemplàrem dies de pluja i dies on el sol va brillar, escoltàrem els teuladins... Allí penjàrem missatges i milotxes de colors.

Isquérem a guardar silenci, a cantar, a sonar els nostres instruments o a contemplar.

A les vuit mai a la cita d’aplaudir vam faltar. Aplaudíem per totes i per tots aquells que per nosaltres feien tant.

L’enemic s’emportà uns quants. Als més majors i vulnerables, però, la majoria amb força vam aguantar, somniant que prompte aquest malson hauria d’acabar, amb l’esperança de retrobar-nos, abraçar-nos i estimar-nos com mai havíem sabut valorar.

Quan tot acabe, estarem contents sols per haver sobreviscut i amb els nostres poder-nos retrobar.

ROS, CARMEN

ET CONTE UN CONTE? Valeria, com feia cada vesprada al tornar a casa després de l’escola, estava jugant en la sala d’estar. Tenia 5 anys però era una xiqueta molt espavilada. Quan més entretinguda estava vestint la seua nina, va entrar la seua germana Martina, sis anys major que ella.

- Et conte un conte?, - li va preguntar Martina.

- Sí, per favor, - va contestar Valeria. Pot ser de fades i princeses?, - va afegir.

- No, hui no. Aquest conte és una història real i les protagonistes som nosaltres, - va respondre Martina.

- De veritat? Vinga, comença!, - va exclamar Valeria.

Fa tan sols cinc anys vas arribar al món en un escenari molt diferent al que vaig tindre jo.

Aquell dia vas saludar a la vida acompanyada sols de la mare i dels metges que la van atendre.

Tota Espanya estava en estat d’alarma i no podíem eixir de casa. El món es va aturar. Això és el que ens va impedir anar a l’hospital a veure’t la careta. La situació va estar provocada per un bitxet anomenat coronavirus que va fer que, en poc de temps, moltes persones es contagiaren i, el que és pitjor, moltes altres no ho van poder superar.

Jo vaig haver d’esperar a què tornares a casa per a poder-te conéixer, els iaios van haver d’esperar encara molt més, si bé és cert que cada dia els enviàvem fotografies amb el mòbil per a què pogueren veure com anaves creixent. I el pare… ell mai va arribar a veure’t. Quan faltaven uns dies per al teu naixement, el maleït bitxet se’l va emportar.

Era una de les moltes persones que van seguir treballant perquè regentava una tenda d’alimentació i mentre oferia els productes de primera necessitat als veïns, el virus el va atacar i després d’algunes setmanes ingressat ens va dir adéu.

No et pots ni imaginar com ho vam passar. De fet, la mare encara no ha alçat el cap. Eixa alegria que hi havia al nostre voltant al comprovar que cada dia quedava menys per ser un membre més en la família, de sobte es va convertir en una tristor ben amarga.

Gràcies a la teua arribada, la situació va anar canviant. Mai he oblidat el pare i encara guarde en el record aquells dies d’incertesa, sense anar a escola, sense eixir a jugar, sense veure els amics ni els familiars,…, En definitiva, sense fer vida normal.

Però, el que mai m’haguera imaginat és que a tan curta edat viuria un episodi com aquell.

Allò em sonava a aquelles històries que contaven els més majors sobre guerres, la pesta o altres malalties.

Qui anava a dir-me que hui, després d’un lustre i amb tan sols 11 anys, seria jo la que et revelara aquella realitat.

Valeria es va eixugar les llàgrimes que li rodaven per les galtes i amb un fil de veu li va donar les gràcies.

SANTAÚRSULA CANÓS, AMPARO

DONDE SIEMPRE Como cada lunes a la misma hora acudía a su cita. La camarera siempre le servía una cerveza con mucha limonada, después de limpiar la mesa del servicio anterior. Estaba tan convencida de que esta vez iba a llegar, que no se percató que la espuma de la tibia cerveza, al igual que sus ilusiones, había desaparecido hacía un buen rato.

Así, durante años, dejó que sus pensamientos se perdieran a través de la ventana. Pero, más allá de encontrar respuestas, el reflejo del cristal le devolvió la imagen de una persona incompleta. Soltó un largo suspiro que hizo que sus labios temblaran y que el cristal, el reflejo, su corazón y sus ojos se empañaran en lágrimas. Decidido. Ya no volvería más.

- ¡Disculpe señorita! ¿Me sirve lo de siempre?

- Claro, respondió la camarera. Y añadió: - ¡Qué curioso!, desde hace años, después de que usted se haya marchado, siempre viene una mujer que se sienta en la misma mesa.

Siempre pide lo mismo. Y siempre tiene la misma mirada inquieta de quien espera a alguien. Y siempre, siempre, se va triste y sola.

- Dígale cuando vuelva, que nunca falté a nuestra cita. Siempre llegué una hora antes porque mi necesidad de ella es mayor a su deseo de encontrarme.

- ¿Y quién le digo que es? - le preguntó.

- Lo que siempre ha ido buscando a destiempo. - Y con la mirada perdida añadió: Solo dígale que soy ¨Su Vida¨.

Y sus pensamientos se perdieron a través de la ventana. Pero más allá de hacerse peguntas, el reflejo del cristal, le devolvió la imagen de una vida acabada. Ella, nunca volvió.

PONFERRADA, C.

eL COL·LEGI A CASA Hi havia una vegada quatre germanes que es deien Sara, Lara, Mara i Tara. A les quatre germanes els agradava molt estudiar i anar a l’escola.

Un dia els digueren que anaven a tancar el col·legi per culpa d’un virus, un virus que vingué de molt lluny i sols feia que emmalaltir a les persones. Aleshores, Sara, Lara, Mara i Tara es ficaren tristes perquè no podien anar a l’escola.

La mestra els digué que anaven a seguir estudiant, però no estarem en el col·legi, estarem cadascuna en la seua casa perquè no podem eixir al carrer. Les quatre germanes estaven tristes perquè no veurien als seus companys de classe.

Sara, Lara, Mara i Tara se'n van anar a casa, i en arribar li van preguntar a la seua mare: MAREEEEEE!!!!, ens han dit a l’escola que hi ha un virus molt maligne i que durant un temps no anen a poder tornar, que ens hem de quedar a casa, això es veritat, pregunta Mara.

I Sara pregunta: - mareeeee …!!!!!!!!!!! Podrem anar a veure als nostres cosins Albert i Maria?, podrem anar a veure als iaios? i als oncles?

La mare els va contar que no poden eixir ni visitar a ningú familiar, és un virus molt perillós i molt contagiós, i durant el temps que ens diguen, ens hem de quedar a casa i seguir les pautes que ens marquen.

El que si es pot fer, és cridar per telèfon o fer vídeo-conferències en qui vosaltres vulgueu.

Ja és diumenge, i fa dos dies que no hem eixit i Mara pensa: i si fem un col·legi a casa perquè siga menys pesat?

Lara digué: - molt bona idea Mara!!! Un col·legi ací a casa nostra, GENIAL!!!!!!! Sara i Tara també els agrada molt la idea, i que van fer..

Les quatre germanes es van ficar mans a l’obra, i van convertir el saló de sa casa en l’aula, l’habitació de l ‘ordinador en el despatx del director, i la cuina en l’aula de música i anglés.

Tant el pare com la mare de Sara, Lara, Mara i Tara van participar en la idea que van tindre, el pare fa de director i la mare de mestra.

Dilluns al matí, ja tots preparats, comença la classe. Les quatre germanes segudes en el saló i la mare comença a explicar: avui anem a treballar les divisions, agafeu cadascuna la seua llibreta i el seu estoig. Totes contentes, comencem la classe dels dilluns, i un dia darrere de l’altre, les quatre germanes, segueixen el ritme que portaven a l’escola, a diferència que sols són quatre i estan a la seva casa.

Així ja fa un mes i mig, i cada volta queda un dia menys perquè s’acabe el confinament, i elles segueixen passant- ho la mar de bé.

Sara, Lara, Mara i Tara envien molta força a tots els xiquets i xiquetes que s’han convertit en herois i heroïnes.

S.G., SOFIA

L'OMBRA DEL VIRUS Hi havia una vegada un poble situat als peus d'una muntanya, anomenada La Rodana, enmig d'una vall molt bonica, plena de tarongers, alvocaters i molta aigua. Al poble hi havia sols una escola, que s'anomenava Sant Vicent Ferrer, amb més de 300 xiquets i xiquetes, amb edats compreses entre els 3 i els 12 anys, i un equip docent de unes 36 persones.

Un dia van haver de tancar l'escola, perquè els van comunicar que un virus molt roí els podria arribar i contagiar. Però no sols hagué de tancar l'escola, també les botigues i els parcs, i van dir a totes les famílies que no podrien eixir de casa durant un temps.

La població sencera es va tancar a casa i van fer cas a les autoritats. Sort que la majoria de les famílies de l'alumnat tenien internet a casa i van continuar la comunicació, de manera fluida, entre el professorat i l´alumnat. I les classes van continuar de forma virtual.

Les famílies, seguint les instruccions de l´escola, van crear uns horaris i unes rutines per a la xicalla perquè així no pergueren el costum del seu dia a dia i es pensen que estan a casa de vacances. I no, no eren vacances. El curs devia continuar, però no presencialment, sinó a distància, per internet.

Els cossos de seguretat de l'Estat passejaven pels carrers perquè es respectaren les instruccions de les autoritats.

Els i les mestres enviaven els deures a les famílies, per internet, i les famílies les passaven a la menudalla, perquè pugueren continuar amb la seua formació.

La situació era molt estranya, tant per al professorat com per a les famílies, doncs mai s'havia decretat un estat d'alarma al poble i no sabien ben bé com reaccionar.

Fins i tot, l’oratge no acompanyava. Malgrat que estaven a les acaballes del mes de març, feien uns dies freds i plujosos, amb la qual cosa, no abellia eixir al carrer. La millor idea era romandre a casa, amb la família.

La majoria de pares i mares es quedaven a casa a treballar, des dels seus ordinadors. Però hi havien treballs que precisaven desplaçar-se al lloc de treball, però... amb qui deixaven els menuts si els iaios tampoc podien eixir de casa? Únicament estava permés eixir a comprar menjar, anar a la farmàcia i poques coses més. Què hi podien fer?

Les autoritats tampoc van deixar el seu poble oblidat. No paraven d’enviar consells, trucs, fer concursos per a la xicalla, classes de gimnàstica per a la gent major i les notícies que passaven del Govern de la Nació amb relació a l'estat d'alarma... etc.

Finalment el poble, després d’unes quantes setmanes confinat a casa i fent cas a tot el que deien les autoritats, va rebre la notícia que ja no era perillós eixir al carrer. L’oratge va canviar: el sol va eixir amb força, va deixar de ploure i va tornar l’olor a la flor del taronger que tant caracteritzava a aquell poble.

Les famílies tornaven a omplir les botigues, a practicar esport als carrers, i el que era més important, van visitar els amics i familiars, i es van fondre en abraçades i besos. L’escola va tornar a obrir les seues portes. El professorat i l’alumnat van deixar de fer servir la roba esportiva i es van posar les seues millors vestimentes per a tornar a classe.

A l’altaveu de l’escola tornava a sonar Dani Miquel i la seua Masereta...

VIVAS GALLEGO, LAIA

LA MALEDICCIÓ Hi havia una vegada, una xiqueta que tenia 11 anys, i… qui li anava a dir a la xiqueta d'ulls castanys i pèl fosc que no podria celebrar el seu aniversari amb els seus amics perquè una maledicció s'havia fet la propietària del món? Feia dos mesos que una terrible foscor regnava per a tots els habitants del planeta.

Els xiquets i xiquetes, els adults i els més majors no podien eixir de les seues cases! Un dia, la seua professora li va dir que no anaven a anar a l’escola per la maledicció. La xiqueta se sentia sola i trista…, fins que un dia va decidir posar una alarma en el seu mòbil per a quan fora el seu aniversari. L'endemà es va enterar que el dia 26 d'abril els xiquets i xiquetes menors de 12 anys podrien eixir al carrer i la xiqueta es va posar encara més trista perquè ella el dia 26 complia 12 anys i no podria eixir, i els seus amics i amigues sí.

Van passar els dies i es van acabar les vacances de Pasqua.

La xiqueta d'ulls castanys s'alçava tots els dies ràpid per a fer els deures, menjar, veure la tele, sopar i dormir, perquè així li passaren els dies més ràpid. S'apuntava els dies que li quedaven per al seu aniversari en un paper, fins que un dia es va despertar i va veure que era el dia 24, li quedaven 2 dies i es va posar molt feliç. La xiqueta va pensar que si tots els xiquets del món tenien un pensament bonic passaria una cosa especial. Per a això s'havia d’acordar un dia i una hora, i el dia seria el 25 d'abril a les 20.00. Tots els xiquets havien de pensar en un arc de Sant Martí. A l’endemà un gran arc de colors dibuixava el cel i tots pugueren celebrar un aniversari que mai oblidarien.

RAMÓN BELTRÁN, LUCÍA

Hem respectat al màxim els textos enviats per les i els participants en el concurs de microcontes, modificant únicament errates o faltes ortogràfiques i, en alguns casos, faltes de puntuació necessàries per a una millor comprensió del relat.

En el cas dels textos enviats per autores infantils, s’ha respectat al màxim la redacció, permetent, inclús, faltes de concordança entre temps verbals, el que hem considerat un tret característic que atorga espontaneïtat i naturalitat a aquestes narracions.

TEXT DEL GRUP EDITOR

AJUNTAMENT DE FAURA