Page 1

JOANA BIARNÉS


H O M E N A T G E S


L’Excm. i Molt Il·ltre. Ajuntament de Terrassa, en sessió plenària celebrada el dia 21 de juliol del 2016, acordà concedir la Medalla d’Honor de la Ciutat a

Joana Biarnés i Florensa com a prova de reconeixement per la seva trajectòria cultural i professional dedicada al fotoperiodisme, esdevenint la primera dona reportera gràfica a l’Estat Espanyol. Terrassa, 14 de febrer del 2017


[ P R E S E N T A C I Ó ]

La valentia d’una dona que ha obert camins

J

oana Biarnés és aquella fotoperiodista que va veure com un àrbitre de futbol aturava un partit perquè hi havia una dona fent fotos. I també, la que durant dues dècades va escriure pàgines molt brillants del fotoperiodisme al nostre país, de la mà de personatges com els Beatles, Dalí, Massiel, Raphael, Joan Manuel Serrat, Lola Flores, Xavier Cugat, Orson Welles… O la que forjava un nou periodisme en els darrers anys del franquisme, sempre en la primera línia, al costat de noms com els de Jesús Hermida o Arturo Pérez Reverte. O la dona valenta, sempre rebel i agosarada, que va defugir el creixent sensacionalisme a la premsa i va decidir emprendre una nova aventura, fundant el restaurant Ca na Joana, un dels més prestigiosos d’Eivissa. Terrassa reconeix ara a Joana Biarnés la seva excepcional trajectòria professional com a fotoperiodista i fotògrafa, tant per la seva alta qualitat i impacte social com pel seu valor en el context de la lluita per la igualtat entre sexes a la nostra societat. La Medalla d’Honor de la Ciutat de Terrassa que li atorguem és un homenatge molt merescut a una vida de lluita, de treball, de llibertat i d’ambició artística i professional. La seva és una extraordinària lliçó de valentia i de modèstia, dos valors fonamentals per entendre el seu recorregut vital i per valorar el formidable impacte de la seva obra en la història del fotoperiodisme i de la llarga lluita per la igualtat de les dones i contra les discriminacions i injustícies. Joana Biarnés ha esdevingut un motiu d’orgull per a la nostra ciutat i un exemple per a les futures generacions del fotoperiodisme, així com per a totes les persones que no ens resignem ni ens resignarem mai a les desigualtats, les discriminacions o les injustícies. Amb la Medalla d’Honor de la Ciutat de Terrassa li agraïm, doncs, tots els camins que ha obert amb el seu somriure generós i la seva gosadia invencible.

Jordi Ballart i Pastor Alcalde de Terrassa


Joana i Jean Michel a l’aeroport de Barajas, el 1971


No va ser una festa

A

lgú podria pensar que avui els faré un perfil, una semblança, de la Joana Biarnés des del punt de vista del seu marit, la persona que fa mig segle que és al seu costat. Si m’ho permeten, faré una altra cosa. En realitat els parlaré com a periodista, com una persona que fa molts anys que es fixa en el que ha fet la Joana per ara recalcar alguns aspectes que, potser, no són els més coneguts. Des que la Joana va passar de ser una tranquil·la jubilada a convertir-se en una fotògrafa reconeguda amb una agenda endimoniada -els ho asseguro- he observat que tant els assistents a les seves exposicions com els que han vist a la televisió o al cinema el documental sobre la seva vida comenten sovint com de bé s’ho devia passar. Evidentment, conèixer i fotografiar els Beatles, Nurèiev, Polanski, Dalí o Raphael, entre moltíssims altres personatges coneguts, sempre és un plaer. Així, doncs, aquí s’ho va passar molt bé i va tenir la sort de viure experiències inoblidables i una infinitat d’anècdotes. Però, malgrat tot això, si mirem enrere amb més atenció i analitzem el context en què va tenir lloc aquesta trajectòria, arribem a la conclusió que allò, en realitat, no va ser una festa. I hi ha diferents raons per argumentar-ho. La primera és que els inicis van ser difícils. La Joana va tenir en la figura del seu pare, el fotògraf Joan Biarnés -molt conegut i estimat a Terrassa-, la persona que la va guiar en els seus començaments. Però amb ell també va viure un drama que la va deixar molt tocada i que molta gent d’aquí va patir en primera persona. Estem parlant de les riuades del 1962. La Joana va immortalitzar aquell desastre, va veure cadàvers, famílies destrossades, dolor, molt dolor. No obstant això, no va deixar de fotografiar el que estava passant als seus veïns, a la seva gent, perquè creia que havia de ser explicat, ser documentat. I allò la va fer madurar com a persona i com a fotògrafa. En aquells llunyans inicis, el seu pare també la va advertir que, pel fet de ser dona, no li seria fàcil fer-se una carrera en un món controlat pels homes. I ho va comprovar el dia que en un camp de futbol l’àrbitre no volia començar el partit fins que “aquella dona” que anava amb una càmera sortís de darrere de la porteria, on la Joana es posava per tirar les fotos. Afortunadament, anava convenientment acreditada i va poder seguir treballant. Tot i això, en els camps de futbol, com ella sempre recorda, menys guapa, li van dir de tot.


Perquè en aquells anys Espanya es trobava en plena dictadura i el masclisme imperant impedia a les dones desenvolupar-se professionalment. Ella va haver de lluitar contra aquell ambient advers, contra l’estretor de mires de llavors; una lluita que un servidor -que venia de França, país en aquella època molt més avançat en usos i costums- va viure de prop. Perquè ara és molt fàcil reivindicar una pionera. Però els asseguro que va ser molt complicat ser-ho, sobretot quan es té una bona part de la societat en contra. Prova d’això és que ella no trobava feina a Barcelona, on se li van tancar les portes per diferents raons, també per ser dona. Finalment, algú, a Madrid, concretament Emilio Romero, director del diari Pueblo, va creure que una dona podia ser tan bona fotoperiodista com qualsevol home. I ella va aprofitar l’oportunitat i es va colar en aquella esquerda que es va donar en el mur dels prejudicis. Ja en plena activitat professional, no només es va dedicar a la fotografia de societat més distesa. També va denunciar aspectes molt delicats, cosa que li va comportar problemes. Per exemple, el març del 1968, ella i el periodista José Luis Navas van publicar una sèrie de reportatges on revelaven els abusos i maltractaments infames que alguns capellans cometien a l’internat San Fernando, que depenia de la Diputació de Madrid i on anaven els orfes i fills de mares solteres. Aquestes denúncies els van costar que els xavals del centre, convenientment adoctrinats pels capellans, un dia els rebessin a pedrades i que, poc després, davant l’expectació aixecada i el nerviosisme del règim, la Joana i en José Luis marxessin a Finlàndia, fins que per aquí es calmessin les coses. Però el més important és que, tal com expliquen els que van estar internats en aquell centre i van ser víctimes dels maltractaments, tot va canviar arran d’aquells articles. Ara, aquests tipus d’abusos -tan tristos i lamentables, d’altra banda- es denuncien i són perseguits per les autoritats, però el 1968, amics meus, tot allò quedava tapat per un dens silenci. I la Joana era conscient que el que passava en ple franquisme no era normal. Per què? Doncs perquè, a diferència de moltes dones d’aquella època, ella va tenir la sort de poder viatjar per tot el món. I comparar. I de la mateixa manera que llegia revistes estrangeres i intentava que les seves fotos tinguessin la mirada fresca i oberta de les imatges que veia publicades a Paris Match o Vogue, per posar dos exemples, també va intentar retratar allò interessant que trobava fora de les nostres fronteres. Com el treball de les dones pescadores de perles al Japó o la tasca a l’Índia d’un missioner aleshores desconegut anomenat Vicente Ferrer. Així, doncs, més enllà dels famosos, la Joana va tenir una faceta social que s’ha de recalcar. No obstant això, als anys vuitanta, quan per fi podria haver gaudit, sense l’asfixiant censura de la dictadura, d’aquella professió que tant estimava, aquesta va començar a degradar-se. Va arribar el fenomen dels paparazzi


i la banalització del periodisme. I què va fer la Joana? Sumar-se a unes pràctiques que deixaven molt a desitjar? Guanyar, en plena deriva professional, un munt de diners aprofitant els seus contactes? No, no va fer res d’això. Va ser coherent amb ella mateixa i amb el que, de jove, li havia promès al seu pare, qui li havia demanat que mai li fes abaixar la mirada. Així va ser com la Joana va abandonar el periodisme i ens vam traslladar a Eivissa per obrir un restaurant que vam regentar durant dues dècades. Una coherència que, molts anys després, diferents professionals de la informació li han agraït. I arribem a dia d’avui, en ple reconeixement de la seva figura i obra. I la Joana decideix tornar a fotografiar, tot i patir el pitjor que li pot passar a un fotògraf: la pèrdua progressiva de la vista a causa d’una maculopatia degenerativa. Ella, però, ha tornat a penjar-se la càmera i a lluitar contra l’adversitat. Adversitat, la pèrdua de visió, com al seu dia van ser les riuades, el masclisme o la dictadura. Adversitats que la van fer més forta i que provoquen que ara valorem com cal -aquí m’hi sumo- tots els reconeixements, com aquesta Medalla d’Or de la seva Terrassa natal. Per tot plegat, malgrat el que pugui semblar a les fotos, la seva vida no ha estat una festa. De tota manera, no negaré que ara, a la nostra edat madura -i aquí ja parlo com a marit-, la Joana no només recull els fruits d’una trajectòria plena de vivències sinó que, també, en gaudeix amb la mateixa il·lusió i entusiasme que aquella noia jove que un dia va somiar ser fotoperiodista.

Jean Michel Bamberger


[ B I O G R A F I A ]

LA PRIMERA DONA FOTOPERIODISTA A L’ESTAT ESPANYOL La Joana Biarnés i Florensa, nascuda en un llunyà 1935, no volia ser fotògrafa. Aquesta era la professió del seu pare, Joan Biarnés, corresponsal esportiu del Vallès per a publicacions com Destino, As o El Mundo Deportivo, entre d’altres. La família vivia a Terrassa i els caps de setmana el pare anava amunt i avall amb la càmera fotografiant diferents competicions. Després es tancava al laboratori, on la Joana l’ajudava, tot i que no mostrava una especial debilitat per la fotografia.

quals la dona s’havia d’estar a casa cuidant de la seva família. Els crits i les bromes de mal gust als camps de futbol -en una ocasió un àrbitre es negava a començar un partit fins que ella no marxés d’on estava- eren constants, però la Joana no es desanimava i seguia passejant la seva feminitat i la seva càmera en diferents competicions.

Finalment la casualitat va fer que un dia el seu pare no pogués anar a fotografiar un avenc ple d’estalactites i estalagmites que uns excursionistes havien descobert. A la Joana, que tenia 17 anys, li va saber greu i va dirlos que ja hi aniria ella. I al dia següent descendia els 58 metres d’aquella cavitat per fer unes fotografies, una de les quals el 6 de febrer del 1953 es publicaria a El Mundo Deportivo. Era el seu bateig fotoperiodístic. Sense saber-ho, la baixada a aquell avenc seria, també, la incursió en una professió que marcaria la seva vida.

L’ingrés a l’Escola Oficial de Periodisme li va permetre obtenir uns coneixements i una pràctica més enllà del mestratge del seu pare i de Ramon Masats, amb qui alguns diumenges anava a fer fotos. De vegades, però, les pràctiques de l’escola li van suposar un esforç extra, com quan un dels seus professors, el reconegut periodista Manuel del Arco, la va posar a prova i, conscient del respecte que li feia la sang, li va encarregar un reportatge a l’escorxador de Barcelona. La Joana es va enfrontar a les seves pors i va superar la prova amb nota.

La Joana va començar a acompanyar el seu pare a les competicions esportives i a signar les seves fotografies com a Biarnés Hija. Però no tothom entenia que una adolescent amb faldilles estigués allà amb la càmera. En aquella època la fotografia era un món d’homes i als anys cinquanta -en ple franquisme- dominaven uns prejudicis segons els

Un moment molt més dur va tenir lloc el 26 de setembre del 1962, quan va cobrir els efectes de les riuades del Vallès, produïdes la nit anterior, una de les pitjors catàstrofes naturals mai viscudes a Catalunya. L’aiguat, de proporcions colossals, havia deixat quasi un miler de víctimes. Allò la va trasbalsar, però no per això va deixar de fer-hi fotos. Era conscient que aquell drama


Joana BiarnĂŠs amb el seu pare, fotografiant un partit al camp del Terrassa FC


Retratada pel seu pare, Joan Biarnés, el 1951

A l’escola de Periodisme de Barcelona, l’any 1960

que afectava amics i veïns s’havia de documentar. Les seves imatges van arribar a les mans de Federico Gallo, periodista del estudis de Miramar de TVE, i van servir perquè tot el país s’adonés de l’abast de la tragèdia. De Terrassa al món

Aquell any també va viure un punt d’inflexió en l’àmbit professional. A Barcelona havia treballat en diferents branques de la fotografia, com la foto fixa de cinema o la fotografia industrial, però se li tancaven les portes dels diaris, entre altres coses pel fet de ser dona. Així, doncs, va aprofitar l’oportunitat que Emilio Romero, director del rotatiu madrileny Pueblo -un vespertí propietat del Sindicat Vertical-, li va oferir. A Romero, que va admetre que era la primera dona fotògrafa que veia, li havia agradat una col·laboració que havia fet per a ells i li va proposar col·laborar amb el diari. Ella va acceptar el repte i se’n va anar a viure a la capital d’Espanya. Pueblo, on hi havia des d’afectes al Règim fins a reconeguts progressistes, va ser una autèntica escola de periodistes. Allà va coincidir amb fotògrafs com César Lucas o Raúl Cancio i redactors com Juan Luis

Joana amb la càmara de plaques

Cebrián, José María García, Jesús Hermida, Raúl del Pozo o José Luis Navas. En aquella redacció va fer-se un nom, convertint-se en Juanita Biarnés, la pionera de les dones fotoperiodistes a l’Estat espanyol. Va fer-se un fart d’anar amunt i avall -tot i els tacons que sempre portava- cobrint des de la crònica social i el món de l’espectacle fins els successos o la cultura. Va fotografiar l’Espanya dels anys seixanta i setanta. Pel seu objectiu van passar Lola Flores, la duquessa d’Alba, El Cordobés, Luis Miguel Dominguín, Salvador Dalí, Joan Manuel Serrat, Pilar Miró i Sara Montiel, entre d’altres. I amb molts d’ells va conrear una amistat que, de passada, li permetria aconseguir fotografies properes i personals. També va immortalitzar figures de renom internacional com Rudolf Nurèiev, Yul Brinner, Roman Polanski, Orson Welles, Tom Jones, Jackie Kennedy o Audrey Hepburn. Fins i tot el seu caràcter decidit li permetria passar-se tres hores amb els Beatles a l’habitació de l’hotel de Barcelona on s’estaven allotjats. D’altra banda, cal destacar la seva contribució a la fotografia de moda, ja que va modernitzar-la en treure les models al carrer -tal i com veia en les publicacions estrangeres que llegia-, amb la qual cosa aconseguí


Joana amb The Beatles a l’Hotel Avenida Palace de Barcelona, el 3 de juliol de 1965

Joana estudiant, l’any 1959

Cobrint un partit, el 1965


Retrat amb els arbres de fons, el 1980

Joana Biarnés concentrada a punt de disparar el flash

Equip de l’agència Sincro Press, 1975

Encapçalant una manifestació de CCOO durant la Vaga General del 27-01-2011

Joana Biarnés en una sessió fotogràfica de moda al carrer

Al Central Park de Nova York, fotografiant al cantant i amic Rafhael

Conversant amb el ballarí Rudolf Nurèiev

Joana amb Louis Armstrong

De camí cap a Washington per a la inaguració d’ABC Amèrica, el 1972


A Formentera, el 2016, amb Jean Michel

Decididament, les seves imatges i la seva forma de viure permeten afirmar que la Joana es va avançar al seu temps. Per tant, no ha d’estranyar que el 1970 s’acabés casant amb Jean Michel Bamberger, un periodista francès -corresponsal de Paris Match a Espanya- que acabava d’arribar a Madrid i en qui va trobar el company ideal, allunyat dels prejudicis de tants homes espanyols de l’època. Ella tenia clar el retard històric del país. I no només perquè el seu caràcter obert i desimbolt no congeniava amb determinades actituds de l’època sinó, també, perquè els constants viatges a l’estranger li deixaven clara la diferència. Molts d’aquells viatges els va fer amb el cantant Raphael, de qui va ser fotògrafa personal. En aquella etapa acabaria desvinculantse de Pueblo per posteriorment treballar per a ABC i Blanco y Negro. També va treballar per a agènciesHeliopress, Contifoto, Cosmopress- fins muntar la seva pròpia: Sincro Press. Aquella fou la darrera etapa en el fotoperiodisme, ja que el 1985 abandonaria la professió, desenganyada per la deriva sensacionalista arran de l’arribada del fenomen dels paparazzi. El tall va ser radical. La Joana i el seu marit es van embarcar en un projecte totalment diferent lluny de

REC Produccions

Xavier Gómez

A Mèxic, amb la Soldadera de Cuernavaca, el 1979

Cartell del documental Joana Biarnés. Una entre tots. 2016

Madrid, concretament a Eivissa, on van obrir un restaurant, Ca na Joana, que van regentar durant dues dècades amb un èxit més que notable. D’aquella manera, la Joana passava de la fotografia, que havia après del seu pare, a la cuina, afició en la qual l’havia introduït la seva mare. Amb l’arribada de la jubilació, el matrimoni va tornar a Catalunya. Es van instal·lar a Viladecavalls, a tocar de Terrassa però amb la tranquil·litat a què s’havien habituat a Eivissa. Amb ells viatjaven, també, els negatius i les fotografies de la Joana, un llegat que ella no valorava en la justa mesura i que el gran públic desconeixia després que el pas del temps l’hagués arraconat en l’oblit. Afortunadament, en els darrers anys la seva figura i obra han sortit a la llum, d’una banda, reconeixent-la com la pionera que va ser i, de l’altra, situant-la com una fotògrafa de referència. I així, superats els vuitanta anys de vida, i amb una maculopatia degenerativa que no li ha impedit tornar a fotografiar, la Joana recull els fruits de tants anys de feina. Una feina que va portar-la de Terrassa al món; un llarg viatge que culmina amb un més que merescut homenatge.


Fent un reportatge de la manifestació de l’1 d’octubre de 1971 a la Plaza de Oriente de Madrid


Joana BiarnĂŠs amb la seva Hasselblad, el 1978


[ C R O N O L O G I A ]

UNA GRAN ARTISTA DE LA CÀMERA 1935

1985

Exposicions

Neix a Terrassa. És filla de Rosario Florensa i Juan Biarnés, fotògraf esportiu, el laboratori del qual esdevindrà lloc de trobada i aprenentatge.

Abandona la professió de fotoreportera i obre el restaurant Ca na Joana, a Sant Josep de sa Talaia (Eivissa).

2005

2007

1947-1959

Es jubila i tanca el restaurant. S’instal·la a Viladecavalls

2012

Comença a ajudar el seu pare, que col·labora en publicacions esportives (futbol, ciclisme, hoquei sobre herba...). Publica el seu primer reportatge en el diari El Mundo Deportivo. Ingressa a l’Escola de Periodisme de Barcelona. 1962

Cobreix la gran riuada del Vallès, que assola Terrassa. El reportatge obre la secció Notícies de Televisió Espanyola el mateix dia. Ingressa en plantilla com a fotògrafa al diari Pueblo, de Madrid, on treballa amb César Lucas, Quique Verdugo i Raúl Cancio, entre d’altres. Viatja per Espanya i l’estranger. Durant nou anys cobreix les actuacions del cantant Raphael, tant dins com fora del país.

2014

Rep la Creu de Sant Jordi, que atorga la Generalitat de Catalunya, i és reconeguda com la primera dona fotoperiodista d’Espanya. S’inicia la filmació d’un documental sobre la seva vida i obra, Joana Biarnés. Una entre tots, dirigit per Òscar Moreno, Jordi Rovira i Xavier Baig, de REC Produccions. L’Ajuntament de Terrassa organitza, la que serà la primera exposició individual: Joana Biarnés: pionera del fotoperiodisme. Fotografies (1960-1970). El rostre, l’instant i el lloc. 2015

Es casa a Versalles amb el periodista Jean Michel Bamberger.

L’editorial La Fábrica publica en la seva sèrie Photobolsillo un llibre dedicat a Joana Biarnés que és presentat a Madrid (La Fábrica) i a Barcelona (Galeria Valid Foto). El documental es presenta en la desena edició del festival Memorimage de Reus.

1973

2016

Ingressa en el diari ABC i la revista Blanco y Negro, on forma equip amb la periodista Natalia Figueroa.

Joana Biarnés. Una entre tots és el documental del mes d’abril a Espanya. S’emet en el programa Sense ficció de TV3 al maig i en Imprescindibles de TVE al juny.

1970

1975

Dirigeix l’equip gràfic de l’agència Contifoto Funda la seva pròpia agència, anomenada Sincro Press International.

2017

L’Ajuntament de Terrassa li atorga la Medalla d’Honor de la Ciutat

Fotògrafes pioneres de Catalunya (col·lectiva). Palau Robert, Barcelona. 50 aniversari de la riuada a Terrassa (col·lectiva). 2014

Joana Biarnés: pionera del fotoperiodisme. Fotografies (1960-1970). El rostre, l’instant i el lloc. Sala Muncunill, Ajuntament de Terrassa. 2015

The Beatles, 1965. Sala Estrella, Vilassar de Dalt (festival Revela’t 2015). La paràlisi cerebral des de la mirada de Joana Biarnés. Sala de l’Arxiu Tobella i itinerància posterior en el Centre Cultural de Terrassa. Joana Biarnés: pionera del fotoperiodisme. Fotografies (1960-1970). El rostre, l’instant i el lloc. Museu d’Art Jaume Morera, Lleida. Distinció. Un segle de fotografia de moda (col·lectiva). Museu del Disseny de Barcelona. 2016

Juana Biarnés. A contracorriente. Sala Fernando Fernán Gómez, Madrid (festival PhotoEspaña). Joana Biarnés. Disparant amb el cor. Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, Palafrugell i a la Galeria Valid Foto a Barcelona. 2017

Joana Biarnés: pionera del fotoperiodisme. Fotografies (1960-1970). El rostre, l’instant i el lloc. Centre Cultural El Casino de Manresa


H O M E N A T G E S TERRASSA, 14 DE FEBRER DE 2017

JOANA BIARNÉS Joana Biarnés i Florensa (Terrassa, 1935) és considerada la pionera del fotoperiodisme a Espanya. El fet de ser la primera dona en aquest camp professional la va obligar a vèncer els prejudicis d’una època marcada pel franquisme, facilitant així el camí a les dones que més tard van voler dedicar-se també al fotoperiodisme. Audaç i riogorosa, amb una gran capacitat per captar l’instant i les emocions, Joana Biarnés va triomfar com a reportera gràfica, immortalitzant amb la seva càmera a grans figures de renom internacional. En reconeixement a la seva dilatada i brillant trajectòria professional i per haver estat suport i inspiració per a les dones fotoperiodistes que van venir després, l’Ajuntament de Terrassa li concedeix la Medalla d’Honor de la Ciutat.

Edita: Ajuntament de Terrassa Producció i maquetació: Servei de Comunicació Fotos: Arxiu Joana Biarnés, Joan Biarnés, Jean Michel Bamberger i Xavier Gómez Dipòsit Legal: B. 2071-2017

Opuscle Joana Biarnés i Florensa  

Lliurament Medalla d'Honor de la Ciutat. Ajuntament de Terrassa

Opuscle Joana Biarnés i Florensa  

Lliurament Medalla d'Honor de la Ciutat. Ajuntament de Terrassa

Advertisement