butlleto25

elbutlletó agrupació d’antics alumnes de Bell-lloc www.bell-lloc.org agrupacio@bell-lloc.org

Núm. 25 - gener 2011 Any 10 3E

Parlem amb

Josep Maria Barnils

Humanitzar l’arquitectura

Presentació llibre Girona a l’Abast XIII Campus: antics alumnes a la Universitat

el butlletó el butlletó 25 c/ Can Pau Birol, 2-6 Tel. 972 23 21 11 Fax 972 23 00 23 E-mail: agrupacio@bell-lloc.org Preu: 3 E Comissió de redacció: Ramon Bosch Àlex Serrahima Miquel Riera

índex

Editorial 3

Club de muntanya. Sortides familiars 4

Educació infantil: Entrevista a Miss Montse 14

A fons. La mentalitat limitada 16

Qüestions d’actualitat. Crisi econòmica mundial = crisi ètica i de valors 20

En perspectiva. Humanitzar l’arquitectura 22

De lluny. Àfrica, el continent de l’esperança 28

Arxiu fotogràfic: Josep Maria Castany

De prop. Entrevista a Miquel Àngel Bonachera 32

Col·laboradors: Marta Bofill Miquel Bastons Joaquim Bosch Ramon Ripoll Ramon Moncunill Jesús Domingo Joan Avellaneda Enric Guardiola Lluís Rubió David Pagès Enric Vidal Martí Saballs

Tot dinant. Josep M. Barnils molt més que un director 36

25 edicions d’El Butlletó 40

Tants caps, tants barrets 42

Per feina. El clos de la Torre de Garriguella 44

Presentació del llibre Girona a l’Abast XIII 49

Ciència a l’Abast IV: l’originalitat de la vida 52

X Premi Solidaritat Xavier Fàbrega 54

XII Jornada de les Empreses Agràries 71

Anys culturals 77

Records d’una promoció 79

Campus: antics alumnes a la Universitat 81

Els arbres de Bell-lloc. El Libocedre 87

Àlbum. Fotos amb història 88

En el llibre d’or. Joan Vila-Grau 89

Assessorament lingüístic: Fèlix Bruguera

Impressió i disseny: Palahí AG www.palahi.cat Dipòsit Legal: Gi-0703-2000

El Butlletó no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col·laboradors.

Quan les pedres parlen. El despatx de l’Agrupació d’Antics Alumnes 91

2

editorial editorial

Bell-lloc ha començat el camí cap als 50 anys. A part dels seus quasi 1500 alumnes actuals, són moltes les famílies que ens han fet confiança i molts els antics alumnes, més de sis mil, que han passat per les seves aules. També, des del punt de vista material, amb les instal·lacions, edificis, jardins i equipaments, Bell-lloc fa goig. Tot i això, una persona que no conegués la seva història es podria pensar que sempre ha estat així.

Molts dels que ara hi treballem hem estat antics alumnes i recordem el camp de futbol vell on ara hi ha la plaça; els camps de blat de moro, on hi ha el camp de gespa artificial; la zona de les pomeres; la famosa “pista americana” i la inexistència de la promesa piscina, que era un somni que semblava que mai es faria realitat; l’entrada pel carrer València, on hi ha ara l’entrada a la cuina; els camps de maduixeres on hi ha el camp petit…entre altres coses. De totes maneres, el que més es recorda són les persones.

elbutlletó AGRUPACIÓ D’ANTICS ALUMNES DE BELL-LLOC www.bell-lloc.org agrupacio@bell-lloc.org

Núm. 25 - gener 2011 Any 10 3€

Parlem amb

Josep Maria Barnils Humanitzar l’arquitectura

Presentació llibre Girona a l’Abast XIII Campus

A la portada: Josep Maria Barnils

En edicions anteriors hem parlat d’en Frederic, d’en Jaume Catalán, d’en Lluís Xifra, d’en Quim Viñolas, d’en Josep Cassú entre altres, aquests i tots els que han estat en algun moment a Bell-lloc l’han fet gran. Ja sabem que ningú és imprescindible.

Tots són importants, tots han posat el seu gra de sorra. Com si d’una orquestra es tractés, tots han fent sonar el seu instrument magistralment, allà on més calia.

Però, en aquesta ocasió, hem volgut parlar de la persona que durant més 20 anys va dirigir aquesta orquestra, en Josep Maria Barnils. La va agafar molt al seus inicis, calia posar els fonaments pedagògics i un estil educatiu. Era l’any 1968, quan Bell-lloc només tenia tres anys: en tots els inicis cal afinar els instruments, coordinar el músics, trobar la melodia i ell la va dirigir amb batuta decidida tot aquest temps, aconseguint que sonés una música alegre i harmoniosa.

La partitura va quedar ben escrita, sòlidament dibuixada i, per això, la música continua sonant, amb altres directors, amb altres músics, amb més instruments, però amb la mateixa harmonia.

En aquests fulls que teniu a les mans, també hi trobareu les portades dels primers 25 números de El Butlletó. Des d’aquí, volem tenir un record cap al seu creador, en Xavier Fàbrega, i els altres col.laboradors durant aquests anys. Com dèiem al començament, aviat Bell-lloc farà els seus primers 50 anys, que ja són passat, però ens espera un futur engrescador, l’estem fent ara i és a les nostres mans.

Ramon Bosch i Baulida President de l’Agrupació d’Antics Alumnes

3

el butlletó

CLUB DE MUNTANYA

Sortides familiars ramon bosch

ramon.bosch@bell-lloc.org Professor d’Història de l’Art

1

2

3

4 d’octubre 2009 – EXCURSIÓ A NÚRIA

4

4

1

NÚRIA: El grup davant les dependències del Santuari.

2

NÚRIA: Després de dinar emprenem el camí de retorn cap a Fontalba.

5

Club de muntanya 6

15 de novembre 09.

EXCURSIÓ ALS BUFADORS DE BEVÍ 3

BUFADORS DE BEVÍ: Aquesta és una sortida apta per a totes les edats.

4

BUFADORS DE BEVÍ: Tota la colla en el bell paratge dels Bufadors.

5

BUFADORS DE BEVÍ: Mantenim el caire familiar de les sortides de l’“Agrupa”

6

BUFADORS DE BEVÍ: És una excursió molt recomanable a la tardor.

7

BUFADORS DE BEVÍ: Els Bufadors és un indret amb una peculiar formació geològica a la vessant nord de la serra dels Bufadors.

7

8

20 de desembre 09. PESSEBRE. EXCURSIÓ AL ROCALLADRE (SERRA DEL CORB) 8

PESSEBRE: Josep Nogué Torras va ser el guanyador del concurs de pessebres de muntanya.

9

PESSEBRE: Després d’instal·lar el pessebre, grans i petits vam cantar cançons de Nadal, acompanyats amb en Xavier Oliver i la seva guitarra.

10

PESSEBRE: El camí per anar a Rocalladre surt de Xenacs.

11

PESSEBRE: En Marc i la Joana cantant nadales.

9

12

10

11

PESSEBRE: Unes botifarres per dinar a la casa de colònies de les Preses és un bon final d’una bonica excursió.

12

5

el butlletó 13

17 de gener 2010. MASSÍS DE LES SALINES (MAÇANET DE CABRENYS) 13

MASSÍS DE LES SALINES - CASTELL DE CABRERA: En Carles i la Bel van ser els nostres guies d’aquesta sortida.

14

MASSÍS DE LES SALINES - CASTELL DE CABRERA: Les migrades construccions del castell de Cabrera des del coll.

15

MASSÍS DE LES SALINES - CASTELL DE CABRERA: El grup a dalt del castell.

14

16

MASSÍS DE LES SALINES - CASTELL DE CABRERA: Les sortides de l’Agrupació són per a gent de totes les edats acostumada a caminar.

15

17

16

7 de febrer 2010: ESQUIADA A NÚRIA 17

NÚRIA: Per a qui no vulgui esquiar, sempre hi ha l’opció de fer una caminada amb raquetes.

18

NÚRIA: Els tres germans al cremallera ja de tornada.

19

NÚRIA: S’ha gaudit d’un dia d’esquí.

18

6

19

Club de muntanya 20

7 de març 2010. TARRAGONA 20

21

22 21

23

24

25

TARRAGONA: Ja és un clàssic que l’Eudald ens guiï la visita cultural, aquesta vegada, a la Vil·la dels Munts d’Altafulla.

TARRAGONA: Una de les sortides que fa l’Agrupació volem que sigui cultural. Aquesta vegada es va visitar la Vil·la dels Munts i la Vil·la de Centcelles.

TARRAGONA: Seguint amb atenció les entretingudes explicacions del guia.

TARRAGONA: Després de la cultura, s’han de recuperar forces.

TARRAGONA: Un moment de la calçotada en el col·legi Turó.

TARRAGONA: Havent dinat, sempre queda una estona per xerrar i cantar cançons.

22

23

24

25

7

el butlletó 26

18 d’abril 2010. EL FAR 26

27

28

EL FAR: Esmorzant davant el bonic casal de la Xoriguera.

EL FAR: El camí de la Xoriguera és menys freqüentat però guarda racons de gran bellesa.

EL FAR: La colla en el camí de tornada ja a les envistes de les Planes.

27

28

29

23 de maig 2010.

EL PLA DE LA CALMA – MONTSENY 29

MONTSENY: El recorregut s’inicia des d’Aiguafreda amb una forta pujada.

30

MONTSENY: El Pla de la Calma, com el seu nom indica és una gran zona plana entre els cims del Montseny.

31

MONTSENY: Una aturada davant l’ermita de Sant Isidre, camí de la Figuera.

32

MONTSENY: De tornada, davant l’ermita de Sant Cebrià de Mora.

30

31

8

32

Club de muntanya 33

20 de juny 2010. EL TAGA 33

EL TAGA: Després de deixar el cotxe a Sant Martí d’Ogassa.

34

EL TAGA: El camí va fent àmplies ziga-zagues per agafar alçada.

35

EL TAGA: Ja s’està arribant a la Portella d’Ogassa.

36

EL TAGA: Tots al cim del Taga.

34

35

36

37

24 d’octubre 2010. LA COMA ERMADA

38

39

37

LA COMA ERMADA: La sortida del pla d’Hospitalets.

38

LA COMA ERMADA: Arribant a la nostra primera fita, el circ de Coma Ermada.

39

LA COMA ERMADA: Els plans de Camp Magre (o Calm Agre), sortint de la boira.

40

LA COMA ERMADA: El grup dalt del pic de la Coma Ermada.

41

LA COMA ERMADA: Després de l’excursió, arribant a Vallter.

40

41

9

el butlletó 42

21 de novembre 2010. FALGÀS 42

FALGÀS: El camí Ral era l’antiga via que anava d’Olot a Vic.

43

FALGÀS: Una aturada a la font de les Marrades.

44

FALGÀS: En Xavier Oliver va fer de guia explicant-nos l’ús i la història d’aquest vell camí.

43 45

46

47

FALGÀS: És un camí especialment recomanat per a fer a la tardor.

FALGÀS: Arribant als Plans de Falgàs.

FALGÀS: La baixada la vam fer per Joanetes, passant per Sant Miquel de Falgàs.

44

45

46

10

47

Club de muntanya

BTT

18 d’octubre 2009. SANTA AFRA.

48

48

SANTA AFRA: Al punt de trobada, a Bell-lloc.

Com es pot veure, són sortides aptes per a totes les edats.

49

SANTA AFRA: En Biel i en Joan després del gual de Sant Gregori.

49

50

29 de novembre 2009. TORROELLA. 50

TORROELLA: En Santi, en Josep Maria i en Joan a punt d’arribar, amb el Montgrí al fons.

51

TORROELLA: Tothom preparat a punt de pedalar.

51

11

el butlletó 52

20 de desembre 2009. PESSEBRE. 52

PESSEBRE: Després d’un recorregut per la serra del Corb, a la fageda d’en Jordà, ens vam afegir amb la sortida a peu.

53

PESSEBRE: Un moment de l’excursió. Malgrat el dia assolellat, la fred no va minvar.

53

54

24 de gener de 2010. LA DIVINA PASTORA. 54

LA DIVINA PASTORA: Una aturada abans d’enfilar-se al Far de Sant Sebastià.

55

LA DIVINA PASTORA: Els pocs desnivells de l’Empordà faciliten un agradable recorregut.

55

12

Club de muntanya 56

14 de març de 2010. MARE DE DÉU DE L’OM. 56

MARE DE DÉU DE L’OM: Al final de la ruta, a la platja d’Empúries.

17 d’octubre de 2010. L’ESCALA

57

57

L’ESCALA: Al passeig marítim de l’Escala.

58

L’ESCALA: Els més joves van pedalar com els qui més.

59

L’ESCALA: Aturada per a recuperar forces.

58

59

13

el butlletó

EducaciÓ infantil

Entrevista a Miss Montse MARTA BOFILL Mestre del CEI

La Miss Montse (Montse Pla) del CEI ha escrit un conte infantil que acaba de sortir publicat aquest passat mes de juliol. S’anomena EL MISTERIÓS TRESOR DE LA MEDITERRÀNIA de l’editorial Setzevents amb il.lustracions d’en Subi i amb fragments de cançons de la cantant Maria del Mar Bonet. La Montse em comenta que és un conte molt especial…

Montse, per què no ens fas una breu explicació de què tracta el conte que has escrit?

El conte comença amb un avi molt entranyable que explica una història al seu nét, en Biel.

En aquesta història, la prota-

14

El conte comença amb un avi molt entranyable que explica una història al seu nét, en Biel

gonista és una nena molt curiosa, la Maria del Mar. La nostra amiga representa la Maria del Mar Bonet que va acompanyada de dos Grans Amics. Són dos “mestres” mallorquins que l’ajuden en el seu viatge per la… Mediterrània!!

educació infantil

I qui són aquests amics?

Un és la personificació de la Saviesa, el símbol del diàleg entre cultures i l’altre, un Gran coneixedor de la mar, un home que l’estudia i en fa mapes.

Parlem del gran Ramon Llull i d’Abraham Cresques. Oi que per anar de viatge necessitem saber la llengua per comunicar-nos i tenir un mapa per no perdre’ns? Doncs ella necessita el mateix. Els dos Amics fan d’intèrpret i de guia per la Mediterrània. Viatgen per la mateixa mar per on han navegat romans, grecs, fenicis, àrabs… una trobada de vàries civilitzacions on el diàleg és i ha estat molt necessari i important.

I què cerquen per la Mediterrània?

El misterios tresor!!! Tal com diu el títol del llibre…

El millor tresor que podem tenir… Si llegiu el conte el descobrireu…

Què et va portar a voler escriure un conte com aquest?

Volia unir dos mons, per mi, apassionants… poder connectar el món dels infants amb la trajectòria professional i musical de la Maria del Mar Bonet. Els pares, els avis, segur que coneixen qui és però volia que els nens i nenes també tinguessin la possibilitat de conèixer què ens pot trasmetre, què estima,…

I en Biel?!! Per què Biel i no un altre nom de nen?!!

Perquè en Biel és el meu gran tresor… el meu nen. Ja veus, és un conte fet amb el cor. Hi surten personatges a qui admiro i estimo, ja ho saps..

Però … l’acaben trobant aquest misteriós tresor?

Sí, evidentment!! El millor tresor del món, el tresor de l’amistat.

No tenir amics, Marta, crec que seria molt trist ja que els neces-

sitem per fer junts moltes coses. A vegades, tenim amics lluny d’aquí però, igualment, sabem que hi són.

En el conte, la Maria del Mar fa nous amics per la Mediterrània. Ella, a cançons com Salónica, diu que els amics ens guarden el Sol, un sol ben especial… No ho creus?

I tant! A part d’això, també et volia comentar que els dibuixos són molt expressius! Com coneixes l’il·lustrador? En Subi, si no m’equivoco.

No t’equivoques!! Tinc varis contes d’ell: El Petit Dalí, Cafè dolç Cafè amarg, El Llibre de la Selva, Sóc la Pau i m’agrada perquè sembla que els personatges tinguin vida. Les cares parlen per si mateixes.

L’editor es va posar en contacte amb ell i en Subi va acceptar de fer els dibuixos del conte. Jo, encantada, és un gran professional. M’han agradat molt, crec que són genials, què he de dir…

Montse, moltes gràcies!!! Segur que és molt interessant!! No ho dubto…

Gràcies a tu! Però, Marta, perdona, abans d’acabar puc dir una última cosa? Puc llegir-te una frase que m’agrada molt?

I tant!

Espera, tinc un paperet a la butxaca perquè no me la sé de memòria i m’agradaria llegir-te-la. La frase la va escriure un periodista i amic de la Maria del Mar que es diu Emilio Garrido. Ja el tinc. Te la llegeixo: “La seva veu quedarà quan tots hàgim marxat. La seva veu seguirà a les veles dels vaixells perquè és una remor que no cessa, perquè la seva veu és el gemec de la mar i de l’amor”.

El millor tresor del món,

el tresor de l’amistat

Espero que el conte agradi!

Moltes gràcies!!! n 15

el butlletó

a fons

La mentalitat limitada MIQUEL BASTONS PRAT Director del Dept. d’Economia i Org. d’Empreses. UIC

considerar positius, també en provoquem sempre Els moments de crisi poden servir per rectificar d’altres, no tan positius: contaminem, fem emalgunes coses. Es parla de cobdícia, de sistebossos... I això passa en moltes de les nostres mes d’incentius mal dissenyats, d’especulació... actuacions: junt als efectes que busquem directaSegurament hi ha quelcom d’això, però també hi ment, en provoquem d’altres no buscats directaha causes més profundes. Em ve al cap una frament: quan modernitzem l’empresa, deixem gent se una mica xocant que vaig sentir dir a un gran sense feina; quan comprem, fem pujar preus, professor d’una escola de negocis. Em va dir: “si quan produïm, embrutem... s’hagués de resumir molt el que hem d’ensenyar La qüestió està en què, habitualment, pensem noals que tenen responsabilitats directives diria més en el primers efectes (els que ens interessen) que, sobretot, els hem d’ensenyar una cosa: a i, normalment, no pensem en els segons (els efecpensar adequadament en les conseqüències de tes indirectes que també provoquem, però que no les seves decisions”. Potser aquí rau una clau ens interessen), especialment quan aquest altres dels nostres problemes. La crisi actual té arrels efectes “secundaris” no ens afecten a nosaltres. en una mentalitat que “limita” la consideració de Així, “limitem” la responsabilitat una mica al nostre les conseqüències de les nostres accions. antuvi.

Molta gent, per exemple, fem Però, aquesta “mentalitat liservir el cotxe, el tren o la mitadora” de la responsabilimoto per anar a treballar. I ho tat –molt arrelada a la cultura fem pensat en guanyar-nos la Els moments de crisi actual- esdevé ara un problevida, mantenir la família, propoden servir per ma greu, especialment, per gressar professionalment, etc. rectificar algunes coses dos motius. El primer, és que Però, la veritat és que, junt a els efectes secundaris, encara aquests efectes, que podríem 16

a fons Davant d’aquesta “explosió que els ignorem, es produeixen dels efectes indirectes”, es igualment i, el segon, que els Cal corregir la proposen dues solucions conefectes secundaris avui ja no traposades. La primera diu: són “secundaris”, sinó que han “mentalitat limitada” “deixem que actuïn les regles esdevingut una qüestió prique ens fa mirar només del mercat. Ell penalitzarà qui mària. el que ens interessa provoqui efectes negatius”.

L’home del segle XXI ha augPerò, el problema del mercat mentat considerablement el és que funciona amb preus i seu potencial d’acció. Ara bé, no tot té preu. S’ha posat un preu a la contaminal’hem augmentat tant per fer directament (augció atmosfèrica; però quin és el preu de la pèrdua mentar la productivitat, la riquesa, el benestar de la casa per culpa d’una hipoteca mal concedide més gent) com per provocar indirectament da? La segona solució diu que no, que qui ho ha (més marginació, pobresa o contaminació). Fa un de solucionar és l’Estat. És ell qui s’ha d’ocupar temps era impensable que es pogués alterar el d’arreglar els efectes indirectes globals generats clima del planeta. Ara sembla que l’estem canpels que només busquen els efectes directes parviant. La qüestió, doncs, no està en la capacitat ticulars. Així surten els “plans de rescat”. Però, de produir béns; sinó que més aviat està en els aquesta solució deixa sempre la sensació que danys que provoquem produint béns. Però, en tots acabem pagant la irresponsabilitat d’alguns. això ningú hi pensa quan pren una decisió. És un A la fi, doncs, cap d’aquestes solucions sembla problema del nostre esquema mental d’actuació. prou satisfactòria.

I, com que no hi hem pensat, tampoc sabem com No es tracta ara de proposar la solució “màgica”. gestionar-lo. Hem estat molt hàbils a assolir el que Com hem dit, la qüestió està en el nostre esqueens interessa (els efectes directes), però ara som ma mental en prendre decisions. Cal corregir la incapaços de gestionar el que hem provocat i que “mentalitat limitada” que ens fa mirar només el no ens interessa.

17

el butlletó

vern) hem de començar per reconèixer-nos resque ens interessa i no el que realment fem. Per ponsables de tots els efectes previsibles de les això, poden venir bé tres principis bàsics –que ja decisions que prenem, tant dels que pretenem proposaren els pensadors clàssics- per tenir predirectament com dels que provoquem indirectasents a l’hora de decidir. Són la integritat, la imment (encara que no els voparcialitat i la proporcionalitat. lem). L’empresari, per exemple, Els proposaren per tractar els s’ha de reconèixer responsable efectes indirectes quan eren cal fer tot el possible tant de la riquesa que genera un tema secundari. Em sembla com de la contaminació que que poden ser molt útils ara per pal.liar potser provoca a l’hora de geque han esdevingut un probleels efectes negatius nerar aquella riquesa. Integritat ma primari. si són inevitables vol dir que no podem “tallar” Integritat vol dir que tots (a la arbitràriament la responsabilitat feina i a les tasques de go-

18

a fons allà on a nosaltres ens interessa, ignorant el que no ens interessa (però que també provoquem).

El segon principi, la imparcialitat, diria que hem de valorar els efectes de les nostres decisions positivament o negativament independentment de qui les genera o les pateix. No es pot valorar quelcom de manera diferent segons m’afecti a mi o caigui sobre altres. Un efecte negatiu, com la contaminació del meu cotxe, no deixa de ser negatiu pel fet que potser no m’afecta a mi.

En tercer lloc, cal ser més sensibles a la proporcionalitat entre els efectes positius i els efectes negatius de la nostra actuació. És veritat que encara que tinguem presents la integritat i la imparcialitat, molt sovint no podrem evitar que algunes accions tinguin, junt als efectes positius que busquem, també efectes negatius. Però, el que sembla just és demanar que el valor dels primers justifiqui l’acceptació dels segons. Per salvar llocs de treball pot ser necessari suprimir-ne d’altres. Però, hem d’estar segurs que no hi ha cap altra manera d’assolir els mateixos efectes positius. I, en qualsevol cas (pel principi d’integritat i d’imparcialitat) cal fer tot el possible per pal·liar els efectes negatius si són inevitables. n

19

el butlletó

QÜESTIONS D’ACTUALITAT

Crisi econòmica mundial = crisi ètica i de valors JOAQUIM BOSCH BARRERA Metge

El món occidental està immers en una gran crisis econòmica.

Els diaris no paren de recordarnos-ho. I malgrat això ens van voler fer creure, al principi, que a nosaltres no ens afectaria, ara ens adonem que la crisi és i serà més profunda en el nostre país.

Molts economistes estan intentant explicar l’origen de la crisi per tal de trobar-hi solucions.

Sens dubte, l’especulació immobiliària hi ha tingut molt a veure, tanmateix, cada cop són més els que creuen que això és tan sols la punta de l’iceberg.

Segons l’informe “Faith and the Global Agenda: Values for the Post-Crisis Economy” elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial1,

1

més de dos terços (67,7%) de la població mundial (Espanya no va ser un dels països enquestats) considera que l’actual crisi econòmica és també una crisis ètica i de valors. Tanmateix, només el 54% considera que hi ha uns valors universals de referència (amb un 20% que no n’està segur). Els valors considerats com a més importants

L’ètica és quelcom que no cal únicament saber sinó que cal, principalment, practicar

per a la vida privada i professional van ser la honestedat, la integritat i la transparència (50,6%), seguits de respectar els drets dels altres i la dignitat (25,9%), l’impacte de les accions en el benestar dels altres (16,7%) i, finalment, preservar el medi ambient (6,8%). Tanmateix, només un 5% tenia com a criteri primordial els valors ètics a l’hora de comprar un producte, essent la qualitat/preu el més important per a la gran majoria (82%).

Sens dubte, la globalització ha posat en contacte diverses cultures i religions. Això va fer pensar als organisme internacionals que havien de crear un nou sis-

Es pot consultar l’informe complet a: http://www.weforum.org/pdf/faith/valuesreport.pdf

20

qüestions d’actualitat

tema de valors que no tingués relació amb la religió. Així han anat proposant una ètica laica, que podríem considerar de mínims. L’axioma central podria definir-se com que tot és vàlid mentre no es vulnerin els drets dels altres. Tanmateix, aquesta ètica laica és fàcilment atacable. Ja Nietzsche vaticinava que la societat occidental havia proclamat amb força “Déu ha mort!”, i amb Ell els valors fonamentals de la nostra societat.

Nietzsche proposava una nova ètica, l’ètica dels senyors, dels superhomes (segurament Bernard Madoff es consideraria uns d’ells). En el fons, l’important és adquirir cada cop més poder (ja sigui polític o econòmic), essent la voluntat de poder la finalitat, l’objectiu que acaba justificant els mitjans utilitzats. I així, alguns individus han arribat a posar a tot un país a la ruïna com ha passat amb Grècia, on van enganyar fins i tot a la Unió Europea per tal de poder seguir en el poder i que ningú els demanés comptes de la seva nefasta gestió.

Tanmateix, malgrat finalment hom segueixi aquesta ètica laica amb rectitud, no deixa de ser

una ètica de mínims. No n’hi ha prou de respectar o tolerar els altres... l’ètica cristiana va més enllà, és una ètica de màxims, cal estimar els altres com a un mateix, no només tolerar-los.

Per això, no deixa de ser sorprenent que quan al nostre país un 20% de la població no disposa de treball, grans empreses i entitats financeres proclamen ingressos nets en alguns casos de centenars de milions d’euros. No podrien destinar part d’aquests ingressos a generar nous llocs de treball? No tenen les empreses una missió social de crear benestar? Quin sentit té crear riquesa si després no es retorna a la societat?

Sens dubte, és cada cop més preocupant la quantitat de casos que van sortint als mitjans de comunicació sobre estafes o prevaricació en el nostre entorn proper: Gurtel, Millet, Finques Corral, etc. L’ètica professional està passant hores baixes, però això no és res més que un reflex de l’ètica personal. Recordo que fa uns anys estava explicant a un vailet de 7 anys que robar estava malament, i la seva resposta fou: “està malament si t’atrapen”. Aquesta és, malauradament, l’escala de valors que molta gent té. Potser quan són gent poderosa les conseqüències es magnifiquen, però també es dóna entre gent humil.

va portar una doble vida com recentment s’ha posat al descobert d’una forma irrefutable.

Tanmateix, d’ovelles negres també n’hi ha a la societat civil.

Recentment, el Dr. Ketan Desai, president electe de la WMA (World Medical Association), ha estat arrestat per la policia índia per haver acceptat suborns per acreditar una entitat sanitària del seu país. Precisament, aquest uròleg indi s’havia fet famós per prohibir a altres metges acceptar regals d’entitats farmacèutiques ja que ho considerava una falta d’ètica.

Mentre la ciència, la tecnologia i l’economia han experimentat un gran creixement durant les darreres dècades, l’ètica i els valors morals universals s’han vist cada cop més encongits i limitats. Cal lluitar per inculcar, novament, valors i conductes ètiques a la societat. No deixa de ser trist veure que els mateixos errors financers (moltes vegades per conductes no ètiques) que ens han dut a la crisi actual es repeteixin novament, com s’ha lamentat el mateix president Obama. Així doncs, cal no abaixar la guàrdia i esforçar-se a educar de veritat la nostra societat, a donar una formació integral i no només de coneixements. No n’hi ha prou de saber el que és correcte, sinó que cal fer-ho i enfortir la voluntat per a seguir el camí recte.

L’ètica és quelcom que no cal únicament saber sinó que cal, principalment, practicar. No deixen de ser realment colpidors els casos en què els valor morals o ètics professats no es corresponenen amb els valors practicats. Alguns exemples molt dolorosos i lamentables han succeït dins l’Església: sacerdots acusats de pederàstia o el de Marcial Maciel que

Aquesta croada cal iniciar-la, en primer lloc, en un mateix, exigint-nos una conducta ètica. Un cop nosaltres estiguem fent el que toca, podrem inculcar en el nostre entorn proper el nostre exemple. Només així serem capaços de canviar el món occidental i sortir enfortits d’aquesta crisi econòmica que, principalment, és una crisi ètica i de valors morals. n 21

el butlletó

EN PERSPECTIVA

Humanitzar l’arquitectura RAMON RIPOLL MASFERRER Arquitecte, professor de la UdG i doctor per la UPC

Des de sempre l’ésser humà ha tingut la dèria de crear missatges i desxifrar-los. Per portar a terme aquesta feinada cada època ha utilitzat tot tipus de mitjans d’expressió tant directes com indirectes. Entre els mitjans actuals d’expressió directes hi ha, com tots sabem, la parla, l’escriptura, els mitjans audiovisuals, l’ensenyament... i entre els mitjans d’expressió indirectes hi trobem la vestimenta, els utensilis, l’urbanisme, l’arquitectura, etc. Cada un d’aquests exemples te una major importància cultural en la mesura que el contingut del seu missatge, tant sigui directe com indirecte, arriba a influenciar més i millor les persones. Des d’aquest punt de vista és molt interessant analitzar les actuals tècniques 22

de missatgeria, però encara és més important estudiar el seu grau d’influència sobre la societat en general i les persones en particular. En aquest sentit, l’humanisme actual sorgeix quan és creen relacions d’harmonia entre un emissor i un receptor d’un missatge que esperona al creixement i a la per-

l’arquitectura històrica està regulada per codis lingüístics preestablerts amb missatges de valors humanístics de gran interès com es el cas del claustre romànic de la Catedral de Girona

fecció. Al final d’aquest article, veurem que tant l’arquitectura com l’urbanisme moderns, per mèrits propis, tenim un nivell humanista baix (comuniquem poc i malament) davant d’altres àmbits de divulgació cultural més reeixits com l’ensenyament.

Per tant, la humanització es fonamenta en la comunicació i el seu objectiu és generar rela-

en perspectiva cions fortes entre les persones per avançar, tal com diuen els manuals clàssics amb la cantarella de sempre, en el bé i la justícia. Per això, l’humanisme no el podem separar ni dels valors, ni de la comunicació, com tampoc de l’objectiu de voler assolir la felicitat. Una trilogia en què el tipus de comunicació emprat constitueix la ròtula que articula i fa possible, per dir-ho d’una manera ràpida, la unió entre bondat i felicitat. D’aquesta manera, no ens ha d’estranyar que quan manca la comunicació és potencia la immaduresa personal i es tallen les ales al progrés humà. Un fet que explica la raó per la qualles persones, des de sempre, s’han espavilat en els dots comunicatius i en la millora de les tècniques lingüístiques.

La veritat és que tots desitgem millorar la comunicació per tal d’evitar que els nostres missatges passin desapercebuts o que s’interpretin malament. Un problema que sorgeix quan no es té cura dels tres components del missatge que ja hem esmentat (idea, llenguatge i felicitat) la qual cosa fa que es produeixin en el subjecte receptor efectes com l’avorriment, l’allunyament o la desconnexió. Tots aquests registres de l’autisme comunicatiu els podem trobar en qualsevol àmbit, circumstància o professió de la nostra societat.

També cal dir que, històricament, aquestes circumstancies es produïen en menor quantitat, ja que la gent vivia en una cultura de codis lingüístics estrictes i rígids propis de les societats homogènies i tancades que ens han precedit. Una característica que ha canviat radicalment a la societat actual en què, davant d’una cultura cada vegada més oberta, cadascú acaba espavilant-se com pot a l’hora de crear missatges.

Un bon exemple, de la importància de la comunicació, l’explicava aquell professor de Primària quan comentava, amb el seu aire de bonhomia, la capacitat comunicativa que tenen alguns dels seus col·legues a les aules. Es referia a aquells professors que, amb facilitat, captiven els nens/es amb les seves explicacions. Un mestres que aconsegueixen crear una relació forta entre educador-alumne malgrat les diferències d’edat, de mentalitat i de maduresa. Uns professors que són capaços d’establir uns forts lligams de comunicabilitat, des de l’inici de la classe, la qual cosa facilita la transmissió de valors de manera bidireccional. Una situació que sorgeix per utilitzar en el joc comunicatiu el raonament, la parla, els gestos, el moviment, la mirada, les emocions, la teoria, la pràctica i la realitat, aconseguint unir la forma, l’espai i el temps

exemple d’edificis amb una forta composició de la forma arquitectònica i un missatge lingüístic inexistent

educatiu. Apareix així, segons aquest professor, el fil directe lingüístic i la interiorització de continguts... en totes i cada una de les assignatures com ara les matemàtiques, les ciències naturals o la religió.

Està clar que aquest exemple demostra la importància de la comunicació en l’ensenyament, en uns moments en què la deshumanització general de la societat s’apropa a les aules dels centres d’ensenyament assetjats, cada vegada més, per la desmotivació, el desinterès i la desobediència Situacions que tenen com a vacuna l’enfortiment dels canals comunicatius per contrarestar la cultura actual fonamentada tant en l’heterogeneïtat dels valors i del sentit contradictori de felicitat, com en la diversificació de les tècniques, codis i mitjans de comunicació.

Si l’anàlisi anterior la portem a l’àmbit de l’arquitectura moderna, com a mitjà generador de missatges, comprovarem que ens trobem davant d’una disciplina de gran precarietat comunicativa. Per això, actualment són cada vegada més els estudiosos de l’arquitectura que 23

el butlletó malgrat la seva excel.lència formal, la torre Agbar és lingüísticament insolidària i incapaç de dialogar i millorar el barri que l’envolta

demanen més protagonisme, a l’arquitectura contemporània, per tal que ajudi, també, a transmetre valors a la societat actual.

Uns autors que demostren que la majoria d’edificis actuals han perdut bona part de la seva funció comunicativa i malviuen silenciats enmig del soroll esfereïdor de la nostra societat. Són cada vegada més les persones que comproven, decebudes, com els edificis comuniquen poc i han d’acceptar que han de conviure envoltats d’una arquitectura gairebé muda. Una situació 24

que la podem resumir afirmant que la societat i l’arquitectura actual viuen un divorci comunicatiu bastant important i que els ciutadans viuen d’esquenes a la majoria d’edificis urbans formats per un conjunt de signes lingüístics inconnexos. En aquests cas, les grans possibilitats expressives de la cultura oberta, dels últims 50 anys, ha acabat influint negativament en la creativitat arquitectònica. Una situació que és deguda, majoritàriament, a la superficialitat cultural dels mateixos arquitectes que,

per manca de voluntat d’anàlisi, som incapaços de crear missatges arquitectònics d’interès.

Uns edificis que s’han construït sovint amb un llenguatge superficial a nivell de la forma, l’espai i el temps lingüístic. Per això, si analitzem aquests tres nivells del llenguatge arquitectònic, i els seus exemples mes significatius, comprovarem tres tipus d’humanisme arquitectònic des del mes simple al més complet.

L’arquitectura fonamentada en missatges expressats mitjançant la forma es caracteritza per ser l’arquitectura mes senzilla i, alhora, més abundant.

Són els edificis que han estat pensats, dissenyats, construïts i codificats mitjançant l’aparença formal. Per tant, es l’arquitectura que presenta, d’entrada, menys dificultat a l’hora de donar forma al missatge, la qual cosa ha fet que la majoria d’arquitectes, malauradament, l’hàgim escollit. En aquest cas, el llenguatge de la forma també és defensat per clients despistats, per promotors immobiliaris efectistes i pels arquitectes que tendim a ser simplons. Fonamentar un missatge solament en la forma i l’aparença arquitectònica suposa crear un llenguatge de poca profunditat. Uns missatges que, davant la societat oberta actual, són culturalment poc consistents, tendeixen a les modes passatgeres i els seus efectes

en perspectiva les edificacions immediates a la masia de Bell-lloc són espais que tothom agraeix la manera com tracten la funcionalitat, la llum i la natura humanitzadors, sobre l’usuari, són poc duradors.

A aquest primer tipus de llenguatge, que incideix sobre la forma arquitectònica, li podríem trobar una relació (continuant amb l’exemple escolar) amb el professor que només té en compte la part formal de l’ensenyament.

En aquest cas, el mestre a qui solament li preocupa que els alumnes guardin les formes immediatament el titllaríem de superficial. Alhora és un mestre que és mal valorat per l’alumnat pel seu treball pedagògic basat en l’aparença. Ningú dubta que és un enfoc que tothom veu com a contraproduent a l’època actual en què cal, més que mai, una educació profunda i autèntica pròpia de l’ensenyament humanista que necessitem. Una anàlisi que podríem relacionar, novament, fil per randa, amb el món de l’arquitectura. Els exemples d’arquitectura formal que podríem esmentar són la majoria d’edificis de veïns ubicats en barris residencials de nova

la seu de Gas Natural dialoga lingüísticament tant amb l’espai del barri de la Barceloneta com amb la resta de l’espai de la ciutat de Barcelona 25

el butlletó

creació com moltes de les urbanitzacions de cases unifamiliars.

Molts edificis escolars de nova creació porten, dissortadament, aquest segell de superficialitat formal. També podríem fer esment a tot un reguitzell de propostes arquitectòniques de recent construcció de tota mena i funció. Fins i tot, el conegudíssim edifici d’oficines Agbar de Barcelona crida l’atenció per a molts analistes per la seva voluntat d’excel·lència formal però, alhora, es fonamenta en un llenguatge totalment insolidari al tarannà lingüístic del barri a on s’ubica.

El segon tipus d’arquitectura és la fonamentada en missatges que s’expressen mitjançant l’espai. Aquest model de llenguatge espaial es caracteritza per ser menys abundant que l’anterior degut a la gran dificultat de travar un llenguatge arquitectònic mínimament coherent. És, per tant, l’arquitectura que treballa no solament amb els espais que genera l’edifici sinó amb l’entorn, tot incorporant els valors lingüístics preexistents del lloc en el nou edifici. En aquest cas el missatge arquitectònic té en compte les característiques de la zona en què es troba inserit. Per les dificultats que planteja la lectura del medi, fa que sigui 26

utilitzat per pocs arquitectes.

Els missatges arquitectònics fonamentats en l’espai tenen l’avantatge que el seu llenguatge s’integra, penetra i s’adapta al lloc aconseguint que el seu contingut acabi influint de manera positiva, intensa i duradora.

Aquest tipus de cultura arquitectònica, davant la societat oberta actual, acaba esdevenint altament creïble i, per tant, té molta capacitat de comunicabilitat. En aquest cas, els seus efectes humanitzadors sobre l’usuari són importants.

A aquest segon tipus de llenguatge, li podem també trobar relació (seguint amb l’exemple escolar) amb aquell professor que educa els alumnes tenint en compte els valors del seu entorn propi: la família, els costums, les aficions, la ciutat, el territori i el país. En aquest cas, són els professors que interaccionen alumne i medi assegurant uns resultats educatius més consistents i eficaços. Per tant, l’objectiu és

L’organització d’una cuina amb un moble illa central facilita el moviment i potencia constantment la comunicabilitat familiar

integrar l’educació en un espai de treball més ampli a les aules tot identificant i aprofitant tot el que és interessant de l’espai entorn. Aquest sistema educatiu que involucra les parts implicades en el fet educatiu, com tots sabem, és altament valorat pels alumnes i pares pel fet de ser humanament complet. Per tant, això que veiem normal i acceptat a l’ensenyament, a l’àmbit de l’arquitectura el trobem utilitzat a comptagotes. Malgrat tot, l’arquitectura que treballa els missatges en l’espai es caracteritza per una gran força humanitzadora. Els exemples que podríem citar són molts edificis funcionals, senzills i totalment contextualitzats amb la gent, l’entorn cultural i la historia tant urbana com rural. El col·legi Belllloc és un magnífic exemple del que diem en el cas de la Masia i el conjunt d’ edificis, porxos, patis i jardins que s’articulen al seu voltant immediat. La riquesa espaial i humanística que va saber donar l’arquitecte de Ribot és molt meritosa i queda demostrada a cada racó i a cada detall. A Barcelona, trobaríem l’actual seu de Gas Natural com a un edifici que s’enclava i dialoga també molt bé amb el tradicional barri de la Barceloneta, del segle XVIII, i la seva gent. És un edifici que fa aquesta relació espaial sense perdre la seva personalitat pròpia i representa un dels exemples més reeixits d’aquesta tendència lingüística.

El tercer tipus d’arquitectura es fonamenta en els missatges que s’expressen mitjançant la dimensió del temps. Cal dir que aquests missatges, que es basen en el moviment i l’evolució de la vida, són els més interessants. També hem de recordar que aquest enfoc lingüístic es dóna poquíssimes vegades en l’arquitectura moderna. La

en perspectiva seva característica és que treballa els missatges integrant l’evolució, el moviment i el pas del temps com a base del llenguatge expressiu. L’avantatge que comporta aquest tipus d’expressivitat arquitectònica és que els valors humanistes són capaços de perdurar, teòricament, pels segles. En una societat com la nostra, tan avesada al canvi i estressada per l’evolució, es fa cada vegada més imprescindible treballar en aquest nou model de missatges que permet l’automutabilitat lingüística. Un sentit de perdurabilitat que incorpora el concepte del temps propi de l’home modern, del futurisme, del progrés... tot potenciant l’eficàcia del missatge arquitectònic i la seva interiorització en les persones. Cal dir que aquest tipus de llenguatge és utilitzat solament pels millors arquitectes i es caracteritza pel seu gran nivell humanitzador.

Entre els exemples que podríem escriure són algunes organitzacions domèstiques o urbanes molt concretes. Un exemple ben popular que tots coneixem, i que últimament s’ha posat de moda, és fer funcionar les cuines familiars amb un moble que forma una illa central amb fogons i aigüera. Aquesta proposta formal evita fer treballar el cuiner/a de cara a la paret, dóna mes llibertat a l’espai, democratitza les feines culinàries més feixugues i potencia la vida relacional. En aquest cas, el que feineja a la cuina pot dialogar de cara amb els altres membres de la família sense que se li cremi la truita de patates. Per altra banda, entre els casos d’arquitectura d’alta volada, trobaríem sobretot el Guggenheim de Bilbao en què la seva justificació lingüística és de gran interès i la seva repercusió cultural i social és de veritable impacte.

En aquest últim nivell, hem de reconèixer que, tant els pedagogs com els arquitectes, continuem trobant-nos a les beceroles lingüístiques aplicades al temps. Malgrat tot, podríem afegir algun matís diferenciador entre la metodologia pedagògica i la cultura arquitectòni-

el Guggenheim s’ha fet seu el deteriorat temps industrial de bilbao i l’ha transformat en productor constant de cultura

ca. En aquest cas, la majoria de professors són conscients d’aquesta mancança de perdurabilitat en el temps de l’efecte educador, mentre que a l’àmbit arquitectònic són ben pocs els professionals que s’han atrevit a integrar la relació entre el moviment evolutiu i l’arquitectura com el màxim exponent de l’humanisme modern. Mentrestant, la majoria d’arquitectes continuem fent arquitectura sense voler entendre massa bé el sentit del pas del temps tot pensant “... fa estrany la rapidesa amb què passa la vida”. n 27

el butlletó

De lluny Mn. Francesc Manuel-Rimbau, un gironí a l’Àfrica

Àfrica, el continent de l’esperança RAMON MONCUNILL Professor de Bell-lloc

Bell-lloc, Barcelona, Roma ... Àfrica!

Qui li anava a dir a un vailet del carrer de la Rutlla de Girona – per a nosaltres sempre serà en Pancho- que després d’estudiar 12 anys a Bell-lloc, anar a Barcelona a fer la carrera de Dret i endinsar-se en els primers passos professionals, la vida mateixa el portaria, primer a Roma, ja com a sacerdot, i després ... a l’Àfrica!

Com es va produir el fet d’anar a viure al continent africà, ara fa ja 10 anys...

Quan estava treballant a la Cúria de la Prelatura a Roma el 1999 el Pare (així anomenem el Prelat de l’Opus Dei) em va demanar que em pensés si estaria disposat a anar a treballar a Kènia. Amb tota llibertat (no em va deixar que li digués im28

mediatament la meva resposta per no forçar-me gens ni mica) em va deixar el temps que volgués per pensar-ho amb calma.

el poble africà és agraït per naturalesa

Vaig dir-li que sí i, després de polir una mica el meu anglès, vaig aterrar a Nairobi pocs dies abans del Nadal del 1999... vaig començar el nou mil·lenni a un nou continent!

Els meus primers encàrrecs varen ser ajudar a la capellania de l’Strathmore School, Hodari Boys Club, and Kianda Catering Department. Va ser una expe-

de lluny riència molt nova, però molt enriquidora.

El desembre 2000, el vicari, el Dr. Ignasi Gramunt (per cert, de Tarragona), que en pau descansi, aleshores Vicari General de l’Obra Kènia, em va demanar d’anar a Uganda a substituir un mossèn argentí al qual se li havia descobert un tumor cerebral (gràcies a Déu es va guarir): Fr. Edward Volpachio. Allà hi vaig anar al gener 2001, com a capellà de Bugala Study Centre i després també de Pearcrest Hospitality Training Institute.

Aquests van ser els meus encàrrecs per 8 anys fins que he vingut a Nairobi, com a capellà de Strathmore University, a on també ensenyo Teologia, i de Mbagathi Study Centre, així com a capellà de l’escola pública Lenana, als afores de Nairobi.

Es parla que l’africà és una persona molt religiosa, de natural religiós; és així?

Sí, per suposat. No hi ha cap reunió, de qualsevol mena (fins i tot de negocis, una conferència, la junta de facultat a la universitat, una reunió d’algun ministeri governamental, etc) que no es comenci amb una oració. I la

Àfrica és un exemple de convivència pacífica de totes les religions dirigeix qualsevol persona, de qualsevol credo. Els altres escolten i resen en silenci i respecte.

Em vaig quedar impressionat quan un dia un amic meu feia el senyal de la creu fins i tot abans de beure un vas d’aigua!

Per suposat, es beneeix també l’esmorzar i el te (berenar).

Potser us va impressionar veure la oració abans i després de la presa de possessió de l’Obama. Aquí no: és normal. El que alguns europeus consideren normal o políticament correcte, no ho és tant si consideres tot el món. Això, a Àfrica, és més que evident. El normal és creure i relacionar-te amb Déu. Lo contrari és anormal... Un estudiant ugandès fent el Master a Leeds em deia espantat que ell era l’únic a la residència d’estudiants que creia en Déu..., ell només havia trobat una persona que no

creia en Déu en 27 anys vivint a Uganda.

Actualment hi ha recels i desconfiances, fruit de la historia de la colonització de les nacions europees vers els pobles africans?

Sí , però depèn molt dels països i de les nacions de les quals han estat dependents. A la meva àrea, l’África Oriental, la dependència era de la Gran Bretanya.

Els anglesos varen començar i obrir les vies de desenvolupament, és veritat. Però també ho és (penso que seria difícil que no hagués passat) que es feia per al propi interès comercial i econòmic. En alguns països, l’explotació va ser tan gran (el Congo, per exemple, respecte Bèlgica) que serà difícil d’oblidar. És clar que ara els governs són diferents i estan intentant “arreglar” el passat de diferents maneres (donacions, crèdits, etc), però encara els interessos comercials és el criteri principal.

Ara el ressentiment neix no tant del passat com per les tremendes condicions a les quals es donen les ajudes. Moltes vegades són humiliants i sembla que no es s’adonin realment dels

29

el butlletó enemistat recolzant-se en grups extremistes i no per res representants dels verdaders valors de la religió.

problemes humanitaris que encara estem patint. Això continua creant ressentiment: la manca de justícia.

Com és vista la figura del sacerdot -i més en concret del sacerdot europeu, blanc- per la gent africana?

Aquí el sacerdot és un home de Déu. I qualsevol home de Déu és benvingut, en principi. És clar que aquesta bona disposició religiosa és un risc del qual alguns s’aprofiten (el número de sectes és més que increïble), però té una base humana i sobrenatural encisadora.

Si ets europeu potser el respecte és més gran. S’adonen del que has deixat darrere. Com deia, el poble africà és agraït per naturalesa, i això es veu en les relacions diàries.

Quins són els grans temes o preocupacions que té plantejades l’Església a Àfrica.

Ara mateix s’està perfilant el Sínode sobre Àfrica i penso que els bisbes reunits a Roma tindran un parer més encertat. M’atreviria a dir que són el mal govern, la corrupció, la pobresa extrema, la injustícia i la guerra. Tots aquests problemes estan relacionats d’alguna manera.

30

Com es veu, des d’allà, l’avenç de d’islamisme en moltes regions africanes.

Penso que Àfrica és un exemple de convivència pacífica de totes les religions. No és veritat que la religió és una causa de separació. Aquí, les comunitats locals viuen juntes i són amigues: recordo un funeral del pare d’un meu amic (catòlic) a on la majoria dels presents eren musulmans: eren els seus amics, els seus veïns, i s’entenien molt bé.

Sempre tens alguns caràcters difícils amb desitjos “expansionistes”, com Gadaffi, però no sembla que ell mateix sigui un exemple d’home religiós i, per tant, de pau i justícia, que són manifestacions de tota veritable espiritualitat. Penso que els prejudicis del món occidental s’intenten projectar a tot el món, però ens podríem preguntar si no hi haurà interessos comercials provant de crear certa

la solució per evitar prejudicis és conèixer la realitat: els mitjans de comunicació només donen una visió del “continent sense esperança”.

L’Opus Dei, gràcies a Déu, coneix amb molts dels països africans on està present -com Kenya o Nigèria, per posar dos exemples- un desenvolupament en labors apostòliques i vocacions molt significatiu. A què creu que és degut?

Hi ha moltes raons. La primera és que Déu és al darrera... si l’Obra és de Déu, necessàriament tira endavant també aquí.

Una altra raó és l’arrelada religiositat de la qual hem parlat abans. També hi contribueix la “bondat i senzillesa natural” de la gent: una altra vegada penso que els prejudicis són un gran obstacle per a la religió. Aquí en tenim molt poc d’aquests... tots aquests factors fan que l’acceptació del missatge de San Josemaría sigui tan bona.

Això no vol dir que tot sigui fàcil: hi ha molta feina per fer. La pobresa i la guerra fan que els principis cristians es posin entre parèntesi per “sobreviure”. La fe ha d’arrelar més profundament, de tal manera que la unitat de vida (un dels grans reptes també a l’África) informi tota la vida cristiana.

L’estructura social de la majoria del pobles i nacions africanes és clarament tribal. Com es pot anar superant -com va passar a Ruanda amb els enfrontaments entre hutus i tutsis- les dificultats que això possiblement comporta?

Una pregunta difícil i delicada...

Per començar, la diferència tribal té els seus avantatges: el valor de la família i del grup és positiu i enriquidor, un valor que gairebé s’ha perdut a altres països...

de lluny És veritat que hi ha hagut problemes seriosos, però no podem oblidar que a vegades es varen provocar políticament per interessos polítics i comercials. Polítics perquè alguns individus busquen suport basats, més que en bones propostes polítiques, en el fet tribal: positivament o negativament (subratllant el “perill” que una altra persona d’una tribu diferent estigui al govern). I això és molt perillós, com s’ha demostrat recentment a Kenya. Els interessos són també comercials, com dèiem: per exemple, els actuals problemes a l’est del Congo són totalment artificials: aquelles poblacions varen viure per anys juntes i sense problemes: ara hi ha molts interessos comercials: or i diamants. Per poder-se aprofitar d’aquelles riqueses, la inestabilitat és la millor solució.

Penso que hem d’entendre que Àfrica és un continent molt jove, molt marcat encara pel fet tribal, ens agradi o no. Això fa que sigui més que discutible aplicar els principis democràtics que hi ha a altres continents amb una tradició democràtica de com a mínim 100 anys. Els països occidentals no han, forçosament, de veure alternatives formes de govern com a una amenaça a la comunitat internacional. De fet, es podria dir que aplicar radicalment la democràcia ara i amb aquesta situació es pot convertir en una manera (voluntària o no, això no ho jutjo) de contribuir, malauradament, a la manca d’estabilitat del continent. Necessitem temps.

Algú em va dir que a Àfrica abans teníem reis, ara els anomenem presidents, però ara manen més que els reis del passat... les coses no ha canviat massa...

Què ens manca als europeus, des de la distància, per conèixer, respectar i estimar millor els pobles africans.

Hom percep o té la sensació que des d’aquí els considerem culturalment inferiors...

Potser el millor seria precisament això: conèixer. El problema és, com sempre, la ignorància i els prejudicis. Si tots som iguals, si no hi ha diferència per raó del color de la pell, significa que el que una persona aprèn a Europa amb la educació familiar, escolar, cívica, etc, pot ser après per un altra persona de l’Àfrica: i els resultats seran els mateixos...

Si Àfrica no millora al pas d’altres continents, el problema no és la “superpoblació” i altres mites, sinó la mancança dels mitjans de què es disposen abundantment en aquells: educació, infraestructura i tecnologia. Als punts africans on aquestes tres coses es troben, hi ha un progrés que no té res a envejar a qualsevol ciutat desenvolupada. Per exemple, els bons estudiants universitaris amb què treballo cada dia no tenen res a envejar als millors estudiants que vaig conèixer durant els meus estudis a la Universitat de Barcelona: és una qüestió d’oportunitats: la tens o no, aquest és el problema. I el problema és: volem

o no donar als africans aquesta oportunitat? Volen els poders reals (les multinacionals, no els governs condicionats per elles) donar a Àfrica l’oportunitat? Sóc pessimista en aquest punt, penso que no: de competència en tenen prou a la situació actual.

Com deia, la solució per evitar prejudicis és conèixer la realitat: els mitjans de comunicació només donen una visió del “continent sense esperança”. Però això és precisament el contrari: Àfrica és el continent de l’esperança, perquè els valors que encara tenim són els que poden renovar el “vell món” a on vivim: la família, la solidaritat, el compartir, el gaudir del que tenim, encara que no sigui el millor. La vida és bonica, per això Àfrica i els africans somriuen (no importa el que tens o deixes de tenir) una de les coses que xoquen més a qualsevol persona que ve aquí.

La solució és, doncs, conèixer realment (un viatge a Àfrica mai s’oblida), descobrir els seus valors, deixar-se emparar per ells.

Recordo que un diplomat francès em deia, a Uganda, que no havia acabat d’entendre Àfrica. Li vaig contestar que Àfrica no s’ha d’entendre, s’ha de viure. Penso que li va agradar la resposta.

Bona sort Father Francis! Pregarem per Àfrica!... n 31

el butlletó

DE PROP

Entrevista a Miquel Àngel Bonachera: un emprenedor nat RAMON MONCUNILL Professor de Bell-lloc

En Miquel Àngel va néixer a L’Escala. Després d’estudiar Batxillerat i COU a Bell-lloc, cursà els estudis de Bioquímica a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es llicencià l’any 2001. El setembre del mateix any, marxà cap als Estats Units on va residir durant un any en el Vanderbilt Microarry Shared Resource, al Vanderbilt University Hospital a Nashville, TN. Retornat a Girona al 2002, inicia els estudis de Ciències Empresarials a la UdG i, alhora, comença a estructurar el seu pla de negoci, relacionat amb els Microarrays (també coneguts com a Xips d’ADN).

Al 2004 funda l’empresa de biotecnologia AB-BIOTICS conjuntament amb en Sergi Audivert i el professor Bona32

ventura Guamis, catedràtic de Tecnologia dels Aliments de la UAB. En el període 2005-2007 realitza el Màster en Direcció i Administració d’Empreses (MBA) a ESADE, on es forma en Finances i aconsegueix el premi extraordinari, i durant les vacances d’agost de 2007, funda, amb altres socis, SEVIBE CELLS, empresa dedicada als serveis mèdics de conservació de cèl·lules mare procedents del cordó umbilical. Posteriorment, ha aprofundit en la seva formació financera, també

l’anglès ha estat clau en el desenvolupament de la meva empresa

a ESADE. El curs sobre Corporate Finance: La Creación de valor a través de la Dirección Financiera ha marcat el seu perfil emprenedor. L’any 2009

de prop va rebre formació a l’Institut Tecnològic de Massachusets (MIT) on es forma en el programa Global Growth amb el professor Ken Morse, considerat un dels principals experts en l’emprenedoria. En Miquel Àngel actualment té un altre gran negoci, el més important: està casat amb la Anhais i té un vailet de 2 anys –l’Antoni- que és la joia de casa seva.

Investigador o empresari?...

Recordo que quan tenia 9 anys ja volia ser empresari. Em sento i m’he sentit sempre empresari.

No he tingut mai cap interès a ser investigador. Quan vaig iniciar els meus estudis de Bioquímica, ho feia pensant que seria una plataforma per fer negoci.

De totes les assignatures que fèiem en el Batxillerat, la Biologia del professor Montoliu semblava la font més clara d’idees de negoci. De fet, mentre estudiava la carrera vaig elaborar 2 plans de negoci: el primer es tractava de fer models moleculars de plàstic i el segon tractava d’immobilitzar Xaperones en columnes per millorar la producció d’interferons (un tipus de medicament biològic que s’utilitza en oncologia)... Van quedar en el paper... És curiós, també, que en el meu expedient, totes les assignatures de lliure elecció les vaig realitzar a la Facultat d’Econòmiques! Cal una combinació ciència/economia per poder emprendre; a un economista pur li costa tenir idees. A més a més, com vols poder treballar en equip amb els científics si no entens el que et diuen?

Pots explicar-nos, breument, el contingut i l’abast de les teves empreses?

Tinc dues empreses en funcionament, AB-BIOTICS i SE-

VIBE CELLS. AB-BIOTICS és la primera i té 4 grans àrees d’activitat: 1. Partnering on realitzem projectes de recerca amb grans empreses per solucionar-los problemes, millorar la seva productivitat o fer-les més competitives. Sempre des de l’àmbit de la biotecnologia.

2. Genòmica Funcional on hem desenvolupat eines de medicina personalitzada en l’àmbit concret de la Farmacogenòmica: per explicar-ho amb simplicitat, fem una anàlisi genètica d’un malalt i ajudem el metge a definir quin de tots els tractaments possibles l’ajudarà a curar-se de la manera més ràpida i eficient, evitant sempre els possibles efectes adversos de determinades teràpies. Hem desenvolupat eines de medicina personalitzada per a psiquiatria i oncologia.

3. Probiotics i Nutracèutics on invertim en la recerca i el desenvolupament de principis funcionals, ingredients que aporten salut i benestar a les persones.

En aquesta àrea tenim 3 patents i hem aconseguit captar l’interès de grans empreses d’Alemanya i els EEUU per comercialitzar els nostres productes. Aviat hi haurà gent a tot el món que consumirà diàriament les nostres invencions.

4. I, per últim, l’àrea Terapèutica (AB-THERAPEUTICS) que és una empresa filial que inverteix en la recerca i el desenvolupament de fàrmacs innovadors per al tractament del càncer de pulmó. El producte més avançat és l’ABT-1 que és un lípid modificat químicament que també tenim patentat.

treballa en equip i seràs millor

La segona empresa és SEVIBE CELLS, que es dedica a la conservació de cèl·lules mare procedents del cordó umbilical.

Per resumir-ho ràpidament podríem utilitzar una frase bíblica: “la pedra que van descartar els arquitectes, ara corona l’edifici” (Salm 18,22): m’explico, fins avui, en el naixement dels nadons, el cordó umbilical es tallava i es llançava a les escombraries, avui ofereix la base per a la medicina regenerativa, ja que és molt ric en cèl·lules mare. Avui, encara no hi ha gaires solucions de medicina regenerativa, però s’està investigant molt per aportar solucions. El cordó umbilical és una font de cèl·lules mare que, en no ésser embrionàries, la seva utilització no suposa cap problema de tipus moral.

Déu n’hi do si en fem d’activitats!

Actualment tenim 40 treballadors i l’any 2009 la facturació agregada d’ambdues empreses ha crescut un 140% respecte del 2008 passant dels 1,5 milions al 2008 als 3,6 milions al 2009. I això que era un any de crisi!

Això teu és pur I+D+i aplicat...

Podríem dir que AB-BIOTICS fa I+D en 3 de les 4 àrees de 33

el butlletó

negoci: Investigació i Desenvolupament per nosaltres implica patentar. En l’àrea de Genòmica Funcional més aviat innovem: convertim en solucions de mercat investigació ja realitzada. A SEVIBE CELLS també, bàsicament innovem.

Nosaltres creem valor de dues maneres: D’una banda en la generació de patents (I+D) per ser sotmeses a grans companyies globals per generar negoci de “llicència”, és a dir, del cobrament de royalties a clients que comercialitzen les nostres solucions protegides. I, d’altra banda, en l’entrada en mercats de demanda primària creixent (mercats immadurs) amb productes innovadors (la “i” petita) on el sector creixi cada any 34

amb com a mínim en dues xifres. Aquest darrer seria el cas de la Genòmica d’AB-BIOTICS o SEVIBE CELLS. Què tal la teva experiència als Estats Units?

Per a mi van ser temps durs en general, lluny de la família...

Però mira, aquestes dificultats va accentuar la meva relació amb Déu i redescobrir la meva vida cristiana. Patir una mica va ajudar a apropar-me a Déu.

D’altra banda, respecte de la meva activitat empresarial, l’anglès ha estat clau en el desenvolupament de la meva empresa i l’estada als EEUU va resoldre molt bé aquest punt.

També hi vaig aprendre la tecnologia dels xips d’ADN.

Se’t pot definir com a un emprenedor. Quines característiques ha de tenir un emprenedor?

Moltes! La principal, però, és no ser un de sol! Ser un equip.

Avui, la figura de l’emprenedor que s’ho fa sol és obsoleta.

La gent és massa espavilada i el món massa globalitzat com per poder fer quelcom per un mateix. T’ho explico amb un exemple que em va marcar quan vaig entrar a ESADE: a la primera classe ens posaven un cas de supervivència que es podia avaluar quantitativament.

Ens feien resoldre el cas individualment, l’avaluàvem i, posteriorment, creaven equips de 5 persones, tornàvem a fer el cas i el tornàvem a avaluar. Teníem

de prop fracassen. Les circumstàncies són clau.

L’emprenedor ha de saber treballar en equip amb altres emprenedors i generar un equip de treballadors amb talent que els puguin donar suport.

l’avaluació sols i en equip. En TOTS els casos, hi havia una GRAN diferència de puntuació entre l’equip i l’individual. Conclusió: treballa en equip i seràs millor; la relació entre les persones té efectes cooperatius, generem sinèrgies.

Quan hi havia barreres en la logística, el regulatori, les fronteres, la llengua... es podia emprendre amb més facilitat: es podia emprendre en solitari i la fragmentació empresarial era més accentuada. Avui, emprendre vol dir: o creixes o caus, no hi ha terme mig, la competència és ferotge fins i tot quan patentes, al cap de pocs anys sorgeix un substitutiu més eficient que el teu i la patent ja no serveix de res, els

comodities (productes mercats madurs) són ruïnosos fins que no arriba l’oligopoli... La informació corre a una velocitat extraordinària i cal treballar en equip per fer les millors anàlisis, observar-ho tot i prendre les millors decisions. Hi ha emprenedors de tot tipus, alts i baixos, llestos i menys llestos, formats i no formats... i de tots n’hi ha de bons i de tots en

Si una virtut es pot destacar de Bell-lloc són els valors que transmet

Ets molt jove i no fa massa anys que estaves a Bell-lloc.

Quins records guardes?

Diguem que sóc un cristià convençut perquè Bell-lloc m’ho ha posat fàcil. Diguem que vaig entrar com a alumne de Belllloc amb 13 anys i, per tant, havia conegut l’ensenyança laica de l’escola del meu poble i la dels valors cristians de Belllloc... podia comparar. No hi havia color.

La vivència que recordo amb més claredat és la xerrada quan em van acceptar a l’escola. Es pot resumir com “l’home es diferencia dels animals perquè a més a més de ser intel·ligent, té voluntat”, ens ho va explicar el Sr. Frederic a tots els nouvinguts... senzill però clar, podia fer el que volgués amb voluntat.

Mes tard hi vaig afegir que la “la Gràcia és el que compta”: les circumstàncies són clau d’èxit.

I, per últim, vaig veure que amb voluntat, la Gràcia arriba...; l’Esperit Sant... és clar.

Si una virtut es pot destacar de Bell-lloc són els valors que transmet. Els he acceptat sempre i procuro no allunyar-me’n.

Santificar-se en la vida diària, el tracte amb respecte als treballadors, procurar dedicar temps a la família, oració...

Realment... han sigut uns anys molt ben aprofitats!

Et voldria desitjar molta sort, però em sembla que tu em diries que la sort... es guanya amb esforç, lluita, treball i coherència de vida. Malgrat tot ... bona sort, Miquel Àngel! n 35

el butlletó

TOT dinant

Josep M. Barnils molt més que un director RAMON MONCUNILL Professor de Bell-lloc

Josep Mª Barnils, més, molt més que un director d’escola…

Si a hores d’ara existeix Bell-lloc amb la seva actual realitat, en bona mesura és fruit de persones com la que avui entrevistem. És un goig per El Butlletó –i un deure pendent- parlar amb en Josep Mª Barnils, director de Bell-lloc durant els primers vint anys de la seva existència, és a dir, una etapa que podríem considerar la infantesa i joventut d’una institució, un temps que consolida i defineix tot un projecte i un estil educatius.

En Josep Mª –nascut a Hostalets de Balenyà- estudià Batxillerat a l’Escola Pia de Sarrià i la carrera d’Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Després dels inicis del treball professio36

nal a l’empresa familiar, aterrarà a Girona i començarà la seva aventura en el món educatiu el setembre de 1966, com a subdirector. Serà director del col·legi des de setembre de 1968 fins

a l’agost de 1988. Aleshores, i fins al 1993, el trobarem primer a Viaró, com a gerent, i, posteriorment, a Xaloc com a subdirector, etapa que aprofita per cursar el programa PADE,

tot dinant d’Alta Direcció d’Empreses, a l’IESE. Des de gener de 1993 fins a l’agost de 2004 serà director general d’Institució Familiar d’Educació. Aquests darrers anys, tota la seva dilatada experiència educativa la canalitzarà a través d’una gran aventura professional, humana i educadora com a president de la fundació Acció per a l’Educació.

Assessor i promotor d’escoles a Xile, Argentina, Uruguai, Polònia, Costa d’Ivori, República Txeca, Eslovàquia, Àustria, Hongria, Romania, Lituània, Holanda, Alemanya, Portugal, Itàlia, Bèlgica, Equador, Colòmbia, Costa Rica i Panamà. A banda d’això, en Josep Mª és també a l’actualitat vicepresident de l’Associació de Centres Autònoms de Catalunya, president de la Fundació Acció per l’Educació, president d’EASSE (European Association Single Sex Education) i president de WASSE (World Association Single Sex Education).

Com era el Bell-lloc de 1968, -feia només dos anys que havia començat- quan vas arribar-hi com a director? Què va suposar gairebé posar en funcionament un col·legi des dels seus començaments? Quins reptes, objectius o fites vas afrontar?

De fet, ja vaig començar a col·laborar a Bell-lloc el curs 66/67 i a treballar-hi en la part econòmica des de principis de 1967. El primer tema important fou buscar la manera que Belllloc estigués obert a tot tipus de famílies que volguessin aquest model educatiu, gaudissin o no dels suficients mitjans econòmics per portar-hi els seus fills.

Després de donar-hi moltes voltes, arribàrem a la solució del “vestit a mida”. També ens centràrem a fer nous edificis i arribar a la ciutat, ja que hi ha-

via qui pensava que Bell-lloc era només per a la gent del camp.

Des del primer moment, volíem posar el segell de la manera de fer de Bell-lloc. Per això, buscàrem el professorat que ens semblà més adient. Recordo especialment en Manel Llinàs, amb la seva gran humanitat, que treballà a Bell-lloc des del primer any; l’Emili Rigau, que amb la seva constància, il·lusió i treball ben fet donà exemple a tothom; en Lluís Xifra, un culé de debò, que fou un pilar per a les assignatures de ciències; en Joan Quintana i l’Albert Arbós, persones fonamentals quan iniciàrem l’EGB; i tants altres que han deixat la seva empremta i part de la seva vida a Bell-lloc.

Quins records guardes de les dues visites de sant Josep-

El primer tema important fou buscar la manera que Bell-lloc estigués obert a tot tipus de famílies que volguessin aquest model educatiu

maria a Bell-lloc, el 1966 i el 1972?

El 10 d’octubre de 1966 fou un dia molt especial i fins el dia abans no sabíem que vindria a Bell-lloc. Sant Josepmaria arribà puntualment a dos quarts de deu del matí i va voler visitar tota la Masia. Entrà a les aules que llavors teníem –eren tres-, saludà els nois i els professors i tinguérem una petita tertúlia, amb deu o dotze persones, a la sala Rosa d’Abril. Com ja és conegut, li posàrem aquest nom després que ell, en veure la imatge de la Mare de Déu, ens preguntés: “¿Cómo la llamáis?”, i després de diverses respostes, afegí: “¿No la llamáis Rosa de Abril? Pues podéis ponerle una rosa en la mano derecha”. I, quan ja era fora, ens adonàrem que no tenía mà dreta. Va ser una manera delicada de dir-nos que li poséssim la mà dreta.

La segona visita ja fou més preparada. Després de rebre els promotors del col·legi i algunes famílies, li regalàrem un burro carregat amb alforges plenes de fruits secs que en Pere Piqueras i en Jaume Catalán havien preparat, i tinguérem aquella inoblidable tertúlia amb 37

el butlletó més de cinc-centes persones, entre elles un bon grup de nordamericans i alguns austríacs.

Les seves paraules van ser, per a tots nosaltres, una excel·lent motivació per seguir treballant i fer una feina ben feta per servir millor a la societat i a la gent d’aquesta terra.

Bell-lloc ha tirat endavant i s’ha anat fent gràcies al suport, l’ajut i el treball de moltes persones. A qui recordaries de manera especial?

N’hi ha hagut moltes que han dedicat bona part de la seva vida a tirar endavant Bell-lloc.

No puc deixar de fer esment dels primers promotors de l’escola: el Dr. Eduard de Ribot, l’ànima inicial del projecte, juntament amb Manel Nadal, Jaume Fàbrega, Joan Bertran; de l’arquitecte Kim Masramón, el qual intervingué en els inicis; Joan M. de Ribot, que amb la seva delicadesa, profunds coneixements i bon gust, ens ha deixat aquest meravella arquitectònica que avui és Bell-lloc; a l’Arcadi Pla, el constructor, que visqué Bell-lloc com si fos un fill seu; en Josep Viñolas, que amb el seu carinyo, dedicació i cura de les coses petites, deixà plasmat en pedra el nostre esperit de treball ben fet; la senyora Quimeta, que des del primer any fins no en fa gaires, cuidà de nosaltres com una autèntica mare; i tantes altres persones… Seria molt llarg anomenar-les totes, que amb el seu esforç, la seva il·lusió i la seva dedicació feren que Bell-lloc fos el que és avui.

Vas ésser director de Bell-lloc de 1968 a 1988. Recordaràs l’aportació de molts professors, oi?

Ja n’he citat alguns. I també seria molt llarga la llista. Penso que em recordo de tots els 38

tot dinant

que treballaren a Bell-lloc. Però, no voldria deixar de dir que hi ha algunes persones “especials”: en Josep M. Castany, l’ànima del col·legi, que abans de començar les activitats el 2 d’octubre de 1965 ja treballava per Bell-lloc; en Frederic Gómez Pardo, “lo Federic”, que amb el seu entusiasme formà un equip que treballà força anys millorant les persones que conreaven el camp i formà part d’un equip directiu tant bo o millor que el Barça d’en Guardiola; en Pere Piqueras, amb una feina feixuga però importantíssima, que coneixia a tots els alumnes i totes les families… i a tants altres que em perdonaran no els citi per no fer massa llarg això.

afany que teníem era que ho seguís sent quan anéssim creixent.

Penso que s’aconseguí força, ja que tots ens hi esforçàvem per conèixer els alumnes pel seu nom, les famílies, assistíem a les reunions de pares… Hi havia un tracte molt proper, realment molt familiar. I, penso, s’ha de lluitar perquè aquesta característica segueixi viva.

Quan Bell-lloc era més petit, potser també era molt familiar. Algú deia que les reunions de pares eren autèntiques “festes de pares”…

Realment era molt familiar. I un

El tret més important que defineix l’estil de Bell-lloc és el tracte personal, la preceptuació

Bell-lloc és un gran col·legi, però més enllà d’uns edificis, unes instal·lacions, què defineix el prestigi i l’estil de Bell-lloc?

El tret més important que defineix l’estil de Bell-lloc és el trac-

te personal, la preceptuació; l’atenció individualitzada a cada alumne i a cada família, ja que Bell-lloc no és un col·legi per a nois, sinó que és un col·legi per a les famílies. I, també, lògicament, l’esforç pel treball ben fet, buscar l’excel·lència en tot el que es fa, l’esperit de servei.

I tot això és el que hem après de l’esperit de l’Opus Dei, institució sense la qual Bell-lloc no hagués pogut fer tot el que ha fet, ni seria ara on és.

No ens en podem estar de dir que deixaríem incomplet el seu currículum si no esmentéssim que en Josep Mª és un culé de soca-rel. I si, per ell, “el Barça és més que un club”, a nosaltres ens cal afegir que en Josep Mª ha estat més, molt més que un director.

Un gran professional i un bon amic de tots. Bell-lloc t’agraeix tot el que has fet i et tindrà sempre en el record… n 39

el butlletó

el butlletó: 25 edicions elbutlletó AGRUPACIÓ D’ANTICS ALUMNES DE BELL-LLOC

www.bell-lloc.org agrupacio@bell-lloc.org

Núm. 25 - gener 2011 Any 10 3€

Parlem amb

Josep Maria Barnils Humanitzar l’arquitectura

Presentació llibre Girona a l’Abast XIII Campus

El Butlletó núm. 25

Arribem al núm 25 de El Butlletó i, per això, ens ha semblat de fer una petita aturada per recordar com i quan va començar. Aquesta publicació, tal com la veieu ara, va començar amb la idea de donar a conèixer les activitats que es feien per als antics alumnes. En Xavier Fàbrega havia posat en marxa l’Agrupació i va pensar que El Butlletó en seria la veu. Els primers números eren uns fulls fotocopiats, editats amb senzillesa però fets amb molta gràcia i amb molta empenta.

Amb el pas del temps, va anar canviant i va passar a ser una revista amb cara i ulls. Ja hi havia col·laboradors de fora del col·legi i tractant tot ti-

pus de temes de l’actualitat. Va anar derivant fins a tenir el format que té actualment.

Quan em vaig fer càrrec de l’Agrupa, i junt amb el nou Consell de redacció, vàrem fer un gir cap als inicis. Ens va semblar que El Butlletó havia de servir de pont entre els antics alumnes i Bell-lloc, donant fe de les activitats del col·legi i de l’Agrupació, des de trobades a conferències, jornades, entrevistes a professors i antics alumnes, sortides familiars… aquesta és la línia que hem seguit en els darrers números fins al 25, que ara teniu a les mans.

Des d’aquí, vull donar les gràcies a tota la gent que hi ha col·laborat en tots aquests anys.

BUTLLETÓ 1

BUTLLETÓ 2

BUTLLETÓ 3

BUTLLETÓ 4

BUTLLETÓ 5

BUTLLETÓ 6

BUTLLETÓ 7

BUTLLETÓ 8

40

25 edicions d’el Butlletó

BUTLLETÓ 9

BUTLLETÓ 10

BUTLLETÓ 11

BUTLLETÓ 12

BUTLLETÓ 13

BUTLLETÓ 14

BUTLLETÓ 15

BUTLLETÓ 16

BUTLLETÓ 17

BUTLLETÓ 18

BUTLLETÓ 19

BUTLLETÓ 20

BUTLLETÓ 21

BUTLLETÓ 22

BUTLLETÓ 23

BUTLLETÓ 24

41

el butlletó

JOSÉ ALEJANDRE

XAVIER VENTURA

jordi fradera

JORDI CEBRIÀ

lluís xifra

TANTS CAPS, TANTS BARRETS

42

Un racó de Bell-lloc

Un llibre

Un record feliç

La divina comèdia

Quatre dies navegant pel Níger entre Mopti i Tombouctou

Els banc de davant de Masia on podia parlar amb molts alumnes (i martiritzar-los amb acudits dolents)

M’agraden molt les biografies.

Per exemple, una del president Macià, L’avi d’Alfred Bosch

Gràcies a Déu, n’hi ha molts.

El dia del casament, els del naixement del meus fills, tots els amics que estan lluny però que no t’obliden i, perquè no, el dia que en Xavier Barroso em va dir “posarem gespa artificial al camp de futbol”

El jardí del tractor, a les 8 del matí, amb la piuladissa dels ocells i els primers rajos de sol. (sense nens, és clar! )

Viento del Este, El naixement del meu fill viento del Oeste, de Pearl S. Buck.

Qualsevol aula

Corazón d’Edmundo d’Amicis

Quan es va inaugurar el nou Tramuntana, encara que amb certa recança de deixar un lloc, que encara que senzill, vaig estar-hi molt anys

N’hi ha molts, de racons, però, per triarne un, la sala Rosa d’abril em resulta molt entranyable

Juan Salvador Gaviota

El naixement del meu fill

El jardí del tractor

JOSÉ ALEJANDRE

XAVIER VENTURA

jordi fradera

JORDI CEBRIÀ

lluís xifra

tants caps, tants barrets

Què t’enduries en una illa deserta

Coses que hauria de tenir Bell-lloc l’any 2050

La Divina Comèdia, a veure si l’acabo!

Fa temps que visc al dia, no arribo tan lluny.

Bell-lloc, ara, està molt bé

Què li diu un gra de sorra a un altre gra de sorra, en el desert?

Uau, quin ambient, nano!

Una televisió per veure els partits del Barça, uns quants amics per comentar-los i una tovallola per banyar-me i prendre el sol

Sobretot el caliu i el bon “rotllo” que hi ha hagut entre els professors durant aquests, aviat, 50 anys de vida de l’escola i un lloc per fer paelles que ajudin a mantenir aquest bon “rotllo”

Per variar un de futbol.

Diu que hi havia deu mil xinesos jugant un partit de futbol i quan a un equip li marquen un gol, el porter es lamenta tot dient: Nois, què feu; ja està bé! … Per què em deixeu sol?”

No aniria mai a una illa deserta

En el camp de la tecnologia, no ho sé, amb la quantitat d’avenços que hi ha.

En el camp humà, una plantilla de professors tan bons com els que hi ha ara

A Madrid, per Nadal, cantaran VILLA CINCO’S

Suposo que no gaires coses ja que no hi tinc gaire tirada a anar a una illa i, per tant, seria una situació no prevista i no crec que tingués temps a pensar-hi

Crec que el més important són les persones, per això desitjaria que hi hagués els millors professionals per educar els nostres alumnes i, si hagués de fer obres, potser pensaria a fer un nou edifici per als petits de Primària

Unes bones sabates i uns prismàtics

Persones sensates i bones

Un acudit

No en sóc gaire d’explicar acudits, però podria explicar “el pan que habla” que és molt i molt llarg i el pots anar allargant tot el que hom vulgui En un juicio, el juez le pregunta al acusado: - ¿Es verdad que usted, en la fundición,amenazó e insultó gravemente a su compañero Antonio, recordándole toda su familia y antepasados?

El acusado contestó: - Verá usted, Sr. juez, yo estaba tranquilamente en la fundición y sólo le dije: “ Antonio, por Dios, no me eches el acero fundido por la espalda, porque produce una sensación muy desagradable” 43

el butlletó

per feina

El clos de la Torre de Garriguella1 Una explotació emprenedora que produeix, elabora i ven oli d’oliva d’alta gamma, amb marca pròpia.

JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ Enginyer Tècnic Agrícola Professor de Bell-lloc

El Clos de la Torre és una finca dedicada a la producció d’oli d’oliva, ubicada al paratge de la Torre de la Mala Veïna, en el terme de Garriguella a l’Alt Empordà. El mal so d’aquest nom es deu a la torre de guaita enrunada per la guerra del Francès, però que actualment gaudeix de la protecció de Bé Cultural d’Interès Nacional. La torre està situada dalt d’un turó a l’oest del municipi, i el seu nom es deu a una antiga llegenda que parla d’una bruixa que hi morava i segrestava nens de la rodalia.

La finca, amb el mas i part de la terra que la forma actualment, era ja explotada pel pare d’en Martí Clos. En Martí però, per qüestions d’estudi i de família,

va estar durant un temps fora de la casa fins que a la mort del pare es va haver de fer càrrec de l’explotació. Des d’aleshores, en Martí ha donat un nou

impuls a la finca i també ha ampliat la seva superfície.

En el moment de fer-se càrrec de la finca, en Martí (que havia fet estudis de FPA a Bell-lloc

DOMINGO, Jesús. “El Clos de la Torre de Garriguella”. Joves Agricultors. Revista de l’empresa familiar agrària de Catalunya. Núm. 155 (1r. Trimestre de 2010), p. 38-43.

1

44

per feina

del Pla de Girona) es dedicava a la producció porcina com integrador, també s’havia casat i juntament amb la seva esposa es dedicaven a negocis de perfumeria a Figueres, on van fixar la seva residència.

Mentrestant, al Clos de la Torre s’havien dedicat al conreus de cereals, la vinya, l’olivera i també alguna lleguminosa per a l’alimentació del bestiar. Cal recordar que la terra és molt àrida, es troba a les estivacions de la serra de l’Albera, amb baixa pluviometria i força dies de Tramuntana, que sovint asseca excessivament el sòl. Cal dir també que tota la superfície és de secà alt empordanès.

Al arribar en Martí a la finca, els primers anys va seguir amb els conreus extensius, ja que l’alternativa blat i gira-sol anava molt bé i amb poca feina, funcionava. Cal recordar que

les terres de secà de Garriguella no són aptes per fer cereal cada any amb possibilitats que aquest sigui rendible. En canvi, amb el gira-sol alternat amb el blat, assegurava una bona collita de blat cada dos anys.

Eren els anys que la UE ajudava bé el conreu del gira-sol, i l’ajut que s’aconseguia -només del gira-sol- equivalia a uns 500 Kg de blat. Vol dir que pagava les despeses encara que la collita fos baixa. A més, el cultiu de gira-sol permetia una distribució molt bona de la feina al llarg de l’any. Però els ajuts de la PAC al gira-sol es van acabar.

En aquells moments, en Martí, va fer un nou plantejament: en comptes de gira-sol faria conreus farratges per vendre’ls com a herba granada, però les produccions i els preus eren baixos i no hi va veure futur, en aquesta activitat.

Tornant als orígens: cap a l’or líquid En arribar a aquest punt varen pensar que potser calia tornar als orígens de la finca i als conreus arboris que sempre s’hi havien fet, és a dir, la vinya i l’olivera. La idea d’en Martí era fer un producte diferenciat i introduir-se als mercats amb un producte i marca pròpies. «El vi és un producte molt ben adaptat a la zona però difícilment permet una diferenciació sense grans inversions en plantació i en màrqueting; a més ja hi ha la cooperativa i altres cellers, no només a la zona, sinó al mateix poble». «Vam descartar el vi, tot i que encara mantenim les cinc hectàrees de vinya que teníem plantades i la producció s’entrega per a l’elaboració a la Cooperativa de Garriguella».

Cal dir també que les parcel·les estan repartides pels municipis 45

el butlletó

de Garriguella, Espolla i també a Rabós d’Empordà, on la família de la mare d’en Martí eren els propietaris del trull centenari de Rabós.

No obstant això, l’oli d’oliva és reconegut culinàriament pel gust que aporta en multitud de plats. També, però, se’n valoren, cada cop més, els beneficis que comporta per a la salut, ja que és eficaç en la prevenció de malalties com l’arteriosclerosi, la diabetis, la hipertensió, així com diferents tipus de càncer.

Se li atribueixen també propietats antienvelliment. Tot plegat ha fet que l’oli hagi rebut el sobrenom de l’or líquid i que sigui el centre de la dieta mediterrània, considerada com una de les millors per a la salut.

A més, l’olivera consta entre les plantes de conreu més antigues i més fascinats. Es coneix des de fa 7.000 anys i sempre s’ha considerat un arbre de saviesa divina i ha estat adorat com a font de vida. És així 46

que no es pot pensar la cuina mediterrània sense el saludable oli d’oliva, de color d’or i verd.

Segons el clima, la terra, la varietat i l’estat de maduració es poden assaborir diversos aromes a l’oli.

Tota aquesta cultura, ara rescatada dels nostres avantpassats, ens va portar a pensar que les possibilitats d’obrir mercats ens encaminaven cap a l’oli, el qual ens permetria fer productes d’elevada qualitat i d’alta gamma. «I, ja ens tens cap a l’oli».

En aquests moments exploten 50 hectàrees d’oliveres que han anat plantant progressivament i les primeres ja estan en plena producció. Tota la producció, l’elaboració, l’envasat i la venda es fa directament a través de la

L’oli ha rebut el sobrenom de l’or líquid i és el centre de la dieta mediterrània

marca pròpia «Clos de la Torre», la qual, hores d’ara ja comença a tenir un reconeixement que va més enllà de l’Empordà.

Durant els darrers anys han hagut d’estudiar força el tema, i més si pensaven fer quelcom més que l’elaboració tradicional. Per això, en Martí ha participat en diversos cursos de cates d’oli, fins que van decidir quines característiques havia de tenir l’oli que volien produir. Hi ha diversos factors que intervenen en la producció d’aromes i gust al paladar: uns procedeixen tanmateix de la varietat. En aquest sentit l’oli del Clos de la Torre és elaborat amb tres varietats d’oliveres: Picual, Argudell i Frantoio.

El conreu de l’olivera En Martí parla amb tanta convicció i entusiasme del seu oli, que fins i tot jo, que mai no m’havia interessat per aquest producte ni pel conreu de l’olivera, em vaig engrescar per conèixer-ne

per feina el conreu. En aquest context, el primer pas que ha fet en Martí és cuidar molt la puresa de les varietats que compra, ja que el factor puresa de la varietat és molt important per a la qualitat del producte, i més si vols fer un oli d’alta gamma.

Actualment s’està posant de moda l’explotació de l’olivera en forma de tanques arbrades, aquest sistema de plantació permet una major intensificació de l’olivera i facilita les feines, especialment els tractaments i la collita. Aquest tipus de conreu, segons en Martí, «comporta un sistema de poda específic i un elevat cost de plantació, és molt bo per a terres fèrtils i/o, al menys que es puguin regar, per terres en secà com les de l’Alt Empordà, no és possible, ja ho vaig estudiar, ja que fins i tot les collitadores del raïm (verema) fan la collita d’olives si el sistema és l’espaldera, però aquí, en el nostre cas no funciona».

Com que no hi ha possibilitats de fer conreu intensiu, al Clos de la Torre van decidir fer el marc de plantació tradicional (7 x 6). «Alguns -diu en Martí- han volgut fer un marc que permet major densitat de plantes, però tenen problemes especialment amb les màquines de collita; segurament es veuran obligats a treure’n un de cada dos i els quedarà un marc 7 x 6.

Pel que fa a les pràctiques de conreu, el Clos de la Torre, fan la preparació de la plantació amb tres o quatre passades de subsolador y estripadora. Una vegada plantats, durant els pri-

mers cinc anys, fan el manteniment de la plantació mitjançant estris mecànics, especialment amb l’estripadora. Normalment amb tres passades per any n’hi ha prou. A partir del cinquè any es fa una labor de calçat, fonamentalment per controlar les escorrenties d’aigua de pluja i tallat d’herba amb la desbrossadora. D’aquesta manera eviten l’erosió i segueixen les recomanacions pel que fa a les bones pràctiques agroambientals.

Pel que fa a l’adobat, fan dues o tres aplicacions a l’any, en forma foliar, segons les necessitats de les plantes, mentre que pel que fa a tractaments biocides apliquen els imprescindibles i sempre amb productes acreditats i respectuosos amb el medi ambient.

La collita i l’extracció d’oli Així arribem a la collita i l’extracció de l’oli. Segons en Martí, «com més ràpid es faci l’extracció de l’oli de les olives millor serà la qualitat, el sabor, l’aroma i la concentració d’ingredients saludables. Es considera que els olis premsats en fred no refinats (vol dir que s’han obtingut exclusivament a través de procediments mecànics) són els millors. S’anomenen «verges extra». Aquest tipus d’oli és el de millor qualitat, ja que ha estat elaborat amb olives seleccionades i treballades a baixa temperatura per tal de conservar tot el contingut de polifenols, que són les substàncies antioxidants naturals pro-

tectores del propi oli i de la salut humana. Els polifenols estan relacionats amb el gust i aromes de l’oli, li donen potència aromàtica i un gust amargant i picant. L’acidesa lliure d’un oli verge extra és inferior al 0’8%, un paràmetre químic que no té res a veure amb el gust, sinó que és indicatiu del seu estat d’oxidació.

Al Clos de la Torre comencen la collita al més aviat possible, a partir d’octubre, sense esperar que la Tramuntana les faci caure, ja que les olives del terra no es cullen. Com explica en Martí, per l’oli del Clos de la Torre, el fruit caigut és fruit perdut.

Només la quantitat que es pot recollir en un dia és la que es porta directament al trull de la cooperativa de Garriguella on és elaborada seguint un procés molt acurat. No cal dir que la collita es fa amb màquina vibradora preparada especialment per a les oliveres pròpies i adaptada al marc de plantació.

Encara que l’extracció és més completa si es treballa a major temperatura, l’oli de les olives del Clos de la Torre s’extreu a baixa temperatura, pels motius que s’han explicat abans. Segons en Martí, en l’elaboració d’olis premsats en fred, la temperatura no ha de superar els 29º C, mentre que el producte obtingut s’ha de mantenir a una temperatura constant de 25º i en cap cas no convé que superin els 27º C. El rendiment que obtenen en l’extracció a baixa temperatura és del 16 al 18%, la qual cosa vol dir que per acon-

47

el butlletó

seguir un litre d’oli es necessiten entre 5,5 i 6 kg d’olives, mentre que la producció mitjana d’una olivera de certa edat és d’uns 20 kg d’olives a l’any.

Tanmateix, el fet que es porti a cap un procés acurat en l’extracció de l’oli, que aquest s’obtingui a partir de varietats de màxima puresa, que la collita sigui esmerada i que es faci en el moment òptim de maduració, ha de tenir per resultat unoli preuat per la cuina i pels professionals de l’hostaleria. Per això l’oli «Clos de la Torre», tot i la seva jove trajectòria, és un oli que s’ha obert un espai en el mercat, que es ven a les botigues gourmet i fins i tot es consumeix en restaurants amb estrelles Michelin. Tot això sense formar part de la DO de l’Empordà, ja que aquesta no accepta les varietats Picual i Frantoio.

Fer aquest camí i començar a ser reconeguts -tal com diu en Martí- no ha estat una tasca fàcil, ja que a més de fer la feina molt ben feta tant en la producció com en l’obtenció d’un oli 48

diferenciat, hem hagut i hem d’esmerçar molt esforços en el capítol de la seva comercialització. Així que hem hagut de fer diversos passos per acreditar aquesta diferenciació, començant per les varietats i acabant pels envasos. L’oli és envasat en llaunes de 5 i de 2,5 litres i amb ampolles de ½ litre i de ¼ de litre. També han hagut de fer campanyes de promoció i presentació de l’oli en diferents indrets i fires com ara Alimentària, que ha tingut lloc a Barcelona aquest mes de març.

De la visita al Clos de la Torre i de la llarga conversa mantinguda amb Martí, me n’ha quedat la sensació que entre les possibilitats que hi ha a l’Alt Empordà per seguir amb l’activitat agrícola, el que pot tenir futur és l’especialització, amb bons controls de la producció i fent qualitat, independentment del producte que es faci, encara que millor si és un producte típic de la zona, com pot ser, en aquest cas, el vi o l’oli.

Produir de manera industrial és

cada vegada més complicat i poc o gens rendible, ja que els productors ni tan sols poden negociar el valor dels seus productes.

Per això en Martí està convençut que cal anar a la diferenciació, i si és possible també a la venda directa. Tanmateix, considera que en el context (actual) de l’agricultura catalana és més important la qualitat del producte que la quantitat de la producció, però també reconeix que no tothom pot fer un producte diferenciat i seria desitjable que tots els agricultors poguessin viure dignament de la seva feina.

A més de la seva activitat al capdavant de l’explotació i del negoci de l’oli, en Martí és el president de Joves AgricultorsASAJA a les comarques gironines i representa aquesta organització a la Cambra Agrària Provincial. També forma part de la Junta Rectora de la Cooperativa de Garriguella i de l’Associació Agrícola del municipi, entre altres responsabilitats. n

qüestions d’actualitat

GIRONA A L’ABAST

Presentació del llibre Girona a l’Abast XIII RAMON BOSCH I EUDALD VILAS Coordinadors Girona a l’Abast El passat mes d’octubre es va presentar el llibre La Guerra de Successió i la Nova Planta: 300 anys de canvis històrics a Girona amb un centenar de persones de públic. Aquesta publicació recull les conferències que es van fer entre el febrer i el març de 2009.

Els cinc capítols del llibre tracten sobre el Bisbe Lorenzana; la Guerra de Successió més enllà del mite de l’11 de setembre; el mestre de capella Josep Gaz i la seva època; la Girona del segle XVIII; i, finalment, l’art i arquitectura en el context de la Guerra de Successió i la Nova Planta a Girona.

Concretament, el capítol del Sr. Enric Mirambell, cronista oficial de la ciutat, retrata la Girona moderna a través dels ulls i el fets del Bisbe Tomás de Lorenzana, un personatge emblemàtic, no només de la ciutat sinó també de les viles del bisbat.

La part del Dr. Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la UPF, representa la historiografia moderna actual feta des de Catalunya.

Es tracta d’un treball que situa el conflicte de la Guerra de Successió en el context internacional i en el context català, fugint de mites i portant dades.

49

el butlletó

d’Història Contemporània de la El Sr. Jaume Pinyol, histoUdG, elabora un treball de reriador, ofereix unes quantes La portada del llibre és cull de dades, de noms i de repinzellades de la vida gironiformes d’una ciutat que passa na d’ara fa tres-cents anys, a una part del cartell de l’època medieval a l’època l’època de la Guerra de Sucdissenyat per l’artista moderna, que creix en poblacessió, centrades en alguns gironí Pep Camps. ció i en ocupació de l’espai. aspectes de la vida musical Una ciutat que es reinventa i de la catedral de Girona, i es projecta cap al futur, un furessegueix la personalitat i tur que quedarà estroncat per l’obra del mestre Josep Gaz, la Guerra del Francès i pels fatídics setges de la important compositor del Barroc català. ciutat. n El Dr. Joaquim Mª Puigvert, professor titular

50

Girona a l’abast Finalment, el Dr. Francesc Miralpeix, professor d’Història de l’Art Modern de la UdG, s’aproxima al fenomen de l’art barroc, afirmant que els artistes de l’època restaven oberts al que estava passant en altres indrets, i que tot i els conflictes bèl·lics que afectaren la ciutat de Girona a la fi del segle XVII no estroncaren la seva activitat “artística”.

D’aquesta manera, més enllà d’una lectura, o d’una possible idea d’un treball de recerca, en aquesta edició, s’ha volgut avançar a l’aniversari de la fi de la Guerra de Successió i de les transformacions derivades del Decret de Nova Planta, ja que un tricentenari no se celebra cada dia. n

1

Conferència d’Enric Mirambell el dia de la presentació del llibre Girona a l’abast XII, el 27 d’octubre de 2008, enmig d’Eudald Vilas i Joaquim Nadal.

2

Conferència de Joaquim Albareda el 26 de febrer.

3

Conferència de Jaume Pinyol el 5 de març.

4

Instantània de l’actuació de Música Antiga de Girona el 5 de març.

5

Conferència de Joaquim Mª Puigvert el 12 de març.

6

Conferència de Francesc Miralpeix el 31 de març.

1

2

3

4

5

6

51

el butlletó

ciència A L’ABAST

Ciència a l’Abast IV: l’originalitat de la vida JOAN AVELLANEDA Professor de Bell-lloc

52

Ciència a l’abast Tot i que l’any dedicat a Darwin acabà el desembre, semblava oportú dedicar a la biologia el Ciència a l’abast del curs passat. Des de mitjans del segle XX, les ciències de la vida han experimentat un desenvolupament extraordinari i han passat a ocupar un lloc central tant en el panorama de la ciència com en el de l’ètica i la comprensió de la naturalesa de l’ésser humà.

El cicle de conferències volia aportar una millor comprensió de la vida des d’una visió àmplia i, alhora, integradora dels diferents aspectes que hi conflueixen. És a dir, situar la peculiaritat de la vida en el context de la realitat en el sentit més ampli de l’expressió. És per això que es van buscar ponents que enfoquessin els temes biològics des d’una perspectiva que ultrapassi la biologia com a especialitat.

La primera sessió, a càrrec de David Jou, va centrar-se en les relacions entre el cosmos físic i la vida biològica. Seguint una tendència creixent, va mostrar com la vida, lluny de ser un fenomen estrany i cosmològicament insignificant, sembla estar d’alguna manera present en les constants còsmiques fonamentals.

Un univers on hi ha vida ha de tenir unes condicions molt determinades que, només amb lleugeres variacions, la farien impossible. El nostre univers, i especialment la Terra, semblen “pensats” per fer-hi possible la vida tal com la coneixem.

La segona, impartida per la professora Maria Font, va centrar-se a explorar el pas entre la química de la natura física vers la química de la vida. De manera gràfica, va anar posant de manifest com les estructures

químiques més harmòniques i eficients són precisament aquelles que preparen les bases de la química de la vida.

La vida no és tampoc un afegit inesperat des del que l’anàlisi química de la natura ens mostra.

Finalment, atès que la reflexió sobre la vida ultrapassa el terreny de la ciència i és tema filosòfic de primer ordre; Joan Avellaneda va explorar, en la darrera conferència, el significat de estar viu i la comprensió de la vida com a tal, fent veure que les darreres tendències acosten posicions entre el pensament clàssic sobre el tema i les propostes científiques més innovadores. La vida depèn de les estructures bàsiques que la constitueixen, però en ella és primordial la unitat formal o sistèmica que no és una simple adició d’aquests elements. n

53

el butlletó

X PREMI SOLIDARITAT XAVIER F.

Ja fa 10 anys!

Felicitats!

ENRIC GUARDIOLA I PIJAUME Membre de la Comissió del Premi Solidaritat

La cultura popular i tradicional: Les arrels d’un poble va ésser el tema escollit per l’ Agrupació d ‘Antics Alumnes del col.legi Bell.lloc del Pla per convocar la desena edició del Premi Solidaritat Xavier Fàbrega.

Una anyada més – i ja en són 10! - la convocatòria ha servit per recollir, entre dibuixos, escrits i fotografies, veritables obres mestres. Els treballs participants d’aquesta edició, arribats d’indrets propers a la nostra ciutat i d’altres molt més allunyats, han servit per desvetllar, en major o menor grau, l’esperit solidari que tothom esguarda en el seu interior.

Reis i patges, sardanes, castellers, gegants i manaies, panallets i castanyes, han estat, per només escriure uns exemples, temàtiques que han servit per escriure mots, pinzellar dibuixos i captar imatges per identificar trets populistes d’indrets distints.

Els gairebé 3.000 treballs que ens han arribat han provocat veritables maldecaps a les persones que configuraven el jurat del premi.

Ells, amb els seus comentaris i les seves opinions, han hagut d’anar pas a pas per escollir i destriar, d’entre tots els participants, aquelles obres que representessin millor creences, valors i comportaments que s’identifiquessin amb la cultura popular i tradicional d’alguna zona geogràfica.

No ha estat ni senzill ni planer escollir les obres guanyadores. És evident que la convocatòria d’un premi genera premiats però el que volem dir alt i clar és que tots els participants d’aquesta desena edició han estat veritables guanyadors d’un premi honorífic: reflexionar vers una temàtica que hagi desvetllat l’esperit més solidàri de cada poble.

I el poble el configurem les persones.

Moltes felicitats a tothom !

Per molts anys premi ! n 54

X premi solidaritat Xavier Fàbrega Elisabet Perucho i Bosch • Primer Premi • Categoria 1 • Les Alzines

Blai Moliner i Alabau • Primer Premi • Categoria 2 • CEIP Salvador Vilarrassa

55

el butlletó Lucas Nicoara • Primer Premi • Categoria 3 • Bell-lloc

Maria Biescas i Cañisá • Primer Premi • Categoria 4 • Les Alzines

X premi solidaritat Xavier Fàbrega Júlia Recarens i Bisbe • Primer Premi • Categoria 5 • Les Alzines

57

el butlletó Adrià Morera i Morales • Primer Premi • Categoria 6 • Bell-lloc

Adrià Marcos i Barragan • Primer Premi • Categoria 3 • Bell-lloc

Els castellers L’Adrià va néixer a Olot, la capital de la Garrotxa. Era un nen alegre i simpàtic, amb cabells castanys i arrissats i, tenia la pell morena.

A l’Adrià, des de ben petit, li agradava molt anar a veure els castellers. Es quedava bocabadat mirant com s’enfilaven un a sobre de l’altre i aconseguien fer aquelles torres tan altes, sempre s’imaginava que ell era el de dalt de tot. També quedava admirat amb els senyors que es posaven a sota i que anaven quedant cada cop més vermells.

58

Un dia al parc va sentir que uns avis parlaven de la colla de castellers del seu poble, i va parar l’orella: -“Em sembla que busquen un vailet ja que en Martí s’ha fet molt gran i ja pesa un grà massa per ser l’anxaneta”.

L’Adrià va veure que aquesta podia ser la seva gran oportunitat i li va anar a explicar a la seva mare. Després de parlarho amb el pare, li varen donar permís i l’Adrià va veure gairebé complert el seu somni.

Tots el varen animar molt i la seva àvia, amb gran il·lusió, va començar a fer-li el vestit de casteller, que no li faltaria cap detall.

Per fi va arribar el dia, estava nerviós però content, havia entrenat molt i res no podia anar malament i confiava plenament en els seus companys.

Després de veure les actuacions de les altres colles, i quan la base de la seva ja estava feta, va arribar el seu torn.

Les camis li varen tremolar una mica, les mans li suaven força i per uns moments semblava que no aguantaria l’equilibri ja que li va relliscar i li va anar d’un pèl que no caigués. Però no hi havia perill, va pensar, ja que si queia hi havia tanta gent que li faria de matalàs. El seu company Martí, que era

X premi solidaritat Xavier Fàbrega expert en la matèria, quan va passar pel seu costat el va animar i li va dir: “imagina’t que ets un esquirol i vols enfilar-te per aconseguir una pinya que es troba a la branca més enlairada”. Així ho va fer i quan va arribar al cim el seu somni es va veure del tot complert,

es sentia el nen més feliç del món. Tot es veia més petit des d’allà dalt!

La gent aplaudia amb força, però la que més, la seva àvia ja que li recordava quan el seu marit havia format part d’una colla castellera.

Els viatges de l’Adrià arreu de

Catalunya per participar en les trobades populars li varen fer conèixer molta gent i pobles diferents. Tot el que anava succeint ho anava anotant en el seu diari i quan va ser gran va poder escriure un llibre titulat “Els Castellers del meu poble”.

Maria Martí Teixidor • Primer Premi • Categoria 4 • Les Alzines

Ells, l’arrel; jo, el poble No puc parar de saltar, estic fixada entre mans que em suporten i es deixen portar per la melodia. Em sento orientada, sense por de res. Els meus peus no s’aturen, les altres persones fan el mateix que jo, no sé què em passa però aprofito l’ocasió i gaudeixo.

Aviat he après tot el necessari per practicar la dansa i, seguidament, em moc tal com cal fer-ho, com un veterà. Em sento lliure, pura, alliberada d’alguna cosa. Volo per sobre la terra catalana, com ho van fer els meus estimats besavis, un dia de primavera, a la Plaça Major de Banyoles.

En aquell temps, a l’any 1910, un aplec de sardanistes de la mateixa edat més o menys, saltaven i ballaven com jo ho estic fent ara. Ballo la sardana, còmodament, amb una preocupació mínima. Els meus besavis, en canvi, atès que

era la primera vegada que es veien, estaven nerviosos. La meva besàvia Aurora suava i es mirava enamorada al meu besavi de reüll. El meu besavi Antoni, en canvi, alçava les celles i es mirava la cobla, mentre seguia el ritme fent soroll amb la boca.

Com n’estaven d’enamorats!

Un aire dolç i encisador els havia entrat de ple al cor, com una fletxa de Cupido. No feia falta dir res més. Amb una mirada n’hi va haver prou perquè ells dos s’adonessin que estaven fets l’un per l’altre. Per sort, l’amor va ser per sempre.

D’aquell dia de primavera, en què els meus besavis ballaven a la Plaça Major han passat molts anys. Es casaren amb una cerimònia on no hi va faltar la música de la tenora, del flabiol, del fiscorn, de la trompeta, del trombó, del tamborí, del contrabaix, del tible i la tenora. Tampoc hi va faltar la bona tradició de menjar pa

amb tomàquet amb botifarra i bunyols.

L’Aurora duia un vestit de color negre, amb brodats de flors, i un vel sobre el cap que la feia molt elegant. L’Antoni lluïa una americana de ratlla diplomàtica, amb una corbata que li feia conjunt. Ell també feia goig.

Tot just uns quants anys després de casar-se, els meus besavis van tenir fills. Fills que, han format una arrel, al seu temps van tenir fills i aquests són els meus pares, que m’han tingut a mi. Així són els pobles, a la història s’han creat les arrels, però en el present no es perden. Un poble manté l’amor perenne.

I d’aquí vinc jo, ballant com els meus besavis Aurora i Antoni una bonica sardana, la mateixa que ells, jo al 2010 i ells al 1910. Els meus besavis han fet possible que ara pugui estar ballant. Ells han format l’arrel; jo ara formo part d’un nou i bonic poble català.

Pau Ferrés i Solé • Primer Premi • Categoria 5 • Bell-lloc

La costa lloretenca En Josep era un noi que vivia a Lloret de Mar, li agradava molt

llegir i escriure. El seu escriptor preferit era de Lloret, no gaire conegut arreu de Catalunya, es deia Joan Sala Lloberas.

També era pintor, aprenent del mestre Joan Llaverias S’havia llegit quatre llibres seus, però ara havia començat a llegir 59

el butlletó un que es deia: “La costa de Lloret”, en aquest llibre narrava les anècdotes viscudes a la costa de Lloret, des de la platja de Treumal fins a cala Morisca. Va tenir una idea quan se’l va començar a llegir.

Aniria a llegir a cada platja corresponent els fragments del llibre i d’aquesta manera coneixeria millor el paisatge i les tradicions d’aquell poble de la Costa Brava.

El dia següent, diumenge, va agafar el creuer i va anar cap a Santa Cristina. Un cop allà va anar caminant fins a la platja de Treumal, va parar la tovallola i el para-sol, es va assentar i va començar a llegir: “Miraré d’explicar el que sé o conec d’aquesta costa. La meva familiaritat amb el mar i la presència constant d’un roquer ficat de peus a l’aigua...”.

Mentrestant, anava fent petites pauses per observar el paisatge i situar-se en el lloc on passaven els fets. Quan va acabar la lectura de la platja de Treumal, va anar cap a Santa Cristina, i va continuar llegint. El que li va entusiasmar més d’aquest fragment va ser la descripció del principi i la Festa Major de Lloret de Mar. En el llibre contava que el 24 de juliol és la Festa Major de Lloret. Aquesta festa comença ja el dia abans amb un sorteig de les posicions de sortida dels llaguts del “s’amorra amorra”, que és una regata on competeixen tots els clubs de rem de Lloret tant masculí com femení. El masculí voga des de la platja de Lloret fins a la platja de Santa Cristina i el femení des de mar endins de la platja de Lloret fins a la platja.

La processó de Santa Cristina surt des de l’església i arriba a 60

la platja de Lloret, allà embarquen i van cap a Santa Cristina en processó amb la companyia d’altres barques. Un cop a terra, els obrers es carreguen la Santa a l’espatlla i la porten fins l’ermita. Tot això succeeix al matí. A la tarda té lloc el Ball de Plaça, que és un ball on hi participen, quatre noies anomenades “Ses obreres”, acompanyades de les seves parelles. L’origen d’aquest ball és quan un morisc es va enamorar d’una donzella cristiana. Ell li va oferir una almorratxa plena de perfum, però ella el va rebutjar tot llençant l’almorratxa contra el terra.

Va continuar el llibre, aquest cop a Sa Boadella, una platja situada a prop de Santa Cristina. Allà va poder gaudir de molta tranquil·litat perquè en aquella època de l’any no hi anava gaire gent. Quan va acabar de llegir, va obrir la bossa, va agafar el tub, les ulleres i els peus d’ànec, es va posar a l’aigua i es va capbussar. Anava vorejant les roques, però de tot el que més el va emocionar va ser el paisatge marí que descansava a Ses Illetes. Li agradava molt identificar els peixos que se li creuaven mentre bussejava i a voltes dubtava si allò que estava veient era una llisa o un llobarro, depenent de la forma de la boca. Si la boca acabava en punta era un llobarro i si la tenia més arrodonida era una llisa.

En Josep va agafar totes les coses i se’n va anar caminat fins a Santa Clotilde pel camí de ronda, va entrar als jardins de Santa Clotilde, es va asseure i va continuar llegint el llibre que parlava sobre els jardins de Santa Clotilde, dis-

senyats per Nicolau Rubió i Tudurí el 1919 per encàrrec del Marquès de Roviralta. En un moment donat va aixecar la vista del paper i va quedar embadalit amb el paisatge, a la dreta es veia des de Sa Boadella fins a S’Agüia, que és la punta que separa Blanes de Lloret, a l’esquerra es veia tota la platja de Fanals i el castell de Sant Joan.

Quan va acabar de llegir-s’ho tot sobre aquella part de la costa lloretenca, va agafar un autocar que el va portar fins a la platja de Lloret. Va recular fins a cala Banys pel camí de ronda i, després, en acabar el fragment, va anar fins a la Dona Marinera, que simbolitza les dones enyorades i preocupades que esperaven els seus marits que tornaven de pescar.

Ja era la hora de dinar, va anar cap a casa dels seus avis i va deixar tot el que duia, menys el llibre.

Va tornar cap a la platja i va anar passejant pel passeig de mar fins arribar a Sa Caleta, el tros que la descrivia era bastant extens. Sobre aquesta cala explicava històries de mariners i pirates, d’aventures a Amèrica, anècdotes de pesca.

Mentrestant, anava observant el Castell d’en Plaja, el que és ara el castell que simbolitza Lloret.

Es començà a fer fosc, va tancar el llibre i se’n va anar cap a casa, se’n va anar al llit amb la satisfacció d’haver pogut conèixer una mica més sobre aquesta vila tant encisadora.

L’endemà, va agafar l’autocar que el portava cap a Girona a on anava a escola. Els seus companys no coneixien gaire la vila de Lloret i en Josep els va poder explicar la seva expe-

X premi solidaritat Xavier Fàbrega riència i les tradicions marineres de la població.

Durant tota aquella setmana, en Josep esperava que arribés el cap de setmana per acabarse el llibre que de moment li es-

tava encantant i volia conèixer més sobre el passat mariner i la parla dels pescadors, que li havien dit que encara “salaven”, fet que molta gent desconeixia Es va entusiasmar preguntant

a gent gran i familiars. La lectura d’aquest llibre el va captivar i decidí que continuaria cercant informació sobre les arrels d’aquest poble, que eren les seves pròpies arrels.

Marc Felipe i Alsina • Primer Premi • Categoria 6 • Bell-lloc

Les arrels d’ un poble Avui m’han preguntat de quin país era i he estat a punt de dir que era català.

Però jo sóc de Cuba.

Això és molt estrany per algú que no sàpiga la meva història, ja que jo, com he dit abans, sóc cubà de tota la vida, i, de fet, no n’he sortit mai, de Cuba.

Però quan aquell senyor m’ho va preguntar, la primera idea que em va venir al cap va ser aquesta, dir-li que jo era català.

I és que jo conec la llengua catalana, la parlo força bé. Es-

morzo pa amb tomàquet cada matí i m’agrada escoltar “El cant dels ocells” de Pau Casals.

Però jo sóc de Cuba.

Conec, gairebé com si hi hagués estat, la catedral de Girona, el barri jueu i poble petit que està situat a uns deu quilòmetres de Girona: Bescanó.

Però jo sóc de Cuba.

També conec l’escudella... i m’agrada molt, la botifarra amb all i oli i, sobre tot, el xuixo de crema.

Però jo sóc de Cuba.

Conec també molts noms catalans: Joan, Jordi, Josep,

Montserrat i il·lustres catalans com Pompeu Fabra, Jacint Verdaguer, Joan Maragall o Ramon Llull.

Però jo sóc de Cuba.

També sé de la tradició catalana de fer castells, fins i tot, l’altre dia, vàrem provar de fer-ne un amb la meva colla d’amics, però només vam poder aixecar dos pisos, perquè quan intentàvem fer el tercer, el castell feia llenya.

Però jo sóc de Cuba.

M’agrada també la senyera de Catalunya i no em fa res que ens la copiessin una mica, al contrari, això 61

el butlletó m’agrada molt. També sé de la tradició catalana de beure el vi amb porró, de fer els bunyols o de menjar el tortell per Setmana Santa.

Però jo sóc de Cuba.

Conec també el dia més bonic de Catalunya: el vint-i-tres d’abril, Sant Jordi. Jo només tinc catorze anys i encara no tinc xicota, però sé que el dia que en tingui, li regalaré la rosa vermella més bonica que trobi a Cuba. És clar, us preguntareu com és que sé tantes coses de Catalunya o de Girona si no he sortit mai, del meu país.

La resposta és molt senzilla: la meva mare era catalana, d’aquell poble de Girona del que us he parlat abans: Bescanó. Va arribar a Cuba quan tenia catorze anys, els que tinc jo ara.

Ella és la que m’ha parlat sempre de Catalunya, des que vaig néixer.

De fet, una de les primeres coses que va fer quan es va instal·lar a Cuba amb els seus pares, tot fugint d’una espantosa postguerra, va ser ajudarlos a plantar, al jardí, una planta molt catalana: la ginesta.

Sovint la veia olorant la ginesta i, si m’hi acostava, em feia seure i m’explicava qualsevol de les coses que heu vist que jo sabia de Catalunya.

Tot i que ja tenia quarantavuit anys, recordava amb més detall paisatges de la seva immortal Girona que no pas cap de Cuba i encara s’emocionava quan recordava qualsevol racó d’allà.

Avui fa dos dies que no és entre nosaltres. No ha tingut temps de tornar, encara que fos de visita, a la seva Girona.

Per això, quan avui ha vingut 62

aquell senyor de la funerària, vestit de negre i, davant de la ginesta, m’ha preguntat sobre la meva nacionalitat, he estat a punt de dir-li que era català.

I és que la meva mare m’ha traspassat les arrels del seu

poble, i, tot i que segurament mai viatjaré a Catalunya, una part d’aquestes arrels seran sempre dins meu.

I és que jo sóc de Cuba... però també català, com la meva mare.

X premi solidaritat Xavier Fàbrega Enric de Ribot i Saurina • Primer Premi • Categoria 7 • Bell-lloc

Les roderes del camí N’eren dues mules que caminaven xino-xano per un camí de terra tot entaulant una conversa animada. Una més vella que l’altra remugava i bufava per cada exclamació de la seva companya joveneta, que entusiasmada admirava tot el paisatge que l’envoltava.

-Mira, mira Senyuda quins camps més daurats, i com brillen...! De ben segur que el sol envejós n’està ben envermellit de ràbia, no m’és estranya la calor d’aquest dies! Oh... Mira Senyuda que bonica aquesta flor... De ben segur que un roig així no el trobem en el mercat!

I... Que verda està l’herba! I els arbres, i...

-Ja n’hi ha prou Estrella! Amb tant enrenou fas que m’empassi tota la pols del camí! A més passem cada matí pel mateix camí així que tira endavant i tranquil·la!- Esclatà la mula més gran-Però Senyuda... es que és tan bonic tot! Les muntanyes, els rius...

-Je! Petita que no veus que cada dia, tant l’avui com l’endemà no són sinó un mateix escenari? No veus que és la nostra feina carretejar amunt i avall tot aquest pes? No, no sento l’alegria que tu perceps.

Tan sols un llarg, llarguíssim camí a través dels anys...

-Senyuda...!

-No he acabat joveneta!

Escolta’m la vida es una constant, una repetició d’imatges, un pes que et debilita al llarg d’instants, d’experiències...

Com el goteig de l’aigua desgasta a la més ferma pe-

dra. Guarda’t d’esperances i il·lusions sinó vols rebre una sotragada del destí!

-Són paraules buides, són els amargs fruits d’un somni no complert?

-Què vols saber tu de somnis ximpleta? L’únic que m’ha quedat clar és que quan hi ha quelcom que deixa la brillantor d’allò nou per les ferides del temps...

Els marrecs com tu no tarden a treure-les a coces!

-Però què dieu Senyuda? Jo mai...

- Mai? Vinga no t’empatollis de mentides que ja sóc gran i en tinc una bona llista de conegudes!

-Senyora no menteixo! Com pot dir això?-Una mica molesta-He vist nena, he vist -Què ha vist?

-Com allò indubtable, allò inamovible queia davant la vostra arrogància! Que us penseu que no sé com em mireu? Que us penseu que no sé on acabaré sola i trista?

-No us segueixo...

-La tradició parenta de burro!

Tot es perd quan hi poseu els vostres unglots sobre allò que tants ens va costar, tants sacrificis...

-Bah! La tradició no ens deixa avançar! És el progrés i només el progrés el que realment importa.

-Ai, però criatura no t’han explicat mai el conte de l’arbre orgullós?

-No que jo sàpiga...

-Jo te’l contaré. Resulta que fa molts, molts anys en un bosc molt, molt llunyà hi havia un arbre jove, forçut. Aquell arbre, per la seva edat, era prou alt i massa altiu. Cada matí medint

el seu creixement contemplava amb certa enveja els altres que el superaven, així que un bon dia pensà que el seu tronc no era suficientment majestuós i les arrels, que ningú veia, excessives. A partir d’aquell dia destinà tot el seu esforç al desenvolupament del tronc i de les branques deixant en segon terme les arrels. Al cap de poc ja superava a gran part dels seus veïns del bosc que el miraven admirats.

Però el pobre arbre fruí poc del seu triomf, en poques llunes aparegué una gran ventada els habitants vegetals del bosc aferrats al terra fortament amb les seves arrels es mantingueren drets i ferms, mentre que el nostre amic caigué amb la seva grandesa.

Acabà ajagut al terra, assecantse davant la mirada dels altres arbres, morint lentament entre llàgrimes.

-Suposo que ara em deixaràs anar la típica moralina, no?

-Evidentment de cap història en pot mancar! Les arrels que sostenen l’arbre amb força representen el passat, el costum, la tradició que ens uneix i arrela, el que sosté tot el tronc, la fragilitat de la bellesa! La cultura, la terra el ser de cada un de nosaltres.

-Tonteries, si t’agraden les metàfores et diré que l’arbre ha de créixer ja que sinó els seus veïns n’hi roben la llum!

-El creixement és necessari però sobre una base, un pilar!

-Tenim una identitat que ha d’evolucionar, no ens podem quedar al paleolític!

-Insisteixo en la mateixa idea, avancem però amb prudència 63

el butlletó i respectant totes les nostres arrels. Un altre exemple del que tu em protestes està en l’historia del pou sense fons, vols que l’expliqui mentre jaguem vora la ribera per refrescar-nos?

-Explica, explica.

-Resulta que un poblet del sud, no massa gran, patien les sequeres amb especial intensitat.

Un savi del poble els hi recomanà a la seva gent de construir un bon pou on en temporades de pluges s’emplenés, així donant a temporades menys generoses el sospir de l’estalvi. Amb moltes ganes i il·lusió, veient la gent del poble les seves penalitats reduïdes, es posà a treballar. Però creient que com més profund més aigua en sortiria, l’aprofundiren durant mesos i anys, estacions i temporades. Una vegada finalitzat, després de la temporada de pluges abaixaren la galleda amb la qual pensaven treure’n l’aigua, però tant i tant profund n’era el pou que el cadenat no hi arribava, així que sempre que necessitaven aigua es veien frustrats en el seu intent, la galleda sempre en sortia buida. El poble fora de sí tiraren al savi dins del pou.

Recorda filleta que sempre en tota construcció física, moral o del que sigui és necessari la

presència d’un fons visible i tenir-lo sempre present, sinó només en quedarà el buit i el ressò de les paraules llançades des de algun racó i que acabaran morint en el silenci, sense cap sentit, oblidades.

- M’agraden molt les teves històries! T’asseguro que no sóc tan bona narradora però tot i així deixem provar-ho. És el conte de la rosa capriciosa.

Tracta que en un jardí, no recordo amb certesa quin, un roser floria tot cofoi cada inici d’abril.

Però un any que prometia una forta gelada amb tot de símptomes evidents, el roser preocupat ordenà a les seves roses mantenir-se a cobert, però una rosa una miqueta atrevida decidí que no faltaria al deure de florir altra vegada aquell inici d’abril que ja la incitava a obrir sons pètals i fer llavor. Aquella nit mateixa la rosa morí de fred.

Per tant veient l’absurditat que ens acompanya el costum val més desplegar les ales cap a nous aires de llibertat i innovació.

-Sense referents no sabrem cap a on enlairar-nos, és més no he definit en cap moment la tradició com a cadena, sinó com a brújula i timó.

-Els temps canvien i també les direccions.

-La tradició, les arrels són el camí fet per les roderes, per les ferradures dels nostres avantpassats...

-Amb el nostre pas també formem aquest camí?

-Així és.

-Doncs si tant important trobes el recorregut que anem formant al dia a dia, si tanta importància li dones a l’exemple del passat diguem una cosa, perquè no m’ensenyes a gaudir del trajecte que cada any traginaré amb pilons de llenya?

Senyuda restà en silenci copsada per l’ensenyança que l’hi havia proporcionat la jove. Al cap d’una estona en un sospir digué: -Estrella, no hi veig, camino per on la memòria i el costum recorda.

-Jo t’explicaré per on passem, estaré al teu costat en tot moment. Narrem altres històries, descriu-me el passat que treballaren nostres avantpassats.

Unes llàgrimes recorrien les galtes de la mula vella mentre Estrella exclamava: -Quins camps més daurats, i com brillen...! De ben segur que el sol envejós n’està ben envermellit de ràbia, no m’és estranya la calor d’aquest dies! Oh... que boniques aquestes flors...

Quins colors més vius! I que verda està l’herba! I els arbres...

Lluís Ferrés i Planella • Primer Premi • Categoria 8 • Amer

Una cançó des de Montmartre No és pas gens estrany que a recer dels records hi sovintegin el plany i l’angoixa, ni tampoc és gens rar que, en aquestes circumstàncies, hom s’imagini com hauria d’haver estat 64

allò que no ha pogut ésser.

L’exercici de sotmetre’s a la lamentació permanent no hauria de tenir cabuda en la mentalitat dels valents. Jo, que d’entrada no ho he estat gairebé mai i que per norma general sempre m’he notat immers en la dissort d’un acovardiment injustificat,

confesso que en moltes ocasions m’ha faltat la voluntat i la fermesa per a combatre aquesta deixadesa. Trobo que hi ha tantes coses que hauria volgut fer i que ni tan solament he intentat....!!!

Vist amb els ulls d’ara i amb la perspectiva que em dóna

qüestions d’actualitat l’edat, tinc la sensació que m’ha fet falta temps per a caminar sota la pluja, per a deixar lliscar la mirada perduda vers l’infinit en moltes més ocasions de les que ho he fet i, sobretot, per a copsar totes aquelles nimietats que normalment s’escapen de les nostres vides com l’aigua fugissera del palmell de les mans. Moltes d’elles, per la seva condició de quotidianes, sovint es menystenen fins que desapareixen de la memòria del temps amb el silenci discret que desprenen les coses importants quan se’n van.

Quan passen els anys, des del neguit de la consciència i en la magnitud silent de l’oblit a què han estat sotmeses, ens acusen de no haver fet res per impedir la seva extinció. I ho fan d’una manera subtil mentre inoculen petites dosis de remordiment en el racó més amagat del nostre sentir quotidià. Llavors fa mal no haver estat prou amatent per a conservar millor la cultura del país propi. Dol no haver pogut fer-la valer davant d’altres més dominants. Quina immensa negligència!

Sóc fill d’un país petit que malgrat tenir una cultura i unes tradicions mil·lenàries fortament arrelades no sempre ha sabut fer-les valorar. O potser hem estat nosaltres els que no hem sabut tenir el capteniment necessari per ésser constants en el seu manteniment i en la seva perpetuació? L’hem anat emmotllant només a la conveniència de la nostra comoditat?.

John Fitzgerald Kennedy que fou insígnia d’un país encara en construcció esgrimí a l’efecte una frase dirigida als seus conciutadans absolutament entenedora i punyent: “No et preguntis que pot fer el teu país per 65

el butlletó

a tu, pregunta’t què pots fer tu per al teu país”. Cada vegada que la sento em remou la consciència!

En aquest aspecte que a priori –en el món globalitzat que ens toca viure -s’entreveu com una circumstància natural per la qual no caldria capficar-se, hi neix actualment la meva rebel·lia obstinada. Vull que la meva cultura es mantingui i es conegui.

Penso ara que sempre hi ha d’haver temps per corregir defectes i mancances. Sempre hi ha d’haver temps per a valorar i per a refermar la cultura pròpia a través del respecte per aquelles que ens són alienes. Tanmateix creure i viure amb complaença les nostres tradicions.

Em van obrir els ulls – per casualitat- al París dels anys vuitanta del segle XX , en un conegut cabaret de Montmartre lluny de casa, apartat de la meva cultura i de les meves costums.

66

Era un capvespre rogenc de tardor i el sol que s’aponentava al llunyedar, deixava al descobert la imatge extensa d’una ciutat que romania ingràvida només resseguida pel contrallum solar. Des de les escales del mirador del Sacré Cœur la vista s’eixamplava pel damunt de les teulades coronades de xemeneies regulars gairebé repetides i dels finestrals de les golfes arrapades que feien equilibri a la part més alta dels edificis, hi guspirejaven les primeres llums que donaven la benvinguda als seus estadants. La ciutat s’endormiscava davant dels meus ulls i alentia amb una serenor poètica el ritme de la seva vitalitat.

Els darrers turistes anaven desfilant amb el crepuscle pel mateix lloc des d’on havien arribat i, de mica en mica, amb una apaivaga que semblava consensuada amb el temps, Mont-

martre es vestia de nit i els acomiadava amb la senzillesa dels seus carrers tenyits de captard.

Era com si s’acabés una funció i en comencés una altra totalment diferent quan la llum del dia s’amortia pel darrers racons del districte divuitè. A tall de comiat del jorn que s’esvaïa, les xemeneies començaven a desprendre unes suaus fumarel·les grises que amanyagaven el cel de París i li donaven una intimitat gairebé espiritual que transportava la ment a temps pretèrits.

Llavors, la solitud recent encetada d’aquell indret que coronava el cel de la ciutat, teixia les més belles formes i predisposava a la reflexió. Tot esdevenia més gris. D’un gris voluptuós que enganxava. I aquell moment, que era únic i sobretot molt curt, es convertia en predilecte.

La metròpoli, vista des d’aquell tossal enlairat de Montmartre,

X premi solidaritat Xavier Fàbrega

deixava l’impacte contundent del record perenne. La tardor s’encomanava arreu i, malgrat la distància considerable, s’apercebia com desfullaven lentament les brancades dels arbres centenaris dels Jardins des Tuileries.

Amb la nit ja encetada, Montmartre tornava a obrir el teló per a oferir un nou espectacle absolutament diferent. Els aires bohemis s’encomanaven encara més per tot el barri i en els petits bistrots que s’escampaven arreu, hi sovintejaven gent variada de tota classe i condició. A la concorreguda Place du Tertre els artistes recollien llurs parades de quadres i donaven la jornada per finalitzada mentre retornaven amb els seus fòtils cap als respectius ateliers. L’activitat abandonava la pintoresca plaça i s’endinsava a l’interior dels locals més emblemàtics des d’on sortia el so amortit d’antigues

cançons franceses carregades de melangia. Un aroma de crêpes es repartia arreu i endolcia l’ambient tardorenc a la vegada que engrescava els sentits.

A través dels vidres del Sabot Rouge o del Petit Comptoir s’hi distingien parroquians habituals i també d’altres passavolants immersos en llurs converses.

Tot plegat generava una sensació especial i mostrava una vegada més la part més cosmopolita d’aquell racó de la ciutat.

Allunyat dels circuits nocturns habituals hi roman des de fa més d’un segle un petit local nocturn absolutament singular.

Baixant per la rue Saint Vincent just a la cantonada amb la rue des Saules sorprèn trobar encara unes vinyes antigues al bell mig del barri. Són el testimoni resignat d’un temps que ja ha passat. Just al davant d’aquest indret particular també hi sobreviu una construcció antiga

aparentment desmillorada amb la façana pintada de color rosa on s’hi llegeix un rètol de factura clàssica que resa “Au Lapin Agile: Poèmes et chansons”.

Davant de l’entrada s’hi estén un jardí senzill de petites proporcions presidit per una acàcia centenària que ocupa una part del carrer i sobre la llinda de la porta el dibuix costumista d’un conill que s’escapa d’una paella, anuncia gràficament el significat del nom del local. Unes heures multiformes arrapades a la paret de l’antic establiment acaben d’arrodonir la botànica contumaç que s’hi reparteix.

Certament que hi havia passat moltes vegades pel davant quan baixava de la meva passejada nocturna en direcció al meu apartament de la Place Pigalle, però mai m’havia decidit a fer-hi una visita. Aquella nit fou diferent. De l’interior d’aquella casa de conte infantil en sortia 67

el butlletó

la musicalitat d’una cançó bellíssima que una veu melangiosa deixava regalimar sobre el silenci del carrer empedrat. L’antiga cançó “Le temps des cerises” s’escampava arreu i colpia subliminalment els sentiments d’una manera ben plausible.

Amb els ulls humitejats vaig entrar prest al petit local que semblava talment la caseta de la Blancaneus. En el seu interior s’hi amagava un petit saló rodejat de taules de taberna i algunes bancades de fusta d’estil rústic que estaven totalment atapeïdes de gent embadalida per la cançó. Sobre les taules patinades de rusticitat s’hi distribuïen uns llantions artnouveau no pas massa exagerats dels quals en sortia la llum esmorteïda d’una espelma que contrastava amb l’obscuritat del local. De les parets revellides en penjaven obres d’art originals de Picasso, Modigliani i Utrillo, entre d’altres, que remarcaven la singularitat d’allò que havia representat aquest local en els 68

seus millors temps.

A les primeries del segle passat, sobre aquestes mateixes cadires i entre aquestes mateixes taules s’hi reunien bohemis, artistes i intel·lectuals arrauxats que donaren a través de les seves excentricitats la fama merescuda a aquest emplaçament.

Des de la peculiaritat d’aquest local en sortiren noves corrents artístiques que revolucionaren el món de l’art i del pensament.

A l’atmosfera s’hi deixava notar encara un segle després i segurament aquest era el vertader encant del lloc.

Les llums de les espelmes convidaven a la nostàlgia i les notes del piano acabaven d’acompanyar les darreres estrofes d’aquella magnífica cançó que estovava el sentiment de tots els presents: …Mais il est bien court le temps des cerises. Pendants de corail qu’on cueille en rêvant ! …J’aimerai toujours le temps des cerises. Et le souvenir que je garde au cœur !

En acabar, una tanda d’aplaudiments barrejats amb sospirs sanglotats agraïa la deferència que havia tingut l’artista en l’elecció d’aquell tema que removia consciències entre els presents. Tothom tornava a agafar llurs copes de beguda i aprofitava el breu descans per assaborir -amb delectança alguns i amb avidesa els altres- el líquid que contenien. L’emoció havia estat ben palesa i tothom se sentia satisfet amb aquell dolç moment. Jo vaig demanar un Kir Royal mentre cercava un lloc adient on establir-me enmig d’aquell devessall de gent agombolada. A l’ambient s’hi respirava una concòrdia especial que semblava haver estat heretada directament de l’essència de la gaie camaraderie que impulsaren en aquest espai emblemàtic, els primers clients bohemis de principis de segle XX amb les seves tertúlies. Ben aviat una gentil parella em van fer lloc en un racó de les ràncies bancades de fusta, des d’on vaig poder

X premi solidaritat Xavier Fàbrega continuar gaudint de la vetllada amb una discreta comoditat malgrat l’estretor.

Uns nous aplaudiments donaren la benvinguda en el retorn de l’artista al costat del piano i novament el silenci s’apoderà del local. El presentador va anunciar que Marie Thomas oferiria ara un nou repertori de cançons amb la seva llengua vernacle tal com venia fent des de feia anys en aquell escenari diminut.

Les notes tornaren a sonar enmig d’uns altres aplaudiments vigorosos, i l’artista que tenia la mà recolzada sobre el piano, inspirà una alenada d’aire mentre adoptava un posat cerimoniós de concentració. El silenci es tornà a escampar pel local i després d’un virtuós lluïment afrancesat, el pianista li donà l’entrada.

Marie començà a cantar amb una suavitat aclaparadora que va fer emmudir encara més als presents.

Crec que mai el cor m’havia fet un batec tan gran com quan vaig reconèixer la tonada de la primera estrofa de L’Emigrant.

Davant la perplexitat del moment no vaig poder reprimir el plor i un calfred intens va recórrer tot el meu cos. Mai hauria comptat poder-la sentir en el mateix epicentre del chauvinisme francès. I mentre escoltava la lletra de Jacint Verdaguer i els acords musicals d’Amadeu Vives, vaig recordar la meva infantesa quan l’àvia em cantava cançons tradicionals catalanes.

Llavors vaig sentir l’enyor punyent pel meu petit país i per la meva cultura. Vaig remoure de nou els sentiments i a l’empara dels versos de Mossèn Cinto

em vaig sentir altra vegada arrelat a la terra que un dia m’havia vist partir: la dolça Catalunya, la pàtria del meu cor...

Després de més d’un segle, Au Lapin Agile continua salvaguardant des d’una òptica independent el patrimoni cultural de la cançó francesa a través del seu propietari Yves Mathieu i de la seva esposa, la catalana Maria Thomas. Des de l’any 1972 no hi ha hagut cap nit que Maria no inclogués en el seu repertori musical alguna cançó tradicional catalana i proclamés amb la dolçor de la seva veu enyorada que els catalans tenim una cultura que no es pot oblidar. Actualment al vell Au Lapin Agile s’hi congrega gent de tot el món i la Maria continua escampant bocins preciosos de la nostra cultura.

José Manuel Garcés i Gargallo • Primer Premi • Barcelona

69

el butlletó Alberto Díaz i Calvo • Segon Premi • Bilbao

70

empresa agrària

Xii jornada de les empreses agràries de les comarques de girona

Del camp a la taula: els preus dels aliments1 lluís rubió Director de la revista Joves Agricultors

Organitzada per l’Agrupació d’Antics Alumnes de Bell-lloc del Pla, el proppassat 10 de febrer va tenir lloc a Girona la XII edició de la jornada sobre les empreses agràries, que amb el títol «Del camp a la taula», enguany es va centrar en la temàtica de la formació de preus en el sector agroalimentari. Van participar com a ponents, Pere Ramoneda, Francesc Reguant, Antoni Cucurull, Xavier Codina i Joaquim Salvo.

En la presentació de la jornada, Xavier Barroso, de Bell-lloc, després d’agrair l’acceptació que segueix tenint aquesta jor-

nada, i la constància de l’Agrupació d’Antics Alumnes en la seva organització, va fer esment de la teoria de la reducció de

costos que suposa el paper de l’intermediari en l’economia de mercat. Una teoria, segons Barroso, que per molt universitària

RUBIÓ MASSEGUR, Lluís. “Del camp a la taula”. Joves Agricultors. Revista de l’empresa familiar agrària de Catalunya. Núm. 155 (1r. Trimestre de 2010), p. 26-30.

1

71

el butlletó PONENTS

Sr. Xavier Barroso SánchezLafuente Gerent de Bell-lloc

Sr. Pere Ramoneda i Salas • Enginyer Tècnic • Director de Desenvolupament de Negocis a BARGOSA SA • Antic alumne de Bell-lloc

que sigui, la realitat està desautoritzant, ja que la distància entre els preus d’origen i el del consumidor són cada vegada més significatives.

PONÈNCIA DE PERE RAMONEDA Pere Ramoneda, enginyer i graduat en economia agroalimentària per la Universitat de Barcelona, va encetar la seva intervenció fent referència als errors de pronòstic als quals ara fa dos anys es va caure entre els entesos i no entesos en matèries primeres, ja que lluny d’un escenari de preus elevats, s’ha caigut justament en un escenari de preus a la baixa, segurament a causa d’una sèrie de factors circumstancials més que conjunturals. Respecte a la formació de preus en el sector de la fruita, Ramoneda va assenyalar que tot i tractar-se d’un segment on l’estructura de mercat és relativament senzilla, no escapa del fet que sigui el productor el que menys participa de la cadena de valor. De 72

Sr. Francesc Reguant i Fosas •S ubdirector General i Cap del Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR)

Sr. Àlex Serrahima i Hernàndez • Agrupació Antics Alumnes

fet, al preu en origen s’hi arriba per deducció de les despeses i marges de la resta d’esgraons de la cadena, de manera que el preu final sempre condiciona el preu d’origen, fins al punt que a diferència d’altres èpoques actualment el mercat és a destí i no a l’origen. En aquest sentit remarcà que quan més baix és el preu al consumidor i en tant que les despeses no són flexibles, més gran és la diferencia entre origen i destí. Després de referir-se als costos de la distribució (en general d’uns 57-60 cts) fins al detallista, Ramoneda precisar que el preu final encara està subjecte als costos i marges d’aquest, és a dir, del petit comerç i de les grans super-

Antoni Cucurull, va parlar sobre la reducció de costos, com un dels factors que més condiciona la rendibilitat agrària

Sr. Antoni Cucurull i Pascual • Gerent de CUPASA, Serveis Agrícoles

fícies, els quals poden arribar a doblar el preu d’entrada de la fruita i suposar uns 70 cts, més, encara que amb lleugeres variants ja que els esquemes de costos i dinàmica comercial també són diferents.

Aleshores, una vegada fixat el preu final de venda, a la producció no li queda més marge que el diferencial del procés, i sense possibilitat de reacció.

Per Ramoneda hi ha diferents factors que ofeguen els preus a la producció com ara els desequilibris entre oferta i demanda i sobretot la dispersió de l’oferta davant una demanda molt concentrada. En aquest punt, remarcà per exemple el fet que a Catalunya només 4 o 5 compradors compren quasi el 40% de la fruita. També assenyalà altres factors com l’oferta alternativa, l’absència del poder de la marca i també la utilització política de l’alimentació per justificar la inflació, encara que després el pes de la fruita fresca encara no arriba al 5% de la cistella del IPC.

empresa agrària

Sr. Xavier Codina i Comas • Via Lactea 2001 SL

Sr. Venanci Grau i Marull • President de Costa Brava Fructicultors SL • President de la IGP Poma de Girona • Antic alumne de Bell-lloc

PONÈNCIA DE FRANCESC REGUANT Només de començar, Francesc Reguant, subdirector general del DAR, va definir la situació dels mercats com d’incerta i molt volàtil, per una conjuntura inversa a la de fa dos anys i que ha derivat cap a un mercat inestable, amb preus baixos i amb pèrdua de rendibilitats. Una situació que te el seu origen amb l’esclat de la crisi econòmica i financera a mitjans del 2008 amb la qual cosa es desmorona l’especulació, cau la demanda i cauen els preus. En l’actualitat, però, i després d’aquest recorregut, els mercats presenten signes encara que tímids però de recuperació i els preus internacionals tenen tendència a pujar. Després de fer un paral·lelisme entre els preus del petroli i dels aliments, Reguant va passar a analitzar l’evolució dels preus agrícoles i ramaders, els preus de futurs, així com del marges de la distribució, amb la qual cosa va deixar constància dels diferents factors i efectes

Sr. Joaquín Salvo Tambo • President de la Asociación Española de Lonjas i Mercados en Origen

que ens han abocat a una situació extremadament volàtil. Entre aquests factors va remarcar els següents: • Crisi econòmica i financera, que s’ha traduït en menys demanda i menys finançament.

• Globalització i onada neoliberal, que ha derivat en menys ajuts (PAC) i mercat més oberts.

Sr. Josep Guix i Feixas • Director del DAR a Girona (Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya)

•T ensions estratègiques, que han suposat més cost per als inputs.

•D isfuncions de la cadena alimentària, que ha deixat la producció sense capacitat negociadora.

Tot plegat ens ha situat en un escenari en què s’ha intensificat la volatilitat, els risc i la manca de rendibilitat. No obs-

73

el butlletó

tant això, per Reguant es tracta d’una situació en la quals es pot plantar cara amb estratègies adients tant en l’àmbit global com local. Mentre a nivell global va sugerir una reorientació del comerç agrícola en l’àmbit de la OMC (Organització Mundial del Comerç) i una nova PAC amb objectius renovats amb capacitat per donar resposta al que volem de l’agricultura, a escala local Reguant va plantejar un seguit de pautes amb l’objectiu de reequilibrar la cadena alimentària. Entre aquestes pautes va esmentar el compliment de les lleis de defensa de la competència (defensà, per exemple, en frontera la qualitat que s’exigeix a Europa), actuacions contra la volatilitat (com el foment de formes contractuals), la recerca de sinergies en la mateixa cadena, o la recerca d’aliances amb el consumidor per identificar i valorar el producte local i de proximitat.

agrària. Entre els elements a tenir en compte per reduir costos va començar per esmentar la sembra directa i el mínim laboreig. Una pràctica, que entre altres avantatges, ens permet mantenir l’estructura del sòl i estalviar energia. En relació a l’adobat, després de referirse a la caiguda a Espanya del consum d’adobs, Cucurull va plantejar la conveniència de dissenyar un pla adequat de fertilització, partint sempre d’una anàlisi del terra.

Respecte a la maquinària agrícola, va assenyalar que la racionalització i el dimensionament adequat de la maquinària a les necessitats de la finca són elements clau per abaratir costos, ja que sovint s’han fet inversions en tractors i màquines que empresarialment no tenen massa sentit. En referència a l’externalització dels treballs

INTERVENCIÓ D’ANTONI CUCURULL Tot seguit Antoni Cucurull, com a gerent de CUPASA, empresa lleidatana de serveis agrícoles i amb 26 anys en el sector, va parlar sobre la reducció de costos, com un dels factors que més condiciona la rendibilitat

Salvo va definir les llotges com un espai de trobada entre la producció i el comerç on es marquen el preus de referència en origen

74

agrícoles, Cucurull digué que és una opció que està guanyant terreny, en la mesura que en molts casos suposa un estalvi de temps i recursos.

A les acaballes de la seva intervenció, Cucurull es va referir als avanços que suposen les noves tecnologies en ordre a optimitzar costos i productivitat, de manera que anem cap nou models d’agricultura de precisió, cap a models de conducció assistida per guanyar confort i eficiència i també cap a models de teledetecció.

INTERVENCIÓ DE XAVIER CODINA Per la seva banda Xavier Codina, en qualitat de representant a Espanya de les màquines expenedores de llet «Vialattea», va passar a explicar la seva experiència en aquesta nova via per a la venda directa de llet de la granja al consumidor. Codina considera aquesta emprenedoria com un pas més que van fer a la granja per anar més enllà de la producció, i que tot i ser experimental, al cap d’un any d’haver-se posat en marxa, l’ha qualificat d’enriquidora en la mesura que els ha permès acostar-se al consumidor, conèixer els seus hàbits i preferències i en definitiva obrir un

empresa agrària

canal de venda més per a les explotacions lleteres. Tot i que la venda de llet, respecte al principi, s’ha moderat, Codina la considera prou sostinguda com per ser una opció atractiva per al sector lleter, com de fet ho indica la xifra creixent de màquines que s’estan instal·lant. En el nostre cas, a més aquesta experiència ens ha animat a instal·lar una planta de pasteurització al costat de la granja per satisfer noves demandes que hem detectat i que sintonitzen més amb els hàbits d’altres països europeus més decantats cap al consum de la llet fresca i pasteuritzada, que no pas amb la llet UHT. De fet, va afegir Codina, en alguns supermercats de la costa ja es troben lineals amb aquest tipus de llet i no precisament del país.

INTERVENCIÓ DE VENANCI GARU Una altra emprenedoria que també està tenint èxit és la que va explicar el president de Costa Brava Fructicultors, Venanci Grau, en aquest cas centrada en la comercialització de poma de qualitat a través d’una estratègia de màrqueting. Es tracta de la iniciativa «Pink Lady», la qual es basa en un club de producció

amb capacitat per produir una poma diferenciada i identificada amb una marca de valor afegit i valorada pels consumidors. Al capdavall, es tracta d’aconseguir que «Pink Lady» passi a significar pel consumidor quelcom semblant al que significa la marca «Danone» en el cas dels iogurts.

Per assolir aquest objectiu es treballa amb quatre variables de màrqueting com són el producte, el preu, la distribució i la comunicació. Respecte del producte, només la poma que compleix amb els estàndards de qualitat definits pel club pot ser comercialitzada com a «Pink Lady», mentre que pel fa al preu és la mateixa marca i no el mercat el que el fixa, encara que amb certa variabilitat segons mercats i països.

Per Venanci Grau, la distribució és un altre factor bàsic pel club ja que «Pink Lady» només pot ser distribuïda per empreses autoritzades. De fet, a Europa només hi ha 14 distribuïdors homologats, amb la corresponent base de productors i envasadors també acreditats pel Club. Un altre puntal estratègic és la comunicació, fins al punt que Pink Lady inverteix a Europa de l’ordre dels 9-10 milions d’euros cada any en campan-

yes de publicitat i d’imatge, les quals suposen per al productor un cost de 9-10 cts/kg.

El resultat de tot plegat és tenir una poma ben posicionada en el mercat, amb el concepte de «premium» o de màxima qualitat i amb valors afegits que van més enllà dels alimentaris, com poden ser els de caràcter emotiu. Per això la «Pink Lady» s’ha definit també com la poma de l’amor. Econòmicament, els resultats són satisfactoris, tot i que el preu final és molt més alt. També pel fet que el Club controla que no hi hagi més producció-oferta que demanda.

INTERVENCIÓ DE JOAQUIM SALVO La darrera intervenció de la jornada va ser a càrrec de Joaquim Salvo, president de l’Associació Espanyola de Llotges i Mercats, a través del qual van poder tenir una visió dels mercats des de les llotges. Salvo va definir les llotges com un espai de trobada entre la producció i el comerç on es marquen el preus de referència en origen per a les diferents produccions, els quals tot i no ser vinculants són tinguts en compte i respectats per les parts, tal com per exemple es fa a Mercolleida fixant el 75

el butlletó

preu del porcí per a tot l’Estat.

Va destacar que a Espanya hi ha un total de 26 llotges, de les quals més del 90% formen part de l’Associació. Entre les seves virtuts va destacar la seva professionalització, encara que després els preus acordats no sempre són de l’agrat de tothom. En qualsevol cas les llotges tenen les seves regles de funcionament per acordar els preus i fins i tot en alguns casos, una minoria de la taula (el 18% en el cas del pollastre), pot bloquejar qualsevol acord de preu, amb la qual cosa s’eviten les posicions de domini.

Després de precisar que les llotges no pretenen altra cosa que ser un instrument al servei dels agricultors i ramaders i de la comercialització, són per això mateix sensibles a la situació de crisi i d’incertesa que pateix el sector, la qual per Joaquim Salvo, la caiguda del consum hi té

76

molt a veure. En aquest aspecte qualificar com d’impressionant la caiguda de la xifra de sacrificis tant en porcí com en vaquí i també del grup que anomenà com a «complex eròtic», format pel pollastre, conills i ous. Finalment Salvo, no va descartar que els preus d’intervenció pugin tornar a l’escenari dels mercats, i va recordar que sense agricultors no hi ha aliments, de manera que cal un respecte per aquesta professió, que a més hauria de tenir la consideració d’estratègica.

CLOENDA DE JOSEP GUIX Si bé en el col·loqui es va reflectir la situació crítica per la qual travessa el sector productor, alguns ponents van posar sobre les taula la necessitat de posarse les piles i de fer noves passes cap a la concentració de l’oferta o de cercar noves possibilitats a través de la venda directa i del mercat de proximitat.

Per la seva banda, Josep Guix del DAR va posar el punt i final a la jornada fent un balanç del que ha estat el 2009 per l’agricultura gironina, significant que malgrat que ha estat un any difícil, el DAR ha seguit impulsant diferents iniciatives com ara INNOVAC, un clúster càrnic del porcí, que tot i la crisi manté un ritme de sacrificis de l’ordre dels 30.000 porcs diaris. Guix qualificà el sector càrnic com un sector puntal per l’economia gironina que s’ha modernitzat i que exporta cada vegada més a la resta de la UE. Després de referirse a l’evolució que han tingut la resta de segments productius, Guix va esmentar algunes de les actuacions que està portant a cap el DAR a la demarcació de Girona, com ara els 40 milions que s’invertiran en la millora dels regadius o les actuacions en diferents indrets d’aprofitament d’aigües residuals. També esmentar que s’ha donat suport a uns 150 plans de modernització de l’empresa agrària i a la incorporació d’una cinquantena de joves. Guix acabà puntualitzant que a Girona es segueix fent una bona feina en el camp de la recerca, liderada pel Mas Badia i les unitats de l’IRTA, mentre que en el camp de la formació s’ha aconseguit que la UdG pugui impartir els estudis de grau en agroalimentació, segons el Pla Bolonya. n

anys culturals

ANYS CULTURALs

Massagran DAVID PAGÈS I CASSÚ Coordinador dels Anys Culturals

Aquest 2010 ha tingut lloc l’Any Massagran. El primer dels actes celebrats a Catalunya a l’entorn d’aquest heroi tan nostre va tenir lloc, precisament, a Bell-lloc.

Ens referim a la taula rodona que s’organitzà el 15 de desembre, que aplegà tres membres de la família Folch: Ramon Folch i Camarasa, Montserrat Manén i Folch i Ignasi Viñas i Solans, fill, néta i besnét de Josep M. Folch i Torres. L’Ignasi, a més, des del juny passat, forma part del col·lectiu d’antics alumnes de l’escola.

Tripallokavipa-sèk, benvolgut lector! Aquesta és la salutació amb què els nadius saluden en Massagran quan arriba al seu país.

El passat 7 de maig es celebrà el centenari de la publicació del primer fulletó de “Les Aventures extraordinàries d’en Massagran”, en el setmanari

En Patufet, fet que significà el naixement del simpàtic aventurer català creat per l’escriptor Josep M. Folch i Torres.

77

el butlletó

Arran de la commemoració d’aquest fet hi ha previstos, al llarg del 2010, la celebració de diferents actes, així com el muntatge d’una exposició itinerant, el tret de sortida de la qual va tenir lloc el dia 22 d’abril al Parlament de Catalunya.

El personatge i les seves aventures, que tant podem seguir en la novel·la del genial escriptor com en els còmics del seu fill, Ramon Folch i Camarasa, amb les magnífiques il·lustracions, respectivament, de Joan Junceda i de Josep M. Madorell, continuen atraient els joves -i els no tan joves- d’avui.

Massagran, fill d’un empleat de duanes, ja de ben menut sent una predilecció especial pel mar. Tant és així que, tot i els consells en contra de la seva família, s’embarca amb la intenció de conèixer països i costums diferents. A partir d’aquell moment tenen lloc un seguit 78

de peripècies, que són el tema principal del llibre, que el duran a l’Àfrica.

El nostre protagonista és un jove desmanegat i voluntariós que soluciona tots els problemes de forma enginyosa, sense caure mai en el desànim davant de les dificultats i oferint un model positiu de comportament.

Les històries que viu el jove són exòtiques i, certament, molt divertides, però si continuen plenament vigents és perquè, a part de fer passar una bona es-

El primer dels actes celebrats a Catalunya a l’entorn d’aquest heroi tan nostre va tenir lloc, precisament, a Bell-lloc

tona al lector, tenen fonament, tenen solidesa; és a dir, són capaces de transmetre als joves un seguit de valors educatius que, malgrat el pas del temps, serven la seva frescor.

Massagran, com l’Ot el bruixot, Jep i Fidel, les Tres bessones..., és d’aquells personatges que han de perviure en l’imaginari col·lectiu del nostre país, que confegeix la nostra cultura i identitat en un món global.

I és que, com diu Ramon Folch i Camarasa, “No es tracta pas de fer xovinisme, és clar, ni d’anar contra res ni contra ningú, ni de rebutjar les divertídíssimes i intel·ligents històries que ens arriben de fora, sinó simplement de no caure en el vici de l’autoodi, i d’acostumar-nos a estimar, TAMBÉ, les nostres coses quan s’ho mereixen”. Això mateix, ho podríem traslladar a moltes altres qüestions. n

records d’una promoció

RECORDS D’UNA PROMOCIÓ

Bell-lloc 1985 25 anys després MARTÍ SABALLS PONS El 20 de novembre passat ens vàrem reunir a Bell Lloc, 25 anys després, uns quaranta antics alumes de la promoció que va acabar el 1985 el que llavors es deia COU. Alguns no ens havíem vist

des de llavors. Era tot un gran misteri que, ben aviat va esdevenir en sorpresa. Seré capaç de reconèixer a tothom? Quantes vegades hauré de preguntar: disculpa, però qui ets? Però ben aviat, en tots els casos, semblava com si el temps no hagués passat. Els mateixos caminars, expressions i maneres de parlar. Cert, no enganyaré, a alguns ja no els hi queda un pèl al cap o el tenen grisós, d’altres s’han engreixat i, fins i tot, hi ha qui la vida els està tractant molt bé. Es van ensenyar diapositives i vam recordar aquelles extraordinàries jaquetes de color verd que portàvem i que ara estarien a la última moda als aparadors de les millors botigues de la Cinquena Avinguda de Nova York i a Bond Street de Londres. Vam poder fer un tomb per les noves instal·lacions que va servir als que no varen trepitjar Bell Lloc en molts anys per descobrir amb orgull en què

79

el butlletó s’ha convertit el seu col·legi. I la piscina coberta? va preguntar algun. On és? Però faltava el més important, menjar! I aquí no ens va fallar el pastisset final, que va ser la paella de Frederic Gómez Pardo. Sense la seva ajuda, de Ramon Bosch, Ramon Moncunill, Miquel Andreu i de tot l’equip organitzador dels antics alumnes, aquesta trobada no hagués estat possible. Perquè és la gent, l’esperit d’optimisme, la bona feina, uns valors de generositat i honradesa, el bon rotllo (com es diu ara) i les ganes d’aprendre de tots plegats el que han fet i faran que Bell Lloc no perdi mai l’ambició per donar un ensenyament d’excel·lència.

Que no passin 25 anys més per repetir-ho. n

80

campus

campus

Campus: antics alumnes a la Universitat En aquesta secció entrevistem a antics alumnes que estan a la Universitat per tal que ens expliquin com estan, projectes que tenen en mans, dificultats que han trobat, etc. Aquesta vegada entrevistem a l’Aleix Viñolas, que està a Pamplona i, a l’Isaac Muñoz que està a Cardiff (Gal·les – Regne Unit).

ALEIX VIÑOLAS PUIG 1. Què estudies?

Fa 5 anys que vaig anar a Pamplona per començar Química i Bioquímica. Ja m’he llicenciat i aquest curs estudiaré el Màster en I+D+i de Medicaments a la mateixa universitat. Així podré accedir al Doctorat. M’han concedit la beca de l’Associació d’Amics de la Universitat de Navarra per poder pagar gran part de la matrícula del Màster.

2. Per què a Pamplona?

Vaig decidir anar a estudiar a Navarra (i els meus pares m’ho han fet possible) perquè es podien fer, de forma conjunta, les carreres de Química i Bioquímica. També, perquè s’havia construït el CIMA (Centre d’Investigació Mèdica La ciutat de Pamplona és Aplicada) on hi ha molt bons investigadors (i professors de digna de ser coneguda. la universitat) que estudien Està molt ben cuidada i malalties que no tenen cura té moltes zones verdes i (càncer, Parkinson, Alzhèimer…) i m’agradaria poder-hi parcs per passejar-s’hi investigar.

3. Dificultats (nivell, dedicació, etc).

Una carrera universitària sempre té la seva complicació.

Tots els professors són investigadors (és un requisit de la universitat) i això fa que es vegin les assignatures amb més 81

el butlletó 5. La gent d’allà profunditat i realitat. A Química La gent que he conegut a Naerem pocs i hi havia molta conTot el que he estudiat i el varra és molt maca i directa. fiança per preguntar i responM’agraden molt els seus trets dre sense por a equivocar-se, que em falta per fer està característics. Per exemple, dir etc. enfocat a la investigació “villavesa” enlloc d’autobús de Quant a dificultat, puc dir que de nous medicaments línia, “garrote” enlloc de napoliQuímica és dura pel fet que tana, acabar alguns noms amb hi ha molts conceptes nous i -ico, fer servir molt l’expressió difícils d’entendre, però val la “pues”, etc. La ciutat de Pamplona és digna de pena. És una carrera que ajuda a pensar, a enser coneguda. Està molt ben cuidada i té moltendre el món material i el perquè de les coses. La tes zones verdes i parcs per passejar-s’hi. A mi Bioquímica és diferent. És més fàcil d’entendre, m’agrada molt anar a córrer i, la veritat, disfruto però necessites passar-te moltes hores estudiant molt. Allà m’he aficionat als partits de frontenis i a i memoritzant. A Bioquímica, pots veure amb quiveure, de tant en tant, algún partit de pelota vasca. na delicadesa ha preparat Déu el nostre cos: com ha pensat en cada múscul, cada nervi, en cada 6. Projectes que tens cèl·lula!

Tot el que he estudiat i el que em falta per fer està enfocat a la investigació de nous medicaments. En 4. Com t’hi has adaptat? aquests moments, en el Departament de QuímiJo m’hi he adaptat molt bé. Ja coneixia gent que ca Orgànica i Farmacèutica on estic tenim 5 línies estudiava a Pamplona. Des que vaig començar d’investigació: leishmaniosi, tuberculosi, càncer i la universitat he viscut en pisos d’estudiants que alzhèimer. L’última ha començat aquest setembre depenen del Club Universitat Velate. Es procura i som unes quantes persones. El nostre objectiu, que hi hagi una bona convivència dins d’un amdins d’aquesta línia, és estudiar una proteïna que bient cristià i s’aprofiti el temps. Per això no és s’ha descobert fa poc i inventar un fàrmac que ajud’estranyar que no tinguem televisor i que hi hagi di a aturar la neurodegeneració i revertir-la, si es una hora per dinar, una altra per sopar, que hi hagi pot. El més important per aconseguir-ho és el treencàrrecs (comprar el pa, fer la compra), tot i que ball en grup. Per aquest motiu, l’equip està format contractem una senyora perquè ens cuini i netegi per biòlegs, farmacèutics, químics i bioquímics. el pis.

82

campus

Moltes gràcies per haver-me concedit l’entrevista i espero que hagi servit per animar els alumnes de Batxillerat a estudiar fort i a no tenir por per apostar per la carrera científica i a la gent que pugui col·laborar econòmicament en els projectes de la Universidad de Navarra a decidir-se per tenir una bona investigació a Espanya.

ISAAC MUÑOZ QUÈ? PER ALLÀ DALT ENCARA, NO? Tal i com molt encertadament va constatar Pla, les relacions interpersonals es poden catalogar en tres divisions segons la seva intensitat, a saber: amics, coneguts i saludats. La meva experiència universitària a l’estranger, de camí al segon any, ha fet que aquesta cita de l’escriptor empordanès per excel·lència hagi agafat més incidència en la meva vida social.

Val a dir, també, que aquesta incidència és més que complexa (pensin que la vida social d’un postadolescent/preadult universitari ja és complexa de per si, tant, que aquesta passa per davant d’altres aspectes primordials de la vida humana com la salut renal, per exemple), però per tal d’ajustar-me a les exigències de l’article, en destacaré un aspecte molt concret: de com els salu83

el butlletó

curt termini, el canvi hormonal i el futbol estan dats ibèrics (per així dir-ho) adquireixen (des)inforagonitzant per a mi als espais dissenyats per mació de la meva situació de la mateixa manera parlar-ne (ascensors, passos de zebra, transque els saludats, global i inacurada. ports públics o qualsevol lloc que t’impedeix sorDegut a la meva trajectòria acadèmica, de la qual tir corrents). Enlloc d’això, ara em trobo un disn’estic amagant deliberadament tots els detalls curs més elaborat que va des de “Què? Encara per tal d’explotar el mínim interès que pugui tenir la per allà dalt?” fins a “Jo una vegada vaig anar a vida d’un universitari com qualsevol altre al màxim Londres i...” passant per “No marxes cap allà?” possible, els saludats han adquirit un discurs esa mode de salutació (irònica?) durant les vacantàndard al voltant de l’esmentada trajectòria basat ces. Cal aclarir, arribats a aquí, que jo no estudio en una curiositat que els ha apropat als coneguts, a Londres sinó a Cardiff, la capital del País de en aquest aspecte. Per deixar-ho clar al lector, si Gal·les; però tot i així comprenc el desconeixeuso el mot ‘discurs’ no és pas per pedanteria sinó ment general de la ciutat, ja que la cultura gal·lesa que és pel simple fet que, si bé té forma de diàleg, sempre ha viscut solapada, fins i tot perifèrica, de ‘allò’ que es manté amb un saludat només té un la cultura anglobritànica. Una bona prova d’això objectiu, i aquest és convèncer l’interlocutor d’un és que la gran majoria dels amics i coneguts que cert interès per tal d’incloure’s en uns paràmetres tinc aquí són anglesos, cosa que agraeixo en tersocials. “Convèncer”, el mateix que pretén un dismes d’idioma i accent. curs. Qui no s’ha trobat mai amb un “Quin temps Tornant als saludats, potser de bojos que fa, no?”, “Quina sembla que els menyspreo, estirada que has fet, no?”, “I el . la cultura gal lesa sempre però és més aviat al contrari, Barça, què?” per tal d’omplir els envejo. Els meus saludats ha viscut solapada, l’expedient, propi o aliè? fan millor la feina per a la qual No obstant, en un període fins i tot perifèrica, m’estan entrenant a la universid’aproximadament un any i de la cultura tat que no pas jo. Potser el pemig, els meus saludats s’han anglobritànica riodisme té aquestes coses. n sofisticat. La meteorologia a 84

Publicació de la revista EL BUTLLETÓ que recull entrevistes a antics alumnes, articles d’opinió i les activitats de l’Agrupació.

Organitzem cada any la Jornada de les Empreses Agràries a les Comarques de Girona que tracta temes d’actualitat agrícola.

Impulsen el Cicle de Conferències Ciència a l’Abast que tracta temes d’actualitat cienfítica.

AGRUPA’T! Mensualment, l’Agrupació organitza dues excursions familiars: una de muntanya i l’altra de BTT. Tota la informació es penja a la web.

Publiquem el Cicle de Conferències Girona a l’Abast, que pretén acostar a totes aquelles persones interessades en la història i l’art de Girona de la mà d’especialistes de reconegut prestigi, i la seva publicació.

El Premi Solidaritat Xavier Fàbrega és un premi literari de narració, dibuix i fotografia, obert a totes les edats. La dotació econòmica dels treballs guanyadors es destina a entitats que treballin per projectes solidaris. Cada any tracta d’un tema diferent i el jurat està format per persones del món de la cultura i ensenyament gironins.

85

Fitxa d’inscripció Dades personals Nom:

Cognoms:

NIF:

Any promoció:

Adreça

C.P.:

Localitat:

Telèfons:

e-mail: Estudis realitzats: Dades bancàries Nom del titular del compte: Domicili del titular:

Població:

Banc o Caixa d’estalvis: Població oficina bancària: Núm. c/c: Tipus de quota Desitjo incorporar-me a l’Agrupació d’Antics Alumnes de Bell-lloc amb la quantitat anual de: Quota jove (fins a 25 anys): 30

Quota professional: 72

Altres quotes

Vull pagar la quota en un únic rebut anual

Vull pagar la quota dividida en dos rebuts semestrals Signatura del titular

• Les aportacions a l’Agrupació desgraven un 20% a l’IRPF. • Cap dada no serà donada a conèixer sense el consentiment de l’interessat.

Enviar-ho a: Agrupació d’Antics Alumnes. Bell-lloc, c/ Pau Birol, 2-6, 17005 GIRONA

Els prego que atenguin amb càrrec al meu compte els rebuts que els seran presentats per l’Agrupació d’Antics Alumnes de Bell-lloc.

arbres

els arbres de bell-lloc

El Libocedre “Libocedrus decurrens” JESÚS DOMINGO Enginyer Tècnic Agrícola. Professor de Bell-lloc Malgrat que el seu nom, libocedre, fa pensar en el fet que es tracta d’una forma de cedre, aquest arbre és més proper a les tuies que no pas als cedres.

El nom tècnic és el de “Libocedrus decurrens”. Vulgarment és conegut com a libocedre i en castellà rep diversos noms com ara libocedro, calocedro, cedro blanco de california, cedro rojo o cedro de incienso. És de la família de les cupressaceae. És originària de les muntanyes d’Oregó i Califòrnia (Estats Units).

L’etimologia del seu nom genèric és sinònim del de calocedrus raó per la qual alguns li atribueixen el nom de calocedrus decurrens.

El romàntic nom de libocedrus es refereix a l’exsudació de resina en forma de llàgrimes, que és el que significa l’arrel grega de aquesta paraula.

Singular conífera, representant única del seu gènere, és més

a prop de les tuies que cap altre arbre d’aquesta classe de plantes. De port cònic, pot esdevenir en columnar. És un arbre esvelt, pot arribar als 20 metres d’alçada en forma de columna compacta. Branques horitzontals o perpendiculars al tronc, més aviat curtes i planes.

Fulles petites i escamoses que s’ajunten a les tiges amb l’àpex corbat cap enfora. El fruit és un con d’uns 2,5 a 3 cm de llarg, es forma a l’àpex de les branquetes de l’any anterior, és de color marró, quan madura s’obre deixant caure les llavors.

L’escorça produeix plaques irregulars que es fan patents des de la seva joventut. Tant aquesta com la fusta posseeixen una olor resinosa intensa i peculiar.

La seva fusta és de bona qualitat, tova, de color marró clar, aromàtica. Té diverses aplicacions en ebenisteria i per a la fabricació de llapis.

Es conrea a parcs i jardins, generalment de forma aïllada.

També serveix per fer tanques altes. Es tracta d’un arbre molt decoratiu pel seu particular port.

El libocedre és una arbre vigorós i rústic, que prefereix una

situació assolellada, encara que s’adapta a la mitja ombra.

S’adapta força a tot tipus de sòl que no sigui massa humit.

Espècie bastant rústega que prospera bé en situacions diverses, encara que vegeta millor en terrenys profunds. Aguanta períodes de sequera que no siguin molt perllongats. Resisteix tant la calor estiuenca como el fred hivernal.

Malauradament, a Bell-lloc només en disposem d’un exemplar, encara que podem estar contents ja que a Girona i comarques n’hi ha molts poquets. On el podeu trobar a Bell-lloc? Entre l’oratori i la zona d’esports, al costat de les pistes de voleibol, hi tenim un magnífic libocedre. n

87

el butlletó

àlbum

Fotos amb història RAMON MONCUNILL Professor de Bell-lloc

L’antiga entrada de Bell-lloc Quan es va comprar la finca de Can Pau Birol – el 9 de gener de 1965- la urbanització de la zona era molt precària, ni tan sols estava urbanitzat el camí que comunicava amb el carrer València. Un camí de terra portava a l’entrada de la finca, com molt bé es pot veure en aquesta fotografia. Existia, aleshores, un reixat que servia d’entrada noble i, òbviament, la Masia quedava isolada, sense carrers ni cases al seu voltant.

Carrer València o carrer Venècia?

Aquesta fotografia està feta l’any 1969. El 2 d’octubre de 1965 van començar les classes a Bell-lloc. L’entrada al col·legi es feia pel carrer València, que aleshores no estava encara ben asfaltat i en dies de pluja es convertia en un fanguer, per això els alumnes l’anomenaven “carrer Venècia”. És interesant observar els xandalls que aleshores portaven el nois. n 88

llibre d’or

EN EL LLIBRE D’OR “Verba volant, scripta manent”

Joan Vila-Grau Va ser el primer conferenciant de Girona a l’Abast (febrer del 1986)

Joan Vila-Grau neix a Barcelona, l’any 1932. Format artísticament en l’estudi del seu pare, el pintor Antoni Vila Arrufat. Al llarg de la seva vida s’ha interessat en la difusió de l’art modern i

també a l’estudi de la història i tècnica del vitrall, tant el vitrall gòtic (pertany al Corpus Vitrearum Medii Aevi) com al vitrall modernista. Les seves investigacions sobre el vitrall gòtic

han tingut ressò internacional.

Artísticament la seva obra s’ha desenvolupat en tres àmbits: la pintura, el vitrall i la ceràmica.

L’obra de Vila-Grau, culmina en l’actual dedicació al dis-

89

el butlletó seny i realització dels vitralls del Temple de la Sagrada Família a Barcelona, on amb la col·laboració d’Antoni Vila i Declòs, realitza plenament la seva idea cabdal de l’ús de la llum i el color com a mitjà per a crear una atmosfera que pot embolcallar totalment els sentits de l’home […] n Font: http://joanvilagrau.net

Als amics de Bell-lloc del Pla, agraint l’ocasió que m’heu donat de poder explicar als gironins la meravellosa experiència que representa per a tots nosaltres, els catorze mesos de recerca i estudi dels vitralls de la Catedral de Girona, i agrair també la seva cordial i amical acollida Joan Vila-Grau Girona, 20 de febrer de 1986

90

quant les pedres parlen

quan les pedres parlen

El despatx de l’Agrupació d’Antics Alumnes DAVID PAGÈS CASSÚ Professor i activista cultural

Ens atrevim a dir-ho sense cap mena de dubte: un dels despatxos més concorreguts de l’escola és el de l’Agrupació d’Antics Alumnes, que és, també, el del seu president, en Ramon Bosch, i el del seu secretari, l’Àlex Serrahima. I això ve motivat tant per la situació en què es troba -al bell mig d’una autèntica cruïlla de camins-, com pel nombre -extraordinàriament formidabled’activitats que s’hi generen i, sobretot, pel bon humor i la cordialitat existents.

UN DESPATX DIFERENT El despatx de l’Agrupació fou el d’en Xavier Fàbrega, fundador i primer president de l’entitat, durant força anys. La

seva empremta, encara avui, hi és ben palesa. Tots els qui el coneguérem, quan hi entrem, sempre, en un moment o altre, el record se’ns en va cap a la seva persona, per a la memòria de la qual s’escau un dibuix, molt aconseguit, d’en Xavier, que l’Isaac d’Aiguaviva va signar l’any 2008.

D’antuvi, una de les coses que causen sorpresa és la taula que hi ha, de mides grans, així com

El despatx de l’Agrupació és difícilment definible i encasellable pel seu caràcter polivalent

set cadires per a convidats, la qual cosa convida, de manera automàtica, a seure, a parlar, a endegar projectes... En definitiva: a fer el que en aquell moment vingui al cas.

La decoració existent hi dóna, al despatx, un toc especial, una identitat pròpia, una personalitat enorme... Només cal fixar-se en tot el que hi ha penjat a les parets: cartells de cartró-ploma, l’escut de Bell-lloc, un quadre de la Mare de Déu, pòsters d’activitats diverses...

I, és clar, un calendari desplegat, atapeït d’informació escrita, que visualitza les moltes activitats que hi prenen vida.

I, quan la nostra vista deixa les parets, amb els seus corresponents ornaments, llavors es 91

el butlletó

troba amb tot d’armaris, amb molts de prestatges, plens a vessar de tot tipus de material que dóna testimoni d’activitats empeses per l’Agrupació durant els seus anys de vida, com ara els volums dels cicles de Girona a l’abast (quin goig que fa, aquesta col·lecció, i quina aportació tan cabdal per a la ciutat); tots els números dels butlletons de l’Associació (del número 1, publicat l’any 1996, fins al present, el 25) i un munt de caixes curulles d’arxius, de carpetes, díptics, fulletons...

El dia que algú es decideixi a escriure un llibre sobre l’Agrupació -per cert, aviat complirà el seu quinzè aniversari- aquí hi trobarà una mina llarga i profunda on podrà ex92

cavar molt de material. Algú, també, ens ha fet notar l’olor del lloc, una olor que de manera excel·lent concentra i sintetitza aquesta conjuminació de placidesa i dinamisme a què ens hem referit.

Un altre dels detalls que tampoc no passen per alt a ningú són les quatre columnes de pedra que hi ha, distribuïdes en llocs diferents, les quals s’adiuen perfectament amb el

Aquests tipus d’aplecs permeten, entre moltes altres coses positives, retrobar els antics companys

títol d’aquest escrit perquè són molt més que elements decoratius, ja que hom els pot donar significats ben diferents, alhora que complementaris.

UN CENTRE D’ACTIVISME CULTURAL El despatx de l’Agrupació és difícilment definible i encasellable pel seu caràcter polivalent. En té moltes, de funcions, però és, sobretot, un centre d’activisme i de dinamització culturals, un lloc on es cuinen activitats de tota mena, la majoria de les quals d’una mida i una entitat immenses. Esmentem-ne algunes de les que s’hi originen: el Girona a l’Abast, el Ciència a l’Abast, la Jornada Agrària, el Premi Solidaritat

quant les pedres parlen

Xavier Fàbrega, les sortides de l’Agrupa, les Fires, les trobades d’antigues promocions... Cada una d’aquestes activitats, que tenen una dinàmica i una entitat pròpies i que donen, cada una d’elles, per a un ampli reportatge, es gesten, per dir-ho així, en el seu interior, la qual cosa vol dir que al llarg de l’any hom hi pot trobar comissions de tota mena, totes, això sí, vinculades amb Bell-lloc.

motiu d’immensa alegria per a tots els professors.

Aquests últims anys s’ha posat de moda organitzar trobades d’antigues promocions, amb motiu d’algun aniversari, a l’escola mateix.

En aquests casos el despatx de l’Agrupació es converteix, també, en una autèntica base d’operacions, tant per ser un lloc ben escaient com per aprofitar la infraestructura que

TROBADES D’ANTICS ALUMNES L’alt nombre d’antics alumnes que, cada any, en un moment o altre del curs, passen per l’escola és una qüestió molt agraïda, apreciada i complaent.

La seva vinguda és sempre un

Tothom hi és sempre molt benvingut, al despatx de l’Agrupació

té Bell-lloc per a aquesta mena d’activitats: Aula Magna, Saló d’Actes, instal·lacions esportives, cuina, menjadors, mitjans tecnològics... L’Àlex i en Ramon sempre tenen fotos i llistes a punt per tal de posar fil a l’agulla a qualsevol esdeveniment d’aitals característiques.

Aquests tipus d’aplecs permeten, entre moltes altres coses positives, retrobar els antics companys, veure els canvis que hi ha hagut a l’escola des que la promoció va acabar els estudis i, sobretot, revalorar el caràcter immarcessible de l’autèntica amistat.

SIGNATURES Un dels tresors del despatx és el llibre de signatures, que recull 93

el butllet贸

94

quant les pedres parlen

el testimoni escrit que hi han deixat els personatges il·lustres que han passat pel col·legi: literats (Maria Rosa Corredor, Carles Duarte, Ramon Folch i Camarasa, Mariàngela Vilallonga...); sociòlegs (Salvador Giner...); historiadors (Josep M. Ainaud de Lasarte, Lluís Costa, Jaume Sobrequés...); esportistes (Xavier O’Callaghan, Pere Gratacós, Enric Massip...); lingüistes (Aina Moll, Josep M. Nadal...); homes d’església (Monsenyor Francesc Pardo, bisbe de Girona, Pare Josep M. Soler, Abat de Montserrat,...); polítics (Joan Colom, Pere Esteve, Concepció Ferrer, Joaquim Ferrer, Marina Geli, Josep Saguer...), físics i matemàtics (Manuel Castellet, David Jou...); il·lustradors (Pilarín Bayés, Josep L. M. Picanyol...); músics (Elisenda Cabero, Antoni Mas, Gemma Oliveras...)...

El llibre de signatures, us ho podeu ben creure, és una joia de valor incalculable, no sols perquè fa palesa la immensa activitat que hi hagut a l’escola durant la seva història i dóna testimoni de les persones que hi han passat, sinó també perquè cada una de les inscripcions representa un solc, ple de fecunditat, que posa accent en algun aspecte del centre que ha cridat l’atenció de la persona convidada. Val la pena saborejar, sense presses, el que hi diu perquè són aportacions molt enriquidores i perquè formen part de la història d’or de Bell-lloc. Cal dir, també, que hi ha personatges, com ara Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003), que hi han signat més d’un cop, per raó d’haver-hi vingut en més d’una ocasió.

AGRAÏMENT Tothom hi és sempre molt benvingut, al despatx de l’Agrupació. Quan vingueu a Bell-lloc, no deixeu de passarhi, encara que només sigui per saludar en Ramon, l’Àlex o qui hi hagi, per enraonar una estona, per compartir vivències, per recordar episodis divertits... Hi trobareu un plat ple de caramels, que estan a l’abast de tothom i, sobretot, un ambient amical, acollidor i harmoniós.

L’acabament d’aquest escrit, el volem presentar en forma d’agraïment: un agraïment ben majúscul a totes les persones que, des d’aquesta sala de màquines tan especial i tan fantàstica, han fet -i fan- possible que la nau de l’Agrupació navegi sempre cap als millors ports. Per molts anys! n 95