butlleto22

elbutlletó

ESPECIAL

Xavier Fàbrega i Vilà Testimonis dels seus amics 10 anys del CEI

VII Premi Solidaritat Tres Miquels a Ca la Toia de Blanes

AGRUPACIÓ D’ANTICS ALUMNES DE BELL-LLOC www.bell-lloc.org agrupacio@bell-lloc.org

Núm. 22 - desembre 2007 - Any 8

3€

el butlletó índex

el butlletó 22 c/ Can Pau Birol, s/n Tel. 972 23 21 11 Fax 972 23 00 23 E-mail: agrupacio@bell-lloc.org Preu: 3 €

Editorial

3

2.4.

Club de muntanya. Sortides familiars

4

2.4.

Educació infantil: 10 anys del CEI

8

A fons. Ens queda el silenci

10

Comissió de redacció: Ramon Bosch Àlex Hernàndez Miquel Riera Assessorament lingüístic: Fèlix Bruguera

Qüestions d’actualitat. La SIDA, el preservatiu i el mite del sexe segur 12

Arxiu fotogràfic: Josep Maria Castany Col·laboradors: Marta Bofill Joan Avellaneda Quim Bosch Jesús Domingo Quim Fàbrega Enric Guardiola Marc Garay Antoni Amorós Ferran Verdugo Lluís Esteve Caireta Fidel Rincón Ramon Homs Xavier Oliver David Pagès Mn. Àngel Caldas Ramon Quintano Toni Cassany Eudald Vilas Oriol Puig Elisenda Fàbrega Professors Dept. Fr. EOI Anna Pagans Rafel Garcia Mn. Carles Soler M. Carme Ferrer Albert Riera Ponç Feliu Assumpció Laïlla Joan Bagué Josep Comas Josep Brancons Ramon Alberch Impressió i disseny: Impremta Palahí

12.

7.

11.

L’entrevista. Lluís Xifra

16

De lluny. Entrevista a Quim Megias

20

De prop. Entrevista a Antoni Díaz Tarragó 24

Per feina. Tres Miquels a Ca la Toia de Blanes 27

Xavier Fàbrega Vilà. Testimonis dels seus amics 30

1

Records d’una promoció

66

14.

Girona a l’Abast XII

67

14.

VII Premi Solidaritat

69

15.

Racó de Bell-lloc

82

15.

Els arbres de Bell-lloc. La magnòlia

83

Dipòsit Legal: Gi-0703-2000

15.

El Butlletó no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col·laboradors.

2

Quan les pedres parlen. Sala Rosa d’Abril 85

editorial editorial LA GÀBIA GRAN NO FA MILLOR L’AUCELL Si veniu al despatx de l’Agrupació, en el suro hi trobareu escrita aquesta frase. La hi vaig posar quan, ara fa gairebé tres anys, hi aterrava. Era una de les moltes frases que li encantaven a en Xavier i que feia servir sovint; normalment precedit d’un: “Saps què et dic”. L’expressió ve de la recopilació que fa fra Miquel Agustí (1560-1630) en el Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril. És un dels molts consells que dóna l’autor al pagès a l’hora de construir els galliners i gàbies de la masia.

Nosaltres li donàvem un altre sentit; ho aplicàvem a la seu de l’Agrupació –un ampli despatx de ferrenyes parets i del qual en Xavier havia estat l’estadant durant deu anys, és a dir, n’era l’aucell anterior. És ben cert que es pot aplicar a moltes altres coses i fer servir el consell a molts aspectes de la vida.

La frase va sortir en una de les conferències de Girona a l’Abast que parlava de la masia catalana. De seguida li va treure punxa i la repetia una i altra vegada amb l’entusiasme que el caracteritzava.

Penso que és de justícia dedicar les pàgines del reportatge a una persona que va ser el pare de l’Agrupació i de El Butlletó. En aquesta gàbia gran és d’on varen sortir moltes de les activitats, aquí és on es reunien, també, comissions per tirar endavant aquest Butlletó, les excursions, gimcanes, sortides, el Premi Solidaritat, els Diàlegs... Com a professor i com a antic alumne estimava amb bogeria el col·legi, els professors i el alumnes. Per això, en crear l’Agrupació trobava lògic que tot alumne, quan acabés, es fes de l’Agrupa. Això volia dir participar en les activitats que s’organitzaven, però sobretot havia de servir per continuar en contacte amb el col·legi, mantenir els valors que s’han viscut durant molts anys i recolzar pel que calgués el col·legi. En pocs anys, va aconseguir que, partint de 0, s’arribés a quasi 500 agrupats. Animava els professors perquè hi hagués més antics alumnes que fossin de l’Agrupa, com deia ell. Quan en faltaven pocs per arribar als 500, va escriure en gros aquest número en el mural i ho recordava a la gent que hi entrava, “estic content estem apunt d’arribar als 500” No sé si el lloc feia la cosa o a l’inrevés, sempre he pensat que certament “la gàbia gran no fa fer millor aucell”, sinó que fou aquest qui va convertir el despatx en una gran gàbia, on hi tenien volada tots els alumnes, els antics alumnes, els professors i els amics.

Ramon Bosch i Baulida President de l’Agrupació d’Antics Alumnes

3

el butlletó

CLUB DE MUNTANYA

Sortides familiars RAMON BOSCH ramon.bosch@bell-lloc.org Professor d’Història de l’Art

1

3

2

1

2

3

4 5

4

Comapedrosa. El camí s’enfila lentament.

El grup al començament de l’intinerari.

Comapedrosa. Prop de l’estany de les Truites, ens vàrem aturar per refrescar-nos a les fresques aigües que baixen de l’estany negre.

Comapedrosa. La forta pujada per arribar fins a l’Estany Negre ens va fer bufar de valent.

Comapedrosa. El grup dalt del cim.

Comapedrosa. Els primers a arribar a dalt de tot. El Comapedrosa és una magnífica talaia de les valls d’Andorra i el Pirineu lleidatà.

club de muntanya 4

5

6

7

8

9

10

6

Gra de Fajol. L’Edu i en Marc jugant amb en Rex a davant del xalet d’Ulldeter.

7

Gra de Fajol. Una excursió autènticament familiar, apta per a totes les edats.

8

Gra de Fajol. Foto de família amb un cel gris i amenaçador.

9

Gra de Fajol. A la tornada durant el dinar.

10

Gra de Fajol. La tertúlia havent dinat.

5

el butlletó 11

12

13

14

15

16 11

La Grevolosa i Sant Miquel de Falgars. La fageda de la Grevolosa és un paratge de gran bellesa, especialment a la tardor.

12

La Grevolosa i Sant Miquel de Falgars.

Vistes de les muntanyes de Cabrera.

13

La Grevolosa i Sant Miquel de Falgars. Les boires de la plana de Vic amb el Montseny al fons.

14

La Grevolosa i Sant Miquel de Falgars.

Part del grup davant de l’ermita de Sant Nazari. El seu estat de conservació és força precari. Convindria amb urgència restaurar l’edifici.

15

La Grevolosa i Sant Miquel de Falgars.

Caminant cap a Sant Miquel.

16

La Grevolosa i Sant Miquel de Falgars.

Alguns dels excursionistes a la font de la Grevolosa. Un dels bonics racons de la fageda de la Grevolosa.

17

La Grevolosa i Sant Miquel de Falgars. El grup en el mirador de Sant Miquel de Falgars. En un dia esplèndid, amb Sant Pere de Falgars i Aiats al fons.

17

6

club de muntanya 19

18

20

21

22

23

24 18

BTT. El Remei de Cassà. Façana de l’ermita de la Mare de Déu del Remei.

19

BTT. El Remei de Cassà. Una aturada per recuperar forces.

20

BTT. El Pedró i el Sabirà. En Jaume Catalán davant la placa de l’ermita del Pedró que data del segle XIII (1251).

L’edifici actual és refet d’època moderna.

21

BTT. El Pedró i el Sabirà. Vista de l’ermita de la Mare de Déu del Pedró. Es pot apreciar el seu excel·lent estat de conservació.

22

BTT. El Pedró i el Sabirà. Des del Sabirà veiem Santa Bàrbara i el Far.

23

BTT. El Pedró i el Sabirà. Imponent vista del Montseny i de les Guilleries.

24

BTT. El Pedró i el Sabirà. Al centre de la fotografia, en Jaume Catalán que és qui organitza mensualment les sortides BTT.

7

el butlletó

EDUCACIÓ INFANTIL

10 anys del Centre d’Educació Infantil (CEI) Entrevista a Anna López Xuclà* MARTA BOFILL I ROCA Anna, què et va portar a Girona?

- El meu home, ja, ja, ja.

Jo treballava a Sagrats Cors de Sarrià de Barcelona i el meu marit ja portava un any treballant a Bell-lloc.

Aquell curs, s’estava organitzant tot per obrir les portes del nou CEI de l’escola i em van oferir de treballar-hi. Va ser un moment “clau” a la meva vida.

Tenia 22 anys, renunciava a un lloc on, la veritat, estava molt bé, per anar a una altra ciutat i a una escola nova. Però hi ha una dita coneguda que ens recorda que “qui res no arrisca, res no val”. Així que tal va ser. A més, tenia molt clar que em volia casar amb en Dani i aquesta era un forma d’iniciar un gran projecte en un nova ciutat.

Qui va ser la primera persona que et va obrir les portes de Bell-lloc?

La primera entrevista me la van fer el Sr. Miquel Andreu i el Sr. Xavier Massats a la masia de Belllloc, al voltant de Fires de Girona. Em van acollir molt bé. Jo estava molt nerviosa, recordo que em van ensenyar els plànols del CEI i em van pregun8

tar si canviaria alguna cosa. (Jo, que tot just estava començant??!!!). Després, em van presentar la Loli López, la Mayte Alvarez, la Nuri Torrent, la Carmen Castellanos i la Margarita Madrenes.

Cap al mes de febrer, em van tornar a trucar i em van comunicar que els interessava com a mestra d’anglès. I, al mes de maig, la primera reunió de pares!!!.

educació infantil

Com vas viure el creixement del CEI? Durant els mes de juliol ens vam reunir l’equip de professores, érem unes 12. Decidíem i discutíem sobre molts temes; com ara, com anomenaríem les classes, de quin color serien les classes, metodologia...

Durant aquell estiu, estàvem totes molt engrescades a treballar i tirar endavant un projecte que tot just començava. Recordo que ens vam emportar un quadre de punt de creu de la mascota de les classes i així, nosaltres mateixes les vàrem elaborar.

L’últim diumenge d’agost, ens vam tornar a trobar per ultimar coses, vam estar muntant les joguines que faltaven, acabant de decorar la classe...

tat d’anglès del CEI, però com que havia de baixar a Barcelona a treure’m l’especialitat d’infantil, vaig deixar de ser encarregada de P4 i em vaig centrar en l’especialitat d’anglès. Era la Miss Anna; bé, per algunes famílies encara ho sóc!!

Vaig estar sis anys impartint aquesta bonica llengua des d’1 a 5 anys, després vaig tornar a una classe i ara formo part de l’equip directiu.

Podries fer un balanç de la teva estada d’aquests primers 10 anys?

Professionalment i personalment, he après moltes coses, gràcies a cursos de reciclatge, xerrades de formació, conferències i a companyes que han estat al meu costat.

Potser aquest és el tret diferencial d’estar treballant en un col·legi d’Obra Coorporativa de l’Opus Com va ser el primer dia d’escola del CEI? Dei: ens interessa la formació integral dels El primer dia va ser una mica dur per als nens i nostres vailets, però per poder dur-ho a terme també per a les senyoretes. Com que no van hem de formar-nos nosaltres primeres; i l’escola poder començar amb uniforme, vam enviar als sempre s’ha preocupat per oferir-nos una colla pares al juliol una carta amb un clip on posava el de mitjans formatius a pares i mestres. També, seu nom, el nom de la professora i curs en què cal dir a les famílies que amb la seva col·laboraestava. D’aquesta manera sabíem com es deia i ció permanent amb l’escola, la nostra tasca ha a quina classe havia d’anar, perquè no coneixiem estat molt més “fàcil”.

CAP nen!!! Tots ploraven desconsoladament.

En definitiva, les mares i mestres del Centre Recordo que els professors i d’Educació Infantil Bell-lloc les persones encarregades de m’han aportat una part molt secretaria de Bell-lloc, ens important del que sóc avui dia.

Durant aquell estiu, preguntaven què els fèiem que Gràcies a totes! I estàvem totes molt sentien els plors des del engrescades a trebacostat!!!

Com van ser els teus inicis?

Jo vaig començant portant una classe de P4 i l’especiali-

llar i tirar endavant un projecte que tot just començava. * Professora del CEI 9

el butlletó

A FONS

Ens queda el silenci JOAN AVELLANEDA Filòsof

Ha mort un amic. Aquest és el fet: Contundent.

Sec. Qualsevol reflexió sobre “temes interessants” esdevindria ara inapropiada i buida.

Aquest tall esmolat palesa la banalitat de la paraula humana quan ha d’enfrontar-se a les coses últimes. Silenci recollit i pregària, i la companyia dels qui restem aquí. Res més.

Silenci. Ell ha emprès el seu viatge definitiu i nosaltres l’hem de deixar marxar.

Als homes —que naixem ben despistats— ens cal, però, parlar: convivim conversant. Per això els perills de la vida i de la paraula van de la mà: ens podem perdre en una inacabable xerrameca de superficials piruetes insulses. Podem esgarriar-nos en l’edificació d’interpretacions mig informades, més o menys originals: ser d’aquells que sempre tenen la “seva opinió” sobre les coses.

Bé. Felicitats.

Un cop, i tot en orris. Llavors un silenci perplex, Però que diferents són els silencis! Potser tot el sense substància. Un silenci sovint histèric, nostre pensar i enraonar i totes les nostres desesperat. O, potser pitjor, fórmules buides, o sorrudes reflexions tenen com a resultat final, a una nova parafernàlia encobril’hora de la veritat, la qualitat, dora que malda per tapar l’esla densitat i l’alçada del La rara quietud que voranc, fins que sigui possible nostre silenci. Els grans savis recomençar altra vegada la són els qui han arribat a comprèn i comunica seriosa banalitat de l’existèncomprendre el silenci amb sense dir res, la llum cia i les paraules. més intensitat: la rara quietud íntima que no que comprèn i comunica necessita cap discurs Àngels del Senyor, sortiu a sense dir res, la llum íntima per saber-se. rebre’l!... I que la llum perpètua que no necessita cap discurs l’il·lumini… Els savis han entès, per saber-se.

10

a fons moments més neutres, com a poetes, que la paraula i la diguem-ne només alguna cosa. llum vénen de fora i que a nosalTothom qui estima tres ens cal, sobre tota altra sap, però, que és Alguns pensen que la mort pot cosa, escoltar-la i esguardar-la: l’amor mateix el qui ser vençuda amb una resposta “El principi de la saviesa és una venç totes aquestes ben senzilla: quan vivim, ella no orella atenta”. “Si el teu ull és hi és; quan ella hi és, nosaltres ja recte, el teu interior s’omplirà de dificultats i perills. no. Per tant, la mort no és un llum.” Jo penso, jo dic, jo esdeveniment de la vida. No ens opino… Un cop, i… res de res. n’hem de preocupar: no “vivim” la mort. Senzill, radiTot el castell de cartes estès per terra sense el més cal i —alguns pensaran—, definitiu. mínim sentit. Fins i tot aquelles paraules que el costum ha anat reservant per a facilitar aquests Però, la veritat sovint no és versemblant. ¿Quantes moments on tota paraula sembla estar fora de lloc, coses ha de “matar” en la seva vida qui vulgui es fan, en aquest context banal, falses i estridents. pensar i “viure” així? Ben mirat, per arribar així a la mort, caldria haver matat ja abans tot compromís Que difícil se li fa a l’homenet d’avui de comprenque ens lligués a l’existència: cap amor o amistat dre el silenci! Per una banda el necessita, esgotat ferms i autèntics, cap amor ni tan sols per a un del tràfec de missatges, notícies i reclams; per una mateix, més enllà del benestar empíric del moment. altra, quan el troba, no sap com posar-s’hi. Com si Caldria passar-se la vida matant el propi cor per tal en notar-lo, li pugés una sensació estranya i enutde viure amb aquesta indiferència. Potser es pot josa. Com si un vidre invisible el separés del so del aconseguir. Però el preu és arribar-hi ja mort per silenci. Com si en provingués un inexpressat retret, dins. Volent esquivar-la al moment final, prefereixen una molèstia, un neguit fosc. Com si fos incapaç inserir-la al moll de l’os de tota l’existència. Estranya d’aguantar-li la mirada i necessités tancar-se, no manera de vèncer-la! escoltar res. Com si només fos capaç d’un silenci que fos ell mateix mera absència, simple manca de Tothom qui estima, qui té un cor viu i despert sap soroll; un silenci que li serveixi per endormiscar-se que, juntament amb l’amor, assumeix els patiments i notar l’escalforeta del Sol. Res més. O potser que l’hauran d’acompanyar. El perill de la fallida, de millor, un corrent de parauleria que no cal entenl’abandonament, de la separació i l’esforç generós dre, que només se sent, però no s’escolta. Que en de mantenir-lo viu. Tothom qui estima sap, però, són de diferents els silencis! Com s’assemblen, que és l’amor mateix el qui venç totes aquestes difimirats per sobre, la buïdor i la plenitud, i que divercultats i perills. No és fugint de la vida que es venç sos que són en realitat! la mort. És descobrint-la amb tota la seva intensitat que es descobreix que la mort no pot amb ella.

Poden dir-se grans veritats sobre la vida i la mort.

Com que nosaltres sovint no som capaços de tanta La saviesa hi ha pensat de sempre. Encara que intensitat, Déu ens referma en aquesta natural i aquesta mena de reflexions s’escaiguin millor en fonda convicció del cor humà. Per això, a pesar de les febleses de la nostra intel·ligència, podem dir agosaradament: On és, oh mort, el teu triomf?...

L’esperança més profunda i completa arrela en allò que qui estima viu i experimenta en primera persona. I hom acaba aprenent que aquests sofriments han estat autèntics mestres. Que són la prova que separa a foc l’amor autèntic de la sentimentalitat banal o de les respostes fàcils.

Per sempre. La ferma i agosarada paraula enamorada esdevé l’afirmació radical de la vida.

Fins sempre, doncs, Xavier. I 11

el butlletó

QÜESTIONS D’ACTUALITAT

La SIDA, el preservatiu i el mite del sexe segur JOAQUIM BOSCH BARRERA Metge. Departament d’Oncologia Mèdica.

Clínica de la Universitat de Navarra

La SIDA (Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida) és una patologia de la qual avui en dia tothom ha sentit a parlar. És una malaltia recent, ja que fou descoberta l’any 1981, però que ha causat molt d’impacte en la societat per ser incurable i d’evolució mortal. Es calcula que des del seu descobriment han mort 25 milions de persones a tot el món per aquesta causa.

En l’últim informe publicat d’ONUSIDA1, es calcula que al 12

2006 hi havia 39,5 milions de persones infectades pel VIH (Virus de la Immunodeficiència Humana), amb 4,3 milions de noves infeccions i 2,9 milions

Es calcula que des del seu descobriment han mort 25 milions de persones a tot el món per aquesta causa.

de morts mundials per SIDA l’any 2006. Davant d’aquestes dades, els epidemiòlegs alerten sobre la pandèmia.

La principal via de contagi és la transimissió sexual, seguida per la transmissió per via parenteral (injeccions associades al consum de drogues intravenoses). En aquest aspecte, a Espanya s’ha vist una millora en aquest últim punt en substituirse el consum d’heroïna (injectada) per cocaïna (esnifada).

qüestions d’actualitat

Sobra comentar que ambdós hàbits toxicòmans no són gens recomanables, però pel que es refereix al risc de contagi del VIH, aquest canvi d’hàbit ha influït en una menor xifra d’infeccions. On s’han aconseguit millores substancials ha estat en el descens de la transmissió vertical (és a dir, de mares a fills) ja sigui durant el part o durant la lactància. Així, avui en dia, menys d’un 2% de fills de mares seropositives es contagien de la malaltia, i això és gràcies als tractaments antiretrovirals durant l’embaràs. No deixa de ser important aquesta reflexió, ja que en algun moment s’havia arribat a proposar el ser fill de mare seropositiva com a un motiu d’avortament terapèutic, eufemisme per referir-se a evitar una vida teòricament sense sentit pel sofriment causat per una malaltia o discapacitat, cosa que avui en dia és totalment errònia.

Així doncs, es perfila que la transmissió sexual (ja sigui homosexual o heterosexual) és el principal camp de batalla per frenar l’epidèmia mundial del

SIDA. Són molts els esforços que s’han dedicat a aquest objecte. El canvi més recent en la política sanitària en aquest sentit ha estat el Protocol Lancet 2004, en referència a un article publicat en aquesta revista científica2.

Aquest protocol es basa en l’estratègia “ABC” consensuada per més de 100 experts en la matèria. Les tres lletres fan referència a tres paraules en anglès que resumeixen l’actitud davant els factors de risc de contagi: A) Abstinence (Abstinència): recomanar als joves endarrerir el màxim possible l’inici de les relacions sexuals.

B) Be faithful (Fidelitat): fomentar la monogàmia mútua, és a dir, disminuir la promiscuïtat.

En algun moment s’havia arribat a proposar el ser fill de mare seropositiva com a un motiu d’avortament terapèutic.

C) Condom (Preservatiu): en cas de fallar els dos punts anteriors, utilitzar el preservatiu en les relacions de risc.

La novetat d’aquesta estratègia és que fragmenta el missatge i, per tant, incideix en poblacions distintes de forma diferent. No té sentit donar el mateix consell a un jove de 17 anys que a una dona que comercialitza amb el seu cos com a forma de subsistència.

Pel que fa a l’eficàcia d’aquest programa hi ha diferents aspectes a comentar. En primer lloc, la política A i B eviten el risc de contagiar-se mitjançant la via sexual. Si hom no té relacions és impossible que s’infecti, crec que sobren les explicacions. Si una parella no contagiada manté relacions només entre els cònjuges, tampoc és possible contagiar-se. Per això, són actituds que eviten el contagi del VIH. No passa el mateix amb la política C, que és una política de reducció de risc. Recentment, la Colaboració Cochrane, una entitat no governamental que 13

el butlletó analitza les dades científiques a la recerca d’evidència científiques, va publicar una metanàlisi on arribava a la conclusió, després d’analitzar tots els assaigs clínics publicats, que el preservatiu protegeix en un 80%.3 És a dir, un 20% de persones que mantenen relacions sexuals de risc durant un any i utilitzen el preservatiu s’acabaran contagiant del VIH. Quan es va publicar aquesta dada en el CDC americà (Centre per al Control i la Prevenció de les Malalties), es va obrir un fort debat polític i s’intentà invalidar aquest resultat. Tanmateix, com va defensar el president d’aquest organisme, la dada científica és la que

14

De moment, cap país ha aconseguit frenar l’expansió del SIDA amb la política de preservatius per a tothom. és, una altra cosa és la interpretació política que se li vulgui donar. És a dir, per alguns, amb aquesta mesura s’està protegint un 80% de la població de contagiar-se i, per tant, s’ha de seguir impulsant, i per altres, és un mètode amb un 20% d’errors i, per tant, s’hauria de prohibir. En qualsevol cas, el que queda clar és que el

preservartiu no evita el risc d’infectar-se, tan sols el disminueix.

Per tant, el propugnat lema de “Sexe segur” com a sinònim d’utilitzar el preservatiu és una falsedat científica.

De moment, cap país ha aconseguit frenar l’expansió del SIDA amb la política de preservatius per a tothom. Un exemple d’això és Sud-àfrica que amb 48 milions d’habitants, l’any 2004 es van distribuir uns 450 milions de preservatius però l’epidèmia segueix creixent. S’explica aquest fenomen per un efecte de compensació. És cert que el preservatiu redueix el risc de contagiar-se en una relació, però en generar

qüestions d’actualitat una falsa sensació de seguretat, causa que s’augmenti el número de relacions de risc i, per tant, es compensi la balança i al final segueixi havent-hi més infeccions malgrat la hipotètica protecció.

Pel que fa a la política ABC, els resultats són molt encoratjadors. Uganda, Zimbabwe i Kènia són tres països on recentment s’ha observat que l’epidèmia s’està frenant. Quan s’han analitzat els motius d’aquesta desacceleració, s’ha vist que el consum de preservatius s’ha mantingut estable, però que ha disminuït l’índex de promiscuïtat (infidelitat) i s’ha endarrerit l’edat d’iniciació sexual. Són proves irrefutables que el canvi de conductes de risc és eficaç per a la prevenció del contagi pel VIH. Sovint s’ha mantingut que no es pot, des del govern, aconseguir que la gent adopti conductes de menor risc i que la prevenció s’ha de reduir a promoure el preservatiu. No deixa de ser curiosa aquesta afirmació, quan per evitar els accidents automobilístics s’afirma que no es pot conduir si has consumit alcohol o que hom s’ha de cordar el cinturó abans de conduir. O, quan contínuament se’ns envien

missatges de què no hem de fumar perquè és una conducta de risc per a múltiples malalties. No són tots aquests exemples polítiques basades en canvis de conductes de risc? ¿Per què, doncs, en el nostre país seguim amb les campanyes basades únicament en el preservatiu? El primer deure d’un govern és vetllar pel bé comú. S’ha d’exigir que els nostres polítics dissenyin campanyes que expliquin a la població la política del ABC, que ha mostrat ser eficaç. Cada persona és lliure de fer el que vulgui amb aquesta informació, però és molta mala fe publicitar el preservatiu com a mètode infal·lible, quan se sap que no ho és i silenciar que el més eficaç és evitar conductes de risc (relacions precoces i la promiscuïtat). No deixa de ser sorprenent que organismes no governamentals, com la Creu Roja4, segueixin les mateixes

És molta mala fe publicitar el preservatiu com a mètode infal.lible, quan se sap que no ho és.

falsedats que els nostres polítics, que per motius ideològics podríem arribar a entendre que propugnin contra tota evidència científica i faltant greument a la veritat.

Mentre Espanya no adopti la política del ABC, seguirem observant, atònits, l’expansió imparable de la xifra de seropositius (persones infectades pel VIH). El govern intenta mig enganyar-nos dient-nos que s’ha frenat la xifra de pacients amb SIDA, que és cert, però no gràcies a què es freni la infecció, sinó als tractaments antiretrovirals que han aconseguit endarrerir l’aparició d’aquest estadi final de la infecció.

Està en mans de tots l’informarnos i informar els que ens envolten sobre aquest tema social. Per a més informació, us recomano el llibre titulat Propóntelo, propónselo, que irònicament imita el mític eslògan publicitari del “Póntelo, pónselo”, elaborat per tres experts de la Universitat de Navarra. I, perquè no se’m pugi acusar de tenir interessos comercials ocults, comentar que els drets d’autor d’aquest llibre s’han destinat a organitzacions que ajuden a orfes infectats pel VIH. I

1 Poden trobar tot l’informe a la URL: http://www.unaids.org/en/HIV_data/epi2006/default.asp.

2 Halperin DT et al. The time has come for common ground on preventing sexual transmission of HIV. The Lancet 364: 1913-4, 2004.

3 Weller S, Davis K. Condom effectiveness in reducing heterosexual HIV transmission (Cochrane Review). In: The Cochrane Library, Issue 2, 2004. Chichester, UK, John Wiley & Sons, Ltd. 4 http://www.cruzrojajuventud.org/portal/page?_pageid=94,12269390&_dad=portal30&_schema=PORTAL30 15

el butlletó

L’ENTREVISTA

Lluís Xifra ÀLEX HERNÀNDEZ CORVERA Secretari de l’Agrupació d’Antics Alumnes

Quan diversos antics alumnes de les promocions que han passat per Bell-lloc parlen sobre el col·legi, de ben segur que hi ha un nom que tots recorden; Lluís Xifra. Casat i amb quatre fills, reconeix que és un apassionat de la seva feina, i un incondicional de l’astronomia i la fotografia.

Com van ser els teus primers anys?

Tot va anar molt ràpid. Recordo molt fer, fer i no reflexionar prou. Crec que funcionava molt per intuïció. En Josep M. Barnils em va marcar molt aquella primera etapa de creixement. Bell-lloc va créixer molt en nombre de professors i també en tots els àmbits. Però sempre va haver-hi molt bon ambient intern. Això va ésser clau. Crec que, en molt bona part, va ser mèrit seu. També nostre, és clar.

I ha anat canviant molt des de llavors...

Crec que s’ha obert molt més a la societat gironina. Inicialment,

16

l’entrevista em semblava veure un cert tancament. De mica en mica es va anar obrint. Els temps estaven canviant i això ho va saber veure qui ho havia de veure.

Evidentment els edificis, el pavelló, el camp d’herba, la informàtica, les tecnologies, el barri han anat canviant. Però el pal de paller és el mateix.

Malgrat que les persones han canviat.

Bé però, tu no has canviat, no?

Ja, tot i que vaig fer classes a la universitat durant 16 anys.

Compartia aquella activitat amb la de Bell-lloc. Un grup de 8 o 10 professors vàrem tirar endavant per primera vegada un curs que tenia el nom de Selectiu i que valia per a Biologia, Químiques, Físi-

ques, Geològiques, Exactes i Enginyeria. El alumnes entraven a la universitat amb 17 anys i tenien encara un any per pensar quina branca volien fer.

Què va passar per què deixessis la Universitat per decantar-te per Bell-lloc...

Des del punt de vista científic, la Universitat estava molt bé, però no es valorava gens que les classes es fessin bé, que s’atengués els alumnes bé. En els primers cursos, crec que el professor ha de fer una mica de mestre. I si el professor no ha publicat a cap revista un estudi sobre l’ull de les sardines a les costes de Mauritània no passa res. A més, es va decidir deixar d’impartir uns estudis de Ciències perquè hi havia només

16 alumnes quan en altres carreres (concretament d’humanitats) hi havia tan sols 5 alumnes matriculats en alguna assignatura. Ho vaig deixar córrer per això, perquè l’ensenyament secundari em divertia més i també perquè no veia el meus fills i no hi podia estar.

També vaig apreciar un cert nepotisme en els càrrecs directius.

Què pots dir-nos dels laboratoris?

A veure, estrenar laboratoris suposava normalitzar els estudis de les assignatures de ciències experimentals. Estava agafant una bona experiència a la universitat on gaudia de molta autonomia en la compra del material. Això em va ésser útil a Bell-lloc.

17

el butlletó

Comentaven que et treies sovint l’anell mentre feies classe...

Això de l’anell possiblement és un moviment per distreure’m, com aquell qui fuma. Recordo que bufava l’interior de l’anell i deia que el desembossava perquè l’havia trobat ple de dit.

Explica’ns moments graciosos...

La veritat és que durant el dia a dia m’ho he passat molt bé. I cada vegada més. En Miquel Andreu deia que tots plegat havíem après més a fer aquesta feina i ens trobàvem cada vegada més còmodes. Crec que tenia molt raó. Per a mi els moments més graciosos són el de fa una hora quan un alumne ha intervingut a classe de forma divertida, o m’ha explicat un acudit en el pati. En un problema de Física, l’altre dia, vaig preguntar a un alumne com havia trobat el temps. Em va dir que havia telefonat en Tomàs 18

Molina i l’hi havia “xivat”. No és maco això?

I de durs?

El moment pitjor, sense cap dubte, ha estat la desaparició d’en Xavier Fàbrega. El pitjor.

Un altre moment molt dur va ésser la baixa d’un bon professor amb el qual havia col·laborat i a qui havia ajudat molt en els seus començaments. Me n’oblido molt de les anècdotes i moments dolents. És qüestió de salut mental.

Ets gaire planificador?

L’única cosa que planifico són els viatges. Un viatge pot durar mesos, estan fora només 30 dies. Si després no es pot fer per

L’única cosa que planifico són els viatges.

alguna causa major, mala sort.

Ei, les classes també les planifico. Sobretot el que diré. Però, el com ho diré depèn de cada dia, de si són les 9 d’un matí lluminós de novembre o una tarda, cap a les cinc i plou rabiosament.

Però, sobretot, depèn de qui tinc al davant. Si els alumnes volen gresca, la tenen.

Quines aficions et prenen el teu temps lliure?

M’agraden massa coses. De vegades em faig por. A part de viatjar, la música. L’astronomia.

La fotografia. M’agradaria que s’obrís un Bell-lloc a Austràlia i em demanessin si hi vull anar per un parell d’anys. O a la Patagònia. Preferentment a l’hemisferi Sud, que hi ha millor cel.

Un dels projectes en què estàs treballant ara és Ciència a l’Abast. Com va començar tot, quins objectius té i quina és la seva acceptació?

l’entrevista Parlant amb en Xavier Fàbrega vèiem que podíem fer alguna cosa semblant.

Com que m’agrada molt l’astrofísica i encara més la divulgació de la ciència vaig pensar en un primer cicle que toqués les dues vessants.

Diuen que has conegut a tots els directors que han passat pel col·legi...

Quan vaig anar al Perú vaig veure que la gent parlava de les distància en hores.

“Cuanto falta para Andagua?preguntava jo.Pues 12 horas. A Bell-lloc he vist que hi ha una unitat nova de temps. “el director”. Fa 3 directors que no he vist en Pere, deia en

M’agradaria que s’obrís un Bell-lloc a Austràlia i em demanessin si hi vull anar per un parell d’anys.

broma fa pocs anys.

Efectivament, els he conegut a tots. El primer no va coincidir amb mi però el vaig veure i a més havia estat professor meu de Ciències Naturals als Maristes. En Josep Maria Barnils va ésser el primer que vaig tenir. Va revolucionar Belllloc. En Miquel Andreu, amb

qui amb una mirada ja sabíem el que ens volíem dir. En Jaume Arnau, que havia estat antic alumne meu. En Miquel Freixa, una persona realment entranyable. L’Antoni Mar cuello que deixava molt clares quines eren les seves prioritats i el que esperava de cada un.

Pel bé de Bell-lloc m’agradaria no veure’n cap més mentre jo estigui en actiu.

Crec que l’entrevista, no seria entrevista si no s’acabés amb algun acudit dels seus...

Encara que probablement s’escriu amb pe, gallina no s’escriu amb jota. I

19

el butlletó

DE LLUNY

Entrevista a Quim Megias ÀLEX HERNÀNDEZ CORVERA Secretari de l’Agrupació d’Antics Alumnes

Es diu Quim Megias Barrera, va estudiar a Bell-lloc des del 1990 fins al 2002. Va ser la primera promoció que patí l’ESO i assegura que fou tota una experiència. Estudià Batxillerat Internacional i a l’any 2002 va començar a estudiar Medicina a l’Hospital Clínic de Barcelona (UB), on ara mateix està cursant l’últim curs de la carrera.

Gràcies al programa Erasmus, estudià un any sencer a la Humboldt Universitat de Berlín, a Alemanya, en un dels consorcis hospitalaris de referència alemanys i dels més grans a nivell europeu: la Charité. Aquest estiu ha estat treballant per l’ONG ADESCI a Costa d’Ivori proporcionant assistència sanitària enmig de les plantacions de cacau.

Confessa que l’última vegada que va visitar Bell-lloc va quedar sorprès de totes les coses que han canviat des de llavors. Tot i això, assegura que el caliu que va notar quan varen estar dinant amb els professors del col·legi és exactament el mateix que quan hi era; “I no sé si això passa a tot arreu, però en tot cas això sí que és típic de Bell-lloc”.

20

de lluny Véns d’Alemanya. Què ens en pots explicar?

De tot! La veritat és que és un país que ofereix un ventall de possibilitats, tan acadèmiques com extradisciplinars, que el converteixen en un lloc més que interessant com per convertir qualsevol estada en curta!

Per què hi vas anar?

Doncs la veritat... Perquè era un lloc pendent i un lloc molt desitjat per anar-hi. M’explico, mentre estava a Bell-lloc vaig participar en una mena de convocatòria per escriure sobre els Drets de la Ciutadania Europea i els classificats de cada país havien d’anar a Múnic a passar el cap de setmana i saber la resolució dels premis... I no hi vaig poder anar! Això va ser un detonant que volgués de totes totes poder tornar a tenir una excusa per anar-hi i va ser quan amb el programa Erasmus vaig veure que hi havia conveni amb una de les Facultats de Medicina més importants, a Berlín, on precisament s’hi troba el consorci hospitalari més gran d’Europa: la Charité.

Quines dificultats t’hi vas trobar?

En primer lloc, l’idioma. Has de tenir en compte que jo vaig decidir omplir la sol·licitud per marxar d’Erasmus i no havia fet alemany des que havia fet l’ESO al col·legi. T’ho pots imaginar? Ostres, estava borderline de ser entre kamikaze i extremadament optimista! A més, que mentre la Universitat de Barcelona m’ofertava els cursos gratuïts d’idioma jo

estava treballant a dos llocs diferents a la vegada, de forma que m’era impossible assistirhi. Tot un repte!

T’hi vas adaptar bé?

T’enyoraves, al principi?

Aquí és quan he de reconèixer que els principis, solen ser durs. I aquest va ser “durillo.”

Ara ho recordo amb simpatia i humor, però reconec que se’m van fer durs els primers dos mesos mentre encara no dominava l’alemany. Per sort vaig fer un intensiu abans de començar a la universitat que em va salvar! I després, vaig aprofitar per anar fent alemany la resta de curs i una mica d’anglès. Els idiomes allà si ets estudiant et surten molt més barats que no pas aquí, i això, evidentment, s’havia d’aprofitar!

Se’m van fer durs els primers dos mesos mentre encara no dominava l’alemany.

Col·labores també amb una ONG anomenada ADESCI. Quines activitats desenvolupa?

ADESCI està ara mateix destinant molt d’esforç i molta dedicació per tal d’aconseguir diners i medicaments per destinar-los a Costa d’Ivori, Àfrica. És una regió on impera la pobresa malgrat l’abundància de cacau de la zona... És a dir, on la corrupció ha estat denominador comú durant molts anys a la cúpula del govern.

ADESCI, precisament, el que fa és ajudar a la gent que viu als barris més marginals de la capital i, fins i tot, a les plantacions de cacau proporcionant-los allò que necessiten amb un mínim de condicions: medicaments, revisions mèdiques i un mínim d’escolarització.

Aquest estiu has estat a Costa d’Ivori amb l’ONG en què col·labores. Què ens pots explicar d’aquesta experiència?

En primer lloc, que ha canviat la meva vida. Mai hagués pensat que aniria a l’Àfrica a treballar i, 21

el butlletó de cop i volta, em vaig veure submergit a l’ “in media res” que era la selva allà. Vam estarhi ajudant des de tres línies d’actuació diferent: docència, construcció de menjadors i lavabos i assistència sanitària.

Penso que les tres activitats van servir per adonar-nos de la misèria que tenen aquella gent, però, sobretot en l’àmbit sanitari va ser especialment colpidor: vam posar-nos en zones endèmiques de lepra, vam operar sota condicions higièniques molt minses, vam veure tumors tan avançats per manca de tractament que avui en dia només trobem als llibres i, sobretot, vam veure moltíssims problemes d’infeccions de ferides i cutànies per manca d’higiene. És absolutament impossible tornar i quedar-se indiferent, i més quan véns de Berlín, Hospital Everything, i passes a trobar-te enmig de la selva, dins l’Hospital Nothing.

Quan vas arribar a Manaboué, el poble on vas estar, què et va sorprendre?

Em van sorprendre els nens, principalment. Mai havien vist un blanc, i crec fins i tot que va ser més impactant per ells veure’ns que per nosaltres arribar allà, el primer dia, em refereixo. Però la imatge d’estar al vespre assegut a terra i nens mirant-me les mans blanques i fregant-les amb les seves per aconseguir “agafar” el color blanc, és quelcom que va calarme fons. Això em va deixar realment impactat. Tant, que a hores d’ara encara me’n recordo de les cares de sorpresa com si hagués estat ahir.

22

És un col·legi amb molta perspectiva, amb personalitat pròpia i que mai s’oblida d’ensenyar uns valors essencials per relacionar-te amb les persones.

Quins records guardes de Bell-lloc?

Doncs l’estada per Batxillerat, les ximpleries i les trapelleries de l’ESO, els patis de Primària...

Però potser va ser Batxillerat el que s’endugué la palma, ja que ja començàvem a “madurar” a la nostra manera, i on realment vam passar els millors moments.

Passar-s’ho bé treballant junts, era el nostre lema. I penso que mai vam deixar de passar-nosho bé sense arribar deixar de treballar. I quan creixes veus que no sempre pot ser així. Per això ho recordo tant.

Des de la perspectiva actual, com veus els teus anys al Bell-lloc?

Doncs com un passat que malgrat ser llunyà, veig encara molt a prop. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé durant els anys que hi vaig estar, i encara és hora d’ara que parlo amb antics professors i mantinc el contacte.

Penso que és un col·legi amb molta perspectiva, amb personalitat pròpia i que mai s’oblida d’ensenyar uns valors que sigui quina sigui la teva posició religiosa t’adones que són essencials per relacionar-te amb les persones. I això és quelcom que mai pots oblidar si, tu també, pretens tenir un carisma propi fonamentat en el respecte.

Vas trobar molt canviat el col·legi d’ençà que vas marxar?

Doncs vaig veure moltes coses canviades, no ho puc negar! En primer lloc, la desaparició de la nostra antiga “zona prohibida” que, malgrat el nom, sempre

de lluny sem de recursos i estils de vida completament diferents. La disparitat està servida!

ens havien de renyar perquè hi anàvem... Però a part, he vist molta inversió en els espais educatius i els d’esbarjo cosa que demostra una clara preocupació per l’entorn, tant educatiu com lúdic, que tinguin els nens quan estiguin a classe, al pati o fent esport.

Quines similituds i diferències trobes entre Alemanya, Costa d’Ivori i Catalunya?

Mm... Les diferències serien en la gent. A Alemanya tendeixen a ser més distants, però quan els ets amic estan sempre a l’altura de les circumstàncies; Catalunya és un poble mediterrani, hi ha molt sol i això, malgrat sembli mentida, té molta implicació en el modus vivendi i el tarannà de les persones, de forma que solem ser més extrovertits. I, a l’Àfrica...

Bé, allà les coses canvien per

complet: és quasi surrealista veure com en un lloc on no tenen quasi de res t’ho ofereixen tot malgrat siguis el nouvingut: allà la tendència és que estimar és compartir. Suposo que això fa que quan te’n tornes a casa tinguis molt més presents tots aquests valors que en el Primer Món els substituïm per un individualisme molt més marcat, per desgràcia. I les semblances... Que és el mateix aire que respirem nosaltres, la mateixa lluna que veiem a la nit i el mateix sol el que banya la nostra i la seva terra, i no obstant això dispo-

Penso que sempre hem d’estar disposats a viure per aprendre.

Com es veu Catalunya des de l’exterior?

A Alemanya, amb bons ulls.

Tenen Barcelona com una de les ciutats del món més importants, estan molt al corrent del que fem, i imagino que és perquè Barcelona ha seguit una evolució molt propera a la de Berlín, convertint-se en molts àmbits en ciutat de referència per a la pluralitat i el mestissatge, la tecnologia, la investigació i la moda. Fins i tot em vaig trobar metges que frisaven per tornar a Catalunya per visitar Girona i a l’Escala per menjar-hi anxoves!

A l’Àfrica, per contra, no coneixien massa Catalunya, però en canvi sí que sabien perfectament qui era en Ronaldinho! Els vam regalar les semarretes que ens va donar el FC Barcelona i el FC Mallorca, i a més la senyera, i la veritat és que ara encara tenen més afecte a la nostra terra.

Recomanes l’experiència de marxar de casa?

La recomano de tot cor. La veritat és que és tot un recull de vivències les que t’aporta, un gran ventall de possibilitats les que pots fer i una gran oportunitat que tens per conèixer moltíssimes formes de pensar. I quant més coneixes més saps que encara et queda més per conèixer. És com una addicció!

Penso que sempre hem d’estar disposats a viure per aprendre, i una molt bona forma per ferho és decidint fer el salt! I 23

el butlletó

DE PROP

Entrevista a Antoni Díaz Tarragó Advocat i Cònsol Honorari de la República Oriental de l’Uruguai ÀLEX HERNÀNDEZ CORVERA Secretari de l’Agrupació d’Antics Alumnes

Actualment, Antoni Díaz, advocat, Cònsol Honorari de la República Oriental de l’Uruguai i col·laborador d’algunes revistes jurídiques, treballa pel Bufet Jurídic Díaz Tarragó Advocats i Associats. Està casat amb l’Anna, i té dos fills, l’Anna (1r de Primària), i l’Antoni (P3). Va començar a Belllloc a 14 anys en el que abans era el primer de BUP. Comparteix aficions com viatjar, fer esport, jugar escacs, etc. Durant una bona estona, Antoni Díaz ens ha parlat de la seva estada a Bell-lloc i de la seva situació professional actual.

24

Després d’acabar COU l’any 1992 – 1993, quins van ser els seus primers passos?

Vaig estudiar Dret a la Universitat de Girona, formant part de la primera promoció del Pla de 1992 que va sortir de Girona, van ser quatre anys molt compri-

de prop mits en l’ensenyament de la carrera. Tinc molt bons records i a l’actualitat, a la meva vida professional coincideixo amb alguns professors/amics, com ara en Lluís Esteve, en Guillem Ormazábal, en Carles Palacios, en Jordi Iglesias o en Luis M. Alonso. No obstant, aquests bons records són diferents als inoblidables que vaig viure a Belllloc. Sempre he dit, salvant les distàncies, que si a Bell-lloc haguessin fet els meus estudis universitaris, no hauria tingut cap dubte de continuar.

Què pot dir de Bell-lloc després de tants anys?

La meva visita a l’escola ha coincidit amb un dia fabulós, on llueixen els colors terrossos de les fulles dels arbres de la Masia, el camp de gespa artificial de futbol, les noves infrastructures... M’han vingut imatges de les convivències de “nous” que vàrem fer l’estiu abans de començar 1r de BUP, imatges dels partits de futbol amb la samarreta del Bell-lloc, algun títol, algunes derrotes..., el calaix on el Sr. Lucero guardava el material de gimnàstica..., la zona prohibida de les instal·lacions esportives, la campa... Bell-lloc està impecable i el caliu humà dels professors, el Sr. Boada, Sr. Bosch, Sr. Casalprim, Sr. Montoliu, Sr. Bruguera... durant el dinar ha estat com en els vells temps.

Com passa el temps!, en Joan Casalprim que ara és professor va ser company d’estudi.

Recordes alguna anècdota?

El primer dia ja vaig començar amb anècdotes. Començava en un col·legi nou, venia de l’ensen-

El caliu humà dels professors durant el dinar ha estat com en els vells temps. yament públic del Col·legi CEIP Josep Madrenys de Vilobí d’Onyar amb un magnífic professorat i l’autocar havia de passar per Sant Dalmai. Doncs bé, jo era a la parada i l’autobús no va passar, millor dit, no es va aturar. Així, el primer dia vaig arribar 45 minuts més tard a classe, temps que va coincidir amb la presentació que es va fer a l’Aula Magna. De Bell-lloc tinc els meus millors amics i amistats, entre d’altres, en Josep Batallé, José Sin, Lluís Faus, l’Albert Pla, Joan Casalprim, Josep Prat, l’Eduard Espinet... aquest últim, per coincidències de la vida, va ser qui anys després em va presentar la meva dona i que, per sort, més tard, per la seva condició de metge em va donar un gran cop de mà amb una greu malaltia que vaig patir.

A nivell professional quina incidència té la formació humana, acadèmica, educativa, moral, que Bell-lloc transmet?

Bell-lloc i els seus professors no formen només alumnes, sinó

Bell-lloc i els seus professors no formen només alumnes, sinó que formen persones.

que formen persones. Els meus pares i l’escola van inculcar-me, entre d’altres, uns valors essencials per al dia a dia com ara la constància, la disciplina, l’educació, la seriositat, el compromís... La meva dona de vegades em diu, en broma, quan sóc una mica exigent: es nota que has anat al Bell-lloc, en to conciliador. Aquests valors de què parlava són els que també vull que els meus fills tinguin presents.

Quan vas acabar la carrera et vas incorporar al despatx familiar?

Sí, de fet, durant la carrera vaig compaginar els estudis amb la feina a les tardes en el despatx d’un col·laborador de Girona i el nostre de Barcelona. Així, anava tenint una vessant més pràctica del món del Dret. Va ser molt important poder tenir més d’una visió, la del despatx de casa, la de la gestió dels despatxos, relacionar-se amb professionals del dret. etc. Un cop acabada la carrera, i de fer alguns seminaris a l’estranger, vaig integrar-me totalment al despatx. Així, que vàrem obrir una delegació a Girona.

Actualment, tenim la seu a Barcelona, la delegació a Girona i cogestionem directament despatxos a Montevideo (Uruguai) i a Fortaleza (Brasil).

En quina branca del Dret estàs especialitzat? Quin atractiu hi trobes?

Un acaba la carrera de Dret i té un ventall molt ampli d’opcions: judicatures, notaries, registradors, advocacia, l’empresa privada, etc. Hi ha moltes opcions. Jo vaig triar el món de 25

el butlletó l’advocacia. Dins d’aquest món, també hi ha moltes branques. El nostre despatx està integrat per diferents advocats i professionals que estan especialitzats en diferents camps; en el meu cas particular, per poder dirigir un despatx has de ser una mica “advocat de capçalera”, és a dir, conèixer de tot, malgrat que em decanto més per l’àrea tributària i planificació fiscal, administrativa i mercantil.

Quin és el cas que recorda amb més simpatia?

Bé, amb la discreció de la nostra professió no puc dir noms ni dades exactes, però cada cas és una persona, no ha de ser un número més en l’actiu d’una empresa. El tracte personal és fonamental en la nostra professió. Això fa que

26

quan una persona té un problema i aconsegueixes solucionarlo, només pel fet de veure la satisfacció, ja té recompensa.

Acudir a un advocat no significa necessàriament iniciar un contenciós, sinó posar-se en mans d’un expert que recomanarà en cada cas el sistema més apropiat en benefici del seu client.

No obstant, com a situació anecdòtica podria comentar un

cas en el qual ens vàrem haver de desplaçar a Dallas (EEUU) per discutir amb la “Court” de Dallas i els marmessors per fer valer els drets hereditaris d’un català. Curiosament, aquest català exiliat als EEUU va ser uns dels fotògrafs que va poder fer algunes de les imatges el dia de l’assassinat del president dels EEUU, John F. Kennedy.

Què li va representar ser Cònsol Honorari de la República Oriental de l’Uruguai a Girona?

Vaig complir el mandat de sis anys com a Cònsol de l’Uruguai a Girona. Ha estat una etapa molt satisfactòria amb grans projectes. Per primer cop a Girona hi havia una missió diplomàtica amb oficina consular i personal. I

per feina

PER FEINA

Tres Miquels a Ca la Toia de Blanes, dos d’ells antics alumnes.

El mas Ca la Toia de Blanes és una EFA (Empresa Familiar Agrària) dedicada exclusivament a la producció hortícola.

JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ Professor de Bell-lloc

És meritori que, avui, en un poble emblemàtic de la Costa Brava, centre del turisme de masses, hi hagi gent amb tant d’amor a les seves arrels que continuïn fent d’horticultors, moderns això sí, aplicant les darreres i més modernes tècniques agronòmiques, però essent i sentint-se pagesos.

I és que a Ca la Toia de Blanes són pagesos de tota la vida, en Miquel Roger Vives diu que “tenen escriptures de compra de terra datades de 1650, vol 27

el butlletó Toia treuen les vaques i els vedells i s’orienta tot cap a la producció hortícola. En aquells anys, la Carme Creus, ja casada amb en Miquel, es fa també càrrec de la petita empresa familiar “Merca Creus” de Malgrat de Mar.

dir que fa gairebé quatre-cents anys, quatre segles, que la família Roger són horticultors de les comarques de Girona, encara que a cavall amb les de Barcelona.

Sens dubte que el Maresme ha estat la comarca abastadora de verdures de la ciutat de Barcelona durant molts anys, ara les coses han canviant, però també ha estat la comarca que ha servit de mirall i l’abastadora de llavors i planter (tecnologia) per als horticultors gironins.

No hi ha cap dubte que a Ca la Toia són continuadors d’aquesta nissaga. No obstant, els pobles de l’Alt Maresme i de la Selva Marítima, durant anys, a més d’abastadors de verdures, procuraven ser els productors de carn, llet i ous del habitants de la zona. A la família Roger, avui hem vist els tres Miquels Rogers, vull dir les tres generacions, encara que hi ha hagut Miquels anteriors, ininterrompudament s’han dit Miquel Roger, és així que en Miquel Roger Creus és el sisè dels miquels de Ca la Toia. El Miquel (pare), el quart de la colla, produïa llet

quan en Miquel (fill) va decidir de seguir a l’explotació familiar.

“A casa teníem 15 vaques frisones del país i engreixàvem vedells, havíem tingut porcs i gallines els anys abans” diu en Miquel (fill).

Repetim, quan en Miquel (fill) va decidir de seguir, els pares, amb bon criteri, el van matricular a Bell-lloc del Pla de Girona, “perquè estés preparat per quan s’hagués de fer càrrec ell”, diu en Miquel (pare). Vista la situació actual, la inversió i els inconvenients d’aquells anys han valgut la pena.

La inclinació d’en Miquel vers l’horta i en contra del bestiar ve de lluny, ja a Bell-lloc va triar l’especialitat hortofrutícola i quan es va dedicar totalment a l’explotació, del bestiar se’n cuidava el pare. Potser haver conegut a la Carme, la dona que és la seva esposa, filla d’uns magatzemistes de verdura del poble veí, va ser definitiu per a què es deixés el bestiar.

Així les coses, quan a 1988 en Miquel (fill) es fa càrrec de Ca la

28

A Ca la Toia, actualment, exploten 8 hectàrees de terra, pertanyents als termes municipals de Blanes i Malgrat de Mar, de les quals 2.800 metres quadrats són d’hivernacle de plàstic. Tal vegada, cal considerar que d’aquestes 8 ha només 2 són de propietat, la resta s’exploten en règim de lloguer.

Preguntant per espècies i varietats, sense ànim de ser exhaustius, però amb el suficient interès per a què els nostres lectors no horticultors tinguin una idea del que representa l’horticultura intensiva, exposem algunes de les més importants a l’explotació: - La tomatera és l’estrella de Ca la Toia.

- L’escarola i la xicoira - La patata, - De mongetes en fan de verda i de seca. Mereix un comentari especial la “Mongeta del Ganxet”, típica de la zona, actualment amb denominació d’origen al Vallès Oriental i que s’han fet tots els tràmits burocràtics per a què es pugui estendre també als municipis de Tordera, Blanes, Palafolls i Malgrat de Mar. Mongeta de color blanc i forma arronyonada, destaca per la seva cremositat i la pell inapreciable al paladar.

per feina Entre les espècies d’inferior importància hi ha: - Albergínia, amb la varietat “cristal”, - Carabassó; varietat “Màstil”, - Ceba, - Enciam, - Cogombre, - Col-i-flor, - Bròquil, - Cols, - Pèsols.

amb un assentador de Mercabarna i, finalment, amb Merca Creus, no cal dir que Merca Creus és propietat de la família de la Carme, dona d’en Miquel R Vives i mare d’en Miquel R Creus. “El problema no és de canals sinó del mercat, si sobra o falta mercaderia. Els preus ja no sabem qui els posa, sembla que són internacionals” diu en Miquel R Creus.

Si fem un volt pels camps de Ca la Toia trobarem d’altres espècies com ara síndries, melons, cacauets, etc. Però que són per consum familiar o per encàrrecs.

Hi ha vegades que els preus són tan baixos que no surt a compte recollir encara que es pugui vendre. “Cada vegada estem anant més a fer productes contra temps” diu en MR Vives.

Cal dir que avui ja no fan planter, excepte les mongetes del ganxet que es fa la sembra directament al camp, la resta es fa tot en transplantament amb taquets.

El que ja no es pot ni pensar és de no fer qualitat, això és sagrat, no només perquè no els volen, sinó que el prestigi et queda per terra” segons en M R Vives. El comercial cada vegada és més exigent i això els ve donat per la competència i per l’exigència dels consumidors.

Els tractaments en tots els casos possibles es fan a través de la fertirrigació, evitant d’aquesta manera, malgrat no siguin tan eficients, contaminació aèria i així es millora el medi.

No cal dir que són escrupolosos amb els períodes dels tractaments.

Hem parlat de treball de la terra, això no es fa sense maquinària, per ara les feines les fan totes ells, això fa que necessiti més potència de la que podria ser

necessària en altres circumstàncies i tipus d’explotació. No obstant, procuren de tenir només les màquines imprescindibles, tot i això alguns conreus requereixen de màquines especials com ara les mongetes del ganxet que tenen una sembradora especial i una màquina per a triar les mongetes una vegada ventades. Pot ser significativa la utilització d’una plantadora, però cal reconèixer que és imprescindible.

8 ha. d’horta donen molta feina, més si es fan tants de productes com demana el mercat, és així que a Ca la Toia, a més d’en Miquel R Vives al qual ajuden en la direcció, el pare i el fill, a partir d’enguany s’incorpora totalment a l’explotació, hi treballen dues persones fixes i tres d’eventuals.

Sens dubte que es tracta d’una empresa emprenedora, que procura de produir qualitat “les segones ningú no les vol” diu en Miquel R Vives, que té prestigi i que amb en Miquel R Creus, amb la seva joventut i les ganes de seguir, tenen assegurada la continuïtat. I

En l’horticultura moderna, el problema no sol trobar-se a produir sinó a vendre a bon preu els productes, és per això que a la visita em preocupo per aquest tema. “Mai es pot dir que tens la venda assegurada, diu en Miquel R Vives (el fill), però estem incorporats a diversos canals. Som socis i, per tant, comercialitzem amb les cooperatives Garbí i la conca del Tordera de Palafolls. També 29

Xavier Fàbrega Vilà MIQUEL RIERA ELISENDA FÀBREGA TONI CASSANY RAMON HOMS EUDALD VILAS RAMON QUINTANO ORIOL PUIG FÈLIX BRUGUERA MN. ÀNGEL CALDAS DAVID PAGÈS LLUÍS ESTEVE PROFESSORS EOI XAVIER OLIVER FIDEL RINCÓN

TESTIMONIS Anna Pagans Rafel Garcia Ponç Feliu Ramon Alberch Mn. Carles Soler Albert Riera Assumpció Laïlla M. Carme Ferrer Josep Bracons Joan Bagué Palahí Arts Gràfiques Josep Comas

Testimonis dels seus amics 30

a

Introducció MIQUEL RIERA I CASADEVALL Director de Bell-lloc

Ha estat un començament de curs difícil i costerut. El traspàs d’en Xavier ens ha colpit. La vida, però, continua. El trasbals afectiu dels primers dies va deixar pas a la il·lusió per retre-li un homenatge a l’alçada de la seva polifacètica personalitat. De seguida va agafar cos la idea de fer una edició especial de El Butlletó. Què millor que aquesta publicació que va néixer sota la seva empenta i direcció per recollir els testimonis dels amics!

A les següents pàgines es recullen diferents registres de la seva activitat i vitalitat. En Xavier company i professor. Professors i antics alumnes han recordat anècdotes del seu tracte amb pinzellades vivíssimes que el temps no ha fet més que ressaltar. En Xavier escriptor i amant dels llibres. Era un entusiasta de la bona literatura, dels clàssics i contemporanis. Sempre tenia un llibre entre les mans i sabia transferir la passió per la lectura. En Xavier pare i espòs, capaç de transmetre amb tota la força de la seva naturalitat el gran amor que sentia per la seva família.

També hi trobareu articles de la seva afició als ocells; de les moltes activitats culturals i polítiques que impulsà amb la il·lusió de millorar Catalunya. Us farà gràcia als qui el vareu tractar la glosa de les frases fetes i dites que assaonaven amb tanta grapa la seva conversa. En Xavier era una persona coneguda i reconeguda, així ho manifesten alguns testimoniatges i retalls de premsa de personalitats de la societat i cultura catalanes que s’han transcrit a mode de cloenda d’aquest recull.

Josep Pla deia: “A molts catalans els interessa Catalunya, però no hi creuen els passa exactament el contrari que amb la religió i l’altra vida: hi creuen, però no els interessa”. En Xavier no era pas així: tenia una sòlida fe en Déu que traspuava per tots els porus de la seva personalitat, i estimava profundament el seu país, com només s’estima allò en què es creu. I

31

• XAVIER PARE

Gràcies, pare Elisenda Fàbrega i Pascual

Estimat pare, És irònic, jo ara estic intentant escriure unes paraules sobre tu, ja que m’han guardat unes línies a la revista però no sé què escriure-hi. Tu ja tindries unes quantes idees rondant pel cap, a tu que t’encantava enviar els teus contes a concursos per veure si es fixaven en les teves històries, en general curtes i dolces.

Aquesta afició teva ens l’has transmesa a tots els teus fills, només cal entrar a casa, tota plena de llibres… però no només hi són sinó que també els llegim, els disfrutem i els vivim. M’encanta veure els meus germans llegir, els petits amb els còmics… així és com vam començar tots. A casa hi ha tota la teva renglera de còmics!

Ens has sabut transmetre totes les teves aficions… per exemple el francès, tots el teus fills, alguns més que d’altres, l’estudiem i ens encanta. El teu mètode: aprendre’s fragments de El petit príncep en francès, per aprendre estructures senzilles però ben fetes.

A tots ens has dedicat tant de temps, pensant en cada fill: aquest curs pot fer tal idioma i a l’escola aquest no pot badar amb les matemàtiques… en arribar a casa després de l’escola t’encarregaves de tots, tal i com deies: a tos els fills s’ha de donar el mateix però de diferent forma. I la veritat és que ho brodaves.

El pla de la setmana: pel·lícula familiar dissabte a la nit amb el projector. El projector va ser una idea boja teva. M’ho van dir els nens per telèfon “saps què? El pare ha comprat un projector!” amb un to de sorpresa, sense acabar-s’ho de creure. La mare va posar el crit al cel: però… per què volem un projector? Però la veritat és que va ser una idea sensacional, el cine a casa, tots junts.

M’agradaria fer bona la dita catalana i que “els testos s’assemblin a les olles”. I 32

Toni Cassany Riera Professor i pintor

Un dels trets més característics d’en Xavier era l’amor que tenia a la que anomenava, amb paraules del poema Assaig del Càstig en el temple de Salvador Espriu, “la nostra pobra, trista i maltractada llengua”.

Si a aquest amor a la llegua (“la meva pàtria és la meva llengua” solia dir) hi unim el seu tarannà extraordinàriament divertit i humorístic, tenim un Xavier que fa contínuament un ús lúdic de la llengua. Per això era molt seu dir coses originals que ens feien gràcia. Recordo que aquests darrers temps deia una cosa molt divertida. No sé d’on l’havia tret o si era seva. Quan podia atribuir-se algun mèrit per alguna cosa que havia fet notòria-

ment bé, en comptes d’agafar-s’ho seriosament, cosa que hagués estat vanitós, ironitzava amb aquell “Sóc gairebé perfecte; i dic gairebé perquè sóc infinitament humil”.

El to positiu era molt seu. Recordo que en moments en els quals les coses no sortien prou bé, trencava el gel amb aquell “cagum” tan divertit. A vegades deixava anar aquell “cagum la llet de pot, la saca d’en Catà i la pixa d’en Turró”. Ja em perdonareu, però encara ara, barrejada amb la tristor de no poder-lo sentir més dels seus llavis, em vénen ganes d’esclafir a riure...

Per als alumnes, però, va popularitzar un “cagum la pix” que no volia dir res, però que divertia els 33

• XAVIER I EL JOC AMB LA LLENGUA

Amunt i crits!

• XAVIER I EL JOC AMB LA LLENGUA

nois i aquests el repetien com si fos seu. També era únic en una altra cosa: només ell era capaç de dir certes coses als alumnes i que no només no s’hi enfadés ningú, sinó que a més, els feia riure: els deia llimacs, rèptils o desgraciats (moltes vegades ometent la primera essa, o sigui degraciats) amb una gràcia increïble (brutal, com li agradava dir a ell). Tenia, per a insults, una llista inacabable que feia morir de riure. Els havia tret d’autors catalans de tots els temps. Està clar que eren del tot innocus (tipus botifler, gamarús, colla de galifardeus, bordegàs, bandarra...) Era capaç de donar tanta popularitat a aquestes expressions, de fer-les tan corrents, que acabaves sentint-les molt sovint en boca d’altres.

El millor d’en Xavier era, però, la capacitat d’animar que tenia. Com que li agradava tan la llengua, li captivava la seva riquesa i presumia, a voltes, de conèixer quantitat de sinònims de certes paraules. En deia un reguitzell quan es tractava d’això d’animar: esperonar, esperonejar, brocar, agullonar, estimular, picar,...”

I això d’esperonar ho feia molt amb aquella expressió que havia copsat d’una llarga tradició d’anys amb aquell entranyable “Amunt i crits!”

Durant molt temps, recordo que l’havia convertit en el seu comiat telefònic. Ell deia “Amunt?” i tu

34

havies de contestar-li: “...i crits!” Llavors ja podies penjar.

També havia fet molt seu l’”endavant les atxes!”, expressió que remet a superar entrebancs que se’ns presenten a la vida. Molts correus electrònics que van circular per Bell-lloc en els dies posteriors al 16 de setembre, acabaven amb un encoratjador “endavant les atxes!” o “amunt i crits!”.

Ja fa anys que havia estat capaç de popularitzar maneres de dir molt catalanes que pel desús o pel contagi castellanoparlant, se’ns fan difícils d’emprar. Em refereixo a mots com “làmpada” o a col·locar l’acabat en –ment davant de la parella d’adjectius. Així, feia de la norma quelcom divertit i fàcil d’aprendre, de manera que era freqüent sentir-li aquell “això ho farem ràpidament i entusiàstica”. Amb això de la seva visió positiva de tot va fer seu un gir que molts ens hem repetit contínuament tot aquest temps que fa que no és amb nosaltres per a consolar-nos d’alguna manera:”Que bé que estem, eh? O “Estem bé!”. Ell s’ho repetia a si mateix perquè veia que no tenia motius per queixar-se, perquè malgrat les contradiccions del dia a dia, sabia que havia fet sort. Tenia una família extraordinària, una feina excel·lent on se sentia valorat. I, sobretot, una dona, l’Elisenda,

He trobat fa poc una redacció en francès, de les que feia a classe a l’Escola Oficial d’Idiomes, que parla també de la seva Elisenda. Diu: “Elle est petite, elle a les cheveux bruns. Ce que j’aime le plus de sa figure sont ses yeux et sa bouche.

Quand elle sourit, je suis très content parce que c’est comme si le soleil vient de sortir. Cette dernière expression est un peu ridicule, mais on n’a pas le temps d’en chercher une autre;” (És menuda, té els cabells castanys. El que més m’agrada d’ella són els seus ulls i la seva boca.

Quan somriu, em sento feliç perquè és com si sortís el sol. Aquesta darrera expressió m’ha quedat un pèl cursi, però ara per ara hom no té temps de cercar-ne una altra.”).

Un professor m’explicava que li havia sentit dir al despatx, moltes vegades: “Sóc un afortunat per haver-me casat amb la meva dona”. I no són pocs els qui l’havien vist agafar el telèfon per trucar-la inesperadament i dir-li aquell divertidíssim “Ai, Lisi, si t’arreplego!”.

Quan va trobar aquest pis tan maco que tenen ara, deia: “A mi totes em ponen”. I també això mateix ens ho deia a d’altres, de forma divertida: ”A tu rai, que tens una vida fàcil i regalada”.

Era divertit també el tractament que feia de paraules malsonants. Un professor m’explicava que quan una vegada li explicava que els seus pares es feien una casa a Montfullà, ell li contestà “escolta tu, a veure com parlem, eh? Què és això de Mont!?” A les avaluacions, a vegades rectificava (cap amunt) una nota i afegia “és per anima’l”, jugant amb l’ambigüitat fonètica que dóna l’errada, i és que volia dir “animar-lo”, evidentment).

A vegades se’l veia riure fent broma amb els somhi-la vinga-la, apa-la!. Era una tornada molt seva,

Però per damunt de tot, el que més va popularitzar en Xavier va ser la seva famosa (“mítica” dirien ara els seus alumnes) lluita contra el barbarisme de que. En Xavier va fer popular la norma que impedeix l’ús del de que fent a classe broma de la bona: quan a un alumne se li escapava un de que (“estic tip de que ens faci”...) ell simulava un cobriment de cor, un atac de no se sap què i es doblegava sobre la taula simulant un dolor intens.

Emetia al mateix temps un so sibil·lar que significava angúnia extrema. La gent reia i ell no parava la comèdia fins que l’alumne interpel·lat no rectificava l’errada i deia “perdó: estic tip que ens faci...”. Llavors en Xavier recuperava la compostura i el seu estat natural. Tan divertit va ser tot plegat que els alumnes això ens ho feien a d’altres professors si se’ns escapava un d’aquests maleïts de que. Llavors senties tot d’una, un soroll de les boques, unes esses arrossegades que pensaves “ai quina n’he dita. El mato a aquest Xavier!”. Fins i tot en una conferència del president de l’institut d’estudis catalans va arribar a sentir-se, encara que tímidament, aquest soroll quan al senyor Salvador Giner se li va escapar un de que.

I el mateix feia en una croada sense precedents contra els insofribles tenir que i hi ha que, barbarismes que li provocaven vertaderes nàusees.

Ara, en canvi, quan s’esmuny un de que entre alumnes de 3r d’ESO en avall, no se sent aquell soroll característic. El trobem a faltar.

En fi, en Xavier es fa enyorar especialment, entre moltes altres raons, perquè omplia la vida de bon humor, de tracte franc i directa i perquè també amb l’expressió lingüística, havia fet divertit estar a prop seu. Es pot dir un millor elogi per a algú?

Amunt? I 35

•

com la d’aquell petitíssim fragment d’una cançó (“No me digasssss”, així, allargant la s) que entonava quan corregia exàmens al despatx i veia que els alumnes li responien amb bones qualificacions. L’havia tret d’una ranxera de José Alberto Jiménez i apresa a Pamplona i que continuava dient: ...”que no sufriste. No me digas que no lloraste algunas noches que estuve lejos.”

XAVIER I EL JOC AMB LA LLENGUA

la seva Lisi (recordeu aquell “Lisi!!!!!!”, amb moltes exclamacions?) que li semblava la millor de l’univers. Moltes de les coses que diu de la Núria del Misteri de Quintaforca són d’ella, qui ho dubta, i si no llegiu-ne les dues primeres pàgines.

• XAVIER ESCRIPTOR

L’experiència d’escriure a quatre mans Ramon Homs i Marquès Professor i escriptor

Donava voltes i voltes al contingut d’aquest article, i no me’n sortia: de cap de les maneres. Amb en Xavier ens encantava parlar dels nostres llibres i de com els vàrem fer; tot sovint recordàvem anècdotes de quan els escrivíem; estàvem preparats per donar respostes sobre la nostra tasca d’escriptors, perquè tot sovint ho fèiem en les trobades amb joves lectors a les escoles.

Però... parlar d’en Xavier com a escriptor, així, amb aquesta perspectiva pòstuma? Ho sento molt, no entrava dins de les meves previsions més pessimistes. Potser sí que m’havia imaginat d’aquí a 25 o 30 anys, quan jo rondés els setanta i ell ja fos un ancià venerable. Parlaria del company i mestre (ell assentiria complagut, amb aquell somriure seu burleta), d’aquelles aventures primerenques del Malalt d’ocells o El misteri de Quintaforca, que varen ser el primer pas d’una llarga caminada literària (ara aixecaria una cella còmicament seductora). Però, vés per on, la història ha esdevingut una altra, i no trobava la manera d’encetar aquesta crítica literària de l’amic inesperadament absent. Finalment, se m’ha acudit una idea que pot servir. Més que parlar de com vàrem fer els llibres, m’ajudaré d’un altre fil conductor: Com seria la propera novel·la d’en Xavier? Com l’escriuria? Què li demanaria a aquest hipotètic llibre? Entro en el terreny de la ficció literària, en un sentit poc habitual de l’expressió. Parlaré d’un llibre que no existeix, però ho veig clar: em servirà l’excusa.

La primera cosa que en Xavier buscaria és que el llibre fos entretingut. Que tingués una trama interessant, amb ganxo per al lector, que fes avançar la lectura sense esforç. Una de les coses que vàrem aprendre dels nostres lectors (no saben prou bé amb quina sinceritat agraïa els seus 36

comentaris!) és que els llibres havien de tenir un guió ben desenvolupat, una trama ben lligada i sense esquerdes, fins al final. Segurament perquè en Xavier era un lector apassionat, que es deixava atrapar pels llibres, i ho confessava sempre que podia. Potser algú altre escriurà sobre en Xavier com a lector, però jo no em puc resistir a esmentar dos records ben concrets. Un és la cita que feia de La història interminable, de Michael Ende: aquell fragment del principi en què se’ns explica que un no sap què és llegir si no ho ha fet d’amagatotis, amb una llanterna sota els llençols, passant les nits en blanc per acabar un llibre.

Com s’hi identificava! També recordava, amb molta gràcia, la seva lectura de El comte de Montecristo, que el va portar a “abandonar” (no és veritat, exagerava) les seves obligacions de pare durant els tres dies que va durar la lectura.

Aquesta capacitat de captivar que en Xavier valorava tant en les seves lectures suposo que la voldria per al seu proper llibre.

Una altra cosa que en Xavier demanaria a aquesta hipotètica novel·la probablement seria... Bé, probablement no... segur! que fos divertida. En

Anava a dir que els llibres d’en Xavier sempre haurien de ser pedagògics. Però em penso que si ell sentís aquesta afirmació no l’aprovaria. Potser acceptaria de bon grat l’adjectiu “positius”. En Xavier no volia ser en absolut pedagògic, moralitzador ni didàctic. La “moralina” li feia esgarrifances i adoctrinar mitjançant els llibres no anava gens amb el seu estil. Alhora, no podia concebre un llibre que no suposés una aportació positiva i en què no aboqués aquella admiració tan sincera que mostrava per les coses bones de la vida, que són la majoria. Per això, el seu proper llibre estaria farcit de referències a lectures entusiasmants, ple d’anècdotes sucoses, de paisatges redescoberts, protagonitzat per persones simpàtiques, normals i corrents... Buscaria intencionadament un to amable, defugint dramatismes innecessaris, però alhora ens mostraria una concepció de la vida i de l’home transcendent, profunda i optimista. Una bona amiga nostra d’una editorial em va escriure fa poc que en Xavier “sempre en broma deia un munt de veritats”. Aquest proper llibre seu no en seria l’excepció.

Evidentment, l’escriuria en català. Dic evidentment perquè, per a tots els que el coneixíem, no és possible imaginar-lo escrivint una novel·la d’una altra manera. Si la seva pàtria era la seva llengua, com ho havia de fer? En català, doncs. I en quin català? Ric, però no pedant. Elaborat, però no pretensiós. Si pot ser, en català de Girona. No per menyspreu a les altres variants,

Podria dir moltes més coses, però m’agradaria acabar parlant de la seva voluntat d’autor. En el fons d’un escriptor, sempre hi ha (penso) el desig amagat i potser inconfessat que tard o d’hora s’escrigui sobre ell. A mi això m’ha passat, m’imagino que a en Xavier també. Tot i que sembli estrany dir-ho, estic segur que li faria il·lusió aquest article. La mateixa il·lusió amb què va rebre la primera noticia d’edició del Malalt d’ocells; la mateixa il·lusió amb què s’anomenava a ell mateix “l’autor” (perquè així ho deia el contracte d’edició: “D’una banda en Xavier Fàbrega, des d’ara, l’autor...”). Les bones crítiques, les cartes d’agraïment, els comentaris dels lectors... li produïen una satisfacció immensa. A en Xavier no li agradava gens fer autògrafs, però li encantava signar llibres.

No volia ser famós, però el feia feliç ser escriptor i que el reconeguessin com a tal.

Ara que vaig acabant l’article i el rellegeixo, recordo quina gràcia li feia un article de l’Augusto Monterroso, especialista en contes molt breus i a veure les coses amb sentit de l’humor. És aquell escrit en què comenta tots els disbarats que s’arriben a dir d’una text en què no hi havia intenció literària de cap mena. De vegades, en Xavier deia el mateix sobre els seus llibres. Quan de l’editorial arribaven guies didàctiques o trobàvem crítiques literàries, sempre s’admirava que dels seu text n’haguessin sortit tantes coses. I és que en Xavier no pensava res de l’altre món en escriure: li agradava escriure i ho feia. No hi havia res d’especial, però s’hi abocava tot el que en Xavier era i vivia. Vull dir que la profunditat no estava en el text, sinó en l’autor. I 37

•

sinó per un amor gran a la llengua de casa seva.

A en Xavier, que tant es dolia per la nostra maltractada llengua, li encantava fer arqueologia lingüística, i recuperar mots perduts o abandonats. Entre dues paraules, triava la més oblidada i indefensa, o la més propera a les seves arrels.

Els seus escrits acabaven “pescant” en la parla dels pagesos i en els records de la seva infantesa: xuies, escardalenc, abocar, esbotzar, xibeca, fredolic, esbombar, tràmec, enguiarar, boterut esbullar, manyac, fressa, escarbotar, abonyegar...

De moltes d’elles li he sentit fer una defensa aferrissada. El seu proper llibre, podeu pujar-hi de peus, no estaria escrit en el català de TV3.

XAVIER ESCRIPTOR

Xavier era molt divertit i un llibre seu no podia no ser-ho. A totes les situacions sabia trobar-hi la vessant més humorística i de fets insignificants en feia facècies divertides. És veritat que de vegades les adornava una miqueta per aconseguir l’efecte còmic. Però, que pot ser no és això una bona novel·la? Arreglar la vida mateixa per convertir-la en matèria literària? En aquest nou llibre d’en Xavier els lectors haurien de somriure, i si pot ser, riure obertament, provocant el desconcert entre les persones del voltant. Quan va llegir el Quijote per segona vegada (en Xavier era molt amic de rellegir, de redescobrir els bons llibres), cada dia arribava a la feina entusiasmat, explicant els capítols que el dia anterior tant l’havien fet riure.

Aquest efecte buscaria, sens dubte, en la seva propera novel·la.

• XAVIER I GIRONA A L’ABAST

El Girona a l’Abast que jo conec Eudald Vilas i Pujol Professor i membre de la comissió del Girona a l’Abast

En Xavier era una de les ànimes de Girona a l’Abast. Molts coneixereu aquest cicle de conferències bianual dedicat a la divulgació de temes relacionats amb l’àmbit a voltes desconegut del patrimoni més proper, del patrimoni de la ciutat de Girona. Però jo m’atreviria a demanar que cadascú pensi quin Girona a l’Abast coneix: el de l’assistent a les conferències, el del conferenciant, el de l’interessat a unes visites guiades que s’omplen de seguida i que cal insistir via trucada a l’escola per mirar que se’n faci una altra, el de col·laborador en qualsevol de les tasques petites o grans però que són imprescindibles per tal que tot pugui tirar endavant? I encara, evidentment, me’n deixo molts altres, però és que jo us vull parlar del cicle entre bastidors, de la cuina dels cicles.

Malgrat ser companys des de feia ja un temps, va ser quan em van oferir la possibilitat de col·laborar amb el projecte de Girona a l’Abast que vaig conèixer en Xavier professor, que mai descuidava el vessant intel·lectual en el bon sentit de la paraula: el que fa servir l’intel·lecte, i procura estar en forma en tots els sentits.

Mireu, ell em va ensenyar que la tasca docent té molts aspectes enriquidors, però és fonamental l’esperit de servei. Entrelligant informacions desconexes he sabut que els que van iniciar el cicle van tenir aquesta idea com a fonamental per tal d’intentar donar als seus alumnes d’aquell temps una eina que els pogués ajudar en la seva formació més enllà del que podien oferir-los ells com a professors.

Per això van portar conferenciants a l’escola, i d’aquestes conferències internes en va sortir la possibilitat d’arribar a l’exterior, a tota la ciutat 38

i que hi hagués una activitat més que n’enriquís el teixit cultural. I de les persones que hi havia hagut en aquesta idea embrionària, que va passar per moltes fases abans no va esdevenir el que és ara, jo he tingut la sort de treballar amb en Xavier i altres. I aquest és el Girona a l’Abast que jo conec. El d’unes reunions diguem-ne sui generis per ser fins, en un despatx molt peculiar de l’escola: el de l’Agrupació d’Antics Alumnes. I per mi són frases que sempre portaré en el record, que m’han omplert, que m’han ajudat i que per això ara em ve de “rellegir” com ho faria amb un bon llibre, que amb el temps agafa un sentit nou.

Són aquestes frases les que configuren els meus Girona a l’Abast. Recordo entrar a la reunió, tard, i trobar que ja s’havien fet algunes coses que calia tirar endavant però que ningú entomava. Si hi havia sort, aquell dia potser gaudiríem d’en Xavier en estat pur.

“Mireu, ho he hagut de fer jo perquè sinó aquí no ens en sortiríem pas. És ben bé que no sé què faríeu sense mi”. I aleshores et senties descobert i es començava el repartiment de tasques.

A vegades el to era un altre:“Booooosch, home, hem de preparar un cicle, no podem estar en aquestes petites qüestions sense importància, és igual si hi ha altres actes, només cal no coincidir amb el futbol”. Sentit de l’humor. Preparant els cicles i preparant les conferències, hem treballat. No sé si molt o poc, però hem fet la feina que calia fer. Recompensa, sempre hem rigut molt. I en Xavier hi posava aire fresc, inventiva, loquacitat, ironia. No vull escriure des de la tristesa. Però en aquesta frase hi ha un sentiment clau: amor, amistat, entrega als altres. Jo no sé quanta anys feia que en Xavier i en Ramon es coneixien, però a mi en un primer moment em va xocar molt que en Xavier l’anomenés pel cognom. Perquè per a mi anomenar pel cognom era signe de distància.

Girona a l’Abast per a mi és això i ara, està clar, que n’haurem d’inventar un altre entre tots.

Jo em quedo però en el treball en equip: “Això que dius em sembla molt bé. Te n’encarregaràs tu, eh vailet?”. I ja m’havia tocat el rebre. El títol honorífic de vailet malgrat que tampoc és que fos gaire més gran que jo (m’ho prenc com un joc literari més) ja vindria acompanyat d’algun altre comentari a to amb el que estàvem tractant o referit a la meva arribada en retard, o més normalment un comentari sorpresa que en el fons tant en Ramon com jo esperàvem mirantnos de cua d’ull.

Ànim, valdrà la pena.

La darrera hora del divendres abans de l’accident teníem reunió. Estàvem preparant la publicació del Girona a l’Abast XI i XII. Tots tres repassàrem les coses que teníem, les conferències que faltaven, els terminis, els criteris d’edició... Quan, de sobte, va entrar un professor demanant si en Xavier li podia fer una trucada a França per concretar uns serrells de la sortida cultural. Va telefonar i demanar el que feia al cas tot fent broma, que seguia la persona de l’altre costat de la línia. Quan va acabar, va fer un bot de la cadira i va exclamar: “Com m’agrada el gavatxo, cada dia ho faig millor”. I

39

•

L’explicació que jo hi trobava és que com que a en Xavier li agradava la literatura i en particular Pla, no és d’estranyar que fins i tot sense proposar-s’ho donés sentits diferents al que per la resta serien convencionalismes inamovibles i freds i gairebé buits.

XAVIER I GIRONA A L’ABAST

Quan la cosa estava embastada, però amb els dubtes propis de voler oferir el millor per a la gent que saps que està pendent, per desencallar-ho tot solia produir-se en un moment o altre algun tipus d’arenga.“Nois, si aconseguim que vingui aquest o aquell professor, amb els temes que tractem, enguany això serà genial”. Il·lusió.

Saber que estem treballant a aportar al teixit social de la ciutat el nostre punt de vista, el nostre gust per la història i per l’art i que donem la possibilitat a especialista de primera línia d’adreçar-se a públic no especialitzat i que, a més, podran respondre preguntes normals en el sentit de no erudites, de gent curiosa, de gent, en definitiva, interessada. Il·lusió que en Xavier sabia posar en els seus alumnes, en nosaltres i que contagiava també a qui el sentia parlar d’allò que fèiem des de Bell-lloc.

• XAVIER A L’AGRUPA

El cor de Bell-lloc Ramon Quintano i Ruiz Advocat i antic secretari de l’Agrupació d’Antics Alumnes

El meu President El meu amic Xavier va ser el primer president de l’Agrupació. Sorneguerament, va titllar les úniques eleccions que s’han celebrat des que l’Agrupació va néixer –eleccions que varen celebrar-se a meitat del seu mandat- d’eleccions Fujimori; la seva era la única candidatura i tot i que vàrem disposar una urna i tot, no va ser necessari recomptar-ne els vots; va ésser escollit per aclamació. Quatre anys més tard, els estatuts de l’Agrupació impedien que, de manera formal, continués essent-ne el President, així que el nostre amic Jordi Llopart va substituir-lo, de manera formal, continuant el President, de facto, al capdavant.

Les assemblees anuals –ho recordareu els que hi assistíeu- se celebraven el dia de Fires havent

40

dinat; mentre es feien, a la plaça, les titelles o els pallassos. És clar, si a l’hora hi sumeu la comoditat de les butaques de l’Àula Magna i la poca llum conseqüència del powerpoint que acompanyava les paraules d’en Xavier, ja us podeu imaginar que n’hi havia més d’un que, tot just començàvem, ja pesava figues. En Xavier, en aquest sentit, sempre responia, quan algú abans de començar el convidava a un cafè, que no, que moltes gràcies, però que si en prenia no s’adormiria.

Després mirava de parlar fluixet per no despertar els assistents, als quals, en acabar, escridassava agraint-los l’atenció que li havien prestat.

Aquella Agrupació era Betània. Alguns ja sabeu de què parlo, els altres deveu estar esperant una explicació. El despatx de l’Agrupació està ubicat a la Farmàcia de l’escola, allà on hi tenia el seu

I no només hi passaven companys, també antics alumnes i alumnes d’aquella època.

Betània assolia la seva màxima esplendor, òbviament, els mesos immediatament anteriors a les Fires de cada any. Foren memorables les reunions-soparills per a organitzar-les. Durant aquells dies Betània –que acabava plena de globus, banderes, banderetes, targetes de trivial, bombones d’heli, regals per a la tómbola, llistes, entrades, etc.- esdevenia el cor de Bell-lloc. Per l’Agrupació hi passava tothom, tothom. De fet, en Xavier, burleta, feia veure que l’Agrupació era, tot l’any, el cor de Bell-lloc. Li agradava pensar que les decisions més importants de l’escola les preníem allà, a Betània. Que de coses que s’hi feien allà! La gimcana familiar, la duatló, el torneig de pitch & putt, el campionat anual de futbol 7, el premi Solidaritat, les sortides familiars –inclosa l’esquiada a Núria-, les Fires, les jornades de les empreses agràries, els cursets de cuina, de borsa, de ..., el seu Butlletó. Però, a Betània s’hi feia molt més: les trucades a la seva Lisi, el seu Girona a l’Abast, el Família i Educació, les seves classes de francès als alumnes de Batxillerat, les gestions per als llibres dels fills dels professors, la festa de professors de Nadal, les seves preceptories, els seus contes ensucrats, les seves novel·les, etc. Tot això i molt més es paria allà, es pensava i gestava a Betània; per això en Xavier, burleta, feia veure que l’Agrupació era el cor de l’escola.

• XAVIER A L’AGRUPA

cau el Sr. Castany i el seu material fotogràfic.

Aquest despatx es troba al costat del menjador de professors i de la sala de cafès –de fet, la finestra del despatx dóna al pati adjunt a aquella sala-, raó per la qual pràcticament sempre rebia la visita d’algun/s company/s desvagat/s que venia/en a beure’s el cafè allà. Allà s’hi organitzaven, espontàniament, tertúlies sobre qualsevol tema; només pel plaer de compartir una estona amb el President. I, és clar, aquell President s’escarxofava pesadament al sofà amb un grapat de punts de llibre a les mans, oferia l’altre sofà al seu interlocutor i sense pressa, mentre ensumava els punts de llibre, t’escoltava. Finalment, estrafent la veu, usava qualsevol sentència en francès del seu Petit príncep per reblar la xerrada.

I tot això com es feia? Doncs, ja us ho podeu imaginar, perquè aquell President feia, pràcticament, vida allà. Quantes tardes-vespres-nits havia passat treballant! Explicava, ben seriós, que els seus nens, un vespre que tornava a casa tard i abans d’obrir la porta a un desconegut, havien avisat a la seva mare que hi anés, que hi havia algú que els volia vendre una enciclopèdia; i això ho deia ben seriós i, és clar, t’hi pixaves. I, és clar, com que se les empescava totes, per estar el màxim de temps amb la seva família, amb la seva pinya, que malauradament és la primera que rep quan un ha de dedicar temps a altres coses, els engrescava a participar en qualsevol activitat que s’organitzés: ja podies comptar que la pinya Fàbrega disfressaria un, dos o tres cotxes per a la gimcana familiar o que serien, pel capbaix, mitja dotzena en qualsevol de les sortides familiars o que omplirien un dels vagons del cremallera per anar a esquiar a Núria.

En fi, això era l’Agrupació, Betània, un recer que bullia d’una activitat apassionada i imponent. I el que ha quedat al tinter. I

41

• XAVIER MESTRE

Entre Pere II el Gran i els pronoms febles Oriol Puig Bordas Advocat i antic alumne

En Xavier Fàbrega ens ha deixat per sempre.

Apreciava en Xavier i la seva pèrdua ha estat tràgica i inesperada. En Xavier fou un professor culte, sensible, dinàmic, rialler, bromista, pròxim i entusiasta.

El vaig conèixer com a professor de català i d’història. D’aquelles primeres classes recordo la seva insistència pels barbarismes, l’ús correcte dels pronoms, la seva obsessió a corregir qui posava un “de” davant la conjunció que...

Un dia de cop va aturar la classe. El motiu de l’aturada era que, a la barana del balcó, hi havia un pit-roig i això fou motiu suficient per aturar la classe i que tots observéssim l’ocell detingudament. Aquest gest, per a molts insignificant, demostrava que en Xavier era una persona sensible i culta i això ho transmetia als seus alumnes.

Confiava en els alumnes. A història, en Xavier pressuposava que nosaltres ens havíem llegit la lliçó prèviament i ell aclaria dubtes, punts complexos o els més importants. Al llarg de la classe no hi faltaven referències bibliogràfiques o cinematogràfiques. Recordo que ens recomanà, per a la Revolució Industrial, la novel·la Temps difícils de Dickens i, en el cas del la Revolució Russa, la pel·lícula muda Acorazado Potemkin d’Eisenstein.

Quan sortia el nom de Fabra, ell, solemnement, deia: “Pompeu Fabra: seny ordenador de la llengua”, i afegia un discurs possiblement exagerat però apassionat: “la llengua catalana, la nostra llengua, amb la qual hem nascut i hem mamat del mugró matern!”, fet que provocava somriures en 42

els alumnes però que en alguns de nosaltres va despertar l’amor al país i la llengua. Un amor que en Xavier tenia arrelat i mai havia amagat als seus alumnes.

Fou divertit el viatge a Madrid on davant les obres de Kandinsky, Pollock, Mondian... en el Museu Thyssen va etzibar “com hagués dit en Pla, tot això de l’art contemporani no deixa de ser una bona collonada!”. En Xavier desprenia bon humor tant dins com fora de l’aula.

Ara, en Xavier ja no hi és, però em -ens- quedaran els records d’aquella època d’adolescència, el seu somriure i els seus petits consells, tan importants com tot el que ens va ensenyar el professor. El gran professor que trobarem a faltar. I

Fèlix Bruguera Ligero Professor i Doctor en Filologia Catalana

Encara recordo quan ens vàrem conèixer, era l’octubre de l’any 1987, jo acabava d’arribar a Belllloc i tot just feia tres mesos que havia sortit de la Facultat. Desconeixia moltes coses de l’escola, al meu poble hi havia menys habitants que a Belllloc alumnes, com us podeu imaginar, tot plegat era molt gros...Tanmateix, en Xavier, amb la seva característica bonhomia, va ser un dels companys que es va oferir a fer-me de guia i de mestre, era molt senzill, com em va comentar, “entre alumne i professor, porto molts anys de mili a Bell-lloc”.

Des d’aquella fita, la companyonia va arrelar en una sincera amistat entre nosaltres més enllà de l’escola, i de tant en tant, ens n’anàvem a fer algun soparic com els solia anomenar. A més, arran d’això, em va encomanar aquesta voluntat d’ajudar professors nouvinguts en la seva tasca humana i professional encara que, ho haig de confessar, a mi no em va oferir de llegir cap exemplo del Conde Lucanor com s’havia acostumat a fer en els darrers anys a aquells que arribaven a l’escola. Sens dubte, els seus consells eren sempre assenyats i molt útils per arribar a entendre el caràcter propi de Bell-lloc i, alhora, per poder arribar a ser un bon professor.

I, parafrasejant Ramon Muntaner, el cronista més llegit i admirat d’en Xavier, “què us diré”, com a

company donava tot el que tenia per ajudar-te, era altruista i generós, sempre tenia temps per escoltar-te i orientar-te i això que de vegades era ell qui necessitava ser escoltat, de fet, no era estrany que fos així ja que, com sovint solia afegir a les converses, “és que totes em ponen”. Com a professional de l’ensenyament, tot un mestre, amb plena vocació i consciència de la importància de la seva tasca, atenia els alumnes sempre que calia, patia per ells quan veia que les coses no els sortien bé, s’alegrava amb ells dels seus èxits, com era habitual en ell, sempre cercava el comentari optimista que els pogués ajudar a tirar endavant... i, la seva voluntat d’aprendre, el va portar a poder donar àmbits de coneixement tan diversos com història, català o francès. Era, certament, un enamorat de la seva feina i per això, quan estàvem corregint, potser una de les tasques més feixugues del professor, sovint solia dir-me, “que n’estem de bé”.

I bé, no es tracta ara aquí de fer una elegia –tot i que tinc la sensació que no me n’he pogut estarperò és així com em sento quan recordo aquest company, amic i mestre, aquell que sovint em cantava “No me digas que no lloraste” i a qui havia de contestar “que me engañaste”, haig de dir que no el puc pas enganyar, perquè aquesta vegada sí que vaig plorar. I 43

• XAVIER COMPANY

La feina ben feta

• XAVIER CREIENT

Home de fe Mn. Àngel Caldas Bosch Doctor en Dret Canònic

Fortes in fide: és una expressió de Sant Pau, que no va tenir una vida gens fàcil. Segurament que d’aquí ve la dita: Gran com un Sant Pau ! Només la fe podia donar raó de la seva existència. En Xavier Fàbrega tenia una fe com un pal de paller.

Era el seu pal de paller i els de tots aquells que s’aixoplugaven al redós de la seva amistat. Era una fe present en totes les dimensions de la seva vida. La trobaves a tot arreu. No cal a dir, a casa, a on la fe era especialment comunicativa. En Xavier tenia l’afany d’incrustar-la en la vida ordinària, en la normalitat quotidiana de la seva vida i la dels seus. La visió sobrenatural tendia a ser omnipresent i Déu era com un més a casa, indefugible, com un plat més a taula i una referència permanent en el detall. Crec que tota aquesta amplada i profunditat de fe la duia d’herència, l’havia mamada a casa seva, de petit. I per això, quan arribava, amb l’esposa i la mainada a Can Figueres, - el campament del clan- , a una imatge de la Mare de Déu situada a l’entrada de la finca, ell i els seus la saludaven: “Hola, Mare de Déu; Adéu, Mare de Déu!”. Era la tendresa feta piropo.

Per en Xavier, la fe era una Persona: Jesús. I era també un compromís. I era una fe eclesial. Ell no s’inventava res. Bevia a “ les fonts de salvació” que li oferia el Magisteri i la Vida de l’Església.

Vivia la caritat, entranyablement i amb gran naturalitat, en el si de la seva família i ensenyava a ferho. Cada 15 dies portava tots els nens a veure la iaia Lola de 92 anys, per ensenyar a complir el “dolcíssim precepte” del quart manament. Quan passava per davant d’un cementiri, resava un parenostre pels difunts. I amb la petita de la casa, ja havien llegit dues vegades tot l’Evangeli per a infants que ell mateix explicava. Beneïa la taula , “el pa és fruit de la terra i del treball dels homes.”

A la seva tauleta de nit encara deu haver-hi un petit Sant Crist que era el Déu de la seva intimi44

tat. Era molt romà. Jo el recordo, a Roma, amb motiu de la canonització de Sant Josepmaria Escrivà, sobre un piló de llambordes d’un carrer en construcció, amb tota la seva tropa, escalfant el clima de la Via della Conciliazione. Les petites romeries marianes enfortien la família com una pinya.

Però el que mereix una reflexió més tranquil·la i més profunda, en la vida d’en Xavier, és la projecció de la fe en la seva vida professional, social, cultural i política, que barrejava amb naturalitat, sempre amb el seu carisma joiós, engrescador, dinamitzador, i la portava, amb un gran respecte a la llibertat, a tot arreu. Les classes al Bell-lloc, la labor immensa amb l’Associació d’Antics Alumnes, els seus treballs d’història, la seva intervenció en la vida pública a través de la política, tot allò en què era present tenia les qualitats del que en diríem “la denominació d‘origen”.

La fe donava color a la seva vida pública com la llum incipient que banya les coses sense ferir-les.

El sobrenatural el feia més humà i engrandia la seva dimensió humana. Per això, el seu somriure inalterable també tenia arrels de fe. I

David Pagès i Cassú Professor i escriptor

L’Àlex i en Ramon, coordinador i director de El Butlletó, ens han encarregat que parléssim de la condició d’activista d’en Xavier, cosa que ens plau perquè fou capaç de fer molta feina i molt ben feta.

La veritat és que ens podríem referir a tantes i tantes coses que, sol o bé amb altres persones, dins i fora de l’escola, fou capaç d’impulsar: l’Associació Amics de Josep Pla, els cicles de conferències Girona a l’abast, l’Agrupació d’Antics Alumnes, els Diàlegs, el Premi Solidaritat, les Fires, els camps de treball al Collell, les classes a la Creueta… Quantes vegades, aquestes darreres setmanes, hem sentit les següents paraules: “Saps qui ho va arrencar, això, oi?

Com que en aquest escrit, molt comprensiblement, tenim l’espai limitat, nosaltres ens centra-

rem en tres de les seves principals creacions: el cicle de conferències Girona a l’Abast, l’Associació d’Amics de Josep Pla i l’Agrupació d’Antics Alumnes.

Dels fruits dels cicles de conferències de Girona a l’abast, que ell i altres professors han tirat endavant durant més de vint anys, n’estava especialment satisfet. Encara recordem les seves paraules, plenes d’entusiasme i de goig, en la presentació del tercer volum de la col·lecció, l’octubre del 2005. Els llibres, cartells, conferències, sortides… que han generat aquests cicles han servit exemplarment per aprofundir en el nostre patrimoni cultural, tot desvetllant en els gironins activitats positives vers la recerca i l’observació de l’entorn en què vivim.

De l’Associació d’Amics de Josep Pla, també n’ha quedat una empremta ampla i profunda. Es constituí l’abril de 1988 a partir del fervor que l’obra de l’escriptor despertava entre uns quants lectors gironins. En Xavier en fou l’ànima, no cal dir-ho. L’objectiu de l’entitat era molt clar: que Pla fos conegut i llegit per molta gent, petits i grans, propòsit que s’aconseguí amb escreix. Foren sis anys intensíssims, que es traduiren en incomptables activitats: conferències conduïdes per alguns dels millors especialistes sobre l’escriptor empor45

• XAVIER ACTIVISTA CULTURAL

Pàtria del meu cor

• XAVIER ACTIVISTA CULTURAL

danès; publicació de llibres (el Josep Pla vist per quaranta-set il·lustradors, quina meravella); inauguració, a proposta de l’Associació, del monument de Girona a Josep Pla, obra de l’escultora Pia Crozet…

De l’Agrupació d’Antics Alumnes, en podríem dir tantes i tantes coses…. A la seva posada en marxa, en Xavier hi va esmerçar una quantitat extraordinària d’energies, esforços i il·lusions. És clar que comptà amb la col·laboració de molta gent, però la seva perseverança i tenacitat fou capaç d’avarar un autèntic creuer cultural que ha fet -i fa- una tasca immensa i que ha esdevingut un extraordinari punt d’unió entre l’escola i els antics alumnes.

En Xavier era un activista en majúscules, sempre disposat a ajudar tothom i tothora. Els qui també ens dediquem a la dinamització cultural, sempre notàvem a prop la seva presència, i això es traduïa en assessorament, col·laboració, generositat i suport. En un moment o altre hi recorríem,

46

perquè sabíem que hi podíem comptar. Sempre, sempre, li agrairem la seva complicitat.

La vessant dinamitzadora d’en Xavier era colossal, per dir-ho amb una paraula planiana, però és important dir que aquesta seva faceta no era gens gratuïta, és a dir, no es tractava d’organitzar per organitzar, sinó que obeïa a un motiu principal i aquest era el de fer un bon servei a quatre coses que ell portava ben endins i que estimava profundament: la cultura -la llengua catalana, de manera molt especial-, l’escola, les persones i el país. I

Lluís Esteve Caireta Advocat i membre de l’Associació d’Amics d’Abancay

En Xavier el vaig conèixer ara deu fer uns 25 anys, quan va arribar a Bell-lloc a fer classes d’història. En Xavier era un professor que de debò es feia estimar, respectar i admirar. La meva promoció el vam tenir durant quasi quatre anys i, certament aquesta és una coneixença que a ningú deixa indiferent.

Durant aquests anys vam ser testimonis del seu nuviatge i de la preparació del seu casament.

Encara recordo aquell pastís que li vàrem regalar el dia de la vigília del seu casament amb l’Elisenda.

Després d’un temps ens vam tornar a retrobar i, en aquesta ocasió, el motiu no va ser altre que agafar el relleu de tirar endavant una associació, l’Associació d’Amics d’Abancay. D’aquest retrobament a l’Associació, de la qual ell n’era vicepresident, en va sorgir una forta i intensa amistat.

De la seva feina com a vicepresident de l’Associació d’Amics d’Abancay en vaig treure grans lliçons. I és que en Xavier tenia un do: “el do de la família.” Només des d’aquest punt de vista s’entén tota la ingent activitat (familiar, cultural i professional) que desenvolupava.

Sempre tenia temps per dedicar-lo als altres, a l’Associació, a la gent necessitada.

Aquest “do de la família” el portava a entregar-se plenament a les tasques que, des de l’Associació, se li encarregaven. Ell, de manera intel·ligent i discreta, era capaç d’aconseguir ajuts i col·laboracions des del més sincer anonimat per tal de poder atendre les necessitats de la gent del Perú.

Una de les seves il·lusions era poder anar algun dia, juntament amb tota la seva família, a visitar Abancay i col·laborar en aquesta obra social de la qual participa tanta i tanta gent. Malauradament, això no ha estat possible. De tota manera, comptem amb ell perquè ens continuï ajudant a tirar endavant aquest projecte del qual ell n’estava tan enamorat. Gràcies, Xavier. I 47

• XAVIER SOLIDARI

Els Amics d’Abancay

• XAVIER A EOI

Passió per les llengües Professors de francès Departament de Francès de l’Escola Oficial d’Idiomes de Girona

Se’ns ha demanat d’escriure unes línies sobre en Xavier Fàbrega per a El Bulletó del Bell-lloc i el Departament de Francès de l’Escola Oficial d’Idiomes de Girona ho fa amb molt de gust atès que en Xavier era una persona molt vinculada a la cultura i a la llengua franceses i participava de totes les activitats organitzades pel nostre centre.

professor de la nostra escola que passava per moments molt difícils.

En Xavier era apreciat pels professors i també pels companys de classe pels quals havia estat elegit delegat. A part de la seva simpatía i responsabilitat, era patent la seva generositat que va demostrar estant, per exemple, al costat d’un

Xavier était ce qu’on appelle un brave homme et le département de français de l’EOI Girona voudrait adresser une pensée particulière à sa femme et à ses enfants et se tenir à leur disposition pour quoi que ce soit.

48

Formava part de la nostra escola: era habitual veure´l pels passadissos de l’EOI parlant amb uns i altres, interessant-se per tot i per tots, quan venia a classe o, senzillament, a recollir els seus fills, als quals va transmetre les seves inquietuds sobre la importància dels idiomes.

Xavier Oliver i Santaeulària Professor i Geòleg

Se m’ha demanat que escrigui quatre ratlles de l’afició a l’ornitologia del nostre enyorat company Xavier Fàbrega. Aclarim conceptes.

L’ornitologia és la ciència que estudia els ocells i l’aficionat, el que fa, és sortir regularment al camp o a la muntanya armat d’uns prismàtics i una guia de butxaca per mirar si en pot observar uns quants.

La primera vegada que n’hi vaig parlar es mostrà emocionat i il.lusionat davant el nou ventall de possibilitats que li oferia aquesta afició, deixant de banda l’amor que sentia per la natura i el seu país. Era una activitat que li brindava mil ocasions per compartir meravelloses estones amb els seus fills. Amb el seu habitual entusiasme i bon humor, s’hi va anar engrescant de mica en mica i, excursió rere excursió, cada vegada era més destre en l’art d’identificar els ocells de les nostres contrades. L’apassionava especialment, com a home de lletres que era, el nom de les aus i les variacions que aquests experimentaven en resseguir les diferents comarques i regions de casa nostra i d’arreu, obert com era a totes les llengües i cultures.

humanitat, amor i saber fer envers els altres, sempre amb bon humor, optimisme i serenitat davant els capgirells de la jornada.

No en sé més, d’escriure, i no sé si he pogut reflectir en aquestes frases malgirbades tot el que us volia dir. Llegiu Malalt d’ocells, el recomanable llibre que va escriure arran de les expedicions ocellísticofamiliars, en col·laboració amb l’amic i company Ramon Homs. Hi trobareu el seu esperit, humor i gràcia. Que el disfruteu! I

L’entusiasme d’en Xavier ben aviat es va encomanar a la seva família i va escampar-se més enllà dels fills, afectant també germans i nebots.

Aprofitant l’ocasió educadora i formativa de la floreixent afició ocellística familiar, i sense deixar d’implicar-hi amics propers, i com a tal me’n sento afortunat deutor, va organitzar unes fantàstiques expedicions ornitològicoculturaleducatives a diversos indrets de la geografia catalana i espanyola. Fou en aquestes ocasions, quan el cansament del viatge i del sol estiuenc feien més feixuga la tasca d’educar els fills, on en Xavier es revelava en la seva gran 49

• XAVIER ORNITÒLEG

Malalt d’ocells

• XAVIER POLÍTIC

Fent país Fidel Rincón Murillo Mestre i membre d’UDC

Poc abans de les 8 del matí, en Xavier ja era al meu cotxe, camí de Barcelona, a on ens esperava el Consell Nacional d’Unió. Juntament amb altres companys vam compartir el viatge.

La conversa , fins a l’habitual àrea de servei a on fèiem el primer cafè, va estar farcida de l’obligat i escarit protocol. Després de l’aturada, la conversa es va fer fluïda i la fina ironia d’en Xavier es va fer palesa en els comentaris de l’actualitat política i l’esperat discurs de Duran Lleida. A la sala de l’acte, ens vam asseure de costat i vam compartir comentaris mentre Duran desgranava amb la contundència acostumada les seves paraules.

La tornada la vam iniciar amb una anècdota divertida, perquè xerrant, xerrant... ens vam presentar davant la barrera del pàrquing sense haver franquejat el tiquet i per un llarg espai de temps vam bloquejar la sortida de tot el Consell Nacional amb les conseqüents humorades dels

companys d’arreu de Catalunya que ens van dir de tot, apel·lant a la nostra condició de gironins. Xavier va salvar la situació corrent cap al caixer i responent com podia els improperis amistosos dels altres conductors.

Una vegada enfilat el camí cap a Girona, mentre els ocupants dels seients del darrere dormitaven, nosaltres van iniciar una conversa que òbviament va tenir com a rerefons el col·legi Bell-lloc, a on jo vaig passar els millors anys de la meva vida professional i ell exercia de mestre.

De les persones i anècdotes que formaven part del nostre passat comú, la conversa va derivar ràpidament cap al sentit que havia de tenir la professió de mestre i sense pretendre-ho va resultar , per la seva part, una lliçó magistral que jo vaig aprehendre tot embadalit. Res d’allò que en Xavier utilitzava com a eina davant els seus alumnes era casual. Tota la seva gestualitat professional era intencionada, al servei de transmetre continguts sense tensió, sense cap mena d’angoixa. Aquesta posada en escena, no apresa a cap manual de pedagogia, distingeix els mestres que es limiten a transmetre continguts amb més o menys eficàcia, dels que saben embolcar les matèries d’un alè empàtic transversal i són recordats positivament pels seus alumnes al llarg de molts anys.

En Xavier era un mestre que transcendia.

Després d’alguns anys en què només ens vèiem ocasionalment per Girona, ens vam retrobar a Unió Democràtica de Catalunya. En Xavier va entrar a formar part del Comitè Executiu Local de Girona en el qual jo exercia de secretari. Des de la meva situació de membre silent, gaudia molt amb els comentaris d’en Xavier que solia subratllar les intervencions d’altres companys. Moltes vegades ni es podien transcriure a l’acta les seves paraules, però resulta-

50

XAVIER POLÍTIC

•

va saludable, en un comitè polític, el seu toc pretesament impertinent. Mai es va servir de la política per res. l’any 2003, en Xavier, generosament, va cedir un lloc de privilegi a les llistes de CiU que li hauria permès de ser diputat al Parlament . Malgrat tot, va participar activament a la campanya i va deixar el seu “savoir faire” amb l’organització d’un acte adreçat al món de l’ensenyament que va resultar molt participat i profitós. Amb ell no hi anava ni el tactisme, ni l’estratègia, era un radical dels valors i creia que les certeses en aquest sentit reforçaven la fidelitat dels que s’ havien apropat a Unió pels seus principis basats en l’humanisme cristià, el personalisme comunitari i les prioritats per Catalunya. Acostumava a fer soliloquis sobre qüestions punyents que ajudaven molt a reflexionar sobre el sentit últim de la pràctica política. No era un polític a l’ús, sinó un filòsof de la política En paraules d’Antonio Machado: “Més que un home a l’ús que sap la seva doctrina , sóc en el bon sentit de paraula, bo” Ni més, ni menys... Podríem dir que en

Xavier, en política, també era una persona que transcendia.

Algú li havia parlat d’un article meu publicat al Diari de Girona sobre la II República i ell, que estava preparant un treball amb el mateix contingut, es va mostrar interessat a llegir-lo. Ens van intercanviar les nostres adreces de correu electrònic i ens vam acomiadar fins al proper Comitè Executiu Local de Girona que havia de tenir lloc al cap de dos dies.

Al dia següent, en Xavier ens deixava per sempre.

Quan, finalment es va celebrar la reunió del Comitè, a l’acta de la sessió, no vaig voler-lo posar a la llista ni d’absents, ni d’excusats. Per mi, hi era ben present. I continua present, perquè vam quedar emplaçats per parlar de les coses que compartíem i em resisteixo a creure que la nostra conversa no tindrà continuïtat. Basat en la mateixa fe que també compartíem, sé que algun dia podrem continuar llambregant sobre l’ensenyament, la política i perquè no, el sotmetré a la tortura del meu últim acudit blanc i absurd que il·lustrava el que les paraules formals no eren capaç d’expressar. I 51

• CENT PER CENT XAVIER

Hemeroteca de El Butlletó Xavier Fàbrega i Vilà

Hem tret de l’hemeroteca molts textos de El Butlletó publicats des de la seva creació, l’any 1996, i que ens han semblat especialment significatius i típics de la manera d’escriure d’en Xavier. N’hem seleccionat tres.

Un és una editorial i els altres dos corresponen a textos del seu apartat La

nostra

maltractada

llengua.

Aquests articles els signava amb el pseudònim Erithacus Rubecula, com bé sabeu, el nom científic del pit-roig.

Xavier Fàbrega Vilà Butlletó 15. Editorial. Carta del President.

Agost 2002

Benvolguts: Rebeu El Butlletó al pic de l’estiu. Per a la molta gent és temps de vacances, de desconnectar, de descans Per a molta gent les vacances serveixen, com deia un amic meu, “per carregar bateries”. I és veritat, però a mi personalment és una imatge que em deprimeix una mica: la feina és tan important per a nosaltres que fins i tot de vegades les vacances sembla que només serveixin per recuperar forces per poder seguir treba52

llant. Ho sento: no hi puc estar d’acord. “Sóc amic del meu amic, però més amic de la veritat”, que deien els clàssics (Ells deien “amicus Plato sed magis amica veritas”) i per això discuteixo la visió del meu amic. Des d’aquí voldria fer sentir la meva veu i dir que no, que les vacances tenen entitat pròpia i que les hem de viure intensament i, en la mida que es pugui – cada cas és cada cas- oblidant-se de la feina. El treball no pot ser la referència de les benaurades, esperades i gratificants vacances.

Les vacances són per llegir, per estar més estona la FAMÍLIA (amb majúscules), amb els amics. Per fer un piló de coses que la marxa esbojarrada de la feina no ens permet. Per això penso que les vacances també és temps d’aturar-nos. Aturar-

Signat com: Erithacus rubecula Butlletó 14. La nostra maltractada llengua Febrer 2002

Les vacances són temps de “més” lectura, perquè tenim més temps. Però tot l’any hem de llegir. Per això des de l’Agrupació us obsequiem amb un parell de punts de llibres que suposo que us faran il·lusió. Es tracta de la reproducció d’un dibuix sobre rajola de La Bisbal que hi ha en un pati de Bell-lloc.

Que acabeu de passar un bon estiu. I vigileu la brúixola!

frase incompleta. Caldria dir “La Maria no hi sent”.

I és que la partícula hi pot acompanyar alguns verbs de percepció donant-los un sentit intransitiu, és a dir, que no ha de menester complement directe. És el cas de sentir-hi, veure-hi, clissar-hi, etc.

DE DEBÒ QUE NO BEU GENS? L’emissora Catalunya Cultura (¿) ha fet servir durant molts anys com a reclam una frase lamentable. “És quan sento que hi veig clar” han repetit tossudament un i altre cop. (escric “han repetit” perquè no sé si encara la fan servir: per conservar la meva llengua he decidit no escoltar aquesta emissora). L’inventor d’aquesta desencertada frase manlleva aquell vers tan bonic de Foix i que durant molt de temps els estudiants gironins de la Facultat de Lletres podien llegir escrit en guix a la porta del Seminari. El poeta diu: “És quan dormo que hi veig clar”. El publicista de Catalunya Cultura (¿) ha canviat amb un equivocat enginy “dormo” per “sento”, com si aquests fossin verbs intercanviables. Llàstima que “sento”, aquí, no s’hi escau de cap manera, perquè no és el mateix “sentir” que “sentir-hi”.

Pots dir, per exemple, “Sento fressa” o “sento la Maria”, però no “La Maria no sent”, que és una

Si no sabem distingir la diferència que hi ha entre “beure” i “veure-hi” (un altre verb de percepció), ens pot passar allò de l’acudit, suat, però exacte, d’un que va anar a ca l’oculista perquè no s’hi veia gens. L’oculista, que era un gran metge però tenia poc domini de la llengua, en comprovar que

53

•

Ara recordo una anècdota que vaig sentir no fa gaire i que té a veure amb el nostre lleure. Es veu que a Joan Pau II li van preguntar què feia durant el seu temps lliure. El sant pare, contundent, va exclamar: “Tot el meu temps és lliure”. Això és el que no hem d’oblidar mai.

CENT PER CENT XAVIER

nos i pensar si la nostra vida va ben orientada. De fet, jo recomanaria tothom que aprofités aquest temps per examinar si durant la resta de l’any també sabem viure plenament els moments de lleure, de vacances, que la feina ens permet, si sabem trobar temps per estar amb la FAMÍLIA (sempre en majúscules). Potser ens convé reorientar la nostra brúixola i dirigir-la exactament al nord. Trobem massa gent que està, deixeu-me dir en francès, “deboussoulé”, “desbruixolada”.

Per això aquestes vacances podríem seguir el consell del poeta Maragall a la seva poesia “Excelsior”: Vigila, esperit, vigila No perdis mai el teu nord No et deixis dur a la tranquil·la, Aigua mansa de cap port.

• CENT PER CENT XAVIER el pacient era incapaç d’encertar cap lletra de la pissarra, va exclamar, desesperat: De debò que no beu gens?

L’home, que era un pagès autèntic, d’entrada no gosava dir res. Davant la mirada inquisitorial del metge va dir, amb un fil de veu: Home, una copeta els diumenges havent dinat.

Ja ho sé, no fa gràcia, però és il·lustratiu de com maltractem la llengua.

Sense anar més lluny, a les últimes eleccions nacionals hi havia un partit que tenia un eslògan totalment estrany per a qui, jugant amb les paraules del poeta, “ha mamat la llengua del mugró matern quan la dolça llet bevia”. El partit en qüestió deia: “Que guanyi Girona”. A què és referia?

Parlava del club de futbol, el Girona? Suposo que volien dir que, si ells triomfaven, Girona hi guanyaria, no? Però, dels eslògans de la majoria de partits polítics, més val no fer-ne gaire cabal.

Un dia recordarem algunes campanyes electorals i ens en farem un tip de riure. Bé, per ser més exactes, un tip de plorar. I és que n’hi ha que les fan de l’alçada d’un campanar.

54

Aquest pronom hi és, certament, un pronom desgraciat. Cada vegada se sent més a dir, traduint literalment del castellà, frases com ara “havia molta gent” o “havia una vegada”.

Increïble, però cert. Tant costa saber que en català existeix el verb presentador “haver-hi”, que és diferent del verb haver?

El verb “haver-hi”, per cert, - en això coincideix amb el castellà- no té plural. Així doncs, s’ha de dir, en castellà, “hubo un accidente” i “hubo muchos accidentes” i no, com de vegades he pogut llegir al diari “hubieron muchos accidentes”. En català funciona igual. Hem de dir “hi ha un nen” i “hi ha uns nens”.

En fi, sort que el pronom “hi” no té sentiments. Si en tingués, seria víctima d’una depressió tan profunda i continuada, que no en sortiria ni amb una dieta a base de truita i batut diari d’antidepressius. No proposo que li fem un monument, al pronom hi, encara que potser tampoc no seria cap bestiesa. Seria un acte de desgreuge col·lectiu d’un país que estima la seva llengua. De totes maneres, el pronom potser en faria prou si, a partir d’ara, ens hi miréssim una mica més i el féssim servir quan toca.

LA NOSTRA MALTRACTADA LLENGUA TENIU NOUS? L’altre dia me’n va passar una de bona. Estava badant en una botiga d’objectes de regal buscant un detall i vaig sentir una dona que, des del fons de la botiga, va preguntar amb veu alta a la dependenta: Teniu nous?

Jo em vaig quedar gairebé petrificat. Com diria el meu cunyat, si em punxen no em troben sang. A aquella pobra dona li faltava clarament un bull: es pensava que havia entrat en una fruiteria! De reüll me la vaig mirar i llavors ho vaig entendre tot: no eren nous el que li interessava sinó marcs de fotografia. Resulta que en tenia un a les mans i volia saber si en tenien altres models. La pobra bona dona havia fet una traducció literal del

Aquest és un dels drames de la nostra maltractada llengua: pateix una influència brutal del castellà, que és una llengua germana (o cosina, com s’estima més de dir un amic meu), però no bessona.

Que aquesta influència del castellà està arrelant a la nostra llengua és evident. L’altre dia a la ràdio deien que el Barça estava interessat a fitxar tres jugadors estrangers: un brasiler i dos argentins.

Havia d’haver dit, correctament, que el Barça estava interessat a fitxar tres jugadors estrangers: un de brasiler i dos d’argentins.

La norma oblidada i que hauríem de fer un esforç per no perdre diu: L’adjectiu ha d’anar introduït per la preposició de quan es refereix a un nom representat pel pronom en (“sempre en volia de més petits”) i quan l’adjectiu és quantificat o indefinit i es refereix a un nom sobreentès (“tenia un camp sembrat i un altre de llaurat”). I

55

•

castellà (“¿Tienen nuevos?”). Clarament havia d’haver demanat: “En tenen de nous?”

CENT PER CENT XAVIER

Signat com: Erithacus Rubecula Butlletó 13. La nostra maltractada llengua Juny 2001

Testimonis Parlar de Xavier Fàbrega és parlar d’un home de fermes conviccions, de passió per l’educació i, sobretot, de treball i d’honradesa. Una persona que ha incidit en molts àmbits de la vida social de la col·lectivitat, des del món educatiu i des d’iniciatives com “Girona a l’Abast”. Com a alcaldessa de Girona li vull agrair, en nom de la ciutat, aquestes i moltes altres aportacions que ens ha deixat; un llegat difícil d’oblidar. Fins a sempre, Xavier.

ANNA PAGANS GRUARTMONER Alcaldessa de Girona

Destacaria la seva capacitat d’engrescament, saviesa notable, bonhomia espectacular i un alt sentit de l’humor. Un bon amic, un amic bo.

RAFEL GARCIA Delegat provincial “La Caixa”

Trobarem a faltar la seva bonhomia i passió per la feina.

RAMON ALBERCH Conferenciant de Girona a l’Abast Director del Sistema d’Arxius de Catalunya

Només vaig tenir l’oportunitat d’un tracte ocasional amb el professor Xavier Fàbrega.

Vaig conèixer un home generós, que estimava el jovent i per això no dubtava en dedicar hores educant en el lleure, en un camp de treball al santuari del Collell, que és on el vaig trobar.

Després he conegut per referències la seva profunda vivència de la fe cristiana, les seves qualitats pedagògiques i la seva qualitat d’espòs i pare exemplar.

M’uneixo ben de cor al record afectuós i d’agraïment que li voleu dedicar en el vostre Butlletó.

Ben de cor us beneeixo.

CARLES SOLER I PERDIGÓ Bisbe de Girona

En Xavier em va fer l’honor de presentar el seu llibre Malalt d’Ocells, que sovint fullejo ara recordant moments plegats, quan gaudíem de martinets, rossinyols i agradables tertúlies. Des de llavors, les seves col·laboracions al Noticiari Naturalista de Girona han testimoniat una tasca educativa que centenars d’alumnes han pogut gaudir també en el dia a dia de les seves classes. Ara no hi ets però les teves aloses encara canten; et trobarem molt a faltar, Xavier.

PONÇ FELIU Regidor de Medi Natural de l’Ajuntament de Girona

No descobreixo, segurament, res de nou, si us dic que la imatge que més podria definir en Xavier és la d’un somriure. Un somriure als llavis, als ulls i al cor, perquè segurament, com tots, en Xavier devia passar estones de tot, però sempre transmetia als altres aquella força que neix de la satisfacció d’un mateix amb ell i amb els altres.

Recordem en Xavier des d’aquest somriure amable, profund i esperançat.

Albert Riera i Pairó Regidor d’UDC a l’Ajuntament de Girona

56

El meu record va més enllà del compartir una militància, unes creences, l’estima a un país. En Xavier va ser una persona respectuosa, coherent en les seves posicions, afable i dialogant.

Creia en la gent jove i sempre va fer-nos sentir acompanyats. Estic convençuda que per aquells joves que el van conèixer, pels seus alumnes, esdevindrà un referent. No pot ser d’altra manera. El silenci mai pot esdevenir oblit.

Que no tornem a sentir la seva veu no farà que l’oblidem.

ASSUMPCIÓ LAÏLLA Diputada al Parlament de Catalunya Presidenta d’Unió de Joves

Guardo un record esplèndid del “Girona a l’Abast”. Gracies als vostres bons oficis he anat seguint el seu creixement i desenvolupament.

Guardaré aquest record amb molt d’afecte.

JOSEP BRACONS CLAPÉS Conferenciant de Girona a l’Abast Historiador i crític d’art.

Acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi

En recordo molt clarament la seva empenta, vitalitat, iniciativa, ganes de fer projectes i tirar endavant propostes. Era una persona constructiva, també en el més ampli sentit de l’expressió. Una persona a la qual li escau d’allò més bé la frase del president Jordi Pujol que parla de la “gent que vol sumar en lloc de restar”.

JOAN BAGUÉ I ROURA President de CDC Gironès

Molt amant dels llibres, sempre trobava algun motiu per passar per la llibreria. Feia qualsevol cosa per ajudar-nos: de presentador, d’animador infantil. Era un bon amic amb qui compartíem moltes inquietuds.

Quan un col·lectiu de persones coincideix parlant d’algú amb qui, de tant en tant, s’hi relaciona per motius professionals i ho fan amb optimisme, en positiu, sentint-se valorat per la feina feta, vol dir que realment s’està davant d’una persona que encomana aquest sentiment.

En Xavier era molt agraït, no només de paraula sinó que, alguna vegada, amb el seu inseparable Ramon, acompanyava el seu agraïment amb uns pastissets i una ampolla de cava, reunint els companys de treball per passar una estona simpàtica.

Era un client i un amic, distès i agraït, optimista i divertit. Quan entrava en Xavier, tothom somreia esperant a veure quina en diria.

Quantes bones estones i converses tot treballant, que fàcil seria si tothom procedís com ell, quina alegria i quin saber estar, quina categoria humana!

L’equip de can Palahí, com molts d’altres, t’enyora. Segueix pensant en nosaltres des d’allà on ets. Aquí, el nostre record només ens pot portar a dedicar-te algun pensament i alguna pregària, encara que pensem que no et cal, tu ja ets feliç.

L’EQUIP

DE

PALAHÍ ARTS GRÀFIQUES

Amb en Xavier ens vàrem conèixer amb el primer Girona a l’Abast, ell com a client i jo com a treballador de Palahí Arts Gràfiques. Des del primer moment, tot i que intentava amagar-se darrera d’un somriure, em va ser fàcil adonarme que era una persona que desprenia bondat, amabilitat, alegria, entusiasme i divertiment, i que això només era la punta de l’iceberg de les seves grans virtuts. I JOSEP COMAS Palahí Arts Gràfiques

MARIA CARME FERRER Llibreria Empúries

57

• RETALLS DE PREMSA

Retalls de premsa

Xavier Fàbrega i Vilà David Pagès i Cassú

Per un triple deure d’amistat, de justícia i d’agraïment volem dedicar el nostre article a aquest bon amic, bon professor, bon pare de família i bon espòs que fou Xavier Fàbrega i Vilà, que ens acaba de deixar.

En aquestes darreres hores, plenes de tristesa i defalliment, han passat per la nostra imaginació, en ràpida cavalcada de records, un munt d’anècdotes, vivències i situacions compartides al llarg de més de vint anys, primer com a alumne, després com a company en l’exercici de la docència. Ell tenia uns pocs anys més que nosaltres, i la diferència d’edat ens el feia mirar com un conseller, un germà gran, un guia... Com algú sempre disposat a escoltar-te, a ajudar-te... i a compartir projectes i il·lusions.

Xavier Fàbrega va néixer a Girona l’any 1958. Era professor d’Història i de Llengua catalana. Acabava d’iniciar el seu vint-i-cinquè curs a l’escola Bell-lloc de Girona, commemoració que l’omplia de goig.

Quants d’alumnes, al llarg de tots aquests anys, deuen haver passat per les seves classes, unes classes dinàmiques, divertides, profitoses... Inoblidables.

A l’escola era un model a imitar, un punt de referència, un mestre d’energia i de bon humor. Al seu costat, sempre 58

t´hi trobaves bé. Tenia una gran capacitat per engrescar la gent al voltant de qualsevol projecte que fes falta posar en funcionament. Impressiona el nombre d’activitats que sol, o bé amb altres professors, fou capaç d’activar: els cicles de conferències Girona a l’abast, l’Agrupació d’Antics Alumnes, el Premi Solidaritat, les Fires, els camps de treball al Collell, les classes a la Creueta... Sempre s’hi abocava amb generositat, joia, plenitud... i convicció total.

Hem conegut poques persones que estimessin tant els llibres com ell. Destacava com a lector i també com a escriptor.

Coneixia a fons les obres dels nostres principals escriptors.

Tenia escrits molts de contes, que eren portadors dels millors consells que es poden donar als infants i als joves d’avui...

Fins i tot, juntament amb Ramon Homs, va escriure dues novel·les juvenils: Malalt d’ocells i El misteri de Quintaforca...

«La meva pàtria és la meva llengua», ens deia a vegades. Era una de les seves maneres d’afirmar l’estima, autèntica i encomanadissa, per Catalunya i pel català... Presidí l’Associació d’Amics de Josep Pla, que féu una tasca ingent a favor de la divulgació de l’escriptor de Llofriu.

En podríem destacar moltes i moltes coses més: la immensa qualitat humana, el caràcter afable, la visió positiva de les coses, l’estar sempre a punt per ajudar tothom, la capacitat de donar aquells consells que desencallen tot tipus de situacions... i unes conviccions de fe, profundes, sòlides, vives.

Els qui l’hem conegut, els mateixos que l’hem estimat, sempre en guardarem un magnífic record, un record que ens esperonarà a continuar treballant pels seus ideals, tots bons i nobles.

A l’Elisenda, als seus set fills i a tota la família Fàbrega els fem arribar el nostre suport i el nostre afecte més profunds. I

Esteve Vilanova i Vilà

Jo no coneixia en Xavier Fàbrega personalment però un dia un fill meu em diu: «El professor que tinc de literatura m’ha dit que li agradaria llegir un llibre que tu tens i em diu si li deixes.» Jo vaig dir-li que sí. El llibre era Converses amb Pau Casals, de Josep M. Corredor. I no va ser fins uns anys després que el vaig conèixer i recordo que les seves primeres paraules van ser per esmentar-me aquest llibre i per dir-me que li havia agradat tant que n’havia fet molts apunts. Fou a partir d’aleshores que vam anar parlant, i vaig descobrir en ell una persona tremendament intel·ligent, catalanista, alegre, polifacètic i amb gran interès i

59

RETALLS DE PREMSA

• L’amic Xavier Fàbrega i Vilà

curiositat per tot. Tenia una extraordinària capacitat de treball, que li envejava, sense veure’l mai atabalat. Era un mestre vocacional i reunia totes les connotacions positives que aplega aquesta meravellosa paraula. El seu mestratge s’encaminava a aprofundir en les arrels i a proporcionar als seus alumnes les ales per poder volar sols i sempre amb un gran respecte a la persona. La seva sobtada i inesperada mort ens ha deixat a tots colpits, i el buit que ara sentim per la seva absència només podem minorar-lo amb el record de la grandesa de la seva personalitat. No és gens estrany que en la missa del seu comiat haguessin triat l’evangeli del Sermó de la Muntanya.

Amic Xavier, ens has deixat precipitadament, però els que t’hem conegut podem dir ben alt que la teva curta vida no ha estat estèril, i gràcies al teu pòsit ens has deixat el petit món nostre una mica millor.

Gràcies, amic! I

• RETALLS DE PREMSA

A l’amic Xavier Pere Codina Gironella

Són gairebé les 9 del vespre, sona el telèfon, esperava la trucada d’un amic, però la trucada era per donar-me una notícia que mai hauria volgut rebre: el seu germà, en Jordi, em va dir: «Pere, et truco per donar-te una mala notícia, en Xavier és al Cel», jo incrèdul, no m´ho creia i li vaig demanar que m´ho repetís ...en Xavier és al Cel, aquesta tarda-vespre ha tingut un accident i s’ha «mort».

Si bé és cert que per a tots els creients la mort no existeix, de ben segur que en Xavier es troba al costat del Pare, Ell l’ha cridat i des del Cel m´ajudarà a entendre els motius de perquè l’ha cridat tan aviat. La seva esposa Elisenda i els seus fills el 60

necessitaven més que mai i en Xavier també ara podia gaudir d’ells més que mai.

Sé que no és correcte el que dic, ja que com a creient ho hauria d’entendre, o sento, Senyor, no tinc prou fe per comprendre la crida d’en Xavier.

En Xavier era una bona persona, molt bona persona, un marit i amic exemplar per a l’Elisenda, un bon pare, un bon professor, un bon amic, exemplar en el millor sentit de la paraula, per a l’escola i els alumnes ha estat un model de profe, una persona dedicada a participar molt activament en el projecte de Bell-lloc, per als antics alumnes era l’ amic a qui confiaven totes i cadascuna de les seves inquietuds personals i professionals, tenia una visió clara de les coses, era una persona alegre, sincera i humil i,

sobretot, sempre l’acompanyava el somriure.

El passat dimecres, dia 12, cap a dos quarts de set de la tarda, encara parlava amb ell mentre esperava recollir els llibres dels seus fills per a l’escola, acabàrem la conversa dient-me: «Codina de Girona, com diria en Bosch ....digues a la Teresa Maria que hem de repetir lo de la coca» En Xavier era un home de profundes arrels cristianes a les quals era fidel, com a la seva fe, amb el desig i la il·lusió de viure. És ben cert el que diu Isabel Allende quan fa referència a la mort: «La mort no existeix. La gent només es mor quan l’obliden. Si pots recordar-me, sempre estaré amb tu».

Amb tu, Xavier, vaig compartir una de les millors etapes de la meva vida, amb tot el màxim sentit de l’expressió de la paraula, vaig poder observar la teva dedicació a la família, la teva inquietud per donar a conèixer Bell-lloc del Pla, l’estima i fidelitat al nostre país, la fidelitat a la llengua, a llegir i comentar la lectura d’en Josep Pla en uns moments en què Josep Pla estava mig oblidat i, més endavant, per incitar les institucions a no oblidar-lo vares fundar l’Associació d’Amics de Josep Pla. En la tristesa que m´ha deixat la teva mort, he buscat un missatge d’esperança. Jo i la meva família sempre et recordarem, sento encara la teva vida, present i amorosa... i crec en la teva ajuda, en la presència; i m´ajudaràs a conservar la fe que és el que ara m´ajuda a travessar l’espai buit que deixa la teva mort. Així puc començar

Una reflexió feta per un amic, mentre vetllaven el teu cos exposat , va dir: «Això no és pas el nostre amic Xavier; el nostre amic Xavier és el que està amb Déu. Això no és res més que el seu cos que li ha permès de fer tant de bé aquí la terra i ara, ja no el necessita». Aquests mots

A un mestre inoblidable Martí Saballs Pons Subdirector diari «Expansión»

Quan repasso el meu passat, aquelles persones que d’una forma o altra han influït en la meva carrera, ajudant-me a entendre, a aprendre, a tirar endavant en els estudis, sempre hi haurà Xavier Fàbrega. Llavors, nosaltres, els que vam passar per Bell-lloc a començaments dels anys vuitanta erem uns vailets amb molts de somnis i també ganes de passar-nos-ho bé.

En xavier era quasi com aquells nens que s’anaven fent grans. Pels que, com jo, vam entrar a Bell-lloc a primer de BUP, en Xavier era una de les nostres referències. Ell també començava llavors. Ens l’estimàvem. Era un professor popular. Va arribar a ser un bon amic en aquella època.

Després, desgraciadament, el temps i la vida ens va anar allu-

•

m´han ajudat a comprendre millor què vol dir creure en la resurrecció dels morts i viure-la Gràcies Xavier per haver-me deixat gaudir de la teva amistat, i ara, mes enllà de creure i de la mort esperaré: «Aquell dia tornaràs a veure´m, transformat i feliç ja no esperant la mort; i caminaré al teu costat donant-te la mà pels nous viaranys de la llum i de la vida....» ( Sant Agustí). I

RETALLS DE PREMSA

a descobrir i viure el misteri d’una vida i d’una comunió que no acabarà mai.

nyant. Però mai en la memòria.

Ens prenia el pèl amb gràcia i ironia. A mi es referia com a General Savalls, en memòria del general carlí de la Pera, del qual -valgui a dir- no hi tinc cap tipus de parentesc. Però tant se val. Aquell record, «General Savalls, que has de dir res?», sempre em quedarà. En Xavier també em va dirigir el meu estudi d’investigació sobre la revolució federal que va haverhi a la Bisbal d’Empordà el 6 d’octubre de 1869, en ple esclat republicà. Gràcies a aquesta investigació vaig guanyar el premi Cirit, que em va atorgar l’expresident Jordi Pujol al Palau de Sant Jaume, juntament amb 25.000 pessetes. Tenia 17 anys. Quan el president Pujol em va preguntar si volia estudiar Història li vaig respondre que no, que faria Periodisme. Tant se val, el pòsit hi era ja que la història era una de les meves grans aficions. I periodisme sense conèixer història és com un mar sense aigua. Un mar que en Xavier va ajudar a omplir i al qui sempre agrairé. I 61

• RETALLS DE PREMSA

Una empremta més de Xavier Fàbrega Jordi Draper Periodista i antropòleg

Tots ens n´anem d’aquesta vida... algun dia o altre. Aquesta és l’única veritat irrefutable.

Però hi ha persones que quan agafen els rems i marxen a l’altra riba, deixen una sensació d’injustícia al fons del pit. La veu crida en silenci un «encara no tocava» i un buit fred s’apodera de la ment. Sembla com si de cop, tot el que ens envolta deixés de tenir lògica, com si el trencaclosques en què vivim fos incomplet. Hi ha persones que amb el seu exemple, la seva passió, les seves il·lusions i les seves actituds s’adjudiquen un espai de referència en la vida d’altres persones.

M´he assabentat que Xavier Fàbrega i Vilà va morir diumenge passat atropellat per un motorista, mentre pedalejava tant tranquil pel carril bici entre 62

Girona i Sant Feliu de Guíxols, a l’altura de la Creueta. La seva mort m´ha afectat sincerament.

Feia anys que no el veia però sovint hi pensava i en feia referència, ja que la seva empremta va ser forta en mi.

El mateix diumenge de la seva mort, jo encetava un itinerari d’unes cinc hores al cim del Madres, de bon matí. El Madres és una muntanya remota i misteriosa situada al Capcir, a la Catalunya Nord. Atès al seu caràcter aïllat, la serra de Madres, ha edificat al seu voltant una interessant tradició bruixística i fou també -pel seu isolament- el primer racó de Catalunya triat pel llop quan el 1999 va començar a colonitzar els Pirineus. Mentre caminava per aquell indret antic dels Països Catalans, vaig estar parlant de Xavier Fàbrega, com tantes vegades he fet al llarg de la meva vida i afirmava que ell era un dels principals culpables del meu afany per conèixer i explorar el país, buscar-ne les essències, les més belles virtuts i els més vils defectes. En aquesta ocasió, però, mentre jo explicava que havia estat un dels professors més influents que havia tingut a la meva vida, ell potser estava a punt de perdre-la.

Xavier Fàbrega m´ensenyà Història de Catalunya i Llengua Catalana quan jo era adolescent. El recordo lleument caòtic i desordenat quan explicava.

Saltava de tema en tema i era amant d’entretenir-se en detalls aparentment minuciosos. Però aquest assumpte, a més de ser menor, era fins i tot entranyable.

Fàbrega va aconseguir que tota

una generació de joves incrementés el seu amor per la llengua, la història i la cultura d’aquest país. El seu secret només era un.

Explicava la Guerra dels Segadors, la coronació de Pere II el Gran o els pronoms febles amb una passió tal que esquitxava els que l’envoltàvem.

Sentia el que transmetia als alumnes, ho sentia de debò. I aquesta il·lusió i passió fou un regal immens que va fer-nos a tots plegats. El recordo jugant al pare carbasser amb els marrecs i «multant-nos» cada vegada que dèiem algun barbarisme a classe: amb la «recompensa» fèiem una simpàtica berenada a finals de curs.

També ens instava a jugar a casa i molts ho vam portar a terme. Des de llavors, entre la meva família, el «tenir que», entre altres, va quedar desterrat per sempre. Recordo també quan ens va explicar el Compromís de Casp i ens va dir que aquest esdeveniment de la història catalana, succeït el 1412, fou de gran transcendència perquè suposà la primera vegada que una dinastia castellana posava les mans sobre Catalunya. l’arribada dels castellans va ser votada per una sèrie de compromissaris i qui va decantar la balança entre els candidats possibles fou un individu anomenat Bernat de Gualbes. Xavier Fàbrega l’anomenava «el Traïdor». Ho va repetir tantes vegades que un dia ens va anunciar el següent: «la primera pregunta que us posaré a l’examen serà “Qui era el traïdor?”, qui no la respongui correctament no caldrà que

semblar una criatura, la noblesa que desprenia per cadascun dels porus de la pell, siguin puntals de referència per a tots.

Adéu-siau amic, fins ara, mestre! I

A en Xavier Fàbrega

pèrdua, perquè puguem eixugar-nos les llàgrimes i lloar el Nom del Qui ens va regalar la teva vida, la teva companyia.

Te´n vas, amic, però queda latent el teu batec; crema amb força la flama que vas encendre i que no apaga la distància.

El teu pas per la terra ens encoratja a seguir el mateix camí.

Segueixes viu en la memòria de tots els qui vàrem tenir la sort de disfrutar de la teva amistat.

Per sempre. I

Marc i Xènia Ramió Pel teu somriure franc; per la teva manera d’encarar la vida, amb la senzillesa del qui sap que donar i rebre estima és el que fa rica a una persona, del qui sap que aquest amor deixa un senyal indeleble en el record dels qui es creuen en el seu camí. Per la teva humanitat, que et portava a compartir generosament les hores, i per l’entusiasme i la il·lusió que posaves en cada projecte; n´eres l’ànima i ara Ets Ànima, i la teva presència ho embolcalla tot, el que vas iniciar i el que continuarem, seguint el traç que dibuixaves.

Mirada càlida, paraules sinceres, noblesa de cor..., infinits moments i virtuts per recordar, per gravar a foc en la consciència i en l’esperit.

Des de la Glòria aboques llum sobre el dolor de la teva

63

•

immensament carinyós i còmic, «ets un desgraciat, Dreiper!»... i tots rèiem.

Hi ha centenars de petits records d’aquesta persona inoblidable. Xavier Fàbrega ha mort però restarà viu per sempre en molts dels que el vam conèixer. Que la seva aguda intel·ligència, la seva integritat personal, el seu humor sense fissures, el compromís ferm que el lligava amb el seu país, la curiositat insaciable que a vegades el feia

RETALLS DE PREMSA

continuï fent la prova». I així va ser.

Fou ell qui em féu descobrir alguns autors clau de la literatura catalana universal, com Llorenç Vilallonga, Víctor Català o especialment Josep Pla. Quan exposava les seves lliçons, jo sempre l’escoltava, però a vegades m´entretenia dibuixant en comptes de prendre apunts. Si em descobria, afer-rava la mà sobre la meva espatlla i movent el cap de gairell, exclamava amb un to

• RETALLS DE PREMSA

Xavier Fàbrega Joaquim Nadal i Farreras Conseller de Política Territorial i Obres Públiques

El passat 16 de setembre, en Xavier Fàbrega va patir un accident mortal a la Creueta, en plena via verda mentre anava en bicicleta. El xoc ciutadà va ser molt fort, tant per les circumstàncies de l’accident, com pel fet que en Xavier venia d’una família molt nombrosa i 64

tenia una família molt nombrosa i també per la projecció de la seva activitat cultural i educativa.

Els dies posteriors, aquestes circumstàncies van quedar ben paleses, i molts antics alumnes seus van deixar un testimoni directe de la petjada que els havia deixat en Xavier.

Precisament molt pocs dies abans, l’Eudald Vilas, en nom dels tres editors i impulsors del cicle Girona a l’abast, ell mateix, en Xavier Fàbrega i en

Ramon Bosch, m´anunciava la voluntat d’editar el cicle de la primavera de 2005 dedicat als Darrers mil anys de muralles de Girona en un volum singular.

Era l’anunci d’una feina que consistia a corregir i adaptar la transcripció de la meva conferència en aquell cicle i també l’anunci d’un canvi de criteri, ja que fins ara s’havien agrupat en tres volums (1989, 1996 i 2005) els deu cicles anteriors. Sobre la iconografia de la Catedral de Girona, El centenari de Josep Tharrats i La Girona medieval al

Aquests cicles i les corresponents publicacions donaven continuïtat als esforços que va iniciar l’any 1978 J.E. Borao amb la coordinació d’una Síntesi històrica de Girona, que continuaria l’any 1980 amb una Aproximació a la història de Girona.

Per aquest doble camí, el professorat de Bell-lloc del Pla s’esforçava per vincular la docència a l’entorn, aprofundia en la petjada romana de la masia de Can Pau Birol, seu de la pròpia escola, i explorava el pes singular del mosaic de Belllloc, feliçment recuperat fa uns anys i instal·lat al Museu d’Història de la Ciutat després de moltes dècades d’exili als magatzems i a les sales del Museu d’Arqueologia de Barcelona. En Xavier Fàbrega, el meu contacte permanent per aquests cicles, encomanava entusiasme i no s’aturava davant de cap dificultat i intentava amb els seus companys buscar els col·laboradors més acreditats i de més prestigi en cada matèria, amb la voluntat tant de donar projecció ciutadana al cicle de conferències com d’assolir un paper de referència amb les corresponents publicacions. Puc acreditar que els resultats sempre han estat molt positius i que la contribució a la nostra cultura historio-

En Xavier encomanava aquest mateix entusiasme, mentre esbossava un incipient somriure amb la boca mig oberta, en els sopars del jurat del concurs de redacció de la Coca-Cola, en el qual ens havíem trobat una colla d’anys i on ens posàvem al dia de les darreres novetats de la ciutat, de l’escola, de les famílies i del treball i la vida de tots els altres companys i companyes que formàvem part de l’esmentat jurat.

Fa molt pocs dies, en plenes fires i a la Rambla comentantho amb en Miquel Lope, també membre del jurat, ens dolíem que en poc temps han mort dos dels seus components: l’Ignasi Bonnin i en Xavier Fàbrega.

La mort sobtada i inesperada d’en Xavier ens ha trasbalsat a tots, ens ha deixat amb un buit considerable, ens ha interpel·lat sobre el sentit de la vida i de la mort, ens ha posat al davant de l’evidència del caràcter sempre imprevisible de totes les vides, però ens ha recordat, un cop més, que per molt que ens esforcem a trobar un sentit transcendent a les coses el que més compta, el que més ajuda, el que ens encoratja és la vida que ens deixen. Les petjades de les seves vides. Ho he repetit sovint: és en el record de la vida que podem trobar els ressorts per entendre el nostre dolor, la nostra tristesa, les nostres emocions, els nostres

sentiments. Tot ho hem construït en el contacte de les vides i és en aquest contacte i en aquest record que podem trobar el sentit íntim i reconfortant del record d’una vida perduda. Perquè és en realitat una vida viscuda, coneguda i en aquest sentit guanyada en la seva plenitud abastable de principi a fi.

La gran sotragada del setze de setembre fa dies que ha passat. La commoció del moment ha deixat pas, ara, a una reflexió serena, a una vivència més íntima per als que el coneixien més. Per a molts altres pot arribar a ser una absència imperceptible, però quan s’esvaeixi del tot el record dramàtic començarà a ser hora de reivindicar el testimoni d’en Xavier Fàbrega. El testimoni d’un treball ben fet, que continuaran emocionadament els seus companys, i el testimoni de la petjada deixada en alguns centenars de joves de la ciutat i de les comarques que no podran deixar de pensar que en el seu bagatge hi viu el guiatge atent i eficaç d’un bon mestre. I

65

•

gràfica feta des del camp de la docència de Secundària s’ha de considerar un encert.

RETALLS DE PREMSA

primer volum; sobre La Cruïlla de cultures, El Barroc a Girona i l’art gòtic al segon, i sobre Els inicis de l’època moderna, La Girona romànica, La plàstica romànica i la Girona romana en el darrer.

el butlletó

RECORDS D’UNA PROMOCIÓ QUIM FÀBREGA I VILÀ

El passat dissabte 9 de juny ens vàrem tornar a trobar tots a Bell-lloc després de 25 anys. Durant aquests 25 anys, ens hem anat veient al sopar de Nadal que fem cada any, amb una assistència considerable.

Aquest dia vàrem aconseguir de ser 45. La trobada començà al matí amb una mica d’esport i tot seguit férem una visita a les instal·lacions on havíem passat tantes hores, un munt de records ens varen venir al cap. Mentre fèiem la costellada, comentàvem les anècdotes de tants anys passats entre aquestes parets. No va faltar el parlament del Consell de Curs (encara en funcionament després de tants anys) moment en el qual es va tenir un record per a tots els que en aquests anys ens han deixat. I

Per l’èxit de la trobada, va ser fonamental la col·laboració del pare i l’oncle d’en Narcís.

La tradicional fotografia davant les escales del pavelló Gran. Per a l’ocasió vàrem vestir-nos amb un polo amb el lema “25 anys donant guerra”.

66

Girona a l’abast

GIRONA A L’ABAST

Girona a l’Abast XII La comunitat jueva a la Girona medieval Girona a l’Abast XII es va dedicar a estudiar diferents aspectes de la comunitat jueva a la Girona medieval. Després d’haver-nos acostat en anteriors edicions a gairebé tots els períodes de la nostra història, ens proposàrem d’endinsar-nos ara, per primera vegada, al paper que van tenir els jueus des que tenim constància de la seva presència a casa nostra fins a la seva expulsió el 1492.

El diptic de les conferències és del recentment desaparegut Modest Cuixart

Com en les edicions anteriors, vàrem comptar amb la col·laboració d’investigadors de reconegut prestigi per tal de posar a l’abast de tothom aspectes que ens varen fer conèixer i estimar més el nostre patrimoni cultural. I

A més a més de dedicar un parell de sessions al call pròpiament gironí, també n’hi va haver de caire més general que ens ajudaren a emmarcar la comunitat gironina en l’àmbit més ampli de la Catalunya i l’Espanya medievals. La tercera conferència tractà un tema potser no prou conegut, sobretot a nivell divulgatiu, com és la representació de la comunitat jueva en l’art cristià de l’època.

Completà el cicle una visita guiada al Call i al Museu d’Història dels Jueus de la nostra ciutat.

La professora Sílvia Planas, directora del Museu d’Història del Jueus de Girona.

67

el butlletó

Mn Josep Alenyà, Canonge de la catedral de Tortosa i Director de l’Arxiu Diocesà.

El Dr Joan Molina, Professor Titular d’Història de l’Art. Universitat de Girona.

El Dr Julio Valdeón. Catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de Valladolid.

Dos moments de la visita guiada al Call a càrrec de la professora Sílvia Planas.

68

VII premi solidaritat

VII PREMI SOLIDARITAT ENRIC GUARDIOLA I PIJAUME Membre de la Comissió del Premi Solidaritat

La convocatòria 2007 del Premi Solidaritat anomenada “LA SOLIDARITAT COMENÇA AL MEU COSTAT”, organitzada com sempre per l’Agrupació d’Antics Alumnes, va ésser tot un èxit. La gran quantitat de treballs rebuts, entre dibuixos i narracions, i l’excel.lent participació de més d’una vintena de centres escolars, d’arreu de les diferents contrades catalanes, i fins i tot algunes propostes d’indrets més forasters, han fet que aquest premi, pas a pas, es consolidi com un referent literari capdavanter dins de les nostres preuades terres gironines.

La solidaritat, com l’amor,és una d’aquelles coses que, al

contrari del que sol succeir, com més es reparteixen, més creixen les porcions.

Sovint, és en aquest repartiment on neixen les veritables arrels d’aquest premi. De fet, pensem, que és en la vida, en les nostres vivències personals i col·lectives on hem de saber valorar l’alt valor que adquireix aquesta joia tan preuada com és la solidaritat i, és en aquestes propostes, com els dibuixos i composicions presentades en aquesta setena edició, on els més menuts i els de més edat sou i són capaços de fer bategar el cor per a aconseguir que la solidaritat començi molt a prop nostre i vostre.

A voltes pensem que el mot solidaritat s’ha de fer arribar a persones, institucions i llocs llunyans però, a vegades, també, podem perdre la perspectiva i oblidem o podem oblidar que hi ha individus, barris, famílies…, properes a nosaltres que també mereixen rebre un cop de mà.

No ens deixem enlluernar per la llunyania i serà en les distàncies curtes on cadascú de nosaltres hem de fer viure i reviure totes i cadascuna de les virtuts més preuades del nostre cor.

69

el butlletó Maria Carrilero • Primer Premi • Categoria 1 • Col·legi Vilagran

Marta Perxés • Primer Premi • Categoria 2 • CEIP Bordils

70

VII premi solidaritat Guillem Cassú • Primer Premi • Categoria 3 • Bell-lloc

Laia Lladó Primer Premi Categoria 4 Col·legi Vilagran

71

el butlletó Joan Xifra • Primer Premi • Categoria 5 • Bell-lloc

Mireia Vicente Primer Premi Categoria 6 Les Alzines

72

VII premi solidaritat

Premi literari

(Respectem la forma gràfica dels autors).

Aleix Darnés • Primer Premi • Categoria 3 • Bell-lloc

L’home cec Un dia d’estiu vaig trobar un home cec que volia travessar el carrer. Jo li vaig dir: “bon home que vol travessar el carrer?”

En aquell mateix moment que travessavem, va passar un nen a tot Gas!!!!!!!!!. De poc que no ens deixa fets papilla.

Renoi?, va dir l’home cec.

Esteu bé Senyor?, vaig contestar jo.

Si no pateixis, crec que tan sols ha estat un ensurt. Per cert com et dius?, em va dir.

Em dic Aleix, però la mama a vegades em diu nino.

Ja, ja, ja, ja, exclamà.

Escolti una pregunta, vostè sap com és el color verd?

Esclar que no, però el puc sentir.

El pot sentir? Com ho fa per sentir-lo sinò fa fressa?

I va tornar a riure. Ja, ja, ja...

Vull dir que per exemple quan estic al camp, el meu cor sent que tot és verd, els arbres, l’herba... a part el color verd te una olor molt bona.

Bé, ara ja haig de tornar cap a casa, perquè sinó la mama patirà. Es clar que sí, m’ha agradat molt la teva ajuda i sobretot recorda que tots els colors tenen un sentit i una olor especial.

Fins aviat senyor, Fins aviat nino!!!

I tot xino xano, vaig tornar cap a casa per explicar tot el que havia passat.

David Olgado • Primer Premi • Categoria 4 • Bell-lloc

Ajudant a un desconegut Fa molt de temps, en la ciutat de Girona, hi havia un nen que es deia Miquel. En Miquel tenia vuit anys, era un nen simpàtic i amable. Un dels seus “hobbys” era llegir còmics, però com la seva família no tenia gaire diners, no en podia llegir gaire.

Un dia, mentre tornava de l’escola (hi anava sol perquè vivia molt a prop del col·legi), es va trobar un bitllet de cinc euros, no sabia què fer-ne, però al final va decidir comprar-se un còmic.

Mentre anava al quiosc va veure un pobre home, assegut en una cantonada demanant diners. A en Miquel li va fer llàstima el pobre home, allà tot sol, i va decidir parlar amb ell: – Hola! Com et dius? – va preguntar en Miquel. És possible que alguna altra persona s’hauria desfet d’aquell nen que l’estava moles-

tant, però aquell home era bona persona i va respondre: – Hola nen, em dic Mateu, i tu? va respondre estranyat per aquella pregunta.

– Jo em dic Miquel i tinc vuit anys – va respondre en Miquel somrient molt, com si aquell home fos el seu millor amic.

En Mateu no estava segur de si aquell nen sabia que estava parlant amb un desconegut i s’imaginava la cara de la seva mare si s’enterès.

– Què fas aquí? – pregutà el nen.

L’home no sabia com explicar-li a un nen de vuit anys que ell era pobre i estava demanant diners.

– Resulta que no tinc casa, així que vaig pel carrer – va dir en Mateu de la manera més suau que va poder.

– I perquè no tens ca? – va preguntar en Miquel molt ràpidament.

– Perquè no tinc diners – va respondre en Mateu intentant estar calmat.

– I per què no tens diners? – va preguntar en Miquel que s’estava posant pesadet.

– Perquè no tinc treball – va respondre.

– I per què no tens treball – va preguntar immediatament.

– Perquè ningú contractaria a un home pobre que va vestit d’aquesta manera – va dir l’home que començava a estar cansat.

En Miquel, que no era tan ruc com sembla va pensar que aquell home no tenia ni casa, ni diners, ni amics, ni còmics... res.

Va decidir que per poc que fos li donaria el bitllet ja que ell ja tenia molts còmics.

Així que li va donar i se’n va anar a casa somrient d’haver fet una bona obra.

Dos anys després, en Miquel li seguien agradant els còmics i, de fet, n’estaria llegint un si no fos per l’accident que havia tingut dos dies abans. Mentre anava en 73

el butlletó cotxe amb la seva mare van xocar amb un camioner despistat que els va envestir. La mare no tenia res greu però en Miquel s’havia trencat un os del braç.

Li van dir a la seva mare que sino el portaven en una setmana a un especialista a Barcelona perdria el braç.

La família no tenia diners per pagar a l’especialista, però ho va intentar de totes les maneres possibles: el pare va fer moltes hores extres i la mare intentava vendre mobles per aconseguir alguns diners, però seguia sent molt poc.

Just quan ja es donaven per vençuts, un estrany va trucar al timbre de la casa.

– Hola –va dir– viu aquí en Miquel?

– Sí –va respondre la mare– Quí és vosté? Què vol?

– Em dic Mateu, i en Miquel em va fer un gran favor fa dos anys, va dir l’estrany.

– Quin favor li pot haver fet un nen de vuit anys? – va preguntar la mare molt estranyada.

– Fa dos anys –va explicar en Mateu– jo i en Miquel vam estar parlant i ell em va donar un bitllet de 5 euros que es va

trobar pel carrer. Gràcies a aquells diners vaig comprar un número de loteria i em van tocar 400 euros. Amb aquests diners em vaig comprar uns bons vestits i em vaig presentar a treballar de professor d’universitat i em van acceptar. Amb els diners que vaig aconseguir vaig llogar un pis i al final, el vaig comprar. He anat aconseguint diners gràcies a aquest gran treball. Però ahir vaig veure en el diari que en Miquel havia tingut

aquest accident i he vingut per ajudar-lo a pagar al metge, ja que gràcies a en Miquel he aconseguit tornar a una vida normal. No només em va donar diners sinó que també em va animar a seguir endavant.

I gràcies a en Mateu, en Miquel es va poder curar i això ens demostra que sempre que siguem generosos serem recompensats encara que sigui per dins.

Ignasi Mozo • Primer Premi • Categoria 5 • Bell-lloc

Un dia a la ciutat En Joan era un nen d’un poble molt bonic al costat del mar.

Vivia en una caseta petitona, que abans havia estat una casa de pescadors. Allà, corria, saltava, anava amb bicicleta, pescava molts dies amb el seu avi Josep. Era un nen feliç, content i donava cada dia gràcies a Déu per tot el que l’hi havia donat. Un dia el seu pare va arribar a casa i abans de dir res en Pere, el pare d’en Joan, li va consultar una cosa a la 74

seva dona. Escolta Rosa, què et sembla si demà anem a Barcelona amb el nen? No hi ha escola i, hi podríem passar el dia. Sí, sí, digué la Rosa, pot ser un dia fantàstic! Quan en Joan ho va saber saltava com un boig, estava tan content que fins i tot es va posar nerviós. Va sopar i no parava de xerrar.

L’avi tenia feina i només reia i escoltava.

S’en va anar a dormir més aviat que de costum, tenia ganes que arribes l’endemà. No podia dormir, i ja hi som! A donar

voltes i més voltes pel llit, va contar cabretes, doncs havia sentit que així et dorms, però rés, fins que al final, i no sap com, es va adormir.

Ja estan asseguts al cotxe, tots mudats, pentinats i esmorzats. Quines ganes tenia d’arribar! El camí es va fer llarg, però al final havien arribat.

Verge del cel quantes cases!

Quants cotxes i quanta gent!!!

En Joan estava al·lucinant.

Després d’haver passat tot el dia visitant... va caure rendit en un banc de les rambles. Al

VII premi solidaritat davant seu hi havia un senyor i una nena: estaven asseguts al terra amb una pancarta petita que hi deia: “tenemos hambre y no tenemos para comer, una limosna por favor”. La nena devia tenir l’edat del Joan, 10 anys, duia els cabells molt mal pentinats, la roba bruta i estripada. En Joan es va posar trist de cop, no sabia què fer, el cap li va donar voltes i més voltes pensant com podia almenys fer riure aquella nena.

Al final li va dir a la seva mare: mare, podem comprar aalguna cosa de menjar per aquella nena? I tant, menjar sí, li respongué ella. Varen estrar en un supermercat i van

comprar algunes coses. En Joan va anar cap allà i els hi va donar la bossa plena de coses, se’l va quedar mirant amb uns ulls grossos com dues taronges, prò negres de tanta tristor. En Joan a cau d’orella li va dir a la nena: et faré una proposta: si em dius el teu nom et donaré un caramel. La nena se’l va quedar mirant seria. Pels sus ulls negres, li queien unes llàgruimes que semblaven gotes d’aigua. El pare amb molta dificultat i amb accent estranger li va dir: és sorda.

En Joan va quedar mut de cop i va arrencar a córrer plorant a abraçar-se a la seva mare. No

podia parlar, només tenia ganes de tornar a casa.

La nena al veure allò va anar cap en Joan i li va fer un petó, ell va quedar vermell com un tomàquet, i li va donar una bossa plena de caramels que els seus pares li havien comprat per a ell.

En Joan i els seus pares van marxar cap a casa. Tan bon punt va pujar al cotxe va quedar adormit. Estava decebut, mai no hauria pensat que en aquest món hi hagués coses com les que havia vist avui. Ara més que mai estava feliç de tenir tot el que tenia, uns pares que l’estimaven, unplat a taula cada dia...

Víctor Espinar • Primer Premi • Categoria 6 • Col·legi Vilagran

I la solidaritat?

En una ciutat semblant a la teva, en uns carrers semblants als que tu coneixes, una persona semblant a tu, passejava amb uns amics semblants als teus. De sobte, es van trobar una dona amb quatre bosses de la compra. Van anar a

ajudar-la, però quan li van demanar la dona s’hi va negar.

– El món ha après a conviure sense ajudar-se. –va dir un dels amics.– Després de tants anys la gent s’ha acostumat a conviure en guerra constant i ja no precisa de l’ajuda dels solidaris.

Davant d’aquest comentari,

aquesta persona semblant a tu es posa a rumiar. Tan oblidada està la solidaritat? Tan lluny han quedat els dies en els quals els nens ajudaven als avis? tornà sol cap a casa seva cavil·lant sobre el que havia dit el seu amic. No podia ser que tothom hagés perdut la solidaritat, en algun lloc devia quedar-ne. De

75

el butlletó sobte veu que s’acosta una ombra i decideix preguntar-li sobre el tema.

– No ha quedat oblidada. Però la gent té por. –li contesta un home gran.– Ara no és normal que vinguin un grup de joves a ajudar-te. Per tant, quan la gent ho veu, pensa quin pot ser el veritable motiu d’aquests i decideix fugir cames ajudeu-me.

Quedà bocabadat. No només han oblidat la solidaritat, tenen assumit que no tornarà!

Després de donar les gràcies a l’home, continua caminant. Ja no es dirigeix cap a casa seva.

Ara busca la raó de tan males notícies. Si la gent no confiava en la solidaritat, si no es deixaven ajudar; qui li garantia al nostre protagonista que aquell món no acabaria essent una guerra contínua? Després de passejar-se arreu va tornar a

casa. L’endemà es despertà amb la idea de buscar persones o institucions solidàries. Va agafar el diari i el primer que va veure ja el va desmoralitzar: una ONG havia estat denunciada per utilitzar els diners de les donacions en benefici propi. Si les empreses encarregades de difondre solidaritat eren les primeres en perdre-la, com podia esperar que la gent ho fos? Surt al carrer i segueix pensant. Llavors es troba una cega que vol creuar un carrer molt transitat. S’apropa i l’ajuda a creuar. Un cop arriben a l’altre costat, aquesta li agraeix i se’n va mentre el protagonista se la queda mirant mentre s’allunya.

Ho havia aconseguit! Havia ajudat a algú i aquest s’havia deixat ajudar! De cop i volta una veu el crida des de darrera i li diu:

– Com va la recerca?

L’home gran de la nit passada està parat davant seu.

– La solidaritat no s’ha perdut!

–contesta el protagonista.– Estava equivocat! Hi ha gent que encara la conserva. Perquè em va enganyar?

– Només et vaig dir el que volies sentir –va dir l’home.– Et vaig ajudar a trobar el que volies amb unes paraules.

Volies solidaritat? Sigues solidari. La cega a qui has ajudat se sentirà agraïda i ajudarà a qui li ho demani. La solidaritat no acaba, comença; comença al teu costat.

Aquesta història no és real.

Però és una anècdota semblant a la que li pot passar a una persona semblant a tu, amb uns amics semblants als teus, en uns carrers d’una ciutat semblant a la teva...

Elisabet Fàbrega • Primer Premi • Categoria 7 • Les Alzines

M’ajudes Dijous 5 d’abril de 2007, departament de publicitat.

Començà la reunió amb un repàs general de tota la setmana, els beneficis obtinguts, interessos i novetats del mercat...

Després, com cada dijous, vam procedir al llistat de noves promocions: caramels per a nens, menjar de gos, aspiradores...

Però l’últim fou el que captivà el jove talent d’en Fariner: – I per acabar, tenim una nova proposta. –comentà el gerent.

– Guanys? –preguntà el senyor Salou, sempre tan materialista.

– Cap. Tots els fons van destinats a la Generalitat.

– Què promocionem? –preguntà el senyor Fariner.

– La solidaritat. Però no es tracta d’una ajuda al tercer món, ni 76

de la pobresa als països subdesenvolupats... sinó que promocionem un nou plantejament de la solidaritat. Hem de fer que la societat descobreixi una altra de les infinites cares que té.

– I quin és aquest “nou” aspecte? –preguntà altre cop Salou.

– “La solidaritat comença al meu costat”.

– Passos a seguir? –féu Fariner que, de seguida, mostrà interès.

– Al ser un treball sense beneficis, la Generalitat ha decidit no marcar gaires pautes per deixar volar la nostra imaginació.

Només ens han facilitat l’eslògan de la campanya: “La solidaritat comença al meu costat”.

I com amb cada producte, després procediren a l’elecció per declarar si el personal estava interessat en la proposta i, per tant, hi treballarien a fons, o

bé pel contrari, rebutjaven l’oferta.

– Per mi, endavant... –va declarar Fariner.

– Però pot ser una gran pèrdua de temps, i si no n’obtenim res... –va comentar el senyor Salou.

VII premi solidaritat

Bé, ens pot donar prestigi si l’anunci atrau el públic... –va aclarir Feliu.

Però el senyor Fariner els va interrompre: – No l’escollirem per si n’obtenim o no diners (mirant a Salou), però tampoc per guanyar-nos el respecte de la societat (dirigint-se a Feliu). Hem de fer-ho perquè realment ens importa i hi creiem: perquè sabem que sí que en podem treure un gran profit: un país equilibrat i just on tothom disposi d’allò que necessita i on tothom pugui ésser feliç. que potser hi ha quelcom millor?. Le paraules d’en Fariner, que havien anat prenent força a mesura que eren pronunciades, convenceren els treballadors.

Així doncs, la proposta fou finalment acceptada.

La feina era complicada: havia de ser senzill però captivador.

En Fariner hi estava molt interessat, i això li facilità la feina.

L’interessava en especial aquella oferta perquè l’havia viscuda des de molt a prop, massa.

Ell contribuïa a totes les organitzacions per ajudar els països pobres. Tenia cinc infants apadrinats, i feia tot el que podia per la pobresa del tercer món, fins que li tocà viure una tràgica experiència que el marcà per sempre. Fou aleshores quan va adonar-se que tot allò no l’omplia, que li faltava quelcom més, i és per això que se sentia obligat a contribuir en aquell nou projecte, perquè no volia que ningú hagués de patir tot el que ell havia patit. Havia estat molt de temps ajudant tots aquells nens, perquè trobava injust que els haguessin robat la millor etapa de la seva vida, la infància. Però del que no s’havia adonat era que les desgràcies també succeïen al

seu costat, i que estava molt bé ajudar el tercer món, però la família, els amics... eren el que tenia més a prop. Per ajudar les persones, solucionar problemes, no calia anar tan lluny. Tot el seu dolor, li feu obrir els ulls a la realitat, i ara volia fer-los obrir a la resta de persones del món, però sense la necessitat d’haver de patir tant. Ell se sentia lligat a tota mena de sofriment; se’n creia el responsable, pensava que era el culpable de tots els mals dels altres i es veia obligat a ajudar-los. És per això que volia treballar-hi a fons, volia que fos intens, però el temps transcorria i a ell no se li acudia res.

La inspiració li arribà l’últim dia, l’última nit. La idea, no obstant, no l’acabava de convèncer. Ell esperava una idea més engrescadora, però tenia un temps limitat, era un simple anunci publicitari, així que, finalment, es decidí per aquella.

77

el butlletó Arribà el dia de la presentació.

– Marc Fariner, vengui’m el seu producte. –digué el gerent.

I així començava la seva proposta: (per la pantalla, es podien visualitzar diverses imatges referents als temes que Fariner tractava). En una societat en què només les persones amb diners disposaven d’una vida plaent, i on s’imposaven a tots els habitants les creences del partit polític dominant; on defensar altres doctrines suposava anar en contra de la llei...

Injustícies abundants.

Nasqué una gran persona, unes condicions pèssimes, i s’obrí pas entre la gent.

Jesucrist, predicador de la veritat. Model per molts de la seva generació i de generacions posteriors, líder dels drets civils.

Ensenyava i ajudava els margi-

78

nats, les dones, els malalts... que en aquells moments, estaven molt mal considerats.

Predicà ls seves creences tot i sabent que serien rebutjades per molts.

Va donar la seva vida pel poble.

Impossible? Inútil?

Després de la seva mort, molts dels mateixos soldats que l’havien crucificat, ridiculitzat i humiliat se’n penediren.

El cristianisme és actualment la religió amb més practicants arreu del món: un 34% de la població total, després de més de dos mil anys del naixement de Jesús. **** En una societat en què els indis eren considerats inferiors i estaven sotmesos al poder d’altres.

Empreses on milers de persones eren explotades i obligades

a rebaixar la seva dignitat a la dels animals.

Injustícies abundants.

Nasqué una gran persona, promotor de la no-violència.

Ghandi, igualtat per a tots.

Model per molts de la seva generació i de generacions posteriors, líder dels drets civils.

La seva major preocupació fou l’alliberació de la comunitat índia mitjançant la resistència passiva i la desobediència civil.

Mètodes que van tenir un gran ressó entre ciutadans de totes les ètnies i de tots els països.

Va donar la seva vida pel poble.

Impossible? Inútil?

El seu missatge esdevingué universal, aconseguí drets i igualtats pel indis.

El 26 de gener de 1930, l’Índia va esdevenir independent. ****

VII premi solidaritat

En una època en què el racisme es practicava a flor de pell, entre una societat on dominava la segregació: les persones blanques, tenien poder sobre les negres, més drets i privilegis.

Injustícies abundants.

Neix una gran persona, la força de la paraula.

Martin Luther King, una veu contra el racisme. Model per molts de la seva generació i de generacions posteriors, líder dels drets civils.

Pastor protestant en una església de Montgomery: amb els seus discursos es va guanyar el respecte entre la societat, promotor de la no-violència, i de la defensa dels drets de la comunitat negra, la igualtat entre races, en una època i estat on la segregació, era un tema corrent i de gran polèmica.

Va donar la seva vida pel poble.

Impossible? Inútil?

Aconseguí molts drets per la població negra.

El 1964 va ésser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau. El 18 de gener de 1993, el dia Martin Luther King, fou establert pels cinquanta estats dels Estats Units. ****

En una societat mal repartida, desequilibrada. Uns tenien molt, iels altres molt poc: mentre hi havia persones que llançaven el menjar, d’altres morien de gana.

Però la societat intentava dissimular els seus desperfectes i els rics creien que per destinar una petita part dels seus abundants guanys a organitzacions que ajuden el tercer món, esdevenien importants i bones persones.

Injustícies abundants.

Va néixer una gran persona.

Lluitant perquè la societat l’escoltés, un home des va guanyar l’atenció de la gent.

No sabia com, ni quan, però una cosa tenia clara: allò no podia seguir d’aquella manera.

Dels seus raonats arguments, en destacava la força de les seves paraules que arribà al cor de tots els habitants.

Contribuint-hi cadascú personalment, tot va prendre un gir i cada vegada eren menys habituals els omes pidolaires, els joves que destrossaven les seves vides prenent camins inadequats com l’alcohol o les drogues, els discapacitats sense inserció laboral...

Perquè la gent s’adonà que ells

podien canviar el món i estaven convençuts que ho farien: Molts dels pidolaires, amb un petit ajut al principi, podien entrar en el món laboral, formar una família...

La majoria dels joves que havien destrossat la seva vida, vivien enganyats, tenien la consciència deformada degut a l’escassetat de formació rebuda...

Molts dels malalts tenien unes capacitats intel·lectuals extraordinàries i un gran cor...

Impossible? Inútil?

Tu pots respondre.

Si, hi ha nens explotats al Marroc, orfes a Pakistan, maltractaments a la Xina... però no cal anar tan lluny: la solidaritat comença al teu costat.

Hi ha hagut grans homes, grans líders, podem millor.

Però encara queda molt a fer.

Contribuïm a crear un nou capítol a la història.

TU pots canviar el món, tot està a les teves mans, la solidaritat comença al TEU costat.

Ahir vaig tenir un somni... vaig somniar que canviava el món.

Ara sé que puc fer-lo realitat.

M’ajudes?

79

el butlletó Lluís Ferrés • Primer Premi • Categoria 8

T’escric avui sota l’ombra amorosa del vell saüquer on agombolats jugàvem en les estones somortes de la nostra infantesa. Hi he vingut per primera vegada amb els ulls plorosos malgrat estar content. Això del plorar quan estic més content és una sensació adquirida, gairebé sense adonar-me’n, després de tenir la gosadia de profanar, ja fa vint anys, el llindar de la quarantena. Aquests anys, viscuts amb velocitat desaforada, m’han estovat els sentiments d’una manera plausible, i avui que el saüquer està espectacularment florit, la pell de la consciència se m’ha tornat molt més prima. Així doncs, l’aiguabarreig de sensecions i records emocionats, ha esberlat el meu llagrimal. I aquesta alegria, que sempre m’has encomanat, i que suara em fa plorar d’emoció, és un homentatge i un record a la teva solidaritat en un dia tan important per a tu.

La nostra trobada sota l’arbre, vist des de la perspectiva dels anys, no fou cap casualitat. Jo et necessitava tant, que estic sergur que per alguna raó, un destí ignot va entrecruar les nostres vides amb la particularitat expressa i definida de l’atzar capriciós. Feia poc temps que havia arribat al poble amb els meus pares que, empesos per la necessitat de trobar feina, cercaven un lloc on establir-se i poder guanyar-se la vida.

Recordo els primers anys de la meva infantesa, vagant amunt i avall sense poder trobar un lloc fix on romandre. Fou en aquells moments primigenis quan vaig començar a sentir les fuetades cruels del rebuig, car la nostra pell i la nostra parla qualificada 80

de xarnega, pel què semblava, era un obstacle insalvable. En aquest poble, però, els pares van trobar algú que els va fer confiança i els va donar feina i aixopluc a la masoveria d’una casa de pagès situada als afores. Feia poc temps que el mosso de la casa, un fadrí solter de cinquanta anys, havia decidit just a aquella edat, deixar la duresa de la feina per anar a provar fortuna a ultramar.

Per als meus pares, la obstinada bogeria d’aquell mosso àvid de noves aventures, fou l’oportunitat d’establir-se i començar, malgrat la dificultat, una nova singladura per la vida. Jo, en canvi, continuava sentint la ferida del rebuig, quan en arribar a l’escola, rebia el menyspreu dels que eren els meus companys, només pel fet que era nou a la classe. De fet, tampoc hi ajudaven uns pantalons apedaçats de pana gruixuda que m’anaven un xic més grossos del que calia i que la mare s’entestava, atesa la necessitat, en fer-me portar.

L’estoig, que el pare m’havia fet manualment amb fusta d’arbre blanc sense polir, tampoc gaudia del beneplàcit d’aquells vailets disposats a fer-me ballar la padrina i pels quals jo hauria fet el què fos per resultar agradable a llurs ulls. Malgrat la meva voluntat i predisposició, la seva crueltat s’acarnissava com més dolç jo volia mostrarme davant d’ells i l’anada a l’escola, sobretot a les hores del pati, s’havia convertit per a mi en un trauma de dimensions considerables que m’angoixava de manera permanent. Només trobava consol i repòs sota l’ombra del saüquer que havia crescut al costat de l’abeurador on la mare hi rentava la roba.

Aquell indret em donava la calma necissària per afrontar les ofenses dels meus companys. La vida, allà, s’hi reunia d’una manera ben especial. Les caderneres primerenques hi feien el niu amb una xerrameca frenètica i neguitosa, que nomès s’endolcia quan el rajolí d’aigua que omplia el safareig, perdia el seu cabal i canviava la seva cadència. Era llavors quan sota la provocació d’aquella música tan natural, les caderneres presentaven els més dolços i millors refilets, apaivagaven el seu neguit primaveral i es dedicaven a decorar la plaent melodia del degoteig de l’aigua. Aquell moment sublim, quan es produïa, era el bàlsam que jo necessitava per oblidar l’enuig. En algunes parts de l’aigua estancada i lenta de l’abeurador, hi nedaven unes petites herbes flotants d’un verd clar punyent, que proporcionaven un to màgic a l’indret.

Als llocs clars, hi competien uns escarabats d’aigua amb les granotes mimetitzades que paraven el sol a cor plaent, mentre esperaven poder copsar amb destacada rapidesa algun insecte volador. Els espiadimonis amb el seu vol perfecte i gairebé estàtic, besaven l’aigua amb una precisió absolutament aclaparadora.

Tu, vas arribar seguint el corriol que hi ha al costat del petit regueró que, des de la font, mena cap a l’abeurador. En una de les teves passejades solitàries, t’havia atret la majestuosa blancor de les flors del saüquer que sobresortien damunt les fulles tenyides de verd pur. Et va sorprendre trobar algú en aquell indret, i pel gest que vas fer encara et va colpir més el fet

VII premi solidaritat de trobar-te amb mi. Embadalit per la bellesa d’aquell arbre, havies permès que les ortigues del camí t’omplissin de butllofes les cames i la picor et neguitejava, com era natural. Amb les paraules escasses i molta gestualitat, et vaig respondre amb un somriure decorat per un gest del muscle dret. Era la primera vegada, des de la meva arribada, que rebia la rialla d’algú de la meva edat i allò em va marcar. Quin poder tan bell tenen les rialles en aquest món...! Quin sentiment tan pur es pot dibuixar en una rialla neta...!! Quina companyia tan meravellosa...!!

Ben aviat, havíem oblidat la coïssor de les ortigues i jo et convidava a descobrir el meu petit món sota el saüquer.

L’endemà vaig arribar a l’escola amb una altra sensació. Ja

tenia un amic i això m’enfortia davant els altres companys que, gràcies a la meva nova amistat, van deixar d’importunar-me. En els dies successius, el nostre lloc de trobada, va continuar essent l’abeurador.

Allà hi vam viure les nostres millors aventures imaginades, i els nostres jocs, sempre van tenir en aquell lloc el sentit sublim de la solidaritat. Jo t’ensenyava coses de la naturalesa que no sabies i tu m’ajudaves a comprendre aquesta llengua catalana tan meravellosa que ara faig servir i que sento tan meva. Al teu costat, mai vaig tenir la sensació de no poder aconseguir el que volia, i sempre vaig tenir molt clar que la teva obstinada bonhomia era un exemple a seguir. La teva presència enfortia el meu caràcter i em donava seguretat.

D’entre moltes altres coses, d’aquesta manera tan senzilla i

tan natural, tu vas aprendre que si aguantaves la respiració, podies tocar les ortigues sense sentir el pessic urticant de les seves fulles, i jo, vaig començar a embriagar-me dels versos de poetes escollits que, de tant en tant, llegíem d’amagat sota el saüquer. La música i la poesia eren la perla d’un món, el teu, que t’agradava compartir amb els que ho necessitàvem. Era i és, encara ara, la manera d’oferir la teva solidaritat als qui tens més a prop. L’ofrena dels teus sentiments barrejats de notes i versos, obria nous horitzons, als uns i als altres. En aquella època obscura, encara hi havia molta gent gran que no sabia llegir, i tu i jo ens oferíem per fer de rapsodes i missatgers dels sentiments d’aquella gent. La teva mare ens procurava, d’amagat, llibres de poetes i escriptors catalans, que nosaltres havíem après a recitar amb

81

el butlletó una teatralitat tan agosarada, que el nostre èxit estava d’antuvi garantit. Calia donar algun estímul cultural a aquella gent que, bocabadats, restaven immòbils davant d’aquells dos vailets que els feien oblidar l’esperpent de la guerra civil que els havia tocat viure.

Feia molt temps que les nostres trobades s’havien anat espaiant, car els teus estudis lluny de la vila, així ho disposaven.

Havia començat el periple de la nostra adolescència i l’aire portava, sense ser-ne conscients, la flaire de la nostra separació. Malgrat tot, les nostres trobades esporàdiques, eren més intenses i més carregades de noves sensacions.

Compartíem, com sempre, el millor de cadascú. Jo t’explicava què havia passat durant la teva absència a l’abeurador i tu portaves les darreres novetats

82

que, a fora vila, s’hi esdevenien.

Començàvem una nova etapa de les nostres vides amb la incògnita del nostre futur.

Entre poesia i naturalesa, havíem encès la nostra flame combativa. Per tot i contra tot, lluitàvem per arreglar un món que vèiem enverinat d’odi i rancúnia, de misèria i desengany, mancat de comprensió i solidaritat. Recordo amb especial reverència el dia que vas portar, a sota el saüquer, el petit llibret blanc que havies descobert feia poc, d’un poeta català extraordinari, carregat de sentiment. El teu pare te l’havia portat del seu darrer viatge a Mèxic, i en llegir el florilegi de versos nets que en aquell minúscul llibre s’hi reunien, vam quedar captivats per la musicalitat de la seva senzillesa. Allà mateix, em vas prometre que

un dia, intentaries musicar aquelles estrofes tan emocionades i les donaries a conèixer arreu. Poc després d’aquell compromís ja no en vam veure més.

Des d’aleshores, les nostres vides, com en el poema, han corregut com dos rius pa ral·lels. Cadascú ha fet el seu camí i ambdós ens hem realitzat, amb esforç, en allò que ens agradava. Avui, en sentir les cançons del teu darrer concert curull d’emoció, m’ha impressionat veure les cares de tanta gent per la qual has estat un alè d’esperança. He recordat cada moment que vam passar junts. Cada lletra de les teves cançons m’ha retornat a l’escalf del sentiment, del primer dia que vas tenir la gosadia de fer-me costat al pati de l’escola,

VII premi solidaritat

davant la incredulitat de tots els companys. Aquell fou un gest valent que sempre he valorat amb gran estima. Avui el poble estava amb tu, responent a la teva solidaritat i agraint l’exemple que ens has donat. La solidaritat comença

moltes vegades per un petit gest i és la seva condició d’encomanadissa, la que li confereix aquesta espectacular singularitat. Només cal deixarse portar, buidar-se de manera altruista cap els altres i l’exemple s’escampa.

Sota el saüquer, em vénen a la memòria els versos del poema “Cançó a Mahalta” de Màrius Torres, que vas prometre musicar.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga, de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

En sentir-los, cantats per la teva veu melodiosa, has fet que el meu cor es commogui i recordi els millors moments al teu costat. Ara, acabada la teva carrera pública, t’espero altra vegada sota aquest saüquer florit del nostre poble de Verges, perquè estic segur que hi retornaràs, com el primer dia, atret per les seves flors. Novament, a l’aigua fresca de l’abeurador, et refrescaràs de la coïssor de les angúnies de la vida que, com les ortigues, t’hauran ferit la pell. Jo t’hi esperaré amb la tímida rialla de sempre i el llibre de poemes de la nostra vida.

Aquí, de nou, junts, ens abraçarem. Fins ara. I 83

el butlletó

RACÓ DE BELL-LLOC

L’olivera

Tan bon punt passeu per sota els porxos de la masia, trobareu, en un pati obert, una impressionant olivera. No fa gaire que hi és.. En una remodelació dels jardins feta fa uns deu anys, s’hi va posar, portada d’alguna contrada de l’Empordà. Ara sembla que sempre hi hagi estat.

Té una bonica soca, la seva grandària ens diu que és centenària, els solcs de la seva

(*) l’Olivera d’en Serrat 84

pell, profunds i recargolats, ens parlen de pluges i vents, neus i glaçades, anys de sequera, dies de sol i xafogor i dies freds i grisos. És un bon reflex, salvant les distàncies i entenent que les comparances no es poden apurar mai del tot, del que és el col·legi; una gran soca formada pels pares i professors, el que hi són ara i el qui han estat i una capçada amb branques i fulles

MARC GARAY i JUVANTENY Professor de Bell-lloc

amb fruits menuts, desproporcionats amb la resta de l’arbre, que seran portadors de pau i llavor d’altres arbres o aliment.

Com diu la cançó*: Sempre és allí... a la vora del camí oferint-vos la seva ombra.

Ho dóna tot a tothom, què més es pot demanar a una vella soca. I

arbres de Bell-lloc

ELS ARBRES DE BELL-LLOC

La magnòlia

Magnòlia grandiflora, de la família de les Magnoliàcies.

Originària de Nordamèrica

ANTONI AMORÓS I PRAT Enginyer Tècnic Agrícola

El nom a aquest gènere fou posat per Linneo en honor a Pierre Magnol, professor de botànica a Montpellier (16851715). El nom de grandiflora fa referència a la seva flor, que és molt gran.

Són prop de 35 les espècies que formen part d’aquest gènere, entre arbres i arbustos de fulla perenne o caduca, i és considerat com un dels més interessants per al jardí, tant per les seves fulles com per les seves flors.

La magnòlia que tenim a Belllloc és de l’espècie grandiflora. És una de les més populars i típiques de les zones temperades. Té un tronc erecte, ramifi-

La magnòlia grandiflora és un arbre de creixement lent, que vegeta millor en sols frescos, profunds, sense calç i amb un bon drenatge

cat des de la base, de port piramidal durant els primers anys o en forma de copa, segons el cultiu inicial.

Habitualment, medeix entre 15 i 20 metres d’alçada i té una escorça de color gris fosc. Les fulles fan aproximadament de 10 a 20 centímetres de longitud i de 7 a 10 centímetres d’ample amb un color verd brillant a la cara i ferruginóspubescent al seu revers. Les seves fulles són perennes, amb un nervi central prominent. Pel que fa a les flors, que poden arribar a fer 20 centímetres de diàmetre, són flors solitàries i de color blanc. Són molt vistoses i perfumades i acostumen a ser molt visitades per les abelles. El seu fruit té forma de pinya 85

el butlletó

ovalada d’uns 10 centímetres de longitud i les llavors són aplanades de color vermell d’1 a 1,3 centímetres de longitud.

La magnòlia grandiflora és un arbre de creixement lent, que vegeta millor en sols frescos, profunds, sense calç i amb un bon drenatge. No li agraden els sòls granítics. A més a més, és una planta que prefereix la mitja ombra que no pas una exposició massa assolellada. També es poden formar grups, sobretot en cas de varietats de magnòlia grandiflora de port piramidal.

S’utilitza com a peu aïllat, tot i que es necessiten molts anys 86

per aconseguir un exemplar notable. La seva majestuositat dóna un to senyorial al jardí i en qualsevol època del any es veu l’arbre vestit amb les seves fulles brillants. Les branques i les fulles s’utilitzen sovint com a decoració floral.

De maig a juliol, les seves grans flors de color blanc nítid alegren la vista i perfumen el jardí.

La millor època de plantació és el moment en què s’inicia la vegetació: el mes de març o el d’abril. La poda es redueix a mantenir la forma decidida inicialment i també per eliminar alguna branca seca. I

quan les pedres parlen

QUAN LES PEDRES PARLEN

Sala Rosa d’Abril Entrevista al sr. Joan Maria de Ribot

RAMON BOSCH I ÀLEX HERNÀNDEZ Agrupació d’Antics Alumnes

Pugem amb el sr. Joan Maria de Ribot a la sala. Li hem demanat que ens parli de la sala de la Masia, dels elements destacats, anècdotes i aspectes de la seva història. En els primers anys,

aquest lloc era el més “presentable” del col·legi.

Quins elements conserva que siguin originaris?

La sala Rosa d’Abril és una sala que podríem datar del segle XV.

Té varies característiques interessants. Un d’elles és la finestra gòtica, molt rica, amb festejadors de pedra, que són els seients que hi ha a costat i costat de l’obertura. Les portes i el paviment, que és un pavi-

87

el butlletó ment ceràmic, daten de l’època. El mobiliari, evidentment, ha anat canviant.

I la llar?

També és interessant comentar la llar de foc. No sé si és del mateix segle XV però, amb seguretat, a totes les masies hi havia una llar, si no aquesta, una similar.

I el sostre, és original també?

L’enteixinat, amb les jàsseres que, en realitat són de formigó, estan situades respecte les carteles de sustentació en una posició una mica més elevada perquè permetin un dia, si es veu oportú, folrar-les amb fusta.

Aquest enteixinat, originàriament devia ser més ric, d’igual

88

manera que amb les jàsseres que ara veiem. Possiblement hi devia haver tota la bigueria, de fusta també, i els cassetons.

No es conserva el mateix que hi havia. S’ha canviat l’estructura que, com el paviment, era una estructura de fusta. A sobre hi havia les golfes i aquestes es van haver de reformar perquè estaven en molt mal estat, gairebé podríem dir en estat ruïnós i es va fer de formigó.

El terra fimbreja una mica, oi?

El forjat de la sala és de fusta i això es nota amb la seva flexibilitat, de vegades fa l’efecte d’una mica d’inseguretat, però això no comporta cap perill perquè és seva la facció normal.

A la peanya de la Mare de Déu hi ha unes dates. Què signifiquen?

Si esmentem una dada important d’aquesta sala d’estar, és la visita de Sant Josepmaria el 10 d’octubre del 1966. Era la primera vegada que venia a Belllloc. En aquesta visita, es va celebrar aquí una tertúlia. Érem potser una dotzena de persones. Entre ells hi havia en Mariano o en Mariano Bertrán, que estava assegut a terra. Belllloc feia tot just un any que funcionava i les coses estaven encara en un estat molt inicial.

L’altra data correspon a la seva segona visita a Bell-lloc. Però, en aquesta ocasió, no va pujar a aquesta sala d’estar. Va estar-se a la sala d’actes adjunta a l’ora-

quan les pedres parlen tori i allà es va desenvolupar aquella tertúlia que, gràcies a Déu, està filmada perquè així en tinguem constància.

I la imatge de la Mare de Déu...

Recordo que a la imatge de la Mare de Déu li faltava una mà.

El fundador de l’Obra va suggerir que se li posés una mà amb una rosa, que la va fer en Fita.

A més a més, el qualificatiu de Rosa d’Abril el va donar el meu germà l’Eduard. Aquesta imatge la situo al segle XIX perquè, entre d’altres coses, té els ulls de vidre i no pot ser anterior. La primera restauració va ser la de la mà i després se’n va fer una altra de tot el vestuari, anant a buscar els colors primitius.

L’encarregat de l’obra fou un artesà de Barcelona que la va restaurar en diferents sessions durant pràcticament tot un hivern. La corona de plata no és original. S’hi va afegir a posteriori i sé que va ser un regal. És normal que la llar de foc estigui donant a l’escala?

El que passa és que la llar de foc, normalment, està situada no en aquest lloc on la veiem ara sinó al centre de la cuina, que és on se solia fer vida sobretot a l’hivern. Les masies nostres estan normalment formades per tres crugies que donen de migdia a tramuntana i la crugia central en plana baixa està destinada a l’entrada de la masia i les laterals a les dependències agrícoles. Mentre que a la plana primera, la crugia central dóna lloc a la sala que és menjador per als dies de festa

I les crugies laterals, les habitacions, cuines, etc. I d’aquesta crugia central que és el lloc d’estar, de menjador en casos de festa o de funeral. Aquesta sala d’estar on som, no respon a l’esquema de masia catalana clàssica perquè aquest edifici ha sofert diverses de modificacions. Des d’una vila romana del segle III – IV, fins a l’actual, ha sofert quantitat i quantitat de reformes i de reedicions...

De la decoració, de l’escut de Bell-lloc, aquestes coses són noves, no?

L’escut de Bell-lloc va ser objecte d’un petit concurs

organitzat entre vàries persones, i al qual van presentar-se diverses propostes. I aquest, que el trobo molt encertat, el va fer en Pep Masabeu . Hi ha les armes de Bell-lloc, l’escut de girona (els veros)i la rosa.

Seria la rosa d’abril, la rosa de la mà de la Mare de Déu, que parlàven abans?

No, és la rosa de Rialb. Està relacionada amb un episodi de la història de l’Opus Dei del qual, precisament, es compleixen aquests dies 70 anys. Ja ha quedat com de Bell-lloc i ara el veiem en altres llocs del col·legi, a l’oratori, a la Mare de Déu...

89

el butlletó Els festejadors són típics a les masies catalanes?

Sí, sí, hi abunden molt. Es diu festejador perquè un està posat davant l’altre i invita al diàleg, a la tertúlia i es feia servir per festejar.

Qui va fer la restaruació de la masia?

Podríem dir que l’execució va ser realitzada pel contratista Arcadi Pla. En una entrevista recent que es parlava de l’oratori de Bell-lloc em varen preguntar si hi havia molta diferència entre el projecte, la idea d’execució professional i la seva realització. Vaig dir que es podia fer una similitud amb la terrissa o amb l’obra ceràmica: l’obra projectada és una i l’obra acabada, la que surt després d’haver passat la prova del foc, és diferent, sempre hi havia alguna sorpresa. És veritat i ho volia dir, que com més s’estudia el projecte, com més s’hi aprofundeix, menys sorpreses hi ha al final. D’altra banda depèn molt també de la qualitat de l’execució. Depèn molt de l’execució, que un projecte una vegada acabat es distorsioni molt.. En aquest cas de Bell-lloc, a l’oratori i en aquesta sala on som ara, la sala d’estar, l’execució de l’Arcadi Pla va ser, des del meu punt de vista professional, podríem dir que perfecta. Penso que s’ha de tenir un veritable agraïment a Arcadi Pla que de sempre es va distingir per la seva qualitat com a constructor, però si es pot dir també aquí, s’hi va esforçar, si és possible, encara més.

90

Va fer totes les aules de Belllloc, fins a la seva mort. Totes les obres de Bell-lloc han estat realitzades per ell, tret de les obres més recents, com l’ermi-

ta, el pavelló polisportiu i el CEI. Havíem sentit explicar a en Josep Maria Castany que hi havia gent que en deia Bell-lloc d’en Pla. I