Animal sense anima

ANIMAL SENSE ÀNIMA MAITE MIRAVET

La contemplació de la natura l’exaltava, i més ara en companyia d´Ariadna. Era la primera vegada que anaven junts d´excursió. L´aire fresc del matí li semblava nou, com noves les coses que la claror evidenciava, les emocions que sentia. Mentre pujaven Dino procurava anar al costat d´Ariadna. De quan en quan la mirava amb intensitat, però en silenci, com per submergir-se tots plegats en una realitat més àmplia que els comprenia.

Dino era un poc místic. Veia en tot una perfecció i una harmonia que apuntaven a la invisible mà del Creador. Com explicar sinó els meravellosos dissenys dels organismes, amb totes les seues parts interrelacionades i adaptades a les seues respectives funcions? Els ocells volaven lleugers, amb les seues formes aerodinàmiques, molt abans que nosaltres inventàrem els avions, pensava. A les vores del camí florejava alguna orquídia, amb l´abella dibuixada, quasi escolpida als pètals, simulacres d’amants per aconseguir des de la seua immobilitat una reproducció diferida, s’admirava. I què dir dels ulls que li permetien contemplar tot això, sensibles a la llum com una càmera de cine natural que filmés secretament des de cadascú de nosaltres? De sobte se li acudí que la pel·lícula d´Ariadna podia ser molt distinta a la seua, però ara preferia la vivència de la proximitat a la sospita de la distància.

La resta del grup estaria ja molt aprop del cim. Dino i Ariadna s´havien retardat a posta, feia estona que havien deixat d´escoltar els riures i veus dels seus companys. Ell s´aturà en aquell silenci i li diguè molt baixet: - Ariadna, t´estime. Et vull amb tota la meua ànima.

- Amb tota l´ànima? -Ariadna va riure amb picardia quasi maliciosa- No crec que tinguem un ànima. Si m´estimes tu, ja n´és prou. Jo sóc materialista.

Malgrat la seua edat, ella emprava de vegades paraules exòtiques i abstractes com aquesta, que el consternaven. Dino tornà al silenci i quedà pensatiu la resta del camí.

A la nit encara seguia donant-li voltes a aquella declaració i li costà dormir-se. Ell era liberal, per suposat, i respectava les altres creences (o potser, en aquest cas, les altres no creences), però li preocupaven les seues conseqüències. "Si ella és materialista no pot realment estimar-me a mi, la meua espiritualitat, el meu món interior. Només sóc per a ella un animal, un cos. En definitiva, no em pot voler si em pensa així", reflexionà. La pel.lícula d´ella podia ser, en efecte, molt diferent a la seua, va considerar recordant les emocions místiques que l´havien embargat durant l´excursió. D´una manera confusa el problema de l´ànima i de Déu se li presentaven relacionats. "Es tracta d´un espirit, d´una ment immaterial i, per tant, immortal. Per això la Bíblia diu que Déu féu l´home a la seua imatge i semblança. És clar que els humans posseïm una ànima racional que ens diferencia de tota la resta dels animals. I així com en una obra humana

es reconeix la ment racional que l´ha inventat, per exemple en els meus "bitxacarros" (Dino anomenava així els enginys que li agradava construir amb peces d´ací i d´allà, trossos de transistors, de rellotges antics, de maquinetes de rebuig, que ell aprofitava per inventar curiosos monstres mòbils), d´igual manera en el perfecte disseny funcional dels organismes vius es pot reconèixer la intervenció d´una Intel.ligència creadora. O no? Com ho veia Ariadna? Quina explicació podia donar des del punt de vista materialista a aquestes qüestions?".

Quan ja la son se li apoderava li vingué al cap, i això quasi el tornà a desvetlar, que no havia fet els deures de Biologia.

2

Però el professor McLean no va anar a classe, puntual com solia, a primera hora d´aquell dilluns de l´any 1983. En lloc seu, la directora del centre va entrar i anuncià: - Com sabreu hi una llei actualment vigent a Arkansas per la qual és preceptiu donar a l´escola un tractament equilibrat a la teoria de l´evolució i al creacionisme. El professor McLean ha estat denunciat per incomplir aquestes directrius. Se l´ha suspés cautelarment de les seues funcions en espera d´una investigació. És possible que per al judici es demane el testimoni d´aquesta classe. Per tant vull demanar-vos que aprofieu les següents classes de Biologia, fins que arribe el nou professor, per clarificar la vostra possible declaració i escollir els vostres representants. Qui és el delegat de la classe? Molt bé, Ariadna Theosakis farà de moderadora.

Passaré el divendres vinent per saber el resultat de les vostres deliberacions.

- Qui vol començar a parlar? -preguntà Ariadna en el seu nou paper des de la taula del professor absent. Però la sorpresa i la responsabilitat sobrevinguda els silenciaven. Finalment Robert Rice, que era fill d´advocat i es considerava per això més assabentat d´aquestos afers, s´animà a fer-ho.

- La llei és la llei i tots hem d´acatar-la, està per damunt de qualsevol opinió personal. És cert que el nostre professor ens ha ensenyat la teoria de l´evolució sense fer cap referència a Déu ni a la creació, és més, contradient-la en tot moment. És clar que ha infringit la llei i que el nostre testimoni, independentment de tota consideració personal, ha de confirmar per tant l´acusació.

- Jo no estic d´acord amb Robert -Jane es va girar des de la primera fila cap als seus companys-. De vegades les lleis són injustes i aleshores no veig perquè cal recolzar-les. Penseu en Antígona, en el seu conflicte entre la llei i els seus deures fraternals -al taller de teatre estaven preparant aquesta obra i ella feia de protagonista-. Potser també nosaltres ens hem de preguntar quin és el nostre deure amb un professor que no ha pretés sinó ensenyar-nos. Penseu també en Sòcrates...

Tots estaven molt impressionats per tanta referència clàssica, però no per això més convençuts respecte al que s´havia de fer. Alguns consideraven que calia posar cada cosa al seu lloc, la ciència a les escoles i la religió a les esglésies. Pretendre que a l´escola s´ensenyara el creacionisme era tan absurd com obligar a ensenyar la teoria de l´evolució des dels púlpits, aprecià Dino sensatament. Però Robert seguia implacable: - I què passa amb aquells que tenen la desgràcia de pertànyer a una família atea? Mai no tindran coneixement de l´explicació creacionista si no s´ensenya a l´escola! Es tracta, després de tot, de dues teories alternatives igualment plausibles respecte a un fet irrepetible i remot, com és l´aparició de les diverses espècies i de nosaltres mateixos. Insistisc a més que cal respectar la llei i ser imparcial.

Però era difícil prescindir de les pròpies conviccions al respecte. En realitat tampoc sabien massa bé quines eren les seues conviccions. La majoria mantenia sense massa coherència una heterogènia combinació de creences de molt diversa procedència, una confusa i complexa trama d´idees heretades. El propi Dino no sabia molt bé com compaginar les seues conviccions religioses amb el que havia estat estudiant. Abans pensava que les creences eren una qüestió de gustos, però ara se li ocorria que poguera ser una qüestió de criteri. A quines tesis hauria de donar crèdit?

Era més fiable la paraula de Déu que la ciència humana? Era l´ésser humà una creació divina o era Déu l´invent d´una espècie sorgida per un erràtic procés d´evolució natural?

Quan Phil va intervindre tots se´l miraren amb interés. A més de ser un estudiant brillant era amable i col.laborador amb els seus companys, així que gaudia de moltes simpaties (i Dino temia que la d´Ariadna en especial): - El que està clar és que mals alumnes seríem si els ensenyaments del nostre professor caigueren en el buit. Pense que caldria repassar el que hem estat estudiant i tornar a considerar els fonaments sobre els quals està construïda la teoria evolutiva. No podem actuar sense un bon coneixement del cas. Hem de revisar si es tracta d´un fet científic o d´una mera teoria especulativa, per tal de concloure si hem d´agrair-li al professor McLean haver-nos ajudat a descobrir un aspecte de la realitat que ignoràvem, o més aviat acusar-lo d´ocultar-nos altres possibles explicacions igualment plausibles.

Com que aquesta semblava una tasca raonable, acordaren fer grups de treball i continuar a l´endemà.

3

Dino passà per casa seua el temps just d´agafar els apunts de Biologia i un sandvitx. Va posar també a la cartera un bitxacarro que havia fet per a Ariadna i marxà de pressa a la reunió.

Volia estar a soles amb ella una estona. Però la mare d´Ariadna l´informà en arribar, amb un posat seriós i preocupat, que la resta del grup ja estava treballant en la qüestió.

Ariadna li féu un lloc al seu costat i prosseguí: - Podem veure que una multitud de fets només reben una explicació raonable si admetem l´evolució. Pel contrari, si partim del creacionisme només podem donar-los una explicació, si així se li pot dir, apel.lant la voluntat de Déu, per arbitrària que resulte. Fixem-nos per exemple en les proves anatòmiques. Les extremitats dels mamífers, posem per cas, estan estructurades de la mateixa manera, són “homòlogues”, encara que han de servir per realitzar funcions tan distintes com volar, córrer, enfilar-se o agafar. Per què? Si admetem l´evolució éstà clar, perquè són estructures heretades d´antecessors comuns.

Jane, qui des que feia d´Antígona estava molt interessada en el pensament grec, assajà una resolució platònicoaristotèlica al problema: - També podríem interpretar les homologies considerant que tots els mamífers segueixen un patró o model comú, l´arquetip o idea platònica de mamífer, que després es concreta i modifica segons l´arquetip de cada espècie. Clar que aquest punt de vista - Jane s´aturà per reflexionar- és completament estàtic, ignora que els éssers vius tenen una història...

- Imaginem un Creador intel.ligent que partira des de zero -considerà Phil-. Hauria dissenyat per exemple una ala d´allò més adequada per volar, una ala perfecta que es trobaria d´igual manera en un ocell i en una mosca. Però no és així, el que anomenem "ales" de l´ocell i de la mosca són òrgans molt diferents, encara que adaptats a la mateixa funció. Per què les hauria fet tant distintes un Creador? D´altra banda hauria d´haver dissenyat l´ala del rat penat, posem per cas, de manera molt distinta a la pota d´un gat o al braç humà, donant-los l´estructura més eficient en cada cas. Les analogies i les homologies només resulten comprensibles si considerem una dinàmica evolutiva de parentiu entre les espècies.

- Vosaltres esteu operats de l´apèndix? -preguntà Ariadna-. Jo sí. Es tracta d´un òrgan vestigial, un remanent inútil del nostre passat evolutiu. Per suposat que seria millor no tindre´l!

Només serveix per a inflamar-se. Però ahí està, senzillament perquè tenia una funció en les espècies antecessores.

- Encara així, tots els fets anatòmics que esteu considerant podrien interpretar-se com a determinacions pròpies dels arquetips de les espècies, considerant-les permanents i cadascuna d´elles independent de les altres, tal i com es va creure durant molt de temps. A mí em resulten més convincents les proves biogeogràfiques i taxonòmiques -Jane col.laborava amb un grup ecologista en defensa de les espècies amenaçades d´extinció. Potser per això li havien interessat especialment les observacions que havia fet Darwin en el viatge del Beagle sobre la diversitat d´espècies de pinsans i de tortugues a les diferents illes Gal.làpags- . L´enorme quantitat d´”endemismes” a les illes, és a dir -intentà precisar en rebre la mirada interrogant de Dino- el gran nombre d´espècies que no es poden trobar més que en eixos petits reductes, s´explicaria per

haver-se diferenciat i evolucionat de manera independent a cadascun d´aquestos hàbitats. No tindria massa sentit que un Creador hagués distribuït d´aquesta manera les espècies, resulta totalment arbitrari si no s´accepta l´evolució. -Callà un moment perquè li vingué al cap una dada significativa- He llegit que la meitat de les espècies animals són de l´ordre dels coleòpters. Us podeu imaginar un Creador que estigués obsessionat amb els escarabats?

Varen riure la gosadia iconoclasta de Jane, encara que un poc incòmodes, sobretot Dino, qui a més no es trobava en absolut a l´altura de les circumstàncies. No havia prestat excessiva atenció a les proves de l´evolució i el cert és que no estudiava massa l´assignatura de Biologia. Ell preferia el Dibuix, les Matemàtiques o la Física. Però potser a causa del seu nom a Dino sempre li havia agradat la Paleontologia, i de les escasses fullejades que havia fet al llibre recordava especialment una il.lustració que representava el fòssil d´un estrany animal, amb cap de rèptil i ales d´au: - I què penseu de l´Archaeopteryx? Podria tractar-se d´una forma intermèdia en l´evolució del rèptils a les aus. Clar que -vacil.là insegur encara sobre el tema- també podria tractar-se, simplement, d´una espècie independent i ja extingida, podria ser que Déu hagués creat moltes més espècies que les que queden actualment...

- Però les troballes fòssils s´ordenen temporalment, no hi ha per exemple fòssils d´aus d´abans que els de formes intermèdies com l´Archaeopteryx! -protestà Ariadna. Jo crec, pel contrari, que les formes fòssils intermèdies són una confirmació a posteriori de la teoria de l´evolució, com també les actuals proves bioquímiques i cromossòmiques. El material genètic de les espècies ens revela el seu parentiu. Si comparem els cromossomes dels ximpancés i els dels humans resulta que en tenim en comú més d´un noranta-nou per cent!

Jane, que darrerament estava molt imbuïda d´art escènic, es va posar a fer la mona, distendint la documentada conversa amb actituds simiesques: - Podriem sopar! No teniu gana? -deia botant i empapussant-se les mans als llavis, desplegats cap a fora per fer-los més prominents.

En cercar el sandvitx a la cartera la mà de Dino topà amb el bitxacarro. L´engegà i contemplà divertit la cara de sorpresa dels seus amics. Ariadna estava encantada amb el regal, i fins i tot Phil el mirà amb curiositat: - Ho has fet tu, això? Se m´acudeix que és una imatge molt bona del que resulten ser els éssers vius com a conseqüència de l´evolució! Suposem, Dino, que fores un enginyer que fa els plànols cercant la major eficàcia per a cada funció i que determina els materials més adients. És clar que aleshores podries inventar i construir uns enginys fantàstics. Però, com que no comptes amb aquesta possibilitat, què és el que fas? Doncs reutilitzes el material d´altres maquinetes que tens a mà -no el millor ni el més idoni- per construir els teus bitxacarros. D´igual manera l´evolució opera sobre el material que hi ha disponible en cada moment, de manera que els dissenys dels

organismes en compte de ser les ideals creacions d´un enginyer són, més aviat, com els teus invents, uns constructes barroers a partir del que hi ha a l´abast.

Dino no va saber molt bé si sentir-se afalagat per aquell reconeixement com a autor d´una involuntària metàfora tècnica de l´evolució natural, o amoinar-se pel qualificatiu de barroer que Phil havia aplicat a la seua obra.

4

Ja a la cambra, Dino contemplava des del llit la seua col.lecció de bitxacarros. Encara que li agradava pensar que foren comparables als éssers vius aquest punt de vista contradeia molts raonaments que ell s´havia fet. Recordà les orquídies i els ocells i els seus pensaments durant la darrera excursió. "Anem a veure, el meu punt de partida era que els éssers vius estan perfectament adaptats i dissenyats, amb totes les seues parts organitzades per realitzar cada funció, i això em va conduir a pensar en una intel.ligència creadora, en un Déu enginyer, per dir-ho així. Però els dissenys dels organismes són, inevitablement, imperfectes, ha dit Phil. Encara que funcionen suficientment bé podrien ser molt distints i segurament millors, com passa amb els meus bitxacarros. Aleshores si el punt de partida és que les adaptacions són imperfectes, la conclusió que es pot treure quina és? No ja la d´un Déu creador intel.ligent i bondadós sinó, en tot cas, negligent, descurat, arbitrari, potser fins i tot cruel!".

A mitjanit va despertar sobresaltat per la caiguda. Somniava en un colom que anava volant cada cop més alt i més lleuger, i a mesura que pujava l´aire es tornava més i més tènue, tant que finalment ja no el podia sostindre. Dino repassà mentalment aquesta imatge i, de sobte, la identificà. En classe de Filosofia havien llegit uns textos on Kant comparava la raó a un colom que, en voler elevar-se més enllà dels sentits i l´experiència, arriba al punt on ja res no la recolza i cau en picat. El seu somni hi tenia a veure segurament amb tots els seus capficaments teològics.

Potser ni des de la perfecció ni des de la imperfecció dels organismes era legítim derivar cap conclusió sobre Déu. Però aquell vol suïcida, que Kant prohibia com il.legítim, era a més a més, si s´atenia a les consideracions de Phil, una ruta impossible: no qüestionava la conclusió teològica sinó la pròpia premissa de partida. El colom no podria volar sustentant-se sobre l´èter del bé, sinó sobre el vent de la contingència, la casualitat i la imperfecció.

5

Els resultats dels diversos grups sobre les proves de l´evolució eren sovint divergents.

Alguns consideraven que l´evolució era un fet, un fet universalment reconegut per la ciència a causa de la gran quantitat de proves indirectes que confluïen des dels més diversos camps de la

Biologia, on avui resultava un presupòsit explicatiu inel.ludible. D´altres insistien tanmateix en el seu caràcter especulatiu: - Dieu que és un fet, però mai no ha estat directament observat! Es tracta per tant d´una teoria hipotètica a l´igual que el creacionisme -Robert no estava de cap manera disposat a cedir.

- Imagina´t que ets el jutge en el cas d´un crim sense testimonis directes, però amb tota una gran quantitat d´indicis que apunten rotundament a un mateix culpable. Cal declarar-lo innocent perquè no s´ha observat el crim, encara que s´acumulen les proves que l´inculpen? qüestionà Jane.

Encara que a ella li semblava un bon argument, no tots estaven d´acord. Contrastant amb la postura legalista que fins ara havia mantés, Robert insistia ara en les possibilitats d´error d´un veredicte formulat sobre aquesta base. De poc serviren les apel.lacions de Phil al que havien estat estudiant sobre la lògica de la justificació científica: - Recordeu que tota confirmació en la ciència té un caràcter provisional, mai no és definitiva per motius purament lògics. Si d´una hipòtesi, com és la de l´evolució dels éssers vius, deriva una predicció, com que es trobaran formes fòssils intermèdies, o que el material genètic serà més semblant quant més emparentades hi estiguen les espècies, i va i resulta que és així, no per això podem assegurar que la hipòtesi era necessàriament vertadera, incorreríem en la fal.làcia formal d´afirmació del conseqüent. Tanmateix cal considerar que la hipòtesi evolutiva s´ha exposat a ser refutada, en fer aquestes prediccions que fins ara ha encertat. Pel contrari, quines prediccions deriven del creacionisme? Passe el que passe afirmarà que és la voluntat de Déu! Res no pot refutar -ni per tant confirmar- una teoria així!

- Però Phil - s´aventurà a objectar Dino- el que deies ahir sí semblava refutar el creacionisme, almenys en la seua versió perfeccionista. Vull dir que si, com ahir sostenies, les adaptacions i dissenys dels organismes són imperfectes, aleshores no s´acompleix la predicció que, lògicament, derivaria de suposar un Creador intel.ligent i provident. Aquesta hipòtesi resulta per tant refutada!

6

Ariadna es quedà bastant sorpresa de la intervenció de Dino, més radical que la del propi Phil. Però preferí tallar la discussió entre els seus dos amics i avançar en el tema: Seguint amb l´exemple que posava Jane, si suposem un culpable haurem de tindre una hipòtesi explicativa de com s´ha comés el crim, no? D´igual manera, si suposàrem el fet de l´evolució, caldrà explicar com opera, quin són els seus mecanismes. Potser aleshores podrem veure més clar el cas. Amb el professor McLean hem vist la teoria darwiniana de l´evolució

mitjançant la selecció natural. He estat repassant-m´ho i he preparat un mapa conceptual que crec que ens podrà ajudar.

Ariadna avançà decidida cap a la pissarra i escrigué "DIVERSITAT DELS INDIVIDUS", mentre explicava que la teoria partia del fet que els individus són distints, del fet que hi ha una variabilitat en les característiques particulars, que en ocasions són hereditàries.

- A mi em crida molt l´atenció aquest punt de partida - la interrompí Jane-. Des del punt de vista essencialista heretat de Plató i Aristòtil, la ciència ha de deixar de banda les diferències particulars -contingents, fugisseres, indefinibles i per tant incognoscibles, per tal de centrar-se en el patró o l´essència comuna, universal i immutable. Pel contrari la teoria darwinista parteix de la singularitat individual, de les diferències particulars que en la ciència anterior es menyspreaven.

Tots som distints, i això és precisament el que possibilita l´evolució! -Jane estengué els braços com si els convidara a considerar les seues diferències- Què és per tant una espècie? No ja una classe, caracteritzada per les propietats compartides en comú pels seus membres. Es tracta més aviat d´un conjunt d´individus que mantenen entre sí relacions reproductives, transmetent les seues diferències i transformant-se.

Però Ariadna mentrestant havia escrit un altre concepte, "LLUITA PER L´EXISTÈNCIA".

Robert, que estava prou malcarat per l´escàs seguiment que estava tenint la seua postura, hi veié l´ocasió de refer-se´n: - Estic completament d´acord amb aquesta tesi. És clar que els individus han de competir entre ells, ja que els recursos són limitats, i això passa tant en la natura com en la societat. El meu pare, que és congressista pel partit republicà, sempre diu que el lliure mercat és la base del progrés social, perquè permet guanyar els més forts en la lluita per l´existència. Així és com s´avança cap a una millora de la humanitat i de la societat, molt al contrari de quan l´intervencionisme estatal imposa limitacions a la lliure competència, protegint els pobres i malalts i obstaculitzant, en definitiva, aquest procés natural, cosa que ens duu a la degeneració, al fet que medren els inadaptats i els incompetents...

- Crec que estàs barrejant de forma molt confusa la política i la biologia -protestà Phil-. En primer lloc no estic d´acord en el sentit que li dones al concepte de "lluita per l´existència".

Aquesta no té perquè consistir sempre en un combat entre els individus! Hem llegit textos on Darwin diu que també una planta que intenta sobreviure en l´extremada sequera del desert està lluitant per l´existència! Potser en moltes ocasions la millor forma de lluitar per l´existència és la col.laboració i l´ajuda mútua entre els individus -Phil, que provenia d´una familia obrera, flirtejava amb l´anarquisme i havia llegit a Kropotkin-. D´altra banda, crec que estàs incorrent en la fal.làcia naturalista detectada per Hume. Encara suposant que la lluita per l´existència, entesa com a competència, fóra un fet, això no implica que haja de ser així. Les normes de conducta no es poden derivar dels fets. Cal distingir el que s´ha de fer i el que de fet és.

- Clar! -intervingué Jane- Per exemple, del fet que estem esgotant els recursos del planeta i extingint gran quantitat d´espècies no podem concloure que és això el que hem de fer, i el mateix podriem dir del fet que hi hagen rics i pobres, o de moltes altres coses.

- Tampoc estic d´acord que aquesta lluita per l´existència conduïsca al progrés -afegí encara Phil-. En quin sentit els que guanyen en la lluita són "millors" que els que perden? El lliure mercat condueix al fet que guanyen sobretot els més astuts i potser els més explotadors i sense escrúpols. Fins i tot en la natura, els que guanyen en la lluita per l´existència no vol dir que siguen "millors" que els que no, tampoc l´evolució natural implica un progrés.

- Crec que estem entrant a parlar d´un altre concepte -i Ariadna des dels dos ja escrits a la pissarra dibuixà una fletxa d´implicació i afegí: "SELECCIÓ NATURAL"-. Si partim del fet que hi ha una diversitat en les característiques heretables dels individus i que aquestos han de lluitar per l´existència- Ariadna anava indicant els ròtuls corresponents-, és clar que alguns d´ells tindran característiques que els donaran major probabilitat d´èxit que els individus que no les tenen, perquè els permetran sobreviure i reproduir-se millor en les condicions que el medi els imposa.

Aquestos individus resultaran d´alguna manera "seleccionats" i les seues característiques passaran a predominar en les poblacions. El mecanisme de la selecció natural explicaria les adaptacions dels organismes al seu medi i, segons Darwin, seria el principal mecanisme de l´evolució, ja que a través de moltes generacions duria a la transformació de les espècies i a l´aparició d´altres de noves Ariadna dibuixà una darrera fletxa implicadora que conduia a "EVOLUCIÓ" i s´espolsà les mans satisfeta.

7

- Però com aleshores pot Phil negar que l´evolució condueix a un progrés? Si sobreviuen els més aptes les espècies aniran perfeccionant-se, fent-se més complexes i adaptades, de manera que les espècies actuals, com l´ésser humà, seran millors que les passades, que els dinosauris posem per cas -Era Júlia qui ara intervenia. Ella estava disposada a admetre l´evolució i no pensava, com Robert, que la Bíblia hagués de ser entesa literalment. Admetia la possibilitat que un Déu creador hagués planejat un camí evolutiu de progressiu perfeccionament i complexitat, fins arribar a nosaltres els humans. Però el que no estava disposada a admetre de cap de les maneres era el desbancament d´un lloc de privilegi per a nosaltres, l´espècie humana, com a meta i culminació de tot aquest procés.

- Dic que l´evolució no comporta un progrés perquè els individus seleccionats són aquells que posseeixen unes característiques que s´adeqüen millor a les condicions d´un medi concret, i això fa que la seua aptitud depenga d´aquestes arbitràries i canviants condicions- respongué Phil-.

Una característica minoritària, com ser de color fosc, pot passar a predominar sobre altra anteriorment majoritària, com ser de color clar, quan el medi canvia. L´èxit de les variants

individuals depén per tant de les vicisituds d´un medi que opera sense meta ni finalitat. És que els individus d´un color són "millors" que els altres? O els mamífers "millors" que els dinosauris?

- És clar que sí! -va contestar Júlia-. En un principi tan sols hi havia éssers unicel.lulars, després els pluricel.lulars cada cop més complexos fins arribar als vertebrats, com els peixos, i d´ells als rèptils i d´aquestos als mamífers, fins arribar a l´espècie humana, que és la més perfecta!

- Però què vols dir amb "més perfecta"? -objectà Phil- Potser vols dir que som més complexos, i això és cert en alguns aspectes, però no en altres. Tenim per exemple una major complexitat del sistema nerviós. Però si mantenim que la complexitat del sistema nerviós és el criteri de perfecció estem fent una trampa il.lusionista, propiciada pel nostre antropocentrisme. En establir que el criteri de perfecció consisteix precisament en aquell aspecte en què nosaltres efectivament destaquem, estem posant el conill dins la copalta per després poder extreure´l triomfalment!. A més el procés no és tan linial com tu el presentes. És clar que inicialment només hi havia éssers molt simples, com els bacteris, i que els éssers pluricel.lulars s´originaren més tard.

Com podria ser d´altra manera? Però això no significa que hi haja una tendència a la complexitat en l´evolució. Els bacteris continuen predominant i constituint la forma de vida amb un major nombre d´espècies i una major distribució per tot el planeta!. L´evolució du a la diversificació, però aquesta no té una direcció. És més, sovint l´evolució d´una espècie comporta una pèrdua de complexitat, d´òrgans i de funcions, com podem veure en els paràsits. En definitiva, l´evolució natural no constitueix una seqüència de perfeccionament destinada a originar-nos. És que els invertebrats desapareixen quan s´originen els vertebrats? Tampoc els peixos desapareixen quan s´originen els rèptils, sinó que continuen evolucionant i diversificant-se. Cal representar-se la vida no com una línia direccional sinó com un arbre intrincadíssim, on no té cap sentit suposar que una branqueta terminal, com som nosaltres (i també moltes altres espècies), n´és la meta.

- Peró els dinosauris sí es varen extingir! -protestà Júlia-. I no em negaràs que tu ets més evolucionat que ells!

- Què significa més "evolucionat"? Certament hem aparegut més tard, però això no significa que siguem millors. Els dinosauris estaven adaptats al seu medi, ni més ni menys perfectament que ho podem estar nosaltres. Predominaren durant milions d´anys mentre els mamífers no eren més que uns ratolins sense massa mèrits.

- Els científics afirmen que s´extingiren a causa de l´impacte d´un meteorit, que va provocar erupcions de volcans, l´enfosquiment del cel, un gran desastre ecològic -intervingué Dino, que sempre estava al dia sobre el tema.

- I això va permetre que aquells petits mamífers tingueren nous espais per colonitzar, nous escenaris on reinventar-se i diversificar-se. Potser mai no hauria aparegut l´espècie humana si no s´hagués produït aquesta catàstrofe, per exemple -afegí Phil.

- Vols dir que podríem no haver aparegut MAI? -Júlia pronuncià l´última paraula carregada d´esglai i d´incredulitat- Que estem ací per pura casualitat? Vaja una explicació de la nostra existència!

- Doncs sí, és com si ens hagués tocat la loteria. Hi ha molt d´atzar en l´evolució. El punt de partida, la diversitat dels individus, respon a processos atzarosos del material genètic, com són les recombinacions cromossòmiques i les mutacions. I sobre aquesta diversitat originada a l´atzar opera el mecanisme de la selecció natural: algunes de les variants resulten més avantatjoses en les condicions que imposa el medi i passen a predominar. Intervé també, per tant, un factor de necessitat com són les constriccions del medi, però que també operen sense cap projecte ni meta.

Els dinosauris no eren ni pitjors ni millors que els mamífers, simplement les condicions del medi canviaren. No hi ha major sentit en tot aquest procés d´aparició atzarosa de variacions i de selecció d´algunes d´elles que en la direcció en què hi bufa el vent.

- Jo crec que de tot el que estem considerant es deriva que no podem comportar-nos com si fórem els reis de la creació -Jane reflexionà en veu alta-, ni tan sols com si fórem una espècie superior, meta de l´evolució. Qui som nosaltres, en realitat? -es dugué la mà al front en un gest teatral- Vaig a dir-vos-ho: pel nostre origen evolutiu som fills, germans, cosins, parents de les altres espècies d´éssers vius! I aquest parentiu pense que hauria de donar-los certs drets. La nostra relació amb ells hauria de ser fraternal, no despòtica com fins ara!

- Estàs parlant de drets dels animals o fins i tot de les plantes? Com van a tindre dret si no tenen deures? L´esfera del dret és exclusivament humana!

- Ells no tindran deures, però nosaltres potser sí en tenim cap a ells, considerant que n´estem emparentats.

- A mi m´és ben igual -contestà Robert desdenyós- T´assegure que tal suposat parentiu no m´impedirà, per exemple, menjar carn, com a tu, o anar a caçar quan estic al ranxo familiar. On, per cert, encara que fa molts anys que s´apliquen tècniques de selecció artificial en la cria d´animals, encara no s´ha vist mai que una ovella produïsca una cabra, o una vaca cap altre animal que no siga igualment una vaca. És clar que la selecció, i incloc també la natural, dóna lloc a transformacions en les espècies, però d´ahí a defensar que puguen transformar-se unes en altres hi ha bon troç!

Veritablement en Robert Rice era molt dur de mollera.

8

Dino s´adonava que en revisar de què s´acusava al professor McLean també havien anat penetrant en el perquè de l´acusació. "D´una banda ja no cal recórrer a Déu per explicar les adaptacions dels organismes. Aquestes serien un resultat col.lateral de la selecció natural, segons

he pogut comprendre per les explicacions d´Ariadna. Les variants que més s´adeqüen a les condicions dels medi sobreviuen i es reprodueixen, resulten "fixades" per la selecció que actua sobre el material disponible. Aleshores els meravellosos dissenys dels organismes, com les orquídies o els ocells, podien explicar-se sense apel.lar a cap intel.ligència creadora, a cap planificació ni finalitat, sinó solament com a resultat de l´evolució per selecció natural. És clar que aquesta omissió de la intervenció divina ha de molestar als fanàtics religiosos o a les esglèsies.

Però el més fort de tot crec que és tot el que implica en relació a nosaltres mateix." Va sentir com un calfred i un vertígen existencial en recordar les paraules de Júlia: “Podríem no haver aparegut mai?”. "Anem a suposar que Déu haja volgut crear-nos mitjançant l´evolució de les espècies. Però perquè hauria projectat que es donara un procés tan caòtic, tan atzarós, ple d´extincions i de diversificació, per tal de produir-nos? I en quin moment de tot aquest procés, que a través dels homínids du fins nosaltres, ens hauria Déu distingit amb un ànima? No sembla verosímil que l´Australopithecus i l´Homo habilis no tingueren ànima i l´Homo sapiens sí. I quin Homo sapiens en tindria, també el de Neanderthalis, posem per cas?". Dino havia estat consultant la història evolutiva humana a la biblioteca. Havia tret profit sobretot d´un llibre amb moltes il.lustracions dels nostres avantpassats.

- Tot açò no sembla tindre el menor sentit! -exclamà en veu alta.

Buddy, el seu gos, el mirà amb la cara compungida que solia fer quan ell estava irritat o enfadat i es posà a caminar al seu costat, dominant les contínues temptacions que el camí oferia al seu poderós olfacte.

- Potser no hi ha res d´immaterial en nosaltres, com deia Ariadna, però aleshores què sóc?

Un casual resultat de l´evolució, un animal com tu, un animal sense ànima! -Li extranyà de sobte la semblança que hi havia entre aquestes dues paraules-. Supose que et dic "animal" perquè estàs "animat", en el sentit que tens vida. Però quan dic que jo tinc una ànima no em referisc a això, no crec que siga massa sostenible parlar d´un “alé vital” immaterial. El que jo entenc per "ànima" és la ment, la raó i el pensament. Però a tu, que no em pots comprendre, què t´estic explicant jo?

Buddy semblà respondre amb un "guau" (que, tot siga dit, tampoc Dino va ser capaç de comprendre), i s´avançà impacient cap a la tenda d´animals on anaven a comprar-li el seu menjar.

Es tractava d´un cas bastant curiós. El comerciant que atenia la tenda era mut, però havia adestrat un lloro que contestava per ell obeint als seus gests. Era de veure la cara d´alguns clients novats quan escoltaven al llor respondre: "Sí que en tenim, ara li ho mostre" o " No ens en queda, però potser açò pot servir-li". Dino s´havia preguntat de vegades qui parlava en aquest cas. "El lloro aparenta parlar, però ho fa en realitat? En realitat es limita a emitre, sense comprensió del seu significat, un so. Pel contrari el mut, que no pot emetre cap so, potser "parla" en realitat més que el lloro, ell pot comprendre el que li demanen i calcular si ho té, i és ell qui en realitat respon d´aquella extravagant manera indirecta". Dino s´havia adonat a partir d´això que el llenguatge era molt més que "parlar", era més aviat una capacitat lingüística, comprendre i emprar conceptes i relacionar-los. "I si el que he anomenat l´ànima, la consciència i el pensament, consisteix

precisament en aquesta capacitat lingüística?". Però aparcà aquesta intuïció perquè el lloro ja li estava demanant molt educadament què era el que volia.

En eixir de la tenda Dino decidí revisar el cas a la llum de les indagacions sobre l´evolució de l´espècie humana que havia estat fent. "Si provenim d´altres espècies, la nostra intel.ligència, el nostre pensament haurà de derivar del d´elles. Aleshores la nostra diferència en quant a la capacitat de pensament serà una qüestió de grau i no una diferència radical com és tindre o no una ànima". En aquell moment les potes de Buddy li caigueren sobre el pit. El gos botava content, movent la cua, per mossegar el paquet que ja reconeixia com a propi.

- Potser també es pot dir que tu penses, com a mínim recordes sensacions i les associes! És clar que d´alguna manera ets intel.ligent. I potser encara hi haja menys diferència si ens comparem a parents més pròxims, com els goril.les o els ximpancés. Però no pot ser una diferència merament gradual, en algun punt hi ha d´haver una ruptura! Vosaltres els animals seguiu les mateixes pautes de comportament durant generacions i generacions, sense a penes innovacions. Pel contrari la manera de viure dels humans es transforma, cada cop més i més acceleradament. Canvien els costums, les tècniques, les arts, es dóna una evolució diferent a la natural, l´evolució cultural, i la nostra conducta canvia sense que ens transformem com a espècie biològica. És clar que en aquest sentit som únics. Però significa això que som els únics que pensem? Això no està tan clar. A on està el punt d´inflexió entre vosaltres i nosaltres? -Li vingueren al cap el lloro i el mut i la intuició que havia aparcat davant de la tenda- Potser està en la nostra capacitat lingüística, que ens permet formar, comprendre i relacionar conceptes generals? Tens tu el concepte de "menjar", o al menys el de "menjar per a gos"? Potser no, però si admetem l´evolució aquesta capacitat lingüística nostra ha de derivar de les d´altres animals antecessors. La té d´alguna manera el ximpancé? La tenia l´Homo habilis o els Neandertals?

En això estava quan, de tornada a casa, va trobar a Ariadna i Phil que l´esperaven. El cor se li accelerà en veure-la, encara que el posà un poc recelós que estigués tan ben acompanyada.

9

- Per fi! Fa ja una bona estona que t´esperem. T´has assabentat de la notícia? Han amollat el professor McLean , encara que segueix pendent de judici. Sembla que s´ha fet famós. Mira, la seua foto està a les capçaleres de tots els diaris, i no sols als d´Arkansas!- Ariadna li ho mostrava excitada. Dino estava molt sorprés de veure el seu professortan reproduït. La fotografia era sempre la mateixa, però els títols que l´acompanyaven, flanquejats d´altres de presidents i guerres, canviaven prou. La pròpia premsa, i amb ella segurament també l´opinió pública, semblava en guerra en posicionar-se sobre aquest assumpte.

- Bé, jo me´n vaig ja. Demà podem dur tot aquest material informatiu a classe - Phil s´apropà a Ariadna per donar-li un bes de comiat.

- Tu creus que eixirà en la tele?- Dino ho va preguntar més que res per interrompre´ls.

- Segurament! Posaré les notícies a veure què diuen- respongué Phil allunyant-se ja.

- Vols que passem junts una estona o prefereixes també tu anar a veure les notícies? Ariadna acompanyà el seu interrogant amb un gest carinyós i l´agafà del braç, com una núvia.

Estava ben clar què era el que preferia. Mentre passejaven plegats, de nou en silenci, Dino s´adonà que ja no sentia el neguit que l´havia acompanyat des que Ariadna li havia qüestionat la possessió d´una ànima. En realitat ja ni l´ànima, ni Déu, ni res li semblaven importants, comparats al sentiment de correspondència amorosa que per fi captava en Ariadna. Potser no hi havia res més que aquest món imperfecte i atzarós, res més que aquesta vida casual i limitada. Però això ara li bastava, perquè li semblava bella i plena.