I elles, com són? by Adriana Díaz

I ELLES, COM SÓN? L’òptica femenina de Mercè Rodoreda: Els personatges femenins com a eix central

Adriana Díaz Martín-Zamorano 4t Periodisme – 52 Periodisme Especialitzat II: Literari Prof. David Vidal

Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿com puc descriure, o millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol?

Mercè Rodoreda.

I elles, com són? L’òptica femenina de Mercè Rodoreda: Els personatges femenins com a eix central

ÍNDEX

1. La dona escriptora.......................................................................................3 2. Quatre pinzellades a la vida de Mercè Rodoreda.......................................7 3. Breu sinopsi de les tres grans novel·les de Rodoreda..............................10 4. I elles, com són?........................................................................................12 4.1.

L’Aloma...........................................................................................12

4.2. La Natàlia o Colometa....................................................................15 4.3.

Teresa Goday.................................................................................18

4.4.

Les dones rodorenianes.................................................................20

5. El contrapunt: els homes de Mercè Rodoreda..........................................25 5.1.

L’home d’Aloma: Robert.................................................................25

5.2.

Els homes de Natàlia: Quimet i Antoni...........................................25

5.3.

Els homes de Teresa: Miquel Masdéu, Nicolau, Salvador Valldaura i el notari Riera...............................................................................27

6. L’òptica femenina de Mercè Rodoreda......................................................29 7. Bibliografia.................................................................................................31

1. La dona escriptora

De vegades crec que conèixer una persona és fàcil. En un gest, en una expressió, en una passa, en un cert to de veu, en una ganyota feta quan no cal, especialment en moments que la persona no es creu per ningú observada, em sembla veure-hi raigs de llum potents i reveladors, la qual cosa, per a qui delera de fer grans descobertes psicològiques, és una felicitat a res comparable1

Això afirmava Mercè Rodoreda als seus 26 anys sobre la facilitat i alhora dificultat de descobrir la personalitat dels altres. Si bé, conèixer l’autora és una tasca ambigua, a vegades s’hi veu molt i a vegades no s’hi veu gens, com els rajos de sol s’escolen entre les fulles d’uns arbres colpejades per un lleu vent. D’una banda, sembla que a cada ratlla que Rodoreda escriu hi hagi una petjada de la seva personalitat, de la seva identitat com a dona. D’altra banda, fa la impressió que l’autora mai es vol deixar mostrar del tot, com si en aquesta actitud sempre li restés una certa protecció de l’exterior. Mercè Rodoreda és probablement la novel·lista catalana més llegida del segle XX així com també la que ha tingut més projecció internacional, tenint en compte que la seva obra ha estat traduïda a una trentena d’idiomes. Però més enllà de la seva importància com a autora en sí, el que resulta també innegable és que Rodoreda representa una icona de la literatura femenina de la llengua catalana, tant per la seva condició de dona com per la seva sensibilitat a l’hora d’escriure i el tractament que fa dels personatges femenins, protagonistes de la seva obra. Aquesta afirmació s’engloba dins del que molts estudiosos s’han qüestionat durant anys: existeix o no una escriptura femenina? Existeixen diferències en el tractament de personatges quan l’autoria d’un llibre la signa un home o una dona? Pot el lector esbrinar si hi ha masculinitat o feminitat darrere de la ploma que escriu una obra? Al cap i a la fi, és possible una òptica femenina, una mirada de dona?

Mercè Rodoreda, joc de miralls: <http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/> Text extret de RODOREDA, Mercè a la revista Clarisme. 1934.

La història de la literatura evidencia que no ha estat fins a l’època contemporània que les dones han pogut prendre protagonisme en determinades activitats professionals, com ara l’escriptura. Amb especial èmfasi fins al segle XX, la monopolització de l’home en sectors com la ciència i la cultura, entre els quals s’inclou doncs la producció així com també la crítica literària, han provocat no només que l’home fos gairebé sempre el protagonista, sinó també que la perspectiva des de la qual s’observava i es presentava el món era des de la masculina. Així ho explica María Moliner al seu article a la revista feminista Asparkia:

Por otro lado, la inmensa mayoría de los estudiosos de la literatura (críticos, teóricos, etc), a través de cuyos textos se nos ha enseñado esta materia, son hombres, lo cual corrobora la idea de que la información que recibimos acerca de la obra es parcial, puesto que está basada en una perspectiva exclusivamente masculina.2

Tot i això, la mateixa història també ens ha mostrat que sempre hi ha hagut excepcions, ni tot és blanc, ni tot és negre. Aquest és el cas de Virginia Woolf (1882-1941), reconeguda escriptora britànica i una de les autores més destacades del modernisme literari del segle XX, l’obra de la qual fou redescoberta als anys 70 pel moviment feminista. L’assaig de Woolf A room of one’s own (1929), on exposa les dificultats d’una dona per consagrar-se en l’àmbit de la literatura en un món dominat pels homes, va constituir de fet un referent pel moviment feminista. Si ens fixem en la literatura catalana, Mercè Rodoreda sorgeix com l’esperit de Woolf a escala local i també amb menys voluntat revolucionària. Ara bé, cal tenir en compte que quan Rodoreda va començar a escriure, en la dècada de 1930, les dones encara eren una excepció en la literatura com a professió a Catalunya. Per això, algunes de les autores de finals del segle XIX i principis del XX van haver d’usar pseudònims masculins. Un exemple n’és Caterina Albert –escriptora de Solitud, entre d’altres-, qui va haver d’usar 2

MOLINER, Maria. Una reflexión acerca de la psiqué de la mujer contemporánea a través de la voz femenina en literatura. Las mujeres de Mercé Rodoreda. Asparkia. Investigació Feminista: 1994.

un nom d’home, Víctor Català, com a pseudònim per poder publicar. Així doncs, el camí per Rodoreda dins de la publicació de llibres no va ser gens fàcil ja que durant segles la creació artística i cultural no va poder ser patrimoni de les dones. Mercè Rodoreda va ser el que es denomina una ‘artista total’, dotada de virtuts per la prosa –tant novel·les com narració breu-, però també per altres arts com la poesia o fins i tot, la pintura. Per poder analitzar si l’obra i l’escriptura de Rodoreda va contribuir a la construcció d’una òptica femenina, ens fixarem en la seva tasca com a novel·lista. En primer lloc, perquè aquesta va ser la que més va cultivar i per la que l’autora és més reconeguda. Com afirma Rodoreda al pròleg de Mirall trencat:

Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb

exaltacions,

amb

desenganys,

amb

reserves

memòria

involuntària... tota una alquímia.3

En segon lloc, perquè tant per qüestió d’extensió com de treball literari, les novel·les permeten un treball més profund de l’obra de l’escriptora. Rodoreda va treballar en general el gènere de la novel·la psicològica, per tant, els seus personatges estan presentats i descrits –de forma implícita i explícita- de manera extensa i elaborada com per poder realitzat una anàlisi profunda al respecte. A més, les protagonistes de les seves novel·les són dones i reuneixen en general un seguit de trets i característiques que representen com són ‘les dones de Rodoreda’. Així afirma, Joaquim Poch:

La gran capacitat de Rodoreda és fer sentir vius els seus personatges. Els fa creïbles. Això és degut a la capacitat de penetració que tenen, la virtut de promoure en el lector ansietats conegudes d’una o altra forma aparent.4

RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Club Editor Jove: Barcelona 1984. Pròleg, p.9. POCH, Joaquim. Dona i psicoanàlisi a l’obra de Mercè Rodoreda. Promociones Publicaciones Universitarias: Barcelona, 1987. P.17. 4

Les novel·les seleccionades són les seves tres obres principals: Aloma (1938), La plaça del diamant (1962) i Mirall trencat (1974) amb les seves protagonistes respectives, l’Aloma, la Natàlia o Colometa i Teresa Goday, com a referents per la construcció d’una mirada femenina.

2. Quatre pinzellades a la vida de Mercè Rodoreda Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer el mes d’octubre de 1908 al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Era la filla única d’un matrimoni que cultivava el gust per la literatura i el teatre, així doncs va créixer en un ambient de caire humanístic. Rodoreda fou autodidacta i va ser una gran lectora pel seu compte, sobretot d’autors clàssics i moderns catalans com ara Llull, Verdaguer o Maragall. La figura del seu avi matern, Pere Gurguí, antic redactor de La Reinaxença, va marcar en gran part la personalitat de Rodoreda. L’avi de la petita Mercè, d’una banda, li va inculcar un profund catalanisme i estima per la terra –posteriorment molt important per Rodoreda qui va viure a l’exili a causa de la guerra civil-, i d’altra banda, li va encomanar una fascinació per les flors i pel món vegetal en general –que després tindrà una permanent simbòlica aparició en l’obra de Rodoreda-. Només amb vint anys Rodoreda es va casar amb el seu oncle, Joan Gurguí, qui havia emigrat a les Amèriques de ben jove a fer fortuna i havia tornat, amb qui, al cap d’un any, al 1929, va tenir el seu únic fill, Jordi. Un cop havia nascut el seu fill, Rodoreda va decidir buscar projeccions de futur, per no viure dependent econòmicament i social del seu marit. Així doncs, al 1932, l’escriptora publica la seva primera novel·la, Sóc una dona honrada? i comença a publicar contes per diferents diaris. Pràcticament paral·lelament, a partir de 1933, Rodoreda ingressa en el periodisme a través de la revista Clarisme, on hi publica entrevistes a escriptors i artistes i cròniques de viatges. Mica en mica, Rodoreda inicia a relacionar-se amb el món de la literatura catalana del món i els seus protagonistes, especialment del director de l’editorial Proa i també escriptor, Joan Puig i Ferreter. Es relaciona amb autors com Joan Oliver, Joan Prat o Armand Obiols i també amb Andreu Nin, qui era popular per traduir obres dels russos Dostoievski i Tolstoi. Entre 1934 i 1939, Rodoreda publica les novel·les com Del que hom no pot fugir, Un dia en la vida d’un home i Crim, que després l’autora va rebutjar, i mentrestant, també escriu contes setmanals als periòdics destacats de l’època com ho eren La Publicitat, La Veu de Catalunya o Mirador. Rodoreda 7

també va començar a treballar com a correctora de català al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Al 1937, la vida de Rodoreda rep un sotrac, quan el traductor Andreu Nin, amb qui havia mantingut una relació, mor assassinat i decideix conseqüentment separar-se del seu marit, Joan Gurguí. L’única novel·la d’aquest període pre-guerra i durant la guerra civil que l’escriptora va acceptar va ser Aloma (1938), que va rebre el premi Crexells al 1937. Tot i això, al cap de molts anys com a mostra de la seva exigència com a autora, la va reescriure i tornar a publicar al 1969. Al 1939, un cop finalitzada la guerra civil espanyola i iniciat el franquisme, Mercè Rodoreda va haver d’exiliar-se juntament amb altres intel·lectuals catalans i va deixar el seu fill al càrrec de la seva mare amb l’esperança de tornar. Rodoreda es va exiliar a França, a Tolosa i a París, però amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’entrada dels alemanys va haver de fugir a peu. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, l’escriptora s’instal·la a Limoges i al cap de poc temps a Bordeus. Durant aquest període, va treballar de costurera per uns magatzems alhora que escrivia contes, que publica a revistes de l’exili i que posteriorment reuneix al recull com Vint-i-dos contes, que serà premiat al 1957 amb el premi Víctor Català. Al 1946, es trasllada de nou a París on segueix escrivint narració breu i es dedica també a la poesia i la pintura. Va ser probablement en aquest període també quan va escriure la seva novel·la inacabada i publicada després de la seva mort, Isabel i Maria. Al 1954, Rodoreda es muda a Ginebra (Suïssa), essencialment perquè el seu amic intel·lectual Armand Obiols treballava a aquesta ciutat com a traductor de la UNESCO. A Ginebra, envoltada de vegetació, l’autora recupera tota la vitalitat que havia perdut en els anys de guerra i l’inspira literàriament. D’aquesta manera, al 1960 acaba d’escriure una nova novel·la, Colometa, que finalment es publicarà al 1962 sota el títol de La plaça del diamant. A partir d’aquesta novel·la, Mercè Rodoreda comença a ser reconeguda internacionalment gràcies a la traducció de la seva obra.

Al 1966, publica El carrer de les camèlies, que rep aquell mateix any el premi Sant Jordi i al 1969 el premi Ramon Llull, i al 1967, Jardí vora el mar i el recull de contes La meva Cristina i altres contes. A partir de 1970, la seva obra es comença a traduir a cada cop llengües més remotes com ara el japonès o el vietnamita a causa del seu èxit internacional. Al 1972, Rodoreda retorna a Catalunya i passa l’estiu a Romanyà de la Selva a casa de la seva amiga Carme Manrubià. L’autora s’instal·la a la casa de Manrubià durant sis anys fins que al 1978 ja té construïda la seva pròpia casa a Romanyà de la Selva i ja no retorna a Ginebra. Mentrestant, al 1974 publica Mirall trencat. Entre 1976 i l’any de la seva mort, 1983, es comencen a publicar reculls de tota la seva obra per diverses editorials, així com també s’escriuen tesis doctorals sobre la

seva narrativa i

es fan

versions televisives i

cinematogràfiques de les seves novel·les més populars, Aloma i La plaça del diamant. Malgrat això, Rodoreda no deixa de publicar: Quanta, quanta guerra, Viatges i flors, Semblava de seda daten i Imatges d’infantesa d’aquest període. Al 1980, a més, rep el Premi de les Lletres Catalanes i a mode anecdòtic, és la pregonera de les Festes de la Mercè de Barcelona. El 13 d’abril de 1983, mor Mercè Rodoreda, víctima d’un càncer i és enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva.

3. Breu sinopsi de les tres grans novel·les de Rodoreda Aloma (1938) La història d’Aloma se centra en Aloma, una adolescent que viu al barri de Sant Gervasi de Barcelona amb el seu germà i la família d’ell, on hi té un jardí ple de flors que admira. La novel·la aborda els pensaments i sentiments de la jove en el seu procés de creixement personal com a dona. Entre aquesta psicologia emocional, hi destaca el primer enamorament i conseqüent fracàs amorós d’Aloma: en Robert, el germà de la dona del germà d’Aloma, qui havia vingut d’Amèrica a viure amb ells durant un temps.

La plaça del diamant (1962) La plaça del diamant se centra essencialment en una Barcelona preguerra, durant la guerra civil i la post-guerra. La protagonista és la Natàlia, una jove tímida, ingènua i idealista, qui coneix una nit de ball a la Plaça del Diamant –al barri de Gràcia- el que serà el seu futur marit, en Quimet, i pare dels seus dos fills, la Rita i l’Antoni. En Quimet és un home autoritari que fins i tot esborra la identitat de la Natàlia, qui va passa a dir-se Colometa. La novel·la narra en detall com era la Barcelona de la guerra i la post-guerra i les conseqüències que la ciutat i la seva població van patir, especialment la fam, la pobresa i la repressió. Després de la mort d’en Quimet, la Natàlia vol acabar amb la seva vida i dels seus fills i a la drogueria on va a comprar el salfumant coneix el que serà el seu segon marit, l’Antoni. La vida amb l’Antoni és molt més pausada i tranquil·la. La novel·la acaba amb el pas dels anys i el casament de la filla de la Natàlia, la Rita. Els coloms tenen un simbolisme especial al llarg de tota la novel·la.

Mirall trencat (1974) La novel·la s’ambienta a la Barcelona de principis del segle XX i fins al final de la guerra civil espanyola al voltant d’una família burgesa, els Valldaura, a la seva torre de Sant Gervasi. De totes maneres, el temps històric no pren un gran protagonisme al llibre, ja que és el temps subjectiu dels personatges el que marca el pas del temps. Així, la mateixa Rodoreda parla del seu llibre:

Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués tot això.5

Mirall trencat està estructurat en tres parts, que narren l’evolució de les tres generacions de la família principal, per tant, es presenten un gran nombre de personatges al voltant de l’arbre genealògic. Tot i això, el personatge central de les tres parts és la Teresa Goday (senyora Valldaura), amb qui inicia la primera part i és qui sobreviu a través dels tres blocs. La primera part, de divuit capítols, serveix com a presentació dels personatges i l’espai burgès en el que es desenvolupen. Els protagonistes són Teresa Goday –qui ja havia estat casada amb un home gran que havia mort, Nicolau- i Salvador Valldaura, qui contrauen matrimoni i tenen una filla, la Sofia. El temps transcorre i en Salvador Valldaura mor i la Sofia contrau matrimoni amb Eladi Farriols. La Sofia i l’Eladi tenen dos fills, en Ramon i en Jaume, i una filla adoptiva, la Maria, d’una antiga relació secreta de l’Eladi. La segona part té vint-i-un capítols i se centra en els sentiments i pensaments dels personatges presentats a la primera part, en el seu món interior. En aquest bloc, el matrimoni entre l’Eladi i la Sofia s’oxida, especialment perquè el marit té relacions amb les minyones. A més, en Jaume mor accidentalment i en Ramon i la Maria –que no saben que són germans de sang per part de pare- s’atrauen. Maria en saber-ho s’acaba suïcidant. Teresa Valldaura va envellint però segueix residint a la casa de Sant Gervasi i hi és sempre present, en especial amb la relació amb els seus néts. El tercer bloc consta de tretze capítols i serveix de coda per al llibre. En aquesta darrera part, Teresa Valldaura torna a prendre el protagonisme, qui recorda i a vegades fantasieja sobre la vida passada a la torre de Sant Gervasi. Mirall trencat és una reflexió del pas del temps i de la vida i la mort com a factors inevitables d’aquest transcurs.

RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Op Cit. Pròleg, p.11.

4. I elles, com són? 4.1.

L’Aloma La novel·la d’Aloma comença amb una afirmació contundent per

part de la protagonista que ja deixa esbrinar trets de la personalitat d’Aloma: L’amor em fa fàstic!6

També a les primeres pàgines se’ns explica que el seu nom és Aloma perquè un oncle de la seva mare ho havia volgut, qui creia que era un nom bonic i que ‘la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic’. Aquest fet ja marca a la protagonista per tota la vida com a un tret d’identitat pròpia i diferent de la resta, especialment tenint en compte que és un nom inventat. L’Aloma és una adolescent que viu amb el seu germà Joan, la seva cunyada, l’Anna, i el fill d’aquests dos: en Dani. Del pare se sap que va morir jove i de la mare no se n’aporta cap informació. L’Aloma i en Joan tenien un altre germà, en Daniel, qui es va suïcidar amb divuit anys. Ja des de ben a l’inici de la novel·la se’ns presenta el nou resident a la casa: en Robert, el germà de l’Anna, que ha tornat d’Amèrica. El nivell econòmic de tota la família és molt modest. L’Aloma té una vida monòtona i sense esdeveniments importants i volca la seva il·lusió en cuidar el fill del seu germà, en Dani. Les seves dos grans passions són la lectura i les plantes del jardí. Quant a relacions amoroses, com a representant de l’adolescència, rebutja la possibilitat d’estimar un home, tot i que la preocupa, es presenta com una jove soltera i insensible, però enveja qui sent l’amor, i quan Robert apareix, tot canvia. L’Aloma és una noia fantasiosa i creativa, qui usa la imaginació com a escapatòria per l’entorn poc afortunat i poc bell que li ha tocat viure. L’adolescent fa servir la seva ment tant per imaginar-se vida més enllà de

RODOREDA, Mercè. Aloma. Edicions 62: Barcelona, 1979. P.7.

la finestra de la seva habitació com per somniar amb una futura vida al costat de Robert. La jove expressa un constant odi inexplicable per totes les persones que l’envolten menys pel nen, se sent sola i sense cap mena de recolzament permanent ni de fiar.

Per què no hi havia algú que l’estimés, fos qui fos, però de debò? Anna tenia en Dani, en Joan. Ella no tenia ningú. Robert se n’aniria... Estava tan avorrida que s’anava enrabiant.7

L’Aloma no té amigues, ella tria la reclusió a la seva pròpia casa i no vol sortir d’aquest estat de solitud que la corromp per dins, és una persona introvertida. L’amor tan fort que sent per Robert la fa patir constantment, però es guarda els sentiments per a ella mateixa i té una recorrent a donar-se les culpes de tot a ella mateixa. Un exemple és quan Aloma perd la virginitat amb Robert se sent tan culpable que sent vergonya d’ella mateixa:

Li feia vergonya que els seus arbres la veiessin. És com si acabés de sortir d’una mena de mort.8

Tot i que els sentiments acaben tenint una gran importància per Aloma, la raó regna i guia les seves decisions. Des de la primera cita amb en Robert, ella no para de reflexionar sobre l’efecte que podran tenir les seves paraules i accions, li resulta difícil deixar-se portar per les intuïcions del moment i això la limita en les relacions amoroses. És per això que quan experimenta sentiments irracionals cap a en Robert, com ara la gelosia, Aloma mai sap com reaccionar al respecte, en part perquè li és desconegut i en part perquè se sent descontrolada, se sent boja:

7 8

RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P. 67-68. RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P. 76.

‘Ves-te’n...! Quin fàstic, l’amor...!’ Li va venir un mareig. Cada vegada se sentia més presonera, més dominada.... Mig boja de desesperació.9

L’Aloma combina estats d’eufòria pura amb èpoques de desengany i tristesa pura, és una persona d’emocions molt intenses i profundes. Quan la seva relació amb en Robert prospera, se sent a dalt d’un núvol i quan no funciona o quan en Dani, afectat per una malalta, mor s’ensorra en les més negres tenebres. Així veiem un dels moments d’alegria d’Aloma:

Es sentia feliç i no sabia per què. “Què tinc avui que ahir no tingués?” Potser l’estimaven tots: el nen i els altres. La vida era bonica i no sabia com esbravar aquella alegria que li devia venir del sol, de l’aire, d’aquelles parets lletges, però tan seves.10

De totes maneres, les situacions adverses enforteixen Aloma i tot i ser només una adolescent és qui s’ha d’encarregar a la casa de cuidar moralment l’Anna, entristida per la mort de Dani, i també de provar de buscar diners d’on sigui quan el seu germà Joan travessa moments econòmics greus. Aquest entorn negre i cru també fa trontollar la seva relació amb en Robert i al final de la novel·la quan ell li comunica el seu desig de tornar a Amèrica, ella treu forces i li pregunta si es casaria amb ella i ell esquiva la pregunta. Aloma se sent trencada i destrossada per dins, però no vol demostrar-ho a en Robert i li ensenya només la indiferència que és totalment falsa. Amb la marxa de Robert, Aloma torna a sentir-se indefensa:

Li va semblar que mai més tindria força per somriure. La seva desesperació creixia amb la soledat... Hauria cridat que tornés, li 9

RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P.107. RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P.60.

hauria explicat bé com era: ni tan indiferent ni tan dolenta. Una criatura. Li hauria dit que potser amb els anys seria una dona com les altres, prou abnegada per fer-lo feliç, més serena...11

Aloma, que està embarassada d’en Robert sense confessar-li-ho, tot i la desolació, comença a sentir que el seu futur fill és la seva única il·lusió, en part per superar la mort del seu nebot Dani. Aloma es planteja el suïcidi, es vol auto-proclamar derrotada per la vida i per les condicions adverses, però decideix treure força pel seu fill i tirar endavant:

Les llàgrimes li queien galtes avall. Havia de ser valenta. Una veu petita diria: ‘Mare...’12 4.2.

La Natàlia o Colometa La Natàlia és una jove que viu amb el seu pare, que és casat amb

una altra des que la seva mare va morir. Quan inicia la novel·la, Natàlia és la promesa d’en Pere, però una nit a la Festa Major de Gràcia coneix en Quimet, qui al cap d’un any es convertirà en el seu marit. En Quimet treu la identitat real de la Natàlia de manera simbòlica i li du sempre Colometa:

Me’l vaig mirar molt amoïnada i li vaig dir que em deia Natàlia i quan li vaig dir que em deia Natàlia encara riu i va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa.13

Ja fins i tot des de l’idil·li amorós pre-casament, en Quimet es mostra autoritari i gelós amb Natàlia i ella reacciona com a dona submisa, qui obeeix tot el que ell li diu, tot i que ella n’estigui descontenta. Aquesta actitud pren cert sentit en el context en el que s’emmarca la Natàlia on la dona no tenia ni veu ni vot:

RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P. 120. RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P.126. 13 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Club Editor: Barcelona, 1962. P.18. 12

Enraonaven com si jo no hi fos. La meva mare no m’havia parlat mai dels homes.14

Però en Quimet sempre sap com recuperar la confiança de la Colometa i ella mai li retreu cap mena d’actitud. Sense capacitat de reacció, la Colometa aprèn a comportar-se com una dona introvertida i poruga en una vida de parella suposadament feliç, però ell l’esbufega constantment sense motiu i ella n’és conscient però no fa res per modificar-ho:

I el mal humor queia damunt meu. I quan estava de mal sortia allò de, Colometa no badis, Colometa has fet un Colometa vine, Colometa vés... I vinga a obrir-me

humor nyap,

els calaixos i

tirar-me per terra el que hi havia dins... Estava enrabiat perquè jo no estava enrabiada amb el senyor que l’havia escanyat. I com que no em volia enrabiar, el vaig deixar sol...15

La Colometa i en Quimet tenen dos fills, l’Antoni i la Rita, però els dos són fills actius i conflictius i compliquen l’angoixa constant de la mare, juntament amb la instal·lació d’un colomar al terrat de casa seva en constant moviment. Precisament amb l’establiment del colomar, en Quimet s’hi obsessiona i s’hi dedica sense repòs, però els coloms acaben portant més problemes i descontrol a la llar que felicitat. De fet, per a Natàlia, els coloms s’acaben convertint en el símbol de la intranquil·litat de la seva vida i, en funció de com actuen els coloms, el lector coneix com és l’estat d’ànim de la protagonista:

Només sentia papurreig de coloms. Em matava netejant

coloms.

Tota jo feia pudor de coloms... els somniava... el papurreig dels

14 15

RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. P.364. RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. P.393.

coloms em seguia i se’m ficava al mig del

cervell

com

borinot.16

Però tot aquest patiment són sentiments que la Natàlia es guarda sempre per a ella mateixa i mai comparteix amb ningú més que amb la senyora Enriqueta. Poc a poc però, la Colometa va despertant i va decidint canviar la seva actitud submisa fins el punt de voler acabar amb els coloms –simbòlicament, els problemes-. De fet, el que destaca de l’actitud de la Colometa és que al llarg de la novel·la passa de ser conformista a ser una dona amb voluntat de canvi, amb voluntat d’afrontar les adversitats de cara i sentir-se capaç de fer-ho. La mort d’en Quimet al front durant la guerra civil, torna a esfondrar la Colometa, qui torna provar de revifar-se amb pensaments positius:

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola. Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt el negre del dol... Amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa.17

Aquest intent d’auto-convicció resulta sense èxit i la Colometa es planteja un suïcidi col·lectiu i els seus fills. En aquesta situació, coneix Antoni, l’adroguer, qui serà el seu futur marit. L’Antoni retorna l’alegria i l’estabilitat a la casa. D’aquesta manera, la Natàlia s’adona que té capacitat, com a dona, de modificar el passat i de fer front a una nova vida:

Tot era igual però tot era bonic. Eren uns coloms que no empastifaven, que no s’espuçaven, que només volaven aire amunt com àngels de Déu.18

RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. P.432-433. RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. 478-479. 18 RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op Cit. 501. 17

Els anys van passant i la novel·la narra com la filla de Colometa, la Rita, es casa, i com la mare recupera la felicitat que havia tingut de jove quan ballava a la Festa Major i res la preocupava. La mateixa nit del casament de la seva filla, la Natàlia surt de casa amb un ganivet i torna a la Plaça del Diamant on fa un crit que representa la catarsi dels seus sentiments, que simbolitza l’alliberament de tota la pressió que s’havia empassat i que no havia afrontat. D’aquesta manera, al final de la novel·la, veiem la Natàlia com una dona ferma i forta, que ha sabut desencadenar-se del passat i que té un nou camí per endavant per viure.

4.3.

Teresa Goday Teresa Goday és filla d’una família humil, d’una peixatera de la

Boqueria i d’un maquinista de tren mort en un accident. De jove, Teresa festeja amb un fanaler, en Miquel Masdéu, amb qui té un fill, en Jesús, però en Miquel és casat i, per tant, la relació no prospera. Al cap de poc, la mare de Teresa també mor. És aleshores quan un dia passejant per davant del Liceu, coneix en Nicolau, un home gran i molt adinerat, qui s’enamora momentàniament de la bellesa i el carisma físic de Teresa i li proposa matrimoni. Com Teresa tampoc té res a perdre i necessita diners es casa amb Nicolau i reuneix estratègicament una quantitat de diners suficient perquè en Miquel Masdéu pugui mantenir el seu fill Jesús. Amb els anys, a causa de l’edat, Nicolau mor i la Teresa hereta tota la seva fortuna i passa així a ser una jove burgesa i amb un futur per davant. En aquest context, coneixerà Salvador Valldaura, un diplomàtic, intel·ligent i assenyat, qui de nou quedarà enlluernat per la bellesa de Teresa li proposa matrimoni i es casa per segona vegada. La relació prospera, se’n va a viure a una torre a Sant Gervasi i tenen una filla: Sofia, amb qui mai s’hi avindrà gaire. Amb el temps, la comunicació entre Teresa i Salvador es limita exclusivament a la cordialitat. Pel context de l’època, Teresa se sotmet a les decisions de l’home de la casa, especialment en qüestions econòmiques, però alhora la Teresa és una dona amb molta personalitat. L’espectacular físic de Teresa i la seva especial capacitat d’encisar els homes sempre li serveix per aconseguir allò que vol. Per això, quan en 18

Salvador pensa a vendre una finca que tenen, d’amagat, la Teresa va a visitar el notari que els hi porta les comptes, el notari Riera, amb qui acabarà tenint un idil·li apassionat, perquè convenci el seu marit de que no la vengui. Aquests són els arguments aparentment dòcils, però de dona captivadora que la Teresa usa per convèncer el notari Riera:

Jo no sé manar ni demanar, sempre acabo cedint i fent tot allò que el meu marit creu convenient que faci. (...) Mirà el ‘Necessito un aliat poderós i he pensat que

notari als ulls.

aquest aliat podria

ser vostè’.19

Teresa és una dona poderosa que sap assolir els objectius que es marca. Cada petit moviment, cada gest, cada paraula en l’actitud de Teresa significa implícitament un pas més enllà per demostrar el seu poder com a dona, però ho fa sempre de manera subtil i delicada per no semblar que sobrepassa els límits, sempre amb intel·ligència al darrere. Podria semblar que Teresa és una dona rebuscada o ambiciosa, però és tot el contrari, al cap i a la fi, sempre amaga bones intencions i no té dolenteria, però sí que sap com usar el seu carisma personal. Teresa és l’encarregada de buscar un noi per casar la seva filla, la Sofia, i li troba l’Eladi Farriols, que treballa en una important botiga de roba de senyores. En Salvador Valldaura mor d’una malaltia, l’Eladi i la Sofia es casen i es muden a la torre de Sant Gervasi de la Teresa. Del matrimoni sorgeixen dos fills naturals, en Jaume i en Ramon, i també cuiden de la Maria, filla il·legítima de l’Eladi. Quan la Teresa es fa gran, la vídua Valldaura pateix una paràlisi a les cames i decideix viure reclosa a la seva cambra de la torre. Arrel de la seva paràlisi, també deixa de veure’s amb el notari Riera, ja no sent amb ganes d’estimar. Teresa Goday no perd la il·lusió de viure, rep constantment visites d’amics amb qui enraona a la seva cambra, però és una persona orgullosa i presumida i prefereix que la societat la recordi

RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Op. Cit. P.230.

com el que va ser i no com el que és amb l’edat. Així ho reflecteix aquesta frase que admet la protagonista: Abans d’embenar-me les cames, més m’estimo no caminar.20

Teresa es converteix amb el temps en una observadora del seu voltant i de tots els afers i tensions que experimenta la vida familiar de la Sofia i l’Eladi. Teresa ha estat acostumada a ser admirada per tothom i l’edat i la paràlisi la fan sentir-se culpable a ella mateixa de que els seus anys de glòria i joventut s’hagin acabat. Amb tot, acceptar-ho i fer front a la realitat en certa manera, decideix abandonar la seva vida a la torre i el seu jardí que tant estima, i se’n va a viure fora de la casa en un pis modest. Tota l’etapa prèvia a la mort de Teresa, ella reflexiona constantment sobre la vida que ha viscut i recorda els seus anys de joventut amb una agredolça malenconia:

Per què havia de fer-se-li present a les seves belleses aquell bocí de joventut que havia colgat en el més profund de la seva ànima com si no fos ella que l’hagués viscut?21

Teresa Goday mor volent-se cobrir la cara amb el vano perquè les parets no la vegin morir, perquè les parets no vegin aquella dona esvelta i ferma esfondrar-se com a humana. 4.4.

Les dones rodoredianes Com hem vist, cadascuna de les protagonistes de les tres grans

novel·les de Mercè Rodoreda presenten unes particularitats concretes marcades pel seu context i especialment pel seu entorn. Tot i això, també és cert que, en la seva complexitat, totes comparteixen un perfil de dona similar, de dona rodorediana.

20 21

RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Op. Cit. P.182. RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Op. Cit. P.374.

En primer lloc, veiem que l’Aloma, la Natàlia i la Teresa són dones profundes amb un complex món interior. Així ho detalla Carles Orts en el seu article sobre la psicologia dels personatges de Rodoreda:

La novel·la psicològica suposa una forta innovació en la novel·lística del segle XX, ja que construeix mons interiors complexos que s'amaguen darrere de fets quotidians. La

trama

senzilla imperant en la major part dels relats rodoredians esdevé així una carassa perfecta per tal de fer- hi

descripcions

psicològiques minucioses.22

Són persones reflexives de mena i contemplen l’espai i les persones que les envolten amb atenció, intentant entendre no només què succeeix, sinó també perquè les coses són com són. Totes comparteixen a més uns pensaments intensos i dubitatius que les preocupen, a vegades les permeten gaudir i altres vegades les angoixen, però res és lleu a la ment de l’Aloma, ni de Natàlia, ni de Teresa. De la mateixa manera que pensen, senten amb intensitat, tant les emocions positives com les negatives, senten l’amor, la vitalitat, la por, la decepció i l l’enyor de manera sincera i pura. Aquesta intensitat de pensaments i sentiments les porta a haver de superar alts i baixos freqüents, en qualitat de persones humanes, i a l’hora a qüestionar-se constantment les seves pròpies actituds i les dels altres. Però el que explica aquest comportament, és que les tres busquen a la vida, una cerca constant d’identitat, de llibertat pròpia, de solitud permesa, i al cap i a la fi, una cerca d’equilibri vital, que elles mateixes són conscients que, per la seva personalitat, mai podran assolir, però tot i això no s’hi neguen. En segon lloc, les dones rodoredianes troben un cert gaudi en l’aïllament social, en els seus propis espais personals. L’Aloma té la

CORTÉS ORTS, Carles. El retrat psicològic dels personatges femenins de Mercè Rodoreda, a Des femmes: regards catalans / sous la direction de Montserrat Prudon-Moral. Saint-Denis: Université Paris 8-Vincennes-Saint-Denis, 2006.

seva habitació i la casa en general, la Natàlia té la seva casa i la Teresa té la seva cambra a la torre quan és gran. Les tres, marcades pel seu complex món interior, aprenen a fer una recreació de la realitat externa a través del microcosmos intern, i per tant, conceben la casa, el seu espai, com un refugi, com un lloc on, quan són soles, res dolent no pot colpejar la calma. Així parla Aloma de la seva residència:

Però era la seva casa i estava segura que no podria viure en una altra. Hi havia nascut i s’hi havia fet gran; havia passat tota

vida entre aquelles parets.23

Aquesta actitud en part els ve per la seva interiorització dels sentiments. Tant l’Aloma com la Natàlia són persones molt introvertides, que gairebé no es relacionen amb l’entorn social, i a la Teresa el temps i guardant els secrets familiars que guarda l’acaben tornant així també. Tot i això, les tres tenen precisament una altra dona que actua, en major o menor mesura, com a confident de les seves preocupacions vitals. L’Aloma té l’Anna, la dona del seu germà, que tot i que no li caigui en simpatia, sovint li acaba confessant part dels seus sentiments; la Natàlia té la senyora Enriqueta, una dona gran i sàvia que sempre sap com actuar; i la Teresa té l’Armanda, la minyona de tota la vida de la torre a qui li acaba relatant tot el seu passat i les infidelitats. Aquestes confidents li donen precisament el toc de realisme a l’actitud de les dones rodoredianes, ja que el cas que no fossin presents i es guardessin totes les impressions per a elles, acabarien esclatant d’una manera o altra i la seva interiorització dels sentiments acabaria sent insostenible. Així veiem com parla Natàlia de la seva relació amb el seu pare a l’inici La plaça del diamant:

A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves.24 23 24

RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op. Cit. P.28.

En tercer lloc, les tres són dones capaces, pensants i amb una personalitat definida, ja sigui des del principi o al llarg de la novel·la. Tenint en compte el context social que les tres viuen, on la dona ocupava sempre un segon plat i mai prenien protagonisme, les tres dones experimenten una voluntat de canvi en aquest sentit. En el cas de la Teresa resulta evident que la seva actitud ferma i proactiva és present en ella des del principi de la novel·la, però en el cas de l’Aloma i la Colometa es tracta més d’un procés. A l’Aloma, les circumstàncies adverses a la família i la consciència de tenir un fill, la fan passar de ser una adolescent a una jove forta, qui tot i pensar en el suïcidi, vol enfrontar-se a la realitat i tirar endavant la seva vida. A la Natàlia, la relació amb en Quimet, els fills entremaliats i el colomar la desgasten, però amb l’Antoni recobra la salut mental i acaba sent ella mateixa qui decideix fer una catarsi a través d’un crit que l’allibera definitivament de tot el seu passat. L’Aloma, la Colometa i la Teresa aprenen a fer-se valentes i a combatre tot allò que els hi ve per davant i mentre sovint el seu entorn mor, elles aprenen a ressuscitar i a sobreviure i viure en la mesura possible la resta del camí. En quart lloc, l’Aloma, la Natàlia i la Teresa són dones amb una especial vinculació a la idea de relacions sexuals i de maternitat, en certa manera per representar com eren aquestes relacions a la dona de l’època. En el cas d’Aloma, al principi rebutja l’amor i tot el que això implica. El dia que manté per primer cop relacions sexuals amb en Robert se n’avergonyeix i al final de la novel·la quan està embarassada, opina que el fill implicarà una desaparició de la seva identitat:

Era una noia... Només té importància el fill, sempre ha estat així: neixen i ho esborren tot. Jo ja no sóc ningú. El veuré créixer i jo em quedaré enrere, apagada...25

RODOREDA, Mercè. Aloma. Op. Cit. P.124.

En el cas de la Natàlia, es mostra pudorosa amb les relacions sexuals amb en Quimet i hi té cert respecte i en cap moment,les gaudeix. Precisament, per això, quan s’assabenta que l’Antoni

quedar

ferit

després de la guerra i no pot mantenir relacions sexuals implica per la Colometa una alegria més que una decepció. A més, mai concep els seus fills com una il·lusió, sinó el contrari un entrebanc per la seva estabilitat com a persona. Així explica Colometa la seva conversa amb la seva amiga Julieta sobre tenir un fill:

Va dir que la gent només pensa en la criatura i que ningú no es recorda de la mare.26

En el cas de la Teresa, ella només gaudeix de les relacions sexuals quan són sense compromís, com és amb el seu amor de joventut, en Miquel Masdéu, i amb el seu amant, el notari Riera. Amb els seus marits, en Nicolau i en Salvador Valldaura, la cordialitat de la relació sempre acaba trencant el seu desig com a dona en les relacions sexuals. A més, la relació de la Teresa amb la seva filla Sofia és sempre freda i poc avinguda. No només per la personalitat esquerpa de la Sofia, sinó que a la Teresa, la seva filla no li desperta cap sentiment maternal. Finalment, i especialment aquest resulta el tret més autobiogràfic clar de l’autora, totes les dones rodoredianes mantenen connexió amb el món vegetal. El jardí, les

una

forta

plantes i les flors no només

apareixen constantment en el fil narrador, sinó que sovint tenen un simbolisme rellevant per a les

protagonistes.

Per

citar

alguns

exemples, la il·lusió vital de l’Aloma juntament amb el seu nebot Dani és el seu jardí i les plantes que pot veure des de la finestra de la seva habitació o les violetes apareixen constantment com a leit motiv a la vida de Teresa Goday, així com la seva joia preferida era un fermall d’un ram de flors o procura que el jardí de la seva torre estigui sempre ben cuidat.

RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Op. Cit. P. 397.

5. El contrapunt: els homes de Mercè Rodoreda 5.1.

L’home d’Aloma: Robert Robert és el primer amor d’Aloma. Es trasllada d’Amèrica a casa de

la seva germana, l’Anna, i així entra en contacte amb l’Aloma, però se’n desconeixen els motius de la vinguda i de la nova marxa, tot i que al final sí que es revela que està embolicat en algun conflicte amorós al continent que ha deixat enrere i al que retorna. Tot el que el lector coneix de Robert és a través dels ulls d’Aloma. Així aquest pren una connotació positiva o negativa en funció dels sentiments de la protagonista cap a ell. D’una banda, sabem que l’aspecte físic de Robert fa goig i que és un home despert i espavilat, que ha sabut fer camí a la vida. D’altra banda, a través de la percepció d’Aloma de la seva relació, el lector té la impressió que Robert utilitza l’Aloma i realment es comporta de manera egoista i ambigua. Així ho afirma Joaquim Poch en el seu estudi de l’obra de Rodoreda:

Sembla que Robert no pretengui més que la instrumentalització d’Aloma per al seu plaer; però tot això ho sent així Aloma perquè d’en Robert no en sabem res; les seves emocions, el seu món interior... són desconeguts.27

A la pràctica, la relació entre Robert i Aloma tot i ser intensa, no és sana, ja que aporta més patiment a la protagonista que felicitat, i s’acaba convertint en penosa i dolorosa. Robert significa per a Aloma aquella persona que a ella li agradaria que fos Robert, aquella persona que ha idealitzat en la seva fantasia, però que en realitat no és.

5.2.

Els homes de Natàlia: Quimet i Antoni Dos homes de personalitats oposades ocupen la vida matrimonial

de la Natàlia: en Quimet i l’Antoni. D’una banda, en Quimet que la Natàlia coneix de jove és un home eixerit, inquiet i juganer, personalitat que contrasta amb l’actitud retreta 27

POCH, Joaquim. Op. Cit. P.57.

de la protagonista. Ja des del principi és en Quimet qui pren la iniciativa i es proposa festejar la Natàlia, tot i que ella ja sigui promesa amb en Pere. En Quimet és també un jove emprenedor, qui té fal·lera per iniciar negocis, tot i que a la pràctica mai li resultin del tot exitosos. Amb el temps, la personalitat d’en Quimet anirà tenint cada cop una connotació més negativa fins a transformar-se en una persona autoritària, dominant i descontrolada. Aquest tarannà es veurà clarament reflectit de manera perjudicial amb la relació amb la Natàlia, a qui constantment li demostra gelosia i una actitud agressiva. D’aquesta manera, la relació entre la Colometa i en Quimet és de submissió i de despersonalització – fins el punt que ell li canvia el nom a ella- i totalment desequilibrada, però la protagonista ho veu en certa manera de manera positiva, ja que se sent dependent i unida a algú. Colometa sap que la relació amb en Quimet no és saludable, però pren una actitud passiva i es deixa portar per les circumstàncies. Per contra, l’Antoni és un adroguer, ferit a la guerra –la Colometa l’anomena ‘el meu esguerradet’- i condemnat així a no poder tenir relacions sexuals. L’Antoni és un home que posseeix un cor pur i bones intencions i significa per a la Colometa el retorn de la pau i l’estabilitat vital així com la recuperació de la pròpia identitat. Irònicament, Natàlia coneix l’Antoni a l’adrogueria quan va a comprar salfumant per suïcidar-se i aquell dia ell li ofereix feina i també el futur al seu costat. Així ho explica Joaquim Poch:

Hi va a cercar la mort, el salfumant, i hi troba l’amor, l’ajudat desinteressat i una feina que li permet viure i alimentar els seus fills.28

La relació entre la Natàlia i l’Antoni no té cap mena de passió ni sentiment d’amor sincer, més aviat es tracta d’una relació de persones grans que busquen companyia mútua, però amb el pas del temps la

POCH, Joaquim. Op. Cit. P.111.

protagonista acaba sentint apreci i estima per la bonança de l’Antoni. En paraules de Poch:

Quan la novel·la conclou, sembla que Natàlia pot realment agrair a l’Antoni el que ha fet per ella i també sentir quelcom d’amor cap a ell. 29

5.3.

Els homes de Teresa: Miquel Masdéu, Nicolau Rovira, Salvador Valldaura i Amadeu Riera A causa de la seva excepcional bellesa, Teresa Goday és la dona

rodorediana que pràcticament sempre serà envoltada d’homes. Nicolau Rovira i Salvador Valldaura seran el seu primer i segon marit respectivament, mentre que Miquel Masdéu i Amadeu Riera són idil·lis amorosos. En Miquel Masdéu és la primera relació que se’ns detalla de Teresa Goday. Masdéu era un fanaler que tenia parella, però que tot i així festeja la Teresa un temps quan ella encara viu amb la seva mare. La relació és breu ja que en Miquel es casa i deixa enrere la Teresa, però ella queda embarassada d’ell i amb el temps acabarà donant a llum a en Jesús. Quan la Teresa, un cop ja casada amb en Nicolau reuneix suficients diners, els envia a en Miquel perquè pugui fer-se càrrec d’en Jesús, però ella n’és la padrina. La relació entre Teresa i Miquel simbolitza el primer idil·li de joventut, humil i innocent. En Nicolau Rovira és un home gran i molt adinerat, qui s’enamora a primera vista de la Teresa. Aviat es casen, però es tracta una relació essencialment d’interès. El senyor Rovira fa sempre el que vol la Teresa, la tracta amb amabilitat i la delecta amb regals ostentosos –com l’agulla de brillants del ram de flors-, però l’estima i la comunicació entre el matrimoni és pràcticament nul·la. De fet, dormen en habitacions separades. De totes maneres, en Nicolau simbolitza per a la Teresa la sortida de la misèria i la presa de consciència de poder explotar el seu carisma personal com a dona. 29

POCH, Joaquim. Op. Cit. P.112.

En Salvador Valldaura és un diplomàtic, ben plantat i amb una bona vida burgesa. Teresa usa les seves armes de seducció per conquistar-lo i ell ràpidament se n’enamora. Al principi, la relació és fructífera i viva, però amb el matrimoni i els fills, Salvador i Teresa es distancien. D’aquesta manera, el seu matrimoni es converteix en una relació esmorteïda i avocada al silenci i l’avorriment. Tot i això, ambdós guarden dins seus el bon record del que va ser el seu idil·li. Finalment, l’Amadeu Riera és el notari de la família i a més un bon amic de Salvador Valldaura. L’idil·li amorós entre Teresa i el notari Riera s’inicia quan ella, casada amb en Salvador, el visita per fer que convenci el senyor Valldaura de no vendre una finca. Es presenta a en Salvador com una pobra dama qui ja no sent passió pel seu marit i amb necessitat d’un home poderós com el notari Riera per fer-li costat per aconseguir els seus propòsits. Amadeu Riera, també feliçment casat, respon als encants de la Teresa i comencen una relació secreta basada essencialment en l’excitació sexual i l’atracció física mútua. La relació amb el notari Riera reforça en Teresa el seu paper com a dona omnipotent, capaç d’aconseguir tot allò que es proposa i això li dóna vida. Al cap i a la fi, cap de les múltiples relacions de Teresa resulta ser l’amor pur i real que en realitat ella hagués desitjat, però totes tenen una especial representació simbòlica per construir qui és Teresa Goday.

6. L’òptica femenina de Mercè Rodoreda

Aloma va pensar que no sabia què dir, que parlava només per quedar bé. “T’he estimat.” Ella també; perquè no sabia res de la vida. “És com si s’hagués trobat a les mans una noia amb moltes ganes d’estimar i sense saber què és estimar.”30

Aquestes paraules d’Aloma transpiren clarament la mirada d’una dona i ho fan perquè Mercè Rodoreda s’esmerça, voluntàriament o involuntària, perquè així sigui. Cada actitud, cada gest, cada paraula de les dones rodoredianes compten i conformen part d’una òptica de sentiments i de pensaments experimentats per una dona, l’autora. Si bé Mercè Rodoreda ha negat sovint l’existència d’un alter ego literari en les seves novel·les, també és cert que totes i cadascuna d’elles recull trets de l’escriptora i, al cap i a la fi, de la majoria de dones. Les dones esdevenen la introducció, el desenvolupament i el desenllaç de tot fil narrador de les novel·les de Mercè Rodoreda. Veiem la successió dels fets des dels ulls subjectius d’Aloma, de la Colometa i de la Teresa. Coneixem què pensen i què senten respecte en Robert, en Quimet, l’Antoni, en Masdéu, en Nicolau, en Valldaura i el notari Riera, però desconeixem el que aquests home senten realment cap a les protagonistes. Aloma, Natàlia i Teresa són representacions diferents de dones que Rodoreda hagués desitjat que ni hagués hagut més com elles a la seva època. Són dones que estan sempre a l’alçada de les circumstàncies, dones que lluiten i que busquen sortida. Les dones rodoredianes, d’una banda, són dones que senten desengany, alegria, patiment, dones que senten la vida. I d’altra banda, dones que pensen, reflexionen i usen la seva capacitat de raó per encarar les circumstàncies. De qualsevol manera, l’òptica masculina o femenina no va evidentment lligada amb la qualitat literària. Però de la mateixa forma que, a la vida real, en general, no valorem igual els fets els homes que les dones, tot i que puguem ser éssers empàtics, tampoc valoren igual en literatura, Gabriel García Márquez, 30

RODOREDA, Mercè. Aloma. Op.Cit.

Ernest Hemingway o Baltasar Porcel ni Virginia Woolf, Montserrat Roig o Mercè Rodoreda. L’òptica d’una dona en literatura, de la mateixa manera que la d’un home, tindrà sempre aquells punts en què el lector aturarà la lectura, mirarà un punt fix, reflexionarà i es dirà: ‘Això ho ha escrit una dona’.

7. Bibliografia

 Llibres o POCH, Joaquim. Dona i psicoanàlisi a l’obra de Mercè Rodoreda. Promociones Publicaciones Universitarias: Barcelona, 1987. o REAL MERCADAL, Neus. Mercè Rodoreda: l’obra de preguerra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Barcelona, 2005. (Només per a part d’Aloma). o RODOREDA, Mercè. Aloma. Edicions 62: Barcelona, 1979. o RODOREDA, Mercè. La plaça del diamant. Club Editor: Barcelona, 1962. o RODOREDA, Mercè. Mirall trencat. Club Editor Jove: Barcelona 1984.

 Articles i entrevistes o CORTÉS ORTS, Carles. El retrat psicològic dels personatges femenins de Mercè Rodoreda, a Des femmes: regards catalans / sous la direction de Montserrat Prudon-Moral. Saint-Denis: Université Paris 8-Vincennes-Saint-Denis, 2006. o CORTÉS ORTS, Carles. La superació del pas del temps en els personatges de Mercè Rodoreda (alguns paral·lels amb l’obra de Virginia Woolf, Marcel Proust i Thomas Mann), a Miscel·lània Giuseppe Tavani, Associació Internacional de la Literatura i la Llengua Catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002. [Recurs online]. o OLLER, Dolors. L’entrevista que mai no va sortir. Suplement de La Vanguardia Cultura y Arte. 2 de juliol 1991. Entrevista a Mercè Rodoreda pòstuma. o MOLINER, Maria. Una reflexión acerca de la psiqué de la mujer contemporánea a través de la voz femenina en literatura. Las mujeres de Mercé Rodoreda. Asparkia. Investigació Feminista: 1994.

 Pàgines webs o Any Rodoreda (1908-2008). <http://www.anyrodoreda.cat/> o Fundació

Mercè

Rodoreda.

Institut

d’Estudis

Catalans.

<http://www.mercerodoreda.cat/> o Mercè Rodoreda. Associació d’Escriptors de les Lletres Catalanes. <http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/> o Mercè

Rodoreda,

joc

miralls:

<http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/>