Euromed - Navegant entre la cooperació i integració by Adriana Díaz

Euromed Navegant entre la cooperació i la integració Principals aspectes i instruments de les relacions de la UE amb els països del Sud del Mediterrani

Arantxa Arnau Rodríguez Adriana Díaz Martín-Zamorano 4t Periodisme –EUROMED03 Política Internacional Europea Prof. Federico Guerrero

Navegant entre la cooperació i la integració Principals aspectes i instruments de les relacions de la UE amb els països del Sud del Mediterrani

Continguts Les relacions euromediterrànies, una dependència desigual

BLOC 1: Els instruments en les relacions euromediterrànies Del colonialisme a la Política Mediterrània Renovada (PMR) Procés de Barcelona o Partenariat Euromediterrani (1995-2007) Què és? El marc institucional del Partenariat Euromediterrani Instruments: multilateralitat i cooperació Política Europea de Veïnatge (PEV) (2004) Què és? Instruments: bilateralitat i camí cap a la integració La Unió per la Mediterrània (UpM) (2008) Què és? Canvis en el marc institucional respecte el Procés de Barcelona Instruments: multilateralitat i integració

BLOC 2: Anàlisi de l’evolució de les relacions euromediterrànies Polítiques euromediterrànies: substitució o convivència? Prospecció: el nou context després de la Primavera Àrab

Bibliografia Annex

Les relacions euromediterrànies, una dependència desigual Les relacions euromediterrànies es remunten un parell de mil·lennis i s’han fet córrer rius de tinta per descriure la Mediterrània com un ‘bressol de civilitzacions’.1 Històricament, el Mediterrani ha estat sempre una zona estratègica molt important. I no només això, sinó que també ha estat un mercat d'una gran dimensió, en tant que concentra el 7% de la població mundial. És per això que la Unió Europea (UE), i especialment Espanya, França i Itàlia, sempre ha tingut un cert interès a mantenir relacions de cooperació i fins i tot d'integració econòmica amb els països del sud del Mediterrani. Cal tenir en compte que, amb una zona de lliure comerç entre aquestes dues àrees, als 500 milions d'habitants de la UE s'hi suma un mercat de 450 milions d'habitants als països veïns2. Ara bé: tot i que els interessos son mutus, hi ha força desequilibri en aquest sentit, ja que els països del sud del Mediterrani són molt més dependents de la UE que a l'inrevés. Aquests tenen una especial dependència en temes com el comerç3, ajuts econòmics, mercat, tecnologia, turisme, etc. A més, el fet que els seus veïns del sud es trobin en zones àrides i més pobres agreuja aquesta situació. Per altra banda, a la UE li interessa millorar la situació econòmica d'aquests països per dissuadir la gent que emigri cap al nord, així com que liberalitzin les importacions procedents de la UE. Però, a banda dels interessos econòmics, la seva proximitat geogràfica obliga a les dues àrees a cooperar en altres qüestions com la immigració o medi ambient. En front d'aquesta situació, ens preguntem què s'ha fet per satisfer aquests interessos i necessitats, a través de quins instruments, si han estat efectives les mesures adoptades i, sobretot, si han beneficiat equitativament les dues parts. Així mateix, ens plantegem com ha afectat l'anomenada Primavera Àrab a les relacions euromediterrànies i obrim un interrogant: com modificaran les recents revoltes les relacions entre la UE i els països del sud del Mediterrani? A continuació, fem un repàs de les tres principals polítiques que han articulat les relacions euromediterrànies4. A partir de les tres cistelles que les composen –diàleg

Bicchi, Federica. ‘Les relacions euromediterrànies des d’una perspectiva històrica’ dins de Fundació Europea d’Estudis Progressistes. El diàleg euromediterrani: perspectives d’una regió de prosperitat i seguretat. 1a ed. Barcelona: Col·lecció Informes, 2010. 2 Casado Raigón, José Maria. 'La Unión Europea en el Mediterráneo'. Mediterráneo Económico. N. 16 (2009). Fundación Cajamar. P.257. 3 Veure Annex: Avantatges i desavantatges comparatius en matèria d'exportacions pels països euromediterranis. 4 Veure Annex: Principals esdeveniments en les relacions euromediterrànies (1995-2008)

economicofinancer i comercial, diàleg polític i de seguretat i diàleg sociocultural-, analitzem els instruments que les han fet possibles5.

BLOC 1: Els instruments en les relacions euromediterrànies Del colonialisme a la Política Mediterrània Renovada (PMR) Abans de la Segona Guerra Mundial (SGM), la gran majoria de la regió des de Marroc fins a Turquia, es trobava sota el domini colonial europeu, de manera que els països imperials exercien un control sobre els afers interns i externs sobre els colonitzats. A partir dels anys 60, la Comunitat Econòmica Europea (CEE) va començar a establir acords bilaterals en matèria d’intercanvis comercials amb la majoria de països del Mediterrani. A la dècada dels 70, aquests acords es van ampliar amb la finalitat d'instaurar una cooperació econòmica i financera per tal d’estrènyer els vincles entre les dues bandes del Mediterrani. Així del 1970 al 1972, van ser vigents els acords bilaterals financers als Països del Sud i l’Est de la Mediterrània (PSEM) i al mateix 1972, a la Cimera de París de caps d’Estat i de Govern, la CEE va promoure una iniciativa, que va rebre el nom de Política Global Mediterrània (PGM), amb la finalitat de posar remei a la falta d’homogeneïtzació dels acords concretats fins el moment. La incorporació de Grècia (1981), Portugal i Espanya (1986) a la CEE a la dècada dels vuitanta va exigir la necessitat de redefinir les relacions de la comunitat amb els veïns del sud.6 Així doncs, la Política Mediterrània Renovada (PMR), vigent de 1992 a 1996, pretenia consolidar el marc existent i alhora dotar-los d’objectius més concrets. El punt més innovador de la PMR va ser la integració sud-sud. Procés de Barcelona o Partenariat de l’Euromediterrani (1995-2007)7 Què és? El Partenariat de l’Euromediterrani, també conegut com a Procés de Barcelona, és un marc de cooperació multilateral dels estats membre de la UE amb els dotze Tercers Països Mediterranis (TPM)8, que neix a la Conferència Ministerial de Barcelona del 27 i 28 de novembre de 1995. El Partenariat de l’Euromediterrani, guiat pels acords 5

Veure Annex: Les tres cistelles de les relacions euromediterrànies Ayadi, Rym. Gadi, Salim. 'El fons de desenvolupament de la UE al sud de la Mediterrània: anàlisi i perspectives'. Instituto Europeo del Mediterráneo. Economia i territori, Relacions comercials. 7 Veure Annex: Partenariat Euromediterrani: Mapa dels membres (1995-2007) 8 Els dotze TPM són: Algèria, Xipre, Egipte, Israel, Jordània, Líban, Malta, Marroc, Síria, Tunísia, Turquia i l’Autoritat Palestina. 6

de la Declaració

de Barcelona, va constituir

la base de l’Associació

Euromediterrània i representa la culminació de totes les iniciatives anteriors en matèria de relacions exteriors de les Comunitats Europees i el Mediterrani. En aquesta conferència, es va implantar el terme ‘socis mediterranis’ enlloc de ‘tercers països’ per referir-se als PSEM.10 El Procés de Barcelona representa un important avenç en les relacions entre les dues regions, ja que aborda per primera vegada, a més d’aspectes economicofinancers i comercials, també aspectes socials, humans, culturals i qüestions de seguretat comuna.

El marc institucional del Partenariat Euromediterrani El Partenariat Euromediterrani se sustentava en una dimensió política de lògica multilateral, que es va instrumentalitzar a través d’un marc institucional. En primer lloc, les Conferències Ministerials Euromediterrànies, que reunien els ministres d’Afers Exteriors i altres ministres sectorials i tenien la tasca de definir, i posteriorment avaluar, les accions necessàries per aconseguir els objectius fixats pel Partenariat. En segon lloc, el Comitè Euromediterrani per al Procés de Barcelona, que agrupava els alts funcionaris representants de la troika de la UE11 i de tots els socis mediterranis. Aquest comitè, que actuava com a administració global del Partenariat, es reunia cada tres mesos per debatre i revisar els avenços del programa de treball. Finalment, l’Assemblea Parlamentària Euromediterrània, era un organisme de caràcter consultiu creat per garantir intercanvis entre els parlamentaris europeus i nacionals, autoritats regionals i locals de tots els estats membres de la UE i els seus socis mediterranis. L’objectiu principal de l’Assemblea Parlamentària era formular recomanacions pel Partenariat. A més, a falta d’una secretaria permanent del Partenariat, la Comissió Europea, juntament amb la presidència rotatòria de la UE, eren les responsables d’avaluar i implantar les accions polítiques, econòmiques, financeres i culturals acordades a les Conferències Ministerials Euromediterrànies.

L’Associació Euromediterrània de Procés de Barcelon as’expandirà i evolucionarà fins a convertir-se en la Unió per la Mediterrània al 2008. 10 Ayadi, Rym. Gadi, Salim. Op Cit. 11 La troika de la UE del moment estava conformada pel president de torn de la UE, el president de la Comissió Europea i l’Alt Representant per a la Política Exterior.

Instruments: multilateralitat i cooperació El principal instrument per garantir el diàleg transversal del Partenariat van ser els Acords d’Associació Euromediterranis. Aquests són un nou model d’acords de cooperació de la UE amb diferents països socis mediterranis, amb l’objectiu de cooperar en diversos àmbits: polític, financer, econòmic, social i cultural. També serveixen com a base per a la liberalització progressiva dels intercanvis comercials a l’espai euromediterrània fins a obtenir una zona de lliure comerç12. La UE va establir entre 1998 i 2005, acords d’associació amb set països del sud del Mediterrani13. Pel que fa al diàleg economicofinancer, el programa MEDA va ser l’instrument principal. El programa, posat en marxa el 1996 (MEDA I) i modificat l'any 2000 (MEDA II), es tractava d’un seguit de mesures financeres i tècniques per donar suport a la reforma de les estructures econòmiques i socials dels socis euromediterranis. Les intervencions del programa MEDA tenien tres eixos centrals d’actuació: transició econòmica dels TPM i l’obtenció d’una zona euromediterrània de lliure comerç, i el desenvolupament socioeconòmic sostenible. Un altre instrument important va ser el Fons Euromediterrani d’Inversió i Partenariat (FEMIP), creat al 2002, que juntament amb el Banc Europeu d’Inversions (BEI), tenia la finalitat de reforçar el desenvolupament econòmic i la integració dels socis euromediterranis a través del suport al sector privat i d'incentivar la inversió. En el diàleg polític i de seguretat, destaca la Carta Euromediterrània per la Pau i l’Estabilitat, com a instrument per establir un mecanisme institucional de diàleg, prevenció de conflictes i gestió de crisis. Finalment, pel que fa al diàleg sociocultural, la Fundació Euromediterrània Anna Lindh, creada al 2005, va contribuir a la visibilitat del Procés de Barcelona a través dels intercanvis entre la societat civil en els àmbits de la interculturalitat: cultura i creativitat, educació i aprenentatge intercultural, ciutadania i mitjans i opinió pública. Política Europea de Veïnatge (PEV) (2004) Què és? La Política Europea de Veïnatge és una política impulsada per la Comissió Europea que va tenir lloc en el marc d'ampliació de la UE l'any 200414. De fet, la política 12

Els Acords d’Associació Euromediterranis van incloure com a data límit indicativa per a la introducció d’una àrea de lliure comerç de béns industrials el 2010. 13 Els set acords d’associació euromediterranis bilaterals es van dur a terme amb Algèria, Egipte, Líban, Jordània, Israel, Marroc i Tunísia. 14 Veure Annex: PEV; Mapa dels membres

d'ampliació va jugar un paper molt important respecte la PEV per dos motius15: Per una banda, perquè calia reforçar les relacions amb aquells països que s'havien d'incorporar a la UE però que tenien un baix nivell d'integració dins d'aquesta. Per altra banda, perquè molts països desitjaven incorporar-se a la UE perquè ho veien com una garantia de progrés, però la comunitat europea no estava disposada a acceptar l'adhesió d'aquests, de manera que es va buscar una solució intermitja “entre l'ampliació i la simple associació”16. A més, davant de les polítiques d'ampliació, hi havia el perill que els veïns de l'Est acaparessin més atenció de la UE que no pas els països del sud, i es posa en marxa la PEV amb l'objectiu d'evitar-ho. Instruments: bilateralitat i camí cap a la integració En primer lloc, els informes d'avaluació són el principal instrument que es va utilitzar en el diàleg transversal. Es tracta d'informes sobre la situació política i econòmica de cada país, i la seva utilitat és establir quan i com es pot aprofundir en les relacions amb aquests17. El segon dels instruments de la PEV respecte el diàleg transversal són els Plans d'Acció Bilateral. Són documents elaborats i negociats amb cada país. Consisteixen a establir una agenda de reformes polítiques i econòmiques fixades a curt i a mig termini (entre tres i cinc anys) i es tenen en compte les possibilitats i els interessos de les dues parts. En aquesta agenda, es parla del diàleg i les reformes polítiques, la cooperació i el desenvolupament econòmic i social, les relacions comercials, cooperació en Justícia i Interior i temes relacionats amb drets humans i altres sectors, sobretot energètics. A canvi del compliment d'aquests plans, la UE ofereix als països mediterranis incentius com ara major integració en els programes i xarxes europees, major assistència econòmica i major accés als mercats. Per altra banda, també s'utilitzen els informes de progrés, que són documents que avaluen els Plans d'Acció periòdicament. Els realitzen subcomitès formats per membres de les dues parts i dividits en àrees18. Finalment, respecte el diàleg transversal, cal esmentar també el Programa de Cooperació Transfronterera (CBC). L'objectiu fonamental d'aquest programa és la promoció del desenvolupament econòmic a les regions frontereres amb la UE, així com donar suport a unes fronteres segures. A més, pretén 15

Soler, Eduard. 'Las perspectivas de la Política Europea de Vecindad para el Mediterráneo'. Instituto Europeo del Mediterráneo. Col. Anuario IEMed del Mediterráneo. Barcelona, 2010. 16 Soler, Eduard. Op. Cit. 17 Aquests informes es duen a terme en dues etapes: el 2004 es realitzen els set primers i el 2005 es publiquen cinc nous informes, entre ells, del Caucas Meridional, Egipte i Líban. 18 Veure Annex: Evolució de la PEV fins el 2007

fomentar la cooperació en diversos temes, com ara la salut pública, la lluita contra la delinqüència organitzada i el medi ambient. En l'àmbit del diàleg econòmic, financer i comercial, destaca el Instrument Europeu de Veïnatge i Associació (IEVA), que és l'instrument principal de la PEV. El seu objectiu és reforçar la cooperació entre països veïns i treballar cap a una integració econòmica. Com a contrapartida, els països beneficiaris han d'aplicar reformes de democratització i progrés econòmic equitatiu. Cal dir que els països de l'Est se'n beneficien més que del Sud19. Per altra banda, tot i que la Federació Russa no forma part del PEV, sí que es beneficia del IEVA, ja que aquest instrument fusiona els fons que fins el 2007 s'havien destinat al Mediterrani (MEDA) i a l'Europa Oriental (Phare i Tacis). Per altra banda, hi ha l'Instrument d'Inversió de la Política de Veïnatge (NIF). Es tracta d'un instrument de finançament gestionat pel BEI. La seva finalitat és contribuir a les inversions en infrastructures i en el sector privat, especialment pel que fa a les Petites i Mitjanes Empreses (PIMEs), als països de l'est i del sud.

La Unió per la Mediterrània (UpM) (2008) Què és? La Unió per la Mediterrània (UpM), constituïda amb la Declaració de Marsella del novembre del 2008, és un marc polític creat sota la presidència francesa de la UE durant aquest any. El president francès Nicolas Sarkozy, que va ser-ne l'impulsor, va argumentar que era necessari perquè encara que la UE actuï com un sol bloc unificat, els països del sud estan dividits i això perjudica la cooperació. Però la proposta inicial de Sarkozy, que consistia en una UpM formada només pels 24 països de la conca mediterrània i liderada per França, dista molt de la UpM final, que es va estendre a tota la UE. A petició d’Alemanya, que es negava a l’existència d’una zona sud de control francès i una zona est de control alemany, i d’Espanya i Itàlia, que temien perdre la seva influència a la zona, finalment la UpM va agrupar 43 països.

Canvis en el marc institucional respecte el Procés de Barcelona Malgrat que la UpM és una continuació del Procés de Barcelona, aquesta nova etapa implica també un nou paradigma, exemplificat en gran mesura pels canvis en el marc 19

Veure Annex: Assignacions del IEVA als Països del Sud i de l'Est.

institucional, que ara responen a una major necessitat d'equilibri entre les dues parts. Per això, una de les característiques principals del nou marc institucional és la copresidència, exercida per un país de la UE i un país mediterrani. A més, hi ha una nova Secretaria, amb seu a Barcelona, que està composada per funcionaris encarregats d'identificar, examinar i fer un seguiment dels projectes. Per altra banda, se celebren cimeres bianuals per part dels Caps d'Estat i de Govern per determinar la política estratègica.

Instruments: multilateralitat i integració En la cistella comercial, fonamental en les relacions euromediterrànies, un dels principals projectes de la UpM és l'establiment de vies de comunicació a través del projecte Autopistes del Mar i Terrestres. El seu objectiu és millorar la circulació de mercaderies i persones i integrar el conjunt dels elements que composen la cadena de transport. Això és beneficiós pel sud perquè li permet millorar el seu sistema d'exportació, mentre que per a Europa és positiu en el sentit que li interessa reduir el tràfic terrestre de mercaderies i aquestes rutes li permeten fer-ho a través de vies marítimes. Pel que fa a la integració energètica, cal destacar el Pla Solar de la UpM. Es tracta d'un pla energètic que parteix de la premisa que cal explotar les complementarietats entre les dues bandes del Mediterrani en matèria d'energies renovables20. Per una banda, per la UE la posada en marxa d'aquest pla implica complir amb els seus objectius respecte les energies renovables fixats en la Directiva 2009/28, diversificar les seves fonts energètiques i consolidar el seu lideratge en aquest tipus d'energies. Per altra banda, pels Països Socis Mediterranis, el Pla Solar afavoreix el seu desenvolupament energètic i genera noves fonts d'activitat econòmica i ocupació. En el camp econòmic també cal destacar la Iniciativa de Desenvolupament Empresarial, que consisteix en un pla conjunt que té com a objectiu recolzar les petites i mitjanes empreses del sud del Mediterrani. Parteix de la idea que el desenvolupament d'aquest tipus d'empreses és fonamental per crear ocupació i, per tant, crear estabilitat. També són molt importants les eines de finançament per projectes que fomentin el desenvolupament dels països mediterranis: el fons InfraMed i Faro. InfraMed es va posar en marxa el maig del 2010 amb

Marín, Jose María i Escribano, Gonzalo. ‘El Plan Solar Mediterráneo y la integración energética euro-mediterránea’. Ministerio de Industria, Energía y Turismo; 2010.

l'objectiu de finançar projectes d'infrastructures. En canvi, Faro financia iniciatives innovadores a les dues bandes de la Mediterrània21. En el diàleg polític i de seguretat destaca el projecte de Descontaminació del Mediterrani. L'objectiu és promoure unes bones polítiques mediambientals, especialment pel que fa a l'aigua, ja que aquest és un bé fonamental a la zona del Mediterrani. Per altra banda, el Programa conjunt de Protecció Civil es va crear per poder donar resposta a catàstrofes naturals o d'origen humà. D'aquesta manera es vinculen progressivament els països del sud al Mecanisme Comunitari de Protecció Civil22. Es realitzen reunions periòdiques entre els directors generals de Protecció Civil dels països de la UpM23. Finalment, l'instrument principal de diàleg sociocultural de l'UpM és la Universitat Euromediterrània, que va ser creada l'any 2008 i que té la seva seu a Piran (Eslovènia). L'objectiu és crear un espai euromediterrani comú d'Ensenyament Superior per tal de promoure el diàleg intercultural, facilitar l'intercanvi d'estudiants i integrar els sistemes educatius. BLOC 2: Anàlisi de l'evolució de les relacions euromediterrànies24 Polítiques euromediterrànies: substitució o convivència? Les tres principals polítiques que s’han

desenvolupat

les relacions

euromediterrànies, el Partenariat Euromediterrani, la PEV i la UpM, operen a la mateixa regió però responen a diferents moments de la política exterior europea i tenen diferents lògiques i diferents objectius. En primer lloc, el Partenariat Euromediterrani es tracta d’una cooperació de lògica essencialment multilateral entre la UE i els socis mediterranis a través d’una estructura de diàleg institucional amb múltiples estrats. Tot i això, també respon a una lògica bilateral entre Comissió Europea i el Consell Europeu amb el país soci mediterrani pel que fa als Acords d’Associació. En segon lloc, la PEV opera amb una lògica bilateral però a més de la 21

El responsable d'aquest fons és Invest in Med, que proporciona als emprenedors capital inicial pels seus projectes fins a un màxim de 20.000 euros per iniciativa, i cobreix la meitat de les seves despeses. 22 El Mecanisme Comunitari de Protecció Civil recolza i facilita la mobilització dels serveis d'emergència per respondre a les necessitats immediates dels països afectats per una catàstrofe o que estan en risc de patir-la. 23 Gobierno de España. Ministerio de Asuntos Exteriors y Cooperación. El Partenariado Euro-Mediterráneo: del Proceso de Barcelona a la Unión por el Mediterráneo. [En línia] <http://www.maec.es/es/MenuPpal/Paises/Mediterraneo/Paginas/partenariadomediterraneo2010.aspx> 24 Veure Annex: Timeline: evolució de les polítiques euromediterrànies.

cooperació entre les dues regions, també va més enllà i es mou cap a la integració, en aspectes com els comercials. En respondre a diferents lògiques, això fa que el Procés de Barcelona i la PEV siguin compatibles i convisquin de 2004 a 2007 sense que l’aplicació d’una impliqui la desaparició de l’altra. L'avantatge fonamental que aporta la PEV és que el seu caràcter bilateral agilitza les relacions, ja que és difícil dur a terme polítiques multilaterals en un context de manca d'integració entre els països del sud del Mediterrani. Segons José Maria Casado Raigón25, la PEV pot millorar els vincles amb els països veïns oferint-los un tracte individual en la seva relació amb la UE, tot i que precisament per això podria semblar que aquesta nova política contribuiria a fer malbé la integració mediterrània com a conjunt. A més, tenint en compte que la PEV neix en el marc d’ampliació de la UE de 2004 cap a l’Est, té sentit que, amb la PEV, l’eina economicofinancera del Partenariat –el programa MEDA- es fusioni amb el fons d’ajuda econòmica a l’Europa Oriental Phare i Tasis- i s’implementi el IEVA. Finalment, la UpM renova el Partenariat Euromediterrani, segueix apostant per una lògica multilateral, però se centra en la integració entre les dues regions, no es tracta d’una ruptura de l’anterior política euromediterrània, sinó d’un enfortiment i consolidació d’aquesta.26 La principal innovació que aporta la UpM al Procés de Barcelona és una definició més precisa dels objectius a assolir i també una voluntat de voler donar visibilitat a les relacions euromediterrànies, fet que s’exemplifica amb els canvis en el marc institucional de la UpM respecte el Partenariat, amb la creació de nous instruments més efectius i amb la celebració de cimeres de caps d’Estat i de govern bianuals a més de conferències ministerials anuals. També veiem que abans del Procés de Barcelona, les relacions euromediterrànies se centraven únicament en qüestions comercials i economicofinanceres i que a partir del Partenariat, també es van començar a fixar en aspectes polítics i socioculturals. A mesura que van passar els anys, veiem que del Procés de Barcelona a la UpM, els continguts dels diferents diàlegs comercial (per exemple, es treballa dins d'una zona de lliure comerç o la millora de les comunicacions amb el projecte Autopistes del Mar i Terrestres) i economicofinancer (per exemple, es vol crear ocupació als països de la conca del Mediterrani) es veuen ampliats. A més, també han sorgit diàlegs importants en qüestions de seguretat –per exemple, temes de terrorisme o 25 26

Casado Raigón, José Maria. Op. Cit. P.262. Casado Raigón, José Maria. Op Cit. P.263.

immigració- i mediambientals –com ara protecció del medi ambient o resposta als desastres naturals-. Tanmateix, la UpM també dóna més representativitat als socis mediterranis que el Procés de Barcelona. Això pren forma amb la introducció de la copresidència per un país de la UE i un país mediterrani, i també la creació d’una Secretaria formada per funcionaris europeus i mediterranis27, amb seu Barcelona, que revisen i fan un seguiment de tot el procés, que abans era dut a terme exclusivament per la Comissió Europea i la presidència rotatòria del Consell Europeu. Segons Senén Florensa28, la incorporació de la Secretaria de la UpM no és només essencial per la institucionalització i visibilitat de la UpM sinó també per impulsar la implementació i finançament dels projectes aprovats.

Prospecció: el nou context després de la Primavera Àrab Si ens preguntem si tots els instruments descrits fins ara han estat suficientment efectius trobem que en el món acadèmic existeixen divergències. Per aquells que són crítics amb esdeveniments com ara la cancel·lació de la Cimera de la UpM el 201029 o la manca de reacció davant de la violència d'Israel i de les revoltes àrabs, les relacions euromediterrànies han estat un fracàs. En canvi, per aquells que consideren que el més important és que la UE disposi de canals permanents de diàleg amb la majoria de països del sud del Mediterrani per garantir l'estabilitat, el balanç és positiu. De fet, el cert és que l'objectiu de les polítiques dutes a terme per la UE ha estat fonamentalment l'estabilitat, més que no pas aconseguir beneficiar la població30. Tot i que al Procés de Barcelona s'establia que l'objectiu era la creació d'una àrea comuna de pau i prosperitat, les relacions euromediterrànies s'han dut a terme des d'un punt de vista pragmàtic: els règims autoritaris s'han compromès a lluitar contra la immigració il·legal, el terrorisme, entre d'altres, i la UE s'ha trobat davant del dilema estabilitat/democràcia, decantant-se finalment per l'estabilitat a curt termini. El problema és que, un cop s'ha trencat aquesta estabilitat i ha sorgit un nou context, la UE ja no pot seguir aplicant els mateixos instruments i ha de mirar més enllà, 27

Resulta un pas simbòlic d’avenç per la igualtat entre les dues regions en les relacions que el primer secretari general de la UpM va ser el jordà Ahmad Khalaf Masa’deh. 28 Florensa, Sénen. 'La Unión por el Mediterráneo: retos y ambiciones'. Instituto Europeo del Mediterráneo. Col. Anuario IEMed del Mediterráneo. Barcelona, 2010. P.63. 29 Veure Annex: Article El País 15/11/2010 30 Núñez, Jesús A. 'Mediterráneo: el viaje a ninguna parte de la UE'. Política Exterior Nº 136. Madrid: Estudios de Política Exterior SA, juliol/agost 2010.

situant entre els seus objectius una lluita real pels drets humans, descuidada fins ara. Aquest nou context al que ens referim ve determinat, per una banda, per les crisis a Líbia i Síria, per les reformes democràtiques al Marroc i Jordània i per les revolucions a Tunísia i Egipte. Això dóna lloc a una àrea amb diferents velocitats d'establiment de la democràcia que dificulta dur a terme relacions multilaterals entre la UE i els països del sud del Mediterrani. Per altra banda, aquest nou context implica una societat més multipolar, a causa de la diversitat de moviments i corrents polítics dins i fora dels governs, com ara presència de partits islamistes, moviments juvenils o forces dels antics règims. Això fa més complex el diàleg amb la UE. Tot plegat posa de manifest que l'anomenada Primavera Àrab ha donat lloc a un nou context que posa en dubte la validesa dels instruments que s'havien estat implementant fins ara a la zona. Fins el punt que en comunicats recents de l’Alta Representant de la Unió per Afers Exteriors i Política de Seguretat, Catherine Ashton, juntament amb la Comissió, es proposa una revisió i modificació de la PEV31 així com també la construcció d’una democràcia més profunda a la regió32.

European Union – EAAS (European External Action Service). A new response to a changing neighbourhood. Maig 2011. [en línia] <http://www.eeas.europa.eu/top_stories/2011/250511_en.htm> 32 European Union – EAAS (European External Action Service. A Partnership for Democracy and Shared Prosperity for the Southern Mediterranean. Març 2011. [en línia] <http://eeas.europa.eu/euromed/docs/com2011_200_en.pdf>

Bibliografia

● Articles ○ Ayadi, Rym. Gadi, Salim. 'El fons de desenvolupament de la UE al sud de la Mediterrània: anàlisi i perspectives'. Instituto Europeo del Mediterráneo. Economia i territori, Relacions comercials. Col. Anuario

IEMed.

2011.

P.252-262.

[En

línia]

<http://www.iemed.org/observatori/arees-danalisi/arxiusadjunts/anuari/med.2011/Ayadi_cat.pdf>

○ Casado Raigón, José Maria. 'La Unión Europea en el Mediterráneo'. Mediterráneo Económico. N. 16 (2009). Fundación Cajamar. p.257268.[En

línia]

<http://www.fundacioncajamar.com/mediterraneo/revista/me1611.pdf>. ○ Escribano, Gonzalo i Marín, Jose María. ‘El Plan Solar Mediterráneo y la integración energética euro-mediterránea’. Ministerio de Industria,

Energía

Turismo;

2010.

[En

línia]

<http://www.minetur.gob.es/Publicaciones/Publicacionesperiodicas/EconomiaIndus trial/RevistaEconomiaIndustrial/377/118.pdf>

○ Florensa, Sénen. 'La Unión por el Mediterráneo: retos y ambiciones'. Instituto Europeo del Mediterráneo. Col. Anuario IEMed. Barcelona, 2010. P.61-70. [En línia] ○ Martín, Iván. (22/04/2010) 'Estrategia Europa 2020: ¿Dónde está el Mediterráneo?'.Presidencia en la Sombra [en línia] <http://presidenciaenlasombra.wordpress.com/2010/04/22/estrategiaeuropa-2020->

○ Núñez, Jesús A. 'Mediterráneo: el viaje a ninguna parte de la UE'. Política Exterior Nº 136. Madrid: Estudios de Política Exterior SA, juliol/agost 2010. ○ Soler i Lecha, Eduard. 'Las perspectivas de la Política Europea de Vencidad para el Mediterráneo'. Institut Universitari d’Estudis Europeus. [En línia] ○ Soler i Lecha, Eduard. Morillas, Pol. 'The EU and the Arab Spring, one Year After: a View from the North'. IEMedObs i Euromesco. Col. 13

Focus. Abril 2012. [En línia] <http://www.iemed.org/observatories/actualitat/opinions/the-eu-and-the-arab-spring-one-year-after-a-viewfrom-the-north>

● Llibres ○ Fundació Europea d’Estudis Progressistes. El diàleg euromediterrani: perspectives d’una regió de prosperitat i seguretat. 1a ed. Barcelona: Col·lecció Informes, 2010. ○ Grupo Socialista en el Parlamento Europeo. Barcelona + 10. El Proceso Euromediterráneo. Barcelona: Guía, 2005. ○ Núñez Villaverde, Jesús A. Las relaciones de la UE con sus vecinos mediterráneos. Entre la frustración y la esperanza. Barcelona: Icaria, 2005 ○ Garrido Rebolledo, Vicente i López Bueno, José Mª (coord.). La Unión Europea y el Mediterráneo: Desarrollo, Comercio y Política Euromediterránea. Madrid i Melilla: UFV i Fhimades, 2008.

● Pàgines webs ○ Anna Lindh Euro-Mediterranean Foundation for the Dialogue between Cultures. [en línia] <http://www.euromedalex.org/> ○ Banc Europeu d’Inversions. Investment

and

Facility for Euro-Mediterranean

Partnership

(FEMIP).

[en

línia]

<http://www.eib.org/projects/regions/med/index.htm> ○ Comissió Europea. Política Europea de Vecindad [en línia]. <http://ec.europa.eu/world/enp/policy_es.htm> ○ European Union – EAAS (European External Action Service). A new response to a changing neighbourhood. Maig 2011. [en línia] <http://www.eeas.europa.eu/top_stories/2011/250511_en.htm> ○ European Union – EAAS (European External Action Service). A Partnership for Democracy and Shared Prosperity for the Southern Mediterranean. Març 2011. [en línia] <http://eeas.europa.eu/euromed/docs/com2011_200_en.pdf>

○ Gobierno de España. Ministerio de Asuntos Exteriors y Cooperación. El Partenariado Euro-Mediterráneo: del Proceso de Barcelona a la Unión

por

Mediterráneo.

[en

línia]

<http://www.maec.es/es/MenuPpal/Paises/Mediterraneo/Paginas/partenariad omediterraneo2010.aspx>

○ Servei Europeu d’Acció Exterior. Barcelona declaration (2728/11/1995)

[en

línia]

<http://www.eeas.europa.eu/euromed/docs/bd_en.pdf> ○ Unió Europea. Acuerdos Euromediterráneos de Asociación [en línia] <http://europa.eu/legislation_summaries/external_relations/relation s_with_third_countries/mediterranean_partner_countries/r14104_e s.htm> ○ Unió

Europea.

Declaración

Barcelona

Euromediterránea.

Asociación [en

línia]<http://europa.eu/legislation_summaries/external_relations/relati ons_with_third_countries/mediterranean_partner_countries/r15001_es .htm> ○ Unió

Europea. El

Proceso de Barcelona:

Mediterráneo.

Unión para el

[en

línia]

<http://europa.eu/legislation_summaries/external_relations/relations_ with_third_countries/mediterranean_partner_countries/rx0001_es.htm > ○ Unió

Europea.

Programa

MEDA.

[en

línia]

<http://europa.eu/legislation_summaries/external_relations/relations_ with_third_countries/mediterranean_partner_countries/r15006_es.htm

Annex

 Glossari de sigles euromediterrànies emprades  Taula: Avantatges i desavantatges comparatius en matèria d'exportacions pels països euromediterrànis  Timeline: Principals esdeveniments en les relacions euromediterrànies (19952008)  Taula: Les tres cistelles de les relacions euromediterrànies  Partenariat Euromediterrani: Mapa dels membres (1995-2007)  PEV: Mapa dels membres  Taula: Evolució de la PEV fins el 2007  Taula: Assignacions del IEVA als Països del Sud i de l'Est  Timeline: Evolució de les relacions euromediterrànies  Article El País 15/11/2010

1. Glossari de sigles euromediterrànies emprades Font: Producció pròpia. Sigla

Significació

BEI

Banc Europeu d’Inversions

CBC

Cross-Border Cooperation (Programa de Cooperació Transfronterera)

CEE

Comissió Econòmica Europea

FEMIP

Fons Euromediterrani d’Inversió i Partenariat

IEVA

Instrument Europeu de Veïnatge i Associació

NIF

Neighbourhood Investment Facility (Instrument d’Inversió de Veïnatge)

PEV/ENP

Política Europea de Veïnatge European Neighbourhood Policy

PGR

Política Global Mediterrània

PMR

Política Mediterrània Renovada

PSEM

Països del Sud i l’Est del Mediterrani

TPM

Tercers Països Mediterranis

UpM/UfM

Unió pel Mediterrani Union for the Mediterranean

2. Taula: Avantatges i desavantatges comparatius en matèria d'exportacions pels països euromediterrànis Font: Butlletí Econòmic 2003 del departament de Información Comercial Española Nota explicativa: Aquesta taula mostra que els països del sud del Mediterrani tenen avantatge comparativa en menys productes i que sobretot exporten productes intensius en recursos naturals i productes agraris. En canvi, la UE té avantatge en molts més productes i exporta sobretot productes industrials, com ara màquines, i material de transport.

3. Timeline: Principals esdeveniments en les relacions euromediterrĂ nies (1995-2008) Font: Instituto Europeo del MediterrĂĄneo. Col. Anuario IEMed 2009. P.326.

4. Taula: Les tres cistelles de les relacions euromediterrànies Font: Elaboració pròpia CISTELLA 1+2+3:

CISTELLA 1:

CISTELLA 2:

CISTELLA 3:

Diàleg transversal

Diàleg econòmic, comercial i financer

Diàleg polític i de seguretat

Diàleg sociocultural

Carta Euromediterrània per la Pau i l'Estabilitat

Fundació Euromediterrània Anna Lindh

Descontaminació del Mediterrani Programa Conjunt de Protecció Civil

Universitat Euromediterrània

Partenariat Euromediterrani

Acords d'Associacició

Programa MEDA Fons Euromediterrani d'Inversió i Partenariat (FEMIP)

Política Europea de Veïnatge

Informes d'Avaluació Plans d'Acció Bilateral Informes de Progrés Programa de Cooperació Transfronterera (CBC)

Instrument Europeu de Veïnatge i Associació (IEVA) Instrument d'Inversió de la Política de Veïnatge

Unió per la Mediterrània

Autopistes del Mar i Terrestres Pla Solar de la UpM Iniciativa de Desenvolupament Empresarial Fons InfraMed Fons Faro

5. Partenariat Euromediterrani: Mapa dels membres (1995-2007) Font: Instituto Europeo del Mediterrรกneo. Col. Anuario IEMed 2009. P.326.

6. PEV: Mapa dels membres Font: Consell de la Uni贸 Europea

7. Taula: Evoluci贸 de la PEV fins el 2007 Font: Comissi贸 Europea

8. Taula: Assignacions del IEVA als Països del Sud i de l'Est Font: Martín, Iván. (22/04/2010) 'Estrategia Europa 2020: ¿Dónde está el Mediterráneo?'. Presidencia en la Sombra [en línia] <http://presidenciaenlasombra.wordpress.com/2010/04/22/estrategia-europa2020->

9. Timeline: Evolució de les polítiques euromediterrànies Font: Producció pròpia.

9. Article El País 15/11/2010 Font: El País [en línia]

España, Francia y Egipto aplazan la cumbre euromediterránea de Barcelona El bloqueo del proceso de paz en Oriente Próximo hace imposible "una participación satisfactoria".- Estaba prevista que se celebrase este sábado en Barcelona EFE Madrid 15 NOV 2010 - 12:59 CET

España, junto a Francia y Egipto, que copresiden la Unión por el Mediterráneo (UpM), han decidido oficialmente aplazar la cumbre que se iba a celebrar el próximo sábado en Barcelona al considerar que el bloqueo del proceso de paz en Oriente Próximo hace imposible "una participación satisfactoria". El Ministerio de la Presidencia ha hecho público un comunicado para anunciar el aplazamiento de la cumbre, que habría reunido en Barcelona a los 43 jefes de Estado y de Gobierno de la UE y de los países de la ribera sur del Mediterráneo y que ya se suspendió en una ocasión anterior, ya que estaba previsto que se celebrara en junio, durante la presidencia española de la UE. Según se explica en el comunicado, Francia, Egipto y España "desean que esta cumbre pueda celebrarse en Barcelona en los próximos meses" y con ese objetivo hacen un llamamiento para una rápida reanudación de las negociaciones entre israelíes y palestinos "sobre la base del derecho internacional, los acuerdos firmados entre las partes y otros términos de referencia del proceso de paz". Los tres países han tomado la decisión relativa a la cita prevista para el sábado tras examinar atentamente las condiciones en las que podría celebrarse la segunda cumbre de la UpM -la primera tuvo lugar en París en 2008-. A la espera de poder convocarla de nuevo, invitan a las instituciones de la Unión por el Mediterráneo a proseguir su acción, entrada en proyectos de cooperación en campos como el agua, la energía solar o la descontaminación marina.

Tras expresar su satisfacción por la marcha de estos proyectos, destacan los pasos importantes que se han dado para la puesta en marcha operativa de la Secretaría permanente de la UpM, con sede en Barcelona, así como para la adopción de su presupuesto y su programa de trabajo. A su juicio, estas decisiones permitirán a la UpM proseguir a un ritmo más constante sus actuaciones "a favor de una cooperación siempre más estrecha entre las dos orillas del Mediterráneo". Sin condiciones adecuadas El viernes pasado, tras la reunión el Consejo de Ministros, la titular de Exteriores, Trinidad Jiménez, señaló ya que no se habían encontrado las condiciones adecuadas para celebrar la cumbre, pero puntualizó que todavía no se había tomado la decisión definitiva de desconvocarla. El ex ministro de Exteriores Miguel Angel Moratinos se había encargado de realizar las últimas gestiones para comprobar las posibilidades de éxito de la cumbre y con ese objetivo viajó en la pasada semana a Argel, Túnez y Marruecos. La UpM vio la luz en París en julio de 2008, cuando Francia presidía la UE, y se creó como un foro de cooperación para promover la paz y el desarrollo en la región mediterránea. Sin embargo, el conflicto entre israelíes y palestinos vició la marcha de este proyecto desde sus inicios. En noviembre de 2008 Barcelona consiguió la sede de la secretaría de la UpM, pero el bombardeo de Gaza por parte del ejército israelí, que provocó la muerte de más de 1.300 palestinos, paralizó su constitución formal y el avance de los proyectos diseñados, como el Plan solar para el Mediterráneo o las iniciativas para descontaminar este mar. En marzo de este año se puso oficialmente en marcha la UpM al aprobarse sus estatutos y un mes después se celebró la IV Conferencia ministerial sobre el agua, convertida en una nueva decepción. La falta de acuerdo en torno a la denominación de los territorios ocupados palestinos llevó a los 43 países miembros a no aprobar una estrategia conjunta para garantizar los recursos hídricos de toda la cuenca mediterránea. Una de las últimas reunión preparatorias de la cumbre de Barcelona tuvo lugar en octubre en Dubrovnik (Croacia), donde se estudió la financiación de proyectos centrados en el transporte, la preservación del medio ambiente, la energía, el turismo y la pequeña y mediana empresa.