Maria Rosa Sorribas Categoria C
L’ASCENSOR
La Laia feia tard no havia sentit el despertador. Baixà les escales a peu, eren quatre pisos i no va esperar l’ascensor, estava funcionant. Plovia i no havia agafat el paraigua, merda- es digué-, s’apropà a la vorera i parà un taxi, es relaxà al seient. Mirà el rellotge encara tindria temps de fer un cafè, sense ell no funcionava. Començava a pensar en el cas quan li sonà el mòbil. Bon dia Marta, què hi ha?. Uf!, ho tinc una mica complicat, no m’ho pots explicar per telèfon?. D’acord vindré a sopar a les nou però a les dotze, com a molt, he de marxar. Un petó, ens veiem. Li feia mandra anar a casa de la Marta, ja que l’endemà havia de defensar un cas una mica complicat on s’hi jugava molt però tractant-se d’ella no li podia dir que no. Què seria allò tan important que no es podia parlar per telèfon?. Es va quedar una mica mosquejada. La jornada va transcorre amb prou normalitat només trencada pel dinar amb el seu cap per fer les últimes esmenes. Estava una mica nerviosa, era el primer cas que portava ella sola. Creia que ho tenia tot controlat, però mai pots estar-ne segura. El noi estava en presó preventiva, no havien acceptat la petició de fiança, ella creia en la seva innocència, de tota manera ho creies o no, la seva obligació era defensar-lo el millor possible, amb l’agravant que era el fill d’un amic d’un dels socis del bufet i l’havien triat a ella!. Dos quarts de nou, deu minuts més i marxaria ja no podia llegir res més, tenia la ment absolutament esgotada. Potser si que malgrat tot, li aniria bé desconnectar escoltant la Marta i disfrutant d’un bon vi dels que ella solia tenir per a les seves trobades. Sonà el telèfon. Laia pots venir un moment? .I ara quina mosca li havia picat al cap? Estava a punt de marxar!. Només quatre xorrades d’última hora. Un bona sort i fins demà. Es posà l’abric i agafà la bossa de sobre la taula. Ja no plovia, el cel estava ras i hi havia estrelles, aniria caminant, no era massa lluny i necessitava netejar la ment, arribaria una mica tard però com sempre la Marta no ho tindria en compte, era un del seus defectes, la puntualitat. Feia anys que es deia que ho esmenaria, però... assignatura pendent. No va haver de trucar al timbre, un home sortí de la porteria i la deixà passar, algú també ho va fer de l’ascensor i entrà sense haver-lo d’esperar. Va pitjar el botó i començà a pujar. De sobte, 64
5è Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2019
