Abracadabrant! Edició i redacció: Enric Tierz, Cris López i Enric Bergadà Portada: Diana Borbón Cuchí.
.
L'EDUCACIÓ ESTÀ PROHIBIDA L’educació està prohibida, amb aquesta frase finalitza el documental "La Educación prohibida". Es pot veure gratuïtament ja que és un film amb llicència copyleft (www.educacionprohibida.com). Des de l'estrena d'aquest documental el tema de l’educació ha format part de la meva vida diària, la Vida no deixa de ser una educació diària. He tingut l'oportunitat de veure el film diverses vegades. A cada projecció descobreixo noves lliçons, frases, sentències... que em colpeixen l’ànima.Hi parlen diversos educadors de diferents països, tots coincideixen que el futur, esperançador, està a les mans dels infants. Per tant, és molt important l’educació que reben, ja que arran d’aquests coneixements formaran les arrels per construir la seva vida i consciència. Els infants han d’aprendre de forma autèntica amb els principis de l’amor, la llibertat i el respecte. I mai hem de dubtar de l’autoaprenentatge de l’infant. La ment d’un nen té les eines per aprendre per si mateix. Aprenen observant l’entorn. Per als nens cada dia és un món nou de coneixement, ho fan per naturalesa pròpia. Tots els nens són genis, tenen consciència que estan aprenent perquè són curiosos i sempre tenen la ment oberta, com si fossin esponges. Gràcies a tenir un cervell actiu poden treballar (i pensar) amb imaginació. I com petits que són, descobreixen les coses aprenent de la vida mitjançant el joc. Perquè tot en la vida ho hem d’aprendre com un joc. Som nosaltres, els adults, que ens posem normes i barreres per viure i aprendre de la vida sense jugar. És per això que pares i adults no hem de perdre l’oportunitat de jugar amb els nens. Actualment es veuen menys pares que no eduquen (no estimen) els seus fills perquè ja no juguen. És amb el joc quan es mostra l’amor respecte a l’infant, així els nens i nosaltres aprenem i creixem. Abans deia que els nens són genis, tenen el potencial per ser poderosos. Tot aquest poder que tenen els infants s'ha protegir i cuidar. I si parlem d'educar correctament tan sols hi ha una manera, tal com es diu al documental: o cuides o descuides. Quan cuidem als infants és llavors quan el nen té ganes de construir ponts amb nosaltres mitjançant l’amor. Ells ens demanaran el que necessiten. No cal motivar‐los! Ells de forma instintiva, connectats amb el seu interior, descobreixen i aprenen del món que els envolta. També cal cuidar l’entorn del nen. Hem de crear un entorn viu, amb respecte i molt d’amor, perquè així el nen es pugui autorealitzar. Cal cuidar també la seva alegria perquè qualsevol educació és bona si es cuida l’alegria i les ganes de viure del nen. No podem canviar l’escola actual però sí que podem crear o creure en una altra manera d’educar. Una nova educació centrada en l’aprenentatge, el respecte, la llibertat i l’amor. Particularment m'agradaria una nova escola amb noves assignatures: la matemàtica de l'amor, el llenguatge del cos, la història del respecte, la llibertat de la Natura, l'educació física de l'ànima... Deixeu‐me acabar amb una frase: “Deixeu que els infants vinguin a mi “
Buscapé
Q
GANES D'UDOLAR
uan ens enamorem perdem el control, el temps es desfà i els llocs sempre són lluny si no hi ha la persona que estimem. La passió s’ho menja tot, els horaris, el menjar, la importància del color de l’espelma del pastís… se sent a tothora, i se sent molt. Però l’enamorament dura poc, després ja ve l’etapa de la calma, ve el bon temps de la bonança, lluny de les ondulacions de l’enamorament.
Però, malgrat tot... no és l’enamorament una experiència encisadora? No ens agrada estar enamorats? Per què, doncs, no procurem que aquest estat d’eufòria i vitalitat no s’encomani a d’altres espais de la nostra vida? Algú va dir‐me una vegada que si l’inici d’una relació no és fort, no ho serà més endavant. No ho sé pas, però potser sí. I potser convé aquesta força inicial en començar tots els projectes; cal molta passió a l’inici de qualsevol creació, ja sigui una nova feina, un viatge, un nou habitatge, un nou llibre, un nou amic... però la veritat és que cal molta més passió a la meitat del viatge, i la vida és un llarg viatge. No obstant això, hi ha la tendència a mostrar‐se reservat, a no ser massa expansiu. Potser sí que és millor no cridar ni saltar pel carrer per no molestar, però el problema és que se’ns encomana l’actitud de reserva quan estem de vacances a la muntanya i pugem silenciosos la carena, quan parlem fluixet en una reunió d’amics, quan no ens permetem fer‐li una broma al nostre germà, perquè, és clar, ara ja som grans. A poc a poc, anem perdent la capacitat d’emocionar‐nos, sentir, i de comunicar‐ho.
Hi va haver un moment en la nostra vida en què vam començar a renunciar a expressar‐nos tal com sentíem per tal d’aconseguir la justa mesura, i vam deixar de riure tan fort, de plorar al final de la pel·lícula, de no reconèixer que estàvem cansats després de la correguda, de dir que aquella relació no havia significat res; i també vam arribar a dir que no ens importava veure’l amb un altre, que més valia estar sol que mal acompanyat, que ja desitjàvem que s’acabessin les vacances i que teníem ganes de rutina... volíem no ser vulnerables, ser equilibrats, i hem acabat essent els radicals de la impermeabilitat. Les convencions socials i el “saber estar” ens han fet esclaus. La nostra sociabilitat ens ha tancat, com animals, en una gàbia. Ens diuen que vivim a la societat de la llibertat d’expressió, però només mentre no desentonem. L’alliberació i l’expressivitat la deixem per als locals foscos de les nits del cap de setmana; però de dilluns a divendres, cal comportar‐se com cal, és a dir, frenar tota efusió que pugui incomodar l’altre.
No heu sentit mai una angoixa al pit quan feu un trajecte de Barcelona a Terrassa? durant quaranta minuts ningú diu res al tren, s’evita la mirada del davant, i es demana perdó avergonyit per haver tocat lleument el braç del veí. Quan me n’adono em vénen unes ganes terribles de cridar, i l’angoixa creix més, i després ja no cridaria, sinó que em posaria a udolar, perquè com més refrenem allò que sentim, més s’enterboleix, i acaba fent‐nos mal. Thomas Hobbes va dir que l’home era un llop per al propi home. Ara el llop som nosaltres amb els nostres sentiments. Ens els mengem, gola endins, i ens fan més tristos i més febles.
Tantes línies només per avisar‐vos que si un dia passeu pel meu carrer, i sentiu una veu des d’un balcó que crida “Visca la vida, visca l’amor, visca Grècia i la poesia!“, no us vingui de nou. I que de la mateixa manera, tampoc us sorprengui si algú canta pel carrer, o fa saltets per travessar els passos de vianants, o si, sobtadament, la persona de davant del tren, somriu, i tu no portes nas de pallasso.
Nuwanda
fotografia de Lepidòptera
Carolina, no Et lleves i, mentre l'Ernest es dutxa, prepares l'esmorzar; després esmorzeu tots dos mentre una tímida llum amb prou feines fereix la penombra i amb la tele fluixeta fluixeta perquè encara no es despertin els nens. Quan se'n va et dutxes tu, i en acabat els despertes perquè vagin a esmorzar. Al temps han dit que farà calor, t'emproves uns vestits de l'any passat que et van petits i te n'acabes posant un ample de fil que tens guardat per a aquests casos. Vas al bany per posar‐te a punt però fas tan mala cara que tens una feinada i quan surts et trobes que els nens s'han posat a jugar a la Play i que encara no s'han vestit. Fas quatre crits i comença el rebombori de cada matí: les súpliques i les queixes i les amenaces que mai no es materialitzen esdevenen la banda sonora del veïnat. Finalment us n'aneu i portes els nens a l'escola i després, quan arribes a la feina, no trobes lloc per aparcar i has d'acabar pagant un pàrquing i fent tard una altra vegada. I no t'han dit mai res, però després arriba el fill de puta del teu cap i et diu que no li agrada el teu vestit i no saps quines collonades més sobre la imatge corporativa i entens que la seva dona sigui anorèxica. I, encara que tens ganes de plorar, intentes fer com si no haguessis sentit res i no en parles amb ningú. Treballes i treballes, fins i tot quan tothom se'n va a esmorzar, potser per demostrar‐li que és pel que et paguen i no per anar tota rebotida com una meuca de rebaixes. Al migdia vas a dinar amb un company que t'explica apassionadament el desenllaç de la carrera de Fórmula 1 del diumenge i recordes aquella pel·lícula que vas veure de la Dorothy Parker en què tot el dia bevien i, encara que acabava malament, ella estava sempre envoltada de gent excitant i meravellosa. I penses que has degut cometre algun error, o que potser el món és l'error i la vida és així de fastigosa per tothom. I pagues tu el compte per netejar la teva mala consciència. La feina no s'acaba i, quan arriba l'hora d'anar a buscar els teus fills, dius que miracles a Lorda i plegues. Aneu a comprar quatre coses i de camí cap a casa el petit et pregunta que per què els japonesos es fan l'harakiri i respons mecànicament que no ho saps perquè penses que el que no entens és per què no ens el fem tots plegats. Quan arribeu els deixes que juguin a la Play per poder fer feina una estona amb la condició que després estudiaran.
I mentre plegues la roba recordes que quan tenies vint anys i anaves a la universitat deploraves la vida que portaven les persones corrents. I malgrat tot, haver canviat els teus somnis per una cosa real com la felicitat dels teus fills no et sembla tan mal negoci. Però no, Carolina: si tu ets infeliç, el món és infeliç.
Flush
Sala Fosca
BEASTS OF THE SOUTHERN WILD Mai havia sentit el nom de Benh Zeitlin, i ara em trobo en deute amb ell. Feia molt temps que cap pel·lícula em corprenia. Des dels primers cinc minuts d’història ja t’adones que has entrat en un nou món, amb d’altres regles i simbolismes. Si decideixes entrar‐hi, a través de la mirada de l’heroïna Hushpuppy, de sis anys, descobriràs un cant a la vida i una curiosa manera d’explicar‐la. Una història de fortalesa i supervivència, per tal de no perdre allò que ens fa únics. Un relat sobre allò que és important i allò que és superficial. Realisme i poesia es barregen amb delicadesa, acompanyats d’una banda sonora excepcional que et fa remoure al seient, anhelant sortir a córrer. Al sortir de la sala de cinema, sents una nova força, que t’empeny a mirar el món amb més ganes de viure’l, mentre el cor no deixi de bategar. Nuwanda
Ara de sobte desapareixes. L’últim somni, ara ja l'entenc. Interpreto els senyals de l’Àngel. Senzillament deixaré d'estimar‐te. On és ara el meu amor? Ningú ara ja no m'espera!
Ara comença una nova vida. L’únic que vull és que no marxis. I fins i tot, sé que t'enamoraràs. O estima com ho feies abans. Sempre recordaràs el passat. Hi haurà un somni que t'ho recordarà. Ara sé que algú t'espera! Buscapé
Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a clubabracadabrant@gmail.com Podeu consultar tota la col·leció a http://issuu.com/abracadabrant/
Aquesta és una revista inquieta, si arriba a les vostres mans que no s'estigui quieta. Feu-la córrer!
ON ÉS ARA EL MEU AMOR?