Page 1

ABRACADABRANT! Núm. 20 Febrer 2014


LOVEandHATE

He decidit odiar‐te. Em resulta més còmode, així serà més divertit.

Serà més pràctic començar una nova relació d' aversió. A veure, si és veritat que la frontera de l'amor i l'odi és fina. Estic cansat de combatre! Francament, ja sé que t'estimo, i tu amb falses veritats dius que m'estimes. Si em busques fujo, si fujo no em busquis. Això nostre s'ha acabat.

Enric de Tierz

Abracadabrant!

Edició i redacció: Enric de Tierz, Cris López, Enric Bergadà i Alba Vilaplana. Portada: Diana Borbón Cuchí.


SOBRE EL SENTIMENT TRÀGIC DE LA VIDA Miguel de Unamuno. Filòsof? Poeta? Polític? Ell ens podria contestar –igual que don Quijote‐, yo sé bien quién soy; alertant‐nos sobre l’error quotidià d’intentar capturar l’existència amb conceptes, i reduint‐la a allò que puc categoritzar, tot excloent com a no real, allò que se m’escapa o que em desborda. És dins d’aquesta dicotomia entre el que s’ha establert com a racional, i el que jo experimento dins meu, d’on neix el sentiment tràgic de la vida, títol d’una gran obra d’Unamuno. Com puc donar una explicació del món sols amb la raó, tal com pretenen alguns filòsofs o científics? Pot l’explicació racional saciar, omplir de sentit, la meva vida particular? Segons Miguel, l’home experimenta abans que res, que és en el món, i que el temps li juga en contra. El sentiment de finitud s’imposa a qualsevol raó. Unamuno ataca a les entranyes de l’home, i assenyala amb gran lucidesa que encara que jo em mori amb ús de raó i amb una explicació raonable... això importa davant del fet de deixar de ser? Jo vull ser, i ser sempre, i ser‐ho tot! És que potser no notem ja ara, amb el pas dels anys, com ens defuig lentament la vida del cos? I no es revolta el nostre cor, la nostra ànima, tot el nostre ser? I no és aquesta la característica que ens fa més humans, i no pas la racionalitat? Unamuno ja ho diu, que és aquest home, de carn i ossos, del que s’ha d’ocupar la filosofia i la vida, perquè al final de tants sistemes i teories, sóc jo, sola amb mi, i l’angoixa de la mort, allò que em sembla més autèntic. En l’home, el desig de ser infinit, etern, immortal, és més real que la causalitat, la inducció, o les conclusions lògiques d’axiomes. Allò més veritable, serà allò que ens impulsi, encara que es contradigui amb el món; perquè no hi ha res pitjor que una veritat lògica o racional, d’acord amb els fets exteriors del món, però que castra el moviment de l’home, que el deixa quiet, mort en un racó. Segons Miguel, l’autoritat del món de fora, no està per sobre de l’autoritat del món de dins. El criteri racional, aïllat de tot el que és l’home, no és suficient. Hi ha les raons del cor. Hay que ganar la vida que no fina, con razón, sin razón o contra ella. Si hi pensem bé, no és aquest desig d’immortalitat una prova de la felicitat immensa que experimentem en la vida, malgrat ser finits i limitats? Aquest desig de perpetuar‐se, de voler ser déus, no és pel poder ni pel coneixement, és pel fet de poder ser sempre, i que tu també ho siguis. Perquè t’estimo, vull que no moris mai.

Cris López


D

DE LA BONDAT A LA BELLESA

e nou torno a escriure sobre literatura russa. Aquest cop reflexiono sobre la lectura de la novel·la L’idiota del gran Fiodor Dostoievski. L’idiota és recordat per la seva cèlebre sentència que apareix dins el llibre: la bellesa salvarà el món. Al llarg de la novel·la es menciona molt la paraula bellesa, i es pot considerar que és l’autèntica protagonista. Però el tema principal és la bondat, la bondat d’un home. Durant la meva lectura m’he vist obligat a remarcar una sèrie de frases que m’han fet aturar i reflexionar sobre el que es diu sobre la bondat i la bellesa, i les emocions que experimenten els protagonistes del llibre. Us presento les meves reflexions sobre aquests dos conceptes i com estan tractats en el llibre amb un extracte de 4 frases:

“Em consideren un idiota, però tanmateix sóc intel·ligent i ells no se n’adonen... ” Aquest és el pensament del protagonista real del llibre, és el príncep Mixkin que retorna a Peterburg després de passar una temporada a Suïssa per recuperar‐se de la seva malaltia. El protagonista als ulls de la gent és considerat un ase, un idiota. Però ell, és simplement un home bo i actua amb bondat. La bondat és una virtut que costa acceptar a la societat tant al segle dinou com ara. Aquest és un defecte que cal corregir, no ens hem de fiar de la primera impressió que causa la bondat perquè quan coneixem un home bo ens hem de deixar encisar per la seva sensibilitat radiant. “Ah, si fos bona. Tot estaria salvat.” Si hem de vincular la paraula bellesa a un personatge de la novel·la, és Nastàssia Filíppovna que és sorprenentment bella. S’anomena la seva bellesa a partir de l’aparició del seu retrat. El príncep Mixkin s’encapritxa de la seva curiosa bellesa i s’esforçarà per ajudar‐la i l’intentarà salvar, però el príncep amb la seva bondat no podrà aconseguir‐ho. Sap que ella no és bona perquè el seu esperit i la seva bellesa està pertorbades. I ella també ho sap, i això els fa ser una parella impossible, perquè ell és bo i ella no. Queda demostrat en una carta que li escriu al príncep Mixkin: “[...] vós sou per a mi la perfecció! Tinc, però, també un pecat pel que fa a vós: us estimo. I la perfecció, de fet, no es pot estimar [...]”


“ – I us casaríeu vós amb una dona així? –prosseguí Gània. – Jo no puc casar‐me amb cap dona, estic malalt –manifestà el príncep.” Aquesta és la conversa entre el príncep Mixkin i en Gània, referint‐se al retrat de la bella Nastàssia. Diu que està malalt, però aquesta no és la paraula correcta. Ell és bo, i per culpa de la seva bondat està convençut que mai estarà amb cap dona. És per això que creu que no es casarà, perquè la bondat d’un home provoca la infelicitat, sobretot a les dones. “[...] És veritat, príncep, que una vegada vau dir que el món seria salvat per la «bellesa»? Senyors – cridà en veu alta a tots‐, el príncep afirma que la bellesa salvarà el món! [...]” Aquesta bella declaració s’expressa en una celebració del príncep. La diu un personatge en veure el príncep molt feliç i pensa que està enamorat. Segurament és així, el príncep utilitza aquesta sentència (encara que mai la pronuncia) per expressar la sensació que percep i el sentiment més proper que pot definir un home bo que ha pogut palpar la bellesa és l’enamorament. El príncep està immers en aquesta situació plena de felicitat perquè per fi pot gaudir de la bona i autèntica bellesa proporcionada per l’aristòcrata Aglaia Ivànova. ...

Són poques les frases analitzades però crec que aquesta és l’essència de la bellesa, almenys això és el que he pogut extreure. Ja es diu en la novel·la que la bellesa és un enigma i és difícil jutjar la bellesa; els que som bons no estem preparats. Recomano la lectura de L’idiota a tots aquells que creuen en la bondat i en què la bellesa salvarà el món. Crec que els conceptes de bellesa i bondat estan íntimament vinculats; un depèn de l’altre. No hem d’oblidar que allò que és bo és bell i allò que és bell és bo.

Buscapé


Tempesta tenebrosa Un embat de dolor precís i humit s'escola per la cleta del temps, escarràs de records entapissats amb calç renuents a morir. Empès a contracor pel tobogan dels anys, caus matusserament damunt fullam marcit i veus el rastre ocult de la cendra dels dies: la soledat del món les tardes de diumenge escoltant el gemec d'un transistor malalt, els anhels matxucats amb la permesa mandra de l'enjogassament balb de la pubertat. Tenies una vida i molts anys per malmetre‐la, però els carrers cremaven i les llars s'enfonsaven. Veies gossos salvatges corrent en la nit a l'habitació de trista llum ictèrica i t'hauria agradat tallar‐te les parpelles; tot era tan escàs que no volies res si no ho tenies tot. Elefant abaltit per llargs hiverns de llauna; coneixes el teu cor, ignores el dels altres.

Enric Bergadà


De la comoditat a la comunitat La comoditat la definiria com treballar, en una feina que segurament no et diu res i, com a conseqüència, viure amb pensaments reiterats del que hem de fer, del que varem fer, del que hauríem pogut fer. Fer coses que no van amb tu i, conseqüentment, deixar de banda el present i esperar que arribi aquell moment imaginari en el qual tenir temps per fer tot el que no t'has permès fer. Pensar en diners, despeses i sense adonar‐nos, oblidar‐nos de nosaltres mateixos i, així, no notar el pes, la gran responsabilitat i també la gran joia que comporta ser amo de la mateixa vida. Surts al carrer, i mires amb ulls de nena el teu voltant, i què hi trobes? Persones que ja no semblen persones. Semblen fora de si. L’un que mira el mòbil, l’altra que sembla que parli sola, però que parla amb els auriculars a un interlocutor imaginari. L’altre amb una mirada cap a l’infinit, amb una cara que sembla incapaç de somriure. Actues, amb cor de nena, i proves de fer una abraçada, per veure com reaccionen, i la seva actitud et sorprèn; és més o menys la mateixa que tindrien davant d’un atracador! I finalment et preguntes: On ha anat a parar la tendresa? Llavors tens la sensació que potser hauríem de seguir la natura, d’abandonar ciutats i tornar a la terra i canviar la comoditat per la comunitat. Viure en manades i ser lliures. Deixar estar qualsevol substitut d’aquella felicitat que et pot oferir un grup que creix i es renova. Hi ha gent que la busca dins d’una parella, dins d’una botiga, dins l’ordinador, dins d’un cos, dins d’un llibre sagrat, dins d’una ampolla, dins un paper de liar... Només pel desig de sentir‐se formar part d’una cosa, que es diu humanitat. Sentir que estem units tot i ser cadascú de nosaltres, únic. Potser amb l’era industrial ens hem preocupat de desenvolupar només el cap, deixant de banda allò que ens fa sentir vius. Aquelles coses que passen sense adonar‐te’n quan et sents més “tu” i comparteixes coses precioses amb qualsevol, li parles d’una manera propera, contrastes opinions, escoltes noves idees i les dus a terme, per què no? De sobte et poses a ballar perquè sí, perquè et ve de gust. I vius, rius, plores, t’enrabies i sents por i ho mostres, així, tal com raja, davant dels altres, senzillament. Potser, de tant en tant, deixar de creure en l’estabilitat, és més, desafiar‐la. Triar tu cap on va el vaixell sense esperar que vinguin bons vents. Pensar, ni que sigui per un instant, que no necessites res per complir els teus somnis, i començar a caminar cap a ell, potser amb por, però sense parar‐se, amb una mica de voluntat a les butxaques. I trobar pel camí persones que semblen ja conegudes i admirar la posta de sol, dormir abraçats, somiar junts i veure que no ets tan estrany com et penses, que són com tu i alhora diferents. Que la llibertat de descobrir‐vos us porta a la veritat. Tanit Amorós


Aquesta és una revista inquieta, si arriba a les vostres mans que no s'estigui quieta. Feu‐la córrer!

Et busco dins del son mar endins sota el sòl dalt del cim. T’empaito t’invento t’emprenyo t’estimo t’escupo. Desperta depressa! El cel cau l’ocell fuig l’amor mor l’àngel tus! Redéu me’n vaig ben lluny. Déu dorm.

Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a clubabracadabrant@gmail.com i també al Facebook (ClubAbracadabrant) Podeu consultar tota la col·leció a: http://issuu.com/abracadabrant/

Profile for Club Abracadabrant

Abracadabrant febrer 2014  

Abracadabrant febrer 2014  

Advertisement