mon actual

Història de Catalunya en el Món Actual II Curs 2008/09

ÍNDEX Tema 1: La Guerra Civil a Catalunya.....................................................................................2 La primavera de 1936: de les eleccions a l’inici de la guerra............................................5 Guerra i revolució..............................................................................................................8 La fi de la guerra civil i el primer exili...............................................................................11 Tema 2: Els costos de la guerra...........................................................................................17 Les xifres de l'exili............................................................................................................17 Repressió política i cultural: dels consells de guerra a les depuracions.........................18 Depuració Universitat de Barcelona................................................................................21 El cas català: repressió cultural i lingüística....................................................................23 Tema 3: La instal·lació del franquisme a Catalunya............................................................30 El personal polític (falangistes, carlins, monàrquics, catòlics....)....................................30 El règim especial d'Ocupació (1939)...............................................................................30 Els governs civils (el de Barcelona com a exemple).......................................................35 Instal·lació del franquisme a Catalunya. Balanç..............................................................38 Tema 4. Actituds civils i eclesiàstiques davant del primer franquisme................................40 El món catòlic, entre els anys quaranta i cinquanta........................................................40 La fi del món regionalista (l'últim Cambó com a exemple)..............................................42 Tema 5: L’exili (1939-1948) i l’oposició antifranquista als anys quaranta...........................46 Primer exili 1939-1940: sortida d’Espanya......................................................................46 Reorganització de l'exili: 1945-1947................................................................................48 Tema 6: Els anys cinquanta.................................................................................................52 La consolidació de la dictadura.......................................................................................52 L’evolució econòmica fins a la crisi de 1957 (dades bàsiques).......................................55 La vaga de tramvies de 1951..........................................................................................56 Les vagues de 1956-57...................................................................................................60 La lenta reorganització del moviment obrer....................................................................62 El panorama polític clandestí..........................................................................................63 Tema 7: Els canvis dels anys seixanta................................................................................65 Renovació del moviment obrer i aparició d’un nou sindicalisme.....................................65 La vella i la nova esquerra...............................................................................................66 El món nacionalista i l'activisme cívic..............................................................................67 El món catòlic als anys seixanta......................................................................................68 El món universitari...........................................................................................................69 L'extensió antifranquisme. Els darrers anys de la Dictadura..........................................70

Història de Catalunya en el Món Actual II

1

Tema 1: La Guerra Civil a Catalunya La II República neix l’abril de 1931 després d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d’abril on les forces d’esquerres obtenen el triomf majoritari, sobretot a les grans ciutats.

El 14 d’abril es proclama la II República i a Catalunya Francesc Macià proclama la República catalana dins la República Federal espanyola. Finalment Catalunya quedarà integrada a Espanya mitjançant la recuperació de la Generalitat.

La II República es divideix en dos períodes. El primer, comprès entre els anys 1931 i el novembre de 1933 es coneix amb el nom de Bienni Reformista. Les forces d’esquerres, majoritàries, emprenen una fort impuls reformista. El programa republicà intenta aprofundir en diverses vies reformistes a la vegada partint d’un text constitucional avançat.

Es tractava de resoldre alguns dels problemes històrics més importants del país: reforma agrària, relacions amb l’Església, reforma de l’aparell militar per desactivar l’exèrcit com factor desestabilitzador permanent i la resolució del problema català (com s’havia d’integrar Catalunya dins l’Estat integral, segons l’acordat al pacte de San Sebastian).

També es dugué a terme una àmplia reforma de caràcter cultural i educativa.

Durant aquest període hi hauran diferents crisis polítiques (canvis de govern), insurreccions obreres, un intent de cop d’Estat l’estiu de 1932 (la Sanjurjada), proclamacions comunistes llibertàries durant 1932 al Baix Llobregat...

La República queda polaritzada en dos extrems antagònics que la volen liquidar: per una banda l’extrema dreta civil i militar que no tan sols enyora a Alfons XIII sinó la dictadura de Primo de Rivera i que mira amb bons ulls a Mussolini. Per altra banda l’extrema esquerra que considera el reformisme republicà com massa lent i superficial. Al mig una estructura política delicada que està intentant resolent grans problemes que haurien demanat més suport social del que van tenir.

La Catalunya política a partir de 1931 ha canviat força respecte les anteriors dècades. El canvi polític més notable és el tomb en l’hegemonia en el catalanisme polític.

Sorprenentment la gran força triomfadora de 1931 no ha estat Acció Catalana (partit de notables, homes de la cultura sense gaire experiència política) ni la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. La gran força a partir de 1931 serà Esquerra Republicana de Catalunya, força política creada el mateix març de 1931 en una conferència d’Esquerres que acull una diversitat de corrents polítics força notable. ERC estarà liderada per Francesc Macià, personatge que ningú es prenia seriosament. L’abril de 1931 ERC és la gran triomfadora i escombra a Acció Catalana. ERC desplaça definitivament a la Lliga com a força hegemònica. La Lliga havia comès el pitjor error polític donant suport a la monarquia fins a l’últim moment.

A partir de 1931 s’anirà formalitzant un bloc polític progressista format per Esquerra Republicana, la Unió Socialista de Catalunya i de forma testimonial Acció Catalana.

Aquest serà el Bloc Republicà Catalanista que gestionarà el poder autònom de la Generalitat i que sortirà vencedora de les eleccions d’abril i juny de 1931 i al 1932. Com a oposició a aquest bloc queda La Lliga, reconvertida a partir de febrer de 1933 com a Lliga Catalana i la primera formació democratacristiana d’Espanya, la Unió Democràtica de Catalunya.

El segon període de la II República s’obre el novembre de 1933 a partir del triomf de les Història de Catalunya en el Món Actual II

2

forces de centre-dreta a les eleccions generals de 1933. Serà el Bienni Rectificador. Les forces guanyadores foren el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux i la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), primer intent seriós d’articular a la majoria de grups de dreta espanyols, bona part contraris a la República. El grup que encapçalava la CEDA era l’Acción Popular de José María Gil Robles. La suma dels dos partits forcen el canvi de tendència política i el desallotjament dels republicans d’esquerres i socialistes del govern central.

Aquest canvi de tendència és interpretat de dues maneres. Pels sectors de centre-dreta es tracta d’imposar una correcció política que portava a la revolució. La CEDA s’arriba a plantejar liquidar la República. Des de l’òptica d’esquerres la victòria del centre-dreta implica que la vida de la República està en perill de mort. Posen el límit del que seria acceptable en l’entrada de membres de la CEDA al govern. Aquest és l’argument que es troba en l’origen de la deriva política en que el entra Catalunya a partir de 1934.

Per altra banda a Catalunya es produeix en les eleccions generals de 1933 el triomf de La Lliga. Per primera vegada La Lliga creu que està en disposició de capgirar la vida política catalana i veuen factible el tomb electoral en les eleccions municipals de gener de 1934.

La Lliga volia aconseguir l’alcaldia de Barcelona com a primer pas per guanyar a les eleccions autonòmiques. Aquest serà un avís per les esquerres. Per ERC serà fonamental mantenir Barcelona i les eleccions municipals es viuran amb una campanya electoral molt violenta amb acusacions de corrupció, clientelisme.... Però en aquestes eleccions ERC aconsegueix mantenir la capital.

La nova situació política a Espanya és la que farà derivar els fets d’Octubre de 1934, juntament amb la conflictivitat derivada dels intents del govern central per reconduir el procés de desplegament autonòmic. La combinació dels dos elements acaba desembocant en la crisi d’octubre. És quan Lluís Companys defineix Catalunya com al darrer baluard de la República.

La Lliga no aconsegueix caps dels seus objectius polítics. Això dóna lloc a una decisió política molt important. La Lliga assegura que ha estat víctima en les eleccions municipals del frau i la manipulació electoral per part de les esquerres. Com a acte de protesta decideix retirar els seus diputats del Parlament. Tot plegat alimenta el discurs més radical en l’àmbit política. L’ascens a la dreta de la Lliga de l’Acció Popular Catalana (delegació catalana de la CEDA) portarà problemes per la Lliga perquè esdevindrà un important competidor electoral,que arribarà a treure-li vots. En aquests anys on es radicalitza el discurs és més probable que aquest nou partit triomfi.

Aquesta percepció té una part de realitat. Un gran sector vinculat històricament a la Lliga com és el dels grans productors agraris agrupats en l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, s’apropen al partit d’Acció Popular Catalana, arrel de la presentació de la llei de contractes de govern, llei que volia donar solució al problema dels rabassaires. Això porta als grans propietaris a situar-se contra la llei i el govern i allunyar-se de la Lliga. A partir d’aquest moment La Lliga haurà d’endurir les seves posicions. Això radicalitza encara més el debat.

El govern de la Generalitat es sent amenaçat pel govern central i per la dreta, que s’acaba expressant en un conflicte de caràcter constitucional. Quan el Parlament aprova la llei de contractes de conreu, la Lliga i l’Institut Agrícola presenten un recurs davant el Tribunal de Història de Catalunya en el Món Actual II

3

Garanties Constitucionals, que rebaixa el to de la llei. La resposta de la Generalitat es tornar-la a presentar amb el seu format original de nou al Parlament perquè tornés a ser aprovada.

El 4 d’octubre de 1934 es produeix una vaga general a Astúries que deriva en insurrecció armada. Es produeixen greus enfrontaments armats. Hi haurà una crisi política a Madrid que s’acaba resolent amb l’entrada de tres ministres de la CEDA al govern. Aquest era el límit que els republicans s’havien marcat. La confluència de tots aquests elements i uns grans errors de càlcul porten President Companys a considerar que la República estava en perill de mort i que necessitava d’una refundació general que en les circumstàncies d’octubre de 1934 només es podia donar des de Catalunya, amb l’expectativa de que les forces republicanes espanyoles s’hi sumarien. Fou un intent mal calculat de refundar la República. En contra del que diu la literatura popular Companys no va proclamar la independència de Catalunya sinó que va tornar a proclamar la República Catalana dins la República Federal espanyola. D’igual forma aquest fet comportava trencar amb l’ordre constitucional vigent i actuar contra el sistema legal legítim.

Els fets del 6 d’octubre són un fracàs notable de Companys. Les esquerres republicanes espanyoles mai van estar disposades a seguir al President Companys. La CNT no segueix a Companys. La seva capacitat d’actuació va quedar molt reduïda. HI haurà discrepàncies també dins ERC. Tarradellas era contrari a la posició de Companys. El fracàs del 6 d’octubre deu molt a Companys i a l’eficàcia del capità Domènec Batet, que actuà de forma eficaç i amb la mínima violència. Això li va valdre l’enemistat profunda de Franco.

Arran dels fets d’octubre el govern central va suspendre l’autonomia catalana i va empresonar el govern de la Generalitat i diferents personalitats del món cultural i civil, com el rector de l’UB Bosch Gimpera.

Aquest període d’excepcionalitat dura fins el gener/febrer de 1936 i està marcat per la supressió de l’autonomia i la repressió tant en termes polítics com social: empresonament i judici contra el govern de la Generalitat acusats de sedició i rebel·lió, destitució de nombrosos responsables polítics locals d’ERC i la substitució per comissions gestores locals d’aquells ajuntaments que eren governats per ERC. Aquestes gestores passaren a ser dirigides per gent d’ordre, responsables d’aplicar mesures administratives i sancionadores que afectaren principalment l’àmbit rural, a aquells elements que havien protagonitzat les lluites rabassaires. Es durà a terme una dura onada repressiva i una onada d’expulsions de les terres que conreaven molts pagesos.

El govern de la Generalitat va quedar en mans d’un Governador General nomenat a Madrid que s’encarregà de la gestió administrativa de l’aparell autonòmic, sense capacitat d’ordre públic, legislatiu.... El Parlament quedà suspès.

El 1935 fou la única ocasió de la Lliga per assumir responsabilitats de govern. A les eleccions de febrer de 1936 les esquerres van acusar a la Lliga, dirigida per Lluís Duran i Ventosa, de trair el país per haver acceptat governar la Generalitat en una situació d’excepcionalitat.

Els fets d’Octubre seran un referent molt destacat en els primers moments de l’esclat de la guerra civil, en la repressió d’estiu de 1936. L’onada revolucionària de 1936 venjarà la Història de Catalunya en el Món Actual II

4

repressió comesa per la dreta a partir de 1934.

La primavera de 1936: de les eleccions a l’inici de la guerra Al febrer de 1936 es celebren eleccions generals en un marc de tensions on aquestes queden molt polaritzades a nivell de Catalunya entre dos blocs clarament diferenciats. Per una banda trobem el Front d’Esquerres format per ERC com a nucli central més tota la resta de forces d’esquerra, amb el suport des de fora de la CNT. En contraposició al bloc d’esquerres hi haurà el Front Català d’Ordre, format per les forces dretanes i conservadores amb La Lliga com a primer partit, a més dels carlins i els Republicans Radicals d’Alejandro Lerroux. A nivell espanyol hi haurà els corresponents blocs equivalents. Per una banda el Front Popular format per una àmplia representació de partits d’esquerra (PSOE, PCE, Republicans d’esquerres...). L’alternativa a les esquerres la representava el bloc de la CEDA i a la seva dreta hi havien els partits d’extrema dreta dins el Bloque Nacional.

Aquesta polarització farà fixar les línies de la lluita política. El programa del Front d’Esquerres recuperava les propostes reformistes de la primera etapa de la República, a més de diverses demandes com a conseqüència de la posterior repressió als Fets d’Octubre: amnistia política pels represaliats, recuperació de l’Autonomia catalana i la lluita contra el feixisme, consigna d’àmbit europea. No serà el qualsevol cas un programa revolucionari que comportés una ruptura institucional o social, com s’ha dit després. Era un programa clarament enfocat a recuperar la dinàmica reformista. El programa de les dretes va anar a la contra, tractant-se d’una simple correcció radical de la República. La CEDA s’inspirava clarament en el programa feixista italià.

Ni que sigui en termes estètics, la permeabilitat entre dretes i esquerres va ser clara. Van ser unes eleccions interpretades com a molt decisives per totes les forces, perquè segons a qui correspongués la victòria, la República agafaria un camí o un altre, completament diferents. O bé s’anava cap a la recuperació del reformisme social o bé s’anava cap a una república de caràcter autoritària (existia el temor a que darrera del programa de les dretes hi havia una opció de caràcter feixista).

Les eleccions de 1936 van ser clarament guanyades per les esquerres. Aquesta victòria va permetre tornar a posar en marxa el programa reformista aparcat l’any 1933. Des de l’òptica de les dretes s'interpretà la victòria de les esquerres com un pas previ a una hipotètica onada revolucionària. HI havia la percepció en aquells moments que per una vegada a la història els militants de la CNT havien anat a votar, i ho havien fet per les esquerres. Molts van pensar que darrera del Front d’Esquerres hi havia una massa social revolucionària. L’imaginari polític va quedar ràpidament dibuixat: vot majoritari provinent d’aquells elements més revolucionaris. Les esquerres s’han deixat utilitzar. S’haurà de veure com gestionen aquest triomf i la impaciència dels sindicats.

La situació, per una banda, és de tornada a la normalitat, però per l’altre, les percepcions polítiques sobre les tensions socials s’aniran aguditzant. Ja es parla de una massa revolucionària, de les esquerres burgeses per una banda i l’existència d’una dreta que ja és d’extrema dreta. Tot es va esquematitzant. Dialèctica entre feixisme i revolució.

Al febrer s’inicia un període que dura fins el juliol del mateix any marcat a Catalunya d’una certa tranquil·litat i que es coneixerà per “l’oasi català”, en contraposició als enfrontaments que ja es comencen a donar a Madrid. Les forces d’esquerra al febrer recuperen la Història de Catalunya en el Món Actual II

5

Generalitat i es normalitza la vida política dels ajuntaments. Tornen aquells responsables polítics que van ser destituïts dels seus càrrecs després dels Fets d’Octubre. Es produeix la reobertura del Parlament i la Lliga torna a ocupar els seus escons. Però aquest retorn a la normalitat no és obstacle per reactivar el programa reformador. Des del Parlament es revisaran les responsabilitats polítiques generades per la repressió posterior a 1934. Hi hagueren debats sobre com es van produir l’ocupació dels ajuntaments i sobre la possibilitat de sancionar a aquells que van participar a les comissions gestores. Era el mecanisme per revisar uns fets excepcionals i de tancar el parèntesi dels anys 1934-35 i lligar l’experiència de 1936 amb el fil que havia quedat interromput l’octubre de 1934. A més es tornarà a votar la llei de Contractes de Conreu.

Al nivell de l’alta política les relacions entre ERC i la Lliga eren d’aparent normalitat però per sota les tensions socials van anar en augment. El nombre de vagues al país va anar en augment entre el mes de març (36) a la primera quinzena de juliol (14). Pel mig es van produir 10 vagues a l’abril, 16 al maig i 50 al juny. A Barcelona tingué un seguiment especial la vaga dels dependents del comerç. Aquestes vagues i els conflictes socials que hi van haver durant aquests mesos denota clarament que la tensió social no havia disminuït, ens el contrari. Hi haurà un intent per obrir un canal de diàleg el més obert possible entre la CNT i la Conselleria de Treball a partir de l’actuació de Martí Barrera (ERC). El nivell de violència social malgrat tot era baix a Catalunya. Hi ha algun episodi aïllat com l’assassinat dels germans Badia (Estat Català) a l’abril per pistolers de la FAI. Però la via de la violència és excepcional a Catalunya, al contrari del que passava a la resta de l’estat, on des de febrer de 1936 els enfrontaments violents entre falangistes i militants del PCE eren diaris. Aquests enfrontaments culminen amb dos assassinats, el del Tinent Castillo (guàrdia d’assalt) i José Calvo Sotelo (líder del Bloc Nacional). Aquesta dinàmica de violència no era excepcional a Espanya.

En paral·lel a la recuperació de les dinàmiques del Bienni Reformista, hi haurà l’inici i la culminació d’un procés conspiratiu destinat de forma molt clara a corregir per la via més expeditiva possible el que es considera com la deriva revolucionària de la República.

A diferència del cop de 1932 de Sanjurjo, ara es tracta d’organitzar bé un cop d’estat que de moment no té un programa definit com anti-republicà però que ha de liquidar l’amenaça revolucionària i frenar les dinàmiques reformistes i suspendre els mecanismes democràtics de la República.

No és només forçar un canvi de govern, però tampoc és un cop de caire feixista. És un principi de cop d’estat en el qual s’incorporaran elements civils i on s’han d’assegurar l’èxit territorial. L’inici de la conspiració ja és de febrer, impulsada per la victòria del Front Popular. El càlcul està fet independentment de la situació de tensió del país. La conspiració militar està encapçalada pel director Emilio Mola. Té un cap superior, José Sanjurjo, que es troba exiliat a Portugal. Emilio Mola estava destinat a Navarra, on va poder contactar ràpidament amb el món carlí navarrès. Mola tenia molt clar que sense el suport d’altres generals el cop no triomfaria. El càlcul era molt clar: la resistència popular seria molt gran, aspecte que per primera vegada pot ser clar perquè triomfi el cop o no.

Les primeres instruccions que dóna Mola són clares: fer un ús extrem de la violència per neutralitzar les resistències al cop. La conspiració es va anar teixint des de febrer a juliol.

Es connecta amb els requetès, els falangistes de José Antonio, amb els elements més conservadors, amb gent al voltant de la CEDA i en el món militar amb bona part dels generals, on una part notable es decanta per donar-hi recolzament. Al voltant del mes de Història de Catalunya en el Món Actual II

6

juny el mapa dels conspiradors és força complex i ja saben en quines zones el cop pot triomfar i en quines es produirà resistència. Ja es compte que a Madrid i Barcelona hi haurà força resistència. A més el general de Barcelona va rebutjar donar suport al cop.

Falta una peça en temes de prestigi militar: el general Franco. Amb gran prestigi dins l’exèrcit, era el cap dels africanistes. Al 1936 va ser traslladat a les Canàries, on comença a rebre informacions sobre el cop. Però Franco dubta molt. Es decideix finalment a participar quan rep garanties suficients de que si el cop no va bé la seva família podrà fugir del país, gràcies als diners que posa sobre la taula el mallorquí Joan March. Amb aquestes garanties Franco accepta participar al cop, com un més dels generals que hi dóna suport. Però tindrà un paper important: traslladar-se al protectorat espanyol al Marroc i dirigir les tropes africanistes.

Els conspiradors elaboren un inici de programa contrarevolucionari profundament corrector de la República. Però encara amb una enorme ambigüitat. EL cop no es fa en nom del rei Alfons XIII, ni d’un nou estat feixista. Hi ha com a punt de partida realitzar un cop extremadament violent per neutralitzar de forma radical les esquerres i el moviment obrer. Això explica perquè en els primers manifestos dels rebels tots acaben amb un “Visca la República!”.

Tot i la crisi de la República, no hi ha cap justificació per al cop. L’assassinat de Castillo i Calvo Sotelo (14 juliol) es converteixen en la justificació definitiva per llançar el cop militar.

Franco ja ha donat el seu consentiment a donar suport al cop i se li encomana traslladarse al Protectorat espanyol del Marroc.

Entre el 17 i el 18 de juliol té lloc el cop que a Catalunya es materialitzarà el 19. Fou un cop militar pensat com un cop d’estat contundent, dirigit per militars auxiliats per milícies juvenils i pensat com un cop d’una durada limitada (hores o dies) que permetés el control immediat de la situació (un període curt, molt intens de repressió i on el general Sanjurjo es faria càrrec de dirigir la nova situació, seguint el model de la dictadura de Primo de Rivera).

El problema es va produir quan al front d’aquest cop van succeir dos fenòmens a bona part d’Espanya: un nivell de resistència molt més alt del previst i un nivell de resposta i oposició, majoritàriament obrer i popular, de caràcter revolucionari que no només plantejava la resistència i l’enfrontament amb els colpistes com una forma de contrarestarlos sinó també l’oportunitat per convertir aquesta resistència en un enfrontament contra l’enemic de classe per culminar-ho amb un procés revolucionari. Aquestes forces emprengueren un procés revolucionari.

El 18, 19 i 20 de juliol es va dur a terme un episodi d’una complexitat molt notable que explica el fracàs de la conspiració i el procés que s’engega immediatament al fracàs del cop. Procés on cohabiten dues situacions: una situació de guerra derivada de no assolir els objectius del cop i una situació revolucionària que veu en la situació de guerra la gran oportunitat per liquidar les classes reaccionàries i la possibilitat de construir un nou ordre revolucionari.

Aquesta explosió d’aquests dies dies vindrà facilitada per la pèrdua del control sobre el territori per part del Govern de la República, aguditzada pels errors del govern i pel fet que seran les milícies obreres vinculades a la CNT, la FAI, el PSUC i el POUM els que Història de Catalunya en el Món Actual II

7

agafaran el control de la situació per la via de disposar del gruix de l’armament i el control del territori. A Catalunya el cop dels militars es diferencia de la resta d’Espanya. Els conspiradors comptaven amb que els militars o bé es sumarien al bàndol dels sublevats o bé romandrien fidels a la República. El que es va fer és que comptant que el general de Barcelona no es sumaria al cop, havia de ser el general de Mallorca, Godet, qui es traslladaria a Barcelona per dirigir el cop. Quan Godet va arribar a Barcelona era massa tard i va caure presoner. Això reforçà la situació de Catalunya com una zona fora del control dels sublevats. Tot el procés del cop i d’explosió revolucionaria es produeix entre el 19 i 20 de juliol amb la neutralització dels insurrectes, per part de grups de milicians dels partits d’Esquerra, de la CNT i FAI que paral·lelament al procés de neutralització agafen el control de la situació sobre el territori i a la vegada creant una instància de poder nova: el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que assumí la direcció de la lluita contra els sublevats i l’ordre públic i control del país. Es produeix una situació en el que el poder real queda en mans del comitè a la vegada que el poder legal (Generalitat) continua existint però clarament delimitat en termes pràctics, al menys fins al setembre de 1936 i supeditat a les dinàmiques revolucionaries.

Guerra i revolució Entre el juliol i el setembre de 1936 hi haurà a Catalunya un doble poder que cohabita.

Per una banda el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (màxima representació de les forces antifeixistes, des d’ERC-ARC, al POUM, la CNT-FAI, UGT, PSUC). Precisament el 21 de juliol es fundà el PSUC com a resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català del Proletari i el Partit Comunista de Catalunya.

El C.C.M.A. té la tasca de neutralitzar la insurrecció, assumint tot el poder real: defensa i guerra amb l’organització de les columnes de milicians voluntaris amb l’objectiu d’anar al front i recuperar Saragossa i Osca. També té la funció d’ordre públic i control del territori.

L’activitat repressiva va des de la detenció i execució del personal considerat feixista a la destrucció dels símbols del vell ordre com són les esglésies. Pel que fa a l’ordre públic es produeix una fragmentació del territori. Els poders tradicionals perden el poder sobre el territori i es van creant illots dins el país on s’instal·la una nova autoritat que pren el control de la zona, sota el títol del comitè local antifeixista, delegats del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Sobretot a partir del 21 de juliol per desplaçar-se per Catalunya es necessiten uns salva conduits signats per cada comitè local. Els ajuntaments queden reconvertits en comitès locals. Es construeix des de sota un nou poder revolucionari en un procés dirigit per CNT, FAI, PSUC i POUM que han desplaçat del poder a ERC. Els comitès locals fan tasques municipals: confiscació de bens feixistes, col·lectivitzacions d’empreses i ocupacions d’habitatges i locals.

S’intentarà impulsar des de la base un procés revolucionari. El control i la gestió de la violència és en mans del C.C.M.A. Importància notable de les “patrulles de control”, escamots armats que actuen com a forces d’ordre públic amb la funció de neutralitzar les elements feixistes i obrir el camí per la construcció de la revolució. Aquest és el nucli que llença a l’estiu de 1936 el gran procés revolucionari. S’assumeix que hi ha capacitat per fer la Guerra i la Revolució a la vegada.

Procés revolucionari Rostre clarament violent. Patirà un problema que li serà definitiu: tota revolució té una fase de destrucció del vell ordre i de construcció del nou ordre. El problema d’Espanya és que Història de Catalunya en el Món Actual II

8

els revolucionaris no van tenir temps d’imposar el nou ordre. El que ens ha quedat de la revolució espanyola (1936-39) es la seva fase violenta, destructiva.

Qui era l’enemic? La reacció,el feixisme. Sota aquesta etiqueta hi cap tothom: des dels republicans de dreta a industrials, religiosos, petits comerciants.... Tot allò que s'identifica amb el vell ordre. L’Església serà l’objectiu clau, sense fer distincions. També els petits propietaris rurals que s’oposaven a les col·lectivitzacions. A més s’aprofitarà per passar comptes particulars.

Tota la literatura de l’estiu de 1936 està marcada per les referències constants a la violència, la repressió, violència que no està institucionalitzada. Joan Peiró (CNT) denunciarà els excessos de la violència que fuig de l’àmbit estrictament polític i social.

Queda subsistint el poder legal republicà, la Generalitat, formada per Presidència, Govern i Parlament. El President Companys continua ocupant el seu càrrec però Companys reconeix oficialment, el 21 de juliol, que el poder real el té el C.C.M.A. És uns situació excepcional. Aquesta disposició de Companys li serà retreta, però possiblement no hi havia una altra sortida. Aquest acte de col·laboració no implica la desaparició del Govern.

La Generalitat farà fins el setembre de 1936 una política activa per contrarestar alguns dels efectes més durs de la revolució com són la protecció i el salvament de les persones afectades pel procés revolucionari. La Generalitat els ajudarà a tots ells a sortir del país. A més la Generalitat salvarà i protegirà el patrimoni artístic, cultural i documental cívic i religiós que es trobava sota l’amenaça de ser destruït. En molts casos no es va poder evitar la destrucció d’algunes esglésies.

Aquesta era la via paral·lela i limitada d’exercir el poder que va poder dur a terme la Generalitat, com a mesura per contrarestar el poder dels comitès. A la vegada la mateixa Generalitat anirà assumint algunes de les decisions que es van prenent al C.C.M.A. Es legislarà sobre els canvis a l’administració de Justícia (judicis populars) o sobre les situacions creades a la guerra. La Generalitat intentarà institucionalitzar el procés revolucionari. Finalment la Generalitat assumirà el poder i les competències que el Govern Central encara tenia com a competències pròpies. El Govern de la República havia perdut el control de la situació i aquest buit de poder serà aprofitat per la Generalitat per substituir aquest buit. La Generalitat es farà càrrec dels fons del Banc d’Espanya i legislarà sobre els dipòsits i els comptes corrents d’entitats financeres. Assumirà competències en l’àmbit de la defensa i crearà indústries de guerra.

Això genera un procés entre juliol i l’estiu de 1937 en que l’autonomia catalana assolirà el seu màxim nivell d’autogovern, període on s’està legislant i governant sobre una gran quantitat de matèries fins aleshores exclusives de l’estat. A partir de 1937 hi haurà un procés de correcció, amb el Govern de Negrín.

El 26 de setembre de 1936 el Comitè Central de Milícies Antifeixistes es dissol i es crea un Govern Català d’àmplia Unitat, incorporant els pesos pesants de la CNT i el POUM. És el Primer Govern Tarradellas format per ERC, CNT, POUM, PSUC, Unió de Rabassaires, un militar i ARC. Les tasques del CCMA són assumides per la Generalitat que institucionalitza i assumeix el programa revolucionari.

Objectius del govern Història de Catalunya en el Món Actual II

9

La seva tasca principal serà ordenar i donar certa estructura legal a les mesures revolucionàries que s’han anat prenent els mesos anteriors. Es reconeixeran alguns dels avenços. El més significatiu és el Decret de Col·lectivitzacions d’octubre de 1936, coneguts com els “Decrets de Sagaró”. Serà un intent seriós per donar una estructura institucional a la nova situació revolucionària en l’àmbit de l’economia. Decrets que han de permetre iniciar la transició a una economia socialista autogestionada, creant un model de funcionament basat en les col·lectivitzacions d’indústries i el camp, creant comitès d’obrers que dirigiran les indústries.

Una segona tasca del govern serà la de posar ordre a la rereguarda, en termes d’ordre públic com de justícia. Es regularitza l’activitat de les patrulles de control, evitant les actuacions al marge de la legalitat i introduint mesures garantistes en l’àmbit de la justícia (judicis amb uns mínims protocols jurídics). La Generalitat intenta reconduir la situació en l’ordre públic i la justícia i assumint de nou el control sobre el territori.

Per últim el Govern ha de preparar el país per a la guerra. Es fixen les prioritats militats, industrials i estratègiques per mantenir l’esforç de guerra. Es prepara la població de la rereguarda per la guerra normalitzant la vida quotidiana i fixant els paràmetres per la distribució dels aliments. Per últim el Govern transmet el missatge tan a la República com a l’exterior de que hi ha un govern que s’havia fet al càrrec de la situació.

Aquests eren uns objectius massa ambiciosos. Aquest govern aguanta fins el desembre de 1936 quan es produeix la crisi de govern com a conseqüència de tensions internes i enfrontaments menors entre la gent de la CNT i ACR. El govern cau a mitjans desembre i se’n forma el Segon Govern Tarradellas, del qual desapareix el POUM (Andreu Nin, conseller de Justícia) i la sortida temporal del PSUC. Es manté el nucli dur ERC-ACR més un representant de la Unió de Rabassaires i l’UGT. Aquest govern ja és diferent. Les seves perspectives són menors. S’haurà de moure en una situació molt més complexe.

La guerra s’allarga. Al desembre de 1936 no es veu una sortida ràpida. Va semblar que al novembre s’acabaria la guerra quan Madrid va estar a punt de caure. Finalment aquest moment passa. Després s’ha conegut l'interès de Franco de fer una guerra lenta de desgast per eliminar tota la oposició i consolidar el seu poder com a cap dels sublevats.

Un segon element de desgast al govern és que les previsions fetes pel proveïment d’aliments a la rereguarda no es van complir. Comencen a aparèixer els escenaris d'escassetat, alguns bombardejos. La sensació d’indefensió és gran. Hi haurà problemes de manca de seguretat i eficàcia per part del govern. L’estabilitat del Front d’Aragó dóna un altre element d’incertesa a la guerra. El front està estancat. Imatge que remet a la primera guerra mundial, record no massa agradable. Un altre element és el record a la onada revolucionaria de l’estiu de 1936.

El rebuig de sectors socials entre les classes mitjanes i la petita burgesia que inicialment havien estat en la base de suport a la República al 1931 a la onada revolucionària de 1936 farà que retirin el seu suport a la República. Al desembre de 1936 hi ha una pèrdua de suport popular a la República. Sectors vinculats al republicanisme i el catalanisme aniran treient el seu suport al Govern. Al 1938 cada vegada és més difícil mobilitzar a la societat civil amb consignes polítiques. A finals de 1936 la pèrdua de suport encara no és visible. Cada setmana hi ha un acte de suport a la República. Però si que en segments socials molt determinats a començat un procés de retreure's del suport a la República.

Història de Catalunya en el Món Actual II

10

Cada vegada es senten menys identificats amb el projecte republicà Cap a on anirà aquesta dissidència silenciosa? Una part es reclourà a l’espai privat de casa seva. La seva aspiració serà sobreviure a la guerra. Una part més petita marxarà de l’àmbit republicà (ERC) i anirà al PSUC, que s’està construint una imatge de partit d’ordre, garantia de seguretat davant la “disbauxa revolucionaria”. Serà l’inici de la batalla entre els qui opinen que s’ha de fer la guerra amb ordre abans que la revolució i els que pretenen fer la guerra i la revolució a la vegada.

En tot aquest procés s’han produït canvis en l’àmbit quotidià i públic. Un element tan característic i present com és la religió ha desaparegut d’un dia per l’altre. Entra en un període de clandestinitat. Canvia la toponímia del país, el calendari d’on desapareixen les festes religioses.... Hi ha una transformació de les referències públiques. Això genera un buit de referències que no s’acabarà d'omplir amb tot el que queda de guerra. Això genera un fenomen de marginació d’un sector de la població que s’automargina de tota aquesta dinàmica i assumeix un paper passiu fins el final de la guerra. Així s’explica que el 29 de gener de 1939 Barcelona estigués plena de gent saludant l’entrada dels franquistes perquè això implicava un hipotètic retorn a la normalitat que s’havia perdut.

La fi de la guerra civil i el primer exili Desembre 1936 Amb la crisi del Primer Govern Tarradellas es reflecteixen les tensions entre el Bloc Republicà comunista. Això marxa els primers mesos de 1937 i també marca les dificultats al voltant de la mateixa guerra, com és el fet de que no s’aconsegueixen importants victòries militars. La balança cau del costat franquista, amb el tancament de fronteres i el paper del comitè europeu de No-Intervenció, que tècnicament havia de vigilar que no hi hagués participació estrangera. La no-intervenció permet a França i Gran Bretanya no ajudar la República i deixar fer a Alemanya i Itàlia la col·laboració directe amb Franco. A més el Front d’Aragó està estabilitzat. Tots aquests elements erosionen la rereguarda.

Abril 1937 Tot això acaba cristal·litzant en discussions internes en el si de la Generalitat i ERC i el PSUC, al voltant de la necessitat de reconduir la situació de la rereguarda i donar un cop d’efecte a una situació que sembla estancada. Es tractaria de reconduir la situació , rebaixant els objectius i marcant un ordre de prioritats clars per assolir l’objectiu principal que és guanyar la guerra. És el moment on en l’àmbit del govern s’imposa el criteri de que s’ha de guanyar la guerra posant tots els elements de la rereguarda treballant exclusivament per aquest objectiu. S’havien de posar tots els recursos necessaris per guanyar la guerra. Plantejament que va en la línia del govern de la República: centralitzar la direcció militar i política, introduir un element de disciplina a la rereguarda amb l’objectiu de recuperar la iniciativa i obrir una nova dinàmica a la guerra. Des d’aquesta perspectiva on queda el procés revolucionari de 1936?

Els avenços haurien estat assumits pel govern Tarradellas. Ara es dóna el pas següent: el poder tradicional acaba assumint el control de la situació. Volia dir que s’havien de neutralitzar aquells punts que encara estaven en mans d’organitzacions polítiques i sindicals, posant-les sota direcció militar, que s’haurien d’integrar en una nova disciplina: l’Exèrcit Popular de la República. Donar aquest pas significava entrar en confrontació amb la CNT i el POUM, dos forces que mantenien viva la dinàmica revolucionària de 1936 i que continuaven defensant que una guerra de les característiques espanyoles, de lluita Història de Catalunya en el Món Actual II

11

contra el feixisme, havia d’impulsar a la vegada un procés revolucionari.

En aquest marc es produeixen els Fets de Maig de 1937. En l'avaluació estratègica que fa la URSS sobre la guerra civil tindrà molt a veure l’estratègia del Front Popular. Els interessos soviètics no necessitaven ni els hagi convenia un procés revolucionari espanyola que a diferència d’altres països europeus aquí hagués tingut una vessant clarament anarquista. Hi havia la possibilitat real de que el procés revolucionari no estigués controlat per la Unió Soviètica, cosa que es volia evitar. Pels interessos soviètics era millor en aquell moment la col·laboració amb les forces republicanes en el control i manteniment de l’ordre republicà.

Els Fets de Maig tenen com a eix central l’edifici de la Telefónica de la Plaça Catalunya de Barcelona. La voluntat de la Generalitat era ara, utilitzant Mossos i Guàrdies d’Assalt, de fer-se amb el control de la situació. La CNT havia ocupat la Telefónica als inicis de la guerra. Des d’allà controlaven totes les comunicacions del país. La idea de la Generalitat era de fer-se amb el control de l’edifici i recuperar tots els àmbits estratègics en mans de la CNT i el POUM i posar-los sota el control del Govern. La CNT i el POUM van entendre aquesta ofensiva com un intent per treure’ls tot el poder que controlaven. Sabien que si perdien aquest poder es trobarien en una situació molt precària . Si van resistir molt però no van poder fer front a les forces del Govern, molt superiors.

Els Fets de Maig van acabar amb l’escombrada dels sectors revolucionaris de 1936, que no arriben a desaparèixer però quedaran tocats. El POUM és il·legalitzat, s’empresonen els seus dirigents i militants. Després dels Fets de Maig es llança una gran campanya del govern contra la CNT i el POUM que se’ls presenta com els principals enemics de la República.

A partir del maig de 1937 es trobem amb: 1. Un canvi d’escenari bastant notable. Pràctica desaparició del POUM i la CNT que confirmen la presència i consolidació d’una nova hegemonia política i social al voltant dels comunistes (PCE i PSUC), que controlen l’exèrcit de la República.

Hegemonia basada en un discurs clarament nacionalista (PCE) on la guerra es converteix en una guerra per la independència d’Espanya i una constant defensa dels valors republicans. La defensa de la independència d’Espanya es fa enfront els enemics exteriors en aliança amb els feixistes espanyols que ho aprofiten per posar un peu sobre el país. Els comunistes hegemonitzen el discurs de l’ordre i disciplina a la rereguarda. S’ha acabat la festa revolucionària, l’espontaneïsme.

Ara es va a la centralització de la política. Ara la guerra s’ha de fer en un exèrcit popular amb jerarquies internes, inspirat amb l’Exèrcit Roig i amb una rereguarda segura. Això implica l’enfortiment de l’ordre públic i el desplegament de nous recursos per garantir aquesta seguretat a la rereguarda.

2. Desplegament del SIM (Servei d’Informació Militar), policia secreta que actua amb contundència contra qualsevol element quintacolumnista. S’implanten Tribunals d’Alta Traïció i Espionatge per jutjar els delictes vinculats a conductes contra la guerra. Actuen de forma extraordinàriament expeditiva i al marge de les indicacions del ministeri de Justícia i la Generalitat.

En termes polítics a partir de l’estiu de 1937 fins al final de la guerra els governs de coalició de la República i la Generalitat estaran formats per forces front-populistes (comunistes i republicans) i els sectors del PSOE (Negrín) més proclius al pacte amb els Història de Catalunya en el Món Actual II

12

comunistes. Negrín va fer el càlcul de que la crisi europea dels anys 1937-38 desembocaria en una guerra que entroncaria amb l’espanyola, permetent el capgirament del a guerra civil. Els governs dels fronts d’esquerra tenien el seu pes central sobre els negrinistes del PSOE i els comunistes, on exercien el seu control sobre l’exèrcit popular reforçats per l’ajuda soviètica i la presència dels tècnics de la URSS. A nivell català, liquidats els focus de poder alternatius, la Generalitat s’aguantava sobre ERC i el PSUC. L’últim govern de Companys (juny 1937-febrer 1939) té dos eixos: l’eix republicà (ERC-AC) i el bloc format per PSUC-UR-UGT. En aquest context es produeix el trasllat del govern de la República a Barcelona, l’octubre de 1937 i la reabsorció de poders i competències per part d’aquest govern en perjudici de la Generalitat. Recentralització que s’explica per la necessitat d’una direcció centralitzada pel procés de guerra i la normalització política després del primer any de guerra. La República torna a controlar el poder i la Generalitat li ha de retornar tots els poders que havia absorbit. Això genera una gran quantitat de tensions entre la Generalitat i Negrín.

Això es reflecteix molt bé en les memòries de Martín Zugazagoina, Carles Pi i Sunyer i Manuel Azaña.

Agost 1938 Desgast de la guerra, dels costos de la guerra i la reordenació de la rereguarda que s’han fet clarament visibles. Any en el qual l'entusiasme per la defensa de la República va en decreixent. En paral·lel a la retirada de l’exèrcit republicà, Franco relanteix la guerra. Es produeixen els bombardejos sobre Barcelona,Tarragona... Es viuen situacions d’escassetat de productes, i és l’any de les evacuacions de població civil de les grans ciutats.

La realitat de la guerra s’imposa definitivament. La cohesió de la rereguarda s’haurà d’aconseguir a base de combinar diversos elements com és l’element coactiu, s’imposa el manteniment d’una mínima rereguarda a l’espera del que els hi espera amb l’arribada dels franquistes i a Catalunya hi ha un altre element de cohesió a la rereguarda al voltant de la cultura. En un any com 1938 un dels elements més actius i de més esforç a la guerra és en l’àmbit de la cultura i l’assistència als refugiats.

L’operació de la Batalla de l’Ebre és l’intent de trencar amb l’ofensiva franquista que arribà l’abril de 1938 en un punt culminant amb l’ocupació de Lleida. La Batalla de l’Ebre està pensada per aturar l’ofensiva sobre Catalunya. Però no hi ha exèrcit de reserva en el cas de resposta franquista. La Batalla comença el juny juliol de 1938. És la més dura i intensa de tota la guerra civil. Acaba al novembre la victòria franquista.

Novembre-desembre 1938 Situació d’impàs, fins que la vigíliad e nadal de 1938 tot i els precs del papa, Franco ordena llançar l’ofensiva final sobre Catalunya. L’objectiu és arribar a la frontera de França i segellar-la. L’ofensiva és imparable. EL 15 de gener cau Tarragona, el 26 Barcelona i entre el 20 i el 22 de gener s’inicia l’evacuació de Barcelona dels principals dirigents de la República i la Generalitat, que aniran primer a Girona, després a Figueres i finalment passaran la frontera el 5 de febrer. L’objectiu de Franco és anar pujant lentament per castigar el territori.

El 10 de febrer les tropes franquistes arriben a la frontera i la tanquen. La guerra s’acaba Història de Catalunya en el Món Actual II

13

al febrer des de l’òptica catalana i a Espanya l’1 d’abril amb el cop d’estat del coronel Casado a Madrid, que es rendeix davant les tropes de Franco. El cop de Casado és la última crisi de la República.

A finals de febrer de 1939 el govern britànic i francès reconeixent a Franco. La guerra està molt ben acabada en termes militars i polítics. L’estratègia de Franco sortí tan o millor del que preveia: guerra de desgast i que no deixés cap bossa de resistència. S’ha aconseguit la victòria militar i política fonamental que és la d’haver destruït l’estructura política de la República. La República ha marxat d’Espanya. La càrrega simbòlica de que tots els elements de al República haguessin passat la frontera era més que bona. Va estar una guerra d’extermini i expulsió.

L’1 d’abril, quan acaba la guerra i l’1 de maig es celebra la desfilada de la victòria a Madrid no queda res que es pugui considerar un enemic del bàndol perdedor.

Exili Al final de la guerra civil a Catalunya es produeix una gran onada de refugiats que arriben a França. L’exèrcit franquista arriba al Pertús i Portbou el 10 de febrer. Des del 28 de gener al 10 de febrer la frontera s’havia obert per deixar passar a la població civil evacuada i des de primers de febrer als contingents militars. A partir de 5 de febrer les autoritats franceses permeten el pas massiu cap a les comarques de frontera a l’espera de l’arribada de l’exèrcit franquista.

Entre el 28 de gener i el 10 de febrer creuen la frontera 220.000 militars i 240.000 civils, que representen 460.000 refugiats. Al llarg de 1939 retornen a Espanya prop de 300.000 refugiats. Van quedar a l’exili permanent unes 160.000 persones repartides entre Europa i Amèrica. El govern Negrín havia comunicat a la República francesa que calculaven el pas per la frontera d’unes 150.000 persones com a màxim, i ho havien comunicat tard (després de la caiguda de Barcelona). Això explica uns dels motius pel qual l’acollida dels refugiats va estar marcada per la improvisació i la instal·lació de grans camps de forma urgent. El segon element que ho complica és el volum de militars que s’han anat retirant des de l’Ebre cap amunt i que arriben a la frontera amb equipament militar. Que presenten un factor de risc cap a les autoritats franceses que pretenen neutralitzar-los d'immediat.

Sembla que Negrín en un moment determinat hauria pensat en fer passar aquests militars armats a França i des de Port-Vendres sumar-los a l’exèrcit republicà via València. A més la hostilitat francesa estava relacionada en que els refugiats eren un col·lectiu que l’estat francès els veia com el nucli d’un règim que ja no era republicà sinó format per assassins, anarquistes, radicals...

Què fan les autoritats franceses?

En el moment d’acceptar obrir la frontera, immediatament desarmen els militars i els obliguen a anar camps de concentració repartits pel Rosselló. D’entrada els envien a les platges del Rosselló, que s’aniran convertint en camps de concentració improvisats.

Punts de sortida i arribada: Sortida per Puigcerà i Coll d’Arés: arriben a punts de reunió (magatzems, camps de conreu tancats, estables) provisionals, a la Cerdanya francesa, el Vallespir i Conflent.

Sortida per La Jonquera: és la més nombrosa. Dos grans vies. La població no militar majoritàriament se’ls buscarà un centre de refugiats provisional a casernes, centres Història de Catalunya en el Món Actual II

14

escolars... En el temps s’aniran estenen per tota França: Normandia, Toulosse, Pirineus Occidentals i Llenguadoc (Migdia francès). La població militar anirà a parar a Camps de concentració. Des del Pertús són dirigits als camps i són concentrats en unes grans zones sense habilitar a l’espera de la seva identificació. Són platges: Sant-Sarrià, El Bancalès i Argelès. Hi van 250.000 persones. Aquestes platges tenien uns perímetres de seguretat i eren vigilats pels soldats senegalesos Spahis. Lentament es van anar construint els camps. Fins a finals de febrer no es consolidaran aquests espais. L’altre sortida, no tan important eren els vaixells-hospital i el Castell de Cotlliure.

Sortida per Portbou: o bé van als centres de refugiats provisionals o als camps.

A partir d’aquí hi ha dues opcions. La primera és retornar a Espanya. Per aquesta opció s’habilita un camp especial anomenat “el camp de Franco” on es prepararà la gent per ser transportada en tren fins Hendaia. Una vegada passada la frontera s’enviaven a camps per a la seva identificació. L’altre opció fou la de construir un sistema de camps més estable, més extens i pensat en termes d’una certa permanència.

El govern francès crearà un sistema de camps de caràcter permanent i més estable, segons un criteri d’organització previ. A Gurs es construí un camp on hi anaren els refugiats d’origen basc, que estava tutelat pel propi govern Basc a l’exili. A Rivesaltes hi havia un camp mixt, on hi va anar a parar gent sortida dels camps del Rosselló sense una categoria especial. Servirà pels refugiats espanyols i a partir de 1940 pels jueus europeus, que després serien traslladats als camps de concentració nazis. Al camp d’Agde es creà un sistema de 3 camps, un dels quals va ser destinat pels refugiats catalans: antics Mossos d’Esquadra, funcionaris i militants d’ERC, principalment. Els refugiats eren de l’òrbita d’ERC i estava autogestionat per catalans amb fil directe amb la Presidència de la Generalitat a París. Era la forma de justificar el manteniment de la Generalitat a l’exili i per donar cohesió al col·lectiu català exiliat, però aquest intent es va veure frustrat per la falta de mitjans econòmics. També hi havien els camps de Vernet i Bram.

Quina sortida possible hi havia dels camps? Es podia sortir del camp mitjançant el reagrupament familiar o la incorporació al mercat laboral, encara que no sempre funcionava així. Hi ha dues fases: amb anterioritat a setembre de 1939, la política de reagrupament es fa per tornar a Espanya. És aquesta la política de França en els primers mesos de l’exili. A partir de setembre de 1939 comença la segona guerra mundial i les prioritats canvien. Es continua facilitant el retorn però ja no interessa tant. Ara és més interessant incorporar els refugiats espanyols al mercat laboral francès en tot allò relacionat amb l’esforç de guerra (indústries de guerra). També es necessitava gent per la primera verema de la tardor de 1939. Això donava als refugiats la possibilitat de residir a França o marxar cap a Amèrica, que es feia a través dels camps.

Exili a Amèrica. Principals destinacions: La més clara va ser Mèxic, que s’havia ofert per acollir els refugiats. Fou el país llatinoamericà més favorable al govern de la República. Ofereix acollida per tots els refugiats que vulguin anar a treballar, en especial mà d’obra qualificada. Més de 20.000 persones s’exilien a Mèxic. Altres arriben fins a Xile, Colòmbia, Argentina o Veneçuela. La República Dominicana, en plena dictadura de Trujillo, ofereix acceptar refugiats a canvi de diners. Els Estats Units no rebé pràcticament refugiats perquè era un país molt restrictiu. A Canadà hi anaren petits contingents. Per últim a la URSS hi anà a parar l’exili comunista.

Els anarquistes es van concentrar a la ciutat francesa de Toulosse.

Història de Catalunya en el Món Actual II

15

L’exili republicà pateix divisions nacionals: hi haurà un exili espanyol, català i basc i divisions ideològiques: l’exili comunista, l’anarquista i del POUM. En l’àmbit cultural l’exili republicà i català van a part.

Hi ha dues organitzacions que s’encarreguen de l’ajuda als refugiats: ● Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles (JARE) ● Servicio de Emigración de Republicanos Españoles (SERE) El Govern de Negrín, refugiat a França, creà una ponència ministerial per crear un servei d’ajuda als refugiats. Al març de 1939 es convoca una reunió de la Diputació Permanent de les Corts Espanyoles a París amb l’ordre del dia següent: considerar il·legítim i nul el govern de Negrín i encarregar la gestió del final de la guerra. El Govern Negrín per salvaguardar els fons econòmics de que encara disposava la República va llogar un iot “El Vita”, on s’hi va carregar un munt de caixes amb el “Tresor de la República”. Negrín preveient que la Diputació Permanent es posaria en contra del seu govern decidí traslladar aquests recursos econòmics a Mèxic des d’on un enviat especial del govern els gestionaria per continuar la gestió del SERE. El problema és que el iot arribà tard a Mèxic i el govern mexicà avisà a Prieto perquè se’n fes càrrec, que el posà a disposició de la Diputació Permanent, assumint la seva gestió i creant la JARE, que substituirà el SERE com a servei d’auxili dels refugiats.

Una altra opció per als refugiats va ser la d’integrar-se en companyies de treballadors francesos o formar part de Batallons de marxa, unitats paramilitars que treballaven per a l’exèrcit francès, sense formar-ne’n part. La última opció era la d’allistar-se a la Legió Estrangera francesa amb seu al Nord d’Àfrica. Els batallons de marxa no eren unitats militars. Per això aquells que van caure en mans dels alemanys al juny de 1940 van ser arrestats com a civils i portats als camps de concentració alemanys. El govern franquista es va desentendre d’aquests espanyols.

Història de Catalunya en el Món Actual II

16

Tema 2: Els costos de la guerra Les xifres de l'exili Al febrer de 1939 es produeix l'entrada dels Nacionals a Catalunya. La implantació del nou projecte franquista s'ha de fer sobre un país durament castigat per la guerra. Les xifres són força notables. ●

●

●

Bloc de víctimes directes de la repressió revolucionària: 8.300 persones, de les quals 2.300 eren religiosos, fet que demostra la especial intensitat anticlerical.

Aquest alt nombre de víctimes provocarà uns efectes psicològics i en la memòria històrica molt determinats i duradors en el temps. És un nombre relativament baix en comparació a les xifres del bàndol franquista.

Bloc de víctimes provocades per la repressió franquista: 3.500-4.000 persones, entre 1939-1953, afusellats (condemnats en consells de guerra) més alguns episodis de violència franquista incontrolada. La majoria han mort després d'un consell de guerra. Hi ha entre 300 i 400 víctimes de la violència no controlada (escamots). És la xifra només per a Catalunya. El franquisme tindrà la capacitat d'articular diferents sistemes repressius a la vegada.

Víctimes dels bombardejos sobre les ciutats catalanes: 5.500 persones, la immensa majoria civils. És una xifra altíssima. Franco va donar màniga ample als aliats alemanys i italians perquè provessin sobre territori espanyol tota mena d'accions militars contra població civil. A l'estiu de 1940 la referència britànica per resistir els bombardejos sobre Londres va ser Barcelona. Aquesta és una xifra que dóna una dimensió sobre els avenços produïts en les tècniques aèries i explica allò que alemanys i italians van assajar, que després van aplicar a la segona guerra mundial. A Guernika es van provar les bombes incendiàries. A Barcelona el bombardeig té un valor simbòlic, de càstig a la rereguarda, per accelerar la derrota de l'enemic. La recepció dels ocupants a les grans ciutats són bones perquè la població veia com així s'acabaven els bombardejos.

A partir de 1939 les víctimes republicanes van deixar d'existir. Les úniques víctimes passaren a ser les del bàndol franquista. Això el franquisme ho tindrà molt clara de forma immeditada. El franquisme té les seves víctimes i la resta no són res. La primera queixa política del govern espanyol al febrer de 1939 en relació al govern francès és una nota sobre el tracte que rebre els presoners espanyols (del bàndol nacional). El franquisme és excloent en tot.

Morts en combats ● Entre 30.000 i 40.000 morts en el front. ● 15.000 víctimes indirectes de la guerra: baixes per causa de la guerra, malalties, malnutrició.

Al 1939 prop de 100.000 catalans passen la frontera. El càlcul genèric dóna 1/3 de la població que surt cap a França seria de procedència catalana. Dels 460.000 exiliats a finals de 1939 haurien tornat a Espanya 300.000 persones. Molts són soldats rasos sense responsabilitats militars, altres són famílies arrossegades per la dinàmica de la guerra (civils provinents de llocs llunyans de Catalunya, que intenten tornar als seus punts d'origen) i retorn dels exiliats que no han trobat cap expectativa econòmica a França.

L'exili permanent és xifra en 160.000 persones, de les quals un nucli majoritari, 100.000 Història de Catalunya en el Món Actual II

17

persones, s'estableixen definitivament a França.

Els militars que tornen a Espanya els esperen els camps de concentració franquistes. A partir d'aquí els pots passar: 1. Que estiguin en edat militar i hagin de fer el servei militar (entre 3 i 4 anys).

2. Els que arribin a un camp i no tinguin causes pendents i no estan en edat militar, si tenen un aval d'alguna persona d'ordre podran tornar al seu lloc d'origen.

3. Els altres serà en funció del que et puguin posar: denúncia, presó, consell de guerra, ser afusellat...

Els camps de concentració franquistes funcionen com a caps de classificació. Tenint en compte la gran diversitat del personal present, no són camps estables. Tots estan a l'espera de ser reconduïts a un altre lloc. No es pot parlar de camps d'extermini.

El sistema repressiu franquista està caracteritzat per l'arbitrarietat. Ningú que passa pel sistema repressiu gaudirà d'un procés objectiu. La base del retorn d'exiliats o bé són civils que han sortit amb la retirada sense tenir un convenciment clar de perquè havien fugit o bé són soldats rasos que no tenen consciència de ser responsables de res.

Repressió política i cultural: dels consells de guerra a les depuracions El primer element va ser el control del territori. Es va dur a terme amb les unitats militars que són les encarregades de prendre posició i de recollir els soldats republicans que han quedat al seu abast. Amb aquestes unitats que avancen pel territori van les Columnas de Orden Público, de caràcter militar. Són les primeres responsables de recollir els presoners de guerra i identificar hipotètics enemics civils. Són els responsables de detenir els responsables polítics locals i els detindran.

Aquestes columnes venen auxiliades pel Servicio de Información e Investigación de Falange. Falange té un servei que durant la guerra, a la rereguarda franquista, ha anat elaborant llistes de responsables polítics a la zona republicana que han de ser detinguts de forma immediata. Funciona en paral·lel a les columnes de Orden Público. El servei de Falange també es responsabilitza de la confiscació i ocupació dels locals de partits polítics, sindicats i altres organitzacions del camp republicà. Tenen plànols de les grans ciutats on els hi han marcat els principals locals que han de ser ocupats. La ocupació s'ha de fer per requisar tota la informació que després serà reciclada de cara a reforçar la repressió policial del nou estat franquista. És l'origen dels Papers de Salamanca. Aquesta documentació es porta al servei de recuperació documental a Salamanca on els papers són processats en clau policial per poder fer fitxes policials. La documentació servirà pel Tribunal de la Maçoneria i el comunisme, perquè disposi de fitxers propis per saber si han estat francmaçons o no. Si algú és acusat de ser francmaçó obligatòriament s'ha de preguntar a Salamanca per veure si consta als seus arxius.

Si l'estat franquista hagués tingut més recursos econòmics i una bona burocràcia, el resultat de la repressió hagués estat enorme, però com no va ser així el sistema es va col·lapsar.

Tot el personal detingut era traslladat a centres de detenció provisionals. Des d'aquests llocs eren traslladats als grans camps de l'interior d'Espanya a l'espera de ser classificats i identificats.

Història de Catalunya en el Món Actual II

18

Què aporta l'estat franquista?

Un codi de justícia militar que s'aplica per tot. Des de juliol de 1936 a la zona rebel qualsevol delicte susceptible de perjudicar l'Alzamiento Nacional passava a jurisdicció militar. D'entrada no es crea una jurisdicció nova sinó que tot passa per la justícia militar i tot va en funció del grau d'obstaculització de l'Alzamiento Nacional: des de formar part d'un grup que posa resistència a un escamot falangista a escoltar una ràdio republicana.

La justícia militar és la columna vertebral de la repressió franquista, partint de la idea de que qui s'ha rebel·lat és la República. Al 1936 es constitueix un grup de juristes que havien de dictaminar com la República havia estat una sublevació de l'ordre polític natural d'Espanya. Calia adaptar el delicte a una realitat determinada de manera que s'entenia que la República havia estat un règim il·legítim nascut d'unes eleccions no constituents (havia nascut d'un cio de força al 1931) i ara els rebels únicament intentaven restablir l'ordre natural anterior a 1931. Per això qui s'oposés al cop de 1936 era una forma de rebel·lió. Era la “justícia a l'inrevés”.

L'aplicació de tot això es fa mitjançant consells de guerra sumaríssims, urgents i col·lectius. Es tracta de ser exemplars amb milers de presos que han de ser jutjats en el mínim de temps. Un consell de guerra podia arribar fer-se per a 10-12 persones a la vegada amb torns de matí i de tarda, consells amb els quals els inculpats arriben sense saber els càrrecs que se'ls imputen (poden ser càrrecs genèrics sense cap prova que els avalin). Disposen d'un advocat defensor militar que coneixen en el mateix consell de guerra. El consell es solucionava en una única vista. Es poden demanar penes d'entre 5-6 anys de presó i la pena de mort. A Barcelona el 1939 es van celebrar 1.100 consells de guerra. A Tarragona entre 1939-40 van haver 5.300 inculpats.

El sistema franquista anava més enllà dels consells de guerra. La jurisdicció militar era el pilar central del sistema repressiu, però al seu voltant es van anar teixint noves jurisdiccions. El sistema franquista tenia la vocació d'esdevenir un nou sistema. Amb aquesta voluntat un element important és eradicar tot allò que és vell i perniciós. Es tracta d'arrancar el tumor maligne que infectava Espanya.

No és només la repressió contra els caps de la República. La repressió ha de tenir una profunditat més àmplia. La nova Espanya no es pot permetre tenir en el sistema elements que han portat al desastre el país. La repressió es pràctica en tots els àmbits de l'activitat social del país. S'ha de fer neteja del cos polític. Liquidar el sistema democràtic, perseguir els quadres i netejar l'administració pública, l'ensenyament i tots els àmbits professionals que necessiten d'alguna forma de reconeixement per part de l'administració.

Cal construir el nou projecte franquista sense la possibilitat de que s'infiltri algun element perniciós. La voluntat és molt ambiciosa però la falta de recursos impedeix arribat tan lluny.

Al setembre de 1936, una vegada que la guerra es fa llarga, comencen les primeres mesures en el camp de la repressió: 1. Depuració de l'administració pública en territoris ocupats pels rebels. La resta de funcionaris han de passar per la depuració.

2. Organitzar la depuració en un àmbit sensible i delicat: l'educació (primària, secundària i universitat). L'educació és un àmbit prioritari pel projecte franquista. És per la via de l'educació que s'ha filtrat el discurs antiespanyol que ara ha de ser Història de Catalunya en el Món Actual II

19

extirpat.

Al desembre de 1936 es crea la Comisión de Cultura y Enseñanza, encapçalada per José María Penán. La Comissió deixa anar les primeres instruccions per la depuració: anar a l'arrel per deixar el territori vacunat. A partir d'aquí s'estableixen les comissions depuradores provincials, les quals passen a revisar d'ofici tots els expedients de tots els mestres de la província i en funció d'això decidiran les sancions. Hi haurà mestres que seran absolts, que superen netament la depuració, fins a professors que són traslladats obligatòriament dins i fora de la província (sanció molt utilitzada a Catalunya i Euskadi), amb la clara connotació de neutralitzar el “separatismo”. Hi haurà professors que rebran sancions econòmiques. Per últim hi haurà sancions professionals(inhabilitar el mestre per optar a càrrecs de responsabilitat o la separació definitiva d'aquells mestres amb sancions greus). Alguns mestres es refugiaran a l'ensenyament privat.

Depuració a Catalunya (dades de Franscisco Morente): • El 100% dels mestres passen per la depuració.

• Del conjunt un 72,76% va superar la depuració (3,977 mestres) i un 27,24% va ser depurat amb algun tipus de sanció: ◦ 10,30% sancionat amb un trasllat forçós (563 mestres). ◦ 11,29% separats o inhabilitats definitivament (617 mestres). ◦ 4,04% sancionats temporalment (221 mestres).

El 10% dels alumnes per fer la carrera de mestres van ser expulsats. A l'Escola Normal de la Generalitat el 52% dels seus alumnes van ser expulsats. La depuració del magisteri té una vessant qualitativa de primer ordre: no només es destrueix el sistema educatiu català molt modern i avançat. La depuració d'aquests mestres més l'arribada de mestres forans representa una càrrega de profunditat que no és semblant a la resta del país. A Catalunya sempre hi ha un plus afegit en la repressió pel tema separatista.

El codi de justícia militar castigava tota mena de delictes vinculats amb actituds contràries a l'Alzamiento Nacional. Castiga d'una forma determinada i té un camp limitat. El sistema repressiu franquista va molt més enllà del càstig penal. La repressió es converteix en un signe d'identitat bàsic, cal castigar l'enemic. Cal anar més enllà del castig. I no només a l'àmbit polític i sindical. La voluntat de crear un Nou Estat implica una neteja general.

Paral·lelament i des del setembre de 1936 s'obren dues vies més de repressió: ● Funcionaris públics i treballadors d'empreses públiques : procés que culmina en la llei de 10 de febrer de 1939 sobre la depuració de l'administració pública. ● Decrets que afecten a partits i organitzacions polítiques i sindicals : que contemplen la seva il·legalització i la confiscació dels seus patrimonis i bens. Tot això conflueix en la llei de 9 de febrer de 1939 de Responsabilitats Polítiques.

Les dates no són casuals. Es volia enviar un missatge a la ciutadania bastant clar: sobre les intencions del nou règim i sobre les capacitats del règim en aprofundir en la repressió.

La repressió és un mecanisme fonamental en la construcció del nou règim. La violència no és resposta a la violència republicana. La repressió franquista és un element definitori del projecte franquista des dels seus orígens. No es mata a anarquistes, comunistes.... com a resposta als assassinats a la zona republicana. El primer nivell de repressió era l'eliminació de l'enemic. El segon nivell era la neteja ideològica, professional i social de l'enemic (depuracions).

Història de Catalunya en el Món Actual II

20

Dos àmbits depuratius: 1. Àmbit ensenyament. No es fa distinció entre el públic i el provat. Al públic afecta a tots els escalafons de l'ensenyament.

2. Àmbit professional. Degoteig constant de decrets i de normes que fan referència a bona part de les activitats professionals que tenen una clara dimensió pública i social: metges, professors, periodistes, sanitaris, administració de justícia, jubilats, altres classes passives...

L'altre cosa és l'aplicació retroactiva de les lleis. Es fa un ús gairebé quotidià de la retroactivitat de les lleis que obre una via infinita per a la repressió. Era un mecanisme antijurídic i contrari a les garanties jurídiques. La instrumentalització de la retroactivitat permet una arbitrarietat extraordinària al sistema franquista.

En l'àmbit professional s'estableixen una sèrie de normes per les quals a partir de 1939 tothom ha de complir per poder continuar exercint la seva professió. Hi haurà diferents graduacions des de la inhabilitació per exercir càrrecs de responsabilitat a sancions econòmiques.

A Catalunya hi va haver sempre un plus afegit, element de més als grans arguments repressius. A més de liquidar el moviment obrer organitzat, a més d'il·legalitzar el sistema democràtic de partits, sempre hi havia l'afegit del separatisme (cultural i lingüístic i polític).

Fins i tot la gent de La Lliga serien sospitosos d'haver flirtejat amb el separatisme. La batalla es dóna també en la territorial catalana de FET-JONS. Els falangistes acusen als carlistes de ser pseudo-separatistes. Aquest argument serà decisiu perquè Serrano Suñer optes pels “camisas viejas” a la direcció de FET-JONS Catalunya.

Depuració Universitat de Barcelona Durant moltes dècades, des de 1830 a la II República, la UB havia estat com la resta d'universitats espanyoles: centres poc dotats, amb un nivell mediocre i amb poques inversions. La Universitat de Barcelona, única a Catalunya, vivia d'esquenes a la dinàmica dels sectors més avançats del país. Això explica que en les primeres dècades del segle XX a Catalunya van néixer dues institucions paral·leles a la universitat oficial que de seguida van ser vistes pels sectors catalanistes com una alternativa: Els Estudis Universitaris Catalans i l'Institut d'Estudis Catalans, fundat al 1907 com una institució d'alta ciència i cultura que un país sense estat es creava davant la manca d'interès del govern espanyol.

La Universitat de Barcelona va quedar al marge de la renovació científica i intel·lectual del país. Fins a la República l'activitat científica es fa fora de la universitat. Aquesta situació comença a canviar amb la II República quan el catalanisme en general i sobretot ERC i AC aposten obertament i aprofitant les afinitats amb els governs de Madrid per fer la gran modernització de la UB. Mitjançant una llei al 1933 la Universitat de Barcelona passarà a tenir un règim autònom propi en el marc del sistema universitari espanyol on la màxima instància de govern va ser un patronat mixt Generalitat-Estat del qual en derivada el rector. D'aquest patronat la UAB es va poder beneficiar en dos camps: polític de professorat i adaptació dels plans d'estudis a les demandes del país.

Des de 1933 la UAB té la capacitat de contractar professors nous o catedràtics d'altres universitats perquè s'incorporin a la UB i així poder recuperar catedràtics catalans que exercien fora de Catalunya. L'altre mecanisme era la contractació de professionals de Història de Catalunya en el Món Actual II

21

gran valor que mai havien tingut opció d'entrar a la UB: Pompeu Fabra (catedràtic filologia catalana), Carles Riba (Clàssiques), Vicens Vives i Ferran Soldevila (Història), Lluis Nicolau Olwer.

La universitat tindrà dos grans blocs de professorat: l'estatal (vells catedràtics) i del Patronat. Els plans d'estudis s'adaptaran a la realitat social del país, introduint estudis de les lletres catalanes, història de Catalunya.... Esforç notable per convertir l'UB en la universitat del país. Això genera múltiples tensions, sobretot en el tema de la llengua. La UB es veurà directament afectada per la repressió post-1934. Al 1939 era evident que la Universitat de Barcelona tal com es va concebre al 1933 seria liquidada i depurada.

Matisos específics: 1. La depuració del personal tindrà una afectació total sobre el personal contractat pel Patronat, perquè responia a un perfil catalanista.

2. Liquidació dels elements de llengua i docència sobre Catalunya.

Al juliol de 1936 la Universitat Autònoma de Barcelona tenia 319 professors entre estatals i del Patronat. Al 1939 la situació era la següent: • 61 professors es van exiliar i foren depurats.

• 76 professors van ser depurats per dues vies: ◦ La via de la comissió depuradora de la Universitat (dirigida per Francisco Gómez del Campillo) ◦ L'argument de que no se'ls renovava el contracte.

• 4 professors van ser empresonats.

Al 1939 dels 141 professors depurats, 50 van tenir un expedient de responsabilitats polítiques. Entre un 44 i un 50% de la plantilla de 1936 ha desaparegut de la universitat.

La UB era l'únic centre universitari de Catalunya que al 1939 desapareix la meitat de la plantilla, que era el sector més brillant de la universitat. El desmotatge de la universitat al 1939 té un preu no quantificable més enllà de les víctimes de la repressió. En camps com la filologia, la medicina.... els professors desapareixen totalment. En els plans d'estudis desapareix tot allò que fa referència a l'àmbit català. Tot queda liquidat: filologia catalana queda integrada en les “filologies romàniques”.

Els estudiants del 1937-38 es trobaran que han de tornar a començar els seus estudis i es veuran obligats a fer unes declaracions jurades on han de declarar la seva bona actitud durant els anys de la guerra. A partir de 1939 la UB es converteix en la universitat dels excombatientes, caídos por Dios.... que tindran preferència a la universitat. Universitat que rebrà personal acadèmic de fora de Catalunya o catalans que no havien accedit a la UB republicana com Ferran Valls i Taberner, historiador de la generació de l'Institut, que serà captat.

L'altre via de captació era a través de catedràtics forans que utilitzen la UB com a trampolí per anar a Madrid. És el cas del doctor Martín Almagro (arqueòleg), amic de Bosch Gimpera. Arriba a la UB a dit, per ocupar la càtedra vacant de Bosch Gimpera i desmuntar en l'àmbit de l'arqueologia tota la tasca de Bosch Gimpera. Es farà càrrec del museu d'arqueologia de Catalunya, les excavacions d'Empúries, el servei d'Arqueologia de la Diputació.... Utilitzarà presos a les excavacions d'Empúries.

Realitat que s'adequa molt del que pensa el franquisme del país. Tota aquesta xarxa de Història de Catalunya en el Món Actual II

22

repressió i desplegament del franquisme es fa sota la premissa “Ha llegado España”, que simbolitza la idea de que Catalunya s'havia escapolit d'Espanya durant la II República.

Aquesta xarxa repressiva no s'acaba aquí. Arriba a totes les àrees i àmbits socials possibles amb una clara voluntat d'implicar el conjunt de la societat, amb la voluntat de tenir còmplices. Volien fer còmplices a altres sectors de la societat. S'incentiva que la gent denuncii i es farà que les diferents institucions s'impliquin en la repressió. Es demanava informes a la Guàrdia Civil, Policia, Alcaldes, Servei de Falange i la parròquia. Aquests eren els 5 informes que s'havien de demanar oficialment en tots els processos de repressió. Volien lligar totes les institucions a la repressió política. Delatar al veí serà un servei patriòtic.

En tot aquest conjunt la última peça important és la llei de responsabilitats polítiques que sistematitza totes les normes anteriors i les amplia. Recull tot allò que fa referència a les organitzacions sindicals i polítiques i fa un pas més: afegeix els particulars.

El cas català: repressió cultural i lingüística Llei que facilita la repressió invisible. No hi ha judici, és una procediment que no té audiència pública i no té efectes penals (no contempla presó ni mort). Encara que no es digui res en veu alta, tothom sap qui ha rebut un consell de guerra. En canvi les Responsabilitats Polítiques no deixen aquest rastre. Les responsabilitats polítiques permeten un joc més flexible i sinistre a la dictadura. És una llei bàsicament confiscatòria. Es defineix i s'aplica segons criteris polítics però té com a objectiu final la confiscació econòmica. Serà el mecanisme polític més important per fer pagar als vençuts el cost de la guerra, mitjançant sancions econòmiques o la confiscació total dels seus bens. Altra cosa és que es pugui dur a la pràctica. És una llei que consagra al seu articulat el principi de la retroactivitat: considerat actes que en el moment de la seva realització eren perfectament legals. Jugant d'aquesta manera es podia il·legalitzar qualsevol passat de qualsevol persona. La llei naixia d'una sèrie de decrets que afectaven a organitzacions polítiques i sindicals. Doble vessant: il·legalització i confiscació dels seus bens.

Amb la llei de Responsabilitats Polítiques de 1939 s'afegeixen els individus. Liquidades les persones jurídiques (organitzacions), la llei ara engloba persones, conductes individuals amb l'objectiu de posar en mans dels franquistes un conjunt de patrimonis que han quedat en mans de persones que per la seva conducta anti-espanyola d'una manera o d'altre han de pagar pel mal que han fet. “No es podia permetre que gent que s'havia escapat d'Espanya visqui a cos de rei a costa del que ha robat d'Espanya”. La llei estava pensada per això.

Alhora de fixar els seus continguts els juristes franquistes van jugar amb una flexibilitat notable. Van deixar les portes obertes perquè la llei fos aplicable a un conjunt molt ampli de la societat, fins i tot a sectors que mai haurien pensat que passarien per algun tipus de repressió.

Elements més importants: 1. Declaració de responsabilitats polítiques a partir de l'octubre de 1934, considerant que l'inici contra la subversió de l'ordre natural d'Espanya es produeix a partir de Història de Catalunya en el Món Actual II

23

l'octubre de 1934.

2. Quines són les causes de responsabilitats polítiques? Escalafó de responsabilitats.

De l'A a la P entra tot. Des d'haver estat diputat del Front Popular a les corts de 1936, haver tingut càrrecs de responsabilitat a la República o càrrecs en les organitzacions il·legaltizades o haver mostrat simpaties a favor del Front Popular.

També serà objecte de repressió haver format part de la francmaçoneria, haver intervingut en els jurats populars després de 1936 o haver acceptat missions polítiques del Govern de la República.

Hi ha dues causes que són diferents al conjunt. Les causes M i N, de les quals la més significativa és la N: “haber salido de la zona roja al extranjero y no haberse incorporado a la zona nacional en dos meses”. És un apartat estrany perquè hi ha pocs republicans que se'ls pogués acusar d'això. No té unes víctimes molt clares però després permetrà estendre la repressió molt més enllà del bloc republicà. La llei es convertirà en un instrument de coacció magnífica per amenaçar a aquells sectors que han demostrat suport al franquisme però que es considera que no han donat el suport amb suficient entusiasme o sinceritat. És una forma d'advertir als sectors que no mostrin un suport real.

Va dirigit a aquells obrers que han mostrat el seu penediment per haver participat en organitzacions sindicals o als burgesos que havien permès el joc revolucionari. A tots ells se'ls demana un suport infrangible al règim.

Aquest apartat permet deixar la porta oberta a un altre aspecte: als ajustos interns del règim. Petites baralles polítiques entre gent del règim als quals s'utilitzarà aquesta llei per passar comptes. En un estat on la denúncia no necessita de cap tipus de prova, s'arriba al punt de demanar des de l'administració que s'aturin les denúncies.

Tres tipus de sancions: 1. Sancions d'activitat: inhabilitació per dur a terme una activitat concreta, sobretot per ocupar càrrecs de responsabilitat.

2. Sancions restrictives de llibertat de moviment. Des del desterrament o les “limitatives de llibertat de residència”.

3. Sancions econòmiques. Pot anar des d'una multa o la pèrdua dels béns propis.

No hi ha sancions penals, sinó que són sancions administratives, perfectament complementàries a les sancions del codi militar i les depuracions. La responsabilitat política s'aplica de forma automàtica a tots els condemnats en consell de guerra, independent a la pena que els correspongui. A tots els inculpats automàticament se'ls obrí un expedient de responsabilitat política. Es podia donar el cas d'estar jutjat per per tres tipus de jurisdiccions.

La Llei de Responsabilitats Polítiques pot demanar que a causa de la gravetat dels delictes que se'ls imputa als inculpats a que se li retiri la nacionalitat espanyola. A l'expedient de Joan Camorera (PSUC) en la seva sentència a més d'imposar-li les sancions més altes es fa constar que es demanarà al Govern que li retirin la nacionalitat.

Un cop organitzada l'estructura general de la llei, on s'insistirà és en l'àmbit de les sancions econòmiques: • Les sancions econòmiques no prescriuen mai. Es mantenen vigents fins que el legislador no considera que s'han acabat.

• Les sancions econòmiques s'aplicaran i es faran efectives independentment que Història de Catalunya en el Món Actual II

24

l'inculpat sigui viu o no. El fet que l'inculpat sigui mort no és obstacle per obrir un expedient de responsabilitat política i carregar les seves sancions sobre els hereus.

Cas del doctor Joaquim Balcells, catedràtic de filologia de l'UB, home de dretes, que l'agost de 1936 marxa de Barcelona amenaçat per la FAI. Es refugia a Suïssa i mort l'octubre de 1936. Al 1940 se li obre un expedient de responsabilitat política perquè consta com a Secretari del Patronat de la UAB i la primera gestió que haurà de fer la seva vídua serà demanar el certificat de defunció a l'ambaixada suïssa. Tot i el certificat l'expedient farà el seu recorregut. Cas de Josep Sunyol i Garriga, membre d'ERC i president del FC Barcelona al 1936. L'agost de 1936 és afusellat per falangistes. Al 1940 se li obre un expedient de responsabilitats polítiques. El pintor Joaquim Mir serà acusat de coses que no contempla la llei.

La llei diu que tots els hereus d'un inculpat que es vulguin fer càrrec de la seva herència han de fer-se càrrec de la sanció imposada per la llei.

Les responsabilitats polítiques eren un mecanisme extraordinari perquè permetia estendre la repressió a tots els nivells familiars. Per iniciar un expedient i acabar-lo no es necessitava la presència de l'inculpat. Hi podien haver expedients col·lectius i individuals.

La tramitació d'un expedient era molt senzilla. De forma automàtica les autoritats franquistes utilitzant funcionaris municipals s'han dedicat a elaborar llistes de càrrecs públics, republicans.... Aquests llistes són utilitzades per obrir els expedients que han de rebre els cinc informes oficials: Guàrdia Civil, Policia, Alcaldia, Falange i Parròquia. A partir d'aquí la llei contempla una sèrie de mecanismes que si s'haguessin acomplert hauria estat una llei de repressió d'abast extraordinària.

Si l'inculpat es trobava al seu lloc d'origen o a Barcelona havia de presentar en els següents 5 dies una declaració jurada dels seus béns. Tot això passa al Tribunal d'Ordre Públic que fa una proposta de sentència. Si la sentència és absolutòria el procés s'acaba aquí. L'amplitud de la repressió és extraordinària, per no parlar dels milers d'expedients que es van acumulant en altres zones del país. Això provoca el col·lapse general del sistema. Al 1945 s'haurà de liquidar la llei perquè el sistema de justícia és col·lapse.

Al 1941 hi han 300.000 expedients de responsabilitats polítiques a tot Espanya, als que s'han de sumar els consells de guerra, els depuracions... Al 1942 s'haurà de fer una primera reforma de llei. En termes econòmics la llei és un autèntic fracàs. Més enllà de la dimensió confiscatòria la llei tindrà un efecte dissuasiu extraordinari, per fer por. Que mitja dotzena de dirigents de La Lliga tinguin un expedient de responsabilitats polítiques és un mitjà extraordinari dissuasiu cap a un sector social que ha donat suport al franquisme però que sempre estarà sota sospita. Part de la elit no acabarà d'integrar-se del tot a la dictadura.

Diu molt de la dictadura haver creat un sistema que permet controlar als seus. El primer governador civil de Barcelona utilitzà la llei per purgar elements propis del franquisme. La llei respon a les necessitats dels primers anys del règim. Una dictadura que necessita la màxima cohesió social per tirar endavant. Qualsevol individu corre el risc de caure en algunes de les jurisdiccions repressives que el règim ha teixit.

El cas més exemplar és el de Josep Maria Bosch Raspall, advocat, director general de La Història de Catalunya en el Món Actual II

25

Caixa de Pensions. Entre 1939-41 ha d'afrontar: 1. Un consell de guerra que li demana 12 anys de presó, acusat d'auxili a la rebel·lió militar per haver ajudat des del seu càrrec de director general de La Caixa als republicans.

2. Un expedient de responsabilitats polítiques.

3. Una depuració com a advocat a través del Col·legi d'Advocats de Barcelona.

4. Una depuració pel seu càrrec de catedràtic de dret mercantil a la UB. 5. Una depuració per ser empleat de La Caixa.

A partir de 1945 la pressió d'aquest sistema cedirà una mica, introduint modificacions de la llei (supressió de la Llei de Responsabilitats Polítiques) o indults parcials. La flexibilització s'ha d'entendre des de l'òptica que el sistema repressiu va arribar al col·lapse i que era impossible mantenir el nivell de repressió que s'havia posat com a objectiu. L'estat franquista no tenia els mecanismes per dur a terme un procés repressiu tan ampli. A partir de 1945 es tendirà a un procés de selecció, on els dos focus principals seran: ● Els militants comunistes: PCE, PSUC, POUM... ● Els responsables de la lluita armada: Maquis.

Per què?

1. Perquè no es pot mantenir el sistema repressiu tan ampli.

2. Perquè al 1945-46 ja no és tan necessari un mecanisme de repressió tan extens.

3. Per un factor extern. Intent d'ajustar-se a un nou ordre mundial.

Al voltant de 1945 a més del fracàs de l'aplicació de la Llei de Responsabilitats Polítiques la depuració ja s'havia completat. Els elements que podien caure dins la Llei de Responsabilitats Polítiques ja havien entès bé el missatge. El règim anirà creant les seves pròpies lleis de punt final. Al 1961 es crea el Tribunal d'Ordre Públic. El règim va perpetuant el sistema repressiu adaptant-lo a les necessitats dels temps.

La xarxa immensa de 1939 era necessària per mantenir el màxim nivell de cohesió social.

Després s'adaptarà a una realitat que ja és més cohesionada, perquè ja s'han castigat als republicans i perquè els sectors amenaçats ja han entès el missatge. A Catalunya quedava l'element de la llengua.

A Catalunya hi ha un element diferencial en relació al sistema repressiu que s'aplica al conjunt d'Espanya. En el cas català hi ha el tema de la llengua, que des de l'òptica democràtica era un element constitutiu d'una consciència nacional pròpia. Hi havia un interès especial per part del franquisme en revisar aquesta situació. Hi haurà una repressió en forma de càstig, represàlies i prohibicions, però el franquisme no es queda només en això. El franquisme juga dues cartes a la vegada: •Repressió d'una situació real.

•A la vegada intentarà desenvolupar una alternativa cultural i lingüística, perquè si buides de contingut una cosa bé has de reomplir el recipient. Si vols liquidar un mercat cultural en català, l'has de poder transformar.

El joc és bastant més complex que la simple llista de prohibicions. El franquisme no es vol quedar només amb la substitució de noms, sinó que omple de nous continguts el marc cultural. “Ha llegado España”, no només és repressió, sinó alguna cosa més.

Història de Catalunya en el Món Actual II

26

Moviment obrer: Confiscació de “Solidaridad Obrera” i transformació en “Solidaridad Nacional”. S'ha reprimit durament el que queda del moviment obrer (depuració laboral). La transformació de Solidaridad Obrera es realitza perquè el falangisme originari aspirava a substituir la cultura anarquista i atraure cap a la revolución nacional sindicalista alguns elements que no fossin reflectaris a la revolució sindicalista. Per això Solidaridad Nacional no perd de vista que és el continuador d'un cert esperit obrerista. És una operació molt poc visible, però forma part d'una operació més àmplia. A Joan Peiró li van oferir tenir un cert paper en el sindicalisme vertical per poder salvar-se de la condemna a mort.

Repressió cultural també significa la destrucció sistemàtica de totes les xarxes culturals obreristes, populars, catalanistes, preexistents a 1939. Desmuntatge sistemàtic de tota mena de centres d'entitats de caràcter popular i social, centres que han estat fonamentals en la construcció de la cultura popular. No només es tracta de prohibir els sindicats sinó de trencar els llaços de solidaritat que es van construir als anys anteriors. Trencar la sociabilitat obrera catalanista.

La repressió cultural no és només de classes benestants (editorials, mitjans...) també afecta a la cultura política del país. És absolutament interclassista. El sector republicà popular se'n du la part més grossa de la repressió, però el franquisme no té cap mania a utilitzar aquests sistemes de repressió contra els elements interns.

Element de matís: el franquisme té uns enemics de classe perfectament identificats, comunistes, catalanistes i anarquistes, però té un altre enemic molt menys visible, les esquerres burgeses (els elements significats de les classes mitges pro-republicanes) que genera un discurs d'una qualitat violenta notabilissíma. Cal tenir-ho present. Hi ha una gran literatura als anys 1945-48 sobre les esquerres burgeses i les seves complicitats en els moviments revolucionaris. En el perfil català de la repressió es tracta d'una operació molt pensada per eliminar la llengua catalana com un element de distinció en relació al projecte nacionalista espanyola que representa el franquisme i per tant liquidar un mercat de consum cultural específicament català i considerat com a no espanyol.

Mesures: • Retirar de l'àmbit públic i de l'ús públic i social la llengua catalana. Destinar la llengua catalana a convertir-se en residual, d'ús domèstic i familiar que no tingui utilitat pública ni col·lectiva, condemnar-la a convertir-se en una llengua residual, com pot ser les llengües regionals a França. Ampli catàleg de prohibicions, partint de la idea plantejada pel Ban d'Ocupació que l'ús de la llengua en l'àmbit privat no serà perseguit. La llengua de comunicació serà el castellà, d'educació, d'activitat pública i com a llengua d'ús.

• Transformació del mercat de consum català i lingüístic. Passa per prohibir essencialment l'edició en català (literatura, assaig, història...), després això es modificarà parcialment amb algunes autoritzacions molt limitades.

• Transformació dels mitjans de comunicació. Desapareix la premsa en català i els mitjans republicans. Per altre banda s'imposa un model de comunicació amb una clara intencionalitat totalitària. És el Govern el que dóna les autoritzacions per poder crear un diari, el govern nomena els directors dels diaris i és a través del Govern que es dicten les orientacions sobre com s'ha d'informar. Intervencionisme directe en els mitjans en mans privades, que necessiten autorització governamental i en els diaris oficials en mans directament del Movimiento. A Catalunya la Falange Història de Catalunya en el Món Actual II

27

publicarà Solidaridad Nacional i diversos diaris locals. A més hi hauran els diaris privats sotmesos a la intervenció de l'estat, però que a la vegada pel sol fet d'existir actuen voluntàriament com a mitjans d'informació del sistema franquista. Aquest sistema informatiu modifica radicalment el mercat de consum de premsa d'abans de 1939, molt caracteritzat per l'existència de múltiples opcions i amb una notable presència de premsa en català. Tot això al 1939 desapareix. S'haurà transformat el mercat de lectors que hi havia abans de 1939.

Es tracta d'eliminar aquells elements, com la llengua, que mitjançant la imposició del catalanisme polític havien fet impossible que a Catalunya s'expressés un autèntic i majoritari sentiment espanyol. El catalanisme polític i cultural havia actuat com un vernís sobre el conjunt de ciutadans que hauria impedit que la població catalana fos tan espanyola com al resta. Es tractaria d'arrancar aquesta capa per tornar a reintegrar la societat catalana en la espanyola: reespanyolitzar el país i a la vegada denunciar la falsedat del catalanisme en la mesura que l'autèntica espanyolitat ja contemplava les variants regionals espanyoles. Era acceptable una variant regional catalans empre que no impliqués la separació d'Espanya. Per això s'autoritza la ballada de sardanes sempre i quan no estigués corrompuda amb elements catalanistes, en la mesura que es desenvolupi en el marc d'una expressió regional de l'esperit espanyol. Mentre es desenvolupi un acte folklòric i regional seran acceptades les ballades de sardanes i la Passió d'Esparreguera en català.

Llarg catàleg de prohibicions i canvis en l'ús de la llengua: • Substitució del nomenclàtor, fins a l'intent de substituir els continguts de les entitats culturals supervivents.

• L'intent de reciclar i substituir festes i tradicions determinades.

• Intent de generar i desplegar una autèntica cultura espanyola que se suposa que fins aleshores no havia existit, a causa dels accessos del catalanisme.

• Liquidació de l'institut d'Estudis Catalans i la seva substitució per l'Instituto Español de Estudios Mediterráneos, que seria la versió universal de la col·laboració de Barcelona a la nova cultura espanyola, fugint del provincianisme català.

En l'àmbit educatiu es produeix la liquidació del català com a llengua d'estudi. Depuració de les biblioteques públiques i privades: lingüística i ideològica. Es destruiran o reciclaran tots aquells llibres considerats perillosos: amplia literatura obrera, llibres en català, fons de reserva especial i algun episodi de crema pública de llibres (Lloret de Mar). S'aprofitarà per estendre en el mercat cultural del país llibres de doctrina falangista.

A partir de 1942-43 després de la primera onada de repressió, la dictadura flexibilitzarà els seus criteris, no tan perquè s'hagi liberalitzat, que no és el cas, sinó per l'evidència de que no té mitjans per mantenir la intensitat repressiva inicial i perquè comença a tenir indicis de que les propostes culturals alternatives no han acabat de consolidar-se.

En l'àmbit del periodisme es constats el fracàs de Solidaridad Obrera, creada al 1939 com al gran alternativa a la premsa barcelonina. Al 1945 la Falange reconeix que ha fracassat.

Tira 100.000 exemplars perquè es reparteix entre l'administració pública però al 1946 entra en crisi i només tirarà 12.000 exemplars. Fracàs de l'opció falangista.

El que acaba sobrevivint són les ofertes amb uns perfils ideològics grisos i bé ofertes de tipus més híbrides, heterogènies, que reciclen elements anteriors a la guerra: La Història de Catalunya en el Món Actual II

28

Vanguardia Espanyola, Revista Destina i Diario de Barcelona. A partir de 1945 el marge de tolerància pel que fa a l'edició en llengua catalana s'ha ampliat una mica sempre i quan la publicació en català faci referència a clàssics i tingui una difusió restringida. Més enllà d'això continua l'intervencionisme franquista, perquè la producció en llibres en català sigui massa cara perquè no resulti rentable.

A partir de 1945 ja no és el problema estrictiament de repressió constant com el d'un problema d'obstaculitzar i dificultar una mínima recuperació social de la llengua catalana, sigui en l'àmbit que sigui. Hi ha un àmbit on el franquisme no cedirà mai: en els mitjans de comunicació (premsa diària). No permetrà l'aparició d'un diari en català mai. En català només s'editaran revistes molt especialitzades.

Història de Catalunya en el Món Actual II

29

Tema 3: La instal·lació del franquisme a Catalunya El personal polític (falangistes, carlins, monàrquics, catòlics....)

Qui és el personal que haurà de dur a terme la posada en pràctica del projecte franquista?

A Catalunya h ha un problema d'origen: la base social del projecte franquista és d'origen molt escàs. El suport originari del franquisme és escàs. El falangisme local (camisas viejas a Barcelona) és un grup molt petit amb una escassa incidència social, concentrat a Barcelona i amb un nucli important a Tarragona, amb molt poca representativitat social.

Els sectors conservadors se senten representats a través d'organitzacions més tradicionals com Foment del Treball i La Lliga. Abans de 1936 a Catalunya l'extrema dreta espanyolista és molt escassa. Existeix, però és molt petita i dividida entre falangistes, monàrquics espanyolistes (Peña Blanca), alguns seguidors de Calvo Sotelo i Renovación Española. Com a sector més tradicional es troben els carlins. Quedaria el sector de Gil Robles (CEDA), però el corrent majoritari era La Lliga, que no es trobava en el bloc originari que prepara i impulsa la sublevació contra la República.

A Catalunya hi haurà una escassetat de personal dirigent a l'hora de dur a terme la posada en pràctica del sistema franquista a Catalunya. La formació d'una classe dirigent franquista prima des de 1936 a la zona rebel i després a Catalunya serà complexe i amb orígens diferents, però bastant representativa del franquisme sociològic.

En origen la focalització de qui hauran de ser els responsables de dur a terme el desplegament del projecte franquista a Catalunya es centra en el nucli falangista i carlí, que es disputaran al llarg de 1936 i 1937 la preeminència a l'hora de dirigir la projecció del franquisme a Catalunya. Aquestes disputes entren en una fase nova l'abril de 1937 quan es decreta la unificació en el marc de FET-JONS i es decreta la convergència de falangistes, carlins, catòlics, monàrquics... S'inicien les disputes pel poder d'aquesta organització.

Les disputes les protagonitzaran els Camisas viejas del falangisme català, que reivindiquen la seva qualitat de veterans i el paper central del falangisme en la configuració del nou règim, únics que poden dirigir el desenvolupament del franquisme i els carlins, obligats a incorporar-se a FET-JONS, que reivindiquen la seva presència tradicional a Catalunya i per tant la seva veterania històrica per dirigir l'entrada a Catalunya. Les disputes acaben l'estiu de 1937 quan Serrano Suñer imposa una direcció a Catalunya formada majoritàriament per Camisas viejas. Missatge de Serrano Suñer: el pes de la direcció del desplegament del projecte franquista el duran a terme els sector més feixistes del projecte.

El règim especial d'Ocupació (1939) El significat del “Ha llegado España” és el desplegament institucional de la dictadura a Catalunya, territori que sempre ha estat hostil. Serà un desplegament que s'haurà d'adaptar a les peculiaritats catalanes. El “ha llegado España” val per reflexionar sobre el desafecte a Espanya com per veure la seva plasmació real, tangible, més enllà de l'estricte repressió. El primer pas i únic a la resta d'Espanya és el règim especial d'ocupació, entre febrer i agost de 1939.

El règim especial d'ocupació afecta tot Catalunya però es focalitza a Barcelona. Ni el País Basc, València, Alacant, Cartagena o Madrid mereixen un règim especial d'ocupació, Història de Catalunya en el Món Actual II

30

només Catalunya. Per què? Perquè Catalunya és un cas específic, que demana al 1939 a més de la instal·lació del franquisme, una presència específica.

Catalunya, i en especial Barcelona, representa tot allò contra el que s'ha combatut.

Representa des de l'anarquisme històric, fins al catalanisme polític. Representa la formació i articulació d'una classe obrera fins una burgesia emprenedora que ha qüestionat la política de l'estat. Representa una societat articulada i organitzada al voltant d'uns projectes comuns i que de forma majoritària ha treballat per projectes radicalment oposats al franquisme. Perquè Catalunya ha estat durant dos anys i mig fora del control de l'Espanya autèntica. Catalunya havia viscut d'una forma singular i especialment intensa tota l'experiència de la guerra. Això requereix un tractament especial.

Per això és important en bona part a la premsa de 1939 la informació de caràcter pedagògic. Els ciutadans no saben què és el franquisme. ¿Qué es lo nuevo? De José Pi Martí. Se'ls haurà d'explicar de forma intensa i ràpida. Això li dóna un caràcter singular. Ha estat una societat impermeable als discurs que venien més enllà de l'Ebre, una societat molt oberta a Europa. Una suma d'aquests elements justifica plenament la imposició d'un sistema específic de control. Una regió molt especial, amb una capital de primera magnitud. Ha estat Barcelona on s'ha articulat el moviment obrer, on s'han donat les més importants respostes obreres a la Restauració i la República. És on hi ha la burgesia més avançada que a causa de la revolució de 1936 ha passat al bàndol franquisme. Hi ha una desconfiança radical, que obliga a una gestió excepcional.

El segon problema era de tipus geogràfic. Catalunya fa frontera amb França, en un moment delicat. Al febrer de 1939 la frontera es troba tancada. És un país acabat d'ocupar militarment i a l'altra part de la frontera hi ha prop de 500.000 militars i civils en camps de concentració. Aquesta situació genera problemes de seguretat, una total desconfiança sobre com es gestionarà aquesta realitat humana i hi ha la incògnita de saber què passarà amb els exiliats. Es crearà un grup armat aprofitant la presència de militars a l'exili? Es crearan grups polítics de pressió al règim franquista?

Per això moltes masies de la frontera seran ocupades per l'exèrcit i transformades en destacaments militars. El govern francès accepta la militarització de la frontera com a forma per no tenir problemes a la frontera.

Organització del règim d'ocupació La gestió del Nou Estat a Catalunya queda en mans militars. La màxima autoritat de la nova administració és militar, el general Eliseo Álvarez Arenas, que el 28 de gener de 1939 fa publicar a La Vanguardia Española un ban d'ocupació on es fixen els criteris principals de com serà aquest règim especial.

“Ordeno y mando”. S'especifica que l'ordre públic, el restabliment institucional, el control del territori i la identificació dels ciutadans, entre d'altres, restarà sota el control militar.

També ho estan totes les comissions de recuperació de fons artístics, financers i bancaris.

També sota control militar estan els proveïments de productes de primera necessitat i tot el que fa referència als sistemes de censura i liquidació de patrimonis culturals. També queda sota supervisió militar totes les activitats polítiques que només es poden dur a terme en el marc de FET-JONS: commemoracions, homenatges...

Tot just ocupada Barcelona els carlins es van afanyar a recuperar i obrir els seus locals, Història de Catalunya en el Món Actual II

31

com si fossin una entitat pròpia al marge de FET-JONS. L'autoritat militar els va tancar. No s'acceptava que els carlins es presentessin amb una imatge política pròpia. El règim especial d'ocupació queda centrat al voltant de l'administració militar que a Barcelona, com a element singular, no tindrà governador civil fins l'agost de 1939, perquè les seves funcions són assumides per l'administració militar. Per sota el poder militar cal reorganitzar la nova administració franquista.

Primer nivell: Diputacions provincials Reconstitució de les quatre diputacions provincials. El 15 de gener de 1939, caiguda Tarragona, la Diputació rebrà el personal, els serveis i els recursos que fins aleshores estaven en mans de la Generalitat, quan havia assumit les competències de les diputacions al 1931. Es desmunta tota l'administració autonòmica i es retorna el conjunt del que havia estat la Generalitat recuperant les quatre diputacions.

La més important és la Diputació de Barcelona, que reassumeix el gruix del funcionariat de la Generalitat, tan els funcionaris de l'antiga Diputació incorporats al 1931 a la Generalitat com els nous. Tots passaren la depuració corresponent. Tots els funcionaris de nomenament posterior a juliol de 1936 són expulsats de la nova administració. Els que s'incorporaren entre 1931 i 1936 van haver de passar diferents filtres. Els anteriors a 1931 sobreviuran majoritàriament.

Les quatre diputacions recuperen l'estatus que tenien anterior a la II República: tindran un escàs poder econòmic i polític. Viuran les quatre diputacions supeditades a les directrius i orientacions del governador civil de la província i gestionaran els pressupostos vinculats a obres públiques, millores materials de l'administració local, però poca cosa més, a causa de les mancances pressupostàries i les limitacions polítiques. Les diputacions estaran subordinades al poder del governador civil.

La Diputació de Barcelona reassumeix serveis i institucions de la Generalitat. Institucions que ja existien abans de 1931. Incidència notable en l'àmbit cultural: museus, biblioteques, Biblioteca de Catalunya. Tots retornen a la Diputació de Barcelona, amb un personal depurat. Es perd l'àmbit nacional català per provincialitzar-se. El franquisme impulsarà un procés de competència entre diputacions per crear-se els seus serveis provincials.

En l'àmbit cultural cada diputació crearà el seu Patronat cultural. Abans de la guerra l'àmbit de referència era l'Institut d'Estudis Catalans, ara cada diputació tindrà la seva pròpia xarxa. Tots tindran la seva pròpia xarxa de biblioteques. Tot es substitueix per la identitat provincial.

Les diputacions serviran per repartir el poder. La creació de les quatre províncies facilitarà l'accés a la nova administració franquista de sectors procedents d'àmbits no estrictament falangistes però que formen part de la “la gran coalició reaccionària”: forces que donen suport al projecte franquista. Les diputacions serviran com a carta per integrar sectors diversos al nou projecte franquista. És el cas de Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny, primer president de la Diputació de Barcelona. Figura monàrquica, a través d'ell es dóna una mínima parcel·la de gestió i representació a un sector social determinat que no és el falangista però que pertanyen a la dreta monàrquica i que han donat suport a la construcció del règim. Aquesta possibilitat de gestionar una parcel·la de poder com la Diputació de Barcelona que dóna una projecció pública important implica que els seus Història de Catalunya en el Món Actual II

32

gestors acceptin que gestionen aquella parcel·la de poder: • En nom d'un poder central que els ha concedit aquesta gràcia, per delegació d'un poder central, que els ha facilitat l'accés.

• Gestió en nom de la universalitat franquista. Han de renunciar a qualsevol forma d'identitat política pròpia.

Es serà president per gràcia del dictador. La seva obligació és única i exclusivament amb el poder franquista que li ha facilitat aquesta parcel·la de poder. Això val per a tota Espanya. Implica necessàriament abandonar una identitat política pròpia. De la mateixa manera que ets nombrat president ho pots deixar de ser.

El nomenament del comte de Montseny és una forma d'integrar al sector monàrquic, però no se li accepta l'autonomia de ser un sector propi. Provoca situacions de conflicte. La simple insinuació de que Montseny parla per part d'un sector concret farà que sigui cessat fulminantment al setembre de 1939, perquè s'ha cregut un paper que no li tocada fer i perquè s'ha cregut que podria tenir un perfil propi que ningú li va demanar que tingués.

L'alcalde de Teià demanà la seva dimissió però la resposta que rebé fou que ningú dimitia per voluntat pròpia.

Les diputacions permetran un petit joc d'integració d'aquells sectors que han participat en la consolidació del franquisme i que volen participar en el repartiment del poder. Això es notarà als ajuntaments. A Catalunya però hi ha un problema d'escassetat de personal falangista propi. L'administració pública de Catalunya havia creat un problema al franquisme: amb els elements propis no hi havia suficient personal. A Catalunya l'administració franquista s'ha de construir a partir d'una àmplia heterogeneïtat de personal i un repartiment del poder entre elements que no eren falangistes “camisas viejas” i alguns que no arriben a ser ni militants, o ho seran per raons instrumentals, la qual cosa no implica que no siguin franquistes, entre d'altres coses perquè la militància falangista no era obligatòria.

El partit únic acabarà sent utilitzat com un mecanisme per assolir un nivell professional determinat. Cas Joan Antoni Samaranch: utilitzarà FET-JONS com una fórmula d'anar escalant posicions i assolir l'objectiu que s'havia marcat. Plena identificació ideològica dels sectors conservadors amb el franquisme. Hi ha uns elements aglutinadors d'aquests sectors per damunt de les divergències. Una altra cosa és que amb els anys aquesta conjunció comenci a presentar algunes esqueres importants. La base de l'entesa es mantindrà molt de temps.

Ajuntaments Molt ben estudiat per Martí Marín. Els ajuntaments es construeixen sobre els mateixos principis que la resta de l'administració. El primer pas és la depuració i l'expulsió del personal no fiable, amb una presència inicial molt important en els llocs de decisió de militants falangistes amb trajectòria contrastable. A més a més l'administració local servirà per integrar en el sistema aquells sectors de població (vencedors) que per raons de la guerra havien quedat exclosos del mercat laboral: orfes, combatents franquistes, mutilats de guerra, ex-cautivos, viudes... A tots ells se'ls reserva un percentatge alt de llocs de treball a l'administració local. L'altre via és la concessió de llicència públiques: estancs, administració de loteria. Era una via habitual per construir una administració afecte al règim i mantenir l'adhesió d'un sector que ha deixat de ser útil però que no se'l pot deixar al marge.

Història de Catalunya en el Món Actual II

33

L'administració local està perfectament jerarquitzada sota el control estricte del Ministeri de la Governació els Governadors Civils. És el Ministre de la Governació a les grans ciutats, i en casos com Madrid i Barcelona el mateix Franco, qui designa els alcaldes. A les poblacions petites qui els designa és el governador civil. De la mateix amanera que nomena a l'alcalde el pot cessar. La intervenció del governador civil sobre l'administració local és permanent i està sota control directe.

A Catalunya alhora de crear les primeres Comissions Gestores locals, el gran problema és el de disponibilitat de personal. En una primera onada s'haurà de triar entre elements coneguts per la seva trajectòria conservadora, religiosos, elements amb experiència de gestió durant la dictadura de Primo de Rivera o posterior als Fets d'Octubre de 1934. Fins i tot s'haurà de captar militars i Guàrdies Civils jubilats. A la Catalunya rural es busca d'entrada grans propietaris que havien format part del Sometent i seran nomenats independentment de la seva voluntat, edat o situació personal.

Aquesta situació generarà el primer conflicte entre els primers nomenaments fets sobre el terreny i els civils que arriben amb les tropes franquistes i que pel sot fet d'arribat des de la zona franquista ja es consideren amb el dret natural d'assumir el nou poder. Durant els primers mesos es donaran alguns episodis conflictius entre els nous arribats i els acabats de nomenar per les autoritats militars. Aquests conflictes mai transcendeixen al públic, sempre passen dins el règim. Són conflictes que es concreten en la idoneïtat dels primers nomenaments i la seva substitució pels franquistes acabats d'arribar. Conflictes entre falangistes i membres de La Lliga, carlins... que de sobte es troben enfrontats a una nova classe franquista que arriba amb els militars. Això explica que el franquisme no sigui un fenomen monolític.

Problema català: el personal estrictament falangista era escàs. Es farà una captació general de la gent d'ordre, sempre sota la tutela directe del governador civil i de l'staff dirigent del nou estat franquista. Les necessitats del final de la guerra havien provocat que entre febrer i abril s'haguessin de nomenar una sèrie de comissions gestores treien el personal que havien posat en el moment de l'ocupació els militars. El nou personal serà d'ordre: perfil conservador, catòlic, amb experiència de gestió durant la dictadura de Primo de Rivera i el Bienni Negre, però també des de militars jubilats, guàrdies civils...

Les Comissions Gestores provisionals, constituïdes sobre el terreny, prèvia designació dels serveis d'ocupació, genera un conflicte amb tots els elements incorporats al bàndol franquista que s'aniran reincorporant a Catalunya i que exigiran la seva part del botí de guerra. Això obliga a partir de l'abril-maig a remodelar les comissions gestores, fent lloc als acabats d'arribar i posant en marxa els llocs de treball reservats pels ex combatents.

Balanç provisional de les comissions gestores, diversitat d'elements: • Gent que prové de la Unión Patriótica.

• Carlins.

• Renovación Española.

• Militants de la CEDA, a Catalunya Acció Popular.

• Tota mena de monàrquics.

• Elements de La Lliga.

• Elements del lerrouxisme.

• Algun element provindrà del republicanisme catalanista.

Història de Catalunya en el Món Actual II

34

Aquesta heterogeneïtat generarà diversos conflictes que seran arbitrats amb mà dura pel govern civil. El funcionament jerarquitzat serà impecable. Els governadors civils actuaran amb mà de ferro. Amb poques ocasions se'ls escaparà el control de conflictes entre diferents famílies polítiques. Conflictes entre la família reaccionària, per exemple a Salt entre carlistes i falangistes, a Terrassa o Manresa, entre d'altres. Són sempre conflictes a nivell interne que obliguen a reajustar la maquinària del poder local.

L'exemple més clar és el de l'Ajuntament de Barcelona. El nomenament està supervisat directament per Franco, amb l'ajuda de Serrano Suñer. Franco juga amb la idea del repartiment de parcel·les de gestió entre la gent de la gran coalició reaccionària. L'alcalde serà Miquel Mateu i Pla (1939-1945), propietari, inversor o gestor de la Hispano Suiza, Banco Urquijo Catalán, Barcelonesa de Publicaciones S.A. (Diario de Barcelona), Agència EFE, Caixa de Pensions, etc. De tradició monàrquica alfonsina, no té una actuació política durant la República. Interessa com alcalde perquè és amic personal de Franco i perquè té una trajectòria que aixeca poques suspicàcies en els sectors de poder de Barcelona. Té el carnet de Falange però a la vegada té prou recorregut propi com per jugar i tenir bones relacions amb la resta de sectors de la ciutat. El problema era que no hi haurà un candidat falangista de pes per governar Barcelona. Cap alcalde de Barcelona provindrà de la nissaga més pura dels falangistes. Si que hi haurà elements per col·locar-los com a tinents d'alcalde. Les dues tinences més importants estaran en mans de Falange i una en mans dels carlins.

Queda la resta d'elements de la coalició reaccionària (elements anti-catalans, alfonsins i carlins, gent de dretes sense afiliació concreta i fins i tot hi haurà lloc a La Lliga, a la regidoria de cultura). Què se'ls s'hi demana? Absoluta lleialtat al sistema, a Franco i a la jerarquia del nou règim. Absoluta submissió als governadors civils, ministres de la Governació i a Franco. Se'ls demana la més absoluta dissolució del seu perfil polític. S'és regidor o alcalde per designació de la superioritat i per tan el càrrec es deu a la superioritat. Un no és diputat provincial per defensar els interessos de la seva família política sinó per defensar els interessos de la seva superioritat. No hi haurà cap mena d'autonomia en la gestió del poder municipal, sempre estarà sota el control del governador civil. No hi ha perfil polític propi. Un cop al poder no es pot actuar com a portaveu d'un grup determinat.

Falange era el mecanisme d'escalada social i professional. No serà una opció política sinó una opció instrumental. Sectors socials que accepten el sistema i que actuen amb absoluta lleialtat. Quan al 1945, en una situació crítica, Franco demana a Mateu Pla anar d'ambaixador a París accepta el càrrec per fidelitat, principi a la jerarquia i submissió. La única opció política és la franquista.

Els governs civils (el de Barcelona com a exemple) El nou règim privilegiarà a la figura del governador civil, que a Catalunya havia desaparegut durant la II República. Paper polític reforçat i capacitat d'intervenció extraordinària. El governador civil és el representant del Ministre de la Governació a la província. Dirigeix l'acció del govern a nivell provincial, controlant els delegats ministerials, controla l'administració local i és el responsable principal de l'ordre públic a tota la província i té la direcció de les forces d'odre públic i l'aparell sancionador corresponent.

Pot dictar detencions governatives, pot imposar sancions econòmiques pels motius més diversos (estraperlo, conflictes laborals..). En el cas de Catalunya el governador civil tenia Història de Catalunya en el Món Actual II

35

una importància molt notable. El nomenament del governador civil de Barcelona era un nomenament on intervenia directament Franco.

El governador civil inicialment tenia dos missions: • L'ordre públic.

• Cultivar els llaços d'interessos i d'amistat amb les forces polítiques i socials locals, assegurant el suport dels grups econòmics locals. Havia de garantir el correcte manteniment dels llaços d'interessos de la base econòmica amb el poder. Des de la pressió del governador civil cap a elements determinats, fins a tolerar certs nivells de corrupció.

El governador civil no ha de fer tan d'intermediari sinó com a vàlvula de seguretat per unir els sectors econòmics locals amb el govern central. Són sector pro-franquistes, però cal ser hàbil per evitar desajustaments interns. El governador civil era la primera autoritat de referència de l'estat franquista, més enllà de l'administració local i provincial. Ser governador civil a Barcelona tenia una importància notable: •Per ser la província més complexe del país.

•Una bona gestió a Barcelona obria les portes a desembarcar a un càrrec a Madrid.

Barcelona seria la darrera escala abans d'arribar a Madrid.

Wenceslau González Oliveros (agost 1939-desembre 194) Primer governador civil. És un catedràtic de filosofia del dret de la Universitat de Salamanca. Director general a la dictadura de Primo de Rivera, amb un bagatge cultural important. Respon molt bé a les necessitats de Barcelona al 1939, del “Ha llegado España”.

Durà a terme una neteja del territori. Tindrà un protagonisme notable en el desenvolupament de les polítiques ideològiques i culturals franquistes. Com que la repressió ja funciona de forma autònoma, amb un aparell policial i militar eficient, González Oliveros haurà d'intervenir poc. On destaca és en l'àmbit de les relacions socials. Relacionar-se amb el poder local i econòmic. Èmfasi en els aspectes culturals. A González Oliveros li va costar el càrrec per les males relacions amb els sectors qualificats.

No deu ser casualitat que es donin consells de guerra contra alguns empresaris. També hi juga en el seu cessament les males relacions amb l'alcalde de Barcelona. Per tot és cessat el desembre de 1940, mitjançant la seva promoció a través del nomenament com a President del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a Madrid.

Antonio de Correa y Veglison (desembre 1940-agost 1945) El gran governador civil de la postguerra. Personatge de clar perfil populista. És el primer governador civil que suma el càrrec de cap provincial de Falange, iniciant el procés de burocratització del partit únic. Home de projecció pública constant, sense entrar en confrontació amb cap sector destacar de la província, Correa intenta una política de falangisme populista, amb campanyes pro-alimentació dels centres populars... Projecció d'imatge permanent de una societat organitzada pel falangisme.

Seran els anys daurats de la presència pública del falangisme. No vol dir que tinguin el domini absolut sobre la societat. Manté unes relacions excel·lents amb italians i alemanys presents a Barcelona. Home perfectament identificat amb els països de l'Eix. La mateix evolució de la segona guerra mundial el convertiran en un element incòmode quan la guerra mundial acabi amb la victòria aliada. Serà cessat l'agost de 1945.

Història de Catalunya en el Món Actual II

36

Bartolomé Barba Hernández (agost 1945-juny 1947) Militar que assumeix el càrrec de cap provincial de Falange. Demostra una notable eficiència en l'apartat repressiu ja que és durant el seu mandat que es duran a terme les operacions de repressió política més importants dels anys 40. És ell qui ha de gestionar la reactivació de les activitats antifranquistes, incloent el Maquis, però també la reconstrucció dels aparells polítics fins aleshores a l'exili: ERC, Front Nacional, PSUC. Disposa d'informació alhora de desactivar bona part dels intents de reorganització sindical de la CNT i d'un intent menor de la UGT. Paral·lelament a aquesta activitat és en els seus anys que es permetrà una certa tolerància i permissivitat cap a les activitats culturals del país, autoritzant algunes activitats com l'Orfeó Català o permeten una mínima presència del català en l'àmbit públic, però sempre de forma marginal. No vol dir que hi hagi un procés de liberalització. La fita més important pels sectors conservadors catalans serà l'autorització des de Madrid per celebrar les festes d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat l'abril de 1947. Serà la primera gran ocasió perquè certs sectors del país, sobretot elements catòlics i burgesos moderats, de tradició catalanista, que fins aleshores s'havien mostrat passius davant la dictadura a partir de l'abril de 1947 comencen una lenta reorganització de les seves xarxes de sociabilitat, a partir de contactes fets a Montserrat que facilitarà l'estructuració d'un teixit social i cultural (no polític encara) que anirà dibuixant una línia acusadament antifranquista en l'àmbit cultural i religiós. Serà el primer intent d'estructurar-se per part d'uns sectors conservadors que no se sentien identificats amb la proposta franquista. D'aquí neix una línia civil que donarà lloc a opcions polítiques antifranquistes conservadores.

Barba Hernández, a més, haurà de fer front també a vagues i conflictes socials. Vaga tèxtil a Manresa. Barba Hernández reconeix l'alta conflictivitat d'aquells anys a Barcelona i els intents de reorganització del moviment sindical. És cessat al junt de 1947, quan es detectà que la seva permissivitat havia estat excessiva. Serà substituït per un home designat per Franco.

Eduardo Baeza Alegría (juny 1947-març 1951) Metge, no era falangista d'origen. No va destacar per gran cosa durant el seu mandat, excepte: • Els enfrontaments amb el falangisme local per les quotes d'influència.

• La seva ineptitud alhora de gestionar el primer gran conflicte social de la postguerra: Vaga de tramvies de març de 1951. No va saber detectar ni neutralitzar-la.

Va ser cessat enmig del conflicte i en el seu lloc es va anomenar un personatge que marcaria la diferència.

Felipe Acedo Colunga (1951-1960) Home de mà dura, responsable al març de 1951 de posar fi a la vaga de tramvies.

Tot aquest personal respon a la tipologia de la nova administració política que s'imposa durant aquesta època. Acedo Colunga fou un mestre en la gestió de la repressió i el consens social.

Història de Catalunya en el Món Actual II

37

Instal·lació del franquisme a Catalunya. Balanç Obres: Carles Viver Pi-Sunyer “Personal polític a Catalunya” i Martí Marín “Els Ajuntaments franquistes a Catalunya”.

Balanç: • El personal dirigent de l'administració franquista a Catalunya en un 90% són personatges vinguts de fora de Catalunya. La direcció política i administrativa del franquisme queda en mans d'elements de fora de Catalunya, que utilitzaran aquesta plataforma per anar a Madrid. La seva trajectòria final és Madrid.

• La seva filiació política, quan la tenen, és la militància a Falange, però anteriorment majoritàriament provenen de l'extrema dreta espanyolista. Amb experiència política durant la dictadura de Primo de Rivera i amb un constant i una posició comuna d'anti-catalanisme i anti-liberalisme.

• Per sota d'aquest personal que formaria l'elit franquista, als ajuntaments, diputacions.... la majoria d'aquest persona és català, és del territori. En l'administració local la majoria d'alcaldes representen o formen part dels grups de poder més importants, independentment del seu perfil polític previ a 1939. Però normalment es prima els elements dels grups locals que poden aportar el suport dels grups de poders locals. No serà tan important l'afiliació política com ho serà el personal social. El que es necessita és vertebrar la dictadura des de sota. Es tracta de cooptar els grups d'interessos locals.

• Línia de continuïtat en l'ocupació del poder, interrompuda en dues fases. Del 1923 a 1931 ocupen el poder durant la dictadura de Primo de Rivera. Són desplaçats durant el Bienni Progressista de la II República, entre 1931 i 1933. Recuperen els càrrecs entre 1933 i 1936 i tornen a sortir entre 1936 i 1933. A partir de 1939 tornaran a ocupar el poder. No tots els nous elements del poder franquistes segueixen aquesta trajectòria, però aquesta línia de continuïtat es dóna en un nivell bastant alt.

A Catalunya a causa de la poca implicació civil en els preparatius del cop franquista es donarà un element d'heterogeneïtat en el nou personal polític. A manca d'un nucli falangista mínimament important l'administració franquista a Catalunya es nodrirà de l'ampli espectre dretà-conservador del país, des de La Lliga cap a la dreta.

Borja de Riquer defensa que tots aquests elements són cooptats a l'administració i recompensats a canvi d'una renúncia explícita a mantenir un perfil propi i voler representar algun sector determinat. Una cosa és que l'administració es nodreixi d'elements provinents de diversos sectors i altre cosa és que aquests es pensin que representen diferents famílies polítiques. El franquisme es mostrarà sempre molt monolític i tancat a qualsevol joc de representació. El franquisme anirà jugant entre els diferents sectors però altre cosa és que els diferents sectors actuïn autònomament en relació el franquisme.

L'alternativa monàrquica ni és alternativa ni és oposició, simplement és un grup a l'espera del que faci Franco. Tots tenen interessos propis i tots volen quotes de poder, però sempre assumint que no tenen autonomia política ni perfil polític propi, perquè hi ha uns principis intocables: El Movimiento .Difícilment pot haver oposició des de dins. Difícilment pot haver franquistes liberals. No existeixen les dissidències internes, ni de cara endins ni de cara en fora.

Història de Catalunya en el Món Actual II

38

El poder franquista que instal·la a l'administració uns grups que ja havien tingut presència pública durant la dictadura i l'entrada d'aquests grups es farà a canvi de reaccionar a qualsevol mena d'autonomia i perfil polític propi. No se't demana que defensis un grup determinat.

Història de Catalunya en el Món Actual II

39

Tema 4. Actituds civils i eclesiàstiques davant del primer franquisme El món catòlic, entre els anys quaranta i cinquanta L'Església Catòlica participa activament de la victòria franquista. No hi ha diferències amb el conjunt de l'Església espanyola en els primers anys. D'entrada el catolicisme català viu la victòria franquista com a pròpia. Ha de superar el trauma de la guerra i la revolució. A la diòcesi de Lleida van desaparèixer el 66% dels religiosos: assassinats, destrucció de patrimoni... La victòria franquista és també la victòria de l'Església.

En general l'Església presenta una pràctica unanimitat en el suport al franquisme. El franquisme té en l'Església un dels pilars fonamentals i com a tal li donarà un protagonisme i una capacitat que l'Església catalana no havia aconseguit ni amb la Restauració. El franquisme serà generós en termes econòmics: habilitació de pressupostos extraordinaris per la reconstrucció del patrimoni religiós... Presència de l'Església en el sector educatiu. Paper important en la definició dels plans d'estudis. La religió catòlica forma part del caràcter intrínsec de l'estat espanyol. Ser espanyol és ser catòlic. Principi del nacionalcatolicisme.

Paper decisiu de l'Església per dibuixar els nous costums social. Tota cerimònia oficial va acompanyada de la simbologia catòlica. Hi ha una autèntica ocupació de l'espai públic per part de l'Església, amb multitud de misses de campanya. Contínua presència pública de l'Església associada a la vida pública. El 24 d'octubre de 1939 en la inauguració del curs universitari a Barcelona es celebrà una missa per tots els Caídos. L'Església passa a definir les normes socials a través de la seva presència a les Juntes de Censura. Són les diòcesis les que marquen l'ocupació pública.

El món catòlic surt traumatitzat de la guerra i esdevindrà un dels puntals indispensables de la nova dictadura. L’element comú a l’Església és el trauma de la revolució: persecució religiosa en els primers moments de la guerra. Una vegada implantada la dictadura hi haurà algunes veus discordants respecte la vinculació de l’Església amb el règim, però són persones que viuen a l’exili i es troben molt aïllades.

L’Església catòlica serà la peça que complementarà el projecte franquista originari que a mig termini l’acabarà marginant, arraconant els elements més feixistes de la dictadura i acabarà convertint el discurs catòlic en la columna vertebral de la dictadura.

Això ha donat lloc en origen a una situació completa i diferenciada respecte els altres feixismes d’Europa. A Espanya l’estranya suma de catolicisme i feixisme estarà molt present en els primers anys de la dictadura en que a diferència d’Itàlia o Alemanya s’ha fet un enorme esforç teòric per convertir els elements catòlics com els originaris del falangisme. Això li dóna un tret característic a la dictadura espanyola. El catolicisme és un element distintiu: la nació espanyola no s’entén sense la religió catòlica. Don Manuel Aznar serà un dels grans teòrics d’aquest estrany encreuament entre catolicisme i falangisme.

Un discurs tan estrany no pot durar. A mitjans dels anys 40 s’ha imposat més el discurs nacional-catòlic, on l’estat queda plenament identificat en els valors més reaccionaris del catolicisme, deixant en un raó el llaç falangista. Aquest tomb de mitjans dels 40 té una justificació clara. És l’intent de resituar el règim en un context internacional nou, que el falangisme no volia. L’Espanya franquista, amenaçada per la nova situació, ha de Història de Catalunya en el Món Actual II

40

presentar un perfil que es pugui adequar a la nova situació internacional. Ja no pot ser únicament un discurs falangista. Ara s’ha d’anar cap a: • Un clar perfil catòlic.

• Un anticomunisme visceral.

• Un descobriment de la democràcia orgànica, manifestació superior i més eficient que la democràcia liberal. Democràcia orgànica que passa per construir un sistema institucional suposadament representatiu.

En què es difereix el món catòlic català?

Des de finals del segle XIX, coincidint amb la Renaixença i el primer regionalisme polític, s’anirà articulant una línia catòlica-regionanlista, molt conservadora, però en aspectes de cultura religiosa o lingüístics vinculada a les diferents línies del regionalisme català. Sense ser rupturista, en el marc catòlic s’anirà marcant un perfil més o menys propi que culmina amb el bisbe Torres i Bages i el seu llibre “La tradició catalana”, coincidint amb l’eclosió de La Lliga i el projecte de Prat de la Riba. Es conforma un catolicisme catalanista, molt moderat però molt proper al catalanisme cultural i lingüístic. La batalla contra l’anticlericalisme s’haurà de fer també des de la catequització de les masses treballadores.

Al primer terç del XX hi haurà una línia catòlica força transversal, que a més té una vinculació al voltant dels moviments de modernització: modernisme, noucentisme i amb tendència de seguir els moviments catòlics internacionals. A la II República s’haurà consolidat un món catòlic català amb unes associacions pròpies, mitjans de comunicació propis i amb unes vinculacions al món polític molt estretes, a través de les primeres propostes democratacristianes, al voltant de la Unió Democràtica de Catalunya (1931).

Aquesta línia, sense ser obertament pro-republicana, no és obertament contrària a la República i busca una cohabitació amb l’estat republicà, que ha desenvolupat una legislació laïcista. Aquesta línia queda trencada al 1939. Les dificultats per fer encaixar el discurs franquista en una societat complexa com la catalana farà que comenci a crear-se lentament a partir de 1939 una petita reorganització d’elements catòlics que tenen dificultats en encaixar en un nacionalcatolicisme oficial que implica la imposició d’una única llengua, que implica la revalorització de tota una sèrie d’elements provinents del catolicisme històric espanyol... una cultura catòlica espanyola estranya que ja es troba en desús a Catalunya.

Al 1940 es produeix la creació de petits grups de treball, en alguns casos a la Universitat, en altres casos en escoles privades o algunes parròquies, que no tenen una visió antifranquista definida sinó de supervivència d’una cultura religiosa que està sent expulsada pel nacionalcatolicisme. És un catolicisme de supervivència, pensat per fer sobreviure el patrimoni catòlic català. No és fins les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat que aquests moviments es comencen a vertebrar entre ells, però mantenint un perfil polític baixíssim. És una altre mena d’antifranquisme, en uns àmbits que fins el 1946-47 havien mostrat una passivitat notable.

Això explica que als anys 60 l’extensió de l’antifranquisme arribi a uns nivells desconeguts a la resta d’Espanya. I això explica la creació d’una entitat unitària com l’Assemblea de Catalunya. S’explica perquè existeix un antifranquisme polític important, però també un de tipus cultural i religiós, que s’està generant a partir de mitjans dels 40. Això facilitarà que l’antifranquisme català sigui ampli i extens.

Història de Catalunya en el Món Actual II

41

La concreció d’aquests moviments catòlics tindrà lloc en la creació d’una infraestructura cultural als anys 50, que sota el paraigües de l’Església impulsarà una renovació notable del pensament polític en llengua catalana. Notable presència en l’àmbit del sindicalisme catòlic (una de les línies fundacionals de CCOO). Aquesta línia de l’Església més dissident tindrà presència activa al PSUC, al MSC i fins i tot en algunes opcions antifranquistes de la nova esquerra. Món complexe però que acaba sent present en els diversos món de l’antifranquisme.

La fi del món regionalista (l'últim Cambó com a exemple) La Lliga representava el catalanisme conservador que durant el primer terç del XX havia estat hegemònic, però que amb l’arribada de la II República quedà desplaçat per ERC. Per la Lliga l’etapa de la República és complexe, complicada, de mala adaptació als temps moderns. Ha assumit molt malament entre 1931-1933 el desplaçament dels principals ressorts polítics. La República no és el projecte polític de La Lliga. Error de Cambó, en donar suport a una monarquia ja en plena desastre.

Al febrer de 1933 es produeix un intent seriós de modernització i de posada al dia del missatge i la organització de La Lliga, que canvia de nom i passa a dir-se Lliga Catalana.

Fitxa noves firmes per a La Veu de Catalunya, per convertir l’òrgan de premsa en un diari prou representatiu de la classe treballadora. Aparentment té èxit quan queda com la primera força a Catalunya a les eleccions generals de novembre de 1933.

La Lliga tingué un paper notable en la polèmica llei de Contractes de Conreu que desencadena un conflicte institucional estat-Generalitat, un dels desencadenants dels Fets d'Octubre de 1934. És una etapa en la que a La Lliga li apareix un competidor per la dreta, els representants de Gil Robles (CEDA) a Catalunya. Entre l'octubre de 1934 i el febrer de 1936 la Generalitat queda suspesa i La Lliga assumeix aquells ajuntaments intervinguts i el que queda de la Generalitat. El que serà per La Lliga un gest per salvar l'autonomia catalana, des de les esquerres es veia com una traïció. Des de l'esquerra es va començar a veure en La Lliga una perillosa derivació cap a les tendències polítiques més reaccionàries. No se'ls acusa encara de feixistes, però sí de ser anti-republicans.

En aquesta situació s'arriba a una polaritzada campanya electoral de febrer de 1936. La Lliga arriba a la vigília de la Guerra civil en una posició bastant incòmode. El paper central en el catalanisme no l'ha recuperat. Per contra en la dialèctica entre feixisme i antifeixisme La Lliga queda ràpidament situada al camp genèric del feixisme i les seves forces amigues.

La Lliga no participarà als preparatius del cop d'estat, però sí coneixien la seva preparació. No estan convidats en la conspiració ni s'espera res d'ells. Una part dels seus dirigents eren fora de Catalunya en el moment del cop, de vacances, com Francesc Cambó. La gent de La Lliga queda arrossegada per la guerra i la revolució. Queden situats com objectius de la revolució, junt a religiosos, grans industrials.... A finals de juliol de 1936 La Lliga ha desaparegut del mapa polític català. L'organització ha estat desmantellada. El seu patrimoni ha estat confiscat. L'organització desapareix. Les tres grans vies per a la gent de La Lliga seran: • Que la Generalitat els faciliti la sortida a l'exili.

• Amagar-se i neutralitzar el perfil polític regionalista (fer-se invisibles).

• De forma individual, escapar cap a la zona rebel i reinstal·lar-se a la zona Història de Catalunya en el Món Actual II

42

franquista. Francesc Cambó finançarà una xarxa d'evasió important per poder garantir la sortida d'elements de La Lliga amenaçats.

Eren vies per reincorporar-se a la zona franquista i analitzar davant de que es troben en la nova situació: què es podia fer a partir de setembre de 1936? El cop s'ha convertit en guerra civil. Assumpte de fons delicat: aposta per una sortida no democràtica a la guerra.

Aposta per la sortida franquista. Hi ha un element d'identificació clar amb el franquisme. A partir de setembre de 1936 La Lliga sap que la única sortida per tornar a Catalunya és la victòria dels rebels. La qüestió és saber quin ha de ser el grau de compromís en un projecte que evoluciona d'un cop militar a un projecte que presenta un perfil autoritari, de combat cap a les opcions democràtiques i que representa un canvi de paradigma en la situació espanyola. La gent de La Lliga, instal·lada a Itàlia i França tan aviat com l'eix s'ha centrat en guerra o revolució s'han fet un esquema molt clar: els regionalistes no volen que els hi passi el que als aristòcrates russos al 1917. L'opció de tornar a Catalunya passa clarament pel triomf franquista.

Però calia anar més enllà: • Quina és l'opció franquista?

• Quin cost té l'opció franquista?

• Fins on cal implicar-se?

S'assumeix que el sistema democràtic espanyol de la II República ha de ser desmuntat. El cost del desmuntatge de la democràcia implica una imposició repressiva, element que queda perfectament assumit. El triomf franquista i el desmuntatge democràtic ha de ser transitori i ha de donar lloc a la restauració monàrquica, que no contempla la instauració de cap sistema democràtic. Es consolida la línia interpretativa que allò que s'està configurant a la zona rebel és un règim militar que té com a missió la liquidació de la República i que és d'un caràcter transitori. La Lliga dóna ple suport a la opció de força, que serà perjudicial per Catalunya però per culpa dels mateixos esquerranistes.

La hipòtesis de la gent de La Lliga sobre el paper dels regionalistes en la nova situació és pensar que el regionalisme tindrà un paper destacat en la reordenació econòmica d'Espanya després de la guerra i que podran tenir un paper autònom en termes polítics. A mig termini es podrà reconstruir alguna forma d'autonomia catalana, tipus la Mancomunitat. Plena identificació entre el món regionalista i el projecte franquista.

S'ha tornat a l'ordre natural, ara pagaran les esquerres el desastre de la guerra en un període de purgues.

La qüestió prioritària és refer la societat, no pas la democràcia i lentament s'anirà veient on s'ha de situar cadascú. Això dóna quatre línies de incorporació o resituació després de 1939: • Corrent regionalista que s'integra plenament en el franquisme. És el corrent més dretà i anti-republicà, que farà creu i ratlla del seu passat polític: Ferran Valls i Taberner, rebutjarà el catalanisme, s'hi desvincula i talla radicalment amb el seu passat.

• Elements provinents del món regionalista que han fet creu i ratlla no tan en la seva experiència política sinó en l'experiència històrica del catalanisme durant la República, que per tant en cap cas aixecarà un dit per treballar o comprometre's amb l'antifranquisme polític, però si que creu en la possibilitat de supervivència d'un catalanisme cultural no en el marc del franquisme però si en la Restauració Història de Catalunya en el Món Actual II

43

• •

monàrquica que juga al voltant del comte de Barcelona.

Jubilats, que consideren que el franquisme és impossible d'assumir. Opten per la jubilació política.

Línia impulsada per Francesc Cambó des de Buenos Aires, en la qual els seus homes de confiança intentaran trobar un lloc mínimament digne en la nova trama franquista. Idea de pensar que el franquisme serà tolerant amb els regionalistes catalans i els donarà un cert marge d'atracció en el camp polític i cultural. Al 193940 Cambó envia el seu home de confiança, Joan Hostalric, a Madrid, per veure la possibilitat d'editar un diari en català. Aquesta línia pateix d'un anàlisi erroni i s'acaba abruptament al 1947 amb la mort de Cambó.

Què queda de La Lliga?

La Lliga no deixa hereus. Les noves propostes del catalanisme conservador que trigaran anys en articular-se no tindran en compte l'herència regionalista. Possiblement el corrent que desapareix de forma abrupta al segle XX és el regionalisme conservador. L'herència política i cultural de La Lliga queda diluïda en el franquisme. Una llunyana persistència de La Lliga es troba en Convergència Democràtica, però és molt poca cosa.

La Lliga desapareix, queda el món regionalista que ha estat la referència del catalanisme polític. Cap visible, Francesc Cambó que finança publicacions a favor dels sublevats.

Mobilitza a tots els seus homes en favor dels sublevats. La guerra porta a un període transitori de dictadura militar en el qual es faria notar la maquinaria repressiva, suspensió de drets civils i mecanisme democràtic. Normalitzen institucions per la via de la restauració monàrquica en la persona de Joan de Borbó comte de Barcelona, hereu del Alfons XIII. Opció semblant adopta la Lliga com a hipòtesi de treball.

S’arriba a 1939 amb realitats diferents de les hipòtesis de treball dels anys anteriors.

Primera hipòtesis: la victòria de una contundència extrema, liquidació de l’Estat Republicà.

Primera constatació: aquesta victòria militar acompanyava projectes polítics que feia pensar que els vencedors de la guerra contaven amb la victòria militar i insten un projecte polític més enllà d’una dictadura militar; projecte polític de refundació de l’Estat “el Nou Estat Espanyol”.

•

•

Primera opció: la retirada de l’àmbit públic duta a terme per la gent més gran de l Lliga: per ex. Ramon d’Abadal, l’any 1939 fa punt i apart, confessa que està molt cansat i que els nous temps no permetin recuperar l’espai perdut el 1936. Josep Puig Cadafalch pren la mateixa decisió, renuncia a qualsevol mena de projecció pública però manté l’activisme cultural antifranquista presidint l’IEC, entitat semiclandestina.

Segona opció minoritària: mantenir-se a l’exili i connecten a partir del 1939 amb l’exili republicà. Ho faran 2 personatges de la Lliga que creen la Lliga Catalana Republicana (molt petita): Modest Sabaté (periodista) i Felip Solà de Cañizares (advocat)

Dos opcions: • 1a opció: Plena i absoluta integració en el sistema. Trencament amb el passat polític. Josep M- Tallada “adhesió inquebrantable” • 2a opció: Ramon d’Abadal, Joan Ventosa i Calvé. Accepten la victòria franquista i de la sublevació.

Història de Catalunya en el Món Actual II

44

La responsabilitat la donen a les classes republicanes (van provocar una reacció de les forces de l’ordre).

Hi ha dos matisos: • Problema de comprensió. No problema del catalanisme de la guerra, ningú qüestiona que es persegueix als comunistes (al conjunt de la República) No es que la Dictadura no intenció de restablir el sistema democràtic, però la factura de la repressió a l’àmbit cultural i lingüístic. Inintel·ligible el cost cultural i lingüístic, no s’entén que la llengua i cultura siguin signes separatistes.

• Nova posició “afranquista” , sortida monàrquica en la persona del comte de Barcelona. La restauració monàrquica no s’ha de fer en contra del franquisme si no amb el franquisme. Pels monàrquics passa per la substitució del franquisme. Però quina mena de monarquia? No se sap (autoritària, democràtica). Sortida moderada, conservadora en termes polítics. Es fa compatible aquesta moderació amb un catalanisme cultural molt radical relacionat amb la Mancomunitat de Prat de la Riba.

Queda la Catalunya cultural que pugui normalitzar la seva vida cultural i lingüística sense poder polític amb un `regim que la respecti. La única sortida, la monarquia però administrant-se el que la fa singular: la llengua i la cultura. És necessari una militància concreta. Ramon d’Abadal està connectat amb el catalanisme cultural. El 1943 entra com a membre de l’EEL perquè és el seu projecte cultural i lingüístic.

3a via: La via dels fracassats: assumeix la realitat del franquisme. Cambó, Duran i Ventosa continuen pensant que en el franquisme poden tenir un espai propi. El 1939 Francesc Cambó li demana a Joan Estelrich que negociï a Madrid per publicar el diari en català. Els primers anys 40 parlen d’organitzar un nou partit polític. La mort de Cambó el 1947 liquida aquests intents de pervivència del món regionalista. Accelera 2 actituds: 1. La retirada definitiva del àmbit públic 2. La integració del sistema franquista.

El món regionalista queda desfet. Convergència de Catalunya no es considera hereva.

Casos més extrems, més comparables a fenòmens de França: el col·laboracionisme.

Expliciten, fan públic aquesta col·laboració amb el franquisme. J.M. Tallada publica un article a La Vanguardia on carrega contra la burgesia liberal catalana en general. L’acusa d’inconscient, d’irresponsabilitat quan van facilitant l’accés al poder a na força revolucionaria indeterminada i la situació se’ls va escapant de les mans. Carrega contra les plataformes que haurien facilitat la introducció d’aquesta irresponsabilitat. Fa referència a la Mútua Escolar Blanquerna, catalanista que ha estat una escola interclassista, alumnes dels sectors burgesos molts variats. La guerra s’havia d’entendre com a un enorme correctiu per aquests tipus d’ensenyament.

Valls i Taberner carrega contra el catalanisme polític i cultural. El 1934 publica un llibret que recull articles crítics amb la política catalana d’aquells temps. El 1936 fuig a Itàlia. El 39 màxima autoritat franquista de l’aparell cultural a Barcelona: catedràtic de l’UB, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, un dels 3 que continuen a l’IEC. Bibliografia Joan Raventós. Dos infants del la guerra.

Arti. “La falsa ruta” ataca contra el catalanisme.

Història de Catalunya en el Món Actual II

45

Tema 5: L’exili (1939-1948) i l’oposició antifranquista als anys quaranta Primer exili 1939-1940: sortida d’Espanya Escenaris de l’exili • França: el gruix dels exiliats, aparell republicà, els grups polítics i sindicals i aquí s’intenta reorganitzar.

• Gran Bretanya: refugiats triats pels britànics buscant exiliats qualificats, professionals en les tasques de primera necessitat per la guerra (metges, enginyer, etc.).

• URSS: món comunista català i espanyol.

• Amèrica: Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela i sobretot, Mèxic.

Als anys 1939-40 presència espanyola i catalana en aquells països fluctua segons evolucioni la II Guerra Mundial.

Col·lapse polític La guerra civil, sobretot al final, genera una situació de crisi als aparells, organització i al discurs polític. Revisió de les conductes dutes a terme durant la guerra, redefinició de programes i objectius.

El anarquistes i el POUM, dues forces marginades del panorama de l'exili, parteixen una doble persecució: del franquisme i del rebuig polític de l’exili republicà. S’autorganitzen al marge de l’exili republicà, autoorganització autònoma tant en les ciutats d’acollida com als camps de concentració. Duen a terme la lluita armada. Estan presents en els moviments de resistència antialemany a França i s’integren a l lluita armada.

Els comunistes del PSUC assumeixen el cost polític que representa el darrer govern de la República de Negrín. Aquest sopor implica enfrontaments amb la resta de forces republicanes. Prendrà l'estratègica de declarar que la lluita contra la Dictadura s’ha de fer a l’interior i per tant tots els recursos s’han de portar a Catalunya. A pesar del control polític de la Dictadura el partit ha de carregar la seva acció dintre del Catalunya. Això converteix el PSUC en l’element de referència de la lluita antifranquista. ERC acaba desapareixent a l’interior, exemple contrari. El cost polític que representa el seu soport al pacte de no-agressió entre Alemanya i l’URSS signat per Molotov i Von Ribentropp és clau per l’inici de la Segona Guerra Mundial. És un pacte defensiu i per preservar la seguretat de l’altre part. Es veu com una traïció a la democràcia. Tot això aguditza l’aïllament del PSUC. El món republicà: Acció Catalana desapareix i ERC evita la seva desintegració convertint-se en un partit institucionalitzat integrant els quadres d’ERc en el que queda de les institucions catalanes a l’exili. Han de disposar d’uns mínims recursos econòmics per sobreviure. ERC continua reivindicant-se com a la primera força del panorama polític català encara que l’hegemonia està a favor del PSUC. El nacionalisme més radical: Estat Català, Nosaltres Sols, desorganitzat, fragmentat. A l'hivern de 1939-40 dona lloc a una nova organització, el Front Nacional de Catalunya.

Col·lapse polític, marginació i automarginació.

Col·lapse institucional La Generalitat estava formada per tres institucions: la Presidència, el Govern i el Història de Catalunya en el Món Actual II

46

Parlament. Al 1939 les tres institucions deixen de funcionar. El Govern a estat liquidat (el que va crear el juny del 1936, CNT, UR, ERC, ACR, POUM). Es dóna per dissolt quan creua la frontera (un Govern sense territori és un absurd). No hi ha parlament, s’ha desintegrat, la majoria dels diputats es troben entre França i Amèrica. Només sobreviu la Presidència en la persona de Lluís Companys. Presidència discutida sobretot perquè se li fa responsable dels desastres de la guerra i a qui es considera incompetent per continuar en el càrrec. Es fan consultes i gairebé tots opinen així exceptuant ERC i PSUC. Això obliga a replantejar el futur institucional de l’exili català.

Sortida de caràcter polític Creació d’un Consell Nacional l’abril de 1940 format per personalitats de prestigi reconegut. Pompeu Fabra, Josep Pous i Pagès, Antoni Rovira i Virgili, Santiago P. i Sunyer, que asumeixen les competències de la Generalitat, la direcció de l'exili català.

Lluís Companys com a President però no en efectiu.

Sortida cultural Creació de la Fundació Ramon Llull. Des de l’òptica dels republicans catalans l’element imprescindible de cohesió de l’exili és la llengua i la cultura expressada en aquesta llengua. Es reforça amb les notícies de repressió a l’interior. Només a l’exili hi ha possibilitat de supervivència de la llegua i la cultura catalana. Entitat amb una tasca d’ajuda al món cultural: d’ajuda als refugiats que es troben als camps i per finançar el retorn a Catalunya. Es financia amb diners trets de la Generalitat de la República a través del SERE (tendència negrenista)i la JARE (tendència prietista) Tota aquesta dinàmica queda tallada amb la caiguda de França el 1940. Armistici i divisió del país: costa atlàntica i el nord controlat pels alemanys i una segona França, la França de Vichy, una mena d’Estat independent sotmès als alemanys. Fins el novembre de 1942 quan els alemanys passen la línia de demarcació i ocupen tot el país.

Al juliol 1940 Lluís Companys detingut i entregat a la policia espanyola i el 15 d’octubre de 1940 es afusellat a Montjuïc. El succeeix el president del Parlament Josep Irla d’ERC. Fins l’agost del 1945 que serà substituït per Josep Tarradellas. Tot això obren un panorama nou pel l’exili polític català.

Primera fase: 1940-1944. Període marcat per dues fases: • Etapa marcada per l’activació de nous escenaris: Mèxic i Londres i el tancament previ de l’escenari francès. França aïllada de la resta del món.

• Període de ruptura institucional o divisió política. Quan arriben a Londres les notícies sobre l'execució de Companys, un grup d'exiliats encapçalat per Pi i Sunyer, i Boch i Gimpera, Batista Roca, Verga, Ramon Perera, activen un grup “Consell Nacional de Catalunya” anuncien que com que el poder de la Generalitat no pot actuar lliurement sumeix provisionalment les funcions de dirigir l’exili català tant en el pla cultural com en el polític. Organització suprapartidista que actua pel bé nacional.

A més a més d’aquesta declaració, aquest consell difon un programa polític a superar el marc constitucional del 31-32: elaboració d’un discurs basat en dues hipòtesis: 1. Possibilitat que la Dictadura franquista entri a la guerra al costat d’Alemanya i Anglaterra.

2. Aquesta entrada significa que la victòria aliada implica la destrucció de la Dictadura Història de Catalunya en el Món Actual II

47

però també representa una altra cosa: una futura ordenació europea diferent de la que va donar el 1919-20 a la sortida de la priemra guerra mundial, basada en el federalisme i en el procés d’unitat europea. Si això es dóna, per què defensar només la reimplantació de la II República quan es podria anar a la construcció de la III República Espanyola de caràcter federal? III República Federal front a un sector que es troba en Mèxic i que defensen el programa de recuperació de la II República.

3. Londres, III República que reconegui l’autodeterminació de les seves comunitats.

Segona fase: 1944. Reorganització de l’exili • Alliberament de França.

• Reactivació d’aquest escenari i de les organitzacions polítiques de l’exili republicà.

• Viatge al Realisme polític. Una constatació: l’Europa de 1944-45 no és l’Europa imaginada el 1940. Diferent de l’Europa Federalista del 1944.

Hi ha el problema de Polònia, qui la controla després es parla que la lluita contra el feixisme vindrà la lluita contra el comunistes. Espanya no a entrat en guerra i a mesura que avança la guerra la Dictadura manté excel·lents relacions amb l’Alemanya nazi però a cada vegada estan menys interessats els països aliats respecte a la seva recuperació democràtica.

El Consell Nacional de Londres entra en crisis, dissolució i viatge al realisme polític, accepten la creació d’un govern de la Generalitat a l’exili que recull l’esperit renovat del Consell Nacional i per altra banda un programa que defensi el programa de 1931-32. Tota l’activitat política es torna a concentrar a França. Darrera etapa de l’exili republicà (194548) marcat per les esperances de canvi i no poder fer caure la Dictadura.

Reorganització de l'exili: 1945-1947 El setembre de 1945 s’arriba a la formació del primer i únic govern català a l’exili. El govern neix d’una forma un tant precipitada ja que es presenta el govern republicà català com a única via possible per derrocar a la dictadura franquista. El govern català a l’exili estava presidit per Josep Irla i l’espanyol per José Girol. S’havien de tancar les disputes internes republicanes per a donar pas a un programa unificat que possibilités el canvi de règim. Aquest govern tindrà tres problemes greus fundacionals: 1. És un govern que té problemes econòmics. Depèn exclusivament de les negociacions permanents amb els republicans espanyols que aporten unes quotes mensuals que garantiran el manteniment del govern. Si no arriben aquestes quantitats el Govern es veurà obligat a demanar préstecs al govern basc.

2. Govern sense representants a l'interior. Serà un govern que no podrà tenir consellers a la República Espanyola.

3. No hi ha cap representant de les forces polítiques conservadores al govern a l’exili, les negociacions en aquest sentit fracassen.

Es manté fins el gener de 1948. Aquest govern serà acusat de ser un govern inacabat i no definitiu. A pesar d’aquest limitacions, el Govern intentarà actuar sobre tres grans àmbits: Àmbit cultural.

Ho farà sobre tres eixos bàsics: • Reedició de la revista de Catalunya.

Història de Catalunya en el Món Actual II

48

•

•

Curs de català per correspondència supervisat pel mateix Pompeu Fabra. Amb una clara voluntat per que una segona generació d’exiliats no perdi la llegua materna i d’aquesta manera es disgregui aquest grup en els llocs d’acollida.

Pla d’Edicions de clàssica de la cultura catalana.

Àmbit interior Incidir sobre les activitats antifranquistes delegant un representant a l’interior que es responsabilitzi dels contactes amb els grups de resistència.

Relacions amb els republicans espanyols Relacions difícils marcades per el problema econòmic i per un factor determinant que son les relacions entre Indalencio Prieto (sector moderat PSOE) i els grups monàrquics (comte de Barcelona i José Maria Gil Robles) El bloc anglès-francès, després de 1945 van propugnar per l’acord entre Indalencio Prieto i el Grup Monàrquic que facilités la sortida de Franco en la línia d’un procés de normalització política en el qual no es definís el règim constitucional. És a dir, deixar obert el futur espanyol renunciant a l’opció de la reinstauració de la II República. Això suposava rebaixar el programa reivindicatiu republicà i deixar obert el camí a la monarquia. Les converses acaben el 1948 quan el comte de Barcelona va fer marxa enrere en negar-se a negociar amb els republicans. Després d’aquest intent, el govern republicà a l’exili espanyol va quedar molt debilitat i ja es va descartar la possible sortida de Franco per part dels grups aliats.

Mentrestant a l’interior es posa en acció una plataforma unitària anomenada Consell Nacional de la Democràcia Catalana el novembre de 1945. Aquest consell accepta la figura de Josep Irla però no del govern català a l’exili. Avisa també de què en cas de caiguda del règim franquista, serà aquest consell qui figurarà com a govern provisional de la Generalitat. Aquesta etapa finalitza el 1947 amb un desenllaç produït el gener de 1948 amb la dissolució del govern català a l’exili.

L’any 1948 la fi de l’activisme a l’exili sobre l’interior. Hi ha 3 elements a tenir en compte: 1. Context internacional a la contra. Inici de la guerra freda. Dos blocs antagonistes: URSS-USA. La dictadura franquista es valorada des e una nova perspectiva ja que ofereix garanties d’una certa estabilitat en una àrea molt sensible d’Europa.

Espanya ofereix garanties d’anticomunisme i de control de la població i de alineament amb les potencies occidentals. De la mateixa manera, les opcions republicanes perdran tota la seva opció de desbancar al franquisme. Tampoc ofereix garanties d’estabilitat l’opció borbònica.

2. Els canvis generacionals. Aquesta segona generació s’integren cada vegada més en els països d’acollida i que va lligat a dos elements més: 1. Desaparició de personatges representants de l’exili: Pompeu Fabra (1948) i Rovira i Virgili (1949).

2. Desintegració de l’exili en el marc de les primeres onades migratòries per qüestions econòmiques. Retorn d’exiliats a l’interior: Joan Oliver. Escriptors convençuts de què la millor opció és la lluita a l’interior:Joan Salas.

3. Derrota a la batalla política. La dinàmica antifranquista es centra a l’interior, es localitza a Catalunya i és prescindeix del suport des de d’exili ja que aquest ja no té prou força. El 1954 es produeix la dimissió de Josep Irla i es procedeix el relleu en Josep Tarradellas.

Història de Catalunya en el Món Actual II

49

Oposició antifranquista dels anys 40 Tres etapes: • 1939-1943 • 1943-1946 • 1947-1950 1a etapa (1939-1943). Coincideix amb dos fets importants: • Etapa de màxima intensitat repressiva de la dictadura. Se centra aquesta etapa en la persecució dels elements republicans i esquerrans tenint en compte les accions d’aquests durant la guerra. La victòria franquista representa el trencament de les xarxes socials, polítiques i solidàries de l’etapa republicana. El franquisme trenca totalment la infraestructura republicana. Pràcticament la totalitat dels grups republicans han fugit a l’exili i es trigarà molt a organitzar-se grups clandestins que ja no tindran re a veure amb els grups exiliats republicans.

L’activisme antifranquisme durant aquesta època: • Ajuda als presos polítics.

• Fabricació de documentació falsa.

• Organització de cadenes d’evasió catalanes.

• Cadena d’Evasió.

1. Organitzades pel Front Nacional de Catalunya el 1939-40 fundat per elements d’Esquerra Republicana. S'instal·la principalment a Perpinyà on es crea una organització clandestina a l’interior, a Barcelona en dos àmbits: l’aparell de propaganda política i l’aparell militar. El FNC organitza una important cadena d’evasió amb contactes amb els Serveis d’Espionatge Britànic i francesos.

2. Front de la Llibertat. Plataforma que vol ser unitària dels grups d’esquerra catalana. Composta per elements del POUM. Es dissoldrà en el Moviment Socialista de Catalunya.

3. La CNT. Organitza cadena d’evasió al Pirineu aragonès. Paral·lelament a l’interior es produeixen intents d’organització política al voltant del PSUC del POUM i del Front Nacional de Catalunya.

2a etapa (1943-1946). Marcada per dos elements: • Les expectatives creades al finalitza la II Guerra Mundial.

• L’aparició d’instàncies suposadament unitàries que ofereixen unes mínimes garanties a les forces aliades de cara a un possible enderrocament del règim franquista. ◦ Aliança Nacional Catalana (PSUC, 1943) ◦ Aliança Nacional de Forces Democràtiques (1945): CNT, POUM, ERC, ACR, UAC, EC. Assumeix el programa republicà i posarà les bases per l’aparició del Juliol del 45 de l’Aliança de Partits Catalans Republicans.

• •

Activisme polític centrat en noves organitzacions com el Front Universitari Català la reorganització de la CNT. L’expansió clandestina del Front Nacional de Catalunya.

Història de Catalunya en el Món Actual II

50

En aquest punt desapareix pràcticament l’organització política, l’Esquerra Republicana a l’interior. De la mateixa manera desapareix pràcticament la cultura republicana a Catalunya.

3a etapa (1947-1950). Marcada pel notable creixement de l'eficiència de l’acció repressiva del franquisme amb la caiguda del POUM, la desaparició d’Acció Catalana marcada per la redefinició estratègica que du a terme el Partit Socialista Unificat de Catalunya en tres àmbits: • Fi de la lluita armada, fi dels maquis.

• Potenciació de la lluita obrera en contra de la dictadura.

• Aprofitar les poques escletxes de la dictadura. Estratègia del Entrismo.

• Infiltrar-se en l’estructura sindical a través de les pròpies armes.

Aquestes accions donaran al PSUC un marcat aire protagonista de cara a la lluita contra el franquisme.

Història de Catalunya en el Món Actual II

51

Tema 6: Els anys cinquanta La consolidació de la dictadura Als anys 50 el país comença a sortir de la llarga postguerra. També comencen a generarse els canvis que permetran al cap de 20 anys la sortida democràtica. No són uns anys de transició entre la postguerra i el Desarollismo, sinó que són anys més complexos. Els cinquanta són els anys de la plena consolidació de la dictadura. Tan interna com externament s’assegura la supervivència. Un factor que juga a favor del règim franquista és la nova situació internacional de guerra freda: por a una nova guerra, amb l’afegit a la por a la bomba atòmica. Què hi podia aportar Espanya? Com a mínim no havia de ser un element distorsionador i que generés problemes a Europa. La percepció europea en relació Espanya era que es tractava d’un país endarrerit. Els aliats no donaran cap facilitat per empentar Espanya cap a una situació de normalitat.

Gran Bretanya i França feien el següent anàlisi de la situació espanyola: quina alternativa seriosa hi havia al franquisme? La republicana? La responsabilitzaven d’haver portat el país a la guerra civil. L’opció republicana anava acompanyada de la presència dels comunistes. L’opció monàrquica? Podria ser un relleu acceptable, però l’opció monàrquica s’havia d’imposar des de dins. Una sortida pactada entre monàrquics i republicans? s’havia d’arribar a un acord per desallotjar Franco del poder i obrir un període de transició en el qual ja es decidiria el futur d’Espanya. Aquesta darrera opció era la més ben vista per Europa però faltava que monàrquics i republicans es posessin d’acord.

Quan semblava que aquest acord era possible el mateix Joan de Borbó, comte de Barcelona, el tira enrere. Al llarg dels cinquanta el franquisme consolida un paper que ja li va bé a occident: l’anticomunisme. Des de 1945 el franquisme s’ha anat treien del damunt els elements més feixistitzants. Ha anat exceptuant el discurs més catòlic integrista. Ja no és un règim que es presenta com una peça fonamental del nou ordre europeu sinó que es presenta com un règim peculiar, que només s’explica per la realitat històrica d’Espanya, que passa per ser un país catòlic, amb un discurs nacionalista radicalitzat i una versió pròpia del que seria un model d’estat de “democràcia orgànica”, on suposadament tothom tenia dret a estar representat en una cambra legislativa, on s’accedia mitjançant “eleccions”. No es tractava tant de vendre la idea d’una democràcia singular sinó d’entrar en una etapa d’institucionalització.

El franquisme podia vendre estabilitat al Mediterrani occidental i la seguretat que el país no cauria mai en mans comunistes. La dictadura era un fidel aliat dels amics anticomunistes. A partir de 1948 tots els senyals que arriben de fora indiquen que el règim franquista ha entrat en una etapa d’una certa seguretat internacional. A nivell interior entre els anys 1944 i 1948 es desarticula el que quedava del republicanisme i el catalanisme i també es procedeix a realitzar la primera desarticulació del PSUC. Accions policials d’una efectivitat notable. Es procedeix en dos fronts: la Guàrdia Civil lluita contra el maquis i la Policia Armada contra la repressió política.

Després d’una conjuntura internacional complicada (1945-48), amb el tancament de la frontera i la marginació del règim a les institucions internacionals, a partir de 1948 s’entra en una nova etapa. El cercle internacional al franquisme es va reduint. Es reobre la frontera amb França i es recuperen les relacions diplomàtiques amb els Estats Units i la Gran Bretanya. Al 1951 tornen els ambaixadors. La pressió sobre el règim es va reduint.

Aquest procés s’accelera a partir de 1950 quan les Nacions Unides anul·len la resolució Història de Catalunya en el Món Actual II

52

de 1946 que condemnava el règim franquista a l’aïllament internacional. A partir d’aquí fins al 1955 l’Espanya franquista s’anirà incorporant als principals organismes internacionals (UNESCO, FAO, ONU). Al 1953 es signa el Concordat amb el Vaticà i els acords econòmico-militars amb els Estats Units.

A canvi del reconeixement a l’Espanya franquista se li demana mantenir l’aïllament anticomunista i servir com a base de proveïment del bloc occidental, a més de mantenir un paper d’absoluta discreció en el plànol internacional. Estats Units no li demana més. Al règim no se li permet l’entrada ni a l’OTAN ni la CEE. El franquisme rebrà ajuda per legitimar el règim provinent d’Estats Units i el Vaticà. Amb el Concordat de 1953 el Vaticà reconeix en el règim un estat catòlic únic al món. El règim ofereix tot un seguit de privilegis. El Concordat fixa les relacions entre Església i un Estat que coincideixen plenament en l’ordenament franquista. L’Església és un element vertebrador del règim. Franco es reconegut com a líder catòlic, se li concedeixen privilegis de monarca feudal: dret de representació (la via per trencar el monolitisme serà a través dels bisbes auxiliars) i el pal·li. Concordat d’ajuda mútua. Beneficia a les dues parts.

Consolida el factor religiós en el marc de la dictadura. Permet a la Santa Seu guanyar-se un aliat en uns anys complexos pel catolicisme. L’ajuda nord-americana en forma de diners a canvi de les bases.

Als anys 50 les dues oposicions al franquisme (monàrquica i republicana) fan fallida. El projecte republicà, amb les divisions internes, sense recursos ni suports internacionals, es dilueix a l’exterior. L’alternativa republicana desapareix de l’horitzó. També l’alternativa catalana. No només ha desaparegut a l’exterior, sinó també sobretot a partir de 1948 a l’interior. L’alternativa monàrquica gira al voltant de Joan de Borbó, que instal·lat a Suïssa, emet uns comunicats que molesten a Franco. Després es trasllada a Portugal i es construeix un nucli dur al seu voltant format per aristòcrates desencatats amb Franco, perquè no té cap presa en una restauració monàrquica, alguns militars de tradició monàrquica i Gil Robles junt a alguns ex-falangistes notoris com Alfonso García Valdecasas.

Què es pot construir amb això? S’ha d’afegir que a partir de 1948, amb la llei de successió, Franco es reserva el dret de nomenar el seu successor amb el títol de rei. Amb això hi ha poca alternativa a construir. Joan de Borbó queda apartat. Què pot representar aquesta monarquia? Pels elements que giren al voltant de Joan de Borbó el restabliment monàrquic difícilment pot portar a la democràcia. Les imprecisions són notables.

Difícilment es pot parlar d’aquest món com una oposició antifranquista. Els monàrquics es limiten a esperar el relleu de Franco, que pot venir amb al seva mort o amb l’abandonament voluntari del poder, però tenint en compte que serà el general Franco qui decidirà el seu successor. Al 1969 finalment es nomena a Joan Carles, fill de Joan de Borbó, com a successor.

Als cinquanta les alternatives antifranquistes ja no són ni dins el règim ni a l’exterior.

S’aniran construint lentament dins el país a partir de la renovació generacional del món antifranquista i amb l’objectiu no tan de fer caure la dictadura com d’anar aconseguint espais d’actuació, sigui utilitzant les mateixes estructures del règim (CCOO o la via universitària). Si va haver democràcia després de Franco va ser perquè va haver abans un antifranquisme.

Història de Catalunya en el Món Actual II

53

El factor de la Guerra Freda és clau en la supervivència del franquisme. A partir d’aquí la dictadura iniciarà un projecte de supervivència on el primer objectiu és sobreviure políticament. Es fa canviant la identitat principal del règim polític, abandonant la imatge més vinculada als orígens de la dictadura (pro-feixista). Es desmunta aquesta imatge i es configura una altre, no nova, sinó a partir d’elements preexistents: catolicisme integrista, espanyolisme com a singularitat que va més enllà de l’estricte identitat com a país, l’anticomunisme visceral i una mena de feixisme diluït, que permetia la supervivència de sectors falangistes i que ja no s’anomenaran feixistes sinó Movimiento Nacional. Tot plegat per intentar construir-se una imatge per inventar la via espanyola a una espècia de democràcia única al món. Espanya és una realitat tan especial que no li serveix el model democràtic liberal i ha d’inventar-se la democràcia orgànica. Per la via de la singularitat s’intentarà sobreviure en un entorn internacional ideològicament hostil, però políticament tolerant. En les prioritats internacionals Espanya ocupa un lloc cada vegada menys central que mentre no posi en perill els nous equilibris podrà anar subsistint.

L’altre element que explica la supervivència és la manca d’una alternativa fiable a la dictadura, que no desemboqui en una nova guerra civil. L’alternativa republicana queda descartada, en la mesura que des de l’òptica europea els canvis de règim a Espanya sempre han estat marcats per conflictes violents. Segona sortida al règim, tutelada per Regne Unit i França: hipotètic pacte entre republicans i socialistes moderats i el comte de Barcelona, que hauria de propiciar la renúncia de Franco al poder i l’obertura d’un període transitori al final del qual es definiria el tipus de règim polític que caldria construir a Espanya. Calia que republicans renunciessin explícitament a la reimplantació de la II República (retorn a la democràcia) i els monàrquics havien d'aconseguir el suport suficient dins el règim perquè es produís la renúncia de Franco.

El primer element, la renúncia republicana, es va dur a terme ràpidament. Això dinamita al sector republicà. A partir dels anys cinquanta el món republicà exiliat desapareix com a referència alternativa a la dictadura. L’exili republicà deixa de ser la referència alternativa a la dictadura. La lluita contra la dictadura es farà a partir d’aleshores des de l’interior amb noves formes de lluita. La oposició monàrquica no existirà mai a Espanya. Esperen a ser el relleu de la dictadura. Relleu a més agrejat per un altre element: la llei de successió que permet a Franco nomenar el seu successor a títol de rei.

Element a tenir en compte: desaparició a curt termini d’un alternativa real de la Dictadura.

Ha desaparegut l’alternativa republicana, projecte exhaurit i acabat. Quedarà el simbolisme: un president a l’exili, però el buit deixat no és ocupat per l’alternativa monàrquica. Alfons XIII ha deixat un hereu, el seu fill Joan de Borbó, Joan III comte de Barcelona. La gent del seu entorn, J.M. Gil Robles, Sáinz Rodríguez han intentat petites conspiracions neutralitzades per Franco.

El 1947 es promulga (després d’un referendum) la Ley de Succesión: Espanya com a un regne i Franco com el seu cap d’Estat. La Llei de Successió li donava a Franco el privilegi de nomenar el seu successor a títol de rei. Desactiva qualsevol conspiració promonàrquica. Restaura la monarquia però no volia restaurar la democràcia.

El nucli monàrquic al voltant del comte de Barcelona era format per elements liberals i antidemocràtics: dos fundadors de la Falange, Luca de Tena i José M. Pemán. Serà una alternativa al post-franquisme. Amb la desaparició dels dos models alternatius a la Dictadura, aquesta es va poder reforçar internament.

Història de Catalunya en el Món Actual II

54

La creació d’una cultura democràtica limitada fonamental per l’extensió del franquisme els anys 60. Va ser important crear advocats laboralistes per defensar els obrers i lluitar contra el franquisme.

Als cinquanta la dictadura s’ha desempallegat de les dues alternatives al règim: republicans i monàrquics. Si Franco es pot presentar com la millor garantia d’estabilitat i seguretat anticomunista, per què fer experiments? L’opció d’aïllament al franquisme és inútil, no té massa sentit. El preu de la supervivència és tan baix que no val la pena forçar un altre canvi. El franquisme es conforma en ser un país marginal mentre se li permeti la seva supervivència. Aconsegueix entrar a la ONU, l’UNESCO, la FAO... Ho presenta com el gran triomf de la democràcia orgànica, a preu de no incorporar-se mai als organismes internacionals de pes. No entra a la integració europea, ni a l’OTAN, ni al Consell de Seguretat de l’ONU. És un país tolerable però inacceptable.

L’evolució econòmica fins a la crisi de 1957 (dades bàsiques) A la Dictadura dels 50 el sistema econòmic està en crisi. El model autàrquic, doctrina nacional en el camp de l’economia. Estat en fallida que se salva gràcies als crèdits nordamericans. Ajuda que no resolc els principals problemes. Calia liberalitzar l’economia espanyola, la liquidació del racionalisme i l’intervencionisme estatal en els preus.

Supervivència d’una dictadura que en termes econòmics està vorejant el desastre més absolut. Econòmicament cal esperar al 1959 (Pla d’Estabilització) per poder començar a pensar en la supervivència econòmica de la dictadura. Fins aleshores s’havia mantingut un model econòmic autàrquic, intervencionista i deficient pel que fa al seu desenvolupament. Liberalització del sistema que inclou desregular els sectors econòmics intervinguts per l’estat, modernitzar la política monetària, eliminar les traves administratives al voltant la distribució interior, impulsar una reforma fiscal, obrir el mercat espanyol al capital exterior i jugar amb una moneda barata per oferir aquells serveis econòmics que facin competitiva l’economia del país. Acompanyat per l’exportació a Europa de milers d’emigrats que s’incorporen al mercat laboral europeu i que enviaran a Espanya divises fonamentals per alimentar l’economia. La liberalització econòmica, pròleg segons Franco de la liberalització política, pretenia modernitzar l’economia sense tocar el sistema polític per generar la suficient riquesa econòmica com per vacunar la majoria de la població de qualsevol temptació subversiva. Es tractava de fer créixer unes classes mitges benestants, per garantitzar la còmode supervivència del règim. El principal artífex és Laureano López Rodó. Entre 1957 i 1959 es posa en marca el Pla d’Estabilització, en el marc d’una etapa d’expansió econòmica europea. Als anys cinquanta tots els indicadors econòmics són negatius. A començaments dels cinquanta conviuen dues realitats: el mercat oficial racionat i el mercat negre, on si troba de tot a uns preus desorbitats.

Als anys cinquanta la situació social és complexe. Existència d’uns grups socials minoritaris però privilegiats i una població majoritàriament empobrida. Entre 1950 i 1951 és bastant visible la diferenciació social entre aquells llocs que concentren la vida dels sectors socials privilegiats. Barcelona encara no s’ha recuperat dels danys de la guerra. Hi ha un important dèficit d’habitatges. No s’ha realitzat cap pla de renovació urbanística que l’hagi permès superar els desastres de la guerra. A finals dels 50 la sensació de malestar social està força estès i es detectat als informes oficials. Hi ha certa desafecció cap als valors de Falange. No es detecten elements opositors al règim però si es detecta el malestar social per la ineficiència de l’estat en el proveïment elèctric, productes de primera Història de Catalunya en el Món Actual II

55

necessitat i alhora en controlar el frau fiscal.

No hi ha un correcte proveïment elèctric, els mitjans de transport són un desastre. La impossibilitat de progrés social és encara important. Les autoritats públiques són d’una mediocritat notable.

Un sector del franquisme prendrà posicions, aparició dels tecnòcrates de l’Opus Dei (grup de pressió catòlic adreçat a sectors concrets del país (classe alta) eficaç i preparat que entra en pugna amb la Associació Catòlica de Propaganda. Gent molt preparada amb bons contactes dins del poder (Luís Carrero Blanco) i que plantegen la necessitat d’introduir reformes que garanteixin la supervivència de la Dictadura. Home clau, Laureano López rodó, barceloní que s’encarrega de plantejar creixement econòmic sense democratitzar el país.

Introduir reformes administratives per ser més eficaç i modern i contrarestar les inèrcies burocràtiques del passat. Millora en els mecanismes de gestió, liberalització de l’economia parcial. No es toquen els monopolis de l’Estat. El creixement econòmic produiria un major benestar social que repercutiria en una menor incidència de conflictes socials i laborals i més consolidació de la Dictadura. És el pla estratègic més important a la a la dècada dels 50 que posarà les bases del creixement econòmic dels anys 60 ajudat pels “gloriosos 30 años”. Aportació de divises dels emigrants: boom econòmic.

No es produirà una plena liberalització econòmica però sí l'augment de la protesta social contra el franquisme. Els canvis en l’ambient econòmic van forçar la retirada parcial de Franco com a principal executiu de la seva dictadura.

L’Opus Dei ve ser clau per evitar la fallida de l’Estat. Va ser el pilar de la Dictadura en detriment de la Falange i la Associació Nacional Propagandista. Anys 50 relleu generacional tant a l’àmbit franquista com a l’àmbit territorial de l’antifranquisme. Els universitaris arriben a la universitat amb una formació ideològica molt deferent de la que avien rebut els seus pares. També a nivell de professorat: arribada de professors joves, part dels quals s’ha format a l’estranger i que serà clau per convertir la universitat en foc de l’activisme antifranquista.

Crisis del Sindicat Oficial Catòlic que portarà els seus membres més actius cap al territori de l’antifranquisme social. Això explica: la notable presència d’elements del sindicalisme catòlic a CC.OO Es mantenen en el poder franquista Carrero Blanco i elements rellevants de la seva generació. També s’han produït relleus significatiu: cedir els càrrecs de l’administració franquista a elements sense adscripció política determinada o incorporació d’antics element de la Lliga Catalana., d’Acció Catòlica que presenten un perfil molt diferent (alcalde de Barcelona no s’hi posa l’uniforme falangista. Franquisme més pragmàtic. Ja no és tan fàcil identificar qui és carlí, qui és falangista, ara es “ser franquista” Hi ha un nucli de vells camarades de la guerra.

La vaga de tramvies de 1951 La Vaga de Tramvies de 1951 és molt important perquè és el primer conflicte amb ressò social notable contra la Dictadura que agafa per sorpresa a les autoritats de la Dictadura.

Abans havia hagut altres conflictes: Història de Catalunya en el Món Actual II

56

• • •

L’any 44 a Barcelona, vaga d’estudiants de les Escoles Laborals que va desbordar el control del Sindicat Espanyol Universitari.

Vaga del tèxtil de Manresa, any 45, relativament important perquè posa de manifest el tipus de protesta laboral dels 40. Protesta davant una situació degradada.

Racionament dels productes de primera necessitat absolutament ineficaç.

El mercat de treball era molt precari marcat per les restriccions elèctriques continues (jornades de 12-14 hores per aprofitar la llum natural). No es podien organitzar torns de treball, no sabien quan havien d’anar a treballar. Salaris insuficients. Havia un mercat d'aliments oficial regulat (Cartilla de Racionamiento). Mercat escàs de productes. Quan no havia productes es recorria al “mercat negre”. El preu es triplicava.

Al desembre de 1945 els treballadors de la fàbrica Bertrand i Serra van anar a una vaga que es va estendre a altres fàbriques on es donava millor proveïment de productes alimentaris al mercat, un “plus de vida cara” que era un complement salarial per cobrir necessitats vitals i petició a les autoritats públiques per un major control dels productes de primera necessitat. Aquest conflicte acaba amb la intervenció de la Guàrdia Civil i en un acord amb els fabricants i es van acceptar algunes de les exigències dels treballadors (Plus de vida Cara i pagar les jornal dels dies de vaga) D’aquí se’n extreuen conflictes geogràfics localitzats, relativament fàcils de controlar, sectorials, sense reivindicacions sindicalistes o polítiques). Aquesta és l’arrel de la vaga de tramvies del 51.

La Barcelona dels inicis dels 50 es bruta i empobrida, amb enormes dèficits, ajuntament ineficaç (el del Baró de Torradas), marcada per la pèssima situació política, laboral i social, racionament malament organitzat i malament distribuït, les fosques per la manca de subministrament elèctric i repressió política i social. Salaris insuficients, jornades de 12 hores diàries de dilluns a dissabte. Racionament que obliga a accedir al mercat negre on els preus es multipliquen. Situació de ciutat endarrerida, contrastava amb l’exili de luxe de la grans fortunes barcelonines (algunes per l’estraperlo) Classe popular i mitja, empobrides.

S’acumulen una sèrie de decisions que actuaran com a llançadores per explotar la situació. Al desembre de 1950 s’aprova un augment del 40% dels preus del bitllet del tramvia. La proposta d’augment del bitllet també es fa a Madrid, però a diferència de Barcelona, la pressió dels propis regidors de l’Ajuntament farà que el Ministeri rectifiqui la proposta.

A Barcelona s’apliquen les noves tarifes. A primers de febrer de 1951, aprofitant un seguit d’actes religiosos públics, comencen a circular de forma anònima papers denunciant el tracte de favor que s’ha fet a Madrid i proposant que es deixi de viatjar en els tramvies com a protesta. Va coincidir amb concentracions religioses, “Santa Misión”. A partir del 8 de febrer va començar a circular octavetes contra els tramvies, visible en els dies següents, campanya de boicot a la companyia. A partir del 22 de febrer s’uneixen els estudiants universitaris. Boicot passiu.

A partir del 22 de febrer alguns estudiants de l’UB s’afegeixen a la campanya i donen visibilitat al centre de Barcelona. Hi ha alguns atacs amb pedres contra els tramvies.

Consoliden el boicot general a la companyia de tramvies. El 24 de febrer la vaga és Història de Catalunya en el Món Actual II

57

absoluta. Caiguda del 100% dels ingressos. Incapacitat del governador civil, Eduardo Baeza Alegría, de controlar la situació. No sap gestionar els inicis del conflicte. Acusarà als falangistes locals d’estar al darrera de la protesta i amenaçarà a la ciutadania en el cas que continuïn amb el boicot. La primera setmana de març el boicot és total. El punt més àlgid de la vaga va se el 24 de febrer i el 4 de març fins el punt que el llibre de comptabilitat revela una caiguda del 97% dels seus ingressos. Baeza Alegría avisava que feria intervenir la força publica, va trigar e fer-ho i això és un indicador de la seva incapacitat professional i de les males relacions de Baeza Alegría amb els sectors franquistes que l’haurien d’haver proporcionat una informació de la situació a la ciutat (per ex., l’aparell falangista) però tenia males relacions amb els falangistes locals. Ell no era falangista, l’organització falangista local anava de baixa, s’havia burocratitzat, pèssimes relacions amb les forces vives de la província. Van acabar amb la detenció del sotscap provincial Diego Fernández Ramírez. E va fer detenir com a instigador de la vaga de tramvies. Els militars tampoc l’ajuden. El Govern Civil tenia escàs prestigi social. Interessa campanya popular en contra de la seva persona.

El 3 de març es produeix una reunió entre dirigents econòmics de la ciutat i el governador civil on li exigeixen que demani a Madrid que es revisi la pujada de els tarifes. EL 5 de març el Ministeri d’Obres Públiques accepta retirar les tarifes. Al 6 de març tot i la rectificació del Ministeri, en una reunió a la seu dels Sindicats verticals els delegats falangistes es presenten com els inductors de la gran protesta social (en una Assemblea de delegats) que acaba en una discussió entre delegats falangistes i els altres i la convocatòria d’una vaga general per demanar la fi de les sancions contra tots aquells que han estat multats per haver atacat als tramvies i per protestar contra la carestia de la vida.

Paradoxa: la primera vaga general que es produeix a Barcelona des de 1936, els dies 12 i 13 de març de 1951, ha estat convocada des dels sindicats verticals, en ple coneixement dels delegats falangistes que han quedat en minoria sense que al darrera de la vaga hi hagi organitzacions sindicals concretes i que tindrà un gran èxit.

La vaga es desactiva quan finalment a partir del 13 de març comencen a enviar contingents policials: 3.000 policies i un batalló d’infanteria i l’immediat cessament del governador civil que es substituït per Felipe Acedo Colunga (1951-1960), de perfil dur, que aterra a Barcelona per restablir l’ordre públic, recuperar el control de la situació i detectar i corregir aquells problemes que han donat lloc a una protesta tan insòlita com la de 1951.

Home de mà dura, però que a la vegada té clar amb aquí ha de negociar per mantenir la calma social i el consens mínims al voltant del règim.

De tot aquest conflicte va sorgir: • Una certa presa de consciència de què la vaga va ser un cert punt de ruptura i l’inici d’una nova etapa. Mobilització contraria al règim que transcendia el simple escenari barceloní ja que tenia ressò a altres punts del territori.

• Validesa de l’entrismo, disposar de béns econòmics, valia la pena d’intervenir, estratègia que s’intensifica en els anys següents.

• Repercussió oficial: va caure l’alcalde de Barcelona substituït per Antonio Simarro que venia de presidir la Diputació de Barcelona, va caure el delegat de sindicats i el Governador Civil Baeza Alegría, substituït de forma fulminant per Felipe Acedo Colunga, antirepublicà i antidemocràtic.

Es volia tancar els conflictes amb la Falange local neutralitzant qualsevol element díscol i Història de Catalunya en el Món Actual II

58

per enfortir la tasca de la policia repressiva, refer les relacions amb els grups de poder local i social de la província, interlocutor entre aquests grups i el poder central. Una mostra, novembre de 1954, es celebren eleccions municipals: llista única aprovada pel Governador Civil. Només votaven els caps de família. Havia una candidatura oficial amb repetició regular de la Diputació de Barcelona i altra formada pels elements més joves de gent d’Acció Catòlica i del món regionalista (Narcís de Carreres, Santiago Udina Martorell). Representaven sectors burgesos urbans relativament dinàmics i joves que demanaven accés a les parcel·les franquistes. Com que no es podia prohibir va crear un única llista per evitar un triomf de la llista nova. Única candidatura.

Presència per primera vegada d’activistes universitaris en una protesta social. Moviment estudiantil que aprofita concentrar-se al centre de Barcelona i que cada vegada més participaren en moviments en el centre de Barcelona. La vaga de tramvies, referent inexcusable i ve ser presa com a model: mobilització de finals de 1956 i començament de 1957. Entre 1956-57 les vagues van començar a l’àmbit universitari. Venien d’uns incidents molt importants a la universitat de Madrid (J. Ruíz Giménez) Coincidien amb la fi del principi del Sindicato Español Universitario, organisme desprestigiat.

La Vaga de tramvies de 1951 fou el primer gran episodi de protesta social en el franquisme.

1. Caràcter de precedent. A partir de l'experiència de març de 1951 bona part dels conflictes socials posteriors (1956-57) prenen com a referència històrica fonamental la vaga de 1951. La Vaga de tramvies trenca amb la dinàmica uniforme de postguerra. És la primera gran ocasió en que sectors significatius de la població no organitzats assumeixen una dinàmica de protesta més enllà de la dinàmica de supervivència (assegurar-se el treball, mínima subsistència). 1951 és el primer cop que es pot anar més enllà en una protesta social. La de 1951 és una protesta de malestar social general. Funcionarà molt bé alhora d'intentar noves mobilitzacions.

A partir de 1951 les protestes socials contra el règim prenen una intensitat i uns continguts que van més enllà de la supervivència.

2. Descobriment de poder utilitzar certes estructures del règim per anar contra el règim: estructura sindical vertical (OSE) que dóna una mínima cobertura per intentar alguna mena de mobilització contra el règim. Inici de l'estratègia del Entrismo, opció d'incorporar-se a algunes instàncies oficials, per des de dins, facilitar la lluita social contra la dictadura. Això és el que es farà partir dels anys seixanta en els col·legis professionals, presentant candidatures no oficials per donar la batalla des de les instàncies reconegudes oficialment, com el Col·legi d'Advocats o el Col·legi d'Arquitectes.

3. Per primera vegada s'ha forçat des d'una protesta de base (d'origen poc conegut) un canvi en la presa de decisions del règim. Ha obligat a un canvi de responsables polítics. En el cas de Barcelona hi ha canvi de governador civil: Felipe Acedo Colunga (1951-1960) que compte amb una àmplia experiència com a fiscal militar.

Mà dura en qüestions d'ordre públic. Personatge pragmàtic. Aplica mà dura en l'ordre públic i està preparat per entendre el paper que ha de jugar en una societat complexe com la barcelonina. Acedo Colunga es preocuparà de facilitar l'accés als governs de gestió local i provincials a aquells sectors més significatius de la societat franquista catalana.

1954-1957 Al 1954 es celebren eleccions locals. Per sorpresa, a més de la llista oficial, es presenta Història de Catalunya en el Món Actual II

59

una candidatura franquista no oficial, on hi ha elements joves que representen el canvi generacional dels sectors burgesos catalans com Santiago de Cruïlles. Són persones joves que cal incorporar a la gestió del poder. Acedo Colunga unifica les dues candidatures. En aquesta conjuntura neix la carrera política de Joan Antoni Samarach, que al 1954 es disfressa de falangista, falangista com a eina de promoció.

Entre 1854-57 es produeix una renovació del personal franquista català, gran signe de que els anys cinquanta són uns anys decisoris. Accés a l'alcaldia de Barcelona de Josep Maria de Porcioles, apadrinat per Laureano López Rodó i d'un nou equip dirigent, que no només gestionarà la ciutat d'una forma diferent, sinó que intentarà convertir-se en una mena d'opció catalana al franquisme. Via catalana al franquisme. Vol convertir-se en un lobby de pressió català a Madrid i entrarà en disputa amb Acedo Colunga. És interessant com en els anys cinquanta es consolida un franquisme indígena que ambiciona una mica la gestió del poder i pretén anar més enllà de tot això.

Un altre gran canvi es produeix a l'alcaldia de Barcelona amb l'arribada d'Antonio Simarro. Serà l'inici de la dissolució del nucli falangista a Barcelona. A partir de 1951 més enllà dels actes cerimonials, el falangisme com un nucli identificable amb perfil propi pràcticament desapareix. La vaga de 1951 ha tallat les dinàmiques internes i en el vagatge d'experiències antifranquistes de sectors significatius.

Les vagues de 1956-57 El 6 de novembre de 1956 un grup d’estudiants de la universitat de Barcelona es va manifestar oficialment contra la invasió soviètica a Hongria que volia ser en el fons contra totes les dictadures. Com que era il·legal va ser dissolta de manera contundent i el dia 7 es produí una nova manifestació per protestar per l’anterior. Com a conseqüència, es produí el tancament de la universitat per ordre de Acedo Colunga fins després de les vacances de nadal. A aquesta manifestació es va afegir un augment dels preus de productes de primera necessitat i l’augment de les tarifes del tramvia.

Segona vaga de tramvies El gener de 1957 es produeix una segona vaga de tramvies, seguint el model de 1951, però acompanyada d'un nou element: el moviment estudiantil universitari. Al 1957 la presència estudiantil ve precedida de les primeres grans protestes en el marc de la Universitat de Barcelona. La vaga de tramvies i la protesta estudiantil es troben al gener de 1957 i li donen un contingut clarament polític.

La universitat ha viscut els canvis generacionals de gairebé 20 anys de dictadura. S'ha massificat relativament, ha renovat una part del professorat i al voltant de 1956-57 té un nombre molt elevat d'alumnes que pràcticament no ha viscut la guerra civil. Ha començat a treballar un professorat jove, tot i que el govern de la universitat continua en mans dels catedràtics. Reflecteix també els canvis socials i la lenta sortida de la postguerra autàrquica, la lenta modernització del sistema i la societat. En aquest context i vinculat a uns petits canvis d'orientació del Ministeri d'Educació (dirigit des de 1951 per Joaquín Ruíz Giménez), s'havia intentat moderadament introduir alguns canvis a la universitat, al voltant de la desfalangestització de la universitat: anar traient protagonisme falangista dins la universitat a través del SEU, facilitar l'accés a la universitat de nous docents i per tant en el fons desmuntar el que quedada de l'intent de construir una universitat de càracter feixista.

Història de Catalunya en el Món Actual II

60

A finals de 1956 es comencen a detectar en algunes facultats de Barcelona moviments de descontentament agreujats perquè al febrer de 1956, arrel d'una sèrie d'incidents a Madrid amb estudiants, Ruíz-Giménez havia estat cessat com a ministre i s'havia imposat una política de mà dura en relació a la universitat.

El 6 de novembre de 1956 un grup d'estudiants de les Facultats de dret i filosofia i lletres intentaren manifestar-se al centre de Barcelona amb motiu de la invasió soviètica a Hongria. Sembla que una part de la protesta derivaria cap a una manifestació contra totes les dictadures, inclosa la franquista. Aquesta manifestació acabà amb la intervenció policial. El 7 de novembre hi ha una nova manifestació i aquesta vegada Acedo Colunga no només ordena la dissolució de la manifestació sinó que ordena a la policia entrar a la universitat i tancar-la per ordre governativa fins després les vacances de nadal .Tot aquest episodi que no deixa d'evidència un cert malestar, ve a coincidir amb la tradicional pujada de preus del mes de desembre de la majoria dels productes de primera necessitat, i del bitllet de tramvia que puja un 33%. La sensació d'escanyament va ser força més notable.

Immediatament començarà una campanya per organitzar una nova protesta contra la companyia de tramvies, amb la diferència que ara sí que hi ha organitzacions al darrera: CNT, PSUC i algun monàrquic. La idea és la mateixa que al 1951: boicotejar els tramvies i forçar una revisió de les tarifes. La protesta es fa coincidir amb l'inici del curs universitari després de les festes de nadal. De la primera setmana després de les festes a finals de gener Barcelona viu dues protestes: usuaris de tramvies i protestes universitàries.

A partir del 9 de gener de 1957, es produeix un nou boicot als tramvies, darrere dels quals havia nuclis d’organitzacions antifranquistes que de forma més o menys coordinada impulsaven la protesta. El 14 de gener ja és un fet que s’estén al metro de Barcelona. El 15, enfrontaments a la universitat. Defenestració dels bustos de Franco i José Antonio Primo de Ribera que va enfurismar les autoritats i la policia va ocupar la universitat i la va fer tancar fins el 25 de gener juntament amb la vaga.

La vaga de tramvies s'allargà fins el 25 de gener. Mentre la universitat torna a ser tancada el 15 de gener per ordre del governador civil després d'un dia marcat pels enfrontaments entre estudiants i policia. A finals de gener de 1957 la vaga de tramvies és liquidada, sense revisió de tarifes ni cap cessament polític. La protesta universitària continua.

El malestar a la universitat es va mantenir. A partir del 4 de febrer de 1957 es comencen a obrir les facultats. El 21 de febrer un grup d’estudiants aprofitant la presència del director general d'Universitats Torcuato Fernández Miranda, es celebra al marge de totes les estructures oficials la Primera Assemblea Lliure del Paranimf, primera reunió lliure i democràtica des de l’any 1939. Se’n demana la llibertat d’expressió i la dimissió del ministre d’Educació Nacional. Reunió d'estudiants, al marge de qualsevol mena de control policial, en el qual s'elabora i es presenta un llistat de demandes i exigències molt concret i a la vegada va més enllà de l'àmbit universitari: • Supressió del SEU. Celebració d'una Assemblea Nacional d'Estudiants.

• Retirada de les sancions.

• Dimissió del rector.

Ofereix un primer programa de caràcter reivindicatiu i una primera connexió entre el món estudiantil, el món polític clandestí i el món de la cultura. El PSUC, que disposava d'una organització molt eficient, veurà en aquest moviment un potencial de lluita antifranquista com l'organització de cèl·lules de treballadors. Lligam de la lluita obrera amb els Història de Catalunya en el Món Actual II

61

estudiantils contra la dictadura. El PSUC convertirà la universitat en un lloc central per la seva actuació i mobilització. L'Assemblea es va acabar amb l’entrada de la Policia i la detenció de diversos elements polítics no universitaris. Això comporta una carta oberta signada per diferents intel·lectuals on es demanava l'aixecament de les sancions i l'alliberament dels estudiants. A partir de 1957 aquesta confluència s'anirà trobant cada vegada més. Fa singular l'antifranquisme català. Converteix l'antifranquisme en una opció transversal que permet sumar sectors molts diferents en una lluita comuna.

Fita del moviment universitari lligant moviment universitari i antifranquista, grups d’esquerra dins la universitat.

La dictadura prendrà nota del malestar que s'ha manifestat a Barcelona al voltant de la universitat i els tramvies. Prendrà nota d'alguns comentaris significatius que li arriben de sectors de poder local que al 1957 estan demanant del poder central una major atenció dels assumptes catalans.

Al febrer de 1975 es produeix un canvi de govern. Conseqüència: reforçament de la política franquista, nomenament de Camilo Alonso Vega com a ministre de la Governació i Carlos Arias Navarro com a directr general de seguretat de l'Estat. Política repressiva franquista contra l’antifranquisme. Ministre sense cartera Pedro Gual Villalbí, per fer arribar les peticions de les forces vives catalanes. La idea és que Gual Villalbí sigui l'interlocutor entre l'Estat i els sectors de poder local catalans que estan mostrant certes preocupacions, en un moment on l'autarquia econòmica ha fracassat definitivament però a la vegada la implementació de noves decisions econòmiques no són suficients per aturar la crisi de l'esgotament final del model autàrquic. A partir de 1957 es comença a preparar el Pla d'Estabilització. Tot això coincideix amb una certa retirada de Franco del poder, on comença assumir el paper de “reina mare”. Relleu en el franquisme. Són els homes del franquisme els qui assumeixen la gestió del sistema.

Altre canvi: substitució de l’alcalde per J. Mª de Porcioles. Vinculat a l’Opus Dei amb importants connexions i interessos. Es volia convertir en l’autèntic interlocutor entre els grups de negocis catalans i el govern central.

La lenta reorganització del moviment obrer El moviment obrer i el sindicalisme es troba a la dècada dels 50 en un procés de transició pels termes organitzatius. És una època d’un impuls de la conflictivitat i d'aflorament de símptomes de malestar de les classe populars. La CNT i UGT havien viscut com a trencament l’experiència de la guerra, l’exili, la repressió i la derrota militar. Es destruïren les estructures organitzatives i es produí la dispersió dels seus quadres i les xarxes d’interconnexió de grups. La represa del sindicalisme és molt costosa i difícil. Va patir repressió laboral i política, molt més difícil la seva supervivència.

A pesar d’aquests problemes, la CNT es reorganitza mínimament els anys 40 (20.000 afiliats), però es produeix una desarticulació policial a causa de la infiltració franquista que deixà la CNT neutralitzada. A pesar de la duresa de la repressió i la situació, es va mantenir un cert fil de continuïtat a nivell individual.

Causa de la reorganització dels 50 i principis dels 60: la nova generació arriba a connectar amb treballadors ja jubilats que els transmeten els coneixements. Ex. López Bulla que va entrar de la mà d’un veterà.

Història de Catalunya en el Món Actual II

62

La UGT viu una situació confusa a partir de juliol de 1936 per la unificació de diversos grups al Partit Comunista de Catalunya. La UGT queda vinculada al PSUC. El 1939 procés de bolxevització del PSUC, una part dels elements de tradició socialista es van apartar del PSUC i en algun cas va crear una nova UGT a l’exili. Complicada la reconstrucció de l’UGT a l’interior. La seva activitat els anys 40 va ser irrellevant, presència mínima i comença els 50 a existir un petit nucli. La UGT que havia subsistir queda reduïda.

Dels propis treballadors sense organització prèvia. No hi havia organització darrere de les protestes, sí grups articulats i diversificats que organitzaven vagues i conflictes.

Sindicalisme catòlic: Hermandad Obrera de Acción Católica. Inicialment havien de dur a terme la formació catòlica dels treballadors però una part d’aquest món sindicalista catòlic prenen com a model el món sindicalista francès o belga. A mitjans dels 50, ruptura i separació de la seva organització. Oficialment tenien major consciència de los problemes de la classe treballadora i distanciament de les posicions inicials. S’activa a partir de 1954 quan una part, aprofitant les eleccions sindicals, són elegits com a enllaços sindicals ens les seves empreses i guanyaven representativitat en les classes treballadores. Serà bàsic pel sindicalisme antifranquista.

Els anys 50 viuran un procés de creixent de protestes obreres i laborals. Anys 1952-53, 1956-57 i 1958. Als anys 1952-53 es produeixen protestes en el tèxtil català, al 1956 també en el metall i s’afegeixen a les del nord d’Espanya. Els informes dels falangistes i policia indiquen que hi ha infiltració d’elements comunistes entre els treballadors.

Conseqüència: canvis ministerials el febrer de 1957 afavoreixen els tecnòcrates del Opus Dei i al nucli falangista que se suposa tenia major sensibilitat social. El règim permet certa flexibilització de les normes laborals amb l’aprovació el 1958 de la Llei de Contractes Col·lectius per les que regulaven els conflictes i les negociacions dels convenis col·lectius. Podrien negociar directament les condicions laborals però respectant el marge de negociació imposat pel govern. La contraprestació va ser la nova Llei d’Ordre Públic el juliol de 1959. Les vagues passaven a ser un delicte de caràcter polític, no es resolien per les magistratures de treball si no per les lleis d’Ordre Públic. La repressió s’enfrontava amb qualsevol alteració com a si fos un delicte de caràcter polític (judicis a treballadors) El Tribunal d’Ordre Públic és on més judicis de religiosos van succeir. Els condemnats anaven a Saragossa. La dècada dels 50 s’acaba. Creixen els conflictes socials a Espanya i Catalunya. Maduració d’una situació favorable a l’articulació de protestes antifranquistes en ferm.

El panorama polític clandestí Les organitzacions polítiques pateixen els mateixos problemes que el sindicalisme.

Desaparició de la cultura política republicana. A començaments dels anys 50 no queden restes dels partits polítics. Tres elements explicatius: 1. Revolució dins de la guerra. Havia començat a recular quan no va tenir prou força per controlar l’explosió revolucionaria de 1936. Desprestigi de la direcció republicana i creixement d’una opció política que feia de l’ordre i la disciplina els elements per guanyar la guerra i el PSUC. Història de Catalunya en el Món Actual II

63

2. Derrota, exili. ERC un partit institucional. El gruix passa a l’exili donant per descomptat que mantenien el grau de popularitat a l’interior del país.

3. Repressió franquista. Desmantellen els intents de reorganització d’ERC. Desaparició de l’exili (1954-58). Precipita la pràctica desaparició de l’opció republicana de l’horitzó antifranquista. Desapareix la cultura catalana i el POUM (1952) i s’enforteix el PSUC. PSUC Els anys 50 el PSUC consolida com a l’organització política de referència en l’aspecte del franquisme. Celebra el seu primer congrés el 1956. Inicia una renovació doctrinal, programàtica i estratègica. Aprofitant el 20 congrés del Partit Comunista de la URSS, el PSUC inicia el seu procés de desestalinització: postulats nous, deslliurar-se del comunisme soviètic i apropar-se i col·laborar amb altres forces antifranquistes, no necessàriament d’esquerres.

Estratègia de l’infiltració, entrismo: partit de la classe obrera catalana i del món universitari. Importa la influència de les professions lliures i la implantació en el món obrer.

Gran influència en la tasca clandestina. Importants: Gregori López Raimundo. Partit de referència del antifranquisme.

Moviment Socialista de Catalunya L’altre grup és el Moviment Socialista de Catalunya. Socialistes, demòcrates, federalistes amb una direcció a l’exili encapçalada per Josep Pallach. S’havia expandit poc a poc, petita base obrera per crear l’UGT. El 1953 pateix una caiguda i arriba Joan Raventós com a direcció.

S’obre un debat en torn a les aliances i estratègies a seguir. Un sector participa d’una aliança amb grups de l’antiga Lliga Republicana i els de l’interior volien la participació comunista. Trencament els anys 60.

Aparició a l’esquerra del PSUC, grup de Nova Esquerra marxista revolucionari, l’origen es dona a la universitat. El 1957-58 sorgeix Nova Esquerra Universitària formada per universitaris i no universitaris provinents de les antigues organitzacions catòliques. A partir dels 60 nous grups com el Front Obrer de Catalunya.

Catalanisme Moderat o Conservador No fa política antifranquista. Activisme antifranquista en altres àmbits (cultural, civil).

Només representat per Unió Democràtica de Catalunya. Creat el 1931 i ha sobreviscut a la guerra i a la repressió franquista. Anys 50, fi del monoteisme republicà. Al 1958 Claudi Ametlla, de la Força republicana crea un comitè unitari d’escassa activitat, limitat a conspiracions de saló.

Història de Catalunya en el Món Actual II

64

Tema 7: Els canvis dels anys seixanta Renovació del moviment obrer i aparició d’un nou sindicalisme Els anys 1957-62 es produí una conjuntura complicada de crisi econòmica. El final de l'autarquia i el creixement de la conflictivitat laboral. A la primavera de 1962 es produeixen moviments a Barcelona que afecten les principals empreses de la ciutat. La fi de la política autàrquica, la liberalització de la economia espanyola i la seva vinculació amb el cicle expansiu de l’economia europea “els 30 anys gloriosos” Conseqüències de la crisi: congelació salarial, inflació, encariment del nivell de vida que va colpejar les classes treballadores. Creixement de la conflictivitat, extensió i aprofundiment d’aquests conflictes.

La crisi dels primers anys 60 crearen les condicions necessàries per començar la construcció d’un moviment sindicalista nou que aprofités l’experiència d’aquests anys per reformular les bases d’un sindicalisme obrer amb l’objectiu de lluitar contra el franquisme.

Entre 1957-62 s'inicià la primera experiència organitzativa dels grups de treballador amb l'aparició de noves propostes sindicalistes Panorama a inicis dels seixanta • UGT vinculada al moviment obrer de Catalunya però no a l’altra UGT. • CNT, hereva de la CNT històrica però sobreviu dividida.

• Oposició Sindical Obrera OSO, primer intent del PSUC d’un sindicalisme vinculat al partit. Organitza vagues i tenen connexions amb advocats laboralistes.

Renovació sindical per una via diferent. A Catalunya el sindicalisme s'articulà a través de la Hermandad Obrera de Acción Católica i la Joventut Obrera Catòlica A mitjans del 50 entren en crisis, enfrontament entre models i contingut. Radicalització interna, major compromís social. El trencament és definitiu entre 1957-58 i donarà lloc a Solidaritat d’Obrers de Catalunya, Nova Esquerra Universitària. Evolució cap a posicions de caràcter socialitzants.

El 1961 altres elements creen la Unió Sindical Obrera USO, primera organització de treballadors antifranquista creada de nova planta, nascuda a Astúries per omplir el vuit de les velles sindicals històriques. Socialista i autogestionària amb vocació unitària. A la seva Carta Fundacional parla de la superació dels esquemes de la guerra. El 1965-71 intenten unitat d’acció amb la UGT per crear la Gran Central Sindical Socialista dels Treballadors.

El 1966-68 integra el Moviment de les CC.OO, acusada d’estar excessivament vinculada al PSUC. El 1962 es crea la ASO, Alianza Sindical Obrera i Solidaridad Obrera Cristiana, proposta unitària (UGT,CNT) S’acaba però serveix per acumular experiència organitzativa.

Molts participants els tornarem a trobar en els orígens de CCOO. CCOO neixen el 1964 a causa de les restriccions de lleis del convenis col·lectius de 1958 a les petites i mitjanes empreses. Entre els acords està que els treballadors i els empresaris fossin els que negociessin els convenis col·lectius però amb un marge d’autonomia que no tenien les petites i mitjanes empreses. Llei de Convenis Col·lectius del 58 aprovada per flexibilitzar en un moment de ciris, oferir un marge autònom per desactivar la crispació social.

El 1963 a causa de la impossibilitat del conveni en el sector sidometal·lúrgic de Barcelona, Història de Catalunya en el Món Actual II

65

un grup de treballadors de empreses petites i mitjanes contacta amb treballadors d’altres rams afectats per la mateixa normativa. Primera reunió on es va decidir que un comitè de cinc persones faria una proposta de creació d’unes comissions d’obrers que permetés la participació en alguna mena de negociació amb els empresaris. Iniciació de les CCOO fundades el novembre del 68 on es trobaven representants de 59 empreses. Programa comú per totes les comissions: • Salari mínim diari.

• Escala mòbil de salaris (hores, lloc, etc.).

• Reconeixement del dret de vaga.

• Llibertat sindical.

• Reconeixement de CCOO com a instrument representatiu dels treballadors. No es defineix com a una força sindical. S’organitza per sistema assembleari.

Aquesta situació acaba el febrer de 1963 quan van dictaminar que eren organitzacions sindicals i les legalitzen. Debat intern per decidir el seu futur: sindicalisme clandestí antifranquista o aprofitar la fórmula dels enllaços sindicals per mantenir-se dintre d’una certa legalitat.

1970-71: conversió en força sindical clandestina, acceptació en el món obrer. CCOO va ser el primer grup que va tenir contacte amb les forces polítiques democràtiques. Va ser un indicador del moviment obrer en els anys 60.

La vella i la nova esquerra Creixement i diversificació de l’esquerra antifranquista. Renovació de la cultura política antifranquista. Al 1958 es crea Nova Esquerra Universitària, grup centrat a la universitat, aportació del sindicalisme catòlic i grups (El Ciervo) i joves laics. Al 1959 creació de l’Agrupació Democràtica de Catalunya, proposta d’ampliació més enllà de la universitat.

Una escissió el 1961 crea el Front Obrer de Catalunya de caràcter marxista i revolucionari, primera proposta d’organització política. Al 1962 es desarticulada per la policia i els elements supervivents es reintegren en la Agrupació Democràtica Popular de Catalunya.

Hi ha una etapa de reflexió i el 1963 creació definitiva del Front Obrer de Catalunya (FOC), tercera força de referència origen de la nova esquerra europea marxista i revolucionaria que rebutja l’ortodòxia soviètica i el socialisme europeu, interessada per la Revolució Cubana o el procés independentista d'Algèria. Entra a les CCOO de Barcelona i al àmbit universitari i dels professionals liberals. Té una vida intensa entre 1964-68, tercera conferència i crisis. Predomini a les CCOO de Barcelona i presència al àmbit de la cultura i la universitat. Entre 1968-70 pateix diferents crisis internes i la desaparició a partir de 1970. Els membres acaben al PSUC o al Moviment Socialista de Catalunya. Va ser una escola de formació de primer nivell.

El PSUC és el grup de referència a partir de 1962 (Gregorio López Raimundo). Fase creixement, sòlida estructura clandestina i obertura a nous sectors socials i professionals.

Influència de la estructura propagandista, part legal (editorial) i altra il·legal. Té una publicació periòdica, una emissora de ràdio pròpia (La Pirenaica). A partir de 1965 el PSUC inicia un creixement obrer, nous fronts de lluita (AAVV., moviments feministes i el front de la cultura) Crisis interna el 1964-65-67 que provoca la sortida de militants fins la crisis més important el novembre de 1968 que dona lloc al grup Bandera Roja. El partit trenca amb el moviment comunista soviètic després de la Primavera de Praga. Aparició de Història de Catalunya en el Món Actual II

66

grups prosoviètics. Aconseguirà trencar l’aïllament i poder treballar en els propostes de caràcter unitari. El PSUC, a la seva esquerra veu aparèixer noves organitzacions en la línia del que passa a Itàlia i França, dos referents per Catalunya. Organitzacions revolucionàries i antiestalinistes molt influïdes per tots els fenòmens nous vinculats als processos de descolonització: una nova esquerra influïda per la independència d'Algèria o la Revolució cubana.

Moviment Socialista de Catalunya, que es reivindica com el continuador de l'experiència socialista anterior a 1936 (USC). Es defineix com socialista, marxista i federalista.

Presència activa tan a la universitat com al moviment obrer. Direcció a l’exili encapçalada per Josep Pallach, Joan Raventós i Ramon Obiols. Raventós-Obiols defensen el socialisme, marxisme, federalista, entesa amb altres forces marxistes possibilitat d’arribar a acords amb organitzacions socials arreu de l’Estat Espanyol. Josep Pallach: proper a algun partit socialdemòcrata, no marxista, catalanista. Al 1966 es produeix la ruptura, Pallach trenca amb el sector de l’interior i crea una nova formació que dona lloc el 1976 al Reagrupament Socialista i democràtic. El Moviment Socialista de Catalunya es refà el 1977, de matís socialista i federalista i defensa les instàncies universitàries i la via de creació d’un gran partit socialista català que es pugui organitzar en un àmbit de caràcter federal. Al 1978 apareix el PSC-PSOE. La via Pallach es dilueix, sobreviu la de Raventós i Obiols.

Perviuen organitzacions històriques com la CNT i el POUM. Quina és la seva incidència real sobre la societat? En termes numèrics, la incidència és petita. A nivell més general són organitzacions amb presència notable en diferents sectors de la societat. El gruix de la dinàmica de la dinàmica antifranquista es concentra en aquests grups d'esquerra.

El món nacionalista i l'activisme cívic Existeix un antifranquisme moderat o conservador? Existeix, però no en termes polítics.

Excepte la presència històrica de la UDC, que agruparia la democràcia cristiana, el món conservador català no fa política antifranquista. Fa un altre mena d'antifranquisme. No té presència ni en la Caputxinada ni en la creació de l'Assemblea de Catalunya. Què fa aquest món catalanista moderat?

Fan antifranquisme cívic i cultural. Fan una tasca de resultats a mig i llarg termini d'intentar vertebrar la societat catalana a través d'organitzar nuclis civils molt diversos que permetien sociabilitzar un discurs catalanista moderat sobre el qual a finals de la dictadura, al 1974, es concretarà una opció determinada: Convergència Democràtica de Catalunya, ambiciona vertebrar un moviment catalanista interclassista, sobre una aportació teòrica genèrica, on hi conflueixin des d'elements catòlics al catalanisme històric, on l'opció ideològica no és l'element prioritari.

En aquest sentit la idea inicial tindria com a referència el paper de la Lliga Regionalista a inicis del XX. “Fer país” (Jordi Pujol). Fer política sens fer-ho. Prepara el postfranquisme amb temps i recursos. Estratègia a la qual la lluita ideològica no és prioritària, sinó que l'important és crear una xarxa social sobre la qual vertebrar una opció política.

Això explica que en les batalles polítiques i sindicals dels seixanta i setanta hi hagi una absència de les opcions moderades. El pes de l'antifranquisme als 60 i 70 cau en les forces d'esquerra.

Història de Catalunya en el Món Actual II

67

Les dretes pures i dures?

Estan plenament incorporades al projecte franquista però en aquesta darrera fase de la dictadura intentarà dibuixar una mena de perfil propi (Porcioles): franquisme en versió catalana. Grup on hi participarà Porcioles des de l'Ajuntament de Barcelona, Samaranch o alguns elements burgesos, provinents de les organitzacions empresarials que són conscients que cal moure's cap alguna direcció que pugui superar la paràlisi de la dictadura.

Política. Manifestar-se a favor de l'opció monàrquica. El que això no significa és que això comporti la democratització del país.

Contingut polític: algunes propostes dels anys 60, ni la recuperació de l'autonomia catalana ni la democratització estan en les opcions del postfranquisme. El model més aproximat a una autonomia que es planteja des de la dreta és la Mancomunitat. En aquest marc les forces comunistes del PSUC estarien excloses.

El pes de la transició democràtica i la responsabilitat de que s'estableixi la democràcia recau en les forces antifranquistes. Sense les dinàmiques de l'antifranquisme als anys 60 no hi hauria hagut l'opció democràtica.

El món catòlic als anys seixanta Anys 60: El món catòlic és un dels àmbits on es noten més als canvis. Esdeveniment clau: el Concili Vaticà II impulsat per Joan XXIII (Roncalli) i el seu successor Pius XII (Pacelli), oportunitat perquè l’església catòlica es modernitzi i sintonitzi amb el món contemporani.

Pacelli venia d’una família aristòcrata romana, Roncalli de una família pagesa. Aposta per un gran Concili del món cristià per posar al dia l’església.

Aggornamento: posada al dia, implicava obrir l’església al món, preocupació pels problemes socials i econòmics de la humanitat i preocupació per la llibertat de les minories nacionals i culturals. Van parlar també de moral cristiana. Per l’església espanyola el Concili Vaticà II va suscitar una reacció negativa, atacava els principis del nacionalcatolicisme espanyol, predicar en la llegua del poble era parlar en (català o euskera) Va modificar la unitat interna de l’església espanyola.

La policia detecta elements catòlics en iniciatives contraries al règim, cada vegada més la presència catòlica és important i la cultura religiosa més important i més coneguda correspon a grups religiosos avançats, element catòlics clarament posicionats contra les indicacions de la jerarquia oficial. Els 60 és molt important la persecució de la cultura catòlica en els àmbits més avançats que enriqueix la cultura política de la oposició (El Ciervo, Ed. Nova Terra, editorial de clara inspiració catòlica) Escola de Periodisme de l’Església, alternativa privada a l’Escola Espanyola de Periodisme. Reunions clandestines en parròquies i centres religiosos. A la segona meitat dels 60 ruptura total entre el món catòlic i la jerarquia.

Altre element rellevant és la conversió de l’Abadia de Montserrat en un pol del antifranquisme catalanista. L’abat Andreu Escarré inicia la seva etapa de forma bastant autoritària però l’any 1950 sobretot, envoltat d’un grup de monjos, canvia la seva actitud i impulsa les seves dinàmiques que tenen influència en l’àmbit cultural i franquista.

Història de Catalunya en el Món Actual II

68

Àmbit cultural (Abadia Montserrat): • Impulsant la publicació “Qüestions de Vida Cristiana” • Convertir un antic butlletí de monestir en una revista (Serra d’Or) catalana autoritzada que parla obertament de la llengua i la cultura catalana.

Els anys 60 l’abadia de Montserrat era un referent cultural del país. Es genera cultura i instruments culturals: Revista informativa, en l’àmbit polític, centre de reunions i refugi per persones perseguides pel règim.

El VII Congrés de la Unió Socialista de Catalunya es fa a Montserrat i la fundació de la revista de Jordi Pujol també. La tancada d'intel·lectuals el 1960 es fa a Montserrat. El que té problemes amb la policia es refugia a Montserrat i un monjo tenia la tasca de negociar amb la policia. La presa de posició política de l’abat Escarré es escandalosa, antifranquista. Les seves manifestacions antifranquistes al diari francès Le Monde l’obliguen a deixar el monestir i exiliar-se a Itàlia. Es manté la presència i l’oferiment de Montserrat com a element d’acollida d’elements antifranquistes.

Es una dinàmica seguida amb molta atenció per la mateixa dictadura, s’intervendran editorials. Els 60 el model del nacional catolicisme està en crisis. A finals dels 60 la majoria catòlica social més avançada del país es troba plenament integrada a la cultura de l’antifranquisme. A finals dels 60 i principis dels 70 l’element catòlic, clau en l’extinció i aprofundiment de l’antifranquisme. El 1972 es reconeix la complicitat d’aquest elements catòlics amb les CCOO. El maig de 1966 manifestació dels capellans vinculada a un moviment anterior com havia sigut la Caputxinada. 100 capellans van en manifestació legal fins la Prefactura de la policia. S’acaba amb la repressió de la policia.

El món universitari El catalanisme dels anys seixanta té una presència que connecta amb la dinàmica antifeixista del moviment universitari que viu una època de canvis marcada per un canvi generacional, professors joves amb formació fora d’Espanya que havien entrat en contacte amb els exiliats. Es duen a terme tres campanyes: 1. Campanya per la creació de la càtedra de llengua i literatura catalana a la Universitat de Barcelona. Reconeixement dels estudis de llengua catalana i filologia catalana.

2. 1960-62: Campanya contra la influència de l’Opus Dei a l’àmbit universitari i aconsegueix que l’Estat reconegui la Universitat de Navarra.

3. Campanya per demanar la tornada dels exiliats.

La universitat a començament de la dècada dels 60 cada vegada està més polititzada.

Evidencia que les autoritats universitàries no controlen. A principis de 1963 es fa evident el món universitari d’esquerres, presència del PSUC, MSC. FOC, AUE. Al 1963-64 es produeix una divisió entre la universitat real i la universitat oficial. Activitat estudiantil al marge del SEU. Al febrer de 1963 es celebra la Primera Assemblea Lliure del Districte Universitari que engloba als de UB. Es comença a parlar de la construcció d’un sindicat d’estudiants.

A Madrid, incidents importants a la universitat que han implicat la suspensió de sou i feina de 3 catedràtics i diversos professors. Simpatia cap aquests incidents que marcarà el curs Història de Catalunya en el Món Actual II

69

1964-65.

La Caputxinada (març 1965) Estiu de 1965: el Ministeri d’Educació expulsa a 3 catedràtics : López Araguren, Tierno Galván i García Calvo perquè no complien amb el que se’ls havia encarregat. Havien subvertit els joves. Nou rector per l’UB, Francisco García Valdecasas, catedràtic de farmacologia, línia dura que ja s’havia manifestat el 1957. El que fan és no renovar el contracte a Manuel Sacristan, persona de prestigi a l’UB, joventut falangista, responsable del SOC a l’UB, militant antifranquista. La situació empitjora quan els estudiants van boicotejar unes eleccions que el rectorat havia organitzat.

El febrer de 1966 van aparèixer a la universitat unes octavetes en els que es feia una crida a una universitat demòcrata i es convocava una assemblea per a la formació d’un sindicat democràtic d’estudiants. Es va convocar el 9 de maig de 1966 al convent dels Caputxins de Barcelona. Va ser una assemblea d’estudiants i professors universitaris, d'intel·lectuals del país, de poetes (Espriu), pintors (Tàpies), delegats estrangers: era la trobada antifranquista més important fins a les hores. La finca veïna als caputxins era el Liceu Francès, s'internacionalitzà el conflicte, des de aquí es llançaven coses al convent.

El dia 11 de març al matí, la policia va entrar al convent i va detenir a tothom qui va trobar.

La Caputxinada va servir per crear el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona, per iniciar una dinàmica a més de l’antifranquisme unitari. L’herència de la Caputxinada és poder actuar unitàriament sectors divergents contra la dictadura, presència de l’antifranquisme en àmbits molt diversos.

L'extensió antifranquisme. Els darrers anys de la Dictadura Fenomen de la segona meitat dels anys seixanta. Confluència en el territori d'un antifranquisme transversal, de col·lectius molt diversos que des d'opcions moderades fins a la nova extrema esquerra troben territoris comuns de lluita fins a confluir a començaments de la dècada dels setanta en una plataforma unitària com és l'Assemblea de Catalunya (1971).

Des de moviments com CCOO (1964), grups com el sindicalisme catòlic dissident (deslligat de les directius oficials de la JOC-OAC) fins a grups obrers situats a l'esquerra del PSUC en organitzacions com el FOC, col·legis professionals, des d'òptiques molt diverses és va travant aquesta extensió de l'antifranquisme. Elements molt significats de la societat catalans tenen un paper molt actiu en l'antifranquisme. Un paper central el té el PSUC, que a partir de 1958 ha iniciat un procés de renovació programàtica i de renovació generacional que el situa als anys seixanta com un dels elements vertebradors de les dinàmiques antifranquistes i amb presència continuada en l'àmbit universitari, cultural, obrer...

EL PSUC, com el PCI, des de 1956 (XXè Congrés PCUS) i la crisi hongaresa, comença un procés de revisió del seu passat doctrinal, que lentament els portarà cap a posicions molt allunyades del comunisme ortodox. Aquesta lenta revisió del seu ideari va facilitar una major permeabilització del PSUC: ampliació de la seva base de suport i la seva entrada en nous àmbits socials del país. Els seus quadres dirigents havien identificat alguns àmbits de lluita especialment propicis: àmbit universitari, les forces de la cultura.

Creació de noves editorials, intents de crear algun sistema d'informació alternatiu a l'existent o la preocupació del PSUC de disposar d'un mitjà propi com “El Treball” o “Nous Història de Catalunya en el Món Actual II

70

Horitzons”, publicació de debat ideològic i polític. Fenomen de la creació d'una cultura política democràtica. Recuperació en part d'unes velles dinàmiques històriques. Això és el que explica que al 1970 l'antifranquisme català depassi l'àmbit polític. Presència i complicitat de les primeres CCOO a la Caputxinada (març 1965). Inici de l'arrancada de l'última onada antifranquista del país. La Caputxina és un dels episodis més importants pel que fa a la conferència dels sectors més amplis. Això és el que explica que en la creació de l'Assemblea de Catalunya hi trobem des de CCOO al FOC, a grups culturals o nuclis de professionals liberals antifranquistes.

La Caputxinada fou un fet determinant, l’inici d’una nova dinàmica que acabarà marcant l’antifranquisme en el darrer tram del la dictadura. Efecte pràctic, darrere deixa elements importants: 1. Constatació de que la dissidència del franquisme havia arribat a sectors molt diversos. Manifestació del capellans, maig de 1965. Els franquistes constaten que la dissidència antifranquista s’ha instal·lat en sectors que havien de tenir relacions exquisides amb la dictadura (el món catòlic). Posa de manifest l’extensió de l’antifranquisme a sectors molt diversos de la societat.

2. Març 1966: Acte homenatge al doctor Jordi Rubio i Balaguer, 3.000 persones, organitzat pel Sindicat d’Estudiants. Representava el que hauria de ser la cultura catalana en una situació de normalitat. L’acte d’homenatge va tenir un gran ressò, moment culminant del sindicalisme democràtic. Va generar complicitats molt importants (adhesió de Picasso i la intel·lectualitat catalana).

3. Per primera vegada després de la Caputxinada, intenció de vocació unitària de manteniment dels efectes d’aquell episodi en concret: la Taula Rodona d'Intel·lectuals i Polítics per donar ajuda als represaliats de la Caputxinada.

Intenció de seguir endavant.

El febrer de 1969 es converteix en la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques.

Representa a PSUC, ERC (Eribert Barrera), FNL, UDC, MSC. Programa pactat: Programa realista de mínims pensat per la postdictadura, tant si s’acaba amb la mort de Franco o la seva successió de poder. Havia certs dubtes: no havia garanties de què el successor de Franco fos democràtic o si havia sigut triat per Franco.

Demandes concretes: restabliment de les llibertats i els drets civils, amnistia general per presoners polítics i exiliats. Establiment de l’autoritat catalana basada en l’estatut de 1932, sense renuncia a establir el dret a l’autodeterminació. Negociar una sortida a la dictadura.

La dictadura respon a aquestes mobilitzacions: l’aparell franquista a detectat augment de l’activitat contraria al règim amb implicació de sectors molt diversos, sector de l’església.

Dona lloc al rebrot d’un anticlericalisme falangista. Crítiques a l’església catòlica.

Ha de gestionar la lluita armada al País Basc a partir de la ETA que es dedica a la lluita armada i gaudeix al País Basc d’una notable complicitat social que faciliten la seva activitat armada. Per primera vegada la preocupació pel País Basc supera la de l’activitat antifranquista a Catalunya.

Resposta del dictador: repressió i ordenar un estat d’excepció que (gener de 1969) suspengui els drets tolerats dels ciutadans perquè s’havia detectat la subversió estudiantil i perquè calia aturar (segons Fraga Iribarne) “la orgia de nihilismo, de anarquia y Història de Catalunya en el Món Actual II

71

desobediència”. Estat d’excepció a Catalunya afecta també l’àmbit cultural i sindical però que és aixecat el març de 1969, dona un resultat poc positiu.

Al País Basc, detenció de militants de la ETA, 6 militants són portats davant d’un Consell de Guerra a Burgos, “Procés de Burgos”, (desembre de 1970), marca una fita del nivell de repressió.

Moviments a l’interior d’Espanya i fora, 3 penes de mort que provoquen molta polèmica. A Catalunya tancada a Montserrat: 300 persones en protesta pel problema basc, manifestació contra la dictadura i a favor del poble Basc.

Fill d’actuació antifranquista permanent: el febrer de 1971 va sortir la proposta de crear una única instància unitària més enllà de les forces polítiques i sindicals que s’obrís al conjunt d’elements antifranquistes del país (grups de barri, AA.VV.) tota mena d’entitats que podien estar d’acord amb l’antifranquisme, responsables de dirigir les manifestacions contra la dictadura. S’urgeix una primera comissió. Llum verda a la creació de l’Assemblea de Catalunya, instància unitària general amb participació de tota mena de grups i col·lectius de tots el àmbits socials del país. Programa de mínims que li donava un to esquerranista.

Programa: establiment d’una democràcia, amnistia general, restabliment de l’autonomia catalana de 1932 i declaració de solidaritat amb el pobles de l’Estat espanyol ja que tots tenien la finalitat de liquidar la dictadura i construir una democràcia.

Octubre de 1972: a l’Assemblea de Catalunya, 45 organismes: 16 AA.V., 6 nuclis professionals, 4 sindicats, 10 partits polítics i un nombre de grups indeterminats.

28 d’octubre de 1973: Caiguda del 113: Reunió de l’Assemblea de Catalunya. 113 detinguts, gent de tota mena (pagesos, mestresses de casa) de 18 comarques diferents.

Extensió territorial a través de les associacions democràtiques locals o comarcals, campanyes informatives fora de l’àrea de Barcelona.

La Assemblea de Catalunya va convertint el antifranquisme català en el col·lectiu més madur de cara a la transició dictatorial. Per la mateixa dictadura l’element més preocupant era l’element català. L’antifranquisme al final de la dictadura va ser determinant per impulsar la democratització del país. La transició democràtica a Catalunya no va ser un pacte des de d’alt, d’elits, si no que a Catalunya va estar protagonitzada per l’Assemblea de Catalunya i el que representava.

Història de Catalunya en el Món Actual II

72