me, però a la que no vull tornar. Mai. Mai més”. No sé si esperava una resposta esperançadora de la meua banda, un to conciliador amb la professió, una demanda d’una mica més de paciència. Però li vaig dir: “T’entenc, pel que necessites, ací em tens. Gràcies pel teu treball”. I no em van brollar més paraules. Sé que moltes vegades ens ha passat a tots pel cap el mateix pensament. Hem posat a la balança què li hem donat i què ens ha tornat “el teatre” i ens hem preguntat si encara seguia pagant la pena. I per a eixa pregunta només valen respostes íntimes, consells els justos. Els consells en qüestions d’amor i en qüestions de feina són com posar-li xoriç a la paella. Diguem-ne que “no solen millorar el resultat”. Però eixa, pense, deu ser una decisió molt personal i en res atribuïble a circumstàncies imposades. I en aquest cas, creieu-me, la decisió venia pel fet de la manca de professió,
per la manca de mitjans per desenvolupar la feina d'actriu, per la manca de tot allò que reivindiquem des de fa temps des de l’AAPV i que no són només diners, no són només inversions, tenen a vore amb projectes clars, definits, un pla... Un Pla? He dit un PLA? I com aquest cas us puc ben assegurar que n’he sentit molts als darrers temps. I encara així, heus ací que tots plegats, una vegada més, ens reunim per celebrar el teatre, el teatre i la paciència, i l'esperança. Benvinguda siga de nou la celebració. Sempre. Per cert, l’any passat també, una política que estava present a la sala es va apropar després de la festa i em va dir que s'havia sentit “atacada”, que li havíem trencat el cor. Molt trencat no li va quedar ja que al dia següent la vaig trobar pel carrer. Bromes a banda, el fet em va fer pensar que pot ser la nostra incomprensió mútua; sí, vosaltres polítics ens dieu que nosal-
07