Page 1


eq’iliquà 41_05/17

consell de redacció: david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira col·laboradors: rafael calatayud belenguer, companyia teatre micalet, escalante centre teatral, emt-silla, l’horta teatre, ramón moreno, la pavana, ximo solano, laura valero maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - 963 533 736 - info@aapv.es - www.aapv.es

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà


sumari

04| editorial en dos anys han canviat les formes i poc més 06| premis aapv’17 discurs del president de l’aapv | crònica lliurament | palmarés 20| comunicació entrevista a rafael calatayud belenguer 30| manolo melero 34| formació laura clemente + pau martínez + patricia pardo + jaume policar-

po 36| organització decàleg de recomanacions 38| audio-

visual taules salarials del conveni audiovisual estatal 2017

amb la col·laboració de:

03


editorial En dos anys han canviat les formes i poc més

Ja han passat quasi dos anys des del “canvi de règim”. Dos anys que van despertar il·lusions, van fer caure llàgrimes d'alegria i ens van omplir el cor d’esperança. I un poc menys de temps en el que aquesta Junta Directiva va prendre les regnes de la nostra Associació. I aquest període ens ha enfrontat a una realitat que ens ha caigut damunt com una pesada ombra. Han canviat les “formes” (entre cometes perquè açò, també aparentment) i poc més. Des de la Junta Directiva ens hem fet milers de preguntes al voltant del per què d'aquest no canvi” i hem fet una immensa, sí immensa, labor d’evangelitizació que, de moment, ha donat minsos resultats. Però us ben assegurem que no hem defallit allà on hem pogut i ens han deixat explicar-nos: Generalitat, Diputació, ajuntaments, Corts Valencianes, comissions, gestors de teatres (per desgràcia no tenim directors artístics. A veure si amb el nostre company Roberto Garcia la cosa canvia), concursos, diaris, ràdios i televisions (darrerament hem pogut entrar de nou, a les instal·lacions de la vella/nova televisió autonòmica valenciana). Nosaltres sempre estem “a punt” per donar a conèixer el nostre parer i la nostra posició, i ara mateix estem negociant el Conveni de Teatre que volem tindre signat ben prompte. Esperem que

04


aquesta signatura marque un abans i un després en la nostra professió. Més que mai cal reivindicar això mateix, la professió, la professionalitat. I cada vegada més veiem com se’ns tracta d’amateurs i se’ns aboca per sempre més a eixa amateurització complaent amb programes, plans i informes vinguts d'entitats que res en saben del nostre sector. Però seguim lluitant i alçant la veu per defensar el que som, per defensar els nostres drets i els drets de la ciutadania a gaudir dels seus creadors, a gaudir-nos. Per la ferma defensa d’eixos interessos treballem i et demanem que ens faces costat, que treballes amb nosaltres, que t’apropes perquè totes les mans i tots els caps són necessaris ara mateix, encara que de vegades la soledat ens faça devallar els ànims i pensem que està tot perdut. No, no ho està. I és precisament des d’eixa posició ferma i des de la unitat que hauran d'escoltar-nos. I és des de la professionalitat, que hem de defensar el nostre ofici davant dels ciutadans. Ens veiem als teatres. I als cinemes. I a la televisió.

05


Discurs del president als Premis AAPV’17

Per Ximo Solano, president de l’AAPV Bona nit comediants. Benvinguts a la nostra celebració, la celebració dels creadors, dels creadors efímers, millor dit dels creadors de la “creació efímera”. Nosaltres som persones com les altres, encara que a molts els agradaria que ens esfumarem en un tres i no res i que fórem nosaltres els efímers. Benvingut secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona. Benvingut director general de l’Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos. Benvinguts directors adjunts de música, cinematografia i teatre, i enhorabona, Marga, Jose Luis i Roberto. Agafeu l’enhorabona amb to d'esperança, de l'esperança de qui s'ofega encara que li augmenten una mica el tamany del flotador i li queda el darrer alé. Del que vos sent des de molts quilòmetres, amb esperança.

06

Paciència, esperança. “Sempre dieu el mateix, sempre vos queixeu del mateix, no serà per a tant si sempre repetiu el mateix”. Potser no és per a tant. Comencem a posarnos en dubte. Ens sentim sols en el discurs, sols de vegades en la reivindicació, incompresos per uns i altres i clar, comediants com som, reflexionem i intentem trobar el subtext, la dramatúrgia correcta a l'obra que es representa, que representem; i no ens avenim a pensar que estem davant d’un Titus Andrònic on al final no queda ni l’apuntador, uns exiliats, altres morts, quina exageració!!!!! Fa poc de temps una companya, comedianta ella, em va trucar per telèfon i em va dir: “m’ho deixe, del tot, ja no puc més, la vida deu ser una altra cosa, aquest no és país per comediants, no es pot patir tant. M'ho deixe de colp, perquè el tall siga net i fi, sense mirar enrere, sense retrets a una professió que esti-


me, però a la que no vull tornar. Mai. Mai més”. No sé si esperava una resposta esperançadora de la meua banda, un to conciliador amb la professió, una demanda d’una mica més de paciència. Però li vaig dir: “T’entenc, pel que necessites, ací em tens. Gràcies pel teu treball”. I no em van brollar més paraules. Sé que moltes vegades ens ha passat a tots pel cap el mateix pensament. Hem posat a la balança què li hem donat i què ens ha tornat “el teatre” i ens hem preguntat si encara seguia pagant la pena. I per a eixa pregunta només valen respostes íntimes, consells els justos. Els consells en qüestions d’amor i en qüestions de feina són com posar-li xoriç a la paella. Diguem-ne que “no solen millorar el resultat”. Però eixa, pense, deu ser una decisió molt personal i en res atribuïble a circumstàncies imposades. I en aquest cas, creieu-me, la decisió venia pel fet de la manca de professió,

per la manca de mitjans per desenvolupar la feina d'actriu, per la manca de tot allò que reivindiquem des de fa temps des de l’AAPV i que no són només diners, no són només inversions, tenen a vore amb projectes clars, definits, un pla... Un Pla? He dit un PLA? I com aquest cas us puc ben assegurar que n’he sentit molts als darrers temps. I encara així, heus ací que tots plegats, una vegada més, ens reunim per celebrar el teatre, el teatre i la paciència, i l'esperança. Benvinguda siga de nou la celebració. Sempre. Per cert, l’any passat també, una política que estava present a la sala es va apropar després de la festa i em va dir que s'havia sentit “atacada”, que li havíem trencat el cor. Molt trencat no li va quedar ja que al dia següent la vaig trobar pel carrer. Bromes a banda, el fet em va fer pensar que pot ser la nostra incomprensió mútua; sí, vosaltres polítics ens dieu que nosal-

07


tres tampoc vos entenem, prové precisament del to. En l'època de la hipercomunicació per escrit, fa falta més que mai el teatre, perquè el teatre s'ha tornat “la realitat” més que mai. La distància entre persones, l’esguard als ulls, l’aura de la conversa, no el que es diu només sinó com es diu. En el teatre encara es pot trobar que la comunicació entre persones, entre personatges, estiga envoltada pel to, pel com. Si no, no hi ha teatre. La vida real és cada vegada més el que es diu molt resumit, hipersintètic, i sense to. Asèptic. Potser el que ens ha fallat ha sigut la incomprensió a través del to, (estimada). Perquè pel que fa al contingut tots diem que ens entenem i que ho comprenem i que hem fet i farem tot el possible i que les circumstàncies

08

són les que són. Però seguim instal·lats en el: -No ens enteneu. - I vosaltres tampoc. - I au. Però bé, ara ja no. Ara ja tenim tots els responsables que podien responsabilitzar-se d’alguna cosa nomenats. Ara ja venen els resultats. Ara som seu dels Premis Max. Tenim major nombre de nominats que mai. Tot va millor, no? Pregunta trampa. Per anar millor no calia fer molt d'esforç. Venim del no res. Ja ho vàrem dir. Ho seguim dient. “I aleshores què passa? Encara no esteu contents? És que sempre demaneu. Una mica més de paciència”.


Deu ser el to el que falla. Sinó no s’entén. No s’entén que una vegada més la cultura no siga una prioritat. Abans d'eleccions sí, després no. De boqueta sí, res més. No s’entén que Cultura no tinga veu pròpia a la reunió del Consell perquè no té una Conselleria pròpia, no ens enganyem. No s’entén que haja costat dos anys tindre l’organigrama de Cultura complet i no, això no és culpa de Montoro. No s’entén que la por ens faça seguir utilitzant eufemismes com si estiguérem en els temps del ” búnquer barraqueta”. No s’entén que no arribe als creadors res o ben poc d’eixa suposada nova política cultural. No s’entenen tantes coses que potser no ens entenem perquè parlem un altre llenguatge. O pot ser parlem en un altre to. Per nosaltres no quedarà. Conservem en certa mesura la paciència i en altra certa mesura l’esperança. Venim d’una guerra molt llarga. Un immens músic deia una vegada que la seua feina començava sol i acabava sol. I al mig passava el que el públic veia i sentia. Li vaig dir que creia que era una característica comuna a totes les arts. El plaer secret de la cerca íntima. L’ amargor dels mals moments, la solitud del final d'una obra de teatre, o d'una pel·lícula, l'espera de qui no té treball, sol; al mal temps bona cara i ja arribarà; sols. El sempre estar preparat i sempre disposat a fer, a anar, a viatjar, a tantes coses dolces i amargues, neguits i alegries. Tot això no s'estudia a les escoles d’art dramàtic. Això t'ho ensenya l'ofici. La professió. Però tanta soledat! No ens posem transcendents. Hui ha de ser una nit de certa autocomplaença, de donar-

nos l’enhorabona a nosaltres també, perquè estem vius, seguim vius, ben vius a pesar de totes les incomprensions, a pesar de les diferències en el to que ens porten al malentés. I hui és un dia per celebrar que sí, el públic ens estima i ens necessita. Encara som vàlids. Més que mai en un món com el que ens toca viure, meravellós i al temps amarg, com la nostra feina. Sí, al cap i a la fi som persones normals, nosaltres. El nostre encara no és un país normal, com ja déiem l'any passat en aquest mateix escenari, però les persones sí, o això volem creure. Sí, però ens diferenciem en què emprem un to diferent, la passió i la subtilitat, encara ens reconeixem en la subtilesa d'un xiuxiueig, traduïm un t’estime amb una mirada. Treballem i fem la nostra feina perquè el món siga encara més real, per treure-li el suc a la vida i mostrar la seua essència dalt d'un escenari, o a una pantalla, o posant-li la veu a un altre comediant o a un simple dibuix. Eixa és la nostra feina, no? I el futur què? El futur de la nostra feina què? Als comediants que ara comencen i a aquells que varen començar fa un temps i no han cotitzat mai, no han cobrat una nòmina, no saben què és rebre uns diners a canvi d'una feina. Als que ja tenen una edat i no els arriba per rebre una jubilació honrosa. A eixos amants “amateurs” de l'art efímer d'interpretar volem retre’ls homenatge a uns, i als altres esperonar-los a què defensen els seus drets com a persones, com a treballadors, com a artistes, com a integrants de la professió més meravellosa del món! La professió dels que

09


somnien i fan somniar. A tots els diem que seguim units, que no defallim. Paciència i esperança. Som professionals i això no està renyit amb “amar” la nostra professió. Però una vegada més hem de cridar ben alt que som professionals, no “amateurs”. I tenim el dret a una feina digna i ben remunerada. Als que pensen en empoderar la ciutadania i no deixen que eixa ciutadania gaudisca del seu propi teatre. Als que omplin de titulars els diaris amb tot de plans i projectes i abandonen els seus creadors els diem que ja s’acabat el temps dels dubtes. Que els resultats són palesos. Més bé els NO resultats, són palesos. Ja hem tingut tota la paciència del món, ens queda certa esperança, estem disposats a “adaptar” el to, però vosaltres haureu d’abandonar la certitud que us protegeix en forma de “pla”. No, vosaltres no heu de “fer” la cultura, això és feina dels creadors. Vosaltres heu de posar les ferramentes perquè eixe creador desenvolupe la seua feina i puga comunicar amb el ciutadà. Sembla que tenim els papers canviats i vosaltres penseu que teniu la responsabilitat de “fer” la cultura. No, deixeu eixe pes feixuc als creadors. És des de l'impuls creador que arriba eixa transmissió. És des de la individualitat de l’espectador que es produeix el fet cul-

10

tural. Cadascú al seu paper. Vosaltres, polítics, sou responsables de posar els mitjans i això no són sempre diners, res més, humilment. Humilment davant del ciutadà i humilment davant del creador, tan maltractat per tots a casa nostra. Potser és el fruit de l’eufemisme el que tenim. Potser les paraules signifiquen una cosa i la contrària al mateix temps i tot està barrejat ara mateix. Potser hem perdut, per banalitzat el significat de paraules com talent, màgia, cultura, ciutadà, teatre, professional. Per això el TEATRE, en majúscules, és més necessari que mai. Perquè amb el to just es diuen coses que no estan escrites, perquè la “veritat” treu el cap sobre l’escenari. Potser no hauríem de trobar-nos més en un despatx. Potser es temps de retrobar-nos sobre un escenari. Potser així ens entendrem millor. Potser així serem capaços d’anar junts pel mateix camí. Al cap i a la fi, tots volem el mateix, no? Nosaltres seguirem posant paciència i esperança i també sapiència. Si encara queden escenaris als quals pujar. I no, la televisió no ho arreglarà tot si roman la incomprensió. Sort i bona nit, comediants.


Fins al 30 de juny!


Visca el públic!

Per Carles Gª Tormo

El passat 28 de març vam celebrar el Dia Mundial del Teatre amb el lliurament dels Premis AAPV. Rafa Calatayud va rebre el Premi Narcís en reconeixement per tota una vida dedicada al teatre; Merce Tienda i Ferran Gadea reberen els guardons a la millor interpretació teatral i Neus Alborch el Premi Crisàlide. Per quart any consecutiu, no es van convocar els premis de doblatge i audiovisual, ja que continuem sense una RTVV que ajude a dinamitzar i vertebrar aquests sectors professionals. Dirigida per la companyia El Pont Flotant, la gala va escenificar un colp de mà dels espectadors, destinataris últims del fet teatral. Novament al Teatre Rialto i amb el cartell de localitats exhaurides, l’AAPV tornà a exigir resultats a les autoritats presents (i a les ausents), amb l’esperança que, ara sí, entenguen un missatge molt sencill: volem treball. Com sempre, volem agrair la col·laboració de totes les persones implicades a l’acte de lliurament: Pedro Aznar, Sara Beses, Alberto Bravo, Empar Canet, Emili Chaqués, Amparo

12

Codoñer, Juan Collado, Rafa Contreras, Clara Crespo, Cristina Domingo, David Durán, Daniela Elvías, Maite Gil, Beatriz Gómez, Nelo Gómez, Aina Ivars, Neus Ivars, Jaime Linares, Vicente López, Alejandra Mandli, Sergi Mira, Francesc Navarro, Cristóbal Pérez, Belén Pescador, Lucía Pescador, Mª Carmen Quilis, Irene Ramos, Rafa Ridaura, Eufrasia Rodríguez, Miguel A. Romero, Victoria Salvador, Julia Sanchis, Raquel Sanchis, María Segura, Ximo Solano, Laura Valero, Esther Vallés i María Valiente.


El grup d’espectadors descobrint la identitat del pianista Pedro Aznar

Inici Inici Les llums de la sala s’apagaven, i enmig d’un escenari nu es vislumbraven un teclat i uns penja-robes farcits de vestits de gala. Sobtadament, una veu en off anunciava que, conscients del seu poder sobre la professió actoral, els espectadors anaven a prendre el control de la gala. D’entre les butaques i en penombra, uns vint espectadors pujaren a l’escenari i es dirigiren als penjadors per tal de canviar-se de roba. Ja mudats, formaren una filera de siluetes anònimes i diverses. Per fi, s’encengueren els focus de l’escenari i els espectadors colpistes es miraven els uns als altres, presumits i satisfets pel seu nou protagonisme. Enmig d’aquesta ronda de reconeixement va ser descobert immediatament un pianista infiltrat, Pedro Aznar. Escandalitzats, els conspiradors confinaren al professional davant del teclat, aprofitant les primeres notes del piano donaren la benvinguda als assistents i

anunciaren l’entrada del president de l’AAPV. Ximo Solano es va dirigir als representants polítics presents: secretaris, directors generals, directors adjunts, diputats d’açò i d’allò, regidors, assessors, ..., “a tots els responsables que podien responsabilitzar-se d’alguna cosa”, per traslladar-los, una vegada més, la desesperació del sector. Al seu discurs es va queixar, per la inexistència d’un projecte cultural clar (més enllà d’una presentació i els titulars consegüents), per la inexistència d’una Conselleria de Cultura autònoma, per la manca d’inversió i mitjans, però sobre tot, per l’absència de resultats. El president de l’AAPV va finalitzar la seua intervenció senyalant, que ningú no necessita que els polítics “facen cultura”, sinó que posen els mitjans perquè els vertaders professionals de la cultura, creadors i artistes, la facen.

13


Nus Nus Tot seguit, es va projectar un vídeo on espectadors i professionals donaven el seu punt de vista sobre l’actual situació teatral. Al final del mateix, la veu d’una xiqueta, Aina Ivars, donava pas al lliurament del Premi a la Millor Interpretació Masculina de Teatre. Flanquejada per dos dels espectadors, Irene Ramos i Cristóbal Pérez, ara esdevinguts presentadors, l’actriu Maite Gil va eixir a l’escenari i va enumerar els nominats: Carlos Amador, per “A España no la va a reconocer ni la madre que la parió”; Leo di Bari, per “Síndrhomo”; Juli Disla, per “Escuela nocturna” i Ferran Gadea, per “El sopar dels idiotes”. Ferran Gadea va resultar el guanyador. Al seu agraïment, l’intèrpret va reflexionar sobre la importància de programar les obres “més de quatre dies”, per tal de facilitar que la gent tinga l’oportunitat de veure els treballs.

14

Amb els aplaudiments dedicats a Ferran sonant encara, la veu d’una dona, Raquel Sanchis, anuncià el lliurament del Premi a la Millor Interpretació Femenina de Teatre i als encarregats de fer-ho, Alejandra Mandli i els espectadors, Daniela Elvías i Vicent López. Alejandra va llistar les nominades: Verònica Andrés, per “La guerra dels mons 2.0”; Cristina Fernández Pintado, per “Dystopia” i Merce Tienda, per “Síndrhomo”. La protagonista de “Síndrhomo” va guanyar el premi i visiblement emocionada va manifestar la il·lusió que li feia el guardó i com d’emparada pels companys i companyes se sentia. Immediatement després, una tromba d’espectadors tornava a envair l’escenari amb l’objectiu de rebre una classe d’aplaudiments per part d’un espectador molt destacat: Rafa


Irene Ramos, l’actriu Maite Gil i Cristóbal Pérez

Merce Tienda

Ferran Gadea

Daniela Elvías, l’actriu Alejandra Mandli i Vicent López

Rafa Ridaura va impartir una classe d’aplaudiments

15


Belén Pescador, l’actriu Esther Vallés i María Valiente

Neus Alborch

Acompanyat pel piano, l’espectador veterà va relatar tota una vida de records, anècdotes, vivències i reflexions que culminaren amb un gran aplaudiment.

Francesc Navarro, un espectador amb perspectiva

Ridaura. El professor va tipificar diferents tipus d’aplaudiments mitjançant divertits exercicis pràctics: “aplaudiments per una obra que no ens ha agradat gens”, “... que ens ha agradat prou”, “... que no ens ha agradat molt, però coneguem l’actor”, o “... per un teatre que ha estat cinc anys tancat”. A continuació, i precedit per un vídeo homenatge a Jaime Linares Sanchis, Manolo Melero i Amparo Valle, que ens han deixat l’últim any, va arribar un dels moments més tendres de la nit. Francesc Navarro, un espectador de 87 anys, va compartir en primera persona les seues experiències vitals pel que fa al teatre.

16

Passat l’equador de la gala, la veu d’una dona madura, Amparo Codoñer, va introudir la categoria destinada als descobriments actorals de l’any. Esther Vallés, encarregada de lliurar el Premi Crisàlide, va exir a l’escenari escoltada per dos espectadors, Belén Pescador i María Valiente. L’actriu va anunciar les nominacions: Neus Alborch, per “L’aneguet lleig” i “Les aventures de T. Sawyer”; Robert de la Fuente, per “Les aventures de T. Sawyer” i “Pacient”; Victoria Mínguez, per “L’aneguet lleig” i “Lluna, dos i tres” i Lucía Poveda, per “Julio César”, “Las lamias” i “Halloween Party”. El premi a la millor interpretació revelació va recaure en Neus Alborch, qui només recollir-lo va dir: “Gràcies a tots i a totes per aquest moment tan dolç”. La jove actriu també va aprofitar l’oportunitat per lamentar: “quan vaig tornar a casa d’estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona, l’únic que veia era un gran abisme”. El discurs va servir d’introducció per a un altre vídeo d’espectadors parlant sobre el futur del teatre.


Desenllaç Desenllaç Una veu masculina, la d’Alberto Bravo, donava pas a una altra peça audiovisual que tractava de comprimir alguns dels èxits professionals del Premi Narcís 2017, Rafael Calatayud Belenguer. Al finalitzar el vídeo, van sortir a l’escenari Empar Canet i Victoria Salvador. Entre d’altres, les dos actrius parlaren del sentit de l’humor particular de l’actor i director; de l’univers creatiu que envolta les seues obres: irònic, lúdic i obscur alhora; del pes i entitat que tenen els seus personatges femenins; de la seua generositat com a company; o dels reptes interpretatius que, en ocasions, ha proposat als seus espectacles.

tècnics, músics, cantants, ballarins, directors, alumnes, compositors, autors, maquinistes, regidors, productors, ... l’enumeració finalitzava ironitzant amb el fet que, a pesar de la quantitat de professionals implicats, el sector continua immers en “la més absoluta ruïna”. Va continuar reflexionant sobre les dificultats a les que qualsevol professional del sector s’enfronta: la temporalitat, la discontinuïtat laboral, la inseguretat econòmica o la manca d’empatia per part dels responsables polítics (i no polítics). Finalment, va arengar als companys a lluitar per “...allò que realment ens pertany, la creació, la cultura, l’art... el teatre”.

Rafael va començar el seu agraïment als companys i companyes, incloent tot un llistat de professions teatrals: actors, actrius, escenògrafs, il·luminadors, dissenyadors de vestuari,

Una vegada lliurat el Premi Narcís, els espectadors tornaren a envair l’escenari. La cerimònia s’acabava i era el moment de tornar a deixar les gales als penja-robes de l’escenari.

Empar Canet i Victoria Salvador

17


Clara Crespo cantant “L’himne de l’amor”

Només es canviava de roba, cada espectador es penjava un cartell al coll. Cartells amb missatges sobre el teatre, diversos, però majoritàriament negatius. Acompanyats per les primeres notes de “L’himne de l’amor” i portant els cartells, els espectadors tornaren a formar una filera al centre de l’escenari. De sobte, en el moment precís, la veu de Clara Crespo va començar a escoltar-se entre el pati de butaques. L’actriu va pujar a l’escenari cantant, calmadament. Amb parsimònia va apropar-se a cadascú dels espectadors i a cau d’orella, dolçament, va anar desgranant els versos de la cançó. A mida que l’actriu deixava un espectador arrere,

Amb el patrocini de:

18

aquest li donava la volta al seu cartell i començava a ballar amb els seus companys. Ara podien llegir-se missatges com: “seré espectador”, “m’agrada riure al teatre” o “sóc una espectadora crítica”. Finalment, els actors i les actrius premiades van eixir a l’escenari i es van posar a ballar amb els espectadors. Enmig d’aquest final de festa tornava a l’escenari Rafa Ridaura, carregat amb un voluminós ram de clavells que va repartir entre els presents a l’escenari, i aquests, per la seu part, les van llençar al pati de butaques, per tal de retre homenatge al veritable protagonista del lliurament de premis d’enguany, el públic.


comunica [ció] e nt re v i st a

“Cal exigir, cal dignificar la professió, el treball té un valor i no ens hem de vendre per no res” Rafael Calatayud Belenguer, Premi Narcís 2017 Per Carles Gª Tormo i Sergi Mira Contans com van ser els teus començaments al teatre? Als vint anys feia curtmetratges surrealistes en Super8 ("La feria", “Historias de un jardin”, "Hogar dulce hogar”) influenciats per Felini, Buñuel, Pasolini, Bergman etc. m'interessava molt el potencial de les imatges. Vestia a unes quantes amigues de prostitutes i les filmava en una discoteca abandonada de la Pobla de Farnals o a una altra de verge amb tots els complements i li feia córrer desesperada pels monts de Serra, perseguida per una piara de porcs maltractats, com a venjansa d'un poble oprimit, reprimit o manipulat. És un material interessant per veure, però el cinema era un poc inviable, encara que ha influït molt en la meua creativitat, el cinema i la pintura.

20


Rosana Pastor i Rafael Calatayud - 1983 | “Supongamos que no he dicho nada” | La Pavana

Després vaig descobrir el teatre per Antonio Díaz Zamora, vaig veure "Las salvajes en puente San Gil" en els 70, vaig parlar amb ell i després vaig anar a l'Escola d'Art Dramàtic. L'Escola de la plaça del Patriarca era molt caduca, no connectava, vaig durar dues setmanes. Després Antonio ho canvià tot amb propostes pedagògiques d'avantguarda, i això sí m'interessava, molt. Em va proposar fer "El engañao", de José Martín Recuerda, que s'havia d'estrenar a la Llotja i estiguérem assajant quasi sis mesos, però per problemes que ara no recorde mai es va estrenar.

Quan vaig acabar l'Escola vam formar la companyia La Pavana amb Rosana Pastor, Sebastián Antón, Rocio Cabedo, Jaime Pujol i en la producció José Alberto Fuentes. Començàrem amb "Supongamos que no he dicho nada", a partir de textos d'André Gide, Muñoz Seca, Carlos Arniches i Boris Vian, i ja vaig començar a dirigir i també a interpretar. A partir del segon muntatge “Hotel temporal”, on assumia l'autoria i la direcció, ens constituírem com a empresa, assumint així les nostres obligacions professionals, cosa que s'està perdent al sector lamentablement. Però cal reivindicar-lo sempre.

21


Carles Pons i Angela Castilla - 1989 | “El mussol i la gata” | Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana

Et sents més actor o director? Amb quin personatge o autor dels que has fet quedaries? M'agrada molt interpretar i dirigir, treballar amb un equip de còmplices on la creativitat sorgeix i flueix, és extraordinari, com també ho és donar vida a un personatge. El personatge que més m'agrada crec que és el d'"Una jornada particular". Dirigir és molt estimulant, però més costós, has d'estar pendent de moltes coses. Intimar amb l'autor i els personatges és molt important. Sempre tinc el fantasma de fer a Tennessee Williams, sobretot les seues obres maldites, les que va escriure en l'última etapa de la seua vida. D'ell només vaig fer "Función para dos personajes", amb Toni Misó i Àngela Castilla, i Amparo Ferrer Báguena. Va ser un muntatge molt especial i únic. També Christopher Durang, qui era un autor desconegut a nivell estatal. Vam fer "Titànic", "Crisis

22

d'identitat", "Bebé" i "Naturalesa i propòsit de l'univers", que la vaig fer per a Moma, i va ser extraordinari, escandalós, amb eixa família destructurada: un fill transexual, l'altre va perdre el penis amb l'assecador dels veïns, l'altre fill heroïnòman, i una mare maltractada, qui només podia ser la meua estimada Mamen Garcia, patia com la que més, cantant tot el temps “En algún lugar más allá del arcoiris” del "Mago de Oz". Matar a la mare amb tot el que això significa, era cruel espectacularment cruel. El públic no sabia com reaccionar, alguns deien "Açò no ho havia vist mai". També "La mujer de negro", la primera, perquè han hagut moltes, per a mi va ser la més interessant amb Victoria Salvador, Paco Balcells i Juli Cantó, ells van ser capaços de transmetre la sensació de terror des de l'escenari del Talia, quan encara estava en ruïnes. Amb aquest muntatge aconseguírem obrir mercat a nivell nacional.


comunica[ció] e nt re v i sta

Domingo Chinchilla, Sergio Caballero, Empar Canet, Manuel Puchades, Mamen García, Salomó San Juan i Jerónimo Cornelles - 1999 | “Naturalesa i propòsit de l’Univers” | Moma Teatre

Pep Ricart, Teresa Lozano, Nacho Fresneda, Carles Pons, Rafael Calatayud, Cristina Fenollar, Carlos Calvo i Manolo Ochoa - 1989 | “Titànic” | La Pavana

23


comunica[ció] e nt re v i sta

Victoria Salvador i Rafael Calatayud | 2013 | “Hora i mitja de retard” | La Pavana

Moltes vegades tries obres de personatges femenins amb prou força i protagonisme. Crec que és imprescindible a l'hora de la direcció eixa part femenina, quelcom que està molt present en mi, sempre m'han agradat més les heroïnes, no sé per què, tal vegada la culpa siga de Bette Davis, però hi ha de tot en les obres que he fet. Cristina Fenollar, Teresa Lozano, Victoria Salvador, Amparo Ferrer Baguena, Mamen García, Teresa Vallicrosa, Ana Casas, sempre s'ha destacat més a les actrius, però crec que Toni Misó, Pep Ricart, Carles Pons, Juli Disla, etc... també estaven brillants en els seus personatges. Però encara, hi ha moltes actrius amb les que m'agradaria treballar. I actors.

24

Què tal va l'experiència d’"En la orilla"? És un treball dur, Chirbes és un gran autor, amb una riquesa literària i de contingut enorme. Molt ardu, molt meticulós, amb eixe llenguatge personal, molt potent, molt violent, però al mateix temps molt poètic. És tan senzill com posar un espill davant del públic i dir que tots som així de corruptes, de mediocres, sense concessions, molt veraç i que si no canviem esta manera de viure ens anem tots a la merda. Encara que el seu missatge és desolador i no dóna peu a l'esperança.

Com penses que ha canviat l'ofici de l'actor en tots aquests anys?


Marcial Álvarez, César Sarachu i Rafael Calatayud | 2017 | “En la orilla”

Sempre estem començant de nou, anem fent però no saps mai si ens arruïnarem, si es vendrà o no l'obra, i damunt les institucions no han apostat mai per recolzar de manera veritable la cultura i el teatre. Semblava en un moment que s'avançava, però va caure amb l'entrada del PP i després la crisi ens va portar a la ruïna, l'hem pagada nosaltres, mentre ens retallaven, ens furtaven educació, cultura i teatre d'una forma impúdica. S'han perdut espais, projecció, circuits i sobretot i el més important, públic, per una política de programació absurda, ridícula, no es pot programar una companyia una setmana, no dóna temps a res, ni a nosaltres, ni a les companyies emergents que ara fan bons treballs. Cal tindre el criteri suficient per saber què programes i

Rafael Calatayud en un moment de l’entrevista

25


Mamen García, Rafael Calatayud, Empar Canet, Josep Manel Casany i Rebeca Valls 2016 | “Vània” | Moma Teatre | Foto: Jordi Pla

quan de temps, i saber què programes i què no programes, amb arguments i criteri, és important tindre-ho en compte. Les obres han d'estar un mes o més. Els actors han d'estar en quatre treballs per a poder menjar, per la qual cosa, per a les companyies que tenim dos bolos cada tres mesos, és impossible assumir les substitucions. No és possible que isquen les ajudes enguany sense pagar les de l'any passat. Ens hem de finançar amb préstecs. És la ruïna, és impossible. I no és possible que et gastes 250.000.-euros en una superproducció pública com està la cosa. Quan t'han dit que no a coproduccions de 25.000.euros. Aquesta Comunitat nostra està acostumada a importar a uns costos molt elevats i no exportar res del que ací ocorre a nivell

26

teatral i és molt i bo, encara treballant sense mitjans i en la misèria. Cal invertir en allò bo que es té i exportar des d'ací per aconseguir ser un referent. És l'única forma de potenciar la nostra identitat. Com veus el panorama teatral valencià en l'actualitat? Està tot per fer, confie en Roberto Garcia que és un professional del teatre, sap què és una companyia, què és produir, fer bolos en condicions depriments, coneix la professió. Parlant del Circuit, abans hi havia un interés com a part de la representació que contribuïa a un reconeixement i a un cuidar el que es programa, una atenció personal als actors i a l'equip,


comunica[ció] e nt re v i sta

1990 | “Amanece como puedas”

2010 | “Entre dos reinos”

Rafael Calatayud dirigint Xavo Giménez 2008 | “El narciso en su opinión” | TGV

Empar Brisa i Rafael Calatayud 2010 | “Bon dia, bonica”

2002 | “Cuéntame cómo pasó”

27


comunica[ció] e nt re v i sta

Rafael Calatayud en el moment de rebre el Premi Narcís

Marta Belenguer i Rafa Calatayud - 2006 | “Bebé” | La Pavana

ara arribes i no et rep ningú, ni hi ha estima, ni atenció, alguns programadors sí, però altres no mostren cap interés. Espere que Roberto pose ordre, arguments, per poder gestionar aquest Culturarts o Teatre del Poble Valencià o com li vullguen dir, i que aquest començar de nou, siga un començar amb complicitat, dedicació i coherència. Els funcionaris estan acomodats amb el seu sou mensual, sou que nosaltres no tenim, però som nosaltres els que mantenim el teatre i la cultura sense res. Cal exigir, cal dignificar la professió, el treball té

28

2010 | “Una jornada particular” | La Pavana

un valor, no ens hem de vendre per no res. Som nosaltres els que hem de netejar i renovar, els professionals del sector. Com vaig dir el dia dels Premis, de vegades veig que la professió està molt desconnectada, hi ha una divisió generacional, quasi no hi ha nexe. Nosaltres ara hem fet "Ivan y los perros" i l'ha dirigida Víctor Sánchez Rodríguez. Cal entendre's, cal estar units hem de ser generosos i respectuosos amb el talent. D'això no ens falta.


Manolo Melero

El passat 1 de febrer va faltar el nostre benvolgut company Manolo Melero. Descanse en pau.

30


1986 | “L’audició” | EMT SIlla

1990 | “Questi fantasmi” Antara Teatre

1972 | “Peret o els miracles de l’astucia” | Teatre Boira

1991 | “L’extrany genet” | Antara Teatre

1985 | “Solfatara de fums” | EMT SIlla

31


1992 | “L’audició” | EMT Silla

2005 | “Divines paraules” | EMT SIlla

2003 | “Somni d’una nit d’estiu” | CTM

32

2000 | “Manicoscòpic” | EMT SIlla

1994 | “El metge a garrotades” | La Pavana

1999 | “Història d’uns pocs” | EMT Silla


Manolo Melero

1996 | “El burgés gentilhome” | CTM

2004 | “Maria fideus” | L’Horta Teatre

1996 | “L’urinari” | El Club de la Serpiente

1993 | “L’illa del tresor” | EMT SIlla

Foto: Pepe Segura

2005 | “Nàpols milionària” | CTM

33


forma[ció]

Laura Clemente | Pau Martínez

Comissió de Formació

El finançament de la Fundació AISGE, va permetre a l’AAPV organitzar cinc cursos en 2016.

“Tècnica Alexander per actors i actrius” Curs de Tècnica Alexander a càrrec de Laura Clemente, impartit del 28 de novembre al 2 de desembre.

“L’emoció en la mirada” Cursos d’interpretació davant la càmera a càrrec de Pau Martínez impartits del 24 al 28 d’octubre i del 07 al 11 de novembre, en torns de matí i vesprada.

34


Patricia Pardo | Jaume Policarpo

”Tècnica de Clown” Taller de Tècnica de Clown celebrat 14 al 18 de novembre, a càrrec de Patricia Pardo.

“Teatre d’objectes” Curs de manipulació d’objectes realitzat del 12 al 16 de desembre i impartit per Jaume Policarpo.

35


organitza [ció] Decàleg de recomanacions

Per Sergi Mira 1- Abans de signar, demana una còpia del contracte de treball amb temps suficient per a llegir-lo tranquil·lament i fer les consultes necessàries. 2 - Negocia sempre el salari brut, t'estalviaràs sorpreses desagradables. 3 - Consulta els convenis. 4 - El contracte s'ha de signar abans de començar a treballar. 5 - Comprova en la nòmina que no t'inclouen dietes excessives i que la base de cotització i la retenció de l'IRPF són correctes. 6 - Tin els papers al dia (contractes, certificats, nòmines, TCs, etc.) i ordenats per any. 7 - Fes la declaració anual a la Seguretat Social (TC4/6), te la demanaran a l'hora de sol·licitar qualsevol prestació (Atur, Jubilació, etc.). Si no tens paperets rojos, presenta fotocòpies de les nòmines. 8 - Quan t'arribe la regularització consulta si t'interessa pagar-la o no. 9 - Si has sol·licitat una prestació (Atur, Jubilació, etc.), quan t'arribe la resolució comprova que siga correcta (dies cotitzats i quantitat a cobrar). 10 - Davant qualsevol dubte, telefona a l'AAPV.

36


ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV

Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem

aapv - pare jofré, 7 baix - 46007 valència telèfon 963 528 198 - fax 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

Les quotes que pagueu a l'AAPV són deduïbles en la declaració de l'IRPF com a quotes sindicals

DEMANA EL TEU CERTIFICAT

37


audio.visual TAULES SALARIALS DEL CONVENI AUDIOVISUAL ESTATAL (ANY 2017) CINE

CATEGORIA

PER SESSIÓ

PER SETMANA

Secundari

542,17 €

2.411,22 €

Protagonista Repartiment

Petites parts

744,50 € 406,62 € 162,65 €

TELEVISIÓ I PUBLICITAT

8.965,74 €

1.682,23 €

4.766,33 €

672,60 €

PER SESSIÓ

PER SETMANA

Secundari

486,96 €

2.165,51 €

Repartiment

Petites parts

681,73 € 389,55 € 155,79 €

OBRES DE BAIX PRESSUPOST

4.566,14 €

644,62 €

Secundari

451,83 €

2.009,34 €

Petites parts

ASSAJOS

351,42 € 140,57 €

CATEGORIA

PER SESSIÓ

Secundari

50 €

Protagonista Repartiment

Petites parts

50 € 40 € 40 €

PER MES

1.611,51 €

PER SETMANA

Repartiment

1.906,53 €

8.106,16 €

PER SESSIÓ 552,23 €

6.728,97 €

3.039,90 €

CATEGORIA

Protagonista

38

3.364,50 €

CATEGORIA

Protagonista

PER MES

6.043,27 € 1.826,45 €

PER MES

2.495,57 €

6.654,87 €

1.452,15 €

4.119,09 €

580,85 €

5.607,46 € 1.647,63 €

Dietes per menjar principal 40,16 € Complement per pernocta 20,07 € Kilometratge: (mínim exent IRPF) 0,19 €/Km En concepte de cessió de drets de fixació, reproducció i distribució es cobrarà el 5% del salari


Eq' 41 per web  

Número 41 de la revista de l'Associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you